El silenci de la sala el romp un murmuri col·lectiu. Centenars de boques xiuxiuegen, el pati de butaques és ple de gom a gom. Quan entra l’home que tothom espera, ho fa envoltat per una cort de jóvens i no tan jóvens,millennials i membres de la generació Z, els seus empleats de confiança. Li fan fotos, intenten tocar-lo, algú puja a la tarima per robar-li una abraçada. A l’escena li escaurien com anell al dit les trompetes de la Marcia trionfale d’Aida. Yann Pissenem no és un personatge de l’òpera que Giuseppe Verdi va ambientar a l’Antic Egipte, però no seria gens agosarat anomenar-lo faraó de la festa eivissenca. O, si més no, vàlid amb plens poders. Seu és el cervell que ha pres les decisions que durant els darrers quinze anys han transformat de cap a peus el sector econòmic que condiciona la temporada turística —i la vida dels habitants— de l’illa.

No és casual que la conversa que Pissenem va mantenir dijous passat amb Pete Tong —mític DJ i locutor de la BBC— a l’International Music Summit —el congrés anual de la indústria de la música electrònica que se celebra a Eivissa— causàs tanta eufòria. Pissenem parla poc en públic i gairebé no concedeix entrevistes. La comunicació que acompanya els seus negocis està mesurada al mil·límetre. Sense anar més lluny, el seu responsable de premsa va rebutjar la possibilitat que elDiario.es hi parlàs uns minuts després d’un acte en què tampoc no es va obrir torn de preguntes entre el públic.

L’oci representa un terç del PIB eivissenc i Pissenem controla les tres discoteques més potents de l’illa: Ushuaïa, Hï, UNVRS. El 2010, quan aquest francès tot just tenia cabells grisos a la barba i al cap, el seu nom i la marca del seu primer negoci eren —gairebé— desconeguts. Ara compta amb 251.000 seguidors al seu perfil personal d’Instagram —el seu primer negoci, 1,6 milions— i més de mil cinc-cents treballadors a les seues ordres. El 2024, The Night League —així es diu la seua empresa— va repartir, segons El Confidencial, 40 milions en dividends pels beneficis acumulats durant els cinc anys anteriors. Ni tan sols la COVID va fer tremolar els fonaments d’una piràmide basada a oferir música electrònica des de les sis de la tarda fins a les sis del matí durant cent cinquanta dies l’any. De maig a octubre no hi ha descans per a Pissenem.

Pissenem controla les tres discoteques més potents de l’illa —Ushuaïa, Hï, UNVRS— i dóna feina a més de mil cinc-centes persones

“Eivissa continuarà sent sempre Eivissa”

—És la temporada massa llarga?

Pregunta Pete Tong. Com si imploràs una treva, Yann Pissenem, que en un reportatge publicat per El Mundo l’octubre del 2024 va confessar que mentre les seves discoteques eivissenques mantenen la música encesa,

ell rarament se’n va a dormir abans de les vuit del matí i es desperta més tard de les onze i mitja, contesta:

—M’encanta l’hivern a Eivissa. Per a mi, de vegades la temporada se’m fa massa llarga perquè m’agrada tenir el meu temps lliure. L’illa necessita respirar. Però és clar, que la temporada s’allargui és bo per a molta gent i és més fàcil per a molta gent tenir més feina. És bo per a la indústria i per a la gent que ve aquí. Cal trobar un equilibri. Al final, l’illa continua plena fins a Halloween i fins a aquesta data es pot omplir una discoteca fàcilment. (...) La temporada serà molt bona, som una destinació al mig d’Europa a la qual pot venir fàcilment tothom. Eivissa continuarà sent sempre Eivissa.

Col·lapse damunt l’arena

Sense dissimular el seu accent francès, Pissenem raona amb molta fluïdesa en anglès, la mateixa llengua que ensenyava la seva mare —professora d’idiomes— i en què es comunica la indústria de l’electrònica a Eivissa. L’empresari també podria parlar en castellà: va viure a Barcelona del 1994 —quan hi va arribar per estudiar una carrera que no va acabar: Turisme— fins al 2008 —quan es va traslladar a l’illa— i va aprendre a jugar al Monopoly de l’oci nocturn “treballant de cambrer” i “organitzant afters” que començaven quan el sol ja era ben alt al cel.

Als trenta-quatre —és de la quinta del 74—, Pissenem va donar un cop de timó: va llogar un bar de platja al final de Platja d’en Bossa, no gaire lluny de Space, la discoteca més famosa del moment i on ell recorda “una de les millors festes” que va gaudir en una de les seues primeres visites a l’illa on anys després naixerien les seves filles. Pissenem ha explicat alguna vegada que en la seva nova vida volia dedicar-se a servir sucs i torrades amb alvocat, però, pel que sigui, en aquell negoci de platja es va dedicar a imitar el que ja passava en altres quioscos de la costa: altaveus, beats, copes; una gresca sobre l’arena. Els seus propietaris eren portadors del cognom més poderós en el microcosmos eivissenc.

—El teu soci era la família Matutes?

Li pregunta Pete Tong.

—Exacte. Jo els llogava el beach club.

Respon Yann Pissenem.

—Ja es deia Ushuaïa?

—Sí, perquè aquell racó de la platja era com la fi del món, per això el vaig anomenar Ushuaïa.

—Com et vas adonar que allò tan especial es podia convertir en una cosa més gran?

—Abans de veure el DJ a les tres o quatre de la matinada dins d’una discoteca, la gent volia gaudir d’una festa a l’aire lliure després de dinar. Quan la cua que es formava era molt llarga, llarguíssima; la platja es va començar a col·lapsar alguns dies i va començar a haver-hi enrenou. Vaig tenir problemes amb el meu soci: hi havia un hotel darrere, un de dos estrelles, dels de tot inclòs. Vaig patir pressions.

Yann Pissenem no es va deixar aixafar. Es va reunir amb els Matutes, hi va haver “bones converses”, “cooperació” i un trasllat per evitar “problemes legals”.

El 28 de maig de 2011, l’hotel Fiesta Club Playa d’en Bossa —un complex de bungalows— va reobrir transformat en una discoteca diürna a l’aire lliure amb capacitat de pavelló esportiu: aforament de 7.886 persones. El recinte —batiat com a Ushuaïa Ibiza Beach Hotel— continuava venent habitacions, però en lloc d’allotjar famílies allotjava clubbers. Els balcons s’havien reconvertit en llotges VIP per gaudir de la festa des d’una talaia. “Swedish House Mafia i Avicii van ser dos dels primers grans noms que es van atrevir a punxar a la tarda”, li va explicar Pissenem a Pete Tong quan li va preguntar a l’IMS per aquells inicis. L’èxit va ser rotund; els canvis en la manera d’entendre la festa eivissenca, profunds; els beneficis, abundants. Fa dos anys, segons El Confidencial, els Matutes van rebre uns altres 40 milions com a benefici de l’activitat d’Ushuaïa Entertainment, la societat que tenen a mitges amb The Night League. La família Matutes ha declinat fer declaracions a aquest diari.

