Pedro Sánchez va dir que se sentia “encantat” de poder “reprendre els debats polítics” anteriors a l'estat d'alarma en respondre al diputat de Compromís Joan Baldoví, que li havia recordat la lletra del pacte d'investidura. “L'acord incloïa el finançament autonòmic i la ministra d'Hisenda ha assumit el compromís de remetre el primer esquelet del finançament al novembre”, va anunciar el president del Govern durant el ple del Congrés.

La reforma del model de finançament autonòmic, caducat fa alguns anys, és una reivindicació central de les forces polítiques i les institucions valencianes perquè la discriminació que pateix la Generalitat Valenciana en el repartiment de recursos és flagrant. Fa temps que ningú discuteix que és el govern autonòmic pitjor finançat. Però encara no s'ha posat sobre la taula del Consell de Política Fiscal i Financera una proposta per a resoldre-ho.

I si el portaveu socialista en les Corts Valencianes, Manolo Mata, es va afanyar a advertir als seus aliats valencianistes en el Govern del Pacte del Botànic que “no és una qüestió de medalles” i que el nou model no s'aconseguirà “pel fet que Compromís tinga un diputat a Madrid”, la veritat és que Sánchez no hauria posat una data a l'esborrany si Baldoví no haguera inclòs l'assumpte en l'acord per a la investidura i no li haguera reclamat al president el compliment després d'un desacord amb el Govern que va portar Compromís a votar contra les últimes pròrrogues de l'estat d'alarma.

De tota manera, el conseller d'Hisenda, el també socialista Vicent Soler, que es va felicitar explícitament per l'anunci, va destacar: “El Govern de Pedro Sánchez ha mostrat de manera reiterada el seu compromís amb les comunitats autònomes, en general, i amb la Comunitat Valenciana en particular, amb l'avançament de la liquiditat necessària per a fer front a l'emergència sanitària provocada per la COVID-19 i amb l'habilitació d'un fons no reembossable de 16.000 milions, totalment inèdit a l'Espanya autonòmica, i ara ho torna a fer anunciant l'inici de la reforma del sistema de finançament autonòmic”.

Soler va afegir que el pla de recuperació després de la pandèmia “ha d'incloure inexcusablement la reforma del sistema de finançament autonòmic”. I va apuntar dos criteris clau: el de “suficiència”, que implica augmentar els recursos de les comunitats autònomes, com a responsables de la gestió dels serveis públics fonamentals, i el d'“equitat”, que exigeix “una distribució horitzontal de recursos entre les autonomies, segons el criteri de població, perquè les persones són les destinatàries dels serveis públics fonamentals que gestionen les comunitats autònomes”.

Es tracta d'un enfocament amb el qual s'ha mostrat coincident la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, i que té una lògica que va més enllà dels interessos específics valencians, ja que sobre aqueixa base ha de forjar-se el nou model, abans d'incorporar qualsevol altra consideració o matís. I consisteix en el fet que l'Administració central ha de cedir part dels seus ingressos per a garantir que cap de les comunitats autònomes retrocedisca en termes absoluts, però també que siguen prou finançades la competències que afecten el nucli del benestar col·lectiu. Una perspectiva que la crisi causada per la pandèmia del coronavirus fa més imprescindible encara.

Ho ha explicat amb dades el comissionat per al finançament autonòmic de la Generalitat Valenciana, José Antonio Pérez. Els recursos de l'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, a les quals incomprensiblement es va exigir a més en els temps del PP objectius de dèficit més durs que a l'Administració central, “ben just si han permés cobrir, en el conjunt del període 2009-2018, el 77% de la despesa en serveis públics fonamentals evolucionat segons les necessitats”, assenyala. “El resultat de tot això és que el comportament en la despesa en polítiques de l'Estat del benestar de la Seguretat Social i de les comunitats autònomes de règim comú ha resultat molt diferent. Mentre que la Seguretat Social ha pogut atendre la totalitat de les seues prestacions i incrementar la despesa al llarg de la dècada, gràcies al suport de l'Administració central i del Fons de Reserva, les comunitats autònomes han hagut de realitzar ajustos mitjans anuals d'aquests serveis, en termes reals per habitant ajustat, del -1,7% durant tot el període 2009 a 2018, amb un efecte acumulat pròxim al -12%”.

Dit d'una altra manera, les competències que concerneixen l'Estat del benestar com la salut, l'educació i la protecció social, i que són gestionades pels governs autonòmics, han vist reduïts en els últims anys els seus recursos en termes reals. Una deriva especialment rellevant pel que fa a la sanitat. “El funcionament del finançament autonòmic, a més d'unes diferències de finançament per càpita de més del 30% entre comunitats autònomes de règim comú i de més del 70% d'aquestes amb les forals, ha provocat una tremenda bretxa entre finançament públic autonòmic i necessitats de la població”, escriu José Antonio Pérez. “En les circumstàncies que s'acosten aquesta situació és d'extrema gravetat i les desigualtats es fan insuportables. Resulta de la màxima urgència preparar-se a corregir la insuficiència del finançament autonòmic i la seua falta d'equitat”.

L'expert nomenat per la Generalitat Valenciana per a la reforma del sistema, adverteix: “Sovint, la petició de revisió del sistema de finançament autonòmic s'ha percebut pels responsables d'impulsar la seua reforma, essencialment el Govern d'Espanya (i una part important de l'establishment capitalí), com una altra onada de l'insaciable apetit per la despesa dels governs autonòmics i el seu escàs desig d'afrontar el cost polític de l'exacció fiscal davant els seus electors. Però, com hem vist, les dades no donen la raó a aqueix argument. Des del 2010 fins al 2019 la despesa autonòmica està situada sistemàticament per davall de l'evolució de les necessitats de la població i l'assignació del finançament autonòmic és enormement desigual per a atendre necessitats de la població que són molt similars”. I conclou que aqueixos objectius són incompatibles amb una reducció estructural dels impostos: “Els miracles no existeixen”.

A la Comunitat Valenciana, el president de la qual, Ximo Puig, ha vingut denunciat reiteradament el dúmping fiscal que practica Madrid en reduir o suprimir impostos propis, la insuficiència i la desigualtat dels recursos es tradueix estructuralment en un endeutament públic (un deute històric) que s'acumula d'any en any fonamentalment a causa del deficitari sosteniment del sistema de salut.

Ara, quan es parla de la reconstrucció després de la pandèmia, hi ha coincidència a assenyalar l'enfortiment de la sanitat com un eix fonamental. I no sembla raonable que la manera d'aconseguir-ho consistisca, ni a bonificar impostos per part de les comunitats, ni a continuar fent ús per part del Govern central de mecanismes extraordinaris per a donar suport a la liquiditat dels governs autonòmics o el repartiment periòdic de fons no reembossables. Perquè reformar el sistema de finançament autonòmic significa reforçar l'Estat del benestar enfront de la crisi. Una necessitat de salut pública peremptòria.

“Ara el PP s'ha posat al capdavant de la pagueta bolivariana”, va soltar la portaveu de Vox en l'Assemblea de Madrid, Rocío Monasterio, en els Desayunos de TVE. Es referia despectivament a l'ingrés mínim vital que el Congrés dels Diputats va aprovar sense vots en contra, tampoc de la formació d'extrema dreta, que es va abstindre vergonyantment malgrat les seues diatribes contra la mesura.

En efecte, el PP es va sumar a l'aprovació de l'ingrés mínim vital, malgrat que l'havia injuriat reiteradament amb una sèrie de tòpics de l'argumentari neoliberal que parteixen de la idea que les ajudes socials incentiven la pobresa en lloc de combatre-la perquè els pobres ho són per la seua culpa. D'ací procedeixen totes les reticències, per exemple, sobre la possibilitat de frau en la seua percepció (com si només pogueren fer trampa els pobres i no els rics, els empresaris i els banquers), sobre la necessitat de condicionar a la cerca d'ocupació el suport econòmic als vulnerables (com si per principi els aturats ho foren perquè no volen treballar) o sobre la impossibilitat de finançar-lo (“L'Estat i Europa no són una caixa infinita”, va dir la portaveu popular en el Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, que al mateix temps és una fervent defensora de baixar impostos).

És veritat que algunes comunitats autònomes governades per la dreta espanyola han implantat rendes per a famílies en perill d'exclusió en les seues polítiques socials, però mai les han establides, en el camí que ara maprén l'ingrés mínim vital, com un dret subjectiu i universal de tots els ciutadans. Dit d'una altra manera, eren mesures que arribaven fins on arribara la dotació pressupostària, però no generaven un dret. Aquesta última idea és completament contrària a la doctrina del neoliberalisme, els teòrics del qual sostenen que “tots els que viuen a costa dels altres són uns irresponsables”.

En el documental que Richard Brouillette va dirigir en 2008 amb el títol L'encerclament: la democràcia presa del neoliberalisme, a més d'intel·lectuals de l'esquerra mundial, apareixen teòrics de la dreta que exposen els arguments del que l'esquerra va batejar com el “pensament únic”, la doctrina de base que ha condicionat les polítiques en el món des de finals del segle XX. I entre apel·lacions a l'Estat mínim, la llibertat dels mercats, la concurrència privada en la producció de serveis públics o la crítica del “monopoli estatal de la salut i l'educació”, Jean-Luc Migué, del Fraser Institute canadenc, solta que “la distribució de la riquesa no té fonaments morals, l'única justícia social és el respecte als drets de propietat”.

Aqueix propietarisme arriba a l'extrem en personatges com el “llibertari” Martin Masse, que afirma en el documental que la manera d'acabar amb la contaminació de les aigües és la privatització dels rius. Masse va sostindre durant la Gran Recessió que es va iniciar el 2008 que les denominades polítiques d'austeritat aplicades amb tant de dolor a països com Grècia, Espanya o Portugal no havien resultat efectives perquè no van reduir bastant la grandària dels governs.

Tot aqueix caldo teòric que coneix bé la FAES de José María Aznar va impregnar l'actuació dels organismes internacionals, i concretament de la Unió Europea, davant de la crisi que va començar el 2008 als Estats Units com un desastre financer per a esdevenir un desastre global. I els seus estralls són encara visibles en les societats: més desigualtat, més precarietat, més pobresa.

La pandèmia que sacseja ara dramàticament tota la humanitat i, per tant, tot el teixit de la globalització, ha vingut a accelerar la resolució d'uns certs dilemes pendents des de l'anterior crisi. I les respostes no poden ser ja les mateixes. El catecisme neoliberal s'ha esgotat, com ho demostra el fet que els seus efectes més desagradables s'hagen encarnat en el fanatisme de grotescos líders de la ultradreta com Trump o Bolsonaro i en els seus imitadors europeus.

Qui pot afirmar després de la lluita dels sanitaris als hospitals contra la COVID-19 que “els béns públics no existeixen”? Com desqualificar la idea del bé comú, o la de la solidaritat, quan el món s'atura? Com oposar-se a l'ingrés mínim vital mentre es multipliquen les iniciatives per a oferir sostre i donar menjar a xiquets i adults? Resulta simptomàtic que el PP haja hagut de plegar veles i guardar en el calaix la demagògia, si més no la relativa a aquest assumpte, encara que la seua escissió d'ultradreta continue sostenint que el nou dret fomenta un “efecte crida” de la immigració il·legal perquè permet que s'hi acullen les dones víctimes de tràfic. Qui ho anava dir? Fins i tot el Fons Monetari Internacional ha celebrat que Espanya adopte una mesura d'aquestes característiques.

L'Executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, del PSOE i Unides Podemos, aqueix govern “social-comunista” contra el qual la dreta espanyola arremet amb fúria i que vells dirigents de l'esquerra acomodats (s'ha de llegir Felipe González) maltracten amb rancuniosa displicència, s'ha apuntat una victòria política, però també conceptual i estratègica.

Llàstima que el ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, que ha donat forma a aquest nou dret, s'haja obstinat a no assumir des del principi que la gestió de les polítiques relacionades amb l'Estat del benestar té a Espanya una organització federal.

L'hospital de Torrejón de Ardoz no és municipal, no pertany a aqueix municipi exclusivament sinó a les zones de salut on s'ubica i, en última instància, a la Comunitat de Madrid, que el finança. Els recursos de la sanitat madrilenya no poden ser usats per un ajuntament concret de manera unilateral encara que siguen gestionats per concessionàries privades. Tampoc els de la sanitat valenciana. Per a qui treballen els sanitaris de Ribera Salud? Per als madrilenys? Per als valencians? O per al PP de Torrejón de Ardoz?

