L’Associació de Professionals de la Dansa de la Comunitat Valenciana (APDCV), una agrupació sindical formada pel propi sector, celebra el pròxim 8 de novembre la VI Festa dels Premis APDCV, que tindrà lloc en l’Espai LaGranja. L’APDCV duu quasi quaranta anys “defensant, representant i fent valdre els interessos i drets de les professionals en qualsevol de les seues àrees de treball”, en paraules del seu president, Pere Bodí Pérez, a elDiario.es.

Es tracta d’uns premis que se celebren cada dos anys, i que permeten als mateixos professionals reconéixer les millors obres i artistes de les seues sis categories, en una jornada que esdevé també festa reivindicativa de la situació del sector de les arts escèniques valencianes. “Acollim intèrprets, coreògrafes, investigadores, productores, gestores i docents del món de la dansa. I els premis són un reconeixement per part dels seus companys de professió. Però també una oportunitat per a trobar-nos, i donar visibilitat a la dansa i a qui treballa dia a dia per la seua dignitat i reconeixement”, afegeix Bodí.

Aquest any, a més, reconeixen la trajectòria amb un premi honorífic d’un gestor cultural, programador, productor i docent amb 45 anys de trajectòria entre els bastidors dels teatres de pobles i ciutats d’arreu del territori. Parlem del Premi a la Trajectòria a Toni Pastor, primer director de Dansa València i del Circuit Teatral Valencià, coordinador del mateix quan també creà la Mostra de Teatre d’Alcoi l’any 1990, i Adjunt a la Direcció General de Teatres de la Generalitat Valenciana entre el 2004 i el 2005. Una de les persones que millor coneix el món de la dansa i les arts escèniques al País Valencià.

Teixir la dansa valenciana

“A estes altures de la meua vida, amb setanta-quatre anys, que una generació com la que treballa ara en el festival Dansa València se’n recorde de tu, després de tants anys, doncs és molt d’agraïr”, explica a elDiario.es Toni Pastor. “Mai he esperat que em premiaren. Però en este cas és un reconeixement dels mateixos professionals, que és el que més valore. Que esta generació premie a un tio com jo, que va fer fa 35 anys una cosa que té el seu propi llegat, quan alguns dels professionals associats encara ni havien nascut, que vols que et diga: emociona, honestament”, explica el gestor cultural.

“Fent memòria i cercant aquelles trajectòries especials, amb una aportació clara al món de la dansa i les seues treballadores, ens va vindre al cap el nom de Toni Pastor”, descriu Bodí Pérez. “Fins al moment no havíem reconegut encara la feina d’un gestor. Des de L’Associació de Professionals de la Dansa entenem que la complicitat que els gestors i els professionals estableixen és imprescindible per a poder treballar i consolidar un teixit coherent i una infraestructura al servici de les necessitats dels i les professionals del sector”, diu el president de l’APDCV.

“En este país tenim molt poca memòria per a tot. Jo estic implicat en moviments de memòria històrica perquè tinc familiars en les fosses comunes de Paterna. I la memòria em sembla important en tots els aspectes de la vida”, opina Toni Pastor. El premiat és una personalitat particular en el panorama valencià donada la seua tenacitat al servei de generar una xarxa de complicitats que recolzara les arts escèniques i la dansa.

Pastor, a més de treballar incansablement per la cultura escènica, ha tingut sempre l’empeny de fer i d'impulsar un teixit professional seriós que, donat el cas, poguera defensar els seus drets i interessos. Per això trobem el seu nom darrere del Projecte Alcover (1997-2002), circuit de teatre en llengua catalana, de la Asociación de Empresas de Distribución y Gestión de las Artes Escénicas, de l’Associació de Gestors Culturals del País Valencià o del Consell Rector de Teatres de la Generalitat Valenciana.

Ara com ara, Toni Pastor creu que els professionals de la dansa i les arts escèniques valencianes afronten reptes que posen en perill el seu futur. “La precarietat assetja als professionals de la dansa més que mai”, diu molt clar. “Un exemple és que este govern s’ha carregat el Circuit Teatral, tot dient que ara totes les poblacions estan dintre, però això és una falta de coneixement del sector molt gran. Perquè el Circuit Teatral va ser una eina que havia donat suport als professionals dotant d’uns mínims a les poblacions que havien d’estar en el circuit”, opina.

Per a Toni Pastor, la mort del Circuit Teatral és un pas enrere que dificulta el treball i la circulació d’espectacles de companyies valencianes. “Els primers anys del Circuit es va formar un cos de programadors que va ser essencial per al sector”, explica. “Les poblacions havien de tindre un teatre, evidentment, però també una persona encarregada de la programació escollida en una decisió del plenari de cada Ajuntament. Eren els Ajuntaments qui comunicaven a la conselleria la seua intenció d’adherir-se al Circuit Teatral. I la persona encarregada de fer-ho era interlocutor directe amb qui duem el Circuit, és a dir directament amb Conselleria. I els programadors tenien llibertat absoluta per a fer la seua feina, no havia de ser el polític de turno qui programara culturalment un municipi”, es lamenta un dels gestors culturals amb major experiència del teatre valencià contemporani.

Passat i futur de la dansa

“Crec que Dansa València està tornant un poc als seus orígens”, opina Pastor sobre el festival que hui dia és referent espanyol en les arts en moviment. “En el seu naixement, jo vaig incidir molt en el fet que un festival no havia de ser una cosa que se celebrara una vegada a l’any i au. Havia de ser generador de dinàmiques que ajudaren a la dansa tot l’any. És un crim gastar-se tots els recursos i els diners en tres dies i la resta de l’any els municipis no poden permetre’s programar res”, opina el premiat a la trajectòria de l’APDCV.

“Un festival com Dansa València hauria de ser una celebració per als consumidors habituals de dansa i teatre de tot l’any. No una celebració puntual. I actualment crec que la directora, María José Mora, ha représ coses en aquest sentit: està fent coproduccions internacionals com nosaltres féiem, està fent residències… El festival està recuperant eines importants”, descriu Pastor. “Un altre tema és que jo crec que s’ha de comptar amb els professionals i programadors. Ells i elles han d’estar implicats, perquè han de dir quines són les seues necessitats i preferències. És qui millor pot definir per on ha d’anar la dansa a llarg terme en el nostre país. I pense que se’ls podria escoltar més”.

A pesar de tot, Toni Pastor creu que el talent de la dansa i les arts escèniques en el País Valencià està més que provada. El que fa falta és, segons ell, formació i acompanyament. Ell mateix, l’última professió que va tindre abans de jubilar-se va ser com a professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic.

“La professió no s’ensenya prou en les escoles i les institucions”, explica. “S’ha de formar a la gent en interpretació, clar, però també és important saber com funciona tot. La gent que surt al món laboral cultural moltes vegades té idees per a un muntatge, però no sap fer un dossier per a presentar-se, no sap qui dona una ajuda al desenvolupament, ni com es fa una factura. Això no deixa de ser important, perquè sense la gestió cultural moltes vegades la precarietat el que fa és fer-se més greu”.

Un any després de la dana del 29 d’octubre passat, el degoteig d’informació esdevé quasi diari. Des d’un vídeo que revela que el president Carlos Mazón era sabedor del risc del barranc de Poio i, tot i això, se’n va anar a dinar a El Ventorro, on va romandre incomunicat durant hores, fins al fet que la cúpula d’Emergències estava en un consell d’administració en ple avís roig. Cada dia se saben aspectes nous de la catastròfica gestió política. 

Informacions, totes, que comprometen les versions, sovint vagues i escasses, si no directament contradictòries, del que va esdevindre aquell dia, segons el president de la Generalitat. Mentre l’aniversari de la catàstrofe s’acosta, tornen les pluges i les alertes, i la indignació popular no amaina. 

Lucas Marco, periodista de tribunals de l’edició valenciana d’elDiario.es, fa quasi un any que cobreix cada nova troballa, les declaracions de testimonis, els informes pericials i el dia a dia de la instrucció de la causa. De resultes de la seua investigació, Marco publica amb l’editorial Sembra l’assaig 20.11, Reconstrucció judicial al minut de la catàstrofe de la dana, una crònica del minut a minut dels esdeveniments d’aquell fatídic dia. El resultat és una veu periodística que escriu amb nervi i responsabilitat sobre un dels esdeveniments més traumàtics de la història recent del País Valencià.

Per què creus que és important que un llibre reunisca tot el que va passar aquell dia? Per què optar pel format ‘minut a minut’? 

És una catàstrofe amb 229 morts (segons l’últim recompte), amb uns danys descomunals també. És lògic que quede un rastre documental i periodístic dels fets. I pel que fa a la segona pregunta: és complex. Fins i tot abans que es judicialitzara el tema de la dana, jo ja pensava que la clau era la cronologia. De la mateixa manera que en un cas d’homicidi la clau poden ser les proves d’ADN o en un cas de corrupció les comissions rogatòries i les escoltes telefòniques, en aquest cas és la cronologia. Em semblava molt important establir una cronologia de tot el que va passar que fora exacta i fitada als fets del 29 d’octubre. 

En el dia a dia de la redacció del diari, quan lliges els informes de la causa o les declaracions dels testimonis, moltes vegades pots perdre’t en l’allau de documentació. I amb un treball cronològic més pausat, pots entendre moltes claus rellevants. 

De la mateixa manera que en un cas d’homicidi la clau poden ser les proves d’ADN o en un cas de corrupció les comissions rogatòries i les escoltes telefòniques, en aquest cas és la cronologia

Creus que queden moltes coses per descobrir en aquesta causa, o es pot pensar que tot comença a estar bastant clar, amb la documentació d'aquest llibre?

Les dues coses. Encara queden coses per saber, però tenim prou de material documental que ens dona una idea clara del que va passar. Evidentment, la instrucció està en marxa, i fins que no hi haja una sentència ferma –si és que n’hi ha, d'ací a molts anys–, no tindrem una veritat judicial. Però cal dir que, si la dana no s’haguera judicialitzat, i sense el paper fonamental de la jutgessa instructora, Nuria Ruiz Tobarra, no hauríem tingut accés a molta documentació que la societat valenciana mereix conéixer, atès el nivell catastròfic de morts i de dolor que s’ha patit. I més amb l'opacitat per part del Govern valencià, i tot el rastre de mentides i manipulacions que s’han dit i se n'han anat matisant a mesura que els anàvem ‘pillant’. 

Amb l’accident del metro, les autoritats d’aquell moment van dir que havia sigut inevitable, i es va tardar moltíssim a demostrar que hi havia responsabilitats. Amb la lectura del teu llibre, aquell fet torna al cap del lector quan s’adona que el 29 d’octubre era la tempesta perfecta: quasi ningú estava en el lloc en què havia d’estar, fent el que havia de fer. Veus lligams entre un esdeveniment i l’altre? La DANA va ser una tempesta perfecta?

En certa manera sí, perquè no podria dir res que es fera bé per part de qui gestionava l’emergència, la Generalitat Valenciana. Efectivament, és una tempesta perfecta, perquè, desgraciadament, no s’adverteix la població amb prou antelació. Tinc la sort de compartir espai professional en l’àmbit del periodisme de tribunals amb Laura Ballester, companya del diari Levante-EMV i autora d’un llibre sobre l’accident del metro publicat en Sembra [Lluitant contra l’oblit]. Amb ella ho he parlat prou: hi ha paral·lelismes. Per exemple, en el tracte que es dona a les associacions de víctimes o en la judicialització d’un presumpte delicte d'homicidi imprudent. Sense oblidar que el partit que governava quan va passar l’accident del metro és el mateix que governa ara, amb altres cares i altres protagonistes. 

No podria dir res que es fera bé per part de qui gestionava l’emergència, la Generalitat Valenciana

El to de 20.11 opta per certa distància respecte de la magnitud de la tragèdia. D’una banda, és una veu pròpia de l'exercici periodístic, però, de l’altra, l’aniversari dels fets genera cada vegada més indignació popular. Per què cal adoptar aquest to més objectiu i neutre? 

En el meu dia a dia en la redacció prove d’establir aquesta distància, tot i que és normal que, davant una tragèdia, sempre hi haja un component emocional. D’altra banda, hi ha un periodisme que no m’interessa, més associat a les televisions, que cau en un sensacionalisme que, des de l’òptica del periodisme de tribunals i d’investigació, no afavoreix l'enteniment dels fets. Per a mi, és més important establir una cronologia basada en informes contrastats i oficials, així com en testimonis que van presenciar els fets i els han relatat davant d’una jutgessa, amb lateòrica obligació de dir la veritat. 

Moltes vegades davant un fet tan greu és difícil recordar el moment exacte en què va passar cada cosa, però encreuant testimonis i informes pericials, pots anar establint què va succeir. Quan treballava en el llibre –en període vacacional, perquè el ritme frenètic de la redacció no et deixa pensar massa–, vaig anar ordenant els fets ressenyables amb l’hora de cadascun en negreta. Era un exercici per a ordenar i no barrejar fets. Però quan vaig veure l’esborrany del manuscrit, vaig pensar que la negreta de l’hora ajudava a la lectura, perquè es llig mentre s’avança cronològicament. Crec que l’objectiu d’aquella veu i de l’estructura que l’acompanya era donar-li un ritme més trepidant que facilitara que el lector no es desenganxara de la lectura. 

Davant un fet tan greu és difícil recordar el moment exacte en què va passar cada cosa, però encreuant testimonis i informes pericials, pots anar establint què va succeir

Quina lectura fas de la cobertura mediàtica que han fet els mitjans, no sols d’aquells moments, sinó dels fets posteriors un any després? 

Tots els mitjans del País Valencià s’han bolcat en la cobertura de la dana. En un primer moment, la televisió i la ràdio autonòmiques en van fer una cobertura molt bona, fent gala del paper de servei públic que tenen encomanat per llei. Però ha canviat molt des que l’actual Govern ha pres el control d’À Punt. També he trobat a faltar cert periodisme d'investigació amb el tema de la dana. Hi ha moltes coses que han eixit a la llum més per aquests informes de la instrucció que pel paper dels mitjans de comunicació. 

Ara que ha de fer un any, creus que un esdeveniment com la dana pot tornar a passar o creus que hi ha raons per a pensar que s’actuarà d’una altra manera? 

És dur de dir, però ha costat un nombre increïble de morts que tot això es prenga seriosament. Repassant la documentació en que es basa aquest llibre, vaig trobar claus interessants, com el fet que el cap del Consorci Provincial de Bombers, en la seua declaració en la comissió d’estudi de la Diputació de València, incidia en el fet que va posar moltes objeccions per a enviar l’Es-Alert pel possible efecte desbandada. 

També cal recordar la polèmica que, un any abans, havia tingut lloc a Madrid, quan es va enviar un Es-Alert i després no va passar res greu. Una polèmica política bastant absurda que certa premsa de dretes madrilenya va ressumir en allò del “pitido orwelliano”. El marc mental i polític d’aquella polèmica estava vigent en el Cecopi, i va tindre un cert pes. No dic que hi haguera una causa-efecte, però sí que crec que aquell marc mental s’ha abandonat. 

Òbviament, la Mediterrània és una zona zero del canvi climàtic. Per tant, la gestió de les emergències s’ha d’adaptar irremeiablement. 

Són molt comuns en altres països més acostumats a grans emergències, com ara el Japó, tant els avisos i les recomanacions a la població com la cultura de la prevenció. En un informe que va elaborar el vicepresident segon, Francisco José Gan Pampols, sobre la proposta de reforma dels protocols d’emergències, hi ha idees interessants, perquè òbviament la Mediterrània és una zona zero del canvi climàtic. Per tant, la gestió de les emergències s’ha d’adaptar irremeiablement. 

Un año después de la dana del pasado 29 de octubre, el goteo de información resulta casi diario. Desde un video que revela que el president Carlos Mazón era conocedor del riesgo del barranco de Poyo y, aun así, se fue a comer al Ventorro, donde permaneció incomunicado durante horas, hasta que la cúpula de Emergencias estaba en un consejo de administración en pleno aviso rojo. Cada día se conocen aspectos nuevos de la catastrófica gestión política.

Informaciones, todas, que comprometen las versiones, a menudo vagas y escasas, cuando no directamente contradictorias, de lo que sucedió aquel día, según el president de la Generalitat. Mientras el aniversario de la catástrofe se acerca, vuelven las lluvias y las alertas, y la indignación popular no amaina.

Lucas Marco, periodista de tribunales de la edición valenciana de elDiario.es, hace casi un año que cubre cada nuevo hallazgo, las declaraciones de testigos, los informes periciales y el día a día de la instrucción de la causa. De resultas de su investigación, Marco publica con la editorial Sembra Llibres 20.11. Reconstrucció judicial al minut de la catàstrofe de la dana, una crónica detallada de los acontecimientos de aquel fatídico día. El resultado es una voz periodística que escribe con nervio y responsabilidad sobre uno de los acontecimientos más traumáticos de la historia reciente del País Valenciano.

¿Por qué crees que es importante que un libro reúna todo lo que pasó aquel día? ¿Por qué optar por el formado ‘minuto a minuto’?

Es una catástrofe con 229 muertos (según el último recuento) y con unos daños descomunales también. Es lógico que quede un rastro documental y periodístico de los hechos. Y en cuanto a la segunda pregunta: es complejo. Incluso antes de que se judicializara el tema de la dana, yo ya pensaba que lo más importante era la cronología. Del mismo modo que en un caso de homicidio la clave pueden ser las pruebas de ADN o en un sumario de corrupción las comisiones rogatorias y las escuchas telefónicas, en este caso es la cronología. Me parecía muy importante establecer una cronología de todo lo que pasó y que fuera exacta y acotada a los hechos del 29 de octubre.

En el día a día de la redacción del diario, cuando lees los informes de la causa o las declaraciones de los testigos, muchas veces puedes perderte en la avalancha de documentación. Y con un trabajo cronológico más pausado, puedes entender muchas claves relevantes.

Del mismo modo que en un caso de homicidio la clave pueden ser las pruebas de ADN o en un sumario de corrupción las comisiones rogatorias y las escuchas, en este caso es la cronología

¿Crees que quedan muchas cosas por descubrir en esta causa, o se puede pensar que todo empieza a estar bastante claro, con la documentación de este libro?

Las dos cosas. Todavía quedan cosas por saber, pero tenemos bastante material documental, que nos da una idea clara de lo que pasó. Evidentemente, la instrucción está en marcha, y hasta que no haya una sentencia firme —si es que la hay, de aquí a muchos años—, no tendremos una verdad judicial. Pero hay que decir que, si la dana no se hubiera judicializado, y sin el papel fundamental de la jueza instructora, Nuria Ruiz Tobarra, no habríamos tenido acceso a mucha documentación que la sociedad valenciana merece conocer, teniendo en cuenta el nivel catastrófico de muertes y de dolor que se ha sufrido. Y más con la opacidad por parte del Gobierno valenciano, y todo el rastro de mentiras y manipulaciones que se han dicho y se han ido matizando a medida que les íbamos ‘pillando’.

Con el accidente del metro, las autoridades de aquel momento dijeron que había sido inevitable, y se tardó muchísimo en demostrar que había responsabilidades. Con la lectura de tu libro, aquel hecho vuelve a la mente del lector cuando se da cuenta de que el 29 de octubre era la tormenta perfecta: casi nadie estaba en el lugar en el que tenía que estar, haciendo lo que tenía que hacer. ¿Ves vínculos entre un acontecimiento y el otro? ¿La dana fue una tormenta perfecta?

En cierto modo sí, porque no podría decir nada que se hiciera bien por parte de quien gestionaba la emergencia, la Generalitat Valenciana. Efectivamente, es una tormenta perfecta, porque, desgraciadamente, no se advierte a la población con suficiente antelación. Tengo la suerte de compartir espacio profesional en el ámbito del periodismo de tribunales con Laura Ballester, compañera del diario Levante-EMV y autora de un libro sobre el accidente del metro publicado en Sembra [Lluitant contra l’oblit]. Con ella lo he hablado bastante: hay paralelismos. Por ejemplo, en el trato que se da a las asociaciones de víctimas o en la judicialización de un presunto delito de homicidio imprudente. Sin olvidar que el partido que gobernaba cuando pasó el accidente del metro es el mismo que gobierna ahora, con otras caras y otros protagonistas.

No podría decir nada que se hiciera bien por parte de quien gestionaba la emergencia, la Generalitat Valenciana

El tono de 20.11 opta por cierta distancia respecto a la magnitud de la tragedia. Por un lado, es una voz propia del ejercicio periodístico, pero, por otro, el aniversario de los hechos genera cada vez más indignación popular. ¿Por qué hay que adoptar este tono más objetivo y neutro?

