Era l’abril de 2020 quan, enmig d’una pandèmia, tres amics, companys de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, vam decidir posar en marxa un projecte que feia anys que ens rondava pel cap: crear un espai d’anàlisi política i social a les Illes Balears. Davant la manca d’una comunitat acadèmica activa focalitzada en les ciències socials i, de fet, enfront de l’absència d’una facultat transversal en aquest àmbit d’estudi, la nostra fita era aparentment senzilla: obrir un blog per contribuir al debat públic amb una visió més detallada, científica  –si ho volem dir així– i divulgativa que explicàs què succeeix política i sociològicament al nostre territori. També amb la voluntat d’analitzar temes sovint exclosos dels informatius i dels articles d’opinió.

Passats ja quatre anys, pensam que, d’una manera o altra, ho hem aconseguit. Mai no hauríem imaginat arribar a tenir més de 1.600 seguidors al nostre compte de Twitter, ni haver escrit més de 130 articles d’anàlisi política. A més, hem realitzat una quinzena d’entrevistes amb actors polítics i acadèmics de diverses disciplines i hem participat activament en nombroses intervencions a la Radiotelevisió Pública de les Illes Balears (IB3) i altres mitjans illencs per explicar l’actualitat política de ca nostra.

Durant aquests quatre anys, hem cobert totes les eleccions autonòmiques, estatals i europees, i hem intentat explicar reformes, polítiques públiques i processos parlamentaris amb la màxima claredat i rigor. Arribat a aquest punt, només esperam haver estat a l’altura i haver fet una feina valuosa i responsable. 

Però, com tot en aquesta vida, Passes Perdudes també té un final. Un cúmul de circumstàncies –compromisos acadèmics i professionals, manca de temps i recursos– i el desgast propi d’un projecte com aquest ens obliguen a abaixar la persiana després d'un 2024 en el que hem hagut de mantenir la nostra activitat sota mínims. Aquesta entrada no és més que un sincer agraïment a tothom que ha fet que Passes Perdudes es convertís en –i es mantingués com– un punt de referència per entendre la política a les illes. 

En primer lloc, gràcies als nostres lectors i seguidors. El nombre total de lectures acumulades al llarg dels anys ha superat, sens dubte, totes les nostres expectatives. En segon lloc, gràcies als nostres col·laboradors, tant aquells que van participar puntualment com els qui van dedicar temps i esforç de manera continuada. Un agraïment especial a Toni Fornés, Guillermo Bezzina, Víctor Picó, Aina Roca, Toni Barber i Irene Sánchez. Finalment, gràcies a elDiario.es i, especialment, a n’Angy Galvín, qui ens va donar l’oportunitat i els mitjans per fer una gran passa endavant a partir del febrer de 2023, el que ens ha permès oferir contingut de més qualitat durant el nostre darrer any i mig d’activitat.

I acabarem dient-vos allò que se sol dir en aquests moments: que esperam que no sigui un adeu definitiu. Estam segurs de què, durant els pròxims anys, Passes Perdudes tornarà a trobar el temps, els recursos i els espais necessaris per continuar explicant i interpretant la política illenca amb una perspectiva autocentrada.

Gràcies per tot. 

La passada legislatura vaig treballar com a assessor d’un dels tres partits que formaven govern. Foren molts els aprenentatges que m’enduc d’aquella etapa i també les anècdotes. Avui, vull recordar una conversa concreta. Va ser telefònica, amb una responsable d’un altre partit polític a una institució diferent de la meva, però on governaven els mateixos colors. La discussió era intensa, cada part defensava la seva posició i es presentava disposada a portar el conflicte als mitjans. Després de més de vint minuts d’estira-i-arronsa, la meva interlocutora va dir: “No podem arribar a fer públic aquest xoc, si perdem el govern a les pròximes eleccions, serà per la sensació de conflicte intern, això és el que més penalitza el nostre electorat”.

He tornat moltes vegades a aquesta conversa, en concret, cada vegada que escolt sobre alguna baralla en un govern de coalició. Crec que la reflexió d'aquella representant política, lluny de dades o estudis acadèmics, amaga un punt de veritat. Qui no ha parlat amb algú sobre les baralles dels polítics i el desencantament que això genera vers el nostre sistema?

Tu, que segueixes l'actualitat política de les Balears, segurament ja has pensat en algunes topades que hem viscut al llarg del primer any del nou govern. Si la màxima amb la qual estem treballant, “els electors castiguen a qui es baralla”, és certa, això no serien bones notícies per a la coalició PP-VOX. Les desavinences i crisis derivades han estat freqüents i, el més important, han estat públiques. Sent la darrera la vinculada al repartiment de menors d’edat que estan sols.

Aprofitant que la calor estival posa difícil sortir de casa, he decidit sortir de dubtes sobre aquesta qüestió. Perjudica la confrontació pública a un govern de coalició? Arriba fins i tot a desmobilitzar? Perjudica de forma diferent a la dreta que a l’esquerra? He llegit i pensat sobre el tema, t'explic les conclusions que he extret.

Afectacions segons tipus de votants

Toca començar negant la major. La mala relació entre partits de govern no es troba entre les principals qüestions que determinen el vot de l’electorat. Primer vendrà la ideologia, l’estat de l’economia o la voluntat de renovació, entre altres moltes coses. Els conflictes han de ser molt greus per llevar o posar governs. Això no vol dir que no tinguin efecte, suma a certs estats d’opinió, però no està entre les claus. Partint de la literatura, sí podem veure que l’afectació depèn del tipus d’elector que siguis. 

Els votants d’opcions més extremes tendeixen a ser menys tolerants amb els conflictes interns si suposen fer concessions. Per exemple, els votants molt convençuts d’un partit d’esquerra radical poden sentir que el seu partit ha cedit massa en una coalició amb un partit de centreesquerra. Això pot portar a una erosió de suport en els extrems de l’espectre polític. No és tant la disputa el que penalitza, és més les renúncies que acostumen a comportar.

Els votants més moderats poden ser més tolerants amb les disputes si perceben que aquestes porten a compromisos i polítiques equilibrades. No obstant això, si les baralles són percebudes com a paralitzants o excessivament conflictives, poden perdre la confiança en la capacitat del govern per a governar eficaçment. En aquest moment entra en joc un element clau, l’identificador de l’agent distorsionador. Darrera qualsevol disputa s’articula un relat. Si en aquest, un partit és percebut com a disruptor, el votant moderat el castigarà.

Els votants d’opcions més extremes tendeixen a ser menys tolerants amb els conflictes interns si suposen fer concessions. Els votants més moderats poden ser més tolerants amb les disputes si perceben que aquestes porten a compromisos i polítiques equilibrades

Hem de parlar de forma singular dels votants de partits petits dins una coalició. Els votants d’aquests poden sentir-se particularment afectats per les disputes, ja que aquests partits sovint tenen menys influència i poden ser vists com menys efectius. Si les disputes marginalitzen als partits petits, els seus votants poden buscar alternatives que perceben com més efectives. Cal recordar la regla d’or de les coalicions: peix gros menja peix petit.

Els votants indecisos o més flotants poden ser especialment sensibles a les disputes en el govern. Aquests votants, que no tenen lleialtat forta a cap partit, poden ser persuadits fàcilment per la percepció d’estabilitat i eficàcia. Les disputes internes poden allunyar-los dels partits de la coalició i apropar-los cap a l’oposició.

Les disputes a les Balears

L’actualitat ens porta a plantejar-nos com poden estar afectant aquests conflictes a l’actual pacte de govern entre PP i VOX. Partint d’allò que hem vist, podem pensar que el més perjudicat d’aquest conflicte seria la formació d’extremadreta. És cert que els seus seguidors més ferms, els més ideològicament definits, poden veure amb bons ulls posicionament forts, com la darrera oposició al repartiment de menors. El problema és que aquest acostuma a ser el “hardcore”, el grup més petit. El votant més casual, menys informat, premia que els seus representants no generin problemes i es dediquin a fer la feina. Aquest segon grup acostuma a ser més gran.

Però el Partit Popular no hauria de cantar victòria. El renou no agrada i darrere dels conflictes sempre hi ha soroll. El votant conservador valora molt positivament valors com l’estabilitat, la confiança i la certesa. Si el PP vol sortir reforçat d’aquestes crisis amb els seus socis, com sembla estar fent fins ara, ha de marcar clarament que ell és estable. A més, ha de plantejar-se que en unes hipotètiques pròximes eleccions, que ell creixi a costa de VOX pot suposar la pèrdua del govern. A política més no sempre vol dir millor.

Aquesta lliçó la va aprendre el PSIB el passat maig. Els socialistes van rebre més vots l’any 2023 que al 2019, però de poc els va servir, donat que els seus socis, en especial Unides Podem, va perdre més de 20.000 vots. Va ser l’anterior pacte progressista especialment conflictiu? Quan va haver-hi conflictes, els socis de govern varen quedar com els desestabilitzadors, i per això varen perdre suports? M’atrevesc a afirmar que no va ser determinant, i menys en una societat on el debat autocentrat pesa tan poc, i al mateix temps i amb la mateixa rotunditat, puc dir que no va sumar.

Si has arribat fins aquí i encara et demanes com va acabar la disputa amb aquella representant política de l’inici, només diré una cosa: tan bo és insistir com saber-se retirar. 

Les enquestes han encertat: el centre de gravetat del Parlament Europeu vira cap a la dreta. El bloc de progressista, format per socialdemòcrates, verds, l’esquerra i nacionalistes obté el seu mínim històric (31% dels vots). En canvi, el bloc de la dreta obté un 44% . A aquest percentatge, s'hi han d'afegir els vots de partits d’extrema dreta importants que no estan adscrits a cap grup europeu, com ara la dreta radical hongaresa Fidesz.

I per què ens importa, tot això? Els resultats de les eleccions europees tenen implicacions molt rellevants, atès que marcaran la direcció i les prioritats de la Unió Europea durant els pròxims cinc anys. A més, ens permeten fer una primera lectura preliminar i avaluar l'equilibri de forces a les Illes Balears després d'un any de govern de Prohens amb el suport de Vox. En aquest article tractarem de fer ambdues coses: oferim una breu anàlisi dels resultats a escala europea i les implicacions pràctiques que poden tenir. En segon lloc, realitzam una lectura autocentrada i esbossam les possibles tendències electorals en el nostre territori.

Implicacions del gir europeu cap a (l’extrema) dreta

Les enquestes donaven per fet l’increment en percentatge de vot i escons de les formacions d’extrema dreta. Tot i que les previsions han encertat la tendència, els resultats finals no han estat tan dramàtics com s’esperava. Això significa que el Partit Popular Europeu (conservadors, on es troba el PP), els socialdemòcrates (PSOE) i els liberals (on anteriorment es trobava Ciutadans i ara només el PNB) podran formar la denominada “gran coalició”. De fet, la coalició podria ampliar-se amb el suport extern dels verds, els quals comparteixen programa socioeconòmic amb els socialdemòcrates i alguns punts sobre llibertats civils amb els liberals.

No obstant això, la victòria del Partit Popular ha estat doble. D'una banda, podran repetir la gran coalició, la qual cosa els garanteix estabilitat durant els pròxims cinc anys, així com la Presidència de la Comissió. D'altra banda, l'augment de l'extrema dreta i el manteniment dels liberals ofereix als conservadors la possibilitat de comptar amb una majoria alternativa al Parlament Europeu quan ho considerin necessari. Per tant, podrem veure majories parlamentàries en suport d’una major llibertat econòmica, fiscal i normativa pels estats membres, així com retrocessos en política climàtica, on l’esquerra ha tendit a guanyar per petits marges fins ara. Per exemple, és probable que es posi en risc l’aplicació de polítiques comunes per assolir els objectius de zero emissions per a l'any 2050, o es puguin esperar moviments més restrictius en termes de política migratòria.

Un altre àmbit important que pot patir canvis és el de la política social i laboral. Durant els últims cinc anys, s’han aprovat, entre altres, directives per adequar els salaris mínims, millorar la negociació col·lectiva, garantir baixes per paternitat remunerades o regular l'estatus dels treballadors desprotegits de les plataformes digitals, com els repartidors de Glovo. En aquest sentit, les prioritats segurament seran diferents.

Una participació a la baixa: tendència i raons

La participació electoral a les Balears ha estat baixa. No importa quan llegeixis la frase anterior, sempre serà correcte. I és que, com ja hem tractat a Passes Perdudes en repetides ocasions, a les nostres illes votam poc en comparació amb el nostre redol. Ho fem a les eleccions generals, a les autonòmiques i com no podria ser d'una altra manera a les europees, que són les menys populars en general.

Entendre quins són els motius que ens porten a ser uns dels territoris amb més abstenció dona per un sol article, que de fet vàrem escriure fa 4 anys. La composició social de les nostres illes, condicionada per la nostra estructura productiva centrada en el sector serveis, en podria ser un factor rellevant. Però l’única cosa que sabem amb certesa és que és un fet que es repeteix elecció rere elecció.

Les eleccions de diumenge no han estat cap excepció. Només un 38% d'aquells cridats a les urnes han participat. Mirant aquesta dada en perspectiva, veurem que tampoc hem de ser alarmistes. La caiguda respecte a les anteriors ha estat molt gran, val recordar que va coincidir amb municipals i autonòmiques, però cal recordar que veníem de les dades més altes de la darrera etapa. Al gràfic 1 s'observa com amb el canvi de segle, trobar participacions per sota del 50% és el més comú quan es vota al Parlament Europeu.

Ens trobem davant la segona dada de participació més alta per a les eleccions europees si partim dels darrers vint anys, quan el debat sobre la integració a la UE va deixar d’estar present a l’agenda política. Una xifra que no hauria de deixar de portar a la reflexió sobre la gran desafecció política que hi ha entre els illencs. De mitjana, acostumam a participar 10 punts percentuals menys que la mitjana estatal. Institucions de tots els nivells, haurien de plantejar-se com activar a una ciutadania balear que no es mobilitza per triar els seus representants, independentment de les eleccions que es duguin a terme.

Les europees per a la dreta de les Illes Balears: un nou competidor inesperat?

El Partit Popular balear va concórrer el passat diumenge a les primeres eleccions després que el Govern de Prohens comencés a caminar just fa un any. Així, en el PP no semblen tenir motius per estar preocupats amb els resultats de les europees a la mà. Mantenen una proporció de vot pràcticament igual a les autonòmiques i són la primera força a l'arxipèlag. Segurament, en els plans dels populars estava incrementar la diferència de vot amb els socialistes, que han quedat a 20.000 sufragis de distància.

No sembla tampoc que el pacte de Govern amb VOX pugui moure's. Una de les possibles conseqüències d'aquestes eleccions era que, si VOX perdia molts suports, els ultres podrien entendre que havien de modificar la seva relació amb el PP i haurien pogut endurir la seva posició davant del segon any de legislatura. Descartat això, cal destacar que elecció rere elecció, la formació d'Abascal es manté forta i estable a les Balears, sense patir un gran desgast tot i no estar a l'oposició d’un govern progressista – que és quan l’extrema dreta tendeix a créixer.

La irrupció d'un tercer partit a l'eix dretà de la política balear, després de la desaparició de Ciutadans, genera motius de preocupació. La formació d'electors “Se Acabó la Fiesta” (SAF) del periodista Alvise s'ha posicionat com a quarta força. Pels qui no el coneguin, SAF és un una plataforma populista que ha aconseguit perpetrar dins la societat a través de les xarxes socials. Pel que fa a la seva ideologia, SAF combina propostes en contra de les regles del sistema democràtic actual així com ideals d’extrema dreta – com per exemple la deportació massiva d’immigrants, treballs forçats en els centres penitenciaris o polítiques proteccionistes.

L'arribada d'aquesta nova opció pot suposar un avís per al PP i VOX, atès que ha obtingut un percentatge de vot que li permetria entrar en el repartiment d’escons si demà hi hagués eleccions autonòmiques. Aquest nou competidor per l'espai electoral illenc ha aconseguit mobilitzar especialment els homes joves, expandint el bloc de la dreta fins al 51% de les opcions de vot. Cal recordar que la presència d’aquesta formació incrementa la fragmentació del nostre sistema de partits, però per la dreta. Aquesta divisió pot penalitzar quan alguna de les parts no aconsegueix superar la barrera electoral i es perden els seus vots. De moment, però, aquest risc per al bloc de dretes no sembla massa clar.

A falta de les primeres enquestes postelectorals, que ens aportaran llum sobre l'origen dels votants de “Se Acabó la Fiesta”, podem fer unes hipòtesis inicials d'acord amb la distribució geogràfica del seu vot. Sembla evident que el seu suport electoral correlaciona amb el mapa de suports de VOX. . La formació d'Alvise, que ha aconseguit un 5,4% en el global, supera el 6% a Palma i als municipis més propers, com Llucmajor (7,1%), Calvià (6,4%) i Andratx (6,8%). En canvi, a la resta de l'illa de Mallorca no entra amb tanta força. On aconsegueix recavar més suports és a Eivissa, especialment a Sant Josep de sa Talaia, on ha obtingut un 7,3%. A Menorca, en canvi, no supera el 4,5% a cap municipi.

Com queda el pati de l’esquerra? Anàlisi i reflexions

El bloc de l'esquerra resisteix si el comparem amb molts dels seus equivalents a escala europea, però sembla que, de moment, rendibilitza molt poc les mobilitzacions socials per la llengua o en contra de la massificació turística que s'han donat al territori. El PSIB-PSOE incrementa una mica el seu percentatge de vot (2%), però cal tenir en compte que ho fa amb una menor participació. La realitat és que perden quasi 30.000 vots en unes eleccions que s'han jugat en clau nacional. La manca de lideratge dins del PSIB després que Francina Armengol acceptés la Presidència del Congreso, conjuntament amb una oposició poc articulada i un PP comunicativament molt fort, poden ser algunes de les raons del seu estancament.

Sumar (que inclou EU) i Podemos no aconsegueixen passar la barrera del 5% per separat (amb 13.000 i 10.000 vots respectivament). Si bé per maig de 2023 Unides Podem obtenia 20.000 vots a les eleccions autonòmiques – un 50% menys que les anteriors–, el mateix espai polític obté ara 24.000 vots a les europees. Aquesta dada agregada denota una millora que contrasta amb la davallada de la participació per les europees. De fet, sumant els percentatges de vot de les dues opcions, serien la quarta força amb un 9%. Nogensmenys, també cal remarcar que entre Sumar i Podemos sumen els mateixos vots que va sumar Esquerra Unida Illes Balears a les eleccions europees de 2014 (prop de 24.000 vots).

Aquest fet anecdòtic indica, d’alguna manera, que probablement cap dels projectes està sumant més del que ja sumava l'esquerra tradicional espanyola abans de la seva arribada. Tanmateix, aquest exercici comparat hauria de permetre a aquestes forces polítiques reflexionar conjuntament sobre la seva estratègia coalicional, atès que segueix existint una bossa important de votants que s'identifica amb aquest espai. Al mateix temps mostra la manca de viabilitat, ara mateix, que tenen els dos projectes per separat. Si demà hi hagués eleccions i hi anassin per separat, correrien el risc de quedar fora del Parlament de les Illes Balears i restar prop de 25.000 vots al bloc progressista.

Pel que fa a l'esquerra sobiranista, ARA Repúbliques resisteix malgrat veure reduït el seu nombre total de vots, passant de 37.200 a 16.450. Cal remarcar, però, que aquestes baixades s'han de contextualitzar en unes eleccions “de segon ordre”, on la participació sempre és menor, particularment en el bloc progressista. Tal com mostraven les dades del CIS, la dreta potser s’ha mobilitzat més perquè l’electorat conservador ha participat en clau nacional, mentre que l’electorat progressista ho ha fet en clau europea. Això pot haver obert un “gap” de participació entre ambdós blocs. Igualment, l’espai polític de MÉS per Mallorca sembla mostrar certes garanties d’estabilitat en un context de competició electoral difícil. No obstant això, és evident que el partit no ha estat capaç, de moment, de rendibilitzar electoralment les mobilitzacions socials a favor de la llengua i en contra de la massificació turística. Aquestes són demandes pròpies d’aquest espai polític, que hauria de canalitzar de manera més eficient de cara al següent cicle polític.

Avui s'obre un període de 3 anys, com a màxim, per a les pròximes eleccions. Els resultats de les eleccions europees han de servir a totes les formacions per a reflexionar sobre quin és el camí a seguir i l’estratègia política i coalicional més adequada. Les lectures polítiques que es facin d’aquest moment electoral seran claus de cara a 2027. 

Fa uns pocs mesos el psicòleg i president de l’IBES, Gonzalo Adán, va publicar un llibre titulat: Psicología de la incompetencia política: Cómo y porqué nos gobiernan corruptos, inmorales, mentirosos y enfermos mentales. Ed. Círculo Rojo. En aquest assaig, n’Adán primer fa un recorregut històric on recopila un bon esplet de casos de líders polítics amb actuacions moralment qüestionables: des de megalòmans amb una ànsia de poder malaltissa, fins a paranoides que no dubten a assassinar familiars o opositors si perceben que la seva posició de poder està en risc.  Finalment, ofereix vàries explicacions, des de la psicologia, de per què els que ens governen han tengut, i tenen, comportaments tan reprovables. Personalment, pens que la idea força del llibre no és un bon punt de partida per la discussió col·lectiva sobre com millorar els règims democràtics.

La reflexió política sempre és benvinguda. Així i tot, també és bo que el que publicam doni lloc a un debat més ample sobre els temes que es tracten i com es tracten. Això és especialment important a un lloc com les Illes Balears, on la polèmica intel·lectual és poc habitual i, fins i tot, mal vista. Des del meu punt de vista, l’anàlisi de n’Adán té bona acollida en una aproximació a la política bastant estesa entre els ciutadans, la qual jo trob errònia. I que es podria resumir en la idea que els polítics no estan a la nostra altura, que no són dignes de nosaltres. Especialment els que tenen una ideologia diferent. Explicar la corrupció, la immoralitat, les mentides de molts dels nostres líders polítics per ser molts d’ells malalts mentals evita no només fer una diagnosi correcta d’aquests fenòmens, sinó que també evita la pròpia autocrítica i la reflexió efectiva al voltant dels règims polítics i de com millorar-los.

