El II balanç anual “Discriminació quotidiana per racisme i xenofòbia a València” pretén posar el focus en les “discriminacions estructurals” que continuen havent d’afrontar les persones migrants en la capital del Túria i en l’àrea metropolitana.

A diferència de l’estudi del 2023, aquesta vegada, les associacions que vetlen pels drets fonamentals d’aquest col·lectiu han afegit dos agreujants: la qüestió laboral i com la catàstrofe de la DANA ha condicionat encara més la situació d’aquestes persones.

A partir d’exemples concrets i la recollida de testimoniatges, els integrants presents han posat de manifest les demandes dels afectats en diferents blocs temàtics i des d’una perspectiva qualitativa. Aquest segon balanç s’ha elaborat amb la participació d’Accem, Campaña CIEs NO, CEAR-PV, Convive Fundación Cepaim, Elche Acoge, Movimiento por la Paz, Rumiñahui i València Acull. En commemoració del Dia de les Persones Migrants, el dimecres 18 de desembre a les 19.00 hi haurà una concentració en la plaça de la Mare de Déu sota el lema “El poble que salva també és migrant”, en al·lusió a les persones que van col·laborar en la neteja del fang i la provisió d’aliments arran de la catàstrofe del 29 d’octubre passat.

Augment de delictes i discursos d’odi

Els discursos d’odi en xarxes socials continuen a l’alça. El descrèdit que pateix la comunitat migrant o persones racialitzades, juntament amb “la deshumanització i la degradació de les persones” és un atac constant que es magnifica en les plataformes digitals, nius en què els perfils anònims i les figures ultres deixen fluir els seus pensaments més estigmatitzats.

Segons l’última anàlisi mensual de setembre de l’Observatori Espanyol del Racisme i la xenofòbia (Oberaxe), dependent del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, el 48% dels discursos d’odi contra els migrants són de caràcter “agressiu i explícit”, mentre que un 26% “inciten a la violència amb amenaces directes o indirectes”. A més, un altre 26% presenten aquest col·lectiu com una amenaça, fet que es va veure plasmat en l’última enquesta del CIS com a principal problema per als espanyols.

SI parlem dels delictes d’odi denunciats, segons les últimes dades disponibles en el Ministeri de l’Interior, el 2023 es van registrar 856 fets relacionats “amb el racisme i/o la xenofòbia” davant dels 755 de l’any anterior (2022), una variació percentual del 13,38%.

En declaracions de les organitzacions participants, “els discursos d’odi constitueixen l’avantsala de la violència”, i després d’aquesta afirmació, han denunciat els arguments i les faules racistes perpetrades per representants polítics, com la regidora de Vox, Cecilia Herrero, i el tinent d’alcalde de València, Juan Manuel Badenas denunciats per la fiscalia de delictes d’odi. “El gros de la ciutadania intenta frenar aquesta mena de discursos”, va declarar una integrant de la jornada.

DANA, institucions absents i vulneració de drets

La riuada ha suposat un estrall afegit a la situació de vulnerabilitat i estigmatització per a aquest col·lectiu. Segons denuncien aquestes organitzacions i en una informació ja publicada per aquest mitjà, hi ha una “doble afectació en les persones en situació administrativa irregular”, que temen a l’hora de demanar ajuda per por de ser deportades.

En aquest sentit, les faules han responsabilitzat “directament la població procedent del Magreb i comunitats gitanes” dels pillatges durant la crisi de la DANA. A això se suma un cas registrat de dones que portaven el hijab “a qui es va negar el repartiment de menjar, amb l’argument que ja havien sigut ateses, confonent-les amb altres persones”.

“Sense padró o contracte de lloguer no es té dret a atur, no pots sol·licitar prestacions o tramitar la targeta sanitària. A més, les forces policials desplegades en la zona identifiquen i escorcollen persones pels seus trets ètnics”, subratllen.

La mala alimentació o la “deshumanització” de les persones internades en el CIE de Sapadors ha sigut un altre dels punts abordats durant el matí. Una de les representants de CIEs NO ha compartit algunes de les vulneracions que s’esdevenen entre les parets del centre d’internament; entre aquestes, ha destacat que als immigrants tancats “se’ls posen traves en el dret a l’asil, les visites que reben són sense contacte físic, els plats se serveixen freds a l’hivern i no hi ha un servei d’assistència sanitària a càrrec de l’Estat”, per la qual cosa l’empresa encarregada no té accés a l’historial clínic.

Així mateix, des de l’entitat que defensa el tancament del CIE, el pròxim 31 de desembre es concentraran al voltant del centre com a símbol de “suport” i protesta contra les institucions que continuen privant la llibertat de les persones afectades i deportant de manera injusta.

En un sentit similar, les organitzacions insten l’Administració pública que pose en funcionament el sistema de cites per a sol·licitar asil a València: “S’allarga en el temps. Volem que es respecte l’accés a la protecció internacional. No hi ha interés per part de les institucions”, destaquen. I afigen que amb els refugiats ucraïnesos sí que es van agilitzar els tràmits i s’hi van posar totes les facilitats.

Aquesta situació ha suposat que les persones hagen de buscar informació a través de “xarxes i contactes desplaçant-se per tot Espanya per a aconseguir una cita per a una entrevista d’asil”. “S’ha creat un mercat negre davant la falta de respostes administratives. És un factor que demostra que la situació dels migrants s’ha agreujat”, ressalten.

L’exclusió financera o l’explotació laboral també es recullen en l’estudi com dues circumstàncies que compliquen l’accés als mateixos drets bàsics que la resta de la ciutadania nacionalitzada o regulada. “En els bancs, es rebutgen documents vàlids, com la targeta de sol·licitud de protecció internacional; exigeixen el certificat d’empadronament o les entitats no informen els seus clients dels comptes de pagament bàsics i gratuïts”, exposen.

Pel que fa a la faena, les dones amb contracte fix discontinu són “relegades a l’últim lloc per a treballar i al primer per a despatxar-les” o alguns empresaris, davant la falta de coneixement o por d’alguns treballadors, s’aprofiten per a registrar un contracte de 8 hores setmanals i obligar-los a fer una jornada completa. Aquestes són algunes de les males pràctiques que han denunciat durant la roda de premsa i que posen en relleu que el racisme estructural no és un fenomen aïllat. “Cada dia ens arriben casos, però són les administracions les que han de tindre voluntat política perquè funcione el sistema”, sentencien.

Un total de 26 migrants, tots ells d'origen magrebí, han estat rescatats aquest dimarts, després d'haver arribat en dues embarcacions tipus pastera a les costes de Formentera.

Segons ha informat Delegació de Govern a Balears als mitjans de comunicació, a les 09.00 hores d'aquest dimarts s'ha auxiliat a 15 persones d'origen magrebí, en aparent bon estat de salut, en la zona del Faro de la Mola (Formentera).

A la mateixa hora, a les 09.00 hores, de nou a Formentera, però aquesta vegada en Camí donis Ram, s'ha resctado a un total d'11 persones també d'origen magrebí, en aparent bon estat de salut.

Una nova pastera, amb un total de 15 persones, d'origen magrebí, a bord, i en aparent bon estat de salut, ha estat interceptada a les 10.30 hores a la platja de S'Estufador de Formentera. En l'incident ha intervingut la Guàrdia Civil, a través del lloc de Formentera, el Servei Marítim Provincial, la Unitat d'Helicòpters i Usecic. També, la Policia Local de Formentera.

Una quarta embarcació ha estat trobada a les 10.50 hores a una milla al sud de Cabrera. Han estat rescatades 18 persones d'origen magrebí, tots en aparent bon estat de salut. Se sumen als 41 migrants magrebins que han aconseguit desembarcar a Formentera, amb el que ja són 59 les persones que han aconseguit irregularment Balears aquest dimarts.

Un total de 26 migrantes, todos ellos de origen magrebí, han sido rescatados este martes, después de haber llegado en dos embarcaciones tipo patera a las costas de Formentera.

Según ha informado Delegación de Gobierno en Baleares a los medios de comunicación, a las 09.00 horas de este martes se ha auxiliado a 15 personas de origen magrebí, en aparente buen estado de salud, en la zona del Faro de la Mola (Formentera).

A la misma hora, a las 09.00 horas, de nuevo en Formentera, pero esta vez en Camí des Ram, se ha resctado a un total de 11 personas también de origen magrebí, en aparente buen estado de salud.

Una nueva patera, con un total de 15 personas, de origen magrebí, a bordo, y en aparente buen estado de salud, ha sido interceptada a las 10.30 horas en la playa de S'Estufador de Formentera. En el incidente ha intervenido la Guardia Civil, a través del puesto de Formentera, el Servicio Marítimo Provincial, la Unidad de Helicópteros y Usecic. También, la Policía Local de Formentera.

Una cuarta embarcación ha sido hallada a las 10.50 horas a una milla al sur de Cabrera. Han sido rescatadas 18 personas de origen magrebí, todos en aparente buen estado de salud. Se suman a los 41 migrantes magrebíes que han logrado desembarcar en Formentera, con lo que ya son 59 las personas que han alcanzado irregularmente Baleares este martes.

6,05 milions d'euros, menys d'un 0,1% del pressupost de la Conselleria de Sanitat Universal de la Generalitat Valenciana el pressupost de la qual assoleix els 6.390 milions en els comptes de 2018, és el cost “extra” que suposa a les arques valencianes l'atenció integral de 30.000 immigrants sense papers a la Comunitat Valenciana. Aquest era l'esforç que va aprovar el govern del Botànic que suposava garantir la sanitat a tota la població i que ara ha sigut tombat pel Tribunal Constitucional.

La xifra no és nova, es coneix des de fa ja més d'any i mig quan ho assenyalava la pròpia consellera Carmen Montòn en una resposta, recollida per Europa Press, a la pregunta parlamentària formulada per Juan Ginés Còrdova, diputat de Ciutadans.

En aquesta resposta Montón assenyalava que el decret 16/2012 del Govern de Rajoy excloïa de la sanitat universal a 127.000 immigrants irregulars “basant-se en un suposat estalvi econòmic que no va ser avalat ni acreditat per cap informe, i no es va tenir en compte, a més, el sobrecost que suposava la derivació a l'atenció d'urgències, on el cost és molt superior al de l'atenció primària”.

Contra açò la llei valenciana volia “corregir un greu problema social”, però en aquesta ocasió realitzant una avaluació d'impacte econòmic. Així en la memòria econòmica es calculava que la llei beneficiaria a 30.000 persones, i que ascendia a un cost de 6.050.000 euros, dividits en 3.250.000 euros en prestacions farmacèutiques i ortoprotèsiques i 2.800.000 euros en la pròpia assistència sanitària.

