“Per què no vas fer res?”. És una de les preguntes que encara persegueixen moltes víctimes d'una agressió sexual, desplaçant la mirada cap a la reacció de qui pateix la violència en lloc de cap a qui l'exerceix. A aquesta pregunta respon Sucia. ¿Por qué no hiciste nada?, el projecte amb què Bàrbara Mestanza ha transformat la seva pròpia experiència en un documental rodat durant sis anys mentre avançava un procés judicial que encara continua obert. La pel·lícula, codirigida juntament amb Marc Pujolar, va néixer sense pressupost, gravada amb els mitjans que els seus autors tenien a mà i aprofitant el temps que els deixaven les seves feines. Després d'alçar-se amb el Gran Premi del Jurat de la Competició Internacional del Sheffield DocFest, s'ha obert per a ells una possibilitat tan inesperada com ambiciosa: emprendre la cursa cap als Oscar.

Bàrbara Mestanza i Marc Pujolar van gravar una pel·lícula sense saber exactament com acabaria. No era una qüestió de suspens narratiu, sinó de realitat: quan van començar a rodar-la, la causa oberta després de l'agressió sexual que va patir l'actriu el 2015 continuava oberta i la història seguia avançant mentre la càmera estava encesa. La pel·lícula, presentada el cap de setmana passat a l'Atlàntida Mallorca Film Fest, va néixer d'una pregunta que travessa tota la trajectòria del projecte: què passa després d'una agressió i què succeeix amb una persona quan el relat no acaba en el moment de la violència.

La pel·lícula va néixer sense pressupost, gravada amb els mitjans que els seus autors tenien a mà i aprofitant el temps que els deixaven les seves feines

Abans d'arribar al cinema, Sucia va passar per dos formats més. Primer va ser una obra de teatre i després un llibre, dues aproximacions diferents a una mateixa experiència que Mestanza va anar transformant segons les necessitats de cada llenguatge. “És com un tríptic”, explica l'actriu a elDiario.es des de Mallorca. “És el mateix tema, però són tres cares completament diferents”. L'obra de teatre, explica, era “una conversa interna entre el meu cervell i jo mentre m'estava passant allò”; la novel·la abordava “tota la història d'autodestrucció que vius després que et passi una cosa així fins que t'atreveixes a parlar”, mentre que el documental segueix “tot el procés judicial durant aquests últims sis anys”, explica la codirectora.

El salt al documental va arribar quan els seus responsables van entendre que la història necessitava un altre espai per arribar a més persones. No es tractava únicament de traslladar el que ja havien explicat, sinó d'acompanyar un procés que encara estava succeint i mostrar una part de la violència sexual que habitualment queda fora dels relats públics: l'espera, la incertesa, el desgast emocional i la relació amb un sistema judicial que es pot allargar durant anys. “Quan vam veure que allò podia ser útil, vam entendre que el més necessari era intentar arribar al màxim nombre de persones possible”, apunta Mestanza. “I una pel·lícula és l'únic format que pot fer que això sigui així”, assenyala la cineasta.

Abans dels reconeixements internacionals i de la possibilitat d'emprendre una campanya cap als Oscar, el projecte va ser durant molt de temps una pel·lícula feta als marges de la indústria audiovisual. “Partíem d'absolutament zero pressupost i hem gravat amb mòbils, amb ordinadors, improvisant constantment. Mentrestant, havíem de continuar treballant per poder viure. Això significava que no podíem dedicar-nos exclusivament a la pel·lícula”, recorda Mestanza. Una precarietat que no va ser una decisió estètica, sinó la conseqüència d'una necessitat: continuar gravant una història que sentien que no podien abandonar.

Partíem d'absolutament zero pressupost i hem gravat amb mòbils, amb ordinadors, improvisant constantment. Mentrestant, havíem de continuar treballant per poder viure. Això significava que no podíem dedicar-nos exclusivament a la pel·lícula

Bàrbara Mestanza — Actriu i codirectora de 'Sucia'

Amb el temps, aquella pel·lícula que avançava sense garanties va començar a trobar aliats. Per a Marc Pujolar, aquest acompanyament ha estat fonamental: “Comptem amb grans companys, com a Indiana Films, 3Cat, Filmin i Sábado Time, que s'hi ha incorporat fa poc. Estem construint una gran família”. Després d'aconseguir 117.000 euros de pressupost i acabar el rodatge i el muntatge final el juny de l'any passat, el documental va tenir la seva estrena mundial al Festival de Màlaga, on va ser premiat, i va rebre una menció al Festival de Las Palmas de Gran Canaria, a més de projectar-se al Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià, el D'A de Barcelona i l'Atlàntida Mallorca Film Fest.

Abans de la seva arribada als cinemes el pròxim 20 de novembre, Sucia continuarà el seu recorregut internacional al Lemesos International Documentary Festival de Xipre, on es projectarà el 4 d'agost. Aquest recorregut ha permès que la pel·lícula comencés a circular amb força, una cosa que els seus responsables mai no haurien donat per feta en tractar-se d'una història rodada en català i tan lligada a un fet personal i a un context judicial concret.

Abans de la seva arribada als cinemes el pròxim 20 de novembre, Sucia continuarà el seu recorregut internacional al Lemesos International Documentary Festival de Xipre, on es projectarà el 4 d'agost

Tanmateix, el documental va més enllà de l'agressió i de la possible resolució judicial. Quan van començar a escriure el guió, Mestanza i Pujolar pensaven que la pel·lícula estaria marcada per una pregunta concreta: què passaria amb el procediment judicial i si la persona acusada acabaria entrant a la presó. Tanmateix, durant el rodatge i especialment durant el muntatge van entendre que la història apuntava cap a un lloc molt més ampli. “Ens vam adonar que parla d'una cosa molt més profunda: d'un procés de sanació i de com cada persona ha de trobar el seu propi camí”, explica la codirectora.

Ens vam adonar que parla d'una cosa molt més profunda: d'un procés de sanació i de com cada persona ha de trobar el seu propi camí

Bàrbara Mestanza — Actriu i codirectora de 'Sucia'

Després de viure durant el rodatge un llarg procés judicial, l'equip de la pel·lícula reflexiona sobre els possibles camins que pot prendre una persona que acaba de patir una agressió sexual. Per a Mestanza, la denúncia pot ser una via “legítima”, però “no pot convertir-se en una obligació ni tampoc ignorar les dificultats que implica enfrontar-se al sistema”. “Si això passa per anar a comissaria, em sembla meravellós, però crec que tots sabem ja que és un procés molt complex i molt car”, explica l'actriu i cineasta, que reconeix haver partit d'una posició molt concreta: “La meva història és la història d'algú privilegiat”.

En aquest sentit, insisteix que cada procés és diferent i que la decisió ha de partir de les necessitats de qui el travessa. “Si el que necessites és veure una amiga, fes-ho. Si necessites callar, calla. Si necessites aïllar-te del món, apartar-te, tancar-te en una habitació i no tornar a tocar un home en la teva vida, fes-ho. Només tu saps què necessites per sortir d'aquí”, conclou la codirectora.

La cara invisible després de la denúncia

Un dels aspectes més importants del documental és precisament mostrar què passa entre la denúncia i una possible resolució judicial. “A poc a poc, mentre avances, t'adones que hi ha moltes més parts d'aquest procés de les que imaginàvem, detalls i moltes més coses que passen de les quals ningú parla”. Entre aquestes, Mestanza destaca les proves psicològiques a què s'han d'enfrontar algunes persones denunciants: “Haver de fer un test psicològic durant tres hores davant de persones que no coneixes perquè determinin que ets una persona que parla de manera conscient i que no t'estàs inventant el que expliques”, assenyala la codirectora.

Haver de fer un test psicològic durant tres hores davant de persones que no coneixes perquè determinin que ets una persona que parla de manera conscient i que no t'estàs inventant el que expliques

Bàrbara Mestanza — Actriu i codirectora de 'Sucia'

La mirada de Sucia també s'allunya d'una tradició audiovisual que, segons Pujolar, ha explicat en moltes ocasions les històries d'abús des de l'impacte. “Des de sempre ha estat molt relacionada amb una estètica més propera al morbo i a construir una narrativa al voltant de casos de molta repercussió mediàtica o que han afectat moltíssimes persones”, explica el cineasta. Davant d'aquesta tendència, el documental intenta acostar-se al procés des d'un altre lloc, més centrat en l'experiència de qui travessa la violència i en tot allò que passa després.

'Sucia' es distancia d'una tradició audiovisual que des de sempre ha estat molt relacionada amb una estètica més pròxima al morb i de construir una narrativa al voltant de casos de molta repercussió mediàtica o que han afectat moltíssimes persones

Marc Pujolar — Codirector de 'Sucia'

Finalment, després d'un llarg recorregut que cap dels seus responsables no imaginava, apareix la possibilitat d'entrar en la cursa cap als Oscar —gràcies al premi obtingut al Festival de Sheffield, reconeixement que li atorga la prequalificació per al certamen—. Per a la codirectora, arribar fins a aquest escenari significaria moltes coses que encara li costa assimilar. “Encara necessitem trobar més finançament i suports per poder-hi arribar, però sens dubte simbolitzaria que el que fem aquí és un producte creatiu digne i útil per al món, que les nostres històries són importants i urgents”, conclou Mestanza.

S'obre així un nou capítol per a Sucia, la pel·lícula que va néixer intentant respondre una pregunta íntima i que ha acabat formant part d'una conversa col·lectiva sobre justícia, reparació i les diferents maneres de mirar cap a la violència sexual.

“¿Por qué no hiciste nada?”. Es una de las preguntas que todavía persiguen a muchas víctimas de una agresión sexual, desplazando la mirada hacia la reacción de quien sufre la violencia en lugar de hacia quien la ejerce. A esa pregunta responde Sucia. ¿Por qué no hiciste nada?, el proyecto con el que Bàrbara Mestanza ha transformado su propia experiencia en un documental rodado durante seis años mientras avanzaba un proceso judicial que todavía continúa abierto. La película, codirigida junto a Marc Pujolar, nació sin presupuesto, grabada con los medios que sus autores tenían a mano y aprovechando el tiempo que les dejaban sus trabajos. Tras alzarse con el Gran Premio del Jurado de la Competición Internacional del Sheffield DocFest, se ha abierto para ellos una posibilidad tan inesperada como ambiciosa: emprender la carrera hacia los Oscar.

Bàrbara Mestanza y Marc Pujolar grabaron una película sin saber exactamente cómo acabaría. No era una cuestión de suspense narrativo, sino de realidad: cuando empezaron a rodarla, la causa abierta después de la agresión sexual que sufrió la actriz en 2015 seguía abierta y la historia continuaba avanzando mientras la cámara estaba encendida. La película, presentada el pasado fin de semana en el Atlàntida Mallorca Film Fest, nació de una pregunta que atraviesa toda la trayectoria del proyecto: qué ocurre después de una agresión y qué sucede con una persona cuando el relato no termina en el momento de la violencia.

La película nació sin presupuesto, grabada con los medios que sus autores tenían a mano y aprovechando el tiempo que les dejaban sus trabajos

Antes de llegar al cine, Sucia pasó por otros dos formatos. Primero fue una obra de teatro y después un libro, dos aproximaciones diferentes a una misma experiencia que Mestanza fue transformando según las necesidades de cada lenguaje. “Es como un tríptico”, explica la actriz a elDiario.es desde Mallorca. “Es el mismo tema, pero son tres caras completamente distintas”. La obra de teatro, cuenta, era “una conversación interna entre mi cerebro y yo mientras me estaba pasando aquello”; la novela abordaba “toda la historia de autodestrucción que vives después de que te pase algo así hasta que te atreves a hablar”, mientras que el documental sigue “todo el proceso judicial durante estos últimos seis años”, cuenta la codirectora.

El salto al documental llegó cuando sus responsables entendieron que la historia necesitaba otro espacio para alcanzar a más personas. No se trataba únicamente de trasladar lo que ya habían contado, sino de acompañar un proceso que todavía estaba sucediendo y mostrar una parte de la violencia sexual que habitualmente queda fuera de los relatos públicos: la espera, la incertidumbre, el desgaste emocional y la relación con un sistema judicial que puede prolongarse durante años. “Cuando vimos que aquello podía ser útil, entendimos que lo más necesario era intentar llegar al máximo número de personas posible”, apunta Mestanza. “Y una película es el único formato que puede hacer que eso sea así”, señala la cineasta.

Antes de los reconocimientos internacionales y de la posibilidad de emprender una campaña hacia los Oscar, el proyecto fue durante mucho tiempo una película hecha en los márgenes de la industria audiovisual. “Partíamos de absolutamente cero presupuesto y hemos grabado con móviles, con ordenadores, improvisando constantemente. Mientras tanto, teníamos que seguir trabajando para poder vivir. Eso significaba que no podíamos dedicarnos exclusivamente a la película”, recuerda Mestanza. Una precariedad que no fue una decisión estética, sino la consecuencia de una necesidad: seguir grabando una historia que sentían que no podían abandonar.

Partíamos de absolutamente cero presupuesto y hemos grabado con móviles, con ordenadores, improvisando constantemente. Mientras tanto, teníamos que seguir trabajando para poder vivir. Eso significaba que no podíamos dedicarnos exclusivamente a la película

Bàrbara Mestanza — Actriz y codirectora de 'Sucia'

Con el tiempo, esa película que avanzaba sin garantías empezó a encontrar aliados. Para Marc Pujolar, ese acompañamiento ha sido fundamental: “Contamos con grandes compañeros, como Indiana Films, 3Cat, Filmin y Sábado Time, que se ha incorporado hace poco. Estamos construyendo una gran familia”. Tras conseguir 117.000 euros de presupuesto y terminar el rodaje y su edición final en junio del año pasado, el documental tuvo su estreno mundial en el Festival de Málaga, donde fue premiado, y recibió una mención en el Festival de Las Palmas de Gran Canaria, además de proyectarse en el Festival de Cine y Derechos Humanos de San Sebastián, el D'A de Barcelona y el Atlàntida Mallorca Film Fest.

Antes de su llegada a los cines el próximo 20 de noviembre, Sucia continuará su recorrido internacional en el Lemesos International Documentary Festival de Chipre, donde se proyectará el 4 de agosto. Ese recorrido ha permitido que la película empezara a circular con fuerza, algo que sus responsables nunca habrían dado por hecho al tratarse de una historia rodada en catalán y tan ligada a un hecho personal y a un contexto judicial concreto.

Antes de su llegada a los cines el próximo 20 de noviembre, Sucia continuará su recorrido internacional en el Lemesos International Documentary Festival de Chipre, donde se proyectará el 4 de agosto

Sin embargo, el documental va más allá de la agresión y la posible resolución judicial. Cuando comenzaron a escribir el guion, Mestanza y Pujolar pensaban que la película estaría marcada por una pregunta concreta: qué ocurriría con el procedimiento judicial y si la persona acusada acabaría entrando en prisión. Sin embargo, durante el rodaje y especialmente durante el montaje entendieron que la historia apuntaba hacia un lugar mucho más amplio. “Nos dimos cuenta de que habla de algo mucho más profundo: de un proceso de sanación y de cómo cada persona tiene que encontrar su propio camino”, cuenta la codirectora.

Nos dimos cuenta de que habla de algo mucho más profundo: de un proceso de sanación y de cómo cada persona tiene que encontrar su propio camino

Bàrbara Mestanza — Actriz y codirectora de 'Sucia'

Tras vivir durante el rodaje un largo proceso judicial, el equipo de la película reflexiona sobre los posibles caminos a tomar por una persona que acaba de sufrir una agresión sexual. Para Mestanza, la denuncia puede ser una vía “legítima”, pero “no puede convertirse en una obligación ni tampoco ignorar las dificultades que implica enfrentarse al sistema”. “Si eso pasa por ir a comisaría, me parece maravilloso, pero creo que todos sabemos ya que es un proceso muy complejo y muy caro”, cuenta la actriz y cineasta que reconoce haber partido desde una posición muy concreta: “Mi historia es una historia de alguien privilegiado”.

En este sentido, insiste en que cada proceso es diferente y que la decisión debe partir de las necesidades de quien lo atraviesa. “Si lo que necesitas es ver a una amiga, hazlo. Si necesitas callar, calla. Si necesitas aislarte del mundo, apartarte, encerrarte en una habitación y no volver a tocar a un hombre en tu vida, hazlo. Solo tú sabes qué necesitas para salir de ahí”, concluye la codirectora.

El lado invisible tras la denuncia

Uno de los aspectos más importantes del documental es precisamente mostrar lo que ocurre entre la denuncia y una posible resolución judicial. “Poco a poco, mientras avanzas, te das cuenta de que hay muchas más partes de este proceso de las que imaginábamos, detalles y muchas más cosas que ocurren de las que nadie habla”. Entre ellas, Mestanza destaca las pruebas psicológicas a las que deben enfrentarse algunas personas denunciantes: “Tener que hacer un test psicológico durante tres horas delante de personas que no conoces para que determinen que eres una persona que habla de manera consciente y que no te estás inventando lo que cuentas”, señala la codirectora.

Tener que hacer un test psicológico durante tres horas delante de personas que no conoces para que determinen que eres una persona que habla de manera consciente y que no te estás inventando lo que cuentas

Bàrbara Mestanza — Actriz y codirectora de 'Sucia'

La mirada de Sucia también se distancia de una tradición audiovisual que, según Pujolar, ha contado en muchas ocasiones las historias de abuso desde el impacto. “Desde siempre ha estado muy relacionado con una estética más cercana al morbo y de construir una narrativa alrededor de casos de mucha repercusión mediática o que han afectado a muchísimas personas”, explica el cineasta. Frente a esa tendencia, el documental intenta acercarse al proceso desde otro lugar, más centrado en la experiencia de quien atraviesa la violencia y en todo aquello que ocurre después.

Sucia se distancia de una tradición audiovisual que desde siempre ha estado muy relacionada con una estética más cercana al morbo y de construir una narrativa alrededor de casos de mucha repercusión mediática o que han afectado a muchísimas personas

Marc Pujolar — Codirector de 'Sucia'

Finalmente, después de un largo recorrido que ninguno de sus responsables imaginaba, aparece la posibilidad de entrar en la carrera hacia los Oscar —gracias al premio obtenido en el Festival de Sheffield, reconocimiento que le otorga la precalificación para el certamen—. Para la codirectora, llegar hasta ese escenario significaría muchas cosas que todavía le cuesta asimilar. “Todavía necesitamos encontrar más financiación y apoyos para poder llegar, pero desde luego simbolizaría que lo que hacemos aquí es un producto creativo digno y útil para el mundo, que nuestras historias son importantes y urgentes”, concluye Mestanza.

Se abre así un nuevo capítulo para Sucia, la película que nació intentando responder a una pregunta íntima y que ha acabado formando parte de una conversación colectiva sobre justicia, reparación y las distintas formas de mirar hacia la violencia sexual.

Entre la Mallorca somiada i la Mallorca real hi ha un abisme que, per a Rodrigo Sorogoyen, és realment dolorós. “Tinc una idea de l’illa com un paradís, però quan veus el que passa amb el turisme se’t trenca el cor”, ha afirmat el director durant la presentació d’El ser querido, la pel·lícula que clou la 16a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest. En el seu pas pel certamen, el cineasta ha reivindicat el documental Suportant el paradís, de Marga Melià, per denunciar els efectes d’un model turístic que, al seu parer, “perverteix” l’illa.

El cineasta ha defensat la necessitat del documental perquè, al seu parer, mostra “del que som capaços de pervertir un lloc per aquesta idea de progrés mal entesa”. “Fins quan s’ha de continuar guanyant diners tota l’estona?”, s’ha preguntat Sorogoyen, en una crítica al model de creixement turístic massiu que viu l’illa. Les declaracions s’han produït durant una compareixença a Palma en què el director ha estat acompanyat per la guionista Isabel Peña, els actors Javier Bardem, Victoria Luengo, Raúl Arévalo i Melina Matthews, a més de representants de la producció i de Movistar Plus+.

Durant la roda de premsa també es s’ha demanat a Javier Bardem pel paper de les figures públiques del cinema a l’hora de pronunciar-se sobre l’actualitat política i social, tal com la cineasta Judith Godrèche reivindicava aquesta setmana a elDiario.es. En aquest sentit, Bardem ha assegurat que aquells que compten amb un altaveu públic “poden i han de” expressar les seves conviccions. “Jo parlo com a persona que paga els seus impostos i que diu el que pensa. Si tens una opinió és important compartir-la. El silenci sempre anima els qui perpetren els crims”, va sostenir.

La intervenció de Sorogoyen ha servit també per aprofundir en les claus d’El ser querido, una pel·lícula que explora les relacions familiars, el pes del passat i la dificultat de la reconciliació. El director ha explicat que, després de l’èxit d’As bestas, ell i Isabel Peña volien allunyar-se d’aquell univers per construir una història molt més íntima. “Volíem allunyar-nos d’As bestas i portar un altre enfocament, on no hi hagués morts ni assassinats, i apropar-nos a un món que ens interpel·lés d’una manera més íntima”, ha explicat el cineasta.

Segons Sorogoyen, la idea va començar a prendre forma a partir d’una conversa durant un dinar, en què van començar a parlar sobre pares, fills i filles. “Vam veure que allà hi havia una història interessant. Hi havia Javier Bardem, i vam pensar que podia ser el pare de Victoria Luengo. Vam començar a imaginar aquella relació, aquella família disfuncional, i un any després vam coincidir amb Bardem a Cannes. A partir d’aquí li va interessar el projecte i el procés d’escriptura va ser molt bonic”, recorda el director de cinema.

El ser querido narra la història d’Esteban Martínez, un prestigiós director de cinema interpretat per Javier Bardem, la carrera del qual està marcada tant per l’èxit com per un passat de violència i excessos. Quan decideix oferir un paper protagonista a la seva filla Emilia, interpretada per Victoria Luengo, amb el pretext d’impulsar una carrera professional estancada, tots dos es veuen obligats a conviure durant el rodatge d’una pel·lícula. Aquesta proximitat acaba reobrint vells conflictes familiars que mai no van arribar a resoldre’s.

Per la seva banda, Bardem ha explicat que va acceptar el projecte per la solidesa de la història i per les ganes que tenia de treballar amb Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña. “M’interessen les bones pel·lícules, i aquesta està molt ben explicada. Entre els guionistes, el director i la nostra ajuda com a actors s’aconsegueix una emoció i una transparència dels conflictes humans que resulta aclaparadora”, ha assenyalat l’actor.

Relacions familiars ‘infumables’

Bardem ha destacat, a més, que la pel·lícula aborda una realitat recognoscible per a moltes famílies. “Hi ha relacions entre pares i fills que són infumables”, ha afirmat. “Tenia moltes ganes de treballar amb Rodrigo i Isabel. Sabia que fan una feina molt interessant amb els actors i que tenen molt de gust i delicadesa, també en el muntatge. Em sentia segur i protegit”, ha afegit l’actor.

El llargmetratge suposa el retorn de Sorogoyen a la direcció cinematogràfica quatre anys després d’As bestas, la pel·lícula que es va convertir en un dels grans èxits del cinema espanyol recent després d’aconseguir nou premis Goya, entre ells els de millor pel·lícula i millor direcció. Abans, el realitzador madrileny ja havia consolidat una trajectòria marcada per títols com Que Dios nos perdone, El reino, Madre o Stockholm, obres en què ha explorat amb freqüència la violència, les relacions de poder i els dilemes morals des d’una posada en escena de gran intensitat.

La presentació d’El ser querido arriba després de la seva estrena mundial al Festival de Canes, on la pel·lícula va competir per la Palma d’Or i va rebre una notable acollida per part de la crítica internacional. Després del seu pas pel certamen francès, la producció inicia ara el seu recorregut a Espanya abans d’arribar a les sales de cinema el pròxim 26 d’agost. Durant la roda de premsa també hi han participat Victoria Luengo, Raúl Arévalo i Melina Matthews, que han compartit impressions sobre el procés de rodatge i la construcció d’uns personatges marcats per la culpa, la memòria i els vincles familiars. Juntament amb ells hi han estat presents Isabel Peña, Clara Gavilán, en representació de Movistar Plus+, i els productors Eduardo Villanueva i Nacho Lavilla, de Caballo Films.

