El Festival de les Idees i la Cultura va inundar el centre de Barcelona durant dos dies amb debats, concerts i defensa de l'ofici i la llibertat d'expressió

elDiario.es va tornar a celebrar el Festival de les Idees i la Cultura, una gran trobada ciutadana que va tenir lloc a Barcelona els dies 28 i 29 de juny: xerrades, monòlegs, concerts i espectacles on van estar presents nombroses personalitats.

Les sòcies i socis van ser els protagonistes del passat Festival de les Idees i la Cultura que va celebrar elDiario.es a la ciutat de Barcelona els dies 28 i 29 de juliol de 2024.

Juan Diego Botto i Nur Levi, juntament amb Alejandro Pelayo al piano, han fet al Festival de les Idees i la Cultura un viatge poètic nu i emocionant que ha anat de la Guerra Civil al genocidi a Gaza sota el títol “I un matí tot estava cremant”. En aquest fragment, Botto recita Crit cap a Roma, un poema que Federico García Lorca va dirigir al Vaticà per combatre l'odi.

Al FIC hem comptat amb el millor mestre de cerimònies possible. Marc Giró, que és actualment una de les veus més reconegudes de RAC1 i presenta Late xou a La 2 de TVE, ha estat l'encarregat de presentar les diferents activitats i espectacles del Festival de les Idees i la Cultura amb l'humor i la genialitat que el caracteritzen.

La segona nit d'actuacions del Festival de les Idees i la Cultura es va viure (i va ballar) al ritme de la música electrònica de les Nòvies i d'Or Jondo. El duet format per Ari i Carlota Palà (també humorista coneguda artísticament com a Charlie Pee) va ser l'encarregat de sortir primer a l'escenari. Des que van compartir la seva passió com a DJ's sota el nom de 2manyzorras, han consolidat el seu nou alter ego creant enèrgiques sessions. A la plaça Catalunya, van passar de l'italodisco a algun himne pop (visca Like a prayer i Hung up de Madonna!) a èxits tràngol i música màquina.

Ari va lluir una samarreta que deiaI love Barcelona i Carlota (guionista de programes com La resistencia) unes ulleres de sol que no es va treure en cap moment. I totes dues, amb les seves minifaldilles texanes i mitjons de mitja canya blancs, no van parar de moure's a l'hora i mitja que va durar la interpretació.

El torn va ser després per a Oro Jondo, que tenia molt ben preses les mesures a aquesta cèntrica plaça, on va actuar el maig passat per celebrar el cinquè aniversari del Centre LGTBI de Barcelona. Així que, dominant bé el terreny, Juan Sánchez Porta (així figura al DNI) va sortir directament disposat a oferir “tralla de la bona”, com li agrada dir. I, com aleshores, entre les primeres files, l'exalcaldessa Ada Colau va estar entregada.

A la pantalla, la primera projecció (homenatge) va ser per a l'enyorada Lola Flores, amb els seus enormes pendents. El multidisciplinari artista lorquí va mostrar, una vegada més, que si alguna cosa sobra a la música (bé, a la vida mateixa) són els prejudicis. I va fusionar rap, reggaeton, tecnorumba… i, és clar, bakalao. No en va és una música que domina de valent tal com va demostrar a 'Dame la gasolina', un llibre a mig camí del fanzine i l'assaig lleuger.

Or Jondo és la resposta d'una generació que ha crescut veient Els vigilants de la platja en un televisor amb flamenca i tapeta. I en totes les facetes sempre hi ha espai per al trash, el kitsch i la psicodèlia. Per a molts, el seu projecte estrella és el calendari de paret que edita cada any amb dotze obres inèdites en què reuneix el més selecte del repertori iconogràfic tant nacional com internacional. Un almanac transgressor que substitueix el santoral diari per curioses efemèrides.

Juan Sánchez Porta (1989, Lorca) és un noi lorquí i lorquià que actualment viu a Madrid però que freqüenta Barcelona des que va debutar aquí el maig del 2023 (concretament a la Sala Apolo). Aquell mateix any, va passar pel Sònar. I ja compta amb fidels seguidors que ahir a la nit van gaudir amb la sessió tan eclèctica com frenètica. El “perreo” industrial més avantguardista i altres sons urbans del futur es van barrejar amb hits immortals desconstruïts i trencapistes estiuencs que va travessar pel techno més dur i el bakalao.

En diversos moments, una parella de ballarins sobre la tarima va animar encara més el personal. De fet, fins i tot es va marcar més d'un gosseig. I gairebé tota l'estona, el seu nom es va projectar girant sobre ell mateix i movent-se compulsivament a la pantalla. “Fiestas, fiestas, fiestas, fiestas locas como estas. ¡Viva la fiesta!”, va repetir una veu gravada mentre Oro Jondo agitava les mans.

