Era l’abril de 2020 quan, enmig d’una pandèmia, tres amics, companys de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, vam decidir posar en marxa un projecte que feia anys que ens rondava pel cap: crear un espai d’anàlisi política i social a les Illes Balears. Davant la manca d’una comunitat acadèmica activa focalitzada en les ciències socials i, de fet, enfront de l’absència d’una facultat transversal en aquest àmbit d’estudi, la nostra fita era aparentment senzilla: obrir un blog per contribuir al debat públic amb una visió més detallada, científica  –si ho volem dir així– i divulgativa que explicàs què succeeix política i sociològicament al nostre territori. També amb la voluntat d’analitzar temes sovint exclosos dels informatius i dels articles d’opinió.

Passats ja quatre anys, pensam que, d’una manera o altra, ho hem aconseguit. Mai no hauríem imaginat arribar a tenir més de 1.600 seguidors al nostre compte de Twitter, ni haver escrit més de 130 articles d’anàlisi política. A més, hem realitzat una quinzena d’entrevistes amb actors polítics i acadèmics de diverses disciplines i hem participat activament en nombroses intervencions a la Radiotelevisió Pública de les Illes Balears (IB3) i altres mitjans illencs per explicar l’actualitat política de ca nostra.

Durant aquests quatre anys, hem cobert totes les eleccions autonòmiques, estatals i europees, i hem intentat explicar reformes, polítiques públiques i processos parlamentaris amb la màxima claredat i rigor. Arribat a aquest punt, només esperam haver estat a l’altura i haver fet una feina valuosa i responsable. 

Però, com tot en aquesta vida, Passes Perdudes també té un final. Un cúmul de circumstàncies –compromisos acadèmics i professionals, manca de temps i recursos– i el desgast propi d’un projecte com aquest ens obliguen a abaixar la persiana després d'un 2024 en el que hem hagut de mantenir la nostra activitat sota mínims. Aquesta entrada no és més que un sincer agraïment a tothom que ha fet que Passes Perdudes es convertís en –i es mantingués com– un punt de referència per entendre la política a les illes. 

En primer lloc, gràcies als nostres lectors i seguidors. El nombre total de lectures acumulades al llarg dels anys ha superat, sens dubte, totes les nostres expectatives. En segon lloc, gràcies als nostres col·laboradors, tant aquells que van participar puntualment com els qui van dedicar temps i esforç de manera continuada. Un agraïment especial a Toni Fornés, Guillermo Bezzina, Víctor Picó, Aina Roca, Toni Barber i Irene Sánchez. Finalment, gràcies a elDiario.es i, especialment, a n’Angy Galvín, qui ens va donar l’oportunitat i els mitjans per fer una gran passa endavant a partir del febrer de 2023, el que ens ha permès oferir contingut de més qualitat durant el nostre darrer any i mig d’activitat.

I acabarem dient-vos allò que se sol dir en aquests moments: que esperam que no sigui un adeu definitiu. Estam segurs de què, durant els pròxims anys, Passes Perdudes tornarà a trobar el temps, els recursos i els espais necessaris per continuar explicant i interpretant la política illenca amb una perspectiva autocentrada.

Gràcies per tot. 

Fa uns pocs mesos el psicòleg i president de l’IBES, Gonzalo Adán, va publicar un llibre titulat: Psicología de la incompetencia política: Cómo y porqué nos gobiernan corruptos, inmorales, mentirosos y enfermos mentales. Ed. Círculo Rojo. En aquest assaig, n’Adán primer fa un recorregut històric on recopila un bon esplet de casos de líders polítics amb actuacions moralment qüestionables: des de megalòmans amb una ànsia de poder malaltissa, fins a paranoides que no dubten a assassinar familiars o opositors si perceben que la seva posició de poder està en risc.  Finalment, ofereix vàries explicacions, des de la psicologia, de per què els que ens governen han tengut, i tenen, comportaments tan reprovables. Personalment, pens que la idea força del llibre no és un bon punt de partida per la discussió col·lectiva sobre com millorar els règims democràtics.

La reflexió política sempre és benvinguda. Així i tot, també és bo que el que publicam doni lloc a un debat més ample sobre els temes que es tracten i com es tracten. Això és especialment important a un lloc com les Illes Balears, on la polèmica intel·lectual és poc habitual i, fins i tot, mal vista. Des del meu punt de vista, l’anàlisi de n’Adán té bona acollida en una aproximació a la política bastant estesa entre els ciutadans, la qual jo trob errònia. I que es podria resumir en la idea que els polítics no estan a la nostra altura, que no són dignes de nosaltres. Especialment els que tenen una ideologia diferent. Explicar la corrupció, la immoralitat, les mentides de molts dels nostres líders polítics per ser molts d’ells malalts mentals evita no només fer una diagnosi correcta d’aquests fenòmens, sinó que també evita la pròpia autocrítica i la reflexió efectiva al voltant dels règims polítics i de com millorar-los.

A grans trets, i fent servir terminologia més clàssica de la ciència política, hi ha dos grans mecanismes socials que condicionen les possibilitats del poder polític: un d’institucional i un altre de cultural. Per una banda, les institucions són el lloc des d’on es produeixen les preses de decisions col·lectives i des d’on es gestiona el conflicte social. Per l’altra, la cultura política d’una societat, la qual inclou tothom, són els valors i pràctiques relacionades amb la gestió de la vida en comunitat. Fora del paper, ambdós factors no són independents l’un de l’altre, sinó que s’influeixen mútuament. La pedagogia que fan les institucions pot arrossegar la cultura política de la societat a fer seus els valors que aquesta proclama. De la mateixa manera, i especialment en un context democràtic, el que es considera tolerable o intolerable en un moment donat entre els ciutadans condiciona el que les institucions fan o deixen de fer. Aquesta distinció analítica és vàlida ara i en tots els moments de la història. Les possibilitats d’un líder polític estan marcades pel disseny de les institucions sobre les quals té control o aspira a tenir-lo i el que en una societat en un moment de la història es considera acceptable, intolerable, etc. Poquíssims i brevíssims exemples es podran trobar del contrari. 

Si el nostre esforç intel·lectual destinat a acabar amb el mal govern el dirigim cap a diagnosticar els polítics que ens governen com a individus defectuosos, llavors perdem de vista les condicions sota les quals són com són. Més enllà de l’anècdota del polític de torn que té comportaments rebutjables, una anàlisi ambiciosa ha de demanar-se pel que es consideren mitjans i fins vàlids en una determinada època i societat. També sobre com funciona un determinat règim polític, com s’elegeixen les elits polítiques, quin tipus de poder tenen, com està limitat, entre un llarguíssim etcètera. Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder. Dit en pla, suposar que gran part d’allò que no ens agrada s’explica perquè hi ha mala gent que arriba al poder és extremadament naïf. Deixau-me posar un exemple. Seria un bon diagnòstic si jo digués que les condicions de misèria dels treballadors del sud-est asiàtic que produeixen roba es deuen al fet que els empresaris occidentals són malalts mentals? O són immorals? Les qüestions estructurals i institucionals importen, així com la cultura col·lectiva que sosté i aprova el que en el futur es considerarà, tal vegada, inacceptable.

Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder

Deia Norberto Bobbio, un dels teòrics de la democràcia més importants del segle XX, que les regles del joc no hi poden fer res si els qui juguen són mals jugadors. Aquesta crida d’atenció sobre els perills de la “maldat” de les persones no era una renúncia a continuar reflexionant sobre com millorar l’arquitectura institucional de la democràcia, sinó un avís a navegants, tant polítics com ciutadans. En el joc de la democràcia, tal com l’entenia Bobbio, hi participam tots. La tasca de l’intel·lectual i de la seva reflexió pública hauria de ser la de contribuir a formar cultura política ciutadana que reaccioni contra comportaments que fins al moment eren tolerats. Canviant així el terreny de joc de la política i condicionant les possibilitats del poder. Una democràcia és un règim on la rendició de comptes, tot i ser millorable, és efectiva. Un altra cosa és que els ciutadans no trobin necessari sancionar els seus líders polítics, sigui perquè no veuen la falta o perquè la justifiquen. La qual cosa no millora la situació, no la fa més agradable a un ciutadà ofès per aquest o aquell altre comportament que considera immoral. Però és l’aproximació més realista i, sobretot, la més útil a l’hora de fer propostes de millora.

La mobilitat és un dels temes que més interpel·len el dia a dia dels habitants de les Illes Balears. A causa de factors com l’emergència climàtica o l’augment del cost de la vida, el debat social entorn de la importància del transport públic ha anat guanyant pes, de la qual cosa se n'han adonat les administracions i partits polítics. Concretament, una de les mesures estrella dels darrers temps ha estat la gratuïtat del transport públic per viatgers freqüents. Com ha afectat a l’ús que se’n fa? 

D’on venim?

Abans de res, cal dir que el territori mallorquí, focus d’anàlisi en aquest article, està força ben connectat en transport públic. Tot i que encara hi ha molt camí per fer, si es compara amb molts altres territoris de la península ibèrica, hi tenim poc a envejar, sobretot pel que fa a les connexions de l’àrea urbana de Palma. Si un combina els mapes de línies i aturades de ferrocarril, metro, bus interurbà i bus urbà a l’illa podrà veure que gairebé cap racó de Mallorca queda sense connectar, encara que sigui amb combinacions complicades i llargues esperes.

D’altra banda, cal mencionar que el transport públic a la Gimnèsia Major s'enfronta des dels seus inicis a una “cultura” del transport molt centrada en la mobilitat privada. El gran desenvolupament de l’illa a partir de la segona meitat del segle XX ve marcat per la suburbanització de Palma, les vies d’alta capacitat i els moviments pendulars en cotxe. De fet, mostra important d’aquest model és que gran part de la mobilitat turística es fa amb una ingent flota de cotxes de lloguer que any rere any proven els límits de capacitat de les carreteres mallorquines.

Tot i això, la nostra xarxa de transport es troba en diferents moments segons el mode de transport que es prengui. Pel que fa al ferroviari, tot i la seva electrificació i millora en els darrers anys, ha retrocedit en l’abast que va arribar a tenir a mitjan segle XX, amb línies que connectaven el migjorn i llevant de l’illa. D’altra banda, l’autobús ha anat en augment des de la seva inauguració i integració al Consorci de Transports de Mallorca l’any 2006, arribant a més d’una cinquantena de línies interurbanes que cobreixen tota l’illa i es divideixen segons les cinc comarques de l’illa amb una d’específica per l’aeroport. Cal recordar que el transport interurbà a Mallorca és col·lectiu i no íntegrament públic, de manera que les línies les administra el Consorci, però les exploten empreses privades.

Finalment, el bus urbà (EMT) gestiona quaranta línies majoritàriament a Palma amb algunes sortides als municipis veïns de Marratxí, Llucmajor i Calvià; sumades a vuit busos de transport a la demanda que no s’ofereixen de manera regular. Aquest transport de titularitat municipal existeix des de l’any 1971, producte de la refundació de la Societat General de Tramvies i busos, fallida aquell mateix any. S’ha expandit de manera paral·lela a l’augment poblacional de Palma i de mobilitat, fins a cobrir gairebé tota la ciutat i transportar més de quaranta milions de passatgers anualment en l’actualitat.

