“La ciutat no sería com és sense aquells moviments”, declarava en aquest diari en una entrevista l'any 2021 amb motiu de la publicació del seu llibre Del Saler al Túria (Pruna Llibres / Alfons el Magnànim), en què feia història i memòria de les mobilitzacions ciutadanes que a las acaballes de la dictadura franquista, amb la defensa del llit del Túria o el Saler, van definir una forma d'entendre la vida urbana. Uns moviments que prolongarien la lluita ciutadana ja en democràcia, amb l'activisme de Salvem el Cabanyal o Salvem el Botànic, i que han marcat la realitat actual de València. Carles Dolç, que va formar-ne part i en va ser un dels impulsors, ha mort aquest divendres als 77 anys.

“La ciudadanía pren la paraula i fa política en primera persona; ho va fer en els anys 70, 80 y 90, i ho continua fent en en ple segle XXI”, va dir en la presentació d'aquell llibre l'aleshores alcalde, Joan Ribó. Fou precisament durant l'alcaldia del regidor de Compromís que se li va atorgar a Carles Dolç l'any 2015 el títol de fill predilecte de la ciutat de València. Polític de l'oposició al franquisme, Dolç havia estat dirigent del Moviment Comunista del País Valencià i va formar part dels “Deu d'Alaquàs”, el grup d'antifranquistes detinguts per la policia durant una reunió el juny del 1975.

Arquitecte, una professió en la que va deixar, juntament amb Neus Sanfèlix, sòcia d'estudi, nombroses rehabilitacions d'edificis residencials al centre històric de València, es va enfoncar en l'urbanisme d'escala humana i la preservació del teixit històric. Entre les seues obres destaquen projectes de rehabilitació com els de la Fundació d'Art Chirivella Soriano, al palau de Joan Valeriola; el Centre Octubre de Cultura Contemporània, a l'edifici dels antics magatzems El Siglo, o Ca Revolta, un centre cultural i d'activisme en la creació del qual va estar molt implicat.

Partidari d'un urbanisme que prioritze els vianants en els seus models de mobilitat i la sostenibilitat energètica i ambiental, Carles Dolç, que era col·laborador d'aquest diari i ha estat coordinador, juntament amb Joan Olmos, del blog Territori crític, escrivia en el seu últim article, publicat en elDiario.es el passat 16 d'octubre, amb el títol de 'Canícula', a propòsit del canvi climàtic: “Treballar per la integració de la natura a les ciutats, en extensió i influència, és capital. Especialment destacable és la més que insuficient vegetació en els centres històrics, necessitats de generalitzar les ombres als carrers, cercar la frondositat i la varietat arbrada. Crear una xarxa continua de frescor amb passejos d’arbres de connexió entre tots els punts nodals de la ciutat, contribuiria a netejar l’aire urbà, refrescar, crear refugi i facilitar el benestar dels vianants”. La seua idea de la ciutat, sempre al servei dels veïns, fou la d'un espai de convivència en què la vida democràtica poguera florir amb tota la seua pluralitat.

Estirada d'orelles lingüística del Síndic de Greuges, Ángel Luna, a la Generalitat Valenciana. Una resolució del passat 27 d'octubre estableix que tots els empleats de la Generalitat en l'“entorn sanitari” i amb funcions d'atenció directa a la ciutadania “han de rebre formació” perquè “tinguen un coneixement suficient de valencià per a atendre amb normalitat el servei que se'ls encomana”.

El Síndic va rebre l'avís d'una persona que havia presentat una queixa després de no haver sigut atesa per una doctora del Centre de Salut de Trinitat de la capital del Túria perquè li havia parlat en valencià. Tanmateix, la Conselleria de Sanitat no va atendre la queixa de l'usuari, que recordava que els pacients “tenen dret a ser atesos en la seua llengua habitual”.

La Conselleria de Sanitat, dirigida per Marciano Gómez, va adduir davant l'organisme —una mena d'equivalent autonòmic a la figura del Defensor del Poble— “versions discrepants” entre la facultativa i el pacient. L'informe del departament de salut, d'altra banda, concedeix la “màxima importància” al dret dels usuaris a utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials, “procurant garantir l'atenció en la llengua habitual del pacient”.

“Malgrat això, les necessitats de cobertura de l'activitat assistencial i la incorporació de professionals procedents d'altres territoris pot implicar, en determinats casos, que alguns no disposen inicialment d'un coneixement suficient de la llengua valenciana”, esgrimeix la Conselleria de Sanitat.

L'informe situa aquests professionals en un “procés d'adaptació i integració en el nostre entorn sanitari i lingüístic”. També ofereix la possibilitat de ser atés per “un altre professional” que es comunique en valencià.

El pacient que es va queixar va manifestar davant el Síndic de Greuges que tant ell com la doctora van mantindre “en tot moment una actitud serena”. “La situació va ser especialment incòmoda per a mi perquè jo era el pacient que necessitava ser atés i considerava que m'estava impedint una comunicació adequada”, afirmava.

Vulneració del dret a usar el valencià

La investigació d'Ángel Luna conclou que la Conselleria de Sanitat “ha vulnerat el dret de la persona [que es va queixar] a usar el valencià en la recepció dels serveis públics competència de la Generalitat”.

El Síndic de Greuges també insta l'Administració autonòmica a donar la formació necessària a aquells professionals sanitaris “en procés d'adaptació i integració” perquè consoliden un “coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que se'ls encomana”.

Baleària i MSC han segellat un acord definitiu que permet desbloquejar el projecte de la terminal de creuers que inicialment es va adjudicar la naviliera valenciana i pel qual, finalment, cadascuna de les companyies podrà disposar de la seua pròpia estació per al trànsit de passatgers al port de València. El principal escull relatiu a la ubicació de la instal·lació de la multinacional suïssa s'ha resolt de manera que la seua activitat no entorpisca el trànsit dels vaixells de Baleària.

Així, una vegada resolt aquest conflicte, les dues empreses han continuat amb els tràmits administratius per a posar en marxa les seues respectives terminals. En aquest sentit, la de Baleària és la més avançada, ja que molts dels passos ja els tenia superats després del projecte inicial aprovat per l'Autoritat Portuària de València (APV), que finalment va quedar paralitzat quan va entrar en escena MSC.

D'aquesta manera, la naviliera valenciana, que ha sol·licitat a l'APV una concessió de 80.704 metres quadrats a la dàrsena del Túria per a construir i explotar una terminal de passatgers i mercaderies d'ús particular, ha presentat un nou projecte que ja està en fase d'exposició pública en la web de l'APV.

L'actuació compta amb dues fases, tal com va avançar Valencia Plaza: la primera i principal està valorada en 43,7 milions d'euros, dels quals 14,5 milions es destinaran a la urbanització de l'àmbit de la concessió, mentre que uns altres 10,8 milions s'empraran a alçar l'edifici de passatgers. A això se sumen 4,95 milions per a les passarel·les d'embarcament, 950.000 euros per al pas fronterer i altres partides destinades a marquesines i instal·lacions fotovoltaiques.

La segona fase preveu un import de 34 milions que es destinaran principalment a ampliar les instal·lacions energètiques i operatives, amb noves marquesines, sistemes d'acumulació d'energia, una planta de subministrament de gas natural liquat (GNL) i una infraestructura per a facilitar l'embarcament de mercaderies.

L'espai comptarà amb tres atracades simultànies amb un aforament màxim de 5.160 passatgers —tres vaixells alhora: Rosalind Franklin, Rusadir i Nápoles—. Quant a l'edifici principal de la terminal, tindrà una capacitat de 2.000 passatgers en operació simultània i un aparcament de 300 places, a més d'una esplanada de preembarcament per a 400 vehicles.

MSC demana la concessió

Per la seua banda, tal com va publicar aquest dijous 29 d'octubre el Butlletí Oficial de l'Estat, la naviliera MSC, que es va adjudicar la gestió i explotació de la futura terminal nord de contenidors, ha sol·licitat a l'APV, a través de la societat Valencia Terminal Pasajeros, S.L., “l'atorgament de concessió administrativa d'ocupació de domini públic portuari per a la construcció i explotació d'una terminal portuària d'ús particular destinada a l'embarcament i desembarcament de passatgers i a la càrrega i descàrrega de vehicles i càrrega rodada al port de València, per un termini inicial de 35 anys”.

Segons el plànol tècnic publicat per l'APV, la terminal que pretén construir la companyia ocuparia una superfície de 89.064,13 m² i la seua ubicació comprén l'Espigó del Túria —Moll Perfecto Palacio— i l'espai que hi ha entre aquest i el moll de Ponent, on històricament es van situar les antigues drassanes de la Unión Naval de Levante.

Tal com reflecteix el BOE, amb la petició de concessió de MSC, l'APV inicia el tràmit de competència de projectes. Per tant, durant el termini d'un mes, altres empreses o entitats interessades poden presentar sol·licituds amb el mateix objecte de desenvolupar un projecte de les mateixes característiques.

Cinc sentències que han desmuntat la mentida del 'cas Bar España' —l'última d'aquest mateix any— obrin la porta que els conspiranoics acusats de propagar sense fre la falsa trama a la xarxa siguen condemnats a eventuals penes de presó. El fiscal Javier Carceller, en la sessió del judici dedicada a l'exposició del seu informe de conclusions definitives, celebrada aquest divendres, va esgrimir detalladament les resolucions condemnatòries, tant en la jurisdicció penal —per denúncia falsa— com en la civil —per intromissió en el dret a l'honor—, i va elevar la petició de penes a 36 anys de presó, així com la responsabilitat civil per a indemnitzar les víctimes.

El representant del Ministeri Fiscal va destacar que es tracta del “primer judici” per la “difusió massiva” durant quasi tres dècades d'una mentida a internet i a les xarxes socials que “ha assolit dimensions colossals”, amb una amplificació “imparable” i “infinita”. En part, gràcies a una “regulació penal obsoleta i insuficient”. Les víctimes han patit un dramàtic “linxament públic, despietat, permanent i injust, que ha destrossat per complet la seua reputació personal i professional”.

“Els fets que ara es jutgen no poden qualificar-se simplement com una desinformació ni com una 'fake news'; el dany a les víctimes ha sigut irreparable, ha sigut un abús, una salvatjada, una acumulació continuada de delictes que mereix una resposta en forma de condemna penal molt contundent i enèrgica”, va manifestar el fiscal.

El representant de l'acusació pública va situar l'inici de la mentida el 1997: “Tot va començar amb Reinaldo Colás”. El perruquer de Benicarló, per una venjança contra la seua exdona, va denunciar la parella d'aquesta última per uns suposats abusos sexuals patits per les filles de tots dos. Tanmateix, després d'una investigació de la Guàrdia Civil, “es va comprovar que les filles [menors d'edat] eren manipulades” per Colás, tal com han declarat, ja adultes, les dues dones en el judici —en condició de testimonis i amb obligació de dir la veritat—.

Reinaldo Colás va incloure en la seua fantasiosa trama la jutgessa que va arxivar la denúncia inicial, la magistrada Sofía Díaz, que ha patit un autèntic calvari, i enemistats personals de Benicarló amb les quals mantenia “alguna diferència per raó de veïnatge”.

I, “per a donar-li més notorietat”, va incloure Carlos Fabra, aleshores president de la Diputació de Castelló, que en aquella època “eixia cada dia en premsa a conseqüència del procés conegudíssim que va tindre en aquell moment” per corrupció.

En una primera fase analògica de la mentida, Colás va repartir pasquins a Benicarló, assenyalant amb noms i cognoms la jutgessa i alguns dels seus veïns, i “per a dotar de veracitat el seu relat, va contactar amb diversos menors als quals amb promeses de regals, fins i tot amb subministrament de drogues, va fer contar que havien sigut víctimes i que havien presenciat atrocitats que atribuïa als abans esmentats al Bar España”, un establiment de carretera conegut a la zona per obrir les 24 hores del dia.

En aquella etapa inicial de la mentida, que ja va tindre cert arrelament local, es van dictar les primeres condemnes contra els seus difusors primigenis. El Jutjat Penal número 1 de Vinaròs va condemnar Reinaldo Colás com a autor criminalment responsable d'un delicte d'acusació i denúncia falsa. “Malgrat la condemna i malgrat la retractació dels testimonis que sustentaven aquelles imputacions, Reinaldo i el seu entorn van continuar difamant les seues víctimes”, va relatar el fiscal.

