Las discotecas Teatre y Fonda Milagros presentaban deficiencias de seguridad que “favorecieron la propagación rápida del fuego entre recintos”. Esta es la conclusión del informe pericial encargado por el Juzgado de Instrucción número 3 de Murcia, que investiga las causas de este fuego que se cobró la vida de 13 personas.

En una nota de prensa, la acusación particular detalla cómo el documento confirma que el edificio que albergaba las discotecas Teatre y Fonda Milagros “no cumplía con las condiciones mínimas de seguridad exigidas por la normativa vigente desde 2006, lo que resultó clave en la propagación del incendio ocurrido el 1 de octubre de 2023”.

La anatomía del edificio hizo “imposible” la evacuación desde la planta alta: “El informe demuestra que el recorrido de evacuación desde la planta superior de Fonda Milagros superaba los 55 metros, cuando el límite legal es de 25. Además, solo había una escalera, incumpliendo el requisito de disponer de al menos dos salidas independientes para zonas en altura”, apunta la acusación.

El informe, elaborado por una arquitecta independiente, detalla que la nave “no contaba con la compartimentación obligatoria entre sectores de incendio”, a pesar de albergar dos actividades independientes con titularidad, mantenimiento y configuración funcional diferenciadas: “No existía muro resistente al fuego, ni puertas cortafuegos, ni compartimentación en falso techo ni en la cubierta, las instalaciones de climatización cruzaban ambos locales sin protección”, enumera el texto, que concluye que “esto favoreció la propagación rápida del fuego entre recintos”.

“La cubierta colapsó”

“El funcionar como un único sector de incendio contraviene el Código Técnico de la Edificación”, explica la perito. La fachada del edificio carecía de cubiertas ignífugas o barreras cortafuegos: “El fuego pasó de un local al otro a través del techo, que no disponía de franjas sectorizadoras ni prolongación de medianería, incumpliendo las exigencias del Código Técnico de Edificación. La cubierta colapsó parcialmente, propagando las llamas a la planta superior de Fonda Milagros”, relata el informe.

Las puertas interiores que comunicaban las dos salas “no podían ser consideradas como salidas de emergencia, sino que estas puertas de paso eran irregulares, no cortafuegos, no reconocidas en proyecto y no habilitadas para evacuación”. La acusación recuerda que, como evidencia la policía local en varias ocasiones, estas puertas además estaban cerradas: “Su existencia y estado constituyeron una grave infracción de la normativa de seguridad, contribuyendo directamente a la propagación del fuego y al bloqueo de la evacuación”, reprochan.

Desde la acusación acusan al ingeniero proyectista del edificio de omitir “por completo” la compartimentación entre sectores y de no justificar medidas contra incendios, “pese a legalizar obras que modificaban elementos estructurales clave”, apuntan.

Tras la publicación del informe, la acusación exige que la jueza del Juzgado de Instrucción n.º 3 de Murcia “proceda a tomar declaración como investigados tanto al Ingeniero que proyectó la realización de las obras como a los funcionarios implicados y a los responsables políticos del Ayuntamiento”.

La Traviata que el director de escena escocés David McVicar recupera, y hasta el 2 de febrero, para el Gran Teatre del Liceu, producida en colaboración con el Teatro Real de Madrid, la Scottish Opera de Glasgow y la Welsh National Opera, puede definirse como un gozo para la vista en lo que refiere a la variedad y complejidad de los detalles a la hora de organizar tanto los salones de época, donde las “cortesanas” se divertían con sus amantes y protectores nobles, como el vestuario de cantantes solistas y coro.

En más de una ocasión McVicar, que repone por tercera vez su propuesta en el teatro lírico barcelonés, ha explicado que, para llevar a cabo su versión de la ópera más representada de Verdi, visitó incluso la casa donde vivió Marie Duplessis, la famosa cortesana parisina que inspiro a Alexandre Dumas para escribir La dama de las camelias, obra que a su vez Verdi utilizó para componer La Traviata. Solo que en lugar de llamarse Marguerite Gauter, la protegida verdiana recibe el nombre de Violetta Valéry.

Ambientación de Segunda República francesa

Es así que el director y productor reproduce desde mobiliario hasta utensilios, como fuentes de comida, enfriadores de champán o candelabros, para dar mayor riqueza y realismo a la escena, de modo que la representación cobre vida y produzca emoción a la vista, no solo al oído del espectador. Se acompaña el detallismo, en las escenas que lo requieren, tanto en el primer como en el tercer acto, de un cuidado vestuario que intenta reproducir, o al menos recordar, los atuendos del París progresista y liberal de la Segunda República, entre 1848 y 1852.

En las escenas de intimidad, que no requieren de coro ni bailarines –que por cierto ejecutan con solvencia las danzas de la fiesta en casa de Flora, amiga de Violetta, incluso con un guiño LGTBI que a buen seguro Verdi no pensó para su composición original de 1854– el decorado se convierte en un espacio minimalista y amplio, con buen juego de luces y colores, entre el morado, el negro y el blanco, que ayudan a resaltar la pasionalidad de la historia.

También se agradece la profundidad de campo en el escenario, que permite jugar con las distintas intensidades de voz de los cantantes según la tensión que exige la historia y favorece la teatralización, un aspecto en el que todo el elenco destacó, dando a la representación la expresividad y la emotividad requeridas para una ópera de gran calado pasional.

Ruth Iniesta, desempeño exitoso

Comenzó la orquesta, dirigida por el italiano Giacomo Sagripanti, un poco baja de tensión en el preludio al primer acto, al que no le viene nada mal un poco de nervio como preámbulo al drama que seguidamente tendrá lugar. Pero, a medida que se desarrollaba la escena inicial, fue acoplándose para acompañar la coralidad de voces que participan. A partir de entonces se encuadró perfectamente en el diálogo entre los silencios, el coro y las voces principales, actuando así como un miembro más de la representación.

La soprano zaragozana Ruth Iniesta fue la encargada de defender el papel de Violetta Valéry en la sesión de ayer, como alternativa a la gran estrella de esta producción, la estadounidense Nadine Sierra, que tuvo un debut con esta producción antológico, recabando unánimemente críticas laudatorias. No obstante, Iniesta respondió al reto con profesionalidad, dando consistencia vocal a un papel de gran exigencia, que pide por momentos la prodigalidad expresiva de una soprano ligera para, seguidamente, demandar un tono más oscuro y carnoso, propio de una soprano lírica.

Tras un inicio algo frío en el primer acto, donde la voz se impone mórbida, aguda y alegre, Iniesta se reconoció más cómoda en el segundo acto, ya con la voz más centrada y sobria, en especial en el diálogo con Giorgio Germont, padre de Alfredo, el protagonista enamorado de Violetta. Giorgio fue encarnado de forma muy correcta por la grave voz y pautada del barítono italiano Mattia Olivieri. Este supo dar el tempo y la necesaria tensión dramática a la conversación con Violetta, a la que pide que abandone a su hijo para salvar la reputación de la familia Germont, dado que ella es una prostituta indigna de un noble como Alfredo.

Iniesta le dio réplica sin resentirse en cuanto a expresividad y solidez vocal, componiendo ambos uno de los mejores momentos de la noche, que culminaría con el desgarrador Amami Alfredo en los brazos de su amado. Siguió la soprano en plena forma en la segunda escena del segundo acto, que combina a partes iguales alegría y dramatismo, y supo culminar con convicción su actuación al cantar con profunda afectación Teneste la promessa durante el tercer acto, antes de morir en los brazos de su amado.

Xavier Anduaga, de menos a más

También estuvo a la altura, aunque quizás le costara un poco más que a su pareja artística alcanzar la necesaria expresividad y brillantez vocal, el tenor donostiarra Xavier Anduaga, que, sin embargo, demostró un gran desarrollo en la teatralidad, tanto en la expresión facial, cuando lo requería la escena, como en la gestualidad de hombre arrasado por el amor supuestamente no correspondido.

Tras un inicio vocal un tanto opaco, si bien técnicamente al nivel precisado por el papel de Alfredo, y dando la réplica al tenor del “elenco A”, el mexicano reconocido internacionalmente Javier Camarena, Anduaga fue adquiriendo brillo dramático y expresividad en su canto, hasta llevar al público, al final del segundo acto y cantando Questa donna conoscete?, a un nivel de éxtasis emocional que arrancó sentidos aplausos.

También estuvo a un buen nivel la mezzo Gemma Coma-Alabert en el papel de Flora. Coma-Alabert también sobresalió el pasado mes de diciembre en la producción de Madama Butterfly Mención especial a la joven soprano andaluza Patricia Calvache, que estuvo destacada en el papel de la sirvienta Annina y también para el barítono Josep-Ramon Olivé, convincente tanto en voz como en teatralidad en su papel de barón Douphol, el protector de Violetta.

FICHA TÉCNICA

Direccion de escena: David McVicar

Escenografia: Tanya McCallin

Coreográfia: Andew George

Reposición: Leo Castaldi

Orquesta: Orquesta Simfónica del Gran Teatro del Liceo

Director: Giacomo Sagripanti

Coros: Coro del Gran Teatro del Liceo

Violeta Valéry: Ruth Iniesta

Alfredo Germont: Xavier Anduaga

Giorgio Germont: Mattia Olivieri

Flora Bervoix: Gema Coma-Alabert

Annina: patricia Calvache

Baron Douphol: Josep-Ramon Olivé

Marqués d'Obigny: Pau Armengol

Doctor Grenvil: Gerard Farreras

Giuseppe, sirviente de Violetta: José Luis Casanova

Una persona joven camina confiada por el espacio. Va escuchando música y pensando en sus cosas. Hasta que un grupo le hace volver a la realidad. Le miran y se le van acercando. Le silban y generan un corro a su alrededor. Ya no puede salir. Le dicen palabras bonitas, pero la actitud es amenazante. Le tocan el hombro. Le dicen que no tenga miedo. Que se lo va a pasar bien. Hasta que la confianza inicial se desvanece y la víctima queda reducida a un ovillo en el suelo.

Al contrario de la imagen que muchos se puedan haber formado, la persona acosada es un hombre. Y el corrillo de acosadores está formado por mujeres. No ha sucedido de verdad, ha sido una escena representada en un taller de teatro para deconstruir masculinidades, roles de género y violencias.

“Uff... Qué intenso ha sido”, comenta uno. “¿Necesitas un respiro?”, pregunta otra. “Es fuerte. Ahora veis por qué no nos gustan los piropos”, exclama otra. La idea de interpretar este tipo de acoso vino de una mujer y, al principio, fue ella la vejada. La reacción de los actores fue la esperada. Pero luego, el dinamizador pidió que se rotaran los roles. Y eso descolocó a los presentes.

“Hablamos mucho y sabemos qué pensamos y qué tenemos que decir. Pero aquí se trata de destruir todas las cosas inteligentes que decimos y dejar que hable el cuerpo”. Así explica el formador Olivier Malcor el objetivo del taller que imparte, en el marco de las jornadas Men in Movement, organizadas por la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en Barcelona.

Malcor lleva 25 años desarrollando juegos y técnicas teatrales para abordar los desequilibrios de poder en las relaciones de una forma lúdica y colectiva. Lo hace a través del teatro del oprimido, una metodología que define como “un diálogo entre la academia y las artes callejeras” y que se basa en experimentar roles distintos y situaciones de discriminación para ponerse en la piel del otro y buscar soluciones.

