El II balanç anual “Discriminació quotidiana per racisme i xenofòbia a València” pretén posar el focus en les “discriminacions estructurals” que continuen havent d’afrontar les persones migrants en la capital del Túria i en l’àrea metropolitana.

A diferència de l’estudi del 2023, aquesta vegada, les associacions que vetlen pels drets fonamentals d’aquest col·lectiu han afegit dos agreujants: la qüestió laboral i com la catàstrofe de la DANA ha condicionat encara més la situació d’aquestes persones.

A partir d’exemples concrets i la recollida de testimoniatges, els integrants presents han posat de manifest les demandes dels afectats en diferents blocs temàtics i des d’una perspectiva qualitativa. Aquest segon balanç s’ha elaborat amb la participació d’Accem, Campaña CIEs NO, CEAR-PV, Convive Fundación Cepaim, Elche Acoge, Movimiento por la Paz, Rumiñahui i València Acull. En commemoració del Dia de les Persones Migrants, el dimecres 18 de desembre a les 19.00 hi haurà una concentració en la plaça de la Mare de Déu sota el lema “El poble que salva també és migrant”, en al·lusió a les persones que van col·laborar en la neteja del fang i la provisió d’aliments arran de la catàstrofe del 29 d’octubre passat.

Augment de delictes i discursos d’odi

Els discursos d’odi en xarxes socials continuen a l’alça. El descrèdit que pateix la comunitat migrant o persones racialitzades, juntament amb “la deshumanització i la degradació de les persones” és un atac constant que es magnifica en les plataformes digitals, nius en què els perfils anònims i les figures ultres deixen fluir els seus pensaments més estigmatitzats.

Segons l’última anàlisi mensual de setembre de l’Observatori Espanyol del Racisme i la xenofòbia (Oberaxe), dependent del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, el 48% dels discursos d’odi contra els migrants són de caràcter “agressiu i explícit”, mentre que un 26% “inciten a la violència amb amenaces directes o indirectes”. A més, un altre 26% presenten aquest col·lectiu com una amenaça, fet que es va veure plasmat en l’última enquesta del CIS com a principal problema per als espanyols.

SI parlem dels delictes d’odi denunciats, segons les últimes dades disponibles en el Ministeri de l’Interior, el 2023 es van registrar 856 fets relacionats “amb el racisme i/o la xenofòbia” davant dels 755 de l’any anterior (2022), una variació percentual del 13,38%.

En declaracions de les organitzacions participants, “els discursos d’odi constitueixen l’avantsala de la violència”, i després d’aquesta afirmació, han denunciat els arguments i les faules racistes perpetrades per representants polítics, com la regidora de Vox, Cecilia Herrero, i el tinent d’alcalde de València, Juan Manuel Badenas denunciats per la fiscalia de delictes d’odi. “El gros de la ciutadania intenta frenar aquesta mena de discursos”, va declarar una integrant de la jornada.

DANA, institucions absents i vulneració de drets

La riuada ha suposat un estrall afegit a la situació de vulnerabilitat i estigmatització per a aquest col·lectiu. Segons denuncien aquestes organitzacions i en una informació ja publicada per aquest mitjà, hi ha una “doble afectació en les persones en situació administrativa irregular”, que temen a l’hora de demanar ajuda per por de ser deportades.

En aquest sentit, les faules han responsabilitzat “directament la població procedent del Magreb i comunitats gitanes” dels pillatges durant la crisi de la DANA. A això se suma un cas registrat de dones que portaven el hijab “a qui es va negar el repartiment de menjar, amb l’argument que ja havien sigut ateses, confonent-les amb altres persones”.

“Sense padró o contracte de lloguer no es té dret a atur, no pots sol·licitar prestacions o tramitar la targeta sanitària. A més, les forces policials desplegades en la zona identifiquen i escorcollen persones pels seus trets ètnics”, subratllen.

La mala alimentació o la “deshumanització” de les persones internades en el CIE de Sapadors ha sigut un altre dels punts abordats durant el matí. Una de les representants de CIEs NO ha compartit algunes de les vulneracions que s’esdevenen entre les parets del centre d’internament; entre aquestes, ha destacat que als immigrants tancats “se’ls posen traves en el dret a l’asil, les visites que reben són sense contacte físic, els plats se serveixen freds a l’hivern i no hi ha un servei d’assistència sanitària a càrrec de l’Estat”, per la qual cosa l’empresa encarregada no té accés a l’historial clínic.

Així mateix, des de l’entitat que defensa el tancament del CIE, el pròxim 31 de desembre es concentraran al voltant del centre com a símbol de “suport” i protesta contra les institucions que continuen privant la llibertat de les persones afectades i deportant de manera injusta.

En un sentit similar, les organitzacions insten l’Administració pública que pose en funcionament el sistema de cites per a sol·licitar asil a València: “S’allarga en el temps. Volem que es respecte l’accés a la protecció internacional. No hi ha interés per part de les institucions”, destaquen. I afigen que amb els refugiats ucraïnesos sí que es van agilitzar els tràmits i s’hi van posar totes les facilitats.

Aquesta situació ha suposat que les persones hagen de buscar informació a través de “xarxes i contactes desplaçant-se per tot Espanya per a aconseguir una cita per a una entrevista d’asil”. “S’ha creat un mercat negre davant la falta de respostes administratives. És un factor que demostra que la situació dels migrants s’ha agreujat”, ressalten.

L’exclusió financera o l’explotació laboral també es recullen en l’estudi com dues circumstàncies que compliquen l’accés als mateixos drets bàsics que la resta de la ciutadania nacionalitzada o regulada. “En els bancs, es rebutgen documents vàlids, com la targeta de sol·licitud de protecció internacional; exigeixen el certificat d’empadronament o les entitats no informen els seus clients dels comptes de pagament bàsics i gratuïts”, exposen.

Pel que fa a la faena, les dones amb contracte fix discontinu són “relegades a l’últim lloc per a treballar i al primer per a despatxar-les” o alguns empresaris, davant la falta de coneixement o por d’alguns treballadors, s’aprofiten per a registrar un contracte de 8 hores setmanals i obligar-los a fer una jornada completa. Aquestes són algunes de les males pràctiques que han denunciat durant la roda de premsa i que posen en relleu que el racisme estructural no és un fenomen aïllat. “Cada dia ens arriben casos, però són les administracions les que han de tindre voluntat política perquè funcione el sistema”, sentencien.

La entidad de juristas Drets y el Institut de Drets Humans d'Andorra (IDHA) han pedido a la Justicia andorrana que emita las comisiones rogatorias necesarias para poder tomar declaración al expresidente del Gobierno español Mariano Rajoy y los exministros Cristóbal Montoro y Jorge Fernández Díaz, además de a otros miembros de la antigua cúpula del Ministerio del Interior. En la petición que han registrado ante el juzgado andorrano este jueves, ambas entidades han expresado la voluntad de que sea la jueza de instrucción que investiga el caso sobre la presunta extorsión a Banca Privada de Andorra (BPA) la que se desplace hasta la Audiencia Nacional con el objetivo de “aclarar el papel de España en la trama andorrana de la llamada 'Operación Catalunya'”.

Ambas entidades han expresado que quieren conocer “qué intervenciones” tuvieron los gobiernos español y andorrano en la liquidación de la BPA en marzo del año 2015. El caso, que se está investigando desde el 8 de octubre de 2020, pretende saber si hubo coacciones y extorsiones a los responsables de la entidad financiera para conseguir las cuentas bancarias andorranas de la familia Pujol, bajo las supuestas amenazas por parte de agentes de Policía del cierre tanto del banco andorrano como de su filial española, Banco Madrid.

Además de las declaraciones del expresidente y de los dos exministros del Gobierno español, también se pide la comparecencia del exsecretario de Estado de Seguridad Francisco Martínez y del exdirector de la Policía Ignacio Cosidó. Las entidades quieren que se vuelva a tomar declaración al comisario jubilado Eugenio Pino, que no fue localizado en la primera comisión rogatoria, y al inspector de la Policía Bonifacio Díez. También insisten en reclamar que se levante la inmunidad diplomática del policía Celestino Barroso, que fue quien mantuvo los primeros contactos en Andorra con los responsables de BPA.

El pasado mes de septiembre la jueza andorrana admitió la querella de ambas entidades contra Rajoy, Fernández Díaz, Martínez, Montoro y Cosidó por presuntas coacciones al Gobierno andorrano y falsedad documental para obtener datos bancarios de la BPA de la familia Pujol así como información sobre eventuales cuentas en Andorra de líderes independentistas. Las presuntas coacciones se enmarcan en la visita oficial que Rajoy y Montoro hicieron en enero de 2015 en Andorra, cuando se reunieron con el entonces jefe de gobierno andorrano, Toni Martí, y los ministros Jordi Cinca, Gilbert Saboya y Jordi Alcobé. La visita, según los denunciantes, tenía el objetivo de obtener información de los líderes independentistas catalanes.

Según Drets y el IDHA, Rajoy, Montoro y Fernández Díaz están siendo investigados por un presunto delito de falsedad de documentos. Concretamente, se les acusa del envío de información “falsa” al Fincen (organismo que depende del Tesoro de Estados Unidos) para que emitiera una nota en contra de BPA, lo precipitó su intervención y liquidación por parte del gobierno andorrano. La investigación también quiere averiguar si los exmandatarios españoles cometieron un delito contra los órganos constitucionales andorrano, por haber, presuntamente, intimidado al jefe del Ejecutivo de Andorra y a los ministros del Principado con los que se reunieron.

L’expulsió d’un jove veneçolà amb VIH del Centre d’Internament d’Estrangers de València és l’última denúncia de la plataforma pel tancament dels CIE. El centre del carrer de Sapadors ha anat acumulant una sèrie de denúncies i fets de gravetat durant l’últim any, entre els quals la mort d’un intern que va denunciar a la direcció la seua situació.

Marouane Abouobaida, de nacionalitat marroquina, va ser trobat sense vida el 15 de juliol passat en el CIE valencià. La primera investigació apuntava a un suïcidi en la seua cel·la d’internament després d’una baralla entre dos grups d’interns. La versió oficial va ser que el mort “havia patit una baralla entre dos grups” i que “arran de les seues ferides i com que semblava que l’atenció de l’altre grup se centrava sobre ell”, va ser aïllat de la resta “per protegir-lo provisionalment”. “Se’l va estar vigilant, i en els escassos minuts que va passar entre un control i un altre, sembla ser que va decidir llevar-se la vida”.

El Defensor del Poble va obrir una investigació ateses les denúncies de la plataforma i de la família de l’intern i també està la causa oberta en el Jutjat d’Instrucció número 10 de València. El mort va dictar a un company un escrit dirigit al director del CIE, una hora abans de morir, en què “explicava algunes de les conseqüències de l’agressió (no veia per l’ull esquerre i sentia un fort mal de cap) i aportava un informe hospitalari d’urgències”, segons CIE No. El jove marroquí és la tercera víctima mortal reconeguda pel Govern en aquest centre en dotze anys. Dos joves de la mateixa nacionalitat es van autolesionar els dies següents a la mort.