A l’aliança no li van faltar detractors des del primer moment. Dos exemples clars són els Farré, propietaris d’Amnesia, o l’Associació Noches de Ibiza, dirigida per Pepe Roselló, antic gestor de Space, antic inquilí dels Matutes: des que va aparèixer Yann Pissenem, un rei destronat. Amnesia ha acabat abandonant la patronal Oci d’Eivissa per l’entrada d’UNVRS, una competència situada a tot just un quilòmetre de distància. Roselló ha estat més incisiu: segons el seu punt de vista, sense l’ascendència política d’Abel Matutes Juan —antic comissari europeu i ministre d’Afers Exteriors amb Aznar—, les ambicions d’Abel Matutes Prats —el seu únic fill mascle i principal valedor del francès davant l’imperi hoteler— no s’haurien complert. Segons una carta publicada per Roselló al digital Noudiari, les influències dels Matutes que van beneficiar els seus projectes amb Pissenem s’estenien tant a dreta com a esquerra.

Quan va obrir, Ushuaïa Beach Club Hotel ho va fer sense llicència de sala de festes, tal com va reconèixer a la premsa local l’alcalde de l’època, Josep Marí Ribas, Agustinet. Així va funcionar durant tota la seva primera temporada sense que l’Administració fiqués cullerada en l’assumpte. L’equip de so només es va apagar una tarda. La del 4 de setembre de 2011. Fou en senyal de dol per Abel Ureña, un treballador temporal de vint-i-vuit anys que va morir després de quedar en coma durant dos setmanes després que José Pereira Sousa, un dels empleats de seguretat de la discoteca, li amollàs un cop de puny. L’agressor va resultar ser un pròfug de la justícia portuguesa que havia entrat a l’illa amb identitat falsa: es deia realment Paulo César Martins Baptista i li van caure cinc anys de condemna per homicidi intencionat amb l’atenuant de “rampell”. Suposadament, va colpejar la víctima perquè estava flirtejant amb la seua parella.

Ni tan sols davant aquells fets violents, l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia —governat per una coalició progressista encapçalada per Agustinet, deu anys més tard conseller de Territori amb Francina Armengol al Govern balear— va decretar el tancament. El 2012, el mallorquí Carlos Delgado, conseller de Turisme amb José Ramón Bauzá, va aprovar una llei que va servir de paraigües a les activitats complementàries dels hotels. És a dir, a les festes al costat de la piscina com les que ja celebrava Ushuaïa.

El que va passar durant l’estiu del 2011 va ser la llavor de la qual va créixer l’imperi que gestiona actualment Pissenem. En les temporades successives, fitxaria el seu compatriota David Guetta deixant tocat el grup Pacha; posaria punt final a la història de Space per fer néixer al mateix lloc la discoteca Hï; invertiria 8 milions d’euros a “excavar i reformar des dels fonaments” el vell Privilege; convenceria Will Smith per promocionar la seva nova joguina: la macrodiscoteca UNVRS.

Ushuaïa Beach Club Hotel va obrir sense llicències, però es va veure beneficiat per la llei de turisme del PP del 2012, que va servir com a paraigua per a les festes al costat de la piscina com les que ja celebrava el recinte

Entrar aquest cap de setmana al club nocturn més gran d’Europa —aforament legal, 10.000 persones— costa 160 euros. La tarifa inclou viatge en bus, però no consumició. “Els costos són molt més elevats ara que fa vint anys, quan vam començar a fer les primeres festes. Intentam llançar 4.000 o 5.000 entrades a 60 euros, un preu assequible, i després anam ajustant: escalam preus, optimitzam... Feim servir moltes eines per calcular el preu de les entrades”, es va justificar Pissenem a la xerrada de l’IMS.

‘Selfies’ amb “el peix gros”

Yann Pissenem deixa anar el micròfon i s’aixeca de la cadira. Com sol passar a l’IMS, la xerrada ha estat favorable. Pete Tong només li va buscar les pessigolles quan li va preguntar per “l’elefant a l’habitació” de “les caravanes acampant il·legalment a Eivissa”: “Com esteu gestionant el fet de trobar personal, portar-lo a l’illa, donar-los visats...? Has pensat a construir habitatge per als treballadors?”. “Sí. Però he de ser molt més ric per poder fer això”, va respondre Pissenem abans de deixar anar una riallada.

Escapar del vestíbul on se celebra el congrés de música electrònica —dins de l’hotel de luxe que Mondrian té a l’illa— és més complicat per al pare d’Ushuaïa. Els admiradors bloquegen la sortida i l’ídol no defuig el cara a cara: autoretrats, targetes de visita, mans que volen tocar la samarreta negra que —com els genis de Silicon Valley— vesteix el francès.

“Yann Pissenem és el Steve Jobs de l’oci nocturn”, sentencia Deniz Reno. Es podria dir que aquesta DJ i productora canadenca ha volat des de Toronto a Eivissa només per presentar-se a l’empresari. I no és una qualsevol: la seva música acumula centenars de milers de reproduccions a Spotify i, l’estiu passat, el sud-africà Black Coffee —un dels rostres que apareixen als cartells amb què The Night League empapera mitja illa quan s’acosten les obertures de les discoteques— va punxar un dels seus temes. Atracar-se a Pissenem li ha permès, de retruc, conèixer un advocat de Los Angeles. Es diu Dorsey E. Hairston, està especialitzat a “representar professionals de la música dance” i ha viatjat per primera vegada a l’illa amb un objectiu clar:

—El meu despatx es diu Safari perquè aquest món és una jungla. Un grapat de persones ho controlen tot, és el que hi ha! Per tractar amb els meus clients he d’intentar entendre què fan els tipus més exitosos de la indústria. Cada dia milers de professionals envien correus per aconseguir el que he aconseguit ara: encaixar la mà i donar el meu contacte a un tipus com ell. Per mor d’això he vengut aquí. Eivissa és una cosa fora del comú, no hi ha cap altra escena d’electrònica com la d’aquesta illa.

—Ni tan sols a Las Vegas?

—Ni tan sols a Las Vegas.

“Sempre m’han interessat menys les celebritats que es posen davant dels focus”, afegeix Deniz Reno, “que els personatges que mouen els fils des del backstage: ells aixequen l’estructura perquè tot el negoci funcioni. Són constructors, els arquitectes d’aquesta indústria. De les seues decisions en depenen centenars, milers de llocs de feina. Yann Pissenem és com un big kahuna; el peix gros. T’hi has fixat que tot el seu equip era aquí amb ell? Són els peixos que neden al voltant de la balena”.

L’aterratge del turisme nord-americà a les Balears va començar sent una promesa i cada vegada és més una realitat que s’imposa. El perfil del turista d’aquesta nacionalitat, molt atractiu per al sector per les seves estades llargues i la seva major capacitat de despesa, ha fet que l’arxipèlag es decanti cap a una estratègia turística per captar aquest visitant. L’expressió d’aquesta intenció —que coincidia amb un mercat cada vegada més consolidat— va tenir lloc l’any 2022, amb l’obertura d’una ruta directa entre la capital balear i l’aeroport de Newark, a Nova Jersey, per arribar a la ciutat que mai no dorm: Nova York.

A poc a poc, la nacionalitat ha anat acaparant un lloc cada vegada més central en la promoció turística de les illes, en un moment en què la comunitat busca diversificar la seva tradicional dependència del mercat europeu i part de la ciutadania estatunidenca viu, simultàniament, un desencantament amb el panorama polític de Donald Trump. Escenari que també ha provocat una regressió del turisme al revés: cada vegada menys ciutadans balears tenen interès a passar les seves vacances en territori estatunidenc a causa de les dificultats burocràtiques que suposa.