Aquest article intenta analitzar mitjançant dades d’ús l’efecte de la gratuïtat que es va generalitzar l’any passat arreu de les Balears i veure quines són les tendències d’ús segons cada mode de transport, com ha evolucionat els darrers anys i cap a on va.

A on estam?

Una de les polítiques més ambicioses per incentivar l’ús del transport públic ha estat la recent aprovació de la gratuïtat pels viatgers freqüents. Analitzar l’efecte que ha tengut sobre l’ús del transport públic és complicat perquè hi ha molts més factors implicats: recuperació d’una etapa de pandèmia i dels seus efectes derivats (menys activitat econòmica, teletreball, toc de queda, etc.), i altres factors com el creixement demogràfic, els fluxos turístics o l’augment de la consciència ecològica. Així i tot, la gratuïtat és un tipus d’incentiu que pot haver decantat en menys temps el càlcul racional dels ciutadans a favor de fer servir els trens i busos de què disposen. 

A continuació, podeu observar diferents gràfics que hem pogut fer a partir de les dades disponibles de nombre de viatges de tren, metro i bus EMT a l’illa de Mallorca. Per una banda, al Gràfic 1, podem veure com el creixement en l’etapa prèvia a la COVID era molt suau. La línia vermella marca l’inici de la pandèmia el març de 2020. Després d’una progressiva recuperació, va arribar l’aprovació de la gratuïtat el setembre de 2022, marcat amb una línia blava. Posteriorment a això es veu un sobtat augment en el nombre de passatgers. Mirant el gràfic és fàcil intuir com, si hagués continuat la tendència d’augment de creixement del nombre de passatgers pre-COVID i no hi hagués hagut canvis en la tarifa, avui dia el nombre de passatgers mensuals seria bastant menor. Una aproximació matussera ens donaria que gràcies a la gratuïtat hi ha uns 200.000 viatges de tren més al mes.

Una aproximació matussera ens donaria que gràcies a la gratuïtat hi ha uns 200.000 viatges de tren més al mes

Al Gràfic 2, a on trobam l’evolució de viatges al metro, l’anàlisi no és tan fàcil. Abans de la pandèmia veiem que s'inicia una tendència de creixement en el nombre de viatges, especialment entre l’any 2017 i 2018. Cap dels dos autors en sabem donar una explicació. Això fa difícil afirmar que en cas que no hi hagués hagut gratuïtat el nombre de viatges mensuals avui dia seria inferior, ja que no sabem quin hagués estat l’abast d’aquesta tendència. 

En el Gràfic 3, on es representa l’evolució del nombre de viatges als busos de l’EMT, s’observa un patró similar al del tren. Una tendència suau de creixement a l’etapa pre-COVID, seguit del clàssic daltabaix que suposà la pandèmia. L’aprovació de la gratuïtat, en aquest cas el gener del 2023, provocà una gran pujada en la quantitat mensual de viatges, molt lluny de la projecció que se’n podria fer amb la tendència de creixement pre-COVID. Una aproximació de l’impacte de la gratuïtat es podria trobar al voltant de 500.000 viatges més al mes en bus EMT.

Una aproximació de l’impacte de la gratuïtat es podria trobar al voltant de 500.000 viatges més al mes en bus EMT

Cap a on anam?

Més enllà d’establir amb precisió l’impacte de la gratuïtat del transport públic, el que és clar és que ha tengut un efecte important en l’augment d’ús del tren i del bus EMT. Si aquesta mesura es manté més temps, es podrà veure el seu efecte en un context més ample. Aquesta mesura ha estat especialment important a l’hora de generar incentius que contribueixin a trencar en molta gent la inèrcia a favor de fer servir el vehicle privat i a generar una cultura de transport públic que abasti una major proporció de mallorquins. Encara que no està clar si això ha anat també en detriment de la mobilitat en bicicleta o caminant.

No obstant això, hem de ser ambiciosos. Queda feina per fer en la mobilitat pública a Mallorca més enllà de l’ocasional reforç dels transports per l’estiu o l’obertura de noves línies estacionals. Vàries són les veus organitzades que manifesten el seu desig per millorar de manera real el servei públic de transport que tenim, com són MoMà (@Mob_Mallorca) o la Plataforma pel Transport Públic a les Illes Balears (@TransportPublIB); atenint-nos a que estam davant d’un tema de primer ordre a l’interès públic.

Tal com vam assenyalar a un dels articles del serial que vam fer abans de les eleccions analitzant les propostes dels partits, la totalitat dels candidats marcava el transport públic com un punt clau de la seva agenda, volent reforçar-lo i assolint un servei de qualitat a la present legislatura. Amb un altre any de gratuïtat tancada i un context d’ús creixent, com s’afrontarà aquesta qüestió? Es mantindrà la gratuïtat in aeternum al transport públic illenc? Es resoldran iniciatives com el Trambadia? S’estendrà l’abast del tren a línies que són un reclam històric? Són algunes preguntes que queden enlaire.

Passat ja més d’una setmana del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, podem dir que, un any més, aquesta festa nacional espanyola continua sent controvertida tant per la significació històrica de la data triada com per la polarització política escenifica any rere any. D’entre els molts articles publicats sobre el tema, a l’Ara Balears en va sortir un titulat “Espanyols i molt espanyols?”, signat per Francesc M. Rotger. Aquí es donava veu a uns historiadors que resseguien la filiació identitària dels illencs des de l’Antiguitat, argumentant que no sempre ha estat clara la inclusió de les Balears dins el que avui dia consideram Espanya. Ara bé, la pregunta és obligatòria, què en pensen els nostres contemporanis? Se senten espanyols? En quina mesura? Hi ha diferències entre nascuts a les illes i fora? Quines són les seves opinions respecte a l’organització de l’Estat? 

Aquí provaré de donar qualque resposta a això amb les poques dades de què disposam. Concretament, dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) des del 2005, les quals he fusionat per tal de tenir una mostra suficientment decent.

Identitat nacional

Abans de res, cal dir que des del segle XIX la identitat nacional ha anat guanyant pes dins del ventall d’identitats que acompanyen els individus i ha estat central en la construcció dels règims polítics liberaldemocràtics. Paral·lelament a això, hi ha hagut la convivència de diferents significats del que vol dir “nacionalitat”, però principalment dos: la nacionalitat com a sinònim de ciutadania d’un estat (¿¡Que pone en tu DNI!?) vs. la nacionalitat com a adscripció a un grup cultural/polític/històric determinat (autoidentificar-se com a rus d’Ucraïna). Per tant, quan demanam als ciutadans si, per exemple, se senten més espanyols que balears, ho feim en el segon sentit, l’identitari, obviant la seva nacionalitat legal. 

La pregunta que habitualment es fa al CIS per saber l’adscripció identitària dels ciutadans és la coneguda com a Linz-Moreno, la qual ofereix cinc respostes possibles a la pregunta “Se sent vostè...?” 

Immediatament això pot fer botar les alarmes a molts lectors, ja que, generalment, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers se senten de la seva illa, veient-se la comunitat autònoma de les Illes Balears (CAIB) com a poc rellevant a nivell identitari, encara que sigui un ens administratiu d’importància (potser ja en procés de desmuntatge). Això s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar els resultats, però aquestes són les úniques dades històriques que tenim i les úniques que ens permeten veure com han evolucionat determinades qüestions als darrers vint anys. 

Per les dades històriques que tenim, sabem que, més o manco, la fluctuació de respostes a la pregunta de la identitat nacional sempre s’ha donat entorn de la identitat mixta o resposta 3 (“Tan español como balear”). La gent més gran, nascuda abans del 1950, tendia a donar respostes, de mitjana, una mica per damunt de 3, acostant-se a “Más balear que espanyol”(4). Des dels anys cinquanta hi ha estabilitat entorn de la resposta central. Però, com veim al gràfic, actualment encara persisteix una identitat lleugerament més balear als nascuts abans de la Transició. També observam un comportament molt similar pel que fa a aquests dos grups al llarg del que duim de segle XXI.

Si miram l’evolució de la pregunta Linz-Moreno als darrers anys separant aquells nascuts a les Balears d’aquells que no hi ha nascut, veim que, de forma consistent, el grup de persones nascudes a les illes Balears es troba entre 0.5 i 1 punt per damunt del grup de persones que no hi ha nascut (altres llocs d’Espanya i del món). Pel que mostren aquestes dades, néixer a les Illes correlaciona amb sentir-se més identitàriament lligat a la balearitat que els que no, però aquest darrer grup també sembla tenir, de mitjana, una identitat eminentment mixta, encara que una mica més propers a la identitat únicament espanyola (resposta 1).

Una pregunta que de tant en tant es fa és la de l’orgull de ser espanyol i balear. En aquest cas no és una pregunta excloent, per tant, es pot respondre que et sents “Molt orgullós”, “Bastant orgullós”, “Poc orgullós” o “Gens orgullós” de ser espanyol i el mateix de ser balear. Pel que veim dels darrers vint anys, la gent se sent entre bastant i molt orgullosa de ser espanyol i també de ser balear, però sembla que una mica més orgullosa de ser balear. 

Com es pot observar a les gràfiques anteriors, les preguntes sobre valors molt profunds, com poden ser les preguntes sobre la identitat de les persones, solen ser molt estables en el temps i sense grans alts i baixos. L’important no és quedar-se amb la mitjana concreta, o la proporció de ciutadans que declaren sentir-se d’una forma o altra, sinó amb les tendències de fons. En aquest cas, les respostes semblen estabilitzades en una posició d’identitat mixta amb un orgull alt per ser dels dos llocs. Com he dit al principi, segurament les respostes canviarien molt amb una pregunta Linz-Moreno que “confrontàs” la identitat espanyola amb la mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, segons correspongués en cada cas.  

Preferències organització territorial

Una altra pregunta clàssica al CIS pel que fa als temes territorials és la de les preferències territorials. Aquí es demana que es triï la fórmula d’organització territorial de l’Estat amb la que més d’acord s’hi estigui. Les possibles respostes són:

Pel que se sap de la sèrie històrica, les persones nascudes abans dels anys 1950 tenien una posició mitjana entre la resposta 2 i 3. Per tant, entre més centralisme estatal i l’estat autonòmic actual. Més recentment, com es pot observar al gràfic, veim que als darrers vint anys hi ha hagut una convergència de preferències cap a l’estat actual de coses o resposta central (3). I això s’ha donat no només per la societat balear en conjunt, sinó que també pels nascuts abans i després de la Transició. Quan dic que hi ha una estabilització en la posició central ho dic per la progressiva i consistent suavització de la corba entorn de la resposta 3. També és cert que podria no ser així i que la tendència de fons fos ascendent. Pensem que quant més a dalt, més preferència per la descentralització.

Tal com hem fet abans, si visualitzam la mitjana de resposta segons lloc de naixement, detectam una tendència similar, amb un acostament a la posició central d’ambdós grups. Això sí, sembla que els nascuts a les Illes tendeixen a optar més pel sistema de CCAA actual en comparació amb els que no hi han nascut.

