El 1998, ara fa la fredor de 22 anys (!!) ,vaig publicar en Tàndem Edicions, per iniciativa de Gustau Muñoz, un petit llibre que duia com a títol La ciutat desitjada. València entre el passat i el futur, unes reflexions que sistematitzaven en part algunes aportacions anteriors sobre el tema publicades des del 1978. El 2011 vaig reprendre la tasca en un paper de caràcter més “programàtic” (València, una ciutat manifestament millorable. Ed. Faximil), que tingué una certa cloenda en València 1940-2014. Construcció i destrucció d’una ciutat (PUV 2015). Ex aequo amb Nestor Novell, després de 3 anys de feina, va veure la llum el 2017 Un nou viatge pel País Valencià (PUV- UA-Alfons el Magnànim). Per últim, gràcies a la generositat de eldiariocv.es, en els darrers anys he anat deixant caure la meua percepció de la ciutat -sempre, per definició, parcialment subjectiva- en una successió de blogs (Suggeriments en do menor, Malalts de ciutat, Minoria absoluta i La ciutat pensada) així com en alguns articles d’opinió.

La sensació -pròxima a la certesa- d’estar repetint amb massa freqüència arguments molt semblants m’anava guanyant terreny. Suposar que les idees són encertades és pura presumpció però que poden influir (molt marginalment) en la realitat, ja pot ser una perillosa quimera. Per si hi mancava algun ingredient en un panorama no massa engrescador, la pandèmia del coronavirus del 2020 ha provocat un absolut trasbalsament i ha omplert d’incertesa el futur en tots els àmbits, incloent lògicament les ciutats en general i la ciutat de València en particular. La decisió d’escriure un epíleg a aquest blog de La ciutat pensada em sembla, per tant, filla de la prudència.

Aprofitaré, però, l’avinentesa per a eixir al pas d’una cerimònia de la confusió a la qual col·labora la propensió a aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid per a traure del rebost l’esfera de vidre i practicar l’endevinació en forma d’oportunismes de tota mena. Com seran les ciutats desprès de la pandèmia és un terreny adobat per a massa ocurrències.

És prou obvi que la pandèmia tindrà efectes devastadors a curt i mitjà termini en la ciutat per la destrucció del teixit productiu (sovint poc qualificat i poc resilient). Així com la crisi social que se’n derivarà i el creixement exponencial del dèficit i el deute de la hisenda local. Tanmateix, fer de la necessitat virtut i deixar sendes velles per novelles no és cap boutade i, en lloc d’acudir a tota pressa al mur de les lamentacions i reclamar la tornada a una “normalitat” farcida de voracitat, baixos salaris, treballs precaris i temporals, gregarisme i “cultura festiva”, podríem utilitzar el sentit comú, separar el gra de la palla i estalviar-nos la pandèmia mental de, per exemple, reclamar més superfície de terrasses, revaloritzar el cotxe i la “fugida al camp” per “raons de seguretat” o acceptar la distància social i el control de la mobilitat per por a recaigudes o noves epidèmies futures.

Sovintegen les “previsions” alarmants, com que l’epidèmia actual puga esdevenir endèmica. La por i la incertesa s’escampen mediàticament i poden afavorir la permanència de tics autoritaris i centralitzadors. Fins i tot en l’impuls del teletreball (positiu i desitjable) cal que tinga molt present una bretxa digital que, sense mesures específiques compensatòries, pot augmentar.

Si, al meu parer, hi ha una evidència, és la incompatibilitat entre el verinós terme de “distància social” i els constatats avantatges de l’aglomeració urbana. L’adagi medieval ja deia que “l'aire de la ciutat fa lliure” i les ciutats, en una perspectiva històrica, han estat aliades del lliure pensament, el laïcisme i la cultura, a més de promoure la difusió de les innovacions. La distància social (que hauria de rebatejar-se com a distància física temporal) caldrà mantenir-la a curt termini fins que no disposem de teràpies eficients i/o de la vacuna escaient però, ni la cultura, ni l’ensenyament, ni un transport públic metropolità eficient i no massificat, ni la vida social, ni, en definitiva, la ciutat “desitjada”, és compatible amb ciutats de zombis on no manca la pulsió autoritària de l’anomenada policia del balcó o la dels patriòtics manifestants que reclamen “llibertats” insolidàries. Enyorança i nostàlgia d’una dictadura on tallaven el bacallà i que ho deixà tot ben lligat (Perez Royo dixit).

El millor que ens podria passar, en lloc d’acceptar acríticament l’oxímoron de la “nova normalitat”, és introduir canvis que possibiliten una eixida en positiu i bastir la “nova” ciutat sobre la solidaritat, la cooperació, la qualitat de l’espai públic, els corredors verds, la mobilitat sostenible, els sectors culturals i creatius i les tres T de Richard Florida: talent, tolerància i tecnologia. Més serveis qualificats a les empreses i menys turisme urbà depredador que du a la conversió de la ciutat en un saloon ple de terrasses i llocs de restauració.

Però aquests fonaments demanen oblidar-se del vol gallinaci, perquè, a més dels trets ontològics del riu, l’horta i la mar, la ciutat de València “real” és l’àrea metropolitana i ha de trobar el seu paper (no retòric) de cap i casal (alerta amb la llengua!!!), de ciutat europea i mediterrània i de node de l’euroregió i l’arc mediterrani. S’imposa treballar coordinadament amb les altres principal ciutats de l’estat, del Mediterrani i d’Europa, explotant l’avantatge col·laboratiu i superant la síndrome d’una Europa d’estats nació per a donar pas a una Europa de les ciutats on aquestes recuperen el pes polític que els correspon per ser, en expressió de Jane Jacobs, la riquesa de les nacions i el lloc on els ciutadans poden assolir majors quotes de benestar, democràcia i llibertat.

Sols projectant-se cap a fora (aquesta es la hipòtesi) es pot tindre la força i motivació suficients per a mamprendre els canvis interns que ja fa dècades que estan demanant la competitivitat i el benestar social de la ciutat, sense mirar-se el melic ni caure en baralles de campanar.

Evidentment, parlant ja de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, una eixida en positiu (sense tornar a vells costums i handicaps) demana concretar algunes línies d’actuació bàsiques. Tot fugint de qualsevol mena de receptari, es poden apuntar alguns temes bàsics. A banda de reforçar la projecció exterior i consolidar l’àrea metropolitana com a àmbit de la majoria de les polítiques públiques, hi ha un reduït però potent paquet d’iniciatives que possibilitarien que deixarem de transitar per camins erronis i poguerem albirar alguna esperança de futur.

Iniciatives que han estat una i mil vegades apuntades però que la crisi dóna l’oportunitat de repensar i posar en pràctica. La més immediata i òbvia és el reforçament de la sanitat pública (preventiva i assistencial) que mai pot ser un negoci, així com revisar a fons la dantesca situació de les residències de majors. Parlant de majors, seria molt agrair que la frase “d’envelliment actiu” no fora sols un eslogan ni es limitara a satisfer una demanda cultural creixent. Aprofitar l’experiència dels majors, en moltes branques, és una assignatura pendent.

En un altre ordre de coses, la mobilitat sostenible d’àmbit metropolità (coordinació tarifària i horària i augment de l’oferta de qualitat) no depèn tant de recursos financers (exigibles) com de la cooperació intermunicipal exempta de localismes obsolets. La recuperació i ampliació de l’espai públic (les super-illes no semblen una mala estratègia), la prioritat al vianant i les bicicletes i la concreció de corredors verds (intra i intermunicipals) són propostes que ja fa temps que criden a la porta.

Una política d’habitatge (també metropolitana) que se centre en la promoció pública d’habitatges en lloguer, seguint les passes d’Euskadi, sembla un altre pilar bàsic. El creixement exponencial del Port proposat amb l’ampliació nord suposa enormes costos ambientals i un entrebanc a qualsevol intent seriós de definir una estratègia sensata nord-sud i est-oest de la façana marítima, estratègia al si de qual el PAI del Grau s'hauria de revisar.

Pel que fa a la base econòmica urbana i metropolitana , s’hauria de renunciar a una malaltissa dependència del turisme urbà i desenvolupar la seua vocació de capital de serveis avançats a les empreses, aprofitant els nombrosos i poc aprofitats recursos tecnològics ja existents. El dens teixit industrial metropolità podria afavorir un pacte industrial metropolità (ja assajat a l’àrea metropolitana de Barcelona) basat en cadenes de valor i en la cooperació flexible, seguint, potser, el model d’Ibi. Finalment, reforçar la classe creativa, prioritzar el sectors culturals (l’economia taronja) i aprofitar els avantatges del disseny sembla una estratègia compatible i complementària.

L’existència de ciutadans i barris de segona i tercera demana abandonar la demencial política de PAI i mamprendre programes de rehabilitació física i social que podrien agafar com a referència la Llei de Barris de Catalunya. D'altra banda, la participació pública, amb projectes prèviament estudiats, hauria d’abandonar la flaire propagandística i arbitrar fórmules eficients que no alenteixen massa els processos.

Aquestes propostes, voluntàriament limitades a la ciutat i la seua àrea metropolitana, no exhaureixen ni de bon tros els temes (com ara, la política del centre històric, la memòria col·lectiva i un llarg etc.) però pense que poden ajudar a definir una ciutat del “post-COVID” lliure de llocs comuns i ocurrències oportunistes. Sóc conscient de les fortes o fortíssimes limitacions financeres imposades per l’epidèmia i de la força del interessos que reclamen les closes de l’estat per a tornar a la situació prèvia de Nadal del 2019. Interessos que interpretaran el càntic coral d'“ara no es el moment” davant de qualsevol intent d’emprendre nous camins, sempre més arriscats. Tot plegat, els governs locals estaran sotmesos a fortes pressions.

Al remat, la pregunta que ens fa por és si es donen les mínimes condicions de consciència col·lectiva (una massa crítica mínima) i si hi ha alguna cosa semblant a un lideratge sense el qual tota aquesta reflexió (parcial i imperfecta) romandrà en el món dels somnis. Si no hi ha aigua a la piscina no es pot nadar però aquesta és, de nou, la meua ciutat, desitjada o desitjable. Mantindrem viva la flama amb el desig que els temps que han d’esdevenir-se i que han de reescriure uns altres, obrin nous camins. Com diu un bon amic meu, sempre tirem pedres sense trencar cap vidre, però tant de bo si aquestes ratlles serveixen per a alguna cosa. Salut i República.

Ens trobem en una situació excepcional. Hem caigut malaltes. Individualment sabem que, quan una malaltia apareix, hem de canviar les nostres formes de fer i centrar-nos en passar i superar aquest estat transitori o conviure de la millor forma possible amb ell (amb suport, fortuna i ànims). Requerim una atenció i cures personalitzades i, en funció del nostre cas, context i circumstàncies tenim més o menys possibilitats per tenir un estat de salut desitjable. Però ara és diferent, hem socialitzat el procés de malaltia i estem immerses en un procés de malaltia col·lectiva. A poc a poc cada comunitat, ciutat, societat… Hem caigut malaltes al ritme dels fluxos comercials i turístics; i de la capacitat de resposta del nostre “sistema immunitari”.

Cada administració està responent per a fer front a aquesta situació amb diferents recursos. La parada i el confinament sembla un dels remeis universals. Els criteris de resposta del sistema sanitari públic sembla més “al gust de cadascú”, i per això, estem veient resultats tan desiguals. També el grau de control i de coacció de les forces “de seguretat” i dels estats sembla diferent en cada cas, però hi ha una dinàmica general d’actuació mitjançant la repressió i control de dades i moviments de la població. És difícil unificar resultats i avaluar mètodes, encara és prompte, però de moment dona per pensar i tenir els pèls de punta.

A escalal veïnal estem observant diferents respostes, per una banda hi ha mostres de solidaritat i acompanyament a les persones en situacions de vulnerabilitat amb iniciatives col·lectives i xarxes de cures i suport. Per una altra, veiem també actituds recriminatòries entre iguals amb l’anomenada “policia de balcó”. Aquesta dualitat, presentada per molts articles i mitjans de comunicació, ens mostra dues vies d’afrontar “el mentrestant” i sobretot, el futur. Hem d’escollir (si està en les nostres mans) entre dirigir la balança cap a la via de la cohesió i suport social, o cap a l’autoritarisme i coacció, com adverteix César Rendueles.

En les mesures que adoptem per a transitar i conviure amb aquesta malaltia col·lectiva es troben les claus per continuar endavant. Sembla clar que va haver-hi un desplaçament en l’eix de valors i sentirs dominants. Segons la direcció que prenga el moviment en aquest eix, podem seguir tractant i controlant l’estat de malaltia o aprofitar l’oportunitat de generar un relat col·lectiu, comunitari, equitatiu i emancipador que pose de nou en marxa els nostres municipis.

Aquest relat alternatiu, posa la salut en el centre. La salut en positiu, no únicament com un estat d’absència de malaltia, sinó com un estat de benestar psíquic, físic, emocional i social de desenvolupament de la vida. La salut col·lectiva de les nostres comunitats es relaciona per exemple amb l’estat saludable dels nostres espais públics (carrers, places, jardins…), del nostre entorn natural (paisatge, aigües…), de les xarxes socials (amistats, familiars…), la nostra relació amb el treball, amb els nostres habitatges…i ara, més que mai, necessitem que les nostres Ciutats i pobles malaltes es comporten com a Ciutats Saludables.

Per a aconseguir-ho, hi ha tres eixos clau de treball: (1) salut en totes les polítiques: fer de la salut un eix transversal a cada àrea de decisió política local. Totes les regidories, des de l’àrea d’urbanisme fins a la d’hisenda han de tindre en el focus aconseguir aquest benestar general. (2) reduir les desigualtats en salut mitjançant l’equitat: aquesta situació agreuja les desigualtats ja existents, per això cal posar el focus en aquelles persones més afectades. La desocupació, la soledat, la falta d’accés a l’habitatge… són reptes que continuen ací amb més presència que mai. (3) governança en salut: sols incloent a la població en la presa i implementació de les solucions aquest pot ser un camí col·lectiu i emancipador basat en la cooperació, solidaritat i xarxes de suport. Generar òrgans i consells mixtos (població, tècnics, polítics…), espais de debat i decisió i suport a iniciatives veïnals poden suposar una ferramenta clau de recuperació.

Aquests eixos de treball necessiten el coneixement, arrelament i detall que ofereix l’ escala local, inclús la de barris o superilles en ciutats grans. La OMS defineix el procés de “rehabilitació” com un “conjunt de mesures socials, educatives i professionals destinades a restituir el subjecte en situació de discapacitat a la capacitat major i independència possibles”. En aquest cas, el subjecte és col·lectiu i necessitem prendre l’espai i recursos necessaris per a la seua rehabilitació. Aquest espai pot ser la realització d’un Pla local que permeta a cada municipi implementar les mesures adaptades a les seues realitats.

