Als anys seixanta, l’anomenaven despectivament el “barri xinés” per a designar uns carrers amb problemes de prostitució, marginalitat i drogues. Al costat de l’antiga muralla i en ple centre històric, els carrers sinuosos i estrets el van convertir en un espai propici per a activitats il·lícites. En les dues últimes dècades, Velluters, l’antiga zona tèxtil de València, havia aconseguit recuperar el seu nom original en l’imaginari de la ciutat, fins que des de fa uns mesos ha viscut un rebrot de delinqüència, que s’atribueix a l’eixida de la presó d’una coneguda Madame del barri.

Els veïns denuncien un repunt dels problemes de drogues i prostitució, que atrau baralles i picabaralles. Assenyalen que hi pot haver mig centenar de prostitutes als carrers, moltes de les quals amb problemes de drogodependència, i un grup habitual de persones que compren i consumeixen drogues al carrer i als mateixos locals. “Baixes de casa i et trobes persones que es droguen al portal”, comenta un veí, que assenyala que estan farts de les baralles nocturnes que s’han tornat habituals.

També s’han produït diversos robatoris a la zona, relacionats amb la compra de drogues, en una espiral de marginalitat que va augmentant. El veïnat fa mesos que formula denúncies públiques per diverses vies: davant de la Policia, a l’Ajuntament, als mitjans de comunicació i en les seues pròpies xarxes. “El barri ara fa por”, assenyala aquest veí en conversa amb elDiario.es.

L’Ajuntament va comunicar que dimarts passat la Policia Nacional va efectuar diversos escorcolls i va detindre nou persones com a presumptes autores d’un delicte contra la salut pública, sense oferir més detalls sobre la investigació judicial. En l’operatiu va participar la Policia Local, que, segons el consistori, va trobar habitatges dividits en habitacions individuals, totes amb lavabo i algunes sense finestres ni zones comunes. Els habitatges “presentaven un estat notable de falta d’higiene i salubritat, amb acumulació d'estris i objectes, presència de pipes per al consum de substàncies estupefaents, botelles de begudes alcohòliques i una plaga de panderoles”. Es van trobar 14 persones en dos pisos, sense contracte d’arrendament, que pagaven el lloguer en mà per dies o mesos.

Els problemes es concentren als carrers de Viana i Balmes, on es veuen cues als pisos abans que caiga el sol. Ja al febrer, l’associació veïnal Amics de Velluters va denunciar “cues de puters” diàries. “L’augment progressiu de la prostitució a la via pública ha vingut acompanyat de baralles, crits, altercats i comportaments incívics constants, com els orins reiterats en portals d’habitatges habitats”, van assenyalar els veïns.

La Policia Local té una patrulla fixa de matí, vesprada i nit, però els veïns ho consideren insuficient. Vistes les circumstàncies, l’actuació al barri requereix un pla integral.

El Tribunal Suprem ha confirmat l’anul·lació de l’ordenança de la taxa de recollida de residus aprovada per l’Ajuntament de Bétera, governat pel PP i el partit de les urbanitzacions Mas Camarena-Torre en Conill, en inadmetre el recurs de cassació presentat pel consistori contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV). La resolució converteix en ferma la sentència que va declarar nul·la l’ordenança per imposar la mateixa quota a tots els habitatges, amb independència de la grandària, el valor cadastral o el nombre de residents.

La Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Suprem considera que el recurs de l’Ajuntament incompleix els requisits exigits per a accedir a la cassació i conclou, a més, que manca d’interés cassacional per a la formació de jurisprudència. Per això, inadmet el recurs i condemna el consistori al pagament de les costes, amb un límit de 2.000 euros.

L’alt tribunal retreu a l’Ajuntament que presideix la conservadora Elia Verdevío haver construït el seu recurs sobre una qüestió diferent de la que realment va fonamentar la sentència del TSJCV. Segons explica la provisió, el consistori sostenia que el tribunal valencià havia interpretat que la Llei 7/2022 obligava, des de la seua entrada en vigor, a implantar una taxa de residus plenament individualitzada per a cada contribuent. No obstant això, el Suprem recorda que aquesta no va ser la raó per la qual el TSJCV va anul·lar l’ordenança.

La sentència del Tribunal Superior va basar la seua decisió, exclusivament, en “la motivació insuficient de l’informe tècnic de valoració” que sustentava l’ordenança fiscal. En concret, va considerar que l’Ajuntament de Bétera no va justificar adequadament els criteris utilitzats per a repartir la càrrega tributària ni va acreditar que respectaren els principis de capacitat econòmica, equivalència i proporcionalitat. El Suprem subratlla que hi ha un “desajust” entre aquests arguments i els motius invocats per l’Ajuntament en el recurs de cassació.

A més, la Sala recorda que el recurs també pretenia reobrir la valoració de la prova realitzada pel TSJCV sobre la falta de motivació de l’informe tècnic, una qüestió que queda fora de l’àmbit del recurs de cassació.

El Suprem també rebutja que concórrega l’interés cassacional al·legat per l’Ajuntament de Bétera pel simple fet que el litigi afectara una disposició general.

Amb aquesta decisió, la sentència del TSJCV adquireix fermesa. En aquella resolució, el tribunal va anul·lar la taxa i va concloure que l’Ajuntament de Bétera va aplicar una quota pràcticament uniforme per a tots els habitatges sense justificar per què aquest sistema respectava els principis tributaris de capacitat econòmica i proporcionalitat, malgrat les diferències existents entre immobles i contribuents. Cal remarcar també que el partit de Torre en Conill i Mas Camarena, que sustenta l’alcaldessa, defén els interessos de dues de les urbanitzacions amb les rendes més altes de la Comunitat Valenciana.

Després de conéixer la sentència, el regidor de Compromís per Bétera Joano Baudés ha xifrat en prop de cinc milions d’euros els diners recaptats que l’Ajuntament haurà de tornar després del revés judicial i ha lamentat que “el govern municipal prefereix gastar diners públics als tribunals abans que posar-se a treballar i refer la taxa perquè així les famílies de Bétera paguen d’acord amb el que reciclen”.

Baudés ha sostingut que, “injustament, com denunciem des de Compromís i ara ha reconegut el Tribunal Suprem en aquesta sentència”, la ciutadania “ha pagat dues vegades: per una taxa mal calculada i pel desig del govern de dilatar innecessàriament el procés judicial, segurament fins a les pròximes eleccions municipals”. A parer seu, aquesta estratègia “demostra poca valentia i poques ganes de treballar pel poble”.

Finalment, Compromís per Bétera ha lamentat que la “cabuderia” de l’alcaldessa de Bétera “li està costant temps i diners a totes les veïnes i els veïns en la defensa d’una taxa de residus mal concebuda”, que ja han rebutjat el TSJCV i ara el Tribunal Suprem, amb una condemna que obliga al pagament de les costes judicials.

Al president de la Generalitat Valenciana se li està entravessant el viatge a Nova York per a veure la final del Mundial. L’equip de Juanfran Pérez Llorca manté un silenci hermètic sobre el desplaçament, que emmarca en l’àmbit privat, i a penes parla de la qüestió més enllà de reiterar una resposta: que l’entrada li la va regalar la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i que el viatge se’l va costejar ell mateix. Ni el regal ni el viatge consten en el portal de transparència de la Generalitat, una obligació legal per als alts càrrecs.

El valencià ha sigut l’únic president autonòmic que ha assistit a la final del Mundial, una cortesia que, segons ha pogut saber elDiario.es, es va negar fins i tot a algun ministre. La RFEF assenyala que és una entitat privada i que és la mateixa institució la que determina la política d’obsequis i invitacions. Fonts de la Federació van confirmar a elDiario.es que el president va voler comprar l’entrada i que l’organització va optar per convidar-lo.

El regal ha generat un gran rebombori i les explicacions resulten insuficients. La Generalitat no ha informat de quants dies va estar fora ni de com va viatjar. No va tindre agenda oficial des del divendres al migdia fins al dimarts següent, malgrat que s’estaven debatent els pressupostos autonòmics. L’Associació per la Transparència en l’Esport ha remés un requeriment a la Federació, el pas previ a una querella, per a reclamar informació sobre l’obsequi, que “excedeix per complet qualsevol paràmetre de cortesia institucional admissible”. La forqueta de preus per a la final va oscil·lar entre els 4.000 i els 8.000 euros, segons la web de la RFEF. A parer de l’entitat, que assenyala el president de la Federació, la cap de gabinet i Pérez Llorca, es podria donar un delicte de suborn passiu. També ha reclamat una bateria de documentació el grup parlamentari Compromís-Sumar, que eleva les peticions al Consell Superior d’Esports.

Però, què té a veure el president valencià amb la celebració del Mundial? Què uneix el dirigent del PP amb la RFEF? D’entrada, tres qüestions directes: una subvenció de 90.000 euros per a celebrar dos campionats femenins a Castelló, en col·laboració amb la Diputació; la candidatura de València com a seu del Mundial del 2030, pendent de les obres del Nou Mestalla; un alcalde i diputat provincial d’Alacant, amic del president, que també té vincles amb la Federació Valenciana; i una relació d’amistat amb membres de la cúpula de la Federació. Una manera de vertebrar el País Valencià.

Tal com va informar elDiario.es, els pressupostos de la Generalitat per al 2026, els primers de Pérez Llorca, inclouen 90.000 euros per a la Federació Espanyola per la celebració de la Supercopa Femenina de Castelló i la classificació mundial femenina, a més de 80.000 euros per a la Federació Valenciana de Futbol. Amb aquesta última manté una estreta relació l’alcalde de la Nucia, diputat provincial d’Alacant i amic del president, Bernabé Cano, que també va viatjar a les semifinals i a la final als Estats Units. Cano és diputat d’Esports en la corporació provincial, el seu municipi acull nombrosos tornejos esportius d’alt nivell i va ser metge de la Federació Valenciana.

En paral·lel, està la candidatura de València com a seu del Mundial, que té la ciutat en suspens i seria un gran èxit per al PP, que governa a la Generalitat i a la ciutat. L’impacte econòmic a València és difícilment quantificable, però, sens dubte, seria elevat. La RFEF ha donat suport a aquesta opció, que depén que les obres del Nou Mestalla s’acaben dins del termini previst, el 2027. Els treballs del nou estadi es van reprendre el gener del 2025, quinze anys després d’haver quedat paralitzats.

El març passat, dos mesos després del torneig femení de Castelló, el president de la RFEF, Rafael Louzán, va remetre un escrit a la FIFA en què demanava que el Nou Mestalla fora inclòs com a seu. “Rafael Louzán ens ha mostrat tot el seu suport i aval perquè València siga seu”, va explicar el dirigent en una entrevista en el diari As un mes després. El diari esportiu menciona una reunió del president valencià amb el directiu de la RFEF a finals de març a Castelló, en la qual li va traslladar aquest compromís.

També hi ha una relació d’amistat amb membres de la cúpula. La querella de l’ATDD també es dirigeix contra la cap de gabinet de la RFEF, Marisa González, a qui l’associació assenyala per la gestió. González va treballar la dècada passada per a alts càrrecs del PP a Madrid, encara que fa anys que està en la Federació, allunyada dels partits polítics. L’experta en comunicació és amiga de l’exalcalde de Finestrat des de fa anys. En l’escrit, Galán considera: “L’entrega de l’entrada no va respondre a cap criteri institucional objectiu, sinó a la condició d’autoritat pública del beneficiari i a la relació d’afinitat i amistat política entre els qui van intervindre en la decisió, tots ells del mateix partit polític”.

Carme Navarro va estudiar Magisteri i va exercir com a professora d’adults durant uns anys fins que un dia, ella i la seua companya de treball, Rosa Marín, es van quedar sense feina i totes dues, sin faena y a lo “loco”, però agosarades i decidides, van muntar una petita empresa, Sénia. Projectes educatius: “Fou una suma de circumstàncies —explica Carme— ens van acomiadar de la feina i vam pensar en crear una empresa on poguérem continuar fent el que, d’alguna manera, ja havíem començat a fer a l’escola d’adults, perquè enteníem l’educació contínua com un procés més enllà de traure’s un títol, i per això ja dedicàvem una hora a la setmana a llegir i comentar el mateix llibre, i havíem comprovat que donava molts bons resultats”.

Al començament no tenien molt clar per on tirarien, i els inicis, 1999, foren una empresa de caràcter educatiu, d’animació i mediació lectora, lligada sobretot a biblioteques i de cara a un públic infantil i juvenil. En aquell moment, de clubs de lectura, n’hi havia ben pocs al País Valencià. Tanmateix, la tendència anà canviant i evolucionant fins al punt que “en l’actualitat —matisa Carme—alguns pobles grans i ciutats tenen fins a dos i tres clubs de lectura, alguns d’especialitzats, i tota biblioteca vol oferir el seu club de lectura, prioritzant els seus usuaris, i després la resta de lectors. I podem dir que avui gestionem i coordinem entre 50 i 60 clubs de lectura i el 95% del nostre treball és mediació amb lectors adults”.

Els precedents

“Fa quasi trenta anys llocs com Carcaixent o Onda tenien clubs de lectura, però eren casos aïllats i els valencians anàvem amb retard, respecte a llocs com Castilla La Mancha o Catalunya. De fet, al principi calia convèncer els usuaris de les biblioteques, i els tècnics feien una tasca quasi de proselitisme. Avui, però, hi ha llistes d’espera i la gent percep el club de lectura com una necessitat, com una mena de medicina”.