De fet, Reinaldo Colás encara seria condemnat en una “nova” sentència —dictada el 17 d'abril de 2013— pel mateix delicte de denúncia falsa. “Això no va ser obstacle perquè continuara amb el seu afany difamatori”, va rematar el fiscal.

Una mentida que “es continua difonent” hui en dia

El perruquer, amb problemes d'alcoholisme, va inaugurar una segona fase digital de la propagació desenfrenada de la mentida i va contactar amb un dels principals acusats, Ramón Valero Martín Consuegra, àlies Un técnico preocupado. Així “va reactivar la seua campanya de difamació utilitzant xarxes socials i publicacions a internet”, va dir el fiscal Carceller.

Les denúncies posteriors dels veïns i de la jutgessa difamats van donar origen al procediment que es jutja ara. Tanmateix, Reinaldo Colás va morir el 2017, i es va extingir així la seua responsabilitat penal. L'any següent, el Jutjat Penal número 1 de Castelló va condemnar un dels col·laboradors del perruquer, Joaquín Crespo, també per denúncia falsa.

Les denúncies —falses—, totes arxivades, que va presentar Crespo, també mort, a tort i a dret “van ser utilitzades” pels acusats, a manera d'herència, en l'última etapa digital de la propagació de la mentida, “que ara com ara es continua difonent”, segons va precisar el representant del Ministeri Fiscal.

A més, dos dels acusats en aquesta causa —els conspiranoics Pilar Baselga Calvo i Juan Lankamp Riaza— ja van ser condemnats pel jutjat de primera instància número 4 de Castelló per intromissió il·legítima en el dret a l'honor després d'una demanda de la magistrada Sofía Díaz. Baselga va pagar una indemnització d'uns 24.000 euros.

Els acusats, tant a YouTube com en pòdcasts o en tota mena de xarxes socials, van propagar les seues ocurrències tòxiques, inspirades en Colás, obviant “qualsevol mena de referència” al fet que les denúncies del perruquer havien sigut investigades “feia molt de temps” i “amb deteniment” i que s'havien arxivat mitjançant resolucions fermes. També obviaven, segons va abundar el fiscal, el fet que Reinaldo Colás va ser condemnat per denúncia falsa. “Tota aquesta informació no interessava als divulgadors”, va ironitzar el fiscal.

L'última condemna per calúmnies

Per si no fora prou, aquest mateix any, la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Castelló va condemnar un tal José María Álvarez Moreno per un delicte continuat de calúmnies amb publicitat contra funcionari públic o autoritat, en referència a la magistrada Sofía Díaz. Álvarez, segons l'apartat de fets provats de la sentència, va remetre correus electrònics a diverses instàncies judicials amb la mateixa cantarella de sempre sobre el 'cas Bar España', incloent-hi “vídeos difamatoris” contra la magistrada i la difamació segons la qual els suposats implicats en la falsa trama de pederàstia de Castelló eren “els vertaders assassins de les xiquetes d'Alcàsser”, entre altres disbarats.

La sentència de l'Audiència de Castelló emmarca la condemna en una “campanya orquestrada”. El fiscal Javier Carceller va destacar la “transcendència” d'aquesta última resolució, a manera d'antecedent jurisprudencial, per als fets jutjats actualment davant la plaça 3 de la Secció Penal del Tribunal d'Instància de Castelló.

El fiscal també va lamentar que “encara subsisteixen vives” a la xarxa les manifestacions falses dels menors manipulats per Reinaldo Colás. També va qualificar d'“increïble” que alguns dels acusats “continuen mantenint la veracitat” de la mentida. Tanmateix, “tot el que s'ha publicat és absolutament fals”, va rematar Carceller.

El representant del Ministeri Fiscal sol al·ludir al caràcter pràcticament distòpic de la mentida del 'cas Bar España', amb una quantitat “inabastable” de referències a la xarxa i amb la “impossibilitat de l'esborrament complet” dels continguts publicats, que “romandran exposats de manera indefinida”. “No les he comptades perquè és impossible”, va afirmar.

Les “greus repercussions” de la mentida per a les víctimes

L'empremta digital dels difamats, especialment de la magistrada Sofía Díaz, haurà quedat marcada per sempre, sense possibilitat de reparació. La declaració de la jutgessa, segons el fiscal, va ser “realment impactant”, igual que les “greus repercussions en l'àmbit familiar i professional, allò que ella anomenava l'afectació indefinida”.

Javier Carceller també es va sentir “commogut” per la declaració de Francisco Camps, que estava “disposat a perdonar” els acusats, a causa de les seues conviccions religioses, encara que no a l'efecte que foren absolts penalment, segons va precisar l'expresident de la Generalitat.

El fiscal considera plenament acreditada la “relació” entre diversos dels principals acusats, tots ells coneguts exponents del món conspiranoic hispanoparlant: Ramón Valero Martín Consuegra, àlies Un técnico preocupado, Juan Lankamp, Pilar Baselga o Gabriel Hernández, del canal Las cloacas del sistema.

Sobre aquest últim, en la fase de prova documental del judici es va emetre un fragment del reportatge sobre la mentida elaborat pel programa Equipo de investigación de La Sexta en què l'acusat, lluny de retractar-se, demanava que els suposats implicats en la falsa trama del 'cas Bar España' foren “cremats en públic”. Hernández, que no havia sigut processat inicialment en la causa, “es va autoatribuir” l'autoria del canal Las cloacas del sistema, i va propiciar així acabar assegut al banc dels acusats.

“Almenys” una de les defenses ha insinuat durant la vista oral, en la línia conspiranoica habitual, que les denúncies de Colás mai no van ser investigades, una tesi “especialment greu” a aquestes altures, a judici del Ministeri Fiscal. La referència anava dirigida a Javier Fernández Torres, un lletrat que exerceix la seua pròpia defensa i que figura al banc dels acusats per haver difós la mentida mitjançant una “firma privada” denominada “Abogados contra la Corrupción”.

La “paciència immensa” del jutge

“En general”, va dir Carceller, “no hi ha hagut una prova de descàrrec” a favor dels acusats en la vista oral, en què el jutge ha fet gala d'una “paciència immensa”, segons li va reconéixer el fiscal, que també va al·ludir a alguns moviments de les defenses si més no desconcertants. L'advocat de Juan Lankamp —un 'youtuber' amb quasi 90.000 subscriptors al seu canal condemnat per difamacions relacionades amb el 'cas Alcàsser'— va aportar un informe pericial sobre el seu client, elaborat per un metge forense, que “el que diu és que està completament normal, que no té afectades les facultats intel·lectuals”, segons va destacar el fiscal sense ocultar la seua sorpresa davant una “prova de descàrrec” tan estranya i paradoxal.

Lankamp i Gabriel Hernández es van acollir al seu dret a no declarar —tots dos comparteixen el mateix lletrat—. El primer va expressar davant els mitjans de comunicació a l'inici del judici la seua retractació. D'altra banda, Un técnico preocupado “es retracta a mitges, sense reconéixer completament els fets”, segons li va retreure el fiscal. I Pilar Baselga, va afegir Carceller, “justifica la seua actuació dient que volia sumar-se a una causa justa”, en una mena de “compromís vital”.

El judici acaba amb les pròximes sessions programades per als dies 5 i 6 de novembre, amb el final de l'informe de conclusions del fiscal i els de les defenses, una fase de la vista oral que precedeix l'opcional torn d'última paraula reservat als acusats.

Una oferta d'ocupació pública d'una entitat de la Generalitat Valenciana signada pel president Juan Francisco Pérez Llorca i pel seu vicepresident Vicente Martínez Mus podria resultar discriminatòria per al col·lectiu de persones amb discapacitat i vulnerar la doctrina establida pel Tribunal Suprem.

En concret, la convocatòria correspon a l'Entitat Pública de Sanejament d'Aigües Residuals (EPSAR) de la Comunitat Valenciana i el decret, del passat 17 d'abril, es va publicar en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) sis dies després.

Segons la convocatòria, s'ofereixen 27 places, de les quals 22 (81%) són del grup professional A, de més nivell de responsabilitat —direcció, estudi, inspecció, etc.—, i les cinc restants (19%) són dels grups C i D, és a dir, d'administratius i auxiliars administratius. D'aquestes, es reserven tres places per al torn de persones amb discapacitat, cosa que compleix el mínim del 10% que exigeix la Llei de Funció Pública Valenciana.

Tanmateix, les places reservades per a persones amb discapacitat són d'administratiu i d'auxiliar administratiu, sense que hi haja una reserva proporcional entre els grups professionals i sense que se n'haja reservat cap per al grup A.

Això, segons diverses fonts jurídiques consultades per elDiario.es, podria vulnerar els principis de proporcionalitat i d'igualtat d'oportunitats, com també el dret a una carrera professional real, i provocar una discriminació de les persones amb discapacitat que vulguen progressar en la seua vida professional i personal.

Les mateixes fonts consideren que aquest repartiment xocaria amb la doctrina establida pel Tribunal Suprem en la seua sentència de 27 de novembre de 2025. Segons l'Alt Tribunal, la potestat de concentrar places no pot exercir-se de manera que es buide de contingut el dret d'accés a la funció pública en els seus nivells superiors, i es podria incórrer en un vici de nul·litat per falta de proporcionalitat i discriminació en la carrera professional.

En concret, la sentència estableix: “Calcular la quota de persones amb discapacitat en relació amb el nombre total de places previstes en una oferta d'ocupació pública, fent abstracció de cadascuna de les convocatòries que l'executen, atorgaria un marge injustificat de discrecionalitat a l'Administració per a triar en quina classe de places i en quins àmbits i nivells és procedent incloure una quota per a persones amb discapacitat i en quins no. I, per descomptat, no sembla que aquesta fora la finalitat perseguida pel legislador en aprovar l'art. 59 de l'EBEP”.

En la mateixa línia, el Comité d'Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV) també considera que l'oferta d'ocupació pública podria vulnerar la sentència esmentada i així ho ha fet saber mitjançant una carta acompanyada d'un informe jurídic, remesa a l'EPSAR, en què, a més, sol·licita que es corregisca la convocatòria.

Segons la missiva, a la qual ha tingut accés elDiario.es —document complet al final de la informació—, el president de l'entitat, Luis Vañó, sol·licita al gerent de l'EPSAR, José Aparicio, que “justifique i revise la distribució de les places reservades per a persones amb discapacitat en la seua oferta d'ocupació pública de 2026”, ja que “cap de les vint-i-dues places del grup A, dotze de torn lliure i deu de promoció interna, té reserva” per a persones amb discapacitat.

Segons el document, tant la Llei de la Funció Pública Valenciana com la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic “s'han d'interpretar atenent la finalitat inclusiva de la reserva” i afegeix: “La llei no imposa un repartiment matemàtic idèntic per categories, però assolir el percentatge global no justifica per si sol qualsevol distribució. La Sentència del Tribunal Suprem 1536/2025, de 27 de novembre, rebutja un còmput global que excloga classes senceres de places. Encara que va resoldre una convocatòria docent d'estabilització, el seu raonament ofereix un fonament rellevant per a examinar aquesta oferta, amb la necessària valoració de les seues circumstàncies”.

Per aquest motiu, el president del CERMI CV exigeix, entre altres qüestions, “una explicació dels criteris utilitzats per a triar les places reservades i de l'absència de reserva en el grup A, juntament amb una còpia de la memòria i dels informes jurídics i tècnics existents que fonamenten el repartiment, amb les salvaguardes que siguen procedents”.

A preguntes d'elDiario.es, fonts de la Generalitat expliquen que “la Normativa Bàsica exigix que es reserve un contingent de places per a persones amb diversitat funcional no inferior al 10% conforme a l'article 64 de la Llei 4/2021” però “no imposa que la distribució interna d'estes places reproduïsca exactament la mateixa distribució de llocs de torn lliure”. El que és “essencial” és que es respecte “el percentatge de reserva i això és el que ha imperat en esta convocatòria”, asseguren.

La Guàrdia Civil ha detingut aquest divendres a Picanya el presumpte fundador i principal impulsor a Espanya del moviment “Blocus”, vinculat a convocatòries difoses a les xarxes socials que, sota l’aparença de protestes estudiantils, pretenia dur a terme saquejos i actes violents.

