Louisa Yousfi (Cannes, 1988) tiene una mirada penetrante e intensa. Igual que lo son sus palabras. Habla de manera directa, sin rodeos y no le importa ser polémica. Quizás, hasta lo busca: sonríe cuando sus argumentos incomodan al lector blanco. Nacida en Francia, reivindica su origen argelino y se erige como portavoz de un movimiento. “Mi palabra es colectiva. Es del movimiento poscolonial”, afirma.

Yousfi es periodista y crítica literaria y entró por la puerta grande al panorama literario francés en 2022 con un ensayo corto pero directo. Seguir siendo bárbaro (editado dos años más tarde en castellano por Anagrama y en catalán por Manifest) ensalza las raíces de las comunidades migradas y las anima a no sucumbir a la integración -o “domesticación”, como ella lo define-. Un escrito que incomoda a la sociedad blanca y de derechas, pero que también puede dejar mal cuerpo a ciertos movimientos de izquierda.

¿Qué significa ser bárbaro?

La barbarie es una identidad política sumamente peyorativa en la que la población procedente de la migración poscolonial ha sido encarcelada. Viene a decir que procedemos de culturas indignas e inferiores a la occidental, blanca y cristiana. Y el imperio lo ha usado para justificar la continuación colonial.

Pero creo que se puede fundar una forma de dignidad en el mismo lugar en el que se produce nuestra humillación. Cuando nos llaman bárbaros, lo que dicen es que no nos han domesticado como les hubiera gustado. Que hay cosas de nosotros que no han conseguido integrar porque no tenemos la vocación de desaparecer en la norma occidental.

Dice que está en contra de la integración. ¿Por qué?

Mi libro es la historia de la integración. Todos los descendientes de la migración estamos integrados, pero eso no es, como pretenden hacernos creer, una buena noticia. Todo lo contrario. Es lo que nos ha estropeado y es responsable de todos nuestros problemas y conflictos interiores.

La integración se basa en la idea de que para existir en esta sociedad tenemos que negar todo lo que sustenta nuestra identidad. Debemos dejar de ser como somos, vaciarnos de nuestro idioma, nuestra religión y nuestra forma de vida para no abrazar nada a cambio.

Algo vendrá a llenar ese vacío…

Los valores del capitalismo y someternos a la ley del mercado. Lo que se nos impone es una violencia total. Pero más allá de eso, el problema es que las condiciones de la integración se han renegociado constantemente. Cada vez que hemos hecho un esfuerzo para que nos incluyan, se nos ha impuesto una norma más.

Nos hablan de integración y estamos integrados, pero nunca lo suficiente. Así que se nos ve como monstruos. Somos el fallo dentro de una matriz. Por eso, desde hace unos 20 años en Francia vemos un movimiento que se para y cuestiona este proceso integracionista.

¿Qué significa para usted ser francés?

Es que precisamente no somos nosotros quienes decidimos eso. Para nosotros ser francés no significa nada. De hecho, ni siquiera nos interesa serlo. Es una cuestión totalitaria que determina el Estado. En teoría, basta con tener papeles, pero luego se establecen normas y límites como dominar la lengua, ser laico, dejar de ser musulmán… Son condiciones cada vez más excluyentes. Consideramos que hay que desmantelar el Estado-nación y destruir las nacionalidades.

Ha hablado antes de la violencia que se impone a las personas provenientes de la migración y en el libro afirma que “la violencia es la única forma de relación igualitaria”. ¿Por qué?

Creo que cuando se oprime a alguien de todas las formas posibles, a nivel económico, físico, geográfico, cultural y moral; cuando se reprime su expresión y su protesta; cuando se le impide constituirse como fuerza política, lo único que queda es ponerse al mismo nivel y reproducir la violencia que se le impone.

No es algo que yo justifique moralmente, simplemente es algo que constato y que, además, creo que es racional. Si siembras violencia e impides cualquier otra vía de resistencia, pues se viene un efecto boomerang.

El sistema tiene los medios para oprimir sin que cause un efecto espectacular. En cambio, la violencia del pobre nos parece peor, mucho más terrible

¿Decir que las personas migradas son violentas es, según usted, una profecía autocumplida?

Totalmente. El Estado crea las condiciones para seguir justificando la violencia estructural, invisible. Esto es importante porque el sistema tiene los medios para oprimir sin que cause un efecto espectacular. En cambio, la violencia del pobre nos parece peor, mucho más terrible. Pero si se le somete a tanta violencia, el pobre se va a vengar.

La violencia del pobre es provocada. Y eso se usa para perpetuar un círculo mortífero permanente que no deja de sembrar destrucción. Y autodestrucción. Es por eso que digo que nosotros no estamos aquí para que nos salven, sino para salvaros a vosotros.

¿Cómo?

Resistiendo. El mundo se autodestruye sembrando una destrucción que rebota. Resistir, para nosotros, es evitar la posibilidad y el destino que se nos ha dado de convertirnos en monstruos. La violencia que se nos impone hace que todos podamos acabar petando, volviéndonos locos y haciendo alguna locura. Tenemos que aferrarnos a la barbarie desde el sentido más noble del término, politizándolo y haciendo que no sea un motor de destrucción.

¿Los atentados también forman parte de esta profecía autocumplida?

En Francia ha habido, evidentemente, atentados y episodios muy violentos por parte de personas procedentes de barrios populares que actuaban en nombre del Islam. Después de los atentados, el relato dominante siempre ha sido el de buscar una explicación en su cultura, en su arabidad o islamidad, en el Corán o en el origen de la familia del terrorista.

Pero en ningún momento nadie dice que estas personas, en realidad, son un producto puro de Francia. Son hijos de Francia. Cuando hay un atentado, Occidente se encuentra consigo mismo, no con el otro. Se encuentra con un producto de su propia política violenta que se erige contra él.

Cuando hay un atentado, Occidente se encuentra con un producto de su propia política violenta que se erige contra él

Antes de esta entrevista, quise leer las críticas que le hicieron los medios de derecha. Hay algunas que aseguran que usted “llegó a Francia a morder la mano de la República que la salvó de una muerte civil”. O que su libro es un “libelo contra Occidente y contra la democracia”. ¿Qué le parece?

[Ríe] Me parece genial. Muy propio de la ideología racista de base, esa que cree que deberíamos dar gracias a Francia por salvarnos de nuestro destino salvaje. Pero hay que recordar que si estamos aquí es porque los franceses estuvieron allí antes. Nosotros no le hemos pedido nada a Francia. Pero Francia ha reducido a polvo países y civilizaciones enteras; las ha convertido en analfabetas y las ha hecho incapaces de construirse económicamente.

Sus habitantes tuvieron que irse para sobrevivir. Pero además Francia volvió a esos países que destrozó para buscar mano de obra. Debería darnos las gracias porque hemos construido este país que nos ha oprimido durante 130 años y debería estar muy agradecida de que hayamos sido tan dóciles tanto tiempo. Pero las nuevas generaciones hemos roto con eso. Es una batalla y ya ni hablamos con una parte del tablero político.

Su libro está plagado de afirmaciones polémicas que encienden a la derecha, pero también incomodan a la izquierda blanca. ¿Por qué es tan crítica con la izquierda?

Porque ha pasado demasiado tiempo considerando que defender a los árabes y a los negros pasaba por tutelar sus reivindicaciones. Le gusta hablar de ellos sólo cuando son víctimas y no tienen medios para defenderse. Pero no los soportan cuando resisten, cuando adoptan sus propias referencias.

La izquierda ha pasado demasiado tiempo considerando que defender a los árabes y a los negros pasaba por tutelar sus reivindicaciones

Póngame un ejemplo.

El Islam. Es un tema que divide mucho y la izquierda no quiere considerar que pueda ser emancipador. Con esta y tantas otras cosas que no le entran en la cabeza, la izquierda ha sido la primera en sabotear la autonomía de las luchas antirracistas. Creo que es porque le molesta que haya ciertos aspectos que no pueda controlar.

La izquierda nos quiere sólo cuando estamos a disposición de su programa. Pero cuando tenemos nuestra propia agenda política, considera que somos adversarios. Y, evidentemente, hemos tenido que luchar contra ella también.

¿Qué le molesta más, el odio o el paternalismo?

No es cuestión de qué nos molesta más. El enemigo, evidentemente, son los fascistas. Y nuestro horizonte de alianzas es con la izquierda, porque está claro que los negros y los árabes no vamos a tener el poder. Por eso, nuestro primer desafío es enfrentarnos a la izquierda, porque es nuestro socio privilegiado y, por lo tanto, nuestro primer adversario.

Una alianza es algo que se establece en igualdad de condiciones, no en una relación de subordinación. Y eso es algo que no siempre tenemos claro.

Usted denuncia mucho la instrumentalización que hace el sistema de ciertas voces racializadas contestatarias al ponerlas al servicio del sistema. ¿Es por eso que expresiones culturales como el rap o el trap están ahora en boga?

El sistema rechaza todo lo que no entiende. Por eso, durante muchos años el rap se ha considerado sub música, algo menospreciable. Pero siempre llega un momento en que el sistema tiene que adaptarse para intentar entender lo que tiene delante e integrarlo. Y en ese momento pasa algo que me parece muy interesante. Para integrar a la bestia, debes abrirle un poco la puerta, aunque no tengas muy claro qué va a hacer.

El problema es que, normalmente, cuando el sistema se fija en algo, acaba neutralizándolo. Por eso, uno de nuestros mayores desafíos no es tanto la hostilidad de los fascistas, sino la contraofensiva neoliberal que quiere poner nuestras luchas al servicio de la meritocracia y de esa idea de que todo el mundo, si lo desea, puede salir adelante.

Al final, habla de luchar contra la esencia misma del capitalismo. ¿Cómo propone hacerlo?

El motor del neoliberalismo es la atomización de las comunidades. Lo mejor para luchar contra él es aferrarse a lo colectivo. El sistema no integra nunca comunidades enteras, sino individuos. Los puede poner en un escaparate para decir: “Mira, somos progresistas”. Pero jamás conseguirá tener de su lado a un grupo entero. Por eso nos quieren solos y aislados.

Hay muchos escritores occidentales que se jactan de decir que no pertenecen a ningún dogma y no rinden cuentas a nadie. Pero yo sí tengo cuentas que rendir. Soy un soldado del movimiento decolonial

Usted se ha hecho un hueco en el panorama cultural francés y ahora está becada en Roma, donde lleva a cabo una residencia literaria en un palacio renacentista. ¿Se considera una de esas enfants terribles del sistema?

No. Mi manera de luchar contra la domesticación es mantenerme vinculada a organizaciones de lucha. Me niego a ser un electrón libre. Hay muchos escritores occidentales que se jactan de decir que no pertenecen a ningún dogma y no rinden cuentas a nadie. Pero yo sí tengo cuentas que rendir. Soy un soldado del movimiento decolonial y por eso no soy 100% recuperable. Creo que, mientras mantenga el vínculo con mi familia política, todo irá bien.

Dedica el último capítulo a las mujeres y habla de la tendencia del sistema de usarlas como iconos capitalistas. Desde el entretenimiento, pero también desde la academia. Y asegura: “el trato de favor es nuestra plaga”. ¿Por qué ese altavoz es un regalo envenenado?

Porque lo que se nos propone es que podemos formar parte del sistema siempre y cuando rechacemos a nuestros hermanos, padres o parejas, a nuestra comunidad y cultura. Que rechacemos a nuestros hombres a pesar de ser los más oprimidos. Ellos son los verdaderos bárbaros a los que no se propone ningún tipo de redención.

Son ellos los que están en la cárcel, quienes son víctimas de controles varias veces al día, a quien los medios señalan, los que están en el paro… Y a nosotras nos piden que nos sumemos a esta violencia en nombre de nuestro propio interés de que nos reconozcan.

Tenemos que rechazar esta separación de género porque sé que mi liberación no será si no se libera también a mi hermano. Si reproducimos entre nosotros la violencia, no arreglaremos nada. Por eso molesta tanto el velo: para el Estado es un símbolo de fidelidad a los hombres de la comunidad. Su temor de verdad no es que la mujer esté sometida, sino que esté sometida al mal amo. Lo que no soportan es que estén sometidas a sus hombres, en lugar de estarlo al Estado-nación.

El velo molesta tanto al Estado porque es un símbolo de fidelidad a los hombres de la comunidad. Su temor no es que la mujer esté sometida, sino que esté sometida al mal amo

Desde este punto de vista, ¿cree que molesta más la mujer migrada que no se declara feminista o la que sí se reivindica como tal, pero sigue llevando el velo?

En realidad da igual, porque el feminismo es un término vacío. Es una arma civilizadora del Estado. No se interesa por las mujeres, simplemente es un medio para entrar en los barrios populares y continuar con la misión civilizadora y divisora de la comunidad.

Las mujeres que se declaran feministas y llevan el velo plantean un problema real, porque obligan al sistema a reconfigurar el discurso. Creo que el feminismo de verdad es, realmente, antirracismo y no necesita declararse feminista. Es un pensamiento materialista que habla de las condiciones concretas de las mujeres, en lugar de dar grandes declaraciones abstractas.

“Tenen por de ser deportades perquè veuen que hi ha un desplegament policial molt rellevant. Són els veïns els que els porten aliments i aigua. És una realitat que sempre els ha passat, però que ara es veu agreujada per la DANA”. Parla Andrea Sixto, presidenta de Metges del Món Comunitat Valenciana. Aquest col·lectiu tan vulnerable es troba en una posició de desassossec constant: “Es veuen obligats a deambular a la recerca de refugi, sovint en barris amb una forta presència policial i militar. Prefereixen no eixir o exposar-se públicament. Ens preocupa profundament el seu benestar, ja que no sabem amb certesa com sobreviuen ni com gestionen les seues necessitats bàsiques”, confessa.

Els migrants sense regularitzar que han patit la DANA intenten defugir qualsevol tràmit amb les administracions, perquè tenen por del seu futur, tal com conta Sixto, i assegura que diverses persones els han traslladat que les forces de seguretat buscaven a perfils racialitzats pels actes de pillatge en el centre comercial de Bonaire.

