Se acabaron los días en los que la vicepresidenta del Gobierno se habilitó un despacho en Barcelona para poder cargar el móvil durante sus visitas para tender puentes con los independentistas. El Partido Popular ha decidido volver a mostrar su perfil más duro frente a los que apoyan el 'Procés'.

La sesión de control del pasado miércoles fue el ejemplo perfecto del cambio de tono en las relaciones entre Moncloa y el mundo independentista. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, se enfrentó en un duro cara a cara con Joan Tardá a quien acusó de tener “la piel muy fina”.

Santamaría respondió así a las quejas del portavoz de ERC, que clamó desde su escaño exigiendo una disculpa por las acusaciones de “xenofobia” que días antes les había dirigido el vicesecretario del PP, Pablo Casado. 

La número dos del Gobierno se ha deshecho del encargo que Rajoy le encomendó: solucionar la crisis catalana y tender puentes con Carles Puigdemont. En el Gobierno no vieron con buenos ojos que el presidente catalán se empeñase en no asistir a la cumbre de presidentes convocar por Rajoy. En ese momento Moncloa dio los puentes por rotos y la vicepresidenta se desentendió del encargo. 

Tras el portazo al diálogo, los conservadores han preferido buscar otro socio en su estrategia con Cataluña: el PSOE. Ambas formaciones han llegado a un acuerdo para renovar el Tribunal Constitucional. El entendimiento permitirá el aterrizaje del exfiscal general del Estado, Cándido Conde Pumpido, en el alto tribunal. Se trata de un acuerdo en el que ambos partidos quieren garantizar que cualquier sentencia futura sobre Cataluña sea adoptada por consenso y sin votos particulares. 

El portavoz parlamentario del PSOE, Antonio Hernando, certificaba este fin de semana el acuerdo entre ambas formaciones al afirmar que los socialistas acompañarán al Gobierno en el frente contra el proceso independentista mientras siga actuando con “serenidad, sensatez y rigor”.

Nada queda de las llamadas al diálogo a las que el Gobierno se encomendó tras el verano. Frente a esa postura, Moncloa desliza a quien le quiera oír que está dispuesto a todo para impedir la convocatoria de un referéndum. En los últimos días el ejecutivo ha insinuado estar supuesto a impedir la apertura de los colegios electorales. 

El discurso de dureza del PP coincide con las semanas previas a la celebración del Congreso en el que Rajoy saldrá reelegido como líder indiscutible de la formación conservadora. La 'Operación Diálogo' es ya cosa del pasado. 

El Partido Popular se queda en minoría, con 165 votos en contra, para defender una reforma del Constitucional que aprobó en solitario en 2015. La votación se ha saldado con 176 votos a favor.

“Señorías, si se quiere salir del agujero lo mejor es dejar de cavar”. Con esta frase defendía el diputado del PNV, Mikel Legarda la propuesta de su grupo para reformar la ley y quitarle al Tribunal Constitucional sus competencias para inhabilitar políticos. El éxito de la iniciativa lo es a medias ya que no tendrá efecto alguno sobre la posible inhabilitación de diputados como Carme Forcadell o Francesc Homs.

Legarda argumentó que la cuestión catalana o la vasca son “un problema político” y pidió “que no se use lo judicial para su abordaje”.  

Desde Esquerra Republicana de Cataluña, su portavoz Ester Capella acusó al PP de haber convertido al TC “en un verdugo de la democracia”. “No acataremos leyes injustas”, advirtió la diputada de ERC.

De las dos propuestas presentadas (PDCat y PNV) para tomar en consideración la reforma legal ha salido adelante la de los nacionalistas vascos. El texto propone que el Constitucional pierda la capacidad de expulsar a políticos por el incumplimiento de resoluciones. Se plantea además eliminar la figura de recurso previo de inconstitucionalidad que supone un arma imbatible para el Gobierno a la hora de tumbar leyes aprobadas en los parlamentos autonómicos.

El triunfo de la iniciativa se debe al apoyo recibido por PSOE y Podemos. El debate ha demostrado que hay un polo en el que la fuerza de los nacionalistas sumadas a las de la segunda y tercera fuerza son suficientes para vencer al PP en los debates parlamentarios.

El diputado del PP Carlos Rojas ha cargado contra los socialistas a los que ha acusado de “dar bandazos”. Frente a la línea emprendida por Moncloa para tender puentes con Cataluña, Rojas ha mostrado el lado más duro del PP para con el mundo independentista: “Aquellos que quieren corromper la ley tendrán que asumir sus consecuencias”.

Nadie del Gobierno ha seguido el debate desde los escaños. El absentismo de los ministros ha sido total mientras el resto de formaciones abordaban la toma en consideración de una reforma que no tendrá efectos prácticos a corto plazo.

Si el PP, como es previsible, veta la iniciativa en el Senado la segunda votación en el Congreso exigirá mayoría absoluta. El Congreso ha dado un primer paso, pero el segundo parece prácticamente imposible. 

Els responsables jurídics del Parlament van presentar per iniciativa pròpia un informe per advertir els diputats de la seva obligació de respectar les resolucions del Tribunal Constitucional instants abans que la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, permetés votar el full de ruta independentista el mes de juliol passat.

Així ho han explicat aquest dimecres davant la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Maria Eugènia Alegret, l'exsecretari general de la Taula del Parlament, Pere Sol, i el lletrat major de la cambra catalana, Antoni Bayona, en les seves declaracions com a testimonis en la causa en què està investigada per desobediència la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, segons han informat fonts judicials.

L'origen i objecte de la causa és determinar si Forcadell va desobeir al Constitucional quan no va impedir que el ple del 27 de juliol passat inclogués en el seu ordre del dia i votés les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent, que obrien la porta a una via unilateral a la independència.

En aquest sentit, els lletrats han declarat davant la jutge que van decidir de “motu propi” presentar el mateix dia davant el registre de la Cambra un informe jurídic advertint de l'obligació dels diputats d'abstenir-se de desenvolupar la resolució independentista que es va aprovar el 9 de novembre i que va ser anul·lada pel Constitucional. En aquest escrit, els juristes es van reafirmar en un altre informe que Bayona havia redactat al desembre, després de la sentència de l'Alt Tribunal.

Bayona va advertir per escrit als diputats de l'“obligació” que tenia al Parlament de complir amb la sentència que va anul·lar la declaració del 9-N, especialment en la tramitació d'actes parlamentaris “que insisteixin a concretar el projecte polític” que expressava la resolució anul·lada (la independència de Catalunya). Precisament la comissió d'estudi del procés constituent es va plantejar per part de JxSí i la CUP “amb l'objectiu de dotar de contingut i aplicar” la resolució del 9-N.

Durant aquell ple, Forcadell va preguntar als diputats independentistes si eren “conscients” de la resolució Constitucional que instava a la Cambra catalana a no elevar al ple les conclusions ja que suposaven desenvolupar la declaració anul·lada del 9-N.

El pas dels lletrats del Parlament pel TSJC com a testimonis és l'avantsala de la declaració com investigada de Carme Forcadell el proper 16 de desembre. També estan citats com a testimonis el proper 19 de desembre tres membres de la Mesa: el vicepresident segon, José Maria Mirall Saavedra (C 's); i els secretaris David Pérez (PSC) i Joan Josep Nuet (Catalunya Sí Que és Pot).

La Mesa del Parlament ha acordat avui per unanimitat presentar al·legacions davant el Tribunal Constitucional (TC) per la comissió d'estudi del procés constituent, si bé Ciutadans i el PSC han subratllat que no comparteixen els arguments esgrimits i només el PP i la CUP, que no tenen vot en aquest òrgan, s'hi han oposat.

La Mesa de la Cambra catalana ha tornat a la feina després de l'aturada estival amb una reunió en què només hi ha hagut un únic punt de l'ordre del dia, per decidir si es presentaven al·legacions davant el TC en relació a l'incident d'execució de sentència promogut pel Govern espanyol, arran de la resolució del Parlament per la qual es van ratificar l'informe i les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent.

A la reunió, els membres de la Mesa han acordat per unanimitat presentar al·legacions, una decisió que ha comptat amb el vistiplau de JxSí, Ciutadans, PSC i Catalunya Sí Que Es Pot, mentre que el PP i la CUP, que assisteixen a la Mesa però no tenen dret a vot, s'han mostrat totalment contraris, per motius diferents, a al·legar davant l'Alt Tribunal.

Tant Ciutadans com el PSC han explicat que han donat suport a presentar al·legacions perquè així ho havia sol·licitat el mateix TC i en ser una pràctica habitual, però han constatat la seva oposició als arguments dels lletrats de la Cambra, en considerar que el Parlament sí que ha contravingut i incomplert les resolucions prèvies de l'Alt Tribunal.

Per la seva banda, el PP català ha considerat que no havien de presentar-se al·legacions en ser una “contradicció”, ja que es van contravenir de forma “conscient” les resolucions del TC; des de la CUP, en canvi, el seu rebuig a al·legar s'ha justificat en el fet que no s'havia de perdre el temps en tràmits amb el Constitucional.

Junts pel Sí i la CUP han fet un pas més aquest dimecres en el seu pla cap a la independència de Catalunya. Els independentistes, ometent l'advertència del Tribunal Constitucional, han elevat al ple les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent català. Després d'un tens debat que ha evidenciat la fractura de la Cambra, els independentistes han fet valer la seva majoria de 72 diputats per validar les conclusions. Entre els punts del text aprovat destaquen la possibilitat d'activar un “mecanisme unilateral d'exercici democràtic” per convocar una “Assemblea Constituent”, així com continuar la tramitació de les tres lleis 'de desconnexió' per dur a terme el “procés constituent” d'un Estat català independent. Tot això enmig d'una gran tensió entre els grups favorables i els contraris a la independència de Catalunya. Catalunya Sí Que es Pot ha votat en contra de les conclusions. El PSC no ha participat en la votació. El PP i Ciutadans han abandonat l'hemicicle en senyal de protesta. El líder popular, Xavier Garcia Albiol, ha afirmat que aquest dimecres s'ha comès un “atemptat a l'Estat de Dret”.

El Constitucional havia advertit als diputats, i especialment a la Mesa del Parlament, que les conclusions de la comissió no eren “constitucionalment admissibles” si donaven continuïtat a la resolució independentista aprovada per la Cambra el 9 de novembre passat i que va ser declarada inconstitucional.

En aquest sentit, el text aprovat aquest dimecres no només s'inspira en el contingut de la declaració anul·lada sinó que suposa el seu desenvolupament parlamentari. El procés constituent plantejat pels independentistes tindria tres fases: una de participació ciutadana, una altra de “desconnexió” amb l'Estat sobre la base de les lleis d'Hisenda, Seguretat Social i Transitorietat Jurídica i, finalment, la ratificació mitjançant referèndum de la Constitució catalana. Les tres lleis, segons el text, no serien “susceptibles al control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder”. També s'insta el Govern a “posar a disposició de la ciutadania els recursos que calgui per aconseguir realitzar un debat constituent de base social”.

Els diputats queden a l'espera de les actuacions que pugui emprendre l'Advocacia de l'Estat, que podria demanar al Constitucional activar els mecanismes coercitius contra els càrrecs públics que incompleixen les seves resolucions compresos en l'última reforma del TC aprovada pel PP. “La broma s'ha acabat”, va proclamar Garcia Albiol quan va presentar els canvis el setembre del 2015.

Els independentistes han defensat que les conclusions aprovades emanen de la voluntat popular i que l'objectiu és fer un procés constituent “de base popular, transversal, plural i obert”. “Tenim l'aval democràtic i el permís de les urnes”, ha afirmat la portaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira. “Parlem de desobeir el règim del 78. El poble de Catalunya té legitimitat per iniciar un procés constituent”, ha assenyalat la diputada de la CUP, Gabriela Serra.

