“Les bases les va redactar la presidenta Mar Chao en primera persona”. L’excap de recursos humans de l’Autoritat Portuària de València (APV), E. O., es va pronunciar en aquests termes davant de la jutgessa de la plaça número 13 del jutjat social en la vista que es va celebrar aquest dimarts per a dirimir la legalitat d’un procés selectiu per a un lloc d’alta direcció. A més, va afirmar que, des del seu punt de vista, la convocatòria d’aquesta plaça no va respectar els principis d’igualtat, mèrit i capacitat obligatoris segons la legislació.

La causa sorgeix a conseqüència d’una denúncia d’UGT en considerar que tant aquest procés de selecció de personal fora de conveni com almenys dos més van estar falsejats. En tots els casos l’organització sindical va plantejar demandes judicials. El primer dels judicis es va celebrar el passat 19 de maig i està pendent de sentència. El d’aquest dimarts és el segon que té lloc i per al pròxim 1 d’octubre està previst el tercer.

Les bases que estaven en discussió en el judici celebrat aquest dimarts són les referides a la plaça de subdirecció de gestió de domini públic que es va acabar adjudicant a B. F., qui, passats tres mesos des que va accedir al càrrec, va tornar al seu anterior lloc en l’empresa APM Terminals, suposadament per no superar el període de prova en l’APV, encara que altres fonts sostenen que mai se la va tindre en compte i que va ser permanentment ignorada.

Com en la resta de processos impugnats, UGT va al·legar davant de la magistrada que en la convocatòria de la plaça no hi va haver procés de negociació col·lectiva, que els requisits inclosos en les bases no estaven motivats al mateix temps que predeterminaven la candidata, que hi va haver deficiències de procediment com falta de transparència, desviació de poder o absència dels requisits d’igualtat, mèrit i capacitat: “Considerem que s’ha de declarar nul aquest procés”, va dir l’advocada d’UGT.

Per la seua banda, l’advocat de l’Estat que va acudir en representació de l’APV va rebutjar de ple totes aquestes acusacions i va utilitzar com a principal argument i prova que el procés no va estar falsejat la carta per la qual es va comunicar a B. F. que no havia superat el període de prova: “Aquesta APV ha pogut valorar que no compta amb les aptituds i coneixements per a exercir el lloc per al qual ha sigut contractada, constatant durant més de tres mesos que no demostra capacitat de lideratge, insuficient implicació, baix rendiment, absència de visió integral en matèria de domini públic, insuficient coneixement de legislació administrativa, insuficient domini de la legislació portuària”, va dir el lletrat llegint l’esmentada missiva.

Des del seu punt de vista, no té cap lògica falsejar un procés per a seleccionar una candidata que presenta totes aquestes mancances. No obstant això, l’advocada d’UGT va considerar que no té res a veure l’acompliment que fera en el càrrec amb el fet que prèviament les bases estigueren dissenyades perquè ella fora l’adjudicatària.

Una visió que va ratificar com a testimoni E. O., qui va ser cap de recursos humans de l’APV quan es van produir tots aquests processos selectius. L’exdirectiva va desmuntar amb la seua declaració els arguments defesos per l’advocat de l’APV.

Així, a preguntes de l’advocada d’UGT, va assegurar que “les bases les va redactar la presidenta Mar Chao en primera persona”. Segons va explicar, el procediment normal mentre ella va exercir com a cap de recursos humans era que les bases es desenvolupaven en el si del tribunal, “mai per part de la presidència”. Així, el procediment venia referenciat per una directriu “d’obligat compliment” de Puertos del Estado. No obstant això, segons va afirmar, en aquest cas i en altres no es va aplicar. “No era normal, li ho vaig advertir a la presidència diverses vegades verbalment per a protegir-la i, com que no en feia cas, li vaig advertir per correu”, uns correus que va destapar elDiario.es.

Des del seu punt de vista, no es van respectar els principis d’igualtat, mèrit i capacitat i va insistir que aquestes bases no van ser desenvolupades ni concebudes pel tribunal de selecció, sinó que van vindre donades en un correu de la presidenta en el qual es demana celertitat perquè es constituïra el tribunal i es publicaren les bases. També va confirmar que no es van debatre amb el comité d’empresa, com era habitual, els motius pels quals es va convocar la plaça.

Xoc per l’informe de la Intervenció

Un dels moments més tensos de la vista, en la qual va estar present elDiario.es, va ser la discussió sobre la validesa com a prova de l’informe de la Intervenció General de l’Estat (IGAE) destapat en exclusiva per aquesta redacció. Així com en el judici del passat mes de maig sí que es va admetre, en aquest cas la magistrada no el va tindre en compte, seguint el criteri de l’advocat de l’APV.

De l’interés de l’advocat de l’Estat perquè no es tinga en compte l’informe de la Intervenció es pot intuir que es tracta d’una de les claus del procediment. No debades, el document assenyala que fins a cinc processos de selecció de personal de direcció, entre els quals el que es va analitzar en la vista d’aquest dimarts, “contenen requisits o mèrits que predeterminen d’una manera o una altra el candidat seleccionat. Per tant, podrien no respectar-se els principis constitucionals d’accés a l’ocupació pública”.

En el cas concret de la plaça de subdirecció de gestió de domini públic, l’informe de la IGAE qüestiona que en les bases “es destaca que es demana l’exercici de l’advocacia, que no és necessari per a les funcions, i que es demana experiència en el sector privat únicament, quan es desenvoluparà una funció pública”. Dels tres candidats que es van presentar, només es va admetre la que finalment va resultar adjudicatària.

“S’observa que per als llocs de subdirector, una categoria que està just per davall del director general, no demanen experiència prèvia i, no obstant això, per a les places de subdirector de Gestió de Domini Públic i d’Infraestructures, Instal·lacions i Conservació, demanen una experiència prèvia de 10 anys”, diu la IGAE.

Investigació en Anticorrupció

El judici d’aquest dimarts és independent de la investigació oberta per la Fiscalia Anticorrupció després d’una denúncia de Compromís en la qual es posa de manifest que va poder haver-hi un procés de subrogació encobert destinat a recol·locar de manera fraudulenta determinats empleats del Consorcio Valencia 2007 en l’APV i en l’Ajuntament.

Es tracta de la plaça objecte del judici del passat mes de maig adjudicada a A. G. i de la de subdirector d’Infraestructures que es va adjudicar a M. G. Totes dues es van presentar a un altre procés selectiu obert en dates coincidents en la Fundació Esportiva Municipal (FDM) i, després de confirmar-se que van obtindre els llocs en l’APV, van renunciar al concurs de la FDM, entitat que també el va deixar sense efecte.

Un tercer exempleat del Consorci es va adjudicar una altra plaça de la fundació Visit València, procés del qual va informar prèviament el regidor de Grans Projectes, José Marí Olano, també denunciat en Anticorrupció, com es desprén dels àudios avançats per aquest diari.

L’Ajuntament de València torna a contractar el grup de pop cristià Hakuna per a oferir un concert a la ciutat. La Regidoria de Turisme, que dirigeix Paula Llobet, ha aprovat la contractació del grup religiós per al pròxim 25 d’octubre, en vespres de la fi del III Any Jubilar Eucarístic del Sant Calze.

El departament de Turisme ha aprovat un expedient de 14.900 euros, quasi al límit dels contractes menors de serveis, per a comptar amb el grup, que opera a través de la Fundación Hakuna Revolution, amb seu a Las Rozas (Madrid). El document només preveu la part artística del concert, que durarà entre 60 i 90 minuts; els mitjans tècnics de producció de l’esdeveniment —escenari, equips de so, il·luminació i seguretat— tindran una “contractació independent”.

L’objecte del contracte és “la celebració d’un acte de clausura de l’Any Jubilar de caràcter obert, gratuït i de projecció pública, que constituïsca un tancament solemne i festiu de les celebracions, reforce la imatge de València com a destinació vinculada al turisme religiós, cultural i experiencial i contribuïsca a dinamitzar el centre històric”.

El concert es farà a la plaça de la Reina de València, un espai d’alt valor patrimonial amb un aforament reduït. La raó d’aquesta ubicació és, segons l’expedient, “la seua centralitat turística i el seu valor simbòlic, per la proximitat a la Catedral Metropolitana de València, lloc on es custodia el Sant Calze i epicentre de les celebracions de l’Any Jubilar”. Per la delicadesa del patrimoni, el consistori va denegar un festival sobre salut sexual al centre històric, després d’un informe específic per a organitzar l’esdeveniment al barri del Carme.

El pressupost per a la contractació d’Hakuna procedeix del romanent d’una subvenció que la fundació del Sant Calze no va poder justificar. Com va informar elDiario.es, l’Ajuntament es va negar a abonar un dinar de mil euros a la Fundació i factures de fins a 42.000 euros perquè anaven a nom d’una de les patrones i no s’ajustaven a la normativa. Així, d’una subvenció de 100.000 euros, el consistori només va considerar justificats 59.470 euros.

L’últim baròmetre del CIS ofereix certes esperances a les formacions d’esquerres valencianes. Especialment a Compromís, que, en una enquesta d’àmbit estatal, aconsegueix uns resultats gens menyspreables en simpatia i vot: el 2,3% de les persones enquestades a escala estatal afirma que posaria la papereta dels valencianistes en les pròximes eleccions autonòmiques. La coalició només es presenta a les tres províncies de la Comunitat Valenciana, també a les generals.

El baròmetre de setembre, l’avanç del qual es va publicar dilluns passat, reflecteix que es parteix d’una distribució proporcional per comunitats autònomes i s’ajusta de manera que totes arriben a un mínim de 100 entrevistes. La població valenciana representa quasi l’11% de la població estatal, per la qual cosa els resultats s’han d’abordar en aquest context.

Les preguntes amb resposta espontània aviven aquest optimisme moderat. L’enquesta agrupa totes les formacions que van concórrer sota el paraigua de Sumar en una mateixa opció política, malgrat que està per veure si es reeditarà una plataforma similar i sota quines sigles, excepte en aquelles preguntes de resposta espontània. En els resultats publicats no es reflecteixen les respostes sobre formacions amb arrelament territorial per a mesurar la intenció de vot ni el record; els valencianistes apareixerien aglutinats en Sumar. Així, és en només quatre respostes on els valencianistes poden veure si se’ls recorda com una opció política rellevant, al marge de les confluències, que és com s’han presentat a les últimes eleccions generals.

A la pregunta “Quin partit considera més pròxim a les seues pròpies idees?”, l’1,1% respon Compromís, el seté en simpatia, una dècima per darrere de Sumar. A la qüestió “I en unes pròximes eleccions a la seua comunitat autònoma, a quin partit votaria vosté?”, el 2,3% respon que als valencianistes. I, entre els qui afirmen que no votarien cap partit en les pròximes generals, l’1,1% afirma sentir més simpatia per Compromís. És el mateix percentatge que Podemos i Pacma, i només 0,1 punts menys que Sumar, 0,2 menys que Izquierda Unida i 0,8 menys que Esquerra Republicana. El partit de Gabriel Rufián és la marca autonòmica amb més tirada en aquestes respostes espontànies.

Els valencianistes solen esperar que es publiquen les microdades del baròmetre per a fer les seues pròpies estimacions, i en les últimes anàlisis constaten que la marca està forta, pròxima al 22% dels vots en unes eleccions autonòmiques. I això només comptant que es presentaren en solitari, a falta de veure si es tanca un acord amb altres partits i s’incorporen moviments socials, tesi a debat en el si de la coalició.

El creixement vindria del descontentament de votants del PSOE, segons apunta Lluís Miquel Campos, una de les veus de referència de Més: “Aproximadament un de cada quatre valencians que recorda haver votat Pedro Sánchez en les generals de 2023 diu ara espontàniament que votaria Compromís en les autonòmiques. Compromís amplia espai amb el votant mobilitzat que no vol PP-VOX i tampoc el PSOE”, assenyala en un fil en X. El baròmetre, assenyala el dirigent, vindria a confirmar una tendència: la marca dels valencianistes està forta.