A grans trets, i fent servir terminologia més clàssica de la ciència política, hi ha dos grans mecanismes socials que condicionen les possibilitats del poder polític: un d’institucional i un altre de cultural. Per una banda, les institucions són el lloc des d’on es produeixen les preses de decisions col·lectives i des d’on es gestiona el conflicte social. Per l’altra, la cultura política d’una societat, la qual inclou tothom, són els valors i pràctiques relacionades amb la gestió de la vida en comunitat. Fora del paper, ambdós factors no són independents l’un de l’altre, sinó que s’influeixen mútuament. La pedagogia que fan les institucions pot arrossegar la cultura política de la societat a fer seus els valors que aquesta proclama. De la mateixa manera, i especialment en un context democràtic, el que es considera tolerable o intolerable en un moment donat entre els ciutadans condiciona el que les institucions fan o deixen de fer. Aquesta distinció analítica és vàlida ara i en tots els moments de la història. Les possibilitats d’un líder polític estan marcades pel disseny de les institucions sobre les quals té control o aspira a tenir-lo i el que en una societat en un moment de la història es considera acceptable, intolerable, etc. Poquíssims i brevíssims exemples es podran trobar del contrari. 

Si el nostre esforç intel·lectual destinat a acabar amb el mal govern el dirigim cap a diagnosticar els polítics que ens governen com a individus defectuosos, llavors perdem de vista les condicions sota les quals són com són. Més enllà de l’anècdota del polític de torn que té comportaments rebutjables, una anàlisi ambiciosa ha de demanar-se pel que es consideren mitjans i fins vàlids en una determinada època i societat. També sobre com funciona un determinat règim polític, com s’elegeixen les elits polítiques, quin tipus de poder tenen, com està limitat, entre un llarguíssim etcètera. Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder. Dit en pla, suposar que gran part d’allò que no ens agrada s’explica perquè hi ha mala gent que arriba al poder és extremadament naïf. Deixau-me posar un exemple. Seria un bon diagnòstic si jo digués que les condicions de misèria dels treballadors del sud-est asiàtic que produeixen roba es deuen al fet que els empresaris occidentals són malalts mentals? O són immorals? Les qüestions estructurals i institucionals importen, així com la cultura col·lectiva que sosté i aprova el que en el futur es considerarà, tal vegada, inacceptable.

Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder

Deia Norberto Bobbio, un dels teòrics de la democràcia més importants del segle XX, que les regles del joc no hi poden fer res si els qui juguen són mals jugadors. Aquesta crida d’atenció sobre els perills de la “maldat” de les persones no era una renúncia a continuar reflexionant sobre com millorar l’arquitectura institucional de la democràcia, sinó un avís a navegants, tant polítics com ciutadans. En el joc de la democràcia, tal com l’entenia Bobbio, hi participam tots. La tasca de l’intel·lectual i de la seva reflexió pública hauria de ser la de contribuir a formar cultura política ciutadana que reaccioni contra comportaments que fins al moment eren tolerats. Canviant així el terreny de joc de la política i condicionant les possibilitats del poder. Una democràcia és un règim on la rendició de comptes, tot i ser millorable, és efectiva. Un altra cosa és que els ciutadans no trobin necessari sancionar els seus líders polítics, sigui perquè no veuen la falta o perquè la justifiquen. La qual cosa no millora la situació, no la fa més agradable a un ciutadà ofès per aquest o aquell altre comportament que considera immoral. Però és l’aproximació més realista i, sobretot, la més útil a l’hora de fer propostes de millora.

La mobilitat és un dels temes que més interpel·len el dia a dia dels habitants de les Illes Balears. A causa de factors com l’emergència climàtica o l’augment del cost de la vida, el debat social entorn de la importància del transport públic ha anat guanyant pes, de la qual cosa se n'han adonat les administracions i partits polítics. Concretament, una de les mesures estrella dels darrers temps ha estat la gratuïtat del transport públic per viatgers freqüents. Com ha afectat a l’ús que se’n fa? 

D’on venim?

Abans de res, cal dir que el territori mallorquí, focus d’anàlisi en aquest article, està força ben connectat en transport públic. Tot i que encara hi ha molt camí per fer, si es compara amb molts altres territoris de la península ibèrica, hi tenim poc a envejar, sobretot pel que fa a les connexions de l’àrea urbana de Palma. Si un combina els mapes de línies i aturades de ferrocarril, metro, bus interurbà i bus urbà a l’illa podrà veure que gairebé cap racó de Mallorca queda sense connectar, encara que sigui amb combinacions complicades i llargues esperes.

D’altra banda, cal mencionar que el transport públic a la Gimnèsia Major s'enfronta des dels seus inicis a una “cultura” del transport molt centrada en la mobilitat privada. El gran desenvolupament de l’illa a partir de la segona meitat del segle XX ve marcat per la suburbanització de Palma, les vies d’alta capacitat i els moviments pendulars en cotxe. De fet, mostra important d’aquest model és que gran part de la mobilitat turística es fa amb una ingent flota de cotxes de lloguer que any rere any proven els límits de capacitat de les carreteres mallorquines.

Tot i això, la nostra xarxa de transport es troba en diferents moments segons el mode de transport que es prengui. Pel que fa al ferroviari, tot i la seva electrificació i millora en els darrers anys, ha retrocedit en l’abast que va arribar a tenir a mitjan segle XX, amb línies que connectaven el migjorn i llevant de l’illa. D’altra banda, l’autobús ha anat en augment des de la seva inauguració i integració al Consorci de Transports de Mallorca l’any 2006, arribant a més d’una cinquantena de línies interurbanes que cobreixen tota l’illa i es divideixen segons les cinc comarques de l’illa amb una d’específica per l’aeroport. Cal recordar que el transport interurbà a Mallorca és col·lectiu i no íntegrament públic, de manera que les línies les administra el Consorci, però les exploten empreses privades.

Finalment, el bus urbà (EMT) gestiona quaranta línies majoritàriament a Palma amb algunes sortides als municipis veïns de Marratxí, Llucmajor i Calvià; sumades a vuit busos de transport a la demanda que no s’ofereixen de manera regular. Aquest transport de titularitat municipal existeix des de l’any 1971, producte de la refundació de la Societat General de Tramvies i busos, fallida aquell mateix any. S’ha expandit de manera paral·lela a l’augment poblacional de Palma i de mobilitat, fins a cobrir gairebé tota la ciutat i transportar més de quaranta milions de passatgers anualment en l’actualitat.

Aquest article intenta analitzar mitjançant dades d’ús l’efecte de la gratuïtat que es va generalitzar l’any passat arreu de les Balears i veure quines són les tendències d’ús segons cada mode de transport, com ha evolucionat els darrers anys i cap a on va.

A on estam?

Una de les polítiques més ambicioses per incentivar l’ús del transport públic ha estat la recent aprovació de la gratuïtat pels viatgers freqüents. Analitzar l’efecte que ha tengut sobre l’ús del transport públic és complicat perquè hi ha molts més factors implicats: recuperació d’una etapa de pandèmia i dels seus efectes derivats (menys activitat econòmica, teletreball, toc de queda, etc.), i altres factors com el creixement demogràfic, els fluxos turístics o l’augment de la consciència ecològica. Així i tot, la gratuïtat és un tipus d’incentiu que pot haver decantat en menys temps el càlcul racional dels ciutadans a favor de fer servir els trens i busos de què disposen. 

A continuació, podeu observar diferents gràfics que hem pogut fer a partir de les dades disponibles de nombre de viatges de tren, metro i bus EMT a l’illa de Mallorca. Per una banda, al Gràfic 1, podem veure com el creixement en l’etapa prèvia a la COVID era molt suau. La línia vermella marca l’inici de la pandèmia el març de 2020. Després d’una progressiva recuperació, va arribar l’aprovació de la gratuïtat el setembre de 2022, marcat amb una línia blava. Posteriorment a això es veu un sobtat augment en el nombre de passatgers. Mirant el gràfic és fàcil intuir com, si hagués continuat la tendència d’augment de creixement del nombre de passatgers pre-COVID i no hi hagués hagut canvis en la tarifa, avui dia el nombre de passatgers mensuals seria bastant menor. Una aproximació matussera ens donaria que gràcies a la gratuïtat hi ha uns 200.000 viatges de tren més al mes.

Una aproximació matussera ens donaria que gràcies a la gratuïtat hi ha uns 200.000 viatges de tren més al mes

Al Gràfic 2, a on trobam l’evolució de viatges al metro, l’anàlisi no és tan fàcil. Abans de la pandèmia veiem que s'inicia una tendència de creixement en el nombre de viatges, especialment entre l’any 2017 i 2018. Cap dels dos autors en sabem donar una explicació. Això fa difícil afirmar que en cas que no hi hagués hagut gratuïtat el nombre de viatges mensuals avui dia seria inferior, ja que no sabem quin hagués estat l’abast d’aquesta tendència. 

En el Gràfic 3, on es representa l’evolució del nombre de viatges als busos de l’EMT, s’observa un patró similar al del tren. Una tendència suau de creixement a l’etapa pre-COVID, seguit del clàssic daltabaix que suposà la pandèmia. L’aprovació de la gratuïtat, en aquest cas el gener del 2023, provocà una gran pujada en la quantitat mensual de viatges, molt lluny de la projecció que se’n podria fer amb la tendència de creixement pre-COVID. Una aproximació de l’impacte de la gratuïtat es podria trobar al voltant de 500.000 viatges més al mes en bus EMT.

Una aproximació de l’impacte de la gratuïtat es podria trobar al voltant de 500.000 viatges més al mes en bus EMT

Cap a on anam?

Més enllà d’establir amb precisió l’impacte de la gratuïtat del transport públic, el que és clar és que ha tengut un efecte important en l’augment d’ús del tren i del bus EMT. Si aquesta mesura es manté més temps, es podrà veure el seu efecte en un context més ample. Aquesta mesura ha estat especialment important a l’hora de generar incentius que contribueixin a trencar en molta gent la inèrcia a favor de fer servir el vehicle privat i a generar una cultura de transport públic que abasti una major proporció de mallorquins. Encara que no està clar si això ha anat també en detriment de la mobilitat en bicicleta o caminant.

No obstant això, hem de ser ambiciosos. Queda feina per fer en la mobilitat pública a Mallorca més enllà de l’ocasional reforç dels transports per l’estiu o l’obertura de noves línies estacionals. Vàries són les veus organitzades que manifesten el seu desig per millorar de manera real el servei públic de transport que tenim, com són MoMà (@Mob_Mallorca) o la Plataforma pel Transport Públic a les Illes Balears (@TransportPublIB); atenint-nos a que estam davant d’un tema de primer ordre a l’interès públic.

Tal com vam assenyalar a un dels articles del serial que vam fer abans de les eleccions analitzant les propostes dels partits, la totalitat dels candidats marcava el transport públic com un punt clau de la seva agenda, volent reforçar-lo i assolint un servei de qualitat a la present legislatura. Amb un altre any de gratuïtat tancada i un context d’ús creixent, com s’afrontarà aquesta qüestió? Es mantindrà la gratuïtat in aeternum al transport públic illenc? Es resoldran iniciatives com el Trambadia? S’estendrà l’abast del tren a línies que són un reclam històric? Són algunes preguntes que queden enlaire.

Balears és la comunitat amb el pitjor nivell educatiu de l’Estat; el nostre mercat laboral fomenta l’abandonament escolar o cal més inversió en educació. Aquestes són algunes de les afirmacions més comunes sobre el nostre sistema educatiu. Segurament les heu sentit o, potser, fins i tot les heu dit. El que passa a les aules amb els nostres infants és clau pel present i, especialment, pel futur de qualsevol societat, i fa la sensació que a les Balears aquest futur no és gaire optimista. Per això, avui a Passes Perdudes parlem d’Educació. No abordarem qüestions pedagògiques, ja que això és cosa dels experts; nosaltres parlarem de demografia.

Quan pensem en l’educació, normalment ho fem en allò que succeeix dins de l’aula. Un exemple és el debat sobre els mòbils que ha tingut lloc en els darrers mesos. Però, qualsevol docent ens dirà que un factor clau per desenvolupar bé la seva feina és el nombre d’estudiants per classe. Per poder baixar la ràtio professor-alumne, hi ha dos factors a tenir en compte. El primer són els recursos dels quals disposem, com els espais o les hores de docents. El segon és el nombre d’alumnes. Planificar, de forma acurada, quants nous alumnes iniciaran la seva vida educativa és importantíssim per poder fer una bona política, i cal anar amb anys d’antelació.

Els estudis demogràfics assenyalen que ens trobem davant d’una gran transformació. La reducció de la natalitat no és només un repte a l’Estat espanyol, ho és a tot Europa. La previsió d’aquesta davallada està obrint un debat sobre els reptes de futur i la finestra d’oportunitat d’oferir millors condicions amb recursos semblants. Prova d’aquest debat és la recent publicació d’EsadeEcPol sobre la qüestió i font d’inspiració d’aquest article. Però, i a les Balears, estem parlant de com volem que sigui l’educació en el futur?

Els nins i nines que vindran

Les nostres Illes no són una regió més d’Europa; de fet, són bastant diferents de la mitjana en molts àmbits. L’exemple paradigmàtic és que som una comunitat relativament jove, derivat, segurament, del nostre mercat laboral. Això, afecta a tota l’estructura de polítiques que puguem desenvolupar i ha d’estar present al disseny d’aquestes. Evidentment, també afecta la natalitat i per extensió, a la població en edat escolar.

Si posem la mirada llarga, veurem un comportament propi a les nostres Illes. Traçant l’evolutiu, som l’única província, juntament amb Almeria, que el 2037 tindrà més població en edat escolar que el 2013. La resta, a excepció de Navarra que queda igual, veuran reduïda aquesta dada. A províncies com Zamora, comptaran amb prop de la meitat de l’alumnat que l’any 2013. També sorprèn la dada de províncies amb una alta activitat econòmica, com Madrid o Barcelona, que també decreixeran.

Queda de manifest, per tant, que el disseny de la política educativa de la nostra terra haurà de ser diferent, que el del conjunt de l’Estat. Serà clau iniciar un debat autocentrat sobre què fer amb la nostra educació. Mentre el conjunt del país i fins i tot del continent, enceta un repte centrat en com gestionar la reducció d’alumnes, a casa nostra la qüestió serà a la inversa. Per tant, és urgent començar a pensar ara, perquè estarem sols. Toca planificar a contracorrent i amb un temps limitat.

Quins reptes suposa l’augment de població escolar?

L’augment del nombre de població en edat educativa obrirà nous reptes. És l’objectiu del sistema escolar oferir educació a tots els menors de 16 anys, però també és important que sigui de qualitat i generi una societat millor. Serà més complicat fer-ho amb més alumnes? Sembla evident que sí.

El primer repte que es planteja és la mancança d’espais educatius. És comú que en els centres de les nostres Illes, la sensació de massificació estigui molt present. Per tant, caldrà una política d’augment de les infraestructures, sigui obrint noves escoles o fent créixer l’espai de les ja existents.

L’increment demogràfic també generarà un desequilibri important en la relació alumne-docent. Aquesta ràtio es decantarà de forma creixent cap als alumnes. Si es vol millorar les condicions del nostre ensenyament, caldrà contractar més docents, però també fer una millor planificació en la distribució de places i responsabilitzar al conjunt dels centres en l’escolarització equilibrada de l’alumnat vulnerable. És clau fer una reflexió sobre com mantenir els estàndards d’aprenentatge en aquest context.

És d’esperar que l’augment de la població no sigui a totes les zones igual, és probable que els municipis amb més població creixin en major mesura. Aquesta anàlisi és aplicable també per barris o certes zones dels municipis. Per aquesta raó, caldrà aplicar més recursos allà on més ha crescut la població. També existeix el risc que els nins i nines dels barris més vulnerables visquin major densitat a les aules, agreujant així les desigualtats a l’educació. La mirada de l’equitat, per tant, s’haurà d’aplicar en la urgent planificació que cal posar en marxa.

Un cop gran per un sistema que ja presenta mancances

Els reptes exposats a l’anterior epígraf s’afegiran a la situació actual del sistema educatiu Balear. Aquest no presenta els millors indicadors en una sèrie de factors que, si no es comença a actuar aviat, es veuran agreujats. 

Tot i les seves mancances, actualment el model per a mesurar els diversos sistemes educatius són les proves PISA. Fa pocs mesos que vàrem conèixer els resultats de les proves realitzades el curs 2022, i no va deixar a les nostres illes en molt bon lloc. Tot i que en onades anteriors la posició ha arribat a estar més baixa, el nostre arxipèlag obté pitjors resultats que la mitjana de la UE, l’Estat espanyol i l’OCDE en els tres nivells representants. Sent especialment gran la diferència en lectura i ciències.  

Un altre mètode per mesurar l’estat de la nostra educació, és la proporció d’abandonament escolar que hi ha a les seves aules. En aquest cas, ens trobem amb la xifra més alta de tot l’Estat, igualats amb Ceuta. Aquesta problemàtica és recurrent i presenta una relació directa amb el nostre mercat laboral. Amb tot, s’hauria de considerar com un fracàs que una proporció tan alta d’alumnes no continuïn la seva educació.

Les dades, per tant, són una evident demostració que el punt de partida no és òptim. Als nous alumnes els espera un sistema educacional que obté pitjors resultats acadèmics que les regions del seu voltant i que, a més, genera més abandonament que cap altre. El context evidencia que la revolució del nostre sistema ha de ser profund.

I amb aquest escenari que fem?

Ens trobem davant un escenari en el qual, mentre al nostre voltant s’estarà discutint sobre com aprofitar la baixada de la població escolar per oferir millor educació, a les Balears haurem de millorar un sistema amb la dificultat afegida de tenir més població. Costa imaginar que puguem seguir el ritme a estats com Portugal, que planteja l’augment de l’educació obligatòria fins als 18 anys o el pagament de les extraescolars amb aquesta perspectiva.

Però la primera passa per revertir la situació és començar a dedicar més recursos a la matèria. El fet de no trobar-se entre les comunitats que més inverteixen en educació no s’explica partint de les dificultats que s’han descrit fins ara. Cal reflexionar, sí, però sobre totes les coses cal invertir i fer-ho a tots els nivells. Més i millors espais i més docents.

Queda clar, per tant, quina és la recepta, inversió i planificació. La situació avui és greu, però amb l’augment de la població escolar, pot convertir-se en extrema. No ens hem de conformar amb garantir el dret a l’educació, hem d’aspirar a fer un sistema millor i ho hem de començar a fer ja.

El passat 29 de gener al matí, la majoria dels diputats del grup parlamentari de Vox al Parlament de les Illes Balears comunicaven a la Mesa de la cambra l’expulsió de dos companys seus i sol·licitava que aquests fossin relegats a la condició de no adscrits. Fins aquí, una situació de gran rellevància política, però que tampoc no ha deixat mai de ser una constant en totes les legislatures -el darrer cas, l’expulsió de Maxo Benalal de Ciutadans el setembre de 2021-. Aquest cas, però, ha escalat fins convertir-se en un dels majors terratrèmols polítics de la història de les Illes Balears.

Els grans fets diferencials d’aquest moviment, una situació inaudita en quaranta anys d’autonomia, han estat fonamentalment quatre: que els expulsats siguin el president del Parlament i la presidenta regional del partit, que provoqui un canvi en la presidència, que s’hagi produït per part d’un grup que es rebel·la contra la direcció estatal del seu propi partit i intenta marginar com a trànsfugues les úniques dues persones del grup parlamentari que romanen fidels a l’organització i que això dinamiti la majoria coalicional del Govern i el faci dependre de fins a set trànsfugues per poder tirar endavant la seva agenda legislativa: els 5 de Vox, Xisco Cardona (Vox) i Llorenç Córdoba (Sa Unió). Aquests elements, combinats, han provocat que tots els focus s’hagin centrat sobre la implosió de Vox, una ruptura que és interna, però que té efectes externs transcendentals: deixa el Govern a mercè d’una minoria trànsfuga i, molt probablement, amb un d’aquests diputats ostentant la condició de segona màxima autoritat de les Illes Balears.

D’on venim: ràpid repàs de les causes de l’enfrontament

Per entendre la situació de Vox a Balears, cal remuntar-nos als seus orígens: Actúa Baleares, un partit extrainstitucional d’extrema dreta sorgit del Círculo Mallorquín de Jorge Campos, presentant-se en coalició amb Vox a totes les convocatòries electorals de 2019 i, finalment, dissolent-se en aquesta formació el 2020. D’aquest grup provenen els cinc diputats que, liderats per Idoia Ribas i Sergio Rodríguez i oposats -igual que Jorge Campos- a la direcció estatal de Vox, han defenestrat Le Senne i De las Heras, lleials a Abascal i que el passat cap de setmana es trobaven a Madrid recolzant-lo en la seva reelecció al capdavant de Vox.

Les tensions d’aquesta legislatura varen començar tan ràpidament que ni tan sols hi havia presidenta investida, perquè la direcció estatal de Vox “castigà” Campos el mes de juny i l’obligà a abandonar el Parlament per passar a ser un diputat del galliner del Congrés. Això accentuà les diferències entre la direcció estatal -que controla la regional amb Patricia de las Heras- i el grup parlamentari, compost majoritàriament per afins a Campos que ja l’octubre cessaren Xisco Cardona com a portaveu adjunt per les diferències estratègiques davant la Llei de Pressupostos, forçant la seva sortida de Vox i el sorgiment del primer diputat no adscrit.

Cardona ja sortia avisant que hi havia més persones que pensaven “en la seva mateixa línia”, però la inacció de la direcció estatal va provocar que el cisma s’anés aprofundint, en paral·lel a un clar enfrontament entre Abascal i Ortega Smith. Finalment, tot va desembocar en la gran explosió d’aquesta setmana, un moment amb tantes coincidències que fan pensar que poques deuen ser casuals: pocs dies després que De las Heras signàs en solitari una carta acusant Prohens de no actuar davant la “política lingüística catalanista” -i que el grup parlamentari proposàs una “treva lingüística” al Govern-, després de l’assistència de Le Senne y De las Heras al congrés de Vox i a tocar de l’inici d’un nou període de sessions -el reglament del Parlament només permet constituir grups en els primers deu dies d’aquests (art. 24.1)-. Per tant, més enllà que la fractura interna de Vox a Balears era sobradament coneguda, costa molt concloure cap altra cosa que no sigui que aquest moviment, que liquida del grup parlamentari tot diputat fidel a la direcció estatal, té poc de sobtat.