La projecció d’El ser querido posa el punt final a la 16a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, celebrada entre el 24 de juliol i el 2 d’agost i que ha reunit a Mallorca més de 300 convidats i un total de 165 títols, la meitat dels quals estrenats per primera vegada a Espanya. Durant el festival també han estat homenatjats Alexandre Desplat, Gael García Bernal i Trine Dyrholm amb el premi Masters of Cinema, mentre que el Premi Illa de Cinema ha reconegut la trajectòria del mallorquí Rafael Ruiz per la seva contribució a la memòria cinematogràfica de Palma.

Entre la Mallorca soñada y la Mallorca real hay un abismo que, para Rodrigo Sorogoyen, es realmente dolorosa. “Tengo una idea de la isla como un paraíso, pero cuando ves lo que pasa con el turismo se te parte el corazón”, ha afirmado el director durante la presentación de El ser querido, la película que clausura la 16.ª edición del Atlàntida Mallorca Film Fest. En su paso por el certamen, el cineasta ha reivindicado el documental Suportant el paradís, de Marga Melià, para denunciar los efectos de un modelo turístico que, a su juicio, “pervierte” la isla.

El cineasta ha defendido la necesidad del documental porque, a su juicio, muestra “de lo que somos capaces de pervertir un sitio por esa idea de progreso mal entendido”. “¿Hasta cuándo hay que seguir ganando pasta todo el rato?”, se ha preguntado Sorogoyen, en una crítica al modelo de crecimiento turístico masivo que vive la isla. Las declaraciones se han producido durante una comparecencia en Palma en la que el director ha estado acompañado por la guionista Isabel Peña, los actores Javier Bardem, Victoria Luengo, Raúl Arévalo y Melina Matthews, además de representantes de la producción y de Movistar Plus+.

Durante la rueda de prensa también se preguntó a Javier Bardem por el papel de las figuras públicas del cine a la hora de pronunciarse sobre la actualidad política y social, tal y como la cineasta Judith Godrèche reivindicaba esta semana en elDiario.es. En este sentido, Bardem ha asegurado que quienes cuentan con un altavoz público “pueden y deben” expresar sus convicciones. “Yo hablo como persona que paga sus impuestos y que dice lo que piensa. Si tienes una opinión es importante compartirla. El silencio siempre anima a los que perpetran los crímenes”, sostuvo.

La intervención de Sorogoyen ha servido también para profundizar en las claves de El ser querido, una película que explora las relaciones familiares, el peso del pasado y la dificultad de la reconciliación. El director ha explicado que, tras el éxito de As bestas, él e Isabel Peña querían alejarse de ese universo para construir una historia mucho más íntima. “Queríamos alejarnos de As bestas y llevar otro enfoque, donde no hubiese muertos ni asesinatos, y acercarnos a un mundo que nos interpelara de una manera más íntima”, ha explicado el cineasta.

Según Sorogoyen, la idea comenzó a tomar forma a partir de una conversación en una comida, donde empezaron a hablar sobre padres, hijos e hijas. “Vimos que ahí había una historia interesante. Estaba Javier Bardem, y pensamos que podía ser el padre de Victoria Luengo. Empezamos a imaginar esa relación, esa familia disfuncional, y un año después coincidimos con Bardem en Cannes. A partir de ahí le interesó el proyecto y el proceso de escritura fue muy bonito”, recuerda el director de cine.

El ser querido narra la historia de Esteban Martínez, un prestigioso director de cine interpretado por Javier Bardem, cuya carrera está marcada tanto por el éxito como por un pasado de violencia y excesos. Cuando decide ofrecer un papel protagonista a su hija Emilia, interpretada por Victoria Luengo, bajo el pretexto de impulsar una carrera profesional estancada, ambos se ven obligados a convivir durante el rodaje de una película. Esa cercanía termina reabriendo viejos conflictos familiares que nunca llegaron a resolverse.

Por su parte, Bardem ha explicado que aceptó el proyecto por la solidez de la historia y por las ganas que tenía de trabajar con Rodrigo Sorogoyen e Isabel Peña. “Me interesan las buenas películas, y esta está muy bien contada. Entre los guionistas, el director y nuestra ayuda como actores se consigue una emoción y una transparencia de los conflictos humanos que resulta abrumadora”, señaló el intérprete.

Relaciones familiares ‘infumables’

El actor ha destacado además que la película aborda una realidad reconocible para muchas familias. “Hay relaciones entre padres e hijos que son infumables”, ha afirmado. “Tenía muchas ganas de trabajar con Rodrigo e Isabel. Sabía que hacen un trabajo muy interesante con los actores y que tienen mucho gusto y delicadeza, también en el montaje. Me sentía seguro y protegido”, ha añadido Bardem.

El largometraje supone el regreso de Sorogoyen a la dirección de cine cuatro años después de As bestas, la película que se convirtió en uno de los mayores éxitos del cine español reciente tras conquistar nueve premios Goya, entre ellos los de mejor película y mejor dirección. Antes, el realizador madrileño ya había consolidado una trayectoria marcada por títulos como Que Dios nos perdone, El reino, Madre o Stockholm, obras en las que ha explorado con frecuencia la violencia, las relaciones de poder y los dilemas morales desde una puesta en escena de gran intensidad.

La presentación de El ser querido llega después de su estreno mundial en el Festival de Cannes, donde la película compitió por la Palma de Oro y recibió una notable acogida por parte de la crítica internacional. Tras su paso por el certamen francés, la producción inicia ahora su recorrido en España antes de llegar a las salas de cine el próximo 26 de agosto. Durante la rueda de prensa también han participado Victoria Luengo, Raúl Arévalo y Melina Matthews, quienes compartieron impresiones sobre el proceso de rodaje y la construcción de unos personajes marcados por la culpa, la memoria y los vínculos familiares. Junto a ellos estuvieron presentes Isabel Peña, Clara Gavilán, en representación de Movistar Plus+, y los productores Eduardo Villanueva y Nacho Lavilla, de Caballo Films.

La proyección de El ser querido pone el broche final a la 16.ª edición del Atlàntida Mallorca Film Fest, celebrada entre el 24 de julio y el 2 de agosto y que ha reunido en Mallorca más de 300 invitados y un total de 165 títulos, la mitad de ellos estrenados por primera vez en España. Durante el festival también han sido homenajeados Alexandre Desplat, Gael García Bernal y Trine Dyrholm con el premio Masters of Cinema, mientras que el Premi Illa de Cinema ha reconocido la trayectoria del mallorquín Rafael Ruiz por su contribución a la memoria cinematográfica de Palma.

Hi ha imatges que marquen una època per sempre. El maig del 2024, un grup de dones es va posar les mans a la boca davant d'una multitud. En meitat de les escales del Palau de Festivals i Congressos de Cannes, el gest pretenia mostrar el silenci imposat a les víctimes dels abusos sexuals a França. Una d'elles era Judith Godrèche, la reconeguda actriu francesa que, en aquella ocasió, presentava el seu curtmetratge Moi aussi, el documental amb què va reunir els testimonis de més de dues mil supervivents de violència sexual. Ella i la resta de dones del seu equip que l'acompanyaven no van pronunciar ni una sola paraula, perquè no calia.

Aquesta imatge, que resumia dècades de silenci imposat a les víctimes, va convertir Godrèche en el rostre més visible del #MeToo al seu país. La seva història, però, havia començat molt abans. Convertida en una de les grans actrius del cinema francès des de finals dels anys vuitanta, va denunciar el 2024 els abusos sexuals que va patir quan tenia 14 i 15 anys per part dels directors Benoît Jacquot i Jacques Doillon. Les seves acusacions van desencadenar una onada de nous testimonis, van sacsejar l'Acadèmia dels Premis César i van obligar la indústria francesa a afrontar una cultura d'impunitat sostinguda durant dècades.

Després de tornar aquest any a Cannes amb Memòria de noia, el seu primer llargmetratge com a directora, aterra a Mallorca per presentar-lo a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la homònima d'Annie Ernaux protagonitzada per la seva pròpia filla, Tess Barthélémy, que reprèn qüestions que travessen la biografia de la directora, com ara la memòria, el consentiment, les relacions de poder i la manera com el cinema pot narrar la violència sense reproduir-la. Acompanyada per la seva filla, la cineasta visita l'illa amb les vivències d'Ernaux al cap i amb una profunda consciència del caràcter universal que poden arribar a tenir.

Annie Ernaux va escriure Memòria de noia molt abans del #MeToo, però avui el llibre sembla dialogar directament amb aquest moment històric. Quan hi va tornar per adaptar-lo al cinema, què va descobrir que potser no havia vist en una primera lectura?

Crec que va ser a través dels ulls d'Annie Ernaux que vaig redescobrir la pel·lícula. Després d'un mes de muntatge i de tota la feina d'edició, veure-la amb ella va ser una experiència molt emocionant. L'Annie es va emocionar profundament perquè, d'alguna manera, es va tornar a veure a ella mateixa en la història. Va ser aleshores quan vaig redescobrir la pel·lícula i vaig comprendre fins a quin punt una adaptació cinematogràfica pot tenir un impacte completament nou sobre la persona la història de la qual s'està explicant.

En aquell moment vaig prendre una veritable consciència del poder del cinema, del poder de les imatges. L'Annie havia escrit aquell llibre després de treballar-hi durant anys; de fet, va trigar cinquanta anys a escriure'l. I, de sobte, va arribar la pel·lícula i la vaig veure completament desbordada per l'emoció. Recordo que vaig pensar: «Aquest és el poder de les imatges i d'explicar una història». Va ser una experiència molt reveladora per a mi.

Què pot aportar avui Memòria de noia a una conversa col·lectiva sobre el consentiment, la memòria i la violència en un moment en què assistim, en molts països, a un gir conservador que qüestiona alguns avenços del moviment feminista?

L'Annie Ernaux va viure el moment en què l'avortament era il·legal a França i es va haver de sotmetre a un avortament clandestí, i després va viure la legalització de l'avortament. I ara, amb 84 anys, mentre presentem aquesta pel·lícula —que també aborda aquesta qüestió, tot i que no sigui el seu tema principal—, està veient com aquest dret torna a ser qüestionat en diferents parts del món.

Pensava en com n'és, d'increïble, imaginar que, quan l'avortament va ser legalitzat, pogués creure que algun dia tornaria a presenciar un retrocés semblant. És una bogeria comprovar fins a quin punt els nostres drets són fràgils, perquè vivim en un món patriarcal. En el fons, això és també el que explica la pel·lícula. Parla d'una dona que intenta emancipar-se del poder i de l'abús de poder exercit pels homes i, en un sentit més ampli, del mateix patriarcat. És la història d'algú que resisteix, que lluita i que sobreviu.

És una bogeria comprovar fins a quin punt els nostres drets són fràgils, perquè vivim en un món patriarcal

La pel·lícula es va estrenar a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes i ara arriba a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. Com està vivint aquest recorregut i quines converses espera que obri amb el públic?

Pot semblar molt senzill, però hi ha dues coses que em semblen importants. La primera és que vaig intentar fer una pel·lícula feminista en el sentit que tota la història està filmada des de la mirada d'una dona. No està explicada des del punt de vista dels homes que l'envolten ni del grup al qual intenta pertànyer, sinó des dels seus propis ulls. Per a mi, aquest personatge és completament universal. És un personatge en què qualsevol es pot reconèixer. Per això espero que la pel·lícula faci que qui la vegi se senti menys sol amb allò que ha viscut.

Potser també pot ajudar algunes persones a posar paraules a experiències que encara no havien aconseguit comprendre del tot. De vegades necessitem tota una vida per entendre què ens va passar o per reconèixer situacions que van succeir sense el nostre consentiment, encara que no responguin a la imatge espectacular que solem associar amb la violència.

La pel·lícula pot ajudar algunes persones a posar paraules a experiències que encara no havien aconseguit comprendre del tot. De vegades necessitem tota una vida per entendre què ens va passar o per reconèixer situacions que van succeir sense el nostre consentiment, encara que no responguin a la imatge espectacular que solem associar amb la violència

Què va significar compartir entre mare i filla una història que parla precisament de la transmissió entre generacions, del consentiment i de la construcció del desig? Com ho han viscut, cadascuna, des de la seva pròpia perspectiva?

Per ser sincera, vaig pensar en la Tess des del primer moment. I aquest pensament va venir acompanyat de moltes preguntes. La primera era molt senzilla: la Tess voldrà fer aquesta pel·lícula? Després va venir una altra qüestió important: una pel·lícula mai no depèn només de mi. Hi ha productors, socis financers i moltes persones implicades. És una decisió col·lectiva i la Tess els hauria de convèncer a tots, igual que qualsevol altra actriu.

També em vaig plantejar la qüestió del nepotisme. Volia afrontar aquest elefant a l'habitació i no esquivar una realitat que existeix. Però, sobretot, per a mi era molt important que la seva primera gran experiència com a protagonista —perquè ella feia molt de temps que volia ser actriu i ja havia treballat abans, amb mi i amb altres persones— tingués lloc en un entorn on jo sabés que estava protegida.

Volia que aquest primer gran rodatge fos la base des de la qual pogués construir la resta de la seva carrera. Un lloc des d'on pogués enlairar-se amb seguretat. Vam treballar amb una coordinadora d'intimitat durant tot el rodatge i vam voler fer una pel·lícula feminista també des de la posada en escena. Volíem demostrar que és possible explicar una història que inclou violència sexual sense recórrer al nu, sense objectualitzar el cos de l'actriu i sense convertir aquesta violència en un espectacle o en una cosa glamuritzada.

A més de la seva trajectòria com a actriu i directora, des de fa uns anys s'ha convertit en una de les veus que han impulsat el #MeToo a França. Fa dos anys, als Premis César va dir: “Sé que fa por. Por de perdre les subvencions, por de perdre papers”. Fins a quin punt creu que aquesta por sostenia el silenci dins del cinema francès?

Sí, crec que la gent té por. Al vostre país teniu algú d'extraordinari: Javier Bardem. Necessitem molts Javier Bardem a França. Necessitem moltes persones com ell. No n'hi ha gaires. I crec que una de les raons és precisament la por. Tot i que, de vegades, també hi ha persones a qui senzillament no els importa.

Em resulta difícil parlar de la meva pròpia situació, perquè seria injust fer-ho. He pogut dirigir aquesta pel·lícula, ha trobat finançament i això ja suposa un enorme privilegi. Seria injust posar-me a queixar-me. Però la realitat és que ja no treballo com a actriu. Això és un fet. I també veig moltes directores intentant tirar endavant les seves pel·lícules en condicions molt difícils. Per això em considero una privilegiada. Sí, algunes portes se m'han tancat, però d'altres se m'han obert.

Necessitem molts Javier Bardem a França. Necessitem moltes persones com ell. No n'hi ha gaires. I crec que una de les raons és precisament la por

Ja han passat anys des que va decidir denunciar Benoît Jacquot i Jacques Doillon i va esclatar el moviment #MeToo a França. Des del seu punt de vista, quins canvis reals ha vist en la indústria cinematogràfica francesa i quines resistències continuen intactes?

Crec que algunes coses estan canviant. El que continuem necessitant són més veus perquè, tot i que sempre n'hi ha hagut, aquestes han estat silenciades. Hi ha moltíssimes tècniques, treballadores i professionals de la indústria els rostres de les quals no ocupen el focus mediàtic i que també parlen, que també denuncien, però les seves paraules queden enterrades perquè no tenen aquesta visibilitat.

Per això crec que és important que més dones, més actrius i més directores amb una posició reconeguda —o, si més no, amb un estatus que la societat estigui disposada a escoltar— utilitzin la seva veu. I dic això també perquè té molt a veure amb la classe social.

A la meva indústria, i a França en general, el sistema continua sent profundament aristocràtic. Continua sent un sistema piramidal, amb uns pocs a dalt i molts a baix. I això no està canviant. És una estructura molt arrelada a la nostra cultura.

Hay imágenes que marcan una época para siempre. En mayo de 2024, un grupo de mujeres se puso las manos en la boca frente a una multitud. En mitad de las escaleras del Palacio de Festivales y Congresos de Cannes, el gesto pretendía mostrar el silencio impuesto a las víctimas de los abusos sexuales en Francia. Una de ellas era Judith Godrèche, la reconocida actriz francesa que, en aquella ocasión, presentaba su cortometraje Moi aussi, el documental con el que reunió los testimonios de más de dos mil supervivientes de violencia sexual. Ella y el resto de mujeres de su equipo que la acompañaban no pronunciaron una sola palabra, porque no hacía falta.

Esta imagen, que resumía décadas de silencio impuesto a las víctimas, convirtió a Godrèche en el rostro más visible del #MeToo en su país. Su historia, sin embargo, comenzó mucho antes. Convertida en una de las grandes actrices del cine francés desde finales de los años ochenta, denunció en 2024 los abusos sexuales que sufrió cuando tenía 14 y 15 años por parte de los directores Benoît Jacquot y Jacques Doillon. Sus acusaciones desencadenaron una oleada de nuevos testimonios, sacudieron a la Academia de los Premios César y obligaron a la industria francesa a enfrentarse a una cultura de impunidad largamente sostenida.

Tras volver a Cannes este año con Memoria de chica, su primer largometraje como directora, aterriza en Mallorca para presentarla en el Atlàntida Mallorca Film Fest. La película es una adaptación de la novela homónima de Annie Ernaux protagonizada por su propia hija, Tess Barthélémy, que retoma cuestiones que atraviesan la biografía de su directora como la memoria, el consentimiento, las relaciones de poder y la manera en que el cine puede narrar la violencia sin reproducirla. Acompañada por su hija, la directora de cine visita la isla con las vivencias de Ernaux en la mente y la profunda conciencia de lo universales que pueden llegar a ser.

Annie Ernaux escribió Memoria de chica mucho antes del #MeToo, pero hoy el libro parece dialogar directamente con este momento histórico. Cuando volvió a él para adaptarlo al cine, ¿qué descubrió que quizá no había visto en una primera lectura?

Creo que fue a través de los ojos de Annie Ernaux como redescubrí la película. Después de un mes de montaje y de todo el trabajo de edición, verla con ella fue una experiencia muy emocionante. Annie se emocionó profundamente porque, de algún modo, volvió a verse a sí misma en la historia. Fue entonces cuando redescubrí la película y comprendí hasta qué punto una adaptación cinematográfica puede tener un impacto completamente nuevo sobre la persona cuya historia se está contando.

En ese momento tomé verdadera conciencia del poder del cine, del poder de las imágenes. Annie había escrito ese libro después de trabajar en él durante años; de hecho, tardó cincuenta años en escribirlo. Y, de repente, llegó la película y la vi completamente sobrepasada por la emoción. Recuerdo pensar: “Ese es el poder de las imágenes y de contar una historia”. Fue una experiencia muy reveladora para mí.

¿Qué puede aportar hoy Memoria de chica a una conversación colectiva sobre el consentimiento, la memoria y la violencia en un momento en el que asistimos, en muchos países, a un giro conservador que cuestiona algunos avances del movimiento feminista?

Annie Ernaux vivió el momento en que el aborto era ilegal en Francia y tuvo que someterse a un aborto clandestino y después vivió la legalización del aborto. Y ahora, con 84 años, mientras presentamos esta película —que también aborda esta cuestión, aunque no sea su tema principal—, está viendo cómo ese derecho vuelve a ser cuestionado en distintas partes del mundo.

Pensaba en lo increíble que resulta imaginar que, cuando el aborto fue legalizado, pudiera creer que algún día volvería a presenciar un retroceso semejante. Es una locura comprobar hasta qué punto nuestros derechos son frágiles, porque vivimos en un mundo patriarcal. En el fondo, eso es también lo que cuenta la película. Habla de una mujer que intenta emanciparse del poder y del abuso de poder ejercido por los hombres y, en un sentido más amplio, del propio patriarcado. Es la historia de alguien que resiste, que lucha y que sobrevive.

Es una locura comprobar hasta qué punto nuestros derechos son frágiles, porque vivimos en un mundo patriarcal

La película se estrenó en la sección Una cierta mirada del Festival de Cannes y ahora llega al Atlàntida Mallorca Film Fest. ¿Cómo está viviendo este recorrido y qué conversaciones espera que abra con el público?

Puede sonar muy sencillo, pero hay dos cosas que me parecen importantes. La primera es que intenté hacer una película feminista en el sentido de que toda la historia está filmada desde la mirada de una mujer. No está contada desde el punto de vista de los hombres que la rodean ni del grupo al que intenta pertenecer, sino desde sus propios ojos. Para mí, este personaje es completamente universal. Es un personaje en el que puede reconocerse cualquiera. Por eso espero que la película haga que quienes la vean se sientan menos solos con aquello que han vivido.

Quizá también pueda ayudar a algunas personas a poner palabras a experiencias que todavía no habían logrado comprender del todo. A veces necesitamos toda una vida para entender lo que nos ocurrió o para reconocer situaciones que sucedieron sin nuestro consentimiento, aunque no respondan a la imagen espectacular que solemos asociar a la violencia.

La película puede ayudar a algunas personas a poner palabras a experiencias que todavía no habían logrado comprender del todo. A veces necesitamos toda una vida para entender lo que nos ocurrió o para reconocer situaciones que sucedieron sin nuestro consentimiento, aunque no respondan a la imagen espectacular que solemos asociar a la violencia

¿Qué significó compartir entre madre e hija una historia que habla precisamente de la transmisión entre generaciones, del consentimiento y de la construcción del deseo? ¿Cómo lo han vivido, cada una, desde su propia perspectiva?

Para ser sincera, pensé en Tess desde el primer momento. Y ese pensamiento vino acompañado de muchas preguntas. La primera era muy sencilla: ¿querrá Tess hacer esta película? Después vino otra cuestión importante: una película nunca depende solo de mí. Hay productores, socios financieros y muchas personas implicadas. Es una decisión colectiva y Tess tendría que convencerlos a todos, igual que cualquier otra actriz.

También me planteé el tema del nepotismo. Quería afrontar ese elefante en la habitación y no evitar una realidad que existe. Pero, sobre todo, para mí era muy importante que su primera gran experiencia como protagonista —porque ella llevaba mucho tiempo queriendo ser actriz y ya había trabajado antes, conmigo y con otras personas— tuviera lugar en un entorno donde yo supiera que estaba protegida.

Quería que ese primer gran rodaje fuera la base desde la que pudiera construir el resto de su carrera. Un lugar desde el que pudiera despegar con seguridad. Trabajamos con una coordinadora de intimidad durante todo el rodaje y quisimos hacer una película feminista también desde la puesta en escena. Queríamos demostrar que es posible contar una historia que incluye violencia sexual sin recurrir al desnudo, sin cosificar el cuerpo de la actriz y sin convertir esa violencia en un espectáculo o en algo glamurizado.

Además de su trayectoria como actriz y directora, desde hace unos años se ha convertido en una de las voces que han impulsado el #MeToo en Francia. Hace dos años, en los Premios César dijo: “Sé que da miedo. Miedo de perder las subvenciones, miedo de perder papeles”. ¿Hasta qué punto cree que ese miedo sostenía el silencio dentro del cine francés?

Sí, creo que la gente tiene miedo. En vuestro país tenéis a alguien extraordinario: Javier Bardem. Necesitamos muchos Javier Bardem en Francia. Necesitamos muchas personas como él. No hay demasiadas. Y creo que una de las razones es precisamente el miedo. Aunque, a veces, también hay personas a las que simplemente no les importa.

Me resulta difícil hablar de mi propia situación, porque sería injusto hacerlo. He podido dirigir esta película, ha encontrado financiación y eso ya supone un enorme privilegio. Sería injusto ponerme a quejarme. Pero la realidad es que ya no trabajo como actriz. Eso es un hecho. Y también veo a muchas directoras intentando sacar adelante sus películas en condiciones muy difíciles. Por eso me considero una privilegiada. Sí, algunas puertas se han cerrado para mí, pero otras se han abierto.

Necesitamos muchos Javier Bardem en Francia. Necesitamos muchas personas como él. No hay demasiadas. Y creo que una de las razones es precisamente el miedo

Han pasado ya varios años desde que decidió denunciar a Benoît Jacquot y Jacques Doillon y estalló el movimiento #MeToo en Francia. Desde su punto de vista, ¿qué cambios reales ha visto en la industria cinematográfica francesa y qué resistencias siguen intactas?

Creo que algunas cosas están cambiando. Lo que seguimos necesitando son más voces porque, aunque siempre las haya habido, estas han sido silenciadas. Hay muchísimas técnicas, trabajadoras y profesionales de la industria cuyos rostros no están en el foco mediático y que también hablan, que también denuncian, pero sus palabras quedan enterradas porque no tienen esa visibilidad.