Esta metodología se ha llevado a barrios marginales, a cárceles e incluso a Parlamentos como el brasileño o el italiano para que los diputados puedan entender las consecuencias sociales de una ley que se está debatiendo. En el taller de la UOC el público es diverso: hombres y mujeres cis y trans, así como personas no binarias de todas las edades -desde 22 hasta 63 años- y de diversas nacionalidades.

Juegos de rol contra el género

El taller empieza suave, pero plantea preguntas existenciales casi desde el inicio con los ejercicios más básicos. Por ejemplo: saludarse como lo haría un hombre. En seguida, personas erguidas se estrechan las manos con sacudidas firmes. Sonoras palmadas en la espalda que se transforman en besos ruidosos si se saludan como mujeres. Abrazos suaves y risitas agudas culminan la colección de estereotipos.

Pero no acaba ahí. “Comportaos como haría cada género”, pide Malcor. Ellos son rudos, echan su cuerpo hacia adelante y ocupan espacio. Muestran sus músculos y tienen actitudes desafiantes, cuando no violentas. Ellas, en cambio, son fifís. Pero aflora una cuestión interesante. Si quien las interpreta es un hombre, muestra una imagen sexy y seductora de la mujer. Alguien frágil, pero juguetona. En cambio, ellas se performan a sí mismas como personas cansadas, agobiadas o aburridas.

Y el culmen viene cuando el tallerista pide que los participantes se relacionen entre ellos, manteniendo sus interpretaciones de género. “¿Por qué me sale coquetear si tengo delante a un hombre?”, se pregunta una de las asistentes al taller. Otro también acaba el ejercicio confundido: “Yo estoy en plan amigotes, pero si tengo delante a una mujer cambio a una actitud desafiante”. Y un último: “Me da mucha rabia: cuando hago de mujer, ¿por qué actúo como un gay?”.

Malcor les escucha con una media sonrisa. “Estamos performando el género para ver todas estas cuestiones binarias que no tienen sentido”. Llevar los roles al extremo y caricaturizarlos es una manera de ver cómo cada quién se comporta cada día y dónde se siente cómodo en su expresión de género, tal como apunta el tallerista.

Es ahí, cuando los participantes tienen ya más preguntas que respuestas, que Malcor les pide que interpreten una escena. La premisa es explicar cómo les oprime el género. Hay quien representa escenas más evidentes, como el acoso callejero o agresiones homófobas en una discoteca. Pero hay quien va más allá.

Un grupo decide mostrar a una mujer en el suelo. Inconsciente tras ser apaleada por un hombre que, de rodillas, llora y suplica a otras dos personas. Estas les miran y ríen, insensibles al dolor. “Representa a una persona oprimida intentando formar parte de un grupo oprimiendo a alguien todavía más oprimido”, resume Raphael, uno de los integrantes del grupo. Él es brasileño y se muestra muy preocupado por la exclusión de personas diferentes. “Es algo que me duele porque lo he sufrido toda la vida”, cuenta.

El grupo parte de la premisa de que, si bien las peores y más evidentes víctimas de los roles de género son las mujeres, los hombres también sufren las consecuencias del machismo. “Me siento muy condicionado por lo que se supone que tienen que ser y hacer los hombres. Y asisto a todos los talleres y cursos que puedo para deconstruirme en lo posible”, asegura Isma, un antropólogo de 56 años.

Diversos hombres del taller replican este deseo y aseguran que lo que más les sirve para zafarse de ciertas conductas es ver -y experimentar- el miedo y la inseguridad que sienten las mujeres frente a cierto tipo de masculinidades. “Lo mejor de este tipo de teatro es que cada representación puede ser interpretada de diversas maneras dependiendo del contexto de cada persona”, reflexiona Malcor hacia el final del taller.

Pero el objetivo del teatro del oprimido no es quedarse con la imagen negativa, sino cerrar de manera propositiva con una pregunta: “¿Es una fatalidad o podemos hacer algo?”. Y ahí es donde se abre la escena al resto de la clase.

Mientras ven cómo un grupo representa a una persona acosada en una discoteca, empiezan a salir espontáneos a proponer soluciones. Uno, intenta distraer a los agresores; otro se lleva a la víctima a un lugar seguro mientras otra más saca el móvil y graba la agresión. Esta última es Sara, una joven no binaria de 33 años. “Es fantástico ver que no estamos solas en esto, que hay más gente de lo que pensamos dispuesta a cambiar”.

Sara no ha asistido al taller para deconstruirse, sino para ver cómo otras personas de otras edades y géneros normativos enfocan las desigualdades y los roles de género. Después de una tarde compartiendo e intercambiando experiencias, roles y dolores, Sara y los demás participantes se van satisfechos. “Me voy con más fe y esperanza”, asegura.  

Ni les sales de teatre van poder salvar-se. Toni Benavent i Carles Alberola van crear Albena Produccions, una empresa d’arts escèniques amb seu a l’Alcúdia, el 1994. El magatzem on guardava milers de records, molts dels quals irrecuperables; d’escenes de la seua trajectòria, caixes amb documents, vestuaris únics o arxius que perduraran en la memòria, va quedar totalment negat amb l’aiguat que es va desbordar del riu Magre. Focus, televisors o una taula de llums han quedat inservibles, són costosos, però són “més fàcils de catalogar”, assegura Benavent. “Les coses creades a dretcient per a determinats espectacles no es poden recuperar. Són les que més fan mal, perquè és una part sentimental de la nostra història”.

Gran part de les escenografies estaven creades a partir de materials permeables, com la fusta, les teles o el cartó. Juntament amb el fang, han quedat apilades en una massa d’objectes heterogènia, però el productor d’Albena no perd l’esperança i conta que, si cal, ho recuperaran i “intentaran fer-ho semblant”. Benavent relata que solament, durant el primer cap de setmana, van aconseguir netejar tot el fang del local. “Done gràcies als 32 voluntaris que hi van vindre. Vam tirar cinc camions d’un magatzem que té 150 metres. No hauria sigut possible sense ells. Hauríem estat 15 dies traient-ho tot”, i agraeix que els tres espectacles que estan de gira no han tingut cap contratemps, perquè “una altra empresa és l’encarregada de la gestió del material i els fitxatges tècnics”.

A més, subratlla que hi ha llocs que han quedat totalment devastats, com el TAC de Catarroja o el teatre d’Algemesí, que tardaran un temps a tornar a reobrir, però que en els llocs on siga possible, que no s’abandone aquest escenari cultural. El pròxim 25 de novembre, el Teatre Tívoli de Barcelona acollirà una gala solidària de la comunitat escènica d’Espanya i Catalunya per a destinar les recaptacions als damnificats de la DANA, concretament als professionals del sector i a les empreses, moltes de les quals menudes i que estan en “la corda fluixa”. “S’ha creat també una fila zero per a destinar un 50% a una població afectada en concret, i l’altre 50% a les empreses privades valencianes del sector. Tot això es canalitzarà a través d’Avetid”.

Una altra de les empreses afectades per la DANA és a+, Solucions Culturals, que asseguren que arrosseguen un “caos econòmic des de la Covid del qual encara no s’han recuperat”. Maria Ángeles Marchirant, fundadora de la productora i distribuïdora, explica que a hores d’ara passen per una situació bastant complexa: “S’han hagut de tancar teatres, perquè estan inservibles; hem perdut més de 50.000 euros en material de les nostres produccions pròpies, inclosa la que vam fer per al Teatre Escalante de la Diputació de València; ajornaments de funcions per part dels ajuntaments i de gires pròpies o d’altres empreses amb què treballem...”. Sosté que l’empresa, amb un equip de cinc treballadors i en què s’agrupen més de 35 companyies, tindrà pèrdues d’ingressos de 80.000 euros.

La seua principal intenció és recuperar les dates ajornades i “remuntar amb l’ajuda del Teatre Escalante i la Diputació de València i ampliar, en la mesura que els siga possible, el nombre de funcions de les companyies que formen part de la família a+”. “Les mostres d’estima i empatia ens emocionen profundament i ens donen energies per a lluitar per a eixir d’aquesta desfeta; si és que podem”, confessa Marchirant.

Per què haurien de tornar les funcions?

La cultura no és un sector allunyat de la realitat social. Representa tot allò que transcorre en el dia a dia a través de l’escenografia, la música i els elements visuals. I també, perjudica l’economia directa de les persones que viuen d’això, i l’activitat que es genera amb altres empreses d’altres sectors, com l’hostaleria o el transport.

Des d’Avetid, una associació valenciana d’empreses d’arts escèniques, aclareixen que la cultura, concretament les arts escèniques, pel seu grau de presencialitat, és una eina “molt valuosa per a vehicular i exterioritzar emocions, per a ajudar l’espectador a entrar en contacte amb elles. És un servei molt necessari ara mateix”.

En línia similar, no entenen per què hi ha teatres que continuen sense reobrir i donar continuïtat a la programació, perquè “la seua raó de ser no és diferent d’altres activitats econòmiques que sí que estan en funcionament”. “Els ingressos dels artistes són irregulars i inestables i sense pujar als escenaris no cobrem res”, destaquen en un comunicat.

Albena entén que durant la primera setmana es paralitzara la seua activitat pel respecte i el xoc de la catàstrofe, però cal reprendre “la seua marxa, perquè el teatre no és diferent d’un comerç”. “El teatre, la literatura i el cinema curen. T’oblides dels problemes del teu dia a dia, i la gent que treballa dins d’aquestes empreses viu d’això. Anar al teatre és mostrar suport a la gent afectada”, incideix, i amb una al·lusió més que oportuna sentència: “Farem teatre per a alçar-nos del fang”.

Aquest cap de setmana, en Albena reprenen l’activitat, concretament en el Teatre de la Mar, a Mallorca, amb una funció anomenada El moble, una comèdia que relata els petits conflictes que transcorren entre les parelles. Paral·lelament, a la Sala Russafa reprenen la programació infantil amb un espectacle basat en una rondalla del conte ¿A qué sabe la luna?. “Estem convençuts que els xiquets i les famílies necessiten tindre alternatives d’activitats, estimular la imaginació i els sentiments, perquè en la sala sempre diem que la cultura cura. Forma part de la locució que anuncia l’inici de les funcions”, subratllen des de l’equip directiu.

Des de la Sala Russafa conten que el cap de setmana de la tragèdia van continuar amb una funció a càrrec d’una companyia aragonesa que estrenava Don Juan en los infiernos, dins del festival Rayuela’24 que acullen. Recorden que el públic que hi va vindre era escàs, i l’ambient era bastant “colpidor”. En eixir de la sala, els espectadors els van agrair haver tingut un moment d’evasió fora del caos i del dolor que s’ensenyoria de la societat valenciana.

“La cultura és un sector necessari i la nostra aposta com a companyia i sala és continuar amb l’activitat, perquè dinamitza l’economia de l’escena valenciana en aquests moments tan complicats. Ens dol veure com els nostres companys del sector estan afectats. És un problema molt greu”, insisteixen.

Així mateix, destaquen que la solidaritat de les persones anònimes i dels mateixos companys de professió “és preciosa”, però que gran part del pes recau sobre les institucions que han de “prendre mesures responsables per a ajudar-los i no deixar-los ofegar” en la precarietat més absoluta.

“Pitjor situació econòmica que en pandèmia”

Des de l’associació Avetid han elaborat un informe sobre la situació de les empreses privades del sector escènic valencià després de la DANA. En aquesta primera radiografia, es xifra que podria haver-hi més de sis milions d’euros en pèrdues entre el material danyat, les infraestructures i l’anul·lació de funcions.