La Sindicatura de Comptes, l’òrgan que fiscalitza els cabals de la Generalitat Valenciana, ha detectat en el seu informe sobre les subvencions per la dana del sector autonòmic que en 1.982 expedients —aproximadament un 2,3% dels concedits— d’ajudes a automòbils danyats per la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 no consta la baixa definitiva del cotxe davant de la Direcció General de Trànsit (DGT) requerida per les bases reguladores. L’informe xifra en 6,4 milions d’euros la quantia pagada a aquests beneficiaris.

Es tracta d’una de les ajudes estrela del Consell de Carlos Mazón després de la dana. Les bases reguladores de les subvencions exigien la baixa definitiva davant de la DGT, incloent-hi el motiu dels danys, abans del 31 de desembre de 2025. No obstant això, l’Executiu autonòmic va ampliar el termini fins al 28 de febrer de 2026.

Huit dies abans d’aquest termini, segons la informació facilitada per la DGT a la Sindicatura de Comptes, figuraven 1.982 expedients de vehicles sense la baixa definitiva a 31 de desembre de 2025, encara que sí que constava la baixa provisional.

“Els gestors de la línia ens han confirmat que, en el marc d’execució del pla de control, han identificat 1.936 expedients amb aquesta circumstància, sobre els quals es començarà el reintegrament una vegada concloga l’execució del pla”, apunta l’informe.

D’altra banda, la Sindicatura de Comptes constata que, fins al febrer d’enguany, s’havien pagat 1.093 milions d’euros dels 1.816 milions convocats en ajudes, és a dir, el 60%.

L’abast temporal de l’informe comprén els exercicis 2024 i 2025, i s’han fiscalitzat en detall set línies que suposen el 80% dels pagaments de les 45 línies de subvenció que tenen una finalitat relacionada amb la recuperació després de la dana, segons informa EFE.

La Sindicatura de Comptes conclou que la revisió de legalitat relacionada amb les sol·licituds del procediment de concessió, de les modificacions pressupostàries i de la publicitat i transparència no ha detectat cap incompliment rellevant.

Expedients amb factors de risc

No obstant això, s’ha identificat un nombre significatiu d’expedients en els quals concorren factors de risc d’incompliment de requisits essencials d’elegibilitat, que “hauran de ser revisats en el marc dels plans de control posterior que exigeix la normativa”.

En cas de confirmar-se els indicis identificats com a incompliments efectius, procediria l’inici dels procediments de reintegrament corresponents, han indicat des de la Sindicatura.

Per la resta, l’informe també destaca que el sistema d’ajudes a la dana “va constituir una resposta ràpida, d’ampli abast i tipològicament diversificada davant d’una catàstrofe de magnitud excepcional”.

La fiscal del judici a l’Audiència Nacional (AN) del Banc de València ha retirat l’acusació per un presumpte delicte de blanqueig de capitals contra Carlos Beamonte Nicolás, directiu d’AndBank. La representant del Ministeri Públic ha reconegut, en la segona sessió del judici oral, celebrada aquest dimarts, que els fets que se li atribueixen han prescrit. L’advocat de l’Estat també ha retirat l’acusació.

La fiscal ha explicat que Beamonte estava imputat per suposadament “trossejar” les quantitats que es van ingressar a AndBank procedents de les inversions immobiliàries finançades per l’entitat bancària en el projecte Grand Coral a Mèxic, encara que aquesta operativa, en el seu cas específic, es va acreditar en l’exercici 2005, per la qual cosa el presumpte delicte de blanqueig de capitals estava prescrit quan el procediment es va dirigir contra ell, amb l’atestat de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil datat el 2016.

El president del tribunal de l’AN ha indicat al directiu que podia retirar-se de la sala i ha avançat que dictaria una sentència absolutòria. “Pot anar-se’n”, ha dit el magistrat. Carlos Beamonte ha abandonat immediatament la sala de l’AN a San Fernando de Henares.

El Ministeri Públic considera que els “guanys de naturalesa il·lícita van ser apropiats” pels principals acusats i “després van ser portats a Andorra” —d’ací el blanqueig de capitals que se’ls imputa—.

Per la seua banda, un altre banquer del Principat que s’asseia al banc dels acusats, Joan Miquel Prats, ha arribat a un pacte de conformitat amb la Fiscalia pel qual reconeix els fets i assumeix una pena menor.

Prats, exconseller delegat de la Banca Privada d’Andorra (BPA), va ser condemnat en primera instància per la justícia andorrana, en el marc de la causa de Gao Ping, a set anys de presó i una multa de 30 milions d’euros, i també va comparéixer en la comissió d’investigació del Congrés sobre les “coaccions i amenaces” patides a mans de la “trama parapolicial” de l’“Operació Catalunya”, segons va dir.

En el judici de l’AN, l’exconseller de la BPA ha expressat el seu acord amb els fets exposats en l’escrit de conformitat i ho ha ratificat davant del tribunal, renunciant al seu dret a l’última paraula abans d’anar-se’n de la sala, tal com havia fet prèviament el directiu d’AndBank.

El primer acusat que ha declarat en el judici ha sigut l’empresari Juan Poch Vives, amb doble nacionalitat espanyola i mexicana. L’home, amb greus problemes de salut, s’ha definit com el “número u” de la intermediació hotelera “a Espanya i a la zona del Carib”.

L’acusat, que en la seua faceta musical va guanyar un premi Grammy, ha defensat el seu “bon nom” i ha explicat que compta amb dos premis honoris causa de sengles universitats mexicanes “de les més importants”. “Soc un home molt respectat a Mèxic”, ha remarcat.

Poch ha negat ser promotor del projecte Grand Coral i haver negociat els préstecs, i ha assegurat que es va tractar d’“un negoci tan legítim com qualsevol altre”. “Em vaig limitar a comprar terrenys, vendre i cobrar”, ha afegit.

Pagaments a Andorra: “Em van dir que era més còmode”

L’entitat compradora el va instar a obrir un compte a Andorra, segons ha declarat. “Nosaltres et pagarem allí, que és on tenim els diners”, li van dir. L’empresari ha aclarit que “mai” va estar a Andorra i que el compte es va cancel·lar després del cobrament. També ha defensat la traçabilitat de la transferència. “Em van obligar a obrir el compte allí, em van dir que era més còmode”, ha agregat.

Juan Poch ha explicat que va adquirir el 10% d’una societat neerlandesa en plantejar-se-li la necessitat d’adquirir aquesta participació, després de l’operació inicial d’intermediació, per a “ajudar” en la venda dels immobles. Va invertir els 10 milions de dòlars que va cobrar en aquella participació.

No obstant això, “allò no avançava” i va acabar venent les accions als empresaris Juan Vicente Ferri i José Salvador Baldó. “En el fons d’aquesta operació he perdut molts diners”, ha dit. Poch ha manifestat que “pareix ser” que després “aquests senyors” —Ferri i Baldó— “van vendre a un preu molt superior”.

La causa pel finançament de les ruïnoses operacions immobiliàries a Mèxic, en plena bambolla immobiliària a Espanya i posterior esclat, s’ha anat desinflant a mesura que la fiscal ha retirat acusacions en la segona sessió del judici oral.

El principal acusat, l’expresident i exconseller delegat Aurelio Izquierdo, que també ha arribat a un pacte amb el Ministeri Públic —igual que l’exconseller Domingo Parra i els empresaris Juan Vicente Ferri i José Salvador Baldó—, ha eximit els representants del consell d’administració sense capacitat executiva del coneixement dels detalls i del risc real de les operacions.

La fiscal, tal com ha informat aquest diari, ha retirat l’acusació per a 16 dels exconsellers, entre els quals s’inclou José María Cataluña, extresorer del PSPV-PSOE.

No obstant això, la representant del Ministeri Públic ha mantingut l’acusació contra dos exconsellers que ostentaven la mateixa condició no executiva, Antonio José Tirado, exalcalde socialista de Castelló i exvicepresident de Bancaja, i Ángel Villanueva Pareja, expresident de Bancaja Hábitat. L’advocat de l’Estat, per contra, sí que ha retirat l’acusació contra Tirado i Villanueva.

La “confiança” en Aurelio Izquierdo

Tirado, de 78 anys, s’ha prestat a contestar tant les preguntes de la seua defensa com les de la fiscal i ha pregat a aquesta última que també retire l’acusació contra Villanueva, desgranant els greus problemes de salut que pateix l’home, de la mateixa edat.

L’expolític socialista ha definit el seu paper de vicepresident de Bancaixa com una “funció merament protocol·lària”, encara que ha assegurat que se n’ocupava amb serietat tot i no percebre una retribució. Antonio Tirado ha explicat que els consellers disposaven, amb 48 hores d’antelació, de la documentació sobre les operacions de cara als consells d’administració. “Per descomptat, jo anava a veure-la com un conseller més”, ha afirmat.

Sobre les operacions a Mèxic, tenia plena “tranquil·litat” en ser amb un soci participat per l’entitat —Bancaja Habitat— i aparentar els acreditats suficient solvència per a obtindre els préstecs. “Tenia la legítima confiança en el director general”, ha manifestat en referència a Aurelio Izquierdo, qui tenia delegades les funcions de totes les participades. A més, ha destacat el paper d’Antonio Paños i José Vicente Giner, els responsables del departament de riscos, tots dos acusats en la causa.

També ha recordat que, prèviament a la crisi econòmica, Bancaja Habitat va guanyar “tants diners” com la mateixa entitat financera, donant així una pinzellada sobre tota una època.

Un conseller que era un “excel·lent pastor”

La fiscal ha esgrimit els vots en solitari del difunt Francisco Oltra Climent, conseller en representació de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, en contra de les operacions de finançament dels projectes immobiliaris de Grand Coral a Mèxic. No obstant això, Antonio José Tirado ha explicat que era per un motiu que “no tenia res a veure”.

La raó és que Oltra “va votar en contra en tots els consells perquè volia que en l’ordre del dia de les sessions figurara el nom de l’acreditat al qual li anava a concedir el crèdit i el president d’aleshores s’hi oposava perquè hi havia hagut filtracions en premsa”. “Va arribar a votar en contra d’una subvenció a una obra social de la qual era director”, ha relatat.

Tirado s’ha escudat en el fet que “cap conseller era analista de riscos” i que el 45% d’ells va ser elegit per sorteig, ja que “la llei ho concebia així des de feia un segle”. “No és el mateix ser conseller d’un banc que d’una caixa d’estalvis”, ha dit.

La televisió pública valenciana retira temporalment de la graella el programa Sopa de Letras, un format ja emés a Telemadrid, després de les fortes crítiques dels últims dies. El programa va debutar aquest dilluns amb el mateix presentador que la cadena madrilenya, al contrari que Canal Sur o Aragón TV, que sí que adapten els seus formats, i va mantindre expressions com “la tele de todos los madrileños” en la presentació.

Segons apunten a elDiario.es fonts coneixedores de la programació, el contingut diari s’elimina de l’oferta televisiva d’aquesta setmana i de la pròxima. En el seu lloc s’emetrà la sèrie Doc Martin, una ficció britànica per la qual l’empresa pública va apostar per a les vesprades d’estiu. Des de la cadena pública apunten que es va produir “un error” i es procedeix a retirar-lo de manera temporal.

En la seua estrena, el concurs de recerca de paraules va obtindre un 1% d’audiència, uns 9.000 espectadors. Altres produccions de la mateixa casa i d’un estil similar han obtingut més de 54.000 espectadors, amb entre un 4% i un 6% de quota de pantalla, com és el cas d’Atrapa’m si pots o A la saca. En els casos citats, les franquícies han sigut adaptades al públic valencià en els seus continguts i s’emeten en valencià. El programa emés just abans de l’estrena de Sopa de Letras, Està passant, va generar un 3,3% de share.