Una cosa curiosa que també es veu als gràfics és que l’any 2011 es produeix una caiguda sobtada tant a la identitat nacional com, i més especialment, a les preferències d’organització territorial. Aquest canvi fa, en un cas, que agafi més pes la identitat espanyola, i, en l’altre, la posició més centralista pel que fa a les competències. Això es pot explicar per un context polític molt polaritzat a les Illes Balears, amb unes eleccions autonòmiques on la temàtica identitària i lingüística va tenir molt pes. És també interessant fixar-se que la major “caiguda” l’experimenta el grup de nascuts a les Balears mentre que, als que no hi han nascut, és més suau.

Ras i curt

En els darrers vint anys, després de la consumació del gran gruix de descentralitzacions, hi ha hagut una adaptació de les preferències ciutadanes al grau de descentralització actual, sense sobrepassar-lo. Per les dades de la sèrie històrica tampoc sembla que la descentralització hagi estat una demanda territorial amb una gran base de suport a les Balears, explicant-se l’actual sistema de competències autonòmiques amb el famós “cafè para todos” que neutralitzava una mica les demandes territorials asimètriques de qualcunes comunitats autònomes. 

En conclusió, es pot apuntar, com ja han fet molts historiadors, que la nacionalització espanyola ha estat exitosa a les Balears. Això es veu clarament quan s’observa el resultat de les preguntes d’identitat nacional i preferències d’organització territorial. Els resultats tendeixen a posicions desconflictives i que justifiquen l’arquitectura institucional actual.

Això no sembla que hagi de canviar en el curt o mitjà termini, ja que les demandes territorials a les Balears no són ni a l’agenda política ni a la mediàtica. Cosa que pot explicar el baix suport electoral dels partits regionalistes/sobiranistes que defensen una major descentralització, els quals fa la sensació, que, quan parlen d’aquests temes, prediquen en el desert. 

L’any 1977 es celebraven les primeres eleccions al Congrés dels Diputats. A les Balears varen ser elegits sis diputats, quatre d’UCD i dos del PSOE. Des de l’inici de la democràcia, els ciutadans de les Illes Balears han anat a votar quinze vegades per elegir els seus representants a Madrid. Fins al 1989 n’elegien sis, el 1993 varen passar a set i el 2004 van passar als vuit que tenim avui dia, tot per l’augment del pes demogràfic de les Balears.

 La participació diferencial -participar en les eleccions a certs nivells institucionals i abstenir-se a altres- i el vot dual -votar a partits diferents segons el tipus d’elecció- ens obliguen a pensar en com els ciutadans decideixen el seu vot. Molts ciutadans emeten un vot que no sempre s’ajusta al que, en un altre context, hagués elegit. En molts casos, tenen en compte el que saben de com funciona el sistema electoral i els probables escenaris postelectorals, informació disponible gràcies a les enquestes. Aquestes qüestions, i altres, intervenen en el raonament dels ciutadans, els quals tenen com a objectiu maximitzar l’impacte del seu vot. Per tant, podem dir que la percepció d’utilitat del vot influeix en el comportament electoral. Parlem-ne una mica.

Vot útil

En la recta final de la campanya electoral, els partits apel·len al vot útil amb l’objectiu de posicionar-se com l’opció estratègica més interessant. A nivell d’Espanya i de les Illes Balears, sentim com qualcuns partits, especialment els d’esquerres, es reivindiquen com el vot més útil, basant-se en el repartiment marginal d’escons estimat per les enquestes. Per això, aquests dies circulen diferents mapes de quines dues forces d’esquerra i dreta es disputen el darrer escó a diverses circumscripcions espanyoles. I en quasi tots ells, les Balears apareixen com una província amb un darrer escó disputat pels dos blocs. S’ha arribat fins al punt, però, que tant el PSOE com Sumar-MÉS es reivindiquen com el vot útil per prendre el darrer escó al bloc conservador, cosa que seria contradictòria.

El que és habitual és que els partits intentin que aquells ciutadans més indecisos, o els que més en compte tenen les qüestions de context o institucionals, es decantin per fer un vot “intel·ligent”. És aquí quan el marketing polític “vesteix” la decisió de votar un partit com a estratègica, cosa que de vegades, com és el cas de Balears, s’argumenta pel ball del darrer escó, ja que una circumscripció de vuit escons amb la fórmula d’Hondt ofereix una proporcionalitat acceptable. La maximització d’utilitat del vot aquí es sostindria així: un vot a X partit té més “poder”/“és més útil” que un vot a Y (del mateix bloc), ja que, segons tal enquesta, el darrer escó l’està competint X amb Z (d’un altre bloc).

En altres circumscripcions les enquestes no són tan necessàries, perquè el factor institucional del sistema electoral hi juga un paper molt rellevant. És el cas de Ceuta o Melilla, que reparteixen un escó cada una, o a Sòria, que en reparteix dos. En casos com aquest, la concentració de vot podria ser una estratègia racional. Però només en principi, ja que abans de les eleccions no es sap quin és el partit al qual és més racional concentrar els vots. És per això que els partits s’esforcen a generar un momentum que els mostri com a guanyadors i absorbir el suport dels ciutadans que cerquen maximitzar la utilitat del seu vot.

Qui guanyarà les eleccions generals a Balears?

El títol d'aquesta part de l'article és la pregunta a la qual tothom vol tenir resposta. Ens sap greu començar dient que no venim amb fets provats. Com ja sabeu, és un tema recurrent en el nostre portal, comptem amb molt poques dades sociopolítiques a Balears i aquestes eleccions generals no són una excepció. Dit això, mirarem de fer una recopilació del que ens diuen les enquestes publicades, juntament amb la nostra percepció com a analistes. Cal recordar que, la gran majoria d’enquestes treballen amb mostres representatives per a tot l'estat, i a partir d'aquesta es fa una estimació. Per tant, les dades amb què treballam tenen marges d’error molt grans o directament no són representatives per les nostres illes. Que serveixi com un avís per a navegants.

El Partit Popular afronta les eleccions d’aquest diumenge com una força a l'alça. Les autonòmiques i municipals varen ser un gran reforç per la formació conservadora, que va recuperar les institucions de major pes de les Illes Balears. Així es mostra a totes les enquestes, que posicionen els populars com a primera força destacada. Els dos primers escons semblen segurs i s’està en condicions de competir pel tercer. Fins i tot, alguns percentatges de vot que s’han mostrat a enquestes de cases com ara GAD3 (37%), podrien convidar a pensar en el quart diputat, tot i ser una opció difícil.

El PSIB-PSOE assisteix al 23-J en una situació estranya. Les darreres autonòmiques van deixar els socialistes estables pel que fa a vots, però fora de les institucions, després de vuit anys. El seu principal actiu polític, Francina Armengol, encapçala una llista que segur obtindrà dos escons. El dubte és, quan llunyà es troba del tercer diputat? La gran majoria de baròmetres situen al PSIB-PSOE en els dos, però dos d’importants, com ara GAD3 i CIS, li donen el tercer. Serà clau per assolir aquesta fita, estar més propers al 30% que al 25%.

SUMAR, amb Podem i Esquerra Unida dins, i Més (Mallorca i Menorca), concorren sota el nom de SUMAR-MÉS. La història electoral recent de Balears ens diu que les formacions d'esquerres estatals competeixen bé a la nostra circumscripció. El problema és que el cop de les autonòmiques per Unides Podem va ser molt gran i encara no hem mesurat com afecta això a qui els vota a les generals. La candidatura liderada per Vicenç Vidal té el repte de motivar a l’electorat sobiranista i a qui segueix l’esquerra més estatal al mateix temps, un equilibri complicat. Cap enquesta els deixa fora del Congrés, però són poques les que li donen el segon seient. Serà clau per això, superar el 15% i posicionar-se com a tercera força.

Tot i posicionar-se a les antípodes ideològiques de SUMAR-MÉS, el destí de VOX sembla lligat a aquesta coalició. Això és degut a la important competició per ser la tercera força. La candidatura de Jorge Campos ha d’aconseguir aquesta tercera posició si vol tenir dos representats a Madrid, com va aconseguir el novembre de 2019.

A tall de conclusió, sembla que dels vuit escons, tres poden ser pel PP, dos pel PSIB-PSOE, un per SUMAR-MÉS i un per VOX. Això ens deixaria penjant la darrera cadira. Aquesta sembla que es disputarà entre tots els partits, que aspiren a obtenir un seient més. Les claus seran els percentatges de vot de PP i PSIB-PSOE i qui assoleixi la tercera plaça. No hi ha dades públiques que tenguin un marge d’error suficientment baix per a poder dir entre qui s’estaria disputant el darrer escó. Si qualcuns partits ho fan és o perquè tenen dades que no són públiques o per estratègia. I ja sabem com d’important és projectar el momentum. Diumenge sortirem de dubtes. El que sí sembla ser una certesa és la consolidació de la tendència cap al bipartidisme, que ja varen mostrar els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del passat 28 de maig.

El espacio de SUMAR ha seguido el patrón que en su momento inició Unidas Podemos y ha llegado a acuerdos con partidos de ámbito no estatal en diferentes circunscripciones. Muchos de estos partidos seguro que son conocidos por los lectores: Catalunya en Comú, Compromís o Más Madrid. Otros, como el caso que nos ocupa, no tanto. En las Illes Balears, SUMAR presenta una candidatura liderada por MÉS per Mallorca -aunque también participan MÉS per Menorca, Izquierda Unida y Podemos- bajo el nombre “SUMAR MÉS”. Pero, ¿quiénes son MÉS per Mallorca? ¿Cuál es su ideología y trayectoria? ¿Su perfil es más cercano a Compromís o ERC? Demos respuesta a estas preguntas.

Sobre MÉS per Mallorca y MÉS per Menorca  

MÉS per Mallorca y MÉS per Menorca tienen representación en los respectivos Consells Insulars y, hasta las pasadas elecciones, formaban parte del gobierno de estos. En el Parlament de las Illes Balears han conseguido recientemente un 10,3% de apoyo MÉS per Mallorca y un 16,6% MÉS per Menorca en sus respectivas islas. El primero formaba parte del gobierno de coalición a nivel balear y el segundo le dio apoyo externo durante la pasada legislatura.  

Cabe decir que, con excepción de las elecciones estatales, estos dos partidos concurren separadamente a las elecciones. Ideológicamente son muy parecidos. La denominación más común en los medios es de “ecosoberanistas”, pero este término se podría desglosar en unas cuantas etiquetas más clarificadoras para los lectores: socialdemócratas, ecologistas, feministas, republicanos, catalanistas, insularistas y soberanistas. Como se verá en detalle más adelante, la autoubicación en el eje socioeconómico es de izquierda-ecologista y en el nacional es insularista-catalanista. 

La inexistencia de un partido ecosoberanista único para todas las Illes Balears se debe, a grandes rasgos, a dos motivos: uno teórico y otro práctico. A nivel teórico estos partidos son insularistas, defienden la soberanía de su isla en dos frentes: respecto al estado español y respecto a la comunidad autónoma de las Illes Balears. Lo cierto es que, en general, los ciudadanos de las islas no sienten apego identitario hacia la balearidad, y estos partidos conceptualizan este nivel administrativo como algo artificial, impuesto y especialmente nocivo para Menorca, Eivissa y Formentera. A nivel práctico cabe decir que, con excepción de las  elecciones al Congreso de los Diputados, cada isla es una circunscripción electoral diferente,  cosa que, como mínimo, no desincentiva que se cree un partido de este tipo en cada isla, sin perjuicio de posibles alianzas postelectorales. 