A més, s’estima que 721 persones, de les quals 135 són fixes, estan en una situació laboral crítica. A això se sumen les 586 persones afectades per les funcions cancel·lades; i 231 membres perjudicats directament amb l’empresa. Així mateix, les pèrdues en la Seguretat Social arribarien a 795 afectats.

Les empreses valencianes han hagut de cancel·lar 365 obres, i posposar-ne 146 més, cosa que suposaria una pèrdua de més d’un milió d’euros. Concretament, diverses sales privades de les províncies de Castelló i València han hagut de suspendre 173 actes, i ajornar-ne 73, xifrant-se en 367.000 euros la pèrdua del total de funcions, i en 682.000 euros els ingressos per taquilla.

Les entitats que formen part d’aquesta plataforma pretenen ajudar les empreses i professionals del sector que passen per aquesta circumstància i que pressenten que podria ser “més greu que la viscuda en la pandèmia de la Covid-19”.

Des de l’associació asseguren que ja es treballa amb el Ministeri de Cultura per a la “canalització de les ajudes” després d’una reunió que han mantingut directament amb el ministre, Ernest Urtasun.

Dijous passat 7 de novembre, el ministeri va posar en marxa un Pla de Reconstrucció de la Cultura Valenciana i de les Zones Afectades per la DANA destinat als “àmbits com el cinema, el llibre, el patrimoni cultural, les arts escèniques o les arts visuals”.

Quant a les arts escèniques, l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música (Inaem) afluixarà les obligacions dels beneficiaris de les ajudes actuals en actiu del 2024; i “incorporarà en la pròxima convocatòria de concurrència competitiva un criteri addicional de prioritat per ser zona afectada”. Igualment, el programa Platea permetrà als teatres i les companyies de la província de València modificar les funcions programades fins al 31 de desembre de 2025.

La inversió inicial estarà dotada d’un milió d’euros, tal com ha anunciat Urtasun, i “flexibilitzarà les línies d’ajudes perquè els afectats puguen complir-ne l’execució més enllà del 31 de desembre de 2025”. “Impulsarem l’anàlisi i el diagnòstic de l’impacte de la DANA en les infraestructures públiques culturals i prestarem assessorament tècnic a agents culturals per a la sol·licitud d’ajudes generals”, ha puntualitzat.

Toni Benavent té por que aquestes ajudes arriben tard, perquè des de la seua companyia tenien una subvenció sol·licitada, d’abans de la DANA, que encara no s’ha resolt: “Estem ja molt atapeïts. Plou sobre mullat. És molt angoixant”, insisteix. Mentre que l’equip de la Sala Russafa denuncia que a aquesta situació se suma “el desastre de les resolucions d’ordres d’ajudes bianuals a companyies de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i la no resolució a mitjan novembre de les ajudes anuals”, que empitjora les condicions laborals dels treballadors d’aquest sector.

En aquest sentit, María Ángeles Marchirant recorda que, per la pandèmia, “molta gent es va quedar pel camí perquè aquests incentius van arribar tard i malament”, subratlla que van ser insuficients, i reitera que les administracions han de tindre la lliçó apresa.

Jairo, el padre de una de las jóvenes que perdieron la vida en la discoteca La Fonda Milagros este domingo, tiene la intención de constituir una plataforma para personarse como acusación en la causa y exigir las máximas responsabilidades a los culpables del incendio que costó la vida a 13 personas en la zona de ocio de Las Atalayas, en Murcia. “No he tenido tiempo de localizar a los demás afectados, estos días están siendo muy duros”, explica a elDiario.es el colombiano al tiempo que critica que “se vaya a personar el Ayuntamiento de Murcia como parte acusadora, cuando son los implicados; los culpables de lo que pasó están en el gobierno municipal porque no pudieron garantizar la seguridad de sus ciudadanos”, se queja y añade “que no hicieron cumplir el dictamen de cierre de los locales” que ardieron la madrugada del domingo.

Jairo, que lleva 25 años en España y hace cinco que se trajo de Colombia a su hija Leidy Paola y la pareja de esta, Kevin –ambos fallecidos en el incendio– insiste en que había una orden de cierre: “El Ayuntamiento negó las modificaciones que presentó la empresa Teatre para dividir el local en dos y crear La Fonda, pero no se cumplió esa orden y no cerraron ningún fin de semana”. Jairo apunta a que la noche en la que fallecieron su hija y su yerno, “hubo unos fuegos pirotécnicos dentro del local, que tenía los techos de madera, tengo un vídeo de una persona que estuvo allí y que me ha explicado el punto en que se generaron las llamas, pero no pudo grabar mucho tiempo porque la gente empezó a salir despavorida; pero estoy investigando hasta qué punto está permitido lanzar este tipo de fuegos en una discoteca”.

Su hija, Leidy Paola (27 años), era la primera vez que iba a Murcia a esta discoteca. “Nosotros vivimos en Caravaca, y salieron esa noche ella y su novio con otra pareja de aquí que es ecuatoriana y que han dejado huérfanos a tres niños”. Los cuatro cuerpos, según relata Jairo, los encontraron en el cuarto de baño de la segunda planta. “Mi hija no conocía ese sitio, si hubiera estado más veces quizás habría sabido cómo salir de allí a oscuras; pero por lo que sabemos, no había salida de emergencia en esa segunda planta y cualquier persona que estuviera allí habría muerto inevitablemente”.

El letrado Pedro López Graña representa a dos familias de las víctimas, de Nicaragua y Ecuador. “Ahora mismo, lo que vamos a hacer es personarnos como acusación particular y nuestra primera preocupación es que se identifiquen plenamente todos los cuerpos para darles sepultura”, ha declarado a elDiario.es Región de Murcia. “Vamos a aprovechar todos los recursos que podamos para descubrir la verdad y pedir la mayor pena para los responsables”, ha advertido. “El proceso lo vamos a llevar por lo civil, lo penal y lo administrativo o administrativo contencioso porque hay varios presuntos responsables, las empresas pero también es posible que la institución pública”, en referencia al Ayuntamiento de Murcia.

“Estamos resignados”

Jairo reconoce que familiares y amigos están ya “resignados”, hace días que entregaron objetos personales y otros elementos para ayudar a la identificación de sus familiares. “También el documento identificativo de Kevin, porque en su caso no tenía más familiares aquí en España que nosotros”. Esta tarde han sido convocados para proceder a las identificaciones, según ha podido saber este periódico. Finalmente a media tarde se daba la noticia de que los 13 cadáveres habían sido identificados.

Jairo agradece al Ayuntamiento de Caravaca “toda la ayuda que nos están brindando” y “aprovecho para pedir apoyo también al gobierno municipal de Murcia, porque queremos repatriar los cuerpos de mi hija y su novio; sus familias en Colombia tienen muy escasos recursos y no pueden viajar pero quieren estar acompañándoles en su despedida”.

El obispo de la Diócesis de Cartagena, José Manuel Lorca Planes, presidirá en la catedral de Murcia el funeral por las víctimas mortales de los incendios de Las Atalayas el miércoles 18 de octubre, a las 19.30.

Tal día como hoy, hace cien años, se daba por inaugurado el Gran Kursaal, uno de los casinos más modernos de Europa y el padre de lo que se conoce actualmente como el palacio de congresos y auditorio Kursaal, reconocido internacionalmente por acoger innumerables actuaciones, conciertos y, como no, estrenos de películas, al ser la sede del Festival de Cine de San Sebastián. El Gran Kursaal también acogía actos culturales, como obras de teatro y cine, exposiciones, pero eran más relevantes los actos políticos que tenían lugar entre sus paredes, a los que acudían las grandes autoridades de la época como el rey Alfonso XIII, la reina María Cristina o Francisco Franco.

Al tratarse principalmente de un salón de juego, y dadas las prohibiciones de la época en ese ámbito, los propietarios del edificio, de carácter privado, optaron por derribarlo para sacar un mayor partido al solar en el que se encontraba ubicado, y gracias al cual se construyó el puente Zurriola que lo unía con el centro de la ciudad. En los años 60 comenzaron a plantear el derribo y los proyectos para construir otro edificio dedicado a otros fines, sin embargo, el Gran Kursaal no fue convertido en escombros hasta 1973.

Debido a la inviabilidad de los proyectos que se fueron proponiendo a lo largo de los años, el solar al borde del mar donostiarra estuvo vacío durante casi 20 años, hasta que en 1991 se consiguió redactar un proyecto con el arquitecto navarro Rafael Moneo. Las obras comenzaron en 1996 y finalizaron en 1999. A pesar de que en un primer momento, la sociedad donostiarra consideró que la arquitectura del nuevo Kursaal chocaba no solo con lo que era el antiguo, sino con todos los edificios clásicos y de estilo francés que componen el centro de Donostia, poco a poco fueron considerándolo un indispensable en la ciudad. Hoy en día, tras cien años de historia, es visitado por personas de todo el mundo y sede de acontecimientos políticos, sociales y culturales tanto nacionales como internacionales. elDiario.es/Euskadi ha realizado una recopilación de fotografías antiguas del edificio del Gran Kursaal y de eventos que tuvieron lugar en él, durante los años de su existencia:

El Gran Teatre d’Alzira compleix 100 anys finalitzant els treballs de remodelació. A poques dates de la reobertura, l’Ajuntament ha volgut festejar l’efemèride amb la presentació de la nova etapa que s’obri en complir-se el primer centenari, i també informant de l’estat de la reforma i de l’abast de les inversions.

Les obres del Gran Teatre han suposat més de mig milió d’euros a partir de les inversions de la Generalitat, la Diputació i els fons municipals i s’han centrat principalment en l’actualització dels sistemes de seguretat, tant per als qui treballen dia a dia a l’edifici com per als qui acudeixen a les representacions: instal·lació de línia de vida a la part superior de la caixa escènica, teló de seguretat, cortines ignífugues, nova senyalització d’accessos i eixides, renovació de la instal·lació elèctrica, actualització dels banys i dels camerinos o la instal·lació de l’aire condicionat, entre altres: “Són coses que no es veuen però que són imprescindibles per a adaptar el Gran Teatre a les noves normatives”, ha indicat el regidor de Cultura, Alfred Aranda.

Així mateix, les millores suposen “un llavat de cara”, ja que han permés també repintar les façanes i l’espai interior, i “donar vida” a l’edifici des de l’exterior, gràcies als dissenys de dos il·lustres artistes, d’una banda l’alzireny Toni Espinar, amb llarga trajectòria com a muralista, i que ha recreat a les portes falses de la part posterior “la cara oculta del Gran Teatre”, en homenatge al personal tècnic i als treballadors. I d’altra banda, el reconegut il·lustrador Paco Roca ha dissenyat 6 dibuixos que simulen l’interior del teatre i es col·locaran a les finestres cegues del lateral de l’edifici. Estes vinyetes representen les diferents arts escèniques, dansa, teatre adult i infantil, música, festes i públic.

El pròxim 16 d’octubre se celebrarà la gal·la del centenari del Gran Teatre amb la reobertura de l’edifici. Eixe dia tindrà lloc un espectacle multidisciplinar amb actuacions de teatre, dansa o música, barrejades amb vídeos sobre l’efemèride i imatges històriques. “És un segle d’immensitat. Per ací han passat infinitat de veus, d’històries, d’imatges, músiques, emocions”, ha assegurat l’alcalde d’Alzira, Diego Gómez, qui ha incidit en què el govern d’Alzira té “l’esperança de què la recuperació del Gran Teatre puga garantir una vida de 100 anys més” per a una instal·lació que representa “un element de vida i de cultura” per a tota la població.

