V de votar y V de vencer. Este es el mensaje que ha lanzado una auténtica marea humana de independentistas catalanes, congregados en Barcelona para dar el empujón final al proceso soberanista dos meses antes de la fecha prevista para la consulta. 9N Votaremos, 9N Ganaremos. Este era el lema tras el cual se han situado más de un millón de personas que han conformado una 'V' gigante, llenando las avenidas Diagonal y Gran Via de les Corts Catalanes y formando además un mosaico con la senyera.

Cientos de miles de independentistas han ido llegando a Barcelona durante toda la jornada, la tercera Diada de Catalunya consecutiva que consigue movilizar a una auténtica marea humana a favor de la soberanía catalana. La intención de la organización -una plataforma integrada por Assemblea Nacional de Catalunya y Òmnium Cultural- es que esta sea la manifestación “definitiva” para el proceso.

Más de 1.500 autobuses han ido llegando a la ciudad desde todos los puntos de Catalunya, además de unos 100.000 vehículos privados, según las cuentas de la organización. Durante toda la mañana Barcelona ha absorbido a miles de manifestantes, que han llenado la ciudad de cánticos y de los colores de la senyera, y se han paseado entre las actividades del Tricentenario y la mirada curiosa de los turistas.

La concentración ha culminado a las 17:14 horas, hora fetiche para el independentismo, más todavía cuando se cumplen 300 años hoy de la caída de Barcelona en 1714, durante la Guerra de Sucesión. Ha sido entonces cuando las dos mareas humanas han unido su cabecera en la plaza de les Glòries, y una joven que cumple 16 años el día 9 de noviembre -edad mínima para votar- ha introducido un voto en una urna.

Las urnas, innegociables

Las urnas, innegociablesLa organización (ANC y Òmnium) ha enviado dos mensajes tras la masiva concentración, uno dirigido a los partidos políticos y otro a los ciudadanos. A los primeros les han exigido que dejen de lado sus intereses y actúen “de acuerdo con el momento histórico de Catalunya”. Y para los segundos, han hecho un llamamiento a hacer un último esfuerzo para “convencer a los indecisos” sobre la inedependencia antes del 9N.

Estas eran palabras de Carme Forcadell, presidenta de la ANC, en su discurso desde plaza Glòries ante el más de un millón de catalanes concentrados. Y con el mismo tono ha hablado Muriel Casals (Òmnium), que ha proclamado que “la voz del pueblo catalán está por encima de lo que diga un tribunal partidista de Madrid”, en referencia al posible veto del Constitucional sobre la ley de consultas.

Antes de la 'V', Artur Mas ya se había referido a la consulta: ha querido lanzado un mensaje tranquilizador a los manifestantes, asegurando que “está todo a punto” para poder votar el 9 de noviembre. El presidente, que ayer avisó a Rajoy que el Estado todavía está a tiempo de permitir la consulta, ha reiterado que “se están haciendo todos los esfuerzos para poder votar”. Después de la manifestación, Mas se reunirá en el Palau de la Generalitat con los impulsores de la concentración, la ANC y Òmnium, que comparecerán al acabar.

Menos tensión, más compromiso

Menos tensión, más compromisoLa consulta era el objetivo que plaenaba durante toda la jornada sobre la multitud, contagiada de euforia colectiva. “Estamos seguros que el 9 de noviembre votaremos”, aseguraban Josep y Mari Carme, que han llegado a media mañana desde Manlleu. Muy animados, caminaban por el Eixample y comentaban que si no nos dejan no volveremos a votar nunca más en unas elecciones generales, por ser poco demócrata el Estado español“. Igual de convencido estaba David, de Sant Pere de Vilamajor, quien aseguraba que se votará ”sí o sí“.

David ha venido por la mañana en autobús, con algunos amigos de la Llagosta, ambos municipios de la zona del Vallès. En su caso, ya tomaron parte de las concentraciones de las dos últimas Diadas, y aseguraban que esta debe servir para “empujar” Catalunya hacia la independencia. Para ellos esta es la única vía para que la sociedad catalana pueda avanzar económicamente y culturalmente.

A las 17:14 h un largo aplauso ha dado por constituida la V. Una concentración que ha dibujado la senyera y que ha hecho ondear más esteladas que nunca. De vez en cuando, los asistentes gritaban por la independencia, pero el silencio se ha hecho valer. Ni gritos contra España ni un ambiente tenso como el de 2012. Como si la ilusión de la gran movilización de hace dos años se hubiera convertido en un compromiso con el proceso y el futuro.

La de hoy ha sido una manifestación de reafirmación. Sara lo tiene claro: “Ya no se trata de seguir reclamando la independencia. Ya saben que la queremos. Hoy teníamos que demostrar que somos muchos los que reclamamos votar, los que queremos democracia”.

Per viatjar a l’Índia, un ha d’estar preparat. La primera impressió és forta i al nostre estiu, la qüestió del temps pot accentuar-ne l’efecte. Des de mitjans de juny que en aquest país immens s’imposa des del sud el monsó, carregat de pluja. A Bombai, per exemple, a principis de juliol, la xafogor i la caiguda constant d’aigua pot ser asfixiant. Per això, una bona opció per visitar una part de l’Índia, si només es pot fer en aquesta època, és agafar la motxilla i pujar fins a la zona del nord oest: visitar l’estat d’Himachal Pradesh, entre l’Índia i el Tibet. És una altra Índia, impregnada de tot el que té a veure amb la cultura budista.

Són molts els amants de la muntanya que visiten la zona dels Himàlies, amb dues rutes habituals: la d’Spiti Valley i la de la Vall de Ladakh. Si no es pot fer amb una Royal Enfield 500cc, com els més romàntics, una bona opció és muntar-se una ruta amb un jeep i guia local; també hi ha autobusos.

Des de Manali, on s’hi pot arribar amb un vol intern de baix cost, la ruta de l’Spiti Valley és menys transitada. A més a més, si et diuen que a la capital, Kaza, s’hi espera la visita del Dalai Lama, com ens va passar a nosaltres, la tria no té discussió. La carreteres, però, són encara camins de carros; les estan fent, poc a poc.

Para viajar a la India, uno debe estar preparado. La primera impresión es fuerte y, en nuestro verano, la cuestión del clima puede acentuar el efecto. Desde mediados de junio, en este país inmenso se impone desde el sur el monzón, cargado de lluvia. En Bombay, por ejemplo, a principios de julio, el bochorno y la caída constante de agua pueden resultar asfixiantes. Por ello, una buena opción para visitar una parte de la India, si sólo se puede hacer en esta época, es coger la mochila y subir hasta la zona del noroeste: visitar el estado de Himachal Pradesh, entre la India y el Tíbet. Es otra India, impregnada de todo lo que tiene que ver con la cultura budista.

Son muchos los amantes de la montaña que visitan la zona de los Himalayas, con dos rutas habituales: la de Spiti Valley y la del Valle de Ladakh. Si no se puede hacer con una Royal Enfield 500cc, como los más románticos, una buena opción es montarse una ruta con un jeep y guía local; también hay autobuses.

Desde Manali, donde se puede llegar con un vuelo interno de bajo coste, la ruta del Spiti Valley es menos transitada. Además, si te dicen que en la capital, Kaza, se espera la visita del Dalai Lama, como nos pasó a nosotros, la elección no tiene discusión. La carreteras, sin embargo, son todavía caminos de carros; las están haciendo, poco a poco.

Decidida la junta del Barça a construir un nuevo Camp Nou en la zona que ahora ocupa el servicio de deportes de la Universidad de Barcelona (UB) o bien a remodelar el actual estadio manteniendo la estructura original, los vecinos de Les Corts y Pubilla Casas (L’Hospitalet) aguardan con expectación la decisión de la entidad. También la Universitat de Barcelona, que negocia con el club, aunque, de incio, se motró reticente a la venta o permuta de sus terrenos de la Diagonal, justo en la entrada de Barcelona. De hecho, en un comunicado este mismo jueves, la universidad ha refeafirmado que no está dispuesta a vender “ningún activo” de su patrimonio.

Aunque la junta azulgrana someterá la decisión final a la votación de todos sus socios, el vicepresidente económico, Javier Faus, explicó a Rac1 que los directivos preferirían la construcción de un nuevo estadio, en el que el Barça debería invertir más de 600 millones de euros, según señaló el propio Faus.

En este caso, además de ocupar los 100.000 m2 de los Servicios de Deportes de la UB, el club necesitaría varias hectáreas de la zona de Can Rigalt (L’Hospitalet), donde, desde 2006, los vecinos esperan que se desarrolle un plan integral municipal para la mejora de la zona.

“Tenían que hacer un parque de ocho hectáreas, pisos de protección oficial y libres, trasladar el Hospital General allí y soterrar las líneas eléctricas de Fecsa”, explica Daniel Giménez, de la Asociación de vecinos. Y, prosigue: “De todo esto, no sólo no se ha hecho nada, sino que la zona está actualmente muy deteriorada, se acumulan basura y aguas putrefactas. Está todo dejado. Y La Masia de Can Rigalt también está en mal estado”.

El Ayuntamiento de L'Hospitalet esgrime que la crisis ha paralizado el plan. Dicen que los terrenos pertenecen a varios propietarios que no quieren invertir, básicamente, porque ya no confían en la rentabilidad de construir pisos.

Uno de estos propietarios es el propio Barcelona que, en 1997, compró 64.740 m2. En principio, según explicó entonces el presidente Josep Lluís Núñez, ahí debía de construirse una pequeña ciudad deportiva y en la Masia de Can Rigalt (un edificio catalogado del s.XVIII), una nueva residencia para los jóvenes de la cantera.

El plan no siguió adelante y, hasta hace una semana, en los terrenos del Barcelona se acumulaban desechos y basura. La masía sigue tapiada y apuntalada.

En los últimos días, el club ha cercado la zona y han entrado máquinas para acondicionarla mínimamente. Todavía viven ahí algunos sin techo. “Si se construye el nuevo estadio en las pistas universitarias, estos terrenos de Can Rigalt los necesitarán para otras instalaciones, servicios, aparcamientos…”, comenta un trabajador.

“En de pocos días me he de reunir con la alcadesa, Núria Marín. De momento, no nos han dicho nada del Barça, pero si finalmente hacen el nuevo estadio aquí, queremos pedir al consistorio que haya alguna contrapartida que beneficie al barrio, que no sea sólo facilitarles todo para que construyan el campo y sus instalaciones deportivas”, concluye Giménez. “Que haya mejoras. Como mínimo, el parque prometido”.

El alcalde de Barcelona, Xavier Trias, también se decanta por la construcción de un nuevo estadio en la Diagonal. “Nos tenemos que poner de acuerdo con la Universidad, pero se hará en una zona que no creará problemas de entrada a la ciudad y si se hace bien y moderno, creo que será magnífico. Además, los terrenos donde está el estadio antiguo se convertirían en una zona universitaria la mar de chula. Así que los vecinos, también, bingo”, celebró Trias, en una entrevista en Catalunya Ràdio.

“De momento, seguimos con expectación qué decide el Barça, si lo remodelan o se lo llevan allí a la zona universitaria”, apunta Carlo Scoles, de la Asociación de vecinos del Camp Nou. “Ahora bien, si tenemos el más mínimo indicio de que se trabaja en una recalificación de los terrenos para hacer más pisos, que quieren especular, saldremos de nuevo a la calle”, añade, recordando la recalificación que el exalcalde de Barcelona Jordi Hereu firmó con Joan Laporta en 2009 por los terrenos del Miniestadi.

Entonces, el Ayuntamiento aceptó el plan del club para construir allí 1.600 pisos -la mitad de protección oficial en suelo público-, 30.000 metros de zona verde, 11.000 de equipamientos, 15.000 de uso hotelero y 8.000 para oficinas. Los vecinos se manifestaron en contra reiteradamente.

“Ahora, hay algunos que, por el revuelo que se organiza en los alrededores del estadio los días de partido y, sobre todo, por los problemas de aparcamiento, preferirían que se hiciera el Camp Nou en otro lugar. Pero los comerciantes advierten que, en ese caso, la actividad económica sufriría un descenso importante”, continúa Scoles. Y concluye: “Si se hace equipamiento deportivo o de una naturaleza similar, si no se especula con los terrenos para hacer más pisos, no nos quejaremos”.

Tanto si se construye un nuevo estadio en la Diagonal como si se hace uno nuevo manteniendo la estructura actual, la junta del Barcelona ya ha adelantado que será un campo cubierto (al menos la grada) y el aforo aumentará hasta los 105.000 espectadores.

“Si se remodela el actual estadio, el equipo seguirá compitiendo en él”, explicó Faus. “Las obras del interior del campo se harían en verano y las de fuera, en invierno”, ha resumido. El Barça descarta ceder el nombre del nuevo estadio a un patrocinador como ocurre con el Allianz Arena, de Munich, o el Emirates Stadium, del Arsenal. Lo más probable es, sin embargo, que sí se comercialice con ello. “Por ejemplo, sí estaríamos dispuestos a llamarlo Camp Nou Microsoft”, ha reconocido el directivo azulgrana para concluir: “La explotación de un estadio remodelado o nuevo nos aportaría unos 35-40 millones por temporada que ahora mismo no sacamos del Camp Nou”.