La privatització de la sanitat pública condueix a situacions com el suposat estudi de seroprevalència plantejat en la localitat madrilenya, al marge del criteri dels especialistes i les autoritats sanitàries, ja que l'Organització Mundial de la Salut en nega l'eficàcia i el Ministeri de Sanitat el considera un balafiament. Una concessionària d'hospitals privatitzats com és Ribera Salud (propietat de la multinacional nordamericana Centene) se sent legitimada per a secundar “sense contraprestació econòmica” l'experiment particular d'un ajuntament governat pel PP, el de Torrejón de Ardoz, en una operació massiva de proves de coronavirus que s'anuncia com un show (“l'estudi més ambiciós realitzat fins al moment a Europa i fins i tot en l'entorn internacional”). I no tira mà del personal de l'hospital que gestiona en la localitat (perquè poden protestar amb raó uns altres municipis de la zona) sinó que mobilitza empleats -diu que “voluntaris”- que presten els seus serveis en els sistemes públics de salut d'altres comunitats autònomes.

Ho fa amb el consentiment dels responsables d'aqueixos sistemes públics? És indubtable que no, perquè la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana ha obert un expedient a l'empresa que dirigeix Alberto de Rosa per a aclarir l'assumpte en conéixer-se la notícia.

Com si es tractara de la iniciativa d'una ONG, Ribera Salud al·lega que la seua maniobra amb l'ajuntament de Torrejón, inscrita en la pretensió política del PP de convertir els test massius en una panacea contra la COVID-19, forma part de les seues activitats de responsabilitat social i de la seua “filosofia empresarial”.

I considera vàlid que algunes desenes de sanitaris d'hospitals de la xarxa pública valenciana, com el del Vinalopó, a Elx, o el de Torrevella, hagen sigut traslladats a Madrid i hagen passat “els seus dies lliures” en un hotel de Torrejón a l'espera que la publicitada operació es posara en marxa.

Què fan sanitaris valencians a Torrejón -que no és una localitat del tercer món ni pateix, malgrat ser una ciutat especialment afectada, una emergència més greu que la que implica la pandèmia per a altres llocs d'Espanya, d'Europa i del món-, posant en pràctica gratis una política de salut a escala municipal sense el menor coneixement dels responsables del sistema públic en el qual exerceixen?

La privatització d'hospitals i departaments sanitaris executada en l'època del PP va començar a ser revertida després de l'arribada de la majoria d'esquerres a les institucions valencianes amb la recuperació per a la gestió pública de l'hospital d'Alzira i tota l'àrea de la Ribera. Encara queden quatre dels 24 departaments de salut valencians en mans de companyies que cobren a l'Administració autonòmica per gestionar-los i que de vegades converteixen la col·laboració publicoprivada en una confusió publicoprivada difícil de destriar.

Tan difícil de destriar, aqueixa confusió, com el grau de “voluntarietat” real del personal implicat, integrat curiosament per gent jove amb contractes precaris. Del context laboral en què tot això es produeix és símptoma el fet que Ribera Salud reclame judicialment 200.000 euros al comité d'empresa de l'hospital del Vinalopó perquè va denunciar en les inundacions de setembre de 2019 que s'havia obligat la plantilla en plena alerta roja a mantindre activitats que podien ajornar-se. Al·lega que el comité va incórrer “una vegada més i per qüestions polítiques, a desprestigiar el model Ribera Salud”. No és d'estranyar que ningú tracte ara a d'obrir la boca. I això també és “filosofia empresarial”, supose.

Va ser una decepció, un fiasco. La Comunitat Valenciana no va passar inicialment en bloc a la fase 1 de desescalada en l'estat d'alarma per la pandèmia. Només ho van fer 10 dels 24 departaments en què s'estructura el seu servei de salut. Totes les àrees metropolitanes, Alacant i Elx, València i Castelló, van quedar una setmana més en la fase 0. I Ximo Puig, que havia donat quasi per fet el canvi, es va enfadar molt. Per raons aparentment evidents.

Puig es va queixar que les dades valencianes de l'evolució de la COVID-19 eren millors que les d'altres comunitats autònomes que sí que van passar de fase, que s'havien canviat les regles del joc a mig partit en introduir a última hora un nou paràmetre i que el ministeri no havia donat explicacions. “Ni un paper, ni un document”, va exclamar.

Les dades de contagiats, hospitalitzats i morts, en efecte, eren més moderades, proporcionalment, que les registrades per exemple al País Basc, que sí que va passar en bloc a la fase 1, encara que amb algunes restriccions. També estaven garantides la capacitat d'hospitalització i la disposició d'unitats de vigilància intensiva als hospitals valencians. Però per pur sentit comú la desescalada es basa en allò que Fernando Simón ha descrit com la “detecció precoç del virus”, que exigeix generalitzar les proves als sospitosos de contagi amb símptomes lleus. I la sanitat basca, amb la meitat de població, multiplicava per cinc al sistema de salut valencià en el nombre de proves PCR realitzades en atenció primària.

La de Puig va ser una decepció legítima, ja que el seu equip va pensar realment que es complien les condicions per a passar de fase, fet del qual haurien de fer alguna lectura autocrítica. Però no va fer com la presidenta madrilenya, la inefable Isabel Díaz Ayuso, que va demanar passar contra el criteri de la responsable d'epidemiologia del seu govern, dimitida per això. Com la majoria a Espanya, d'uns colors polítics o d'uns altres, excepció feta de la ultradreta de Vox i del PP de Madrid, en l'ànim dels quals pesa més combatre sense treva l'adversari polític que qualsevol responsabilitat cívica o consideració assenyada sobre la salut pública, el president valencià no pretenia actuar a les braves. Només havia suscitat unes expectatives excessives que es van veure frustrades.

I no va reaccionar bé. Va optar pel victimisme durant uns dies, fins que va assumir implícitament el que havia passat quan va proposar de nou el pas a la fase 1 dels 14 departaments restants, fins i tot amb algunes limitacions sobre reunions públiques que al final no s'han aplicat, després d'un reforç perceptible de la capacitat de fer tests als sospitosos de contagi en atenció primària. Si en el període més dur de la pandèmia els hospitals van ser l'escenari central de la lluita contra el coronavirus, els centres de salut i els ambulatoris són ara la primera línia de seguretat en el retorn escalonat a una normalitat amenaçada.

Pressionat per sectors empresarials ansiosos de reprendre l'activitat econòmica, el president valencià, que ha treballat amb intensitat contra la crisi, es va enfrontar a un Govern del seu propi partit quan precisament menys motius tenia. La Comunitat Valenciana, almenys una part, només ha hagut d'esperar una setmana fins que ha pogut demostrar que està prou assegurat el seu sistema de rastreig de contagis en els departaments amb més densitat de població i una mobilitat més alta.

Per tant, el Ministeri de Sanitat, amb el seu equip d'experts, va actuar bé en ajornar inicialment el pas a una fase de major activitat en diversos territoris. Però tindre raó no basta. En una situació d'emergència extrema, un Govern democràtic ha de ser eloqüent en les explicacions. I el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és deficitari en aqueix terreny. És més, pateix de certa incapacitat per a compartir les decisions, un defecte que no pot disculpar-se sense més per la major responsabilitat que suporta. Ho va demostrar la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que va tindre la malaptesa d'incendiar un altre greuge quan no s'havien apagat els calius del primer.

El portaveu de Compromís, Joan Baldoví, li va reclamar en el Congrés que el repartiment dels 16.000 milions no reembossables que el Govern destinarà a les comunitats autònomes per a fer front a la crisi, un tipus de fons inèdit fins ara, es faça per criteris de població i no abunde en la injusta distribució de recursos d'un model de finançament autonòmic caducat que, no obstant això, encara està en ús.

A Montero la va poder una certa impaciència i li va eixir el reflex d'apartar el que destorba: “No inventem problemes que no existeixen”. I Compromís es va enfurir bastant. Va ser un mal pas del Govern, paradoxal en una ministra que ha reconegut sense embuts que la Comunitat Valenciana és la pitjor finançada i que això ha de corregir-se amb la reforma del sistema. Per això el seu ministeri va puntualitzar que no es referia al deficient finançament valencià en parlar de “problema inexistent”, sinó al repartiment dels 16.000 milions. I va tramitar de seguida l'enviament a València de més de 1.500 milions del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) extraordinari, que sol desbloquejar-se al juliol.

La reacció de Compromís, un dels aliats més estables del Govern fins ara i que comparteix pacte en la Generalitat Valenciana amb el PSOE i Unides Podem, ha sigut sorollosa. “Avui dia, el Govern no té el vot de Compromís, categòricament”, va advertir el seu únic diputat en el Congrés. La formació valencianista tracta de fer visible un problema que no pot ser considerat una nosa en la gestió de l'estat d'alarma, precisament perquè forma part de les mancances que cal pal·liar a l'espera de resoldre la reforma definitiva del finançament autonòmic.

Passa que un deficient finançament de la sanitat valenciana que s'arrossega des de la transferència d'unes competències mal dotades, i que s'emmascarava en els anys de bonança gràcies a uns altres ingressos, obri cada any un forat de 1.300 milions d'euros en els comptes de la Generalitat Valenciana, que va acumulant deute. Això afecta, per tant, a les seues possibilitats de reforçar el sistema de salut quan més falta fa. No és un assumpte menor, en absolut.

S'equivoca Compromís, no obstant això, si considera realment deixar de donar suport a l'estat d'alarma. La lògica del problema té a veure amb el repartiment dels 16.000 milions que aspira a condicionar, amb l'elaboració dels pressupostos i fins i tot amb l'acompliment del pacte d'investidura, un negociat més idoni per a posar-se seriosos, però és difícil explicar que no es done suport a l'estratègia de defensa de la salut pública sense tindre una alternativa, per legítima que siga la preocupació financera.

En les actituds dels partits davant el manteniment de l'estat d'alarma hi ha hagut moltes incongruències. No és la menor la de Junts per Catalunya, que hi ha votat sempre en contra malgrat que el president de la Generalitat, Quim Torra, ha demostrat, per a sorpresa d'alguns, una prudència notable en no pretendre que Barcelona i la seua àrea metropolitana passaren sense més a una nova fase de desescalada. En aquest cas, quan es jugava la salut dels catalans, Torra no ha optat per la provocació. Ser responsable és la millor manera de defensar l'autogovern. Esquerra Republicana, per part seua, es va desmaracar de les mesures extraordinàries del Govern per a fer front a la COVID-19 sense que la seua actitud s'entenga bé encara. Ara sembla que busca tornar a formar part de la majoria.

La crisi del coronavirus és una prova de càrrega inesperada per a l'incomplet federalisme espanyol, que encara així s'ha revelat impossible d'obviar amb totes les seues disfuncions, però també amb tota la cohesió territorial que genera. Les múltiples conferències de presidents són l'exemple més evident que la gestió política ha de compartir-se. En diuen “cogobernança”. I es nota la falta de pràctica en el Govern central i en els executius autonòmics. Però el futur passa per greixar aqueix mecanisme.

Segurament és aquest un d'aqueixos moments que aprofiten els estadistes per a fer avançar les seues societats. I en aquest cas, allò fonamental no és el comandament únic sinó la implicació de tots els nivells de govern, la capacitat de compartir el poder perquè cadascun estiga a l'altura de les seues responsabilitats, amb les seues discrepàncies i errors, les seues reivindicacions i disgustos.

Fue una decepción, un fiasco. La Comunidad Valenciana no pasó inicialmente en bloque a la fase 1 de desescalada en el estado de alarma por la pandemia. Solo lo hicieron 10 de los 24 departamentos en los que se estructura su servicio de salud. Todas las áreas metropolitanas, Alicante y Elche, València y Castellón, quedaron una semana más en la fase 0. Y Ximo Puig, que había dado casi por hecho el cambio, se enfadó mucho. Por razones aparentemente evidentes.

Puig se quejó de que los datos valencianos de la evolución de la COVID-19 eran mejores que los de otras comunidades autónomas que sí que pasaron de fase, de que se habían cambiado las reglas del juego a medio partido al introducir a última hora un nuevo parámetro y de que el ministerio no había dado explicaciones. “Ni un papel, ni un documento”, exclamó.

Los datos de contagiados, hospitalizados y fallecidos, en efecto, eran más moderados, proporcionalmente, que los registrados por ejemplo en el País Vasco, que sí pasó en bloque a la fase 1, aunque con algunas restricciones. También estaban garantizadas la capacidad de hospitalización y la disposición de unidades de cuidados intensivos  en los hospitales valencianos. Pero por puro sentido común la desescalada se basa en lo que Fernando Simón ha descrito como la “detección precoz del virus”, que exige generalizar las pruebas a los sospechosos de contagio con síntomas leves. Y la sanidad vasca, con la mitad de población, multiplicaba por cinco al sistema de salud valenciano en el número de pruebas PCR realizadas en atención primaria.