A més aquests poc més de 6 milions era una quantitat menor que la cobertura que mantenia el decret del Govern de Rajoy per a dones sense papers embarassades, menors d'edat i persones sense dret a atenció sanitària en situació d'urgència, que es xifrava en 6,8 milions.

Xifres a la baixa

No obstant açò aquesta xifra inicial donada a principis de 2016 necessitaria una revisió encara a la baixa, ja que dels 30.000 beneficiaris actualment s'assenyala una xifra més concreta menor, 23.663 persones. A més Montón assenyala que el cost inicial per a atendre a aquestes persones per urgències -una via més cara- s'“atenua” conforme “estan integrades en la sanitat i tenen el recurs de ser vistos per l'Atenció Primària”.

La direcció del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) Zona Franca haurà de comunicar als immigrants amb una antelació mínima de 24 hores la seva expulsió. Així ho dictamina el Jutjat d'Instrucció número 1 de Barcelona, en funcions de control del CIE de la Zona Franca. Aquesta resolució, amb data del 27 de juliol, respon a la queixa presentada per la Fundació Migra Studium.

Aquesta Fundació compta amb un grup estable de visites als interns del CIE Zona Franca des del 2012. L'organització havia constatat com en la majoria de casos les expulsions no es fan d'acord a les resolucions del Consell d'Europa i de les Nacions Unides. Segons la queixa presentada per la Fundació, l'expulsió dels immigrants s'executen sovint sense notificar ni l'hora, ni l'itinerari, ni amb prou antelació perquè els interns puguin avisar els seus advocats o familiars i amics.

Per aquest motiu, Migra Studium va exposar aquesta queixa al jutjat i va sol·licitar que prengués una decisió relativa al temps mínim de preavís de les expulsions als interns. El jutjat ha establert que serà de 24 hores. Aquesta resolució serà vigent a partir del dia 4 de setembre de 2017.

La mateixa resolució incorpora excepcions a aquesta obligació com a raons de seguretat, prevenció de la violència i alteració de la convivència, segons informa Migra Studium. La resolució judicial estableix que en cas que la direcció del CIE consideri la necessitat d'aplicar una excepció, haurà d'informar i justificar de manera individual aquest incompliment al jutjat de control del CIE. Aquesta mesura tracta d'evitar l'ús arbitrari de l'excepció de preavís en què pot incórrer el CIE.

Migra Studium valora aquesta resolució com un “èxit més que demostra que els òrgans jurisdiccionals poden prendre part eficaçment en el control i vigilància del CIE”. Segons la fundació, amb aquesta resolució “es reconeixen els mecanismes d'acció de les organitzacions de la societat civil” per a la millora de les condicions de les persones migrades privades de llibertat al CIE.

Aquesta resolució és de compliment obligatori per al CIE Zona Franca. Anteriorment, 3 Jutjats de control del CIE d'Aluche a Madrid havien establert 12 hores d'antelació per el preavís. Diferents organitzacions socials han denunciat en diverses ocasions incompliments en aquesta garantia per als migrants interns al CIE.

La Fundació Migra Studium recorda que la situació dels CIE i les condicions d'internament i expulsió d'immigrants “estan encara lluny dels estàndards de respecte dels drets humans”. Per això, recorda la necessitat de tancar definitivament el CIE.

Anna Domínguez es disposava a marxar de vacances al Senegal aquest dissabte quan va pujar a un avió on, en la seva part posterior, viatjava un home expulsat d'Espanya. L'expulsió es va executar el mateix dissabte hores després que alguns passatgers retardessin la sortida del vol després de protestar per la situació que es va generar a bord, on l'home, en un estat d'extrem nerviosisme, va cridar durant una hora i mitja. “És una bogeria que l'home deportat agafés un altre avió en la situació en què estava”, lamenta Domínguez.

Consultada sobre la seva versió dels fets, una portaveu de Vueling ha explicat que la tripulació del vol no es va dirigir a l'expulsat ja que estava sota custòdia policial. Així mateix, ha puntualitzat que els agents van informar al comandant, abans de pujar a l'avió, que l'home expulsat no era un deportat, sinó un “inadmès” a Espanya que havia de tornar al Senegal.

La portaveu de Vueling també ha explicat que el comandant no podia denunciar aquest dissabte a cap passatger ja que ha de ser el departament legal de la companyia qui autoritzi qualsevol acció a prendre, cosa que estudiaran a partir d'aquest dilluns. Segons Vueling, la tripulació va intentar que els passatgers s'asseguessin però, en veure que alguns es mantenien dempeus, el pilot va decidir que la Guàrdia Civil assumís el comandament de la situació.

Per contra, Domínguez critica la falta d'informació de la tripulació del vol de Vueling i que dos homes no identificats –presumiblement, policies de paisà– la van assenyalar en baixar de l'avió, el que li ha valgut, explica, una denúncia per alterar l'ordre del vol sobre la base de la llei de seguretat aèria, encara que no sap qui l'ha interposat perquè no té “cap paper”.

Quin era el motiu del seu viatge al Senegal?

Anava de vacances al Senegal amb la meva parella. L'embarcament estava gairebé acabat, la gent s'acabava d'asseure en els seus seients. Estava asseguda a la fila 15 de l'avió. Tot d'una, vam sentir a un home cridar des de la part posterior de l'avió.

A quina filera s'asseia l'home deportat?

L'home estava assegut a l'última fila de l'avió i al costat d'ell hi havia asseguts dos homes. La fila de seients que tenien davant era buida.

Com reaccionen els passatgers i la tripulació quan l'home comença a cridar?

En aquell moment ni jo ni crec que cap passatger podia sospitar que l'home seria deportat. En sentir els crits, és normal, alguns passatgers comencen a aixecar-se i a girar-se mirant cap al final de l'avió. Ningú sabia què passava. El primer que vaig pensar és que l'home era un passatger amb un atac de pànic per por a volar. La tripulació no li va fer ni cas: les hostesses no el miraven a la cara i el pilot no va acudir a veure què passava. Actuaven com si res.

Què cridava l'home?

Jo al principi només vaig sentir crits en francès. Posteriorment alguns passatgers em van explicar que l'home cridava, en francès, “no vull tornar, no vull tornar”. Aquí és quan alguns passatgers veuen que es tractava d'una deportació i comencen a protestar. Vam estar una hora i mitjà dins de l'avió i el pilot no va explicar res en cap moment i va deixar que l'home estigués cridant.

Tots els passatgers estaven drets? ¿Tots protestaven?

Al final tots els passatgers de l'avió, no només la gent que estava de prop de l'última fila, es va aixecar. Però molts no eren encara conscients que era una deportació. Alguns sí que intentaven aturar la deportació, però altres simplement no sabien què passava. I dos homes que estaven unes files per davant de nosaltres van començar a increpar i a cridar als passatgers que protestaven per la deportació.

Què va fer llavors?

Intentem calmar la situació perquè els dos homes es van comportar de males maneres. Cridaven “que la estáis liando defendiendo los derechos humanos, que no queréis volar o qué”, i a una noia que ho estava gravant li van intentar treure el mòbil.

Tot això encara dins de l'avió.

Sí. El pilot només va agafar el micròfon per dir, una hora i mitja després, que tothom baixés de l'avió, el deportat i tots els altres passatgers. La gent estava nerviosa.

Com va ser el desembarcament de l'avió?

Aquí la cosa es va posar pitjor. Els mateixos dos homes que van increpar les persones que protestaven per la deportació van començar a assenyalar a gent, primer a sis persones i després a onze, jo entre elles, quan baixàvem de l'avió. Deien que havíem instigat una revolta a bord. Jo en tot moment vaig estar de peu a la meva filera sense saber què passava, no vaig sortir al passadís fins a quin ens van fer baixar.

On i com l'assenyalen aquests dos homes no identificats?

Al finger, en baixar de l'avió, la meva parella està parlant amb un guàrdia civil. Jo em dirigeixo cap allà i el guàrdia civil m'indica que segueixi caminant. Segueixo caminant però un d'aquests dos homes de dins de l'avió m'assenyala amb el dit i diu “no no, ella también”. A mi no em para la Guàrdia Civil, em per a un senyor que encara no sé qui és, i m'agradaria saber-ho, i em diu que jo havia instigat “una revuelta”.

I aquí es queda retinguda al finger mentre els passatgers i l'home deportat baixen de l'avió. finger

Tot el passatge, inclòs l'home deportat, baixa de l'avió almenys cinc persones. Els agents ens demanen a cinc persones el DNI per identificar-nos i ens diuen que ens denunciarien per alterar l'ordre d'acord amb la llei de seguretat aèria. Vam estar una estona més al finger i després, acompanyats per agents de la Guàrdia Civil, vam anar a recollir les maletes, que van trigar tres hores a sortir. Als sis denunciats els van anar a buscar l'altre avió.

És el pilot o la Guàrdia Civil qui els denuncia? De què se'ls acusa?

No ho sabem. No tenim cap paper. Alguns vam veure al pilot signar un paper però no sabem quin. L'home que m'assenyala en baixar de l'avió fins i tot va dir que jo estava gravant quan jo no vaig gravar res, es pot comprovar en el meu mòbil.

Què va passar després?

Els agents de la Guàrdia Civil ens diuen que no saben si podrem volar i que anem a Vueling. I al taulell de Vueling, un empleat ens va comunicar que no podríem volar amb Vueling, ni al Senegal ni a cap lloc. Ens ho va dir de viva veu, sense cap paper, i ens va dir que si volíem que poséssim una queixa per correu electrònic o per telèfon. Li demanem si podíem parlar amb un responsable o un directiu, però no hem pogut encara.

I de moment no pot tornar a volar amb Vueling.

Vueling no ha actuat de la forma com hauria d'haver actuar. El pilot no va informar en cap moment del que passava, i va permetre que dos passatgers que no es van identificar en cap moment assenyalessin a dit 11 persones que no hem pogut agafar un altre vol. Estic vetada com a passatgera de Vueling com si fos una criminal.

Els van informar que finalment l'home va ser expulsat?

No. L'home estava cridant i passant-ho molt malament. Fins que no va passar una estona jo no vaig comprendre que era un deportat però en qualsevol cas no podíem volar així, era una qüestió d'humanitat. És una bogeria que el deportat agafés un altre avió en la situació en què estava. Ningú feia res, la tripulació era com si sentís ploure.

Hi ha algun senegalès entre els identificats?

Els onze denunciats som persones joves i blanques que anàvem amb motxilla. Ens pretenen assenyalar com uns caps d'una revolta que no vam fer. Al vol hi havia gent a favor i gent en contra de la deportació. No vaig tenir la sensació que fos un motí, bàsicament perquè tant jo com la majoria del passatge durant molta estona no sabíem què passava. Ningú ens informava, només sentíem a un home cridar.