Decidida la junta del Barça a construir un nou Camp Nou a la zona que ara ocupa el servei d’esports de la Universitat de Barcelona (UB) o bé a remodelar l’actual estadi mantenint l’estructura original, els veïns de Les Corts i Pubilla Cases (L’Hospitalet) esperen amb expectació la decisió de l’entitat. També la UB, que, de moment, negocia amb el club, tot i que, d’inici, va mostrar-se reticent a la venda dels seus terrenys de la Diagonal, just a l’entrada de Barcelona. De fet, així ho ha remarcat en un comunicat aquest dijous, amb el qual referemen que no estan disposats a “vendre cap actiu” del seu partimoni.

Tot i que la junta blaugrana sotmetrà la decisió final a la votació de tots els seus socis, el vicepresident econòmic, Javier Faus, va explicar a Rac 1 que els directius preferirien la construcció d’un nou estadi, per la qual cosa el Barça hauria d’invertir més de 600 milions d’euros, segons va assenyalar el propi Faus.

En aquest cas, a més a més d’ocupar els 100.000 m2 dels Serveis d’Esports de la UB, el club necessitaria diverses hectàrees de la zona de Can Rigalt (l’Hospitalet), on, des de 2006, els veïns esperen que es desenvolupi un pla integral municipal per a la millora de la zona. “Havien de fer un parc de vuit hectàrees, pisos de protecció oficial i de lliures, traslladar-hi l’Hospital General i soterrar les línies elèctriques de Fecsa”, explica Daniel Giménez, de l’Associació de veïns. I, prossegueix: “De tot això, no només no s’ha fet res, sinó que la zona està molt deteriorada, s’acumulen escombraries i aigües putrefactes. Està tot deixat. I La Masia de Can Rigalt també està en mal estat”.

L’Ajuntament de l’Hospitalet esgrimeix que la crisi ha paralitzat el pla. Diuen que els terrenys pertanyen a diversos propietaris que no volen invertir-hi, sobretot, perquè ja no confien en la rendibilitat de construir-hi pisos.

Un d’aquests propietaris és el Barça que, al 1997 va comprar-ne 64.740 m2. En principi, segons va explicar l’aleshores president Josep Lluís Núñez, allà hi havien de fer una petita ciutat esportiva i a la Masia de Can Rigalt (un edifici catalogat del s. XVIII), una nova residència per als joves del planter. El pla no va tirar endavant i, fins fa una setmana, als terrenys del Barça s’hi acumulava brutícia. La Masia continua tapiada i apuntalada.

En els últims dies, el club ha tancat la zona i ha fet entrar-hi màquines per condicionar-la mínimament. Encara hi viuen alguns sense sostre. “Si fan el camp a les pistes universitàries, aquests terrenys de Can Rigalt els necessitaran per fer altres instal·lacions, serveis, aparcaments...”, comenta un treballador.

“D’aquí a pocs dies m’he de reunir amb l’alcadessa, Núria Marín. De moment, no ens han dit res del Barça, però si finalment fan el nou estadi aquí, volem demanar al consistori que hi hagi alguna contrapartida que beneficiï el barri de Pubilla Casas, que no sigui només facilitar-los tot perquè hi construeixin el camp i les seves instal·lacions esportives”, conclou Daniel Giménez. “Que hi hagi millores. Com a mínim, el parc promès”.

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, també es decanta per la construcció d’un nou estadi a la Diagonal. “Ens hem de posar d’acord amb la universitat, però es farà en una zona que no crearà problemes d’entrada a la ciutat i si es fa bé i modern, crec que serà magnífic. A més a més, els terrenys on hi ha l’estadi antic es convertirien en una zona universitària la mar de xula. Així que pels veïns, també, bingo”, va celebrar Trias, en una entrevista als Matins de Catalunya Ràdio.

“De moment, seguim amb expectació què decideix el Barça, si el remodelen o se l’emporten allà a la zona universitària”, apunta Carlo Scoles, de l’Associació de veïns del Camp Nou. “Ara bé, si tenim el més mínim indici que es treballa en una requalificació dels terrenys per fer-hi més pisos, que volen especular-hi, sortirem de nou al carrer”, afegeix, recordant la requalificació que Jordi Hereu va signar amb Joan Laporta el 2009 pels terrenys del Miniestadi.

Aleshores, l’Ajuntament de Barcelona va acceptar el pla del club per construir-hi 1.600 pisos –la meitat de protecció oficial en sòl públic-, 30.000 metres de zona verda, 11.000 d’equipaments, 15.000 d’us hoteler i 8.000 per a oficines. Els veïns es van manifestar en contra reiteradament.

“Ara, hi ha alguns que, pel rebombori que hi ha als voltants de l’estadi els dies de partit i, sobretot, pel problemes d’aparcament, preferirien que es fes el Camp Nou en un altre lloc. Però els comerciants adverteixen que l’activitat econòmica patiria un descens important”, continua Scoles. I conclou: “Si es fa equipament esportiu o d’una naturalesa semblant, si no s’especula amb els terrenys per fer-hi més pisos, no ens queixarem”.

Tant si es construeix un nou estadi a la Diagonal com si se’n fa un de nou mantenint l’estructura actual, la junta del Barça ja ha avançat que serà un camp cobert (si més no, la graderia) i l’aforament augmentarà fins als 105.000 espectadors.

“Si es remodela l’actual estadi, l’equip seguirà competint-hi”, va explicar Faus. “Les obres de dins el camp es farien a l’estiu i les de fora, a l’hivern”, ha resumit. El Barça descarta cedir el nom del nou estadi a un sponsor como passa amb l’Allianz Arena, de Munic, o l’Emirates Stadium, de l’Arsenal. El més probable és, però, que sí es comercialitzi amb el nom. “Per exemple, sí estaríem disposats a anomenar-lo Camp Nou Microsoft”, va reconèixer el directiu blaugrana per concloure: “De l’explotació d’un estadi nou o remodelat podríem treure’n uns 35-40 milions d’euros per temporada, uns diners que ara mateix no aconseguim del Camp Nou”.

Hi ha una violència invisible, que no deixa marques al cos però que també fa mal. És la que va patir Rocío Cordero durant anys mentre vivia amb un home que, explica, exercia violència psicològica sobre ella. Crits, insults, assetjament, es van succeir durant un llarg període, sense que ella aconseguís distanciar-se d'aquesta persona violenta. A més, va topar moltes vegades contra un mur d'incomprensió i incredulitat, en no comportar-li estigmes físics.

Va començar aquesta relació després de posar fi a un matrimoni de 20 anys. Molt aviat, conta, van arribar els primers crits. “És una persona que no sap discutir, quan discuteix, treu tota la seva violència, és una veritable agressió verbal”, assenyala Rocío. Però ella el deixava fer, perquè durant llargs períodes la seva parella no mostrava aquesta actitud. Van tenir una filla i, als 18 mesos, hi va haver una agressió física, encara que, durant el seu relat, ella no insisteix en aquest episodi. “Ell sap que no em pot agredir perquè acabaria a la presó”, explica. Però la seva actitud agressiva feia a la vida cada vegada més impossible a Rocío. “Es va tornar prepotent, egocèntric i se li va començar a anar molt el cap”, rememora. “Cada dia era pitjor”.

La violència psicològica contra les dones és la més habitual. Segons un informe de l'Institut de la Dona, el 66% de les trucades que rep aquest organisme són per situacions de violència psicològica. En el cas de Rocío, això anava des dels insults -“drogoaddicta”, “cocaïnòmana”, “estàs abandonant les teves filles” (les del primer matrimoni)- a gestos violents com donar puntades contra la televisió o contra la paret o prendre-li el mòbil i estavellar-lo contra un mur. “Són persones que volen que els obeeixis i que no reconeixen que tenen una conducta violenta”, convé. Fins i tot la nena patia aquestes actituds. “Ell no estava a gust amb la vida que portava i ens feia responsables d'això”.

Durant els primers anys, Rocío intentava disculpar-lo i insistia en què havia de canviar d'actitud o anar al psicòleg: “Sempre intentes justificar-ho, dius que no és tan dolent, però d'això te n'adones realment quan te n'allunyes”. Va ser després del naixement del seu fill quan va començar a prendre consciència que havia de terminar aquesta relació. Després d'una discussió, ella va decidir anar als Mossos d'Esquadra per denunciar-lo. Però segons explica, en no poder demostrar una amenaça, no hi va haver ordre d'allunyament. “La violència psicològica no es reconeix”, lamenta.

“Quan ho vaig denunciar es va tornar pitjor, es va tornar un veritable tirà. Jo havia de sortir al matí i no tornava fins la nit perquè em feia pànic, hi era ell”. Rocío se'n va anar fins i tot uns dies amb els seus fills. Dues setmanes després de la denúncia, va aconseguir finalment que ell deixés la casa.

Però la separació no va posar fi als problemes. Rocío i la seva exparella tenen una empresa en comú i encara no pot sortir-ne ja que li proporciona els ingressos amb què viu, i més quan ella va caure en una depressió.

Decebuda moltes vegades pels serveis socials, va trobar finalment una entitat en la qual se sent atesa i on participa en teràpies col·lectives. “Això ajuda perquè les assistens coincidim en moltes coses”, apunta. També rep un seguiment psicològic i, gràcies a l'ajuda dels medicaments, està sortint de la depressió. S'està implicant en la visibilització de la violència masclista i advoca per posar el focus en els homes. “Sempre es parla de les dones, que han de denunciar, però per què no s'educa als homes a deixar de ser violents?”, pregunta. Aquest dimarts participarà en l'acte institucional del dia contra la violència de gènere a Sitges, la ciutat on viu.

A nivell personal, se sent més animada. Des de fa uns mesos està buscant feina i fins i tot li va sortir alguna oferta del seu interès, encara que explica que, com a mare soltera, no pot acceptar qualsevol proposta. Però el més important, confessa, és que ja va deixar els seus pensaments suïcides. “No vull que ell es surti amb la seva”, conclu, “ara vull viure”.

Existe una violencia invisible, que no deja marcas en el cuerpo pero que también duele. Es la que sufrió Rocío Cordero durante años mientras vivía con un hombre que, explica, ejercía violencia psicológica sobre ella. Gritos, insultos, acoso, se sucedieron durante un largo período, sin que ella consiguiera distanciarse de esa persona violenta. Además topó muchas veces contra un muro de incomprensión e incredulidad, al no llevar estigmas físicos.

Empezó esta relación después de poner fin a un matrimonio de 20 años. Muy pronto, cuenta, llegaron los primeros gritos. “Es una persona que no sabe discutir, cuando discute, saca toda su violencia, es una verdadera agresión verbal”, señala Rocío. Pero ella lo dejaba correr porque durante largos períodos su pareja no mostraba esta actitud. Tuvieron una hija y, a los 18 meses, ocurrió una agresión física, aunque, durante su relato no insiste en este episodio. “Él sabe que no me puede agredir porque acabaría en la cárcel”, explica. Pero su actitud agresiva hacía la vida cada vez más imposible para Rocío. “Se volvió prepotente, egocéntrico y se le empezó a ir mucho la cabeza”, recuerda. “Cada día era peor”.

La violencia psicológica contra las mujeres es la más habitual. Según un informe del Institut de la Dona, el 66% de las llamadas que recibe este organismo son por situaciones de violencia psicológica. En el caso de Rocío, esto iba desde los insultos -“drogadicta”, “cocainómana”, “estás abandonando a tus hijas” (las del primer matrimonio)- a gestos violentos como dar patadas contra la televisión o contra la pared o quitarle el móvil y estrellarlo contra un muro. “Son personas que quieren que les obedezcas y que no reconocen que tienen una conducta violenta”, conviene. Incluso la niña sufría estas actitudes. “Él no estaba a gusto con la vida que llevaba y nos hacía responsables de ello”.

Durante los primeros años, Rocío intentaba disculparlo e insistía en que tenía que cambiar de actitud o ir al psicólogo: “Siempre intentas justificarlo, dices que no es tan malo, pero eso te das cuenta cuando te alejas de eso”. Fue después del nacimiento de su hijo cuando empezó a tomar conciencia que debía terminar con esta relación. Después de una discusión, ella decidió ir a los Mossos d'Esquadra para denunciarlo. Pero según explica, al no poder demostrar una amenaza, no hubo orden de alejamiento. “La violencia psicológica no se reconoce”, lamenta.

“Cuando lo denuncié se volvió peor, se volvió un verdadero tirano. Yo tenía que salir por la mañana y no volvía hasta la noche porque me daba pánico, estaba él”. Rocío se marchó incluso unos días con sus hijos. Dos semanas después de la denuncia, consiguió finalmente que él dejara la casa.

Pero la separación no puso fin a los problemas. Rocío y su expareja tienen una empresa en común. Dependiente de los ingresos que esta le proporciona, ella no ha podido desvincularse, máxime cuando ella cayó en una depresión.

