Michel Barnier, derrotado el miércoles por una moción de censura impulsada por diputados de derecha e izquierda, se ha reunido con Emmanuel Macron este jueves por la mañana. El político conservador ha abandonado el Elíseo tras una reunión de una hora con el jefe de Estado, durante la cual estaba previsto que presentara la dimisión de su Gobierno, según la agencia francesa AFP.

Posteriormente, el primer ministro ha conversado brevemente con el secretario general del Elíseo, Alexis Kohler, antes de partir en coche. Barnier seguirá en funciones hasta que el jefe de Estado nombre a un nuevo primer ministro para formar gobierno. Macron ya ha iniciado contactos con ese fin, tras el revés sufrido por el de Barnier en la Asamblea Nacional el día anterior, explica EFE.

La moción es una respuesta a la ley sobre el presupuesto de la Seguridad Social, que Barnier hizo aprobar el lunes sin someterla a la votación parlamentaria. Para ser aprobada, la moción solo requería una mayoría simple parlamentaria y, a diferencia de España, no es necesario presentar un candidato alternativo, por lo que el presidente Macron debe ahora buscar un posible jefe de gobierno.

Por ahora, el Elíseo no ha aclarado si el presidente tiene previsto efectuar un relevo rápido al frente del Ejecutivo o si pedirá a Barnier que permanezca en funciones durante unos días, en vísperas de que París reciba a varios jefes de Estado y Gobierno del mundo para la reapertura este fin de semana de la catedral de Notre Dame, cinco años después de su incendio.

Macron se dirigirá este jueves a las 20:00 horas locales al país para explicar cómo piensa abordar la crisis política tras la caída del Gobierno por esta moción de censura apoyada por la izquierda y por la extrema derecha que, también, retrasará la aprobación de los presupuestos en un momento crítico para la economía francesa.

Después de la reunión con Barnier, Macron ha recibido a la presidenta de la Asamblea Nacional, Yaël Braun-Pivet, que en una entrevista radiofónica apremiaba al presidente a nombrar de forma rápida al sustituto de Barnier. Pivet ha pedido que se forme “rápidamente” un gobierno para reanudar las “discusiones presupuestarias”.

Más tarde, el presidente galo recibirá a Gérard Lacher, el presidente del Senado, en la que hay mayoría conservadora.

Los posibles sucesores

Los diferentes grupos políticos comienzan a marcar su posición ante la nueva situación que se abre. El primero en hacerlo ha sido la izquierdista Francia Insumisa, principal componente de la alianza de izquierdas en la Asamblea Nacional, que anoche mismo mantuvo una reunión bajo la presidencia de su líder, Jean-Luc Mélenchon. Este partido sigue reclamando el puesto de primer ministro, al considerar que fue el ganador de las pasadas legislativas.

Esta mañana, el ex primer ministro Gabriel Attal, líder de los macronistas, reunió a sus parlamentarios, algo que también tienen previsto hacer a lo largo del día socialistas y ecologistas, otros dos de los componentes de la alianza de izquierdas.

Attal ha señalado que buscará una “mayoría de no censura” para formar un ejecutivo de transición que pueda ponerse de acuerdo en algunos aspectos y desbloquear la situación, al menos hasta el próximo verano, cuando Macron puede de nuevo disolver la Asamblea Nacional y convocar elecciones. Eso presupondría que los socialistas salieran de la alianza de izquierdas, algo que sus líderes, por ahora, no se plantean, al menos en público.

Entre los nombres que suenan para sustituir a Barnier, figura el actual ministro de Defensa, Sébastian Lecornu, fiel macronista, el único que se mantiene en el cargo desde la llegada del presidente al Elíseo en 2017. Sin embargo, en declaraciones a RTL, Lecornu ha asegurado que el “no es candidato de nada”.

También aparece la figura del veterano centrista François Bayrou, además del exprimer ministro socialista Bernard Cazeneuve o el actual titular de Interior, Bruno Retailleau, defensor de posiciones radicales contra la inmigración, lo que podría contar con el respaldo de la ultraderecha.

La primera moción de censura exitosa desde 1962

En una votación histórica, tanto la derecha como la izquierda de la Asamblea Nacional unieron fuerzas, logrando 331 votos a favor de la moción de los 577 parlamentarios, superando el mínimo necesario de 288. Barnier se convierte así en el primer ministro más breve en la historia moderna de Francia.

Es la primera moción de censura que prospera en el país desde 1962, y su aprobación rechaza automáticamente el polémico presupuesto de Barnier.

De acuerdo con la Constitución francesa, es el presidente el que designa al primer ministro que luego debe formar su Gobierno.

El problema es que la Asamblea Nacional que salió de las elecciones que Macron decidió convocar al comienzo del verano está dividida como nunca en tres grandes bloques, la izquierda, el centro-derecha y la extrema derecha, que hasta ahora no han dado muestras de querer cooperar entre ellos. Siguiendo la ley gala, para salir de ese bloqueo no se pueden convocar nuevos comicios legislativos en un año, hasta comienzos del verano de 2025.

Vox no cree que el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, haya realizado una buena gestión de la DANA que ha asolado varios municipios de esta comunidad y ha dejado más de 200 fallecidos. Aunque aseguran que Mazón ha pecado de “negligente” y ha demostrado una “gran incompetencia” a la hora de afrontar el drama, sus antiguos socios de gobierno no piden su cabeza. Este lunes, el portavoz nacional del partido de extrema derecha, José Antonio Fúster, dejaba nitidamente claro que tampoco van a apoyar una posible moción de censura, como ha sugerido Compromís: “Nosotros con partidos separatistas no vamos ni a la vuelta de la esquina, ¿lo quieren más claro?”, ha afirmado Fúster en la rueda de prensa posterior al Comité de Acción Política de Vox.

Los valencianistas, que cuentan con 15 diputados en las Corts Valencianes, se han puesto a disposición del PSPV para registrar la moción en la Cámara autonómica. La decisión la anunciaba su portavoz, Joan Baldóví, después de comprobar que Mazón se niega a dimitir y dedicara su intervención el viernes pasado en Les Cortes a sacudirse la responsabilidad en la gestión de las inundaciones y responsabilizara a los organismos estatales de una alerta tardía.

En aquel debate, tanto los socialistas como Compromís exigieron a Mazón que abandonara el cargo de inmediato. El portavoz del PSPV, por su parte, pidió al PP que lo sustituyera por otro presidente “técnico” de forma transitoria hasta convocar más adelante nuevas elecciones. Sin embargo, Vox se mostró poco beligerante, aunque reconoció que el presidente de los valencianos había actuado “tarde” demostrando “incompetencia y ”negligencia“ en su gestión. ”Las explicaciones de Mazón en Les Cortes nos parecieron insuficientes por eso pedimos una comisión de investigación: queremos saber cuál ha sido los errores y las incompetencias de la catástrofe“, ha remarcado Fúster, que no ha querido valorar los cambios de Mazón en su equipo escudándose en que ”las remodelaciones del Gobierno de la Generalitat son cuestiones internas suyas“.

Vox, eso sí, ha registrado en el parlamento regional la petición de esa comisión de investigación para aclarar las actuaciones realizadas por todas las instituciones y, en su caso, dirimir las “responsabilidades” que se deriven de ellas.