“El boom valencià, per dir-ho així, fou a partir de la covid, quan els clubs que hi havia es van mantenir en línia i van resistir bé. La gent els valorava i s’adonaren que els necessitava, sobretot la gent que vivia sola. I en tornar a la presencialitat, hi hagué un creixement exponencial. Actualment hi ha clubs de lectura de novel·la negra, de temàtica LGTBI, de viatges, feministes, de memòria històrica i darrerament estan formant-se molts clubs de lectura de pensament, a partir de llibres d’assaig”.

Prescriure i socialitzar

El clubs de lectura han arribat a molts pobles menuts on abans gran part de la població no tenia possibilitat de trobar a penes oferta de llibres i encara menys de retrobar-se amb els autors. ¿Carme, quin és el matís, la diferència, d’arribar a una localitat menuda, respecte a una ciutat? “Treballem sovint en entorns rurals i ací es nota molt el punt de socialització que tenen els clubs, perquè hi ha menys oferta cultural, sobretot pel que fa a les dones més grans. A voltes s’hi dona una relació inter generacional entre persones que comparteixen gustos i aficions, però que tenen perfils i passats ben diferents”.

Un dels atractius d’aquestes trobades de i amb lectors és la presència dels autors: “són importants, però els incloem d’una manera puntual, perquè observem que quan venen els autors hi ha una petita autocensura per part dels lectors, a més, és una despesa extra a tenir en compte, perquè els autors sempre cobren en els nostres clubs de lectura. Amb tot, l’experiència és molt gratificant i ha estat decisiu per a introduir la lectura en valencià, perquè molta gent pensava que no sabrien ni podrien llegir mai en valencià i la presència dels autors era una mena de ‘mesura de pressió’ [diu mentre se somriu], i aquesta segona alfabetització en llengua pròpia, que arriba a qualsevol edat, és una descoberta molt gratificant”.

“Sempre em faig moltes preguntes per avaluar i millorar la nostra feina i de quins recursos disposem i em sorprèn que les nostre biblioteques tinguen tan pocs llibres en valencià. Per això, si els lectors no llegiren els nostres autors, o traduccions al català a través dels clubs, potser no els descobririen mai. En el nostre cas, molts lectors estan aprenent a llegir en la seua llengua materna, i està molt bé que comencen per autors locals o de la comarca, per a després poder anar més enllà”.

Carme Navarro insisteix en què el club de lectura és un lloc de prescripció: “la gent busca eixir de les seues rutines i zones de confort i que li sorprenguen”. Però assegura que també hi compta molt la decisió dels lectors: “de fet, la programació la fem entre Rosa Marín i jo, i els tècnics de biblioteca, però també ens agrada que els lectors diguen la seua. I el que fem és presentar-los una llista, els expliquem i deixem que ells trien, i d’aquesta manera la implicació és més forta. D’altra banda, són persones de mentalitat lectora oberta i no et diuen mai que no, s’arrisquen amb coses noves”.

Falta d’estudis sobre el tema

A pesar de l’impacte tan important que els clubs de lectura han tingut en la societat valenciana, Navarro assegura que troba a faltar un interès i dedicació pel tema: “No hi ha estudis amb dades que parlen del que s’està fent en la dinamització i mediació lectora a través dels clubs de lectura, i em sorprèn perquè molta gent et diu que des que venen al club ja no llegeixen el mateix, o ja no els apanyen totes les coses, o que no haurien llegit mai eixe llibre si no fos pel club de lectura. De fet, a partir dels clubs s’obre una conversa literària que du a molts altres llibres, títols que pivoten al voltant del llibre triat, i s’inicia un intercanvi molt ric”.

En part, aquesta és una conversa que ajuda a desempolsegar altres llibres, li comente: “Exactament, els clubs de lectura són com una segona vida per als llibres, quan ja ha passat la promoció i la novetat d’un llibre i ja no estan destacats, nosaltres els rescatem. De fet, les prestatgeries especials del club, on hi ha el distintiu llibre club de lectura, els usuaris de la biblioteca les mirem amb interès, com un referent, i fan de guiatge per a altres lectors que, de moment, no venen al club”.

Carme insisteix en la força que estan prenent els clubs de lectura a tot arreu com a eina de mediació lectora, tant en llibreries, com a través d’associacions, de biblioteques o fomentats per editorials: “Comença a valorar-se l’impacte que tenen, però caldria que el Govern central reconeguera la lectura com un dret, més enllà d’un hàbit, perquè un hàbit es fomenta, però un dret s’ha de garantir, i caldria que la Generalitat Valenciana donara més subvencions i suport, que ara per ara, són pràcticament nul·les. En altres comunitats, com és el cas de Catalunya, però també Castella la Mancha, hi ha centrals de préstecs que donen suport a les biblioteques i també subvencions a les activitats. Els valencians comptem amb l’esforç del personal bibliotecari, tècnics que sovint es desplacen en el seu vehicle propi a biblioteques públiques més grans, les quals han pogut comprar lots, per a buscar llibres, i comptem també amb el suport dels ajuntaments, poc més. I això és insuficient, els clubs de lectora haurien de tenir una organització suprabibliotecària per a poder gestionar tots els llibres i els enviaments, com una mena de central de llibres, tal com fa eBiblio, a nivell estatal i en les diferents vessants autonòmiques. Els valencians, amés, no disposem ni de plataformes per a un accés segur i legal a la lectura en suport digital, com sí tenen a Catalunya. A més, les editorials valencianes sembla que tenen molta por al format digital”.

Quan li pregunte com definiria la feina que fan, a respon: “Som mediadores, una mena de baula entre els lectors, els autors i els llibres, però també prescriptores”. Un aspecte que subratlla i emfatitza Carme és que la mediació “s’ha de professionalitzar i no es pot deixar exclusivament en mans dels tècnics de les biblioteques, que en ocasions estan sobrecarregats de feina”.

La professionalització de la mediació lectora

Quan li pregunte com definiria la feina que fan ella i Rosa diu: “som mediadores, però també prescriptores perquè la mediació —i vull insistir en aquest aspecte— s’ha de professionalitzar i no es pot deixar exclusivament en mans dels tècnics de les biblioteques, sovint sobrecarregats de feina”.

Fet i fet, els clubs de lectura estan triomfant a casa nostra. I si tenen tant d’èxit, és, en part, per les raons ací esmentades: perquè donen vida, generen activitat cultural i prestigi social, dinamitzen socialment, donant lloc a noves relacions i amistats, i creen un clima de conversa i inquietud vital. En definitiva, comptar amb un club de lectura marca la diferència, dona caché.

Els perfils comencen a canviar

Si bé fins ara hi ha els clubs de lectura han comptat amb moltes més dones que homes —de fet els homes han tingut de sempre molts més espais de socialització, alguns exclusius d’ells— d’un temps a ara els perfils comencen a canviar i hi ha molta gent jubilada, dones i homes, amb formació i inquietuds, que ara tenen més temps, perquè llegir demana temps, i busquen un oci diferent i als clubs de lectura el troben. És un espai també de noves relacions i amistats, gent nova amb qui compartir i de vegades hi ha clubs on s’ajunte pares amb fills i avis amb nets, i la diversitat d’edats és molt ineteressant. Diria que “llegir està de moda”, i cada vegada hi ve més gent. Fins i tot dones joves que venen amb els fills perquè també alguns clubs de lectura són llocs de conciliació familiar, com és el cas de la Pobla de Farnals que fa conta contes per a adults i per a xiquets alhora.

Un dels mantres del Govern de Juanfran Pérez Llorca i del seu predecessor, Carlos Mazón, ha sigut la desburocratització de l’Administració i el suport a les pimes i els autònoms. No obstant això, aquesta premissa sembla no aplicar-se a la convocatòria de subvencions per al foment del valencià en l’àmbit dels mitjans de comunicació, les publicacions privades i les agències corresponent a l’exercici del 2026. Segons denuncia l’Associació de Mitjans Digitals de la Comunitat Valenciana (AMDComVal), la Generalitat no deixa de formular peticions que incrementen la càrrega burocràtica.

Encara que les ajudes que han de resoldre’s el 2026 corresponen als exercicis del 2024 i el 2025 —després que el primer semestre del 2024 quedara sense dotació pressupostària—, en el procediment competitiu encara en marxa, la Direcció General de Política Lingüística continua formulant nous requisits que, en alguns casos, resulten especialment complexos d’atendre per a mitjans de comunicació que compten amb plantilles d’entre un i tres treballadors.

L’última petició, que ha fet esclatar el malestar d’AMDComVal, està datat el 30 de juliol i concedeix un termini de deu dies hàbils per a respondre, és a dir, fins al 12 d’agost. En aquest període, el departament que dirigeix Vicent Satorres exigeix aportar “una relació detallada de, com a mínim, mil notícies publicades en valencià, amb indicació individualitzada del títol, la secció, la data de publicació i l’enllaç directe a cada contingut”, denuncien des de l’associació.

Cal recordar que molts dels mitjans que concorren a aquesta convocatòria ja van habilitar una hemeroteca per a facilitar la comprovació del compliment dels criteris relatius al nombre de notícies en valencià. A més, van presentar una auditoria —requerida per primera vegada des de la creació d’aquestes ajudes— o van aportar llistats aleatoris de setmanes completes de publicacions en valencià per a evitar que els funcionaris hagueren de revisar milers de notícies difoses diàriament en la llengua cooficial.

Des d’AMDComVal consideren que el moment elegit per a notificar aquest requisit “resulta molt difícilment justificable”. “Publicar l’exigència el 30 de juliol, a les portes del mes d’agost, amb un termini que es desenvolupa íntegrament durant el període vacacional, obliga desenes d’empreses periodístiques digitals —la immensa majoria, pimes i autònoms, amb estructures molt ajustades i sense departaments jurídics o administratius propis— a reorganitzar els seus recursos precisament en el moment de l’any en què tenen menys capacitat de resposta”, lamenten.

“No qüestionem la facultat de l’Administració per a comprovar el compliment dels requisits de la convocatòria: és una potestat legítima i necessària. El que qüestionem és l’absoluta falta de proporcionalitat, planificació i sentit de l’oportunitat amb què s’ha exercit, així com l’absència de criteris homogenis aplicats als diferents expedients, un aspecte respecte del qual aquesta associació es reserva el dret de sol·licitar la documentació pertinent i fer valdre els seus drets on corresponga, amb la finalitat de garantir la tutela judicial efectiva dels seus associats”, repliquen.

Tots els mitjans que concorren a aquestes ajudes publiquen els seus continguts en valencià en obert, per la qual cosa l’Administració pot comprovar amb facilitat tant el volum de publicacions com la seua qualitat i periodicitat.

Un tercer requeriment “com a mínim sospitós”

“Resulta especialment preocupant que aquest siga ja el tercer requeriment consecutiu adreçat als mateixos expedients en el marc d’aquesta convocatòria, després dels publicats els dies 2 i 4 de juny del 2026”, denuncien des de l’associació.

AMDComVal considera “com a mínim sospitós” que l’exigència de presentar una relació detallada de, com a mínim, mil notícies, amb indicació de la secció i la data de publicació, “no es posara de manifest en cap de les dues sol·licituds anteriors, malgrat que en els dos casos ja es va examinar la documentació dels mateixos expedients i es van detallar minuciosament altres deficiències”.

“L’absència d’aquest aspecte en els requeriments previs i la seua aparició sobtada en un tercera petició notificat a les portes d’agost planteja seriosos dubtes sobre la planificació i el rigor tècnic amb què la comissió i l’òrgan instructor han examinat, de manera reiterada, els mateixos expedients”, afegeixen.

Un colp al teixit comunicatiu valencià i a la premsa de proximitat

“L’abast col·lectiu d’aquest requeriment —que colpeja simultàniament diaris digitals de tota la Comunitat Valenciana— posa directament en escac el teixit comunicatiu valencià i, molt particularment, la premsa de proximitat, que sosté la informació en desenes de comarques i municipis amb recursos ja de per si limitats”, sostenen des de l’associació.

AMDComVal anuncia que es reserva l’exercici de totes les accions legals que resulten pertinents. A més, insta directament el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, “a adoptar les mesures necessàries per a corregir aquesta situació, revisar els criteris i els terminis aplicats en aquesta convocatòria i garantir que la gestió de les ajudes al foment del valencià en els mitjans de comunicació es realitze amb l’eficàcia, la proporcionalitat i el sentit de l’oportunitat que els professionals del sector mereixen”.

En política és fonamental envoltar-se del millor equip, anticipar-se a les crisis i no mentir mai. A més, per a sobreviure al camp de mines en què s’ha convertit l’actualitat, cal una mica de sort. Una sort que no va tindre l’ara expresident Carlos Mazón quan va decidir anar a un bon dinar de quatre hores amb una amiga mentre la dana del 29 d’octubre del 2024 arrasava desenes de municipis valencians, a 13 quilòmetres del seu despatx, i segava la vida de 231 persones. A l’excap del Consell se li va sumar que tenia un equip nefast, va banalitzar l’impacte del canvi climàtic i va mentir durant mesos sobre la seua gestió catastròfica de la tragèdia.