Decepcionada muchas veces por los servicios sociales, encontró finalmente una entidad donde se siente atendida y en la que en terapias colectivas. “Esto ayuda porque las asistentes coincidimos en muchas cosas”, apunta. También recibe un seguimiento psicológico y, gracias a la ayuda de los medicamentos, está saliendo de la depresión. Se está implicando en la visibilización de la violencia machista y aboga por poner el foco en los hombres. “Siempre se habla de las mujeres, que tienen que denunciar, pero ¿por qué no se educa a los hombres a no ser violentos?”, pregunta. Este martes participará en el acto institucional del día contra la violencia de género en Sitges, la ciudad donde vive.

A nivel personal, se siente más animada. Desde hace unos meses está buscando trabajo e incluso le salió alguna oferta de su interés, aunque explica que, como madre soltera, no puede aceptar cualquier propuesta. Pero lo más importante, confiesa, es que ya dejó sus pensamientos suicidas. “No quiero que él se salga con la suya”, concluye, “ahora quiero vivir”.

“88 anys després de la seva obertura i després de 82 d'activitat a la Ronda de Sant Pere 3. Després d'haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari, la llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes”. Així s'acomiadava a principis d'any dels seus clients Miquel Colomer, director d'aquest establiment històric. Avui, al número 3 de la Ronda de Sant Pere, al centre de Barcelona, un cartell promocional ocupa la paret que en l'última dècada va contenir la secció d'assajos de ciència i tècnica de la Catalònia: “Begudes a 1 €. Qualsevol excusa és bona per quedar”. La llibreria és un McDonalds.

Baixant per La Rambla a mà esquerra, la Canuda (1931) liquida els seus llibres antics. Demà tanca. Mango prepara el desembarcament al local. A tocar de la Catedral, el Palacio del Juguete (1936) ja s'ha traslladat. Les sabates de la italiana GEOX ompliran aviat els 300 m2 de planta d'aquest establiment centenari.

La caiguda de les vendes i el canvi en la legislació d'arrendaments urbans (LAU) -coneguda com a llei Boyer-, que entrarà en vigor a finals de 2014 i que, entre d’altres coses, permet als propietaris actualitzar els lloguers de renda antiga (es poden multiplicar per 50!), obliguen a algunes de les botigues emblemàtiques del centre de Barcelona, a abaixar la persiana. Les grans marques es mengen al petit comerç. I el centre de la capital catalana perd identitat per assemblar-se, cada vegada més, al centre comercial de qualsevol gran urbs occidental.

Davant aquest panorama i pressionat pels comerciants, els mitjans i la ciutadania, l'Ajuntament va decidir prendre cartes en l'assumpte. En l'últim ple d'abans de les vacances d'estiu, es va aprovar encunyar una nova categoria en la qualificació del patrimoni per als comerços emblemàtics de la ciutat: catalogar-los com a béns culturals de caràcter històric i etnològic com a patrimoni moble, immoble i material.

Però més enllà del títol, la decisió dels polítics resta buida de contingut. El consistori no ha determinat què significa que els comerços emblemàtics siguin declarats béns culturals i, per tant, si la decisió els protegeix de la LAU. En principi, els comerciants confien que aquesta mesura permeti l'execució de polítiques públiques de protecció de comerços i botigues de Barcelona. Però els botiguers pateixen perquè si la mesura arriba, entenen que ho farà massa tard.

I és que, segons un informe elaborat per ESADE i la Fundació Barcelona Comerç, el 40,8% dels arrendataris dels eixos comercials de la ciutat es veuran afectats pel canvi de la llei, per la fi dels lloguers antics. Així les coses, a un any de la regularització, per un local de la zona de Portal de l'Àngel pel qual ara l'arrendatari -de renda antiga- paga uns 600€ al mes, algunes multinacionals n’estan oferint al propietari prop de 30.000.

Entre els afectats, segons l'esmentat informe, hi hauria, precisament, una cinquena part dels comerços emblemàtics de la zona premium de la ciutat, l'anomenat eix d'or de Barcelona que té en el Portal de l’Àngel el carrer amb els locals comercial més cars d’Espanya (375$ m2), el quinzè del món, segons el ranking anual de Cushman&Wakefieldresearch.

La lentitud amb què l'Administració ha intervingut i la indefinició de la intervenció, han fet que els més escèptics hagin acceptat traspassar ja els seus negocis per, en el millor dels casos, aconseguir, com a mínim, uns diners de traspàs abans que venci el seu contracte de lloguer.

Tot i això, un grup nombrós de comerciants lluita conjuntament per sobreviure. Agrupats en l'Associació del comerç emblemàtic de Barcelona, prop de 50 botiguers han encarregat a un gabinet d'advocats un informe al respecte, un text presentat fa uns mesos al consistori. El document assenyala, entre altres coses, com els governs de París o Roma protegeixen les botigues històriques dels seus centres.

París ha distingit 125 comerços, bars, restaurants i hotels de la ciutat com a béns culturals protegits. En valoren l’antiguitat, que en ells es desenvolupi una activitat comercial o artesanal tradicional realitzada de forma continuada en el mateix lloc i qüestions arquitectòniques i de decoració de l'establiment.

Roma també va més enllà del relatiu a l'aparença i ha declarat com a béns culturals protegits els negocis on es duen a terme antics oficis artesanals que conserven antics processos i tècniques de producció derivades de les tradicions culturals locals en perill de desaparició.

Tots dos ajuntaments procuren per la continuïtat d'aquests comerços amb lleis i subvencions i ofereixen, a més a més, ajuts econòmics per a la seva restauració.

El consistori català va publicar al gener de 2012 l'Estudi d'identificació de botigues emblemàtiques de Barcelona i, més tard, ha anat donant la distinció de “Guapos per a sempre” a comerços de Ciutat Vella, l'Eixample i els nuclis dels districtes històrics de la ciutat. En total, Barcelona reconeix 108 establiments emblemàtics i 164, de destacats. La distinció no comporta cap ajut ni avantatge.

“Volem evitar qualsevol desaparició més, sigui per finalització de contracte, defunció de l'inquilí, jubilació... I creiem que això es pot aconseguir mitjançant una normativa específica de protecció o servint-nos de la capacitat negociadora de l'Ajuntament”, reivindiquen els comerciants en veu de Josep Maria Roig, de la pastisseria La Colmena.

A més a més, el nou pla d'usos de Ciutat Vella se suma a l'amenaça de la caiguda de vendes i de la LAU. A la cantonada entre Cucurulla i Carrer del Pi, els responsables i clients de la pastisseria Fargas (1928) i els de la numismàtica Monge (1948), tots dos establiments situats en un edifici modernista, s’ensumen que la Fundació de l'Hospital de Sant Pau, propietària l'immoble, negocia la venda a un grup hoteler que ja hi ha mostrat interès.

“88 años después de su apertura y tras 82 de actividad en la Ronda de Sant Pere 3. Después de haber superado una Guerra Civil, un incendio devastador y un conflicto inmobiliario, la librería Catalònia de Barcelona cerrará definitivamente sus puertas”. Así se despedía a principios de año de su clientela Miquel Colomer, director de este histórico comercio. Hoy, en el número 3 de la Ronda de Sant Pere, en el centro de Barcelona, un cartel promocional ocupa la pared que en la última década albergó la sección de ensayos de ciencia y técnica de la Catalònia: “Bebidas a 1 €. Cualquier excusa es buena para quedar”. La librería es un McDonalds.

A un par de manzanas de allí, la Canuda (1931) liquida sus libros antiguos, cierra este viernes. Mango prepara su desembarco en el local. También en el centro de la ciudad, el Palacio del Juguete (1936) ya se ha trasladado. Los zapatos de la italiana GEOX llenarán pronto los 300 m2 de planta de este establecimiento centenario.

La caída de las ventas y el cambio en la legislación de arrendamientos urbanos (LAU) –conocida como ley Boyer–, que entrará en vigor a finales de 2014 y que, entre otras cosas, permite a los propietarios actualizar los alquileres de renta antigua (¡se pueden multiplicar por 50!), obligan a algunas de las tiendas emblemáticas del centro de Barcelona a bajar la persiana. Las grandes marcas se comen al pequeño comercio. Y el centro de la capital catalana pierde identidad para parecerse, cada vez más, al centro comercial de cualquier gran urbe occidental.

Así las cosas, presionado por los comerciantes, los medios y la ciudadanía, el Ayuntamiento decidió tomar cartas en el asunto. En el último pleno de antes de las vacaciones de verano, se aprobó acuñar una nueva categoría en la calificación del patrimonio para los comercios emblemáticos de la ciudad: catalogarlos como bienes culturales de carácter histórico y etnológico como patrimonio mueble, inmueble y material. Más a allá del título, la decisión de los políticos resta vacía de contenido. El consistorio no ha determinado qué significa que los comercios emblemáticos sean declarados bienes culturales y, por lo tanto, si la decisión los protege de la LAU o no. En principio, los comerciantes confían en que esta medida permita la ejecución de políticas públicas de protección de comercios y tiendas de Barcelona. Pero los tenderos entienden que si llega, llegará tarde.

El panorama es claro: según un informe elaborado por ESADE y la Fundación Barcelona Comerç, el 40,8% de los arrendatarios de los ejes comerciales de la ciudad se van a ver afectados por el cambio de la ley, por el fin de los alquileres antiguos. Así las cosas, a un año de la regularización, por un local de la zona de Portal del Ángel por el que ahora el arrendatario –de renta antigua– paga unos 600 € al mes, algunas multinacionales están ofreciendo al propietario cerca de 30.000.

Entre los afectados, según el citado informe, habría una quinta parte de los comercios emblemáticos de la zona premium de la ciudad, el llamado eje de oro de Barcelona.

La lentitud con que la Administración ha intervenido y la indefinición de la intervención, han hecho que los más escépticos hayan aceptado ya traspasar sus negocios para, en el mejor de los casos, llevarse, como mínimo, un dinero antes de que venza su contrato de alquiler.

Agrupados en la Asociación del comercio emblemático de Barcelona, unos 50 comerciantes encargaron un informe a principios de año a un gabinete de abogados, presentado hace unos meses al consistorio. El documento señala, entre otras cosas, cómo los gobiernos de París o Roma protegen las tiendas históricas de sus centros.

París ha distinguido a 125 comercios, bares, restaurantes y hoteles de la ciudad como bienes cultures protegidos. Valoran su antigüedad, que en ellos se desarrolle una actividad comercial o artesanal tradicional realizada de forma continuada en el mismo sitio y cuestiones arquitectónicas y de decoración del establecimiento.

Roma va más allá de lo relativo a la apariencia y ha declarado como bienes culturales protegidos los negocios donde se llevan a cabo antiguos oficios artesanales que conservan antiguos procesos y técnicas de producción derivadas de las tradiciones culturales locales en peligro de desaparición.

Ambos ayuntamientos procuran por la continuidad de estos comercios con leyes y subvenciones y ofrecen, a su vez, ayudas económicas para su restauración.

El consistorio catalán publicó en enero de 2012 el Estudio de identificación de tiendas emblemáticas de Barcelona y, más tarde, ha ido dando la distinción de “Guapos para siempre” a comercios de Ciutat Vella, el Eixample y los núcleos de los distritos históricos de la ciudad. En total, reconoce 108 establecimientos emblemáticos y 164, destacados.

“Queremos evitar cualquier desaparición más, sea por finalización de contrato, defunción del inquilino, jubilación, etc... ya sea mediante una normativa específica de protección o sirviéndonos de la capacidad negociadora del Ayuntamiento”, reivindican los comerciantes en voz de Josep Maria Roig, de la pastelería La Colmena.

De momento, el nuevo plan de usos de Ciutat Vella se suma a la amenaza de la caída de ventas y de la LAU. En la esquina entre Cucurulla y Carrer del Pi, los propietarios y asiduos a la pastelería Fargas (1928) y los de la numismática Monge (1948), ambos comercios ubicados en un edificio modernistas, temen porque la Fundación del Hospital de Sant Pau, propietaria del inmueble, acepte venderlo a un grupo hotelero que ya ha mostrado interés.

“Has vist ‘El secreto de sus ojos’? Aquella en què troben el dolent perquè, diuen, un paio pot canviar de cara, de casa, de xicota, de déu, però no pot canviar de passió, no pot canviar d'equip de futbol... Doncs jo vaig canviar d'equip de futbol”. Eduard Fernández (Barcelona, 1964) riu abans d'aclarir quins són els seus colors. La vigília de l'entrevista, m’insisteixen que l'actor és perico. Curiós, perquè un dels directors de Líbero em va comentar a l'encarregar aquesta conversa que el protagonista de Faust 5.0 era un culer recalcitrant .