La segona màxima autoritat de les Balears, en un limbe

El reglament del Parlament és nítid en establir que qualsevol dels cinc membres de la Mesa cessarà de forma automàtica en “deixar de pertànyer al seu grup parlamentari” (art. 39), sense ni tan sols donar peu a cap mena d’interpretació. Per tant, tot i que Le Senne no anava mancat de raó en dir que l’esperit del text era penalitzar el transfuguisme i no precisament premiar-lo, sembla difícil que l’informe jurídic que vol sol·licitar no dictamini la fi de la seva presidència. És curiós, però, que el reglament no preveu l’expulsió del partit -moment en què es passa a ser trànsfuga, d’acord amb el Pacte Antitransfuguisme- com una de les causes de cessament, de manera que qualsevol dels cinc diputats del Grup Parlamentari Vox podrien ocupar aquesta presidència malgrat la incongruència que suposa haver estat expulsats del partit al qual representa el seu grup.

Qualsevol dels cinc diputats del Grup Parlamentari Vox podrien ocupar la presidència del Parlament malgrat la incongruència que suposa haver estat expulsats del partit al qual representa el seu grup

Tampoc es resoldria la incertesa si Le Senne fos destituït i s’hagués de cobrir la seva vacant. L’article 40 del reglament marca que les vacants “seran cobertes per [...] candidats proposats pel mateix grup parlamentari que proposà la persona que hagi cessat”, però Le Senne fou proposat per Vox i també pel portaveu del Partit Popular. Podria el PP evitar que la presidència del Parlament recaigués en un trànsfuga gràcies a haver proposat Le Senne? El significatiu singular del redactat en el sintagma “grup parlamentari” implicaria que aquest dret no se li podria alienar als cinc diputats del Grup Parlamentari Vox?

És difícil de dir i pot ser un camp de disputa si el PP opta per marginar aquest bloc trànsfuga de la Mesa -això obriria el debat sobre la conveniència aritmètica, que serà descrit a continuació-, però cal no oblidar tampoc les particularitats d’aquest procés. Els membres de la Mesa són triats per votació nominal: cada diputat escriu en una papereta el nom que més s’estimi d’entre els proposats pels grups i és escollit aquell que rebi més vots (art. 38). Això vol dir que no es pot votar en contra d’una proposta o l’altra i, per tant, que si només li correspongués al Grup Parlamentari Vox de fer la proposta, aquests cinc diputats podrien imposar el candidat que volguessin: encara que només rebés aquests cinc vots d’entre el total de 59 diputats que conformen el Parlament, cap altre membre no hauria pogut proposar un candidat alternatiu ni votar en contra.

Si només li correspongués al Grup Parlamentari Vox de fer la proposta, aquests cinc diputats podrien imposar el candidat a president del Parlament que volguessin. Cap altre membre no hauria pogut proposar un candidat alternatiu ni votar en contra

Un Govern en minoria… i en mans de set trànsfugues

El Partit Popular va quedar a cinc escons de la majoria absoluta en les eleccions del 28 de maig, havent de subscriure dos pactes de governabilitat que garantien el vot a favor dels vuit diputats de Vox i del de Sa Unió en la investidura de Marga Prohens. D’aquests nou diputats, i després d’un sol període de sessions, ja no en queda cap que no hagi estat expulsat del seu partit o del seu grup parlamentari, deixant enlaire més d’una quarta part del bloc d’investidura de la presidenta Prohens.

La situació aritmètica és de tot menys clara, perquè els vuit diputats de Vox estan repartits en fins a tres faccions: els cinc trànsfugues que retenen el grup parlamentari de Vox tot i haver-ne estat expulsats, els dos diputats que mantenen la disciplina de partit però que estan relegats a la condició de no adscrits -Le Senne i De las Heras, els únics potencials aliats del PP que no poden ser considerats trànsfugues- i Xisco Cardona, també no adscrit. però enemistat tant amb el grup parlamentari com amb la direcció del partit. A ells es suma Llorenç Córdoba, president del Consell de Formentera i diputat per Sa Unió, que al Consell està en procés d’expulsió del seu propi grup i al Parlament protagonitza una situació extraordinària: és al grup mixt, d’on no pot ser expulsat, i la seva candidatura era una coalició que encapçalava com a independent, de manera que tampoc no pot ser donat de baixa de militància.

En qualsevol cas, els vots de Le Senne i De las Heras encara queden a tres vots de la majoria absoluta si es sumen als vint-i-cinc del PP, o sigui que tampoc no seria suficient amb Córdoba i Cardona i tota alternativa per no dependre de l’esquerra passaria sempre pel permís dels cinc trànsfugues de Vox, que per ells sols sí que són suficients per assolir la majoria absoluta amb el Grup Popular. Aquesta pràctica s’oposa frontalment al recollit pel Pacte Antitransfuguisme, que insta a no pactar amb expulsats dels seus partits ni per alterar ni tampoc per mantenir les majories parlamentàries, cosa que obligaria Prohens a imposar un cordó democràtic a Córdoba, Cardona i el Grup Parlamentari Vox. Malgrat això, el PP va abandonar fa tres anys el Pacte Antitransfuguisme per poder executar una operació coordinada a escala estatal de captació de diputats de Ciutadans.

Els vots de Le Senne i De las Heras encara queden a tres de la majoria absoluta si es sumen als vint-i-cinc del PP, o sigui que tampoc no seria suficient amb Córdoba i Cardona

Així, Cardona, Le Senne i De las Heras no passen al Grup Mixt, sinó que són considerats diputats no adscrits. La figura del diputat no adscrit no és una simple descripció retòrica davant la falta de grup, sinó que és una previsió que fa el reglament per reduir al mínim la influència de trànsfugues en la legislatura sense violar-ne els drets, i d’aquí sorgeix la paradoxa que siguin Le Senne i De las Heras els castigats i no els cinc expulsats de Vox: les persones sense grup parlamentari queden limitats a dues preguntes orals al Govern per any, a participar d’una sola comissió legislativa i a esmenar els textos de proposicions amb rang de llei (art. 28.3).

Cardona, Le Senne i De las Heras no passen al Grup Mixt, sinó que són diputats no adscrits, una previsió que fa el reglament per reduir al mínim la influència de trànsfugues. D’aquí sorgeix la paradoxa que siguin Le Senne i De las Heras els castigats

I com queda Vox?

Vox, com és freqüent en els partits d’extrema dreta d’arreu del món, es tracta d’una formació d’un elevat grau de centralització i de jerarquització, i això queda reflectit tant en el seu funcionament intern com en la seva base electoral. Organitzacions d’aquest tipus tendeixen a comptar amb direccions regionals que actuen amb una lògica sucursalista de la direcció estatal i poc arrelades en el territori, de manera que cal pensar que crisis com aquestes són molt menys perilloses per a ells en termes electorals que aquelles que es produeixen a escala estatal.

Amb tot, no es pot obviar el gran impacte mediàtic d’aquesta implosió, que s’ha elevat fins a una gran presència en els mitjans d’àmbit espanyol i té un gran impacte en el desenvolupament institucional, perquè suposa el cessament del president del Parlament i també és un terratrèmol sobre les majories parlamentàries. No només això, sinó que el Grup Parlamentari queda sense representació ni pitiüsa ni menorquina, limitant de forma clara la capacitat d’aquests cinc diputats per poder tenir impacte sobre aquests territoris. Això se suma a una clara debilitat generalitzada de Vox, manifestada en la pèrdua de denou escons en les darreres eleccions al Congrés i en la constant davallada en les enquestes en paral·lel a les fortes disputes internes.

Per tant, si els fidels al partit queden amb només dos diputats no adscrits i sense capacitat d’esdevenir minoria de bloqueig, s’aventura que la legislatura es pot fer molt difícil per a aquesta marca, especialment en un context negatiu en els altres nivells. Caldrà veure, a més, si els cinc trànsfugues opten per aprofitar-se d’aquesta presència institucional per erigir un nou partit que pugui competir amb Vox per l’espai electoral de l’extrema dreta, tot i que és difícil assegurar que aquest nínxol sigui suficient per a dues ofertes diferents dins les Illes Balears fora de conjuntures de gran èxit com ho fou el maig de 2023. Amb tot, aquesta incògnita només pot ser resolta pel temps, especialment tan lluny de la data d’exhauriment de la legislatura, de manera que caldrà mantenir l’expectativa davant els esdeveniments que puguin succeir-se en els vinents dies i mesos.

El Parlament de les Illes Balears convalidà el passat mes d’agost el decret llei per garantir la gratuïtat en el primer cicle d'educació infantil (0-3 anys). Així, el Govern de Marga Prohens ha estat un dels primers governs autonòmics de l’Estat espanyol en assumir la gratuïtat de l’etapa sencera. L’ampliació del 0-3 no és nova, i segueix la direcció marcada per l’anterior Executiu, que el 2022 ja implementà la gratuïtat en la franja d’edat de 2-3 i anuncià la gradual extensió de la gratuïtat fins a cobrir tota l’etapa del 0-3. En primera instància, aquesta reforma del PP ens hauria de sorprendre. Ampliar els serveis d’educació infantil suposa més intervenció, més despesa pública i assumir el concepte de justícia social com un eix vertebrador de l’acció de govern, quelcom impropi d’un Govern liberal-conservador que té el suport de l’extrema dreta. És precisament per això que ens han sorgit algunes preguntes: Fins a quin punt el model 0-3 actual cobreix les necessitats de les famílies illenques? Qui es beneficia i qui queda fora de la gratuïtat en l’etapa 0-3?

En aquest article tractam de respondre aquestes i altres preguntes. Així, doncs, dividim l’article en dues parts. En primer lloc, revisam les dades disponibles existents sobre (1) el nombre total de places 0-3 i (2) el nombre total d’infants entre 0 i 3 anys, per tal de conèixer la cobertura pública. En aquest sentit, indicam que ampliar la gratuïtat de tot el cicle d’educació infantil no implica que tots els infants hi tenguin accés, com veurem més endavant. En segon lloc, duim a terme una anàlisi de les característiques del model 0-3 illenc, revisant el grau de “progressivitat” dels criteris d’accés. D’aquesta manera, ens podrem fer una idea dels tipus de famílies que queden excloses d’aquesta cobertura. Finalment, discutim els punts anteriors i el fet de si la reforma del Govern hauria d’anar acompanyada d’un increment de la despesa pública que no tots els municipis semblen disposats a assumir.

El grau de cobertura 0-3 a les Illes Balears

El model d’educació infantil 0-3 illenc es divideix en una xarxa de centres públics i una xarxa complementària de centres privats autoritzats que reben fons públics (els quals podem anomenar concertats). També hi ha una xarxa privada no autoritzada que queda al marge de la competència institucional i que, en molts casos, també és fora de l’abast econòmic de moltes famílies. En aquest context, la nostra primera pregunta és: quin és l'abast de la cobertura de l’escola infantil, incloent-hi la xarxa pública i la complementària (concertada), per a tots els infants residents a les Illes d'edats compreses entre 0 i 3 anys pel curs 2023-2024?

Davant la manca de dades que proporcionen les institucions illenques, hem utilitzat les projeccions de població de l’INE per a l’1 de gener de 2024 i hem calculat el grau de cobertura de l’oferta actual. Tal com s’indica a la figura 1, l’ampliació de places actual és clarament insuficient: encara hi ha més de 28.000 infants sense accés a l’oferta pública. El resultat directe d’aquesta escassetat de places públiques és que moltes famílies hagin de fer ús de l’oferta privada (en el cas que s’ho puguin permetre) o acudir a xarxes de cura infantil informals, com ara família o amics. 

Nota: Les places no cobertes són aquelles que no cobreix la xarxa pública i/o complementària, i que, per tant, pot cobrir (parcialment) la privada.

A més, tal com podem observar en el mapa interactiu (figura 2), les desigualtats territorials són pronunciades quan disgregam l’oferta pública i complementària per municipis. Les dades fan referència a la cobertura prevista el 2021 per al 2024, incloent-hi les noves places projectades.

Nota: Estimacions dels autors d’acord amb les previsions 2024 de la gràfica de la pàgina 7. Les places comptades inclouen tant les que hi havia el 2021 com les projectades per reconversió o nova creació, que no sabem si s'han fet. L’informe elaborat per l’Institut de la Primera Infància l’any 2021 no establí previsions per l’illa de Menorca, atès que no hi havia previsió de l'increment de places.

Quin és el grau de cobertura del teu municipi?

D’acord amb el mapa, diferenciam entre quatre tipus de cobertura: limitada, adequada, alta i completa. El primer grup (cobertura limitada) el formen aquells municipis amb una cobertura d’entre el 20 i el 50%. Curiosament, hi trobam alguns dels municipis més poblats: Palma, Llucmajor, Marratxí, Felanitx, Manacor o Inca. També hi formen part altres municipis del nord de Mallorca com Muro, Sa Pobla i Alcúdia, així com tots els municipis eivissencs. El segon grup (cobertura adequada) el formen aquells municipis amb una cobertura d’entre el 50 i el 70%: Maó, Andratx, Calvià, Valldemossa, Pollença, Consell, Capdepera, Porreres, Sant Joan i Santanyí. 

El grup de cobertura alta (entre el 70 i el 95%) està format per  un ‘mix municipal’: hi ha municipis del Raiguer (Mancor de la Vall, Selva, Binissalem), del Pla de Mallorca (Maria de la Salut, Santa Margalida, Santa Eugènia, Sineu, Petra, Llubí), del sud (Ses Salines i Campos), Esporles, Bunyola, Artà i els municipis menorquins d’Alaior, Es Mercadal, Sant Lluís i Ciutadella. Per acabar, el grup de cobertura completa està format per un gruix de municipis de la Serra de Tramuntana (Puigpunyent, Estellencs, Banyalbufar, Deià, Fornalutx), Santa Maria del Camí, Sencelles, Campanet, Ferreries i Es Migjorn Gran.

Qui en queda fora? 

L’oferta de places disponibles que pertanyen a la xarxa pública i complementària no és suficient per a tots els infants d’entre 0 i 3 anys. Així, molts de municipis arreu de les Illes estan enfora d’aconseguir una cobertura adequada i encara més enfora d’obtenir-la de manera completa. Per tant, malgrat que el Govern de Prohens hagi aprovat la gratuïtat de l’etapa 0-3, hi ha moltes famílies que no la podran aprofitar, quedant-hi sense accés durant el procés de sol·licitud. En aquest context, creiem convenient fer-nos dues preguntes clau: Quins són els criteris de barem per accedir a l’educació infantil 0-3? A quins tipus de famílies afavoreixen els criteris en qüestió?

Hi ha un únic procés d’admissió per a les escoletes públiques i concertades. El que compta primer és el rànquing de preferència de cada família. Després, d’entre els sol·licitants que indiquen cada centre com a preferent, les places s’adjudiquen per criteris de barem tant geogràfics com socioeconòmics. Es té en compte, per exemple: la ubicació del domicili familiar i del centre de feina dels pares o tutors legals; la renda per càpita familiar; si la família és monoparental o nombrosa; o si un membre de la família té una discapacitat, entre altres criteris. En primera instància pot semblar un sistema d’admissió amb cert grau de progressivitat. No obstant això, cal demanar-se si tots aquests criteris tenen el mateix pes. És en aquest exercici on podrem generar una intuïció general del grau de progressivitat del model 0-3 illenc, fent evident que les famílies amb més dificultats socioeconòmiques no tenen ni molt menys l’accés garantit.

Quins criteris tenen més importància a l’hora d’accedir al 0-3? 

La pedra angular del model illenc és la priorització de (1) la ubicació del domicili familiar (es concedeixen 5 punts i mig si l’alumne està a centres d’acolliment residencial, que poden incrementar fins a 9 i mig a través de criteris d’antiguitat) i (2) la presència de germans/es al centre en qüestió (es concedeixen 5 punts i mig pel primer i 4 punts per cadascun dels següents). En canvi, en termes comparats, els criteris relatius a qüestions socioeconòmiques queden en excés relegats en un segon pla.

En aquest sentit, els criteris de renda hi tenen un pes mínim, el que neda a contracorrent de les comunitats autònomes més innovadores (Navarra i Catalunya): 1 punt i mig si els ingressos familiars són inferiors a 5.343 euros anuals, 1 punt si són inferiors a 10.687 i 0.5 punts si són inferiors a 16.030. Per altra banda, el fet de ser família monoparental implica només 1 punt extra. En aquest sentit, tenint en consideració les dificultats a les quals s'enfronten les famílies monomarentals en termes de conciliació laboral-familiar, el pes d’aquest criteri és del tot insuficient. En la mateixa línia, tenir un infant amb discapacitat major o igual del 33% et concedeix només un punt, i haver estat víctima de violència de gènere, 3 punts (menys que el criteri del domicili o el de la presència de germans a l’escola).

Un altre factor que afecta l’equitat en l’accés, especialment en els primers dos anys d’educació infantil (0-2), és la rigidesa en els terminis d’inscripció. Hi ha un sol procés d’admissió ordinari cada any, que es produeix el mes de març per començar per setembre. Els infants nascuts passat el mes de març o les famílies que per qualsevol motiu no arriben a temps de fer la sol·licitud, han d’esperar un any a poder escolaritzar els infants per la via pública o concertada. Algunes famílies opten en aquests casos pels centres privats, que ofereixen més flexibilitat respecte a l’accés, però aquesta opció és fora de l’abast econòmic de moltes famílies illenques. 

Conclusions: la gratuïtat no és per tothom

Si haguéssim de recapitular, ho podríem fer de la manera següent: en l’actualitat, hi ha més de 28.000 infants que no estan coberts per la xarxa pública i complementària 0-3. Els criteris d’accés, a més, no afavoreixen suficientment les famílies amb menys recursos. Per tant, moltes de les famílies (i generalment mares) que queden fora de la xarxa pública han de recórrer a xarxes informals, reduir la seva jornada laboral o deixar la seva feina per poder conciliar.

En qualsevol cas, l'accés a les dades sociodemogràfiques dels infants i de les seves famílies, juntament amb les dades actualitzades de cobertura, possibilitaria la realització d'una anàlisi empírica més rigorosa i l'extracció de conclusions més precises. De moment, el que podem expressar amb nitidesa és que el grau de cobertura de l’educació infantil de 0-3 pública o concertada a les Illes (28%) està (molt) lluny de la xifra establerta com a objectiu per la comissió tècnica del Parlament el 2019 per cobrir les necessitats d’aquesta població, que era el 72%. Irònicament, un 72% és el percentatge d’infants illencs que no tenen garantit l’accés a una escola infantil pública o concertada. 

Cal apuntar, també, que el suport econòmic a l’escolarització dels infants de 0 a 3 anys de famílies més vulnerables queda a càrrec dels municipis, i són molt pocs —potser ni un 20%— els ajuntaments que decideixen sumar els costos econòmics del suport a les famílies més vulnerables (per exemple, amb ajudes de menjador, escola matinera i d’horabaixa o escola d’estiu) als costos de finançament de l’escoleta. Per tant, la gratuïtat del 0-3, aprovada recentment pel Govern de Prohens, podria resultar en una reforma inefectiva si aquesta gratuïtat no està acompanyada d’un increment en la despesa pública del 0-3 (quelcom que aparentment no s’està donant).

Per acabar, cal remarcar que el model 0-3 a les Illes té altres deficiències que caldria ajustar una vegada s’aconsegueixi incrementar la cobertura. Per exemple, la gratuïtat es garanteix per a quatre hores diàries i deu mesos a l’any. Per tant, les famílies que volen un servei de més de quatre hores han d’assumir les despeses addicionals, excepte a alguns municipis, com Palma, on la gratuïtat cobreix la jornada de 8:30 a 15:00 (però només a les escoletes públiques i no les concertades). L’evidència internacional ens indica que oferir educació 0-3 només a mitja jornada implica que moltes mares no puguin treballar a jornada completa, sinó que ho facin a jornada parcial. Per tant, cobrir només mitja jornada podria estar ajudant a reproduir les desigualtats de gènere que es donen en el repartiment del treball de cures actual.  

La desigualtat és un tema recurrent a les nostres illes. Ara bé, aquesta desigualtat no es distribueix de manera homogènia en el territori. Hi ha barris o pobles que concentren població més benestant i barris o pobles de població amb més dificultats. Les rendes no ens condicionen sols individualment, sinó que dibuixen també els espais de l’illa; la delimiten. Així, hi ha segregació per renda a Mallorca? Aquesta segregació, ha augmentat o baixat amb la crisi de la COVID? Quines són les zones més vulnerables? I quines les més benestants? En definitiva, un infinit de preguntes encara per respondre. Ara per ara, aquí en farem una primera aproximació.

Abans de passar al miler de preguntes cal que ens en fem una de prèvia: per què és important saber on viu la gent en funció de la seva renda? Hom podria pensar que és indiferent: les polítiques socials a les nostres illes ajuden a tothom visqui on visqui. Així, si una persona es troba en situació de vulnerabilitat, té accés a unes ajudes (més o menys adequades). I els rics? Bé, doncs que paguin els seus imposts, no? Segons aquesta lògica social, per acabar amb la segregació, bastaria discutir les ajudes que es tenen i la fiscalitat... i ja ho tindríem llest. Per desgràcia no és tan senzill. Cert és que un estat del benestar fort ajuda. Ara bé, estudi rere estudi s’ha afirmat l’existència del que es coneix com a “efecte barri”. És a dir, que les persones que viuen en barris amb nivells elevats de vulnerabilitat urbana, amb indiferència de les seves capacitats o rerefons, tenen menys oportunitat de progrés o d'ascens social que les que no hi viuen. Un bon recordatori per qui defensa el mite de la meritocràcia, no trobeu?

Per altra banda, hi ha qui diria que això és una qüestió d'extrems: hi ha barris rics i barris pobres. Tota la vida ha estat així, es podria dir. Ara bé, no ens hem d'equivocar. La segregació fragmenta la ciutat per causes diverses que sempre tenen més d'una cara. Així, no és que hi hagi zona de rics, de pobres i la resta. Al contrari, hi ha un sistema (històric i estructural) que ens condiciona a tots a tenir accés o a ser privat del dret a la ciutat. I que, a més, és canviant depenent de les decisions col·lectives que prenem. Quin model de tinença d'habitatge tenim, quin model econòmic desenvolupam o qui es beneficia d'uns recursos reestructura les nostres oportunitats al territori. És des d'aquestes dues prèvies que cal analitzar les dades que exposarem: la segregació ens interpel·la a tots i condiciona el futur en igualtat de la nostra societat.