Les primeres passes del desconfinament ja ens marcaran direccions de futur. En la mesura que es reforcen espais més democràtics i que aposten per l’equitat, estarem més prop d’aquest nou relat saludable. Per exemple, serà un símbol d’aquesta aposta l’apertura dels espais públics, parcs i jardins, accessibles a tota la ciutadania per practicar hàbits saludables: exercici, encontres, pícnics, trobada amb la natura… D’aquesta forma, evitarem les desigualtats d’accés i gaudi del desconfinament. En aquesta línia, les institucions i equipaments de proximitat (centres de salut, serveis socials, mercats, centres cívics…) suposen ferramentes clau de la recuperació. Caldrà doncs, revisar les condicions dels nostres barris i implementar mesures d’equilibri territorial entre zones per tal de reduir les desigualtats de barris amb molt, i d’altres amb molt poc. Per incloure a la majoria de la població cal trencar la bretxa digital i d’accés a la informació i apostar per l’alfabetització en salut i l’acció comunitària, treball directe amb els col·lectius i les persones. Si volem fer una transició cap a medis digitals com a ferramentes d’interacció amb la població, es requereix una inversió per garantir que totes les persones podem accedir a ells i sabem fer-ne ús.

Des del poble més menut a la metròpolis més ambiciosa haurem de fer un treball d’adaptació i rellançament de la nostra vida en comú. La resposta que volem enfront de la malaltia i a l’autoritarisme, i que no ens deixe a cap persona enrere, sols pot vindre des de la salut com a escenari i l’acció comunitària com a ferramenta.

*Júlia Gomar, Julia Pineda. Formen part de l’equip Crearqció Coop. V., cooperativa d’arquitectes valenciana. Actualment, equip al càrrec de la implementació i definició d’Estratègies de Ciutats Saludables a diferents ciutats de la província de València

Es coneguda la recomanació de Sant Ignasi de Loiola que ens preveu que en temps de desolació o tribulació no convé fer mudança. Fent de la necessitat virtut i aprofitant l’avinentesa, jo gosaria dir que els temps de tribulació com els que ens afecten i afectaran, tal vegada siguen un moment propici per a repensar la ciutat en clau de futur. Estic d’acord amb Ramon Marrades en què tot aquest greu episodi epidèmic hauria de fer-nos més humans en un món que hauria (per necessitat i/o convicció) de ser distint. Un mon en què haguérem aprés algunes coses, com ara la interdependència i la importància del rol públic. I, seguint amb Ramon Marrades, un món on haguérem trobat l’antídot a la trampa de “canviar” llibertat per seguretat. Garantint la seguretat de ser nosaltres mentre fugim del perill de viure en un món segur en què el control de dades i moviments són temptacions perillosament totalitàries.

Em declare absolutament incompetent per a prevenir qualsevol mena de futur en termes de salut col·lectiva. Hi ha controvèrsia científica (com ara, la discussió sobre el “model” suec, de respostes “nacionals” diferents i, és clar, oportunismes de tota mena. Si hi ha alguna cosa clara, a banda de la incertesa temporal del final del malson, és que la crisi ens ha proporcionat algunes evidències.

La primera és l’evidència de que no tots som iguals davant la crisi. Els grups vulnerables de tota mena en raó a la renda o l’habitatge són una realitat esfereïdora que assoleix trets dantescos quan es tracta de països pobres, immigrants etc... Com sempre, la cosa va per barris, fins i tot en sentit estricte. La Topografia Médica de Valencia y su zona (1878) del doctor Juan Bautista Peset i Vidal és, malgrat el temps transcorregut, una lectura recomanable i, malauradament, aplicable.

La segona evidència és que quan les coses no venen de cara, es demana al sector públic que “resolga el problema” i aleshores se'ls cau la careta als defensors fins fa no res del retall de l’Estat del benestar. Igual que la dimissió dels rics ( l’evasió fiscal protagonitzada per l’IBEX 25 i altres insolidaritats) genera un somriure amarg davant de proclames patriòtiques, propagandes irritants de tant com ens aprecien bancs, elèctriques o cadenes de televisió i iniciatives suposadament solidàries.

La tercera és la dolenta interpretació feta del “mando único” amb un llenguatge i actituds bel·licoses en extrem i una “coordinació” amb les autonomies que deixa ben a les clares l’escassa convicció (nula en la dreta política) en la diversitat d’un Estat plurinacional. La quarta és que se’ns ve damunt una crisi econòmica i social sense precedents, probablement pitjor que la precedent de 2008-2013, en què l’increment de l’atur (que ja es registra), les fallides d’empreses, un increment de la janotable desigualtat social i un dèficit públic que creixerà de forma exponencial seran moneda corrent.

Davant d’aquesta malaurada certesa de la qual sols ignorem el grau del desballestament que assolirem, no es pot, lògicament, fer la política de l’estruç. Res  m’agradaria tant com veure decisions solidàries (sense  fugir de la diversitat) i una resposta europea que ens faça oblidar tant el trencament nord-sud com  l’experiència de l’austericidi i que, al mateix temps, allunye la possibilitat d’una crisi irreversible de la UE.

Com que tot açò ultrapassa en molt el discerniment i les capacitats d’un servidor, em limitaré amb tota la modèstia i humilitat de que sóc capaç a apuntar algunes idees sobre com podríem aprofitar aquesta peculiar pesta per a prendre nota i canviar algunes prioritats des de la perspectiva local o, si fa no fa, glolocal.

Aquestes idees vull que comencem per una habitual prèdica en el desert. Quan hi ha crisi sempre es produeix la resposta de tancar portes i cadascú a sa casa i Déu en la de tots. Recepta errònia a tots els nivells que té també el seu corol·lari en la “proximitat”. Potser, vist el que se’ns ve damunt, puguem superar la caspa mental i els particularismes i dissenyar les polítiques (quasi totes) amb una visió metropolitana. Hi ha sinèrgies, economies d’escala i economies externes que no ens podem permetre el luxe de sacrificar per mantenir estúpids i anacrònics particularismes i regnes de taifes. Com que en el fons i en la superfície aquest és un tema “cultural” i canviar el xip costa molt, la Generalitat té la competència per a seguir la via francesa i traduir en diners la cooperació “voluntària”. Sols quan hi haguera solucions supramunicipals s’activaria el flux de suport financer. Les sinèrgies i estalvis de segur que compensarien amb escreix la despesa. No cal esperar que “qualle” ni el Ptival ni una Llei de Mancomunitats obsoleta abans de posar-se en marxa. És només una idea.

Deixant de banda (que no menystenint) l’escala apropiada d’actuació, hi ha algunes idees addicionals en l’àmbit social, econòmic, urbanístic i financer (per aquest ordre) que poden ajudar a la tasca ingent de “reconstrucció” que ens aguaita. En primer lloc, confie que hi haja acord al voltant de l’urgent necessitat de posar el focus –a tots els nivells- en la població de més edat. No es resol el tema amb el fet que cada municipi tinga una “delegació” de serveis socials o inclús de “persones majors”. Necessitem una política global, metropolitana, que assegure una atenció de qualitat sanitària i geriàtrica. Que aprofite la voluntarietat dels jubilats per a donar cos a una política “d’envelliment actiu” (bonic eslogan) que vaja més enllà d’oferir activitats culturals que s’enfronten a una demanda creixent però que desaprofiten capacitats i experiència de part de les denominades classes passives. Si la nostra piràmide d’edats s'assembla cada vegada més a una àmfora, caldrà agafar el bou per les banyes. A més, igual que amb el tema ambiental, aquest és un sector d’ocupació i activitats de futur i, alhora, qualificat (personal sanitari especialitzat, fisioterapeutes, esport i alimentació etc...).

A cavall entre els àmbits social i econòmic, alguna cosa de nou hauríem de fer amb el tema de l’habitatge. No es tracta –sols- de donar resposta als ciutadans de tercera. Els PAI especulatius no són cap eina ni solució. Ja s’ho faran (sense ajudes). L’objectiu crec que hauria de ser un ambiciós programa de rehabilitació d’un parc immobiliari que la reclama a crits i l’ augment  de l’ oferta d’ habitatge públic en lloguer seguit el model d’Euskadi. Intervenció pública i/o de cooperatives, tant en rehabilitació com en nova construcció, per a la qual cal una agència metropolitana (l’habitatge és un tema necessàriament metropolità) que pose ordre també en el mercat dels lloguers. Els “observatoris” són fer com que es fa  i les ajudes i els subsidis continuen deixant la iniciativa en mans privades. No cal dir que una política d’habitatge activa forma també part d’una eixida a un sector especialment colpejat per la crisi actual.

Si d’economia parlem, la “reconstrucció” ha de tenir un accent que es diu “requalificació”. No podem continuar amb una estructura econòmica en què predominen sectors intensius en mà d’obra, de baixa productivitat, baixos salaris, molta temporalitat i una precarietat que fa vergonya. El turisme, la restauració, la construcció i els serveis no avançats (el petit comerç, el treball a domicili etc..) han de deixar de ser els que determinen el nostre perfil productiu. Entre altres coses, perquè, com diu encertadament Miquel Puig , “els salaris baixos no generen prou ingressos fiscals per compensar el que la societat es gasta en les persones que els perceben. És a dir, en la mesura que el sector turístic contracta mà d’obra molt barata (i fins i tot els hotels de luxe ho fan, com denunciava fa poc TV3), constitueix un sector subvencionat que resta valor en comptes de crear-ne”... I això és extensible a una estructura productiva com la nostra. A més, la crisi ha fet palesa la facilitat amb què es destrueix ocupació en aquests sectors. I res tornarà a ser igual o no hauria de tornar a ser igual.

Llavors, què fem?. Doncs, d’entrada plantejar la política econòmica o de promoció econòmica a escala metropolitana i posar en el centre la requalificació del sector productiu: racionalització dels espais logístics metropolitans (hi ha prop de 80 polígons industrials en l’àrea metropolitana) però, sobre tot, un pacte industrial que fomente la cooperació per projectes conformant cadenes de valor així com la formació professional dual, els serveis avançats a les empreses i la utilització dels notables recursos tecnològics dels que disposem (Ainia, Ibv, Ite, Itema, Iti, Aido, Institut de Biologia Molecular, Ivia etc..). No tinc res encontra de lanzaderas i starts up però sorprén la poca atenció que es posa en la pràctica i potencialitat d’aquests instituts tecnològics. Cal mobilitzar també la de vegades somnolenta universitat perquè siga una part molt més activa d’aquest procés de requalificació.

Un altre sector prioritari és el de la denominada “economia taronja” (activitats culturals, indústria creativa i disseny ) que no sols genera cada vegada més valor afegit sinó que, a més, constitueix el caldo de cultiu d’una innovació transversal. És obvi que els sectors “tradicionals” han d’experimentar un procés d’aggiornamento igual que l’administració, local i autonòmica, hauria de posar-se les piles i reestructurar-se per a no ser mai una rèmora. Però tot això demana reflexió i debat i, de moment, supera l’objectiu d’aquestes ratlles que no és un altre que oferir algunes idees de possible superació de la crisi. Hi haurà temps de parlar-ne.

El temps de crisi que vivim i viurem són també bons per a repensar alguns temes de caire urbanístic-territorial. La paràlisi immobiliària pot ajudar a qüestionar alguns PAI especulatius com ara els del Grau o Benimaclet. El Port ja ha anunciat la “moratòria” de l’ampliació prevista, l’operació de Mestalla està de nou en via morta i Foment ha ajornat l’informe sobre el túnel passant. Tot són oportunitats i em sembla especialment interessant la proposta feta per Josep Lluís Miralles al juliol del 2019. Es tractaria bàsicament de redefinir l’operació ferroviària i substituir el túnel passant  que emergiria a Alboraia camí de Sagunt (i afectaria molt l’Horta Nord) per una variant que, passant per l’aeroport, aprofitara les servituds del by-pass per a fer una circumvalació ferroviària fins a Sagunt. La proposta no és cap boutade i està recolzada per un  minuciós estudi.

Evidentment, posar fi al malson de l’absència d’un transport metropolità adient, mantenir la política de corredors verds metropolitans, impulsar l’ús del transport ferroviari de persones i mercaderies, canviar la tendència del predomini de vehicles privats i camions, i prendre mesures perquè, malgrat la desitjada i necessària tornada a la “normalitat”, continuem disposant d’aire de qualitat em semblen uns altres objectius raonables .

Arribem, per fi, a la clau de pas financera. Tothom sap que amb l’esperada brutal caiguda d’ingressos i una despesa pública disparada per a atendre a persones i activitats colpejades per la crisi (que són majoria), el dèficit públic local i autonòmic creixerà de forma exponencial. Com se sol dir, pinten bastos i les polítiques adés suggerides són despeses addicionals (corrents i d’inversió). No hi ha cap recepta màgica però no hauríem de renunciar al futur. Sols una economia i una societat “reconstruïdes” poden tornar un endeutament que hauria de finançar-se  a llarg termini sense menysprear canvis en el sistema fiscal que ens aproximen a allò que hisenda som tots. No són temps per a la dimissió dels rics i sí d’arrimar el muscle de forma proporcional (però tots, que és un dejà vu el que sol passar).

Molts temes han hagut de quedar, de moment, al calaix. I dels que he pogut parlar sols he tractat d’aportar alguna idea, per si convé. Per finalitzar, voldria recordar, també és una prèdica constant com la de l’àrea metropolitana, que som o hauríem de ser cap i casal i que tenim una llengua i un país que ja anem fent i al qual alguns no renunciem. Salut i república.

Aquestes ratlles pretenen respondre a la pregunta de quant ens costa la ciutat de València i també  de com financem la despesa. Exposades algunes dades bàsiques, aprofitarem l’avinentesa per a fer algunes consideracions de tipus qualitatiu. Abans, però, d’entrar en la prosaica dimensió de les xifres caldrà contextualitzar una mica el tema.