L'Ajuntament de Barcelona manté el seu pols amb l'Estat pel tancament del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca i vol evitar la deportació de veïns de la ciutat. El Govern municipal d'Ada Colau ha presentat aquest dilluns una bateria de mesures entre les quals es troba la posada en marxa, a partir de setembre, d'una 'Targeta de Veïnatge' que acreditarà com a mínim la residència dels veïns durant un any a Espanya i sis mesos a la ciutat.

El document recollirà els vincles familiars, el coneixement de l'entorn i la llengua o l'estatus jurídic dels migrants de la ciutat que es troben en situació irregular. El tinent d'alcaldia i director de l'Àrea de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència, Jaume Asens, ha recordat la “lluita que portem endavant per tancar els CIE” per assenyalar que faran “l'impossible perquè cap veí de la ciutat hagi de entrar mentre no aconseguim tancar-lo”.

Segons els responsables municipals, aquest document servirà com a prova perquè els jutges reconeguin la situació d'arrelament dels migrants i que en el cas dels procediments sancionadors no es contempli ni l'internament al CIE ni l'expulsió, donat el vincle a la ciutat que l'Ajuntament acreditarà.

Asens ha contextualitzat aquesta iniciativa amb d'altres que ja es troben en marxa com l'impuls a les cooperatives de venedors ambulants, els plans d'ocupació per a les persones migrants i la implicació de l'ajuntament per resoldre situacions d'irregularitat sobrevinguda. Una compromís que el responsable municipal ha contraposat a l'actitud del Govern espanyol: “A diferència de l'Estat, que tracten aquestes persones com números, nosaltres les tractem com a persones”.

El quart tinent d'alcalde ha assegurat que aquesta proposta té com a objectiu “apuntalar Barcelona com a ciutat lliure de CIE” que lideri “un paradigma de política migratòria diferent, amb un pacte de ciutat on tots els veïns puguin ser tractats de manera igual”. Asens s'ha mostrat convençut que aquesta iniciativa situarà la ciutat en el lideratge en la lluita per una ciutadania plena i ha avançat que altres ciutats s'han interessat per les propostes presentades.

Polítiques d'ocupació per la regularització 

Fonts municipals destaquen que aquestes mesures no es concreten només amb aquest document que farà constar el veïnatge del titular, sinó que parteix de l'interès de l'administració per “aturar les amenaces de les deportacions i oferir assessorament jurídic”. Així, han recordat que tot i que hi ha “persones que han fet un gran esforç per a regularitzar la situació, en una situació de crisi poden caure de nou en la irregularitat” per trobar-se sense feina i no poder renovar el seu permís de residència.

Per això, el consistori detalla que s'han posat en marxa plans d'ocupació de 12 mesos a Barcelona Activa, l'organisme de promoció de l'ocupació municipal, per facilitar la regularització. “Si les detectem a temps, poden cotitzar en aquests plans de formació”, ha assegurat Lola López, comissionada d'Immigració del Govern municipal.

En la presentació d'aquest programa municipal ha comparegut el Degà de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), Oriol Rusca, que ha denunciat la “hipocresia d'un estat que no aporta solucions, perquè aquestes persones no poden fer res, no els deixen ni respirar i en canvi l'Estat no té gens d'interès a buscar una solució”. El degà del Col·legi de l'Advocacia s'ha felicitat del programa de mesures perquè sorgeixin “iniciatives que aprofitin el marc legal per construir en positiu”.

267 de les 290 agressions registrades sofertes pels interns en els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) de tot l'Estat -de 2010 a 2016- van tenir lloc al CIE de Barcelona. Aquest centre, situat a la Zona Franca, acumula el 92% de les agressions estatals registrades. Així ho confirma el Govern arran d'una pregunta del diputat del PSOE Antonio Trevín, segons ha avançat Nació Digital. No obstant això, aquestes xifres no distingeixen entre interns que han resultat ferits “com a conseqüència de l'agressió d'un altre intern” o per “lesions causades en els enfrontaments amb la Policia Nacional”.

Les xifres presentades pel Govern no inclouen tampoc els interns que han resultat ferits en els CIE de València ni el de Múrcia. El Govern ho justifica perquè “es manca de registre” tot i que “les dades esmentades estan incorporades en els expedients individuals de cada intern”. Tot i que no es disposa de les xifres concretes de les agressions sofertes per interns, sí que consten el número de policies que han resultat ferits com a conseqüència “d'atacs” dels interns des del 2010. El CIE de Barcelona torna a encapçalar la llista, amb 32 policies ferits. El segueixen el de Múrcia amb 30, València amb 14 i Madrid amb 8.

“Hi ha més interns ferits que els que consten en aquestes xifres”, asseguren des de Tanquem els CIE. “Quan algú denúncia és el primer a ser deportat”, matisa Jordi Campabadal, membre d'aquesta entitat. Campabadal també es mostra preocupat pel fet que no constin les xifres del CIE de València ni del de Múrcia. No els “sorprèn” que Barcelona encapçali la llista perquè “les condicions al CIE de la Zona Franca són especialment dures”, diu recordant l'últim incident en aquest centre, quan 68 interns van iniciar una vaga de fam per demanar la seva llibertat. L'Ajuntament de Barcelona ha ordenat precintar el centre i ha donat dos mesos al Ministeri per tancar definitivament el CIE de la Zona Franca.

La majoria de les persones tancades en aquests edificis no són expulsades. Dels 6.930 migrants que van passar per ells el 2015 van ser deportats 2.871, el 41%, segons les últimes dades recollides pel Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNP) del Defensor del Pueblo. Aquestes xifres mostren que tancar a les persones indocumentades “es converteix en una mesura punitiva, un càstig, quan hauria de ser preventiva”, valoren des de Tanquem els CIE.

En analitzar any per any es constata que, segons les xifres del Govern central, al CIE de Barcelona, l'any 2016, hi va haver 11 interns i 3 policies ferits. El 2015 el contrast és més gran: 56 interns ferits però cap policia. I el 2014, 60 interns i 3 policies. Des de la creació del CIE de Barcelona, tres persones més han mort a les instal·lacions: Mohammed Abagui, Alik Manukyan i, el més recent, Idrissa Diallo. A Madrid fa cinc anys va morir una interna, Samba Martine, per falta d'atenció sanitària al centre.

Els CIE, en el punt de mira

En aquests centres no penitenciaris es tanca a persones migrants en situació irregular durant un màxim de 60 dies amb l'objectiu de procedir a la seva expulsió forçosa del país. El ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoido, ha informat recentment de la creació de tres nous CIE a Màlaga, Algesires i Madrid. Una decisió que arriba en ple debat pel tancament d'aquests centres.

A mitjans d'octubre, 39 persones van demanar sortir del CIE de Madrid, organitzant un motí. Van estar més d'11 hores a la teulada de l'edifici cridant “llibertat” i “clemència”. A Múrcia, el 14 de novembre es van escapar una dotzena d'interns del CIE. Diverses associacions, partits polítics i el Sindicat de Policia han denunciat les males condicions de seguretat en aquest centre i demanen el seu tancament. El de Múrcia registra el nombre més gran de fugues intentades i realitzades, amb 147 persones. El segueix el d'Algesires, amb 67.

L'Estat ha gastat, com a mínim, 642.861 euros en els últims 6 anys al CIE de la Zona Franca. Es calcula que la despesa podria ser més gran, ja que entre els anys 2010 i 2014 la despesa de llum estava centralitzat a Madrid. Les despeses farmacèutiques del 2010 encara no estaven descentralitzats.

“Aquí veneu pega, veritat?”, diu la Khadeja a un responsable d'un basar oriental que, mentre mou una de les seves mans per sobre del cap en senyal de poca comprensió, amb l'altra cobra un clauer a un turista. “Aquí veneu pega, veritat?”, repeteix la Khadeja, que aquesta vegada desplaça amb cura el seu puny dret fent una forma de cilindre cap al nas, com si sostingués un gelat a punt de vessar. O una barra de cola.

Després de diversos intents més, i sense gaire sort en la comunicació, la Khadeja li diu al treballador: “Per favor, no vengueu als nois... Ets pare? Jo sóc mare, i als nois no els va bé, no els va bé això”.

La Khadeja, acompanyada de dos joves més del barri de la Ribera, repeteix l'operació en altres locals. Tots ells regentats per persones d'origen xinès. “És on la cola és més barata”, aclareix la Khadeja, mare de quatre fills i veïna de la Ribera des de fa gairebé 30 anys.

No és la primera vegada que la Khadeja i altres veïns integren una ruta contra la cola. Però sí la primera en què ho fan de forma organitzada. Abans parlaven amb els comerciants a títol personal, ara ho fan de forma acordada entre una vintena de veïns. De la mateixa manera, organitzen cuscús populars per als joves migrats del barri.

“Són molt pocs nois i estan sols, necessitem que els veïns no se'ls posin en contra”, comenta la Maria mentre surt d'un basar del carrer Sant Pere Més Baix. Ella és una altra de les persones del barri que en alguna ocasió els ha ofert menjar o dutxa. Abans que la Maria acabi la següent frase, una altra veïna que presencia l'escena, remuga: “Mira la que estan muntant... Quan roben, cal ajudar-los també?”. No tots els veïns donen suport els mètodes de la Khadeja i les altres persones en suport als joves. Alguns d'ells tenen por i estan cansats de la seva presència al barri.

Els veïns de la Ribera de Barcelona conviuen des de fa anys amb joves migrats, en alguns casos menors i en menys casos encara inhaladors de cola. “Són la minoria, els que consumeixen. Igual 5 o 6 dels gairebé 40 joves migrats que hi ha per aquí”, cita una altra de les mares, que descansa en un dels bancs del Pou de la Figuera (el 'Forat de la Vergonya', com se'l coneix popularment). “Paguen justos per pecadors”.

Segons alguns veïns de la Ribera, la presència policial al barri s'ha intensificat l'últim mes al voltant del Forat. La versió la confirma l'Ajuntament de Barcelona. Això ha provocat el que alguns educadors de la zona anomenen “escorcolls indiscriminats”. “Qualsevol jove migrant està exposat a què se li demanin els papers o que se li faci un registre. Consumeixi o no, estigui fent xivarri o no”, diu un altre dels veïns, que prefereix no dir el seu nom.

Per rebaixar la tensió i evitar la diàspora de joves a altres zones de la ciutat o fins i tot a altres països (segons diversos veïns una quinzena de joves ja haurien marxat del barri amb destinació a França), una vintena de veïns treballen en una plataforma que es presentarà la setmana que ve. Serà un espai de suport a menors i joves migrats, que no només estarà integrat per activistes o espais pels drets humans de Ciutat Vella, sinó en la seva majoria per mares de la zona.