Segons van apuntar des de la televisió pública valenciana, els drets d’emissió de Sopa de Letras s’han adquirit a la valenciana VITV (Valencia Imagina Televisió), que forma part del grup Mediapro. El contingut original el realitza Globomedia i, com que forma part del mateix grup, VITV pot vendre aquests drets, expliquen fonts d’À Punt. VITV és la mateixa empresa que produeix per a À Punt els programes d’entreteniment Atrapa’m si pots i A la saca, i també diverses gales de les campanades de Cap d’Any. Es tracta d’una coproducció amb altres televisions, van explicar des de la cadena pública.

Aquest dimarts, el PSPV ha reclamat la dimissió del director general. Els socialistes apunten que no hi ha “cap problema a comprar drets [d’emissió], però À Punt ha de valencianitzar els continguts, com fan altres televisions autonòmiques, i apostar per empreses audiovisuals, presentadors i concursants valencians”.

Acantilado, l’editorial de Barcelona fundada per Jaume Vallcorba Plana i continuada amb èxit innegable per Sandra Ollo ha esdevingut un puntal indefugible de les nostres perspectives culturals, intel·lectuals, i fins i tot vitals, amb un catàleg literalment impressionant. Un tret que no se’ns hauria d’escapar, en qualsevol cas, és que no s’entendria res “de tot plegat” sense tenir present que la voluntat d’evasió, d’eixir del clos -la repetició de tòpics, l’angoixa per l’ésser, la ineptitud en general- ha nodrit entre nosaltres, al llarg de la història, temptatives ambicioses. En diversos camps i registres, en moments d’expansió confiada  i també de desfeta. Eixir del laberint. Ho va expressar molt bé Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”.

Un seguit de generacions, des de final del segle XIX, han maldat tothora per connectar directament amb Europa -amb el món contemporani-, per cercar una normalitat sense complexos. I fer de la cultura i la literatura nostrades -que és l’escrita en la llengua de la Crònica de Jaume I, de Ramon Llull, d’Ausiàs March o Bernat Metge- una cultura i una literatura entre altres. Una cultura d’Europa. Era això el que somiaven els noucentistes, el que va projectar un intel·lectual clau com Armand Obiols (l’intel·lectual “que es va perdre”, l’artífex de la Revista de Catalunya dels bons temps), i també entre moltíssimes més iniciatives el que es va intentar des de València (Joan Fuster), el que va voler construir Edicions 62 (Josep Maria Castellet). I el que es va tractar de fer, d’alguna manera, passat el temps i salvant totes les distàncies, a les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, a la revista debats o a Publicacions de la Universitat de València (PUV) i a la revista L’Espill. 

És el que han mirat de dur a terme tantes i tantes iniciatives, del passat recent o no tan recent, i també -sortosament!- d’ara mateix. Sovint reeixides, de vegades no. I de tant en tant amb la mediació del castellà, contravenint per consegüent -punt problemàtic- un principi moral o polític que, en les condicions de la realitat concreta, no suportava els imperatius del mercat i el rendiment econòmic dels recursos esmerçats. 

En l’esquema consagrat de les coses, Barcelona a més de ser “arxiu de la cortesia”  (!) havia de recuperar Juan Boscán i resignar-se a un bilingüisme aflictiu i fals, alhora que es desconnectava de la resta de Catalunya. València, “graciosa mixtura”, havia de dedicar-se a “ofrenar noves glòries” i a malviure en la indigència cultural, provinciana i opressiva. I Mallorca havia d’agrair la suggestió literària d’un Camilo José Cela, que obria portes a la universalitat amb les seues empreses i treballs, variats i oportuns, o oportunistes, i la revista Papeles de Son Armadans, tot promovent models que bandejaven precisament la llengua i la personalitat de les Illes.  En aquella revista trobaren aixopluc gent tan diversa com Baltasar Porcel, José Caballero Bonald, Josep M. Llompart o Sergio Vilar, segons el moment. Un retaule fantasmagòric del gust del tremendisme de Cela. De vegades hi anava el pintor valencià Monjalés, i Cela cridava a la seua dona d’aleshores Carmen Conde: “Ha venido el Monjalés, prepárale de comer, de beber y de joder!” Pur Cela, transparent en la seua significació política i cultural reaccionària.

Voleu pistes quant a l’esquema consagrat de la subalternitat programada? Mireu, per exemple, el llibre de Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano (Destino, 2018) o, a escala valenciana, les temptatives -més maldestres- d’establir un cànon semblant a càrrec del periodista de Las Provincias Ricardo Bellveser -ja desaparegut. O bé l’extens article d’Adolfo Sotelo Vázquez a Cultures de La Vanguardia del 25 de juliol del 2026, “Cuando Cela aglutinaba a escritores y artistas” que arrencava amb el capítol “Club Cela” del llibre de José Carlos Llop  En la ciudad sumergida (RBA, 2010), d’altra banda molt bo. Segons Sotelo Vázquez, Cela animava “la mejor vida cultural de Mallorca”. Pel que fa al País Valencià, reduït a província subalterna, hi ha molta bibliografia.

Jaume Vallcorba (1949-2014) va crear Quaderns Crema, editorial en català, el 1979. Vint anys després, el 1999, fundava Acantilado, en castellà. El 1987 havia fundat també l’editorial en castellà Sirmio, amb un enfocament esforçadament literari i filològic. Quaderns Crema fou un veritable revulsiu en termes de qualitat editorial i formal, de disseny, així com pel punt de vista que l’animava. Ha publicat noms fonamentals de la literatura contemporània com Quim Monzó o Sergi Pàmies. També durant un temps els de Ferran Torrent i Empar Moliner. Alhora recuperava clàssics com J. V. Foix o Francesc Trabal. I coses tan extraordinàries com les memòries d’Eugeni Xammar o els diaris de Joan Estelrich...  L’any 2010 es va fer una exposició amb motiu dels 30 anys de l’editorial, organitzada per Biblioteques de Barcelona amb Julià Guillamon com a comissari, de la qual se’n va derivar el llibre L’estil Quaderns Crema, Trenta anys d’edició independent, 1979-2009, imprescindible. Passats els anys, la companyia dels llibres, tant de Quaderns Crema -que mereix comentari més extens a banda- com especialment de l’editorial Acantilado s’ha fet imprescindible. Fullejar els seus catàlegs, tan útils, tan ben presentats, és com una immersió en una obra d’art. També les editorials poden ser obres d’art.

Què es pot dir d’Acantilado? ¿D’un catàleg atapeït, amb centenars de títols, que ens ha descobert tant i tant? Un catàleg a hores d’ara de més de 450 pàgines, compacte i amanós, una combinació sàvia de ficció i -potser sobretot- no ficció... A mi m’ha descobert autors importantíssims com Adam Zagajevsky, Simon Leys, André Compagnon, Imre Kertesz, Karl Schlögel i molts més. O  m’ha retornat en edicions de gran pulcritud autors coneguts però “repristinats” com Julien Graq, Piero Citati, Mario Praz, Stefan Zweig o Erich Auerbach. Una llista molt llarga, amb clàssics i moderns, on hi tenen un gran paper els autors d’Europa central i oriental, sovint però no sempre jueus, justament els que per diverses raons (històriques) ens havien estat amagats. Però el compàs d’aquesta editorial és molt més ampli, i sovint imprevisible. Una cosa fantàstica. Com ara la col·lecció “Narrativa”, que ha publicat desenes de títols de la millor literatura de creació i de testimoni. Per exemple, el que fa el núm. 256 (aviat és dit): Israel Yehoshua Singer, La família Karnowsly, traduït de l’ídix, que l’estiu del 2026 anava ja per la 10a edició.

El que més pot agradar o seduir el lector inquiet és la descoberta d’autors i obres desconeguts -o poc coneguts- que permet una acció editorial basada en la qualitat i el savoir faire. I que acaba consolidant la confiança en el criteri de l’editor. Quan Acantilado publica un nou llibre, quan treu una novetat, ens posem a l’aguait. Poques editorials -només les millors- poden dir una cosa semblant. Fons i forma s’acoblen. Si hi ha un exemple de l’edició com a obra d’art -les cobertes, el paper, el cos de lletra, la tria de títols i autors, la línia cultural seriosa que s’hi endevina, ara com ara seria sens dubte el cas d’Acantilado. Una editorial de Barcelona.  No és cap casualitat...

El serial de l’hotel de Jesuïtes que va derivar en el moviment veïnal ‘Salvem el Botànic’, que va aconseguir frenar la seua construcció al costat del simbòlic jardí i el seu trasllat a una parcel·la municipal annexa a l’estadi de Mestalla, finalitzarà sense la construcció del polèmic recinte hoteler.

La mercantil HCG Levante, nova propietària de la parcel·la de l’avinguda d’Aragó número 35 en la qual s’ubicava un edifici de l’Ajuntament, va obtindre el passat 29 d’abril la cèdula de garantia urbanística, un document que se sol demanar com a pas previ al permís d’obres per a edificar. En concret, l’empresa pretén alçar una torre de 20 altures dedicada a oficines i baixos comercials amb un aparcament subterrani.

Segons la resolució firmada pel regidor d’Urbanisme, Juan Giner, a la qual ha tingut accés elDiario.es, s’expedeix la cèdula de garantia urbanística sol·licitada per HCG Levante, amb un termini de vigència d’un any “per no tindre pendent el compliment dels deures de cessió, equidistribució o urbanització”.

Així, els serveis municipals conclouen que la parcel·la està urbanitzada i en bon estat de conservació, encara que s’hauran d'executar obres per a adaptar la urbanització existent a les necessitats de la futura edificació.

La parcel·la està ordenada pel Pla d’Actuació Territorial Estratègica València Club de Futbol (ATE), aprovat el 2015 i modificat el juliol de 2024. Està classificada com a sòl urbà i qualificada amb ús terciari, amb una edificabilitat de 16.554 metres quadrats.

L’empresa també ha efectuat una consulta a l’Ajuntament per a obtindre una concessió administrativa per a la construcció d’una rampa d’accés a l’aparcament subterrani sobre sòl públic, una possibilitat que en aquest cas sí que preveuria el planejament. En l’informe municipal emés el passat 7 de maig s’especifica que HCG Levante ha presentat un “Projecte Bàsic per a construir un edifici d’oficines amb aparcament a la parcel·la”.

D’aquesta manera, finalment no es construirà el promés “hotel icònic”, tal com figurava en l’ATE. L’Ajuntament ja va advertir en un escrit d’al·legacions presentat al jutjat en el qual es dirimeix la legalitat de les fitxes urbanístiques del pla de l’antic i del nou estadi aprovades el juliol de 2024 que no era el València CF el responsable de dur endavant aquest edifici, sinó la firma propietària dels terrenys, abans Expo Grupo i ara HCG Levante.

En el mateix procediment judicial que està pendent de resolució, la mercantil també va al·legar que “aquesta obligació d’edificació i, si es vol entendre així, d’edificació d’un hotel icònic requeia sobre el promotor de l’actuació, és a dir, el València C.F., i no sobre Expo Grupo —anterior propietari—, per la qual cosa HCG Levante no queda vinculada pel que en el seu dia acordaren el València C.F. i l’Administració en el Pla de l’ATE”.

L’empresa va afegir que després de la caducitat de l’ATE “amb l’extinció de la condició de promotor del València C.F. també decaen els compromisos assumits” per l’actual propietària de la parcel·la. És per aquesta raó que, “en l’actualitat, sobre la mercantil HCG Levante recau simplement l’obligació d’edificació a la parcel·la, no l’obligació d’edificar un hotel icònic”. Amb aquest plantejament, afig la mercantil, “en aquesta parcel·la pot construir-se, amb la sol·licitud prèvia de llicència en el termini indicat en la fitxa de gestió, qualsevol edificació expressament permesa o compatible pel planejament urbanístic aplicable (PGOU)”.

