Un any més arriba l’aniversari del poble valencià, set-cents setanta-vuit anys des que s’inicià al territori valencià una nova etapa històrica que va configurar una entitat politicoadministrativa que, a grans trets, coincideix amb el territori actual de la Comunitat Valenciana i, sobretot, que els valencians d’ara identifiquem amb les nostres arrels.

Una efemèride que es compleix també després de trenta-tres anys d’haver recuperat la identitat col·lectiva que, pel que fa a l’aspecte administratiu, es va perdre el 1707 i, pel que fa a altres aspectes, havia patit deterioraments molt seriosos.

La recuperació de la nostra identitat politicoadministrativa dins del marc de l’Estat de les autonomies de l’Espanya democràtica ens va permetre recuperar la nostra trajectòria històrica de poble amb capacitat d’autogovern dins de marcs més amplis on poder desenvolupar amb més força les nostres potencialitats: primerament, la Corona d’Aragó –dins la qual va nàixer el nostre Regne–; després, l’Espanya projectada sobre quatre continents, des d’Amèrica del Nord fins a les Filipines, passant per Europa i Àfrica.

Tanmateix, no sempre va ser fàcil afermar els interessos valencians –i fins i tot la identitat valenciana– en aquests marcs polítics més amplis. Les tendències autoritàries –i al mateix temps centralistes i uniformitzadores– han estat quasi sempre dominants i també hem de dir que les elits socials i econòmiques valencianes també quasi sempre han estat solidàries d’aqueixes tendències, ja que han buscat la seua pròpia prosperitat de classe i, en el millor dels casos, han mantingut el seu valencianisme reduït a l’àmbit domèstic i li han atorgat una dimensió secundària.

L’arribada de la democràcia a Espanya va permetre revifar la identitat valenciana, però restituir la dignitat pública als maltractats elements identitaris dels valencians –la llengua en primer lloc– ha estat molt més difícil. També ho ha estat afermar una posició política dels valencians al conjunt de l’Estat per a defensar els interessos que tenim com a comunitat: un, aconseguir un finançament equiparable a la mitjana de les comunitats autònomes per a prestar els serveis bàsics que necessiten els ciutadans i desenvolupar les polítiques que corresponen a la Generalitat perquè la Comunitat Valenciana puga desenvolupar una economia competitiva en condicions que permeten el benestar dels valencians.

A l’Estat de les autonomies que és Espanya, correspon a les comunitats autònomes proporcionar tres dels quatre puntals principals de l’estat del benestar: la sanitat, l’educació i l’assistència social. Per tant, el fet que les comunitats autònomes no disposen dels mateixos mitjans a càrrec del sistema de finançament comú de l’Estat per a poder prestar-los implica que no tots els espanyols som iguals a l’hora de rebre aquests serveis bàsics. I que hàgem de dedicar recursos propis per a igualar la prestació d’aquests serveis implica que hem de renunciar a una part de les altres polítiques, per a les quals altres comunitats poden reservar-los: inversions en infraestructures, recerca i desenvolupament, suport a la internacionalització de les empreses, cuidar el nostre medi ambient, potenciar la nostra cultura i els nostres recursos turístics, etc. En tot això ens cal fer uns estalvis que altres comunitats autònomes no han de fer en la mateixa mesura o ens hem d’endeutar més que aquella, o una mica de les dues coses.

Sens dubte, visquem una situació d’emergència greu: 41.953 milions d’euros de deute acumulat a la fi del 2015 amb creixements del 15,1% i del 12,2% el 2014 i el 2015 i dèficits pressupostaris no financers de 3.608 i 3.511 milions en aquests mateixos anys que suposaven més d’un terç dels ingressos no eren ni són suportables. Des del 2016, el primer any per al qual l’actual Consell ha elaborat els pressupostos de la Generalitat, hem encetat, forçats per una complaença menor del Govern d’Espanya de la que havia mostrat fins ara –també ho hem de dir–, un camí de consolidació per a reduir les despeses, dins del molt poc marge que hi ha, i per a incrementar els ingressos demanant una mica més de solidaritat als valencians que tenen millor situació econòmica. Amb aquesta combinació el Programa Econòmic Financer de la Comunitat Valenciana per al 2016-2017 preveu tancar l’any 2016 amb un dèficit pressupostari no financer de 948 milions i que el 2017 abaixe a 704 milions d’euros. Així i tot, el deute continuaria augmentant fins a situar-se en 45.266 milions.