En dades, el mercat estatunidenc ha guanyat pes a les Balears en volum però, sobretot, en despesa. Segons estimacions de l’Institut de Turisme d’Espanya (Turespaña) a partir de dades de l’INE, els EUA van tancar el 2025 com a novè país emissor, amb 333.562 visitants —un 19,7% més que l’any anterior—, superant mercats com Bèlgica i Suècia i acostant-se a Polònia.

Tanmateix, on més es nota l’avenç és en l’impacte econòmic —el 2024 ja va superar la despesa britànica—: en total, es van assolir els 844 milions d’euros, un 21,6% més, cosa que situa els Estats Units com a sisè mercat en ingressos turístics, només per darrere d’Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia i els Països Baixos.

En termes absoluts, els turistes estatunidencs van deixar 150 milions més que el 2024, quan els nord-americans ja s’havien convertit en el primer mercat de les Balears de fora d’Europa. Per la seva banda, la comunitat autònoma és el segon destí espanyol preferit pels ciutadans dels Estats Units, només per darrere de Catalunya (especialment pel pes de Barcelona com a porta d’entrada i destí urbà).

En 2025, els turistes estatunidencs van deixar 150 milions més que en 2024, quan els nord-americans ja s'havien convertit en el primer mercat de Balears de fora d'Europa. L'arxipèlag és el segon destí espanyol preferit per als ciutadans dels Estats Units

La creixent demanda a la ruta Palma-Nova York —l’any passat va incrementar un 30% les seves places, segons dades de Turespaña— ha fet que la companyia aèria United Airlines hagi decidit reforçar la seva aposta per la connexió amb avions de més capacitat, més freqüències —ara hi ha entre tres i quatre vols setmanals— i un calendari de vols que abasta àmpliament la temporada (del 22 de maig al 24 d’octubre) i que es mantindrà aquest 2026, com va avançar Última Hora.

Un mercat que s'estén a Eivissa

Quant a Eivissa –al costat de Mallorca experimenta una demanda in crescendo des dels Estats Units–, la temporada passada el sector del luxe de l'illa va sofrir una tendència de decreixement inesperada –en part provocada per l'augment exagerat de preus i per la realització de reserves a última hora que van impedir una planificació–. Aquest sector del luxe es va salvar per la despesa de turistes estrangers, principalment nord-americans, que sí que podien permetre's el que es demanava per uns certs productes.

Una treballadora de l’empresa de lloguer de iots Ibiza Boat Charters va explicar a elDiario.es per a aquest reportatge de 2025 que, tot i l’interès dels turistes per continuar vivint experiències, l’encariment dels serveis a la pitiüsa ja no estava a l’abast del turista mitjà (entre els quals es troba l’espanyol), que pràcticament havia desaparegut ja l’any passat en favor d’altres amb un poder adquisitiu més elevat. Especialment l’estatunidenc, amb molt bona fama entre els empresaris per les seves propines generoses, la seva fidelitat —quatre de cada deu visitants repeteixen— i una estada generalment superior als set dies.

El sector del luxe es va salvar a Eivissa la temporada passada gràcies, en part, al turista nord-americà

Això no elimina, explica l’investigador i professor de turisme de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Macià Blàzquez, el mercat europeu, que continua sent el principal múscul turístic de les illes: alemanys, italians, francesos, neerlandesos, belgues i britànics, entre altres. En el cas de la pitiüsa, els estatunidencs no poden volar directament, sinó que ho fan fins a Mallorca –a vegades abans han volat a Barcelona– i després agafen un vol interilles (d’una durada de només mitja hora) per saltar a Eivissa.

“Menys quantitat, més qualitat” turística

L’intercanvi va fer que el balanç econòmic del sector es mantingués l’estiu de 2025 gairebé en equilibri: el petit percentatge de turistes amb alt poder adquisitiu estava disposat a pagar els preus desorbitats de l’illa i compensava una baixada de demanda. En una estratègia per la qual ja fa uns anys que aposta el principal motor econòmic de l’arxipèlag. Aquest interès es resumeix en la frase de la presidenta del Govern, Marga Prohens, del Partit Popular (PP), en una entrevista recent concedida a Forbes Woman: “Hem de créixer en valor i no en volum per garantir el benestar dels nostres ciutadans”.

L’aposta aparentment transformadora per un turisme de major capacitat econòmica sota aquesta premissa de “menys quantitat, més qualitat” planteja interrogants sobre els seus efectes socials i territorials, en un context i un territori on l’accés a l’habitatge, l’encariment del sòl o la pressió sobre els recursos ja són qüestions centrals.

“És un simple rentat de cara”, considera José Manilla, antropòleg urbà i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’expert valora, a més, que enfocar-se només a un client d’alt poder adquisitiu té trets “discriminatoris” i contribueix a la desigualtat social. Un altre factor per al qual és important el mercat estatunidenc és la desestacionalització. “És interessant per això i per la seva contribució a l’augment de la despesa turística”, subratlla José Antonio Rosselló, vicepresident de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB).

Però el creixent interès en aquest nínxol no es pot entendre només des del turisme, sinó també des de la inversió i l’atracció residencial, assegura Blàzquez. Ambdós fenòmens estan estretament connectats: el turisme actua, en molts casos, com a porta d’entrada a processos posteriors de compra d’habitatge o inversió immobiliària.

A aquesta conclusió arriba després d’un estudi realitzat el 2013 juntament amb la investigadora Angela Hof, en què van analitzar la relació entre l’activitat turística i el mercat immobiliari de les illes, especialment a partir de l’expansió dels lloguers turístics des de mitjans dels anys 2000.

A això s’hi suma el paper de la inversió estrangera directa en el sector immobiliari, amb un gran pes de capitals internacionals, inclosos els estatunidencs, en l’adquisició de propietats a les Balears. El fenomen es pot veure sobre el terreny, amb les vistoses mansions de famosos com Michael Douglas, Claudia Schiffer o la de l’entrenador Lionel Scaloni, al Toro, al municipi de Calvià.

Aquest procés s’emmarca –detalla Blàzquez– en una lògica global: inversors amb alta capacitat adquisitiva busquen nous espais on obtenir rendibilitat, ja sigui a través de l’ús turístic, el lloguer o la revalorització de la propietat.

Un altre factor clau: el cultural

D’altra banda, les Balears apareixen com un enclavament especialment atractiu, tant per les seves condicions ambientals com socials. El factor cultural influeix molt en aquesta atracció: els estatunidencs perceben en territoris mediterranis com les Balears una qualitat de vida associada a més seguretat, cohesió social i formes de vida més flexibles, cosa que reforça tant l’interès turístic com el residencial.

“Espanya és un país sòlid, no un estat fallit com per exemple Costa Rica, que podria ser equiparable a Suïssa prop dels Estats Units, sense tenir la mateixa seguretat”, detalla Blàzquez. Responent a aquesta lògica –l'interès per un visitant que, a més de la seva despesa, interessa pel seu potencial com a inversor o resident futur–, el sector turístic s'ha anat interessant, cada vegada més, cap a aquest perfil de visitant.

El Govern balear del PP ha evitat alinear-se explícitament amb la proposta de “prioritat nacional” plantejada aquesta setmana per Vox al Parlament i ha optat per defensar les mesures ja pactades amb la formació d'extrema dreta a les illes, basades en criteris de residència per accedir a prestacions socials, habitatge públic o ajudes. L'Executiu de Marga Prohens s'empara en un model que, en lloc d'introduir diferències explícites entre ciutadans espanyols i estrangers, vincula l'accés als recursos públics a l'arrelament i al compliment de requisits administratius.