La víctima mortal és la punta de l’iceberg de les denúncies de la plataforma pel tancament dels CIE. Aquesta setmana s’ha denunciat l’expulsió d’un intern veneçolà malalt de VIH, que finalment no ha sigut deportat, perquè ha oposat resistència en l’aeroport. L’intern va ser traslladat a primera hora dimarts a Madrid per procedir a expulsar-lo a Veneçuela. El delegat del Govern a la Comunitat Valenciana, Juan Carlos Fulgencio, va assegurar dimarts que no podia frenar l’expulsió atés que l’ordre venia del seu homòleg de Burgos. La plataforma critica que l’expulsió posava en risc la seua vida, perquè deixava l’intern sense medicació i va denunciar que no se li practicaren proves mèdiques.

Els interns van preparar per al primer cap de setmana de l’any una vaga de fam i es van veure sorpresos per la Policia, que va acudir al centre a identificar-los. Els interns van dejunar durant 48 hores per denunciar les condicions en què estan en el centre i per reclamar la llibertat.

Internament de menors

Durant l’últim any s’ha denunciat unes quantes vegades l’internament de menors d’edat en el centre, una qüestió irregular. La plataforma va comunicar que el 25 de desembre passat s’hi va internar un adolescent que havia arribat en una pastera a Almeria, situació que va conéixer per altres interns. Es va personar en el jutjat amb la partida de naixement del jove de 16 anys i nacionalitat algeriana, i va presentar també el seu DNI original, ja que les còpies no havien sigut tingudes en compte. El jove va ser traslladat a un centre de menors el 5 de gener passat, després de 10 dies de “tancament il·legal” en el CIE.

Al juliol de l’any passat, la plataforma va denunciar la detenció irregular de dos menors d’edat de nacionalitat algeriana durant més d’un mes. Segons la denúncia, no se’ls havien practicat correctament les proves, que situaven un d’ells entre 17 i 19 anys. En l’altre cas es va aportar una partida de naixement que el declarava menor d’edat, encara que sense fotografia ni empremtes dactilars per a identificar-lo.

Denúncia d’agressions

El 2 de gener passat un intern va denunciar davant el jutjat una agressió policial durant un trasllat. El jove de 20 anys va denunciar en un escrit presentat al jutge que dos policies locals el van colpejar en el trajecte de tornada a l’hospital, perquè havien sentit un soroll en el vehicle. L’intern va adjuntar imatges amb les lesions i l’examen mèdic previ.

Condicions denigrants

El desembre passat aquest diari publicava un vídeo de les condicions dels interns del CIE de València en què una persona migrant denunciava la situació “deplorable” de les cel·les, els lavabos i les dutxes, així com del “mal aspecte del menjar” i l’“amuntegament en les cel·les”. Poc després, la secretària autonòmica de Salut Pública de la Generalitat Valenciana i el jutge encarregat del control i la vigilància del CIE de Sapadors van visitar el centre per separat per comprovar la situació que mostraven les imatges.

“Diu que és un centre d’internament, però això és una presó, ens tanquen a les nits, ens tracten com si fórem animals, el menjar és una merda, els banys són una brutícia”, denunciava l’intern en l’enregistrament en què es mostrava la brutícia de les instal·lacions.

La Delegació del Govern a València va anunciar l’octubre passat el tancament temporal del centre per a escometre-hi millores en la infraestructura. Les reformes es produiran entre gener i març d’enguany i formen part del pla que va anunciar el gener passat el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, per a una “reforma integral” de les instal·lacions.

El país ha celebrat aquesta setmana els 40 anys de les eleccions democràtiques després de la dictadura. Un homenatge que ha estat infestat de referències, d’al·lusions a la manera com hem canviat i d’anàlisi de les preocupacions d’abans i d’ara. En els setanta, els primers discursos en les corts democràtiques relataven problemes socials com la desocupació, l’economia i, també, el dels desplaçaments forçosos.

Anys més tard, al començament dels noranta, amb una brutal crisi econòmica i un país més pobre que l’actual, es va acollir prop de 2.500 refugiats de Bòsnia. Espanya fa 20 anys ja era un país d’acollida, en especial dels que fugien del conflicte balcànic. Hui, segons l’actitud del Govern central, sembla un problema ser un país d’acollida, a pesar que l’executiu es va comprometre amb la Unió Europea a encabir 17.000 persones, de les quals només n’ha acollit a un 4%, quasi a desgrat, a pesar de les reivindicacions constants de les ciutats que clamen per ser un refugi.

Esma Kucukalic, a 9 anys, va arribar de la mà de sa mare i de la seua germana en l’última tanda de persones que va poder escapar de Sarajevo després del setge de l’exèrcit serbiobosnià el 1992. Segons conta, van anar primer a Belgrad, però allí les perspectives no eren favorables. Van escoltar per la ràdio que una ONG repatriava persones en la seua mateixa situació a Espanya i, a través seu, van arribar a Biar, un municipi alacantí en la comarca de l’Alt Vinalopó.

Iesa és d’origen iraquià, d’una ciutat pròxima a Mossul. Fa quasi dos anys va fugir d’un territori hui devastat per l’Estat Islàmic fins a Istanbul, on ell i la seua parella van contactar amb una màfia que va prometre portar-los a Europa. Al cap de 9 dies tancats en un camió, els van deixar a Espanya sense explicar-los ni en quin país estaven. Havien arribat a Barcelona i, al cap de pocs dies, se’ls va traslladar a València amb CEAR (la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat).

A pesar d’haver-hi dues dècades de diferència entre les seues marxes forçoses, ambdós es van trobar amb situacions semblants en arribar a Espanya. Un laberint burocràtic, una gran resposta solidària de la ciutadania i escassa implicació política. “En el nostre grup d’acollida van col·laborar sabaters que ens donaven calçat, fabricants de joguets que ens van donar el millor que tenien, jubilats que amb la seua pensió ens compraven menjar... Va haver-hi una bolcada de solidaritat extraordinària”, conta Esma.

Iesa encara no domina l’idioma i va contar la seua experiència en la presentació de l’informe anual de la plataforma CEAR. Allí va agrair la tasca de l’associació per a ajudar-lo a buscar faena, a aconseguir prestacions socials i a poder tenir papers. En l’acte es va denunciar diverses vegades les dificultats que tenen les persones que es veuen forçades a abandonar el seu país d’accedir a la documentació, a convalidar els estudis, traves per a homologar els permisos de conducció i a obtenir faena.

Esma, encara que era xiqueta, té un record semblant al de Iesa. “Nosaltres ni tan sols teníem l’estatus del refugiat, es va crear un tipus de permís diferent: desplaçats per causes excepcionals”. Aquest permís durava un any, però sense dret a treballar, encara que sí que permetia estudiar. “La burocràcia era complicadíssima, trobar faena amb la taxa de desocupació era una odissea, si se t’acabava la faena et llevaven els papers, però tampoc podies tornar al país… any rere any calia renovar-lo”, recorda Esma.

Tot i ser una xiqueta, era conscient de la seua situació i va decidir escriure a mà una carta al rei demanant-li per favor que fera alguna cosa perquè no hagueren de tornar al seu país. “Al cap de 15 dies vam rebre una carta de La Zarzuela que ens responia que es faria tot el possible. I vam poder quedar-nos”, narra.

En la presentació de l’informe, CEAR va denunciar pràctiques en els CIE (Centre d’Internament d’Estrangers), com ara que no atenen segones sol·licituds, retards de fins 3 anys en l’admissió de les peticions i que el Govern no hi destine més recursos. Esma es va llicenciar en periodisme fa deu anys i, a banda de treballar en diversos mitjans de comunicació, col·labora en la Fundació ACM (Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes del Mediterrani), que treballa per l’acostament entre cultures. Especialitzada en drets humans, considera que en 20 anys a penes han canviat els drets dels refugiats. “Estan abocats que els sustente la bona voluntat de la gent i les ONG, però no hi ha una infraestructura estatal que els done suport. És un problema greu, perquè la societat es porta molt bé. L’Estat ha de fer-se’n càrrec, no pot recaure tot en una ONG, ha d’haver-hi una política ferma”, sentencia.

Imaginem que disposem d'1,69 bilions de dòlars amb els quals es pot finançar la guerra o la pau. Si triem usar aquests recursos per a la guerra, el cost d'oportunitat d'aquesta inversió és la pau, la seva millor alternativa disponible. Hi ha una dita és francès que ho explica molt bé: choisir c'est renoncer (triar és renunciar). Sembla de calaix, però realment és així: triar la guerra és renunciar a la pau.

En economia, el model “canons versus mantega” fa referència a la relació entre la inversió d'un país en l'àmbit militar o en el sector civil, i serveix per il·lustrar el concepte de “cost d'oportunitat”. A l'hora de gastar els seus recursos econòmics escassos, en un país han de triar entre produir canons (les despeses militars), mantega (les despeses civils) o una combinació de tots dos, i prenen aquesta decisió, en principi, a partir dels beneficis que pugui reportar a la població.

En el debat acadèmic sobre “canons versus mantega” hi ha dues escoles que presenten arguments i conclusions radicalment diferents pel que fa a les implicacions que té la despesa militar. D'una banda, l'escola neoclàssica, generadora de gran part de la literatura científica considera la despesa militar com una garantia de desenvolupament -i en conseqüència garantia de seguretat i pau- en identificar una relació positiva entre el creixement econòmic i les despeses militars. Es podria dir que més canons es relacionen amb més mantega. Aquesta escola defensa una idea característica del pacifisme econòmic, que sosté que la pau mundial es pot assolir mitjançant acords multilaterals entre estats que permeten la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Un exemple clar és el de la Unió Europea, que va guanyar el controvertit Nobel de la Pau per la seva “contribució durant sis dècades a l'avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia, i els drets humans”. No obstant això, tot i que els estats membres no han conegut nous episodis de conflictes armats des de la Segona Guerra Mundial gràcies a la constitució de la Unió supranacional, les seves fronteres militaritzades són, avui dia, lloc de violació de drets humans diaris.

D'altra banda, l'escola pacifista sosté que més canons impliquen menys mantega, ja que la despesa militar desvia els recursos que es podrien utilitzar per finançar sectors de l'economia relacionats amb la satisfacció de necessitats humanes bàsiques. Per això, la despesa militar es pot veure com un factor de violència estructural. Aquesta escola no sol trobar relació entre la despesa militar i el creixement econòmic, o si la troba és una relació negativa. L'argument del cost d'oportunitat que representa la despesa militar per a la pau es recull de manera clara en la Campanya Global sobre la Despesa Militar que exhorta els països a reduir les seves despeses militars per finançar despeses socials, i treballa per canviar el paradigma de seguretat militar cap a la seguretat humana.