Estem davant d’un problema que els valencians no podem resoldre a soles perquè és un endeutament que tenim majoritàriament amb l’Administració central de l’Estat i la responsabilitat és, en bona mesura, de l’infrafinançament que crònicament ha patit la Comunitat Valenciana dins del sistema de finançament autonòmic. No podem resoldre el problema a soles, però el que és clar és que hem de reivindicar-ne la solució els valencians tots junts i en diàleg raonat amb les altres comunitats autònomes de l’Estat, perquè és l’Estat qui incompleix quan no garanteix de facto el mateix nivell de serveis a tots els ciutadans perquè dóna menys recursos a l’Administració que els ha de prestar.

Els valencians hem aconseguit el consens per a reivindicar la fi d’aquesta injustícia. Totes les forces polítiques representades a les Corts i tots els representants de les institucions i entitats representatives de la societat valenciana hi han donat suport explícit. D’altra banda, el Consell ha encetat el diàleg amb altres comunitats autònomes i ha aconseguit que l’òrgan tècnic que supervisa, per encàrrec de la Unió Europea, el dèficit de les administracions públiques a Espanya haja pres consciència de la nostra situació.

Ara només ens resta que el nou govern que es forme a Espanya tinga en compte els interessos justos –en aquest cas veritablement hauríem de dir-ne necessitats– dels valencians. D’uns valencians que no volem renunciar a formar part d’un marc de convivència més ampli, però on també hem de poder sentir-nos i fer valdre la nostra identitat i interessos propis.

Una efeméride que se cumple también al cabo de treinta y tres años de haber recuperado la identidad colectiva que, respecto al aspecto administrativo, se perdió en 1707 y, en cuanto a otros aspectos, había sufrido deterioros muy serios.

La recuperación de nuestra identidad político-administrativa dentro del marco del Estado de las Autonomías de la España democrática nos permitió recuperar nuestra trayectoria histórica de pueblo con capacidad de autogobierno dentro de marcos más amplios en los que desarrollar con más fuerza nuestras potencialidades: primero, la Corona de Aragón –en la cual nació nuestro Reino–; después, la España proyectada sobre cuatro continentes, desde Norteamérica hasta las Filipinas, pasando por Europa y África.

Sin embargo, no siempre fue fácil afianzar los intereses valencianos –e incluso la identidad valenciana– en estos marcos políticos más amplios. Las tendencias autoritarias –y al mismo tiempo centralistas y uniformizadoras– han sido casi siempre dominantes y también debemos decir que las élites sociales y económicas valencianas también casi siempre han sido solidarias de esas tendencias, puesto que han buscado su propia prosperidad de clase y, en el mejor de los casos, han mantenido su valencianismo reducido al ámbito doméstico otorgándole una dimensión secundaria.

La llegada de la democracia a España permitió reavivar la identidad valenciana; sin embargo, restituir la dignidad pública a los maltratados elementos identitarios de los valencianos –la lengua en primer lugar– ha sido más difícil. También lo ha sido afianzar una posición política de los valencianos en el conjunto del Estado para defender los intereses que tenemos como comunidad: uno de ellos, conseguir una financiación equiparable a la media de las comunidades autónomas para prestar los servicios básicos que necesitan los ciudadanos y desarrollar las políticas que corresponden a la Generalitat para que la Comunidad Valenciana pueda desarrollar una economía competitiva en unas condiciones que permitan el bienestar de los valencianos.

En el Estado de las Autonomías que es España, corresponde a las comunidades autónomas proporcionar tres de los cuatro principales pilares del estado del bienestar: la sanidad, la educación y la asistencia social. Por lo tanto, que las comunidades autónomas no dispongan de los mismos medios a cargo del sistema de financiación común del Estado para su prestación supone que no todos los españoles somos iguales al recibir dichos servicios básicos. Y que debamos dedicar recursos propios para igualar la prestación de estos servicios implica que debemos renunciar a una parte del resto de las políticas para las que otras comunidades pueden reservarlos: inversiones en infraestructuras, investigación y desarrollo, apoyo a la internacionalización de las empresas, cuidar nuestro medio ambiente, potenciar nuestra cultura y nuestros recursos turísticos, etc.

Para todo ello hacen falta unos ahorros que otras comunidades autónomas no necesitan mantener en la misma medida o debemos endeudarnos más que aquella, o un poco de las dos cosas. Sin duda, nos encontramos ante una situación de grave emergencia: 41.953 millones de euros de deuda acumulada a finales de 2015 con crecimientos del 15,1% y del 12,2% en 2014 y en 2015 y déficits presupuestarios no financieros de 3.608 y 3.511 millones en estos mismos años que suponían más de un tercio de los ingresos no eran ni son soportables.