I quines són aquestes dades? El mes passat l'Atles de les Rendes de l'Institut Nacional d'Estadística ens oferia les rendes medianes de les llars de Mallorca del 2021 de cada secció censal. Així, amb aquestes dades de rendes podem determinar uns llindars de vulnerabilitat i de riquesa seguint el treball de “Barris i Crisi” de Barcelona, coordinat per Oriol Nel·lo i Ismael Blanco. Amb aquests llindars (que també anomenarem Índex Sintètic de Segregació Residencial o ISSR) obtindrem les seccions més vulnerables i més benestants de l'illa. Alhora, gràcies a la disponibilitat de les dades d’altres anys, podem comparar la situació des del 2015. 

I què ens diu aquesta anàlisi? De primeres, que hi ha unes 30 seccions censals vulnerables i unes 50 de benestants. De la mateixa manera que, mentre que les primeres tenen una mitjana de renda entre els 10.000 i els 11.000; les segones les dupliquen en renda mitjana. Atenint-nos a com ha augmentat entre els anys, la diferència entre si ets d’un barri benestant i un ric no és significativa estadísticament. En unes paraules més planeres: entre el 2015 i el 2021 no s'ha mogut molt la situació en aquests primers resultats. Ni s'han disparat les rendes dels territoris més rics ni s'han multiplicat els barris més vulnerables.

Però entre 2015 i 2021 hi ha molts d'anys... i una pandèmia. De fet, l'any 2015 començava la recuperació econòmica de les Illes de la crisi immobiliària. Així, és legítim demanar-se si aquests anys de recuperació van ser desiguals entre els territoris d'un barri vulnerable o un benestant. Veiem al gràfic que no especialment. És a dir, tot i que els barris benestants (segregació superior) estan molt per sobre dels barris vulnerables (o de segregació inferior), amb el pas dels anys no es distancien els uns dels altres. Pugen els dos. De tota manera, això pot tenir una segona lectura no tan positiva. Tot i no tenir dades a les Illes, a Catalunya o Madrid estudis han destacat com en els anys de la crisi sí hi ha un efecte d'intensificació de la vulnerabilitat. Així, una segona resposta podria ser que els barris més vulnerables no es varen recuperar més que els benestants, reduint la distància perduda durant la recessió. Per falta de dades, queda en hipòtesi molt probable.

I amb la crisi de la COVID? Quin és l'efecte? Bé, idò, tant el gràfic com una anàlisi de “diferències de la diferència” ens han indicat que no té incidència sobre la segregació. És a dir, el 2020 i el 2021 no canvien els patrons entre els barris més benestants i més vulnerables. Per tant, amb la COVID no hi varen guanyar ni perdre especialment ni els barris més rics ni els més pobres. Això té sentit si atenem que la COVID, en el seu primer any de vida almenys, va ser una crisi més “democràtica”. Va tancar tot. I tot és tot... i per tothom. Ara bé, no hem d'oblidar que hi ha una caiguda significativa de les rendes i que viure amb 25.000 € en lloc d'amb 28.000 € no suposa molt, però passar de tenir 15.000€ a 12.000€ és viure amb l'ai al cor. La mateixa caiguda, efectes diferents. La hipòtesi que ens queda aquí és veure què passa al 2022 quan es reobri la vida habitual. Aquí, qui se'n beneficia?

I ara la gran pregunta: quines són les zones benestants i vulnerables? Mirant-les al mapa, molts noms sorprendran poc. Les zones més vulnerables són l'est de Ciutat (Son Gotleu, la Soledat, etc.) així com el que durant anys s'ha anomenat Corea. Per altra banda, al centre i a l'oest (Sa Teulera, Son Vida...) tenim els més benestants. De tota manera, fem una lectura més general del mapa. La primera és la constatació de la segregació: les zones especialment vulnerables s'estenen més enllà de la línia municipal de Palma, fent tot el contínuum urbà. El mateix en les zones benestants, que arriben als espais suburbans de Marratxí, Bunyola, etc.

Què vol dir això? La segregació no entén de límits polítics i, per tant, cal una fer-li front en la dimensió metropolitana. Ara bé, encara hem d'anar més enllà, perquè fora de l'entorn metropolità estricte trobem Inca i Manacor, que també tenen espais vulnerables. No és casualitat que, en una xarxa de pobles i ciutats que diem “illa”, sigui en els tres pols urbans nodals on es concentrin els efectes de la segregació del conjunt. Si em permeteu la frase densa: som un node de connexions socials on els entorns urbans escenifiquen els extrems de tot un sistema anomenat Mallorca. I, així i tot, tot i els anys que democràcia que portem a l’esquena, no hem discutit mai quin model de ciutat(s) volem. Respondre a aquest debat amb obertura, policentrisme i mirada estratègica és, segurament, la millor manera d'atacar les desigualtats de la nostra terra.

I ara anem a l'elefant a l'habitació: el turisme, què? Perquè veiem espais molt turistificats, com Magaluf i s'Arenal, com a clarament vulnerables. Ara bé, el contrari es pot dir del centre de ciutat: és tant turistificat com benestant. De la mateixa manera que Son Gotleu no es podria catalogar com una destinació turística. Així, a més turisme (o manca d’ell) no hi ha més vulnerabilitat ni benestar en el territori immediat. Això ens obliga a concloure dues afirmacions. La primera és senzilla d'explicar. L'aigua de les ciutats ve de les muntanyes, però difícilment trobarem totes les ciutats a les muntanyes. El mateix amb el turisme i la segregació: el turisme és el motor econòmic de com hem desenvolupat la nostra ciutat i, per tant, el causant que tinguem uns espais més segregats que altres. Ara bé, això necessàriament no vol dir que turisme i segregació sempre s'hagin de trobar al mateix lloc. Al final, creuem dues variables (població flotant i població resident) que s'intenten separar en els usos dels espais.

Però, i quan es troben? Idò aquí anem a la segona qüestió. La cosa aniria una mica en “digues quin turisme tens i et diré quina renda em dones”. Així, els territoris dels antics enclavaments turístics, de les zones d’hotels pantalla que ara diríem “de turisme madur”, necessiten, en el seu dia a dia, una mà d'obra dels serveis poc qualificada al costat. No és casualitat, idò, que trobem que aquest model turístic coincideixi en el territori amb rendes significativament més baixes. A més, l'entorn físic presenta menys infraestructures públiques i, excepte a l’estiu, de transport, alimentant la dinàmica de la vulnerabilitat i la segregació. Per altra banda, el turisme que es construeix a partir de l’especulació i la inversió en rendes del sòl (remodelacions per hotels de luxe, apartaments turístics i segones residències) se sol relacionar amb l'expulsió dels veïns i, per tant, inicien processos de gentrificació. Passat un temps, com en determinats barris del centre de Palma, es passa de la vulnerabilitat a una nova segregació superior, de rendes elevades.

I tot plegat com ho solucionem? Primer, podem actuar sobre els efectes. Sabent que hi ha uns barris vulnerables i que cada un d'ells té un determinat repte (turistificació, connectivitat, habitatge digne...), treballem en polítiques equilibradores del territori. Des de l'acció comunitària i amb els recursos comuns de tots els territoris de l'illa, passem a fer una “política de barris” integral. De fet, des del 2009 tenim una llei de rehabilitació de barris que podríem revisar per bastir un marc comú per fer possible una nova aproximació a la vulnerabilitat urbana. Ara bé, no hi ha millor atac que una bona defensa. Així, tot i que és imperiosa la necessitat d'una acció als barris, aquesta no es pot deslligar d'una actuació sobre les causes de la segregació. En unes altres paraules, frenar l'expulsió dels nostres veïns i veïnes amb topalls al lloguer, foment d'HPO, prohibir la venda a no residents o repensar els límits del turisme especulatiu, entre altres. Queda feina per fer. Ens hi posem?

L'educació política en el nostre Estat és una assignatura pendent. En comparació amb altres països del redol, el coneixement envers el nostre sistema és baix. Cada poc temps apareixen dades on es fa patent el desconeixement de les institucions i els seus processos. Però si alguna cosa tenim clara és la separació de poders, el més bàsic. La gran majoria de nosaltres hem dedicat uns minuts de la nostra vida a pensar sobre Montesquiu. La seva màxima deia que l'executiu governa, el judicial jutja i el legislatiu legisla. Imaginem la desolació que generaria saber que ni aquesta norma s'està complint.

Qui segueix l'actualitat haurà escoltat, en els darrers anys, la polèmica vinculada als decrets llei. Una eina amb què pot comptar el Govern, pensada per situacions d'urgència, que li permet aprovar legislacions de forma ràpida i sense passar pels processos propis del Parlament. El problema és un suposat ús excessiu, convertint-se l'executiu també en legislador i pervertint la separació de poders.

Quina part d'això és cert a les Balears? Quin és el problema en el fet que sigui així? Tot el problema són els decrets llei? En les properes línies mirarem de respondre tots aquests dubtes, fent una radiografia de qui està darrere les nostres lleis. Cal recordar que, en un procés legislatiu, el parlament sempre acaba intervenint. Permeteu-me aclarir que aquest article posa l'accent en el procés legislatiu, en la iniciativa, el debat i la reflexió. Una responsabilitat que els dissenyadors del nostre sistema polític posaren sobre les esquenes de la Cambra de Representants i que és considerada excepcional quan ve d'altres actors.

El legislador que no legisla

Posem dades sobre la taula. Observant les iniciatives legislatives de les Illes Balears en les darreres 9 legislatures (de la 1991/95 en el que portem de la 2023/2027), podem afirmar que el principal motor de lleis és el Govern, a molta distància. Pel que fa al legislatiu, el Parlament només ha presentat prop d’un terç de les iniciatives. La resta d’actors no arriben al 5%. 

La diferència és encara més gran si ens fixem en les legislacions que varen tirar endavant. Un 86% de les lleis que s'han aprovat en l'etapa observada foren presentades pel Govern de les Illes Balears, mentre que el nostre protagonista, el Parlament, només n’ha presentat un 11%.

En aquesta darrera dada, les de lleis aprovades, trobem el motiu que explica el motiu pel qual veiem aquesta distribució. Tota l'activitat política d'una legislatura es veu marcada per l'aritmètica parlamentària. Qui aconsegueix majoria es disposa, no només a governar, sinó també a legislar i ho fa recolzant-se sempre en els mateixos socis. L'oposició, per tant, abandona l'activitat legislativa al Parlament, conscient que no arribarà a bon port. I és que les iniciatives de llei que no venen de l'executiu presenten una grandíssima taxa de mortalitat.

Fins aquí, podem trobar una certa lògica: els partits que no formen part de la majoria de Govern, es dediquen a fer oposició, donat que ja no poden legislar. Però, què passa amb els parlamentaris que formen part dels partits de Govern? El cert és que aquests també entreguen l'activitat legislativa en mans dels seus companys de l'executiu. Dedicant-se a donar suport al Govern, a la negociació en casos de coalició o a qüestions internes dels partits. Es converteixen, a excepció dels portaveus o altres figures més publiques, en una espècie d'alliberats.

El Govern: l’autèntic legislador

Per tant, queda demostrat que el Govern és l'autèntic legislador en el nostre sistema polític. Ara la pregunta és: com ho fa? Té dues formes d'iniciar una iniciativa legislativa. La primera és mitjançant un projecte de llei. Un procés lent i més garantista que requereix un major control i debat per tal de ser aprovat. També pot fer servir el citat decret llei, una eina molt més ràpida i que li permet aprovar grans paquets de mesures en una sola votació.

A les Balears, observant l'històric, veiem que el decret llei fa la seva primera aparició durant la legislatura 2007/2011, amb l'executiu presidit per Antich. Arriba amb una força considerable, 2 de cada 10 lleis aprovades en aquells anys són mitjançant aquest mecanisme. Però el canvi de Govern no va suposar una reducció del fenomen. Tot i la majoria absoluta, Bauzá puja l'aposta i aprofita el decret llei en un 43% dels casos. Els governs presidits per Francina Armengol han tingut un comportament diferent. A la primera legislatura el va usar en un 21% dels casos, mentre que en la darrera etapa va pujar fins als 2/3, establint un nou rècord.

Val a dir que la darrera legislatura va comptar amb una situació realment excepcional, la pandèmia, que va portar a situacions d'urgència en més d'un àmbit. D'aquesta manera es justificaria el gran augment dels decrets llei. Així i tot, alguns observadors consideren que el seu ús ha estat abusiu.

Són poques les publicacions acadèmiques que han estudiat aquest fenomen i n’extreuen dues conclusions principals. La primera és que l'ús dels mecanismes com el decret llei ha anat en augment durant les darreres dècades. La segona és que els governs sense majoria absoluta el fan servir més. Cap de les dues es compleix amb rotunditat pel que fa a les Balears.

D’acord, i on està el problema? 

Fins aquí, el diagnòstic ha quedat clar. El Parlament no és el motor de la nostra legislació, ho és el Govern. A més, cada vegada utilitza més el decret llei, que li permet saltar-se bona part dels tràmits i debats. Això no és més que l'expressió d'un fenomen que no és nou: la pèrdua de lògica de les cambres de representants i en el fons del debat polític.

Quan creix la polarització i les posicions es perceben com cada vegada més extremes; quan la contraposició d'idees es percep com una guerra irreconciliable entre la vida i la mort: és en aquests moments en els quals els parlaments perden el seu sentit primer. Les postures, els blocs, els discursos i les votacions venen de casa, no hi ha tasca de persuasió, ni d'autèntic debat, no hi ha grisos, qui té la força la imposa, és o blanc o negre.

Així, els nostres parlaments muten i adopten una nova forma, purament mediàtica. Creix la importància de les mocions, que no tenen un objectiu pràctic, i decau el debat sobre el fet concret, les matèries de govern. L'oposició no iniciarà un procés legislatiu que sap que no culminarà. I si ho fa, és com a eina mediàtica. Els debats sobre propostes es traslladen a les taules de les conselleries, on la claredat i la transparència és menor i ens arriba tot filtrat per les parts. 

Tenim un legislador que no legisla? Sí, legisla poc. Però també tenim un sistema mediàtic que no promociona el debat civilitzat, sinó que fomenta la polarització. La prova és la manca d’espai que tenen els debats d’idees. A més, tenim una ciutadania que no exigeix més a les seves elits, que refusa la reflexió, molt poc disposada a canviar allò que pensa. I clar, l’executiu dirà, si al final tot acabarà com nosaltres diguem, per què no anem per la via ràpida? Si ho mires bé, té raó.

Què us ve al cap quan pensau amb en Jaume Matas i Maria Antònia Munar? Quantes vegades heu sentit dir allò que “tots els polítics són iguals”? Heu perdut la confiança en les vostres institucions? Probablement, una bona part dels ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes donarien respostes ben similars a les tres preguntes anteriors, però: per quina quantitat s'ha adjudicat un contracte d'obres al teu municipi? De quins béns i activitats disposa el o la presidenta de les Illes Balears en començar el seu mandat? I sobretot: en acabar-lo? Com a ciutadans, com podem retre comptes de l'activitat institucional? Per aquestes altres preguntes, possiblement tendrem poques respostes i, si les cercam, ens torbarem més de cinc minuts.

Totes aquestes qüestions plantejades ens connecten amb quelcom conegut com “govern obert”, un terme poc conegut i practicat a les nostres illes, però que avança a passes de gegant a les agendes públiques de les institucions d'alguns països europeus i a altres territoris veïns, com Catalunya. A Passes Perdudes no havíem parlat abans de govern obert, però la notícia de l'acord del PP balear i Vox per abolir l'Oficina de prevenció i lluita contra la corrupció a les Illes Balears (popularment coneguda com l'oficina antifrau) ens ha obert la porta.

És sabut que, des de fa ja uns anys, hi ha una crisi de les democràcies actuals, una desafecció en les institucions públiques i un auge dels populismes i dels feixismes. Encara més, els darrers baròmetres del CIS ens mostren que de confiança política no anam gaire sobrats: a la pregunta de “Quin creus que és el principal problema d'Espanya?”, la resposta “el mal comportament dels polítics” sempre ocupa posicions altes, per sobre de l'educació, del canvi climàtic, l'habitatge, o la violència de gènere, entre altres.

És per això que ara parlem de conceptes com el govern obert, la transparència i la rendició de comptes, ja que per guanyar la legitimitat i confiança de la ciutadania resulta cabdal que l'Administració doni explicacions del que decideix i de la seva gestió.

Aquest article pretén posar damunt la taula la importància del dret a una bona administració de tots els ciutadans i ciutadanes, plantejar com el govern obert és el camí a seguir per garantir-lo, i analitzar com estam a ca nostra en aquests termes. Ja us ho avançam: estam malament.

Govern obert: d’on venim?

Abans de començar, sabem que és el govern obert? Es tracta d'una cultura de governança que promou els principis de transparència, integritat, rendició de comptes i participació de les parts interessades en suport de la democràcia i el creixement inclusiu (Recomanació del Consell de l'OCDE sobre Govern Obert de 14/12/2017).

Europa encenia la llum l'any 2000, quan redactant la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea reconeixia, en l'article 41, el dret a una bona administració. L'Estat espanyol es va adherir a la dita Carta, però va ser uns anys després, amb el boom immobiliari i la crisi socioeconòmica que el va seguir (2008), que es destapen nombrosos casos de corrupció, la desafecció de la ciutadania a la política creix i sorgeix la necessitat de parlar de bon govern, de transparència i d'accés a la informació pública. Necessitat que, amb qüestió de poc temps, desemboca en legislació específica.

A l'estat espanyol, la primera llei que s'aprova en matèria de transparència i bon govern és la Llei 19/2013, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A les Illes Balears anàvem una passa endavant, ja que l'any 2011 s'aprovà i entrà en vigor la Llei 4/2011, de bona administració i del bon govern de les Illes Balears. Si bé es tractava d'una llei poc complexa i superficial, marcava ja llavors la direcció en la qual acabarien legislant la resta de comunitats i, fins i tot, l'estat.

La Llei balear establia les bases sobre la bona administració i el bon govern, legislant sobre accessibilitat, administració electrònica i simplificació, transparència en la gestió i en el govern i lideratge ètic. Però també resulta molt interessant perquè en el seu títol III preveu la creació de l'Oficina d'Avaluació pública de les Illes Balears, amb la finalitat de coordinar i desenvolupar les accions d'avaluació de polítiques, plans i programes, organitzacions i serveis públics. Aquesta oficina resulta molt innovadora -més tenint en compte l'any de naixement de la norma- i era un bon punt de partida per intentar millorar la qualitat de les polítiques i els serveis públics, alhora que per garantir un major retiment de comptes, però aquesta mai s'ha desenvolupat ni s'ha donat la seva creació.

Per què govern obert?

A tall de resum, la cultura de governança que implica el govern obert ens beneficia a múltiples nivells, dels quals en destacarem tres:

De cara a la ciutadania, el govern obert potencia la consciència i el control per part de la mateixa en els afers públics, amplia la seva capacitat d'influència en la presa de decisions polítiques, facilita la inclusió de temes en l'agenda pública i fomenta actituds més participatives en les accions del Govern i l'Administració Pública.

També reporta beneficis polítics, contribuint a la millora de la qualitat democràtica, facilitant la rendició de comptes, promovent la participació i col·laboració ciutadana, obrint la porta de les administracions públiques a través de la implantació de mesures de transparència i facilitant el retorn de la confiança de la ciutadania en les institucions democràtiques.

Finalment, també contribueix amb beneficis econòmics: la corrupció esdevé molt més complicada, s'incentiven conductes responsables i es limiten actituds i actuacions incorrectes. Així mateix, incrementa la seguretat jurídica i, conseqüentment, s'estimulen les inversions.

Les Illes Balears més enllà de la Llei estatal de 2013

Quina és la realitat a ca nostra? Que els portals de transparència són gairebé inexistents, que els webs municipals són poc intuïtius i que la informació a publicar que marca la llei no està, en la majoria dels casos, disponible. Això suposa que, en cas de voler obtenir determinada informació, fins i tot la que s'hauria de donar activament per part de l'administració, s'ha de demanar exercint el dret d'accés a la informació pública, cosa que pot desanimar fàcilment al ciutadà i que promou l'abandonament del procés. Aquesta manca de transparència també dissuadeix del retiment de comptes i control de l'activitat de l'administració.

I no podem perdre de vista que a les nostres Illes s'han donat, en les últimes dècades, alguns dels casos més sonats de corrupció, que han tengut ressò pel que fa a l'afecció política i a la desconfiança dels ciutadans i ciutadanes. Però resulta que, encara l'any 2023, les nostres administracions no donen compliment, en la majoria dels casos, a aquesta normativa. Mentrestant, la ciutadania resta aliena al seu dret a una bona administració i a com vetllar perquè aquest es garanteixi. La cultura del govern obert a casa nostra, és, com dèiem, més aviat escassa.

Les legislatures balears que han seguit l'aprovació de la llei estatal no han destacat precisament per desenvolupar aquesta normativa o per continuar legislant en aquest sentit. Sortint del pessimisme, però, remarcarem allò que sí que s'ha treballat i que ens beneficia com a ciutadania en el marc del govern obert, concretament en l'eix del bon govern: l'any 2016 entra en vigor la Llei 16/2016, de 9 de desembre, del Parlament de les Illes Balear, la qual crea l'Oficina de Prevenció i lluita contra la Corrupció a les Illes Balears (OAIB).

Seguint la línia del bon govern i el retiment de comptes, l'OAIB té per objectiu principal prevenir i investigar possibles casos d'ús o de destinació fraudulents de fons públics o qualsevol aprofitament il·lícit, derivat de conductes que comportin conflicte d'interessos o l'ús particular d'informacions derivades de les funcions pròpies del personal al servei del sector públic. Però no només desenvolupa funcions en relació amb la prevenció, investigació i lluita contra la corrupció, sinó que també en relació amb l'ètica pública i amb la integritat, i el seu àmbit d'actuació és ample: comprèn el Govern, els consells insulars, els municipis, mancomunitats i consorcis, el Parlament, entre altres.