Des de fa més de 30 anys, l'organisme internacional s'ha responsabilitzat d'assistir a col·lectius més vulnerables, com les persones sense llar, les que es troben en situació irregular i les dones en situació de prostitució i d'explotació sexual: “Som 140 voluntaris i voluntàries, la majoria amb un perfil sociosanitari. Hem estat realitzant un seguiment de les persones amb les quals ja treballem per a detectar les seues necessitats en relació amb la catàstrofe, especialment sobre els subministraments bàsics, salut física i salut mental”.

A més, expliquen que la “coordinació amb altres entitats del tercer sector” suposa un treball de xarxa necessari: “Hem activat els ressorts de col·laboració a partir de la vèrtper a compartir problemàtiques comunes. I amb Farmamundi igual, en aquest cas, per a detectar algun mena de necessitat relacionat amb els fàrmacs”. A això, afig que en solitari seria impossible avançar en qüestions d’aquest calibre.

Boutaina El Hadri, vicepresidenta de Casa Marroc, gerent en JoveSólides i vicepresidenta del Consell Valencià d'Immigració, explica a elDiario.es que en un primer moment, des de l'associació marroquina, van decidir enfocar-se en tasques urgents com la neteja de les vivendes inundades o la distribució de menjar i aigua potable. Ara, amb l'equip de voluntàries, s'encarreguen de preparar plats calents i donar productes de neteja i higiene; i mantes i roba per a cobrir les necessitats més bàsiques. Si és el cas, des de Casa Marroc el menjar que manipulen és totalment halal perquè “moltes de les famílies” no poden proveir-se dels aliments que es repartixen, ja que la majoria inclouen carn de porc o no “complixen amb els requisits” permesos en la religió.

“Moltes persones desconeixen aquesta realitat. La comunitat musulmana s’enfronta a una gran dificultat, perquè la major part de les carnisseries d’aquestes zones s’han fet malbé. A València també experimentem una escassetat del subministrament”, manifesta El Hadri.

Desconeixement sobre drets fonamentals

La barrera d'informació és un dels principals problemes als quals ha de fer front la comunitat migrant. Senten desemparament o desconeixement sobre els drets als quals poden accedir. Un d'ells és l'accés a la salut universal i moltes vegades són les pròpies organitzacions els qui fan d'altaveu per a traslladar-los eixes dades: “Això es deu a una falta de mecanismes clars o una atenció específica per a ells”, compten la portaveu de l'ONG.

Després d’aquest primer mur, l’Administració, representada a gran escala per l’empadronament, suposaria un pes més en el seu desenvolupament com un ciutadà més del territori. Simbolitza una porta d’entrada a la resta dels àmbits socials, entre els quals està la targeta sanitària: “Ja era un tema complicat abans de la DANA, però ara es dificulta, perquè els recursos han d’arribar també a aquestes persones que també necessiten mantindre el seu benestar. Des de les institucions han de fer una atenció especial a això”.

Altres vèrtexs que també destaquen des de Metges del Món és la possible falta de xarxa de suport familiar o social o la barrera idiomàtica o cultural que poden experimentar les persones migrants, cosa que els impedeix compartir les seues mancances: “Els fa anar-se’n per on han vingut sense res, perquè ningú comprén el seu idioma”.

Condicions precàries

Abans de la devastació per la gran riuada, molts nuclis familiars ja vivien en condicions baixes, en barris situats en la perifèria i emmarcats en zones de classe obrera. Ara, desenes d’aquests afectats han hagut de presenciar com els seus estris personals quedaven inutilitzables, i fins i tot, n’hi ha que han hagut d’afrontar una pèrdua familiar.

“Si abans ja tenien una situació de vivenda precària, les condicions en les quals viuen ara són molt pitjors. Ens han arribat alguns casos que han pogut allotjar-se en llocs habilitats com a pavellons o albergs”, assenyala Sixto. 

La preocupació per la desaparició de persones sense regularitzar és crítica. Des de les associacions en què opera El Hadri exploren a hores d’ara iniciatives per a “col·laborar amb altres entitats i xarxes de suport per a facilitar la identificació i la localització de persones sense regularitzar” sense que supose un perjudici legal. “La prioritat ha de ser salvaguardar el seu confort i assegurar el seu accés a l’ajuda necessària”, aclareix.

A més, denuncia que, durant la primera setmana del desastre natural, els mitjans no incloïen en les seues agendes les persones migrants o racialitzades, eclipsant “la diversitat real de la societat” en l’imaginari col·lectiu.

La ultradreta incita l'odi

Per a més inri, ni en el pitjor escenari ha deixat la ultradreta d'atiar l'odi. Ha passat més d'una setmana de la riuada i comptes en X, canals de Telegram i tot tipus de mitjans afins s'han encarregat de difondre faules amb una única finalitat: crear pànic entre la població i manipular l'opinió pública per a criminalitzar a un col·lectiu perseguit sempre amb arguments racistes i xenòfobs. 

“Cal promoure una cultura de la denúncia per a afrontar les faules, alguna cosa que encara falta dins del nostre col·lectiu. Les entitats ens encarreguem de desmentir estos rumors. Solem compartir històries de les persones migrants per a visibilitzar-les”, manifesta El Hadri. 

En línia similar, la portaveu d’aquestes organitzacions insisteix que tota la societat té l’obligació de frenar aquesta mena de delictes d’odi que estigmatitzen un grup de la població en concret i que “agreugen encara més la vulnerabilitat en què ja es troben”. “En moments de crisis, la solidaritat ha de prevaldre sobre el rebuig, i per això intentem publicar testimoniatges de persones afectades per la DANA, així com les persones que han fet costat a la gent mitjançant donacions, faenes de neteja o altres tasques per a conscienciar i promoure l’empatia i la col·laboració”, destaca.

L'atribució de robatoris amb frases com “sempre són els mateixos” o “són els seus costums”; o “els privilegis que els atorga el Govern de Sánchez enfront dels espanyols” són algunes de les desinformacions que inunden les xarxes i que es propaguen amb facilitat, desviant l'atenció dels estralls que ha provocat la DANA en centenars éssers humans. Regularitzats o no.

Los Mossos d'Esquadra han detenido a dos hombres, de 32 y 33 años, por haber realizado agresiones xenófobas en el metro de Barcelona el pasado abril. Los detenidos tenían antecedentes por delitos contra el patrimonio y están vinculados a movimientos supremacistas blancos.

Los hechos investigados ocurrieron el pasado 16 de abril cuando los detenidos insultaron e increparon a diversos pasajeros racializados.

Un vigilante de seguridad, que intervino para evitar esta situación discriminatoria, también fue agredido por los detenidos, quienes le tiraron al suelo de un fuerte empujón, mientras que uno de ellos le intentaba estrangular con las manos.

También recibió insultos por parte de los agresores por su condición de extranjero, además de sufrir algunas lesiones como consecuencia de la agresión.

La investigación se inició el mismo día de la agresión, cuando el vigilante de seguridad puso los hechos en conocimiento de la policía. Investigadores de la Unidad Central de Delitos de Odio y Discriminación de la Comisaría General de Información se hicieron cargo de las gestiones, que han permitido identificar a los dos autores y detenerlos este martes en la ciudad de Barcelona. Ambos pasaron a disposición judicial este miércoles por la mañana.

Los Mossos continúan trabajando para identificar a otras víctimas, ya que las personas detenidas podrían haber perpetrado agresiones similares en la calle.

Cabe destacar que los dos detenidos tienen una vinculación ideológica con movimientos extremistas supremacistas y neonazis violentos, y en el momento de la agresión mostraban simbología propia de ese espectro ideológico.

“No somos ni uno, ni dos, ni tres, ni cuatro, ni cinco. Somos seis millones”. Así rezaba el anuncio institucional que la Generalitat realizó en 1987, con Jordi Pujol como president, para congratularse de que se habían superado los seis millones de habitantes. Aquellas cifras fueron un hito, pero en menos de cuarenta años quedaron pulverizadas. En noviembre de 2023 Catalunya alcanzaba los 8 millones, aunque con una población muy diferente a la que gobernó Pujol.

Desde 1987 Catalunya ha envejecido y se ha vuelto más diversa. La natalidad está en mínimos históricos, así que el porcentaje de personas ancianas ha crecido en siete puntos, alcanzando casi el 20%. Y los nacidos en el extranjero han pasado de ser el 1,1% a suponer el 17,4%. Es decir, casi uno de cada cinco catalanes ha nacido fuera de España.

La gran mayoría de estas personas han llegado en dos grandes olas migratorias: la que fue desde 2001 hasta la recesión económica de 2007 y la que empezó con la recuperación en 2014 y acabó con la crisis del covid en 2020. En Catalunya siempre ha habido migración, pero el siglo pasado provenía del resto de España. Así que no fue hasta la llegada de personas nacidas en el extranjero que afloraron discursos racistas y la cuestión migratoria se convirtió en parte del debate político, usada por diversas formaciones para capitalizar voto.

Así ha sido también en estas elecciones al Parlament. Antes de que empezara la campaña, mientras Junts reclamaba para Catalunya las competencias en inmigración, fuerzas xenófobas como Vox o la independentista Aliança Catalana abogaban por expulsiones en masa de migrantes, vinculándolos directamente con la delincuencia y la inseguridad.

Pero fuera del ruido de las declaraciones racistas, la realidad es muy diferente. Y la resume Carles Puig de Travy, degano del Col·legi d'Economistes de Catalunya (CEC): “La migración es inevitable y necesaria en Catalunya”. Y es que, combinando el envejecimiento acelerado de la sociedad y su modelo económico, Catalunya precisa toda la mano de obra migrante que ya tiene y, de hecho, va a requerir de algunos millones más en los próximos años.

Según las proyecciones de población elaboradas por el Idescat (el instituto de estadística de la Generalitat), la población en 2050 podría llegar a los 8,7 millones. En ese escenario y teniendo en cuenta los bajos índices de natalidad y que se calcula que cerca de la mitad de población en edad activa se habrá jubilado para entonces, se necesitarán 4,8 millones más de migrantes para mantener la masa salarial.

Pero la cifra todavía es más extrema si lo que se busca es mantener la relación de dependencia. Es decir: que el sistema de pensiones siga funcionando. Para ello, Catalunya necesitará 14,5 millones de migrantes, según un cálculo del Banco de España.

¿Faltan o sobran trabajadores?

Catalunya es la comunidad que más migrantes tiene y una de las que cuenta con más proporción de población nacida en el extranjero, sólo superada por Illes Balears. De hecho, la llegada de extranjeros a España se concentra en el Levante por un motivo muy claro: el turismo.

El sector de los servicios se lleva el 67% de la mano de obra migrante, lo cual dibuja un escenario en el que llegan a Catalunya muchos trabajadores poco cualificados. Y eso no tiene visos de cambiar ya que, aunque se haya nacido aquí, el origen de la familia y los recursos tienen mucho peso a la hora de determinar el grado de formación al que se puede llegar.

Según un informe del centro de análisis Funcas, el 32% de personas nacidas en España de entre 25 y 29 años tiene un título de educación superior. Esa cifra baja al 23% en el caso de migrantes latinoamericanos, al 17% en el caso de los asiáticos y se desploma al 6% si se habla de personas de ascendencia africana. Además, la tasa de abandono escolar entre los migrantes es del 30%, una cifra que triplica a la de los estudiantes autóctonos. Y eso, en un escenario en el que la mitad de niños que nacen en Catalunya tienen padres migrados no sugiere un futuro de trabajadores formados.

A todo esto, se debe sumar otro dato. Si bien se ha visto que, para que las pensiones den cobertura a una población que en un futuro va a estar muy envejecida hacen falta 14,5 millones de migrantes, la otra cara de la moneda es que el modelo económico catalán, tal como es hoy en día, no da para más.

Las estimaciones auguran que en 2050 sobrarán 627.000 puestos de trabajo, según cálculos realizados por el secretario de asuntos económicos y fondos europeos del Departament de Economía de la Generalitat, Miquel Puig, y que fueron presentados en una conferencia en el CEC.

Catalunya, entre Japón y Andorra

La pregunta que se hacen demógrafos y economistas es cómo mantener el sistema en pie. Puig plantea que hay dos opciones radicales, que se ejemplifican en el modelo de Japón y en el de Andorra. El país nipón tiene unas políticas migratorias muy restrictivas y sólo el 1,9% de su población viene del exterior. Los pocos que consiguen entrar están muy formados y participan de sectores técnicos. Por contra, en Andorra el 58,5% de sus habitantes son nacidos en el extranjero y se dedican, mayoritariamente, al sector servicios.

En los últimos cincuenta años, el PIB de ambos países se ha triplicado. Pero en el caso de Andorra es porque ha crecido la población y, de hecho, el PIB per cápita se ha estancado. Lo contrario sucede en Japón, donde hay menos habitantes -y mucho más envejecidos-, pero el PIB per cápita ha aumentado.

“Las opciones existen, ambas son válidas, y dependen del modelo productivo”, asegura Puig, que recuerda que ambos ejemplos se ven también en España. Tenemos comunidades industrializadas como el País Vasco, que reciben menos extranjeros y más formados, y otras como les Illes Balears, que tienen muchos más migrantes, pero menos formados. En ambas, el PIB ha crecido en los últimos años, pero en el País Vasco también ha aumentado el PIB per cápita, mientras que en Balears no.

El modelo catalán tiende hacia Andorra, motivo por el que Puig también se muestra de acuerdo en que la migración es necesaria, pero apunta a que hay que ir con cuidado, ya que una gran llegada de personas puede tener “afectaciones” en ciertos aspectos como la vivienda o el mismo mercado laboral. “Muchos migrantes tienden a estar dispuestos a trabajar en peores condiciones”, con lo que pueden perjudicar a las arcas públicas y a los trabajadores nacionales, según el economista.

Que hay que hacer algunos cambios en el sistema es un punto de encuentro entre diversos expertos. Para Judith Vall, profesora de Economía en la Universitat de Barcelona y también presente en la conferencia organizada en el CEC, éstos deben transversales. Por ejemplo apuesta por regular precios de la vivienda, para mejorar la renta disponible de la ciudadanía, garantizar mejores condiciones de trabajo del sector servicios o regularizar a todos los trabajadores migrantes que no tengan permiso de trabajo, lo cual permitiría engordar “considerablemente” las arcas públicas.

