Sandro Roque encara dona les gràcies per haver nascut per Nadal. Aquella era l'única època en què el seu pare instal·lava el circ a Porto per a tota la temporada. “Si no, hauria nascut literalment sota la carpa”, afirma. Des de llavors, no recorda haver passat dos mesos en el mateix lloc. Amb el primer somriure que va esbossar li va arribar directa l'herència còmica del seu besavi, pallasso circense. “Amb mi va començar la quarta generació d'artistes en la família. La meva infància va transcórrer de poble en poble entre caravanes i trapezis”, recorda.

La seva darrera casa rodant és la del circ Raluy. Fa dies que la seva immensa carpa blanca s'ha instal·lat a Palma i ocupa un dels pocs solars buits del Nou Llevant. La cirereta al skyline d'un barri on conviuen les promocions d'habitatge social dels 70 amb els blocs sorgits del boom de la construcció de luxe. Davant dels carros circenses també estan aparcats alguns dels caravanistes a qui ha estat la crisi immobiliària la que els ha empès a una vida nòmada. Igual d'inestable que la dels titellaires, però amb pocs o cap viatge.

La història del Raluy ve de llarg. La va iniciar un rebesavi. El de Kimberley. A principis del segle XX, Francisco Raluy, natural de Fonz, Osca, va començar a recórrer llogarets amb un ós, una cabra i els malabars que havia après a fer. Els mesos d'hivern, ell i la seva dona els passaven “allà on el fred” els “sorprenia”. Quan va néixer el seu fill Luis -a qui van anomenar a Barcelona El Tigre de Sant Adrià- es va convertir en creador d'un número únic: va construir el seu propi canó d'aire comprimit i va ser un dels primers homes bala d'Europa. Una actuació que va sumar a les acrobàcies i amb què va actuar a les millors pistes del continent en ple període d'entreguerres.

Amb la tercera generació es van multiplicar els fills –quatre- i les boques per alimentar. “Els quatre germans feien un xou que no donava per mantenir tota la família i, a més, a mesura que aquesta creixia, buscaven també més estabilitat. Va ser llavors quan van passar de ser artistes per a altres circs a muntar el seu propi”, explica William Garibaldi, actual codirector. Era el 1972. El mateix any que va néixer la que avui és la seva dona, partenaire a la direcció i hereva de la saga: Rosa Raluy.

Una vida sobre rodes

Van sumar la música en directe, la dansa. Es van multiplicar les acrobàcies, les cabrioles sense xarxa, els equilibris. Es van complicar els malabars: amb els peus, amb les mans, amb el cap. Arribaren la carpa blanca i els constants viatges. I la família Raluy va créixer de la mà d'artistes arribats de mitja Europa. La majoria, membres d'altres sagues que acumulen dècades i generacions dedicades a l'espectacle, per a qui la vida nòmada ha estat l'única coneguda.

“Estem tot l'any de gira, viatgem molt i tenim amics per tot el món. És el que sempre hem fet. No tenim rutina, però també renunciem a tenir la mateixa gent i canviem d'amistats contínuament”, diu Kimberley Garibaldi. En un any poden superar les 300 actuacions. I a casa seva, la de Torroella de Montgrí, reconeix que passa poc més d'un mes a l'any. La seva llar real és la caravana on el seu gos, Milo, l'espera després de cada funció. Aquest moment en què el públic desapareix i és ell qui recorre la pista entre els membres de la companyia.

Estem tot l'any de gira, viatgem molt i tenim amics per tot el món. És el que sempre hem fet. No tenim rutina, però també renunciem a tenir la mateixa gent i canviem d'amistats contínuament

Kimberley Garibaldi — Acròbata

“Ara és més senzill viure així. En realitat són com miniapartaments amb rodes que tenen tot el necessari”, assegura. La seva, a més, és una de les peces úniques que atresora el Raluy: una antiga caravana circense anglesa dels anys 30. Amb la seva restauració va transformar la vella xemeneia de llenya que tenia en una cuina moderna. “El meu avi era un gran col·leccionista d'antiguitats. Es passava el dia buscant carruatges per internet i després viatjava per anar-los a comprar”, relata. Per això, quan desembarquen en una ciutat, també ho fa el seu “museu ambulant”. Des d'una antiga furgoneta de Correus fins a la cafeteria rodant del 1925 on recreen el London Bar de Barcelona -que va ser seu i refugi d'artistes espanyols- i que van portar circulant des d'Alemanya el 2016. Joies històriques amb un valor que va dels 60.000 als 200.000 euros. Quan el Ministeri de Cultura els va concedir el Premi Nacional de Circ el 1996 no només va elogiar i reconèixer la qualitat artística dels seus espectacles, sinó també el seu esforç per la conservació del patrimoni circense.

Per als qui com Kimberley van néixer a prop d'una carpa, l'adaptació a aquesta vida errant va ser més senzilla. De fet, ni tan sols n'hi va haver. Per a William, el seu pare, la cosa va ser diferent. Tot i que forma part de la tercera generació en una saga d'artistes, al seu moment, reconeix, va tenir dubtes. “La meva mare era totalment aliena a aquest món fins que va conèixer el meu pare, així que tota aquesta branca de la família no era nòmada i tenia una vida estable i familiar que m'agradava”, recorda. Durant un temps va estar decidit a seguir els estudis i ser una altra cosa. Qualsevol altra cosa. Però a l'any sabàtic que es va prendre per triar quin seria el seu camí, va començar a practicar l'acrobàcia i el seu destí va quedar marcat fins avui.

'La meva mare era totalment aliena a aquest món fins que va conèixer el meu pare, així que tota aquesta branca de la família no era nòmada i tenia una vida estable i familiar que m'agradava', recorda Kimberley

El cas d'Alina és encara més excepcional: no només és la primera de la seva família a entrar a l'espectacle, sinó que, com la seva companya Anastasia, ha trobat al circ un refugi a la situació i a la guerra que es viu a la seva Ucraïna natal. Al camerino, entre perruques de rínxols i barrets amb pompó, recorden com van viure el canvi. “La meva família em va dir que si aconseguia una feina era bona que me n'anés. Ara fa tres anys que no els veig, però és que tampoc resulta senzill per tota la paperassa i els controls”, lamenta. “Jo sí que he anat diverses vegades a veure els meus, però és molt dur tornar perquè està tot destruït”, afegeix Anastasia.

Entre el bullying i l'educació a distància

“No he odiat mai aquest món, de fet tinc la sort de cobrar pel que m'agrada fer. Però els nens de circ som una mica esclaus d'això. Als vuit anys comences a assajar amb la resta i als quinze és normal que tinguis ja la teva pròpia actuació. La meva filla té només quatre anys i ja veig que li agrada”, explica Sandro. Kimberley coincideix: “A la meva família sempre hem tingut l'opció de no seguir amb el circ, però és difícil que un nen que creixi aquí vulgui fer una altra cosa”.

Per a la majoria, aquesta infància ambulant va ser el moment més dur. Entre altres coses perquè aquell anar i venir no només els feia gairebé impossible fer amics, sinó perquè durant dècades va condicionar la seva educació. “En total et diria que vaig ser a classe uns quatre anys i canviava de col·legi constantment en funció de la gira. Hi ha hagut alguns als quals he anat un únic dia. Però parlo set idiomes, cant, toco instruments”, confessa Sandro.

Els nens de circ som una mica esclaus. Als vuit anys comences a assajar amb la resta i als quinze és normal que tinguis ja la teva pròpia actuació. Vaig ser a classe uns quatre anys i canviava de col·legi constantment en funció de la gira. Hi ha hagut alguns als quals he anat un únic dia. Però parlo set idiomes, cant, toco instruments

Sandro — Còmic i mestre de cerimònies

Els qui eren a l'altra banda, en aquella escola de poble o ciutat on, de sobte, arribaven els nens del circ, tampoc no entenien gaire bé la seva vida. Encara més, sovint els convertien en objecte de burla. “Malgrat la tradició que té a Espanya, seguim estant mal vistos a molts pobles”, assegura Sandro. “Una vegada em van taral·lejar la cançó del circ”, recorda també Kimberley. Es refereix a la peça 'Vjazd gladiátorov', 'Entrada dels gladiadors' del txec Julius Fučík. Ningú reconeix el títol, però si l'escolta reconeixerà la seva música. “A mi me la van posar un dia pels altaveus del col·legi. I després hi ha els que diuen 'jo amb el del circ, no'”, afegeix Walter Marton, de 18 anys. Passaven de ser els “rars” als “cool” quan arribava l'adolescència i els demanaven que fessin equilibris o malabars. “Però imagina't si deies que actuaves com a pallasso: et demanaven tota l'estona que ho fessis per ridiculitzar-te”, sospira Sandro.

A Walter aquella experiència adolescent el va portar a deixar els estudis i centrar-se en la vida circense, que era on s'havia criat. Fill de pares italians, havia recorregut Espanya sota la carpa blava del Circ Marton fins que l'enèsima crisi la va fer desaparèixer fa una mica més d'una dècada. No és estrany. Aquest és un dels sectors culturals que més dificultats han hagut de superar. El mateix Ministeri de Cultura reconeixia al seu Pla General del Circ que els anys 70 i 80 van marcar “l'inici del declivi”. El desmantellament de l'emblemàtic Circo Prize va ser el primer d'una llarga llista de tancaments.

Segons un reportatge de Radiotelevisió Espanyola, a la primera dècada del segle XXI havien desaparegut ja un 25% dels circs de carpa de tot el país. Per al 2021 en quedaven tot just 40. Molt lluny, apunta Sandro, dels gairebé 300 amb què compten països com Itàlia o Alemanya. “Tots juguen en diferents divisions, perquè hi ha molts regionals que no surten de la seva zona, però és cert que avui hi ha moltíssims més artistes que circs. De fet, algunes de les que es consideraven clàssiques actuacions circenses ara es programen també a altres espais”, assenyala William Garibaldi.

Amb cadascuna d'aquestes crisis, el circ es va veure obligat a reinventar-se. “Abans era un cercle molt familiar i tradicional, però la incorporació d'altres artistes ha aportat aire fresc i la influència de Cirque du Soleil també s´ha notat”, assegura William. Un dels canvis més importants va arribar el 2024 amb la Llei de Protecció Animal que va prohibir la presència d'animals salvatges als espectacles. El Raluy els va eliminar fa 15 anys. Ara sota les carpes es poden veure des d'artistes actuant dins d'immenses bombolles fins a transformers passant per llançadors de ganivets o escurabutxaques.

A més de la creació el 1990 de les ajudes al sector circense i del Premi Nacional del Circ, un altre dels sistemes que ha ajudat el sector ha estat l'aparició del CIDEAD (Centre per a la Innovació i Desenvolupament de l'Educació a Distància). Una fórmula pensada per a aquells que, per diferents raons, no poden seguir una educació presencial -els esportistes d'alt rendiment també es troben entre els seus alumnes- i que, més enllà de les aules itinerants d'alguns circs, ha permès que els fills dels artistes es puguin formar sense passar per aquests trasbalsos de canviar de centre cada setmana.

Als seus quinze anys, Gioia, germana petita de Walter, és una de les seves alumnes. Després de la clausura del Circ Marton, la seva família va passar a treballar per a altres companyies, actuant en teatres i en dinner shows fins que fa dos anys es van integrar en el Raluy. “Canviava de col·legi cada dues setmanes, en un vaig arribar a estar només quatre dies. Amb tot l'embolic de matrícules noves que això suposa. Però també amb el problema que el nivell moltes vegades no coincidia i, sobretot, que era complicat fer amics perquè amb cada canvi deixaves a la majoria enrere”, compte.

Estudiar en línia li ha permès no només mantenir l'estabilitat en la seva educació, sinó també conèixer altres menors en la mateixa situació. “Som els joves i els nens dels circs els que més ens coneixem i mantenim el contacte gràcies a les xarxes socials. Fins i tot assagem per videotrucada i, quan coincidim a la mateixa zona, també ens visitem”, explica Gioia. Ella forma part d'una nova generació que vol continuar estudiant -si escau Psicologia- “per poder tenir una altra vida”. “Per si em canso. Potser per quan sigui gran”, va filant. “Per més que ho vulguis evitar, has nascut en un circ i el més normal és seguir aquí”, reconeix.

Sandro Roque aún da las gracias por haber nacido en Navidad. Aquella era la única época en que su padre echaba el ancla e instalaba el circo en Oporto para toda la temporada. “Si no, habría nacido literalmente debajo de la carpa”, afirma. Desde entonces, no recuerda haber pasado dos meses en el mismo sitio. Con la primera sonrisa que esbozó le llegó directa la herencia cómica de su bisabuelo, payaso circense. “Conmigo empezó la cuarta generación de artistas en la familia. Mi infancia transcurrió de pueblo en pueblo entre caravanas y trapecios”, recuerda.

Su última casa rodante es la del circo Raluy. Hace días que su inmensa carpa blanca se ha instalado en Palma y ocupa uno de los pocos solares vacíos del Nou Llevant. La guinda en el skyline de un barrio en el que conviven las promociones de vivienda social de los 70 con los bloques surgidos del boom de la construcción de lujo. Frente a los carromatos circenses también están aparcados algunos de los caravanistas a los que ha sido la crisis inmobiliaria la que les ha empujado a una vida nómada. Igual de inestable que la de los titiriteros, pero con pocos o ningún viaje.

La historia del Raluy viene de largo. La inició un tatarabuelo. El de Kimberley. A principios del siglo XX, Francisco Raluy, natural de Fonz, Huesca, empezó a recorrer aldeas con un oso, una cabra y los malabares que había aprendido a hacer. Los meses de invierno, él y su mujer los pasaban “allí donde el frío” les “sorprendía”. Cuando nació su hijo Luis -al que en Barcelona apodaron El Tigre de Sant Adrià- se convirtió en creador de un número único: construyó su propio cañón de aire comprimido y fue uno de los primeros hombres bala de Europa. Una actuación que sumó a las acrobacias y con la que actuó en las mejores pistas del continente en pleno periodo de entreguerras.

Con la tercera generación se multiplicaron los hijos –cuatro- y las bocas que alimentar. “Los cuatro hermanos hacían un show que no daba para mantener a toda la familia y, además, a medida que ésta crecía, buscaban también mayor estabilidad. Fue entonces cuando pasaron de ser artistas para otros circos a montar el suyo propio”, explica William Garibaldi, actual codirector. Era 1972. El mismo año en que nació la que hoy es su mujer, partenaire en la dirección y heredera de la saga: Rosa Raluy. 

Una vida sobre ruedas

Sumaron la música en directo, la danza. Se multiplicaron las acrobacias, las piruetas sin red, los equilibrios. Se complicaron los malabares: con los pies, con las manos, con la cabeza. Llegaron la carpa blanca y los constantes viajes. Y la familia Raluy creció de la mano de artistas llegados de media Europa. La mayoría, miembros de otras sagas que acumulan décadas y generaciones dedicadas al espectáculo, para quienes la vida nómada ha sido la única conocida.  

“Estamos todo el año de gira, viajamos mucho y tenemos amigos por todo el mundo. Es lo que siempre hemos hecho. No tenemos rutina, pero también renunciamos a tener la misma gente y cambiamos de amistades continuamente”, dice Kimberley Garibaldi. En un año pueden superar las 300 actuaciones. Y en su casa, la de Torroella de Montgrí, reconoce pasar poco más de un mes al año. Su hogar real es la caravana en la que su perro, Milo, la espera después de cada función. Ese momento en que el público desaparece y es él quien recorre la pista entre los miembros de la compañía.

Estamos todo el año de gira, viajamos mucho y tenemos amigos por todo el mundo. Es lo que siempre hemos hecho. No tenemos rutina, pero también renunciamos a tener la misma gente y cambiamos de amistades continuamente

Kimberley Garibaldi — Acróbata

“Ahora es más sencillo vivir así. En realidad son como miniapartamentos con ruedas que tienen todo lo necesario”, asegura. La suya, además, es una de las piezas únicas que atesora el Raluy: una antigua caravana circense inglesa de los años 30. Con su restauración transformó la vieja chimenea de leña que tenía en una moderna cocina. “Mi abuelo era un gran coleccionista de antigüedades. Se pasaba el día buscando carruajes por internet y luego viajaba para irlos a comprar”, relata. Por eso, cuando desembarcan en una ciudad, lo hace también su “museo ambulante”. Desde una antigua furgoneta de Correos hasta la cafetería rodante de 1925 en la que recrean el London Bar de Barcelona -que fue sede y refugio de artistas españoles- y que trajeron circulando desde Alemania en 2016. Joyas históricas cuyo valor va de los 60.000 a los 200.000 euros. Cuando el Ministerio de Cultura les concedió el Premio Nacional de Circo en 1996 no sólo elogió y reconoció la calidad artística de sus espectáculos, sino también su esfuerzo por la conservación del patrimonio circense.  

Para quienes como Kimberley nacieron cerca de una carpa, la adaptación a esta vida errante fue más sencilla. De hecho, ni siquiera la hubo. Para William, su padre, la cosa fue distinta. Pese a que forma parte de la tercera generación en una saga de artistas, en su momento, reconoce, tuvo dudas. “Mi madre era totalmente ajena a este mundo hasta que conoció a mi padre, así que toda esa rama de la familia no era nómada y tenía una vida estable y familiar que me gustaba”, recuerda. Durante un tiempo estuvo decidido a seguir los estudios y ser otra cosa. Cualquier otra cosa. Pero en el año sabático que se tomó para elegir cuál sería su camino, comenzó a practicar la acrobacia y su destino quedó marcado hasta hoy.  

'Mi madre era totalmente ajena a este mundo hasta que conoció a mi padre, así que toda esa rama de la familia no era nómada y tenía una vida estable y familiar que me gustaba', recuerda William

El caso de Alina es aún más excepcional: no sólo es la primera de su familia en entrar en el espectáculo, sino que, como su compañera Anastasia, ha encontrado en el circo un refugio a la situación y a la guerra que se vive en su Ucrania natal. En el camerino, entre pelucas de rizos y sombreros con pompón, recuerdan cómo vivieron el cambio. “Mi familia me dijo que si conseguía un trabajo era bueno que me fuera. Ahora hace tres años que no les veo, pero es que tampoco resulta sencillo por todo el papeleo y los controles”, lamenta. “Yo sí que he ido varias veces a ver a los míos, pero es muy duro volver porque está todo destruido”, añade Anastasia. 

Entre el bullying y la educación a distancia

“Nunca he odiado este mundo, de hecho tengo la suerte de cobrar por lo que me gusta hacer. Pero los niños de circo somos un poco esclavos de esto. A los ocho años empiezas a ensayar con el resto y a los quince es normal que tengas ya tu propio número. Mi hija tiene sólo cuatro años y ya veo que le gusta”, explica Sandro. Kimberley coincide: “En mi familia siempre hemos tenido la opción de no seguir con el circo, pero es difícil que un niño que crezca aquí quiera hacer otra cosa”.

Para la mayoría, esa infancia ambulante fue el momento más duro. Entre otras cosas porque ese ir y venir no sólo les hacía casi imposible hacer amigos, sino porque durante décadas condicionó su educación. “En total te diría que fui a clase unos cuatro años y cambiaba de colegio constantemente en función de la gira. Ha habido algunos a los que he ido un único día. Pero hablo siete idiomas, canto, toco instrumentos”, confiesa Sandro. 

Los niños de circo somos un poco esclavos. A los ocho años empiezas a ensayar con el resto y a los quince es normal que tengas ya tu propio número. Fui a clase unos cuatro años y cambiaba de colegio constantemente en función de la gira. Ha habido algunos a los que he ido un único día. Pero hablo siete idiomas, canto, toco instrumentos

Sandro — Cómico y maestro de ceremonias

Quienes estaban al otro lado, en esa escuela de pueblo o ciudad a la que, de repente, llegaban los niños del circo, tampoco entendían muy bien su vida titiritera. Es más, a menudo los convertían en objeto de burla. “Pese a la tradición que tiene en España, seguimos estando mal vistos en muchos pueblos”, asegura Sandro. “Una vez me tararearon la canción del circo”, recuerda también Kimberley. Se refiere a la pieza ‘Vjezd gladiátorů’, ‘Entrada de los gladiadores’ del checo Julius Fučík. Nadie reconoce el título, pero, si la escucha, reconocerá su música. “A mí me la pusieron un día por los altavoces del colegio. Y luego están los que dicen ‘yo con el del circo no”, añade Walter Marton, de 18 años. Pasaban de ser los “raros” a los “cool” cuando llegaba la adolescencia y les pedían que hicieran equilibrios o malabares. “Pero imagínate si decías que actuabas como payaso: te pedían todo el rato que lo hicieras para ridiculizarte”, suspira Sandro.

A Walter aquella experiencia adolescente le llevó a dejar los estudios y centrarse en la vida circense, que era en la que se había criado. Hijo de padres italianos, había recorrido España bajo la carpa azul del Circo Marton hasta que la enésima crisis la hizo desaparecer hace algo más de una década. No es extraño. Éste es uno de los sectores culturales que más dificultades ha tenido que superar. El propio Ministerio de Cultura reconocía en su Plan General del Circo que los años 70 y 80 marcaron “el inicio del declive”. El desmantelamiento del emblemático Circo Prize fue el primero de una larga lista de cierres. 

Según un reportaje de Radiotelevisión Española, en la primera década del siglo XXI habían desaparecido ya un 25% de los circos de carpa de todo el país. Para 2021 quedaban apenas 40. Muy lejos, apunta Sandro, de los casi 300 con los que cuentan países como Italia o Alemania. “Todos juegan en distintas divisiones, porque hay muchos regionales que no salen de su zona, pero es cierto que hoy hay muchísimos más artistas que circos. De hecho, algunas de las que se consideraban clásicas actuaciones circenses ahora se programan también en otros espacios”, señala William Garibaldi. 

Con cada una de esas crisis el circo se vio obligado a reinventarse. “Antes era un círculo muy familiar y tradicional, pero la incorporación de otros artistas ha aportado aire fresco y la influencia de Cirque du Soleil también se ha notado”, asegura William. Uno de los cambios más importantes llegó en 2024 con la Ley de Protección Animal que prohibió la presencia de animales salvajes en los espectáculos. El Raluy los eliminó hace 15 años. Ahora bajo las carpas pueden verse desde artistas actuando dentro de inmensas burbujas hasta transformers pasando por lanzadores de cuchillos o tragafuegos. 

Además de la creación en 1990 de las ayudas al sector circense y del Premio Nacional del Circo, otro de los sistemas que ha ayudado al sector ha sido la aparición del CIDEAD (Centro para la Innovación y Desarrollo de la Educación a Distancia). Una fórmula pensada para aquellos que, por diferentes razones, no pueden seguir una educación presencial -los deportistas de alto rendimiento también se encuentran entre sus alumnos- y que, más allá de las aulas itinerantes de algunos circos, ha permitido que los hijos de los artistas puedan formarse sin pasar por esos trasiegos de cambiar de centro cada semana. 

A sus quince años, Gioia, hermana pequeña de Walter, es una de sus alumnas. Tras la clausura del Circo Marton, su familia pasó a trabajar para otras compañías, actuando en teatros y en dinner shows hasta que hace dos años se integraron en el Raluy. “Cambiaba de cole cada dos semanas, en uno llegué a estar sólo cuatro días. Con todo el lío de matrículas nuevas que eso supone. Pero también con el problema de que el nivel muchas veces no coincidía y, sobre todo, con lo complicado que era hacer amigos porque con cada cambio dejabas a la mayoría atrás”, cuenta.

Estudiar online le ha permitido no sólo mantener la estabilidad en su educación, sino también conocer a otros menores en su misma situación. “Somos los jóvenes y los niños de los circos los que más nos conocemos y mantenemos el contacto gracias a las redes sociales. Incluso ensayamos por videollamada y, cuando coincidimos en la misma zona, también nos visitamos”, cuenta Gioia. Ella forma parte de una nueva generación que quiere seguir estudiando -en su caso Psicología- “para poder tener otra vida”. “Por si me canso. Quizá para cuando sea mayor”, va hilando. “Por mucho que quieras evitarlo, has nacido en un circo y lo más normal es seguir aquí”, reconoce. 

Aaron Martín s'eixuga les llàgrimes amb un mocador. Aquest matí alguna cosa, Déu, li va dir que avui el culte havia de ser així. Diferent. Amb el sermó reduït al mínim i les lloances, cantades al compàs de teclat i bateria, reverberant entre les quatre parets del temple. No hi ha pell que no s'erici. És diumenge i l'església evangèlica de Filadèlfia de Son Gotleu, una de les més antigues de Palma, s'abarrota.

Fa tot just una setmana més de mig miler de fidels de l'Església Evangèlica de Filadèlfia de tota la ciutat es van reunir al seu santuari del Polígon de Son Castelló. Ni tan sols era l'assemblea anual, sinó, gairebé, una demostració de força. De la vitalitat d'una fe que va arribar a l'arxipèlag fa mig segle i que es va estendre de manera aclaparadora entre la comunitat gitana. La bandera amb la roda de carro vermella oneja sobre els seus caps al fons de la sala. Tot en una societat teòricament cada dia menys creient. “Però cada vegada hi ha més gent amb ansietat, amb problemes. Gent necessitada de la paraula de Déu, que necessita creure que hi ha alguna cosa”, assegura el responsable a Balears, Alberto Rado.

Dues mil esglésies, 2.500 pastors i uns 200.000 feligresos –“el 70%, gitanos”- componen la radiografia d'aquest credo a Espanya, segons detalla el pastor i conferenciant evangèlic, Fernandito de Miranda. La història, en realitat, va començar a França. El 1965 un grup de gitanos que hi treballava a la verema es van convertir i van tornar acompanyats d'alguns predicadors francesos per divulgar l'Evangeli. “Set magnífics que no portaven pistola, sinó la paraula de Déu”, compara Fernandito. Set homes –el germà Emiliano, El Marido, Jaime Díaz, el germà Castro, Joselito, Lari i Claudio Salazar- que van recórrer i evangelitzar el país de punta a punta. De Santander a Sabadell. De Jerez de la Frontera a Bilbao.

L'èxit va ser espectacular. Miguel Hernando de Larramendi i Puerto García Ortiz expliquen al seu estudi 'Religion.es' que si el 1968 s'inaugurava a Balaguer (Lleida) el primer temple, una dècada després el seu número ja passava del centenar. “Molts, fins i tot, hem après a llegir amb la Bíblia”, reconeix Rado.

Una fe 'clandestina' en temps de Franco

En aquesta expansió, De Larramendi i García Ortiz assenyalen que les Balears van tenir un rol important. Quan el 1971 es va inscriure oficialment com a Missió Evangèlica Gitana -nom adoptat després de ser rebutjat l'original- ho va fer amb seu al Port de Pollença. Allà també, va recollir el farmacèutic i bibliòfil Lluís Alemany a El protestantisme a Mallorca, s'havien celebrat reunions evangèliques des d'un any abans en una finca coneguda com a Pinaret de Ca N'Anglada.