La de Puig fue una decepción legítima, ya que su equipo pensó realmente que se cumplían las condiciones para pasar de fase, hecho del que tendrían que hacer alguna lectura autocrítica. Pero no hizo como la presidenta madrileña, la inefable Isabel Díaz Ayuso, que pidió pasar contra el criterio de la responsable de epidemiología de su gobierno, dimitida por ello. Como la mayoría en España, de unos colores políticos o de otros, excepción hecha de la ultraderecha de Vox y del PP de Madrid, en cuyo ánimo pesa más combatir sin tregua al adversario político que cualquier responsabilidad cívica o consideración sensata sobre la salud pública, el presidente valenciano no pretendía actuar a las bravas. Solo había suscitado unas expectativas excesivas que se vieron frustradas.

Y no reaccionó bien. Optó por el victimismo durante unos días, hasta que asumió implícitamente lo que había sucedido cuando propuso de nuevo el paso a la fase 1 de los 14 departamentos restantes, incluso con algunas limitaciones sobre reuniones públicas que al final no se han aplicado, tras un refuerzo perceptible de la capacidad de hacer tests a los sospechosos de contagio en atención primaria. Si en el periodo más duro de la pandemia los hospitales fueron el escenario central de la lucha contra el coronavirus, los centros de salud y los ambulatorios son ahora la primera línea de seguridad en el regreso escalonado a una normalidad amenazada.

Presionado por sectores empresariales ansiosos de retomar la actividad económica, el presidente valenciano, que ha trabajado con intensidad contra la crisis, se enfrentó a un Gobierno de su propio partido cuando precisamente menos motivos tenía. La Comunidad Valenciana, al menos una parte, solo ha tenido que esperar una semana hasta demostrar que está suficientemente asegurado su sistema de rastreo de contagios en los departamentos con más densidad de población y una movilidad más alta.

Por tanto, el Ministerio de Sanidad, con su equipo de expertos, actuó bien al aplazar inicialmente el paso a una fase de mayor actividad en diversos territorios. Pero tener razón no basta. En una situación de emergencia extrema, un Gobierno democrático ha de ser elocuente en sus explicaciones. Y el Gobierno de Pedro Sánchez y Pablo Iglesias es deficitario en ese terreno. Es más, adolece de cierta incapacidad para compartir sus decisiones, un defecto que no puede disculparse sin más por la mayor responsabilidad que soporta. Lo demostró la ministra de Hacienda, María Jesús Montero, que tuvo la torpeza de incendiar otro agravio cuando no se habían apagado los rescoldos del primero.

El portavoz de Compromís, Joan Baldoví, le reclamó en el Congreso que el reparto de los 16.000 millones no reembolsables que el Gobierno destinará a las comunidades autónomas para hacer frente a la crisis, un tipo de fondo inédito hasta ahora, se haga por criterios de población y no abunde en la injusta distribución de recursos de un modelo de financiación autonómica caducado que, sin embargo, todavía está en uso.

A Montero le pudo una cierta impaciencia y le salió el reflejo de apartar al que estorba; “No inventemos problemas que no existen”. Y Compromís se enfureció bastante. Fue un mal paso del Gobierno, paradójico en una ministra que ha reconocido sin ambages que la Comunidad Valenciana es la peor financiada y que eso debe corregirse con la reforma del sistema. Por eso su ministerio puntualizó que no se refería a la deficiente financiación valenciana al hablar de “problema inexistente”, sino al reparto de los 16.000 millones. Y tramitó enseguida el envío a Valencia de más de 1.500 millones del Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) extraordinario, que suele desbloquearse en julio.

La reacción de Compromís, uno de los aliados más estables del Gobierno hasta ahora y que comparte pacto en la Generalitat Valenciana con el PSOE y Unidas Podemos, ha sido ruidosa. “A día de hoy, el Gobierno no tiene el voto de Compromís, categóricamente”, advirtió su único diputado en el Congreso. La formación valencianista trata de hacer visible un problema que no puede ser considerado un estorbo en la gestión del estado de alarma, precisamente porque forma parte de las carencias que hay que paliar a la espera de resolver la reforma definitiva de la financiación autonómica.

Ocurre que una deficiente financiación de la sanidad valenciana que se arrastra desde la transferencia de unas competencias mal dotadas, y que se enmascaraba en los años de bonanza gracias a otros ingresos, abre cada año un agujero de 1.300 millones de euros en las cuentas de la Generalitat Valenciana, que va acumulando deuda. Eso afecta, por tanto, a sus posibilidades de reforzar el sistema de salud cuando más falta hace. No es un asunto menor, en absoluto.

Se equivoca Compromís, sin embargo, si considera realmente dejar de apoyar el estado de alarma. La lógica del problema tiene que ver con el reparto de los 16.000 millones que aspira a condicionar, con la elaboración de los presupuestos y hasta con el cumplimiento del pacto de investidura, un negociado más idóneo para ponerse serios, pero es difícil explicar que no se apoye la estrategia de defensa de la salud pública sin tener una alternativa, por legítima que sea la preocupación financiera.

En las actitudes de los partidos ante el mantenimiento del estado de alarma ha habido muchas incongruencias. No es la menor la de Junts per Catalunya, que ha votado siempre en contra pese a que el presidente de la Generalitat, Quim Torra, ha demostrado, para sorpresa de algunos, una prudencia notable al no pretender que Barcelona y su área metropolitana pasaran sin más a una nueva fase de desescalada. En este caso, cuando se jugaba la salud de los catalanes, Torra no ha optado por la provocación. Ser responsable es la mejor forma de defender el autogobierno. Esquerra Republicana, por su parte, se desmarcó de las medidas extraordinarias del Gobierno para hacer frente a la COVID-19 sin que su actitud se entienda bien todavía. Ahora parece que busca volver a formar parte de la mayoría.

La crisis del coronavirus es una prueba de carga inesperada para el incompleto federalismo español, que aún así se ha revelado imposible de obviar con todas sus disfunciones, pero también con toda la cohesión territorial que genera. Las múltiples conferencias de presidentes son el ejemplo más evidente de que la gestión política debe compartirse. Lo llaman cogobernanza. Y se nota la falta de práctica en el Gobierno central y en los ejecutivos autonómicos. Pero el futuro pasa por engrasar ese mecanismo.

Seguramente es este uno de esos momentos que aprovechan los estadistas para hacer avanzar sus sociedades. Y en este caso lo fundamental no es el mando único sino la implicación de todos los niveles de gobierno, la capacidad de compartir el poder para que cada uno esté a la altura de sus responsabilidades, con sus discrepancias y sus errores, sus reivindicaciones y sus disgustos.

A la consellera valenciana de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, li van preguntar, en una de les compareixences diàries davant la premsa per a informar sobre l'evolució de la pandèmia, a què es devia l'augment de contagis en l'hospital de Sagunt, que preocupava a la ciutat. “Al departament de Sagunt pertanyen també municipis de Castelló; per tant, l'espectre territorial és molt més ampli”, va comentar en la seua resposta.

Efectivament, a més de la comarca del Camp de Morvedre, de la qual és capital, l'àrea de salut de Sagunt engloba municipis de L'Horta Nord com Puçol o El Puig, també a la província de València, i uns altres de l'Alt Palància, com Sogorb o Xèrica, i de la Plana Baixa, com Almenara o Xilxes, a la província de Castelló.

És un exemple de com la divisió provincial difícilment coincideix amb la realitat territorial i la seua dinàmica, en aquest cas en matèria d'organització del sistema públic de salut.

L'estructura provincial, triada pel Govern per a organitzar la desescalada en l'estat d'alarma per la COVID-19 serveix de poc quan es baixa al territori real. Ha de regir-se l'àrea de salut de Sagunt pel que es plantege per a la província de València o per a la de Castelló? En la pràctica, no s'arribarà amb tota seguretat a aqueixos dilemes perquè les directrius es matisaran i perquè el sentit comú acabarà imposant una gestió més complexa del retorn a una certa normalitat després de la pandèmia.

I no obstant això, s'exhibeixen arguments pragmàtics en la decisió del Govern. “Hi ha un consens en què la comunitat autònoma és massa gran i que l'àrea de salut és massa menuda perquè molta gent es mou diàriament a través de diverses àrees. Molts de nosaltres ni tan sols coneixem la frontera de la nostra àrea de salut. Una cosa intermèdia poden ser les províncies, illes, grans àrees metropolitanes, tot això semblen eleccions justificables”, explicava en una entrevista en El País el catedràtic d'epidemiologia de Harvard Miguel Hernán, un dels integrants de l'equip científic que assessora el Govern de Pedro Sánchez.

Una cosa intermèdia? No sembla un argument molt precís, ni molt científic. Sobretot perquè en una bona part d'Espanya la demarcació provincial no té cap funcionalitat en l'organització i gestió de la sanitat pública. Més enllà de les comunitats uniprovincials, com Madrid, la Rioja, Navarra, Cantàbria o Múrcia, o de comunitats insulars com Balears i Canàries, amb les seues especificitats, així com de la molt peculiar situació dels territoris històrics bascos, les províncies són relíquies del passat pel que fa a l'estructura hospitalària i de salut. Per aquest motiu governs de signe polític divers, com la Xunta de Galícia, la Generalitat de Catalunya o la Generalitat Valenciana es mostren contraris al criteri provincial com a plantilla del procés d'eixida del confinament i del retorn a una activitat social més o menys normal.

La gestió autonòmica de la Sanitat, almenys en territoris com el valencià, va suposar un canvi enorme respecte a la concepció provincialitzada del sistema heretada del franquisme. Gràcies a aquell canvi els veïns de Gandia, de Sagunt, d'Alzira, de Xàtiva, de Requena, de Vinaròs, de Vila-real, de Xàtiva, d'Ontinyent, de Dénia, d'Alcoi, d'Elx, d'Elda, de Torrevella o d'Oriola no han de desplaçar-se necessàriament desenes de quilòmetres, a les capitals de província, per a ser atesos en un hospital. I precisament en la deficient dotació original de les competències que ho han fet possible, quan l'Administració central va traspassar l'Insalud en 1987, radica una bona part del problema d'infrafinançament que arrossega la Generalitat Valenciana. Els neocentralistes que demanen acabar amb les autonomies topen en això, com en quasi tot, amb una realitat inapel·lable. Quants hospitals comarcals existirien i on amb una gestió centralitzada? Com hauria condicionat aqueixa estructura la lluita contra l'epidèmia?

Allò raonable, i científic, en la desescalada que ara comença és basar-se en els departaments de salut i agrupar-los d'acord amb els indicadors sanitaris que es considere per a adoptar mesures sobre el territori. Amb més raó en l'àrea metropolitana de València, que compta amb cinc departaments, o a la ciutat d'Alacant, que està organitzada en dues. La gent, per descomptat, no coneix la frontera del seu departament sanitari, però sap molt bé quins són el seu centre de salut i el seu hospital de referència.

Però en la decisió inicial del Govern, que ja s'està revisant en la pràctica, hi ha implícita una altra cosa. En l'Administració central,en  la seua burocràcia però també en els seus càrrecs polítics, persisteix el recel que les comunitats autònomes siguen una organització territorial pròpia de l'Estat i sorgeix l'error de considerar que les províncies tenen una funció, per exemple, davant una crisi sanitària, quan són unes demarcacions que de poc servirien sense les circumscripcions electorals, l'existència de les diputacions provincials (que són administració local) i les subdelegacions del Govern (els antics governs civils molt vinguts a menys). La mera existència dels delegats del Govern en les comunitats autònomes hauria de bastar per a reconéixer quins són els àmbits polítics i geogràfics en els quals s'exerceix la gestió de la majoria de les competències i serveis de l'Estat.

Es tracta d'una idiosincràsia que no s'ha superat des que la Constitució del 1978 va superposar dues organitzacions territorials, la que existia, basada en les províncies, i el sistema federal que representen les autonomies. En una situació excepcional d'emergència com l'actual aqueixa duplicitat fa aflorar una mentalitat que subjau en l'aparell de l'Administració central i en el Govern. I més enllà, fins i tot en els partits polítics que es diuen federalistes, com el PSOE.