Així doncs, des del punt de vista neoclàssic, el model “canons versus mantega”, il·lustra com els Estats decideixen gastar els seus recursos finits en base als beneficis que els pugui reportar. El problema és que per benefici se sol entendre benefici econòmic en forma d'objectiu de creixement econòmic. Si els Estats eixampléssin la seva comprensió del terme des d'una mirada ètica, realitzarien les seves inversions basant-se beneficis veritables per a la població, com la seguretat humana, la satisfacció de necessitats bàsiques, la felicitat i la pau. Així s'entendria el real abast del cost d'oportunitat de derivar recursos -que sempre són escassos- al sector militar en lloc de l'economia productiva en el sector civil.

En aquest sentit, el dilema presentat a l'inici d'aquest article no és inventat. L'any 2016 els Estats van escollir gastar 1,69 bilions de dòlars a nivell mundial per finançar la guerra mentre podrien haver complert amb el seu compromís d'avançar en el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible: erradicar la pobresa extrema, combatre la desigualtat i la injustícia i solucionar el canvi climàtic, entre d'altres. Per exemple, un estudi de les Nacions Unides posa en evidència que per finançar l'erradicació de la pobresa extrema i la fam d'aquí a 2030 fan falta al voltant de 200 mil milions de dòlars anuals, repartits entre fons privats i públics. Aquests últims s'aconseguirien amb tan sols una reducció del 10% de les despeses militars mundials. Fa temps que ho va dir Ban Ki-moon, el secretari general de les Nacions Unides: “The world is over-armed and peace is underfunded”.

Així doncs, des de la perspectiva de la cultura de pau, en el debat sobre “mantega versus canons” cal anar més enllà. No podem seguir analitzant merament la mesura en què la despesa militar afecta l'economia. Cal conduir anàlisis empíriques sobre l'impacte de la despesa militar més enllà dels seus efectes macroeconòmics. Recordem que és amb aquestes partides pressupostàries que es fabriquen i compren armes i que per tant la despesa militar té efectes directes en la violència militar que es genera al món. La veritable pregunta que s'ha de plantejar en el debat acadèmic, parlamentari i públic és: Pot la despesa militar facilitar els conflictes armats, i per tant ser un factor per se d'inseguretat i de violència?

Quan després de l'últim atac a Londres la primera ministra britànica, la conservadora Theresa May, va afirmar que estaria disposada a «canviar les lleis que protegeixen els drets humans» si això servia per combatre el terrorisme, molts van fer escarafalls però el cert és que no afirmava res que no estigui en la ment, i potser en els plans, de molts governants europeus.

Tot i que les paraules de May semblin una sortida de to mostren a la perfecció una tendència creixent dels últims temps: oposar «drets humans» a «seguretat», o «drets humans» a «lluita contra el terrorisme», com si Europa visqués un dilema inevitable, plantejat en termes de vida o mort, que fa impossible que els dos conceptes puguin anar de bracet.

Mirem cap a França. No en parlem gaire, però la realitat és que porta un any i mig, des dels atacs de París de novembre de 2015, en estat d'excepció. Aquesta constant d'estat d'emergència no és innòcua i implica unes conseqüències greus que cal analitzar a fons perquè París sembla el banc de proves cap a on ens volen conduir alguns governants europeus per «combatre l'amenaça terrorista». I la realitat és que les mesures extraordinàries en nom de la seguretat han violat repetidament els drets de molts ciutadans francesos, amb un ús i abús desmesurat del poder per part de la policia, de les forces especials i de l'estat: vegem què s'està coent.

França ha ampliat poders per poder realitzar escorcolls i imposar arrestos domiciliaris sense necessitat d'una autorització judicial. I ha ampliat els poders per prohibir reunions i manifestacions públiques de forma permanent. Per descomptat que les mesures extraordinàries tenen cabuda en un ordenament democràtic i constitucional i en un estat de dret, sí, però només són admissibles i justificables de manera temporal i proporcionada, perquè s'allunyen del dret penal ordinari i restringeixen llibertats civils i drets humans. També han de ser sotmeses a control i vigilància.

L'actual estat d'excepció a França permet, per exemple, prohibir qualsevol concentració com a mesura cautelar, és a dir, preventivament, al·legant uns motius massa amplis i poc precisos de «amenaça a l'ordre públic». Tenim evidències clares que aquests poders s'han utilitzat amb freqüència de manera desproporcionada i injustificada. S'han dictat centenars de mesures que han limitat la llibertat de circulació de persones i el dret de reunió pacífica. Algú pot explicar, per exemple, la suposada relació de protestes contra la darrera reforma laboral a França o contra el canvi climàtic amb el terrorisme global o la seguretat? Sembla més aviat una excusa de l'estat francès per utilitzar els instruments discrecionals de què s'ha dotat per reprimir el dret a la protesta. Fa l'efecte, doncs, que l'estat utilitza tots els recursos al seu abast per atacar persones i grups que són més actius en moviments socials.

Aquest estat d'excepció renovat fins a sis vegades (!) -que el flamant nou president, Emmanuel Macron, trencant el promès en campanya, ja s'ha afanyat a dir que vol renovar- implica la normalització de les mesures invasives del poder.

Si n'analitzem l'eficàcia i el resultat, les xifres són molt clares. D'un total de 3.200 escorcolls domiciliaris només n'han sortit quatre investigacions criminals, que no condemnes, per delictes que podrien estar relacionats amb el terrorisme. S'han dictat fins a 400 ordres d'arrest domiciliari sense que s'hagin iniciat procediments judicials contra aquestes persones. Entre novembre de 2015 i maig de 2017 s'han prohibit 155 reunions públiques i desenes de manifestacions i s'han imposat ordres per impedir participar-ne a més de 600 persones, gairebé totes relacionades amb protestes contra la reforma laboral.

I en les marxes que finalment van rebre llum verda, la policia es va desplegar per contenir manifestants pacífics que no representaven cap amenaça concreta a l'ordre públic. El dret internacional reconeix el dret inalienable a participar en reunions i manifestacions pacífiques i els actes de violència esporàdica o delictes que altres puguin cometre no haurien de ser atribuïts a persones amb intencions i conductes pacífiques. El resultat va ser que en moltes de les protestes la policia va recórrer a la força excessiva de manera innecessària i arbitrària, deixant centenars de manifestants ferits: bales de goma, esprais abrasius a la cara, gasos lacrimògens, encapsulament de manifestants durant hores i tot un seguit de pràctiques dubtoses. Aquests abusos trenquen la presumpció del dret internacional que una manifestació és pacífica tret que les autoritats puguin demostrar el contrari: les manifestacions es perceben d'entrada com una amenaça en lloc de com un dret fonamental (el que són).

La qüestió central és que el govern francès, i qualsevol govern, haurien de garantir que les mesures d'excepció s'utilitzen únicament per assolir l'objectiu pel qual es van declarar: prevenir nous atacs contra la població. França hauria d'abandonar aquestes mesures si no pot demostrar que s'enfronta a una situació d'emergència pública real i massiva. Si no ho fa, corre el perill de caure en una perillosa i vertiginosa espiral (l'actual) que condueix el país cap a un estat d'excepció permanent.

Hi ha qui defensarà que l'amenaça que representa el terrorisme és de tanta gravetat que cal prescindir de normes existents del dret internacional perquè els governs puguin protegir la població dels atacs. Que els drets humans, com va dir May, són un obstacle per combatre de manera eficaç el terrorisme. La cançoneta és vella: la sentim des del 2001, des dels atacs de l'11S als EUA. L'Administració Bush ja va esgrimir aquests arguments i en coneixem perfectament els resultats: el programa de detencions secretes de la CIA, l'extensió massiva de la tortura, les intervencions militars unilaterals, etcètera. El catàleg d'abusos contra els drets humans en nom de la seguretat va arribar a nivells inimaginables en el que considerem estats de dret o democràcies. I de què va servir? Algú, amb dos dits de front, pot afirmar sense envermellir, que el món avui és més segur que al 2001? Que l'amenaça terrorista s'ha reduït? Que hi ha més seguretat? La doctrina que oposa seguretat i drets humans no ha funcionat. Gens. Posar en perill els drets humans, en definitiva vulnerar-los, no serveix a la lluita contra el terrorisme. Contràriament, facilita al terrorista la consecució del seu objectiu, en concedir-li una falsa autoritat moral i provocar tensió, por, odi i desconfiança cap als governs justament en aquells sectors de la població on tenen més possibilitats de reclutar gent. És una via sense sortida que cal abandonar abans que no sigui massa tard.

Aquesta setmana estan tenint lloc els Dies Mundials d'Acció sobre la Despesa Militar (GDAMS), dins del marc de la Global Campaign On Military Spending (GCOMS), coordinada aquest any pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau. L'objectiu d'aquesta iniciativa internacional és coordinar accions a tot el món per mobilitzar les institucions polítiques cap a la reducció de la despesa militar i la seva redirecció a àmbits de desenvolupament social. Des del 18 fins al 28 d'abril els esdeveniments programats són més de 90 i els països involucrats més de 20. Les accions van tenir i estan tenint lloc des dels Estats Units fins a Corea del Sud, des de Finlàndia fins a Nigèria. També a Israel els antimilitaristes de Hamushim van enviar cartes a Technion que ofereix un curs per ser experts en exportacions d'armament.

Dins del marc del GDAMS, avui dilluns 24 d'abril el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) –amb el qual col·labora el Centre Delàs d'Estudis per la Pau – publica les seves dades sobre despesa militar mundial actualitzades per 2016, acompanyades d'informació completa sobre les tendències mundials, regionals i nacionals en la despesa militar.

Segons el prestigiós centre de recerca, la despesa militar mundial en 2016 ha augmentat per segon any consecutiu un 0,4% en termes reals, i ara s'estima al voltant de 1 bilió 686 mil milions de dòlars. Al seu torn, els 10 països que més han gastat en el sector militar i de defensa en 2016 són: 1. Els Estats Units (petit increment des del 2015); 2. Xina (augment significatiu); 3. Rússia (augment moderat) 4. Aràbia Saudita (disminució significativa); 5. L'Índia (augment significatiu); 6. França (aproximadament cap canvi); 7. Regne Unit (aproximadament cap canvi.); 8. Japó (petit augment); 9. Alemanya (petit augment); 10. Corea del Sud (petit augment).

A nivell regional, algunes dades destacables són Europa Occidental i el seu augment de la despesa per segon any consecutiu, amb una important pujada a Itàlia. Fort augment també a Europa Central i Oriental a causa de les preocupacions sobre Rússia. A Àsia i Oceania la despesa militar segueix augmentant, especialment a Àsia Central i Sud (Índia) i Sud-est Asiàtic (Vietnam). Els Estats Units segueix encapçalant la llista, sent aquest any el primer des del 2010 que torna a incrementar la despesa militar, durant aquest últim període havia disminuït a causa de la crisi econòmica i de la retirada de tropes nord-americanes d'Afganistan i l'Iraq. Per contra, la regió d'Amèrica Central i Sud-amèrica se situa en les antípodes, amb una tendència a la baixa de la despesa militar principalment a causa de la crisi econòmica que estan sofrint algunes de les seves economies emergents.