En general, los ciudadanos de las islas no sienten apego identitario hacia la balearidad, y estos partidos conceptualizan este nivel administrativo como algo artificial, impuesto y especialmente nocivo

¿En qué se diferencia de ERC, Compromís, Bildu o BNG? 

MÉS per Mallorca forma parte del bloque político que la ciencia política denomina partidos de ámbito no estatal (PANE). MÉS, al igual que ERC, BNG o la Chunta Aragonesista, forma parte del partido político europeo Alianza Libre Europea (ALE) –que a su vez forma grupo parlamentario en el Parlamento Europeo con el Partido Verde-. ALE es un partido progresista y proeuropeo, cuyos principios son la defensa del derecho a la autodeterminación, los derechos humanos, civiles y políticos, así como la defensa de la diversidad cultural y lingüística.  

En particular, MÉS per Mallorca consolidó su marca en diciembre de 2021, convirtiéndose en partido político y superando así la fórmula de coalición electoral PSM - Iniciativa Verds - Entesa. En este contexto, la ejecutiva decidió abrir un debate para definir los principios ideológicos del partido. Este proceso, que denominaron “Cartografiant el futur”, estableció el soberanismo insularista -aunque defendiendo un proyecto confederal para el conjunto de las Illes Balears-, el feminismo, el ecologismo y el socialismo como pilares fundamentales del proyecto. Más allá de sus principios, que a veces pueden sonar algo generales para el electorado si no profundizan en la ponencia política del partido, la finalidad de este apartado es situar a la formación ecosoberanista en el mapa estatal. En concreto, realizamos un análisis comparativo entre MÉS y el resto de PANE equivalentes en el resto de territorios periféricos del estado español.  

MÉS per Mallorca consolidó su marca en diciembre de 2021, convirtiéndose en partido político y superando así la fórmula de coalición electoral PSM - Iniciativa Verds - Entesa

Utilizamos para ello el Regional Manifestos Project, una base de datos que recoge las preferencias políticas de los partidos regionales en varios países europeos. La metodología que utilizan es el análisis cualitativo de los programas electorales. Resumidamente, el gráfico 1 lo podemos interpretar de la siguiente manera. En el eje X (ideología), -100 supondría que el programa del partido está vinculado totalmente a propuestas de izquierda, mientras que +100  supondría lo contrario. La variable Y (descentralización) representa en cambio el porcentaje de frases asignadas a demandas identitarias o competenciales propias de las Illes Balears. 

Tal y como podemos observar, MÉS se sitúa en la media del eje ideológico de los PANE. Efectivamente, forma parte del grupo de los partidos nacionalistas progresistas, que se sitúan mucho más a la izquierda que partidos como Junts per Catalunya, Coalición Canaria o el propio Partido Nacionalista Vasco. En cuanto al eje centralización vs descentralización, MÉS se sitúa entre Compromís y la Chunta Aragonesista, siendo así el segundo partido con menos demandas identitarias y competenciales de este grupo. Hay que remarcar, sin embargo, que un programa electoral no dice más que lo que puede decir, por ejemplo, una ponencia política. En este sentido, la posición de MÉS en el mapa no implica que “sea menos nacionalista” que el Bloque Nacionalista Galego, por ejemplo, sino que hace menos énfasis en este punto en su programa electoral de 2019. Por lo tanto, el presente ejercicio nos sirve para situar a MÉS en el mapa, pero no para encuadrarlo ideológicamente de una manera contundente.  

Por último, y dada la fuerza con la que la cuestión de género se ha introducido en la agenda política y mediática en las últimas semanas, consideramos conveniente revisar también la posición de los PANE en este sentido. El gráfico 2 representa el porcentaje de cuasi-frases asignadas a los códigos positivos del dominio de género por partido. En resumen, MÉS per Mallorca es el partido que más importancia otorga a las políticas de igualdad de género en su programa político de 2019, por encima de partidos como Compromís, Chunta y Esquerra Republicana, y también de su equivalente en la isla vecina, Més per Menorca. 

La importancia de MÉS per Mallorca

La responsabilidad de la alianza con SUMAR y el número uno de la candidatura es para MÉS per Mallorca, por lo que ahora nos centraremos en ellos. Esta formación ha tenido una importancia clave en la arena autonómica de las islas, participando en todos los gobiernos progresistas y llegando a ostentar una vicepresidencia en 2015, cuando consiguió sus mejores resultados históricos con 60.000 votos. 

El espacio de MÉS, antaño PSM, siempre ha sido competitivo y estable a nivel balear. Exceptuando su techo, en 2015, se ha movido alrededor de los 40.000 votos desde 1995. Una cifra que le ha aportado estabilidad en momentos complejos para la izquierda y que le ha permitido ostentar poder en tiempos favorables. El mejor ejemplo de esta constancia, a escala autonómica, la encontramos en las últimas elecciones, en donde la formación ha mantenido sus 40.000 sufragios.  

Nota: IU no aparece en 2007 porque se presentó integrada cómo Alternativa Esquerra Unida-Els Verds en la coalición preelectoral Bloc per Mallorca, junto al PSM. 

Como muchos partidos regionales, MÉS per Mallorca se enfrenta al voto dual en las elecciones generales. Esto es que su electorado, o buena parte de este, vota por otras opciones en las generales. Pese a la falta de datos que lo confirmen, la intuición nos dice que su votante se desplaza o bien al PSOE o a Izquierda Unida/Podemos/Unidas Podemos. 

Este voto dual ha alejado a la formación de uno de sus objetivos históricos más importantes: la obtención de un diputado en el Congreso. Las fórmulas intentadas para conseguirlo han sido diversas, con alianzas con otros partidos de las islas o con partidos progresistas, pero nunca se ha conseguido. La coyuntura actual, después de las elecciones autonómicas y el mal resultado de Unidas Podemos, ha dejado a MÉS per Mallorca ante una oportunidad única. Al ostentar la cabeza de lista, es más que probable que este julio se consiga el anhelado diputado.  

¿Quién es Vicenç Vidal? 

Ha quedado claro que el espacio de MÉS per Mallorca se encuentra ante una ventana de oportunidad histórica. ¿Pero quién es el candidato que asume este gran salto? La respuesta es Vicenç Vidal, que a lo largo de esta pasada legislatura ha ocupado el cargo de senador autonómico.  

Para parte del electorado y militancia de MÉS presentarse en coalición con fuerzas estatales supone una contradicción, o como mínimo un paso incómodo, ante la posibilidad de perder su acento soberanista. Vidal es un candidato que puede calmar esas aguas. Dentro de la formación es un perfil que genera consenso. Su experiencia como consejero de Medio Ambiente y Agricultura, en la legislatura 2015-2019, le granjeó reconocimiento y buena valoración. 

Para parte del electorado y militancia de MÉS presentarse en coalición con fuerzas estatales supone una contradicción ante la posibilidad de perder su acento soberanista. Vicenç Vidal es un candidato que puede calmar esas aguas

La designación como senador y su tarea a lo largo de estos cuatro años ha sido la mejor carta de presentación para posicionarse como diputado. Quien haya seguido la actualidad de la cámara alta, sabrá que ha mantenido una doble estrategia. Esta ha consistido en reivindicar mejores condiciones para las islas, pero al mismo tiempo dejando un tejido de alianzas con fuerzas de izquierdas a nivel estatal. Ha sido esta tarea, tan bien valorada dentro de su espacio político, la que le hace un candidato de consenso para MÉS. 

El reto, por tanto, no se encuentra en el electorado clásico del ecosoberanismo, sino en aquellos que a lo largo de los últimos años han votado a Unidas Podemos. En este campo, Vidal se enfrenta a un terreno desconocido para él y su partido. Para qué SUMAR MÉS obtenga un buen resultado en el archipiélago necesita activar a esa bolsa de votantes progresistas, seguramente la más grande a la que aspira, que vota solo en las elecciones generales. Parte de este electorado rechaza las posiciones clásicas de MÉS. La clave, para Vidal, será seducir a esta parte, o como mínimo no asustarla. Siempre manteniendo activado el electorado soberanista. Un equilibrio complicado.  

¿Qué debemos esperar de la acción de Vicenç Vidal en el Congreso? La mejor referencia es su paso por el Senado y los acuerdos firmados con SUMAR. En estos se contempla la libertad de voto para cuestiones que afecten a las islas. Será en estos temas, más específicos, donde Vidal puede hacer notar una personalidad política diferente a la de SUMAR, condicionando negociaciones. Pero sus alianzas, su tono en la precampaña y su carácter personal invitan a pensar que no será un verso libre y se acoplará sin demasiadas dificultades a la dinámica del grupo parlamentario.

Vindran els anys i amb els anys la calma. Tot aquest renou que han generat les eleccions a les Balears es dissiparà i del que va passar durant el mes de maig ens quedaran un parell de titulars, un parell de lliçons. De ben segur que quan mirem en els darrers comicis pensarem en la desaparició de Ciutadans i la desfeta d'Unides Podem, que va perdre 20.000 vots a les eleccions municipals respecte al 2019. Però si una cosa brillarà per damunt de la resta, són els bons resultats de les forces de dretes: PP i VOX.

Només fixant-nos en el nombre de vots, les xifres ja impressionen. El Partit Popular ha estat el partit més votat, ha reprès la seva posició històrica al capdavant de les formacions de Balears. Ho ha fet gràcies a un creixement de més de 50.000 electors, sent la formació que més augmenta. Aquesta mobilització a les urnes s'ha convertit en un alt nombre de regidors, 357 per a ser exactes, 150 més que la segona força, el PSIB.

Els populars recuperaran moltes batlies que havien perdut en l'anterior cicle electoral i ho faran, en moltes d'elles, amb el suport de VOX. La formació d'extrema dreta també ha crescut, més del que alguns analistes podien preveure. Amb prop de 24.000 sufragis més, els liderats per Jorge Campos poden treure pit de resultats, que, a més, convertiran en poder institucional.

Com ja sap qui llegeix de forma habitual el nostre blog, no ens agrada quedar-nos amb una anàlisi superficial, volem entrar en la profunditat dels fenòmens socials. Per aquesta raó, avui us proposem un viatge per l'electorat de dretes a les nostres illes. Ho farem posant el focus en tres qüestions bàsiques. La primera és la participació, que va créixer respecte a 2019. També observarem la competició electoral entre PP i VOX. I conclourem analitzant com ha estat la relació entre la renda i el vot en els dos partits de dretes.

Abans de començar i com sempre, volem fer un parell de comentaris previs: 

Heu pogut veure que estem analitzant dades d'eleccions municipals. El cert és que fer una anàlisi del vot per seccions censals és l'única opció disponible avui, ja que no comptam amb microdades de qualitat. Com la nostra anàlisi serà agregada, hem d'alertar de les limitacions que això té: extreure conclusions individuals de comportament de grups grans de persones podria resultar fal·laç. Això ho mitigam fent servir les seccions censals, ja que n’hi ha moltes i el risc disminueix. No volem deixar passar, una vegada més, l'oportunitat d'assenyalar la manca de dades a Balears.