L'oposició ha retret als independentistes que busquin l'enfrontament amb el Constitucional, així com el contingut i les formes amb què s'han tramitat les conclusions. “Es passen la justícia per l'arc del triomf i proposen un cop a la democràcia”, ha criticat la cap de l'oposició, Inés Arrimadas (C's). “Senyors independentistes, estan duent a terme un acte antidemocràtic. Això no els sortirà gratis. L'Estat de Dret actuarà”, ha advertit Garcia Albiol.

“No ens parlin de consensos. Hi ha una majoria independentista que ha imposat el seu criteri”, ha afirmat el líder del PSC, Miquel Iceta. “Tot això no va enlloc. No tenen dret a situar el Parlament fora de la llei”, ha afirmat. “Les conclusions confonen deliberadament procés constituent i independència de Catalunya”, ha asseverat el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela, que ha carregat contra el caràcter “dirigista” del pla de JxSí i CUP.

Bronca per votar les conclusions al ple

El debat de les conclusions de la comissió ja venia carregat de tensió per la decisió de JxSí i la CUP de forçar la votació del text al ple. Immediatament després de la sessió de control al Govern, el president del grup parlamentari de JxSí, Jordi Turull, ha demanat la paraula per demanar que s'ampliés l'ordre del dia amb el debat sobre el procés constituent, una sol·licitud a la qual s'ha sumat immediatament la portaveu parlamentària de la CUP, Anna Gabriel.

En aquest punt, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, els ha preguntat sobre si eren “conscients” de la resolució del Constitucional que instava a la Cambra catalana a no elevar al ple les conclusions ja que suposen desenvolupar la declaració anul·lada del 9-N.

“Del que som conscients és del mandat democràtic del 27 de setembre. El que farem ho podem fer perfectament”, li ha respost Turull. “Som conscients del Constitucional i caminem cap a la independència sense por”, ha afegit Gabriel.

Després de diverses intervencions de representants de tots els grups de l'oposició criticant les formes parlamentàries dels independentistes, el vicepresident del Parlament, Lluís Corominas (JxSí), ha llegit l'informe dels lletrats de la Cambra que recollia l'advertència del Constitucional i s'ha procedit a debatre les conclusions.

La Mesa del Parlament ha decidit aquest dimecres ajornar per ara la decisió de si inclou en el ple de la setmana que ve les conclusions de la comissió d'estudi en què JxSí i la CUP aposten per impulsar un “procés constituent” català que derivi en la independència.

Segons fonts parlamentàries, la Mesa, controlada amb majoria absoluta per JxSí, s'ha limitat a “prendre nota” de les conclusions, posposant així la decisió de si incloure-ho en l'ordre del dia del plenari de la setmana que ve, que comença el dimarts i és l'últim del període de sessions.

La decisió de la Mesa arriba després que el Tribunal Constitucional avisés al Parlament aquest dimarts que l'activitat de la comissió d'estudi s'havia de sotmetre “al compliment de les exigències de la Constitució” i que no podria dirigir-se a la “obertura d'un procés constituent a Catalunya encaminat a la creació de la futura constitució catalana i de l'estat català independent”.

Junts pel Sí (JxSí) i la CUP han acordat aquest dilluns que, per “completar la desconnexió” amb l'Estat, hi haurà “un mecanisme unilateral d'exercici democràtic” aplicat després de l'aprovació de les 'lleis de desconnexió', que servirà “per activar la convocatòria de l'Assemblea Constituent”.

Aquest acord queda plasmat en un dels punts de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent que s'aproven aquest dilluns al Parlament, després que tots dos grups independentistes –que compten amb majoria absoluta– hagin “transaccionat” les seves respectives propostes en un sol document d'onze punts.

El text del punt 7 indica textualment que “després de la fase de participació ciutadana es completarà la desconnexió amb la legalitat de l'Estat espanyol a través de l'aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya, un mecanisme unilateral d'exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l'Assemblea Constituent (AC)”.

Aquest mateix punt finalitza el seu redactat amb una declaració de caràcter preventiu davant la possibilitat de possibles suspensions per part del Tribunal Constitucional, a l'indicar que “les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal ”.

JxSí i la CUP fan valer la seva majoria

Les conclusions que aprovarà la comissió, amb els vots favorables de JxSí i la CUP, indiquen que “actualment no hi ha cap marge d'acció per al reconeixement del dret a decidir del poble català a l'interior del marc jurídic constitucional i legal espanyol”, pel que “l'única forma possible d'exercir aquest dret és per la via de la desconnexió i l'activació d'un procés constituent propi”.

“El poble català –afegeixen les conclusions– té la legitimitat per començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l'aval de les institucions catalanes”.

La comissió d'estudi considera que “les experiències comparades d'altres països avalen el camí emprès per Catalunya per anar construint un model singular de procés constituent, donades les circumstàncies socials, culturals, polítiques i econòmiques que ens són pròpies”.

Expressa, en qualsevol cas, la voluntat que el procés constituent “sigui consensuat” amb tota la societat i les institucions que l'avalen, a fi que dins d'ell tinguin cabuda “totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment, també a l'hora de fixar els indicadors, el calendari i totes aquelles qüestions que afectin el mètode per avançar ”.

A les conclusions, es defineixen tres fases que componen el procés constituent: una primera de procés participatiu, una segona de desconnexió amb l'Estat i convocatòria d'unes eleccions constituents “que conformaran una Assemblea Constituent que ha de redactar un projecte de Constitució”, i una tercera de ratificació mitjançant un referèndum.

Es preconitza, en aquest sentit, que l'òrgan principal mitjançant el qual vehicular el procés participatiu sigui un Fòrum Social Constituent (FSC) format per representants de la societat civil organitzada i dels partits polítics.

La candidatura de la CUP-CC ha presentado este miércoles su plan para desarrollar el proceso constituyente sobre la Constitución catalana. Según la vía que proponen, durante esta legislatura debería celebrarse un referéndum múltiple sobre diversas materias de la Constitución, cuyas decisiones sean vinculantes ante la futura asamblea constituyente. Para realizar este referéndum se formará un “foro social constituyente” que descentralizará el debate a diferentes puntos del país y será en encargado de convocar el referéndum múltiple.

La propuesta lanzada por los anticapitalistas diseñan el proceso en dos partes. Durante la primera, correspondiente a los 16 próximos meses de legislatura, se debería llevar a cabo todo el proceso de debates impulsados por el foro social y el referéndum múltiple, en paralelo al trabajo parlamentario de las tres ponencias de leyes de ruptura. Esta consulta popular versaría sobre 7 ámbitos, tales como derechos y deberes, organización territorial, modelo económico, medio ambiente o relaciones internacionales. Las dos propuestas ganadoras en cada ámbito pasarían a la Asamblea Constituyente.

Que las decisiones a las que llegue este foro sean vinculantes para la asamblea constituyente es para la CUP “un elemento sustancial”, ya que para que este proceso valga la pena debe tener una participación “absoluta, masiva e integradora, para que no solo participen quienes están de acuerdo con la independencia sino quienes quieren construir un nuevo país”. Sobre quien sería el impulsor de este foro social, la diputada Gabriela Serra ha asegurado que ya hay conversaciones con diversas entidades “que ya se han mostrado dispuestas a impulsar este foro”, sin llegar a desvelar quienes serían. 

Esta primera fase finalizaría con las elecciones al Parlament, unas elecciones convocadas como autonómicas pero que para la CUP deben tener carácter de constituyentes. “Si estas elecciones son ganadas por los partidos independentistas será una declaración unilateral de independencia de facto”, ha explicado la diputada Mireia Boya. A partir de aquí, el Parlament se convertiría en una asamblea constituyente que comenzaría a redactar el texto constitucional, activando la ley de transitoriedad jurídica.

La vía de la CUP para celebrar el proceso constituyente tiene que ver con la idea de que la ciudadanía pueda decidir los diversos ámbitos de la Constitución por separado, sin tener que comprar un texto completo, una idea que vinculan al proceso de redacción de la Constitución Española. “Tenemos claro que la Constitución de la República no puede ser una política de despacho, debe ser de base popular”, ha explicad Boya. Serra ha sido más explícita al explicar que “si tenemos que coger la Constitución española y donde dice Guardia Civil poner Mossos y donde pone monarquía poner República, este proceso no vale la pena”.

El Tribunal Constitucional (TC) ha iniciat aquest dimecres la tramitació de l'incident d'execució per desobediència que el Govern central va promoure contra el Parlament de Catalunya per la creació de la comissió d'estudi del procés constituent.

El que ha fet aquest dimecres el tribunal de garanties és preguntar al fiscal i al Parlament si correspon desenvolupar l'incident que preveu la recent reforma de la Llei Orgànica del TC, tràmit per al qual els concedeix 10 dies d'al·legacions.

Es tracta de conèixer l'opinió de tots dos òrgans en relació amb l'aplicació per primera vegada de l'article 92 de la recent 'reforma exprés' de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), dirigida a assegurar el compliment de les seves sentències. Es tracta de donar compliment a la sentència que va anul·lar la declaració independentista i qualsevol dels seus efectes

Si es desencadenés l'incident seguiria els passos previstos en aquesta reforma de la Llei Orgànica del Tribunal aprovada pel Grup Popular i, d'aquesta manera, implicaria un advertiment a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i als membres d'aquesta comissió que poden estar cometent delicte de desobediència.

El Govern central va demanar al gener al TC que anul·lés la creació pel Parlament de Catalunya de l'esmentada comissió, amb l'argument que infringeix la recent sentència del tribunal de garanties que va anul·lar la declaració independentista.

En aquest escrit l'advocat de l'Estat assenyalava que l'esmentada comissió és “un acte frontal de desacatament i de manifest incompliment”.

Per això demanava al TC que “requereixi a la senyora presidenta del Parlament de Catalunya i als membres de l'esmentada comissió” que s'han d'abstenir de aquesta iniciativa i “impedir” qualsevol altra que ignori la sentència del Constitucional.

A més, el TC hauria d'advertir-los “de les eventuals responsabilitats, inclosa la penal, en què poguessin incórrer”, demanava el Govern central.

La reforma preveu que en aquest incident el TC assenyali expressament qui està obligat a complir les seves resolucions i, en aquest sentit, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, serà protagonista.

La llei assenyala, a més, que totes aquestes previsions es posaran en marxa “sense perjudici que puguin exigir les responsabilitats penals que corresponguin”.

“En cas d'advertir que una resolució dictada en l'exercici de la seva jurisdicció pogués estar sent incomplida, el tribunal, d'ofici o a instància d'alguna de les parts del procés en què s'hagi dictat” demanarà explicacions a la persona afectada i, en funció de les mateixes, ha d'adoptar les mesures previstes.

D'aquesta manera, l'advertència del tribunal de garanties als implicats que podrien estar cometent un delicte de desobediència està expressament prevista en la reforma.

La portaveu de la Generalitat, la consellera Neus Munté, ha defensat aquest divendres la “plena legalitat i constitucionalitat” de la Conselleria d'Exteriors de la Generalitat i de la comissió d'estudi de procés constituent del Parlament, després que les dues hagin estat portades davant el Tribunal Constitucional pel Govern central, segons ha anunciat aquest divendres la portaveu en funcions de l'Executiu, Soraya Sáenz de Santamaría. “Tenim la tranquil·litat que les coses estan ben fetes. Ens empara la llei”, ha respost en roda de premsa Munté a la decisió del Govern central.