A part d'unes quantes excepcions, la tendència dels pressupostos de despesa militar mundial van a l'alça, i Espanya se suma. La ministra de defensa, Dolores de Cospedal, ja està treballant per incrementar la partida per arribar al 2% del PIB en matèria militar i de defensa abans del 2024, i les pressions de Trump i l'OTAN apunten efectivament cap a aquest full de ruta.

Aquest és l'escenari mundial que es presenta en aquest presumpte temps de pau.

Llavors en aquesta època és més que mai important parlar de la despesa militar i Colin Archer, un dels promotors d'aquesta campanya, explica que és important perquè “els esdeveniments actuals a Síria i el Nord-est d'Àsia ens recorden les perilloses tensions entre grans potències, i també les seves interaccions amb Estats més petits com Corea del Nord. Vivim uns temps en els quals la mà dura és vista com l'eina política més important. No obstant això, guerres recents com la de l'Iraq i Afganistan, Iemen i Líbia mostren de forma bastant clara què el militarisme no resol els problemes”.

Avui dia tenim unes quantes raons per invertir la tendència a gastar cada vegada més en armes i redirigir aquests diners cap a la promoció dels drets humans i la construcció d'una nova manera de vida pacífica basada en el concepte de seguretat humana que segons l'ex Secretari General de les Nacions Unides, Kofi Annan, abasta molt més que l'absència d'un conflicte violent. Inclou de fet, els drets humans, el bon govern, l'accés a l'educació i la salut i, finalment, la garantia que cada individu té oportunitats i opcions per expressar el seu potencial. La seguretat humana és la què permet ser lliure del temor de la misèria, lliure de la necessitat i que faci lliure a les generacions futures a heretar un entorn natural i saludable. Llavors promoure la reducció de la despesa militar tindrà almenys dos efectes: reduir la militarització, i donar suport al desenvolupament ecològic i social.

El què està succeint davant els nostres ulls a Iemen, Síria, Afganistan, Nigèria, Sudan del Sud (solament per esmentar alguns exemples) és intolerable: amb el temps ens preguntaran “Què vas fer per detenir la matança? Què vas fer per ajudar als milions de persones desplaçades?” I haurem de respondre alguna cosa.

La Campanya Global sobre la Despesa Militar proposa cinc adreces principals en les quals els diners estalviats del pressupost militar pot ser redirigit: pau, desenvolupament, medi ambient, esforços humanitaris i serveis públics com l'educació o la sanitat. Sembla un somni però hi ha països, molt pocs encara, que han seguit aquest camí; Costa Rica, abolint el seu exèrcit (després d'una guerra civil) ha pogut dedicar quantitats de diners públics molts majors al desenvolupament pacífic.

Cadascun té la facultat de triar com actuar enfront de les amenaces, la qual cosa es proposa la Campanya és que l'arrel de tots els esforços per millorar la societat és un ferm sentit dels valors fonamentals: igualtat, justícia i harmonia amb la Terra. “Tot comença per aquí”, diu Colin Archer, “l'altre pas és trobar persones que comparteixin el teu punt de vista i amb els quals podràs desenvolupar algun tipus de projecte. D'aquesta forma, la solidaritat què es genera a mesura que un avança ajudarà a mantenir-se en el camí quan sorgeixin dificultats, com han de fer!” És molt fàcil sentir que el sistema és massa poderós i que els nostres esforços són en va. Però “s'haurà de recordar les grans victòries del passat: aconseguir els drets civils a Estats Units, la fi de la Guerra de Vietnam, superar l'apartheid, prohibir les mines terrestres, etc. Totes aquestes coses es van aconseguir, almenys en part, gràcies a la societat civil. I tot això porta temps, així que necessitem paciència tant com necessitem determinació. Però la violència sovint només genera contra-violència, i així successivament, en espiral. El què necessitem trobar en cada situació és la solució creativa, humana i no violenta”.

Nou pas en la batalla que manté l'Ajuntament de Barcelona contra el ministeri de l'Interior per tancar el CIE. El consistori ha anunciat aquest dimecres que ha ordenat precintar el centre i ha donat dos mesos al ministeri per tancar definitivament el Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca.

Si Interior no compleix amb l'ordre municipal, l'Ajuntament de Barcelona ha anunciat que portarà al ministeri de l'Interior als tribunals. En concret, serà a l'Audiència Nacional al tractar-se, segons l'Ajuntament, d'un incompliment d'una resolució administrativa municipal –el precinte del CIE– per part del Govern central.

L'Ajuntament va emetre el passat mes de juliol una ordre de tancament del centre (a la qual Interior va fer cas omís) per falta de llicència d'activitat. El cessament decretat es basava en el fet que al CIE disposa d'una llicència sol·licitada el 1992 per fer una comissaria, activitat que, per al consistori, no es correspon amb el seu ús actual com a centre d'internament. A aquesta situació el consistori ha afegit ara l'incompliment de la normativa de Seguretat i Prevenció d'Incendis constatada pels Bombers de Barcelona.

Com que el ministeri no ha recorregut l'ordre de cessament del passat mes de juliol, aquesta ja és ferma i té plena validesa. L'Ajuntament considera que el ministeri l'està incomplint al mantenir obert el CIE, per la qual cosa ha procedit a ordenar el precinte del CIE i a avisar sobre la via judicial si Interior no compleix. “Tenim molt clar que la llei està del nostre costat”, ha afirmat el quart tinent d'alcaldia, Jaume Asens (BComú).

A dia d'avui, el CIE de la Zona Franca segueix en funcionament, i segons l'Ajuntament, el ministeri de l'Interior no ha resolt la manca de llicència d'activitat ni les deficiències de seguretat del centre. Asens ha retret l'“actuació frívola” del ministeri de l'Interior, que, al seu parer, posa en perill la seguretat d'interns i treballadors del centre. En aquest sentit, el tinent d'alcaldia ha criticat que la Policia va incomplir el protocol contra la tuberculosi al centre.

Amb tot, el propi Asens s'ha encarregat d'avançar que “la imatge” d'agents de la Guàrdia Urbana precintant el CIE “no es produirà”, al tractar-se d'un conflicte entre administracions, i que en tot cas serien tècnics del districte de Sants Montjuïc els encàrrecs de dur-la a terme.

“No veure mai el seu cos va ser molt dur”, diu la Yasi, mare d'Idrissa Diallo, agitant les mans, amb desesperació. Diallo, mort a Barcelona la nit de reis del 2012 en el Centre d'Internament de la Zona Franca, mantenia tota la família a Guinea. Abans d'emigrar, va prometre a la seva mare que li compraria una casa i que la portaria a la Meca. La Yasi mai més tornaria a veure l'Idrissa: la seva mort no va ser informada oficialment i el seu cos no va ser repatriat.

Ara, diferents entitats socials com la cooperativa audiovisual Metromuster, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, la plataforma Tanquem els CIE, SOS Racisme o el centre pels drets humans Irídia, denuncien la responsabilitat de l'Estat espanyol davant d'aquesta irregularitat i demanen una investigació per esclarir els fets.

“La mort de l'Idrissa ens va fer mal, però més les circumstàncies de la seva mort: l'Estat va ser qui va decidir no responsabilitzar-se'n”, diu un dels germans de l'Idrissa en una entrevista feta pública aquest dimarts al Col·legi de Periodistes de Barcelona; l'entrevista és un extracte del documental que el col·lectiu Metromuster –responsable també del documental sobre el cas 4F, Ciutat Morta– ha presentat també avui.

“Si la persona hagués estat d'una altra nacionalitat això no hagués passat. Per què, si hi havia un número de telèfon que va fer servir una advocada, i que surt a l'expedient, per què [les autoritats] no van trucar a la família?”, ha etzibat l'advocat del centre pels drets humans d'Irídia, Andrés García Berrio, a la mateixa presentació. Berrio també ha avançat que les diferents entitats que han posat sobre la taula el cas lluitaran per la identificació del cos i per l'expatriació. L'advocat també ha destacat que aquesta tasca hauria de ser responsabilitat del govern espanyol, i no d'entitats socials.

“Va haver-hi advocats expulsats, en cap cas la investigació va ser independent. Estem contemplant les vies excepcionals per buscar reparacions”, ha afegit Berrio. El centre pels drets humans, Irídia, ha anunciat accions legals en forma de litigi estratègic contra el ministeri d'Interior per les responsabilitats que es derivin del cas de Diallo. Irídia ha insistit en la necessitat de tancar els CIE a l'Estat.

Segons publica aquest dimarts La Directa, el cos del jove guineà va entrar a l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya el mateix dia de la mort però no en va sortir fins al 4 de juliol de 2012. Amb un destí, per ara, desconegut.

Irregularitats en el cas Diallo

Segons denuncien els responsables del documental, el cas d'Idrissa Diallo va ser arxivat immediatament sota estranyes circumstàncies; una persona jove –Diallo tenia 21 anys– va morir de forma sobtada, segons relata Metromuster, però l'autòpsia no va informar amb més detall. Més enllà d'això, el documental denuncia que els documents als quals han tingut accés són “sospitosos”: els companys del CIE d'Idrissa repeteixen el mateix relat de la policia. “Un corta i pega, es repeteixen fins i tot algunes faltes d'ortografia”, ha dit Xavier Artigues, membre de Metromuster.

A més, els responsables del documental relaten que el cas també podria incloure una negligència mèdica: Idrissa va queixar-se de dolors de forma constant. Artigues també ha evidenciat que l'ambulància hauria trigat molt en arribar al CIE. D'altra banda, segons fonts consultades per Metromuster, Idrissa ja hauria mort quan l'ambulància va arribar al CIE; la policia va determinar que no, segons els responsables del documental.

La mort sota custodia d'Idrissa Diallo va suposar un “abans i un després en la concepció CIE”, segons s'ha destacat des de Tanquem els CIE, que també han acompanyat els responsables del documental en la presentació. Tanquem els CIE han aprofitat el moment per a recordar altres morts als centres d'internament i per anunciar una mobilització en record als cinc anys de la mort de Diallo el proper 6 de gener a les 19h de la tarda a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona.

Els casos d'abús policial sobre Ester Quintana o Juan Andrés Benítez han tornat al debat públic una vella reivindicació de les entitats socials catalanes: una institució independent per controlar i garantir que els Mossos d'Esquadra i els altres cossos policials amb presència a Catalunya no violin els drets humans. El Parlament, a iniciativa de la CUP–Crida Constituent, debatrà al ple de la setmana que ve la creació en un termini de cinc anys d'un observatori de la policia “que assumeixi les funcions de control, denúncia i transparència en relació a les vulneracions de Drets Humans”.

La proposta de la CUP per a Catalunya s'inspira en els observatoris independents sobre els cossos de seguretat que funcionen a Anglaterra i Irlanda del Nord. Lucia Morale, del centre Irídia per a la defensa dels Drets Humans, explica que, en el cas anglès, es tracta d'una comissió independent de la policia i del govern. A Irlanda del Nord, el Police Ombudsman també realitza investigacions similars a les que practica la policia judicial i forense, i té capacitat d'imposar sancions, a més de rebre informacions i denúncies i practicar investigacions.

