Un nuevo proyecto urbanístico planea sobre los históricos corralones de artesanos de la calle Castellar de Sevilla. El reordenamiento del espacio contempla la construcción de un hotel, de 35 viviendas sin que haya ninguna protegida y la eliminación de la parcela de uso educativo en el que se encuentra el colegio concertado Calderón de la Barca. La propuesta corresponde a la compañía onubense Arenas de la Bellida y se le dio entrada en el registro de la Gerencia de Urbanismo y Medio Ambiente del Ayuntamiento de Sevilla en enero. En la actualidad, y tras el requerimiento de documentación complementaria, se estudia la propuesta para darle o no su aprobación definitiva, que supondría la transformación completa del espacio industrial en el que los artistas desempeñan su labor.

El Plan de Reforma Interior, presentado por la compañía de Huelva a fecha de 27 de enero de 2026, vendría a modificar el Plan Especial de Protección que fue aprobado en noviembre de 2013 por el Consistorio hispalense. En la memoria de la propuesta se determina la necesidad de modificar el Plan General de Ordenación Urbana (PGOU) que afecta al casco histórico, ya que se califica el abordaje de las obras en las condiciones actuales de los corralones como “claramente disfuncional y antieconómico”, según ha podido comprobar esta cabecera.

Pese a la transformación íntegra del espacio, la Gerencia del Ayuntamiento detalla varias consideraciones que debe subsanar la empresa tras haber analizado el documento de avance. Entre ellas, recuerda la sentencia del Tribunal Supremo de marzo de 2013 que dicta que no son autorizables las obras de ampliación en el conjunto histórico. Además, la eliminación de la parcela calificada como educativo privado tendría que ser consultada a la Junta de Andalucía, quien debería emitir un informe de conformidad por ser la propietaria del centro concertado.

En cuanto a las viviendas, el plan de ordenación urbanística prevé que se construya un mínimo de cuatro inmuebles protegidos. Sin embargo, este requisito desaparece en el avance del proyecto “sin que se aporte ninguna justificación al respecto”. A su vez, se pasa de las 20 viviendas libres a un total de 35, por lo que se pide cuantificar las cesiones de suelo. Otro requerimiento es que se detalle dónde se ubicarían las rampas de entrada y salida de los garajes, así como el número de plazas que habría, aparte de que se informe de la incidencia que habría en el tráfico del entorno.

Acuerdo de compraventa

El ámbito Castellar-Dueñas, incluido en el sector San Andrés-San Martín del conjunto histórico, tiene una superficie total de 5.239 metros cuadrados, según los datos catastrales, con un nivel de protección parcial en grado 2 D en Castellar, 46. Esto supone que afecta a la fachada y la primera crujía, mientras que los números 48, 50 y 52 poseen un nivel protección parcial en grado 1 C: en la fachada, primera crujía, patios, cubiertas y escaleras.

Las fincas 6134, 6135 y 6136, correspondientes a los números 48, 50 y 52, serían adquiridas en su totalidad por la entidad Arenas de la Bellida por un total de 12 millones de euros. El acuerdo de compraventa tuvo lugar en junio de 2023 y tiene un periodo de tres años de vigencia. Además, se supedita la plena eficacia de la escritura de venta a “la edificabilidad conjunta” de las fincas, es decir, a que se dé luz verde por parte de Gerencia del Ayuntamiento a este nuevo planeamiento.

Una transacción que supondría el control completo de los corralones de Castellar, que ha sufrido el deterioro y la dejadez en las instalaciones a lo largo de las dos últimas décadas y cuyos artesanos y residentes. Estos han denunciado desahucios, amenazas e intimidaciones por parte de la propiedad para usar el espacio como cocheras o subir los alquileres que promovían la actividad cultural y comercial en su interior.

Alfredo González Quintero, al frente de Arenas de la Bellida y consejero delegado de la sociedad promotora del aeropuerto Cristóbal Colón de Huelva, confirma a este periódico el registro de la propuesta en enero al Ayuntamiento, por lo que están a la espera de la evaluación final. Declinando dar más detalles de la operación, el empresario afirma que no tiene constancia de las disputas que hay entre los administradores y los artesanos y residentes de la zona a día de hoy.

Protección

Cabe recordar que el área de Castellar-Dueñas está protegido por el PGOU de 2006 Sevilla y el ARC (Área de Rehabilitación Concertada). El Área de Reforma Interior cuenta con una superficie total de 5.251 metros cuadrados, mientras que la edificabilidad total es de 6.825 metros cuadrados de techo, lo que se distribuye de la siguiente forma: residencial con una densidad máxima de 39 viviendas con una edificabilidad de 1.378 metros cuadrados de techo, de los que 413 m² se destinaría a vivienda protegida, a la vez que otros 3.600 m² se mantendrían para uso educativo privado y los servicios avanzados, correspondientes a los talleres, obtendrían 1.848 m² de techo.

La propiedad, a día de hoy, está dividida entre 62 propietarios y, fruto de las herencias, tienen porcentajes de reparto que oscilan entre el 0,6% y el 2,8%. Es decir, cantidades que, aunque parezcan irrisorias, son significativas a la hora de acordar la venta completa del inmueble. En este entramado, cabe destacar que Arenas de la Bellida ya entró en el reparto en el año 2023, cuando adquirió el 66% de la propiedad.

La propiedad no está exenta de deudas. En este caso, los corralones tienen una anotación de embargo a favor de Hacienda por la que se reclama una cantidad de 42.156,59 euros. A ello, habría que añadirse unos intereses que suman 3.334,55 euros y, también, las costas de 3.000 euros. Una cantidad que es nimia en comparación con los 12 millones que ofrece el empresario a la ristra de herederos que se han desentendido del cuidado y protección de las instalaciones, en las que ha habido incendios, derrumbes y filtraciones.

Transformación urbanística

El casco histórico de Sevilla, en plena transformación por la presión turística, tiene en marcha varios proyectos que afectan a los bienes patrimoniales. Uno de los últimos anuncios es el del convento de las Siervas de Jesús de la Caridad. La congregación abandonó el inmueble en 2025 y, tras cesar la actividad religiosa, se vendió por 4,7 millones de euros a la sociedad Bergami Inversiones. En la calle San Vicente nº 5, con una superficie de 500 metros cuadrados y una edificabilidad de unos 1.700 metros cuadrados, se planea la construcción de una treintena de pisos turísticos, según avanzó El Confidencial.

Igualmente, el resto de los corralones de la capital hispalense se han visto abocados a una degradación paulatina. Los enclaves aún existentes corresponden a Castellar 48, 50 y 52; Pelícano 4; Pasaje Mallol 8; Bustos Tavera 26 y Pasaje Mallol 11, pero pocos quedan en activo. A la sazón, en estos días el Ayuntamiento ha aprobado inicialmente el estudio de ordenación urbanística que permitirá construir un bloque de ocho plantas de vivienda protegida en el barrio de Santa María de Ordás, en el distrito Macarena. El proyecto ha causado un fuerte rechazo vecinal en el entorno, donde los residentes preparan alegaciones para intentar frenar una actuación que califican de “aberración urbanística”, por cómo alterará la fisionomía de la zona.

Hace unas semanas, me invitaron a dar una charla en un instituto público de Barcelona. El barrio donde éste se ubica, aun de marcado carácter popular, contiene entre sus límites administrativos una enorme diversidad de vecinos y vecinas procedentes de distintos orígenes.

También, y me parece que a su pesar, sus calles constituyen uno de los entramados urbanos que más se han turistificado durante los últimos años, generando problemas relacionados con el acceso a la vivienda, la masificación de sus espacios públicos y la pérdida de su tradicional paisaje comercial, entre otras cuestiones.

El objetivo de mi intervención ante estos alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato era trasladarles el papel de la antropología urbana, una disciplina que, pienso, es una gran desconocida. Así que ahí me lancé yo a contar lo que hace un antropólogo en su estudio de las ciudades.

Hablé sobre casuísticas y resultados que actuaban sobre su propio barrio, como la gentrificación o la mercantilización del espacio público. Cuando llegó el turno de las preguntas, para mi sorpresa, excepto alguna excepción, no hubo mucho interés por lo que les había contado.

Las intervenciones se basaron más bien en rebatir mis argumentos, pero no negando la situación, sino confirmándola y naturalizándola. Ante mi preocupación en torno a la mercantilización -muchas veces irregular- del espacio público, la respuesta de un alumno fue que “hay que buscarse la vida”.

Como réplica a este comentario, me lancé a intentar argumentar, huyendo de consideraciones más ideológicas, que si todo el mundo hiciera lo que quisiera en las calles, la ciudad sería un caos. El estudiante, sin ambages, me respondió básicamente, aunque con otras palabras, que la ciudad es una selva y que ha de prevalecer la ley del más fuerte.

Cuando no había tenido tiempo de contra-argumentar, una chica joven, que se encontraba al final, sentada en un grupo de tres alumnas, en el que una manifestaba claramente un perfil racializado, preguntó por qué había que acoger a los inmigrantes que venían a Barcelona y a Catalunya, siendo gente que no trabaja y que se dedica, en su gran mayoría, a vivir de las subvenciones y las ayudas.

Lo primero que me sorprendió fue el hecho de que hiciera ese tipo de comentario formando parte de un grupo de amigas en el cual una, posiblemente, era de origen foráneo. Pero más allá de eso, una vez me repuse de mi inicial sorpresa y repliqué el caso, me di cuenta de cómo los discursos de corte antiinmigración conviven y se articulan con las propuestas más salvajes de individualismo neoliberal.

Cuando acabé la charla, que tanto yo como la profesora, de Valladolid, hicimos totalmente en catalán mientras el alumnado intervino en todas las ocasiones en castellano, me quedé reflexionando sobre lo que había ocurrido. Efectivamente, los discursos de estigmatización sobre los inmigrantes y a favor de la emprendeduría radical han calado enormemente entre las nuevas generaciones.

Y aunque aparentemente no se encuentren relacionados, sí que lo están, ya que la base común, el elemento que une ambas perspectivas, no es otro que la falta de una conciencia colectiva, de símbolos relacionados con la clase, el género y otros aspectos que vinculen a la gente joven con un proyecto de sociedad común.

Ante la fragmentación total de la sociedad, la falta de perspectivas y el sálvese quien pueda, la lógica imperante no deja de ser la del individualismo más feroz, la perspectiva de una competencia por unos recursos aparentemente siempre escasos y la criminalización del diferente.

Si se quiere luchar por una sociedad, presente y futura, más sana y más justa, es necesario plantear horizontes colectivos, solidaridad entre afines y, por qué no, clases sociales, mostrando que la disputa por una vida digna no puede darse entre iguales, provengan estos de donde provengan, sino a través del ejercicio de la justicia social y las políticas redistributivas.

De lo contrario, puede que la batalla esté perdida de antemano y ya sabemos que el pesimismo solo conduce a la reacción.

José Mansilla es profesor de Antropología en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y miembro del Consejo Asesor de la Fundació Neus Català.

Josep Torrent no será desahuciado este viernes de su piso en la Casa Orsola. Los cientos de activistas y vecinos del Eixample de Barcelona han logrado paralizar el desalojo. La comitiva judicial, que se ha presentado puntualmente a las 10:30 horas, ha descartado proceder con el lanzamiento, según ha informado el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC).

Tras negociar durante unos 20 minutos con la comitiva judicial que se disponía a desahuciarle, Josep ha vuelto a entrar en la finca entre vítores de los concentrados. En ese mismo instante, el TSJC emitía el comunicado en el que confirmaba que aplazaba el lanzamiemnto “ante la imposibilidad de llevarlo a cabo en condiciones de seguridad”.

“Dijimos que hoy aquí no habría un desahucio y hoy aquí no habrá un desahucio”, ha proclamado desde el balcón Enric Aragonès, portavoz del Sindicato de Inquilinas, junto a Josep y ante una multitud concentrada en la calle. Sin embargo, no todo han sido buenas noticias para los vecinos y activistas: Aragonès ha informado que los representantes del juzgado han fijado una nueva fecha de desalojo para la madrugada del martes.

Los manifestantes se concentraban desde primera hora de la mañana frente a la Casa Orsola, en el Eixample de Barcelona, para defender a uno de sus vecinos del desahucio que se ha convertido ya en emblema de la crisis de la vivienda. Entre gritos de huelga de alquileres y vítores al Sindicato de Inquilinas, el millar de manifestantes –algunos de los cuales han dormido en la calle– aguardaba al lanzamiento, previsto para las 10:30 horas.

En pleno centro del Eixample, la Calle Consell de Cent acoge una de las pacificaciones más famosas de la ciudad y es, según Time Out, una de las mejores calles del mundo. Normalmente la transitan turistas y visitantes, pero este viernes ha amanecido plagada de sacos de dormir y esterillas en las que decenas de personas han pasado la noche.

A ellos se han sumado, desde las siete de la mañana, otros tantos madrugadores que, en seguida, han llenado la confluencia de las calles Consell de Cent y Calabria. “Es un símbolo y nos toca defenderlo”, ha dicho un joven, con el saco enrollado en la mochila. La Guardia Urbana, la única presencia policial por el momento, se ha visto obligada a cortar el tráfico para evitar colapsos. Con el cántico “Casas Orsola, no estás sola” se ha dado inicio a la concentración a las 8:45 horas.

“Hay quien se pregunta quién ha pagado esto. Quién nos ha financiado”, ha anunciado el portavoz del Sindicat, Enric Aragonès, desde los balcones de la finca. “Quien se pregunta eso tiene la misma mentalidad rentista que los que quieren echar a Josep. No entienden que esto se puede lograr con la voluntad y el tiempo del pueblo”, ha remachado.

Tanto el desahucio como la “maratón cultural” celebrada la noche antes se han retransmitido en directo desde La Llogatera TV, el canal de Youtube del Sindicat de Llogateres y que ha sido visto por más de 10.000 personas

Esta finca, tras más de cuatro años de conflicto, se ha convertido en un símbolo de la lucha contra la gentrificación y el alquiler de temporada. Todo se remonta a 2021, cuando Lioness Inversiones compró la finca. Entonces había 27 pisos habitados; de ellos, unos pocos tenían contratos indefinidos y al resto, se les vencería en pocos años.

Un año después del cambio de titularidad, y tras varias concentraciones, intentos fallidos de negociación y una también fracasada mediación del Ayuntamiento, cinco de los vecinos de la Casa Orsola están fuera de contrato.

La propiedad interpuso demandas contra ellos para poder llevar a cabo un desahucio y, en este momento, hay dos vecinos a los que ya se ha aprobado el desalojo. El primero de ellos en tener una fecha fijada es Josep, y la ciudad se ha volcado para ayudarle.

“Hoy es Josep, pero mañana puedes ser tú”, es uno de los lemas que más se están escuchando estos días, demostrando que parte del éxito que ha tenido la convocatoria para parar el desahucio es que la Casa Orsola, en pleno corazón del Eixample, es la muestra de que la crisis habitacional ha llegado a los barrios de clase media-alta.

Eso y que está en uno de los barrios más gentrificados de Barcelona. Sobre todo desde que se finalizó la pacificación de la calle Consell de Cent. Desde ese momento, el barrio -tal como cuentan los mismos vecinos- empezó a perder comercios y habitantes de toda la vida, que se vieron sustituidos por expats, alquileres de temporada y locales de brunch.

Esos nuevos vecinos han llegado a la Casa Orsola. Aunque la propiedad niegue que su intención sea convertir la finca en un edificio de alquileres de temporada, lo sucedido hasta la fecha le contradice. Las viviendas que se han quedado vacías han sido reformadas y ocupadas por jóvenes extranjeros que pagan más de 2.000 euros al mes.

Eso mientras vecinos como Josep pagaban entre 600 y 800. Pero lo que más molesta a los antiguos inquilinos es que los nuevos desconocen o se despreocupan de la situación de la finca. “No quieren saberlo. Para ellos, la ciudad es un decorado. Solo les interesa que haga buen tiempo y que no les roben, pero no se dan cuenta de que el robo es que les cobren 2.400 euros de alquiler”, remacha Josep Torrent.

Una negociación frustrada

Desde que Lioness Inversiones adquirió la finca, el Sindicat de Llogateres ha instado a una negociación colectiva con la propiedad para llevar a un acuerdo y evitar así la expulsión de los vecinos. Pero todos los intentos han sido infructuosos, incluso un conato de mediación que protagonizó el Ayuntamiento de Barcelona.

Pero después del ruido mediático que ha provocado la convocatoria del desahucio de Josep, la tensión comenzó a crecer de tal manera que, a pocas horas de la convocatoria, el Ayuntamiento pidió in extremis que se paralizara el desalojo y que las partes se sentaran a negociar, pero el Sindicat y la propiedad se han acusado mutuamente de dinamitar cualquier atisbo de diálogo.

Apoyado en una iniciativa del Síndic de Greuges (el Defensor del Pueblo catalán), el consistorio se ha ofrecido a mediar entre las partes. Pero desde el Sindicat le han echado en cara que se activara a falta de pocas horas para el desahucio. “El Ayuntamiento tiene contacto con la propiedad y con el Sindicato de Inquilinos y saben perfectamente que es la propiedad la que se niega a la negociación”, añaden.

A lo largo de la jornada de este jueves, también la propiedad de la finca se ha pronunciado públicamente, algo muy inusual. Lioness Inversiones, ha emitido un comunicado en el que denuncia la “creciente inseguridad jurídica a la que se enfrentan los propietarios de viviendas”. Una situación, afirman, que se “agrava por la lentitud de los procesos judiciales, que facilitan que los inquilinos no vulnerables se nieguen a abandonar la vivienda”.

Hace poco más de media hora que la persiana está subida y ya hay más de veinte personas que hacen cola para entrar en la librería Sant Jordi. Este local está en la calle Ferran, una de las más céntricas de Barcelona, y su sobriedad resiste en medio del mar de luces y colores de las tiendas de carcasas, comida rápida y souvenirs.

Cristina Riera, que ahora está a cargo de la librería, se abre paso entre los compradores que llenan los estrechos pasillos del local y serpentea entre las estanterías para encontrar el ejemplar que le ha pedido un cliente. Está en uno de los escaparates y, al salir, vuelve la mirada hacia la cola de gente que cada vez crece más y sonríe, incrédula.

