El col·lectiu de treballadors de la venda ambulant de Barcelona denuncia la persecució de la que, asseguren, són objecte per part de la Guàrdia Urbana. Després dels incidents ocorreguts ahir a l'estació de metro de Catalunya entre manters i agents de la Guàrdia Urbana, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants denuncia que l'acció policial respon a una estratègia “política” de la Guàrdia Urbana “per desgastar i desestabilitzar al govern municipal de Ada Colau”.

Els fets d'aquest dimarts van culminar amb una violenta càrrega policial després d'una baralla sense ferits va ser provocada, segons fonts de l'empresa de transports de Barcelona (TMB), per un manter que es negava a pagar i va respondre amb violència verbal a un vigilant de seguretat privada.

Segons fonts oficials, després d'aquesta discussió amb el vigilant del metro, una vintena de venedors ambulants es van enfrontar als a gents de la Unitat de Suport Policial de la Urbana que van rebre l'avís i van procedir a carregar contra els venedors ambulants.

La càrrega policial es pot veure en aquest compte de twitter:

El Sindicat Popular de Venedors Ambulants denuncia “les agressions sofertes a Barcelona per agents de la Guàrdia Urbana que van colpejar als nostres companys manters utilitzant les porres i molta violència”. El Sindicat lamenta que “grans mitjans i una part de la premsa escrita culpa al violentat, colpejat i al discriminat per ser pobre”.

El Sindicat es pregunta pel sentit de “colpejar als nostres companys a finals d'agost”, quan hi ha una reduïda presència de manters respecte a altres setmanes del mes. El Sindicat recorda la denúncia presentada per SOS Racisme on es detallaven les agressions de la Guàrdia Urbana contra els manters fetes en els darrers anys.

Els venedors ambulants lamenten que ningú hagi contrastat els motius de la reacció violenta dels manters i recorden que “cada dia nosaltres hem de suportar vexacions, insults, racisme i xenofòbia, confiscacions de material de venda, retirada de diners, identificacions i detencions”. Finalment, el Sindicat denuncia “la violència vingui d'on vingui”.

Des del passat dijous s'han anat repetint dos missatges que, encara que no ho sembli, sonen contradictoris per a molts barcelonins: d'una banda, que cal recuperar la normalitat i, de l'altra, que els ciutadans tornaran a passejar per la Rambla. La visió que s'ha donat en els últims dies de la Rambla de Barcelona sembla oblidar que la seva quotidianitat parla de turisme, i també de treballs precaris, de lluites de col·lectius vulnerables i d'expulsió dels veïns. Per a aquests veïns i veïnes del centre de la ciutat, la Rambla no és un lloc per on passejar, sinó un territori a evitar.

Una setmana després del fatídic atemptat, la Rambla està abarrotada de nou. A turistes i transeünts, que es mouen a un ritme diferent a l'habitual, s'han sumat en els últims dies periodistes de tot el món i també homenatges ciutadans que han fet encara més estret el passeig: una catifa d'espelmes i flors vesteixen el mosaic de Joan Miró, just a l'alçada d'on el macabre eslàlom va tocar a la seva fi el passat 17 d'agost.

Segons un estudi encarregat per l'anterior govern municipal, en els 1.200 metres del llarg del passeig, quedaven només 661 residents censats, i és una xifra que porta anys en descens. El mateix informe apunta que aquest abandonament de la Rambla té a veure amb la manca de serveis necessaris per al dia a dia, i ens mostra que recórrer-la de la plaça Catalunya a la mar –o al revés– és una activitat reservada als turistes, i que qui viu per la zona no fa més que travessar-la per creuar entre el Raval i el Gòtic (gràfic inferior).

La Rambla és, al cap i a la fi, el màxim exponent de la batalla per la ciutat que es viu actualment entre interessos econòmics i veïns i veïnes mobilitzades. Poc després de l'atemptat compareixia a la televisió pública catalana la representant d'una empresa que té més d'una desena de restaurants al llarg del passeig. Això, més que les memòries de l'enrenou contracultural de fa dècades, representa el que és avui la Rambla. El que no vol dir que no hi hagi barcelonins a la Rambla, n'hi ha molts, però no surten a passejar. La prenen com a resistència.

Resisteixen amb feines precàries, sigui en grans cadenes de roba o botigues de souvenirs; en restaurants amb preus prohibitius on se serveix sangria i Paellador; amb la venda ambulant d'útils per a turistes, com ventalls o ulleres de sol, o de llaunes de cervesa; o fent d'estàtues humanes; o amb la prostitució.

Segons l'estudi abans citat, el 28% de les llicències d'activitat concedides a la Rambla són de restauració, de locals destinats principalment a turistes. Un altre 34% de les llicències són de comerços, un terç dels quals dedicats a la venda de regals i records i més d'una quarta part a la moda i els complements. Això deixa poc espai a veïns i veïnes que no es guanyin la vida al voltant del turisme.

Per a totes aquestes persones de la ciutat per a les que la Rambla no és el seu dia a dia, és igualment un lloc on alçar la veu. Aquest any Barcelona celebra que fa 40 anys que el col·lectiu LGTBI va prendre els carrers per primera vegada a Espanya. I això va passar a la Rambla, i la repressió es va fer notar; la Rambla és també avui territori vetat per a moltes protestes. El moviment contra Bolonya el 2009 vivia el repte constant de baixar la Rambla, i topava amb barreres policials. Quan les protestes posteriors al desallotjament de Can Vies van voler prendre el centre de la ciutat, un dels moments més tensos es va viure quan els manifestants van intentar fer-se amb el passeig des de les Drassanes.

Però algunes manifestacions sí que han pogut creuar-la, i no deixen de proporcionar imatges simptomàtiques. El 28 de gener passat els veïns recorrien la Rambla sota el lema “Barcelona no està en venda” i en els pocs edificis amb persones residents i plantes als balcons –sense els testos uniformats que fan servir botigues i hotels– hi havia qui sortia a aplaudir.

El passat 1 de maig, una manifestació durant la tarda va generar enfrontaments a les terrasses turístiques i va acabar el seu recorregut amb policies antiavalots custodiant les terrasses al pas dels manifestants, una imatge metafòrica. Un altre dels col·lectius que més protagonisme ha tingut en el passeig, els manters de Barcelona, han estat dels últims a baixar els seus carrers: aquesta vegada en solidaritat pels atemptats, però també contra rumors que els estigmatitzen, com el que deia fa uns dies que no estaven venent al passeig en el moment dels atemptats perquè “sabien alguna cosa”. El seu objectiu no era altre que poder-hi ser.

Així que sí, Barcelona té un repte a recuperar la Rambla, però és un repte que no comença el fatídic 17 d'agost. És un repte que ve de lluny, però ara més que mai veïns i veïnes tornen a sentir-la seva, i està a les mans de la ciutat apostar per recuperar la normalitat anterior a l'atemptat o per fer créixer les resistències en aquesta artèria de la capital catalana.

En els propers dies, sobre les mantes dels venedors ambulants de Barcelona hi haurà una nova firma. No serà l'enèsima falsificació. “Top manta” serà la primera marca comercial creada pels manters, i al principi s'estamparà en sabatilles i samarretes comprades a majoristes. El Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que impulsarà el projecte dins de la cooperativa que el col·lectiu va crear el passat mes d'octubre (aliena a la impulsada per l'Ajuntament de Barcelona), pretén amb aquesta acció “reforçar l'autonomia del col·lectiu”.

El Sindicat ha explicat a aquest mitjà que els advocats pròxims al col·lectiu ja treballen en el registre de la marca, que servirà -segons el col·lectiu- per esquivar el delicte de propietat industrial que es comet amb l'ús de material falsificat. “Volem estar per sobre dels discursos que diuen que venem còpies i falsificacions”, ha destacat un portaveu del col·lectiu.

Els manters han jugat a despistar amb el nom utilitzat: “Top manta” ha estat la designació amb tons pejoratius que s'ha fet de la seva activitat fins ara. “El que durant molt de temps va ser un acte de discriminació, quan ens deien 'top manta', ja no ho és. Ara reivindiquem el concepte i dignifiquem la paraula. Per a nosaltres és un terme de solidaritat, de lluita, de reivindicació”, ha destacat el mateix portaveu.

El logotip creat per “Top manta”, al qual ha tingut accés Catalunya Plural, té dues lectures: en primer lloc es distingeix el característic tros de tela utilitzat per la venda; en segon, una onada, que vol mostrar el trajecte marítim que molts venedors realitzen fins arribar a Europa.

Malgrat que en un principi s'elaboraran estampats de la marca en sabatilles i samarretes comprades a majoristes, l'objectiu és treballar també sobre motxilles i carteres. I fins i tot fer roba pròpia; alguns dels membres del col·lectiu tenen experiència en la confecció. El Sindicat també treballa en la venda de llibres comunitaris africans, una idea que molts dels venedors que han passat per Itàlia han importat de les cooperatives locals.

Al principi, la cooperativa pròpia creada pel Sindicat serà la que distribueixi el material, del qual el col·lectiu ja ha rebut algunes còpies. Aquests dies ja treballa per trobar alguns espais a Barcelona. Segons el Sindicat en menys d'un mes hi haurà una tirada més gran, però per a això necessiten fons. El col·lectiu apel·la a “consumidors ètics de la ciutat” per aconseguir-los.

Els problemes relacionats amb la venda ambulant a Barcelona van copar les portades dels diaris al llarg de l'estiu passat, i van suposar una autèntica pedra per al Govern d'Ada Colau. Els manters van aguantar el xàfec, una repressió en forma de cops i confiscacions de material, i van trobar la seva pròpia veu, units sota el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Ara, a les portes d'un nou estiu, que es preveu tens, Catalunya Plural elabora una sèrie especial de reportatges sobre la venda ambulant amb l'objectiu d'entendre els perquès de l'activitat, els seus orígens i les seves conseqüències.

Sota l'etiqueta #Vidamantera, quatre peces que començaran a publicar-se el proper 5 de juliol, analitzaran diversos temes relacionats amb la venda ambulant: Què explica que algú prefereixi vendre ulleres de sol al carrer a viure amb els seus? Per què els joves segueixen migrant des del Senegal? Per què és d'allò més comú que els migrats facin ús del carrer per exercir la venda? Per què s'associen els manters i què explica el naixement del Sindicat Popular de Venedors Ambulants?

Les quatre peces aniran acompanyades de càpsules audiovisuals, amb imatges tant de Barcelona com de Dakar (Senegal). Senegal és el país d'origen de la majoria de venedors ambulants de la capital catalana, per aquest motiu aquest mitjà s'ha desplaçat fins a aquest país per aprofundir sobre els orígens de la pràctica a Barcelona, i de pas parlar de fronteres i problemes relacionats amb la migració.

El desplaçament, així com la sèrie de reportatges, s'ha realitzat gràcies a la Beca Devreporter, amb el suport de la Fede.cat i en col·laboració amb l'entitat SOS Racisme. L'especial de Catalunya Plural sobre els manters es completarà a la tardor amb la publicació d'un migmetratge sobre el tema, i també d'un llibre.

A més, com a part d'aquesta beca, la periodista senegalesa Mariama Badji visitarà durant la primera setmana de juliol Barcelona amb l'objectiu d'elaborar una crònica sobre la situació dels manters a la ciutat que es publicarà en els principals mitjans de comunicació del Senegal.

Acte sobre la venda ambulant

El desplegament sobre la venda ambulant anirà acompanyat d'un acte el mateix dia 5 de juliol, on es presentaran en detall els reportatges i es projectaran en exclusiva les càpsules de vídeo. A més, es produirà un debat al voltant de la manta: “Visions del sud en la venda ambulant”.

