elDiario.es - Julio López Ramón

Amílcar Cabral, el líder que va alliberar dos països: "Era complicat trobar a l’ésser humà, semblava una divinitat"

Julio López Ramón — Sat, 11 Apr 2026 11:07:24 +0000

El mallorquí Miguel Eek és el director d’‘Almícar’, un documental sobre la vida d’aquest polític guineà que va capitalitzar la lluita per la independència de Guinea-Bissau i Cap Verd

MajorDocs, el refugi secret del cinema davant un món accelerat: “Vivim sota un règim d'imatges víriques”

Un home format com a enginyer agrònom, però que va unir dos països (Guinea-Bissau i Cap Verd) amb poc en comú, excepte el seu idioma -el portuguès de la metròpoli que els va colonitzar – per encapçalar la lluita per l’alliberació anticolonial. Un líder assassinat només vuit mesos abans de la declaració unilateral d’independència del seu país natal el setembre del 1973, sent reconeguda per l’ONU i més de vuitanta països, i poc més d’un any abans que la metròpoli portuguesa acabés amb la dictadura. Un referent en la història contemporània d’Àfrica, que va ser inclòs segons la revista britànica BBC World Histories dins els cinc millors líders de tots els temps. Unir totes aquestes peces suposa parlar de la vida d’Amílcar Cabral (1924 – 1973).

Aquestes peculiaritats són les que van motivar al cineasta mallorquí Miguel Eek a crear i dirigir el documental ‘Amílcar’, en el qual tracta tant la trajectòria política d’aquest líder guineà com aspectes de la seva vida inèdits, incloent-hi la seva esfera personal. Una peça, a més, que ha rebut el premi extraordinari del Festival Internacional de Cinema Documental d’Amsterdam (IDFA), li ha valgut la seva participació en el Festival Internacional de Cinema de Gijón i que, a més, hagi sigut seleccionada pel Museum of Modern Art de Nova York (MoMA) com a pel·lícula destacable, una fita que no succeïa amb una peça espanyola des de fa sis anys.

Miguel Eek es va inclinar per aprofundir en la vida d’aquest líder coincidint amb una crisi econòmica i política a Espanya: «Em ressona en aqueixa època veure que hi ha qualcú a una latitud i temps tan allunyats al meu que, per primera vegada, com que interpel·la el que diu, més que polítics contemporanis del meu territori», assenyala el director.

Aquesta cridada a l’acció motiva a Eek a dedicar tres anys a entrevistar a més de 40 familiars, companys de lluita i biògrafs per a conèixer en profunditat al personatge. Entre ells, la historiadora Iva Cabral (a més, filla del líder guineà), Pedro Pires, expresident de Cap Verd i el polític i opositor de la dictadura salazarista Manuel Alegre.

No obstant això, la tasca d’investigació per a la confecció del documental no tenia com a únic objectiu explica qui va ser Amílcar Cabral o què va fer. «És una pel·lícula d’autor, que no pretén ser un documental arquetípic de biopic televisiu», afirma Eek. «És una peça que té una proposta en la qual l’espectador viu des del personatge i no cap al personatge; ningú et parla d’Amílcar, sinó que és una temptativa d’encarnar al personatge a través dels seus textos íntims mitjançant imatges subjectives», afegeix.

És una peça que té una proposta en la qual l’espectador viu des del personatge i no cap al personatge; ningú et parla d’Amílcar, sinó que és una temptativa d’encarnar al personatge a través dels seus textos íntims mitjançant imatges subjectives

Miguel Eek — Director del documental

Avançat al seu temps, Amílcar Cabral, tal com narra l’historiador panafricà Omer Freixa, «l’any 1956 fundà la primera organització per a la independència, ja observant des de prest les injustícies presents en les dues societats». Aquesta organització política va ser el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC). El fet d’haver residit a la capital portuguesa durant la seva formació com a enginyer agrònom a la Universitat Tècnica de Lisboa li va permetre fer “causa comú amb altres estudiants que, més tard, es convertirien en importants dirigents, com el cas de Mário Pinto de Andrade, un dels fundadors del Moviment Popular d’Alliberació d’Angola (MPLA)”, agrega Freixa.