Quienes esperan la felicitan por la hazaña, pero también le insuflan ánimos y le comparten condolencias. Porque la librería no es suya. Era de su marido Josep, que falleció la semana pasada, a los 58 años. “Estoy abrumadísima. No me creo esto que está pasando. Son días muy duros, pero este cariño nos da mucho calor”, asegura.

La fila de lectores es constante desde el martes, cuando empezó a correr un mensaje por grupos de WhatsApp que informaba de la muerte de Josep y pedía acudir al negocio a comprar libros y ayudar a aligerar el almacén. “¡Pero es que ese mensaje no lo escribimos nosotros!”, asegura Cristina, que apunta que sólo avisaron a los amigos más cercanos.

“Nos daba mucho apuro pedir ayuda. Queríamos ser discretos con la situación, pero supongo que la voz se corrió por el barrio y mira ahora”, dice, con una media sonrisa. En gran parte, el éxito del mensaje se basa en que explica que la Sant Jordi ha sido víctima de la gentrificación que asola el barrio y tiene que aligerar existencias porque debe dejar el local, pero eso no es del todo así.

Josep fundó la librería junto a su padre en 1983, en lo que había sido una antigua sombrerería. La tienda tenía ya un clásico mobiliario color ocre, con marcos finamente decorados y baldosas hidráulicas que todavía conserva hoy. “Los muebles son nuestros. Los compraron en su momento y hoy están catalogados como patrimonio emblemático y están protegidos. Pero en el local estamos de alquiler”, explica Riera.

El edificio en el que se encuentran es propiedad de un fondo inversor con el que no han podido hablar nunca; sólo a través de burofaxes en los que les han exigido subidas del alquiler. En la última comunicación les informaron de que les echaban del local en pocos meses. El plazo se cumple a mediados de febrero, apenas dos meses después de la muerte de Josep.

Como el contrato estaba a su nombre y la propiedad “no va a negociar”, Cristina tiene todas las esperanzas puestas en el Ayuntamiento y la Generalitat. “No nos podemos llevar el mobiliario a otro lado, así que estamos intentando que la administración se haga cargo y que el local entero quede como patrimonio de la ciudad. Ellos podrían asegurarse de que siguiera siendo una librería. Pero vamos, cualquier cosa menos una tienda de carcasas de móviles”, ruega esta mujer.

4.000 títulos guardados en la mente de un librero

Mientras cuenta su historia, Cristina no deja de mirar de soslayo al interior de la librería, donde diversos amigos y familiares que han venido a ayudarla envuelven regalos, buscan ejemplares y los cobran a destajo. “Tenemos que vender todo lo que podamos ahora. Primero, porque es necesario para el sustento familiar y, segundo, porque hay que aligerar el stock en caso de que nos tengamos que mudar”, explica.

Porque si no consigue quedarse en la calle Ferran, la Sant Jordi tiene un plan B. Hace años, ganaron un concurso que les da derecho a ocupar un bajo comercial de protección oficial en la calle Robadors, en el barrio del Raval, cerca de la Filmoteca. Pero, a pesar de que hubiera sido más barato y más cómodo, Josep nunca se quiso ir.

“Era un luchador y un ejemplo de resistencia en el territorio”. “Se quedó porque no quería regalar su barrio a los especuladores”. Así le recuerdan militantes de asambleas de barrio y de vecinos, a las que Josep acudía y donde se le recuerda con cariño sincero.

Pasa lo mismo entre sus clientes. Carmen es editora y era habitual de la librería. Hace años que no venía, tantos como los que hace que se mudó a otro barrio, pero al ver la noticia de la muerte de Josep, no dudó en volver. “Fue mi librero durante muchos años y quiero ayudarlo a él y a su familia una última vez”, explica, mientras espera en la cola.

Cristina se emociona cada vez que escucha una historia como esta. Y asegura que día tras día le llega una nueva. “Me escribe cada gente…”, dice, sonriente. “Pero no me extraña nada. Sobre todo teniendo en cuenta de que yo misma me enamoré de él aquí, en esta librería, hace 30 años”, recuerda.

Josep encandilaba por el amor que le tenía al barrio y a sus libros. Tanto, que conocía su negocio al dedillo. “No tenemos ordenador, estaba todo en su cabeza”, dice, entre orgullosa y agobiada, Cristina. El título y localización de los más de 4.000 ejemplares reposaban en su mente de librero y ahora son su mujer y la familia de esta —venida de Mallorca— quienes se las tienen que ver y regalar para encontrar lo que buscan.

“Todas las manos son bienvenidas”, asegura Cristina. Entre el caos del inventario y las colas inesperadas, tienen un trabajo con el que no contaban. “Mis amigas están diseñando horarios para turnarse y venir a ayudar. Incluso me están intentando hacer un hueco para que vaya a la peluquería y me cuide un poco”, explica entre carcajadas.

Pero, de momento, ella no dejará la Sant Jordi. No hasta que pueda asegurarle un futuro digno. Sabe que está delante de una hazaña titánica, pero agradece que las largas colas de vecinos la ayuden en su gesta. “La gente está demostrando que quiere una librería”, asegura. Y tiene razón, funciona. Justo este miércoles recibieron la visita del alcalde Collboni, cuyo despacho en la plaça Sant Jaume está a penas a 200 metros.

“La calle Ferran está tan degradada que no podemos permitir que este pequeño reducto se pierda. Como vecina, lo batallaré hasta el final, porque está en mis manos”, asevera Cristina, que ha tomado el relevo de la gesta heroica que Josep empezó hace años emulando al caballero Sant Jordi.

Como él, este librero también se enfrentó a su dragón particular y, aunque la batalla todavía no ha acabado, cuenta con el apoyo de un barrio dispuesto a enseñar los dientes ante la bestia y a defender uno de los últimos reductos de este barrio comido por la gentrificación. 

Corría el siglo XIX y Barcelona estaba plagada de lo que se conocía como Fondas de ‘sisos’, unas tabernas en las que se ofrecía cocina típica catalana -y responsables de introducir la tradición de paella los jueves- por seis reales. Eran lugares populares, pensados para familias y trabajadores, que tuvieron mucha fama durante la Renaixença.

Pero con la llegada de la Exposición Universal de 1888, la cosa cambió. El turismo y las reformas urbanísticas de la zona donde se celebró el evento hicieron desaparecer poco a poco estas fondas, que fueron sustituidas por restaurantes más pomposos, con nombres en francés o italiano, apelando a ese espíritu cosmopolita que Barcelona ya perseguía hace siglos.

La historia es una rueda que se repite y lo mismo que pasó entonces se está viviendo hoy en zonas de la capital catalana como la superilla del Eixample, una zona pacificada y de mucha afluencia turística. Con la llegada de los visitantes -y la consecuente subida de precios del alquiler de locales y viviendas- los vecinos y comercios de toda la vida han dejado paso a tiendas de souvenirs, coworkings y gastro-bares.

Pero todavía hay algunos locales que se mantienen intactos. Uno de ellos es el bar El Funicular, que ha sido parte de la historia de la ciudad. Tanto, que fue donde detuvieron a Salvador Puig Antich. Su antigua propietaria es Justina Cardete, una mujer enjuta, nacida en Cuenca en 1936 que, a pesar de estar ya jubilada y de haber dejado el testigo a sus hijos, sigue pasando sus jornadas en el restaurante. “Esto es mi casa”, dice, literal y figuradamente.

Justina llegó a Barcelona con 14 años y enseguida encontró trabajo en El Funicular. Una italiana, Ana Maria Filomeno, fundó el bar antes de la guerra y le abrió las puertas. “Vendía vino, gaseosas y sifones. También menús de entre seis y diez pesetas”, recuerda. Trabajaba largas jornadas que acababan en una modesta cama situada en la segunda planta del local.

El siglo pasado, este barrio acogía algunas fábricas pequeñas y empresas como la FECSA, el Colegio de Farmacéuticos o la redacción de El Periódico de Catalunya, que llenaban las mesas de los bares a la hora de los desayunos y las comidas. Pero con el paso de los años, muchos de estos negocios han ido desapareciendo o trasladándose. “Hace tiempo éramos ocho restaurantes como el mío, los que hacían falta para dar de comer a toda esa gente. Pero ahora sólo quedo yo. El resto, para los turistas”, se lamenta Justina.

Su bar no tiene relevo generacional, ya que tanto sus dos hijos, Ana y Juanjo, como su sobrino Manuel, que también trabaja con ellos, están al borde de la jubilación. Y los nietos tienen una vida alejada de los fogones. “Tenemos muchos pretendientes, pero no todos nos gustan”, explica la hostelera. Su local es un caramelo y está atrayendo inversores “de esos que hacen que todos los bares sean iguales”, se lamenta Justina.

Ella lleva casi 75 años en El Funicular y ostenta su licencia desde que su fundadora muriera y se la cediera. “Era una segunda madre para mí. Me enseñó todo lo que sé”. Por eso, le preocupa que la herencia de esa emprendedora italiana desaparezca y su bar se convierta en el enésimo local de ‘brunch’ de Barcelona. “Mira lo que les pasó a los de al lado”, se lamenta Justina.

Se refiere al gastro-bar Betlem, un local que data de 1982. Este negocio familiar empezó llamándose Miscelànea y era un ultramarinos que suministraba productos a todos los bares de la zona, incluido el de Justina. Pasados los años y todavía en manos de la familia, se convirtió en un bar de tapas. Pero no aguantó los embistes de la pandemia y el negocio fue vendido a una cadena de gastro-bares.

Ahora, las tapas han dejado paso a briskets, tartar de salmón y huevos poché. Platos que se sirven a una clientela, en gran medida, foránea y con un precio que se acerca o supera al que El Funicular pide por un menú completo. En cambio, en la terraza colindante, se agrupan vecinos del barrio, de esos que piden “lo de siempre” y que llaman a Justina por su nombre.

Mantener la esencia en un barrio “desangelado”

“Seguir aquí es una resistencia”. Quien habla es Arnau, uno de los trabajadores de la bodega La Riera, en el corazón de Vallcarca. El local nació en los años 40, cuando el barrio todavía estaba a las afueras de Barcelona. “Era el extrarradio. Aquí venía la gente en coche a tomar el aperitivo o a cenar después del cine”, explica. El local era popular, pero fue perdiendo tirón a medida que pasaban los años y el barrio iba cambiando, perdiendo trabajadores y vecinos.

Vallcarca es una zona de contrastes: pendiente de una reforma urbanística desde 2002, acumula infraviviendas y asentamientos de chabolas, mientras se erigen promociones con precios de alquiler elevados y llenas de pisos turísticos y de temporada. “Estamos cerquísima del Parc Güell”, resume Josep, también trabajador en La Riera. “El barrio está desangelado. Todo son tiendas de souvenirs, algún bar sin alma y locales con taquillas para dejar maletas y tablas de surf”, relatan estos hosteleros.

De hecho, es curioso que, a pesar de estar en una ciudad repleta de bares y terrazas, en esta zona de Vallcarca cuesta encontrar dónde sentarse. Pero ellos, como dicen, resisten. Su objetivo no es servir cañas, sino reengancharse a la historia del barrio. Viendo que el destino de la bodega estaba sentenciado, su antigua propietaria no quiso dejarla en manos de cualquiera y acudió al ateneu anarquista, que constituyó una cooperativa para hacerse cargo de ella. Hoy son cinco socios y dos trabajadores los que llevan esta tasca, que conserva los barriles de vermú y vino, así como unos azulejos que remiten a tiempos pasados.

“Es triste, pero a pesar de no tener fogones, somos el mejor lugar para comer del barrio”, asegura Arnau, que se jacta de que en las mesas de madera de La Riera se juntan “punkis con trans, abuelos, currelas y chatarreros. Y todos hablan y conspiran”, dice, entre risas. El menú de La Riera es modesto, porque no se pueden permitir la licencia de cocina, pero eso no impide que ofrezcan menús de tapas y bocadillos fríos con propuestas imaginativas, a precios razonables, de producto de proximidad y, en su mayoría, veganas.

“Eso nos ha hecho aparecer en algunos ránkings. Y nos da mucha rabia. Porque no nos destacan por la historia, sino porque hacemos comida vegana y barata. Y a ese pijerío que viene aquí para ver un sitio superauténtico no lo queremos”, asegura Josep, tajante, que quiere dejar claro que ni la comida vegana ni el vermú son caros por esencia. “Sólo lo son porque se han puesto de moda. Y eso lo arruina todo”, sentencia.

Una oda al 'esmorzar de forquilla'

En una ciudad con tanta oferta gastronómica como Barcelona, los ránkings y listas de Internet son una herramienta muy usada para encontrar lugares donde sentarse a comer. Ahora bien, según alertan desde La Riera, son tramposos: “Nos llevan a sitios que son todos iguales y nos quitan de eso tan bonito de conocer locales del barrio”. Por eso, desde la pandemia han surgido diversas iniciativas de listas alternativas. Una de las que está teniendo más éxito es ‘Esmorzars de Forquilla’.

Este término catalán, que se traduce como ‘desayunos de tenedor’ describe el amuerzo que tomaban los trabajadores del campo para tener un gran aporte calórico y aguantar largas jornadas. Luego, estas comidas formadas por platos contundentes como carrilleras, pies de cerdo o cap i pota, fueron adoptadas por amantes de la montaña, caminantes o ciclistas. Y domingueros en general. Pero con los años, han ido perdiendo popularidad frente a otras propuestas gastronómicas.

“Tendemos a despreciar lo nuestro y creemos que lo de fuera es mejor. El ‘esmorzar de forquilla’ no es ni mejor ni peor que el ‘brunch’, pero es nuestra historia”, explica Albert Molins, periodista y fundador de lo que primero fue una cuenta de Twitter y luego se convirtió en una app que recopila y recomienda lugares donde se sirve este tipo de almuerzo catalán.

En cuatro años -menos de uno desde que se inició la app- han recopilado 2.500 restaurantes y cuentan con más de 45.500 usuarios. “Eso demuestra que hay interés por la comida tradicional, pero había quedado invisibilizada frente a la avalancha de otras propuestas”, asume Molins.

Este periodista y amante de la gastronomía tradicional reconoce que, quizás, comerse una butifarra con habas para desayunar no es para todo el mundo. Pero reivindica la variedad y lo propio frente a la homogeneidad de los gastro-bares que pueblan las grandes ciudades. “Todas las cartas son iguales. Huevos bennedict, pulpo con parmentier y un salmón que está alimentado con pienso hecho con la pesca en Senegal, que está destrozando la costa y la economía local”, asegura.

Justina, desde detrás de su barra, enseña su menú. Ella no tiene pies de cerdo, pero sí canelones y algún día también fricandó. “Es normal que la gente quiera probar cosas nuevas, y está bien. Pero no olvidemos lo nuestro. Y lo nuestro también es servir a la gente de siempre, a precios razonables, una cocina sin moderneces, pero hecha con amor”, dice esta mujer, mientras mira a su familia servir platos y cafés.

Son de los últimos bastiones de un barrio cambiante y, aunque no podrán decidir qué pasará con el que ha sido su hogar cuando se marchen, se irán con la cabeza bien alta. “Hemos hecho lo que teníamos que hacer, y lo hemos hecho bien”, remacha.  

Los rumores se estaban propagando a gran velocidad durante los últimos días y la noticia se ha confirmado este miércoles: la sala Sidecar va a desaparecer tal y como la conocíamos. El 31 de enero acaba esta etapa de la sala de conciertos más longeva de Barcelona. Tras 41 años ininterrumpidos de música en vivo, el local de la plaza Reial cambia de manos. Su fundador y director desde 1982, Roberto Tierz, se retira y el traspaso del negocio implica que el antro rockero se convertirá en una coctelería que, por ahora, seguirá celebrando conciertos.

La historia del Sidecar aún no acaba del todo, pero los nuevos dueños no tienen interés en mantener el nombre del local. “Sidecar les suena demasiado rockero”, avanza Tierz. “Creo que al final se quedarán el nombre, pero no es una decisión que me corresponda”, aclara. Sin embargo, la suerte del local estaba echada desde hace meses y es el propio Tierz quien ha tomado la determinación. “Llega un momento en el que estás cansado”, reconoce. A sus 65 años no se veía al mando del local durante mucho más tiempo y aunque el año pasado publicó un libro de memorias sobre la sala, Este no es un libro del Sidecar, solo esperaba una oferta que garantizase dos de sus demandas: que en la sala se siguieran celebrando conciertos y que la plantilla, formada por 24 personas, conservara sus puestos de trabajo.

En las últimas cuatro décadas, Sidecar ha sido el escenario en el que han dado sus primeros pasos cientos de artistas locales, el que ha acogido el debut barcelonés de tantas o más bandas del resto del país y por el que han pasado artistas de fama mundial como Nick Lowe, Beach House, Manu Chao, New York Dolls, Alex Chilton, The National y Pete Doherty. La sala tenía capacidad para unas 200 personas, pero su emblemático techo de bóveda y su actividad incesante dio cabida a todo tipo de músicas y escenas. Su labor crucial para fertilizar la escena musical barcelonesa valió a la sala Sidecar una Medalla de Honor otorgada por el ayuntamiento de la ciudad en 2017.

Un ansiado traspaso

Situada en el sótano de una de las esquinas de la plaza Reial, el Sidecar era una pieza muy codiciada en la que el propio dueño de la sala considera la “zona cero de la turistificación de Barcelona”. El local ha tenido pretendientes durante años no solo por su ubicación estratégica, sino porque dispone de licencia de discoteca que le permite estar abierta hasta altas horas de la madrugada. Pretendientes no le han faltado, pero todos querían el sótano para montar sesiones de música de baile para los turistas. “En esta ciudad queremos que haya cultura, pero no se dan licencias para abrir nuevos locales, de modo que la única opción es esperar que alguien traspase el suyo”, lamenta.

Aunque en el Sidecar también se pinchaba música electrónica de madrugada, “el 80% del público” que iba a las sesiones “era barcelonés”, se enorgullece. “Lo sabemos porque lo podemos comprobar con las tarjetas de crédito con las que pagan”, aclara. Y por el tipo de actuaciones que ha programado durante estas cuatro décadas, el porcentaje de público local de los conciertos era cercano al 100%. “El barrio necesita que la gente de la ciudad baje hasta aquí”, ha defendido Tierz durante muchos años, incluso como presidente de la asociación de vecinos de la plaza. “Si te acercas hoy al Jamboree fuera del horario de conciertos”, comenta refiriéndose al local vecino de la plaza Reial, “aquello es como Lloret”, lamenta.