Veus com la pròpia Mariama Badji, així com el doctorand en Demografia, Abdoulaye Fall, la presidenta de la cooperativa Diomcoop, Fatou Mbaye, o el portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, Aziz Fayé, debatran sobre venda, ocupació de l'espai públic, repressió o migracions. A la primera fila de l'acte, que donarà inici a les 18: 30h a l'Arts Santa Mònica, també hi seran representants d'entitats com Irídia, Tras la Manta, Mèdia.cat o Wiriko. La jornada s'amenitzarà amb refrigeris senegalesos i la música de Rosa Sánchez.

Més calor, més turistes, més manters. Aquesta seqüència es repeteix a Barcelona des de fa alguns estius, però l'any passat va tenir el seu moment àlgid. La persecució policial i les seves conseqüències en forma de detencions, agreujades pel fet que el del passat any va ser el primer període estival amb la manta penada amb presó, van portar al top manta a ser un problema polític de primer ordre.

El Govern d'Ada Colau va agafar el bou per les banyes, promovent plans d'inserció, però també saturant els espais més poblats de venedors amb policia i mobiliari (el cas de l'skatepark que va descongestionar la Barceloneta).

De nou a les portes de l'estiu, la versió sobre què passarà als carrers de Barcelona amb l'arribada de la calor i més turistes és contraposada. Per al Sindicat Popular de Venedors Ambulants serà un nou estiu tens. A hores d'ara de l'any passat el sindicat ja va predir que Colau preparava el terreny per la “mà dura”.

Segons el col·lectiu, les sensacions aquest any són semblants. De fet, asseguren que la tensió no ha baixat ni tan sols a l'hivern: durant la campanya de Nadal els venedors van denunciar l'assetjament policial a la Plaça de Catalunya i els voltants , focus de concentració de venedors quan el passeig marítim de la ciutat no té visitants.

Més optimista es mostra l'Ajuntament de Barcelona, que aquest any no farà una campanya publicitària contra la compra d'objectes a la venda, perquè se sumarà a la que proposarà la Generalitat de Catalunya, amb la qual ha tingut trobades en el marc de les reunions interadministratives proposades pel Síndic de Greuges . L'Executiu de Colau vaticina polítiques “graduals”, en funció de quants manters es desplacin a la capital catalana els mesos d'estiu. L'any passat es van explicar fins a 800.

Nova figura: gestors de carrer

Aquestes polítiques seran les mateixes que l'any passat, excepte una novetat. Si bé l'ocupació de l'espai amb més presència policial serà un dels pilars, com ja va avançar a les portes de Setmana Santa el tinent d'alcaldia Gerardo Pisarello, el consistori comptarà també amb gestors de conflictes al carrer.

La proposta dels gestors servirà per intervenir amb veïns i comerciants de manera molt més precisa, ja que, si bé és possible que els grans grups de manters tornin a aparèixer en unes setmanes, per ara els venedors –segons constata l'Ajuntament– operen de manera “deslocalitzada”. El consistori espera que el treball dels gestors als carrers pugui esbandir part del conflicte.

Xarxes de solidaritat entre manters

Un altre dels punts de discrepància entre el Sindicat Popular de Venedors Ambulants i el consistori és el dels plans d'inserció que el Govern d'Ada Colau ha posat en marxa per treure de la venda als manters. Segons dades de l'Ajuntament, només nou de 54 persones participants en els plans d'ocupació oferts a Mercabarna no han pogut regular la seva situació per culpa dels antecedents policials. “Abans o després aclarirem cada situació”, diu un portaveu municipal.

El col·lectiu de venedors va lloar en el seu dia l'esforç de l'administració local però lamenta la “lentitud” del procés, motiu pel qual hi hauria persones participants d'aquests plans que a hores d'ara estarien plantejant-tornar a la manta. Pel que fa a les 15 persones que actualment formen la cooperativa de venedors Diomcoop –impulsada costat de l'Ajuntament de Barcelona per vendre productes de proximitat en fires i mercats– també s'espera que la seva situació es regularitzi en breu, ja que acaben de lliurar els seus papers.

Amb la idea de no deixar la supervivència del col·lectiu a l'ajuda institucional, els manters van anunciar el passat mes d'octubre la creació de la seva pròpia cooperativa per seguir “lluitant al carrer”. Aquesta cooperativa, que encara busca seu, vol ser un espai de suport jurídic i també cultural per als venedors. En la línia de treballar conceptes com solidaritat, l'antiracisme i la descolonialització, els manters estan programant trobades amb líders de moviments pels drets de les persones negres.

Personalitats com Bob Brown, fundador dels Black Panthers americans, ja van compartir amb ells la seva experiència de lluita. Ara els venedors ambulants de Barcelona han rebut a un dels membres de la Cooperativa Jackson a Mississippi, Kali Akuno, que lluita per la cooperació entre afrodescendents.

No ha estat l'única trobada d'aquest tipus, també el projecte Black Barcelona s'ha reunit amb el Sindicat. L'objectiu passa per teixir “xarxes de solidaritat” davant el que pugui venir. I l'estiu, a part de calorós, pinta conflictiu, segons els venedors ambulants de Barcelona.

“Els problemes dels migrants a Espanya són els mateixos que a l'Índia”, comenta, pausat, Rajagopal P.V. minuts abans d'una trobada amb el sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona. “Molts vénen de Bangladesh a l'Índia, i es troben sense papers, ¿et sona?”, diu el líder de l'entitat mundial per la “no violència” Ekta Parishad. Mentrestant, Aziz Faye, membre del col·lectiu manter de Barcelona, assenteix en senyal d'aprovació.

Rajagopal P.V. és el fundador de l'organització índia Ekta Parishad, un dels referents mundials en la lluita per la terra i la promoció de les persones pobres. Inspirada en el llegat de 'Mahatma' Gandhi, l'organització va ser nominada per la seva tasca l'any 2014 al Nobel de la Pau. L'activista indi s'ha desplaçat fins a Barcelona “només” -comenta Rajagopal- per conèixer la lluita del Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

“La injustícia és la mateixa aquí i a l'Índia, i la lluita del col·lectiu de manters és molt interessant: jo puc donar-los veu internacional”, diu Rajagopal, que en els últims anys s'ha dedicat a teixir ponts entre col·lectius desfavorits. “Si la tecnologia i el capital es mouen, per què els treballadors no?”, afegeix el líder.

Rajagopal manté trobades amb premsa i líders mundials, als quals trasllada el missatge de les persones pobres. “És un suport molt bo”, diu, per la seva banda, Aziz Faye, conscient de la tasca que Rajagopal realitza a tot el planeta.

Rajagopal P.V. és fill d'un seguidor i activista gandhià per la independència de l'Índia. Hereu del seu pare, Rajagopal P.V. ha llaurat una llarga tradició com a activista: a principis dels anys setanta va treballar en la reconciliació dels grups armats dacoits a l'Estat de Madhya Pradesh i ja als noranta va ser vicepresident de la Fundació Gandhi per la Pau.

L'activista es troba en aquests moments de peregrinació per diferents ciutats per donar a conèixer la marxa Jai Jagat. El mitjà d'acció principal d'Ekta Parishad són les marxes a peu i, coincidint amb el 150 aniversari del naixement de Ghandi, milers d'activistes es plantegen commemorar la data caminant des de Nova Delhi (Índia) fins a Ginebra (Suïssa). 17 països i 10.000 quilòmetres de caminada.

De fet, des del Partit Solidaritat i Autogestió Internacionalista (SAIN), responsables de la visita de Rajagopal a Espanya -aquest dimarts va ser a Burgos, es plantegen sumar-se a la marxa a França, sortint des de Ceuta. “Volem reivindicar amb la marxa també els problemes dels pobres d'aquí, per això volem sortir des de Ceuta i travessar Espanya per conscienciar”, comenta un dels membres de la formació internacionalista, Diego Velicia.

SAIN valora acollir-se a la iniciativa fruit de la “grata experiència” de marxes similars a la Jai Jagat: el 2007, Ekta Parishad va reunir 25.000 persones a la marxa Janadesh, a nivell nacional. Cinc anys més tard, la ruta Jan Satyagraha va congregar 50.000 persones, que amb la seva acció van forçar el Govern Indi a signar un nou acord sobre la terra i l'accés als recursos per als més pobres del país, la coneguda com a 'Forest Rights Act '(Llei dels drets sobre els boscos).

Amb la visita de Rajagopal P.V., els manters de Barcelona sumen un nou suport internacional que els “reforça” -destaquen fonts del col·lectiu- per seguir amb la seva lluita. Fa uns mesos el Papa Francesc ja els va rebre en el marc de la Trobada Mundial de Moviments Populars i els va animar a “seguir lluitant”; El passat mes de febrer va ser l'ex Black Panther, Bob Brown, qui va compartir amb els venedors ambulants la multitudinària marxa pels refugiats.

Amb tot, el col·lectiu no és aliè al fet que aquest tipus de reconeixements no serviran per evitar tensions en la campanya de venda estival. A les portes de la Setmana Santa, preludi d'aquesta campanya, l'oposició de Barcelona ja ha demanat al Govern d'Ada Colau més mesures davant “la mort anunciada que seran els propers mesos en relació al top manta”, va dir aquest dimarts el líder del Grup Demòcrata (antiga CiU), Joaquim Forn.

El primer tinent d'alcaldia, Gerardo Pisarello, va escórrer les crítiques el mateix dia anunciant nous plans de saturació de l'espai amb presència policial al Passeig Marítim, on els venedors s'han començat a instal·lar amb l'arribada del bon temps. L'any passat el consistori va utilitzar una estratègia similar per eradicar la venda al passeig Joan de Borbó, davant l'increment de manters. Ara, després de la trobada de prop d'una hora amb Rajagopal P.V., una nova veu internacional vetllarà per preservar dels drets i aspiracions dels manters.

El Jutjat Penal número 25 de Barcelona ha condemnat el manter Sidil Moctar a cinc anys de presó per colpejar amb una branca a la Barceloneta a un Guàrdia Urbà que prèviament li havia confiscat les seves mercaderies. La jutgessa Maria del Prado García Bernal considera al venedor ambulant autor dels delictes d'atemptat a l'autoritat i lesions. Un altre manter, C.S., ha estat condemnat a dos anys i mig de presó pel mateix incident.

L'advocat del manter, Andrés García Berrio, ha denunciat en declaracions a aquest diari que “el component racial” ha tingut especial importància en la sentència, i ha destacat que aquesta redunda en massa ocasions en l'“agressivitat” del condemnat. En canvi, la jutgessa remarca en el mateix text que “el fet que fossin o no senegalesos resulta irrellevant”.

En la sentència, la jutgessa ha donat total veracitat al relat dels fets dels agredits i als testimonis, una desena d'agents de la guàrdia urbana i un mosso d'esquadra que circulava en moto per la zona en el moment dels fets. Així mateix, ha destacat que l'actuació de la policia “va ser correcta en tot moment” i que, en canvi, els condemnats “van posar en perill no solament als agents sinó als ciutadans que eren a la zona”. Sidil Moctar està en presó preventiva des del 20 de maig per aquests fets.

La sentència contempla l'expulsió del país del venedor ambulant i l'impedeix tornar a Espanya durant deu anys. García Berrio ha indicat que, en base a l'article 89 del Codi Penal, l'expulsió del país serviria “per substituir la condemna de presó”. El lletrat ha indicat que valora recórrer la sentència a l'Audiència de Barcelona.