Més imatges xocants (o no): diversos Son Goku de Dragon Ball ballant com culturistes sexies; unicorns encabritats envoltats d'extraterrestres; insistents ganivets voladors a manera de calidoscopi; dibuixos porno hentai; una Sara Montiel maquilladíssima; Bad Gyal amb la seva boca sensual…

La veu de Patricia Manterola cantant “que el ritmo no pare, no pare, no” va cobrar una bona estona protagonisme, amb gent del públic sobre l'escenari. Al tram final, ja amb la samarreta fora, Oro Jondo va aconseguir que més gent fest “perreo” desacomplexada. I l'última imatge projectada va ser la mateixa que la primera. Sí: la de Lola Flores. Sempre va ser i serà La Faraona.

És una pregunta que amaga una mica d'utopia, una mirada gairebé naïf, però és inevitable fer-la sempre: Per a què serveix l'art? Serveix d'alguna cosa una pel·lícula o una cançó? En aquests temps cínics, de continguts fets amb algorisme, en aquests temps on només es valora l'entreteniment buit, on la llibertat s'associa a cerveses en una terrassa, només queda esperança. Perquè l'optimisme és progressista, i ara aquesta esperança passa per creure que sí, que allò que es crea amb les entranyes val per a alguna cosa, per canviar una ment, una idea o, per què no, el món.

Ho creuen fermament Juan Diego Botto i Nur Levi, intèrprets, germans i, per sobre d'això, dues persones compromeses amb el món que els envolta. Compromeses amb un art que valgui per alguna cosa més que per treure un somriure. Ho van demostrar al Festival de les Idees i la Cultura de elDiario.es amb Y una mañana todo estaba ardiendo, un espectacle poètic musical dedicat a la poesia i la memòria com a armes carregades de futur, com va deixar dit Gabriel Celaya. Eines per posar la lupa a les guerres que ens han assolat.

Ells dos, juntament amb la música interpretada en directe per Alejandro Pelayo, van demostrar que només cal un piano i dos faristols per convèncer-nos del poder d'aquesta paraula. Un espectacle sense ornaments que pren el nom d'un vers del poema de Pablo Neruda Explico algunas cosas, com va explicar Botto al començament. Un poema que Neruda va escriure durant els bombardejos a Madrid a la Guerra Civil, els “primers bombardejos planificats d'un exèrcit sobre població civil”.

“Aquesta jornada poètica es vol fixar en això, en la guerra. En aquests temps que la guerra ha tornat i veiem imatges cada dia d'un genocidi a Gaza pensem que la paraula és important. No només per descriure l'horror, sinó com a instrument de denúncia, com a possibilitat ineludible d'arribar a acords, pactes i treves. Com a pont entre l'horror i l'esperança”, va dir Botto aixecant la primera de les moltes ovacions que arribarien en aquest repàs poètic que va començar a la Guerra Civil espanyola passant per la Primera Guerra Mundial fins a arribar a Gaza.

Nur Levi va tornar a posar l'èmfasi en la importància de la paraula, perquè aquests “poetes van posar paraules al dolor perquè no caigui en l'oblit”. “Poesia pari recordar, per empatitzar, per curar, per posar-se al lloc de la víctima. Poetes que ens van parlar de la nostra pròpia guerra. La guerra que el feixisme va aixecar en aquesta terra i va provocar 40 anys i dictadura”, va afegir i va avançar alguns dels noms que sonarien a continuació. Els de Miguel Hernández, Lorca o Gloria Fuertes es van barrejar amb els de Rafeef Ziadah o Suheir Hammad. Juan Diego Botto, que la setmana que ve estrenarà a Madrid l'obra de teatre sobre la migració que ha escrit, 14.4, va començar, com no podia ser d'una altra manera, amb el poema que donava nom a aquest espectacle.

Y una mañana todo estaba ardiendo

y una mañana las hogueras 

salían de la tierra 

devorando seres, 

y desde entonces fuego, 

pólvora desde entonces, 

y desde entonces sangre

Un viatge poètic per la memòria

En aquest breu recorregut per la memòria a través de la poesia, els versos de Neruda van obrir l'acte per ràpidament entrellaçar-se amb els de Vicente Aleixandre a Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla.

¿Quién vio, quién vio un bracito

salir roto en la noche

con luz de sangre o estrella apuñalada?

¿Quién vio la sangre niña

en mil gotas gritando:

¡crimen, crimen!,

alzada hasta los cielos

como un puñito inmenso, clamoroso?

En estos tiempos en los que la guerra ha vuelto y vemos imágenes todos los días de un Genocido en Gaza pensamos que la palabra es importante

Juan Diego Botto — Actor

O amb el contundent final de Es difícil ser feliz una tarde, de Glòria forts:

Aquello era un cementerio

con muertos al aire libre.