Que el Sidecar hay salvado en primera instancia su programación musical tiene otra explicación más prosaica. “Si dejaba de haber conciertos, los patrocinadores abandonaban el local y, por otro lado, la sala perdería las subvenciones que recibe”, confiesa Tierz. Por otro lado, el nuevo propietario, unos empresarios barceloneses dueños de la coctelería Sauvage, ―situado en el paseo del Born, una de las zonas más gentrificadas de la ciudad, y socios también de otros negocios del mismo sector en otros barrios―, se beneficiará también de un precio de alquiler que no será tan alto como los que se estilan por la zona.

A plantar tomates

“Me voy tranquilo”, asegura Tierz. “Que yo me marche no se notará”, añade, intuyendo que el equipo de programación que ya gestionaba la agenda de la sala trabajará con la misma dedicación para que el negocio de programar conciertos siga siendo rentable. Pero de sus palabras también se deduce que no las tiene todas consigo. “¿Qué pasará más adelante? No lo sé. Es complicado lo que hacemos. Espero que se mantenga”, suspira, refiriéndose a trabajar con una línea musical que busque generar y satisfacer las inquietudes musicales del público de la ciudad. “Las dudas que puedan tener los nuevos empresarios son las mismas que yo puedo haber tenido”, relativiza.

El 31 de enero de 2024 la sala Sidecar celebrará una fiesta de despedida con actuaciones de artistas aún por confirmar. A partir de ahí, el futuro de Tierz es “plantar tomates”: “Quiero acabar como Marlon Brando en El padrino”, bromea, refiriéndose a la escena en la que Vito Corleone caía fulminado de un infarto entre sus tomateras. El futuro del Sidecar habrá que verlo.

Charles Montgomery (North Vancouver, 1968) es un urbanista canadiense de renombre que ha asesorado a gobiernos y arquitectos de su país, pero también de Inglaterra y Estados Unidos. Precisamente, el día antes de esta entrevista estuvo en Los Ángeles, analizando sus calles y las relaciones que se dan en ellas. Son esos viajes y esas experiencias las que le han permitido escribir un ensayo que surfea entre el urbanismo y la filosofía. 'Ciudad Feliz' (Capitán Swing, 2023) es una oda a las urbes y a su capacidad de hacernos sentir bien, pero sin caer en lo naíf de negar que son un actor político que genera tensiones lo relativo al uso del espacio público, la gentrificación o la pobreza habitacional.

¿Qué es una ciudad feliz?

La felicidad es resultado de una serie de acciones que responden al bienestar de los ciudadanos y ¿qué es lo que más contribuye a que estemos bien? Nuestras relaciones. Así que una ciudad feliz es una ciudad capaz de generar relaciones fuertes y positivas. No para unos pocos, sino para todos.

¿Cuál es la ciudad más feliz en la que ha estado?

Eso es algo que todo el mundo quiere saber. No existe, todavía, la ciudad feliz. Lo más cercano sería un collage de las mejores cosas de diversas ciudades alrededor del mundo. Una ciudad feliz aprendería de las casas asequibles de Viena, de la transformación masiva de la movilidad urbana parisina, del espacio público que la Ciudad de México ha reclamado o de las maravillosas supermanzanas de Barcelona. También del programa de viviendas para personas sin hogar de Vancouver. O de Washington, que está usando un fideicomiso comunitario en los barrios pobres, para evitar que la gentrificación verde desplace a sus vecinos.

Si vamos a hacer una entrevista sobre urbanismo, creo que es importante que sepa que le hablo desde Barcelona, una ciudad donde este tema es una gran fuente de debates.

¡Barcelona! No sé si pierdo caché como urbanista si digo que jamás he estado allí, pero es un sueño visitarla. Aunque, según dicen, no queréis más turistas, así que igual no vengo.

Es una cuestión espinosa, pero no sé si usted representa el tipo de turismo del que estamos hablando...

Me alegro sinceramente.

Pero ya que saca el tema: en muchas ciudades hay zonas dedicadas en exclusiva al turismo, sin comercios para los vecinos ni gente viviendo en ellas. Sin posibilidad de establecer relaciones. Entonces, ¿se puede ser feliz en una ciudad turística?

Barcelona tiene una relación incómoda con uno de sus mayores agentes económicos, que es el turismo. Honestamente, no sé la respuesta a la pregunta. Es algo que depende de cómo cada ciudad afronte su modelo turístico. Por ejemplo, sé que la Rambla es lo que podríamos llamar zona de turismo industrial. Si la ciudadanía se siente cómoda con eso, genial; que ceda una zona de su ciudad al turismo y que se aparte. Pero si reclama el espacio, tiene que preguntarse cómo readaptarlo y qué debe exigir a la administración.

Pero cuando se pierde el equilibrio y se empieza a tener un problema con el turismo, no debes culpar al turista sino al gobierno de tu ciudad

¿Por dónde empezaría?

Hay muchas maneras: construir más vivienda asequible y sólo para gente local, proyectos de 'cohousing' o restringir Airbnb y alquileres de temporada. Pero también hay algo bonito en el balance entre turismo y vida local. Y cuando eso pasa, dejas de odiar al turista y empiezas a querer compartir con él. Pero cuando se pierde ese equilibrio y se empieza a tener un problema con el turismo, no debes culpar al turista sino al gobierno de tu ciudad. Con mejores políticas de vivienda no se llega a situaciones tan extremas. En el Lower East Side de Nueva York tienen un montón de vivienda social para que los locales y viviendas exclusivas que se están construyendo no obliguen a vecinos ni a tenderos de toda la vida a irse. Todo convive.

Hablando de convivencia, en su libro destaca que el 70% de la población vivirá en ciudades superpobladas de cara a 2050. Ya que el modelo apunta a la vida en la urbe, ¿qué cree que es mejor, un montón de ciudades medianas o unas pocas ciudades enormes?

Da igual lo que queramos, porque las ciudades van a seguir creciendo. Lo que sí importa es acordarse de dejar espacio para la gente. ¿De qué sirve tener zonas preciosas y caminables si no construimos vivienda asequible? Vancouver es ejemplo de lo absurdo: ganamos constantemente premios por ser la ciudad más caminable del mundo, pero el 80% de la ciudad está reservada a viviendas de poca densidad que sólo alojan al 30% de la población. Así que, si no puedes permitirte una casa de dos millones de dólares, deberás vivir en un apartamento pequeño, en una calle muy ruidosa y contaminada de las afueras. Eso significa que maestros, carteros, limpiadores, enfermeras, doctores o abogados se están yendo. Nuestras ciudades se están convirtiendo en un resort.

Muchas ciudades sufren de gentrificación verde. ¿Cómo se puede prevenir?

Es un problema alrededor del mundo. Queremos casas bonitas, pero cuanto más bonitas sean, más gente las querrá y más estarán dispuestos a pagar por ellas. Para mí, la palabra no es 'gentrificación', sino desplazamiento. Porque, si tienes una casa, te gusta la gentrificación, quieres que tus posesiones suban de valor. Pero si alquilas, es cuando se da el desplazamiento. Hay diversas soluciones y ninguna de ellas es dejar de hacer barrios bonitos, caminables y verdes.

¿Cuáles?

Nuestras ciudades necesitan una inyección masiva de nuevas viviendas en barrios que sean caminables. Y que estas viviendas sean públicas y de alquileres regulados. Otra solución es que los gobiernos protejan a los inquilinos de los barrios ya existentes. Creo que Barcelona ha marcado camino en ese sentido, con la incorporación de centenares de viviendas al parque público desde 2015.

Pero no es suficiente, porque los alquileres siguen subiendo.

Cierto, no lo es. Se necesitan protecciones extremas y regular enormemente los alquileres de temporada. Hay diversas maneras; mi ciudad tiene una tasa para pisos vacíos según la cual, si nadie vive allí por más de un año, se paga mucho dinero. Con esto, se garantiza que las viviendas cumplan su propósito, que es alojar a gente, no convertirse en un bien de mercado con el cual especular.

Hemos hablado diversas veces de espacios públicos bonitos. Pero, ¿es suficiente con que sean bellos?

Por supuesto que no. Deben ser auténticos y acoger la complejidad. Algunas personas, no yo, dirán que lo único importante es que sean bonitos para que atraigan turismo, pero las ciudades deben ser auténticas porque las personas tenemos una profundísima necesidad de pertenecer a una comunidad, de tener un lugar propio que sea especial y represente quiénes somos. El arte, los eventos, la música y los murales son un recuerdo de la autenticidad de nuestro grupo. Vivir en ciudades en las que haya vida, que sean acogedoras es importantísimo para el bienestar de la gente.

¿Por qué, incluso en lugares como España, en que el clima permite hacer vida en la calle, nos hemos centrado más cuidar y hacer acogedores nuestros hogares y no el exterior?

Tenemos una crisis de soledad. El 10% de las personas mayores de 50 años en España afirman sentirse solas. Para mí es chocante, porque siempre he pensado que sois extremadamente sociales. Como decía, para ser felices necesitamos relaciones sociales, pero también sentirnos a gusto, cómodos y seguros. Por eso nos hemos enfocado en el hogar, pero también es algo que podemos conseguir en las calles. Tenemos que ofrecer a la gente más oportunidades para juntarse, pero sin perder de vista la comodidad.

El antropólogo Robin Dunbar estableció que el número máximo de personas que nos permiten relacionarnos plenamente es 150. No me malinterpretes, pero creo que estaba equivocado. ¿Nos sentimos cómodos con 150 personas? Creo que nuestro máximo es de 5 personas. Pero, a la vez, necesitamos sentirnos parte de una comunidad mayor. ¿Cómo podemos conseguirlo? Pues un espacio público en el que se puedan juntar miles de personas tiene que tener zonas íntimas para grupos pequeños. Por ejemplo, mesitas en una plaza o separadores naturales como arbustos o árboles. Lo contrario es abrumador.

Pero muchas ciudades tienden a dificultar estos encuentros en el espacio público con arquitectura hostil. ¿Por qué?

En el pasado, las plazas tenían diversas funciones: militares, ceremoniales o prácticas como acoger mercados. Los usos temporales animaban el espacio. Luego, entramos en una época de conflictos armados en la que muchas plazas europeas dejaron de tener sentido. No ha sido hasta hace pocas décadas que hemos empezado a reclamar estos espacios. Y requiere reimaginar cómo estar juntos en público y rediseñar las plazas, que fueron pensadas para otros usos. Necesitamos entender conceptos como el de triangulación, que sugiere que la vida surge en espacios en los que hay diversos puntos magnéticos simultáneos. Una fuente, un árbol y un banco. Porque una fuente sola no hace nada.

Hay otro problema en el debate sobre los espacios públicos. Todo el mundo quiere zonas bonitas, pero nadie las quiere bajo su ventana porque generan ruido, posibles conflictos... ¿Cuál es la solución?

Las ciudades son máquinas de relaciones y, obviamente, crean espacios para que la gente se encuentre, juegue, converse y comparta de manera positiva. Esto no quita que en zonas masificadas de las ciudades los vecinos tengan necesidad de paz y silencio, sobre todo por la noche. Si la gente no es capaz de dormir, estará enfadada, ansiosa y antisocial. Cada ciudad necesita encontrar un equilibrio entre la socialización y la privacidad, sin que esto signifique destruir sus maravillosos espacios públicos. La culpa no es del espacio, sino de una ciudad y una sociedad que no es capaz de hacer cumplir las normas sociales y respetar las necesidades de la gente.

Cada ciudad necesita encontrar un equilibrio entre la socialización y la privacidad, sin que esto signifique destruir sus maravillosos espacios públicos

¿Cree en la ciudad de los 15 minutos?

Creo que es uno de los conceptos más útiles para traer paz, salud, libertad y satisfacción a la vida de la gente. En esta línea Carlos Moreno, su ideólogo, es un héroe. Pero te puedo decir que mi ciudad ideal no es de 15 minutos, sino de ocho. La mayoría de la gente no está dispuesta a caminar más de ocho minutos.

Bueno, usted me habla desde Norteamérica, donde se camina muchísimo menos que en Europa.

Cierto. La gente camina más si el entorno es bonito. Los españoles sabéis la libertad que te da no necesitar un coche, pero el 90% de la gente en Norteamérica no tiene esa libertad. Aun así, debéis vigilar, porque en Europa están comenzando a proliferar esas horrorosas comunidades nuevas, construidas a las afueras de las ciudades en la década de los 2000 y ellos tampoco tienen esta libertad. Necesitamos ser más ambiciosos y apostar por núcleos en que no necesites desplazarte para ir a trabajar o a hacer la compra.

Tal como dice, se tiende a concentrar actividades y crear barrios residenciales, de negocios, de ocio... En este esquema, ¿es posible crear ciudades de 15 u ocho minutos?

Las ciudades están en un momento de crisis debido a diversas cuestiones: la compra online, el aumento del teletrabajo y la escasez de vivienda. Mirando las dos primeras, vemos que los distritos de negocios de todo el mundo están sufriendo ahora por su falta de complejidad. Durante demasiado tiempo han dependido sólo de los trabajadores de oficinas y de la gente que volaba a estas zonas a diario para trabajar. Necesitamos dotar de complejidad estos distritos, por ejemplo, añadiendo vivienda. De esta manera, mataríamos dos pájaros de un tiro.

Aquest proper dissabte a partir de les deu del matí, els veïns de la Barceloneta convoquen a “recuperar la platja de tots” per a protestar per l'expulsió de veïns, l'ocupació de l'espai públic, l'especulació immobiliària i l'incivisme. Aquest barri popular va posar el debat sobre el model turístic sobre de la taula després d'una primera manifestació ara fa tres anys. Van ser els primers a alçar la veu per un barri que veien desaparèixer.

Han passat tres anys des d'aquell 22 d'agost, el dia que els veïns del barri de la Barceloneta van esclatar davant els excessos del que es va denominar turisme de borratxera. Amb les primeres queixes “ens van tractar d'exagerats”, recorda 'Sebas' Huguet, un dels fundadors de la plataforma de veïns La Barceloneta diu prou. Els veïns, en aquell moment, van advertir que la situació que patien s'estendria a altres barris de la ciutat de Barcelona.

Després d'aquests anys, han afinat la perspectiva i apunten directament al problema que, segons ell, és urgent solucionar. Per a això, no han parat de demanar solucions. Per davant tenen dos fronts de batalla: els pisos turístics que provoca l'expulsió dels veïns i l'especulació immobiliària que augmenta els preus del lloguer. Sebas assenyala com avui “no hi ha res que et doni un 9% com l'habitatge, l'estan comprant tot, i amb això tenim un problema molt gros”.

Els veïns que disposen d'un contracte de lloguer tenen els dies comptats al barri. Asseguren que aquest és “el monstre del tema”. Però davant dels escàndols de borratxeres nocturnes, turistes adormits als carrers i l'ocupació massiva dels espais públics del barri, considera que “el problema no és l'incivisme, és que ens estan fent fora”. Explica un exemple que fa referència al mateix dia: tres veïns s'han acostat amb un burofax al negoci d'una de les activistes del barri: la propietat els ha comunicat que hauran de deixar casa seva. Tres en un sol matí, i “ningú d'aquí pot pagar un lloguer de 900 euros”, denuncia.

“No hi ha turismofòbia, el que hi ha és molt cabreig”, s'exclama Sebas que pensa que amb un 8% d'augment de turistes per any la situació cada dia va a pitjor. Observen com a poc a poc es va perdent el barri amb cada veí que no pot quedar-se. “Portem tota la vida aquí i no et donen opció a quedar-te on t'has fet gran, hem contribuït al fet que Barcelona millori, i ara, ens hem d'anar?”, es pregunta.

Aquest fundador de la plataforma La Barceloneta diu prou recorda com en un de les primeres trobades amb el qui llavors era alcalde, Xavier Trias, li van explicar que tenien localitzats almenys 900 pisos turístics al barri. En una zona sense grans hotels, hi havia una nova modalitat d'allotjament per als turistes, a escassos metres de la platja: Airbnb. “El senyor Trias em va dir que això no podia ser, és impossible” explica en Sebas. Durant el mes i mig següent, els inspectors municipals van detectar 480 pisos turístics il·legals després de 9.000 inspeccions. Als quatre mesos, l'Ajuntament comunicava a Hisenda 900 expedients, “no estàvem equivocats”, conclou.

Els veïns es queixen de la lentitud de les administracions i que, per exemple, una de les primeres mesures que el barri va posar damunt de la taula va ser la necessitat de regular el trànsit de bicicletes de lloguer. “Després de tres anys, sortirà la nova normativa però això serà a principi de setembre i en proves durant sis mesos”, lamenta.

Aplaudeixen la moratòria d'allotjaments turístics del govern de Colau, el PEUAT, i consideren que aquesta “hi ha un abans i un després” però exigeixen més celeritat i determinació de totes les administracions. Sobretot de la Generalitat, que consideren que no està determinada a solucionar el problema. Com a exemple, recorda la proposta de la nova llei de Turisme, “màniga ampla a les habitacions per als turistes, us imagineu que serà això? No s'ho pot imaginar ningú”, s'exclama.

En un estiu marcat pel debat sobre el model turístic després de l'acció d'Arran contra un autobús que passejava turistes, els veïns criden a la concentració d'aquest dissabte a la platja amb un “Cap estiu més com aquest”. La seva preocupació és una altra. “Ens estem tornant bojos si creiem que aquest és el problema”, denuncia.

“Ens estan fent fora, que vinguin a una comissió d'habitatge un dimecres i veuran com és el panorama de veritat que tenim al barri, estan arrasant, és una màquina depredadora que va a la seva i tant els és deixar gent a carrer” es lamenta davant la insensibilitat de com s'ha tractat el debat per part dels responsables polítics.

“Té informació sobre immobles? Li paguem entre 500 i 1000 euros”. Aquesta és darrera modalitat comercial de les agències immobiliàries per fer-se amb pisos a Barcelona. L'agència immobiliària Walter Haus-Real Estate surt d'aquesta manera a la caça de no només de propietaris interessats amb vendre sinó també de qualsevol dada per intentar obtenir avantatge en la competició sense quarter que mantenen els inversors per fer-se amb un pis a la capital catalana.