Una figura amb llums i ombres

La mirada subjectiva que Miguel Eek ha plasmat sobre la figura d’Amílcar Cabral permet que es plasmi un personatge amb llums i ombres. “En les entrevistes preliminars que vaig fer, em resultava complicat trobar a l’ésser humà perquè tot era tan idíl·lic, es parlava d’una divinitat, quasi d’un mite”, afirma Eek. Aquestes ombres “tenen a veure amb com gestionar un procés d’alliberació amb guerres pel mig, amb tensions enormes dins un partit, amb molta falta de mitjans i d’ideologia en la mateixa lluita, el qual generava abusos de poder dins del mateix partir que ell havia de depurar”, afegeix. Per això, “va haver d’exercir l’autoritat d’una forma que podria ser qüestionable; un excés de lideratge o de concentració de poder que potser ell entenia que era l’única manera d’assegurar l’èxit, però que també va generar certs desequilibris”.

Va haver d’exercir l’autoritat d’una forma que podria ser qüestionable; un excés de lideratge o de concentració de poder que potser ell entenia que era l’única manera d’assegurar l’èxit, però que també va generar certs desequilibris

Miguel Eek — Director del documental

Un dels majors reptes va ser unir dos països amb gairebé poc en comú: “Amílcar va somiar molt alt a l’hora d’imaginar la independència de dos països amb dues realitats colonials, socials, tribals i econòmiques molt diferents. Cap Verd és un arxipèlag i Guinea-Bissau és un petit país continental amb moltes tribus”, admet Miguel Eek. Fet pel qual es van alimentar moltes discrepàncies: “Els capverdians eren fonamentalment mestissos i els guineans eren negres, de diferents tribus i amb diferents ambicions i desitjos de no perdre el seu poder, cosa la qual generà moltes tensions intestines”, afegeix.

L’estratègia amb la qual es va abordar la lluita anticolonial generà també molts recels: “En general, els que estaven al capdavant de la lluita eren els guineans, quan els capverdians estaven més en la rereguarda i en la part estratègica”, indica. “Unir a dos països en una lluita comuna va ser una fita tremendament dificultosa que va comprometre la seva pròpia vida”, agrega el director.

Una altra de les peculiaritats del posicionament ideològic revolucionari de Cabral va ser la ferma aposta per la lluita armada com a únic mitjà de consecució de la independència: “No es van donar altres canals de resolució del conflicte, en Portugal tampoc va existir democràcia. A més, una vaga pacífica va terminar en la massacre de Pidjiguiti (1959) que va accelerar els passos per a una sortida revolucionària”. Sumat a això, “a diferència d’altres administracions colonials, la intransigència de Lisboa contra la independència o a negociar-la va accelerar la via armada, entenent-se com a eina de política per assolir la llibertat i no com a un fi en si mateix”, afegeix l’historiador.

Així i tot, és cridaner el fet que ambdós països finalment van aconseguir la independència per separat: mentre Guinea-Bissau es va declarar independent el 24 de setembre del 1973. Cap Verd ho va aconseguir el 5 de juliol del 1975. Omer Freixa exposa que tots dos camins van ser distints: “El cas de Guinea-Bissau va ser violent, ubicant-se l’inici de la guerra per a l’alliberació l’any 1963 i incloent en el seu curs, deu anys més tard, l’assassinat de Cabral, que va no impedir que el PAIGC continués el seu combat”, explica l’historiador. En canvi, “el camí capverdià no va ser violent. A diferència de la majoria de les independències del bloc lusoafricà, l’emancipació de l’arxipèlag va ser negociada i el país no va sofrir cap cop d’Estat”, afegeix. Per això, Freixa ressalta que és “notori” que “totes dues nacions hagin restat unides seguint els preceptes del PAIGC, tot i que de manera nominal”.