La Guàrdia Civil informa en un comunicat que a l’investigat se li atribueix la creació i administració de grups de Telegram des dels quals es coordinaven aquestes accions. Es tracta dels disturbis que van causar nombrosos danys el cap de setmana passat a Barcelona i que estaven convocats per a aquest dissabte a València. Des del seu perfil en Telegram va difondre un vídeo en què apareix un encaputxat que s’autoproclama líder de “Blocus”. Ell mateix es presentava a les xarxes com a responsable del moviment a Espanya. Els fets investigats podrien constituir delictes de desordres públics agreujats i organització criminal, sense perjudici de la qualificació que resulte de la instrucció.

En paral·lel, aquest divendres la Policia Nacional ha detingut un altre dels membres de ‘Blocus’ a València, un jove de 18 anys que instigava a crear artefactes explosius a la ciutat per a “sembrar el caos” i saquejar comerços. Els agents han detingut el jove a Alfafar com a presumpte autor dels delictes de conspiració per a la comissió de desordres públics, conspiració per a dur a terme delictes contra el patrimoni i pertinença a grup organitzat, segons informa el cos policial en un comunicat.

Aquest és el tercer detingut aquesta setmana a València per incitar a provocar desordres a la ciutat. En total hi ha cinc detinguts en relació amb les concentracions de dissabte: tres a València, un a Lleida i un a Bilbao durant aquesta setmana, informen fonts coneixedores dels fets. Dimecres, la Policia Nacional va detindre un jove de 17 anys com a presumpte autor dels delictes de conspiració per a la comissió de desordres públics, conspiració per a dur a terme delictes contra el patrimoni i pertinença a grup organitzat. L’arrestat hauria creat grups en dues aplicacions de missatgeria instantània en els quals feia una crida a realitzar saquejos i actes de pillatge en comerços de la ciutat de València el pròxim dissabte 31 d’octubre. També els Mossos d’Esquadra han detingut durant la nit de dijous a Sant Sadurní d’Anoia (Barcelona) un menor de 17 anys per la seua presumpta relació amb l’organització i coordinació dels actes vandàlics registrats a Barcelona el passat 24 d’octubre a través dels canals de comunicació de BLOCUS.

L’arrestat a Alfafar participava activament en grups de dues aplicacions de missatgeria instantània creats per l’anterior detingut, en els quals s’animava a realitzar saquejos i actes de pillatge en comerços de la ciutat de València demà, dissabte 31 d’octubre. El jove encoratjava a utilitzar “còctels Molotov” per a crear el caos i mantindre així distretes les forces i cossos de seguretat mentre es cometien saquejos i actes de pillatge en comerços de València. A més d’explicar detalladament com fabricar els artefactes incendiaris, indicava el modus operandi que s’havia de seguir i esmentava les botigues situades al centre de València, alhora que feia èmfasi en la necessitat de respectar l’acampada situada a la plaça de l’Ajuntament, que no havia de patir cap dany.

La Policia Nacional continua investigant els grups de missatgeria i les convocatòries. Aquest divendres hi ha convocada una Junta Local de Seguretat a València, poc després d’una primera reunió amb la Subdelegació del Govern a la província. La Policia Nacional té preparat un dispositiu extraordinari per a atendre concentracions no comunicades durant aquest cap de setmana.

Protestes estudiantils com a cobertura

La captació començava amb vídeos a TikTok i cartells elaborats amb intel·ligència artificial i codis QR, des dels quals les persones interessades eren derivades a grups de WhatsApp i Telegram i, posteriorment, a canals privats.

Els organitzadors demanaven difondre els enllaços en grups de classe i altres espais de l’entorn escolar, cosa que facilitava que les convocatòries arribaren a menors d’edat.

Els missatges indicaven que s’hi acudira amb motxilles, material escolar i pancartes per a aparentar una reivindicació estudiantil, però també amb roba negra i màscares per a dificultar la identificació. Per als agents, aquestes consignes revelen que la protesta s’utilitzava com a cobertura d’accions violentes planificades prèviament.

En tot bon procediment penal que es pree, arriba un moment en què es trenca la pau entre les defenses i la partida s'anima. La causa que investiga la catastròfica gestió de la dana, de la qual fa dos anys, no havia de ser menys. Tot es va precipitar el passat 13 d'octubre, amb motiu d'una interlocutòria de poc pes de la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra en què acceptava les diligències proposades per una de les acusacions populars i en què la instructora reiterava els “clars indicis” contra els dos investigats: l'exconsellera Salomé Pradas i l'exsecretari autonòmic d'Emergències, Emilio Argüeso.

La resolució de la magistrada va marcar l'inici de les hostilitats. La defensa d'Argüeso, malgrat que les diligències acordades no eren del seu negociat, va recórrer contra la interlocutòria al·legant que l'alt càrrec del Consell de Carlos Mazón “no tenia poder competencial o facultat de convocar” la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va deixar 233 morts.

El recurs, al qual s'ha oposat el fiscal, també esgrimeix que Emilio Argüeso no era “membre” del Cecopi ni tenia “atribucions de comandament operatiu directe”, ja que les “facultats ordinàries” de l'Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE) quedaven “absorbides pel Comandament Únic exercit” per Pradas.

També argüeix com a fet “clar i meridià” que Emilio Argüeso “no tenia capacitat legal ni tècnica per a redactar, autoritzar o emetre missatges mitjançant el sistema ES-Alert, i el monopoli d'aquesta decisió corresponia de manera personal al Comandament Únic”. És a dir, a Salomé Pradas.

Encara que la defensa d'Emilio Argüeso negava que el seu argumentari poguera interpretar-se en el sentit que Pradas tenia “algun tipus de responsabilitat penal” en les 233 morts, l'exconsellera es va sentir directament al·ludida.

La resposta de la defensa de Salomé Pradas, en un escrit del passat 28 d'octubre —vespra del segon aniversari de la dana— del qual ha informat elDiario.es, ha iniciat una autèntica guerra oberta entre els dos investigats.

“Desplaçar” l'eventual “responsabilitat” d'Argüeso

Les al·legacions de Pradas comencen retraient a la defensa d'Argüeso, exercida per l'advocat José María Bueno Manzanares, que el seu recurs impugne unes diligències que “li són indiferents”.

“Sota l'aparença d'un debat competencial”, remata Pedro Colina, el lletrat de Pradas, el recurs de l'altre investigat “persegueix en realitat desplaçar” sobre l'exconsellera la “responsabilitat que poguera atribuir-se” en els fets investigats per la jutgessa de Catarroja a l'exsecretari autonòmic d'Emergències.

La defensa de Pradas rebutja la “declaració anticipada de responsabilitat exclusiva” de l'exconsellera i argumenta que Salomé Pradas no tenia el “monopoli jurídic i material” de l'enviament de l'ES-Alert.

L'escrit també deixa caure una altra dada clau que al·ludeix al cridaner contrast entre la dana del 29 d'octubre de 2024 i episodis similars posteriors. El dia dels fets no es va decretar el nivell 2 de l'emergència per a tota la província de València fins a les 19.00 —una hora i 11 minuts abans de l'enviament de l'ES-Alert—. No obstant això, en aquests dos últims anys s'han enviat 30 alertes automàtiques als mòbils, 28 de les quals en situació de preemergència.

La “posició directiva” d'Argüeso davant la dana

La defensa de l'exconsellera també recorda que Argüeso, com a secretari autonòmic i, per tant, director de l'AVSRE, “no era un intervinent alié” en la gestió de la catàstrofe. Al contrari, ocupava una “posició directiva”.

A més, referma que Emilio Argüeso, encara que se'n desentenga, va ser precisament qui va convocar el Cecopi. Un fet acreditat documentalment en el procediment que, a manera de cop de pica, també destacava aquest dijous la jutgessa instructora en una interlocutòria en què qualificava l'actuació d'Argüeso de “difícilment comprensible”.

Cal recordar que, segons coincideixen nombrosos testimonis, Emilio Argüeso va mantindre una actitud passiva i reservada en la reunió del Cecopi, pràcticament absent. Per la seua banda, l'antic alt càrrec ha defensat des dels inicis de la instrucció que va actuar amb “encomiable diligència” en el marc de la gestió de l'emergència de la dana.

L'encreuament de recursos ha trencat la pau entre les defenses i apunta a un canvi d'estratègia que condiciona tota la causa i obri la porta a una batalla per la delimitació d'una eventual responsabilitat penal. Mentrestant, l'aforat Carlos Mazón continua en guaret, personat en el procediment com una mena de potencial investigat.

La política és una professió amb un elevat grau d'incertesa, però els canvis que ha viscut el Govern valencià del PP en tan sols tres anys són una cosa inaudita. El van promocionar a so de bombo i platerets com un govern estable, “el govern dels millors”, però a penes queden supervivents polítics d'aquells que van jurar el càrrec el juliol de 2023 juntament amb Carlos Mazón. El líder popular va formar un Executiu amb nou titulars: Susana Camarero, Vicente Barrera, Ruth Merino, José Luis Aguirre, José Antonio Rovira, Elisa Núñez, Salomé Pradas, Nuria Montes i Marciano Gómez. D'ells, només tres continuen en el govern i només en queda un amb les competències intactes: Marciano Gómez, el conseller de Sanitat, que ja va formar part del Govern valencià amb Eduardo Zaplana. Malgrat el qüestionament de la seua gestió —llistes d'espera, derivacions a la sanitat privada, els negocis de la seua família i les denúncies per falta de transparència en les dades públiques—, és l'únic conseller que no ha patit una crisi de govern.

La remodelació de Juanfran Pérez Llorca escomesa aquest dijous dona lloc al sisé Executiu valencià del PP d'aquesta legislatura, que ha anat incorporant i destituïnt consellers cada any. Pérez Llorca ha unificat les conselleries de Justícia i Serveis Socials després del cessament d'Elena Albalat, que passa a encapçalar les llistes al Congrés del PP de Castelló per al pròxim 29N. Albalat no ha estat ni un any en el càrrec: va ser nomenada després de la investidura de l'actual president, el desembre de 2025, encara que ja havia sigut secretària autonòmica del ram davall el comandament de Susana Camarero. Segons la reestructuració escomesa i publicada aquest dijous en el DOGV, les competències de Serveis Socials passen a la Conselleria de Justícia, que dirigeix Núria Martínez.

Tot apunta que aquesta remodelació no serà l'última de la legislatura. Si l'actual vicepresidenta primera, Susana Camarero, també titular d'Habitatge i Igualtat, és finalment senadora, haurà de deixar la Generalitat Valenciana. El PP ha triat la número dos del Consell i exresponsable de Serveis Socials com a cap de llista al Senat per la circumscripció de València, en unes llistes que comparteix amb l'exconseller d'Agricultura de Vox, José Luis Aguirre. Tots dos tenen en comú ser dos dels rostres que van formar part del Consell de Mazón, encara que Camarero està entre els més veterans. Aguirre va ser destituït el juliol de 2024 a conseqüència de la ruptura de Vox amb el PP, juntament amb Vicente Barrera —vicepresident segon i conseller de Cultura— i Elisa Núñez —consellera de Justícia i Interior, amb competències en Emergències—.

Fruit d'aquesta ruptura, marcada pels de Santiago Abascal a tot Espanya, va arribar la primera remodelació del Consell. A les 12 hores de la crisi, Mazón va nomenar un nou Executiu: les competències en Emergències i Justícia van passar a Salomé Pradas, que fins aleshores s'havia encarregat de Medi Ambient, i tres mesos després va gestionar la dana, una actuació que encara està en instrucció judicial i per la qual tant ella com el seu secretari autonòmic, Emilio Argüeso —exnúmero dos de Serveis Socials—, es troben investigats. En aquella remodelació es va elevar Vicente Martínez Mus, fins aleshores director general de Costes, a conseller de Medi Ambient, i el portaveu del PP, Miguel Barrachina, a titular d'Agricultura.

Després de la dana es va produir el cessament fulminant de l'aleshores consellera de Turisme, Núria Montes, que va negar als familiars de les víctimes l'accés al recinte habilitat per a la inspecció dels cadàvers. També el de Salomé Pradas, que ara exerceix l'advocacia. Montes va ser substituïda per Marian Cano, que actualment continua en el càrrec, i es va incorporar a l'Executiu el militar retirat Francisco José Gan Pampols, en una vicepresidència creada per a la reconstrucció, sense estructura pròpia. Ruth Merino va deixar de ser portaveu i es va quedar només amb les competències d'Hisenda, i la responsabilitat de ser la veu del Consell va passar a Susana Camarero. La conselleria de Pradas es va dividir en dos departaments: Justícia i Emergències. Per al primer es va incorporar Nuria Martínez; per al segon, Juan Carlos Valderrama, tots dos amb la mateixa responsabilitat dos anys després.

