Dos militares y un intérprete civil estadounidenses murieron este sábado en una “emboscada perpetrada por un tirador solitario del Estado Islámico” (Daesh) en Siria, según un comunicado del Comando Central de Estados Unidos (CENTCOM).

El CENTCOM informó de que otros tres militares resultaron heridos y que el atacante fue abatido.

Según detalló en sus redes Sean Parnell, principal portavoz del Pentágono, el ataque ocurrió en la provincia de Palmira mientras los soldados mantenían una reunión con líderes locales.

“Su misión era apoyar las operaciones antiterroristas y contra el ISIS en curso en la región”, escribió en X.

Ante la noticia, el secretario de Guerra de Estados Unidos, Pete Hegseth, escribió en su cuenta de X: “Si atacan a estadounidenses, en cualquier parte del mundo, pasarán el resto de su corta y angustiosa vida sabiendo que Estados Unidos los perseguirá, los encontrará y los eliminará sin piedad”.

Los heridos fueron evacuados en helicópteros estadounidenses a la base de Al Tanf.

Trump: “Habrá represalias muy graves”

El presidente de EEUU, Donald Trump, ha respondido este sábado a la noticia del ataque. En una breve comparecencia ante la prensa en la Casa Blanca, ha dicho: “Lamentamos la pérdida de tres grandes patriotas en Siria. Ocurrió en una emboscada. También tenemos tres heridos. Parecen estar bastante bien, pero lamentamos la pérdida de tres personas maravillosas, es algo terrible. Por cierto, Siria estaba luchando junto a nosotros. El presidente, el nuevo presidente de Siria, está, según me han dicho, y no me sorprende, devastado por lo ocurrido. Fue un ataque del ISIS contra nosotros y contra Siria y,lamentamos la pérdida y rezamos por ellos, por sus padres y sus seres queridos. Es muy, muy triste. Tomaremos represalias”.

Más tarde, en Truth Social, Trump ha publicado una declaración similar en la que ha añadido algún detalle diferente: “Se trata de un ataque del ISIS contra Estados Unidos y Siria, en una zona muy peligrosa de Siria que no está totalmente controlada por ellos. El presidente de Siria, Ahmed al-Sharaa, está muy enfadado y preocupado por este ataque. Habrá represalias muy graves”.

Veronique Caplanne es la hija de Robert Caplanne, asesinado por los GAL en Biarritz el 3 de enero de 1986. Cuando ocurrió el atentado Veronique tenía 14 años y era 24 de diciembre. Tras pasar unos días ingresado en el hospital, finalmente falleció el 3 de enero. “Nadie nos ha ayudado y nadie quería hablar con nosotros. Era un secreto sin ser un secreto. Nosotros no estábamos en esas historias ni de ETA, ni de los GAL, ni de la Policía. No sabíamos nada. Nadie nos ha ayudado y nadie nos ayudó”, reconoce casi 40 años después en una entrevista recogida en la investigación 'El terrorismo de Estado ante sus víctimas. Concersaciones a propósito de los GAL', realizada por los politólogos e investigadores Jerónimo Ríos y Egoitz Gago. Se trata de la tercera obra que publican tras 'La lucha hablada', un libro en el que miembros de ETA cuentan su experiencia en la banda y la segunda parte, en la que son las víctimas de ETA las que narran su historia.

En esta ocasión han querido centrarse en las víctimas de los GAL para llenar un “vacío académico”. “La renuncia a escribir sobre los GAL se entiende en un país como España, donde el grueso de las víctimas del terrorismo y de acción violenta desplegada fue a cargo de ETA. ETA ha focalizado buena parte de la atención académica durante décadas. También hay otras miradas, sobre todo de otros terrorismos, como el terrorismo de extrema derecha o terrorismos asociados al yihadismo fundamentalista, pero hay vacíos incomprensibles en torno a los GAL y eso también ocurre por la dificultad de encontrar documentación”, reconoce a este periódico Jerónimo Ríos.

Las víctimas entrevistadas denuncian la falta de apoyo institucional tanto vasco, como a nivel de España y Francia (donde ocurrieron la mayoría de los atentados). Maider García Martín, hija de Juan Carlos García Goena, asesinado por los GAL en Hendaya el 24 de julio de 1987, relata las insuficientes aproximaciones que han llegado a tener por parte de sectores políticos. “A mi madre, una persona muy importante del PSOE le llegó a reconocer que seguíamos siendo la gran losa del partido y que les pesábamos mucho. Ellos saben que tienen ahí una responsabilidad enorme y que no han dado el paso que se espera de ellos. Aquí, en Euskadi, todo el mundo es consciente que el PSOE tiene una deuda pendiente, es igual que cuando le piden a la izquierda abertzale que tienen que dar un paso más con respecto al reconocimiento de las víctimas de ETA”, detalla en el libro García Martín. El terrorismo de Estado se desarrolló durante los mandatos de Felipe González.

A mi madre, una persona muy importante del PSOE le llegó a reconocer que seguíamos siendo la gran losa del partido y que les pesábamos mucho

Maider García Martín — Hija de Juan Carlos García Goena, asesinado por los GAL

“La de los GAL es una responsabilidad que el PSOE no se asume y que, y que efectivamente es una grandísima losa democrática o antidemocrática. Ya han pasado 40 años, pero no podemos pasar las páginas de nuestra historia sin antes leerlas y eso implica que quizá haya que normalizar, haya que exigir, haya que visibilizar y haya que reclamar una ausencia de responsabilidades, de cuestionamientos y la aceptación de cuestiones que, al menos en el plano simbólico, en el plano moral y en el plano más normativo, son necesarias. Yo creo que los derechos a la verdad, la dignidad, la memoria y la justicia se ven seriamente afectados con la posición de renuncia del PSOE a aceptar, a reconocer, a discutir sobre un pasado muy oscuro, muy turbio, en el cual todavía, por desgracia, no se ha contado todo”, lamenta Ríos.

Según el investigador, el oscurantismo acerca de las informaciones relacionadas con los GAL es algo que afecta a los Gobiernos socialistas en todos los niveles. “Hay una gran opacidad, oscurantismo en el acceso a cierta documentación y a cierto tipo de fuentes. Y por supuesto, hay que tener en cuenta que esto vincula a un Gobierno socialista en Madrid, a un Gobierno socialista en Euskadi y a un Gobierno y a unas elites políticas que tienen connivencias muy perversas, con manzanas podridas, con sectores muy concretos del ámbito de la Policía Nacional y de la Guardia Civil, pero que indudablemente desembocan en elementos a los cuales hay que atender. Y ese es un un reclamo que tratamos de hacer. Por supuesto que entendemos que en un país como España, donde hay 860 víctimas de ETA, pues eso implique la necesaria atención o predominancia de ETA, pero la gravedad de los GAL reviste precisamente en su naturaleza jurídica, en que es el Estado el que manda matar a través de mercenarios, haciendo uso de fondos reservados y haciendo uso de elementos que son la máxima expresión de las cloacas más despreciables del Estado. Y además, si a eso le sumas que en el 40% de las muertes violentas, por ejemplo, hay equivocaciones, pues nos encontramos ante una situación que considerábamos que era necesario seguir reivindicando y visibilizando”, argumenta.

La gravedad de los GAL reviste en su naturaleza jurídica, en que es el Estado el que manda matar a través de mercenarios, haciendo uso de fondos reservados y de las cloacas más despreciables del Estado

Jerónimo Ríos — Politólogo e investigador

Al igual que ocurrió en la investigación realizada a víctimas de ETA, en las entrevistas realizadas a víctimas de los GAL se ve gran diferencia de relatos. Una de las principales diferencias es el hecho de que algunas de las víctimas de los GAL fueron miembros de ETA, mientras que otras no. “Para mí lo importante de todo es decir que a mi padre lo mató el GAL y que nunca tuvo nada que ver con ETA, pero que es una víctima también. No nos pueden meter en el mismo saco. Esos matices son complicados. Lo que predomina, como te decía antes, es que si te mató el GAL es porque algo habría hecho la víctima”, confiesa Veronique.