El centenari del Gran Teatre marcarà la nova temporada cultural de la ciutat, que també s’ha presentat hui dalt de l’escenari. El programador cultural, Jordi Verdú, ha avançat els espectacles més rellevants de l’agenda cultural. David Otero actuarà el 17 d’octubre; després d’ell passaran pel teatre espectacles musicals, com “Me cuesta tanto olvidarte. Homenatge a Mecano”, “Desconcerto”, “La Bella y la Bestia”, “We Love Queen”, o “Cenicienta”. L’actriu alzirenya Sandra Ferrús, que triomfa a Madrid, visitarà la seua ciutat amb l’obra del Centro Dramático Nacional “La Panadera”. Una altra actriu destacada, Aitana Sánchez-Gijón, xafarà el nou escenari per representar “Malvivir”, d’Ay Teatro. I en abril està previst que torne l’òpera en viu.

La celebració del centenari del Gran Teatre passa també pel llançament d’una pàgina web, la creació de recursos didàctics, com el quadernet de Marina Pascual “Descobrim el Gran Teatre” per a les escoles, la maqueta de la caixa escènica de Javi Benavent, el llibre “100 anys del Gran Teatre” a càrrec d’Inés Orts, la renovació de la marca i la posada en marxa de visites guiades per al públic en general. A més a més, l’arxiver d’Alzira, Aurelià Lairón, i el periodista Alfonso Rovira han col·laborat en la preparació d’una gran exposició que s’inaugurarà el 15 d’octubre a la Casa de la Cultura.

Juan Vicente Martínez Luciano prefereix triar la programació de Sagunt a Escena amb molta antelació, compondre un “esquelet” amb quatre o cinc obres i, llavors, donar-li una coherència, crear un relat. El d’enguany es titula ‘Paraules i sons’ amb la intenció de fer valorar i revisitar els textos clàssics, però també la música que els envolta. Sagunt a Escena celebra la 36a edició amb el convenciment d’haver-se convertit en un festival de referència dins de les arts escèniques després d’haver superat una època “adormida”. Del 25 de juliol al 7 de setembre, un total de 32 espectacles, 10 dels quals es veuran al Teatre Romà i 22 als diferents espais de l’Off Romà, ompliran els carrers d’una ciutat que cada vegada fa més seu l’esdeveniment.

Quin és el relat de la 36a edició de Sagunt a Escena?

Quan pensem en el Teatre Romà i en Sagunt a Escena sempre ens venen al cap els clàssics. L’espectador normalment espera una tragèdia grega, una comèdia llatina o, fins i tot, un clàssic espanyol, un Lope o un Calderón, o un anglés com Shakespeare. En aquesta edició volia que la gent s’adonara que hi ha altres llenguatges escènics. Els textos clàssics revisitats seran sempre la base del festival. Enguany tenim Divinas palabras de Valle-Inclán; Rodrigo, querido maestro, una adaptació preciosa de la vida del mestre Rodrigo feta per Passió per Sagunt, que recrearan la seua vida ara que es compleixen vint anys de la seua mort; Viejo amigo Cicerón, d’Ernesto Caballero, un dramaturg contemporani que ens porta a escena un personatge clàssic llegit des de hui. A més, els llenguatges escènics incorporen necessàriament la música i també m’interessava parlar no només de les paraules, sinó també dels sons que acompanyen els textos. En aquest sentit tenim una magnífica Consagració de la Primavera de la Jove Orquestra de la Generalitat, Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i continuarem amb Carles Dénia recreant els mons d’Al Tall, Raimon, Serrat...

Què aporta revisitar els textos clàssics des del punt de vista actual?

Demostrar la vigència dels clàssics. No és casualitat que un text de Lope, de Calderón o de Shakespeare siguen actuals, perquè tracten dels temes de sempre. No és el mateix fer-ne una lectura actual que enfocar-la des de fa 2.000 o 400 anys, com és el cas del Somni de Shakespeare. Els problemes de relacions de parelles o les parelles mixtes, fa 400 anys, era una cosa de comèdia i ara adquireix una lectura nova amb el masclisme, el feminisme, la feminitat... Els clàssics demostren que els problemes i les idees són els mateixos, però els afrontem de maneres totalment distintes.

Des de l’inici dels seus quatre anys com a director de Sagunt a Escena ha vist que el pressupost s’ha anat incrementant progressivament. Enguany la pujada ha sigut d’un 11% respecte del 2018 i ha arribat a 463.000 euros. Com valora aquesta implicació?

El festival ha tingut una pujada molt important quant a pressupost i quant a la disposició tant del Govern de la Generalitat com de l’Ajuntament de Sagunt i de la Diputació de València d’unir esforços perquè el festival tornara a tindre el valor d’abans. Després de 6 o 7 anys adormit, la primera cosa que havíem de fer era tornar a explicar què és Sagunt a Escena i per què el Teatre Romà era important, a més de portar les arts escèniques més enllà del teatre. En quatre anys hem augmentat molt poquet, però partíem de pràcticament res. El pressupost total del festival de Sagunt, i quan dic total és també la infraestructura, muntar escenaris, la neteja, la policia municipal, etc, no arriba ni al 10% del que té Mèrida. És fonamental que ens adonem que parlem d’un festival que no pot fer el mateix que fa Mèrida, Almagro o el Grec, perquè no tenim, de moment, capacitat de produir els nostres espectacles. Aquest seria, jo crec, el nostre gran repte de futur. Fem exhibició, escollim espectacles que ja s’han estrenat, però no tenim capacitat de decisió per a produir. Això significaria tindre una personalitat pròpia més important encara, però fan falta molts i molts diners.

I anem cap a aqueix moment?

Espere que sí que anem cap al moment en què ens adonem que tenim el festival d’arts escèniques, jo diria i m’atrevisc a dir, més important de la Comunitat Valenciana, i podem convertir-lo en un dels més importants de l’Estat. L’esforç de les persones ja el tenim, però fa falta l’esforç econòmic i, crec jo, que el personal comence a tindre una línia de producció que el faria diferent d’altres. Per una raó fonamental: treballaríem en la nostra llengua, perquè ara pràcticament tot el que tenim és en castellà. Per exemple, l’espectacle inaugural, Somni, és una producció de l’Institut Valencià de Cultura i és en valencià, però trobem molts problemes a l’hora de programar teatre en la nostra llengua.

Quina és la representació d’obres en valencià?

Comptant el que tenim en l’Off Romà parlaríem del 20 al 25%. Jo diria que, sobretot, en el Romà hauríem de tindre un 30 o 40% en valencià i en l’Off un 50%. Ara hem augmentat, perquè en l’Off tenim més teatre en valencià; en el Centre Cultural Mario Monreal cada dimecres del mes d’agost fem una mostra del que ha sigut la producció valenciana de la resta de l’any; dins del festival tenim un minicicle que es diu ‘Ressona’, en què tots els divendres hi ha concerts de grups en valencià al peu del Teatre Romà... Per aquest cantó és per on també hauríem de trobar aquesta personalitat del festival.

Alguna vegada també ha parlat d’un patronat que facilitaria aqueixa gestió.

Si les institucions que ara mateix hi col·laboren i les que podrien col·laborar-hi més, com, per exemple, el Ministeri de Cultura, que ara dona una ajuda simbòlica al festival que és com una almoina, s’hi implicaren més, sí que podríem crear aquest patronat, en què hi ha institucions i, fins i tot, gent de la societat civil com empreses del port de Sagunt i de Sagunt que ja hi col·laboren, i tindria més ressò en molts llocs en el món empresarial i social i, això, ens permetria obtindre més pressupost, sens dubte. És el que passa en llocs on hi ha un patronat, com per exemple en Les Arts.

Com deia, Sagunt a Escena va viure una etapa de sequera prèvia al seu nomenament com a director. Diria que, quatre anys després, s’ha convertit en un festival de referència dins de les arts escèniques valencianes?

Sens dubte. El primer any teníem l’objectiu que el nombre d’espectadors era determinant per a saber-ne el ressò, no només les ressenyes i els impactes en premsa, i vam tindre un 80% d’ocupació del Teatre Romà; i en les actuacions en el carrer ja notàvem que els espais s’omplien de gent. L’any passat va ser la demostració que el festival havia crescut fins on podia arribar. Hem de tindre en compte que el festival dura més de 30 dies i hem de muntar, fer l’espectacle, desmuntar... Cada espectacle comporta 3 o 4 dies de faena. I ara sabem que tots els espectacles del Teatre Romà tenen una ocupació de més del 90% i n’hi ha en què hem hagut de penjar el cartell de ‘Sense localitats’. Això significa que la gent hi va responent. Quan falta una setmana per al festival tenim més del 50% venut totalment. La gent ja s’espera des de fa mesos. Ara mateix, Sagunt, el seu entorn i, sobretot, la societat saguntina està donant molt de suport al festival i això fa deu anys no passava.

Pensa que els saguntins i les saguntines senten el festival com a propi?

Ara comencen a sentir-lo com a propi. De fet, tenim grups de gent que treballen amb nosaltres, com un col·lectiu que es diu La tira de dones, que tots els anys ens fan la pujada al castell amb una mostra de les arts plàstiques que elles treballen, i la fan al voltant de la idea del festival. En el Museu Arqueològic hi ha huit actuacions d’un grup saguntí que és el Camí de Nora, que fan visites dramatitzades. Hem inaugurat també Menuts a Escena, en què els pares poden portar els xiquets al museu, on hi ha professionals atenent els menuts i explicant què és l’arqueologia, mentre ells estan en el Teatre Romà. Hem notat que la gent s’hi està involucrant molt, tant quan fem coses a la Glorieta, com al Centre Cívic del Port de Sagunt, en el Casino Vell, en la Gerència del Port de Sagunt, on es fa la cloenda... Sagunt comença a notar que el festival li pertany.

Un dels seus objectius, quan va començar, també era potenciar la internacionalitat del festival.

Això és el que més faena comporta, perquè el pressupost és el que és, però també volem portar espectacles que, d’alguna manera, mostren què es fa en les arts escèniques d’altres països. Hem d’estudiar molt bé tot el que passa o passarà per l’Estat espanyol i aprofitar que una companyia hi està de gira per a fer que vinga també a Sagunt, ja que això ens permet abaratir costos i sumar la visió internacional del festival. Enguany ens acompanyen Yamato, que fan un espectacle de percussió japonesa que es diu Passió; només diré que el tambor més gran pesa 500 quilos. O d’altres, com el Ballet Nacional de l’Uruguai, perquè el dirigeix Igor Hiedra, que farà sis actuacions a tot Espanya. Ho hem aprofitat, i la sisena i última actuació de la gira serà ací a Sagunt.

I quines recomanacions ens dona per a aquesta edició?

Els ho recomane tot. A la gent a qui li agrada més el teatre no es pot perdre Viejo amigo Cicerón, perquè està protagonitzada per Josep Maria Pou i dirigida per Mario Gas; han estat a Mèrida i l’èxit ha sigut total; juntament amb Divinas palabras de Valle-Inclán serien els dos grans espectacles de teatre. I des de la música tenim Carles Dénia, Mastodonte i, també, l’últim espectacle, que és Bailando con Carmen, una producció que s’estrenarà en el festival i que és una òpera flamenca. A hores d’ara s’assaja en el Teatre Principal de València i puc dir que serà un espectacle meravellós.

El conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, ha presentat la 35ª edició del festival Sagunt a Escena acompanyat pel director del festival, Juanvi Luciano; l'alcalde de Sagunt, Quico Fernández, i la diputada d'Inclusió Social, Teatres i Memòria Històrica de la Diputació de València, Rosa Pérez.