“Ja veus, sóc una mica estrany”, justifica mentre encén una cigarreta. I, com si fóssim a Smoking Room, confessa, misteriós: “Jo era periquito, sí, perquè el meu avi era periquito. Quan vaig complir els 14, em va regalar el carnet de soci i vaig estar dos anys seguits anant al camp amb el meu avi. En aquella època, jo era anti tot, antifutbol, antisistema... I vaig deixar d'anar-hi, em vaig oblidar una mica del futbol en general. Però amb el Barça de Guardiola em vaig fer culer”.

I ara?

Ara m'agraden molt el Barça i el futbol. Però aprecio també els periquitos i segueixo com els va [comenta la victòria de la nit anterior davant l'Athletic]. Segur que m’odiaran, perquè el que vaig fer és molt odiós.

El futbol, prefereix veure'l o jugar-lo?

Bé, de petit m'agradava jugar, és clar, m'ho passava bomba, al col·legi. Jugava a la defensa. Ara, el que m'agrada és quedar amb els meus amics per veure els partits, xisclar i fer l'animal. Realment, sóc futboler, futboler d'un temps ençà.

Deia que pel Barça de Guardiola.

Sí. El Barça de Guardiola és l'excel·lència màxima.

Guardiolista, doncs...

Guardiolista, però sense tonteries. Algunes vegades ens hem saludat, en Pep ha vingut al teatre a veure alguna de les meves funcions. M'agrada perquè té una cosa que la gent molt popular perd de seguida: el sentit comú. Tenir un gran sentit comú t'acosta als altres i combinat amb el treball i la humilitat t'aporta una gran qualitat humana. També crec que té una gran intel·ligència específica i emocional. Guardiola és molt artista en allò seu, també molt exigent.

Podríem comparar un entrenador amb un director de cinema o teatre?

Hi ha directors que s'assemblarien més a Mourinho, amb la seva injustificable estratègia i aquest discurs cutre i groller. El de l’odi al contrari, el de calúmnia que alguna cosa queda. Casillas encara paga el pas de Mourinho pel Madrid. Diuen que quan se’n va d'un club deixa terra cremada al darrere. Hi estic molt d'acord. No només en el seu club, també en la competició en què treballa, en aquest cas, la Lliga espanyola. És una llàstima, perquè es veu que és bon entrenador. Però crec que amb la seva tàctica és impossible diferenciar si té qualitat com a tècnic.

Creu que interpreta un personatge?

Va crear un personatge i li ha passat com a alguns actors, que, a mesura que van fent anys, el personatge se'ls menja. Els automatismes que van crear des del control, deixen de controlar-los i ja no produeixen l'efecte buscat, sinó el contrari. Sobre aquest tema, conclouria que la naturalesa és sàvia.

Treballant sovint a Madrid, en els últims anys haurà pogut presumir d'equip?

Vaig viure el 2-6 a Madrid. Sol, en un bar. El primer gol el vaig celebrar reprimit, el tercer el vam celebrem tots, fins i tot els madridistes que hi havia. Ho vaig poder gaudir.

Diuen que Tete Montoliu escoltava els partits del Barça per la ràdio en ple concert. Segueix els partits si té funció?

Jo puc estar enmig d'una escena, mirar cap a un costat i preguntar com van. Amb Anna Lizarán ho fèiem molt. Fins i tot ho comentàvem [baixa la veu i xiuxiueja]: “Ha marcat Messi, 3-2”. Recordo sentir un petard a l'exterior un dia que ens jugàvem la Lliga i mirar-nos l'Annita i jo en escena pensant: gol del Barça.

Messi és com una estrella de cinema.

Messi és una meravella. Però també Iniesta i Xavi em semblen fantàstics. Xavi és com un far. Mira, quan jo em fixo en un actor, el més important per a mi són les celles i tota aquesta franja dels ulls. Quan un actor està realment concentrat, no mou aquesta zona. Si frunzeixes el nas, en cinema, no és bo. Doncs fixa't que Xavi, quan juga, manté immòbil tota aquesta franja: les celles, els ulls... No té expressió. És un far. Em meravella fixar-me en aquesta part de la cara de Xavi. I també aquesta humilitat que comentàvem. Messi està tocat per una vareta màgica, és innat. Quan tu penses: faria això, ell ja ho ha fet.

Què opina del Barcelona com a club? Entén aquest gen autodestructiu propi d'algun Shakespeare?

Mira, he fet una pel·lícula sobre Pere Casaldàliga, paraules majors. Destructiu és el capitalisme: destruir i vendre. Això passa amb Cruyff, Guardiola, Rosell, Laporta... Que ven la part negativa, el mal rotllo, els conflictes, siguin certs o inventats. Ven el culebró. I a mi, aquesta part no m'agrada gens.

Tornem a la gespa llavors. M'han explicat que, a més del Barça, és un gran fan de la Roja.

És cert. Em sembla meravellós com juga la selecció espanyola. De fet, una cosa no s'entén sense l'altra, perquè la selecció espanyola és una meravella gràcies al Barça de Guardiola. El gol d'Iniesta del Mundial de Sud-àfrica el vaig celebrar amb magnificència. Del que jo he vist, no hi ha hagut en el futbol res més semblant a l'art que el futbol del Barça de Guardiola.

Tal com estan les coses, és obscè pagar 40, 50 o 100 milions per un futbolista?

Diuen que això passa perquè el tio que els ha costat els genera. I és lícit. A mi el que m'agradaria saber és d'on treuen els diners. La barbaritat és que un club de futbol tingui deutes i segueixi fitxant jugadors. Si tens deutes, primer paga’ls. Hi ha directius en el futbol que diuen que fan diners de forma legal, però no sé si són diners nets. No sé qui surt als papers de Bárcenas, però diuen que hi ha molts constructors...

Durant un temps s'assegurava que a la llotja del Bernabéu es tancaven gran part dels negocis d'Espanya.

Sens dubte. I dels de Catalunya, a la del Barça, coses de trilers amb molta pasta, tot bastant fastigós.

El ministre de Cultura, José Ignacio Wert, es va declarar “hooligan del Madrid”.

Als molt madridistes els dic: tu deus ser una gran persona, tio, perquè més defectes ja no es poden tenir [diu en broma].

Els seus companys de professió li canten les quaranta quan en tenen ocasió.

El 21% d'IVA cultural és una barbaritat, són ganes de carregar-se la cultura i haurien reconèixer-ho obertament. Crec que aquesta és la finalitat directa, no indirecta, de tot el que està fent l'administració pública. Igual que la finalitat directa és carregar-se l'educació i la sanitat. I la finalitat directa és crear una crisi, no la indirecta. Guanyar diners amb la salut de la gent hauria d'estar penat, i que els diners vagin a parar a paradisos fiscals quan veus que els hospitals estan bruts perquè han reduït el pressupost en neteja... La gent és massa bona, no sé a què estem esperant. L'altre dia Wert, que diu grans bestieses, va declarar: “Les manifestacions d'aquí són un joc de nens si les compares amb les de Xile”. M'estàs provocant o què? A un se li ocorren moltes barbaritats, per dir i per fer. I crec que alguna cosa passarà, perquè la gent està arribant a un límit.

Té una filla de 18 anys, Greta, que també és actriu. Quin futur li veu aquí?

Em preocupa què pot fer, com li anirà. Penses: quin futur li deixes? Hi ha gent que encara espera que torni la situació d'abans, però no tornarà. Algunes coses són per a bé. Casaldàliga té una frase magnífica: “Deixem el pessimisme per a temps millors”. Està bé, però ens hem d'associar i prendre partit. Actuar de forma dura, bèstia. S'estan rient de nosaltres, estan fent el que els dóna la gana. Això de les preferents, per exemple, clama al cel. Ens van prendre el pèl. Si cremes mobiliari urbà, et multen. I, en canvi, si trenques el cor i el futur de la gent, no passa res. Hi ha alguna cosa que no va. I compte!

Als futbolistes els va costar, però molts han fet el salt a altres països. Es planteja treballar fora si aquí la cosa no millora?

Saps què passa? Que com a actor tens un cert compromís amb el teu lloc. Hi ha de tot, eh, però quan un es fa actor ho fa, entre altres coses, per explicar i mostrar inquietuds i vivències. Puges a l'escenari i vols explicar coses. I aquest és un bon moment per a això, hi ha moltes coses a dir. L'escenari és un bon lloc per dir aquestes coses. Anar ara a Hollywood a dir coses? És respectable, però crec que aquest és un bon lloc per dir coses.

Com recordar les factures del feixisme? Com fa amb Lluís Homar sobre l'escenari a Adreça desconeguda.Adreça desconeguda

L'Adreça desconeguda és un bon text per veure com una amistat es trenca per contradicció política, en aquest cas molt extrema, és clar, perquè parlem del nazisme. És una molt bona reflexió i el viatge està molt ben explicat per cada personatge i també està molt ben explicat com es pot arribar a matar amb paraules. Si voleu veure com matar amb paraules, aneu a veure l'Adreça desconeguda. És una horeta, però la gent surt tocada.

Diuen alguns futbolistes que després d'un partit els costa dormir. Dorm al sortir del teatre?

En el cas d'aquesta funció, que és més el resultat que el viatge interior del personatge durant l'obra, sí. No és un personatge que fa un viatge d'aquests tan bèsties que t'emportes a casa. És molt tècnic, precís. Fer un Shakespeare, per exemple, si que és molt bèstia. Amb Caliban [La tempesta] em vaig deixar l'ànima, també amb el Rei Joan. Amb Hamlet, al Grec, et mors. Després, a Un oncle a Amèrica vaig fer de boig, amb Els Joglars, tota l'estona estava a dalt. I sortia del teatre com una moto.

Algun lloc especial on li agradaria actuar?

A Maracanà, fent de futbolista en una pel·li. I xutar un penal.

Home, ja ha xutat un penal al cinema, a ‘El portero’, de Gonzalo Suárez.

Te n'explicaré una de boníssima. Amb El portero vam anar a rodar a Astúries, pels núvols. I resulta que no hi havia núvols a Astúries aquells dies. Durant gairebé dues setmanes, vam baixar a la platja cada dia, preparats per rodar, amb els extres i tot. Esperàvem quatre o cinc hores i tornàvem a l'hotel perquè no fèia núvol. Era una escena en què jo havia xutar-li un penal a Carmelo Gómez, el porter, una escena clau [ambientada en la postguerra, Fernández interpreta un maqui]. I un dia, baixem i em diu el director de fotografia: “Eduard, que ve un núvol, però dóna temps per a un penal, no més, així que fote’l”. Jo li vaig dir a Carmelo: “Tio, tira't a la dreta”, i ell, que no, que pensava tirar-se a l'altre costat... I el vaig marcar. Era la meva segona pel·lícula, estava nerviosíssim. Vaig pensar si no ho marco, em maten! Veia la porteria petita i Carmelo cada vegada més gran. Aquí vaig entendre aquesta sensació que expliquen els futbolistes.

I en teatre, quin seria el Maracaná del teatre?

Depèn de cadascú. Jo, les dues actuacions més emocionants que recordo són: una, quan començava. Feia de pallasso amb un amic, uns pallassos una mica heavies. Fèiem un xou en un tarima a La Mina i entre punxada i punxada, els xavals, ja grandets, venien a veure'ns i s'emocionaven, reien... Ostres, com em va tocar. Una altra, fent Un oncle a Amèrica, amb Els Joglars, a Caracas, la reacció de la gent va ser descomunal. Al final, l'escenografia, formada per cordes, queia; queien les cordes que representaven els arbres tallats pels nord-americans. Els aplaudiments i bravos del públic van ser bestials. També recordo molt Esperant Godot, amb Anna Lizarán, ara que l'Anna ja no hi és. La segueixo portant aquí [s'assenyala el cor].

Diuen que és un actor molt intervencionista, però no n'hi deu haver per tant quan directors com Cesc Gay, Mariano Barroso i Lluís Pascual, al teatre, repeteixen.

Es veu que sí, que sóc intervencionista. Però no sé si és bo o no. Hi ha gent que no ho porta bé, així que ara ho estic pensant. Si ets així, has de treballar amb directors que s'avenen a que l'actor intervingui més. Hi ha directors que volen que facis el que ells diuen. Si això és el que volen, doncs que paguin millor. Un es va fent gran. Per a mi un actor no és un executor, no li pots dir: “Dius aquesta frase i plores”. Un llibret no és res, són paraules en un paper, el recorregut del personatge el fan l'actor i el director. L'actor és el que sap què li passa al seu personatge. El d'actor és un ofici.

Almodóvar [el va dirigir a ‘La piel que habito’] accepta suggeriments?

[Aixeca una cella]. Almodóvar és molt bo, ha fet pel·lis excel·lents. Ell és molt autor, li agrada manar i accepta alguns suggeriments.

Si pogués triar, què li agradaria fer ara?

Tinc ganes de fer bons guions, bones pel·lícules. Fa poc vaig rebre un molt bon guió, em va encantar... Però van dir: “no hi anirà ningú”. Després hi ha guions horrorosos que sí que es roden. Smoking room no la volien fer, la vam fer sense cobrar. Va anar molt bé i és d'aquestes pel·lícules que tothom recorda. Ara volíem fer una sèrie amb el mateix director, Julio Wallovits, amb guió seu, i també amb Francesc Garrido [actor de Smoking Room]. Vam gravar 10 minuts, la la vam portar al Plus i tampoc... En fi.