El novembre de 2025, pocs dies abans de dimitir, Mazón va escometre una altra reestructuració: va cessar Francisco José Gan Pampols, que va assegurar que la seua tasca consistia a pilotar la reconstrucció després de la dana. El president de la Generalitat dimitiria unes setmanes després, després de mesos de pressió popular i d'un rebuig visible en el funeral d'Estat. La seua marxa va sacsejar el PP, que va haver d'afanyar-se a trobar un relleu. A principis de desembre, Juanfran Pérez Llorca, fins aleshores portaveu del PP a les Corts —en substitució de Miguel Barrachina—, va prendre possessió del càrrec.

Pérez Llorca va compondre el seu Executiu al desembre amb tres incorporacions: José Díez com a conseller de Presidència, departament de nova creació; Mari Carmen Ortí per a Educació i Elena Albalat per a Serveis Socials. Ortí va rellevar José Antonio Rovira en aquesta cartera, i el qüestionat titular d'Educació va passar a ocupar la Conselleria d'Hisenda i Ocupació. Merino, fins aleshores a Hisenda, va eixir de l'Executiu i hi va tornar a entrar 15 dies després com a secretària autonòmica de Relacions amb la Unió Europea. El titular de Sanitat, Marciano Gómez, no ha vist alterades les seues competències en aquests tres anys.

La Diputació de València ha publicat aquest dijous en el Butlletí Oficial de la Província les bases de la convocatòria pública per a la provisió definitiva de tres llocs directius de gran rellevància cultural en la institució, actualment coberts en règim de comissió de serveis. La mesura afecta la direcció del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), de la Institució Alfons el Magnànim (IAM) i de l'àrea de Gestió Cultural Oberta als Municipis (GCOM).

Les places han eixit a concurs mitjançant el sistema de lliure designació, un procediment habitual per a llocs d'alt perfil directiu en el sector públic local. Aquesta convocatòria busca regularitzar la situació dels actuals màxims responsables d'aquestes entitats culturals: David Gimilio, al capdavant del MuVIM; Miquel Nadal, en la gerència del Magnànim; i Ricardo J. Roca, responsable de la gestió cultural als municipis, que van assumir els seus càrrecs de manera transitòria el passat mes de juny.

Des de la Diputació han explicat a elDiario.es que el recurs a les comissions de serveis respon exclusivament a una fórmula de cobertura temporal. Fonts de la corporació provincial han assenyalat que aquesta assignació provisional “no substitueix el procediment de provisió definitiva del lloc”, i han detallat que la pràctica habitual preveu cobrir de manera urgent les vacants mitjançant nomenaments provisionals fins que, transcorregut el termini legal, s'inicie el concurs definitiu al qual s'han d'ajustar les bases i els requisits específics de cada plaça.

Llocs ocupats de manera “temporal”

Per tant, les persones que ocupen actualment aquestes destinacions “ho fan amb caràcter temporal, fins que es resolga el procediment legal de cobertura definitiva, al qual hauran d'ajustar-se les condicions i els requisits establits per a cada lloc”. Amb aquest procés, l'administració busca dotar d'estabilitat jurídica i orgànica la continuïtat dels actuals gestors al capdavant de les institucions.

Podrà concórrer a aquesta convocatòria el personal funcionari de carrera de la mateixa Diputació de València —pertanyent al sector no sanitari— i, de manera específica, personal procedent d'altres administracions públiques sempre que l'annex corresponent ho autoritze i es complisquen els requisits del grup A1 —subgrup A1, nivell de complement de destinació 26—. El termini de presentació de sol·licituds s'estendrà durant deu dies hàbils a comptar des de l'endemà de la publicació de la convocatòria i les instàncies es tramitaran de manera telemàtica.

El procés selectiu inclou la valoració detallada de l'historial professional, els mèrits acadèmics, l'experiència prèvia en l'administració pública i les publicacions o els projectes desenvolupats en l'àmbit cultural. La normativa aprovada preveu igualment la constitució d'una comissió de valoració paritària formada per personal funcionari de la corporació, que podrà realitzar entrevistes personals als candidats per a contrastar les seues competències directives i les seues propostes de gestió per al futur de cada centre.

Formació jurídica per a dos dels tres llocs

Es dona la circumstància que per a la direcció de la Institució Alfons el Magnànim es requereix formació “acadèmica en l'àmbit jurídic, com també el coneixement i experiència jurídica aplicada a la Cultura”, cosa que no succeeix per a la direcció del MuVIM. L'actual director del Magnànim, Miquel Nadal, a més d'exdirector general de Cultura tant de Carlos Mazón com de Juan Francisco Pérez Llorca, és jurista, mentre que Gimilio no té formació jurídica. Per al lloc de direcció de Gestió Cultural també es demana “formació acadèmica en l'àmbit jurídic”, i el seu actual responsable, Ricardo J. Roca, també és llicenciat en Dret per la Universitat de València.

Les tres places exigeixen l'exercici presencial de les seues funcions directives. En el cas del MuVIM, la persona seleccionada assumirà la gestió integral del museu, la preservació dels seus fons historicoartístics i el disseny de la programació expositiva. Les bases ponderen especialment la formació tècnica en l'àmbit museístic, el coneixement profund de les col·leccions de la corporació provincial, l'especialització en art valencià i la trajectòria prèvia en tasques de conservació i direcció d'equips en centres culturals.

Per la seua banda, la direcció de la Institució Alfons el Magnànim coordinarà el pla editorial, les revistes, els premis i les tasques d'investigació, amb un marcat vessant municipalista que requereix un perfil amb coneixements en el sector editorial i formació jurídica aplicada a la cultura. En paral·lel, la direcció de Gestió Cultural Oberta als Municipis abastarà la programació no museística, els circuits d'itinerància i l'assessorament a les entitats locals. Per a aquest últim lloc, els criteris de selecció prioritzen personal funcionari amb almenys cinc anys d'experiència en la gestió de centres culturals o docents, a més de bagatge en les arts escèniques o la música.

La jutgessa de Catarroja posa en evidència les mentides de Mazón i la fallada del Consell davant l'emergència

La política negacionista del canvi climàtic persisteix en el segon aniversari de la dana

Fa dos anys i sembla tant de temps... El segon aniversari de la dana que el 29 d'octubre de 2024, com a conseqüència de fortes inundacions causades per pluges torrencials, es va cobrar la vida de 233 persones i va devastar diverses comarques valencianes porta a la memòria dels qui no vam sofrir directament la catàstrofe flaixos de carrers plens de cotxes apilats de forma inversemblant, barrancs furiosos, cases plenes de fang i llargues files de voluntaris camí de la zona zero. Res a veure amb les imatges i sensacions que encara assalten els qui van sofrir directament la catàstrofe, que s'estremeixen quan en els seus telèfons sona, a causa d'alguna alerta meteorològica, el senyal de l'Es-Alert que aquella nit va arribar tan dramàticament tard.

Les víctimes de la dana, a través de les seues associacions, han protagonitzat en aquests dos anys una digníssima lluita per la veritat del que va ocórrer, per la depuració de responsabilitats, la reparació, la recuperació i l'adopció de mesures de prevenció davant catàstrofes climàtiques. Les portaveus de les tres principals associacions han assenyalat, en aquest segon aniversari, que “queda moltíssim per fer” i han reclamat una prevenció “real” enfront del canvi climàtic. “Hi ha ansietat, ha augmentat la depressió, cada vegada que plou no podem dormir i vivim en una incertesa contínua”, expliquen.

No obliden les víctimes, ni oblidem nosaltres, aquells intents de l'aleshores president de la Generalitat, Carlos Mazón, d'amagar a tota costa, a base de mentides, que va estar absent de la direcció del dispositiu d'emergències perquè es va desconnectar de l'episodi de pluges en una llarga sobretaula. I per això es feliciten d'haver aconseguit que dimitira però denuncien que “continua aforat inexplicablement”, aferrat al seu escó en les Corts Valencianes i gaudint del despatx i els mitjans que s'atorguen als excaps del Consell. Si en algú confien les víctimes és en la jutgessa de Catarroja que porta la investigació, a qui ha recolzat de nou aquests dies l'Audiència de València en reiterar en resposta a un recurs que la Generalitat tenia la “competència exclusiva” d'emergències davant la dana. Una competència exclusiva, precisament, que ha portat la titular del jutjat de Catarroja a imputar l'aleshores consellera Salomé Pradas i el seu secretari autonòmic, Emilio Argüeso. Diu l'Audiència que la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra ha “practicat multitud de diligències d'investigació”.

Com ha explicat Lucas Marco en resumir el procés judicial desenvolupat fins ara, dos anys després de la dana la jutgessa ha acorralat la Generalitat i manté en capella l'aforat Carlos Mazón. La instrucció ha desmentit les mentides de l'excap del Consell, que està personat en la causa com una sort de 'potencial investigat'. “La instrucció”, afegeix, “també ha revelat la nefasta gestió d'alguns consellers de l'Executiu autonòmic de Mazón, especialment de la vicepresidenta Susana Camarero, que va optar per desconnectar-se del Cecopi per acudir a un lliurament de premis organitzat per la patronal, malgrat que la reunió d'emergències encarava un escenari gravíssim. La magistrada va al·ludir a un ”flagrant“ fallida sistèmica del Consell”.

Inseparables de les conseqüències de la dana són les massives manifestacions ciutadanes que s'han produït al llarg d'aquests dos anys per demanar la dimissió de Mazón i exigir mesures de recuperació i reparació, però també de prevenció a un Consell, presidit per Juan Francisco Pérez Llorca, les polítiques negacionistes del canvi climàtic del qual, pactades amb l'extrema dreta de Vox, han persistit malgrat la dana. Després d'eliminar la Unitat Valenciana d'Emergències al començament de la legislatura, el PP i Vox van eliminar l'Agència del Canvi Climàtic, diversos impostos per penalitzar les emissions contaminants, a més de permetre la construcció d'hotels a 200 metres de la costa i de tramitar una vintena de plans urbanístics en zones inundables. Per completar l'absurd, el PP ha esborrat de la Generalitat Valenciana la subdirecció de Canvi Climàtic i l'ha rebatejada com a “canvis meteorològics extrems”.

Coincidint amb aquest segon aniversari, la Unió Europea ha advertit de la caiguda d'inversions en llocs com València si no es preparen per al canvi climàtic. Però la sensació és que no hi ha cap lliçó que la dreta governant a la Comunitat Valenciana haja assumit, més enllà de la que consisteix –¡hauria estat inconcebible el contrari!– en actuar amb la diligència deguda en l'alerta primera i la gestió de l'emergència en termes de protecció civil. I això que la tragèdia representa una crida d'atenció potent per reorientar les mesures ambientals, territorials i urbanístiques de cara al futur. L'actitud del PP valencià és d'una incúria política que lamentarem.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre el segon aniversari de la catàstrofe de la dana, juntament amb altres notícies polítiques i articles d'opinió, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També podeu seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Funcionaris de l'Agència Valenciana Antifrau (AVA) es van presentar aquest dimecres 28 d'octubre a la seu central del PP de la Comunitat Valenciana, situada al carrer de l'Ambaixador Vich de València, per a requerir documentació relativa a la campanya de tanques publicitàries que, de manera pràcticament simultània, van llançar el partit i el Govern valencià i en què es promocionava una baixada d'impostos aprovada pel Consell.

En concret, en les tanques amb el logotip de la Generalitat s'informava de les noves deduccions aprovades i, en alguns casos, en una tanca contigua amb el logotip del PP, apareixia la imatge del president del Consell amb el lema “complim”. La campanya va suscitar polèmica i crítiques per part de l'oposició, que considerava que s'utilitzaven recursos públics per a promocionar Pérez Llorca i el PP.

Tant és així que, el passat mes de maig, la portaveu adjunta de Compromís a les Corts, Isaura Navarro, va presentar una denúncia davant l'AVA en què posava en relleu aquesta connivència entre les dues campanyes i, en conseqüència, la possible detracció de recursos públics per a interessos particulars.