Per tant, es tracta d'un ens auditor, garant del nostre dret una bona administració i vetllador pel compliment dels principis generals i d'actuació del bon govern. Ofereix, entre altres serveis, una bústia perquè qualsevol persona pugui denunciar qualsevol situació de frau o corrupció de la qual tingui constància en el sector públic balear de manera confidencial i sota la seva protecció. Des de la seva creació, ha rebut un total de 497 denúncies, rebent en els tres darrers anys 125 denúncies anuals, aproximadament. Així mateix, l'OAIB pot emprendre investigacions per iniciativa pròpia.

Amb el seu tancament, si s'acaba produint, s'eliminaran traves a la corrupció i a conductes contràries a l'ètica pública. En conseqüència i lligat a la falta de mesures per implementar la transparència i la participació ciutadana, contribuirà a un major desencís amb les nostres institucions i, en definitiva, un descens en el nivell de la confiança política.

No perdem l'esperança, però. Tenim a prop casos d'èxit per inspirar-nos, com és el cas de l'Oficina Antifrau de Catalunya, que s'ha dotat de recursos suficients, assumeix un gran volum de feina a tot el territori i s'ha convertit en un referent europeu en termes de bon govern.

Conclusions

Si volem que la ciutadania confiï en les administracions, s'ha d'explicar quina és la situació d'aquestes, la de les persones que en formen part i la dirigeixen i per què es prenen unes decisions determinades i no d'altres: els motius, les motivacions, les justificacions i els criteris que s'han tengut en compte.

Per aconseguir caminar cap al govern obert, les nostres administracions han de treballar en aquesta cultura de governança, concretant polítiques públiques i actuacions al voltant de la transparència activa, del dret d'accés a la informació pública, de les dades obertes, de la participació i del bon govern.

Les decisions polítiques de les darreres legislatures no han contribuït a promoure una tasca potent en aquests termes, independentment del color polític. Ara tenim una nova legislatura just començant, que veurem si esdevé una nova oportunitat per treballar per unes administracions més transparents, obertes i íntegres. De moment, però, el que és clar és que mesures com l'eliminació de l'oficina antifrau van, precisament, en el sentit contrari i que de moment, com a administració autonòmica, no estam en una posició gens avantatjada com per poder desfer les poques passes que s'han donat en el camí del govern obert.

El Parlament de les Illes Balears aprovà ahir, 14 de novembre, el nombrament d’Albert Salas com a nou director general d’IB3. No és cap sorpresa: la presència del PP o del PSOE en el Govern sol implicar, quasi sempre, un canvi en el nombrament d’aquesta figura. La radiotelevisió pública de les Illes Balears s’erigeix així com un dels temes de disputa dins la política illenca. Els fets dels últims mesos en són un exemple: el nou Govern, amb Margalida Prohens (PP) al capdavant, ha parlat d’una possible modificació de la llei amb l’objectiu, entre d’altres, de reduir de sis a quatre anys el mandat de la figura de director general; i el, fins ara, director general de l’Ens, Andreu Manresa, que fou reelegit el 2022, va dimitir dia 21 de setembre del 2023. És per això que l’elecció d’Albert Salas amb els vots a favor de MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca i el vots en blanc del PSIB-PSOE sí que és una sorpresa. Per primera vegada, la direcció general s’ha decidit per consens. Però, quin temps fa que va començar la polèmica d'IB3 dins el Parlament, que ha dificultat més d'un cop arribar al consens? Com s’explica ara aquest canvi de paradigma?

El desacord polític al voltant de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB) –abans Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears– existeix des d’abans de la seva constitució. Aquest fet ha marcat el seu marc legal, que ha anat canviant amb el pas dels anys i de les diferents legislatures, i, en conseqüència, l’organització i l’activitat. Margalida Blanquer recull part d’aquests canvis en la seva tesi ‘El model audiovisual públic de les Illes Balears: la seva configuració (1975-2015)’; i, en el present article, farem un recorregut des dels inicis. L’objectiu és per entendre i explicar com els debats parlamentaris i el desacord polític han influenciat el principal mitjà de comunicació públic propi de les Balears. 

Del paper a la pantalla: una cursa de fons

Constituir la companyia i materialitzar les primeres emissions va dur 20 anys de coa. La Llei 7/1985, de dia 22 de maig, de creació de la Companyia de Ràdio i Televisió de les Illes Balears va ser publicada al Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB) dia 20 de juny del 1985, quan Gabriel Cañellas, del Partit Popular, era el president del Govern autonòmic. Però, tot i que aquesta vegada es va aprovar amb la benentesa de tots els grups polítics, no va ser fins l’any 2004 que es va arribar a constituir. 

El debat sobre quin model audiovisual havia d’haver-hi a les Balears obria moltes discrepàncies i la manca de pressupost per desenvolupar-lo frenava el procés. Durant el primer Pacte de Progrés (1999-2003), amb el socialista Francesc Antich a la presidència, es va fer un estudi per conèixer la viabilitat econòmica del projecte d’un canal de comunicació públic propi de les Illes, però el debat sobre l’audiovisual, i també pel que fa al model lingüístic, el continuava paralitzant. 

Els primers anys d’IB3: un canvi constant

IB3 es va constituir quan Jaume Matas (PP) era president del Govern (2003-2007). Per fer-ho, el novembre del 2003 es va modificar, a través de la la Llei d’Acompanyament de Pressupostos del 2004, la llei que regulava l’Ens. Aquesta estipulava que per a conformar l’òrgan, s’havien de constituir el Consell d’Administració i el Consell Assessor de la CRTVIB, els quals havien de ser escollits pel Parlament per una majoria de dos terços. L’objectiu d’aquesta reforma era que el Consell Assessor de Ràdio i Televisió Espanyola de les Illes Balears exercís les funcions i engegués el projecte. Aquest canvi es va interpretar com una mesura per evitar el conflicte polític amb els altres partits. 

IB3 es va constituir quan Jaume Matas (PP) era president del Govern (2003-2007). Per fer-ho, el novembre del 2003 es va modificar, a través de la la Llei d’Acompanyament de Pressupostos del 2004, la llei que regulava l’Ens

“La reforma de la llei permetia desbloquejar la possible resistència parlamentària que hi pogués haver en el tràmit legislatiu i s’aprofitava d’un Ens ja constituït, el Consell Assessor de RTVE, per començar a prendre les primeres decisions de la RTVIB, de manera pràcticament immediata”, analitzava el periodista Albert Travesset en el reportatge “El nou panorama públic de l'audiovisual a les Illes Balears” (Comunicació 21, 2004).

Aquesta maniobra es va considerar com una falta de transparència del Govern per part de les forces polítiques de l’oposició. El parlamentari d’EU-Verds, Miquel Ramon, la caracteritzava com “una modificació de la llei feta per la porta falsa, de la llei d'acompanyament dels pressuposts i trencant el consens que hi havia hagut en el seu moment, de cara a la constitució de la ràdio i televisió pública” (Ramon, 2005).

La següent legislatura (2007-2010) es va produir un canvi de govern i Francesc Antich (PSIB-PSOE) va passar a ser el president del Govern gràcies al II Pacte de Progrés, format pel PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca —coalició entre el PSM, Esquerra Unida de Mallorca, Els Verds de Mallorca i ciutadans independents—, UM, Eivissa pel Canvi i el PSM-Els Verds de Menorca. Amb ells, també va canviar la normativa que regulava la radiotelevisió. El 2010 va entrar en vigor la Llei 15/2010, de 22 de desembre, de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, que substituïa per complet l’anterior. 

La nova llei perseguia modernitzar el mitjà i incloure en la norma les innovacions de l’era digital, com eren els continguts multimèdia o la televisió digital terrestre (TDT). Igualment, també es varen modificar apartats que ja existien. Per exemple, el Consell d’Administració, que era l’òrgan que s’encarregava de l’activitat diària, juntament al Director General, passava a anomenar-se Consell de Direcció. El que sobta, però, és que en lloc de mantenir únicament que el director general seria elegit pel Parlament per una majoria de dos terços, es va afegir que “si aquesta majoria no pot ser assolida en el termini de sis mesos comptadors a partir de la primera votació o del moment en què pertoqui cada renovació parcial d’acord amb el que preveu aquesta llei, serà suficient per a l’elecció la majoria absoluta”. El PP va esmenar el projecte de llei, presentat pel Pacte, perquè defensava que si les votacions es feien per majoria, s’aconseguirien resultats millors, es facilitaria el procés de presa de decisions i s’evitaria el bloqueig de l’oposició.

La disputa en relació a IB3 i la inestabilitat que envoltava la nova norma eren innegables. En el mateix debat parlamentari, la integrant del Grup Mixt, en representació d’Eivissa pel canvi, Esperança Marí, va emfatitzar en què la nova llei “ha de perdurar i que no ha d’anar canviant segons el color polític de qui estigui el Govern” (Marí, 2010).

La segona etapa: un calc de l’anterior

Poc després d’entrar en vigor, la nova llei va ser modificada. José Ramón Bauzá (PP) havia entrat a presidir el Govern autonòmic el juny de l’any 2011, moment en què la persona que ocupava el càrrec de director general era un substitut provisional. Per això, el nou Govern va aprovar, el juliol del 2011, el Decret Llei de modificació, per tal de retocar la normativa en relació amb la constitució dels òrgans interns de l’Ens i incloure que: 

En cas de produir-se una “vacant en la Direcció General de l’antic Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, mentre no es constitueixi el Consell de Direcció, les seves funcions seran assumides, per raó del seu càrrec i de manera transitòria, pel titular de la conselleria a la qual s’adscriu l’Ens”. 

Així és com, Antonio Gómez (PP), en aquell moment conseller de Presidència, passava a ocupar el càrrec de director general, sense tenir en compte que la figura al capdavant del mitjà hauria d’actuar, segons la llei, amb independència del Govern i l’Administració.

Amb José Ramón Bauzà (PP), Antonio Gómez, en aquell moment conseller de Presidència, passava a ocupar el càrrec de director general, sense tenir en compte que la figura al capdavant del mitjà hauria d’actuar amb independència del Govern i l’Administració

El model lingüístic també havia estat un tema polèmic, i aquesta legislatura no quedà enrere. Per exemple, darrera l’aprovació del Mandat Marc de l’Ens (un dels instruments de control parlamentari que s’incloïen en la nova llei) l’any 2014, el qual establia els objectius pels següents sis anys)  trobam dues esmenes que va fer el PP per tal que es fes servir l’article salat als informatius d’IB3. 

Un any més tard, el maig del 2015, Francina Armengol (PSIB-PSOE) va passar a ser la presidenta del Govern, i l’elecció del director general reobre els conflictes. Cada partit va fer una proposta diferent i no arribaven a un acord. Per aquest motiu, es va modificar de nou la Llei 15/2010, a través de la Llei 9/2015. Concretament, es va reduir el percentatge de vot que es necessitava: l’elecció del director general deixava de ser presa per la majoria de dos terços del Parlament, a sols necessitar tres cinquenes parts. La mateixa exposició de motius evidencia que era una maniobra per “facilitar el procés d'elecció dels membres del Consell de Direcció i del director o directora general”, desbloquejant la falta de consens polític. 

Amb Francina Armengol (PSOE) es va reduir el percentatge de vot que es necessitava: l’elecció del director general deixava de ser presa per la majoria de dos terços del Parlament, a sols necessitar tres cinquenes parts

IB3 a la carta (del Govern)

La figura del director general sempre ha estat un tema polèmic i cada un dels que han exercit el càrrec han estat ben lligats al color polític, indiferentment del que diu la llei; la infinitat de modificacions de la llei que s’han fet en relació a l’elecció d’aquesta en són una mostra ben clara. Els canvis han estat constants: sols en els primers deu anys, n’hi va haver set; en canvi, el vuitè hi ha estat vuit anys. Margalida Mateu repassa els noms de les diferents persones que han ocupat la direcció de l’Ens en la seva tesi ‘Les iniciatives radiofòniques del Govern de les Illes Balears i dels Consells Insulars (1983 - 2015)’.

La figura del director general sempre ha estat un tema polèmic i cada un dels que han exercit el càrrec han estat ben lligats al color polític, indiferentment del que diu la llei

La primera directora general fou Maria Umbert (2005-2007), a proposta de Jaume Matas, del qual havia estat cap de gabinet. La precedí Antoni Martorell (2007-2010), qui havia estat director insular de Comunicació del Consell de Mallorca amb Maria Antònia Munar (Unió Mallorquina) entre el 2006 i el 2007. Martorell, però, va dimitir el juny del 2010, i el Parlament va nomenar Pere Terrassa com nou director de l’Ens (2010-2011); els darrers anys havia estat molt lligat al Real Club Esportiu Mallorca. Un any més tard, també va dimitir, i va ocupar el seu lloc el Conseller de Presidència Antonio Gómez, a través de la modificació de llei feta l'any 2011. 

El mateix any, es va nomenar Jacobo Palazón (2011-2012), qui ja era el director tècnic i d’explotació de IB3; però abans que fos oficial, va presentar la seva dimissió. Així, el va substituir José Manuel Ruiz (2012-2014), el qual va dimitir l'any 2014 per encapçalar la llista del Partit Popular de Calvià.  El va precedir Josep Maria Codony (2014-2015).

Tot seguit, va tornar el desacord polític per decidir qui havia d’ocupar el càrrec. I així fou com, a partir de la modificació de la llei l’any 2015, Manresa va entrar a ocupar el càrrec; qui l’ha ocupat durant les dues legislatures encapçalades per Armengol. Un dels darrers fets que han creat malestar en relació amb Manresa fou la seva decisió en relació amb l’ordre d’intervenció en el debat electoral: els partits havien decidit sortejar els torns, però Manresa havia acceptat la proposta del PSIB de fer-ho en funció dels vots; la decisió finalment fou anulada per la junta electoral.

Després de la seva dimissió, el PP va proposar el passat mes de setembre Albert Salas, director de comunicació del Real Club Deportiu Mallorca, per ocupar aquest lloc. En la primera votació no va aconseguir el suport necessari de tres cinquenes part del Parlament –32 vots a favor i 25 en blanc– i, per tant, Jordi Bayona, membre del Consell de Direcció i qui fou director general de Comunicació del Govern durant el primer mandat d’Antich, ha fet de director interí a l’espera la segona votació, celebrada aquest passat dimarts.  

Finalment, el ple del Parlament, amb 40 vots a favor i 19 en blanc, ha nomenat Salas nou director general d’IB3. Els vots de MÉS per Mallorca i Més per Menorca, units als de PP i VOX, han estat claus, tot i ser un “vot crític de confiança”, han definit. Els ecosobiranistes han pres la decisió motivats pel compromís que el nou director els va transmetre durant les reunions que va mantenir amb els grups parlamentaris. 

Salas ha assegurat que la seva línia no serà rupturista i que el model lingüístic no experimentarà canvis, el català continuarà sent la llengua vehicular d’IB3. Així mateix, un dels primers objectius és acabar el procés d’internalització de la plantilla d’informatius, seguit de conformar un equip independent i apartidista, iniciar una transició cap a la transmèdia i apostar per les productores locals. 

Salas ha assegurat que la seva línia no serà rupturista i que el model lingüístic no experimentarà canvis, el català continuarà sent la llengua vehicular d’IB3

IB3, una institució clau lluny de la despolitització 

Després de repassar les diferents etapes d’IB3, hem pogut observar que la quantitat elevada de canvis que s’han fet en tots i cada un dels Governs, els quals són independents dels colors polítics. És a dir, governi el PP o governi el PSOE en coalició, la modificació de la llei per nombrar director general o la politització de l’Ens estan assegurats en certa mesura. Encara que des de la redacció de la primera norma el Parlament té el paper de prendre les decisions per mitjà de votacions, els Governs han modificat les lleis per mitjà d’altres per obtenir uns resultats concrets, els quals s’han acabat aplicant. Tot i ser un mitjà de comunicació de servei públic, que s’hauria de regir pels valors de pluralitat, objectivitat, imparcialitat, entre d’altres, l’actuació de l’executiu ha condicionat durant anys la seva activitat; i, per tant, la informació. 

No obstant això, el recent nomenament d'Albert Salas, que ha comptat amb el suport tant de PP i VOX, com de Més per Mallorca i Més per Menorca, pot suposar un punt d'inflexió. La dreta i l'esquerra ecosobiranista han duit el consens al Parlament, per primera vegada en relació amb el director general. I Salas ha estat valorat per tenir un perfil independent i tècnic. A diferència d'alguns dels altres directius, el seu historial és més periodístic que polític: no destaca per haver integrat una llista electoral o per haver estat cap de gabinet, sinó per la seva trajectòria, primer, dins IB3 com a redactor d'esports (2005-2016) i cap de la secció (2016-2017); segon, com a director de comunicació del RCD Mallorca (2017-2023). Sense voler ser ingenus, la nova circumstància podria convertir-se en una època de bonança per a la radiotelevisió pública de les Illes Balears.

Referències

Blanquer Genovart, M. [Margalida]. El model audiovisual públic de les Illes Balears: la seva configuració (1975-2015). Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 2017.

Mateu i Sampol, M. [Margalida]. Les iniciatives radiofòniques del Govern de les Illes Balears i dels Consells insulars (1983-2015). Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 2015.

Illes Balears. Llei 7/1985, de dia 22 de maig, de creació de la companyia de ràdio i televisió de les Illes Balears. (BOCAIB, núm. 17, 20-06-1985, pàg. 226-232).

Illes Balears. Llei 15/2010, de 22 de desembre, de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears. (BOIB, núm. 2, 04/01/2011, pàg. 5-13).

Arxius del Parlament de les Illes Balears:

Diari de Sessions del Ple (2005).

Diari de Sessions del Ple: Debat del Dictamen de la Comissió d'Assumptes Institucionals i Generals del Projecte de llei RGE núm. 3446/10, de l'ens públic de Radiotelevisió de les Illes Balears. (Núm. 123, 21/12/2010, pàg. 5360-5371).

Diari de la Comissió de Control Parlamentari sobre la radiotelevisió de les Illes Balears (2005).

Aquestes darreres setmanes ha estat notícia la declaració com Bé Immoble d'Interès Cultural (BIC) de sa Feixina per part del Consell de Mallorca. La proposta de la Comissió Insular de Patrimoni Històric va ser aprovada per set vots a favor (PP i Vox) i quatre en contra (PSIB i Més per Mallorca) el passat 19 d'octubre. Les darreres declaracions per part de PP i Vox es limiten a aclarir que estan complint amb una sentència judicial i que no es tracta d'una qüestió política -ja veurem com això és impossible referint-se al patrimoni- i, d'altra banda, Més per Mallorca, qui apunta que aquest és un exemple de la voluntat que tenen els partits del govern de defensar un monument feixista.

Abans d'aprofundir en la matèria, cal assenyalar un punt vital d'aquesta qüestió des d'una perspectiva antropològica: el patrimoni és, intrínsecament, polític. En aquest article el que descobrirem són els diferents discursos i recursos que s'activen al seu voltant. Per poder comprendre els usos polítics del patrimoni cal conèixer el procés de patrimonialització que transforma a un objecte en un element patrimonial.

La lluita judicial

La disputa entre la protecció o enderroc de sa Feixina ve de lluny. L'any 2010 es va realitzar un canvi als elements amb connotacions explícitament franquistes per adaptar-se a la llei de memòria històrica com així està recollit a l'article 15. El juny del 2015, PSIB, Més i Som Palma, del govern municipal, inicien unes negociacions per poder tombar el monòlit, moment que l'Associació per a la Rehabilitació dels Centres Antics (ARCA), en contra d'aquesta decisió, demana la convocatòria d'una consulta popular per tractar la qüestió. A mitjan 2016 ARCA reivindica la inclusió del monument en la llista de patrimoni a conservar. En vista de la negativa per part del pacte d'esquerres, l'agrupació va presentar un recurs contenciós-administratiu per protegir-lo. El 2017 el Consell pren la decisió de no protegir sa Feixina, al·ludint que es tracta d'un símbol de repressió franquista, tot i els canvis duts a terme, fent referència al seu origen.

Un sector social es va oposar reafirmant que el monument té un valor històric i artístic per ser protegit, per la qual cosa varen imposar un recurs administratiu. El Consell i Memòria per Mallorca varen recórrer davant del TSJIB, varen perdre i la Justícia va concloure amb la protecció del monòlit. La conservació del monument la va decidir, en primera instància, el Jutjat contenciós-administratiu núm. 3 de Palma i el TSJIB amb la sentència 312/2021, de 26 de juny, 2021, donant així la raó a la plataforma Salvem sa Feixina i ARCA. Aquesta decisió va quedar ratificada el 6 d'octubre del 2022, moment que el Tribunal Suprem no va admetre a tràmit el recurs interposat per l'associació de Memòria Històrica i l'anterior govern del Consell de Mallorca presidit per PSIB, Més per Mallorca i Podem. Així s'ha arribat fins aquest mes d'octubre on la nova formació de govern ha determinat la catalogació de sa Feixina com patrimoni a protegir. 

La conservació del monument la va decidir un jutjat de Palma i el TSJIB. Aquesta decisió va quedar ratificada pel Tribunal Suprem

La darrera passa ha estat donada per part de Sumar: els diputats Vicenç Vidal i Félix Alonso han demanat al Govern si durà a la Fiscalia la protecció del monument de sa Feixina, considerant que és una qüestió que ha de decidir el Tribunal Constitucional, qui encara no s'ha pronunciat.

El Creuer Balears

Cal recordar que el monument va ser inaugurat en presència de Franco en 1947 en record de les persones del Creuer Balears, causant de milers de morts de civils malaguenys/es durant “La Desbandá” a Màlaga. Per aquest motiu, la formació d'esquerres Con Màlaga ha sol·licitat al seu batle Francisco de la Torre que demani al seu homòleg, Jaime Martínez, l'enderroc del monument.

El monument va ser inaugurat en presència de Franco en 1947 en record de les persones del Creuer Balears, causant de milers de morts de civils malaguenys/es durant "La Desbandá" a Màlaga

Aquest no és l'únic cas sobre un monument feixista que genera disputa a Mallorca. L'any 2021 a Bunyola es va retirar la Creu dels Caiguts i va ser substituïda per una olivera. No obstant això, recentment el grup municipal Vox ha proposat tornar a aixecar una creu, segons les seves declaracions, “com un símbol de democràcia en homenatge a tots els caiguts durant la Guerra Civil” i demanant que sigui batejada per un capellà. Dita proposta ha generat el rebuig dels partits de l'oposició.