Desde 2016, el primer año para el cual el actual Consell ha elaborado los presupuestos de la Generalitat, hemos abierto, forzados por una menor complacencia del Gobierno de España de la que había mostrado hasta ahora –también hay que decirlo–, un camino de consolidación para reducir los gastos, dentro del muy poco margen que existe, y para incrementar los ingresos pidiendo un poco más de solidaridad a los valencianos que se encuentran en una mejor situación económica.

Con esta combinación el Programa Económico Financiero de la Comunidad Valenciana para 2016-2017 prevé cerrar el año 2016 con un déficit presupuestario no financiero de 948 millones y que el 2017 baje a 704 millones de euros. Aun así, la deuda seguiría aumentando hasta situarse en 45.266 millones. Estamos ante un problema que los valencianos no podemos resolver solos porque es un endeudamiento que tenemos mayoritariamente con la Administración Central del Estado y la responsabilidad es, en buena medida, de la infrafinanciación que crónicamente ha sufrido la Comunidad Valenciana dentro del sistema de financiación autonómica.

No podemos resolver el problema solos, pero lo que está claro es que la solución la debemos reivindicar los valencianos todos juntos y en diálogo razonado con las otras comunidades autónomas del Estado, puesto que es el Estado quien incumple cuando no garantiza de facto el mismo nivel de servicios a todos los ciudadanos dando menos recursos a la Administración que los debe prestar.

Los valencianos hemos conseguido el consenso para reivindicar el fin de esta injusticia. Todas las fuerzas políticas representadas en las Corts y todos los representantes de las instituciones y entidades representativas de la sociedad valenciana lo han apoyado explícitamente. Por otro lado, el Consell ha abierto el diálogo con otras comunidades autónomas y ha conseguido que el órgano técnico que supervisa, por encargo de la Unión Europea, el déficit de las administraciones públicas en España haya tomado conciencia de nuestra situación.

Ahora solo queda que el nuevo gobierno que se forme en España tenga en cuenta los justos intereses –en este caso verdaderamente deberíamos decir necesidades– de los valencianos. De unos valencianos que no queremos renunciar a formar parte de un marco de convivencia más amplio, pero en el que también debemos poder hacernos oír y hacer valer nuestra identidad e intereses propios.

En aquest objectiu, sincerament, els interessos dels valencians no són tan distants del que s’hauria de marcar l’Estat espanyol. Però Espanya es caracteritza per no aprendre de la seua història. En els anys deu i vint del segle passat, les úniques divises que entraven al país eren les que provenien, bàsicament, de les exportacions valencianes de fruites i hortalisses. Fins al desenvolupament del turisme massiu i de l’emigració, l’Estat progressava gràcies a l’obertura valenciana. Cent anys després, ens trobem en un altre moment semblant. Espanya hauria d’entendre que invertir en les infraestructures que els valencians necessitem seria invertir en la millora de l’economia global, de la seua competitivitat general. Tots podem intuir que és un interés rellevant per als valencians el desenvolupament del port de Sagunt i València, però, no és igualment estratègic per a Espanya connectar la riba mediterrània amb la cantàbrica d’una manera eficaç? De la mateixa manera, tenir un eix de comunicació multimodal potent pel litoral que connecte l’economia valenciana d’exportació (automòbils, ceràmica, pedra i marbre, fruita…) amb els mercats europeus és essencial. Però, no ho és també per l’economia murciana, catalana i andalusa? Disposar d’una autopista sense peatge pel litoral mediterrani beneficiaria l’arribada de turistes i alleugeriria la pressió sobre les carreteres que travessen nombroses poblacions valencianes, però, no tancaria d’una manera completa la xarxa d’autovies que l’Estat ha anat creant amb el gran forat entre les terres de Castelló i Tarragona? I així podríem continuar: habilitar un tren per la costa cap a una de les zones turístiques més potents de l’Espanya (la Marina), no permetria que més visitants estrangers, gent gran per exemple, que no volen conduir, se’n beneficiaren i aquest enclavament esdevinguera més competitiu a escala internacional? I les rodalies? A més de ser un servei públic obligatori que ha de prestar l’Estat, un sistema adient de rodalies al voltant de les grans àrees metropolitanes valencianes, no milloraria la qualitat de vida d’un bon nombre de ciutadans, resoldria embussos i congestions viàries –i evitaria les costoses inversions en ampliació de carreteres per descongestionar-les? I la resolució dels colls d’ampolla ferroviaris als nodes urbans de València i d’Alacant –les operacions associades a les estacions respectives–, no faria més fluïda i eficaç la circulació d’un dels corredors ferroviaris més utilitzats a Espanya?