En els huit mesos de govern del president Juanfran Pérez Llorca sembla que l’actual cap del Consell i exalcalde de Finestrat ha tingut, almenys, una mica més de sort. Això és perquè el polèmic viatge del president de la Generalitat a la final del Mundial li podia haver eixit molt car. I no només pel regal de dues entrades per part de la Federació Espanyola de Futbol, que “qualsevol espanyol” no es podria pagar de la seua butxaca i que el president encara no ha explicat ni ha declarat en el Portal de Transparència.

En els cinc dies compresos entre el 17 i el 22 de juliol, durant els quals el president va estar anant i venint a Nova York per a assistir a l’Espanya-Argentina, la Comunitat Valenciana va estar en “risc extrem” per incendis forestals. Encara més, hi va haver més de mitja dotzena de focs que podrien haver-se descontrolat per la situació meteorològica. Què hauria passat si l’incendi de la Vall d’Uixó, en lloc de declarar-se el dissabte 25 de juliol a les 11.00 hores, s’haguera iniciat el 18 de juliol a la mateixa hora? En aquell moment, Pérez Llorca estaria dormint a l’hotel de “la Gran Poma” que es va pagar de la seua butxaca. Què hauria passat si, com va ocórrer a Almeria, el foc haguera causat alguna mort mentre el cap del Consell es trobava de viatge privat a 8.000 quilòmetres de distància?

El president de la Generalitat va agafar un vol amb destinació a Nova York al migdia del 17 de juliol des de l’aeroport d’Alacant, amb escala a Frankfurt. Sis hores abans, la Conselleria d’Emergències havia decretat el “risc extrem” per incendis a l’interior sud de la província de Castelló, a l’interior de la de València i a tota la província d’Alacant. A més, hi havia una alta probabilitat de tempestes seques. El dia 18, coincidint amb la seua arribada a Nova York, la situació va millorar lleugerament, encara que mitja Comunitat Valenciana continuava en risc extrem. En aquelles 48 hores es van extingir tres incendis menors a Vilafamés, Millares i Xàtiva i es va controlar un altre a Llutxent, que va calcinar més d’una hectàrea, una superfície equivalent a un camp i mig de futbol com aquell en què Espanya va disputar la final.

El dia de la final del Mundial, la Comunitat Valenciana va afrontar la jornada de més risc. Tot el territori estava en risc extrem, llevat del litoral de Castelló i del litoral nord de València. Aquell dia es van declarar incendis a Alacant i a Bicorp. En aquest últim va ser necessària la intervenció d’un avió, una unitat de bombers forestals i una brigada.

El dilluns 20 de juliol, jornada en què el president no va tindre agenda pública, la situació de risc extrem es va mantindre. Aquell dia es va extingir un incendi a Xert, a l’interior de Castelló, on va ser necessària l’actuació de quatre unitats de bombers forestals, una autobomba i una dotació de bombers de la Diputació de Castelló. A la vesprada es va declarar un altre foc a Catí, també a l’interior castellonenc, per a l’extinció del qual va caldre mobilitzar quatre mitjans aeris, sis unitats terrestres, dues unitats aerotransportades i dues dotacions de bombers.

El 21 de juliol, quan Pérez Llorca va reprendre la seua agenda, la Comunitat Valenciana continuava en risc extrem i es va produir un incendi a Benicolet, per a l’extinció del qual també va ser necessari mobilitzar dos mitjans aeris i tres dotacions de bombers.

Per fortuna, durant els dies en què el president va estar a Nova York en un viatge de caràcter privat, no es va produir cap incendi de la magnitud del que es va iniciar a la Vall d’Uixó i que ha arrasat una part de la Serra d’Espadà. Només una setmana abans del seu viatge transoceànic, 13 persones havien mort a Almeria en l’incendi que va calcinar una residència a Los Gallardos. Són dos indicis de la situació extrema en què es trobava Espanya, que aquesta setmana ha patit l’incendi més greu de la seua història per superfície cremada, entre Madrid i Castella i Lleó.

¿Ha d’absentar-se un president de la Generalitat del seu territori per un viatge particular quan aquest es troba en avís roig o en risc extrem per incendis? Hi ha literatura política per a sostindre posicions de tota mena.

És cert que hi ha un conseller d’Emergències per a gestionar aquest tipus de situacions, però també ho és que el president de la Generalitat ha estat present en la majoria de les reunions del Cecopi durant l’incendi de la Vall d’Uixó, com es pot comprovar en les nombroses imatges i vídeos distribuïts pel seu equip. A més, Pérez Llorca ha visitat les persones desallotjades pel foc a Segorbe i la residència evacuada de la Vall d’Uixó, i ha realitzat nombroses compareixences des de la zona zero de l’incendi, inclosa la jornada en què es va desplaçar fins allí el president del Govern, Pedro Sánchez.

És a dir, Juanfran Pérez Llorca ha decidit que el president de la Generalitat havia d’estar en primera línia durant l’incendi. I ben fet que ha fet. La presència del cap del Consell en moments crítics sempre és important, encara que només siga per a donar exemple i animar els qui es juguen la vida.

¿Això vol dir que el president no pot anar-se’n de vacances o fer viatges privats? No. Té tot el dret a descansar. Però, si hi ha un moment a la Comunitat Valenciana en què un cap del Consell ha d’estar especialment compromés amb la seguretat dels cinc milions i mig de valencians i valencianes, aquest és juliol i agost, quan el risc d’incendis arriba al punt culminant. Els altres dos mesos especialment delicats són octubre i novembre, sobretot el primer, quan, per recurrència històrica, els temporals de pluja i les inundacions s’acarnissen amb el territori. Que li ho pregunten a Mazón.

El viatge del president de la Generalitat a la final del Mundial no ha sigut la millor decisió que ha pres en els huit mesos que porta al capdavant del Palau de la Generalitat. Com a mínim, i a diferència del seu antecessor, l’actual cap del Consell ha donat la cara sense mentir. I ha tingut més sort.

Com cada estiu des que governa el PP, tornen les rebaixes fiscals per als rics a la Comunitat Valenciana. Com si es tractara d’una campanya de consum, el PP i Vox aproven un nou regal a les grans fortunes amb la llei de mesures fiscals, que ha superat l’últim tràmit a les Corts Valencianes. Els grans patrimonis que tributen a la Comunitat Valenciana —persones que declaren un patrimoni de més d’un milió d’euros, sense comptar l’habitatge ni les empreses— gaudiran d’un nou benefici.

Són prop de 23.000 grans fortunes les que ja no hauran de pagar aquest impost des que governen el PP i Vox. Mesos abans de dimitir, Carlos Mazón va pactar amb Vox augmentar l’exempció de mig milió a un milió d’euros, amb un impacte pressupostari de quasi 62 milions d’euros per a les arques públiques, segons va dir la seua consellera d’Hisenda. Aquesta gran rebaixa va implicar que la meitat dels contribuents per aquest tribut deixaren de contribuir.

Ara, en l’últim debat parlamentari abans de l’estiu, Juanfran Pérez Llorca segueix les seues petjades, també gràcies a Vox. Una esmena de Vox pactada amb el PP eleva el mínim exempt de l’impost sobre el patrimoni fins als dos milions d’euros. En la pràctica, segons les dades de la Conselleria d’Hisenda corresponents al 2023, això suposa perdonar aquest tribut al 84% dels declarants. Huit de cada deu milionaris no pagaran l’impost sobre el patrimoni gràcies al PP i Vox, una mesura que comportarà una retallada directa de 28 milions d’euros més per a les arques públiques. A més, també comportarà una rebaixa per als qui el continuen pagant, perquè descomptaran més patrimoni de la base imposable.

Segons les dades d’Hisenda, l’any 2023 van pagar aquest impost 27.711 persones, de les quals 1.156 van pagar zero euros. Per trams, hi ha 13.307 declarants amb patrimonis d’entre mig milió i un milió d’euros, que entre tots van pagar 10,3 milions d’euros, a penes 775 euros per persona. Aquests contribuents declaren un patrimoni conjunt de 10.200 milions d’euros. L’impacte d’aquest tribut en les seues fortunes és irrisori.

En el tram següent que consta en la resposta parlamentària al PSPV, d’un milió a un milió i mig d’euros, hi ha 7.132 declarants, que entre tots van pagar una quota de 25,7 milions d’euros per un patrimoni conjunt de 8.931 milions. Més amunt en l’escala, en el tram d’entre 1,5 i 2 milions d’euros, hi ha 3.001 declarants, que van pagar 26,4 milions d’euros per un patrimoni conjunt de 5.347 milions. Amb la reforma fiscal del PP i Vox, ja no hauran de pagar-lo.

A més, els qui continuen pagant l’impost —a penes un de cada deu declarants— es beneficiaran d’una reducció de la base imposable pels dos milions d’euros exempts. D’aquest impost estan exempts l’habitatge habitual, fins a 300.000 euros per cada declarant; els béns de caràcter historicoartístic reconegut; els béns afectes a activitats empresarials o professionals, i les participacions socials en les anomenades empreses familiars.

“Erosionen la cohesió social”

Respecte d’això, el portaveu socialista, José Muñoz, ha denunciat que “es demostra que per al PP i Vox la veritable prioritat són els rics”. “Des que el PP i Vox governen el 2023, les mesures tributàries han anat encaminades a beneficiar les rendes i els patrimonis més elevats, mentre han sotmés els valencians i valencianes a retallades i mentre assistim a un deteriorament imparable de la sanitat pública, l’educació pública i la xarxa de protecció dels serveis socials”, adverteix Muñoz, que censura “el procés d’amnistia fiscal encoberta per als més rics”.

El socialista considera “un escàndol insuportable” que el PP i Vox hagen aplicat una política de “rebaixes fiscals massives” al 0,5% dels valencians més adinerats de la Comunitat Valenciana, mentre “castiguen el 99,5% amb les llistes d’espera, les ràtios elevades i els barracons a l’escola pública, i amb retallades en les prestacions socials”. El dirigent socialista ha recalcat que aquestes dretes “estan molt preocupades per exonerar del pagament de Patrimoni una minoria que acapara béns declarats a l’efecte de l’impost que sumen 24.500 milions d’euros, tot i que encara són més rics perquè molts altres béns no computen a l’efecte del tribut”. Aquestes retallades “erosionen la igualtat d’oportunitats i destrueixen la cohesió social”.

“Hi ha camions que, a mitjan incendi, et deixen tirat. És un problema de seguretat per a nosaltres i d’efectivitat” per a combatre el foc. Els bombers forestals valencians fa anys que reclamen millores en les condicions laborals, la implantació efectiva del tercer torn —un reforç essencial en casos d’emergència— i la millora dels equips que fan servir. Així s’expressa Miquel Férriz, cap d’unitat al parc de Sant Mateu, a Castelló, i delegat de la CGT en l’empresa pública d’emergències.

Férriz és un dels bombers més actius a les xarxes socials i en les protestes. El professional apunta que, en plena temporada d’incendis, tenen un dèficit d’un 15% d’efectius i que el parc de vehicles està obsolet. En els últims anys, després de nombroses i sonores manifestacions, els professionals de l’extinció d’incendis han aconseguit algunes millores, però les condicions encara estan lluny de ser òptimes.

La falta d’efectius dels bombers forestals és un dels seus principals llasts, segons apunten des del comité d’empresa, i ha provocat que la Generalitat haja hagut de fer una crida als bombers voluntaris perquè s’incorporaren a l’incendi de la Vall d’Uixó fora del seu torn. Diumenge, Emergències va llançar un comunicat en què demanava reforços voluntaris per a la jornada de dilluns, la tercera amb el foc actiu, una mesura pactada amb els sindicats però que es considera “un pegat”.

“Hem trobat una falta de personal que ha arribat al 40% [a l’hivern]. En temporada alta, com ara, frega un 15%”, explica Férriz, la unitat del qual es troba a la província de Castelló. El delegat de la CGT explica que els sindicats van pressionar a principis de temporada perquè s’implantaren els reforços voluntaris, una mesura de caràcter temporal per a cobrir les necessitats. A més, apunta que tenen un dèficit important de mitjans materials: “Tenim uns vehicles totalment obsolets. Se n’han comprat, però se’n necessiten més i tarden més d’un any a arribar. Hi ha unitats en què van dues persones en un helicòpter, de les sis que haurien de ser”, assenyala el bomber forestal.

Els incendis forestals dels últims anys són focs que s’allarguen durant diversos dies, subratlla Férriz, que incideix en la necessitat de tindre actiu el tercer torn. “Són qüestions que afecten el dia a dia. Ens estem jugant la vida”, recalca.

L’any passat van aconseguir que s’implantaren el tercer torn, amb una aplicació efectiva des d’aquest gener, però la falta d’estructura administrativa en l’empresa pública d’emergències —la Societat Valenciana de Gestió Integral dels Serveis d’Emergències, acurtada com a SGISE— està complicant la incorporació de personal. No hi ha prou mans per a avaluar les oposicions, que s’arrosseguen des de principis d’any, i que van provocar un autèntic caos en l’autobaremació de les borses, en què van haver d’intervindre els sindicats davant de l’onada de malestar.