També el president del grup de Junts pel Sí, Jordi Turull, ha sortit al pas de l'anunci de Sáenz de Santamaría, que ha qualificat el recurs “d'atac frontal al parlamentarisme” i “tic antidemocràtic”. “Una vegada més el Govern del PP intenta donar una resposta judicial a una demanda política”, ha lamentat Turull, que ha recordat que el PP català va considerar que no passava res per fer la comissió sobre el procés constituent si aquesta era d'estudi.

La CUP per la seva banda ha recordat que no reconèixen la legitimitat del Tribunal Constitucional, tal com es preveia en la declaració d'inici del procés aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. Segons el diputat Benet Salellas, el TC “ja no és un tribunal, és una mera prolongació del Consell de Ministres, sense independència ni jutges”, de manera que “no té legitimitat per dictar cap sentència”, ha considerat.

La vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, ja va avisar al nou Govern presidit per Carles Puigdemont fa uns dies que no permetria que cometés cap il·legalitat. I no ha trigat a fer-ho. Segons ha anunciat aquest divendres l'executiu en funcions portarà la conselleria d'Exteriors, que capitaneja Raül Romeva, i la comissió d'estudi sobre el Procés Constituent, al Tribunal Constitucional.

Sáenz de Santamaría ha anunciat aquesta decisió de l'Executiu, adoptada després d'estudiar els corresponents informes presentats pels ministres d'Hisenda i Administracions Públiques i de Justícia en la reunió del Consell de Ministres d'aquest matí. Segons ha explicat, el Consell ha decidit donar instruccions per recórrer davant l'Alt Tribunal les funcions de la Conselleria d'Exteriors de la Generalitat de Catalunya i la comissió d'estudis del Procés Constituent que es crearà al Parlament després que s'aprovés la seva creació aquest dimecres amb els vots favorables de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí Que es Pot. La decisió arriba després que s'encarregués als serveis jurídics del govern espanyol un informe sobre la Conselleria d'Exteriors així com també estudiar la legalitat sobre la fórmula en què Puigdemont va prometre el càrrec.

Podemos, ICV-EUiA y Procés Constituent están cerca de cerrar un acuerdo para concurrir a las autonómicas catalanas del próximo 27 de septiembre con la misma papeleta. Las negociaciones entre las cuatro formaciones de la izquierda alternativa para formar una candidatura de confluencia a imagen de Barcelona en Comú avanzan a buen ritmo y los puntos principales del pacto podrían establecerse esta misma semana. Según fuentes conocedoras de la negociación, el preacuerdo está tan avanzado que, si nada cambia, comenzará a ser validado por los partidos entre la semana que viene y la siguiente.

ICV-EUiA, Podemos y Procés Constituent coinciden en la voluntad de formar una lista de confluencia y en celebrar unas primarias conjuntas para elegir a un candidato de consenso. Según ha podido saber Catalunya Plural, las cuatro formaciones han corroborado su cercanía sobre diversos temas, tales como la apuesta por un proceso constituyente catalán, el modelo de primarias, el nombre de la formación o abrir la puerta a miembros de las confluencias locales. A partir de la semana que viene, una vez validado el preacuerdo en el seno de cada partido, comenzarán las mesas de trabajo para definir los detalles de la nueva candidatura, uno de los más importantes será el peso de cada movimiento en la lista con la que concurran a primarias.

Los contactos entre las formaciones comenzaron en plena campaña municipal pero, tras los buenos resultados de las confluencias en localidades como Barcelona, Badalona o Cornellà, Podemos se abrió definitivamente a acudir a las autonómicas con una lista compartida. Según indican fuentes de Podem, la idea inicial era entrar al Parlament con sus propias fuerzas para hacer oposición, pero tras el 24-M, el análisis ha cambiado. Los sondeos que manejan los partidos indican que una candidatura de confluencia podría disputar la victoria a la lista de Artur Mas.

El principal escollo para el acuerdo hasta ahora era el requisito de Podemos de acudir con sus siglas y con su propio candidato que, tras las primarias de la formación, es Albano Dante Fachin. Pero esta línea roja se ha ido limando a medida que han transcurrido las negociaciones con Iniciativa, la formación más reacia a sumarse a la candidatura de otro partido, y el propio Fachin no descarta renunciar a encabezar la lista para facilitar la confluencia. La idea que más atrae a los partidos es celebrar unas primarias para confeccionar su lista al estilo de Barcelona en Comú, que eligió al candidato junto a su equipo.

“Ara Catalunya”, más probable que “Catalunya en Comú”

“Ara Catalunya”, más probable que “Catalunya en Comú”Sobre el nombre de la candidatura, el acuerdo de mínimos es que no incluya las siglas de ninguna de las fuerzas confluyentes. La posibilidad de usar la marca “Catalunya en Comú” pierde fuerza, ya que Barcelona en Comú, titular del registro del nombre, quiere separar ambos proyectos, habida cuenta de que necesitará pactar en el Ayuntamiento de Barcelona con formaciones contra las que competirá la confluencia catalana. Según diversas fuentes, Ara Catalunya es la denominación que genera más adhesiones, aunque la decisión no se ha tomado todavía.

La candidatura que se negocia entre ICV-EUiA, Podem y Procés Constituent cuenta con el respaldo de la dirección estatal de Podemos, que en las últimas semanas se ha abierto a pactos con fuerzas autonómicas, aunque ha descartado la lista conjunta con IU. Desde ICV, cuya propuesta de confluencia lleva meses sobre la mesa, se muestran cautelosos asegurando que “todo está abierto”, pero destacan que por fin se ha llegado a una coincidencia con el resto de fuerzas en formar una candidatura más amplia. 

Para Iniciativa, el modelo de Barcelona en Comú es traducible al escenario catalán y, según fuentes conocedoras de las negociaciones, por el momento no han propuesto ningún nombre para encabezar la lista. Las cuatro fuerzas buscan un candidato que pueda generar consenso entre todos ellos y arrastrar a nuevos sectores sociales. A diferencia del proceso que acabó en Barcelona en Comú, en esta candidatura no hay un grupo impulsor con claro liderazgo. 

Rechazo a la propuesta de Teresa Forcades

Rechazo a la propuesta de Teresa ForcadesLa líder de Procés Constituent, Teresa Forcades, se propuso en mayo para encabezar una candidatura de confluencia de las izquierdas catalanas, hasta el punto de obtener la exclaustración como monja poder dedicarse a la política. La asamblea de Procés Constituent avaló por mayoría el proyecto de Forcades, que proponía sumarse a una lista común de Podemos e ICV-EUiA. Procés Constituent ha llevado el nombre de Forcades a la mesa de negociaciones junto con la propuesta programática aprobada por su asamblea a principios de mes, pero asegura que el liderazgo de la religiosa “no es una condición de mínimos”. 

La propuesta de Forcades arrastra a buena parte de las bases de Procés Constituent, que la ven como un activo por ser conocida y tener buenas relaciones con los sectores independentistas. Pese a esto, no genera adhesiones en el resto de fuerzas, que incluso han mostrado dudas de que sea adecuada para entrar en listas. Varios sectores consideran que sus opiniones sobre las vacunas, que la lanzaron a la fama, podrían ser blanco de críticas y contraproducentes para el proyecto político común. Fuentes del movimiento reconocen que una parte de sus bases está formando una candidatura independentista junto a la CUP, pero consideran que su apuesta por la confluencia con ICV-EUiA y Podem es irreversible incluso si Forcades no la encabeza.

Los resultados de las candidaturas ciudadanas de confluencia el 24M en ciudades como Barcelona y Madrid han desencadenado un fervor repentino por el frentepopulismo. Todas las miradas están puestas ahora sobre Cataluña por ser el lugar donde se tienen que celebrar las próximas elecciones dentro de tan sólo cuatro meses, y que constituirán el primer experimento a escala supramunicipal.

En Cataluña varias son las voces en pro de la creación de un En Comú autonómico. La referencia, indudablemente, es Barcelona en Comú y no sólo por sus buenos resultados electorales sino porque su metodología de agregación y de articulación de espacios participativos hace pensar que no sólo con caras conocidas –por muy legítimas que estas sean– se ganan unas elecciones.

Quizás no sea a Carmena a quien haya que atribuir en exclusiva la victoria de Ahora Madrid, sino también –quizás sobre todo– a la complejidad de la propuesta: un espacio político denso donde se dan cita lo mejor de los movimientos salidos del 15M y sus metodologías abiertas, los espacios de participación de programa, las asambleas de barrio. Es decir, el cuerpo social capaz de investir de alma y músculo una proyecto que se pretende ciudadano y de ruptura. Basta ver en qué barrios o secciones censales se ha dado el mayor índice de voto que se corresponden casi como un calco, con aquellos territorios donde más tejido social hay, más centros sociales, más asambleas de barrio: Malasaña, Lavapiés, Arganzuela, Orcasitas, Vallecas, etc.

En los dos casos podemos decir que se ha producido un perfecto encaje entre personas creíbles capaces de servir de faro y movilizar ilusión, con una estructura bien aceitada, una base sólida sobre la que aupar a esas candidatas. En otros casos, donde los resultados ha sido también excelentes como en las Mareas gallegas, los candidatos ni si quiera eran tan conocidos, pero la metodología también dio resultado. Es decir, la fama importa, pero no tanto. Recordemos también a los que piden en Catalunya un candidato “de consenso”, que Carmena fue una propuesta de Podemos no consensuada, sino encumbrada mediante primarias y cuya personalidad y trabajo hizo el resto en la campaña. Los candidatos también se hacen. En este sentido, Albano Dante Fachín –el cabeza de lista de Podemos salido de sus recientes primarias– un periodista ciudadano conocido por su activismo en defensa de la sanidad pública y azote de la corrupción, parece un excelente candidato.

Pero más allá de los nombres, una propuesta electoral que se piense rupturista, hija de estos tiempos de oportunidad que han alumbrado las revueltas quincemayistas tiene que ir algo más allá de ser sólo una opción electoral. Como lo es BComú y Ahora Madrid. Por una cuestión puramente material: la organización por abajo empuja las transformaciones por arriba, y las anquilosadas e inmovilistas dinámicas de los viejos partidos sólo se llevan más allá con organización social, articulada y viva.

Entonces, ¿cómo podría ser esa Catalunya En Comú? Si se toma como ejemplo Barcelona En Comú hay que tener en cuenta que se concibió desde la necesidad de crecer –ejes temáticos, asambleas de barrio, apoyos sociales de todo tipo formales e informales–, desde la necesidad de generar una estructura sólida y potente que fuese capaz de supeditar las lógicas propias de los partidos a la de un común concebido como “fuerza ciudadana”. Es decir, el modelo fue inverso, aunque paralelo, al de Madrid: en Barcelona se contaba con Ada y se generó un movimiento bajo su ala para acompañarla. En la capital, la organización creó a su cabeza visible que supo acompañar bien a la nueva “fuerza ciudadana”. Es decir, a la gente que no había tenido acceso a las instituciones hasta ahora, muchos de ellos provenientes de movimientos sociales con experiencia de calle capaces de agregar muchas y frescas energías de todas partes, capaces de democratizar por abajo abriendo espacios reales de participación, trabajando en asambleas con metodologías aprendidas en los mismos movimientos. Algo que sin duda puede hacer una Ada Colau o un Ahora Madrid, pero no un partido al uso ni los profesionales de la política porque no tienen las herramientas, pero también por esa misma crisis de legitimidad que la política institucional lleva arrastrando desde hace años y que ha ido alejando progresivamente a los políticos de la ciudadanía. Una crisis que eclosionó en el 15M. ¡No nos representan!, gritábamos. Y llegó Podemos y mucha gente lo proclamó como la vuelta a la representación sin saber leer lo que significaban los círculos y la apelación a participar que enunciaba un partido que no era exactamente un partido. Y llegaron las candidaturas ciudadanas y sí, estaban Ada y Carmena, pero también mucho 15M detrás, mucha movilización social.