Los de Abascal han centrado desde el principio de la tragedia todo el foco en la actuación del Gobierno central al que acusan de “negligencia criminal”. Hasta el punto de que el propio líder de extrema derecha anunció la semana pasada la presentación de una “querella criminal” contra el presidente del Gobierno y su gabinete por “homicidio imprudente” y “omisión del deber de socorro” tras la DANA.  “Desde el minuto uno hemos dicho que es Pedro Sánchez el principal responsable [de la tragedia], la negligencia criminal es de Pedro Sánchez. A ese es al que queremos ver sentado en el banquillo”, ha afirmado Fúster.

Otra de las dianas de Vox es la vicepresidenta del Gobierno y ministra de Transición Ecológica, Teresa Ribera, que opta a ser vicepresidenta de la Comisión Europea. El partido de Abascal está redoblando sus esfuerzos para evitar su nombramiento. De momento, el Grupo Popular Europeo de los conservadores, en donde está el PP, ha conseguido paralizarlo. No obstante, Núñez Feijóo ha dicho que se abre a apoyar a Ribera si esta “se compromete a dimitir si es procesada por la DANA”.

Este lunes el portavoz nacional de la extrema derecha volvía a cargar contra Ribera exigiendo al PP que no ceda al final a las presiones y bloquee su designación. El partido de Abascal insiste en que Ribera ha estado “desaparecida” durante los días claves de la tragedia y no está apta para el cargo por ser la responsable que “no se hayan desarrollado infraestructuras hidráulicas en la cuenca del Júcar” y tampoco se “hayan reforzado las infraestructuras ya presentes” dentro del Plan Hidrológico Nacional. Vox, además, sigue fomentando el bulo de que Sánchez “destruye presas” y “vacía los embalses”, lo que creen que ha generado esta dramática situación.

L'Ajuntament de Ciutadella ha aprovat aquest divendres, amb 11 vots a favor i 10 en contra, la moció de censura per destituir la ja exalcaldessa de Ciutadella Juana Mari Pons (PP). La 'popular' ha estat substituïda pel socialista Llorenç Ferrer, que ha jurat el càrrec abans de pronunciar el seu discurs.

En la seva al·locució, Ferrer ha indicat que “un govern en minoria com el del PP no pot resoldre els problemes de Ciutadella encara que vulgui”. “És necessària una majoria al ple per dur a terme accions de govern eficaces”, ha declarat.

El socialista ha apuntat que ser alcalde del seu poble és “una oportunitat única de servir els ciutadans” i, així, s'ha compromès a “escoltar i atendre tothom”, perquè servir és el que, ha dit, ha fet durant bona part de la seva vida “en entitats i associacions”.

Pel que fa als motius que han portat els tres grups d'esquerra a presentar una moció de censura, Ferrer ha destacat que tenen “tres anys per demostrar-ho”. A més, ha confiat que “aquest temps sigui de veritat una etapa que porti una nova manera de fer política on la principal raó de ser sigui un nom propi: Ciutadella de Menorca”.

En presentar la moció de censura el 5 de juliol passat, PSM Més per Menorca, PSOE i Ciutadella Endavant van assenyalar haver arribat a un acord “per defensar la voluntat expressada a les urnes i tenir un equip de govern progressista i d'esquerres a l'Ajuntament, que és el que va votar el poble de Ciutadella”. En aquest sentit, han remarcat la necessitat “un govern que doni estabilitat i acords per als projectes més importants del nostre municipi, com són, per exemple, els pressupostos anuals del consistori”.

Cal recordar que a les passades eleccions celebrades el maig del 2023 PSM Més per Menorca, PSOE i Ciutadella Endavant van obtenir el 51,43% dels vots i han reconegut que no van aconseguir assolir en aquell moment un acord d'investidura, de manera que el PP va acabar ostentant l'Alcaldia sense tenir la majoria absoluta.

La secretària general del PP de les Balears, Sandra Fernández, ha assegurat aquest divendres que la decisió no és conseqüència de la gestió del partit: “la moció de censura a Ciutadella únicament atén repartiment de cadires del PSOE, que l'han argumentat amb zero crítiques a l'actuació del PP al municipi” i ha assenyalat que “l'aritmètica no hauria de ser suficient per pactar una moció de censura”.

Fernández ha afegit que “és una autèntica irresponsabilitat aprovar aquesta moció de censura perquè l'única cosa que portarà a Ciutadella és inestabilitat” atès que, segons ha dit, no es pot oblidar que “tornaran a governar aquells tres partits que la darrera legislatura van demostrar importants discrepàncies a l'hora de posar-se d'acord en quins tipus de polítiques adoptar ni tenen confiança entre ells”.

Per la seva banda, Juana Mari Pons ha assegurat que deixa el càrrec amb la consciència tranquil·la: “Avui perdo l'Alcaldia, però guanyo la condició moral i la legitimitat social per la manera com he gestionat el govern de Ciutadella en minoria”, ha dit durant la seva intervenció.

Ferrer ocuparà el càrrec fins al 31 de gener del 2026, moment en què es lliurarà la vara de comandament a Maria Jesús Bagur, del PSM Més per Menorca, fins al mes de juny del 2027.

El Ayuntamiento de Ciutadella ha aprobado este viernes, con 11 votos a favor y 10 en contra, la moción de censura para destituir a la ya exalcaldesa de Ciutadella Juana Mari Pons (PP). La 'popular' sido sustituida por el socialista Llorenç Ferrer, quien ha jurado su cargo antes de pronunciar su discurso.

En su alocución, Ferrer ha indicado que “un gobierno en minoría como el del PP no puede resolver los problemas de Ciutadella aunque quiera”. “Es necesaria una mayoría en el pleno para llevar a cabo acciones de gobierno viales y eficaces”, ha declarado.

El socialista ha apuntado que ser alcalde de su pueblo es “una oportunidad única de servir a los ciudadanos” y, así, se ha comprometido a “escuchar y atender a todo el mundo”, porque servir es lo que, ha dicho, ha hecho durante buena parte de su vida “en entidades y asociaciones”.

En relación a los motivos que han llevado a los tres grupos de izquierda a presentar una moción de censura, Ferrer ha destacado que tienen “tres años para demostrarlo”. Además, ha confiado que “este tiempo sea de verdad una etapa que traiga una nueva manera de hacer política donde la principal razón de ser sea un nombre propio: Ciutadella de Menorca”.

Al presentar la moción de censura el pasado 5 de julio, PSM Més per Menorca, PSOE y Ciutadella Endavant señalaron haber llegado a un acuerdo “para defender la voluntad expresada en las urnas y tener un equipo de gobierno progresista y de izquierdas en el Ayuntamiento, que es lo que votó el pueblo de Ciutadella”. En este sentido, han remarcado la necesidad de “un gobierno que dé estabilidad y acuerdos para los proyectos más importantes de nuestro municipio, como son, por ejemplo, los presupuestos anuales del consistorio”.

Cabe recordar que en las pasadas elecciones celebradas en mayo de 2023 PSM Més per Menorca, PSOE y Ciutadella Endavant obtuvieron el 51,43 %de los votos y han reconocido que no consiguieron alcanzar en ese momento un acuerdo de investidura, de manera que el PP acabó ostentando la Alcaldía sin tener la mayoría absoluta.