El manter va ingressar a la presó en base a un vídeo editat de nou segons en què se'l veia fugir de la policia i colpejar a un agent amb una branca. La defensa i el Govern de Colau –que va intervenir per evitar l'empresonament del manter– van entendre la presó preventiva per risc de fuga com “desproporcionada”.

Dies després que Moctar entrés a la presó, centenars de venedors ambulants es van manifestar pels carrers de Barcelona demanant la seva llibertat. “Avui no hem sortit a vendre, hem sortit a demanar llibertat”, va exclamar el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que ara valora quines mesures dur a terme després de la condemna coneguda aquest dimarts.

Els manters tornen a la càrrega per despenalitzar la venda ambulant. Una campanya llançada des de plataformes en suport a venedors ambulants i col·lectius migrants de tot l'Estat (Papeles por Derecho, Tras la Manta, Espai de l'Immigrant o Sindicat Popular de Venedors Ambulants) torna a posar el focus en la modificació del Codi Penal.

Aquesta campanya, que suma prop de 2.000 adhesions al seu manifest “Sobreviure no és delicte” en menys d'una setmana, pretén “conscienciar” –destaquen des de Papeles por Derecho– i “pressionar” per canviar la reforma que l'any 2015 va fer el partit Popular del Codi Penal, una de les més restrictives i qüestionades de la democràcia, i que va tornar a incloure la manta com a activitat amb pena de presó en el seu article 274.3.

La reforma del PP va tirar per terra la feina dels col·lectius migrants que, des de l'any 2008 havien demanat la despenalització d'aquesta activitat i que van aconseguir que el 2010 la manta passés a ser falta lleu, després d'obtenir més de 20.000 signatures en any i mig de campanya. Segons la Associación Pro Derechos Humanos de Andalucía, 540 persones havien passat per les presons de l'Estat per delictes contra la propietat intel·lectual de l'any 2006 al 2009.

Des de l'1 de juliol de 2016, moment en què va entrar en vigor la reforma del PP, la policia pot perseguir els venedors sense importar el valor del que estiguin venent o la quantitat de mercaderia que tinguin; la llei no ho especifica i ho deixa en mans de cada jutge. Els manters poden ser condemnats a penes que oscil·len entre sis mesos i dos anys de presó i sancions entre 700 i 2.000 euros. A la vegada, si una persona –encara tingui papers– és condemnada a un delicte que comporta penes de més d'un any, se li pot retirar la residència i pot ser expulsada del país, segons la Llei d'Estrangeria.

Després de poc més d'un any des de la reforma del PP, col·lectius de manters com el de Barcelona, comencen a olorar-se que “la situació pot complicar-se”, després d'haver passat un estiu mogut per la pressió policial a ciutats com Barcelona.

Per evitar aquestes condemnes, diferents entitats i col·lectius van plantejar el passat mes de desembre la possibilitat de llançar una nova campanya per a la despenalització de la manta. S'han produït contactes entre manters de Barcelona, Saragossa, Almeria o Madrid, des d'on finalment s'ha capitanejat la campanya. Tots ells esperen que, com diu la popular cita, el pas enrere donat per la reforma del PP serveixi ara perquè la lluita per la no criminalització de la venda ambulant doni dos endavant: “Aquesta vegada no ens conformarem amb la reducció a faltes”, comenten des del Sindicat popular de Venedors Ambulants de Barcelona.

Segons alguns d'aquests col·lectius, el cas del grup en suport a migrants Tras la Manta, també a Barcelona, el Codi Penal en l'actualitat “contradiu el principi d'intervenció mínima”, el recurs al dret penal com a última ràtio. A més d'haver-se demostrat que l'esmentat codi –cita Marisa Pérez Colina, de Papeles por Derecho– “tampoc dissuadeix de la venda”. En la mateixa línia s'expressa el sindicat manter: “Estem obligats a buscar-nos la vida, tant es quant sigui la pena”.

Propietat intel·lectual vs. propietat industrial

Si bé el 2008 el debat sobre la pirateria estava de plena actualitat, ara els productes que es venen a la manta han canviat. Els discos i pel·lícules pirata omplien el debat fa prop de deu anys sobre la responsabilitat en la propietat intel·lectual; ara ho fa la propietat industrial (bosses, sabatilles o ulleres de sol).

Per als col·lectius de manters, poc importa quin producte s'estigui venent. Així ho explica Marisa Pérez Colina: “Sigui per drets d'autor o per propietat industrial la cosa és que tots dos són una porta a la presó per als que volen sobreviure”. “Lobbies com les discogràfiques són molt potents, igual que les marques. Però ja tenen les lleis del Codi Civil per a protegir-se, no necessiten entrar al penal”, sosté la membre de Papeles por Derecho, xarxa que integra diversos espais a Madrid de suport a migrants, com Interlavapiés o Migrapies.

Mentrestant, i com recorda el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, la seva lluita està produint “alternatives”, que escapen la propietat intel·lectual i industrial. És el cas del tipus de llicència que utilitzava el documental Tarajal, audiovisual que desmunta la versió del Govern sobre les morts de Tarajal. Metromuster, col·lectiu que va elaborar el documental, va cedir la distribució als manters de Barcelona, que van posar la manta només per vendre aquest documental.

En mans del PSOE

La campanya per la despenalització de la manta neix acompanyada d'una Proposta no de Llei per part del grup Unidos Podemos (com ja va fer Iniciativa per Catalunya Verds l'any 2009) per a un nou canvi del Codi Penal. L'esmentada proposta començarà a ser discutida a la taula de Justícia el proper mes de març.

De moment, Unidos Podemos és prudent davant les possibilitats de progressar de la proposta. El grup necessitaria el suport del PSOE. Un dels membres al Congrés de Unidos Podemos, Marcelo Expósito, es mostra escèptic amb la voluntat del PSOE de beneficiar els manters: tem que els socialistes s'oposin a una reforma “vital” –considera Expósito– per una qüestió de lideratges.

“La posició del PSOE és molt oscil·lant: la seva estratègia respecte al PP mai està clara. Poden votar coses que interpel·lin al Govern de l'Estat i després redactar a la baixa amb el mateix Govern, com amb el salari mínim professional o la llei Montoro. I només per no reconèixer el nostre lideratge en aquest tema”, analitza el membre de Unidos Podemos. “Ens temem que el PSOE, en qüestions de drets de migrants, està allunyat de ser un política progressista”, afegeix.

Mentre els contactes polítics avancen, de cara a l'inici del debat de la Proposta no de Llei, els diferents col·lectius en suport als venedors ambulants debaten realitzar accions a cada ciutat. “Això no pot quedar-se només en mans dels polítics”, comenten des de l'Espai de l'Immigrant de Barcelona.

En uns minuts començarà la música al Palau Sant Jordi de Barcelona. 15.000 persones s'uniran en suport a les persones refugiades en el primer gran acte de la campanya 'Casa Nostra, casa Vostra', una iniciativa que ha fet transversal el problema dels refugiats –amb la feina de desenes de col·lectius i més de 300 voluntaris– i que culminarà el pròxim dia 18 de febrer amb una manifestació a Barcelona. Les entitats socials es mostren prudents davant d'aquest clam: aquesta música triomfal els sona a simple cantarella... “El soroll no servirà si no es tradueix en compromisos polítics ferms”, asseveren des del col·lectiu de suport als venedors ambulants, Tras la Manta.

Per aquest mateix motiu, mentre riuades de persones arribades de tot Catalunya accedeixen al Palau Sant Jordi, membres de la mateixa Tras la Manta, del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, dels Iaioflautes i altres activistes vinguts de Mataró, Cornellà o Salou s'han apropat a les portes del recinte per repartir octavetes als assistents. “Això no pot quedar només en un concert”, diuen.

Pocs minuts abans de l'inici de l'acte solidari són desenes els manifestants que combaten el fred a la muntanya de Montjuïc. No els preocupen les condicions climàtiques, estan acostumats a les inclemències: fa anys que lluiten per les persones refugiades, les persones migrants en general, en un acusat silenci mediàtic. Ells estaven aquí abans que 'Casa nostra, casa Vostra' fes arribar part del seu missatge a totes les cases catalanes. I estaran després: “Això ha agafat molta revolada, però el treball es fa també dia a dia”, comenta un altre dels joves que protesta quan els assistents van accedint al recinte del concert.

Mentre lamenta que les institucions segueixin impassibles davant la lluita de certs col·lectius, Esteban –un dels veterans de Tras la Manta– es recolza només sobre una de les seves crosses, guardant una mà a la butxaca i, a continuació, l'altra. “Ni el fred pot amb nosaltres”. I reflexiona: les entitats saben que el missatge multitudinari de 'Casa Nostra, casa Vostra' rebrà “més atenció” de la que ells gaudeixen. La mateixa Ada Colau ha confirmat la seva presència en el concert, i així altres líders. És per això que és “important” –sostenen des de Tras la Manta– que en l'entrada del Sant Jordi llueixin les pancartes dels migrants, i que els papers que reparteixen “corrin de mà en mà”, entre cançó i cançó del recital.

Fruit dels anys de lluites per les persones migrades, saben també, i com diu Esteban, que si això no es tradueix en polítiques concretes, “res de res”. El propòsit de les entitats socials sembla ser compartit pels organitzadors de l'esdeveniment que, com declaraven fa uns dies, ja treballen en un decàleg de compromisos polítics.

“Papers sense contracte, empadronament, treball: solució ara”, diu la pancarta rere la qual es concentren minuts abans del concert les persones migrants. La seva marxa fins al Sant Jordi de Barcelona coincideix amb els últims passejants de la zona, i també amb els primers assistents al concert. La protesta passa de forma pacífica pels volts de Montjuïc, quan una turista russa pregunta: “Què és això?”. Després de les pertinents explicacions de l'acció, la turista afegeix, tocant-se el nas amb timidesa: “No, perdó, em referia a això”. Assenyala les fonts de davant del Museu Nacional d'Art de Catalunya, vol saber sobre l'horari.

L'anècdota il·lustra el gran dubte dels manifestants: si calarà el seu missatge del dia d'avui, si calarà la campanya llançada per 'Casa Nostra, casa Vostra'. El que tenen clar és que “cal mirar més enllà dels refugiats” i “lluitar per tots els migrants, començant pels que ja són aquí”: acabar amb les polítiques que impedeixen a aquests regularitzar la seva situació i que els fan viure amb por, “com la Llei d'Estrangeria”, citen.

Un exemple concret: el mateix Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, amb alguns dels seus assistents entre la protesta, tenia previst realitzar un mercat rebel com a forma de pressió a les portes del Sant Jordi. Però han renunciat a la idea: massa policia. “Els nois estan conscienciats, però no poden arriscar més”, diuen des del sindicat.

El llarg trajecte entre el barri Besòs i la Zona Franca de Barcelona, més d'una hora en transport públic per creuar tota la ciutat, s'havia convertit en un pelegrinatge dolç per a Ousmane (nom fictici). Ni tan sols l'horari, torn de nit, o el tipus de feina –peixater a Mercabarna– eren una molèstia per a ell.

Abans d'entrar en els plans d'ocupació de l'Ajuntament de Barcelona per venedors ambulants, aquest senegalès havia pentinat durant deu anys la ciutat, ocupant un trosset d'ella cada dia amb la seva manta. Amb les conseqüents corredisses davant la policia, i les multes. La seva 'feina' al majorista de l'alimentació de Barcelona, Mercabarna, ara corre perill a causa de la Llei d'Estrangeria. El seu cas no és únic.