Tal vegada convinga començar recordant als propensos a l’oblit una evidència històrica: el desenvolupament del capitalisme deixà de costat qualsevol classe de mercaderia o servei que no proporcionara guanys a curt termini, que exigira immobilitzacions de capital elevades o que tinguera un periode de circulació llarg (el temps per a recuperar el capital, incloent-hi els guanys). Fou llavors l’estat el que hagué d'assumir la producció d‘un bon nombre de béns i serveis imprescindibles per a la mateixa reproducció dels sistema. Les infraestructures de comunicació, les xarxes d’abastiment d’aigua i gas, la salut pública, la instrucció, l’habitatge, l’ordenació urbana i un llarg etcètera exigiren la intervenció de l’estat i propiciaren un conflicte continuat amb las classes dominants per abastir un sistema fiscal que fera possible aquesta intervenció. Mai ha agradat a les classes dominants pagar impostos, i encara menys impostos directes sobre renda o patrimoni. En molts casos l’estat creà les condicions de rendibilitat tot utilitzant els règims de concessió administrativa. A mitjans del XIX el marquès de Campo fou un avançat en aquesta matèria i, a data d’avui, les concessions (gestió indirecta) continuen sent moneda corrent i s'enduen un bon pessic del pressupost (gestió de residus, parcs i jardins etc.).

Per tant, el fet que la intervenció de l’estat s’incrementara (entre la gran depressió del 29 i els anys 70 dels segle passat) fins arribar en molts països occidentals a suposar entre un 40% i un 50% del PIB, no és precisament una casualitat sinó una estricta necessitat del sistema. Després de la II Guerra  Mundial, la socialdemocràcia desenvolupà l’anomenat estat del benestar, que produí el conegut “gran auge” entre 1945 i 1968. Fou, sense cap mena de dubte, la socialdemocràcia la que millor interpretà les necessitats objectives de desenvolupament del sistema. Unes necessitats que ja havien estat apuntades per Marx quan parlava de la reproducció del capital i de la força de treball com a elements bàsics del desenvolupament de les formacions socials capitalistes.

És clar que l’àmbit ha esdevingut un àmbit global i que el capitalisme ha sofert molts canvis qualitatius (com ara el pes creixent del capital financer i, sobretot, l’aparició de la informació com un  element clau en l’estratègia empresarial i en les relacions de poder). Tanmateix, la intervenció del sector públic continua sent un fet cabdal en les infraestructures i en el benestar social i un element de cohesió, cada vegada més amenaçada per la globalització.

Aquestes consideracions (el perquè de l’elevat pes de l’ Estat) són d’ aplicació a Espanya, on la despesa pública suposà el 2018 el 41’7% del PIB. Una despesa que, aquest mateix any fou  executada en un 35% per l’administració central, un 27’91% per les comunitats autònomes, un  26’ 35% per la Seguretat Social i sols un 10’72% per l’administració  local (ajuntaments i diputacions, bàsicament ). Aquesta composició permet  suggerir  almenys dues coses: la primera és que, malgrat la descentralització derivada de “l’Estat de les autonomies”, l’administració central encara té un gran protagonisme en la despesa pública (un 61% si li afegim la Seguretat Social, competència no transferida).

No és aquest un fet fútil perquè respon a les resistències al canvi d’un Estat endèmicament centralista. La segona és la constatació que l’administració local és la germana pobra, fet anòmal en el context europeu, inclús en relació amb aquells països que tenen una estructura federal i tres nivells de govern. El baix pes relatiu de la despesa local ve en part determinat perquè els poders regionals emergents han assumit en règim de competència exclusiva el nucli dur de l’Estat del benestar (salut, educació , habitatge...) tot i que en ser l’administració més pròxima al ciutadà, aquest li demana actuacions que sovint no són de la seua competència però a les quals ha de fer front.

Fets aquests aclariments contextuals, podem, ara sí, entrar en matèria: quant ens costa la ciutat de València i com financem aquest cost? Parlem, en primer lloc, de les dades agregades, prenent la referència del  pressupost aprovat de 2020, encara que es tracta de previsions i que només quan es liquida el pressupost sabem amb més certesa quina ha estat la realitat. La previsió per a 2020 és que la despesa local serà de 898 milions d’euros que esdevindran 1.008 milions d’euros ( 1.273 euros per càpita) si prenem com a referència el pressupost consolidat, que inclou també, a més de l’Ajuntament, la despesa realitzada per organismes autònoms, entitats públiques empresarials i societats de capital 100% municipal.

Una despesa en què destaquem aquells casos més rellevants: Universitat Popular, Fundació Esportiva Municipal (13’4 milions), Fundació de Parcs Singulars (13’3 milions), Junta Central Fallera, Consell Agrari Municipal, Mostra de València, Aumsa (16’5 milions), Palau de la Música (13’7 milions ), EMT (159 milions) i Palau de Congressos. Relació que es complementa amb altres ens municipals  subjectes a la Llei de Fundacions (València Activa, Turisme València, Canvi Climàtic ...).

Amb el sistema legal vigent, aquesta despesa es nodreix  fonamentalment (pel que fa als 898 milions de la Corporació) de la imposició autònoma (impostos directes, indirectes i taxes i preus públics), que suposa el 55’5% , i de les transferències corrents (el 41’35%) que provenen majoritàriament de l’administració central i sols en un petit percentatge (35 milions) de la Generalitat. Els organismes autònoms i empreses municipals tenen transferències corrents i de capital de l’Ajuntament i ingressos propis com a partides  fonamentals d’ingressos. Les transferències municipals suposen el 50’2% dels ingressos d’aquestes entitats i, dins dels ingressos propis, s’inclouen operacions de crèdit que necessiten l’aval municipal, operacions que per a l’ EMT són vitals i quantitativament importants (39 milions).

Pel que fa a les despeses previstes, els 898 milions d’euros es concreten en operacions  “corrents” (752 milions), operacions de capital (84 milions en inversions i transferències de capital) i operacions  financeres, on la partida més important és la de passius financers (61 milions) destinades a l’amortització del deute. Una partida a la qual cal sumar els 8’5 milions d’interessos que estan consignats en les operacions corrents. Pel que fa a la resta de les operacions corrents, les partides més importants són les de personal (305 milions), despesa en béns corrents i serveis  260 milions) i transferències corrents (159 milions).

Deixem les xifres globals previstes per al 2020 i centrem- nos en la liquidació de 2018 per a veure quina fou l’estructura de la despesa, és a dir, com es concretà la provisió de béns i serveis públics que féu l’Ajuntament. En bona lògica, caldria sumar a aquesta despesa la que realitzen les altres administracions a la ciutat (Diputació, Generalitat, administració central i Unió Europea) però això supera el límit d’aquestes ratlles. Amb les dades disponibles de la liquidació de 2018, les despeses de personal suposaren el 34% d’un total de 790 milions de despesa global; la compra de béns i serveis i les transferències corrents suposaren el 44’5%; els interessos i les amortitzacions, el 9%, i les inversions i les transferències de capital, l’ 11%.

Si analitzen aquesta despesa per programes podem identificar aquells que tenen un pes relatiu más gran. Així, el conjunt d’órgans de govern, serveis generals i administració financera i tributària suposa el 12’27%; els interessos i amortitzacions del deute, el 9%; la seguretat ciutadana (policia i extinció d’incendis), el 14’12%; la gestió de residus i neteja,  el 8’61%: els parcs i jardins, el 6’ 14%; el transport (que inclou les transferències a l'EMT) i l’ordenació del trànsit, el 10’ 06%; l’assistència social el 9’06%; urbanisme i vies públiques, el 4’24% i cultura i esports el 8’76%. Finalment, educació (malgrat no tindre'n competències) absorbeix el 4’92% i un seguit d’activitats “menors” (agricultura, comerç, turisme, societat de la informació, gestió del coneixement , foment de l’ocupació , protecció del consumidor i sanitat) representen totes plegades el modest percentatge del 5’46% .

Cal subratllar  el pes modest del clavegueram (1’83%) i la insignificant dotació per a habitatge (0’49%). Evidentment, la competència en matèria d’habitatge, sanitat i educació correspon, com hem dit adés , a la Generalitat, però tampoc tenim notícia d’un volum d’actuació en la matèria que es corresponga amb la importància del que hauria de ser un vessant important de la política urbana. Així mateix, el bloc de qüestions vinculades al creixement econòmic i als nous reptes que planteja la societat de la informació i el coneixement tenen escassa presència pressupostària , tot i que cal reflexionar (ho faré en un altre article) sobre quin pot ser el paper de l’ajuntament en la promoció econòmica, un paper que  hauria de ser diferent  al conegut fins ara i, alhora, més intens.

Mentre que, pel que fa als ingressos, el marc legal està fixat i la millora pot venir per la gestió tributària (que funciona de forma prou satisfactòria), el marge de millora en la despesa, prioritats a banda, és sensiblement major. Evidentment, s’ha avançat molt els darrers anys en la reducció del deute, complint amb escreix allò establert com a objectiu i obrint la possibilitat d’un increment de la inversió  que provinga de l’estalvi corrent. D'altra banda, les concessions (o gestió indirecta) de serveis bàsics  continuen suposant un bon pessic del pressupost i la cura extrema en la redacció i el compliment dels plecs de concessions és sempre un pràctica recomanable. És cert que en el capítol II (compra de béns i serveis) i en el capítol IV (transferències corrents) la casuística és tan gran com la dificultat d’avaluar si la despesa és adient. Però la pregunta més difícil de contestar és la que té a veure –tenint en compte el marc competencial- amb la gestió que es fa dels recursos humans i que és sempre manifestament millorable.

La meua opinió al respecte té a veure amb la productivitat i l’ eficiència. La mesura de la productivitat en el sector públic local és una tasca difícil perquè l'output (la provisió de béns i serveis públics) és molt heterogeni. Tanmateix, qualsevol observador atent pot afirmar sense massa risc que la productivitat està prou per davall d’allò que seria raonable. Dit d’una altra manera: el “producte” dels 4.976 treballadors / funcionaris (parle només de l’Ajuntament i no del conjunt del sector públic local) podria ser més alt en quantitat i/o qualitat. Els 305 milions d’euros que s’hi dediquen poden donar millor rendiment. No hi ha cap misteri: tot i que l’estatus de funcionari  no és precisament un incentiu positiu, la clau roman (sense menystenir l’impacte negatiu dels interinatges de llarga durada i la manca d’estímuls subjectius) en una cosa ben senzilla de dir i complicada d’assolir: el comandament.

Sempre he estat de l’opinió que el problema de la productivitat rau sobretot en la manca (o dèficit) de l'xercici de comandament per part dels caps de servei (que s’han duplicat en les darreres dècades i han passat a ser, aproximadament, uns 80). Una estructura de comandament complexa i, en la meua opinió, poc operativa: 17 regidors, 45 delegacions, alguns “directors generals”, 50 assessors, 80 caps de servei ... i  la casa per agranar. Sé que la direcció per objectius no es senzilla però mentre no es revise la qualificació del comandament i es concreten programes d’actuació avaluables no avançarem i la ciutadania tindrà tota la raó per a fer explícit un escepticisme sedimentat al llarg de molts anys.

Els nous vents de canvi no han  arribat a moure els fonaments d’una estructura que demana a crits canvis en profunditat, independentment dels esforços de les sempre lloables excepcions. Que aquest estat de coses siga generalitzable en l’administració pública no és raó suficient per a renunciar a una reforma seriosa sense la qual el sector públic pot esdevenir una rèmora objectiva. L’Ajuntament de  València forma part del problema general i hauria de formar part també de la solució.

Al remat, la ciutat és una font d’externalitats positives impressionant i una peça clau del benestar col·lectiu. El reforçament del poder local –superant taïfismes, practicant l’avantatge col.laboratiu i millorant l’estructura del finançament- és sempre una bona estratègia i la part de la renda que destinem a finançar els Ajuntaments té retorns positius. Dita la qual cosa, mai no serem prou exigents a demanar  bon govern i eficiència, dos termes senzills i aliens a modismes que s’utilitzen en excés.

A data d’avui escriure sobre turisme i ciutat comporta la dificultat que acompanya els temes que com aquest estan farcits de llocs comuns, interessos eufemísticament dissimulats i pors al conflicte. A més, com passa amb altres temes com l’ús excessiu del vehicle privat (o l’ampliació nord del Port) se subestimen sistemàticament els danys col·laterals o, per dir-ho en terminologia acadèmica, les externalitats negatives. Per tant, cal anar eliminant la boira i l’opacitat i, si més no, oferir algunes reflexions útils sobre aquest fenomen que té, d'altra banda, un fort component mediàtic.

Aquestes ratlles van de turisme amb adjectiu, de turisme “urbà”, una subclasse d’una activitat socioeconòmica i cultural, el turisme, una exportació en origen, que ha assolit un extraordinari desenvolupament. Les xifres son realment espectaculars però em centraré sols en les dades referides a Espanya i al País Valencià. Pel que fa a Espanya, les dades del turisme internacional parlen el 2019 d’un volum de 83’4 milions de visitants amb una despesa de 91.879 milions d’euros. El comte satèl.lit de turisme de 2017 xifra l’ impacte de l’activitat turística (que computa tant el turisme provinent de l’estranger com l’anomenat turisme interior) en l’11’7% del PIB i el 12’8% de l’ocupació. Pel que fa al País Valencià, les xifres agregades parlen del 14’6% del PIB i del 15’1% de l’ocupació, xifres coherents amb l’elevada especialització turística del país, que el fa superar la mitjana estatal. Pel que fa a la ciutat de València, les dades quantitatives són més difícils de trobar. Tanmateix, hi ha un consens prou generalitzat sobre el fort creixement turístic que ha experimentat la ciutat de la mà de la revolució del low cost dels viatges aeris, l'expansió de l’oferta residencial per la via de les noves plataformes del tipus de Airbnb, Booking.com etc, i els evidents atractius turístics de la ciutat que els excessos i banalitzacions no aconsegueixen eliminar.

Parlar del turisme a la ciutat es parlar de turisme urbà o turisme cultural que, com dèiem, és un subsector del turisme que ha experimentat un fort creixement en les darreres dècades. En lloc del tradicional sol i platja, cada vegada son més els turistes (estrangers o no) que fan aquesta mena d’elecció per als seus dies de lleure: visitar la ciutat, els seus museus i monuments, gaudir dels seus menjars i practicar l’art del passeig relaxat per la ciutat per a copsar el seu ambient com pertoca a tot bon flâneur en paraules de Walter Benjamin. Al principi el turisme urbà tingué molt bona premsa perquè no sols era una alternativa al turisme de sol i platja. Donava també una oportunitat a posar en valor els recursos culturals de la ciutat i s’oferia com una interessant font de renda addicional. La Barcelona de 1992 probablement  fou la primera ciutat a Espanya que gaudí i patí la nova tendència però a hores d’ara  el fenomen s’ha generalitzat i són moltes les ciutats que cerquen aquesta nova font d’ingressos i ocupació.