La secretaria general del PP de Baleares, Sandra Fernández, ha asegurado este viernes que la decisión no es consecuencia de la gestión del partido: “la moción de censura en Ciutadella únicamente atiende a reparto de sillas del PSOE, que la han argumentado con cero críticas a la actuación del PP en el municipio” y ha señalado que “la aritmética no debería ser suficiente para pactar una moción de censura”.

Fernández ha añadido que “es una auténtica irresponsabilidad aprobar esta moción de censura porque lo único que traerá a Ciutadella es inestabilidad” dado que, según ha dicho, no se puede olvidar que “volverán a gobernar aquellos tres partidos que la última legislatura demostraron importantes discrepancias a la hora de ponerse de acuerdo en qué tipo de políticas adoptar ni tienen confianza entre ellos”.

Por su parte, Juana Mari Pons ha asegurado que deja el cargo con la conciencia tranquila: “Hoy pierdo la Alcaldía, pero gano la condición moral y la legitimidad social por la manera en la que he gestionado el gobierno del Ciutadella en minoría”, ha dicho durante su intervención.

Ferrer ocupará el cargo hasta el 31 de enero de 2026, momento en que se entregará la vara de mando a Maria Jesús Bagur, del PSM Més per Menorca, hasta el mes de junio de 2027.

En la última gala de los premios Feroz y antes de su alegato a favor de los sanitarios, Pedro Almodóvar habló del paso del tiempo y recordó la frase de Philip Roth que dice que “la vejez no es una batalla, sino una masacre”. Me vino a la memoria cuando Ramón Tamames confirmó que podría ser el candidato en la moción de censura que Vox plantea contra el Gobierno y que no tiene opciones de prosperar. A pesar de su edad (cumple 90 años en noviembre) y su pasado como economista de referencia del PCE durante la Transición, uno de los hacedores de los Pactos de la Moncloa vuelve al ruedo y por la puerta grande de la polémica. Parece ser que todo se gestó en una marisquería, donde Fernando Sánchez Dragó, compañero juvenil de partido, convenció a Santiago Abascal de que Tamames era la persona idónea para plantar cara a Pedro Sánchez.

El hecho de que cada vez seamos más longevos produce el daño colateral de que tenemos más tiempo para contradecirnos a nosotros mismos, aunque el núcleo duro del ego se mantenga inamovible, intacto y clamando para que no lo ignoren. De esto saben sobre todo los hombres, porque el heteropatriarcado que ha privado a las mujeres de la voz pública también las ha vacunado contra la tentación de estar siempre y a cualquier precio en el candelero. Cada uno es dueño de su vida, de su biografía y de su ancianidad, y es perfectamente legítimo meterse en camisas de once varas y transitar de un extremo a otro del espectro ideológico, aunque el viaje acabe en la tribuna del Congreso de la mano de un partido que en el pasado hubiese estado tentado de encarcelarte.

A los que le conocen no les ha sorprendido excesivamente: Tamames ingresó en el PCE en 1956, lo abandonó en 1981 para fundar la Federación Progresista (FP) y después se pasó al Centro Democrático y Social (CDS) de Adolfo Suárez. En los últimos años ha evolucionado hacia posturas cada vez más conservadoras, tachando a Zapatero de “iluminado” y calificando a José Antonio Primo de Rivera de “personaje extraordinario”. Ahora milita en la idea de Vox y ciertos sectores del PP de que Sánchez quiere romper España y acabar con la Monarquía y la separación de poderes, por lo que la alianza no es tan extraña como en un principio pudiera parecer.

Si como dijo Simone de Beauvoir en su libro La vejez, es a la luz de esta cuando se desvela el sentido de toda la vida anterior, habrá que escuchar con curiosidad y, por supuesto, con respeto, lo que tiene que decir Ramón Tamames sobre esa España que él ayudó a construir y dar forma. Quizá sea solo esto lo que pretende el veterano economista, explicarse en voz alta, con público y en la sede de la palabra por excelencia, aunque el pie se lo dé un partido de ultraderecha. Él ya se ha quejado de que ni PP ni PSOE le han llamado jamás para consultarle sobre absolutamente nada, y el deseo de ser escuchado, de estar presente y de que nos miren solo muere con nosotros. En De senectute, Cicerón reivindicó la participación activa de los ancianos en la vida pública, siempre que lo hagan con prudencia y sabiduría. Esperemos que estas cualidades primen en esta moción de censura imposible y Tamames pueda sobreponerse a la tendencia de Vox de convertir cualquier debate público en un esperpento.

La caiguda de Mariano Rajoy de la presidència del Govern i el seu relleu mitjançant una moció de censura pel socialista Pedro Sánchez és una bona notícia per diverses raons. La més important consisteix que una acció democràtica ha desbaratat la pretensió d'impunitat, l'intent que l'exercici del poder servisca per a condonar deutes molt greus de corrupció.

La sentència de l'Audiència Nacional sobre la trama Gürtel no podia quedar sense efectes polítics i ha acabat amb l'ús i abús pel PP de la presumpció d'innocència, com si es tractara de la capa d'invisibilitat de Harry Potter, per a esquivar penoses responsabilitats. Encara que ja venien escandalitzant a la societat espanyola, els fets ara judicialment provats són demolidors. N'hi ha prou a recordar que ha quedat establit que el PP i la trama que liderava Francisco Correa “van crear un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional a través de mecanismes de manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local”.

Hem llegit i llegirem descripcions semblants perquè aquesta condemna no serà l'única. La corrupció de què ha sigut protagonista el PP ja ha produït i produirà altres resolucions judicials en termes similars, sense anar més lluny sobre el finançament de l'organització valenciana, vista per a sentència fa unes setmanes.

A Rajoy i el seu partit, que va abusar del poder durant anys fins a l'extrem de fer-se pagar les factures per tercers a compte d'adjudicacions públiques, en un joc de suborns i mossegades sostingut en el temps i generalitzat en el mapa, la censura del Congrés dels Diputats d'aquest final de maig del 2018 els ha passat a cobrar per sorpresa dues factures que tampoc tenien intenció de pagar.

La més òbvia és la de la corrupció. La pràctica totalitat de les formacions amb representació parlamentària, i en són unes quantes en un hemicicle més plural que mai, han coincidit que Rajoy i el seu partit havien d'abandonar el poder. Fins i tot Ciutadans va passar del vague “tindrà conseqüències” inicial del seu líder Albert Rivera a assumir després de la presentació de la moció que el president del Govern havia de marxar, encara que la seua gestualitat es va convertir en ganyota i les seues conviccions van semblar tàctiques durant el debat que els va portar a votar amb el PP contra la censura per a no fer president al candidat socialista per estrictes interessos electorals.

La segona factura que Rajoy ha pagat és la de la seua investidura. Va arribar a la presidència del Govern ajudat per una maniobra que va escapçar el PSOE perquè una gestora afavorira una abstenció que li obriria les portes de la Moncloa. La víctima d'aquella operació infame d'octubre del 2016, rescatat primer com a líder per les bases del seu partit i amb el suport després d'una majoria parlamentària, l'ha acabat desallotjant del poder en un episodi, gairebé, de justícia poètica.