“Les institucions públiques tenen l'obligació de generar els mecanismes de control per impedir i investigar de forma independent les vulneracions de drets humans per part dels cossos policials”, valora la diputada de la CUP, Mireia Vehí. Si s'aprova la iniciativa de la CUP, l'observatori dependria del Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura (vinculat al Síndic de Greuges). Aquest organisme publica cada any un exhaustiu informe sobre els tractaments o penes cruels, inhumans o degradants, tot i que al màxim a on pot arribar és a fer recomanacions a l'administració.

Per la seva banda, el director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, Iñaki Rivera, veu “molt positiva” la iniciativa. A més, Rivera valora que el Parlament hauria de treballar de forma més propera amb les organitzacions socials que, com l'OSPDH, treballen “amb pocs recursos i molts impediments” en aquesta àrea. Des d'Irídia, Morale també veu amb bons ulls la creació d'aquest organisme, tot i que demana que l'observatori, si s'acaba aprovant, tingui competències per ser “veritablement efectiu”.

En aquest sentit, Morale remarca que l'observatori hauria de ser l'organisme –a més d'una hipotètica via penal en els jutjats– destinatari de les queixes ciutadanes en situacions d'abús i mal ús de les potestats policials. Però a més, assenyala Morale, l'ens no només hauria de poder establir sancions, sinó també treballar en l'àmbit deontològic dels cossos policials, amb un paper rellevant per revisar els protocols o donar formació específica.

Preguntat per si dóna suport a la creació de l'observatori, Òscar Marín, del Sindicat de Mossos d'Esquadra–Trisindical, es mostra favorable “a la transparència”, tot i que lamenta que la moció de la CUP “sembla que vol posar més vigilància als Mossos perquè no fan bé la seva feina”. Així mateix, Marín assenyala que perquè la policia sigui més eficaç hauria de comptar amb més agents i una major dotació econòmica i material.

Per altra banda, Iñaki Rivera afegeix que el Parlament “ha de ser fort en el camp dels Drets Humans, no només en l'àmbit policial sinó en totes les àrees de privació de llibertat”, com ara les presons, els centres de menors o els CIE. Per la seva banda, Morale recorda que el Parlament ha creat un grup de treball específic sobre l'aïllament penitenciari a partir de casos d'interns com Raquel, que, tal com va explicar aquest diari, es va acabar suïcidant després de passar gairebé 9 mesos incomunicada.

Amb tot, fonts properes a Interior apunten que l'observatori encara no té garantit l'aval parlamentari, que dependrà de les negociacions entre els grups d'aquesta setmana i la que ve. Ho atribueixen a la pressió que alguns sindicats policials exerceixen sobre la conselleria. Les mateixes fonts recorden que, malgrat l'oposició de les entitats pro drets humans, al Parlament, amb els vots de JxSí , PP i Ciutadans va avalar l'ús de les pistoles elèctriques o Taser per part de la policia catalana el mes de juliol passat.

No existeixen mecanismes efectius perquè siguin denunciats els delictes contra la integritat moral comesos per funcionaris públics malgrat que estiguin recollits i penats pel Codi Penal

Fa un any un grup de persones que portàvem temps treballant en la defensa dels drets humans vam decidir crear una estructura estable de protecció dels drets humans que treballés en el marc català, Irídia. El projecte central amb el qual vam néixer és el Servei d'Atenció i Denúncia davant de situacions de Violència Institucional (SAIDAVI), el qual ofereix un servei d'atenció jurídica i psicosocial a persones que hagin patit una situació de violència institucional en el marc del sistema penal. Un any després de la seva posada en funcionament i a escassos dies de celebrar el nostre primer aniversari, volia compartir algunes reflexions del nostre primer any de treball.

En l'àmbit de la violència institucional és profunda la manca de mecanismes reals a Catalunya i a l'Estat Espanyol tant per prevenir-la com per a sancionar-la quan es produeix una situació d'aquest tipus.

El primer, ¿on pot anar una persona que ha estat víctima d'una situació de maltractaments en una comissaria o a la presó, o en un Centre d'Internament d'Estrangers? Tot i que els delictes contra la integritat moral comesos per funcionaris públics estan recollits i penats pel Codi Penal, no hi ha mecanismes eficaços perquè aquestes pràctiques siguin denunciades ni tampoc existeixen mecanismes efectius per a la investigació de les mateixes. Si una persona vol denunciar qualsevol delicte pot trucar a la policia per denunciar-ho o pot acudir a una comissaria. Això dóna lloc a una investigació per part dels agents per trobar els responsables i portar-los davant la justícia.

¿Algú pensa que sense que hi hagi els mecanismes adequats una víctima de violència institucional pot realitzar el mateix recorregut? ¿El mateix cos policial o funcionarial està capacitat realment per realitzar la tasca d'investigar-se a si mateix? La resposta és no i això genera fortes conseqüències per a les persones afectades. De fet, situacions que s'han viscut recentment ens allunyen cada vegada més d'aquesta possibilitat. En el cas de Juan Andrés Benítez el paper d'alguns agents minuts i hores després de la seva mort va ser anar al lloc dels fets i als pisos del costat per, lluny de complir amb el que el procediment davant de qualsevol altre tipus de mort, esborrar les proves. Van eliminar les taques de sang i van sol·licitar als veïns que esborressin les imatges.

¿Per què es va investigar el cas Benítez? Va ser el treball que activistes de Rereguarda en Moviment van realitzar per preservar proves el que va portar a trobar el vídeo que va ser clau en el procés. Quan vam accedir a aquesta prova 24 hores després dels fets ens trobem davant dues persones atrinxerades al seu pis, molt espantades, que havien gravat una prova imprescindible per dilucidar una mort, i que no sabien a qui lliurar-les (després que haguessin vist a policies coaccionar a veïns perquè fossin esborrades). Efectivament, aquest buit va ser omplert per la societat civil. Es van preservar proves, es van lliurar al jutjat i es va impulsar el procediment. Aquest cas és una excepció? No ho és. Així ho hem evidenciat en el treball desenvolupat des d'Irídia al llarg d'aquest any. Dos exemples:

1. L'11 abril de 2015 la Raquel es va suïcidar en el règim d'aïllament de la presó de Brians I. Hi va haver una investigació interna a la qual hem tingut accés en el marc del procediment de responsabilitat de l'administració davant la seva mort que hem incoat i hem pogut veure una nova evidència del volem plantejar. La informació reservada realitzada per l'àrea d'investigacions internes de la Direcció General va realitzar un informe en el qual conclouen que va actuar de manera correcta sense demanar proves que eren imprescindibles. La investigació que hem impulsat ha evidenciat aspectes molt rellevants i greus, i només demanant dues coses de sentit comú: el seu historial mèdic i el seu historial de sancions i incidents. De nou un buit de la pròpia administració davant d'una situació de mort sota custòdia.

2. Al mes de juliol un ciutadà que anava caminant amb la seva bicicleta, després d'una discussió amb una persona, que posteriorment va resultar ser agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, va acabar sent detingut i maltractat en una comissaria de policia. Setmanes després quan vam aconseguir parlar amb ell es trobava absolutament desorientat i temorós. No saber on acudir quan ets víctima d'un delicte és una experiència que amplifica el trauma. Mesos després la situació és ben diferent.

Podríem seguir analitzant un per un els 15 casos que, a hores d'ara, després d'un any de treball, estem representant jurídicament i donant suport a nivell psicosocial. I sí, hem evidenciat un buit de mecanismes per a aquest tipus de situacions. Per això, en el nostre aniversari anunciarem una nova etapa del servei que ens permetrà amplificar la seva difusió.

El nostre treball des del SAIDAVI no busca exclusivament atendre les persones afectades, sinó promoure polítiques públiques eficaces en matèria de violència institucional. Estem bastant cansades que, amb millors o pitjors paraules, es miri cap a un altre costat en aquesta matèria. De moment, es fa imprescindible que les àrees d'assumptes interns dels diferents cossos policials i funcionarials realment investiguin aquestes situacions, recaptin proves i les posin a disposició judicial. Que siguin veritablement proactius. I sí, efectivament, sancionin amb duresa quan es produeixin aquestes situacions.

A mig termini estem treballant en el disseny d'un Pla Integral contra la Violència Institucional que inclogui la implementació d'una fiscalia especialitzada en delictes de violència institucional, experiència que està funcionant a la perfecció a Argentina; un torn d'ofici específic per a casos de violència institucional en els col·legis d'advocats; la formació de jutges i fiscals sobre mecanismes efectius per a la prova d'aquest tipus de delictes; que mecanismes com el Síndic de Greuges, de la mateixa manera que en d'altres països, tingui la capacitat també de litigar contra les administracions davant de situacions de violència institucional. Aquestes són només algunes de les mesures que presentarem en aquest pla en uns mesos. De fet, el nostre treball perdria el seu sentit si no busqués generar canvis en les polítiques públiques; no només volem omplir buits.

Però ara és imprescindible que seguim omplint aquests buits treballant en xarxa amb altres entitats com SOS Racisme (en qüestions de racisme); l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB (en el registre i la denúncia internacional); o la Comissió de Defensa de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (en la implementació de mesures efectives i en el monitoratge); i així un llarg etcètera d'entitats.

En aquest any, a més del SAIDAVI, hem fet molta més feina des de cadascuna de les nostres cinc àrees: gènere, dret de reunió i manifestació, espai públic, presons i migracions. Vam començar sent 6 persones i ara ja som 25. Vam néixer sense mitjans, gràcies al suport de la col·lectivitat. I és per això que volem celebrar-ho en un acte i festa d'aniversari que tindrà lloc el proper dissabte 29 a l'Ateneu de Nou Barris , en el qual podrem reflexionar sobre tot això juntament amb defensors dels drets humans que vénen d'altres parts de l'Estat.

La negativa del ministeri de l'Interior a tancar el Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca intensificarà el conflicte institucional que mantenen el Govern central i les administracions catalanes a compte d'aquests centres. L'Ajuntament de Barcelona ordenarà el precinte del CIE en les pròximes setmanes i demanarà empara judicial si Interior s'hi nega. A més, Tanquem els CIE, la plataforma de Drets Humans que lidera la lluita contra els centres, vol plantejar a la Generalitat i als ajuntaments que els seus cossos de seguretat deixin de col·laborar amb la Policia Nacional en temes d'estrangeria fins que el CIE tanqui.

“Mantenir el CIE obert tot i el consens polític i social existent a Catalunya pel seu tancament hauria de conduir a un xoc institucional realment fort i a l'altura de les circumstàncies”, valora en declaracions a aquest diari un dels advocats de la plataforma, Andrés García Berrio. La plataforma busca així que el Parlament, la Generalitat i els ajuntaments com el de Barcelona que s'han posicionat a favor de tancar els CIE vagin un pas més enllà de les declaracions institucionals. “Davant la gravetat de la situació, cal que hi hagi fets contundents a més de paraules”, explica García Berrio.