“Nosaltres no contribuirem a aquest debat. Nosaltres direm el que farem i hem fet a Balears”, ha asseverat el portaveu i vicepresident primer de l'Executiu autonòmic, Antoni Costa, qui ha precisat que el concepte que el Govern té a les illes “és molt clar”: “Exigirem tres anys de residència legal a Balears per poder tenir dret a la renda social garantida i seguirem per aquesta via”, ha recalcat, marcant distàncies amb l'enfocament de Vox basat en la nacionalitat.

Si bé ha evitat pronunciar-se de forma directa sobre la Proposició No de Llei (PNL) registrada el passat dimecres per la formació d'extrema dreta, en què els de Santiago Abascal plantegen que els espanyols tinguin preferència en àmbits com la sanitat, l'habitatge o les prestacions públiques, el també conseller d'Economia, Hisenda i Innovació ha defensat que la intenció del Govern és una cosa de “sentit comú”, que és “prioritzar la gent d'aquí”. “I prioritzar la gent aquí significa facilitar el seu habitatge amb criteris de residència”, ha incidit.

Com a conseqüència d'això, ha avançat que si la iniciativa de Vox -dels quals detalls ha assegurat no haver llegit- està plantejada en aquests termes, el Govern “no tindrà inconvenient a votar a favor”. “En canvi, si està plantejada en altres termes, no puc donar una resposta perquè sincerament no he llegit la proposta”, ha afirmat.

Per la seva banda, la consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, també ha eludit el debat conceptual plantejat per Vox, insistint que l'Executiu autonòmic se centra en mesures “efectives” ja en marxa o que preveu impulsar.

“Un dels acords que nosaltres sí que tenim amb Vox, que és un acord signat i que segurament es materialitzarà en unes setmanes, és exigir tres anys de residència legal, tant per accedir a la renda social garantida com per accedir a la renda d'emancipació”, ha abundat, precisant que el requisit de la residència també s'exigeix per percebre altres rendes com l'ingrés mínim vital -per al qual es demanen tres anys de residència- o per poder accedir a un habitatge de caràcter social -cinc anys-.

“El que tenim clar és que hem de posar ordre en les prestacions que hem d'exigir i, evidentment, amb uns requisits mínims per poder accedir. Això és el que hem fet i ens quedem amb la practicitat i amb les mesures que hem impulsat des del Govern”, ha afegit Fernández.

A més d'exigir un mínim de tres anys de residència legal ininterrompuda a les Balears per poder obtenir la renda social garantida (Resoga), l'acord al qual ha al·ludit la consellera contempla que els beneficiaris hauran d'acceptar ofertes d'ocupació i romandre inscrits com a demandants de feina, amb risc de perdre la prestació en cas contrari. També s'enduriran els mecanismes de control, revisió i reintegrament, reconfigurant el sistema d'ajudes autonòmiques, una modificació no és menor: altera l'accés a la principal xarxa de protecció social de la comunitat i redefineix la seva lògica, introduint criteris més restrictius que, segons la pròpia exposició política de Vox, busquen frenar l'“efecte crida”.

Per la seva banda, l'objectiu de la proposta que Vox va presentar el passat dimecres passa, segons el text, per “garantir la sostenibilitat de l'Estat de benestar” i prioritzar els qui “sustenten i conformen la comunitat nacional”. En roda de premsa per anunciar la iniciativa, la portaveu parlamentària del partit d'extrema dreta, Manuela Cañadas, va defensar que es tracta d'una mesura “elemental”: “Els espanyols tenen preferència en l'accés als serveis públics. Una cosa tan bàsica fa vergonya haver de demanar-la”, va etzibar.

La iniciativa replica el plantejament que Vox defensa a nivell estatal. De fet, la formació ha posat com a exemple el recent acord assolit a Extremadura, on el PP ha acceptat incorporar aquest principi en l'accés a determinades ajudes. “El PP a Extremadura ja ho ha acceptat. El que es pot fer allà es pot aconseguir a les Balears i a la resta d'Espanya”, va subratllar Cañadas.

El text registrat va més enllà d'una declaració política i recull mesures concretes com la repatriació d'immigrants en situació irregular, la limitació de l'accés al sistema sanitari públic -llevat en casos d'urgència- o la reserva d'ajudes socials i habitatge per a ciutadans espanyols. Així mateix, la PNL insta el Govern central a derogar recents reformes en matèria d'estrangeria i sanitat, en considerar que afavoreixen la regularització d'immigrants i augmenten la pressió sobre els serveis públics.

L'Ajuntament de Palma ha reconegut que van existir indicacions polítiques en la decisió de no reforçar el personal de les Oficines d'Atenció a la Ciutadania (OAC) en ple procés de regularització de persones migrants, un fet que diversos funcionaris de l'àrea de Serveis Socials van denunciar la setmana passada en un comunicat. Des del Consistori, governat per PP i Vox, justifica el seu plantejament en la intenció que la resta de serveis que ofereix la corporació municipal no veiessin minvada la seva capacitat d'acció i funcionessin amb normalitat.

Durant la Comissió de Serveis a la Ciutadania celebrada aquest dijous al Consistori, la coordinadora de Serveis Socials de Cort, Patricia Pizà, que va comparèixer a petició d'Unides Podem, va assenyalar que es van donar instruccions des de la direcció política per no reforçar les OAC malgrat l'increment de la càrrega de treball, encara que no va aclarir qui les va donar, tal com informa Diario de Mallorca. En declaracions a elDiario.es, fonts de l'Ajuntament precisen, sense desmentir aquesta informació, que el servei compta amb cinc treballadors i que s'han ajustat els horaris per atendre la demanda, si bé s'ha descartat reforçar-lo en considerar que implicaria desatendre altres àrees.

La decisió hauria respost així, segons la corporació municipal, a un criteri d'organització interna per evitar descompensar altres serveis considerats igualment prioritaris i equilibrar les diferents necessitats del conjunt de la ciutadania.

Segons va explicar a Europa Press el regidor de Més per Palma Miquel Àngel Contreras, qui va ser present a la comissió, Pizà no va respondre a “pràcticament res” durant la seva primera intervenció. Després que els grups municipals de l'esquerra li reformulessin les preguntes, la coordinadora de Serveis Socials va admetre que es van donar -en paraules de l'ecosobiranista-, “instruccions o directrius polítiques” per no reforçar les OAC malgrat l'increment de la càrrega de treball, encara que no va precisar qui les va donar.

En aquest sentit, l'Ajuntament insisteix que continua prestant el servei i tramitant les sol·licituds dins les seves capacitats actuals, alhora que assenyala que el procés de regularització depèn en gran mesura de la planificació estatal.

Des de l'oposició d'esquerres, tanmateix, qüestionen la decisió de no reforçar el servei en aquest context i dóna per acreditades les ordres polítiques de no reforçar les oficines davant l'augment de la demanda derivat de l'expedició d'informes de vulnerabilitat per a la regularització extraordinària de persones migrants.

El dimarts passat, el Govern central va acusar a més el PP de “boicotegar” els tràmits que necessiten els migrants per accedir a la regularització extraordinària impulsada des de la Moncloa impedint que els ajuntaments governats pel partit d'Alberto Núñez Feijóo realitzin les gestions oportunes. En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, la ministra de migracions i portaveu de l'Executiu va assegurar que hi ha “ajuntaments que seguint directrius polítiques del PP estan boicotejant les esperances i els drets” dels migrants.