Hi una cosa fonamental per a la salut d'una democràcia: que les accions tinguen conseqüències. Que, d'una manera o una altra, les factures es paguen. En la setmana negra d'aquest maig negre per al PP es van posar al cobrament diversos deutes pendents de notable importància. Si no, que li pregunten a Eduardo Zaplana, que segurament maleeix des de la seua cel·la en la presó de Picassent l'existència de mecanismes policials i judicials capaços de rastrejar la insolvència moral sobre la qual va construir la seua fortuna des dels llunyans, i impunes, temps del cas Naseiro, quan va començar tot. També a Zaplana li han passat aquests dies de maig al cobrament insospitadament les factures de la rampinya.

El resultat és un canvi polític que ha posat en evidència les velles (i no tan velles) glòries del PSOE conjurades en el seu moment contra Pedro Sánchez (“Sí que es pot”, cridaven amb raó els de Podemos, després de fer Pablo Iglesias acte de contrició per no haver-li fet costat llavors) i ha deixat perplexos els poders fàctics i els mitjans de comunicació que van encoratjar la seua defenestració i que navegaven aquests últims mesos entre les aigües tèrboles de la raó d'Estat, on regnava Rajoy, i la puixant “operació Ciutadans”.

Pedro Sánchez té i tindrà mala premsa. Està per demostrar que, a més de coratge, dispose d'altres virtuts. És el president d'un Govern en franca minoria i li caldrà molta lucidesa, una actitud constructiva a la seua esquerra i certa distensió per part dels independentistes catalans. Comptarà amb la basa dels governs de progrés en les grans ciutats i en comunitats autònomes com la valenciana, on el pacte pluripartidista té recorregut i troba en Compromís un bon aliat.

Com era d'esperar, els profetes del sistema han començat a anunciar que amb el nou president es congrien sobre la democràcia espanyola tot tipus de catàstrofes i la patronal i la banca s'han apressat a advertir que no es toque la reforma laboral. Però és difícil trobar una situació política més bloquejada que la nostra. I no sembla mala idea que algú intente fer alguna cosa que no siga exacerbar la tensió, plantejar vetos, endurir les lleis i judicialitzar els conflictes. Les de la crispació, la involució i l'autoritarisme són banderes que ara passen a l'oposició. Ja és un avanç.

La vicepresidenta valenciana, Mónica Oltra, confia que el nou Govern d'Espanya que dirigirà Pedro Sánchez possibilite un nou camí de relacions institucionals normalitzades “des de l'honestedat i el respecte” entre l'Executiu i el Consell: “això no ho va entendre mai Rajoy”.

Oltra, que ha felicitat a Sánchez al començament de la roda de premsa en la qual ha donat compte dels assumptes abordats en el ple del Consell, ha advertit el nou president que el govern del Botànic no renunciarà a la reivindicació d'un nou model de finançament i més inversions perquè és un “clam unànime” de la societat valenciana.

Respecte a la moció de censura, la també consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives ha apuntat: “La dicotomia era corrupció o democràcia i ha guanyat la democràcia”. “Era una censura a la corrupció”, ha insistit.

Així mateix, ha assenyalat que l'estabilitat del nou Govern la donarà la capacitat de diàleg: “això és el que fem en el Botànic i Pedro Sánchez ens va posar com a exemple”.

Li ha recordat a Sánchez que els ministres del Partit Popular visitaven la Comunitat Valenciana per a reunir-se amb el seu partit i no amb el Consell: “això s'ha d'acabar”. Al mateix temps, li ha demanat que retire els recursos d'inconstitucionalitat presentats per l'Executiu de Rajoy contra diferents lleis valencianes: “Esperem que es respecte la voluntat majoritària de les Corts”.

“Jo crec que era un canvi necessari”. Així ha valorat el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, la moció de censura que aquest divendres ha desallotjat de la Moncloa Mariano Rajoy i ha propiciat que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, siga el president del Govern. “És l'inici d'una etapa de regeneració i de reconstrucció del projecte d'Espanya”, ha dit el cap del Consell, per a qui és un bon moment perquè tothom “sàpia estar a l'altura de les circumstàncies”.

Segons el parer de Puig, això no ha de ser motiu de fractura sinó de cohesió: “crec que Pedro Sánchez serà un president integrador, que és el que necessita Espanya, reparant drets”. A més, ha insistit que els diputats que han secundat la moció de censura han assumit “una enorme responsabilitat d'acord amb la majoria social del país, que exigia que hi haguera una resposta que podia haver donat el president del Govern i no la va donar, l'ha hagut de donar el principal partit de l'oposició”.

Amb l'arribada del nou president i del nou Govern, el cap del Consell considera que es “desembossa” la situació que s'estava vivint en els últims mesos. Així mateix, ha reclamat a Sánchez que supere el partidisme i governe des de l'interès general.

Sobre la possibilitat que hi haja algun ministre valencià, Puig ha assegurat: “no estem en aqueixa tessitura”.

“Moment valencià”

El Consell confia que el “moment valencià” es plasme en la nova etapa del Govern d'Espanya, i ha recordat que Sánchez va apuntar durant una de les seues intervencions que s'anava a inspirar en el que s'ha fet a la Comunitat Valenciana: “reparar drets, reconstruir socialment i econòmicament la Comunitat i iniciar una nova etapa de renaixement des de la cohesió, generant un espai d'estabilitat, de diàleg social i d'honradesa”.

Sobre el tema del finançament autonòmic, Puig ha agraït la voluntat de diàleg i el tarannà personal de Mariano Rajoy, “sempre hem tingut una relació fluïda i basada en la lleialtat”. No obstant això, a partir d'ara la Generalitat espera que s'òbriguen tots els espais de cooperació: “Nosaltres mantindrem la mateixa posició que fins ara”.

Els últims dies hem hagut d’escoltar per part del PSC-PSOE i el PDeCat que la moció de censura presentada per Unidos Podemos - En Comú Podem (UP-ECP) era una moció tàctica. Aquest argument va quedar automàticament descartat amb enquestes prèvies a la moció que van ser realitzades, per exemple la d’Invymark per a LaSexta, on el 50% de la població la considerava justificada i adequada. A banda de les nefastes polítiques neoliberals del PP i d’una gestió profundament privatitzadora i contrària als interessos de les classes populars, la censura al PP va venir motivada per la corrupció sistèmica que està corcant les nostres institucions.

Els governs del Partit Popular (l’estatal, alguns municipals i molts autonòmics) s’han caracteritzat per acumular tres tipus de corrupcions: econòmica, política i democràtica. La corrupció econòmica, on l’enriquiment personal de personatges vinculats a la direcció del partit com Bárcenas, Rato, Granados o González per sobre de l’interès pel bé comú està quedant manifestament demostrada, amb la complicitat de líders del partit com Aguirre, Cifuentes o el mateix Rajoy; la corrupció política, amb enginyeries legislatives organitzades per mantenir les privatitzacions que enriquien il·lícitament als seus amics i impedir els processos de municipalització dels serveis públics que només han tingut per objectiu garantir l’aplicació de les polítiques neoliberals que defensa el PP inclús en aquells territoris, ciutats i pobles on el no havien guanyat les eleccions i la ciutadania els havia negat la responsabilitat de governar; i la corrupció democràtica, amb la utilització irresponsable de les eines d’Estat, que haurien de ser imparcials, com un Tribunal Constitucional polititzat o un Ministeri de l’Interior convertit en comissari polític per a lluitar, espiar i perseguir els adversaris, principalment el procés i Podemos.