Dit això, comencem. 

Participació i vot a la dreta

El primer titular que generen unes eleccions sempre és l’avanç de participació. En aquest moment es comencen a fer les primeres anàlisis. El 28 de maig la notícia va ser el considerable augment de la participació. Segur que molts vàrem sentir que això podia beneficiar a l'esquerra. D'altres varen percebre que al seu col·legi havien vist molt vot a la dreta i que, per tant, el seu electorat s'havia activat. Observem si les seccions censals que més han votat s'han activat encara més per la dreta.

A escala de les Balears podem veure que a més participació hi ha menys vot a VOX. Recordem que sempre parlam a nivell relatiu. Aquesta associació es veu molt clarament a Mallorca. A les seccions censals on més gent ha anat a votar, pitjor han estat els resultats de la formació. Això pot ser degut al fet que l'electorat de VOX ha tengut un suport electoral estable i homogeni, cosa que sobretot es veu en els llocs on manco gent ha participat.

A Menorca i Eivissa també s'observa aquesta correlació, però és a la major de les Pitiüses on el grau d'associació és major.

Pel que fa al PP, a nivell de les Balears, no s'observa que el nivell de participació afecti els seus resultats. Als municipis de Mallorca i Menorca sí que es veu una lleugera associació positiva entre participació i % de vot al PP. Tal associació no es troba als municipis d'Eivissa i Formentera.

Competició electoral entre PP i VOX

En els mesos vinents es llençaran moltes anàlisis sobre si PP i VOX comparteixen electorat. No tenim les dades, ni sembla que les tinguem mai en obert, per fer una anàlisi rigorosa sobre la qüestió a les nostres illes, però observar com s'han comportat els seus votants per secció censal pot ajudar.

A nivell de totes les Balears es veu una lleugeríssima associació negativa entre vot a VOX i vot al PP. Això és, a més vot a VOX manco vot al PP. Aquesta correlació és dona de forma més forta a Eivissa. Això podria donar-se per tenir un electorat molt més similar, que o vota al PP o vota a VOX. Mentre que a Mallorca o Menorca els votants de VOX no només serien potencials votants del PP, sinó que també podrien venir o d'altres formacions o, més segurament, de l'abstenció.

Un tast de renda i vot als partits de dretes

Els estudis del vot normalment s’han preocupat de saber com afecta la renda en el vot. En termes generals, podem afirmar que el vot a l'esquerra acostuma a ser major en els barris més humils, mentre la dreta es comporta millor en les seccions amb més capacitat econòmica. Però quin dels dos partits de dretes s’ajusta millor a aquesta generalització?

Pel que fa a la relació entre vot a VOX i la renda, s'ha calculat posant en relació el percentatge de vot a VOX a cada secció censal amb la mediana de renda per unitat de consum de la mateixa secció censal. Al gràfic observam que, en una anàlisi agregada, no es detecta una relació entre renda i vot a VOX a les Balears, però tampoc a les diferents illes. Això vol dir que aquest partit s'ha comportat de forma relativament similar a totes les seccions, sense importar el nivell de renda.

Pel PP la cosa és una mica diferent. Sí que s'observa una relació positiva entre vots al PP a les eleccions municipals i renda, a Mallorca especialment. A la resta d'illes tal associació és molt més feble. Podríem dir, per tant, que el vot als populars a l'illa més gran sí es pot associar a les seccions amb rendes més altes, aquesta variable sí pot explicar part del seu vot.

Conclusions

A continuació qualcunes de les principals conclusions que podem extreure de la nostra anàlisi:

1- L'electorat de VOX ha estat més mobilitzat allà on menys gent ha participat, especialment a Mallorca i Eivissa. Cosa que pot indicar una base de suport electoral estable, però amb un sostre que es fa evident en les seccions censals amb més participació.

2- L'electorat del PP ha estat superior allà on més gent ha participat, especialment a Mallorca i Menorca. Això pot suposar que el PP ha estat capaç de fer créixer la participació i aprofitar-la en el seu favor.

3- La competició electoral entre PP i VOX és més forta a Eivissa, mentre que a Mallorca i Menorca poden mobilitzar electorat diferent provinent de l’abstenció.

4- L’electorat de VOX és molt més transversal pel que fa a la renda que l’electorat del PP, el qual aconsegueix molts millors resultats a les seccions censals amb més renda, especialment a Mallorca.

Els nirvis estan a flor de pell. Partits, electors i periodistes analitzen i parlen cada dia sobre com estan les enquestes, sobre què fan i què deixen de fer els líders polítics de les diferents formacions, i sobre quins són els possibles escenaris electorals de diumenge.

En aquest article pretenem, doncs, portar a terme un estat de la qüestió que travessi totes aquestes inquietuds. Així, parlam sobre les enquestes que s’han realitzat fins el dia d’avui, els problemes que presenten i n’analitzam la mitjana. Per altra banda, analitzam l’electorat illenc: quina és la seva ideologia a dia d’avui? Ha canviat? Què pensen sobre els diferents líders? Els coneixen? Com els valoren? Esperam que, tot plegat, us aporti el context necessari per encarar les eleccions del 28 de maig.

Primera part: revisam les enquestes i els problemes que presenten

Durant els darrers mesos s’han anat publicant nombroses enquestes que proven de mesurar com es repartirien els escons en cas que se celebressin eleccions en aquell moment. Per això, de tant en tant, cal recordar que no totes compten amb la mateixa fiabilitat. En qualcuns casos ni tan sols s’inclou una nota metodològica on s’expliqui com s’han tret les dades, ni quantes persones han entrevistat, ni on s’han fet les entrevistes. Era una enquesta online? Telefònica? És una enquesta pròpiament? Un panell? O el més important, tenen una mostra representativa per cada circumscripció?

Tots aquests aspectes s’escapen de la lectura de molts analistes, però són imprescindibles per poder considerar rellevant un determinat sondeig. El que fa bona una predicció no és en quin diari es publica, o quina empresa el fa, sinó els doblers invertits en, bàsicament, tenir una bona mostra per circumscripció electoral i una bona metodologia de recollida de dades.

Però amb les prediccions electorals això no queda aquí, hi ha un element més: la cuina. Com ja és sabut, les empreses o institucions demoscòpiques fan servir diferents fórmules per anticipar el resultat electoral amb més o menys èxit. Consisteix a agafar la intenció de vot declarada a les entrevistes (“què votarà vostè a les properes eleccions?”) i deformar-la en base a altres variables recollides en aquella mateixa enquesta (valoració de candidats, simpatia de partits, etc.) i/o a partir d’altres ponderacions que recullin la diferència entre el que es va declarar i el que es va votar en anteriors comicis.

La premissa bàsica és que la gent menteix. No només perquè diguin que votaran a partits que finalment no votaran, sinó perquè és habitual que es declari més participació electoral de la que finalment té lloc. Si bé la cuina és necessària, les empreses privades que publiquen als diaris no informen de com la calculen, contribuint que moltes persones desconfiïn d’obscurs interessos o, en cas d’encert, els vegin com a bruixots amb un coneixement màgic.

Els sondejos públics

Fa poc el CIS va publicar l’estudi preelectoral per les eleccions autonòmiques i municipals del 2023. A les Illes Balears varen fer 418 entrevistes. Per posar-ho en perspectiva, les Balears és la comunitat on es té un nivell d’error més elevat, un 4,9%. Aquest baix nombre d’enquestes suposa vàries coses, totes elles dolentes. La més important és que no s’ha tingut en compte que, tot i ser una única província, hi ha quatre circumscripcions electorals. Com no hi ha una mostra representativa per illa, no es pot saber com es repartirien els escons que té assignats cadascuna. Sabem que les 418 entrevistes s’han fet de forma aleatòria a tot Balears i és probable que es distribueixin de manera proporcional a la distribució de població per illes. En tots els casos seria un nombre d’enquestes insuficients, que fa que totes les illes tinguin un alt marge d’error i que no permet fer estimacions sèries de resultats electorals.

Perquè ens entenguem, per tenir enquestes a les Balears on cadascuna de les illes tengui un marge d’error mínimament acceptable (un 4%) s'haurien de fer unes 2.000 enquestes. Això permetria no només fer previsions decents de quants escons trauria cada illa, sinó conèixer millor el tipus de votant illenc: la seva renda, la seva ideologia, les seves preocupacions, la seva opinió sobre temes específics, etc.

Què diuen les enquestes publicades?

Els resultats d’enquestes publicades fins a hores d’ara, mostren que el percentatge de vot del PP serà superior al del PSIB. Tot i que el PP tenia una tendència a l’alça, sembla que cap a mitjan 2022, tot i fluctuar, es manté entorn del 30%. El contrari amb el PSIB, que tenia una tendència a la baixa i des de principi del 2023 es troba entorn del 23%, amb una lleugera pujada cap al final.

Amb la resta de partits veim resultats molt més estables durant el darrer any, amb enquestes que mostren poques variacions durant el darrer any. Aquests estudis preveuen que VOX tengui al voltant d’un 13% del suport de l’electorat, MÉS per Mallorca entorn a un 10% i Unidas Podemos un 8%.

Com l’enquesta es fa a nivell de tot Balears, el percentatge de vot es calcula sobre el total d’electors de la CAIB, però recordem que la circumscripció és l'illa, per tant, VOX trauria un 13% de suport a tot Balears i MÉS per Mallorca un 10% a Mallorca, la qual cosa no té per què significar un nombre proporcional d’escons, dependrà de la concentració de vot dels partits.

El mateix passa amb el Pi i MÉS per Menorca. Les enquestes donen al PI al voltant d’un 5,5% de vot i MÉS per Menorca entorn d’un 1,5% del vot, ambdós sobre tot el cos electoral de les Balears.

Però com s’ha comentat, el percentatge de vots sobre les Balears no és el que compta, ja que tot i ser una única província, el repartiment d’escons es fa a cada illa. A més, la barrera electoral mínima del 5% per tenir representació és també per cada illa. Per exemple, MÉS per Menorca el 2019 va treure un 1,4% del vot a nivell de les Illes Balears, però a Menorca va ser del 15,4%, la qual cosa va resultar en dos escons. PACMA, amb 1,4% de vots a Balears no va treure cap diputat.

De les empreses que han fet mostres representatives per illes comentarem les dues darreres, la de l’IBES i la de Gadeso.

L’escenari Gadeso (15/05/2023) és el que mostra un quasi empat entre blocs: uns 28 escons per la dreta (PP i VOX) i uns 29 escons per l’esquerra (PSIB, MÉS per Mallorca, Unides Podem i MÉS per Menorca). La clau per formar govern dependria d’un PI que bastaria s’abstingués per reeditar el Govern d’esquerres i que votés a favor per formar un Govern de dretes.

Segons l’enquesta d’IBES (18/05/2023), el bloc PP i VOX sí que sumaria els 30 diputats que donen la majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears. Això dibuixaria un escenari on molt probablement s’acabaria formant un govern de coalició entre aquests dos partits.