En aquell moment ningú sabia que la dictadura tenia els dies, els anys, comptats. “En ple franquisme alguns dels que es van iniciar a predicar l'evangeli van acabar a la presó”, assegura Fernandito. El 1973 quatre pastors evangèlics -entre ells el gitano Francesc Jiménez de l'Església de Filadèlfia, que ja comptava amb un temple al carrer Can Curt- van intentar celebrar a Palma una assemblea conjunta per transmetre “el missatge de Crist”. Segons van relatar al diari Balears, el governador civil havia donat autorització, però el darrer alcalde del règim, Rafael de la Rosa, va denegar els permisos. El conclave no es va poder convocar fins al 1980.

En ple franquisme alguns dels qui es van iniciar a predicar l'evangeli van acabar en la presó

Fernandito de Miranda — Pastor i conferenciant evangèlic

En aquell temps, la fe va passar d'aglutinar bàsicament els gitanos de Palma a assolir altres municipis i illes. Avui compta amb 23 esglésies a l'arxipèlag: 22 a Mallorca –de Manacor a Alcúdia, passant per Inca, Sa Pobla o Felanitx– i una, la del pastor Gala, a Eivissa. Una estructura que sostenen un centenar de pastors i candidats i gairebé 3.000 fidels.

De fe a “moviment social”

Des de la seva arribada al nostre país, molts han intentat esbrinar els motius d'aquest èxit. L'Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona resumeix les seves particularitats: el rebuig a l'organització jeràrquica i sacerdotal, la substitució del baptisme infantil per la conversió conscient i voluntària a l'edat adulta, la iconoclàstia, la Bíblia com a única base i un culte “especialment festiu” on el cor canta entre “l'al·leluia” i “amén” dels assistents.

Aquesta última és, justament, una de les raons que historiadors i investigadors al·ludeixen per explicar també el seu calat a barris i ciutats. Al seu Història del poble gitano a Espanya, David Martín Sánchez sosté que l'Església Evangèlica encaixa millor amb la manera de ser de la comunitat gitana, cansada del “fort paternalisme” amb què l'havia tractat el catolicisme que era, a més, “estrany al seu temperament”.

Jordi Garreta –autor de 'La integració sociocultural de les minories ètniques'- assenyala que el culte, el nom que rep la missa evangèlica, es va convertir en un important espai de socialització i relació fora del context familiar fins a transformar-se en un “moviment social”. Amb més poder d'irradiació que el propi associacionisme.

“Conec a molts més gitanos que pertanyen a l'Església que a una associació gitana. En gran part perquè l'Església ha aconseguit arribar on les associacions no arribaven, a l'arrel dels problemes, a les famílies, als pocs recursos, a la violència, a les addiccions”, coincideix Antonio Fernández, feligrès i exsecretari del temple de Son Gotleu, on fins fa poc també es va repartir menjar cada setmana als més necessitats.

Conec a molts més gitanos que pertanyen a l'Església que a una associació gitana. En gran part perquè l'Església ha aconseguit arribar on les associacions no arribaven, a l'arrel dels problemes, a les famílies, als pocs recursos, a la violència, a les addiccions

Antonio Fernández — Feligrès i exsecretari del temple de Son Gotleu

El seu paper, afegia Teresa San Román a 'La diferència inquietant', va ser clau com a “lluitador infatigable contra les drogues i la violència”. De fet, en aquesta progressiva evangelització va ser decisiu l'acostament als poblats gitanos i barraquistes. Fins i tot La Cañada Real, l'assentament irregular més gran d'Espanya, ubicat a Madrid, comptava amb la seva pròpia església evangèlica. “Aquest treball va començar sobre els anys 70. Va ser molt important, però no va ser fàcil. Es tractava de la població menys integrada socialment i alguns serfs que van marxar a predicar entre barraques eren rebuts fins i tot amb amenaces”, recorda Fernandito de Miranda.

Un d'aquests espais va ser Son Banya. “Allí va sorgir tot. El germà Pedro Barrul, gitano valencià, va arribar a predicar per les cases i en la pagesia abandonada que hi havia. Jo tindria set o vuit anys i encara em recordo”, compta Alberto Rado. La seva va ser una de les 124 famílies que en 1969 es van instal·lar en aquest poblat gitano creat per a reallotjar als habitants del campament xabolista que existia en la zona del Molinar, i que s'interposava en el traçat de la nova autopista cap a l'aeroport de Palma.

“Que s'assabenti el món que aquí hi ha gent que ha sortit de Son Banya, però tocada per Déu”, crida des del púlpit durant el culte en el temple del Polígon de Son Castelló. Els fidels li aclamen. Entre ells, Gabriel, ‘El Japonès’, de 81 anys, que no sols va formar part de la generació d'adults que van estrenar el poblat, sinó que també va ser un dels primers pastors de l'Illa.

“Gràcies al fet que ens convertim, molts de nosaltres aconseguim sortir-ne perquè hem volgut integrar-nos, canviar de vida. Mira com està Son Banya ara”, afegeix Alberto fora de l'estrada. Avui el poblat és poc més que un gueto convertit en un embornal social que subsisteix entre operatius policials i plans de desmantellament que sempre acaben en dic sec. Tots dos condicionats sempre per la venda de droga.

“Als 80 la tragèdia de la ignorància va fer que molts joves caiguessin en l'addicció. I en aquells anys hi va haver pastors que van arribar a obrir granges i centres de desintoxicació. Molts van acabar per convertir-se”, explica Fernandito de Miranda. A l'Església Evangèlica de Filadèlfia no té lloc la droga. Com tampoc la borratxera. Ni tan sols es pot combregar si és fumador.

Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de Son Banya porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida

Alberto Rado — Responsable de la Iglesia Evangélica de Filadelfia en Balears

Una comunitat d'ovelles i pastors

Fora del poblat, l'evangeli es va transformar en vertebrador d'una comunitat gitana que havia estat segregada durant dècades, sovint per raó d'origen. Per a Mariano Nieto, gitano alacantí arribat a Mallorca amb tot just dos anys, això va marcar un gran canvi. “Ha aconseguit que ens unim els gitanos valencians amb els catalans -que sempre eren d'una classe més alta-, els mallorquins, els andalusos, els murcians. Tots. Et diria que el meu oncle Manuel va ser el primer que va casar una filla amb un gitano català”, explica.

Una altra de les claus del seu èxit és precisament que els pastors mai perden aquest contacte amb el carrer. Ni durant els cinc anys que dura la formació ni després, quan exerceixen. Tampoc practiquen el celibat i es poden casar. El seu càrrec al capdavant de les esglésies és rotatori –la mitjana és al voltant de l'any– i la majoria té una feina al marge. “Només a les esglésies més grans, on hi ha més membres, se'ls pot pagar un sou o una ajuda, perquè l'Església es manté bàsicament de les ofrenes”, explica Fernandito de Miranda. També dels ingressos de les cafeteries que han obert a cada temple. “Déu perdona els teus deutes, el quiosc no”, diu un cartell a la de Son Gotleu.

Aaron Martín és, alhora, pastor d'aquest temple i gerent d'una botiga de cotxes. Quan fa setze anys va decidir fer el pas i dedicar-se al “servei total a l'Obra i a Ell”, va comptar amb el suport de la seva família des del primer moment. També amb el de Betty González, que el va conèixer quan encara era candidat i ella, “ovella” i corista en una església.

El seu matrimoni i el nomenament d'Aaron la van convertir en pastora. “A l'Església Evangèlica les dones no prediquen, però tenen un paper molt important com a conselleres i suport de totes les dones de la parròquia. És una dedicació 24 hores els set dies a la setmana, perquè sumes l'assistència els quatre dies de culte setmanal a totes les reunions i l'acompanyament en malalties o moments difícils”, diu. La de Son Gotleu és, a més, una de les poques que manté la tradició d'asseure per separat homes i dones.

“Avui dia les noves generacions de pastors estan molt més preparades que a la meva època. L'Obra sempre s'ha mogut per la fe, però ells tenen molt més coneixement”, reconeix Asensio Moreno, que es va fer pastor el 1990. Alfredo Cubero, professor del seminari candidat evangèlic a Mallorca, explica que actualment hi ha cator.

Alonso Vicente va ser un dels més joves. Només tenia quinze anys quan va entrar a l'Església. “Volia ser al cor, on es tocava i cantava la música”, recorda. Va començar amb el piano i cinc anys després, el van “promocionar” com a candidat. Als 24 ja era pastor a Manacor. Labor que va combinar amb la de pianista al culte que se celebra un cop al mes a la presó de Palma. Ara, a més a més, entra cada setmana a predicar. “Allà a la majoria li costa molt portar la condemna, a més d'haver estat ficats al delicte o a la droga, i la paraula de Déu els alleuja. He vist presos que s'han posat a plorar en escoltar-nos i molts s'han convertit”.

El seu, diuen, és un cas especial perquè també aquí és cantautor: no només canta lloances, sinó que les compon. Algunes han viatjat fins a Amèrica del Sud de la mà d'altres evangelistes. D'altres, a l'era de les xarxes, acumulen milers de likes al TikTok de la seva església manacorina. “Quan jo canto, els inferns tremolen”, entonen.

Aarón Martín se enjuga las lágrimas con un pañuelo. Esta mañana algo, Dios, le dijo que hoy el culto tenía que ser así. Diferente. Con el sermón reducido al mínimo y las alabanzas, cantadas al compás de teclado y batería, reverberando entre las cuatro paredes del templo. No hay piel que no se erice. Es domingo y la iglesia evangélica de Filadelfia de Son Gotleu, una de las más antiguas de Palma, se abarrota. 

Hace apenas una semana más de medio millar de fieles de la Iglesia Evangélica de Filadelfia de toda la ciudad se reunieron en su santuario del Polígono de Son Castelló. Ni siquiera era la asamblea anual, sino, casi, una demostración de fuerza. De tronío. De la vitalidad de una fe que llegó al archipiélago hace medio siglo y que se extendió de forma abrumadora entre la comunidad gitana. La bandera con la rueda de carro roja ondea sobre sus cabezas al fondo de la sala. Todo en una sociedad teóricamente cada día menos creyente. “Pero cada vez hay más gente con ansiedad, con problemas. Gente necesitada de la palabra de Dios, que necesita creer que hay algo”, asegura su responsable en Balears, Alberto Rado. 

Dos mil iglesias, 2.500 pastores y unos 200.000 feligreses –“el 70% de ellos, gitanos”- componen la radiografía de este credo en España, según detalla el pastor y conferenciante evangélico, Fernandito de Miranda. La historia, en realidad, comenzó en Francia. En 1965 un grupo de gitanos que trabajaba allí en la vendimia se convirtieron y volvieron acompañados de algunos predicadores franceses para divulgar el Evangelio. “Siete magníficos que no traían pistola, sino la palabra de Dios”, compara Fernandito. Siete hombres –el hermano Emiliano, El Marido, Jaime Díaz, el hermano Castro, Joselito, Lari y Claudio Salazar- que recorrieron y evangelizaron el país de punta a punta. De Santander a Sabadell. De Jerez de la Frontera a Bilbao. 

El éxito fue espectacular. Miguel Hernando de Larramendi y Puerto García Ortiz explican en su estudio ‘Religion.es’ que si en 1968 se inauguraba en Balaguer (Lleida) el primer templo, una década después su número ya pasaba del centenar. “Muchos, incluso, hemos aprendido a leer con la Biblia”, reconoce Rado.  

Una fe ‘clandestina’ en tiempos de Franco

En esta expansión, De Larramendi y García Ortiz señalan que Balears tuvo un rol importante. Cuando en 1971 se inscribió oficialmente como Misión Evangélica Gitana –nombre adoptado tras ser rechazado el original- lo hizo con sede en el Port de Pollença. Allí también, recogió el farmacéutico y bibliófilo Lluís Alemany en El protestantismo en Mallorca, se habían celebrado reuniones evangélicas desde un año antes en una finca conocida como Pinaret de Ca N’Anglada. 

En aquel momento nadie sabía que la dictadura tenía los días, los años, contados. “En pleno franquismo algunos de quienes se iniciaron a predicar el evangelio acabaron en la cárcel”, asegura Fernandito. En 1973 cuatro pastores evangélicos -entre ellos el gitano Francisco Jiménez de la Iglesia de Filadelfia, que ya contaba con un templo en la calle Can Curt- intentaron celebrar en Palma una asamblea conjunta para transmitir “el mensaje de Cristo”. Según relataron al diario Baleares, el gobernador civil había dado autorización, pero el último alcalde del régimen, Rafael de la Rosa, denegó los permisos. El cónclave no pudo convocarse hasta 1980. 

En pleno franquismo algunos de quienes se iniciaron a predicar el evangelio acabaron en la cárcel

Fernandito de Miranda — Pastor y conferenciante evangélico

En ese tiempo, la fe pasó de aglutinar básicamente a los gitanos de Palma a alcanzar otros municipios e islas. Hoy cuenta con 23 iglesias en el archipiélago: 22 en Mallorca -de Manacor a Alcudia, pasando por Inca, Sa Pobla o Felanitx- y una, la del pastor Gala, en Eivissa. Una estructura que sostienen un centenar de pastores y candidatos, y casi 3.000 fieles. 

De fe a “movimiento social”

Desde su llegada a nuestro país, muchos han intentado escudriñar los motivos de este logro. La Oficina de Asuntos Religiosos del Ayuntamiento de Barcelona resume sus particularidades: el rechazo a la organización jerárquica y sacerdotal, la sustitución del bautismo infantil por la conversión consciente y voluntaria en la edad adulta, la iconoclastia, la Biblia como única base y un culto “especialmente festivo” donde el coro canta entre el “aleluya” y “amén” de los asistentes.

Esa última es, justamente, una de las razones que historiadores e investigadores aluden para explicar también su calado en barrios y ciudades. En su Historia del pueblo gitano en España, David Martín Sánchez sostiene que la Iglesia Evangélica encaja mejor con la forma de ser de la comunidad gitana, cansada del “fuerte paternalismo” con el que la había tratado el catolicismo que era, además, “extraño a su temperamento”. 

Jordi Garreta –autor de ‘La integración sociocultural de las minorías étnicas’- señala que el culto, el nombre que recibe la misa evangélica, se convirtió en un importante espacio de socialización y relación fuera del contexto familiar hasta transformarse en un “movimiento social”. Con mayor poder de irradiación que el propio asociacionismo. 

“Conozco a muchos más gitanos que pertenecen a la Iglesia que a una asociación gitana. En gran parte porque la Iglesia ha conseguido llegar donde las asociaciones no llegaban, a la raíz de los problemas, a las familias, a los pocos recursos, a la violencia, a las adicciones”, coincide Antonio Fernández, feligrés y exsecretario del templo de Son Gotleu, donde hasta hace poco también se repartió comida cada semana a los más necesitados. 

Conozco a muchos más gitanos que pertenecen a la Iglesia que a una asociación gitana. En gran parte porque la Iglesia ha conseguido llegar donde las asociaciones no llegaban, a la raíz de los problemas, a las familias, a los pocos recursos, a la violencia, a las adicciones

Antonio Fernández — Feligrés y exsecretario del templo de Son Gotleu

Su papel, añadía Teresa San Román en ‘La diferencia inquietante’, fue clave como “luchador infatigable contra las drogas y la violencia”. De hecho, en esa progresiva evangelización fue decisivo el acercamiento a los poblados gitanos y chabolistas. Hasta La Cañada Real, el mayor asentamiento irregular de España, ubicado en Madrid, contaba con su propia iglesia evangélica. “Ese trabajo empezó sobre los años 70. Fue muy importante, pero no fue fácil. Se trataba de la población menos integrada socialmente y algunos siervos que marcharon a predicar entre chabolas eran recibidos incluso con amenazas”, recuerda Fernandito de Miranda. 

Uno de esos espacios fue Son Banya. “Allí surgió todo. El hermano Pedro Barrul, gitano valenciano, llegó a predicar por las casas y en la pagesia abandonada que había. Yo tendría siete u ocho años y aún me acuerdo”, cuenta Alberto Rado. La suya fue una de las 124 familias que en 1969 se instalaron en este poblado gitano creado para realojar a los habitantes del campamento chabolista que existía en la zona del Molinar, y que se interponía en el trazado de la nueva autopista hacia el aeropuerto de Palma. 

“Que se entere el mundo que aquí hay gente que ha salido de Son Banya, pero tocada por Dios”, grita desde el púlpito durante el culto en el templo del Polígono de Son Castelló. Los fieles le aclaman. Entre ellos, Gabriel, ‘El Japonés’, de 81 años, que no sólo formó parte de la generación de adultos que estrenaron el poblado, sino que también fue uno de los primeros pastores de la Isla. 

“Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de allí porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida. Mira cómo está Son Banya ahora”, añade Alberto fuera del estrado. Hoy el poblado es poco más que un gueto convertido en un sumidero social que subsiste entre operativos policiales y planes de desmantelamiento que siempre acaban en dique seco. Ambos condicionados siempre por la venta de droga. 

“En los 80 la tragedia de la ignorancia hizo que muchos jóvenes cayeran en la adicción. Y en aquellos años hubo pastores que llegaron a abrir granjas y centros de desintoxicación. Muchos acabaron por convertirse”, explica Fernandito de Miranda. En la Iglesia Evangélica de Filadelfia no tiene sitio la droga. Como tampoco la borrachera. Ni siquiera se puede comulgar si se es fumador. 

Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de Son Banya porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida

Alberto Rado — Responsable de la Iglesia Evangélica de Filadelfia en Balears

Una comunidad de ovejas y pastores

Fuera del poblado, el evangelio se transformó en vertebrador de una comunidad gitana que había permanecido segregada durante décadas, muchas veces por razón de origen. Para Mariano Nieto, gitano alicantino llegado a Mallorca con apenas dos años, esto marcó un gran cambio. “Ha conseguido que nos unamos los gitanos valencianos con los catalanes -que siempre eran de una clase más alta-, los mallorquines, los andaluces, los murcianos. Todos. Te diría que mi tío Manuel fue el primero que casó a una hija con un gitano catalán”, cuenta.

Otra de las claves de su éxito es precisamente que los pastores nunca pierden ese contacto con la calle. Ni durante los cinco años que dura su formación ni luego, cuando ejercen. Tampoco practican el celibato y pueden casarse. Su cargo al frente de las iglesias es rotatorio –la media está en torno al año- y la mayoría tiene un trabajo al margen. “Solo en las iglesias más grandes, donde hay más miembros, se les puede pagar un sueldo o una ayuda, porque la Iglesia se mantiene básicamente de las ofrendas”, explica Fernandito de Miranda. También de los ingresos de las cafeterías que han abierto en cada templo. “Dios perdona tus deudas, el kiosco no”, dice un cartel en la de Son Gotleu.  

Aarón Martín es, al mismo tiempo, pastor de ese templo y gerente de una tienda de coches. Cuando hace dieciséis años decidió dar el paso y dedicarse al “servicio total a la Obra y a Él”, contó con el apoyo de su familia desde el primer momento. También con el de Betty González, que le conoció cuando era aún candidato y ella, “oveja” y corista en una iglesia. 

Su matrimonio y el nombramiento de Aarón la convirtieron en pastora. “En la Iglesia Evangélica las mujeres no predican, pero tienen un papel muy importante como consejeras y apoyo de todas las mujeres de la parroquia. Es una dedicación 24 horas los siete días a la semana, porque sumas la asistencia los cuatro días de culto semanal a todas las reuniones y el acompañamiento en enfermedades o momentos difíciles”, refiere. La de Son Gotleu es, además, una de las pocas que mantiene la tradición de sentar por separado a hombres y mujeres. 

“Hoy en día las nuevas generaciones de pastores están mucho más preparadas que en mi época. La Obra siempre se ha movido por la fe, pero ellos tienen mucho más conocimiento”, reconoce Asensio Moreno, que se hizo pastor en 1990. Alfredo Cubero, profesor del seminario evangélico en Mallorca, explica que actualmente hay catorce candidatos en plena formación.

Alonso Vicente fue uno de los más jóvenes. Tenía solo quince años cuando entró en la Iglesia. “Quería estar en el coro, donde se tocaba y cantaba la música”, recuerda. Empezó con el piano y cinco años después, lo “levantaron” como candidato. A los 24 ya era pastor en Manacor. Labor que combinó con la de pianista en el culto que se celebra una vez al mes en la cárcel de Palma. Ahora, además, entra cada semana a predicar. “Allí a la mayoría le cuesta mucho llevar la condena, además de haber estado metidos en el delito o en la droga, y la palabra de Dios les alivia. He visto presos que se han puesto a llorar al escucharnos y muchos se han convertido”. 

El suyo, dicen, es un caso especial porque también aquí es cantautor: no solo canta alabanzas, sino que las compone. Algunas han viajado hasta Sudamérica de la mano de otros evangelistas. Otras, en la era de las redes, acumulan miles de ‘likes’ en el TikTok de su iglesia manacorina. “Cuando yo canto, los infiernos tiemblan”, entonan. 

Davant l'abandonament gradual a què s'ha vist abocat els últims anys el patrimoni religiós, els convents i monestirs en desús s'han convertit en un pastís llaminer per als grans inversors i els interessos de capital estranger. Alguns portals immobiliaris es dediquen, fins i tot, de manera específica a la venda d'aquest tipus d'edificacions, convertides avui en un caramel per a aquells que volen treure el màxim profit a l'espai que ocupen i rendibilitzar-les amb la conversió en hotels o altres tipus de negocis. Les darreres setmanes, un nou convent s'ha incorporat a la llista d'immobles històrics en venda: Ca ses Monges, al municipi mallorquí de Campanet, ofert per 945.000 euros i anunciat a internet com un “xalet apariat amb grans possibilitats”.

Amb característiques pròpies de l'arquitectura popular, l'edifici va ser inaugurat el 1877 per les Monges Agustines, que s'havien establert al poble tres anys abans. Entre 1921 i 1923 va ser aixecada una capella de caràcter neogòtic que roman intacta actualment i que, tal com assenyalen a elDiario.es fonts pròximes a l'operació, ha despertat l'interès de possibles compradors locals i estrangers. Tot i això, la incertesa plana sobre aquest històric immoble, que es troba a la venda a Idealista per prop d'un milió d'euros. L'anunci el publicita com una “casa al centre” de 1.043 m2, en quatre plantes, amb un pati de 275 m2 i construïda sobre un solar de 589 m2. La publicació especifica que disposa d'una capella amb sostres voltats i compta amb orientació sud amb vistes a les muntanyes.

L'anunci de la venda ha aixecat la polseguera dins i fora d'aquest municipi de prop de 3.000 habitants d'acord amb la destinació a què els últims anys s'han vist abocats aquests immobles, reconvertits, principalment, en exclusius i luxosos allotjaments turístics, malgrat que molts es troben inclosos en els catàlegs municipals de patrimoni o han estat declarats Bé d'Interès Cultural (BIC), grau màxim de protecció. Un reconeixement que comporta restriccions a la reforma i el canvi d'activitat, però que no n'ha impedit la transformació.

Moció perquè l'immoble sigui d'ús públic

Per evitar que l'immoble caigui en mans estrangeres o grans inversors privats, la formació municipal Mou Campanet va presentar una moció, aprovada en ple, amb l'objectiu que l'Ajuntament de la localitat estableixi les converses i les negociacions necessàries perquè el conjunt del convent, ubicat a la cèntrica plaça del Rector Tamorer, pugui ser de propietat municipal. Aquest primer punt de la moció va tirar endavant amb els vots a favor de Mou, PSIB-PSOE i PP i en contra de Més –formació que governa el poble i que apunta a la manca de pressupost per dur a terme l'operació–, mentre que el segon apartat de la iniciativa, dirigit a instar el Consell de Mallorca i el Govern balear perquè habilitin partides econòmiques perquè els ajuntaments amb menys recursos econòmics de l'illa puguin accedir a la compra d'edificis històrics, va ser aprovat per unanimitat.

“La proposta va sorgir quan vam veure en un portal immobiliari per internet que el convent de la localitat és a la venda”, assenyala Joan Tomeu Pons, regidor de Mou Campanet. En declaracions a elDiario.es, Pons recorda que les Monges Agustines van marxar de l'edifici el 2019, després de 145 anys presents al municipi i, des d'aquell moment, l'immoble és buit. “Som conscients que l'adquisició de l'edifici per part del Consistori suposaria destinar un fons econòmic considerable i que l'Ajuntament no té els recursos econòmics per poder comprar-lo, però com a mínim que negociï i vegem si es pot arribar a un acord”, abunda.

L'agrupació electoral, tal com apunta Pons, vol evitar que el convent “caigui en mans d'estrangers, com passa amb la majoria de cases senyorials de pobles i ciutats”. Un cop d'ull als portals immobiliaris en línia dedicats a les transaccions a cop de talonari -inassumible per a la majoria de residents locals- permet corroborar les paraules del regidor. L'empresa First Mallorca ven per 6,1 milions d'euros “una de les darreres casa senyorials de Palma”, que, amb 11 habitacions i 935 metres quadrats construïts, ofereix “fabuloses vistes a Palma i al mar”. En els darrers anys, nombroses edificacions que van gaudir de màxima esplendor en segles anteriors per al gaudi de la noblesa mallorquina han acabat en mans de grans inversors que les destinen a la comercialització turística.

“Com les monges van donar un servei a la comunitat de Campanet, ja fos mitjançant l'escola, en assumptes religiosos o a través de l'ajuda sanitària quan encara no hi havia metges a tots els pobles, creiem que el convent ha de seguir prestant un servei per a la ciutadania”, destaca Pons, que subratlla que també “hi ha una part sentimental” cap a l'històric edifici.

L'alcalde: “No tenim diners per comprar-ho”

Per part seva, l'alcalde de Campanet, Guillem Rosselló, explica que ja s'ha posat en contacte amb el responsable immobiliari de la venda amb l'objectiu d'abordar l'assumpte. El primer edil assevera a aquest mitjà que no està en contra que l'edifici sigui d'ús públic, encara que justifica les seves discrepàncies amb l'adquisició municipal de l'immoble per l'elevat preu que suposaria: 945.000 euros per la compra, sumats a la reforma que requeriria en tractar-se de un edifici públic i el cost de la qual calcula entre un milió i 1,5 milions d'euros. Una quantitat que sacrificaria la major part del pressupost de què disposa l'Ajuntament, xifrat en tres milions d'euros. “Vull veure quines condicions de venda exposen des de la immobiliària i després aniré a veure les institucions per saber si es pot obtenir alguna subvenció o de quina manera es podria articular l'adquisició”, confirma a elDiario.es.