Dels onze plans d'ocupació a Mercabarna que l'Ajuntament d'Ada Colau va oferir l'estiu passat, més o menys la meitat han finalitzat de forma satisfactòria. El de Mercabarna és un dels projectes del consistori per esmenar el conflicte de la venda ambulant, i aquest projecte es suma a altres 40 places d'ocupació, a més de la creació d'una cooperativa. En total, unes 70 places per a una comunitat estable d'uns 150 venedors.

Dels onze venedors que van començar el programa del consistori en el majorista alimentari de la capital catalana, quatre han aconseguit un contracte d'un any –temps mínim per regularitzar la seva situació– per 1.200 euros mensuals, després d'un període de formació que ha durat fins a nou mesos. Són els únics a hores d'ara. Hi ha dues persones que han abandonat el programa, segons el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Quatre més, entre els quals es troba Ousmane, han desenvolupat la seva pràctiques però no han pogut signar el contracte.

Després de nou mesos acudint diàriament a Mercabarna, Ousmane s'ha quedat a les portes de regularitzar la seva situació, com altres tres companys més: la subdelegació del Govern de Barcelona ha rebutjat els papers per elaborar els seus precontractes per trobar-se tots ells amb antecedents policials. En el cas d'Ousmane, la situació és una mica més intricada, ja que els seus antecedents són penals.

Per a l'Ajuntament de Barcelona es tracta de traves “normals davant d'un procés pioner”, que pretén donar l'oportunitat als venedors de deixar la manta per una altra feina. Segons fonts consultades del consistori per aquest mitjà, els quatre casos trobaran solució “abans o després”. “Treballem en bona sintonia amb la subdelegació per accelerar els tràmits. L'esforç municipal és molt gran, no l'alentim nosaltres”, dicten aquestes fonts, que assenyalen com a responsable de la situació a la rigidesa de la Llei d'Estrangeria.

No ho veu tan clar Ousmane, que insisteix que el consistori té a la seva mà pressionar encara més per esmenar el problema. “Crèiem que anaven a ajudar-nos... Estem indignats”, respon Ousmane, que ha anat els últims mesos a Mercabarna en horari de nit a netejar i filetejar peix. El senegalès ha realitzat la formació a la mateixa empresa que altres companys, GranBlau.

Per la seva banda, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que temps enrere va veure els plans com un “primer pas” encara que no com la solució (el sindicat va plantejar després la construcció d'una cooperativa pròpia, en paral·lel i aliena a la institució), no s'ha pronunciat al respecte. El col·lectiu assegura a Catalunya plural que s'ha reunit aquest dijous per valorar la denúncia d'Ousmane i els seus altres tres companys.

El barret, els guants de plàstic o les escates que descansen en el seu jersei de llana jornada rere jornada seran l'únic record que guardi Ousmane del seu pas per Mercabarna tret que es regularitzi la seva situació aviat. Sigui com sigui, el futur no l'espanta, i si ha de tornar a la manta ho farà. “Si les coses no se solucionen, tornaré al carrer... No puc estar més temps sense cobrar res [el programa de l'Ajuntament inclou només beques de desplaçament i dietes]”, diu mentre elogia la solidaritat d'altres companys que els caps de setmana li han permès seguir venent alguna cosa del seu material al carrer. “Són la família”.

“El compro, el venc, barat. Sobreviure no és delicte, això és el Sindicat. Ni pego ni mato, hi ha persones rere la manta, això és el Sindicat”. El passat mes d'agost, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants sorprenia penjant un rap sobre el col·lectiu a les xarxes. Se sabia ben poc sobre els responsables del tema. Encara menys era d'esperar que, un d'ells, fos manter, portaveu de la comunitat pakistanesa i que, les seves lletres, les hagués escrit entre bancs de Montjuïc. Mentre dormia al carrer.

La cançó El Sindicat va veure la llum sota el seu nom artístic, Zahoor Mahndi. Va passar inadvertit, camuflat encara més entre d'altres àlies com Yahya, Malamara o Daouda. A diferència dels de la resta dels seus companys, Zahoor, no és cap malnom. És un record profund del Pakistan: la seva mare li volia posar aquest nom, “llum de profeta”. Finalment es va decantar per Antonio, ja que, coses de la vida, va nèixer a Linares. L'Antonio, en Zahoor Mahndi, treballa ara en més cançons.

Apareix d'entre la multitud capcot. Amb actitud de raper. Mirant més a terra que al front, amb les mans a les butxaques i un auricular tombant pel pit amb cada gambada. L'Antonio, Farman Maqbool de cognom, confessa tímid que al principi no volia cantar, però els seus amics l'animaven. Fins que va arribar la cançó del Sindicat. Va agradar a la gent. I va decidir fer públic el catàleg de versos que havia anat recopilant al llarg d'anys de bancs durs com la pedra per dormir. I de venda.

Les cançons les va escriure, comenta, sobretot quan era al carrer. Quan dormia al carrer. Tenia molt de temps. “El rap per a mi és com parlar, si li dones una mica de velocitat, ja el tens”, diu sobre el perquè d'acollir-se a un gènere que, per orígens, no li és del tot proper. Quan parla això sí té una certa rítmica, pel que sembla, gairebé natural.

Un descobriment anys enrere li va canviar la seva manera de veure la música: l'Antonio és molt fan de Bohemia, també del Pakistan. “I qui no ho és”, se sorprèn quan parla del primer raper a panjabi del món. “Ell també va passar-ho molt malament. Ara allà és el rei; ell va començar el panjabi rap. Cada vers que faig també és un homenatge a ell”.

L'Antonio viu ara a Sant Antoni, després de deambular des de fa un parell d'anys per Barcelona. Encara que el seu periple per la capital catalana és recent, acumula més de deu anys a Espanya, sobretot al sud. Els seus pares són del Pakistan però ell va néixer a Linares. D'allà ve el seu nom. “Volien que fos una mica espanyol, el nen”, recorda entre rialles. Fos com fos, el fet de néixer a Espanya, no el va dotar de privilegis... “Segueixo sent estranger perquè amb pocs anys vaig anar al meu país. Després quan vaig tornar aquí, la veritat, va ser com començar de zero”.

L'Antonio va venir a Barcelona perquè un amic el va cridar per fer “una feineta”. Quan va arribar però... Ni l'amic ni la feina el van convèncer. “Em vaig adonar que aquella feina no era per a mi. Era una cosa una mica mafiosa. Em vaig quedar per primera vegada sense res”, comenta anys després a la terrassa dels Tres Tombs. Va ser l'any 2014. La promesa d'un futur millor, la migració a l'eterna promesa d'aquest futur... La decepció va ser tan gran que en aquell moment no va tenir valor per tornar enrere, se sentia enganyat. Va preferir vagar pels carrers de Barcelona, malgrat tenir família i amics a Andalusia.

Ara està a punt d'aconseguir una feina, gràcies a un curs de netejavidres amb maquinària industrial. Ha acabat les pràctiques després d'un mes i, a finals de gener, començarà la feina. “Un amic em va informar dels cursos. Ell sap com sóc, com m'agrada treballar i buscar-me la vida”. El curs de l'Antonio el pagava La Caixa. De 40 persones n'han triat a 14; entre elles, l'Antonio.

“Ara tinc un títol, un certificat, i més oportunitats... Però jo surto de la manta, i no m'oblido del passat. Seguiré amb ells en tot”, destaca l'Antonio, gairebé atropellant-se, quan parla dels seus “compas”. L'Antonio es va implicar des del principi en la lluita mantera, en el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Més concretament, l'Antonio és una de les cares visibles en el sindicat d'una de les veus més nombroses però menys mediàtiques del col·lectiu: la comunitat pakistanesa.

La veritat és que entre 30 i 40 persones –expliquen fonts del col·lectiu a aquest mitjà– d'aquesta comunitat es compten entre el conjunt de venedors. L'Antonio seria, dit d'alguna manera, el seu portaveu. “Si d'alguna manera es pot ajudar a algú, estic disposat. Sempre estaré ajudant fins que els meus companys tinguin el seu lloc, el seu treball”, diu l'encara venedor ambulant. Per poc temps.

Si bé la comunitat senegalesa s'encarrega més de la roba i de les esportives, l'Antonio s'ha dedicat, des que treballa la manta, al “pal selfie”. Com la majoria dels seus companys del Pakistan. L'Antonio es va quedar amb el selfie, recorda, perquè no ocupa tant de lloc i suposa poca despesa. A més de poc pes. “Aixecar-ho és més fàcil i ràpid... A més a la gent li agrada”, riu, parlant del pal selfie gairebé com d'un servei.

Per a l'Antonio, tot i el refugi que suposa per qüestions culturals o d'idioma el pertànyer a una comunitat o una altra, els problemes són compartits entre els membres del col·lectiu. Tal com relata, enfurismat, a ell també li han tret diners o gènere, sense solta ni volta. “M'han deixat pelat, mort de fam”. De la mateixa manera, reflecteix –amb amargor– una sensació compartida fruit de la pressió policial: “Moltes vegades he pensat en deixar de ser legal, de comprar gènere i vendre'l [ho fa al carrer Hospital o a Sant Pau], per a dedicar-me a negocis més tèrbols. Ho he pensat, però al final, no. Sóc bona persona i no vull tacar-me amb això”, conclou.

–Què tens aquí? –pregunta el policia.

–Pal selfie , senyor –respon l'Antonio.

–A veure...

–Però vaig cap a casa... Aquí també me'ls requisaràs? –per a l'Antonio, aquesta escena és un bucle infinit. El dia de la marmota al carrer. Tant és així que reprodueix el diàleg, calcat, i senyala diferents carrers de Ciutat Vella on ha viscut la situació.

L'Antonio és molt crític amb la policia de la ciutat, amb certa policia, a la qual culpa d'una pressió que no cessa –els últims dies focalitzada a plaça de Catalunya i rodalies– i fins i tot de malmetre entre les comunitats de venedors. “La policia m'ha ofert moltes vegades que sigui el seu talp”. Segons comenta, el tracte que li van oferir era que podria vendre si a canvi els informava. Eren agents de paisà, recorda.

També critica el poc control que hi ha a les confiscacions: “El policia que em roba a mi i ho dóna als seus, o s'ho queda per al seu gaudi... No és lladre? Jo no tinc estudis, però sí cap i aquestes coses no poden passar”, lamenta.

“Fa anys que escric cançons, però abans no ho sabia ningú”, confessa l'Antoni, a qui sempre li ha agradat cantar i escriure. Malgrat que parla panjabi, urdú, hindi, anglès, alemany i castellà, en general tan sols escriu en la llengua dels seus pares. Però està començant a treballar un tema panjabi-castellà, que relacioni les dues cultures, per mostrar una altra cara del seu país.

“Vinc del Pakistan. On hi ha coses bones. No només bang bang”, rima, agitant el braç amb entusiasme, mentre mou d'esquerra a dreta el cap amb una caiguda subtil.

A les seves rimes no només vol reflectir el dolor de la comunitat mantera o apropar la cultura del seu país a les altres, l'Antonio també es veu obligat a inocular missatges d'esperança i de llum. “Fa mesos era al carrer. Dormia al carrer. En un banc, concretament. He estat molt malament. Segueixo passejant pels llocs on vaig dormir, per no oblidar”.

L'Antonio no només rima. També mescla música: electrònica d'Àsia. Un col·lega seu té un ordinador i aquesta és la seva base d'operacions. Tot i que, com ell reconeix, cal molt menys per fer música.