En la investigación también se aporta el testimonio de Izaskun Ugarte y Haize Goikoetxea, viuda e hija de Mikel Goikoetxea Elorriaga “Txapela”, asesinado por los GAL en San Juan de la Luz el 1 de enero de 1984. “En nuestro caso, nosotras sí que fuimos consideradas como víctimas de terrorismo. Es decir, nosotras pedimos la ayuda y nos la concedieron. Estábamos en ese listado, pero llegó el cambio de ley y nos hemos quedado fuera. ¿Por qué? Porque Mikel Goikoetxea era militante de ETA y nosotras, por tanto, no merecemos nada. No tenemos derecho a nada. Que hubiese muerto en un atentado a manos del Estado español no importa. Al final su mensaje es el mismo. Nosotros lo matamos y está bien muerto”, lamenta Haize.

Que alguien asuma la responsabilidad de haberlo hecho, sobre todo si es un Estado el que mata

Haize Goikoetxea — Hija de Mikel Goikoetxea Elorriaga “Txapela”, asesinado por los GAL

Lo que la familia de Goikoetxea reivindica, al igual que el resto de las familias, es saber lo que pasó. “Quién lo hizo, cómo lo hicieron, quién pagó, cuánto pagó. Y, sobre todo, que alguien asuma esa responsabilidad, no sé si judicialmente hablando, pero por lo menos sí a otros niveles. Que alguien asuma esa responsabilidad de haberlo hecho, sobre todo si es un Estado el que mata. Que al final, que una persona o una organización asuma las armas vale, pero que un Estado que se supone que debe proteger y tiene que garantizar un montón de cosas, se haya saltado todas las leyes y haya hecho lo que ha querido impunemente, no sé... Además, con dinero público, con fondos reservados, utilizando la policía y recurriendo a mercenarios. Se trata de una barbaridad tras otra. Todo eso habría que esclarecerlo punto por punto, no solo en nuestro caso, sino en todos”, exige Haize Goikoetxea.

“El hecho de que haya terrorismo de Estado y haya una militancia de ETA no exime, ni justifica, ni valida prácticas atroces como las que vivieron Lasa y Zabala o como las que podemos encontrar en el caso de la viuda de Goikoetxea. Es decir, a ellas, por ejemplo, se les niega la condición de víctimas de terrorismo por la pertenencia a ETA. Ser de ETA no exime que hayan sufrido terrorismo de Estado”, indica Ríos.

El hecho de que haya terrorismo de Estado y haya una militancia de ETA no exime, ni justifica, ni valida prácticas atroces como las que vivieron Lasa y Zabala

Jerónimo Ríos — Politólogo e investigador

A la hora de documentarse para realizar la investigación, Ríos reconoce que algunas personas entrevistadas son más accesibles que otras. Para este estudio, además de las citadas, se ha entrevistado a Itziar Zabalza, hermana de Mikel Zabalza, víctima de violencia policial por actos de motivación política asesinado el 26 de noviembre de 1985, a Pili Zabala, hermana de José Ignacio “Joxi” Zabala, secuestrado y posteriormente asesinado por los GAL junto a Joxean Lasa, la madrugada del 15 al 16 de octubre de 1983 e incluso a una de las víctimas directas de los GAL, Kepa Pikabea Ugalde, herido por los GAL en el atentado contra el Bar des Pirennes, en Bayona, el 29 de marzo de 1985. “Hay casos de víctimas que son más fáciles de trabajar porque son víctimas de un mundo ajeno de ETA y, por tanto, son esas personas que siempre están presentes en el espacio público y en los actos que buscan visibilizar las exigencias de las víctimas del terrorismo y del terrorismo de Estado también. Después, hay otras que son muy incómodas por su militancia ETA, por su proximidad a ETA o por su todavía posición dogmática con respecto a lo que supuso. Y a esas también hay que escuchar y atender. Escuchar no es validar. Escuchar es tratar de entender cómo se construyen discursos en torno a demandas, necesidades, reclamos, porque todavía hoy se inscriben en una gama de grises y de contradicciones muy fuertes”, reconoce el investigador.

A pesar del trabajo realizado, Ríos sostiene que ve complicado acabar con el vacío académico con respecto a las investigaciones relacionadas con los GAL. “Es difícil porque el propio estudio reconoce el Estado como actor violento, habla del terrorismo de Estado. Ya de por sí académicamente es un planteamiento teórico muy marginal, muy escorado, muy residual. Digamos que el 'mainstream' de la Ciencia Política, de Historia, de los estudios sobre violencia, se centran básicamente en las acciones desplegadas por los actores que ejercen la violencia, grupos de terroristas, victimarios, etcétera. En los últimos años ha ganado mucho peso dar voz a las víctimas del terrorismo, pero entrar en agentes del Estado, en agentes de la Policía, de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, no solamente en España, en otros lugares, y especialmente en contextos democráticos, es difícil”, concluye.

Ermua ha celebrado en la mañana de este lunes el acto de homenaje anual a Miguel Ángel Blanco y Sotero Mazo, los dos vecinos de la localidad asesinados por ETA. En la cita, el alcalde, Juan Carlos Abascal, ha resaltado la “actitud de lucha y movilización” mostrada por el municipio contra el terrorismo, tras el secuestro del concejal del Partido Popular. Organizado por el Ayuntamiento, la cita se ha celebrado a partir de las 11.00 horas frente al monolito de homenaje a las víctimas creado por Agustín Ibarrola, donde se ha desarrollado una ofrenda floral, según informa Europa Press.

El concejal del Partido Popular Miguel Ángel Blanco fue secuestrado por ETA el 10 de julio de 1997 y tiroteado el día 12, falleciendo la madrugada del día 13. Por su parte, el peluquero Sotero Mazo Figueras fue asesinado a tiros en Eibar (Gipuzkoa) el 6 de noviembre de 1980, junto a su amigo, el policía nacional José Alberto Lisalde Ramos, cuando ambos viajaban juntos en un coche.

Al acto de recuerdo de este lunes, han asistido, entre otros, el delegado del Gobierno en Euskadi, Denis Itxaso, así como la consejera vasca de Igualdad, Justicia y Políticas Sociales, Nerea Melgosa. También se han acercado hasta Ermua la directora del Instituto de la Memoria, la Convivencia y los Derechos Humanos Gogora, Aintzane Ezenarro, así como el director del Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo, Florencio Domínguez, y la diputada foral del Departamento de Empleo, cohesión social e Igualdad, Teresa Laespada, entre otros.

Todos ellos, junto al alcalde Juan Carlos Abascal, los concejales de todos los grupos con representación en el Consistorio, el histórico regidor Carlos Totorika y ciudadanos anónimos, han participado en la ofrenda floral. Con anterioridad a la misma, el alcalde ha valorado las movilizaciones desarrolladas tras el secuestro y posterior asesinato del concejal del PP.

“En Ermua mantuvimos una actitud de lucha y movilización frente a la parálisis y el silencio, lo que supuso un punto de inflexión en la lucha contra el terrorismo”, ha asegurado Abascal, que ha incidido en que a raíz del secuestro de Miguel Ángel Blanco, se impulsó “una movilización ciudadana sin precedentes”. Asimismo, ha subrayado que en Ermua se “superó el miedo” porque se reflejó que la ciudadanía no estaba “dispuesta a ver desde la indiferencia y mirar hacia otro lado cómo se asesinaba a una persona que simbolizaba la democracia”. “A partir de entonces, cada acción terrorista empezó a debilitar a ETA y a fortalecer la democracia. Se rompió la lógica terrorista de generar miedo y parálisis a través de la violencia. Fue el comienzo de la esperanza de que podíamos derrotar a ETA”, ha insistido.

Por su parte, el delegado del Gobierno, Denis Itxaso, presente en el acto, ha recordado en redes sociales el “cruel cautiverio” y posterior asesinato sufrido por Miguel Ángel Blanco, y ha apostado “por respeto y por decencia” por “preservar la unidad democrática en las políticas de memoria y convivencia”.

Agents del Servei Informació de la Guàrdia Civil han detingut aquest divendres a Vinaròs a una persona, de 24 anys, d'origen marroquí i resident a Espanya, per la seua relació amb la compra i trasllat d'explosius de la cèl·lula terrorista responsable dels atemptats de Barcelona i Cambrils (Tarragona) el passat 17 i 18 d'agost.

El detingut mantenia una estreta relació amb varis dels terroristes participants en els atemptats de Barcelona i Cambrils, especialment, amb Abdelbaki Es Satty, dinamitzador de la cèl·lula terrorista, segons ha informat el Ministeri de l'Interior.

La recerca, que manté oberta la Guàrdia Civil, està permetent reconstruir l'activitat logística de la cèl·lula, que s'estén a les setmanes prèvies als atemptats. Segons Interior, la magnitud dels preparatius trobats després de l'explosió de l'habitatge que els terroristes disposaven a Alcanar (Tarragona), ha requerit una ingent activitat d'apilament de substàncies.