Pero volvamos a Catalunya en Comú, ¿cómo enfrentar la dificultad de pasar de la escala municipal a la autonómica en un país de la extensión y complejidad de Catalunya? ¿Hay tiempo de hacer otra organización ciudadana y participada nueva donde los partidos se supediten a otras lógicas superadoras de viejas inercias? Es poco probable que eso suceda, pero también es poco probable que un pacto de despachos del que salga una lista cerrada resulte creíble y agregador. Un pacto de ese tipo no conseguiría juntar a las fuerzas de ruptura y sin duda obtendría unos pobres resultados electorales.

Pero tenemos una herramienta que puede servir como espacio aglutinador, que puede ayudar a dinamizar espacios de participación porque es lo que sabe hacer. Esta herramienta es Podemos, el actor que mejor puede interpretar el papel de espacio impulsor de este lugar común de las fuerzas de ruptura en Cataluña –tanto partidos como movimientos y luchas–, con la energía de la renovación, de gente que no viene de la política institucional y capaz de resultar creíble e ilusionar a diversos estratos sociales –el partido del nuevo precariado, de las clases medias en descomposición, del nuevo cinturón rojo–. Un Ahora Podemos que sin duda se vería beneficiado de un proceso de confluencia de ese tipo, que al abrir espacios nuevos de participación y aglutinar mayor diversidad en su seno sería más abierto y diverso. Pongamos como ejemplo, el caso de que algunas asambleas ya existentes del Procés Constituent quisiesen integrarse con su propia autonomía dentro de los mecanismos de participación de Podemos.

Para que todo eso suceda, algunas cosas se tendrán que mover en Podemos en un momento histórico que nos exige osadías. Experimentos que habiliten las condiciones para generar un amplio espacio social y político diverso que reúna lo mejor de las fuerzas que se comprometen con la ruptura, que desean un cambio en Cataluña. Unidad no como unidad de siglas y aparatos sino de experiencias, militancias y movimientos. Quizás no existen todas las respuestas prácticas todavía ante este enorme reto, pero hay que tener claras las preguntas para empezar a responderlas mientras andamos.

La República catalana ha sigut defensada, avui, pels diferents oradors que han participat en l’acte organitzat per la Fundació L’Alternativa, vinculada a Esquerra Unida i Alternativa, al museu d’Arqueologia de Barcelona. Ponents que s’identifiquen amb posicions polítiques d’esquerres, entre els quals es trobaven representants de la pròpia EUiA, ERC, les CUP i Procés Constituent, a més de la fins fa poc presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell.

L’historiador Josep Fontana ha obert l’acte repassant el contenciós Catalunya-Espanya al llarg del temps i els entrebancs que s’han posat des de l’administració central a les aspiracions catalanes a la diferenciació, citant des de frases de polítics centralistes rescatades del pou de la història –“Quan hi haurà pena de mort pels regionalistes?”- fins les sentències recents del Tribunal Constitucional. “Tenim una llarga tradició històrica de vocació republicana de Govern, permanentment retallada però a la qual no hem de renunciar mai”, ha acabat dient l’historiador.

El coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, ha afirmat que el debat sobre la possibilitat de construir una República catalana és avui més necessari que mai, afavorit pel que ha interpretat com a resultats engrescadors de les eleccions municipals del 24 de maig. Per Nuet, el més important, ara, és saber què es farà el 28 de setembre tant pel que fa al rescat social de la societat com per l’inici constituent. Aquesta fase, segons el dirigent d’EUiA, ha de dur a la República catalana, després que els models de la Constitució i l’Estatut vigents hagin quedat superats. “Avui, el debat no és només el dret a decidir sinó que cal entrar en l’etapa de l’inici constituent, basat en un projecte indestriable social i nacional”, ha afirmat.

“Proclamar la República com més aviat, millor”

El diputat d’ERC Joan Tardà ha començant dient que “cal proclamar la República com més aviat, millor” perquè el desballestament de l’Estat social s’està accelerant. Tardà creu que la República servirà “per parar el cop al capital” i “socialitzar la riquesa”. Ha lamentat que alguns nacionalistes encara tenen Francesc Cambó ‘en algun plec del seu cervell’ i que sectors de l’esquerra siguin acrítics amb la Constitució vigent. Pel dirigent republicà, contra la República catalana hi ha “PP, PSOE, l’oligarquia financera, inclosa La Caixa i el Banc de Sabadell, Foment del Treball i grups mediàtics, com Godó o Planeta”. I s’ha felicitat d’haver arrossegat cap al procés independentista CiU, que ha estat sempre “poruga” en aquest àmbit. Ha advocat per l’aprovació d’una Constitució republicana en uns pocs mesos i la posterior proclamació de la República, si els catalans li donen suport en referèndum. I ha advertit “que no ens escriguin la Constitució republicana amb tinta blava”, en al·lusió a una possible majoria conservadora  “a la Catalunya que surti de les eleccions del 27 de setembre. ”Hem de parir la criatura i que l’hegemonia sigui de l’esquerra“, ha acabat.

Quim Arrufat, diputat de les CUP al Parlament de Catalunya, ha alertat del perill que les eleccions del 27S representin una de les últimes ocasions per avançar fermament cap a la República catalana, tenint en compte que posteriorment es celebraran unes eleccions espanyoles que poden obrir camí a un procés constituent contrari als interessos independentistes. “L’espai nacionalista conservador surfeja en aquest procés amb la voluntat de defensar els seus propis interessos i hi ha el risc que acabi pactant amb el govern espanyol”, ha avisat. I també ha afirmat que és possible que ‘l’esquerra sistèmica’ recuperi el poder a Espanya i desactivi la il·lusió dels partidaris de trencar amb ella. “Hem de cremar totes les nostres naus per fer possible un canvi polític en clau de sobirania”, ha afirmat.

Per Carme Forcadell, la construcció de la República catalana és l’únic “projecte trencador i revolucionari” i que té en contra els poders econòmics. I ha apostat perquè l’esquerra lideri el procés després de les eleccions del 27S, tot i que l’ANC que va presidir i a la qual pertany no té adscripció ideològica. “Me n’alegraré moltíssim que a les eleccions generals hi hagi un canvi però no me’n fio perquè l’únic partit que ens ha fet costat a Espanya és Izquierda Unida i no obtindrà dos terços del Congrés dels Diputats”, ha dit i ha demanat els que es refien d’un canvi a Espanya per avançar a Catalunya que no es deixin enganyar per una opció en la qual ella no creu.

Finalment, ha pres la paraula Sandra Ezquerra, de Procés Constituent, que ha recordat que, precisament aquesta organització, determinarà, el cap de setmana, el seu propi full de ruta. Ezquerra ha reivindicat, contràriament a Forcadell, que es tingui en compte els canvis que es puguin produir a Espanya i que vagin en la direcció de la ruptura del sistema actual. Filla d’aragonesos, ha afirmat que mai no s’ha considerat independentista, però ha demanat que els dirigents sobiranistes siguin capaços de seguir el model de revolta que representa Syriza en la defensa de la sobirania grega.

“No hem de fer cas a La Sexta”

Joan Josep Nuet ha destacat, ja en el torn de preguntes del públic, que Grècia ha començat a defensar la seva sobirania quan l’ha governat l’esquerra i ha reclamat que el procés català sigui liderat per les classes populars. “Hem de convèncer la gent que no va votar el 9N perquè es pensava que votaria Artur Mas”, ha reclamat. Quim Arrufat ha criticat Iniciativa per Catalunya-Verds per intentar progressos socials sense trencar el marc constitucional vigent. “Sense ruptura democràtica no hi ha solució per les nostres aspiracions”, ha conclòs el diputat de les CUP.

El diputat d’ERC Joan Tardà ha acceptat que potser l’esquerra no serà majoritària en la futura República catalana però que, en aquest cas, sempre serà millor que “l’Espanya de Rajoy, Rouco Varela, Felipe González i Pedro Sanchez”. Forcadell ha dit que abans és demòcrata que independentista i que si el 27S guanya Convergència “ho haurem d’acceptar i serà perquè una part important de Catalunya l’haurà votat”.

A la pregunta d’un assistent sobre com veuen els ponents la creació d’una candidatura de l’estil ‘Barcelona en comú’, Sandra Ezquerra s’ha mostrat partidària d’un front d’esquerres. Joan Tardà ha dit que les eleccions del 27S li han d’anar bé a CiU, ERC, les CUP i EUiA, perquè “estem a la fase d’acumular forces”. “Hem de posar a la cleda PP i Ciudadanos i convèncer els altres els primers cinc anys de la República catalana”, ha afegit.  Joan Josep Nuet ha manifestat la seva convicció que “el poble posarà cadascú al seu lloc” i que està convençut que imperaran “els interessos dels sindicats per davant dels del Club de Polo”. Per Quim Arrufat, “ens hem de comprometre més enllà del que ens diguin des de La Sexta, quan se’ns acusi de coincidir amb Artur Mas. Cal una part de la petita i mitjana burgesia que avali aquest procés”. Carme Forcadell ha coincidit amb Arrufat: “Necessitem tots els vots”.

Recupera el debat en vídeo:

No ha passat ni una setmana des que es conegués el manifest de Guanyem, la plataforma que impulsen vàries desenes de persones per “recuperar la democràcia” des de l'ajuntament de Barcelona, però els partits ja han començat a reaccionar davant el terratrèmol polític que una candidatura ciutadana pot provocar en el municipalisme de la capital catalana.

Malgrat que Guanyem Barcelona encara no s'ha presentat –ho farà el proper 26 de juny– i que el manifest no citava als partits sinó que rebutjava explícitament les “sopes de lletres”, diverses formacions d'esquerres amb presència a Barcelona han començat a moure fitxes i a marcar posició respecte a la candidatura que impulsa, entre altres persones, Ada Colau.

El primer a sortir al pas de l'aposta de Guanyem va ser Ricard Gomà, portaveu d'ICV a l'ajuntament de Barcelona. “Nosaltres sempre hem parlat de la necessitat d'una confluència entre forces polítiques i ciutadanes”, va assegurar Gomà, que va recalcar que no és un plantejament al qual s'adhereixen sinó del que se senten “copartícips”.

Guanyem no ha fet cap referència pública als partits i s'han mostrat contraris al fet que alguns mitjans ho hagin enfocat així. Malgrat això, Gomà va anunciar que acudiria a la presentació de la plataforma el 26 de juny i es va mostrar obert a la confluència. “És positiu que sigui la ciutadania qui ens faci la crida a confluir. És un procés innovador i en clau democràtica”, ha recalcat Gomà. També la seva companya de partit Dolors Camats, secretària general d'Iniciativa, va valorar positivament el manifest de Guanyem, “especialment que es digui que no es tracta de fer sumes de sigles i que cal respectar els projectes de tots”.

Per la seva banda, la CUP s'ha mostrat més continguda en valorar la sortida a l'arena de Guanyem. Des de CUP Barcelona, a qui dins de l'organització assembleària competeix qualsevol decisió en clau municipal, afirmen que no tenen una proposta sobre la qual puguin concretar, tot i que esperen debatre-ho en l'assemblea general del proper 29 de juny. La formació valora positivament els punts de partida i recorda que vénen apostant per “desbordar la CUP” des de les Trobades Municipalistes.

La primera Trobada Municipalista va tenir lloc el passat 31 de març i d'ella va sortir una declaració en la qual s'apostava per formar una candidatura de ruptura que agrupés les lluites populars de Barcelona. “En la propera Trobada, el 19 de juliol, s'avançarà en aquest document i llavors es veurà si és possible la confluència”, asseguren. Una confluència que, d'acord amb les paraules de Quim Arrufat, diputat de la CUP al Parlament, podrien dependre de quins partits secunden la proposta de Guanyem.