Sense anar més lluny, el president valencià Ximo Puig ha expressat la seua disconformitat amb l'ús de les demarcacions provincials per a les instruccions i les decisions del Govern en una conjuntura tan delicada, però els socialistes valencians malgrat el seu desig no han aconseguit tornar encara al funcionament comarcal que caracteritzava al PSPV-PSOE, com una dels seus senyals d'identitat, abans que en 2008 el PSOE, amb José Blanco com a secretari d'Organització, establira l'estructura provincial en els seus estatuts. És una de les assignatures pendents de la política espanyola. Com tantes altres.

La pandèmia s'ha acarnissat amb les residències de majors. Les persones de més edat formen un dels col·lectius de risc principals en el contagi del coronavirus SARS-CoV-2, que està causant estralls a tot el món, amb especial incidència, entre altres països, a Espanya, la població de la qual ha tingut fins ara, amb prop de 86 anys per a les dones i 80,5 per als homes, l'esperança de vida més alta d'Europa i una de les més altes del planeta. Tan elevada que un estudi de la Universitat de Washington vaticinava fa només uns mesos que en 2040 la població espanyola superaria a la japonesa com la més longeva.

Durant aquesta emergència sanitària, als hospitals estan morint en gran nombre les persones majors, però en les residències s'ha situat un dels escenaris centrals de la desgràcia. Només a Madrid, quan escric aquestes ratlles, es compten en més de 5.000 els morts amb coronavirus o amb símptomes compatibles en centres de majors des que va començar l'epidèmia. I les xifres de morts, en proporció al total, són altes a tot arreu, encara que no s'haja arribat a la virulència que el fenomen ha demostrat en aqueixa comunitat.

Les estadístiques assenyalen que en les últimes dècades havien baixat els percentatges de mortalitat deguda al càncer, la diabetis, els problemes cerebrovasculars o l'obstrucció pulmonar crònica, mentre pujaven els de l'Alzheimer, la pneumònia i la grip. La COVID-19 ha vingut a desbaratar aqueixes estadístiques i, també, a posar dramàticament en evidència els problemes del model de residències per a la tercera edat, amb un primer element a replantejar: la institucionalització, és a dir, l'ingrés permanent de majors pluripatológics en grans instal·lacions al costat d'altres desenes o centenars de persones en circumstàncies semblants.

Un altre assumpte directament relacionat amb el primer és si aqueix tipus de centres han de ser gestionats per empreses amb ànim de lucre o han de formar part d'un sistema públic de serveis socials estructurat com el de salut, que, dit siga de pas, ha mostrat la seua enorme rellevància en aquesta crisi.

Les patronals del sector de les residències, quan encara no s'ha superat l'emergència, comencen a reaccionar davant el que inevitablement es posarà sobre la taula. El president d'Aerte, l'Associació Empresarial de Residències i Serveis a Persones Dependents de la Comunitat Valenciana, José María Toro, declarava en Ràdio València, de la cadena SER, fa uns dies: “Em preocupa que ara plantege que els centres hagen de tindre més càrrega sanitària o que tinguen oxigen. El que plantejava la consellera fa un any eren centres més xicotets, amb un major nivell d'atenció social i no sanitària. Sempre hem defensat un model més social que sanitari i escoltar ara que el model ha de ser més sanitari em sorprén. Sembla que hi ha un canvi de criteri”.

La consellera en qüestió és la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i titular de la cartera d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, que porta temps impulsant un nou model de serveis socials i de gestió de la dependència plasmat en una de les normes més ambicioses del govern del Pacte del Botànic, format pel PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem: la Llei de Serveis Socials Inclusius. Un text legal que declara els serveis socials “essencials i d'interés general” i que respon al propòsit de transformar les pràctiques “assistencialistes i caritatives” d'èpoques passades, en “una concepció moderna de drets subjectius i d'abast universal”.

En efecte, la voluntat política de l'esquerra valenciana va en un sentit molt diferent. Però el de les residències de majors és un sector intensament privatitzat, no sols a la Comunitat Valenciana, herència de polítiques de l'època d'hegemonia de la dreta en la qual es va implantar el denominat ‘model Cotino’, que en pau descanse. Un model de privatització articulat al voltant d'empreses en què van participar molts “amics habituals”, com la mateixa família de l'exconseller i ex director general de la Policia mort fa uns dies, o el condemnat per finançament il·legal del PP valencià Enrique Ortiz, que aquesta mateixa setmana confessava, en el seu segon pacte amb la Fiscalia, haver manipulat el pla urbanístic d'Alacant amb dos alcaldes d'aqueix partit.

Com a resultat d'aqueixa herència, en l'actualitat, de les 334 residències que hi ha en territori valencià, 32 són municipals i estan concertades amb la Generalitat, 41 les gestionen entitats sense ànim de lucre i també estan concertades, 88 corresponen a centres gestionats per empreses privades que se sostenen amb fons públics i 39 són de titularitat pública, encara que només set de gestió pública directa. La resta, un negoci privat que es concentra, per la seua rendibilitat, en les grans ciutats. En conjunt, el Govern valencià paga prop de 12.000 de les més de 27.000 places de residències existents però gestiona directament un número molt menor d'aqueixes places.

La intenció és modificar substancialment aqueix panorama i en el pols de l'Administració amb la patronal del sector han sorgit discrepàncies que adquireixen nou significat a la llum de la pandèmia i els seus efectes. Per a començar, la vicepresidenta Oltra s'ha mostrat des del principi partidària de desinstitucionalitzar en la mesura del possible les persones dependents, reconéixer i donar més importància a les cuidadores, apostar per la gestió pública i donar més joc al tercer sector, és a dir, a les entitats sense ànim de lucre.

Tan lluny com el mes de febrer passat, abans de l'emergència sanitària, el mateix José María Toro es queixava que el departament d'Oltra pretenia convertir en residuals les empreses privades i centrar-ho “tot” en el tercer sector i en allò públic. Criticava també que es fomentara el “cuidador no professional”, que fa que moltes famílies es facen càrrec dels familiars dependents.

Són només algunes de les discrepàncies que marquen la distància en les prioritats del model. En les taules de treball de l'administració valenciana amb entitats i associacions, sindicats i empreses, es va concloure en la necessitat de centrar l'atenció del sistema en la persona, millorar les ràtios d'ocupació i de treballadors en els centres i donar prioritat a espais amb unitats de convivència més menudes enfront del format de grans residències.

I en aqueix procés la patronal Aerte discrepava, entre altres coses, de les reversions dels centres de gestió integral; de potenciar els concerts amb entitats del tercer sector, és a dir, sense ànim de lucre; de professionalitzar les persones que han cuidat dependents en l'entorn familiar (majoritàriament dones); de l'increment de prestacions de la dependència per a ajudes a domicili (que faciliten la lliure elecció de la persona per romandre a casa i afavoreixen l'autonomia); que en els plecs de condicions dels concursos s'incloga el servei d'infermeria de 24 hores en residències (que genera costos inassumibles, en opinió de la patronal), o que s'exigisca habitacions amb conducció d'oxigen (que permeten instal·lar respiradors per a cura pal·liativa o per a estabilitzar el pacient fins al trasllat a un centre hospitalari).

El fet és que una tercera part de les defuncions per la pandèmia a la Comunitat Valenciana, que superen en conjunt el miler, s'han produït en residències de majors (323 fins divendres passat 17 d'abril), hi ha en elles prop de 1.400 residents i 390 treballadors contagiats. Les empreses que els gestionen han reclamat l'ajuda urgent de l'Administració per a proveir de material de protecció a les persones que viuen en els seus centres i els treballadors perquè no eren capaces de garantir-ho. En prop d'un centenar de residències hi ha contagiats. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública ha posat sota vigilància permanent i ha medicalitzat una trentena d'aqueixes residències i la Fiscalia hi ha obert diligències d'investigació almenys en vuit.

Convertit en un àmbit horrorós de l'atac de la pandèmia, el sector de les residències de majors no sols haurà de reforçar les mesures preventives. Necessitarà fortes inversions públiques i una transformació estructural de la gestió, ja que ha de ser reformat a fons. Es tracta d'un canvi de model de vida o mort.

Ha arribat el virus i alguns creuen que també ha arribat la revolució. Gir radical, intervencionisme estalinista, programa bolivarià… Una dreta certament desballestada s'ha posat a gesticular contra les mesures de l'Executiu que presideix el socialista Pedro Sánchez com si els soviets estigueren a punt de prendre el poder. Un mitjà especialment cavernari no es va tallar un pèl i va arribar a titular que el Govern “instaura el comunisme”.

La reacció, mai més ben dit, ve provocada pe l'aprensió davant unes mesures que tenen en compte de manera clara, com no va ocórrer en la crisi econòmica de fa una dècada, els sectors més desprotegits de la societat, incloses les empleades de llar acomiadades, els inquilins amenaçats de desnonament i una tropa de treballadors eventuals i d'autònoms falsos i reals. Les crítiques al Govern, basades en errors (que n'hi ha hagut i n'hi haurà) i improvisacions (previsibles unes i inevitables altres), estan sobreactuades perquè la dreta va negar des del principi la legitimitat al seu format de coalició i als seus complexos suports parlamentaris, però també per una sensació que corre sobre el protagonisme d'allò públic, a partir d'ara, enfront del dogma neoliberal.

La gran crisi que acompanya la pandèmia del coronavirus posa potes enlaire el que Thomas Piketty descriu en el seu assaig Capital i ideologia com la justificació predominant del sistema desigualitari d'ençà els anys vuitanta del segle passat. Critica el líder del PP, Pablo Casado, un intervencionisme del Govern del PSOE i Unides Podem que genera “inseguretat jurídica” i alerta contra eventuals nacionalitzacions. En efecte, pot ser que en l'era postpandèmia alguns anatemes establits des de la revolució conservadora de finals del segle XX i alguns tòpics del discurs propietarista es vegen amenaçats.

Certs mitjans de la dreta no s'amaguen i arriben a assegurar que no es pot protegir com ho intenta el Govern d'esquerres a la legió de potencials víctimes de la crisi produïdes per l'epidèmia i que cal tornar al manual que es va aplicar en l'altra crisi: beneficis fiscals indiscriminats a les empreses, retallades de drets i sofriment social. Dit d'una altra manera, salvar els comptes de resultats abans que les persones. Les ingents inversions públiques en un sistema de salut delmat des d'aquell moment i en una indústria estratègica de prevenció d'epidèmies escanyolida o inexistent en serien l'excepció. Si aleshores es van rescatar bancs mitjançant endeutaments que encara estem pagant, ara passaria el mateix amb la sanitat. Però el paradigma neoliberal que no es toque. Això pensen ells.

Tanmateix, recelen aqueixos sectors que la gran crisi sanitària global no siga només un episodi tan dur com inesperat que no hi ha més remei que superar sinó també el punt d'inflexió d'un nou enfocament. Si l'Estat, al capdavall, ha d'assumir mobilitzacions de recursos i rescats de tal magnitud, ja no de l'economia, sinó de la vida i la salut de la població quan arriba l'emergència, per què no plantejar que potser allò col·lectiu, allò públic, ha de tindre més protagonisme en l'organització de l'economia i la societat, almenys en uns certs àmbits? Vistes des del fons de l'epidèmia, per exemple, les privatitzacions sanitàries de l'última dècada semblen una broma sinistra.

Quin grau de desigualtat estem disposats a tolerar és una pregunta més pertinent que mai, quan sabem com han crescut les rendes dels més rics, han caigut les dels més precaritzats en les últimes dècades i ha arribat el moment en què la pandèmia acaba de paralitzar la major part de la generació de riquesa.

La magnitud del desafiament soscava el discurs predominant, aquell que Piketty caracteritza per la “fe indefinida en l'autoregulació dels mercats i quasi la sacralització de la propietat”, espanta la dreta i apel·la a una esquerra que té l'obligació de donar respostes valentes i innovadores, respostes progressistes i democràtiques, a la necessitat de donar suport a l'economia productiva i al mateix temps evitar que s'eixample la bretxa de la desigualtat, un problema descomunal.

Llegó el virus y algunos creen que también ha llegado la revolución. Giro radical, intervencionismo estalinista, programa bolivariano… Una derecha ciertamente desquiciada se ha puesto a gesticular contra las medidas del Ejecutivo que preside el socialista Pedro Sánchez como si los soviets estuvieran a punto de tomar el poder. Un medio especialmente cavernario no se cortó un pelo y llegó a titular que el Gobierno “instaura el comunismo”.