En aquesta labor de recol·lecció de precursors i altres elements, diversos membres de la cèl·lula van comptar amb el suport de l'avui detingut, que, almenys, va facilitar la seua documentació personal amb la qual es van realitzar compres de peròxid d'hidrogen, una substància fonamental per a la confecció de l'explosiu TATP, també conegut com a 'mare de Satan'.

Segons la Guàrdia Civil, el detingut també va posar a la disposició dels terroristes mitjans de locomoció amb els quals es va realitzar part del transport d'aquestes substàncies explosives.

Les múltiples línies de recerca obertes per la Guàrdia Civil després dels atemptats s'han centrat en la reconstrucció de les vinculacions de la cèl·lula terrorista amb altres elements, tant a nivell nacional com a internacional, amb la finalitat última d'identificar a tots aquells individus que pogueren haver col·laborat en les diferents fases de direcció i preparació de les activitats terroristes d'aquesta cèl·lula.

Des del 26 de juny de 2015, data en el qual el Ministeri de l'Interior va elevar a 4 el Nivell d'Alerta Antiterrorista (NAA), les Forces i Cossos de Seguretat han detingut a 201 terroristes yihadistes en operacions realitzades a Espanya i en l'exterior i a un total de 246 des de principis de 2015.

El Ministeri de l'Interior recorda que, a través de la iniciativa 'STOP radicalismes', els ciutadans poden alertar de forma confidencial i segura sobre possibles casos de radicalització en el seu entorn.

La nota que va arribar a les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat el 25 de maig alertant d'un possible atemptat a la Rambla està lluny de ser infreqüent. Desenes de comunicacions similars de serveis d'intel·ligència estrangers són rebudes i descartades cada any, segons expliquen a aquest diari fonts de la lluita antiterrorista. Els serveis d'informació i intel·ligència locals descarten habitualment aquest tipus d'avisos per no atorgar-los la suficient veracitat.

Això va ser precisament el que va passar amb la nota enviada a la Policia Nacional, Mossos d'Esquadra i CNI sobre la Rambla, que ha suscitat polèmica després de la publicació del seu contingut per part d'El Periódico. Aquella comunicació assegurava que havia “informació no corroborada” i “de veracitat desconeguda” sobre atacs terroristes “no especificats” contra àrees concorregudes de Barcelona i “específicament, la Rambla”.

Davant aquest avís, tant les forces de seguretat espanyoles com les catalanes van qualificar l'alerta com de baixa veracitat. Ho van fer de manera individual a cada cos, però també de forma conjunta. Segons ha explicat aquest dijous el conseller d'Interior, Joaquim Forn, un cop rebut l'avís el van valorar, conferint-li poca credibilitat. Després d'això, des del Govern van informar al Govern espanyol per contrastar amb les seves pròpies fonts. “Dies després l'Estat ens informa que coincideix amb nosaltres en no donar-li veracitat”, ha explicat Forn.

L'alerta, per tant, va existir, però aviat es va descartar després de ser contrastada entre els serveis policials. De fet, cap dels cossos presents a la Mesa d'Avaluació del nivell d'alerta terrorista, celebrats els dies 25 de maig i 8 de juny, van posar sobre la taula l'existència d'aquesta alerta. Així ho ha assenyalat també l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que ha confirmat en declaracions a la Cadena Ser que a la junta de Seguretat Local del 28 de juny els cossos van manifestar que “no tenien constància de cap amenaça concreta i de cap avís específic ”.

El desmentiment de la Generalitat

El departament d'Interior i els Mossos han reconegut aquest dijous haver rebut un avís sobre atac terrorista a la Rambla el dia 25 de maig. No obstant això, han negat taxativament que els arribés de la CIA. “No revelarem les nostres fonts, però [és un avís que no arriba] ni de la CIA ni del Centre Nacional Antiterrorista dels Estats Units (NCTC, sigles de l'òrgan que aglutina les agències d'intel·ligència nord-americans, també la CIA)”, ha reblat el major Trapero davant els mitjans, negant-se a revelar quina era la font d'aquella alerta.

No és la primera vegada que responsables de la Generalitat defensen aquesta postura. Almenys en tres ocasions el president de la Generalitat, el conseller de l'Interior o el cap dels Mossos han negat que rebessin cap avís de la CIA sobre aquesta qüestió. En totes aquestes respostes, els tres responsables han posat l'accent en el fet que els Mossos no es relacionen amb serveis d'intel·ligència estrangers. No obstant això, en cap d'aquestes ocasions van revelar l'existència de la nota de procedència nord-americana descartada sobre la Rambla.

Amb tot, fonts de la lluita antiterrorista consultades per aquest diari confirmen que l'origen de l'avís del 25 de maig és el Centre Nacional Antiterrorista dels Estats Units (NCTC). La clau podria estar a la capçalera de la nota que va publicar El Periódico: “A continuació, aquesta és la nota que el nostre servei va enviar els Mossos”.

Això indica que la intel·ligència d'Estats Units va remetre al CITCO (Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat), en data de 21 d'agost, la nota suposadament enviada als Mossos amb anterioritat. El centre antiterrorista espanyol hauria obtingut així una informació després d'haver estat desmentida per la Generalitat i que va generar controvèrsia política en ser publicada per El Periódico. El CITCO està actualment dirigit per Jose Luis Olivera, un dels comissaris implicats en l'anomenada 'Operació Cataluña', tal com va explicar aquest diari. Olivera va viatjar a Barcelona el 29 d'octubre de 2012 per intentar convèncer els fiscals de la necessitat de registrar la seu de Convergència en plena campanya electoral.

Descartada la relació amb els atemptats

El major Trapero també ha explicat aquest dijous que, amb posterioritat a l'atemptat, hi ha una comunicació entre els serveis policials espanyols i catalans en els quals sí es parla d'aquest avís. Segons ha indicat, aquesta s'hauria produït pocs dies després dels atacs a Barcelona i Cambrils mitjançant trucada telefònica entre el cap de la Divisió Antiterrorista de l'CITCO (Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat) i el cap d'Informació dels Mossos.

“És la primera vegada que se'ns fa referència a aquesta alerta en l'àmbit policial”, ha assegurat Trapero, que ha indicat que l'objectiu d'aquella trucada del CITCO era corroborar que els Mossos havien rebut la comunicació del dia 25 de maig. Posteriorment a aquest contacte, serà el propi CITCO el qual, mitjançant un document escrit, reforci la hipòtesi dels Mossos que els atacs a la Rambla no estaven relacionats amb l'avís rebut.

Una polèmica allunyada de la seguretat

Després dels atemptats i un cop començada la investigació judicial, la no vinculació entre els atemptats i l'avís del dia 25 es confirma en saber que la Rambla no era el primer objectiu dels terroristes. Així queda per escrit en una de les declaracions dels detinguts que apareixen en la sentència del jutge, en què s'explica que només es van decidir a atacar la Rambla després de l'explosió de la casa d'Alcanar, que els va privar de l'accés als explosius.

La polèmica suscitada al voltant de l'alerta és, per tant, aliena a la tasca dels serveis de seguretat, que van actuar de forma conjunta, tant a l'hora de descartar l'avís com a l'hora de desvincular dels atemptats en els primers compassos de la investigació. Els diferents cossos de policia que van intervenir en el filtrat de l'alerta van fer el correcte en no conferir credibilitat a aquesta alerta perquè, com s'ha demostrat després, era una pista falsa.

El ministre de Turisme, Álvaro Nadal, ha reconegut “un descens terrible” de reserves internacionals d'avió cap a Barcelona el cap de setmana immediatament posterior als atemptats de Barcelona i Cambrils. Segons el titular del Ministerio, després d'una reducció dràstica, les reserves de vols internacionals han recuperat el creixement per sobre del 7%. Aquest creixement es deu, segons ha dit el ministre, al fet que la “marca Barcelona” compta amb una imatge i solidesa “a prova de bomba”.

Nadal ha recordat que, abans dels atemptats, el creixement interanual de reserves (per al període situat entre l'1 de setembre i el 30 de novembre) de vols internacionals a la capital catalana era del 10%. Després dels atemptats, el ministre ha informat que va baixar el creixement quatre punts, situant-se en el 6%. Segons ha confirmat, amb dades d'un mostreig de Turespaña, han estat aquests darrers dies quan s'ha donat la recuperació del creixement, a un ritme del 7,4%.