En el seu escrit, Navarro considera que es podria haver vulnerat la Llei 12/2018, de 24 de maig, de publicitat institucional, que estableix que “tota la publicitat institucional estarà lliure de qualsevol identificació partidista, i queden prohibits els punts de similitud amb la publicitat que duga a terme qualsevol partit polític per a la pròpia imatge o la captació d'afiliació”.

A conseqüència de la denúncia, l'AVA va obrir un expedient d'investigació i va començar requerint documentació el passat mes d'agost sobre la campanya esmentada a la Vicepresidència Segona i Conselleria de Presidència que dirigeix José Luis Díez. Encara que l'Agència va emetre un primer informe provisional el passat mes de setembre en què, a la vista dels informes aportats per l'Administració autonòmica, el contracte publicitari seria vàlid, l'expedient es va mantindre obert i, per tant, la investigació no es va donar per tancada.

Tant és així que almenys un membre de l'Agència es va personar aquest dimecres a la seu del PPCV per a requerir informació sobre la mateixa campanya, de la qual cosa es desprén que es creuaran les dades de les dues accions publicitàries —la de la Generalitat i la del partit— per a comprovar si hi va haver algun tipus de connivència amb l'objectiu de beneficiar la imatge de Pérez Llorca i del PP amb recursos públics.

Sobre aquest assumpte, a preguntes d'elDiario.es, fonts del PP han confirmat la visita de personal de l'AVA per a requerir informació sobre l'assumpte de les tanques publicitàries, encara que al mateix temps van insistir que el cas va quedar arxivat al setembre, almenys pel que fa a la Generalitat. Preguntats pel motiu de la visita de l'Agència i del requeriment d'informació, han considerat que algú haurà tornat a denunciar “per a continuar estirant l'assumpte”.

Tanmateix, des de Compromís, autors de la denúncia que va iniciar la investigació, van assegurar que no els consta cap arxivament i que, de fet, per la informació que tenen, l'expedient d'investigació continua obert. Així, insisteixen que, si estiguera arxivat, els hauria arribat el corresponent informe final de l'AVA.

En la mateixa línia, la diputada socialista Mercedes Caballero, que va sol·licitar accés a tot l'expedient d'investigació de l'Agència, ha assegurat que, sense anar més lluny, els passats 16 i 19 d'octubre va acudir a revisar tota la documentació i va certificar que existeix un primer informe provisional que especifica que, a la vista de la informació aportada per la Generalitat, el contracte seria vàlid, però que la investigació continua oberta i pendent de documentació.

Aquesta explicació encaixa amb la visita de l'Agència d'aquest dimecres a la seu del PP per a recaptar tota la informació i aclarir així si hi va haver algun tipus de connivència i d'infracció.

Tanques retirades per les eleccions

Independentment de la investigació de l'Agència Antifrau, el PSPV de la província de València va presentar una queixa davant la Junta Electoral Provincial perquè requerira al Partit Popular (PP) la retirada immediata de totes les tanques publicitàries de contingut electoralista que mantenia instal·lades al territori autonòmic davant la convocatòria anticipada de les eleccions generals del 29 de novembre.

Tanmateix, la Junta Electoral Provincial de València va arxivar la queixa, ja que els cartells denunciats havien sigut instal·lats amb anterioritat a la convocatòria electoral i, a més, es va acreditar, mitjançant l'aportació de comunicacions a l'empresa responsable, que se n'havia instat la retirada i, posteriorment, mitjançant certificació, que havien sigut retirats dins d'un termini raonable des de la convocatòria.

Per tant, “no s'aprecia voluntat de mantindre una activitat propagandística contrària a l'article 53 de la LOREG, per la qual cosa és procedent l'arxivament de les actuacions”, explica la resolució.

El clarinetista i director valencià Joan Enric Lluna i la formació que va fundar, Moonwinds Simfònic, han publicat In G minor; passion, love, grief [En sol menor; passió, amor, duel], un disc del segell ÀRIA classics ja disponible en les principals plataformes digitals. Inclou les simfonies núm. 25, K. 183, i núm. 40, K. 550, de Mozart, i el Concert per a clarinet de Julius Rietz. Les tres obres estan en sol menor, una tonalitat associada a la melancolia, el disgust i la ràbia, que va influir en els inicis del Romanticisme.

L’enregistrament es va fer en directe als concerts del Palau de la Música de València, el 22 d’octubre de 2024, i de l’Auditori de Castelló, el 14 d’octubre de 2025, aquest últim en col·laboració amb l’Institut Valencià de Cultura.

Segons Lluna, sol menor simbolitza “melancolia, descontentament, desafecció i desacord amb el que està passant en el món”. Explica que les injustícies, el duel per la humanitat i la ràbia van motivar l’elecció d’un repertori que considera plenament vigent. “Mozart escriu per a transcendir al futur”, afirma. Sobre el concert de Rietz, compositor berlinés proper a Mendelssohn, opina que l’obra “mereixeria ser més interpretada i reivindicada”.

El llibret inclou textos del musicòleg Oriol Pérez i Treviño, que hi veu una “meta discogràfica” per a Lluna i Moonwinds, i del periodista i escriptor Martín Llade.

La formació encara una temporada intensa. Al novembre actuarà amb el Trio Arbós en el cicle del CNDM a Cadis (21), Madrid (23) i Segòvia (28). Al gener col·laborarà amb el Festival Strings de Lucerna i la violinista Midori Goto a Munic, Lucerna i Anvers, i després farà una gira pels Estats Units del 12 de febrer al 2 de març. Lluna oferirà, a més, un recital amb el pianista Josu De Solaun a la Fundació Juan March de Madrid el 6 de febrer.

Natural de Godella, Lluna va ser clarinet solista de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana entre 2006 i 2024, i ha dirigit formacions com la Festival Strings de Lucerna i la Manchester Camerata. El 2023 va ser nomenat Insigne de la Música Valenciana. Moonwinds Simfònic reuneix destacats intèrprets de vent i té cinc discos anteriors, dos dels quals dedicats a Mozart i dos a Vicente Martín i Soler.

Vicent Alonso, en Camins que el temps no esborra, un dietari dels anys 2006-2008 (Afers), ens deixa un testimoni molt interessant de la història de la traducció dins de la literatura catalana. En aquest dietari —a part la seua inqüestionable qualitat literària— assistim a la relació de complicitat —de passió, respecte i dubitacions— entre un traductor i un autor clàssic que el temps converteix en històrica, en concret entre el poeta Vicent Alonso i el pater familias de l’assaig Michel de Montaigne. Les primeres traduccions d’Alonso de Montaigne veuen la llum el 1992, en una selecció dels Assaigs feta per a la desapareguda editorial Albatros. Fins al 2025, en què Alonso publica en Adesiara el diari de viatge —una reedició de la publicada el 2012 en La Mansarda—, les cartes i les anotacions a l’Ephemeris Historica, són més de trenta anys de “convivència” literària amb Montaigne. En Camins que el temps no esborra —l’escriptura del qual coincideix amb els anys que Alonso tradueix i publica en Proa els tres volums dels Assaigs— comprovem els martiris i els goigs d’un traductor. Per exemple, en una anotació del 2006, Alonso revela certa inseguretat: “Hauria de retirar-me per a ser capaç d’enllestir el meu Montaigne”. Però, un mes després, se li ha alçat l’ànim i diu: “Treballe amb tant d’entusiasme que ja no sé si deriva de la màgia dels Essais o d’una disciplina quasi monacal”. Un any després, traduïts els Assaigs i a punt de sortir-ne el volum tercer, Alonso se sent descansat: “Deixar Montaigne i ser jo no serà cap problema”. O sí, perquè un any després, el 2008, apunta: “Montaigne no s’ha acabat encara, vull editar-ne el Journal de voyage i les cartes”. Però amb la publicació de Diari de viatge. Cartes Vicent Alonso ja pot afirmar que Montaigne se li ha acabat com a parella de fet. I nosaltres —i la literatura catalana— podem confirmar, orgullosament, que gràcies a Alonso ja tenim tot Montaigne.

Deixant a part les cartes (en destacaria les que escriu a son pare sobre la mort del seu gran amic Étienne de La Boétie i les que envia al rei de França i de Navarra), el més rellevant és el viatge que Montaigne emprèn cap a Roma tot serpentejant, entre altres llocs, per Basilea, Múnic, el Tirol, Verona, Pàdua, Venècia, Bolonya o Florència. Com ens recorda Vicent Alonso, per als humanistes del segle XVI, anar a Roma era un viatge quasi obligat. Ara bé, per què Montaigne, després de deu anys reclòs en la seua torre, als 47 anys, decideix marxar a l’estranger? Stefan Zweig, en el seu Montaigne (Quaderns Crema), n’afirma rotundament el perquè: el 22 de juny del 1580, quan abandona el seu castell, Montaigne inicia una cavalcada cap a la llibertat. Zweig exagera, però tenia motius per fer-ho, uns motius personals i històrics de molt de pes. Siga com siga, la personalitat de Montaigne —la que intuïm llegint els seus Assaigs— ens dona moltes pistes de la seua decisió. D’entrada, cal dir que Montaigne era un peripatètic, un peripatètic a cavall (“odie qualsevol altre mitjà de transport”, diu en “Sobre els cotxes”), i moure’s era sinònim de pensar i de plaer (“el moviment em plau”, diu en “Sobre la vanitat”). Però és l’“humor àvid de coses noves i desconegudes” el que alimenta el seu desig de viatjar. En “Sobre la vanitat” ho explicita amb èmfasi: gràcies al viatge es poden conèixer els costums d’altres indrets; viatjar és un “exercici profitós” perquè “l’ànima hi troba una exercitació constant a remarcar les coses desconegudes i noves”. I “només la varietat em satisfà, i la possessió de la diversitat”. ¿Què en podíem esperar, si no, d’algú que s’havia cultivat en l’exercici de la raó dels antics grecs i romans, d’algú que es qüestionava cada unça del seu pensament, que detestava els dogmes, que apostava pel diàleg entre religions, que mitjançava entre faccions monàrquiques, que havia fet seua la idea de dignitat de La servitud voluntària del seu amic La Boétie, d’algú que, surant en el corrent d’un segle convuls, va optar per l’humanisme i va procurar que totes les seues actituds davant la vida desembocaren, com deia Zweig, en la tolerància?

En el Diari de viatge no trobarem el Montaigne fascinant dels Assaigs: el pensador, el moralista, l’erudit hi és “superat” per l’exterior, per les natures i les cultures dels pobles i ciutats per on passa. A més, fins que no arriba a Roma, és el seu secretari qui redacta el diari. I això es nota: tot hi és esquemàtic, expeditiu, com un apunt per a una posterior redacció. Però de seguida que Montaigne agafa els ramals de l’escriptura —al principi en llengua italiana— el diari s’il·lumina amb descripcions i reflexions. Com diu Vicent Alonso: “es tracta d’una crònica quasi en directe del seu comportament i de les seues opinions”, que podem contrastar amb “l’anàlisi exhaustiva i acurada” del jo dels Assaigs. Alonso remata la seua lectura amb una metàfora potent: “la idea del pensament com a promenade per copsar l’essència de l’assaig”. Montaigne, observador perspicaç, recull els trets més característics o típics de la geografia que trepitja: els hàbits de cada lloc, què s’hi menja, com s’hi treballa, què s’hi cultiva, com s’hi construeixen les cases, les llegendes, les supersticions i les anècdotes més sucoses, com ara un exorcisme. I visita esglésies, sinagogues, biblioteques, banys. Ara bé, Montaigne s’acosta a tot des d’una mirada utilitarista. La seua perspectiva és la de la utilitat, una mica la de l’homo economicus. Montaigne es fixa en les realitats més pràctiques, les que fan moure la vida quotidiana, al marge de panoràmiques i realitzacions artístiques: un realisme que a voltes voreja la prosa testificadora d’un funcionari, potser el del futur alcalde de Bordeus, un càrrec que, precisament, se li comunica mentre és a Roma.