Por eso creo que es importante que más mujeres, más actrices y más directoras con una posición reconocida —o, al menos, con un estatus que la sociedad esté dispuesta a escuchar— utilicen su voz. Y digo esto también porque tiene mucho que ver con la clase social.

En mi industria, y en Francia en general, el sistema sigue siendo profundamente aristocrático. Sigue siendo un sistema piramidal, con unos pocos arriba y muchos abajo. Y eso no está cambiando. Es una estructura muy arraigada en nuestra cultura.

Luan Maestre té vint anys. És un jove trans no-binari que recorda, encara emocionat, com va passar de sentir que no encaixava en la societat fins que, finalment, va trobar una comunitat que l'apreciava. Va succeir fa quatre anys, al seu institut, durant la visita d'una educadora social de l'associació LGTBI+ de les Illes Balears, Ben Amics. “Allò em va marcar moltíssim, perquè després hi vaig contactar i em va oferir participar en un grup on vaig començar a fer amistats”, explica. “Des de llavors em vaig obrir més a un moviment que abans no sentia com una cosa pròpia”, explica, com un dels més de quaranta voluntaris de l'entitat que estan acabant de tancar els últims detalls d'aquest Orgull.

Tanmateix, Maestre percep enguany un canvi profund en la manera com es viu aquesta reivindicació a la ciutat, un gir que, segons el seu parer, no es pot separar del conflicte institucional al voltant de la seva organització. “L'any passat vaig fer voluntariat ajudant a organitzar la manifestació, les taules informatives i després la revetlla. Enguany ens hem hagut d'ajuntar més perquè se'ns ha apartat d'una part de tot allò que reivindiquem”, relata. “La gent està molt enfadada, amb moltes ganes de canviar les coses i de mobilitzar-se”, afegeix.

El seu testimoni obre una escletxa més íntima dins d'un conflicte que, en paral·lel, s'ha anat traslladant cada vegada amb més força al terreny administratiu i polític. La revetlla de l'Orgull a Palma, que solia fer-se després de la manifestació del 28 de juny, ja no se celebrarà sota el model de coorganització entre l'Ajuntament i Ben Amics que s'havia mantingut durant una dècada. El Consistori, governat pel Partit Popular (PP) amb el suport de Vox, ha impulsat una festa aquest 27 de juny sense comptar amb l'entitat LGTBI+, que denuncia com un gest de “pinkwashing” a través d'un “tardeo turístic” que, segons Ben Amics, suposa la “ruptura unilateral d'un model històric de col·laboració”.

L'Ajuntament de Palma ha impulsat una festa sense comptar amb l'associació LGTBI+ de les Illes Balears, Ben Amics, que denuncia com un gest de pinkwashing a través d'un 'tardeo turístic'

Per a una part de l'activisme, el conflicte transcendeix l'organització d'una revetlla i afecta el mateix significat polític de l'Orgull. Segons Maestre, l'estratègia municipal busca projectar una imatge de suport al col·lectiu, però sense comptar-hi. “més frustrant que rebre una negativa directa és que t'ignorin, perquè d'aquesta manera es renten la cara”, sosté. “És precisament el que està passant amb la revetlla que proposen. Ho fan excloent les associacions que fa anys que treballen i lluiten pels drets del col·lectiu. Simplement fan una festa per semblar LGTBI+ friendly, però la realitat és que no ho són”, conclou.

Simplement fan una festa per semblar LGTBI friendly, però la realitat és que no ho són

Luan Maestre — Membre de Ben Amics

Crònica d'una cancel·lació anunciada

Segons Ben Amics, el canvi no és només organitzatiu, sinó el resultat d'una “obstaculització administrativa sostinguda” que s'ha anat repetint en els últims anys. L'origen del conflicte en aquesta ocasió es remunta a principis d'any. “El 27 de gener vam enviar la petició d'ocupació de via pública per organitzar la revetlla, al febrer vam enviar un correu, al març en vam enviar dos més i finalment a l'abril vam comunicar obertament que l'Orgull estava en risc perquè l'Ajuntament no ens responia”, relata Jan Gómez, coordinador de Ben Amics, que assenyala que “legalment, se suposa que el silenci administratiu per a aquest tipus de tràmits és negatiu als 90 dies, per la qual cosa el 27 d'abril la nostra sol·licitud ja estava denegada de facto”.

El 27 de gener vam enviar la petició d'ocupació de via pública per organitzar la revetlla, al febrer vam enviar un correu, al març en vam enviar dos més i finalment a l'abril vam comunicar obertament que l'Orgull estava en risc perquè l'Ajuntament no ens responia

Jan Gómez — Coordinador de Ben Amics

“Fins i tot el reglament de participació ciutadana de l'Ajuntament estableix que les propostes ciutadanes que realitzen entitats inscrites en el registre municipal d'entitats han de tenir una resposta en un màxim de 30 dies. Parlam de qüestions que estan recollides a la norma sobre paper, no de si el batle és més LGTBI-fòbic o no, una cosa que podria ser subjectiva i a valorar”, afegeix Gómez.

La defensora de la Ciutadania de Palma ja ha acceptat investigar el cas després de la queixa formal presentada, segons l'entitat Ben Amics

Després de ser consultat per aquest diari, l'Ajuntament de Palma remet als seus comunicats dels dies 5 i 9 de maig, en què lamentaven “que Ben Amics renunciï a la celebració de la revetlla de l'Orgull malgrat les garanties, alternatives i suport oferts pel Consistori” després d'haver assegurat la seva “voluntat” de coorganitzar la revetlla amb l'entitat. En aquest sentit, l'Ajuntament va afirmar haver “remès un requeriment a Ben Amics” perquè confirmàs la seva participació, segons el Consistori.

Ben Amics afirma haver respost al requeriment, al·legant que “estava fora de termini administratiu”, i assenyala errors de forma i contingut en el document, com ara la “proposta d'una data per a la celebració per al 27 de gener, data de la nostra sol·licitud inicial i no de la revetlla que s'havia d'organitzar”, segons Jan Gómez. Tots aquests fets es troben recollits en una carta enviada recentment a la Defensora de la Ciutadania de Palma, que ja ha acceptat investigar el cas després de la queixa formal presentada, segons l'entitat.

Així mateix, l'Ajuntament fa referència al ple celebrat el passat 25 de juny, on la regidora d'Igualtat, Lourdes Roca, va reafirmar el “compromís” de l'equip de govern amb el col·lectiu, assegurant que “una entitat [Ben Amics] no pot apropiar-se de l'Orgull i del moviment LGTBI, per molt que sigui la de referència” i que “van ser ells qui van voler trencar les negociacions des del primer minut”. “Entenc que durant l'anterior legislatura es passejassin com ca seva per aquest Ajuntament i se'ls deixàs fer el que volien, però ja n'hi ha prou”, va concloure Roca.

Davant aquest escenari de màxima tensió, Ben Amics ha decidit mantenir la manifestació de l'Orgull el 28 de juny a Palma, que acabarà precisament davant l'Ajuntament, però traslladarà a altres zones de l'illa algunes de les seves activitats previstes, com ara la gala de premis Siurell i Dimoni Rosa, que tindrà lloc aquest 27 de juny a Manacor. La històrica revetlla, tanmateix, està completament cancel·lada per part de l'entitat, que rebutja el nou model proposat pel Consistori.

En el rerefons del conflicte també hi ha un marc normatiu que, segons expliquen des de Ben Amics, ha condicionat des de fa anys l'organització d'aquest tipus d'esdeveniments a l'espai públic. L'entitat situa l'origen d'aquestes dificultats en la reforma impulsada durant el Govern de José Ramón Bauzá (PP) l'any 2013, amb l'aprovació de la Llei 7/2013 de règim jurídic d'instal·lació, accés i exercici d'activitats a les Illes Balears, que va reforçar els requisits d'autorització i la càrrega administrativa per a la celebració d'esdeveniments a la via pública, especialment aquells de gran aforament o impacte en la mobilitat i la seguretat. Segons la lectura que en fa l'associació, aquest marc hauria endurit la gestió del que de manera genèrica es denomina “macroesdeveniments”, complicant l'organització de celebracions com la revetlla de l'Orgull.

Un any després, el 2014, Ben Amics va acceptar formalitzar la coorganització amb l'Ajuntament de Palma, un model que, segons recorda Jan Gómez, “mai no ha estat senzill” i que ja aleshores anava acompanyat de la petició de crear una comissió específica per a l'organització de l'esdeveniment. Des de l'entitat expliquen, a més, que la gestió de l'Orgull s'ha vinculat habitualment a l'àrea d'Igualtat del Consistori, una decisió que qüestionen. En paraules del coordinador de Ben Amics, “seria més raonable que recaigués en l'àrea de Participació Ciutadana, amb més experiència en l'organització d'esdeveniments de gran format”.

Un pols per la història del moviment LGTBI+

D'aquesta manera, Ben Amics i altres organitzacions mantenen el pols en defensa d'un Orgull més contundent en un moment en què hi ha molt en joc: “La història del moviment LGTBI i la preservació de la seva data més emblemàtica, que és la celebració del dia de l'Orgull”, segons va manifestar Gómez en roda de premsa el passat 1 de juny. Una frase que fa al·lusió al fet que l'Ajuntament de Palma hagi decidit organitzar la seva festa de l'Orgull el 27 de juny, quan, segons Gómez, sempre han defensat “la celebració el 28 de juny, caigués en el dia que caigués”, respectant l'homenatge històric a la data de la Revolta de Stonewall de 1969 que va marcar l'inici del moviment modern pels drets LGTBI.

Per a les entitats del col·lectiu, el debat s'emmarca en un context on la discriminació continua sent una realitat palpable. Segons dades del Ministeri de l'Interior, les Illes Balears van registrar 57 delictes i incidents d'odi l'any 2023, un 46% més que l'any anterior. Vuit d'ells van estar vinculats a l'orientació sexual o la identitat de gènere. En aquest context, les associacions defensen que l'Orgull manté una funció política i reivindicativa que sempre va més enllà de la seva dimensió festiva. Una preocupació que comparteix Natalia Astuácas, activista feminista i defensora dels drets LGTBI originària de Costa Rica, que va arribar a Mallorca fa quatre anys. Des de llavors, explica, havia percebut les illes com un “espai més segur” que el seu país d'origen, tot i que assegura que en els últims anys ha començat a detectar canvis que la preocupen.

En aquest sentit, assegura que “tot comença amb discursos d'odi, amb determinades declaracions, i després es normalitza que desapareguin de l'agenda pública activitats i reivindicacions LGTBI+. Sabem perfectament on poden conduir aquestes dinàmiques”. Així mateix, l'activista alerta sobre el fet que “el que està passant a Palma no és un fet aïllat. Ho estam veient en altres llocs d'Espanya i també en altres països, respon a una estratègia política més àmplia i no únicament a un conflicte local”.

El que està passant a Palma no és un fet aïllat. Ho estam veient en altres llocs d'Espanya i també en altres països, respon a una estratègia política més àmplia i no únicament a un conflicte local

Natalia Astuácas — Activista feminista i defensora dels drets LGTBI

D'aquesta manera, la polèmica per la celebració de l'Orgull se suma ara a la llista de les darreres queixes manifestades per Ben Amics durant l'últim any, com l'eliminació de l'àrea LGTBI+ municipal, la supressió de subvencions per a projectes dedicats al col·lectiu, l'eliminació de campanyes de sensibilització, el bloqueig dels tallers de PalmaEduca, així com el recent pols judicial del president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, contra l'aixecament de la bandera LGTBI o la cancel·lació de l'Aniversari del Bar Flexas de Palma.

La construcció d'un Orgull revolucionari

“A nosaltres l'Ajuntament de Palma ens sorprèn poc”, explica Ll. V., un dels portaveus d'Orgull Crític Mallorca, que prefereix identificar-se únicament mitjançant les seves inicials. “Entenem que molta gent s'hagi duit les mans al cap, però no ens sorprèn que actuï com el que és: una pota de l'Estat espanyol, el mateix que reprimeix moviments socials, envia forces policials contra vagues o manté centres d'internament d'estrangers”, assegura.

L'Orgull Crític de Mallorca compleix ara dos anys com un bloc alternatiu a la manifestació oficial per l'Orgull. “Ens organitzam per la manca d'un espai que situàs la lluita LGTBI+ dins d'una lluita més àmplia i des d'una esquerra revolucionària contra l'auge reaccionari que estam vivint”, segons el seu portaveu. En aquest sentit, el bloc crític ha convocat una manifestació el mateix 28 de juny per “resistir contra la reacció, el retrocés de drets i l'amenaça feixista”, on, a més de la marxa, tindrà lloc la lectura d'un manifest i hi haurà actuacions d'artistes locals LGTBI+. Així mateix, el mateix dia també tindrà lloc una festa al Parc de la Mar de Palma organitzada per l'associació transfeminista Egua de Troia, que comptarà amb actuacions de Maria Khan, L.E.G.S. DosRombos i Jordi Maranges.

L'últim rifirrafe: acusacions i denúncies

Recentment, el xoc entre Ben Amics i l'Ajuntament de Palma ha escalat fins a situar-se plenament en el terreny polític i mediàtic. L'entitat LGTBI+ ha anunciat que denunciarà el Consistori per la via administrativa i judicial per possibles “irregularitats i tràfic d'influències” en l'organització de la festa de l'Orgull, ja que la promoció de l'esdeveniment s'hauria fet abans que l'Ajuntament de Palma adjudicàs formalment el contracte menor a l'empresa organitzadora AgenciaCom, que ha rebutjat fer declaracions per a aquesta peça d'elDiario.es.

L'Ajuntament va respondre poques hores després amb la publicació del programa de la seva revetlla de l'Orgull, prevista per al 27 de juny, amb concerts, actuacions drag i espais d'animació. Per a Cort, l'esdeveniment manté “el seu caràcter festiu i obert a la ciutadania”, tot i que ja sense la coorganització amb l'entitat LGTBI+. El conflicte ha derivat, a més, en acusacions creuades sobre presumptes pressions a artistes. L'Ajuntament de Palma ha denunciat en un comunicat “amenaces” a diversos participants en la revetlla, assegurant que han rebut “telefonades i missatges per intentar frenar la seva actuació”.

En aquest sentit, la regidora d'Igualtat, Lourdes Roca, ha afirmat que “ni aquest Ajuntament ni els artistes de l'Orgull poden acceptar amenaces d'una entitat que hauria de defensar la llibertat, la diversitat i el respecte”, segons el comunicat del Consistori. Des de Ben Amics rebutgen aquestes acusacions i sostenen que la seva actuació s'ha limitat a “traslladar als artistes el context del conflicte” i les suposades irregularitats en la contractació. Al seu torn, el Consistori ha anunciat la revisió dels expedients administratius de les darreres deu edicions de l'Orgull, inclosos els vinculats a barres i activitats econòmiques associades.

Mentrestant, en el teixit associatiu LGTBI+ s'obre un escenari d'incertesa: una part del col·lectiu tem una pèrdua de capacitat d'incidència en el contingut polític de l'Orgull, mentre que una altra interpreta la ruptura com una oportunitat per replantejar la relació amb les institucions. En aquest context, l'edició d'enguany se celebra ja sense el model de coorganització de l'última dècada, en un escenari que es consolida com un espai de disputa sobre qui organitza l'Orgull, però també sobre qui en defineix el significat.

Luan Maestre tiene 20 años. Es un joven transexual no binario que recuerda, todavía emocionado, cómo pasó de sentir que no encajaba en la sociedad hasta, al fin, dar con una comunidad que le apreciaba. Sucedió hace cuatro años, en su instituto, durante la visita de una educadora social de la asociación LGTBI+ de las Illes Balears, Ben Amics. “Aquello me marcó muchísimo, porque después contacté con ella y me ofreció participar en un grupo donde empecé a hacer amistades”, cuenta. “Desde entonces me abrí más a un movimiento que antes no sentía como algo propio”, explica, como uno de los más de cuarenta voluntarios de la entidad que están terminando de cerrar los últimos detalles de este Orgullo.

Sin embargo, Maestre percibe este año un cambio profundo en el modo en que se vive esta reivindicación en la ciudad, un giro que, a su juicio, no puede separarse del conflicto institucional en torno a su organización. “El año pasado hice voluntariado ayudando a organizar la manifestación, las mesas informativas y después la verbena. Este año hemos tenido que juntarnos más porque se nos ha apartado de una parte de todo aquello que reivindicamos”, relata. “La gente está muy enfadada, con muchas ganas de cambiar las cosas y de movilizarse”, añade.

Su testimonio abre una grieta más íntima dentro de un conflicto que, en paralelo, se ha ido trasladando cada vez con mayor fuerza al terreno administrativo y político. La verbena del Orgullo en Palma, que solía realizarse tras la manifestación del 28 de junio, ya no se celebrará bajo el modelo de coorganización entre el Ayuntamiento y Ben Amics que se había mantenido durante una década. El Consistorio, gobernado por el Partido Popular (PP) con el apoyo de Vox, ha impulsado una fiesta este 27 de junio sin contar con la entidad LGTBI+, que denuncia como un gesto de “pinkwashing” a través de un “tardeo turístico” que viene a significar, según Ben Amics, la “ruptura unilateral de un modelo histórico de colaboración”.

El Ayuntamiento de Palma ha impulsado una fiesta sin contar con la asociación LGTBI+ de las Illes Balears, Ben Amicsm que denuncia como un gesto de 'pinkwashing' a través de un 'tardeo turístico'

Para una parte del activismo, el conflicto trasciende la organización de una verbena y afecta al propio significado político del Orgullo. Según Maestre, la estrategia municipal busca proyectar una imagen de apoyo al colectivo, pero sin contar con él. “Incluso más frustrante que recibir una negativa directa es que te ignoren, porque de esta forma se lavan la cara”, sostiene. “Es precisamente lo que está pasando con la verbena que proponen. Lo hacen excluyendo a las asociaciones que llevan años trabajando y luchando por los derechos del colectivo. Simplemente hacen una fiesta para parecer LGTBI+ friendly, pero la realidad es que no lo son”, concluye. 

Simplemente hacen una fiesta para parecer LGTBI friendly, pero la realidad es que no lo son

Luan Maestre — Miembro de Ben Amics

Crónica de una cancelación anunciada

Según Ben Amics, el cambio no es solo organizativo, sino el resultado de una “obstaculización administrativa sostenida” que se ha ido repitiendo en los últimos años. El origen del conflicto en esta ocasión se remonta a inicios de año. “El 27 de enero enviamos la petición de ocupación de vía pública para organizar la verbena, en febrero enviamos un correo, en marzo enviamos dos más y finalmente en abril comunicamos abiertamente que el Orgullo estaba en riesgo porque el Ayuntamiento no nos respondía”, relata Jan Gómez, coordinador de Ben Amics, quien apunta que “legalmente, se supone que el silencio administrativo para este tipo de trámites es negativo a los 90 días, por lo que el 27 de abril nuestra solicitud ya estaba denegada de facto”.

El 27 de enero enviamos la petición de ocupación de vía pública para organizar la verbena, en febrero enviamos un correo, en marzo enviamos dos más y finalmente en abril comunicamos abiertamente que el Orgullo estaba en riesgo porque el Ayuntamiento no nos respondía

Jan Gómez — Coordinador de Ben Amics

“Incluso el reglamento de participación ciudadana del Ayuntamiento establece que las propuestas ciudadanas que realizan entidades que están inscritas en el registro municipal de entidades tienen que tener una respuesta en un máximo de 30 días. Hablamos de cuestiones que están en la norma sobre papel, no de si el alcalde es más LGTBIfóbico o no, algo que podría ser subjetivo y a valorar”, añade Gómez. 

La defensora de la Ciudadanía de Palma ya ha aceptado investigar el caso tras la queja formal presentada, según la entidad Ben Amics

Tras ser consultado por este periódico, el Ayuntamiento de Palma remite a sus comunicados de los días 5 y 9 de mayo, donde lamentaban “que Ben Amics renuncie a la celebración de la verbena del Orgullo pese a las garantías, alternativas y apoyo ofrecidos por el Consistorio” tras haber asegurado su “voluntad” de coorganizar la verbena con la entidad. En este sentido, el Ayuntamiento afirmó haber “remitido un requerimiento a Ben Amics” para que confirmase su participación, según el Consistorio.

Ben Amics afirma haber respondido al requerimiento, alegando que “estaba fuera de plazo administrativo”, y señala errores de forma y contenido en el documento, como la “propuesta de una fecha para la celebración para el 27 de enero, fecha de nuestra solicitud inicial y no de la verbena a organizar”, según Jan Gómez. Todos estos hechos se encuentran recogidos en una carta enviada recientemente a la Defensora de la Ciudadanía de Palma, que ya ha aceptado investigar el caso tras la queja formal presentada, según la entidad. 

Asimismo, el Ayuntamiento refiere al pleno celebrado el reciente 25 de junio, donde la regidora de Igualdad, Lourdes Roca, reafirmó el “compromiso” del equipo del gobierno con el colectivo, asegurando que “una entidad [Ben Amics] no puede apropiarse del Orgullo y del movimiento LGTBI, por mucho que sea la de referencia” y que “fueron ellos quienes quisieron romper las negociaciones desde el primer minuto”. “Entiendo que la anterior legislatura se paseasen como perro por su casa dentro de este Ayuntamiento y se les dejase hacer lo que querían, pero ya está bien”, concluyó Roca.

Ante este escenario de máxima tensión, Ben Amics ha decidido mantener la manifestación del Orgullo el 28 de junio en Palma, que terminará precisamente frente al Ayuntamiento, pero trasladará a otras zonas de la isla algunas de sus actividades previstas, como la gala de premios Siurell i Dimoni Rosa, que tendrá lugar este 27 de junio en Manacor. La histórica verbena, sin embargo, está completamente cancelada por parte de la entidad, que rechaza el nuevo modelo propuesto por el consistorio.

En el trasfondo del conflicto se encuentra también un marco normativo que, según explican desde Ben Amics, ha condicionado desde hace años la organización de este tipo de eventos en el espacio público. La entidad sitúa el origen de estas dificultades en la reforma impulsada durante el Govern de José Ramón Bauzá (PP) en 2013, con la aprobación de la Ley 7/2013 de régimen jurídico de instalación, acceso y ejercicio de actividades en las Illes Balears, que reforzó los requisitos de autorización y la carga administrativa para la celebración de eventos en vía pública, especialmente aquellos de gran aforo o impacto en la movilidad y la seguridad. Según la lectura que hace la asociación, este marco habría endurecido la gestión de lo que de forma genérica se denomina “macroeventos”, complicando la organización de celebraciones como la verbena del Orgullo.

Un año después, en 2014, Ben Amics aceptó formalizar la coorganización con el Ayuntamiento de Palma, un modelo que, según recuerda Jan Gómez, “nunca ha sido sencillo” y que ya entonces iba acompañado de la petición de crear una comisión específica para la organización del evento. Desde la entidad explican además que la gestión del Orgullo se ha vinculado habitualmente al área de Igualdad del Consistorio, una decisión que cuestionan. En palabras del coordinador de Ben Amics, “sería más razonable que recayera en el área de Participación Ciudadana, con mayor experiencia en la organización de eventos de gran formato”.

Un pulso por la historia del movimiento LGTBI+

De esta manera, Ben Amics y otras organizaciones mantienen el pulso en defensa de un Orgullo más contundente en un momento donde hay mucho en juego: “La historia del movimiento LGTBI y la preservación de su fecha más emblemática, que es la celebración del día del Orgullo”, según manifestó Gómez en rueda de prensa el pasado 1 de junio. Una frase que hace alusión al hecho de que el Ayuntamiento de Palma haya decidido organizar su fiesta por el Orgullo el 27 de junio, cuando, según Gómez, siempre han defendido “la celebración el 28 de junio, cayese en el día que cayese”, respetando el homenaje histórico a la fecha de la Revuelta de Stonewall en 1969 que marcó el inicio del movimiento moderno por los derechos LGTBI.

Para las entidades del colectivo, el debate se enmarca en un contexto donde la discriminación continúa siendo una realidad palpable. Según datos del Ministerio del Interior, Baleares registró 57 delitos e incidentes de odio en 2023, un 46% más que el año anterior. Ocho de ellos estuvieron vinculados a la orientación sexual o la identidad de género. En este contexto, las asociaciones defienden que el Orgullo mantiene una función política y reivindicativa que siempre va más allá de su dimensión festiva. Una preocupación que comparte Natalia Astuácas, activista feminista y defensora de los derechos LGTBI originaria de Costa Rica, que llegó a Mallorca hace cuatro años. Desde entonces, explica, había percibido las islas como un “espacio más seguro” que su país de origen, aunque asegura que en los últimos años ha comenzado a detectar cambios que le preocupan. 