Però, aquest “descens terrible” de reserves de vols internacionals que reconeix el ministre, ¿ha afectat les contractacions d'allotjament als hotels? ¿I els preus? Segons l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no hi ha hagut cap influència en l'activitat del sector. Després d'anunciar la creació d'un grup de seguiment per determinar els efectes sobre el sector, Colau va assegurar que després dels atemptats les anul·lacions de reserves a la ciutat han estat “menors” .

El tinent d'alcalde de Barcelona Jaume Collboni (PSC) va ser més explícit i va assegurar aquest mateix dimarts que a Barcelona s'havien produït “zero cancel·lacions” i que el nivell d'ocupació hotelera a Barcelona estava al voltant del 85%. Tant Collboni com el ministre Nadal asseguren, això sí, desconèixer “que s'hagin baixat preus per evitar cancel·lacions”.

La setmana passada el conseller delegat de Ryanair, Michael O'Leary, va assegurar que el trànsit de passatgers cap a Barcelona no s'havia vist afectat pels atemptats perquè l'aerolínia va baixar “automàticament” els seus preus . Ryanair ha mantingut el trànsit de reserves amb una reducció d'entre un 5% i un 7% de les tarifes.

Per la seva banda, el president de l'Associació Catalana d'Agències de Viatges Especialitzades (ACAVe), Martí Serrate, recorda que “els preus pugen i baixen segons l'ocupació” i que en aquest cas, per exemple “una companyia aèria baixa el preu si veu que no plena, igual que un hoteler que planteja una oferta”. Serrate recorda com les previsions d'excursions, congressos, creuers a Barcelona es troba “dins de la normalitat”.

Segons un informe de la consultora especialitzada en el negoci turístic BRIC consulting, que entre el 17 al 23 d'agost va entrevistar als responsables de 32 hotels de la ciutat, “tots els directius i propietaris hotelers consultats van declarar haver experimentat cancel·lacions de reserves en seus establiments”, que es van situar al voltant del 2% i el 3%. Coincideixen que aquesta reducció de les reserves és petit, i que es va poder resoldre mitjançant la reducció de les tarifes.

Segons l'informe, els descomptes van oscil·lar entre el 8 i el 15%, però que en determinades cadenes d'hotels van arribar al 35%. En el cas dels hotels més pròxims al Barri Gòtic, barri que confronta amb la Rambla, les ofertes arribaven al 50%. Amb aquesta estratègia del sector hoteler de la ciutat, diu la consultora, van ajudar a mantenir els índexs d'ocupació del mes d'agost propers al 90%. Però aquest informe avisa que amb aquestes reduccions “col·laboraran en que el preu mitjà i la rendibilitat es vegin alguna cosa reduïdes a final d'exercici”.

Per part d'Airbnb, una de les principals operadors de lloguer d'allotjaments, s'assegura que “l'impacte ha estat mínim, pràcticament imperceptible, i la tònica general és de manteniment de les reserves programades”.

L'Ajuntament ha anunciat que es faran informes de l'estat del negoci turístic amb una perspectiva de 30, 60 i 90 dies. Martí Serrate, de l'Associació Catalana d'Agències de Viatges Especialitzades (ACAVe) i membre d'aquesta comissió de seguiment, explica com es va acordar entre el sector “unificar criteris perquè no sortissin missatges contradictoris” sobre l'afectació dels atemptats al turisme de la ciutat. “Si donem una imatge de poca cohesió això afectaria la marca Barcelona”, assegura. Un missatge coral d'un sector que necessita mostrar-se més fort que mai. Malgrat les dades.

Compromís es manté entre les formacions que no han signat el pacte contra el gihadisme, encara que hi participen com a observadores. Dilluns va assistir a la reunió de l'acord convocada després dels atemptats a Barcelona i Cambrils, i el seu portaveu, Joan Baldoví, va coincidir amb els dirigents de Podem en el seu rebuig a alguns punts del pacte i la necessitat d'incloure altres aspectes. Tot i això, va destacar la voluntat compartida de fer costat en allò essencial a la lluita contra el terrorisme.

Aquest dimarts, el portaveu parlamentari en el Congrés va reiterar aqueixa voluntat constructiva de les formacions que romanen com a observadores en reclamar més diàleg i que la lluita antiterrorista quede fóra de la pugna partidista: “Som sis formacions que podem compartir una part del pacte. Estem en desacord amb algunes coses. Però en les coses importants, en les coses essencials, estem absolutament d'acord, al costat de la forces i cossos de seguretat i al costat d'aquells que estan lluitant contra el terrorisme”. El diputat va afegir: “Alguna cosa es va trencar la setmana passada, la sensació de que estàvem lliures d'aqueixa amenaça”.

En el mateix sentit, la líder de Compromís Mónica Oltra afirmà en la Sexta: “Enfront del totalitarisme, cal unitat democràtica. En això estic d'acord. Sempre hem estat disposats a abordar aquesta qüestió, però el pacte ha d'ampliar-se”.

La dirigent de la coalició i vicepresidenta del Govern valencià va assenyalar els punts principals de discrepància: “Es va aprofitar per a canviar el Codi Penal i introduir la presó permanent revisable, que vam entendre que no entrava en el nostre marc constitucional. Ha servit per a perseguir tuiters o titellaires”.

Oltra va llançar diverses reflexions encaminades a plantejar un acord més ampli que el signat en el seu moment pel PP i el PSOE el 2015, al qual posteriorment es van adherir altres partits. “Revisarem la política exterior? Seguirem tenint amistat amb governants, amb xeics que posen els diners perquè aqueixes persones vinguen a matar ací o allà? Ho abordarem des del punt de vista social? Aquests terroristes eren joveníssims. Han trencat el patró. Què passa perquè persones de la seua edat acumulen tant odi i tant de fanatisme?”

“Al final, el pacte antiterrorista és molt més ampli que el Codi Penal”, va concloure la líder de Compromís. “Cal veure temes de seguretat, de política exterior, temes socials, etc.”.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, acudirà aquest dissabte a la manifestació convocada a partir de les 18.00 hores a Barcelona per la pau i contra els atemptats de la setmana passada en la capital catalana i a Cambrils (Tarragona).

Puig, que es troba de vacances, estarà el dissabte en la manifestació en la ciutat comtal “en solidaritat amb Catalunya” i “en representació de la solidaritat dels valencians” perquè “no tenim por”, segons asseguren des de Presidència, que assenyalen que el 'president' no ha rebut una invitació formal per a acudir a la marxa, encara que consideren que tampoc és necessària.

La manifestació del pròxim 26 d'agost es realitzarà sota el lema 'No tinc por', càntic que la multitud va corejar després del minut de silenci passat del divendres en la capital catalana i que s'ha convertit en l'emblema i etiqueta de reacció als atacs en les xarxes socials.

Puig es va mostrar, des dels primers moments, després de conèixer-se que s'havia produït un atemptat a Barcelona, “pendent” del que succeïa en la ciutat comtal, a qui enviava tota la seua “solidaritat”. Després de les primeres hores, declarava en el seu compte en Twitter, que el “impacte” era “cada moment més terrible”. “Barbàrie i mort en les Rambles sempre espai de convivència”, assenyalava el 'president', que va presidir el divendres els tres minuts de silenci en record a les víctimes en la porta del Palau.

El cap del Consell va subratllar en la seua intervenció el sentiment de “extraordinària tristesa” per part del poble valencià davant el que “no és un atac contra una ciutat o un país, és contra tota la gent de bona voluntat del món”. “Enfront de la barbàrie, la raó; enfront de la falta de valors, més valors”, va advertir.

A Ripoll, se’n van anar a dormir divendres sabent que diversos dels seus veïns, molt joves i d'origen magrebí, havien perpetrat una massacre terrorista a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. Aquest dissabte, han anat al llit amb la constatació que en aquesta petita localitat prepirinaica de poc més de 10.000 habitants es va gestar una autèntica cèl·lula extremista.

No compleix el perfil d'una banlieu, sinó d’una modesta capital de l'interior de la comarca, bressol de la Catalunya Vella, que ara tracta d'assumir com en pocs mesos diversos joves als quals tothom veia com a gentils i cordials, es van radicalitzar fins al punt d'orquestrar una matança de 14 persones, que, tot apunta, va poder ser molt més gran.