Els veïns de Palma que esperen el seu torn davant les oficines de l'OAC busquen, en la majoria dels casos, un certificat de vulnerabilitat social. És un dels documents essencials per a qualsevol migrant que vulgui iniciar la seva regularització. El procés va començar el dimecres de la setmana passada després que el Govern aprovés per Reial Decret en l'últim Consell de Ministres concedir permís de residència als extracomunitaris que puguin demostrar arrelament a Espanya i no tinguin antecedents penals.

La nota dels funcionaris assegurava que, davant les cues que començaven a formar-se, “l'equip directiu” de l'OAC va activar “mesures de reforç de personal amb l'objectiu de garantir una atenció adequada i el compliment dels terminis establerts”. Segons continuava el text, aquell mateix matí hi va haver ordres de “no reforçar el servei, deixant tota la gestió d'aquest volum extraordinari en mans únicament de les professionals habituals de l'OAC Social”. 

Poc després que els mitjans rebessin l'escrit dels funcionaris, el batle de Palma, Jaime Martínez, sense fer esment a la nota, va asseverar que “no es pot entrar en aquesta ciutat per la porta del darrere”. Segons les dades aportades en la comissió, i que recull Última Hora, les oficines municipals han rebut ja prop de 4.000 sol·licituds per a l'emissió de certificats de vulnerabilitat, un requisit essencial en alguns casos del procés de regularització. Tanmateix, moltes d'elles encara no han començat a tramitar-se a causa de la manca de recursos humans.

La presidenta del Govern balear, Marga Prohens (PP), ha reclamat aquest dijous l'activació d'una contingència migratòria preventiva per frenar l'arribada de menors migrants procedents de Canàries, Ceuta i Melilla, alhora que ha demanat accelerar les repatriacions d'aquells que mantenen contacte amb les seves famílies.

La petició s'ha produït després de la reunió mantinguda al Consolat amb la ministra d'Infància i Joventut, Sira Rego, en una trobada en què també han participat els consells insulars. La líder balear ha traslladat a la ministra la “situació límit” que travessa el sistema de protecció de menors a Balears, tensionat per l'increment d'arribades en els últims anys.

Davant les reclamacions de Prohens, la ministra ha asseverat que “no hi ha contingència a la carta”, defensant que el model de repartiment de menors migrants no acompanyats entre comunitats autònomes és una “història d'èxit”. Tal com ha subratllat, el reial decret ha permès tramitar sense incidències uns 1.500 expedients, asseverant que el sistema prioritza la coordinació entre territoris i l'adaptació a la seva capacitat d'acollida.

La contingència migratòria és una figura amb la qual el decret per a la derivació dels menors habilita les comunitats autònomes que es declarin saturades a reubicar-los en altres regions. Per cursar aquest mecanisme, les autonomies han de triplicar la seva capacitat ordinària d'acollida, cosa que no succeeix en el cas de Balears: per obtenir-la hauria de superar els 1.218 nens i adolescents migrants acollits, un 45% més dels que atén en l'actualitat.

Durant la reunió, la presidenta autonòmica ha explicat que les illes tutelen 733 menors migrants no acompanyats, la qual cosa suposa prop de dos terços del total de menors sota protecció. Encara que aquesta xifra excedeix en 327 places la capacitat ordinària, la qual cosa suposa una sobreocupació superior al 80%, no arriba a triplicar-la, requisit exigit pel decret per activar el mecanisme.

Amb tot, l'Executiu autonòmic i els Consells Insulars han reclamat no solament frenar els trasllats des d'altres territoris, sinó també més finançament estatal per sostenir el sistema. Segons Prohens, els 7,8 milions transferits pel Govern resulten “clarament insuficients” davant l'increment de la pressió assistencial. En paral·lel, han sol·licitat poder recórrer a romanents per afrontar despeses extraordinàries i la retirada de l'últim decret estatal que eleva la capacitat teòrica d'acollida a Balears fins a les 434 places, cosa que, al seu parer, dificulta l'activació de mecanismes de contingència.

La resposta de Rego ha estat contundent. “No hi ha una contingència a la carta”. La ministra ha defensat el reial decret aprovat pel Govern -concebut per distribuir els menors entre comunitats en funció d'indicadors objectius- com “una història d'èxit” i ha apuntat que el text té en compte la situació de cada territori per evitar una major sobrecàrrega.

En aquesta línia, ha considerat “curiós” que Balears critiqui el decret i, al mateix temps, vulgui acollir-s'hi per frenar el repartiment. La ministra ha insistit que no és raonable que cada comunitat determini unilateralment si està saturada, incidint que el model ja preveu no derivar menors a aquells territoris amb els serveis més tensionats.

En relació amb la petició d'accelerar repatriacions, la ministra ha recordat que qualsevol actuació ha de regir-se pel dret internacional i l'interès superior del menor, i ha deixat entendre que aquest tipus de propostes s'emmarquen en acords amb l'extrema dreta.

El passat mes de setembre, el Govern central ja va denegar la petició de Balears d'acollir-se a la contingència migratòria, tal com va anunciar la pròpia Prohens durant una de les seves intervencions en el ple del Parlament balear, en la qual va assegurar que el seu gabinet recorreria “a totes vies” al seu abast per frenar la derivació de menors migrants no acompanyats a les illes.

Un mes després, el Tribunal Suprem va desestimar la primera sol·licitud de mesura cautelaríssima per suspendre els trasllats presentada pel Govern. Segons informava l'alt tribunal, no s'aprecia la concurrència de circumstàncies d'especial urgència que requereixi una suspensió cautelarísima i ordenava la tramitació de l'incident pel procediment ordinari.

Prohens ha aprofitat la trobada per traslladar a la ministra la necessitat de reformar la Llei de protecció de la infància amb l'objectiu d'ampliar els delictes que recull l'article 57 i incloure el delicte d'assetjament quan es comet sobre menors per excloure les persones condemnades per aquests fets de l'accés a professions que impliquen contacte amb menors .

L'amenaça aguaita sobre el Mediterrani, on el desenvolupament del litoral, la contaminació i el canvi climàtic destrueixen les prades submarines, crucials per a la salut del planeta. En Balears, el creixement de la població i la saturació turística exerceixen pressió sobre un territori insular incapaç de suportar l'explotació de recursos naturals i l'ocupació marítima, i on el fondeig il·legal de vaixells agreuja el problema. És una valoració compartida per la Fundació Cleanwave, que, segons el seu director general, Ali Vahlhaus, lidera des de Mallorca la zona de restauració passiva i activa d'aigües someres més gran d'Espanya. L'entitat, que reclama més inversió privada, acaba d'implementar un model validat científica i legalment per experts independents per a la recuperació de les 75 hectàrees de la badia de Portocolom, al sud-est de l'illa.