El cas de Guinea-Bissau va ser violent, ubicant-se l’inici de la guerra per a l’alliberació l’any 1963 i incloent en el seu curs, deu anys més tard, l’assassinat de Cabral. [En canvi] El camí capverdià no va ser violent i el país no va sofrir cap cop d’Estat

Omer Freixa — Historiador

L’ambició de Cabral per organitzar dos països i capitalitzar una revolució no va passar inadvertida per a la metròpoli portuguesa: “En paral·lel, la policia portuguesa anava observant el que el partit i el mateix Amílcar feien. Estaven molt infiltrats i hi havia una informació molt precisa dels seus moviments, però ell no sabia fins a quin punt tots els seus plans estaven sent monitorats”, narra Eek.

Per una altra banda, Cabral també era conscient de la situació política que travessava la metròpoli portuguesa, amb una dictadura que anava debilitant-se cada cop més: “Cabral va tenir informants dins la metròpoli mitjançant una xarxa del partit, sumat al testimoni de presoners de guerra portuguesos. Va saber que la moral dels soldats metropolitans era molt baixa i que Portugal també es trobava bastant aïllat dins el context internacional”, afirma Omer Freixa.

La cultura com a motor de la revolució

ílcar Cabral va reivindicar la cultura pròpia com a motor de la revolució i de la resistència enfront del domini estranger. Omer Freixa destaca la necessitat del moviment d’alliberació de conèixer profundament la cultura del poble. No obstant això, es partia d’un punt de negació: “Per a ell, l'assimilació progressiva [de la cultura de la metròpoli] era un intent violent de negar la cultura pròpia i, com a tal, un acte inhumà”, assenyala Freixa.

Per a Cabral, l’educació i la cultura dels pobles guineans i capverdians era fonamental, “dos pobles que devien renéixer i recuperar la seva identitat”. “El nacionalisme havia de ser el motor principal per a una reestructuració social. Com va plantejar el dirigent, si la lluita per l’alliberació és un acte cultural, recuperar la cultura implicava obres concretes per al progrés”, detalla Omer Freixa.

Un altre dels conceptes que Cabral va proposar va ser la idea del suïcidi de la classe burgesa per al seu posterior ‘renaixement’ com a treballador revolucionari. Per a poder sortejar aquesta acceptació de la burgesia, “Cabral va oferir a la burgesia l’oportunitat de radicalitzar-se, identificar-se amb les masses i no adoptar una actitud contrària a l’ideal revolucionari. No tots els sectors van obrar d’una forma monolítica davant d’aquesta proposta”, explica Freixa.

Més enllà de la seva esfera política i filosòfica, Miguel Eek parla també en ‘Almícar’ dels seus dos matrimonis. El primer d’ells va ser amb Maria Helena Rodrigues, una enginyera agrònoma que va conèixer durant els seus estudis a Lisboa i amb la qual va haver de lidiar amb els prejudicis tant dels portuguesos com dels guineans: “Les relacions entre blancs i negres en la Lisboa dels anys 60 no comptaven amb el beneplàcit ni de les famílies ni de l’àmbit social. Fins i tot, quan Maria Helena va anar amb Amílcar a Guinea, tampoc va ser ben rebuda, no era el seu lloc en una societat que veia al blanc com l’opressor”, relata Eek.

Les relacions entre blancs i negres en la Lisboa dels anys 60 no comptaven amb el beneplàcit ni de les famílies ni de l’àmbit social. Fins i tot, quan Maria Helena va anar amb Amílcar a Guinea, tampoc va ser ben rebuda, no era el seu lloc en una societat que veia al blanc com l’opressor

Miguel Eek — Director del documental

Cabral es tornaria a casar, aquesta vegada amb Ana Maria Cabral, amb qui estaria fins al seu assassinat l’any 1973. “Gràcies a ella, he pogut construir aquesta pel·lícula, en aquesta aproximació íntima que descobrim en l’altre costat d’un líder revolucionari”, subratlla Miguel Eek.