Así se vio en la regularización masiva de medio millón de migrantes que llevó a cabo el gobierno de Zapatero en 2005, tras la cual cada trabajador aportó 5.000 euros de media en impuestos. Y sin coste adicional, al contrario de lo que aseguran los discursos xenófobos, que apuntan a que regularizar migrantes colapsará los servicios públicos. De hecho, según un estudio elaborado por la UPF, quienes carecían de permiso de trabajo sí tenían acceso a la sanidad y la educación pública a través del padrón, así que no se encontró ningún factor diferencial tras la regularización masiva.

Este es el mismo escenario que persigue ahora el colectivo Regularización Ya! pero, igual que la profesora Vall, hacen incidencia en la necesidad, no sólo de dar permisos, sino de garantizar condiciones de trabajo dignas, cosa que también va a ser necesaria para mantener el sistema de pensiones. Y es que, mientras los regularizados en 2005 contribuyeron con 5.000 euros cada uno, la media de un trabajador nacido en España fue de 10.600.

Por eso, uno de los puntos clave es garantizar el fin de los contratos y partes de jornadas en B. De hecho, según el FMI en España la economía sumergida equivale el 24% del PIB. Y sólo el sector servicios supone entre el 10 y el 15%.

“Tiene que evolucionar la cultura asociada al sector”, asevera Ramon González, secretario de la Federación de Servicios de CCOO. Para el sindicalista es “esencial” que un sector que genera una cuarta parte del PIB español tenga un retorno y no sea una vía de explotación.

“La economía informal debe emerger. No hay sistema que aguante esto”, asegura. Para él, la regularización de la mano de obra migrante y una buena política de inspecciones para garantizar las condiciones dignas en el sector servicio es una necesidad “moral, política y económica”.

“La realidad siempre desmonta los discursos xenófobos”, resume González. Discursos que aseveran que los migrantes vienen a quitarnos el trabajo o que no hay suficientes servicios públicos para todos. Faltan trabajadores y más que faltarán, pero para que las necesidades del sistema sean cubiertas no sirve explotar mano de obra barata, sino que se requieren trabajadores regularizados y sin riesgo de caer en la pobreza a pesar de tener un sueldo.

Su Dang Lu se multiplica a sí misma tras la barra del bar 104 del Poblenou de Barcelona. Es la hora del almuerzo en este barrio lleno de oficinas. Se recoge el pelo mientras saca cafés y bocadillos y saluda a clientes. Lleva 9 años trabajando en el mismo local, que compró tras haber llegado de China, una década atrás. Pero hace un par de semanas algo cambió en su día a día. Esos clientes a los que lleva años sirviendo y sonriendo ahora la llaman por su nombre.

Es gracias a unos estudiantes de diseño que han ideado una campaña llamada #TengoNombre. Es una idea sencilla pero eficaz, que consiste en colgar carteles que rezan “No soy el 'chino'. Me puedes llamar...”, seguido de un espacio para que el propietario del local o sus trabajadores escriban su nombre.

Laia Sánchez y Alex Porras son los jóvenes detrás de la iniciativa. Son estudiantes en la escuela de creatividad Brother Ad de Barcelona. “Nos dimos cuenta de que expresiones como 'comprar en un paki' o 'un bar chino' son racistas. Nunca lo habíamos pensado, pero engloban a una persona en un grupo y lo victimizan”, explica Sánchez. Reconoce que ella misma ha usado estas fórmulas más de una vez, aunque su hermana siempre la corregía. “Yo pensaba que no era para tanto, pero sí lo es. Se trata de ponerse en la piel de los demás”.

Un gesto tan fácil como preguntar el nombre o referirse a estos establecimientos simplemente como bar, tasca, colmado o supermercado supone una gran diferencia para personas como Dang. “Es muy ofensivo que nos llamen 'chino'. Y ya no te digo 'chinito'”, dice en referencia a sus hijos, que estudian en una escuela del barrio, “Todos los compatriotas decimos a los niños que no hagan caso ni digan nada, porque no queremos problemas”, explica esta hostelera.

Pero, gracias al cartel rojo que luce en la puerta de su bar, ha cambiado de opinión. Ahora sí insta a sus hijos a quejarse. Igual que ella empieza a reprender a los clientes que la llaman 'china'. “Una cosa es que me lo digan de manera cariñosa, como yo llamo 'gallego' a Miguel, el propietario de un bar de aquí al lado. Porque está orgulloso de ser gallego igual que yo de ser china, pero no me lo digas porque te dé igual cómo me llame. Soy una persona y tengo nombre”, reivindica.

“No tengo un nombre tan difícil”

“Pues no, no lo sabía y no me lo había preguntado nunca”, confiesa uno de los clientes del bar de Dang, preguntado por si conocía el nombre de la mujer que cada mañana le pone el café a él y a sus compañeros, trabajadores de una oficina cercana. Dice que ahora –“por supuesto, qué menos”– la llamará por su nombre, y se acerca a mirar el cartel, para memorizar las tres sílabas: Su Dang Lu. “Es que, además, no tengo un nombre tan difícil de pronunciar”, ironiza la hostelera.

Malik tampoco entiende por qué a la gente “le cuesta tanto” aprender un simple nombre. Este tendero de un colmado cercano llegó de Pakistán hace 5 años, con 17 y, desde entonces, ha trabajado siempre en este tipo de tiendas. Poco a poco ha ido progresando y tiene la suya propia, con diversos trabajadores. Pero su verdadero sueño está a punto de cumplirse: en pocos días abrirá un restaurante de comida pakistaní.

“Han sido muchos años de trabajo duro. Me he esforzado, conozco a la gente del barrio, voy a darles de comer... Pero seguiré siendo 'el paki'”, se lamenta Malik. Por eso está contento de tener un cartel como el de Dang en la puerta, en su caso amarillo y con el nombre de Alí, uno de sus trabajadores.

“Hemos aprendido el idioma y trabajamos aquí, pero nos dicen que no nos integramos. Es muy triste que nos lo diga gente que no se molesta ni en aprenderse nuestro nombre”, se lamenta el joven. Tanto él como Dang saben que se trata de un pequeño gesto. “No es muy importante, pero son cosas como estas las que pueden cambiar el mundo”, dice, esperanzada, la hostelera.

Estos pequeños cambios son los que persiguen Laia y Alex, los creadores de la campaña. “No queremos convencer a nadie, simplemente generar debate y hacer que la gente se cuestione cosas que tiene muy asumidas y que, aunque crean que son inofensivas, sí ofenden”, aseguran.

Ahora hay una decena de carteles colgados por el barrio y en su perfil de Instagram han subido los materiales para que quien quiera pueda replicar el gesto. A pesar de que algunos comerciantes les han comunicado que sus carteles han sido arrancados o vandalizados, se muestran esperanzados. Eso demuestra que se trata de una campaña necesaria. Y, por eso, mucha otra gente ha respondido de manera favorable.

En menos de una semana han conseguido más de 7.000 seguidores y tienen pendientes colaboraciones con diversas entidades antirracistas. También quieren ampliar la campaña y no sólo denunciar microrracismos. “Una cosa que tienen en común los colectivos minoritarios y marginalizados es que no se los llama por su nombre”, reflexiona Laia, que apunta que eso afecta a mujeres, trabajadores precarios, y a muchas otras personas en las que ni siquiera hemos reparado.

Supremacía blanca en la industria, educación desde una perspectiva colonizadora, racismo entre músicos, racismo en la mirada de los medios de comunicación y las instituciones… El panorama expuesto en las jornadas Música i pluralitat organizadas por la Acadèmia Catalana de la Música no ha dado lugar al matiz o la réplica. Se han aportado datos y experiencias personales que confirman una doble evidencia: vivimos en un país racista y la industria musical no es una excepción, sino uno de sus más sutiles aliados. La expresión que mejor lo resume es: black music, white business. O, dicho en términos políticamente más correctos: música racializada, vale, pero siempre en manos gente no racializada.

Si las conclusiones resultaron tan apabullantes fue, en buena parte, porque los ponentes en el séptimo foro temático que acogió la sede barcelonesa de la SGAE fueron principalmente racializados: gitanos, guineanos, senegaleses, cubanos, nigerianos, colombianos y, también, catalanes y españoles con raíces en Argelia, Venezuela o Mozambique que llevan años desarrollando su trabajo en los sonidos afrobeats, el soul, el jazz, el flamenco, el funk, el bolero, el rap, el trap, el afropop o las músicas del Magreb, pero cuya condición de artistas y empresarios no blancos los sitúa la mayor parte del tiempo fuera del sistema.

La expresión “black music, white business” la puso sobre la mesa el rostro pálido Javier Zarco. Tras impulsar la carrera de Ojos de Brujo y demás grupos de la onda mestiza de finales de los años 90, Zarco sabe de lo que habla porque dirige desde hace una década Slow Walk, plataforma de artistas africanos afincados en España como Nakany Kanté (otra ponente) y Alma Afrobeat Ensemble. Él ha sido uno de los instigadores del foro y, según su experiencia, es un milagro encontrar personas racializadas en puestos de responsabilidad en la industria musical. Programadores, bookers, managers, directores de festivales, discográficas o gestores culturales son gremios blancos prácticamente al 100%. Por ello también califica de “supremacía blanca” la situación que vive el sector.

España ya no es blanca

“Hay que entender que Catalunya ya no es blanca”, proclamó Edna Sey, componente del trío de soul-funk The Sey Sisters, con la certeza de quien sabe que la misma frase es aplicable al resto de España y Europa. No entender que vivimos en una sociedad plural facilita anomalías como que se organicen festivales de músicas negras en cuyo equipo de programación solo hay profesionales blancos y en cuyos carteles los músicos negros apenas tengan presencia. Casualidad o no, el público de este tipo de certámenes es blanco en su práctica totalidad. A veces, en ciudades con altos índices de afrodescendientes en su censo. Esta dinámica era comprensible décadas atrás, pero la realidad demográfica ha cambiado mucho en los últimos veinte años. Según cifras del INE de 2022, el 16% de los habitantes de España no ha nacido en España. Y en grandes urbes como Madrid y Barcelona, los porcentajes llegan al 26% y 31%, respectivamente.

No es habitual que desde las instituciones culturales se aborde ese asunto, pero la Acadèmia Catalana de la Música ha asumido el reto organizando un foro temático para, en sus propias palabras, “desactivar el racismo en el entorno musical”. Y es que, contra lo que pueda parecer, el mundo de la música no ha resuelto ni mucho menos este problema. Marc Ayza es un prestigioso baterista catalán negro criado en Barcelona. “Yo nunca he vivido violencia racista de forma física. Podría haberme tocado, pero he tenido suerte. Sin embargo, no hay lugar donde haya sufrido más el racismo que en el mundo de la música”, afirmó en una de las ponencias. Y no se refería únicamente a los profesionales de la industria o a los medios de comunicación. “Hablemos de racismo entre los músicos”, propuso. “Porque si ese primer escalón ya se tambalea…”. Y sí, se tambalea.

La cuota y el fetiche

Uno de los sentimientos más compartidos entre los ponentes racializados de las jornadas fue ser conscientes de que son vistos como cuotas o tokens para las fechas señaladas. El joven Aron Diatta, del colectivo afroqueer Nea Onnim, sabe que llueven ofertas de trabajo cuando se acerca el Black History Month o cualquier celebración oficial de la diversidad. “Somos un accesorio, un fetiche”, lamentó. En ese contexto, Edna Sey lanzó una advertencia: “Quizás ya nos hemos cansado de ser el cupo de mujeres negras que tocan en festivales”. Ese ha sido, a menudo, su rol y el de sus hermanas. Funcionar siempre como excepción exótica, pese a haber nacido en este país, desgasta. Por ello Diatta lanzó otra de las frases más demoledoras: “Europa no es un continente más abierto que África”.

La sensación de abandono, de negación y de hartazgo era tan visible entre los ponentes con larga experiencia como entre los que empiezan a moverse en el sector. “¿Quieres utilizarme? ¡Utilicémonos mutuamente!”, escupía la rapera Crotchet Fiona desde el más desesperado pragmatismo. Y aportó ejemplos de veladas en las que ha aceptado ser la cuota racializada para luego volver a casa “llorando de impotencia” por el menosprecio recibido. “Este sistema te enseña a avergonzarte de quien eres”, añadió alguien desde el público. Algunos artistas, tras darse de bruces una y otra vez con esta realidad, han decidido ya replegarse en espacios más seguros: sus respectivas comunidades de gente migrada y/o racializada. “Sentirte acompañada es lo único que te permite renovar fuerzas para poder seguir adelante explicando tus historias”, reconocía Sey. No es agradable programar veladas de músicas de origen africano en clubs en los que te han negado la entrada por ser negro. Y eso también lo ha vivido el joven Aron Diatta.

“Yo no sabía que era negro hasta que llegué España; creía que era nigeriano”, añadió Olamide Adisa, miembro del colectivo Voodoo Club afincado en Barcelona. Su comentario despertó sonoras carcajadas, incluso entre el público racializado, pero se entendió bien lo que quería decir. B4mba, discjockey franco-senegalés del colectivo Jokkoo recordó que la primera artista afrodescendiente que conoció en España fue la mallorquina Concha Buika. “Fue una revelación para mí”, reconoce, aunque su interés principal sean los ritmos electrónicos africanos. Cabe preguntarse cuántos artistas racializados han alcanzado la relevancia musical de Buika en la última década y en cuántos puede inspirarse hoy las nuevas generaciones de esta sociedad española cada día más racializada.

Otra educación musical

Ademas de músicos, programadores, discográficas y salas de conciertos, las jornadas Música i pluralitat han buscado voces más allá de la industria musical para dibujar un diagnóstico más completo. Una de las ponencias giró en torno a la docencia; una precuela a la entrada en el mundo profesional donde la realidad es tan o más compleja. Ester Bonal, pedagoga musical, se habituó hace tiempo a dar clase a alumnos de 20 nacionalidades distintas en centros de alta complejidad. Fue ella quien rememoró la siguiente vivencia: “Un alumno me dijo que debía ser una profesora malísima si me habían mandado a una escuela tan cutre a enseñar a gente cutre como él”. Miles de jóvenes crecen asumiendo su condición de descastados en una sociedad que les da la espalda. “No estamos educando para convivir sino, en el mejor de los casos, para coexistir”, lamentó.