Un cementerio sin tumbas, sin cruces…

També es van recitar poemes de Marcos Ana, el pres polític que més temps va tenir el franquisme en una presó; del supervivent de l'holocaust Primo Levi; de la polonesa Wislawa Szymborska i de les dones palestines que estan donant veu al genocidi que pateix el seu poble. “A Gaza, s'expliquen els morts per milers, i nou mesos després el bombardeig continua sonant.

Una destrucció que no ha respectat ni hospitals, ambulàncies, mesquites o refugis de nacions unides“, va recordar Botto en una de les poques aturades per dirigir-se al públic i on va subratllar que ”Palestina ha sentit el silenci del nord global“. Però davant d'aquest silenci, ”la poesia ha buscat traslladar el sentir de la seva població a qui estigués disposada“. ”La poesia palestina és una història llarga perquè l'ocupació és llarga. Res no va començar ahir“.

Es va llegir Las tonalidades de la ira on Rafeef Ziadah, poeta a la diàspora, s'obre en canal:

¿Escucharon gritar a mi hermana ayer,

mientras paría en un checkpoint

con soldados israelíes buscando entre sus piernas

la próxima amenaza demográfica?

llamó a su hija nacida, Jenin.

I per descomptat, Lorca, el poeta assassinat pel franquisme per “roig i marieta” i del qual van llegir dues obres. La primera, La balada de la gran guerra, on va descriure “en conjunt el dolor, la solitud, i la destrucció aclaparadora que la guerra deixa als cors de la gent”. I es va acabar amb ell, amb la seva Grito hacia Roma que “critica les jerarquies militars feixistes i l'església submisa davant seu”. Un poema que, per a Juan Diego Botto, conté “una crítica al més despietat del capitalisme i que té quatre versos finals que són per si mateixos un programa polític de gran importància”:

Porque queremos el pan nuestro de cada día,

flor de aliso y perenne ternura desgranada,

porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra

que da sus frutos para todos.

Com els bons concerts, i encara que el teatre no ho permet aquesta nit no hi havia normes, Alejandro Pelayo, Nur Levi i Botto es van permetre un bis per recitar el Camarades de Walt Whitman. Un poema que no parla sobre la guerra, però que tendeix un pont amb el present i el fa mirant-lo de manera menys amarga. Van voler acabar deixant clar que “l'art ha estat el vehicle que ha impulsat aquesta voluntat de llibertat i diversitat”, i fer-ho en les paraules d'un poeta a qui van voler censurar per homosexual, i la veu del qual ha de ser escoltada en un moment on “encara avui hi ha gent que no vol que la diversitat arribi a l'escola o als fills”.

Els barcelonins solen travessar molt de pressa la plaça de Catalunya, però aquest dissabte han estat molts els que han trobat un bon motiu per aturar-se. La tercera edició del Festival de les Idees i la Cultura (FIC) d'elDiario.es ha reunit al centre de la capital catalana milers de persones, entre elles centenars de socis i sòcies d'elDiario.es, per reivindicar un periodisme lliure, explorar els reptes actuals del món i també passar una bona estona amb dosis d'humor i música.

De la guerra de Gaza a la lluita constant i el temps necessari per reconèixer la veritat; dels reptes del periodisme actual a les noves narratives que ens ensenyen a “pensar fort”. I l'escriptora Margaret Adwood, que ha confessat a l'audiència del FIC quins llibres llegeix, com a gran estrella. Tot això amenitzat per Marc Giró com a mestre de cerimònies i amb l'humor de Bob Pop, les millors ruïnes (inclosa la de Gemma Nierga), un espectacle inoblidable de Juan Diego Botto i Nur Levi, i els concerts de Sidonie i Júlia Colom divendres i les sessions, dissabte, dels DJ Oro Jondo i Nòvies.

“La informació ha de ser per als lectors i no per a l'algorisme”, ha afirmat el director d'elDiario.es, Ignacio Escolar, a la taula sobre els reptes del periodisme actual que ha obert la jornada d'aquest dissabte després del trobada amb socis i sòcies de divendres. Escolar i el director de La Vanguardia, Jordi Juan; la directora del Ara, Esther Vera; i l'exdirectora de El País Soledad Gallego Díaz, han posat èmfasi en la importància de les comunitats de socis i subscriptors per garantir la independència editorial i fer front a les pressions.

Atwood, en conversa amb la subdirectora d'elDiario.es, María Ramírez, ha repassat la matèria primera de la seva literatura, que moltes vegades coincideix amb l'actualitat: els drets de les dones, la més que possible reelecció de Donald Trump als Estats Units o l'ascens dels totalitarismes. Però també hi ha hagut temps per detallar els llibres que llegeix l'autora, la seva visió de la vellesa o les seves futures publicacions: ha anunciat que prepara unes memòries que es publicaran a la tardor del 2025.