Mort i llegat

Amílcar Cabral va ser assassinat el 20 de gener del 1973 i, com assenyala Omer Freixa, “dos dels autors materials de l’homicidi eren part de les files del partit nacionalista”, cosa la qual “dona una mostra de la fins a quin punt no tot era unitat a l’interior del PAIGC si es considera la tesi d’un complot ‘des de dins’”.

No obstant, tot i la seva prematura mort, “Cabral s’ha erigit com un dels grans referents de l’època de les independències d’Àfrica, juntament amb altres figures com Patrice Lumumba, Jomo Kenyatta o Eduardo Mondlane”. “Gràcies a ell, es va poder coordinar i articular la lluita de les possessions portugueses contra el colonialisme”, recorda Freixa.

Com a figura filosòfica i política, “encara continua sent una figura tremendament inspiradora per a un pensament progressista i panafricà”, afegeix Eek, qui destaca que “era un home tremendament visionari i ens parla sobre fins a quin punt la utopia encara és un motor de canvi i que cada generació ha de continuar reconquistant els drets aconseguits”.

Per això, Amílcar s’ha convertit en el documental, com el mateix Eek descriu, més “ambiciós” que ha fet: “Sobretot, per la necessitat d’entendre bé a un personatge, a una cultura i a un territori del qual sabia molt poc i que em va portar a un procés de documentar-me molt per a no sentir-me més intrús del que ja soc”. “El repte era no caure en mirades colonials, condescendents o romantitzades”, afegeix.

L’èxit que ha tingut el documental des de la seva estrena i la peculiaritat de què un director i cineasta espanyol hagi abordat la història d’un líder que va encaminar la revolució cap a la independència de dos països com Guinea-Bissau i Cap Verd és una mostra de què “es poden fer pel·lícules que vagin més enllà del que és local, que viatgin i que facin que la indústria del cinema espanyol estigui present”, comenta el director. “I que es vegi que som capaços de contar històries que connecten amb nosaltres no necessàriament des d’allò pròxim, sinó que allò pròxim està en l’universal”, conclou.

Amílcar Cabral, el líder que liberó dos países: "Era complicado encontrar al ser humano, rozaba la divinidad"

Julio López Ramón — Sat, 11 Apr 2026 04:02:11 +0000

El mallorquín Miguel Eek es el director de ‘Amílcar’, un documental sobre la vida de este político guineano que capitalizó la lucha por la independencia de Guinea-Bissau y Cabo Verde

MajorDocs, el refugio secreto del cine frente a un mundo acelerado: “Vivimos bajo un régimen de imágenes víricas”

Un hombre formado como ingeniero agrónomo, pero que unió a dos países (Guinea-Bissau y Cabo Verde) con poco en común salvo su idioma –el portugués de la metrópoli que los colonizó– para encabezar la lucha por la liberación anticolonial. Un líder asesinado solo ocho meses antes de la declaración unilateral de independencia de su país natal en septiembre de 1973, siendo reconocida por la ONU y más de ochenta países, y poco más de un año antes de que la metrópoli portuguesa acabara con la dictadura. Un referente en la historia contemporánea de África, que fue incluido según la revista británica BBC World Histories entre los cinco mejores líderes de todos los tiempos. Unir todas estas piezas supone hablar de la vida de Amílcar Cabral (1924 – 1973).

Estas peculiaridades son las que motivaron al cineasta mallorquín Miguel Eek a crear y dirigir el documental ‘Amílcar’, en el que aborda tanto la trayectoria política de este líder guineano como aspectos de su vida inéditos, incluyendo la esfera personal. Una pieza, además, que ha recibido el premio extraordinario del Festival Internacional de Cine Documental de Ámsterdam (IDFA), le ha valido su participación el Festival Internacional de Cine de Gijón y que, además, haya sido seleccionada por el Museum of Modern Art de Nueva York (MoMA) como película destacable, algo que no sucedía con una pieza española desde hace seis años.