Punts de vista oposats

Al recorregut dels esdeveniments hem pogut observar que hi ha diversos col·lectius implicats i enfrontats pel que fa al seu punt de vista sobre el monument. D'una banda, la formació dels partits d'esquerres que han governat els darrers anys junt amb Memòria de Mallorca, qui ha lluitat per l'enderroc del monòlit defensant que, tot i els canvis, la resignificació no és real i encara és un monument simbòlicament franquista a causa del seu origen. Per tant, defensa que el monument és contrari a la llei de memòria històrica i s'ha d'enderrocar.

D'altra banda, Salvem sa Feixina i ARCA, amb el suport del partit de dreta i extrema-dreta, han col·laborat per protegir i catalogar com patrimoni sa Feixina argumentant el seu valor històric, referint que ja no hi ha una connotació del règim i que és un record per totes les víctimes de l'època i també pel seu valor artístic.

El que fins ara s'ha intentat és definir els diferents punts de vista d'aquest procés de patrimonialització i els distints usos socials que caracteritzen les diverses formes que una societat es relaciona amb el passat, l'interpreta, selecciona i manipula. Així s'observen els diferents discursos on s'utilitza la memòria històrica amb diverses perspectives segons el col·lectiu.

Com ja s'ha avançat, tot procés referit al patrimoni és, en última instància, polític. L'anàlisi antropològica concep el patrimoni com un procés de construcció social (la patrimonialització, és a dir, una catalogació i protecció). Per tant, no es tracta d'un objecte que té un valor inherent, no és un ens predefinit i estàtic. El patrimoni es va configurant i creant, consegüentment, el seu valor és una condició donada, aquí és on s'observa el caràcter polític. 

En aquest sentit, s'ha de comprendre que el fenomen de patrimonialització, així com altres produccions culturals, només poden ser enteses d'acord amb les situacions polítiques en les quals estan immerses i tenint en compte les activacions patrimonials que sovint són resultat de conflictes i oposicions.

La patrimonialització té a veure amb la negociació de la memòria, la identitat i el sentit de pertinença. És un procés actiu de recordar, oblidar i commemorar que s'implementa per ajudar a navegar i mediar el canvi sociocultural, així com temes socials i polítics contemporanis. D'aquesta forma, el patrimoni esdevé un escenari de conflictes, un mirall de les qüestions i dimensions polítiques que fa que els processos de memòria siguin amb freqüència un terreny de lluita i conflicte, fet que ens porta a qüestionar-nos les representacions socials dels grups socials. 

En un sentit més específic -i vistes les interaccions del procés que envolta a sa Feixina- veim el patrimoni en relació amb la creació de la memòria com narració i interpretació del passat. Hi ha qui diu que encara és un símbol franquista a causa del seu origen, hi ha qui diu que només és un monument històric i artístic i ja no té un significat feixista.

Els conflictes de la memòria i la seva traducció en narratives que expressen la interpretació del passat suposen un dels usos polítics més clars del patrimoni. La memòria històrica construïda en aquest procés no acull una única 'memòria històrica' construïda col·lectivament, sinó que hi ha un continuu diàleg entre el passat i el present, el qual ha estat utilitzat per les diferents parts, sempre enfocat a afavorir el seu discurs. La qüestió del passat té una importància notable al procés de patrimonialització de sa Feixina i ha estat, a la vegada, reivindicació dels actors socials implicats i el camp de confrontació entre les distintes perspectives o nocions existents. 

Al cas de sa Feixina podríem dir que la 'memòria històrica' és emprada per la reconstrucció identitària del moviment popular, qüestionant la resignificació en el present del monument, així com el seu paper al llarg de la seva 'història oficial'. Aquesta reconstrucció del passat comporta la recuperació de records emmagatzemats d'un passat que sembla comú al present, combatent així el silenci i la desmemòria a la qual la 'memòria històrica oficial' sotmet a totes aquelles altres 'memòries contrahegemòniques, col·lectives i socials'. 

Resignificar

La resignificació és efectiva quan ve des d’institucions sense una plena acceptació social? Per exemple, és poca la gent que faci referència a la plaça de Miquel Dolç, a l'imaginari col·lectiu continua essent plaça de Tinent Coronel Franco. Una resignificació no sol ser ni ràpida ni efectiva si no hi ha una àmplia validació social o un moviment de base al darrere i només es basa en una imposició institucional. Per tant, n'hi ha prou amb llevar els símbols feixistes per resignificar el monument? A altres països amb un passat de règims dictatorials, com per exemple Alemanya, és il·legal mostrar símbols feixistes i s'ha destruït tot el que suposava un enaltiment a aquella part de la seva història. 

Ara bé, enderrocar és l'única via possible? Existeixen casos on hi ha estructures arquitectòniques que sí que s'han mantingut amb una sèrie de cartells informatius sobre la història d'aquest monument o edifici i s'han reconvertit en espais educatius on s'explica el passat amb una perspectiva actual.

Acabarà aquí el cas de sa Feixina? Quines podrien ser les següents passes? Una pronunciació per part del Tribunal Constitucional? Una apel·lació a institucions internacionals? Mobilitzacions ciutadanes?...

L’any 1992, al caliu del col·lapse del bloc soviètic i de l’expectació pel canvi de mil·leni, Francis Fukuyama optava per proclamar “la fi de la història”: el politòleg estatunidenc considerava que s’havia evidenciat el triomf de la democràcia liberal sobre la resta de règims polítics i que això suposava ni més ni menys que la fita final de l’evolució humana. 

Malgrat la transcendència d’aquest escrit, la seva vehemència sembla molt menys justificada tres dècades després, un període en què s’han minat les bases de suport cap a la fórmula que Fukuyama va elevar a la condició d’incontestablement vencedora. Les crisis econòmiques, sanitàries, migratòries, socials i polítiques, que han abundat al llarg del que duim de segle, han estat un camp de conreu ideal per a l’esclat del qüestionament del model democràtic i, conseqüentment, per a l’auge de formacions ultres, debilitant tot plegat el consens al voltant d’un règim polític que es va arribar a qualificar de ja irreversible.

Aquest missatge ha aconseguit un cert arrelament, i d’una forma tan potent que ha permès que aquestes opcions polítiques governin a Mallorca i a Menorca i que condicionin el Govern de les Illes Balears. Així, no és d’estranyar que, en paral·lel al creixement de partits d’extrema dreta, la confiança en el sistema democràtic hagi patit un important retrocés durant els darrers anys, sense que les Illes Balears puguin erigir-se en una excepció. Donat el greu perill que això suposa per a la convivència social, esdevé necessari analitzar la composició d’aquesta desafecció i la manera en què es mostra. Aquests són, precisament, els objectius que es persegueixen en aquest article, intentant posar el focus en el nostre arxipèlag en la mesura en què la disponibilitat de les dades ho permet.

La democràcia, un consens ferm?

És una constant que els diferents registres d’opinió mostrin percentatges aclaparadors de suport a la democràcia com a sistema preferible a qualsevol altra forma de govern. Tot i aquestes xifres de suport -en el baròmetre del CIS de 2021 era d’un 78,6% per a tot l’Estat espanyol; un 81,4% a les Illes Balears si es considera l’acumulat entre 2018 i 2021 per poder tenir una mostra mínimament representativa-, no es poden obviar dues realitats importants: ni el fet que aquesta pregunta pot estar mesurant més la idoneïtat de les alternatives a la democràcia que la pròpia satisfacció amb el funcionament d’aquesta -es podria estar covant una insatisfacció amb la democràcia en paral·lel a la reprovació moral, almenys per ara, de la resta d’opcions- ni tampoc que existeixen algunes tendències que semblen estar debilitant el gran consens. De fet, cal remarcar que aquest percentatge de suport a la democràcia és el segon més baix dels darrers trenta anys.

Així, la defensa de la democràcia, en abstracte, sembla ser un valor moral generalment compartit a la nostra societat, però el suport es desploma quan les preguntes es concreten i es comença a desvelar el desencís amb la seva efectivitat. Segons l’Enquesta Sociopolítica de 2022 del CEO a Catalunya, la majoria dels ciutadans se senten mal o molt mal representats a tots els àmbits de govern, inclòs el municipal. Això es veu complementat pel que dibuixa l’Enquesta de Concepcions sobre la Democràcia de la UPV: encara que el 88% dels enquestats a la Comunitat Autònoma Basca opina que aquesta forma de govern és preferible a qualsevol altra, un 38% declara que la paraula “democràcia” els transmet desconfiança, irritació o indiferència, i els conceptes positius com compromís o entusiasme, tot i que majoritaris, retrocedeixen fins al 57,8%.

Si segmentam els resultats, observam, com era d’esperar, que la distribució no és homogènia i que les xifres de suport a la democràcia són més reduïdes a determinats grups concrets, tot i que cal dir que sempre per damunt del 50%. Sense sorpreses, l’electorat de Vox destaca per ser, amb molta diferència, el menys entusiasta en el compromís democràtic, ja que només el 66,5% pensa que la democràcia és preferible a qualsevol altre sistema i el 22,5% -gairebé el quàdruple que la mitjana espanyola- declara obertament que un règim autoritari podria ser preferible (CIS, 2021).

També l’edat sembla presentar-se com una variable clau, doncs s’observa una certa correlació entre aquesta i el suport a la democràcia. Per al conjunt de l’Estat espanyol, el grup d’edat d’entre 55 i 64 anys és, amb un 85%, el que mostra major confiança en la democràcia davant la resta de fórmules, i la xifra comença a davallar a mesura que rejovenim la mostra: al 80% en el tram 45-54, al 77% en el 35-44 i el 25-34 i, finalment, el suport més baix es dona en el tram més jove, el 18-24, amb un 70%. És significatiu que el grup de menors de 25 anys sigui tant el més indiferent davant aquesta pregunta com també el menys reticent a un sistema autoritari: al 12% li és igual un model que un altre i el 10%, el doble que tots els grups de majors de 45 anys, opina que un règim autoritari pot ser preferible a una democràcia. Això acaba aconseguint una certa simbiosi amb l’explicat a l’anterior paràgraf, que es reflecteix en el fet que l’extrema dreta obtingui els seus millors resultats en els diversos grups d’edat de menors de 45 anys (40db, 2023).

També pel que fa a nivell educatiu, aquí ja amb dades per a les Illes Balears, es produeix quelcom similar: l’assoliment de titulacions més elevades està clarament correlacionat amb un major suport vers la democràcia, trobant-se els titulats de totes les etapes postobligatòries en nivells superiors a la mitjana balear. Aquesta relació confirma per al nostre entorn l’expressat per la literatura acadèmica, que tendeix a coincidir que l’allargament del recorregut educatiu afavoreix un major compromís democràtic, perquè intensifica els processos de socialització que es produeixen dins de les institucions educatives i la cultura política que se’n deriva alhora que ajuda a teixir xarxes socials més amples, factor directament relacionat amb la participació política i, conseqüentment, amb el compromís democràtic.

Els reflexos de la desafecció política

En la darrera dècada, es pot dir que les respostes a la pregunta del CIS sobre quins són els principals problemes a l’Estat espanyol han patit un trasbals radical, i amb resultats que no són precisament positius pel que fa a la satisfacció amb el sistema polític. Encara que una qüestió sensible com la preocupació per la corrupció s’ha reduït considerablement -ha passat de ser un dels tres principals problemes per al 37,5% dels espanyols en el baròmetre de juliol de 2013 a sols el 4,5% el juliol de 2023-, és impossible obviar, per l’altra banda, creixements alarmants com el fet que el mal comportament dels polítics, l’extremisme i la inestabilitat política hagin passat de ni tan sols contemplar-se a ser una opció triada pel 24,5% dels enquestats. Això, en paral·lel a l’increment dels problemes polítics en general i els partits -del 27,6% al 30,4%- i del Govern o partits o polítics concrets -del 3,5% al 8,2%-.

Si sumam aquestes xifres a una tendència general cap a un descens estructural de la participació electoral -amb excepcions conjunturals com el passat 28 de maig- i a la menor vinculació d’aquests processos amb sentiments positius, podem descriure un context de cert esgotament de l’actual forma del model democràtic. Sembla lògic pensar que la falta d’adaptació d’aquest sistema a les transformacions socials, tecnològiques i econòmiques de les darreres dècades (Daniel Innerarity, 2020; Óscar Iglesias, 2022), juntament amb l’aparició de formacions polítiques representatives amb plantejaments radicals i/o extremistes i també de la inestabilitat política, han pogut ressentir de forma considerable la percepció d’eficàcia del sistema entre la població.

Tot i que el nou mil·lenni ha vengut acompanyat d’importants canvis que permetrien replantejar i impulsar els mecanismes de participació ciutadana, no es pot dir que s’hagi produït encara una transformació substancial en aquest sentit i, de fet, la percepció social d’influència sobre els poders polítics continua sent ínfima (CEO, 2023). L’allunyament afectiu dels partits i dels polítics, així com la creença que aquests no tenen en compte l’opinió dels ciutadans i només s’interessen per ells durant els processos electorals, fa que disminueixin els incentius per ser políticament actiu i per valorar positivament el sistema. Això es demostra fins i tot en aquest punt polític culminant que són les eleccions, com reflecteix el passat 23-J: la ciutadania que tenia una reacció emocional positiva davant aquests comicis -esperança, il·lusió o eufòria- era de només el 34,6%, gairebé tanta com el 32% que sentia preocupació, i la suma d’avorriment, peresa i indiferència s’enfilava fins al 22,9%; el 28,8% si hi afegim l’enfadament (40db, 2023). Aquestes xifres, sens dubte, són preocupants en tractar-se d’un moment tan important en el procés democràtic com les eleccions a les Corts Generals, i donen bona mostra de la dificultat d’atracció per a la participació política, que massa sovint s’està construint en clau de mobilització negativa contra “l’altre”. 

Les variables de suport a la democràcia

Giulia Dotti i Beatrice Magistro (2016) són clares en l’assenyalament d’un punt fosc en les fugues del suport a la democràcia: l’increment de la desigualtat derivat de la Gran Recessió hauria ressentit el compromís democràtic, quelcom coherent amb els patrons d’arreu d’Europa. Això, a més, és confirmat sense cap mena de dubte pel CIS, que reflecteix que els “perdedors de la globalització” (François Dubet, 2023) són grups socials més proclius a contemplar alternatives a la democràcia: els autoubicats a les classes baixa/molt baixa, els aturats i els qui no superen l’educació obligatòria acompanyen els votants de dretes -i molt especialment de Vox- i els ciutadans més assistents a oficis religiosos com a segments poblacionals que mostren xifres de potencial suport a un règim autoritari per damunt de la mitjana espanyola.

El sorgiment, amb la crisi de 2008, d’una mobilitat social descendent (José Félix Tezanos, 2015) que enfonsà bona part de les denominades “classes mitjanes” i ha duit les Illes Balears a tenir un 21,5% de la població en risc de pobresa (EAPN, 2023), va suposar un trencament de les expectatives vitals de moltes persones, que ara són més susceptibles de reaccionar amb hostilitat vers el sistema. Quelcom semblant succeeix amb les cohorts més joves, que afronten la frustració de les seves perspectives de futur en un escenari de crisis letals successives i sense esperances en un ascensor social que duu molt temps trencat. Donat aquest panorama, sembla lògic que, amb un 70,4%, deu punts menys que la generació dels pares, es tracti de la generació que menys dona suport la democràcia davant altres règims.

És important no obviar les importants escletxes de gènere que es manifesten en aquesta divisió, ja que són transcendentals per a qualsevol proposta de futur que aspiri a l’enfortiment del compromís democràtic. El fet que les dones es trobin sistemàticament per davall dels homes en suport a la democràcia en tots els grups d’edat i que la diferència s’eixampli fins als deu punts entre els menors de 25 anys és un mal senyal, perquè demostra els dèficits de la capacitat del sistema per ser veritablement integrador i per revertir les escletxes estructurals de la nostra societat. De fet, tot i els avenços dels darrers anys, les dones encara s’autoperceben sensiblement menys informades i amb una menor comprensió dels temes polítics que els homes, també entre les cohorts més joves (CEO, 2023), cosa que ajuda a comprendre per què aquest menor percentatge de suport a la democràcia entre les dones prové més d’una alta indiferència vers la fórmula de règim polític que no per la preferència d’un model autoritari. 

El sistema difícilment podrà resoldre les demandes socials si és percebut com un espai hostil, patrimonialitzat per grups determinats i sovint relativament “privilegiats” -homes, d’edat avançada, no-racialitzats ni migrants, amb una ocupació i amb un nivell de renda suficient- i amb dèficits d’eficàcia. Aquesta combinació empeny els ciutadans en situació de desavantatge a una major propensió a pensar que el model actual ha fracassat, que ni és sensible a les seves demandes ni és eficaç en la resolució dels seus problemes i, per tant, que d’entrada no se’n poden descartar alternatives si les noves fórmules són capaces de desprendre’s d’aquests dèficits.

Conclusions

En conseqüència amb tot el que s’ha exposat, es pot afirmar que l’afecció amb la democràcia segueix un patró estrany, almenys a les nostres contrades: existeix un consens moral molt elevat sobre la seva conveniència però, alhora, són múltiples les mostres socials de descontentament amb la seva eficàcia. És significatiu que aquest esgotament del consens democràtic no es produeix sols -tot i que també- en la imatge tradicionalment estereotipada dels més privilegiats, “els qui no necessiten la política”, sinó que inclou aquells grups socials que es veuen travessats per un eix de debilitat en la relació de privilegis socials.

Si es vol revertir aquesta tendència i enfortir el compromís ciutadà amb el sistema democràtic, és lògic pensar que cal una transició de model cap a noves fórmules i mecanismes que, dins de la mateixa democràcia, s’adaptin a la realitat del segle XXI i serveixin per augmentar la sensibilitat de recepció de les demandes d’aquests grups tradicionalment expulsats dels espais de decisió i millorar l’eficàcia de la seva resolució. L’increment de la complexitat de les societats contemporànies, amb transformacions d’una profunditat i d’un ritme impensables no fa molt, compliquen l’efectivitat d’aquesta integració, i les Illes Balears en són un dels millors exemples: els sismes demogràfics, culturals, econòmics i polítics que s’han succeït i han convergit en el nostre arxipèlag durant les darreres dècades converteixen en un autèntic repte transitar cap a nou model que pugui absorbir i fer conviure aquestes noves realitats. 

Tot i això, les xifres i les tendències donen a pensar que l’immobilisme és una alternativa molt pitjor i que és urgent començar a aplicar aquests canvis per poder millorar la representativitat, els procediments i l’eficàcia del sistema, així com la percepció subjectiva que tots aquests elements estan avançant, ja que estam tractant d’un dret inalienable dels ciutadans i no fa sinó revertir positivament en el conjunt de la societat.

Passat ja més d’una setmana del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, podem dir que, un any més, aquesta festa nacional espanyola continua sent controvertida tant per la significació històrica de la data triada com per la polarització política escenifica any rere any. D’entre els molts articles publicats sobre el tema, a l’Ara Balears en va sortir un titulat “Espanyols i molt espanyols?”, signat per Francesc M. Rotger. Aquí es donava veu a uns historiadors que resseguien la filiació identitària dels illencs des de l’Antiguitat, argumentant que no sempre ha estat clara la inclusió de les Balears dins el que avui dia consideram Espanya. Ara bé, la pregunta és obligatòria, què en pensen els nostres contemporanis? Se senten espanyols? En quina mesura? Hi ha diferències entre nascuts a les illes i fora? Quines són les seves opinions respecte a l’organització de l’Estat? 

Aquí provaré de donar qualque resposta a això amb les poques dades de què disposam. Concretament, dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) des del 2005, les quals he fusionat per tal de tenir una mostra suficientment decent.

Identitat nacional

Abans de res, cal dir que des del segle XIX la identitat nacional ha anat guanyant pes dins del ventall d’identitats que acompanyen els individus i ha estat central en la construcció dels règims polítics liberaldemocràtics. Paral·lelament a això, hi ha hagut la convivència de diferents significats del que vol dir “nacionalitat”, però principalment dos: la nacionalitat com a sinònim de ciutadania d’un estat (¿¡Que pone en tu DNI!?) vs. la nacionalitat com a adscripció a un grup cultural/polític/històric determinat (autoidentificar-se com a rus d’Ucraïna). Per tant, quan demanam als ciutadans si, per exemple, se senten més espanyols que balears, ho feim en el segon sentit, l’identitari, obviant la seva nacionalitat legal. 

La pregunta que habitualment es fa al CIS per saber l’adscripció identitària dels ciutadans és la coneguda com a Linz-Moreno, la qual ofereix cinc respostes possibles a la pregunta “Se sent vostè...?” 

Immediatament això pot fer botar les alarmes a molts lectors, ja que, generalment, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers se senten de la seva illa, veient-se la comunitat autònoma de les Illes Balears (CAIB) com a poc rellevant a nivell identitari, encara que sigui un ens administratiu d’importància (potser ja en procés de desmuntatge). Això s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar els resultats, però aquestes són les úniques dades històriques que tenim i les úniques que ens permeten veure com han evolucionat determinades qüestions als darrers vint anys. 

Per les dades històriques que tenim, sabem que, més o manco, la fluctuació de respostes a la pregunta de la identitat nacional sempre s’ha donat entorn de la identitat mixta o resposta 3 (“Tan español como balear”). La gent més gran, nascuda abans del 1950, tendia a donar respostes, de mitjana, una mica per damunt de 3, acostant-se a “Más balear que espanyol”(4). Des dels anys cinquanta hi ha estabilitat entorn de la resposta central. Però, com veim al gràfic, actualment encara persisteix una identitat lleugerament més balear als nascuts abans de la Transició. També observam un comportament molt similar pel que fa a aquests dos grups al llarg del que duim de segle XXI.