En casos de resultats tan ajustats per la conformació de majories, i amb un marge d’error d’un 3% en aquest cas, la lectura més cauta és parlar d’una situació de blocs molt igualats. Pensem que unes dècimes més al PI, que segons aquesta enquesta no arriba al 5% dels vots a Mallorca, podrien girar totalment aquests resultats, ja que dos o tres escons per aquest partit suposarien dos o tres escons menys per altres partits. En tots dos casos, Ciutadans queda enfora de tenir representació.

El bloc de l'esquerra i el de la dreta estan molt igualats. Unes dècimes de vot més al PI podrien girar totalment els resultats. Ciutadans queda enfora de tenir representació al Parlament

Segona part: coneixent l’electorat illenc

Conèixer com és i què pensa l’electorat illenc també ens pot ajudar a dibuixar, encara que tímidament, l’escenari electoral de diumenge. En aquesta segona secció de l’article indagarem en tres punts que hem considerat rellevants. Primer, analitzem la ideologia del votant illenc, comparant amb l’any 2015, per veure què ha passat després de 8 anys de govern progressista. En segon lloc, parlam de la participació que s’espera el diumenge i sobre quines són les possibles implicacions d’una participació més o menys alta. Finalment, realitzem una pinzellada sobre el grau de coneixement dels illencs envers els líders polítics dels diferents partits, i sobre quina valoració en fan del seu lideratge.

Illes Balears: som més de dreta o més d’esquerres?

Tradicionalment, sempre s’ha dit que les Illes Balears són un territori conservador. Però això és així? Segurament, l’època daurada del Cañellisme (1983-1995), que s’allarga amb Jaume Matas fins el 1999, sumada al segon Govern de Matas (2003-2007) i a la polèmica legislatura de José Ramón Bauzá (2011-2015), no ajuden a pensar allò contrari. No obstant això, les dades del CIS ens plantegen un escenari ben diferent des de 2015. L’enquesta pre-electoral de 2015 indicava que el 34% dels illencs es consideraven d’esquerres (entre l’1 i el 4 a l’escala d’autoubicació ideològica); el 27.3% de centre (5); i el 25.2% de dretes (6-10). L’última enquesta electoral, la de 2023, ens mostra com l’electorat illenc continua essent més progressista que conservador. Sembla que moltes persones han deixat d’ubicar-se al “centre”, que ara representa un 19% dels illencs (vs el 27% de 2015); mentre que una quasi-majoria (42.4%) es declara d’esquerres i un 38.8% de dretes.

L’última enquesta electoral, la de 2023, ens mostra com l’electorat illenc continua essent més progressista que conservador

L’escenari electoral illenc, doncs, s’hauria pogut polaritzar cap als dos vessants ideològics per aquestes eleccions. Això pot suposar que els partits han tractat de competir menys cap el centre, i hagin centrat esforços en “activar els seus” durant aquesta campanya electoral.

Quina participació esperam?

Un altre aspecte clau és saber si els votants estan o no “animats” per aquestes eleccions en termes de participació. Segons el CIS, l’animòmetre electoral estaria més o manco activat, i no s’esperaria una participació gaire baixa. Però això té matisos. La participació, el 2019, va ser d’un 55,7%, quasi 3 punts manco que el 2015. En canvi, l’enquesta del CIS indica que un 69,7% dels electors “votaran amb tota seguretat”. Com s’explica aquesta diferència? O, millor dit, com s’explica que hi hagi persones que afirmin que votaran segur quan, en realitat, sabem que no ho faran?

Segons la literatura acadèmica, la clau està en el rol que hi juga la pressió social. Estudis demostren que els individus som més propensos a complir les normes socials si sabem que el nostre comportament està exposat a l’escrutini públic. Per tant, és comú que la participació declarada sempre sigui més alta que la participació real, i pot rondar els 10 punts de diferència (Piedras de Papel, 2015). És per això que no hauríem d’esperar una participació massa alta en aquests comicis, especialment quan som un dels territoris amb participació més baixa. Per exemple, als darrers comicis (2019), la participació fou del 55%, la més baixa d’entre les comunitats on va haver-hi eleccions.

No hauríem d’esperar una participació massa alta en aquests comicis, especialment quan som un dels territoris amb participació més baixa

En tot cas, cal remarcar que no hi ha cap mecanisme automàtic que faci que una participació més alta sigui beneficiosa per l’esquerra (ni tampoc a la dreta), com se sol pensar. Per exemple, el 2021, una altíssima participació a la Comunitat de Madrid (76%) va beneficiar el Partit Popular. El mateix va ocórrer a Catalunya a les polèmiques eleccions de 2017, quan una participació del 79% va resultar en una victòria de Ciudadanos amb un 25% dels vots. A les Illes, per exemple, percentatges de participació idèntics el 2011 i el 2015 (58%) va resultar en dos resultats electorals completament diversos (majoria absoluta del PP vs govern de progrés).

Com de coneguts són els líders dels diferents partits?

Finalment, pot resultar rellevant conèixer què pensam els electors sobre els nostres líders polítics. En aquest punt hi ha dos factors a considerar: en quina mesura són coneguts (1) i quina valoració se’n fa del seu lideratge (2). Respecte al primer punt, la presidenta Armengol parteix amb avantatge: només un 3,6% dels enquestats diuen no conèixer-la. Els líders més coneguts rere Francina Armengol són els del bloc de la dreta (PP, Cs i El Pi) i extrema dreta (Vox). Així, la segona líder més coneguda és Marga Prohens (18,6%), seguida de Jorge Campos (28,7%), Patrícia Guasp (32%) i Josep Melià (35,3%).

Els líders menys coneguts són els candidats d’Unides Podem i MÉS per Mallorca. Un 41% dels enquestats diu no conèixer Antònia Jover (UP), mentre que un 43% diu el mateix de Lluís Apesteguia (MÉS per Mallorca). No obstant això, com veurem a continuació, els líders del bloc de l’esquerra estan una mica millor valorats que els de la dreta, el que ens pot fer intuir que, encara que siguin menys coneguts entre la població, sí que ho són entre els seus i poden mobilitzar de manera eficient el seu potencial electoral.

La més coneguda és Armengol, seguida dels candidats de la dreta (PP, Cs i El Pi). Els menys coneguts són els candidats d’Unides Podem i MÉS per Mallorca

Quina valoració fem de les candidates i els candidats?

Si comencem per la presidenta, la valoració és certament positiva. Encara que la nota final sigui un suspens (4,94), Francina Armengol és la candidata millor valorada. A més, si comparam amb la valoració que hi fèiem els illencs el 2015, quan va començar a governar, el resultat és un increment de 0.44 punts. La seva gestió està ben valorada en termes generals, encara que potser s’hi esperaven dades més positives en aquest sentit. Un 5,7% de la població considera que Francina ha fet una molt bona gestió els últims 4 anys. El 38% la considera bona, metre que el 6,4% la considera regular. El 25,9% i el 20,5% la consideren dolenta o molt dolenta, respectivament. En aquest sentit, si creuéssim aquestes dades amb intenció de vot, els biaixos entre blocs serien bastant clars.

És curiós que, si comparam aquestes dades amb la valoració que fèiem els illencs de la gestió de Bauzá entre 2011 i 2015, puguem dir que la presidenta actual arriba en molt bones condicions: l’enquesta pre-electoral de 2015, en el preludi de la major caiguda electoral d’un partit a les Illes, el 0,8% de la població valorava de “molta bona” la gestió de Bauzá, i només un 13,8% la considerava bona. El següent líder millor valorat és Lluís Apesteguia (4,27), lleugerament per sobre de Biel Barceló el 2015. Marga Prohens és la tercera amb un 4,2 (millorant 0,5 punts a Bauzá); Josep Melià la segueix amb un 4,18; Antònia Jover amb un 4.15; Patricia Guasp amb un 3,7 i, finalment, Jorge Campos amb un 3,2.

Si comparam les dades d'Armengol amb la valoració que fèiem els illencs de la gestió de Bauzá entre 2011 i 2015, podem dir que la presidenta actual arriba en molt bones condicions

Conclusió

Les enquestes publicades mostren que els resultats estan molt ajustats. Els sondejos més recents semblen indicar que part de la incògnita serà si El PI sobrepassa el 5% de vots a Mallorca, ja que això podria determinar si l’esquerra reedita un tercer Pacte de Progrés o la dreta forma el primer Govern de coalició a Balears entre PP i Vox.

El que sembla segur és que el PP serà primera força, molt segurament absorbint els vots que abans anaven a Ciutadans. El PSIB passarà a ser la segona força més votada, perdent uns 4 punts de suport respecte al seu resultat al 2019. Vox passaria a ser tercera força duplicant la seva presència al Parlament. MÉS per Mallorca mantindria els seus 4 escons, Unides Podem en perdria un, passant a tenir-ne 5. I MÉS per Menorca podria augmentar els seus a 3 o 4.

Pel que fa a l’escenari que afecta l’electorat sembla que, per la mínima, existeix una bossa de votants major a l’esquerra que a la dreta. Cal dir, tanmateix, que els que se situen al centre polític són un gruix considerable (19%), i que poden decantar la balança cap a qualsevol dels dos vessants. En tot cas, aquest grup segurament tendirà a votar a les opcions que considera més centrades, que poden ser el PSIB-PSOE, el PP o El Pi, depenent de l’escenari –o també es pot abstenir en una campanya electoral que no ha competit de manera molt intensa al centre polític–.

Per acabar, cal destacar que Francina Armengol és la candidata més coneguda pels illencs, i també la millor valorada. Els líders de la dreta són els més coneguts per darrere de l’actual presidenta: Marga Prohens, Patrícia Guasp i Josep Melià, en aquest ordre. Lluís Apesteguia, encara que menys conegut, és el segon millor valorat.

Finalment, volem emfasitzar que si bé les enquestes poden esperar una participació més o menys alta, això no té per què beneficiar més o menys als partits d’esquerra (o dreta), sinó que és el context electoral el que juga un paper primordial en determinar a qui beneficia una alta participació.

El moment de redacció d’un programa sol ser caòtic. Depenent de cada partit, hi ha ponències polítiques que posen les línies mestres del programa, o assemblees de militants i simpatitzants que afegeixen punts i fan esmenes. En tot cas, el producte final és un text que es presenta usualment pels partits com un compromís, però que en la pràctica és una proposta que la realitat política fa tornar més pragmàtica. La presència o no de certes temàtiques ens informa de les prioritats del partit, de si és en la seva agenda política o no. Per altra banda, l’oblit ens pot informar també o de la falta d’interès o del conflicte intern que certa temàtica representa.

En aquest breu article exposaré les propostes explícites d’organització dels diferents nivells institucionals i de descentralització de competències recollides als programes electorals del Partit Popular, el Pi, PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca, Gent per Formentera i Unides Podem. Ciutadans no tracta aquest tema. A priori, podríem pensar que els partits d’àmbit no estatal poden tenir més interès en descentralitzar competències a la CAIB i/o als diferents consells insulars que els partits estatals. Però, és així en tots els casos?

Model institucional

Descentralització als ajuntaments

Més enllà de les propostes relacionades amb la col·laboració o teixir xarxes de la CAIB o Consells amb els ajuntaments en temàtiques diverses -que acostumen a ser habituals- només tres partits parlen específicament d’augmentar les competències dels consistoris municipals.  