Abans parlava de Xavi i Iniesta. Prefereix un bon secundari o un protagonista?

He fet de tot. M'agraden tots dos. Són rols molt diferents. Els americans es refereixen als secundaris com els supporting actors i està bé. M'agrada tocar tots dos pals, veure com ets a cada lloc. És més complicat ser un secundari, has de ser molt humil i fi. Si ets el prota i estàs malament un dia, no passa res, en un dia fas molt poquet. El secundari ha d'estar fi en el seu dia. Tocar el do aquí, el mi allà i el fa sostingut dimecres. I si no toques bé el fa sostingut el dimecres, no tens més marge.

Un actor ha de saber fer molts papers...

[Interromp] No, no. Pots fer el mateix paper tota la vida.

La gent diu...

[Interromp] Sí, la gent diu tonteries.

Com que el Barça del Tata Martino ja no és el Barça?

Això és part del capitalisme. El Tata Martino prova coses. Al Barça li havien pres la mida. Si jugués sempre al màxim nivell del Barça de Guardiola, no passaria mai res, però això és impossible. Dins de com juga el Barça, ha de tenir variants i això és el que està provant. També m'agrada que reservi futbolistes perquè arribin millor a final de temporada, que la passada ja sabem què va passar. Deixem-lo treballar. Gaudim.

En el cruce entre Paseo de Gracia y la calle Casp de Barcelona, hace un año, una bala de goma perdida -probablemente la última, si se cumple la prohibición de estos proyectiles anunciada para el mes de abril- cambió vida de Ester Quintana. Allí donde la inexistencia de cargas policiales -primera versión oficial- se convirtió en una actuación sin uso de balas de goma -segunda versión oficial- para terminar siendo una intervención con disparos de estos proyectiles pero en otras direcciones -tercera versión oficial-, es donde Quintana se convirtió en la octava víctima catalana -primera mujer- de una de estas pelotas de caucho. Será en este mismo punto donde se concentrarán el próximo jueves, 14 de noviembre, esta vecina de Barcelona y sus amigos y compañeros de la plataforma 'Ojo con tu ojo', con otras víctimas de balas de goma, activistas y ciudadanos, para protestar contra los abusos y la impunidad policial.

¿En este último año has vuelto a participar en alguna concentración?

Sí, en dos. Una, en conmemoración por el primer aniversario de la muerte de Íñigo Cabacas, y la segunda, hace poco, en el Raval, por la muerte de Juan Andrés Benítez. No he ido a ninguna de apoyo a mi caso. En 'Ojo con tu ojo' somos más de confiar en la labor continuada, de trabajar en actos culturales, conciertos, charlas... que en manifestaciones. Pero es cierto que a veces van bien para coger fuerza, para encontrarte con quien se solidariza contigo. Y el día 14 hará un año que ningún responsable político ni policial me ha dado explicaciones de lo que pasó.

¿Tampoco se han puesto en contacto contigo desde entonces?

Cuando hice el vídeo con 15MBcnTV, quince días después, me llamaron de Interior. Hablé con el gabinete de prensa, pero no me pidieron disculpas, sólo querían saber dónde estaban los agentes. Información técnica. Luego, con el cambio de conseller [Ramon Espadaler substituyó a Felip Puig al frente de Interior en enero de 2013], en el mes de febrero me llamó Espadaler a casa, pero yo no estaba y no consideré oportuno contestarle. Semanas después, volvió a llamar y me dijo que lo sentía mucho. Me lo decía de forma personal, pero no oficial, como me manifestó.

¿Pero te reconoció entonces como víctima de una agresión de los Mossos?

Me dijo que lamentaba mucho lo que me había pasado y que le dolía, pero no reconoció que me hubieran disparado. Y me dijo que su posición personal no podía ser la misma que la institucional. Aunque no entiendo cómo puedes tener una visión como persona de un hecho y luego trabajar con otra. Esto es no ser consecuente. Luego me encontré también con Manel Prat [director general de los Mossos d'Esquadra] en el Parlamento. Nos encontramos cara a cara y no tuvo más remedio que hablar conmigo -si lo hubiera querido hacer antes me podría haber llamado en los siete meses que habían pasado-.

¿Y aceptaste las disculpas, aunque no admitieran que fueron los agentes quienes te dispararon?

Como persona las tengo que aceptar. Pero todavía no se ha pronunciado nadie para decir de quién fue culpa. No sé qué investigación han hecho porque no hay resultados. Hace un año dijeron que investigarían, pero resultó que los informes no llegaban al conseller, Puig mintió varias veces... Yo ya he parado de contar las mentiras que me han contado desde Interior. Ya no.

Más que las investigaciones internas, como en el caso de Juan Andrés Benítez, ¿ha sido la acción ciudadana la que ha aportado luz a tu caso?como en el caso de Juan Andrés Benítez

El mío y el de Juan Andrés de entrada son dos casos diferentes. Sólo tienen en común la impunidad con la que se tratan. ¿Por qué motivos no se ha investigado? ¿Porque lo ha dicho el juez? ¿Porque no quieren? ¿Porque lo quieren encubrir? No lo sé, yo confío en la gente, porque ha sido solidaria conmigo y hemos podido recoger multitud de testigos. Hemos recibido muchas imágenes, vídeos... Aún hoy se ponen en contacto con nosotros para ayudarnos. Pero el sistema policial lo deberían controlar los políticos, que hacen las leyes, y no la ciudadanía. Lo único que podemos hacer es presionar para que el sistema cambie y sea más transparente, que es lo que hace falta.

En un artículo escrito en este diario, Clara Cots (Stop Balas de Goma) apuntaba: “Perder un ojo es muy duro. El hecho de no ver genera dificultades en la cotidianidad y también miedo; miedo de no ver algo y hacerte más daño, miedo a que te pase algo en el único ojo que te queda”. ¿Como se lidia con una situación así?

Como se puede. Al principio todo era muy difícil. Tienes que aceptarlo, sobre todo el mal estético. Pierdes la visión pero también la imagen que desprendes hacia afuera. Cada vez que me miro al espejo... Es una superación día a día. No sé si dentro de unos años lo habré superado, pero de momento no. Tengo mucha dificultad para bajar escaleras, porque he perdido la profundidad y la perspectiva, o para llenar un vaso de agua, porque no calculo la distancia. Tengo miedo de las puertas automáticas de cristal, porque veo mal por un lado, choco constantemente en los semáforos, en los centros comerciales o donde hay mucha gente... Y en la oscuridad también he perdido capacidad de ver. Tampoco voy en bicicleta. Algún día volveré a ir, pero todavía me falta.

Sobre atención a las víctimas, la comisión del Parlament que estudiaba las balas de goma ha concluido que debe elaborarse un protocolo de atención sanitaria y psicológica. ¿Qué tipo de atención has recibido, en tu caso?

A mí no me atendieron psicológicamente. Lo pedí el día siguiente: una persona que hablara conmigo para superarlo, porque mi madre y mi hermano no eran las personas indicadas, al contrario, ellos también necesitan ayuda. Pero no me la facilitaron. No había un protocolo para estos casos en el Hospital de Sant Pau, sólo había atención psicológica para la planta de maternidad. Después fui con mi médico de cabecera, que me dio algunas opciones, y ahora estoy con una terapeuta.

En las mismas conclusiones de la comisión también se habla de facilitar “indemnizaciones retroactivas”. Además de físicas y sociales, ¿las lesiones de bala de goma conllevan consecuencias económicas?

Antes que nada, tengo mis dudas sobre esto de las indemnizaciones. Porque yo, como no se ha resuelto que me hayan herido con bala de goma, no soy víctima y por lo tanto no tendría indemnización. Esto de entrada.

En mi caso, yo antes estaba buscando trabajo -de hecho, fui a la manifestación porque no estaba de acuerdo con los recortes que estamos sufriendo-, llevaba todo el 2012 trabajando con lo que podía, después de haber cerrado un negocio. No cobraba el paro ni prestaciones. Y ahora igual, estoy de baja sin tener trabajo, y por lo tanto no percibo ninguna ayuda, pero tampoco puedo trabajar. Son ya dos años sin casi ningún ingreso, y no me darán el alta hasta que no acabe las operaciones, que no sé cuándo será. Aunque ahora trabajo no me falta, preparando reuniones de 'Ojo con tu ojo', trabajando con la abogada...

En su comparecencia en el Parlament, en el mes de julio, dijiste: “No soy la primera víctima de bala de goma, pero quiero ser la última”. ¿Ahora ya puedes decir que lo serás?No soy la primera víctima de bala de goma, pero quiero ser la última

Ojalá. No quiero ser una víctima toda la vida, ni quiero que otra persona pase por lo que yo y mi familia hemos sufrido, ni que se gasten más dinero en abogados, ni en procedimientos, ni en una comisión en el Parlamento que vete a saber cuánto ha costado. Si nos lo podemos ahorrar, mejor. Pero de momento la retirada será progresiva. Se guardan en la manga la posibilidad de utilizarlas hasta abril si hay motivos excepcionales. Que en este tiempo sean conscientes de ello, al menos Manel Prat -que tiene la última palabra en el uso de las balas-, y no den orden de usarlas. Pero bueno, también dicen que no dieron la orden de emplearlas el 14 de noviembre pasado y mira yo como estoy. No quiero ni las balas de goma ni ningún otro proyectil.

Por lo tanto, ¿no estás satisfecha con la sustitución de las balas de caucho por las viscoelásticas?

No. ¿Por qué han de disparar a los ciudadanos? ¿No hay otros medios de disuasión? Lo único que consiguen es que los ciudadanos se rebelen más. Si dialogamos, hacemos mediación, se puede llegar a un entendimiento.

Pese a no estar satisfecha, en cuanto a la lucha contra estos proyectiles se ha logrado más en un año que en la última década: el Número de Operativo Policial (NOP) para que se pueda identificar a los agentes, la prohibición de las balas de goma, se habla de indemnizaciones y atención a las víctimas... ¿A qué se debe?

Porque la gente ha visto que me había pasado a mí, a una mujer de 42 años que estaba en el Paseo de Gracia yéndose para casa. Se sentido identificados conmigo, muchas madres de familia, hijos o jóvenes que tienen madres que van a las manifestaciones... Por eso tanta gente se ha volcado en la presión social. Les podría haber ocurrido a ellos. Esto me lo dicen algunas personas cuando voy a comprar al supermercado.

Pero de todos modos estas modificaciones no cogen el toro por los cuernos, no cambian en profundidad la actuación del cuerpo.

¿Crees que, a pesar de todos los cambios de versión que ha habido en su caso, Interior terminará reconociendo que te dispararon una bala de goma?

Tendremos que esperar a ver qué dice el juez, que es quien tiene toda la información: ha hablado conmigo, con policías, con sanitarios, periodistas, testigos... Tendrá una visión general de los hechos. Interior se ha contradicho desde el primer día, cuando afirmó que no había habido cargas policiales hasta que aparecieron las primeras imágenes. Pero al final las contradicciones se esclarecerán y se llegará a la verdad.

¿Confías en la justicia?

Sí, he de confiar. No quiero perder la esperanza. Si no ya no estaríamos en ello.

A la cruïlla entre Passeig de Gràcia i el carrer Casp de Barcelona, ara farà un any, una bala de goma perduda -probablement l'última, si es compleix la prohibició d'aquests projectils anunciada per al mes d'abril- va canviar la vida d'Ester Quintana. Allà on la inexistència de càrregues policials -primera versió oficial- es va convertir en una actuació sense ús de bales de goma -segona versió oficial- per acabar sent una intervenció amb trets d'aquests projectils però en altres direccions -tercera versió oficial-, és on Quintana va esdevenir la vuitena víctima catalana -primera dona- d'una d'aquestes pilotes de cautxú. En aquest punt s'hi concentraran el proper dijous, 14 de novembre, aquesta veïna de Barcelona i els seus amics i companys de la plataforma 'Ojo con tu ojo', amb altres víctimes de bales de goma, activistes i ciutadans, per protestar contra els abusos i la impunitat policial.

En aquest darrer any has tornat a participar en alguna concentració?

Sí, en dues. Una, de commemoració pel primer aniversari de la mort d'Íñigo Cabacas, i la segona, fa poc, al Raval, per la mort de Juan Andrés Benítez. No he anat a cap de suport al meu cas. Perquè som més de confiar en la feina continuada, de treballar en actes culturals, concerts, xerrades... que no pas en manifestacions. Però sí que a vegades van bé per agafar força, per trobar-te amb qui se solidaritza amb tu. I el dia 14 farà un any que cap responsable polític ni policial m'ha donat explicacions del que va passar.

Tampoc no s'han posat en contacte amb tu des de llavors?