En 2022 van llançar el projecte MedGardens amb tres iniciatives pilot en Sant Elm, Formentor i Portocolom per a avaluar diverses tècniques de replantació de Posidònia (seagrass) i Cystoseira (seaweed). En 2024 van ampliar l'actuació de Portocolom per a cobrir tota la badia. El seu repte és recuperar un total de vuit badies balears fins a 2030, sumant una extensió de mil hectàrees. Però per a abordar-ho necessiten fons i per això han importat un sistema basat en crèdits de biodiversitat. “És un model que va posar en marxa en 2024 SeaTrees, una entitat sense ànim de lucre que ha col·laborat amb nosaltres en les nostres actuacions a Mallorca”, exposa Vahlhaus. L'organització va posar a la venda els seus primers blocs per a un projecte a Kenya. “Els mercats de biodiversitat són tan recents que SeaTrees ha decidit retirar tots els blocs en nom dels compradors per a eliminar qualsevol mecanisme d'inversió amb finalitats de lucre. Això converteix totes les compres en donacions benèfiques”, indiquen en la seva web.

En el cas balear, es busca que els socis o patrocinadors aportin 3,5 euros per a la restauració de cada metre quadrat. “La validació aborda un repte de suport continuat per a les empreses, especialment en el sector turístic, que han dubtat a finançar projectes de conservació marina a causa de la falta de verificació per part de tercers, d'una governança responsable i d'un impacte mesurable”, agrega Line Hadsbjerg, cofundadora i presidenta de Cleanwave. “El nostre model ha estat aprovat per un equip independent integrat per dos biòlegs marins i un jurista i és extrapolable a l'actuació en tot el Mediterrani”, apunta Vahlhaus.

La posidònia, el pulmó del Mediterrani

De moment, la Fundació ha abordat la recuperació activa amb la sembra de 1.600 metres quadrats amb alga Cystoseira, de la qual ha sobreviscut el 80%. Aquest organisme necessita una bona qualitat de l'aigua per a desenvolupar-se, així que la bona notícia és que la badia de Portocolom encara es troba en bones condicions mediambientals. Plantar posidònia, aquesta planta aquàtica endèmica famosa pel seu alt valor ecològic, és menys rendible perquè el seu desenvolupament és molt lent. “S'ha perdut un 30% de posidònia en una dècada i creix molt a poc a poc: entre dos i set centímetres a l'any. És a dir, cada metre quadrat que arrossega un ancoratge, triga moltes dècades a regenerar-se”, explica el director. Així que és millor protegir-la. “Per això treballem també la conscienciació”, afegeix.

S'ha perdut un 30% de posidònia en una dècada i creix molt a poc a poc: entre dos i set mil·límetres a l'any. És a dir, cada metre quadrat que arrossega un ancoratge, triga moltes dècades a regenerar-se

Ali Vahlhaus — Director general de la Fundació Cleanwave

La posidònia, amenaçada, forma autèntics pilars ecològics: emmagatzema carboni en grans quantitats, serveix de refugi i zona d'alimentació a centenars d'espècies i esmorteeix l'erosió costanera. Alguns estudis parlen de 12.000 quilòmetres quadrats de posidònia en aigües someres al Mediterrani fa una dècada, amb una pèrdua d'un 34% respecte a mig segle abans. La xifra augmentaria a uns 25.000 quilòmetres quadrats en zones més profundes. L'arxipèlag balear té una àrea ocupada per posidònia de 592 quilòmetres quadrats entre 0 i 35 metres de profunditat, segons un estudi de 2023, la gran majoria situats a Mallorca.

Contaminació del mar

La credibilitat és fonamental per a aconseguir suports. Per això Cleanwave ha treballat en col·laboració amb l'empresa que ha creat Landler, una aplicació que es presenta com la primera plataforma que “mesura, gestiona, monetitza i informa sobre el valor econòmic de la naturalesa”. Així s'ha desenvolupat un bessó digital de la zona submarina sotmesa a regeneració a Mallorca. “El 8 de juny, coincidint amb el Dia Mundial dels Oceans, llançarem aquesta iniciativa immersiva, que hem batejat com ‘Window into the Sea’ (Finestra a la Mar) i que creiem fonamental per a la credibilitat perquè permetrà a la comunitat submergir-se en els ecosistemes on actuem i observar a temps real la seva evolució”, compte Vahlhaus. 

La recuperació també implica la conscienciació per a la reducció del consum de plàstics, que s'ha convertit en un greu problema mediambiental. “S'estima que cada dia es consumeixen a Balears 1,5 milions d'ampolles de plàstic i el 80% d'elles acaba al Mediterrani en forma de microplàstics, que a la vegada entren en la cadena alimentària dels animals marins i dels éssers humans”, explica Elena Jaume, responsable de Solucions Sostenibles de Cleanwave. Per això una de les accions que realitzen, i que comparteixen altres organitzacions ecologistes de les illes, és un programa educatiu amb escolars i la neteja de platges amb la participació de ciutadans, entre ells nens i joves. 

També la Fundació Mallorca Preservation, que precisament va donar suport financer al projecte MedGarden en la seva fase de Formentor, s'ocupa de la recollida d'escombraries en la costa. Aquesta entitat ha publicat un informe detallat a partir de mostreig de residus en tot l'arxipèlag balear, que per primera vegada quantifica les escombraries sota la mar. “L'estudi s'ha centrat exclusivament en els residus que es troben dipositats en el fons marí, és a dir, aquells que han sedimentat. Això implica que no s'han tingut en compte els residus que romanen surant o en suspensió en la columna d'aigua, amb major mobilitat en la massa d'aigua”, explica Carla Alfonso, una de les coordinadores del projecte.

Mallorca va registrar els valors de contaminació més alts, amb una densitat crítica de 2,59 objectes per cada 100 metres quadrats a la primavera. “Quant al tipus de residus, en les quatre illes predominen clarament els plàstics, sobretot objectes de fibra de vidre, fragments i articles de plàstic dur”, expliquen des de l'entitat. La recerca, desenvolupada al llarg de 2025, també evidencia l'origen dels residus, que vincula majoritàriament amb la navegació (35,5%), i el turisme i l'hostaleria (32,2%). Greenpeace també ha publicat un informe demolidor sobre la destrucció de la costa espanyola, destacant la construcció desmesurada, molta lligada al turisme, i que Balears continua liderant les matriculacions d'embarcacions d'esbarjo.

“La conservació marina avui implica assumir que estem gestionant un equilibri molt fràgil. Sabem quines són moltes de les pressions que afecten al mar, com pot veure's en l'estudi de residus marins, però el veritable repte és actuar a temps i, sobretot, sostenir aquestes decisions en el llarg termini”, assenyala Ana Riera, directora de Mallorca Preservation. La urgència existeix perquè els mars i oceans no es converteixin en abocadors. Deixar la mínima petjada és la mesura més important: no danyar per a no haver de reparar.

Sota les voltes d’un antic aljub —el que al segle XVII va abastir Palma i els vaixells que arribaven al port—, el museu Es Baluard ha reunit socis i lectors d’elDiario.es per participar en una cita que ha combinat reflexió política, debat periodístic i memòria cultural. En presència del director del diari, Ignacio Escolar, la responsable de la delegació balear, Angy Galvín, i de l’actriu Aina Frau, i amb la proximitat d’un format pensat per escoltar i preguntar, les paraules han dibuixat un mateix fil conductor: la defensa de la independència —en el periodisme i en la vida— davant les pressions del poder. Des de la trinxera de l’actualitat fins a la memòria de qui va viure sense llibertats, la conversa ha pres cos com un diàleg compartit sobre què significa, avui, resistir.

La primera part de la tarda ha estat protagonitzada per Escolar i Galvín en un diàleg obert amb el públic que ha derivat en una radiografia sense concessions de l’ecosistema mediàtic actual. Després, han pres el micròfon el periodista col·laborador d’aquest diari Alejandro Alcolea i Aina Frau en una entrevista íntima que ha repassat més de mig segle de trajectòria entre el teatre i la història recent d’Espanya.