“Jo sóc la primera que els dic que han de comportar-se i deixar la cola, però hem de ser més”, atén la Khadeja, poc abans d'encarar la part sud del Forat de la Vergonya. Segons alguns professionals de carrer, les mares o els veïns són per a aquests joves una “autoritat moral”. També un espai proper al que –comenta un dels integrants de la futura plataforma en suport als joves migrats– “no arriben les institucions”. “Aquestes dones són agents comunitaris, s'estan enfrontant a la seva comunitat i cal ajudar-les”, cita la mateixa font.

El pla contra la islamofòbia presentat aquest dimarts per l'Ajuntament de Barcelona, una de les prioritats del govern municipal per a aquest exercici, afegirà a la instrucció de la Guàrdia Urbana la islamofòbia i l'aporofobia –l'aversió a les persones pobres– com a forma de discriminació. Amb aquesta comesa, el consistori potenciarà la formació de la policia sobre aquests dos àmbits.

La complicitat de la Guàrdia Urbana pretén evitar delictes d'odi com el succeït fa uns mesos a la ciutat, quan una dona embarassada que feia servir nicab a Ciutat Vella va ser agredida.

No va ser un cas aïllat, ja que s'estima que –segons dades de la Fiscalia– els delictes d'odi en general van augmentar a la província de Barcelona el 2015, amb 232 denúncies: un 19% més que el 2014 i un 40% més que en 2013. El tinent d'alcaldia de Transparència, Jaume Asens, ha restat transcendència a l'augment, considerant que pot ser degut al fet que els ciutadans denunciïn més aquests casos.

La Guàrdia Urbana no serà l'única policia en alerta per delictes d'odi i discriminació. També es reforçarà la coordinació amb la Fiscalia i els Mossos d'Esquadra i els mecanismes propis de l'Ajuntament.

Amb l'objectiu d'evitar aquests delictes, el pla preveu crear un Observatori de Delictes i discursos d'Odi per monitoritzar els casos d'islamofòbia i elaborar un arxiu sobre delictes i discursos d'odi, mitjançant un òrgan inclòs a l'Oficina per la No Discriminació.

Asens ha defensat la necessitat del pla “en un moment en què els atacs, les agressions i les expressions d'odi estan en auge” als Estats com Holanda, Alemanya, Polònia i els Estats Units. El tinent d'alcaldia ha garantit que la situació a Espanya és millor però que no pot baixar-se la guàrdia.

Finalment, per a visibilitzar la islamofòbia com a forma de discriminació, el pla preveu una campanya cap a la ciutadania i les comunitats musulmanes i també per als treballadors municipals.

Sancions contra les discriminacions

L'Ajuntament de Barcelona ha creat un pla “pioner”, segons ha considerat Asens, per combatre la islamofòbia amb prevenció, sensibilització i garantia contra discriminacions. El mateix Asens ha avançat que estudien la possibilitat d'incloure en l'Ordenança de Convivència –coneguda com la del civisme– sancions vinculades a aquestes manifestacions d'odi que no arribin a constituir delicte.

“Així, quan no siguin delicte, podrien ser tractats per la via administrativa” a través de noves infraccions que encara estudien si incloure en l'ordenança, la reforma podria aprovar d'aquí a un any, ha dit Asens en roda de premsa.

Asens ha destacat que el pla municipal contra la islamofòbia pretén combatre els discursos d'odi construïts en base a prejudicis i estereotips que amenacen la cohesió social i el model de convivència de Barcelona, en un pla que és el “primer de l'Estat amb aquestes característiques” i que compta amb 21 mesures de prevenció i 7 de garanties en cas de patir discriminació.

'No', de nou, a una gran mesquita

“Les mateixes comunitats musulmanes no ho van plantejar com una gran prioritat”, ha dit la comissionada d'Immigració, Lola López, sobre una gran mesquita a Barcelona. López manté el 'no' del consistori, com ja va explicar a Catalunya Plural, i insisteix en la idea de prioritzar i millorar els centres de culte dels barris dels que ja disposa la comunitat musulmana.

La comissionada també ha explicat que en els últims mesos l'obertura d'un nou oratori ha generat rebuig veïnal en un barri de la ciutat que no han volgut concretar. López ha ressaltat, això sí, que la situació “s'ha resolt després d'un procés d'acompanyament i empoderament de la comunitat”, a més s'ha compromès a elaborar un protocol per si es donen nous casos de rebuig.

Tanquem a els CIE ha presentat aquest divendres una queixa formal perquè el jutge de control del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona investigui els maltractaments que van denunciar els interns per part d'agents de la Policia després del conat de motí d'aquest dimarts.

En l'escrit al jutjat, al qual ha tingut accés aquest diari, la plataforma demana al jutjat que recapti totes les imatges que van gravar la intervenció policial al CIE entre les 22:30 de l'1 de novembre i les 2:30 del 2 de novembre . L'objectiu és identificar si, tal com han traslladat a Tanquem a els CIE alguns interns, la Policia va cometre “actuacions irregulars o delictives”. En concret, els interns asseguren que alguns agents de la Policia Nacional els van agredir amb porres “sense que hi hagués cap justificació” a les escales que donen accés al primer pis del centre.

“Per les descripcions –afegeix Tanquem els CIE sembla que eren agents antiavalots dels que colpejaven als interns mentre passaven custodiats en el que es va configurar com un passadís de policies”. A més, la plataforma també trasllada que alguns interns van assegurar ser agredits en arribar a les seves cel·les. Per aclarir els fets, l'entitat ha demanat al jutjat que prengui declaració als interns que van denunciar les possibles agressions i que sol·liciti els informes mèdics dels mateixos.

Un dels dos titulars dels jutjats de control del CIE, que es reparteixen els magistrats del jutjat d'instrucció 1 i 30 de Barcelona, decidirà en els propers dies si accedeix a la petició de plataforma.

Després de les entrevistes que Tanquem a els CIE ha tingut amb vuit interns, l'entitat ha arribat a la conclusió que hi ha indicis que en el moment en què van entrar els agents antiavalots per sufocar la protesta, el grup de 70 interns aixecaven les mans en senyal que el motí havia acabat. Així mateix, Tanquem a els CIE assenyala que, mentre els interns eren traslladats a les seves cel des del pati, es van apagar els llums, cosa que l'entitat veu “disfuncional”.

L'entitat també ha identificat dues situacions irregulars més. D'una banda, la manca de traductors en el moment de la intervenció policial. Per Tanquem els CIE, això “va poder portar al fet que les persones que no entenien l'idioma, i per tant, les ordres, van ser més agredides que la resta”. Així mateix, en els dies posteriors al motí, la plataforma ha detectat una “forta” presència d'antiavalots al CIE, sense que la seva intervenció estigui prevista en el reglament que regula el règim d'aquests centres.

Per això, l'entitat demana, d'una banda, que el jutjat ordeni assegurar la presència de traductors al CIE. A més, sol·licita que el magistrat prohibeixi les entrades d'antiavalots al CIE “excepte en situacions altament excepcionals que han de ser especificades”.

La plataforma Tanquem els CIE vol aclarir si durant la protesta d'aquest dimarts a la tarda, quan 40 migrants van intentar fugar-se i després es van amotinar al pati del centre, la policia va agredir algun dels interns. Segons dos dels migrants que van participar a la protesta, s'haurien produït agressions per part d'agents de la Policia Nacional durant el trasllat dels interns a les cel·les. Així ho ha explicat després de reunir-se amb alguns interns l'advocat de Tanquem els CIE, Andrés Garcia Berrio, que ha demanat que el jutge de control revisi les imatges de les càmeres de seguretat i que obri una investigació.

Un grup d'entre 35 i 40 interns del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona van intentar escapar-se aquest dimarts del recinte a través la cuina, encara que hores després no van poder tirar a terra una de les portes que donava a l'exterior. Després d'aquest intent, els interns es van amotinar al pati i la Policia Nacional va emportar-se'ls a les cel·les un per un, segons ha informat Tanquem els CIE.

Precisament en aquest moment, posterior a l'intent de fuga, la plataforma ha assenyalat que hi ha “indicis de negligència” per part d'alguns agents de policia que van realitzar el trasllat. Per aquest motiu, l'advocat Andrés García Berrio ha “animat” els Mossos d'Esquadra i a la Fiscalia que investiguin l'actuació de la policia. Tanquem els CIE no ha estat l'únic agent que ha visitat els interns aquest dimecres: el cònsol d'Algèria també s'ha apropat a la Zona Franca per informar-se sobre els incidents d'ahir, amb majoria d'interns d'origen algerià implicats.

Tanquem els CIE ha convocat aquest dimecres a les 19 hores una assemblea per avaluar la situació al centre. A la mateixa hora, la plataforma Tekedasdondekieras ha informat d'una concentració a les 19h al CIE Zona Franca sota el lema “No hi ha llibertat sense rebel·lió”.

La protesta d'aquest dimarts, que es va allargar fins a la matinada d'aquest dimecres, va estar secundada per una trentena d'activistes a la porta del centre. Es tracta del segon incident al CIE de la Zona Franca en només uns dies, després que diversos interns comencessin una vaga de fam. Després de la protesta, tres d'aquests migrants van ser deportats pel Ministeri de l'Interior, encara que la Policia va negar que es tractés d'una represàlia i va assegurar que ja tenien l'ordre d'expulsió dictada des de feia dies.

Després d'aquell episodi, a finals d'octubre, l'Ajuntament de Barcelona va ordenar precintar el CIE de la Zona Franca; no es tractava del primer intent del consistori per tancar el centre. Aquest dimecres, el regidor de Drets de la Ciutadania, Jaume Asens, ha insistit que l'única solució pels conflictes d'aquests dies al centre és “el tancament” i que l'Ajuntament segueix explorant les vies per a fer-ho.

El consistori no ha estat l'únic que s'ha pronunciat aquest dimecres: el Sindicat Unificat de la Policia (SUP) ha denunciat que la seva situació dels agents és “desesperada” i “perillosa” a l'interior del CIE.

Un grup d'entre 35 i 40 interns del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona han intentat escapar-se aquest dimarts del recinte a través la cuina, encara que no han pogut tirar a terra la porta i han desistit del seu intent, després que acudissin al centre agents antiavalots de la Policia Nacional, segons han informat a Efe fonts policials.

L'intent fallit de fuga s'ha produït cap a les 20.30 hores d'aquest dimarts, després del sopar. En comprovar que no podien obrir la porta de la cuina, el grup d'interns ha desistit del seu intent i la situació s'ha tranquil·litzat.

Davant el conat de fuga, un grup d'agents de la Unitat d'Intervenció Policial (UIT) de la Policia Nacional ha acudit immediatament al lloc, encara que no s'ha registrat cap enfrontament amb els interns ni han hagut d'utilitzar material policial antiavalots, segons les fonts, ja que els interns han desistit del seu intent pacíficament i la situació no ha anat a més.

Diversos dels interns han tornat posteriorment a les seves habitacions i alguns romanen al pati, on la situació és tranquil·la, segons les fonts policials.