En temps en què explicar la veritat comporta un risc,, la taula de El Rincón de Pensar', la secció de filosofia i pensament d'elDiario.es, ha analitzat la veritat a l'esfera pública amb els pensadors Remedios Zafra i Santiago Alba Rico i la directora del CCCB, Judit Carrera. De la taula, moderada per la directora adjunta d'elDiario.es, Neus Tomàs, ha sortit la reivindicació d'un “moviment de resistència” davant dels mediadors tecnològics que es presenten falsament com a neutrals.

El programa del matí de dissabte del FIC l'ha completat l'humorista Bob Pop amb el seu monòleg del diari més personal, Días simétricos, en què reflexiona sobre el temps viscut des que li va ser diagnosticada l'esclerosi múltiple. Just abans de l'hora de dinar, Javier i Sergio Torres, més coneguts com els Germans Torres, han desplegat sobre l'escenari de la plaça Catalunya les seves arts culinàries en una batalla gastronòmica amb accent català que ha enfrontat l'esqueixada de bacallà contra la coca de recapte.

El podcast d'elDiario.es, 'Un tema al dia', també ha tingut el seu espai al FIC. El subdirector Juanlu Sánchez i la periodista Olga Rodríguez han explicat la situació actual de la guerra de Gaza, amb el testimoni esgarrifós de Kayed Hamad, traductor que viu a la franja. “Avui estem el dia 262 d´aquesta maleïda guerra que no es pot anomenar guerra perquè és un genocidi, la destrucció ha arribat a tot”, ha denunciat.

Sánchez i Rodríguez han obert el programa de tarda del FIC dedicat als podcasts, que han completat la 'Carne Cruda' de Javier Gallego i Violeta Múñoz i 'La Ruina' amb Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, amb la col·laboració de Gemma Nierga i la seva ruïna en una visita ginecològica. Per la seva banda, Gallego i Muñoz, de la mà de Santi Balmes, Begoña Gómez Urzáiz, Andrea Gumes, La Prados i Raquel Hervás, han pensat “fortet” i han arribat a una conclusió: “Menys teràpia i més cremar contenidors”.

Amb un somriure gràcies a La Ruina i amb els pèls de punta després de l'actuació de Botto i Levi a ' Y una mañana todo estaba ardiendo', el FIC ha encarat el final de festa a càrrec dels DJ Oro Jondo i Nòvies per a posar amb ball el colofó a una jornada que els barcelonins recordaran que es van aturar durant hores i van omplir la plaça Catalunya.

.

“Per ser un acte d'elDiario.es, tan d'esquerres, ens han posat de cara al sol!”. Així començaven Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, conductors del podcast 'La Ruina' el seu programa en directe al Festival de les Idees i la Cultura d'elDiario.es a Barcelona. Amb ells, la periodista Gemma Nierga esperava disposada a explicar la seva anècdota més enutjosa.

“M'ha costat triar perquè algunes no les vull explicar”, ha arrencat la veterana comunicadora, que finalment va triar relatar una anècdota que li va passar al ginecòleg fa quatre anys quan va anar a fer-se una ecografia. “No sabia si explicar-la però he preguntat l'opinió al meu fill i m'ha dit que sí”.

“Que fort! Et puc fer una pregunta?”, va ser el primer que li va dir el ginecòleg a Nierga quan es va obrir de cames. La periodista estava cada cop més espantada i es temia el pitjor diagnòstic. Finalment va resoldre el dubte.

“Les preguntes del programa Parlar per parlar són reals o són inventades?”, li va preguntar el facultatiu. “Jo estava oberta de cames i el tipus em va començar a preguntar com era Iñaki Gabilondo a la distància curta i tota mena de detalls sobre com fèiem el programa”, ha relatat Nierga davant més de mil persones reunides a plaça Catalunya.

“L'oncle era mega fan”, ha prosseguit Nierga, en una història que a mesura que anava avançant era cada cop més hilarant. “Quan ja feia 15 minuts que va i em pregunta si ens podíem fer una foto”.

La resposta de la periodista va estar a l'alçada del moment: “Sí, ens podem fer una foto, però primer deixa'm que tanqui les cames”.

El xou ha inclòs també anècdotes de membres del públic que volien compartir els seus moments més sucosos. Des de la recerca d'un fals pintor per Wallapop d'una noia que s'acabava de comprar un pis fins a l'aventura d'un paio que es va emportar les cendres del pare a la discoteca Amnèsia d'Eivissa.

“Ens repartim les cendres en un tupper, les vaig posar en un xivato i me les vaig endur per a Eivissa”, ha relatat el Paco. Després de dipositar-les a la casa on havia viscut el seu pare, l'home es va emportar les restes que li quedaven a la discoteca.