Bonal, Premi Nacional de Cultura e impulsora de proyectos socioeducativos como Xamfrà y EducARTs, asume que se está educando “desde una mirada blanca y colonizadora” que obstaculiza el desarrollo de la sensibilidad musical de alumnos procedentes de otras culturas. “La música es un arma de construcción masiva”, proclamó, pero urge replantea los métodos de docencia antes de que las nuevas generaciones se encierren en sus respectivos guetos. “Debemos revisar los instrumentos con los que educamos”, aconsejó Sergio Ramos, percusionista en la Orquestra Àrab de Barcelona y gestor cultural. Incorporar instrumentos de otras culturas altera el marco de aprendizaje, dijo, porque “todos los repertorios van cargados de ética y de política”. Además de batería, Marc Ayza es profesor de jazz y se esfuerza en dar a conocer músicos negros a su alumnado. Conoce de sobra el ‘síndrome Larry Bird’ según el cual, incluso en una música de raíz afroamericana, el gran genio siempre será un instrumentista blanco.

La rapera mexicana Masta Quba y el compositor de origen indio Vignesh Melwani aportaron sustanciosas reflexiones para reconsiderar el eurocentrismo en el que sigue instalado en el mundo educativo. Pocas veces se han visto foros de reflexión cultural con tanta riqueza y pluralidad de voces. Y desde fuera incluso del ámbito educativo, Vivi Alfonsín, de la plataforma #RegularizaciónYa insistió en que “existe una voluntad política de mantener a las personas racializadas y migrantes fuera del sistema”. En charlas precedentes incluso se había propuesto abandonar de una vez el término “inclusión” para adoptar el de “no exclusión”. El primero es paternalista. El segundo implica asumir cierta culpa.

Dos mundos separados

Lo más valioso de estas jornadas ha sido que personas migradas ocuparon el estrado mientras representantes de la industria y las instituciones fueron, por una vez, simples oyentes. En las primeras filas ha habido representantes de departamentos de promoción cultural y empresas culturales de la Generalitat, así como de TV3. Y su reacción era de absoluto estupor. Parecía que jamás habían escuchado discursos de este calibre por parte de sus conciudadanos. Desde la televisión pública se entonó un instantáneo mea culpa: en una plantilla con más de mil trabajadores solo hay dos personas racializadas. Algún representante político comentó lo interesante que sería trasladar estas reflexiones a los despachos. Acto seguido soltó: “aquello es otro mundo”, refiriéndose al día a día de la política. Y, en efecto, lo es. Un mundo completamente ajeno a la realidad. De ahí, el impacto recibido. De ahí, la importancia de haber asistido a estas jornadas.

Diego Salazar, gestor cultural colombiano afincado en España desde hace dos décadas, arrojó los datos que ayudan a comprender esta realidad multicultural tan invisibilizada. La media anual de ingresos de los extranjeros que residen en Barcelona es de 25.400, mientras que la de los españoles es 34.000. Y, contra lo que pueda suponerse, un 36% de estos extranjeros tienen estudios superiores, mientras el porcentaje de españoles con idéntica titulación es de un 31%. Es el racismo estructural explicado en cifras. Un racismo que en el entorno musical no solo se perpetúa sino que se acentúa. Y en ese contexto, la demanda más recurrente en estas jornadas fue la imperiosa necesidad de incorporar personas racializadas en los puestos de responsabilidad para combatir el black music, white business. No solo sobre el escenario, sino también detrás. No solo para aplicar una mirada plural en la docencia, sino también en los medios de comunicación.

La sensación de urgencia ha sido tan palpable que, a raíz de estas jornadas, la Acadèmia Catalana de la Música ya ha creado una mesa de trabajo permanente desde la que seguir abordando estas problemáticas. Será una mesa de trabajo principalmente integrada, no puede ser de otro modo, por personas racializadas. También desde la Generalitat se han tendido puentes inmediatos con el grupo motor de las jornadas para trasladar el debate a otros foros culturales. Fomentar y preservar la diversidad es algo que, como recordó el experto en derechos culturales Sergio Ramos, forma parte de las obligaciones de los estados. “Si no visibilizamos otras expresiones culturales perdemos capacidad de mirada”, alertó. Y es esa mirada lo primero que urge replantear y enriquecer.

The King es uno de los discos más atractivos entre los publicados por artistas norteamericanos durante 2023. Como algunas de las obras firmadas por artistas negros en los últimos años ―Serpentwithfeet, Yves Tumor, Moses Sumney, Blood Orange, Sudan Archives―, ofrece mezclas y mutaciones de estilos que eluden las categorías fáciles. No es r&b ni soul ni ningún otro estilo habitualmente asociado al artista afroamericano. Pero combina con audacia cualquiera de estas técnicas para denunciar la opresión contra la comunidad racializada y el colectivo trans. The King es un disco de protesta que no suena ni a folk ni a hip hop, porque lo que hace es crear un idioma propio. “Vivir puede ser agotador, eso es algo común a cualquier persona”, afirma Anjimile.

“Hay facturas que pagar, demasiadas cosas que hacer, responsabilidades de todo tipo. Y luego hay quienes a eso tenemos que sumarle presión social a causa de tu raza y tu identidad”. Nacido hace 30 años en Dallas, Anjimile Chithambo se crio en Boston con sus padres, dos estrictos cristianos presbiterianos que no aceptaron que su hija se declarara como lesbiana trans. El miedo a aceptar su identidad se manifestó a través del consumo de drogas y alcohol. Por eso, el verano previo a su ingreso en la universidad lo pasó encerrado en casa por castigo de sus padres. Durante aquellos días, descubrió la Biblia y cayó rendido ante el Antiguo Testamento, una lectura que ha terminado filtrándose en su nuevo álbum: “Siempre me gustó leer, pero esas historias me cautivaron mucho. Algunas son muy extrañas y confusas, pero el lenguaje me pareció muy hermoso. Esas expresiones de moralidad que aparecen de repente y que resultan sorprendentemente poéticas”.

Una de las cosas que destacan en The King es el sonido. Rompe deliberadamente con la línea de su primer álbum, Giver Taker, aparecido en 2020. El productor Shawn Everett tuvo un papel determinante en este cambio, que resultó ser fundamental a la hora de destacar todo aquello que Anjimile quería expresar. Porque si Giver Taker ha sido definido como un disco de oraciones, The King ha sido descrito como un álbum de maldiciones: “Shawn y yo buscábamos crear una sonoridad que destacara la emotividad de las letras. Grabamos en un estudio que ofrecía un montón de posibilidades técnicas, pero él insistió en hacer de mi guitarra acústica el instrumento fundamental, casi el único de la grabación. Creó una situación de restricción extrema. Es decir, nos empujó a buscar maneras posibles de sacarle partido al instrumento sin que sonara como una guitarra acústica. De este modo potenciamos al máximo nuestra creatividad. Shawn lo clavó”. Ese sonido indómito y extraño ha terminado siendo una metáfora de las intenciones del álbum al cual representa: “Nos volvimos locos buscando las herramientas posibles para alcanzar esas sonoridades. Y, a consecuencia de ello, trasladar todo eso al directo ha resultado complicado. Cada miembro de la banda se ha convertido en un ingeniero de sonido intentando manipular su instrumento. En concierto somos como un circo, un circo sonoro muy serio”.

Anjimile siente que con este álbum está cerca de la tradición de músicos negros que a través de su música han denunciado la violencia que se ejerce contra su raza: “Me gusta mucho cómo James Brown acuñó expresiones que proclamaban el orgullo de ser negro. Mi música no se parece a la suya, pero si comparto con él esa necesidad. Él decía ”dilo alto, soy negro y estoy orgulloso. Se expresaba con mucha franqueza. Y luego está Nina Simone. Mississippi Goddam es mi canción favorita de todos los tiempos. Usamos su versión de I Put A Spell On You como guía vocal para grabar el tema Génesis“.

El título del álbum, The King [El rey], también proviene de esa tradición empoderadora que los músicos de su raza han venido cultivando desde hace muchas décadas: “Cuando eres negro y te refieres a ti mismo como el rey, te estás concediendo a ti mismo un poder. Es una costumbre que se remonta a los días del jazz. Duke Ellington y Cunt Basie se hacían llamar reyes”. De los artistas afroamericanos más recientes, Anjimile destaca a Kendrick Lamar, “porque habla constantemente sobre la raza y la opresión que sufrimos”. También habla de Anderson Paak, “un artista más festivo que también tiene canciones más comprometidas como King James, la cual adoro”. También recomienda a la banda punk Soul Glo, al trío de mujeres negras Big Joanie y a Nnmanda, un artista de Chicago del cual dice que hace “música extraña, muy bella y a veces también con carga política”.

Animal es una de las canciones del disco cuya letra denuncia directamente la violencia contra los afroamericanos. Como la gran mayoría del disco, fue compuesta durante el periodo de confinamiento que impuso la COVID-19. Unos meses que en Estados Unidos coincidieron con un incremento de la violencia policial hacia ciudadanos negros. “Aunque estuviésemos encerrados en casa, la brutalidad que se ejercía contra nosotros quedó igualmente registrada por las cámaras. Fue lo que ocurrió con George Floyd. Su muerte a manos de la policía fue filmada y, aun así, se debatía públicamente acerca de si había sido asesinado o no. Fue exasperante”.

Las referencias bíblicas reaparecen cuando Anjimile hace referencia a la peste negra: “Es una analogía que establezco con la peste bubónica y la plaga que se cebó con las vidas negras durante la pandemia. La policía estaba masacrando a los míos. Necesitaba que The King fuese un disco de denuncia, señalar directamente a los culpables de toda esta injusticia”. Tampoco se calla a la hora de dar su opinión sobre la situación que Israel ha provocado en Palestina: “No es una situación que pueda compararse a la que sufren los afroamericanos. Pero lo que está claro es que se está cometiendo un genocidio. La situación es horrible, David contra un Goliat que cuenta con el apoyo de los Estados Unidos. Gaza es una prisión al aire libre en la que antes la gente apenas podía vivir. Lo que están haciendo ahora es matarlos”.

Nunca había compuesto una canción desde la furia. Mi relación se vino abajo entre otras cosas porque no era capaz de gestionar mi rabia. Fue un momento clave porque gracias a eso asumí que la rabia es una emoción que sí puede expresarse de una manera sana

Anjimile — Músico

La letra de Animal proyecta la rabia ante la injusticia, pero también contiene la reacción emocional a una ruptura sentimental: “Nunca había compuesto una canción desde la furia. Mi relación se vino abajo entre otras cosas porque no era capaz de gestionar mi rabia. Fue un momento clave porque gracias a eso asumí que la rabia es una emoción que sí puede expresarse de una manera sana. Puede ser un catalizador para el cambio. Aprendí la lección, fue muy terapéutico”. Otras canciones del álbum son más personales. En Mother y Father, Anjimile libera los sentimientos encontrados sobre sus progenitores. Y Anybody es fruto del estado emocional en que se sumió tras verse rechazado por ellos después de que les anunciara su condición de hombre trans: “Tuve que procesar ese momento durante los meses siguientes. Intenté ignorarlo y seguir adelante con mi vida, porque era algo que no tenía vuelta atrás”. En uno de los versos de Anybody, Anjimile canta: “Si no encuentras tus heridas, tus heridas te encontrarán a ti”. Sus heridas, internas y externas son las que han dado forma a The King.

Quan l’Organització Mundial de la Salut va tipificar el coronavirus amb epicentre a Wuhan (la Xina) com a pandèmia, la comunitat xinesa va fer una campanya en què recordava: “No som un virus”. L’estat d’alarma i el confinament van portar aparellats centenars d’acomiadaments de treballadores domèstiques, moltes d’elles migrants, que, regulars o no, no tenien dret a indemnització. Amb la prohibició de la venda no sedentària, dels mercats ambulants, molta població gitana va quedar sense ingressos. En els serveis de delivery se sublloguen els comptes en les aplicacions a persones migrants que assumien el risc de treballar en plena pandèmia amb protecció ben escassa.

Desenes de col·lectius van reclamar la regularització de les 600.000 persones que estan en uns llimbs legals a Espanya per a poder accedir a la sanitat sense por de ser expulsats i poder sol·licitar ajudes d’emergència per la pandèmia. El tancament del camp va deixar migrants sense possibilitat de manteniment econòmic. Molts d’ells viuen en infrahabitatges o assentaments. Es queden fora, per exemple, de l’Ingrés Mínim Vital. En els últims anys s’han succeït protestes i atacs contra centres de menors no acompanyats en diferents localitats, com la pallissa a dos joves magribins a Dénia. La ultradreta carrega contra els migrants acusant-los falsament d’agressions sexuals grupals o atacant els ‘mena’, un terme que col·loca menors en una sigla que els deshumanitza.

El grau de xenofòbia en un país és difícil de mesurar i quantificar. Hi ha estudis sobre el nivell de tolerància d’una societat, que solen ser a través de preguntes voluntàries, més pròximes a un estudi psicològic que no sociològic. No obstant això, sí que poden constatar-se pràctiques institucionals o diferències estructurals que suposen una discriminació, com el grau de pobresa. L’enquesta de condicions de vida que elabora l’INE situa el percentatge de persones per davall del llindar de risc de pobresa o exclusió social en el 23,1% per als espanyols, el 47,7% per als estrangers de la Unió Europea i del 56,0% per a les persones extracomunitàries.

Càritas València va explicar dimarts passat en el seu informe anual que el 61% dels atesos són persones migrants: “Ens preocupa la situació de les persones estrangeres, ja que la condició de la situació administrativa irregular és un dels factors clau d’exclusió –especialment en població extracomunitària–”, assenyalava el seu responsable.