El problema fou (i és) que es pot morir d’èxit i que un fort creixement del turisme urbà du aparellats processos no desitjats que els governs locals tracten de controlar o mitigar. Processos que són, sobretot, els vinculats al creixement exponencial en els darrers anys dels apartaments turístics i dels preus de lloguer amb el corol·lari de la gentrificació o expulsió de la població. Hi ha també altres processos col·laterals com ara la multiplicació de les activitats de restauració que fan pujar els lloguers dels baixos i substitueixen cada vegada més en els centres urbans altres activitats comercials o de serveis “tradicionals”, amb una pèrdua important de la qualitat de l’espai urbà.

Un espai urbà, d'altra banda, sotmès a la pressió de les terrasses que arriben a colonitzar la zona dels vianants i dificultar el trànsit per les voreres. L’excés d’activitat turística arriba a provocar en alguns indrets de la ciutat vertaders problemes de congestió i de molèsties per excés de soroll en alguns veïnats. Finalment, el boom turístic genera un increment considerable de la despesa municipal en neteja, residus, seguretat, sanitat, transport etc... que difícilment es veu compensat amb un increment dels ingressos públics perquè totes aquestes externalitats negatives no es traslladen als preus ni a les taxes. Un turisme urbà intens i quantitativament creixent genera, al remat, una considerable pèrdua de qualitat urbana de la qual el cas de Venècia n'és tal vegada el paradigma.

Cap d’aquestes consideracions generals és aliena si de la ciutat de València es tracta. Per un costat, el nombre de passatgers a l’aeroport de Manises no deixa de créixer i ja es situen en el llindar del 8 milions amb creixements interanuals superiors al 10%. Un altre indicador és el volum gens menyspreable que suposen els vora 6.500 apartaments turístics “controlats” a la ciutat, tal com les més de 4.000 terrasses existents, tot i que sols en part són imputables al fenomen turístic. També és un fet la proliferació de les activitats de restauració que estan substituint de forma accelerada a comerços i serveis (l’armeria Navarro, el forn de Santa Catalina i el taller de restauració del carrer del Palau són nomas tres exemples entre mil).

A més, cal no oblidar ni per un moment que les activitats vinculades a l’expansió turística generen una ocupació de baixa qualitat i remuneració, una ocupació temporal precària a la qual no tenen més remei que recórrer els joves (sovint amb nivells de formació superior) en absència d’altres demandes. El turisme (tota mena de turismes tal vegada amb l’excepció -sols parcial- dels hotels) és un sector de baixa productivitat i baixos salaris amb un component tecnològic i de progrés tècnic quasi nul.

S’han alçat veus que amb un to un tant apocalíptic i escatològic denuncien la deriva turística de la ciutat, que es prou notable en el centre històric, en Russafa i que comença a prendre cos als Poblats Marítims. Arribats a aquest punt cal fer una síntesi i una valoració conjunta. Que el turisme és una font d’ingressos i d'ocupació important és irrebatible, com ho són també els efectes negatius adés esmentats. Una ciutat l’economia de la qual descanse en un grau excessiu sobre el turisme i en un sector immobiliari (sector demanda d’inversió) que ha revifat en els darrers anys malgrat l’existència de núvols a l’horitzó, és un ciutat amb bases febles de creixement i més si, com és el cas de València, li pertocaria ser una ciutat direccional on la innovació jugara un paper cabdal. El sumatori de turisme, restauració, construcció i un gran nombre de funcionaris derivat de la capitalitat (mal exercida) dóna com a resultat una economia local de creixement vegetatiu, ensopida i poc dinàmica.

Dita la qual cosa, les paraules màgiques són les de “control”, “requalificació” (el sempitern turisme de qualitat), de defensa de l’espai públic i dels entorns urbans a tractar amb especial cura. Benvinguts siguen els visitants a la ciutat, sempre que aquesta siga satisfactòria per als mateixos residents i que no es perga mai de vista quina ciutat es vol ser a mitjà termini. Hom pot comprendre que el govern local vaja amb peus de plom per tal de no escarotar sectors “empresarials” propensos al soroll mediàtic i que sempre trauen a col·lació la seua aportació a l’ocupació. Una precaució que, a més, descansa, com veurem un altre dia, en una notable indefinició de la política de promoció econòmica. En absència d’alternatives clares s’imposa la prudència.

Tanmateix, tota la comprensió del mon no justifica que al remat la ciutat estiga al servei del turisme i no a l’inrevés. Qualificar el turisme urbà demana posar límits a proliferacions poc desitjables de souvenirs, llocs de restauració banals, terrasses de localització impresentable i apartaments turístics que no tinguen estandars de qualitat raonables. Quan s’obri la mà i es permet la mediocritat, la marxa enrere esdevé costosa i improbable. No cal dimonitzar el turisme però el tot val és suïcida. A més, en el cas del centre històric, la qualificació de l’entorn demana més inversió però també posar fi a l’endèmica presència de buits urbans on sols es conrea l’estètica del matoll. Posar en valor l’arquitectura de qualitat, cuidar l’entorn del vianant i fer dinàmics i atractius els espais museístics no em sembla demanar massa. Tot plegat, trobe a faltar un document sensat, una mena de llibre blanc sobre el turisme urbà a la ciutat que fixe prioritats i criteris i aborde quin es el rol que ha de jugar el turisme en la València del 2030 o 2040, que és demà mateix.

La ciutat és un producte social històricament anterior al desenvolupament de moltes de les actuals ciències que malden per fer-nos comprensibles el fet urbà (la ciutat vista des de la història, la geografia, l’arquitectura, l’economia, la sociologia, la ciència política o el dret però també des de la fotografia, el cine, la novel·la o la filosofia). Aquesta multiplicitat fa que el significat del terme “urbanisme” siga especialment confús perquè cada disciplina veu la ciutat des de la seua perspectiva i, a sovint, com un objecte d’estudi aplicat. Es tracta d’utilitzar les mil i una teories per tal que la ciutat (en qualsevol de les seues modalitats de ciutat, àrea metropolitana, ciutat-regió, megalòpolis etc,) esdevinga un case study de cadascuna d’aquestes ciències o disciplines. Cap no arriba a copsar per ella mateixa la complexitat del fet urbà, d’ací la recurrència sistemàtica a la interdisciplinarietat i la transversalitat.

No hi ha una “ciència de la ciutat” malgrat valuosos intents de síntesi com ara els de Fernando de Teran, Díez Medina y Monclús, Weschool. Des de la història, resulta imprescindible recórrer a Mumford (La Ciudad en la historia. Buenos Aires, Ediciones Infinito, 1966). També es pot consultar el clàssic llibre de Benevolo (Historia de la arquitectura moderna. 8ª edición. Gustavo Gili 2010) o cercar l’origen de l’urbanística en Giorgio Piccinato (La costruzione dell'urbanistica. Germania 1871-1914. Officina Edizioni 1977), urbanística que tingué el seu origen en l’Alemanya de Bismark com una necessitat de “posar ordre” en termes d’usos i localitzacions i que a hores d’ara, ha generat tota una disciplina de creixent complexitat.

Una disciplina que, per cert, no ha de ser patrimoni d’arquitectes o enginyers si d’entendre la ciutat es tracta perquè historiadors, economistes, sociòlegs o geògrafs criden a la porta. Per entendre millor el paper clau de les ciutats en les societats contemporànies el treball pioner de Jane Jacobs ha estat continuat per autors tan coneguts com Richard Florida, Edward Glaeser o Charles Landry. Així mateix, l’obra de Manuel Castells ha suposat un salt qualitatiu en la comprensió del fet urbà en la societat de la informació.

La ciutat s’esmuny com una anguila als intents holístics de comprensió, i, a més, l’enorme diversitats de situacions encara ho fa tot molt més complex i difícil. Què tenen en comú la megalòpolis d’El Cairo amb l’encisadora Lisboa o amb les twin cities de Saint Paul i Minneápolis? Si hi ha alguna cosa transversal i polièdrica, aquesta és la ciutat, el nostre principal medi ambient perquè anem de forma accelerada a un planeta urbanitzat on més del 60% dels habitants resideixen ja en les ciutats.

Si més enllà d’aquestes disquisicions de caire epistemològic preguntàvem al personal que entén per urbanisme, la resposta seria probablement senzilla i oscil·laria entre allò de “què hi ha de lo meu” i una vaga referència a l’ordenació de l’espai urbà per a decidir què posem en cada lloc. Filant una mica més prim, podríem parlar dels diferents significats del terme “urbanisme” i per això la “s” que l’acompanya al títol. Parlem, doncs, de les diferents accepcions de l’urbanisme amb les que s’hi troben en la vida quotidiana.

Comencem pel mes naïf, o, el que és el mateix, ingenu: el que he vingut a anomenar l’urbanisme napoleònic (amb l’icònic referent de l’obra de Haussmann a París) per allò que en la tradició francesa heretada a Espanya, aparentment, tot està lligat i ben lligat amb nivells de detall sovint excessius, tot i que alguns s’estimen més un excés de regulació que el laissez faire en mans de la piqueta desaprensiva o la volumetria irracional. Aquest urbanisme respon a algunes creences que convé matisar. D’entrada, la política urbana no es sinònim de l’interès general sinó resultat de la correlació de forces socials. Malgrat que l’eficiència en la gestió podria considerar-se “neutra”, els objectius i les prioritats no ho són.

Pense que dins del’ampli ventall d’instruments de política urbana, el “pla urbanístic” (expressió arquetípica de l’urbanisme napoleònic) està, almenys a casa nostra, clarament sobrevalorat. És un document òbviament necessari (suposant que s’executa), que fixa les normes del joc i que estableix drets i deures dels propietaris urbans, una mena de contracte social rousseaunià, un compromís entre propietaris i usuaris de la ciutat (que som tots, d’altra banda) però que no hauria d’esdevindre mai objecte de sacralització: el pla diu, el pla no deixa...

Com que el dret urbanístic és tan garantista i és tan complicat modificar el planejament, el pla urbanístic esdevé de vegades una cotilla irracional que esclavitza gestors i ciutadans. El “model de ciutat” no és la substància del pla (hi ha altres instruments), tot i que ha de reflectir- ho. Allò específic del pla és la “lluita pel pam quadrat” i es pot arribar a l’extrem, com passa a la ciutat de València, de mamprendre una costosa revisió del pla vigent oblidant que sense un plantejament metropolità podem garbellar aigua. Quants congressos i jornades calen per a amagar l’anomalia metropolitana a casa nostra i l’estrepitós fracàs de la política en aquest àmbit ?

De l’urbanisme napoleònic passem a un cosí germà com és el que podíem anomenar urbanisme especulatiu, urbanisme dels renders o urbanisme voltor.renders Tot i que parega que tot està lligat i ben lligat en el sacrosant pla urbanístic, aquest respon habitualment als interessos més interessats i, en cas contrari, sempre roman la caterva de modificacions que “adapta” la ciutat a les necessitats dels anomenats poders fàctics. En aquest sentit, convé no perdre de vista la història dels PAI (barri ric / barri pobre o adossar noves promocions a barris populars sense cap contagi positiu) i d’algunes operacions “estratègiques” com ara el “pelotazo”(fracassat i inacabat) de Mestalla; el conveni –de jutjat de guàrdia- de Ballester amb l’Ajuntament (promocions de luxe a canvi d’una mutilada Tabacalera); el “generós” trasllat dels depòsits de CLH a Massamagrell per a “ viabilitzar” el PAI del Grau; La Patacona i el PAI de Vinival... Hi ha molts més exemples però aquests són força importants i coneguts, tot i que també convé guardar en la memòria algunes joies dels anys 60/70: l’operació de la Fira Mostrari; l’operació de la Ciutadella ; l’apropiació privada dels terrenys de la via xurra (Avda. d’Aragó); les Torres del Túria; l’illa de Jesuïtes... Utilitze els “renders” (o simulacions) al costat del “concepte” d’urbanisme especulatiu o voltor sols perquè, tot i que s’utilitza com a eina habitual en tots els projectes, un bon render és un bon instrument de marketing i somni, com es veu en la figuració que acompanye d’allò que serà (quin esglai!!) el que ara és el camp de fútbol de Mestalla.

Me’n queden dos o tres, d“urbanismes”, per comentar. El primer és l’urbanisme dels matolls, és a dir, aquell que també podríem anomenar urbanisme d’anys i anys, si atenem al període mitjà de permanència temporal de buit urbans que fan envermellir i que poden acabar nodrint el compte de resultats dels nostres nous, però igualment voraços, promotors immobiliaris. Després de moltes dècades, per fi s’ha “mogut ”el forat urbà del carrer de Salvador Giner (al costat de la falla de Na Jordana) però encara tenim assignatures pendents que no crec que aprovem a curt termini: els buits urbans del carrer de Murillo, de Pintor Domingo, del carrer Salines i En Borràs (muralla àrab), de Maldonado, d’En Gordo...per parlar sols d’alguns del centre històric. Serà per feina?

Els buits urbans no han de ser necessàriament “edificables” però pense que han de tenir algun ús, a ser possible profitós per a la ciutadania i tan allunyat dels voltors com siga possible. L’estètica dels matolls no em sembla adient i l’excés de solars i espais buits (alguns de considerable extensió) no diuen molt en favor dels responsables, a banda de donar una imatge de desídia.

Un altra espècie un tant curiosa és l’anomenat urbanisme “tàctic”, de prefiguració d’allò que podria ser, defensat per professionals “crítics” amb el sistema que volen avançar en el temps la ciutat desitjada fugint del diktat dels terminis, al temps que defensen el procés de prova i error. L’Ajuntament actual també n’ha fet us (l’ús dels testos en la plaça del mercat i pròximament a la plaça de l’Ajuntament, la prefiguració de voreres utilitzant pintura fosforescent etc...). Sobre la utilitat i conveniència de l’urbanisme tàctic caldria raonar amb calma, vista la tendència al fet que les solucions provisionals no ho siguen, de provisionals.

L’últim aspecte, en part lligat amb l’anterior, de què volia parlar és el del urbanisme participatiu. Crec fermament que els ciutadans han de participar en el disseny dels espais urbans (en base sempre a projectes previs proposats), però cal dir que aquesta participació sol restringir-se als plans urbanístics amb procés de participació incorporats (com ara el del Cabanyal o els de la reforma de les places) però les decisions estratègiques se solen coure en altres àmbits perquè poder polític i poder econòmic no son sinònims i la ciutat es mercaderia i font de rendes des del XIX. De vegades, com en el PAI de Benimaclet, el conflicte d’interessos es fa explícit. En altres casos, com en el PAI del Grau, la cosa va per altres camins.