“Em vaig preguntar: què puc fer per estar connectat amb el meu pare, a qui li agradava molt la festa?”, ha relatat. “Al final vaig decidir posar-me una mica de les cendres a la copa i me la vaig prendre. Gaudim la festa forta que et cagues!”

La Ruina és un xou conduït per Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes. En ell, tant assistents com convidats especials comparteixen en públic la seva anècdota més enutjosa. El format és un dels podcast d'humor més escoltats i amb més èxit a les seves gravacions en viu. Al FIC estaran acompanyats de la reconeguda periodista Gemma Nierga. Perquè tots tenim (com a mínim) una ruïna que el món mereix escoltar.

Javier Gallego i Violeta Star lideraran un programa especial en directe per tancar, com es mereix, una de les temporades informatives més intenses: amb un espectacle podcaster en viu i ple de sorpreses. A l'escenari hi haurà Santi Balmes, vocalista de Love of Lesbian, que ens submergirà a Un dia al meu cap, un llibre musical en què confessa com dóna resposta a les seves idees, disbarats i conflictes interns a través de les seves cançons. També presenciarem un autèntic aquelarre de dones podcasters, entre elles, Andrea Gumes, col·laboradora d'elDiario.es.

A Margaret Atwood no el preocupa guanyar el Nobel. Eterna candidata a obtenir el màxim guardó literari des de fa lustres, l'autora canadenca, de 84 anys, assegura que no escriu per guanyar premis. “Diuen que guanyes el Nobel i després et mors, així que prefereixo estar viva”, ha afirmat aquest dissabte durant l'entrevista en el marc del Festival de les Idees i la Cultura d'elDiario.es a Barcelona.

La calor de les cinc de la tarda no ha impedit que centenars de seguidors de l'autora (i diversos milers més a través d'internet) es congreguessin a la plaça de Catalunya per seguir l'entrevista que li ha fet la subdirectora d'elDiario.es, María Ramírez, durant poc menys d'una hora.

Ramírez i Atwood han conversat sobre els principals temes d'actualitat i sobre la matèria a partir de la qual es vertebra la seva literatura: els drets de les dones, la més que possible reelecció de Donald Trump als Estats Units, l'ascens dels totalitarismes, els llibres que llegeix l'autora, la visió de la vellesa, les seves futures publicacions…

“Sembla que hi ha molta energia a revertir els drets de les dones als EUA”, ha afirmat Atwood, que ha comparegut per videoconferència des del domicili a Toronto (Canadà). “Però alhora crec que és molt difícil fer retrocedir el rellotge fins al segle XIX”.

L'autora de El Cuento de la Criada ha recordat els diferents reptes que afecten els drets de les dones en el futur: des de la baixa natalitat fins al canvi climàtic, passant per les migracions vinculades a aquest últim. “Ens enfrontem a diferents problemes alhora, és difícil predir el que passarà però sempre sóc optimista”, ha explicat.

Atwood, guanyadora del Booker i del Príncep d'Astúries de les Lletres entre altres guardons, també ha anunciat durant l'entrevista que està preparant unes memòries el títol de les quals no vol revelar —“Els meus editors em maten”— i que es publicaran a la tardor de 2025. “És un llibre molt llarg que se suposa que ha de ser una memòria literària”, ha afirmat. “És diferent a una biografia perquè una memòria literària es basa en les coses de què te'n recordes”, ha precisat.

La novel·lista també s'ha mullat sobre l'ús polític de la seva obra. “Tota escriptura és política”, ha respost. “Perquè s'utilitzen paraules i les històries tenen moral, així que allò que un autor posi en una història serà interpretat pel lector”. L'escriptora, tot i això, considera que el més rellevant és “escriure de la millor manera possible”.

Atwood ha insistit a separar el seu activisme polític —sobretot a Twitter— de la seva activitat literària. “Distingeixo els deures d'una escriptora dels d'una ciutadana”, ha apuntat Atwood, que ha explicat que ella sempre votarà. “És deure d'un ciutadà estar interessat en els debats del teu país i això necessàriament implica prendre partit a la política”.

La novel·lista ha admès estar preocupada davant una possible victòria de Trump a les presidencials del proper novembre. “Seria molt dolent per a la posició dels EUA al món, però si volen destruir el prestigi del seu país allà ells”, ha assenyalat. Atwood creu que part de la ciutadania nord-americana es mira massa el melic i, de tant poder que ostenta el país, no observa els altres Estats. “Els canadencs, en canvi, hem d'estar pendents del que passa a altres països”.