L'alcalde de Campanet, Guillem Rosselló, aclareix que no està en contra que l'edifici sigui d'ús públic, encara que justifica les seves discrepàncies amb la compra municipal de l'immoble davant de l'elevat preu que suposaria: 945.000 euros per la compra, sumats a la reforma que requeriria en tractar-se d'un edifici públic i el cost del qual calcula entre un milió i 1,5 milions d'euros

En aquest sentit, indica que acudirà al Govern i al Consell amb un projecte ja acotat en què s'expliqui a què destinaria el convent el municipi. “Per l'experiència que tinc, si vols comprar un edifici, el primer que et pregunten és a què el dedicaràs. I això encara no s'ha decidit”, admet.

Mentrestant, fonts de la immobiliària que ha posat a la venda l'immoble precissen que, fins ara, hi ha hagut diversos interessats en adquirir-los, tant locals com estrangers, ateses les “particularitats” de l'edificació, en al·lusió a la capella neogòtica del convent. Construïda en una sola nau de tres trams, està coberta amb volta de creueria i finestres cegues a cada costat de tram. A la paret de l'entrada, a més, hi ha un petit cor i, a sobre, un rosetó. Les mateixes fonts postil·len que l'edifici està assenyalat a l'anunci com a xalet apariat ateses les limitades categories que ofereix el portal immobiliari a l'hora d'especificar quin tipus d'immoble es vol posar a la venda.

A Mallorca, diversos municipis han decidit apostar per donar una nova oportunitat als seus antics convents, com en el cas de Santa Margalida, el Ajuntament del qual va adquirir recentment la seva Ca Ses Monges per un total de 400.000 euros i preveu convocar un concurs d'idees per determinar-ne el futur ús. De la mateixa manera, a finals del 2024, el Consistori de Calvià va formalitzar la compra, per un valor de 544.000 euros, de l'edifici de les Germanes Franciscanes d'Es Capdellà amb l'objectiu de rehabilitar-lo i convertir-lo en un espai públic destinat principalment per a joves. Amb tres alçades i 655 metres quadrats construïts, l'edificació compta des del 2012 amb la consideració de Bé Arquitectònic. A Son Macià, els veïns s'han mobilitzat perquè l'antic convent de les Monges de la Caritat continuï en mans d'aquest nucli de 800 habitants.

A Mallorca, diversos municipis com Santa Margalida i Calvià han adquirit els seus antics convents per rehabilitar-los i convertir-los en espais públics. A Son Macià, els veïns s'han mobilitzat perquè l'immoble de les Monges de la Caritat continuï en mans d'aquest nucli de 800 habitants

Pisos de luxe sobre un convent enderrocat

Per contra, a Portocolom, al nord-oest de l'illa, fins fa unes setmanes hi havia un altre convent amb més de cent anys d'història. El temple va ser venut fa dos anys i les excavadores ja han iniciat la seva demolició per edificar habitatges de luxe, cosa que ha despertat la indignació de veïns i entitats conservacionistes. La llicència d'enderrocament va recaure a les mans de la filial espanyola de Taylor Wimpey, que, com s'anuncia a la seva web, es dedica a la promoció immobiliària “en zones privilegiades com les Illes Balears, la Costa Blanca i la Costa del Sol, construint urbanitzacions de manera sostenible i respectuosa, tant amb el medi ambient com amb l'entorn i les comunitats locals”.

La controvèrsia al voltant de la nova promoció immobiliària va fins i tot més enllà, atès que amenaça d'afectar una de les càmeres de la Cova des Coll -considerada la cova subaquàtica més extensa d'Espanya-, amb el risc de col·lapse que suposaria tant per a la nova edificació com per a la pròpia estructura natural.

Actualment, immobiliàries com Lançois Doval s'han llançat a intermediar en la compravenda de convents i monestirs, que, tal com assenyalen a la seva web, estan vivint en les últimes dècades “una nova edat daurada”. “Aquest tipus de propietats singulars s'han convertit en les millors eleccions per a empreses o particulars que desitgen iniciar projectes turístics d'autor”, publiciten. I asseveren: “Apostar per aquest tipus d'espais permet als nous propietaris formar part de la història i donar una segona vida a aquests edificis”, malgrat que aquest tipus de reconversions han acabat en realitat expulsant els residents locals, que, incapaços de fer front als desorbitats preus, han acabat reemplaçats per estrangers d'elevat poder adquisitiu, mentre que grans grups inversors busquen treure el màxim rendiment a les seves operacions.

Ante el abandono paulatino al que se ha visto abocado en los últimos años el patrimonio religioso, los conventos y monasterios en desuso se han convertido en un goloso pastel para los grandes inversores y los intereses de capital extranjero. Algunos portales inmobiliarios se dedican, incluso, de forma específica a la venta de este tipo de edificaciones, convertidas hoy en un caramelo para aquellos que quieren sacar el máximo provecho al espacio que ocupan y rentabilizarlas con su conversión en hoteles u otro tipo de negocios. En las últimas semanas, un nuevo convento se ha incorporado a la lista de inmuebles históricos en venta: Ca ses Monges, en el municipio mallorquín de Campanet, ofertado por 945.000 euros y anunciado en internet como un “chalet pareado con grandes posibilidades”.

Con características propias de la arquitectura popular, el edificio fue inaugurado en 1877 por las Monjas Agustinas, que se habían establecido en el pueblo tres años antes. Entre 1921 y 1923 fue levantada una capilla de carácter neogótico que permanece intacta en la actualidad y que, tal como señalan a elDiario.es fuentes próximas a la operación, ha despertado el interés de posibles compradores locales y extranjeros. Sin embargo, la incertidumbre se cierne sobre este histórico inmueble, que se encuentra a la venta en Idealista por cerca de un millón de euros. El anuncio lo publicita como una “casa en pleno centro” de 1.043 m2, en cuatro plantas, con un patio de 275 m2 y construida sobre un solar de 589 m2. La publicación especifica que dispone de una capilla con techos abovedados y cuenta con orientación sur con vistas a las montañas.

El anuncio de la venta ha levantado la polvareda dentro y fuera de este municipio de cerca de 3.000 habitantes a tenor del destino al que en los últimos años se han visto abocados estos inmuebles, reconvertidos, principalmente, en exclusivos y lujosos alojamientos turísticos, a pesar de que muchos de ellos se encuentran incluidos en los catálogos municipales de patrimonio o han sido declarados Bien de Interés Cultural (BIC), grado máximo de protección. Un reconocimiento que conlleva restricciones a su reforma y cambio de actividad, pero que no ha impedido su transformación.

Moción para que el inmueble sea de uso público 

Para evitar que el inmueble caiga en manos extranjeras o grandes inversores privados, la formación municipal Mou Campanet presentó una moción, aprobada en pleno, con el objetivo de que el Ajuntament de la localidad establezca las conversaciones y negociaciones necesarias para que el conjunto del convento, ubicado en la céntrica plaza del Rector Tamorer, pueda ser de propiedad municipal. Este primer punto de la moción salió adelante con los votos a favor de Mou, PSIB–PSOE y PP y en contra de Més –formación que gobierna el pueblo y que apunta a la falta de presupuesto para llevar a cabo la operación–, mientras que el segundo apartado de la iniciativa, dirigido a instar al Consell de Mallorca y al Govern balear a que habiliten partidas económicas para que los ayuntamientos con menos recursos económicos de la isla puedan acceder a la compra de edificios históricos, fue aprobado por unanimidad.

“La propuesta surgió cuando vimos en un portal inmobiliario por internet que el convento de la localidad se encuentra a la venta”, señala Joan Tomeu Pons, regidor de Mou Campanet. En declaraciones a elDiario.es, Pons recuerda que las Monjas Agustinas se marcharon del edificio en 2019, tras 145 años presentes en el municipio y, desde ese momento, el inmueble se encuentra vacío. “Somos conscientes de que la adquisición del edificio por parte del Consistorio supondría destinar un fondo económico considerable y que el Ajuntament no tiene los recursos económicos para poder comprarlo, pero por lo menos que negocie y veamos si se puede llegar a un acuerdo”, abunda.  

La agrupación electoral, tal como apunta Pons, quiere evitar que el convento “caiga en manos de extranjeros, como ocurre con la mayoría de casas señoriales de pueblos y ciudades”. Un vistazo a los portales inmobiliarios online dedicados a las transacciones a golpe de talonario –inasumible para la mayoría de residentes locales– permite corroborar las palabras del regidor. La empresa First Mallorca vende por 6,1 millones de euros “una de las últimas casa señoriales de Palma”, que, con 11 habitaciones y 935 metros cuadrados construidos, ofrece “fabulosas vistas a Palma y el mar”. En los últimos años, numerosas edificaciones que gozaron de máximo esplendor en siglos anteriores para el disfrute de la nobleza mallorquina han acabado en manos de grandes inversores que las destinan a la comercialización turística.

“Al igual que las monjas dieron un servicio a la comunidad de Campanet, ya fuese mediante la escuela, en asuntos religiosos o a través de la ayuda sanitaria cuando todavía no había médicos en todos los pueblos, creemos que el convento debe seguir prestando un servicio para la ciudadanía”, destaca Pons, quien subraya que también “existe una parte sentimental hacia el convento”.

El alcalde: “No tenemos dinero para comprarlo”

Por su parte, el alcalde de Campanet, Guillem Rosselló, explica que ya se ha puesto en contacto con el responsable inmobiliario de la venta con el objetivo de abordar el asunto. El primer edil asevera a este medio que no está en contra de que el edificio sea de uso público, aunque justifica sus discrepancias con la compra municipal del inmueble en el elevado precio que supondría: 945.000 euros por la compra, sumados a la reforma que requeriría al tratarse de un edificio público y cuyo coste calcula entre un millón y 1,5 millones de euros. Una cantidad que sacrificaría la mayor parte del presupuesto con el que cuenta el Ayuntamiento, cifrado en tres millones de euros. “Quiero ver qué condiciones de venta exponen desde la inmobiliaria y después iré a ver a las instituciones para saber si se puede obtener alguna subvención o de qué forma se podría articular la adquisición”, confirma a elDiario.es.

El alcalde de Campanet, Guillem Rosselló, aclara que no está en contra de que el edificio sea de uso público, aunque justifica sus discrepancias con la compra municipal del inmueble ante el elevado precio que supondría: 945.000 euros por la compra, sumados a la reforma que requeriría al tratarse de un edificio público y cuyo coste calcula entre un millón y 1,5 millones de euros

En este sentido, indica que acudirá al Govern y al Consell con un proyecto ya acotado en el que se explique a qué destinaría el convento el municipio. “Por la experiencia que tengo, si vas a comprar un edificio, lo primero que te preguntan es a qué lo dedicarás. Y esto todavía no se ha decidido”, admite.

Mientras tanto, fuentes de la inmobiliaria que ha puesto a la venta el inmueble precisan que, hasta el momento, ha habido varios interesados en su adquisición, tanto locales como extranjeros, dadas las “particularidades” de la edificación, en alusión a la capilla neogótica del convento. Construida en una sola nave de tres tramos, está cubierta con bóveda de crucería y con ventanas ciegas a cada lado de tramo. En la pared de la entrada, además, hay un pequeño corazón y, sobre el mismo, un rosetón. Las mismas fuentes apostillan que el edificio está señalado en el anuncio como chalet pareado dadas las limitadas categorías que ofrece el portal inmobiliario a la hora de especificar qué tipo de inmueble se quiere poner a la venta.

En Mallorca, varios municipios han decidido apostar por dar una nueva oportunidad a sus antiguos conventos, como en el caso de Santa Margalida, cuyo Ajuntament adquirió recientemente su Ca Ses Monges por un total de 400.000 euros y prevé convocar un concurso de ideas para determinar su futuro uso. Del mismo modo, a finales de 2024, el Consistorio de Calvià formalizó la compra, por un valor de 544.000 euros, del edificio de las Hermanas Franciscanas de Es Capdellà con el objetivo de rehabilitarlo y convertirlo en un espacio público destinado principalmente para jóvenes. Con tres alturas y 655 metros cuadrados construidos, la edificación cuenta desde 2012 con la consideración de Bien Arquitectónico. En Son Macià, sus vecinos se han movilizado para que el antiguo convento de las Monjas de la Caridad continúe en manos de este núcleo de 800 habitantes.

En Mallorca, varios municipios como Santa Margalida y Calvià han adquirido sus antiguos conventos para rehabilitarlos y convertirlo en espacios públicos. En Son Macià, sus vecinos se han movilizado para que el inmueble de las Monjas de la Caridad continúe en manos de este núcleo de 800 habitantes

Pisos de lujo sobre un convento derribado

Por el contrario, en Portocolom, al noroeste de la isla, hasta hace unas semanas se ubicaba otro convento con más de cien años de historia. El templo fue vendido hace dos años y las excavadoras ya han iniciado su demolición para edificar viviendas de lujo, lo que ha despertado la indignación de vecinos y entidades conservacionistas. La licencia de derribo recayó en manos de la filial española de Taylor Wimpey, que, como se anuncia en su web, se dedica a la promoción inmobiliaria “en zonas privilegiadas como las Illes Balears, la Costa Blanca y la Costa del Sol, construyendo urbanizaciones de manera sostenible y respetuosa, tanto con el medio ambiente como con el entorno y las comunidades locales”.

La controversia en torno a la nueva promoción inmobiliaria va incluso más allá, dado que amenaza con afectar una de las cámaras de la Cova des Coll –considerada la cueva subacuática más extensa de España–, con el riesgo de colapso que supondría tanto para la nueva edificación como para la propia estructura natural.

En la actualidad, inmobiliarias como Lançois Doval se han lanzado a intermediar en la compraventa de conventos y monasterios, que, tal como señalan en su web, están viviendo en las últimas décadas “una nueva edad dorada”. “Este tipo de propiedades singulares se han convertido en las mejores elecciones para empresas o particulares que desean iniciar proyectos turísticos 'de autor'”, publicitan. Y aseveran: “Apostar por este tipo de espacios permite a los nuevos propietarios formar parte de la historia y dar una segunda vida a estos edificios”, a pesar de que este tipo de reconversiones han acabado en realidad expulsando a los residentes locales, que, incapaces de hacer frente a los desorbitados precios, han acabado reemplazados por extranjeros de elevado poder adquisitivo, mientras grandes grupos inversores buscan sacar el máximo rendimiento a sus operaciones.

En travessar la rotonda que condueix cap al cementiri de Palma, cementiri en una de les fosses comunes del qual reposen, entre d'altres, les restes de la 'Garbo dels cels', la portentosa silueta d'una àliga amb les ales esteses crida poderosament l'atenció. Tot i això, no tothom sap que es tracta d'un mausoleu que les autoritats italianes van fer construir el 1942 per conservar “les restes mortals dels camarades que van donar la seva vida en la lluita contra el marxisme”, per l'enderrocament de la Segona República i per la implantació d´un règim feixista a Espanya. Per garantir-ne el manteniment, el Govern italià abona cada any 449,11 euros a l'Empresa Funerària Municipal (EFM), d'acord amb la documentació consultada per elDiario.es.

Enmig de la polèmica actual per la derogació de la Llei balear de memòria democràtica, la supressió de la qual ha estat impulsada per Vox amb el suport del PP, el grup municipal de Podem ha registrat una moció amb què insta a retirar els elements antidemocràtics que “encara embruten el paisatge urbà” de Palma, com diverses inscripcions i plaques amb simbologia franquista que encara es troben presents en nombrosos portals de la capital balear, i emplaça l'Ajuntament a negociar amb l'ambaixada italiana la retirada de la simbologia feixista del panteó erigit en record dels 'màrtirs' que durant la Guerra Civil es van desplaçar a l'illa per donar suport a les tropes franquistes, recolzades a més per les principals oligarquies econòmiques i religioses del país. La iniciativa ha estat aquest dijous debatuda en comissió i elevada a ple. Consultats per elDiario.es, des de l'equip de govern del PP eludeixen fer declaracions sobre això.

Mallorca, base d'operacions de l'Aviazione Legionaria

El monument va ser aixecat anys després que la Itàlia de Benito Mussolini fixés les Balears com a punt geoestratègic per als seus interessos militars i clau d'entrada cap a la península. L'aeròdrom mallorquí de Pollença esdevindria, de fet, la principal base d'operacions de l'Aviazione Legionaria, creada el 1936 per brindar suport logístic i tàctic als revoltats i a la qual l'historiador Joan Maluquer va arribar a definir com “un enorme portaavions impossible d'enfonsar”. Davant les costes de Pollença perdria la vida, a més, Ramon Franco Bahamonde, comandant d'aviació a l'arxipèlag i germà de qui es convertiria en dictador del país durant prop de quaranta anys. Tot just enlairar-se, l'hidroavió CANT Z.506 Airone que pilotava es va precipitar en barrina sobre el mar, deslligant des d'aquell mateix instant múltiples teories i rumors sobre la seva mort.

El mausoleu va ser erigit anys després que la Itàlia de Benito Mussolini fixés Balears com a punt estratègic per als seus interessos militars. L'aeròdrom mallorquí de Pollença va ser, de fet, a la principal base d'operacions de l'Aviazione Legionaria desplaçada a Espanya per intervenir a la península i donar suport als revoltats

D'acord amb el Cens de símbols, llegendes i mencions del bàndol franquista de la guerra civil i la dictadura a Balears, elaborat pel Govern autonòmic durant la legislatura passada i que conté fins a 92 vestigis repartits en 28 municipis de les illes, el temple dedicat als combatents italians conserva les restes pertanyents a la dotació del vaixell de la Marina italiana Quart i altres nombrosos Cavallers Legionaris Aviadors. Obra de l'arquitecte italià Ugo Geunari, va ser traslladat des d'Itàlia al veler Correri i emplaçat, sota la supervisió de l'enginyer Ricardo Zorgi, a tocar de l'escalinata de la porta sud del cementiri de Palma, en uns terrenys cedits desinteressadament per l'Ajuntament.

La cripta, vestida de marbre blanc i negre, consta de setanta-sis nínxols amb inscripcions en marbre vermell. Al nivell del terra, sobre una doble escalinata, s'aixeca una columna del mateix material coronada per un capitell jònic-corinti. És a la base on s'erigeix una esvelta àguila imperial en bronze -insígnia de la simbologia feixista i element que va adoptar Mussolini de les antigues legions romanes-, sota la qual figura la inscripció “Ai marinai i aviatori d'Itàlia caduti in Spagna che qui riposano. 1936-1939” (“Als mariners i aviadors d'Itàlia caiguts a Espanya i que aquí descansen. 1936-39”).

Anys enrere, el monument contenia una altra llegenda que recordava el “sacrifici” dels legionaris morts: “I legionari d'Itàlia a fianco del fratelli spagnoli nell etern ripós menja nena lotta. Anno XVIII EF” (“Els legionaris d'Itàlia al costat dels seus germans espanyols en etern descans mentre lluiten. Any XVIII E.F”. En concret, E.F. al·ludia a l''Era Feixista' -el calendari de la qual va ser implantat el 1922, amb l'arribada de Mussolini al poder- i l'any XVIII feia referència al període situat entre el 28 d'octubre de 1939 i el 27 d'octubre de 1940. Al costat d'aquesta inscripció també va ser retirat el manat de feixes -figura comuna en els uniformes feixistes italians- que l'àguila sostinia entre les seves urpes.

'Glòria als caiguts de l'aire'

Tot just uns metres de distància hi ha el mausoleu dedicat als 'caiguts' de l'Exèrcit espanyol de l'Aire. Entre els que jeuen en aquest sepulcre hi ha Ramón Franco. Igual que en el cas del temple italià, el Consistori palmesà va cedir el 1945 uns terrenys del cementiri per a la construcció del panteó, les obres del qual van finalitzar el 1960. Projectat per l'arquitecte Guillermo Muntaner, el sepulcre constitueix la mostra més tardana d'aquest tipus de monuments. Va ser realitzat amb marbre blanc i negre en un estil senzill i funcional, que s'aparta del monumentalisme dominant en aquest tipus d'obres. Tres gavines en bronze i una inscripció, 'Glòria als caiguts de l'aire', són les referències que relacionen el mausoleu amb els 'herois de l'aviació'. El 1939, on avui se situa la porta sud del cementiri, va ser projectada una porta monumental d'estil neoclàssic que enaltís els dos monuments, creant amb això una unitat memorialística de caràcter feixista, encara que mai no va arribar a veure la llum.

“És increïble que en ple segle XXI seguim tenint un monument clarament feixista de l'època de Mussolini”, subratlla, en declaracions a elDiario.es, la regidora de Podem Lucía Muñoz, defensora de la moció registrada pel seu grup. Muñoz recorda que, durant la legislatura passada d'esquerres, l'Empresa Funerària Municipal va intentar contactar diverses vegades amb el Consolat d'Itàlia a Barcelona, encarregat de la gestió del mausoleu, “però no responien ni als burofax”. També des de la Conselleria de Memòria Democràtica, encapçalada per l'exconseller Juan Pedro Yllanes, van buscar resoldre aquest assumpte a través de la Delegació del Govern, però “no es va aconseguir avançar”, comenta la també coordinadora de Podem Palma.

Sobre això, el llavors gerent de l'EFM, Jordi Vilà, explica a elDiario.es que la del mausoleu és una concessió administrativa a perpetuïtat, igual que totes les unitats d'enterrament del cementiri, i es troba vigent atès que el seu titular és l'Estat italià i des del consolat italià de Barcelona s'encarreguen anualment de pagar la tarifa de manteniment, tal com va publicar al seu dia Última Hora. Un motiu pel qual, precisa, l'EFM “té poca capacitat de maniobra”. “La nostra idea era respectar el mausoleu i eliminar els símbols feixistes: l'àliga i la inscripció actual”, assenyala Vilà, que subratlla que, per això, la intenció dels anteriors responsables de l'empresa passava contactar amb els titulars de la cripta i “entrar en diàleg amb ells” per proposar-los la reordenació d'aquests elements. “No obstant, des del Consolat italià no ens van atendre mai i el tema va acabar morint”, recorda. elDiario.es ha intentat posar-se en contacte amb el Consolat italià a Barcelona, però no ha respost les trucades d'aquest mitjà.

La concessió administrativa del mausoleu és a perpetuïtat. Actualment continua vigent atès que el seu titular és l'Estat italià i des del consolat italià de Barcelona s'encarreguen anualment de pagar la tarifa de manteniment. Un motiu pel qual, segons precisa l'exgerent de l'Empresa Funerària Municipal Jordi Vilà, l'organisme té poca capacitat de maniobra. 'La nostra idea era respectar el mausoleu i eliminar els símbols feixistes: l'àliga i la inscripció actual', comenta

Muñoz, per la seva banda, recorda que una de les coses que sí que es van aconseguir va ser retirar la placa que dóna nom al carrer del cementiri on s'ubiquen el mausoleu italià i el monument als aviadors franquistes: la 'Via dels Màrtirs'. Tot i això, amb l'arribada del nou equip municipal del PP, la placa va tornar al seu lloc. “No només no respecten la seva retirada, sinó que, a més, es reafirmen”, lamenta la regidora, que critica, a més, que els populars mantenen en aquest sentit “la mateixa posició que Vox” i, des de l'inici de l'actual legislatura, “han rebutjat absolutament totes les mocions relacionades amb la memòria democràtica”. Entre elles, el suport a la celebració del 24F, dia en record a les víctimes de la guerra civil i el franquisme, o la retirada de més d'una vintena de plaques franquistes de l'Institut Nacional de l'Habitatge que encara romanen en alguns dels habitatges de protecció impulsades durant la dictatura.

No només això. A finals de 2023, PP i Vox salvaven de la demolició el monument franquista més gran de Balears, el monòlit de Sa Feixina, construït pels revoltats el 1947 per glorificar els “herois” del Crucero Baleares. Enfonsat el març de 1938, va ser el responsable del bombardeig executat el febrer de 1937 contra la població civil que, en el que es coneix com 'La Desbandà', fugia de Màlaga a Almeria en plena ofensiva feixista. Des de Podem volen, en compliment de la Llei de memòria democràtica, que es retirin tots els vestigis que perduren en honor als “caiguts per Déu i per Espanya”.

El paper d'Itàlia, crucial a la Guerra Civil

Per part seva, l'exsecretari autonòmic de Memòria Democràtica Jesús Jurado fa referència al crucial paper que va exercir la Itàlia de Mussolini a l'hora d'influir en el desenvolupament de les operacions militars desenvolupades a Espanya. Recorda, de fet, com el desembarcament republicà de Bayo, dut a terme l'estiu del 1936 amb l'objectiu de recuperar les illes de Mallorca i Eivissa, on, a diferència del que ha passat a Menorca, la revolta del 18 de juliol havia triomfat , “va fracassar en bona part per l'actuació de l'aviació italiana”: el 3 de setembre d'aquell any el vapor Morandi desembarcava a Palma tres caces Fiat CR.32, tres hidros de caça Macchi M.41, 300 bidons de benzina d'aviació i dotze metralladores Breda de 20 mm van deixar, finalment, fora de combat els hidroavions de Bayo. L'historiador Antoni Tugores que el paper del banquer mallorquí Juan March, un dels grants finançadors de la trama colpista, va ser clau a l'hora d'assegurar la presència italiana a Mallorca.

Historiadors com Francisco Espinosa Maestre i Paul Preston documenten que el suport d'Alemanya i Itàlia va resultar determinant perquè el desenllaç de la Guerra Civil es decantés a favor del bàndol feixista, no només amb l'enviament de municions, armes i avions, sinó també mitjançant la participació activa a la guerra civil d'esquadrons italians i nazis. Segons Espinosa Maestre, la balança, altrament, mai no hauria caigut del costat franquista. “Els acords amb Mussolini i Hitler van posar en mans dels colpistes, i en condicions òptimes de pagament, homes i armes sense les quals poc haurien pogut fer”, sosté.

En aquest sentit, Mallorca va exercir un paper clau a l'hora de fer front als republicans. L'illa es va convertir, fins i tot, en l'únic lloc de la geografia espanyola on s'ha documentat l'existència d'expedients de sang en plena vigència de les lleis racials i antisemites de Nuremberg, que preconitzaven la superioritat de la raça ària: les dones de Mallorca havien d'obtenir un certificat de puresa sanguínia si volien contraure matrimoni amb militars italians i alemanys, una pràctica de la qual no s'ha trobat constància a la resta de l'arxipèlag com tampoc en d'altres regions del país.

Mallorca va exercir un paper clau a l'hora de fer front als republicans. L'illa es va convertir, fins i tot, en l'únic lloc de la geografia espanyola on s'ha documentat l'existència d'expedients de sang en plena vigència de les lleis racials i antisemites de Nuremberg, que preconitzaven la superioritat de la raça ària

Sobre el mausoleu, Jurado recorda com, “en ple apogeu de Hitler i de Mussolini a Europa, aquest tipus d'exaltacions als herois caiguts eren molt habituals tant a Espanya com a altres llocs europeus”. Va ser llavors quan, relata, “aprofitant la relació d'amistat i de col·laboració que hi havia entre els règims feixistes italià i espanyol, es construeix al nostre cementiri un monument molt espectacular la columna del qual, part central del monument, sobresurt fins i tot del paisatge del cementiri”. “Ni tan sols s'està demanant la retirada del monument, que entenc que té el seu valor artístic. Ja es va anar traient la parafernàlia feixista que contenia, però l'àliga mussoliniana de bronze encara hi continua, a la vista de tothom. És un element ofensiu amb reminiscències de l'època dels totalitarismes a Europa que s'hauria de retirar”, sentencia.