L'agència ha repartit fulletons als portals del barri de Sant Antoni de Barcelona, un dels districtes més buscats pels fons d'inversió. Però no només a Sant Antoni. El principal interès d'aquesta agència immobiliària està a la ciutat de Barcelona, on hi concentra els seus esforços. Per això, explica a aquest mitjà un empleat de l'empresa, Walter Haus-Real Estate que tenen contractats deu agents comercials per trobar propietaris venedors. 

Tot els serveix. Busquen pisos, edificis, solars ... Qualsevol tipus d'immoble. I per això -assegura el treballador- es disposen a trobar gent “que pugui donar informació sobre immobles que estiguin en venda”. “Després de comunicar les dades, els recompensem”. Entre 500 i 1.000 euros és la quantitat d'aquesta recompensa.  

Els informants es treuen uns diners proporcionant dades sobre immobles i Walter Haus-Real Estate té sobre la taula les ofertes de compra a escollir. La recompensa és variable, segons diuen, “en funció del preu de venda”. Als “informants” se'ls demana detalls sobre els immobles, com la ubicació de la finca, nom del propietari, estat i sobretot un telèfon de contacte per agilitzar el tràmit. Si a l'edifici hi viuen llogaters o no, per exemple, després “es tracta directament amb el propietari”. 

Segons diuen, aquest sistema els funciona. Entre el perfil dels caça recompenses detallen, per exemple: “Un porter de la finca que sap que hi ha un pis en venda; o algú que coneix a una senyora que no sap com vendre-ho ...”. Les despeses de la recompensa, segons diuen, se sumen al preu de venda de la finca. 

“Indignitat i falta d'escrúpols” 

Els veïns de Sant Antoni aquesta setmana mateix van alertar de l'existència d'aquests cartells en els seus portals. Es mostren escandalitzats. Xavier Caballé, portaveu de Fem Sant Antoni lamenta “el nivell d'indignitat i falta d'escrúpols bestial” del modus operandi d'aquesta agència. “Reconeixen que compren a la gent perquè et donin informació”, assenyala Caballé. 

El portaveu veïnal recorda com ja és habitual que fins al moment les entrades a les seves casa s'omplin d'anuncis de “Es compra pis” amb noms falsos anunciant una operació “de particular a particular” o que els agents comercials s'adrecin directament als domicilis per preguntar qui és el propietari dels pisos per plantejar una oferta de compra. “Sembla un cerca i captura, és una mostra de comportament furtiu propi de mafiosos”, denuncia. Considera que “això supera totes les línies vermelles”.

Competència voraç

Aquesta pràctica es viu enmig d'un mercat recorregut. Des de l'Associació d'Agents Immobiliaris de Catalunya (API), associació de la qual forma part Walter Haus-Real Estate, asseguren no tenir notícia de les recompenses que ofereix un dels seus col·legiats pel que, preguntats per aquest mitjà, encara no han emès cap opinió.

Una de les immobiliàries més conegudes a la ciutat, MK Premium reconeix que en el context actual “hi ha molta competència” entre les empreses dedicades al negoci de la compra d'immobles. “Es construeixen menys habitatges, però, en canvi, s'obre un nínxol de mercat en la rehabilitació integral”, assegura Daniel Leiva, el soci fundador de MK Premium. Fins i tot el responsable d'aquesta empresa, sobre la qual pesa una denúncia per coaccions a una família i que reconeix el pagament de diners a llogaters perquè abandonin les seves llars, qüestiona i fins i tot denuncia les recompenses per localitzar propietaris. Diu que, almenys en el seu cas, la publicitat de la companyia es fa perquè “siguin els propietaris els qui sol·licitin els nostres serveis, no al revés”.

Una de les immobiliàries més conegudes a la ciutat, MK Premiumentre les empreses dedicades al negoci de la compra d'immobles

sobre la qual pesa una denúncia per coaccions a una família

Una cinquantena de veïns, integratns de la Coordinadora per l'Habitatge, han ocupat aquest dimarts 3 immobiliàries, als barris de Poble Sec i Sants. L'acció de protesta és l'avantsala de la manifestació que el proper dissabte se celebrarà amb el lema “Barcelona no està en venda”, organitzada pels col·lectius veïnals contra l'augment de preus dels lloguers.

A dos quarts de cinc de la tarda, els veïns han entrat a l'oficina d'una immobiliària situada a l'Avinguda Paral·lel carregats d'estris domèstics per a “moblar” les oficines. Durant una mica més de mitja hora, els veïns han representat la instal·lació als baixos de l'oficina, davant la sorpresa de l'única treballadora que es trobava al local.

Al cap d'uns minuts, ha arribat davant el negoci una patrulla dels Mossos d'Esquadra, juntament amb el gerent de la immobiliària. Els agents han reclamat que es desallotgés l'oficina, quan un dels portaveus de l'assemblea veïnal ha comunicat que es tractava d'una protesta contra l'augment dels preus dels lloguers i les “pràctiques agressives” que protagonitzen les immobiliàries a la ciutat.

“Van als habitatges i pregunten si són els propietaris, si ho són, intenten seduir-los amb rendes altes per gestionar-los l'habitatge”, ha assegurat Sergi, un dels portaveus dels concentrats. Després d'acordar amb els Mossos d'Esquadra desallotjar les oficines, al carrer es mantenia una pancarta acompanyada d'un megàfon que informava als veïns de la necessitat d'assitir a la protesta del proper dissabte. “Ens estan fent fora del barri” advertia un jove rere de la pancarta.

La protesta s'ha celebrat davant l'atenta mirada dels curiosos que s'han acostat per comentar casos particulars viscuts al barri. Entre els casos relatats, dos veïns recordaven com, temps enrere, en el mateix lloc on avui està la sucursal de la immobiliària ocupada hi havia una coneguda botiga de verdures. O un altre cas, al barri de Sant Antoni, quan uns veïns van desistir romandre a casa, adquirida per un fons d'inversió, després d'una pujada del lloguer de 300 euros. “El matrimoni va tornar-se'n cap al poble”, han assegurat.

Sílvia, una de les portaveus de l'assemblea de veïns assegura que al barri del Poble Sec els preus dels lloguers han pujat un 30%. Fruit d'això, calculen que prop d'un miler de veïns s'han vist forçats a abandonar el barri en els últims tres anys. Segons han comunicat els serveis socials del districte, el 60% dels usuaris demanen ajuda a causa de problemes relacionats amb l'habitatge.

“Estem en una situació d'emergència social”, ha denunciat. “Assenyalem com a culpables a les immobiliàries perquè forcen els propietaris a pujar el lloguer”, assegura Sílvia, alhora que recorda que aquest tipus de negocis, vinculats a fons d'inversió, “especulen amb la possibilitat d'apujar els preus cada tres anys al finalitzar el contracte de lloguer ”.

La Coordinadora per l'Habitatge considera que els lloguers no han de superar en cap cas el 30% de la renda familiar i, segons estimacions que han fet les mateixes associacions de barri, situaria el preu per metre quadrat en 8 euros. En aquesta zona, denuncia la Sílvia, “actualment el preu per metre quadrat està entre els 15 i els 25 euros”. A Barcelona es produeix cada dia 8 desnonaments, el 93% a causa de l'impagament del lloguer, una tendència que ha canviat en molt poc temps quan era l'impagament de la hipoteca el motiu de les execucions.

Si hi ha una paraula, un terme, que abunda en els discursos oficials -així com en els mitjans de comunicació- aquestes darreres setmanes, sens dubte, a banda de la coneguda i eterna corrupció, és el de turismefòbia. Però, què és la turismefòbia?, què vol dir?, qui l'utilitza?, i, potser allò més important, ¿per a què?.

Bé, el primer que caldria aclarir és que una cosa és la turismefòbia i una altra la turistafòbia. Com encertadament recordava fa poc el professor Manuel Delgado, el terme turistafòbia no es refereix tant a un toc específic d'atenció que, des de determinats sectors socials, es fa sobre l'excessiva confiança dipositada en el turisme com a element dinamitzador de les economies urbanes sinó, més aviat , a “una barreja de repudi, desconfiança i menyspreu cap a aquesta figura que ja tots designen amb la denominació d'origen 'guiri'”, entenent guiri com aquella figura típica del turista que roman inexorablement unida a l'imaginari social d'àmplies zones de l'Estat espanyol.

És important subratllar aquesta diferència perquè en gran quantitat d'ocasions, quan es produeix algun fet, acció o contestació vinculada amb els efectes negatius que té el turisme massiu, se sol titllar de turismefòbia, quan simplement és una demostració de malestar social. Igualment, quan algunes minories tendeixen a portar massa lluny la seva repulsa simbòlica davant aquestes dinàmiques, tornem a trobar-nos amb un ús massa alegre del terme, contribuint a la confusió. I què dir de les mesures preses des de les administracions públiques amb competències en l'ordenació de l'oferta turística de les ciutats. Aquí es deslliguen tots els dimonis, ja que s'estan tocant importants interessos materials i la turismefòbia es converteix en instrument de lluita política i social en mans de les parts enfrontades.

La turismefòbia esdevé, així, en allò que Lévi-Strauss va anomenar un significant flotant, és a dir, un element que reuneix propietats antitètiques, que pot ser una cosa i l'altra, entrant en aparent confusió i contradicció i que depèn, finalment, de la seva conversió en significat d'aquells valors sobre els quals s'estructurarien les pràctiques. Així, no existiria una veritat única sobre la turismefòbia sinó que aquesta esdevindria una executora d'aquesta, cosa que es troba íntimament lligada a aquells vehicles que tenen més capacitat -i potencial- d'instaurar la seva versió sobre el tema.

D'aquesta manera, és possible qualificar de turismefòbia, des de determinats mitjans i sectors socials, econòmics i polítics, les respostes i demandes veïnals de moviments socials provinents d'alguns barris de Barcelona quan aquests tracten d'obrir un debat públic sobre alguna cosa que consideren que afecta les seves vides quotidianes. Alhora que és possible adjectivar com turismefòbic a l'Ajuntament de Barcelona en comú quan intenta governar un fenomen que, crec que tots podem estar-hi d'acord, necessita ser normalitzat i regularitzat. I també podem estar sota una acció turismefòbica -a més d'estar en un error- quan ens trobem amb pintades i cartells que criminalitzen directament al turista de la situació que viu una àrea de la ciutat. I, fins i tot, per què no, podríem estar parlant d'una certa autoturismefòbia quan els mateixos turistes -segons les enquestes realitzades per l'Ajuntament de Barcelona a l'estiu del 2016- en un 58% consideren que la capital de Catalunya acull, paraules textuals, “massa visitants ”i que hi ha massificació a l'hora d'accedir a determinats espais. Uns turistes que consideren, en un gairebé 40%, que els preus que han de pagar com a visitants són molt elevats en relació amb la qualitat que s'ofereix.

En definitiva, això i allò és turismefòbia. No es tracta tant de relativitzar la qüestió ni d'afegir un altre article més al marasme de posicions líquides a les que darrerament ens hi estem acostumant en excés, sinó d'un intent per situar un terme en la seva justa mesura i reclamar una mica de serietat i responsabilitat en l'ús d'una paraula que determinen heterogènies accions que poden arribar a generar efectes per ningú desitjats.

Amb Barcelona Supermodelo (Comanegra) l'italià Alessandro Scarnato ha realitzat una investigació critica i aprofundida dels canvis urbanístics i arquitectònics de la Ciutat Comtal durant els ajuntaments socialistes. Unes metamorfosis que amb els Jocs Olímpics com a veritable impuls i frontera simbòlica l'han situat al mapa internacional a partir d'un model esdevingut marca que omple els seus carrers de turistes i genera controvèrsia entre experts i veïns, al cap i a la fi els que han de viure la transformació.

L'obra, guardonada amb el Ciutat de Barcelona 2016, dóna més atenció al casc antic, veritable cavall de batalla de l'aposta municipal dels socialistes catalans d’aquella època, i proporciona exemples concrets, útils per a entendre encara més la qüestió.

Al llarg del franquisme Adolf Florensa manipula tot el barri gòtic, Núñez y Navarro construeix blocs de pisos carregant-se edificis modernistes i, ja amb el dictador agonitzant, Oriol Bohigas parla de tirar a terra la Sagrada Família. Ara ja sembla impossible defensar actuacions i idees així. Com es produí un canvi tan fort en poc temps?

Encara que pugui generar controvèrsia, podem dir que el que va motivar el primer canvi de visió va ser l'esclat del turisme. A Barcelona hem tingut dues temporades de destrucció massiva al centre. La primera fou la reforma de Via Laietana i la segona les dels anys noranta, i les dues estan enllaçades perquè es poden remuntar al Pla Cerdà. En el cas de la Via Laietana la bestiesa de les destruccions i els seus efectes socials motivaren un aixecament de consciència que produí la llavor, primera a Espanya, del catàleg del patrimoni arquitectònic.

Després les coses van anar canviant i els efectes socioculturals del franquisme i els efectes del sistema de producció del capital van fer que una tradicional tendència rendista a veure en el sòl el principal valor econòmic de la ciutat tornés a posar en perill de destrucció el seu teixit històric.

I com es transforma la percepció del centre històric?

Als anys seixanta i setanta es veu el centre històric com una cosa que no mereix ser conservada. Això va ser un discurs hegemònic tot i que, de part del veïnat, les capes més en contacte amb el territori, aquesta visió comença a contrarrestar-se, com demostrava la oposició a unes quantes operacions del Núñez y Navarro.  També autors com Cirici i Espinàs intentaren explicar una Barcelona que no només són monuments, sinó un teixit històric on es desenvolupa una vida social.

A la dècada dels setanta hi ha molt moviment de les classes altes cap a les ciutats i el centre sembla reservar-se per a gent amb menys possibilitats econòmiques.

Sí, i era una tendència que a Espanya era molt forta, amb una explotació molt forta del sòl urbà que afavoria aquestes actituds. En els centres urbans espanyols dels setanta la part més important del valor total de la propietat immobiliària estava representat pel sòl. Això provoca una sèrie de derivades que produeixen aquesta visió menys atenta amb la realitat social dels barris antics.

De fet és curiós, perquè a la Barcelona dels seixanta la nova arquitectura es construeix en aquesta perifèria rica mentre mai se'n va la idea de demolir el centre, de la frase de Companys de destrossar-lo a canonades fins a les idees d'Oriol Bohigas.

Aquest és un efecte de una farragositat cultural provocada pel franquisme, que fa que en el debat urbanístic a Espanya puguin perpetuar-se idees que a la resta d’Europa ja estaven més que qüestionades. Parlo, específicament, de l’actitud cap als barris antics: carregar-se el centre històric ha sigut una actitud normal al llarg dels segles. N'hi ha molts exemples. A Itàlia, pàtria del conservacionisme, és una tendència constant fins als anys quaranta, però desprès ja s’entén que no és bon camí.

El famós sventramento de Roma.sventramento

Sí, i la paraula es torna universal. Als anys cinquanta i seixanta a molts països s'entén a nivell cultural i econòmic que carregar-se el centre històric no és tan positiu. S'adquirí consciència de que un centre històric no és només una eina habitacional no actualitzada, sinó també un teixit urbà que té la seva correspondència a nivell cultural, social, comercial i identitari. Es nota sobretot on els centres històrics desaparegueren arran de la guerra, des d'Holanda a Alemanya. S'aprofitaren les destruccions bèl·liques per posar en pràctica els dictàmens del Moviment Modern. El que va passar és que aquelles teories arquitectòniques arriben a espantar per la seva deshumanització.

A la mort de Franco el nivell socioeconòmic de la part antiga de Barcelona tenia característiques gairebé pròpies del tercer mon.

La dificultat de veure la dignitat del centre històric es trobava compromesa per dues vessants. D'una banda una tradició urbanística i arquitectònica que s'havia quedat enrere per circumstàncies més que per incapacitat, i per l'altra el centre de Barcelona es trobava en una situació desesperada que no donava gaires arguments als menys escèptics d'aquesta visió catastrofista. Quan era petit, recordo que es deia que la part més perillosa del Mediterrani era Nàpols, Marsella i Barcelona, i la idea havia quallat a l'imaginari popular.

Segurament, però eren models marcats, el tòpic quedava immers a la ciutat portuària, canallesca.

La situació general no era tan dolenta, però les situacions d'emergència ho eren i molt. La ciutat no era un prostíbul, però els carrers d'aquest negoci no eren pocs, i les històries eren tremendes, amb informes de l'Ajuntament que fins als anys 90 mostren racons de l'antic Xino on no hi entrava la policia.  

Quan jo era petit ens deien que si volíem passejar ho féssim per la Rambla, però que no ens acostéssim ni al Xino ni a la plaça Reial. El canvi comença amb els ajuntaments democràtics i socialistes.

Sí, es comença a treballar per a remodelar el centre i es fa amb una actitud innovadora a nivell projectual, amb pocs diners, però amb arquitectes i administradors molt bons. Tingueren èxit de crítica i públic, doncs els veïns percebien una actitut administrativa nova, un exemple són els jardins d'Emili Vendrell, que comencen a fer caure el mite de Ciutat Vella com un càncer. Aquesta bona voluntat però tenia un llast, un càrrec ideològic provinent dels anys anteriors, que era la incapacitat de veure qualitat i dignitat urbana inherents al districte. Això provocà que quan es posaren en marxa els grans enderrocs dels noranta esclatés una reacció molt forta per part dels veïns, perquè mentrestant, de forma paradoxal, la democràcia havia educat la seva dignitat. Aquestes operacions tan fortes i dures provocaren un rebuig, i això generà que molts es plantegessin quin sentit tenia carregar-se Ciutat Vella per a arreglar-la. Eren necessàries les amputacions? Eren la primera i la única opció?

Això que expliques indica certes coses. La mateixa administració canvia de model en funció de l'evolució urbana, seria la contraposició Maragall-Clos.

Sí, i molts cops es diu que Maragall era l'alcalde bo i Clos el dolent, una síntesi amb valor de discussió de bar.

És simplista.

Sí, perquè Joan Clos és un producte polític de Pasqual Maragall, hi havia una complicitat absoluta entre ambdós. Maragall no hauria pogut a fer moltes coses sense l'ajuda de Clos, un administrador d'una eficàcia impressionant i el mateix amb Clos, qui no hagués pogut fer el que va fer sense el bagatge ideològic d'en Maragall.

Quines són les diferències?

La primera és l'actitud personal. Maragall tenia una formació d'economista amb un coneixement profund de l'ajuntament i dels poders financers, un home d'una complexitat molt articulada i, a més a més, tenia un visió política a llarg termini. Clos era un administrador eficaç, potser per la seva formació mèdica, que era bastant més lineal. La seva visió no era a llarg termini, la té més aviat de context. Veu les peces en joc i vol que encaixin.