És complex tindre dades de males pràctiques o pràctiques irregulars en un treball no regulat; és missió impossible que una persona que no és considerada ciutadana –mal anomenada ‘sense papers’– puga denunciar determinades pràctiques en una comissaria. Les persones que pateixen violència institucional o discriminació laboral solen tindre por de denunciar, apunta Paco Simón, coordinador d’Igualtat de Tracte a València Acull. Una opinió a què donen suport Isabel Cruz i Mar López, responsables de Migracions i de la Federació de Serveis d’UGT, respectivament.

“Una altra forma de racisme és l’infraregistre” expressa Simón, que afig que és difícil provar el vincle laboral“ en casos sense contracte i moltes persones tenen por de perdre la faena o que s’òbriga un expedient d’expulsió si reclamen els seus drets. Les representants sindicals expliquen que, quan es té coneixement de casos d’abusos laborals, ”és molt complicat de demostrar, perquè la seua veracitat sempre està en dubte“, com passa amb altres col·lectius.

“Fins que no tens NIE, no et sents amb capacitat de reclamar. Has d’arribar a uns mínims de cotització per a renovar els permisos. Hi ha dones que tenen fills a càrrec i no tenen altres fonts d’ingressos, tenen por que els seus fills es quedaran sense estudiar” si prenen alguna mesura, explica Dolores Jacinto, pertanyent a l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i de les Cures. Aquest col·lectiu lluita per la inclusió d’aquesta faena en l’Estatut dels Treballadors i l’adaptació dels convenis de l’Organització Internacional del Treball que Espanya va subscriure la dècada passada. La majoria de les seues companyes professionals són migrants, moltes d’elles en situació irregular, que denuncien que la Llei d’estrangeria les aboca a l’economia submergida durant tres anys fins a poder formalitzar un contracte. Calculen que, de 600.000 treballadores –9 de cada 10 són dones– el 30% treballen en B.

Dolores conta que hi ha dones a qui les seues ocupadores amenacen de cridar a la policia, que s’abusa de les condicions de les internes, es confon cures a majors amb faenes de neteja, s’estenen les jornades a 14 hores i en alguns casos s’obliga a portar un uniforme “com a distintiu de classe”, que sol ser extragran i incòmode per a la faena.

El camp és un altre dels sectors on es registren abusos més greus. Segons la responsable d’Indústria d’UGT al País Valencià, gran part del frau es comet en empreses de prestació de serveis –les que subcontracten treballadors per a campanyes agrícoles– que declaren cotitzacions molt per davall de les hores de faena dutes a terme. La discriminació varia per sectors i nacionalitats; per exemple, en el cas de la campanya de la taronja, més controlada, el frau habitual és en la cotització, mentre que en les zones d’horta la mà d’obra no té contracte i moltes vegades no coneix l’idioma, com és el cas dels migrants del Pakistan. A més de la barrera lingüística, explica Rosa Benítez, les comunitats solen moure’s molt, cosa que dificulta les denúncies i les inspeccions. “Demostrar la relació laboral és complicat”, atesa la temporalitat i l’absència de documentació, assenyala la responsable, que considera que “el cercle de precarietat es basa en la desprotecció”. Moltes vegades, les persones migrants no coneixen les estructures sindicals i veuen la Policia com un perill en compte d’una ajuda.

Comissions Obreres va presentar el desembre passat un informe sobre l’impacte de la població estrangera i migrant a Espanya. Amb dades del 2018, assenyala que el 77% de la població estrangera resideix des de fa més de 7 anys a Espanya. I ocupa els escalons més baixos en l’escala laboral. “Salaris més baixos, temporalitat, desigualtat d’oportunitats, precarietat i treball en sectors i ocupacions més inestables, caracteritzen a l’ocupació estrangera”, va assenyalar la representant sindical Lola Santillana.

L’estudi reflecteix que hi ha una bretxa salarial entre la població espanyola i l’estrangera, més gran quan es tracta de persones extracomunitàries i més encara si són dones: en el cas de les persones d’origen africà o de països americans, el salari mitjà és entre un 37% i un 39% inferior. La població estrangera està ocupada majoritàriament en els sectors més inestables i també en les ocupacions menys qualificades, com ara agricultura, comerç, hostaleria i servei domèstic, amb importants taxes de temporalitat, treball a temps parcial i rotació en l’ocupació, destaca l’informe.

Aquesta mateixa setmana s’ha presentat l’informe anual de CIEs No, la plataforma que lluita pel tancament d’aquests centres des de fa 10 anys, espais que consideren un forat negre dels drets humans. L’informe s’ha presentat quan es compleix un any de la mort de Marouane Abouobaida en el centre del carrer de Sapadors, a València, causa sota investigació judicial. Segons el document, la meitat de persones que passen pels CIE tenen menys de 30 anys i procedeixen del Magrib i l’Àfrica subsahariana. Durant l’any passat es va denunciar l’expulsió d’un intern veneçolà amb VIH que no tenia garantit el tractament, condicions deplorables en el centre, es va fer una vaga de fam de 48 hores, s’ha denunciat l’internament de menors i una agressió policial en un cotxe patrulla.

La matinada del 17 de juliol de 2018, després de dies a la deriva i rebutjats en diferents ports de la Mediterrània, l’Aquarius va desembarcar a Espanya en una operació sense precedents amb 600 persones a bord. Del grup de migrants que es va quedar a Espanya, 374 van sol·licitar protecció internacional i només s’han resolt 66 expedients, dels quals nou s’han arxivat, huit acceptats i 49 denegats. Els representants de l’associació Aquarius Supervivientes 2018 van explicar en una roda de premsa dimarts passat que després de 18 mesos amb ajuda del Govern, ja no estan inclosos en el programa d’acolliment i la targeta roja de sol·licitants d’asil, que els permet residir i treballar legalment a Espanya, els causa problemes per a trobar una ocupació. Les empreses i els arrendataris no coneixen la targeta i no es fien de la validesa legal de document, i els neguen l’accés. Malgrat la seua situació tan delicada, persones com Félix, nascut a Sierra Leone, treballen com a voluntaris en la Creu Roja València durant la pandèmia.

Delictes d’odi

Les denúncies i les condemnes són la punta de l’iceberg de la discriminació. No totes les persones que pateixen violència física o abusos laborals tenen possibilitat de denunciar, ni tots els agredits inicien procediments judicials. Segons l’Informe del Ministeri d’Interior del 2018, entre els denominats delictes d’odi, la major part són per motius ideològics (581 del total de 1.557), però el segon grup el conformen delictes que tenen a veure amb la xenofòbia. Exclusivament com a delicte de xenofòbia se’n comptabilitzen 463, als quals se’n sumen 60 per creences o pràctiques religioses –generalment lligats a l’origen de la persona o a la racialització d’aquesta–. Les amenaces i les lesions són el tipus delictiu que es dona en més mesura i el 80% de detinguts i investigats per incidents de “delictes d’odi” són de nacionalitat espanyola. La Comunitat Valenciana va registrar 125 delictes d’odi, 48 dels quals per xenofòbia, amb una taxa del 2,5 per cada 100.000 habitants. Sobra dir que els informes oficials només recullen els fets que s’han denunciat.

Segons la Memòria de la Fiscalia valenciana del 2018 presentada en les Corts Valencianes, a Castelló es va dictar una sentència condemnatòria per un “delicte de lesions amb instruments perillosos amb concurrència de la circumstància agreujant de discriminació per raó de raça”; a Alacant, el pare d’un menor d’ètnia gitana va denunciar a través del Secretariat del Poble Gitano un professor del col·legi a qui acusava de comportaments racistes respecte del seu fill –pendent de resoldre en la data de redacció de la Memòria– i a València, la secció especialitzada de la Fiscalia per a la Igualtat i la No-discriminació registra més activitat. Respecte a les sentències, el 2018 es van dictar 12 sentències condemnatòries per delicte contra els drets fonamentals. En els jutjats d’Instrucció i Penal 1, es va dictar una sentència per delicte de lesions amb agreujant de discriminació per motius racistes, una altra per delicte de lesions amb l’agreujant de discriminació per motius d’orientació sexual i nacionalitat, de conformitat, i una altra per delicte d’amenaces amb l’agreujant de discriminació per motius de racistes. El 2019, a falta de l’informe definitiu, s’estima que només a València es van obrir 40 diligències per delictes d’odi i contra la integritat moral –que agrupa qüestions ètniques i ideològiques–. La Fiscalia Provincial de València recalca que manté reunions constants amb el Grup d’Informació de la Policia Nacional, la Policia Judicial, la Guàrdia Civil i la Policia Local i que aquestes mostren un “alt grau de compromís” amb les qüestions relatives a la discriminació, tant que la majoria dels procediments s’obrin a causa de les seues instàncies.

La Memòria esmentada va ser la primera a dedicar un capítol concret al tràfic i la persecució de l’explotació sexual. La fiscal Superior, Teresa Gisbert, la va considerar “una agressió als drets humans” i va elaborar una radiografia en què es conclou que les dones víctimes de tràfic solen ser originàries de Nigèria, Romania, Bulgària, Paraguai o el Brasil, el seu nivell socioeconòmic i cultural és baix i arriben a Espanya a través de persones que es guanyen la seua confiança. El perfil coincidia amb l’explicat per Vivian Nith, supervivent de tràfic resident a València, que va explicar el seu cas en l’especial ‘L’Espanya dels migrants’ d’eldiario.es.

Al voltant de 600.000 persones a Espanya no tenen drets. No són considerades ciutadanes i queden fora de tota protecció. “No deixar ningú arrere és un eslògan” sentencia Dolores.

És difícil expressar-ho amb més eficàcia. “L'odi és verí”, ha sentenciat la canceller alemanya Angela Merkel després de l'atemptat de què han sigut víctimes en dos bars freqüentats per membres de les minories turca i kurda a la ciutat de Hanau nou persones, així com la mateixa mare de l'autor de la massacre, un racista obsessionat que la va matar abans de suïcidar-se.

Emmarcada en una sèrie de crims d'extremistes de la dreta nacionalista blanca en diverses parts del món, alimentats per les teories supremacistes i conspiratòries de la ultradreta als Estats Units, en referir-se a la massacre de Hanau, no obstant, Merkel apuntava més enllà. A l'activitat preocupant de grups neonazis, però també a la deriva de sectors significatius de l'opinió pública que està espentant electoralment els ultres d'Alternativa per Alemanya, amb els quals el seu propi partit, la CDU, va tindre la temptació fa poc de pactar a Turíngia, en un episodi que la mateixa canceller es va veure en el tràngol de tallar d'arrel. “El racisme és verí. L'odi és verí. I aquest verí existeix en la nostra societat i ja és responsable de massa delictes”, ha dit amb contundència la dirigent democratacristiana.

Siga a Alemanya, a Noruega, al Regne Unit, a Nova Zelanda o als Estats Units, el fenomen global dels assassinats racistes reflecteix un preocupant corrent de fons alimentat per la polarització dels missatges que s'emeten des de certs àmbits polítics i certs mitjans de comunicació, que es difonen per les xarxes i que han assumit fins i tot alguns partits tradicionals com un instrument vàlid de confrontació en el si de les seues societats.

El llenguatge de la política al món, també a Europa, s'ha anat omplint en els últims temps d'expressions d'odi contra els refugiats, contra els immigrants, contra els estrangers, contra els altres. S'ha anat omplint de verí. “M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té”, va escriure Joan Fuster fa ja molts anys a propòsit de la intolerància.

Quan parlem d'odi, no ens referim només a la política més o menys marginal, de grups extraparlamentaris, sinó a aqueixa ona de dirigents que ha ocupat escons, tribunes i governs per a acusar els immigrants de tots els crims; a les feministes i els homosexuals, de tots els seus complexos; a les ONG, de totes les seues obsessions; als ecologistes, de tots els seus abusos; a l'esquerra i, al cap i a la fi, als demòcrates i els liberals, de totes les seues pors.

La por i la frustració, la raça, la pàtria, la bandera i la religió formen un còctel que pot combinar els seus ingredients de diverses maneres, sempre perilloses. En el període històric entre la primera i la segona guerres mundials es va decantar una “transversalitat” entre les dretes reaccionàries i el feixisme que va portar al desastre. Quina pot ser la fórmula tòxica que es decante en aquest període marcat per la precarització del treball, la revolució tecnològica, el brutal desenvolupament del capitalisme financer internacional, la bretxa creixent entre rics i pobres, els grans moviments migratoris i el desprestigi de les institucions representatives?

Sabem que la modernitat genera monstres a partir del desarrelament, la desigualtat i la injustícia. I aqueix monstre, ara com ara, el gesta una ultradreta que no necessita presentar-se com a antidemocràtica per a tindre opcions de soscavar la democràcia. Hi ha un projecte que puguen compartir les esquerres i les dretes democràtiques per a fer front a aqueix engendre que va prenent forma i del qual són símptomes esgarrifosos crims com el de Hanau?

Tal vegada aqueix projecte es diga Europa, i tal vegada només siga possible si, a més de combatre amb dignitat el verí de la intolerància, es fa alguna cosa per evitar el replegament en els estats (amb desercions dramàtiques com la del Regne Unit), per eixir de la rutina política i la descoratjadora discussió d'un pressupost de la Unió poc ambiciós, del dogma neoliberal i de la cotilla de l'austeritat en les polítiques fiscals. Alguna cosa, en definitiva, per a posar en valor la diversitat real de les societats i la solidaritat entre els pobles i superar aquesta “incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives” sobre la qual va alertar Tony Judt amb eloqüència al començament del nostre mil·lenni.

La Guàrdia Civil ha detingut a quatre homes i investigat a altres tretze en la comarca de l'Horta Nord per incitar a l'odi en partits de futbol de juvenils en proferir insults racistes i xenòfobs cap a jugadors en diverses ocasions.

S'ha obert procediments contra aquestes 17 persones per un delicte contra els drets fonamentals i llibertats públiques per incitació a l'odi en esdeveniments esportius.

L'operatiu, que ha sigut desenvolupat per la Guàrdia Civil de Massamagrell, es va iniciar a l'abril del passat any, quan es va tenir coneixement de la suspensió d'un partit de futbol de la categoria segona regional juvenil en un municipi de l'Horta Nord com a conseqüència d'insults racistes cap a un dels jugadors.

