Fa dotze mesos el jutge li donava la raó als quatre sindicats (CCOO-PV; Intersindical Valenciana; UGT-PV i CGT-PV) que havien recorregut el primer ERO després d’oposar-se a signar-lo. L’acte judicial declarava la nul·litat del procés. Confirmava que els gestors actuaren amb un criteri subjectiu i vulnerant drets fonamentals dels treballadors.

La sentència retratava molts protagonistes lamentables d'aquest intent de neteja política a RTVV. En primer lloc, el dimitit director general, José López Jaraba, que mai va donar la cara davant els treballadors durant el procés. També el seu suplent, Alejandro Reig, que posà la seua signatura sense cap mirament per donar el vistiplau a un ERO que, com confessà en el juí, no coneixia. Igualment quedà en evidència el simulacre de secretari general i ara opinador en una televisió de la TDT, Juan Prefaci. Eixe que tenia com a desig dir-li als seus nebots que havia contribuït a salvar RTVV. Prefaci encapçalà la infausta delegació de l'empresa que, en conclusió del jutge, no va tindre voluntat de negociaramb els representants dels treballadors.

La defensa jurídica de l'ERO i la seua gestió tampoc deixen ben parat el sector privat. El despatx de Garrigues a València, encapçalat per Fernando Crespo -un mal imitador de Don Draper- no va poder salvar el que era indefensable. La famosa Price Waterhouse Coopers tampoc demostrà el nivell del seu presumpte prestigi. Féu un vestit de fusta laboral als treballadors de RTVV encarregat a la mida dels objectius d'uns personatges, els directius, que no tenien ni idea de les funcions de les categories professionals ni de com es feia ràdio i televisió.

En eixa representació de l’empresa no podem oblidar la inestimable col·laboració de la cap de recursos humans, Noèlia Estarlich, ni tampoc de l’advocat David González Wonham. Els treballadors de RTVV estem en deute amb ells. Sense la incompetència d’aquests personatges no s'haguera pogut fer un empastre tan gran. Tots es van fartar de repetir, durant el període de consultes, que ens veuríem als tribunals. Així va ser.

També és moment per destacar altres còmplices necessaris que li serviren a l'empresa (i al Partit Popular) per intentar escenificar una possible divisió entre els treballadors. Ens referim al paper dels sindicats USO i CSIF que, amb la seua signatura, corroboraren un desastre gestat, com reconegué Jaraba en el juí, des del Palau de la Generalitat. Fonamental va ser també la funció dels membres de la comissió de baremació que, com indica el jutge, vulneraren els principis d'igualtat i mèrit i perjudicaren els seus companys. Assenyalaren i posaren en el carrer persones que complien els requisits per seguir en l’empresa. Com a estreles invitades a aquest sainet estan els designats pel PP com a membres del Consell d’Administració de RTVV que aprovaren l’ERO. Ells són Miguel Domínguez, Lucia Esteban, Manuel Martín, Paz Ferrín, Luis Barcala i Santiago Arévalo.

No podem oblidar, tampoc, el paper de la nova Directora General, Rosa Vidal. Si haguera volgut, podia haver aturat el comiat de 450 persones durant el seu mandat. Només ho va fer amb uns pocs i en els últims dies de juliol. Vidal es passà totes les reunions del Consell d’Administració de RTVV assegurant que l’ERO anava a aprovar-se i proclamant, a qui la volia escoltar, que havia arribat un temps nou. Efectivament, el de la privatització encoberta. És curiós que totes les franges de programació que van a eixir a concurs s’adjudicaren a una empresa, Vértice 360, que acaba d’entrar en concurs de creditors. Paradoxal sembla també que, per escollir-la, comptara amb l’ assessorament de determinats professionals de la casa (procedents bàsicament d’Informatius) que sempre s’havien caracteritzat per obeir cegament la superioritat. Curiosament, la bena dels ulls se’ls caigué quan Fabra decidí fer cas a Pedro J. Ramírez i tancar RTVV. Des de les plantes nobles de Burjassot buscant un lloc en el nou ordre vidalià passaren a la kale borroka insultant a qui, fins hores abans, lloaven. Alguns d’ells, pobres, están decebuts amb el PP després de tot el que han treballat per a ell. Misèries de la vida.