Sagunt a Escena omplirà la capital del Camp de Morvedre amb teatre, dansa, música, circ, espectacles de carrer i diverses activitats durant els mesos de juliol, agost i setembre. Un programa amb un total de 26 espectacles, 11 dels quals es veuran en el Teatre Romà i 15 en els diferents espais de l'Off Romà.

El conseller de Cultura, que ha agraït la participació de tots els coorganitzadors, patrocinadors i col·laboradors del festival, ha declarat que treballar conjuntament amb diferents institucions i empreses “fa possible cada any Sagunt a Escena, que és un privilegi”.

Estem aconseguint que el festival ocupe el lloc que li correspon en el panorama escènic dels estius“. Així, ha afegit que, amb el festival, ”Sagunt es converteix durant els mesos d'estiu en l'epicentre de la cultura l'any que ostenta el títol de 'Capital cultural valenciana'.

“D'aquesta manera”, ha prosseguit Marzá, “ofereix a la ciutadania l'oportunitat de gaudir de grans espectacles de teatre clàssic amb importants noms de l'escena, entre els quals hi ha produccions valencianes i en valencià”.

Juanvi Luciano ha explicat que els diferents espectacles del Teatre Romà “giren al voltant de noms propis de l'antiguitat clàssica, noms que donen origen als mites del teatre clàssic”.

Ampliació d'espais

Una de les principals novetats de l'edició de 2018 és l'ampliació dels espais de l'Off Romà de 5 a 8. Així, als ja tradicionals, com el Centre cultural Mario Monreal, la Glorieta, la pujada al castell de Sagunt, el casino vell del Port de Sagunt i el centre cívic del Port de Sagunt, se sumen el Museu Arqueològic de Sagunt, la Casa de Cultura del Port de Sagunt i la plaça dels Pescadors de Canet d'en Berenguer.

El conseller ha assegurat que Sagunt a Escena també pretén consolidar-se en el nombre d'espectadors. “El festival vol atraure nous públics, més enllà de la comarca. Les bones comunicacions de Sagunt amb la costa, amb Castelló i amb València faciliten que un públic divers assistisca a les representacions. Tot això sense oblidar els turistes culturals que visiten el territori valencià durant l'estiu”.

“A més, comptem amb una gran participació de col·lectius i entitats tant de la ciutat de Sagunt com de la comarca del Camp de Morvedre, que senten el festival com a propi”, ha manifestat el director del festival. “La comarca rep un important impacte econòmic durant els dies de l'esdeveniment, tant el sector turístic i de restauració, com altres empreses de so, il·luminació o de transport”, ha detallat Luciano.

Les entrades anticipades per als diferents espectacles estaran a la venda amb un 25% de descompte fins al 29 de juliol i també hi haurà promocions per a grups. “Treballem amb preus molt assequibles, les entrades més cares del Teatre Romà són de 24 euros, en comparació, per exemple, amb altres festivals de referència com el de Mèrida, que estan entorn dels 65 euros. Una obra com Filoctetes, que forma part del Festival de Mèrida i que nosaltres hem programat ací, és molt més accessible en Sagunt a Escena gràcies al treball que des de Cultura de la Generalitat es fa per la democratització cultural”, ha explicat Juanvi Luciano.

Programació per a escalfar motors

El Port de Sagunt acollirà la programació prèvia del festival del 25 al 29 de juliol. Durant els dos primers dies, els espectacles de carrer seran els protagonistes, amb un muntatge del Circ Gran Fele i una obra de la companyia de circ balear 'A tir fix'.

L'obra de la companyia Passió per Sagunt La ciutat factoria es podrà veure del 27 al 29 de juliol en la casa de la cultura i tracta la història del port i la siderúrgia.

També destaca el seminari “Directores davant dels clàssics”, que se celebrarà els dies 27 i 28, en el qual 12 dones vinculades a les arts escèniques reflexionaran en tres taules redones sobre l'adaptació de figures mítiques i literàries a l'espai escènic.

Es tracta d'un seminari que pretén reunir la visió artística amb l'acadèmica i que comptarà amb noms com els de Carmen Portaceli, Magüi Mira o Inma Sancho, entre altres.

El festival s'inaugurarà de forma oficial el 31 de juliol en el context de l'Off Romà i en la Glorieta de Sagunt tindrà lloc l'espectacle de carrer Aigua, coproduit pe l'IVC. Es tracta d'un muntatge que serà itinerant, ja que es podrà veure a Canet d'en Berenguer el 9 d'agost, dins de la programació del festival, i també en l'altra localitat que ostenta el títol de Capital Cultural Valenciana el 2018, Potries.

D'altra banda també s'inaugurarà l'exposició exterior pel carrer de la pujada al castell del col·lectiu La Tira de Dones, amb el títol El jardí de les delícies, on es fa un homenatge al Bosco, i es podrà gaudir de la música cubana de Pancho Amado i el Cabildo del Son.

'Antígona' per a la inauguració

El Teatre Romà inaugurarà la programació l'1 d'agost amb Antígona, coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la companyia il·licitana La Ferroviària, amb Enric Juezas i Eloísa Azorín.

Entre els 11 espectacles programats al Teatre Romà de Sagunt, destaquen tres grans produccions de teatre clàssic, que també es veuran en els altres dos grans festivals escènics d'àmbit estatal, el Festival Grec de Barcelona i el Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida. Es tracta de Filotectes, amb Pedro Casablanc, Pepe Viyuela i Félix Gómez, que es representarà el 3 i el 4 d'agost; L'Amazones, interpretada per Silvia Abascal, Loles León i Olivia Molina, programada per al 17 i 18 d'agost, i Fedra, representada per Lolita Flores, Juan Fernández i Tina Sáiz.

El 2 de setembre s'estrenarà la versió en valencià de l'obra Èdip, produïda pel Teatre Romea, i serà l'encarregada de tancar la programació de Sagunt a Escena.

L'Off Romà

En els diferents espais de l'Off Romà es podran veure un total de 15 espectacles. Així, el centre cultural Mario Monreal, que oferirà una programació íntegrament de producció valenciana, oferirà espectacles com una versió de titelles de La Celestina, a càrrec de la companyia valenciana Bambalina Teatre Practicable (8 d'agost), última guanyadora del Premi Max al millor espectacle infantil per Kiti-Kraft.

També es representaran l'obra sobre les migracions Els convidats, del Col·lectiu Fracassades (15 d'agost); Classe, de Teatrencompanyia i La Medusa, o Què va passar amb Michael Jackson?, una obra sobre la fama en l'era digital de la companyia La Tata Calba.

El Festival Internacional del Cant de les Mines portarà al casino vell del Port de Sagunt alguns dels guanyadors de l'edició del 2018, que se celebra la primera setmana d'agost en el municipi de la Unió, a Múrcia. Un espectacle molt especial, ja que hi ha un fort arrelament entre Sagunt i aquesta localitat murciana.

Els espectacles de circ es donaran cita en la pujada al castell de Sagunt amb l'obra Ovvio, de la companyia italiana Kolektiv Lapse Cirk; Mira't, de Circ Pànic, que ens parla de la condició humana a través de les acrobàcies, i Wake App, dels granadins Zen del Sur, que combina dansa, percussió i acrobàcies.

Sagunt Menut

En aquesta edició, per primera vegada, la Generalitat ofereix el servei Sagunt Menut, una iniciativa que facilita que els pares i mares assistisquen a les representacions teatrals de Sagunt a Escena, mentre els xiquets i les xiquetes gaudeixen d'una activitat didàctica.

Sagunt Menut es duu a terme en el Museu Arqueològic de Sagunt, de 9.30 a 1.00 hores, coincidint amb les representacions del 3, 4, 17, 18, 24 i 25 d'agost.

L'activitat està dirigida a xiquets i xiquetes de 6 a 12 anys i es podrà reservar en el moment de comprar les entrades als espectacles fins a completar l'aforament (20 places per sessió).

Lisa va ser apallissada fins a la mort el juliol del 2015, en un ascensor d'un edifici de la platja alacantina de l'Albufereta. Era una dona transsexual. Un altre juliol, però de 1460, les autoritats valencianes van penjar públicament en la forca de la plaça del Mercat a Margarida Borràs, la primera transsexual valenciana de qui hi ha constància. 555 anys després, l'odi cap a les persones LGTBI continua. Per això, la companyia teatral “Traspasando Fronteras”, dirigida per Carmen Fernández, ha decidit denunciar-ho amb el rescat de la memòria de Margarida Borràs.

Margarida, nascuda originàriament Miquel, era filla d'un notari mallorquí establert a València, que es movia sense pudor per l'alta societat valenciana medieval fins que algú la va delatar i va ser empresonada, torturada i penjada, com recull el Dietari d'Alfons el Magnànim.

Traspasando Fronteras va convertir en un guió teatral la història de Borràs amb una revisió contemporània que la fa molt actual. La interpreta Fernández, que també fa de guionista i directora, i que viu en carn pròpia la discriminació i vulnerabilitat que comporta encara ara ser una dona trans. “A mi m'han pegat, m'han humiliat, m'han insultat... Ara mateix tinc un judici per una agressió d'un dels meus veïns d'escala, ell encara diu que les persones com jo no tenen dret a viure, que hauríem d'estar mortes. I clar veus els casos de Lisa, que ens coneixíem, o el de la meua germana de la vida Cristina –transsexual assassinada a València en 2009– i clar que et fiques en la seua pell”, confessa nerviosa Carmen Fernández.

Per a ella representar l'obra a Velluters i a la mateixa plaça on estava la forca on van penjar a Margarida Borràs té un simbolisme restaurador i ha estat un “regalàs” de l'Ajuntament. A més, ella volia fer-la al carrer perquè s'acoste gent més enllà de la que ja està conscienciada. “Les persones transsexuals som les grans desconegudes. Se sap que existim però se'ns invisibilitza, per això utilitze el teatre i el carrer per mostrar la nostra realitat, perquè tenim els mateixos drets que qualsevol altre ésser humà”, resumeix després de dues obres teatrals diferents sobre la LGTBIfòbia.

En aquesta participen 12 persones amateurs i fins i tot un traductor a llengua de signes. Després de l'espectacle a la plaça del Mercat pel dia contra la fòbia a les persones per l'orientació sexual o la identitat de gènere, la representaran a Elx per la Setmana de l'Orgull Gai.

Amb motiu d'aquestes dates, el col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals, Lambda també ha llançat una campanya de denúncia a les xarxes en la qual mostra situacions de marginació i violència viscudes pel col·lectiu. “És terrible pensar que encara passen aquests crims tan horribles contra algú que ha gosat viure fins a l'última conseqüència viure amb la identitat que sent. Però sense arribar a aquest extrem, ens trobem amb molts casos d'assetjament quotidià per transfòbia. És incomprensible que en el segle XXI encara hi ha persones que pensen que les persones trans hem fet un procés tan dur com el de transició sexual per caprici. Falta molta educació i pedagogia social”, explica Àlec Casanova, vocal trans de Lambda a l'acabar-se l'obra de Fernández. Tots dos ho intenten, ja siga amb teatre, tallers a les escoles, intentant canviar lleis o qualsevol estratègia per trencar l'odi que perdura 500 anys després. 

Al món hi ha més de 60 milions de persones que han hagut de deixar les seues cases a la força. Molts intenten arribar a Europa on hem construït murs de ciment i tanques perquè no entren. Quant cobra l'empresa que construeix la tanca? I els periodistes que escrivim sobre ells? Quins interessos els mouen? Preguntes com aquestes planteja Els nostres, l'última producció teatral pública de l’Institut Valencià de Cultura que es representa al Teatre Principal de València del 16 al 27 de maig.