Per Tanquem els CIE, aquest xoc institucional s'hauria de concretar en que els Mossos d'Esquadra i els cossos de Guàrdia Urbana deixin de col·laborar amb la Policia Nacional en qüestions d'estrangeria fins que el CIE estigui tancat. Alguns migrants han acabat tancats al CIE després de ser identificats o detinguts per la policia catalana o local.

“No estem parlant només de tancar el CIE, estem parlant de forçar l'Estat a canviar la seva política d'asil i refugi”, afegeix García Berrio. El CIE de la Zona Franca acumula morts de reclusos en el seu interior, a més de denúncies sobre vulneracions dels drets humans dels interns i deficiències en les seves condicions de vida avalades pel jutge de vigilància de Barcelona.

Barcelona, per via judicial

Per la seva banda, el quart tinent d'alcaldia de Barcelona, Jaume Asens, ha explicat que l'Ajuntament continuarà l'estratègia iniciada al juliol per clausurar el centre per la via administrativa i ordenarà el seu precinte la setmana que ve. Abans de l'estiu, el consistori va ordenar el tancament del CIE perquè no disposava de llicència, tot i que Interior va fer cas omís del consistori i va reobrir el centre quan va acabar les obres. A dia d'avui 184 persones estan recloses al CIE de la Zona Franca.

Ara, l'Ajuntament prosseguirà amb l'expedient obert en el qual es recull que el centre disposa d'una llicència sol·licitada el 1992 per fer una comissaria, activitat que, pel consistori, no es correspon amb el seu ús actual com a centre d'internament. A aquesta situació el consistori hi afegeix l'incompliment de la normativa de Seguretat i Prevenció d'Incendis constatada pels Bombers de Barcelona, que es reflectirà en un informe.

Com que l'Ajuntament preveu que Interior farà cas omís de l'ordre de precinte, els serveis jurídics municipals traslladaran el cas a un jutjat contenciós a la recerca d'empara. Amb tot, la decisió judicial podria trigar mesos.

Ambdues estratègies suposen elevar la pressió sobre el ministeri de l'Interior, que porta mesos sense atendre la reclamació d'institucions i moviments socials per tancar els set CIE que hi ha a Espanya i, en particular, el de la Zona Franca de Barcelona. El de Barcelona és possiblement CIE que més rebutjos acumula de tot l'Estat, amb la majoria de dos terços del Parlament, Ajuntaments com el de Barcelona, sindicats i organitzacions socials com Òmnium o l'ANC en contra.

Membres d'institucions com el Parlament, la Generalitat o l'Ajuntament de Barcelona, així com un ampli ventall de representants dels moviments socials han reiterat aquest dilluns la seva frontal oposició a aquests centres després d'intentar visitar sense èxit als interns que s'havien declarat en vaga de fam. A la tarda, desenes de persones s'han tornat a concentrar a les portes del CIE de la Zona Franca per demanar la seva clausura. Però el ministeri de l'Interior, administració titular dels CIE, ha tornat a fer cas omís de les crítiques. Jorge Fernández Díaz ha arribat a dir que hi ha “una llegenda negra” al voltant d'aquests centres.

Un total de 19 menors d'edat van ser internats en 2015 als Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). A més, 196 immigrants que havien demanat asil a l'Estat també van estar reclosos en aquests centres. Aquestes són dues de les principals xifres que ha divulgat el Servei Jesuïta a Migrants (SJM), que aquest dimecres ha presentat a Barcelona les conclusions del seu informe Vulnerables i vulnerabilitzats. L'estudi es basa en les dades oficials del ministeri de l'Interior i en més de 1.500 visites als set CIE que hi ha a Espanya. Els jesuïtes han denunciat que els drets i condicions de vida dels interns “segueixen vulnerats”, pel que ha reclamat el tancament immediat dels CIE.

Es tracta del sisè informe sobre els CIE presentat pel SJM i, com dicta el títol, el servei a migrants ha volgut prestar especial atenció aquest any als interns que presenten “major vulnerabilitat”. A part de l'internament de menors, els jesuïtes van visitar l'any passat fins a 49 dones només a Madrid. Algunes d'elles “havien passat per situacions de violència o d'explotació sexual”. 19 persones visitades més també presentaven algun tipus de lesió o de malaltia mental que, segons el SJM, no s'atenia com corresponia.

En global, segons dades de l'informe, fins 6.930 persones van ser internades en algun dels set centres d'internament a Espanya. I, malgrat que els internaments van baixar (7.340 en 2014 i 26.032 el 2009), les peticions d'asil es van disparar el 2015: 14.000 sol·licituds només en un any, de les quals 196 procedien de persones recloses en centres d'internament.

El SJM també ha alertat un 41,4% dels interns dels CIE van ser expulsats en 2015, el que significa que el 59% de les persones va patir una “privació de llibertat injustificada”, en paraules l'advocat del programa CIE a Pobles Units, Santiago Yerga. Yerga ha explicat que l'internament s'ha convertit en una “pràctica que criminalitza i priva de llibertat de forma gratuïta, sense que es dugui a terme l'expulsió”.

Un reglament sense aplicar

Migra Studium, una altra de les fundacions que ha col·laborat en la realització de l'informe, ha lamentat que dos anys després de la seva aprovació, el reglament de funcionament dels CIE “no garanteixi els drets de les persones internades”. Des de l'entitat s'ha denunciat que als CIE segueix imperant un “model policial”.

Per la seva banda, el SJM ha criticat que el ministeri de l'Interior segueix “sense elaborar una normativa de règim intern homogènia per a tots els CIE”. De fet, l'informe recull les interlocutòries dictades pels jutges de control dels CIE, en els quals es posa en relleu situacions quotidianes com impedir la comunicació telefònica, privar els interns dels seus efectes personals, no comptar amb els mínims recursos per la seva higiene personal i l'atenció sanitària, o no comunicar-los prèviament i amb prou temps que serien expulsats.

Per tot això, Migra Studium i SJM han demanat al ministeri de l'Interior que fins que no es tanquin els centres es “redueixin al mínim” els interns i es “dignifiqui les condicions i les vides de les persones privades de llibertat”. Fins ara Interior no ha fet cas a la petició.

De fet, Migra Studium va realitzar en 2015 més de 300 visites al CIE de la Zona Franca de Barcelona, un espai que l'Ajuntament de Barcelona va intentar tancar –per falta de llicència– però que finalment va ser reobert per Interior. No només l'Ajuntament i els moviments socials de Barcelona s'han posicionat en contra dels centres els últims mesos; Madrid i València han vist créixer moviments anàlegs que també han demanat el tancament dels respectius centres d'internament.

L'onzè punt del Manifest de la Plataforma Pobresa Zero sobre els 12 fronts de lluita contra les desigualtats reclama que es retalli el poder de les transnacionals. Mónica Vargas considera que aquestes grans empreses incorren en violacions dels drets humans i provoquen empobriment. Vargas és membre del Transnational Institute, Entrepueblos i el grup sobre Empreses i Drets Humans de lafede.cat.

Les transnacionals no ajuden a combatre la pobresa o, pitjor encara, la causen?

És la conclusió a la qual hem arribat en els estudis que hem desplegat des de diferents àmbits, tant a Catalunya, com a nivell estatal i internacional. Hem anat detectant els espais on es produeix una violació sistemàtica dels drets humans. L'empobriment està molt vinculat a la violació dels drets humans, als grans conflictes de justícia social i justícia ambiental. A tot arreu.

Dins els processos de globalització ens trobem amb les empreses transnacionals com un factor cabdal. Quan treballem contra l'empobriment, hem de tenir en compte els marcs que existeixen a nivell internacional per sostenir les nostres reivindicacions i treballar amb les comunitats afectades. Hi ha un espai de treball i lluita contra l'empobriment que passa per controlar les actuacions de les transnacionals.

Hi ha transnacionals que causen més empobriment que d'altres? Hi ha sectors on aquesta acció empobridora sigui més evident, més directa?

A cada sector, malauradament hi ha conflictes registrats. Els instruments que han creat les comunitats afectades per defensar-se han servir per obrir llistes d'empreses i hem vist el protagonisme de les empreses extractivistes: mineres, petrolieres,...

Al Tribunal Permanent dels Pobles que es va convocar a Madrid, el 2010, es van presentar 27 casos d'empreses europees que violaven els drets humans a Llatinoamèrica. Una tercera part eren espanyoles. Principalment bancs i empreses extractives, com Repsol.

La creació d'empobriment se situa a diferents nivells. Al de les inversions, per exemple. Ara, a Àsia s'està parlant dels refugiats per les inversions, persones forçades a desplaçar-se per culpa de les activitats de les empreses transnacionals. També existeixen els desplaçaments que es produeixen per la destrucció de les condicions de vida, com el cas de Chevron. Després de vint anys de destrucció ambiental està tornant a ser jutjada, ara al Canadà. Hi ha l'àmbit dels drets laborals. Aquí s'ha patit fortament. Treballadores i treballadors espanyols es van enfrontar a Telefònica, l'any passat, per exemple. Són molts els sectors. Està molt repartit. Allò que no està repartida és la responsabilitat.

A Pobresa Zero es vol vigilar l'acció internacional de les empreses catalanes que inverteixen a l'exterior.

Quan es parla d'una Catalunya diferent, responsable a l'exterior, referent pel que fa a la defensa dels drets humans, és important veure quins impactes creen les empreses catalanes fora del país. Des de fa anys, les organitzacions socials catalanes vénen denunciant que tenen un impacte fort sobre la biodiversitat i, per tant, sobre els drets humans de les poblacions dels països empobrits i també d'altres tipus d'impactes.

Les empreses catalanes haurien d'estar assumint un seguit de regles que no compleixen i, per això, s'estan creant espais per incorporar mecanismes de vigilància perquè es faci una inversió realment responsable a l'exterior.

El passat 3 de juny, va intervenir vostè en la presentació que el grup d'empreses i drets humans de lafede.cat va fer, al Parlament de Catalunya, d'una proposta perquè es creï un Centre d'Avaluació d'Impactes de les Empreses Catalanes a l'Exterior. Es crearà? Amb quines funcions?

Crec que sí. Just abans de l'estiu vam aconseguir que tots els grups polítics donessin suport a una proposta de resolució, que està sent tramitada per la Comissió d'Acció Exterior i Cooperació, Relacions Institucionals i Transparència del Parlament de Catalunya.

A nivell internacional no existeix cap legislació vinculant, no hi ha un dret dur amb sancions al darrere, que obligui les empreses transnacionals a respectar els drets humans. És com si fos facultatiu. Estem creant, a través de moltes xarxes i campanyes a nivell global -entre les quals hi ha les xarxes catalanes- un dret des de baix. Estem fent pressió dins de Nacions Unides perquè s'aprovi un tractat vinculant, amb una Cort penal internacional que vigili i sancioni les empreses transnacionals i tota la cadena que les envolta –les filials, les contractistes, els seus directius,..- i les obligui a respectar els drets humans.

Tenim entre mans una iniciativa absolutament històrica. Que es creï un centre d'aquesta magnitud aplicat a les empreses catalanes seria un fet sense precedents. No hi ha al món un centre d'aquestes característiques. Per això, hi ha molta esperança a l'exterior sobre el que està passant a Catalunya.