Al remat, la ciutat, sempre en ebullició, no es pot reduir al pla urbanístic que sols entén d’una part (“sensible” i important, això sí). No sols urbanisme i ciutat són coses diferents. També, com he tractat d’explicar, hi ha moltes classes “d’urbanismes” que hauríem de tindre presents a l’hora de pensar, opinar i actuar.

Engels publicà el 1887 la seua “Contribució al problema de l'habitatge”. En la restauració borbònica (1874-1931) “la qüestió de l’habitatge” fou un dels principals ingredients de la “qüestió social” que tant preocupava les classes benestants perquè era un perill potencial per a la seua supervivència. En la postguerra, la situació empitjorà i l’estat franquista, a banda de deixar proliferar el barraquisme, tractà d’aplicar la democràcia orgànica i resoldre (sense èxit) el problema a colp de “grupos” que poblaren les nostres ciutats de la mà, entre d’altres, de l’Església, l’Obra Sindical del Hogar i algunes grans empreses que feien habitatges per als seus treballadors.

A partir del 1956, amb l’Instituto Nacional de la Vivienda, es consolida la política d’incentivació de la demanda (la legislació d’habitatges protegits) que, amb la col.laboració primer del Banc Hipotecari i de les caixes d’estalvi i després de tot el sistema financer, ens va convertir en un país de propietaris al temps que prenia forma i consistència la connivència dels poders polítics i dels nostres benvolguts promotors d’insaciable voracitat. A hores d’ara el tema està, com se sol dir en “l’agenda política” des de que el boom immobiliari (2003-2008) i la crisi posterior (2009-2013) van fer fora un percentatge rellevant dels potencials demandants i es va incrementar de forma important la taxa de desnonaments.

La situació, encara avui, resta lluny de resoldre’s i des de la instància política s’apressen a anunciar canvis. De moment, en el context d’un procés de lamentable fragmentació i burocratització han tingut a bé, la primera en la front, separar (tant en la Generalitat com en l’Ajuntament de València) les competències d’habitatge i urbanisme (error majúscul en dissociar la regulació del sòl i la producció d’habitatge) per a donar a entendre que s’ho prendran molt seriosament. Sols resta saber si a més de limitar per real decret els preus del lloguer, de denunciar “l’emergència habitacional” i els desnonaments i d’esquinçar-se la vestimenta, hi ha en la famosa agenda política alguna cosa semblant a una política d’habitatge que es puga anomenar així.

De moment i pel que fa a la ciutat de València, la premsa informa que la regidoria d’habitatge d’Isabel Lozano treballa en l’elaboració d’un mapa que recull totes les parceles i solars municipals d’ús residencial que té l’Ajuntament per tot arreu (sic). Un mapa que, incloent-hi també els solars de propietat privada (per allò del Registre Municipal dels Solars) hauria d’haver- se fet ja fa temps.

Per allò de col·laborar, tal vegada siga útil, per començar, diferenciar necessitat i demanda d’habitatge. La primera és objectivable i depèn de variables demogràfiques, de la creació de noves llars de qualsevol tipus i, és clar, de l’obsolescència del parc, perquè hi ha habitatges que caldria donar de baixa i això n'incrementa la necessitat. Una altra cosa ben diferent és la demanda. Aquesta depén de la renda disponible (i del termini d’amortització si parlem de compra) i en funció dels preus d’oferta (assequibles o no) pot dividir-se en demanda solvent i insolvent.

La darrera está formada per tots aquells (i en són legió) que ja els agradaria disposar d’un habitatge digne (en propietat o, preferentment, en lloguer, que és més sensat) però que la butxaca no els arriba. En aquest grup hi ha, òbviament, el subgrup dels sense sostre que son, per allò del dret a l’habitatge, els destinataris de l’habitatge social (que no és, ull!!!, habitatge protegit normal).

La demanda “solvent”, al seu torn, es pot descompondre en demanda, diríem de “consum” (els que poden pagar un habitatge per a viure, siga com a millora o com a nouvinguts al mercat) i la demanda “d’inversió”, molt freqüent i important quan el mercat esta “calent” i pujen els preus de manera sostinguda. Aquesta pujada  mantinguda en el temps fa que l’habitatge esdevinga un actiu financer de major rendibilitat que altres actius i, en conseqüència, hi ha una desviació de capitals cap al sector, tot augmentant la demanda global. La demanda de “segona residència” participa de les dues categories (demanda de consum i demanda d’ inversió).

Pel que fa a l’oferta, aquesta és sempre oligopolística, la qual cosa vol dir que l’augment de l’oferta (que és el que sempre demana la dreta) no té cap efecte en la moderació dels preus. Un altre “mantra” molt generalitzat és que la culpa de l’increment dels preus sempre la tenen els que especulen amb el sòl, quan el preu d’aquest (com tota renda de monopoli) ve determinat pel que el promotor està disposat a pagar, i això ve determinat per les expectatives de guany.

El boom immobiliari del període 2003-2008 féu que es lligaren gossos amb llonganisses, però la dràstica caiguda derivada de la crisi de les subprime (primer crisi de liquiditat, després de confiança i, al final, crisi real) s'endugué per davant tot el sector i feudo trontollar un sistema financer farcit d’actius “tòxics” finançats irresponsablement. Des del 2103-2014, el sector torna a revifar (alguns opinen que massa) i en lloc d‘un nou model econòmic ens dediquem a la tradició (taulell i turisme) que no té res a veure amb les tres “t” de Richard Florida (talent, tolerància, tecnologia).

Han canviat, això sí, els actors  o agents. Parlant de la ciutat i la seua àrea i fins on m’arriba la informació -sempre imperfecta- de què dispose, en lloc dels insaciables i coneguts promotors immobiliaris els oferents són ara noves empreses creades o finançades per fons d’inversió que canalitzen un enorme cabdal de liquiditat. Vegem- ho amb una mica de detall. Els nous agents són, entre altres,  Momentum Reim (Harbert Management Corporation), Inmoglaciar (Cerberus), ASG Homes (ASG Capital Managment), Neinor (Lonestar), Aedas Home (Castlelake), Aelca i Via Celere (Värde), Q21 Real State (Baupost), Habitat (Bain Capital), Torre Ikon (Kronos Homes), AQ Acentor (Aquila Capital), Realia (Carlos Slim), Solvia (Intrum Holding Spain), Gestilar-Morgan Stanley ...També hi ha, és clar, agents “locals” com ara SDIN Residencial del Sabadell (pendent de “transferència”), Metrovacesa (amb actius “tòxics” del BBVA i Santander), Proyme o ICHomes (Sareb), Atitlan-Martin Navarro, Acciona Inmobiliaria, Iberdrola Inmobiliaria, OCHabitat, Amenabar, Livanto, Avantia, Quabit,  Inbisa, Insur, etc...

No cal dir  que els actius tòxics (a bon preu) de la Sareb i dels bancs incentiven la voracitat. Aquests fons d’ inversió s’han guanyat a pols el qualificatiu de voltors (l’operació d’Ana Botella a Madrid com a paradigma). Per si hi mancava un condiment, el mercat dels pisos turístics a les grans ciutats ha esdevingut un altre subsector potent on, a banda dels particulars, operen també els fons d’inversió. Un altre dia en parlarem de turistificacions i gentrificacions.

Al remat, la situació actual (i em referiré a la ciutat de València) podria caracteritzar- se per l’existència d’una demanda potencial insatisfeta per la dinàmica dels preus, d’habitatge  protegit i social i per l’existència d’ un conjunt d’operacions (PAI de Benimaclet, PAI de Moreras II, PAI del Grau, PAI de Quatre Carreres, Malilla  i Patraix, PAI de Vinival, operacions de Mestalla i la nova Fe, PAI d’Eugenia Viñas, etc...) que, a banda de múltiples operacions més puntuals, generaran a mig termini una oferta d’habitatge per a rendes elevades que s’afegirà a l’stock encara no venut  procedent del boom pre-crisi.

Amb els dèficits d’informació habituals (no sempre es concreta la dimensió de les promocions), una estimació prou a la baixa ens permet afirmar que a mitjà termini estem parlant d’un volum de prop de 9.000 nous habitatges, molts dels quals responen a la lògica de la demanda d’inversió que està lluny de qualsevol “necessitat” col.lectiva.

Per a passar de les declaracions més o menys solemnes als fets cal una política d’habitatge que agafe per les banyes el problema de la demanda insatisfeta o, el que ve a ser el mateix, la necessitat d’habitatge. Això implica conéixer aquestes necessitats mitjançant un estudi de demanda a escala metropolitana, que és la única rellevant. De forma paral·lela, un registre de solars públics i privats (encara  inexistent!!!) aplanaria el camí a l’acció probablement més estratègica: la disposició de sòl que, junt a les cessions legals, possibilite tindre un stock sobre amb el qual bastir una oferta d’habitatge públic en lloguer. Si, de pas, utilitzant la regulació, ens podem estalviar o redirigir alguna operació “singular” com ara el PAI del Grau i altres foteses, tant de bo. Allò de “València no està en venda” queda bé per a les manis però sense una política metropolitana d’habitatge, coordinada i no segregada de la regulació urbanística, tot es reduirá a un brindis al sol.

No es tracta d’ utopies com demostra l’experiència d’Euskadi, on el govern basc va a destinar entre 2018 i 2020 un total de 1.119 milions d’euros a l’habitatge front als 1.071 que té previst el govern central per a tota Espanya. Totes les promocions seran en lloguer en compliment d’allò establert en la Llei d’Habitatge del 2015 a Euskadi. A més, és obligatòria la reserva per habitatges protegits del 40% en les promocions en sòl urbà i del 75% en les operacions en sòl urbanitzable. Una voluntat política tan ferma com allunyada de receptes tan sospitoses com les contingudes en unes recents declaracions d’Alejandro Escribano que, per tal d’oferir “qualitat de vida per atreure capital humà”, animava els promotors presents en l’acte a promoure gratacels (com la ja aprovada Torre Ikon) en el futur barri del Grau i altres indrets. No és un problema d’altures (aquest seria un altre tema) sinó d’usuaris. L’habitatge protegit i/o social no està, com ja sabíem, en la seua agenda mental.

Governar una ciutat no és el mateix que gestionar-la com voldrien alguns crítics de la “politització” (si no és la seua, és clar). La política urbana inclou (ha d’incloure) la planificació i la gestió, però les prioritats tenen color polític i el resultat de les urnes ha de tindre  la seua traducció. La qual cosa és perfectament compatible amb acceptar que els conflictes d’interessos existeixen i que, a més, són o poden ser un element de dinamisme sempre que s’eviten les baralles de campanar i la pràctica del vol gallinaci. Acceptar la diferència sense renunciar als valors propis, posant en clar les discrepàncies, és sana costum i en aquests temps de governs de coalició és, a més de sana, necessària. La raó no atén a majories i minories i escoltar els discrepants baixa la probabilitat d’errar. Evidentment, la decisió i la responsabilitat corresponen al govern democràticament elegit.

Cal, per tant, el retorn de la política entesa com a explicitació de les prioritats derivades de l’ideari, com a acceptació i normalització del conflicte, com a pràctica de la mediació i com a ús intel·ligent dels processos de participació, despullant-los de una innecessària retòrica. Governar és exercir l’art de la política (de la bona política) però també utilitzar de forma escaient els instruments  que permeten aconseguir els objectius desitjats, uns instruments que donen contingut a dos termes tan coneguts com mal utilitzats: la planificació i la gestió.

Cal planificar perquè no es pot governar a colp d’urgències i ocurrències. No es pot caure en el bucle de crítica-resposta i, per tant, cal posar una mica d’ordre mental, fent que les prioritats es concreten en programes d’actuació, en un pla (o mini-pla) d’ actuació municipal que utilitze els pressupostos per programes i que estiga permanentment sotmès a l’avaluació i els canvis pertinents.

Una correcta planificació, però, pot conduir a la fustració si no va acompanyada d’una gestió eficient. Eficiència és produir el mateix amb menys recursos, produir més amb els mateixos recursos o introduir els rendiments creixents de forma que el producte final augmente en major proporció que l’augment de recursos. Eficiència que exigeix productivitat i, per tant, bona organització i que ha d’estar acompanyada de solvència financera amb un deute viu moderat. Si es genera un deute excessiu per acumulació de dèficits, el pagament del deute comprimeix a la baixa la inversió.

Un govern local és una fàbrica de produir bens i serveis públics amb recursos sempre limitats. Hi ha una gran diversitat de processos que sempre suposen despesa corrent o d’inversió i la mateixa diversitat aconsella introduir indicadors de gestió per a poder avaluar tant el nivell d’eficiència com possibles desviacions que cal corregir.

Tots aquests raonaments semblen prou senzills i responen en bona mesura al sentit comú. Tanmateix, en general, els governs locals no gaudeixen precisament de massa bona premsa. Fins i tot si descomptem la dosi d’intoxicació habitual, una autocrítica a temps estalvia problemes futurs. Parlem doncs del govern del Rialto, segona experiència consecutiva d’un govern local en coalició en què, en aquest quadrienni, comparteixen responsabilitats Compromís i el PSPV- PSOE .

Pel que fa a l’ideari, aquest està contingut en el document conegut com l’Acord del Rialto de 18 de Juliol del 2019. No em pertoca ni m'aturaré en aquest document programàtic però sí en la seua concreció “organitzativa”. Vaja per davant que les anomenades “crítiques” de l’oposició em semblen en general banals i oportunistes, limitant-se a repetir els llocs comuns habituals de baixada d’impostos o de suposat  “catalanisme”. A més d’ això, simplement estan a l’aguait per traure petroli de qualsevol suposada ineficiència sense oferir cap visió o projecte alternatiu per a la ciutat. I, pel que fa al PP, amb la desvergonya d’oblidar els 24 anys de govern conservador de la ciutat i les seues conseqüències. Crec que se'ls recorda poc. L’elegància i el respecte al dret a opinar no estan renyits amb la contundència. Giner combina l’adamisme i el dontancredisme i de Vox, millor ni parlar-ne.

Tornant a l’acord del Rialto, aquest document té 64 mesures (més bé, bones intencions), estructurades per eixos i que utilitzen la primera persona del plural (reinvindicarem, reforçarem, desenvoluparem, impulsarem, garantirem...), com correspon a un acord inter pares. No es l’acord del Rialto cap mena de programa d’actuació i, si la darrera legislatura( 2015- 2019) estiguérem orfes d’una mínima proposta que s'assemblara a un mini-pla d’actuació, en aquesta, de moment, estem igual. Crec que seria d’agrair que algú es prenguera la molèstia d’ extraure de l’acord del Botànic unes línies bàsiques d’actuació, unes propostes concretes prioritàries entre les quals em sembla imprescindible que estiga el tema metropolità, sense el qual la ciutat  administrativa i la ciutat real van per camins diferents.