En mi día a día en la redacción intento establecer esa distancia, a pesar de que es normal que, ante tal tragedia, siempre haya un componente emocional. Por otro lado, hay un periodismo que no me interesa, más asociado a las televisiones, que cae en un sensacionalismo que, desde la óptica del periodismo de tribunales y de investigación, no favorece el entendimiento de los hechos. Para mí, es más importante establecer una cronología basada en informes contrastados y oficiales, así como en testigos que presenciaron lo sucedido y los han relatado ante una jueza, con la teórica obligación de decir la verdad.

Muchas veces, ante algo tan grave, es difícil recordar el momento exacto en el que pasó cada evento, pero cruzando las declaraciones de los testigos y los informes se puede ir estableciendo qué sucedió realmente. Cuando trabajaba en el libro –en periodo vacacional, porque el ritmo frenético de la redacción no te deja pensar demasiado–, fui ordenando los hechos reseñables con la hora de cada uno en negrita. Era un método para ordenar y no mezclar acontecimientos. Pero cuando vi el borrador del manuscrito, pensé que la negrita de cada hora ayudaba a la lectura, porque se lee mientras se avanza cronológicamente. El objetivo de aquella voz y de la estructura que lo acompaña era darle un ritmo más trepidante que facilitara que el lector no se desenganchara de la lectura.

Ante algo tan grave, es difícil recordar el momento exacto en el que pasó cada evento, pero cruzando las declaraciones de los testigos y los informes se puede ir estableciendo qué sucedió realmente

¿Qué lectura haces de la cobertura mediática que han hecho los medios, no solo de aquellos momentos, sino de los hechos posteriores un año después?

Todos los medios del País Valenciano se han volcado en la cobertura de la dana. En un primer momento, la televisión y la radio autonómicas hicieron una cobertura muy buena, haciendo gala del papel de servicio público que tienen encomendado por ley. Pero ha cambiado mucho desde que el actual Gobierno tomó el control de À Punt. También he echado de menos cierto periodismo de investigación con el tema de la dana. Hay muchas cosas que han salido a la luz más por los informes de la instrucción que por el papel de los medios de comunicación.

Ahora que se cumple un año, ¿crees que un acontecimiento como la dana puede volver a pasar o hay razones para pensar que se actuará de otro modo?

Es duro decirlo, pero ha costado un número increíble de muertes que todo esto se tome en serio. Repasando la documentación en que se basa este libro, encontré claves interesantes, como el hecho de que el jefe del Consorcio Provincial de Bomberos, en su declaración en la comisión de estudio de la Diputación de València, incidía en que puso muchas objeciones para enviar el Es-Alert por el posible efecto estampida.

También hay que recordar la polémica que, un año antes, había tenido lugar en Madrid, cuando se envió un Es-Alert y después no pasó nada grave. Una polémica política bastante absurda que cierta prensa de derechas madrileña resumió en aquello del “pitido orwelliano”. El marco mental y político de esa polémica estaba vigente en el Cecopi y tuvo cierto peso. No digo que hubiera una relación de causa-efecto, pero sí creo que aquel marco mental se ha abandonado.

Obviamente, el Mediterráneo es una zona cero del cambio climático y la gestión de las emergencias se tiene que adaptar

Son muy comunes en otros países más acostumbrados a grandes emergencias, como por ejemplo Japón, tanto los avisos y las recomendaciones a la población como la cultura de la prevención. En un informe que elaboró el vicepresidente segundo, Francisco José Gan Pampols, sobre propuestas de reforma de los protocolos de emergencias hay ideas interesantes, porque obviamente el Mediterráneo es una zona cero del cambio climático. Por lo tanto, la gestión de las emergencias se tiene que adaptar irremediablemente.

‘La invasió dels bàrbars’ és el nom d’un quadre que l’artista madrileny Ulpiano Checa va pintar l’any 1887, però també és el ‘macguffin’ que funciona com a motor narratiu de l’obra de teatre homònima que Arden Producciones va estrenar l’any 2020. Cinc anys després, la colpidora història arriba a la pantalla gran dirigida per Vicent Monsonís, amb l’autor del llibret original, Chema Cardeña, com a responsable de càsting i ‘coach’ d’actors i actrius.

Narra la història de dues dones en dos moments molt diferents. L’una, conservadora del Museu del Prado, que l’any 39 és interrogada pels militars franquistes sobre el parader de l’obra de Ulpiano, que havia sigut traslladada a València durant la Guerra Civil. I l’altra, que l’any 2009 ha de batallar amb un alcalde conservador d’una localitat valenciana que es nega a obrir una de les 559 fosses comunes del territori valencià.

El resultat és un drama històric, militant i compromés amb la memòria democràtica, que Vicent Monsonís ha transformat en un punyent retrat de classes que no deixa indiferent. Una pertinent reflexió sobre el present sense cap menció en l’actualitat, des de la mirada crítica al passat. Per estrenar-se com és degut, això sí, necessiten una espenta que no han trobat al sistema convencional de distribució i exhibició de l'audiovisual espanyol. I per això les tres productores implicades han posat en marxa un Verkami que cerca generar el seu propi públic, per a fer projeccions i estrenes escalonades i activar la conversa social allà on hi haja fosses, gent sensibilitzada i col·lectius implicats en la lluita per la memòria històrica.

Cinema en valencià i contra l’oblit

“Les sales de cinema estan segrestades per les majors i grans distribuïdores, i les xicotetes distribuïdores independents no distribueixen el cinema valencià. I quan parle de cinema valencià, m’agradaria fer la distinció de cinema valencià i cinema espanyol fet a València”, explica el director Vicent Monsonís. “Jo defense la necessitat de construir una cinematografia valenciana”, opina, donat que segons la seua experiència “els cineastes valencians trobem moltes dificultats per a arribar a les sales de cine, així que hem de suplir això amb solucions imaginatives”.

‘La invasió dels bàrbars’, rodada íntegrament en valencià, en diferents localitzacions del País Valencià –sorprenent, especialment atinada la València de postguerra que aconsegueix recrear–, i amb un equip actoral i tècnic valencians també, tindrà un cert futur a les sales convencionals. Però no vol que la reflexió i debat que acompanya cada projecció s’acabe al cap de dues setmanes d’estrenar-se, que és la mitjana de vida de pel·lícules espanyoles independents i sense grans televisions darrere.

“Independentment de com està muntat el mercat de l’exhibició cinematogràfica, el nostre deure és arribar al nostre públic natural. Perquè per a mí, és un problema si fem pel·lícules que després el públic valencià no veu. Així que ens hem proposat, siga com siga, arribar al nostre públic. I després fer extensiu la nostra estratègia a la resta del públic de l’Estat”, descriu Monsonís.

El seu full de ruta és el següent: estrena convencional el pròxim 31 d’octubre. Més tard una gira d’estrenes escalonades, itinerant, amb possibles col·loquis per parlar de memòria històrica i crims del franquisme, i compartir històries com les que conta ‘La invasió dels bàrbars’. Per a aquesta segona part necessiten la plataforma de crowdfunding de Verkami, actualment en un 37% de l’objectiu desitjat.

El que aconseguisquen de finançament servirà per a cobrir les despeses de promoció i publicitat, així com per a pagar els salaris de l'equip que acompanyarà la pel·lícula per tot l'Estat, per tal de fer de cada estrena un esdeveniment reivindicatiu sobre la dignitat de les víctimes del franquisme. També servirà per a elaborar les recompenses pròpies de cada mecenes del projecte, que actualment reben la Banda Sonora, el guió comentat del film o un llibre artístic amb el ‘making-of’ de ‘La invasió dels bàrbars’.

Monsonís afegeix que el Verkami els “ajudarà a fer comunitat, a que molta gent s’assabente de l’existència de la pel·lícula”. I amb la comunitat, posar en marxa la idea itinerant de les projeccions de ‘La invasió dels bàrbars’. “També ens ajudarà a fer prevenda d’entrades perquè la gent puga demostrar-los a les sales que també hi ha una demanda d’aquest tipus de cinema, que la gent vol veure cinema en la seua llengua”.

Una adaptació que busca generar consciència

“El procés d’adaptació l’ha fet Monsonís a partir de l’estructura pròpia de l’obra de teatre, que succeeix simultàniament en el 39 i en el 2009”, explica el dramaturg Chema Cardeña, autor de l’obra original. “Això s’ha conservat i vam treballar junts revisant moltes coses, però és una adaptació molt fidel a l’obra de teatre”.

“Pel que fa al procés d’actors, la meua tasca ha sigut ajudar en moments concrets, en escenes més complicades, debatent amb la resolució… ha sigut un procés molt bonic perquè Vicent [Monsonís] és molt receptiu. És la tercera vegada que treballem junts, i la veritat és que ha sigut molt còmode, amb un equip valencià brillant que ha fet tot el procés molt satisfactori”, descriu Cardeña, també un dels responsables d’Arden Producciones, una de les tres productores que han fet possible ‘La invasió dels bàrbars’ junt amb Alhena Production i especialment Stanbrook, empresa fundada pel mateix Monsonís.

El realitzador ja havia adaptat al cinema dues obres de Cardeña: ‘Un Cercle en l'aigua’ l’any 2020 i ‘Matar al Rey’ l’any 2016. Però aquesta és la que més li ha costat, i més li ha descobert sobre la història del País Valencià i sobre si mateixa com a director. Diu que hi ha molt d’ell en la pel·lícula. “Quan vaig eixir de veure l’obra de teatre, em vaig adonar que aquell era l’argument per a fer una cosa que jo havia volgut fer des de sempre: fer una pel·lícula contant allò que m’explicaven els meus iaios quan jo era menut i ells parlaven de la postguerra”.

“Ells eren republicans, i van haver de viure amb molta por tot el franquisme. Quan eres menut no acabes d’entendre-ho, però parlant-ho amb ells anys després t’adones del que van haver de passar. L’obra de Chema [Cardeña] va fer que tot això vinguera al meu cap”.

I explica que la seua pel·lícula va un pas més enllà: “‘La invasió dels bàrbars’ m’ha ajudat no només a explicar el conflicte entre la memòria dels hereus dels represaliats, sinó també tota la maquinària de repressió que es va desplegar en València, les conseqüències que encara hui dia patim i com encara hui dia molta gent nega tot el que va passar”.

En la modesta pero completa biblioteca del Instituto San Vicente Ferrer de Valencia, en l’Eixample, hoy no hay préstamos, ni un autor presentando su libro, ni consultas en Internet. Por no haber, no hay ni alumnos, que terminaron el curso hace semanas. En las sillas que hace nada servían a los estudiantes se sientan ahora Adriana Ozores y Darío Grandinetti, dos de los rostros y voces más reconocibles del audiovisual actual en castellano. Una veintena de profesionales, en su mayoría valencianos, les rodean, enfocan, graban, iluminan. Todos ellos ruedan una escena clave de ‘Después de Kim’, la nueva película de Ángeles González-Sinde.

Están a punto de terminar el rodaje, después de haber pasado por Buenos Aires y Benidorm. Algunas personas del equipo llevan camisetas de la empresa GRIP Valencia, trabajadores del audiovisual valenciano que hace escasas semanas terminaban otro rodaje muy distinto: ‘En l’eixam’, del director Óscar Bernàcer, rodada en Bejís y alrededores. Y dos días después del rodaje de ‘Después de Kim’ en Valencia, el director Alejandro Amenábar asistía a un pase privado en los Cines Lys de su nueva película ‘El cautivo’, rodada el año pasado en varias localidades de la provincia de Alicante.

Según los números, solo en lo que llevamos de año, València ha acogido 74 rodajes audiovisuales. El año pasado fueron 120 rodajes hasta julio. Series y películas de todos los tamaños, desde una superproducción de Star Wars como ‘Andor’, hasta series como la nueva temporada de La Ruta de Atresmedia con Caballo Films o ‘La viuda negra’ de Bamboo, hitazo de fin de semana en Netflix, pasando por ‘Bodegón con fantasmas’, de Enrique Buleo o ‘La invasión de los bárbaros’, de Vicent Monsonís producida por Stanbrook.

Benidorm como escenario singular y caótico

“Creativamente vivimos un momento muy bueno”, explica a los medios invitados al rodaje de Después de Kim su directora, Ángeles González-Sinde. “Las películas españolas y producidas en España se distribuyen muy bien, en festivales tienen mucho reconocimiento. Creo que habría que animar a las televisiones y a las plataformas a que inviertan aún más en cine, porque luego revierte en espectadores en la televisión y otros muchos dispositivos. La inversión pública siempre tiene retorno, y creo que es ahí donde se puede redoblar la apuesta”.

Cuando habla, González-Sinde adopta por momentos, se diría que involuntariamente, su papel como reconocida gestora cultural. Aunque nunca ha dejado ni de dirigir películas ni de escribir novelas –quedó finalista del Planeta en 2013 con ‘El buen hijo’–, actualmente es presidenta del Real Patronato del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Fue ministra de Cultura del Gobierno de España en la última legislatura de Zapatero, y presidenta de la Academia de Cine entre 2006 y 2009. Por eso no esconde su mirada orgullosa sobre la industria actual: “Ha cambiado mucho, en los últimos diez años ha dado un vuelco sobre todo en lo que respecta a las mujeres en el cine. Cuando yo empecé no había casi directoras y ahora, aunque no se alcance aún la paridad, somos muchas más”.

¿Pero, por qué rodar en la Comunitat Valenciana? En su caso no tiene nada que ver con exenciones fiscales, ni gestiones con la València Film Office, ni escenarios únicos como fue el caso de la serie galáctica de ‘Andor’, pues el Museu de les Ciències era un edificio clave del ficticio planeta Coruscant en la serie. ‘Después de Kim’ se rueda aquí porque no podría acontecer en otro sitio.

La directora de cine cuenta que es el escenario natural de su historia: “Yo paso mucho tiempo en la Comunidad Valenciana, y de hecho tengo mi casa en Altea. Hace unos años, leyendo las noticias, vi una sobre una mujer hallada muerta en Alfàs del Pi. Inmediatamente pensé en cómo reaccionaría su familia, como procesaría aquello”. Por otra parte, “siempre me ha llamado mucho la atención ese entorno que hay en Benidorm, donde comunidades muy distintas viven juntas, a veces pared con pared, pero en universos paralelos.Y con ese detonante imaginé cómo sería aterrizar en Benidorm, con ese ambiente amable de vacaciones, viniendo de otro país a gestionar una noticia tan terrible como la muerte de una hija”.

En la ciudad de Valencia el equipo de González-Sinde han rodado especialmente interiores. Los exteriores corresponden casi todos a Benidorm. También en determinadas calas de la Costa Blanca y en el Parque Natural de la Serra Gelada, donde transcurre el final de la cinta. “Pensábamos que iba a ser mucho más complicado de lo que ha sido rodar en Benidorm en verano, con tanta gente por la calle, o por la noche en sitios con un montón de pubs ingleses que es una locura… pero la verdad que la gente ha sido muy colaboradora”, cuenta la directora. “En el fondo hemos tenido las dificultades que pensábamos que íbamos a tener: si ruedas en el paseo marítimo a las doce del mediodía, pues es difícil”, describe, “había un reto logístico en el hecho de rodar en las calles de Benidorm. Tú no puedes interrumpir la vida de Benidorm porque estés haciendo una película. Y a la vez queríamos reproducir esa vida de la ciudad, tan particular que en cuanto lo fuerzas un poco ya se ve como algo construido”.

Adaptarse a uno mismo

‘Después de Kim’ fue primero una novela escrita por la propia González-Sinde, publicada en Duomo ediciones en 2019. La película, que dirige supone el reto de adaptarse a sí misma. “En una novela tienes más tiempo y más profundidad para contar una historia. A mí me interesaba contar la historia de un matrimonio en el momento presente, pero también poder saltar al pasado. Eso es la diferencia fundamental con respecto a la novela: que tú allí les conoces cuando eran novios en la facultad. Y aquí no”, explica la autora y directora.

La historia narra el reencuentro de Juan y Gloria, los personajes de Adriana Ozores y Darío Grandinetti, que viajan de Buenos Aires a Benidorm tras conocer el asesinato de su hija Kim. Ninguno de los dos mantenía contacto con ella desde hacía años, pero tampoco entre ellos: se divorciaron dos décadas atrás y desde entonces han evitado cualquier acercamiento. Esas dos personas, ya desconocidos, deben tratar de averigüar qué le pasó a su hija al tiempo que tratar de reconstruir por lo menos cierto trato el uno con el otro.

“Lo más impresionante que hemos vivido”, cuenta la actriz Adriana Ozores, “es que Benidorm es una ciudad en la que te puedes sentir aplastado, recorrido por la ciudad. Y eso encaja con el estado de los personajes”. Según la ganadora del Goya, a los protagonistas “les están pasando cosas muy por encima del escenario: estan viviendo un duelo, y no un duelo normal sino el de un asesinato. Y además el de una hija a la que no ven desde hace diez años. Es una especie de tsunami emocional”.

Darío Grandinetti, por su parte, cuenta que Benidorm es “un marco para el espectador”. Y que lo que trasciende es “contar esta historia rodeados de gente divirtiéndose porque genera un gran contraste”, tanto en sus interpretaciones como en los espectadores. “La historia es trágica: una investigación a partir de una tragedia durante la cual aparecen los conflictos personales de ellos dos. Y, a veces, uno se pregunta si las rencillas entre los dos personajes están por encima del drama. Pero es que, a veces, lo están porque la mente extraña y cuesta mucho hacer los duelos”.

“Es una historia de afectos sobre si se pueden reconstruir los afectos”, resume Ángeles González-Sinde. “Qué tipo de afectos queda en este mundo en el que cambiamos de pareja constantemente, es difícil tener estabilidad, los vínculos se deshacen, las circunstancias económicas te hacen emigrar… La película reflexiona sobre si sirve para algo esa inversión en afecto que hicimos en el pasado. Si hay algo que nos sigue uniendo o no”.

Un mural recentment pintat assenyala la data: 17 de maig de 2025. És el dia que la llibreria benetussí Somnis de paper va tornar a alçar les persianes, obrir les portes i deixar entrar als seus clients. Els lectors i lectores de l’Horta Sud tenien en la llibreria que gestionen Laia García i Jorge Cabezas un punt clau de la seua vida cultural, però el passat 29 d’octubre el desbordament del barranc del Poio va afectar molt els carrers de Benetússer.

“S’hem quedat sense Somnis. No podem dir res més…”, van comunicar els llibrers en una publicació a les seues xarxes socials, acompanyada d’unes fotos de com havia deixat la DANA fins a l’últim racó del local. En aquell moment, García i Cabezas calculaven pèrdues de fins a 110.000 euros, amb molts llibres en depòsit que havien de pagar ells de la seua butxaca, i amb una assegurança que incloïa una lletra xicoteta que deia que la cobertura que pagaven era pel continent i no pel contingut –el local, no tot el que tenia a dins–.

El fang va deixar la llibreria destrossada, als seus llibreters en una situació molt complicada i a un públic lector i fidel, orfe deI seu espai cultural de referència. Almenys fins a la data que assenyala el mural que dona la benvinguda a la recentment reviscolada llibreria, ple de dibuixos d’il·lustradors valencians. Una data contra la desmemòria, per a recordar i reivindicar. Ningun malson dura per sempre, i Somnis de paper ha aconseguit reformar l’espai i obrir de nou. El pròxim 28 de maig ja tenen el seu primer acte cultural gran: una trobada amb Rafa Lahuerta Yúfera en el marc del Festival Fronteras, que se celebrarà en diferents seus fins al 31 de maig.

Llibres del mercat municipal als jardins de Vivers

“Afrontem aquesta nova etapa amb molta alegria, molt emocionats després de veure el que hem aconseguit gràcies al suport de tantíssima gent i amb moltes ganes de tornar a la nostra rutina”, diu la lllibretera de Somnis de paper Laia García, en conversa amb elDiario.es. “Volem començar una nova etapa però sense oblidar res del que ha passat”.

Com per a moltes altres llibreries, Somnis ha rebut la darrera Fira del Llibre de València com un baló d'oxigen en una situació de dispnea quasi omnipresent. A les dificultats de la DANA s’havia sumat la no convocatòria per part de la Generalitat, en temps i forma, de les ajudes ordinàries per al sector del llibre. Però la fira es va celebrar, i com de costum, va funcionar econòmicament per al sector. “La Fira del Llibre, més que una empenta, el que ens ha ajudat ha sigut a desconnectar, a veure a gent del sector que feia molt de temps que no veies, a netejar un poc el cap”, reflexiona Jorge Cabezas.