El pas del temps, i com aquest li ha modulat la seva idea de la vellesa, també ha sortit a col·lació. “Les perspectives canvien naturalment a mesura que envelleixes”, ha admès. Atwood ha explicat que, als 18 anys, va escriure una novel·la sobre una “dona molt vella”. En realitat només tenia 40 anys. “Ara penso que tenir 70 anys és ser jove!”, ha etzibat amb un somriure.

Per finalitzar, Ramírez ha preguntat a l'autora per les seves lectures i per si llegeix per tenir consol. Atwood ha respost que llegeix llibres de ciència, d'arqueologia i “llibres grans” sobre història. “No acostumo a llegir per tenir consol però, si és el que busques, recomano les històries de misteri i assassinats de fa 50 anys”, ha conclòs. “Pots conèixer la vida social de l'Anglaterra del segle passat llegint les novel·les d'Agatha Christie”.

Juanlu Sánchez, subdirector d'elDiario.es i director del podcast 'Un tema Al dia', conversarà amb la periodista i escriptora Olga Rodríguez sobre les claus de la matança a Gaza, les solucions que pot aportar la justícia internacional i el paper del periodisme a crisi com aquesta.

Margaret Atwood, una de les escriptores més prestigioses del panorama internacional, participarà en directe a través de videoconferència des del Canadà en una entrevista amb María Ramírez, subdirectora d'elDiario.es. Entre la seva àmplia i reconeguda obra destaquen les novel·les El cuento de la criada, Los testamentos o Alias Grace (Salamandra / Quaderns Crema). Amb ella parlarem dels seus projectes, de la seva obra i dels grans temes que en vertebren la literatura.

Els germans Torres, els famosos xefs barcelonins, han esmolat els ganivets aquest dissabte a la Plaça de Catalunya per lliurar una batalla gastronòmica d'aromes estiuenques. L'escenari del Festival de la Cultura i les Idees d'elDiario.es s'ha convertit en una cuina a l'aire lliure on s'han enfrontat dos dels plats per excel·lència dels mesos calorosos a Catalunya: esqueixada de bacallà contra coca de recapte.

A banda, Sergio Torres ha estat l'abanderat de l'amanida de bacallà més emblemàtica. A l'altre, el seu germà bessó Javier ha defensat l'honor de la tradicional coca salada amb escalivada i peix. El veredicte ho han emès cinc membres del públic que han pujat a provar el resultat. Van quedar 2 a 2 i l'últim va tenir el desempat a les mans, però el seu vot va ser salomònic: “Tots dos! Empat!”

El showcooking dels germans Torres ha servit aquest dissabte al migdia per posar un punt saborós i a part a un festival en què ha quedat clar que la gastronomia i la cuina són també cultura. Per començar, ho és la procedència dels ingredients, com ara els tomàquets de la comarca del Maresme que han fet servir, o el comerç de mercats locals del qual Barcelona és exemple, segons han volgut reivindicar.

El resultat de la cuina en directe ha estat una sorprenent reinterpretació de la coca de recapte amb verat i una esqueixada amb crema de bacallà.

D'aquesta manera han fet gala Sergio i Javier Torres (Barcelona, 1970) de la seva experiència i els seus guardons després dels fogons. Tots dos han destacat al llarg de la seva trajectòria per treballar en alguns dels millors restaurants del món, per dirigir el Cocina Hermanos Torres –amb tres estrelles Michelin– i per les seves aparicions recordades en programes de cuina TVE.

Què és la veritat? A quins perills s'enfronta? S'han de generar nous consensos al voltant de la veritat? Només són algunes de les preguntes que l'escriptora Remedios Zafra, la directora del CCCB Judit Carrera i el filòsof Santiago Alba Rico han respost en l'edició en viu i en directe de 'El rincón de pensar', la secció de filosofia i pensament d'elDiario.es, durant el Festival de les Idees i la Cultura (FIC) a la plaça Catalunya de Barcelona.

El diàleg sobre la veritat, moderat per la directora adjunta d'elDiario.es, Neus Tomàs, ha servit per, tal com fa 'El racó' cada diumenge, pensar i fer pensar a tots els assistents en directe a la plaça de Catalunya i milers de persones que l'han seguit a través de streaming.

“No hi ha una única manera d'entendre la veritat”, ha arrencat Zafra. Els tres pensadors han consensuat que la veritat és un concepte complex i que s'enfronta a nombrosos reptes avui dia. Zafra ha expressat que el món actual proporciona “moltes lents per abordar i entendre la veritat d'una manera o una altra”.

Encara que els criteris per distingir-la siguin fràgils, Alba Rico ha emfatitzat que la veritat ha de ser el resultat d'un debat que permeti distingir-la de la mentida. “És molt important recordar que la baralla per desentranyar la veritat és fonamental”, ha postil·lat.