Al atravesar la rotonda que conduce hacia el cementerio de Palma, camposanto en una de cuyas fosas comunes reposan, entre otros, los restos de la 'Garbo de los cielos', la portentosa silueta de un águila con las alas extendidas llama poderosamente la atención. Sin embargo, no todo el mundo sabe que se trata de un mausoleo que las autoridades italianas hicieron construir en 1942 para conservar “los restos mortales de los camaradas que dieron su vida en la lucha contra el marxismo”, por el derrocamiento de la Segunda República y por la implantación de un régimen fascista en España. Para garantizar su mantenimiento, el Gobierno italiano abona cada año 449,11 euros a la Empresa Funeraria Municipal (EFM), de acuerdo a la documentación consultada por elDiario.es.

En medio de la polémica actual por la derogación de la Ley balear de memoria democrática, cuya supresión ha sido impulsada por Vox con el apoyo del PP, el grupo municipal de Podemos ha registrado una moción con la que insta a retirar los elementos antidemocráticos que “aún ensucian el paisaje urbano” de Palma, como diversas inscripciones y placas con simbología franquista que todavía se encuentran presentes en numerosos portales de la capital balear, y emplaza al Ayuntamiento a negociar con la embajada italiana la retirada de la simbología fascista del panteón erigido en recuerdo de los 'mártires' que durante la Guerra Civil se desplazaron a la isla para prestar su apoyo a las tropas franquistas, respaldadas además por las principales oligarquías económicas y religiosas del país.

La iniciativa ha sido este jueves debatida en comisión y elevada a pleno. Consultados por elDiario.es, desde el equipo de gobierno del PP eluden hacer declaraciones al respecto.

Mallorca, base de operaciones de la Aviazione Legionaria

El monumento fue levantado años después de que la Italia de Benito Mussolini fijase Balears como punto geoestratégico para sus intereses militares y llave de entrada a la península. El aeródromo mallorquín de Pollença se convertiría, de hecho, en la principal base de operaciones de la Aviazione Legionaria, creada en 1936 para brindar apoyo logístico y táctico a los sublevados y a la que el historiador Joan Maluquer llegó a definir como “un enorme portaaviones imposible de hundir”. Frente a las costas de Pollença perdería la vida, además, Ramón Franco Bahamonde, comandante de aviación en el archipiélago y hermano del que a la postre se convertiría en dictador del país durante cerca de cuarenta años. Nada más despegar, el hidroavión CANT Z.506 Airone que pilotaba se precipitó en barrena sobre el mar, desatando desde ese mismo instante múltiples teorías y rumores sobre su fallecimiento.

El mausoleo fue erigido años después de que la Italia de Benito Mussolini fijase Balears como punto estratégico para sus intereses militares. El aeródromo mallorquín de Pollença fue, de hecho, en la principal base de operaciones de la Aviazione Legionaria desplazada a España para intervenir en la península y apoyar a los sublevados

De acuerdo con el Censo de símbolos, leyendas y menciones del bando franquista de la guerra civil y la dictadura en Balears, elaborado por el Ejecutivo autonómico durante la pasada legislatura y que contiene hasta 92 vestigios repartidos en 28 municipios de las islas, el templo dedicado a los combatientes italianos conserva los restos pertenecientes a la dotación del buque de la Marina italiana Quarto y otros numerosos Caballeros Legionarios Aviadores. Obra del arquitecto italiano Ugo Geunari, fue trasladado desde Italia en el velero Corriere y emplazado, bajo la supervisión del ingeniero Ricardo Zorgi, junto a la escalinata de la puerta sur del cementerio de Palma, en unos terrenos cedidos desinteresadamente por el Ayuntamiento.

La cripta, vestida de mármol blanco y negro, consta de setenta y seis nichos con inscripciones en mármol rojo. Al nivel del suelo, sobre una doble escalinata, se levanta una columna del mismo material coronada por un capitel jónico-corintio. Es en su base donde se erige una esbelta águila imperial en bronce -insignia de la simbología fascista y elemento que adoptó Mussolini de las antiguas legiones romanas-, bajo la cual figura la inscripción “Ai marinai e aviatori d'Italia caduti in Spagna che qui riposano. 1936-1939” (“A los marineros y aviadores de Italia caídos en España y que aquí descansan. 1936-39”).

Años atrás, el monumento contenía otra leyenda que recordaba el “sacrificio” de los legionarios muertos: “I legionari d'Italia a fianco dei fratelli spagnoli nell eterno riposo come nena lotta. Anno XVIII E.F” (“Los legionarios de Italia junto a sus hermanos españoles en eterno descanso mientras luchan. Año XVIII E.F”). En concreto, E.F. aludía a la 'Era Fascista' -cuyo calendario fue implantado en 1922, con la llegada de Mussolini al poder- y el año XVIII hacía referencia al periodo situado entre el 28 de octubre de 1939 y el 27 de octubre de 1940. Junto a esta inscripción también fue retirado el haz de fasces -figura común en los uniformes fascistas italianos- que el águila sostenía entre sus garras.

'Gloria a los caídos del aire'

A apenas unos metros de distancia se encuentra el mausoleo dedicado a los 'caídos' del Ejército español del Aire. Entre quienes yacen en este sepulcro se encuentra Ramón Franco. Al igual que en el caso del templo italiano, el Consistorio palmesano cedió en 1945 unos terrenos del camposanto para la construcción del panteón, cuyas obras finalizaron en 1960. Proyectado por el arquitecto Guillermo Muntaner, el sepulcro constituye la muestra más tardía de este tipo de monumentos. Fue realizado en mármol blanco y negro en un estilo sencillo y funcional, que se aparta del monumentalismo dominante en este tipo de obras. Tres gaviotas en bronce y una inscripción, 'Gloria a los caídos del aire', son las referencias que relacionan el mausoleo con los 'héroes de la aviación'. En 1939, donde hoy se sitúa la puerta sur del cementerio, fue proyectada una puerta monumental de estilo neoclásico que enalteciera los dos monumentos, creando con ello una unidad memorialística de carácter fascista, aunque nunca llegó a ver la luz.

“Es increíble que en pleno siglo XXI sigamos teniendo un monumento claramente fascista de la época de Mussolini”, subraya, en declaraciones a elDiario.es, la regidora de Podemos Lucía Muñoz, defensora de la moción registrada por su grupo. Muñoz recuerda que, durante la pasada legislatura de izquierdas, la Empresa Funeraria Municipal intentó contactar en varias ocasiones con el Consulado de Italia en Barcelona, encargado de la gestión del mausoleo, “pero no respondían ni a los burofaxes”. También desde la Conselleria de Memoria Democrática, encabezada por el exconseller Juan Pedro Yllanes, buscaron resolver este asunto a través de la Delegación del Gobierno, pero “no se consiguió avanzar”, comenta la también coordinadora de Podemos Palma.

Al respecto, el entonces gerente de la EFM, Jordi Vilà, explica a elDiario.es que la del mausoleo es una concesión administrativa a perpetuidad, al igual que todas las unidades de entierro del cementerio, y se encuentra vigente dado que su titular es el Estado italiano y desde el consulado italiano de Barcelona se encargan anualmente de pagar la tarifa de mantenimiento, tal como publicó en su día Última Hora. Un motivo por el que, precisa, la EFM “tiene poca capacidad de maniobra”. “Nuestra idea era respetar el mausoleo y eliminar los símbolos fascistas: el águila y la inscripción actual”, señala Vilà, quien subraya que, para ello, la intención de los anteriores responsables de la empresa pasaba contactar con los titulares de la cripta y “entrar en diálogo con ellos” para proponerles la reordenación de estos elementos. “Sin embargo, desde el Consulado italiano nunca nos atendieron y el tema acabó muriendo”, recuerda. elDiario.es ha intentado ponerse en contacto con el consulado italiano en Barcelona, pero no ha respondido a las llamadas de este medio.

La concesión administrativa del mausoleo es a perpetuidad. En la actualidad continúa vigente dado que su titular es el Estado italiano y desde el consulado italiano de Barcelona se encargan anualmente de pagar la tarifa de mantenimiento. Un motivo por el que, según precisa el exgerente de la Empresa Funeraria Municipal (EFM) Jordi Vilà, el organismo 'tiene poca capacidad de maniobra'. 'Nuestra idea era respetar el mausoleo y eliminar los símbolos fascistas: el águila y la inscripción actual', comenta

Muñoz, por su parte, recuerda que una de las cosas que sí se lograron fue retirar la placa que da nombre a la calle del cementerio en la que se ubican el mausoleo italiano y el monumento a los aviadores franquistas: la 'Via dels Màrtirs'. No obstante, con la llegada del nuevo equipo municipal del PP, la placa volvió a su lugar. “No solo no respetan su retirada, sino que, además, se reafirman”, lamenta la concejala, quien critica, además, que los populares mantienen en este sentido “la misma posición que Vox” y, desde el inicio de la actual legislatura, “han rechazado absolutamente todas las mociones relacionadas con la memoria democrática”. Entre ellas, el apoyo a la celebración del 24F, día en recuerdo a las víctimas de la guerra civil y el franquismo, o la retirada de más de una veintena de placas franquistas del Instituto Nacional de la Vivienda que aún permanecen en algunas de las viviendas de protección impulsadas durante la dictadura.

No solo eso. A finales de 2023, PP y Vox salvaban de la demolición el mayor monumento franquista de Balears, el monolito de Sa Feixina, construido por los sublevados en 1947 para glorificar a los “héroes” del Crucero Baleares. Hundido en marzo de 1938, fue el responsable del bombardeo ejecutado en febrero de 1937 contra la población civil que, en lo que se conoce como 'La Desbandá', huía de Málaga a Almería en plena ofensiva fascista. Desde Podemos quieren, en cumplimiento de la Ley de memoria democrática, que se retiren todos los vestigios que perduran en honor a los “caídos por Dios y por España”.

El papel de Italia, crucial en la Guerra Civil

Por su parte, el exsecretario autonómico de Memoria Democrática Jesús Jurado alude al crucial papel que ejerció la Italia de Mussolini a la hora de influir en el desarrollo de las operaciones militares desarrolladas en España. Recuerda, de hecho, cómo el desembarco republicano del capitán Bayo, llevado a cabo en verano de 1936 con el objetivo de recuperar las islas de Mallorca y Eivissa, en las que, a diferencia de lo sucedido en Menorca, la sublevación del 18 de julio había triunfado, “fracasó en buena parte por la actuación de la aviación italiana”: el 3 de septiembre de ese año el vapor Morandi desembarcaba en Palma tres cazas Fiat CR.32, tres hidros de caza Macchi M.41, 300 bidones de gasolina de aviación y doce ametralladoras Breda de 20 mm dejaron, finalmente, fuera de combate los hidroaviones de Bayo. El historiador Antoni Tugores señala que el papel del banquero mallorquín Juan March, uno de los grandes financiadores de la trama golpista, fue clave a la hora de asegurar la presencia italiana en Mallorca.

Historiadores como Francisco Espinosa Maestre y Paul Preston documentan que el soporte de Alemania e Italia resultó determinante para que el desenlace de la Guerra Civil se decantara a favor del bando fascista, no solo con el envío de municiones, armas y aviones, sino también mediante la participación activa en la guerra civil de escuadrones italianos y nazis. Según Espinosa Maestre, la balanza, de otro modo, nunca hubiera caído del lado franquista. “Los acuerdos con Mussolini y Hitler pusieron en manos de los golpistas, y en condiciones óptimas de pago, hombres y armas sin las cuales poco hubieran podido hacer”, sostiene.

En este sentido, Mallorca ejerció un papel clave a la hora de hacer frente a los republicanos. La isla se convirtió, incluso, en el único lugar de la geografía española en el que se ha documentado la existencia de expedientes de sangre en plena vigencia de las leyes raciales y antisemitas de Núremberg, que preconizaban la superioridad de la raza aria: las mujeres de Mallorca debían obtener un certificado de pureza sanguínea si querían contraer matrimonio con militares italianos y alemanes, una práctica de la que no se ha hallado constancia en el resto del archipiélago como tampoco en otras regiones del país.

Mallorca ejerció un papel clave a la hora de hacer frente a los republicanos. La isla se convirtió, incluso, en el único lugar de la geografía española en el que se ha documentado la existencia de expedientes de sangre en plena vigencia de las leyes raciales y antisemitas de Núremberg, que preconizaban la superioridad de la raza aria

Sobre el mausoleo, Jurado recuerda cómo, “en pleno auge de Hitler y de Mussolini en Europa, este tipo de exaltaciones a los héroes caídos eran muy habituales tanto en España como en otros lugares europeos”. Fue entonces cuando, relata, “aprovechando la la relación de amistad y de colaboración que había entre los regímenes fascistas italiano y español, se construye en nuestro cementerio un monumento muy espectacular cuya columna, parte central del monumento, sobresale incluso del paisaje del cementerio”. “Ni siquiera se está pidiendo la retirada del monumento, que entiendo que tiene su valor artístico. Ya se fue quitando la parafernalia fascista que contenía, pero el águila mussoliniana de bronce aún continúa allí, a la vista de todo el mundo. Es un elemento ofensivo con reminiscencias de la época de los totalitarismos en Europa que debería ser retirado”, sentencia.

Va ser el refugi mallorquí del compositor Frédéric Chopin i, entre moltes altres peculiaritats, a ell li deu Valldemossa la fama que li ha guanyat ser un dels pobles més visitats de Mallorca. Només el 2023, aquesta localitat de poc més de 2.000 habitants va rebre més de 800.000 turistes. Ara, a més, s'ha convertit en el segon municipi amb més renda per càpita d'Espanya, tan sols darrere de la ja consagrada Pozuelo de Alarcón (Madrid). El 2021, Valldemossa se situava al lloc número 51 d'aquesta classificació. Els seus veïns, tot i això, asseguren que el seu dia a dia “continua igual” i que ha estat l'empadronament de només uns milionaris el que ha desajustat la balança. “No ens podem queixar, però els rics són uns altres”, comenten alguns dels residents d'aquest nucli enclavat a la Serra de Tramuntana, declarada Patrimoni de la Humanitat.

En aquest poble de cases de pedra, envoltat d'oliveres, alzines i ametllers i situat a 20 quilòmetres de la capital balear, el tràfec és habitual en qualsevol època de l'any. Les hordes de turistes surten dels souvenirs i molts prenen un cafè a les terrasses que es dispersen pels carrers principals. A diferència d'altres municipis del voltant, aquesta antiga alqueria, de gran rellevància simbòlica per als mallorquins, fa dècades que veu créixer el nombre de visitants, atrets sobretot per la Cartoixa que un dia va allotjar el músic polonès, la seva dona, l'escriptora George Sand, i a nombrosos pintors, polítics i filòsofs. El turisme és, de fet, la principal font d'ingressos de la localitat -abans ho era l'agricultura- i l'àmbit que genera més contractacions al llarg de l'any. Algunes veus, com la de la Fundació Iniciatives del Mediterrani, temen que el centre històric de la localitat acabi destinat exclusivament al monocultiu turístic.

No en va, un estudi de capacitat de càrrega turística elaborat el 2019 per les associacions Tramuntana XXI i Palma XXI en col·laboració amb Iniciatives del Mediterrani i l'Ajuntament de Valldemossa revelava que l'índex de pressió turística diària de la localitat se situava a 154 turistes per cada 100 habitants, una dada notablement superior a la de qualsevol de les destinacions turístiques d'Espanya analitzades per Exceltur un any abans de publicar-se aquest informe. Les dades reflectien, a més, com en el període 2012-2017 es va produir un increment del 43% al nombre d'establiments turístics al municipi.

Pel que fa a la població estrangera que resideix al poble, no és Valldemossa un municipi que es destaqui, com altres, per comptar amb una majoria de residents de procedència internacional, com passa a localitats com Deià. De fet, són 72 els empadronats de nacionalitat alemanya, seguida de l'anglesa, amb 30 habitants, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Del lloc 51 al número dos

Més enllà d'aquestes xifres, aquests dies Valldemossa clarejava amb una notícia que va sorprendre molts: el municipi ha escalat del lloc 51 al número dos -dades relatives al 2022- després d'incrementar-se un 66,6% la renda mitjana, d'acord amb l'estadística de l'IRPF per municipis de més de 1.000 habitants difosa per l'Agència Tributària. Segons aquest informe, el salari mitjà se situa en els 67.527 euros anuals, davant els 33.006 euros que cobren els contribuents al conjunt de les Illes Balears.

Els veïns, no obstant, asseguren que el nivell de vida dels residents corrents “és molt normal” i que són “tres o quatre magnats” els que han trencat l'estadística. Entre ells, l'empresari Bruno Entrecanales, establert a l'illa des de fa més d'una dècada i dedicat, entre altres àmbits, a la recuperació de l'agricultura, el paisatge i el patrimoni arquitectònic d'alguns llocs més emblemàtics de Valldemossa. L'industrial, membre de la família Entrecanales, propietària d'Acciona, i la fortuna del qual ascendeix a250 milions d'euros, segons la revista Forbes, va comprar fa uns quants anys l'emblemàtica finca Son Moragues, una possessió de més de 500 anys d'antiguitat ubicada als afores del municipi mallorquí.

“Entrecanals, Michael Douglas... Aquests són els que tenen molts diners. Però la gent del poble són obrers”, comenta Xim, un dels veïns de la localitat, en declaracions a elDiario.es. Assegut a la terrassa de la cafeteria Orígenes de Valldemossa, dóna uns glops a la seva copa de vi i reflexiona: “Treient als que als anys seixanta van emigrar a Amèrica, van guanyar diners i es van fer bones cases, la gent del poble és normal amb cases normals. Els habitants del poble són obrers, gent més o menys normal, i quatre magnats que han fet pujar la renda per càpita perquè compren les finques antigues i les reformen”.

Respecte als preus de l'habitatge i els recursos bàsics, Xim assevera que Valldemossa “en general sempre ha estat cara” a causa de la gran afluència del turisme. “Com és possible que una casa es llogui per 2.000 euros? Quant has de guanyar?”, lamenta aquest resident d'origen danès, que porta “tota la vida” vivint al municipi. “El meu pare era danès, va venir a Valldemossa als anys 50, quan aquí no hi havia gairebé res, ni tan sols cotxes”, relata.

L'alcalde: “Hi ha hagut empadronaments de persones amb diners”

El mateix alcalde, Nadal Torres (del Grup Independent de Valldemossa), assenyala, sense oferir dades privades -“qui hi té accés és l'Agència Tributària”-, que s'han produït diversos empadronaments que han provocat el sobtat augment de la renda per càpita. No en va, el fet que es produeixin forts repunts a municipis petits -a Valldemossa només es van presentar 1.130 declaracions- sol estar relacionat amb l'obtenció d'ingressos extraordinaris per part d'algun dels veïns arran d'alguna venda important o herència o bé pel trasllat a la localitat de contribuents de rendes més elevades.

“Tenim quatre o cinc persones amb diners que viuen aquí des de fa anys i que s'han comprat una o dues cases al poble”, comenta Torres, que eludeix relacionar aquesta circumstància amb l'increment de preus de l'habitatge a Valldemossa. “Els lloguers són cars. Una persona que guanya 1.400 o 1.500 euros per viure ho passa malament, perquè també ha de pagar llum i telèfon. Però és un problema que no només ens passa a nosaltres”, postil·la.

La localitat, de fet, no s'escapa a l'augment desbocat dels preus de l'habitatge que sacseja tota Mallorca fruit de l'especulació immobiliària, la voracitat dels fons d'inversió i la disbauxa del lloguer de vacances. De fet, l'habitatge de lloguer -temporal- més barat que es pot trobar en aquests moments al portal d'Idealista té 82 metres quadrats i està disponible per 1.200 euros. Pel que fa al règim de compra, l'immoble amb el preu més baix és una casa per reformar de dues plantes i dues habitacions per 275.000 euros. Les següents ja pugen a més de 400.000. Uns preus desorbitats que tanquen les portes de l'oferta immobiliària a les rendes més moderades.

Tenim quatre o cinc persones amb diners que viuen aquí des de fa anys i que s'han comprat una o dues cases al poble. Qui té accés a les dades fiscals és l'Agència Tributària

Nadal Torres — Alcalde de Valldemossa

“Si no coneixes ningú, és molt difícil trobar habitatge aquí”

Lucía, que treballa en una gelateria propera a la Cartoixa, ho sap bé. “El lloguer està molt alt i el que cobrem tampoc és que sigui una barbaritat. Sempre diuen que guanyem una mica més que a altres llocs, però també el que estàs pagant de lloguer no et compensa. És gairebé impossible poder pagar-te un lloguer sol i hi ha molta gent que està buscant habitacions que no troba”, comenta aquesta jove mallorquina, que es va traslladar el 2020 a viure a Valldemossa per recomanació d'un conegut. “Si no coneixes algú, és molt difícil trobar alguna cosa aquí. Això és ple de cases de vacances i tot el poble està enfocat al turisme, fins i tot el supermercat. Tot està molt car”, lamenta.

Assegura, fins i tot, que els preus de la compra obliguen molts a fer-la en altres llocs, i si escau a domicili, però recrimina que hi ha persones grans “que no es poden permetre anar-se'n fins a Palma a comprar”. “És molt trist que hagin de pagar aquests preus i quan surts fora pots arribar a gastar-te una barbaritat”, lamenta.

Lucía, que atén elDiario.es a intervals donada l'afluència de turistes a la seva botiga, atribueix que Valldemosa s'hagi situat en segon lloc en renda per càpita a “les quatre persones que tenen diners”. “També hi ha gent que porta tota la vida i que ha heretat cases. I no és gens dolent, és la sort que han tingut i els ha anat molt bé. Però és clar, no és la majoria. Els altres estem treballant i veient com seguim endavant”, sentencia.

Hi ha quatre persones que tenen diners. També hi ha gent que porta tota la vida i que ha heretat cases. I no és gens dolent, és la sort que han tingut i els ha anat molt bé. Però és clar, no és la majoria. Els altres estem treballant i veient com seguim endavant

Lucía — Resident a Valldemossa

“Hi ha persones amb diners, però també molta gent treballadora”

En una altra part de la localitat, Magdalena, des del jardí de la seva vivenda, comenta que a Valldemossa “la gent està més o menys acomodada”, principalment a la zona de cases baixes on resideix. “El poble està ple de turisme. A vegades no pots passar ni aparcar. Fins i tot et fa mandra treure el cotxe”, comenta la dona, veïna del poble de tota la vida. Amb tot, reconeix que “també se'n viu [en referència a la indústria turística] i no es pot fer res en contra”. “El poble en si té història, han passat personatges importants i han deixat empremta”, incideix. Sobre l'increment de la renda per càpita, Magdalena, que resideix a la casa que la seva família va construir fa seixanta anys, assenyala que “hi ha persones que tenen diners, però també hi ha molta gent treballadora”.

Les xifres donades a conèixer per l'AEAT sobre el salt de Valldemossa a la segona posició en riquesa han fet que les mirades es posin -encara més- sobre aquest municipi. L'alcalde ho celebra: “És una bona notícia que puguem ser segons. És un poble bonic on ve molta gent i això és bo per als negocis i el comerç local”. “Seguirem treballant-hi”, sentencia, visiblement satisfet.

Fue el refugio mallorquín del compositor Frédéric Chopin y, entre otras muchas peculiaridades, a él le debe Valldemossa la fama que le ha granjeado ser uno de los pueblos más visitados de Mallorca. Solo en 2023, esta localidad de poco más de 2.000 habitantes recibió más de 800.000 turistas. Ahora, además, se ha convertido en el segundo municipio con mayor renta per cápita de España, tan solo por detrás de la ya consagrada Pozuelo de Alarcón (Madrid). En 2021, Valldemossa se situaba en el puesto número 51 de esta clasificación. Sus vecinos, sin embargo, aseguran que su día a día “continúa igual” y que ha sido el empadronamiento de apenas unos millonarios el que ha desajustado la balanza. “No nos podemos quejar, pero los ricos son otros”, comentan algunos de los residentes de este núcleo enclavado en plena Serra de Tramuntana, declarada Patrimonio de la Humanidad.

En este pueblo de casas de piedra, rodeado de olivos, encinas y almendros y situado a 20 kilómetros de la capital balear, el trasiego es habitual en cualquier época del año. Las hordas de turistas salen de los souvenirs y muchos toman un café en las terrazas que se dispersan por sus calles principales. A diferencia de otros municipios de alrededor, esta antigua alquería, de gran relevancia simbólica para los mallorquines, lleva décadas viendo crecer el número de visitantes, atraídos sobre todo por la Cartuja que un día alojó al músico polaco, a su mujer, la escritora George Sand y a numerosos pintores, políticos y filósofos. El turismo es, de hecho, la principal fuente de ingresos de la localidad –antaño lo era la agricultura– y el ámbito que más contrataciones genera a lo largo del año, con. Algunas voces, como la de la Fundació Iniciatives del Mediterrani, temen que el centro histórico de la localidad acabe destinado exclusivamente al monocultivo turístico.

No en vano, un estudio de capacidad de carga turística elaborado en 2019 por las asociaciones Tramuntana XXI y Palma XXI en colaboración con Iniciatives del Mediterrani y el Ajuntament de Valldemossa revelaba que el índice de presión turística diaria de la localidad se situaba en 154 turistas por cada 100 habitantes, un dato notablemente superior al de cualquiera de los destinos turísticos de España analizados por Exceltur un año antes de publicarse este informe. Los datos reflejaban, además, cómo en el periodo 2012–2017 se produjo un incremento del 43% en el número de establecimientos turísticos en el municipio.

En cuanto a la población extranjera que reside en el pueblo, no es Valldemossa un municipio que se destaque, como otros, por contar con una mayoría de residentes de procedencia internacional, como sucede en localidades como Deià. De hecho, son 72 los empadronados de nacionalidad alemana, seguida de la inglesa, con 30 habitantes, según datos del Instituto Nacional de Estadística (INE).

Del puesto 51 al número dos

Más allá de estas cifras, estos días Valldemossa amanecía con una noticia que sorprendió a muchos: el municipio ha escalado del puesto 51 al número dos –datos relativos a 2022– tras incrementarse un 66,6% su renta media, de acuerdo a la estadística del IRPF por municipios de más de 1.000 habitantes difundida por la Agencia Tributaria. Según este informe, el salario medio se sitúa en los 67.527 euros anuales, frente a los 33.006 euros que cobran los contribuyentes en el conjunto de las Illes Balears.