Els interessos valencians en matèria d’infraestructures mostren una direcció que, sincerament, hauria de seguir Espanya: sense oblidar la necessària dotació de necessitats infradotades en altres regions de l’Estat –que també tenen dret a unes comunicacions segures i decents, només faltaria això!–, l’aposta per una obertura definitiva cap als mercats europeus i asiàtics, la intermodalitat portuària, el transvasament cap al ferrocarril de càrregues, la definició d’eixos estratègics de mercaderies de caràcter transversal, la posada en marxa d’una autèntica política d’accessos ferroviaris a les ciutats amb vista al segle XXI, el suport a la combinació carretera-tren, l’establiment d’accessos eficaços a les zones turístiques i logístiques litorals, etc., podrien i haurien de definir l’horitzó d’una nova política d’infraestructures a Espanya que, si es fera, beneficiaria la societat i l’economia valenciana i, en general, mediterrània.

La política espanyola en matèria d’obres públiques i infraestructures oscil·la entre la inèrcia i la visió envellida del context econòmic i global mundial, amb certs tocs de radialitat inherents al model, si més no des del segle XVIII. Aquests trets no s’han ajustat mai als interessos valencians. Per això, promoure una nova cultura de les infraestructures a Espanya, assentada en principis moderns i estratègics, hauria de ser un objectiu, també, associat als interessos dels valencians.

*Josep Vicent Boira. Secretari Autonòmic d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori

En este objetivo, sinceramente, los intereses de los valencianos no son tan distantes de los que se debería marcar el Estado español. Pero España se caracteriza por no aprender de su historia. En los años diez y veinte del siglo pasado, las únicas divisas que entraban en el país eran las que provenían, básicamente, de las exportaciones valencianas de frutas y hortalizas. Hasta el desarrollo del turismo masivo y de la emigración, el Estado progresaba gracias a la apertura valenciana. Cien años después, nos encontramos en otro momento similar. España debería entender que invertir en las infraestructuras que los valencianos necesitamos sería invertir en la mejora de la economía global, de su competitividad general. Todos podemos intuir que es un interés relevante para los valencianos el desarrollo del puerto de Sagunt y València, sin embargo, ¿no es igualmente estratégico para España conectar la orilla mediterránea con la cantábrica de un modo eficaz? De la misma manera, tener un eje de comunicación multimodal potente por el litoral que conecte la economía valenciana de exportación (automóviles, cerámica, piedra y mármol, fruta…) con los mercados europeos es esencial. Sin embargo, ¿no lo es también para la economía murciana, catalana y andaluza? Disponer de una autopista sin peaje por el litoral mediterráneo beneficiaría la llegada de turistas y aligeraría la presión sobre las carreteras que atraviesan numerosas poblaciones valencianas, sin embargo, ¿no cerraría de una manera completa la red de autovías que el Estado ha ido creando con el gran agujero entre las tierras de Castellón y Tarragona? Y así podríamos continuar: habilitar un tren por la costa hacia una de las zonas turísticas más potentes de la España (La Marina), ¿no permitiría que más visitantes extranjeros, gente mayor por ejemplo, que no quiere conducir, se beneficiaran y este enclave pasase a ser más competitivo a escala internacional? ¿Y las cercanías? Además de ser un servicio público obligatorio que debe prestar el Estado, un sistema conveniente de cercanías alrededor de las grandes áreas metropolitanas valencianas, ¿no mejoraría la calidad de vida de un buen número de ciudadanos, resolvería embotellamientos y congestiones viarias –y evitaría las costosas inversiones en ampliación de carreteras para descongestionarlas? ¿Y la resolución de los cuellos de botella ferroviarios en los nodos urbanos de València y de Alicante –las operaciones asociadas en las estaciones respectivas–, ¿no haría más fluida y eficaz la circulación de uno de los corredores ferroviarios más utilizados en España?

Los intereses valencianos en materia de infraestructuras muestran una dirección que, sinceramente, debería seguir España: sin olvidar la necesaria dotación de necesidades infradotadas en otras regiones del Estado –que también tienen derecho a unas comunicaciones seguras y decentes, ¡faltaría más!–, la apuesta por una apertura definitiva hacia los mercados europeos y asiáticos, la intermodalidad portuaria, el transvase hacia el ferrocarril de cargas, la definición de ejes estratégicos de mercancías de carácter transversal, la puesta en marcha de una auténtica política de accesos ferroviarios a las ciudades de cara al siglo XXI, el apoyo a la combinación carretera-tren, el establecimiento de accesos eficaces a las zonas turísticas y logísticas litorales, etc., podrían y deberían definir el horizonte de una nueva política de infraestructuras a España que, si se hiciese, beneficiaría a la sociedad y a la economía valenciana y, en general, mediterránea.