Recels cap a ICV

Arrufat va assegurar dimarts passat que, tot i no haver tingut cap conversa oficial, compartien bona part del manifest de Guanyem Barcelona. “No obstant això –va advertir Arrufat– ens preocupa la inclusió d'ICV perquè coneixem qui són els que han governat els ajuntaments en els darrers deu o vint anys, i ens costa entendre que pugui figurar en aquest tipus de candidatura contrària a les polítiques dutes a terme fins ara en les institucions ”. Va ser la mateixa Camats qui va contestar al diputat de la CUP, demanant-li que “no es posin vetos a priori contra ningú”.

“Que ICV aparegui en primera línia i entusiasmat amb Guanyem és bastant xocant”, assegura Manuel Delgado, professor d'Antropologia a la Universitat de Barcelona i una de les persones vinculades a la plataforma. “Guanyem Barcelona és essencialment una forma d'impugnar el model de ciutat existent i una devolució als seus habitants. Però aquesta Barcelona que avui patim és en part resultat d'unes polítiques de les que ha participat ICV, és més, Iniciativa ha estat l'encarregada de concebre elements ideològics per legitimar-les”, assegura el professor. Per Delgado no es tracta de vetar ICV però sí de “demanar-li un aclariment” sobre “què pensen sobre el que van fer, si han fet autocrítica i si són els mateixos que llavors”.

A l'espera que la proposta es concreti

Altres actors polítics emergents volen esperar a la presentació de la plataforma per debatre la proposta. Podem, que va obtenir en les passades Europees un 4,7% de vot a la ciutat de Barcelona, no acudirà a la presentació de Guanyem com a organització, però sí que hi haurà persones a títol individual. Pretenen debatre la proposta en una assemblea de punt únic, si pot ser amb algú de Guanyem perquè expliqui el projecte.

Tampoc en el moviment Procés Constituent s'ha debatut la posició, que pretenen discutir a les assemblees locals. “Procés neix amb voluntat unitària i de confluència amb altres projectes d'esquerres, pel que en principi hi ha molta predisposició davant Guanyem”, asseguren en el moviment polític. El 28 de juny, dos dies després de la presentació de Guanyem, Procés començarà unes jornades per determinar la seva postura davant les municipals a Catalunya.

No ha pasado ni una semana desde que se conociera el manifiesto de Guanyem, la plataforma que impulsan varias decenas de personas para “recuperar la democracia” desde el ayuntamiento de Barcelona, pero los partidos ya han han comenzado a reaccionar ante el terremoto político que una candidatura ciudadana puede provocar en el municipalismo de la capital catalana.

Pese a que Guanyem Barcelona todavía no se ha presentado –lo hará el próximo 26 de junio– y que el manifiesto no citaba a los partidos sino que rechazaba explícitamente las “sopas de letras”, varias formaciones de izquierdas con presencia en Barcelona han comenzado a mover fichas y a marcar posición respecto a la candidatura que impulsa, entre otras personas, Ada Colau.

El primero en salir al paso de la apuesta de Guanyem fue Ricard Gomà, portavoz de ICV en el ayuntamiento de Barcelona. “Nosotros siempre hemos hablado de la necesidad de una confluencia entre fuerzas políticas y ciudadanas”, aseguró Gomà, quien recalcó que no es un planteamiento al que se adhieren sino del que se sienten “copartícipes”.

Guanyem no ha hecho ninguna referencia pública a los partidos y se han mostrado contrarios al hecho de que algunos medios lo hayan enfocado así. Pese a eso, Gomà anunció que acudiría a la presentación de la plataforma el 26 de junio y se mostró abierto a la confluencia. “Es positivo que sea la ciudadanía quien nos haga el llamamiento a confluir. Es un proceso innovador y en clave democrática”, recalcó Gomà. También su compañera de partido Dolors Camats, secretaria general de Iniciativa, valoró positivamente el manifiesto de Guanyem, “en especial que se diga que no se trata de hacer sumas de siglas y que hay que respetar los proyectos de todos”.

Por su parte, la CUP se ha mostrado más contenida al valorar la salida a la arena de Guanyem. Desde CUP Barcelona, a quien dentro de la organización asamblearia compete cualquier decisión en clave municipal, afirman que no tienen una propuesta sobre la que puedan concretar, aunque esperan debatirlo en la asamblea general del próximo 29 de junio. La formación valora positivamente los puntos de partida y recuerda que vienen apostando por “desbordar la CUP” desde los Encuentros Municipalistas.

El primer Encuentro Municipalista tuvo lugar el pasado 31 de marzo y de él salió una declaración en la que se apostaba por formar una candidatura de ruptura que agrupara a las luchas populares de Barcelona. “En el próximo Encuentro, el 19 de julio, se avanzará en este documento y entonces se verá si es posible la confluencia”, aseguran. Una confluencia que, a tenor de las palabras de Quim Arrufat, diputado de la CUP en el Parlament, podrían depender de qué partidos secundan la propuesta de Guanyem.

Recelos hacia ICV

Arrufat aseguró el pasado martes que, pese a no haber tenido ninguna conversación oficial, compartían buena parte del manifiesto de Guanyem Barcelona. “Sin embargo –advirtió Arrufat– nos preocupa la inclusión de ICV porque conocemos quienes son los que han gobernado los ayuntamientos en los últimos diez o veinte años, y nos cuesta entender que pueda figurar en este tipo de candidatura contraria a las políticas llevadas a cabo hasta ahora en las instituciones”. Fue la propia Camats quien contestó al diputado de la CUP, pidiéndole que “no se pongan vetos a priori contra nadie”.

“Que ICV aparezca en primera línea y entusiasmado con Guanyem es bastante chocante”, asegura Manuel Delgado, profesor de Antropología en la Universidad de Barcelona y una de las personas vinculadas a la plataforma. “Guanyem Barcelona es esencialmente una forma de impugnar el modelo de ciudad existente y una devolución a sus habitantes. Pero esta Barcelona que hoy sufrimos es en parte resultado unas políticas de las que ha participado ICV, es más, Iniciativa ha sido la encargada de concebir elementos ideológicos para legitimarla”, asegura el profesor. Para Delgado no se trata de vetar a ICV pero sí de “pedirle una clarificación” sobre “qué piensan sobre lo que hicieron, si han hecho autocrítica y si son los mismos que entonces”.

A la espera de que la propuesta se concrete

Otros actores políticos emergentes quieren esperar a la presentación de la plataforma para debatir la propuesta. Podemos, que obtuvo en las pasadas Europeas un 4,7% de voto en la ciudad de Barcelona, no acudirá a la presentación de Guanyem como organización, pero sí habrá personas a título individual. Pretenden debatir la propuesta en una asamblea de punto único, a poder ser con alguien de Guanyem para que explique el proyecto.

Tampoco en el movimiento Procés Constituent se ha debatido la posición, que pretenden discutir en las asambleas locales. “Procés nace con voluntad unitaria y de confluencia con otros proyectos de izquierdas, por lo que en principio hay mucha predisposición ante Guanyem”, aseguran en el movimiento político. El 28 de junio, dos días después de la presentación de Guanyem, Procés comenzará unas jornadas para determinar su postura ante las municipales en Catalunya.

El projecte polític de Procés Constituent passa per la radicalitat democràtica. En aquest marc, el dret a decidir dels catalans és innegociable, però ha de ser sensible amb altres processos constituents. Com és el cas de les manifestacions republicanes d’una bona part de l’esquerra espanyola, que ha vist en l’abdicació del Rei Joan Carles una bona oportunitat per canviar el règim monàrquic sorgit de la Transició. Per connectar les dues reivindicacions, el moviment que lideren la monja Teresa Forcades i l’activista Arcadi Oliveres, veuria amb bons ulls integrar a Podemos, la gran revelació de les europees amb més d’1,2 milions de vots, en la pluralitat de moviments i famílies polítiques que representa Procés Constituent.

De fet, aquest matí la monja benedictina Teresa Forcades ha parlat clar a TV3 sobre aquesta qüestió: “Seria desitjable que Podem entrés a formar part de Procés Constituent”. La d’aquest matí, però, no era la primera vegada que Forcades manifestava la seva sintonia amb la formació de Pablo Iglesias. De fet, el passat més de maig, havia participat en un acte de campanya de Podemos a l’Hospitalet, malgrat que Procés Constituent, com a moviment, no va demanar explícitament el vot per cap formació. Val a dir, també, que en el cas de Podemos i Procés Constituent el flirteig ha estat cosa de dos. El líder de la formació revelació, Pablo Iglesias, ja havia dit sobre el moviment que havia estat “dels més inspiradors” a l’hora de dissenyar l’estratègia del seu partit.

Val a dir que, a banda de la Teresa, algunes persones del Procés Constituent a títol individual han contribuït i treballat conjuntament amb Podemos durant la campanya electoral en vistes al 25-M. Molts d'ells propers a l'esquerra anticapitalista, aixoplugada parcialment a Catalunya per Revolta Global. Com ha explicat la Teresa, Podemos, com Procés Constituent, coincideixen en el concepte de ruptura: “No es tracta de posar pegats a un sistema que ja no funciona, sinó de canviar-lo”. I és aquesta visió compartida sobre la fi d’un cicle la que els ha portat a coincidir en actes, debats i xerrades on s’han anat reforçant els vincles entre les dos processos. El resultat electoral, sorprenent inclús per a Forcades, confirma, ha dit, que les coses comencen a estar madures per activar aquesta ruptura.

Amb aquestes declaracions, Forcades ha dibuixat la posició del moviment pel que fa a la connexió de dos temes fonamentals: el dret a decidir, amb el 9-N a l’horitzó, i les reivindicacions republicanes arran de l’abdicació del Rei Joan Carles. I ho ha resolt en termes de solidaritat: “Els catalans no podem demanar solidaritat internacional i no ser solidaris amb altres moviments que expressin llibertat”. I és que per a la monja, l'abdicació del Rei suposa “una gran oportunitat” per obrir un procés constituent a Catalunya i a la resta de l’Estat i “reconsiderar els marcs de convivència”. Per això, ha explicat, seria un error que els independentistes catalans es desentenguessin de les aspiracions republicanes d'una part de la societat espanyola.

La croada de Procés Constituent per mirar de teixir una àmplia i plural candidatura unitària de cara les eleccions autonòmiques de 2016, ha tingut, fins ara, etapes més i menys lluïdes. Després de la crida a ICV-EUiA i la CUP per teixir una aliança de “ruptura” les respostes han estat divergents. Si des de les files ecosocialistes es van deixar estimar i la posició va ser d’obertura al diàleg; des de la CUP, en canvi, es va criticar, manifest inclòs, que llancessin la proposta a través dels mitjans. De fet, tota i la coincidència programàtica entre el moviment i la CUP, en diverses ocasions els segons han hagut de matissar algunes informacions difoses pels primers. Caldrà veure, doncs, com aquest moviment, estès per tot el territori català amb més d’un centenar d’assemblees, és capaç de convèncer les diverses tonalitats de l’esquerra alternativa i, si finalment, aconsegueix el seu ambiciós objectiu d’irrompre, des de baix, en l’escenari parlamentari català.

“Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui”, ha repetit en múltiples ocasions Pablo Iglesias, líder de Podemos. El reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles, incloent el dret a decidir que exigeix una notable part del Parlament i una àmplia majoria de la societat catalana, suposa una novetat si ho comparem amb l'actitud negativa predominant entre els principals partits espanyols. No obstant això, Podemos-Podem, i també Izquierda Unida (IU), són les úniques forces d'arrel estatal que eviten el no sistemàtic per resposta i que, en base a un principi de radicalitat democràtica, toleren i fins i tot defensen el dret a decidir del poble català.