La segona diferència, que no es posa prou en relleu, és que el Maragall va començar, agafa l'herència de Narcís Serra i hi havia tota la feina per fer. Quan arriba a l'alcaldia la candidatura olímpica estava per construir. Tampoc era segur que el sistema democràtic reïxis, el 23F havia sigut feia no res. En canvi Clos arriba amb tot bastant consolidat. És molt difícil pensar que tinguessin la mateixa actitud. Maragall anava a Nova York i havia d’explicar on estava al mapa Barcelona, mentre que amb Clos directament ja venien a veure'ns.

Endevino que la tercera diferència és de context.

Sí, i és la globalització. Maragall fa un esforç i llença un programa per a que els barcelonins vinguin a Ciutat Vella.

I en canvi Joan Clos ha de començar a domar el tema turístic.

Clar, perquè el Maragall buscava el turisme com  una eina més de salvació de la ciutat i a més a més bastant difícil d’aconseguir: ja era un bon resultat que els mateixos barcelonins baixessin a Ciutat Vella. El Clos ha de gestionar un fenomen turístic creixent i que arriba  amb una actitud completament nova. El dels anys vuitanta, el que buscava Maragall, estava molt més domesticat. En canvi l'actual és un turista molt més autònom i, indirectament, introdueix un canvi en l'esquema de que el sòl val més que l'edifici. Això al centre històric on, si els plans municipals d’enderroc han frenat força, ha sigut en bona part per l’inesperat retorn econòmic garantit per l’atractiu turístic dels barris antics, encara que ningú ho admetrà a l'Ajuntament.

I es passa d'una transformació social a una merament econòmica.

Oriol Bohigas em digué que a Ciutat Vella no es pot viure perquè és impossible fer-ho en carrers de tres metres i mig. El que va passar va ser que l’immigrant pakistanès no es sent massa molest amb un carrer estret i  al turista alemany li agrada i tot.

Si, però ara menciones una clau que junta dues peces fonamentals: el turista, l'alemany, i l'immigrant, el pakistanès.

L'immigrant no té gaire ressò mediàtic perquè sortosament es gestionà bé, fins i tot els racons més característics del Raval mai han sigut hostils, excepte en algun moment concret dels darrers vint anys, però sense arribar a les problemàtiques d'altres punts d'Europa, com a L'stazione Termini de Roma, una terra de ningú. Aquí els immigrants ompliren els buits i impediren que algunes de les actuacions urbanístiques més intenses arribessin a buidar el barri. D'altra banda demostraren que en aquests barris encara es podia viure, desenvoluparen un sistema i un comerç que donà un missatge.

Aquí hem tingut molt intervencionisme, però a partir del 2000 s'ha entès que són les persones les que creen l'espai, des del forat de la vergonya fins a la part del Raval propera a Ronda de Sant Pau.

Exacte. La part positiva d'aquestes experiències és que s'escaparen de l'estratègia pensada per l'administració i les premisses urbanístiques, amb casos on una determinada manera de fer ciutat de procedència institucional hagué d'adaptar-se a una galàxia de propostes veïnals. El forat de la vergonya és un cas exemplar: va haver-hi un moment on ningú pensava a l'Ajuntament que en sortís res bo, i en canvi l'espai és viu, actiu i bé, estèticament no és bo, però aquest és el seu valor, demostrar que no cal que un espai sigui de disseny perquè sigui efectiu. A la Barcelona dels vuitanta es caigué en la idea que si l'espai estava ben dibuixat hagués funcionat.

Sí, que era una garantia d'èxit, però per exemple la Rambla del Carmel, de finals dels vuitanta, és un fracàs, demostra el contrari.

Sí, amb una situació pràctica complicada.

Sí, però és una avinguda que es talla al mig pel transit on no va ningú, una idea de bomber, en canvi el forat de la vergonya funciona.

I funciona la rambla del Raval, un espai que té els problemes propis d'un barri complex, però és molt més viu del que tothom s'esperava. En canvi hi ha situacions lamentables com la plaça dels Països Catalans, porta d'entrada a l'estació de Sants i una de les peces mestres de l'arquitectura europea d'aquells anys que es pensà segons un criteri de disseny que al final s'ha carregat el propi disseny.

Sí, amb rebuig popular i un ús nul per part de la ciutadania.

Quan el disseny és el principal element que dóna valor a una operació al final el mateix disseny s'autodestrueix. M'agrada el projecte de la plaça dels Països Catalans, però allà fallà quelcom del govern de la ciutat. Un altre exemple és la plaça de la Mercè.

Que a més a més és el primer cas d'intervencionisme manifest.

En tots els casos on ha acabat funcionant l'espai és perquè els veïns han anat a la seva, han agafat l'espai, han treballat i l'han fet seu. Ara tenim una situació de incertesa a la plaça del Born, un magnífic projecte on, però, encara el veïnat no ha trobat l’esquerda per fer-lo seu.

Però amb el Born hi ha una anomalia perquè es nodreix de significat polític.

Que lamentablement pot acabar carregant-se el projecte… Al llibre dic que en un moment concret es configura una espècie de chulismo arquitectónico, i dic clarament que aquesta expressió s'ha d'atribuir als polítics, no als arquitectes.

L'arquitectura d'autor.

Hi hagué una canonització de l'arquitecte. Alguns dels que han llegit el llibre m'ho han desmentit, però és a l'hemeroteca. De fet en Bohigas va arribar dir que quan les operacions no funcionaven era culpa del dibuix, no prou imaginatiu. Està escrit.

A vegades en Bohigas sembla que parlant d'altres ho faci d'ell mateix.

A vegades sí, però és cert que en aquell moment tothom li anava bé, era una manera d' emancipar el discurs dels arquitectes. Això, d’alguna forma, es pot remuntar al moviment modern, que no va ser només un moviment artístic, sinó també un moviment cultural, social i polític. Si la ciutat moderna, es deia, és una ciutat democràtica, és gràcies a l'arquitectura que dóna les eines per poder organitzar una societat mitjançant la reorganització i redistribució dels propis espais.

Segons el moviment modern, el problema de l'habitatge no és només un problema de dibuix, sinó de com individuar una manera de construir cases que permeti que tothom tingui un habitatge digne. Dins de la consciència de cada arquitecte hi ha allò de “jo sé que s'hauria de fer”. A Barcelona semblava que això anés a fer-se realitat, que els arquitectes teníem raó gràcies a una visió de l'espai i a com s'articulava la construcció. El que passa és que finalment la seducció de la vessant estètica va guanyar sobre aquest compromís extradisciplinar i tot es va reconduir a una qüestió de disseny.

A Barcelona hi ha alguns casos de gairebé enfrontament entre el vell i el nou, de com s'integra l'arquitectura contemporània a l'espai, com l'edifici de la Diputació, el MACBA o l’hotel Barceló Raval  Sí que hem trobat a vegades una certa prepotència.

A vegades els projectes s’han integrat bé i a vegades han sortit malament o directament s’han carregat el patrimoni existent, sigui un edifici (com la Rotonda, recentment) sigui un entorn. El que està clar és que no es pot avaluar una operació urbana només sobre la base de si el projecte és bonic. Això, com hem vist, en última instància afebleix el mateix disseny. Mira l’hotel previst a les Drassanes: el projecte arquitectònic no està gens malament, però ficar un volum així i amb aquest ús en aquell punt del centre, és una bestiesa, un contrasentit.

Depèn d'on el posis, és clar.

Efectivament. El que explico és que a Barcelona va haver-hi una temporada on es pensà que es podria fer una bona gestió de la ciutat mitjançant la bona arquitectura i, mira per on, la perjudicada va ser aquesta. Als arquitectes ens interessa que hi hagi un tema per treballar, proposar solucions i posar el nostre coneixement i capacitats a l'abast del client, públic o privat. És veritat que tenim una dimensió artística, però no ho som artistes. Mira el cas del Palau de la Música amb Óscar Tusquets que, jo crec que amb absoluta bona fe, s'oblidà del que significava l'operació, només va veure la possibilitat de treballar al voltant de l'edifici de Domènech i Montaner.

I el Palau té una simbologia molt especial, sobretot pel que ha passat.

Clar, i el canvi que deies tu esclata per la concomitància d'una globalització que irromp al temps que la ciutat triomfa. Barcelona és la primera ciutat global essencialment perquè quan el món es globalitza, Barcelona està al centre de l’atenció, ja és un model internacional.

Acaba la Guerra freda i tot seguit arriben els nostres Jocs Olímpics, i és aquí quan agafa el rol que comentem.

Va ser una cosa molt important. Barcelona arriba a l'escenari quan aquest es prepara per a una festa, la festa del final de la Guerra Freda i clar, Barcelona ressorgeix de les seves cendres mitjançant l'optimisme i el disseny.

El missatge a nivell metafòric li dóna la victòria, també a nivell de percepció fins al sorgiment del duel BCN, la marca, versus Barcelona, la ciutat autèntica.

Correcte, i aquest èxit explica moltes de les crítiques que ara s'estan veient. La festa deixa una ressaca quan acaba, sobretot si tot no ha sigut tan bo com pensaves. Barcelona va millorar moltíssim però no tots els problemes es varen resoldre per sempre i no tothom va veure resolts els seus problemes.

Potser fins i tot la ressaca encara dura.

I és molt difícil d'assumir.

De fet per tancar volia comentar-te que clar, l'alcalde Trias trenca amb la dinàmica, molt maragalliana, de l'equilibri entre la inversió pública i privada, privilegiant aquesta darrera i ara ens trobem un Ajuntament que ha de gestionar aquesta situació i a simple vista sembla no entendre molt bé les qüestions urbanístiques i arquitectòniques.

Un dels efectes de l’èxit del Model Barcelona és que ha quallat la idea que si una ciutat no fa grans inversions no està fent el que toca, i això no és ni veritat ni mentida, senzillament és buit de contingut. Els deures d'una administració consisteixen en que la ciutat funcioni com a eina per a garantir la millor vida possible pels seus ciutadans. Si no és necessària una infraestructura no cal fer-se. Ara mateix Barcelona està bastant ben servida, només hi ha coses que han d'arreglar-se, no perquè es fessin malament, sinó perquè no han evolucionat com caldria. Un clar exemple serien les rondes, una de les contribucions més importants de l'operació olímpica, però es feren a nivell de projecte fa tres dècades i es desenvoluparen amb una visió plasmada sobre circumstàncies profundament diferents a les actuals i unes necessitats ben diverses.

Era el moment de l'apoteosi del vehicle privat.

Exacte. Ara les rondes estan congestionades de manera constant. L'anell és perfecte, però no hi passa ni un autobús, i tot és pel vehicle privat. A més a més és una ronda petita, on et trobes encaixonat. Segons una mentalitat antiga, la solució seria la de doblar-la, ara s’estan estudiant alternatives que la facin menys necessària.

Necessitem retocs puntuals, no grans intervencions.

Sí, no fa falta fer-ne una de nova. És comprensible que aquest Ajuntament no enceti projectes d'infraestructures que no són estrictament necessaris. L'Ajuntament anterior, tingué la mala idea de pretendre continuar la visió olímpica sense creure-la totalment. A més, va adoptar el discurs del grup Metapolis, allò de l’Smart City, però tampoc aquest discurs el va fer seu de debò, a banda de trobar-ho convenient. Ara la situació és ben complexa, i trobo jutjo prematur jutjar un projecte administratiu que, en termes urbanístics, acaba de començar.

El projecte actual té un cert punt maragallià i al mateix temps vol ser nou.

Aquí tenim una dificultat perquè el model de la socialdemocràcia de Maragall s'ha anat enfonsant, quan a l'època s'imposava, si bé ara s'ha vist que no tenia l'efectivitat que es suposava. Vull dir que no ha garantit la felicitat a tothom i això ho ha posat en crisi, però sí que existeix una mica aquesta inspiració. Un punt essencial del programa d’aquesta administració és el centre històric com a lloc per viure-hi i no només per a visitar. Mira, també en el meu llibre el que dic, en essència, és que Ciutat Vella ha passat de ser un centre històric explotat urbanísticament, sota l'amenaça de la piqueta, a ser un lloc amenaçat i explotat financerament per l'inversor, com AirBnb. Crec que no sols és un problema de Barcelona, però aquí el podem observar. L’evolució del debat arquitectònic i urbanístic ha demostrat que la qualitat de vida no està garantida només per la superfície mínima dels lavabos, o sigui pels requeriments estadístics.

Això està bé, ningú ho discuteix i s'ha de tenir en compte, però una bona part del nostre hàbitat urbà és previ a aquests requeriments i té valor identitari per la ciutat. No podem deixar que el debat sigui entre la piqueta i l'inversor. Qui no pot continuar pagant és el veí, entès no en sentit folklòric, sinó com qualsevol persona que tingui ganes i intencions de construir ciutat amb la seva presència, amb la seva participació activa segons els mitjans dels que disposa, però sobretot amb la consciència de formar part d'un conjunt que es diu ciutat.

Fa uns mesos els carrers del Raval s'omplien de cartells amb un telèfon per respondre als múltiples desnonaments que pateix al barri i una adreça de contacte: carrer de la Cera, 1. Allà es troba El Lokal, des de fa 30 anys un punt de referència per al Raval resistent. Llibreria llibertària, botiga de música, pegats i samarretes punks, i sobretot punt de trobada.

Iñaki García és una de les vuit persones que van veure necessari un espai obert tots els dies al cor de Barcelona. 30 anys després segueix allà, ha vist tots els canvis que ha patit el barri i la ciutat en aquestes tres dècades, i des del Lokal ha estat a la rereguarda dels moviments que hi han fet front. Durant prop de dues hores de conversa per repassar aquestes tres dècades és interromput incontables vegades. Un venedor ambulant ve a recollir les escultures que té guardades allà per sortir a treballar, un membre d'una masia okupada passa a buscar cartells, un veí entra a demanar informació perquè es troba en risc de desnonament… A l'octubre farà 30 anys que El Lokal és un lloc per tot això.

Què us porta a obrir El Lokal ara farà 30 anys?

El vam muntar un grup de vuit persones que veníem de l'Ateneu Llibertari del Poble-sec i fèiem una revista que es deia La Lletra A. Hi havia una xarxa d'intercanvi amb altres grups de Madrid, que feien Sabotaje i després van ser dels que van impulsar el Diagonal, o d'Euskadi que feien Resiste. Compartíem tot el que era contrainformació i vam començar a editar música. Llavors l'Ateneu ens quedava petit, perquè era un local tancat, que no obria tot el dia, era més activista. I ens vam plantejar obrir una botiga al Raval, o al Xino, com es deia llavors. En aquella època tot es movia pel centre i molts ja vivíem al barri.

Hi ha una manca d'espais de referència com aquest?

Ara n'hi ha més, però quan vam néixer pràcticament érem l'únic espai de referència en temes de música punk o okupació. Quan vam anar provant horaris vam trobar que els dissabtes a la tarda havíem d'obrir per força, perquè era quan venia a Barcelona la gent dels pobles, i arribaven amb tota una llista perquè la gent els hi demanaven que compressin un casset o una revista. I després el fet d'estar oberts tot el dia des del primer moment, cap espai com aquest ho tenia. Després han sorgit més llibreries, però la gent no va a una llibreria a parlar d'un desnonament, o de que vol okupar o de que no vol fer la mili. Això tampoc era un centre social, però trobo que hem fet una mica aquesta funció.

Vosaltres sou més de barri Xino que de Raval…

Al final t'acostumes al nom, però Xino és més canalla i Raval ja és més modern. Quan vam obrir El Lokal el Raval no existia, això era el Xino, tot i que mai hi ha hagut xinesos… També se l'anomenava Distrito Quinto, que venia del franquisme. Però per nosaltres era el mite llibertari, on havia estat la Soli [el diari Solidaridad Obrera] o Mujeres Libres. Tot l'ambient punk de Barcelona, o les rutes gais de l'època, els circuits contraculturals, els bars, estaven tots aquí al centre, va ser molt viu. Sobretot la pizzeria Rivolta. Molta gent que va fundar El Lokal també era de la Rivolta, i nosaltres n'érem clients.

I com és la relació amb el barri?

Quan vam venir ens van veure com a gent estranya, sempre érem els drogats, els que es liaven tots entre tots, i tots aquests tabús. Ha de passar temps perquè s'acostumin, però com que a tot arreu hi ha gent estranya, acabes formant part. Però la veritat és que al principi no estàvem tan ficats en el barri, això ens va costar. Vivíem aquí i si hi havia alguna merder reaccionàvem, però treballar el barri no era una prioritat per nosaltres, estàvem més per qüestions internacionals, especialment quan vam crear el col·lectiu zapatista. Ha estat més a partir del 15-M quan molta gent del barri s'ha implicat i les coses ens han instal·lat més aquí. Però el 1992 amb els Jocs Olímpics per exemple sí que el vam viure, ens vam convertir en referència per la gent que venia de tot el món i volia contactar amb antiolímpics, i vam estar amb tot el tema de la ràtzia contra els militants independentistes. I després amb la reforma del barri sí que vam reaccionar, però la van fer amb un consens molt gran i molt poca resistència. Es va expulsar a molta gent. Tant de bo ens hagués agafat amb les xarxes que tenim ara…

Vas viure al carrer Cadena, a on es va construir la Rambla del Raval l'any 2000. Aquest procés et devia enganxar de ple.es va construir la Rambla del Raval l'any 2000

L'obertura de la Rambla del Raval va ser molt dramàtica. Jo flipava perquè era un carrer que desapareixia, només queda una vorera, i a l'altra banda una del carrer Sant Jeroni, que era on la gent venia a comprar xocolata. En aquest procés l'Associació de Veïns del Raval i el seu president Pep García van tenir un paper important. Articulava el sector més caspós del barri i representava els veïns davant l'Ajuntament socialista, que el van utilitzar molt bé. Ell va controlar el procés i els que eren propietaris van intercanviar pisos i els que eren llogaters se'n van anar a la merda, expulsats. Això ho va condicionar molt, perquè era molt difícil fer una guerra oberta contra aquesta gent. Després et sents una mica responsable, però nosaltres ja teníem prou feina i això ho vam deixar una mica de banda.

I després de la reforma de la Rambla del Raval es va enderrocar l'illa del carrer Robadors on ara hi ha la Filmoteca.

