El Tribunal Suprem (TS) ha confirmat la sanció de vint dies de suspensió de feina i sou a un guàrdia civil destinat a la caserna de Can Sifre, al terme municipal de Sant Josep, a l’illa d’Eivissa, per permetre que diverses persones alienes al cos ocupassin l’habitació oficial que tenia assignada dins del quarter.

La Sala Militar ha arribat a aquesta conclusió després que l’agent recorregués la resolució sancionadora del tinent general cap del Comandament d’Operacions de la Guàrdia Civil, així com la posterior resolució en alçada del director general del cos de seguretat, per una presumpta vulneració dels seus drets de defensa. Ara, el Suprem ha rebutjat els seus arguments i ha ratificat la sanció.

Tal com recull la sentència, els fets es remunten al 12 d’octubre del 2023, durant la celebració de la festa del Pilar, patrona de la Guàrdia Civil. A última hora de la tarda, diversos agents del lloc de Sant Josep van observar la presència d’un home i dues menors d’edat a qui no coneixien. Les tres persones procedien d’una habitació de la caserna que estava assignada al guàrdia civil sancionat, que en aquell moment no es trobava a l’illa.

L’home —segons es descriu en l’escrit judicial— tenia un aspecte “descurat” i va explicar inicialment que es trobava a l’habitació d’una amiga. Tanmateix, una de les menors que l’acompanyaven va assenyalar que eren a l’habitació del guàrdia civil ara condemnat. Aleshores, el presumpte progenitor va manifestar que l’havien enganyat, perquè pensava que anaven a un apartament amb vistes a la mar i que els havien llogat aquella habitació.

La situació va cridar l’atenció dels agents que es trobaven a la caserna. Sobretot, quan l’home va arribar a servir-se una copa d’alcohol davant seu i va preguntar als guàrdies civils per un lloc on “pillar [substàncies estupefaents]”. No sense la reprimenda d’una d’elles. Un tinent que havia observat l’escena —continua la sentència— va cridar aleshores la patrulla de servei i va convidar els ocupants a abandonar les instal·lacions.

Poc després va arribar al lloc una dona que va explicar als presents que el seu company, l’encausat, els havia deixat l’habitació. La dona va mantenir una conversa telefònica amb l’agent implicat i, després, les quatre persones van tornar a entrar a l’habitació, pel que sembla per indicació seva. Poc després, van abandonar les dependències sense retornar les claus de l’habitació ni tampoc les de la caserna.

Sense autorització per ocupar la caserna

Cap d’aquestes persones, assenyala la sentència a la qual ha tingut accés elDiario.es, tenia autorització per ocupar l’allotjament oficial [al marge del consentiment de l’agent] i tampoc no s’havia comunicat la seva visita al servei de guàrdia de seguretat de la caserna. La conducta del guàrdia civil constitueix una falta greu per infringir obligacions inherents al seu càrrec i funció, continua el document judicial.

Per aquests motius, el tinent general cap del Comandament d’Operacions de la Guàrdia Civil li va imposar, el 10 de juny del 2024, una sanció de vint dies de suspensió de feina i sou. El director general de l’institut armat va confirmar més tard la mesura en resoldre el recurs d’alçada presentat per l’agent, el 19 de juliol d’aquell mateix any.

El guàrdia civil afectat va acudir aleshores al Tribunal Militar Central, que va desestimar el seu recurs en una sentència del juny del 2025. Després d’aquesta resolució, va tornar a recórrer, aquesta vegada davant el Suprem, en entendre que s’havien “vulnerat” diversos dels seus drets fonamentals durant la tramitació de l’expedient disciplinari.

Un dels principals arguments de la seva defensa era que no s’havien practicat determinades declaracions de testimonis que considerava rellevants per acreditar la seva versió. En concret, va denunciar que no s’havia escoltat l’home i la dona allotjats a la seva habitació de les dependències de Can Sifre, ni tampoc el comandant cap de la companyia i el guàrdia de portes encarregat de la seguretat de la caserna el dia dels fets.

L’agent va sostenir que la manca d’aquestes declaracions havia limitat les seves possibilitats de defensa. Un plantejament que el Tribunal Suprem va decidir rebutjar en considerar que s’havien ofert prou alternatives perquè els testimonis poguessin prestar declaració.

D’altra banda, el tribunal va assegurar que, tot i així, no haurien alterat la decisió, ja que s’havien incomplert les condicions que regulen l’ús dels allotjaments oficials. La Sala Militar també recorda que, en tractar-se d’un habitatge integrat a la caserna, està subjecte a obligacions de seguretat sobre les entrades, les estades i les sortides de terceres persones.

El “consentment” de l’agent, insuficient

Per tot això, el Tribunal Suprem ha conclòs que el consentiment de l’agent no era suficient per autoritzar que persones alienes a la Guàrdia Civil ocupassin la seva habitació. Tampoc no podia substituir l’obligació de comunicar-ne la presència al servei de seguretat. Aquests incompliments no podien, de cap manera, quedar “desvirtuats” per les declaracions de les persones que s’hi havien allotjat, subratlla l’òrgan jurídic.

La defensa també va denunciar una suposada vulneració del dret a un procés amb totes les garanties i del principi d’igualtat d’armes —que garanteix que les dues parts d’un procediment tinguin les mateixes oportunitats per defensar les seves posicions— en la pràctica de les declaracions dels testimonis. En aquest sentit, l’agent va qüestionar que els testimonis de càrrec —membres de la Guàrdia Civil— haguessin pogut consultar documentació de l’expedient disciplinari abans de declarar, cosa que, al seu parer, podia condicionar els seus testimonis i afavorir la versió de l’acusació.