Aquest intent de fugida al CIE de la Zona Franca se suma a la vaga de fam que un grup d'uns 70 interns va iniciar el passat diumenge 23 d'octubre per exigir la seva posada en llibertat, tot i que al dia següent la van abandonar després d'una negociació amb el director del centre.

L'Ajuntament de Barcelona emetrà una ordre de precinte del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca en els pròxims 30 dies. Així ho ha explicat el quart tinent d'alcaldia, Jaume Asens, que ha emmarcat l'actuació administrativa en la disputa que manté oberta el consistori amb el ministeri de l'Interior per tancar el CIE. “Parlem d'un centre on hi ha gent privada de llibertat i on s'han produït dues morts, necessiten inspeccionar–se les seves condicions de seguretat”, ha assegurat Asens.

Segons ha explicat el tinent d'alcaldia, l'ordre de precinte és l'actuació administrativa posterior a que l'Ajuntament obrís un expedient al centre per actuar sense la preceptiva llicència. El consistori, segons Asens, no ha rebut resposta a la notificació de l'expedient per part del Ministeri de l'Interior, responsable del CIE, situació que ha qualificat de “desobediència”. Per l'equip de govern l'objectiu final és que el CIE es tanqui per sempre, a l'entendre que són espais de vulneració de drets. Per això, consideren donar un termini raonable perquè Interior tingui temps d'organitzar la sortida. Asens ha recordat que a més d'un CIE, al complex de la Zona Franca hi ha una comissaria.

Continua la vaga de fam

Un grup de mig centenar d'interns del CIE de la Zona Franca de Barcelona està en vaga de fam des d'aquest diumenge, quan la van començar amb l'objectiu de reclamar la seva llibertat. Es tracta d'un grup de persones d'origen algerià, arribats en pastera a les costes espanyoles, que han estat traslladats al llarg de les dues últimes dues setmanes des dels centres d'internament de Cartagena i Palma de Mallorca.

Aquest dilluns membres de la plataforma Tanquem a els CIE han pogut entrevistar-se amb diversos interns així com amb el director del Centre. En roda de premsa després de la visita, l'advocat Andrés García Berrio ha explicat la situació en què es troben el centre, que ha descrit com a “en calma”, ja que ha assenyalat la determinació dels interns per continuar amb la vaga. “Ho fan amb un missatge molt clar: demanar la seva llibertat”, ha indicat l'advocat.

Amb la plataforma Tanquem a els CIE ha comparegut un grup de representants polítics de la majoria de grups parlamentaris, Junts pel Sí, En Comú Podem, CSQEP o la CUP. Els diputats i representants han reclamat una reunió amb el director del centre a la mateixa porta del CIE. La Policia Nacional que custodia l'edifici els ha impedit l'accés al centre i ha tancat la reixa davant dels diputats.

Per la seva banda, Asens ha explicat que ha posat a disposició del centre una unitat mèdica i de suport psicològic, en col·laboració amb el Consorci Sanitari amb la Generalitat. Segons s'explica des de l'ajuntament, els mitjans sanitaris del CIE són molt precaris, constant només d'un metge a mitja jornada per atendre a gairebé dos centenars de persones privades de llibertat. A més, el Síndic de Greuges (Defensor del Poble català) ha obert una investigació sobre la vaga de fam i ha demanat informació al ministeri de l'Interior i la Delegació del Govern.

La vaga de fam va començar aquest diumenge a mig dia, quan 68 persones es van negar a menjar, primer, i a tornar a les seves cel·les després. En les últimes hores el grup d'interns en protesta s'hauria reduït en una vintena de persones, quedant per sota dels 50. En aquest moment, al Centre d'Internament d'Immigrants la xifra d'interns puja fins als 182, després que a les últimes setmanes hi hagi hagut diversos trasllats.

Durant les últimes setmanes s'han viscut tres capítols de protestes a l'interior del CIE de la Zona Franca. El passat 7 d'octubre diversos interns es van negar a tornar a les seves cel·les, i el cap de setmana passat la situació es va agreujar amb un intent de fugida massiva, que va ser sufocat per les forces antiavalots de la Policia. Malgrat que la tensió ha augmentat després de l'estiu, sobretot per la saturació de les instal·lacions, segons la plataforma Tanquem a els CIE en aquest moment la situació és de calma.

“La situació dins és pacifica, cosa que atribuïm a la feina que s'ha anat fent, que ha reduït les denúncies de maltractaments”, han explicat des Tanquem a els CIE. Segons expliquen, la del mig centenar d'algerians és una protesta pacífica que pretén cridar l'atenció de l'opinió pública sobre la seva situació. “Són persones que se l'han jugat venint en pastera, molts d'ells amb intenció de demanar l'asil, i que troben que la resposta és tancar-los i deportar”, expliquen.

Tant des de la plataforma com els representants han tornat a recordar que els CIE suposen una anomalia democràtica i que vulneren drets pel sol fet d'existir, en privar de llibertat a persones sense necessitat que hagin comès delictes, només per una irregularitat administrativa. A més, han recordat que al Parlament de Catalunya es va aprovar una resolució amb el suport de dos terços del ple que reclamava tancar aquests centres, resolució que el Ministeri de l'Interior no compleix.

Per tornar a reclamar el tancament definitiu d'aquests centres i donar suport a les persones internes en vaga de fam, des Tanquem a els CIEs han convocat una roda de premsa davant del centre a les 19h d'aquest dilluns.

“Aquí només ajudem. No hi ha diners pel mig, només ajudem”, respon el dependent d'un locutori annex a la rambla del Raval, mentre cinc de les persones que esperen per a utilitzar les cabines observen. “El cartell és només per informació”, afegeix la persona darrere del taulell. Aquest ampli local amb cabines per a conferències és un dels molts que al Raval anuncien a la porta “Cita prèvia NIE”.

La del Raval no és una situació aïllada. També locals propers a la comissaria de Guipúscoa presenten cartells similars. Alguns migrants apunten a una compravenda de cites. La majoria, això sí, assenyala que els locals només “gestionen” les cites, un recurs que es fa necessari davant la impossibilitat d'aconseguir una cita pels canals oficials. Moltes persones es queden sense documentació per aquesta barrera administrativa.

“És pràcticament impossible que hi hagi una venda de la cita: són nominals i van acompanyades del número de passaport o NIE. Però per insistència o amb eines informàtiques que no coneixem, els locutoris accedeixen a cites”, destaca Antonio Segura, membre de la comissió d'Estrangeria de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB).

L'esmentada comissió assenyala que, durant els mesos d'estiu –quan la sequera de cites ha estat més acusada– els locutoris aconseguien més cites que ells. Els preus per aquestes gestions oscil·laven entre els 20 i 50 euros, segons els usuaris consultats, tot i que l'Associació de Professionals d'Advocats d'Estrangeria va denunciar fa uns mesos que els preus podrien elevar-se fins als 150 euros.

Els locals són recelosos a l'hora de parlar de transaccions econòmiques per l'intercanvi de cites, tenen por que se'ls criminalitzi quan “a molts no els queda altre remei que anar a aquest mercat per obtenir data”, diu un veí d'origen pakistanès que porta instal·lat al Raval prop de deu anys. “És això o quedar-se indocumentat”.

El col·lapse sofert de juliol a octubre per l'oficina d'estrangeria de Barcelona ha posat en escac a molts migrants: per més que tinguessin els papers a punt per a ser presentats, el sistema telemàtic de l'administració repetia una vegada i una altra “Cites prèvies no disponibles”. L'Espai de l'Immigrant de Barcelona ha denunciat en repetides ocasions el col·lapse de les cites a l'Oficina d'Estrangeria de la capital catalana, com també ho ha fet l'ICAB –via Defensor del Poble– des del passat mes de maig. Des del ICAB es queixen de com de “restrictiu” resulta que només es facilitin hores a migrants els dimecres a partir de les 9:30h. “No n'hi ha prou”.

Malgrat que l'administració ha fet alguns moviments, per exemple dimecres passat va informar que facilitaria que els familiars de residents comunitaris puguin demanar cita encara que tinguin vençuts els seus terminis, les denúncies per falta de cites han anat en augment. L'Oficina d'Estrangeria de Barcelona rasa que el sistema funciona “amb normalitat”.

Hi ha alguns casos –com explica el també membre de l'ICAB, Luciano Banchio– on la problemàtica s'ha extremat, ja sigui en forma d'ordre d'expulsió o de detenció i multes; Carla Mena, estudiant xilena, va passar una nit al calabós per no aconseguir cita prèvia, malgrat tenir-ho tot a punt per al lliurament de papers. Carla s'ha vist obligada a marxar del país i ara es veu forçada a un litigi per evitar una multa de 1.000 euros.

“Tot són despeses per al migrant”

Per a una activista d'origen peruà resident a Barcelona des de fa nou anys consultada per aquest mitjà, hi ha un altre tipus de tràmits encara més cars que els que es practiquen en els locutoris de manera informal. Molts dels migrants assetjats per la urgència d'obtenir una cita “es veuen obligats” a anar a professionals que els facilitin informació, els facin gestions o –un cop veuen complerts els seus terminis de lliurament i acaben prop de la situació irregular– els tramitin recursos administratius.

“Posa't en la situació... Hi ha gent que no té accés a ordinador. Jo mateixa vinc d'ajudar uns companys a fer els tràmits”, comenta l'activista que, tot i el temps que fa que és a Barcelona, també espera una cita per renovar el seu passaport, que caduca al novembre. La situació li ha fet renunciar a viatges de feina.

“El sistema és dolent. No pot ser que la tecnologia et posi més dificultats. A més hi ha molta desinformació. El missatge més repetit dels meus clients és: 'M'han dit que no puc fer consultes en Estrangeria'. Pel que acaben en mans d'advocats ”, destaca Segura, que lamenta que moltes d'aquestes informacions no siguin facilitades per funcionaris i suposin una despesa extra.

“Potser hi ha lucre amb la cita prèvia... Però hi ha moltes altres despeses pitjors, i més comunes: Tot són despeses per al migrant! Les taxes, els tràmits infinits... Tot són diners per a nosaltres, una sagnia”, diu la jove d'origen peruà. “Jo sóc una privilegiada, vaig venir com a estudiant, sóc mestissa. Parlo castellà. No vull imaginar altres casos”, conclou.

El calvari de Carla Mena (identitat protegida) és a punt d'acabar, a mitges. Aquest dimecres agafa un avió de tornada a Xile després de finalitzar els seus estudis de màster a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona; se'n va obligada, ja que no ha aconseguit renovar el seu visat, i té un procediment obert que li pot comportar una multa de no menys de 1.000 euros per no disposar de Número d'Identitat d'Estranger (NIE). Carla va ser detinguda el passat 4 de maig i va passar una nit en un calabós per estar indocumentada. No havia aconseguit cita prèvia a l'Oficina d'Estrangeria per prorrogar el seu visat malgrat disposar de tota la documentació requerida.