Allà hi va haver la Coordinadora Contra l'Especulació. Allà estava el Manel González, que va patir l'assetjament immobiliari i ens va tocar molt de prop, i estava l'Ateneu del Xino. L'Ateneu era un festival. El Lokal érem els seriosos, els culturetes, i el Xino més canalla, més de base, i van treballar molt el tema de la reforma de Robadors. Aquesta va ser l'època dura, i després també va venir la lluita contra l'hotel de la Rambla. La Coordinadora Contra l'Especulació era un grupet que feien molta feina, però al barri eren franca minoria. Però aquí sempre anaven sortint coses vinculades al barri…

Quina mena de coses?

Per exemple, quan van començar a venir migrants d'una forma significativa i va sortir la qüestió dels sense papers, aquí al Lokal es muntar Xenofilia, que va ser un projecte de l'ONG Sodepau, i venien dues tardes a rebre sobretot pakistanesos. En aquella època teníem un bar aquí dins, que quasi ens mata a deutes, i a més la gent venia a fumar porros i teníem la policia controlant-nos cada dos per tres. Però era divertit veure l'ambient anarquista clàssics, amb els iaios, amb els punks i els pakis, que abans mai havien entrat, i es van començar a acostumar els uns als altres. Va ser dels primers llocs on es treballa el tema de les migracions, que al principi costava, perquè la gent que estava més per la música no es barrejava amb altres coses, o a la gent més anarka li costava fer coses amb “musulmans i pakis”, però va funcionar.

Els moviments socials més arrelats tenen dificultats per teixir aliances amb comunitats que han anat arribant al barri?

I tant, de fet no passa. Jo en principi amb els immigrants homes em relacionava al bar i pel futbol… De sobte amb això de Xenofilia vam començar a tenir-ho més fàcil, i després van arribar les tancades de Papers per Tothom, i en això s'hi va ficar la Casa de la Solidaritat. Però sempre havies de tenir una motivació extra i externa, perquè de tu mateix no surt crear aquestes relacions, i ens costa reconèixer-ho. De la mateixa manera que el carrer de la Cera sempre havia estat molt de gitanos i aquí mai havia entrat un gitano. O en un altre sentit, al Lokal teníem la sort de que sempre hi havia bastantes dones, però sempre als espais activistes es notava l'absència de dones, i és que eren espais molt masculinitzats, molt durs, i clar… O en aquest ambient anarko tampoc venien gais. Al Raval era diferent, perquè sempre estava el Manel del Xino, i portava gent, però pocs. També va haver-hi una època que el Col·lectiu Gai de Barcelona es va separar del FAGC i venien i es reunien aquí. Vas creant xarxes… I tu com a activista has de fer un esforç. Per exemple, els xavals del barri fa molts anys que són més de rap i hip hop, i a la gent del punk que hi ha aquí li va costar, però vam acabar incorporant-ho a les nostres festes.

Abans deies que va ser a partir del 15-M quan va començar a haver-hi més vinculació amb el barri. Com vau viure aquest moment?

Nosaltres veníem d'una crisi molt forta del zapatisme, i el sector més punk també havia marxat, i quan arriba el 15-M estàvem molt fluixets com a Lokal. Però va ser una gran alegria. Jo m'apropava amb molt respecte, i vaig veure que em tocava quedar-me una mica al marge, perquè estàs molt acostumat a organitzar coses i ho vius d'una altra manera. Des de l'ambient llibertari i més activista molta gent va ser crítica i una mica xula respecte al 15-M, i a mi em molestava molt, perquè vaig veure coses que no havia vist mai, i molta gent jove. Amb el 15-M vaig descobrir que nosaltres també tenim vicis, i si veus que participen uns que no són els teus no t'agrada, hi ha una mena de competència activista que el 15-M va trencar. Veníem de l'experiència de l'Assemblea de Barcelona, d'okupar el banc a la Plaça Catalunya, i un sector molt polititzat i activista, que no està malament, però té conseqüències, molta gent no entrava. En canvi al 15-M la majoria de gent que tiraven del carro no eren aquests activistes, tot i que també hi eren, i això va estar molt bé. Nosaltres quan ens hi vam posar va ser quan es va marxar de la plaça per tornar als barris. I d'allò queden coses que no són tan visibles com la plaça, perquè ningú ha comptat la quantitat de col·lectius, cooperatives o grups de teatre que van sortir d'allà. Aquí al barri per exemple es va crear Prostitutes Indignades, i això mai havia passat. Potser coneixies alguna prostituta, però mai t'havies trobat participant d'assemblees junts, i això es fruit del 15-M. Va ser una revolució cultural molt forta, i moltes coses, com tota la reacció a la mort del Juan Andrés sense el 15-M no hagués passat.

Què va representar a nivell de barri que la policia matés a Juan Andrés Benítez?

Al barri sempre han passat aquestes coses, però va ser molt estrany. Això va ser un cap de setmana i el dilluns estàvem aquí al Lokal amb la gent de Rereguarda en Moviment intentant esbrinar què havia passat, quan va arribar el Gerardo Ariza amb uns cartells que havia fet, i ens va dir que era amic seu. Ell que no era activista, va arribar aquí desesperat i es va trobar un grup de gent organitzat i es va aferrar a això. Es deia que el Juan Andrés era una empresari gai, però era un petit comerciant que estava a la ruïna, i això li passa perquè viu al Raval, perquè si visqués al Gayxample seria molt difícil que passés. Automàticament aquesta lluita es va convertir en una prioritat. La primera manifestació per aquest tema va ser impressionant, perquè vam sortir de la Rambla del Raval amb els pakis, les prostitutes, el col·lectiu gai… Els que mai s'ajuntaven estaven allà tots junts i veient la importància de fer-ho, perquè podria haver-li passat a qualsevol.

El govern de Barcelona en Comú ha intentat dos cops guardonar-vos amb la medalla de la ciutat i l'heu rebutjat.l'heu rebutjat

L'any passat m'ho van proposar a mi, però què havia de fer jo? Jo no vull medalles i anar a l'Ajuntament a fer un gran discurs. Aquest any en canvi li van proposar al Lokal, i aleshores vam trobar que també era bo parlar-ne. I has de ser elegant, no és qüestió de dir que quins cabrons per donar-te la medalla, perquès és un gest afectiu, però si no la volem també està bé dir-ho.

Això representa que sou un referent per la gent que està governant la ciutat. Com ho viviu això?

Jo estic una mica espantat, perquè és un moment molt complicat, i la gent simplifica quan en canvi això cada dia es complica més. Situar-te en aquest nou context és un merder, perquè a més són amics. La Gala Pin [regidora de Ciutat Vella] ve tant en tant aquí a parlar, però saps que no parles amb una companya, que ve a veure què hi ha. Això no em molesta. Ara bé, la institució sempre intenta agafar-te i que col·laboris, com és normal, perquè elles s'ho creuen. Però qualsevol cosa per nosaltres ha de ser des de l'autonomia, i el nostre objectiu és autoorganitzar el barri, no que l'Ajuntament ho faci cada dia millor i tothom vagi a demanar-li coses. Ara bé, amb el tema dels desnonaments per exemple tenim un debat, perquè hi ha qui els tira massa canya, i jo crec que dins de les possibilitats ho estan fent bé. I també sabem que ens estan utilitzant, perquè nosaltres fem de mà d'obra per parar els desnonaments i que l'administració després pugui negociar, però així a la família no la deixen al carrer. No som idiotes, ja ho sabem i ho acceptem.

Però no sempre és així.

Després arriba el tema dels manters i la repressió de la Guàrdia Urbana i aquí veus com se la colen. El que passa és que es creen problemes com aquest o la vaga del metro i la gent que creia més en elles s'ha frustrat i està dolguda, i això passa factura. Però clar, no és el meu cas, perquè ja dèiem que qui podia esperar que fessin alguna cosa per exemple amb la Guàrdia Urbana? Però també és una oportunitat per fer segons quines coses. Per mantenir una actitud crítica i llibertària i des de fora hem d'anar mirant en cada cas.

I a nivell de barri al Raval?

La solució que s'està aplicant a molts dels conflictes del barri és que l'Ajuntament compri edificis, és que ha passat a Can 60, a l'Espai de l'Immigrant o al Gimnàs Sant Pau, però estan sentant un precedent molt complicat, perquè llavors tothom esperarà que compri. Aleshores què? Si ens volen tancar El Lokal haurem de fer una campanya per què l'Ajuntament compri? No hauria de ser. El que passa és que és un moment complicat, ara ens trobem amb la gentrificació d'una manera que no era així ni el 92 amb els Jocs Olímpics. Jo tinc por perquè veig que ara totes les màfies del món estan aquí, amb la pasta per davant i fent negocis especulatius. La nostra força també és que si atures una venda un mes potser ja els hi has esguerrat un negoci de milers d'euros. Però tot aquest panorama espanta molt, perquè els que estan a l'Ajuntament ploren tot el dia perquè tothom els passa factura i són minoria, la gent tampoc estem tan organitzats com sembla, i els poders reals van a la seva.

Plantejaves que la gent que creia en un canvi radical s'ha frustrat. Creus que acaba sent més fàcil relacionar-te amb la institució des d'una perspectiva llibertària?

Per mi la perspectiva llibertària és no apalancar-te, qüestionar i qüestionar-te i no anar donant lliçons de profeta. Per mi és un bon lloc des del qual situar-te. Hi ha qui em diu que sóc massa estricte, però per mi per exemple el tema de votar és una qüestió superior, i ja no li dic a ningú si ha de fer-ho o no, però jo no puc. Les que estan a l'Ajuntament em pregunten si ni ara votaré, però cal desmitificar-ho, l'important és què passa després, què fan elles i què fem nosaltres. A nivell de grups autònoms i espais tampoc estem per tirar coets, i per mi la prioritat és que això funcioni. I és una forma de mirar-ho que també m'és còmode, perquè veig que la gent ho està passant malament. La gent s'ho ha cregut massa, s'ha potenciat una eufòria amb el canvi polític. A mi no em va agradar gens aquest discurs de “farem fora els de dalt”, perquè pensava “ja veureu…”, i després la gent s'ho creu i es frustra.

Parlaves de la gentrificació i deies que estem pitjor que al 92 amb els Jocs Olímpics.

Jo ho visc així, veig que la magnitud és molt més gran i la dinàmica és mundial. Aquesta idea del turisme com una indústria extractiva que t'expulsa no era així. No tenies un pis de propietat, però al Raval sempre podies trobar un pis. L'altra dia una senyora em deia que aquí no volia venir ningú, i als que hem aguantat tota la vida, hem aguantat tota la merda, ara ens faran fora. Abans molta gent no volia venir al Lokal perquè trobaven que el carrer de la Cera era perillós, i ara resulta que estan fent fora la gent del barri. I a més ho vius amb impotència, perquè t'has d'enfrontar a un poder tan gran com és el lobby immobiliari i hoteler. Però s'ha de fer. Aquesta lluita és eterna, però sento que és un moment molt delicat pel barri, ens juguem molt.

També s'ha de dir que molta gent va criticar l'arribada de migrants al barri, però ens van salvar. Si la gentrificació del Raval arriba més tard del previst és gràcies als immigrants. Tot estava previst perquè vingués la gent de pasta, però aquesta gent que gentrifica no vol viure al costat d'un paki o un marroquí, i van arribar sense que ningú ho esperés, van revifar el comerç del barri, fer vida… O sigui que no tot està escrit, passen coses inesperades. I també crec que és tan forta l'ofensiva que també provoca que gent que mai a la vida faria coses amb nosaltres, la tinguem de companys o companyes.

I avui com és aquesta convivència?

Els xavals fills de famílies immigrants, que han nascut aquí o han estudiat aquí, jo veig que els hi agrada el barri, que tenen la identitat, a la seva manera però com la sento jo, d'un barri rebel, que hi pots fer coses… Això em fa confiar. A Barcelona i concretament al Raval ha passat moltes vegades a la història que quan ens han volgut fer fora no ha estat tan fàcil, i això no és casual.

Per què creus que heu aguantat aquests 30 anys?

La gent li té molt d'afecte al Lokal, i crec que té a veure amb que nosaltres mai hem volgut ser un model. Hem anat fent i, per exemple, no volem subvencions, però al que les demana no li diem que és un traïdor ni molt menys. És evident que això té conseqüències, però la gent és prou gran per valorar les seves decisions. Hem tingut la sort que amb aquesta actitud la gent es relaciona millor amb tu, et valora, i si tens un problema et dóna un cop de mà. També és veritat que hi ha hagut moments en què El Lokal ha estat molt fluix, però en altres ha estat més actiu, molt en relació al que passa. Per exemple, amb la campanya per la insubmissió, nosaltres érem antimiltaristes i ja ens coneixíem i ens valoràvem amb la gent del MOC [Moviment d'Objecció de Consciència], que per la majoria d'anarkos eren els hippies cristians menjaflors. Aquí es va formar el CAMPI [Col·lectiu Antimilitarista Pro Insubmissió] i vam gravar la cinta Rock Antimili, perquè en el món de punk tots eren insubmisos. Amb la cinta vam treure un munt de pasta, i també vam donar per advocats que portaven casos de gent del MOC. Tampoc és que aquí ho féssim tot, però mai deies que no, sempre intentaves donar un cop de mà. I aquí han sorgit molts col·lectius, perquè ja tenies una estructura, i feies un cinta, o un CD, o un llibre… Últimament ens hem especialitzat més en infraestructura per als moviments, i tenim per exemple megàfons per qualsevol que vingui perquè vol muntar una manifestació. O paelles grans, que abans només les tenia la UGT o el PSC, la gent no en tenia, i nosaltres ara en tenim tres i les deixem cada cap de setmana. Això a tothom li sembla molt bé, però la gent no ho fa, i intentem fer pedagogia, però a vegades també et trobes que la gent no ho cuida…

Salvem Drassanes, la Plataforma veïnal que s'oposa a la construcció d'un hotel de luxe al Raval, ha comparegut junt amb la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) aquest migdia a la seu de la Sindicatura de Greuges per denunciar les que considera greus irregularitats en l'expedient urbanístic per la construcció de l'hotel Praktik. L'Ajuntament de Barcelona va recórrer a la Generalitat per paralitzar l'hotel per mitjà de la protecció patrimonial de les Drassanes, però el Govern va frenar l'estratègia del consistori.

L'entitat veïnal ha instat la intervenció de la Síndica de Greuges per la falta de documentació en l'expedient i ha demanat que l'Oficina Antifrau obri una investigació per esbrinar les possibles irregularitats que al seu entendre hauria comès l'Ajuntament de Barcelona en la tramitació de l'hotel. La síndica de greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà ha admès a tràmit la queixa presentada pels veïns i sol·licitarà informació al consistori. 

Salvem Drassanes el passat 5 d'abril va presentar una reclamació a l'Ajuntament per consultar el conjunt de l'expedient urbanístic de l'hotel de luxe promogut per Jose Maria Trénor Löwenstein, marquès de Cerdanyola del Vallès. En concret, els veïns denuncien l'absència de tres documents que haurien motivat un nou planejament urbanístic.

Aquests documents són l'aprovació inicial de reparcel·lació de solars, la Justificació feta pel Servei de Planejament del traspàs de 615 metres quadrats de sostre que amplia el volum de l'edifici i la modificació dels criteris d'aprofitament urbanístic que fixa que l'Ajuntament hauria de rebre l'equivalent econòmic del 10% de l'aprofitament urbanístic.

El passat 5 d'abril l'assessor jurídic de Salvem Drassanes va presentar una reclamació a l'Ajuntament de Barcelona, BAGURSA i la Direcció de Gestió del Sòl a través de la comissió de Garantia del Dret a l'Accés a la Informació Pública (GAIP) per exigir poder consultar aquesta documentació. “La resposta l'hem rebuda fa poc i diu que els documents no estan o no són necessaris”, ha explicat Anna Moreno, que detalla com la resposta donada pels Serveis Urbanístics de l'Ajuntament ha estat signada “pels mateixos tècnics que van dir en el seu dia que els documents no eren necessaris”.

La Plataforma ha explicat que des de finals del mes de febrer tenen demanada una reunió amb la tinenta d'alcaldia d'Ecologia i Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, però que aquesta trobada per exposar-li les irregularitats detectades sobre l'expedient administratiu no s'ha pogut fer. Consultat per aquest mitjà, el consistori no ha volgut fer aclariments respecte a la citada reunió o les peticions adreçades per Salvem Drassanes i la FAVB.

Per altra banda, també han informat que a principis del mes de març tenien concertada una reunió amb el regidor d'Arquitectura, Paisatge i Patrimoni, Daniel Mòdul, però que aquest va excusar la seva absència instants abans de celebrar-se la reunió. Salvem Drassanes ha recordat les manifestacions de Mòdul favorables al projecte d'hotel de luxe al districte de Ciutat Vella. “Li demanaríem que revisi els actes administratius de l'expedient, que reconegui el conjunt d'irregularitats comeses i que és un projecte d'agressió urbanística al barri”, han rememorat.

La FAVB ha apuntat la necessitat d'investigar el procediment administratiu perquè hi detecten “ombres sobre el serveis d'urbanisme de l'ajuntament, no és un element aïllat”. A més, adverteixen de la necessitat d'aclarir aquestes “males praxis o irregularitats” fent referència a les repercussions que pel Raval tindria la construcció de l'hotel. “Son terrenys que haurien d'haver servit pel bé del barri i el seu veïnat i que es troba en mans privades”, ha destacat el president de la FAVB, David Bondia. Els veïns del barri han expressat en diverses ocasions el seu rebuig a l'hotel i el proper 25 de maig convocaran una assemblea oberta de veïns.

La Daniela torna un dia més a casa. A l'entrada del seu edifici, al carrer Leiva 37 del barri de Sants de Barcelona, un vigilant de seguretat mira d'un costat a un altre del carrer. Vetlla per la preservació dels dotze habitatges del bloc. L'empresa Vauras Investment, amb seu a la capital catalana i dedicada a la promoció immobiliària, ha comprat tots els pisos i ha comunicat als inquilins que no renovarà els seus contractes de lloguer.