El PSIB proposa que la CAIB delegui competències als ajuntaments costaners sobre autoritzacions per activitats de serveis de temporada a les platges (xibius, ombrel·les i hamaques), competències que la recent Llei de Costes dona a la CAIB. El Pi vol potenciar l’autonomia de l’Ajuntament de Palma perquè pugui assumir la gestió de determinades prestacions a la ciutadania vinculades al Govern i al Consell. I el Partit Popular vol dotar de major autonomia els ajuntaments en l’aprovació dels seus planejaments municipals i descentralitzar decisions en matèria turística.

Descentralització als Consells Insulars

Pel que fa al traspàs de la CAIB als consells insulars, l’Estatut d’autonomia del 1983 i la seva reforma del 2007 contemplaven que una sèrie de competències havien de ser titularitat dels consells insulars. Les lleis que regulen els consells insulars -la darrera és del 28 de juny del 2022- han continuat aprofundint en l’autonomia i la competència dels governs insulars. 

Tots els partits -excepte Ciutadans, que no en fa esment- aposten als seus programes per una descentralització, en major o menor mesura, de competències cap als consells insulars. A més a més, gran part d’ells fa referència a la necessitat d’una millora del seu finançament i una adaptació del seu pressupost a les competències que tenen. Als programes electorals podem distingir dues postures: els que proposen descentralitzar competències concretes sense fer referència a un objectiu últim de la descentralització i els qui fan referència a l’insularisme com a forma bàsica d’autogovern de cada illa.

En el primer grup hi trobam el PP, el PSOE i Gent per Formentera. El Partit Popular proposa descentralitzar als consells insulars i ajuntaments de les decisions en matèria turística, per exemple la capacitat de regular l’entrada de vehicles a cada illa. El PSIB proposa que la CAIB delegui als consells insulars la planificació i ordenació del litoral, i formalitzar abans de final d’any la transferència sobre litoral rústic. Competències recentment transferides pel Govern d’Espanya a finals del 2022 amb la Llei de Costes. Gent per Formentera proposa el traspàs efectiu de les competències de l’esmentada Llei de Costes al Consell de Formentera.

En el segon grup hi trobam els partits que parlen explícitament als seus programes que els consells insulars han de ser el vertader òrgan d’autogovern: MÉS per Menorca, MÉS per Mallorca, Podem i el Pi. Tots ells parlen de traspassar les competències previstes a l’Estatut d’Autonomia, previstes al seu article 70. A part d’aquestes, vejam quines propostes concretes hi fan.

MÉS per Menorca específicament proposa traspassar de la competència en beques universitàries i altres estudis postobligatoris, l’assumpció de la competència de litoral en sòl rústic i totes les competències que es preveuen en la Llei de Menorca Reserva de Biosfera. També defensen la transferència de la competència en ensenyament i sanitat, previstes a l’article 71 de l’Estatut d’Autonomia on es tracta la funció executiva de competències. El Pi proposa que el Consell de Mallorca s’equipari al mateix nivell competencial de la resta de consells i que tots els consells assumeixin les competències de coordinació de Protecció civil i emergències i de les Agrupacions de voluntaris de Protecció civil. Així com que recaptin, en la mesura del possible, els seus ingressos. Podem proposa traspassar la competència de mobilitat i transport al Consell de Mallorca i les competències de recursos hídrics a tots els Consells Insulars, també prevista a l’article 71 de l’Estatut d’Autonomia. MÉS per Mallorca específicament proposa transferir mobilitat al Consell de Mallorca.

Rol de la CAIB

Pel que fa a reclamar competències a l’Estat per ser assumides per la CAIB, el Pi, Més per Menorca i Més per Mallorca duen propostes específiques al seu programa electoral. Aquests tres partits sol·liciten fer efectiva la constitució del cos de policia autonòmic, ports i aeroports i justícia. Així com tenir més sobirania financera. A més, MÉS per Mallorca proposa reclamar les competències d’Institucions Penitenciàries, de mercat laboral, d’energia, transport i seguretat. Més per Menorca proposa la transferència a la CAIB de la competència de la gestió de beques universitàries, seguretat viària i ciutadana i de costes. El Pi proposa renegociar la transferència de la competència de costes i litoral per tenir-ne plena competència, el traspàs de la gestió de l’ingrés mínim vital i de tota prestació social de suport a sectors vulnerables i negociar amb l’Estat la gestió dels centres penitenciaris. 

Conclusió

Com veim, hi ha un consens clar en els partits analitzats aquí: els consells insulars han de gestionar més competències, com es va comentar en un altre article, i l’infrafinançament dels consells insulars en relació a les competències adquirides. No sembla que el fet de ser o no un partit d’àmbit estatal influeixi en el consens bàsic, tal vegada sí en l’abast o prioritat dins la seva pròpia agenda política.

Els partits d’àmbit no estatal i Podem entren dins els partits amb programes més insularistes. Tot i així, existeixen diferències. Per exemple, MÉS per Mallorca només especifica traspassar la competència de mobilitat al Consell de Mallorca, que és l’únic consell que encara no la té. Contrasta amb la quantitat de propostes concretes presentades en el que respecta a les competències que haurien de descentralitzar-se de l’estat a la CAIB. Per la seva banda, el Partit Popular podria sorprendre a molts amb la seva proposta de descentralitzar als consells insulars la capacitat de regular l’entrada de cotxes a cada illa.

Pel que fa a les competències reclamades a l’estat per ser gestionades per la CAIB, només els partits d’àmbit no estatal (sense comptar GxF) tenen demandes específiques al respecte. Aquí sí sembla ser un criteri explicatiu el fet que el partit sigui d’àmbit estatal o no, i evidència la falta de consens que sí existeix entre tots els partits en el cas de fer uns consells insulars més autònoms i competents.

Una de les qüestions que sembla haver estat present en l’agenda del Govern durant les dues darreres legislatures ha estat la descentralització de competències, específicament als consells insulars. És interessant demanar-se, però, si hi ha hagut efectivament tal descentralització. Així com examinar els motius pels quals els actors polítics que formen el Pacte podrien opten per aquesta opció.

Això darrer no és tan evident i és interessant que puguem respondre-ho. Com és que uns governants per pròpia voluntat accedeixen a buidar de poder les institucions que presideixen? Hi té res a veure el fet que són els mateixos que encapçalen qualcuns consells insulars? Respon a una visió ideològica concreta? Aquesta tendència condueix inevitablement a la desarticulació del Govern balear com a administració central en la gestió dels serveis dels habitants de les Illes?

Descentralització de l’Estat

Després de la Transició espanyola, una vegada aprovada la Constitució del 1978 es va començar un procés de progressiva descentralització de competències a les comunitats autònomes. A Balears, fins i tot abans de tenir aprovat l’Estatut de 1983, ja començaren a arribar les competències transferides per l’Estat. El darrer Reial Decret descentralitzador va ser el 2022, el qual traspassava funcions i serveis a la CAIB en matèria d’ordenació i gestió del litoral.

Pel que fa a les descentralitzacions de l’Estat a les Balears, trobam tres grans períodes. El que va de l’any 1979 al 1987, de l’any 1992 als 2001 i del 2005 en endavant. En els dos primers períodes es van produir el 74% de les descentralitzacions que fins dia d’avui s’han fet. Val a dir que aquestes varen ser majoritàriament d’un govern central del PSOE a un govern balear del PP.

Descentralització CAIB

Pel que fa al traspàs de competències de la CAIB als consells insulars, aquestes varen començar a produir-se com a aplicació del que es contemplava a l’article 39 de l’Estatut del 1983. Però aquestes no varen començar fins que es va aprovar la Llei 5/1989, de 13 d’abril, de consells insulars, on es definien millor que a l’Estatut  els àmbits competencials i règim jurídic de les competències assumides.

Des del 1990, s’han fet quaranta-tres lleis d’atribució de competències als consells fins el 2006. I el 2011 es va aprovar la delegació de competències dels Museu de Menorca i la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Maó, i el 2019 la del Museu de Mallorca.

Els dos anys de més traspàs de competències varen ser l’any 1993, amb 12 lleis, i el 2001, amb 9. En la primera etapa, que va fins a l’any 1999, es fan gairebé un 70% de les descentralitzacions de competències. Quasi totes es varen fer entre el Partit Popular, que governava la CAIB, i consells insulars governats en la majoria de casos pel PP. Al 2001, els traspassos es varen produir en un context en què el PSIB presidia la CAIB i els consells pel PSIB o UM.

D’ençà de l’any 2002, només s’han aprovat dues lleis de traspàs de competències, el 2006, i al 2011 i 2019 les esmentades delegacions de competències.

A més a més, després de l’entrada en vigor de la reforma de l’Estatut d’Autonomia l’any 2007, s’han fet trenta-un decrets relacionats amb el traspàs de funcions i serveis en matèries de competències pròpies dels consells insulars. És a dir, és la materialització d’una competència reconeguda per llei. 

La major part d’aquests traspassos es van produir els anys 2010-2011 i 2017-2018. El 2017-2018 es varen produir un 56% d’aquest tipus de decret de traspàs. Amb el PSIB al capdavant d’un govern de coalició a la CAIB i al Consell d’Eivissa, MÉS per Mallorca presidint el Consell de Mallorca, coalició d’esquerres presidida a mitges per MÉS per Menorca i PSIB al Consell de Menorca i Gent per Formentera governant el Consell de Formentera.

Ni a nivell estatal, autonòmic ni insular sembla que el fet que hi hagi governs de diferents colors hagi afectat negativament la descentralització de competències. L’existència d’unes normes que ja preveuen aquesta descentralització fa que la seva materialització sigui un mer tràmit. Això no lleva que a certs contexts polítics, com podria ser el dels anys 2015-2019, el GOIB es ves obligat a accelerar el traspàs de competències per les dinàmiques de coalició, de la qual hi formaven part partits sobiranistes o insularistes, i que també governaven els diferents consells insulars. I a altres contexts, com el context d’en Bauzà, a posposar aquests traspassos. 

Sobre la descentralització dins les Balears: una cosa nova?

En termes de governança entre la CAIB i els consells insulars, les lleis que ho regulen han gaudit, en general, de consens entre els dos grans partits de dreta i esquerra de cada moment. L’Estatut d’Autonomia, amb les seves respectives reformes, i les lleis de consells insulars aprofundeixen cada vegada més en instaurar un statu quo normatiu que “obliga” els partits a traspassar més competències als consells insulars. Així com delimitar millor els àmbits competencials i els mecanismes de traspàs.

Actualment, també es coneguda l’expressió de la presidenta Armengol i el PSIB per referir-se a això com “federalisme interior”. Tot i no ser l’única que defensa un major pes dels consells insulars, aquesta denominació ha ocupat una posició relativament important en el màrqueting polític del PSIB les dues darreres legislatures. Però, si tot això ja passava, si ja hi havia descentralitzacions, per què inventar un terme el 2015? 

Descentralització a les Balears: qüestió d’estratègia política o de principis ideològics?

Si bé no hi ha dades per recolzar-ho, es pot sostenir que el “federalisme interior” no és un clam dels ciutadans de les illes Balears, especialment dels que viuen a Mallorca. No es produeixen grans manifestacions per aquest tema, ni tampoc ocupa un lloc central durant les campanyes electorals. Les persones més compromeses amb aquest model són les elits polítiques dels partits majoritaris -PP i PSIB-, Gent per Formentera, Més per Mallorca i, sobretot, Més per Menorca.