Li podríem retraure a Montaigne aquesta visió “antiartística”, sobretot l’ús excessiu o provisional del mot “bell” per a retratar uns monuments que la història de l’art i de la cultura qualifica d’esplendorosos. Del duomode Florència —on nosaltres no tenim prou mans ni paraules per a fotografiar-lo i expressar-lo— Montaigne simplement en diu que “és una església molt gran”. O a Bolonya, a la Piazza del Nettuno, de l’escultura de Giambologna —aquella de la qual Josep Pla, a Cartes d’Itàlia, va dir que posseïa “una morbidesa, una matisació i una suavitat admirables”— Montaigne només li ve de gust dir que és “una font molt bella”. Era Montaigne insensible a l’art? No ho crec. Però a Montaigne el que li interessa és endinsar-se en l’ànima de les coses, que no sempre és artística. Parlant de Roma, per exemple, va al gra, al gra més polític: “és la ciutat més cosmopolita del món, i on l’estrangeria i la diferència de nació es té menys en compte”. O quan parla de la populosa Milà, la ciutat més poblada d’Itàlia, impressionat per l’abundor d’artesans i mercaderies, assevera que no es distingeix gaire de París. Ara bé, quan dona notícia de paisatges humanitzats, com ara sembrats o vinyes, o valls destinades a l’agricultura, Montaigne assoleix una plasticitat i una exactitud planianes, del millor Josep Pla —un exemple n’és l’exacta i exhaustiva descripció que fa de la vil·la d’Este. Potser el problema el tenim nosaltres, els supermoderns, que mirem les meravelles del món amb els ulls lleganyosos pel verdet de la Història i, pitjor encara, per l’engrut del turisme. Stefan Zweig, en un moment en què es relaxa de l’angoixa que l’aclapara i desplega la seua subtil ironia, afirma que Montaigne té un avantatge sobre el Goethe del Viatge a Itàlia, i és que no coneixia —no podia conèixer— J. J. Winckelmann, que va imposar a tots els viatgers de la seua època convertir el viatge a Itàlia en un estudi d’història de l’art.

Un dels aspectes menys literaris del Diari de viatge, però molt valuós per a accedir a la intimitat de Montaigne, és que s’hi relata, amb pèls i senyals, la situació dolorosa de la seua malaltia, la que el va torturar els últims anys de vida: els còlics nefrítics. Montaigne anota cada còlic —n’he comptat un mínim de catorze—, cada pedra que tira, la seua grandària, la seua textura, el seu color, i especifica si ha pixat sang, si ha tingut una bona digestió, si ha cagat com toca... El detallisme de Montaigne és tan obsessiu —com ara quan explica una tècnica per a traure’s més de pressa una pedra pel penis— que el diari esdevé un document impagable per a un historiador de les malalties renals. A més, Montaigne ens du de bracet per alguns dels balnearis més famosos de l’Europa d’aleshores —en el camí de Bordeus a Roma—, on ell i el seu seguici s’aturen a beure o prendre aigua —quantitats ingents d’aigua. Montaigne radiografia la seua malaltia i els millors procediments per a minorar-la, per a la qual cosa confia més en l’experiència pròpia que no en la medicina —“quant a la salut corporal, ningú no pot proporcionar una experiència més útil que jo”, dirà en “Sobre l’experiència”. En aquest sentit, el Diari de viatge és una mena de guia “turística” de les postes i els hostals de l’època: on es dorm millor, on es menja millor, quins establiments tenen el millor servei o la millor coberteria... Perquè Montaigne, tot i que era molt mirat amb les despeses dels viatges —i potser una mica garrepa—, no renunciava gens a la comoditat, com reconeix en “Sobre la vanitat”: “Vull ser allotjat en un lloc que em siga ben apropiat, sense soroll, no brut, o fumat, o ofegat”. Per tots els déus, temperem l’estoïcisme de Sèneca!

Ja he dit abans que Stefan Zweig tenia motius per a exagerar les ànsies de llibertat de Montaigne. Zweig escriu el seu Montaigne —que deixa inacabat— mesos abans de suïcidar-se a Petrópolis. El vienès sentia una germanor de destí amb el perigordià: tots dos havien patit un període de foscors —“he passat més de la meitat de la meua vida entre la ruïna del meu país”, diu Montaigne a “Sobre la fisonomia”— i tots dos s’havien buscat en si mateixos per a salvar-se’n —en el cas de Zweig, fugint del nazisme, ja no es pogué trobar. Zweig estimava en Montaigne, sobretot, la fidelitat al seu jo íntim, “el seu pensament lliure i impertorbable”, la seua constància a conservar-se i descriure’s a si mateix, que per a Zweig era l’art més elevat de tots. Zweig confessa que, als 20 anys, quan llegeix Montaigne per primera volta, no el comprèn bé i el desconcerta. Cap al 1900, diu Zweig, tothom pensava que la llibertat estava garantida, que l’esclavitud havia desaparegut per sempre, que la humanitat s’havia emancipat gràcies a les lleis i el costum. Quan, pocs anys després, Europa s’agenolla davant la Fosca, la lectura de Montaigne és, per a Zweig, tota una il·luminació. Una llum que se li va apagar abans d’arribar a la riba. A Zweig ja se l’havia xuclat l’esperit del seu temps i ja no se sentia en disposició d’interpretar el que Montaigne deia en “Sobre el penediment”: “No pinte l’ésser. Pinte el trànsit”. Tinguem ben en compte aquesta màxima. Perquè, en la tercera dècada del segle XXI, quan mig planeta s’està fanatitzant al voltant de l’“ésser”, el que necessitem —tan urgentment com traure’s una pedra del ronyó— és conèixer el “trànsit”. Aprofitem que —gràcies al saber i la tenacitat de Vicent Alonso— ja disposem de tot Montaigne.

El València CF va anunciar el passat 23 d'octubre l'entrada d'un nou soci en la gestió del club per mitjà de l'adquisició d'un 42% de les accions, en una operació valorada en uns 330 milions d'euros. Una operació per la qual Lim manté la majoria accionarial amb un poc més del 50% de la societat i el seu fill Kiat continuarà, de moment, com a president.

El nou inversor és Pitchwise Holdings, un consorci integrat per family offices i inversors institucionals a llarg termini, liderat pels experimentats executius del sector esportiu Ann Rodriguez i Corey Woolfolk, que s'incorporaran al consell d'administració del València CF. Entre els inversors que donen suport a Pitchwise es troben George Roberts, cofundador i copresident executiu de KKR, Penner Sports Group i Henry Kravis, cofundador i copresident executiu de KKR.

Una de les decisions estratègiques que ha d'afrontar el club en les pròximes setmanes és la relacionada amb la venda de la parcel·la de Mestalla, una de les més cotitzades de tota la ciutat, per la qual es preveuen uns ingressos d'uns 150 milions d'euros. En aquesta s'alçaran sis torres d'habitatges, una de fins a 29 altures, i una zona comercial una vegada enderrocat el mític estadi. En total hi haurà uns 500 habitatges, cap d'ells protegit.

El procés de subhasta, que ja està en la seua fase final, ha estat monitorat en tot moment per Pitchwise Holdings i, de fet, fonts de la companyia han confirmat a aquesta redacció que Ann Rodriguez i Corey Woolfolk participaran juntament amb Kiat Lim en la selecció de l'oferta final de compra. Tots dos executius participaran en totes les decisions estratègiques del club, en col·laboració amb Kiat Lim i l'equip directiu de l'entitat.

Com va avançar elDiario.es, dues de les finalistes —podria haver-hi una tercera companyia en la terna— són Pryconsa, que si resultara guanyadora comptaria amb Atitlan per al desenvolupament comercial, i Acciona, la irrupció de la qual en el procés va revelar Tribuna Deportiva. En aquests moments, les companyies finalistes fan un estudi detallat de les condicions de l'operació en termes financers mitjançant la documentació facilitada pel València CF i, amb tota aquesta informació, faran al llarg d'aquest mes l'oferta final vinculant per a fer-se amb els terrenys.

La consultora CBRE, seleccionada pel club per a pilotar el procés de venda, analitzarà les condicions de cadascuna de les propostes i recomanarà la més avantatjosa d'acord amb els criteris marcats per l'entitat, el màxim accionista de la qual, Peter Lim, juntament amb el seu fill i president, Kiat Lim, a més d'Ann Rodriguez i Corey Woolfolk en representació de Pitchwise, prendran la decisió final. La idea és que abans de final d'any es faça pública l'empresa compradora.

Un altre mes i mig per a presentar el projecte d'urbanització

D'altra banda, el València CF tenia de termini fins aquest dimarts 27 d'octubre per a presentar el projecte d'urbanització de l'entorn de Mestalla, després d'una pròrroga d'un mes i mig concedida per l'Ajuntament. L'elaboració d'aquest document, en el qual s'han d'incloure, entre altres qüestions, els terminis de la demolició de l'estadi, estava a l'espera que l'Ajuntament remetera al club la proposta de planta viària de tota la zona, un informe que el consistori va finalitzar el passat 23 d'octubre i que va remetre a l'entitat esportiva el passat dilluns 26 d'octubre.

Per aquest motiu, segons consta en la documentació recollida per aquest diari, el València CF ha sol·licitat una nova pròrroga que les autoritats municipals li han tornat a concedir per un altre mes i mig de termini a comptar des d'aquest dimecres 28 d'octubre.

Carrils bici en calçada

La proposta de planta viària a la qual ha tingut accés aquesta redacció, traslladada per l'Ajuntament al València CF perquè puga finalitzar el seu projecte d'urbanització, inclou l'ampliació d'algunes zones per als vianants, el trasllat de parades de l'EMT i el trasllat de carrils bici de les voreres a la calçada.

Així, per exemple, a l'avinguda d'Aragó es proposa “baixar a la calçada el carril bici”, la creació de “tres nous passos ciclistes que connecten els carrils bici a banda i banda de l'avinguda”. A més, “es desplaça la parada Aragó-Amadeu de Savoia de l'EMT, es modificarà l'aparcament a la zona central amb la finalitat de donar continuïtat al carrer Doctor Joan Reglà i, amb la finalitat de protegir l'alzina monumental existent, s'ha previst eliminar una bateria d'estacionament pròxima a l'avinguda Blasco Ibáñez per a ampliar la zona per als vianants a la mitjana central, quedant a criteri del projectista o del Servei de Parcs i Jardins la necessitat d'ampliar aquest espai suprimint una altra bateria més per a atendre el que preveu l'informe d'Assessorament Urbanístic”.

Al carrer Doctor Joan Reglà “es corregeix l'alineació del carrer i s'augmenta l'espai destinat a la vorera amb implantació de nous escocells; aquesta modificació afecta els espais verds que actualment existeixen al carrer, la qual cosa haurà de ser valorada pel Servei de Parcs i Jardins”.

Pel que fa al carrer Amadeu de Savoia, “es crea un carril bici en calçada en el tram comprés entre l'avinguda de Suècia i l'avinguda d'Aragó, donant continuïtat a l'itinerari dels carrils bici entre el carrer Misser Mascó i l'avinguda d'Aragó”. Aquest tram està recollit en el Pla Director de la Bicicleta i “atén una reivindicació històrica del veïnat”.

A més, “es considera necessari executar aquesta actuació juntament amb la urbanització de l'àmbit per a evitar que la connexió es faça travessant les noves zones per als vianants, reduint així els conflictes entre els usos per als vianants, ciclistes i de vehicles de mobilitat personal (VMP)”.

Finalment, a l'avinguda de Suècia “es reordenen totes les interseccions, especialment les dels carrers Doctor Joan Reglà i Misser Mascó”. En la resta, “la proposta consisteix principalment en el recreixement de la vorera i en la creació d'illes refugi per a millorar la protecció dels vianants”, mentre que “s'amplia la vorera entre els carrers Amadeu de Savoia i Misser Mascó”. En el tram comprés entre Amadeu de Savoia i la plaça del València CF, “amb la finalitat de garantir l'accessibilitat dels vehicles de bombers, es proposa la configuració en plataforma única”. També “es reordena l'espai verd d'acompanyament viari actual, cosa que permet l'accés als guals i mantenint les palmeres existents” i entre els carrers Misser Mascó i Arts Gràfiques “es crea una mitjana enjardinada”.

La conseqüència és un trauma personal, familiar i col·lectiu que requereix l’articulació de moltes iniciatives per a ajudar la població a tirar endavant. En aquests dos anys, s’han posat en marxa diversos programes, com els que han impulsat el Col·legi de Psicologia o Psicòlogues sense fronteres, a més de l’experiència pionera de les Unitats de Salut Mental d’Emergències (USME) del Ministeri de Sanitat, per posar alguns exemples. També els ajuntaments han desplegat tota una sèrie de projectes pilot, que van des del psicoioga a les meditacions al carrer, passant pel teatre terapèutic, per citar alguns casos, que intenten aportar a la ciutadania ferramentes per a combatre l’estrés emocional, l’ansietat, la por i, fins i tot, la ràbia.