El Suprem també ha descartat aquest argument al·legant que a cada testimoni només se li va mostrar la declaració que havia prestat anteriorment davant el capità cap accidental de la companyia, amb l’objectiu que pogués ratificar-la o confirmar si en mantenia el contingut.

L’últim argument que havia presentat el condemnat davant el Suprem per eximir-se de les seves responsabilitats era que el Tribunal Militar Central no havia respost a totes les seves reclamacions sobre la pràctica de les proves. La Sala respon descartant que hi hagués una manca de resposta que vulnerés el seu dret a la tutela judicial efectiva.

Per tots aquests motius, la Sala Militar del Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de cassació presentat per l’agent i manté la sanció de vint dies. També declara les costes del procediment d’ofici, conclou la sentència judicial.

L’Audiència Provincial de les Balears ha ordenat l’internament en un hospital psiquiàtric penitenciari durant un màxim de deu anys d’un home que va agredir sexualment una pacient de 59 anys a la unitat d’hospitalització breu de Salut Mental de l’hospital Can Misses d’Eivissa, el març del 2025. El tribunal aprecia una eximent completa per alteració psíquica i l’absol de responsabilitat penal, tot i que també li imposa cinc anys de llibertat vigilada.

La sentència, a la qual ha tingut accés elDiario.es, és ferma i considera provat que l’home va entrar de matinada a l’habitació de la víctima, que dormia sota els efectes d’una dosi addicional de medicació, i la va penetrar vaginalment. Quan ella es va despertar i va manifestar que no volia, la va girar i la va penetrar analment. L’agressió li va causar quatre lesions superficials a la zona vulvar que van requerir assistència mèdica.

Durant la tarda anterior, l’acusat havia mostrat un comportament alterat, havia entrat a les habitacions d’altres pacients i havia envaït l’espai personal de la dona, a qui va arribar a acostar-se amb una erecció visible. La pacient va comunicar al personal sanitari que se sentia incòmoda i va demanar canviar d’habitació per no dormir sola. Malgrat aquests episodis, l’Audiència assenyala que no es van adoptar mesures de seguretat respecte a l’home per part de l’àrea de Salut, responsable del centre hospitalari.

La resolució també recull que, tot i que la unitat disposava de càmeres de vigilància i personal sanitari, ningú no va detectar que l’acusat entrés a l’habitació durant la nit, sense que s’atribueixi cap responsabilitat penal individual als professionals de l’hospital per aquest motiu.

El tribunal considera que l’home patia esquizofrènia i travessava una greu descompensació psicopatològica, agreujada pel consum diari de cocaïna i alcohol barrejat amb medicaments. Segons l’Audiència, el seu estat “anul·lava la seva capacitat per comprendre la realitat, valorar els seus actes i controlar la seva conducta”, per la qual cosa aplica l’eximent completa d’alteració psíquica prevista en el Codi penal.

La sentència fixa una indemnització de 30.200 euros per a la víctima —30.000 pel dany moral patit i 200 per les lesions físiques— i declara el Servei de Salut de les Illes Balears (Ib-Salut) responsable civil subsidiari. Això no suposa una condemna penal al servei de salut, però sí que el condemna a pagar la indemnització en cas que el condemnat no aboni aquesta quantitat.

D’altra banda, la jutgessa demana l’ingrés de l’acusat en un hospital psiquiàtric penitenciari per un període màxim de deu anys, una mesura que es podrà revisar i finalitzar abans si desapareix la perillositat que justifica l’internament, subratlla. Després d’aquest període, l’home haurà de complir cinc anys de llibertat vigilada.

La resolució també exclou de responsabilitat civil l’asseguradora Berkshire Hathaway European Insurance, després que l’acusació retirés la reclamació contra la companyia, entitat asseguradora de la responsabilitat civil de l’IB-SALUT.

El procediment va acabar per conformitat, amb l’acceptació dels fets per part de l’acusat i de les mesures sol·licitades per les acusacions. La sentència és ferma després que tots els implicats renunciessin a recórrer.

Dues agressions sexuals i un assassinat masclista

Treballadors de l’hospital públic van posar en dubte, en declaracions a elDiario.es, la seguretat del centre sanitari a mitjan maig passat. Una pacient de 69 anys va denunciar aleshores haver patit una brutal agressió sexual mentre romania ingressada a la unitat de Pal·liatius de Can Misses. Els fets van tenir lloc cap a dos quarts de quatre de la matinada, mentre ella dormia.

Després de visionar les càmeres de seguretat i de prendre nota del testimoni de la dona, agents de la Policia Nacional d’Eivissa van aconseguir identificar el presumpte responsable dels fets i detenir-lo. Es tractava d’una persona aliena a la plantilla del centre i que no mantenia cap relació amb cap pacient. Tampoc no coneixia prèviament la víctima, van afegir des del cos de seguretat. Com es va esbrinar posteriorment, l’home havia aconseguit accedir a l’hospital forçant una porta d’entrada.

El personal sanitari es va adonar del que passava perquè “van sentir crits a l’habitació” mentre estaven fent una pausa i van acudir immediatament al lloc d’on provenia la crida d’auxili. Tot seguit, van perseguir pels passadissos el presumpte agressor, sense aconseguir trobar-lo per la rapidesa amb què va fugir, com va assegurar a aquest diari el gerent de l’Àrea de Salut Pitiüsa, Eduardo Escudero. L’hospital va activar el protocol habitual previst per a les agressions sexuals i una llevadora va acudir immediatament per fer l’exploració corresponent. A més, un ginecòleg i una psicòloga també van atendre la víctima.

“És relativament fàcil colar-s’hi”, van denunciar, després del succés, professionals sanitaris consultats per aquest diari, que van enumerar accessos fàcils de forçar, manca de vigilància fixa durant la nit i protocols que consideren insuficients per al recinte hospitalari. La plantilla de l’hospital va traslladar que els fets van ser un “xoc” general i van generar molt de nerviosisme entre el personal perquè mai abans no havia passat res de semblant al recinte hospitalari.