Els lloguers de la Daniela i de la resta d'inquilins finalitzen entre juny i novembre. Hi ha cinc famílies sota pròrroga d'un any en el seu contracte i quatre amb un de renda antiga, una d'elles amb més de dues dècades a Leiva 37. El BBVA els va anunciar a principis d'any que els deixava de cobrar els lloguers i al llarg del passat mes de febrer van anar rebent cartes de Vauras Investment, en què se'ls deia que els seus contractes no serien renovats.

Davant aquest fet, la Daniela i la seva parella van buscar un lloguer similar al del seu àtic de 75 metres quadrats al barri de Sants. Fins i tot van preguntar a l'empresa sobre l'adquisició o la renovació del lloguer de les seves actuals cases, al que asseguren que Vauras va contestar: “Els pisos ara ja no estarien al seu abast”. Aquest mitjà no ha obtingut resposta dels correus i trucades realitzades a Vauras Investment.

El cas de la Daniela i els veïns del carrer Leiva no és únic a Barcelona: la història es repeteix, com a mínim i amb altres empreses, en finques dels carrers Lancaster, Lleida o Bartomeu. Diverses companyies estan comprant immobles sencers a la ciutat, amb inquilins amb contracte de lloguer vigent, a l'espera que caduquin per poder tornar a llogar o revendre'ls a preus més elevats.

La mecànica dels promotors immobiliaris es repeteix en la majoria de finques: els veïns, en general, no tenen la menor idea de l'operació fins que aquesta ja està molt avançada, tot i que les empreses adquireixen els blocs sencers amb els inquilins residint encara en ells. El destí dels pisos, encara que estiguin situats en barris treballadors, com el cas de Leiva, és un comprador o inquilins de més poder adquisitiu, tant de l'estat com de l'estranger.

Quan la Daniela i els seus veïns van anar a buscar un altre pis es van trobar amb la bombolla del lloguer que viu Barcelona. En no trobar res per sota dels 1.200 euros -el lloguer mitjà a Leiva 37 rondava els 800 euros-, els inquilins del bloc de Leiva es van unir i van decidir acudir a la PAH de Barcelona amb seu, casualment, a la vorera de davant de l'immoble de Leiva.

“Fa uns mesos que arriben casos a la plataforma com el de Leiva, però ara s'estan intensificant. Per sort, els veïns s'estan organitzant”, valora el portaveu de la PAH, Carlos Macías. L'activista assenyala al Govern central. “El que obre la porta a totes les situacions que es viuen ara mateix a la ciutat és l'última reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans [LAU]”, assegura.

Macías explica que el canvi legislatiu permet al comprador d'una propietat sencera rescindir els contractes de lloguer donant només tres mesos de pròrroga si els contractes no estan formalitzats en el registre de la propietat -una pràctica que no sempre es dóna. “La LAU aprovada pel PP fa molt barata la compra de blocs sencers”, afegeix. Macías alerta a més del perill que pràctiques com la dels fons i promotors a Barcelona s'estenguin a altres grans ciutats.

Igual que els veïns de Leiva, el portaveu de la PAH considera que l'Ajuntament té diverses opcions: revocar la compra i fer càlculs per adquirir el bloc o intentar una mediació amb el nou propietari. Per la seva banda, la regidora de Ciutat Vella (on hi ha dos immobles adquirits per fons d'inversió), Gala Pin, es mostra poc optimista dels resultats de les trobades. “No volen negociar”, afligeix Pin. L'Ajuntament ha denunciat els mètodes d'algunes d'aquestes firmes i el missatge és que “no es permetrà” cap situació de 'mobbing' en els immobles de la ciutat.

Com a mostra del tarannà dels grups d'inversió, un botó: Pin es va embrancar fa uns dies en una tensa discussió en directe a TV3 amb un dels responsables d'una de les empreses inversores a Barcelona, MK Premium. El treballador citava com “infundades” les acusacions -fetes des de la PAH i també des de l'Ajuntament- de coacció als veïns en les seves operacions.

Les coaccions, mitjançant la presència de vigilància privada o mitjançant l'oferiment de sumes de diners “depenent del perfil de l'inquilí” -va asseverar Gala Pin en el seu cara a cara amb MK Premium- per abandonar contractes de lloguer vigents, les reconeixen els veïns consultats per aquest mitjà en el bloc de Leiva.

“No pensàvem que tot això, un procés de gentrificació així, ens afectaria, vivint tan lluny del centre”, comenta ara la Daniela, que valora com l'experiència en les pròpies carns de la compra vertical ha servit als veïns de Leiva per articular una lluita comunitària. “Per sort gràcies a això ens hem unit, malgrat ser gent molt diversa: gent gran, petits, d'aquí d'allà. I donarem guerra”, rasa aquesta veïna.

No hi haurà noves botigues de souvenirs, orxateries, cellers ni comerços alimentaris al voltant del mercat de Sant Antoni. Almenys durant un any. Així ho ha comunicat aquest dilluns l'Ajuntament de Barcelona, que ha suspès durant aquest període la concessió de noves llicències comercials a la zona annexa a l'immoble amb l'objectiu de “protegir el comerç local” i evitar la “massificació turística”.

La suspensió de llicències al voltant del mercat de Sant Antoni se suma a la que ja va portar a terme el consistori fa uns mesos al districte veí, Ciutat Vella, també amb l'objectiu de revisar els usos del comerç davant la pressió del turisme.

La suspensió afectarà un radi de dues illes a la zona en la qual s'ubica el mercat (carrers de Sepúlveda, Casanova, Marquès de Campo Sagrado, Calàbria, ronda de Sant Antoni, de Sant Pau i avinguda del Paral·lel) i perseguirà “garantir tots els serveis a la zona” mentre el consistori elabora un Pla d'Usos específic per a ordenar les activitats entorn a l'espai.

La congelació de llicències anunciada per l'Ajuntament no permetrà a la zona nous establiments dedicats a l'espectacle, ni tampoc locals de restauració, joc, cellers, comerços alimentaris amb degustació, gelateries o menjars preparats. Tampoc s'admetran locals per a la venda de productes destinats als turistes.

La suspensió no afectarà, això sí, a les activitats previstes en el recinte de l'interior del mercat, ja que estan sotmeses a un règim específic regulat per l'Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) mitjançant concessions administratives. El cèntric mercat de Sant Antoni (ubicat al districte de l'Eixample) tornarà a obrir les seves portes a finals de 2017, després de vuit anys d'obres.

Reivindicació veïnal

El consistori ha explicat que la mesura pretén garantir que “el comerç de proximitat tingui oportunitats” però també assegurar que hi hagi una “bona convivència amb el barri”. La decisió del consistori pren el testimoni dels veïns, que porten mesos reivindicant l'equipament com un lloc per al barri davant la por que el nou mercat convertís la zona en un espai saturada.

D'altra banda, les reaccions al pla del consistori no han trigat a arribar. Grups com Ciutadans han criticat la congelació de llicències per part de l'Ajuntament, argumentant que la suspensió perjudicarà “la creació d'ocupació i l'economia del barri”.

Barcelona està doblement concorreguda. Al trànsit perenne de visitants pels carrers de la ciutat, s'hi sumen les riuades de banderes independentistes que passegen en suport a l'expresident Mas i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, que han estat jutjats pel passat 9-N.

El regidor de Turisme de l'Ajuntament de Barcelona, Agustí Colom, no pot fer-hi res davant d'aquesta visita puntual, que compta prop de 150 autocars de persones vingudes d'arreu de Catalunya. A ell i al Govern de Barcelona els interessa un altre tipus de visita: la dels turistes. Aquells que es desplacen sense atendre l'estació de l'any i que vénen de tot el món.

La massificació turística de Barcelona és un dels cavalls de batalla de l'executiu de Colau des de l'inici de la seva etapa al consistori de la capital catalana. La pressió de visitants a Barcelona va disparar el preu dels lloguers l'estiu passat i amenaçava seguir deteriorant els barris de la ciutat si no hi havia una resposta contundent.

Aquesta resposta del consistori s'ha traduït en un pla de xoc per lluitar contra els allotjaments turístics il·legals, a més de l'aprovació d'un Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) i la posada en funcionament del Pla Estratègic de Turisme de Barcelona 2016-2020, un text que ha de marcar les línies mestres de la relació del turisme amb la ciutat. L'objectiu del pla passa per aplicar una fiscalitat més impositiva i instaurar la idea que Barcelona “no viu una realitat homogènia” –diu Colom– respecte al turisme. Solucions diverses per a problemes diversos.

Un any i mig després de la moratòria, ha canviat la relació de Barcelona amb el turisme?moratòria

Barcelona és una destinació turística, construïda amb el turisme. Però és una gran ciutat a la vegada, que exigeix una pluralitat d'usos. A Barcelona han de conversar un espai residencial, un d'econòmic/comercial i un de turístic. I hem de ser capaços de mantenir aquest equilibri. Hem de ser capaços que sigui confortable per a qui hi viu però que també mantingui la seva singularitat, la seva marca, que segueixi tenint capacitat d'atracció. No morir d'èxit és el que necessita la ciutat. Com governar aquest turisme de masses? Mantenint l'atracció però a la vegada podent aprofitar el fet positiu que genera aquesta atracció, amb un repartiment equitatiu, i disminuint-ne els impactes.

D'acord a les últimes enquestes del baròmetre municipal, el turisme preocupa cada cop més. el turisme preocupa cada cop més

Sí, els ciutadans, de forma lliure, determinen que a Barcelona el segon problema és el turisme. I va per barris: hi ha barris que és el primer problema, directament. Però a més, aquestes dades, també alerten sobre els mateixos turistes, que valoren positivament la ciutat, amb un 8,6 de nota, però a la vegada un 60% diuen que troben espais massa saturats.

Parlava fa un moment de marca, Marca Barcelona. Es pot tendir a aquest decreixement, pel bé de la ciutat i dels mateixos visitants, utilitzant els mateixos termes que han provocat un turisme desmesurat?Marca Barcelona

A Barcelona durant molts anys l'activitat turística consistia en la promoció per la promoció, i actualment ens centrem en la idea de 'governar el turisme'. La promoció és important, però l'hem de fer governant-la i des de l'àmbit públic. Barcelona no pot deixar de fer promoció des de l'àmbit públic...

Per què?

Des dels anys noranta la promoció es fa des de Turisme de Barcelona, on conviuen àmbit públic i àmbit privat. Nosaltres creiem que ha tingut èxit mantenir aquest organisme... Però en endavant ha de ser més el sector públic qui l'impulsi, aquesta promoció. Perquè sinó la marca te la fa el mercat; si no la fas tu, te la fan. Te la fa el sector privat. La promoció avui és una eina més de la governança, ens ha d'ajudar a gestionar el turisme. No hem de buscar quantitat, sinó saber qui ve a la ciutat i per a què.

Baixant a polítiques concretes. Recentment, s'aprovava el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), que ha deixat clara la divisió del ple entre els partidaris de polítiques més flexibles o més restrictives en relació a la gestió del turisme. polítiques més flexibles o més restrictives en relació a la gestió del turisme

El gran guany que planteja el PEUAT, i que inicialment no estava a l'agenda de tots els grups, és el reconeixement d'una Barcelona no homogènia. Abans els debats eren de tot o res. I nosaltres vam fer un exercici de realisme: dins de la ciutat hi ha espais amb diferents problemàtiques. I al ple hi ha posicions que són més restrictives o més liberals, evidentment, però la realitat turística s'ha de moure en els dos termes. Ni escapçarem tota l'activitat econòmica ni tampoc pensarem que no tenim un problema.

Aquest problema s'havia agreujat en els últims anys, precisament, per “no actuar”, van criticar vostès en el seu moment.

Del 2011 al 2015 havien crescut en 5.000 les places d'allotjament. Al juliol del 2015, en el moment de la moratòria hotelera, hi havia llicències en tràmit que volien afegir prop de 15.000 places més: un creixement típic de bombolla. I la bombolla immobiliària ens ha demostrat que les posicions liberals tenen altíssims costos socials. El PEUAT té aquesta finezza d'actuar sobre el territori concret. Però sobretot d'actuar.

Les negociacions amb els grups han estat airades però.airades

Però hem sortit reforçats perquè aquesta finezza ens ha donat criteri. I aprovar el pla finalment és una gran fita que demostra que trobem acords quan els necessitem; sobre el turisme actualment hi ha més coincidències que fa un any i mig, amb els grups. El turisme a Barcelona ja no és tot o res. Avui estem molt millor des del punt de vista del debat públic.

Al ple de Barcelona, pel que fa al PEUAT s'han arribat a acords, però no està tan clara aquesta entesa amb la Generalitat, on segueix el debat sobre la taxa turística, per exemple. debat sobre la taxa turística

Nosaltres teníem un mandat de les comissions, que ens instaven a què l'Ajuntament obtingués de la Generalitat un retorn major de la taxa turística; del 100% de la taxa, de fet. Nosaltres enteníem que Barcelona té una taxa que, comparada amb la resta de ciutats europees, està molt a la baixa. Vam aconseguir amb la Generalitat un conveni per una aportació extraordinària de 2 milions d'euros en aquest concepte el 2015, i l'hem tornat a aconseguir el 2016; un tema plantejat en altres mandats però que no es va arribar a signar. D'un retorn del 33% del rendiment de la taxa, hem passat a un 45% de retorn.

Sí, però no s'ha aconseguit el retorn que es volia, de moment.

En aquest període hi ha hagut una llei d'acompanyament dels pressupostos on la Generalitat ha obert tot l'impost. Nosaltres hem promogut, com a Ajuntament, oferint-ho amb grups afins com Catalunya Sí Que es Pot, esmenes en la direcció d'incrementar el retorn cap als Ajuntaments en general, un mínim del 50%.

Aleshores, s'ha cedit respecte a aquell 100%?

Bé, hem obert la possibilitat amb les esmenes que, aquells Ajuntaments on l'impacte és major, es pugui acordar un increment. En el cas de Barcelona és específic que aquest increment estigui situat en la mateixa llei i que la Generalitat ens habiliti a tenir un recàrrec per a ser corresponsables polítics. Ara els diversos grups de la ciutat de Barcelona que volen aquest retorn és moment que siguin transparents i ho traslladin a la Generalitat també, per coherència política. És la prova del cotó. Si tots són conseqüents tindrem el canvi de llei i el retorn que demanàvem.

Altres negociacions que no han estat fàcils: l'hotel de Drasssanes que la Generalitat s'ha negat a revisar.l'hotel de Drasssanes que la Generalitat s'ha negat a revisar

En aquests moments la Generalitat no ha volgut actuar en interès de preservar l'espai patrimonial, és una via sense recorregut de moment. Ara, amb els acords derivats del PEUAT se'n farà un estudi amb districte, Urbanisme i entitats, i pot haver-hi noves possibilitat. S'està treballant i aquests processos reclamen discreció, amb entitats i propietaris.

L'arribada de Jaume Collboni al govern ha fet canviar les gestions dins de la regidoria de Turisme?

L'arribada del PSC al govern ve precedida d'un acord on es va determinar el repartiment del cartipàs i els pactes programàtics. I aquests pactes expressats al document no canviaven les línies de la política turística de la ciutat, que els regidors del PSC comparteixen. Jaume Collboni ha participat en el PEUAT i en el Pla Estratègic de Turisme, com a Govern.

Sobre el Pla Estratègic de Turisme 2016-2020, un dels punts que ha aixecat polseguera mediàtica és l'augment de la recaptació, revisant què deixen a la ciutat creuers, autobusos...

És un punt addicional, el de la fiscalitat. No és central, perquè el que guia el pla estratègic és el turisme responsable, basat en diversos elements: l'impacte, com fer que el turisme sigui medioambiental sostenible, però també socialment sostenible. I també just des d'un punt de vista laboral. El turisme ha sobreviscut bé la crisi però les condicions laborals del sector no. En definitiva, la fiscalitat és un instrument però no un objectiu, ens serveix als objectius i no al revés. El que està clar és que quan el turisme repercuteix en despesa pública, ha d'implicar un retorn. Hem de millorar els comportaments del turisme.

Dins d'aquests objectius hi ha la idea que l'Impost sobre Béns Immobles (IBI) passi de ser residencial a empresarial en el cas que l'activitat que es porta a terme sigui turística. Com serà aquest canvi?

El pla estratègic no arriba a concretar com farem segons quines polítiques, sinó que marca algunes prioritats. Sabem que l'Ajuntament no pot fixar impostos, només taxes. Però l'Ajuntament el que havia fet fins ara era lamentar-se i s'havia mantingut en la inacció, i nosaltres –sols o acompanyats d'altres ajuntaments– tenim capacitat d'incidir en la modificació de lleis com la d'hisendes locals, una llei que a Espanya està zero revisada. Com finançar el finançament local és la ventafocs del finançament, per sobre del mateix finançament autonòmic.

En aquest sentit plantegem la necessitat d'una complicitat de les administracions, no és un problema del món local només. La idea darrere la modificació és que si hi ha un canvi d'usos, hi ha d'haver un canvi de fiscalitat: si un pis deixa de ser residencial, deixa per tant de ser un dret com el de l'habitatge, perdent la seva funció social, i passa a ser activitat econòmica, pel que hi ha d'haver un canvi en la seva fiscalitat. Aquesta política eliminaria, per exemple, la competència deslleial. El desenvolupament del pla estratègic és clar, anirà per aquí, encara que impliqui canviar lleis.

També es vol revisar el lloguer d'habitacions.

En una primera versió d'un reglament de la Generalitat –el que desenvolupa la llei de turisme– s'incloïa el lloguer d'habitacions vacacionals i es deia que els ajuntaments tenien potestat per a regular. La segona versió diu, en un matís que no compartim, que perquè hi hagi un lloguer habitacional hi ha d'haver ordenança que ho desplegui però no se'ns possibilita incidir en el seu règim. Si el reglament prospera n'haurem de fer un nosaltres, sinó no hi hauria habitacions a la ciutat, i nosaltres ho portàvem al programa això dels bed and breakfast. Entenem que els ajuntaments, sobretot Barcelona amb la seva carta municipal, haurien de poder regular les habitacions i establir elements concrets sobre elles.

Si Barcelona té realitats tan diverses sobre turisme, imagina el territori català al complet: no podem tenir normatives tan uniformes. La Generalitat peca entorn del turisme d'un centralisme que després critica a altres administracions; i, si estem en contra del centralisme estatal, però al món municipal aquest es manté... Nosaltres treballem en una ordenança per executar el reglament però voldríem anar molt més enllà. Altres grans ciutats europees tenen capacitat superior a la de Barcelona en matèria de turisme, i tenen menys sensibilitat d'autogovern.