Primera crítica, doncs, que confíe siga infundada el més aviat possible: no tenim cap declaració d’objectius concrets que es puga considerar un embrió de planificació. Dita la qual cosa, anem a la segona qüestió: el peculiar procediment per a repartir entre els 17 regidors les 49 delegacions. Procediment que té un defecte d’origen: un mateix regidor o regidora pot tindre (de fet, té) delegacions que pertanyen a diferents àrees i que no tenen res a veure entre elles. Posaré alguns exemples generalitzables: Pilar Bernabé té delegacions de l’alcalde en  Envelliment Actiu, Formació i Ocupació, Emprenedoria i Esports. Maite Ibáñez no surt millor parada: Joventut, Educació, Acció Cultural i Cooperació al Desenvolupament. Isabel Lozano deu estar també molt a prop d’un atac de nervis: Patrimoni Municipal, Serveis socials, Inserció Sociolaboral i Habitatge. Podríem seguir....

A més, a banda d’alcaldia, hi ha 9 àrees amb un coordinador o coordinadora, dins les quals poden haver-hi entre 4 i 7 delegacions desenvolupades per regidors o regidores del diferents partits coligats. Com a exemple, en l’ àrea d’Educació, Cultura i Esports, coordinada per Pere Fuset, hi ha a més de “Cultura Festiva” (sic) que du el mateix Fuset, delegacions per a Maite Ibáñez, Glòria Tello i Pilar Bernabé. Un vertader galimaties que segurament cerca l’equilibri polític però no fa cap favor a l’eficiència. Les àrees no cal subdividir-les tant i sí homogeneïtzar-les més.

Sé que es utòpic però pense que els 17 regidors haurien de tindre delegacions territorials, revifant els 17 districtes de 1981, molt millors a efectes de participació que les inoperants Juntes de Districte actuals. Si es dedicaren a fer política a peu d’obra, parlant amb els veïns i identificant els problemes a resoldre, les àrees podrien posar-se sota el comandament de gerents d’àrea (funcionaris o  professionals amb contractes d’alta direcció) i l’alcalde (més reforçat), la Comissió de Govern (amb equilibri dels partits que governen) i el plenari farien política i no gestió. D'altra banda, la participació seria més real i eficient.

M’agradaria que algú m’explicara perquè no és possible ni tècnicament convenient una estructura com aquesta. Que no els agrade als partits polítics o a les mateixes regidores o regidors que poden pensar que no es valora el seu pes “orgànic” no és argument. La política i la gestió requereixen diferents habilitats, sense cap demèrit per a la primera.

Finalment, parlant d’eficiència, és imprescindible que els gerents d’àrea treballen amb objectius i s’augmente la productivitat. Els anys 80  hi havia al voltant de 37 caps de serveis i ara la xifra s’acosta als 80 (una inflació injustificada). Amb quinze o divuit àrees coherents n'hi ha prou (a mi no me n’ixen més) i no cal tanta subàrea ni 50 “assessors” de discutible funció i qualificació. Amb 20 bons “gestors” i la resta de caps de serveis amb tasques ben establides en tindríem prou i ens estalviaríem prou diners.

Si no hi ha una bona gestió de recursos humans amb caps que vullguen i sàpiguen manar (cal saber escollir- los), la cosa es complica i el grau d’execució baixa. El cost del personal ha augmentat de 738 milions d’euros el 2015 (el 30’09% del pressupost) al 849 milions el 2109 (el 32% del pressupost). Els sindicats (de funcionaris, que no de classe) estan satisfets amb un conveni generós però els ciutadans volem contraprestacions més eficients.

Malgrat l’acudit penós de les vice-alcaldies que feren perillar l’acord del Rialto, hi ha moltes coses que des del 2105 han millorat i també n'hi ha en l’haver iniciatives exitoses (la millora de la mobilitat sostenible, la reducció del deute, la capital mundial de l’alimentació, la capital del disseny i tot un seguit ...). No em pertoca a mi glosar-les però tampoc vull que caiguen en l’oblit.

Sé que és molt probable que aquestes crítiques es consideren infundades, però estan fetes, encertades o no, amb un esperit absolutament constructiu. Amb una planificació i gestió més acurades guanyariem tots, o això crec. Tal vegada no fora perdre el temps debatre l’organització municipal. Estem a temps?

En el darrer article parlàvem de l’anomalia metropolitana i de la cridanera manca de propostes per a conformar un govern metropolità seguint la tendència europea i el sentit comú. En absència de govern supramunicipal i en presència de la “lògica del mercat” el resultat és, en el cas de l’Àrea Metropolitana de València, la congestió metropolitana. Cal definir lògicament el terme de “congestió”. Tot i que habitualment es relaciona amb el trànsit, quan parlem de congestió metropolitana ens referim a un concepte una mica més ample. L’espai metropolità de València està congestionat perquè les infraestructures viàries i ferroviàries conformen un espai intensament utilitzat pels usos residencials, dotacionals i productius, uns usos que demanen noves infraestructures que indueixen noves localitzacions. Un bucle o espiral que demana a crits una definició operativa d’un “model metropolità” viable en termes de qualitat de vida i d’objectius i polítiques coherents i òbviament, supramunicipals. I, si no es massa demanar, un govern metropolità asimètric i flexible que pose una mica d’ordre i imaginació.

Parlant d’infraestructures, tal vegada convinga recordar als propensos a l’oblit una evidència històrica: el desenvolupament del capitalisme deixà de costat qualsevol classe de mercaderia o servei que no proporcionara guanys a curt termini, que exigira immobilitzacions de capital elevades o que tinguera un període llarg de maduració  de les inversions. Fou llavors l’Estat el que hagué d'assumir la producció d‘un bon nombre de bens i serveis imprescindibles per a la mateixa reproducció dels sistema. Les infraestructures de comunicació i les xarxes d’abastiment d’energia, aigua i gas (i també la salut pública, la instrucció, l’habitatge, l’ordenació urbana i un llarg etc.) exigiren la intervenció de l’estat i l’inici d’un conflicte continuat amb les classes dominants per poder bastir un sistema fiscal que la fera possible.

Amb freqüència l’estat creà les condicions de rendibilitat utilitzant els règims de concessió administrativa, la qual cosa indubtablement afavorí i possibilità els guanys del capital privat que es feia amb les concessions en allò que s’ha vingut a anomenar el capitalisme monopolista de municipi (el Marqués de Campo in memoriam).

Fou, sense cap mena de dubte, la socialdemocràcia la que millor interpretà les necessitats objectives de desenvolupament del sistema. Unes necessitats que ja havien estat apuntades per Marx quan parlava de la reproducció del capital i de la força de treball com a elements bàsics del desenvolupament de les formacions socials capitalistes. És clar que l’àmbit ara ha esdevingut global,  que el capitalisme ha sofert molts canvis qualitatius com ara el pes creixent del capital financer i, sobretot,  l’aparició de la  informació com a un element clau en l’estratègia empresarial i en les relacions de poder. Tanmateix, la intervenció del sector públic en les infraestructures i en els equipaments públics, que cal passar pel sedàs dels nous temps i les noves necessitats, continua tenint un rol estratègic.

Parlem del “bucle” infraestructures/usos. La infografia que s'inclou en aquest article fou publicada el 5 de Juny de 2006 (essent José Ramón García Antón conseller d’Infraestructures i Transport) i és un excel·lent reflex de la dèria imperant del creixement model anys seixantes, en la qual la infraestructura viària era clarament  predominant. De fet, en el gràfic no s’inclou la infraestructura ferroviària existent ni prevista, la qual  haguera fet encara més “dens” el plànol. La proposta era “modesta”: onze nous  eixos viaris que sumaven 60 km. i més de mil milions d’euros d’inversió, i a més, en “Actuaciones Previstas” hi ha per sucar-hi pa: un altre by pass (CV- 50), el tancament de la Ronda Nord per Albalat dels Sorells, l’accés nord al Port, la connexió Manises-Riba-Roja-CV-50, l’ampliació de la CV-35, etc. Un somni de ciment i un somni per a les empreses constructores.

Tot estava lligat i ben lligat en el Pla d’Infraestructures Estratègiques (PIE), 2004-2010 que, afortunadament,  no s’executà o ho feu de forma molt parcial.

Si prescindim de les propostes però afegim a la infografia la xarxa ferroviària de FGV i Rodalies de Renfe, obtindríem la consistent teranyina de què “gaudim” a hores d’ara on, a més, es donen suport mutu els usos públics i privats. Algunes xifres ajuden a comprendre l’ús intensiu del territori metropolità i la seua tendència, es podria dir inexorable, cap a la congestió. Segons el Pateval (o Pla d’Acció Territorial de València) en són 58 municipis i una població d’un poc més de milió i mig de persones. Si agafem l’Àrea Funcional de València definida en l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, ja parlaríem de 76 municipis i 1.807.826 persones. Limitem-nos al Pateval i comencem la síntesi.

De entrada, sumant el sol urbà i urbanitzable, el grau d’ocupació del territori metropolità és notable: 9.776 hectàries de sòl residencial, 3.836 ha. de sòl per a dotacions, 4.161 ha. de sòl industrial i 698 ha. de sòl terciari. Un total de 18.471 ha. davant de 44.418 ha. de sòl no urbanitzable (bàsicament horta i tarongerars). De victòria en victòria!. Mentre que la població entre 1987 i 2007 augmentà el 20%, el sòl artificialitzat o segellat ho feu en un 60%. En l’Àrea Metropolitana hi ha 20 grans centres comercials a l’estil nord-americà que incrementen l’especialització funcional del territori, fragmenten l’espai i incentiven l’ús del vehicle privat. Pel que fa als polígons industrials podem avançar la xifra aproximada de 150 localitzats, alguns en la perifèria de nuclis urbans preexistents i altres “despenjats”. Més segregació de l’espai i més ús dels vehicles privats. Sense cap mena de planificació. Cada municipi té un o més polígons i no mira mai a l’altre costat de la ratlla del terme.

Malgrat el mite que gaudim d’un sistema de ciutats basat en la compacitat, sense comptar les edificacions aïllades, en l’Àrea Metropolitana hi ha (i la xifra està de segur infravalorada) 75 urbanitzacions de baixa densitat “batejades” amb prop de 55.000 habitatges amb els habitants potencials corresponents. Unes urbanitzacions que generen costos elevats (com la recollida de residus) i  que contaminen els aqüífers a colp de pous cecs.

Aquesta ocupació intensiva de l’espai ha tingut com a corol·lari la reducció dels espais agrícoles i específicament de l’extensió de l’horta, la qual ha patit tant el procés d’urbanització com la substitució pel tarongerar que permet treballar-se a temps parcial.

Tot aquest melting pot (on hi manquen zones esportives privades, escoles “deslocalitzades”  i altres grans equipaments, a més del gran hub del Port, de l’Aeroport, de la Fira, de les Universitats  i de les estacions d’Adif), explica un creixement constant de la mobilitat. El 1991, l’enquesta donava un total de viatges diaris de 2.250.906; una ràtio de viatges per persona i dia de 1’67; i un total de viatges mecanitzats d’1.738.770, dels quals el 66’20% es feien en vehicle privat i el 27’50% en transport públic. El nou Pla Bàsic de Mobilitat de l'AMV, aprovat el 2018 i sotmès a informació pública, confirmava, amb petits canvis, la continuïtat del model. Havien augmentat sensiblement el total de viatges (4.878.430) i la ràtio de viatges per persona i dia (2’59). S’hi mantenia l’esquema radial de corredors  amb molt poca interrelació entre aquests. Al nucli central (l’Horta), d’un total de 3.853.496 viatges diaris, els motoritzats suposaven 2.211.004 viatges i, d’aquests, el 68’3% utilitzava el vehicle privat i el 30% el transport públic.

Aquest  seguit  de números no és molt amable amb el lector però m’ha semblat imprescindible per a transmetre la idea d’una congestió metropolitana creixent, d’un espai relativament petit però farcit d’usos de tota mena  i d’una mobilitat que malgrat els esforços dels darrers anys (sobretot a la ciutat de València) encara està massa dominada per el vehicle privat en  el conjunt de l’àrea.

Es cert que amb el PAT i la Llei de l’Horta ja vigents tenim l’oportunitat de fer que aquestes àrees agrícoles funcionen com a matalassos i impedir la continuïtat d’un model invasiu que sols ens du a un espai hostil i ple de costos ambientals que paguem tots. Però l’horta ha de ser un horta viva i viable i això és un repte molt difícil del qual ja en parlarem.

De moment, no són bon temps per a la lírica. En absència d’un model alternatiu seguim practicant el vell esport d’acumular, sense misericòrdia, més i més malifetes al servei d’un suposat progrés i de la sacrosanta promesa de creació de llocs de treball. I ho dic pensant en algunes joies com l’ampliació del Port (platges condemnades i la festa dels camions que ja han demanat en manifestació l’accés nord); la probabilitat cada vegada més alta que al final s’aprove la proposta d’Intu Mediterrani, tot just davant de Kinèpolis en un exercici de miopia a mig termini (no aporta res a la racionalitat metropolitana i sí costos socials i ambientals molt elevats) o  una ampliació de la V-21 sense fer cas a una llei quasi universal: quan més infraestructura viària, més vehicles privats i nova congestió de tràfic assegurada a mitjà termini.

Comptat i debatut, continuem caminant per camins erronis. Anem cap a una congestió metropolitana que imposarà costos creixents, no sols a la població que ha de suportar un entorn hostil, sinó també a la pròpia activitat econòmica en el cas que els governants apliquen com cal la imputació de costos  ambientals a qui els genera.

De vegades, cal recórrer a qui ha tingut l’encert de formular  amb precisió conceptual una crítica a un model que no ens du enlloc. És el cas del Centre de Sostenibilitat de Catalunya: “la visió hegemònica de desenvolupament i progrés d’un territori continua sent la mateixa. El ”benestar“ s’associa a una suposada necessitat de continuar desenvolupant ”infraestructures lineals“ entenent-se aquestes com a carreteres i ferrocarrils… interessos que malden darrera d’uns anuncis que amenacen amb abocar més ciment a favor d’un model obsolet i destructiu... En els temps actuals de crisis ecològica i ambiental caldria que la inversió a debatre fos la de reequilibri territorial… i no agitar la bandera de més inversions en infraestructures lineals. Inversions que exciten el voraç afany de lucre de les mateixes empreses que han dut el país al doble desastre: l’econòmic, com a motors d’un model de desenvolupament basat gairebé en exclusiva en el totxo i la infraestructura viaria, i l’ecològic, amb uns impactes esfereïdors en forma d’artificialització del territori, canvi d’usos del sòl... És el mateix model que el franquisme i el Banc Mundial van encetar l’any 1959 amb ”los Planes de Desarrollo“ i que … durant els darrers 40 anys de democràcia i autonomia s’ha continuat fil per randa…. Calen inversions? I tant. Però no en el marc d’una cultura que obeeix a una visió de progrés destructiva i als interessos d’uns sectors econòmics basats en una acumulació indecent de capital.”