“Sense tindre les dades suficients per a fer un diagnòstic, diria, pel que vaig viure i el que vaig veure, que la darrera Fira va anar bé”, coincideix al telèfon Rafa Lahuerta. L’escriptor va estar signant el seu últim llibre publicat La promesa dels divendres, a la caseta de l’editorial Drassana. Un llibre del qual parlarà el 28 de maig a la llibreria Somnis de paper. Una novel·la més íntima, fins i tot estilísticament distanciada del fenòmen literari –no es pot descriure d’altra manera–, de Noruega, la seua anterior novel·la, que duu més de 22.000 exemplars venuts.

Per a nosaltres ha sigut molt important per no perdre el contacte amb els nostres lectors”. Laia García, llibretera de Somnis de paper

“La gent del sector estava contenta i amb ganes, i a la Fira, que és una cita més que consolidada, sempre es respira un ambient cultural que tant de bo es puguera respirar tot l’any”, diu a elDiario.es el Premi Lletraferit, guardonat també per la Generalitat i l’ajuntament de València amb la Distinció al Mèrit Cultural.

L’autor sintonitza així amb el que conta Cabezas sobre l’esdeveniment anual que ompli de llibres els jardins de Vivers. Però un lloc on no és tan habitual trobar llibres és a un mercat municipal. I tot i així, juntament amb les parades de verdures i les xarcuteries, adobs i confitures, Somnis de paper va obrir temporalment una llibreria improvisada al mercat de Benetússer. “La idea d'obrir una parada al mercat municipal va sorgir de l'ajuntament de Benetússer que va oferir les parades que estaven tancades als comerços afectats”, descriu Laia García. Era important no desaparèixer del tot mentre treballaven en la reapertura de la llibreria, perquè sense el seu establiment els veïns i veïnes es quedaven sense un bé cultural important. “Per a nosaltres ha sigut molt important per no perdre el contacte amb els nostres lectors”, remarca García

Sense public no hi ha normalitat

El Festival Fronteras es va celebrar l’any passat a Elx, i aquest any torna a València amb la intenció de dinamitzar el sector editorial valencià i de posar a dialogar la música i la literatura. Se celebrarà del 28 al 31 de maig, i entre els convidats trobem noms com María Dueñas, Vanessa Montfort, María José Llergo, Lidia García o el propi Rafa Lahuerta. La clau és ajudar, en la mesura de lo possible, a reviscolar el sector del llibre.

 “Tot allò que ajude a recuperar la normalitat és fonamental”, explica Lahuerta. “Es importantíssim garantir l’accés de la gent a eixos espais de diàleg i de cultura que son les llibreries, més quan són dels pocs refugis de formació i conreu d’una consciència crítica en els ciutadans”. Per a l’autor de Noruega, “és molt important que els afectats de la DANA sàpiguen que no els oblidem, i que estem ahi per a reclamar i ajudar en tot el que puguem”, reflexiona. “Sóc conscient que és molt difícil, inmersos en un dia a dia que ens té a tots estressats, prestar atenció a tot allò que voldriem, però en el cas de la DANA no podem permetre’ns l’oblit social ni institucional”.

La literatura és la gran arma revolucionaria que ens queda

Rafa Lahuerta — Escriptor

En aquest context, l’escriptor confia que actes com el que protagonitzarà a Benetússer, on estarà acompanyat de la periodista cultural Amparo Soria, donen espai a “una minoria de gent molt conscienciada que aposta per la cultura i sempre que pot demostra que recolza els sectors culturals de la seua terra”. Fronteras, en col·laboració amb el Gremi de Llibrers de València, ha traslladat part de la seua programació a les llibreries afectades per la DANA. Lahuerta encetarà el festival a Somnis de paper, però l'escriptora María Dueñas visitarà la Passarella Store de Picanya en una trobada moderada pel director artístic del Festival, Jesús Ruiz Mantilla, i la llibreria La Moixeranga de Paiporta acollirà a l’escriptora Vanessa Montfort en un altre esdeveniment en el marc del festival. “La literatura és la gran arma revolucionaria que ens queda”, defensa Rafa Lahuerta, “perquè ens transforma, ens canvia hàbits i ens canvia la mirada sobre el món”.

“La gent ha jugat un paper super important”, diu Jorge Cabezas. “Des del minut zero els voluntaris i voluntàries son els primers que van vindre a ajudar i arreplegar fang. I això ja va ser increïble, perquè nosaltres, com a llibreria i com a gent de Benetússer, tot sols no haguerem pogut netejar tot aquell ampastre. I després econòmicament també, perquè la gent va comprar de la web i va fer donacions”. Amb tot, el llibreter de Somnis de paper diu que el més important no eren tots aquests gestos, sinó que anava per dintre: “La gent ens animava. Ens preguntava si tornariem a obrir. I això va ser clau per a nosaltres, perquè quan menys ànims teníem va ser quan la gent més ens va espentar”. 

Cuenta el acervo popular que ‘La piraña divina’ se distribuyó por primera vez en 1975, en un tenderete improvisado durante la primera edición de Canet Rock. Y que el puesto estaba tan cerca de los baños, que muchos utilizaron aquel fanzine como papel higiénico. Es decir que el primer cómic monográfico del que se tiene constancia documental de Nazario, hoy reconocido como el padre del cómic underground en España, fue tan efímero que terminó en el inodoro.

Mito o no, la historia ejemplifica una cualidad inherente a cualquier fanzine: tiene una esperanza de vida muy corta porque se mantiene al margen de cualquier circuito industrial y editorial. Es una obra artística viva mientras se hace, se imprime y se distribuye, pero su recorrido no es el de un libro, ni el de un cómic ni una revista. Es otra cosa. Va por libre y se resiste a que lo encierre.

De ahí que, a priori, resulte un tanto contradictorio que un fanzine termine en un museo. Es casi un gesto antinatural. Y, sin embargo, ‘¡Eso no es cómic! Fanzines: vanguardia e innovación del cómic en España’ ocupa la segunda planta del IVAM como una exposición. El museo tiene una carga simbólica, pues se expone sólo aquello que ya fue. El museo define y limita. Genera un canon. Por eso sus comisarios, Noelia Ibarra y Álvaro Pons, conscientes de la contradicción, han concebido una muestra que excede los muros sobre los que cuelgan viñetas y los expositores en los que se ve la historia del fanzine español.

Interacción, mutación y creatividad

“Hemos optado por un diseño que no solamente se centra en la reproducción, pues el fanzine no está pensado como un cuadro, como ese arte final que se expone”, cuenta Noelia Ibarra, comisaria de la exposición. “Por eso hemos planteado un diseño expositivo que integra actividades, paneles, charlas y presentaciones. Una exposición en la que van a intervenir los propios autores conforme vayan viniendo, con talleres en los que se crearán fanzines que se añadirán a la muestra”. La profesora de la Universitat de València, recientemente reconocida con el premio a la divulgación crítica del cómic 2025 por Hispacómic, resume: “De alguna manera, cuando el visitante vuelva, la exposición habrá cambiado. Es una exposición work in progress, viva y en continuo proceso de mutación”.

Lo cierto es que en la inauguración de ‘¡Eso no es cómic!’ el pasado 16 de mayo, algo de esa energía se respiraba. Había artistas y fanzineros que señalaban a sus referentes, decían que este o aquel ejemplar de publicaciones como ‘Gran danés’, ‘L’estiu era això’, ‘Love thing’ o ‘La cola de la lagartija’ lo tenían en casa, guardado como oro en paño. Se escuchaban frases como “yo participé en este fanzine cuando estaba en la universidad” y “a este le persiguieron”, como le pasó a Nazario con ‘La piraña divina’.

El espacio expositivo de la sala G6 en la que se puede ver ‘¡Eso no es cómic!’ se distribuye de forma que si recorres la sala de izquierda a derecha, avanzas a través de décadas de la historia del fanzine hecho a lo largo y ancho del Estado. Y en el centro de la sala cuadrada, una escalera lleva al visitante a otra planta superior que es el corazón de esa mutación de la que habla Ibarra: un auténtico lugar de trabajo. Un taller creativo abierto al público.

“No queríamos que aquí la gente viniera a una sala a hablar en voz baja y mirar de forma reverencial. Hemos querido contagiar esa capacidad reivindicativa y contracultural del fanzine”, argumenta el también comisario de la exposición, Álvaro Pons. “Queríamos que en todo momento hubiera actividades que hicieran cambiar aquello que vemos. Que realmente más que una exhibición, fuera un lugar de trabajo, un espacio donde se está creando y donde la gente debate”.

El visitante hace su parte

El fanzine está pensado para compartirse, expresarse y desaparecer. Como un grito en una manifestación. El verso suelto de un mundo, el artístico, tan productivista y copado por corporaciones e intereses cómo el resto de esferas de nuestra sociedad. Pero hay algo esencial en su reproducción, coleccionismo y : la comunicación tan particular que los autores establecen con quienes les leen.

Algo que también está en ‘¡Eso no es cómic!’. En la sala hay repartidos QR que apelan al visitante, que le invitan a explorar webcómics, formatos alternativos a la narrativa impresa y la viñeta, además de ampliar la obra de artistas que le hayan gustado. Pues las paredes suman decenas de obras de hasta 44 artistas de diversas generaciones, con miradas distintas e incluso contrapuestas.

“El fanzine representa un espacio de libertad para muchos creadores que, quizás, no les da ningún otro medio de expresión”, explica Ibarra. “En nuestra muestra hay autores que tienen obra publicada en formatos tradicionales pero siguen recurriendo al fanzine porque les da ese espacio de libertad que no encuentran en otro lugar”. Es el caso de María Medem, que tiene obras publicadas en formato tradicional como Por culpa de una flor en Blackie Books o Cenit en Apa-Apa cómics, pero también expone fanzines en el IVAM y se encarga del excelente cartel de la muestra, que cuenta con un display interactivo en la exposición.

“También queríamos captar algo de esos festivales como Tenderete o el Graf en la segunda planta, donde el visitante puede experimentar, consultar fanzines o hacerlos él mismo. E incluso aprender de él”, recuerda Noelia Ibarra. ‘¡Eso no es cómic!’ será el paraguas conceptual que abrace charlas como la que impartirá el 10 de septiembre Elena Climent, titulada ‘Genealogia feminista del fanzín en el País Valencià’, o la ‘Poesía Gráfica’ de la que hablará el inclasificable artista Roberto Massó el próximo 7 de noviembre.

Contagiados en cierta medida por la voluntad de la nueva directora del IVAM, de dirigir un museo sensible a la sociedad, que no exponga desde la torre de marfil, en ‘¡Eso no es cómic!’ se desarrollarán talleres para toda la familia desde mayo hasta noviembre, con invitados como Martín López Lam o Eme Ceramics (Mireia Carreres). También para adultos como ‘Crea un fanzine. Masajea tu cerebro’, de Mabel Esteban o ‘Taller de meditación y dibujo’ con Carlota Juncosa.

“Cualquier acto de creación es político por definición”, asume Álvaro Pons, “y el fanzine si algo tiene es compromiso con la reivindicación, porque es un espacio de libertad. Eso es también esta exposición”. Y añade: “El fanzine es un objeto cultural tan fascinante porque nos muestra los posibles caminos que se pueden seguir en el lenguaje creativo, gráfico y expresivo. El fanzine es una ventana a lo que va a venir”.

En 2021, la psiquiatra María Huertas Zarco sacó a la luz una historia turbia, y silenciada, de la medicina en el País Valencià. La que es también jefa de servicio de Salud Mental del Hospital General descubrió que en marzo de 1974 el cierre del Manicomio de Jesús provocó que muchas de las allí internadas pasaran al Hospital Psiquiátrico de Bétera. Fue entonces cuando, entre sus fichas e historiales médicos, se podía probar documentalmente que el 40% de ellas carecía de un diagnóstico real de enfermedad mental alguna. Huertas lo contó en un libro llamado Nueve nombres, que un día le regaló una de sus alumnas a la dramaturga Amparo Vayà. Ahora esa historia es una obra de teatro.

La compañía teatral valenciana Bramant Teatre había empezado con Amparo Vayà una trilogía de obras llamada Trilogía de las mujeres silenciadas. La primera parte se estrenó aquel mismo año, el 2021, en el marco de Russafa Escènica, bajo el título Un segle d’abismes. Una pieza teatral pionera que fue nominada a Mejor Texto, Mejor Dirección y Mejor Espectáculo en los Premis IVC d’Arts Escèniques de la Comunitat Valenciana 2022.

Ahora llega al Teatro Off de Valencia Locas, cae la noche. Es la historia de tres mujeres que, a lo largo de setenta años, sufren opresiones muy parecidas y distintas a la vez. Una historia que pretende arrojar luz sobre ese pasado oscuro en el que muchas mujeres eran tachadas de ‘histéricas’ e internadas en centros psiquiátricos que las trataban como reas sin absolutamente ninguna otra prueba que la voluntad fehaciente de tenerlas encerradas. Estará en cartel hasta el 11 de mayo.

Tres historias con un hilo conductor

“Como feminista, desde la escritura, todo lo que hago tiene que ver con las historias de mujeres”, cuenta Vayà a elDiario.es, “y con esta obra quería hablar de la memoria histórica desde la perspectiva de género”. “El tema de mujeres que habían sido tratadas de locas sin estarlo siempre me había dado escalofríos, pero conocía los casos más célebres como Camille Claudel, escultora y pareja de Rodin, Zelda Sayre, la pareja de F. Scott Fitzgerald, Juana la loca…”. Hasta que llegó a sus manos el libro de María Huertas, que describe como “una inspiración total”.

Sobre el papel –o sobre las tablas, mejor dicho–, Locas, cae la noche no es una adaptación literal de lo ocurrido en el Manicomio de Jesús, pero sí el estímulo fundamental que anima la creación de toda la obra. “Especialmente en lo que tiene que ver con las metodologías de diagnóstico e internación de las mujeres, sus tratamiento o el movimiento de antipsiquiatría en Valencia, todo eso está basado en el libro de Huertas”, explica.

Lo que ocurre es que el drama que seguimos como espectadores no es el drama de ninguna mujer que existiese en la realidad. Locas, cae la noche es la historia de Clara, una niña que encuentra unas cartas del psiquiátrico de Jesús, que hoy se ubicaría en el barrio de Patraix, entre la Avenida Gaspar Aguilar, el Mercado municipal de Jesús y la calle Franco Tormo. Estas cartas y la mirada de la niña unen las vidas de otras mujeres. Una joven esposa de clase alta encerrada por negarse a tener descendencia porque deseaba estudiar, una prostituta y una lesbiana internada por su orientación sexual.

“Quería contar casos que fueran diferentes, y poder ser libre para narrar lo que quería contar”, resume Amparo Vayá. Y explica las razones que motivan cada historia: “La primera historia es la de una mujer de clase alta y capital cultural elevado, la segunda es la historia de una prostituta porque quería contar que durante el franquismo, aunque no se hable de eso, había muchísima prostitución y era una hipocresía total como se aprovechaban de ellas. Y por último quería hablar de lo que era el Patronato de Protección a la Mujer en esa época, donde a cualquier mujer se la encerraba por su orientación sexual, por fumar en la calle o por ir con un hombre más mayor”. El Patronato de Protección a la Mujer fue un organismo creado en 1941 y disuelto en 1985 que perseguía la “dignificación moral de la mujer”, y que devino una institución represora de la población femenina valenciana, como bien cuentan María Palau y Marta García en el libro Indignas hijas de su Patria.

Un viaje que sorprende al espectador

No conforme con rescatar del olvido estas historias de mujeres, Locas, cae la noche también es una apuesta arriesgada por un teatro formalmente distinto, que mantenga un diálogo con el espacio y con el espectador como parte activa del relato. Vayá juega con el principio de incertidumbre que versa sobre que el observador, por el mero hecho de ser testigo, influye en la realidad de lo que está observando. Y cuando uno ve Locas, cae la noche, es consciente de hasta qué punto no existen dos pases iguales de la misma función.

“Con Un segle d’abismes ya vimos que realizar una obra itinerante funcionaba perfecto con lo que queríamos hacer”, cuenta Vayá. Por eso la obra que se puede ver ahora en el Teatro Off recorre las bambalinas del teatro y se escenifica en diferentes espacios, por los que va pasando el espectador. “Es un viaje en el tiempo a través del espacio escénico. Es decir, vimos que cuando cambiábamos el escenario podíamos cambiar la época y el espectador lo asumía como si hubiera cruzado un umbral en el tiempo”, además del hecho de que caminar entre los tres actos de la obra “ofrece un momento de reflexión al espectador que viene muy bien para comprender la obra”.

Con esta apuesta formal innovadora se hace aún más evidente que el pasado colectivo es un terreno aún por explorar en lo dramático, especialmente en lo que se refiere a mujeres. El feminismo está abriendo ventanas que permiten que entre el aire fresco en estancias que hieden a cerrado. “A muchas mujeres las encerraban por ser rebeldes o on adaptarse a todos los cánones de lo que debía ser una mujer para la visión de la familia tradicional del franquismo”, argumenta Vayá, “por eso queríamos hacer un ejercicio de memoria histórica desde el feminismo. Prácticamente no se habla de cómo la locura, o lo que hizo el Patronato [de Protección a la Mujer], sirvió para encerrar, oprimir y reprimir a muchas mujeres valencianas de distintas generaciones”.

L’any 1995, els actors i creadors Juan Carlos Garés i Chema Cardeña, abans amics que companys de professió, fundaren Arden Produccions amb l’objectiu de poder interpretar una obra pròpia, anomenada La estancia, i fer-li un recorregut. Un inici que trenta anys després reuneix la plana major del teatre valencià per donar una imatge saludable i carregada de futur de l’escena teatral valenciana.

Arden va celebrar el trenta aniversari amb una gala reivindicativa no sols del talent de quilòmetre zero, també del recorregut històric de la seua companyia i del llegat de la Sala Russafa –que té una tasca important com a escola de formació dramàtica–, per a insuflar energia a l’autoestima d’un sector a voltes massa ferit.

La crisi del 2008, la pandèmia, la DANA i els canvis constants de relació amb els governs autonòmics –del bon tracte al menyspreu cada pocs anys–, no han impedit que Arden i la Sala Russafa esdevinguen referent teatral, no tan sols a València, sinó arreu de l’Estat. Garés i Cardeña, amb la imprescindible ajuda de l’últim soci de la seua companyia, David Campillos, han generat un espai de trobada per al món del teatre i els seus amants. Un lloc en què la formació teatral, l’estima pels clàssics, la investigació i el desenvolupament de nous llenguatges han consolidat un dels projectes artístics més sòlids del territori. Sobren raons per a celebrar la seua trajectòria.

Memòria i futur: 30 anys d’Arden Produccions

“La gala va ser un luxe, una explosió d’amor per part de tot el món que hi havia damunt l’escenari i per part del públic”, explica Chema Cardeña a elDiario.es. Descriu així la gala teatralitzada esdevinguda al començament d’abril a la Sala Russafa, on es van reunir quasi totes les personalitats i companyies del teatre valencià contemporani. “Va ser un moment superemocionant. Vam viure un viatge de fa trenta anys fins hui. Encara estem en un núvol, perquè va ser molt emotiu i molt divertit”.

Escrita pel mateix Cardeña, la gala va fer un recorregut des de la primera obra que van interpretar fins a altres com La puta enamorada, El idiota en Versalles, Sueña Casanova, Contratemps, Shakespeare en Berlín o Moby Dick (el mal amor). Arden Produccions feia així el do de pit per un recorregut de més de 45 espectacles, que ha obtingut més de 40 guardons escènics i ha posat en peus el centre de producció, formació i exhibició d’arts escèniques Sala Russafa.

En aquest vessant del seu projecte, de fet, es fa patent la històrica preocupació dels seus responsables pel futur del teatre valencià, i per les seues condicions laborals i materials. Amb aquest objectiu es van donar cinc premis: un Premi Futur a Teatre de l’Abast i Contrahecho Producciones, un Premi Sector a l’Associació d’Empreses d’Arts Escèniques del País Valencià –Avetid–, un Premi Vida Escènica al gestor cultural, productor i docent Toni Pastor i fins i tot un Premi Resistència per al Circuit Cultural Valencià, així com reconeixements per al programa Hoy por Hoy Valencia i a María García per la seua tasca de difusió de l’obra de la companyia.