Per tot açò, el matí del 5 de novembre de l'any passat fou inoblidable. Sentírem que hi havia justícia i que no es podia actuar impunement contra ningú. Comprovàrem que les persecucions polítiques s'aturen amb la força de la llei. Fou un miratge. Alberto Fabra no acatà la sentència que el comminava a replantejar l'ERO i decidí, com els bous que ixen amb les banyes embolades, envestir contra el mitjà de comunicació més potent que els valencians havíem tingut mai. Va tindre el mateix tacte que intel·ligència quan consentí que Rosa Vidal s’assabentara de tot en l’estànça prèvia al seu despatx, mentre esperava que el President la rebera per comunicar-li l’execució de l’ens públic.

Des d'eixa vesprada no hem parat d'esbalair-nos de com es pot gestionar de forma tan matussera una administració pública. Les mentides argumentades pel President han quedat en evidència durant aquest curt període de temps. No ha sigut una qüestió de diners. Amb la despesa que portem gastada en el procés de tancament, i el que queda, es podria garantir la continuïtat que plantejava el Comité d’Empresa. Si més no, durant quatre anys més.

Fabra i el seu Consell, i per extensió el PP, han demostrat una incompetència que eleva a l'Inspector Clouseau a la categoria de premi Nobel si el comparem amb ells. Només cal recordar els exemples de la desconnexió de TVE o el de la fallida venda de l’edifici de Burjassot. Els dos, curiosament, a iniciativa d’eixe prohom de la societat valenciana que és el Delegat del Govern, Serafín Castellano. Un polític, recordem, capaç de defensar que RTVV era imprescindible i, una setmana després, tot el contrari. Un exemple de coherència per a estudiar als manuals de psiquiatria política.

Fabra i el PP han destralejat el futur de tots els treballadors de la casa i els drets que els valencians tenim a escoltar i veure com és la realitat des del nostre prisma. El vot de 49 diputats del PP executà la bestiesa política, cultural i social que significa deixar sense emissió RTVV. El tancament també fou digne i definidor de les maneres populars: a la nit i amb la força policial com únic argument.

Durant aquests dotze mesos hem anat sabent més detalls del saqueig de RTVV i com, mitjançant l'empresa, es feien diners per enriquir trames relacionades amb presumptes finançaments il·legals. És una mostra més de com han governat els populars el nostre país.

El temps i els jutges acabaran per surar-ho tot.

Ara tornen a insultar la nostra intel·ligència. Creuen que amb un simulacre de televisió autonòmica podran recuperar els vots perduts per culpa d’una pèsima gestió. Només un polític de la talla moral d’Alfonso Rus podia idear, un any després de votar a favor del tancament de RTVV, posar en marxa una televisió que estan munyint des dels departaments de comunicació de les dues presidències: la de la Generalitat i la Diputació. Estan segurs que recuperaran vots tornant a fer un nodo, l’oratge, partides de pilota, programes de tradicions valencianes, salut i recuperant alguna sèrie emblemàtica de l’antic Canal 9. És la decisió de la desesperació política i la demostració del que pensen que són els seus votants. És també la prova de com balafien els nostres impostos per a benefici propi.

Intentaran demostrar que, amb 2-3 milions d’euros, fan una televisió pública i en valencià. Són tant arrogants com desconeixedors del mitjà que tenen entre mans. Estrenaran una nova mini televisió després d’haver destrossat un projecte vertebrador de tots els valencians. Així són ells.

En aquestes situacions és millor quedar-se fins a la fi del show perquè, qui se’n va, es converteix en la diana dels comentaris del batle de Xàtiva (segon càrrec). Això és en els moments de relax. Suportar el dia a dia és més complicat. Segons un dels seus tinents d’alcalde, el diputat autonòmic (tercer càrrec) és “com una estrela. Si t’acostes et crema i si t’allunyes, et geles”. No és fàcil, per tant, la convivència al treball quotidià. De fet, si s’analitza aquells que l’envolten, s’arriba a la conclusió que uns aguanten per necessitat i altres per vanitat.

El PP ens ha acostumat (malament) a barrejar la política amb institucions i entitats. Ja no ens estranya que un president de la Generalitat puga acabar en el cim de la cúpula d’una entitat bancària pública, que un delegat del Govern utilitze el càrrec per a fer campanya electoral, que un conseller de Justícia mude a vicepresident del CGPJ, que un secretari autonòmic de comunicació es convertisca en director general de RTVV o que la directora de la televisió autonòmica siga nomenada consellera.

Els àmbits estan tan contaminats pel poder polític que al president provincial del PP (quart càrrec) li degué semblar normal que podia compatibilitzar les seues responsabilitats amb la presidència del València CF. Total, el Consell i el PP havien de comandar la venda d’un club que, amb la seua tutela, havien avalat amb diners públics i endeutat encara més. Per tant, començaren les filtracions interessades, escrites i radiades, que han protagonitzat un dels episodis periodístics més vergonyants dels últims temps. No cal ser molt espavilat per comprovar on i quant gasta la corporació provincial en publicitat per trobar les coincidències amb la trompeteria mediàtica.