“Jo vaig anar a l'institut amb Younes, el que diuen que està fugat. Anava amb Mohamed Hichami, el Moha, i eren tots nois molt normals ”, expliquen Guillem i Martí. Inevitablement, la paraula normal està en boca de qualsevol veí que hi va tenir tracte. “Fins i tot diria que mai van estar entre els conflictius de l'institut”, afegeix Martí. Encara que des de llavors, tampoc sabien molt d'ells.

Ambos s'han acostat fins a la concentració espontània que familiars i amics dels terroristes van convocar aquest dissabte a les 19.00 davant de l'Ajuntament. Les mares, les germanes, les cosines dels germans Hichami o dels Aboyaaqoub ploren sense consol mentre esgrimeixen missatges contra el terrorisme. Els ripollesos observen la dura escena assumint que al poble hi haurà un abans i un després de l’atemptat.

“Ripoll és un municipi on la integració ha estat relativament bona, amb conflictes puntuals, però res fora del normal”, valora la cambrera d'un bar proper a carrer Progrés. Aquí hi ha la mesquita del centre islàmic Annour, on va treballar fins al juny l’imam sospitós de liderar la cèl·lula, Abdelbaki Essati, i a la qual assistien –tot i que asseguren que no massa- alguns dels terroristes, com Moussa Oukabir, de 17 anys, o els propis Hichami i Aboyaaqoub. La cambrera coincideix en la seva opinió amb la tinent d'alcalde de Seguretat Ciutadana, Maria Dolors Vilalta (Convergència), “en estat de xoc” per uns fets que -va dir- han saccejat la “pacífica convivència” de Ripoll.

L’única explicació que molts troben a la ràpida radicalització d'aquests joves és la que contemplen els Mossos en les seves investigacions, i que va explicar a Catalunya Ràdio la cosina de Younes Aboyaaqoub després de la concentració de la tarda de divendres. “Ha estat l’imam qui els ha radicalitzat. Anteriorment, no resaven gaire, però ara feia un temps que sí, el que passa és que pensàvem que era cosa de l'edat ”, va explicar.

Sembla que als joves que la matinada de divendres volien perpetrar una matança a Cambrils els coneixien tot el poble. Qualsevol recorda haver-los vist a l'escola o a alguna entitat esportiva. Tot el contrari passa amb el imam, a qui pocs coneixien fora del col·lectiu islàmic local.

“Era introspectiu i parlava poc”, assegura Hamoun, secretari del centre islàmic Annour, que insisteix què no sap quines eren les activitats de l’imam fora de la mesquita, on treballava sis dies a la setmana. Tampoc el que va ser el seu company de pis els últims quatre mesos, Nordine El Hagi. Aquest explica que va tenir amb el imam poques converses més enllà de les quotidianes, tampoc el va veure portar ningú a casa. “Aquest dimarts va dir que se n’anava de vacances a Marroc”, assegura a aquest mitjà en un castellà precari.

No se’n va endur maletes, només llibres i una estufa. Aquest és l’últim que El Hagi ha sabut d'ell. En la mesquita, el secretari Hamoun explica que no l’han vist des què el juny passat va rescindir el seu contracte perquè volia anar tres mesos de vacances al seu país d'origen.

A preguntes de les dotzenes de periodistes que van prendre la mesquita del carrer Progrés aquest dissabte buscant de respostes sobre l’imam, el president de l'associació, Ali Yassine, proclama que “mai a la mesquita van entrar discursos radicals” i informa que els joves terroristes només hi anaven, sobretot, en dies d'oració com divendres passat. Tot i això, els nom de Younes Aboyaaqoub, per exemple, apareix encara entre els més les més de cent persones que es comptabilitzen al panell de pagaments de quotes mensuals –voluntàries, segons l'associació- que es troba a la paret de la sala de l’oració. Al costat del seu nom, no hi ha marcat cap pagament.

Temor al conflicte a Ripoll

Al migdia, mentre els membres de la mesquita atenien els periodistes “des de les vuit del matí i sense menjar”, segons Hamoun, una dona entrava a l’escala del costat amb les seves dues filles, el seu marit i una bossa de comprar penjant del braç. Batoul Attou, de 44 anys, es va quedar a la porta per explicar què bé s'ha sentit a Ripoll des què va arribar el 2008, després de marxar, deia dos anys, de Nador, a Marroc. “Aquí, sempre he tingut feina netejant cases i bona relació amb la gent, mai problemes de convivència”, apunta.

Batoul és una més de les més de 500 persones que composen la comunitat musulmana de Ripoll, un col·lectiu que suposa prop del 5% de la població local. Al afirmar que mai no li ha faltat feina, aquesta dona d'origen marroquí il·lustra unes xifres d’atur que s'allunyen, en aquesta capital de comarca, de les metròpolis urbanes a les quals s'associa les bosses de radicalització islàmica. A la comarca del Ripollès, només el 8% de la població activa no té feina. Una indústria sòlida i el creixent turisme de muntanya –2.361 places d'hotel i 4.809 places de càmping– han permès a aquesta regió sobreviure millor a la crisi.

Tampoc el discurs xenòfob, si més no, en l'espai públic, havia penetrat a Ripoll tant com en ciutats com Badalona o Vic, o altres localitats franceses i de la resta d'Europa. El partit racista Plataforma per Catalunya (PxC) va perdre el 2015 l'únic regidor que havia aconseguit el 2011. “Ara, farà falta molta pedagogia, i no només a les escoles, perquè això no provoqui un daltabaix”, lamenta la propietària d’un establiment propet a la mesquita. Aquests dies, Ripoll s’ha despertat amb adhesius a llums i escombraries que diuen: “Prou d'islamització, Catalunya catalana”. També, assegura aquesta dona, que entre els que van increpar als detinguts divendres a Ripoll hi havia diversos membres de PxC.

“Por no tic, però sí vergonya”, confessa El Batoul mentre les seves filles li demanen obri la porta de casa. “Vergonya perquè sóc marroquina, igual que ells, i alguns m’assenyalen pel carrer només per això”. El secretari de la mesquita d'Annour, Hamoun, es mostra més optimista al afirmar que “la gent que no és racista entendrà que aquests no han fet res en nom de l'islam”.

No obstant això, davant d'aquest mateix local, unes hores més tard, una parella de jubilats xerrava a la porta “Amb tot el que els donem, subsidis, hospitals, no sé com s'han atrevit”, diuen.

Hores després, els propis familiars i la comunitat islàmica local es van concentrar a la plaça de l'Ajuntament amb cartells que deien “no en el meu nom”.

Una escissió i diversos dubtes

Ripoll va ser presa per la policia divendres, pels periodistes de mig món dissabte, i a les terrasses i bars, la majoria plens, van continuar les converses sobre el succeït. El recompte parla per ell mateix: els cinc terroristes morts a Cambrils vivien a Ripoll i un, veí de Ribes de Freser; el fugit Younes, l’imam -també en cerca i captura- i els quatre detinguts també són de la localitat. Encara que el que coincidia en les converses eren, sobre tot, els dubtes. Com es van radicalitzar els joves? ¿Va ser a la mesquita? ¿On, si no? Com ha pogut succeir sense que ningú se n’adoni? Què ha fallat?

No ajuda a resoldre els dubtes la poca concordança entre la versió amb què treballa la policia i la que va difondre l'associació islàmica sobre la relació de l'imam amb la seva mesquita i amb l'altra que hi ha a Ripoll, on va treballar abans. Mentre fonts de la investigació plantejaven que un enfrontament entre dos grups de la mesquita va propiciar l'arribada d'Abdelbaki Es Satty, aquests ho neguen.

Rebutgen també discrepàncies ideològiques amb l'altra mesquita, de la que diuen que es van escindir simplement perquè necessitaven més espai per acollir a tota la seva comunitat. Catalunya Plural ha intentat contactar amb membres d'aquest altre centre durant aquests dies, però el seu local estava dissabte.

La seguretat es reforçarà especialment, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, en les zones turístiques i les ciutats que estiguen en festes o vagen a estar-ho, encara que el nivell 4 d'alerta que hi havia abans d'aqueixos successos es manté. Així ho ha indicat el director de l'Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències de la Generalitat Valenciana, José María Ángel, que ha emfatitzat: “Som una societat segura”.

Ángel ha explicat que la Generalitat aposta per accentuar “la cooperació institucional”, una col·laboració que ha qualificat de “estretíssima” amb les forces i cossos de Seguretat de l'Estat.