L'obra recorre les dues ribes de la Mediterrània per parlar d'aquells que pateixen el conflicte i aquells que el construeixen i el sostenen. Denuncia l’ús de mà d’obra barata; la creació de nacions artificials després de la I Guerra Mundial, les intervencions militars i els negocis energètics i armamentístics. Parla d’una Europa acomodada i egoïsta, que mira cap a l’altre costat. I parla també del patiment humà. D'esperances que s'ofeguen. De la pèrdua.

Avança a través de diferents papers: migrants, tripulants de vaixell, traficants de persones, sol·licitants d'asil i periodistes. Una obra crua i molt actual escrita conjuntament per quatre dels millors dramaturgs valencians: Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla.

“Pensem que el teatre ha d’enfrontar-se a aquests tipus de reptes i explorar quina és la nostra responsabilitat o, almenys, la dels nostres governs. En aquest treball hem gratat sobre la superfície per trobar, intuir i comprendre les causes i l'origen d’aquestes tragèdies, i ens hem topat amb un vaixell a la deriva, amb nàufrags en totes les ribes, amb una impotència òrfena enmig del desert”, expliquen els autors.

Ho materialitzen deu actors, comandats per la directora Eva Zapico, que té l’esperança que alguna cosa canvie en els espectadors que assistisquen a l'obra. “La responsabilitat de parlar del patiment alié és inabastable. Perquè, fins i tot amb la millor intenció, és difícil no caure en la condescendència, la delectació emocional i l’exhibicionisme. Fa vertigen, però cal aprofitar el privilegi de tindre l’espai per a la denúncia, per a la reflexió”, explica en roda de premsa.

Per al director general de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos, produir Els nostres és la manera escènica de la Diputació de València –coproductors– i de la institució que ell dirigeix, d'estendre la pancarta ‘Welcome refugees’ i fer palesa la tragèdia de la migració. “Se'ns omple la boca d'aigua quan diguem que un dels grans valors del teatre és el de poder ser l'espill de la societat, i aquesta producció pública té al 100% aquesta decidida intenció; avalada -a més a més- perquè es tracta d'un suport a la creació escènica valenciana, amb professionals valencians en tots els apartats de l'espectacle”, ha assenyalat Guarinos.

Fins ara el teatre públic valencià no tractava els grans temes socials. Després del Teatre Principal de València, Els nostres es presentarà a Alacant i Castelló.

“El verí del teatre” va nàixer per a la televisió en 1978. El text teatral de Rodolf Sirera ha estat traduït a quinze idiomes, l’últim al xinés, i representat en més de vint països. Tot i el gran èxit, Sirera confessa que “hi ha èpoques que no l’he volgut gens ni mica” per l’ombra que llança sobre tota la seua obra. “He escrit 40 ó 50 obres de teatre i el text que em demanen sempre és ‘El verí del teatre’.

Reconeix que l’obra naix de la necessitat de reflexionar sobre la professió actoral. “Jo venia del teatre independent”, diu Sirera i “sempre m’havia interessat molt saber on estan els límits de la representació teatral”.

És una obra escrita en les claus dels snuff-movies, els assassinats en directe, “una obra sobre la crueltat, el poder i la submissió”, tot i que reconeix que “el text té moltes lectures”.

Els espectadors valencians la poden vore ara en la versió de la Companyia Teatre Micalet, que el pròxim mes de maig estarà a Massamagrell.

Protagonitzada per Julia Gutiérrez Caba i Miguel Rellán, se centra en dos personatges: Melissa Gardner i Andrew Makepeace Ladd III, que, asseguts un al costat de l'altre, lligen en veu alta cartes i postals que es van enviars mútuament al llarg de cinquanta anys. El 17 de febrer al Teatre Principal de Castelló.

Més informació en aquest enllaç

No es pot entendre el teatre popular a València sense passar per l’Escalante. Quan fa trenta anys la Diputació va posar en marxa aquest projecte en un edifici d’una fundació de l’Arquebisbat, el va batejar com el “teatre dels somnis”. Durant les seues gairebé quatre dècades, l’espai va acomplir la seua funció: fer somiar els xiquets.

Des que una part del sostre d’una sala s’assolara la tardor del 2016, l’Escalante és un teatre sense teatre. Un projecte que ha continuat en altres sales del municipi per interés dels responsables de Teatres de la Diputació i per col·laboració de la resta dels espais, però s’ha esdevingut, sense ser la seua vocació, un nòmada. La impossibilitat que addueix la corporació provincial per a pagar entre 5 i 6 milions d’euros que costa la rehabilitació i l’escassa voluntat per part del patronat de Joventut Obrera, propietari de l’edifici, així ho han volgut.

“L’informe dut a terme per una consultoria externa manifesta que la vida útil del Teatre Escalante està esgotada”, va explicar José Ruiz, diputat provincial de Patrimoni. Encara que l’organisme té un departament encarregat de teatres, que gestiona Rosa Pérez Garijo, l’última paraula la té Patrimoni i Administració de la Diputació per a confirmar l’adquisició d’immobles. A més de l’informe tècnic, es va encarregar un estudi jurídic que va concloure que la propietat va incomplir l’obligació de fer les inspeccions tècniques cada cinc anys i que la corporació provincial no ha de fer-se càrrec de pagar, perquè la rehabilitació supera amb escreix el 50 per cent del valor de reposició de l’immoble.

Quan l’edifici complia un any en desús es va dir, es va tenir en compte, que el principal projecte didàctic per al públic infantil podria trobar una llar nova en l’antiga sala Espai Moma. La Diputació i l’Ajuntament van estudiar la viabilitat del trasllat al centre del director Carles Alfaro i ho van considerar una bona opció. Quan els dirigents van anunciar la fi de la relació en l’edifici del carrer Landerer, van apuntar aquesta sala com la idònia per al projecte. “Té una bona ubicació, les instal·lacions estan bé i, a més, té llicència d’activitat”, va comentar el responsable de Patrimoni a l’octubre. Més de tres mesos després, la confirmació encara no ha arribat. El que sí que es va confirmar va ser l’adéu definitiu a la sala.

A pesar d’aquest ambient pessimista, la Diputació va assegurar que “la continuïtat del projecte està garantida” i que va “més enllà de la seua seu”. Així, a falta de trobar un espai fix, la programació ha anat distribuint-se per sis sales de la ciutat. Així, les quasi 170 obres es reparteixen entre el Palau de les Arts, Teatre Rialto, Talia, Sala Russafa, Matilde Salvador i Espai Inestable, una itinerància que no és la ideal, reconeixen en la Diputació.

Les respostes no han estat prou per a Podem, ja que des del Congrés, la seua diputada Rosana Pastor ha decidit intervenir-hi. “Coneixem que la situació és complexa i deriva d’una falta de manteniment per part dels anteriors gestors del PP, agreujada perquè els propietaris de l’immoble no ha donat facilitats, però des de Podem creiem en la importància de donar continuïtat al projecte, vinculant-lo a l’espai en què va nàixer i s’ha desenvolupat amb èxit”, va explicar en un comunicat. Per això, demana una reunió amb el president de la Generalitat, Ximo Puig, perquè faça de mitjancer i trobe una solució que “garantisca la supervivència del projecte”.

El teatre Escalante deixarà de ser el lloc per a les representacions infantils. La històrica sala que gestionava la Diputació de València tanca el teló per temps indefinit després de les deficiències detectades.

La corporació provincial ha estudiat durant quasi un any la forma de pagar la rehabilitació de l'edifici, que va haver de ser desallotjat per greus problemes amb les bigues i en el pati de butaques que posaven en perill als assistents. El cost de la rehabilitació de l'edifici, propietat de l'entitat religiosa Patronat de la Joventut Obrera, gira entorn dels 5 milions d'euros i segons fonts de la Diputació en aquests moments és inassumible.

Ara la Diputació pretén traslladar el projecte didàctic de l'Escalante a l'Espai '*Moma, la sala que gestionava l'equip de Carles Alfaro, en la qual duien a terme les representacions de la companyia que dirigia, Moma Teatre. L'Ajuntament de València prepara un estudi de viabilitat per a determinar si la sala, amb aforament per a 210 persones, compleix els requisits.

La sala de la família Alfaro, situada en el carrer del Platero Suárez, està tancada des de 2004, quan el director de la companyia que havia passat allí sis temporades va decidir assumir nous reptes. Després del tancament va ser gestionada per Teatres de la Generalitat amb el nom 'l'Altre Espai' . La sala es va convertir des de mitjan noranta en un espai de referència en la ciutat, acollint funcions de teatre, però també òperes, espectacles de dansa, cinema, lectures dramatitzades i concerts.

Mentre els responsables de Cultura i Patrimoni estudiaven el projecte de rehabilitació, la programació de l'Escalante s'ha desenvolupat en el Teatre El Musical del Cabanyal. El projecte didàctic va nàixer de la Diputació el 1985 en el que abans es coneixia com 'la casa dels obrers' per a incentivar el coneixement i estima del teatre des de la infància. En l'històric edifici, a més de les representacions, s'han realitzat tallers i escoletes, ha comptat amb un centre d'exposicions i ha rebut multitud de reconeixements. Els seus responsables han assegurat en tot moment que, encara que no puga situar-se en l'edifici del carrer de Landerer, el projecte no es perdrà.

El teatro Escalante dejará de ser el lugar para las representaciones infantiles. La histórica sala que gestionaba la Diputación de València cierra el telón por tiempo indefinido tras las deficiencias detectadas.

La corporación provincial ha estudiado durante casi un año la forma de costear la rehabilitación del edificio, que tuvo que ser desalojado por graves problemas con las vigas y en el patio de butacas que ponían en peligro a los asistentes. El coste de la rehabilitación del edifico, propiedad de la entidad religiosa Patronato de la Juventud Obrera, gira en torno a los 5 millones de euros y según fuentes de la Diputación en estos momentos es inasumible.

Ahora la Diputación pretende trasladar el proyecto didáctico de la Escalante al Espai Moma, la sala que gestionaba el equipo de Carles Alfaro, en la que llevaban a cabo las representaciones de la compañía que dirigía, Moma Teatre. El Ayuntamiento de Valencia prepara un estudio de viabilidad para determinar si la sala, con aforo para 210 personas, cumple los requisitos.

La sala de la familia Alfaro, ubicada en la calle del Platero Suárez, permanece cerrada desde 2004, cuando el director de la compañía que había pasado allí seis temporadas decidió asumir nuevos retos. Después del cierre fue gestionado por Teatres de la Generalitat con el nombre 'l'Altre Espai' . La sala se convirtió desde mediados de los noventa en un espacio de referencia en la ciudad, acogiendo funciones de teatro, pero también óperas, espectáculos de danza, cine, lecturas dramatizadas y conciertos.

Mientras los responsables de Cultura y Patrimonio estudiaban el proyecto de rehabilitación, la programación del Escalante se ha desarrollado en el Teatre El Musical del Cabanyal. El proyecto didáctico nació de la Diputación en 1985 en lo que antes se conocía como 'la casa de los obreros' para incentivar el conocimiento y aprecio del teatro desde la infancia. En el histórico edificio, además de las representaciones, se han realizado talleres y escoletes, ha contado con un centro de exposiciones y ha recibido multitud de reconocimientos. Sus responsables han asegurado en todo momento que, aunque no pueda ubicarse en el edifico de la calle de Landerer, el proyecto no se perderá.