En este sentido, asegura que “todo empieza con discursos de odio, con determinadas declaraciones, y después se normaliza que desaparezcan de la agenda pública actividades y reivindicaciones LGTBI+. Sabemos perfectamente dónde pueden conducir esas dinámicas”. Asimismo, la activista alerta sobre el hecho de que “lo que está ocurriendo en Palma no es un hecho aislado. Lo estamos viendo en otros lugares de España y también en otros países, responde a una estrategia política más amplia y no únicamente a un conflicto local”. 

Lo que está ocurriendo en Palma no es un hecho aislado. Lo estamos viendo en otros lugares de España y también en otros países, responde a una estrategia política más amplia y no únicamente a un conflicto local

Natalia Astuácas — Activista feminista y defensora de los derechos LGTBI

De esta forma, la polémica por la celebración del Orgullo se suma ahora a la lista de las últimas quejas manifestadas por Ben Amics en el último año, como la eliminación del área LGTBI municipal, la supresión de subvenciones para proyectos dedicados al colectivo, la eliminación de campañas de sensibilización, el bloqueo de los talleres de PalmaEduca, así como el reciente pulso judicial del presidente del Parlament balear Gabriel Le Senne contra el izado de la bandera LGTBI o la cancelación del Aniversario del Bar Flexas de Palma.

La construcción de un Orgullo revolucionario

“A nosotros el Ayuntamiento de Palma nos sorprende poco”, cuenta Ll. V., uno de los portavoces de Orgull Crític Mallorca, que prefiere identificarse únicamente mediante sus iniciales. “Entendemos que mucha gente se haya llevado las manos a la cabeza, pero no nos sorprende que actúe como lo que es, una pata del Estado español, el mismo que reprime movimientos sociales, envía fuerzas policiales contra huelgas o mantiene centros de internamiento de extranjeros”, asevera.

El Orgull Crític de Mallorca cumple ahora dos años como un bloque alternativo a la manifestación oficial por el Orgullo. “Nos organizamos por la falta de un espacio que situara la lucha LGTBI+ dentro de una lucha más amplia y desde una izquierda revolucionaria contra el auge reaccionario que estamos viviendo”, según su portavoz. En este sentido, el bloque crítico ha convocado una manifestación el mismo 28 de junio para “resistir contra la reacción, el retroceso de derechos y la amenaza fascista” donde, además de la marcha, tendrá lugar la lectura de un manifiesto y habrá actuaciones de artistas locales LGTBI+. Asimismo, el mismo día también tendrá lugar una fiesta en el Parc de la Mar de Palma organizada por la asociación transfeminista Egua de Troia, que contará con actuaciones de Maria Khan, L.E.G.S. DosRombos y Jordi Maranges.

El último rifirrafe: acusaciones y denuncias

Recientemente, el choque entre Ben Amics y el Ayuntamiento de Palma ha escalado hasta situarse de lleno en el plano político y mediático. La entidad LGTBI+ ha anunciado que denunciará al Consistorio por la vía administrativa y judicial por posibles “irregularidades y tráfico de influencias” en la organización de la fiesta del Orgullo, ya que la promoción del evento se habría realizado antes de que el Ayuntamiento de Palma adjudicara formalmente el contrato menor a la empresa organizadora AgenciaCom, que ha rechazado hacer declaraciones para esta pieza de elDiario.es.

El Ayuntamiento respondió pocas horas después con la publicación del programa de su verbena del Orgullo, prevista para el 27 de junio, con conciertos, actuaciones drag y espacios de animación. Para Cort, el evento mantiene “su carácter festivo y abierto a la ciudadanía”, aunque ya sin la coorganización con la entidad LGTBI+. El conflicto ha derivado además en acusaciones cruzadas sobre presuntas presiones a artistas. El Ayuntamiento de Palma ha denunciado en un comunicado “amenazas” a varios participantes en la verbena, asegurando que han recibido “llamadas y mensajes para intentar frenar su actuación”. 

En este sentido, la regidora de Igualdad, Lourdes Roca, ha afirmado que “ni este Ayuntamiento ni los artistas del Orgullo pueden aceptar amenazas de una entidad que debería defender la libertad, la diversidad y el respeto”, según el comunicado del Consistorio. Desde Ben Amics rechazan estas acusaciones y sostienen que su actuación se ha limitado a “trasladar a los artistas el contexto del conflicto” y las supuestas irregularidades en la contratación. A su vez, el Consistorio ha anunciado la revisión de los expedientes administrativos de las últimas diez ediciones del Orgullo, incluidos los vinculados a barras y actividades económicas asociadas. 

Mientras tanto, en el tejido asociativo LGTBI+ se abre un escenario de incertidumbre: una parte del colectivo teme una pérdida de capacidad de incidencia en el contenido político del Orgullo, mientras otra interpreta la ruptura como una oportunidad de replantear la relación con las instituciones. En este contexto, la edición de este año se celebra ya sin el modelo de coorganización de la última década, en un escenario que se consolida como un espacio de disputa sobre quién organiza el Orgullo, pero también sobre quién define su significado. 

1. Estimaràs el museu per damunt de totes les coses. 2. Honraràs la teva comunitat. 3. No consentiràs elitismes impurs. Aquests són alguns dels antimanaments de 12+1 heretgies museològiques, el nou llibre d'Aina Ferrero Horrach (Palma, 1985), publicat per Ediciones Asimétricas, que proposa un conjunt de mesures per convertir els museus en espais més oberts, crítics i connectats amb la societat. La museòloga i directora del Museu del Calçat i de la Indústria d'Inca fa anys que defensa una idea que encara incomoda una gran part del sector artístic: que els museus no haurien de limitar-se a conservar objectes, sinó convertir-se en espais vius, capaços de dialogar amb les comunitats a les quals serveixen.

En aquest assaig breu i il·lustrat, l'autora contraposa la «McDonaldització» dels museus a una aposta ferma per l'autenticitat, les experiències amb sentit i els relats arrelats al territori, a més de desmuntar alguns dels dogmes que han marcat l'evolució dels museus contemporanis. Amb humor i voluntat de provocar debat, Ferrero planteja una sèrie d’«antimanaments» per «trencar amb la litúrgia» d’aquells que entren en un museu com si entressin en una església, amb por de molestar i de no entendre què hi passa a dins.

La publicació se suma a una trajectòria investigadora que inclou treballs sobre la memòria dels presos republicans al Castell de Bellver (Mallorca) durant el franquisme, la coordinació d'una obra dedicada a la museografia industrial i un nou volum, derivat de la seva tesi doctoral, que veurà la llum a finals d'aquest any. 12+1 heretgies museològiques es presentarà el pròxim 24 de juny en una trobada en línia organitzada per l'editorial.

Com sorgeix la idea del llibre? Té un to molt diferent del dels seus treballs anteriors. Es pot llegir com una obra més personal i vinculada a experiències laborals.

La idea parteix, d'alguna manera, de la meva tesi doctoral. Quan publiques una tesi t'adones que són textos llarguíssims, difícils de llegir per al gran públic, i molt poques arriben realment a la gent. Vaig transformar una part d'aquesta investigació en aquest llibre i en un altre una mica més especialitzat, que es publicarà a finals d'aquest any.

Sempre he pensat que els qui treballem en cultura també tenim la responsabilitat de fer accessible el coneixement. La cultura elitista m'incomoda. De fet, una de les raons per les quals em vaig anar allunyant de determinats àmbits de l'art va ser precisament perquè els trobava massa tancats, massa orientats als experts i, en ocasions, fins i tot intimidatoris.

La cultura elitista m'incomoda. De fet, una de les raons per les quals em vaig anar allunyant de determinats àmbits de l'art va ser precisament perquè els trobava massa tancats, massa orientats als experts i, en ocasions, fins i tot intimidatoris

Així doncs, ha aplicat l'antimanament de l'accessibilitat a la seva pròpia tesi.

És clar. Volia intentar comunicar d'una manera més útil i propera. La idea de fons és senzilla: si creiem que els museus no han d'intimidar la gent, el llibre tampoc no podia fer-ho. Volia escriure una mena de manifest contra la solemnitat. Un assaig que trenqués amb la litúrgia d'entrar en un museu com qui entra en un santuari.

Volia escriure una mena de manifest contra la solemnitat. Un assaig que trenqués amb la litúrgia d'entrar en un museu com qui entra en un santuari

Una de les idees centrals del llibre és precisament aquesta visió del museu com una mena de catedral laica. Quin és avui el principal dogma que continua impedint que els museus connectin amb la societat?

Crec que un dels principals obstacles és precisament la percepció social que encara existeix sobre els museus. Quan molta gent hi pensa, imagina silenci, seriositat i normes. Aquesta imatge forma part de l'imaginari col·lectiu.

Però aquesta percepció també és construïda per les institucions.

Sens dubte, també és construïda pels mateixos museus. Et posaré un exemple molt senzill. Fa poc llegia un conte a la meva filla, que té dos anys. A la història, el personatge viatjava pel món, arribava a Roma, entrava en un museu, s'avorria immediatament i se n'anava a menjar un gelat. Des de ben petits interioritzem la idea que els museus són llocs avorrits.

Trencar aquest imaginari és una tasca educativa, però també una responsabilitat dels mateixos museus. Tots hem estat en un museu on un vigilant ens fa callar immediatament. Això reforça la idea que continuem entrant en una mena de temple.

Al llibre es convida a entrar als museus com a heretges. Quina seria avui l'heretgia més urgent i necessària?

Probablement la més important sigui entendre que l'objecte no pot ser l'única cosa rellevant. Els objectes són fonamentals. Són la raó de ser dels museus, igual que respirar és essencial per viure. Però no poden situar-se per damunt de les persones. Els museus han de tendir ponts amb aquells que construeixen la memòria col·lectiva perquè els objectes, per si sols, no diuen res. Necessiten context, mediació i molt més diàleg. El problema apareix quan es presenten objectes sense cap mena d'acompanyament, com si tothom tingués les mateixes eines per interpretar-los.

El problema apareix quan es presenten objectes sense cap mena d'acompanyament, com si tothom tingués les mateixes eines per interpretar-los

Aquesta visió exigeix temps, recursos i personal. En un context de precarietat cultural, és realista pensar en processos de mediació més ambiciosos?

Precisament aquí hi ha una part del problema. Quan entenguem que connectar amb la societat no és una tasca secundària, sinó el nucli de la nostra feina, potser començarem a prioritzar d'una altra manera. Potser és millor fer una exposició menys cada any i dedicar més esforços a construir vincles amb la comunitat. La rellevància social dels museus en depèn. Vivim en una cultura de la immediatesa, dels «likes» i del consum accelerat de continguts. Els museus encara poden ser espais de resistència cultural davant aquesta lògica.

Vivim en una cultura de la immediatesa, dels 'likes' i del consum accelerat de continguts. Els museus encara poden ser espais de resistència cultural davant aquesta lògica

Sempre poso el mateix exemple: prova de situar-te davant d'una obra durant set segons. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis i set. Set segons és tot just el temps mínim per començar a percebre'n els detalls. Com més observes, més entens i més gaudeixes. Tanmateix, avui estem acostumats a passar constantment d'una imatge a una altra. Els museus encara poden oferir una experiència diferent, basada en l'atenció, la reflexió i el temps lent.

El llibre qüestiona moltes inèrcies del sector cultural. Ha sentit vertigen en publicar-lo en un àmbit on no sempre abunden les crítiques públiques i encara menys l'autocrítica?

La veritat és que no. Fins que no vaig veure el títol definitiu ni tan sols m'havia plantejat que pogués resultar incòmode. A més, crec que moltes de les institucions a les quals podria interpel·lar ni tan sols se senten al·ludides. Dit això, també crec que s'estan fent moltes coses bé i que cada vegada està més estesa la idea que els museus no poden continuar funcionant com palaus tancats.

Fa poc, diversos artistes crítics amb el model cultural de Palma explicaven en aquest diari que els costa expressar determinades crítiques per por de quedar exclosos del circuit artístic. Entén aquesta preocupació?

Sí, l'entenc perfectament. Jo, per sort, em sento força lliure perquè mai no he tingut una vinculació política pública amb ningú i, a més, soc una persona bastant directa. Dic el que penso. Però entenc que molts artistes se sentin condicionats. El món de l'art funciona sovint a través de xarxes d'afinitat, de relacions personals i de posicionaments. Comprenc que hi hagi por de criticar determinades polítiques perquè existeix la sensació que això pot tenir conseqüències.

El món de l'art funciona sovint a través de xarxes d'afinitat, de relacions personals i de posicionaments. Comprenc que hi hagi por de criticar determinades polítiques perquè existeix la sensació que això pot tenir conseqüències

El problema és que, si ningú no s'atreveix a expressar el que pensa, acabem perpetuant determinades dinàmiques. I aleshores passa el que passa: s'impulsen projectes que no funcionen o que no responen a les necessitats reals del territori i ningú no ho qüestiona fins que arriben les crítiques des de fora.

D'altra banda, les ajudes públiques de les quals viuen molts artistes són necessàries i positives, però també generen dependències. No és una cosa nova. Històricament, els artistes sempre han depès d'algun tipus de mecenes. Avui, moltes vegades, aquest paper el representen les administracions públiques. Hi ha una part molt positiva, però també una dimensió que pot limitar la llibertat crítica.

Les ajudes públiques de les quals viuen molts artistes són necessàries i positives, però també generen dependències

En aquesta línia, casos recents com el del Centre Gallec d'Art Contemporani (CGAC) a Galícia han reobert el debat sobre les bones pràctiques en l'elecció de direccions de museus. Continuen sent una referència útil?

Crec que, sense una normativa que les avali, les bones pràctiques corren el risc de quedar-se en una declaració d'intencions. Tant de bo existissin mecanismes legals que obliguessin a complir determinats criteris perquè, en cas contrari, veiem constantment com s'incompleixen sense conseqüències.

Per acabar. Una qüestió molt present al llibre quan es refereix a la McDonaldització dels museus: l'ús de l'art com a eina de promoció turística. Li preocupa aquesta tendència? En el cas de Palma, hi ha exemples com la idea de portar la col·lecció Thyssen a Gesa o les grans exposicions a la Llotja de Palma.

No em sembla negatiu que la cultura es converteixi en un atractiu turístic. Al contrari. Tant de bo cada vegada més persones visitin Mallorca pel seu patrimoni, el seu art o les seves tradicions. La qüestió és qui decideix quina cultura es promociona i amb quins criteris. S'han fet estudis de públics? S'ha consultat la comunitat? S'han valorat les necessitats reals del territori? Aquí és on hi ha el problema.

No estic dient que determinades iniciatives s'hagin de fer o no. El que reclamo és rigor, reflexió i participació. Ja tenim un museu d'art contemporani a Palma. En necessitem un altre? Potser sí. Però abans ens hauríem de preguntar què aportarà, quines necessitats cobreix i què vol realment la ciutadania.

Els turistes que més ens interessen són precisament aquells que busquen allò que ens fa únics. Per això crec que hem d'apostar per propostes vinculades a la nostra història, la nostra identitat i les nostres particularitats culturals. I també diré una cosa: Miró està molt bé, però després de Miró han passat moltes coses. Potser ha arribat el moment de refrescar una mica el relat i mirar també cap a altres propostes i altres creadors.

1. Amarás al museo sobre todas las cosas. 2. Honrarás a tu comunidad. 3. No consentirás elitismos impuros. Estos son algunos de los antimandamientos de 12+1 herejías museológicas, el nuevo libro de Aina Ferrero Horrach (Palma, 1985), publicado por Ediciones Asimétricas, que propone una batería de propuestas para convertir los museos en espacios más abiertos, críticos y conectados con la sociedad. La museóloga y directora del Museu del Calçat i de la Indústria d'Inca lleva años defendiendo una idea que todavía incomoda a gran parte del sector artístico: que los museos no deberían limitarse a conservar objetos, sino convertirse en espacios vivos, capaces de dialogar con las comunidades a las que sirven.

En este ensayo breve e ilustrado, la autora enfrenta la “McDonalización” de los museos con una firme apuesta por la autenticidad, las experiencias con sentido y los relatos situados en el territorio, además de desmontar algunos de los dogmas que han marcado la evolución de los museos contemporáneos. Con humor y voluntad de provocar debate, Ferrero plantea una serie de “antimandamientos” para “romper con la liturgia” de quien entra a un museo como si entrase en una iglesia con miedo a molestar y a no entender lo que pasa allí dentro. 

La publicación se suma a una trayectoria investigadora que incluye trabajos sobre la memoria de los presos republicanos en el Castell de Bellver (Mallorca) durante el franquismo, la coordinación de una obra dedicada a la museografía industrial y un nuevo volumen, derivado de su tesis doctoral, que verá la luz a finales de este año. 12+1 herejías museológicas se presentará el próximo 24 de junio en un encuentro online organizado la editorial.

¿Cómo surge la idea del libro? Tiene un tono muy diferente al de trabajos anteriores. Puede leerse como más personal y vinculado a experiencias laborales.

La idea parte, de alguna forma, de mi tesis doctoral. Cuando publicas una tesis te das cuenta de que son textos larguísimos, difíciles de leer para el gran público, y muy pocas acaban llegando realmente a la gente. Transformé una parte de esa investigación en este libro y en otro algo más especializado, que se publicará a finales de este año.

Siempre he pensado que quienes trabajamos en cultura tenemos también la responsabilidad de hacer accesible el conocimiento. La cultura elitista me incomoda. De hecho, una de las razones por las que me fui alejando de ciertos ámbitos del arte fue precisamente porque los encontraba demasiado cerrados, demasiado dirigidos a expertos y, en ocasiones, incluso intimidantes.

La cultura elitista me incomoda. De hecho, una de las razones por las que me fui alejando de ciertos ámbitos del arte fue precisamente porque los encontraba demasiado cerrados, demasiado dirigidos a expertos y, en ocasiones, incluso intimidantes

Entonces, ha aplicado el anti-mandamiento de la accesibilidad a su propia tesis.

Claro. Quería intentar comunicar de una forma más útil y cercana. La idea de fondo es sencilla: si creemos que los museos no deben intimidar a la gente, el libro tampoco podía hacerlo. Quería escribir una especie de manifiesto contra la solemnidad. Un ensayo que rompiera con la liturgia de entrar en un museo como quien entra en un santuario.

Quería escribir una especie de manifiesto contra la solemnidad. Un ensayo que rompiera con la liturgia de entrar en un museo como quien entra en un santuario

Una de las ideas centrales del libro es precisamente esa visión del museo como una especie de catedral laica. ¿Cuál es hoy el principal dogma que sigue impidiendo que los museos conecten con la sociedad?

Creo que uno de los principales obstáculos es precisamente la percepción social que todavía existe sobre los museos. Cuando mucha gente piensa en ellos imagina silencio, seriedad y normas. Esa imagen forma parte del imaginario colectivo.

Pero esa percepción es también construida por las instituciones.

Desde luego, es construida también por los propios museos. Te pondré un ejemplo muy sencillo. Hace poco leía un cuento a mi hija, que tiene dos años. En la historia, el personaje viajaba por el mundo, llegaba a Roma, entraba en un museo, se aburría inmediatamente y se iba a comer un helado. Desde muy pequeños vamos interiorizando la idea de que los museos son lugares aburridos. 

Romper ese imaginario es una tarea educativa, pero también una responsabilidad de los propios museos. Todos hemos estado en un museo donde un vigilante nos manda callar de inmediato. Eso refuerza la idea de que seguimos entrando en una especie de templo.

En el libro se invita a entrar en los museos como herejes. ¿Cuál sería hoy la herejía más urgente y necesaria?

Probablemente la más importante sea entender que el objeto no puede ser lo único relevante. Los objetos son fundamentales. Son la razón de ser de los museos, igual que respirar es esencial para vivir. Pero no pueden situarse por encima de las personas. Los museos tienen que tender puentes con quienes construyen la memoria colectiva porque los objetos, por sí solos, no dicen nada. Necesitan contexto, mediación y mucho más diálogo. El problema aparece cuando se presentan objetos sin ningún tipo de acompañamiento, como si todo el mundo tuviera las mismas herramientas para interpretarlos. 

El problema aparece cuando se presentan objetos sin ningún tipo de acompañamiento, como si todo el mundo tuviera las mismas herramientas para interpretarlos

Esa visión exige tiempo, recursos y personal. En un contexto de precariedad cultural, ¿es realista pensar en procesos de mediación más ambiciosos?

Precisamente ahí está parte del problema. Cuando entendamos que conectar con la sociedad no es una tarea secundaria, sino el núcleo de nuestro trabajo, quizá empezaremos a priorizar de otra manera. Tal vez sea mejor hacer una exposición menos al año y dedicar más esfuerzos a construir vínculos con la comunidad. La relevancia social de los museos depende de ello. Vivimos en una cultura de la inmediatez, de los likes y del consumo acelerado de contenidos. Los museos todavía pueden ser espacios de resistencia cultural frente a esa lógica.

Vivimos en una cultura de la inmediatez, de los likes y del consumo acelerado de contenidos. Los museos todavía pueden ser espacios de resistencia cultural frente a esa lógica

Siempre pongo el mismo ejemplo: prueba a situarte delante de una obra durante siete segundos. Uno, dos, tres, cuatro, cinco, seis y siete. Siete segundos es apenas el tiempo mínimo para empezar a percibir detalles. Cuanto más observas, más entiendes y más disfrutas. Sin embargo, hoy estamos acostumbrados a pasar de una imagen a otra constantemente. Los museos todavía pueden ofrecer una experiencia distinta, basada en la atención, la reflexión y el tiempo lento.

El libro cuestiona muchas inercias del sector cultural. ¿Ha sentido vértigo al publicarlo en un ámbito donde no siempre abundan las críticas públicas y mucho menos la autocrítica?

La verdad es que no. Hasta que vi el título definitivo ni siquiera me había planteado que pudiera resultar incómodo. Además, creo que muchas de las instituciones a las que podría interpelar ni siquiera se sienten aludidas. Dicho esto, también creo que se están haciendo muchas cosas bien y que cada vez está más extendida la idea de que los museos no pueden seguir funcionando como palacios cerrados.

Hace poco, varios artistas críticos con el modelo cultural de Palma explicaban en este diario que les cuesta expresar determinadas críticas por miedo a quedar excluidos del circuito artístico. ¿Entiende esa preocupación?

Sí, la entiendo perfectamente. Yo, por suerte, me siento bastante libre porque nunca he tenido una vinculación política pública con nadie y, además, soy una persona bastante directa. Digo lo que pienso. Pero entiendo que muchos artistas se sientan condicionados. El mundo del arte funciona a menudo a través de redes de afinidad, de relaciones personales y de posicionamientos. Comprendo que exista miedo a criticar determinadas políticas porque existe la sensación de que eso puede tener consecuencias.

El mundo del arte funciona a menudo a través de redes de afinidad, de relaciones personales y de posicionamientos. Comprendo que exista miedo a criticar determinadas políticas porque existe la sensación de que eso puede tener consecuencias

El problema es que, si nadie se atreve a expresar lo que piensa, terminamos perpetuando determinadas dinámicas. Y entonces pasa lo que pasa: se impulsan proyectos que no funcionan o que no responden a las necesidades reales del territorio y nadie lo cuestiona hasta que llegan las críticas desde fuera.

Por otro lado, las ayudas públicas de las que viven muchos artistas son necesarias y positivas, pero también generan dependencias. No es algo nuevo. Históricamente los artistas siempre han dependido de algún tipo de mecenas. Hoy muchas veces ese papel lo desempeñan las administraciones públicas. Hay una parte muy positiva, pero también una dimensión que puede limitar la libertad crítica.

Las ayudas públicas de las que viven muchos artistas son necesarias y positivas, pero también generan dependencias

En esa línea, casos recientes como el del Centro Galego de Arte Contemporáneo (CGAC) en Galicia han reabierto el debate sobre las buenas prácticas en la elección de direcciones de museos. ¿Siguen siendo una referencia útil?

Creo que, sin una normativa que las respalde, las buenas prácticas corren el riesgo de quedarse en una declaración de intenciones. Ojalá existieran mecanismos legales que obligaran a cumplir determinados criterios porque, de lo contrario, vemos constantemente cómo se incumplen sin consecuencias.