El repte el tenim davant. Calen inversions, calen infrastructures i no cal ser defensor del creixement zero per a prioritzar el ferrocarril i la infrastructura verda, o per a posar límits al que es coneix com la “festa del PIB creixent”, una festa que deixà de tindre sentit ja fa temps. Estem en temps de globalització, de cadenes de valor, canvis geo-estratègics i crisi de les economies “nacionals”. Hem de saber copiar, cercar amb intel·ligència els nínxols de mercat, posar en valor sense xovinismes allò que tenim d’específic, traure’n suc de la innovació i el disseny i desenvolupar cadenes de valor pròpies i diferenciades. Fer més carreteres, eixamplar ports de trànsit en pla record Guinness, confiar en el manà del turisme banal i rapinyaire i en la construcció sotmesa al diktat dels fons d’inversió és pixar fora de test, com diria Escalante.

Continuem pensant la ciutat i ho fem amb una altra anomalia (la del Port ja ho era). Es tracta –com indica el títol- d’un vell tema que per la insistència i el nul èxit s'assembla a la prèdica en el desert o, si fa no fa, a un esforç inútil i una estèril passió: tractar de convéncer tiris i troians que renunciar a un govern metropolità no és sensat i suposa incórrer en un acte mes de balafiament de recursos, atès l’elevat cost d’oportunitat.

L’anomalia metropolitana no és exclusiva de València. De fet, en l’Estat Espanyol tenim una taxa d’urbanització propera al 80%, semblant al nostre entorn europeu, i podem identificar amb claredat mitja dotzena llarga d’àrees urbanes que demanen a crits un govern metropolità: Madrid (un cas especial), Barcelona, València, Bilbao, Vigo-Santiago, Oviedo-Gijón–Avilés, Sevilla o Màlaga. Hi ha ciutats grans (Saragossa, Valladolid...) que tanmateix no són àrees metropolitanes perquè no són polinuclears i hi ha també altres aglomeracions urbanes més petites però amb vocació metropolitana. A casa nostra, les àrees que graviten sobre Alacant i Castelló, o l’eix del Vinalopó.

L’anomalia rau en un fet tan evident com “singular”: sols Barcelona (2010) -amb una mini-àrea molt inferior a la que caldria- i Vigo-Santiago (2012) tenen governs metropolitans i, com es pot veure, molt recents. A Madrid, la ciutat “real” fa temps que supera el límit provincial “governat” per la Comunitat Autònoma i a Bilbao les fortes i peculiars diputacions forals sols han deixat marge per a una interessant associació estratègica (BM- 30). El contrast amb els nostres veïns europeus (França , Alemanya, Regne Unit i fins i tot Itàlia) és tant fort que un bon coneixedor del tema, Andreas Hildebrand, ha arribat a dir que És sorprenent, per no dir inexplicable, que a Espanya passe tot just el contrari.

A Europa hi ha una àmplia varietat de configuracions metropolitanes (d’on, per cert, es pot aprendre molt i ràpid) però els governs metropolitans són moneda corrent i el fenomen va a més perquè, com explicaré tot seguit, ja fa molt de temps que els termes municipals no són els àmbits de planificació i gestió territorial que s’ escauen. La tossuderia de que fem gala és realment sorprenent.

Per què tindre governs metropolitans no és un caprici? Com deia un bon amic meu, lluitar per allò evident produeix un intens cansament. Des que el 1915 Patrick Geddes parlà del “polp” de Londres ha plogut molt i s’han escrit milers de fulls. Fins i tot a Espanya, malgrat la migrada experiència, ja acumulem reflexions la citació de les quals m’estalviaré en benefici del lector. Per fer-ho breu, hi ha algunes raons bàsiques per bastir governs metropolitans quan la realitat supera l’estret i artificial límit del terme municipal.

En primer lloc –i això tothom ho entén- ens topem amb les economies d’escala. Ens surt a compte, per exemple, dimensionar alguns serveis com el transport, la recollida de residus, els grans equipaments públics, el servei d’extinció d’incendis o els poliesportius i polígons industrials de forma conjunta i no individual. Quan hi ha molts nuclis urbans molt interrelacionats amb fluxos intensos per motius de treball, estudi, gestions o esbarjo (això és el que s’entén per àrea metropolitana), el mercat de treball i habitatge és metropolità i no pas municipal. A més, les xarxes de serveis (des del cicle integral de l’aigua fins el transport) tenen evidents “indivisibilitats” i cal planificar-les i executar-les a escala supramunicipal.

L’existència d’una elevada interrelació entre els municipis de l’àrea metropolitana fa que apareguen indefectiblement allò que es coneix com externalitats o economies-deseconomies externes , és a dir beneficis o perjudicis d’uns sobre altres. Un dels exemples més habituals és la de l’abocador ubicat en un terme tot just al costat d’una àrea turística del municipi veí. També hi ha externalitats positives com els veïns que gaudeixen de la piscina del municipi veí sense haver pagat impostos en aquest (els anomenats free riders). El que cada municipi d’una àrea metropolitana tinga una fiscalitat diferent pot produir també “distorsions” en el mercat i localitzacions induïdes. Hi ha mil exemples. Quan hi ha externalitats, la manera “d’internalitzar- les” i reflectir adequadament els costos és la gestió conjunta.

A més de les economies d’escala, indivisibilitats i externalitats, no hem de menystenir, finalment, les “economies de xarxa”, és a dir, la major eficiència que es deriva d’un concepte poc utilitzat com és el de l’avantatge col·laboratiu, tant o més important que el clàssic avantatge competitiu  En argot o slang es parla molt de les “sinèrgies”. Treballar conjuntament en temes tan importants com la promoció econòmica, el turisme o el medi ambient dona molts fruïts i millora l’eficiència i el benestar. Al remat, quan de facto hi ha un àrea metropolitana (i això és fruït dels processos territorials i no de la voluntat de ningú), mirar a un altre costat i obviar l’exigència de comptar amb una govern metropolità és incórrer, per activa i per passiva, en un munt d’ineficiències i en uns costos monetaris i no monetaris molt elevats. Costos que, com també passa amb la congestió de tràfic, no per no avaluar-los deixen d’existir.

Amb aquestes raons (comprimides en aquesta píndola) i amb la constància de la proliferació per tot arreu de governs metropolitans de factura diversa però cercant sempre la forma d’adaptar- se a la realitat, resten per entendre les raons de l’anomalia espanyola i valenciana. Per dir- ho curt i ras, la dita anomalia té profundes arrels i es deu a la confluència del cantonalisme municipal, de la patètica però ferma resistència de les diputacions a desaparèixer i, per últim, dels recels i pors dels governs autonòmics que són els que tenen la competència legal per a crear nous ens territorials supramunicipals i infraregionals. Nous ens com són les àrees metropolitanes o podrien ser també les comarques de gestió ja proposades, en el nostre cas, sota el nom d’“àrees funcionals”, per l’ Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana.

Cal molta pedagogia (sobretot en l’àmbit municipal) per superar el taifïsme mental i convèncer tothom que és perfectament possible compaginar el conreu de la identitat local de cadascú amb el treball conjunt que exigeixen els reptes. Encara que això supose necessàriament que alcaldesses i alcaldes facen cessió d’algunes competències als nous ens. Però cal també una dosi de valentia de la Generalitat per resoldre el tema de les diputacions (un intent fracassat de “coordinació” en  la llei 2/1983, de 4 d’octubre i una proposició de llei de Podem de 8 d’Octubre de 2108) i per a no repetir els errors de l’ xtint Consell Metropolità de l'Horta (1987- 1999) al qual se li retallaren de forma miop competències i recursos.

El que no és de rebut es jugar al “fer com que” i aprovar una poruga Llei de Mancomunitats (Llei  21/2018, de 16 d'octubre) que no du enlloc i que en lloc de facilitar el procés de cooperació municipal n'és un entrebanc. Hi havia camins més fàcils com ara reconèixer les comarques i incentivar la seua cooperació en lloc de  la complicació exigida per a ser mancomunitat comarcal sense, a més, obrir el camí  envers unitats territorials més potents.

L’ expressió “saber” copiar és força coneguda però poc practicada. L’excel.lent llibre d’Andreas Hildenbrand (PUV 2017) ho posa fàcil i arriba a proposar els “millors” models“ alemanys (Hannover, Stuttgart i Frankurt). També és fàcil consultar la web  de Grandlyon, una àrea metropolitana reformada el 2015, (prou semblant en grandària i estructura a la de València), amb votació directa, una estructura  de competències ben interessant i un pressupost de 3.335 milions d’euros per al 2019. Hi ha molts mes models però amb aquests quatre anem, crec, ben servits. Ja fa anys que es parla d’àrees metropolitanes de segona generació, asimètriques i flexibles en les quals hi ha una bona dosi de llibertat d’elecció, col.laboració soft i àmbits diversos segons la competència concreta. Allò realment important és la voluntat de col·laborar i l’imperi del sentit comú. Tot és discutible i negociable però la paràlisi és prevaricació inversa, és a dir, no utilitzar el poder delegat en les urnes per a bastir un futur més sensat i racional.

Mentre esperem que els nostres governants se n'ocupen, seguim “gaudint” d’una àrea metropolitana de prop de 80 municipis i un milió set-centes mil persones on s’aplica religiosament allò de cadascú a sa casa i Déu en la de tots i on són més importants les baralles de campanar que resoldre d’una vegada la nostra  escandalosa anomalia metropolitana. És clar que si hi haguera Àrea Metropolitana de València i es donara solució al tema de les Comarques Centrals, la Diputació de València esdevindria a totes llums innecessària, i aquí és on fa mal.

Vist el panorama, he decidit ajornar uns dies l’article que tenia pensat sobre l’anomalia metropolitana i dedicar unes ratlles al lobby portuari. Amb motiu de la insistència (més que raonable) de l’Ajuntament en mirar al davant en l’assumpte del ferrocarril i el port i, sobretot, amb la també raonable petició de tornar a fer una altra DIA (Declaració d’Impacte Ambiental) per a la solució donada a l’ús de l’ampliació nord (contenidors en lloc de creuers), s’ha posat en clar tant la conjunció d’interessos que permeten parlar de lobby com la tèbia prudència de la Generalitat. L’allau de declaracions contra pretensions “intolerables” i la verbalització  de xantatges més o menys explícits fan necessari  recapitular i posar ordre mental i cronològic en un tema d’aquells que tenen conseqüències per a la ciutat prou irreversibles.

Tot i que la cosa ve de mes enrere, començarem el 2007 amb l’aprovació in extremis d’una ampliació nord després d’una DIA (Resolució de 30 de juliol de 2007. BOE nº196 de 16-8-2007) que exigia un munt d’actuacions correctores que s’han executat de forma “exemplar” (sic). Textualment: “Este programa de vigilancia ambiental incluye vigilancia de la evolución de la playa de la Malvarrosa y de las playas del sur del Puerto, seguimiento de la calidad de las aguas y seguimiento del dragado, seguimiento de la biocenosis marina y de recursos pesqueros, estudio previo del patrimonio arqueológico , vigilancia de los niveles fónicos y de la contaminación atmosfèrica”.

La campanya  mediàtica fou intensa i, cas de no haver-se aprovat la DIA, ja estava preparada la declaració de Zapatero com a persona non grata. De nou, la prudència filla de la tebiesa i la por. Aquest fou el pecat original i se li va fer cas omís a la lucidesa de Jose Miguel Iribas (10 razones para ampliar el puerto... en Sagunto. 2 de Desembre de 2007). Iribas defensava la irracionalitat de l’ampliació nerd i l’opció de Sagunt amb arguments sensats i contundents: l’ efecte dissuasori d’un escenari portuari-industrial per al terciari avançat; el major cost de la connectivitat a València que no pas a Sagunt; les menors afeccions ambientals; la millor oferta de sòl logístic a Sagunt sense necessitat d’una perversa i innecessària ZAL i, finalment, la irracionalitat d’ampliar el port a València quan es reconeixia que en un horitzó de 25 anys caldria “créixer” a Sagunt (que és la mateixa autoritat portuària). Ni cas. En l’any de la Copa de l’Amèrica, la consigna era que tot cabia. Hakuna Matata!!!

D’aquell pecat original venen els mals d’avui. Primer es construeixen  els dics de l’ampliació, cosa que provoca la regressió de les platges del sud i amenaça el mateix parc natural de l’Albufera. En paral·lel, el port  continua perseguint  l’excel.lència de moure més contenidors que ningú, més de 5 milions de TEU (siguen buits, en trànsit o d’origen-destí), amb gran satisfacció dels empresaris del camió que veuen multiplicar-se la feina i se’ls hi fot la contaminació i els problemes de gestió de trànsit que provoquen els milers de camions diaris que tenen el seu origen o destí al port.

La ZAL (ja irreversible) sols era terra erma (ara ja s’hi han adjudicat les primeres parcel.les). Per a complementar el creixement exponencial de contenidors, el port presumia de l’increment de contenidors de persones, els creuers que pensava dirigir (ara ja no) a l’ampliació en curs. Prop de mig milió de passatgers. Vaixells de contenidors i persones (56 creuers en 2017) que contaminaven i contaminen en  una mida espectacular. De fet, es calcula que els 56 creuers que atracaren al Port el 2017 generaren el mateix òxid de sofre que tots els cotxes de la ciutat. I els mega–vaixells de contenidors no són precisament innocus.

Per si no hi havia prou amb la dèria de creixement que fa del Port una ameba de creixement desaforat que tot ho ocupa (i planeja l’accés nord submarí amb un cost enorme que no caldria si s’haguera crescut paulatinament a Sagunt), es produeix recentment un canvi “estratègic”: la nova terminal de contenidors, una explanada  de 140 Ha. i 2 km. de línia en què MSC invertirà 1.400 milions  d’euros (a canvi de la concessió, és clar) reomplint el milió quatre-cents mil metres quadrats de la nova explanada. A més, caldrà augmentat el dragat perquè hi puguen entrar els megavaixells de 450 metres d’eslora i 25.000 TEU.