Quan vaig fer el vídeo amb 15MBcnTV, quinze dies després, em van trucar d'Interior. Vaig parlar amb el gabinet de premsa, però no em van demanar disculpes, només volien saber on estaven els agents. Informació tècnica. Després, amb el canvi de conseller, al mes de febrer em va trucar Ramon Espadaler a casa, però jo no hi era i no vaig considerar oportú contestar-li. Setmanes després, va tornar a trucar i em va dir que ho sentia molt. M'ho deia de forma personal, però no oficial, com em va manifestar.

I et va reconèixer com a víctima d'una agressió dels Mossos?

Em va dir que lamentava molt el que m'havia passat i que li sabia greu, però no va reconèixer que m'haguessin disparat. I em va dir que la seva posició personal no podia ser la mateixa que la institucional. No entenc com pots tenir una visió com a persona d'un fet i treballar amb una altra. No és ser conseqüent. Després em vaig topar amb Manel Prat al Parlament, ens vam trobar cara a cara i no va tenir més remei que parlar amb mi -si ho hagués volgut fer em podria haver trucat en els set mesos que havien passat-.

Acceptes aquestes disculpes, tot i no admetre que van ser els agents qui et van disparar?

Com a persona les he d'acceptar. Però encara no s'ha pronunciat ningú per dir de qui va ser culpa. No sé quina investigació han fet perquè no hi ha resultats. Fa un any van dir que investigarien, però els informes no arribaven al conseller, Puig va mentir vàries vegades... Jo ja he parat de comptar les mentides que m'han dit des d'Interior. Ja no.

Més que les investigacions internes, com en el cas de Juan Andrés Benítez, ha estat l'acció ciutadana qui ha aportat llum al cas?

Són dos casos diferents. Només tenen en comú la impunitat amb què es tracten. Per quins motius no s'ha investigat? Perquè ho ha dit el jutge? Perquè no volen? Perquè ho volen encobrir? No ho sé, jo confio en la gent, perquè ha estat solidària amb mi i hem pogut recollir multitud de testimonis. Hem rebut moltes imatges, vídeos... Encara avui es posen en contacte amb nosaltres per ajudar-nos. Però el sistema policial l'haurien de controlar els polítics, que fan les lleis, i no la ciutadania. L'únic que podem fer és pressionar perquè el sistema canviï i sigui més transparent, que és el que ens cal.

En un article escrit a aquest diari, Clara Cots (Stop Bales de Goma) apuntava: “Perdre un ull és molt dur, el fet de no veure-hi genera dificultats en la quotidianitat i també por; por de no veure quelcom i fer-te més mal, por a que et passi alguna cosa a l’únic ull que et queda”. Com es lídia amb una situació així?un article escrit a aquest diari, Clara Cots (Stop Bales de Goma) apuntava:

Com es pot. Al principi tot era molt difícil. Has d'acceptar-ho, sobretot el mal estètic. Perds la visió però també la imatge que dones cap enfora. Cada vegada que em miro al mirall. És una superació dia a dia. No sé si d'aquí uns anys ho hauré superat, però de moment no. Tinc molta dificultat per baixar escales, perquè he perdut la profunditat i la perspectiva, o per omplir un got d'aigua, perquè no calculo la distància. Tinc por de les portes automàtiques de vidre, perquè hi veig malament per un costat, xoco constantment als semàfors, als centres comercials o on hi ha molta gent... I amb la foscor, també he perdut capacitat de veure-hi. Tampoc no vaig en bicicleta. Algun dia hi tornaré, però encara em falta.

Sobre l'atenció a les víctimes, la comissió que estudiava les bales de goma ha conclòs que s'ha d'elaborar un protocol d'atenció sanitària i psicològica. Quin tipus d'atenció has rebut, en el teu cas?

A mi no em van atendre psicològicament. Ho vaig demanar l'endemà, una persona que parlés amb mi per superar-ho perquè la meva mare i el meu germà no són les persones indicades, al contrari, ells també necessiten ajuda. Però no m'ho van facilitar. No hi havia un protocol per aquests casos, només per a la planta de maternitat. Després vaig anar amb la meva metgessa de capçalera, que em va donar opcions i ara estic amb una terapeuta.

En les mateixes conclusions de la comissió també es parla de facilitar “indemnitzacions retroactives”. A més de físiques i socials, aquestes lesions comporten conseqüències econòmiques?

En el cas de les indemnitzacions tinc els meus dubtes. Perquè jo, com que no s'ha resolt que m'hagin ferit amb bala de goma, no tindria indemnització. Això d'entrada. I en el meu cas, jo abans estava buscant feina -de fet, vaig anar a la manifestació perquè no estava d'acord amb les retallades que estem patint-, portava tot el 2012 treballant amb el que podia, després d'haver tancat un negoci. No cobrava l'atur ni prestacions, i ara igual. Ara estic de baixa sense tenir feina, i per tant no percebo cap ajut, però tampoc no puc treballar. Són ja dos anys sense gaire ingressos, i no em donaran l'alta fins que no acabi les operacions, que no sé quan serà. Tot i que ara feina no me'n falta, preparant reunions a 'Ojo con tu ojo', treballant amb l'advocada...

En la seva compareixença al Parlament, el mes de juliol, vas dir: “No sóc la primera víctima de bala de goma, però vull ser l'última”. Ara ja pots dir que ho seràs?“No sóc la primera víctima de bala de goma, però vull ser l'última”

Tant de bo. No vull ser una víctima tota la vida, ni vull que una altra persona passi pel que jo i la meva família hem patit, ni que es gastin més diners en advocats, ni en procediments, ni en una comissió al Parlament que ves a saber quant ha costat. Si ens ho podem estalviar, millor. Però de moment la retirada serà progressiva. Es guarden a la màniga la possibilitat de fer-ne ús fins l'abril si hi ha motius excepcional. Que en aquest temps en siguin conscients, almenys Manel Prat -que té la última paraula en l'ús de les bales-, i no donin ordre de fer-les servir. Però bé, també van dir que no van donar l'ordre de fer-ne servir el 14 de novembre passat i mira jo com estic. No vull ni les bales de goma ni cap altre projectil.

Per tant, no estàs satisfeta amb la substitució de les bales de cautxú per les viscoelàstiques?

No. Per què han de disparar els ciutadans? No hi ha altres mitjans de dissuasió? L'únic que fas és que els ciutadans es rebel·lin més. Si dialoguem, fem mediació, es pot arribar a un enteniment.

Tanmateix, s'ha aconseguit més en un any que en els darrers cinc, pel que fa a la lluita contra aquests projectils: el Número d'Operatiu Policial (NOP) perquè es pugui identificar els agents, la prohibició de les bales de goma, es parla d'indemnitzacions i atenció a les víctimes... Com és?

Perquè la gent ha vist que m'havia passat a mi, una dona de 42 anys que estava al Passeig de Gràcia marxant cap a casa. S'han sentit identificats amb mi, moltes mares de família, fills o joves que tenen mares que van a les manifestacions... Per això tanta gent s'ha bolcat en la pressió social. Els podria haver passat a ells. Això m'ho diuen persones quan vaig a comprar al supermercat. Però de tota manera aquests canvis no agafen el brau per les banyes, no canvien en profunditat l'actuació del cos.

Creus que, malgrat tots els canvis de versió que hi ha hagut en el teu cas, Interior acabarà reconeixent que et van disparar una bala de goma?

Haurem d'esperar a veure què diu el jutge, que és qui té tota la informació: ha parlat amb mi, amb policies, amb sanitaris, periodistes, testimonis... Tindrà una visió general dels fets. Interior s'ha contradit des del primer dia, que va afirmar que no hi havia hagut càrregues policials fins que van aparèixer les primeres imatges. Però al final les contradiccions s'esclariran i s'arribarà a la veritat.

Llavors confies en la justícia?

Sí, hi he de confiar. No vull perdre l'esperança. Si no ja no hi estaríem posats.

El periodista Jordi Mumbrú y el fotógrafo Edu Bayer aprovecharon uno de los actos abiertos que organiza la Hermandad de Antiguos Legionarios de Barcelona para entrar en su nueva sede, un espacio de 5.000 metros cuadrados de titularidad pública cedido por el Consorcio de la Zona Franca en el barrio de Sant Andreu. Durante toda una mañana intentaron no perder detalle de una de las celebraciones más importantes que organiza esta polémica asociación: una misa de campaña y un homenaje a los “caídos por España”. Este es el resultado de ese trabajo fotográfico.

El periodista Jordi Mumbrú i el fotògraf Edu Bayer van aprofitar un dels actes oberts que organitza la Hermandad de Antiguos Legionarios de Barcelona per entrar a la seva nova seu, un espai de 5.000 metres quadrats de titularitat pública cedit pel consorci de la Zona Franca al barri de Sant Andreu. Durant tot un matí van intentar no perdre detall d'una de les celebracions més importants que organitza aquesta polèmica associació: una missa de campanya i un homenatge als caiguts per Espanya. Aquest n'és el material fotogràfic.

Misa de campaña en recuerdo de los caídos por España. Silencio. Es el primer acto público que celebra la asociación de antiguos legionarios de Barcelona desde que el Consorcio de la Zona Franca, controlado por el Ajuntament de Barcelona y el Gobierno del Estado, les ha cedido temporalmente 5.000 metros cuadrados para usos “socioculturales”. Estamos en el barrio de Sant Andreu, en los antiguos cuarteles militares de artillería de la Maestranza y hoy es domingo. Toca misa.

La pequeña puerta metálica está vigilada por una cámara de vídeo. Después de hacer sonar el timbre, la puerta se abre y un jubilado vestido de legionario sale a recibir a la visita. Atravesar la puerta de los cuarteles de Sant Andreu, donde está la sede de la asociación de los antiguos legionarios, es como cambiar de mundo. La puerta da directamente a la cantina, que está llena de banderas españolas, de fotografías de Franco y de José Millán Astray, el fundador de la Legión, y atentamente vigilada por maniquíes vestidos de legionarios. De la cantina se sale al patio donde ya hace unos minutos que ha comenzado la misa.

El cura habla mayoritariamente en latín y lo hace dando la espalda al público, al estilo más tradicional, tal y como se hacía antes del Concilio Vaticano II (1965). El Papa Benedicto XVI recuperó este tipo de misas en 2007, en medio de una gran polémica ya que el retorno a los clásicos permite también aprovechar las misas de Viernes Santo para pedir la conversión de los “pérfidos judíos”. Un cambio que no gustó a los seguidores del judaísmo.

Entre el público hay sobre todo hombres de edad avanzada. Muchos de ellos fueron legionarios ya hace mucho tiempo, algunos sólo durante un par de años y porque estaba bien pagado. Son muy pocos los que entraron en combate. Aunque no por falta de ganas: “Me hubiera gustado hacer el bautizo de fuego”, reconoce orgulloso el presidente de la asociación, Jesús Cañadas. Otros más veteranos sí tuvieron la oportunidad de hacer el bautismo de fuego y lo hicieron nada menos que bajo las órdenes del Comandante Francisco Franco durante la Guerra Civil Española.

Terminada la misa, durante la cual el responsable de seguridad ha tenido que echar a uno de los fieles porque estaba bebiendo cerveza durante el rito, toca la procesión del Cristo de la Buena Muerte. Y es que hoy, una semana después del día de los difuntos, la Legión celebra su particular homenaje a los caídos. “Mi marido es uno de los que lleva el Cristo”, explica una mujer del público mientras espera la llegada de los militares. “Ya me dirás por qué no les habían de dar este espacio a la Legión”, dice indignada. De hecho, nada ha cambiado tras la cesión: la asociación hace años que utiliza estos terrenos, que limitan con una escuela y con una comisaría de los Mossos, para hacer sus maniobras y sus homenajes a los caídos y a la bandera.

La misa, el desfile y la cantina

“Sois los mejores”, grita uno del público mientras los legionarios, ni tan jóvenes ni tan fuertes como cuando formaban parte del cuerpo, van desfilando con el Cristo en alto. Tras diferentes cánticos, himnos, ofrendas florales y una nueva intervención del cura en latín, termina el acto: “¡Viva España! ¡Viva el Rey! ¡Viva la Legión!”. Y todos a la cantina.

La presencia de los periodistas, como ocurre muy a menudo en muchos otros actos, les incomoda. No están acostumbrados y saben que tienen más a perder que a ganar. Pero los respetan. “¿Tú eres un periodista libre o no?”. La pregunta es de Salvador, uno de los antiguos legionarios más jóvenes de los que hay entre el público que viste largas patillas y una chaqueta contundente: Por España, me atrevo. Después de responder que sí, que se hace lo que se puede, Salvador se explica: “Yo he desfilado en el Tercio Cuarto de la Legión, el Alejandro Farnesio, y lo he hecho junto a africanos, suramericanos y marroquíes. He compartido mesa con ellos y también sufrimiento. La palabra fascista es equivocada en la Legión”.