La política española en materia de obras públicas e infraestructuras oscila entre la inercia y la visión avejentada del contexto económico y global mundial, con ciertos toques de radialidad inherentes al modelo, cuando menos desde el siglo XVIII. Estos rasgos no se han ajustado nunca a los intereses valencianos. Por ello, promover una nueva cultura de las infraestructuras a España, asentada en principios modernos y estratégicos, debería ser un objetivo, también, asociado a los intereses de los valencianos.

*Josep Vicent Boira. Secretario Autonómico de Vivienda, Obras Públicas y Vertebración del Territorio

La Comunitat Valenciana ha de “liderar una nova idea d’Espanya, de l’Espanya que fa seua la igualtat de les persones i s’identifica amb la seua pluralitat”. El president de la Generalitat, Ximo Puig, va llançar aqueixa solemne idea el setembre, en el primer debat parlamentari sobre l’estat de la Comunitat Valenciana amb un govern progressista en més de 20 anys.

Que vol dir Puig amb una la “nova idea d’Espanya”? Des del punt de vista de la configuració de l’Estat, una aposta clara per la descentralització, la potenciació de les comunitats i la superació de l’actual Estat de les autonomies. Cal anar a un estat federal, a l’estil dels Estats Units o d’Alemanya, amb el centre cedint competències a la perifèria.

En aqueix nou esquema, la Comunitat Valenciana guanyaria en “capacitat tributària” –gestionaria els seus propis impostos i trencaria amb un finançament autonòmic insuficient– i oferiria “lleialtat institucional” a la resta del país. Així ho apuntava Puig en el seu full de ruta per al govern, el llibre El problema valenciano tiene solución. Exhaustos de ofrendar nuevas glorias a España.

No tot, tanmateix, és atacar els problemes més urgents del territori: el finançament autonòmic, el deute històric i la falta d’inversions del Govern central –Corredor Mediterrani, per exemple– bàsicament. La Generalitat, i singularment Puig, volen fugir del valencianisme ranci i folklòric que hauria estat toquejat pel PP a recuperar l’“orgull de pertinença” basant-se en “elements comuns” i “visió de futur”.

Amb aqueix objectiu, la Generalitat ha llançat una campanya sota el lema Tots a una veu. I, com el 2015, les institucions s’obrin a la ciutadania durant tota la setmana del Nou 9 d’Octubre. En aqueixa línia, i reivindicacions polítiques a banda, s’aposta per un valencianisme obert i inclusiu, que fuja de les etiquetes –plasmades, per exemple, en la Llei de senyals d’identitat– del PP.

En Compromís, soci de govern del PSPV-PSOE de Puig en el Consell, ja han reflexionat sobre què ha de ser el nou valencianisme: “No valen les apel·lacions a la història, la llengua o la identitat en una societat amb una diversitat d’orígens total. Les eines del nacionalisme clàssic no serveixen, almenys ací. Cal reformular la identitat valenciana, reconceptualitzar la identitat nacional, d’acord amb la societat del moment: plural, amb immigració, part d’un món globalitzat”.

Segons Amadeu Mezquida, un dels ideòlegs del Bloc, partit integrat en Compromís, aqueixa identitat, aqueix marc conceptual, es construirà mirant avant, no cap arrere: “En el cas valencià, el passat no ens uneix. Cal parlar de futur per a superar dinàmiques antigues que no ajuden a fer un projecte cohesionador. Ací trobarem el que ens uneix”.

Pot, la Comunitat Valenciana, liderar una nova idea d’Espanya? Vicent Baydal, historiador i autor de Vent de Cabylia. Històries de la història dels valencians, no és optimista. “A Espanya hi ha dos centres de poder, Madrid i Barcelona, infinitament més poderosos que València. En les condicions actuals [La Generalitat fregant la fallida o la reputació sota mínims pels casos de corrupció del PP] és molt difícil liderar res”.

“No obstant això –continua Baydal– per primera vegada des del segle XVIII hi ha una part de la societat valenciana que vol marcar agenda a Espanya, un fet inèdit en dos segles. El Nou d’Octubre, una commemoració que en els últims 25 anys s’ha consolidat fins i tot fora de la ciutat de València, pot ajudar en aqueix objectiu”.