Los vecinos, sin embargo, aseguran que el nivel de vida de los residentes de a pie “es muy normal” y que son “tres o cuatro magnates” quienes han roto la estadística. Entre ellos, el empresario Bruno Entrecanales, establecido en la isla desde hace más de una década y dedicado, entre otros ámbitos, a la recuperación de la agricultura, el paisaje y el patrimonio arquitectónico de algunos de los lugares más emblemáticos de Valldemossa. El industrial, miembro de la familia Entrecanales, propietaria de Acciona, y cuya fortuna asciende a 250 millones de euros, según la revista Forbes, compró hace varios años la emblemática finca Son Moragues, una possessió de más de 500 años de antigüedad ubicada a las afueras del municipio mallorquín.

“Entrecanales, Michael Douglas... Estos son los que tienen mucho dinero. Pero la gente del pueblo son obreros”, comenta Xim, uno de los vecinos de la localidad, en declaraciones a elDiario.es. Sentado en la terraza de la cafetería Orígenes de Valldemossa, da unos sorbos a su copa de vino y reflexiona: “Quitando a los que en los años sesenta emigraron a América, ganaron dinero y se hicieron buenas casas, la gente del pueblo es normal con casas normales. Los habitantes del pueblo son obreros, gente más o menos normal, y cuatro magnates que han hecho subir la renta per cápita porque compran las fincas antiguas y las reforman”.

Respecto a los precios de la vivienda y los recursos básicos, Xim asevera que Valldemossa “en general siempre ha sido cara” debido a la gran afluencia del turismo. “¿Cómo es posible que una casa se alquile por 2.000 euros? ¿Cuánto tienes que ganar?”, lamenta este residente de origen danés, quien lleva “toda la vida” viviendo en el municipio. “Mi padre era danés, vino a Valldemossa en los años 50, cuando aquí no había casi nada, ni siquiera coches”, relata.

El alcalde: “Ha habido empadronamientos de personas con dinero”

El propio alcalde, Nadal Torres (del Grup Independent de Valldemossa), señala, sin ofrecer datos privados –“Quien tiene acceso a ellos es la Agencia Tributaria”–, que se han producido varios empadronamientos que han provocado el repentino aumento de la renta per cápita. No en vano, el hecho de que se produzcan fuertes repuntes en municipios pequeños –en Valldemossa solo se presentaron 1.130 declaraciones– suele estar relacionado con la obtención de ingresos extraordinarios por parte de alguno de los vecinos a raíz de alguna venta importante o herencia o bien por el traslado a la localidad contribuyentes de rentas más elevadas.

“Tenemos cuatro o cinco personas con dinero que viven aquí desde hace años y que se han comprado una o dos casas en el pueblo”, comenta Torres, quien elude relacionar esta circunstancia con el incremento de precios de la vivienda en Valldemossa. “Los alquileres son caros. Una persona que gana 1.400 ó 1.500 euros para vivir lo pasa mal, porque también tiene que pagar luz y teléfono. Pero es un problema que no solo nos ocurre a nosotros”, apostilla.

La localidad, de hecho, no se escapa al aumento desbocado de los precios de la vivienda que sacude a toda Mallorca fruto de la especulación inmobiliaria, la voracidad de los fondos de inversión y el desenfreno del alquiler vacacional. De hecho, la vivienda en alquiler –temporal– más barata que puede encontrarse en estos momentos en el portal de Idealista tiene 82 metros cuadrados y se encuentra disponible por 1.200 euros. En cuanto al régimen de compra, el inmueble con el precio más bajo es una casa a reformar de dos plantas y dos habitaciones por 275.000 euros. Las siguientes ya ascienden a más de 400.000. Unos precios desorbitados que cierran las puertas de la oferta inmobiliaria a las rentas más moderadas.

Tenemos cuatro o cinco personas con dinero que viven aquí desde hace años y que se han comprado una o dos casas en el pueblo. Quien tiene acceso a los datos fiscales es la Agencia Tributaria

Nadal Torres — Alcalde de Valldemossa

“Si no conoces a nadie, es muy difícil encontrar vivienda aquí”

Lucía, quien trabaja en una heladería próxima a la Cartuja, lo sabe bien. “El alquiler está muy alto y lo que cobramos tampoco es que sea una barbaridad. Siempre dicen que ganamos un poco más que en otros lugares, pero también lo que estás pagando de alquiler no te compensa. Es casi imposible poder pagarte un alquiler solo y hay mucha gente que está buscando habitaciones que no encuentra”, comenta esta joven mallorquina, quien se trasladó en 2020 a vivir a Valldemossa por recomendación de un conocido. “Si no conoces a alguien, es muy difícil encontrar algo aquí. Esto está lleno de casas vacacionales y todo el pueblo está enfocado al turismo, incluso el supermercado. Todo está muy caro”, lamenta.

Asegura, incluso, que los precios de la compra obligan a muchos a hacerla en otros lugares, y en su caso a domicilio, pero recrimina que hay personas mayores “que no se pueden permitir irse hasta Palma a comprar”. “Es muy triste que tengan que pagar estos precios y cuando sales fuera puedes llegar a gastarte una barbaridad”, lamenta.

Lucía, que atiende a elDiario.es a intervalos dada la afluencia de turistas en su tienda, atribuye que Valldemosa se haya situado en segundo lugar en renta per cápita a “las cuatro personas que tienen dinero”. “También hay gente que lleva toda la vida y que ha heredado casas. Y no es nada malo, es la suerte que han tenido y les ha ido muy bien. Pero claro, no es la mayoría. Los demás estamos trabajando y viendo cómo seguimos adelante”, sentencia.

Hay cuatro personas que tienen dinero. También hay gente que lleva toda la vida y que ha heredado casas. Y no es nada malo, es la suerte que han tenido y les ha ido muy bien. Pero claro, no es la mayoría. Los demás estamos trabajando y viendo cómo seguimos adelante

Lucía — Residente en Valldemossa

“Hay personas con dinero, pero también mucha gente trabajadora”

En otra parte de la localidad, Magdalena, desde el jardín de su vivienda, comenta que en Valldemossa “la gente está más o menos acomodada”, principalmente en la zona de casas bajas en la que reside. “El pueblo está repleto de turismo. A veces no puedes pasar ni aparcar. Hasta te da pereza sacar tu coche”, comenta la mujer, vecina del pueblo de toda la vida. Con todo, reconoce que “también se vive de esto [en referencia a la industria turística] y no se puede hacer nada en contra”. “El pueblo en sí tiene historia, han pasado personajes importantes y han dejado huella”, incide. Sobre el incremento de la renta per cápita, Magdalena, quien reside en la casa que su familia construyó hace sesenta años, señala que “hay personas que tienen dinero, pero también hay mucha gente trabajadora”. 

Las cifras dadas a conocer por la AEAT sobre el salto de Valldemossa a la segunda posición en riqueza han hecho que las miradas se posen –aún más– sobre este municipio. El alcalde lo celebra: “Es una buena noticia que podamos ser segundos. Es un pueblo bonito al que viene mucha gente y eso es bueno para los negocios y el comercio local”. “Seguiremos trabajando en ello”, sentencia, visiblemente satisfecho.

Els darrers raigs de sol cauen en diagonal davant del Pere. Uns metres més avall, la carretera amb prou feines es distingeix com un fil platejat que travessa el camp mentre a l'esquerra el capvespre acaba de pintar de taronja la façana de la capella de Son Mesquida Vell. Darrere, pasturen i romanen una vintena de vaques. “Jo dic que a l'Índia són sagrades perquè res no dóna més tranquil·litat que la imatge d'una vaca remugant”, diu. Podria dir-se que en aquest racó de Mallorca ni tan sols se senten els avions. Tampoc els troba a faltar. Abans d'això, el Pere va passar més de vint anys treballant com a mecànic a l'aeroport de Palma fins que l'11-S ho va canviar tot. També la seva vida. “Compara l'aeroport, ple de màquines i benzina, amb aquesta vista”.

La veritat és que el canvi no va ser fàcil. Ni tan sols del tot voluntari. Diu que el 2001, amb els atemptats de les Torres Bessones, l'empresa per a la qual treballava va canviar tot el sistema que gestionava les maletes i el va centralitzar. El personal va començar a sobrar-los, així que va fer fora una part dels tècnics i altres els va destinar al manteniment dels fingers. Ell en va ser un, però quan va arribar l'ERO no va aconseguir tornar a salvar-se i va acabar acomiadat. “Tenia 45 anys, la meva dona acabava de suspendre les oposicions a professora i al meu fill li havien d'operar del cor a Barcelona. Recordo que em despertava de sobte a les 4 del matí i feia voltes pensant: 'Què faré, què faré?”, recorda.

Gairebé com del no-res va sorgir la primera trucada de la terra: hi havia una finca a Manacor on la propietària no estava contenta amb el pagès i estava a punt de quedar-se disponible. Després d'una vida entre cintes d'equipatge i pistes d'enlairament, per a qualsevol altre allò ni tan sols hauria estat una temptació. “Però jo vaig néixer a foravila, el meu pare era pastor d'ovelles i he vist el pas de l'agricultura d'animals a les màquines”, reivindica. I s'hi va llançar. Amb la indemnització de l'acomiadament va comprar cinc vaques i va començar la seva nova vida com a ramader.

Aquella transformació va arribar, a més a més, acompanyada d'una gesta. “Volia dedicar-me a la raça de vaca mallorquina, que havien recuperat un parell de nostàlgics. Produeix poc perquè és més petita, però també necessita menys menjar i menja qualsevol cosa. Fins i tot en zones de garriga poden servir com a desbrossadores”, explica. Aviat el ramat va començar a créixer i, quan va acabar el contracte d'aquella primera finca, es va traslladar a la de Son Mesquida Vell. Però, dins de la seva idea d'aconseguir una ramaderia 100% ecològica, necessitava un espai on poder cultivar pastures i cereals també d'aquesta manera. I aquí va entrar el Banc de Terres.

Una plataforma contra la terra en desús

A l'altra banda d'aquella cerca va aparèixer Nina Furgol. El 2012 havia començat també a Manacor un modest projecte per transformar parcel·les públiques abandonades en horts urbans. “El meu pare era un hortolà fantàstic. El recordo sempre a l'hort i d'aquell hort menjàvem, compràvem el mínim. Però l'arquitectura de les ciutats i els pobles, a més del preu de l'habitatge, de vegades no afavoreix que ho puguem experimentar. D'aquí va sorgir la idea”, rememora. La resposta va ser tan gran que, en menys d'un any, la iniciativa va acabar per expandir-se a tot Mallorca. I, d'aquella reivindicació de la sobirania alimentària en miniatura dels horts, va passar a encapçalar una mena de revolució a la ruralia de l'illa.

El meu pare era un hortolà fantàstic. El recordo sempre a l'hort i d'aquell hort menjàvem, compràvem el mínim. Però l'arquitectura de les ciutats i els pobles, a més del preu de l'habitatge, de vegades no afavoreix que puguem experimentar això

Nina Furgol — Impulsora de Banc de Terres

“El Banc de Terres posa en contacte persones que busquen cultivar amb propietaris que tenen terres en desús i ajuda a crear acords entre ells. No només és una qüestió de l'alimentació i d'impulsar el producte local, sinó també de reivindicar la pagesia, de la conservació del camp”, explica. Tot això en una illa on, com descriu la geògrafa Nora Müller, on abans hi havia tomàquets, ara hi ha piscines.

El problema, coincideix Nina, és que el camp, l'espai de foravila, “ja no es destina a l'ús agrari”. “Moltes finques que tenien una simple caseta han passat al lloguer turístic i el problema no és només que es doni prioritat als turistes sobre una família que hi podria viure, sinó que també es perd la superfície de cultiu per acollir aquests allotjaments de vacances o, l'últim, plaques solars. És una aberració i crec que tots hauríem de fer una reflexió”, planteja. Les dades de l'Institut Nacional d'Estadística mostren que, entre el 1999 i el 2020, la Superfície Agrària Útil (SAU) a Balears es va reduir un 24,6%: de les 222.118 hectàrees a les 167.531. En aquest mateix període, a més a més, van desaparèixer més d'un 48% de les explotacions agràries.

L'especulació del camp

Fa temps que les institucions són conscients del problema. El 2022 l'Ajuntament de Palma reconeixia que en els darrers 60 anys havien tancat el 85% de les explotacions del municipi. La massificació turística i el boom del lloguer de vacances a les zones rurals de l'arxipèlag han tingut múltiples conseqüències. D'una banda, el mateix Govern assenyalava a l'Anuari per al 2023 de la Fundació d'Estudis Rurals que ha desembocat en una competència ferotge per l'accés a l'ús de l'aigua. De l'altra, mentre el preu mitjà de la terra agrícola ha pujat un 30% de mitjana a Espanya les dues darreres dècades, a Balears ho ha fet el doble: un 60%.

Pere Mayol gira sobre ell mateix mentre assenyala les finques que l'envolten i la nacionalitat dels darrers compradors: hi ha alemanys i francesos. “Tot es ven o està venut. I si no tens terra, com ho combats?”, assegura. De fet, un 60% dels terrenys agrícoles que s'exploten a les Balears estan en règim de propietat, l'arrendament amb prou feines representa un 20%. I va ser aquí quan Banc de Terres va trobar aliats entre els 'sense terra'.

“La idea és que els acords a què s'arribi escapin a aquesta especulació. Recuperar i impulsar la relació de confiança i de valors i aquest intercanvi que existia al camp mallorquí des de fa segles”, diu Nina Furgol. Seguint un sistema similar al de la parceria o mitgeria –figura que a les Illes representa encara el 18%-, el propietari acorda la cessió de la seva finca a canvi d'un percentatge dels beneficis que s'obtinguin de la seva explotació, al qual de vegades hi suma un petit lloguer.

Seguint un sistema similar al de la parceria o mitgeria -figura que a les Illes representa encara el 18%-, el propietari acorda la cessió de la seva finca a canvi d'un percentatge dels beneficis que s'obtinguin de la seva explotació, a què de vegades suma un petit lloguer

“Jo no coneixia ningú que tingués una finca sense fer servir”, assenyala Pere. Va ser gràcies al Banc de Terres que va trobar el propietari d'una a Petra que feia temps que estava abandonada i que va convèncer el seu projecte. Les seves tres hectàrees eren “perfectes” per sembrar el fenc i l'aliment extra que necessiten les vaques. “Normalment els propietaris que s'apunten a aquest sistema són persones que pensen més en l'aprofitament, en altres formes de gestionar la terra, d'evitar que es faci malbé”, assegura. “Tenen més consciència ecològica i saben que no només és una qüestió de recuperar terres en desús, sinó també de permetre el canvi generacional”, diu la Nina. De fet, compten amb el suport de l'Associació de Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA).

Juanjo Sunyer assenteix. La seva, situada a Son Servera, és una de les més de 40 finques que s'ofereixen a Banc de Terres a Mallorca. “Sempre diem això que la gent jove no es vol dedicar al camp, però també és que si no tens terres heretades de la teva família és molt complicat començar”, coincideix. Aquesta va ser una de les raons que el va portar a inscriure's. En el seu cas, era un terreny amb tarongers i una mica de vinya que va heretar del seu avi. “No va ser mai una explotació agrícola amb rèdit comercial, però ell li dedicava molt de temps. Per a nosaltres ha estat una mena de hobby, però ara, amb la vida que portem, ningú no la cuida. Foravila és molta feina”, reconeix.

Sempre diem això que la gent jove no es vol dedicar al camp, però també és que si no tens terres heretades de la teva família és molt complicat començar

Juanjo Sunyer — Ofereix una finca a Banc de Terres

Els nous agricultors

A més de molta feina, el camp, coincideixen tots, és poc rendible. L'estudi del Govern assenyala que per a un 60% dels agricultors de Balears el camp els reporta menys d'un 20% dels seus ingressos totals; només un 21,5% aconsegueix superar el 50%. “Abans els senyors tenien la terra i els amos la treballaven i n'hi havia prou per a tots dos, ara ja no és així i als senyors els costa molt deixar-la en mans d'un altre. Però és que si ets pagès, o la teva parella treballa en una altra cosa i tu tens diverses finques és difícil que aconsegueixis mantenir-te”, reconeix el Pere.

Fa poc que Inés Calleja ha celebrat que “per fi” ella i la seva parella han arribat al salari mínim gràcies als cultius. El seu, allò d'ella i Nuño Monasterio també va ser un gir de 180 graus. El punt dʻinflexió va ser el COVID. Llavors, Inés feia catorze anys que era al capdavant d'una empresa d'esdeveniments infantils i Nuño se'n feia tants com a tècnic de so. “La pandèmia va fer que ens replantegéssim què volíem fer amb les nostres vides”, recorden. I també van sentir la crida de la terra. Havien tingut la seva “parceleta”. “Sabíem què era treballar al camp, encara que no segons quines extensions”, reconeixen.

El que buscaven no era un terreny on crear un hort familiar, sinó un on es poguessin reinventar. “Però no en teníem un per fer-ho, ni per herència ni per cap altra via. I aquí descobrim el Banc de Terres”, relata Inés. Van recórrer diverses finques de les que s'oferien explicant el seu projecte: volien recuperar el cultiu de cànem ecològic i elaborar olis i cremes de CBD. “Fins al 1900 hi havia molt cànem sembrat a Mallorca, el Pla estava ple, però després es va substituir pel cotó i altres cultius. Quan nosaltres vam començar, l'única finca que quedava a l'illa estava dedicada al cànem tèxtil”, expliquen.

Inés i Nuño buscaven un terreny on es poguessin reinventar. 'Però no en teníem un per fer-ho, ni per herència ni per cap altra via. I aquí descobrim el Banc de Terres”, relata ella. Van recórrer diverses finques de les que s'oferien explicant el seu projecte: volien recuperar el cultiu de cànem ecològic i elaborar olis i cremes de CBD

Aquella idea els va costar mil reunions amb la Conselleria d'Agricultura i la negativa de diversos propietaris que no se sentien “molt segurs apostant per una cosa així”. Finalment, van trobar l'amo d'una finca de dues hectàrees i mitja situada a Binissalem que va creure que el seu projecte era sòlid i que va acceptar tornar a aquests contractes de mitgeria. “Si haguéssim de llogar-la pel preu real serien uns 1.800 euros, però ell va acceptar posar-hi un lloguer mínim i establir un percentatge sobre la facturació anual. Si a nosaltres no ens anava bé, a ell tampoc”, explica Inés.

Quan van desembarcar al terreny van confirmar que la cosa no seria fàcil. “Al principi els pagesos i els veïns ens miraven i pensaven 'i aquests punkis, què estan fent aquí? Això és marihuana o què és?' Però el primer que vam fer va ser estirar-los del seu coneixement, perquè no podíem començar a cultivar sense més ni més”, recorden. Aquell camp feia anys que estava pasturat per ramats d'ovelles i sense ser treballat. Van passar mesos rotant cultius i fent analítiques a la terra evitant llaurar-la per no trencar l'estructura del terra. Gairebé un any després de “treballar com a rucs”, van brotar les primeres plantes.

“Primer ens vam plantejar vendre a l'engròs, però ens vam adonar que a Mallorca no hi havia tant de negoci i el 2022 vam decidir crear la nostra pròpia marca: Canem”, expliquen. Un laboratori transforma el seu cànem de certificat ecològic en cosmètics i bàlsams amb CBD que comercialitzen no només a través de la seva web, sinó també en farmàcies, herboristeries i botigues gurmet. “És un cultiu que nodreix la terra i dóna diners. Ara com ara sobrevivim, el 2024 hem aconseguit arribar al sou mínim, però la idea és ampliar el projecte i que pugui donar feina a més gent”, asseguren.

Tot això, reconeixen, no hauria estat possible sense el Banc de Terres. “No només per no tenir el terreny, sinó per aquesta possibilitat de trobar propietaris que busquen més que el camp tingui una productivitat, donar-li vida, més enllà de lucrar-se o no”, afirmen. Des de la posada en marxa, el Banc de Terres ha sembrat d'horts descampats i solars, ha permès aixecar projectes d'agricultura ecològica i fins i tot iniciatives d'educació a la natura. Els fruits d'un grup nodrit d'utopistes que van creure que una altra tornada a la terra era possible.

Los últimos rayos de sol caen en diagonal frente a Pere. Unos metros más abajo, la carretera apenas se distingue como un hilo plateado que cruza el campo mientras a la izquierda el atardecer acaba de pintar de naranja la fachada de la capilla de Son Mesquida Vell. Detrás, pacen y rumian una veintena de vacas. “Yo digo que en India son sagradas porque nada da más tranquilidad que la imagen de una vaca rumiando”, dice. Podría decirse que en este rincón de Mallorca ni siquiera se oyen los aviones. Tampoco los echa de menos. Antes de esto, Pere pasó más de veinte años trabajando como mecánico en el aeropuerto de Palma hasta que el 11-S lo cambió todo. También su vida. “Compara el aeropuerto, lleno de máquinas y gasolina, con esta vista”.

Lo cierto es que el cambio no fue fácil. Ni siquiera del todo voluntario. Cuenta que en 2001, con los atentados de las Torres Gemelas, la empresa para la que trabajaba cambió todo el sistema que gestionaba las maletas y lo centralizó. El personal empezó a sobrarles, así que echó a una parte de los técnicos y a otros los destinó al mantenimiento de los fingers. Él fue uno de ésos, pero cuando llegó el ERE no consiguió volver a salvarse y acabó despedido. “Tenía 45 años, mi mujer acababa de suspender las oposiciones a profesora y a mi hijo tenían que operarle del corazón en Barcelona. Recuerdo que me despertaba de repente a las 4 de la mañana y daba vueltas pensando: '¿Qué voy a hacer, qué voy a hacer?”, recuerda. 

Casi como de la nada surgió la primera llamada de la tierra: había una finca en Manacor en la que la propietaria no estaba contenta con el payés y estaba a punto de quedarse disponible. Después de una vida entre cintas de equipaje y pistas de despegue, para cualquier otro aquello ni siquiera habría sido una tentación. “Pero yo nací en foravila -fuera de la ciudad de Palma-, mi padre era pastor de ovejas y he visto el paso de la agricultura de animales a la de las máquinas”, reivindica. Y se lanzó. Con la indemnización del despido compró cinco vacas y empezó su nueva vida como ganadero. 

Aquella transformación llegó, además, acompañada de una gesta. “Quería dedicarme a la raza de vaca mallorquina, que habían recuperado un par de nostálgicos. Produce poco porque es más pequeña, pero también necesita menos comida y come cualquier cosa. Incluso en zonas de garriga pueden servir como desbrozadoras”, explica. Pronto su rebaño empezó a crecer y, cuando acabó el contrato de aquella primera finca, se trasladó a la de Son Mesquida Vell. Pero, dentro de su idea de conseguir una ganadería 100% ecológica, necesitaba un espacio en el que poder cultivar pastos y cereales también de esa forma. Y ahí entró el Banc de Terres.

Una plataforma contra la tierra en desuso

Al otro lado de aquella búsqueda apareció Nina Furgol. En 2012 había comenzado también en Manacor un modesto proyecto para transformar parcelas públicas abandonadas en huertos urbanos. “Mi padre era un hortelano fantástico. Lo recuerdo siempre en el huerto y de ese huerto comíamos, comprábamos lo mínimo. Pero la arquitectura de las ciudades y los pueblos, además del precio de la vivienda, a veces no favorece que podamos experimentar eso. De ahí surgió la idea”, rememora. La respuesta fue tal que, en menos de un año, la iniciativa acabó por expandirse a toda Mallorca. Y, de aquella reivindicación de la soberanía alimentaria en miniatura de los huertos, pasó a encabezar una suerte de revolución en la ruralía de la isla. 

Mi padre era un hortelano fantástico. Lo recuerdo siempre en el huerto y de ese huerto comíamos, comprábamos lo mínimo. Pero la arquitectura de las ciudades y los pueblos, además del precio de la vivienda, a veces no favorece que podamos experimentar eso

Nina Furgol — Impulsora de Banc de Terres

“El Banc de Terres pone en contacto a personas que buscan cultivar con propietarios que tienen tierras en desuso y ayuda a crear acuerdos entre ellos. No es sólo una cuestión de la alimentación y de impulsar el producto local, sino también de reivindicar la payesía, de la conservación del campo”, cuenta. Todo eso en una isla en la que, como describe la geógrafa Nora Müller, donde antes había tomates, ahora hay piscinas. 

El problema, coincide Nina, es que el campo, el espacio de foravila, “ya no se destina al uso agrario”. “Muchas fincas que tenían una simple casita han pasado al alquiler turístico y el problema no es sólo que se dé prioridad a los turistas sobre una familia que podría vivir ahí, sino que también se pierde la superficie de cultivo para acoger esos alojamientos vacacionales o, lo último, placas solares. Es una aberración y creo que todos tendríamos que hacer una reflexión”, plantea. Los datos del Instituto Nacional de Estadística muestran que, entre 1999 y 2020, la Superficie Agraria Útil (SAU) en Balears se redujo un 24,6%: de las 222.118 hectáreas a las 167.531. En ese mismo periodo, además, desaparecieron más de un 48% de las explotaciones agrarias. 

La especulación del campo

Hace tiempo que las instituciones son conscientes del problema. En 2022 el Ayuntamiento de Palma reconocía que en los últimos 60 años habían echado el cierre el 85% de las explotaciones del municipio. La masificación turística y el boom del alquiler vacacional en las zonas rurales del archipiélago han tenido múltiples consecuencias. Por un lado, el propio Govern señalaba en el Anuario para 2023 de la Fundación de Estudios Rurales que ha desembocado en una “competencia feroz” por el acceso al uso del agua. Por otro, mientras el precio medio de la tierra agrícola ha subido un 30% de media en España en las dos últimas décadas, en Balears lo ha hecho el doble: un 60%.

Pere Mayol gira sobre sí mismo mientras señala las fincas que le rodean y la nacionalidad de los últimos compradores: hay alemanes y franceses. “Todo se vende o está vendido. Y si no tienes tierra, ¿cómo lo combates?”, asegura. De hecho, un 60% de los terrenos agrícolas que se explotan en Balears están en régimen de propiedad, el arrendamiento apenas representa un 20%. Y fue ahí cuando Banc de Terres encontró aliados entre los ‘sin tierra’. 

“La idea es que los acuerdos a los que se llegue escapen a esa especulación. Recuperar e impulsar la relación de confianza y de valores y ese intercambio que existía en el campo mallorquín desde hace siglos”, dice Nina Furgol. Siguiendo un sistema similar al de la aparcería o mitgeria –figura que en las Islas representa aún el 18%-, el propietario acuerda la cesión de su finca a cambio de un porcentaje de los beneficios que se obtengan de su explotación, al que a veces suma un pequeño alquiler. 