El presidente, Jesús Cañadas, tiene el mismo argumento. Responde a las acusaciones de una parte importante de los vecinos de Sant Andreu, sobre todo del tejido asociativo, defendiendo que sólo por llevar una bandera española no se les puede considerar fascistas. Sobre las fotografías de Francisco Franco que hay en la web y en la cantina, recuerda que fue el cofundador de la Legión y sobre la posibilidad de que los miembros del Casal Tramuntana, un colectivo barcelonés de extrema derecha, hayan aprovechado la sede de la asociación para reunirse, recuerda que todo el mundo tiene la puerta abierta. “De la misma manera que existe la extrema izquierda, existe la extrema derecha”, dice con naturalidad. Con mucha educación y respeto, nos acompaña hacia la puerta metálica que se cierra detrás de nosotros, y nos devuelve al otro mundo.

Missa de campanya en record de los caídos por España. Silenci. És el primer acte públic que celebra l’associació d’antics legionaris de Barcelona des que el Consorci de la Zona Franca, controlat per l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de l’Estat, els hi ha cedit temporalment 5.000 metres quadrats per a usos “socioculturals”. Som a Sant Andreu, a les antigues casernes militars d’artilleria de la Maestranza i avui és diumenge. Toca missa.

La petita porta metàl·lica està vigilada per una càmera de vídeo. Després de fer sonar el timbre, la porta s’obre i un jubilat vestit de legionari surt a rebre la visita. Travessar la porta de les Casernes de Sant Andreu, on hi ha la seu de l’associació dels antics legionaris, és com canviar de món. La porta dóna directament a la cantina, que està plena de banderes espanyoles, de fotografies de Franco i de José Millán Astray, el fundador de la Legión, i atentament vigilada per maniquins vestits de legionaris. De la cantina se surt al patí on ja fa uns minuts que ha començat la missa.

El capellà parla majoritàriament en llatí i ho fa donant l’esquena al públic, a l’estil més tradicional, tal i com es feia abans del Concili Vaticà II (1965). El Papa Benet XVI va recuperar aquest tipus de misses l’any 2007, enmig d’una gran polèmica ja que el retorn als clàssics permet també aprofitar les misses de Divendres Sant per demanar la conversió dels “pèrfids jueus”. Un canvi que no va agradar als seguidors del judaisme.

Entre el públic hi ha sobretot homes d’edat avançada. Molts d’ells van ser legionaris ja fa molt de temps, alguns només durant un parell d’anys, i són molt pocs els que van entrar en combat. Encara que no per falta de ganes: “M’hagués agradat fer el bateig de foc”, reconeix orgullós el president de l’associació, Jesús Cañadas. Altres més veterans sí que van tenir la oportunitat de fer el bateig de foc i el van fer ni més ni menys que sota les ordres del Comandant Francisco Franco durant la Guerra Civil.

Acabada la missa, durant la qual el responsable de seguretat ha hagut de fer fora un dels fidels perquè estava bevent cervesa durant el ritu, toca la processó del Crist de la Bona Mort. I és que avui, una setmana després del dia dels difunts, la Legión celebra el seu particular homenatge als caiguts. “El meu marit és un dels que porta el Crist”, explica una dona del públic mentre espera l’arribada dels militars. “Ja em diràs per quin motiu no els hi havien de donar aquest espai a la Legión”, diu indignada. De fet, l’associació fa anys que utilitza aquests terrenys, que limiten amb una escola i una comissaria dels Mossos d’Esquadra, per fer les seves maniobres i els seus homenatges als caiguts i a la bandera.

La missa, la desfilada i la cantina

La missa, la desfilada i la cantina“Sou els millors”, crida un del públic mentre els legionaris, ni tan joves ni tan forts com quan formaven part del cos, van desfilant amb el Crist a braços. Després de diferents càntics, himnes, ofrenes florals i una nova intervenció del capellà en llatí, acaba l’acte: “¡Viva España!, ¡Viva el Rey!, ¡Viva la Legión!”. I tots cap a la cantina.

La presència dels periodistes, com passa molt sovint en molts altres actes, els incomoda. No hi estan acostumats i saben que tenen més a perdre que a guanyar. Però els respecten. “Tu ets un periodista lliure o no?” La pregunta és del Salvador, un dels antics legionaris més joves d’entre el públic, que vesteix llargues patilles i una jaqueta contundent: Por España, me atrevo. Després de respondre que sí, que es fa el que es pot, el Salvador s’explica: “Jo he desfilat en el Quart Terç de la Legió, l’Alejandro Farnesio, i ho he fet al costat d’africans, sud-americans i marroquins. He compartit taula amb ells i també patiment. La paraula feixista és equivocada amb la Legión”.

El president, Jesús Cañadas, té el mateix argument. Respon a les acusacions d’una part important dels veïns de Sant Andreu, sobretot del teixit associatiu, defensant que només per portar una bandera espanyola no se’ls pot considerar feixistes. Sobre les fotografies de Francisco Franco que hi ha al web i a la cantina, recorda que va ser el cofundador de la Legión i sobre la possibilitat que els membres del Casal Tramuntana, un col·lectiu del Clot d’extrema dreta, hagin aprofitat la seu de l’associació per reunir-se, recorda que tothom hi té la porta oberta. “De la mateixa manera que existeix l’extrema esquerra, existeix l’extrema dreta”, diu amb naturalitat. Amb molta educació i respecte, ens acompanya cap a la porta metàl·lica que es tanca darrera nostre i ens retorna a l’altre món.

Isabel Vallet (Alzira, 1980) ha sido representante de la CUP en la comisión de investigación de la sanidad catalana. Nos recibe en el Saló dels Passos Perduts del Parlament de Catalunya, cámara a la que llegó hace cuatro meses, en sustitución de la diputada Georgina Rieradevall. Es licenciada en derecho y máster en Derecho Penal. Ha trabajado como asesora jurídica en varias administraciones de la Generalitat. Es militante de la CUP de Gracia (Barcelona) y de Endavant.

En su opinión, ¿por qué ha habido tantos casos de irregularidades en la sanidad catalana?

Nosotros entendemos que es culpa del modelo de cohabitación público-privado. Es el facilitador de todo lo que está pasando: de la derivación del dinero público a las empresas privadas. Los modelos de gobernanza que se basan en las teorías de la nueva gestión pública y, por tanto, la imposición de todos los principios neoliberales, son los facilitadores de que se hayan pasado por alto todas las legislaciones administrativas para que lo público se gestione de la forma que se hace en el sector privado. Relacionan la gestión pública con ineficiencia y gestión privada con eficiencia, pero no hay cifras que lo sustenten. Todo lo contrario: las cifras demuestran que los costes de tratamiento son más elevados en el sector privado.

¿Quiere decir que está a favor de integrar los centros concertados en el ICS?

Nosotros defendemos un sistema único público, de gestión y de propiedad 100% pública. Lo que caracateritza el sistema actual como público no es la propiedad de los centros o de los servicios, sino la centralización de la contratación de estos servicios por la parte pública. Entonces hay proveedores privados que, de manera descentralizada, prestan servicios, pero como son pagados por la parte pública, se consideran públicos. Es decir, que tiene acceso universal pero tiene proveedores privados en muchos casos. El modelo 100% público que defendemos existe en otras comunidades autónomas u otros países como Canadá.

En este modelo, los centros seguirían teniendo autonomía de gestión?

Con una autonomía de gestión bien entendida sí, pero si se entiende como una forma de huir del control administrativo, no. Puede haber autonomía de gestión si se siguen criterios como el arraigo al territorio, la cooperación, la solidaridad. Sobre todo que el acceso sea universal, que no haya exclusiones y que sea de calidad. El problema es que el término 'autonomía de gestión' se ha pervertido hasta el punto de que los centros se han gestionado como si fuera una empresa privada.

Ha sido muy crítica con la comisión de investigación del sistema sanitario. ¿Qué ha fallado?

Ha fallado todo. Ha fallado la voluntad de investigar. Desde el inicio hay un pacto de silencio entre CiU y el PSC y realmente se ha gestionado como si fuera un trámite que había que acabar cuanto antes. Ha fallado la metodología porque ha tenido muchos déficits estructurales, han comparecido muchas personas en sesiones maratonianas. La información llegaba tarde, de manera parcial. También hay cuatro casos que están bajo secreto de sumario, que se están instruyendo en los juzgados. Lo que teníamos no nos dejaba dibujar un hilo argumental correcto de todo lo que había pasado. Faltaba información.

También ha criticado la actitud de los comparecientes.

Sí. Algunos de ellos han venido con una actitud prepotente, han venido a no decir nada, a lavarse la cara. Es la actitud de quien se siente impune. Es decir, que su paso por la comisión no les supondrá ningún agravio. Yo recuerdo sobre todo la actitud del señor Bagó, que fue realmente insultante.

Usted habla de impunidad en algunos casos.

Sí. Si la investigación sobre el caso de las Cotxeres Borbó en el que está investigado Bagó no sale adelante es por algo. Si Prat, Crespo y toda la sociovergencia sanitaria no están imputados es porque son gente muy poderosa. Son gente que hace 30 años que mandan en la sanidad, que tienen todas las empresas. Padrosa estaba en el consejo de administración de 14 empresas relacionadas con Fisiogestión. Y se benefician de un pacto de silencio por parte del PSC y del PP.

¿Son útiles estas comisiones de investigación?

Si todas las comisiones funcionan como ésta, no sirven de nada. Son un ejercicio de propaganda política. Han servido para que toda aquella gente, cuya gestión está bajo el punto de mira, haya dicho “yo he hecho un ejercicio de transparencia, he ido a la comisión”. El hecho de ir a la comisión con estas actitudes, a decir “de eso no me acuerdo”... les ha servido para que justificarse: “mira cuan comprometido estoy con la gestión pública”. Les ha servido como una operación de maquillaje.

¿Por qué han salido del Pacte Nacional per la Salut?

Precisamente porque este pacto no sólo evitaba cuestionar nuestro modelo sanitario sino que también pretendía reforzarlo. Es decir reforzar la descentralización, los modelos de gobernanza basados ​​en la gestión privada, la cohabitación público-privada. Visto todo esto y la operación de maquillaje que ha representado la comisión de investigación, vimos que este pacto no era un espacio válido para debatir sobre este modelo. Los comparecientes del pacto de salud eran las mutuas sanitarias, las aseguradoras, las grandes empresas hospitalarias. Y además, quien se encargaba de fijar los contenidos era Esade, una escuela de negocios. No puede ser que Esade fije un modelo de sanidad que nosotros entendemos que tiene que escapar de la mercantilización.

Ustedes defienden otro pacto con diferentes organizaciones.

Hace semanas que estamos trabajando con plataformas de usuarias, de trabajadoras en lucha y con personas que han reflexionado sobre modelos alternativos. Queremos organizar unas jornadas que han de servir para escribir el tipo de modelo que queremos. Hemos salido de una cosa oficialista para construir un polo activo, desde la base, contra todo lo que está pasando en la sanidad.

En Cataluña, a pesar de una movilización en varios centros, no ha habido una marea blanca como en Madrid. ¿Cómo lo explica?

Depende de los centros. En Can Ruti (Badalona) los trabajadores han mantenido una movilización constante dentro del hospital con las camisetas negras o la campaña “No te vayas sin hora”, que denuncia el fraude en las listas de espera. El problema es que la lucha está muy atomizada y le falta lo que está pasando en Madrid, es decir, una mayor visibilidad. El otro motivo es que Madrid ha optado por la forma “chapucera” a la hora de llevar a cabo la privatización, mientras que aquí la burguesía y parte del mundo corporativo han hecho calar la idea de que estamos en un modelo diferenciado. Esto provoca que una parte de la gente todavía esté anestesiada porque va al médico y ve que no le cobran y que por tanto es público. Se deberán dar más pasos, que los recortes vayan en paralelo al aumento del negocio del sector privado, para que esto los usuarios lo acaben palpando. Ahora estamos viendo toda una serie de servicios que han dejado de ofrecerse por parte del CatSalut.

¿Cree que estamos yendo hacia una mercantilización del sistema sanitario?

Sí. Tomamos el ejemplo del Hospital Clínic, que ha cerrado 74 camas que se han derivado a Capio, una multinacional privada de sanidad. El negocio privado aumenta en detrimento del público. Esto también ocurre con el hospital de Viladecans, el que querían rebajar de categoría para que se pudiera beneficiar de ello el hospital de Sant Boi, que es privado. También se potencia la privada cuando se alargan las listas de espera en la pública. Estamos yendo hacia el modelo del Reino Unido, donde los recortes han provocado que se multipliquen las denuncias por negligencia. Pero este es el modelo de referencia de Boi Ruiz.

En este contexto de enfoque en el debate soberanista, ¿cuesta imponer otros temas en la agenda política, como la sanidad?

Ellos quieren que cueste más. CiU y ERC hacen este discurso de “primero la independencia y después ya veremos”. Y lo hacen precisamente para que el punto estrella sea la situación nacional y que la situación social quede escondida. Precisamente por eso, nuestra campaña Independencia para cambiarlo todo dice que ahora tenemos una oportunidad histórica para que la crisis nacional sea una rendija con la que someter a decisión todas las cosas que nos afectan, entre ellas la sanidad.

¿Por qué cree necesaria la independencia?