No obstant això, continuem trobant a faltar un reforç important i estructural dels equips de Psicologia i Psiquiatria dels centres de salut dels municipis de la zona zero i dels seus hospitals de referència. Perquè el tema de la salut mental és una matèria sanitària i una competència de la Conselleria de Sanitat, per molt que la resta d’actors en aquest escenari podem posar en marxa accions de suport. I després d’una tragèdia de dimensions gegants com la DANA del 29 d’octubre de 2024, el reforç no pot ser puntual sinó que ha d’allargar-se en el temps, donat que moltes persones el necessitaran al llarg de tota la seua vida.

En les últimes setmanes, veïnes i veïns ens han contat la seua experiència, dins dels treballs de preparació de segon documental de la Mancomunitat de l’Horta Sud al voltant de la DANA. Persones que es varen acomiadar de la vida quan ja tenien l’aigua al coll, que havia entrat amb força a sa casa; persones que encara escolten de fons, de forma constant, el soroll atroç de l’aigua; persones que ja no tenen una percepció lineal del temps, i tantes altres conseqüències. Les institucions tenim la responsabilitat de tindre cura de la ciutadania, cadascuna dins de les seues competències i, en matèria de salut mental, cal que la Generalitat Valenciana faça una aposta més forta.

I no sols per a la població adulta, sinó per a les xiquetes i xiquets. El treball desenvolupat per la Mancomunitat de l’Horta Sud al llarg de 2025 amb l’organització Save the Children i la Universitat de València ens va permetre tindre un primer diagnòstic de l’impacte de la DANA en la infància i l’adolescència. Problemes d’insomni, variacions de caràcter, fòbies i baixada del rendiment escolar varen ser algunes de les conclusions d’un estudi, que va tindre com a base una enquesta ciutadana i les aportacions de diversos grups de treball seleccionats. Tenint en compte estudis com aquest, tal vegada la Conselleria d’Educació hauria d’haver reforçat les plantilles dels centres escolars amb altres perfils professionals, consultant primer als equips docents.

A més, en aquell treball es deixava ben clar que les escoles eren identificades com a espais segurs per a xiquetes i xiquets i la seua desaparició, a causa de la barrancada, agreujava les seqüeles de la catàstrofe.

L’alumnat dels centres enderrocats va ser, primer, deslocalitzat en altres escoles o altres pobles i, posteriorment, passà a rebre classe en barracons que no tenen les condicions d’una escola ni en els espais docents ni en el pati. Dos anys després, eixos col·legis encara estan per construir i, fins i tot, per licitar, la qual cosa deixa a eixes xiquetes i xiquets en condicions d’inferioritat. A més, la imatge dels barracons ens retrotrau a altres èpoques, quan haguérem de mobilitzar-nos per a erradicar aquells prefabricats que s’havien cronificat en l’escola pública. No podem tornar enrere en eixe tema. No és just per a la part més feble de la societat: la infància.

La radiotelevisió pública valenciana suma altres 133.000 euros a la factura per les emissions dels festejos taurins. La xifra respon als contractes subscrits durant el mes d'agost per a la cobertura de quatre corregudes de bous o de rellonejadors, només una de les quals en territori valencià. En total, la cadena pública ha confirmat haver destinat més d'1,2 milions d'euros des de l'any 2025 a la cobertura de les novillades.

En una resposta parlamentària remesa a Compromís, la televisió pública indica que durant el mes d'agost es van emetre quatre novillades: el 20 d'agost a Ciudad Real, el 23 a Cuenca, el 28 d'agost a la fira de Casas Ibáñez (Albacete) i el 29 d'agost a Requena, l'única en territori valencià.

En el cas de Ciudad Real, el cost dels drets d'emissió va ser de 30.000 euros, als quals es van afegir 3.458,46 euros corresponents a la producció i posada a disposició del senyal audiovisual, IVA al marge. La televisió pública no indica en la resposta parlamentària amb quina empresa es van contractar els treballs de producció ni a quina firma s'abonen els drets d'emissió, que sol ser la titular de les places de bous. Sovint, com ha anat informant elDiario.es, també s'ha de pagar a les televisions autonòmiques que produeixen el senyal, com ha sigut el cas de Telemadrid a la Fira de Sant Isidre.

El 23 d'agost de 2026 es va retransmetre la correguda de rellonejadors celebrada a Cuenca, en el marc de la Fira de San Julián. El cost dels drets d'emissió va ser de 30.000 euros, més 3.458,46 euros per la producció i posada a disposició del senyal audiovisual. El cost contractual total va ascendir a 33.458,46 euros, més IVA, indica la resposta parlamentària.

El 28 d'agost de 2026 es va emetre la correguda de bous de la Fira de Casas-Ibáñez, a Albacete, que celebrava el seu 150 aniversari. L'adquisició dels drets d'explotació va tindre un cost de 25.000 euros i la producció i posada a disposició del senyal, de 8.272,20 euros. Així, el cost va ser de 33.272,20 euros més IVA.

Finalment, el 29 d'agost, la televisió pública va retransmetre la correguda de bous de la Fira de Requena. El cost dels drets d'explotació va ser de 25.000 euros i el de la producció i posada a disposició del senyal, de 8.272,20 euros, segons indica la resposta parlamentària. El cost contractual ascendeix a 33.272,20 euros sense comptar l'IVA. En total, impostos inclosos, la cadena pública va pagar 161.488,20 euros en un mes per quatre retransmissions.

La diputada de Compromís María Josep Amigó, autora de les preguntes, apunta que resulta “vergonyós” que en un any i mig s'hagen destinat més d'1,2 milions d'euros de diners públics a corregudes de bous en À Punt, la majoria de les quals de festejos de fora del territori valencià, “mentre en la nostra televisió es margina la indústria audiovisual valenciana”.

Amigó considera que “la direcció d'À Punt, controlada absolutament pel govern del PP, està convertint la radiotelevisió pública en un nou Canal 9, amb manipulació, mal ús dels diners públics, contractacions per als amiguets de sempre i degradació contínua de la programació”. Compromís presentarà més preguntes parlamentàries per a fiscalitzar la televisió, assenyalen fonts de la coalició.

Dos anys després de la dana, la magistrada Nuria Ruiz Tobarra ha acreditat amb una instrucció detallada i complexa la pobra actuació de la Generalitat Valenciana davant la catàstrofe del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va deixar 233 morts. La jutgessa manté personat, en una insòlita condició de 'preinvestigat', l'expresident Carlos Mazón, aforat per la seua condició de diputat autonòmic del PP valencià de Juan Francisco Pérez Llorca.

La jutgessa, segons el recompte de l'agència Efe, acumula 71 toms de sumari, 646 resolucions dictades i 690 declaracions de testimonis i perjudicats. La instrucció de la magistrada ha permés aclarir, d'entrada, la cronologia del dia dels fets i, singularment, què va succeir en la desastrosa reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi).

A més de la seua convocatòria tardana, el Cecopi va quedar llastrat per debats eterns sobre les mesures d'autoprotecció que s'havien de comunicar a la ciutadania, amb una falta d'agilitat manifesta que ha contrastat de ple amb episodis similars de dana esdevinguts posteriorment. Les declaracions testificals han permés conéixer que una alt càrrec del Consell —Rosa Tourís, capitana de la Guàrdia Civil— va proposar quasi des de l'inici de la reunió “alarmar” la població davant la delicada situació a la presa de Forata.

Els debats —especialment entre l'aleshores subdirector d'Emergències, Jorge Suárez, i l'inspector en cap del Consorci Provincial de Bombers, José Miguel Basset—, així com les pauses en la reunió, van llastrar una decisió que finalment es revelaria com a transcendental: l'enviament del missatge automàtic ES-Alert als mòbils de la població, que arribaria finalment a les 20.11, una hora convertida en metàfora de la tragèdia. No debades un alt càrrec de l'Executiu de Mazón ha arribat a qualificar davant la jutgessa aquell Cecopi de “desorganitzat”.

Al sumari s'han incorporat els missatges rebuts de José Manuel Cuenca, cap de gabinet de Mazón, en ple Cecopi, al telèfon mòbil de l'aleshores consellera Salomé Pradas, actualment investigada en la causa juntament amb el secretari autonòmic d'Emergències, Emilio Argüeso. Dels WhatsApp —“Salo, de confinar nada”— es desprenen certes pressions de l'entorn més pròxim al president perquè Pradas no prenguera determinades decisions. Unes ordres que Cuenca va ocultar inicialment a la jutgessa.

La instrucció també ha servit per a desmentir sistemàticament les mentides —no hi ha cap altra definició— de Carlos Mazón i del seu equip. La cap de premsa del president va reconéixer explícitament durant la seua declaració testifical que l'ala oest del Palau de la Generalitat es va inventar diverses versions falses sobre el parador de Mazón la vesprada de la dana. Això sí, “mai amb intenció d'enganyar”, segons va esgrimir la testimoni.

Els missatges de WhatsApp aportats per Pradas també confirmen que Carlos Mazón va passar de donar ordres al matí sobre la dana, amb alguna expressió indecorosa inclosa, a desconnectar-se i desentendre's de la gestió de l'emergència en la seua fase més crítica.

Sobretaula amb Maribel Vilaplana a El Ventorro

Les investigacions de la jutgessa han aconseguit acreditar que l'excap del Consell va allargar una inoportuna sobretaula amb Maribel Vilaplana en un reservat del restaurant El Ventorro. Les telefonades del mòbil del xofer de Mazón, així com la declaració testifical dels seus escortes, van confirmar que el PP va mentir durant mesos sobre els passos de l'aleshores cap del Consell.

Fins i tot Alberto Núñez Feijóo va haver de reconéixer davant la jutgessa que hi va haver “concrecions” sobre el ball de versions.

L'hora tardana d'arribada de Carlos Mazón al Cecopi també va ser objecte d'una discussió quasi metafísica sobre el pas del temps i la percepció humana de les agulles del rellotge. Si bé Mazón va afirmar inicialment que va ser “passades les set” de la vesprada, la qüestió és que es va plantar al Centre d'Emergències de l'Eliana a les 20.28, quan ja hi havia morts i un nombre incalculable de ciutadans continuava atrapat per les inundacions.

L'expresident va adduir posteriorment que era “un fet fàctic” que “les 20.28 és després de les set i mitja” i va negar haver mentit o canviat de versió. Mazón va arribar al Cecopi com un “extraterrestre” i “perdut”, segons la descripció d'un testimoni.

Dos anys després de la dana, encara cuegen alguns dels principals arguments de defensa del PP. L'Audiència de València, que ha avalat pràcticament totes les resolucions de la jutgessa Ruiz Tobarra, va recordar recentment —i per enèsima vegada— que la Generalitat tenia la “competència exclusiva” davant la dana.

Un altre dels principals errors de la gestió de l'emergència, la retirada dels efectius dels Bombers que havien de vigilar sobre el terreny el cabal del barranc de Poio, també va camí d'aclarir-se.

Els alcaldes de les zones afectades engreixen l'última tanda de testimonis de rellevància per a l'esclariment dels fets. Dues alcaldesses del PP han acreditat que van avisar càrrecs del seu partit presents al Cecopi, com el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, del desbordament del barranc de Poio.

Tanmateix, Mompó ha expressat versions contradictòries que van desembocar finalment en una greu amnèsia testifical. Un fenomen similar va patir un altre participant en aquell Cecopi, el diputat provincial de Bombers, Avelino Mascarell, qui va dir fins a 90 vegades davant la jutgessa que no recordava res. També va ser cridaner el contrast entre l'actuació de l'alcaldessa de València, María José Catalá, i el paper de Mazón.

La cronologia de cada mort

La jutgessa tracta d'afinar la cronologia dels 233 presumptes homicidis imprudents, la majoria esdevinguts per asfíxia mecànica, segons els informes forenses que consten en el sumari. Amb les nombroses declaracions de familiars de les víctimes, menys mediàtiques però molt rellevants per al procediment, la magistrada quadra cada mort en relació amb la falta d'avisos a la població per part de la Generalitat.

La instrucció també ha revelat la nefasta gestió de diversos consellers de l'Executiu autonòmic de Mazón, especialment de la vicepresidenta Susana Camarero, que va optar per desconnectar-se del Cecopi per a acudir a una entrega de premis organitzada per la patronal, malgrat que la reunió d'emergències encarava un escenari gravíssim. La magistrada va al·ludir a una “flagrant” fallada sistèmica del Consell.