La Generalitat Valenciana tampoc els reconeix encara els complements de perillositat, toxicitat i penositat, denuncia Ferran Edo, bomber i representant del comité d’empresa. Tampoc s’ha elaborat el reglament de prevenció de riscos laborals ni se’ls ha reconegut la segona activitat. “S’ha millorat el dispositiu respecte de l’hivern, però encara hi ha deficiències”, reconeix Edo, que subratlla que a l’empresa pública li falta estructura. Hi ha unes 50 places de cap vacants i la coordinació és millorable, assenyalen en conversa amb elDiario.es.

“Hi ha una falta d’estructura que fa que les borses d’emergència no avancen. L’empresa no està a la seua màxima capacitat”, insisteix el representant sindical. Tot i ser un servei de la Generalitat, estan davall el comandament operatiu dels consorcis provincials de bombers, una organització que consideren ineficaç. “Tenim malalties professionals i no ens volen donar ni un euro per perillositat”, afegeix Férriz.

La SGISE es va constituir el 2018 per a absorbir el personal de Tragsa i perquè els bombers passaren a formar part de l’Administració pública. Aleshores se’ls va aplicar un augment salarial del 30% per les noves competències reconegudes. Un bomber forestal de la Generalitat cobra, de mitjana, uns 30.000 euros bruts anuals, prop de 1.500 euros al mes. Els bombers forestals tenen jornades de 12 hores per torn, amb una disponibilitat de 32 hores per cada 48.

Reclamen inversió en les zones rurals

Els bombers forestals són plenament conscients dels efectes que el canvi climàtic provoca sobre el clima i el territori: els viuen en carn pròpia. Els sindicats CGT, CCOO, UGT, SPPLB, EMAD i CSIF, en un comunicat conjunt, reclamen més inversió en les zones rurals, en la gestió forestal i en emergències. “Patim una falta important de personal i disposem d’un parc mòbil obsolet. No podem treballar amb camions que cauen a trossos”. “El que vivim és un problema de la societat civil. La societat l’ha d’interioritzar i els governs han d’actuar en conseqüència”.

El comunicat reclama “una inversió forta” en els territoris rurals davant dels canvis socioeconòmics: “Inversió en les activitats que mantenen la gent als pobles —agricultura, ramaderia, silvicultura, aprofitament forestal i qualsevol altra—; inversió en prevenció d’incendis forestals, tant en actuacions de reducció de biomassa com en vigilància, i foment, mitjançant la inversió, de l’aprofitament forestal en tots els terrenys forestals privats”, assenyalen els sindicats.

La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha revelat, en un informe incorporat al sumari del cas Assut, al qual ha tingut accés elDiario.es, que el cunyat de Rita Barberá, l’advocat José María Corbín, va invertir en dipòsits a tipus fix un total d’1,7 milions d’euros procedents de presumptes mossegades d’empreses adjudicatàries municipals. Els investigadors de l’Institut Armat recorden que el 80% dels ingressos del despatx de Corbín entre el 2005 i el 2017 provenien d’empreses que, “directament o indirectament”, van ser beneficiàries d’adjudicacions de l’Ajuntament de València, com Cyes, amb 752.700 euros; Axis, amb 599.110; Cleop, amb 407.402; Secopsa, amb 348.000, o Ocide, amb 197.290 euros.

La presumpta mossegada d’Acciona lligada al contracte de sanejament de València, per un valor d’1,7 milions d’euros, es va vehicular, segons l'UCO, mitjançant pagaments al bufet de José María Corbín procedents del despatx de l’advocat Diego Elum, amic veterà des dels temps de la Transició, quan tots dos militaven en l’extrema dreta. Elum, que també figura com a investigat en la causa, era el principal pagador de Corbín.

L’inici del transvasament d’aquests fons coincideix temporalment amb l’obertura d’un compte a Bancaja a nom de Corbín, un mes abans que s’abonara la primera transferència. El cunyat de Barberá feia servir aquest compte per a abonar-se la seua pròpia nòmina, de 3.600 euros.

L’anàlisi efectuada per l'UCO de la Guàrdia Civil conclou que el cunyat de Rita Barberá va contractar productes d’inversió amb fons “que es pressuposen de naturalesa delictiva i procedents de les diferents empreses investigades”.

Corbín va invertir en productes financers a termini fix de Bancaja per un import total de més d’1,7 milions d’euros entre el maig del 2007 i el setembre del 2008. La coincidència temporal entre els ingressos procedents del despatx d’Elum i els càrrecs per inversions en imposicions a termini fix “reforça la seua relació amb fons de naturalesa delictiva”, destaca l’informe.

També va destinar 70.001 euros d’aquell compte bancari al pagament, per part de la seua dona, María Asunción Barberá, coneguda com a Totón i ja finada, del préstec de l’habitatge familiar a València.

La “naturalesa delictiva” del 90% dels fons del bufet

El 2008, també va utilitzar un poc més de mig milió d’euros d’aquell compte per al pagament d’obligacions tributàries, a més de 9.600 euros per a un pla de pensions.

En els dos exercicis amb més volum d’activitat, el 2007 i el 2008, el 90% dels fons declarats pel bufet de Corbín haurien sigut “de naturalesa delictiva”, segons l'UCO.

Els investigadors també ressenyen la compra d’accions de Gas Natural, Telefónica, Iberdrola i Repsol el 2010 per un import total de 100.000 euros. Aquell mateix exercici, els comptes de l’advocat van registrar 60.500 euros en reintegraments de diners en efectiu i compres a El Corte Inglés per valor de 22.536 euros.

L’informe explica la presumpta mecànica utilitzada pel cunyat de Rita Barberá: “S’ha pogut comprovar que, una vegada es recuperen els capitals invertits en aquestes IPF [imposicions a termini fix], es fan servir per a ser transformats en altres actius patrimonials, com ara l’adquisició d’accions i altres actius financers, compres a El Corte Inglés i reintegraments de diners en efectiu, usant part d’aquells diners per al pagament de reformes en un habitatge”.

També el 2010, José María Corbín va destinar 750.000 euros d’imposicions a termini fix a invertir en la societat de gestió patrimonial Arcalia, la boutique financera de la burgesia valenciana vinculada a Bancaja.

La “naturalesa delictiva” del 90% dels fons del bufet

El 2008, també va utilitzar una mica més de mig milió d'euros d'aquell compte per al pagament d'obligacions tributàries, a més de 9.600 euros per a un pla de pensions.

En els dos exercicis de major volum d'activitat (2007 i 2008), el 90% dels fons declarats pel bufet de Corbín haurien estat “de naturalesa delictiva”, segons l'UCO.

Els investigadors també ressenyen la compra d'accions de Gas Natural, Telefònica, Iberdrola i Repsol el 2010 per un import total de 100.000 euros. Aquest mateix exercici, els comptes de l'advocat van registrar 60.500 euros en reintegraments de diners en efectiu o compres a El Corte Inglés per valor de 22.536 euros.

L'informe explica la suposada mecànica usada pel cunyat de Rita Barberá: “S'ha pogut comprovar que, un cop es recuperen els capitals invertits en aquestes IPF [Imposicions a Termini Fix],” s'utilitzen per a “ser transformats en altres actius patrimonials com són l'adquisició d'accions i altres actius financers; compres a El Corte Inglés, i reintegraments de diners en efectiu, utilitzant part d'aquells diners per al pagament de reformes en un habitatge”.

També el 2010, José María Corbín va destinar 750.000 euros d'imposicions a termini fix per invertir a la societat de gestió patrimonial Arcalia, la 'boutique' financera de la burgesia valenciana vinculada a Bancaja.

L’incendi de la Vall d’Uixó, a Castelló, supera ja el sisé dia i les autoritats estimen que ha calcinat al voltant de 10.000 hectàrees. A l’interior de l’àrea afectada es troba una part del Parc Natural de la Serra d’Espadà. Aquesta serra, considerada el pulmó de Castelló, alberga el bosc de sureres més gran de la Comunitat Valenciana, el seu ecosistema més representatiu tant per la singularitat com pel bon estat de conservació.

La localitat d’Eslida, enclavada en ple Parc Natural de la Serra d’Espadà, ha estat històricament envoltada per extensos boscos de sureres que han marcat la identitat del municipi. L’extracció del suro, una activitat lligada durant generacions als seus habitants, ha modelat l’economia, el paisatge i les tradicions locals, i ara es veu amenaçada per l’avanç de les flames.

Carles Peris, secretari de la Unió Llauradora i Ramadera a Castelló, ha expressat, en conversa amb elDiario.es, que “evidentment, hi haurà danys”, però que actualment són incalculables, ja que la zona afectada es troba en ple centre de l’incendi i encara no s’hi ha pogut accedir per a avaluar-los.

Els qui també segueixen amb molta preocupació l’avanç de l’incendi són les empreses l’activitat de les quals depén directament dels boscos de sureres de la Serra d’Espadà. Entre aquestes es troba Espadán Corks, una empresa familiar de quarta generació dedicada a l’extracció, el tractament i la transformació del suro. La companyia representa una de les activitats tradicionals més arrelades de la comarca, estretament lligada a la conservació de les sureres i a la producció de taps de suro natural per al sector vitivinícola.

Adolfo Miravet, gerent i propietari d’Espadán Corks i president de l’Associació de Silvicultors de la Comunitat Valenciana, insisteix, en una entrevista amb elDiario.es, que l’incendi no s’acaba quan s’apaguen les flames, ja que tindrà conseqüències durant dècades: “Això no va de cinc anys; parlem de dècades per a recuperar l’ecosistema”.

Més de 2.000 hectàrees de sureres calcinades

L’incendi ha afectat ja una part important dels boscos de sureres de la Serra d’Espadà. Miravet estima que al terme d’Artana s’han vist afectades unes 600 hectàrees de sureres, mentre que a Alfondeguilla la superfície ronda les 1.200 hectàrees i a Eslida arriba aproximadament a les 400. En conjunt, es tracta de més de 2.000 hectàrees d’un dels ecosistemes més emblemàtics del parc natural, el procés de recuperació del qual s’allargarà durant dècades.

El president de l’associació, que a més és enginyer de forests, assenyala que l’impacte de l’incendi va molt més enllà de la vegetació calcinada. Segons explica, el foc ha destruït gran part de la matèria orgànica del sòl i el risc d’erosió després de les primeres pluges pot comprometre la regeneració natural de l’ecosistema. Per això, considera que la restauració de les zones afectades requerirà inversions importants i un seguiment prolongat en el temps.

Malgrat la gravetat de l’incendi, Miravet destaca la capacitat de regeneració de les sureres respecte d’altres espècies forestals. Explica que, a diferència de molts pins, bona part d’aquests arbres podran rebrotar des de la base. No obstant això, adverteix que aquest procés serà lent i estima que caldran al voltant de “huit anys per a tornar a poder treballar el suro”.

Els qui també segueixen amb suma preocupació l'avenç de l'incendi són les empreses l'activitat de les quals depèn directament dels alzinars de la Serra d'Espadà. Entre elles es troba Espadán Corks, una empresa familiar de quarta generació dedicada a l'extracció, tractament i transformació de la suro. La companyia representa una de les activitats tradicionals més arrelades de la comarca, estretament lligada a la conservació dels alzinars i a la producció de taps de suro natural per al sector vitivinícola.

Adolfo Miravet, gerent i propietari d'Espadán Corks, i president de l'Associació de Silvicultors de la Comunitat Valenciana en una entrevista amb elDiario.es insisteix que l'incendi no s'acaba quan s'apaguen les flames, ja que tindrà conseqüències durant dècades: “Això no va de cinc anys; parlem de dècades per recuperar l'ecosistema”.

El foc com un problema estructural

Més enllà dels efectes immediats de l’incendi, Miravet considera que el foc és també el reflex d’un problema estructural. A parer seu, l’abandonament progressiu dels aprofitaments forestals tradicionals, la desaparició del pasturatge extensiu i la reducció de l’activitat agrícola han afavorit l’acumulació de vegetació a la muntanya. La desaparició de l’antic “mosaic de cultius, pastures i zones forestals” ha donat pas a superfícies boscoses més contínues i denses, cosa que facilita la propagació d’incendis de gran intensitat. A més, assenyala la importància de la creació i, sobretot, del manteniment de tallafocs com una de les principals mesures de prevenció dins de la gestió forestal.

El president dels silvicultors adverteix que la restauració de les zones afectades exigirà una inversió econòmica important: “La recuperació del bosc requerirà milions i milions d’euros”, tant en les parcel·les de titularitat pública com en les privades.

L’Ajuntament d’Alacant, que dirigeix el PP de Luis Barcala, incompleix la seua promesa i no comprarà els habitatges protegits de Les Naus que dos propietaris han posat a la venda després de l’escàndol de les adjudicacions a funcionaris i càrrecs pròxims al consistori. No ho farà perquè considera que aquests habitatges seminous, amb garatge, traster, pista de pàdel i piscina comunitària, no cobreixen les necessitats reals dels alacantins que necessiten un habitatge, i assegura que compta amb informes tècnics contraris a aquesta operació, que suposaria un desemborsament de prop de 250.000 euros per pis. “No és sostenible”, assenyala el consistori.

L’alcalde va assegurar que l’Ajuntament exerciria el dret d’adquisició preferent —mitjançant el tanteig o el retracte— sobre la venda d’habitatges protegits (HPO) de Les Naus per a evitar l’especulació i augmentar el parc públic d’habitatge, a través d’un conveni amb la Generalitat Valenciana.