Aquests fets es van tornar a repetir durant els partits celebrats enguany, que van haver de ser suspesos novament pels insults xenòfobs a certs jugadors d'equips del regional juvenil.

Finalment, es va poder identificar als responsables dels fets i entre el 22 i 25 de maig es va procedir a la detenció de quatre persones i la recerca d'altres tretze, tots ells de nacionalitat espanyola i amb edats compreses entre els 16 i 22 anys.

Les diligències han sigut lliurades en el Jutjat de Guàrdia de Massamagrell, Fiscalia de Menors i Fiscal Delegat Provincial per a la tutela penal de la igualtat i contra la discriminació.

La setmana dels atemptats de Barcelona i Cambrils l’equip del Servei d’Atenció i Denuncies (SAiD) de SOS Racisme va registrar un increment important tant del nombre de notificacions de continguts islamòfobs publicats a les xarxes socials, com del nombre de persones que demanaven informació i orientació respecte a com poder denunciar o contrarestar amb un discurs diferent.

Per qui es dedica a estudiar aquests fets, això no suposarà cap sorpresa: en efecte, l'experiència dels últims anys ens diu que és justament en les hores i dies que segueixen fets particularment greus i violents, com un atemptat terrorista, quan l’odi (i en particular la islamofòbia) més creix a les xarxes socials. El mateix dia de l'atemptat de Manchester, el passat mes de maig, organitzacions britàniques actives contra el hate speech van registrar un increment del 500% de denúncies per casos de discurs islamòfob a les xarxes.

No obstant això, podem dir que la islamofòbia i l’odi són el «producte» de situacions greus com els recents atemptats terroristes viscuts Catalunya? Encara que els números mostrin clarament com aquests fets actuen de «catalitzadors» de l’odi, la realitat és més complexa i mereix ser analitzada més en profunditat (sobretot si considerem les poques fonts rigoroses d’informació de què disposem i la necessitat de conduir més recerca sobre aquest tema).

En efecte, l'experiència del SAiD ens ensenya que l’odi i la islamofòbia són realitats socials ben presents a Catalunya, i que en el dia a dia (i no solament l'endemà d’un atemptat) es poden manifestar de maneres i amb nivells d'impacte molt diferents, en les persones que les pateixen. Agressions, amenaces, tractes degradants que vulneren la integritat moral de la persona vulnerada, així com la discriminació i la denegació de drets bàsics, com per exemple el d'ingrés a llocs d’oci com bars i discoteques, són només alguns exemples de les conductes que més es denuncien al SAiD i que, d’acord amb el codi penal de l’estat, poden constituir un delicte d’odi.

Els delictes d’odi, val la pena recordar-ho breument, són activitats delictives, previstes pel codi penal i motivades en un prejudici de les persones que els perpetren cap a una o més característiques de les persones que els pateixen (per exemple, el color de la pell, la religió, l’orientació sexual, l'edat etc.). És aquesta «motivació» l’element que els diferencia d’un delicte ordinari, i que determina el seu particular impacte en les persones que el pateixen i la seva perillositat de cara a la cohesió i convivència en el marc de la nostra societat.

De la mateixa manera, a Catalunya, el discurs d’odi i islamòfob ja estava ben present a les xarxes socials abans dels atemptats dels últims dies; i desafortunadament en augment, d’acord amb l'escassa informació disponible (produïda principalment per organitzacions de defesa dels drets humans dels col·lectius més vulnerats).

Però, de què estem parlant quan fer servir l’expressió discurs d’odi? D’acord amb la definició de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, estem parlant de continguts que fomenten, promouen o instiguen l’odi, la humiliació o el menyspreu, així com l’assetjament, les amenaces, l'estigmatització i la difusió d'estereotips negatius, dirigits cap a una persona o d’un grup de persones per una o més de les seves característiques.

Evidentment, els continguts en línia poden incorporar «nivells» d’odi molt diferents i alguns, particularment greus, poden fins i tot arribar a constituir un delicte. Però són una minoria dels casos. Majoritàriament, l’odi es mou dins dels límits de la llibertat d’expressió, agafant formes variables: rumors, notícies falses, generalitzacions sense base, simplificacions extremes, enraonaments capciosos, etc. I en el cas específic dels atemptats de Barcelona i Cambrils (com en els de París, Londres, Manchester, etc.), «carregant» a un conjunt específic de persones la responsabilitat d’uns pocs individus.

En presència de continguts embeguts d’odi, doncs, abans de preguntar-nos si estan permesos o no per la llei, ens hem de preguntar què podem fer perquè l’odi no ompli els espais quotidians de la nostra vida. En aquest sentit, com bé assenyalava Laia Serra en un article a eldiario.es, la resposta social a l’odi i, en particular, la capacitat de contraargumentar i desenvolupar narratives alternatives a partir de la nostra intel·ligència col·lectiva com societat civil, s’ha de considerar molt més àgil i efectiva que l'estrictament legal.

Internet és un dels principals «espais» de comunicació entre persones, per la seva facilitat d'accés i pel seu nivell potencial d’abast, i pot resultar un amplificador particularment eficaç per la divulgació de missatges hostils i discriminatoris i, fins i tot, per la incitació a la violència cap a determinats col·lectius. Però també és un espai sense precedents per construir i difondre noves maneres de veure i entendre el món i de fomentar el respecte pels drets humans.

Així mateix, les xarxes socials semblen oferir a les haters (les persones que «odien» en línia, les que es dediquen a fer circular comentaris potencialment delictius) la possibilitat d’amagar-se darrere de l'anonimat o d’identitats falses, cosa que pot dificultar enormement el control social i la sanció per part de les autoritats. Ara bé, la impunitat a la xarxa és més un mite que una realitat, ja que gairebé sempre és possible determinar l’autoria de qualsevol missatge, imatge o meme difós a Internet.

Però el repte de fons, encara més crucial, és fer créixer el rebuig social i polític cap a tot tipus de manifestacions d’odi, amb el compromís de tothom, incloses les administracions i els partits, prevenir-les i combatre-les obertament, quan sigui necessari. I això depèn, en primer lloc, de la urgència amb què la societat en demana la intervenció. En altres paraules, la reacció i la reactivitat de totes les persones que considerem inacceptable «perdre Internet davant de la cultura de l’odi», com titulava en una famosa portada la revista Time fa un any, és un requisit indispensable per convèncer les administracions i els representants polítics que encara no ho estan del perill que l’odi suposa per la convivència en el marc d’un estat democràtic de dret.

Per aquesta raó, un «bravo!» a totes les persones que durant les últimes setmanes van considerar necessari actuar en primera persona per contrarestar l’odi i la islamofòbia en línia (i no només en línia). Hem de tenir al cap que és una lluita de cada dia, i que com més serem, abans la guanyarem.

Crec que val la pena acabar aquest article amb una consideració final. A la «societat de la comunicació», alguns actors segueixen tenint un paper particularment rellevant en la reproducció i difusió de l'odi cap a determinats col·lectius, degut al seu nivell de visibilitat i a la legitimació social de la funció que desenvolupen. És el cas, per exemple, de representants polítics i professionals de la informació.

En efecte, polítics i professionals dels mitjans de comunicació (també en la seva versió digital) desenvolupen un paper fonamental en la creació i reproducció d'estereotips i prejudicis, actuant tot sovint amb una notable manca de responsabilitat. L'espai que ocupen en el sistema comunicatiu i el valor que la majoria de població atorga a les «declaracions dels polítics», a la «lletra impresa» dels diaris o als informatius televisius segueix sent extraordinari, de manera que desmuntar un estereotip amplificat i legitimat per aquests actors es converteix en una tasca titànica. En aquest sentit, apel·lar a la responsabilitat de polítics i mitjans i, més en general, dels opinion makers, és imprescindible per aconseguir una societat més oberta, cohesionada i respectuosa amb els drets humans.

El racisme institucional existeix aquí i ara. És un racisme no declarat explícitament, encobert, que és exercit directament per l’Estat i les seves institucions però de forma velada. És un racisme trampós i, per tant, covard, que s’exerceix a través de pràctiques que discriminen i inferioritzen als ciutadans depenent del seu origen ètnic o color de pell però que intenten amagar la seva essència discriminadora amb altres suposats objectius i finalitats, habitualment apel·lant a l’ordre i a la seguretat.

Racisme institucional és no complir els mandats que obliguen als jutges i als fiscals a reforçar el dret a tutela judicial efectiva quan un ciutadà denuncia haver patit algun tipus d’agressió per part d’un agent de l’autoritat. L'experiència ens demostra que l’estament judicial actua oposadament a aquest mandat, aplicant la mal anomenada presumpció de veracitat davant les versions policials i una no declarada, però molt vigent, presumpció de culpabilitat davant les víctimes que acostumen a veure’s acusades pels agents d’acord amb atestats infestats de mentides i confeccionats per a encobrir precisament l’actuació policial irregular, el que possibilita els abusos d’autoritat i l’exercici il·legítim de violència, que són també racisme institucional.

Recentment, però, s’ha donat una noticia extraordinària. Un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha estat condemnat per un delicte de lesions a un any de presó per haver agredit gratuïtament a un veí bengalí de la nostra ciutat. La sentència estableix com a fets provats que la patrulla el va aturar a prop de la parada de metro de Liceu, li varen demanar la documentació i com que no la portava a sobre el van traslladar a comissaria, sent allà on l’agent li va propinar un cop de puny que li va trencar la mandíbula. L’autor de l’agressió va intentar encobrir l’acció ocultant la intervenció policial, no registrant-la al llibre d'entrada de la comissaria i establint en el seu full d’activitats que estava patrullant pel Parc de la Ciutadella en el moment en que les càmeres de comissaria i el GPS del vehicle policial estableixen que es trobava a comissaria amb la víctima.

En aquest cas l’agressió no ha quedat impune perquè hi ha hagut una associació al costat de la víctima. Fins i tot la sentència reconeix la tasca de l'acusació particular i la seva determinació. Sense la presència de SOS Racisme el procediment judicial mai hagués estat reobert (evidentment es va arxivar en un primer moment). No s’hagués portat a terme una instrucció exhaustiva, ja que va ser l’acusació particular qui va instar repetidament a practicar una investigació detallada dels fets, tot i l’oposició frontal de la jutgessa d’instrucció que va arribar a acusar a la víctima i al seu advocat -jo mateix- de denunciar per algun motiu d’estrangeria.

Ara bé, tot i que la resolució reconeix el deplorable acte perpetrat per l’agent i estableix que no hi ha hipòtesi alternativa raonable que expliqui com pot ser que algú entri a comissaria sa i minuts després es trobi a l’hospital amb la boca partida (la defensa de l’agent va tornar a intentar sembrar el dubte de que des de SOS Racisme manipulem a la gent perquè es parteixi la cara i després denunciï a la policia), la sentència queda lluny de configurar-se com un acte complet de rescabalamiento de la víctima. No reconeix que l’agressió va suposar també un atemptat contra la integritat moral de la víctima, ni que la conducta es va veure agreujada pel fet de que el seu autor es prevalgués de la condició de funcionari públic per a perpetrar-la, ni que ho fes per motius racistes. La resolució estableix que no es pot pretendre definir tota agressió contra un estranger com un acte racista, obviant l’evidència: el policia sap que per ser precisament la víctima estrangera l’actuació policial tindrà una justificació més senzilla, la capacitat de la víctima per a denunciar es veurà minvada i que els tribunals tendiran a creure la versió d’un agent de policia que la d’un estranger sense papers. I en aquesta inferiorització de la víctima és on resideix el racisme. La falta d’agreujants ha permès imposar una condemna no superior a dos anys, el que comportarà una més que probable suspensió de condemna.

De racisme institucional malauradament en tenim exemples ben propers. Dirigeixin les seves mirades cap als interns dels CIE, cap als seus veïns aturats per la policia pel simple fet de no ser blancs, cap als venedors ambulants agredits i criminalitzats i, en definitiva, cap a totes aquelles víctimes d’abús policial a les que les hi són arxivades les denuncies i que han d’enfrontar atestats policials plens de mentides que només en comptades ocasions queden al descobert.

El 21 de març de 1960 es va produir, a Sud-àfrica, la massacre de Sharpeville. El règim de l'apartheid sud-africà havia imposat la Llei de Passis, que consistia en el control dels desplaçaments de la població negra dins del país mitjançant un document que havien de portar amb ells. Aquests passis determinaven a quines zones podien accedir i quines eren les àrees només per a blancs. Incomplir aquesta Llei podia suposar penes de presó. En una manifestació a Sharpeville la policia va obrir foc contra els assistents, deixant un balanç de 68 persones assassinades i 180 ferides. Aquesta massacre li va donar nom al Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial.

Avui és el dia mundial contra el racisme, i encara avui “racisme” tendeix a ser reduït a prejudici o a actituds i accions individuals i puntuals. Però el racisme és més que això. El racisme és estructural: el racisme està sostingut per les institucions i per les lleis, és un sistema polític, econòmic, social i cultural. El racisme és prejudici més poder. I cinquanta-set anys després de la massacre de Sharpeville, és inevitable que la Llei de Passis no ens faci pensar en moltes de les mesures implantades en la construcció de l'Europa fortalesa.

Fa poques setmanes ens arribaven, des de Brussel·les, les últimes directrius de la Comissió Europea en matèria d'expulsió i deportació de persones migrades. La Comissió demana augmentar les deportacions a través de l'ampliació dels períodes d'internament en els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) fins als 18 mesos. Un any i mig de detenció sense haver comès cap delicte, només la falta administrativa d'estar en territori europeu de forma irregular. A l'Estat espanyol, el període d'internament actual és de 60 dies: multiplicar fins a tal envergadura suposarà, a més de la mateixa privació de llibertat, perpetuar l'exposició de les persones que es troben al CIE a les deplorables condicions i violacions de drets humans que en ells es donen. Una altra de les mesures que la Comissió va demanar va ser reduir els terminis de recurs contra les ordres d'expulsió, un nou atac contra els drets més bàsics, en aquest cas el de defensa. Un més.