Por un lado, para garantizar la supervivencia de una realidad histórica, de un sujeto político que son los Países Catalanes. Pero esta independencia debe servir para cambiarlo todo: para la liberación de nuestra clase, para garantizar la no sumisión de las mujeres al sistema político patriarcal y liberarnos como género. Es un momento histórico: la ruptura con el Estado español debería suponer la apertura de un proceso constituyente que permita poner a decisión todos los aspectos de nuestra vida.

¿Como se posicionan ustedes en relación con el Proceso Constituyente?

Celebramos todo lo que pretenda una ruptura con el capitalismo, el Estado español y el patriarcado. Ahora bien, nos gustaría que fuera un espacio movilizador, capaz de hacer frente a lo que está pasando y no lo hubiéramos enfocado tanto en clave electoral como lo han enfocado ellos.

¿Quiere decir que ustedes no se plantean ir con una lista común?

La CUP no lo ha decidido, lo está hablando pero no tenemos ninguna propuesta por parte del Proceso Constituyente más que lo que vemos en los medios de comunicación. Veo complicado que nosotros podamos confluir con la izquierda institucional que representan ICV o EUiA porque tienen un memorial de agravios durante su gestión que nosotros no olvidamos: las cargas durante las movilizaciones contra el plan Bolonia, toda su gestión en Interior, cómo firmaron las nóminas millonarias de Serra y Todó... Y además, no son anticapitalistas, ellos defienden la socialdemocracia, el capitalismo de rostro humano.

Isabel Vallet (Alzira, 1980) ha estat representant de la CUP a la comissió d’investigació de la sanitat catalana. Ens rep al Saló dels passos perduts del Parlament de Catalunya, on va entrar fa quatre mesos, en substitució de la diputada Georgina Rieradevall. És llicenciada en dret i màster en Dret Penal. Ha treballat com a assesora jurídica en diverses administracions de la Generalitat. És militant de la CUP de Gràcia (Barcelona) i d’Endavant.

En la seva opinió, per què hi ha hagut tants casos d’irregularitats a la sanitat catalana?

Nosaltres entenem que és culpa del model de cohabitació públic-privat. És el facilitador de tot el que està passant: de la derivació dels diners públics a les empreses privades, dels models de governança que es basen en les teories de la nova gestió pública i per tant la imposició de tots els principis neoliberals, és el facilitador de què s’hagin passat per alt totes les legislacions administratives per tal que allò públic es gestioni de la manera que es fa al sector privat. Ells lliguen gestió pública a ineficiència i gestió privada a eficiència però no hi ha xifres que ho sustentin. Al contrari, les xifres que demostren que els costos de tractament són més elevats en el sector privat.

Vol dir que esteu a favor d’integrar els centres concertats a l’ICS?

Nosaltres defensem un sistema únic públic, de gestió i de propietat 100% pública. El que caracateritza el sistema actual com a públic no és la propietat dels centres o dels serveis, sinó la centralització de la contractació d’aquests serveis per la part pública. Llavors hi ha proveïdors privats que, de manera descentralitzada, presten serveis, però com que són pagats per la part pública, es consideren públics. És a dir, que té accés universal però té proveïdors privats en molts casos. El model 100% públic que defensem existeix en altres comunitats autònomes o altres països com ara Canadá.

En aquest model, els centres seguirien tenint autonomia de gestió?

Amb una autonomia de gestió ben entesa sí, però si s’entén com una manera de fugir del control administratiu, no. Pot haver-hi autonomia de gestió si se segueixen criteris com l’arrelament al territori, la cooperació, la solidaritat, sobretot que l’accés sigui universal, que no hi hagi exclusions i que sigui de qualitat. El problema és que el terme ‘autonomia de gestió’ s’ha pervertit fins al punt que els centres s’han gestionat com si fos una empresa privada.

Ha estat molt crítica amb la comissió d’investigació del sistema sanitari. Què ha fallat?

Ha fallat tot. Ha fallat la voluntat d’investigar res, des de l’inici hi ha un pacte de silenci entre CiU i el PSC i realment s’ha gestionat com si fos un tràmit, un tràmit que s’havia d’acabar quan abans millor. Ha fallat la metodologia perquè ha tingut molts dèficits estructurals, han comparegut moltes persones en sessions maratonianes. La informació arribava tard, de manera parcial. També hi ha quatre casos que estan sota secret de sumari, estan instruïnt-se als jutjats. Amb el que teníem no ens deixava dibuixar un fil argumental correcte de tot el que havia passat. Faltava informació.

També ha criticat l’actitud dels compareixents.

Sí. Alguns d’ells han vingut amb una actitud prepotent, han vingut a no dir res, a rentar-se la cara. És l’actitud de qui se sent impune. És a dir, que el seu pas per la comissió no els suposarà cap greuge. Jo recordo sobretot l’actitud del senyor Bagó, que va ser realment insultant.

Vostè parla d’impunitat en alguns casos.

Sí. Si la investigació sobre el cas de les Cotxeres Borbó en el qual hi està investigat Bagó no tira endavant és per alguna cosa. Si Prat, Crespo i tota la sociovergència sanitària no estan imputats és perquè són gent molt poderosa. Són gent que fa 30 anys que manen a la sanitat, que hi tenen totes les empreses. Padrosa estava al consell d’administració de 14 empreses relacionades amb Fisiogestión. I es beneficien d’un pacte de silenci per part del PSC i del PP.

Són útils aquestes comissions d’investigació?

Si totes les comissions funcionen com aquesta, no serveixen de res. Són un exercici de propaganda política. Han servit perquè tota aquella gent, la gestió dels quals està sota el punt de mira, hagi dit “jo he fet un exercici de transparència, he anat a la comissió”. El fet d’anar a la comissió amb aquestes actituds, de dir “d’això no m’en recordo”... han servit perquè diguessin “mira com de compromès estic amb la gestió pública”. Els ha servit com una operació de maquillatge.

Per què han sortit del Pacte Nacional de la Salut?

Precisament perquè aquest pacte no només evitava qüestionar el nostre model sanitari sinó que també pretenia reforçar-lo. És a dir reforçar la descentralització, els models de governança basats en la gestió privada, la cohabitació públic-privat. Vist tot això i la operació de maquillatge que ha representat la comissió d’investigació, vam veure que aquest pacte no era un espai vàlid per debatre sobre aquest model. Els compareixents del pacte de salut eren les mútues sanitàries, les asseguradores, les grans empreses hospitalàries. I a més, qui s’encarregava de fixar els continguts era Esade, una escola de negocis. No pot ser que Esade fixi un model de sanitat que nosaltres entenem que ha de fugir de la mercantilització.

Vostès defensen un altre pacte amb diferents organitzacions.

Fa setmanes que estem treballant amb plataformes d’usuàries, de treballadores en lluita i amb persones que han reflexionat sobre models alternatius. Volem organitzar unes jornades que han de servir per escriure el tipus de model que volem. Hem sortit d’una cosa oficialista per construir un pol actiu, des de la base, contra tot el que està passant a la sanitat.

A Catalunya, tot i una movilització en diversos centres, no hi ha hagut una marea blanca com a Madrid. Com ho explica?

Depèn dels centres. A Can Ruti els treballadors han mantingut una movilització constant dins l’hospital amb les samarretes negres o la campanya “No marxis sense hora”, que denúncia el frau a les llistes d’espera. El problema és que la lluita està molt atomitzada i li falta allò que està passant a Madrid, és a dir una visibilització més gran. L’altre raó és que Madrid ha optat per la manera “barroera”, per dur a terme la privatització mentre que aquí, la burgesia i part del món corporatiu han fet calar la idea que estem en un model diferenciat. Això provoca que una part de la gent encara estigui anestesiada perquè va al metge i veu que no li cobren i que per tant és públic. S’hauran de donar més passos i que les retallades vagin en paral·lel de l’augment del negoci del sector privat perquè això s’acabi palpant per part dels usuaris. Ara estem veient tot una sèrie de serveis que han deixat d’oferir-se per part del CatSalut.

Creu que estem anant cap una mercantilització del sistema sanitari?

Sí. Prenem l’exemple de l’Hospital Clínic, que ha tancat 74 llits que s’han derivat a Capio, una multinacional privada de sanitat. El negoci privat augmenta en detriment del públic. Això també passa amb l’hospital de Viladecans que volien rebaixar de categoria per poder beneficiar l’hospital de Sant Boi, que és privat. També es potencia la privada quan s’allarguen les llistes d’espera a la pública. Estem anant cap al model del Regne Unit, on les retallades han provocat que es multipliquéssin les denúncies per negligència. Però aquest és el model de referència de Boi Ruiz.

En aquest context d’enfocament en el debat sobiranista, costa imposar altres temes a l’agenda política, com ara la sanitat?

Ells volen que costi més. CiU i ERC fan aquest discurs de “primer la independència i després ja veurem”. I el fan precisament perquè el punt estrella sigui la situació nacional i que la situació social quedi amagada. Precisament per això, la nostra campanya Independència per canviar-ho tot diu que ara tenim una oportunitat histórica perquè la crisi nacional sigui una escletxa amb la qual sotmetre a decisió totes les coses que ens afecten, entre elles la sanitat.

Per què creu necessària la independència?

Per una banda, per garantir la supervivència d’una realitat històrica, d’un subjecte polític que són els Països Catalans. Però aquesta independència ha de servir per canviar-ho tot: per l’alliberament de la nostra classe, per garantir la no submissió de les dones al sistema polític patriarcal i alliberar-nos com a gènere. És un moment històric: el trencament amb l’Estat espanyol hauria de suposar l’obertura d’un procés constituent que permeti posar a decisió tots els aspectes de la nostra vida.

Com es posicionen vostès en relació amb el Procés Constituent?

Celebrem tot el que pretengui un trencament amb el capitalisme, l’Estat espanyol i el patriarcat. Ara bé, voliem que fos un espai movilitzador, capaç de plantar cara al que està passant i no ho haguéssim enfocat tant en clau electoral com ho han enfocat ells.

Vol dir que vostès no es plantegen anar amb una llista comuna?

La CUP no ho ha decidit, ho està parlant però no tenim cap proposta per part del Procés Constituent més que el veiem als mitjans de comunicació. Ara, jo veig complicat que nosaltres poguem confluir amb l’esquerra institucional que representen ICV o EUiA perquè tenen un memorial de greuges durant la seva gestió que nosaltres no oblidem: les càrregues durant les movilitzacions contra el pla Bologna, tota la seua gestió a Interior, com han signat les nòmines milionàries de Serra i Todó. I a més, no són anticapitalistes, ells defensen la socialdemocràcia, el capitalisme de rostre humà.

Una vez más, la comunidad educativa catalana ha hecho una demostración de fuerza en las calles de Barcelona. Decenas de miles de personas, entre las que había una presencia predominante de estudiantes, han completado una masiva manifestación en la capital catalana en contra de la reforma de la ley de educación que impulsa el ministro José Ignacio Wert y en contra, también, de una política de recortes presupuestarios que ya hace tres años que afecta a las escuelas y universidades catalanas.

“Estamos muy cansados​​, llevamos mucho tiempo de reivindicaciones y, encima, ahora tenemos que doblar esfuerzos porque nos vemos encima la ley Wert”, apuntaba Paula Rodríguez, estudiante de segundo de carrera de Química en la UB, que considera la LOMCE “un golpe de Estado contra la educación”. “Ni un paso atrás, ¡Insumisión!”, gritaban mientras tanto desde el megáfono principal, al inicio de la comitiva.

Según los sindicatos, han sido más de 150.000 las personas que han llenado plaza Universitat y la Via Laietana de Barcelona desde las 12.30 h hasta llegar a Pla de Palau, cerca del mar, para completar una marcha que avanzaba tras la pancarta Ni Lomce ni recortes. Paremos la LEC. Por la educación pública, ningún recorte.

Además de estar presente en el lema de la marcha, a lo largo de la manifestación se oían gritos de oposición también contra la LEC, la Ley de Educación de Catalunya, una normativa que en otras concentraciones no había generado tanto rechazo -se aprobó por mayoría parlamentaria en 2010. Ahora, sin embargo, el nuevo decreto de provisiones que prevé esta ley, y que se empezó a desplegar el curso pasado, ha sublevado a muchos docentes, porque da más poder de contratación a los directores de los centros públicos.

Un seguimiento similar al de la pasada huelga

Un seguimiento similar al de la pasada huelgaAl igual que en la jornada de huelga del año pasado, los sindicatos estiman que el paro ha sido secundado por el 55% de los centros públicos -y el 30% de los concertados-, un dato muy similar al de la huelga educativa del pasado 9 de mayo. Por su parte, el departamento de Enseñanza ha calculado un seguimiento del 17% -15% entre el personal de la concertada.

En cuanto a las universidades, el apoyo a la jornada de lucha ha sido irregular, dado que los principales sindicatos de profesores sólo convocaban a la movilización en la calle, pero no a la huelga. Aun así, como muchas organizaciones de estudiantes sí lo hacían, la actividad en los principales campus de Cataluña, como el de la UAB o UB, ha quedado prácticamente paralizada.