Miguel Eek se inclinó por profundizar en la vida de este líder coincidiendo con una crisis económica y política en España: “Me resuena en esa época ver que hay alguien en una latitud y tiempo tan alejados al mío que, por primera vez, como que me interpela lo que dice, más que políticos contemporáneos de mi territorio”, señala el director.

Esta llamada a la acción motiva a Eek a dedicar tres años a entrevistar a más de 40 familiares, compañeros de lucha y biógrafos para conocer en profundidad al personaje. Entre ellos, la historiadora Iva Cabral (además, hija del líder guineano), Pedro Pires, expresidente de Cabo Verde y el político y opositor de la dictadura salazarista Manuel Alegre.

Pero la tarea de investigación para la confección del documental no tenía como único fin explicar quién fue Amílcar Cabral o qué hizo. “Es una película de autor, que no pretende ser un documental arquetípico de biopic televisivo”, afirma Eek. “Es una pieza que tiene una propuesta en la que el espectador viva desde el personaje y no hacia el personaje; nadie te habla de Amílcar, sino que es una tentativa de encarnar al personaje a través de sus textos íntimos a través de imágenes subjetivas”, añade.

Es una pieza que tiene una propuesta en la que el espectador viva desde el personaje y no hacia el personaje; nadie te habla de Amílcar, sino que es una tentativa de encarnar al personaje a través de sus textos íntimos a través de imágenes subjetivas

Miguel Eek — Director del documental

Adelantado a su tiempo, Amílcar Cabral, tal y como narra el historiador panafricano Omer Freixa, “en 1956 fundó la primera organización política por la independencia ya observando desde temprano las injusticias presentes en las dos sociedades”. Esta organización política fue el Partido Africano para la Independencia de Guinea y Cabo Verde (PAIGC). El hecho de que residiera en la capital portuguesa durante su formación como ingeniero agrónomo en la Universidad Técnica de Lisboa permitió que hiciera “causa común con otros estudiantes que más tarde se convertirían en importantes dirigentes, como el caso de Mário Pinto de Andrade, uno de los fundadores del Movimiento Popular de Liberación de Angola (MPLA)”, agrega Freixa.

Una figura con luces y sombras

La mirada subjetiva que Miguel Eek ha plasmado sobre la figura de Amílcar Cabral permite que se plasme un personaje con luces y sombras. “En las entrevistas preliminares que hice me resultaba complicado encontrar al ser humano porque todo era tan idílico, se hablaba de una divinidad, casi de un mito”, afirma Miguel Eek. Estas sombras “tienen que ver con cómo gestionar un proceso de liberación con guerras de por medio, con tensiones enormes dentro de un partido, con mucha falta de medios y de ideología en la propia lucha, lo cual generaba abusos de poder dentro del propio partido que él tenía que depurar”, añade. Por ello, “tuvo que ejercer la autoridad de una forma que podría ser cuestionable; un exceso de liderazgo o de concentración de poder que quizá él entendía que era la única forma de asegurar el éxito, pero que también granjeó ciertos desequilibrios”.

Tuvo que ejercer la autoridad de una forma que podría ser cuestionable; un exceso de liderazgo o de concentración de poder que quizá él entendía que era la única forma de asegurar el éxito, pero que también granjeó ciertos desequilibrios

Miguel Eek — Director del documental

Uno de los mayores retos fue unir a dos países con poco en común: “Amílcar soñó muy alto a la hora de imaginar la independencia de dos países cuya realidad colonial, social, tribal y económica muy diferente. Cabo Verde es un archipiélago y Guinea-Bissau es un pequeño país continental con muchas tribus”, admite Miguel Eek. Algo que alimentó dichas discrepancias: “Los caboverdianos eran fundamentalmente mestizos y los guineanos eran negros, de diferentes tribus y con diferentes ambiciones y deseos de no perder su poder, lo que generó muchas tensiones intestinas”, añade.