Ell la fa sobretot amb el seu mòbil, que no dubta a treure per mostrar algunes de les seves creacions. Assegura que quan debuti no només ho farà en base a les seves rimes i a la seva música, també vol mostrar el ball del seu país d'origen, per exemple. “Sí, també ballo. Tenia una escola de música a Logronyo durant un temps, però no vaig tenir sort. Allò no va anar bé, si no, no sé quanta gent estaria aprenent de mi”, diu. L'Antonio balla una barreja entre breakdance –de la cultura hip hop– i bollywood dance, estil amb molt tirada a l'Índia o Pakistan. L'Antonio vaticina que en dos mesos tindrà preparat el debut. “Ja m'hi poso, que surti alguna cosa gran”.

Hi haurà calfreds. Així ho asseguren diferents testimonis d'altres tancaments a Barcelona, preguntats per les experiències de lluita migrant que van regirar la ciutat fa uns anys. El record de les reivindicacions del 2001, 2005 i 2013 pesarà al cap de molts quan, aquest divendres a les 18h, després d'una concentració a la rambla del Raval, torni a produir-se una tancada. Aquest cop exigint una resposta a la crisi dels refugiats, però també amb el focus posat en la migració que ja és al territori.

Malgrat que és impossible no traçar paral·lelismes entre les protestes d'anys anteriors i la que començarà aquest divendres, les diferències pesen. El “papers per a tots, treball i un sostre sota el qual viure”, va portar el 2001 350 persones a ocupar l'església del Pi, a més d'altres a tot el territori català. Al gener del 2001, la imminent aprovació de la llei d'estrangeria del PP va provocar que un miler d'immigrants –pakistanesos, bengalís, subsaharians o marroquins– es tanquessin a una dotzena de parròquies de la ciutat i d'alguns municipis veïns per exigir la regularització de la seva situació a Espanya. Va ser probablement el primer acte d'autoafirmació i reconeixement del col·lectiu immigrant no només a Catalunya, sinó a la resta de l'estat, com recordava Norma Falconi a Catalunya Plural, activista i en aquell moment portaveu dels tancats.

L'acció va durar 47 dies. L'Eli en va viure la majoria d'ells. Va ser una de les moltes persones no migrants que es van sumar en solidaritat a la lluita dels migrants. L'Eli era una veïna del nucli antic de Barcelona, i va participar en la tancada de l'església de la Medalla Miraculosa, al carrer Rocafort. En aquell moment formava part de la Casa de la Solidaritat, i estava implicada en la lluita dels brigadistes de Nicaragua. “Allò era un moviment molt potent. Allò va ser un cop sobre la taula molt gran”. El fet que hi hagués una vaga de fam la va motivar a ajudar.

Si bé després dels tancaments del 2001 molts dels participants van obtenir els seus reclamats papers, gràcies a un acord amb la Delegació del Govern, no totes les situacions es van resoldre. De fet, els oblidats del 2001 van ser els responsables de tornar a encendre la flama de la protesta uns anys després.

L'Aziz va arribar el 2004 del Marroc. No tenia papers i va trucar a la porta de diferents associacions a la recerca de suport, fins que va donar amb Cornellà Sense Fronteres. Allà va compartir espai amb companys que van estar a les tancades del 2001. Els testimonis de les assemblees que l'entitat celebrava assíduament van demostrar que, tot i les protestes uns anys abans, molta gent seguia en la mateixa situació, precària. Sense papers.

Amb l'objectiu de revertir la situació van començar diverses manifestacions, de nou. Col·laboraven amb entitats religioses o moviments estudiantils. Es van tancar tres dies, l'any 2004, a la Universitat Pompeu Fabra. “Les manifestacions no eren prou”, comenta a aquest mitjà l'Aziz.

Finalment es va fixar una lluita oberta i permanent, i les persones implicades en la mobilització es van posar d'acord després de la sortida de la universitat per acabar tot allò en una tancada: van entrar a la parròquia del carrer del Carme, el 2005 ja. També es van tancar a l'església del Pi, més de 200 persones magribines i pakistaneses. Després seguirien la tancada a Can Vies, durant dos mesos. D'allí van marxar a Sant Boi, un altre mes.

“Per a mi és un altre context, però hi donaré suport”, diu l'Aziz, que encara no té la nacionalitat. Té permís de treball, això sí, i fa feina en un centre social. Fos com fos, l'Aziz, prop dels 40 anys, entén aquells tancaments com a part clau de la seva adaptació i creixement. “Va ser clau la tancada, van haver de modificar els temps de permís per al padró! Això va ser el que vam aconseguir. Encara que, si et dic la veritat, més enllà d'això, els tancaments van ser una escola. En el terreny personal. El català el vaig aprendre en les lluites, a Can Vies”.

Si bé l'esperit del 2001 i el 2005 bategarà amb força en la tancada d'aquest divendres, la reivindicació més propera serà la que es va produir el 2013, i que va tenir com a protagonista el col·lectiu ferroveller. Un centenar de persones, procedents de les naus desallotjades al barri del Poblenou, van optar per tancar-se en l'església Bernat Calbó com a mesura de pressió perquè l'Ajuntament de Barcelona els proporcionés un sostre sota el qual viure. L'acció va comptar amb el suport dels veïns i del propi cura. “Volem que l'alcalde compleixi la seva promesa”, expressava, assegut en un banc de l'església, el veterà activista Manel Andreu en aquell moment.

Més organitzats, igual de discriminats

“És similar perquè començarà com una cosa de només alguns sectors. No s'ha fet una gran publicitat i esperem adhesions a poc a poc”, comenta l'Esteban, de Tras la Manta, un dels responsables d'organitzar la tancada. L'Esteban espera que, aproximadament, unes 300 persones, entre migrants i activistes, donin suport als tancaments. No tothom és tan optimista: “Tinc els meus dubtes de fins a quin punt podria haver-hi un moviment tan gran com el del 2001, en aquell moment la societat civil es va llançar a ajudar, gent del carrer, veïns. Una barra de pa la posava tothom; quan ja es podia menjar, és clar”, explica l'Eli.

L'Esteban assegura que, respecte a altres ocupacions, ara als migrants se'ls hi sumen la crisi i la desocupació. No és l'única particularitat del nou capítol de tancaments que viurà la ciutat. Ara la protesta s'amplia a refugiats. Però també als treballadors de la neteja a les cases, per exemple. “Les promeses han estat incomplertes, fins i tot la llei d'asil: estem a la cua de rebre gent. Però, més enllà d'això, posarem el focus en igualar als refugiats amb els immigrats interns, que també els queda un llarg camí per adquirir drets. Com tractarem als que vinguin? Aquesta és la gran pregunta”, analitza l'Esteban, veterà activista.

El moviment, que comptarà amb el suport de col·lectius com el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, Tras la Manta o Papers per a Tothom, té ara –respecte a les protestes del 2001, 2005 o 2013– una major organització en temes laborals: manters, llauners, persones que treballen en cases, caminen més organitzats que anys enrere. “Abans era més una organització per comunitats”, recorda l'Esteban, que espera que aquesta organització serveixi per ampliar el radi d'acció de la tancada.

Papers sense necessitat de contracte; nacionalitat sense examen ni taxes; tancament dels Centre d'Internaments per a Estrangers; llibertat per als immigrants detinguts; drets per a les persones que es dediquen a la venda ambulant; o igualtat de les treballadores de la llar i de la cura amb la resta de treballadors. Aquestes són algunes de les mesures concretes per les quals lluitaran els organitzadors de la protesta, que decidiran després del tancament –en una assemblea oberta– si l'ocupació es perllongarà en el temps, i per quants dies. Per a alguns dels participants en mobilitzacions anteriors, una cosa està clara: la força de la tancada passarà perquè sigui indefinida. “Cal anar a mesures extremes, i nosaltres hi donarem suport”, etziba l'Eli.

En pocs dies començarà la segona campanya més important de venda pels manters de Barcelona de l'any: el Nadal. Després d'un estiu intens, el principal moment en la venda al carrer per l'afluència de turistes a la ciutat, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants es prepara per a una nova campanya. El record d'un estiu mogut –s'han produït diferents batudes i detencions– encara cueja. L'ambient segueix enrarit: els manters denunciaven fa unes setmanes l'increment de la pressió policial al nucli principal de venda quan arriba el fred, les Rambles i la plaça de Catalunya.

A Barcelona el problema amb la manta, tot i el descens de punts de venda –desocupació del passeig Joan de Borbó i del Port– a la tardor i a l'hivern, sembla tornar-se crònic. La comunitat de manters s'ha reduït respecte a l'estiu, moment en què l'Ajuntament de Barcelona comptava prop de 800 manters, però uns 150 venedors ambulants de la ciutat segueixen amb l'activitat. En l'actualitat, l'Ajuntament de Barcelona segueix desplegant els plans d'ocupació i el sindicat manter prepara la seva pròpia cooperativa.

Alguns experts assenyalen però que la crisi amb la venda ambulant ja no és estacional; l'afluència turística a la ciutat tampoc ho és, com explica l'expert en paisatge urbà, Francesc Muñoz. Sigui com sigui, Barcelona no és la primera ciutat que enfronta la venda ambulant com un problema de primer ordre social –i polític– estructural. Hi ha casos més longeus que el barceloní.

El més proper seria el de Roma, a Itàlia. La venda ambulant sense llicència a la capital italiana constitueix un delicte penalitzat amb sancions econòmiques i fins i tot amb l’expulsió del país si l’activitat es porta a terme estant en situació irregular, segons recull el darrer Informe sobre la venda irregular al carrer del Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB). La pressió de l'Associació de Comerciants de Roma sobre els venedors ambulants de la capital italiana fa anys que dura.

Per la seva banda, la policia romana va efectuar gairebé 20.000 confiscacions de mercaderia venuda il·legalment a la ciutat només en 2014. “El meu oncle, que viu a Itàlia, m'insisteix que hem de lluitar, ja que a Roma la situació és encara pitjor que a Barcelona”, destacava el membre del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, Moustapha Ndao, a Catalunya Plural després que el rebés el Papa Francisco a una trobada internacional de moviments socials a Roma.

Segons el CESB, les ciutats estratificades i amb més afluència migratòria presenten més problemes amb la venda ambulant no autoritzada. És el cas de Bogotà (Colòmbia) o Nova York (EUA). A la capital de Colòmbia es compten prop de 40.000 venedors informals i, tot i que l'alcalde Enrique Peñalosa (Movimiento Equipo por Bogotá-Cambio Radical) assegura haver ofert alternatives laborals als venedors, aquests manifesten sentir-se perseguits.

A la ciutat dels gratacels s'ha optat per les llicències com a mètode per regularitzar el conflicte de la venda ambulant: 20.000 venedors ambulants s'han de repartir prop de 5.000 llicències, que no es renoven des de 1983. Aquest fet, afirma el CESB, ha fet que el mercat negre de llicències guanyi pes. L'Índia pateix un problema similar; l’any 2004 es va posar en pràctica una política estatal per “substituir la prohibició de l’activitat per la regulació d’aquesta”. Es calcula que el país té 10 milions de venedors ambulants i cada municipalitat té la seva pròpia normativa, pel que atorga la quantitat de llicències que considera necessàries.

Com mostra l'exemple de l'Índia, els problemes municipals amb la venda ambulant no es limiten només a les ciutats occidentals. A Dakar, per exemple, capital del Senegal i lloc d'origen del gruix de manters de Barcelona, la venda ambulant també és una activitat estesa. Segons el CESB hi ha entre 50.000 i 100.000 venedors als carrers de la ciutat, que té poc més d'1 milió d'habitants. “Aquest no és un problema només dels països més desenvolupats econòmicament sinó que és un fet global”, afirma l'informe.