La reacción, nunca mejor dicho, viene provocada por la aprensión ante medidas que tienen en cuenta de forma clara, como no ocurrió en la crisis económica de hace una década, a los sectores más desprotegidos de la sociedad, incluidas las empleadas de hogar despedidas, los inquilinos amenazados de desahucio y una tropa de trabajadores eventuales y de autónomos falsos y reales. Las críticas al Gobierno, basadas en errores (que los ha habido y los habrá) e improvisaciones (previsibles unas e inevitables otras), están sobreactuadas porque la derecha negó desde el principio la legitimidad a su formato de coalición y a sus complejos apoyos parlamentarios, pero también por una sensación que cunde sobre el protagonismo de lo público, a partir de ahora, frente al dogma neoliberal.

La gran crisis que acompaña a la pandemia del coronavirus pone patas arriba lo que Thomas Piketty describe en su ensayo Capital e ideología como la justificación predominante del sistema desigualitario desde los años ochenta del siglo pasado. Critica el líder del PP, Pablo Casado, un intervencionismo del Gobierno del PSOE y Unidas Podemos que genera “inseguridad jurídica” y alerta contra eventuales nacionalizaciones. En efecto, puede que en la era postpandemia algunos anatemas establecidos desde la revolución conservadora de finales del siglo XX y algunos tópicos del discurso propietarista se vean amenazados.

Ciertos medios de la derecha no se esconden y llegan a asegurar que no se puede proteger como lo intenta el Gobierno de izquierdas a la legión de potenciales víctimas de la crisis producidas por la epidemia y que hay que volver al manual que se aplicó en la otra crisis: beneficios fiscales indiscriminados a las empresas, recortes de derechos y sufrimiento social. Dicho de otra manera: salvar las cuentas de resultados antes que a las personas. Las ingentes inversiones públicas en un sistema de salud diezmado desde entonces y en una industria estratégica de prevención de epidemias escuálida o inexistente serían la excepción. Si entonces se rescataron bancos mediante endeudamientos que todavía estamos pagando, ahora ocurriría lo mismo con la sanidad. Pero el paradigma neoliberal que no se toque. Eso piensan ellos.

Sin embargo, recelan esos sectores de que la gran crisis sanitaria global no sea solo un episodio tan duro como inesperado que no hay más remedio que superar sino también el punto de inflexión de un nuevo enfoque. Si el Estado, al final, tiene que asumir movilizaciones de recursos y rescates de tal magnitud, ya no de la economía, sino de la vida y la salud de la población cuando llega la emergencia, ¿por qué no plantear que a lo mejor lo colectivo, lo público, ha de tener más protagonismo en la organización de la economía y la sociedad, al menos en ciertos ámbitos? Vistas desde el fondo de la epidemia, por ejemplo, las privatizaciones sanitarias de la última década parecen una broma siniestra.

Qué grado de desigualdad estamos dispuestos a tolerar es una pregunta más pertinente que nunca, cuando sabemos cómo han crecido las rentas de los más ricos, han caído las de los más precarizados en las últimas décadas y ha llegado el momento en que la pandemia acaba de paralizar la mayor parte de la generación de riqueza.

La magnitud del desafío socava el discurso predominante, ese que Piketty caracteriza por la “fe indefinida en la autorregulación de los mercados y casi la sacralización de la propiedad”, asusta a la derecha y apela a una izquierda que tiene la obligación de dar respuestas valientes e innovadoras, respuestas progresistas y democráticas, a la necesidad de apoyar la economía productiva y al mismo tiempo evitar que se ensanche la brecha de la desigualdad, un problema descomunal.

Hi va haver soroll. Quan va començar a parlar Felip VI, es va desencadenar de fons un repicar insistent de protesta. La cassolada simultània al seu discurs televisat resultava més cridanera perquè els carrers estaven deserts i l'estrèpit semblava sorgir de les profunditats urbanes. El fet és que un sector significatiu de la ciutadania expressava descontentament i repulsa fent soroll des de finestres i balcons mentre el monarca desgranava frases cridant a la unitat dels espanyols davant d'una epidèmia causada per un virus global de gran capacitat de contagi. “Hem de deixar de costat les nostres diferències…”.

I a la memòria, inevitablement, venia aquell altre soroll de fons, fa tant de temps!, en un altre discurs del rei. En aquell cas, Joan Carles I parlava per televisió mentre dels carrers de València pujava el rugit dels motors dels tancs de l'Exèrcit, que havien ocupat la ciutat per ordre del colpista capità general Milans del Bosch. També aleshores estaven els valencians reclosos en les seues cases, no per l'epidèmia d'un virus, sinó per un toc de queda. Aquella nit del 23 de febrer de 1981, o millor dit, ja la matinada del dia 24, el monarca va pronunciar una frase clau: “La Corona, símbol de la permanència i unitat de la pàtria, no pot tolerar de cap manera accions o actituds de persones que pretenguen interrompre per la força el procés democràtic que la Constitució votada pel poble espanyol va determinar en el seu moment a través de referèndum”.

Quines escenes més semblants i què diferents, no obstant això, en el seu significat. Quatre dècades després, ja jubilat, el rei que va parlar per televisió per a posar fi a un colp d'estat escandalitza tothom amb la corrupció que ha niat darrere de la seua posició institucional inviolable. I posa en escac al seu fill, ara rei, obligat a apartar-lo d'una Casa Reial que ja va haver de deixar de banda una infanta i el seu marit per un comportament que el va portar a la presó.

Els dos discursos, -amb l'episodi lamentable en 2012 de la cacera d'elefants a Botswana, l'affaire Corinna Larsen i l'abdicació dos anys després, per part del pare, i la desafortunada intervenció donades l'actitud i el to de l'actual rei en els dies posteriors al referèndum unilateral que els independentistes van celebrar a l'octubre del 2017 a Catalunya- delimiten la progressiva deterioració de la monarquia parlamentària. Una monarquia basada en un sistema bipartidista que una vegada més, i en van unes quantes en la història espanyola, dilapida les seues oportunitats polítiques. Si el compromís de Joan Carles de Borbó amb la democràcia va permetre carregar el compte de crèdit moral, el maneig de comptes bancaris opacs carregats amb fons procedents de comissions milionàries de més que sospitosa procedència l'ha deixat exhaust. I sense el crèdit d'una opinió pública favorable no hi ha monarquia que puga sobreviure a llarg termini en democràcia.

Encara que estiga abrigallat de forma més aviat escandalosa per les elits polítiques i mediàtiques de la cort, Felip VI no pot pensar que passarà la tempesta i que un comunicat anunciant que deixa sense sou el seu pare i que renuncia a la seua herència frenarà el desgast. Sabem com comencen els casos de corrupció i hem vist com n'han acabat desenes aquests últims anys. A més, ho ha explicat Javier Pérez Royo: el problema és de legitimitat. I no està clar que poguera resoldre-ho tampoc una eventual disposició del monarca a rendir comptes, donar transparència al funcionament de la Casa Reial i renunciar a certs privilegis.

“La Restauració de la monarquia va presidir la Transició a la democràcia, però la forma en què ho va fer va bloquejar la capacitat de renovació del sistema democràtic”, ha escrit Pérez Royo, en al·lusió a l'herència franquista. “Aqueixa falta de renovació és la que ha possibilitat que la mateixa Prefectura de l'Estat, que va presidir la Transició, haja degenerat de la forma en què ho ha fet”.

Mentre la reforma de la Constitució es fa tan necessària com improbable, la protesta que la nit del 18 de març es va deixar sentir als carrers, com un senyal d'alerta enmig de l'estat d'alarma sanitària, revela que el descontentament amb la monarquia no és cosa de grups més o menys minoritaris. Va comentar en algun moment l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero que “tenim un rei bastant republicà”, encara que ho va dir pensant en l'afinitat cap a una concepció positiva de les llibertats i no en un sentit institucional. Però, com són les coses!, ja no és una quimera pensar en la possibilitat d'un cap de l'Estat autènticament republicà.

Hubo ruido. Cuando empezó a hablar Felipe VI, se desencadenó de fondo un repicar insistente de protesta. La cacerolada simultánea a su discurso televisado resultaba más llamativa porque las calles estaban desiertas y el estruendo parecía surgir de las profundidades urbanas. El hecho es que un sector significativo de la ciudadanía expresaba descontento y repulsa haciendo ruido desde ventanas y balcones mientras el monarca desgranaba frases llamando a la unidad de los españoles frente a una epidemia causada por un virus global de gran capacidad de contagio. “Debemos dejar de lado nuestras diferencias…”.

Y a la memoria, inevitablemente, venía aquel otro ruido de fondo, ¡hace tanto tiempo!, en otro discurso del rey. En aquel caso, Juan Carlos I hablaba por televisión mientras de las calles de Valencia subía el rugido de los motores de los tanques del Ejército, que habían ocupado la ciudad por orden del golpista capitán general Milans del Bosch. También entonces estaban los valencianos recluidos en sus casas, no por la epidemia de un virus, sino por un toque de queda. Aquella noche del 23 de febrero de 1981, o mejor dicho, ya la madrugada del día 24, el  monarca pronunció una frase clave: “La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum”.

Qué escenas más parecidas y qué diferentes, sin embargo, en su significado. Cuatro décadas después, ya jubilado, el rey que habló por televisión para poner fin a un golpe de Estado escandaliza a todos con la corrupción que ha anidado tras su posición institucional inviolable. Y pone en jaque a su hijo, ahora rey, obligado a apartarle de una Casa Real que ya tuvo que dejar de lado a una infanta y a su marido por un comportamiento que le llevó a la cárcel.

Los dos discursos, -con el episodio lamentable en 2012 de la cacería de elefantes en Botsuana, el affaire Corinna Larsen y la abdicación dos años después, por parte del padre, y la desafortunada intervención dadas la actitud y el tono del actual rey en los días posteriores al referéndum unilateral que los independentistas celebraron en octubre de 2017 en Catalunya- jalonan el progresivo deterioro de la monarquía parlamentaria. Una monarquía basada en un sistema bipartidista, que una vez más, y van unas cuantas en la historia española, dilapida sus oportunidades políticas. Si el compromiso de Juan Carlos de Borbón con la democracia permitió cargar la cuenta de crédito moral, el manejo de cuentas bancarias opacas cargadas con fondos procedentes de comisiones millonarias de más que sospechosa procedencia la ha dejado exhausta. Y sin el crédito de una opinión pública favorable no hay monarquía que pueda sobrevivir a largo plazo en democracia.

Aunque esté arropado de forma más bien escandalosa por las élites políticas y mediáticas de la corte, Felipe VI no puede pensar que pasará la tormenta y que un comunicado anunciando que deja sin sueldo a su padre y que renuncia a su herencia frenará el desgaste. Sabemos cómo comienzan los casos de corrupción y hemos visto cómo han acabado decenas de ellos estos últimos años. Además, lo ha explicado Javier Pérez Royo: el problema es de legitimidad. Y no está claro que pudiera resolverlo siquiera una eventual disposición del monarca a rendir cuentas, dar transparencia al funcionamiento de la Casa Real y renunciar a ciertos privilegios.

“La Restauración de la monarquía presidió la Transición a la democracia, pero la forma en que lo hizo bloqueó la capacidad de renovación del sistema democrático”, ha escrito Pérez Royo, en alusión a la herencia franquista. “Esa falta de renovación es la que ha posibilitado que la propia Jefatura del Estado, que presidió la Transición, haya degenerado de la forma en que lo ha hecho”.

Mientras la reforma de la Constitución se hace tan necesaria como improbable, la protesta que la noche del 18 de marzo se dejó oír en las calles, como una señal de alerta en medio del estado de alarma sanitaria, revela que el descontento con la monarquía no es cosa de grupos más o menos minoritarios. Comentó en algún momento el expresidente José Luis Rodríguez Zapatero que “tenemos un rey bastante republicano”, aunque lo dijo pensando en la afinidad hacia una concepción positiva de las libertades y no en un sentido institucional. Pero, ¡cómo son las cosas!, ya no es una quimera pensar en la posibilidad de un jefe del Estado auténticamente republicano.

En el segle XXI, la salut pública, més que transnacional, és global. Una epidèmia a l’altra part del món causada per un nou tipus de virus desencadena la posada en marxa d’esforços organitzats en les societats de tots els continents per a frenar-ne l’expansió. El sistema expert –més expert en uns països i en uns àmbits geogràfics que en altres, tot cal dir-ho– s’activa per combatre el contagi de la malaltia. I arrossega cap a les opinions públiques i les economies, és a dir, cap a la política i les finances, les inquietuds de l’alarma sanitària.