El responsable de l'agència autonòmica ha comparegut davant els periodistes al costat de la regidora de Seguretat Ciutadana de l'Ajuntament de València, Anaïs Menguzzato, que aquest matí s'han reunit amb el president i la vicepresidenta de la Generalitat, Ximo Puig i Mónica Oltra.

Menguzzato ha plantejat “tres qüestions fonamentals”. “Som més aliats que mai”, ha dit en primer lloc, en referència a les diverses institucions i cossos policials. “Necessitem, valorem i apreciem la col·laboració ciutadana”, ha indicat en segon lloc. “La prioritat és la seguretat”, ha afegit en tercer lloc, per a destacar que no hi ha més remei que assumir les incomoditats que puga generar la vigilància policial.

La regidora ha citat com a exemple de cooperació de la Policia Local de València amb les forces de seguretat de l'Estat el fet que ha posat a la seua disposició les càmeres de control de tràfic en la ciutat.

“Volem tornar a manifestar la solidaritat del poble valencià amb la ciutat de Barcelona i la costa de Tarragona”. L'alcalde de València, Joan Ribó, s'ha manifestat així després de la concentració a les portes de l'Ajuntament per a condemnar els dos atemptats a Catalunya.

Diversos centenars de persones s'han sumat als representants municipals com a mostra de suport als dos municipis atacats en menys de 24 hores. Els ajuntaments d'Alacant i Castelló, així com les diputacions provincials també han retut homenatge a les víctimes.

“La barbàrie terrorista que hem patit aquests dies és un indicador que l'única cosa que interessa és cercar el màxim de víctimes amb el mínim esforç. Tots podem tenir la sensació de vulnerabilitat i és molt greu per a tota la societat”, ha assenyalat l'alcalde.

Ribó ha explicat que el consistori està en contacte amb el Govern central i la delegació de Govern valenciana per a posar a la seua disposició les forces de seguretat municipals. “Estem engegant tots els mitjans disponibles perquè la gent se senta amb el màxim de seguretat possible en la nostra ciutat”, ha relatat l'alcalde, que recorda que no és possible un estat de seguretat absoluta, per la qual cosa confia en les forces policials.

El regidor valencià ha volgut destacar que “els terroristes no són representatius de cap religió ni de cap manera cultural; són terroristes” i no se'ls pot associar amb cultures i religions. “És un terrrorisme sense ètica, sense moral i que hem d'eradicar”, ha insistit, per a concloure que “la millor forma d'eradicar-lo és treballar en la convivència i la multiculturalitat”.

Encara que per prudència no ha volgut revelar les accions que es duran a terme per a protegir la ciutat, ha explicat que el consistori es planteja instal·lar bolards i grans jardineres prop de les zones per als vianants per a evitar el pas dels vehicles que puguen ocasionar perill.

“En record de Miguel Ángel Blanco i totes les víctimes del terrorisme. En defensa de les llibertats, la pau i la convivència”.

Aixó es llegirà en la pancarta que penjarà de la balconada principal de l'Ajuntament de València dimecres 12 de juliol, vespra de la data en la qual es compleixen 20 anys del brutal assassinat del que fóra regidor del PP a Ermua (13 de juliol de 1997).

Els tres grups municipals que governen en el Consistori (Compromís, PSPV i València en Comú) amb Joan Ribó al capdavant, han aprovat la iniciativa aquest dilluns i així ho han traslladat als grups de l'oposició (Ciutadans i PP), amb els que s'ha consensuat el lema del cartell.

Sobre aquest tema, fonts municipals han informat que d'aquesta forma l'Ajuntament ha donat resposta a les propostes de commemoració de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i entitats com el Moviment contra la Intolerància arribades a l'alcaldia de la ciutat la setmana passada.

També des de Ciutadans i des del PP de València havien sol·licitat aquesta iniciativa que a Madrid ha rebutjat l'alcaldessa Carmena.

Així, en coordinació amb la FEMP, es convocarà un acte de commemoració silenciosa davant les portes del Consistori, en el dia proposat per la mateixa entitat.

Algunes lluites històriques han recorregut a mètodes qualificats de terroristes, alguns líders aclamats –Nelson Mandela, per exemple- foren condemnats per terrorisme… La frontera entre lluita armada i terror és fina, difusa, canviant…Però una cosa està clara en qualsevol cas: l’ús de la violència indiscriminada contra gent normal i corrent amb voluntat d’intimidar i de causar morts, ferits, estralls de tota mena, amb sang i víctimes innocents… és moralment inacceptable. És indefensable, és un crim contra la humanitat.

Per això els líders “valents” que no estan per al que ells en dirien “bromes morals” han de ser neutralitzats, controlats i desterrats de qualsevol moviment que vulga situar-se en el camp civilitzat. El terrorisme, en aquesta accepció, no té cap sentit i s’ha de condemnar sempre absolutament. Igualment és del tot condemnable i inacceptable un terrorisme més selectiu en condicions democràtiques, quan hi ha possibilitats de manifestar-se i la teoria del “tiranicidi” no hi té cabuda ni justificació.

La democràcia i la llibertat s’han de defensar en tots els terrenys. No s’hi valen ambigüitats. Són del tot incompatibles amb el regnat de les ombres, les accions encobertes, els assassinats amb verí o amb bombes. La llei, la justícia, les llibertats, els drets humans, els governs representatius que reten comptes, les eleccions que tomben governs i obren pas a alternatives, la premsa lliure… Penseu quin gran valor té això, que permet una vida civilitzada, i com és un bé escàs al món, i com d’amenaçat està. També pel terrorisme. Pels terrorismes.

Dit això, cal mirar d’entendre la història, la subjectivitat dels altres, les raons dels altres. El pas que separa una lluita armada més o menys justificable segons el context polític i el moment històric i el terrorisme pur i dur. La diferència, per a entendre’ns, entre els resistents francesos contra l’ocupació alemanya i els que posaren una bomba en Hipercor o atemptaven contra cases-quarter de la Guàrdia Civil plenes de xiquets i de famílies dels guàrdies…

Si com a tal l’ús de mètodes de terror és moralment condemnable, quedà per a sempre desautoritzat i ridiculitzat davant la mostra més brutal, insuperable, de terrorisme que coneix la història: l’11 de setembre de 2001 a Nova York, quan van caure les Torres Bessones i hi van morir 3000 persones, aquella inauguració sinistra del segle XXI, a la qual s’afegirien després massacres horroroses a Madrid, Londres, París, Berlín, Niça, etc., i darrerament Estocolm. Un terrorisme inacceptable lligat als conflictes (en plural) de l’Orient Mitjà, on causa estralls tothora, i que cal situar en el seu context. Un context en el qual Occident té la seua quota de responsabilitat, certament, encara que això no autoritza de cap de les maneres a rebaixar la responsabilitat enorme dels seus autors i inductors, culpables de crims contra la humanitat.

L’ús d’un cert tipus de mètodes contamina i deslegitima els objectius i finalitats perseguits. L’IRA finalment acabà per entendre-ho. Sembla que al món en torn d’ETA ha passat el mateix. La relació entre fins i mitjans és dialèctica. Ho va explicar fa ja anys Robert Havemann, un filòsof marxista dissident de la República Democràtica Alemanya, un pensador original que convindria recuperar.

Quina tragèdia la dels que creien lluitar per l’alliberament de la pàtria i s’estaven convertint en uns assassins menyspreables… Un vertader drama que començà com un compromís personal ferm, en un caldo de cultiu cultural i social favorable, i que causà víctimes, dolor i desolació. Que destrossà la vida de molta gent. De les víctimes en primer terme, i d’ells mateixos també, a la presó o confrontats amb la seua consciència.

I quina incomprensió la dels qui ara s’embenen els ulls per a no veure la importància del pas que ha fet el que queda de l’organització ETA, el desarmament total i definitiu. Impassibles, assisteixen a un fet històric i no volen reconèixer-ne el significat profund. Per què? Potser perquè trauen rèdits de la seua victimització i de la definició d’un mal absolut sense matisos que els eleva als altars del bé absolut? Així es comporten el filòsof Fernando Savater i algunes associacions de víctimes, en sintonia sempre amb els sectors més durs del PP. Mai reconeixeran la complexitat d’una trajectòria històrica i l’evolució dels altres, que d’altra banda també varen patir tortures brutals i sistemàtiques, assassinats pels GAL, mort, presó i exilis.