En el cas de Dakar, la conflictivitat entre els venedors de carrer i els cossos de seguretat també va anar acompanyada, com a Barcelona, de successives manifestacions i detencions. Per tal d'eixugar el problema, una part del pressupost municipal es va destinar a construir un mercat permanent (mercat Kermel) amb més de 300 parades repartides en tres pisos en un espai de 700 m2 i capacitat per a 3.000 venedors.

Barcelona i el mirall de Vancouver

Després d'haver estudiat les solucions aplicades a ciutats com París, Berlín o Quito (a banda de les anteriorment esmentades), l'Ajuntament de Barcelona ha pronunciat en diverses ocasions que el de Vancouver és un model a tenir en compte. Ho afirmava fa uns mesos el primer tinent d'alcalde Gerardo Pisarello en una entrevista amb aquest mitjà i fonts municipals confirmen la bona sintonia en les solucions a la venda ambulant de la ciutat canadenca. Però, ¿què proposa Vancouver? ¿I quines d'aquestes propostes han estat adaptades per part de l'Ajuntament de Barcelona?

Segons el CESB, durant molts anys la ciutat i la policia de Vancouver van recórrer a la solució d’aplicar i executar ordenances consistents en la imposició massiva de multes i detencions: els venedors es concentraven a East Hastings Street, com passa a la ciutat de Barcelona amb el centre històric. Amb l'objectiu de canviar aquesta realitat, el govern municipal de Vancouver va intentar crear oportunitats econòmiques per als residents de Downtown Eastside. Com? Connectant veïns, empreses socials i associacions de la comunitat. A més, des de l’Oficina de Desenvolupament Econòmic es va establir contacte amb organitzacions per a la millora empresarial del col·lectiu.

Si bé l’Oficina de Desenvolupament Econòmic de la ciutat canadenca va considerar –com ho ha fet l'Ajuntament de Barcelona– contribuir a l'organització del col·lectiu manter i, sobretot, intentar regularitzar part d’aquesta activitat, les polítiques dels dos consistoris xoquen en un punt: trobar espais per a la venda ambulant (regulada).

A diferència de Barcelona, l'Ajuntament de Vancouver va optar per obrir recentment el mercat del carrer Downtown East Side; amb espai per a 200 venedors amb llicència cada setmana, Downtown East Side permet la venda de diversos articles (objectes artístics i artesanies locals) a l'interior del recinte. El lloc triat (501 Powell Street) conté un espai tancat per al nou mercat, a més d’una oficina de Desenvolupament Econòmic Comunitari (CED). L'objectiu? El nou espai tancat ajudarà –segons el pla del consistori de Vancouver– a controlar la venda de productes robats o falsificats.

“Bona tarda, som un grup d'immigrants que, davant la impossibilitat de tenir una feina, hem decidit sobreviure amb la venda als carrers de Barcelona”. Moustapha Ndao no estava nerviós. Malgrat ser la primera vegada que s'enfrontava a un auditori ple a vessar –centenars de persones escoltaven les seves paraules– aquest venedor ambulant d'origen senegalès no va titubejar: el Papa Francesc havia exalçat la seva causa minuts abans. “Seguiu lluitant”, li va dir el pontífex.

Ndao, amb més de deu anys venent als carrers de Barcelona, va ser l'encarregat el passat 2 de novembre de portar la lluita del Sindicat Popular de Venedors Ambulants al tercer simposi Trobada Mundial de Moviments Populars, organitzada per El Vaticà.

Tres mesos abans del viatge d'Ndao, un correu electrònic va deixar al Sindicat Popular de Venedors Ambulants a quadres: la Santa Seu volia que el col·lectiu de manters fos un dels representants espanyols en aquesta trobada de moviments populars, per títol  Terra, sostre i treball, que reuneix desenes d'activistes pels drets humans de tot el món. Segons destaquen fonts del sindicat a Catalunya Plural, al principi no van recaptar en la invitació: “Ens van trucar diverses vegades però no crèiem que fos cert”.

El Sindicat de Venedors Ambulants atribueix la invitació a la trobada a l'experiència de l'Església en el conflicte obert a Roma amb els manters. La pressió de l'Associació de Comerciants de Roma sobre els venedors ambulants de la capital italiana fa anys que dura. La policia romana va efectuar gairebé 20.000 confiscacions de mercaderia venuda il·legalment a la ciutat només en 2014. “El meu oncle, que viu a Itàlia, m'insisteix que hem de lluitar, ja que a Roma la situació és encara pitjor que a Barcelona”, destaca Ndao.

Per a aquest manter de 37 anys el col·loqui compartit amb “una veu mundial per la lluita dels pobres”, com qualifica Ndao al Papa, no va suposar en cap moment un dilema religiós –la majoria de venedors de Barcelona són musulmans–, al contrari: “Tots lluitem pel mateix”, sentencia Ndao.

Després de compartir una extensa tertúlia amb el Papa Francesc, a qui Ndao va parlar d'un company pres des de fa quatre mesos a Barcelona i de les “injustícies” que al seu parer comet la policia a la capital catalana, el manter va llegir un discurs on posava de relleu l'“organització” dels venedors en la lluita pels seus drets i contra una “política racista” de l'Ajuntament.

Ndao afirma haver viscut en pròpia pell la tensió que es respira a Barcelona, multiplicada els últims dies al voltant de Plaça Catalunya; el manter assegura haver rebut cops i també diverses multes, amb sumes que arriben als 1.000 euros.

Ndao va tornar dilluns passat a Barcelona i es va trobar amb la il·lusió d'un col·lectiu, el de manters, que, amb poc més d'un any d'experiència, veu com la seva lluita –declaren fonts del mateix sindicat– “s'expandeix”. “Això ens dóna forces per seguir als carrers. Hem aconseguit molts més contactes d'altres col·lectius en la mateixa situació de precarietat que nosaltres. A més, el Papa està lluitant amb nosaltres ara”, conclou Ndae.

El centre de Barcelona ha esdevingut aquests darrers dies l'espai de conflicte entre venedors ambulants i Guàrdia Urbana davant la manca d'oportunitats per a la venda a la resta de la ciutat. Els turistes han marxat del passeig de Joan Borbó, on l'Ajuntament va aplicar a l'estiu un pla de saturació, i ara els manters es concentren a les Rambles, i també a tocar de la plaça de Catalunya. De fet, els manters van denunciar la setmana passada l'augment de la pressió policial i dels decomisos a l'àgora de la cèntrica estació de metro de Barcelona.

Precisament, l'estació de la plaça de Catalunya ha estat el punt de partida d'una marxa que ha portat aquest dijous desenes de manters fins a una altra plaça, la de Sant Jaume, per a protestar contra el “racisme policial” que consideren pateix el col·lectiu.

La protesta també ha servit per a demanar la llibertat de Sidil Moctar, empresonat a la model des del passat mes de maig; no és la primera manifestació en homenatge a Moctar, acusat d'un suposat delicte de atemptat a l'autoritat. Pocs dies després de l'empresonament del manter, centenars de venedors van recórrer els carrers de Barcelona exigint-ne l'alliberament.

Aquest dijous els manters s'han manifestat sense incidents des de les 17.30 hores a la plaça Catalunya i han arribat passades les 19 hores a Sant Jaume. Durant la marxa, els venedors han llegit un manifest en el qual han demanat l'obertura d'una investigació sobre la persecució de la Guàrdia Urbana al seu col·lectiu i han insistit que “no són il·legals, són ciutadans”.

Els manifestants, que han tallat durant uns moments el carrer Pelai, s'han desplaçat per la Rambla en direcció a l'Ajuntament de Barcelona mentre entonaven proclames com “policia racista fora de la meva vista” o “sobreviure no és delicte”.

Deu furgons de la Guàrdia Urbana a l'exterior i uns altres tants agents, vestits d'uniforme i també de secretes, a l'àgora de l'intercanviador de Plaça Catalunya, la boca de metro més propera a les Rambles. Aquesta ha estat –denuncia el Sindicat Popular de Venedors ambulants– l'estampa habitual dels últims quatre dies a la cèntrica estació de metro de Barcelona.

Els manters denuncien “persecució i assetjament” per part de la policia, a més del decomís de 25 paquets amb productes per vendre en les diferents operacions que la GUB ha realitzat des de dijous passat, segons han declarat fonts del Sindicat a aquest diari.

Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona ha confirmat l'operació de dijous passat, un pla de “saturació”, per evitar la venda a les Rambles. “El dispositiu d'aquests dies era un dispositiu ordinari en matèria de venda ambulant no autoritzada, amb saturació policial per evitar que es produís la venda ambulant no autoritzada”, ha remarcat el consistori a Catalunya Plural.

L'última d'aquestes operacions s'ha produït per partida doble aquest diumenge. Al migdia la Guàrdia Urbana, aquest cop –segons el Sindicat– hi havia set unitats a l'exterior, ha arribat fins a les andanes de l'estació i ha obligat a concentrar-se a prop de 40 venedors en una de les cantonades del subsòl. Segons testimonis ha hagut alguna picabaralla.

Ja a la nit, cap a les 21 hores, la policia ha ocupat de nou l'àgora de l'intercanviador de l'estació de Plaça Catalunya per bloquejar els torns. Segons els venedors, la policia ha informat a viva veu que el bloqueig era per “una avaria”. L'Ajuntament de Barcelona ha informat no tenir constància del bloqueig.

El Sindicat ha considerat les últimes intervencions de la Guàrdia Urbana com una “forma d'escalfar els ànims”, encara que ha cridat a la prudència als venedors. La situació preocupa al col·lectiva que, en un comunicat aquest dissabte, explicava que la “persecució” de la Guàrdia Urbana s'ha estès aquests dies per tota la Rambla de Barcelona, on també hi ha les parades de metro de Liceu i Drassanes.

“Si Colau no fos alcaldessa, estaria amb nosaltres. En la nostra lluita”, diu una veu entremig de l'enrenou d'una assemblea –una de les moltes que han decidit l'esdevenir dels venedors a Barcelona aquest any– del Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Falten pocs dies per a la celebració del primer aniversari del sindicat. La declaració recull precisament l'esperit d'aquests primers mesos de lluita com a organització a Barcelona: recelen d'un Ajuntament els membres del qual havien lluitat amb ells abans de forma estreta.

El Sindicat segueix, en certa manera, de voltes amb el consistori de la ciutat; participa dels  Plans d'Ocupació –11 places als quals es van sumar 40 a l'agost– i de la creació d'una cooperativa capitanejada per l'Ajuntament però segueix pensant que la seva lluita està al carrer. I que ho estarà per molts anys més: “No esperem solucions, la nostra força és aquí baix”, comenten. Davant d'aquesta perspectiva, el Sindicat ha decidit dotar-se d'estructura per a “suportar” les detencions i empresonaments que suposa la seva activitat. Ho faran muntant la seva pròpia cooperativa.

Més enllà d'això, el Sindicat considera els Plans d'Ocupació de Barcelona un “model Trias” per desarticular el moviment. El col·lectiu empara el seu recel en el procés que van viure els treballadors de la ferralla de les naus del Poblenou, ja que –consideren els manters– després de la creació d'una cooperativa amb l'Ajuntament, el moviment es va desarticular. Encara que també aclareix: “Podem arribar a acords, no diem que no a cap reunió. El que segur no volem és que se'ns rendibilitzi des de la dreta”.