Si en alguna cosa ha complert l'Estat espanyol amb la Unió Europea, arribant a convertir-se en un model a exportar a la resta dels seus països membres, ha estat en el control de fronteres. Moltes de les mesures repressives, i fins i tot els mateixos filats, emprats en les zones frontereres del sud d'Europa són “made in spain”. Poques imatges exemplifiquen més visualment el privilegi blanc com les tanques de Ceuta i Melilla. Persones que han aconseguit burlar o saltar la tanca ens recorden que, a més d'una necessitat, és un acte de desobediència enfront dels privilegis i al sistema racista.

D'entre els centenars de persones ofegades a la Mediterrània des de principi d'any, va agafar especial rellevància a mitjans de gener el cas de Véronique Nzazi i el seu fill Samuel, de només quatre anys. Véronique patia un tumor des de feia 18 anys i la UE li va negar el visat que havia demanat amb la intenció de fer-se el tractament necessari. Després del naufragi, el cos de Samuel va ser arrossegat fins a Cadis i el de la seva mare fins a Algèria. En aquesta ocasió, el pare va poder obtenir un visat per viatjar amb la intenció d'identificar els cossos i assistir al funeral. No van poder fer el mateix els familiars de les catorze víctimes del Tarajal; en aquesta ocasió l'Estat va considerar que el seu viatge no estava justificat.

Encara que menys visibilitzat, el racisme antigitano té una llarga història de discriminació a Europa. El poble gitano és la comunitat racialitzada més nombrosa i antiga d'Europa i ha estat contínuament exclosa de la societat, discriminada judicialment o segregada a les escoles. A França, els últims anys han marcat un període d'incessants expulsions i fustigacions als precaris assentaments del poble gitano. Des d'Eslovàquia i República Txeca han sortit a la llum nombrosos casos d'esterilització forçada de dones gitanes. Dos exemples de com l'antigitanisme no és tan sols un conjunt de tòpics i prejudicis, sinó la suma d'aquests al poder, que institucionalitza el racisme.

A Espanya, les condicions per a la població migrada que aconsegueix establir-se no són molt encoratjadores. En el millor dels casos aconseguiran regularitzar la seva situació administrativa i passaran a estar subjectes a la Llei d'Estrangeria. El règim de permisos que aquesta Llei estableix sotmet a milers de treballadores i treballadors, pel fet de ser persones migrades, a una violència socioeconòmica i laboral. Obligats a mantenir contractes d'explotació laboral per poder seguir renovant els seus permisos de residència, ens trobem davant un sistema de control migratori que redueix les persones a simple mà d'obra. Tot aquest sistema de control social no es podria mantenir sense la funció legitimadora que s'exerceix des del poder polític i mediàtic, criminalitzant permanentment la immigració.

Que no es respectin els drets més bàsics de la població migrada no hauria d'apartar del focus que també han de ser subjectes de drets socials, civils i polítics. És urgent reclamar el ple reconeixement del dret a la participació política: és un principi democràtic bàsic que aquells que contribueixen a una societat i viuen baixos seves lleis han de poder participar de manera plena en la presa de decisions d'aquesta. No pot seguir normalitzat que una part de la població que viu, participa, treballa i paga els seus impostos com la resta vegi negat el seu dret a participar políticament en igualtat de condicions.

Recentment s'ha condemnat al manter Sidil Moctar a cinc anys de presó, commutats per l'expulsió de l'Estat espanyol i per la prohibició de retorn durant deu anys. Tal com va manifestar el seu propi advocat, “el component racial” ha tingut especial importància al llarg de tot el procediment. Les persones migrades s'han convertit en un dels principals destinataris de les polítiques penals, com prova la seva sobrerepresentació a les presons de l'Estat. Des del principi del seu procés judicial, Sidil ha estat reclús en situació de presó preventiva. Tot i no comptar amb xifres oficials, diferents fonts apunten que aquesta mesura s'aplica a la població estrangera de forma totalment desproporcionada en comparació a l'espanyola.

En aquest context ens trobem davant un auge del racisme social i dels partits d'extrema dreta a tot Europa. A l'Estat espanyol l'evolució dels delictes d'odi en els últims anys ha crescut, i el racisme és la primera causa que els explica. Més concretament, la islamofòbia se situa com el principal delicte d'odi. A més de les xifres oficials, no hem de perdre de vista que molts d'aquests episodis no es denuncien per la creença que no és efectiu fer-ho, per por o per desconfiança en la policia. Les dones musulmanes són les que principalment pateixen la islamofòbia. Un dels casos més mediàtics dels últims mesos va ser el de dos ultres que van agredir una dona embarassada de vuit mesos que portava nicab, en ple centre de Barcelona.

En el dia contra el racisme recordem la matança de Sharpeville i la resistència de totes les persones que van sortir a manifestar-aquest dia i que es van reunir davant de les comissaries de policia per cremar els seus passis com a forma de protesta contra el règim de l'apartheid. Anys després, la massacre es repetiria a Soweto. Avui, com ahir, els que s'enfronten diàriament al racisme són els que el pateixen en pròpia pell. En llargs viatges, burlant fronteres o creuant la Mediterrània. Resistint als vols de deportació i organitzant vagues de fam en els CIE.

A Nova Orleans, el mateix any que la massacre de Sharpeville, Ruby Bridges es convertia, a l'edat de sis anys, en la primera nena afroamericana a trencar amb la segregació racial a les aules. Ruby va assistir a una escola reservada exclusivament a la població blanca. Durant tot l'any va ser escortada per agents federals i el primer dia va rebre amenaces i insults durant tot el camí. En arribar a l'escola, va trobar l'aula buida i així va passar la resta d'any. El símbol de Ruby es va enfrontar als prejudicis, a l'odi, a la segregació i al racisme, i els va derrotar. I així fins que el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial tingui un sentit ple.

Parlar de racisme és parlar en primera instància d’un sistema de dominació, i és fonamental enfocar-ho des d’aquesta perspectiva perquè si no ho fem així, correm el perill de no entendre tota la problemàtica que planteja, i per tant no ser conscients de l’envergadura de la nostra lluita. El racisme juntament amb el patriarcat i el classisme, són elements fonamentals per a fer perdurar les desigualtats i per tant eines molt estimades i utilitzades per aquells que volen mantenir el seu poder.

Parlar de racisme és parlar de no reconèixer a l’altre com a igual, negar-li la condició de persona, de ciutadana, de veí o de veïna. I aquesta negació de l’altre com a igual és la que obre la porta a l’insult, la vexació, la discriminació i l’agressió. I també a no respectar, protegir i garantir els seus drets en igualtat de condicions.

El racisme és invisible, i ho és fonamentalment perquè no hi ha voluntat política ni institucional per fer-lo aflorar. I ho és perquè, en general, les persones desconeixem els nostres drets i els mecanismes per a defensar-los. La suma de la desconfiança en les institucions i en el sistema i del desconeixement dels propis drets, suposa que la majoria de situacions de racisme, i altres vulneracions, quedin silenciades i amagades. Fet que suposa una greu conseqüència: per fer polítiques públiques contra el racisme és necessari quantificar-ho, però cal que aquesta quantificació sigui oficial. De nou la manca de compromís polític i institucional és bona part de l'impediment.

Els darrers tres anys entre un 34 i un 41% de les situacions de racisme que han arribat al Servei d'Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme de SOS Racisme no han estat denunciades. I en la majoria de casos (al voltant del 60%) és la persona victimitzada que decideix no seguir amb la denúncia, per por, per desconfiança... En moltes ocasions perquè pensa que no servirà per a res.

Però si la invisibilitat és un greu problema, també ho és la impunitat, fins i tot poden ser part d'una mateixa moneda, en tant que si socialment no es reconeix el racisme com un problema és més fàcil que aquest quedi impune.

La impunitat també la podem desgranar des de diferents perspectives. Sovint, i sobretot des de la nostra tasca com acusació particular en casos de racisme, assenyalem l'administració de justícia com a responsable d'aquesta impunitat. Tot i que no és l’única, té certa rellevància en una societat que dóna valor al sistema judicial, utilitzant la via penal per a solucionar una gran diversificació de situacions.

De la impunitat de l'administració de justícia destacaria dues idees, la ceguesa davant el racisme, quan no es veu el racisme en el fet que s'està jutjant, quan sembla que fem ciència ficció si parlem d'atemptat contra la integritat moral o quan directament ens arxiven casos, perquè entre altres qüestions no es consideren que siguin rellevants. L'altra idea a destacar és l'actuació en desacord a la jurisprudència de drets humans, i obviant lleis i normatives o sentències anteriors, no es tenen en compte les peculiaritats dels fets. Totes dues situacions són molt greus, perquè en definitiva ens impossibiliten denunciar el racisme, evidenciant que el codi penal no és una eina útil per defensar drets humans.

Però també hi ha impunitat davant el racisme en els governs, estatals, nacionals i municipals, una impunitat que pot ser directa: quan és la mateixa administració la que perpetra la vulneració, per exemple els abusos per part de la policia que es donen en situació d'encobriment i opacitat. I indirecta, quan l'administració mira cap a un altre cantó i no concep el racisme com una problemàtica greu; i en conseqüència desaten la seva responsabilitat que és fer política pública per combatre el racisme i atendre, protegir i acompanyar a les persones que el pateixen.

El racisme té moltes cares, i el perill és que una bona part d'aquestes estiguin ocultes i amagades, que altres no es deixen veure i una altra bona part siguin tapades. El racisme existeix, no és abstracte i forma part de la vida de moltes persones. I el racisme, a més, té responsables: els que perpetuen la vulneració, els que no fan res per condemnar-les i impedir-les, i els que callen.

Posar el focus en invisibilitat i impunitat té la voluntat de fer una crida a la corresponsabilitat, perquè el racisme té unes víctimes directes, però ens afecta a totes, perquè condiciona la democràcia, la igualtat i la llibertat.

La invisibilització del racisme es manté. Aquesta és una de les principals conclusions del vuitè informe sobre l'Estat del Racisme a Catalunya, publicat aquest dimarts per l'entitat SOS Racisme Catalunya amb dades del 2016. L'estudi destaca que un 34% de les persones que van patir racisme en territori català l'any passat, no ho van denunciar. Més de la meitat no ho va fer per “desconfiança en el sistema”, “por” o “normalització dels casos de discriminació”.

D'aquesta manera, el percentatge de persones que no van denunciar davant d'una situació de racisme a Catalunya s'ha mantingut en els últims anys en prop d'un terç dels casos gestionats per SOS Racisme. Si bé el 2014 van ser un 34%, mateixa xifra que aquest any, la dada va escalar fins al 42% el 2015.

La creença que denunciar és inútil segueix fent efecte en les víctimes de racisme. “No servirà de res”, és la resposta que més troben els treballadors del Servei d'Atenció i Denúncia per a les Víctimes de Racisme i Xenofòbia (SAID), segons recull el mateix informe de SOS Racisme.

L'entitat destaca a més que, el fet que “no hi hagi reconeixement social ni penal de les situacions de racisme com a vulneració de drets”, fa que les víctimes es facin enrere a l'hora d'interposar una denúncia, un cop comuniquen el cas al SAID. L'entitat lamenta també que la despenalització –a causa de la reforma del Codi Penal del PP– d'insults i injúries també hagi creat un buit de denúncia en aquestes tipologies de discriminació.

Són precisament els casos d'insults i injúries els que més associem al dia a dia. Encara que l'informe analitza que el 59% de les discriminacions racistes se segueix donant en àmbits quotidians: en el laboral (14% dels casos), en l'accés a drets socials (14%) o també en l'accés a serveis privats (15 %).

L'informe sobre l'Estat del Racisme a Catalunya de SOS Racisme, una eina per a “la lluita antiracista”, anirà aquest any acompanyat d'una campanya (“In visibles”), a més d'una taula amb deu veus expertes –Pape Diop, del Sindicat Popular de Venedors ambulants; Najat Azzouzi, membre de Musulmans contra la Islamofòbia; o Adama Boiro, mediadora comunitària– en discriminacions i una concentració a les 20h d'aquest dimarts a la Plaça Sant Jaume de Barcelona sota el lema “Ens rebenta el racisme”.

La policia, protagonista dels casos de racisme

Un any més, l'apartat de casos d'agressions o abusos dels cossos policials segueix sent el més nombrós. Malgrat un lleuger descens, d'un 35% passen a un 31% (respecte a 2015), la policia protagonitza per vuitè any consecutiu els casos de discriminació racista. Fins a 80 en un any; un 26% d'aquests casos mai es van denunciar.

L'informe fa especial èmfasi en la incidència del racisme sobre el col·lectiu de venedors ambulants, que afligeix especialment l'activitat de la Guàrdia Urbana, que registra el 44% dels casos de racisme dels cossos policials catalans. En relació a la policia, SOS Racisme critica la impunitat policial dels cossos de seguretat i també la poca independència de la justícia. “Els jutges atribueixen principi de veracitat a la policia i posen en dubte la versió de la víctima”.

El discurs d'odi està de moda. El racisme, la xenofòbia, l'antigitanisme, la LGTBIQfòbia i tantes altres fòbies, s'encasellen ara rere aquest paraigua, amb el perill de perdre la mirada estructural, l'enfocament que pensa aquestes discriminacions com a part d'un sistema d'opressió que té orígens històrics, econòmics, polítics, culturals i socials. Però com tot allò que està de moda (com ara la categoria “refugiats”), té almenys un petit avantatge: es posa al centre mediàtic i força debats necessaris.

Què és el discurs d'odi? Una pregunta sense consens, encara. Segons la definició del Comitè Europeu de Ministres, el discurs d'odi cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant (la Recomanació 97(20) 1997).

El discurs d'odi s'emmarca dins dels anomenats delictes d'odi. Organitzacions com ara SOS Racisme Catalunya o el Movimiento contra la Intolerancia fa anys que denuncien que aquesta tipologia de delictes (els crims contra persones per motiu del seu origen, color de pell, ètnia, religió, etc.) continuen fortament invisibilitzats a l’Estat espanyol i les mesures que s’han portat a terme (legals, governamentals, policials) estan encara lluny de donar una resposta efectiva al problema.