La lluita de ‘Salvem el Botànic’

La construcció d’aquest edifici d’oficines a la parcel·la en la qual s’ubicava un edifici de l’Ajuntament és la consecució d’un èxit del moviment veïnal organitzat sota la plataforma ‘Salvem el Botànic’.

Va ser el 17 de juny de 1995 quan l’entitat convocava una abraçada cívica per a unir simbòlicament l’illa de cases de Jesuïtes i el Jardí Botànic, on inicialment es va projectar un hotel. Unes mil cinc-centes persones van participar en aquell acte, que va ser l’inici d’una sèrie de mobilitzacions que es van succeir al llarg de 13 anys per a fer front a la pressió immobiliària.

Finalment, l’exalcaldessa Rita Barberá va firmar un acord amb la propietària dels terrenys, aleshores Expo Grupo, per a traslladar l’edificabilitat terciària a l’edifici municipal de l’avinguda d’Aragó 35, les dependències del qual s’havien d’ubicar a la rehabilitada Tabacalera. En el seu lloc, es construeix un jardí com a prolongació del Botànic, el projecte del qual va aprovar l’anterior executiu municipal presidit per Joan Ribó, que el va batejar amb el nom de la historiadora de l’art, activista veïnal i filla predilecta de la ciutat Trini Simó.

Les obres de la nova zona verda estan en la fase final d’execució i l’actual alcaldessa, María José Catalá, va rebutjar el març de 2024 canviar el nom del jardí, com havien proposat els seus socis de Vox.

El Parlament Europeu ha encarregat al professor Adrián Todolí Signes, catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de València, una investigació destinada a analitzar com els models de negoci i les pràctiques laborals de les grans companyies tecnològiques globals estan afectant les condicions de treball a la Unió Europea.

L’estudi aborda fins a quin punt les noves formes d’organització empresarial utilitzades per les grans tecnològiques poden debilitar l’aplicació dels estàndards laborals existents o dificultar la seua efectivitat. La investigació examinarà fenòmens com la subcontractació, la fragmentació de les plantilles, l’ocupació mitjançant empreses intermediàries i l’ús creixent d’algoritmes per a organitzar, supervisar i avaluar el treball.

Una part rellevant de l’estudi estarà dedicada a l’anomenada gestió algorítmica, és a dir, a l’ús de sistemes automatitzats i d’intel·ligència artificial per a distribuir tasques, controlar el rendiment, avaluar els treballadors o intervindre en decisions que afecten la seua relació laboral. El projecte analitzarà també l’ús de tecnologies de vigilància digital en el treball i les dificultats que aquestes eines plantegen des de la perspectiva de la legislació laboral i de protecció de dades.

El treball que interessa al Parlament Europeu comprén l’anàlisi de les pràctiques empresarials de les grans tecnològiques i de les seues conseqüències per als treballadors, com també l’estudi del marc jurídic europeu aplicable. La investigació prestarà una atenció especial a com la internacionalització i l’ús d’empreses contractistes locals afecten les condicions laborals.

La investigació inclou, a més, una àmplia anàlisi jurídica de la normativa de la Unió Europea i de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. S’estudiarà també de manera específica l’ordenament espanyol i s’utilitzaran experiències procedents d’altres estats membres quan permeten identificar problemes regulatoris o solucions rellevants.

L’objectiu és conéixer si el marc legislatiu actual és suficient per a protegir les persones treballadores davant d’aquestes noves pràctiques empresarials.

Un altre dels àmbits analitzats serà la contractació pública. L’estudi examinarà en quina mesura les administracions poden utilitzar els seus contractes amb grans companyies tecnològiques per a exigir el compliment d’estàndards laborals, introduir clàusules socials, controlar les cadenes de subcontractació i evitar que determinades formes d’organització empresarial acaben facilitant l’elusió d’obligacions laborals.

El projecte parteix d’una realitat que ha adquirit una dimensió creixent durant els últims anys. Grans companyies tecnològiques operen simultàniament en nombrosos països i organitzen bona part de les seues activitats mitjançant complexes xarxes de societats, proveïdors, contractistes i empreses auxiliars. Aquesta estructura permet desenvolupar activitats a gran escala, encara que també pot fer més difícil determinar qui adopta realment les decisions que condicionen el treball i qui ha d’assumir les responsabilitats jurídiques corresponents.

“Les grans empreses tecnològiques han desenvolupat una enorme capacitat per a reorganitzar els mercats i la manera en què es presta el treball. La legislació laboral europea ha de ser capaç d’identificar on es troba realment el poder de decisió empresarial i garantir que la utilització de tecnologia, intermediaris o cadenes de subcontractació no reduïsca la protecció que correspon als treballadors”, assenyala Todolí.

La investigació es desenvoluparà durant el 2026 i els seus resultats seran presentats davant del Parlament Europeu.

Adrián Todolí Signes és catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de València. La seua investigació s’ha especialitzat durant els últims anys en l’impacte de la digitalització, la intel·ligència artificial i la gestió algorítmica sobre les relacions laborals. Ha participat com a expert en diferents projectes nacionals i internacionals relacionats amb les plataformes digitals, les noves formes d’ocupació i la transformació tecnològica del treball.

L’encàrrec del Parlament Europeu situa de nou la Universitat de València en el debat europeu sobre la regulació de la intel·ligència artificial, les grans plataformes digitals i el futur de les relacions laborals, en un moment en què les institucions de la Unió estan desenvolupant noves normes destinades a adaptar la protecció dels treballadors a una economia cada vegada més digitalitzada.

La defensa de Rafael Rubio, exsubdelegat del Govern i exregidor socialista a l’Ajuntament de València, ha recorregut el seu processament en el cas Assut en considerar que el presumpte suborn que se li imputa estaria prescrit. L’escrit, al qual ha tingut accés aquest diari, demana el sobreseïment lliure i l’arxivament del procediment i al·lega que la jutgessa instructora no “individualitza un regal, favor, retribució, oferiment o promesa efectivament rebuda, sol·licitada o acceptada per ell”.

Virgilio Latorre, lletrat de Rubio, també apunta que les inicials “R” o “RR” vinculades a suposades mossegades que consten anotades en la documentació intervinguda a l’empresari Jaime Febrer, considerat el presumpte corruptor de la trama, no proven per si soles l’entrega a l’investigat de 300.000 euros, tal com sosté la instructora, “ni el pacte corrupte”.

A més, el recurs també retreu que l’import de la suposada mossegada ha anat variant en el marc de la investigació de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, oscil·lant finalment en una àmplia forqueta d’entre 300.000 i 750.000 euros.

L’UCO manté la tesi que Rafael Rubio hauria cobrat durant la seua etapa de regidor a l’Ajuntament de València la suposada mossegada a canvi de callar o d’afluixar les crítiques contra una de les operacions urbanístiques vinculades a la presumpta trama. Rubio va ser detingut el 2021, quan era subdelegat del Govern a València.

L’escrit també apunta que les inicials “R” o “RR” compten amb unes variables “infinites” d’atribució a una persona en concret. La defensa de Rafael Rubio assenyala —“sense ànim de causar perjudicis a ningú”— que una de les persones investigades en el cas Assut va ser “Ricardo Rubio” i una altra de les persones “sospitoses” va ser un individu cognomenat “Ramírez”.

D’altra banda, el recurs assegura que la defensa desconeix la finalitat i a qui anaven dirigides les quantitats anotades en les taules de costos de Febrer. “O a qui es pretenia fer creure amb aquestes el que fora que allí s’anotara”, afig.

Per contra, el lletrat al·ludeix a l’“absoluta seguretat” per part de l’expolític socialista que “no va existir cap acte d’oferiment ni d’acceptació de cap regal en relació amb l’objecte de la imputació la formulació de la qual es pretén autoritzar”.

La defensa qualifica la instrucció del cas Assut de “policial” i “no judicial”, en haver assumit “aquella informació i interpretació que apareix en els informes com a dogmes de fe, sense gens ni mica de fiscalització ni qüestionament propi”. La interlocutòria de procediment abreujat, que processa un total de 38 persones, es converteix en “una mena de resum o compendi de diversos informes” de l’UCO, afig.

La defensa veu meres “especulacions de tercers”

“No consta identificada una transferència, entrega, intermediari, suport documental de pagament o comunicació atribuïble al meu representat que tanque la cadena inferencial de la proposició i acceptació de la recepció d’un regal concret”, argumenta el recurs.

A més, la defensa també nega la “realitat material” de les cites entre Rafael Rubio, l’advocat José Luis Vera i Jaime Febrer ressenyades en l’agenda de l’empresari.

L’escrit veu una acumulació de “sospites”, d’“hipòtesis no contrastades” i d’“especulacions de tercers”, encara que “sense individualitzar l’element nuclear del suborn” imputat indiciàriament a Rubio.

D’altra banda, també qüestiona que els regals de Nadal de Febrer acrediten la suposada comissió de 300.000 euros “ni el pacte de silenci o d’omissió funcional que es pretén connectar a l’operació de les parcel·les”, una de les subtrames de la causa.

S'ha escrit molt sobre robatoris en museus, un dels més espectaculars i força recent el tenim al precedent del Louvre, el gran museu estatal de França. El 19 d'octubre del 2025 uns lladres van penetrar al museu parisenc a ple dia i van sostraure vuit joies de la Corona francesa dels segles XVIII i XIX. El cop va posar immediatament en qüestió els sistemes de governança del museu més visitat del món i hi va haver conseqüències. La seua directora, Laurence des Cars, va comparèixer davant el Senat francès. Va reconèixer públicament que s'havia produït un greu fracàs, va admetre deficiències en la videovigilància exterior i va explicar que havia presentat la dimissió a la ministra de Cultura, Rachida Dati, que inicialment va decidir no acceptar-la. Mesos després, el febrer del 2026, la dimissió va ser finalment acceptada. També va presentar la dimissió la mateixa ministra de cultura, encara que el president Macron no la va acceptar. Hi va haver una rendició de comptes per part dels responsables davant els màxims òrgans de l'Estat i la societat francesa, a la vegada que es feia una investigació administrativa on es van analitzar les deficiències, es va reconstruir els fets, es va determinar què va fallar i qui ho havia d'haver previst, es va esbrinar si van existir advertiments desatesos (que n'hi va haver) i es van adoptar decisions començant per apartar l’equip directiu del museu. El tribunal de comptes francès (la Cour des Comptes) va informar que durant anys el Louvre havia prioritzat les adquisicions de noves peces davant del manteniment d'edificis i instal·lacions tècniques essencials per a la seguretat. La institució va concloure que s'havien privilegiat les operacions “vistoses i atractives” en detriment d'instal·lacions relacionades amb la seguretat i la protecció de les obres. Tot això es va fer amb independència del procés judicial i les actuacions de la policia que poc temps després detenia els lladres, encara que sense recuperar les peces robades.

Fa aproximadament un any vaig visitar el Museu de Villena i vaig tenir la fortuna de contemplar el Tresor de l'Edat del Bronze allà exposat. Tenia un gran interès per conèixer personalment aquesta col·lecció excepcional i vaig aprofitar que el museu s'havia acondicionat per exposar al públic les peces excepcionals disposades a l'interior d'una gran vitrina que es considerava blindada. He conegut molts museus al llarg de la meva vida i he tingut la responsabilitat de gestionar al llarg de més de vint anys dues grans institucions museístiques i un centre cultural amb el seu edifici declarat patrimoni de la humanitat. Potser per això no esperava sorprendre'm davant de la col·lecció d'un museu local. Estava molt equivocat, em vaig quedar meravellat davant d'aquells recipients, braçalets i peces d'or delicadament treballades fins a la perfecció fa més de tres mil anys exposats amb una museografia perfecta. És difícil descriure la sensació de trobar-se davant d'un testimoni tan extraordinari que expressés tan perfectament la capacitat creadora de l'ésser humà a les albors de les cultures mediterrànies.