Tanmateix, a més de l’agressió a Psiquiatria, que es va fer pública tot just dues setmanes després (la corresponent a la sentència de l’Audiència Provincial), el passat 19 de setembre una altra dona de 64 anys va ser trobada sense vida a la seva habitació del mateix hospital. En aquest cas, la pacient romania ingressada a l’àrea de Medicina Interna. Es tracta del primer assassinat masclista que es produeix enguany a l’illa, segons va confirmar l’agència EFE.

Segons la informació facilitada aleshores per l’Àrea de Salut, la pacient havia patit un episodi d’agitació marcada que posava en risc la seva pròpia integritat, per la qual cosa se li havien aplicat mesures de contenció mecànica i farmacològica seguint les indicacions corresponents.

Cap a les onze del matí, durant una de les rondes de control, el personal sanitari la va trobar sense vida a la seva habitació. Immediatament, es van activar els protocols establerts i es va alertar les Forces i Cossos de Seguretat. Agents de la Policia Judicial i de la Policia Científica es van desplaçar fins a Can Misses.

Tot i que en un primer moment la investigació estava en mans de la unitat de Seguretat Ciutadana i de la UDEV (Unitat Central de Delinqüència Especialitzada i Violenta) de la Policia Nacional, posteriorment va ser el Grup d’Homicidis de Palma qui se’n va fer càrrec, després de desplaçar-se a Eivissa i conèixer els detalls de les primeres indagacions.

Els agents van arrestar l’home el passat 28 d’octubre, com va publicar elDiario.es. El sospitós va passar el mateix dia a disposició judicial, on el jutge va decretar presó provisional mentre el Grup d’Homicidis continua amb la investigació. La causa ha estat declarada secreta.

Reforç del protocol de seguretat

Després de l’agressió sexual a la pacient de 69 anys ocorreguda al maig, la gerència de l’hospital es va proposar “replantejar” tot el sistema de seguretat del centre. Les fonts sanitàries consultades per aquest diari van assegurar que al centre hi ha sales que, tot i tenir pestell, eren molt fàcils de forçar —un fet reconegut pel gerent—. També van assenyalar que els dos vigilants nocturns encarregats de vetllar per la seguretat de tot el recinte eren clarament “insuficients”.

L’àrea sanitària pitiüsa va comunicar la setmana següent que s’havien posat en marxa diverses mesures per reforçar la protecció dels pacients. Entre aquestes, un nou sistema d’accés mitjançant targeta a les entrades no públiques, la limitació de l’horari d’entrada per la porta principal —que va passar de les onze a les deu de la nit— i el reforç del zelador al vestíbul. 

A més, el centre va avançar aquesta temporada al mes de maig el reforç estival de seguretat, previst per al juliol, i ha incrementat el personal de vigilància durant tot l’any i no només a l’estiu, com fins ara. També es van activar campanyes internes per al personal que havien incidit en l’ús de la targeta identificativa. Salut ha informat, en ser consultada per elDiario.es, que hi ha hagut un total d’unes 40 accions de millora de la seguretat arran dels incidents ocorreguts a Can Misses.

El Tribunal Supremo (TS) ha confirmado la sanción de veinte días de suspensión de empleo y sueldo un guardia civil destinado al cuartel de Can Sifre, en el término municipal de Sant Josep, en la isla de Eivissa, por permitir que varias personas ajenas al cuerpo ocuparan la habitación oficial que tenía asignada dentro del acuartelamiento.

La Sala de lo Militar ha llegado a esta conclusión después de que el agente recurriera la resolución sancionadora del Teniente General Jefe del Mando de Operaciones de la Guardia Civil, así como la posterior resolución en alzada del Director General del cuerpo de seguridad, por una presunta vulneración de sus derechos de defensa. Ahora, el Supremo ha rechazado sus argumentos y ha ratificado el correctivo.

Como recoge el fallo, los hechos se remontan al 12 de octubre de 2023, durante la celebración de la fiesta del Pilar, patrona de la Guardia Civil. A última hora de la tarde, varios agentes del puesto de Sant Josep observaron la presencia de un hombre y dos niñas menores de edad a quienes no conocían. Las cuatro personas procedían de una habitación del acuartelamiento que estaba asignada al guardia civil sancionado, que en ese momento no se encontraba en la isla.

El hombre -según se describe en el escrito judicial-, tenía un aspecto “desaliñado” y explicó inicialmente que se encontraba en la habitación de una amiga. Sin embargo, una de las menores que le acompañaban señaló que estaban en la habitación del guardia civil ahora condenado. Entonces el presunto progenitor manifestó que le habían engañado, porque pensaba que acudían a un apartamento con vistas al mar y que les habían alquilado aquella habitación.

La situación llamó la atención de los agentes que se encontraban en el cuartel. Sobre todo, en el momento en el que el hombre llegó a servirse una copa de alcohol en su presencia y les preguntó a los guardias civiles por un lugar donde “pillar [sustancias estupefacientes]”. No sin la reprimenda de una de ellos. Un teniente que había observado la escena -continúa el fallo- llamó entonces a la patrulla de servicio e invitó a los ocupantes a abandonar las instalaciones.

Poco después llegó al lugar una mujer que explicó a los presentes que su compañero, el encausado, les había dejado la habitación. La mujer mantuvo una conversación telefónica con el agente implicado y, tras ella, las cuatro personas volvieron a entrar en la habitación, al parecer por indicación de este. Poco después, abandonaron las dependencias sin devolver las llaves de la habitación ni tampoco las del cuartel.