“Sempre vam voler obrir un teatre, però tindre una sala no només era això, volíem obrir una acadèmia, un lloc per als actors i les actrius”, explica Cardeña sobre els premis al talent jove i la seua preocupació per assegurar el futur del teatre. “Jo pense que la part de la docència s’ha de fer per a una companyia, quan ja ets veterà. Has de pensar en el relleu de la gent que ha de vindre, de la gent jove. I això ens ha permés estar en contacte amb la gent que comença i amb la nova professió valenciana. I també estar en contacte amb gent amb qui després has treballat, perquè molts dels alumnes han format part d’Arden en moltíssimes funcions”.

D’altra banda, Cardeña subratlla la necessitat de generar complicitats per a fer més gran el teixit teatral valencià. “El Circuit Cultural Valencià, per exemple, ha sigut l’eina per a menjar, així de simple”, defensa. “Arden ha tingut la sort que treballa molt fora de València, amb funcions a Euskadi, Andalusia o Castella i Lleó. Però, si no hi ha un circuit, no hi ha aliment”. Per al cocreador d’Arden Produccions “la gran enemiga de tot açò és una burocràcia que és terrible. Cada vegada és més complicat aconseguir una ajuda. Una subvenció que, d’altra banda, tenen tots. Una subvenció als diaris, als cotxes, a les televisions o a la moda es donen per suposades, però quan es parla d’ajudes a la cultura, sempre ixen a parlar de ‘paguetes’. I no: tenim el mateix dret que qualsevol altra indústria a tindre ajudes”.

La gala que la companyia va celebrar rememorant aquests anys de treball d’Arden va ser “un acte d’amor i esperança”, en paraules de Cardeña. “Vam fer veure que aquest ofici val la pena. Vam premiar companyies joves que ara comencen. I va ser una reivindicació del teatre i, més important, una celebració de la gent i del talent que hi ha a València, que és moltíssim”.

Un Shakespeare crític al cor

Arden era el cognom de fadrina de Mary Arden, mare de William Shakespeare. També es coneix així el bosc que apareix en l’obra Al vostre gust, del bard. No és casualitat que la companyia de Garés, Cardeña i Campillos s’anomene així. De fet, la primera obra de la companyia va nàixer a Londres, amb l’assessorament de l’expert en Shakespeare Michael McCallion. La estancia –un text que recreava la relació entre els autors Christopher Marlowe i William Shakespeare a l’Anglaterra del segle XVI–, seria el primer muntatge del que esdevindria la Trilogia del Teatre Clàssic Europeu juntament amb La puta enamorada i El idiota en Versalles. El vertader tret d’eixida per a la companyia, que ara celebra la seua trajectòria.

“Nosaltres vam nàixer amb La estancia, però jo tenia al cap una prolongació, per dir-ho d’alguna manera. Volia fer una trilogia i al final va ser una qüestió de prorrogar, de no fundar una companyia per a un moment donat o una cosa efímera”, rememora Chema Cardeña. “Quan tu tens un compromís amb un projecte, com va ser el cas, t’animes i et compromets a fer-lo, perquè ja ho has dit. I el secret d’Arden Produccions va ser aquest: saber que havíem de fer tres obres, que havíem d’acabar-les. I això ens va catapultar cap al futur, més enllà d’aquella primera obra”.

Arden deu a Shakespeare moltes de les seues obres. “Sempre hem estat molt vinculats a ell. I supose que realment tota la gent que fa teatre està vinculada a Shakespeare, encara que no ho sàpia. Va ser el creador de personatges amb ànima, que realment eren més que personatges. I tots els actors i escriptors tenim un referent en ell, perquè va ser el creador del teatre modern”.

“Aquests anys han sigut unes muntanyes russes”, reflexiona Chema Cardeña, que denuncia que la precarietat del món teatral “depén molt de qui estiga en el poder. La nostra primera trilogia parlava d’això, de la relació entre art i poder encara que fora en el segle XVI o XVII”. Per a ell, “el sector teatral valencià és feble i vulnerable, un sector que sempre ha estat lluitant per crear una indústria del teatre valencià i això ha costat molt. La llàstima és que cada vegada que hi ha un canvi polític hem de començar de nou. I això és molt trist. Construir és molt difícil, però enderrocar les coses és molt fàcil”.

La tasca de Blanca de la Torre és majúscula. Al començament del mes de març va ser proposada per unanimitat com a nova directora de l’Institut Valencià d’Art Modern –IVAM–, i al final del mes era nomenada pel ple del Consell, a proposta del conseller del PP, José Antonio Rovira. Ella acaba d’aterrar a València: és de Lleó, on es va llicenciar en Història de l’Art, i encara no ha pogut ni desfer la maleta quan atén la premsa. També és doctora en Belles Arts i màster en Disseny d’Espais Expositius, amb una extensa trajectòria en gestió cultural.

La comissió de valoració encarregada de triar el projecte més viable per al futur de l’IVAM tampoc tenia una tasca fàcil entre mans. Núria Enguita, l’anterior directora de l’IVAM, va dimitir el febrer del 2024 després de ser denunciada davant la fiscalia per l’exconseller de Vox, Vicente Barrera. El procés de selecció d’una nova direcció va haver de capejar, primer, un recurs que va paralitzar la tassca de la comissió fins que va ser desestimat, després el fet que un dels seus membres –el director del Museu Thyssen, Guillermo Solana–, renunciara a formar-ne part, i finalment una DANA que va paralitzar la presa de decisions.

Amb tot, el seu perfil i el seu projecte s’ha distingit entre les propostes avaluades “per la seua coherència i el caràcter innovador, amb especial recalcament en la transdisciplinarietat, la sostenibilitat i la digitalització”, segons la comissió. Parlem amb ella, en el seu despatx acabat d’estrenar, sobre la necessitat d’una col·lecció permanent –que pot partir de l’exposició present de Julio González, en la mateixa línia defensada per la gerent de la institució nomenada en l’etapa de Vox, María Ayuso–, escoltar afectivament l’equip de l’IVAM i sobre els vaivens polítics que pot afrontar el seu càrrec. 

Més d’un any sense direcció, un concurs accidentat per a trobar nova direcció, ampliació de dates de presentació de candidatures… Com s’ha trobat l’IVAM en arribar-hi?

M’he trobat amb un equip amb moltes ganes de fer coses. És cert que amb moltes urgències, com calia esperar, però estem en aquest moment: d’ajustos, de prendre decisions a curt, mitjà i llarg termini. Sobretot estic en fase de diagnòstic, en un procés d’escolta efectiva i afectiva a l’equip. Entendre quines són les necessitats del museu tant com a institució, com les de l’equip humà. I una vegada que haja pres la temperatura a tot, començar una altra fase d’escolta al teixit artístic i cultural, que és essencial. Aquest museu és també la comunitat, no sols aquest edifici. Una cosa és un projecte museístic i museogràfic, i una altra cosa és la realitat. I ara toca aterrar-ho, i donar-li forma amb la realitat.

En la inauguració de l’exposició ‘Manolo Gil. Àlbum’, Sonia Martínez –que aquells dies assumia la direcció provisional–, va dir que intentaven “reivindicar el fons de l’IVAM”. El seu projecte segueix aquesta senda?

El meu projecte preveu que la col·lecció siga l’epicentre. I això vol dir que desenvoluparé un espai nou i permanent per a la col·lecció, que tindrà un recorregut historiogràfic que contextualitze l’art nacional i l’art valencià en un sentit més tradicional. I aquest esquelet vull que convisca amb la possibilitat d’oferir lectures alternatives, però sempre amb aquest format de col·lecció permanent, perquè em sembla essencial traure aquestes icones, reivindicar-les i donar-los valor.

El meu projecte preveu que la col·lecció siga l’epicentre, amb el desenvolupament d’un espai nou i permanent

De quina manera vol fer-ho?

M’agradaria que s’entenguera que totes les línies programàtiques parteixen d’una manera o altra de la col·lecció. És a dir: el patrimoni és prou ric i extens per a crear narratives que puguen servir com a punts de fuga per a aquests altres projectes temporals, que facen dialogar el local i el global. Tot això pot partir de la col·lecció, perquè ens permet parlar de tot, i oferir maneres d’entendre el món a partir d’ací, que és el que a mi m’interessa.

Dit això: passa el mateix amb Julio González. Vull que s’entenga, de veritat, el paper de Julio González en el seu context historiogràfic, amb una línia de temps que contextualitze la seua figura per als nous visitants, però també oferir noves lectures d’aquest. Contextualitzar-lo amb salts a aquest recorregut de la col·lecció amb artistes de l’entorn. Al capdavall, parlar de Julio González ens pot portar a Alexander Calder. La col·lecció ens permet oferir aquest context de totes aquestes grandíssimes figures que estaven al voltant de Julio González i que també estan en la col·lecció. Fins i tot et diria més, m’agradaria especular amb altres relats i possibilitats pensant per exemple en Joaquín Torres-García. Van arribar a coincidir a Barcelona, encara que no sabria dir-te si es van conéixer. M’interessen aquestes especulacions i jugar amb aquestes realitats, perquè realment tenim un potencial que el mereix. 

Fa uns anys, amb l’Institut Cervantes, va fer el Llibre Verd de la Gestió Cultural…

Mai es va arribar a fer, aquest llibre. Bé, perdó, mai es va arribar a publicar. Va haver-hi una sèrie de canvis en l’institut que van impedir que s’arribara a la fase de maquetació, ni a veure la llum.

En qualsevol cas, vosté va treballar el tema de l’impacte mediambiental i la sostenibilitat en institucions i empreses culturals. Pot l’IVAM ser més sostenible? Com?

Un dels tres eixos centrals del meu projecte de museu és la sostenibilitat, entesa de manera sistèmica. Quan parle de sostenibilitat, mai parle solament de sostenibilitat mediambiental, sempre ha d’anar a l’una de la sostenibilitat social, l’econòmica i la cultural. Són les quatre potes de la taula de sostenibilitat d’aquest museu. Aquesta dimensió m’interessa tant internament com externament. Ja he creat un grup de treball per a veure metodologies interdepartamentals del museu, i pensar des de dins com podem treballar com a institució de manera més sostenible. Però també, per descomptat, cap a fora.

Les dades apunten cap a un descens de l’assistència del públic: hi ha menys persones visitant l’IVAM que fa deu anys. La preocupa? Invertirà esforços a augmentar aquestes xifres?

No em preocupa, perquè no crec en aquesta obsessió per la dada determinista. No crec que calga mesurar res en xifres, crec més en els museus i l’art com a vertebradors de la societat. Dit això, sí que crec que hem de fer un exercici d’acostar-nos al públic. Reconec que des del sector de l’art contemporani sovint pequem de no ser prou pròxims. Aquests textos tan retòrics, aquest excés de llenguatges inintel·ligibles. Hi ha una contradicció entre la voluntat de democratització de la cultura i les maneres com tractem de traslladar-la. Hem de treballar en aquesta bretxa i tornar-nos moltíssim més accessibles per a fer més pròxims aquests discursos.

L’IVAM no és una arquitectura física, és una arquitectura social

L’IVAM com a institució va renunciar a la gestió d’una gran nau en el Parc Central de València fa poc. La subseu de l’IVAM a Alcoi continua tancada. Centrarà els seus esforços en aquest edifici o vol continuar potenciant altres subseus?

M’agrada insistir que l’IVAM no és una arquitectura física, és una arquitectura social. I, com a cos social, algunes de les seues extremitats han de connectar amb la resta de la comunitat. No parlem d’un museu només de la ciutat de València. Un altre dels tres eixos del meu projecte és el territori. Patrimoni, sostenibilitat i territori són tres eixos que operen de manera interconnectada, i això és fonamental, perquè no es poden entendre per separat. La perduda de patrimoni afecta l’arrelament en el territori i la sostenibilitat. Si no cuidem el territori, això repercuteix en una falta de sostenibilitat, cosa que, al seu torn, genera un impacte en el patrimoni. Tot està connectat, i per això l’IVAM ha de funcionar de manera tentacular de llarg a llarg del territori. 

Entenc que es tracta d’un projecte ambiciós, amb la mirada posada en un llarg termini que permeta atorgar estabilitat al museu. No obstant això, un dels hàndicaps que ha tingut l’IVAM és haver hagut de fer front als vaivens polítics que alteren la visió que cada director i directora té del museu. Com evitarà el seu projecte veure’s afectat per aquests vaivens polítics?

Fins ara han depositat en mi la seua confiança. I aquesta confiança és bilateral. Si no, no estaria ací. A mi m’han seleccionat en un concurs públic i obert. Entenc que, si les coses volien que foren d’una altra manera, el procés no hauria sigut així. Des del moment en què jo firme, m’han assegurat total confiança i total llibertat per a complir el full de ruta que jo m’he marcat. No sé si això és tan ambiciós com comentes, no crec que pensar la cultura en termes de benestar social és ambiciós.

És ambiciós en un ambient canviant, a la mercé de les decisions del signe polític que governe a cada moment.

No crec en el curtterminisme i, precisament, la cultura necessita altres tempos i cadències. Però també crec que cal saber que prendre decisions en el curt termini no implica deixar de pensar en el llarg termini. Cal prendre decisions fermes a curt, mitjà i llarg termini. Però sempre contemplant aquest futur, més enllà de si estic o no estic jo ací.

Què opina de la decisió del Partit Popular de presentar una esmena a la llei d’acompanyament que redueix la presència de professionals externs a la Generalitat en el Consell Rector de l’IVAM? No pot això posar en perill la seua independència de la voluntat política de torn?

A mi m’han assegurat independència. Fins al moment, no hi tinc res a dir. L’IVAM no fa les lleis, les lleis les fa el govern autonòmic.

Si canviara el signe polític de la Generalitat, vosté es mantindria en el càrrec defensant el seu projecte cultural per a l’IVAM?

Jo he guanyat un concurs públic per un projecte de museu independentment del signe polític de qui presidisca la Generalitat. No hi té res a veure. No desenvoluparé un projecte de museu adaptat a ideologies polítiques, sinó al que considere que ha de ser un museu, i que crec que ha de ser: plural, equilibrat i pròxim. I amb tota una sèrie de línies de desenvolupament que, independentment del poder polític, han d’estar enfocades a generar benestar social. Aquest és el meu projecte de museu. 

Al principi ha esmentat que vol fer una escolta efectiva i afectiva del personal de l’IVAM. En què consistirà aquesta escolta?

Ens centrarem a entendre les cures. Entendre que es tracta d’un equip humà i no màquines ni eines. Som un equip humà que hem de pensar i actuar en col·lectiu. No són ells, i després estic jo com a directora. Sinó que ens hem de pensar com a col·lectiu. Som éssers ecodependents i interdependents, i així vull que ens entenguem com a equip.

Vol que l’IVAM siga un reflex d’aquesta interdependència?

Clar, és que som un ecosistema que forma part d’un altre. I que ha d’operar en relació d’interdependència. No podem pensar des d’una torre d’ivori, crec que això és molt d’una altra època.

Hi ha qui diria que aquesta altra època torna.

Jo em deixaré la pell a escometre els canvis que desitge per a aquest museu. Tinc el full de ruta clar, i estic en això. En una fase d’aprendre i entendre. I després prendre decisions assenyades en funció del meu diagnòstic. Però fer-ho en col·lectiu, sabent escoltar.

Conscient que pot ser encara prompte per a parlar de terminis, quan creu que podrà començar a prendre aquestes decisions?

Si et refereixes a programar en el terreny expositiu: final d’any, començament de l’any que ve. Però si et refereixes pel que fa a activitats i programes educatius que m’agradaria desplegar, això passarà des d’ara mateix. Quan presentem la programació del segon semestre, jo ja presentaré diferents accions noves. Una altra cosa és implementar noves metodologies de treball i canvis per a fer molt més accessible el museu, que també estem treballant-ho i és la meua màxima preocupació. 

La tarea de Blanca de la Torre es mayúscula. A principios del mes de marzo fue propuesta por unanimidad como nueva directora del Institut Valencià d’Art Modern –IVAM–, y a finales de mes era nombrada por el pleno del Consell, a propuesta del conseller del PP, José Antonio Rovira. Ella acaba de aterrizar en Valencia: es de León, donde se licenció en Historia del Arte, y aún no ha podido ni deshacer su maleta cuando atiende a la prensa. También es Doctora en Bellas Artes y Máster en Diseño de Espacios Expositivos, con una extensa trayectoria en gestión cultural.

La comisión de valoración encargada de elegir el proyecto más viable para el futuro del IVAM tampoco tenía una tarea fácil entre manos. Nuria Enguita, la anterior directora del IVAM, dimitió en febrero de 2024 tras ser denunciada ante la fiscalía por el exconseller de Vox, Vicente Barrera. El proceso de selección de una nueva dirección tuvo que capear, primero, un recurso que paralizó la labor de la comisión hasta que fue desestimado, después el hecho de que uno de sus miembros–el director del Museo Thyssen, Guillermo Solana–, renunciase a formar parte de la misma, y por último una DANA que paralizó la toma de decisiones.

Con todo y con eso, su perfil y proyecto se ha distinguido de entre las propuestas evaluadas “por su coherencia y carácter innovador, con especial hincapié en la transdisciplinariedad, sostenibilidad y digitalización”, según la comisión. Hablamos con ella, en su recién estrenado despacho, sobre la necesidad de una colección permanente –que puede partir de la presente exposición de Julio González, en la misma línea defendida por la gerente de la institución nombrada en la etapa de Vox, María Ayuso–, escuchar afectivamente al equipo del IVAM y sobre los vaivenes políticos que puede afrontar su cargo.

Más de un año sin dirección, un accidentado concurso para encontrar nueva dirección, ampliación de fechas de presentación de candidaturas… ¿Cómo se ha encontrado el IVAM a su llegada?

Me he encontrado con un equipo con muchas ganas de hacer cosas. Es cierto que con muchas urgencias, como no podía ser de otra manera, pero estamos en ese momento: de ajustes, de tomar decisiones a corto, medio y largo plazo. Sobretodo estoy en fase de diagnóstico, en un proceso de escucha efectiva y afectiva al equipo. Entender cuáles son las necesidades del museo tanto como institución, como las del equipo humano. Y una vez que le haya tomado la temperatura a todo, comenzar otra fase de escucha al tejido artístico y cultural, que es esencial. Este museo es también la comunidad, no solo este edificio. Una cosa es un proyecto museístico y museográfico, y otra cosa es la realidad. Y ahora toca aterrizarlo, y darle forma con la realidad.

En la inauguración de la exposición ‘Manolo Gil. Álbum’, Sonia Martínez –quien por entonces asumía la dirección provisional–, dijo que intentaban “reivindicar el fondo del IVAM”. ¿Su proyecto sigue esta senda?

Mi proyecto contempla que la colección sea el epicentro. Y esto quiere decir que voy a desarrollar un espacio nuevo y permanente para la colección, que tendrá un recorrido historiográfico que contextualice el arte nacional y el arte valenciano en un sentido más tradicional. Y ese esqueleto quiero que conviva con la posibilidad de ofrecer lecturas alternativas, pero siempre con ese formato de colección permanente, porque me parece esencial sacar esos iconos, reivindicarlos y darles valor.

Mi proyecto contempla que la colección sea el epicentro, con el desarrollo de un espacio nuevo y permanente

¿De qué manera quiere hacerlo?

Me gustaría que se entienda que todas las líneas programáticas parten de un modo u otro de la colección. Es decir: el acervo es lo suficientemente rico y extenso para crear narrativas que puedan servir como puntos de fuga para esos otros proyectos temporales, que hagan dialogar lo local y lo global. Todo eso puede partir de la colección, porque nos permite hablar de todo, y ofrecer formas de entender el mundo a partir de ahí, que es lo que a mí me interesa.

Dicho esto: sucede lo mismo con Julio González. Quiero que se entienda, de verdad, el papel de Julio González en su contexto historiográfico, con una línea de tiempo que contextualiza su figura para los nuevos visitantes, pero también ofrecer nuevas lecturas del mismo. Contextualizarlo con saltos a ese recorrido de la colección con artistas del entorno. Al final hablar de Julio González nos puede llevar a Alexander Calder. La colección nos permite ofrecer ese contexto de todas esas grandísimas figuras que estaban alrededor de Julio González y que también están en la colección. Incluso te diría más, me gustaría especular con otros relatos y posibilidades pensando por ejemplo en Joaquín Torres-García. Llegaron a coincidir en Barcelona, aunque no sabría decirte si se conocieron. Me interesan esas especulaciones y jugar con esas realidades porque realmente tenemos un potencial que lo merece.