Precisament, en l’última sessió de la comissió d’investigació de les Corts, el responsable de la cooperativa va confirmar que l’exregidora d’Urbanisme d’Alacant i el promotor han posat a la venda els seus habitatges. Pel seu règim de protecció, han de preguntar a la cooperativa si vol exercir el dret de compra preferent, una possibilitat que s’ha declinat. Per llei, la Generalitat Valenciana té capacitat per a exercir el dret de tanteig i retracte i pot cedir aquesta competència als ajuntaments. Aquest era l’objectiu d’un acord entre Alacant i la Generalitat anunciat el febrer passat.

Cinc mesos després, el regidor d’Urbanisme d’Alacant, Antonio Peral, ha assegurat que no els compraran. En resposta a la regidora del PSPV Ana Barceló, ha sigut taxatiu: “No, no ho farem”. Peral afirma que compta amb informes tècnics contraris a l’operació, que indiquen que les més de 800 persones en llista d’espera tenen ingressos molt baixos. L’explicació xoca amb el caràcter social de l’habitatge protegit, precisament pensat per a les rendes més baixes i per a protegir la població més vulnerable. Per exemple, se’ls podria oferir un lloguer social.

L’edil d’Urbanisme ha assegurat que “els informes tècnics del Patronat de l’Habitatge desaconsellen l’adquisició d’aquest tipus d’immobles per al parc públic municipal, perquè no s’ajusten al perfil socioeconòmic dels demandants”. I ha continuat: “Incorporar aquest tipus d’immobles al parc públic de la Generalitat ni seria sostenible ni donaria una resposta eficaç a la demanda real ni al col·lectiu prioritari”. Després ha plantejat: “De veritat ens demanen que, amb els diners dels veïns, comprem un habitatge que no poden assumir les famílies vulnerables?”.

La pregunta de l’edil porta, aleshores, a un dubte sobre el model d’habitatge: per què es construeix habitatge protegit si aquest no serveix per a les famílies més vulnerables? A qui serveix, aleshores?

La visita del papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les illes Canàries el passat mes de juny alçà una molt intensa atenció mediàtica. El summe pontífex gosà posicionar-se en el parlament espanyol contra els drets a l’avortament i a l’eutanàsia. Continua l’objectiu permanent de la jerarquia d’obediència a Roma d’intentar imposar una ètica particular al conjunt de la societat, inclosos, per tant, els no catòlics.

Caldrà recordar que ningú obliga ningú a avortar, a separar-se, a morir anticipadament ni a casar-se amb una persona del mateix sexe. Tanmateix, aquesta cúria desitja que tothom actue d’acord amb les seues creences i, als qui no, castigar-los. Encara avui.

Hauria sigut més just una resposta més contundent contra la pedofília clerical, més encara després que l’Informe del Defensor del Poble estimara unes 400.000 víctimes al Regne d’Espanya i, en conseqüència, proposara el reconeixement d’un problema estructural gravíssim i mesures de prevenció i de reparació. Però les coses són com són.

Catòlics, però quant?

A Espanya, els catòlics continuen sent majoria, però com més va menys rotunda, tot i la tradició religiosa centenària, construïda, convé no oblidar-ho, a còpia de reprimir dissidents. Segons el baròmetre del CIS de juny (estudi número 3.567), el 54,8% s’identifica com a catòlic. Caldria investigar com d’important és l’adscripció al catolicisme. No cal ser una àguila per a capir que en té molta menys, de rellevància, que fa dècades, per no parlar del segle XIX.

A més, tan sols un 17,4% es considera catòlic practicant. De fet, d’entre els qui es tenen per catòlics o creients d’una altra religió (3,2%), només el 12,2% assisteix a missa cada diumenge i dies de guardar i encara un 4,6% repeteix més d’una vegada a la setmana (deu haver-hi més heavies que catòlics de comunió diària). La religiositat actual és molt menys eclesiàstica.

En la mateixa direcció, la suma d’indiferents, agnòstics i ateus abasta ja el 40,1% del total, el que mostra la creixent secularització fins i tot en un territori del sud d’Europa. Tot indica que aquests percentatges aniran creixent, ja que representen el 55% entre les persones de 18 a 24 anys, el 56,5% entre els de 25 i 34 anys i el 49% entre 35 i 44 anys. Contràriament, es redueix al 17,1% entre els qui superen els 75 anys i al 36,7% entre els de 65 a 74 anys.

La religió té codi postal

Si afinem els resultats, trobem respostes conegudes però interessants. A més nivell d’estudis, menys percentatge de catòlics. Mentre que el 69,2% dels qui no han estudiat es consideren creients del cristianisme romà, aquesta opció baixa significativament entre els qui tenen estudis universitaris, el 47,1%. Així mateix, entre els catòlics, tan sols un 17,4% dels qui tenen estudis superiors assisteix amb regularitat setmanal a missa. Contràriament, arriba al 40,2% entre els qui no tenen cap formació reglada.

La correlació entre religiositat i ideologia també es pot veure amb rotunditat: un 40,8% dels enquestats que se situen en l’extrem esquerrà de l’escala es consideren catòlics (tan sols un 9,7%, catòlics practicants) i en l’extrem dretà puja quasi al doble, el 80,8% (el 30,6% dels quals, catòlics practicants).

Així mateix, un 81,6% dels votants del PP i un 69,9% dels de Vox s’afirmen catòlics. Cal assenyalar que hi ha un significatiu menor nombre de catòlics practicants en el partit d’ultradreta, 20,4%, que en el de la dreta conservadora, 34%, la qual cosa quadra amb les noves extremes dretes europees, que, a diferència de les americanes, no són, en general, tradicionalistes. Les dades dels electors de PSOE i Sumar són bastant diferents: 49,3% i 15,9%, respectivament. De fet, un 43,7% dels qui donen suport a Sumar s’identifiquen com a ateus.

Tot i que cal prudència perquè la mostra no és prou gran per a fer extrapolacions excessives (novament, no podem extraure’n resultats territorials), resulta curiós que entre els partits nacionalistes catalans pràcticament no hi hauria diferències, ja que el 42,7% dels votants d’ERC i el 40,3% dels de Junts es consideren catòlics. Contràriament, entre els bascos, sí: 61,3% dels del PNB i 31,8% dels d’EH Bildu.

Així mateix, el nombre de catòlics és molt més gran en l’Espanya rural que no en la urbana. Mentre que als municipis inferiors a 2.000 habitants, el percentatge de creients arriba al 70,7%, en les ciutats superiors a 100.000 persones baixa fins al 46,9%.

Qüestió de classe

Si ens atenim a la classe social subjectiva (la que s’atribueix l’enquestat), la classe alta i mitjana alta té una consideració de catòlics pràcticament idèntica a la mitjana (54,4%). Entre directors i gerents s’arriba al 46,7%. Contràriament, entre la classe treballadora-obrera-proletària (el nom és del CIS) n’hi hauria menys: 39,7%. És el grup en el qual l’ateisme té més presència, un 26% (la mitjana és del 15,1%). Entre els desocupats, també n’hi ha bona cosa (25%).

I ací està, a parer meu, una de les claus. Algunes dades anteriors mostren que hi hauria més catòlics entre gent amb menys estatus, com ara estudis o hàbitat, però en aquesta jerarquització de classe, fonamental, no cal ni dir-ho, la partida estaria més disputada i encara seria favorable als apostòlics romans. Entre una part de les elits, el catolicisme té una presència destacada, la qual cosa facilita polítiques afavoridores d’aquesta religió.

Sense aquesta variable no s’entendria la presència desproporcionada de l’Església catòlica en la propietat de mitjans de comunicació, el finançament extraordinàriament generós o, d’altra banda, la forta presència de l’escola concertada i privada religiosa, producte de dècades de nacionalcatolicisme, i l’increment de noves universitats catòliques. Ni tampoc que no s’hagen revisat els acords de 1979 entre el Regne d’Espanya i l’Estat del Vaticà que substituïren el concordat franquista del 1953.

Al cap i a la fi, qui renuncia voluntàriament als privilegis?

L’Ajuntament de València té un problema seriós amb la transparència. El consistori que dirigeix María José Catalá acumula queixes del Síndic de Greuges, el defensor del poble valencià, per no publicar informació sobre els seus regidors en els canals previstos. Ni informa sobre les empreses amb les quals treballen el regidor de Contractació i el portaveu de Vox, ni sobre els desplaçaments en cotxe oficial de l’alcaldessa, ni sobre els viatges que fa la regidora de Turisme a càrrec d’una fundació pública.

Aquesta última qüestió, que afecta l’edil Paula Llobet (PP) i la Fundació Las Naves, ha provocat l’enèsim retret del Síndic, que reclama que publique en el portal de transparència un llistat amb tots els viatges dels anys 2024, 2025 i 2026. Llobet presideix la fundació dedicada a la innovació i, com a responsable de Turisme, fa nombrosos viatges cada any. Els que corren directament a càrrec del consistori es publiquen en la seua pàgina web, però no hi ha informació sobre les actuacions que realitza amb la fundació pública. El portal de transparència de Las Naves té informació sobre contractació, pressupostos i patrimoni, però no ofereix cap detall sobre dietes, desplaçaments o altres despeses. En els comptes anuals del 2025 apareixen deu referències a viatges —“nombre d’actuacions de posicionament internacional per a la captació de fons. Formats que impliquen viatges a trobades nacionals o internacionals”—, però no s’especifica qui els ha realitzat ni quin ha sigut el seu cost.

El regidor de Compromís Pere Fuset, que va denunciar davant del Síndic aquesta opacitat, assenyala que s’han fet viatges institucionals a Singapur, Dubai, Silicon Valley o Medellín, sobre els quals el govern no ha facilitat informació detallada malgrat les sol·licituds de Compromís.

Per a Fuset, la reclamació del Síndic confirma que hi ha “un greu problema de fons en la falta de transparència de l’equip de govern de Catalá sobre l’ús dels diners públics”. En aquest sentit, el regidor de Compromís ha subratllat que el dret d’accés a la informació és “una eina bàsica de control democràtic” i ha advertit que “quan un govern oculta dades sobre l’ús de diners públics, està afeblint les institucions i sembrant sospites”.

El regidor de Compromís va demanar a l’Ajuntament les despeses de la fundació agrupades per data i destinació, a més de l’objecte de cada viatge i les despeses relacionades. L’Ajuntament es va negar a facilitar-les perquè la pregunta “no s’ajusta a la via reglamentària”, en assenyalar que “la iniciativa no es contrau a un viatge, una actuació o una decisió singularitzada, sinó que projecta, amb vocació d’exhaustivitat, una petició global i indeterminat sobre el conjunt de les despeses de viatge de tres exercicis pressupostaris”. En lloc d’això, el consistori va oferir a Fuset que concertara una cita a la Fundació Las Naves i consultara ell mateix els expedients dels últims tres anys.

Amb tot, l’Ajuntament va defensar que “totes les despeses a les quals es refereix la iniciativa han sigut realitzades en el marc de les activitats pròpies de la Fundació, en compliment dels seus fins fundacionals i d’acord amb els principis d’eficiència, economia i control en la gestió dels recursos públics”.

Després de la negativa, Compromís va demanar emparament a Alcaldia, que va tornar a negar-li la informació, i va acabar acudint al Síndic de Greuges, que dona la raó a l’edil. La institució considera que “si les preguntes que plantegen els regidors no es responen de manera ràpida, clara i congruent, aquest procediment de transparència i control no serveix per a res, ja que resulta impossible fiscalitzar i participar en la gestió dels assumptes públics, perquè s’impedeix injustificadament l’exercici del dret fonamental a exercir el càrrec per al qual han sigut elegits democràticament per la ciutadania”. El Síndic reclama al consistori que facilite aquest llistat al regidor de l’oposició.

El Codi de Bon Govern de l’Ajuntament obliga a publicar periòdicament la relació dels viatges institucionals fets, amb indicació de l’objecte, la destinació, el cost i la justificació.

Si algun dia es rodara una pel·lícula o una sèrie basada en fets reals sobre el narcotràfic al Port de la capital del Túria —una mena de The Wire a la valenciana—, aquesta seria una de les escenes més tenses. Daniel S. R., el “xicot per a tot” del càrtel de la coca al Port de València, va sentir, a trenc d’alba del 22 de setembre del 2025, forts colps i crits a la porta del seu domicili i el primer que va fer va ser escriure a Ramón B. P., un dels suposats caps, a través de l’aplicació encriptada Zangi: “Porta per l’aire. Telefona a Óscar, per favor”. El missatge, enviat a les 6.10 hores, consta en un informe de la Unitat de Drogues i Crim Organitzat (UDYCO) de la Policia Nacional, recentment incorporat al sumari de l’operació Spider, que analitza el terminal telefònic intervingut a Daniel S. R. durant aquell escorcoll del seu habitatge.