Para terminar. Una cuestión muy presente en el libro cuando se refiere a la McDonalización de los museos: el uso del arte como herramienta de promoción turística. ¿Le preocupa esa tendencia? En el caso de Palma, se dan ejemplos como la idea de llevar la colección del Thyssen a Gesa o las grandes exposiciones en la Llotja de Palma.

No me parece negativo que la cultura se convierta en un atractivo turístico. Al contrario. Ojalá cada vez más personas visiten Mallorca por su patrimonio, su arte o sus tradiciones. La cuestión es quién decide qué cultura se promociona y con qué criterios. ¿Se han realizado estudios de públicos? ¿Se ha consultado a la comunidad? ¿Se han valorado las necesidades reales del territorio? Ahí está el problema. No estoy diciendo que determinadas iniciativas deban hacerse o no hacerse. Lo que reclamo es rigor, reflexión y participación. Ya tenemos un museo de arte contemporáneo en Palma ¿Necesitamos otro? Quizá sí. Pero antes deberíamos preguntarnos qué aportará, qué necesidades cubre y qué quiere realmente la ciudadanía.

Los turistas que más nos interesan son precisamente aquellos que buscan aquello que nos hace únicos. Por eso creo que debemos apostar por propuestas vinculadas a nuestra historia, nuestra identidad y nuestras particularidades culturales. Y también diré una cosa: Miró está muy bien, pero después de Miró han pasado muchas cosas. Quizá ha llegado el momento de refrescar un poco el relato y mirar también hacia otras propuestas y otros creadores.

“No val la pena fer res que no sigui etern”. Tan contundent i tan romàntica, la frase històricament atribuïda a l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) cobra una nova vida en el centenari de la seva mort. El motiu és l’obertura al públic de més de 900 documents —molts d’ells fins ara inaccessibles per a la ciutadania i per a bona part de la comunitat investigadora— que permeten reconstruir, més d’un segle després, una de les transformacions arquitectòniques més profundes que ha viscut la Catedral de Mallorca, coneguda popularment com la Seu.

Entre factures, cartes, pressupostos, rebuts i correspondència administrativa es conserva una part fonamental de la història contemporània de la Seu. Són els papers de la reforma impulsada pel bisbe Pere Joan Campins i executada per Gaudí entre 1904 i 1915, una intervenció que va modificar radicalment l’espai interior del temple i que avui continua sent una de les obres més singulars de l’arquitectura espanyola del segle XX.

Coincidint amb el centenari de la mort de l’arquitecte català i amb la celebració del Dia Internacional dels Arxius, l’Arxiu Capitular de Mallorca ha posat a disposició d’investigadors i públic aquests materials en un moment especialment rellevant. Tot plegat s’emmarca en l’anomenat Any Gaudí 2026, una iniciativa amb què es pretén reivindicar la importància de la reforma mallorquina dins del conjunt de l’obra de “l’arquitecte de Déu” —un apel·latiu popularitzat després de la seva mort el 1926 i revitalitzat recentment per l’impuls del papa Francesc al seu procés de canonització, que el 2025 va reconèixer oficialment les seves virtuts heroiques.

La catalogació ha estat realitzada durant més de set anys de feina pel responsable d’àrea de l’Arxiu Capitular, Rafel Morro, qui destaca a elDiario.es que el principal valor del fons rau precisament en les múltiples lectures que permet. “Un historiador de l’art hi trobarà unes coses; un filòleg, unes altres; un especialista en vitralls o en tècniques constructives es fixarà en aspectes diferents”, explica, afegint que “cada document obre noves possibilitats d’investigació”.

Un historiador de l’art hi trobarà unes coses; un filòleg, unes altres; un especialista en vitralls o en tècniques constructives es fixarà en aspectes diferents. Cada document obre noves possibilitats d’investigació

Rafel Morro — Responsable d'àrea de l'Arxiu Capitular

D’aquesta manera, els materials permeten seguir el rastre d’arquitectes, artesans, proveïdors, obrers i empreses implicades en la reforma. El fons també mostra quins materials es van utilitzar, com es van finançar determinades actuacions i quins van ser els desafiaments quotidians d’una obra que es va prolongar durant més d’una dècada. Es tracta d’una col·lecció que ajuda a comprendre no només el resultat final de les obres, sinó també els processos que les van fer possibles.

Els documents permeten conèixer els arquitectes, els artesans, els proveïdors, els obrers i les empreses implicades en la reforma, així com els materials utilitzats o quins van ser els reptes quotidians de l'obra

La gran transformació de la Seu

Quan Gaudí va arribar a Mallorca ja era una figura reconeguda dins l’arquitectura espanyola. El seu desembarcament a la Catedral responia al desig del bisbe Campins d’impulsar una profunda renovació litúrgica del temple. La intervenció va modificar de manera radical l’espai interior de la Seu. L’arquitecte va eliminar elements afegits durant segles, va ampliar el presbiteri, va recuperar finestrals cegats, va reorganitzar el mobiliari i va dissenyar noves peces destinades a reforçar la dimensió simbòlica i ceremonial de l’edifici.

Entre les seves creacions més conegudes figuren el baldaquí suspès damunt l’altar major, els llums penjants, diverses baranes de ferro forjat, el revestiment ceràmic del presbiteri, l’obertura de finestrals amb nous vitralls, la introducció de sistemes d’il·luminació i diferents elements de mobiliari litúrgic desenvolupats juntament amb col·laboradors com Joan Rubió i Bellver i Josep Maria Jujol. En aquest sentit, la reforma va generar debat des del primer moment. Algunes de les seves decisions van ser rebudes amb recel per aquells que consideraven excessives les modificacions introduïdes en un temple gòtic d’enorme valor històric. Amb el pas dels anys, tanmateix, la intervenció ha estat reconeguda com una de les aportacions més singulars al patrimoni de la Catedral.

La reforma va generar debat al principi, ja que algunes de les decisions de Gaudí van ser rebudes amb recel, però, amb el pas dels anys, la intervenció ha estat reconeguda com una de les aportacions més singulars

Per a la historiadora de l’art Mercè Gambús, la intervenció de Gaudí va ser profundament “radical”. L’especialista situa l’origen de la reforma en les transformacions litúrgiques impulsades per la Santa Seu a partir del Concordat de 1851, que promovia la reorganització dels espais catedralicis i la supressió dels cors situats al centre de les naus. Segons explica, la Catedral de Mallorca constitueix, a més, una excepció dins tota la trajectòria professional de l’arquitecte català. “Va ser l’única catedral i l’únic gran edifici històric en què va intervenir una vegada ja construït”, assenyala. Mentre altres restauracions contemporànies apostaven per criteris neogòtics i conservacionistes, Gaudí va aplicar a la Seu una visió moderna i experimental guiada per criteris litúrgics compartits amb el bisbe Campins.

Va ser l’única catedral i l’únic gran edifici històric en què va intervenir Gaudí una vegada ja construït

Mercè Gambús — Historiadora de l'art

Així mateix, Gambús considera que l’experiència mallorquina va exercir un paper decisiu en l’evolució creativa de l’arquitecte. Durant els anys en què va treballar a la Catedral, entre 1904 i 1915, Gaudí desenvolupava simultàniament alguns dels conceptes espacials i simbòlics que després traslladaria a la Sagrada Família. L’exemple més visible és el baldaquí de l’altar major, concebut inicialment com una estructura efímera i convertit amb el temps en una de les imatges més reconeixibles de la reforma. Per a la historiadora, aquesta peça anticipa solucions que l’arquitecte utilitzaria posteriorment a Barcelona.

La imminent exposició gaudiniana

Un dels principals eixos de l’Any Gaudí a l’illa serà l’exposició Gaudí a la Seu de Mallorca. Litúrgia, Art i Modernitat, que s’inaugura el pròxim 18 de juny i que pretén acostar al gran públic una intervenció arquitectònica que, malgrat la seva rellevància internacional, continua sent poc coneguda per bona part de la societat mallorquina. Comissariada per les tècniques de gestió cultural Cristina Ortiz, Marta de Castro i Aina Rotger, la mostra ha estat concebuda amb un marcat caràcter divulgatiu i amb una atenció especial a l’accessibilitat dels continguts. “De vegades ens adonem que és la mateixa societat mallorquina la que té un major desconeixement de la seva pròpia història, del seu propi patrimoni i de la seva pròpia identitat», explica Ortiz. «La idea és donar a conèixer la reforma de Gaudí al gran públic”, afegeix.

La mostra s’articula en tres espais complementaris que permeten conèixer en profunditat l’empremta de Gaudí a la Catedral. El recorregut comença al mateix temple, on es mostren les principals intervencions de l’arquitecte a través de plafons, imatges i peces originals com maquetes prèvies a la reforma, mobiliari litúrgic, faristols, bancs i una singular escala considerada una de les joies de l’art gaudinià conservades a Mallorca.

El claustre acull el nucli interpretatiu de la mostra, amb fotografies, plànols i documents que reconstrueixen el context històric de la reforma, des de les transformacions del segle XIX fins a la influència posterior de l’obra de Gaudí en creadors com Miquel Barceló. “És la part més interpretativa de la mostra”, assenyala la comissària, que resumeix l’objectiu del recorregut com una manera d’explicar “tot el que va ser i va suposar la reforma de Gaudí”. Finalment, l’exposició es completa al Museu d’Art Sacre de Mallorca, on s’exhibiran vitralls, elements de ferro forjat i altres peces dissenyades per l’arquitecte.

Tanmateix, aquest projecte constitueix només una part de la programació que s’ha dissenyat des de la Seu per a l’Any Gaudí. La institució prepara també un pòdcast divulgatiu sobre la reforma, un ampli programa de visites guiades i activitats educatives que arrencarà a partir del setembre, així com propostes específiques adreçades a centres escolars, famílies i col·lectius en situació de vulnerabilitat. A més, el programa assolirà el seu punt culminant el pròxim 8 de desembre amb un gran acte commemoratiu que recordarà la inauguració de la primera fase de la reforma impulsada per Gaudí i Campins.

Els documents darrere del mite

La nova accessibilitat del fons documental permet, a més, aproximar-se a una imatge menys idealitzada de Gaudí. Davant la figura del geni aïllat, els documents mostren el funcionament quotidià d’una gran obra col·lectiva. Les cartes, factures i contractes reflecteixen negociacions, encàrrecs, problemes tècnics i decisions pràctiques que rarament apareixen en els relats tradicionals sobre l’arquitectura. També permeten identificar nombrosos professionals la contribució dels quals va resultar indispensable per materialitzar les idees de l’arquitecte.

Aquesta dimensió humana i coral de la reforma va ser un dels aspectes explorats en el documental El Bisbe, l’arquitecte i el baldaquí. Gaudí a la Catedral de Mallorca, dirigit per Cesc Mulet el 2015. La producció va reconstruir el procés de transformació de la Seu mitjançant testimonis d’especialistes en patrimoni, història de l’art i arquitectura. Mulet recorda aquell projecte com una immersió en un dels moments més fascinants de la història contemporània de la Catedral.

Segons explica el cineasta a elDiario.es, la investigació va permetre descobrir fins a quin punt l’estada de Gaudí a Mallorca va coincidir amb una època de profundes transformacions tècniques, socials i culturals. “Era un moment de canvi comparable a les revolucions tecnològiques actuals”, assenyala el cineasta, que destaca com la reforma de la Seu “va conviure amb l’arribada de l’electricitat, els avenços industrials i una nova concepció de l’arquitectura religiosa”.

Mulet, que recorda amb gràcia i estima haver interpretat el bisbe Campins al documental, considera, a més, que la intervenció mallorquina va funcionar com un autèntic “laboratori creatiu” per a Gaudí. Durant el rodatge va poder accedir a espais normalment inaccessibles i observar de prop elements com el baldaquí de l’altar major o les intervencions decoratives realitzades juntament amb Josep Maria Jujol. De la mateixa manera que Mercè Gambús, assegura que “moltes de les idees que després va desenvolupar a la Sagrada Família ja eren presents a Mallorca”.

Moltes de les idees que després va desenvolupar a la Sagrada Família ja eren presents a Mallorca

Cesc Mulet — Director del documental El Bisbe, l’arquitecte i el baldaquí. Gaudí a la Catedral de Mallorca

Arxius que expliquen una societat

L’obertura d’aquest fons coincideix amb una creixent reivindicació del paper dels arxius com a eines fonamentals per preservar i comprendre la memòria col·lectiva. La celebració del Dia Internacional dels Arxius ha servit també per visibilitzar altres projectes de conservació patrimonial a les illes, com l’Arxiu de Casa Planas. Considerat un dels fons fotogràfics més importants vinculats a la construcció de l’imaginari turístic de la Mediterrània, conserva milions d’imatges que documenten l’evolució social, econòmica i paisatgística de les Balears des de la dècada de 1940.

Després d’anys de reivindicacions per garantir-ne la conservació, l’arxiu ha iniciat recentment una primera fase de catalogació i inventari gràcies al suport del Govern. El projecte pretén ordenar milers de postals, registrar centenars de milers d’imatges i establir les bases per a futures tasques de digitalització i conservació.

La comparació entre tots dos casos revela una mateixa preocupació: la necessitat de protegir i fer accessible un patrimoni documental que resulta essencial per comprendre la història de les Illes. Si l’arxiu de la Catedral permet reconstruir la transformació d’un dels edificis més emblemàtics de Mallorca, el de Casa Planas ajuda a explicar com es va construir la imatge turística que acabaria definint bona part de l’economia i la identitat contemporània de les illes.

“No vale la pena hacer nada que no sea eterno”. Tan rotunda y tan romántica, la frase históricamente atribuida al arquitecto Antoni Gaudí (1852-1926) cobra nueva vida en el centenario de su muerte. El motivo es la apertura al público de más de 900 documentos —muchos de ellos hasta ahora inaccesibles para la ciudadanía y para buena parte de la comunidad investigadora— que permiten reconstruir, más de un siglo después, una de las transformaciones arquitectónicas más profundas que ha vivido la Catedral de Mallorca, conocida popularmente como La Seu.

Entre facturas, cartas, presupuestos, recibos y correspondencia administrativa se conserva una parte fundamental de la historia contemporánea de la Seu. Son los papeles de la reforma impulsada por el obispo Pere Joan Campins y ejecutada por Gaudí entre 1904 y 1915, una intervención que modificó radicalmente el espacio interior del templo y que hoy sigue siendo una de las obras más singulares de la arquitectura española del siglo XX.

Coincidiendo con el centenario de la muerte del arquitecto catalán y con la celebración del Día Internacional de los Archivos, el Arxiu Capitular de Mallorca ha puesto a disposición de investigadores y público estos materiales en un momento especialmente relevante. Todo ello se enmarca en el denominado Año Gaudí 2026, una iniciativa con la que pretenden reivindicar la importancia de la reforma mallorquina dentro del conjunto de la obra del “arquitecto de Dios” —un apelativo popularizado tras su muerte en 1926 y revitalizado recientemente por el impulso del papa Francisco a su proceso de canonización, que en 2025 reconoció oficialmente sus virtudes heroicas—.

La catalogación ha sido realizada durante más de siete años de trabajo por el responsable de área del Arxiu Capitular, Rafel Morro, quien destaca a elDiario.es que el principal valor del fondo radica precisamente en las múltiples lecturas que permite. “Un historiador del arte encontrará unas cosas; un filólogo, otras; un especialista en vitrales o en técnicas constructivas se fijará en aspectos distintos”, explica, añadiendo que “cada documento abre nuevas posibilidades de investigación”. 

Un historiador del arte encontrará unas cosas; un filólogo, otras; un especialista en vitrales o en técnicas constructivas se fijará en aspectos distintos. Cada documento abre nuevas posibilidades de investigación

Rafel Morro — Responsable de área del Arxiu Capitular

De esta manera, los materiales permiten seguir el rastro de arquitectos, artesanos, proveedores, obreros y empresas implicadas en la reforma. El fondo también muestra qué materiales se utilizaron, cómo se financiaron determinadas actuaciones y cuáles fueron los desafíos cotidianos de una obra que se prolongó durante más de una década. Se trata de una colección que ayuda a comprender no solo el resultado final de las obras, sino también los procesos que las hicieron posibles.

Los documentos permiten conocer los arquitectos, los artesanos, los proveedores, los obreros y las empresas implicadas en la reforma, así como los materiales utilizados o cuáles fueron los desafíos cotidianos de la obra

La gran transformación de la Seu

Cuando Gaudí llegó a Mallorca ya era una figura reconocida dentro de la arquitectura española. Su desembarco en la Catedral respondía al deseo del obispo Campins de impulsar una profunda renovación litúrgica del templo. La intervención modificó de manera radical el espacio interior de la Seu. El arquitecto eliminó elementos añadidos durante siglos, amplió el presbiterio, recuperó ventanales cegados, reorganizó el mobiliario y diseñó nuevas piezas destinadas a reforzar la dimensión simbólica y ceremonial del edificio.

Entre sus creaciones más conocidas figuran el baldaquino suspendido sobre el altar mayor, las lámparas colgantes, diversas barandillas de hierro forjado, el revestimiento cerámico del presbiterio, abrió ventanales con nuevas vidrieras, introdujo sistemas de iluminación y distintos elementos de mobiliario litúrgico desarrollados junto a colaboradores como Joan Rubió i Bellver y Josep Maria Jujol. En este sentido, la reforma generó debate desde el primer momento. Algunas de sus decisiones fueron recibidas con recelo por quienes consideraban excesivas las modificaciones introducidas en un templo gótico de enorme valor histórico. Con el paso de los años, sin embargo, la intervención ha sido reconocida como una de las aportaciones más singulares al patrimonio de la Catedral. 

La reforma generó debate al inicio, ya que algunas de las decisiones de Gaudí fueron recibidas con recelo, pero, con el paso de los años, la intervención ha sido reconocida como una de las aportaciones más singulares

Para la historiadora del arte Mercè Gambús, la intervención de Gaudí fue profundamente “radical”. La especialista sitúa el origen de la reforma en las transformaciones litúrgicas impulsadas por la Santa Sede a partir del Concordato de 1851, que promovía la reorganización de los espacios catedralicios y la supresión de los coros situados en el centro de las naves. Según explica, la Catedral de Mallorca constituye además una excepción dentro de toda la trayectoria profesional del arquitecto catalán. “Fue la única catedral y el único gran edificio histórico en el que intervino una vez ya levantado”, señala. Mientras otras restauraciones contemporáneas apostaban por criterios neogóticos y conservacionistas, Gaudí aplicó en la Seu una visión moderna y experimental guiada por criterios litúrgicos compartidos con el obispo Campins.

Fue la única catedral y el único gran edificio histórico en el que intervino Gaudí una vez ya levantado

Mercè Gambús — Historiadora del arte

Asimismo, Gambús considera que la experiencia mallorquina desempeñó un papel decisivo en la evolución creativa del arquitecto. Durante los años en que trabajó en la Catedral, entre 1904 y 1915, Gaudí desarrollaba simultáneamente algunos de los conceptos espaciales y simbólicos que después llevaría a la Sagrada Familia. El ejemplo más visible es el baldaquino del altar mayor, concebido inicialmente como una estructura efímera y convertido con el tiempo en una de las imágenes más reconocibles de la reforma. Para la historiadora, esta pieza anticipa soluciones que el arquitecto utilizaría posteriormente en Barcelona.

La inminente exposición gaudiniana 

Uno de los principales ejes del Año Gaudí en la isla será la exposición Gaudí en la Seu de Mallorca. Liturgia, Arte y Modernidad, que se inaugura el próximo 18 de junio y que pretende acercar al gran público una intervención arquitectónica que, pese a su relevancia internacional, sigue siendo poco conocida para buena parte de la sociedad mallorquina. Comisariada por las técnicas de gestión cultural Cristina Ortiz, Marta de Castro y Aina Rotger, la muestra ha sido concebida con un marcado carácter divulgativo y con especial atención a la accesibilidad de los contenidos. “A veces nos damos cuenta de que la propia sociedad mallorquina es la que tiene una mayor falta de conocimiento sobre su propia historia, su propio patrimonio y su propia identidad”, explica Ortiz. “La idea es dar a conocer la reforma de Gaudí al gran público”, añade.

La muestra se articula en tres espacios complementarios que permiten conocer en profundidad la huella de Gaudí en la Catedral. El recorrido comienza en el propio templo, donde se muestran las principales intervenciones del arquitecto a través de paneles, imágenes y piezas originales como maquetas previas a la reforma, mobiliario litúrgico, atriles, bancos y una singular escalera considerada una de las joyas del arte gaudiniano conservadas en Mallorca.

El claustro acoge el núcleo interpretativo de la muestra, con fotografías, planos y documentos que reconstruyen el contexto histórico de la reforma, desde las transformaciones del siglo XIX hasta la influencia posterior de la obra de Gaudí en creadores como Miquel Barceló. “Es la parte más interpretativa de la muestra”, señala la comisaria, que resume el objetivo del recorrido como una forma de explicar “todo lo que fue y supuso la reforma de Gaudí”. Finalmente, la exposición se completa en el Museu d’Art Sacre de Mallorca, donde se exhibirán vitrales, elementos de hierro forjado y otras piezas diseñadas por el arquitecto. 

Sin embargo, este proyecto constituye solo una parte de la programación que han diseñado desde la Seu para el Año Gaudí. La institución prepara también un podcast divulgativo sobre la reforma, un amplio programa de visitas guiadas y actividades educativas que arrancará a partir de septiembre, así como propuestas específicas dirigidas a centros escolares, familias y colectivos en situación de vulnerabilidad. Además, el programa alcanzará su punto más alto el próximo 8 de diciembre con un gran acto conmemorativo que recordará la inauguración de la primera fase de la reforma impulsada por Gaudí y Campins.

Los documentos detrás del mito

La nueva accesibilidad del fondo documental permite además aproximarse a una imagen menos idealizada de Gaudí. Frente a la figura del genio aislado, los documentos muestran el funcionamiento cotidiano de una gran obra colectiva. Las cartas, facturas y contratos reflejan negociaciones, encargos, problemas técnicos y decisiones prácticas que rara vez aparecen en los relatos tradicionales sobre la arquitectura. También permiten identificar a numerosos profesionales cuya contribución resultó indispensable para materializar las ideas del arquitecto.

Esa dimensión humana y coral de la reforma fue uno de los aspectos explorados en el documental El Bisbe, l'arquitecte i el baldaquí. Gaudí a la Catedral de Mallorca, dirigido por Cesc Mulet en 2015. La producción reconstruyó el proceso de transformación de la Seu mediante testimonios de especialistas en patrimonio, historia del arte y arquitectura. Mulet recuerda aquel proyecto como una inmersión en uno de los momentos más fascinantes de la historia contemporánea de la Catedral. 

Según explica el cineasta a elDiario.es, la investigación permitió descubrir hasta qué punto la estancia de Gaudí en Mallorca coincidió con una época de profundas transformaciones técnicas, sociales y culturales. “Era un momento de cambio comparable a las revoluciones tecnológicas actuales”, señala el cineasta, que destaca cómo la reforma de la Seu “convivió con la llegada de la electricidad, los avances industriales y una nueva concepción de la arquitectura religiosa”.

Mulet, quien recuerda con gracia y cariño interpretar al obispo Campins en el documental, considera, además, que la intervención mallorquina funcionó como un auténtico “laboratorio creativo” para Gaudí. Durante el rodaje pudo acceder a espacios normalmente inaccesibles y observar de cerca elementos como el baldaquino del altar mayor o las intervenciones decorativas realizadas junto a Josep Maria Jujol. Del mismo modo que Mercè Gambús, asegura que “muchas de las ideas que después desarrolló en la Sagrada Familia ya estaban presentes en Mallorca”. 

Muchas de las ideas que después desarrolló en la Sagrada Familia ya estaban presentes en Mallorca

Cesc Mulet — Director del documental 'El Bisbe, l'arquitecte i el baldaquí. Gaudí a la Catedral de Mallorca'

Archivos que explican una sociedad

La apertura de este fondo coincide con una creciente reivindicación del papel de los archivos como herramientas fundamentales para preservar y comprender la memoria colectiva. La celebración del Día Internacional de los Archivos ha servido también para visibilizar otros proyectos de conservación patrimonial en las islas, como el Archivo de Casa Planas. Considerado uno de los fondos fotográficos más importantes vinculados a la construcción del imaginario turístico del Mediterráneo, conserva millones de imágenes que documentan la evolución social, económica y paisajística de Baleares desde la década de 1940.