Però, ves per on, la set de poder, l’avarícia d’aglutinar càrrecs i la irrefrenable verborrea (no confondre no pensar el que es diu amb ser espontani i sincer) han sigut les causes que han allunyat Rus de la presidència del València CF. Què té la llotja de Mestalla? Fama, projecció mediàtica estatal i influència. A Rus li ha faltat credibilitat perquè el seu missatge semblara sincer. No li hem sentit un argument que ens fera pensar que volia ser president per amor a uns colors. Els aficionats al futbol ja saben que el seu blanc és el d’una altra camiseta. No pensen mal: la de l’Olímpic de Xàtiva, club del qual és president (quint càrrec). Algú recorda una temporada completa de Rus en la tribuna de Mestalla? En plena campanya de promoció com a president valencianista, acompanyà l’equip a Sevilla en l’anada o estigué en la tornada de les semifinals de la UEFA Europa League? En canvi, en la final de Copa (R. Madrid-Barça) ocupà lloc de privilegi a l’estadi.

En qualsevol cas, és evident que l’assalt a la presidència del València ha sigut un pols franc a la direcció del seu partit. La intuïció com a veterà de la política li ha fet olorar un canvi de cicle. L’eixida cap al futbol era ideal i l’intent de concentrar tant de poder una temeritat per al PP. L’enfrontament directe amb el president de la Generalitat ha coincidit amb l’abandó pels responsables de l’oferta russa , que han desvetlat que era el president del Consorci de les Comarques Centrals (sext càrrec) qui s’havia oferit.

Temps hi haurà per a saber si el “no” des de la direcció regional del PP ha sigut perquè consideren Rus un perill en un lloc de ressonància com el València, per la seua indiscreció i l’afany de poder o perquè el donen ja per amortitzat. Fins i tot, com a candidat municipal. En les últimes eleccions va guanyar la majoria absoluta per un escàs marge i Fabra ha enviat –fa més d’un any- una persona de la seua confiança a preguntar per Xàtiva quin seria el possible substitut de Rus.

Una cosa tinc clara: sent home de futbol com és, haguera posat del revés bona part de l’afició valencianista. Haguera connectat amb el seguidor més visceral de Mestalla amb el seu verb fàcil, irreflexiu i capaç de generar il·lusions, vendre fum o falses promeses. Una altra qüestió és si l’equip no haguera funcionat i l’hagueren esbroncat a la llotja. Pot ser que els seguidors valencianistes ja no l’hagueren vist més per allí. Acostuma a fer-ho si el critiquen. En el seu primer any d’alcalde (1995) li xiularen quan va arribar tardíssim a la Nit del cant d’albades de Fira. Alguna versada li ho recriminà. No ha tornat. Tampoc ho ha fet a la Cavalcada del Ninot. Ell, president nat de la Junta Local Fallera de Xàtiva (sèptim càrrec), només ha anat la primera vegada perquè no aguanta la sàtira dels fallers.

És eixe tarannà que ara ha evidenciat, de nou, filtrant una vendetta política per no rebre el suport de Fabra o l’oportunisme en les crítiques a Bankia.

L’octau càrrec, la presidència del València CF, no ha sigut més que pura ficció. Com Sarín i Jenares.

Després de les tradicionals qüestions sobre quins són els principals problemes que troba l’enquestat al nostre país (el valencià) i a Espanya, les preguntes comencen a centrar-se en assumptes com ara els concerts econòmics amb la sanitat i l’ensenyament privats. En especial, s’ incideix en si s’haurien d’augmentar aquest tipus de convenis en el sector hospitalari.

El Consell no pregunta en passat. No demana cap valoració de la seua gestió ni de les conseqüències de les seues decisions. De les respostes es dedueix que li convé usar-les, posteriorment, per als seus interessos i justificar-se. Només així es pot entendre la pregunta sobre una futura RTVV: “El gobierno valenciano está estudiando estas alternativas: 1) Reabrir RTVV aunque esto supusiese incrementar los impuestos a los valencianos. 2) Aumentar la desconexión territorial de RTVE para emitir a través de la señal de la televisión pública estatal”. Valore-ho entre el “molt poc” i el “prou”. Si pot, clar.