Si miram l’evolució de la pregunta Linz-Moreno als darrers anys separant aquells nascuts a les Balears d’aquells que no hi ha nascut, veim que, de forma consistent, el grup de persones nascudes a les illes Balears es troba entre 0.5 i 1 punt per damunt del grup de persones que no hi ha nascut (altres llocs d’Espanya i del món). Pel que mostren aquestes dades, néixer a les Illes correlaciona amb sentir-se més identitàriament lligat a la balearitat que els que no, però aquest darrer grup també sembla tenir, de mitjana, una identitat eminentment mixta, encara que una mica més propers a la identitat únicament espanyola (resposta 1).

Una pregunta que de tant en tant es fa és la de l’orgull de ser espanyol i balear. En aquest cas no és una pregunta excloent, per tant, es pot respondre que et sents “Molt orgullós”, “Bastant orgullós”, “Poc orgullós” o “Gens orgullós” de ser espanyol i el mateix de ser balear. Pel que veim dels darrers vint anys, la gent se sent entre bastant i molt orgullosa de ser espanyol i també de ser balear, però sembla que una mica més orgullosa de ser balear. 

Com es pot observar a les gràfiques anteriors, les preguntes sobre valors molt profunds, com poden ser les preguntes sobre la identitat de les persones, solen ser molt estables en el temps i sense grans alts i baixos. L’important no és quedar-se amb la mitjana concreta, o la proporció de ciutadans que declaren sentir-se d’una forma o altra, sinó amb les tendències de fons. En aquest cas, les respostes semblen estabilitzades en una posició d’identitat mixta amb un orgull alt per ser dels dos llocs. Com he dit al principi, segurament les respostes canviarien molt amb una pregunta Linz-Moreno que “confrontàs” la identitat espanyola amb la mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, segons correspongués en cada cas.  

Preferències organització territorial

Una altra pregunta clàssica al CIS pel que fa als temes territorials és la de les preferències territorials. Aquí es demana que es triï la fórmula d’organització territorial de l’Estat amb la que més d’acord s’hi estigui. Les possibles respostes són:

Pel que se sap de la sèrie històrica, les persones nascudes abans dels anys 1950 tenien una posició mitjana entre la resposta 2 i 3. Per tant, entre més centralisme estatal i l’estat autonòmic actual. Més recentment, com es pot observar al gràfic, veim que als darrers vint anys hi ha hagut una convergència de preferències cap a l’estat actual de coses o resposta central (3). I això s’ha donat no només per la societat balear en conjunt, sinó que també pels nascuts abans i després de la Transició. Quan dic que hi ha una estabilització en la posició central ho dic per la progressiva i consistent suavització de la corba entorn de la resposta 3. També és cert que podria no ser així i que la tendència de fons fos ascendent. Pensem que quant més a dalt, més preferència per la descentralització.

Tal com hem fet abans, si visualitzam la mitjana de resposta segons lloc de naixement, detectam una tendència similar, amb un acostament a la posició central d’ambdós grups. Això sí, sembla que els nascuts a les Illes tendeixen a optar més pel sistema de CCAA actual en comparació amb els que no hi han nascut.

Una cosa curiosa que també es veu als gràfics és que l’any 2011 es produeix una caiguda sobtada tant a la identitat nacional com, i més especialment, a les preferències d’organització territorial. Aquest canvi fa, en un cas, que agafi més pes la identitat espanyola, i, en l’altre, la posició més centralista pel que fa a les competències. Això es pot explicar per un context polític molt polaritzat a les Illes Balears, amb unes eleccions autonòmiques on la temàtica identitària i lingüística va tenir molt pes. És també interessant fixar-se que la major “caiguda” l’experimenta el grup de nascuts a les Balears mentre que, als que no hi han nascut, és més suau.

Ras i curt

En els darrers vint anys, després de la consumació del gran gruix de descentralitzacions, hi ha hagut una adaptació de les preferències ciutadanes al grau de descentralització actual, sense sobrepassar-lo. Per les dades de la sèrie històrica tampoc sembla que la descentralització hagi estat una demanda territorial amb una gran base de suport a les Balears, explicant-se l’actual sistema de competències autonòmiques amb el famós “cafè para todos” que neutralitzava una mica les demandes territorials asimètriques de qualcunes comunitats autònomes. 

En conclusió, es pot apuntar, com ja han fet molts historiadors, que la nacionalització espanyola ha estat exitosa a les Balears. Això es veu clarament quan s’observa el resultat de les preguntes d’identitat nacional i preferències d’organització territorial. Els resultats tendeixen a posicions desconflictives i que justifiquen l’arquitectura institucional actual.

Això no sembla que hagi de canviar en el curt o mitjà termini, ja que les demandes territorials a les Balears no són ni a l’agenda política ni a la mediàtica. Cosa que pot explicar el baix suport electoral dels partits regionalistes/sobiranistes que defensen una major descentralització, els quals fa la sensació, que, quan parlen d’aquests temes, prediquen en el desert. 

Al fil dels articles sorgits els darrers temps que tracten els canvis poblacionals a Mallorca (i les Balears en general) i quelcom derivat dels moviments migratoris, el següent treball intenta donar un breu context històric pel que fa a l’arribada de població a l’illa i com això ha evolucionat en xifres, a més d’intentar plantejar algunes qüestions pel que fa a l’efecte electoral que pot tenir aquesta massa de votants a les eleccions municipals.

Per posar aquest procés en context cal remuntar-nos dècades enrere, a l’esclat del sector turístic a les Illes Balears, al bell mig de la dictadura franquista. L’Estat es trobava llavors a un règim autàrquic on els contactes socioeconòmics amb l’exterior eren molt limitats i els moviments migratoris, residuals.

A partir de la dècada dels seixanta canvia tot, donant lloc a una intensificació d’aquests moviments que fins i tot es poden estructurar en dues etapes:

Aquest llarg procés ha contribuït a la situació actual, en què la població no nascuda a les Illes Balears és fins i tot major que la que sí que ho ha fet. A més, atès que aquest procés s’ha allargat unes quantes dècades, molta de la població arribada en aquest temps ja ha tingut descendència i ha creat comunitats importants a certs municipis (a més de Ciutat) com són Andratx, Manacor, Calvià, Felanitx o Sa Pobla, entre d’altres.

Cap a l’any 2005, un de cada cinc habitants censats a l’arxipèlag ja era nascut a l’estranger, amb una gran quantitat d’aquests nouvinguts als segments de població més jove. A aquesta xifra, corresponent llavors a unes 170.000 persones del milió total, cal comptar-hi l’esmenada massa de població que ha vingut des de la península ibèrica, tot i que la seva assimilació cultural ha estat força major amb el temps que al darrer cas. 

Als darrers anys, la dinàmica és tan accentuada que des del 2011 (a excepció de dos anys per la crisi de la Covid-19) sempre hi ha hagut un major nombre d’arribats des de l’estranger que nascuts a l’illa. A aquesta xifra, que cada any es belluga amunt i avall de les deu mil persones, cal sumar-hi els immigrants de segona generació, que a la pràctica, poden ser part activa del fenomen que aquest escrit intenta esclarir. En aquestes darreres dècades, el gran augment ve sobretot de la població estrangera, no de la immigració des de la península.

Val a dir que les xifres que es posen en relleu aquí no arriben a representar del tot la magnitud d’immigrants residents a Mallorca, ja que bona part d’aquesta població no s’inscriu al registre; tot i residir bona part de l’any aquí, cosa que sobretot passa amb els col·lectius de treballadors temporals o població d’alt nivell adquisitiu, que només passa temporades concretes a la balear major. D’altra banda, aquesta arribada de població equilibra a l’alça la xifra total d’habitants a l’illa, que sense l’impacte demogràfic dels estrangers (amb un nombre mitjà de fills/es major), hauria baixat els darrers anys. En termes relatius, l’augment de població a Balears és el més accentuat de tot el país, molt per davant de les veïnes Comunitat Valenciana i Catalunya; multiplicant la població de l’arxipèlag a les darreres cinc dècades. 

Les nacionalitats amb major representació al cens de les Illes Balears són Itàlia, Alemanya, Regne Unit, Marroc i Colòmbia, segons les dades del 2022. El cas d’Itàlia s’explica per la suma de la immigració italiana i part de l’argentina, que obté la doble nacionalitat en cas de tenir filiació amb el país transalpí. D’aquesta manera, es veuen mesclats els dos corrents poblacionals mencionats anteriorment, un de més laboral i l’altre de residencial.

Aquesta dinàmica migratòria té un impacte molt ample, que abasta aspectes com la llengua, el reemplaçament generacional, exclusió social (com s’ha parlat anteriorment a Passes Perdudes), l’arrelament cultural o l’habitatge. Emperò, aquest article vol plantejar preguntes sobre una altra derivació: com afecta aquesta estructura poblacional canviant a les eleccions de l’illa?

Que existeix una incidència d’aquests grups estrangers recentment arribats a la dinàmica electoral és clara, com hem pogut veure a les recents eleccions municipals, sufragi al qual poden exercir els que no tenen la nacionalitat de naixement si han residit almenys tres anys. Molts pobles han llençat campanyes d’atracció d’aquest nou votant, amb unes necessitats específiques i una dinàmica de vot diferenciada de la que té la població local. Habitualment, es pot atribuir als partits de dretes un major esforç per recaptar aquesta massa de votants, atès que poden tenir una ideologia més pròxima pel que fa a aspectes econòmics, religiosos o migratoris; com pot ser al cas de la població llatinoamericana o d’Europa Central.

Tot i això, són molt variats els partits que han pres iniciativa per incorporar els col·lectius estrangers a la dinàmica, amb mesures que fins i tot han proposat el dret a vot per part dels ciutadans extracomunitaris a la Unió Europea. Els col·lectius als quals s’han adreçat aquestes propostes han anat variant als darrers anys, però sobretot s’han centrat als migrants europeus i a la població llatina.

Un dels efectes que si es pot atribuir a aquesta tendència poblacional és la baixada que han tingut als comicis les forces regionalistes a les darreres eleccions. Aquest fet es podria relacionar amb el desarrelament d’aquesta massa de migrants amb els partits que defensen els interessos d’un determinat territori; cosa que s’accentua amb el votant vingut de la península, amb més tendència a votar partits de caràcter nacional.

També cal tenir en compte la correspondència que puguin tenir partits presents a les Illes amb el seu equivalent als països d’origen dels votants, que puguin per exemple tenir un grup parlamentari conjunt al Parlament Europeu. Tot i això, la inclinació que pot tenir aquesta massa de votants és sempre incerta i varia segons el grau de comunitat que s’hagi pogut crear, l’antiguitat de residència o l’estatus socioeconòmic, entre d’altres.

Un altre factor que cal tenir en compte és l’abstenció d’aquests col·lectius de migrants, que en no veure’s integrats a l’activitat local puguin desistir de participar en els comicis. Aquest és un altre punt al qual s’han llançat alguns partits municipals, que han vist en aquesta població un votant indecís que pot inclinar-se per la seva opció si se li proposen mesures adients a les seves particulars necessitats.

Aquestes necessitats varien segons el municipi que es tracti, ja que difereixen molt de municipis com Calvià o Andratx; en el fet que el votant nòrdic i Europeu és majoritari, en front d’altres casos com Manacor, Felanitx o Sa Pobla, on les comunitats marroquines i senegaleses tenen un pes major.

Especial atenció cal parar als municipis petits, en què en l’’ambit relatiu els votants d’origen estranger poden tenir un gran pes en un electorat reduït, com poden ser els casos de Fornalutx, Estellencs, Deià o Búger; on l’electorat estranger pot arribar a un terç del cens.

Per tant, aquesta població nouvinguda que en bona part s’ha assentat i ha format noves comunitats d’habitants ha de ser tinguda en compte, ja que representa una massa important de cara a les eleccions i a l’hora de legislar per part dels ajuntaments; escala a la qual poden votar i a la que la representació pública pot estar més a prop d’aquest nou resident.

En conclusió, el trànsit lliure d’habitants i les seves conseqüències a tots els nivells són un fet inexorable, que no es pot refrenar. Les Illes Balears i en concret, Mallorca, han demostrat des de fa dècades ser molt atractives pel seu dinamisme econòmic que es suma als motius de partida que tenen les comunitats migrants; com poden ser un hivern fred o una oportunitat de feina. Mentre no hi hagi cap canvi dràstic, tal com va passar a la pandèmia (ja revertida), els moviments migratoris continuaran aportant a una bolla de neu que segueix escurant el pas d’unes limitades condicions físiques, econòmiques, socials i ambientals.

Amb l’escenari que es presenta, l’educació sembla l’eina més poderosa per aconseguir una integració cultural efectiva dels nouvinguts a l’arxipèlag que, si bé respecta la diversitat ètnica i la diversitat que pot existir a escala social, ajudi a aconseguir una població implicada als assumptes de la societat i que participi de l’activitat sense importar el seu origen. Una integració que es topa constantment amb una cultura global i cada pic més digital on quelcom local importa poc, quedant a voltes reduït al folklore i als endèmics presents.

Davant aquesta situació, què es pot fer? Només queden per adoptar decisions polítiques que marquin el rumb no només dels que visiten l’illa uns mesos o hi fan feina, sinó de les noves comunitats que hi viuen, la seva participació i el funcionament de tot plegat a un territori que no fa més més que canviar, com una serp que muda la seva pell.

Una societat és un ens complex. De fet, presenta tantes cares que es fa molt complicat poder definir-ne qualsevol d'elles en tota la seva profunditat. Com explicar una comunitat sense xerrar de la seva geografia? I sense la seva història? Òbviament, la cultura juga un paper important i també la balança comercial. Però, a Passes Perdudes volem iniciar un seguit d'articles sobre la distribució de la riquesa a les nostres illes. Un grup de textos que abordaran un factor transversal que marca la realitat a tots els nivells. El rerefons d'aquests serà confirmar o desmentir aquella famosa afirmació que diu: Balears és una comunitat rica, plena de gent pobra.

Començarem aquest camí creant les bases d'un dels fenòmens més cruels que viu una societat: la pobresa. L'objectiu és fer una radiografia d'aquesta a les nostres illes, atenent-nos a la seva evolució i també a la comparació amb la resta de l'Estat. El present article serà complementat amb un segon, que posarà l'accent en la qüestió geogràfica.

El lector crític es demanarà, en aquest punt, com calcularem la pobresa. És ben cert que és un assumpte relativament subjectiu i que pot presentar resultats molt diversos en funció de quines variables tinguem en compte. La malnutrició o l'accés a serveis bàsics són els indicadors tradicionals, però s'han anat incorporant d'altres com ara l'accés a l'habitatge. Alguns diran que la pobresa és relativa en funció del lloc on visquis o que l'autopercepció és la millor mesura.

Sense defugir del debat sobre què és i com es mesura la pobresa, però entenent que aquest ens podria allunyar d'enfrontar l'anàlisi d'una qüestió cabdal per a les nostres societats, en aquest article es partirà de l'AROPE. Liderat per l'European Antipoverty Network, l'AROPE és un indicador que parteix de diverses variables i que mesura la pobresa a tota Europa. Sabent que presenta algunes limitacions i és objecte de crítiques, s'ha seleccionat per ser el de major consens al continent. S'exposarà el resum general de l'indicador i algunes variables seleccionades que ajudaran a posar context.

Abans, un avís per a navegants. Les dades que aquí veureu són de l’informe de l’any 2023, on trobem les dades pel 2022. És un simple recordatori, donat que la sortida de la pandèmia s’ha de tenir en conta l’hora de llegir els resultats. Dit això, comencem.  

Estat general de la pobresa i exclusió social

Com s'ha assenyalat en l'anterior epígraf, la Xarxa Europea en la Lluita Contra la Pobresa i l'Exclusió Social presenta anualment el seu informe sobre la pobresa a cada regió d'Europa. La publicació de les seves dades acostumen a ser una fita molt important en el calendari de la lluita per la reducció de les desigualtats. L'informe del 2023 va destacar, a escala internacional, per la confirmació de la recuperació després de la pandèmia. Aquesta dinàmica també es va portar a Espanya, un país que havia patit amb molta força la covid-19, per la seva dependència del sector servies i en concret del turisme. De fet, l'índex AROPE, que és una suma de múltiples variables i que mesura l'estat de l'exclusió social, va ser positiu al conjunt de l'Estat reduint-se un en 1,8 punts.

Fixant-nos en les nostres illes, Balears obté un 21,5 de taxa AROPE. Una millora pràcticament d'un punt respecte al 2021 (22,4) i per sota de la mitjana de l'estat. Però aquesta dada no pot ser excessivament celebrada si fem una simple comparació temporal. Fixant-nos en la darrera dècada, l'any 2018 i 2019, s'havia aconseguit abaixar la taxa AROPE per sota els 20 punts. Per tant, podem afirmar que en l'àmbit de la pobresa, hem sortit pitjor de la pandèmia del que vàrem entrar.

La comparació amb la resta de comunitats tampoc és com per llençar coets. És cert que ens situem a la meitat superior de l'escala, però ens hem de comparar amb qui es troba a les parts més altes. Tot i que la pandèmia hagi estat un cop dur, Balears és una de les comunitats que més riquesa genera a tot l'estat. Com a prova el PIB per càpita, que ens situava l'any 2022 en setena posició. Comunitats com Navarra, País Basc, Madrid o Catalunya tenen millors resultats i és la taula en la qual ens hauríem d'asseure. I és que les nostres illes presenten algunes dades que ens acosten a les regions més punteres de l'Estat, però d'altres són preocupants. El millor exemple d'això és la renda mitjana per persona, que se situa en 12.451 € anuals, ara sí, per sota de la mitjana estatal (13.008 €). Mirem ara, un poc més en detall.

Les nostres illes presenten algunes dades que ens acosten a les regions més punteres de l'Estat, però d'altres són preocupants

Els bàsics

Segur que qui llegeix aquestes línies alguna vegada ha vist a mitjans de comunicació indicadors com ara el nombre de població que no pot pagar alguna de les despeses més bàsiques. Són algunes qüestions que es desprenen de l’informe AROPE anual i que serveixen per aprofundir en el fenomen de la pobresa. A Balears, observar alguns d’ells és de màxim interès. 

D’aquests indicadors, un dels més famosos és el percentatge de població que no es pot permetre carn, pollastre o peix cada dos dies. Es traca d’una bona manera de veure, no només la població que es troba en risc de pobresa, sinó també lo relatiu d’aquesta, donat que a cada zona el cost pot variar. En el cas de Balears això és molt evident, donat el factor de la insularitat. Les xifres pel 2022 no varen ser gaire optimistes en aquest cas. Amb 7,4% les Illes Balears és la comunitat en què més ha empitjorat la situació respecte a 2008. Com és evident ens situem també per damunt de la mitjana estatal.

Una bona manera de mesurar com de justes van les famílies és demanant per la capacitat per assumir despeses sobrevingudes. En aquest cas, Balears, amb un 36,4%, se situa, de nou, per damunt de la mitjana estatal. Tot i que s’ha començat l’article convidant al lector a comparar-nos amb les comunitats més potents de l’Estat, també és interessant observar l’estat de Canàries. Com ja s’ha exposat en altres articles de Passes Perdudes, les Canàries comparteixen moltes problemàtiques fruit d’un mercat laboral amb moltes semblances i el fet de ser dos arxipèlags. En aquest indicador, sorprèn com prop de 6 de cada 10 canaris no poden assumir despeses sobrevingudes.

No sorprendrà a ningú la darrera xifra a presentar en aquest l’article, referent a l’habitatge. Sí, les Illes Balears són la comunitat on major proporció de persones ha tingut retards en els pagaments de l’habitatge de tot l’Estat Espanyol. Pràcticament, un 20% dels residents a les nostres illes han viscut aquesta situació en els darrers 12 mesos. Un problema, que com bé sabem s’ha incrementat en la darrera dècada, com mostra la gràfica. El punt de partida el 2008 era semblant a la mitjana, avui ens trobem 7 punts percentuals per damunt. 

El rostre de la pobresa a Balears

Les dades de pobresa a Balears són perilloses. Si ens fixem en les mitjanes més macro, com la taxa de pobresa o la pròpia taxa AROPE, no percebrem una situació extremadament complexa. Però quan comencem a aprofundir veiem que a les nostres illes hi ha una part molt important que, tot i no trobar-se en risc de pobresa, se situa al llindar o molt propera.

La pobresa a la nostra comunitat no té la cara que segurament molts de nosaltres tinguem al nostre imaginari. A Balears la pobresa té el rostre de famílies que, tot i tenir feina, van molt justes i que, davant qualsevol crisi, es veuran en risc de no poder tirar endavant. I és que de poc serveix ser una regió amb poder econòmic, si la seva població no pot pagar un lloguer, un nou ordinador o una despesa sobrevinguda.  

Al llarg dels darrers mesos hem viscut dos períodes electorals successius amb unes eleccions locals, insulars i autonòmiques el 28M; i unes eleccions generals el 23J. Aquest context polític ens permet als politòlegs disposar de dades de comportament electoral que ens ajuden a explicar una mica millor la societat i els seus canvis. Si a unes eleccions ja es generen moltes dades provinents de la participació electoral i del resultat de cada partit a tots els àmbits territorials, quan hi ha dues eleccions consecutives les opcions d'anàlisi s'incrementen considerablement en tenir dues fonts d'informació en temps diferents que ens aporten més informació sobre aquests possibles canvis polítics i socials.

A les Illes Balears d'aquest cicle electoral podem analitzar diferents dades com la diferència en els nivells de participació, el vot dual a alguns municipis o les possibles transferències de vot entre eleccions. Aquest article es vol centrar en un estudi de cas d'un resultat específic: el pas de la majoria absoluta del PP a les eleccions autonòmiques d'Eivissa i Formentera del 28 M cap a un triomf de la candidatura progressista a les eleccions al Senat del 23J a la circumscripció pitiüsa. Aquests dos resultats van ser probablement dels més destacats de les eleccions a Eivissa i Formentera pels següents motius: en el primer cas perquè en un context de multipartidisme limitat amb diferents forces polítiques dins cada bloc, el Partit Popular va treure un gran resultat on va aconseguir quasi el 50% dels vots, tant als Consells com al Parlament, permetent assolir una majoria absoluta de la representació poc habitual en els darrers anys. En el segon cas, perquè després d'aquest resultat on el PP va poder concentrar la major part dels vots de la dreta, a les eleccions per escollir l'únic senador per Eivissa i Formentera aquest va anar cap a l'esquerra.