“Cal redefinir el valencianisme després del toc coent pel qual apostava el PP”. Karlos Bernabé, el regidor d’EU que reivindica el valencià a Oriola, cor d’una comarca castellanoparlant. Ell ja ha explicitat la seua proposta: “Una Comunitat (o País) progressista, transformadora, al servei de la ciutadania… que lluita contra les retallades socials, que vol conviure en harmonia i solidaritat amb la resta de pobles del món i d’Espanya”.

Javier de Lucas, catedràtic de filosofia del dret en la Universitat de València, comparteix aqueix projecte valencià que, tornant a Puig, aposta per “la igualtat de les persones” i la “pluralitat”. Només hi veu un problema. “La igualtat inclusiva, la preocupació pels vulnerables o la insistència en el respecte a la pluralitat està molt bé, però no és específica del valencianisme. És, simplement, recuperar la tradició del liberalisme bo, el de John Stuart Mill”.

“M’agrada que aqueix projecte per a liderar Espanya, sota aqueixes premisses, isca d’ací”, diu de Lucas, referent intel·lectual sobre drets humans a Espanya. Això sí, adverteix contra qualsevol temptació xovinista. “Estic a favor d’un estat plurinacional, federal o confederal, però m’allunye del nacionalisme polític de Compromís”.

La jornada de portes obertes celebrada dissabte per a visitar el Palau de la Generalitat ha donat el tret d’eixida a la programació d’actes amb motiu del Nou d’Octubre, el Dia de la Comunitat Valenciana. Per primera vegada en la història, la programació s’ha organitzat de manera conjunta entre la Generalitat, les Corts Valencianes, la Diputació de València i els ajuntaments de València, Alacant i Castelló.

Entre els plats forts d’aquesta edició destaca l’obertura de nou palaus i huit museus de tota la Comunitat Valenciana. Tots els edificis obriran les portes a la ciutadania de manera gratuïta amb l’objectiu d’acostar el nostre patrimoni al conjunt de la societat valenciana.

Pel que fa als museus hi ha l’IVAM, el MUVIM, el Centre del Carme, la Beneficència, el Museu de la Ciutat, tant el Museu de Belles Arts de València com el de Castelló i el Museu de Belles Arts Gravina. Tots els museus estaran oberts fins a la matinada del dissabte dia 8 i fins a les 20.00 hores del diumenge 9.

Quant als palaus, hi participen en aquesta edició el Palau de la Generalitat, el Palau dels Almiralls d’Aragó-Banys de l’Almirall, el Palau dels Borja-Corts Valencianes, el Palau de la Batlia, el Palau del Marqués de la Scala, el Palau dels Català de Valeriola, el Palau del Marqués de Malferit, el Palau dels Mercaders i el Palau d’en Bou. Els palaus estaran oberts tots dos dies des de les 10 del matí fins a les 20.00 hores.

L’any passat ja es va obrir per primera vegada al públic el Palau de la Generalitat, també amb motiu del Nou d’Octubre, amb un gran èxit d’assistència: més de 40.000 persones es van acostar a conéixer la històrica seu del Govern valencià.

65 actes en set dies

Els actes que vertebren la programació d’activitats del cap de setmana són només un aperitiu del que passarà en cada racó de la Comunitat Valenciana durant els set dies posteriors que acabaran amb el gran tancament de festa del diumenge 9 d’octubre. En total, més de 65 actes dedicats a joves i grans distribuïts al llarg de tot el territori que comprén la Comunitat Valenciana.

Hi haurà concerts de Dani Miquel per als més menuts: dissabte a Alacant i diumenge a Castelló, els dos a les 18.00 hores; es farà un homenatge popular a Tombatossals a Castelló, hi haurà actes d’entrada i alardo de Moros i Cristians a València, s’inaugurarà una exposició i es duran a terme actuacions de cant i representacions a l’aire lliure.

Aquest Nou d’Octubre servirà, a més, com a plataforma de llançament del nou claim de la Generalitat, “Tots a una veu”, una crida a “la força de la unitat” de tots els valencians per a recuperar “l’orgull de pertinença a la Comunitat”, segons va dir el president de la Generalitat, Ximo Puig, en l’acte de presentació del missatge.

Una de les festes més antigues d’Europa

El 9 d’octubre de 1238 Jaume I va prendre possessió de la ciutat de València i va iniciar el projecte de construir l’epicentre d’un nou regne. Cent anys després d’aquella data, el 1338, els nous pobladors van començar a celebrar l’efemèride i van fer perenne en el calendari anual aquell record.