Hace unos años, con el Instituto Cervantes, hizo el Libro verde de la Gestión Cultural…

Nunca se llegó a hacer, ese libro. Bueno, perdón, nunca se llegó a publicar. Hubo una serie de cambios en el instituto que impidieron que se llegase a la fase de maquetación, ni a ver la luz.

En cualquier caso usted trabajó el tema del impacto medioambiental y la sostenibilidad en instituciones y empresas culturales. ¿Puede el IVAM ser más sostenible? ¿Cómo?

Uno de los tres ejes centrales de mi proyecto de museo es la sostenibilidad, entendida de manera sistémica. Cuando hablo de sostenibilidad nunca hablo solamente de sostenibilidad medioambiental, siempre tiene que ir a la par de la sostenibilidad social, la económica y la cultural. Son las cuatro patas de la mesa de sostenibilidad de este museo. Esta dimensión me interesa tanto a nivel interno como externo. Ya he creado un grupo de trabajo para ver metodologías interdepartamentales del museo, y pensar desde dentro cómo podemos trabajar a nivel institución de forma más sostenible. Pero también, por supuesto, hacia fuera.

Los datos apuntan hacia un descenso de la asistencia del público: hay menos personas visitando el IVAM que hace diez años. ¿Le preocupa?¿Va a invertir esfuerzos en aumentar esas cifras?

No me preocupa porque no creo en esa obsesión por el dato determinista. No creo que haya que medir nada en cifras, creo más en los museos y el arte como vertebradores de la sociedad. Dicho esto, sí que creo que tenemos que hacer un ejercicio de acercarnos al público. Reconozco que desde el sector del arte contemporáneo a menudo pecamos de no ser lo suficientemente cercanos. Esos textos tan retóricos, ese exceso de lenguajes ininteligibles. Hay una contradicción entre la voluntat de democratización de la cultura y los modos en que tratamos de trasladarla. Tenemos que trabajar en esa brecha y volvernos muchísimo más accesibles para hacer más cercanos esos discursos.

El IVAM no es una arquitectura física, es una arquitectura social

El IVAM como institución renunció a la gestión de una gran nave en el Parc Central de Valencia hace poco. La subsede del IVAM en Alcoy sigue cerrada. ¿Va a centrar sus esfuerzos en este edificio, o quiere seguir potenciando otras subsedes?

Me gusta insistir en que el IVAM no es una arquitectura física, es una arquitectura social. Y como cuerpo social, algunas de sus extremidades tienen que conectar con el resto de la comunidad. No hablamos de un museo solo de la ciudad de Valencia. Otro de los tres ejes de mi proyecto es el territorio. Patrimonio, sostenibilidad y territorio son tres ejes que operan de manera interconectada, y esto es fundamental, porque no se pueden entender por separado. La perdida de patrimonio afecta al arraigo en el territorio y a la sostenibilidad. Si no cuidamos el territorio eso repercute en una falta de sostenibilidad, lo cual a su vez genera un impacto en el patrimonio. Todo está conectado, y por eso el IVAM tiene que funcionar de manera tentacular a lo largo y ancho del territorio.

Entiendo que se trata de un proyecto ambicioso, con la mirada puesta en un largo plazo que permita otorgarle estabilidad al museo. Sin embargo, uno de los hándicaps que ha tenido el IVAM es el haber tenido que hacer frente a los vaivenes políticos que alteran la visión que cada director y directora tiene del museo. ¿Cómo va a evitar su proyecto verse afectado por esos vaivenes políticos?

Hasta ahora han depositado en mí su confianza. Y esa confianza es bilateral. Si no, no estaría aquí. A mí me han seleccionado en un concurso público y abierto. Entiendo que si las cosas querían que fueran de otra manera, el proceso no habría sido así. Desde el momento en que yo firmo me han asegurado total confianza y total libertad para cumplir con la hoja de ruta que yo me he marcado. No sé si eso es tan ambicioso como comentas, no creo que pensar la cultura en términos de bienestar social es ambicioso.

Es ambicioso en un ambiente cambiante, a merced de las decisiones del signo político que gobierne en cada momento.

No creo en el cortoplacismo y, precisamente, la cultura necesita de otros tempos y cadencias. Pero también creo que es necesario saber que tomar decisiones en el corto plazo no implica dejar de pensar en el largo plazo. Hay que tomar decisiones firmes a corto, medio y largo plazo. Pero siempre contemplando ese futuro, más allá de si estoy o no estoy yo aquí.

¿Qué opina sobre la decisión del Partido Popular de presentar una enmienda a la Ley de Acompañamiento que reduce la presencia de profesionales externos a la Generalitat en el Consejo Rector del IVAM? ¿No puede esto poner en peligro su independencia de la voluntad política de turno?

A mí me han asegurado independencia. Hasta el momento no tengo nada que decir. El IVAM no hace las leyes, las leyes las hace el gobierno autonómico.

¿Si cambiase el signo político de la Generalitat usted se mantendría en el cargo defendiendo su proyecto cultural para el IVAM?

Yo he ganado un concurso público por un proyecto de museo independientemente del signo político de quien presida la Generalitat. No tiene nada que ver. No voy a desarrollar un proyecto de museo adaptado a ideologías políticas, sino a lo que considero que debe ser un museo, y que creo que tiene que ser: plural, equilibrado y cercano. Y con toda una serie de líneas de desarrollo que, independientemente del poder político, deben estar enfocadas a generar bienestar social. Ese es mi proyecto de museo.

Al principio ha mencionado que quiere hacer una escucha efectiva y afectiva del personal del IVAM. ¿En qué va a consistir esa escucha?

Vamos a centrarnos en entender los cuidados. Entender que se trata de un equipo humano y no máquinas ni herramientas. Somos un equipo humano que tenemos que pensar y actuar en colectivo. No son ellos, y luego estoy yo como directora. Sino que nos tenemos que pensar como colectivo. Somos seres ecodependientes e interdependientes, y así quiero que nos entendamos como equipo.

¿Quiere que el IVAM sea un reflejo de esa interdependencia?

Claro, es que somos un ecosistema que forma parte de otro. Y que tiene que operar en relación de interdependencia. No podemos pensar desde una torre de marfil, creo que eso es muy de otra época.

Hay quien diría que esa otra época está volviendo.

Yo me voy a dejar la piel en acometer los cambios que deseo para este museo. Tengo la hoja de ruta clara, y estoy en ello. En una fase de aprender y entender. Y después tomar decisiones sensatas en función de mi diagnóstico. Pero hacerlo en colectivo, sabiendo escuchar.

Consciente de que puede ser pronto aún para hablar de plazos, ¿cuando cree que podrá empezar a tomar esas decisiones?

Si te refieres a programar a nivel expositivo: finales de año, principios del año que viene. Pero si te refieres a nivel de actividades y programas educativos que me gustaría desarrollar, eso va a suceder desde ya. En cuanto presentemos la programación del segundo semestre, yo ya voy a presentar diferentes acciones nuevas. Otra cosa es implementar nuevas metodologías de trabajo y cambios para hacer mucho más accesible el museo, que también lo estamos trabajando y es mi mayor preocupación. 

‘El año que nevó en valencia’ de Rafael Chirbes es va publicar l’any 2017. Es tractava d’un relat curt que venia a inaugurar una nova col·lecció –hui en dia molt exitosa– de l’editorial Anagrama, i què invocava la memòria d’un escriptor que havia faltat dos anys abans.

Un text que parlava d’infantesa, fam, classe obrera i família a la València de 1956, on una onada de fred va dur la neu fins a la Platja de la Malvarrosa, inundant els carrers i les plaçes d’un blanc molt estrany de veure a la capital del Túria. Ara, l’artista i escriptora Paula Bonet també publica ‘El año que nevó en Valencia’. És el resultat de quatre anys de feina pintant al seu estudi de Barcelona. Inspirada per les paraules del nen que protagonitza aquest relat autobiogràfic, Bonet proposa una nova manera de descobrir i sentir el llegat i l’obra de l’escriptor de Tavernes de la Valldigna.

Una publicació que coincideix amb l’estrena el pròxim 30 d’abril, del llargmetratge ‘La buena letra’ de la cineasta Celia Rico, adaptació de la novel·la del mateix autor. Deu anys després de la seua mort, l’obra de Chirbes sembla més actual que mai.

D’on ve aquesta reivindicació de l’obra de Chirbes?

Aquest llibre és important per a mi per molts motius. Jo em vaig apropar a Chirbes quan estava treballant amb ‘La anguila’. Estava molt capficada dins d’aquest projecte que també va ser una exposició. Tan capficada que em feia mal. Necessitava una lectura que m’allunyara de mi mateixa. I llavors em va cridar molt l’atenció aquest llibre, i una imatge que presentava: un nen obria un cistell ple d’anguiles, i clavava la mà per tocar aquells animals llefiscosos i freds que li provocaven repulsió, però que no podia deixar de tocar. Aleshores em vaig adonar que la meua pròpia anguila havia de ser així.

Va ser revelador: amb Chirbes vaig trobar una veu que m’estava explicant qui era jo. La seua obra posava llum a zones fosques on jo no m’havia endinsat. I d’aquesta lectura vaig passar a la resta, descobrint un autor amb una veu molt crítica que al mateix temps no perd mai l’amor per la nostra terra. Una terra que té moltes llums i moltes ombres, però que no és amiga dels tos mitjans. Després d’acabar el projecte de ‘La anguila’, ingènua de mi, vaig pensar: “Si pinte aquest llibre, faré una cosa senzilla que tindrà a veure amb la bellesa. Un projecte bisagra transitori”. I el que ha passat és que m’he tirat quatre anys pintant el llibre, que no és ni senzill ni bisagra. Chirbes ha sigut un refugi.

‘El año que nevó en valencia’ és el teu llibre més experimental. És un diàleg entre dos autors i les seues obres, o més bé una intervenció amb format literari per a acompanyar una exposició?

No sabem el que és, encara. Hem trigat un any a donar-li aquesta forma concreta, però no sabem exactament què és. He gravat ara l’audiollibre i, quan presentem a València les pintures, aquestes aniran acompanyades de la meua veu llegint a Chirbes.

En un format d’exposició?

‘El año que nevó en Valencia’ tindrà només tres presentacions. La tercera i última serà a València, perquè m’he reconciliat amb la ciutat gràcies a ell, i hi vull tornar. El que hem fet és buscar un pis petit com el de la història de Chirbes, que estiga buit i on puguem exposar les pintures mentre s’escolta l’audiollibre. Serà al pis de Russafa on vaig viure deu anys. És a dir, exposarem totes aquestes pintures al lloc on jo vaig començar a pintar.

A ‘La anguila’, la narradora descobria unes cartes dels seus avis que establien un diàleg entre passat i present. Ací això també està present. Volies reflexionar sobre la memòria? 

En aquesta obra està el passat i el present de la gent que habita la narració de Chirbes. La veu, el lèxic i l’estructura sintàctica és la d’un home gran, però no deixes d’escoltar al nen interior. I no sols és un diàleg temporal. Ell té una ferida que comprenc, i que també tinc. Venim d’un lloc molt similar, amb una educació semblant, amb aquest amor absolut pel valencià i la contradicció d’escriure en castellà… També existeix aquest diàleg en la seua capacitat de presentar-te personatges com Rubén Bertomeu [Protagonista de la novel·la ‘Crematorio’], als antípodes del que tu ets i com penses, però a qui acabes entenent com el producte d’un context. A més d’aquesta capacitat seua per fer entendre que la cultura ens manipula. “La buena letra es el disfraz de las mentiras”, deia ell. I finalment, altra cosa que trobem en aquest diàleg és el pensament de Chirbes del fet que els escriptors poden ser testimonis del seu temps o símptoma del seu temps. Ell sempre intentava ser testimoni: per aguditzar la mirada i poder ser crítics amb el que veiem, sense caure en la temptació de voler cremar-ho tot. Amb l’esperança que les coses poden canviar.

Chirbes és molt actual perquè s’apropa a les històries amb perspectiva de gènere

Chirbes situa als personatges femenins en el centre, i reflexiona sobre com la història oficial sol deixar al marge les cures. Tu també volies reivindicar-les?

Sí, i per això sent molt d’agraïment. Pensava que seria una obra senzilla, però quan em pose a treballar en ella veig la consciència de classe, veig les diferències entre poble i ciutat, com critica l’autor la toxicitat de les relacions familiars. Veig que és molt actual perquè s’apropa a les històries amb perspectiva de gènere. Està reivindicant no tan sols a les dones de la seua família, sinó també revisant la masculinitat. Com ens parla de la seua relació amb el seu ‘tío Antonio’, els vincles afectius entre homes... Tot això està present en el llibre. 

Aquest vincle també té a veure amb el que sent Chirbes pel País Valencià. La memòria com a pàtria. El final del relat ens descobreix a un xiquet que vol continuar pertanyent a un lloc que ara li queda lluny. Tu també has connectat amb aquesta sensació?

La pàtria de què parles està molt present. Pintant ‘El año que nevó en Valencia’ he tornat més a Vila-Real que mai. I també he fet una cosa que no havia fet mai que és tornar tota sola a la casa del poble, a Sueras. Els meus avis encara estan vius i no havia habitat mai eixa casa sola amb ells. He pogut connectar amb ells des d’aquesta experiència humil de sentir com la meua àvia feia xocolate, orelletes, bunyols i coca d'ametlla. Tot això que també viu Chirbes quan torna a la seua infantesa. Eixes carències que no el fan sentir pobre, sinó tot el contrari. Ell va acabar decidint que volia morir en València. Va viure molts anys a Madrid i el vincle que tenia amb París i Roma era molt fort. Però va tornar a morir a la seua pàtria.

La gestió de la DANA continua sent terrible. És puro ‘Crematorio’

A ‘Crematorio’ Chirbes retracta a eixos constructors i especuladors del sòl i l’habitatge que malvenien la terra, i que construïen en barrancs i zones inundables. Amb tot el que ha passat a la DANA la prosa de Chirbes es revela, de sobte, més actual que mai?

És que ell era testimoni del seu temps. Ell deia que no s’estava anticipant a res, escrivia del que veia. Em va impactar ‘Crematorio’, però més encara ‘En la orilla’, perquè deixa la primera línia de platja per anar al pantà i narrar les relacions afectives de dos homes, Esteban i son pare, els dos fusters [com la família de la mateixa Bonet amb tres generacions de tradició de carpinters]. Quan va ocórrer la desgràcia de la DANA i tota aquella mala gestió, estàvem a punt d’entrar a impremta. I vam canviar el color de la tipografia de la portada perquè havia de ser fang. Un fang del qual Chirbes ens parla a les seues novel·les: sabíem que això podia passar. I no només no s’ha evitat, sinó que la gestió hui dia continua sent terrible. És puro ‘Crematorio’. 

A l’epíleg parles de quan vivies prop de la casa de Rita Barberà, fas un paral·lelisme amb l’obra de Chirbes i la realitat política dels valencians i valencianes. La política valenciana viu atrapada en un bucle temporal?

Sembla que els valencians no aprenem. Aquesta dignitat humana que apareix en les novel·les de Chirbes ens defineix. Un constructor que, de jove, va ser un idealista com el protagonista de ‘Crematorio’, i que després decideix destruir el nostre paisatge, estafar a gent de classe humil, sabedor del fet que les construccions es fa son de mala qualitat i en zones que es poden inundar. Repetim els nostres errors i encara donem suport a conductes destructives com les que narrava Chirbes. Però alhora també protestem. Fa pocs dies va haver-hi una manifestació que va omplir els carrers de València de dignitat.

Chirbes veu aquesta contradicció de sentir-nos orgullosos de la nostra terra i alhora ser els primers a vendre-la i destruir-la.

Tu ho has dit. Som orgullosos de la nostra terra i també la condemnem. Chirbes m’ha ajudat a entendre part d’aquesta foscor i també responsabilitzar-me. Quan ets jove i tens uns ideals, i vols fer les coses bé, t’endús la decepció del fet que no pots fer res. I aleshores el primer que fas és marxar. És el que vaig fer jo, almenys. Ara cada cop tinc més ganes de tornar. Li ho puc agrair a Chirbes. Sempre he fet servir la pintura per a afrontar el dolor, per a entendre les coses que em passen. Amb Chirbes he descobert les ganes de tornar a casa. És com tancar el cercle: el pis on vaig viure acollirà l’exposició de les obres de ‘El año que nevó en Valencia’. Sentia un amor-odi per Russafa. Ara estic en un moment que sent aquest orgull, però la part de la condemna l’afronte des de la temprança.

A finals d’abril s’estrena ‘La buena letra’, que adapta també la novel·la homònima de Chirbes al cinema. La directora, Celia Rico, és de la teua mateixa generació. I les dues us heu aproximat a novel·les que parlen de la memòria i la dignitat. A què creus que es deu aquesta casualitat?

No té explicació. Les dues obres parlen del mateix: una a través del relat autobiogràfic i l’altra a través de la novel·la. Chirbes volia veure ‘La buena letra’ feta pel·lícula, i volia veure ‘El año que nevó en valencia’ pintada. I han passat les dues coses, al mateix temps, fetes per dues dones de la mateixa edat que no sabien que existia el projecte de l’altra. Ara que l'una i l’altra hem vist el que hem fet i com ho hem fet, ens adonem que hem fet el mateix. Ni nosaltres sabem explicar-ho!

La cultura siempre es una víctima silenciosa de las crisis sanitarias y climáticas. Al ser relegada en muchos hogares al mero entretenimiento, considerado algo superfluo, en momentos de crisis la gente deja de lado la cultura para cubrir sus necesidades. Es normal, pero el tejido de las industrias culturales lo nota y capea el temporal como puede. Las salas de cine perdieron espectadores en 2024, pero los valencianos perdimos mucho más. La asistencia al cine cayó un 11,15% en la Comunidad Valenciana, con apenas ocho millones de espectadores en todo el año, marcando la mayor caída de todo el Estado español.

Son datos extraídos del dosier ‘Las salas de cine: datos 2024’ que presentaron en Valencia la Federación de Cines de España (FECE) -que representa al 80% del sector– y la Asociación Valenciana de Empresarios de Cine (AVECINE). La DANA no solo golpeó a los cines de las zonas afectadas, también alteró el ánimo del espectador, que durante el último trimestre del año dejó de ir al cine. En muchos casos, esos espectadores son difíciles de recuperar, por una parte, porque algunas salas siguen sin abrir, como es el caso de los cines MN4 de Alfafar, que daban servicio a gran parte de los espectadores habituales de l’Horta Sud. Por otra parte, como se vio en pandemia, la proliferación y democratización de plataformas de streaming de pago mediante subscripción ha cambiado los hábitos de consumo de audiovisual de forma radical.

Ante este panorama, no obstante, los cines valencianos están lejos de quedarse con los brazos cruzados. La organización de actividades paralelas, ciclos especiales, recuperación de clásicos, coloquios y charlas resulta más esencial que nunca para atraer al público.

Una programación cultural más allá de la cartelera

Los cines españoles, en general, no han recuperado las cifras de espectadores prepandémicas aunque hayan pasado ya cinco años de la declaración del estado de alarma que nos encerró en casa por el COVID. El fenómeno conocido como ‘barbenheimer’ -la coincidencia en taquilla de dos exitazos como ‘Barbie’ y ‘Oppenheimer’ en julio de 2023– fue una pequeña bomba de oxígeno que permitió dibujar un breve repunte, pero desde entonces los datos de facturación y afluencia de público distan de ser los que eran.

“La impresión que a mí me da es que esas cifras prepandemia va a ser muy difícil recuperarlas. El cine ha pasado por muchas crisis, como cuando salieron las teles o se democratizó el VHS. Ahora son las plataformas. La mayoría de gente ya tiene plataformas y ya paga por ver películas en su casa”, explica a elDiario.es Guillem Beltrán, administrador de los Cines Babel. Y este año, además de la DANA, “las cifras se ven alteradas también por la huelga de guionistas y actores de Hollywood, que retrasó la llegada de los grandes blockbusters”. A su vez, esto ha producido que “las distribuidoras independientes hayan salvado el año, porque sin ellas habría sido realmente difícil que los números salieran”.