La estrategia con la que se abordó la lucha anticolonial generó también muchos roces: “En general, los que estaban al frente de la lucha eran los guineanos, cuando los caboverdianos estaban más en la retaguardia y en la parte estratégica”, indica. “Unir a dos países en una lucha común fue algo tremendamente dificultoso que comprometió su propia vida”, agrega el director.

Otra de las peculiaridades del posicionamiento ideológico revolucionario de Cabral fue la firme apuesta por la lucha armada como único medio de consecución de la independencia: “No se dieron otros canales de resolución del conflicto, en Portugal tampoco existió democracia. Además, una huelga pacífica terminó en la masacre de Pidjiguiti (1959) que aceleró los pasos para una salida revolucionaria”. Sumado a ello, “a diferencia de otras administraciones coloniales, la intransigencia de Lisboa a conceder la independencia o a negociarla aceleró la vía armada, en tanto herramienta política para alcanzar la libertad y no como un fin en sí misma”, añade el historiador.

Sin embargo, es llamativo el hecho de que ambos países finalmente consiguieran la independencia por separado: mientras Guinea-Bissau se declaró independiente el 24 de septiembre de 1973, Cabo Verde hizo lo propio el 5 de julio de 1975. Omer Freixa expone que ambos caminos fueron distintos: “El caso de Guinea Bissau fue violento, ubicándose el comienzo de la guerra por la liberación en 1963 e incluyendo en su curso, diez años más tarde, el asesinato de Cabral, que no impidió que el PAIGC continuase el combate”, explica el historiador. En cambio, “el camino caboverdiano no fue violento. A diferencia de la mayoría de las independencias del bloque lusoafricano, la emancipación del archipiélago fue negociada y el país no sufrió ningún golpe de Estado”, añade. Por ello, Freixa resalta lo “notorio” que es, pues, “que ambas naciones hayan permanecido unidas siguiendo los preceptos del PAIGC, aunque de forma nominal”.

El caso de Guinea Bissau fue violento, ubicándose el comienzo de la guerra por la liberación en 1963 e incluyendo en su curso, diez años más tarde, el asesinato de Cabral. [En cambio] El camino caboverdiano no fue violento y el país no sufrió ningún golpe de Estado

Omer Freixa — Historiador

La ambición de Cabral por organizar a dos países y capitalizar una revolución no pasó inadvertida para la metrópoli lusa: “En paralelo, la policía portuguesa iba observando y lo que el partido y el propio Amílcar hacían. Estaban muy infiltrados y había una información muy precisa de sus movimientos, pero él no sabía hasta qué punto todos sus planes estaban siendo monitorizados”, narra Eek.

Asimismo, Cabral también era consciente de la situación política que atravesaba la metrópoli portuguesa, con una dictadura que iba debilitándose cada vez más: “Cabral tuvo informantes en la metrópoli a través de una red del partido sumado al testimonio de prisioneros de guerra portugueses. Supo que la moral de los soldados metropolitanos estaba por los suelos y que Portugal también se encontraba bastante aislado en el contexto internacional”, afirma Omer Freixa.

La cultura como motor de la revolución

Amílcar Cabral reivindica la cultura propia como motor de la revolución y de la resistencia frente al dominio extranjero. Omar Freixa destaca la necesidad del movimiento de liberación de conocer profundamente la cultura del pueblo. No obstante, se partía de un punto de negación: “Para él, la asimilación progresiva [de la cultura de la metrópoli] era un intento violento de negar la cultura propia y, como tal, un acto inhumano”, señala Freixa.