Sin autorización para ocupar el cuartel

Ninguna de esas personas, señala la sentencia a la que ha accedido elDiario.es, tenía autorización para ocupar el alojamiento oficial [dejando al margen el consentimiento del agente] y tampoco se había comunicado su visita al servicio de guardia de seguridad del acuartelamiento. La conducta del guardia civil supone una falta grave por infringir obligaciones inherentes a su cargo y función, sigue el documento judicial. 

Motivos por los cuales el Teniente General Jefe del Mando de Operaciones de la Guardia Civil le impuso el 10 de junio de 2024 una sanción de veinte días que le suspendían de empleo y sueldo. El director general del instituto armado confirmó más tarde la medida al resolver el recurso de alzada presentado por el agente, el 19 de julio de ese mismo año.

El guardia civil afectado acudió entonces al Tribunal Militar Central, que desestimó su recurso en una sentencia de junio de 2025. Tras esta resolución, volvió a recurrir, esta vez ante el Supremo, al entender que se había “vulnerado” varios de sus derechos fundamentales durante la tramitación del expediente disciplinario.

Uno de los principales argumentos de su defensa era que no se habían practicado determinadas declaraciones de testigos que consideraba relevantes para acreditar su versión. En concreto, denunció que no se había escuchado al hombre y la mujer alojados en su habitación de las dependencias de Can Sifre, ni tampoco al comandante jefe de la compañía y al guardia de puertas encargado de la seguridad del cuartel el día de los hechos.

El agente sostuvo que la falta de estas declaraciones había limitado sus posibilidades de defensa. Un planteamiento que el Tribunal Supremo decidió rechazar al considerar que se habían ofrecido suficientes alternativas para que los testigos pudieran prestar declaración. 

Por otro lado, el tribunal aseguró que, aún así, no hubieran alterado la decisión, puesto que se habían incumplido las condiciones que regulan el uso de los alojamientos oficiales. La Sala de lo Militar también recuerda que, al tratarse de una vivienda integrada en el cuartel, está sujeta a obligaciones de seguridad sobre las entradas, permanencias y salidas de terceras personas.

El “consentimiento” del agente, insuficiente

Por todo esto, el Tribunal Supremo ha concluido que el consentimiento del agente no bastaba para autorizar que personas ajenas a la Guardia Civil ocuparan su habitación. Tampoco podía sustituir la obligación de comunicar su presencia al servicio de seguridad. Estos incumplimientos no podían, de ninguna manera, quedar “desvirtuados” por las declaraciones de las personas que habían estado alojadas allí, subraya el órgano jurídico.

La defensa también denunció una supuesta vulneración del derecho a un proceso con todas las garantías y del principio de igualdad de armas -que garantiza que las dos partes de un procedimiento tengan las mismas oportunidades para defender sus posiciones-, en la práctica de declaración de los testigos. El agente cuestionó en ese sentido que los testigos de cargo -miembros de la Guardia Civil- hubieran podido consultar documentación del expediente disciplinario antes de declarar, lo que, a su juicio, podía condicionar sus testimonios y favorecer la versión de la acusación.

El Supremo ha descartado igualmente este argumento alegando que a cada testigo se le mostró únicamente la declaración que había prestado anteriormente ante el capitán jefe accidental de la compañía, con el objetivo de que pudiera ratificarla o confirmar si mantenía su contenido. 

El último argumento que había presentado el condenado ante el Supremo para eximir sus responsabilidades era que el Tribunal Militar Central no había respondido a todas sus reclamaciones sobre la práctica de las pruebas. A lo que la Sala responde descartando que existiera una falta de respuesta que vulnerase su derecho a la tutela judicial efectiva.

Por todos estos motivos, la Sala de lo Militar del Tribunal Supremo ha desestimado el recurso de casación presentado por el agente y mantiene la sanción de veinte días, declarando las costas del procedimiento de oficio, termina el fallo judicial.

La Audiencia Provincial de Balears ha ordenado el internamiento en un hospital psiquiátrico penitenciario durante un máximo de diez años a un hombre que agredió sexualmente a una paciente de 59 años en la unidad de hospitalización breve de Salud Mental del hospital Can Misses de Eivissa, en marzo de 2025. El tribunal aprecia una eximente completa por alteración psíquica y lo absuelve de responsabilidad penal, aunque le impone también cinco años de libertad vigilada.

La sentencia, a la que ha accedido elDiario.es, es firme y considera probado que el hombre entró de madrugada en la habitación de la víctima, que dormía bajo los efectos de una dosis adicional de medicación, y la penetró vaginalmente. Cuando ella despertó y manifestó que no quería, la giró y la penetró analmente. La agresión le causó cuatro lesiones superficiales en la zona vulvar que requirieron asistencia médica.

Durante la tarde anterior, el acusado había mostrado un comportamiento alterado, había entrado en habitaciones de otros pacientes e invadido el espacio personal de la mujer, a quien llegó a acercarse con una erección visible. La paciente trasladó al personal sanitario que se sentía incómoda y pidió cambiar de habitación para no dormir sola. Pese a estos episodios, la Audiencia señala que no se adoptaron medidas de seguridad respecto al hombre por parte del área de Salud, responsable del centro hospitalario.

La resolución también recoge que, pese a que la unidad contaba con cámaras de vigilancia y personal sanitario, nadie detectó que el acusado entrara en la habitación durante la noche, sin que se atribuya una responsabilidad penal individual a los profesionales del hospital por ese motivo.

El tribunal considera que el hombre padecía esquizofrenia y atravesaba una grave descompensación psicopatológica, agravada por el consumo diario de cocaína y alcohol mezclado con medicamentos. Según la Audiencia, su estado “anulaba su capacidad para comprender la realidad, valorar sus actos y controlar su conducta”, por lo que aplica la eximente completa de alteración psíquica prevista en el Código Penal.