“No podemos esperar a que las cifras mejoren por sí solas: debemos ser un motor clave en la industria cinematográfica, a pesar de ser a menudo los grandes olvidados”, explica por su parte Jose Luis Abril, responsable de marketing de los Cines Lys. “En momentos de baja afluencia, ya sea por circunstancias extremas como la DANA o porque los títulos no resultan atractivos para el público, es cuando más valor aportan las actividades especiales que organizamos en los Cines Lys”.

En los Cines Babel, de carácter independiente y con una programación enfocada al cine europeo, de autor y en versión original, la ausencia de grandes estrenos por la huelga les afectó menos. No obstante, ellos incluyen en su día a día multitud de actividades paralelas: organizan presentaciones con equipos de las películas y también potencian el Cine Club Babel, coordinado por el profesor de la Universitat de València Manuel de la Fuente, que proyecta películas de estreno con la participación de críticos, historiadores de cine y docentes universitarios.

Ahora las matinales de los sábados, con un vermú de regalo en el restaurante-bar del cine –el ‘Tomatito’–, están demostrando su éxito: “Estamos apostando por un cine familiar con una calidad cinematográfica, de ahí que el cine infantil que programamos también tenga esta línea, además de ser en versión original”, cuenta Beltrán. “Creo que estas actividades son cada vez más atractivas para los cines porque son actividades sociales, ya que esta es la principal diferencia con respecto a ponerse una película en casa: la parte social. Hablamos de ese sentimiento común, esas risas compartidas, esos gritos en una peli de terror. Estas actividades paralelas ejercen de hilo conductor social para los cines”.

En los Cines Lys la iniciativa Terroríficamente Lys triunfa entre el público joven gracias a una fórmula que se revela muy útil. “En Valencia hay mucho talento por descubrir. Por eso, decidimos enfocarnos en el género de terror con preestrenos y reestrenos. Antes de cada proyección, presentamos un cortometraje valenciano y a su director, brindándole la oportunidad de darse a conocer y compartir sus próximos proyectos”, cuenta Jose Luis Abril. “Con esta iniciativa, cumplimos tres pilares fundamentales para nosotros: potenciar el talento local, rescatar clásicos para la gran pantalla y dar visibilidad a los próximos estrenos”.

Además del Cine Club Lys, que atrae al público por la visita de nombres importantes del cine, también destaca la iniciativa Cita a Ciegas, una proyección semanal -los martes- en la que el público no sabe qué película verá. “Tenemos la suerte de que todas las actividades que realizamos están encontrando a su público. No nos limitamos a replicar lo que ha funcionado en otros cines amigos; aquí planificamos cada propuesta cuidadosamente y le damos nuestro propio estilo para atraer al público”, sostiene Abril.

El caso del MN4

Precisamente los Lys fueron los cines que iniciaron la acción solidaria de recogida de fondos para la reapertura de los Cines MN4. Con la compra de tu entrada podías realizar una donación extra a partir de un euro para apoyar a estos cines, que acogieron y salvaron la vida de muchas personas y trabajadores del centro comercial la noche del 29 de octubre. “El gesto de los Lys nos emocionó profundamente”, cuenta a este periódico Antonio Martí, dueño de los cines del MN4 y presidente de la ya mencionada AVECINE. “La gente se está volcando en las ayudas para seguir con ello hasta la reapertura. Los Cines Embajadores organizaron una matinal en apoyo al MN4. Y el próximo 24 de marzo se va a realizar el preestreno nacional de ‘Tierra de nadie’ en nuestros cines. Una premiere destinada a las personas que en su día pasaron la noche en los cines, en la que hemos habilitado una fila 0 solidaria para recaudar fondos para poder hacer pases matinales para los escolares de las zonas afectadas. Es una iniciativa muy bonita y esperamos que funcione muy bien”.

“El futuro de nuestros cines va ligado a la reconstrucción del centro comercial y de ocio”, dice Martí. “Después de haber conseguido retirar el barro y el lodo de los dos sótanos de parking -donde se albergan las bombas de impulsión de agua para los aires acondicionados, los sistemas contra incendios, los de extracción de CO2 de los parkings, las instalaciones eléctricas…-, ya se está trabajando a marchas forzadas por recomponer todas las instalaciones. Esperamos en un par de semanas dar una fecha de reapertura aproximada, tanto del centro comercial como de los cines”.

El llançament d’un disc com ‘Robina’ sorprén per diverses raons. La Maria, nom artístic de Maria Bertomeu, viu un moment dolç pel que fa a reconeixement social i artístic. La crítica musical havia aplaudit el seu debut l’any 2023, el disc ‘L’Assumpció’, fins al punt d’esdevindre la gran guanyadora dels Premis Ovidi de la Música en Valencià. La seua interpretació en homenatge a les víctimes de la DANA al programa de RTVE presentat per David Broncano, La Revuelta, va suposar un moment clau –i molt emotiu–, tant per a la seua carrera com per a l’audiència valenciana, que ha convertit cançons com ‘Mon Vetlatori’ o ‘Clavells i flors’ en sobtat símbol del moment de dol i d’indignació social i política que viu el País Valencià. 

Amb tot, ‘Robina’ no és un disc fàcil d’escoltar. No és dolç com l’arrop, és agre com una taronja borda. Per moments es tracta d’un treball de síntesi artística que va dels fandangos a les havaneres, d’altres moments deixa de banda les demostracions de virtuts formals per descobrir-se cru, farcit de versos i moments que sorgeixen d’un procés de ruptura i dol personal molt íntim. I que desemboquen en una afirmació rotunda del jo davant l'adversitat, un cant al fet que som les nostres ferides. Una afirmació d’una bellesa musical corprenedora.  

ElDiario.es parla amb la cantant que acaba d’anunciar les dates de la gira de presentació del nou disc, que la durà de Barcelona a Bilbao, passant per la seua Oliva natal.  

Com està sent la recepció de ‘Robina’, amb el llançament tan recent? 

Per el ‘feedback’ és curiós. En part m'ho esperava. Hi ha molts missatges de felicitats, però altres molt més sincers que m’han fet molta curiositat. Gent que diu el disc se l’han hagut d’escoltar en dos o tres dies perquè necessitaven escoltar-lo un poc més lentament. I això m’ha semblat guai. Agraïsc que la gent es prenga el seu temps, perquè realment és un disc per a escoltar amb calma. 

Acabes d’anunciar les dates i llocs de presentació del disc. Has pensat a incloure canvis en el directe? Com has plantejat la gira? 

L’he plantejat de manera que ens siga còmoda. M’he enfocat en la comoditat dels músics que vinguen a tocar a l’escenari. Que siga estimulant per a nosaltres perquè quan una cosa s’allarga dos anys, com la gira de ‘L’assumpció’, acabem havent de buscar estímuls i coses per a estar connectats al que fem a l’escenari. A vegades entres en un bucle repetitiu i ens desconnectem entre nosaltres. Per això he volgut crear un ambient que faça que les cinc persones de l’escenari, els quatre de la banda i jo, estiguem tota l'estona mirant-nos, amb escenografia i dintre d'un format laboratori per provar de fer una cosa molt íntima, que a mesura que avance el concert anirà obrint-se. Crec que serà molt estimulant sobretot per a nosaltres. 

Dius que l’escenografia és íntima i que anirà obrint-se. És un poc el que has fet amb ‘Robina’: una història de dol i ruptura íntims, que alhora s’obrin al món a través de la música. Expresses musicalment un fet que has sentit emocionalment, i això pot generar dubtes, fins i tot pudor. 

Després d’este disc intente molt estar a casa i quedar-me al poble per a rodejar-me de la meua gent. Faig una vida supernormal, molt calmada. Perquè al final Oliva és un poble molt tranquil, i Robina no és un personatge: soc jo, realment. Em feia un poc de cosa. Així que necessite quedar-me en casa i anar eixint al món amb este projecte a poquet a poquet. Tot i que a l’hora de la veritat amb els teus amics i familiars hi ha una espècie de pacte intern que fa que no comentes coses internes. És curiós, si ho penses. Parle més del disc amb vosaltres, els periodistes, que realment els meus pares o les meues amigues. Els més pròxims no em diuen ‘tia, esta frase és supercrua’, és com que hi ha un silenci ahí. I com és tan íntim fa por per si en alguna cosa pots ofendre, en veure’t reflectit com a oient. 

No deixa de ser interessant aquest silenci en un disc on la teua veu està tan present. És voluntari que la part instrumental semble pesar menys, ara? El que prima formalment al disc és sempre la teua veu. 

Sí, en ‘Robina’, jo tenia molt clar que volia que la veu estiguera súper ben tractada. Ho vaig treballar molt amb Xavier de Bétera, el meu professor de cant al Conservatori de Catarroja. I amb Tere Núñez, que ha sigut la meua assistent de veu, i que m’ha ajudat en tota la gravació. És una grandíssima professional, i m’ha fet conèixer-me millor el meu cos, que és el meu instrument. Això ha sigut una eina fonamental per a plasmar el que volia al disc. Quan tens un projecte, de vegades et sents molt pressionat a poder fer-ho tot. He de saber cantar, he de saber tocar, he de saber arranjar, he de saber això i allò. I és com: no. El meu instrument és la veu i és on més intenció i atenció vaig a posar. No podem ser tant pluriocupats i explotar-nos tant. Si posem atenció en una cosa, això significa deixar de banda altres, i costa molt no sentir-se culpable. Però en el directe ho treballarem. Marina Alcantud, que és la meua directora musical, ha captat l'essència de ‘Robina’ i ha tingut una cura increïble perquè jo estiguera còmoda i que no hi hagueren seqüències. El que realment és tocar en directe, perquè quan hi ha seqüències o toques sobre una base va tot molt marcat i nosaltres volíem altra cosa.

El musicòleg Josep Vicent Frechina em deia fa poc que la música en valencià era el moviment cultural més important del País Valencià en el segle XXI. Com veus l’escena musical actualment?  

Crec que hem viscut un moment molt dolç. Portem molts anys de moltes estrenes de projectes interessants i molta varietat. La ‘música en valencià’ ha passat de ser l'etiqueta d’un gènere musical a ser una connotació lingüística. Hui en dia hi ha tantes propostes que hem copat tots els gèneres. Abans tenies tres opcions que cantaven en valencià, i si no t’agradaven estaves perdut. Ara cada concert té el seu públic, més o menys. Hem transcendit l'etiqueta i és superguai haver crescut ahi. 

“Qui es nega a escoltar música en valencià és qui més polititza la llengua”

A les grans superfícies i llibreries de València encara passa: tenen una estanteria de ‘llibres en valencià’ al costat d’una que diu ‘novel·la romàntica’ i un altre que diu ‘policíaca’. Això limita en l'imaginari col·lectiu el que s'entén per literatura valenciana com si fora un gènere en si mateix.  

Clar! És exactament això. Quan fas música en valencià, com a connotació lingüística, sempre t’enfrontes al moment d’algun amic que et diu ‘jo és que música en valencià no escolte’. I sempre pense que eixes frases no tenen cap trellat. Tu escoltes cançons en anglés, francés o àrab. Si t’agrada el rap, t’agrada el rap en tots els idiomes, realment. I si eres fan d’un gènere musical, ho eres independentment de la llengua que s’utilitze per a eixe gènere. Qui es nega a escoltar música en valencià és qui més polititza la llengua. I té a veure amb l'autoodi. Crec que és l’autoodi que ens explicava Joan Fuster. 

En eixe ‘abans’, on hi havia menys grups en valencià realment la majoria eren ‘boy bands’. Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i els grups més rellevants d’aquella escena estaven conformats quasi exclusivament per homes. Ara mateix el panorama ofereix veus i projectes com el teu, el de Colomet, Maria Hein, Maria Jaume, Julieta… creus que la diversitat actual també és producte d’una presa de consciència política i feminista? 

En els últims anys també s’ha posat el focus en estes coses. Com més gent ocupa l’escena, millor i més diversa és. I les problemàtiques de masclisme i de festivals que soles programen cartells masculins aflora, perquè es fila més prim i perquè les veus del sector són més diverses.  

‘Robina’ és també un disc més divers, construït en tres parts narratives amb els seus propis arcs dramàtics de diverses cançons. Per què esta estructura? 

Em va eixir així en el concepte del disc que volia plasmar. És el treball psicològic el que em dona per a estructurar ‘Robina’ i que són un cicle que pot aplicar-se a l’amor, l’amistat, la família, la terra, la família, un país, un poble… 

“La política demostra si és útil en moments de crisi com este. I s’estan retratant tots sols”

Des que vas cantar ‘Mon vetlatori’ a La Revuelta, la cançó ha estat molt lligada a la DANA fins al punt que pot ser difícil d’escoltar per a algunes persones, entre les que m’incloc. Com et sents tu interpretant-la i quina relació estableixes amb estes cançons?  

És tal qual ho has descrit. Cada vegada que escolte ‘Mon vetlatori’ o ‘Clavells i flors’, que també s’ha utilitzat per a vídeos de protesta o record de la DANA… són cançons que per a mi, d'una banda, sent orgull i sent un gran honor que la gent haja pogut fer servir estes dues cançons com un refugi, com una casa. Al final la música també és un refugi. ‘Robina’, com ‘L’assumció’, conten històries que són personals, però que cadascú les pot fer seues. I amb estes dues cançons la gent se les ha apropiades per a donar-li un significat molt més fort del que jo li havia atorgat quan les vaig fer. Per tant, ara em mou escoltar eixes cançons i sent un respecte molt profund quan les cante. Són cançons que a moltes persones li recorden imatges, li recorden persones que tal vegada ens han deixat. Les cante amb molt de respecte, amb peus de plom, i tenint molta cura del que ara signifiquen. Ja no les cante per a mi, ni per a contar la meua història. 

La indignació de les manifestacions, la proclama de ‘Mazón dimisión’, l’alarma que va arribar tard, el judici… creus que el clima social demana un moment de canvi polític? 

Canvi polític no ho sé perquè ací s’ha vist que hi han partits que poden estar de fang fins al coll i seguir com si res. No és la primera vegada que patim una negligència d’este tipus, i en altres ocasions la gent els ho ha perdonat. Però crec que esta vegada s’ha vist tan clar, i està veient-se tan clar al judici que si no hi ha un canvi polític, almenys hi haja un canvi social. Que la gent comence a obrir els ulls i a enfadar-se realment. Trobe que portem molts anys amb la necessitat d’expressar-nos i d’alçar-nos com està fent la gent a les manifestacions. El que està passant és ira continguda que trobe que s’ha canalitzat en la DANA, però és un cabreig que ve de lluny i que ha estat silenciat. Sent que no feia falta que este govern la cagara d’esta manera perquè la gent s'adonara de qui teníem al càrrec. Però la política demostra si és útil en moments de crisi com este. I s’estan retratant tots sols. A la gent la coneixes de veritat en els divorcis i les herències, no? Doncs açò és el mateix.  

Creus que este terratrémol social que vivim els valencians i valencianes tindrà un ressò en la cultura? Noves cançons protesta, noves veus en l’escena?  

Jo espere que sí. A mi m’encantaria que la cultura no fora aliena a tot això. És un acte d'autoafirmació, de dir ‘ací estem, tenim els nostres problemes, i tenim tot això a dir’. I espere que la gent es refugie també en la cultura local. Més ara, que hem vist com la DANA ha acabat en xarxes de distribució i negocis de productes locals. La cultura local també ha patit la DANA, però pot ser una via d'autoafirmació i de mostrar-nos al món tal com som. I així, amb sort, aconseguir que les persones de tot el món se senten atretes per la cultura i la música valenciana. Hi haurà artistes que ens polititzem més i artistes que es polititzen menys, però que tots tenim moltes coses a dir encara, això segur. 

Al centre de València, al passatge Dr. Serra, es troba un dels murals íntegres més grans de l’artista urbà Escif. Sobre un fons gris ens presenta unes figures humanes davant de màquines de cosir, manufacturant diferents peces de roba en condicions de pobresa evidents. En companyia de cada figura, un lletrer que imita els cartells de les rebaixes de temporada ens indica el preu de la peça de roba teixida molt lluny d’ací per mans i vides explotades. El mural es situa a escassos metres d’un Primark gegant.

Resulta molt significatiu que l’inici d’un documental com ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ ens mostre aquest mural. Que el propi Escif parle del esperit crític de qui formava el grup artístic anomenat Equipo Crónica, i confesse que tenien una forma de veure l’art que connecta amb la seua obra. El d’aquell grup era un art pol´çiticament compromés amb l’esperit de canvi demandat als seixanta i amb la mirada crítica als aires de renovació asfixiats per una Transició tutelada. El mural d’Escif comparteix el seu esperit, que segueix viu en 2025. 

Equipo Crónica, el dúo artístic que formaven els valencians Manolo Valdés i Rafael Solbes –breument pero no de forma significativa també hi va participar Juan Antonio Toledo–, va revolucionar l’art dels últims anys del franquisme, i va canviar per sempre l’estètica de la Transició. La seua polititzada concepció de l’art i l’afició per jugar i per introduir tècniques pictoriques propies del Pop Art, van canviar la història de l’art espanyol. Ara que es fan seixanta anys de la fundació del grup, els realitzadors Rafael Sesa Mateo y Felipe Villaplana Molina estrenen un documental que repassa la seua història i connecta el seu llegat amb l’actualitat. 

Un documental contra l’oblit 

“La idea de fer un mural reivindicatiu ens va semblar que era la millor manera de retre homenatge al Equipo Crónica, que servira de nexe d'unió entre dues èpoques”, explica en una entrevista amb elDiario.es Felipe Villaplana Molina, codirector del documental ‘Equip Crònica. Art de trinxera’, actualment en cinemes. “També per una qüestió d'analogia amb la finalitat que li conferien al seu art: el de fer-nos reflexionar i qüestionar”. Precisament en aquest sentit es pronuncia el propi Escif en el documental: “És interessant la idea de qüestionar, o almenys de posar en dubte el format de societat que se'ns dona com establert”.

Villaplana conta que va arribar a la història del Equipo Crónica de manera casual però significativa: com s'arriba a la troballa del propi desconeixement. “A mi sempre m'havien agradat molt des de jove, però desconeixíem moltes coses com qui o qui estaven darrere, només teníem unes referències vagues. Ens va entrar la curiositat i vam estar informant-nos millor. Després d'això descobrim que darrere del nom ‘Equipo Crónica’ s'amagava la història de dos grans artistes –Solbes i Valdés– que van treballar junts durant més de 14 anys”.

Tots dos van pintar, van esculpir, van dibuixar i van crear des de la fundació del grup, en 1965, a la defunció de Solbes en 1981. Va morir als 41 anys víctima d'una hepatitis, tot just dos dies abans d'inaugurar una exposició retrospectiva dels quasi disset anys d'activitat a la Biblioteca Nacional, a Madrid. Sense ell, Valdés no li va veure cap sentit a seguir amb el projecte. El 10 de novembre de 1981 van morir Rafael Solbes i el Equipo Crónica. 

La seua és “una història de compromís, que va usar el pop art com a eina per a transmetre a l'espectador la seua mirada crítica amb la societat i la política del seu temps”, en paraules del codirector del documental. “Les seues obres no sols pretenien emocionar sinó que el que buscaven veritablement era fer-nos reflexionar i denunciar el moment polític que els va tocar viure sota la dictadura franquista. I si a tot això li afegim la seua peculiar manera de treballar i entendre l'art, van aconseguir captivar-nos completament i va ser el començament de la idea de fer el documental”.

Villaplana sent que l'obra del grup continua sent bastant desconeguda, i menystinguda actualment. “Com en un principi ens va passar a nosaltres, quan et parlen del Equipo Crónica et venen a la cap alguns dels seus quadres de colors brillants, de mescles d'estils i èpoques pictòriques al costat de gran quantitat d'iconografia, però dels quals, veritablement desconeixem moltes coses, crec que fonamentals, per a entendre la dimensió de la seua obra, no sols artística sinó social i política”.

L'última vegada que es va poder veure la seua obra a València va ser en 2019, amb el cas d'estudi proposat per l'IVAM de la mà de la mostra ‘Equipo Crónica. Mirándose en el espejo de la vanguardia’. En 2016 el Centre Cultural Bancaixa va reunir una antologia de les obres de Valdés i Solbes basada en l'exposada en el Museo de Bellas Artes de Bilbao un any abans. I des de llavors, poc o res. La prova és que cap museu prepara una celebració del seu seixanta aniversari.