Amb aquest femer de corrupció i de guerra bruta, hi havia arguments més que suficients per desautoritzar els qui deien que la moció de censura era tàctica. El que sí va ser tàctic, per contra, és el vot en forma d’abstenció del PSC-PSOE i el PDeCat. Com pot el PSC-PSOE, que ha escollit com a lema per al Congrés de ratificació de Pedro Sánchez “Somos la izquierda” abstenir-se en una moció que censurava les polítiques de la dreta més neoliberal d’Europa si no és per tacticisme polític? Com s’entèn que el PDeCat, que pretén ser avantguarda de la unilateralitat i de la independència, s’abstingui a l’hora de fer fora Mariano Rajoy i el PP que són l’element que més vulnera la sobirania de Catalunya i no permet el referèndum si no és per tacticisme calculat? Tot i saber que era una moció que probablement no s’aprovaria, ni el PSC-PSOE ni el PDeCat, pel sentit simbòlic i el moment en què arribava la moció de censura, no es podien permetre no votar sí. Lo simbòlic és, clarament, molt important en política. No votar decididament contra un govern corrupte, retallador de llibertats i repressor de la sobirania del nostre país com és el govern del Partit Popular anirà sobre les esquenes del PSC-PSOE i del PDeCat durant molt de temps perquè la ciutadania de Catalunya no ho ha entès.

Estan a temps de rectificar. Tinc la sensació que aquesta moció de censura és la prèvia necessària per a una de nova, que s’hauria de presentar més aviat que tard, i que ha de superar el treball brut que farà Ciudadanos per a garantir la continuïtat del govern corrupte de Mariano Rajoy i la por dels últims anys del PSC-PSOE a arribar a acords amb forces com ERC, Bildu o PDeCat, superant la doctrina de la criminalització cap a aquestes forces que ha aconseguit imposar el PP. No serà fàcil, però és possible i, sobre tot, necessari perquè és la única possibilitat per acabar amb la corrupció, retornar drets a la ciutadania i buscar una solució a l’actual carreró llarg i sense sortida de les relacions entre Catalunya i Espanya.

No tindria sentit llançar-se a perdre una segona moció de censura. Pablo Iglesias acaba de veure rebutjada la seua i seria absurd esperonar Pedro Sánchez perquè en perdera una altra la defensa de la qual no obeïsca a una alguna cosa més que posar l'espill davant el rostre deforme del saqueig, la corrupció generalitzada i les infames polítiques del partit que governa.

La moció de Podemos ha revelat la bretxa entre l'Espanya oficial, a la qual s'aferren Mariano Rajoy i els seus, i la societat indignada que ha sorgit de la crisi i els seus remeis brutals. La primera, en efecte, té ara com ara al seu favor la majoria parlamentària. L'altra ha irromput com un vendaval en l'hemicicle per a demolir la retòrica i els consensos d'un sistema molt deteriorat.

Entre aquelles sessions en les quals va començar a apuntar el cas Gürtel, una paraula que el llavors president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va ser incapaç de pronunciar una sola vegada en el Congrés, i aquesta descarnada denúncia d'una depredació intolerable de les institucions per part del PP hi ha poc més d'un lustre. Però és com si haguera passat un segle.

Aquest ha estat el gran mèrit de la moció de censura de Podem: fer evident la magnitud del problema, l'abast de la gangrena, el cinisme de la resposta dels responsables i el fet dramàtic que la societat no haja sigut capaç encara d'aturar la infecció.

No li demanem ara a Pedro Sánchez que emule aqueix mateix moment perquè ja l'han inscrit Irene Montero i Pablo Iglesias en la història parlamentària, ni que construïsca per art de màgia una majoria alternativa perquè ja tenim experiència de què passa quan s'extrema la gesticulació i s'accentuen les rivalitats. L'aritmètica endimoniada que hauria de produir-se perquè tirara endavant un envit del líder socialista té un doble efecte: condueix a la paràlisi perquè són impossibles les combinacions i al victimisme perquè s'acusa a uns altres de ser els culpapbles.

La moderació del to en les relacions entre Podemos i el PSOE ha marcat, per a bé, l'enfocament d'una moció que en la seua concepció inicial pretenia contribuir a descartar de la causa del canvi l'històric partit de l'altre Pablo Iglesias. Però la pressió sobre Sánchez a fi que moga ja les seues opcions des de les files dels promotors de la frustrada censura a Rajoy amb prou faena amaga el fosc desig que s'estavelle. La mera sospita d'això ha suscitat respostes quasi instintives per part dels socialistes que lamentablement remeten al primer intent d'investidura del seu candidat en el llarg any electoral que va acabar amb Rajoy de nou en la Moncloa.

No pot tornar a encallar la situació en l'intercanvi de retrets sobre si tu no em vas fer costat a mí quan vaig pactar amb Ciutadans i tu vas permetre amb l'abstenció que tornara a governar el PP, com si es tractara del dia de la marmota. L'única manera d'evitar-ho és que el PSOE i Podemos aprenguen a reconèixer-se com a aliats. Començant per on ja ho són: en el suport a algun govern autonòmic, com el valencià, mitjançant el Pacte del Botànic; en un bon nombre de governs municipals, a través de confluències en les quals participen gent d'Esquerra Unida i del partit morat, i en l'ànim d'un ampli sector de l'opinió pública.

Caldria anar afegint a aqueix reconeixement un diàleg intens a la recerca d'acords, per a fer oposició però també per a construir majories amb ells, en assumptes com la regeneració democràtica, la transparència, el rescat de drets socials i llibertats civils, el federalisme i potser la reforma de la Constitució. És obvi que en alguns temes no serà possible la coincidència. Però manejar les discrepàncies forma part també de l'aprenentatge d'una gestió de la diversitat que farà molta falta.

Pot sonar errejonista perquè probablement ho és, però no té lògica una segona moció de censura si no s'ha teixit abans un cert relat polític i s'han corregit les actituds, si Podemos no deixa d'arrufar les celles davant els socialistes i aquests últims no comencen a actuar com a reformistes que sí que estan disposats a reformar coses.

El bucle al qual condueix la rivalitat pel lideratge en l'alternativa genera la paradoxa que s'hi consumeixen les energies de canvi. Es va veure amb claredat en l'última campanya electoral, quan la possibilitat del “sorpasso”, amb Podemos a la càrrega i el PSOE assetjat, va proporcionar un baló d'oxigen miraculós a Rajoy.

Amb algunes lliçons apreses i una vegada ha eixit victoriós del llarg procés orgànic en el seu partit, té Pedro Sánchez l'obligació de plasmar en la pràctica el gir que la seua reelecció ha suposat en les files del PSOE. Ignorar les expectatives creades, movent de nou la fitxa a una casella defensiva, l'eficiència de la qual en el joc es faça dependre del fet que Ciutadans i Podemos “no s'obstinen” a destacar les seues diferències, és un subterfugi o, encara pitjor, podria arribar a suposar un frau.

Resulta comprensible que el PSOE descarte una nova moció de censura “a curt termini”, però no ho és en absolut que retrocedisca una altra vegada a la cerimònia de l'ombra de la marmota. Ni Pedro Sánchez és Bill Murray ni l'anhel de canvi podria durar gaire atrapat en el temps.