Quan el 2005 el Consell va declarar el Tresor de Villena Bé d'Interès Cultural (BIC), la mateixa resolució va utilitzar una paraula excepcional en el llenguatge administratiu: el va qualificar com un unicum. A més, recollia la valoració de l'arqueòleg Armando Perea i assenyalava, citant l'especialista Alfredo Mederos, que es tractava del segon tresor de vaixella àuria més important d'Europa després del de les Tombes Reials de Micenes.

Això és el que ens han robat la matinada del 27 d'agost passat, un tresor de valor històric cultural únic, unes peces irrepetibles de la nostra arqueologia. I convé remarcar allò de valor cultural únic perquè valorar el robat calculant el preu de mercat de 9 ó 10 quilos d'or seria una forma grotesca de no entendre res. L'or es pot comprar i vendre. El Tresor de Villena no és una mercaderia, és únic. El seu valor arqueològic, històric, científic, artístic i simbòlic és incalculablement superior al del metall preciós amb què van ser fabricades les seues peces. Aquells objectes ens parlaven de molt més, de com podien ser les maneres de viure, els coneixements, les creences i rituals dels nostres avantpassats. La declaració com a BIC, el rang més alt que la llei atorga en el patrimoni cultural, destaca precisament que algunes de les peces contenen l'evidència més antiga de l'ús de l'or i el ferro al nostre territori.

Pel seu significat i el seu valor cultural el Tresor transcendia a la seua condició d'un descobriment local. Ni tan sols pertanyia només als valencians perquè pel seu extraordinari valor constituïa un patrimoni de la humanitat que havia de conservar-se per al seu estudi i contemplació present i per a la transmissió de coneixements a les futures generacions.

Aquesta és probablement la idea essencial sobre la qual es construeix tot el sistema que en el nostre dret té per objecte la conservació i gestió adequada del patrimoni cultural. Som dipositaris temporals de béns que hem rebut dels qui ens van precedir i que tenim l'obligació moral i jurídica de transmetre als qui vindran després. L'article 46 de la Constitució espanyola ho expressa inequívocament: els poders públics han de garantir la conservació i promoure l'enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic, siga quin siga el règim jurídic i la titularitat. La mateixa Llei del Patrimoni Cultural Valencià comença afirmant que el nostre patrimoni constitueix un llegat “d'inapreciable valor” la conservació del qual correspon especialment a les institucions i els poders públics.

I aquí apareix la primera qüestió. Si conservar constitueix una obligació essencial, quan un bé absolutament excepcional desapareix d'un museu públic no n'hi ha prou de perseguir els lladres, encara que evidentment s'haja de fer perquè aquests són els primers responsables de l’espoli. Cal preguntar-se també si qui tenien l'obligació de custodiar-ho van fer tot allò raonablement exigible per impedir que pogués produir-se el robatori. I aquí apareix la responsabilitat per la custòdia de la que també cal parlar. Hem vist com van actuar les institucions en el cas del Louvre. Com s'hi està actuant ací? De moment, més enllà de llençar-se la culpa unes administracions a unes altres se'n sap ben poc.

El cas de Villena conté un element addicional. Mesos abans del 27 d'agost s'havien produït dos assalts més a museus espanyols, el de Badajoz i el d'Albacete. Tots tres compartien l'interès dels saquejadors per peces arqueològiques d'or. El risc, per tant, ja no s'havia de considerar hipotètic. Quina anàlisi de riscos tenia el museu?, havia estat actualitzada després dels robatoris d'Albacete i Badajoz?, es van revisar llavors les condicions de seguretat de les col·leccions d'or dels museus valencians?, qui havia de fer aquesta avaluació?, existia vigilància presencial?, quant de temps va transcórrer entre l'activació de l'alarma i l'arribada de la Policia Local?, s'havia realitzat algun simulacre d'intrusió?, la Conselleria com a responsable de Sistema Valencià de Museus havia inspeccionat les condicions de seguretat del Tresor i amb quin resultat?. Compareixerà la Consellera de Cultura a les Corts per rendir comptes i respondre totes aquestes preguntes?, compareixerà l’alcalde de Villena?. Algú ho ha sol·licitat?

Perquè la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià ho diu amb força claredat de qui era la responsabilitat. La primera responsabilitat correspon al titular i custodi del museu. El MUVI és un museu municipal. I la llei disposa que els propietaris i posseïdors de béns inclosos a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià estan obligats a “conservar-los i a mantenir la integritat del seu valor cultural”. L'incompliment d'aquest deure està fins i tot tipificat per la llei com a infracció greu.

Però hi ha una obligació encara més específica. L'article 68 estableix quines són les funcions essencials de qualsevol museu. I la primera que enumera no és organitzar exposicions, atraure visitants, fer activitats didàctiques ni incrementar les col·leccions, que està molt bé, però no, la primera funció d'un museu és conservar: conservar, catalogar, restaurar i exhibir les seves col·leccions, diu literalment la llei, i l'ordre de les funcions és significatiu. Sense conservació no hi ha col·lecció i sense col·lecció no hi ha museu.

La responsabilitat primària correspon, per tant, a la institució titular: l’Ajuntament de Villena. Però la Generalitat també n'és responsable. El MUVI forma part del Sistema Valencià de Museus i això té conseqüències jurídiques. L'article 70.2 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià atribueix expressament a la Conselleria competent en patrimoni cultural “la inspecció i la tutela” de tots els museus i col·leccions integrats en el Sistema Valencià de Museus. I afegeix: les actuacions que impliquen canvis en les condicions de conservació o exposició dels fons requereixen autorització prèvia de la Conselleria, qui supervisarà i controlarà.

Per tant, resulta difícil sostenir que tot el que ha passat pertany exclusivament a l'àmbit municipal. Més encara tractant-se del Tresor de Villena. Perquè no estem davant d'unes peces ordinàries d'una col·lecció municipal. Estem davant d'una col·lecció declarada Bé d'Interès Cultural pel mateix Consell de la Generalitat el 2005. I la llei concedeix a la Generalitat instruments extraordinàriament poderosos per exercir aquesta tutela. Efectivament, l'article 73.3 estableix que, excepcionalment, la Conselleria pot disposar el dipòsit dels fons d'un museu integrat al Sistema Valencià de Museus en un altre centre quan hi hagi “raons urgents de conservació, seguretat o accessibilitat”. Van fer les nostres institucions tot allò que raonablement podien i legalment havien de fer per protegir un dels béns arqueològics més importants d'Europa?

Si comparem les conseqüències i maneres d'actuar després del robatori del Louvre amb les que s'estan produint aquí després del robatori del Tresor de Villena, es torna a evidenciar que no hi ha una cultura de rendició de comptes dels polítics i alts càrrecs de l’administració. Els que corren per posar-se medalles quan les coses venen ben donades, passen de donar explicacions i assumir responsabilitats quan venen mal encarades. Aleshores, la culpa sempre és dels altres.

“Benvinguts al nou concurs de Telemadrid. Tenia moltes ganes que arribara ací, a la tele de tots els madrilenys”. És la primera frase que pronuncia Jota Abril, presentador de Sopa de Letras, el nou format que À Punt estrena aquest dilluns. El panell de mostra, amb el qual s’explica el concurs, es compon de tres paraules: Alcalá, Retiro, Cocido. “Mira quin bon pla, tot molt madrileny”, prossegueix.

La televisió pública valenciana va “madrilenyitzant-se”. Davant del compromís adquirit de potenciar el sector audiovisual valencià, la cadena pública À Punt va comprant a poc a poc programes a productores de Madrid, una sèrie de continguts en castellà i amb una vinculació territorial qüestionable.

La cadena valenciana ja va adquirir el documental El caso Zapatero: los datos, un reportatge sobre la imputació de l’expresident del Govern que es va emetre alhora en Telemadrid, obra de la productora madrilenya La Cometa TV. El reportatge, que comptava amb periodistes i excompanys del PSOE, es va emetre al juny, en vespres de la declaració de l’exdirigent socialista davant de l’Audiència Nacional, i la direcció no va informar sobre el seu cost.

Setmanes després, a finals d’agost, À Punt va estrenar el programa Historias de la Peluquería, una producció elaborada per Unicorn Content, productora en la qual participa la popular presentadora Ana Rosa Quintana. És la primera coproducció entre la cadena pública i Telemadrid, gestionada a través de la FORTA —la Federació d’Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics—. El programa, presentat per la valenciana Inés Ballester, qui recentment va presentar en À Punt el programa En casa d’Inés, recorre huit salons de bellesa per a mostrar confidències o històries curioses de la clientela.

Aquest dilluns, la televisió pública estrenarà un programa que ha rebut nombroses crítiques abans de començar: Sopa de letras. No pel contingut en si —un concurs de coneixements i agilitat mental, format clàssic en televisió—, sinó per l’adquisició: ja s’ha emés en Telemadrid i es trasllada el mateix format, presentador inclòs. Segons apunten des de la televisió pública valenciana, els drets d’emissió s’han adquirit a la valenciana VITV (Valencia Imagina Televisió), que forma part del grup Mediapro. El contingut original el realitza Globomedia i, en formar part del mateix grup, VITV pot vendre aquests drets, expliquen fonts d’À Punt. VITV és la mateixa empresa que produeix per a À Punt els programes d’entreteniment Atrapa’m si pots i A la saca, i també diverses gales de les campanades de Cap d’Any. Es tracta d’una coproducció amb altres televisions autonòmiques, assenyalen des de la televisió que dirigeix Francisco Aura.

La compra de formats que ja emeten altres cadenes públiques és habitual. No ho és tant, o no ho havia sigut fins ara en autonomies amb llengua pròpia, mantindre íntegrament el contingut. Canal Sur i Aragón Televisión també emeten Sopa de letras, però en la televisió andalusa el presenta Antonio Garrido i a Aragó, Miki Nadal. Els valencians veuran el programa amb el presentador de Telemadrid, Jota Abril, i el nom del programa es manté en castellà.

La cadena pública va emetre un comunicat el passat gener en el qual afirmava que el 100% de la seua producció externa se sustentava en productores audiovisuals valencianes, excepte un contingut elaborat amb altres televisions autonòmiques a través de la FORTA. Aquesta incorporació de continguts està alçant nombroses crítiques, ja que es considera que l’empresa pública hauria d’impulsar el sector autonòmic i en valencià, que, a més, ja ha patit retallades notables amb el Consell de PP i Vox. L’última: les ajudes per als premis audiovisuals Lola Gaos.

L'art contemporani ha basculat entre dos pols d'atracció que establien l'alfa i l’omega de les seues possibilitats. Per a Kandinsky, pare de l'art abstracte, l’objectiu de la pintura consistia a alliberar l'esperit cromàtic empresonat en els éssers del món, com en el Renaixement Miquel Àngel havia alliberat els esclaus atrapats en la immobilitat del marbre. El pop art, nascut en els anys cinquanta del segle passat com a reacció al sublim somni expressionista americà, s'erigia sobre el principi bàsic que tots els objectes són potencialment estètics. Quan a mitjan dècada dels seixanta Artur Heras arriba al món de l'art, aquest oscil·lava, per dir-ho freudianamente, entre l'Eros pels objectes quotidians del món i el Tánatos nihilista al qual incomodaven eixos objectes. Entre l’Escila del Tot i la Caribdis del no-res. Com un Ulisses modern, Artur, inquiet comodor de si mateix, no se sentia fora de perill amb cap de les dos monstruositats marines. Incòmode amb el paper d'intel·lectual artístic i neguitós també amb l'escarit paper de reubicador d'imatges rescatades de la indústria cultural, Artur Heras aposta per una elaboració de les experiències interiors des de la qual fa emergir imatges on no copia el món ni el representa: el recrea. Heras és un artista en el sentit ple del terme, algú que posseïx un univers propi i complex (un poeta), però que coneix i executa així mateix totes les destreses del seu ofici (un artesà): un prestidigitador que fa brollar de la cistella la màgia de les imatges alliberada de la servitud de ser veritat. I si se l'ha de jutjar per la seua llarga i polimorfa carrera, com a gestor cultural i com a artista independent, un treballador incansable. “El geni és laboriositat”, deia Walter Benjamin seguint a Baudelaire. Els que hem compartit amb ell treball i temps ho sabem bé. Artur ha estat creant fins a unes hores abans que se l'emportara La Parca, que ho venia intentant sense èxit des de feia dos anys. Però si és difícil sobreviure en les obres que un deixa, i Artur n’ha deixat moltes i importants, més difícil és perviure en el record i l'afecte d'aquells que ens envolten, i en eixe àmbit Artur tampoc ens deixa orfes.