El sociòleg alemany Ulrich Beck va encunyar a la fi del segle passat el concepte de “societat del risc” (world risk society) per definir una característica fonamental de la nova etapa de la modernitat: la vulnerabilitat del món global davant riscos ecològics i socials que no són producte del destí o de les forces incontrolades de la natura, sinó de decisions polítiques i econòmiques i d’estructures industrials, comercials i tecnològiques. El canvi climàtic, el terrorisme global o les crisis financeres són algunes de les expressions d’aquest nou tipus de riscos. També potencials pandèmies, com la del coronavirus COVID-19 contra la qual actualment es lluita a escala internacional i que amenaça de propiciar una crisi econòmica.

Un virus nou, contagiat pretesament als humans per animals vius dels que es venen en mercats tradicionals de la Xina tendeix a escampar-se pel món des d’aquell país immens que combina costums de l’edat mitjana amb la tecnologia punta del mil·lenni, un govern comunista no democràtic i un sistema capitalista hiperconnectat, en una de les demostracions més espectaculars del que algú ha descrit com “la democratització de les desgràcies globals”.

El fenomen, amb precedents com les crisis de les vaques boges o la grip aviària, tendirà a repetir-se, segons els epidemiòlegs. I posarà a prova, segons els sociòlegs, l’impacte de les amenaces concretes, imprevisibles, en la tendència ja constatada a la deslegitimació de les institucions per les seues dificultats per a revertir els riscos potencials, previsibles, de caràcter sistèmic.

Hi ha hagut certa polèmica aquests dies a València perquè, entre les mesures de contenció del coronavirus, s’ha ordenat celebrar a porta tancada dos partits de bàsquet i de futbol internacionals, als quals estava prevista l’afluència massiva d’afeccionats procedents d’una zona de risc com és en aquesta fase el nord d’Itàlia. En una certa contradicció, al mateix temps, alguns s’han preguntat per què no s’adopten mesures de prohibició d’actes multitudinaris en les imminents festes de Falles mentre s’anuncien suspensions i ajornaments de congressos i fires.

Que córrega la sensació d’incertesa, provocada pel dilema sobre la necessitat d’una intervenció més o menys contundent de les autoritats en la vida quotidiana dels ciutadans, és un malson per als governants, però també per als empresaris (del turisme, la indústria i el comerç) i, com a conseqüència, dels assalariats, perquè, al final, els pobres són sempre els que pateixen la pitjor part. “Els riscos s’han convertit en una de les principals forces de mobilització política, substituint moltes vegades, per exemple, les referències a les desigualtats associades a la classe, la raça i el gènere”, va escriure Beck.

S’aconseguisca contindre el coronavirus o esdevinga al capdavall una pandèmia a què es faça front de manera permanent amb campanyes de prevenció, vacunes i tractaments que ja estan en experimentació, la crisi sanitària posa a prova l’eficàcia de les institucions supraestatals, com la Unió Europea, que haurà d’aplicar-se a combatre les repercussions econòmiques de l’epidèmia. I això és així perquè els problemes globals exigeixen solucions globals. Alguns, com aquesta crisi de salut pública, sotmeten les societats a una tensió afegida entre les forces de desancoratge i reancoratge que caracteritzen la modernitat radicalitzada i poden generar esquinçaments en la convivència.

En el siglo XXI, la salud pública, más que transnacional, es global. Una epidemia en la otra parte del mundo causada por un nuevo tipo de virus desencadena la puesta en marcha de esfuerzos organizados en la sociedades de todos los continentes para frenar su expansión. El sistema experto -más experto en unos países y en unos ámbitos geográficos que en otros, todo hay que decirlo- se activa para combatir el contagio de la enfermedad. Y arrastra hacia las opiniones públicas y las economías, es decir, hacia la política y las finanzas, las inquietudes de la alarma sanitaria.

El sociólogo alemán Ulrich Beck acuñó a finales del siglo pasado el concepto de “sociedad del riesgo” (world risk society) para definir una característica fundamental de la nueva etapa de la modernidad: la vulnerabilidad del mundo global ante riesgos ecológicos y sociales que no son producto del destino o de las fuerzas incontroladas de la naturaleza, sino de decisiones políticas y económicas y de estructuras industriales, comerciales y tecnológicas. El cambio climático, el terrorismo global o las crisis financieras son algunas de las expresiones de ese nuevo tipo de riesgos. También potenciales pandemias, como la del coronavirus COVID-19 contra la que actualmente se lucha a escala internacional y que amenaza con propiciar una crisis económica.

Un virus nuevo, contagiado supuestamente a los humanos por animales vivos de los que se venden en tradicionales mercados de China tiende a extenderse por el mundo desde aquel país inmenso que combina costumbres de la Edad Media con la tecnología punta del milenio, un gobierno comunista no democrático y un sistema capitalista hiperconectado, en una de las demostraciones más espectaculares de lo que alguien ha descrito como “la democratización de las desgracias globales”.

El fenómeno, con precedentes como las crisis de las vacas locas o la gripe aviar, tenderá a repetirse, según los epidemiólogos. Y pondrá a prueba, según los sociólogos, el impacto de las amenazas concretas, imprevisibles, en la tendencia ya constatada a la deslegitimación de las instituciones por sus dificultades para revertir los riesgos potenciales, previsibles, de carácter sistémico.

Ha habido cierta polémica estos días en Valencia porque, entre las medidas de contención del coronavirus, se ha ordenado celebrar a puerta cerrada dos partidos de baloncesto y de fútbol internacionales, a los que estaba prevista la afluencia masiva de aficionados procedentes de una zona de riesgo como es en esta fase el norte de Italia. En una cierta contradicción, al mismo tiempo, algunos se han preguntado por qué no se adoptan medidas de prohibición de actos multitudinarios en las inminentes fiestas de Fallas mientras se anuncian suspensiones y aplazamientos de congresos y ferias.

Que cunda la sensación de incertidumbre, provocada por el dilema sobre la necesidad de una intervención más o menos contundente de las autoridades en la vida cotidiana de los ciudadanos, es una pesadilla para los gobernantes, pero también para los empresarios (del turismo, la industria y el comercio) y, como consecuencia, de los asalariados porque, al final, los pobres son siempre los que sufren la peor parte. “Los riesgos se han convertido en una de las principales fuerzas de movilización política, sustituyendo muchas veces, por ejemplo, a las referencias a las desigualdades asociadas a la clase, la raza y el género”, escribió Beck.

Se logre contener el coronavirus o se convierta después de todo en una pandemia a la que se haga frente de manera permanente con campañas de prevención, vacunas y tratamientos que ya están en experimentación, la crisis sanitaria pone a prueba la eficacia de las instituciones supraestatales, como la Unión Europea, que tendrá que aplicarse a combatir las repercusiones económicas de la epidemia. Y eso es así porque los problemas globales exigen soluciones globales. Algunos de ellos, como esta crisis de salud pública, someten las sociedades a una tensión añadida entre las fuerzas de desanclaje y reanclaje que caracterizan a la modernidad radicalizada y pueden generar desgarros en la convivencia.

És difícil expressar-ho amb més eficàcia. “L'odi és verí”, ha sentenciat la canceller alemanya Angela Merkel després de l'atemptat de què han sigut víctimes en dos bars freqüentats per membres de les minories turca i kurda a la ciutat de Hanau nou persones, així com la mateixa mare de l'autor de la massacre, un racista obsessionat que la va matar abans de suïcidar-se.

Emmarcada en una sèrie de crims d'extremistes de la dreta nacionalista blanca en diverses parts del món, alimentats per les teories supremacistes i conspiratòries de la ultradreta als Estats Units, en referir-se a la massacre de Hanau, no obstant, Merkel apuntava més enllà. A l'activitat preocupant de grups neonazis, però també a la deriva de sectors significatius de l'opinió pública que està espentant electoralment els ultres d'Alternativa per Alemanya, amb els quals el seu propi partit, la CDU, va tindre la temptació fa poc de pactar a Turíngia, en un episodi que la mateixa canceller es va veure en el tràngol de tallar d'arrel. “El racisme és verí. L'odi és verí. I aquest verí existeix en la nostra societat i ja és responsable de massa delictes”, ha dit amb contundència la dirigent democratacristiana.

Siga a Alemanya, a Noruega, al Regne Unit, a Nova Zelanda o als Estats Units, el fenomen global dels assassinats racistes reflecteix un preocupant corrent de fons alimentat per la polarització dels missatges que s'emeten des de certs àmbits polítics i certs mitjans de comunicació, que es difonen per les xarxes i que han assumit fins i tot alguns partits tradicionals com un instrument vàlid de confrontació en el si de les seues societats.

El llenguatge de la política al món, també a Europa, s'ha anat omplint en els últims temps d'expressions d'odi contra els refugiats, contra els immigrants, contra els estrangers, contra els altres. S'ha anat omplint de verí. “M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té”, va escriure Joan Fuster fa ja molts anys a propòsit de la intolerància.

Quan parlem d'odi, no ens referim només a la política més o menys marginal, de grups extraparlamentaris, sinó a aqueixa ona de dirigents que ha ocupat escons, tribunes i governs per a acusar els immigrants de tots els crims; a les feministes i els homosexuals, de tots els seus complexos; a les ONG, de totes les seues obsessions; als ecologistes, de tots els seus abusos; a l'esquerra i, al cap i a la fi, als demòcrates i els liberals, de totes les seues pors.

La por i la frustració, la raça, la pàtria, la bandera i la religió formen un còctel que pot combinar els seus ingredients de diverses maneres, sempre perilloses. En el període històric entre la primera i la segona guerres mundials es va decantar una “transversalitat” entre les dretes reaccionàries i el feixisme que va portar al desastre. Quina pot ser la fórmula tòxica que es decante en aquest període marcat per la precarització del treball, la revolució tecnològica, el brutal desenvolupament del capitalisme financer internacional, la bretxa creixent entre rics i pobres, els grans moviments migratoris i el desprestigi de les institucions representatives?

Sabem que la modernitat genera monstres a partir del desarrelament, la desigualtat i la injustícia. I aqueix monstre, ara com ara, el gesta una ultradreta que no necessita presentar-se com a antidemocràtica per a tindre opcions de soscavar la democràcia. Hi ha un projecte que puguen compartir les esquerres i les dretes democràtiques per a fer front a aqueix engendre que va prenent forma i del qual són símptomes esgarrifosos crims com el de Hanau?

Tal vegada aqueix projecte es diga Europa, i tal vegada només siga possible si, a més de combatre amb dignitat el verí de la intolerància, es fa alguna cosa per evitar el replegament en els estats (amb desercions dramàtiques com la del Regne Unit), per eixir de la rutina política i la descoratjadora discussió d'un pressupost de la Unió poc ambiciós, del dogma neoliberal i de la cotilla de l'austeritat en les polítiques fiscals. Alguna cosa, en definitiva, per a posar en valor la diversitat real de les societats i la solidaritat entre els pobles i superar aquesta “incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives” sobre la qual va alertar Tony Judt amb eloqüència al començament del nostre mil·lenni.

Una cosa és l'asimetria i una altra la injustícia o la falta d'equitat. El conseller d'Hisenda valencià, Vicent Soler, remena en el Consell de Política Fiscal i Financera, que ha représ les seues convocatòries, la possibilitat d'un objectiu de dèficit asimètric que permeta a la Comunitat Valenciana un marge d'endeutament del 1,2%, un punt superior al d'altres autonomies, precisament perquè és la pitjor finançada de totes a causa de la injustícia i la falta d'equitat d'un sistema (caducat fa ja un lustre) que resulta peremptori reformar.

Tot aquell sector de l'opinió pública i la política que clama al cel davant qualsevol proposta d'asimetria en l'organització territorial de l'Estat no se l'ha sentit indignar-se per les injustícies i la falta d'equitat en el finançament que pateixen certes comunitats autònomes, potser perquè no totes però sí algunes d'elles (com Catalunya, però també el País Valencià) tenen característiques culturals, lingüístiques i, en definitiva, històriques que avalen la proposta d'un federalisme asimètric a Espanya.

Si repesquem una vella recepta de la transició, i exceptuem la singularitat del concert econòmic previst en el règim foral del País Basc i Navarra, el règim comú fins ara s'ha basat en la mentalitat del “café per a tots”, però amb uns que contribueixen a pagar el café dels altres mentre deixen a deure el seu per falta de diners. A la Comunitat Valenciana, que és contribuent neta en la seua balança fiscal malgrat que està per davall de la mitjana en renda, li falten més de 1.300 milions d'euros anuals, que es converteixen en excés de dèficit i s'acumulen exercici rere exercici en un deute històric de més de 20.000 milions d'euros. Els problemes del model autonòmic parteixen d'aqueixa desigualtat de fons tant o més que de l'existència de nacions, o “nacionalitats històriques”, amb dificultats evidents d'encaix polític i reconeixement simbòlic.