“L'hegemonia de les esquerres a Catalunya ens l'estem jugant aquestes setmanes. Us demanem que sigueu tan nobles amb nosaltres com nosaltres ho hem estat amb vosaltres”. El missatge que Joan Tardà va introduir al discurs amb el que va anunciar el suport d'ERC a la moció de censura plantejada per Unidos Podemos no deixa cap dubte sobre les intencions dels independentistes: deixar enrere la guerra que en els últims mesos han tingut amb els comuns a Catalunya i sumar suports al referèndum.

Com s'esperava, el grup català s'ha convertit en el principal suport a la investidura de Pablo Iglesias fora del grup morat. Dels 82 sís recollits per la proposta, 9 van ser dels independentistes catalans. Una posició que el candidat, Pablo Iglesias, va agrair a Tardà, recordant-li que Podem defensa el dret a decidir al Congrés. “Estic orgullós de donar-vos suport”, havia assegurat Tardà durant la seva intervenció.

El líder de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, ha recollit aquest dimecres el guant llançat per Tardà el dimarts assegurant que a Catalunya hi ha la possibilitat de “construir una majoria més justa”. No obstant això, Domènech ha marcat com a condició per fer-ho que aquesta aliança es faci “més enllà dels fulls de ruta” i amb base en processos constituents a tot l'Estat.

Passada la votació, Gabriel Rufián ha mostrat el seu suport a la portaveu Irene Montero, protagonista dels atacs personals dirigits des de la tribunal pel portaveu del PP, Rafael Hernando.

L'idil·li representat entre Esquerra i Podemos al Congrés, on els diputats Rufián i Tardà mantenen bona relació amb diversos diputats morats, s'assembla molt poc a la relació que tots dos partits mantenen en terreny domèstic. A Catalunya, la gestió del Govern de la Generalitat i la de l'Ajuntament de Barcelona, ocupat per uns i pels altres respectivament, ha provocat durant els últims mesos multitud de retrets creuats i una enemistat manifesta.

Entre els conflictes més agres que han protagonitzat els dos partits en el terreny municipal, el passat mes d'abril a l'equip de govern de Colau va caure especialment malament que ERC votés en contra de rescindir el contracte de les obres del túnel de Glòries. Per la seva banda, els d'Oriol Junqueras retreuen als comuns la seva actitud al Parlament, on Catalunya Sí Que es Pot ha exercit una de les oposicions més dures al Govern, amb esmenes a la totalitat en els dos projectes pressupostaris que han presentat.

Però si alguna cosa ha dividit a comuns i republicans en els últims mesos, aquesta ha estat la postura davant el referèndum. En el turbulent període entre les últimes dues eleccions generals, Xavier Domènech va acusar recurrentment a ERC d'haver deixat enrere el referèndum, ja que els independentistes no el portaven al programa electoral de les últimes eleccions catalanes ni el defensaven fins al mes de setembre.

No obstant això, des de l'anunci del “referèndum o referèndum” del Govern, ERC ha augmentat la pressió als comuns perquè se sumin a una votació sense l'acord de l'Estat. Malgrat tots aquestes desavinences, un cop anunciat el referèndum per l'1 d'octubre, ERC vol acabar amb l'encreuament de dards.

El suport sense condicions concretes prestat aquest dimecres a la iniciativa de Podemos és explicat al partit com una mostra de bona voluntat amb un dels seus espais més propers –i per això amb un dels que tenen més competència– i en una òptica netament autodeterminista.

Però la mostrada pel partit republicà des del faristol del Congrés no és l'única raó que explica el seu suport a la moció de censura. Al partit s'ha estès des de fa un temps la sensació que és necessari utilitzar la seva presència en institucions diferents de la Generalitat per diferenciar-se dels socis del PDECat. Si els exconvergents han explicat la seva abstenció adduint que en les seves reunions prèvies Podemos no havia definit el seu programa, ERC ha preferit fer un cant a la unitat de l'esquerra “contra el règim del 78”.

El portaveu de Compromís en el Congrés dels Diputats, Joan Baldoví, ha demanat als socialistes que, una vegada que el seu líder siga triat formalment aquest cap de setmana, dedique l'estiu a negociar amb Unidos-Podemos i amb altres partits per a poder presentar al setembre “una nova moció de censura que puga guanyar”.

“Setembre ens dóna una segona oportunitat, com quan estudiàvem”, ha dit Baldoví durant el seu torn d'intervenció en el debat de la moció de censura que Unidos-Podemos ha presentat contra el Govern de Mariano Rajoy.

El diputat valencianista ha remarcat que els propis socialistes han dit que es van a abstenir en aquesta moció perquè, encara que comparteixen els seus motius i consideren a Rajoy “censurable”, creuen que la moció “està verda” i “l'alternativa no està madura”.

En aqueixa situació, ha argumentat, creuen que el lògic és que, una vegada que Pedro Sánchez prenga possessió com a secretari general, el PSOE i tots els partits que comparteixen la censura a Rajoy utilitzen l'estiu “per a madurar, teixir complicitats i armar una moció de censura que puga guanyar”.

Baldoví ha emplaçat al PSOE a demostrar que “ha escoltat a la seua militància” i a fer que aquesta moció siga “una mica més que una mala estona” per a Rajoy i el seu Govern, impedint que tornen sense més a governar “i a controlar el BOE”.

Encara que Compromís va discrepar del moment en què Unidos-Podemos va registrar la moció de censura i va arribar a demanar la seua retirada, Baldoví ha deixat clar que els seus diputats votaran a favor “amb convicció”, com votarien a favor de qualsevol moció que servira per a tirar a Rajoy.

Ciutadans ha consumat el seu advertiment i ha acabat fent efectiva l'expulsió del partit del que era el seu únic regidor en l'Ajuntament de Benissa, Isidor Mollà. El partit d'Albert Rivera es desprèn així del seu únic representant en la corporació benissera a causa que Mollà va propiciar al gener -sense consentiment de la formació- el canvi de govern en el municipi, tot retirant el seu suport al PP en la votació d'investidura de nou alcalde.

Després que dimitira poc abans l'alcalde Juan Bautista Roselló (PP), el 10 de gener la corporació es va reunir per a triar nou primer edil. Fins a aqueix moment, el PP havia pogut governar amb el suport d'Isidor Mollà. No obstant això, la renúncia de Roselló va ser el moment propici perquè es materialitzara el canvi de color en l'ajuntament, després de 18 anys de governs populars.

El regidor de Ciutadans va ser qui va fer possible el canvi i ho va argumentar durant la sessió d'investidura en la necessitat d'insuflar nous aires al consistori. Al mateix temps que denunciava haver patit en els dies previs “pressions inenarrables” del seu partit i del PP perquè rectificara la seua decisió. No ho va fer i, des de llavors, governen el municipi Reiniciem Benissa, PSPV i Compromís amb Abel Cardona, del primer dels partits, com a alcalde.

Ja en la mateixa sessió d'investidura del 10 de gener van fer acte de presència en el ple dos representants de la cúpula de Ciutadans en la Comunitat Valenciana. Acompanyats pel regidor de Dénia Sergio Benito; el secretari provincial de C's València, Jesús Gimeno, i el coordinador del partit per a les comarques de la Marina, César Martínez, van aprofitar la sessió plenària per a comunicar públicament la decisió d'obrir-li expedient a Mollà, que ara es tanca amb la seua expulsió.