Tras años de reclamaciones para garantizar su conservación, el archivo ha iniciado recientemente una primera fase de catalogación e inventariado gracias al apoyo del Govern. El proyecto pretende ordenar miles de postales, registrar centenares de miles de imágenes y sentar las bases para futuras tareas de digitalización y conservación.

La comparación entre ambos casos revela una misma preocupación: la necesidad de proteger y hacer accesible un patrimonio documental que resulta esencial para comprender la historia de las Islas. Si el archivo de la Catedral permite reconstruir la transformación de uno de los edificios más emblemáticos de Mallorca, el de Casa Planas ayuda a explicar cómo se construyó la imagen turística que acabaría definiendo buena parte de la economía y la identidad contemporánea de las islas.

Fa més de vint anys, una parella va llogar el mític Bar Flexas. Després d’haver estat tancat durant anys, carregat de velles ampolles sense obrir i amb una tassa de cafè encara damunt la barra, les seves portes es van tornar a obrir. Davant el descrèdit dels veïns d’una zona completament degradada, el local va començar a caminar l’any 2004. I ho va fer amb tant d’entusiasme que, just un any després, va tenir lloc la primera edició de la seva pròpia festa, una celebració estiuenca i reivindicativa que no deixaria de créixer fins a desbordar completament la ciutat.

La primera revetlla es va fer al carrer davant del bar. L’any següent, la festa es va expandir a dos carrers. El següent, es va traslladar a una plaça propera. Finalment, el 2009 va haver de mudar-se al Parc de la Mar davant el creixent nombre d’assistents, convertint-se així en un dels esdeveniments estiuencs més multitudinaris de Palma. L’èxit d’aquesta històrica festa del bar, impulsada per Pepa Charro —La Terremoto de Alcorcón— i Xavier Aloy, es deu en gran part a la unió de dos ingredients fonamentals: el seu paper en la revitalització del barri de Canamunt i el seu esperit reivindicatiu, cabareter i inclusiu.

Amb una mitjana de 15.000 assistents en les darreres edicions, al llarg de més de dues dècades han passat pels seus escenaris artistes com Falete, Azúcar Moreno, Massiel, Leo Bassi, Samantha Fox, Niño de Elche, Rodrigo Cuevas, Ladilla Rusa o Tomeu Penya. “El que va passar va ser un miracle molt bonic: de sobte tot el barri es va omplir de gent que no coneixíem, que es barrejava amb les veïnes de sempre, amb travestis, amb curiosos, amb gent gran que sortia al balcó. I aleshores vam entendre que allò no era només una festa, era una cosa que estava creant comunitat”, explica Pepa Charro a elDiario.es, que recorda que van començar al bar i van acabar “rebent milers de persones; va ser una bogeria”.

Al llarg de més de dues dècades han passat pels seus escenaris artistes com Falete, Azúcar Moreno, Massiel, Leo Bassi, Samantha Fox, Niño de Elche, Rodrigo Cuevas, Ladilla Rusa o Tomeu Penya

La unió de cultura, espectacle i activisme LGTBI ha estat sempre al centre del bar, que, en paraules de Charro, “sempre ha estat un lloc molt lliure i molt transversal”. “Això ha fet que la festa també sigui un espai on hi caben totes les formes de ser, de vestir, de ballar, d’existir. I això, encara que ara sembli molt fàcil de dir, durant molts anys no ho era tant a Palma”, recorda la cantant i actriu espanyola.

La Festa del Flexas ha funcionat sempre, segons els seus organitzadors, com una barreja molt precisa entre caos organitzat i una xarxa afectiva teixida a base de favors, complicitats i una logística gairebé artesanal. “Aquí mai no hi ha hagut un gran caixet ni una producció convencional; hi havia gent que venia de tot Espanya a demanar-te cantar dues cançons, literalment dues, i amb això construíem una nit que podia tenir perfectament vint actuacions o més”, recorda Pepa Charro, que subratlla com aquesta acumulació de miniintervencions era part de l’ADN de la festa. “Era una desfilada contínua, sense jerarquies, on tant podia pujar-hi un artista consagrat com una amiga que feia setmanes que assajava a casa seva”, conclou.

El que va passar va ser un miracle molt bonic: de sobte tot el barri es va omplir de gent que no coneixíem, que es barrejava amb les veïnes de sempre, amb travestis, amb curiosos, amb gent gran que sortia al balcó. I aleshores vam entendre que allò no era només una festa, era una cosa que estava creant comunitat

Pepa Charro — La Terremoto de Alcorcón

Un dels segells més celebrats d’aquestes nits d’estiu era el famós “artista sorpresa internacional”, la identitat del qual no es revelava ni a part de l’equip fins a l’últim moment. També van estar plenes d’enamoraments que encara avui perduren, en parelles que celebren el seu aniversari assistint cada any a la festa. Així mateix, hi va haver actuacions tan inesperades com la de Massiel, que va visitar la festa sense voler cantar després d’haver-se retirat i que, tanmateix, després d’escoltar el públic cantar El Noa, Noa, no va poder resistir-se a pujar a l’escenari.

Hi ha hagut actuacions tan inesperades com la de Massiel, que va visitar la festa sense voler cantar després d’haver-se retirat i que, tanmateix, després d’escoltar el públic cantar El Noa, Noa, no va poder resistir-se a pujar a l’escenari

Una xarxa de suport entre veïns

Més enllà de l’escenari, l’impacte del Flexas s’estén al barri de Canamunt i no es pot entendre sense la dimensió comunitària que ha generat al llarg del temps. Una de les veus més properes al Flexas és Tina Codina, veïna del bar i col·laboradora durant molts anys en les seves activitats. Ella situa la festa com un element que va ajudar a articular la vida veïnal en un moment de transformació urbana: “Quan vam arribar, el barri estava completament degradat i el Flexas va ajudar a crear una xarxa, juntament amb l’associació de veïns, i a regenerar una forma de vida que després s’ha anat perdent amb la gentrificació”, apunta.

Quan vam arribar, el barri estava completament degradat i el Flexas va ajudar a crear una xarxa, juntament amb l’associació de veïns, i a regenerar una forma de vida que després s’ha anat perdent amb la gentrificació

Tina Codina — Veïna i col·laboradora d'activitats

Durant els primers anys, abans que existissin les xarxes socials, els organitzadors van recórrer a mètodes gairebé analògics per implicar el veïnat: “Van deixar cartes als portals de la zona per localitzar l’antiga associació de veïns i saber qui continuava vivint-hi”, recorda Codina. Aquella recerca va derivar en el renaixement d’una entitat veïnal que feia anys que estava pràcticament inactiva, en un context de reconstrucció del teixit comunitari del barri.

Aquesta tensió entre arrelament i transformació travessa tota la història del Flexas. Codina ho resumeix com una resistència quotidiana: “Vivim envoltats de canvis molt forts, edificis comprats per fons estrangers, cases convertides en un únic habitatge, gent que desapareix del barri... i, en aquest context, espais com el Flexas et fan sentir que encara pertanys a algun lloc”, assenyala. Aquesta dimensió de refugi, gairebé domèstica, ha estat clau per entendre per què la festa ha transcendit allò purament festiu.

Vivim envoltats de canvis molt forts, edificis comprats per fons estrangers, cases convertides en un únic habitatge, gent que desapareix del barri... i, en aquest context, espais com el Flexas et fan sentir que encara pertanys a algun lloc

Tina Codina — Veïna i col·laboradora d'activitats

En aquesta mateixa línia, el llegat d’un dels grans col·laboradors de les festes, Fernando Estrella, mort el 2023, continua molt present en l’imaginari del bar. Músic de la movida madrilenya, fundador de Peor Impossible i figura central del projecte, la seva personalitat excessiva, performativa i profundament lliure ha estat recuperada recentment en el documental Estrella, cometa, satélite y planeta, dirigit per Pedro de Echave. El film reuneix testimonis d’amistats properes i repassa el seu paper com a ànima creativa del Flexas, a més de la seva trajectòria com a artista, cuiner i activista LGTBI. Per a qui el va conèixer, Estrella representava la festa com una forma de vida, una idea que encara avui travessa la identitat de l’espai.

Al llarg de la seva història, la intensa trajectòria del bar Flexas li ha valgut nombrosos reconeixements: el 2017 l’Ajuntament va declarar la festa Activitat d’Interès Públic; el 2019 l’establiment va ser incorporat al Catàleg de Locals Emblemàtics de Palma; i el 2022 va rebre un Solete Repsol, renovat posteriorment, consolidant el seu prestigi com un dels espais culturals i socials més singulars de la ciutat.

“Sant Reprimoni Beneït”

La història del Flexas forma part d’una tradició molt més llarga d’activisme i cultura LGTBI a Mallorca. Abans que existissin les celebracions institucionals de l’Orgull, col·lectius com el Front d'Alliberament Gai de les Illes Balears (FAGI) protagonitzaven accions reivindicatives en plena Transició. El periodista i escriptor Marcos Augusto recorda que aquells primers moviments tenien un caràcter “profundament contracultural” i “estaven molt allunyats de les estructures institucionals actuals”.

Entre els episodis més recordats hi figura l’anomenat “Sant Reprimoni Beneït”, una singular protesta de mitjan anys vuitanta organitzada després del tancament de diversos locals d’ambient a Palma. “Totes les marietes d’aquell moment es van vestir com si anessin en un pas de Setmana Santa i van portar un sant que simbolitzava el batle”, explica Augusto. Mentre recorrien els carrers corejaven consignes com “Ramón, te asusta, a ti también te gusta”, en referència a l’aleshores batle socialista Ramón Aguiló.

Aquelles mobilitzacions combinaven sàtira, irreverència i reivindicació política. Una fórmula que dècades més tard reapareixeria a l’univers Flexas. El periodista també recorda figures com Juanito López, històric activista vinculat al moviment d’alliberament gai, que recorria Palma amb faldilla a finals dels anys setanta desafiant les convencions socials de l’època. Tot i que les formes han canviat, existeix un fil conductor entre aquelles primeres expressions de resistència i l’esperit que va acabar convertint el Flexas en un símbol cultural de la ciutat.

De la mobilització al “tardeo turístic”

Tanmateix, malgrat l’èxit de totes les seves convocatòries i el reconeixement social, aquest estiu la història de les seves festes d’aniversari s’ha aturat per primera vegada. Els organitzadors han anunciat la cancel·lació de la 22a edició després de setmanes de negociacions amb l’Ajuntament de Palma. Mentre el consistori sosté que va oferir suport suficient per garantir-ne la celebració, els organitzadors consideren que les condicions plantejades feien inviable mantenir el model que caracteritza l’esdeveniment.

La situació adquireix una dimensió més gran perquè coincideix amb una altra circumstància que ha sacsejat recentment el moviment LGTBI de les Balears. Només uns dies abans, l’associació Ben Amics anunciava també la cancel·lació de la tradicional revetlla de l’Orgull a Palma després de trencar les negociacions amb l’Ajuntament. Per a Jan Gómez, coordinador de l’associació Ben Amics, “aquests no són dos problemes aïllats”. “Forma part d’una estratègia de desmantellament de les polítiques LGTBI del PP i Vox”, afirma a aquest diari.

La capital mallorquina no celebrarà l’Orgull LGTBI

“Aquest equip de govern ens ha volgut apartar per poder organitzar un tardeo turístic buit de contingut, de crítica i de defensa dels drets”, critica Gómez, que assenyala també la desaparició d’activitats de visibilitat i programes educatius durant aquesta legislatura. Segons el coordinador de Ben Amics, el que està en joc va molt més enllà d’una festa: “Parlam de la mobilització de milers de persones amb un enorme valor social i cultural per a la ciutat”. En aquest sentit, Ben Amics mantindrà la manifestació de l’Orgull el 28 de juny, tot i que traslladarà part dels seus actes principals a Manacor després de la invitació d’aquest municipi. L’Orgullosament Inca d’enguany també acollirà activitats LGTBI a l’illa.

Resistir a la ciutat canviant

La cancel·lació de la Festa del Flexas arriba, a més, en un moment especialment delicat per al barri que va veure néixer el projecte. Vint anys després de la reobertura del bar, Canamunt travessa una transformació accelerada marcada per la pressió immobiliària, la turistificació i l’arribada d’inversors internacionals. “Van arribar les classes creatives, es va dinamitzar el barri i després va venir l’especulació”, resumeix Codina, que destaca diferents esforços del barri a través del repartiment de menjar a persones vulnerables o una assemblea pedagògica per a infants.

Vint anys després d’aquella primera festa improvisada davant del bar, el Flexas continua representant molt més que una revetlla multitudinària. És la història d’una ciutat que va trobar en la diversitat, l’humor i la cultura popular una manera de construir comunitat. La seva cancel·lació deixa un buit al calendari estival de Palma, però també planteja una pregunta més profunda: quin lloc ocupen avui els espais que durant dècades han servit per celebrar la diferència, teixir vincles i resistir davant la uniformitat.

Hace más de 20 años, una pareja alquiló el mítico Bar Flexas. Tras estar cerrado durante años, cargado de viejas botellas sin abrir y una taza de café todavía sobre la barra, sus puertas volvieron a abrirse. Ante el descrédito de los vecinos de una zona completamente degradada, el local echó a andar en 2004. Y lo hizo con tal entusiasmo que, justo un año después, tuvo lugar la primera edición de su propia fiesta, una celebración veraniega y reivindicativa que crecería sin parar hasta desbordar del todo la ciudad. 

La primera verbena fue en la calle frente al bar. Al año siguiente, la fiesta se expandió a dos calles. Al siguiente, se trasladó a una plaza cercana. Finalmente, en 2009 tuvo que mudarse al Parc de la Mar ante el creciente número de asistentes, convirtiéndose así en uno de los eventos veraniegos más multitudinarios de Palma.

El éxito de esta histórica fiesta del bar, impulsado por Pepa Charro —La Terremoto de Alcorcón— y Xavier Aloy se debe, en gran parte, a la unión de dos ingredientes fundamentales: su papel en la revitalización del barrio de Canamunt y su espíritu reivindicativo, cabaretero e inclusivo. 

Con una media de 15.000 asistentes en sus últimas ediciones, a lo largo de más de dos décadas han pasado por sus escenarios artistas como Falete, Azúcar Moreno, Massiel, Leo Bassi, Samantha Fox, Niño de Elche, Rodrigo Cuevas, Ladilla Rusa o Tomeu Penya. “Lo que pasó fue un milagro muy bonito: de repente el barrio entero se llenó de gente que no conocíamos, que se mezclaba con las vecinas de siempre, con travestis, con curiosos, con gente mayor que salía al balcón. Y ahí entendimos que aquello no era solo una fiesta, era algo que estaba creando comunidad”, explica Pepa Charro a elDiario.es, quien recuerda que empezaron en el bar y acabaron “recibiendo a miles de personas, fue muy loco”.

A lo largo de más de dos décadas han pasado por sus escenarios artistas como Falete, Azúcar Moreno, Massiel, Leo Bassi, Samantha Fox, Niño de Elche, Rodrigo Cuevas, Ladilla Rusa o Tomeu Penya

La unión de cultura, espectáculo y activismo LGTBI han estado siempre en el centro del bar, que, en palabras de Charro, “siempre ha sido un sitio muy libre y muy transversal”. “Eso ha hecho que la fiesta también sea un sitio donde caben todas las formas de ser, de vestir, de bailar, de existir. Y eso, aunque ahora suene muy fácil de decir, durante muchos años no lo era tanto en Palma”, recuerda la cantante y actriz española.

La Fiesta del Flexas ha funcionado siempre, según sus organizadores, como una mezcla muy precisa entre caos organizado y una red afectiva tejida a base de favores, complicidades y una logística casi artesanal. “Aquí nunca ha habido un gran caché ni una producción convencional; había gente que venía de toda España a pedirte cantar dos canciones, literalmente dos, y con eso construíamos una noche que podía tener perfectamente veinte o más actuaciones”, recuerda Pepa Charro, que subraya cómo esa acumulación de mini-intervenciones era parte del ADN de la fiesta. “Era un desfile continuo, sin jerarquías, donde lo mismo te subía un artista consagrado que una amiga que llevaba semanas ensayando en su casa”, concluye.

Lo que pasó fue un milagro muy bonito: de repente el barrio entero se llenó de gente que no conocíamos, que se mezclaba con las vecinas de siempre, con travestis, con curiosos, con gente mayor que salía al balcón. Y ahí entendimos que aquello no era solo una fiesta, era algo que estaba creando comunidad

Pepa Charro — La Terremoto de Alcorcón

Uno de los sellos más celebrados de estas noches de verano era el famoso “artista sorpresa internacional”, cuya identidad no se desvelaba ni a parte del equipo hasta el último momento. También estuvieron llenas de enamoramientos que hoy todavía perduran, en parejas que celebran su aniversario asistiendo cada año a la fiesta. Así como de actuaciones tan inesperadas como la de Massiel, quien visitó la fiesta sin querer cantar tras haberse retirado y que, sin embargo, tras escuchar cantar El Noa, Noa al público no pudo resistirse a subir al escenario. 

Ha habido actuaciones tan inesperadas como la de Massiel, quien visitó la fiesta sin querer cantar tras haberse retirado y que, sin embargo, tras escuchar cantar 'El Noa, Noa' al público no pudo resistirse a subir al escenario

Una red de apoyo entre vecinos

Más allá del escenario, el impacto del Flexas se extiende al barrio de Canamunt y no puede entenderse sin la dimensión comunitaria que ha generado a lo largo del tiempo. Una de las voces más cercanas al Flexas es Tina Codina, vecina del bar y colaboradora durante muchos años en sus actividades. Ella sitúa la fiesta como un elemento que ayudó a articular la vida vecinal en un momento de transformación urbana: “Cuando llegamos, el barrio estaba completamente degradado y el Flexas ayudó a crear una red, junto a la asociación de vecinos, y regenerar una forma de vida que después se ha ido perdiendo con la gentrificación”, apunta.

Cuando llegamos, el barrio estaba completamente degradado y el Flexas ayudó a crear una red, junto a la asociación de vecinos, y regenerar una forma de vida que después se ha ido perdiendo con la gentrificación

Tina Codina — Vecina y colaboradora de actividades

En los primeros años, antes de que existieran redes sociales, los organizadores recurrieron a métodos casi analógicos para implicar al vecindario: “Dejaron cartas en los portales de la zona para localizar a la antigua asociación de vecinos y saber quién seguía allí”, recuerda Codina. Aquella búsqueda derivó en el renacer de una entidad vecinal que llevaba años prácticamente inactiva, en un contexto de reconstrucción del tejido comunitario del barrio.

Esa tensión entre arraigo y transformación atraviesa toda la historia del Flexas. Codina lo resume como una resistencia cotidiana: “Vivimos rodeados de cambios muy fuertes, edificios comprados por fondos extranjeros, casas convertidas en una sola vivienda, gente que desaparece del barrio… y, en ese contexto, espacios como el Flexas te hacen sentir que todavía perteneces a algún sitio”, señala. Esa dimensión de refugio, casi doméstica, ha sido clave para entender por qué la fiesta ha trascendido lo puramente festivo.

Vivimos rodeados de cambios muy fuertes, edificios comprados por fondos extranjeros, casas convertidas en una sola vivienda, gente que desaparece del barrio… y, en ese contexto, espacios como el Flexas te hacen sentir que todavía perteneces a algún sitio

Tina Codina — Vecina y colaboradora de actividades

En esa misma línea, el legado de uno de los grandes colaboradores en las fiestas Fernando Estrella, fallecido en 2023, sigue muy presente en el imaginario del bar. Músico de la movida madrileña, fundador de Peor Impossible y figura central del proyecto, su personalidad excesiva, performativa y profundamente libre ha sido recientemente recuperada en el documental “Estrella, cometa, satélite y planeta”, dirigido por Pedro de Echave. El filme reúne testimonios de amistades cercanas y repasa su papel como alma creativa del Flexas, además de su trayectoria como artista, cocinero y activista LGTBI. Para quienes lo conocieron, Estrella representaba la fiesta como forma de vida, una idea que aún hoy atraviesa la identidad del espacio. 

A lo largo de su historia, la intensa trayectoria del bar Flexas le ha valido numerosos reconocimientos: en 2017 el Ayuntamiento declaró la fiesta Actividad de Interés Público; en 2019 el establecimiento fue incorporado al Catálogo de Locales Emblemáticos de Palma; y en 2022 recibió un Solete Repsol, renovado posteriormente, consolidando su prestigio como uno de los espacios culturales y sociales más singulares de la ciudad. 

“San Reprimonio Bendito”

La historia del Flexas forma parte de una tradición mucho más larga de activismo y cultura LGTBI en Mallorca. Antes de que existieran las celebraciones institucionales del Orgullo, colectivos como el Front d'Alliberament Gai de les Illes Balears (FAGI) protagonizaban acciones reivindicativas en plena Transición. El periodista y escritor Marcos Augusto recuerda que aquellos primeros movimientos tenían un carácter “profundamente contracultural” y “estaban muy alejados de las estructuras institucionales actuales”.

Entre los episodios más recordados figura el llamado “San Reprimonio Bendito”, una singular protesta a mediados de los años ochenta organizada tras el cierre de varios locales de ambiente en Palma. “Se vistieron todas las maricas de aquel momento como si fueran a un paso de Semana Santa y llevaron a un santo que simbolizaba al alcalde”, cuenta Augusto. Mientras recorrían las calles coreaban consignas como “Ramón, te asusta, a ti también te gusta”, en referencia al entonces alcalde socialista Ramón Aguiló.

Aquellas movilizaciones mezclaban sátira, irreverencia y reivindicación política. Una fórmula que décadas más tarde reaparecería en el universo Flexas. El periodista también recuerda figuras como Juanito López, histórico activista vinculado al movimiento de liberación gay, que recorría Palma con falda a finales de los años setenta desafiando las convenciones sociales de la época. Aunque las formas han cambiado, existe un hilo conductor entre aquellas primeras expresiones de resistencia y el espíritu que acabó convirtiendo al Flexas en un símbolo cultural de la ciudad. 

De la movilización al “tardeo turístico”

Sin embargo, pese al éxito de todas sus convocatorias y reconocimiento social, este verano la historia de sus fiestas de aniversario se ha detenido por primera vez. Los organizadores han anunciado la cancelación de la 22ª edición tras semanas de negociaciones con el Ayuntamiento de Palma. Mientras el Consistorio sostiene que ofreció apoyo suficiente para garantizar la celebración, los organizadores consideran que las condiciones planteadas hacían inviable mantener el modelo que caracteriza al evento.

La situación adquiere una dimensión mayor porque coincide con otra circunstancia que ha sacudido recientemente al movimiento LGTBI de Balears. Apenas unos días antes, la asociación Ben Amics anunciaba también la cancelación de la tradicional verbena del Orgullo en Palma tras romper las negociaciones con el Ayuntamiento. Para Jan Gómez, coordinador de la asociación Ben Amics “esto no son dos problemas aislados”. “Forma parte de una estrategia de desmantelamiento de las políticas LGTBI del PP y Vox”, afirma a este diario. 

La capital mallorquina no celebrará ni el Orgullo LGTBI ni la fiesta del bar Flexas este año

“Este equipo de gobierno ha querido quitarnos de en medio para poder organizar un tardeo turístico vacío de contenido, crítica y defensa de derechos”, critica Gómez, quien señala además la desaparición de actividades de visibilidad y programas educativos en esta legislatura. Según el coordinador de Ben Amics, lo que está en juego va mucho más allá de una fiesta: “Estamos hablando de la movilización de miles de personas con un enorme valor social y cultural para la ciudad”. En este sentido, Ben Amics mantendrá la manifestación del Orgullo el 28 de junio, aunque trasladará parte de sus actos principales a Manacor tras la invitación de ese municipio. El Orgullosament Inca de este año también acogerá actividades LGTBI en la isla.

Resistir en la ciudad cambiante 

La cancelación de la Fiesta del Flexas llega además en un momento especialmente delicado para el barrio que vio nacer el proyecto. Veinte años después de la reapertura del bar, Canamunt atraviesa una transformación acelerada marcada por la presión inmobiliaria, la turistificación y la llegada de inversores internacionales. “Llegaron las clases creativas, se dinamizó el barrio y después vino la especulación”, resume Codina, que argumenta diferentes esfuerzos del barrio a través del reparto de comida a personas vulnerables o una asamblea pedagógica para niños y niñas.