Ha sigut un honor i un plaer poder gaudir de la teua complicitat, del teu humor i de la teua intel·ligència tots els anys compartits. Fins sempre, amic!

El Festival de Televisió de Vitoria-Gasteiz (FesTVal) va lliurar anit el Premi FesTVal-FORTA a La Cuina de Morera, d’À Punt. Este guardó reconeix els espais més destacats de la temporada en les radiotelevisions autonòmiques per la seua vocació de servici públic, proximitat i innovació.

La divulgació gastronòmica i la promoció d’hàbits de vida saludable de La Cuina de Morera, d’À Punt, han sigut reconeguts per la seua contribució a posar en valor la gastronomia mediterrània i acostar a l’audiència una alimentació basada en el producte de proximitat, la cuina tradicional i els hàbits saludables, de la mà del xef Jordi Morera i la nutricionista Ana Sirvent. 

Durant la gal·la el seu presentador i xef, Jordi Morera, va agrair el reconeixement i destacà el paper de la televisió pública valenciana com a altaveu de la gastronomia i la cultura culinària: “Gràcies a À Punt per apostar per la cuina, una de las parts més importants de la vida i, més encara, quan la compartixes amb les persones que estimes”.

El cuiner, s’ha mostrat molt il·lusionat per rebre el premi “que reconeix el programa que fem cada dia amb tant de carinyo”. “La cuina de Morera ja forma part de la meua vida. Són moltes hores cuinant, moltes receptes i moltes anècdotes… i, sobretot, molta gent que ens veu cada dia i que sent el programa com una cosa seua”.

Per a Vicent Puertes, director i productor executiu de La cuina de Morera: “Rebre un premi així ens fa moltíssima il·lusió i ens ompli d’orgull, perquè és un reconeixement a moltes hores de treball i, sobretot, a tota la gent que hi ha darrere de La cuina de Morera i que fa possible el programa cada dia”.

Puertes també assenyala que cal posar en valor l’aposta d’À Punt per crear continguts propis, pròxims i de qualitat. De fet, “el premi reconeix molt bé el que és La cuina de Morera: un programa que entreté, però que, alhora, posa en valor la nostra gastronomia, la dieta mediterrània i els hàbits de vida saludables d’una manera pròxima i natural”.

Junt al programa d’À Punt també han sigut premiats l’espai Ailoviu, de la Radiotelevisió de la Regió de Múrcia (RTRM), pel seu paper com a referent d’entreteniment i proximitat i la cobertura especial de les eleccions autonòmiques del 8-F d’Aragón TV.

Em faig creus, per exemple, de com alguns intel·lectuals catalans s’han deixat seduir per la vèrbola mediocre de Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana que, amb un relat d’ideologia barata, de tetrabric, ha sabut canalitzar la frustració i el desconcert que ha generat el fracàs del Procés en el món independentista. Fins i tot alguns esquerrans —d’una esquerra independentista que sempre ha tingut clar què és l’alliberament— flirtegen amb aquesta ultradretana xenòfoba i classista, una xarlatana que ha conjurat els descontentaments diversos de totes les classes socials catalanes, de les populars, de les acomodades i també de les altes. L’oratòria de Sílvia Orriols —la típica del populisme: tons victimistes, èmfasis fantasiosos, soflames arbitràries, violència verbal gratuïta— recorda la d’un retor franquista en una missa de diumenge: fonètica arrossegada, ara gutural, ara metàl·lica; lèxic simplista, gallinaci; admonicions puerils, de qui sembla que ha vist en persona el diable; lubricitat continguda en els gestos; salmòdia de qui sap que la seua peroració de saldo té eco en una parròquia fanatitzada... Una pseudoerudició que és aclamada per gent de cultura i que, en les xarxes socials, s’ha convertit en un odi i un ressentiment brutals contra els independentistes o catalanistes que no pensen com els acòlits d’Aliança Catalana.

Deia el gran historiador Tony Judt que el període de 1945-1989 —el que va de la fi de la Segona Guerra Mundial a la caiguda del Mur de Berlín— no va ser el llindar d’una nova època —una època que es creia de prosperitat consolidada— sinó un parèntesi cap a un futur molt incert, potser tan fosc com el que semblava que havien deixat enrere les guerres mundials. Diria que som en un punt crític, perillosament boirós, d’una Europa que s’ha refredat i tremola, una Europa la fragilitat de la qual ens recorda que, històricament, es paga car oblidar. I avui dia hi ha massa europeus que han oblidat. La pseudoerudició dels líders neofeixistes i populistes que, ara com ara, convenç més d’un intel·lectual és la prova que de nou voregem l’abisme. Quan escolte Sílvia Orriols, quan veig que una part de l’independentisme català s’ha feixistitzat —una feixistització copiada, en estil i en contingut, de la ultradreta espanyola, en teoria enemiga—, no puc sinó pensar que l’horror ha tornat. «The horror! The horror!», deia abans de morir Kurtz, el personatge de Heart of Darkness de Joseph Conrad que simbolitza la deshumanització que va significar la colonització d’Àfrica per part d’Europa. I l’horror era i encara és això: desitjar l’extermini dels altres.

El municipi del qual va ser alcalde fins al novembre el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, albergarà un hospital privat amb capacitat per a 112 llits a la zona comercial de Finestrat, pensat per a pacients internacionals, i amb una inversió de 66,4 milions d’euros de capital rus.

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) va publicar el 8 de setembre l’obertura del procediment administratiu de l’expedient d’autorització sanitària per al centre “Hospital Costa Blanca Finestrat”, que instrueix la Conselleria de Sanitat a través de la Subdirecció General d’Inspecció Sanitària, és a dir, l’autorització per a construir l’hospital, ja que el permís per a la seua posada en funcionament es determinarà en una segona fase.

La Generalitat Valenciana ha tret a exposició pública durant un termini de 20 dies el projecte i, segons documentació recopilada per elDiario.es, la mercantil Beemed Finestrat SL, promotora del centre privat, es va constituir el 6 de maig de 2024. Tan sols nou dies després va firmar davant de notari la compra de la parcel·la en la qual s’alçarà l’hospital a la societat Inurban SA-Unipersonal, radicada a Múrcia, per un import de 3,7 milions d’euros, IVA inclòs.

Els terrenys compten amb una superfície de 13.301 metres quadrats i estan ubicats al costat del centre comercial La Marina, en el sector 25 entre els carrers d’Alacant, de Catral i de Gandia. La superfície útil de l’hospital serà de 16.310 metres quadrats i la de l’aparcament, de 4.034 metres quadrats, cosa que donarà lloc a 153 places.

El projecte porta la firma de la Unió Temporal d’Empreses (UTE) Aidhos-Sener i entre la cartera de serveis que inclourà destaquen les urgències, pediatria, neurologia, psiquiatria o oncologia. Disposarà de 112 habitacions individuals, cinc d’aquestes VIPS, quatre quiròfans estàndard, dos d’híbrids i dos més de reserva.

L’edifici tindrà una superfície edificable de 15.744 metres quadrats i una superfície construïda de 39.556 metres quadrats. El termini estimat de construcció oscil·la entre els 16 i els 24 mesos.

Sanitat rebutja la medicina tradicional xinesa

Durant la tramitació del projecte per a obtindre l’informe favorable, la Conselleria de Sanitat ha remés a la mercantil promotora diverses sol·licituds d’esmena de deficiències.

El primer es va notificar l’11 de juliol de 2025 i, entre les diverses qüestions que els tècnics de Sanitat demanen que s’esmenen, crida l’atenció que s’adverteix que la medicina tradicional xinesa no està prevista per la Conselleria. A més, se sol·liciten diverses correccions relacionades amb la capacitat i distribució d’espais per a procediments intervencionistes; amb la ubicació de les unitats de cures intensives (UCI), i amb la previsió d’espais i recursos per a cures intensives pediàtriques. L’empresa va donar resposta al requeriment 13 dies després.

Posteriorment, la Conselleria va remetre una nova petició l’1 d’agost de 2025 en què sol·licitava noves esmenes pel que fa al trasllat de pacients des de la sala d’intervenció a l’UCI, com també el projecte constructiu visat. La mercantil també va donar resposta en el termini estipulat.

El 18 de setembre de 2025, Sanitat sol·licita el projecte tècnic complet visat i els terminis de les esmenes, i el 26 de novembre es concedeix l’autorització sanitària.

Posteriorment, el departament d’infraestructures emet dos informes desfavorables el 29 de gener i el 10 de maig de 2026 perquè falta documentació relativa als projectes, fins que finalment el passat 28 de juliol es va completar tota la informació requerida i es va atorgar l’informe favorable per a alçar el recinte.

La tomba de Vjekoslav Luburić és la primera que un pot veure en entrar al cementeri de Carcaixent. Sobre aquesta, en el moment d’escriure aquestes línies, hi ha quatre ciris d’origen alemany, un d’aquests amb la inscripció “du lebst in unseren herzen (sempre en els nostres cors)”. A la làpida, escrit en serbocroat, es llig: “Ací descansa en pau Vjekoslav Luburić, general de les Forces Armades de Croàcia. 6 - III - 1913 Ljubuški. 20 - IV - 1969 Carcaixent”.

El panteó podria ser un més del cementeri, si no fora per un detall. Al seu costat, hi ha dos pals amb sengles codis QR, dos fulls discrets que acompanyen la sepultura. Si algú s’interessa per veure què hi ha, el codi porta a un arxiu de l’Ajuntament de Carcaixent que, en només quatre paràgrafs, resumeix la història d’un dels genocides amagats pel franquisme a Espanya.

Luburić va ser el responsable del camp de presoners de Jasenovac durant la Segona Guerra Mundial, on van ser assassinades centenars de milers de persones entre serbis, jueus, gitanos i croats dissidents. El general pertanyia als “ústaixes” —“rebels” en serbocroat—, seguidors del dictador Ante Pavelić que van governar Croàcia i Bòsnia i Hercegovina des de l’abril de 1941 fins al maig de 1945 sota la protecció de Hitler i Mussolini, fins que les tropes de Tito i l’Exèrcit Roig els van desallotjar del poder. Com Pavelić, que reposa en un cementeri de Madrid, Luburić va ser acollit pel règim franquista.

En la documentació, la història de “Maks el carnisser” es resumeix escaridament. S’hi indica la seua data i lloc de naixement —que consten a la làpida—, la data de la seua mort i que va ser responsable del camp de presoners, com també l’acollida a Espanya per part del règim. Poc més per a donar per complides les obligacions de l’Estat espanyol en matèria de memòria democràtica.

El croat va ser conegut a la Ribera Alta com “don Vicent” o “el polaco”. Va arribar amb un nom fals —Vicent Pérez García— després de la guerra i va viure quasi vint anys al bressol de la taronja valenciana, on va muntar una impremta, fins que va ser assassinat presumptament per un agent de la Iugoslàvia de Tito, Ilija Stanić. Va tindre quatre fills que van anar a l’escola municipal i, com qualsevol veí, va fer uns quants amics. El periodista valencià Francesc Bayarri va aconseguir localitzar Stanić el 2003 a Sarajevo, quan el crim ja havia prescrit, en una trobada que reflecteix en el seu llibre Cita a Sarajevo (Austrohongaresa de Vapors, Premi dels Escriptors Valencians 2007 i amb una edició ampliada el 2019).