Siguiendo un sistema similar al de la aparcería o mitgeria –figura que en las Islas representa aún el 18%-, el propietario acuerda la cesión de su finca a cambio de un porcentaje de los beneficios que se obtengan de su explotación, al que a veces suma un pequeño alquiler

“Yo no conocía a nadie que tuviera una finca sin usar”, señala Pere. Fue gracias al Banc de Terres que dio con el propietario de una en Petra que llevaba tiempo abandonada y al que convenció su proyecto. Sus tres hectáreas resultaban “perfectas” para sembrar el heno y el alimento extra que necesitan sus vacas. “Normalmente los propietarios que se apuntan a este sistema son personas que piensan más en el aprovechamiento, en otras formas de gestionar la tierra, de evitar que se eche a perder”, asegura. “Tienen más conciencia ecológica y saben que no sólo es una cuestión de recuperar tierras en desuso, sino también de permitir el cambio generacional”, dice Nina. De hecho, cuentan con el apoyo de la Asociación de Producción Agraria Ecológica de Mallorca (APAEMA). 

Juanjo Sunyer asiente. La suya, situada en Son Servera, es una de las más de 40 fincas que se ofertan en Banc de Terres en Mallorca. “Siempre decimos eso de que la gente joven no quiere dedicarse al campo, pero también es que si no tienes tierras heredadas de tu familia es muy complicado empezar”, coincide. Ésa fue una de las razones que le llevó a inscribirse. En su caso, se trataba de un terreno con naranjos y algo de viña que heredó de su abuelo. “Nunca fue una explotación agrícola con rédito comercial, pero él le dedicaba mucho tiempo. Para nosotros ha sido una especie de hobby, pero ahora, con la vida que llevamos, nadie la cuida. Foravila es mucho trabajo”, reconoce. 

Siempre decimos eso de que la gente joven no quiere dedicarse al campo, pero también es que si no tienes tierras heredadas de tu familia es muy complicado empezar

Juanjo Sunyer — Ofrece una finca en Banc de Terres

Los nuevos agricultores

Además de mucho trabajo, el campo, coinciden todos, es poco rentable. El estudio del Govern señala que para un 60% de los agricultores de Balears el campo les reporta menos de un 20% de sus ingresos totales; sólo un 21,5% consigue superar el 50%. “Antes los señores tenían la tierra y los amos la trabajaban y bastaba para los dos, ahora ya no es así y a los señores les cuesta mucho dejarla en manos de otro. Pero es que si eres payés, o tu pareja trabaja en otra cosa y tú tienes varias fincas o es difícil que consigas mantenerte”, reconoce Pere. 

Hace poco que Inés Calleja ha celebrado que “por fin” ella y su pareja han llegado al salario mínimo gracias a sus cultivos. Lo suyo, lo de ella y Nuño Monasterio también fue un giro de 180 grados. El punto de inflexión fue el COVID. Para entonces, Inés llevaba catorce años al frente de una empresa de eventos infantiles y Nuño otros tantos como técnico de sonido. “La pandemia hizo que nos replanteáramos qué queríamos hacer con nuestras vidas”, recuerdan. Y también sintieron la llamada de la tierra. Habían tenido su “parcelita”. “Sabíamos lo que era trabajar en el campo, aunque no según qué extensiones”, reconocen. 

Lo que buscaban no era un terreno en el que crear un huerto familiar, sino uno en el que pudieran reinventarse. “Pero no teníamos uno para hacerlo, ni por herencia ni por ninguna otra vía. Y ahí descubrimos el Banc de Terres”, relata Inés. Recorrieron varias fincas de las que se ofertaban explicando su proyecto: querían recuperar el cultivo de cáñamo ecológico y elaborar aceites y cremas de CBD. “Hasta 1900 había mucho cáñamo sembrado en Mallorca, el Pla estaba lleno, pero luego se sustituyó por el algodón y otros cultivos. Cuando nosotros empezamos, la única finca que quedaba en la isla estaba dedicada al cáñamo textil”, explican.

Inés y Nuño buscaban un terreno en el que pudieran reinventarse. 'Pero no teníamos uno para hacerlo, ni por herencia ni por ninguna otra vía. Y ahí descubrimos el Banc de Terres', relata ella. Recorrieron varias fincas de las que se ofertaban explicando su proyecto: querían recuperar el cultivo de cáñamo ecológico y elaborar aceites y cremas de CBD

Aquella idea les costó “mil reuniones” con la Conselleria de Agricultura y la negativa de varios propietarios que no se sentían “muy seguros apostando por algo así”. Finalmente, dieron con el dueño de una finca de dos hectáreas y media situada en Binissalem que creyó que su proyecto era sólido y que aceptó volver a esos contratos de mitgeria. “Si tuviéramos que alquilarla por el precio real serían unos 1.800 euros, pero él aceptó poner un alquiler mínimo y establecer un porcentaje sobre la facturación anual. Si a nosotros no nos iba bien, a él tampoco”, cuenta Inés. 

Cuando desembarcaron en el terreno confirmaron que la cosa no iba a ser fácil. “Al principio los payeses y los vecinos nos miraban y pensaban ‘y estos punkis, ¿qué están haciendo aquí? ¿Esto es marihuana o qué es?’ Pero lo primero que hicimos fue tirar de ellos, de su conocimiento, porque no podíamos empezar a cultivar sin más”, recuerdan. Aquel campo llevaba años pastado por rebaños de ovejas y sin ser trabajado. Pasaron meses rotando cultivos y haciendo analíticas a la tierra evitando labrarla para no romper la estructura del suelo. Casi un año después de “trabajar como burros”, brotaron las primeras plantas.

“Primero nos planteamos vender al por mayor, pero nos dimos cuenta de que en Mallorca no había tanto negocio y en 2022 decidimos crear nuestra propia marca: Canem”, cuentan. Un laboratorio transforma su cáñamo de certificado ecológico en cosméticos y bálsamos con CBD que comercializan no sólo a través de su web, sino también en farmacias, herboristerías y tiendas gourmet. “Es un cultivo que nutre la tierra y da dinero. Por ahora sobrevivimos, en 2024 hemos conseguido llegar al sueldo mínimo, pero la idea es ampliar el proyecto y que pueda dar trabajo a más gente”, aseguran. 

Todo eso, reconocen, no habría sido posible sin el Banc de Terres. “No sólo por no tener el terreno, sino por esa posibilidad de dar con propietarios que buscan más que el campo tenga una productividad, darle vida, más allá de lucrarse o no”, afirman. Desde su puesta en marcha, el Banc de Terres ha sembrado de huertos descampados y solares, ha permitido levantar proyectos de agricultura ecológica e incluso iniciativas de educación en la naturaleza. Los frutos de un nutrido grupo de utopistas que creyeron que otra vuelta a la tierra era posible. 

Pot ser que tot comencés amb Lady Sheppard. L'aristòcrata anglesa va arribar a Mallorca a principis dels anys 20 quan trobar “una caseta sota el sol del sud” es va convertir en la seva “ambició”, segons va escriure. Va recórrer la vall de Sóller a peu de punta a punta i, segons recull Jaume Bernat Adrover –qui relata la seva història a Dones viatgeres a Mallorca-, quan va preguntar per aquell lloc que figurava als mapes amb el nom de Fornalutx, els sollerics li van dir que no anés, que la gent allà dalt, a les faldes de la Serra de Tramuntana, era tan diferent que semblava “d'una altra raça”.

Però Lady Sheppard va pujar i va descobrir un poble que era “com si hagués retrocedit durant els segles a un racó oblidat de l'Edat Mitjana”. La van enamorar els seus carrers empedrats, les seves cases també de pedra, i va acabar comprant un habitatge que va anomenar Son Dichosa. “Va ser de les poques viatgeres que va arribar a principis de segle dins aquesta mena de prototurisme de luxe amb què van desembarcar estrangers adinerats, alguns dels quals van acabar assentant-se. Aleshores, Fornalutx no era un poble turístic, ni ho ha estat durant gaire temps”, explica l'arxiver de Sóller, Toni Quetglas.

Tot i així, abans de convertir-se oficialment en resident -i que els seus veïns l'anomenessin “sa senyora rica”-, Lady Sheppard va aconseguir allotjar-se en una de les poques fondes que hi havia. La propietària, Francina, “va renunciar a la seva pròpia habitació, que era la millor, per oferir-se-la”, afirma Adrover. Una cosa així com el germen del generós hoteler mallorquí. Avui Fornalutx té poc més de 700 habitants i un airbnb per cada set, encara que sigui únicament la punta de l'iceberg de la turistificació que pateix el municipi des de fa dècades.

La veritat és que a les 287 pàgines de A Cottage in Majorca -el llibre on anys després va explicar el seu periple de dona viatgera-, Lady Sheppard es va encarregar de no esmentar el nom d'aquell poble que l'havia acollit. Era un intent, subratlla Adrover, de no donar pistes d'on era aquell lloc “genuí”. I la veritat és que durant dècades Fornalutx va continuar com un lloc pràcticament desconegut fora de l'illa, que vivia principalment de l'agricultura, sobretot d'oliveres i tarongers. “No tenia més indústria que quatre artesans perquè Sóller, localitat a la qual sempre ha estat molt lligada per la proximitat, suplia tot això. De fet, per a molts dels primers viatgers Fornalutx era un complement a Sóller, un poble pintoresc on s'anava d'excursió en un dia, però no on allotjar-se”, assegura Quetglas.

El 'descobriment' de Fornalutx

Quan el boom turístic va esclatar a l'illa, també va passar de puntetes per aquí. “Era un dels pobles més aïllats geogràficament de la Tramuntana, i en aquella època no es va considerar un lloc atractiu per a la inversió turística”, assenyala el doctor en Geografia per la UIB i autor de l'estudi El malestar de la turistificació, Ivan Murray. Tot i això, tot aquell turisme de masses va acabar per descobrir-ho. Segurament van començar a disparar-se les primeres fotografies a les escales sinuoses. Però el poble, diuen els que encara ho recorden, estava lluny de ser el que avui protagonitza milers d'imatges a Instagram.

“Als anys 50 i 60 Fornalutx era una ruïna. De petita jo jugava per la muntanya i recordo que moltes cases estaven en un estat pèssim fins que van arribar els primers estrangers, van començar a comprar-les i a restaurar-les”, recorda Magdalena. La seva és la història d'un testimoni excepcional que va veure com es transformava el seu poble des de darrere del taulell de Can Benet, la botiga d'ultramarins que els seus pares van regentar a la plaça durant molts anys. Després d'abaixar la persiana per jubilació el 1996, va ser ella qui va decidir posar-se al capdavant i reconvertir-ho al Bar Sa Plaça.

Va ser precisament a mitjans dels 90 quan Fornalutx va deixar de ser el lloc ignot que Lady Sheppard havia somiat. Una mica abans, la seva arquitectura tradicional de cases de pedra i bancals -conservada en gran part gràcies a l'aïllament i l'orografia- va començar a ser reconeguda. Primer, el 1972, l'Estat va declarar la Serra de Tramuntana paisatge pintoresc. Segons alguns, davant dels incipients excessos de la seva urbanització. “Allò va atorgar una protecció urbanística i patrimonial molt important per al municipi. Tot i que també és cert que, a diferència d'altres zones, no existia una gran demanda per viure-hi perquè faltaven molts serveis”, destaca Quetglas. Ja el 1983 Fornalutx va rebre la Placa de Plata del Foment de Turisme a Mallorca per la Defensa i Manteniment de la Vila i el II Premi Nacional de Pobles Embellits i Mantinguts d'Espanya per part de la Secretaria General de Turisme. Un currículum de guardons al qual el 2017 va sumar la seva inclusió a la llista dels Pobles Més Bonics d'Espanya.

A les cases que van trobar a la ruïna aquells estrangers dels anys 50 i 60 –entre els quals hi havia el fotògraf anglès Tom Weedon i la seva dona Veronica More– es van sumar les que els ancians del poble anaven abandonant. “Moltes eren a la part de la muntanya o a zones sense accés en vehicle i els grans ja no podien pujar les costes i les escales i les venien. Als estrangers, en canvi, els semblava habitatges encantadors. Sobretot perquè molts venien a retirar-se, s'escapaven d'Europa, de la metròpoli i buscaven la natura”, rememora el Joan, un altre dels veïns.

Moltes cases estaven en la part de la muntanya o en zones sense accés en vehicle i els majors ja no podien pujar les costes i les escales i les venien. Als estrangers, en canvi, els semblava habitatges encantadors. Sobretot perquè molts venien a retirar-se, escapaven d'Europa, de la metròpoli i buscaven la naturalesa

Joan — Veí de Fornalutx

Del túnel de Sóller al nou boom

El 1996 la inauguració del túnel de Sóller va suposar una fita també per a Fornalutx. Els seus tres quilòmetres de longitud permetien finalment evitar l'antiga carretera del Coll de Sóller i salvar el pas de muntanya. “Fins aleshores el Coll i les mateixes muntanyes havien aconseguit protegir-lo. Li havien permès gaudir d'aquest retard virtuós en el desenvolupament turístic, però la construcció del túnel va facilitar enormement l'accés”, explica Murray. Va ser en aquesta mateixa època quan es van inaugurar alguns dels primers hotels com Can Verdera, ja lluny de les antigues fondes.

Tot i això, el veritable boom va arribar amb el lloguer de vacances. El 2007 es van concedir les tres primeres llicències per a allotjaments turístics. L'any següent ja en van ser set. I la febre airbnb no va deixar de créixer fins al punt que aquest 2024 es comptabilitzen 102 habitatges de lloguer de vacances en un municipi que amb prou feines supera els 700 habitants. És a dir, Fornalutx té un Airbnb per cada set residents. “Amb això, i sobretot després de la crisi del 2008, ha passat de ser un poble on el turisme era una mica anecdòtic a un poble molt turístic. De fet, ara és pràcticament un decorat”, lamenta Murray. El nombre de places turístiques ja arriba a les 536 i, en anys anteriors, ha aconseguit sobrepassar el d'empadronats.

El veritable boom va arribar amb el lloguer vacacional. En 2007 es van concedir les tres primeres llicències per a allotjaments turístics. A l'any següent ja en van ser set. I la febre airbnb no va deixar de créixer fins al punt que aquest 2024 es comptabilitzen 102 habitatges de lloguer vacacional en un municipi que a penes supera els 700 habitants. El nombre de places turístiques ja arriba a les 536 i, en anys anteriors, ha aconseguit sobrepassar el d'empadronats.

Abans –però també després- que aquesta turistificació fos evident als seus carrers, va començar per acaparar habitatges i fins i tot antigues explotacions agrícoles. “Els antics porxos dels oliverars es van adaptar i van llogar turistes com una forma de mantenir la terra i els bancals, perquè els margers són molt cars. Encara que moltes d'aquestes reformes estaven als llimbs legals. Amb el temps han passat a enriquir els seus propietaris, i en lloc d'arreglar els porxos el que fan és construir a sobre cases del segle XXI, amb les piscines i tot”, critica Joan.

La rendibilitat del lloguer turístic va acabar disparant el preu de l'habitatge. A l'aparador de l'única immobiliària que continua oberta, la casa més barata anunciada està a la venda per 495.000 euros. Segons Murray, això ha suposat una expulsió poblacional cap a Sóller, on la situació, reconeix, no és gaire més favorable.

Després de la crisi de 2008, ha passat de ser un poble en el qual el turisme era una cosa anecdòtica a un poble molt turístic. De fet, ara és pràcticament un decorat

Iván Murray — Doctor en Geografia

Entre el bristre&grill i l'Aperol Spritz

Quan cau la tarda a Fornalutx, no només es palpa la turistificació, sinó també l'existència de dues zones clarament diferenciades: abans i després de la plaça. A l'anterior, el carrer Arbona Colom, desfilen els vestits de setí, els bronzejats impossibles i els daurats. És, o almenys sembla, l'evolució d'aquell prototurisme de luxe buscant sempre allò que és chic. Aquí el forn és la Sourdough Bread, l'últim restaurant que ha obert és un bistro&grill d'origen hongarès amb hamburgueses a 19 euros. Fins i tot la fusteria que encara resisteix –a diferència de la ferreria, que va tancar fa uns anys-, ha perdut la meitat del seu local per veure'l convertit en el Moxie, on es promociona l'Aperol Spritz i l'hora “gin o'clock”. “T'asseus i ets l'únic mallorquí entre un munt de turistes. No sents que sigui un lloc per a tu”, lamenta Biel.

Aquí el forn és la Sourdough Bread, l'últim restaurant que ha obert és un ‘bistro&grill’ d'origen hongarès amb hamburgueses a 19 euros. Fins i tot la fusteria que encara resisteix –a diferència de la ferreria, que va tancar fa uns anys-, ha perdut la meitat del seu local per a veure'l convertit en el Moxie, on es promociona l'Aperol Spritz i l'hora 'gin o’clock

Els que s'atreveixen a passar de la plaça en troben una versió casual de la turistificació que s'escriu en terrasses atapeïdes per turistes en xancletes i vestits estiuencs. De fet, la quantitat de taules fa que travessar el carrer de Sa Plaça es converteixi gairebé en una cursa d'obstacles. A prop, el Bar Sa Plaça i el Deportivo encara aconsegueixen mantenir locals entre els seus parroquians. “Hem hagut de canviar els nostres hàbits. Ara molts fornalutxers no s'asseuen a la terrassa del Deportivo, es queden a una de les finestres laterals i xerren allà pujats a tamborets”, afirma Joan. Només cal enfilar la carretera Ma-2120 de baixada a Sóller per comprovar-ho.

Un altre dels actes ja gairebé prohibitius és fer la compra a la botiga de queviures del poble. “Els productes han canviat, ara estan pensats bàsicament per a turistes, i els preus han pujat moltíssim”, diu Biel. La Maria assenteix: de ser el supermercat de totes les cases ha passat a ser el lloc on comprar l'ingredient oblidat quan no hi ha més remei.

Els productes han canviat, ara estan pensats bàsicament per a turistes, i els preus han pujat moltíssim

Biel — Veí de Fornalutx

En aquesta cruïlla de cerveses de mitja tarda i sopars en horari europeu es creua una família alemanya que demana al fotoperiodista que els immortalitzi enmig d'aquesta postal de carrers sinuosos i testos a les portes de les cases. “És fotògraf”, diu el marit, que també porta una càmera penjada al coll. És la primera vegada que trepitgen Fornalutx. “El nostre amfitrió a Porto Cristo ens va dir que havíem de venir per la llum i la veritat és que és preciós”, elogien.

Una mica més d'experiència com a turista té Noel, que esgota amb pressa els últims metres fins a l'allotjament. “Els pares d'un amic van heretar una casa aquí i cada estiu vam intentar reunir-nos. Jo és la quarta o la cinquena vegada que vinc”, explica. Fornalutx, diu, continua sent el poble “espectacular” que el va atreure la primera vegada, però la tranquil·litat de llavors ha mutat. També els preus. “Ara és un caos total, hi ha molt turisme, molta més gent que altres anys. Ara mateix vinc corrent després de passar-me mitja hora per aconseguir aparcar. I els preus han pujat moltíssim. De fet, aquest any el meu amic ens ha llogat alguna cosa perquè era impossible trobar un lloguer normal”, lamenta.

“Vivim del turisme i això no ho podem evitar”

Molts coincideixen que el nou Fornalutx és una font constant de “tensions internes”. “Els canvis en els hàbits i la dificultat per aconseguir habitatge assequible o altres llocs de treball conviuen amb el fet que molts viuen del turisme”, reconeix Murray. Per a la resistència que decideix no cedir casa seva al lloguer de vacances la situació també és complicada. “Hi ha una pressió social molt forta. Si no ho fas, ets el ximple. I el pitjor és que molts propietaris d'aquelles cases de vacances també van després a les manifestacions contra la massificació turística i et diuen que als seus clients no els toquin perquè són 'turisme de qualitat'”, afegeix Joan.

Fa anys que aquí la principal activitat és l'hoteleria i la restauració, que suposen prop del 37% de l'economia del municipi. “Vivim del turisme i això no ho podem evitar”, afirma Toni, assegut a la terrassa del Bar Deportivo. “Aquí el que no treballa a l'hostaleria té un fill o una dona que ho fa. I que duri”, afegeix la Maria. Això sí, reconeixen la molèstia de la massificació de cotxes i el cert enuig perquè els estrangers s'hagin sumat a comprar cases en què no viuen sinó que, simplement, lloguen turistes. “I el benefici els ho queden tot ells”, critica Gori.

Per a Joan -que reconeix que en arribar al poble als anys 80 s'entretenia parlant amb la propietària del souvenir perquè llavors no comprava pràcticament ningú-, Fornalutx és una versió en miniatura del que passa a tot Mallorca. La turistificació que tot ho devora i per a la qual no hi ha plans decreixentistes. En gran part perquè, amb una població tan petita, molts, inclosos càrrecs polítics de l'Ajuntament, estan ficats al negoci. “No és que vulguem tornar a l'Arcàdia del lloc idíl·lic o que no vulguem el progrés, és que aquí el progrés només va en una direcció”, critica.

Puede que todo empezara con Lady Sheppard. La aristócrata inglesa llegó a Mallorca a principios de los años 20 cuando encontrar “una casita bajo el sol del sur” se convirtió en su “ambición”, según escribió. Recorrió la vall de Sóller a pie de punta a punta y, según recoge Jaume Bernat Adrover –quien relata su historia en Dones viatgeres a Mallorca-, cuando preguntó por aquel lugar que figuraba en los mapas con el nombre de Fornalutx, los sollerics le dijeron que no fuera, que la gente allí arriba, en las faldas de la Serra de Tramuntana, era tan diferente que parecía “de otra raza”.

Pero Lady Sheppard subió y descubrió un pueblo que era “como si hubiera retrocedido a través de los siglos a un rincón olvidado de la Edad Media”. La enamoraron sus calles empedradas, sus casas también de piedra, y acabó comprando una vivienda a la que llamó Son Dichosa. “Fue de las pocas viajeras que llegó a principios de siglo dentro de esa especie de prototurismo de lujo con el que desembarcaron extranjeros adinerados, algunos de los cuales acabaron por asentarse. Por entonces, Fornalutx no era un pueblo turístico, ni lo ha sido durante mucho tiempo”, explica el archivero de Sóller, Toni Quetglas.

Aun así, antes de convertirse oficialmente en residente -y de que sus vecinos la llamaran “sa senyora rica”-, Lady Sheppard consiguió alojarse en una de las pocas fondas que había. La dueña, Francina, “renunció a su propia habitación, que era la mejor, para ofrecérsela”, afirma Adrover. Algo así como el germen del generoso hotelero mallorquín. Hoy Fornalutx tiene poco más de 700 habitantes y un airbnb por cada siete, aunque esta sea únicamente la punta del iceberg de la turistificación que padece el municipio desde hace décadas.

Lo cierto es que en las 287 páginas de A Cottage in Majorca –el libro en el que años después contó su periplo de mujer viajera-, Lady Sheppard se encargó de no mencionar el nombre de aquel pueblo que la había acogido. Era un intento, subraya Adrover, de no dar pistas de dónde estaba aquel lugar “genuino”. Y la verdad es que durante décadas Fornalutx continuó como un lugar prácticamente desconocido fuera de la isla, que vivía principalmente de la agricultura, sobre todo de olivos y naranjos. “No tenía más industria que cuatro artesanos porque Sóller, localidad a la que siempre ha estado muy ligada por la proximidad, suplía todo eso. De hecho, para muchos de los primeros viajeros Fornalutx era un complemento a Sóller, un pueblo pintoresco al que se iba de excursión en un día pero no en el que alojarse”, asegura Quetglas. 

El ‘descubrimiento’ de Fornalutx

Cuando el boom turístico estalló en la isla, también pasó de puntillas por aquí. “Era uno de los pueblos más aislados geográficamente de la Tramuntana, y en aquella época no se consideró un lugar atractivo para la inversión turística”, señala el doctor en Geografía por la UIB y autor del estudio El malestar de la turistificación, Iván Murray. Sin embargo, todo aquel turismo de masas acabó por descubrirlo. Seguramente comenzaron a dispararse las primeras fotografías en sus escaleras zigzagueantes. Pero el pueblo, dicen los que aún lo recuerdan, estaba lejos de ser el que hoy protagoniza miles de imágenes en Instagram.

“En los años 50 y 60 Fornalutx era una ruina. De niña yo jugaba por la montaña y recuerdo que muchas casas estaban en un estado pésimo hasta que llegaron los primeros extranjeros, comenzaron a comprarlas y a restaurarlas”, recuerda Magdalena. La suya es la historia de una testigo de excepción que vio cómo se transformaba su pueblo desde detrás del mostrador de Can Benet, la tienda de ultramarinos que sus padres regentaron en la plaza durante muchos años. Después de bajar la persiana por jubilación en 1996, fue ella quien decidió ponerse al frente y reconvertirlo en el Bar Sa Plaça. 

Fue precisamente a mediados de los 90 cuando Fornalutx dejó de ser el lugar ignoto que Lady Sheppard había soñado. Un poco antes, su arquitectura tradicional de casas de piedra y bancales –conservada en gran parte gracias al aislamiento y la orografía- comenzó a ser reconocida. Primero, en 1972, el Estado declaró la Serra de Tramuntana paisaje pintoresco. Según algunos, ante los incipientes desmanes de su urbanización. “Aquello otorgó una protección urbanística y patrimonial muy importante para el municipio. Aunque también es cierto que, a diferencia de otras zonas, no existía una gran demanda para vivir allí porque faltaban muchos servicios”, destaca Quetglas. Ya en 1983 Fornalutx recibió la Placa de Plata del Fomento de Turismo en Mallorca por la Defensa y Mantenimiento de la Villa y el II Premio Nacional de Pueblos Embellecidos y Mantenidos de España por parte de la Secretaría General de Turismo. Un currículum de galardones al que en 2017 sumó su inclusión en la lista de los Pueblos Más Bonitos de España. 

A las casas que encontraron en la ruina aquellos extranjeros de los años 50 y 60 –entre los que estaban el fotógrafo inglés Tom Weedon y su mujer Veronica More- se sumaron las que los ancianos del pueblo iban abandonando. “Muchas estaban en la parte de la montaña o en zonas sin acceso en vehículo y los mayores ya no podían subir las cuestas y las escaleras y las vendían. A los extranjeros, en cambio, les parecía viviendas encantadoras. Sobre todo porque muchos venían a retirarse, escapaban de Europa, de la metrópoli y buscaban la naturaleza”, rememora Joan, otro de los vecinos.

Muchas casas estaban en la parte de la montaña o en zonas sin acceso en vehículo y los mayores ya no podían subir las cuestas y las escaleras y las vendían. A los extranjeros, en cambio, les parecía viviendas encantadoras. Sobre todo porque muchos venían a retirarse, escapaban de Europa, de la metrópoli y buscaban la naturaleza

Joan — Vecino de Fornalutx

Del túnel de Sóller al nuevo boom

En 1996 la inauguración del túnel de Sóller supuso un hito también para Fornalutx. Sus tres kilómetros de longitud permitían por fin evitar la antigua carretera del Coll de Sóller y salvar el paso de montaña. “Hasta entonces el Coll y las propias montañas habían conseguido protegerlo. Le habían permitido gozar de ese ‘retraso virtuoso’ en el desarrollo turístico, pero la construcción del túnel facilitó enormemente el acceso”, explica Murray. Fue en esa misma época cuando se inauguraron algunos de los primeros hoteles como Can Verdera, ya lejos de las antiguas fondas.  