Què passa quan en aquesta baralla hi ha actors que fan trampes? O quan els mateixos canals per assenyalar la veritat han canviat? “Els fets ara ja no són paraules, són eslògans, o fins i tot memes emesos a una velocitat incompatible amb els procediments que permeten elaborar en comú un fet”, ha sostingut Alba Rico.

La veritat és lenta, necessita un temps, i en canvi la mentida és ràpida. I més al segle XXI. “S'ha transformat la relació entre veritat i esfera pública en esfondrar-se les condicions que estructuraven la deliberació en les democràcies. Tot s'està trontollant”, ha diagnosticat Carrera. “Sense atenció no hi ha reflexió ni pensament i no podem consensuar la veritat”, ha afegit Alba Rico.

La directora del CCCB ha apuntat al factor tecnològic com un dels que incideixen en aquests canvis en la deliberació democràtica. Carrera ha apostat per un “moviment de resistència” davant els mediadors tecnològics que es presenten falsament com a neutrals. “No podem allargar la ignorància dels efectes de les xarxes socials, que ja sabem que tenen efectes adversos i programats per no democratitzar lʻaccés a la informació”, ha asseverat.

Carrera ha posat èmfasi que cal reforçar els espais de mediació, que són els que permeten sostenir la societat civil i la recerca de la veritat. I, entre ells, el vincle entre cultura i educació. “Hem de deixar d'anar a remolc de les falsetats dels moviments reaccionaris que s'aprofiten de la sensació de decadència de la democràcia i generar una utopia mobilitzadora i alternativa”, ha reclamat.

“S'ha sobreposat l'aparença de veritat a la recerca de veritat”, ha aprofundit Zafra, que ha considerat que la vida a les xarxes socials “condiciona les formes d'enfrontar-nos a la veritat”, i ha lamentat que a “lo més llegit” se li doni un crèdit que no sempre mereix.

'El racó de pensar' en viu ha estat el segon acte d'aquest dissabte del Festival de les Idees i la Cultura que organitza elDiario.es a Barcelona i que va arrencar aquest divendres. La tercera edició del festival, que ja s'ha celebrat a València i a la Corunya, se celebrarà durant tot el dia a la plaça Catalunya de Barcelona i comptarà amb noms internacionals com el de Margaret Atwood o actuacions com les de Juan Diego Botto o el podcast La Ruïna en directe. Aquí podeu consultar totes les xerrades i activitats.

Martin Baron, exdirector de The Washington Post, va advertir en una visita recent a Espanya que poques vegades a la història recent el periodisme havia patit tantes pressions. És tan greu la situació per a la llibertat de presa? I és aquest el principal repte dels mitjans de comunicació avui dia, o ho són l'auge de la desinformació, la fatiga de molts lectors o els models de finançament de la premsa?

Quatre dels principals mitjans del país s'han ajuntat aquest dissabte a Plaça de Catalunya de Barcelona, a la primera taula de debat del Festival de les Idees i la Cultura d'elDiario.es, per intentar respondre al cúmul de desafiaments que planegen sobre el periodisme. Ignacio Escolar, director del diari organitzador de l'esdeveniment; Esther Vera, de l'Ara; Jordi Juan, de La Vanguardia, i Soledad Gallego Díaz, exdirectora d'El País, han trobat algunes receptes: més transparència, enfortiment de la comunitat de lectors, més servei públic, menys dependència dels poders econòmics i dels algorismes de les xarxes socials i, finalment, una nova –encara que delicada– regulació del sector.

“Hi ha més pressions polítiques, judicials i a les xarxes socials per mecanismes de desinformació per intentar combatre la llibertat de premsa”, ha arrencat Escolar, sobre la pregunta llançada per la moderadora Neus Tomàs, subdirectora d'elDiario.es, a compte de les paraules de Baron. “Però no es tracta tant de pressionar els mitjans perquè treguin informacions falses”, ha continuat Escolar, “sinó de desacreditar les seves informacions veritables”, com fa Trump als Estats Units o els seus “petits” imitadors per tot el món.

Davant d'aquest primer diagnòstic, Vera i Juan han rebutjat que les pressions dels poders polític i econòmic siguin avui pitjors. “No sóc d'escenaris apocalíptics, però podem empitjorar molt abans de millorar”, ha manifestat la directora de l'Ara. “Pressions? Benvingudes siguin”, ha respost, provocador, el director de La Vanguardia, “senyal que allò que publiques no passa desapercebut i que estem vius”. La pregunta és, doncs, com bregar amb aquestes pressions perquè no afectin els diaris.

En aquest punt, la majoria dels ponents han coincidit en la necessitat de tenir autonomia financera amb l'aportació dels lectors, un model amb què elDiario.es ha aconseguit assolir els 87.000 socis aquesta setmana. “O ho paga el lector o ho paga qui té altres interessos”, ha resumit Vera.