Mena tenia des de feia un any tota la documentació a punt per renovar el seu visat com a estudiant, però no va aconseguir cita prèvia al servei telemàtic del web del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques. El seu és un cas extrem, però no aïllat. “Hi ha moltes persones sense papers perquè no aconsegueixen cita; i si te'n descuides, ho tens complicat”, destaca l'advocat Luciano Banchio de l'Espai de l'Immigrant de Barcelona, i advocat de Mena.

Banchio, membre de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB) no és la primera vegada que denuncia una situació com la de Mena. Des del ICAB, de fet, el mateix mes de maig d'aquest any en què va ser detinguda Mena, es va fer arribar una petició –a través del Defensor del Poble– a l'oficina d'estrangeria de Barcelona: persones pendents d'entregar papers s'estaven quedant en situacions irregulars per no aconseguir cita amb l'administració.

Mena va venir a Barcelona a l'octubre del 2014 a cursar un màster en Salut Pública. Estava becada pel govern xilè amb uns 1.300 euros al mes. La solvència econòmica és un dels puntals per aconseguir la renovació del visat, de manera que gràcies als tràmits amb la universitat, va aconseguir el seu permís fins a juny del 2015. Tres mesos abans que arribés la seva data, al maig, va començar a demanar dia i hora a través de l'aplicació i la web d'Estrangeria: “No disponible”. Una vegada i una altra.

A punt de caducar el seu visat va decidir anar a Estrangeria. “Malauradament no et podem atendre aquí, has de fer-ho mitjançant la cita prèvia”. Desesperada per la situació, va demanar –sense fortuna– que el cònsol del seu país intervingués. Finalment va obtenir una data, però al novembre del 2015 a l'Oficina li van respondre que havia caducat el temps per a la seva renovació i que, per tant, no podien donar-li la pròrroga.

Va ser llavors quan Luciano Banchio va interposar un recurs que es va allargar durant mesos. Suficients perquè, al maig d'aquest any, i a punt de lliurar el seu treball de fi de màster, Mena fos detinguda i portada a un calabós en el qual va romandre 13 hores.

Un diumenge, a la rambla del Raval –al costat de casa seva– la policia li va demanar els documents. No tenia sobre els recursos interposats pel seu advocat, de manera que, indocumentada, li van dir que havien de portar-la a la comissaria. “Em van prendre les dades, era cap a l'una del matí d'un diumenge. No vaig poder trucar l'advocat a aquelles hores. Amb tota l'angoixa vaig passar la nit allà. Em van registrar com a un delinqüent i em vaig veure en una cel·la de tres per tres metres tot i que volia arreglar la meva situació des de feia un any”, recorda Mena, poques hores abans de partir a Xile. “El que em va passar és molt seriós, però hi ha casos pitjors... Al meu costat hi havia un noi al calabós amb una situació similar a la meva... Ell ni tan sols parlava castellà”, afegeix.

Cap a la 13h de l'endemà a la detenció, va ser alliberada i informada que se li obria un procediment que podia comportar una multa de 1.000 euros. Luciano Banchio va presentar un altre recurs, aquest cop en l'àmbit judicial, per esquivar aquesta multa i per reparar els perjudicis a la seva clienta: l'estudiant va haver de renunciar a un vol ja comprat per un voluntariat al Marroc per no tenir NIE. Ara, Carla és a punt d'abandonar el país: sense visat, i sense saber si a més haurà de pagar o no.

¿Col·lapse a Estrangeria?

Segons informa Luciano Banchio, són múltiples els casos de persones que entren en una cruïlla burocràtica per no aconseguir cita prèvia a temps amb l'administració. La denúncia la recolza l'Espai de l'Immigrant de Barcelona, que també explica que el missatge més concorregut aquests dies a la web de la subdelegació del govern a Catalunya segueix sent “no hi ha prou cites disponibles”.

“La de Barcelona és la província que més peticions de cites rep, i ja a l'estiu es va col·lapsar”, diu Luciano Banchio que, dins de l'ICAB, ha seguit la problemàtica amb les cites dels últims mesos. El mateix advocat destaca que, davant la desinformació en els procediments, algunes persones –les més privilegiades– acaben acudint als professionals perquè els ajudin, com va ser el cas de Mena. “Els immigrants segueixen sense tenir informació, a Estrangeria et diuen que pots presentar en qualsevol registre. Hi ha moltes vies obertes i al final no accedeixes per desinformació”, matisa.

Per contra, subdelegació del Govern a Catalunya responia a l'ICAB el passat mes de juny que en relació a les expedicions de targetes d'estrangers i autoritzacions de retorn s'havia “solucionat el problema” i que per a la resta de tràmits s'havia augmentat la jornada a 26 funcionaris.

Aquest dimecres, l'oficina d'estrangeria ha fet arribar una nova circular a l'ICAB on destaca que es permet als familiars de residents comunitaris demanar cita encara que tinguin vençuts els seus terminis. “La resta, arrelament i reagrupament familiar, segueixen igual... Cal demanar cita. En principi es deixen més recursos per a les cites des de Estrangeria... Caldrà veure si en la pràctica passa una cosa”, afegeix Banchio.

La subdelegació del Govern ha informat a Catalunya Plural que, només del 28 de setembre a l'1 d'octubre, s'han donat més de 4.000 cites. No disposen, això sí, del nombre de peticions. “Tot funciona amb normalitat”, tanquen.

L'alta desigualtat i la pobresa soscaven el benestar personal, i també poden impulsar vots de protesta en els referèndums i les eleccions: lliçó que pot explicar també part de l'increment de vots als xenòfobs alemanys

La setmana passada el discurs d’en Juncker sobre l’estat de la Unió Europea i la reunió del Consell a Bratislava van donar el tret de sortida del que, acabat l’estiu, és ja una prioritat urgent: si la UE vol sobreviure li cal definir qui és i cap a on va, o com a mínim cap a on vol anar.

Les prediccions no són gaire optimistes; el discurs de Juncker a l’Eurocambra no va aixecar passions precisament i el polonès Tusk al front del Consell és més un cavall de Troia que un aliat. L’euroescepticisme plana sobre el futur de la Unió, no cal dir que de la mà de les forces més a la dreta, que viuen un auge preocupant. Crisi i populisme les han alimentat, però també la inoperància de la Unió i governs cada cop més dèbils davant els grans poders.

Es dibuixa un panorama ben incert i fins i tot preocupant. L’anàlisi del vot en el recent referèndum del Brexit, sumat al triomf dels extremistes de dreta en les votacions al land natural de la cancellera Merckel i la seva pujada preocupant al mateix Berlín, haurien de suposar un toc d’atenció per a tots aquells que temen que posicions extremistes es facin fortes a Europa.

Pel que fa al Brexit, segons les anàlisis fetes per Zsolt Darvas i publicades per Bruegel, al Regne Unit la desigualtat d'ingressos i la pobresa, a més de les diferències geogràfiques i una major proporció de gent sense educació i majors en determinades regions van sumar vots a favor de la sortida.

A banda de dades, l'estudi apunta un seguit de lliçons polítiques que es poden desprendre de la consulta i que poden resultar útils a polítics d’arreu: l’alta desigualtat i la pobresa soscaven el benestar personal i la cohesió social, el que al seu torn pot desencadenar en vots de càstig a les urnes. ¿Vol dir això que la desigualtat, la pobresa i l’atur han contribuït al vot a favor del leave al referèndum britànic?

Les enquestes d’opinió i els anàlisi post-referèndum suggereixen que els més grans, els qui han rebut menys educació i la gent més pobre han votat majoritàriament per deixar la UE. La geografia també sembla que ha jugat el seu paper: mentre que el percentatge del leave a Anglaterra, exceptuant Londres, va arribar al 55,5%; i al 52,5% a Gales, van ser minoritaris a Irlanda del Nord, amb un 44,2%, a Londres ciutat amb un 40,1 i a Escòcia, amb el 38% dels vots. I, molt a tenir en compte, si bé la immigració va ser un dels temes més recurrents en el debat, no hi ha correlació entre presència d’immigrants en un territori i vot a favor del Brexit. ¡Tant de bo que algú faci arribar aquesta dada a Sarkozy o fins i tot el ministre socialista Valls!

Malgrat el resultat final amb triomf dels qui van fer campanya per la sortida de UK de la Unió, els líders de la UE en poden treure un missatge positiu: els joves (que seran majoria en la població en les properes dècades) i aquells amb més nivell educatiu (els qui millor poden valorar els beneficis de la integració a la UE) estaven a favor de ser membres de la Unió.

Si afegim que les àrees amb majoria a favor del leave són aquelles en que guanyen les desigualtat i la pobresa és més alta, la solució passa per aconseguir un creixement inclusiu, el que la OCDE defineix com “creixement econòmic que crea oportunitats per a tots els segments de la població i redistribueix els dividends de la creixent prosperitat, tant en termes monetaris com no monetaris, de manera transversal”. Als UK, la desigualtat creixent -una clau indicadora del creixement inclusiu-, és possiblement la més alta de tota la UE. Com va apuntar Theresa May, la nova primera ministra, és de vital importància una reforma social que redueixi la desigualtat d’oportunitats.

En general, l'alta desigualtat i la pobresa soscaven el benestar personal i la cohesió social, i també poden impulsar vots de protesta en els referèndums i les eleccions. Aquesta és una altra lliçó clau que els polítics d'altres països de la Unió han d'aprendre de la votació del Brexit i que possiblement pot explicar també part de l’increment de vots als xenòfobs alemanys, més enllà d’una lectura simple dels resultats que es limiti a veure un vot contra immigrants i refugiats.

Un cop més, la solució passa per cultura i més cultura; entendre la realitat que ens envolta és bàsic per poder valorar les opcions. Però aquest remei necessita de temps, fons i sobretot, molta voluntat. I corren mals temps per la lírica, que deia la cançó.

Un bosc immens crema. Tots els animals surten corrent o volant. Un d'aquests, un colibrí petit com una moneda, aleteja cap a un llac proper: agafa una goteta i la aboca sobre el foc, ja descontrolat. Així una vegada i una altra. La resta d'animals se'l miren i riuen. Li diuen: “Què faràs amb això, il·lús?”. “Jo estic fent la meva part”, els hi contesta el colibrí. “Vosaltres sabreu”.