La tomba de Luburić és des de fa dècades un lloc de peregrinació per a neonazis. La Llei de memòria democràtica la va incloure en el seu catàleg de vestigis i va obligar a retirar l’escut i altres honors que figuraven a la sepultura, a més d’instal·lar panells informatius. El Govern va ordenar a l’abril, en l’aniversari de l’assassinat, que es retirara l’escut del règim ústaixa i s’hi afegira informació.

Durant el Govern del Botànic, la Conselleria va tractar d’exhumar les restes; fins i tot es va plantejar contactar amb l’ambaixada de Croàcia perquè se’n fera càrrec. L’Ajuntament de Carcaixent ha tractat de desmantellar el mausoleu en diverses ocasions i de contactar amb la família —té un fill que viu a Nàquera— per si volgueren traslladar-lo a un lloc familiar, sense èxit. Segons l’exalcalde, Luburić va tindre una vida discreta com a “don Vicent” al poble. La llei valenciana de memòria democràtica, vigent en aquell moment, no preveia una exhumació forçosa per al seu cas concret —ni havia participat en la Guerra Civil ni en les represàlies posteriors—, per la qual cosa, sense autorització familiar, no es poden moure les restes.

Els telèfons intervinguts a la presumpta trama de narcotràfic a gran escala al Port de València han proporcionat informació suculenta als investigadors de la Unitat de Drogues i Crim Organitzat (UDYCO) de la Policia Nacional, gràcies a nombroses indiscrecions dels suposats narcos. L’informe d’anàlisi del terminal de Víctor Manuel M. J., considerat un dels líders de la presumpta xarxa i vinculat al decomís de més d’una tona de cocaïna intervingut el 18 de juliol de 2025, ha destapat els diàlegs sobre l’“actualitat del tràfic de drogues a València”, amb comentaris en directe sobre les interioritats de les diferents bandes dedicades al crim organitzat i detalls que fins i tot als especialistes de la UDYCO se’ls escapaven. Els diàlegs també confirmen l’obsessió permanent pels eventuals informadors policials, els sapos en l’argot intern.

L’informe, al qual ha tingut accés elDiario.es, ressenya comunicacions que apunten al suposat paper d’informador policial de Rafael G. V. i de José S. G., més conegut com El Moski i que “actualment es trobaria a Dubai per a eludir l’acció de la justícia”, segons explica la UDYCO. De fet, després de les detencions de l’‘Operació Spider’, que va tirar avant gràcies a la infiltració d’agents encoberts, van aparéixer pintades als voltants de la Ciutat de la Justícia de València que, amb nom i cognoms, acusaven el tal Moski de “delator”.

Els diàlegs analitzats en l’informe, recentment incorporat al sumari de ‘Spider’, revelen el possible origen de l’animadversió cap a José S. G., àlies Moski, un subjecte “reiteradament implicat en operacions de narcotràfic a gran escala”, segons els investigadors policials.

Pocs mesos abans de les detencions, Víctor Manuel M. J., el propietari del telèfon analitzat, comentava en un grup de WhatsApp amb Sergio Manuel M. M. —qui ha sigut objecte d’investigacions i detencions per part de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat “per estar implicat en el tràfic de drogues a gran escala a València”, segons explica l’informe— que Rafael G. V. i el Moski eren “els únics que no han xafat ni un dia la presó”.

Luis Miguel V. E., propietari d’una empresa de logística i participant en el mateix grup de WhatsApp, va preguntar: “Però Moski no estava a Dubai?”. I Víctor Manuel M. J. va contestar en to irònic: “Moski està a Eivissa. Va vindre, es va presentar. I ni firma ni li han retirat el passaport. Mano, que li donaran la placa de tinent. Ni advocats ni hòsties”.

Tant Víctor Manuel M. J. com Sergio Manuel M. M. i Luis Miguel V. E., els tres participants en el temerari grup de WhatsApp, estaven imputats pel Jutjat d’Instrucció número 5 de Catarroja en el marc d’una causa relativa a una confiscacció de 1.861 quilos de cocaïna introduït a través del Port de València.

Així, el 2023, puilaven de valent de Rafael G. V., a qui acusaven d’haver-los “traït” en la causa oberta al jutjat de Catarroja en, suposadament, haver proporcionat els nicknames de l’aplicació encriptada SKY-ECC que va permetre als investigadors seguir-los el rastre.

Els presumptes narcos asseguraven que l’al·ludit havia “aportat” informació rellevant contra ells a la Guàrdia Civil a canvi d’atenuants judicials, explica l’informe, que afig: “En aquestes converses es mostra l’animadversió que tenen cap a tot aquell que col·labore amb la Justícia”.

“Tant de bo li roben i se’l carreguen allí”

Sergio M. M. va informar que el “col·lega a Costa Rica està” i es va queixar dels seus propis advocats “cagabandúrries”, que “es mouen molt poc”, dels quals estava “fins als collons” i als quals enviaria “a cagar” si no fora perquè ja els havia pagat. “Aquests, una vegada fora, passen de nosaltres”, va contestar Víctor Manuel M. J. Al suposat “delator” li van dedicar una rastellera d’insults com ara “merda de gos” o “pallasso”. “Tant de bo li roben i se’l carreguen allí per anar de patró”, desitjava Sergio M. M., a la qual cosa Luis Miguel V. E. va contestar: “És una ximpleria calfar-nos, ja sabem que ell va per lliure”.

Una vegada alçat el secret de sumari, els presumptes narcos comentaven la investigació per al decomís i confirmaven que la Guàrdia Civil s’havia “centrat” en els mòbils. “Putos telèfons”, escrivia Sergio M. M. En el primer tom del sumari, segons va dir Luis Miguel V. E., “la gossa canta els nicks”, en referència als usuaris del xat de SKY-ECC, que, una vegada desencriptat per les autoritats policials europees, va donar peu a centenars d’investigacions sobre el crim organitzat. “Sí que els canta, sí”, va corroborar Víctor Manuel M. J. en plena lectura del sumari.

Els presumptes narcos van rebre un cert reprotxe de la seua advocada per enviar “coses” que no devien —atés el seu suposat negoci—, segons va relatar un d’ells. Encara que Víctor Manuel M. J. va reconéixer que havien ficat “la pota ben ficada”, al mateix temps es va escudar en el fet que “tenen el pin per qui els el dona, sinó, no el tindrien”. En aquests diàlegs, segons la UDYCO, “es mostra com són perfectament coneixedors de les conseqüències dels seus actes criminals, demostrant-se, per tant, que porten un llarg recorregut en el món del tràfic de drogues”.

Un grup per a parlar de qui “va coronar” o de la “pasterada”

El 24 de novembre de 2023, el grup va comentar la notícia sobre la detenció de huit presumptes narcos per un carregament de 600 quilos de coca pel Port de València i Sergio M. M. deia que la matuta podria ser del Pequeño Nico, l’àlies de Francisco Jacobo C. V., un “narcotraficant valencià”, segons l’informe de la UDYCO. Els presumptes narcos van qualificar l’intent de rescat de la droga de “pasterada guapa”, consistent a traure els paquets cap a una furgoneta “a poc a poc per la tanca, d’un en un”.

“En la conversa ressenyada, s’evidencia una vegada més l’ampli coneixement de Víctor i els seus companys de xat de com es ‘corona’ —paraula utilitzada en l’argot per a manifestar que s’ha introduït amb èxit un carregament de cocaïna—, en comentar els detalls d’una detenció d’uns narcotraficants”, sosté l’informe de la UDYCO.

També el “coneixement que tenen sobre els decomisos”, en detectar de seguida a ull que la foto que il·lustra la notícia és d’arxiu i mostra una confiscació “de dues o tres tones” i no de 600 quilos. “Aquests detalls, per a algú novell en el tràfic de drogues, passarien completament desapercebuts”, argumenta l’informe.

En altres converses, els tres amics es queixaven d’un “fill de puta” —el que “portava el tema dels frigios” en “msc”— que “els ha venut a tots” i “damunt va pel port dient que ell no caurà, que té tot el món comprat”. En un altre diàleg indiscret, al·ludien a un tal Raúl, del qual deien que algú li havia “oferit un pal” —un milió—. Encara que Víctor Manuel M. J. matisava: “Raúl no sé jo si agafarà els diners. Es veu que ell des de la presó allí feia voltes [carregaments] amb un mòbil i no li va malament”.

En una altra conversa del grup de WhatsApp s’al·ludia a algú que “va coronar” i que “té guardades a Puçol cosetes”, amb un tal Severino fent “de mainadera”. També es referien a un tal El Mauri.

Queixes i sospites: “Hi ha molt de xerraire”

En el mateix diàleg, van comentar que “Borja i la resta”, en referència a altres coneguts narcoportuaris, “ja tenen petició fiscal” en una altra causa anterior a ‘Spider’. Els tres investigats es queixaven de nou de “la gossa”, que continuava “rient-se” de tots. “Tot això ho ha provocat ell. (...) Ha entregat tots i va per un judici a banda”, deia Víctor Manuel M. J., a la qual cosa Sergio M. M. responia: “Per ahí coronant i amb bitllets i rient-se”.

Víctor Manuel M. J., en to de conclusió, va afegir: “Però bé, la vida és llarga. Li arribarà. Hi ha molt de xivato. Tots els que estan per ahí sense causes i han pencat un muntó”.

En la mateixa línia, en un altre diàleg en què comentaven que “s’emporten cap a dins” Borja M. R., Iván T. R. i Onofre G. R. —tres narcos recentment condemnats en la mateixa causa juntament amb el capo Fernando M. S.—, Víctor Manuel M. J. va dir: “Com es nota que aquesta causa no és del senyor Rafa ni del senyor Moski”.

El 6 de gener de 2025, Víctor Manuel M. J. va anunciar: “700 n’han ficat fa un parell de setmanes. Que va coronar alguna cosa i Julio es pensava que eren socis i no li va donar ni un. Igual s’ha acostat a Fernando”. “Si s’ajunta amb Fernando és el pitjor que pot fer perquè igual li ho lleva tot”, va intervindre Luis Miguel V. E.

Narració “en temps real” de les ‘coronacions’

L’informe de la UDYCO destaca que Víctor Manuel M. J. “és sempre el primer a comentar cada notícia o succés, donant detalls molt difícils de conéixer”, cosa que suposa una “mostra del nivell d’informació que posseeix”. Després de cada operació policial, “quasi a l’instant”, els membres del grup de WhatsApp saben qui són els organitzadors de la volta —el terme utilitzat en l’argot per a definir la introducció de cocaïna en contenidors marítims—, afirmen els investigadors.

A tall d’exemple, Víctor Manuel M. J. “sap perfectament”, en llegir les inicials i el lloc de residència de dos detinguts en l’‘operació Backpack’, que es tracta de David Vicente T. O., àlies Trallero, i de Daniel B. P., àlies Bonsái, germà d’un dels presumptes capos del Port de València.

“Aquest nivell de coneixement és impossible si no s’està en els escalons més alts de les organitzacions delinqüencials valencianes, ja que quasi narren en temps real les coronacions [operacions exitoses] i els moviments de la cocaïna a gran escala introduïda a través del Port de València, donant detalls de qui pertany cada matuta, fets desconeguts en la majoria dels casos fins i tot pels mateixos investigadors”, conclou l’informe.

La UDYCO també ha repassat les converses de Víctor Manuel M. J. amb el presumpte capo Borja M. R., en les quals ixen a relluir noms i malnoms d’alguns dels principals investigats en l’‘Operació Spider’, com Manuel F. M., Bombeta; Jonatan G. C., Jony, o Ramón O. P., del qual s’intercanvien una fotografia en què apareix en una piscina i comenten que “està mal fet” i que la seua nóvia, encara que “va de model”, en realitat “pareix un mico”. En definitiva, “són perfectament coneixedors de tot el que té a veure amb el món del narcotràfic valencià”, remata l’analista que ha analitzat el telèfon.