La sentencia fija una indemnización de 30.200 euros para la víctima -30.000 por el daño moral sufrido y 200 por las lesiones físicas- y declara al Servei de Salut de les Illes Balears (Ib-Salut) responsable civil subsidiario. Esto no supone una condena penal al servicio de salud, pero sí condena al pago de la indemnización en caso de que el condenado no abone dicha cantidad. 

Por otro lado, la jueza pide para el acusado el ingreso en un hospital psiquiátrico penitenciario por un periodo máximo de diez años, una medida que podrá revisarse y finalizar antes si desaparece la peligrosidad que justifica el internamiento, subraya. Tras ese periodo, el hombre deberá cumplir cinco años de libertad vigilada. 

La resolución también excluye de responsabilidad civil a la aseguradora Berkshire Hathaway European Insurance, después de que la acusación retirara la reclamación contra la compañía, entidad aseguradora de la responsabilidad civil del IB-SALUT.

El procedimiento terminó por conformidad con la aceptación de los hechos por parte del acusado y de las medidas solicitadas por parte de las acusaciones. La sentencia es firme después de que todos los implicados renunciaran a recurrir. 

Dos agresiones sexuales y un asesinato machista

Trabajadores del hospital público pusieron en entredicho, en declaraciones a elDiario.es, la seguridad del centro sanitario a mitades del pasado mes de mayo. Una paciente de 69 años denunció entonces haber sufrido una brutal agresión sexual mientras permanecía ingresada en la unidad de Paliativos de Can Misses. Los hechos ocurrieron sobre las tres y media de la madrugada, mientras ella dormía.

Tras el visionado de las cámaras de seguridad y de tomar nota del testimonio de la mujer, agentes de la Policía Nacional de Eivissa consiguieron identificar al presunto responsable de los hechos y detenerle. Se trataba de una persona ajena a la plantilla del centro y de alguien que no mantenía relación con ningún paciente. Tampoco conocía previamente a la víctima, añadieron desde el cuerpo de seguridad. Como se averiguó posteriormente, el hombre había conseguido acceder al hospital forzando una puerta de entrada.

El personal sanitario se dio cuenta de lo que sucedía porque “escucharon gritos en la habitación” mientras estaban en un descanso y acudieron de inmediato al lugar desde el que provenía la llamada de auxilio. Acto seguido, persiguieron por los pasillos al presunto agresor, sin conseguir dar con él por la rapidez con la que huyó, como aseguró a este diario el gerente del Área de Salud Pitiusa, Eduardo Escudero. El hospital activó el protocolo habitual previsto para agresiones sexuales y una matrona acudió inmediatamente para realizar la exploración correspondiente. Además, un ginecólogo y una psicóloga también atendieron a la víctima.

“Es relativamente fácil colarse”, denunciaron, tras el suceso, profesionales sanitarios consultados por este diario, quienes enumeraron accesos fáciles de forzar, falta de vigilancia fija durante la noche y protocolos que consideran insuficientes para el recinto hospitalario. La plantilla del hospital trasladó que los hechos fueron un “shock” general y generaron mucho nerviosismo entre el personal porque nunca antes había ocurrido algo similar en el recinto hospitalario.  

Sin embargo, además de la agresión en Psiquiatría, que se hizo pública apenas dos semanas después (la correspondiente a la sentencia de la Audiencia Provincial), el pasado 19 de septiembre, otra mujer de 64 años fue hallada sin vida en su habitación del mismo hospital. En este caso, la paciente permanecía ingresada en el área de Medicina Interna. Se trata del primer asesinato machista que se produce este año en la isla, según confirmó la agencia EFE. 

De acuerdo a la información facilitada entonces por el Área de Salud, la paciente había sufrido un episodio de marcada agitación que ponía en riesgo su propia integridad, por lo que se le habían aplicado medidas de contención mecánica y farmacológica siguiendo las indicaciones correspondientes.

Alrededor de las once de la mañana, durante una de las rondas de control, el personal sanitario la encontró sin vida en su habitación. De inmediato, se activaron los protocolos establecidos y se alertó a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad y agentes de la Policía Judicial y de la Científica se desplazaron hasta Can Misses. 

Aunque en un primer momento la investigación estaba en manos de la unidad de Seguridad Ciudadana y de la UDEV (Unidad Central de Delincuencia Especializada y Violenta) de la Policía Nacional, posteriormente fue el Grupo de Homicidios de Palma quien se hizo cargo tras desplazarse a Eivissa y conocer los detalles de las primeras pesquisas.

Los agentes arrestaron al hombre el pasado 28 de octubre, como publicó elDiario.es. El sospechoso pasó el mismo día a disposición judicial donde el juez decretó prisión provisional mientras desde el Grupo de Homicidios prosiguen con la investigación. La causa está declarada secreta. 

Refuerzo del protocolo de seguridad

Tras la agresión sexual a la paciente de 69 años ocurrida en mayo, la gerencia del hospital se propuso “replantear” todo el sistema de seguridad del centro. Las fuentes sanitarias consultadas por este diario aseguraron que en el centro hay salas que, a pesar de tener pestillo, eran muy fáciles de forzar -un hecho reconocido por el gerente-. Así como que los dos vigilantes nocturnos encargados de velar por la seguridad de todo el recinto eran claramente “insuficientes”.  

El área sanitaria pitiusa comunicó la semana siguiente que se habían puesto en marcha varias medidas para reforzar la protección de los pacientes. Entre ellas, un nuevo sistema de acceso mediante tarjeta en las entradas no públicas, la limitación del horario de entrada por la puerta principal -que pasó de las once a las diez de la noche- y el refuerzo del celador en el vestíbulo.