Els britànics varen saber ajustar les coses i passar pàgina amb un terrorisme gens tou com el de l’IRA. Certament hi ha diferències importants entre un cas i l’altre. Però potser sobretot la diferència rau en aquesta actitud rocallosa de “sostenella y no enmendalla”, aquesta manca de flexibilitat, aquesta cosmovisió castellana segons la qual el pacte significa feblesa, transigir és trair i perdonar, un insult als morts…

Una actitud ben coneguda que ara es revesteix de la més alta consciència moral i s’embolica amb les banderes de la llibertat i de la democràcia, i sobretot amb la de la Llei, en majúscules, per a no fer cap pas cap a una convivència reconciliada en la qual la lluita cos a cos puga ser substituïda per un combat, molt més innocu i civilitzat, entre arguments, explicacions, visions, justificacions… entre “relats”, que diuen ara de manera gens innocent.

Hem après que, almenys durant l’últim segle i mig, els països anomenats desenvolupats eren espais segurs, lliures de guerres dins de les seves fronteres, gràcies a que l’Estat exercia el monopoli de la violència. Per això vam diferenciar, segons el concepte tradicional de seguretat,  entre la seguretat interior, garantida per la policia, i la seguretat exterior, garantida per l’exèrcit.  És cert que aquesta representació sempre ha estat qüestionada per fenòmens “excepcionals”, com guerres civils o organitzacions terroristes. A més a més, veus crítiques també han denunciat els seus fonaments ideològics. Malgrat tot, la distinció entre seguretat interna i externa, i les seves conseqüències pràctiques, s’ha mantingut per part dels principals actors de la seguretat (governs, centres de recerca): classificació de les amenaces, diferenciació entre tàctiques i instruments policials i militars.

Recentment però, és possible observar diverses pràctiques de seguretat, promogudes pel mateix “establishment” securitari, que xoquen amb la geografia de la seguretat interior i exterior. Així , per exemple, veiem com des del gener de 2015 el govern francès ha desplegat 10.000 militars a les principals ciutats del país; drons desenvolupats en zones de guerra (Israel – Palestina) són utilitzats per part de la policia a les metròpolis d’Europa, Amèrica del Nord o Àsia; empreses de seguretat privades, formades i entrenades en contextos bèl·lics, són contractades per a garantir la seguretat de cimeres mundials, esdeveniments com Jocs Olímpics, zones sensibles, a la vegada que es construeixen àrees fortificades al sí de ciutats suposadament en pau que recorden a la Zona Verda de Bagdad; o es criminalitza la protesta pública, especialment quan té lloc prop de determinats espais (per exemple, edificis governamentals o districtes financers).

Tot i que podríem interpretar aquests exemples com a fenòmens aïllats, es tracta més aviat d’una tendència a situar l’espai urbà al centre del discurs de la seguretat. Si abans les principals amenaces se situaven a l’exterior i calia protegir les fronteres territorials, ara la “frontera” de la (in)seguretat està a les grans ciutats, vistes com a fonts d’amenaces i objectiu de les guerres asimètriques, la insurgència i el terrorisme. No sorprèn doncs, que el president de la República francesa, François Hollande, digui que els atemptats del 13 de novembre a París són un “acte de guerra” i declari l’estat d’urgència al país. Cada cop més, la guerra no es lliura tant en camps de batalla oberts, selves o deserts, sinó en supermercats, edificis d’oficines, metros, sales de concert o districtes industrials i financers. Són aquests espais del dia a dia, de la vida quotidiana, els que cal protegir. De fet, no tan sols és l’espai el que cal ser protegit/vigilat, sinó també les persones que s’hi troben, i aquí és on entren en joc les mesures de vigilància massiva: donat que l’amenaça es troba  a tot arreu, a tots els espais de la vida diària, cal vigilar tothom que hi circula.

La conseqüència d’aquesta transformació és la militarització dels espais urbans, procés sovint exempt de l’escrutini democràtic, a la vegada que es criminalitza el dissentiment i se soscava el debat públic per raons de seguretat. L’estat d’urgència deixa de ser una excepció i esdevé permanent, amb els perills que hi estan associats, tal com ha denunciat, entre d’altres, Amnistia Internacional.

Aquest nou paradigma de seguretat és una resposta a noves formes de violència organitzada. No obstant, no és la única resposta possible. Per damunt de tot és necessari el debat públic sobre com fer-hi front, tenint en compte les causes. La militarització de les ciutats i de la vida quotidiana simplement ataca, amb molts interrogants, els símptomes de problemes socials complexos que no poden resoldre’s amb més armes, més segregació i més vigilància.

Rithée Cevasco és una psicoanalista i sociòloga francesa que viu entre París i Barcelona. Es mou en els camps de la psicoanàlisi i la sociologia, interessos que la van portar a fundar el Centre d'Investigació Psicoanàlisi & Societat, que treballa diverses qüestions socials, a Barcelona. Reflexionem amb ella sobre la psicologia de la por i el terror, la paranoia i la sobrereacció després dels atemptats de París. Segons Cevasco, hi ha una dialèctica entre la inseguretat per l'atemptat i la seguretat pel desplegament de forces. La psicoanalista adverteix també dels riscos que augmenti el racisme a França, per això considera que és molt important que davant de la radicalització la pròpia comunitat musulmana respongui: “Si no, s'exacerben els sentiments antiislàmics”.

Després dels atemptats de París hem vist com gent que vivia relativament tranquil·la ara té por. És inevitable sentir por?

Bé en realitat ja des dels atemptats de febrer a Charlie Hebdo la gent viu menys tranquil·la. Cada cas és singular però seria una negació dir que no et fa por una situació d'aquest tipus, com més proper estàs. Els atemptats van ser al districte 11, on jo visc quan estic a París, per això em va impressionar més perquè és un escenari que em resulta proper. Seria preocupant també que la gent no tingués por perquè és una amenaça real. No és el mateix la por que l'angoixa, però.

Quina és la diferència?

Por és quan saps que tens una amenaça. És com quan els animals se senten amenaçats i tenen una conducta de fugida. Però davant l'imprevist, anticipes, i pots anticipar el pitjor. Això és l'angoixa. Es dispara la fantasia, les paranoies, i és més complicat que la por.

Estem vivint una por individual o col·lectiva?

Parlar de por col·lectiva és difícil, la por i l'angoixa són singulars a cadascú però sí que es contamina i hi ha un temor col·lectiu que és com una epidèmia. Tot França se sent amenaçada, perquè és un objectiu precís.

El risc d'atemptat està portant a l'extrem el desplegament en termes de seguretat i precaució.

El discurs dominant en els mass media és “estiguin tranquils”, “seguiu amb les vostres vides”. En la major part de les entrevistes la gent diu coses com “no ens deixarem atemorir”, o sigui que de moment no se sent una gran paranoia. Sí que hi ha un desplegament molt gran de forces, però la presència dels militars i els policies no són el que causen la por, perquè tranquil·litzen la gent, però la seva presència recorda que existeix l'amenaça. T'impressiona però al mateix temps saps que els atemptats poden venir de qualsevol part. Hi ha una dialèctica entre la inseguretat per l'atemptat i la seguretat per les forces.

També és un debat intern entre la inseguretat i la llibertat d'un mateix.

Bé, a França això funciona molt. Només cal veure a tothom cantant La Marseillaise. Divendres passat, quan es complia una setmana dels atemptats, entre els joves hi havia una mena de consigna per omplir les terrasses dels bars i demostrar justament que volien seguir amb la mateixa vida de sempre. La reacció, és diferent, és clar, si una mare ha perdut un fill o un marit ha perdut una dona, evidentment no anirà a ballar o a prendre copes per demostrar que la vida segueix. Però sí que hi ha un discurs sobretot en la gent jove que està marcat en aquest punt perquè l'atemptat es va fer al Bataclan, en un barri que està molt de moda, amb gent que ve d'altres barris, en un moment que es feia un concert de rock. Està molt present la interpretació que justament els terroristes apunten a alguna cosa que té a veure amb la festa, amb “la corrupció de la societat francesa”, o sigui que se senten atacats per l'estil de vida.

Abans comentaves que els francesos tenen molt arrelats valors com la llibertat, la reacció va lligada també a la cultura d'una societat?

Sense cap mena de dubte. Això de la llibertat, igualtat i fraternitat és molt francès. Té la seva doble cara, però, pot també tenir la cara del rebuig a l'estranger, que crea una polarització patriòtica.

Creus que aquesta cara de rebuig a allò estranger anirà en augment?