Esquerdats els ponts tradicionals, on destaquen el pactisme de CiU amb el poder de torn a Espanya o les aliances entre PSOE i PSC, els pocs vasos comunicants per on flueix l'enteniment polític Catalunya-Espanya estan ara ubicats a l'esquerra alternativa. El poder hegemònic comença a mostrar símptomes de decadència a l'Estat —PP i PSOE han perdut, entre tots dos, un total de 17 eurodiputats respecte a les europees de 2009— i, a Catalunya, CiU i PSC cauen a la segona i tercera posició, per darrere d'ERC. Davant d'aquest panorama, Catalunya, vista fins ara com un problema des del bipartidisme i altres sectors de la política espanyola, podria ser precisament el contrari: una solució.

Així ho veuen alguns analistes, com el professor de sociologia de la Universitat de Barcelona (UB), Josep Maria Antentas, que creu que Catalunya podria ser la “palanca” que fes saltar el “règim sorgit de la Transició”. Per Antentas, que el poble català pugui decidir el seu futur lliurement pot ser un element decisiu per desencadenar una profunda reformulació de l'Estat que doni pas a “un nou ordre democràtic, just i solidari”. De fet, formacions com ICV-EUiA, les CUP i, també, moviments com Procés Constituent, estan reivindicant ampliar el dret a decidir a altres qüestions, com les retallades, la sobirania alimentària o energètica o el dret al propi cos. Una sèrie de reivindicacions democràtiques que enllacen directament amb la reformulació de l'Estat que exigeix Podemos, més enllà de fronteres i banderes.

L'analista polític David Espinós detecta esgotament, tant a Catalunya com a Espanya, del que ell anomena “la vella política” i dels nous partits “que neixen vells” —com Vox, assenyala—. Per aquest motiu, posa en valor els nous lideratges, com el de Pablo Iglesias, però també el d'Oriol Junqueras (ERC), Ernest Urtasun (ICV) o Alberto Garzón (IU) als que veu “més capaços” per donar sortida a les reivindicacions que avui marquen l'agenda política. Insisteix que les noves generacions, moltes d'elles posteriors a l'últim pacte constitucional, haurien de prendre les regnes del nou cicle polític que, a poc a poc, va demanant pas.

Tal com assenyalen en un article l'advocat humanista, Jaume Asens, i el professor de Dret constitucional de la UB Gerardo Pisarello; els processos constituents que s'han obert a Catalunya —i afegeixen els d'Euskal Herria i els que defensa ANOVA per a Galícia, o Compromís pel País Valencià— “podrien acabar amb la independència, però també podrien donar lloc a noves fórmules de convivència —federals o confederals—”. Segons ells, en un o altre cas, ni són incompatibles amb altres processos constituents d'àmbit estatal o europeu, ni tenen per què ser vistos com una amenaça per a la gent “de sota” d'altres racons de l'Estat.

La sintonia de Podemos amb l'esquerra alternativa catalana

La irrupció de Podemos a Catalunya ha tingut diverses vies d'accés. La més important, sens dubte, ha estat la dels mitjans de comunicació. Podemos, com va fer la PAH amb la seva portaveu Ada Colau, s'ha pres els antiestamínics necessaris per superar la tradicional al·lèrgia als protagonismes excessius dels lideratges que tant han caracteritzat a molts moviments d'esquerres, com li va passar al 15-M. Ara bé, Podemos també ha tingut padrins, més o menys explícits. I, a Catalunya, un d'ells ha estat Revolta Global, la mateixa Izquierda Anticapitalista (IA) que, en el conjunt de l'Estat, ha vist en Podemos una nova marca interessant i mediàticament potent per arribar als sectors descontents amb l'esquerra més tradicional.

Sigui com sigui, i per sortir de dubtes, només cal escoltar a Pablo Iglesias per entendre que, de moment, el que més caracteritzarà el trànsit de Podemos en sòl català serà la prudència i l'equidistància entre iniciatives semblants. En una entrevista a Catalunya Ràdio, parlava així sobre el Procés Constituent: “ha estat una de les inspiracions més importants per a nosaltres, tant pel que representen la Teresa i l’Arcadi, com per la quantitat de gent i de moviments que han estat capaços d'aglutinar”, i concloïa: “tant de bo la col·laboració sigui possible”. En el mateix nivell situava altres iniciatives: “ens encanten les experiències de les CUP, però també veiem amb molta simpatia el que fan altres organitzacions polítiques com ICV-EUiA”.

Entre tanta sintonia, la peça dissonant és la de l'ex fiscal en cap anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, històric militant del PSUC i fins fa poc molt proper a ICV, molt crític amb el suport dels ecosocialistes al dret a decidir. Les seves dures declaracions en contra de la consulta sobiranista han dibuixat un interrogant sobre la veracitat de les paraules d'Iglesias en relació a aquesta qüestió. Per cert, Villarejo deixarà el seu escó al Parlament Europeu després de presentar la directiva contra la corrupció política que porta el seu nom. Tania Sánchez, una jove activista asturiana, serà la seva substituta.

Qui va votar Podemos a Catalunya?

Una setmana després de conèixer el resultat electoral, les formacions han fet números. Segons els càlculs d'ICV-EUiA i les CUP, l'ascens dels d'Iglesias no va en contra dels seus interessos polítics. Les dues formacions que, per semblança programàtica i pel perfil dels seus votants, més podria rivalitzar amb Podemos, veuen amb bons ulls la seva entrada en l’escenari polític espanyol i català. Si en el consell nacional dels ecosocialistes el mateix Joan Herrera, secretari general d'ICV, celebrava com a propis els cinc eurodiputats de Podemos, poc després era Quim Arrufat, de les CUP, qui els donava la benvinguda.

Aquesta tranquil·litat aparent s'entén, en part, amb els resultats a la mà. Podemos ha entrat amb força en zones on ni ICV-EUiA ni les CUP tenen especial arrelament. A Barcelona, per exemple, la irrupció de Podemos trenca esquemes en zones populars i d'arrel castellanoparlant com Torre Baró (10,3% del vot), Canyelles (9,2%) o Ciutat Meridiana (8,3%); davant de resultats més discrets en barris de tradició catalana, com Gràcia (4,4%), on els ecosocialistes són la tercera força. Més enllà de la capital catalana, els percentatges són significatius en l'anomenat Cinturó Roig, com a l’Hospitalet (10%), El Prat (9%), Viladecans (8%), Sant Boi de Llobregat (7,8%) o Cornellà (7%), sobretot si els contraposem amb les xifres a les províncies de Girona (2,4 %) i Lleida (2,2%), on menys suports va recollir la formació.

El cap de campanya d'ICV, Marc Rius, fa un dibuix aproximat del votant de Podemos a Catalunya: “Es tracta majoritàriament de gent jove, situada en zones castellanoparlants i en barris molt afectats per la crisi. Amb alts índexs de precarietat i on és més habitual consumir mitjans de fora de Catalunya”. Per a Rius, la formació d'Iglesias és més forta en zones abstencionistes i, especialment, on van collir bons resultats partits com PSC i Ciutadans en les últimes autonòmiques de 2012. De fet, Rius troba similituds de forma entre Podemos i Ciutadans, malgrat divergir programàticament en el fons. “Tots dos aposten clarament per accedir al votant via mitjans massius, entonen el concepte de casta política, i eludeixen l'eix esquerra-dreta per, en el cas de Podemos, parlar dels de dalt i dels de baix”.

Vegem ara què passa en el cas de les CUP. Podemos va aconseguir a Catalunya un total de 117.096 suports, és a dir, el 4,66% dels vots. Fa dos anys, en les eleccions al Parlament, la CUP-AE va aconseguir 126.435 vots —el 3,47%—. Amb aquests resultats a la mà, més d'un podria pensar que, al no presentar-se la CUP a les europees, Podemos va ocupar el seu lloc. Jordi Salvia, un dels responsables de comunicació de les CUP assenyala que “algun dels nostres votants potser els hagi donat suport, però no observem un gran transvasament de vots”, assegura.

De fet, si fem una ullada al vot a les CUP el 2012 i el de Podemos el passat 25 de maig, es fa difícil trobar correlacions, tant en l'àrea metropolitana de Barcelona com al conjunt de Catalunya. Per exemple, en l'esmentat barri de Canyelles, Podemos va obtenir el 9,2% dels vots, mentre que fa dos anys les CUP només van arribar al 2,6%. I, en el sentit contrari, a Gràcia la CUP va obtenir el 8,1% del vot, i Podemos el 4,4%. Un altre cas significatiu és el de Sabadell, on les CUP van treure només el 3,57% dels vots, mentre que Podemos un considerable 7,11%.

A més, Salvia destaca el respecte mostrat per Podemos a processos oberts a Catalunya que porten temps treballant “des de baix”, com és el cas de la seva formació i Procés Constituent. D'aquí, diu, el “perfil baix” de la campanya que Podem ha realitzat a Catalunya, el que explica que els resultats dels d'Iglesias siguin menys espectaculars a Catalunya que en la resta de l’Estat. En la mateixa línia posa en valor les bones relacions de la seva formació amb persones de Podemos i, ho comprara, amb la sintonia que la CUP manté amb el Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) i organitzacions d'altres nacions de l'Estat.

En base a aquests resultats, es pot concloure que l'espai que ha obert Podemos a Catalunya té un perfil propi. És a dir, tot i la pluralitat que existeix a Catalunya a l'esquerra dels socialistes, hi ha un espai polític que Podemos pot ocupar. Caldrà veure a partir d'ara com la formació d'Iglesias serà capaç d'administrar organitzativament el suport electoral rebut i quins escenaris obre a Espanya i Catalunya. A jutjar per l'onada indiscriminada de desqualificacions que ha rebut la formació i el seu líder, sembla clar que el paper que li tocarà jugar podria ser clau per desencallar múltiples dèficits democràtics que arrossega l'Estat. A Catalunya, com a mínim, les forces que defensen el dret a decidir ja tenen un interlocutor més. I amb arrel madrilenya.

El somni europeu en què van creure diferents sensibilitats de l'esquerra s'ha convertit en un malson. És una de les sensacions que va regnar durant el debat L'esquerra i la UE en el simposi Europa Sin Permiso, que se celebra fins avui, dissabte, a Barcelona i que va concloure amb una premissa compartida: per recuperar Europa, abans caldrà trencar amb el model actual. L'acte va servir per veure junts a significatius representants del pluralisme de les esquerres que avui conviuen, no sempre en sintonia, a Catalunya i a l'Estat. És el cas del portaveu nacional d'Anova i del Grup Parlamentari d'AGE , Xosé Manuel Beiras, del candidat d'ICV a les eleccions europees, Ernest Urtasun, de la candidata d'EUiA en els mateixos comicis, Núria Lozano —que no va poder intervenir per afonia— i del representant de Procés Constituent, Gerardo Pisarello .

El marc constitucional fixat en el Tractat de Lisboa —signat pels representants de tots els estats membres de la Unió Europea (UE) el 2007— “actua com a còmplice d'un neoriberalisme que ha expulsat els drets humans, socials i col·lectius del centre del debat europeu” , així va començar la seva intervenció Ernest Urtasun que va alertar, davant el creixement de la desigualtat, la pobresa i la precarietat laboral, de l'auge de la ultradreta. “Ells sí que saben el què cal fer i el què cal dir”, va dir l'ecosocialista que va animar a les diferents sensibilitats presents a trobar un discurs fort des de l'esquerra capaç de recuperar els valors humans més elementals diluïts en la governança del vell continent.