Com regular els bitlles

Un dels nous reptes del periodisme, han coincidit també tots, és la de bregar amb la desinformació i, en particular, de les webs que es fan passar per mitjans de comunicació i que fins i tot reben finançament públic per difondre falsetats. “La línia ha de ser la veracitat. La Constitució protegeix el dret dels ciutadans a rebre informació i no mentides”, ha defensat Gallego Díaz, que ha demanat més contundència contra aquells que publiquen sabent informació falsa que afecta la vida dels altres.

En aquest punt, el debat ha girat al voltant de com regular la proliferació de desinformació, una qüestió que es contempla a la llei europea Media Freedom Act i que recentment el president Pedro Sánchez va posar sobre la taula quan va parlar de posar límit a els “pseudomedis”. “Puc estar-hi d'acord, però qui posa la ratlla i decideix què és un pseudomedi? El Govern?”, ha plantejat Juan, que ha mostrat les seves reserves –compartides per la majoria– que el poder polític estableixi una normativa que acabi perjudicant el periodisme.

Escolar, per la seva banda, ha argumentat que sí que és possible establir certs “criteris objectius” que defineixin un mitjà de comunicació davant d'aquests portals. Per exemple, tenir periodistes contractats. “Sembla una obvietat, però així eliminaríem el 80% dels pseudomedis”, ha assegurat. I ha afegit altres requisits possibles, com la transparència a la propietat.

Una nova regulació, han coincidit tots els directius, hauria d'incloure també una exigència de més transparència en les subvencions i aportacions públiques als mitjans de comunicació. “Tots els diners que surten d'una Administració s'han de saber on van”, ha constatat Juan. Vera, per la seva banda, ha denunciat la diferència que hi ha entre la Generalitat, que és de les poques administracions que fa pública la seva publicitat institucional als mitjans, i la Comunitat de Madrid.

En aquest punt, Juan i Escolar han advertit a més que hi ha una fórmula per finançar amb diners públics els mitjans que és encara més complicada de rastrejar. La que es fa mitjançant empreses privades. “Un ajuntament encarrega una rotonda o una biblioteca i al plec diu que l'empresa ha de destinar tants diners a publicitar-los”, ha posat com a exemple, i és aquí on l'administració els empenyen donar diners a determinats mitjans.

Les essències de l'ofici davant de l'algorisme

Per acabar, els responsables d'aquests quatre diaris han insistit a aferrar-se a les essències de l'ofici, a la investigació, fiscalització del poder i al servei públic. “La informació ha de ser per als lectors i no per a l'algorisme”, ha declarat Escolar, que ha assegurat que perseguir l'audiència a les xarxes socials, a costa de titulars sensacionalistes i contingut superficial, no té futur.

Davant la possibilitat de personalitzar la informació que el lector rep, Gallego Díaz ha volgut tancar a més apel·lant a la necessitat de llegir notícies que puguin no interessar el lector d'entrada. “El president de Google va dir una cosa que em va posar els pèls de punta: que aconseguirien que el lector només rebi la informació que li interessa. Aleshores només rebrà la del seu poble, el seu equip de futbol i l'ofici dels seus fills. ¿No l'informarem sobre el Sudan?”, ha deixat a l'aire la pregunta.

Reunits a Plaça de Catalunya, desenes de lectors d'elDiario.es i altres curiosos i transeünts han desafiat la idea que la informació interessa cada vegada menys. I han adaptat el lema del diari, Periodisme malgrat tot, a la meteorologia d'aquest dissabte a Barcelona: Periodisme malgrat la pluja.

Javier i Sergio Torres, més coneguts com els Germans Torres, desplegaran sobre l'escenari les seves arts culinàries i demostraran per què són uns dels cuiners més estimats i carismàtics del nostre país. A la plaça de Catalunya ens sorprendran preparant en directe un plat i encomanaran els assistents del seu entusiasme i amor per la gastronomia.

Portem a l'escenari la secció delDiario.es dedicada a la Filosofia, un espai per reflexionar sobre les preguntes del nostre temps. En aquesta ocasió parlarem de La verdad en la esfera pública. I ho farem amb els filòsofs Remedios Zafra i Santiago Alba Rico, que conversaran amb la Judith Carrera, directora del CCCB, de la mà de la directora adjunta d'elDiario.es Neus Tomàs.

Bob Pop, un dels escriptors i guionistes més estimats i seguits, torna a portar el carisma i el talent al FIC. Sobre l'escenari de plaça de Catalunya interpretarà l'adaptació a monòleg teatral del seu diari més personal, Dies simètrics. Amb l'honestedat que el caracteritza, aquesta obra és una defensa ferotge de la memòria i del dret a la posteritat. Un relat tan cru com ple d'esclats d'esplendor sobre la vida real, el dolor físic i emocional i una insaciable curiositat intel·lectual.