Del 28M al 23J: canvis en el comportament electoral

Entrant a analitzar el cas d'estudi en concret, ens trobam davant un cas que representa un important canvi en el comportament electoral en només dos mesos de diferència entre les eleccions autonòmiques i les generals. El següent gràfic representa l'evolució entre els blocs ideològics d'esquerra i dreta al llarg de diferents eleccions. S'ha decidit incloure les eleccions autonòmiques i del Congrés dins cada elecció, ja que són les considerades de primer ordre dins cara període electoral, a més que no es detecta una gran diferència de vot entre urnes amb les insulars i del senat, respectivament.  

Per un costat, dins el bloc de dreta s'ha situat el Partit Popular, Vox, Ciutadans i Sa Unió de Formentera; per l'altre costat, dins el bloc d'esquerra s'integra el PSIB-PSOE, Unidas Podemos, Ara Eivissa, Gent per Formentera; i en el cas del Senat del 2023 la coalició progressista unitària denominada Eivissa i Formentera al Senat. L'opció d'altres representa la resta de partits minoritaris no situats dins cap bloc i els vots blancs i nuls. Com es pot veure, a les eleccions autonòmiques del 28M hi ha un punt molt destacat on les forces de dreta van assolir el 56,9% dels vots emesos (48,2% el PP i 9,1% Vox a Eivissa; 48,4% el PP i 3,5% Vox a Formentera) i l'esquerra va assolir un mínim de 35,5%. Aquesta gran diferència es redueix substancialment dos mesos més tard a les eleccions generals del 23J on l'esquerra va pujar més de 9 punts percentuals fins al 45% dels vots i la dreta va baixar quasi 6 punts fins el 51%. Per comprovar si aquest efecte és habitual a les diferents eleccions, s'han introduït els resultats de l'any 2019 on s'aprecia un fenomen molt similar: la dreta treu millors resultats a les autonòmiques que a les generals i l'esquerra incrementa el seu suport a les generals.

Si analitzam les dades en valors absoluts, amb la quantitat de vots, aquesta diferència s'intensifica encara més tal com es veu a la següent gràfica. A les eleccions autonòmiques del 28M l'esquerra va obtenir 17.318 vots, però a les eleccions generals al Congrés van ascendir fins als 26.914 vots, en cas dels vots dins la dreta també van ascendir, però en menor mesura i de manera estable. Aquest és un fet molt destacable, ja que les forces d'esquerra varen ser capaces d'augmentar en quasi 9.600 vots, un 55% de vots més, entre les eleccions autonòmiques i generals al Congrés d’aquest any. De la mateixa manera que abans s'ha comentat l'excepcionalitat de treure majories absolutes en un context multipartidista, també ho és aquest gran augment en un context de derrota electoral. Igual que abans, aquest fet no es detecta amb la mateixa magnitud a les eleccions de 2019, si bé si s'observa un millor resultat a les generals per l'esquerra.

Aquestes dades ens porten a la següent pregunta: D'on surten aquests vots que va obtenir l'esquerra a les eleccions del 23J? La resposta la trobem en l'augment de la participació electoral. Quan es fan anàlisis entre diferents eleccions s'ha de tenir en compte que els censos no són iguals i que els nivells de participació varien, i per tant el nombre de vots emesos. Les diferents eleccions que tenim acostumen a presentar diferents nivells de participació de manera sistemàtica; essent les eleccions generals les que més participació assoleixen i les eleccions regionals les que menys. Aquest fenomen es coneix com a abstencionisme diferencial i en aquest cas d'estudi implica que més gent vota a les eleccions generals que a les autonòmiques, molt probablement per una manca d'arrelament a la comunitat autònoma que es tradueix en menys participació política dins el seu àmbit; especialment a Eivissa i Formentera dins el conjunt de les Illes Balears.

El següent gràfic evidencia aquest fenomen i es pot observar com a les eleccions al Congrés la participació supera el 58% i a les eleccions autonòmiques no arriba ni al 50%. En el cas de 2023 hi ha un gran augment de més de 10 punts a la participació arribant al 58,5% el 23J, més d'11.000 vots de diferència. Aquestes dades assenyalen clarament que aquest augment va beneficiar principalment a l'esquerra, ja que va ser capaç de mobilitzar 8 de cada 10 vots nous en favor de les seves candidatures. Per tant, responent la pregunta, una major participació va fer possible que l'esquerra augmentàs un 55% els seus vots, a més de possibles canvis de vot entre blocs però amb un impacte molt reduït i difícil d'estimar.

El cas del Senat: eleccions dins un sistema majoritari i efectes de les coalicions

És important recordar que, a diferència del Congrés, les eleccions al Senat a Eivissa i Formentera tenen un sistema electoral majoritari on el partit més votat guanya l'únic senador que reparteixen les dues illes. Amb aquestes regles de joc electoral, els partits polítics progressistes van decidir formalitzar una coalició preelectoral per presentar-se amb un sol candidat al Senat. De fet, va ser l'únic territori de l'Estat on el PSOE i Sumar van anar en coalició, junt amb forces insularistes com Ara Eivissa. Així, es formava una oferta política més competitiva per evitar una potencial victòria del PP, encara que la simple suma aritmètica dels vots de les forces amb uns resultats similars als 28M no era suficient per ser l'opció més votada i aconseguir el senador.

La ciència política ha estudiat que les coalicions electorals poden tenir dos tipus d'efectes: els mecànics i els psicològics. Els primers resulten en una major eficiència en convertir vots en escons optimitzant el valor del vot i evitant possibles vots perduts, especialment si hi ha perill de no assolir el mínim establert a la barrera electoral; o bé en un sistema majoritari com és el cas de les eleccions al Senat d'Eivissa i Formentera on només hi ha un escó per assignar. Els segons, resulten en uns efectes que poden ser tant positius com negatius i contribueixen a augmentar o disminuir la quantitat de vots d'una suposada suma aritmètica. Aquests efectes fan referència a que no es pot donar per fet que una coalició sigui la suma de vot de tots els seus partits per separat, ja que una coalició pot generar rebuig en una part dels electors i que votin a altres opcions o s'abstinguin. De la mateixa manera, una coalició pot provocar també incentius i il·lusió entre nous electors que no votarien als partits per separat. Per tant, aquests efectes psicològics poden ser tant o més importants com els primers, ja que a política la suma d'1+1=2 no és així necessàriament, com ha quedat evidenciat al llarg d'aquests anys amb diferents coalicions preelectorals.

Per analitzar el cas, el següent gràfic mostra els resultats electorals entre blocs a les eleccions generals al Congrés i Senat del 23J. Com s'observa, hi ha algunes lleugeres diferències entre les dues eleccions. En primer lloc, hi ha més votants a les eleccions al Congrés que al Senat, aquest fet es deu al fet que hi ha alguns voltants que no voten a la segona urna encara que tinguin dret a fer-ho, concretament a Eivissa i Formentera la diferència és de 870 vots. Una explicació és que és considerada una elecció de segon ordre i amb un procediment de vot més complicat que al Congrés. Un altre xifra que destaca és l'augment dels vots nuls i blancs, l'explicació és que és més comú cometre errors a l'hora d'indicar els candidats escollits a la papereta, com per exemple indicant dos noms, recordem que a Eivissa i Formentera s'ha de marcar un únic nom. Pel que fa a les diferències de resultats entre urnes no s'observa cap canvi destacable més enllà d'una molt lleugera baixada de vots i percentatge de suport als dos blocs, pràcticament idèntica a causa de l'augment dels vots nuls i blancs.

Un cop analitzades aquestes dades, no podem afirmar que la candidatura unitària d'esquerres al Senat hagi tengut un efecte psicològic positiu entre els votants, ni tampoc negatiu, ja que el suport és pràcticament igual amb els partits presentats per separat al Congrés dels Diputats. Sí podem afirmar que la coalició va tenir un efecte mecànic molt positiu perquè va ser una eina imprescindible per ser la primera força política i obtenir el senador progressista amb un 43,9% dels vots. S'ha de tenir en compte que dins el bloc de la dreta el PP i Vox es varen presentar per separat assolint un 39,1% i 11% dels vots respectivament, per tant, el PP va baixar el seu suport respecte a les eleccions autonòmiques i va quedar 4 punts per sota de tota l'esquerra. Ara bé, si es compara amb els resultats previs del 28M i no entre les diferents urnes del mateix dia de les eleccions, sí és evident que els efectes psicològics varen ser positius.

Conclusions: abstencionisme diferencial, cultura de coalicions i el senador per Formentera

En resum, al llarg d'aquest article s'ha analitzat el comportament electoral a les eleccions d'Eivissa i Formentera d'aquest any 2023. La primera conclusió és que a les eleccions generals del 23J l'esquerra es va mobilitzar aconseguint incrementar un 55% els vots respecte a dos mesos abans, un augment que va possibilitar l'assoliment de l'únic senador. Aquest fet demostra l'existència d'un abstencionisme diferencial entre eleccions que beneficia a la dreta a les eleccions autonòmiques amb una menor participació de votants progressistes. Per tant, el creixement de vots l'esquerra a Eivissa i Formentera no prové tant dels efectes positius de la coalició, explícita i formal al Senat i tàcita al Congrés, sinó del context polític-electoral que va possibilitar la mobilització de 9.600 vots addicionals d’esquerra respecte al 28M. Una segona conclusió és que la coalició preelectoral entre tota l'esquerra de les pitiüses va ser fonamental per obtenir el senador, un fet que no es va produir a Menorca on el trencament entre forces progressistes va possibilitar al PP obtenir el senador menorquí. Cal recordar que a Eivissa i Formentera la cultura de coalicions preelectorals està més arrelada tal com demostren les experiències del Pacte Progressista i Eivissa pel Canvi, de fet aquesta coalició entre PSOE-PSIB i Sumar, amb forces insularistes com Ara Eivissa, va ser una excepció a tot l'Estat ja que no es va produir enlloc més.

Per acabar, convé recordar una de les demandes que des de Formentera, i el conjunt de les Illes Balears, es reclama des de fa temps: la reforma de la Constitució espanyola per atorgar un senador propi a l'illa, perquè és l'únic cas de l'Estat on dues illes comparteixen el mateix senador. De fet, el Parlament va elevar al Congrés dels Diputats una proposició de reforma constitucional per fer aquest canvi i recentment ha estat admesa a tràmit, veurem si sota la presidència de l'expresidenta del Govern, Francina Armengol, es materialitzarà aquesta demanda històrica.

El col·lectiu d'anàlisi política Passes Perdudes arriba a un nou acord de col·laboració amb la delegació balear d'elDiario.es. Aquesta nova col·laboració implica que els nous socis i sòcies d'elDiario.es, si es donen d'altra a través del següent enllaç, donaran suport també al projecte de Passes Perdudes. D'aquesta manera, una part de la quota de soci estarà destinada a fer créixer el projecte i dotar-lo de més recursos. En última instància, es tracta que aquests recursos es dediquin a fer les nostres anàlisis més rigoroses, així com ampliar el projecte cap a nous formats.

Un dels objectius principals del primer acord de col·laboració fou el de fer créixer el projecte, arribar a un nou públic i proporcionar material de major qualitat als nostres lectors. Fa una mica més de tres anys que Passes Perdudes va néixer en un context difícil, de pandèmia, on vàrem tractar d'omplir parcialment un buit a les nostres illes: el de la manca d'anàlisis polítiques per part de científics socials. Esperam que aquest acord sigui només una passa més cap a la mateixa finalitat. El buit és avui encara gran, però aquest segon acord és una manera d'intentar omplir-lo, de mica en mica, entres totes i tots.

Com ja saps, Passes Perdudes és un projecte gestionat per científics socials de les Illes Balears, que cerca aprofundir en l'anàlisi política i sociològica de les Illes. Les nostres firmes són totes illenques, publicam íntegrament en català i els membres de Passes Perdudes participam amb regularitat com analistes a altres mitjans de comunicació. Tot i això, des de fa un any publicam exclusivament a elDiario.es, un diari compromès amb la informació de proximitat de les Illes, i que compta amb una redacció pròpia a Palma i amb periodistes desplegats per la resta del territori illenc.

Per això, si t'agrada la feina que feim des de Passes Perdudes i elDiario.es, pots fer-te soci en aquest enllaç, i gaudiràs de totes els avantatges de ser soci d'elDiario.es: l'accés a tot el contingut d'elDiario.es sense restriccions, la navegació sense publicitat, el butlletí del director (Ignacio Escolar), una revista monogràfica trimestral, debats i actes organitzats amb la redacció i descomptes i promocions en activitats culturals, entre d'altres.

Al llarg dels segles, aquestes instal·lacions es van erigir principalment a les ciutats costaneres o a fora de les muralles de les ciutats més importants que formaven part dels recorreguts comercials, reclutant els nou arribats perquè aquest realitzessin la quarantena. Aquestes fortaleses sanitàries servien principalment com a protecció cap a les comunitats locals i la seva existència ha deixat una profunda empremta en la nostra percepció de la salut i de les comunicacions entre societats. Un dels exemples més propers que en tenim és el Llatzeret del Port de Maó, del qual es va aprovar recentment un nou Pla Director.

Però, com sorgeix aquest tipus d’equipaments de quarantena? Per comprendre l’origen d'aquestes enigmàtiques construccions hem de remuntar-nos al segle XIV, concretament l’any 1346, quan es va produir un dels episodis més devastadors de la història d’Europa: l’aparició de la pesta bubònica, que, segons els historiadors, va causar la mort d’aproximadament un terç de la població europea de l’època. Com és comprensible, les primeres ciutats que van experimentar els efectes de la pandèmia van ser aquelles situades a la costa, ja que el transport més ràpid que existia en aquell moment eren els vaixells i, per tant, els ports es van convertir en portes per la propagació de les malalties cap a les zones urbanes de l’interior.

El naixement dels llatzerets

A partir d’aquí, moltes de les ciutats més importants del Mediterrani van començar a prendre mesures de control sobre les persones que arribaven, inicialment aïllant-les amb barraques rudimentàries als costats dels molls. No va ser fins gairebé un segle després de l’aparició de la pesta que la Sereníssima República de Venècia, gràcies al desenvolupament administratiu i mèdic, i també per ser un dels ports més rellevants del Mediterrani, va començar a prendre mesures per intentar controlar aquesta epidèmia.

Les mesures que van implementar van ser principalment dues. Primer de tot es va establir un sistema de passaports sanitaris per conèixer l’origen dels vaixells que arribaven al port -com hem vist també durant la pandèmia de la Covid-19 per realitzar un paragó amb els temps moderns-. Per altra banda, es va construir el primer llatzeret l’any 1423 -a una de les illes de la llacuna Veneciana- on els vaixells havien de dur a terme un període de quaranta dies sense que aparegués cap malaltia, i si era el cas, es podia entrar a la ciutat. Encara que se sabia molt poc sobre la malaltia, es coneixia que tenia un període d’incubació en els organismes abans que es manifestessin els símptomes.

El primer llatzeret de Venècia es trobava a una illa anomenada Santa Maria de Nazert. De fet, el terme té l’origen en l’italià, lazzaretto, que resulta de l’encreuament entre Natzaret i la paraula llatina medieval lazarus, que fa referència a un ‘leprós’ o ‘mendicant malalt’. El Lazzaretto Vecchio estava sota l’advocació de Sant Llàtzer (Lazzaro en italià) considerat el patró dels leprosos o dels apestats.

A mesura que passaven els segles, altres ciutats mediterrànies com Milà, Verona i Gènova van construir llatzerets al voltant dels seus ports. Aquests llatzerets seguien una morfologia similar a la dels monestirs, amb un pati central envoltat per cel·les i una capella al centre. A mesura que avançava la medicina i es feien descobriments sanitaris, els projectes dels llatzerets es tornaven més complexos, prenent influències d'hospitals però també dels sistemes penitenciaris, ja que durant molts segles els llatzerets no van ser mai espais dedicats a la realització de cures sanitàries sinó més aviat espais de control i submissió convertint-se en un focus d’epidèmia. Per altra banda, també es van començar a projectar espais per l'expurgació de les mercaderies. Encara que no es tingués molts coneixements sobre les malalties infeccioses es tenia la sospita que les mercaderies també eren portadores de les malalties.

El llatzeret del port de Maó

Menorca estava situada en el traçat comercial que unia l’Extrem Orient de la mar Mediterrània amb la península Ibèrica, sent el port de Maó una parada estratègica en el viatge. Aquesta posició geogràfica tan creuada des de temps remots, ha fet que l’illa de Menorca hagi estat l’escenari perfecte per a la conquesta i el saqueig.

Anteriorment, la monarquia espanyola havia pogut gaudir de les instal·lacions quarantenàries que hi havia al port de Marsella per evitar l’expansió de les malalties contagioses a les ciutats del seu domini. Però durant els anys de govern francoespanyol de l’illa de Menorca va esclatar la Revolució Francesa a París, fet que va fer caure l’Antic Règim i el govern del rei Lluís XVI. Aquest esdeveniment històric va desencadenar un canvi de paradigma en molts aspectes, i un d’ells va ser la situació de desemparament de la població espanyola davant les malalties infeccioses, ja que no es disposava d’un llatzeret prou gran i amb bones condicions. Es té constància del reclam d’un llatzeret des de la ciutat de Barcelona que data de 1775.

La primera notícia que tenim d’un projecte per a la reestructuració del sistema sanitari als ports espanyols va ser un elaborat per Floridablanca el 1778, que pretenia realitzar tres llatzerets als ports més estratègics del regne: Cadis, Ferrol i Cartagena. Finalment, a conseqüència de la conquista de Menorca, per part de la corona espanyola pocs anys abans, es va decidir executar el projecte a l’illa de Menorca, concretament al port de Maó. La seva ubicació a l'illa de Menorca va ser estratègica per controlar els vaixells que provenien de l'Orient i de la península Ibèrica. Es van tenir en compte factors com el clima càlid i els forts vents per proporcionar una ventilació òptima a l'interior de la instal·lació, però també va ser una excusa per realçar l’economia de l’illa, ja que després de la reconquista, el port de Maó va deixar de ser un port franc.

El disseny arquitectònic

El llatzeret de Maó va ser dissenyat amb diversos edificis per satisfer les necessitats d'aquesta infraestructura. El seu disseny en pavellons es basa en la influència de l'Hôtel-Dieu de París, però també a una planta realitzada pel filàntrop anglès, John Howard, que, després de visitar i documentar diferents presons i llatzerets d’Europa, va puntualitzar com s’havia de construir un llatzeret perquè aquest no fos un espai de reclusió i càstig sinó un espai òptim per prevenció de pandèmies. El llatzeret de Maó es considera el primer de nova planta amb aquest tipus de disseny.

La fortalesa sanitària de Maó va ser planificada per Francisco Fernández d'Angulo, un enginyer militar, i després completada per Manuel Pueyo, un enginyer mallorquí. Va ser construïda en una península en el port de Maó per a permetre un control més rigorós. Després de 83 anys des de la seva inauguració, en 1899-1900, amb la construcció del canal de Sant Jordi, la península es va convertir en l'illa que coneixem avui.

El recinte estava dividit en cinc parts separades per grans murs. Hi havia una zona per a persones que no semblaven tenir símptomes de malalties infeccioses, una altra per a aquells que havien estat en ports amb brots de malalties però no semblaven estar malalts i una zona per a persones contagioses. També hi havia un cementiri i una àrea per al bestiar.

El recinte comptava amb cinc torres de vigilància estratègicament situades, així com altres edificis com a infermeries, cuines i llocs per a treballadors. També hi havia un locutori per a contacte entre interns i externs, un tancat distribuïdor per a l'ingrés dels passatgers i un ossari a un racó del cementiri.

A partir de la dècada de 1920, el llatzeret va deixar de tenir la funció per la qual havia estat construït per convertir-se en un recinte de vacances per a nens. No obstant això, durant l'inici de la Guerra Civil espanyola el 1936, va assumir una nova funció crucial acollint un grup de refugiats de Mallorca.

Després de la guerra, en la dècada de 1940, es va redestinar com a residència d'estiu per als treballadors sanitaris de l'Estat. En un primer moment, la gestió va ser a càrrec del Governació i des del 1977 pel Ministeri de Sanitat. A més d'aquesta funció, el llatzeret també va acollir diversos congressos nacionals i internacionals, com ara la IX Reunió de Metges de Catalunya i Balears el maig de 1969, que va marcar la inauguració de l'ampliació de la residència amb 200 llits.

El Llatzeret avui

El reconeixement oficial de la importància del Llatzeret va arribar el 30 de novembre de 1993, quan va ser declarat Bé d'Interès Cultural. L’1 d'agost de 2014, es va produir una transferència de gestió, passant a ser responsabilitat de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, i l'1 d'abril de l'any següent, aquesta responsabilitat va ser cedida al Consell Insular de Menorca.

El 7 de gener de 2019, el Consell Insular de Menorca va convocar el contracte de serveis per a la redacció del Pla Director del Llatzeret de Maó. Tres equips van presentar propostes. L'equip redactor encapçalat per Ferran Vizoso, de la UTE Eco-Llatzeret, va guanyar el concurs el 12 de març de 2019. El 20 de juny de 2019, es va signar el contracte de serveis per a la redacció d'aquest Pla Director que, actualment, està redactat i aprovat. L’objectiu principal consisteix en conservar i preservar aquest monument històric, proposant la seva reutilització per a activitats compatibles amb el seu valor cultural. A més, estableix pautes per a la restauració i el manteniment, promou l'accessibilitat i l'educació sobre la seva història, i cerca un desenvolupament sostenible i finançament per a la seva conservació i desenvolupament.

El Llatzeret del port de Maó destaca com un dels monuments més importants de Menorca i té un interès europeu destacat en la història dels llatzerets del Mediterrani. La seva grandesa i el fet que fos construït completament de nova planta el converteixen en un element únic al continent. És crucial prendre consciència de la seva importància arquitectònica i simbòlica, per tal de preservar aquest llegat històric per a les generacions futures. Mantenir i protegir el Llatzeret de Maó és d'una importància cabdal per a la conservació del patrimoni històric de Menorca i per a l'enriquiment cultural i turístic de la regió, a més a més, per poder aconseguir no perdre memòria de les pandèmies que han colpejat la humanitat durant els darrers segles que, com hem vist amb la pandèmia de la Covid-19, ens continuem defensant seguint l’antiga estratègia de l'aïllament.