Además, el centro adelantó esta temporada al mes de mayo el refuerzo estival de seguridad, previsto para julio, y estudia incrementar el personal de vigilancia durante todo el año y no solo en verano como hasta ahora. También se activaron campañas internas para el personal que había incidido en el uso de la tarjeta identificativa. Salud ha informado al ser consultado por elDiario.es de que ha habido en total unas 40 acciones de mejora de seguridad tras los incidentes ocurridos en Can Misses.

L’accés a l’habitatge fa anys que és un dels principals problemes a les Balears —també a escala estatal— i ara s’ha convertit en el principal cavall de batalla en període preelectoral. El problema de l’habitatge a l’arxipèlag és urgent des de fa aproximadament una dècada i, des d’aleshores, cada vegada ha anat a pitjor i ha estat un impediment perquè els serveis públics, el sector turístic i els mateixos residents puguin trobar habitatges assequibles per a les seves plantilles o per a ells mateixos.

Des de la seva arribada al Govern, el 2023, Marga Prohens (PP) ha centrat la seva política d’habitatge a augmentar l’oferta mitjançant fórmules urbanístiques basades a facilitar la construcció i oferir incentius fiscals per a la compra d’habitatge, en lloc d’aplicar mecanismes de contenció dels lloguers o declarar zones tensionades. Una cosa que ara, quan el Govern central ha comunicat una subvenció de 180 milions d’euros a les comunitats que han posat un topall als lloguers —entre les quals hi ha Catalunya, el País Basc, Navarra, Galícia i Astúries, però no les Balears—, passarà factura a la regió.

L’estratègia de l’Executiu de Prohens s’ha orientat cap a una altra direcció: liberalitzar el sòl —en un territori limitat i ja molt saturat com són les illes—, impulsar projectes residencials estratègics i promoure habitatges a preu limitat (HPL), a més d’impulsar una política fiscal que beneficia en molts casos els propietaris. En aquest sentit, s’ha eliminat l’impost de successions entre pares i fills i s’ha anunciat l’eliminació dels impostos autonòmics als joves de menys de 36 anys en la compra del seu primer habitatge.

Aquest últim anunci, que com a tal no s’ha materialitzat, el va fer la presidenta fa tot just dues setmanes durant el darrer Debat de Política General de la legislatura, un cop ja s’havia anunciat l’avançament dels comicis del pròxim 20 de novembre. Durant el mateix debat, Prohens també va assegurar que hi hauria canvis en la llei per destinar recursos de l’Impost de Turisme Sostenible (ITS) a l’emergència habitacional.

Un full de ruta a mig complir

El Govern ha sostingut, al llarg del seu mandat, que limitar els lloguers pot provocar la retirada d’immobles del mercat i acabar encarint els pisos disponibles. Gairebé acabada d’estrenar la legislatura, durant la qual ha necessitat contínuament Vox, amb qui el Partit Popular va signar un pacte programàtic que incloïa 110 mesures per poder governar, el Govern va aprovar el Decret llei 6/2023 i, posteriorment, la Llei d’emergència 3/2024.

A través d’aquestes normes es va consolidar la figura de l’habitatge a preu limitat (HPL), amb preus limitats de compra i lloguer. Sense que això hagi suposat, en tres anys, la construcció o la posada al mercat de tots els habitatges previstos. La Conselleria d’Habitatge xifra actualment en poc més de 10.000 els habitatges assequibles —tant HPO com HPL— destinats a ciutadans que fa més de cinc anys que estan empadronats a les illes. Una xifra que es desinfla si es tenen en compte les actuacions que realment s’han dut a terme.

La Conselleria d’Habitatge xifra actualment en poc més de 10.000 els habitatges assequibles —tant HPO com HPL— destinats a ciutadans que fa més de cinc anys que estan empadronats a les illes

En el mateix full de ruta per abordar la problemàtica de l’habitatge, es va fixar com a objectiu agilitzar les ajudes al lloguer, per a la qual cosa s’han mantingut diverses convocatòries. L’última, corresponent a l’exercici del 2025, a dia d’avui encara està en procés de resolució. També es va preveure l’ús dels fons europeus Next Generation per a la rehabilitació i la millora de l’eficiència energètica dels habitatges. En aquest sentit, a dia d’avui només s’han esgotat els fons d’un dels programes per a la rehabilitació d’immobles. El Govern ha ampliat el termini per acabar les obres finançades, que inicialment acabava el juny del 2026, fins al juny del 2028.

El fracàs del programa ‘Lloguer Segur’

Un dels eixos més importants del pla de l’Executiu autonòmic va ser la promoció pública: incrementar els habitatges protegits disponibles de lloguer a través de l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI), sense que, de moment, hagin entrat en fase de tramitació les 47 promocions amb 1.213 habitatges presentades, amb una inversió de 228 milions. El pla preveia un total de 613 habitatges a Mallorca, 248 a Menorca, 292 a Eivissa i 60 a Formentera.

Això sí, es va iniciar la legislatura passada, amb el Govern format pel PSOE, Més i Podem, i des d’aleshores l’IBAVI ha aprovat 499 garanties per valor de 15 milions d’euros, 418 a Mallorca, 62 a Menorca i 19 a Eivissa.

A dia d’avui, la Conselleria responsable eleva aquests recursos a 2.000, “una xifra que va en augment” —asseguren—, en col·laboració amb ajuntaments o consells insulars, i que incorpora projectes “de pes” tant a Palma —esmenten més de 300 habitatges públics en terrenys cedits pel Consell de Mallorca al costat del velòdrom— com a Eivissa —amb més de 200 habitatges dotacionals en col·laboració amb Salut a prop de l’hospital de Can Misses—, també segons el Govern. Una de les mesures per accelerar la promoció pública, afegeixen, és la nova figura de la seva declaració com a inversions d’interès autonòmic: 41 promocions, amb més de 950 habitatges previstos, han estat declarades d’interès autonòmic. Tot això tampoc no s’ha materialitzat encara.