Un documental contra la neutralitat

En la reivindicació de la seua obra, el documental de Rafael Sesa i Felipe Villaplana ja justificaria la seua existència i visionat per a qualsevol interessat en l'art contemporani espanyol. Amb tot, ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ també té cura de teixir un fil que uneix els seixanta anys de llegat amb una manera d'entendre l'art purament crítica i política. No en va, en el tercer acte del llargmetratge es destaca una entrevista feta als dos artistes valencians en els setanta, en la qual Solbes afirma: “No hi ha neutralitat en la pràctica artística. Sempre s'està en un lloc o en un altre”. Una altra manera de dir que si un artista afirma no ser ni d'esquerres ni de dretes, és de dretes.

Escif diu en el documental que l'art, segons l’entén ell, és una manera de preguntar-nos “si les coses són com són, o podrien ser d'una altra manera”. I confessa: “Jo no vaig viure l'època de Franco, per la qual cosa no tinc aquesta consciència de la lluita que va haver-hi llavors, però ara mateix, encara que els dimonis estiguen camuflats, continuen estant a tot arreu”. D’altra banda, la galerista Lola Giménez avisa de la necessitat d'un art crític davant de l'auge de la ultradreta: “Els fills dels feixistes són més feixistes que els seus pares”, diu en el documental.

Villaplana considera que “actualment haurien d'existir altres ‘Equips Cròniques’ que ens ajuden a qüestionar-nos i replantejar-nos el relat que se'ns conta, a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. També a posicionar-nos sobre el moment que ens ha tocat viure de capitalisme feroç, de missatges xenòfobs, de lluita climàtica…”. Per al codirector del documental sobre el grup artístic valencià, “l'art contemporani, excepte casos molt concrets, és una miqueta aliè a aquest posicionament polític i està més centrat en el discurs estètic i la millora del seu estatus econòmic”.

En pleno centro de Valencia, en el pasaje Dr. Serra, se encuentra uno de los murales íntegros más grandes del artista urbano Escif. Sobre un fondo gris nos presenta figuras humanas frente a máquinas de coser, manufacturando distintas prendas en condiciones de pobreza evidentes. En compañía de cada figura, un letrero que imita los carteles de rebajas de temporada nos indica el precio de la prenda que tejen muy lejos de aquí, manos y vidas explotadas. Este mural está situado a escasos metros de un gigantesco Primark. 

Resulta muy significativo que el inicio de un documental como ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ nos muestre cómo se pintó este mural. Que el propio Escif hable del espíritu crítico de quienes formaban ese grupo artístico llamado Equipo Crónica, y confiese que tenían una forma de ver el arte que conecta con su obra. Era un arte políticamente comprometido, con el espíritu de cambio que se demandaba en los sesenta y con la mirada crítica a los aires de renovación asfixiados por una Transición tutelada. Este mural comparte su espíritu, que sigue vivo en 2025.

Equipo Crónica, el dúo artístico que formaban los valencianos Manolo Valdés y Rafael Solbes –brevemente se atestigua también la presencia de Juan Antonio Toledo–, revolucionó el arte de los últimos años del franquismo, y cambió para siempre la estética de la Transición. Su politizada concepción del arte y su querencia por el jugueteo e introducción de nuevas técnicas pictóricas derivadas del Pop Art, cambiaron la historia del arte en nuestro país. Ahora que se cumplen sesenta años de la fundación del grupo, los realizadores Rafael Sesa Mateo y Felipe Villaplana Molina estrenan un documental que repasa su historia y conecta con la actualidad su legado.

Un documental contra el olvido 

“La idea de hacer un mural reivindicativo nos pareció que era la mejor manera de rendir homenaje al Equipo Crónica y que sirviera de nexo de unión entre dos épocas”, explica a elDiario.es Felipe Villaplana Molina, codirector del documental ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ actualmente en cines. “También por una cuestión de analogía con el fin que le conferían a su arte: el de hacernos reflexionar y cuestionar”. Precisamente en ese sentido se pronuncia el propio Escif en el documental: “Es interesante la idea de cuestionar, o por lo menos de poner en duda el formato de sociedad que se nos da como establecido”.

Villaplana cuenta que llegó a la historia del Equipo Crónica de forma casual pero significativa: como se llega al hallazgo del propio desconocimiento. “A mí siempre me habían gustado mucho desde joven, pero desconocíamos muchas cosas como quién o quiénes estaban detrás, sólo teníamos unas referencias vagas. Nos entró la curiosidad y estuvimos informándonos mejor. Tras ello descubrimos que detrás del nombre ‘Equipo Crónica’ se escondía la historia de dos grandes artistas –Solbes y Valdés– que trabajaron juntos durante más de 14 años”. 

Ambos pintaron, esculpieron, dibujaron y crearon codo con codo desde la fundación del grupo, en 1965, al fallecimiento de Solbes en 1981. Falleció a los 41 años víctima de una hepatitis, justo dos días antes de inaugurar una exposición retrospectiva de sus casi diecisiete años de actividad en la Biblioteca Nacional, en Madrid. Sin él, Valdés no le vio ningún sentido a seguir con el proyecto. El 10 de noviembre de 1981 también murió el Equipo Crónica. 

La suya es “una historia de compromiso, que usó el pop art como herramienta para transmitir al espectador su mirada crítica con la sociedad y la política de su tiempo”, en palabras del codirector del documental. “Sus obras no sólo pretendían emocionar sino que lo que buscaban verdaderamente era hacernos reflexionar y denunciar el momento político que les tocó vivir bajo la dictadura franquista. Y si a todo esto le añadimos su peculiar manera de trabajar y entender el arte, consiguieron cautivarnos completamente y fue el comienzo de la idea de hacer el documental”.

Villaplana siente que la obra del grupo sigue siendo bastante desconocida, y minusvalorada, a día de hoy. “Como en un principio nos pasó a nosotros, cuando te hablan del Equipo Crónica te vienen a la mente algunos de sus cuadros de colores brillantes, de mezclas de estilos y épocas pictóricas junto a gran cantidad de iconografía, pero de los cuales, verdaderamente desconocemos muchas cosas, creo que fundamentales, para entender la dimensión de su obra, no solo artística sino social y política”. 

La última vez que se pudo ver su obra en Valencia fue en 2019, con el caso de estudio propuesto por el IVAM bajo la muestra ‘Equipo Crónica: Mirándose en el espejo de la vanguardia’. En 2016 el Centro Cultural Bancaja reunió una antología de las obras de Valdés y Solbes basada en la expuesta en el Museo de Bellas Artes de Bilbao un año antes. Y desde entonces, poco o nada. La prueba es que ningún museo prepara una celebración de su sesenta aniversario.  

Un documental contra la neutralidad 

En la reivindicación de su obra, el documental de Rafael Sesa y Felipe Villaplana ya justificaría su existencia y visionado para cualquier interesado en el arte contemporáneo español. Con todo, ‘Equipo Crónica. Arte de trinchera’ también se esmera en tejer un hilo que une los sesenta años de legado con una forma de entender el arte puramente crítica y política. No en vano, en su tercer acto el largometraje destaca una entrevista hecha a los dos artistas valencianos en los setenta, en la que Solbes afirma: “No hay neutralidad en la práctica artística. Siempre se está en un sitio o en otro”. Otra forma de decir que si un artista afirma no ser ni de izquierdas ni de derechas, es de derechas. 

Escif dice en el documental que el arte, según lo entiende él, es una forma de preguntarnos “si las cosas son como son, o podrían ser de otra manera”. Y confiesa: “Yo no viví la época de Franco, por lo que no tengo esa consciencia de la lucha que hubo entonces, pero ahora mismo, aunque los demonios estén camuflados, siguen estando en todas partes”. Por su parte, la galerista Lola Giménez avisa de la necesidad de un arte crítico frente al auge de la ultraderecha: “Los hijos de los fascistas son más fascistas que sus padres”, dice en el documental. 

Villaplana considera que “actualmente deberían existir otro u otros ‘Equipos Crónicas’ que nos ayuden a cuestionarnos y replantearnos el relato que se nos cuenta, a través de los medios de comunicación y las redes sociales, también a posicionarnos sobre el momento que nos ha tocado vivir de capitalismo feroz, de mensajes xenófobos, de lucha climática…”. Para el codirector del documental sobre el grupo artístico valenciano, “el arte contemporáneo, salvo casos muy concretos, es un tanto ajeno a ese posicionamiento político y está más centrado en el discurso estético y mejora de su estatus económico”.

El Salón del Cómic de València 2025, que se celebrará del 28 de febrero al 2 de marzo en la Feria de Valencia, quiere reivindicarse como una cita imprescindible para los amantes del noveno arte en el mapa de ferias del Estado. Esa es, al menos, la intención del nuevo director del evento, Mario Soler, que en 2024 tomó el relevo de Armando Nsué, con quien nació la cita hace seis ediciones. Soler pretende destacar “a nivel nacional”, con las herramientas que tiene: ampliar la Zona Asia –la de más afluencia de gente dada la popularidad juvenil del manga y el anime–, pero haciendo también caso a la autoedición y el mundo del fanzine, así como a la diversidad que el cómic presenta en todo el mundo, a través de charlas y exposiciones.

Es cierto que el calendario acompaña para darle relevancia en el ámbito mediterráneo: se celebra antes que el GRAF y el Saló del Còmic de Barcelona, y se encuentra muy alejado de las fechas del Splash de Sagunto. Pero, además, este año tiene varios ases en la manga: la alabada y poco amiga de gran acontecimientos, Emil Ferris, encabeza un cartel de invitados donde la acompañan talentos nacionales e internacionales como Neyef, Jim Bishop, Vincent Lemire, Daniel Torres o Nuria Tamarit, sin olvidar que el premio Nacional Paco Roca se encarga de la cartelería y la identidad gráfica de este año. Algunos expertos nos hablan de lo más imprescindible de esta edición.

Emil, jefa de monstruos gráficos

Emil Ferris, la autora norteamericana de ‘Lo que más me gusta son los monstruos’ –Reservoir Books–, un rotundo éxito nacional e internacional por su capacidad de abrir una vía al ‘mainstream’ que tan solo ella ha transitado –y dibujando con bolígrafo–, es sin lugar a dudas el plato estrella del Salón del Cómic 2025. “No me perdería la edición de este año por el extraordinario espacio de encuentro con autores internacionales y nacionales de los cuales poder disfrutar de una forma más próxima”, argumenta Noelia Ibarra, recientemente reconocida con el premio a la divulgación crítica del cómic 2025 por Hispacómic, “como por ejemplo, la espectacular autora norteamericana Emil Ferris, con su segunda parte de ‘Lo que más me gusta son los monstruos’, un libro muy esperado por el público, con mucho interés por cerrar todas las incógnitas abiertas en la primera, publicada seis años antes”.

“Es una autora que ha roto todas las reglas del juego dentro de lo que entendemos como cómic moderno” explica a elDiario.es el doctor y divulgador del mundo del cómic Àlvaro Pons. “‘Lo que más me gusta son los monstruos’ ha sido un cómic renovador, aunque ella no fuese una persona que viniese del mundo del cómic. Tenerla aquí es un honor”. Con ambos coincide Maria Colomer, mitad creativa del podcast en valenciano La Còmicteca: “Es uno de los highlights de este año. La visita de Emil Ferris es imperdible. Me parece impresionante tenerla aquí”.

Además de Ferris, Colomer destaca las presencias de “Álvaro Ortiz, que ha publicado la segunda parte de ‘La pequeña genia’, un cómic precioso publicado en valenciano, castellano y euskera”, y la de “Mario Barrachina, por su debut ‘El dia más largo’”, un cómic que apunta maneras a pesar de la juventud de su autor, nacido en el 99. Ibarra, por su parte, confiesa a este periódico que se le hace muy difícil escoger entre los autores nacionales, puesto que el Saló contará con la presencia de nombres con una trayectoria tan reconocida como Daniel Torres, Miguelanxo Prado o Ana Miralles y Emilio Ruiz, con la proyección internacional de Paco Roca, Laura Pérez, premios nacionales como Cristina Durán, Miguel Ángel Giner y Laura Ballester, o voces tan singulares como Carlos Spottorno, Javier Olivares, Ramón Boldú, Mayte Alvarado, Ana Oncina, Núria Tamarit, Albert Monteys, Juanfer Briones o Nadia Hafid. No obstante, Ibarra aprovecha la ocasión para destacar entre los nombres internacionales el de Eusebio Nsué Nsué: “Autor de ‘Los Nadie’ que tendremos por primera vez presentando su obra en España con una exposición en colaboración con AECID muy interesante para poder descubrir su trabajo y su estilo propio y característico”.

Descubrir nuevos talentos y nuevas miradas

La copresentadora de La Còmicteca defiende que el Són del Cómic también es un sitio para descubrir talentos que, normalmente, están alejados del foco mediático: “Recomiendo a la gente que se dé un paseo por el Artist Alley, porque ahí pueden ver lo que hacen los nuevos talentos, la gente que está empezando, haciendo fanzines, ilustraciones y cosas muy diferentes”. Colomer, además, destaca la proximidad que estos autores y autoras tienen con el visitante: “Siempre está bien porque puedes fichar a un artista que te guste, seguirla en Instagra, charlar con ellas e incluso quedarte su tarjeta de contacto”. Ibarra coincide con ella en la oportunidad que significa este evento para “descubrir numerosos creadores”. Además, esta edición “se han programado actividades para primeros lectores, lectores infantiles y juveniles que tendran la oportunidad para profundizar en el mundo del cómic a través de talleres participativos”. Y añade que también “tendrá lugar la entrega de los Premios Antifaz, con los autores y autoras galardonados en diferentes categorías”.

Álvaro Pons, por su parte, destaca “la diversidad de posibilidades que tiene el Salón”. El divulgador, autor de ‘Viñetas a la luna de Valencia, historia del tebeo valenciano 1965-2007’ defiende a elDiario.es que “esta edición también es interesante por la integración del cómic japonés y asiático, pues al final todos forman parte de un mismo lenguaje aunque sean manga o manhwa. El Salón integra muy bien incluso el interés por su industria derivada”. Aunque no por ello hablemos de un evento ‘asiático’, puesto que está abierto a “cómics de otras latitudes y paises, tendremos una muestra de cómic palestino, por ejemplo”. También destaca la “exposición y mesa redonda que hará Zainab Fasiki. Fasiki publicará pronto en España y reivindica el feminismo desdes los países árabes. Su labor es importantísima”. Pons moderará varias mesas redondas entre las que él mismo destaca ‘¿Existe el cómic europeo?’ el viernes 28 de febrero y ‘Miradas autorales, voces propias’ el domingo 2 de marzo, además de hablar con Ferris el sábado –su compañera Noelia Ibarra lo hará el domingo–. 

Ibarra no quiere dejar pasar la oportunidad para destacar las exposiciones ‘Clásicos del còmic: originales que hicieron historia’ “en la cual se podrá disfrutar de una selección de originales de autores claves de la historia como Harold Foster, Alex Raymond, Charles Schulz o George Herriman”, así como la exposición de Marcelo D’Salete “sobre la historia de la esclavitud en Brasil”, ni la de Núria Tamarit, con un recorrido por su obra y algunas obras originales escogidas“. Ibarra moderará cuatro charlas y hará dos entrevistas en profundidad. Destacan amb ‘La nueva vida del Slice of life’ y ‘Claves para crear cómics para público infantil’, ambas charlas celebradas el sábado 1 de marzo.

El Saló del Còmic de València 2025, que se celebrarà del 28 de febrer al 2 de març a la Fira de Mostres, vol reivindicar-se com una cita imprescindible per als amants del nové art en el mapa de l’Estat. Eixa és, almenys, la intenció del nou director de l’esdeveniment, Mario Soler, que l’any 2024 va prendre el relleu de Armano Nsué, amb qui nasqué la cita fa sis edicions. Soler pretén destacar “a nivell nacional”, amb les eines que té: ampliar la Zona Asia –la de més afluència de gent donada la popularitat juvenil del manga i l'anime–, però fent també cas a l’autoedició i el món del fanzine, així com a la diversitat que el còmic presenta arreu del món, a través de xerrades i exposicions.

El ben cert és que el calendari acompanya per a donar-li rellevància en l’àmbit mediterrani: se celebra abans que el GRAF i el Saló del Còmic de Barcelona, i es troba molt allunyat del Splash de Sagunt. Però, a més, aquest any juga amb bones cartes: l’admirada i poc amiga de grans esdeveniments, Emil Ferris, encapçala un cartell de convidats on l’acompanyen talents nacionals i internacionals com Neyef, Jim Bishop, Vincent Lemire, Daniel Torres o Nuria Tamarit, sense oblidar que el Premi Nacional Paco Roca s’encarrega de la cartelleria i la identitat gràfica d’enguany. Alguns experts ens parlen del més imprescindible d’aquesta edició.

Emil, cap dels monstres gràfics

Emil Ferris, l’autora nord-americana de ‘Lo que más me gusta son los monstruos’ –Reservoir Books–, un rotund èxit nacional i internacional per la seua capacitat d’obrir una via al ‘mainstream’ que tan sols ella ha transitat –i dibuixada amb bolígraf–, és sense cap dubte el plat estrella del Saló del Còmic 2025. “No em perdria l’edició d’enguany per l’extraordinari espai de trobada amb autors internacionals i nacionals dels quals poder gaudir d’una forma més propera”, argumenta Noelia Ibarra, recentment reconeguda amb el premi a la divulgació crítica del còmic 2025 per Hispacómic, “com ara, l’espectacular autora nord-americana Emil Ferris, amb la seua segona part de ‘Lo que más me gusta son los monstruos’ que havia estat esperada pel públic amb molt d’interés per tancar totes les incògnites obertes en la primera, publicada sis anys abans”.

“És una autora que ha trencat totes les regles del joc dintre del que és el còmic modern”, explica a elDiario.es el doctor i divulgador del món del còmic Àlvaro Pons. “‘Lo que más me gusta son los monstruos’ ha sigut un còmic molt renovador, tot i que ella és una persona que no venía del còmic. Tindre-la ací és un honor”. Amb ells coincideix Maria Colomer, meitat creativa del podcast en valencià La Còmicteca: “És un dels highlights d’enguany. La visita d’Emil Ferris és imperdible. Em pareix impressionant tindre-la ací”.

A més de Ferris, Colomer destaca les presències de “Álvaro Ortiz, que ha tret la segona part de ‘La petita genia’, un còmic preciós publicat en valencià, en castellà i en euskera”, i la de “Mario Barrachina, que ha debutat amb ‘El dia más largo’”, un còmic que apunta maneres a pesar de la joventut de l'autor, nascut en el 99. Ibarra, per la seua banda, confessa a aquest periòdic que li és difícil triar “entre els autors nacionals que hi seran el cap de setmana que ve”, amb noms d’una trajectòria tan reconeguda com Daniel Torres, Miguelanxo Prado o Ana Miralles i Emilio Ruiz, amb la projecció internacional de Paco Roca, Laura Pérez, premis nacionals com Cristina Durán, Miguel Ángel Giner y Laura Ballester i veus tan singulars com Carlos Spottorno, Javier Olivares, Ramón Boldú, Mayte Alvarado, Ana Oncina, Núria Tamarit, Albert Monteys, Juanfer Briones o Nadia Hafid. Ibarra, això sí, aprofita per destacar, entre els autors internacionals, el nom d’Eusebio Nsué Nsué: “Autor de ‘Los Nadie’ al qual tindrem per primera vegada presentant la seua obra en Espanya amb una exposició en col·laboració amb AECID prou interessant per a poder descobrir el seu treball i estil propi característic”.

Descobrir nous talents i noves mirades

La copresentadora de La Còmicteca defensa que el Saló del Còmic també és un lloc per descobrir talents fora dels focus: “A més recomane a la gent que passegen per l’Artist Alley, per a que puguen veure el que fan els nous talents, la gent que està començant, fent fanzines, il·lustracions i coses molt diferents”. Colomer, a més, destaca la proximitat d’aquests autors i autores amb els visitants: “Sempre està bé perquè pots fitxar a un artista que t’agrade, seguir-la en Instagram, xerrar amb elles i, fins i tot, quedar-te la seua targeta de contacte”. Ibarra coincideix amb ella en l’oportunitat que significa l’esdeveniment d’aquest cap de setmana per “descobrir nombrosos creadors”. A més, aquesta edició, “s’han programat activitats per als primers lectors i lectors infantils i juvenils que tindran l’oportunitat d’endinsar-se en l’univers del còmic a través de tallers participatius”. I afegeix que també “tindrà lloc el lliurament dels Premis Antifaz, amb els autors i autores guardonades en les diferents categories”.