C's també li reclama a Mollà que li lliure al partit l'acta de regidor. Com no sembla que tinga intenció de fer-ho, seguirà com a regidor, encara que ja no podrà representar el partit taronja i passarà a tenir la condició de trànsfuga i a incorporar-se com a regidor no adscrit.

El gest que el tinent d'alcaldia de Badalona, José Tellez, va dur a terme dimecres passat, quan va trencar l'ordre judicial que els obligava a mantenir l'ajuntament tancat per la festa del 12 d'octubre, va desencadenar una reacció en cadena que ha amenaçat amb posar fi a l'aventura de Badalona com a segona “ciutat del canvi” catalana.

La imatge de la desobediència institucional va ser suficient per remoure els equilibris interns que mantenen en el poder al Govern, format per Guanyem Badalona En comú (Podem, CUP i independents), ERC i ICV-EUiA, però que necessiten dels vots del PSC per tenir majoria, en un ple dominat pels 10 regidors del PP. Amb aquesta composició municipal, al líder català del PP i també del grup conservador a Badalona, Xavier García Albiol, li va faltar temps per acusar el PSC de connivència amb els desobedients.

“Si hi ha un gran culpable és el PSC, que permet amb els seus vots que la CUP governi sense haver guanyat les eleccions”, va llançar Albiol poques hores després que es produís la concentració davant l'ajuntament de Badalona que va acabar amb l'obertura simbòlica del consistori . Els socialistes van reaccionar immediatament en un comunicat on es mostraven oberts a explorar una alternativa de govern. Sempre, això sí, vetant la tornada del PP al govern local.

Cordó sanitari al PP més lepenista

Badalona va ser sota el mandat de Xavier García Albiol el més avançat laboratori del lepenisme amb què el PP flirteja a les zones on és minoritari. Un altre exemple d'això és Vitòria. Després de l'agressiva campanya de tints xenòfobs que el va alçar a l'alcaldia el 2011, Albiol va establir des de l'Ajuntament un discurs de duresa contra la immigració que aviat va contagiar a altres agrupacions populars de municipis propers. A la campanya de les municipals de 2015 l'“estil Albiol” va fer veritable furor a les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Però aquest discurs, que a les urnes va funcionar, va demostrar els seus problemes un cop els grups municipals es van constituir. I és que, si bé el PP va aconseguir mantenir les seves posicions enmig d'una caiguda generalitzada, la resta de partits van realitzar diversos cordons sanitaris per treure'l de les alcaldies. Amb l'entrada i creixement de les confluències de l'esquerra alternativa, el PSC es va convertir en diversos diversos municipis en la frontissa que decantava la balança, i va fugir d'embrutar-se les mans donant alcaldies al PP més lepenista.

Bon exemple d'allò va ser Castelldefels, on el PSC va fer pujar l'alcaldia a la candidata d'ICV per apartar l'exalcalde Manu Reyes, del PP, que gairebé l'havia doblat en vots. A Badalona, els socialistes van fer la mateixa elecció, en aquest cas a favor de la Dolors Sabater, la candidata de la plataforma Guanyem Badalona, que unia Podem, la CUP i independents, que van formar govern al costat d'ERC i ICV-EUiA.

L'argument per un pacte d'investidura a cinc –tots els anteriors més el PSC– va ser clar: la necessitat de desallotjar un alcalde que havia fet campanya amb el lema “Netejant Badalona”, en clara referència a la immigració. Malgrat això, el PSC va deixar clar des del primer moment que no acceptaria gestos independentistes des de l'ajuntament de la tercera ciutat catalana. En un article publicat el dijous a Catalunya Plural, però, Jose Téllez assegurava que la decisió de funcionar el 12-O no era en rebuig a l'“espanyolitat” de la data sinó al que representa.

Conat de moció de censura

Dimecres passat, el PSC va donar per trencat el pacte d'investidura i, amb ell, la precària estabilitat sobre la que descansava el govern sobiranista i d'esquerres. Segons van explicar fonts del grup el dijous, mantenien contactes amb la resta de grups per intentar un govern alternatiu, del qual vetaven al PP. ERC i ICV-EUiA es van desmarcar de la maniobra, mentre que Ciutadans es va proposar com a artífex de l'acord.

En declaracions a aquest diari, Xavier García Albiol va retreure als socialistes la forma d'encarar la moció de censura, recordant-los que ni tan sols tenien els seients suficients per registrar la proposta al consistori. Tot i la voluntat del regidor de Ciutadans i, potser, d'un altre de CiU, el PSC necessita els vots del PP per desbancar Dolors Sabater. Però aquest dilluns García Albiol ha apretat encara més als socialistes i ha acceptat donar un pas enrere en les seves pretensions a tornar a l'alcaldia. El del PP ha acceptat quedar fora, sempre que el PSC expliqués amb quina altra força pretén governar.

L'operació ha estat avortada poques hores després pel reelegit líder del PSC, Miquel Iceta, assegurant que no anirien a la moció de la mà d'Albiol. La primera batalla que Iceta haurà d'assumir serà amb el PSOE, per la investidura de Mariano Rajoy, a la qual el català s'oposa. En aquest context, des de la seu socialista de Nicaragua cap element pot erosionar més la seva posició negociadora amb el PSOE que una aliança amb el PP a Badalona. Des de l'agrupació badalonina reconeixien l'autoritat d'Iceta a la tarda, acceptant reunir-se amb tots els grups i tornant a centrar les seves crítiques a Albiol.

Ni Albiol ni govern alternatiu

Diversos grups del govern de Badalona consultats donaven aquest dilluns a la tarda el conat de moció de censura per avortat, almenys de moment. El moment complicat que viu el PSC fa molt difícil una maniobra que els aboqui a governar amb una fórmula de les anomenades “de gran coalició”. Encara que, de produir-se, no seria l'única a Catalunya, ja que els socialistes governen a Tarragona amb el el PP i Unió.

Mentrestant, el Govern de Badalona tracta de recompondre les relacions amb els socialistes per afermar els seus suports en el ple. En una roda de premsa oferta aquest dilluns, Dolors Sabater ha carregat directament contra Albiol, a qui ha acusat d'utilitzar Badalona per tapar les revelacions del judici del cas Gürtel. L'alcaldessa ha mostrat puny de ferro contra el PP, però guant de seda amb el PSC, amb qui ha assegurat “seguir comptant” per fer polítiques progressistes. “Escoltarem el PSC per recuperar el clima que teníem dilluns passat”, ha tancat Sabater.

La possibilitat d'una moció de censura a l'Ajuntament de Badalona que tragués l'alcaldessa de Guanyem, Dolors Sabater, ha estat finalment fulminada aquest dilluns pel líder del PSC, Miquel Iceta, després d'un enrenou d'iniciatives i declaracions creuades entre el grup municipal del seu partit i el PP de Xavier García Albiol. “No farem una moció de censura amb el PP a Badalona, encara que no posin condicions”, ha deixat fixat Iceta en la seva primera roda de premsa com a reelegit.