D’altra banda, la mesura amb què s’esperava mobilitzar habitatges buits arran de programes d’intermediació com ‘Lloguer Segur’ ha aconseguit una xifra d’èxit molt més baixa que la que l’Executiu autonòmic esperava assolir inicialment. Es tracta d’uns 3.000 habitatges que finalment s’han quedat en 112. El programa està orientat a captar habitatges buits de petits propietaris i oferir-los a residents —amb cinc anys d’empadronament— amb una rebaixa del 30% respecte del preu de lloguer taxat per l’Administració. El juny del 2026 havia captat 92 immobles i en els darrers mesos n’ha incorporat vint més.

Enfront dels 3.000 habitatges que volia incorporar el Govern al seu programa de 'Lloguer Destral', orientat a captar habitatges buits de petits propietaris i oferir-les a residents amb una rebaixa del 30% respecte al preu del lloguer taxat per l'Administració, tan sols s'han incorporat 112

Això sí, s’ha posat en marxa la creació d’un Observatori de l’Habitatge, la regulació del qual es va incorporar a la Llei 3/2024 aprovada pel Parlament, que també consolidava el marc dels habitatges a preu limitat i les mesures urbanístiques introduïdes inicialment pel decret del 2023.

Alliberament de sòl i promocions “assequibles”

D’altra banda, el Govern va incrementar fins als 382.000 euros —abans el límit màxim era de 270.000— el preu dels habitatges que es poden beneficiar del programa d’avals públics que permeten cobrir el total d’una hipoteca, sense haver d’avançar un 20% per a l’entrada. Els principals beneficiaris són els menors de 40 anys —per accedir als avals del Govern central, el límit d’edat és de 35 anys—, les famílies monoparentals i nombroses i les persones amb discapacitat.

El Govern va incrementar fins als 382.000 euros el preu dels habitatges que es poden beneficiar del programa d’avals públics que permeten cobrir el total d’una hipoteca

En tot cas, és imprescindible que es compleixin els requisits: que es tracti d’un primer habitatge i que es destini a ús habitual. Actualment, el preu mitjà de les operacions immobiliàries a les Balears se situa en els 410.322 euros, el més elevat de tot el territori estatal, segons les dades del 2025 dels Registradors de la Propietat.

L’Executiu autonòmic ha xifrat en prop de 10.000 els habitatges assequibles que té en diferents fases de tramitació o planificació, destinats a persones amb cinc anys de residència. Tot i això, una gran part d’aquesta xifra és lluny d’estar disponible. Gairebé la meitat —4.400, segons les xifres de la institució— “s’estan tramitant” amb la Llei d’emergència 3/2024 i el programa ‘Construir per Llogar’. Entre les fórmules hi ha la reconversió de locals; la creació d’HPL a partir de la divisió d’habitatges i dels increments d’altura, o l’aprofitament d’edificis inacabats. També s’hi inclouen canvis d’ús de solars vacants per poder destinar-los a habitatge públic o de preu limitat.

Aquesta xifra d’habitatges agrupa, així, projectes en fases molt diferents i habitatges que encara no estan acabats ni disponibles. Paral·lelament, l’Executiu ha aprovat eines per ampliar el sòl residencial. El març del 2025 va impulsar un decret llei inicialment limitat a Palma, que al juliol es va estendre al conjunt de les illes mitjançant la Llei 4/2025. La norma va crear els anomenats projectes residencials estratègics (PRE) per “desbloquejar” sòl i agilitzar promocions d’habitatge “assequible” —se’n projecten 8.000—, sense que s’hagi establert un percentatge mínim de construcció d’HPL o HPO, tot i que el Govern assegura que en seran la meitat: 4.000.

L’Executiu autonòmic ha xifrat en prop de 10.000 els habitatges assequibles que té en diferents fases de tramitació o planificació, destinats a persones amb cinc anys de residència. Tot i això, una gran part d’aquesta xifra és lluny d’estar disponible

Eduard Vila, director general d’Arquitectura i Habitatge del Govern durant el mandat progressista de Francina Armengol (2017-2019), considera que l’equip de govern del PP ha apostat per “unes xifres sobredimensionades” i per solucions que “ja havien fracassat altres vegades”. “L’únic que han fet és privatitzar el sòl”, sosté Vila, que critica que algunes de les promocions anunciades hagin quedat bloquejades i que les condicions previstes dificultin la construcció d’habitatges de protecció oficial.

També lamenta que no s’hagin complert els terminis anunciats per construir ni s’hagin posat en marxa els protocols que s’havien promès. L’exdirector general considera que les polítiques aplicades mostren “una falta d’empatia amb la societat” i qüestiona que l’habitatge es tracti com un actiu el preu del qual sempre ha de pujar. Vila critica, a més, que el Govern hagi plantejat recórrer a fons procedents de l’ecotaxa per finançar mesures d’habitatge quan “ja havia entrat en campanya electoral”.

Els incentius fiscals: la mesura estrella

El 2026, el Govern ha posat sobre la taula més incentius fiscals com a eina per facilitar l’accés a l’habitatge i estimular l’oferta. El 14 de juny van entrar en vigor noves mesures que van ampliar el preu màxim dels immobles que podien acollir-se a determinades bonificacions de l’impost sobre transmissions patrimonials (ITP), van reduir la fiscalitat dels habitatges a preu limitat i van incorporar una deducció per als propietaris que congelessin el lloguer.

Durant el mateix mes, l’Executiu balear va aprovar la Llei 4/2026, amb noves mesures per accelerar la construcció d’habitatges protegits, que va simplificar tràmits i va eliminar determinats requisits administratius per a les promocions públiques. També va modificar les reserves d’habitatge protegit per afavorir el lloguer.