Si volem respondre a la pregunta del principi de l’article, de què fa que partits que governen es vulguin buidar de competències, podríem distingir dues grans explicacions una mica reduccionistes: l’estratègica i la ideològica. En política, cap d’elles per si mateixa explicaria tota la realitat. Però la predominança d’una o altra ens ajuda a entendre millor el comportament puntual dels diferents actors polítics i a situar-los en un context d’interacció dels valors propis amb polítics professionals i voluntat de maximització de vots i poder institucional. I, d’altra banda, què fa que existeixi aquest consens elitista en els partits majoritaris PP i PSIB? 

Estratègica

Un argument amb força podria aquell que plantegi que, internament, els dos partits majoritaris són pressionats per la seva “branca” de Menorca, Eivissa i Formentera, i acabin sistemàticament sent favorables a un model descentralitzador. És el cas de l’històric posicionament del Partit Popular d’Eivissa en aquests temes. 

Un altre argument que hem vist que no té massa base empírica és el del càlcul electoral. No sembla que el PP i PSIB/PSOE tenguin massa en compte qui governa a l’hora d’aprovar les descentralitzacions. Ha estat habitual que es produeixin traspassos des d’administracions amb governs de colors diferents. Encara que és molt difícil de mesurar el que hauria passat si els governs fossin uns altres i no aquests en termes de quantes descentralitzacions s’haguessin produït.

En aquest sentit, es podria sostenir que la posició molt activa del PSIB el 2015 en aquest àmbit podria haver-se vist influïda en les darreres legislatures pel suport d’un partit com Més per Menorca, que té la descentralització com un dels seus cavalls de batalla. Així com la presència de partits sobiranistes presidint on en coalició als consells insulars.

Ideològica

Una altra hipòtesi és l’existència d’una ideologia de “federalisme interior” en aquestes elits del PP i del PSIB, i que hauria fet que, amb el seu important suport, s’haguessin posat les bases d’un procés de buidatge del GOIB des de l’aprovació del primer Estatut. Això explicaria la relativa coherència en el manteniment d’una tendència en aquest sentit i que sembli que no és determinant/necessari que hi hagi coincidència de partits en ambdues institucions perquè es doni el traspàs.

També podria ser que la ideologia descentralitzadora fos sostinguda pels càrrecs menorquins, eivissencs i formenterencs dels partits majoritaris i acceptades estratègicament pel partit autonòmic com una concessió vinculada a mantenir la unitat (i en darrera instància maximitzar quotes de poder).

A nivell comunicatiu, aquest posicionament es basaria en el PSIB i PP, sobretot, en dues potes: la defensa de la subsidiarietat dels serveis públics i l’apel·lació a la identitat “espontània” dels ciutadans balears. El primer argument seria el que, en general, tendria més pes, i justificaria l’augment de competències dels consells com a estratègia vinculada als efectes positius d’acostar l’administració pública als ciutadans i, per tant, a millorar-ne la seva qualitat i eficiència. 

El segon tendria una mica més de pes al PSIB, i es basaria en la idea que les Balears és un ens administratiu i polític que gaudeix de poca estima per part dels illencs, que de forma “natural” tendirien a sentir-se més còmodes o representats amb institucions illenques. El PSIB, qualque vegada a les seves ponències internes, es refereixen a les illes com els quatre pobles de les Balears, cosa que s’evita en major mesura als discursos públics.

El cas de partits com Més per Menorca i Més per Mallorca les premisses són les mateixes, però amb una inversió de la importància. Des de la tradició del nacionalisme d’esquerres, la CAIB s’ha vist com una imposició que tenia com a objectiu distorsionar les relacions entre les illes, Catalunya i, en darrera instància, els Països Catalans. La CAIB reproduiria un centralisme que aliena les diferents illes del seu propi poder de decisió. La premissa és que les illes són la comunitat política nacional mínima. I que, en tot cas, l’única relació entre illes hauria de ser confederal. 

Un nou terme per una vella idea: federalisme interior

En català, una de les primeres persones que fa servir el terme “federalisme interior”, juntament amb Prat de la Riba, és Rovira i Virgili als anys 30 del segle XX a La davallada del federalisme regionalista. El feia servir per distingir-lo de l’exterior, que seria aquell model en què les nacions s’uneixen per donar lloc a un ens supraestatal. L’interior, per tant, seria el que es dona dins les nacions. 

La coincidència de termes es pot explicar no per la coincidència d’opinió amb Rovira i Virgili, sinó per la transposició de la coneguda ideologia federal del PSOE a la realitat a arxipelàgica. Això no suposaria acceptar que les Illes Balears siguin una nació. Però, si com hem dit, aquest procés descentralitzador ja estava en marxa i era un consens entre gran part dels partits durant la recent història democràtica, per què crear un terme aposta per referir-s’hi? 

La primera vegada que la presidenta Armengol fa aparèixer el terme en la política balear va ser al seu discurs d’investidura del 2015, just després d’unes eleccions que requerien arribar acords d’investidura i per l’estabilitat del govern que en sortís. La votació que convertia na Francina Armengol en presidenta del Govern va comptar amb els vots favorables de Més per Menorca, Podem, Més per Mallorca i Gent per Formentera.

Per això tendrem un paper actiu en el conjunt de l’Estat i el debat territorial en el qual seré una partidària ferma que Espanya sigui prest, molt prest, un estat federal. I dins aquest marc vull que les Illes Balears apliquin, a més a més, un model de federalisme interior. Un federalisme insular, com reconeix l’Estatut, reforçant el paper dels Consells Insulars com a les primeres institucions d’autogovern de cada una de les nostres illes. Investidura Francina Armengol. 2015.

L’aritmètica parlamentària i els diferents consells insulars governats per partits sobiranistes varen fer que sorgissin incentius favorables a introduir dins l’agenda les polítiques pro insularistes. Tot això en un context en què l’esquerra volia mostrar que representava un model territorial diferent que el que proposava el PP de Mariano Rajoy, president del govern d’Espanya en aquell moment. 

Des del meu punt de vista, l’esmentat context, més el consens de les elits del PSIB -molt condicionat per les federacions de Menorca, Eivissa i Formentera respecte a aquesta qüestió-, explica l’ús intensiu de “federalisme interior” pot ser favorable. A més, comunicativament facilita el màrqueting polític i, també, la seva entrada en l’agenda mediàtica. Fins a dia d’avui, s’ha consolidat comunicativament dins el PSIB com una forma de referir-se a aquest procés de descentralització, apel·lant a la tradició històrica del seu partit que avala aquest posicionament. 

Així, podria entendre’s una mica més la creació d’un terme específic el 2015 i que va precedir que als anys 2017 i 2018 tengués lloc una alta activitat del Govern en producció de decrets que materialitzaven les transferències de funcions i serveis als diferents consells insulars. 

És a dir

Els arxipèlags, com qualsevol altre territori que no compten amb elements afectius d’unió, pateixen més tensions territorials. L’acomodació en un sistema que contempli certes quotes d’autogovern acaba sent una alternativa habitual davant les demandes de les illes perifèriques, sobretot en moments de transició política. Un cas similar en aquest aspecte és el de les Illes Canàries. 

En el cas balear, les demandes de descentralització han estat sobretot defensades pels partits sobiranistes i, en menor mesura però de forma consistent, per les elits dels partits majoritaris, el PP i el PSIB. En aquests darrers partits poden haver influït les pressions internes dels representants no-mallorquins, els quals tenen en molts casos un marcat perfil insularista.

La història mostra una coherència en l’aprovació de normes que afavoreixen la descentralització als consells insulars, sense importar qui governa a la CAIB, així com un progressiu desplegament d’aquestes lleis a través del traspàs de funcions, serveis i pressuposts. Més enllà de les pressions estratègiques concretes, que poden haver fet que el PSIB comenci a emprar el terme “federalisme interior”, sembla que la tendència és a una major concentració de poder en els consells insulars. I sembla que això no canviarà. Ara per ara no hi ha gens d’interès en difondre una eventual identitat balear -més enllà del vídeo de rigor de dia primer de març-, la qual justificaria l’existència d’estructures comunes i que podria incentivar que hi hagués qui s’oposàs a la complet buidatge de la CAIB. 

El problema actual associat al traspàs de competències, però no només, és la rendició de comptes. La vida política de les institucions Balears ja compta amb poca atenció per part dels ciutadans de les diferents illes, els quals consumeixen majoritàriament informació de mitjans estatals que no informen del que passa a les Balears. El problema persistirà si, paral·lelament a la descentralització, la gent continua sense estar al dia del que fa el seu consell, sense conèixer els seus representants i anant tan poc a votar. Dit d’una altra forma: si bé la gent es pot sentir de la seva illa, coneix millor la política madrilenya que la que li és més propera.

Era el mes d’abril de 2020 i patiem una pandèmia que va trasbalsar el món. Aquella crisi -amb els seus confinaments i interrupcions de responsabilitats acadèmiques i laborals- suposaria el moment idoni per tirar endavant una iniciativa que ens rondava al cap d’ençà que érem companys de carrera. Així va néixer Passes Perdudes, que es va estrenar amb la publicació de 'Qui som?' a Medium.com. L'article donava el sus al que fins ara han estat quasi tres anys de publicacions setmanals, cent vint-i-un articles i entrevistes, i quasi trenta col·laboradors, els quals han fet de Passes Perdudes el que avui dia és.

En aquella primera entrada explicàvem que ens havíem adonat de la manca d’un espai dedicat a l’anàlisi política des d’una perspectiva de les ciències socials a les Illes Balears. Sense dir-ho explícitament, ens emmirallàvem en projectes com Piedras de Papel, el qual era la referència dels qui, en aquell temps, estudiàvem a la facultat de ciències polítiques.

El que ens va motivar (i ens motiva) era contribuir a la discussió pública d'una manera detallada i rigorosa, analitzant aspectes que queden exclosos del discurs polític i dels articles d'opinió, i així aportar coneixement contrastat des d’un punt de vista acadèmic -però també divulgatiu-, per tal de pensar conjuntament sobre les coses que ens toquen ben de prop. Estam convençuts que augmentar el nombre de participants parlant d’allò comú descentralitza el poder de creació de narratives i millora la rendició de comptes dels nostres representants públics. La qual cosa és especialment rellevant a una comunitat que compta amb una de les taxes de participació política i electoral més baixes de tot l’Estat. 

És per això que ens fa molta il·lusió anunciar la col·laboració entre elDiario.es i Passes Perdudes. En endavant, podreu llegir tots els articles de Passes Perdudes a la nostra secció d’elDiario.es. Pensam que aquesta nova etapa suposarà un guanyar-guanyar per ambdues parts. Aportarem a un projecte, com és la delegació d’elDiario.es a les Illes, que aposta pel producte de proximitat i que té com a objectiu contribuir sobretot amb articles que fugen de la immediatesa i que tenen un alt contingut analític. Nosaltres continuarem publicant com sempre hem fet des de fa quasi tres anys, però dins el seu web: amb vocació d’aportar al debat públic, exigint rigor pel que fa a l’ús i accessibilitat de les dades, i en català.