“La comunicació de Daniel es produeix en el moment exacte en què la unitat d’assalt està forçant la porta del seu domicili per a assegurar l’habitatge i practicar l’entrada i escorcoll corresponents”, explica la UDYCO. Es tracta d’una comunicació que, “tot i ser tan breu, dona molta informació”, indica l’analista policial autor de l’informe, al qual ha tingut accés elDiario.es. En un moment “tan delicat”, en què “amb molta probabilitat” Daniel S. R. estava dormint, en sentir els colps a la porta, “sense cap mena de dubte”, va saber que era la Policia, disposada a detindre’l i escorcollar el seu domicili. Als investigadors els crida l’atenció que “reaccionara ràpidament” i que “el primer que fera fora comunicar-li-ho” a Ramón B. P., perquè així “estiguera al corrent”.

L’informe també considera “molt destacable” la petició al presumpte capitost del càrtel perquè avisara el tal Óscar —que “amb tota probabilitat” seria l’investigat Óscar M. G., líder sindical i expresident del Comité d’Empresa de l’estiba— “perquè li gestione l’excedència i així evitar l’absentisme laboral”, segons sosté la UDYCO. Es tracta d’una “pràctica més que provada”, afirma l’informe, que Óscar M. G. ja va utilitzar quan Daniel B. P. va ser detingut en el marc d’un altre procediment i empresonat per ordre del Jutjat d’Instrucció número 20 de València, una manera d’assegurar la reincorporació a l’estiba una vegada el pres fora posat en llibertat.

La Policia llig el “pensament” del narcoestibador

“També és curiós que, quan Daniel es desperta pels colps, no pense en una detenció normal que es resolga en un màxim de 72 hores (...). En pensar directament a tramitar una excedència, és lògic pensar que Daniel comptava a faltar més dies a la faena, per la qual cosa s’imaginava una temporada a la presó, pensament propi d’algú que sap que ha comés algun il·lícit penal castigat amb presó”, postil·la l’informe.

Daniel S. R., segons es desprén de l’anàlisi del seu telèfon mòbil, intervingut aquell matí, s’encarregava de les gestions relacionades amb la “infraestructura automobilística” de la xarxa, sempre a les ordres dels tres suposats capitosts del càrtel de la coca: Borja M. R., Iván T. R. i Ramón B. P.

L’informe també ressenya la seua intervenció en l’adquisició, per part d’Óscar M. G., d’un Land Rover a nom del pare de Borja M. R. Sobre el líder sindical, Daniel S. R. afirma en una de les converses intervingudes: “És com si fora el meu cap”.

Una “infinitat d’encàrrecs” per a la trama

Per a les gestions a l’estranger, Daniel S. R. recorria a un intermediari oriünd del País Basc, Ibon M. A., administrador de quatre empreses, ja que el presumpte narcoestibador tenia prohibida l’eixida del territori espanyol per una altra causa de narcotràfic i blanqueig de capitals.

A més de les gestions per a l’adquisició de vehicles d’alta gamma, sovint a l’estranger i amb fons en metàl·lic, Daniel S. R. també va elaborar informes mèdics d’Urgències presumptament falsificats a petició de Borja M. R., tant per a tercers com, “en altres ocasions”, per al presumpte cap, “per absentisme laboral”.

La dedicació de Daniel S. R., “sense contraprestacions aparents”, incloïa també l’adquisició de bitllets d’avió, compres per internet o la gestió de multes i assegurances, una “infinitat d’encàrrecs que sobrepassen els favors de l’amistat, fins a fregar el servilisme o, molt probablement, com a pagament per un deute contret”, afirma l’informe.

De fet, la UDYCO sospita que l’investigat, “després de contraure un fort deute amb l’organització criminal, es deuria plenament a aquesta i als seus interessos, per la qual cosa, al seu torn, es deu als seus capitosts”.

En una de les converses telefòniques intervingudes, l’investigat Christian C. S. B. explicava al seu interlocutor que Daniel S. R. devia uns 300.000 euros per una extracció fallida d’un carregament de cocaïna.

La UDYCO descarta que fora una “ànima caritativa”

Els investigadors descarten que Daniel S. R. “siga una ànima caritativa i ho faça per pur passatemps o diversió” i suggereixen la possibilitat que “no seria estrany que totes les faenes fetes, sense diners aparentment pel mig, estigueren estretament relacionades amb un deute contret amb l’organització criminal” i, més concretament, vinculat a l’accés fraudulent a l’ocupació en l’estiba, una de les branques de l’operació Spider investigades pel jutge instructor en una peça separada oberta recentment, tal com va informar aquest diari.

L’informe suggereix que el deute estaria lligat a l’ingrés en la plantilla del Port de València, “gràcies a la influència que té l’organització”.

De fet, el jutge instructor considera acreditat que Daniel S. R. va ser un dels beneficiaris de l’alteració, per part d’Óscar M. R., de l’examen d’accés al Port el 17 de novembre del 2024.

La UDYCO recorda que, en una de les punxades telefòniques que consten en el sumari, l’investigat Manuel F. M. comentava amb el seu germà que els qui accedeixen a l’ocupació portuària “que no són de pares a fills” poden entrar en una mena de quota de les empreses, presumptament a 60.000 euros per cap.

“Una vegada analitzat l’anterior, com bé diu Manuel F., o eres familiar directe d’un treballador del Port, o et toca pagar una quantitat econòmica elevada o, com en el cas que ens ocupa, contraure un deute amb les persones que et van ajudar a entrar”, diu l’informe. “Com se sol dir, ningú regala res”, conclou.

La jutgessa de la dana ha incorporat a la causa les declaracions testificals del passat 24 de juliol relatives a les circumstàncies de la defunció de Joaquina G., una dona dependent i enllitada que va patir la inundació a la residència de persones majors de Paiporta. L’anciana va morir posteriorment a conseqüència d’una pneumònia, segons va declarar la seua filla i consta en la documentació mèdica. La testimoni, sotmesa a tractament psicològic, va explicar davant de la jutgessa que solia acompanyar la seua mare cada vesprada, encara que el 29 d’octubre del 2024, la tràgica jornada que va acabar amb 231 morts, no va poder assistir a la seua cita diària per circumstàncies familiars.

“A mi el que m’ofega és que la pobra estava sola i que, com que hi anava cada dia, l’hauria d’haver agafada i no haver passat pel que va passar”, va lamentar la dona, segons consta en l’acta de la seua declaració, a la qual ha tingut accés elDiario.es. “Va ser un dia horrorós”, va refermar la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, sempre empàtica amb els familiars de les víctimes, tractant d’alleugerir la dona.

Els empleats de la residència que van salvar la dona també van declarar davant de la magistrada. Sonia P. M., la responsable de cures, va relatar que, en entrar l’aigua a la residència, “hi havia molt de corrent”. La treballadora, juntament amb l’auxiliar Abilio Octavio S. M., es va jugar el tipus per a accedir a l’habitació de l’anciana enllitada, després d’haver evacuat a les plantes superiors desenes de pacients.

L’auxiliar va descriure l’habitació “tota fosca”, en la qual “només se sentia el soroll de l’aigua” i d’“objectes xocant contra la paret”.

Mentre Sonia P. M. mantenia oberta la porta, per por que l’home i l’anciana es quedaren atrapats a l’habitació, Abilio Octavio S. M., que va sentir “molta por”, va embolicar la dona dependent en un llençol —“com un tabaquet”— i la va carregar “com un sac de creïlles” per a eixir després “a contracorrent” i arribar fins a les escales.

“Una cosa molt emocionant i forta alhora”

“Quan vam arribar a l’escala, hi havia els companys i ells no sabien que ens havíem arriscat a salvar Joaquina. (...) Van començar a aplaudir perquè va ser una cosa heroica i bonica”, va dir l’home.

“Entre tots la van baixar una mica més per l’escala, la van agafar i la vam gitar en una llitera d’infermeria que hi ha allí i va passar bé la nit. La veritat és que va ser una cosa molt emocionant i forta alhora”, va assenyalar el testimoni.

La filla de la difunta va dir que donarà “les gràcies tota la vida” als rescatadors de sa mare. La seua tia nonagenària, que també vivia a la residència de Paiporta i va sobreviure a la dana, repetia sobre la terrible experiència: “Molta aigua, molt roín”.

Un dels residents, al qual només es podia moure amb una grua, va haver de ser deixat a la seua habitació, encara que va sobreviure miraculosament i va poder ser evacuat per la Guàrdia Civil a primera hora del matí següent. El testimoni Abilio Octavio S. M. va explicar que l’home tetraplègic “va estar flotant a l’habitació”. “Va ser una de les coses més impressionants”, va dir el treballador quan es va comprovar que l’home estava viu.

Els agents també van rescatar una dona aliena a la residència que s’havia refugiat en unes escales d’emergència del recinte després d’haver arribat des d’uns arbres i que tenia “les cames destrossades”.

Els dos testimonis van coincidir que l’anciana, malgrat haver romàs flotant sobre el matalàs en una habitació inundada, pràcticament no es va banyar. “Alguna cosa es banyaria, potser es va banyar els peus, és que tampoc li sé dir, però jo li dic que ella xopa com a tal no anava”, va assegurar la treballadora.

No obstant això, la filla de la víctima va declarar que una responsable de la residència li havia reconegut que la seua mare havia estat “amb l’aigua per la barbeta”.

L’experiència, en tot cas, va ser traumàtica per a tots els testimonis. A la residència de Paiporta van morir sis persones majors. “Fa dos anys que vaig a psicòlegs intentant oblidar”, va dir Sonia P. M. “El que vaig viure va ser una cosa molt, molt dura”, va manifestar, per la seua banda, l’auxiliar Abilio Octavio S. M.

L'incendi declarat a la Vall d'Uixó ha calcinat gairebé 10.000 hectàrees i ha obligat durant els últims dies a evacuar o confinar veïns de la Vall d'Uixó, Artana, Eslida, Aín, Alcúdia de Veo, Suera, Tales, Onda Betxí i la Vilavella, a més d'afectar diferents urbanitzacions i disseminats en el que ja és el tercer foc més devastador en l'última dècada a la Comunitat Valenciana. Bona part del perímetre de les flames afecta el Parc Natural de la Serra d'Espadà, el segon més extens del territori valencià, només per darrere de les Foies del Cabriel, amb 31.181 hectàrees i el major alzinar protegit.

Hi ha una altra realitat, molt menys visible, que també descriu l'estat de la gestió ambiental del principal espai protegit afectat pel foc: la Generalitat manté des de fa prop de dos anys sense cobrir el lloc de la direcció-conservació de la Serra d'Espadà. L'absència d'aquesta figura coincideix amb el major incendi registrat al parc en dècades i torna a posar el focus sobre les prioritats de la política de gestió dels espais naturals protegits de la Generalitat.

Fonts de la Conselleria de Medi Ambient reconeixen que no s'ha cobert la plaça des que es jubilés el seu anterior titular. “S'està dilatant el procés de renovació per la dificultat de trobar un perfil que compleixi les característiques que es plantegen per al càrrec després de la reforma duta a terme l'anterior legislatura i que ara es reconsidera”, expliquen fonts del departament que dirigeix Vicente Martínez Mus. Tot i no haver-hi director conservador, expliquen les mateixes fonts, no hi ha hagut una paralització de l'activitat, “ja que de fet ha augmentat”.

“En aquest temps les funcions del director conservador han estat assumides pel servei d'espais naturals de la Direcció General de Medi Natural i Animal, que ha coordinat l'increment de personal que treballa directament al parc. Durant aquesta legislatura s'ha tramitat l'ampliació de l'encomana per incorporar una nova brigada de la Generalitat que realitza tasques de manteniment al parc natural. Ara mateix hi ha quatre en actiu. A més, al terreny també treballen els agents mediambientals de les diferents demarcacions que afecten al parc natural. Per altra banda, s'ha nomenat aquest exercici el càrrec del president de la junta rectora del parc natural”, argumenten des de Medi Ambient.

La Llei d'Espais Naturals Protegits precisament atribueix a la persona encarregada de la direcció i conservació l'aplicació dels instruments de planificació del parc, la proposta d'actuacions de conservació, la col·laboració en l'elaboració del pressupost i del programa anual d'inversions, la redacció de la memòria anual i quantes funcions li encomani l'òrgan gestor. A més, El Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG) de la Serra d'Espadà va un pas més enllà i estableix que el director conservador exerceix aquestes funcions amb el suport de l'Oficina de Gestió Tècnica del parc, la direcció del qual li correspon. És a dir, no es tracta d'una figura protocol·lària, sinó del principal responsable tècnic de la gestió ordinària d'un espai protegit que té uns recursos tècnics i funcionaris mínims.

La legislació vigent permet que una mateixa persona pugui dirigir diversos espais naturals protegits, per la qual cosa la llei no obliga que cada parc disposi d'un director exclusiu.

Un lloc amb història política

La figura del director conservador dels parcs naturals tampoc ha estat aliena a qüestions polítiques. En 2011, el Govern valencià del Partit Popular va eliminar aquest càrrec mitjançant la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos i el va substituir per la figura del “dinamitzador”, un càrrec de personal eventual. En la pràctica, els espais naturals es van convertir en un niu de col·locació de regidors del PP en els diferents espais naturals, com el regidor del PP Miguel Tatay, que va ser nomenat director dels parcs de Puebla de Sant Miquel i Sot de Chera en 2011.

Cinc anys després, el Consell del Botànic va revertir aquella decisió i va recuperar la direcció-conservació com un lloc de caràcter tècnic, defensant que la gestió dels parcs naturals havia de recaure en professionals especialitzats i no en càrrecs de confiança.