Parlant de tractats, n'hi ha uns quants de comerç internacional –TTIP, CETA, TISA– que s'estan discutint a nivell internacional i que sembla que es preocupen més per beneficiar les transnacionals que a les persones.

No hi ha cap norma que obligui les empreses a respectar els drets humans. Hi ha una arquitectura que assegura la impunitat de les empreses transnacionals i es pretén aprovar tractats de lliure comerç com el TTIP, el CETA i d'altres, amb un dret dur, que assegurin les inversions d'aquestes empreses. És un conjunt de ‘lex mercatoria', com diu Juan Hernández Zubizarreta, que, en realitat, és impulsat per les pròpies empreses perquè assegura els seus interessos.

El tractat vinculant que volem crear seria exactament la resposta, l'alternativa concreta i realista, que es podria plantejar des de la societat civil, per neutralitzar tractats com el TTIP.

La vostra sembla una lluita de David contra Goliat.

En aquesta lluita som. La propera etapa és la setmana de mobilització que es farà a Ginebra, entre el 24 i el 29 d'octubre, amb la participació d'organitzacions catalanes, en el marc del Consell de Drets Humans de l'ONU. Debatrem aquestes qüestions. I pot crear precedents pels propers anys.

De l'àrea de psiquiatria de l'Hospital de Sant Boi al CIE de la Zona Franca de Barcelona gairebé sense trepitjar el carrer. I sense haver conclòs el tractament. Aquest és el cas de Hoecein, un jove marroquí que va ser enviat al centre d'internament als dos dies de sortir de l'hospital barceloní “amb una alta no definitiva” i amb la recomanació de tornar per revisions, cosa que possiblement no succeirà en el CIE, ja que no hi ha servei d'atenció psiquiàtrica. Així ho ha denunciat la plataforma Tanquem els CIE, que ha exigit la seva posada en llibertat en conèixer que les seves conductes autolesives -d'“idees suïcides”- poden posar en perill la seva vida.

Tanquem els CIE va presentar una queixa al Jutjat de Control del centre el 9 d'agost demanant el seu trasllat de tornada a l'Hospital de Sant Boi, però de moment no han obtingut resposta. “El dret a la vida de les persones i la seva integritat física sempre ha de prevaldre per sobre de les mesures penals”, argumenta Andrés García Berrio, advocat i membre de la plataforma. L'alarma es va acabar d'encendre el 7 d'agost, quan estant ja Hoecein intern al CIE va ser portat a un hospital per a una valoració mèdica que va confirmar un diagnòstic de trastorn de la personalitat a més de les seves idees “autolítiques”, és a dir, de voluntat de suïcidi. El mateix Hoceim va relatar a Tanquem els CIE “almenys un intent de suïcidi” durant la seva estada al centre, que va acabar, asseguren, amb el personal del CIE “aïllant-lo, colpejant-lo i reduint-lo amb corretges”.

“Després de tres morts al CIE en els últims anys, dues d'elles per suïcidi, no pot ser que aquesta persona, en una situació tan complicada, sigui privada de llibertat”, sosté García Berrio, que exposa que Tanquem els CIE s'ha dirigit també als defensors del poble espanyol i català perquè exigeixin la seva posada en llibertat o trasllat a l'hospital, d'acord amb la seva voluntat, segons els activistes. Avui el jove porta ja 20 dies d'internament.

Les queixes per les mancances en l'atenció sanitària al CIE de Barcelona han estat una constant durant anys. També pel que fa a l'atenció psiquiàtrica, que de moment és inexistent. Segons denuncia Tanquem els CIE, per ara les úniques prestacions sanitàries al centre són la presència d'un metge a mitja jornada i un servei d'infermeria “que no cobreix les 24 hores” del dia.

El CIE torna a funcionar amb uns 70 interns

La plataforma Tanquem els CIE ha aprofitat per criticar també el funcionament a ple rendiment del centre d'internament barceloní, després que l'Ajuntament ordenés el tancament per manca de llicència el passat 7 de juliol, una decisió que va durar escasses 24 hores, fins que el Ministeri de l'Interior, qui té les competències sobre el CIE, va ordenar la seva reobertura. Ara compta ja amb uns 70 interns dels 236 per als que té capacitat.

“Malgrat les obres de millora, arrossega deficiències que impliquen directament la vulneració de drets humans”, valoren des Tanquem els CIE, en referència, per exemple, a les mancances en atenció sanitària.

El futur del CIE queda a l'espera de les decisions que pugui prendre l'Ajuntament de Barcelona respecte al seu tancament. Després de demanar sense èxit al Ministeri de l'Interior que deixés entrar els seus tècnics per inspeccionar el centre, l'últim gest del consistori va ser convocar una reunió amb entitats i altres administracions com la Generalitat o el Parlament per fer un front comú per recollir suports per precintar el CIE.

Els quatre manters empresonats des del 30 de juliol sortiran de la presó Model de Barcelona. Així ho ha ordenat la jutgessa després d'atendre el recurs dels advocats dels quatre venedors. En una interlocutòria a la que ha tingut accés aquest diari, la titular del jutjat d'instrucció 10 de Barcelona, Miriam de Rosa Palacio, ha decretat la llibertat provisional pels quatre manters, que estan acusats d'un delicte contra la propietat industrial i de pertinença a organització criminal.

A la vista del recurs a la presó provisional que s'ha celebrat aquest dimarts, la jutgessa ha considerat acreditat que els manters tenen arrelament social –una de les raons per les que estaven a la presó– ja que o bé estan censats a Barcelona o han participat en tallers d'inclusió social. Per això, mentre es practiquen les diligències per investigar els delictes dels quals se'ls acusa, la jutgessa ha retirat el passaport als manters i els ha ordenat comparèixer dos cops per setmana al jutjat en substitució de la presó preventiva.

Tant la defensa dels manters com diversos partits polítics de l'Ajuntament havien considerat “desproporcionada” la presó preventiva ordenada a partir d'una operació dels Mossos d'Esquadra. Així mateix, els advocats dels venedors van qualificar l'acusació de grup criminal per part dels Mossos de “barbaritat” i “deliri jurídic”.

En total, la policia catalana va detenir set manters en un pis de Barcelona, i quatre d'ells van acabar en presó provisional ara revocada. Se'ls acusa d'un delicte contra la propietat industrial –amb el qual se sanciona habitualment el 'top manta'– i de pertinença a grup criminal. Un d'ells també està acusat de blanqueig de capitals.

En l'atestat policial que Catalunya Plural va revelar aquest dilluns, la policia fonamenta l'acusació de grup criminal en què quatre dels detinguts són germans i en la forma de vida habitual de tot manter: entrar i sortir de casa amb la manta o ser detingut per la policia. En el cas de l'acusat de blanqueig, els Mossos argumenten que “es presumeix que realitza ingressos de diners en metàl·lic” en una entitat bancària.

Quatre manters estan en presó provisional des del 30 de juliol després d'una operació en què els Mossos d'Esquadra van detenir un total de set venedors en un pis de Barcelona. La policia catalana ha anat un pas més enllà i, a més del tradicional delicte contra la propietat industrial amb el que se sanciona el 'top manta', ha imputat un delicte de pertinença a grup criminal als set venedors. L'atestat policial, al qual ha tingut accés aquest diari, fonamenta l'acusació de grup criminal en que quatre dels detinguts són germans i en la forma de vida habitual de tot manter: entrar i sortir de casa amb la manta o ser detingut per la policia. D'altra banda, un dels manters també està acusat de blanqueig de capitals. El motiu és que, segons l'atestat, “es presumeix que realitza ingressos de diners en metàl·lic” en una entitat bancària.

La venda il·legal i el 'top manta' estan tipificades al Codi Penal com un delicte contra la propietat industrial. L'atestat policial descriu “l'organització criminal” de la qual formarien part els manters per perpetrar un delicte “continuat” contra la propietat industrial en base a un seguiment al llarg d'una setmana del grup de manters que residia en un pis de l'Eixample de Barcelona.

L'atestat assenyala quatre motius per considerar que els venedors ambulants formaven part d'un grup criminal. En primer lloc, la policia catalana assenyala que “estem davant d'un grup de més de dues persones, algunes unides per vincles permanents estables d'amistat o familiars”. Es dóna la circumstància que quatre dels detinguts són germans.

En segon lloc, els Mossos creuen que el grup “té una certa consistència i permanència en el temps i per tant formen un grup estable”. Aquesta acusació es basa en els 109 antecedents policials que acumulen els detinguts per dedicar-se al 'top manta'. Els advocats dels detinguts matisen que els manters no tenen antecedents penals i que n'hi ha prou amb una identificació al carrer per acumular un antecedent. Amb tot, pels Mossos la finalitat de vendre al carrer és “exclusivament delinquir”.

Una altra de les bases de l'acusació de grup criminal és que, segons els Mossos, els detinguts “actuen de manera coordinada i concertada”. Per sostenir-ho, la policia assenyala, que, de la vigilància realitzada al pis dels detinguts, s'ha vist “entrar i sortir a diferents hores del dia a algunes de les persones investigades” i a “compradors o transportistes de productes possiblement falsificats”. L'atestat no concreta si s'ha identificat alguna d'aquestes persones que suposadament compraven o portaven els productes al pis dels detinguts.

Així mateix, la policia assegura que els detinguts tenien “diferents rols” i es “repartien tasques i funcions”, cosa que, segons els Mossos, accentua la pertinença a grup criminal. De quins rols es tracta? Dels vuit investigats –els set detinguts més un altre manter que va acabar al CIE dies abans de l'operació–, 6 simplement són manters o “venedors de base”, segons l'atestat.

Dos tenen la categoria de “membres rellevants del grup investigat”, tot i que els Mossos no especifiquen en l'atestat quina funció feien. Es limiten a assenyalar que són “persones sense l'actuació de les quals no seria possible en determinades ocasions cometre el fet en la seva màxima expressió” i que es “lucren” amb ella.

Un d'ells, a més de ser “membre rellevant del grup investigat” sense una tasca concreta dins del mateix, és “blanquejador”, d'aquí que se l'acusi de blanqueig de capitals. El motiu és que del seguiment que els Mossos van realitzar durant quatre dies del mes de juliol, el manter acudeix “regularment” a una oficina bancària i “es presumeix que realitza ingressos de diners en metàl·lic” ja que surt de casa amb una “bossa de mà de petites dimensions tipus 'renyonera' amb quelcom al seu interior [...] i al sortir de l'entitat la bossa de mà està buida i oberta”.

La “coordinació” a la qual també fan referència els Mossos per fonamentar l'acusació de grup criminal es basa en que els detinguts estan “especialitzats” en el 'top manta'. La policia catalana assenyala que els manters “han de saber en tot moment” quins articles poden adquirir, així com les zones de venda, els horaris i “quina és la moda actual per demanar al moment els articles”.