Veinte años después de aquella primera fiesta improvisada frente al bar, el Flexas sigue representando mucho más que una verbena multitudinaria. Es la historia de una ciudad que encontró en la diversidad, el humor y la cultura popular una forma de construir comunidad. Su cancelación deja un vacío en el calendario estival de Palma, pero también plantea una pregunta más profunda: qué lugar ocupan hoy los espacios que durante décadas han servido para celebrar la diferencia, tejer vínculos y resistir frente a la uniformidad.

Marcos Augusto (Palma) riu nerviosament abans de començar l’entrevista. “Estic nerviós de veritat”, admet per telèfon mentre intenta treure ferro a la situació i lluita amb el cordó d’una bota que no para de desfer-se mentre camina. Després d’anys dedicat a la gestió cultural i a la política institucional —va ser director general de Promoció i Difusió Cultural de l’Ajuntament de Palma entre 2019 i 2023—, l’escriptor mallorquí afronta ara un altre tipus d’exposició, si és possible encara més gran: la de publicar la seva primera novel·la.

Fins ara havia transitat pel territori de la poesia amb títols com Barriga (Cántico, 2020), Suceden tardes (Sloper, 2021) o Palmer (2023), juntament amb el pintor Tomás Pizá, però Te hice dios (Random House) suposa un salt ben diferent: una història travessada pel desig, la malaltia, la mentida i l’autodestrucció que parteix d’una premissa radical —un jove vol infectar-se de VIH i un altre promet contagiar-l’hi— per explorar les formes contemporànies de l’amor i de la intimitat queer.

Augusto presentarà la novel·la a la Fira del Llibre de Palma juntament amb el crític Nadal Suau el pròxim 6 de juny i posteriorment a la Fira del Llibre de Madrid, on ja té programades diverses signatures i presentacions. Ho farà mentre comença a enfrontar-se a una cosa ben diferent del que havia conegut fins ara: el llançament d’una primera novel·la que incomoda, travessa certs consensos sobre el desig i l’amor contemporani i s’endinsa en alguns dels marges menys transitats de l’experiència LGTBI+.

La novel·la parteix d’una premissa molt extrema: algú vol infectar-se de VIH i una altra persona promet contagiar-l’hi. Però fa la impressió que el veritable tema del llibre és un altre de molt més profund: la necessitat d’estimar fins i tot quan això implica lliurar-se al desig de mort. Era aquesta la idea?

Sí, totalment. El que pot cridar més l’atenció és la història en el seu sentit més literal, però evidentment hi ha moltíssimes capes. Hi ha la pulsió de mort, el desig, la mentida… La idea de la mentida és un element que pivota tota la narració i resulta molt important.

Per a mi, totes les històries consisteixen a traduir universals a partir de particulars. Així doncs, des de la seva pròpia singularitat, la novel·la parla de l’autodestrucció, de l’amor, de què estam disposats a fer per amor o fins a quin punt és lícit mentir. Són diferents línies que constitueixen el nucli del llibre. Sé que el més cridaner pot ser la història dels bugchasers —persones que practiquen el risc de cercar activament contraure una infecció de transmissió sexual— o altres pràctiques, però la novel·la parla efectivament d’una altra cosa.

Sé que el més cridaner pot ser la història dels bugchasers —persones que practiquen el risc de cercar activament contraure una infecció de transmissió sexual— o altres pràctiques, però la novel·la parla efectivament d’una altra cosa

A la literatura i al cinema queer existeix, de vegades, una necessitat de representar desigs “correctes”, relacions sanes o identitats molt llegibles. Aquesta novel·la, en canvi, se situa gairebé al lloc oposat. T’interessava incomodar certs consensos dins del mateix àmbit LGTBI?

Sí, és clar. Dins la producció LGTBI hi va haver un moment en què es cercava una visibilitat molt concreta i, a més, en un sentit positiu. Moltes editorials han fet una feina estupenda publicant narrativa queer amb una voluntat de normalització. Però la meva novel·la entronca més amb una altra tradició. Està lligada, potser, a certa literatura dels anys setanta en el sentit que proposa una ruptura. I això també té una traducció política i activista.

Abans que la reivindicació principal fos el matrimoni homosexual, una part de l’activisme queer plantejava directament abolir el matrimoni. Després aquesta línia va deixar de ser prioritària i es va imposar una lògica més integradora. Crec que aquests dos corrents —la ruptura i l’assimilació— també es poden llegir a la literatura. Existeix una narrativa LGTBI més integrada i una altra que reivindica espais propis, marginals o incòmodes. Pens en certes pel·lícules de John Cameron Mitchell o en L’inconnu du lac, que sí que parlen específicament d’espais de la comunitat queer.

Abans que la reivindicació principal fos el matrimoni homosexual, una part de l’activisme queer plantejava directament abolir el matrimoni. Després aquesta línia va deixar de ser prioritària i es va imposar una lògica més integradora

Malgrat la duresa de la trama, el llibre transmet molta llum i empatia des dels seus personatges.

Crec que això té a veure amb el llenguatge. Encara que la història sigui dura, la narració té una dimensió molt lírica i poètica. Hi ha paràgrafs on la tensió lírica és molt intensa i això suavitza la lectura o, almenys, la desplaça cap a un altre lloc emocional. Qui es quedi únicament amb el resum de la trama pensarà que es tracta d’una novel·la molt més agressiva o freda del que realment és.

Un altre dels espais importants del llibre són les aplicacions. Grindr no apareix només com a escenari, sinó com una atmosfera emocional molt concreta del present.

És clar. Les aplicacions formen part d’aquests espais prototípics del queer contemporani. I, a més, m’interessava escriure una novel·la sobre el VIH des del present. Com s’escriu avui una novel·la sobre el VIH en temps de la PrEP, dels indetectables i de la idea que “indetectable és igual a intransmissible”? Això canvia completament la narrativa. Amb la COVID ho vàrem veure molt clar. Les històries que es podien contar al principi de la pandèmia no són les mateixes que van aparèixer després, quan va arribar la vacuna o quan començàrem a parlar de la COVID persistent. Les narratives canvien amb el context històric i mèdic.

Les aplicacions formen part d’aquests espais prototípics del queer contemporani

Amb el VIH passa igual. No té res a veure escriure abans dels tractaments antiretrovirals que fer-ho ara. Per això m’interessaven autors com Hervé Guibert, Reinaldo Arenas o Pedro Lemebel, que parlen des de contextos històrics molt diferents. En aquest sentit, la novel·la parla de Grindr perquè situa aquestes relacions en el present.

A la història conviuen constantment el pensament científic i una mena de pensament màgic. Creus que quan es parla del cos o de la malaltia es fa d’una manera menys racional del que es pensa?

Sí, completament. Aquesta és una de les idees centrals del llibre. El pensament científic conviu constantment amb rituals, supersticions o mecanismes emocionals que utilitzam per intentar controlar allò que ens desborda.

Ho vàrem veure també durant la pandèmia. Hi havia una necessitat de creure que certes conductes o certs rituals podien protegir-nos. Introdueixo aquesta dimensió del pensament màgic molt influït per Joan Didion i per la seva manera d’entendre com les metàfores o el mateix llenguatge serveixen per intentar sostenir el dolor o el dol. La novel·la és plena d’elements que remeten a aquesta idea.

Hi ha una frase a la sinopsi del llibre que crida molt l’atenció: “una novel·la sobre les mentides sobre les quals a vegades es construeixen les històries d’amor”. L’amor necessita sempre algun grau de ficció o d’autoengany?

Crec que darrere d’això també hi ha una reivindicació de l’autonomia individual. Tendim a pensar l’amor com un lliurament total i absolut. Fins i tot l’amor romàntic més clàssic està travessat per aquesta idea de dissolució en l’altre. I sí, crec que l’amor necessita una certa dosi de mentida. La qüestió és quin tipus de mentida estam disposats a acceptar i fins on volem arribar amb ella. Al final, fins i tot pots mentir a algú per evitar que es faci mal a si mateix. Aquí apareix una pregunta profundament moral: si el fi justifica els mitjans. És un plantejament molt maquiavèl·lic.

Tendim a pensar l’amor com un lliurament total i absolut

El mateix títol, Te hice dios, sembla parlar també de la contemporaneïtat i de l’afany incessant de protagonisme: convertir l’altre en una deïtat, idealitzar-lo, necessitar que salvi. Què significa “fer déu” algú avui?

El títol funciona en diversos nivells. D’una banda hi ha aquesta idea literal de convertir l’altre en una deïtat, de glorificar l’ésser estimat. Però també m’interessava la figura de Déu com a donador de vida i de mort. A la novel·la tot pivota constantment entre la vida i la mort, i el virus ocupa precisament aquest lloc ambigu. D’alguna manera, “et vaig fer déu” també significa “et vaig donar la vida i et vaig donar la mort”.

Més enllà de la ficció i com a persona del col·lectiu LGTBI, com creus que s’hauria de posicionar avui el col·lectiu davant l’auge de les extremes dretes?

Crec que l’activisme ha de fer una reflexió àmplia i també demanar-se qui queda fora de determinats discursos. Per exemple, quan parlam que “indetectable és igual a intransmissible”, és una eina importantíssima per combatre l’estigma. Però també em demanava: què passa amb aquells que no tenen accés a la medicació? Què ocorre amb els qui continuen sent transmissibles? A la novel·la m’interessava precisament mirar cap a aquests marges i demanar-me qui queda fora dels relats oficials o més visibles.

A les Balears s’està produint, a més, un conflicte al voltant de l’organització de l’Orgull a Palma que l’organització Ben Amics està criticant a l’Ajuntament.

Sens dubte, em sembla terrible. Una de les reivindicacions de Ben Amics era una cosa tan simbòlica com penjar la bandera LGTBI a l’Ajuntament de Palma i se’ls va dir que no. A canvi es van proposar opis repartits per la ciutat, però no és el mateix. La bandera a la façana de l’Ajuntament té un valor institucional i simbòlic evident. Era una cosa que feia anys que es feia i que ara, amb un PP influït per Vox, s’ha eliminat. Això demostra molt poca voluntat política d’arribar a acords.

Marcos Augusto (Palma) se ríe nervioso antes de empezar la entrevista. “Estoy nervioso de verdad”, admite al teléfono mientras intenta quitar hierro a la situación y pelea con el cordón de una bota que no deja de soltarse mientras camina. Después de años dedicado a la gestión cultural y a la política institucional —fue director general de Promoción y Difusión Cultural del Ayuntamiento de Palma entre 2019 y 2023—, el escritor mallorquín encara ahora otro tipo de exposición, si cabe, todavía mayor: la de publicar su primera novela. 

Hasta el momento había transitado el territorio de la poesía con títulos como Barriga (Cántico, 2020), Suceden tardes (Sloper, 2021) o Palmer (2023), junto al pintor Tomás Pizá, pero Te hice dios (Random House) supone un salto bien distinto: una historia atravesada por el deseo, la enfermedad, la mentira y la autodestrucción que parte de una premisa radical —un joven quiere infectarse de VIH y otro promete contagiárselo— para explorar las formas contemporáneas del amor y de la intimidad queer. 

Augusto presentará la novela en la Fira del Llibre de Palma junto al crítico Nadal Suau el próximo 6 de junio y posteriormente en la Feria del Libro de Madrid, donde ya tiene agendadas diferentes firmas y presentaciones. Lo hará mientras empieza a enfrentarse a algo bien distinto a lo conocido hasta ahora: el lanzamiento de una primera novela que incomoda, atraviesa ciertos consensos sobre el deseo y el amor contemporáneo y que se adentra en algunos de los márgenes menos transitados de la experiencia LGTBI+.

La novela parte de una premisa muy extrema: alguien quiere infectarse de VIH y otra persona promete contagiárselo. Pero da la sensación de que el verdadero tema del libro es otro mucho más profundo: la necesidad de amar incluso cuando eso implica entregarse al deseo de muerte. ¿Era esa la idea?

Sí, totalmente. Lo llamativo puede parecer la historia en su sentido más literal, pero evidentemente hay muchísimas capas. Está la pulsión de muerte, el deseo, la mentira… La idea de la mentira es un elemento que pivota en toda la narración y resulta muy importante.

Para mí, todas las historias consisten en traducir universales a partir de particulares. Entonces, desde su propia singularidad, la novela habla de la autodestrucción, del amor, de qué estamos dispuestos a hacer por amor o hasta qué punto es lícito mentir. Son diferentes líneas que constituyen el núcleo del libro. Sé que lo más llamativo puede ser la historia de los bugchasers -personas que practican el riesgo de buscar activamente contraer una infección de transmisión sexual- u otras prácticas, pero la novela habla efectivamente de otra cosa.

Sé que lo más llamativo puede ser la historia de los bugchasers -personas que practican el riesgo de buscar activamente contraer una infección de transmisión sexual- u otras prácticas, pero la novela habla efectivamente de otra cosa

En la literatura y el cine queer existe, a veces, una necesidad de representar deseos “correctos”, relaciones sanas o identidades muy legibles. Esta novela, en cambio, se sitúa casi en el lugar opuesto. ¿Interesaba incomodar ciertos consensos dentro del propio ámbito LGTBI?

Sí, claro. Dentro de la producción LGTBI ha habido un momento en el que se buscó una visibilidad muy concreta y además en un sentido positivo. Muchas editoriales han hecho un trabajo estupendo publicando narrativa queer con una voluntad de normalización. Pero mi novela entronca más con otra tradición. Está ligada, quizá, a cierta literatura de los años setenta en el sentido de que propone una ruptura. Y eso también tiene una traducción política y activista.

Antes de que la reivindicación principal fuese el matrimonio homosexual, una parte del activismo queer planteaba directamente abolir el matrimonio. Luego esa línea dejó de ser prioritaria y pasó a imponerse una lógica más integradora. Creo que esas dos corrientes —la ruptura y la asimilación— también se pueden leer en la literatura. Existe una narrativa LGTBI más integrada y otra que reivindica espacios propios, marginales o incómodos. Pienso en ciertas películas de John Cameron Mitchell o en El desconocido del lago, que sí hablan específicamente de espacios de la comunidad queer.

Antes de que la reivindicación principal fuese el matrimonio homosexual, una parte del activismo queer planteaba directamente abolir el matrimonio. Luego esa línea dejó de ser prioritaria y pasó a imponerse una lógica más integradora

Pese a dureza la trama, el libro transmite mucha luz y empatía desde sus personajes.

Creo que eso tiene que ver con el lenguaje. Aunque la historia sea dura, la narración tiene una dimensión muy lírica y poética. Hay párrafos donde la tensión lírica es muy intensa y eso suaviza la lectura o, al menos, la desplaza hacia otro lugar emocional. Quien se quede únicamente con el resumen de la trama pensará que se trata de una novela mucho más agresiva o fría de lo que realmente es.

Otro de los espacios importantes del libro son las aplicaciones. Grindr no aparece solo como escenario, sino como una atmósfera emocional muy concreta del presente.

Claro. Las aplicaciones forman parte de esos espacios prototípicos de lo queer contemporáneo. Y además me interesaba escribir una novela sobre el VIH desde el presente. ¿Cómo se escribe hoy una novela sobre el VIH en tiempos de la PrEP, de los indetectables y de la idea de “indetectable es igual a intransmisible”? Eso cambia completamente la narrativa. Con el COVID lo vimos muy claro. Las historias que podían contarse al principio de la pandemia no son las mismas que aparecieron después, cuando llegó la vacuna o cuando empezamos a hablar del COVID persistente. Las narrativas cambian con el contexto histórico y médico.

Las aplicaciones forman parte de esos espacios prototípicos de lo queer contemporáneo

Con el VIH sucede igual. No tiene nada que ver escribir antes de los tratamientos antirretrovirales que hacerlo ahora. Por eso me interesaban autores como Hervé Guibert, Reinaldo Arenas o Pedro Lemebel, que hablan desde contextos históricos muy distintos. En ese sentido, la novela habla de Grindr porque sitúa esas relaciones en el presente.

En la historia conviven constantemente el pensamiento científico y una especie de pensamiento mágico. ¿Cree que cuando se habla del cuerpo o de la enfermedad se hace de una manera menos racionales de lo que se cree?

Sí, completamente. Esa es una de las ideas centrales del libro. El pensamiento científico convive constantemente con rituales, supersticiones o mecanismos emocionales que usamos para intentar controlar aquello que nos desborda. 

Lo vimos también durante la pandemia. Había una necesidad de creer que ciertas conductas o ciertos rituales podían protegernos. Introduzco esa dimensión del pensamiento mágico muy influido por Joan Didion y por su manera de entender cómo las metáforas o el propio lenguaje sirven para intentar sostener el dolor o el duelo. La novela está llena de elementos que remiten a esa idea.

Hay una frase en la sinopsis del libro que llama mucho la atención: “una novela sobre las mentiras sobre las que a veces se construyen las historias de amor”. ¿El amor necesita siempre algún grado de ficción o de autoengaño?

Creo que detrás de eso también hay una reivindicación de la autonomía individual. Tendemos a pensar el amor como una entrega total y absoluta. Incluso el amor romántico más clásico está atravesado por esa idea de disolución en el otro. Y sí, creo que el amor necesita cierta dosis de mentira. La cuestión es qué tipo de mentira estamos dispuestos a aceptar y hasta dónde queremos llegar con ella. Al final, incluso puedes mentirle a alguien para evitar que se haga daño a sí mismo. Ahí aparece una pregunta profundamente moral: si el fin justifica los medios. Es un planteamiento muy maquiavélico.

Tendemos a pensar el amor como una entrega total y absoluta

El propio título, ‘Te hice dios’, parece hablar también de la contemporaneidad y el afán incesante de protagonismos: convertir al otro en una deidad, idealizarlo, necesitar que salve. ¿Qué significa “hacer dios” a alguien hoy?

El título funciona en varios niveles. Por un lado está esa idea literal de convertir al otro en una deidad, de glorificar al ser amado. Pero también me interesaba la figura de Dios como dador de vida y de muerte. En la novela todo pivota constantemente entre la vida y la muerte, y el virus ocupa precisamente ese lugar ambiguo. De alguna forma, “te hice dios” también significa “te di la vida y te di la muerte”.

Más allá de la ficción y como persona del colectivo LGTBI, ¿cómo cree que debería posicionarse hoy el colectivo ante el auge de las extremas derechas?

Creo que el activismo tiene que hacer una reflexión amplia y también preguntarse quién está quedando fuera de determinados discursos. Por ejemplo, cuando hablamos de “indetectable es igual a intransmisible”, es una herramienta importantísima para combatir el estigma. Pero también me preguntaba: ¿qué pasa con quienes no tienen acceso a la medicación? ¿Qué ocurre con quienes siguen siendo transmisibles? En la novela me interesaba precisamente mirar hacia esos márgenes y preguntarme quién queda fuera de los relatos oficiales o más visibles.

En Baleares se está produciendo, además, un conflicto alrededor de la organización del Orgullo en Palma que la organización Ben Amics está criticando al Ayuntamiento. 

Desde luego, me parece terrible. Una de las reivindicaciones de Ben Amics era algo tan simbólico como colgar la bandera LGTBI en el Ayuntamiento de Palma y se les dijo que no. A cambio se propusieron opis repartidos por la ciudad, pero no es lo mismo. La bandera en la fachada del Ayuntamiento tiene un valor institucional y simbólico evidente. Era algo que llevaba haciéndose durante años y que ahora, con un PP influido por Vox, se ha eliminado. Eso demuestra muy poca voluntad política de llegar a acuerdos.

La polèmica candidatura de Palma 2031, el projecte cultural més gran del Partit Popular a la capital de les Balears durant l’actual legislatura, va tenir un cost de més de 247.000 euros. Després del rebuig del jurat al projecte de la ciutat per ser Capital Europea de la Cultura el 2031 i la publicació de l’informe de conclusions del passat mes d’abril, elDiario.es revela l’informe de les despeses, que supera en més de 165.000 euros les xifres oficials aportades pel consistori, cosa que suposa tres vegades la quantitat inicialment declarada.

Després del rebuig europeu a la candidatura de Palma 2031, l’Ajuntament de Palma va organitzar una roda de premsa en què el regidor de Cultura, Javier Bonet (PP), va explicar que la ciutat havia destinat 82.500 euros al projecte, una xifra inferior a la partida pressupostària prevista, dotada amb 100.000 euros. En la presentació als mitjans, que va tenir lloc el passat 18 de març, Bonet va destacar que les xifres de Palma “posen en evidència que la intel·ligència cultural i la col·laboració poden generar resultats extraordinaris, fins i tot amb recursos molt limitats”.

En un comunicat posterior, la corporació va recordar que la resta de ciutats que van passar a la següent fase —Càceres, Granada, Oviedo i Las Palmas de Gran Canaria— havien invertit “quantitats molt importants en les seves candidatures”, amb una mitjana d’inversió “que frega el milió d’euros”. “Càceres ha afrontat una inversió propera als 750.000 euros; Granada, de pràcticament 650.000 euros només durant el 2025; Oviedo, de 970.000 euros, i Las Palmas de Gran Canaria, de gairebé 1,9 milions d’euros”, va justificar. elDiario.es ha sol·licitat a l'Ajuntament la seva versió dels fets, però no ha contestat en el moment de publicació d'aquest reportatge.

Poc després d’aquestes declaracions, gran part del sector cultural local va posar en dubte —de manera silenciosa, davant la por a les llistes negres— la xifra oficial. En aquest sentit, després de la investigació duta a terme per aquest diari, la despesa associada a la candidatura arribaria als 247.766,45 euros, exactament el triple. Aquesta despesa es va repartir a través de contractes menors —és a dir, sense passar per concurs públic— al llarg de l’any 2025 i el primer trimestre de 2026, un contracte major destinat a publicitat i el sou de Gori Vicens, director general de Projectes Culturals de Palma. Cort va apostar per Vicens per reforçar la candidatura a la capitalitat europea de la cultura.

Després d’examinar els comptes a través del Portal de Transparència de l’Ajuntament de Palma, aquest diari ha detectat una inversió de 59.227 euros en la comunicació i el disseny de marca del projecte; 64.625 euros en marxandatge i publicitat; 16.373 euros en viatges a Madrid, Londres, Donosti, Berlín o Brussel·les —incloent-hi hotels i vols—; 11.475 euros en logística i producció de diferents esdeveniments de presentació de la candidatura, i 17.064 euros en serveis intel·lectuals per al comitè d’experts, amb imports que varien entre els 600 i els 1.089 euros per persona. A aquestes quantitats caldria afegir la remuneració anual del director general de Projectes Culturals, Gori Vicens, de 46.000 euros anuals, i un contracte major de 33.000 euros adjudicat a RADIO POPULAR, S.A., grup al qual pertany la cadena COPE.

Les despeses més cridaneres

Les despeses van començar dos mesos abans de la presentació oficial de la candidatura, el juny de 2025, amb l’encàrrec de la direcció creativa i el desenvolupament gràfic del logotip a Tomàs Oliva, per un valor de 17.787 euros. Pel que fa als contractes per a les campanyes de marca i comunicació, destaca un altre de 17.892 euros adjudicat a Play Your Brand, SL, per a la creació i producció d’un vídeo promocional per a la candidatura. Pel que fa a les despeses de publicitat, destaquen dos contractes: un adjudicat a Gráficas Planisi S.A., per 13.915 euros, per al subministrament d’articles de marxandatge per a la candidatura, i un altre a Libertad Digital, S.A., per 12.100 euros, per un programa especial de ràdio.

D’altra banda, cal esmentar una certa opacitat pel que fa al total de diners públics invertits en aquest projecte, cosa que dificulta saber si aquesta xifra supera els 246.000 euros desglossats per aquest diari. En aquest sentit, no ha estat possible trobar el contracte o sou vinculat a Antoni Riera, redactor del projecte Palma 2031; tampoc si existeixen altres contractes relacionats amb la campanya publicitària ‘Palma actualitat’ —entre els quals destaquen tres despeses que superen els 18.100 euros, una d’elles a l’agència EFE—; ni respecte al total de viatges relatius al projecte presentat davant el Ministeri de Cultura, que encara no han estat publicats al Portal de Transparència.