Sí, el problema és que el racisme pugui augmentar. A França hi ha un partit d'extrema dreta que aprofita la situació al màxim amb el seu discurs racista, que proposa que tots els musulmans sospitosos siguin posats en un camp d'internament. L'important ara és que la comunitat musulmana estigui responent a França.

Ho estan fent ja?

És clar, fins ara hi havia un discurs de no pronunciar-se gaire. Ara immediatament el major responsable del món islàmic es va pronunciar contra els atemptats i aquest divendres a la Grande mosquée, a la mesquita més important de París, cantaran La Marseillaise. Això és absolutament inèdit i és un pas molt important. Davant la radicalització la pròpia comunitat musulmana ha de respondre, si no, s'exacerben els sentiments antiislàmics.

Quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació en tot això?

Els mitjans tenen molta responsabilitat, sí. Al meu parer la informació sobre els atemptats va ser molt discreta, la qüestió ve després perquè en el moment de l'acte els mitjans no van induir a la situació de pànic i la policia va ser bastant eficaç. El problema ve amb la utilització política de l'assumpte. Aquí és molt variable segons les ideologies dels diferents mitjans també.

A Bèlgica es va demanar, per exemple, una apagada informativa temporal aquest diumenge sobre les operacions de la policia.

A Bèlgica és diferent però, perquè en aquest cas és una situació de previsió, no és una situació que estan ja en l'acte de l'atemptat, porten des de dissabte amb l'estat de setge decretat [aquesta entrevista es va fer dilluns dia 23]. Encara que no és responsabilitat directa dels mass media, sí que se m'acut un exemple d'irresponsabilitat. El ministre Manuel Valls va anunciar en un moment que hi havia la possibilitat de l'ús d'armes químiques, això sí que va causar molta angoixa. És una cosa que no està ubicada, que pot afectar tot un sector geogràfic...no tens resposta davant d'això. Caldria analitzar tots els mitjans. En el meu cas jo no em vaig informar per la televisió, mai la miro, sinó per France Info, una ràdio d'informació.

Hi ha països on la gent viu amb aquesta situació diàriament.

Un no pot viure amb l'angoixa constant, cal detenir-ho d'alguna manera, i això és molt variable en cada persona. Nosaltres som una generació que no ha conegut la guerra, això cal preguntar-ho als que sí que l'estan vivint. Hi ha molts països que viuen constantment sota la guerra i hi ha alguna cosa que es fa per continuar vivint, si no és impossible.

S'està sobrereaccionant?

Jo sóc francesa, i els atemptats es van produir en un lloc que em resulta familiar. Amb la qual cosa et puc dir que vaig estar quatre o cinc dies amb sobrereacció, estava d'acord amb que es prenguessin mesures de seguretat fora del que és normal però quan passa un temps cal abaixar la sobrereacció i començar a calcular les conseqüències també de fet que suposa un estat d'excepció i els atacs als drets humans que pot haver-hi, així com també plantejar-se si bombardejar és el millor o no. Val la pena comparar la situació amb la de Charlie Hebdo, perquè en aquest cas no va ser reivindicat per Estat Islàmic. Estat Islàmic o Daesh, com en diem nosaltres, està territorialitzat, llavors hi ha objectius més precisos.

El gihadisme juga amb el terror psicològic i en part està guanyant aquest joc.

Sí, això sens dubte, l'objectiu és crear pànic. És clar que fan una política de terror indeterminat, perquè l'objectiu al qual apunta és tot Europa i també els Estats Units i és població civil. No és una guerra d'un exèrcit contra un altre, encara que hem de recordar que a les guerres modernes sempre hi ha el que anomenen “danys col·laterals”, civils.

Alguns autors s'han atrevit a parlar de la psicologia del terrorista.

És difícil saber el que li passa pel cap a algú així. Es poden establir una sèrie de causes, es pot fer un perfil, és una generació molt soferta socialment però caldria passar pel cap un per un. A més, un mai té l'oportunitat de parlar amb un terrorista. Ja hi ha moltes hipòtesis que prenen l'odi i la frustració com a base. No són soldats qualsevol, estan disposats a perdre la vida i això és una causa molt forta, perquè aparentment no tenen por a la mort. La posició és sacrificial i d'això sí que es pot dir molt, està sostingut en la creença que ser màrtir és guanyar-se el cel. Paradoxalment és morir per gaudir més, canviar el malestar de la vida per un gaudir després de la mort. Si creus que hi ha una vida més enllà aquesta la pots sacrificar, és així de senzill.

Latifah El Hassani, marroquina de la Fundació Nous Catalans, es dirigia a pas ràpid cap a plaça Sant Jaume. Duia amb ella diferents cartells on s'hi poden llegir frases com: 'No en el meu nom' o 'Tots contra el terrorisme'. “Estem consternats, el que ha passat a París no té nom i cal que condemnem el terrorisme global”, assegurava mentre caminava rodejada d'altres persones que també anaven cap a plaça Sant Jaume de Barcelona, on la comunitat musulmana ha cridat a concentrar-se aquest dilluns per sumar-se a la condemna als atacs terroristes que van tenir lloc el divendres passat a París i demostrar que l'islam rebutja el gihadisme. 

Els diferents missatges s'han començat a multiplicar a Sant Jaume, on s'hi concentraven una cinquantena de persones. 'No als terroristes', 'Tots contra el gihadisme' o 'Tots som París' es llegia en els cartells que subjectaven els que han volgut aplegar-se per condemnar els atemptats que han sacsejat França. A poc a poc s'ha anat conformant un cercle a la plaça i al mig d'aquest dos homes hi han encès espelmes que posaven llum a la negror d'aquests dies. Expectació, silenci i calma mentre tothom observava com s'encenien una per una per acabar dibuixant la bandera francesa.

“Condemnem i rebutgem aquest grup terrorista, la seva estratègia i els seus pretextos. Lamentem que actuïn en nom de la nostra religió i embrutin el nom de l'Islam”, llegia Mohammed El Ghaidouni, president de la Unió de Comu­ni­tats Islàmiques de Catalunya (UCID­CAT). “Volem mostrar el nostre patiment i condol a les famílies, a les víctimes i a tota la societat francesa”, continuava.

Amb un to serè i davant d'una important expectació mediàtica, El Ghaidouni ha acabat la lectura del manifest amb el compromís per part de la comunitat musulmana a Catalunya de seguir treballant amb les institucions. “Farem el que sigui necessari per fomentar els valors democràtics i la cultura de la pau”, ha sentenciat.

L'Adil Oulad, que és membre de l'Associació 'Convivir sin fronteras', de Mollet del Vallès, també s'ha acostat aquest dilluns a Sant Jaume. “El que està passant no és en nom de l'Islam, l'Islam en cap moment diu que s'ha de matar”, comenta, visiblement cansat de repetir el mateix missatge. Ell s'hi ha volgut sumar i comparteix els missatges que s'han vist aquest dilluns, però alhora recorda que també s'ha produït un atemptat al Líban i que de la mateixa manera que es diu que 'Tots som París', és una condemna que s'estén a nivell global.

No només musulmans s'han concentrat aquest dilluns. Gagandeep Singh, portaveu de la comunitat sikh a Catalunya també hi ha assistit. “Tot el que ha passat és molt fort. A nosaltres la imatge de Bin Laden, un senyor amb barba i turbant, ens ha portat molts problemes, la reacció de la gent quan et mira no és la mateixa”, explicava. Latifah El Hassini, igual que Singh, té clar que “hem d'acabar amb els prejudicis de la immigració”. “Cal molta feina”, ha conclòs.

A la crida de condemna s'hi han sumat gairebé un centenar d'associacions d'arreu del territori. Entre aquestes hi ha la Unió de Comu­ni­tats Islàmiques de Catalunya (UCID­CAT), la Fed­eració Cata­lana d’Entitats Pak­istane­ses o diverses comunitats islàmiques, com la del Bages, o la de Ponent i Pirineus. A l'acte també s'hi han deixat veure el primer tinent d'alcalde Gerardo Pisarello, la consellera de Governació en funcions Meritxell Borràs o el número dos d'ERC a les generals Joan Tardà.

Després del minut de silenci en record a les 130 víctimes mortals, el cercle s'ha desfet i l'Ajuntament de Barcelona s'ha il·luminat novament de blau, blanc i vermell. De fons, se sentia com els assistents que encara no havien pogut saludar-se ho feien: 'Salam'.