L'aforat Carlos Mazón

Per la seua banda, el cap d'aquell Consell, Carlos Mazón, continua en guaret en la causa de la dana, una situació que combina amb les seues sessions de platja i amb una activitat parlamentària més que discreta.

Personat amb el seu advocat, Ignacio Gally, l'aforat figura com una mena d'investigat potencial, malgrat que la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJ-CV) va descartar qualsevol tipus d'indici de delicte contra Mazón.

La televisió pública valenciana À Punt esmena el seu error i programarà dos avanços informatius per al pròxim dissabte, data en què se celebra la manifestació pel segon aniversari de la dana. L'octubre de 2025, la televisió va decidir emetre un programa de corregudes de bous històriques mentre se celebrava una manifestació multitudinària, que pocs dies després va derivar en la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat Valenciana. L'emissió va provocar fortes crítiques i una crisi reputacional de la cadena que es manté fins ara.

La cadena pública ha aprovat aquest dimarts la graella de programació per a la resta de la setmana. Durant el dijous 29 d'octubre, aniversari de la dana, hi haurà dos programes sobre la tragèdia: un episodi de Crònica de la reconstrucció i un documental sobre els voluntaris. La programació de la nit encara està per determinar, segons ha pogut saber elDiario.es.

Per al dissabte, quan està prevista una manifestació convocada per les associacions de víctimes i damnificats, la televisió pública realitzarà dos avanços informatius d'un quart d'hora, a les 18 hores i a les 19 hores. Els avanços interrompran la programació, que preveu emetre la pel·lícula Siete mesas de billar francés.

La manifestació convocada està prevista a les 18 hores, amb eixida des de la plaça de la Reina de València i un recorregut fins a la plaça de l'Ajuntament. Les associacions de víctimes denuncien que la reconstrucció és insuficient i no atén el criteri científic, i continuen exigint, mes rere mes, responsabilitats polítiques i judicials a l'expresident Carlos Mazón, que continua sent aforat pel fet de ser diputat autonòmic.

L'adjudicació de la gestió de l'espai d'oci juvenil del Parc de la Séquia Mare per part de l'Ajuntament de Benidorm a Trokoaventuras MB SL ha quedat paralitzada després del recurs presentat per una altra de les empreses que es van presentar al concurs davant el Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals (TACRC).

El consistori va frenar el procés quan va tindre constància del recurs i ara el TACRC ha notificat la seua admissió a tràmit i la pròrroga de la suspensió de l'adjudicació fins que es resolga si hi va haver irregularitats de qualsevol mena en la licitació.

La reclamació plantejada per Camping Navalmar SL qüestiona que l'empresa adjudicatària haja acreditat correctament els requisits de solvència tècnica i econòmica que exigien els plecs, així com l'objectivitat i la motivació de la valoració que ha conduït a aquesta adjudicació, una qüestió que haurà de dirimir el Tribunal dependent del Ministeri d'Hisenda.

Com va informar elDiario.es, l'Ajuntament, governat amb majoria absoluta per l'alcalde del PP, Antonio Pérez, va aprovar el passat 18 de setembre en un ple extraordinari l'atorgament d'una concessió a Trokoaventuras MB SL per a gestionar el recinte durant un termini de 10 anys. La mercantil va presentar l'oferta econòmica menys avantatjosa per als interessos municipals.

En el concurs per a adjudicar la concessió, la valoració dels criteris econòmics, és a dir, els objectius, tan sols suposava un 10% del total de la puntuació, mentre que el 90% restant corresponia a la proposta tècnica, de criteri subjectiu. Segons el plec de condicions, el consistori proposava una inversió addicional de 200.000 euros per a equipar les instal·lacions i oferia a les empreses concursants minorar aquesta quantia. En aquest sentit, l'adjudicatària tan sols va oferir una inversió de 15.826 euros, la més baixa de les tres empreses que es van presentar al procés. Una oferta que suposa 184.174 euros menys que Camping Navalmar SL, la segona classificada, que va proposar aportar 200.000 euros i alliberar l'Ajuntament d'aquest cost addicional. La tercera empresa, José Medina e Hijos SL, va fer una oferta de 90.000 euros.

Sobre aquest tema, fonts municipals van justificar aquesta fórmula de puntuació perquè “es dona prioritat al projecte i al servei, perquè es vol un alberg juvenil amb activitats i projectes lúdics i educatius, no que prevalga l'aspecte econòmic”, és a dir, evitant d'aquesta manera que se'l quede l'empresa amb més capacitat econòmica però, potser, amb una pitjor oferta de gestió.

També crida l'atenció que l'Ajuntament, després d'haver realitzat una inversió de 2,1 milions d'euros en l'adequació de l'espai, així com en la construcció de l'alberg i el centre d'interpretació, no exigisca el pagament d'un cànon anual a l'empresa concessionària i que, si els costos de neteja del recinte excedeixen els 20.000 euros anuals, el consistori assumisca la diferència.

D'altra banda, en la valoració de les propostes tècniques de gestió elaborades per un comité d'experts, en l'apartat de “model general de gestió integral del centre” s'adverteix que el principal punt de millora de l'empresa que va resultar adjudicatària és el referit a la “viabilitat operativa de la proposta”, ja que no aporta “cap referència contrastable de gestió prèvia d'un allotjament o alberg juvenil o una zona d'acampada equivalent”.

L'informe del comité d'experts que ha valorat 10 paràmetres de cadascuna de les tres empreses participants ha atorgat una puntuació final sobre 90 —els 10 punts restants corresponen a l'oferta econòmica— de 78,75 punts a l'adjudicatària; 65,95 a José Medina e Hijos; i 67,05 a Camping Navalmar. Segons el document esmentat, al qual ha tingut accés elDiario.es, “les diferències de puntuació entre les tres ofertes són moderades en termes absoluts i molt reduïdes entre la segona i la tercera posició, la qual cosa reflecteix que les tres memòries tècniques assoleixen un nivell de qualitat, coherència i desenvolupament comparable i notablement superior al llindar mínim exigit del 50% (45 punts)”.

A conseqüència de la fórmula establida en els plecs, Trokoaventuras va obtindre 0,79 punts en el criteri econòmic, mentre que Camping Navalmar en va obtindre 10, la puntuació màxima. Després de sumar la valoració tècnica i econòmica, Trokoaventuras va quedar en primera posició amb 79,54 punts, seguida de Camping Navalmar amb 77,05 punts. La diferència final entre les dues ofertes és de tan sols 2,49 punts.

L'adjudicatària, una empresa de creació recent

Tal com va informar aquesta redacció, tant Trokoaventuras MB SL com la seua matriu, Nexo Troko SL, es van constituir el passat 21 d'agost de 2026, 10 dies abans que expirara el termini perquè qualsevol empresa poguera presentar-se al concurs públic.

Crida l'atenció que una de les condicions del plec del concurs estableix que l'empresa licitadora podrà acreditar la seua solvència tècnica mitjançant l'aportació de la documentació següent: “Una relació dels principals serveis efectuats en els últims tres anys, de la mateixa naturalesa o similar als que constitueixen l'objecte del contracte, l'import anual acumulat dels quals en l'any d'execució més elevada siga igual o superior a 70.000 euros”.

A preguntes d'elDiario.es a l'Ajuntament sobre com va poder acreditar aquesta solvència una empresa de nova creació, fonts municipals van respondre que “la Llei de Contractes del Sector Públic regula en l'article 75 la integració de la solvència amb mitjans externs, basant-se la solvència tècnica i econòmica per a aquesta licitació en una altra empresa” i han destacat que “és una fórmula que també han emprat altres mercantils que han participat en el concurs”.

Efectivament, l'informe del comité d'experts assenyala que la segona classificada, Camping Navalmar SL, concorre amb Aloja Book i ho destaca en un parell d'apartats com a punts dèbils per la seua “dependència excessiva”. No obstant això, no esmenta l'empresa en què es basa l'adjudicatària, Trokoaventuras MB SL.

La reconstrucció d'un territori colpejat per una catàstrofe natural sol mesurar-se en tones d'enderrocs retirats, vials asfaltats i infraestructures rehabilitades. No obstant això, dos anys després de la dana més devastadora de la història d'Espanya, que el 29 d'octubre de 2024 va arrasar gran part de la província de València i es va emportar la vida de 233 persones, les aules i els despatxos d'orientació de les comarques valencianes reflecteixen una altra realitat menys visible: l'impacte persistent sobre les trajectòries vitals, acadèmiques i laborals de tota una generació de joves.

Per a abordar aquesta dimensió de la crisi, l'organització Ayuda en Acción manté desplegades diverses línies d'intervenció als municipis afectats. A través de programes d'acompanyament i educació climàtica, l'entitat dibuixa un diagnòstic sobre els desafiaments que continuen oberts en l'àmbit socioeducatiu.

L'emergència climàtica no només va interrompre les classes de manera abrupta, sinó que va amplificar les dificultats prèvies d'aquells estudiants que ja trobaven barreres en el seu entorn personal o socioeconòmic. Tal com explica Elena Cristini, integrant de l'equip d'Ayuda en Acción a la Comunitat Valenciana, “no existeix un únic perfil ni una sola causa que explique el risc d'abandó educatiu”, però la catàstrofe hi va afegir una capa de complexitat extraordinària.

Els danys materials als centres i l'alteració de les rutines familiars van amenaçar de desvincular del sistema els alumnes més vulnerables. Per a contrarestar aquesta deriva, el programa Impulsa ha prestat suport a 772 joves en sis centres educatius de les zones damnificades, combinant l'orientació acadèmica amb l'atenció al benestar emocional.

Seqüeles psicològiques profundes

La recuperació de la normalitat acadèmica transcendeix la simple reobertura de les portes escolars. L'organització assenyala que molts menors conviuen amb seqüeles psicològiques profundes, com ara episodis recurrents d'ansietat o pànic davant la perspectiva de nous temporals. “Hem conegut algun jove que ens ha contat que un any després de la dana continuava tenint malsons amb les inundacions, o por quan sentia ploure”, apunta Cristini, i insisteixen que l'atenció emocional resulta tan prioritària com la recuperació dels continguts pedagògics perduts.

L'ona expansiva de la dana també va fracturar el teixit empresarial i comercial de la comarca de l'Horta Sud, reduint les oportunitats d'inserció laboral per a la població més jove. En municipis com Sedaví, la iniciativa Impulsa Empleo Joven acompanya durant 2026 persones d'entre 16 i 29 anys mitjançant itineraris centrats en els sectors de la logística i el comerç, àmbits estratègics al territori.

La intervenció tècnica es basa en una xarxa d'aliances amb empreses d'implantació estatal i comarcal —com Synergie, Konecta, Ikea o Consum, a més d'entitats locals— per a facilitar pràctiques formatives i contractes laborals estables. En aquest sentit, l'entitat subratlla la necessitat que els plans d'ocupació responguen de manera realista a les demandes del mercat local, evitant que la formació quede desconnectada de les oportunitats econòmiques efectives de la comarca.

Educar per a la resiliència

Més enllà de l'assistència educativa i laboral, els esforços es dirigeixen també a transformar les aules en espais actius de prevenció i anàlisi climàtica. En localitats com Algemesí i Chiva, un total de 240 alumnes participen en itineraris de resiliència comunitària impulsats amb el suport de la Generalitat Valenciana.

Aquest enfocament pedagògic rebutja el paper passiu de l'alumnat davant el canvi climàtic. A través de l'elaboració de materials didàctics, murals i la sèrie especial de pòdcasts titulada 'Una memòria col·lectiva de la dana', els joves analitzen les vulnerabilitats dels seus municipis i redacten propostes d'acció local. Aquestes aportacions s'integraran en un diagnòstic participatiu destinat a les administracions públiques, amb la finalitat que les veus de la joventut formen part dels futurs plans d'emergència municipal.

Des d'Ayuda en Acción recorden que la prevenció de l'abandó escolar i l'adaptació climàtica exigeixen una visió a mitjà i llarg termini que transcendisca la urgència immediata. La lliçó principal de la catàstrofe, segons l'organització, radica a situar l'educació en el centre de qualsevol protocol de resposta institucional des del primer dia, garantint que cap crisi condicione el futur dels joves valencians.