Independència econòmica: la base del periodisme lliure

Durant la seva intervenció en resposta a les preguntes del públic, Escolar ha defensat el model de finançament d’elDiario.es com la clau de la seva independència. «Fem informació per a una comunitat de lectors que ens donen suport econòmic», ha explicat, tot subratllant que aquest suport —que arriba als 120.000 socis a escala estatal i suposa gairebé el 50% dels ingressos totals— permet exercir un periodisme més lliure i operar sense dependre de grans anunciants o interessos externs. “No existeix llibertat editorial sense independència econòmica”, assenyalava el periodista en aquest article sobre els comptes d’elDiario.es relatius al 2024.

Aquesta llibertat, ha subratllat, és el que els permet investigar grans poders econòmics a Espanya. Ho ha manifestat en respondre a la qüestió amb què un dels assistents ha obert el torn de preguntes: com els mitjans de comunicació aborden les informacions sobre el president del Reial Madrid. “Amb Florentino Pérez i amb tots els súper rics és molt difícil informar a Espanya”, assegura el director d’elDiario.es, que, davant d’això, reivindica que la seva redacció ha publicat informacions incòmodes sobre ell.

“Vam ser l’únic diari que va informar que [Pérez] havia hagut d’anar a declarar en el cas Kitchen”, ha posat com a exemple, assenyalant que elDiario.es també va publicar com el comissionista de la trama Púnica va muntar un fals diari al servei del club blanc i del seu president, a més de ser “un dels pocs” mitjans que ha informat dels escàndols urbanístics relacionats amb la reforma del Bernabéu i els seus aparcaments. “Això ho hem explicat en exclusiva a través dels companys de Somos Malasaña i no tenim cap problema a informar-ne”, assegura Escolar.

Arran d’aquesta qüestió, Galvín ha pres la paraula per recordar que la delegació balear ha publicat temes relacionats amb una altra família poderosa, els Matutes, en què s’explica com “controlen el negoci de la nit a Eivissa”: “Crec que són reportatges bastant valents. Ja sabeu què és viure en una illa, i crec que aquest és el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no expliquen. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local. Aleshores, quan no depens d’un anunciant o aquest no és la teva principal font d’ingressos, pots fer un periodisme molt més honest”.

Crec que són reportatges bastant valents [sobre la família Matutes]. Ja sabeu què és viure en una illa. És el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local

Angy Galvín — Directora d'elDiario.es a les Illes Balears

Combatre la polarització

En aquesta línia, i en un clima de “pim, pam, pum” d’insults i trinxeres, Escolar ha assenyalat que el periodisme s’enfronta actualment a una dificultat creixent per sostenir un espai d’informació honesta. Davant d’aquesta lògica de blocs, la seva aposta implica exercir l’ofici des dels fets, encara que això suposi incomodar tots els costats: la credibilitat rau precisament a ser capaços de publicar tant els escàndols que afecten la dreta com els que esquitxen l’esquerra, des del màster de Cifuentes fins a casos que afecten l’àmbit socialista o denúncies d’agressions sexuals i abusos laborals. El director ha incidit que aquesta coherència editorial, lluny de ser una debilitat, es planteja com l’única manera de sostenir un periodisme que no respongui a interessos partidistes.

Incidint en aquest assumpte, ha lamentat que la polarització ha erosionat el mateix terreny del debat públic, en què les bombolles informatives impedeixen que determinades informacions travessin certs espais ideològics. Així, mentre algunes revelacions tenen impacte immediat en un sector polític, d’altres queden neutralitzades en el contrari, encara que siguin igual de veraces i estiguin igualment contrastades: “Una de les coses que pitjor porto és que, quan expliquem alguna cosa de l’esquerra, té conseqüències immediates, perquè els nostres lectors flueixen molt en aquest espai polític. Però si nosaltres expliquem les coses que fa Isabel Díaz Ayuso, mentre aquell món no en parli, tant se val. I són igualment certes. No ens inventem res, ni quan expliquem una cosa o l’altra. Ho fem amb fonts contrastades i verificades. Però, en aquest joc de la polarització, nosaltres ens convertim en una veu desautoritzada completament per la meitat del país”.

Més enllà de “comentar-ho i patir-ho”, Escolar ha apel·lat a “intentar combatre-ho”. “Hem de ser fidels a uns principis, no a unes sigles, i, en aquest sentit, l’única manera de combatre aquesta polarització és no jugant a aquest joc on només expliques mitja realitat”, ha emfatitzat, convidant els assistents a llegir l’estatut d’elDiario.es, que, aprovat per la seva comunitat de socis i sòcies el 20 de maig de 2023, regeix el funcionament del diari mitjançant l’establiment de prioritats editorials i d’estàndards de qualitat en la informació i en l’opinió. Entre els seus articles, el director ha destacat el que es compromet a no fomentar la polarització, respectant les persones que no pensin igual i rebutjant-ne la deshumanització.

La demanda de Julio Iglesias

En resposta a una altra de les preguntes del públic, Escolar ha abordat la demanda de conciliació interposada per Julio Iglesias per presumptes delictes d’injúries i calúmnies contra elDiario.es per publicar els testimonis de dues dones que van denunciar el cantant davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional per presumptes agressions sexuals el 2021. En aquest sentit, ha defensat amb fermesa la investigació publicada sobre el cantant, en què, segons subratlla, han treballat durant tres anys amb assessorament legal als Estats Units i a Espanya, i juntament amb periodistes d’investigació de primer nivell, com Gerardo Reyes, que va participar en una investigació que va rebre un premi Pulitzer: “És un dels periodistes d’investigació més importants del món”. Escolar emmarca aquesta demanda en una pràctica habitual: amenaces judicials que moltes vegades no acaben prosperant.

El periodista ha recordat altres exemples en què el procés es va quedar en una conciliació sense recorregut posterior, evitant així que el demandant una sentència que avalés la veracitat de la informació publicada: va passar amb la investigació publicada sobre l’economista Daniel Lacalle, que va obtenir un doctorat ‘cum laude’ amb una tesi plena de “copia i enganxa” de textos aliens i propis. En aquest sentit, Escolar suggereix que fer el pas cap a un judici podria no interessar al mateix Iglesias, ja que obligaria un tribunal a pronunciar-se sobre el fons de l’assumpte i podria concloure que els fets estan “contrastats i són veraces”. En qualsevol cas, ha asseverat que el mitjà no pensa rectificar: no hi haurà acord en la conciliació i estan disposats a arribar fins al final si la via penal es materialitza.

Marivent: el palau que havia de ser de la ciutadania

Tot seguit, un altre dels intervinents ha preguntat sobre el fet que el Govern prevegi destinar prop de 500.000 euros públics a la reforma del Palau de Marivent, la residència d’estiu dels reis, que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se com a enclavament institucional d’accés restringit. Galvín ha situat el debat al centre d’una crítica més àmplia a les prioritats de l’Executiu de Marga Prohens (PP), “condicionat per l’extrema dreta”. “No és només la despesa a Marivent. Són les rebaixes fiscals als més rics i també el problema de l’habitatge: en lloc d’ajudar la gent amb menys recursos i especialment la gent jove, ens preocupem més perquè els rics hagin de pagar menys”, ha afirmat, advertint que aquesta dinàmica acaba repercutint en el finançament dels serveis públics: “Després haurem de recordar que no tenim prou diners per poder pagar els serveis públics. És el llucet que es mossega la cua”.