L’informe també destaca la prudència de tots dos investigats, que mai parlen per telèfon a l’interior dels seus vehicles, per témer que les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat puguen instal·lar-los equips de sonorització per a escoltar-los. La UDYCO ressenya igualment alguns WhatsApps intercanviats pel propietari del mòbil intervingut amb Carlos E. L., “sobradament conegut” pels investigadors per ser “un dels traficants” amb “més recorregut” en el “món del narcotràfic valencià”, en el qual té una “dilatada experiència”.

“Anys de vol” en el món del narcotràfic

En un dels àudios transcrits, Sergio M. M. al·ludia a l’enviament d’una foto d’un compte bancari per SKY-ECC que li atribuïa el sumari de la causa per narcotràfic a la qual s’enfrontaven. “Tio, jo no la vaig fer amb SKY, li agafarien al gos aquest tots els telèfons i han copiat i pegat”, aventurava a manera d’explicació. La resposta de Víctor Manuel M. J. resulta “esclaridora” per als investigadors de la UDYCO: “No crec que passares aquesta dada per ahí (...). Tens anys de vol en això, això jo crec que a tu no se t’ocorreria”.

“Aquesta frase demostra l’experiència que tots dos tenen en el món del tràfic de drogues, cosa ja sabuda pels investigadors, però confirmant el nivell de cura i de seguretat assolits per l’organització”, detalla l’informe.

La UDYCO també conclou: “Són plenament conscients de la manera de treballar de les Forces i Cossos de Seguretat a causa de la seua dilatada carrera criminal i, per tant, en estar en la cúspide de l’organització i ‘no tocar la droga’, saben que és altament complicat per als investigadors obtindre proves que els incriminen”.

“Poder d’infiltració” en la Policia

Les converses també denoten que els presumptes narcos sabien que anaven a ser detinguts, en una altra operació desenvolupada abans de ‘Spider’, cosa que confirma “el poder d’infiltració que tenen entre les Forces i Cossos de Seguretat”, i que “dues setmanes abans” de les detencions “ja són coneixedors de l’acció policial que es desenvoluparà”.

De fet, en una de les converses, Víctor Manuel M. J. parlava amb Ricardo M. G. M., un agent de la Policia Nacional detingut per la Unitat d’Assumptes Interns el 16 de juny de 2021 pels presumptes delictes de descobriment i revelació de secrets en el marc de la causa oberta al presumpte narco als jutjats de Catarroja per la matuta de 1.821 quilos de coca.

Es tracta d’uns diàlegs breus, segons apunta l’informe, que esdevenen una “xicoteta mostra del nivell de contactes que l’organització criminal desarticulada posseeix en tots els estrats de la societat”. L’exagent lamentava haver sigut condemnat “sense proves” a la separació del servei i comentava que continuava pendent del recurs de la seua defensa contra la sentència.

Protesta de l’advocat per les “comunicacions confidencials”

L’informe també inclou algunes converses —anteriors a l’‘Operació Spider’— entre l’investigat i el seu advocat, un reconegut penalista de València.

La inclusió dels WhatsApps ha provocat la protesta “per l’afectació del dret de defensa i del secret professional” per part del lletrat, que ha sol·licitat en un escrit dirigit al jutjat d’instrucció l’expurgació d’aquestes “comunicacions confidencials entre advocat i client”, la “retirada de les transcripcions i valoracions que les revelen” i l’“adopció de mesures per a impedir que es repetisca”, segons indica una providència del jutge del passat 7 de setembre.

Milers de docents i famílies s’han manifestat aquest dissabte als carrers de València, Alacant i Castelló contra les polítiques del Govern valencià en l’educació pública. La marxa, convocada per la Plataforma per l’Ensenyament Públic, reclama “dignitat” i vol advertir la Generalitat que la seua lluita “continua”. A la capçalera s’ha situat una pancarta amb el lema “consellera dimissió”.

El curs ha començat com va acabar. Sense acord entre la majoria sindical i el Govern de Pérez Llorca. La gran majoria dels docents —el 87%— va rebutjar aprovar l’últim document d’acord global de la Conselleria completament i només van acceptar el punt relatiu a la simplificació burocràtica dels huit que s’han negociat.

Continua sense haver-hi consens en ràtios, infraestructures, inclusió, Formació Professional, plantilles i el valencià, i els sindicats docents han sumat aquest estiu l’exigència de derogar la modificació de les funcions de la Inspecció Educativa en la llei d’acompanyament als pressupostos de la Generalitat, en considerar que s’orienta a la “persecució de docents”.

En la manifestació de València, que ha paralitzat durant un temps el centre de la ciutat, els participants han vestit majoritàriament samarretes verdes i jupetins fluorescents —els colors que els identifiquen en totes les seues protestes—, han fet sonar repetidament xiulets i han cridat lemes com “Sense recursos no hi ha educació”.

També han portat pancartes amb diferents reivindicacions escrites, pràcticament totes en valencià: “Per l’escola pública, més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat”, “La llengua no es toca”, “Six seven alumnes menys per aula” o “Som l’escola valenciana”.

Fonts de la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana han xifrat l’assistència en quasi 10.000 persones a València i quasi 5.000 a Alacant.

Els sindicats de docents han justificat la protesta d’aquest dissabte perquè la situació en l’educació pública valenciana és actualment “la mateixa o pitjor” que el curs passat. Des d’STEPV, Marc Candela ha assenyalat que, en les negociacions que hi ha hagut amb la Conselleria d’Educació, no es va arribar al que els docents reclamaven, i reconeix “avanços”, però “insuficients”.

Per CCOO, Xelo Valls veu en aquesta manifestació el punt de partida on es va deixar, a finals del curs passat, la “lluita per una escola pública digna”, i Kilian Cuerda, per UGT, ha denunciat que tots els acords assolits amb la Conselleria “estan encara per aplicar”, i ha afirmat que “la negociació ha quedat estancada”.

Una educació pública “de qualitat”

“Les famílies fa anys que reclamem una cosa ben senzilla: que el nostre alumnat puga aprendre en centres dignes, segurs, accessibles i adaptats a les necessitats educatives del segle XXI. No demanem privilegis, exigim que es garantisca un dret fonamental”, declarava aquesta setmana la presidenta de la Federació d’Associacions de Mares i Pares de l’Alumnat (FAMPA) València i representant de la Plataforma, Elisabet García, durant la presentació de les noves mobilitzacions en l’inici de curs.

La Plataforma —que integren sindicats de docents, associacions de pares i mares d’alumnes (AMPA/FAMPA), estudiants i organitzacions cíviques— reclama la baixada de ràtios, millores salarials i condicions laborals dignes per al professorat, recursos suficients i la derogació de la “mal anomenada” llei de Llibertat Educativa.

Pel que fa als salaris dels docents de l’ensenyament públic no universitari, el ple extraordinari i monogràfic del Govern valencià va ratificar aquest dimarts la pujada pactada amb els sindicats ANPE i CSIF i començaran a rebre 75 euros més en la nòmina aquest mes de setembre.

L’acord preveu també que el professorat perceba a partir de gener de 2027 75 euros mensuals més i 50 euros més des de principis del 2028, fins a completar un increment de 200 euros. A més, disposaran de sis dies lliures, tres d’aquests en jornades lectives i la resta en no lectives.

Els sindicats majoritaris demanen avanços “reals”

Els sindicats de docents majoritaris —STEPV, UGT i CCOO— mantenen, no obstant això, les seues crítiques a la Conselleria d’Educació, ja que denuncien que no hi ha hagut avanços “reals i significatius” en les seues reivindicacions durant les negociacions després de la convocatòria de la vaga.

Consideren l’acord retributiu “insuficient” perquè no cobreix el poder adquisitiu perdut i adverteixen que la gran majoria de reivindicacions posades sobre la mesa negociadora amb Educació no es van firmar “perquè no presentaven desenvolupament, ni compromís específic, ni una actuació professional”.

La vaga indefinida del professorat de l'ensenyament públic no universitari de la Comunitat Valenciana va començar l'11 de maig i es va suspendre l'11 de juny, amb una gran manifestació pels carrers de València, després de cinc setmanes i 32 dies. Milers de docents van secundar la vaga i els van ser descomptats de la nòmina tal com marca la llei. En numerosíssims casos més de 2.000 euros si es van secundar tots els dies de la vaga indefinida.

Amb l'inici del curs s'han reactivat les concentracions i protestes en centres educatius. Aquest divendres hi va haver també una marxa lenta per la capital valenciana.

La firma espanyola PLD Space va pel camí de situar Europa en una bona posició en la nova carrera espacial. L’empresa, amb seu a Elx, ha presentat el seu nou coet, el 'Miura 9', un artefacte que pretén posar en òrbita constel·lacions de satèl·lits i situar el vell continent en la línia de la Xina i els Estats Units, enmig d’una batalla espacial i comercial.

El llançador està dissenyat per a posar en òrbita de manera fiable i segura càrregues útils de grandària mitjana i constel·lacions. El seu desenvolupament s’emmarca en el contracte de 158,9 milions d’euros firmat amb l’European Space Agency (ESA) dins de l’European Launcher Challenge, la iniciativa per a fomentar el transport espacial comercial. Espanya és la quarta economia espacial europea, segons va indicar en el fòrum d’elDiario.es Juan Carlos Cortés Pulido, director de l’Agència Espacial Espanyola (AEE), i té tecnologia capdavantera en aquest sector.

El 'Miura 9', segons indica la companyia, impulsa la tecnologia reutilitzable a Europa i obri la porta a llançaments més ràpids, competitius i amb una cadència més elevada. És “un vehicle dissenyat per a respondre a la demanda creixent de llançaments sobirans i dedicats de satèl·lits de grandària mitjana i constel·lacions a Europa i al món”. El model s’orienta a desplegar constel·lacions sobiranes per a oferir als clients institucionals i comercials més flexibilitat i control sobre les seues missions.

Aquest serà el sisé llançador que desenvoluparà PLD Space després del demostrador tecnològic 'Miura 1', llançat amb èxit el 2023; el 'Miura 5', per a satèl·lits xicotets —amb una càrrega de fins a 500 quilos—, que està previst per al primer semestre del 2027, i els grans llançadors per a satèl·lits més pesants: 'Next' —13 tones—, 'Next Heavy' i 'Superheavy' —fins a 53 tones—. De fet, aquest nou model és una evolució del 'Miura 5', que ha sigut rebatejat després de diverses modificacions que li donen més entitat. El coet triplica la capacitat de càrrega fins als 1.500 quilos i passa a tindre 42 metres d’altura i 3 de diàmetre, amb nou motors en la primera etapa i un en la segona.

La firma il·licitana va presentar el model coincidint amb la visita del president del Govern, Pedro Sánchez, i la ministra de Ciència, Diana Morant, que van acudir a les seues instal·lacions amb motiu del 15é aniversari de PLD. Segons va explicar el president, des del 2018 Espanya ha duplicat la seua aportació econòmica a l’Agència Espacial Europea (ESA), amb més de 170 milions d’euros destinats en un moment en què “Europa busca generar una autonomia estratègica” en l’espai.

PLD té 550 treballadors i ha generat un ecosistema en el qual participen 500 empreses. La firma té instal·lacions a l’aeroport de Terol, Huelva i la Guaiana Francesa —a Kourou—, des d’on realitza els llançaments. És l’únic operador privat a la regió francesa i des d’allí es projecta el llançament del 'Miura 5'. El 2023, amb el 'Miura 1', es va convertir en la primera empresa privada europea amb experiència en vol. Un actiu gens menyspreable en la conquesta internacional de l’espai.