L'any passat, malgrat els intents per la Llei d'Acompanyament d'una modificació normativa per canviar el sistema de provisió de les places de director conservador -actualment segueixen sent funcionaris- i poder permetre que els nomenaments es realitzessin pel procediment de lliure designació, tot va quedar en paper mullat quan les intencions del departament de Martínez Mus van ser contestades a l'interna pels sindicats.

Al desembre del 2010, el jutjat contenciós administratiu número 7 de València va anul·lar la resolució de la Conselleria que nomenava personal eventual de confiança en els llocs de director conservador dels 22 parcs naturals precisament després d'una denúncia de la CGT i Intersindical Valenciana. Tot i així el PP el va allargar fins al 2015, model de selecció que Compromís va canviar amb la seva arribada a la conselleria de Medi Ambient.

Dissabte la situació era molt complicada i hui sembla que el municipi ja està fora de perill. L’incendi continua avançant cap a l’interior de la serra d’Espadà, però almenys el nucli urbà està fora de perill. Està més tranquil·la?

Més tranquil·la, sí, però també molt preocupada pels veïns i veïnes que encara continuen evacuats. Ara mateix aquesta és la nostra principal prioritat. No és el moment de parlar de la reconstrucció de la muntanya, encara que tots desitgem començar com més prompte millor, sinó de col·laborar i mantindre tota l’atenció posada en l’emergència. Pel que fa al municipi, la situació està molt més calmada i estic molt feliç que els veïns hagen pogut tornar a les seues cases, que era l’objectiu principal que teníem.

Quins van ser els moments més durs? Imagine que especialment dissabte i diumenge, quan va començar l’incendi.

El pitjor moment va ser dissabte, cap a la una i mitja de la matinada. Jo estava al poliesportiu de Moncofa visitant els veïns que anaven arribant després de les primeres evacuacions quan van començar a arribar-me missatges de persones convençudes que el foc estava arribant als habitatges i entrant a la ciutat. També vaig veure un vídeo gravat al barranc de l’Aigualit en què les flames semblaven arribar pràcticament fins al centre de salut i, a més, ens van plantejar la possibilitat d’evacuar la residència de persones majors, amb més d’un centenar de residents. Amb tota aquella informació alhora, vaig pensar que el poble podia acabar cremant.

Quan vaig arribar al Lloc de Comandament Avançat, vaig demanar a la Guàrdia Civil que em portara fins a la zona per a comprovar personalment què estava passant. Allí vaig poder comprovar que els habitatges no estaven cremant i que la Unitat Militar d’Emergències havia aconseguit establir una línia de defensa molt important. En aquell moment també vaig parlar amb la delegada del Govern per a traslladar-li la meua preocupació i tant ella com la ministra es van implicar per a reforçar l’operatiu i frenar l’avanç de l’incendi. A partir d’aquell moment vaig començar a tranquil·litzar-me perquè vaig veure que el dispositiu estava funcionant i que el foc no entraria al nucli urbà. L’evacuació de la residència es va poder fer amb calma, sense incidents i amb una coordinació magnífica entre la Generalitat, l’Ajuntament, la direcció del centre i les mateixes famílies.

L’anticipació també ha sigut clau.

Sens dubte. Quan els bombers ens van traslladar que l’emergència podia acostar-se al municipi i ens van recomanar iniciar les primeres evacuacions, vam decidir avançar-nos. Això va permetre fer-ho amb tranquil·litat, especialment amb les persones majors, les persones dependents o aquelles que necessitaven una atenció especial o tractaments mèdics. Poder avisar amb temps va permetre que la gent buscara alternatives sense presses i va evitar que les evacuacions es produïren en una situació de més risc.

Quina lliçó creieu que deixa un incendi com aquest? Fa la sensació que cada estiu tornem a enfrontar-nos a la mateixa situació.

Més enllà que encara s’estiga investigant l’origen del foc, hem d’aprendre una lliçó molt clara: les conseqüències del canvi climàtic són més que evidents. Els experts fa temps que detecten que el comportament dels incendis forestals està canviant, no només a la Vall d’Uixó, sinó a tot Espanya, i això està directament relacionat amb l’escalfament global. Per això crec que, més que mai, hem de reforçar el compromís col·lectiu contra el canvi climàtic. Des de l’àmbit local faig una crida a totes les forces polítiques perquè se sumen al pacte que ha impulsat el Govern en aquesta matèria. La lluita contra el canvi climàtic hauria de quedar al marge de la confrontació política. Al mateix temps, aquests dies també hem hagut de combatre la desinformació.

Es refereix a les mentides que han circulat per les xarxes socials?

Sí. Em va sorprendre especialment que algunes persones intentaren relacionar l’origen de l’incendi amb la instal·lació de plaques solars. És una mentida que, a parer meu, respon a una estratègia per a desacreditar les energies renovables. No té absolutament cap fonament. A la zona on es va originar l’incendi ni tan sols hi ha instal·lacions fotovoltaiques. L’orografia fa impossible la seua implantació i, a més, les plaques solars que hi ha al municipi estan situades en un altre punt completament diferent, on el foc ni tan sols ha arribat. També s’ha intentat vincular l’incendi amb la inversió de 150 milions d’euros anunciada la setmana passada per una empresa xinesa per a desenvolupar un projecte d’emmagatzematge d’energia renovable a la ciutat. Són dues qüestions que no tenen cap relació. A partir d’ara, si torne a trobar-me amb aquest tipus d’afirmacions falses, tant a les xarxes socials com per qualsevol altre mitjà, em plantege emprendre accions legals. No pense permetre que es difonguen mentides que només busquen generar confusió. Hem de lluitar units contra l’emergència climàtica i donar suport a la transició cap a les energies netes, no alimentar teories conspiratives.

Durant aquesta crisi hi ha hagut una coordinació molt estreta entre l’Ajuntament, la Generalitat i el Govern d’Espanya. Com valora aquesta col·laboració institucional?

La meua valoració és molt positiva. Durant tota l’emergència hi ha hagut una coordinació constant entre les administracions i no tinc absolutament res a retreure. Vull agrair especialment la resposta de la Generalitat, sobretot en l’evacuació de la residència de persones majors, la ràpida activació de la Creu Roja i dels diferents recursos d’emergència i la col·laboració permanent amb l’Ajuntament. Quan les institucions treballen conjuntament, respectant les competències de cadascuna i amb voluntat de col·laborar, les coses funcionen. Crec que aquest incendi ha demostrat precisament això: que la coordinació salva vides. L’important és actuar quan toca, enviar les alertes a temps i prendre les decisions necessàries per a protegir la població. Gràcies a aquesta faena conjunta, l’incendi no ha arribat a destruir cap habitatge habitual.

La inversió en mitjans d’extinció ha demostrat ser fonamental, però fa la sensació que la prevenció continua sent la gran assignatura pendent. De fet, la setmana passada les Corts van aprovar una reducció pròxima al 10% en la partida destinada a la prevenció d’incendis forestals. Creu que aquest és el camí després del que vivim aquest estiu?

Després del que hem viscut aquests dies, crec que la resposta és evident: cal reforçar la prevenció. Però no només amb anuncis, sinó amb una estratègia permanent i coordinada entre totes les administracions, independentment de qui governe. La prevenció no pot limitar-se als mesos d’estiu, quan el risc ja és extrem i les màquines comencen a treballar a la muntanya en condicions molt complicades. És una faena que s’ha de fer durant tot l’any, planificant, mantenint el territori i reduint el risc abans que arribe la temporada d’incendis.

També s’ha reobert el debat sobre la gestió de la muntanya i les dificultats per a netejar parcel·les o actuar sobre la massa forestal.

Sí, i crec que ací també tenim l’obligació de desmuntar alguns missatges que són senzillament falsos. Fa molt de temps que llig a les xarxes socials que no es permet netejar la muntanya o que les administracions impedeixen actuar sobre les parcel·les. Això no és veritat. Els propietaris tenen la responsabilitat de mantindre els seus terrenys i aquestes actuacions es poden dur a terme. L’únic que s’exigeix és que hi haja una coordinació adequada i que es respecten les autoritzacions necessàries, perquè parlem d’espais amb un enorme valor ambiental i patrimonial. No es tracta d’impedir que ningú netege una parcel·la, sinó d’evitar actuacions que puguen danyar un espai protegit. Evidentment, no es pot entrar a la muntanya i fer el que cadascú considere oportú sense cap mena de control. Per a això hi ha una normativa. Segurament sempre podrem millorar i agilitzar els procediments administratius, però una cosa és simplificar els tràmits i una altra de ben diferent afirmar que les administracions prohibeixen actuar a la muntanya. Això, senzillament, no és cert.

En definitiva, a més de la prevenció, també cal combatre la desinformació.

Exactament. Hem d’explicar millor com funcionen les coses i dir la veritat. Hi ha moltes afirmacions que acaben convertint-se en notícies falses i generen una percepció completament equivocada de la realitat. Mentrestant, la investigació sobre l’origen de l’incendi continua i caldrà esperar que determine exactament què va passar i si, com apunten algunes hipòtesis, va poder tractar-se d’un foc provocat.

La Vall d’Uixó és la porta d’entrada a la serra d’Espadà, el segon parc natural més gran de la Comunitat Valenciana. És una muntanya molt lligada a la identitat del municipi, a les Coves de Sant Josep i també a la seua activitat esportiva i turística. Com viu personalment el que està passant a la serra?

Hem perdut una part de nosaltres mateixos. La muntanya forma part de la nostra manera de ser i d’entendre la vida. Però també vull traslladar un missatge d’esperança a tota la ciutadania. Estic convençuda que tirarem avant. Al llarg de la nostra història hem superat moltes dificultats i aquesta també la superarem. La serra d’Espadà no és només un paisatge. És el lloc al qual acudim per a desconnectar després d’un mal dia, per a eixir a caminar o a córrer, per a trobar-nos amb els amics o gaudir en família. En només cinc minuts podem estar en plena natura i això forma part de la nostra manera de viure. També és una part molt important de la nostra identitat esportiva i turística. Allí desenvolupen la seua activitat els nostres clubs de muntanya, de ciclisme o de trail running. És l’entorn que dona sentit a moltes competicions i rutes, i també a l’atractiu que representen les Coves de Sant Josep per als qui ens visiten.

Per això aquest incendi ens fa tant de mal. No estem parlant només d’arbres o d’un espai natural, sinó d’una part de la nostra identitat col·lectiva. Estic convençuda que recuperarem la muntanya, però ara no és el moment de parlar d’aquesta reconstrucció. Primer hem de superar l’emergència. El que demane és paciència i empatia. Encara hi ha municipis amb veïns evacuats i les institucions hem de continuar centrades a atendre aquesta situació. Ja arribarà el moment de planificar la recuperació de la serra d’Espadà i de retornar-li la vida que sempre ha tingut.

El Consell de Juanfran Pérez Llorca, que acaba d’aprovar els seus pressupostos amb el vot de Vox a les Corts Valencianes, retalla prop d’un 10% les partides per a la prevenció d’incendis i redueix dràsticament les previsions per a educació ambiental. Els comptes públics de la Direcció General de Prevenció d’Incendis, que depén de Medi Ambient, preveuen un descens de 10,7 milions d’euros respecte de l’any 2025, un canvi que l’Executiu explica pel volum extraordinari de recursos destinats a la dana. L’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències també reflecteix un descens significatiu pel que fa als incendis: 214 milions d’euros, un 64%, menys que l’any anterior.

La Generalitat Valenciana té nombrosos departaments relacionats amb la gestió i la prevenció d’incendis. D’una banda, hi ha la Vicepresidència Tercera i Conselleria de Medi Ambient i, d’una altra, la Conselleria d’Emergències, de la qual depenen l’empresa pública que gestiona els bombers forestals, la SGISE, i l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. El president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, va presumir fa només un mes de tindre “el dispositiu més gran”, amb més de 4.000 efectius. Segons va apuntar, en conjunt, la Generalitat destina 298,47 milions d’euros a la prevenció i l’extinció d’incendis, dels quals 173 corresponen a la prevenció i la recuperació d’infraestructures forestals i 125,47, a l’extinció.

No obstant això, una mirada una mica més detallada a aquests comptes revela retallades. En els comptes anteriors, la Conselleria de Medi Ambient, el departament que dirigeix Vicente Martínez Mus, va pressupostar 118 milions d’euros en total per a la Direcció General de Prevenció d’Incendis, dels quals 80 milions corresponien a inversions directes. En els comptes aprovats dimecres passat a la cambra, el pressupost global baixa a 107 milions, dels quals 69,6 són inversions reals, un 13% menys.

La retallada, que s’ha aprovat en plena temporada d’incendis forestals, s’explica per les partides destinades a la dana, segons indiquen fonts de Medi Ambient. I què té a veure la dana amb els incendis forestals? Principalment, la reparació d’algunes infraestructures. L’any anterior, l’Executiu va invertir 92 milions d’euros a reparar infraestructures forestals d’accés a les muntanyes, especialment pistes forestals, unes actuacions que ja estan pràcticament acabades, segons aquestes fonts.