Part dels materials del dragat aniran a reomplir la nova explanada i la resta dels materials necessaris provindran del recinte portuari i del canal d’accés (al principi es parlà del llit marí del Saler...). Pel que fa als creuers, aquests aniran a terrenys pròxims a l’estació marítima. Un canvi “petit” que segons els decisors no justifica una nova DIA. MSC ja ha dit que si la cosa s’allarga se'n podrien anar a un altre port, i el mateix Aurelio Martínez s’ha despenjat amb un titular apocalíptic: “El Puerto perderá la mitad de su tráfico si MSC  se marcha”. Xantatge es diu la figura

És l’ imperi de la voracitat infinita i de l’extrema miopia. Per als decisors, no hi ha cost d’oportunitat, els impactes negatius es minimitzen o se'ls aplica la dosi d’opacitat oportuna i, daban qualsevol presumpte atac, el lobby reacciona a l’uníson. Fins i tot unes declaracions en contra de l’ampliació del sempre peculiar Esteban Gonzalez Pons (que el 2007 va fer costat a l’ampliació) li han valgut paraules grosses de la guàrdia pretoriana dels Coca, Navarro o Morata: “Cínico, trasnochado, romántico , de pensamiento muy negativo para los intereses de la Comunidad, se ha caído del caballo como San Pablo”. I això que és “dels seus”.

Això sí, omplin fulles de diari que “patrocinen”, on no figura la paraula màgica de “publicitat” i on es desfan en elogis en una pràctica constant de “bombos mutuos”. L’únic impacte que els agrada pregonar és la seua contribució (directa i indirecta) al PIB i a l’ocupació, i als milers de famílies que depenen de la carrera cap a enlloc . Créixer, créixer, créixer. Ningú nega l’evidència de la importància de tindre una infraestructura portuària. Cal, però, saber créixer i optar per models que no estan en la ment dels Coca, Boluda o Navarro. La localització del creixement, el creixement del transport ferroviari i una anàlisi més acurada de la rendibilitat (que no és sinònim del quantitativisme groller) i dels impactes ambientals semblen objectius raonables i exigibles.

Les relacions amb el territori que acull el port van més enllà de concessions “generoses” als veïns immediats. Afecta, com a mínim, dinàmiques metropolitanes (orfes, per cert, de cap govern a l’escala adequada) i les decisions haurien de tindre en compte les regles més elementals de la democràcia i no passar per damunt d’autoritats escollides i no imposades. El caràcter estratègic dels ports (art. 149 de la Constitució de “competències exclusives” de l’ Estat) no justifica l’opció per un model (el Landlord) que clarament beneficia els operadors privats en règim de concessió o autorització i que, sota l’ excusa d’eficiència, minimitza i minoritza la representació en els òrgans de govern dels càrrecs electes. Al remat, en l’organisme autònom  creat sota el control i tutela de Foment (Puertos del Estado) jau (com en Aena) un control del govern central i una desconfiança envers els governs locals i autonòmics.

El lobby portuari s’ha mobilitzat en els darrers mesos al voltant d’una  “ingerència” de Joan Ribó que de forma consecutiva i coincident en el temps ha reclamat una estratègia ferroviària per al port i una nova DIA per a l’ampliació nord, en entendre que la destinació com a dipòsit de contenidors obliga a un dragat addicional fins als 22’5 metres, i que el conjunt de l’operació pot tenir repercussions ambientals no contemplades en la DIA del 2007. Dues exigències que, a parer del lobby, posen “en perill” inversions i benestar i front a les quals l’autoritat portuària ha aplicat allò de “ladran luego cabalgamos”  I a seguir amb els seus plans fent cas omís i deixant que l’únic vot a favor de demanar de forma prèvia una nova DIA fora el de l’alcalde de la ciutat. Trist espectacle.

Arriba l’hora de justificar el terme de “lobby”, la qual cosa no suposa massa esforç perquè només seguint les notícies i analitzant la composició del Consell d'Administració de l’Autoritat Portuària de València (APV), el tauler d’escacs aparéis prou nítid. Des del punt de vista mediàtic, la veu cantant la du Propeller Valencia, l’associació de directius i empresaris logístics presidida per un dels opinion makers habituals, Pedro Coca, tot i que també es freqüent  trobar-se amb les opinions del president de la patronal autonòmica CEV Salvador Navarro, el de la Cambra de Comerç,  Jose Vicente Morata, i altres veus corals. Les organitzacions del transport de carretera i la mateixa UGT (per allò de l’ocupació) no han trigat gaire a recolzar l’estratègia de l’APV. En una discreta però activa segona fila estan els poders “fàctics” com ara Boluda Corporación Marítima (amb la incorporació estel·lar de Felipe González), la mateix MSC , la CSP Iberian (Cosco) i tutti altri. No és un alineamiento planetari però sí un lobby  prou compacte que de vegades s’anomena eufemísticament “distrito portuario”.

Aquesta compacitat es veu també reflectida en la composició del Consell d’Administració de l APV. Pendents (encara) de renovació els 4 consellers de la Generalitat (la qual cosa no impedí la votació en que Joan Ribó es quedà tot sol), l’estructura és  prou significativa: el president Aurelio Martínez, el capità marítim (vocal nat), tres representants de l’Administració de l’ Estat, els alcaldes de València i Sagunt (manca, per alguna raó, l’alcaldessa de Gandia), un representant de la Cambra de Comerç, un representant de les organitzacions empresarials, un representant dels sectors rellevants de l’àmbit portuari, un de les organitzacions sindicals, 4 de la Generalitat Valenciana (Josep Vicent Boira, Inmaculada Rodríguez Piñeiro i ( ull!!!) Vicente Boluda Fos i Salvador Navarro). Per últim, amb veu però sense vot, el director general, i el secretari de l’APV. 15 vots que donen una clara majoria als interessos fàctics i a Foment i que fan impossible que els càrrecs  democràticament electes tinguen alguna probabilitat de qüestionar o modificar estratègies. Si la Generalitat manté  la seua delegació en Boluda i Navarro (o en persones d’interessos semblants), encara pitjor.

Parlem, finalment, del paper jugar per la Generalitat. En consonància amb la prudent postura del PSPV-PSOE, a mitjans de setembre Sandra Gómez, regidora de Desenvolupament Urbà, ja va dir que la ciutat  hauria de compaginar el fet de ser una referència internacional amb el lideratge del tràfic de contenidors, tot respectant l’entorn natural. Un port verd, vaja, encara que no sabem ben bé quina és la criatura. En la mateixa línia, el conseller del ram, Arcadi España, ha exercit de “mediador” proposant comissions mixtes entre el port i els agents socials de la ciutat, comissions que decoren el paisatge però no aturen decisions preses. I, per si quedaba algun dubte, el mateix president Ximo Puig  manifestava el 3 d’octubre que cal  “intentar buscar puntos de encuentro entre los intereses del empleo y del trabajo con los medioambientales”. Prudència i equidistància. Així estan les coses. Jose Miguel Iribas in memoriam.

El to general dels articles d’aquest blog serà “crític” en la mesura que l’objectiu final és posar damunt la taula allò que en la meua opinió són camins i decisions errònies o manifestament millorables pel que fa a la política, la planificació i la gestió de la ciutat. Sempre, això sí, utilitzant en la mesura del possible raonaments i argumentacions tretes de les disciplines d’economia, sociologia i política urbana, amb algun recurs ocasional a la història urbana.

Una aproximació d’aquest tipus sempre té el perill de menystenir allò que ja hem aconseguit o els èxits assolits, la qual cosa finalitza necessàriament amb l’adjectivació d’esgarriacries, torracollons o cendrós. Un antic conegut i amic amb una dilatada experiència política, em digué no fa molt que “calia també parlar de les coses bones” en una mena de “crítica de la crítica”. No sé si ho deia pel clàssic desig de no donar-li arguments a la dreta, certament antediluviana, allunyada (provisionalment) del poder i que al novembre tornarà a intentar manar gràcies a la depurada estratègia de l’esquerra (“si esquerra son”, que diria Joan Fuster).

En qualsevol cas, aquest primer article de la sèrie hauria de clarificar les raons de la recerca d’un to seriós, un xic acadèmic i allunyat de les baralles de campanar i el vol gallinaci. Un to, tanmateix, crític, perquè de pregonar el èxits dels governants (independentment del signe) o d’empreses para–públiques ja s’encarreguen corifeus i poders mediàtics proclius, sense comptar amb els assessors d’imatge. Com a mostra, les dues pàgines que cada dos dies apareixen en la premsa local parlant del Port (sense el rètol de “publicitat”), no em semblen cap model d’informació objectiva i desinteressada. D’informacions “interessades” de tota mena n'hi ha per donar i vendre i d’alguna en parlarem.

Per tant, en la meua opinió, ha de prevaldre l’argumentació i la raó perquè la població, en la mesura del possible, què és molt poc, té dret a disposar d’informació i de judicis certs o erronis però mai interessats. Per tant, s’ha d’imposar la llibertat d'expressió i el lliure pensament, per incòmodes que siguen. Una impostació, de caire socràtica si voleu, que siga especialment bel·ligerant amb els “mantra”, allò que es dona per suposat sense passar per cap sedàs, i amb maneres conceptuals i lingüístiques que confonen el discurs, més que enriquir- ho.

Tanmateix, cal dir que seria contrari a raó una posició hipercrítica, catastrofista i que vegera sempre l’ampolla mig buida. La successió de temps i pressupostos (i també els encerts, no massa freqüents malauradament) han fet que la ciutat d’avui, des del punt de vista del benestar dels ciutadans, haja millorat de forma impressionant si agafem com a referència la situació prèvia a la democràcia re-instaurada el 1979. Les fotos, els documentals i la pròpia memòria s’encarreguen de recordar una ciutat de caire tercermundista on els directors del neorealisme italià hagueren fet l’agost.

Qualsevol temps passat fou pitjor i, fins i tot patint de les dèries de la dreta, ni tan sols el període més fosc i corrupte (1991-2015) hauria de considerar-se semblant a la dècada ominosa de Ferran VII o el bienni negre de la República. Tampoc el període del primer franquisme (l’autarquia), aconseguiria posar la marxa enrere perquè la ciutat, vella matrona, i els seus ciutadans tenen allò que ara es coneix com a resiliència, capacitat d’encaixar les crisis i de superar-les.

La ciutat, per tant, fugint de qualsevol anacronisme, ha millorat molt en termes demogràfics, econòmics i de benestar i avui no es pot negar l’evidència, per grans i punyents que siguen els reptes pendents. A més d’haver millorat, qualsevol anàlisi de la família dels DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), descafeïnada la propaganda, ens oferiria un diagnòstic “complex” que és un adjectiu que els agrada molt als meus companys de la Universitat, encara que, sovint, no saps com interpretar-ho, perquè complexa és, cada vegada més, la societat.

Em limitaré en aquest primer article a assenyalar algunes fortaleses i oportunitats i també alguna debilitat al meu parer endèmica i paralitzant. Pel que fa a les primeres, la ciutat de València gaudeix d’actius innegables per població, activitat econòmica, geo-localització i aqueixa difosa (per horitzontal) innovació que ha estat a la base de la declaració fa poc com a capital mundial del disseny per al 2022. Una bona notícia si es gestiona bé l’esdeveniment i ens fan oblidar els fastos de la Copa de l’Amèrica i de la Fòrmula 1 que ens han deixat una pesada herència malgrat l’invent de la Marina que ha fet de la necessitat virtut i continua oferint bones notícies a la ciutat malgrat la llosa del deute.

Gaudim també d’altres atractius de què autòctons i estranys (ja en parlarem, del turisme urbà) podem fruir. Sols nomenaré, per evidents, un magnífic Jardí del Túria, un exitós Passeig Marítim, un atractiu (malgrat barbàries diverses) centre històric, un patrimoni cultural, arquitectònic i històric rellevant, un parc natural com el de l’Albufera (salvat in extremis), un clima propici (gotes fredes o DANA a banda)... Afegisca el lector allò que li semble. També hi ha, com no, oportunitats de futur i d’això anirà el capítol dedicat al segle XXI. Només com a mostra, recordar que la confluència del Jardí del Túria amb un Nou Llit antropitzat i amb el Parc de les Riberes del Túria ofereix un projecte engrescador que encara ho seria més si en lloc d’una més que discutible ZAL tinguerem un corredor que lligara el vell i el nou llit del Túria. Per no parlar d’una àrea metropolitana com cal, que ja és hora.

Deixaré (sols apuntades) fortaleses i oportunitats per a fer esment de les debilitats. Al llarg d'aquesta sèrie d’articles que comença ara aniré posant-les damunt la taula. Tanmateix, ara sols em referiré (i ja no tornaré a fer-ho) a allò que, al meu entendre, és la debilitat més endèmica i paralitzant: la notable dificultat que té aquesta ciutat de superar una visió que no veu més enllà del camí de Trànsits enverinada com està per una malaltissa contemplació del seu melic. I no ho dic sols pel complot implícit que malda per evitar un govern metropolità (les mancomunitats de l’Horta Nord i Sud, sense la ciutat, són un “projecte” ple d’idiòcia), sinó de la trista retòrica del cap i casal, de la dimissió del seu paper de ciutat dirigent d’un país en què no hi creu i d’una llengua que no practica (les darreres dades son esfereïdores). Ni tan sols la vocació mediterrània refermada des de temps d’Alfons el Magnànim troba continuïtat més enllà d’algunes propostes com les de mitjans dels 80 sota el mandat de Ricard Pérez Casado, tossudament resseguides per gent com Vicent Garcés (president de la Fundació ACM)

Tampoc sembla que la ciutat vullga estar present als fórums europeus de ciutats. On hi ha un equip qualificat que s'hi dedique? Benvingudes siguen les “capitalitats” puntuals (de l’alimentació o el disseny) però cal una política molt més constant i ferma de presència en l’arc mediterràni, de col·laboració estratègica amb Catalunya sense posar-se de perfil, de formar part de l’Euroregió defensada per Pasqual Maragall i de tindre veu en el Consejo de municipios y regiones de Europa (CCRE/CEMR).

Con que tot això sembla una manera de somiar truites no tornaré a avorrir el lector. Dit, però, queda. Sense una política exterior (de País, de la Mediterrània i d’Europa) farem honor a l’ ideal blasquista (l’Atenes Valenciana en un entorn rural i eclesial) i, el que és encara pitjor, ene conformarem ambos seguir ofrenant noves glòries a Espanya com diu l'himne de Maximilià Thous i el mestre Serrano que continuem cantant amb tot “lo cor” sense parar esment de la seua obsolescència. Si no volem ser, no serem. Sempre ene quedarà, no París, sinó la somnolència digestiva dels panxacontents i la subalternalitat.