“Els nois [venedors ambulants] no acceptaran sense més els Plans d'Ocupació de l'Ajuntament, que no ho solucionen tot. Haurem de seguir lluitant al carrer”, diu un altre dels portaveus del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que insisteix en la idea de la força del Sindicat com a estructura política i de classe, en resposta a les paraules a Catalunya Plural de la comissionada d'Immigració, Lola López, que considerava el Sindicat excloent pel seu paper mediàtic.

Per seguir la resistència al carrer, tres dels membres que no tenen papers del col·lectiu porten diversos mesos rebent assessorament de la Ciutat Invisible, cooperativa del barri de Sants. Després d'un intens mes de treball, el col·lectiu presentarà a principis d'aquesta setmana la seva pròpia cooperativa, encara sense seu; esperen trobar espai a Ciutat Vella. La cooperativa resultarà en una “cafeteria o bar” que no només dotarà els manters de recursos per afrontar contenciosos o campanyes, també “visibilitzarà la cultura negra”, respon un dels portaveus del Sindicat manter.

La cooperativa permetrà al col·lectiu tenir un espai físic, la venda d'artesanies i robes d'elaboració pròpia d'alguns dels membres i oferir xerrades i altres esdeveniments que permetin recaptar diners per a advocats i altres tràmits. “Ens hem adonat que la resistència és molt cara, la cooperativa serà una caixa de resistència. I també un espai on poder seure i anar al lavabo amb dignitat”, expliquen. La cooperativa, que ara mateix està al 60% d'ingressos –assegura el col·lectiu– per donar el tret de sortida, també comptarà amb col·laboradors que la podran sufragar en part.

Un any de “treball digne”

“La gent es pensa que el Sindicat va organitzar als manters, però no: ja eren una comunitat solidària, amb els seus propis codis”, diuen des del Sindicat, que aquest octubre 11 celebrarà una festa en honor al primer any de la seva fundació a Can Batlló (Barcelona). En la mateixa festa s'anunciarà el nom i logotip de la cooperativa mantera.

El Sindicat de Venedors Ambulants naixia fa un any –ja en aquell moment es va estudiar la possibilitat de formar una cooperativa– per donar a la seva lluita una “traducció als codis polítics d'aquí”, destaca un dels venedors, sobre una lluita que ja portava prop de deu anys articulada, per motius laborals. I culturals.

Després d'un estiu mogut, la resposta contundent de l'Ajuntament –el consistori ha aplicat un pla de saturació en zones com el Passeig de Borbó per l'afluència de venedors– ha obligat el col·lectiu a replantejar la seva estratègia de cara a properes campanyes de venda. La més propera, i la segona més important de l'any, arribarà en unes setmanes: el Nadal. El Sindicat entén que la seva lluita passa ara a una altra fase: “Estem més formats, i tenim més afinitats... Tras la Manta, Iaioflautes, SOS Racisme, assemblees de barri i, molt important, sectors de la base de BComú o de la CUP ”, destaquen des del col·lectiu.

A més, el Sindicat, que ara compta amb uns 150 membres estables, ha ampliat el seu radi d'acció; en aquests mesos han mantingut reunions amb venedors de Saragossa, València o Madrid. Per al Sindicat el més important és “seguir ampliant la base i evitar la criminalització”. Tenir cura de la família mantera, com destacava –en l'acte de presentació de la creació del col·lectiu fa un any– el també portaveu del Sindicat, Pape Diop: “Som treballadors dignes, les nostres famílies no acceptarien diners dolents”. El mateix Pape mantenia l'esperit fa uns dies, assegut a un banc del barri del Besòs, on viu amb la seva dona. “Cada dia és més difícil. Però seguim, seguim íntegres”.

No han plogut del gust dels venedors ambulants les paraules de la comissionada d'Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l'Ajuntament de Barcelona, Lola López. L'experta en estudis africanistes es referia aquest dissabte al Sindicat Popular de Venedors Ambulants com una estructura “més política que de classe”, al·legant que la projecció mediàtica del sindicat deixava “fora” de la mateixa als venedors més precaris, que no s'atrevirien a vendre per la visibilitat que havia assolit aquest estiu la venda ambulant, i per tant, el col·lectiu.

El Sindicat acusa la comissionada i l'Ajuntament de Barcelona de “paternalisme i racisme”. Les declaracions de la comissionada en una entrevista a Catalunya Plural han irritat al Sindicat, que no és la primera vegada que acusa l'Ajuntament de Barcelona d'exercir polítiques racistes i discriminatòries cap al col·lectiu que representen.

Si bé els venedors ambulants de Barcelona ja van fer servir les xarxes socials el passat cap de setmana per criticar el posicionament de la comissionada, en un comunicat al qual ha tingut accés aquest mitjà carreguen de nou contra la comissionada i el consistori.

El comunicat fa especial èmfasi en la “qüestió de classe” ja esmentada que, segons la comissionada, deixava a certs manters fora del sindicat per la projecció mediàtica d'aquest. “A causa de la força que tenen, el focus mediàtic es posa sobre ells i això fa que hi hagi gent que es retiri”, ha alertat la comissionada d'Immigració. “La comissionada afirma que els portaveus som un tipus d'aristocràcia sindical allunyada dels seus companys manters. Tots som la mateixa classe: emigrant, pobra i treballadora del carrer”, ha respost el sindicat.

El Sindicat de manters acusa Lola López de “qüestionar” el seu dret de participar en la vida política. La comissionada d'immigració ha defensat aquest dret en diferents ocasions, l'última en una Taula d'Immigració i Participació Política el passat mes de novembre, quan López ja ocupava el càrrec de comissionada d'Immigració. “La intenció no era desacreditar, però tot no és blanc o negre: tenen potencialitat com a organització, però també uns límits. Com tots, i és normal, però això fa que deixin fora a un seguit gent”, ha redundat López.

Fonts del mateix Sindicat alerten de la “campanya de desprestigi” que pateix el col·lectiu des de la seva creació i que, segons ells, és responsable de la “mà dura” aplicada contra els venedors aquest estiu. Des del Sindicat s'acusa la comissionada de l'Ajuntament d'“estratificar” la pobresa. Segons l'organització en defensa dels manters, la comparació de les condicions amb altres col·lectius vulnerables –el cas dels gitanos romanesos, citava López a l'entrevista– potència “la guerra entre pobres”.

Els manters, finalment, posen en qüestió el ball de xifres a què s'ha sotmès al col·lectiu i denuncien com a falses les fonts que parlen de només cent manters veïns de Barcelona en l'actualitat. Cal recordar que es van arribar a comptar 800 durant l'estiu.

La comissionada, en relació als cent manters que exerceixen la venda en l'actualitat a Barcelona, va qualificar durant l'entrevista amb aquest mitjà de “gran canvi” per als venedors els plans d'ocupació, a més d'una cooperativa, posats en marxa per l'Ajuntament de Barcelona el passat mes d'agost. “Ens diuen: 'Només heu ofert 40 plans d'ocupació'. Però aquests suposen un gran canvi per a aquestes persones: amb aquest any de treball se'ls hi renova fins a tres anys el permís. Se'ls dóna més temps”, va explicar Lola López.

Un bosc immens crema. Tots els animals surten corrent o volant. Un d'aquests, un colibrí petit com una moneda, aleteja cap a un llac proper: agafa una goteta i la aboca sobre el foc, ja descontrolat. Així una vegada i una altra. La resta d'animals se'l miren i riuen. Li diuen: “Què faràs amb això, il·lús?”. “Jo estic fent la meva part”, els hi contesta el colibrí. “Vosaltres sabreu”.

Aquesta anècdota l'explica la comissionada –des de fa un any– d'Immigració, Interculturalitat i Diversitat, Lola López. Segons la ex directora del Centre d'Estudis Africans i Interculturals és l'analogia que millor defineix la seva tasca a l'Ajuntament. “La meva feina és com la d'una gota malaia: cada dia, cada dia... S'hi ha de treballar. Però a vegades tenim la sensació des de l'àrea de ser el colibrí”, comenta López, sense perdre el somriure. Lola López ha treballat també per la diversitat al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i ha format part de la Xarxa Antirumors, a més de de ser membre del col·lectiu Stop als Fenòmens Islamòfobs.

La comissionada no fuig d'estudi en cap moment de la conversa. Repassem amb ella el conflicte amb els venedors ambulants, el paper de l'Ajuntament davant les discriminacions d'odi i els objectius del consistori en matèria de diversitat religiosa.

Pot un Ajuntament sol combatre la discriminació d'odi?

Hi ha molts fronts, però la primera constatació és que polítics, mitjans... I treballadors del propi Ajuntament, és clar, són part de la població. I si hi ha sentiments racistes, ells també els tenen. I si hi ha actituds discriminatòries, com per posar un cas comú, amb el poble gitano, ells també els tenen. Per tal, el primer gran treball que es pot fer ja és intern.

I més enllà?

El primer és el coneixement. Tant intern com extern. Oferim en la nostra àrea formació en interculturalitat, drets a les minories. Formació antirumors. Diversitat. Es poden potenciar espais de diàleg, de conversa, d'ajuda a comunitats minoritàries per fer activitats de coneixement comunitari. Quan escoltes certs discursos islamòfobs, si tens un mínim de coneixement, saps que és només qüestió de desconeixement, i d'ignorància. Hi ha tota una part de drets de les minories que a vegades no se'ls hi dona garanties, nosaltres els hem de garantir.

L'Ajuntament s'ha personat contra els dos ultres que van agredir a una dona que vestia amb nicab. personat contra els dos ultres que van agredir a una dona que vestia amb nicab

És la nostra obligació. Denunciar quan aquests drets no són respectats. Defensar les minories.

En els últims mesos els venedors ambulants han dit, per exemple, que l'Ajuntament feia polítiques “racistes”. els venedors ambulants han dit, per exemple, que l'Ajuntament feia polítiques “racistes”

No, i més enllà de l'Ajuntament, jo he estat més de 20 anys al Centre d'Estudis Africans. Conec molt bé la discriminació cap a les persones negro-africanes; així els hi dic perquè ells m'ho han dit a molts debats. He vigilat el tema de prop, que no era responsabilitat directa meva. I una de les coses que jo he vigilat sempre és que no hi hagués racisme. Tota la societat hem estat socialitzats amb racisme: jo i l'Albiol. I tots els que estem al mig. Potser en aquest punt amagat, i inconscient haguem fet alguna cosa malament. Se'ns acusa sense fonament...

A què es refereix?

Cap col·lectiu, ni un de negres ni un d'autòctons, pot desenvolupar la venda ambulant il·legal. Si els hi deixem a ells, per a mi, hagués estat una política racista: una política diferenciada, només pel fet de ser negres. Això quan pel fet de ser negres no són ni més ni menys i han de buscar alternatives com qualsevol altra. D'altra banda, el que sí que hi ha en aquest col·lectiu és que tenen una situació en alguns casos de vulnerabilitat pel fet de no tenir papers. Això els diferencia. La seva irregularitat administrativa. I aquí sí que ens hi hem posat. Ens diuen: 'Només heu ofert 40 plans d'ocupació'. Però aquests suposen el canvi d'aquestes persones: amb aquest any de feina se li renova tres anys el permís. Se li dóna temps.

40 plans d'ocupació, ampliable a 75, semblen poques places, no?

Quan nosaltres vam entrar hi havia 150-175, amb un 30% de situació regular. Dels 140 un terç no eren veïns de Barcelona, i per tant no els hi podem donar sortida. No són veïns. Si el trèiem, ens trobem en un entorn de 100 persones. Si donem sortida a 75...

L'Ajuntament de Barcelona té més potència que el de Salou per admetre persones, no?