Aquesta anècdota l'explica la comissionada –des de fa un any– d'Immigració, Interculturalitat i Diversitat, Lola López. Segons la ex directora del Centre d'Estudis Africans i Interculturals és l'analogia que millor defineix la seva tasca a l'Ajuntament. “La meva feina és com la d'una gota malaia: cada dia, cada dia... S'hi ha de treballar. Però a vegades tenim la sensació des de l'àrea de ser el colibrí”, comenta López, sense perdre el somriure. Lola López ha treballat també per la diversitat al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i ha format part de la Xarxa Antirumors, a més de de ser membre del col·lectiu Stop als Fenòmens Islamòfobs.

La comissionada no fuig d'estudi en cap moment de la conversa. Repassem amb ella el conflicte amb els venedors ambulants, el paper de l'Ajuntament davant les discriminacions d'odi i els objectius del consistori en matèria de diversitat religiosa.

Pot un Ajuntament sol combatre la discriminació d'odi?

Hi ha molts fronts, però la primera constatació és que polítics, mitjans... I treballadors del propi Ajuntament, és clar, són part de la població. I si hi ha sentiments racistes, ells també els tenen. I si hi ha actituds discriminatòries, com per posar un cas comú, amb el poble gitano, ells també els tenen. Per tal, el primer gran treball que es pot fer ja és intern.

I més enllà?

El primer és el coneixement. Tant intern com extern. Oferim en la nostra àrea formació en interculturalitat, drets a les minories. Formació antirumors. Diversitat. Es poden potenciar espais de diàleg, de conversa, d'ajuda a comunitats minoritàries per fer activitats de coneixement comunitari. Quan escoltes certs discursos islamòfobs, si tens un mínim de coneixement, saps que és només qüestió de desconeixement, i d'ignorància. Hi ha tota una part de drets de les minories que a vegades no se'ls hi dona garanties, nosaltres els hem de garantir.

L'Ajuntament s'ha personat contra els dos ultres que van agredir a una dona que vestia amb nicab. personat contra els dos ultres que van agredir a una dona que vestia amb nicab

És la nostra obligació. Denunciar quan aquests drets no són respectats. Defensar les minories.

En els últims mesos els venedors ambulants han dit, per exemple, que l'Ajuntament feia polítiques “racistes”. els venedors ambulants han dit, per exemple, que l'Ajuntament feia polítiques “racistes”

No, i més enllà de l'Ajuntament, jo he estat més de 20 anys al Centre d'Estudis Africans. Conec molt bé la discriminació cap a les persones negro-africanes; així els hi dic perquè ells m'ho han dit a molts debats. He vigilat el tema de prop, que no era responsabilitat directa meva. I una de les coses que jo he vigilat sempre és que no hi hagués racisme. Tota la societat hem estat socialitzats amb racisme: jo i l'Albiol. I tots els que estem al mig. Potser en aquest punt amagat, i inconscient haguem fet alguna cosa malament. Se'ns acusa sense fonament...

A què es refereix?

Cap col·lectiu, ni un de negres ni un d'autòctons, pot desenvolupar la venda ambulant il·legal. Si els hi deixem a ells, per a mi, hagués estat una política racista: una política diferenciada, només pel fet de ser negres. Això quan pel fet de ser negres no són ni més ni menys i han de buscar alternatives com qualsevol altra. D'altra banda, el que sí que hi ha en aquest col·lectiu és que tenen una situació en alguns casos de vulnerabilitat pel fet de no tenir papers. Això els diferencia. La seva irregularitat administrativa. I aquí sí que ens hi hem posat. Ens diuen: 'Només heu ofert 40 plans d'ocupació'. Però aquests suposen el canvi d'aquestes persones: amb aquest any de feina se li renova tres anys el permís. Se li dóna temps.

40 plans d'ocupació, ampliable a 75, semblen poques places, no?

Quan nosaltres vam entrar hi havia 150-175, amb un 30% de situació regular. Dels 140 un terç no eren veïns de Barcelona, i per tant no els hi podem donar sortida. No són veïns. Si el trèiem, ens trobem en un entorn de 100 persones. Si donem sortida a 75...

L'Ajuntament de Barcelona té més potència que el de Salou per admetre persones, no?

Tenim molta més capacitat però també tenim a molta més gent amb la mateixa o més precarietat que aquestes persones. A mi em sembla injust estar donant sortida a algú que es dedica a la venda que ve de Tarragona i algú amb la mateixa precarietat sent de Barcelona no podem donar-li sortida. Jo vull donar-li sortida a tothom. Però arriba molta gent. Pitjor que els venedors ambulants estan els gitanos romanesos, per exemple.

Per què?

Són europeus, no els volen als seus països ni a França ni enlloc. I no podem aplicar-lis ajuts de persones migrades de la Unió Europea, perquè no són migrats. Són europeus. Els hem de ficar en programes de l'Ajuntament. Com ells hi ha més. No podem acollir tot un col·lectiu perquè tenim molts col·lectius amb la precarietat equivalent.També hem millorat el procés d'empadronament, un 95% de les persones poden empadronar-se ara a Barcelona: la teva situació administrativa no importa per accedir a ajuts, el padró et dóna accés a serveis sanitaris universals. També hem fet informes d'arrelament positius tinguis o no multes, si no hi ha res penal, seran positius. Lamentablement hem de posar límits però les polítiques no es poden fer per a un col·lectiu només. Però aquests límits són així, així... Amb la cooperativa, s'ha de tenir un cert perfil, però és molt flexible: si pots demostrar vinculació amb Barcelona –amb les multes també, imagina si és elàstic– poden entrar al procés de selecció.

El Sindicat de Venedors Ambulants denuncia que a Aziz Faye no se l'ha permès passar la selecció per ser portaveu del col·lectiu.

Hi ha un altre portaveu que ha entrat. I vuit persones més del Sindicat. Igual que per ser portaveu és injust que no entri, també ho és que entri només pel fet d'estar-hi vinculat: no suma per tenir més punts ni menys per ser-ne el portaveu. Ell no ha passat la selecció perquè no acomplia els requisits. Precisament per no entrar en simpaties o antipaties es van agafar persones tècniques i es van elaborar criteris clars. S'hi podia presentar tothom, no era una convocatòria només per a persones del Sindicat. L'Aziz coneixia els criteris, són públics, si no li semblaven correctes, ho hauria d'haver abans.

Com valora el paper del Sindicat?

La seva imatge té moltes lectures: no vull desautoritzar el Sindicat. Només l'existència d'aquest Sindicat és molt potent però ho és com a moviment polític, com a símbol. Si beneficia a les persones en situació de precarietat que es dediquen a la venda ambulant, jo diria que no. Perquè aquests han quedat fora del Sindicat: no hi tenen relació. Perquè aquest focus mediàtic ha fet que les persones més precàries tinguin por i hagin deixat de vendre, fins i tot. No sé quines són les paraules correctes però aquest és un Sindicat més polític que de classe.

El Pla contra la Islamofòbia tindrà menys recursos dels previstos. Afecta això al Pla?

Haurem de fer moviments interns. Tenim els mitjans que tenim i per a fer una cosa nova s'han de treure coses que es feien. I nosaltres no podem fer-ho, al contrari hem d'ampliar. El que fem és transversalitzar els temes: més que tenir equips molt especialitzats és important transmetre el que volem fer a tothom, des de qui atén al ciutadà i que ha de fer derivacions fins als cossos de seguretat, que tinguin una mirada concreta.

Se us va generar un incendi amb la possibilitat de la construcció d'una gran mesquita a Barcelona. Ho vau descartar ràpid.possibilitat de la construcció d'una gran mesquita a Barcelona

Bé no hem dit que ho descartem. Però és un tema que a les comunitats els hi agradaria, però per a ells no és prioritari. Si no ho és per a ells, no ho és per a nosaltres.

En un hipotètic cas en què ho fos. Quina mà té l'Ajuntament per a fer això?

Això és un meló que no veig per on es pot obrir. L'Ajuntament no cedeix espais de cap tipus ni construeix per a les comunitats religioses, però els pot ajudar a buscar espais que ells es paguen o pot donar-li suport per a petites adaptacions si l'espai està en unes condicions dolentes. Hi ha una línia de subvenció que ampliem per condicionar locals. O podem parar els carrers per a processons. Però l'Ajuntament no té la intenció de construir centres de culte. Ens han vingut ortodoxos russos, jueus amb fiançament internacional o el consol hindú. Però no, si es fes, en tot cas seria comènic. Però no per a tots. Si les comunitats musulmanes tenen diners per comprar aquesta illa [senyala l'illa del davant] i es compleix normativa municipal, no tenim res a dir. Tenen dret.

El teu comissionat també inclou la diversitat religiosa.

Un govern laic ha de garantir el dret a la llibertat religiosa. Un govern laic ha de garantir dues coses: la primera que les religions no hi siguin a les institucions –secularitzar. I la segona: al mateix temps ha de garantir que els ciutadans puguin gaudir el seu dret a la llibertat religiosa.

Però les comunitats també tenen diferents suports: no és el mateix el finançament jueu internacional que una mesquita de locals precaris del Besòs. Quin protocol establiu?

Intentem tenir-ho en compte. La nostra feina és donar resposta de forma interseccional a les diferents comunitats. Sobretot a les més precàries per dignificar. Això sense posar nosaltres el local. S'han donat ajuts, des de districtes, per exemple. Hi havia una comunitat afectada per un pla urbanístic i s'hi se'ls hi donava solució als veïns, a la comunitat religiosa també. És una entitat més del barri.

Altres llimbs. Com es pot garantir quan un grup religiós demana un espai per a desenvolupar una activitat cultural i no de fe?

S'ha de garantir la normalitat del fet religiós. Les persones d'una confessió religiosa determinada han de veure les altres amb normalitat. I les atees i laiques, també. Aquesta última part és la més difícil. El fet religiós no és un problema. El problema és quan se'ns ve al cap la religió catòlica. No com a forma d'entendre la vida sinó com a estructura normativa que intervé a la nostra vida. Això és una determinada manera d'aplicar la religió d'unes elits. S'ha de combatre la normativitat, però no la normalitat. Hem de veure amb normalitat la diversitat. Però la religió és molt més: una forma de veure l'amor, la mort, l'ésser humà, el medi ambient...

Com es garanteix aquesta normalitat?

Amb les activitats al carrer es veu molt clar. Quin es el lloc amb menys conflictes interreligiosos? El Raval, perquè estan acostumats a la diversitat. Hem d'aconseguir que amb la resta de la ciutat passi el mateix. Ja es fan activitats al carrer, i s'hi ha de posar ordre només. Però no evitar-ho. El sentit comú és el que et fa treballar la discriminació i el racisme.

Ha de passar una cosa similar, per exemple, amb el burkini?burkini

Fins que no tinguem una presentadora dels informatius amb vel no aconseguirem evitar la discriminació.

Tu que has estat al CAC, podrem veure-ho mai això, als mitjans de comunicació?