“La caiguda de les inversions té la seua explicació en l’avanç de les obres de reparació d’infraestructures forestals, especialment sendes, afectades per la dana i que afronten actualment els últims treballs d’execució”, assenyalen des d’aquest departament. A la Vicepresidència Tercera i Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures, Territori i de la Recuperació recalquen que s’ha augmentat un 5% el servei de vigilància preventiva, fins als 18,2 milions d’euros, i partides com els 2,2 milions destinats al manteniment i la creació de nous tallafocs. També es refereixen a la creació de nous dipòsits d’aigua dins d’un pla integral que ha donat resultats en altres incendis, com el de Soneja.

Així mateix, s’observa una caiguda significativa en Educació Ambiental. El programa perd un 50% del pressupost, una reducció que es concentra en personal i compra de béns. En aquests conceptes es perden més de 140 milions d’euros. Les inversions, en canvi, es dupliquen: passen de 9 milions a 21.

A la Conselleria d’Emergències també s’observen reduccions en algunes partides destinades a la prevenció i l’extinció d’incendis, encara que el pressupost global de la conselleria puja. Així mateix, la SGISE, l’empresa pública dels bombers forestals, preveu 79 milions d’euros en el pressupost global per al 2026. L’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE) comptarà enguany amb 139 milions d’euros per a prevenció d’incendis, menys de la meitat que l’any anterior. La partida cau en 234 milions, que es perden principalment en transferències corrents, compra de béns i despeses de funcionament.

A la Conselleria expliquen que, “atés el desglossament pressupostari, l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències, que gestiona l’operativitat davant de qualsevol emergència, comptarà amb el pressupost més elevat des de la seua creació, el 2017, amb 139 milions d’euros, la qual cosa suposa un increment del 22,7%”. La diferència es deu, de nou, a les ajudes per la dana.

A la Direcció General de Prevenció descendeix el pressupost un 28%, fins a quedar-se en 167.000 euros, que es destinen principalment a personal i a coordinar el treball de l’empresa pública SGISE, a més del pressupost de l’Agència d’Emergències. El canvi sembla respondre a una modificació de l’estructura de la Conselleria.

En canvi, la Direcció General de Coordinació dels Serveis de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament, que es va crear el juny del 2025, augmenta el seu pressupost fins als 155.260 euros, quasi el doble que en l’exercici anterior, encara que és un increment que només es recull en el capítol de personal. El gruix del departament que dirigeix Juan Carlos Valderrama compta amb 234 milions d’euros per a reforçar la protecció civil, modernitzar els serveis operatius, potenciar una estratègia integral de formació i apostar per la innovació tecnològica, un 8% més que l’any anterior.

Segons va comunicar la Conselleria, el programa destinat a emergències, protecció civil i extinció d’incendis arriba als 118,26 milions d’euros i “dirigirà els seus esforços a reforçar totes les fases de l’emergència, des de la prevenció i la planificació fins a la intervenció i la recuperació”.

El conseller va remarcar a les Corts que el pressupost presta una atenció especial al Servei de Bombers Forestals de la Generalitat, gestionat a través de la Societat Valenciana de Gestió Integral dels Serveis d’Emergències, entitat a la qual es destina, amb 79,14 milions d’euros, “el pressupost més gran de tota la seua història”.

Un dels presumptes caps del càrtel de la cocaïna al Port de València, Borja M. R., portava un vehicle d’alta gamma a nom d’una empresa vinculada a Javier Eloy E. M., un “conegut narcotraficant” fugit de la justícia espanyola als Emirats Àrabs Units, segons indica un informe de la Unitat de Drogues i Crim Organitzat (UDYCO) de la Policia Nacional al qual ha tingut accés elDiario.es. L’informe, recentment incorporat al sumari de l’operació Spider, analitza el terminal telefònic intervingut a l’investigat Daniel S. R. durant la seua detenció i l’entrada i escorcoll al seu domicili. Es tracta de l’encarregat de “qualsevol gestió relacionada amb la infraestructura automobilística”, especialment de proveir els presumptes caps de vehicles d’alta gamma, generalment mitjançant pagaments en efectiu per bòlids adquirits a l’estranger, explica la UDYCO.

Daniel S. R., aparentment, no cobrava per les seues funcions de “xicot dels encàrrecs”, segons l’expressió de l’analista policial que ha elaborat l’informe. La UDYCO sospita que l’investigat era “part activa de l’organització criminal i de l’entramat Spider a conseqüència d’un suposat deute adquirit amb la presumpta trama.

A més dels vehicles, Daniel S. R. s’encarregava, a petició dels presumptes caps, de la compra de bitllets d’avió, el lloguer d’aparcaments i la gestió de multes i assegurances, “i d’una infinitat d’encàrrecs que sobrepassen els favors de l’amistat, fins a fregar el servilisme o, molt probablement, com a pagament per un deute contret”, segons detalla l’informe.

La investigació ha detectat que un Audi Q8 que Daniel S. R. es va encarregar de recollir i transportar per a Borja M. R. figurava com a propietat “registral i no real” d’una empresa administrada per Minerva G. N., parella de Javier Eloy E. M., un presumpte narcotraficant detingut el 2015 sobre el qual pesa una requisitòria judicial de detenció i ingrés a la presó del Jutjat d’Instrucció número 5 de Catarroja i una ordre de cerca, detenció i presentació del Jutjat d’Instrucció número 2 de València.

Les dues requisitòries estan vinculades a presumptes delictes de tràfic de drogues i organització criminal. La UDYCO té “coneixement” que Javier Eloy E. M. es troba “fugit fora de les nostres fronteres, concretament a Dubai”, segons indica l’informe.

Amb l’anàlisi del telèfon de Daniel S. R., els investigadors han aconseguit acreditar que la intenció de Borja M. R. “sempre és pagar la quantitat més grossa de diners en efectiu” per als viatges i l’adquisició de vehicles d’alta gamma, que han acabat en mans de les unitats policials encarregades de les indagacions contra el crim organitzat, tal com va informar aquest diari.

L’informe ressenya un viatge de Borja M. R. i Daniel S. R. per a esquiar a Andorra, a principis del 2025, durant el qual es van allotjar en un hotel de luxe del Principat que rebutjava els pagaments en metàl·lic, per la qual cosa “s’espavilen per a aconseguir una tercera persona que reserve i pague per això”, relata l’analista.

Es tracta d’un individu amb “multitud d’antecedents”, entre els quals figuren delictes de tràfic de drogues i blanqueig de capitals, que respon al nom de Jesús S. F., al qual el presumpte cap narcoestibador del Port de València tenia apuntat a l’agenda del telèfon com a “Malaguita Bully Gitano”. L’home, al qual anomenaven Dartacán, va ser observat durant la vigilància policial d’un “dinar-reunió” del 16 d’abril del 2025 en què van participar Borja M. R., Iván T. R. i un tercer desconegut.

La “clara predilecció” d’un capitost pels Audi RS3

Sobre Iván T. R., l’informe conclou que té una “clara predilecció” pels vehicles Audi RS3 —uns dels seus “models favorits”—, per a l’adquisició dels quals fa servir “artificis” amb l’objectiu de no figurar oficialment com a propietari, ja que recorre al seu germà o a la seua dona. El presumpte cap va incorporar a la seua col·lecció, abans de les detencions, tres Audi RS3: dos del model Sportback i un del model Limusina. Els investigadors sospiten que el presumpte capitost dels narcoestibadors va obtindre una indemnització “fraudulenta” per la dana per a un Lamborghini Huracán que formava part del seu parc automobilístic.

La UDYCO recorda que la compravenda de vehicles suposa una “eina assíduament utilitzada” per les organitzacions criminals per a blanquejar capitals adquirits de manera il·lícita.

L’anàlisi del telèfon de Daniel S. R. fa aflorar tot un mercat subterrani de vehicles en el submon del narcotràfic valencià i alguna “dada curiosa”, segons l’expressió de l’investigador que ha elaborat l’informe. Jonatan G. C., el presumpte narco que va estar un mes fugit mentre dirigia operacions al Port i que es queixava del “puto Govern” de Pedro Sánchez per les detencions de l’operació Spider, va posar en el punt de mira un Audi SQ5 “que va portar Pozo d’Alemanya”.

Es tracta, “amb una alta probabilitat”, d’una al·lusió a Francisco Pozo Morcillo, el narco assassinat el 2021 a Favara pel mateix sicari que la víctima havia contractat per a matar un tercer i al qual, tanmateix, ja havien encarregat prèviament la mort de Pozo, en un macabre dos per un.

A Jonatan G. C., “com sempre, li interessa pagar la màxima quantitat possible en efectiu”, afirma l’informe, que la xifra en 45.000 euros. Daniel S. R. li va recomanar pressionar la família: “Home, hi són per a pressionar-los, perquè ja et dic jo que no tenen un duro, germà. I... que poca gent els està ajudant”, segons afirma en un àudio transcrit en l’informe.

No eren simples “favors”, sinó el pagament d’un “fort deute”

La UDYCO també sosté que Jonatan G. C., d’acord amb les seues adquisicions de vehicles, “posseeix un fort patrimoni”. D’altra banda, l’informe també esmenta gestions de Daniel S. R. per a l’adquisició de vehicles vinculats a Ramón B. P. —l’altre suposat cap que completa el càrtel del Port de València— i a la seua dona, Natalia D. M.

“Una vegada analitzat en profunditat el terminal telefònic, aquest informe no fa més que reforçar el que ja se sabia sobre Daniel, qui, després de contraure un fort deute amb l’organització criminal, es deuria plenament a aquesta i als seus interessos, per la qual cosa, al seu torn, es deu als seus capitosts, que no són altres que Iván T. i Borja M., d’una banda, i Ramón B., d’una altra, els quals l’utilitzarien en benefici propi totes les vegades que se li requerira, sense cap pagament pel mig. Per tant, és un indici més que suficient per a demostrar que aquestes accions no són simples favors a amics, sinó més aviat una faena, però sense contraprestacions aparents”, afirma la UDYCO.

María José Hernández Mora, directora adjunta d’Arts Escèniques de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), organisme dependent de la Conselleria d’Educació i Cultura, participa en unes oposicions per a accedir a una plaça de tècnica cultural en la mateixa entitat que codirigeix. La també ballarina i gestora cultural està immersa en el procés per a obtindre una plaça de personal laboral fix a l’IVC, malgrat que és la direcció de l’organisme l’encarregada de vetlar per la netedat i la imparcialitat del procediment.

Fonts de la Conselleria d’Educació i Cultura han assegurat que el procés ofereix “totes les garanties d’objectivitat i imparcialitat” i que es regeix pels principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i transparència. A més, afegeixen que “l’òrgan de selecció és independent i els seus integrants estan obligats a abstindre’s si concorre alguna de les causes previstes en l’article 23 de la Llei 40/2015”. És a dir, si hi ha algun tipus de vincle o circumstància que puga comprometre la seua imparcialitat, una possibilitat que no resulta difícil de plantejar tenint en compte que l’aspirant dirigeix una de les àrees de l’organisme.

Al procés per a l’ingrés com a personal laboral fix a l’IVC per als llocs número 268 i 276, corresponents a tècnic mitjà de gestió cultural, s’han presentat més de 200 aspirants. Fins a la seua dimissió el passat mes de juny, l’exdirector general de l’IVC i superior jeràrquic directe d’Hernández Mora, Alberto López-Jamar, era el responsable últim de garantir el desenvolupament correcte del procediment selectiu.

Hernández Mora té el sector de les arts escèniques en peu de guerra des de la seua arribada al càrrec el 2024, quan l’aleshores vicepresident del Consell i conseller de Cultura, Vicente Barrera, la va nomenar per al lloc. Segons denuncien onze associacions professionals, el pressupost destinat al sector s’ha reduït un 11%. Aquestes entitats sostenen que s’han desmantellat polítiques estructurals sense oferir alternatives i denuncien retards insostenibles en les convocatòries d’ajudes.

A més, critiquen un sistema de justificació de subvencions que qualifiquen d’“assetjament” per l’exigència d’una documentació sobredimensionada en uns terminis que consideren inassumibles. A parer seu, aquesta dinàmica busca desincentivar la participació dels professionals en les convocatòries públiques.

La situació s’agreuja amb el que el sector defineix com un model “fallit” del Circuit Cultural Valencià (CCV). Segons les associacions, aquest sistema impedeix una programació continuada als municipis i limita l’accés de la ciutadania a la cultura a l’últim quadrimestre de l’any. Recentment, el CCV va deixar fora de la seua programació Pot de Plom, la companyia de l’humorista Xavi Castillo, coneguda pels seus muntatges crítics amb el poder polític i per les seues obres sobre la corrupció o la gestió de la dana. Una decisió que fonts del sector consideren una “censura” encoberta.

A això se suma el col·lapse administratiu que, segons denuncien els professionals, pateix l’Institut Valencià de Cultura per la falta de personal. Les crítiques s’han intensificat després que la direcció destinara més de 200.000 euros a l’empresa pública Tragsa per a la gestió de subvencions mentre reduïa un 30% la partida destinada al personal propi. Les associacions també lamenten la disminució de la producció valenciana i en valencià, el tancament per falta de personal del Centre de Documentació Escènica i les retallades pressupostàries aplicades a cites històriques com la Mostra d’Alcoi.

Finalment, les organitzacions signants —entre les quals figuren sindicats d’actors i actrius, associacions de dansa, circ, empreses i gestors culturals— denuncien la supressió dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes previstos per al 2025.