A més, manca informació sobre les despeses relacionades amb la programació desplegada en el marc de la campanya, com ara les grans exposicions dedicades a Joan Miró, Jaume Plensa, Cabrita Reis o Julian Opie, entre d’altres, així com les fires d’art SUMMA Mallorca, Art Cologne Palma o la recentment inaugurada PHOF - Mallorca PhotoFest 2026. La dificultat rau en el fet que molts d’aquests contractes menors, que ascendeixen a més de 150.000 euros segons la recopilació feta per aquest diari, no es troben assignats a Palma 2031 tot i que l’Ajuntament els va promoure sota la marca de la candidatura.

El desemborsament de l'Ajuntament podria ser més gran, ja que falta informació com el contracte o sou vinculat a Antoni Riera, redactor del projecte Palma 2031, o les despeses relacionades amb grans exposicions com les de Joan Miró o Jaume Plensa

La resposta a aquesta qüestió es pot trobar en un dels punts del dossier del projecte presentat pel consistori al Ministeri de Cultura, on l’Ajuntament anticipava que “el compromís polític és que l’estatus de Capital no generarà inversions aïllades, sinó que accelerarà i coordinarà les inversions ja planificades, garantint que el seu disseny i us responguin al mètode Mediterrani en Moviment [lema de Palma 2031]”. D’aquesta manera, es pot entendre que la programació de Palma 2031 no es va assignar al projecte perquè, en cas de no haver existit la candidatura, igualment s’hauria desenvolupat.

Entre aquests darrers contractes detectats destaquen quatre de 18.029 euros: dos d’ells a Tupasey S.L., relacionats amb l’exposició de Joan Miró; un altre a Xicarandana S.L., per muntatges d’exposicions, i un altre a Fractalia Innovation Hubs S.L., per un estudi de viabilitat del projecte Palma Culture & Innovation Bay. L’únic contracte major es va adjudicar, per 33.000 euros (IVA inclòs), a la Cadena COPE per al desenvolupament de la segona fase de la campanya de ràdio amb l’objectiu de promocionar Palma com a destinació cultural en el marc de la candidatura Palma 2031.

Crítiques d'artistes

“Els contractes menors sempre m’han semblat problemàtics. A la pràctica, sovint funcionen com adjudicacions a dit: una mateixa empresa encadena diversos contractes menors que, en conjunt, superen els límits establerts”, critica l’artista mallorquí Ian Waelder. “Al final sempre són les mateixes empreses les que es reparteixen el pressupost”, afegeix. El creador afirma que, mentre una mateixa empresa encadena diversos contractes menors, a altres companys se’ls concedeixen subvencions “que es cobren amb un any de retard o més i que en molts casos són quantitats molt reduïdes”. “Són ajudes a les quals tenim dret, concedides després de passar per un jurat independent que avalua la qualitat dels projectes, però tot i així el procés és complicat”, lamenta.

Els contractes menors sempre m’han semblat problemàtics. A la pràctica, sovint funcionen com adjudicacions a dit: una mateixa empresa encadena diversos contractes menors que, en conjunt, superen els límits establerts

Ian Waelder — Artista

Waelder només és un dels molts artistes que van criticar el model del PP per optar a ser capital europea de la cultura, tal com va informar aquest diari. Després de l’informe de la Comissió Europea, que descarta el projecte de Palma, l’artista Gabriel Pericàs va assegurar que les conclusions “posen en evidència la flagrant incapacitat dels impulsors de la candidatura per concebre un model cultural que no estigui al servei dels interessos del sector turístic”.

En la mateixa línia, Waelder assegura que el balanç de l’Ajuntament en matèria cultural és “molt pobre”. Aquests artistes han assenyalat “la instrumentalització de la cultura com un altre pol més de la gentrificació turística”. “Han tendit a considerar l’art, especialment les arts visuals, com un àmbit elitista, reservat a uns pocs, i tot i que aquesta percepció pot tenir alguna base en certs sectors, ignora la realitat de molts artistes que sostenen el teixit cultural amb enormes dificultats”. Waelder opina que, mentre els petits creadors locals generen els continguts que omplen museus i galeries, “altres capitalitzen aquesta activitat”. I afegeix que, quan expressen una opinió legítima, emparada en la llibertat d’expressió, acaben sent “assenyalats a la premsa”.

Los partidos de izquierdas en la oposición –PSOE, Més y Podemos– han criticado lo que han considerado “opacidad” en las cifras de gasto anunciadas en relación a la candidatura de Palma 2031 como Capital Europea de la Cultura, que fue rechazada por el jurado de la Comisión Europea. Denuncian opacidad en la adjudicación de contratos, señalan un modelo cultural alejado del tejido local, subordinado a la lógica del mercado y a la explotación turística, y advierten de su papel en la intensificación de la gentrificación.

El Ayuntamiento de Palma, a través del regidor de Cultura, Javier Bonet (PP), informó en una rueda de prensa de una inversión de 82.500 euros, pese a que un análisis de elDiario.es ha elevado esa cifra a más de 247.000, a través de contratos menores, publicidad en medios de comunicación y la contratación de un director general de Proyectos Culturales. El Ayuntamiento de Palma no ha respondido a las consultas planteadas por este diario. En la presentación a los medios, Bonet destacó que las cifras de Palma “ponen en evidencia que la inteligencia cultural y la colaboración pueden generar resultados extraordinarios, incluso con recursos muy limitados”. 

En el caso de los socialistas, principal partido de la oposición, consideran que el PP ha “mentido y engañado” tanto a la ciudadanía como al sector cultural. “Centraron toda su acción de gobierno en una candidatura en la que ni ellos mismos creían, tal y como ha destacado la comisión evaluadora”, opina su portavoz, Xisco Ducrós, y añade que también “han mentido en el coste que ha tenido una propuesta que sabían que perdería”.

“Dijeron que habían invertido 80.000 euros cuando, en realidad, ha sido un mínimo de tres veces más”. “Un gasto que, además, se ha hecho mediante contratos menores muchos de ellos sin publicidad, directamente a dedo”, lamenta Ducrós. En la misma línea, cree que ha habido una “falta de ambición” en el proyecto y que “no contemplaba ampliar la red cultural existente, dando por hecho que ya bastaba la que existe, cuando realmente no es así”. Finalmente, el portavoz socialista asegura que la candidatura “ha sido opaca, poco transparente y sin ningún tipo de sentido”.

Més per Palma ha ido más allá en sus críticas y ha calificado la situación como “grave”. “El concejal Javier Bonet ha mentido ante la prensa y toda la ciudadanía sobre el coste de Palma 2031. Y esto es gravísimo”, afirma Miquel Àngel Contreras, concejal de Més per Palma. Asimismo, los ecosoberanistas creen que se trata de “una falta de respeto hacia el sector cultural y evidencia el abandono de la cultura de base”. “Si han metido con estas cifras, ¿qué más estará escondiendo este gobierno?”, se pregunta Contreras, que considera que el alcalde debe asumir “responsabilidades”.

Finalmente, la concejala Lucía Muñoz (Podemos) cree que Javier Bonet “no pasará a la historia por una candidatura exitosa” de Palma a capital europea de la cultura, sino por “ordenar el desalojo de 200 personas que viven en la antigua prisión sin alternativa habitacional”. Añade, asimismo, que el fracaso de la candidatura Palma 2031 es “un ridículo político de primer nivel”. “Han perdido porque presentaron un proyecto vacío, sin ambición cultural y pensado más para turistas que para la gente de Palma”, critica la portavoz.

Muñoz lamenta que, a su juicio, tampoco se conoce el gasto exacto de la candidatura. “No lo sabemos [cuánto ha costado] porque el gobierno municipal ha optado por la opacidad”. “Han minimizado cifras, han troceado gastos y han evitado dar explicaciones”, critica. Asimismo, asegura que el problema “no es solo el dinero, el problema es el tiempo”. “Años dedicados a un proyecto que no tenía ninguna base sólida”, asevera. La concejala de Podemos incide en que, mientras tanto, “Palma sufre una crisis de vivienda cada vez más grave”, pero que el Ejecutivo local ha estado más preocupado “por vender la ciudad al turismo” que por “garantizar que la gente pueda vivir”.

La polémica candidatura de Palma 2031, el mayor proyecto cultural del Partido Popular en la capital de Balears durante la actual legislatura, tuvo un coste de más de 247.000 euros. Tras el rechazo del jurado al proyecto de la ciudad para ser Capital Europea de la Cultura en 2031 y la publicación del informe de conclusiones del pasado mes de abril, elDiario.es desvela la documentación con los gastos, que superan en más de 165.000 euros las cifras oficiales aportadas por el Consistorio, lo que supone tres veces la cantidad inicialmente declarada.

Tras el rechazo europeo a la candidatura de Palma 2031, el Ayuntamiento de Palma organizó una rueda de prensa donde el regidor de Cultura, Javier Bonet (PP), explicó que la ciudad había destinado 82.500 euros al proyecto, una cifra inferior a la partida presupuestaria destinada al proyecto, dotada con 100.000 euros. En la presentación a los medios, que tuvo lugar el pasado 18 de marzo, Bonet destacó que las cifras de Palma “ponen en evidencia que la inteligencia cultural y la colaboración pueden generar resultados extraordinarios, incluso con recursos muy limitados”. 

En un comunicado posterior, la corporación recordó que el resto de ciudades que pasaron a la siguiente fase –Cáceres, Granada, Oviedo y Las Palmas de Gran Canaria– habían invertido “cantidades muy importantes en sus candidaturas” cuya media de inversión “roza el millón de euros”. “Cáceres ha afrontado una inversión cercana a los 750.000 euros; Granada, de prácticamente 650.000 euros solo durante el 2025; Oviedo, de 970.000 euros, y Las Palmas de Gran Canaria, de casi 1,9 millones de euros”, justificó. elDiario.es ha solicitado al Ayuntamiento su versión de los hechos, pero no ha contestado en el momento de publicación de este reportaje.

Poco después de estas declaraciones, gran parte del sector cultural local puso en duda –de manera silenciosa ante el miedo a las listas negras– la cifra oficial. En este sentido, tras la investigación llevada a cabo por este diario, el gasto asociado a la candidatura alcanzaría los 247.766,45 euros, exactamente el triple. Este gasto se repartió a través de contratos menores –es decir, sin pasar por concurso público– a lo largo del año 2025 y el primer trimestre de 2026, un contrato mayor dedicado a publicidad y el sueldo de Gori Vicens, director general de Proyectos Culturales de Palma. Cort apostó por Vicens para reforzar la candidatura a la capitalidad europea de la cultura.

Tras examinar las cuentas a través del Portal de Transparencia del Ayuntamiento de Palma, este diario ha detectado la inversión de 59.227 euros en la comunicación y el diseño de marca del proyecto; 64.625 euros en merchandising y publicidad; 16.373 euros en viajes a Madrid, Londres, Donosti, Berlín o Bruselas –incluyendo hoteles y vuelos–; 11.475 euros en logística y producción de diferentes eventos de presentación de la candidatura y 17.064 euros en servicios intelectuales para el comité de expertos, cuyas cifras varían desde los 600 hasta los 1.089 euros por persona. A estas cantidades cabría sumar la remuneración anual del director general de Proyectos Culturales, de 46.000 euros anuales, y un contrato mayor del valor de 33.000 euros adjudicado a RADIO POPULAR, S.A., grupo al que pertenece la cadena COPE. 

Los gastos más llamativos

Los gastos comenzaron dos meses antes de la presentación oficial de la candidatura en junio de 2025, con el encargo de la dirección creativa y el desarrollo gráfico del logo a Tomàs Oliva, por el valor de 17.787 euros. En cuanto a los contratos para las campañas de branding y comunicación, destaca otro de 17.892 euros adjudicado a Play Your Brand, SL, por la creación y producción de un vídeo promocional para la candidatura. En cuanto a los gastos por publicidad, destacan dos contratos. Uno adjudicado a Gráficas Planisi S.A., por 13.915 euros por el suministro de artículos de merchandising para la candidatura y otro a Libertad Digital, S.A. por 12.100 euros por un programa especial de radio.

Por otro lado, cabe mencionar cierta opacidad en cuanto al dinero público total que se ha invertido en este proyecto, por lo que es difícil saber si esta cifra supera los 246.000 euros desgranados por este diario. En este sentido, no ha sido posible encontrar el contrato o sueldo vinculado a Antoni Riera, redactor del proyecto Palma 2031; tampoco si existen otros contratos relacionados con la campaña publicitaria ‘Palma actualitat’ -entre los que destacan tres gastos que superaron los 18.100 euros, uno de ellos a la agencia EFE-; o respecto al total de viajes relativos al proyecto presentado ante el Ministerio de Cultura, y que no han sido publicados todavía en el Portal de Transparencia.

Además, falta información en cuanto a los gastos relacionados con la programación desplegada en el marco de la campaña, como las grandes exposiciones dedicadas a Joan Miró, Jaume Plensa, Cabrita Reis o Julian Opie, las ferias de arte SUMMA Mallorca, Art Cologne Palma o la recientemente inaugurada PHOF - Mallorca PhotoFest 2026 y otras actividades culturales dedicadas a la música, el circo y eventos tradicionales de la ciudad. La dificultad se encuentra en que muchos de estos contratos menores, que ascienden a más de 150.000 euros según la recopilación que ha hecho este diario, no se encuentran asignados a Palma 2031 pese a que el Ayuntamiento los promovió bajo la marca de la candidatura.

El desembolso del Ayuntamiento podría ser mayor, ya que falta información como el contrato o sueldo vinculado a Antoni Riera, redactor del proyecto Palma 2031, o los gastos relacionados con grandes exposiciones como las de Joan Miró o Jaume Plensa

La respuesta a esta cuestión puede encontrarse en uno de los puntos del dossier del proyecto presentado por el Consistorio al Ministerio de Cultura, donde el Ayuntamiento anticipaba que “el compromiso político es que el estatus de Capital no generará inversiones aisladas, sino que acelerará y coordinará las inversiones ya planificadas, garantizando que su diseño y uso respondan al método Mediterráneo en Movimiento [lema de Palma 2031]”. De este modo, puede entenderse que la programación de Palma 2031 no se asignó al proyecto porque, de no haber existido la candidatura, toda ella se habría desarrollado de igual manera.

Entre estos últimos contratos detectados destacan cuatro de 18.029 euros. Dos de ellos a Tupasey S.L., relacionados con la exposición de Joan Miró, otro a Xicarandana S.L. por montajes de exposiciones y otro a Fractalia Innovation Hubs S.L por un estudio de viabilidad del proyecto Palma Culture & Innovation Bay. El único contrato mayor se adjudicó, por 33.000 euros (IVA incluido), a la Cadena COPE para el desarrollo de la segunda fase de la campaña de radio con el objetivo de promocionar Palma como destino cultural en el marco de la candidatura Palma 2031.

Críticas de artistas

“Los contratos menores siempre me han parecido problemáticos. En la práctica, funcionan muchas veces como adjudicaciones a dedo: una misma empresa encadena varios contratos menores que, en conjunto, superan los límites establecidos”, critica el artista mallorquín Ian Waelder. “Al final son siempre las mismas empresas las que se reparten el presupuesto”, añade. El creador afirma que, mientras una misma empresa encadena varios contratos menores, a otros compañeros se les conceden subvenciones “que se cobran con un año de retraso o más y que en muchos casos son cantidades muy reducidas”. “Son ayudas a las que tenemos derecho, concedidas tras pasar por un jurado independiente que evalúa la calidad de los proyectos, pero aun así el proceso es complicado”, lamenta.

Los contratos menores siempre me han parecido problemáticos. En la práctica, funcionan muchas veces como adjudicaciones a dedo: una misma empresa encadena varios contratos menores que, en conjunto, superan los límites establecidos

Ian Waelder — Artista

Waelder solo es uno de los muchos artistas que criticaron el modelo del PP para optar a ser capital europea de la cultura, como informó este diario. Tras el informe de la Comisión Europea, que descarta el proyecto de Palma, el artista Gabriel Pericàs aseguró que las conclusiones “ponen en evidencia la flagrante incapacidad de los impulsores de la candidatura para concebir un modelo cultural que no esté al servicio de los intereses del sector turístico”.

En la misma línea, Waelder asegura que el balance del Ayuntamiento en materia cultural es “muy pobre”. Estos artistas han señalado “la instrumentalización de la cultura como otro polo más de la gentrificación turística”. “Han tendido a considerar el arte, especialmente las artes visuales, como un ámbito elitista, reservado a unos pocos, y aunque esa percepción puede tener algo de base en ciertos sectores, ignora la realidad de muchos artistas que sostienen el tejido cultural con enormes dificultades”. Waelder opina que, mientras los pequeños creadores locales generan los contenidos que llenan museos y galerías, “otros capitalizan esa actividad”. Y añade que, cuando expresan una opinión legítima, amparada en la libertad de expresión, acaban siendo “señalados en la prensa”.

Aina Frau va descobrir el teatre sent una nena, quan els seus avis la duien al Teatre Principal de Palma, i aquest primer vincle la va portar, amb només 23 anys, a un Madrid encara sota el franquisme, on es va formar al Teatro Estudio de Madrid amb Miguel Narros. A partir d’aquell moment, han passat més de cinc dècades de trajectòria: des dels anys de l’antifranquisme —quan fins i tot assajar podia aixecar sospites— fins a una carrera consolidada al costat de figures com Núria Espert o Héctor Alterio, i donant vida a grans autors com Bertolt Brecht, Miguel de Unamuno, Valle-Inclán o Federico García Lorca.

També ha treballat a televisió, especialment en sèries dels anys noranta com Farmacia de guardia, Médico de familia, El comisario o Hospital Central. Al cinema va participar en pel·lícules com El Lute II, de Vicente Aranda; Flores de otro mundo, d’Icíar Bollaín; o El Bola, d’Achero Mañas. Tanmateix, en la seva trajectòria destaca el fet d’haver viscut el teatre en temps convulsos, en paral·lel a moments clau de la història recent d’Espanya. I, a més d’actriu, és una gran observadora del món. A les jornades d’elDiario.es a les Illes Balears, ella mateixa es va definir com una “actriu lenta, una esponja”, algú que ha anat absorbint històries, persones i èpoques.

Com recorda aquells inicis al Madrid encara franquista?

Bé, això de l’escola de Miguel Narros i William Layton… Anàvem a aquella classe i, és clar, havies de preparar els exercicis d’improvisació amb companys. Com que érem pobres, no teníem diners; de vegades ens reuníem al carrer Barquillo, en una placeta, per parlar i preparar-ho. Això devia ser el 68 o 69. És clar, vivia Franco i estàvem en plena dictadura. Ens ajuntàvem cinc o sis i venia la policia i ens deia “disperseu-vos”, i ens dispersàvem morts de por. Així era.

En aquells anys també hi va haver precarietat. Com la van viure?

Quan passaven aquestes coses anàvem a un bar —no recordo com es diu, però encara existeix al carrer Barquillo— i preníem un te per a tres, i el re-te. El barrejàvem per pagar un te entre tres perquè no teníem per a més.

Recordo que, quan hi era, als companys de classe els enviaven els seus pares llaunes de sardines o coses així perquè la Frau, que era jo, no tenia per menjar. Però també va ser una època en què em vaig fer molt gran. Vaig aprendre a viure, vaig aprendre a lluitar, em vaig ficar en tots els embolics importants i em van fer persona. O sigui, que està bé.

En altres ocasions ha parlat d’una consciència social molt primerenca. D’on neix?

Jo vaig anar a un col·legi d’alt standing de Mallorca. Fins i tot tenia una monja que era tia meva. I allà vaig aprendre una cosa: el que no volia. Les monges que tenien estudis eren les mares i, quan entraven al convent, donaven diners, antigament, ara no ho sé. Les que no en donaven eren les que fregaven, feien el menjar, les feines dures. Això ja em va cridar l’atenció.

Després feien una cosa per a mi espantosa: en algunes ocasions et posaven amb alumnes més pobres i et feien agafar un brioix i una xocolata i donar-los-hi. Jo no ho vaig fer mai, per vergonya absoluta. No entenia gaire bé per què era, i sempre em castigaven. Van arribar notes a casa meva dient com podia ser que una nina de tan bona família tingués tant de pecat d’orgull. Era el contrari: em moria de vergonya. No entenia per què calia humiliar-les d’aquella manera. Això em va ajudar, sent filla d’una família burgesa, a canviar la meva manera de ser i de pensar.

Jo vaig anar a un col·legi d’alt standing de Mallorca. Fins i tot tenia una monja que era tia meva. I allà vaig aprendre una cosa: el que no volia

Entrant en la seva trajectòria teatral, són 45 anys damunt dels escenaris. Ha interpretat obres com Divinas palabras, Doña Rosita la soltera, Yerma, Final de partida o tres Medeas…

Tres Medeas a Mèrida. Dues amb Núria Espert i una altra amb Julieta Serrano. I després vaig fer una altra vegada Hipòlit a Mèrida també. És a dir, quatre vegades a Mèrida. Això és un orgull, perquè trepitjar aquelles pedres que han trepitjat tantes persones durant tants anys sempre m’ha emocionat.

De tots aquests papers, quins diria que l’han marcat més com a actriu?

Quan vaig decidir fer teatre, ser actriu, ho vaig fer amb la idea que la feina de l’actor era que el poble veiés què és la societat damunt de l’escenari. Era una utopia: que la imatge del que passa al món fos a l’escenari, com una manera de fer consciència.

No sempre és així, naturalment. Però vaig fer una funció, Slavs!, de Tony Kushner, en el moment en què la URSS va desaparèixer. I allà sí que vaig sentir que el que explicàvem era la imatge del que estava passant al món. També he fet Lorca, Medea, Divinas palabras, Luces de Bohemia… han estat coses molt importants. Però emocionalment, potser, aquella va ser especial.

Quan vaig decidir fer teatre, ser actriu, ho vaig fer amb la idea que la feina de l’actor era que el poble veiés què és la societat damunt de l’escenari. Era una utopia: que la imatge del que passa al món fos a l’escenari, com una manera de fer consciència

La seva trajectòria travessa diferents moments polítics. N’hi va haver un especialment dur: l’atemptat dels advocats d’Atocha.

Estàvem assajant Divinas palabras al Teatro Monumental. Era l’última nit d’assaig general i l’endemà estrenàvem. Els van matar aquell dia. El carrer estava ple de “lleteres”. Es va dubtar si fer-ho o no, perquè la Núria [Espert] sortia despullada. Ja governava Suárez, però teníem por. La por és una cosa que durant molts anys m’ha perseguit. És un poder molt gran. Recordo pensar que podien metrallar-nos des d’una llotja. Aquesta por la recordo perfectament.

En portar-ho al present, quan hi ha qui idealitza la dictadura, com ho viu?

M’agradaria poder explicar què era allò. No tenir llibertat per parlar. Tenir amics a la presó, torturats. Tant de bo pogués transmetre aquella historieta de quan ens dispersaven a la placeta. És una tonteria, però era real. I ens n’anàvem morts de por. Tant de bo algú entengués què significa poder parlar amb llibertat.

Finalment, hi va haver un moment en què decideix tornar a Mallorca després d’anys de feina a Madrid.

Sí. Jo sempre he trobat a faltar la mar. Vaig néixer a Port de Pollença i trucava a les meves amigues dient quant la trobava a faltar. Ja tenia 64 o 65 anys i vaig decidir tornar. I va sonar el telèfon. Era Esteban Ferrer: “vens tres mesos a Madrid a fer Toc Toc?”. Ho vaig consultar amb la meva parella i me’n vaig anar tres mesos… que van ser nou anys. Nou anys fent Toc Toc, gairebé sempre ple. I això ha fet que tingui una bona jubilació. Després d’allò, ja de tornada a l’illa, he fet Desbarats, Mort de dama, Taula italiana… I m’han donat un premi a millor actriu, un tros de vidre mallorquí preciós.

I amb el context internacional actual, torna aquesta por?

Sí. Pensar que un boig pot prémer un botó i acabar amb tot. Això fa molta por.

Tornant al teatre, hi ha una qüestió clau: dones, edat i teatre. Ha assenyalat que a partir dels 50 anys escassegen els papers.

Fas d’àvia. No s’escriu per a persones grans, sobretot dones. En canvi, a la mateixa edat els homes continuen sent galants.

No s’escriu per a persones grans, sobretot dones. En canvi, a la mateixa edat els homes continuen sent galants

Ha canviat alguna cosa en els darrers anys?

Molt poc. Hi ha excepcions, però no és el normal.

Per acabar, després de tota una vida al teatre, com li agradaria ser recordada?

Com una actriu seriosa. Lenta, però constant. Molt feliç. He viscut del que volia. I això és un regal.