Álvaro Pons, per la seua banda, destaca “la diversitat de possibilitats que té el Saló del Còmic”. El divulgador, autor de ‘Viñetas a la luna de Valencia, historia del tebeo valenciano 1965-2007’ defensa a elDiario.es que “aquest saló també és interessant per la integració del còmic japonés i asiàtic, perquè al final tot són un mateix llenguatge encara que siga manga o manhwa. El Saló ho integra molt bé amb tot el interés que mostra també per la seua indústria derivada”. I destaca que l’esdeveniment no deixe d’estar obert “als còmics d’altres latituds i països. Enguany tindrem una mostra de còmic palestí”, posa com a exemple. També ens parla de “l’exposició i la xerrada que farà Zainab Fasiki. Fasiki publicarà prompte a Espanya i reivindica el feminisme des dels països àrabs. La seua tasca és importantíssima”. Pons moderarà diverses taules redones entre les quals ell mateix destaca ‘¿Existe el cómic europeo?’ del divendres 28 de febrer a les 17h de la vesprada, i ‘Miradas autorales, voces propias’, el diumenge 2 de març al migdia. A més, el divulgador parlarà amb Ferris el dissabte, mentre que Ibarra ho farà el diumenge.

Ibarra no vol deixar passar l’oportunitat per a destacar les exposicions de ‘Clásicos del còmic: originales que hicieron historia’ “en la qual es podrà gaudir d’una selecció d’originals d’autors clau de la història del còmic com ara Harold Foster, Alex Raymond, Charles Schulz o George Herriman”, així com l’exposició de Marcelo D’Salete “al voltant de la història de l’esclavitud en Brasil” i l’exposició individual de Núria Tamarit, “amb un recorregut per la seua obra i una tria d’originals”. Ibarra moderarà quatre xarrades i farà dues entrevistes en detall. Destaquen ‘La nueva vida del Slice of life’ i ‘Claves para crear cómics para público infantil’, ambdues xerrades celebrades el dissabte 1 de març. 

El Institut Valencià d'Art Modern –IVAM– busca desesperadament iniciar una nova etapa. Un any sense direcció titula s’evidencia com un sintoma de la falta de projecte per a la institució per part de la conselleria del PP que encapçala José Antonio Rovira Jover. I aques no és el seu únic problema: fa unes setmanes el museu renunciava a la gestió d¡una nau del Parc Central que es va designar com a subseu del IVAM l’any 2020, per considerar-ho “inviable” en aquests moments. Mentre, la seua altra subseu d’Alcoi segueix tancada per un problema de climatització que, pel que sembla, té difícil solució.

En aquestes circumstàncies, l’IVAM prova de celebrar el seu 36 aniversari sense resignació: del 18 al 23 de febrer el museu ha presentat una programació especial d’activitats, visites i tallers amb la inauguració de l’exposició ‘Manolo Gil. Álbum’ com a gran esdeveniment. Però fins i tot la que és la primera exposició de l’any del museu, homenatge a un dels creadors més importants de l'avantguarda de postguerra a Espanya, és en realitat un tast d’un altra exposició: la mostra ‘Atreverse a más’ que es veurà a l’IVAM a finals del 2025.

El passat dimecres 19 de febrer es va presentar a la premsa la mencionada exposició, breu aproximació a l’obra de Gil comissariada amb passió per Joan Ramon Escrivà. També es va aprofitar per presentar ‘Diàlegs amb Pinazo: Retrats (o si jo fora)’ de la mà de Sofía Asencio i Joan Forner, interessant reinterpretació de Pinazo a través de les identitats múltiples. En l’acte, Sonia Martínez, que ha assumit la direcció provisional de l’IVAM, comentava que el programa intenta “reivindicar el fons de l’IVAM”. Precisament aquest mateix dia finalitzava el període obert d’esmenes per als candidats que hagin presentat un projecte al procés de selecció de la nova direcció. És a dir, ara la pilota està a la teulada de la conselleria de Cultura: la seua comissió d’elecció ha de prendre una decisió. De no fer-ho, l’IVAM podria agreujar la seua situació, qui sap sin fins al naufragi d’una de les joies de la corona del paisatge museístic valencià.

Què ha passat amb la direcció de l'IVAM

L’anterior directora de l’IVAM, Nuria Enguita, va dimitir al febrer de 2024 envoltada en polèmica. El periòdic El Español va publicar una informació sobre unes donacions que Enguita havia fet a una entitat sense ànim de lucre en la qual figurava una persona que va formar part del jurat que la va seleccionar per al càrrec. Va sobrar amb agitar el titular de la capçalera de Pedro J. Ramírez perquè el llavors vicepresident i conseller de Cultura, Vicente Barrera, la dugés davant la Fiscalia. Menys d'un mes després la Fiscalia va desestimar i va arxivar l’assumpte, encara que Enguita ja havia posat terra pel mig i llavors ja dirigia el Museu d'Art Contemporani de Lisboa -MAC/CCB-.

Des d’aleshores es va sostenir que existia la intenció de trobar un relleu per a Enguita que liderara el museu. Però al juliol de 2024, una altra polèmica. Aquest mes es van publicar en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana -DOGV- les bases reguladores del procés de selecció, que contemplaven la constitució d'un jurat, i que va signar el propi Barrera. També aquest mes, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana -TSJCV- va ordenar suspendre el procés per haver rebut una denúncia d'irregularitats. Fins a octubre no es va reprendre el procés, quan el Contenciós Administratiu número 5 de València va alçar la suspensió del procediment. I tot va tornar a començar.

Preguntats per l'estat del procés, l'IVAM assenyala a aquest periòdic que “correspon a la conselleria de Cultura liderar els processos per a la provisió dels llocs directius de l'IVAM”. En aquest cas, el procés de selecció de director/a. “Des de l'IVAM no s'han fet comentaris ni disposem d'informació sobre aquest tema”. La conselleria, per la seua banda, diu que “la setmana passada va haver-hi nova reunió de la comissió de valoració per a l'elecció del director/a de l'IVAM”. Fonts de la conselleria afirmen a elDiario.es que “en aquesta reunió es va continuar analitzant la documentació aportada pels candidats per a determinar si compleixen tots els requisits”. La processó és llarga i el ciri és curt.

“El que ha d'agilitzar-se és l'assignació d'una nova direcció, si pot ser amb caràcter internacional i autèntica independència”, diu a elDiario.es la comissària i crítica d'art Marisol Salanova. “Un director de fora de València, fins i tot de fora d'Espanya, amb experiència i idees fresques, podria revitalitzar la institució”. La veritat és que aquests processos no tenen per què eternitzar-se. Quan, després de 30 anys en el càrrec, Juan Ignacio Vidarte va deixar la direcció del Guggenheim de Bilbao, la fundació del museu va tardar escassos mesos a triar a Miren Arzalluz, que començarà a l'abril d'enguany al capdavant d'un dels museus més icònics de l'Estat.

Per a la reputada autora del assaig ‘La crítica de arte en la actualidad’ i coordinadora de ‘Innovación desde el museo: ensayos sobre emergencia cultural’, els vaivens polítics han desestabilitzat a tal punt l'IVAM que s'ha alterat el sistema valencià en si mateix: “No tant pel que facen o deixen de fer els polítics sinó perquè els agents culturals estan molt condicionats per les seus filies i fòbies ideològiques. S'inicia la vida laboral en el sector buscant a quin partit acostar-se”. I adverteix: “Si s'aconsegueix arribar als centres d'art pel suport polític, ja sigui muntant el paperot d'un concurs públic amb un jurat a mesura o a dit, l'única cosa que podem esperar és que els canvis de govern provoquen auditories i forts canvis de rumb”.

És més, l'experta explica que l'absència de direcció tampoc implica la defunció d'un museu. El Domus Artium 2002 –DA2–, de Salamanca, és de titularitat autonòmica igual que l'IVAM i porta des de 2009 sense una direcció com a tal. “Des d’aleshores ha exercit de directora en funcions una tècnic del centre, Tate Díez. I fa una gran feina. Ens hem acostumat al fet que la direcció dels museus siga personalista, al fet que el director o directora domine i s'erigisca com una espècie de símbol. En altres països la gent ni es preocupa pel cognom o la cara del director, admira un centre per l'art que conté i les activitats que en ell es duen a terme. És el just i també idoni des del meu punt de vista”.

Què passa amb la seva programació

Des de la pols que va alçar Núria Enguita, l'IVAM, que abans havia sigut l’orgull de l'art modern a Espanya, funciona de facto amb una programació continuista amb la seua, pràcticament amb el pilot automàtic. No de bades l'actual Directora Adjunta de l'IVAM, la ja mencionada Sonia Martínez, havia treballat amb Enguita en Bombas Gens i va ser la seua mà dreta durant el seu mandat.

Els responsables polítics tampoc semblen especialment preocupats. Aquest periòdic s'ha posat en contacte amb la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació –una autèntica hidra de Lerna en competències–, per a preguntar-los sobre els plans de futur dels seus responsables respecte a l'IVAM. Per tota contestació se'ns ha remès a la programació del propi museu. És a dir, ara com ara el PP deixa fer a l'equip d’Enguita, en una espècie d’omertá generada després de mesos d'escàndols.

Per a Salanova, “la programació deixa molt que desitjar des de fa temps. El museu porta a la deriva al voltant d'una dècada, per això no té la rellevància internacional que va arribar a ostentar i que mereixeria. Amb una col·lecció tan rica i un passat grandiós, hauria d'haver-se apostat per ell”. L'IVAM va tancar 2024 amb un balanç de 14 exposicions, la reobertura de la sala Pinazo i dos Premis Nacionals. Però malgrat això, també ha perdut visitants: en 2024 el van visitar 174.854 persones davant dels 202.540 de 2023. Sense oblidar que també havia perdut diners: l'aportació dels patrocinadors porta caient anys, des dels 238.756 euros de 2019 a uns raquítics 53.000 euros de 2023.

Com a experta, Salanova adverteix que “convindria deixar de comptabilitzar al pes el nombre de visitants dels centres d'art. Pot haver molts motius que incrementen aquesta xifra i no reflecteixen l'èxit de la programació cultural”. Ens explica que, per exemple, l'organització concerts d'entrada lliure en els quals s'ofereix begudes alcohòliques gratuïtes fins a altes hores genera assistents, però no són gent que visite les exposicions o acudisca als recintes per la programació anual: van a l'esdeveniment i s'esfumen. I després compten com a afluència del museu. “Alguns dels símptomes del principi del fi vindrien a ser: públic que només acudeix si li donen alguna cosa gratis com a entreteniment amb DJs i alcohol o públic que només entra perquè està en la seua ruta de turista. L'IVAM no mira al barri, al seu enclavament, a la vertebració real de territori i la comunitat. Així que s'ha convertit en una cub blanc en el pitjor dels sentits. Encara que reuneix un milió de lemes sobre bones causes i suport a col·lectius en risc d'exclusió, la voluntat es mostra amb fets. La ciutadania valenciana no té a l'IVAM com a opció quotidiana, això sempre és roín”.

Quan els gestors culturals que pareixen independents fugen amb un canvi de signe polític demostren que no eren tan independents“, explica la crítica d'art, que ens recorda que el mateix va ocórrer amb Pérez Pont en el Centre del Carme, fins que a ell van cessar des de Vox. ”Si de veritat foren independents els directors dels nostres museus es quedarien a treballar. A llançar propostes i activar alternatives. La situació tant de l'IVAM com del CCCC és crítica perquè no existeix una voluntat real del sector a l'hora d'exigir l'excel·lència. S'actua per amiguisme, devolució de favors i autopromoció“.

El Instituto Valenciano de Arte Moderno –IVAM– busca desesperadamente iniciar una nueva etapa. Un año sin dirección titular se evidencia como un síntoma de la falta de proyecto para la institución por parte de la conselleria del PP que encabeza José Antonio Rovira Jover. Y no es su único problema: hace unas semanas el museo renunciaba a la gestión de una nave del Parc Central que se designó como subsede del IVAM en 2020, por considerarlo “inviable” en estos momentos. Mientras, su otra subsede en Alcoy sigue con la persiana bajada por un problema de climatización que, parece ser, está tardando lo suyo en solucionarse.

En estas circunstancias, el IVAM intenta celebrar su 36 aniversario sin resignación: del 18 al 23 de febrero el museo ha presentado hoy una programación especial de actividades, visitas y talleres con la inauguración de la exposición ‘Manolo Gil. Álbum’ como gran evento. Pero incluso la que es la primera exposición del año en el museo, homenaje a uno de los creadores más importantes de la vanguardia de postguerra en España, es en realidad un ‘preview’ de otra exposición: la muestra ‘Atreverse a más’, que podrá verse en el IVAM a finales de 2025.

Este miércoles 19 de febrero se ha presentado ante la prensa dicha exposición, excelente aunque breve aproximación a la obra de Gil comisariada con pasión por Joan Ramon Escrivà. En el acto, Sonia Martínez, que ha asumido la dirección provisional del IVAM, ha comentado que el programa intenta “reivindicar el fondo del IVAM”. Precisamente este mismo día termina el plazo abierto de subsanación para los candidatos que se hayan presentado al proceso de selección de la nueva dirección. Es decir, ahora la pelota está en el tejado de la conselleria de Cultura: su comisión de elección debe tomar una decisión. De no hacerlo, el IVAM puede agravar su desnortada situación, quién sabe si hasta el naufragio de una de las joyas de la corona del paisaje museístico valenciano.

Qué ha pasado con la dirección del IVAM

Su anterior directora, Nuria Enguita, dimitió en febrero de 2024 envuelta en polémica. El Español publicó una información sobre unas donaciones que Enguita había hecho a una entidad sin ánimo de lucro en la que figuraba una persona que formó parte del jurado que la seleccionó para el cargo. Bastó agitar el titular de la cabecera de Pedro J. Ramírez para que el por entonces vicepresidente y conseller de Cultura, Vicente Barrera, la llevase ante la Fiscalía. Menos de un mes después la Fiscalía desestimó y archivó la investigación, aunque Enguita ya había puesto tierra de por medio y para entonces ya dirigía el Museo de Arte Contemporáneo de Lisboa -MAC/CCB-.

Desde entonces se sostuvo que existía la intención de encontrar un relevo para Enguita que liderara el museo. Pero en julio de 2024, otra polémica. Ese mes se publicaron en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana -DOGV- las bases reguladoras del proceso de selección, que contemplaban la constitución de un jurado, y que firmó el propio Barrera. También ese mes, el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana -TSJCV- ordenó suspender el proceso, por haber recibido una denuncia de irregularidades. Hasta octubre no se reanudó, cuando el Contencioso Administrativo número 5 de Valencia levantó la suspensión del procedimiento. Y todo volvió a empzar.

Preguntados por el estado del proceso, el IVAM señala a este periódico que “corresponde a la conselleria de Cultura liderar los procesos para la provisión de los puestos directivos del IVAM”. En este caso, el proceso de selección de director/a. “Desde el IVAM no se han hecho comentarios ni disponemos de información al respecto”. La consellería, por su parte, dice que “la semana pasada hubo nueva reunión de la comisión de valoración para la elección del director/a del IVAM”. Fuentes de la conselleria afirman a elDiario.es que “en ella se siguió analizando la documentación aportada por los candidatos para determinar si cumplen todos los requisitos”. Procesión larga y cirio corto.

“Lo que ha de agilizarse es la asignación de una nueva dirección, a ser posible con carácter internacional y auténtica independencia”, cuenta ante elDiario.es la comisaria y crítica de arte Marisol Salanova. “Un director de fuera de Valencia, incluso de fuera de España, con experiencia e ideas frescas, podría revitalizar la institución”. Lo cierto es que estos procesos no tienen por qué eternizarse. Aunque se deba a una fundación con múltiples museos el patronato del Guggenheim de Bilbao es soberano en su programación. Cuando, tras 30 años en el cargo, Juan Ignacio Vidarte dejó la dirección, el órgano del museo tardó escasos meses en escoger a Miren Arzalluz, que empezará en abril de este año al frente de uno de los museos más icónicos del Estado.

Para la reputada autora del ensayo ‘La crítica de arte en la actualidad’ y coordinadora de ‘Innovación desde el museo: ensayos sobre emergencia cultural’, los vaivenes políticos han desestabilizado a tal punto el IVAM que se ha alterado el sistema valenciano en sí mismo: “No tanto por lo que hagan o dejen de hacer los políticos sino porque los agentes culturales están muy condicionados por sus filias y fobias ideológicas. Se inicia la vida laboral en el sector buscando a qué partido arrimarse”. Y advierte: “Si se consigue llegar a los centros de arte por el apoyo político, ya sea montando el paripé de un concurso público con un jurado a medida o a dedo, lo único que podemos esperar es que los cambios de gobierno provoquen auditorías y fuertes cambios de rumbo”.

Es más, la experta explica que la ausencia de dirección tampoco implica la defunción de un museo. El Domus Artium 2002 –DA2–, de Salamanca, es de titularidad autonómica igual que el IVAM y lleva desde 2009 sin una dirección titular. “Desde entonces ha ejercido de directora en funciones una técnico del centro, Tate Díez. Y hace un gran trabajo. Nos hemos acostumbrado a que la dirección de los museos sea personalista, a que el director o directora domine y se erija como una especie de símbolo. En otros países la gente ni se preocupa por el apellido o el rostro del director, admira un centro por el arte que contiene y las actividades que en él se llevan a cabo. Es lo justo e idóneo desde mi punto de vista”.

Qué pasa con su programación

Desde el revuelo de Nuria Enguita, el IVAM, buque insignia del arte moderno en España, funciona de facto con una programación continuista con la suya, casi con el piloto automático. No en vano la actual Directora Adjunta del IVAM, Sonia Martínez, había trabajado con Enguita en Bombas Gens y fue su mano derecha durante su mandato.

Los responsables políticos tampoco parecen especialmente preocupados. Este periódico se ha puesto en contacto con la Conselleria de Educación, Cultura, Universidades y Empleo –una auténtica hidra de Lerna en competencias–, para preguntarles sobre los planes de futuro de sus responsables con respecto al IVAM. Por toda contestación se nos ha remitido a la programación del propio museo. Es decir, por ahora el PP deja hacer al equipo de Enguita, en una especie de omertá generada tras meses de escándalos.

Para Salanova, “la programación deja mucho que desear desde hace tiempo. El museo lleva a la deriva alrededor de una década, por eso no tiene la relevancia internacional que llegó a ostentar y que merecería. Con una colección tan rica y un pasado grandioso, debería de haberse apostado por él”. El IVAM cerró 2024 con un balance de 14 exposiciones, la reapertura de la sala Pinazo y dos Premios Nacionales. Pero a pesar de eso, también ha perdido visitantes: en 2024 lo visitaron 174.854 personas frente a los 202.540 de 2023. Y eso que para entonces también había perdido dinero: la aportación de los patrocinadores lleva cayendo años, desde los 238.756 euros de 2019 a unos raquíticos 53.000 euros de 2023.

Como experta, Salanova advierte de que “convendría dejar de contabilizar al peso el número de visitantes de los centros de arte. Puede haber muchos motivos que incrementen esa cifra y no reflejen el éxito de la programación cultural”. Nos explica que, por ejemplo, la organización conciertos de entrada libre en los que se ofrece bebidas alcohólicas gratuitas hasta altas horas genera asistentes, pero no son gente que vea las exposiciones o acuda a los recintos por la programación anual: van al evento y se esfuman. Y luego cuentan como afluencia del museo. “Unos de los síntomas del principio del fin vendrían a ser: público que solo acude si le dan algo gratis como entretenimiento con DJs y alcohol o público que solo entra porque está en su ruta de turista. El IVAM no mira al barrio, a su enclave, a la vertebración real de territorio y comunidad. Así que se ha convertido en un cubo blanco en el peor de los sentidos. Aunque reúna un millón de lemas sobre buenas causas y apoyo a colectivos en riesgo de exclusión, la voluntad se muestra con hechos. La ciudadanía valenciana no tiene al IVAM como opción cotidiana, eso siempre es malo”.

“Cuando los gestores culturales que parecen independientes huyen al haber un cambio de signo político demuestran que no eran tan independientes”, explica la crítica de arte, que nos recuerda que lo mismo ocurrió con Pérez Pont en el Centre del Carme, hasta que le cesaron desde Vox. “Si de verdad fuesen independientes los directores de nuestros museos se quedarían a trabajar. A lanzar propuestas y activar alternativas. La situación tanto del IVAM como del CCCC es crítica porque no existe una voluntad real del sector a la hora de exigir la excelencia. Se actúa por amiguismo, devolución de favores y autopromoción”.