Urtasun, que pren el relleu de Raül Romeva en els comicis europeus, va insistir en noves fórmules d'articulació política, sindical i en els moviments socials per combatre el “l’austericidi” —i no austeritat— que impera i es vol blindar a Europa. Aquest austericidi, va dir, “no és possible sense l'autoritarisme de qui avui ens governa” en al·lusió a les polítiques neoliberals dels governs de dreta que dominen l'Eurozona. El número tres a la llista d'Izquierda Unida, va citar en la seva intervenció a Angela Merkel que, segons ell, vol exportar a Europa el model de la gran coalició alemanya amb un pacte entre liberals i socialdemòcrates “per desmuntar l'Estat de Benestar”. Abans de concloure, va deixar una pregunta en l'aire: “quan farem una gran mobilització a nivell europeu en contra de l'austeritat i el deute?”.

Enderrocar el projecte actual per construir de nou un model que situï el benestar de les persones en el centre de gravetat , vindria a ser el missatge del fundador d’Anova, Xosé Manuel Beiras, segurament el ponent que més somriures va desencadenar en una sala calorosa a més no poder. Sobre les possibilitats que té de prosperar un model de benestar a Europa, el veterà polític ha afirmat que “o s'aborda en clau de ruptura democràtica una deconstrucció de l’aberrant edifici construït, o no podrem amb el monstre”. En la seva intervenció va lamentar, també, que no hagi culminat un front ampli d'esquerres contra la Troika de cara a les eleccions europees, “en masses ocasions hem anat cadascú a la nostra”, va dir a mode d'autocrítica. I és que el partit Beiras, que finalment concorrerà a les europees de la mà d'IU, ha patit una important crisi interna precisament per la determinació del seu líder de concórrer amb la formació de Cayo Lara.

En aquest sentit, una de les veus més esperades era la de Gerardo Pisarello, un dels noms forts del Procés Constituent i que a punt va estar de recalar a la llista d'EUiA per a les europees. Una negociació que va acabar sense èxit i que, durant el debat —que amb prou feines va donar lloc a torn de preguntes— va quedar en l'aire. Pisarello va centrar la seva intervenció en demanar “d'una vegada per totes”, l'abandonament de la “política del mal menor”. El representant del moviment cívic i polític que lideren els activistes Arcadi Oliveras i la monja benedictina, Teresa Forcades, va convidar —sense citar noms— als sindicats majoritaris i alguns partits d'esquerres a trencar amb el poder establert i abandonar el conformisme. Va animar les esquerres a rescatar les diferents tradicions plurals que tenen i a reflexionar sobre les millors lliçons heretades per alguns dels seus màxims representants, moment en què va citar el llegat de figures històriques —com Rosa Luxemburg, Bakunin o Lennin—.

El dret a l'autodeterminació com radicalitat democràtica

En ple procés sobiranista a Catalunya, el debat sobre el dret a decidir tenir la seva quota de representació. I, de fet, el del dret a l'autodeterminació dels pobles, va ser un dels punts coincidents entre les diferents veus. No en clau identitària, sinó més aviat en clau de radicalitat democràtica, de dret fonamental. Pisarello es va mostrar partidari d'un “universalisme sensible amb la diversitat dels seus pobles”. En concret, va parlar d’“un europeisme internacionalista, universalista i compatible amb el respecte a la diversitat dels pobles, renunciant al colonialisme”.

El més contundent en aquest àmbit va ser Beiras que va carregar contra la monarquia espanyola i va qualificar el nacionalisme de “dalt a baix” que practica l'Estat com “xovinisme”. “Els que estem sotmesos al règim dels Borbons patim, des de fa 300 anys, un nacionalisme configurat des de l'Estat cap avall. Això és xovinisme i no nacionalisme” , va etzibar. Beiras va relacionar la lluita de classes amb el dret d'autodeterminació en una UE formada per “un mosaic de societats amb estructures de classes diferents”. Ernest Urtasun, que en una entrevista a Catalunya Plural va afirmar que ICV havia estat la força que més havia defensat el dret a decidir a Europa, va parlar del dret a l'autodeterminació com un tret identitari dels valors fundacionals del vell continent.

El simposi ha estat organitzat per la revista Sin Permiso amb l'objectiu de posar en comú un diagnòstic sobre la crisi a l'Eurozona i buscar possibles solucions fent autocrítica del procés de construcció europea dels darrers vint anys.

La doctora en Salut Pública per la Universitat de Barcelona, Teresa Forcades, monja benedictina al monestir de Sant Benet de Montserrat, i la periodista i activista Esther Vivas, conversen al llibre Sense por que acaba de publicar Icaria Editorial en la seva col·lecció “A dues veus”. Ambdues coincideixen en el moviment del Procés Constituent, que va impulsar fa uns mesos la pròpia Forcades i l’economista Arcadi Oliveres, vinculat als col·lectius cristians de defensa dels Drets Humans, amb la voluntat de crear una organització d’esquerres el més unitària possible que concorri a les properes eleccions autonòmiques. Aquest diumenge celebren un acte central a Barcelona que es preveu multitudinari.

Per què 'Sense por'?

Esther Vivas (E.V.): Perquè pensem que la gent està parcialment començant a perdre la por. Durant molt temps ens han volgut fer creure que no hi havia alternativa, que no es podia fer res per canviar les coses i, en aquests moments de crisi tan profunda, la gent comença a veure la cara real del sistema capitalista. Avui es veu que el capitalisme és incompatible amb la vida, amb la cobertura de les necessitats bàsiques de la gent. I les persones s'adonen que això no només és una crisi, sinó que és una estafa, que ens han robat.

En els darrers temps, hem vist com la gent ha començat a desobeir massivament. El propi 15M, amb l’ocupació de places, va ser un acte de desobediència civil massiva. Hem vist com la gent ocupa habitatges buits de bancs i els dóna a persones que han estat desnonades. La gent ocupa els vestíbuls dels hospitals, escoles, supermercats... i aquestes accions compten amb el suport d’amplis sectors de la societat, que estan més d’acord amb els qui ocupen, s’indignen, es rebel·len i desobeeixen que no pas amb els que retallen. Per això diem 'sense por', perquè la gent està començant a perdre la por i a desafiar el poder. Davant la legalitat del sistema s’hi avantposa la legitimitat del carrer, de la lluita i dels drets i les necessitats de la gent.

Parleu de crisi del capitalisme, però sempre se'n surt, de crisis anteriors. També se’n sortirà d’aquesta?

Teresa Forcades (T.F.): El capitalisme crea aquestes crisis de forma continuada. No són una sorpresa. El cicle capitalista es basa en una explotació humana i dels recursos que genera aquestes crisis, les quals es poden analitzar en el decurs de la Història. En aquest moment, la diferència és que alguns dels recursos planetaris estan a punt de desaparèixer i, per tant, des del punt de vista ambiental –a no ser que es descobreixi una nova font d’energia o un nou planeta, cosa que ha passat abans a la Història– hi ha un límit que és una novetat. En aquesta qüestió ambiental hem tocat sostre.

En la qüestió social, malauradament, el capitalisme es pot inventar un nou sistema de continuar tractant les persones com a mercaderies i, per tant, no estaríem davant la darrera crisi del capitalisme.

La democràcia actual permet l’èxit de propostes alternatives com la vostra?

T.F.: En el marc del capitalisme, no. La nostra proposta tindrà èxit si és capaç d’activar la subjectivitat política de la majoria social descontenta per aconseguir una ruptura. El que ha d’estar molt clar és que el projecte que proposem de democràcia real és inviable dins el marc capitalista. El motiu no és altre que la premissa capitalista del poder polític sotmès a l’econòmic. Si permetem això és impossible la democràcia real.

Al llibre parleu de “vencedors i perdedors”. ¿De moment, els vencedors són els que conformen l'anomenat 1% de la societat?

E.V.: Amb les actuals polítiques hi ha una gran majoria que hi sortim perdent, i hi ha una minoria, unes elits polítiques i econòmiques, que n’estan sortit beneficiades i que estan utilitzant la crisi com una oportunitat per retallar drets socials, laborals, econòmics, democràtics. Fins i tot, podríem dir que les polítiques que avui s’estan aplicant han estat llargament planificades i que utilitzen la crisi com a excusa.

Però la gent se n’està adonant de tot plegat, de que l’Estat espanyol és un dels països on les diferències entre rics i pobres -les desigualtats- són de les més marcades d’Europa. Veiem com la fam, que sempre havíem associat als països del Sud, comença a colpejar la nostra porta. A Catalunya, l’informe del Síndic comptabilitzava 50.000 infants malnodrits, perquè moltes famílies no tenen els ingressos mínims necessaris per comprar els aliments que necessiten els seus fills per poder portar a terme una dieta sana, saludable i equilibrada. Estem començant a veure situacions que associàvem a països del Sud i que ara passen aquí. Passa com a conseqüència de les polítiques que es fan per sortir de la crisi i, mentrestant, unes minories econòmiques estan guanyant molts diners amb aquesta situació.

T.F.: Avui el marxisme sembla un anacronisme. Ens diuen que ara no hi ha una classe que té la propietat dels mitjans de producció i una classe treballadora, que només hi ha classe alta i classe baixa. Es difumina la realitat de la confrontació econòmica. És molt diferent tenir la propietat dels mitjans de producció que dependre de la venda de la teva capacitat de treball per tenir un sou i allò que necessites per viure.

Si permets que hi hagi la distribució entre persones que tenen la propietat i d’altres que han de vendre la seva capacitat de treball, s’està generant una divisòria, que engendra després l’acumulació de capital, que va començar el segle XVII i que avui en dia està en uns nivells on no es pot acumular gaire més. L’1% contra el 99%, o com ho vulguem expressar.

Aquesta lluita de classes existeix i s’ha de fer conscientment. I no s’ha de tenir por a apel·lar a aquesta descripció pel fantasma de la realització històrica del marxisme a la Unió Soviètica, on hi va haver una dictadura. La meva postura personal és anar a favor de la iniciativa privada però que se situï en un marc de processos cooperatius, que no té res a veure amb el capitalisme i tampoc amb què un comitè central t’hagi de dir què has de fer i encara menys que tots haguem d’estar a sou d’un Estat paternalista.

Han perdut força els moviment socials? Ho pot semblar.

T.F.: No ho sé. En el meu àmbit teològic, escolto sovint com es pronostica la mort de la teologia de l’alliberament. En canvi, hi ha altres analistes que m’agraden més que diuen que, en tot cas, haurà mort d’èxit, perquè ha generat a Llatinoamèrica, que és on va ser més forta, uns processos de canvi polític real que afecten no només les comunitats eclesials sinó tota la societat, i que han nascut de l’impuls que van donar aquestes comunitats de base.

En el nostre context passa una cosa semblant. Pots demanar on són les assembles del 15M, però ara estem en un moment de mobilització social molt més alt. Tenim el país en resistència. El que passa és que això els mitjans de comunicació ho intenten presentar d’una altra manera. Si cada dia ens informessin de les iniciatives que hi ha a nivell local tindríem una visió molt diferent.

Estem en un moment en què les coses bullenm¡, un moment fort pels moviments socials i les iniciatives que reivindiquen justícia social. I l’oportunitat és que tot això és vehiculi cap a una alternativa política viable.

Els de dalt sembla que no se n’assabenten gaire. El govern holandès, per exemple, diu que l’estat del benestar ja no es pot sostenir.

E.V.: El poder no vol reconèixer el malestar social que va en augment. La realitat, però, és incontestable. Ho veiem amb el govern del PP, que diu que hi ha una majoria silenciosa a la qual agraeix que no vagi a manifestar-se i els doni suport. En realitat, moltes vegades s’ha demostrat que aquesta majoria silenciosa està més d’acord amb els que lluiten que amb els que retallen. Això ho vam veure quan es va fer l’acció “Rodeja el Congrés”, quan milers de persones van sortir al carrer i Rajoy va agrair a la majoria silenciosa que es quedés a casa. Dies després, el diari El País, que no és precisament antisistema, publicava una enquesta segons la qual la major part de la població, un 70%, estava d’acord amb aquella acció.