Per amor a l'art ja no es treballa. Aquest sembla el leitmotiv de les companyies teatrals catalanes, les independents, les petites, les poc o gens subvencionades. Però que vol dir ser independent? I petit? El cert és que el teatre català viu un moment lluminós al voltant de la creació de companyies multitask. Aparentment ha passat l'època dels grans actors que feien tots els papers de l'Auca i dels grans directors que dirigien pràcticament tots els muntatges, des dels 90 fins a l'actualitat.

Des de fa uns anys (no masses) els artistes, creadors, actors, dramaturgs, productors... han entès que les lògiques de la crisi econòmica (i del capitalisme) obliguen a ser homes i dones orquestra: actrius que fan de productores, directors que fan de community manager, dramaturgues que fan de tècnic de so i un llarg etcètera. Així es redueixen els costos de l'especialització alhora que s'abraça la dita de “el saber no ocupa lloc” (sic).

Això no obstant, i tot i fer mans i mànigues, sovint les companyies es troben amb la crua realitat: els números no surten. I per allò de “juntes som més fortes” decideixen muntar El Col·lectiu: una agrupació de més de 50 companyies que té per objectiu aconseguir mesures laborals dignes per les persones que treballen al voltant del fet escènic.

La majoria de les companyies que conformen El Col·lectiu treballen en un entorn de precarietat vergonyosa sobretot perquè els ingressos de l'explotació venen d'acord amb la taquilla.

Anar a taquilla

“Anar a taquilla” implica que el teatre no “contracta” a la companyia que representarà el seu espectacle, sinó que en funció del públic assistent i la recaptació que produeixin es partirà els beneficis amb la companyia visitant. Les sales públiques, com el Lliure o el Teatre Nacional, en general no apliquen el sistema de taquilla però sí que s'aplica en la majoria de sales privades -tot i que moltes també reben subvenció pública- de manera sistemàtica i sense garanties.

El fet de la taquilla obliga a convertir la feina teatral en un producte regit per les lògiques del capitalisme ferotge: cobres pel que produeixes. “Make yourself”. D'aquesta manera, quan una companyia entra a un teatre a fer una explotació de la seva creació, és a dir, fer passis del seu muntatge no té garantit un sou ni uns mínims econòmics que sustentin la seva vida laboral, familiar i personal.

Així, des d'aquest mes de juliol, conscients i cansats d'una situació “a totes llums” insostenible i alhora desconeguda pel públic, els membres del Col·lectiu han decidit exigir als teatres una recaptació de taquilla del 70/30. 70% per ells, 30% per la sala. Fins ara era de 60/40. La idea és que això només sigui un petit pas per aconseguir la contractació i el pagament de catxets dignes i alhora una crida per visibilitzar la problemàtica.

Els efectes de la precarització teatral

El cas és que la multitasca, la pluriocupació i les vicissituds econòmiques a què es veuen sotmeses les companyies obliga a plantejar que sense uns sous mínims l'entorn artístic se'n ressenteix, i molt. Sense previsió econòmica una companyia, no té possibilitats de futur ni de disseny de noves propostes. I això planteja un escenari on la professionalitat no hi té cabuda, on només hi haurà lloc per muntatges amateurs. Si no podem garantir els sous dels nostres artistes tampoc podrem garantir la seva professionalitat.

D'altra banda, la precarietat cultural és un fet que ens afecta a tots i totes, no és subsidiari d'actors, actrius o directors i directores. La crisi econòmica deriva en una crisi cultural i la taquilla és una maquinària perfecte per expulsar un tipus de discurs crític, artístic i ideològic del nostre teatre.

Només podran fer teatre els privilegiats econòmics, els que poden treballar sense cobrar. Això vehicula una hegemonia de classe darrera d'aquesta situació de desequilibri, que fomenta que dins la piràmide social siguin només uns pocs els que puguin acceptar un sistema de taquillatge. Així s'entra en una espiral on les persones que es poden dedicar als oficis artístics són aquelles que tenen les necessitats bàsiques cobertes. Les que poden treballar per amor a l'art no necessiten treballar.

Davant la realitat de la precarització, el discurs de les sales per justificar la taquilla és parlar d'oportunitats per visibilitzar la feina. Visibilitzar amb l'esperança que et contractin, que et vegin perquè et vulguin. Aquesta juguesca emocional normalment és infructuosa i el que fa és destruir la possibilitat de tenir un teixit teatral professional, independent, arriscat i crític. Els oficis culturals també tenen un preu i no es fan només “per amor a l'art”. Pel bé de totes i de tots.

Més d'una trentena d'espectacles convertiran Sagunt en la capital del teatre durant 50 dies d'estiu. La 34 edició de Sagunt a Escena arranca aquest dimarts ampliant la seua oferta de l'any passat, amb més espais i augmentant les companyies valencianes, que arribaran al 35% del total.

La temàtica que enllaça les actuacions de la 34 edició és 'Herois i antiherois', augmentant a més la presència femenina, un dels compromisos del festival. Malgrat el nul suport del Govern central, que segueix sense invertir en el certamen, l'organització ha aconseguit programar l'estrena mundial de l'òpera La Bretxa, una obra contemporània de Jacques Alphonse de Zeegant dirigida per Paco Azorín o l'actuació de Silvia Pérez Cruz, el principal reclam del festival amb el seu concert Vestida de nit. Al costat d'ells, passaran noms com Israel Galván, Aitana Sánchez Gijón, Carmen Portaceli, Mario Gas, Joan Amèric i Ximo Tébar.

La primera obra programada per al dimarts és De Sukei a Naima, un espectacle dirigit per Gemma Miralles, que tracta les persecucions del poble magrebí i la seua lluita per preservar la seua identitat i cultura; una proposta que convida a empatitzar donat el “xoc de religions” -així ho ha descrit la directora- que es produeix actualment.

Així mateix, i entre altres espectacles de dansa, el festival presentarà a la companyia xinesa Tao Dance Theatre, en una de les dues úniques actuacions que realitzarà enguany a Espanya. Sagunt a Escena estrena una cooperació amb el Festival Internacional del Cante de las Minas, dedicat al flamenc. El guanyador del certamen (que se celebra a principis d'agost en La Unión, Múrcia) actuarà també a Sagunt a la fi d'estiu.

En aquesta edició els espais s'amplien a la pujada al Castell, la Glorieta i el Centre Cívic del Port de Sagunt, el Centre Cultural Mario Monreal, la Casa dels Berenguer i l'Antic Casino del Port de Sagunt, a més de, com cada any, el Off Romà. Aquest últim es veurà enriquit amb teatre de carrer, teatre gestual, música i circ en diferents punts de Sagunt. A més, totes les representacions en el centre cultural seran en valencià, amb els espectacles Hamlet canalla i El verí del teatre com a protagonistes.

Després de gairebé 25 anys des que va dirigir el seu darrer Shakespeare, Xavier Albertí es torna a posar al davant d’un text del mestre de Stratford, amb Ricard III. Ho fa al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dirigint a Lluís Homar en el paper de Ricard III, un home, segons el retrat que en fa Shakespeare, amb una deficiència física adquirida ja de naixement. Insegur i amb un gran afany de poder i amb un meta clara: accedir  al tron, no importa a quin preu. Trucs, farses, mentides i assassinats són els seus recursos per aconseguir-ho.

El Duc de Gloucester arriba a Rei, però el seu imparable afany de poder posa en perill tot el que fins llavors ha aconseguit. La caiguda del cavall en la batalla del camp de Bosworth el dur a trobar-se cara a cara amb el seu fatídic destí. El crit desesperat “El meu reialme per un cavall!”, és l’expressió de la consciència que la mort li arriba, i tot i així, vol seguir lluitant.

A Lluís Homar l’acompanyen Joel Joan com a Duc de Buckingham, Carme Elías com a Reina Margarida i Anna Sahun en el paper de Lady Ann. Julieta Serrano, que celebra els 60 anys dalt d’un escenari, encarna la Duquesa de York, mare del malvat Rei. I amb ells, un seguit d’actors fins arribar a 14, nombre poc encertat. Segons Xavier Albertí “mai la feien més de 12 actors, deien que portava mala sort”. Les obres de Shakespeare són corals, hi arriba a haver fins a 40  personatges. Ja en el seu moment els papers es repartien entre una dotzena d’actors, que doblaven i fins i tot, triplicaven els personatges. En aquesta adaptació, actors com  Antoni Comas i Oriol Genís assumeixen fins a quatre papers. Albertí exprimeix la presencia dels actors a l’escenari, fent-ne, de la majoria d’ells, músics.

La música, gairebé personatge omnipresent en tots els espectacles d’Albertí, conviu en bona sintonia amb el text, i com diu el director “la música crea espais mentals i als actors els ajuda a ampliar la seva ànima”. El text en boca dels actors, convertits en conductors de la paraula, que opten per una austeritat gestual quasi portada al límit, pren protagonisme fins al punt que la paraula preval per damunt de tot. La traducció del text, a càrrec de Joan Sallent, molt respectuosa amb el text original, i l’adaptació de Lluïsa Cunillé, s’evidencien en la seva plenitud al final de les tres hores d’espectacle, en el darrer monòleg de Lluís Homar.

Els altres elements que configuren aquesta posada en escena són valors que conflueixen com un tot. L’escenografia, un espai despullat, una estructura metàl·lica revestida amb vidre, mínima i alhora integradora. Un piano de cua, exposat com un actor més, que en la segona part canvia de lloc per assumir un paper secundari. La projecció d’imatges, realitzades pel vídeo artista Fran Aleu, del rostre de Lluís Homar enregistrat en 360º, combina amb imatges gravades en directe amb una steadycam que es mou per l’escenari i pel backstage, convidant al públic a fer un viatge a l’interior del personatge, trencant així la ‘quarta paret’, aquell espai imaginari que separa l’espectador de l’escenari.

Un vestuari monocrom, que oscil·la entre una gama de grisos i negres on l’única nota cromàtica divergent és el vestit del Rei Ricard quan és coronat; una  malla d’argent brillant i una sabata diferent de l’altra i fins i tot els elements que vesteixen la deformitat del rei, volgudament mostrats al públic, s’esvaeixen ràpidament  de l’ull de l’espectador.

Aquesta sobrietat tan uniforme sembla que vulgui despullar els personatges dels trets que identifiquen la seva individualitat, per aprofundir en l’interior de cadascun d’ells i centrar l’atenció i l’interès de l’espectador en la psicologia dels mateixos.

La primera part, el motor de l’acció, és en mans dels personatges masculins. La segona és el moment de les dones, que encarnen la consciència i la reflexió, diu en Xavier Albertí. I per acabar, la verbalització de la doble consciència, quan Ricard III, dirigint-se al públic, diu “si em moro en el camp de batalla, em plorarà algú?”, tornant d’aquesta manera a travessar la imaginària ‘quarta paret’, un recurs molt usat en l’època de Shakespeare i que el teatre actual va trigar molt en utilitzar.

Ha passat un quart de segle des de que Xavier Albertí va dirigir un altre Shakespeare. Amb aquest Ricard III, el director ha fet un exercici del teatre de la paraula. Al més pur “estil Albertí”, ha comprovat del què es capaç Lluís Homar quan es posa a la pell d’un personatge tant desconcertant. Tot un estímul per repetir, perquè encara queden set obres de l’escriptor anglès que porten nom de rei.

Quan ens trobeu a faltar, o no sentiu a parlar de nosaltres, recordeu que no és perquè no existim, ni perquè som “quatre gates”, ni perquè no estem en actiu

Tenim noms i cognoms, malgrat que moltes vegades passem desapercebudes o som ignorades. Aquí no hi ha prou espai per a totes les que som, però si per a una bona representació de totes nosaltres.