La moció de censura contra Sabater i el seu equip de govern havia estat proposada la setmana passada pel PSC, hores després que l'equip de Govern portés a terme un acte de desobediència simbòlica en obrir les portes del consistori el 12 d'octubre, en contra d'una resolució judicial que ho prohibia. Els socialistes es proposaven per fer-se amb l'alcaldia i asseguraven no tenir intenció de permetre l'entrada del PP al nou govern municipal.

La composició del ple complicava les pretensions mostrades pels socialistes. A Badalona el PP compta amb 10 regidors, Guanyem (Podem i CUP) amb 5, i el PSC amb 4. A més, ERC compta amb 3, ICV-EUiA i CiU amb 2 cadascun i Ciutadans amb un altre. Per això, García Albiol va rebutjar la setmana passada l'operació promoguda pel grup socialista a l'entendre que era el seu partit el que havia de liderar l'alternativa, després de guanyar les eleccions de Badalona.

Aquest dilluns, però, el conservador ha anunciat en una roda de premsa que donarà suport a la proposta del PSC perquè la prefereix a l'actual govern, format per Guanyem, ERC i ICV-EUiA, que segons ha considerat “està arruïnant la credibilitat de la ciutat ”.

A la convocatòria davant els mitjans, l'exalcalde conservador s'ha mostrat disposat a prestar els seus vots per tornar l'alcaldia als socialistes, però ha posat com a condició que siguin ells els que prèviament expliquin com pensen formar el seu govern. Amb els vots del PP, els socialistes tindrien majoria al ple.

Però després de l'oferta d'Albiol és el PSC qui es fa enrere. A la roda de premsa oferta per Miquel Iceta un dia després de ser reelegit primer secretari de la seva formació, el líder ha imposat el criteri de la direcció nacional al grup municipal. El PSC es troba en plena disputa amb el PSOE sobre una possible abstenció a la investidura de Rajoy, en què Iceta defensa a ultrança mantenir el 'no'. En aquesta situació, una operació conjunta entre PSC i PP a Badalona donaria munició als barons socialistes favorables a donar el govern al PP.

El PP de Badalona ha sortit al pas de la proposta del PSC de dur a terme una moció de censura per fer caure el govern de la ciutat, liderat per Dolors Sabater, de Guanyem. Després que els socialistes anunciessin contactes amb la seva formació a la recerca d'un govern alternatiu, Xavier García Albiol ha negat que aquestes es produeixin mentre el PSC mantingui el veto a la seva formació per entrar al nou Executiu.

En declaracions a Catalunya Plural, Xavier García Albiol ha considerat “infantil i ridícul” el plantejament dels socialistes, que es proposen per liderar un govern amb els seus quatre regidors en el qual no participi el PP. “Estem disposats a asseure'ns a parlar per articular un canvi de govern, parlant amb Ciutadans, amb el PSC i fins i tot amb el regidor de CDC. Ara, si el que es pretén és organitzar un circ per blanquejar la seva imatge, nosaltres no participarem”, assegura Albiol.

Fonts del grup municipal del PSC expliquen que donen per trencat el pacte d'investidura després de l'acte de desobediència de l'equip de govern aquest dimecres, per la qual cosa han de promoure una moció de censura. “El PP pot donar suport al govern alternatiu o mantenir l'actual que tan poc els agrada”, asseguraven fonts socialistes municipals. Albiol, però, descarta aquesta possibilitat. Segons ha recordat, els socialistes ni tan sols compten amb les signatures suficients per a registrar una moció de censura, per la qual es necessiten 14 regidors, mentre que el PSC en té quatre.

Per això, el líder del PP ha reclamat al PSC que “deixi de fer el ridícul” i que expliqui “d'on pensen treure les firmes” per presentar la proposta de moció de censura si no és del seu grup. Albiol considera que el PSC està duent a terme una estratègia per blanquejar la seva imatge ja que “tots saben que són els responsables que la CUP governi Badalona”.

Sense el PP, la possibilitat d'una moció de censura contra l'actual equip de govern, format per Guanyem -Podem i la CUP-, ERC i ICV-EUiA perd força. Aquesta última formació, que s'ha mostrat crítica amb l'actuació del govern respecte a la desobediència a l'ordre judicial que obligava a obrir l'ajuntament el 12 d'octubre, ha emès un comunicat en el qual rebutgen la moció de censura i en la qual asseguren que no donaran suport a cap acció que pugui tornar el PP al govern de Badalona.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, se sotmetrà aquests dimecres i dijous a la que serà la primera qüestió de confiança de la història del Parlament des del seu restabliment el 1980, tot i que la càmera sí que ha viscut dues mocions de censura i una tercera finalment es va retirar.

Va ser al juny passat quan el president català va anunciar la seva voluntat de sotmetre a la qüestió de confiança després que fracassés la tramitació dels Pressupostos de la Generalitat pel rebuig de la CUP, i amb aquesta qüestió vol veure si manté una majoria parlamentària per seguir amb la legislatura o ha de convocar eleccions.

No havia passat mai que el Parlament visqués una qüestió de confiança i que es bloquegés la tramitació dels comptes, i tampoc que fossin necessàries dues votacions d'investidura en el seu moment ni que el president finalment elegit, Artur Mas, no fos el candidat que es va presentar a les eleccions.

La qüestió de confiança és un mecanisme que la legislació de Catalunya estableix amb l'objectiu que el Parlament pugui exigir la responsabilitat política del president de la Generalitat.

La qüestió de confiança la pot demanar el mateix president, a diferència de la moció de censura, que és d'iniciativa estrictament parlamentària i que poden presentar dos grups o una cinquena part dels diputats amb la proposta d'un candidat alternatiu.

Mentre que la moció de censura requereix la majoria absoluta de la cambra catalana, la qüestió de confiança només necessita una majoria simple per prosperar, per la qual cosa Puigdemont tindria prou si aconsegueix més vots a favor que en contra.

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ja anunciat el seu suport a la qüestió de confiança, de manera que Puigdemont la superarà amb tota probabilitat per la suma dels 62 diputats de Junts pel sí (JxSí) i els 10 dels anticapitalistes.

En cas que no la superés, la cambra denegaria la confiança en el president català, que hauria de cessar del càrrec, i el Parlament hauria de triar un altre seguint el mateix procediment que per a la investidura.

Precedents al Congrés

Sí que hi ha dos precedents de qüestions de confiança al Congrés, la primera d'elles presentada per Adolfo Suárez el setembre de 1980, quan pretenia obtenir el suport de la càmera per impulsar l'Estat de les autonomies, i la va superar.

També va tirar endavant la que va protagonitzar Felipe González l'abril de 1990 amb l'objectiu de ratificar qüestions del seu programa en matèria econòmica, política exterior i autonòmica.

Històric de les mocions de censura

El Parlament sí que ha viscut dues mocions de censura durant la primera i la cinquena legislatura, tot i que van fracassar, i un intent fallit en la sisena.

La primera va tenir lloc el 23 de setembre del 1982 quan el llavors diputat independent recolzat pel PSUC al Parlament, Josep Benet, es va enfrontar a Jordi Pujol, mentre que la segona la va presentar en 2001 Pasqual Maragall, que liderava aquella legislatura l'oposició, també contra qui va presidir 23 anys la Generalitat.

Al març del 2005 hi va haver un tercer intent, encapçalat pel líder del PP català, Josep Piqué contra el tripartit de Maragall, però finalment la va retirar.