Sí, a Catalunya sí. Perquè la identitat catalana és forta, que resisteix l'assimilació. Però a la vegada és profundament mestissa. Per tant, tot el que defensi la identitat catalana, defensa la diferència. Catalunya és un lloc de passada. Aquí tenim menys conflictes que a altres llocs.

Però la polèmica del burkini va esclatar, entre altres llocs, a Girona.

Això és racisme pur i dur. Però és desconeixement. I la paraula no afavoreix: el burkini és un banyador complert, i punt. Un burkini està fet amb la mateixa roba que un tratge de bany. Hi ha moltes persones que es protegeixen del sol, i a aquestes no se'ls hi diu res. Quin és el problema? Que ho fan dones musulmanes. És islamofòbia. Em fa molta pena els discursos de persones suposadament feministes que no defensen el dret que si una dona vol portar-ho, el porti. Jo defenso el burkini, el nudisme o el que sigui, el que triï la persona. Hem de defensar la llibertat de les persones a fer el que vulguin. Se m'acata dient: 'Això té una connotació religiosa'. I jo què sé: serà que nosaltres no fem festa els diumenges o celebrem la Setmana Santa... De quina societat laica estem parlant? Per l'amor de Deu. Veus... De Deu. [Riu]

De l'àrea de psiquiatria de l'Hospital de Sant Boi al CIE de la Zona Franca de Barcelona gairebé sense trepitjar el carrer. I sense haver conclòs el tractament. Aquest és el cas de Hoecein, un jove marroquí que va ser enviat al centre d'internament als dos dies de sortir de l'hospital barceloní “amb una alta no definitiva” i amb la recomanació de tornar per revisions, cosa que possiblement no succeirà en el CIE, ja que no hi ha servei d'atenció psiquiàtrica. Així ho ha denunciat la plataforma Tanquem els CIE, que ha exigit la seva posada en llibertat en conèixer que les seves conductes autolesives -d'“idees suïcides”- poden posar en perill la seva vida.

Tanquem els CIE va presentar una queixa al Jutjat de Control del centre el 9 d'agost demanant el seu trasllat de tornada a l'Hospital de Sant Boi, però de moment no han obtingut resposta. “El dret a la vida de les persones i la seva integritat física sempre ha de prevaldre per sobre de les mesures penals”, argumenta Andrés García Berrio, advocat i membre de la plataforma. L'alarma es va acabar d'encendre el 7 d'agost, quan estant ja Hoecein intern al CIE va ser portat a un hospital per a una valoració mèdica que va confirmar un diagnòstic de trastorn de la personalitat a més de les seves idees “autolítiques”, és a dir, de voluntat de suïcidi. El mateix Hoceim va relatar a Tanquem els CIE “almenys un intent de suïcidi” durant la seva estada al centre, que va acabar, asseguren, amb el personal del CIE “aïllant-lo, colpejant-lo i reduint-lo amb corretges”.

“Després de tres morts al CIE en els últims anys, dues d'elles per suïcidi, no pot ser que aquesta persona, en una situació tan complicada, sigui privada de llibertat”, sosté García Berrio, que exposa que Tanquem els CIE s'ha dirigit també als defensors del poble espanyol i català perquè exigeixin la seva posada en llibertat o trasllat a l'hospital, d'acord amb la seva voluntat, segons els activistes. Avui el jove porta ja 20 dies d'internament.

Les queixes per les mancances en l'atenció sanitària al CIE de Barcelona han estat una constant durant anys. També pel que fa a l'atenció psiquiàtrica, que de moment és inexistent. Segons denuncia Tanquem els CIE, per ara les úniques prestacions sanitàries al centre són la presència d'un metge a mitja jornada i un servei d'infermeria “que no cobreix les 24 hores” del dia.

El CIE torna a funcionar amb uns 70 interns

La plataforma Tanquem els CIE ha aprofitat per criticar també el funcionament a ple rendiment del centre d'internament barceloní, després que l'Ajuntament ordenés el tancament per manca de llicència el passat 7 de juliol, una decisió que va durar escasses 24 hores, fins que el Ministeri de l'Interior, qui té les competències sobre el CIE, va ordenar la seva reobertura. Ara compta ja amb uns 70 interns dels 236 per als que té capacitat.

“Malgrat les obres de millora, arrossega deficiències que impliquen directament la vulneració de drets humans”, valoren des Tanquem els CIE, en referència, per exemple, a les mancances en atenció sanitària.

El futur del CIE queda a l'espera de les decisions que pugui prendre l'Ajuntament de Barcelona respecte al seu tancament. Després de demanar sense èxit al Ministeri de l'Interior que deixés entrar els seus tècnics per inspeccionar el centre, l'últim gest del consistori va ser convocar una reunió amb entitats i altres administracions com la Generalitat o el Parlament per fer un front comú per recollir suports per precintar el CIE.

En un context de crisi econòmica en que, segons l'artista i activista Tjaša Kancler, es concep la migració en termes de “crisi que cal gestionar”, quatre activistes presents a diferents punts fronterers del Mediterrani han plantejat aquest dijous la necessitat de cercar camins de solidaritat a escala internacional per lluitar contra les desaparicions de persones migrants. Ho han fet durant el debat Necropolítica i desaparicions al Mediterrani. Moviments de resistència i lluita contra l’oblit, que ha tingut lloc al Centre Cívic Pati Llimona, a Barcelona.

El debat s’emmarcava en la tercera edició del Festival Internacional de Cinema Migrant de Barcelona. La mostra pretén “engegar un procés de diagnosi col·lectiva i d’incidència sobre la migració com a dret humà i el fet que la identitat està en permanent construcció”, en paraules de Florencia Mazzadi, directora de l’esdeveniment. El resultat d'aquest plantejament és un recorregut cinematogràfic amb més de 40 pel·lícules dels cinc continents per obrir el debat sobre la mobilitat humana i els drets humans de les persones migrants, una cartellera a la qual s'hi sumen també activitats paral·leles com ara exposicions artístiques i debats.

La no identificació dels cossos ha esdevingut una realitat colpidora per a totes les famílies dels desapareguts al Mediterrani. Helena Maleno Garzón, de l’organització Caminando Fronteras, explicava que sovint la negativa per part dels estats de posar nom i cognom als desapareguts respon a la voluntat de que les famílies no puguin entrar en processos judicials. Així, Caminando Fronteras ha treballat amb els familiars de les víctimes per a constituir mecanismes que els permetin assolir una “reparació”, és a dir, tenir l’oportunitat per exemple de veure les tombes dels seus fills, un procés vital en la finalització del dol en moltes tradicions africanes. Una de les primeres iniciatives en aquest sentit ha estat l'Associació de Famílies de les Víctimes de Tarajal.

L’activista ha denunciat que els migrants són vistos exclusivament com a força de treball que, en funció del context del poder hegemònic, és més o menys necessària: “En un sistema de crisi econòmica no volem els cossos de treball perquè ja tenim cossos precaris, però sí que volem aquells cossos que venen en xarxes de tràfic de persones, sí que volem a la frontera macedònia les màfies albanokosovars venent òrgans d’aquells 10.000 nens desapareguts, sí que volem les nenes (...) que estan als carrers de París identificades com a majors d’edat i fent entre 10 i 15 serveis diaris”.

La necessitat de posar en relleu les desaparicions per part de les famílies de les víctimes ha portat, tal com ha explicat Imed Soltani, activista del grup La Terre Pour Tous, a que cinc famílies s’immolessin a Tunísia. L’única manera d’acabar amb aquest dolor, segons Soltani, és demandar l’absència de fronteres i la lliure circulació arreu. En la mateixa línia, Martín Ernesto Mozé, de l’associació H.I.J.O.S. (Fills i filles per la Identitat i la Justícia contra l’Oblit i el Silenci), ha explicat com, en el cas argentí, les famílies han fet d’antics camps de concentració, espais vinculats a les universitats on treballar la memòria dels desapareguts durant la dictadura argentina. Mozé ha reflexionat que “quan es viola un dret, sorgeix una necessitat” que cal construir “entre totes i tots” i que passa, en primer lloc, per una vital condemna social.

El paper dels mitjans de comunicació i, en un sentit més ampli, de la imatge com a instrument per a fomentar determinades reaccions per part de la ciutadania, ha sobrevolat tot el debat. Mozé, qui ha criticat durament el monopoli mediàtic argentí, ha subratllat que la normalització de moltes situacions és una conseqüència de la “saturació d’informació” actual. En aquest sentit, Maleno ha reflexionat que la quantitat d’imatges en que es mostren violacions als drets fonamentals en casos de devolucions en calent o violència a les fronteres dels països europeus, que ja es produïen fa una dècada, demostren una voluntat per part dels estats de generar “un imaginari de guerra”, que justifica que s’emprin forts mitjans repressius contra les persones migrants.

El debat ha recollit quatre perspectives que treballen tant des de l’experiència directa com des d’un punt de vista més històric i analític. És el cas de Kancler, qui detecta un procés de “servitud” per part de l'antiga Europa de l'Est, anomenada així després de la caiguda del mur de Berlín, en relació al model Occidental. Un “procés de colonialitat” que, en paraules de Kancler, permet a l'“antic” Oest realitzar-se, tot deformant allò que suprimeix: “la materialitat de la nostra història antifeixista, anticolonial i feminista”, però també la memòria, el coneixement o les pràctiques de resistència.

D'altra banda, l'activista creu que en el moment en què la divisió entre Oest/Est es converteix en “obsoleta” després de la caiguda del mur, es reactiva la repetició de la divisió Occident/Orient: “Es tracta d'una nova manera de re/construcció de la UE com a entitat unificada (Un), mentre produeix la seva població no-blanca, migrants, refugiats, persones LGTBQI de color, Orient i les seves maneres de viure com a ”Altre(s)“.

Kancler ha afirmat que “dir 'crisi dels refugiats' en comptes de crisi de la política europea, dels sistemes de producció de veritat, de drets humans, de ciutadania i de l'Estat-nació, així com l'epistemologia colonial del sexe-gènere binària, apunta a la dimensió que avui té la despolitització”. Aquesta despolitització, segons Kancler, “tanca l'espai per a una crítica radical i acció política que ens portaria a desmantellar el model colonial capitalista d'explotació, racialització i d'integració, que es basa en la inclusió jeràrquica i exclusió, en la política de la mort o necropolítica”. Tanmateix, Kancler ha apuntat que els migrants, en la seva diversitat, estan creant un nou espai polític amb xarxes de resistència més amplies que les actuals.

L’objectiu final dels activistes és, doncs, desconstruir les fronteres avui neguen la identitat d’alguns i fomenten la primacia d’altres mitjançant la racialització i la discriminació a la diversitat. Es tracta, en paraules de Maleno, de reconèixer que els cossos desapareguts pertanyen a “persones”. Una demanda tan senzilla com difícil d’assolir que, tal com resumeix Mozé, requereix “el pas de la reflexió a l’acció”.