Sin embargo, el verdadero boom llegó con el alquiler vacacional. En 2007 se concedieron las tres primeras licencias para alojamientos turísticos. Al año siguiente ya fueron siete. Y la fiebre airbnb no dejó de crecer hasta el punto de que este 2024 se contabilizan 102 viviendas de alquiler vacacional en un municipio que apenas supera los 700 habitantes. Es decir, Fornalutx tiene un airbnb por cada siete residentes. “Con ello, y sobre todo después de la crisis de 2008, ha pasado de ser un pueblo en el que el turismo era algo anecdótico a un pueblo muy turístico. De hecho, ahora es prácticamente un decorado”, lamenta Murray. El número de plazas turísticas alcanza ya las 536 y, en años anteriores, ha logrado sobrepasar al de empadronados. 

El verdadero boom llegó con el alquiler vacacional. En 2007 se concedieron las tres primeras licencias para alojamientos turísticos. Al año siguiente ya fueron siete. Y la fiebre airbnb no dejó de crecer hasta el punto de que este 2024 se contabilizan 102 viviendas de alquiler vacacional en un municipio que apenas supera los 700 habitantes. El número de plazas turísticas alcanza ya las 536 y, en años anteriores, ha logrado sobrepasar al de empadronados

Antes –pero también después- de que esta turistificación fuera evidente en sus calles, empezó por acaparar viviendas e incluso antiguas explotaciones agrícolas. “Los antiguos porxos de los olivares se adaptaron y alquilaron a turistas como una forma de mantener la tierra y los bancales, porque los margers son muy caros. Aunque muchas de estas reformas estaban en el limbo legal. Con el tiempo han pasado a enriquecer a sus propietarios, y en lugar de arreglar los porxos lo que hacen es construir encima casas del siglo XXI, con sus piscinas y todo”, critica Joan. 

La rentabilidad del alquiler turístico acabó por disparar el precio de la vivienda. En el escaparate de la única inmobiliaria que sigue abierta la casa más barata que se anuncia está a la venta por 495.000 euros. Según Murray, esto ha supuesto una expulsión poblacional hacia Sóller, donde la situación, reconoce, no es mucho más halagüeña. 

Después de la crisis de 2008, ha pasado de ser un pueblo en el que el turismo era algo anecdótico a un pueblo muy turístico. De hecho, ahora es prácticamente un decorado

Iván Murray — Doctor en Geografía

Entre el ‘bristro&grill’ y el Aperol Spritz

Cuando cae la tarde en Fornalutx, no sólo se palpa la turistificación, sino también la existencia de dos zonas claramente diferenciadas: la de antes y la de después de la plaza. En la anterior, la calle Arbona Colom, desfilan los vestidos de satén, los bronceados imposibles y los dorados. Es, o al menos parece, la evolución de aquel prototurismo de lujo buscando siempre lo chic. Aquí la panadería es la Sourdough Bread, el último restaurante que ha abierto es un ‘bistro&grill’ de origen húngaro con hamburguesas a 19 euros. Incluso la carpintería que aún resiste –a diferencia de la herrería, que echó el cierre hace unos años-, ha perdido la mitad de su local para verlo convertido en el Moxie, donde se promociona el Aperol Spritz y la hora “gin o’clock”. “Te sientas y eres el único mallorquín entre un montón de turistas. No sientes que sea un sitio para ti. Somos como Mónaco o la Costa Azul”, lamenta Biel. 

Aquí la panadería es la Sourdough Bread, el último restaurante que ha abierto es un ‘bistro&grill’ de origen húngaro con hamburguesas a 19 euros. Incluso la carpintería que aún resiste –a diferencia de la herrería, que echó el cierre hace unos años-, ha perdido la mitad de su local para verlo convertido en el Moxie, donde se promociona el Aperol Spritz y la hora 'gin o’clock

Los que se atreven a pasar de la plaza encuentran una versión casual de la turistificación que se escribe en terrazas abarrotadas por turistas en chanclas y vestidos veraniegos. De hecho, la cantidad de mesas hace que cruzar la calle Sa Plaça se convierta casi en una carrera de obstáculos. Cerca, el Bar Sa Plaça y el Deportivo aún consiguen mantener a locales entre sus parroquianos. “Hemos tenido que cambiar nuestros hábitos. Ahora muchos fornalutxers no se sientan en la terraza del Deportivo, se acodan en una de las ventanas laterales y charlan allí subidos a taburetes”, afirma Joan. Basta enfilar la carretera Ma-2120 de bajada a Sóller para comprobarlo. 

Otro de los actos ya casi prohibitivos es hacer la compra en el colmado del pueblo. “Los productos han cambiado, ahora están pensados básicamente para turistas, y los precios han subido muchísimo”, dice Biel. Maria asiente: de ser el supermercado de todas las casas ha pasado a ser el lugar en el que comprar el ingrediente olvidado cuando no hay más remedio. 

Los productos han cambiado, ahora están pensados básicamente para turistas, y los precios han subido muchísimo

Biel — Vecino de Fornalutx

En esa encrucijada de cervezas de media tarde y cenas en horario europeo se cruza una familia alemana que pide al fotoperiodista que les inmortalice en mitad de esa postal de calles sinuosas y macetas en las puertas de las casas. “Es fotógrafo”, dice el marido, que también lleva una cámara colgada al cuello. Es la primera vez que pisan Fornalutx. “Nuestro anfitrión en Porto Cristo nos dijo que teníamos que venir por la luz y la verdad es que es precioso”, elogian.

Algo más de experiencia como turista tiene Noel, que apura con prisa los últimos metros hasta su alojamiento. “Los padres de un amigo heredaron una casa aquí y cada verano intentamos reunirnos. Yo es la cuarta o la quinta vez que vengo”, explica. Fornalutx, dice, sigue siendo el pueblo “espectacular” que le atrajo la primera vez, pero la tranquilidad de entonces ha mutado. También los precios. “Ahora es un caos total, hay mucho turismo, mucha más gente que otros años. Ahora mismo vengo corriendo después de pasarme media hora para lograr aparcar. Y los precios han subido muchísimo. De hecho, este año mi amigo nos ha alquilado algo porque era imposible encontrar un alquiler normal”, lamenta. 

“Vivimos del turismo y eso no lo podemos evitar”

Muchos coinciden en que el nuevo Fornalutx es una fuente constante de “tensiones internas”. “Los cambios en los hábitos y la dificultad en conseguir vivienda asequible u otros empleos conviven con el hecho de que muchos viven del turismo”, reconoce Murray. Para la resistencia que decide no ceder sus casas al alquiler vacacional la situación también es complicada. “Existe una presión social muy fuerte. Si no lo haces, eres el tonto. Y lo peor es que muchos propietarios de esas casas vacacionales también van luego a las manifestaciones contra la masificación turística y te dicen que a sus clientes no los toquen porque son ‘turismo de calidad’”, añade Joan.

Hace años que la principal actividad aquí es la hotelería y la restauración, que suponen cerca del 37% de la economía del municipio. “Vivimos del turismo y eso no lo podemos evitar”, afirma Toni, sentado en la terraza del Bar Deportivo. “Aquí el que no trabaja en hostelería tiene un hijo o una mujer que lo hace. Y que dure”, añade Maria. Eso sí, reconocen la molestia de la masificación de coches y el cierto enfado porque los extranjeros se hayan sumado a lo de comprar casas en las que no viven sino que, simplemente, alquilan a turistas. “Y el beneficio se lo quedan todo ellos”, critica Gori.

Para Joan –que reconoce que a su llegada al pueblo en los años 80 se entretenía hablando con la dueña del souvenir porque entonces no compraba prácticamente nadie-, Fornalutx es una versión en miniatura de lo que ocurre en toda Mallorca. La turistificación que todo lo devora y para la que no existen planes decrecentistas. En gran parte porque, con una población tan pequeña, muchos, incluidos cargos políticos del Ayuntamiento, están metidos en el negocio. “No es que queramos volver a la Arcadia del lugar idílico o que no queramos el progreso, es que aquí el progreso sólo va en una dirección”, critica. 

Michael Douglas, el reconegut actor nord-americà darrere de pel·lícules com Instint Bàsic, The Game o Un dia de fúria, ha rebut el premi Masters of Cinema a la gala de cloenda del festival Atlàntida Mallorca Film Fest de la mà de la reina Letizia. Aquest reconeixement celebra una exitosa i extensa carrera cinematogràfica que ja suma més de 50 anys dedicats a la indústria de la gran pantalla.

En la seva visita a Palma, l'actor, amb casa a Mallorca des del 1990, s'ha pronunciat durant una roda de premsa sobre el guardó, que tanca la llista de premiats d'aquest any al festival que també ha premiat l'actriu Liv Ullmann i els cineastes JA Bayona i Montxo Armendáriz. En aquest sentit, Douglas ha expressat que “és un honor” rebre el premi Masters of Cinema i que “és molt especial” per “l'amor” que té per l'illa: “Sempre m'han recolzat molt aquí”.

Així mateix, com a veí de Mallorca, l'actor s'ha referit a les problemàtiques que envolten el turisme de masses i que els darrers mesos ha portat milers de ciutadans a alçar la veu contra l'actual model, explicant que “es tracta d´un equilibri delicat que està causant de problemes, com la manca d´aigua, i estic segur que diferents organitzacions estan tractant d´esbrinar com solucionar-ho”.

En el seu suport a la preservació de Mallorca, l'actor va ser un dels fundadors de Tramuntana XXI, una associació no lucrativa que treballa a favor de la conservació dels valors naturals, socials i culturals de la Serra de Tramuntana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2011. En aquest sentit, Douglas ha recordat que va ser seleccionat per Nacions Unides el 1998 com a Missatger de la Pau i ha expressat que “a Mallorca tenim un element mediambiental molt fort i un tipus de turisme que és molt conscient del que està passant”.

Celebra com un més el seu 80 aniversari a Mallorca

Recentment es va poder veure fins a quin punt arriba la seva connexió amb Mallorca, quan l'estrella de Hollywood va avançar la celebració del 80è aniversari amb motiu de les festes de La Beata al municipi mallorquí de Valldemossa, situat a la Serra de Tramuntana. A través d'una publicació a les seves xarxes socials el 22 de juliol passat, Michael Douglas es mostrava com un més, gaudint d'unes festes populars en què es rendia homenatge als octogenaris amb balls regionals, menjars tradicionals i actuacions musicals.

L'illa de Mallorca ha estat sempre un lloc especial per a l'actor, on posseeix la impressionant mansió S'Estaca, una propietat que va comprar el 1990 amb la seva exdona Diandra Luker i que gaudeix al complet des del 2020 després de comprar la seva part de la propietat. Des de llavors, és habitual veure'l amb la seva actual dona, Catherine Zeta Jones, i la seva família als voltants del seu refugi a la Serra.

Finalment, Michael Douglas ha reivindicat un cinema més enllà del pur entreteniment capaç de transformar-nos i fer-nos noves preguntes. “Fer pel·lícules és molt car per a un entreteniment que només dura dues hores. Al llarg de la meva carrera, he intentat centrar-me en projectes no tan fàcils de pair, mirant de deixar pensant l'espectador després de veure les pel·lícules”.

“En aquest món estem cada cop més aïllats i a través de les pel·lícules podem comunicar-nos i compartir pensaments amb els qui fins i tot no parlen la nostra mateixa llengua”, ha afegit l'actor i productor de cinema.

En aquest món estem cada cop més aïllats i a través de les pel·lícules podem comunicar-nos i compartir pensaments amb els qui fins i tot no parlen la nostra mateixa llengua

Michael Douglas — Actor

La dreta és també un “negoci” global

Així mateix, durant la roda de premsa, s'ha pronunciat sobre la retirada de la candidatura de Joe Biden i la nova candidata demòcrata per a les properes eleccions dels Estats Units, Kamala Harris. “Joe Biden ha aconseguit molt els tres anys i mig que ha estat com a president, per exemple, el fet de reviure a l'OTAN amb les aliances europees. Ara ve Kamala Harris, una candidata que impressiona força”.

Douglas ha emfatitzat, a més, que als Estats Units hi ha un sentiment de crisi democràtica molt profund. “L'altre partit polític, que al final és un moviment global de la dreta, és un negoci i tot gira al voltant dels diners. Abans de ser de classe mitjana era un orgull, però ara és gent que pateix i no arriba a final de mes. Necessitem tornar a guanyar la confiança de les persones de classe obrera, que havien estat seduïts pel moviment de la dreta”.

Joe Biden ha aconseguit molt els tres anys i mig que ha estat com a president, per exemple, el fet de reviure a l'OTAN amb les aliances europees. Ara ve Kamala Harris, una candidata que impressiona força

Michael Douglas — Actor

Nascut el 1944 a Nou Brunswick, Nova Jersey (Estats Units), Michael Douglas ha rebut nombrosos elogis al llarg de la seva carrera, entre els quals destaquen dos premis Óscar. El primer li va arribar el 1975 com a productor, juntament amb Saul Zaentz, per la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut. El 1988 va rebre el segon com a millor actor principal per Wall Street, una cinta dirigida pel cineasta Oliver Stone. A més, Douglas ha rebut altres premis importants, com ara cinc Globus d'Or, un premi Primetime Emmy, el Premi Cecil B. DeMille o el premi AFI Life Achievement Award.

Michael Douglas, el reconocido actor estadounidense detrás de películas como Instinto Básico, The Game o Un día de furia, ha recibido el premio Masters of Cinema en la gala de clausura del festival Atlántida Mallorca Film Fest de la mano de la reina Letizia. Este reconocimiento celebra una exitosa y extensa carrera cinematográfica que suma ya más de 50 años dedicados a la industria de la gran pantalla.

En su visita a Palma, el actor, con casa en Mallorca desde 1990, se ha pronunciado durante una rueda de prensa sobre el galardón, que cierra la lista de premiados de este año en el festival que también ha premiado a la actriz Liv Ullmann y a los cineastas J.A. Bayona y Montxo Armendáriz. En este sentido, Douglas ha expresado que “es un honor” recibir el premio Masters of Cinema y que “es muy especial” por el “amor” que tiene por la isla: “Siempre me han apoyado mucho aquí”.

Asimismo, como vecino de Mallorca, el actor se ha referido a las problemáticas que rodean al turismo de masas y que en los últimos meses ha llevado a miles de ciudadanos a alzar la voz contra el actual modelo, explicando que “se trata de un equilibrio delicado que está causando problemas, como la falta de agua, y estoy seguro de que diferentes organizaciones están tratando de averiguar cómo solucionarlo”. 

En su apoyo a la preservación de Mallorca, el actor fue uno de los fundadores de Tramuntana XXI, una asociación no lucrativa que trabaja a favor de la conservación de los valores naturales, sociales y culturales de la Serra de Tramuntana, declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 2011. En este sentido, Douglas ha recordado que fue seleccionado por Naciones Unidas en 1998 como Mensajero de la Paz y ha expresado que “en Mallorca tenemos un elemento medioambiental muy fuerte y un tipo de turismo que es muy consciente de lo que está pasando”.

Celebra como uno más su 80 cumpleaños en Mallorca

Recientemente se pudo ver hasta qué punto llega su conexión con Mallorca, cuando la estrella de Hollywood adelantó la celebración de su 80 aniversario con motivo de las fiestas de La Beata en el municipio mallorquín de Valldemossa, situado en la Serra de Tramuntana. A través de una publicación en sus redes sociales el pasado 22 de julio, Michael Douglas se mostraba como uno más, disfrutando de unas fiestas populares en la que se rendía homenaje a los octogenarios con bailes regionales, comidas tradicionales y actuaciones musicales.

La isla de Mallorca ha sido siempre un lugar especial para el actor, donde posee la impresionante mansión S'Estaca, una propiedad que compró en 1990 junto a su exmujer Diandra Luker y que disfruta al completo desde 2020 tras comprar su parte de la propiedad. Desde entonces, es habitual verle con su actual esposa, Catherine Zeta Jones, y su familia en las inmediaciones de su refugio en la Serra. 

Finalmente, Michael Douglas ha reivindicado un cine más allá del puro entretenimiento capaz de transformarnos y hacernos nuevas preguntas. “Hacer películas es muy caro para un entretenimiento que sólo dura dos horas. A lo largo de mi carrera, he intentado centrarme en proyectos no tan fáciles de digerir, tratando de dejar pensando al espectador después de ver las películas”.

“En este mundo estamos cada vez más aislados y a través de las películas podemos comunicarnos y compartir pensamientos con quienes incluso no hablan nuestra misma lengua”, ha añadido el actor y productor de cine.

En este mundo estamos cada vez más aislados y a través de las películas podemos comunicarnos y compartir pensamientos con quienes incluso no hablan nuestra misma lengua

Michael Douglas — Actor

La derecha es también un “negocio” global

Asimismo, durante la rueda de prensa, se ha pronunciado sobre la retirada de la candidatura de Joe Biden y la nueva candidata demócrata para las próximas elecciones de Estados Unidos, Kamala Harris. “Joe Biden ha conseguido mucho en los tres años y medio que ha estado como presidente, por ejemplo, el hecho de revivir a la OTAN con las alianzas europeas. Ahora viene Kamala Harris, una candidata que impresiona bastante”.

Douglas ha enfatizado, además, que en Estados Unidos hay un sentimiento de crisis democrática muy profundo. “El otro partido político, que al final es un movimiento global de la derecha, es un negocio y todo gira alrededor del dinero. Antes ser de clase media era un orgullo, pero ahora es gente que sufre y no llega a fin de mes. Necesitamos volver a ganar la confianza de las personas de clase obrera, que habían sido seducidos por el movimiento de la derecha”.

Joe Biden ha conseguido mucho en los tres años y medio que ha estado como presidente, por ejemplo, el hecho de revivir a la OTAN con las alianzas europeas. Ahora viene Kamala Harris, una candidata que impresiona bastante

Michael Douglas — Actor

Nacido en 1944 en Nuevo Brunswick, Nueva Jersey, Estados Unidos, Michael Douglas ha recibido numerosos elogios a lo largo de su carrera, entre los que destacan dos premios Óscar. El primero le llegó en 1975 como productor, junto a Saul Zaentz, por la película Alguien voló sobre el nido del cuco. En 1988 recibió el segundo como mejor actor principal por Wall Street, una cinta dirigida por el cineasta Oliver Stone. Además, Douglas ha recibido otros premios importantes, como cinco Globos de Oro, un premio Primetime Emmy, el Premio Cecil B. DeMille o el premio AFI Life Achievement Award. 

Fernando Trueba (Madrid, 1955), un dels cineastes espanyols més prestigiosos, estrena 'Isla perdida' a la gala d'inauguració de l'Atlàntida Film Fest a Palma. La pel·lícula, protagonitzada pel nord-americà Matt Dillon i la catalana Aida Folch, explica la història de dues persones que s'enamoren fugint dels seus passats respectius en una petita illa grega. L'arribada del cineasta coincideix, a més, amb la convocatòria d'una protesta contra el turisme massiu que, a parer seu, té molt sentit comú. “Jo crec que ens ha anat de les mans que, en un lloc com Palma, la gent que treballa no tingui on viure”, explica.

A la pel·lícula, a ritme de jazz i en tres actes que corresponen cadascun a una estació -estiu, tardor i hivern-, la llum inicial d'una illa paradisíaca s'apaga fins a assolir la foscor de la barbàrie. En un homenatge a cineastes com Alfred Hitchcock, Truffaut, Billy Wilder i escriptors com William Irish i Patricia Highsmith, Trueba dibuixa un suspens romàntic que ens parla sobre la fugida davant del dolor, la memòria i el desig on un cercle amorós es tanca de manera tràgica.

El cineasta, guardonat amb innombrables premis, entre els quals destaquen l'Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera per 'Belle Epoque', el Goya al Millor Director en tres ocasions i l'Os de Plata de la 37a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín, reflexiona en aquesta entrevista sobre la cinta que arribarà als cinemes el proper 23 d'agost. Al llarg de la seva carrera ha treballat molt la qüestió de la memòria des de diferents perspectives.

A 'Illa perdida', els protagonistes intenten escapar de la seva pròpia illa. En el cas de Max, fins i tot canvia el nom per esborrar el seu passat. Què hi ha darrere aquest moviment? De què ens serveix la fugida més enllà de la mera supervivència?

Tinc la sensació que tots, sense adonar-nos-en, ens passem la vida intentant fugir d'on venim, tractant de trobar-nos, de saber qui cony som. Al final, ens adonem que estem condemnats a ser qui som i que anem on anem no podrem deixar de ser-ho. D'alguna manera, estem atrapats pel nostre passat, pels qui som i el nostre origen. Justament ahir li deia Aida Folch que qui neix pijo mor pijo. Em va preguntar aleshores que si ella era de poble moriria de poble també. Li vaig dir que sí. També em deia que com era possible que algunes persones tan intel·ligents i tan cultes es puguin tornar fatxes. Li vaig respondre que és una pena, sí, però que qui és un pijo de família al final de la seva vida torna a ser el pijo que era. No podem fer res contra el passat.

En aquesta nova pel·lícula treballa per primer cop amb l'actor nord-americà Matt Dillon. També torna a triar Aida Folch, després de treballar amb ella a L'artista i la model. Què li va fer pensar que ells eren els protagonistes?

Perquè eren perfectes. Aida Folch té aquesta proximitat, aquesta normalitat, però que després se surt en un primer pla a càmera. I jo necessitava aquella noia eixerida, curiosa, inquieta, maca, però que alhora li hagin passat coses i que intenta tirar endavant i refer-se.

Tinc la sensació que tots, sense adonar-nos-en, ens passem la vida intentant fugir d'on venim, tractant de trobar-nos, de saber qui cony som

Fernando Trueba — Cineasta

Per a Max necessitava tres coses. Volia algú atractiu, però madur, que no fos un xaval, algú més a prop dels 60 que els 50 anys, i que, alhora, et pogués fer por. No era fàcil, vaig fer un estudi sistemàtic de tots els actors que tenien entre 55 i 60 anys per a la pel·lícula i em vaig adonar que l'idea era ell, Matt Dillon, a qui per casualitat jo havia conegut una vegada a Los Angeles. Quan li vaig enviar el guió li va agradar molt i ens vam posar a treballar.

Tot i que la història se situa el 2001, avui dia podríem dir que el que passa entre Max i Àlex és una relació tòxica portada a extrems. És una advertència contra la violència masclista?

Sobretot, és una pel·lícula, una història que li passa a uns personatges, però ho vulguis o no, això hi és. És com aquesta cosa de 'alerta amb el que desitges, no sigui que ho aconsegueixis'. És a dir, el terror que avui dia és tràgicament omnipresent a la vida de moltes dones que cauen presoneres d'aquest tipus de relacions. Vull dir, és una cosa que no surt per casualitat. Un explica històries que també tenen a veure amb el seu temps. Tot i que, en aquest cas, no està comptat en clau de cinema social, sinó més aviat en una clau de gènere, de suspens psicològic, romàntic, etcètera. Però és una altra manera d'explicar-ho també.

Tot i el terrorífic d'aquesta relació, sorgeix un altre amor que guarda alguna esperança.

Sí, hi ha un personatge que hagués estat una parella ideal, que és Chico, tan maco. Immediatament Àlex i ell es fan amics i connecten. Aleshores ell se sent atret per ella i s'adona que, sigui com sigui, no han coincidit els seus rellotges sentimentals. I un diu 'però quina pena, no? Perquè haurien estat una gran parella“. Però bé, la vida és això també, equivocar-nos contínuament.

Entre discussió i discussió, en una de les escenes apareix una imatge cridanera i poderosa. Dues persones, assegudes a la barra d'un bar, veuen en directe l'atemptant de l'11-S en un televisor. És un símbol més per reflexionar sobre com ens van les coses?

Sí, jo crec que en primer lloc ens ancora amb la temporalitat de la pel·lícula, però també amb el moment dels personatges, que s'estan endinsant en una mena de misteri i no s'adonen que s'està esfondrant el món al seu voltant. M'agradava posar aquesta imatge com una cosa que està passant en segon pla.

Un altre element important en la història és la religió, la cerca del perdó. Però el crucifix del protagonista sembla per fer servir i tirar.

Max és un personatge turmentat i volia mostrar aquest procés vital, perquè la confusió religiosa també forma part d'aquella mena d'infern que ell porta a dins, no?

I en què consisteix aquest infern?

Estem parlant del passat d'algú que aparentment ha aconseguit, després d'una cosa horrible, reinventar-se i refer-se fins al nom, però que en un moment, per circumstàncies de l'atzar, s'acaba tornant a obrir aquest bagul i els dimonis tornen a sortir .

Em semblava molt interessant explicar això sense convertir-lo en un personatge dolent pla o en blanc i negre, volia mostrar els grisos, la complexitat, les arestes. Un pot, fins i tot en certa manera, arribar a apreciar-lo. A més, és una cosa que passa quan es dóna algun crim i la gent diu que aquesta persona era encantadora, educada o molt maca i es pregunten com ha pogut passar. És un patró que es repeteix tot el temps. No és que n'arribi un amb la serra mecànica i ja està, és que de vegades la vida és molt més complicada.

Les referències a la realitat estan molt bé perquè les històries siguin creïbles i estiguin ancorades, encara que fem una mica de gènere. Però, alhora, també m'agrada pensar que en fer això el que estic fent és cinema en el sentit més clàssic, en explicar una història i no tant d'opinar del món en què vivim

Fernando Trueba — Cineasta

En qualsevol cas, aquestes referències a la realitat estan molt bé perquè les històries siguin creïbles i estiguin ancorades, encara que fem una mica de gènere. Però, alhora, també m'agrada pensar que en fer això el que estic fent és cinema en el sentit més clàssic, en explicar una història i no tant d'opinar del món en què vivim. El que importa a la Ilíada no és si Paris ha robat Helena o si els saquejos han assetjat Troia, l'important és la poesia i les lliçons que en podem treure.

Finalment, aprofitant que està de visita a aquesta illa, volia preguntar-li per aquesta idea que apareix a la pel·lícula d'una illa paradisíaca que s'acaba convertint en tragèdia. Demà hi ha convocada demà una manifestació a Palma contra el turisme massiu a la qual s'hi han sumat diferents veus des de la cultura. Té pensat assistir-hi? Què opina de la situació que es viu aquí i en altres zones destinades al turisme?