Tenim molta més capacitat però també tenim a molta més gent amb la mateixa o més precarietat que aquestes persones. A mi em sembla injust estar donant sortida a algú que es dedica a la venda que ve de Tarragona i algú amb la mateixa precarietat sent de Barcelona no podem donar-li sortida. Jo vull donar-li sortida a tothom. Però arriba molta gent. Pitjor que els venedors ambulants estan els gitanos romanesos, per exemple.

Per què?

Són europeus, no els volen als seus països ni a França ni enlloc. I no podem aplicar-lis ajuts de persones migrades de la Unió Europea, perquè no són migrats. Són europeus. Els hem de ficar en programes de l'Ajuntament. Com ells hi ha més. No podem acollir tot un col·lectiu perquè tenim molts col·lectius amb la precarietat equivalent.També hem millorat el procés d'empadronament, un 95% de les persones poden empadronar-se ara a Barcelona: la teva situació administrativa no importa per accedir a ajuts, el padró et dóna accés a serveis sanitaris universals. També hem fet informes d'arrelament positius tinguis o no multes, si no hi ha res penal, seran positius. Lamentablement hem de posar límits però les polítiques no es poden fer per a un col·lectiu només. Però aquests límits són així, així... Amb la cooperativa, s'ha de tenir un cert perfil, però és molt flexible: si pots demostrar vinculació amb Barcelona –amb les multes també, imagina si és elàstic– poden entrar al procés de selecció.

El Sindicat de Venedors Ambulants denuncia que a Aziz Faye no se l'ha permès passar la selecció per ser portaveu del col·lectiu.

Hi ha un altre portaveu que ha entrat. I vuit persones més del Sindicat. Igual que per ser portaveu és injust que no entri, també ho és que entri només pel fet d'estar-hi vinculat: no suma per tenir més punts ni menys per ser-ne el portaveu. Ell no ha passat la selecció perquè no acomplia els requisits. Precisament per no entrar en simpaties o antipaties es van agafar persones tècniques i es van elaborar criteris clars. S'hi podia presentar tothom, no era una convocatòria només per a persones del Sindicat. L'Aziz coneixia els criteris, són públics, si no li semblaven correctes, ho hauria d'haver abans.

Com valora el paper del Sindicat?

La seva imatge té moltes lectures: no vull desautoritzar el Sindicat. Només l'existència d'aquest Sindicat és molt potent però ho és com a moviment polític, com a símbol. Si beneficia a les persones en situació de precarietat que es dediquen a la venda ambulant, jo diria que no. Perquè aquests han quedat fora del Sindicat: no hi tenen relació. Perquè aquest focus mediàtic ha fet que les persones més precàries tinguin por i hagin deixat de vendre, fins i tot. No sé quines són les paraules correctes però aquest és un Sindicat més polític que de classe.

El Pla contra la Islamofòbia tindrà menys recursos dels previstos. Afecta això al Pla?

Haurem de fer moviments interns. Tenim els mitjans que tenim i per a fer una cosa nova s'han de treure coses que es feien. I nosaltres no podem fer-ho, al contrari hem d'ampliar. El que fem és transversalitzar els temes: més que tenir equips molt especialitzats és important transmetre el que volem fer a tothom, des de qui atén al ciutadà i que ha de fer derivacions fins als cossos de seguretat, que tinguin una mirada concreta.

Se us va generar un incendi amb la possibilitat de la construcció d'una gran mesquita a Barcelona. Ho vau descartar ràpid.possibilitat de la construcció d'una gran mesquita a Barcelona

Bé no hem dit que ho descartem. Però és un tema que a les comunitats els hi agradaria, però per a ells no és prioritari. Si no ho és per a ells, no ho és per a nosaltres.

En un hipotètic cas en què ho fos. Quina mà té l'Ajuntament per a fer això?

Això és un meló que no veig per on es pot obrir. L'Ajuntament no cedeix espais de cap tipus ni construeix per a les comunitats religioses, però els pot ajudar a buscar espais que ells es paguen o pot donar-li suport per a petites adaptacions si l'espai està en unes condicions dolentes. Hi ha una línia de subvenció que ampliem per condicionar locals. O podem parar els carrers per a processons. Però l'Ajuntament no té la intenció de construir centres de culte. Ens han vingut ortodoxos russos, jueus amb fiançament internacional o el consol hindú. Però no, si es fes, en tot cas seria comènic. Però no per a tots. Si les comunitats musulmanes tenen diners per comprar aquesta illa [senyala l'illa del davant] i es compleix normativa municipal, no tenim res a dir. Tenen dret.

El teu comissionat també inclou la diversitat religiosa.

Un govern laic ha de garantir el dret a la llibertat religiosa. Un govern laic ha de garantir dues coses: la primera que les religions no hi siguin a les institucions –secularitzar. I la segona: al mateix temps ha de garantir que els ciutadans puguin gaudir el seu dret a la llibertat religiosa.

Però les comunitats també tenen diferents suports: no és el mateix el finançament jueu internacional que una mesquita de locals precaris del Besòs. Quin protocol establiu?

Intentem tenir-ho en compte. La nostra feina és donar resposta de forma interseccional a les diferents comunitats. Sobretot a les més precàries per dignificar. Això sense posar nosaltres el local. S'han donat ajuts, des de districtes, per exemple. Hi havia una comunitat afectada per un pla urbanístic i s'hi se'ls hi donava solució als veïns, a la comunitat religiosa també. És una entitat més del barri.

Altres llimbs. Com es pot garantir quan un grup religiós demana un espai per a desenvolupar una activitat cultural i no de fe?

S'ha de garantir la normalitat del fet religiós. Les persones d'una confessió religiosa determinada han de veure les altres amb normalitat. I les atees i laiques, també. Aquesta última part és la més difícil. El fet religiós no és un problema. El problema és quan se'ns ve al cap la religió catòlica. No com a forma d'entendre la vida sinó com a estructura normativa que intervé a la nostra vida. Això és una determinada manera d'aplicar la religió d'unes elits. S'ha de combatre la normativitat, però no la normalitat. Hem de veure amb normalitat la diversitat. Però la religió és molt més: una forma de veure l'amor, la mort, l'ésser humà, el medi ambient...

Com es garanteix aquesta normalitat?

Amb les activitats al carrer es veu molt clar. Quin es el lloc amb menys conflictes interreligiosos? El Raval, perquè estan acostumats a la diversitat. Hem d'aconseguir que amb la resta de la ciutat passi el mateix. Ja es fan activitats al carrer, i s'hi ha de posar ordre només. Però no evitar-ho. El sentit comú és el que et fa treballar la discriminació i el racisme.

Ha de passar una cosa similar, per exemple, amb el burkini?burkini

Fins que no tinguem una presentadora dels informatius amb vel no aconseguirem evitar la discriminació.

Tu que has estat al CAC, podrem veure-ho mai això, als mitjans de comunicació?

Sí, a Catalunya sí. Perquè la identitat catalana és forta, que resisteix l'assimilació. Però a la vegada és profundament mestissa. Per tant, tot el que defensi la identitat catalana, defensa la diferència. Catalunya és un lloc de passada. Aquí tenim menys conflictes que a altres llocs.

Però la polèmica del burkini va esclatar, entre altres llocs, a Girona.

Això és racisme pur i dur. Però és desconeixement. I la paraula no afavoreix: el burkini és un banyador complert, i punt. Un burkini està fet amb la mateixa roba que un tratge de bany. Hi ha moltes persones que es protegeixen del sol, i a aquestes no se'ls hi diu res. Quin és el problema? Que ho fan dones musulmanes. És islamofòbia. Em fa molta pena els discursos de persones suposadament feministes que no defensen el dret que si una dona vol portar-ho, el porti. Jo defenso el burkini, el nudisme o el que sigui, el que triï la persona. Hem de defensar la llibertat de les persones a fer el que vulguin. Se m'acata dient: 'Això té una connotació religiosa'. I jo què sé: serà que nosaltres no fem festa els diumenges o celebrem la Setmana Santa... De quina societat laica estem parlant? Per l'amor de Deu. Veus... De Deu. [Riu]

El portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, Aziz Faye, va ser detingut aquest dilluns per unes hores després de visitar a un altre manter intern des de fa un mes al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca. La detenció es va produir cap a les 12h després d'una “comprovació tècnica rutinària”, segons la Policia Nacional, que va alertar que Aziz Faye tenia una prohibició d'entrada al país de 2011.

Faye, amb permís comunitari italià, va ser alliberat al cap de dues hores i –després de presentar nova documentació aquest dimarts a la comissaria de la Verneda– està en llibertat a l'espera de la resolució de la instrucció, que podria comportar una multa a partir dels 501 euros. El Sindicat Popular de Venedors Ambulants ha qualificat l'episodi de “greu i indignant”. El mateix Sindicat va informar via xarxes socials de la detenció de Faye passades les 13h del dilluns.

El col·lectiu ha mostrat la seva sorpresa davant la detenció, ja que Aziz Faye hauria anat al CIE a visitar a un altre venedor, que porta allà des de finals de juliol, com a mínim en tres vegades més, segons informa el sindicat. En declaracions a aquest diari, han destacat que, en la seva rutina com a membre del col·lectiu de manters, el portaveu també hauria visitat en altres a manters detinguts aquests mesos. El Sindicat compte, com a mínim, amb visites a Sidil Moctar (a la presó Model per  colpejar amb una branca a un policia) i a Lamine Sarr, també portaveu del Sindicat, detingut a una batuda dels Mossos a l'Eixample barceloní a finals de juliol.

La Policia Nacional va detenir al venedor per una ordre de prohibició d'entrada a territori Schengen de desembre de 2011. L'esmentada prohibició seria vigent durant cinc anys, fins a desembre de 2016. La Policia Nacional va definir a aquest diari la detenció com “molt tècnica” i “ rutinària” de manera que, després de comprovar que Faye no tenia antecedents, se'l va deixar en llibertat a l'espera de presentar, aquest dimarts, més documentació: el llibre de família, que demostraria el seu matrimoni a Itàlia amb una comunitària l'any 2012.

Segons l'advocada que porta el cas, Montse Fernández, la pràctica de la Policia Nacional estaria “dins de la normalitat” de les seves tasques. L'advocada informa que Faye no podria ser expulsat del país, per tenir permís comunitari d'Itàlia gràcies al seu matrimoni, però per la Llei d'Estrangeria espanyola el senegalès tampoc es trobaria en situació legal a Espanya. És per això que, després que la policia comprovi si el matrimoni de Faye és vàlid, aquest podria ser igualment multat, amb un mínim de 501 euros.

Aziz Faye, d'origen senegalès, resideix a Barcelona des de l'any 2007. Segons informa el Sindicat, ell mateix va estar intern al CIE de la Zona Franca en tres vegades. El detingut aquest dilluns, cara coneguda dels moviments pels drets del col·lectiu de manters, és un dels portaveus del Sindicat Popular de venedors ambulants des de fa uns mesos. En una entrevista amb Catalunya Plural a principis de gener, el portaveu denunciava una “legislació racista” contra el col·lectiu que representa.

Per la seva banda, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants ha considerat aquesta detenció com “un episodi més dels molts que han intentat minvar al col·lectiu aquests últims mesos”. “És un procediment habitual: intenten detenir i expulsar. Busquen provocar i fer mal”, ha declarat Aziz Faye aquest dimarts després de sortir de la comissaria de la Verneda. El col·lectiu valorarà quines accions emprèn després d'una assemblea que es produirà aquesta mateix dimarts a la tarda.