Són dos preguntes que defineixen perfectament en mans de qui es troba el nostre futur. La primera reconeix que els mateixos que es carregaren tot el sector audiovisual valencià en tancar RTVV abruptament, per dir-ho d’alguna forma, ara pregunten que si la reobrin això suposarà (per al que respon) que haja de rascar-se més la butxaca. Quina manera més perversa de dirigir la resposta! Per a què? Perquè després isca en roda de premsa un dels botxins de la ràdio i televisió pública, José Ciscar (Mr. ERO impecable), i afirme que “els valencians no volen una nova RTV pública”?

La segona qüestió encara demostra més la ineptitud, incompetència, ignorància i falta de sensibilitat de qui encarrega l’enquesta i dóna el vist-i-plau des de Presidència de la Generalitat. Després que els responsables de RTVE, a Madrid i al centre territorial, hagen negat cap possibilitat d’augmentar les desconnexions, el govern valencià continua gastant-se diners de tots en entrevistes inútils.

No acaba ací la curiositat de l’ executiu en les nostres opinions. Se’ns inquireix també si som conscients de la importància de les pròximes eleccions europees, si estem segurs que valencià i català són, o no, la mateixa llengua, si volem l’ensenyament trilingüe i quines són les partides que el contribuent retallaria.

La darrera part de l’entrevista és un avís per al sector de la formació i oficines d’atur. Es qüestiona sobre si és convenient que tot açò ho gestione el sector privat: les ETT. Ah! I si en pobles de menys de 2.000 habitants, l’Ajuntament hauria de gestionar el servei d’ocupació. Ja saben, per a evitar la temptació que els alcaldes es convertisquen en cacics...

I ja, per acabar, un missatge-favor als de la consultora i als perseguidors de talps de Presidència: no cal que investiguen per saber com he tingut accés a les preguntes. No té mèrit: me la feren el passat 14 d’abril. Un capritx de l’atzar.

El metrònom que marca el ritme del seu discurs és la conveniència del moment. L'últim episodi d'aquest estil polític (més prop del matonisme que de l’ús de la raó i la paraula) l'acabem de viure amb la crisi “provocada” pels membres de l' Acadèmia Valenciana de la Llengua. L'aparició d'un extens i profund treball filològic com el Diccionari Normatiu ha de posar fi a un dels conflictes que, des de la Transició, més rèdits electorals ha donat a la dreta valenciana. Els acadèmics s'han “atrevit” a reconéixer allò que la resta de la comunitat filològica fa anys que ha conclòs: valencians i catalans parlem la mateixa llengua.

La conjuntura dels sondejos electorals i la coincidència de l'anunci acadèmic han servit als dirigents populars per tornar a revifar l'estratègia inventada per Broseta, Attard i Abril Martorell: l'anticatalanisme. Els seus hereus van més enllà. Empren l’estratègia de la por, de l’avís de la destrucció de les institucions, encara que estiguen al nostre Estatut d’autonomia. Després de la barbaritat venen les rectificacions que no poden amagar la primera reacció. És una manera de fer política que no respecta ni lleis ni institucions ni cap argument més que aquell que no els convinga. Si va en contra dels seus interessos, ho tomben amb una cabotada en forma de llei o amenacen. Ho feren amb la sentència que evidenciava la mala gestió de l’ERO de RTVV. Ara, han repetit amb la decisió raonada de persones que es regeixen per criteris científics i que fonamenten els seus arguments en l’ús de la intel·ligència i no el dels budells. No els importa. Els té igual jutges que acadèmics. La majoria absoluta els proveeix d’una pàtina de superioritat per la qual estan capacitats, és un dir, per a tot.

La resposta del secretari general del PPCV, Serafín Castellano, ha sigut més pròpia d'un general secretari en la vespra d'un colp d'estat que d'un polític: no té raó de ser si no es plega als nostres plantejaments. Una insinuació de tancament de la institució que ha de regir-se per criteris filològics. Només li quedà afegir: “Esteu segurs que som capaços de fer-ho. Se’n recordeu de Canal 9?”.

El problema és que encara esperem que alguns estiguen a un nivell al qual no arribaran mai. Ni per preparació ni per convenciment ni per voluntat. Porten anys arrossegant per terra el crèdit de l’honorabilitat institucional només per servir els interessos conjunturals del seu partit. Quina credibilitat tenen uns màxims càrrecs públics que defensen una idea i després fan el contrari quan les circumstàncies no els convenen? Quina confiança podem tenir en aquells que s’autoproclamen defensors de la identitat i no parlen eixa llengua que reivindiquen, destrueixen els mitjans públics per difondre-la i, en alguns casos, s’avergonyeixen d'expressar-se en ella? Com hem de creure un President de la Generalitat capaç de sostindre la unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló i que ara revifa, barroerament, els més baixos instints en benefici electoral? Amb la seua actitud pública, s’autoqualifiquen.