De què parlem quan parlem d'un finançament autonòmic just? Parlem de suficiència i equitat en el repartiment de recursos destinats als serveis públics fonamentals, d'un finançament similar per a competències bàsiques equivalents. Unes condicions que actualment no existeixen, fet que provoca que entre la comunitat millor finançada i la pitjor hi haja una diferència de més de 700 euros per habitant l'any, una bretxa inacceptable.

La reforma del sistema de finançament autonòmic, que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, s'ha compromés a posar en marxa, ha de basar-se en aquest nou plantejament: aconseguir la provisió adequada dels serveis que vertebren l'Estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials), evitar que cap comunitat retrocedisca econòmicament en termes absoluts i, a partir d'ací, articular la solidaritat territorial i compensar les diferències demogràfiques, socials i econòmiques d'Espanya.

I què és aleshores el federalisme asimètric? Es tracta d'un sistema d'organització territorial que permet acomodar realitats nacionals diverses, la qual cosa es tradueix en què uns governs exerceixen competències diferents a uns altres, bé perquè es refereixen a la seua llengua o cultura específiques, bé perquè la voluntat d'autogovern de les seues societats és major. No és casual que Euskadi o Catalunya tinguen cossos policials propis, mentre que per a la Generalitat Valenciana basta, per exemple, amb una unitat adscrita de la Policia Nacional que exerceix com a policia autonòmica. O que la Generalitat de Catalunya gestione la política penitenciària. O que uns governs reclamen gestionar els trens de rodalia o siguen més partidaris que uns altres de la corresponsabilitat fiscal.

Però l'asimetria del federalisme plurinacional no té a veure amb la desigualtat sinó amb una diversitat que la distinció constitucional entre regions i nacionalitats apunta des del principi, encara que ho faça de manera vaga. El fet és que aqueix model, inspirador d'algunes de les propostes de reforma de la Constitució que s'han manejat, ha de basar-se necessàriament en la igualtat de tracte de tots els ciutadans, visquen on visquen, i en la provisió eficient dels serveis fonamentals mitjançant un sistema de finançament autonòmic just. Això avui no ocorre, i les causes són precisament les contràries d'aquelles que esgrimeixen els nous apòstols del centralisme.

Una certa mentalitat desenvolupista donava per fet no fa tant de temps que els trens i els tramvies, i no diguem les bicicletes, eren cosa del passat, quasi una relíquia. El progrés s'encarnava en els avions i els automòbils. Només l'AVE en la llarga distància i el subterrani metro de les ciutats quadraven amb l'imaginari “modern” dels promotors d'aeroports i autopistes, apòstols de l'asfalt i la velocitat.

No obstant això, els tramvies han recuperat el seu paper en la majoria de les ciutats on l'havien perdut i el ferrocarril es perfila com el gran aliat d'una civilització abocada a lluitar contra l'emergència del canvi climàtic. El tren és, amb diferència, el menys contaminant dels mitjans motoritzats de transport, un sector que, a Espanya, és responsable en conjunt del 26% de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle.

El problema climàtic, el transport i la mobilitat sostenibles espenten a traure la planificació ferroviària de la rutina política i a atorgar la importància que mereixen, no sols a l'alta velocitat, sinó al ferrocarril de mercaderies i els trens de rodalia. Si deixem a part el transport marítim, amb diferència el més contaminant, de la política ferroviària dependrà en bona part que s'aconseguisquen els objectius de reducció de la petjada de carboni.

De moment, Renfe disposa d'un pla director que preveu una reducció del 2% d'emissions en 2030. Però l'efecte del ferrocarril sobre la transició ecològica va molt més enllà i té a veure, a més del transport de passatgers i mercaderies, amb la seua capacitat de generar una mobilitat metropolitana el més sostenible possible en les grans ciutats. I en tots els nivells, els dèficits són encara enormes, especialment pel que fa al transport de mercaderies i a les línies de rodalia.

Sense eixir de la costa mediterrània, els assumptes pendents són molts. Aquesta setmana passada, el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, i el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, tots dos valencians, van rebre la felicitació per escrit de la coordinadora europea per al Corredor Mediterrani, Iveta Radičová, per l'entrada en servei de la variant de Vandellós, a Catalunya.

“Aquest enllaç permetrà reduir el temps de viatge entre Barcelona i València, però el més important és que augmenta encara més la interoperabilitat del Corredor Mediterrani, en oferir un tram ferroviari addicional en ample UIC”, assenyalava en la seua carta la representant de la direcció general per a la Mobilitat i el Transport de la Comissió Europea. “Espere que es mantinga l'impuls actual i aplaudisc les obres ja avançades en els trams entre Tarragona-Martorell-Castellbisbal, un dels passos de tren més densos d'Espanya”.

Segons la responsable de la CE, la variant de Vandellós “és una peça clau en el desenvolupament d'un Corredor veritablement connectat i interoperable que vincule persones, països i regions de l'Europa unida”. Així són les coses a escala continental. Però n'apareixen unes altres tan importants o més en els nivells regional i urbà. Resoldre el nus ferroviari de València és un dels grans reptes a mitjà termini que afectarà l'eficàcia de la xarxa ferroviària en totes aqueixes escales. També en la metropolitana.

Dijous passat, en l'Estació del Nord de València es va produir un incident quan una viatgera va exterioritzar la seua protesta pel retard en un dels matiners trens de rodalia colpejant amb una cullera l'estructura metàl·lica de l'andana, en una improvisada caçolada que s'ha decidit a practicar d'algun temps ençà secundada per altres passatgers davant els retards reiterats i les cancel·lacions. Dos policies nacionals van tractar d'identificar-la i emportar-li-la sense aconseguir-ho perquè els altres passatgers es van solidaritzar amb la seua actitud en un tumult carregat de tensió.

És un símptoma cridaner del creixent malestar davant el funcionament dels trens de rodalia valencians, una xarxa que sens dubte reclama inversions del Govern i una planificació adequada per als milers d'usuaris que cada matí es desesperen en veure els seus horaris de treball desbaratats. Va escriure G. K. Chesterton que “l'única manera d'estar segur d'agafar un tren a temps és perdre l'anterior”, però no crec que l'humor de l'escriptor britànic puga consolar els qui pateixen un dia i un altre la desagradable ineficiència d'un servei cridat a tindre un protagonisme creixent en l'era de l'emergència climàtica.

Cierta mentalidad desarrollista daba por hecho no hace tanto tiempo que los trenes y los tranvías, y no digamos las bicicletas, eran cosa del pasado, casi una reliquia. El progreso se encarnaba en los aviones y los automóviles. Solo el AVE en la larga distancia y el subterráneo metro de las ciudades cuadraban con el imaginario “moderno” de los promotores de aeropuertos y autopistas, apóstoles del asfalto y la velocidad.

Sin embargo, los tranvías han recuperado su papel en la mayoría de las ciudades donde lo habían perdido y el ferrocarril se perfila como el gran aliado de una civilización abocada a luchar contra la emergencia del cambio climático. El tren es, con diferencia, el menos contaminante de los medios motorizados de transporte, un sector que, en España, es responsable en conjunto del 26% de las emisiones de gases de efecto invernadero.

El problema climático, el transporte y la movilidad sostenible empujan a sacar la planificación ferroviaria de la rutina política y a otorgar la importancia que merecen, no solo a la alta velocidad, sino al ferrocarril de mercancías y los trenes de cercanías. Si dejamos aparte el transporte marítimo, con diferencia el más contaminante, de la política ferroviaria dependerá en buena medida que se alcancen los objetivos de reducción de la huella de carbono.

De momento, Renfe dispone de un plan director que prevé una reducción del 2% de emisiones en 2030. Pero el efecto del ferrocarril sobre la transición ecológica va mucho más allá y tiene que ver, además de con el transporte de pasajeros y mercancías, con su capacidad de generar una movilidad metropolitana lo más sostenible posible en las grandes ciudades. Y en todos los niveles, los déficits son todavía enormes, especialmente en lo que se refiere al transporte de mercancías y a las líneas de cercanías.

Sin salir de la costa mediterránea, los asuntos pendientes son muchos. Esta semana pasada, el ministro de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana, José Luis Ábalos, y el comisionado para el Corredor Mediterráneo, Josep Vicent Boira, ambos valencianos, recibieron la felicitación por escrito de la coordinadora europea para el Corredor Mediterráneo, Iveta Radičová, por la entrada en servicio de la variante de Vandellós, en Catalunya.

“Este enlace permitirá reducir el tiempo de viaje entre Barcelona y Valencia, pero lo más importante es que aumenta aún más la interoperabilidad del Corredor Mediterráneo, al ofrecer un tramo ferroviario adicional en ancho UIC”, señalaba en su carta la representante de la dirección general para la Movilidad y el Transporte de la Comisión Europea. “Espero que se mantenga el impulso actual y aplaudo las obras ya avanzadas en los tramos entre Tarragona-Martorell-Castellbisbal, uno de los pasos de tren más densos de España”.

Según la responsable de la CE, la variante de Vandellós “es una pieza clave en el desarrollo de un Corredor verdaderamente conectado e interoperable que vincule personas, países y regiones de la Europa unida”. Así son las cosas a escala continental. Pero aparecen otras tan importantes o más en los niveles regional y urbano. Resolver el nudo ferroviario de Valencia es uno de los grandes retos a medio plazo que afectará a la eficacia de la red ferroviaria en todas esas escalas. También en la metropolitana.

El jueves pasado, en la Estació del Nord de Valencia se produjo un incidente cuando una viajera exteriorizó su protesta por el retraso en uno de los madrugadores trenes de cercanías golpeando con una cuchara la estructura metálica del andén, en una improvisada cacerolada que se ha decidido a practicar de un tiempo a esta parte secundada por otros pasajeros ante los reiterados retrasos y cancelaciones. Dos policías nacionales trataron de identificarla y llevársela sin lograrlo porque los otros pasajeros se solidarizaron con su actitud en un tumulto cargado de tensión.

Es un síntoma llamativo del creciente malestar ante el funcionamiento de los trenes de cercanías valencianos, una red que a todas luces reclama inversiones del Gobierno y una planificación adecuada para los miles de usuarios que cada mañana se desesperan al ver sus horarios de trabajo desbaratados. Escribió G. K. Chesterton que “el único modo de estar seguro de coger un tren a tiempo es perder el anterior”, pero no creo que el humor del escritor británico pueda consolar a quienes sufren un día y otro la desagradable ineficiencia de un servicio llamado a tener un protagonismo creciente en la era de la emergencia climática.

La ministra de Hacienda hará de portavoz del Gobierno. La decisión del presidente Pedro Sánchez de mantener a María Jesús Montero en la cartera que desempeñaba y convertirla, además, en la voz del nuevo Ejecutivo de coalición del PSOE y Unidas Podemos da para todo tipo de conjeturas, pero tendrá un efecto fácil de prever sobre uno de los asuntos destacados en la nutrida agenda de temas urgentes de la legislatura: la reforma de la financiación autonómica.

La condición de portavoz del Gobierno de la ministra, que ha de conducir esa reforma demasiado tiempo aplazada (el actual modelo caducó en 2014), dará a la financiación autonómica una visibilidad política de la que hasta ahora ha carecido.

Y no es un tema menor. Entre las medidas pactadas para la laboriosa consecución de la base parlamentaria del nuevo Gobierno, el PSOE ha firmado que la propuesta de reforma del sistema de financiación esté sobre la mesa en ocho meses. Lo ha incluido en su pacto con Compromís para la investidura de Pedro Sánchez. Y no es causal que haya sido así, dado que la Comunidad Valenciana es la peor financiada de todas, con un reparto casi 200 euros inferior a la media por habitante ajustado y un agujero anual de unos 1.300 millones de euros que la infrafinanciación causa en las arcas de la Generalitat Valenciana.

De los desajustes del sistema político que se han ido haciendo patentes, el de la financiación autonómica resulta muy revelador. Baste para ello un dato: en la financiación sobre población ajustada, hay más de 600 euros por habitante de diferencia entre la comunidad mejor financiada y la peor. Eso si excluimos las autonomías de régimen foral y nos ceñimos a las de régimen común.

Maquillada en los tiempos de bonanza por los ingresos que la actividad económica proporcionaba, la disfunción del sistema se reveló con toda crudeza al llegar la crisis. Y lo hizo en unos términos que ya no permiten remiendos, como el que se aplicó en tiempos de José Luis Rodríguez Zapatero sobre el modelo anterior establecido en la época de José María Aznar. Hay que replantear los criterios de asignación de recursos sin que nadie resulte perjudicado. Todo un reto.