Barcelona té una manca de competències, però hi ha altres polítiques que sí que depenen de l'Ajuntament que no han funcionat tampoc: ningú no es va acollir a la condonació de multes per pisos turístics il·legals a Gràcia. Quines conclusions n'extreuen?ningú no es va acollir a la condonació de multes per pisos turístics il·legals a Gràcia

És evident que el lloguer de pisos turístics dona un rendiment molt superior respecte als pisos residencials. I que el pla pilot no tingui èxit es deu a dues raons: era un pla pilot i volíem experimentar el districte, com una simple prova; i el pla es va avançar en el seu moment en el temps. Quan es va aplicar, entre els propietaris no hi havia la convicció que l'Ajuntament seria eficaç en detectar-los i posar multes que anirien creixent segons la reincidència.

No només s'ha multat a propietaris, també a plataformes d'anunci de pisos turístics il·legals. De fet, fa uns dies, una d'elles, Airbnb, va presentar una proposta a l'Ajuntament per “combatre” el turisme massiu i la vau considerar una “presa de pèl”.proposta a l'Ajuntament per “combatre” el turisme massiu i la vau considerar una “presa de pèl”

Aquestes plataformes són monstres amb grans interessos, sí. Però són empreses que el seu negoci no depèn només de la quantitat de lloguers, sinó també de la seva imatge. Està demostrat que els mateixos turistes volen tenir una visita amable, no volen trobar-se amb conflictes, i quan els hi demanem diuen que els hi preocupa la legalitat del lloc on s'allotgen: un pis il·legal no els ofereix una prestació de qualitat. Les plataformes estan obligades a complir la llei i les sancions deterioren clarament la seva imatge.

N'hi ha però que són reincidents.

Nosaltres quan vam demanar que complíssim la norma dotze d'elles, el gruix s'hi van adequar. Amb la resta ha estat a poc a poc, però en menys d'un any les empreses han començat a disminuir la seva oferta. Airbnb, per exemple, ha passat –amb dades de novembre i desembre del 2016– d'oferir un 72% de pisos il·legals a un 60%. Les mateixes empreses hi estan interessades.

Segueix sent un percentatge alt, es podrà eixugar més abans de l'estiu?

En el pla de xoc que vam posar en marxa l'estiu del 2016, considerem tan importants els pisos turístics que han estat precintats com els que una vegada notificats han deixat d'exercir la pràctica il·legal. Ara tenim un nombre d'expedients oberts que aniran donant resultats: confio que ben aviat tindrem una situació a Barcelona on les plataformes deixaran d'oferir pisos il·legals.

El Pla Estratègic pel Turisme contempla la creació d'Observatori de la Destinació, en comptes de l'Observatori del Turisme anunciat fa any i mig. Per què aquest canvi en la denominació?anunciat fa any i mig

L'Observatori ha estat concebut al final amb la necessitat d'una visió més àmplia, perquè el turisme no coneix fronteres de carrers. Per a un turista una localització a Hospitalet o a Badalona és una visita a Barcelona. Per això treballem en el concepte Barcelona de forma molt més àmplia. L'Observatori de la Destinació pensa més en termes de demarcació. I per això també s'està treballant amb la Diputació per pensar en una Barcelona àmplia.

De ben segur, aquest Observatori de la Destinació estudiarà la Sagrada Família i els seus efectes al barri. Però, serà aquest Ajuntament el primer que acabi amb les vacances fiscals del temple?vacances fiscals del temple

Mantenim que la ciutat no pot tenir cap entitat o establiment amb tracte privilegiat, i que la llei és per a tothom, amb les excepcions que corresponen; la Sagrada Família n'és exemple.

S'acabarà però amb aquesta inacció fiscal vers el temple?

La llicència d'obres de la Sagrada Família no era vigent, estava emparada en actuacions del seu inici, condicions molt diferents de les d'ara. Però això no vol dir que en diverses actuacions la Sagrada Família no hagi estat subjecte a normatives (seguretat o plans com bombers), però la d'obres no existia en aquell moment. I segurament aquesta llicència quan se sol·liciti i es concedeixi per poder fer el pagament tindrà el mateix tractament de béns patrimonials de protecció cultural que altres edificis similars. Sigui com sigui, el nostre gran repte amb el patronat, és que la Sagrada Família formi part de la solució, que ens ajudin amb els problemes que es generen. Ningú pot entendre que la Sagrada Família ni tingui un paper més actiu, que sí que ha tingut en certs moments internalitzant les cues, per exemple. Però està clar que, com a operador, ha de participar més de les solucions.

El nucli antic de Girona és un museu. Com a bon museu, el Barri Vell pateix una malaltia de lenta factura, atrau els turistes i escup els veïns. “Girona ven pedra neta”, comenta un resident. Per a Francesc Muñoz, expert en paisatge urbà, aquest procés s'englobaria sota el concepte d'urbanalització, l'homogeneïtzació del paisatge urbà que provoca processos de gentrificació. L'expulsió dels veïns dels seus barris no és un procés exclusiu de les grans capitals com Barcelona. “El cas antic té un rotllo Carcassona: familiar, endreçat, mort. L'Ordenança Municipal de Civilitat no permet roba als balcons, es mira amb lupa les façanes. Fins i tot es determina l'hora de regar les plantes”, comenta un altre veí. Però no sempre ha estat així.

Fa quinze anys, la zona d'origen medieval on s'aixeca el Barri Vell de Girona era El xino. L'espai on avui dia sonen flaixos de càmeres de turistes de forma incessant, i on les pedres llueixen el seu color crema com acabades de netejar, era un lloc cru. Segons comenten alguns veïns de la zona, l'arribada a l'alcaldia de Joaquim Nadal ho va canviar de forma esglaonada.

Els seus longeus plans de transformació –va ser alcalde del 1979 al 2002, any en què va renunciar– han convertit el barri en un lloc “endreçat, segur i tradicional”, comenta una veïna d'un carrer contigu a la Catedral. I sembla que pulcritud de les parets afecta directament els preus de l'espai. Ja ho deia l'antropòleg Manuel Delgado: “Tot plegat és una mena de decorat [en referència a Girona]. Un lloc per circular-hi turistes i ciutadans guais. Amb bars i botigues guais”.

Al nucli antic de Girona tot sembla fet per a no ser tocat, com quan els pares s'entesten a muntar les maquetes als fills, i quan aquests volen jugar-hi... No, no, que la trencaràs. 

El hype gironí ha tingut conseqüències. Ha provocat, entre altres coses, que el pis “fet caldo” que en Manel –nom fictici– va ocupar amb una companya al costat de la Universitat de Girona (UdG) fa set anys, i que ell mateix va restaurar –arribant a signar un contracte de cinc anys amb el propietari per aquest motiu, ara hagi estat comprat per un inversor andorrà per 1,5 milions d'euros. “Del meu bloc a la catedral, o al rectorat, hi ha un minut”, diu en Manel. Això explicaria l'exorbitant preu.

El bar de davant de la UdG i els seus voltants són com el Camp Nou en un dia de partit: no hi cap una agulla. Just al costat hi té –hi tenia– la casa en Manel, un bloc pel qual fins fa no res pagava 150 euros al mes gràcies a un contracte que van firmar amb el propietari dos anys després de l'ocupació, i que ara s'acaba; el propietari de l'edifici ha mort i els seus hereus han decidit posar l'espai a la venda. Quan en Manel hi va entrar, l'immoble no tenia ni tan sols lavabo. Tot s'ho han fet ells, en Manel i l'Ester, que hi han viscut a la seva bola des del 2009.

Les pancartes que onegen als balcons el delaten... La resta de pisos del carrer tenen impol·luta la façana. D'aquí a poc, aquestes banderoles improvisades amb símbols ocupes deixaran de moure's pel vent: hi entraran a viure turistes.

Segons en Manel, actiu a altres lluites de la ciutat, moviments especulatius com el que ha patit el seu immoble són comuns. Així ha funcionat la transformació del nucli antic de Girona. “Una de dos: o és pur afany especulatiu o els propietaris no poden reformar per falta de diners, i aleshores arriba la inversió de fora. El resultat és el mateix però”, comenta, rere una cervesa. Davant del bar on està assegut, hi ha una immobiliària amb els cartells en anglès i en rus. No és una excepció. “Cada vegada n'hi ha més”, diu en Manel abans d'acomiadar-se. Marxa de pressa, està arreglant quatre coses al nou pis de Salt on viuran ell i la seva família.

L'ocupació d'en Manel no és l'única que té data de caducitat. A prop, el casal de joves, Quatre Rius, té el temps comptat. Ocupat l'any 2013, l'espai és una crida contra “la ciutat aparador” impulsada, segons diuen des del casal, pel govern liderat en el seu moment per Carles Puigdemont. Prop de la catedral només sobreviuen tres ocupacions més, i alguns pisos de protecció oficial atrotinats; la resta ja és obra nova, preparada pel lloguer.

Al barri vell un 13% dels apartaments són pisos turístics legals, segons fonts de la CUP-Crida per Girona. D'hotels i pensions, n'hi ha pocs. Tot i el volum, des de la CUP s'alerta que aquesta és només l'oferta reconeguda i que, fent una simple cerca als webs de pisos turístics, n'apareixen molts més dels que es poden comptar segons xifres oficials.

Les dades facilitades per l'Ajuntament de Girona demostren que el creixement d'apartaments turístics a la capital ha estat exponencial. L'any 2008 només hi havia dos pisos turístics a la ciutat. Fins al 2012 se'n van sumar un parell per any. En canvi, el 2013 es va concedir autorització per a 24 habitatges turístics; el 2014 van ser 65. L'any 2015 van sumar-se fins a 75 pisos més. L'any passat –amb dades fins abans de l'estiu– en van ser una trentena més. En total, més de 200 apartaments, la gran majoria al Barri Vell. Dit d'una altra manera, els pisos turístics a Girona s'han multiplicat per 100 en menys de deu anys.

El fenomen ha estat ràpid, però feia temps que es preveia. Alguns estudis –un d'ells de fa prop de deu anys també, de la Universitat Autònoma de Barcelona– ja alertaven que el règim de tinença de l’habitatge a Girona era “majoritàriament de compra” i que en els darrers anys s'estava experiment un augment de preus, “especialment en la zona del Barri Vell, sotmès a un procés de gentrificació”. L’arribada de classes benestants, algunes d’elles foranies, ha generat una “substitució residencial”. 

La situació de la província és encara més impactant. Segons dades de Federatur, la federació catalana que agrupa les associacions d'apartaments turístics de Girona, Barcelona i Tarragona, a l'estiu del 2016 les comarques gironines tenien més de 22.000 habitatges d'ús turístic regularitzats, encapçalant així el nombre de pisos destinats al lloguer a tot Catalunya. La Costa Brava, atractiu turístic de primer ordre, atrau inversors a la costa, i de retruc, també a la capital.

“A Girona el turisme està molt circumscrit al barri Vell”, diu Lluc Salelles, regidor de la CUP a Girona, a prop de l'estació de tren, a uns carrers del nucli antic. El fet que només el Barri Vell pateixi els efectes de l'expulsió dels veïns no és menor: el centre de Girona, delimitat per l'anomenat Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies, és un lloc de pas y socialització obligat.

El grup de la CUP a Girona és el que més ha criticat la situació en el ple gironí. De fet ara és un dels objectius de la gestió per aquest 2017. “Una Girona on l’habitatge no sigui un luxe, els residus no se’ns mengin i on el turisme no sigui el monocultiu econòmic que tot ho altera. Un turisme que ho fa girar al seu voltant, que ens xucla i que situa tots els ous en una sola cistella”, cita Salelles a un article al bloc de la formació.

“L'Ajuntament no preveu límits de llicències, ni tampoc incorporar sancions, pel que això es pot agreujar”, lamenta el regidor. Segons indica la CUP, l'actual alcaldessa, Marta Madrenas (CDC), segueix les polítiques d'expansió turística de la ciutat impulsades per l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont; Madrenas va ser persona de confiança del president, i també tinent d'alcalde d'Urbanisme i Activitats amb el seu antecessor al càrrec, Albert Ballesta i Tura.

A Puigdemont, de fet, se'l responsabilitza de ser l'expansor del turisme a la ciutat de les cases de colors a la vora del riu Onyar. La Girona de Temps de Flors, o la... “Girona de Joc de Trons”, critica un veí, que regenta un bar al centre de la ciutat.

El mateix veí comenta amb burla que Girona ha elaborat una ruta Joc de Trons amb els espais més commemoratius a la ciutat de la sèrie.

La terrasseta del seu bar comença a estar socarrimada: el sol ha sortit amb ràbia avui. Tot i el fred de tardor, és divendres i fa un dia calorós. La ciutat està plena de gent que passeja tot aixecant el cap, admirant les pedres, o amb un mapa a les mans. Uns metres més enllà de la terrassa, a l'antiga Via Augusta romana, no hi queda cap comerç on es pugui llegir una història comunitària. On abans hi havia carros, ara només hi queden imants de nevera. Record de Girona.

L'experiència a Sant Antoni ha de servir per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada

És una experiència dura arribar a la conclusió que invertir 70 milions d’euros i quasi deu llargs anys d’obres en restaurar l’estructura d’un dels mercats més amplis de la ciutat ha servit sobretot per posar de moda el popular barri de Sant Antoni i fer pujar els lloguers dels pisos fins a extrems que obliguen els seus residents a abandonar-lo.

La dura experiència del mercat de Sant Antoni ha de servir sense excusa per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada, encara més per part d’un govern municipal amb experiència de lluita en la matèria. Si no ho fes amb la suficient claredat una força política com Barcelona en Comú, resultaria incomprensible, frustrant i sens dubte amb conseqüències electorals.

Tothom sap que no és fàcil intervenir en la llei implacable de l’oferta i la demanda. Tothom sap igualment que aquesta és precisament la raó de ser de qualsevol govern públic, la seva funció, la seva feina i la seva responsabilitat. Existeixen múltiples precedents a altres ciutats europees de legislació sobre els contractes d’arrendament d’habitatges, amb límits legals de pujada del preu.

El sistema de l’oferta i la demanda tendeix a l’abús per naturalesa espontània. No genera per ell sol les normes destinades a regular-lo. Aquestes procedeixen invariablement d’un acte de govern, en funció d’un model de convivència influït per la ideologia de cada força política elegida per governar.

La dolorosa contradicció que ha posat de relleu la rehabilitació del popular mercat de Sant Antoni també té a veure amb el model turístic dominant i amb la necessitat inajornable de canalitzar-lo més que no ho ha estat fins ara. Ha de ser el punt fort, indiscutible i meridià d’un govern municipal encapçalat per Barcelona en Comú. Qualsevol altre camí resultaria contra natura. Hi ha oportunitats que no es poden malaguanyar i abusos reiterats als quals no ens hem d’acostumar.

Gràcia s'ha convertit en l'eix del que es podria anomenar la "deslocalització" i/o "periferització" de l'expansió turística de Barcelona

Era de preveure. El dia de la inauguració del discutit nou hotel de la plaça del Sol, a Gràcia, aquest va aparèixer amb pintades del tipus “Tourist go home”, “La gentrificació mata a els barris”, “Gràcia no està en venda” o “L'oficina d'habitatge resisteix”.

La Vila de Gràcia no és un barri qualsevol i ho que ha passat a la plaça del Sol exemplifica molt bé les dinàmiques que està vivint aquesta part de la ciutat de Barcelona. Segur que els inversors suïssos que han posat en marxa aquest hotel desconeixien l'historial del barri, de la plaça i del cantó amb el carrer Maspons. En un parell d'anys, l'immoble ha passat de ser una botiga de queviures clàssic, “L'alimentació del Sol”, a albergar l'emblemàtica i popular “Oficina d'Habitatge de Gràcia”, fins finalment arribar a convertir-se en un hotel de tres estrelles amb piscina. Alguna cosa fa a especulació.

La plataforma “Gràcia cap a on vas?” i l'Assemblea de la Vila de Gràcia ja venien denunciant l'onada especuladora i turística que s'estava donant al barri. Des de fa més d'una dècada, Gràcia s'ha convertit en l'eix del que es podria anomenar la “deslocalització” i/o “periferització” de l'expansió turística de Barcelona. Des d'una perspectiva economicista, el barri estaria sent víctima del que els especialistes han anomenat “deslocalització de la despesa turística”. Aquest tipus d'operació intentaria traslladar la despesa turística i, per tant, la inversió i l'ocupació, considerada com a veritable mannà caigut del cel, cap a altres barris i/o àrees d'una destinació qualsevol que es considera saturat. És a dir, ampliar el monocultiu turístic en un desplegament sense fronteres.

Aquest tipus de maniobra econòmica no es genera espontàniament, sinó que obeeix a polítiques estratègiques i de planificació molt concretes per part de les forces polítiques que sempre compten amb el suport i l'aplaudiment de determinats sectors econòmics. Exactament igual que la gentrificació, on és impossible entendre l'un sense l'altre.

No obstant això, això no és nou per a la plaça del Sol. Aquesta popular àrea de l'entramat urbà gracienc ja havia viscut anteriorment fortes polèmiques quan es van dur a terme les reformes que van conduir a l'eliminació de gran part dels bancs i l'augment de la privatització de l'espai urbà que va suposar la proliferació de terrasses. De fet, després de diverses manifestacions i protestes, l'edifici que ara allotja l'hotel ja fa més d'un any que va ser ocupat per l'esmentada “Oficina d'Habitatge”. Des d'aquest espai i punt de trobada es va desenvolupar durant un temps una interessant tasca de denúncia i acció pel que fa a la proliferació de places turístiques i l'encariment de l'habitatge.

Sabien els empresaris suïssos que han muntat l'hotel de l'historial d'aquesta equina? Un dels encarregats de l'establiment hoteler de 18 habitacions, l'endemà de les pintades em va comentar: “el barri és així, que hi farem?”. El barri és així, i la cantonada entre la Plaça del Sol i el carrer Maspons mai serà un lloc qualsevol. Tot i la presència constant del personal d'una empresa de seguretat amb l'objectiu de controlar que ningú taqués les parets acabades de pintar, no ha estat possible controlar la resposta d'un barri que es diu ferit. El web de l'hotel compte sobre uns graciencs bohemis i de Gràcia com un barri autèntic. Una autenticitat, si és que existeixen aquests barris autèntics, que justament aquest hotel posa a discussió.