Para Cabral, la educación y la cultura de los pueblos guineanos y caboverdianos era fundamental, “dos pueblos que debían renacer y recuperar su identidad”. “El nacionalismo debía ser el motor principal para una reestructuración social. Como planteó el dirigente, si la lucha por la liberación es un acto cultural, recuperar la cultura implicaba obras concretas por el progreso”, detalla Omer Freixa.

Otro de los conceptos que Cabral propuso fue la idea del ‘suicidio’ de la clase burguesa para su posterior ‘renacimiento’ como trabajador revolucionario. Para poder sortear esta aceptación de la burguesía, “Cabral ofrecía a la burguesía la oportunidad de radicalizarse, identificarse con las masas y no adoptar una actitud contraria al ideal revolucionario. No todos los sectores obraron de forma monolítica ante esa propuesta”, explica Freixa.

Más allá de su esfera política y filosófica, Miguel Eek habla también en ‘Amílcar’ de sus dos matrimonios. El primero de ellos fue con María Helena Rodrigues, una ingeniera agrónoma a la que conoció durante sus estudios en Lisboa y con la que tuvo que lidiar con los prejuicios tanto de los portugueses como de los guineanos: “Las relaciones entre blancos y negros en la Lisboa de los años 60 no gozaban del beneplácito ni de las familias ni del ámbito social. Incluso cuando María Helena fue con Amílcar a Guinea, tampoco fue bien recibida, no era su lugar en una sociedad que veía al blanco como el opresor”, relata Eek.

Las relaciones entre blancos y negros en la Lisboa de los años 60 no gozaban del beneplácito ni de las familias ni del ámbito social. Incluso cuando María Helena fue con Amílcar a Guinea, tampoco fue bien recibida, no era su lugar en una sociedad que veía al blanco como el opresor

Miguel Eek — Director del documental

Cabral se volvería a casar, esta vez con Ana María Cabral, con quien estaría hasta su asesinato en 1973. “Gracias a ella he podido construir esta película, en esa aproximación íntima que descubrimos el otro lado de un líder revolucionario”, subraya Miguel Eek.

Muerte y legado

Amílcar Cabral fue asesinado el 20 de enero de 1973 y, como señala Omer Freixa, “dos de los autores materiales del homicidio eran parte de las filas del partido nacionalista”, lo que “da una muestra de la medida en que no todo era unidad al interior del PAIGC si se considera la tesis de un complot 'desde adentro'”.

Sin embargo, pese a su prematuro fallecimiento, “Cabral se ha erigido como uno de los grandes referentes de la época de las independencias de África junto a otras figuras como Patrice Lumumba, Jomo Kenyatta o Eduardo Mondlane”. “Gracias a él, se pudo coordinar y articular la lucha de las posesiones portuguesas contra el colonialismo”, recuerda Freixa.

Como figura filosófica y política, “sigue siendo una figura tremendamente inspiradora para un pensamiento progresista y panafricano”, añade Eek, quien destaca que “era un tipo tremendamente visionario y nos habla sobre hasta qué punto la utopía sigue siendo un motor de cambio y que cada generación tiene que seguir reconquistando los derechos conseguidos”.

Por ello, Amílcar se ha convertido en el documental, como el propio Eek describe, más “ambicioso” que ha hecho: “Sobre todo por la necesidad de entender bien a un personaje, a una cultura y a un territorio del cual sabía muy poco y que me llevó a un proceso de documentarme mucho para no sentirme más intruso de lo que ya soy”. “El reto era no caer en miradas coloniales, condescendientes o romantizadas”, añade.

El éxito que ha tenido el documental desde su estreno y la peculiaridad de que un director y cineasta español haya abordado la historia de un líder que encaminó la revolución hacia la independencia de dos países como Guinea-Bissau y Cabo Verde es una muestra de que “se pueden hacer películas que trasciendan lo local, que viajen y que hagan que la industria del cine español esté presente”, comenta el director. “Y que se vea que somos capaces de contar historias que conectan con nosotros no necesariamente desde lo próximo, sino que lo próximo está en lo universal”, concluye.