Cada cop més, amplis sectors de la societat simpatitzen amb la gent que es mobilitza i lluita. Ho han corroborat diverses enquestes. Les persones en situació de necessitat social i econòmica prefereixen, en un 80% o un 90% dels casos, anar a buscar ajuda a entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o Càritas que recórrer al Govern. La realitat està començant a canviar. La gent ja no pot aguantar més. I, malgrat que es vulgui negar, és incontestable al carrer i en el dia a dia de la gent.

I com poden aconseguir els canvis que reclamen, si confien en els partits que són ara a l’oposició, especialment els socialdemòcrates?

E.V.: Al llibre plategem que és necessària una revolució, una ruptura amb el sistema actual. S’han de canviar les coses i plantejar alternatives polítiques. Més enllà de perspectiva de canvi, de ruptura, cal començar a construir alternatives en el dia a dia que permetin demostrar que d’altres pràctiques econòmiques i socials són factibles i viables. En aquest sentit, són importants iniciatives a petita escala, en el marc de l’economia social i solidària, com els grups, les cooperatives de consum, els mitjans de comunicació alternatius, les cooperatives de crèdit, la banca ètica...

No ens hem d’esperar a fer la gran revolució per començar a canviar, aquí i ara. Això, afortunadament, ja està començant a passar. Hi ha moltes iniciatives a nivell local, i en concret a Catalunya, que demostren que un altre món és possible i que quan, des de dalt, ens diuen que no hi ha alternatives, que no es pot fer res per canviar les coses, els repliquem que sí, que ja se n’estan fent moltes per demostrar que d’altres polítiques són viables.

Hi ha algun model que serveixi de referent pel vostre moviment, per la vostra proposta?

T.F.: Models per copiar fórmules exactes no n’hi ha cap, però sí que hi ha processos de ruptura en període constituent, per exemple a països llatinoamericans com Veneçuela, Bolívia o l’Equador, que han invertit tendències seculars de discriminació. Nosaltres podem aprofitar-nos tant dels seus encerts com dels seus errors o de les dificultats amb què es van trobant.

Una d’aquestes dificultats és, precisament, iniciar la redacció de la nova Constitució sense un debat social suficient, sense un aprofundiment del que significa un canvi d’aquest tipus.

També, evidentment, un model no per copiar però sí per inspirar-se és el d'Islàndia, en el sentit que ha demostrat que és possible dir-li que no a la Troika. A aquest país, a l’igual que a l’Estat espanyol, se li va dir que havia d’imposar mesures d’austeritat. I el seu Govern, igual que el de l’Estat espanyol, va acceptar-ho, però en canvi, a diferència de l’estat espanyol, el poble islandès va dir que “de cap manera”. Per tant, a Islàndia no tenen la situació de precarietat social i laboral que tenim nosaltres.

Ens diuen que les retallades són inevitables perquè ens hem endeutat massa.

E.V.: El sistema ens repeteix que la culpa del que passa és que ens hem endeutat. I aquest mantra diu que “aquest deute es paga o es paga”. Però el mantra, en certa mesura, està començant a ser qüestionat i des dels moviments socials i iniciatives com l’Auditoria Ciutadana del Deute es pregunta per què augmenta el deute públic i, sobretot, a qui han beneficiat els diners que ha generat l’endeutament.

El que veiem és que el deute privat de bancs privats s’ha convertit en deute públic. El deute públic augmenta però el gran problema de l'Estat espanyol és el deute privat que ha assumit l’Estat. Es tracta d’un deute que ha beneficiat bancs privats que, ells sí, van viure per damunt de les seves possibilitats en l’època del boom immobiliari. I ara ens estan fent pagar les conseqüències d’aquest guateque a la major part de la població.

Per què hem de pagar un deute que no ens ha beneficiat? La campanya ciutadana per l’Auditoria del Deute reivindica que s’analitzi a qui ha beneficiat el deute i, si no ha beneficiat la població, no tenim per què pagar-lo. Això és legítim i ja s’ha fet en d’altres països del Sud. L’Equador, per exemple, sota la presidència de Rafael Correa, va tirar endavant una iniciativa per auditar part del seu deute, i aquella part que considerava il·legítima no la va pagar. El que va enriquir determinades elits no es va pagar. No pagar el deute és possible. El mantra de “el deute es paga o es paga” és fals.

L'alternativa que proposa el Procés Constituent pot funcionar en un sol país o ha de donar-se a un nivell superior?

T.F.: Ha de ser a nivell mundial, global, planetari. Aquesta radicalitat del canvi un país sol no la pot mantenir. Però hi ha països llatinoamericans o mediterranis que tenen potencial per generar moviments de canvi d’aquest estil. És concebible fer canvis en solitari, com és el cas d’Islàndia, que aconsegueixin millores substancials per la població que evitin la dependència d’un deute que és il·legítim i que no tindríem per què pagar. Ni que sigui en solitari hi ha coses que es poden aconseguir però aquest canvi de model demana aliances a nivell internacional.

Com es pot combatre el poder dels diners?

T.F.: Com pot ser que els interessos d’uns pocs dominin els de la majoria? Si fos a l’inrevés -que una majoria oprimís uns pocs- semblaria lògic encara que seria lamentable des d’un punt de vista de justícia. Des d’una òptica cínica es diria que aquests pocs poden dominar perquè tenen l’exèrcit, el poder de repressió.

Al llarg de la història s’ha demostrat que, per bé que sempre ha estat necessari el poder repressor per mantenir una situació social injusta, només amb el poder repressor tampoc no ha estat mai possible. És necessari l’element de l’alienació, ideològic. Aquest és el cavall de batalla contra el domini dels diners: la capacitat de la gent del carrer d’imaginar una alternativa. Aquí és on lliurem la batalla més important.

El discurs que fan els que volen mantenir el statu quo no és el de 'anem molt bé, tot és esplèndid'. És impossible fer aquest discurs avui. El discurs és: 'anem fatal, anem molt malament, però no hi ha alternativa'. Contra aquest discurs hi ha el llibre dels economistes Juan Torres López i Vicenç Navarro que es titula Hi ha alternativa. O els eslògans de la PAH com “Sí que es pot, però no volen”. Tots van en la direcció de dir que hi ha alternatives i que n’hi ha moltes.

Per exemple, la guerra del Vietnam no agradava a ningú, però n’hi havia que deien que no ho podien fer d’una altra manera. Quan una majoria va dir que sí que es podia fer d’una altra manera, es va produir el canvi. Estem en una situació semblant. Quan la majoria social descontenta es convenç que hi ha una alternativa, no hi ha qui la pari.

Parlen del dret a decidir-ho tot. Cal entendre-ho com que és necessari decidir més coses a part de la independència de Catalunya?

E.V.: És així. El debat sobiranista de la independència que s’obre a Catalunya ens ha de permetre decidir-ho tot. El sobiranisme que defensa el senyor Artur Mas és un sobiranisme encotillat, que bàsicament diu “independència sí, independència no, i el dia de demà ja veurem”. Nosaltres, des del Procés Constituent, proposem la independència com una oportunitat per replantejar el model polític, social i econòmic actual. Perquè una independència en mans de les 400 famílies de sempre que deia el senyor Millet, que es troben a la llotja del Barça, el Liceu o el Palau de la Música, no ens serveix absolutament de res. Per això el passat 11 de setembre vam envoltar La Caixa. Una Catalunya finançada per La Caixa, de què serveix? De res.

Cal, doncs, plantejar el debat sobre la qüestió nacional com un debat per decidir sobre tot i endegar un Procés Constituent que permeti replantejar les bases socials, polítiques i econòmiques del país, i que doni la veu a la gent. Un debat sobre quina Catalunya volem en tots els sentits. I aquest debat està absent del debat actual dels partits polítics majoritaris, inclosa Convergència i Unió.

Catalunya: nou Estat d’Europa o fora d’Europa?

E.V.: Una Europa en mans de la Troika, del Banc Central Europeu, de la senyora Angela Merkel i companyia, no ens serveix. Europa està construïda, avui, al servei dels interessos del capital, de les grans empreses, de la guerra.

Al llibre reconeixeu que el vostre projecte no aconseguirà tots els seus objectius en dos mesos, però dieu que tampoc no caldrà esperar deu anys...

E.V.: No sabem, realment, quan temps necessitarem per canviar les coses. Amb el Procés Constituent el que es planteja és la urgència d’un canvi davant la situació dramàtica que cada cop estan vivint més sectors de la societat, aquí a Catalunya. Davant aquesta situació es va plantejar, el mes d’abril, la proposta del Procés Constituent, llençada per Arcadi Oliveres i Teresa Forcadas, i d’aleshores ençà s’han fet múltiples assemblees locals, s’han creat més de vuitanta grups de suport arreu del territori, grups de treball temàtics, sobre feminisme, sanitat, educació, immigració...

La proposta que fa aquest Procés Constituent és crear un nou instrument polític i social que permeti sumar la major part de la gent que pateix la crisi, la major part de la gent que lluita, la major part d’organitzacions polítiques i socials d’esquerres que estan d’acord amb aquests plantejaments, per tal de desafiar la dictadura del capital, avui imposada per Convergència i Unió.

Alguns historiadors com Josep Fontana diuen que els poderosos només han fet concessions quan han tingut por. En tenen ara?

E.V.: Creiem que la por està començant a canviar de bàndol. La por, en sentit ampli, ja no la tenim nosaltres sinó que l’estan començant a tenir els que ostenten el poder polític i econòmic. Quan avui veiem l’augment de les mesures repressives, quan veiem com es criminalitza els que lluiten, quan veiem que es titlla de filofeixistes, de terroristes, els activistes de la PAH que ocupen vivendes buides de bancs i els donen a gent que se l'ha fet fora de casa seva, això és un símbol de por i de debilitat.

I sobretot l’estratègia de la repressió. Quan ja no poden controlar la situació actual per les bones, l’única opció que els queda és fer-ho per les dolentes. I aquí, el govern de CiU no només ha estat capdavanter de les polítiques de retallades a l’Estat espanyol, ha estat el millor alumne de la senyora Angela Merkel, sinó que també ha estat el capdavanter en les polítiques repressives.

T.F.: Els poderosos només tenen por quan tenen al davant uns “no poderosos” que són conscients que hi ha alternativa. Això fa molta por. Això, que és la base, es concreta en actes de desobediència civil, pacífics, democràtics, en el sentit de no exclusius. No m’imagino una transició al nou model de societat que no tingui enfrontament. Seria absurd imaginar-ho així. Aquesta voluntat pacífica ha de ser molt fonda perquè és d’esperar que hi hagi confrontacions.

Un exemple senzill és allò que va passar amb un senyor, a Tarragona, que va voler posar en pràctica en un centre sanitari la campanya de la CUP “No marxis sense hora”. Si estàs atès en un hospital i necessites un especialista tens el dret de saber quin dia et visitaran. Però no t’ho diuen en el mateix moment perquè aleshores no computes a les llistes d’espera i així diuen que aquestes llistes no s’allarguen. Aquest senyor va voler fer efectiu aquest dret i la policia, i els Mossos el van detenir.

Tenim una societat on quan intentes fer valer els teus drets hi ha una resposta repressora. Hi ha unes lleis que directament són incompatibles amb alguns dels nostres drets. El que hem de fer és de forma estructurada, ben organitzada, dur a la pràctica aquesta desobediència civil. Els poderosos tindran por quan aquesta base social estigui disposada a actes pacífics de desobediència civil.