La directora d’elDiario.es a les Balears va recordar, a més, la tasca periodística d’elDiario.es que ha documentat “com es va produir l’espoli del Palau de Marivent al poble de Mallorca” i com un espai que havia de tenir un ús públic ha quedat reservat “per a l’ús i gaudi de la família reial”. A partir d’aquí, ha ampliat la crítica a altres mesures recents, com la derogació de la llei balear de memòria democràtica, que ha considerat “un retrocés significatiu” respecte als consensos assolits en legislatures anteriors, tot recordant que un reportatge d’aquest diari sobre les invisibilitzades vídues republicanes de la guerra civil va merèixer el recent reconeixement per part de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB). En conjunt, ha dibuixat un escenari en què, segons defensa, s’estan desfent avenços mentre s’agreugen problemes estructurals com l’accés a l’habitatge.

El debat amb el públic també ha abordat una altra de les grans tensions de l’ofici: què cobrir i què ignorar en un context de sobreexposició mediàtica. Sobre figures com Donald Trump, Escolar ha estat clar: “Ens agradi o no ens agradi, és la persona més poderosa del món ara mateix i des de la seva comunitat es prenen mesures que afecten la nostra vida diària. La gasolina, la seguretat al món, els morts en alguns països... No ens podem permetre ignorar-ho, no ho hem de fer. La nostra feina, precisament, és explicar tot això i intentar posar-ho en context”. En aquesta línia, ha assenyalat que entén la “sensació de molta gent que diu: ‘No vull saber res més d’aquest senyor’”. “Si pogués me’l trauria de la dieta informativa perquè és tòxic. Nosaltres no estem en aquest debat de si s’ha de treure cada ximpleria que diu, però algunes coses sí que les hem de cobrir”, afegeix.

A l’acte també hi ha hagut espai per abordar el seu paper en les tertúlies televisives, a les quals Escolar ha assegurat que continua anant perquè permeten donar més visibilitat al diari: “El diari el vam fundar un grup de periodistes amb els nostres estalvis; no teníem diners per a una campanya de publicitat, no ens podíem donar a conèixer. La manera com molta gent ens va conèixer va ser precisament a través dels programes de televisió i de ràdio. Ho faig com una cosa necessària per al meu diari”, ha confessat, admetent a continuació que a les tertúlies no pot “posar les regles del joc”: “Jo no decidesc de què es parlarà, encara que sí que hi ha hagut persones amb qui m’he negat a anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa”.

Jo no decideixo de què es parlarà en una tertúlia, encara que sí hi ha hagut persones amb les quals m'he negat a acceptar d'anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa

Ignacio Escolar — Director de elDiario.es

En aquest sentit, també ha al·ludit al “rang ampli” de periodistes que participen en tertúlies: “Hi ha molta diferència entre els que manegem informació de primera mà i els que no tenen el mateix tipus de detalls”. “Nosaltres treballem en un diari que té font directa de gairebé tot, i si no la tinc jo, directament la té el meu equip, amb la qual cosa [a les tertúlies] maneig una informació molt més gran i això acaba sent de vegades frustrant”, afirma.

Aina Frau: memòria, por i vocació

La segona part de la trobada ha canviat de to per endinsar-se en la trajectòria de l’actriu mallorquina Aina Frau. Entrevistada pel periodista Alejandro Alcolea, col·laborador d’aquest mitjà, el seu relat ha arrencat en la dictadura, quan estudiar teatre implicava riscos quotidians: “Ens trobàvem… i venia la policia i ens deia ‘disperseu-vos’, i ens dispersàvem morts de por”, ha recordat sobre aquells anys de formació a Madrid.

Aquesta por, ha explicat, no va desaparèixer de cop amb el final del franquisme, sinó que va continuar marcant moments clau de la Transició, com l’assassinat dels advocats d’Atocha: “Teníem por que des de la llotja ens metrallessin. Aquesta sensació la recordo perfectament”. A partir d’aquesta experiència, ha reivindicat la importància de transmetre aquesta memòria a les noves generacions: “Tant de bo fos capaç d’explicar el que era no tenir llibertat… Ens n’anàvem morts de por”.

La seva vocació artística, però, no va néixer només de l’impuls creatiu, sinó també d’una consciència social que es va començar a forjar a la infància. Criada en una família burgesa, va passar per un col·legi religiós on, segons ha relatat, s’escenificaven desigualtats que li van deixar una empremta profunda. “Hi havia pobres i riques… i ens feien agafar un pa de pessic i una xocolata i donar-ho a les altres”, ha explicat, una pràctica que va viure com una forma d’humiliació: “No entenia per què s’havia d’humiliar d’aquesta manera… això em va ajudar a canviar la manera de pensar”.

Aquesta mirada crítica va travessar després tota la seva carrera, en què va defensar el teatre com a eina de reflexió col·lectiva: “La feina de l’actor era fer que el poble veiés el que era la societat sobre l’escenari”. Ja en el tram final de la conversa ha llançat una crítica directa a la indústria cultural per la falta de papers per a dones grans: “A partir dels seixanta no s’escriu per a persones: els homes són galants fins als seixanta, però una dona ja no és res”. Als vuitanta-un anys, però, ha reivindicat una vida coherent amb la seva vocació: “He viscut del que jo volia i això és un regal”.

Dues converses, un mateix fil

La trobada ha deixat dos retrats complementaris: el d’un periodisme que busca sostenir la seva independència davant les pressions econòmiques i polítiques, i el d’una actriu que va travessar la dictadura, la transició i la democràcia defensant el seu ofici. En tots dos casos, la mateixa idea de fons: que la llibertat —d’informar, de pensar, de crear— mai no és gratuïta, però continua sent l’eix sobre el qual es construeix tot allò altre. En el fons, tant les paraules dels periodistes com les d’Aina Frau apuntaven a una mateixa tensió: la de resistir. Resistir a la polarització que empeny a triar bàndol abans que a buscar la veritat. Resistir a les inèrcies d’una indústria cultural que invisibilitza els qui no encaixen en els seus motlles. Resistir, també, a l’oblit, a aquesta temptació de donar per superades etapes —com la dictadura— les empremtes de les quals encara són presents.

El diàleg també ha deixat una idea incòmoda, però necessària: que la independència, sigui en el periodisme o en l’art, té un cost. En el cas dels mitjans, implica renunciar a determinades dependències econòmiques; en el del teatre, assumir trajectòries marcades per la precarietat, el risc o la incomprensió. Com s’ha posat sobre la taula durant l’esdeveniment, és precisament aquest cost el que dona sentit a tots dos oficis.

A Palma, davant d’un públic implicat i participatiu, aquest missatge no ha sonat abstracte. Les preguntes, els dubtes i els debats que s’han obert durant la tarda han reflectit una preocupació compartida per l’estat del debat públic, pel paper dels mitjans i per la memòria. No ha estat només una conversa, sinó un espai d’intercanvi en què el públic també ha format part activa. Després de l’acte, els assistents han pogut intercanviar de manera més distesa unes paraules amb Escolar i la resta de l’equip d’elDiario.es. Entre salutacions, comentaris i reflexions encara recents, la trobada s’ha anat diluint a poc a poc mentre es degustaven unes ensaïmades de l’empresa Samimada.