Jo crec que se'ns ha anat de les mans que, en un lloc com Palma, la gent que treballa, ja sigui en hotels, restaurants, hospitals, etcètera, no tingui on viure. No poden viure a la ciutat on treballen i això vol dir que alguna cosa s'ha fet malament i que l'avarícia no pot arribar tan lluny. Cal posar límits al turisme quan la vida es fa impossible. És un fenomen que el veiem també a grans ciutats com Barcelona o Madrid, on els joves, quan s'independitzen, no poden viure a la seva ciutat o han de viure amuntegats, pagant una fortuna per dos metres quadrats. El sistema ha fet crac i cal fer marxa enrere i redissenyar les ciutats.

On està escrit que hàgim d'estar contínuament viatjant i creuant el toll en avions per fer-nos un selfie al cul del món?

Fernando Trueba — Cineasta

Després, és molt graciós que, quan llegeixes els viatges per Europa d'Henry James, l'escriptor és el 1899 a Venècia i s'està queixant que la vida és impossible pel turisme. Vull dir que si despertés Henry James cauria mort a l'instant. On està escrit que hàgim d'estar contínuament viatjant i creuant el toll en avions per fer-nos un selfie al cul del món? Problablement és una perversió més del capitalisme, que sempre està buscant la manera de ficar-nos la mà a la butxaca i quedar-se amb el miserable salari que t'han pagat. Han descobert que això funciona i han creat a la gent la necessitat que per ser feliços han d'anar a fer-se un selfie a Finlàndia o a Tailàndia. Bé. No sé com es lluita contra això.

Bé, comencem almenys a identificar l'arrel del problema.

Sí, i a adonar-nos que estem una mica xalats.

Fernando Trueba (Madrid, 1955), uno de los más reputados cineastas españoles, estrena ‘Isla perdida’ en la gala de inauguración del Atlántida Film Fest en Palma. La película, protagonizada por el estadounidense Matt Dillon y la catalana Aida Folch, cuenta la historia de dos personas que se enamoran huyendo de sus respectivos pasados en una pequeña isla griega. La llegada del cineasta coincide, además, con la convocatoria de una protesta contra el turismo masivo que, a su parecer, tiene mucho sentido común. “Yo creo que se nos ha ido de las manos que, en un lugar como Palma, la gente que trabaja no tenga donde vivir”, explica.

En la película, a ritmo de jazz y en tres actos que corresponden cada uno a una estación -verano, otoño e invierno-, la luz inicial de una isla paradisíaca se apaga hasta alcanzar la oscuridad de la barbarie. En un homenaje a cineastas como Alfred Hitchcock, Truffaut, Billy Wilder y escritores como William Irish y Patricia Highsmith, Trueba dibuja un suspense romántico que nos habla sobre la huida frente al dolor, la memoria y el deseo donde un círculo amoroso se cierra de manera trágica.

El cineasta, galardonado con innumerables premios, entre los que destacan el Oscar a la Mejor Película Extranjera por ‘Belle Epoque’, el Goya al Mejor Director en tres ocasiones y el Oso de Plata de la 37 edición del Festival Internacional de Cine de Berlín, reflexiona en esta entrevista sobre la cinta que llegará a los cines el próximo 23 de agosto. A lo largo de su carrera ha trabajado mucho la cuestión de la memoria desde diferentes perspectivas.

En ‘Isla perdida’, los protagonistas tratan de escapar de la suya misma. En el caso de Max, incluso cambia su nombre para borrar su pasado. ¿Qué hay detrás de ese movimiento? ¿De qué nos sirve la huida más allá de la mera supervivencia?

Tengo la sensación de que todos, sin darnos cuenta, nos pasamos la vida intentando huir de donde venimos, tratando de encontrarnos, de saber quién coño somos. Al final, nos damos cuenta de que estamos condenados a ser quien somos y que vayamos a donde vayamos no vamos a poder dejar de serlo. De alguna forma, estamos atrapados por nuestro pasado, por quienes somos y nuestro origen. Justamente ayer le decía Aida Folch que el que nace pijo muere pijo. Me preguntó entonces que si ella era de pueblo moriría de pueblo también. Le dije que sí. También me decía que cómo era posible que algunas personas tan inteligentes y tan cultas se puedan volver fachas. Le respondí que es una pena, sí, pero que quien es un pijo de familia al final de su vida vuelve a ser el pijo que era. No podemos hacer nada contra el pasado.

En esta nueva película trabaja por primera vez con el actor estadounidense Matt Dillon. También vuelve a elegir a Aida Folch, tras trabajar con ella en El artista y la modelo. ¿Qué le hizo pensar que eran ellos los protagonistas?

Porque eran perfectos. Aida Folch tiene esa cercanía, esa normalidad, pero que después se sale en un primer plano a cámara. Y yo necesitaba a esa chica vivaracha, curiosa, inquieta, maja, pero que a la vez que le hayan pasado cosas y que intenta salir adelante y rehacerse.

Tengo la sensación de que todos, sin darnos cuenta, nos pasamos la vida intentando huir de donde venimos, tratando de encontrarnos, de saber quién coño somos

Fernando Trueba — Cineasta

Para Max necesitaba tres cosas. Quería alguien atractivo, pero maduro, que no fuera un chaval, alguien más cerca de los 60 que los 50 años, y que, al mismo tiempo, te pudiera dar miedo. No era fácil, hice un estudio sistemático de todos los actores que tenían entre 55 y 60 años para la película y me di cuenta de que el idea era él, Matt Dillon, a quien por casualidad yo había conocido una vez en Los Ángeles. En cuanto le mandé el guión le gustó mucho y nos pusimos a trabajar.

Pese a que la historia se sitúa en 2001, a día de hoy podríamos decir que lo que pasa entre Max y Álex es una relación tóxica llevada a extremos. ¿Es una advertencia contra la violencia machista? 

Sobre todo, es una película, una historia que le pasa a unos personajes, pero lo quieras o no, eso está ahí. Es como esa cosa de ‘cuidado con lo que deseas, no vaya a ser que lo consigas’. Es decir, el terror que hoy en día es trágicamente omnipresente en la vida de muchas mujeres que caen prisioneras de este tipo de relaciones. Quiero decir, es algo que no sale por casualidad. Uno cuenta historias que tienen que ver también con su tiempo. Aunque, en este caso, no está contado en clave de cine social, sino más bien en una clave de género, de suspense psicológico, romántico, etcétera. Pero es otra manera de contarlo también.

Pese a lo terrorífico de esta relación, surge otro amor que guarda alguna esperanza.

Sí, hay un personaje que hubiera sido una pareja ideal, que es Chico, tan majo. Inmediatamente Álex y él se hacen amigos y conectan. Entonces él se siente atraído por ella y se da cuenta de que, sea como sea, no han coincidido sus relojes sentimentales. Y uno dice '¿pero qué pena, no? Porque hubieran sido una gran pareja'. Pero bueno, la vida es eso también, equivocarnos continuamente.

Entre discusión y discusión, en una de las escenas aparece una imagen llamativa y poderosa. Dos personas, sentadas en la barra de un bar, ven en directo el atentando del 11-S en un televisor. ¿Es un símbolo más para reflexionar sobre cómo nos van las cosas?

Sí, yo creo que en primer lugar nos ancla con la temporalidad de la película, pero también con el momento de los personajes, que están adentrándose en una especie de misterio y no se dan cuenta de que está derrumbándose el mundo a su alrededor. Me gustaba poner esa imagen como algo que está pasando en segundo plano.

Otro elemento importante en la historia es la religión, la búsqueda del perdón. Pero el crucifijo del protagonista parece de usar y tirar.

Max es un personaje atormentado y quería mostrar ese proceso vital, porque la confusión religiosa también forma parte de esa especie de infierno que él lleva dentro, ¿no?

¿Y en qué consiste ese infierno?

Estamos hablando del pasado de alguien que aparentemente ha conseguido, después de algo horrible, reinventarse y rehacerse hasta el nombre, pero que en un momento, por circunstancias del azar, se acaba volviendo a abrir ese baúl y los demonios salen de nuevo. 

Me parecía muy interesante contar eso sin convertirle en un personaje malo plano o en blanco y negro, quería mostrar los grises, la complejidad, las aristas. Uno puede, hasta en cierta manera, llegar a apreciarle. Además, es algo que ocurre cuando se da algún crimen y la gente dice que tal persona era encantadora, educada o muy maja y se preguntan cómo ha podido pasar. Es un patrón que se repite todo el tiempo. No es que llegue uno con la motosierra y ya está, es que a veces la vida es mucho más complicada.

Las referencias a la realidad están muy bien para que las historias sean creíbles y estén ancladas, aunque hagamos algo de género. Pero, a la vez, también me gusta pensar que al hacer esto lo que estoy haciendo es cine en el sentido más clásico, en el de contar una historia y no tanto de opinar del mundo en que vivimos

Fernando Trueba — Cineasta

En cualquier caso, estas referencias a la realidad están muy bien para que las historias sean creíbles y estén ancladas, aunque hagamos algo de género. Pero, a la vez, también me gusta pensar que al hacer esto lo que estoy haciendo es cine en el sentido más clásico, en el de contar una historia y no tanto de opinar del mundo en que vivimos. Lo que importa en la Ilíada no es si Paris ha robado a Helena o si lo saqueos han sitiado Troya, lo importante es la poesía y las lecciones que podemos sacar de ahí.

Por último, aprovechando que está de visita en esta isla, quería preguntarle por esa idea que aparece en la película de una isla paradisíaca que se acaba convirtiendo en tragedia. Mañana hay convocada mañana una manifestación en Palma contra el turismo masivo y a la que se han sumado diferentes voces desde la cultura. ¿Tiene pensado asistir? ¿Qué opina de la situación que se vive aquí y en otras zonas destinadas al turismo?

Yo creo que se nos ha ido de las manos que, en un lugar como Palma, la gente que trabaja, ya sea en hoteles, en restaurantes, en hospitales, etcétera, no tenga donde vivir. No pueden vivir en la ciudad en la que trabajan y eso quiere decir que algo se ha hecho mal y que la avaricia no puede llegar tan lejos. Hay que ponerle límites al turismo cuando la vida se hace imposible. Es un fenómeno que lo vemos también en grandes ciudades como Barcelona o Madrid, donde los jóvenes, cuando se independizan, no pueden vivir en su ciudad o tienen que vivir hacinados, pagando una fortuna por dos metros cuadrados. El sistema ha hecho crack y hay que dar marcha atrás y rediseñar las ciudades.

¿Dónde está escrito que tengamos que estar continuamente viajando y cruzando el charco en aviones para hacernos un 'selfie' en el culo del mundo?

Fernando Trueba — Cineasta

Luego, es muy gracioso que, cuando lees los viajes por Europa de Henry James, el escritor está en 1899 en Venecia y se está quejando de que está la vida imposible por el turismo. Quiero decir que si despertasen a Henry James se caería muerto en el instante. ¿Dónde está escrito que tengamos que estar continuamente viajando y cruzando el charco en aviones para hacernos un selfie en el culo del mundo? Probablemente es una perversión más del capitalismo, que siempre está buscando la forma de meternos la mano en el bolsillo y quedarse con el mísero salario que te han pagado. Han descubierto que eso funciona y han creado a la gente la necesidad de que para ser felices tienen que ir a hacerse un selfie en Finlandia o en Tailandia. Bueno. No sé cómo se lucha contra eso.

Bueno, por lo menos empezamos a identificar la raíz del problema.

Sí, y a darnos cuenta de que estamos un poco chalados. 

“Cada estiu, omplen les vostres platges. Es beuen tota la vostra cervesa. Fan un desastre a les vostres places. Mengen esmorzars fregits tot el dia en lloc del vostre meravellós menjar. Es jubilen a les vostres ciutats i s'aprofiten dels vostres serveis públics. Temps de revenja: salveu-nos d'una victòria d'Anglaterra (o mai no deixarem d'escoltar-la)!”. Amb aquesta portada, el tabloide 'The National' animava la Selecció espanyola de futbol a vèncer Anglaterra a la final de l'Eurocopa. Una llista de clixés sobre tots els 'pecats' que els anglesos cometen a Espanya. En faltava un: el famós balconing. I, si algun lloc ha patit aquest mal anglès per excel·lència, aquest és Magaluf. “Els hotels de Mallorca demà al matí”, ironitzava un usuari de X (abans Twitter), que adjuntava una foto dels Simpson on un personatge recull el cadàver d'un altre en una piscina, i que va contribuir a fer que Magaluf fos trending topic tota la nit després de la victòria espanyola.

Els minuts 47', 73' i 87' van fer arribar a l'èxtasi als seguidors de la selecció espanyola i anglesa de futbol durant la final de l'Eurocopa 2024 a tot el món, sobretot a Magaluf, on ja a les vuit de la tarda a penes hi havia ningú arranjat a la platja, sinó davant de les pantalles dels bars, les terrasses i les places que amuntegaven els seguidors d'un equip i un altre. Al final, va ser l'afició espanyola la que es va lliurar a la festa després de la victòria del combinat de Luis de la Fuente per dos gols a un. Una ampolla de xampany es va obrir als locals que acollien els premiats alhora que un saxofon feia sonar 'Paquito el Chocolatero'. Els cotxes van començar a xiular i la massa va continuar vociferant “campions”, encara que amb accent una mica més anglès que en altres parts del planeta.

Abans que l'equip espanyol confirmés el seu lideratge al cim del futbol europeu, Adriana i Daniela, de 14 i 16 anys, havien decidit passar amb les seves famílies l'experiència esportiva entre els turistes que s'amuntegaven al llarg de Punta Ballena, un dels punts àlgids del lleure nocturn del municipi de Calvià. “Així té més gràcia!”, deia una asseguda davant d'una parella amb les samarretes de la selecció contrària. “Lamine Yamal té 16 anys i ja és una joia”, destacaven de la plantilla de La Roja. Però, de fons, com un recordatori, els altaveus dels locals circumdants feien cantar en veu crit els seus clients clàssics com 'Sweet Caroline', 'Don't look back in anger' o 'Let it be', per arengar i animar els ànims de la massa anglesa abans de l'hora clau.

Com per a elles, viure el partit amb els propis del país era un atractiu per a David i Sara, una parella que, com si una mena d'excursió familiar es tractés, havien portat el seu fill i els seus nebots, Tirso, Guillermo i Kirk, a passar la tarda en aquesta localitat on, segons les previsions de la Guàrdia Civil, s'esperava congregar unes 2.000 persones. “Ens remou l'esperit espanyol”, va afirmar David, que havia cedit a les peticions dels seus nebots nouvinguts de Barcelona per veure el partit aquí en comptes de gaudir de la tranquil·litat de Palma, a pocs quilòmetres. Presos de l'emoció, corrien d'una banda a l'altra, onejaven la bandera 'rojigualda' a l'esquena, amb tanta força que aquests ànims semblaven aconseguir traspassar les fronteres i arribar a l'Olímpic de Berlín.

“Els nens estan obsessionats amb que guanyi Anglaterra”

Amb aquesta quantitat de gent, hi havia més control, més seguretat i, sobretot, més botigues engalanades amb banderes, samarretes, adorns, barrets de copa i viseres que vestien qualsevol aficionat que calgués, com les diademes decorades amb pompons vermells i pilotes de futbol d'Abby. El seu marit ho tenia clar: “England is gonna win! Simple like that!”, i ella, amb la seva amiga Hannah, només esperava que els de Gareth Southgate complissin, encara que fos només per estalviar-se les llantes de la matinada. “Tenim sis nens entre totes dues i estan obsessionats amb què guanyin”, comenta. I, encara que no paraven de parlar del britànic Jude Bellingham com una de les grans promeses de la lliga anglesa, van admetre que esperaven que Yamal marqués... “Però que guanyi Anglaterra!”, va puntualitzar.

Els pols blancs impol·luts contrastaven contra el to vermellós d'algunes pells i, davant de la retransmissió en directe de la BBC Sport que oferien alguns dels establiments, hi havia famílies, parelles i grups d'amistats que no tenien ni un sol mos de menjar davant d'ells. De sobte, l'estómac s'havia tancat i la fatalitat planava sobre la nit: Nico Williams havia marcat a la segona meitat de la trobada i els crits espanyols de gol! havien quedat dissolts ràpidament entre el públic silenciós, ja que el dolor aliè cal respectar-lo... Almenys fins que acabi la contesa.

“Se n'aniran calentets per a casa”

A uns metres, prop d'un quasi amfiteatre romà improvisat per cadires de plàstic que es col·locaven en semicercle davant d'una pantalla gegant, hi havia Javi i Mari, els propietaris d'un estudi de tatuatge limítrof, el tancament del qual sempre està programat a les sis del matí, però aquesta nit amb més motiu que mai. “Si guanyen els anglesos, vindran més a tatuar-se i, si no, vindran a tapar-se l'Eurocopa que els vaig fer a molts”, riu Javi sota les garlandes vermelles i blanques que han penjat entre els fanals del carrer. És oriünd de Madrid i es declara fan de l'Atleti, però aquest diumenge s'han col·locat dos globus inflats a l'entrecuix, diu, en honor al lateral del Chelsea, Marc Cucurella. No estava gaire convençut del rendiment de la Selecció espanyola, però a mesura que han anat guanyant confiança partit a partit, s'ha convençut a si mateix que, els seus contraris, “se n'aniran calentets cap a casa”.

Més enllà de les afrentes, sempre hi ha lloc per estendre ponts, com van suggerir Jeff i Kim, dos amics vinguts de la ciutat de Hull, que prefereixen veure el futbol com una manera d'esquivar temes espinosos, la política, per coincidir que, gràcies a l'esport, s'“entenen millor així”. Relaxats per les vacances, van admetre que els espanyols “són bons”, però defensaven amb determinació que el seu equip té “un joc més segur” i que, malgrat el que diguin, “cada dia millora més”. Una concessió que també és donada per Eve i Charlie, una jove parella de Manchester que passa uns dies per Alcúdia gaudint del ciclisme i les llargues tardes d'estiu, encara que a la terrassa, armats amb les ulleres de sol i crema solar, es resignen que la fe sigui suficient per assolir la victòria i que “tant de bo trobin la manera de guanyar”.

Si bé hi va haver una mica d'esperança durant uns minuts gràcies al gol de Cole Palmer al 73', els càntics es van acabar aviat al 87' davant la sentència definitiva de Mikel Oyarzabal. “Fora de joc!”, cridaven molts, “falta!”, protestes davant les planxades dels jugadors, que el cronòmetre no donava treva i es mastegava la tragèdia a la recta final del partit quan només es van sumar quatre minuts per donar per finalitzada la tortura.

Entre tanta tragèdia, sempre hi ha lloc per a l'anècdota, com els nois de vint anys que s'intercanviaven el seu nombre xampurrejant en anglès i en espanyol algunes paraules o el somriure irònic d'una parella de Wales. “No entenem res del que diuen”, deien dels crits dels seus compatriotes anglesos i, vestits amb samarretes hawaianes, només van assegurar que se n'anirien “tranquil·lament” de tornada al seu apartament a celebrar el resultat, fos quin fos. I així va ser, amb un “adéu, amic, adéu” es van internar a la massa que aviat es va diluir quan el matx va arribar al final, deixant un 2-1 a favor d'Espanya contra tots els pronòstics que van ser anotats a la tarda: un 5-0; un 2-3; un 1-4... Ni una porra no va encertar.

“Cada verano, llenan vuestras playas. Se beben toda vuestra cerveza. Hacen un desastre en vuestras plazas. Comen desayunos fritos todo el día en lugar de vuestra maravillosa comida. Se jubilan en vuestras ciudades y se aprovechan de vuestros servicios públicos. Tiempo de revancha: ¡salvadnos de una victoria de Inglaterra (o nunca dejaremos de escucharla)!”. Con esta portada, el tabloide ‘The National’ animaba a la Selección española de fútbol a vencer a Inglaterra en la final de la Eurocopa. Una lista de clichés sobre todos los 'pecados' que los ingleses cometen en España. Faltaba uno: el famoso balconing. Y, si algún lugar ha sufrido este mal inglés por excelencia, este es Magaluf. “Los hoteles de Mallorca mañana por la mañana”, ironizaba un usuario de X (antes Twitter), que adjuntaba una foto de Los Simpson donde un personaje recoge el cadáver de otro en una piscina, y que contribuyó a que Magaluf fuera trending topic toda la noche tras la victoria española.

Los minutos 47’, 73’ y 87’ hicieron llegar al éxtasis a los seguidores de la selección española e inglesa de fútbol durante la final de la Eurocopa 2024 en todo el mundo, sobre todo en Magaluf, donde ya a las ocho de la tarde apenas había nadie aorillado en la playa, sino frente a las pantallas de los bares, las terrazas y las plazas que apelotonaban a los hinchas de un equipo y otro. Al final, fue la afición española la que se entregó a la fiesta tras la victoria del combinado de Luis de la Fuente por dos goles a uno. Una botella de champán se abrió en los locales que acogían a los agraciados a la vez que un saxofón hacía sonar ‘Paquito el Chocolatero’. Los coches comenzaron a pitar y la masa siguió vociferando “campeones”, aunque con acento algo más inglés que en otras partes del planeta.

Antes de que el equipo español confirmara su liderazgo en la cima del fútbol europeo, Adriana y Daniela, de 14 y 16 años, habían decidido pasar con sus familias la experiencia deportiva entre los turistas que se agolpaban a lo largo de Punta Ballena, uno de los puntos álgidos del ocio nocturno del municipio de Calvià. “¡Así tiene más gracia!”, decía una de ellas sentada frente a una pareja con las camisetas de la selección contraria. “Lamine Yamal tiene 16 años y ya es una joya”, destacaban de la plantilla de La Roja. Pero, de fondo, como un recordatorio, los altavoces de los locales circundantes hacían cantar en voz grito a sus clientes clásicos como ‘Sweet Caroline’, ‘Don’t look back in anger’ o ‘Let it be’, para arengar y animar los ánimos de la masa inglesa antes de la hora clave. 

Como para ellas, vivir el partido con los propios del país era un atractivo para David y Sara, una pareja que, como si una especie de excursión familiar se tratara, habían traído a su hijo y a sus sobrinos, Tirso, Guillermo y Kirk, a pasar la tarde en esta localidad donde, según las previsiones de la Guardia Civil, se esperaba congregar a alrededor de unas 2.000 personas. “Nos remueve el espíritu español”, afirmó David, que había cedido a las peticiones de sus sobrinos recién llegados de Barcelona para ver el partido aquí en vez de gozar de la tranquilidad de Palma, a apenas unos kilómetros. Presos de la emoción, corrían de un lado a otro, ondeaban la bandera rojigualda a sus espaldas, con tal fuerza que esos ánimos parecían lograr traspasar las fronteras y llegar al Olímpico de Berlín.

“Los críos están obsesionados con que gane Inglaterra”

Con tal cantidad de gente, había más control, más seguridad y, sobre todo, más tiendas engalanadas con banderas, camisetas, adornos, sombreros de copa y viseras que vestían a cualquier aficionado que se preciara, como las diademas decoradas con pompones rojos y pelotas de fútbol de Abby. Su marido lo tenía claro: “England is gonna win! Simple like that!”, y ella, junto a su amiga Hannah, solo esperaba que los de Gareth Southgate cumplieran, aunque fuera solo por ahorrarse las llantinas de la madrugada. “Tenemos seis críos entre las dos y están obsesionados con que ganen”, comenta. Y, aunque no paraban de hablar del británico Jude Bellingham como una de las grandes promesas de la liga inglesa, admitieron que esperaban que Yamal marcase... “¡Pero que gane Inglaterra!”, puntualizó.

Los polos blancos impolutos contrastaban contra el tono rojizo de algunas pieles y, frente a la retransmisión en directo de la BBC Sport que ofrecían algunos de los establecimientos, había familias, parejas y grupos de amistades que no tenían ni un solo bocado de comida ante ellos. De repente, el estómago se había cerrado y la fatalidad se cernía sobre la noche: Nico Williams había marcado en la segunda mitad del encuentro y los gritos españoles de “¡gol!” habían quedado disueltos rápidamente entre el público silencioso, pues el dolor ajeno hay que respetarlo... Por lo menos hasta que termine la contienda. 

“Se van a ir calentitos para casa”

A unos metros, cerca de un cuasi anfiteatro romano improvisado por sillas de plástico que se colocaban en semicírculo ante una pantalla gigante, estaban Javi y Mari, los dueños de un estudio de tatuaje aledaño, cuyo cierre siempre está programado a las seis de la mañana, pero esa noche con más motivo que nunca. “Si ganan los ingleses, van a venir más a tatuarse y, si no, vendrán a taparse la Eurocopa que les hice a muchos de ellos”, se ríe Javi bajo las guirnaldas rojas y blancas que han colgado entre las farolas de la calle. Es oriundo de Madrid y se declara fan del Atleti, pero este domingo se ha colocado dos globos inflados en la entrepierna, dice, en honor al lateral del Chelsea, Marc Cucurella. No estaba muy convencido del rendimiento de la Selección española, pero a medida que han ido ganando confianza partido a partido, se ha convencido a sí mismo de que, sus contrarios, “se van a ir calentitos para casa”. 

Más allá de las afrentas, siempre hay lugar para tender puentes, como sugirieron Jeff y Kim, dos amigos venidos de la ciudad de Hull, que prefieren ver el fútbol como una forma de esquivar temas espinosos, la política, para coincidir en que, gracias al deporte, se “entienden mejor así”. Relajados por las vacaciones, admitieron que los españoles “son buenos”, pero defendían con determinación que su equipo tiene “un juego más seguro” y que, a pesar de lo que digan, “cada día mejora más”. Una concesión que también es dada por Eve y Charlie, una joven pareja de Manchester que pasa unos días por Alcúdia disfrutando del ciclismo y las largas tardes de verano, aunque en la terraza, armados con las gafas de sol y crema solar, se resignan a que la fe sea suficiente para alcanzar la victoria y que “ojalá encuentren la manera de ganar”.

Si bien hubo algo de esperanza durante unos minutos gracias al gol de Cole Palmer en el 73’, los cánticos se terminaron pronto en el 87’ ante la sentencia definitiva de Mikel Oyarzabal. “¡Fuera de juego!”, gritaban muchos, “¡falta!”, protestas ante los planchazos de los jugadores, que el cronómetro no daba tregua y se mascaba la tragedia en la recta final del partido cuando solo se sumaron cuatro minutos para dar por finalizada la tortura.

Entre tanta tragedia, siempre hay lugar para la anécdota, como los veinteañeros que se intercambiaban su número chapurreando en inglés y en español algunas palabras o la sonrisa irónica de una pareja de Wales. “No entendemos nada de lo que dicen”, decían de los gritos de sus compatriotas ingleses y, vestidos con camisetas hawaianas, solo aseguraron que se irían “tranquilamente” de vuelta a su apartamento a celebrar el resultado, fuera cual fuese. Y así fue, con un “adiós, amigo, adiós” se internaron en la masa que pronto se diluyó cuando el encuentro llegó a su fin, dejando un 2-1 a favor de España contra todos los pronósticos que fueron anotados por la tarde: un 5-0; un 2-3; un 1-4... Ni una porra acertó.