La ministra Montero ha hecho públicos algunos criterios básicos de gran importancia. Ninguna comunidad perderá en relación con lo que actualmente recibe y la distribución deberá partir de una asignación de fondos suficientes a las comunidades autónomas para garantizar los servicios públicos fundamentales en un Estado del bienestar como el español, en el que el núcleo de la política del bienestar, si exceptuamos las pensiones, es gestionado precisamente por los gobiernos autónomos. Hablamos de sanidad, educación y protección social. Ello implica que no podrá limitarse a repartir la tarta actual de la financiación autonómica y será la Administración central del Estado la que ceda recursos para que el nuevo sistema sea viable.

Ese planteamiento, recogido en los estudios de los expertos encargados por el Consejo de Política Fiscal y Financiera, coincide en términos generales con la reivindicación de comunidades como la valenciana, la balear, la murciana e incluso Catalunya (más allá de sus aspiraciones bilateralistas), sin que se pueda argumentar racionalmente desde otros territorios que se trata de una propuesta infundada. Pero implica acabar con lo que los especialistas denominan statu quo.

Dicho de otra forma, si la financiación autonómica ha estado condicionada desde sus orígenes por la diferencia del coste efectivo de los servicios transferidos a las comunidades autónomas, cuyo despliegue era desigual por parte del Estado en el momento en que los gobiernos autónomos asumieron las competencias, ahora habrá que recuperar la equidad interterritorial mediante la dotación equiparable de esos servicios públicos esenciales en el conjunto del sistema.

Sobre ese fondo básico de suficiencia para los servicios públicos fundamentales, habrá que debatir después la nivelación de recursos para competencias homogéneas y la financiación complementaria de competencias no homogéneas, porque no todos los gobiernos autonómicos tienen ni quieren gestionar las mismas transferencias. Y habrá que definir el fondo de compensación interterritorial y hacer frente a fenómenos como la despoblación, el envejecimiento, la insularidad y otras peculiaridades de la diversidad geográfica, social y cultural de las Españas.

Parece una tarea compleja. Y lo es. En realidad, debido a la crispación, el deterioro institucional y la interinidad de estos últimos años, cualquier política a medio o largo plazo parece una utopía. Pero la nueva portavoz del Gobierno está comprometida en afrontarla. No sería de recibo que la nueva legislatura perpetuara la asistencia mediante mecanismos de préstamo como el Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) a las comunidades más perjudicadas, que se ven condenadas a acumular deuda pública porque no se corrige un sistema que resulta escandalosamente injusto.

La ministra d'Hisenda farà de portaveu del Govern. La decisió del president Pedro Sánchez de mantindre María Jesús Montero en la cartera que exercia i convertir-la a més en la veu del nou Executiu de coalició del PSOE i Unides Podem dóna pas a tota mena de conjectures, però tindrà un efecte fàcil de preveure sobre un dels assumptes destacats en la nodrida agenda de temes urgents de la legislatura: la reforma del finançament autonòmic.

La condició de portaveu del Govern de la ministra que ha de conduir aqueixa reforma massa temps ajornada (l'actual model va caducar el 2014) donarà al finançament autonòmic una visibilitat política de la qual fins ara ha mancat.

I no és un tema menor. Entre les mesures pactades per a la treballada consecució de la base parlamentària del nou Govern, el PSOE ha signat que la proposta de reforma del sistema de finançament estiga sobre la taula en vuit mesos. Ho ha inclòs en el seu pacte amb Compromís per a la investidura de Pedro Sánchez. I no és causal que haja sigut així, atés que la Comunitat Valenciana és la pitjor finançada de totes, amb un repartiment quasi 200 euros inferior a la mitjana per habitant ajustat i un forat anual d'uns 1.300 milions d'euros que l'infrafinançament causa en les arques de la Generalitat Valenciana.

Dels desajustaments del sistema polític que s'han anat fent patents, el del finançament autonòmic resulta molt revelador. N'hi ha prou amb una dada: en el finançament sobre població ajustada hi ha més de 600 euros per habitant de diferència entre la comunitat millor finançada i la pitjor. Això si excloem les autonomies de règim foral i ens cenyim a les de règim comú.

Maquillada en els temps de bonança pels ingressos que l'activitat econòmica proporcionava, la disfunció del sistema es va revelar amb tota cruesa en arribar la crisi. I ho va fer en uns termes que ja no permeten pedaços com el que es va aplicar en temps de José Luis Rodríguez Zapatero sobre el model anterior establit en l'època de José María Aznar. Cal replantejar els criteris d'assignació de recursos sense que ningú resulte perjudicat. Tot un repte.

La ministra Montero ha fet públics alguns criteris bàsics de gran importància. Cap comunitat perdrà en relació amb el que actualment rep i la distribució haurà de partir d'una assignació de fons suficients a les comunitats autònomes per a garantir els serveis públics fonamentals en un Estat del benestar com l'espanyol, en què el nucli de la política del benestar, si exceptuem les pensions, és gestionat precisament pels governs autònoms. Parlem de sanitat, educació i protecció social. Això implica que no podrà limitar-se a repartir el pastís actual del finançament autonòmic i serà l'Administració central de l'Estat la que cedisca recursos perquè el nou sistema siga viable.

Aqueix plantejament, recollit en els estudis dels experts encarregats pel Consell de Política Fiscal i Financera, coincideix en termes generals amb la reivindicació de comunitats com la valenciana, la balear, la murciana i fins i tot Catalunya (més enllà de les seues aspiracions bilateralistes), sense que es puga argumentar racionalment des d'altres territoris que es tracta d'una proposta infundada. Però implica acabar amb allò que els especialistes denominen statu quo.

Dit d'una altra manera, si el finançament autonòmic ha estat condicionat des dels seus orígens per la diferència del cost efectiu dels serveis transferits a les comunitats autònomes, el desplegament dels quals era desigual per part de l'Estat en el moment en què els governs autònoms van assumir les competències, ara caldrà recuperar l'equitat interterritorial mitjançant la dotació equiparable d'aqueixos serveis públics essencials en el conjunt del sistema.

Sobre aqueix fons bàsic de suficiència per als serveis públics fonamentals caldrà debatre després l'anivellament de recursos per a competències homogènies i el finançament complementari de competències no homogènies, perquè no tots els governs autonòmics tenen ni volen gestionar les mateixes transferències. I caldrà definir el fons de compensació interterritorial i fer front a fenòmens com la despoblació, l'envelliment, la insularitat i altres peculiaritats de la diversitat geogràfica, social i cultural de les Espanyes.

Sembla una tasca complexa. I ho és. En realitat, a causa de la crispació, el dteriorament institucional i la interinitat d'aquests últims anys, qualsevol política a mitjà o llarg termini sembla una utopia. Però la nova portaveu del Govern està compromesa a afrontar-la. No seria de rebut que la nova legislatura perpetuara l'assistència mitjançant mecanismes de préstec com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a les comunitats més perjudicades, que es veuen condemnades a acumular deute públic perquè no es corregeix un sistema que resulta escandalosament injust.

En déiem el “semàfor d'Europa”. Va haver-hi un temps en què els europeus podien circular per autovia a través de diversos països camí del sud, durant centenars de quilòmetres, fins que el viatge es topava literalment amb un humil semàfor en l'entrada a València. Els embossos en l'avinguda de Catalunya eren de tal calibre i el penós tràfec de camions per l'interior de la ciutat tan fragorós que es va escometre amb fons públics la construcció d'una circumval·lació entre Puçol i Silla, els dos municipis on se situaven els peatges de l'Autopista del Mediterrani, al nord i al sud de la capital valenciana. La llum roja del “semàfor d'Europa” es va fer tan incòmoda per a la fluïdesa de l'autopista inaugurada en els anys 70 que l'Estat va haver d'assumir a inicis de la dècada dels 90 les obres i l'empresa concessionària Aumar (Autopistas del Mare Nostrum, SA) es va estalviar finalment l'enorme inversió que implicava el by-pass metropolità.

Es tracta d'un episodi en la història de l'AP-7 del qual Aumar, actual filial de la multinacional Abertis, no se'n recordaria anys després en reclamar judicialment, sense cap èxit, compensacions milionàries per la “competència” que representava la construcció de la CV-10 autonòmica i l'A-7 estatal, autovies que han anat oferint al llarg d'aquesta dècada itineraris alternatius per l'interior a l'autopista de peatge.

Aquest 31 de desembre, poc abans de cap d'any, s'alçaran les barreres en tots els peatges de l'AP-7 entre Alacant i Tarragona, com també ho faran en el tram de l'AP-4 entre Sevilla i Cadis. Acaba, així, una història de dècades de pagament per a la circulació pel llarg territori valencià. Una vella reivindicació, la del final del peatge, que s'ha fet unànime durant els 13 anys de pròrroga que el Govern de José María Aznar, amb el beneplàcit d'Eduardo Zaplana des de la Generalitat Valenciana, va concedir a l'explotació privada de l'autopista en 1997 a canvi de rebaixar moderadament el preu del peatge (un dels més cars) i comprometre's a inversions com l'enllaç amb el parc temàtic Terra Mítica, que Zaplana promovia.

Els 13 anys de l'última de les pròrrogues (hi va haver dos d'anteriors més curtes en èpoques d'UCD i del PSOE) a l'explotació comercial de l'Autopista del Mediterrani han reportat a la seua concessionària uns beneficis de més de 1.200 milions d'euros (146,2 milions només en 2018), fet que dóna idea de la seua rendibilitat mentre el Govern rescatava unes quantes autopistes radials traçades des de Madrid i de recaptacions ruïnoses.

Amb un ministre valencià com el socialista José Luis Ábalos en la cartera de Foment no cabien més pròrrogues i s'acaba allò que sens dubte hem viscut els seus paisans com un greuge en el context d'una política d'infraestructures marcada per la idiosincràsia centralitzadora que tan ben reflectida quedava ja en el pla d'autovies del Govern del PSOE en els anys 80. Es va començar aleshores a “corregir”, amb infraestructures d'ús gratuït i estructura radial, una dinàmica inicial que havia sintonitzat amb Europa en donar prioritat, a canvi de la seua explotació comercial, a les comunicacions entre àrees de producció i de consum, amb l'arc mediterrani, la vall de l'Ebre i la cornisa cantàbrica com a eixos.

En l'època d'hegemonia del PP, el propòsit del “enfortiment del centre peninsular” es va fer encara més explícit perquè pel que sembla el país s'anava “desequilibrant cap al Mediterrani”, en paraules del ministre de Foment Rafael Arias Salgado. I el centre s'ha enfortit tant que Madrid s'ha convertit en la primera economia regional d'Espanya, en superar l'any 2018 en PIB a Catalunya, mentre la segona i tercera ciutats, Barcelona i València, segueixen sense estar connectades per ferrocarril d'alta velocitat en el corredor mediterrani i a penes s'allibera el pagament en l'AP-7 per a intentar obrir tot seguit el debat sobre un “peatge tou”.

En efecte, a més de fer-se'n càrrec del manteniment a partir d'ara, Foment s'ha compromés a invertir 326 milions en una desena de connexions i condicionaments en el tram de l'AP-7 rescatat, unes actuacions que entre altres coses hauran de facilitar-ne l'ús des dels pobles i ciutats de comarques pràcticament aïllades per qualsevol altre mitjà de transport com la Safor, la Marina Alta o la Marina Baixa. Aqueixos costos sobrevinguts i la conveniència de desincentivar la circulació per carretera en la lluita contra el canvi climàtic han portat alguns a especular amb la possibilitat que es continue cobrant en el tram rescatat. Una possibilitat que els valencians no acceptaran si no es planteja com una mesura generalitzada a tota la xarxa d'autovies espanyola, que no sembla ser el cas.

Els defensors de la política radial d'infraestructures al·leguen (fins i tot amb l'aplicació de peculiars algoritmes) que és més equitativa i beneficia totes les comunitats autònomes per igual. Aznar ho va expressar gràficament en marcar com a objectiu que totes les capitals de província estigueren a menys de quatre hores de Madrid en AVE. Aquesta Espanya auto-centrada, dissenyada com si la península fora en realitat una gran illa, sense atendre els corredors europeus de transport, no els sembla que vulnere drets o expectatives de cap territori. Que haja tardat quasi mig segle a alliberar-se del peatge una de les autopistes més transitades i que més eficaçment connecten amb la resta del continent ha de formar part d'una certa manera d'entendre la “solidaritat territorial”, supose.