Hui és una de les festes més antigues d’Europa i, malgrat les circumstàncies més difícils, segons un comunicat de la Generalitat, “és referent irrenunciable del poble valencià, que amb aquesta tradició vol insistir en la seua arrelada voluntat de fer valdre els valors de la llibertat, la concòrdia i la solidaritat amb l’esperit d’un poble que mira cap al futur”. Tots els actes en la setmana de la celebració del Nou d’Octubre.

La Comunidad Valenciana debe “liderar una nueva idea de España, de la España que hace suya la igualdad de las personas y se identifica con su pluralidad”. El presidente de la Generalitat, Ximo Puig, lanzó esa solemne idea en septiembre, en el primer debate parlamentario sobre el estado de la Comunidad Valenciana con un gobierno progresista en más de 20 años.

¿Que quiere decir Puig con una la “nueva idea de España”? Desde el punto de vista de la configuración del estado, una apuesta clara por la descentralización, la potenciación de las comunidades y la superación del actual estado de las autonomías. Hay que ir a un estado federal, estilo Estados Unidos o Alemania, con el centro cediendo competencias a la periferia. 

En ese nuevo esquema, la Comunidad Valenciana ganaría en “capacidad tributaria” –gestionaría sus propios impuestos y rompería con una  financiación autonómica insuficiente- y ofrecería “lealtad institucional” al resto del país. Así lo apuntaba Puig en su hoja de ruta para el gobierno, el libro 'El problema valenciano tiene solución. Exhaustos de ofrendar nuevas glorias a España'.

No todo, sin embargo, es atacar los problemas más urgentes del territorio: La financiación autonómica, la deuda histórica y la falta de inversiones del gobierno central -Corredor Mediterráneo, por ejemplo- básicamente. La Generalitat, y singularmente Puig, quieren huir del valencianismo rancio y folclórico que habría sido manoseado por el PP para recuperar el “orgullo de pertenencia” en base a “elementos comunes” y “visión de futuro”.

Con ese objetivo, la Generalitat ha lanzado una campaña bajo el lema 'Tots a una veu'. Y, como en 2015, las instituciones se abren a la ciudadanía durante toda la semana del 9 d'Octubre. En esa línea, y reivindicaciones políticas aparte, se apuesta por un valencianismo abierto e inclusivo, que huya de las etiquetas -plasmadas, por ejemplo, en la Ley de Señas de Identidad- del PP.

En Compromís, socio de gobierno del PSPV-PSOE de Puig en el Consell, ya han reflexionado sobre qué debe ser el nuevo valencianismo: “No valen las apelaciones a la historia, la lengua o la identidad en una sociedad con una diversidad de origenes total. Las herramientas del nacionalismo clásico no sirven, al menos aquí. Hay que reformular la identidad valenciana, reconceptualizar la identidad nacional, conforme a la sociedad del momento: plural, con inmigración, parte de un mundo globalizado”. 

Según Amadeu Mezquida, uno de los ideólogos del Bloc, partido integrado en Compromís, esa identidad, ese marco conceptual, se construirá mirando adelante, no hacia atrás: “En el caso valenciano, el pasado no nos une. Hay que hablar de futuro para superar dinámicas antiguas que no ayudan a hacer un proyecto cohesionador. Ahí encontraremos lo que nos une”.

¿Puede la Comunidad Valenciana liderar una nueva idea de España?

Vicent Baydal, historiador y autor de 'Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians', no es optimista. “En España hay dos centros de poder, Madrid y Barcelona, infinitamente más poderosos que Valencia. En las condiciones actuales [La Generalitat rozando la quiebra o la reputación bajo mínimos por los casos de corrupción del PP] es muy difícil liderar nada”.

“Sin embargo -sigue Baydal- por primera vez desde el siglo XVIII hay una parte de la sociedad valenciana que quiere marcar agenda en España, un hecho inédito en dos siglos. El 9 d'Octubre, una conmemoración que en los últimos 25 años se ha consolidado incluso fuera de la ciudad de Valencia, puede ayudar en ese objetivo”.

“Hay que redefinir el valencianismo tras el toque cutre por el que apostaba el PP”. Karlos Bernabé, el concejal de EU que reivindica el valenciano en Orihuela, corazón de una comarca castellanoparlante. Él ya ha explicitado su propuesta: “Una Comunitat (o País) progresista, transformadora, al servicio de la ciudadanía.... que lucha contra los recortes sociales, que quiere convivir en armonía y solidaridad con el resto de pueblos del mundo y de España”.