Tenia pensat escriure un text sobre dones i teatre. Sobre el món del teatre i les dones que hi treballem. Sobre la invisibilitat que patim en diferència als nostres companys homes. Sobre les desigualtats en les oportunitats que se'ns ofereixen pel sol fet de ser dones. Sobre les dificultats a les quals ens veiem avesades a l'hora de conciliar feina i família, i sobre el masclisme i androcentrisme que pateix, també, el nostre sector i que es fa palès en molts aspectes i de moltes maneres, des de com s'escriuen els personatges femenins, a quines ofertes de feines rebem; des de la nostra presència mínima en llocs de direcció d'institucions o en comitès de lectura de teatres públics, a com se'ns exigeix més que als nostres companys homes per a ser tingudes en compte; des d'alguns comentaris que hem de sentir per part d'alguns companys homes, o d'alguna premsa, o d'alguns empresaris, i fins i tot de vegades del públic, a les diferències salarials.

Però no ho faré. Faré això: anomenar-ne a tantes com pugui de totes les que treballem cada dia als escenaris de Catalunya, darrere els escenaris, en la gestió dels projectes escènics, la distribució, la producció... Parlo només de teatre, que és el camp que conec. Obvio la dansa, el circ, la performance... Al costat de cada nom hi trobareu la seva dedicació més destacada en relació als escenaris. Aquestes etiquetes queden curtes per a definir-les. I us les presento sense cap mena d'ordre, tal com em vénen al cap. I me'n deixaré a moltes...

Anna Alarcón (Actriu), Gemma Brió (Actriu, Dramaturga i Directora), Sílvia Delagneau (Escenògrafa), Alba Florejachs (Actriu), Rocío Manzano (Actriu i Directora), Semolina Tomic (Creadora i Intèrpret, Directora de l'Antic Teatre), Marta Buchaca (Dramaturga), Noemí Alesán (Relacions Públiques), Clàudia Cedó (Dramaturga), Mercè Cervera (Productora), Clara Garcés (Actriu), Cristina Clemente (Dramaturga), Paula Blanco (Actriu), Carla Rovira (Actriu i Creadora), Daniela Freixas (Actriu i Dramaturga), Marta Galan (Dramaturga), Daniela De Vecchi (Directora), Cristina Orriols (Productora), Ganecha Gil (Dissenyadora de llums i Tècnica), Agnés Mateus (Actriu i Creadora), Sara Espígul (Actriu), Anna Maria Ricart (Dramaturga), Aina Juanet (Productora), Esperança Crespi (Actriu), Marilia Samper (Dramaturga i Directora), Sònia Espinosa (Actriu), Mercè Sarrias (Dramaturga), Marta Lopez-Oros (Productora), Núria Solina (Il·luminadora), Margarida Troguet (Gestora Cultural), Victòria Spunzberg (Dramaturga), Judith Pujol (Directora), Mireia Mora (Comunicadora), Imma Colomer (Actriu i Directora), Nunu Santaló (Actriu), Maria de Frutos (Regidora, Atretzista, Escenògrafa, Creadora), Alícia Gorina (Directora), Alba Pujol (Actriu), Mima Riera (Actriu), Carol López (Directora i Dramaturga), Xantal Gabarró (Actriu), Sílvia Munt (Actriu i Directora), Anna Giribet (Tècnica de Programació), Laura López (Actriu), Patrícia Bargalló (Actriu), Diana Pla (Actriu), Ariadna Martí (Regidora), Esther López (Actriu), Tena Busquets (Gestora Cultural, Directora del Teatre Principal d'Olot), Anna Berenguer (Actriu), Olga Álvarez (Productora), Mar Orfila (Dissenyadora de So), Alba Lajarín (Fotògrafa), Adriana Parra (Dissenyadora de vestuari, Escenògrafa i Il·luminadora), Marta Aran (Actriu), Carme Portaceli (Directora, Directora del Teatro Español), Marina Fita (Actriu), Maria Domenech (Il·luminadora), Anna Roldós (Tècnica), Judit Ortiz (Actriu), Neus Molina (Comunicadora), Clara Segura (Actriu), Magda Puyo (Directora), Isis Martín (Actriu i Dramaturga), Elisenda Rodríguez (Il·luminadora), Patricia Mendoza (Actriu), Carmela Poch (Actriu), Amaranta Gibert (Coordinadora del Teatre Costa Brava Sud), Carlota Subirós (Directora i Dramaturga), Laia Alsina (Actriu i Directora), Mònica Almirall (Actriu i Creadora), Teresa Parés (Productora i Distribuidora), Lola González (Actriu), Sílvia Bel (Actriu), Susana Roca (Regidora), Vicky Luengo (Actriu), Miranda Gas (Actriu), Maria Armengol (Disseny de Vestuari), Mamen Duch (Actriu), Margherita Mantovani (Escenògrafa), Carlota Olcina (Actriu), Rafaela Rivas (Actriu), Núria Vizcarro (Dramaturga), Elena Fortuny (Actriu), Montse Alcoverro (Actriu), Mireia Farrarons (Comunicadora i Productora), Júlia Barceló (Actriu), Lídia Casanovas (Actriu i Creadora), Maria Capell (Creadora), Paula Ayuso (Caracterització), Andrea Marinel·lo (Actriu), Cristina Genebat (Actriu i Traductora), Míriam Iscla (Actriu), Marta Amatller (Productora), Marta Bayer (Il·luminadora), Anna Güell (Actriu), Mònica López (Actriu), Carla Tovias (Actriu), Begoña Barrena (Responsable de Premsa), Míriam Marcet (Actriu), Anna Espunya (Il·luminadora), Marta Marco (Actriu), Cris Codina (Actriu), Sarah Agustí (Productora), Marta Montiel (Actriu), Natalia Barraza (Creadora i Productora), Kathy Sey Asare (Actriu), Veronica Pallini (Actriu, Docent i Investigadora Teatral), Mercè Managuerra (Actriu i Productora), Clàudia Serrahima (Fotògrafa), Joana Rañé (Assessora de Moviment), Maria Zaragoza (Redactora de Publicacions), Aurea Márquez (Actriu), Lali Barenys (Actriu i Gestora Cultural), Miriam Escurriola (Actriu, Creadora i Pedagoga), Maria Rosales (Regidora), Raquel Tomàs (Creadora), Vicky Peña (Actriu), Nerea Torrecilla (Atretzista), Neus Oriol (Productora i Distribuidora), Andrea Hernández (Actriu), Marta Folch (Tècnica), Francesca Piñón (Actriu), Bàrbara Roig (Actriu), Georgina Latre (Actriu), Sandra Costa (Comunicadora), Rosa Renom (Actriu), Laia Montanyès (Dissenyadora Gràfica), Adeline Flaun (Actriu), Clara Galí (Actriu), Rosa Carbonell (Directora), Noemí Jiménez (Perruquera i Maquilladora), Roser de Castro (Actriu), Marta Rodríguez (Directora), Cèlia Rovira (Compositora), Fina Rius (Actriu), Anna Aurich (Comunicadora), Montse Romero (Atretzistra), Anna Barrachina (Actriu), Miriam Compte (Dissenyadora de Vestuari), Luz Ferrero (Productora), Rosa Maria Sardà (Actriu i Directora), Sofia Asencio (Creadora), Anna Moliner (Actriu), Txiki Berraondo (Directora i Pedagoga), Irene Hernández (Actriu), Judit Colomer (Escenògrafa i Figurinista), Cristina Gamiz (Actriu i Directora), Emma Vilarassau (Actriu), Iva Horvat (Distribuidora), Mercè Martínez (Actriu), Lluïsa Cunillé (Dramaturga), Mireia Aixalà (Actriu), Montse Amenós (Escenògrafa i Figurinista), Paloma Arza (Actriu i Programadora), Simona Levi (Directora), Carla Linares (Actriu), Teresa Urroz (Actriu), Prisca Villa (Actriu i Creadora), Núria Llunell (Caracterització), Carla Torres (Actriu, Directora i Dramaturga), Greta Fernandez (Actriu), Silvia Albert (Actriu i Creadora), Ariadna Castedo (Regidora i Productora), Nora Escudero (Cap de Sala), Montse Olivella (Sastressa), Angela Cervantes (Actriu), Marisol Casas (Actriu i Pedagoga), Carlota Ricart (Escenògrafa), Maria Santallúsia (Actriu), Mar Medina (Assessora de Moviment), M.Pilar Alpañez (Regidora), Neus Masferrer (Responsable de Premsa), Àngels Estudillo (Productora), Laura Aubert (Actriu), Elisenda Roca (Directora), Cris Aguirre (Actriu), Eva Castillo (Atretzista), Anna Bohigas (Productora), Chantal Aimeé (Actriu), Marta Olivella (Actriu), Marta Garolera (Coordinació Teatre ETC Vic), Diana Gadish (Intèrpret i Clown), Laia Manzanares (Actriu), Mireia Illamola (Actriu), Ana Esteban (Gestora Cultural), Txus Martínez (Actriu i Directora), Anna Casas (Actriu), Clàudia Benito (Actriu), Anna Matas (Productora), Aida Oset (Actriu), Maria Ribera (Actriu), Raquel Ferri (Actriu), Raquel Salvador (Actriu i Directora), Nidia Tusal (Dissenyadora de Vestuari), Eu Manzanares (Actriu), Carme Pla (Actriu), Maria Rodriguez (Actriu), Irene Vicente (Directora), Adriana Manso (Tècnica), Amanda Baqué (Actriu i Escriptora), Mercè Vila Godoy (Directora), Mariona Ginés (Actriu), Blanca Garcia Lladó (Actriu), Mont Plans (Actriu), Andrea Ros (Actriu), Helena Escuté (Actriu i Pedagoga Teatral), Rosa Cadafalch (Actriu), Nina Uyà (Actriu), Blanca Bardagil (Directora i Dramaturga), Mireia Gubianas (Actriu), Barbara Glaenzel (Regidora i Dissenyadora de Vestuari), Laura Pau (Actriu), Mar Ulldemolins (Actriu), Cristina Repullo (Perruquera i Maquilladora), Marta Betriu (Actriu), Laura Jou (Actriu, Directora d'Intèrprets i Pedagoga), Naiana Lacorte (Cap de Sala), Susana Garcia (Sastressa), Anna Rosa Cisquella (Productora), Júlia Truyol (Actriu), Júlia Molins (Productora), Georgina Oliva (Directora), Judith Carvalho (Sastressa), Mar Ulldemolins (Actriu), Rosa Galindo (Actriu i Pedagoga), Maria Molins (Actriu), Victòria Pagès (Actriu), Lola Davó (Productora), Anna Azcona (Actriu), Marta Aguilar (Actriu i Dramaturga), Maria Cirici (Actriu), Txell Farràs (Productora i Distribuidora), Conchi Almeda (Actriu), Vanessa Segura (Actriu), Eli Siles (Escenògrafa i Dissenyadora de Vestuari), Denise Duncan (Directora i Dramaturga), Mercè Comes (Actriu)... En representació de totes nosaltres!

Fixeu aquests noms, recordeu-los, reivindiqueu-los, afegiu les que hi falten. I quan ens trobeu a faltar, o no sentiu a parlar de nosaltres, recordeu que no és perquè no existim, ni perquè som “quatre gates”, ni perquè no estem en actiu. I qüestioneu el perquè. I exigiu que la nostra invisibilitat s'acabi d'una vegada per totes. Les dones fem teatre!