Afortunadament, des de l'AVL i des del Consell Jurídic Consultiu encara queden persones que saben on estan els límits legals què corresponen a cada entitat. Des de les dues institucions s'ha actuat amb dignitat i la resposta ha sigut acord a allò que s'espera de dos organismes independents. No tardarà molt a arribar-los una rèplica en forma d'exabrupte polític. És la marca de la casa.

Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren “com si no passara res” el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors. Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.

Són aquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nou vent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim en públic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos. Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dos dies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dol havia passat.

Són també eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat dels informatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn. Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys per la redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havien alçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedat i el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí per no seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació. Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca la nàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió a Fabra va lligada a la pèrdua del seu lloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i uns interessos comuns i solidaris amb la resta de companys.

A esta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal. L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, és possible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que no havia vist mai Canal 9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien el perfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el de la televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix com una experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepte equip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que el procés d’externalització complira els terminis previstos. En els seus nomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua. De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava un any i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius i alguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa: Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de la mateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat. No tenia una despesa pressupostària normal.

Respecte als comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO. D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis del salvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat la paralització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió. Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap dels comiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué, l’expedient començà a llegir-lo en abril . En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una persona que sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la nova RTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert que rebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns els premià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tan americana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se als treballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.

I ja per últim, sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hem de fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà la llibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, li llegia per telèfon el text d’una notícia a la Subdirectora d’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.

[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]Los nuevos vengadores

Vand’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians comles folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’haviengastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partitsd’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com aprofessionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa pocavergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeosque s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabrasense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Lidemanen la seua dimissió.

Sónels mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells quecontinuaren “com si no passara res”el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava“treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracionsde la Gran Viabaix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadarinjustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de lesmanifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestarcontra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entravena treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquetsinformatius. Alguns d’ells muntarensindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma dedefensar els treballadors. Desprésaprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensajurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar”a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no havervolgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra lesarbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu.Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres aBurjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que elseu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina,abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombraveient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí elcentre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats eltransformà en un monument a la dignitat.

Sónaquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nouvent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim enpúblic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos.Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dosdies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dolhavia passat.

Sóntambé eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat delsinformatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn.Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys perla redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havienalçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedati el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí perno seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació.Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca lanàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió aFabra va lligada a la pèrdua del seulloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i unsinteressos comuns i solidaris amb la resta de companys.

Aesta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal.L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, éspossible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que nohavia vist mai Canal9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien elperfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el dela televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix comuna experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepteequip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que elprocés d’externalització complira els terminis previstos. En els seusnomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua.De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava unany i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius ialguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa:Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de lamateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat.No tenia una despesa pressupostària normal.

Respecteals comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO.D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis delsalvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat laparalització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió.Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap delscomiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué,l’expedient començà a llegir-lo en abril. En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una personaque sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la novaRTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert querebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns elspremià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tanamericana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se alstreballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.

I ja per últim,sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hemde fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà lallibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, lillegia per telèfon el text d’una notíciaa la Subdirectorad’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.

Los nuevos vengadores

Van d’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians com les folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’havien gastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partits d’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com a professionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa poca vergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeos que s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabra sense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Li demanen la seua dimissió.

Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren “com si no passara res”el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors. Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.

Són aquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nou vent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim en públic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos. Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dos dies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dol havia passat.

Són també eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat dels informatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn. Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys per la redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havien alçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedat i el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí per no seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació. Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca la nàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió a Fabra va lligada a la pèrdua del seu lloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i uns interessos comuns i solidaris amb la resta de companys.

A esta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal. L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, és possible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que no havia vist mai Canal 9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien el perfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el de la televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix com una experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepte equip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que el procés d’externalització complira els terminis previstos. En els seus nomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua. De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava un any i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius i alguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa: Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de la mateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat. No tenia una despesa pressupostària normal.

Respecte als comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO. D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis del salvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat la paralització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió. Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap dels comiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué, l’expedient començà a llegir-lo en abril . En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una persona que sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la nova RTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert que rebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns els premià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tan americana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se als treballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.

I ja per últim, sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hem de fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà la llibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, li llegia per telèfon el text d’una notícia a la Subdirectora d’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.

[if gte mso 9]> <![endif][if !mso]>