Javier de Lucas, catedrático de Filosofía del Derecho en la Universidad de Valencia, comparte ese proyecto valenciano que, volviendo a Puig, apuesta por “la igualdad de las personas” y la “pluralidad”. Solo ve un problema. “La igualdad inclusiva, la preocupación por los vulnerables o la insistencia en el respeto a la pluralidad está muy bien, pero no es específica del valencianismo. Es, simplemente, recuperar la tradición del liberalismo bueno, el de John Stuart Mill”.

“Me gusta que ese proyecto para liderar España, bajo esas premisas, salga de aquí”, dice de Lucas, referente intelectual sobre derechos humanos en España. Eso sí, advierte contra cualquier tentación chauvinista. “Estoy a favor de un estado plurinacional, federal o confederal pero me alejo del nacionalismo político de Compromís”.

La jornada de puertas abiertas celebrada el sábado para visitar el Palau de la Generalitat ha dado el pistoletazo de salida a la programación de actos con motivo del 9 d'Octubre, Día de la Comunitat Valenciana. Por primera vez en la historia, la programación ha sido realizada de manera conjunta entre la Generalitat, las Corts Valencianes, la Diputació de València y los Ayuntamientos de Valencia, Alicante y Castellón.

Entre los platos fuertes de esta edición destaca la apertura de nueve palacios y ocho museos de toda la Comunitat Valenciana. Todos los edificios abrirán sus puertas a la ciudadanía de manera gratuita con el objetivo de acercar nuestro patrimonio al conjunto de la sociedad valenciana.

Por el lado de los museos se encuentran el IVAM, el MUVIM, el Centre del Carme, la Beneficència, el Museu de la Ciutat, tanto el Museu de Belles Arts de València como el de Castelló y el Museu de Belles Arts Gravina. Todos los museos permanecerán abiertos hasta la madrugada del sábado día 8 y hasta las 20.00 horas del domingo 9.

En el lado de los palacios estarán en esta edición el Palau de la Generalitat, el Palau dels Almiralls d'Aragó-Banys de l'Almirall, el Palau dels Borja-Corts Valencianes, el Palau de la Batlia, el Palau del Marqués de la Scala, el Palau dels Català de Valeriola, el Palau del Marqués de Malferit, el Palau dels Mercaders y el Palau d'en Bou. Los palacios permanecerán abiertos ambos días desde las 10 de la mañana hasta las 20.00 horas.

El año pasado ya se abrió por primera vez al público el Palau de la Generalitat, también con motivo del 9 d'Octubre, con un gran éxito de asistencia: más de 40.000 personas se acercaron a conocer la histórica sede del gobierno valenciano.

65 actos en siete días

Los actos que vertebran la programación de actividades del fin de semana son solo un aperitivo de lo que ocurrirá en cada rincón de la Comunitat Valenciana durante los siete días posteriores para concluir con el gran cierre de fiesta del domingo 9 de octubre. En total, más de 65 actos dedicados a jóvenes y mayores distribuidos a lo largo de todo el territorio que abarca la Comunitat Valenciana.

Habrá conciertos de Dani Miquel para los más pequeños: el sábado en Alicante y el domingo en Castellón, los dos a las 18.00 horas; se realizará un homenaje popular a Tombatossals en Castellón, habrá actos de entrada y alardo de Moros y Cristianos en Valencia, se inaugurará una exposición y se llevarán a cabo actuaciones de canto y representaciones al aire libre.

Este 9 d'Octubre servirá, además, como plataforma de lanzamiento del nuevo 'claim' de la Generalitat, 'Tots a una veu', una llamada a “la fuerza de la unidad” de todos los valencianos para recuperar “el orgullo de pertenencia a la Comunitat”, según dijo el President de la Generalitat, Ximo Puig, en el acto de presentación del mensaje.

Una de las fiestas más antiguas de Europa

El Nou d'Octubre de 1238 Jaume I tomó posesión de la ciudad de València e inició el proyecto de construir el epicentro de un nuevo reino. Cien años después de aquella fecha, en 1338, los nuevos pobladores comenzaron a celebrar la efeméride e hicieron perenne en el calendario anual aquel recuerdo.

Hoy es una de las fiestas más antiguas de Europa y, a pesar de las más difíciles circunstancias, según un comunicado de la Generalitat, “es referente irrenunciable del pueblo valenciano, que con esta tradición quiere insistir en su arraigada voluntad de hacer valer los valores de la libertad, la concordia y la solidaridad con el espíritu de un pueblo que mira hacia el futuro”. Todos los actos en la semana de la celebración del 9 'Octubre.