En l'encausament penal del discurs d'odi, a més, hi entra en joc un altre element: els límits amb la llibertat d'expressió. A això s'hi ha de sumar que el paraigua legal del “discurs d'odi” comporta una doble vara de mesurar: ja s'està fent servir actualment per un objectiu ben diferent al de defensar la no discriminació: l'acusació o encausament d'activistes d'esquerres, com el cas dels activistes propalestins.

L'advocada Laia Serra, en una entrevista a La Directa, apel·lava fa uns dies a les recomanacions del relator de Nacions Unides en relació al discurs d'odi: més que mesures judicials, cal construir una contranarrativa col·lectiva i social que faci front als missatges d'odi. El periodisme d'investigació, aquell que dóna veu a les persones afectades i no només en el rol de víctimes, podria ser un camí.

En la vigília del dia internacional contra el racisme, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presenta una eina per combatre els discursos discriminatoris als mitjans: l'Observatori del discurs d'odi als mitjans de comunicació, centrat en els discursos de racisme/xenofòbia, islamofòbia, antigitanisme i catalanofòbia, i posa el focus en vuit mitjans digitals d'àmbit estatal i amb un paper més aviat “marginal”, amb alguna excepció: Alerta Digital, Baluarte Digital, Dolça Catalunya, Gaceta, Libertad Digital, Mediterraneo Digital, Ok Diario i Periodista Digital. A l'acte hi participarà Moha Gerehou, periodista de eldiario.es.

Aquests «digitals d’odi» tenen un pes creixent però relatiu. Amb un públic més aviat fidel i certa capacitat de viralitzar algunes notícies, no són capaços de marcar l’agenda mediàtica ni influir en el debat públic més generalista. O potser sí? Fins a quin punt l’emergència del discurs ultra a internet i la seva translació en resultats polítics sobretot als EUA però també a Europa- està influint en el llenguatge i la temàtica dels mitjans tradicionals generalistes?

Cada mitjà és diferent: no té res a veure el to d'Alerta Digital amb Ok Diario. Tots els mitjans fan servir l'estratègia de visibilitzar de l'origen, religió, color de pell, ètnia o cultura en notícies de delinqüència o terrorisme en les quals aquesta dada no és rellevant i tots els portals fan el que n'hem anomenat una “pesca internacional de notícies” que confirmin els prejudicis del mitjà. “Musulmanes ejecutan a una niña y a una mujer embarazada” (Mediterráneo Digital, 02/02/2017). En aquest cas, no tan sols es busca la notícia de l'Afganistan, sinó que es criminalitza el col·lectiu religiós dels musulmans, quan en realitat es parlava d'un grup talibà.

A vegades es pesquen fins i tot fotografies descontextualitzades (què hi fa una fotografia d'un casament palestí per il·lustrar el cas d'un imam de Vitòria acusat d'abusos sexuals a una menor?). L'ús d'imatges i videos és una de les altres tècniques d'aquests mitjans: en alguns casos s'editen amb “títols” i adjectius crinaders (“espeluznante video”, “indignante video”). El Periodista Digital és el mitjà que més recorre a aquest recurs audiovisual, i és el portal amb un to més pujat. De fet, és en aquest mitjà on es detecten gairebé tots els insults proferits cap a algun col·lectiu, en aquest cas insults islamòfobs (“macarras musulmanes”). En cap de les notícies analitzades durant el mes d'anàlisi no s’ha detectat incitació directa a la violència.

La reproducció acrítica del discurs d'actors d'extrema dreta és una de les altres estratègiques detectades (des de Marine Lepen, algun cardenal ultracatòlic, fins al líder del Partit per a la Llibertat d'Holanda, Gert Wilders, que recentment ha obtingut uns preocupants 20 escons). L'altra cara de la moneda és deslegitimar els actors que ells consideren defensors del “multiculturalisme”, com ara la cancellera alemanya Angela Merkel, i alertar dels perills d'una suposada “islamització d'Europa”. La victimització de la població autòctona europea és un fenomen observat de forma recurrent, un grup victimitzat que passa a ser la població castellanoparlant a Catalunya en notícies en les quals el tema de debat és llengua catalana (CatalApp, una aplicación separatista para marginar al comercio en castellano, de La Gaceta). Una darrera estratègia observada són les notícies que barregen opinió i informació.

Per fer un repàs per mitjans, Periodista Digital i Dolça Catalunya són els que vehiculen el discurs d'odi de forma més explícita, recorrent a l'insult si és necessari, el segon centrat a l'odi contra els catalans. Alerta Digital i Mediterráneo Digital inclouen notícies islamòfobes, més que en d'altres mitjans, però el segon mitjà recorre a tècniques menys dures que el primer. En La Gaceta s'empra un discurs més neutre; ara bé, fan una tria de les notícies que confirmin els prejudicis del mitjà. Per exemple, durant aquest mes només s'han publicat històries de violència masclista i violacions si els agressors són estrangers.

OK Diario té un to que intenta equiparar-se més a la premsa convencional. Utilitza tècniques més sofisticades per difondre la línia editorial: tria de temes i enfocaments, pesca d'informacions internacionals o connexió temàtica entre terrorisme i refugiats (sense dir mai que els segons siguin tots terroristes). És un dels mitjans que penetra més enllà del públic afí per la projecció pública del seu propietari, Eduardo Inda.

Mentre llegiu aquestes ratlles us preguntareu: amb aquest observatori ampliant no estem ampliant l'abast dels “digitals d'odi”, fent-los fins i tot difusió? És l'etern debat del cordó sanitari a les institucions davant l'entrada de formacions d'extrema dreta. Cal parlar-ne, cal posar-los contra la paret, cal donar eines als i les professionals i a la ciutadania per deconstruir estereotips i prejudicis. I evitar una possible contaminació cap als mitjans massius.

Les denúncies per xenofòbia van augmentar un 76,2% el 2016 a Barcelona respecte al 2015; les presentades per motius homòfobs, un 42,9%. Aquestes són dues de les conclusions del balanç de l'activitat policial a la capital catalana que l'Ajuntament de Barcelona, acompanyat de la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, ha presentat aquest dimecres. Segons el comissari dels Mossos d'Esquadra, Joan Carles Molinero, aquestes denúncies han crescut “en part emparades per l'anonimat a Internet”.

“Els casos relacionats amb l'homofòbia i la xenofòbia es produeixen algunes vegades sota l'anonimat de les xarxes socials i també a través d'Internet”, diu l'informe elaborat pels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana, que destaca que el creixement de la xenofòbia i l'homofòbia s'emmarca en l'augment –del 37%– de les denúncies per delicte d'odi i discriminació (79 casos el 2015 i 109 el 2016).

Sobre aquest tipus de delictes, el consistori i les policies autonòmica i local han insistit en la necessitat de seguir denunciant. “Cal denunciar: si no coneixem els delictes, no podem actuar”, ha afirmat Joan Carles Molinero. Fa unes setmanes, Barcelona va anunciar que, precisament per combatre aquest tipus de delictes, formaria als agents de la policia local en la detecció de casos d'islamofòbia i odi.

El de delictes per odi i discriminació no és l'únic indicador que creix a la ciutat. També pugen els abusos i agressions sexuals; en 2016 hi va haver un augment del 30%, uns 500 casos més que l'any anterior.

Segons les dades presentades pel consistori, dels 170.000 fets delictius a la ciutat l'any 2016, els casos d'abusos van representar un 0,2%. Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana han afegit que l'increment dels abusos es produeixen sobretot en el transport. Les dues policies han destacat estar treballant per “minimitzar” les conductes lesives en bus, metro i tren.

Més furts, però en altres llocs

Els furts tornen a créixer a la ciutat de Barcelona per primera vegada en sis anys. Ho fan lleugerament (4,8% més) i “es desplacen”. Segons Joan Carles Molinero, la policia autonòmica catalana ha observat un “canvi de metodologia” en aquest tipus de delictes. “La pressió policial de Mossos i Guàrdia Urbana al metro ha provocat un efecte mobilitat dels lladres”, ha dit Molinero.

Segons el comissari, els “delinqüents habituals” han fugit del metro per centrar-se ara en els clients de botigues i centres comercials. Els 4.600 furts més que es van produir en 2016 respecte a 2015 se centren en la “franja d'estiu”. Segons el comissionat de Seguretat, Amadeu Recasens, el turisme influiria en aquest repunt: en la ciutat van dormir, només en 2016, 10 milions de visitants (a més dels que van venir a passar només unes hores).

Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) ha presentat aquest dimarts una proposta de resolució perquè el Parlament declari al líder del PPC, Xavier García Albiol, “persona non grata” i el reprovi per les seves “actituds i comportaments racistes i xenòfobs”, que “no caben en democràcia”.

La regidora de Badalona (Barcelona) Fàtima Taleb, membre del govern per Guanyem Badalona, ha denunciat haver patit “actes de racisme i islamofòbia” durant l'últim any i mig, actes que, opina, són “fruit de la política” de l'anterior alcalde , Xavier García Albiol, per haver “sembrat l'odi”, haver vinculat a les persones estrangeres a l'“atur i falta de seguretat” i haver relacionat “el terrorisme a l'Islam”.

Poc després d'aquestes afirmacions, Albiol va acusar Taleb de culpar-pels “actes de racisme i islamofòbia” que ha patit en l'últim any i mig per així “tapar la seva incompetència”. Posteriorment també ha reprovat els insults racistes que Taleb va rebre.

En roda de premsa al Parlament, el portaveu de Catalunya Sí Que és Pot, Joan Coscubiela, ha anunciat que el seu grup ha registrat avui una proposta de resolució perquè la cambra catalana reprovi a Albiol per “actituds i comportaments racistes i xenòfobs” i li declari “persona non grata”.

“És imprescindible que el Parlament denunciï aquests comportaments per acabar amb ells d'una vegada per totes”, ha afirmat. Coscubiela ha considerat que Albiol va intentar un “experiment de laboratori lepenista” durant el seu mandat al capdavant de l'Alcaldia de Badalona i que, ara, “lluny de cessar aquestes actituds, les justifica, les tolera i les alimenta”, ha criticat. “Justificar la xenofòbia i el racisme no cap en democràcia, i menys si ho fa un representant polític” com Albiol, ha dit Cosbubiela.

L’Ajuntament de Barcelona defensarà per mitjà d'un protocol –una mesura de govern– que les demandes de celebració d’activitats puntuals per part d’entitats religioses a equipaments municipals o a la via pública siguin respostes amb criteris tècnics. “De forma justa i equànime”, ha defensat el consistori aquest dilluns. Segons l'Ajuntament, fins ara, la disparitat de criteris en l'accés a l'espai públic provocava situacions discriminatòries.

Una processó, la visita d'un líder religiós o una representació religiosa al carrer. Fins ara aquestes manifestacions eren motiu de respostes desiguals per la manca d'un document que especifiqués quina d'aquestes complia amb les exigències de l'Ajuntament i quina no. La resolució d'aquestes situacions requeia en personal tècnic sense una directriu clara. El protocol pretén facilitar als treballadors municipals aquesta tasca: “Volem proporcionar eines als treballadors municipals que gestionen les peticions i a les entitats que demanen organitzar activitats a l’espai públic”, ha destacat el consistori.

En la mateixa línia, l'Ajuntament també destinarà 30.000 euros a l'elaboració d'un pla de formació en diversitat religiosa i unes guies per a la gestió de la diversitat religiosa.

Amb aquesta aposta l'Ajuntament remarca com una de les seves prioritats el ple exercici del dret a la llibertat religiosa. Per aquest motiu, també augmentarà en un 50% les subvencions per adequar espais de culte que es trobin en “situació de precarietat”. Actualment es compten 513 centres de cultes de 21 tradicions religioses diferents (la meitat de Cristianisme Catòlic).

Com ja va avançar la Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, Lola López, en una entrevista amb Catalunya Plural, l'Ajuntament “no cedeix espais de cap tipus ni construeix [en referència a l'estudi sobre islamofòbia encarregat pel mateix consistori que recomanava l'obertura d'una gran mesquita] per a les comunitats religioses, però pot donar-li suport per a petites adaptacions si l'espai està en unes condicions dolentes”.

Així mateix, també s’augmentaran un 7% les ajudes que reben les entitats religioses. Això suposarà, de retruc, reforçar l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) que, des de l'any 2005, assessora les entitats religioses de la ciutat en tots els processos que duen a terme relacionats amb l’Ajuntament de Barcelona. El consistori destinarà a aquest espai 35.000 euros en els pròxims tres anys.

“S’entén laïcitat no com l’absència del fet religiós en l’espai públic, sinó com el marc de relacions segons el qual, des de la democràcia i la garantia dels drets fonamentals, totes les expressions de consciència (religioses o no) poden conviure en plena igualtat i respecte”, ha conclòs aquest dilluns Lola López en compareixença, poc abans que representants jueus, islàmics, evangèlics i catòlics valoressin com a positiva la iniciativa del consistori.

Milers de persones han recorregut aquest dissabte els carrers de Barcelona per demanar l'obertura de portes a les persones refugiades. Col·lectius feministes, islàmics, LGTBI, antifeixistes, de memòria i especialment antiracistes s'han sumat a la convocatòria d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme amb el suport de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, SOS Racisme i Stop Mare Mortum per dir “Prou racisme”.

La Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, que s'han ofert en diverses ocasions per acollir refugiats i reclamen al govern de l'Estat que no hi posi barreres, han fet acte de presència. Diputats de Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot, PSC i la CUP també han participat en la protesta.

El recorregut de la manifestació, que ha acabat a la platja de Barcelona, s'han fet diverses accions reivindicatives, per criticar des del colonialisme –amb capoeira davant del monument en record a l'esclavista Antonio López– fins a la LGBTifòbia o el racisme –aquesta setmana SOS Racisme ha denunciat la cronificació del racisme a Catalunya–, o reivindicant la cultura gitana amb rumba.

La manifestació ha acabat a la platja de la Barceloneta amb un acte simbòlic. Mentre al voltant de 15.000 persones arribaven al final de la manifestació i moltes se sumaven al mosaic de colors sobre la sorra, actuacions de rap i poesia reivindicatius tancaven la jornada.