“Deliri jurídic”

La Fiscalia i la jutgessa van assumir les tesis dels Mossos, i el passat 30 de juliol la instructora va dictar ordre de presó provisional –que ha estat recorreguda– per quatre dels set venedors. Els advocats dels detinguts, per contra, han lamentat en declaracions a aquest diari l'actuació policial i han qualificat l'atestat de “barbaritat” i “deliri jurídic”.

“Els Mossos han construït un relat criminal al voltant de la vida quotidiana dels manters”, ha denunciat la lletrada de dos dels venedors, Montse Fernàndez. L'altre encarregat de la defensa dels manters, l'advocat Andrés García Berrio, ha recordat que l'actuació contra els manters arriba un any després de la reforma del Codi Penal del PP que va reintroduir el 'top manta' com a delicte penal. “Que els Mossos assumeixin la repenalització del 'top manta' i d'aquí acusin d'organització criminal suposa creuar una línia vermella molt delicada”, ha asseverat.

“S'atribueixen rols sense proves que puguin suportar el manteniment en presó provisional dels manters”, ha afegit Fernàndez. Tots dos lletrats han considerat que l'atestat és un relat de la vida quotidiana dels manters i que els atribueix rols de grup criminal “sense proves fefaents”.

García Berrio també ha recordat que la V Convenció de Nacions Unides contra la delinqüència transnacional de l'any 2000 considera grups criminals organitzats aquells que busquen cometre crims penats amb més de quatre anys de presó, pena a la qual no arriba el delicte contra la propietat industrial amb el que es castiga el 'top manta'. “Aquest tipus penal està contemplat tan sols per les conductes més greus i òbviament el 'top manta' no pot ser-ho. És un precedent absolutament negatiu i esperem que la lògica s'imposi aviat”, ha conclòs.

Diversos col·lectius feministes i pels drets humans organitzen una caravana cap a Grècia com a protesta per les polítiques migratòries europees i l’acció del Govern espanyol en matèria d’asil.

La caravana eixirà de València el 15 de juliol i en formaran part, de moment, 23 persones. Barcelona serà el punt de trobada de les 19 ciutats que participaran en aquest moviment.

Amb el lema ‘Obrim fronteres’ els col·lectius volen fer visible que no estan conformes amb les polítiques d’asil de la Unió Europea i exigir uns drets efectius per a les persones refugiades. “No volem ser-ne còmplices”, recalquen les organitzadores.

La protesta vol insistir especialment en la protecció de les dones i de les xiquetes refugiades, que són sotmeses a nombroses agressions i abusos sexuals o que, fins i tot, desapareixen durant els trajectes migratoris. Així mateix, exigeixen l’anul·lació de l’acord de la Unió Europea amb Turquia de devolució de tots els immigrants que arriben en situació irregular de la UE a aquest país.

Des de València hi participen a títol personal membres de diversos col·lectius, des de Mujeres de Negro fins a Fòrum Alternatiu, passant per Passatge Segur. Des del compte del Twitter d’aquest últim col·lectiu, @safepassagevlc, es podrà seguir el dia a dia de la ruta pels drets humans. La iniciativa parteix del moviment feminista d’Euskadi, a què es van sumar 19 ciutats espanyoles més.

La ruta cap a Grècia serà la següent: després d’eixir el 16 de juliol des de Barcelona, passaran per Marsella (França) i pernoctaran a Milà (Itàlia). El dia 17, ja a Ancona (Itàlia), agafaran un ferri fins a Patras (Grècia) i, una vegada a l’illa hel·lena, partiran, de nou per carretera, cap a Tessalònica. En aquesta ciutat es faran els principals actes reivindicatius, encara que el component serà present durant tota la campanya. La tornada a Espanya començarà el 23 de juliol, després d’una protesta a Atenes.

Una vegada acabat el viatge, els organitzadors recolliran tot el material gràfic i les experiències viscudes per crear un documental i, possiblement, una exposició sobre el viatge.

La tensió institucional entre l'Ajuntament de Barcelona i el Govern central per la reobertura del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca s'ha mantingut aquest divendres. Per justificar el cas omís que va fer el ministeri de l'Interior al tancament del CIE que va ordenar l'Ajuntament, la vicepresidenta del Govern en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assenyalat que la política migratòria i l'expulsió d'estrangers en situació irregular és competència de l'Estat i no de les administracions locals.

Santamaría ha asseverat que l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, pot “dir tot el que vulgui”, però que a ella no li competeix decidir com es gestiona el CIE. Ràpidament li ha contestat l'alcaldessa a Twitter, on ha assegurat que el consistori “té competències en matèria de llicències i també de Drets Humans i les exercirà”.

Sáenz de Santamaría ha abordat des d'una perspectiva de competències entre administracions el tancament del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona decretat per l'alcaldessa de Barcelona i la posterior reobertura del mateix per part de la Delegació del Govern central, sense tenir en compte la voluntat majoritària tant del Parlament de Catalunya com l'Ajuntament de Barcelona.

La vicepresidenta ha explicat que l'Ajuntament té competències en matèria d'obertura o manteniment de les instal·lacions, però entre elles no figura la gestió de la política migratòria. Aquesta és una competència del Govern central, que “té l'obligació de dur a terme l'expulsió de ciutadans en situació irregular que ha de complir i per això ha d'haver centres”. Així mateix, ha emplaçat al consistori que dirigeix Ada Colau a “complir la normativa”.

Per la seva banda, el ministre d'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, ha defensat la legalitat dels Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) i el respecte als drets humans en aquests centres a Espanya en el marc d'una llei que ha definit com “extraordinàriament garantista”. Precisament la constatació de la vulneració dels drets dels interns per part d'un jutjat de Barcelona va ser el motiu que va provocar el tancament per obres del CIE de la Zona Franca.

Aquest dijous, quan van finalitzar les obres, la Delegació del Govern va anunciar que reobria el CIE, contravenint el tancament que havia ordenat l'Ajuntament un dia abans per manca de llicència.

En declaracions a Catalunya Ràdio, el regidor de Drets de Ciutadania i Diversitat, Jaume Asens, ha reiterat l'estratègia mostrada ahir pel consistori per revertir la reobertura del CIE. “No dubtarem a aplicar multes i precintar el centre”, ha dit, i ha avisat que si el Govern “no obeeix, haurem de recórrer al jutge”. El conflicte està servit.

Junts pel Sí, PP i Ciutadans aposten perquè la descàrrega elèctrica d'una Taser pugui substituir la reducció cos a cos

Els tres partits també veten la creació d'un organisme independent de control i seguiment de les actuacions dels Mossos d'Esquadra

CSQP i CUP no aconsegueixen prohibir les Taser i el PSC es queda sol en la seva reclamació que es facin servir únicament com a alternativa a l'arma de foc

La comissió d'Interior del Parlament ha donat llum verda aquest dimecres als Mossos d'Esquadra per disparar pistoles elèctriques, també conegudes com Taser pel nom d'una de les empreses que les comercialitza. A l'espera que la conselleria d'Interior redacti el reglament que definirà el seu ús, Junts pel Sí, el PP i Ciutadans han avalat que la descàrrega elèctrica d'una Taser pugui substituir la reducció cos a cos. El partit taronja s'ha sumat a la majoria de punts proposats per JxSí i PP per permetre un ús ampli de les pistoles Taser, també en aquells supòsits vetats per l'ONU o el Consell d'Europa.

Així, JxSí, PP i Ciutadans han donat el seu vist i plau a que els Mossos puguin disparar Taser per reduir persones intoxicades per l'alcohol o altres drogues així com contra malalts mentals. Si Interior segueix les recomanacions dels partits favorables a les Taser, podran utilitzar-les els caps de torn de les unitats de seguretat ciutadana de les comissaries i els caps d'operatiu d'antiavalots i de custòdia de detinguts.

Els quatre mesos de debat parlamentari han acabat avalant un ús poc restrictiu de les Taser, malgrat l'oposició de Catalunya Sí Que es Pot i la CUP. Els partidaris de les pistoles elèctriques no han seguit diverses de les recomanacions del Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides de l'ONU o el Consell d'Europa.

Els organismes internacionals de drets humans remarquen que “en cap cas” cal emprar les Taser en espais de privació de llibertat com a presons i comissaries. Tampoc per fer complir una ordre o efectuar una detenció o contra persones alterades. Malgrat que alguns grups ho han intentat, la Cambra catalana ha acabat per fer cas omís d'aquestes recomanacions.

En aquest sentit, Junts pel Sí, Ciutadans i el PP també han unit els seus vots per tombar una conclusió del PSC que demanava prohibir l'ús de les Taser en els supòsits que veta l'ONU i el Consell d'Europa. “La pistola elèctrica no pot substituir l'ús de la força física, sinó a l'arma de foc”, ha recalcat el diputat del PSC, Carles Castillo.

Els partidaris dels DDHH, decebuts amb ERC

Malgrat que ERC es va adherir a la campanya en contra de l'ús de les pistoles elèctriques, els diputats republicans han votat a favor d'un ús ampli de les Taser. En aquest sentit, el portaveu de la plataforma Stop Taser, Andrés García Berrio, ha retret a ERC “que hagi votat tot el que han proposat Convergència, el PP i Ciutadans”, més després del paper actiu dels republicans en la defensa dels Drets Humans durant la passada legislatura.

“Avui és un dia trist per als Drets Humans a Catalunya”, ha lamentat García Berrio, que també s'ha mostrat decebut perquè JxSí s'hagi unit a PP i Ciutadans per vetar la creació d'un organisme independent de control i seguiment de les actuacions dels Mossos d'Esquadra que vulnerin els Drets Humans.

Tal com es va posar de manifest quan van lliurar les seves conclusions, només la CUP i Catalunya Sí que es Pot han votat en contra de les Taser. “Aquesta Cambra avui avala que l'excepcionalitat es faci norma”, ha afirmat la diputada de la CUP-CC, Mireia Vehí, que ha valorat que les pistoles elèctriques “no solucionen, sinó que empitjoren” els problemes d'aplicació del protocol de reduccions o de posterior avaluació de les actuacions policials. “Les Taser no són necessàries si volem una policia avançada i un nou model policial”, ha conclòs el parlamentari de CSQP, Joan Giner.

Per la seva banda, el diputat del PP, Alberto Villagrasa, ha lamentat que els grups no hagin volgut estendre l'ús de les Tàser entre més agents del cos (no només als caps de comissaria). Així mateix, ha dubtat de les organitzacions de drets humans que han relatat centenars de víctimes mortals per tret de Taser. “L'afectació a la salut de les persones és mínima”, ha afirmat.

Les pistoles elèctriques són armes paralitzants que poden emprar-se en contacte directe sobre el cos o mitjançant el llançament a una distància de 6-7 metres de dos dards. L'arma realitza una descàrrega de 50.000 volts de baix amperatge per atacar el sistema neuromuscular central i causar un col·lapse general momentani. La Mesa i la Junta de Portaveus decidiran en la seva pròxima reunió si les conclusions que s'han aprovat aquest dimecres també es votaran en algun dels dos plens que queden abans que finalitzi el període de sessions.