Paral·lelament, el Govern va mantenir el seu rebuig a aplicar l’eina estatal per contenir els preus del lloguer. El 6 d’octubre, PP i Vox van sumar els seus vots per tombar al Parlament una proposta del PSIB-PSOE que hauria permès als ajuntaments i a l’IBAVI iniciar els procediments per declarar zones de mercat residencial tensionat quan es complissin els requisits legals.

La iniciativa va ser rebutjada per 33 vots contra 24. La declaració hauria obert la porta a aplicar mesures de contenció de les rendes a les zones afectades, una via que l’Executiu autonòmic ha descartat explorar i que tindrà les seves conseqüències. Ara, Prohens estudia recórrer als tribunals la decisió de Sánchez de deixar fora de les subvencions estatals les comunitats que no han aprovat aquestes limitacions —un criteri que el Govern ha considerat “discriminatori”—. Una actuació que, d’altra banda, suposa l’aplicació de la Llei d’habitatge del 2023.

El acceso a la vivienda lleva años siendo uno de los principales problemas en Balears -también a nivel nacional- y ahora se ha convertido en el principal caballo de batalla en periodo preelectoral. El problema habitacional en el archipiélago es acuciante desde hace alrededor de una década y, desde entonces, cada vez ha ido a peor y ha sido un impedimento para que los servicios públicos, el sector turístico y los propios residentes puedan encontrar hogares asequibles para sus plantillas o para ellos mismos. 

Desde su llegada al Govern, en 2023, Marga Prohens (PP) ha centrado su llegada su política habitacional en aumentar la oferta mediante fórmulas urbanísticas basadas en facilitar la construcción y ofrecer incentivos fiscales para la compra de vivienda en lugar de aplicar mecanismos de contención de los alquileres o declarar zonas tensionadas. Algo que ahora, cuando el Gobierno central ha comunicado una subvención de 180 millones de euros a las comunidades que han topado los alquileres -entre las que se encuentran Catalunya, País Vasco, Navarra, Galicia y Asturias, pero no Balears- pasará factura a la región. 

La estrategia del Ejecutivo de Prohens se ha enfocado hacia otra dirección: liberalizar el suelo -en un territorio límite y ya muy saturado como son las islas-, impulsar proyectos residenciales estratégicos y promover Viviendas a Precio Limitado (VPL), además de impulsar una política fiscal que beneficia en muchos casos a los propietarios. En ese sentido, se ha eliminado el impuesto de sucesiones entre padres e hijos y se ha anunciado la eliminación de los impuestos autonómicos a los jóvenes de menos de 36 años en la compra de su primera vivienda. 

Este último anuncio, que como tal no se ha materializado, lo hizo la presidenta hace apenas dos semanas durante el último Debate de Política General de la legislatura, ya declarada la anticipación de los comicios del próximo 20 de noviembre. Durante el mismo, Prohens también aseguró cambios en la ley para destinar a la emergencia habitacional recursos del Impuesto de Turismo Sostenible (ITS).

Una hoja de ruta a medio cumplir

El Govern ha sostenido, a lo largo de su mandato, que limitar los alquileres puede provocar la retirada de inmuebles del mercado y acabar encareciendo los pisos disponibles. Casi recién estrenada la legislatura durante la que ha necesitado continuamente a Vox, con quien el Partido Popular firmó para poder gobernar un pacto programático que incluía 110 medidas, el Govern aprobó el Decreto ley 6/2023 y posteriormente la Ley de Emergencia 3/2024.

A través de las normas se consolidó la figura de Vivienda de Precio Limitado (VPL), con precios limitados de compra y alquiler. Sin que ello haya supuesto, en tres años, la construcción o puesta en el mercado de todas las viviendas previstas. La Conselleria de Vivienda cifra actualmente algo más de 10.000 viviendas asequibles -tanto VPO como VPL- destinadas a ciudadanos que lleven más de cinco años empadronados en las islas. Una cifra que se desinfla si se tienen en cuenta las actuaciones llevadas realmente a cabo. 

La Conselleria de Vivienda cifra actualmente algo más de 10.000 viviendas asequibles -tanto VPO como VPL- destinadas a ciudadanos que lleven más de cinco años empadronados en la islas

Se marcó, en la misma hoja de ruta para abordar la problemática de la vivienda, agilizar las ayudas al alquiler, para lo que se han mantenido varias convocatorias y la última, correspondiente al ejercicio de 2025, que a día de hoy sigue en proceso de resolución, y el uso de los fondos europeos Next Generation para la rehabilitación y mejora de la eficiencia energética de viviendas. En ese sentido, a día de hoy tan solo se han agotado los fondos de uno de los programas para la rehabilitación de inmuebles. El Govern ha ampliado el plazo para finalizar las obras financiadas, que inicialmente terminaba en junio de 2026, hasta junio de 2028.

El fracaso del programa ‘Lloguer Segur’

Uno de los ejes más importantes del plan del Ejecutivo autonómico fue la promoción pública: incrementar la vivienda protegida disponible en alquiler mediante el Institut Balear de Vivenda (IBAVI), sin que hayan entrado por ahora en fase de tramitación las 47 promociones con 1.213 viviendas presentadas con 228 millones de inversión. El plan contemplaba un total de 613 viviendas en Mallorca, 248 en Menorca, 292 en Eivissa y 60 en Formentera. 

Se inició, eso sí, la pasada legislatura por el ejecutivo formado por PSOE, Més y Podemos y ha sido desde entonces cuando el IBAVI ha aprobado 499 garantías por 15 millones de euros, con 418 en Mallorca, 62 en Menorca y 19 en Eivissa. 

A día de hoy, la Conselleria responsable eleva a 2.000 estos recursos, “una cifra que va en aumento” -aseguran-, en colaboración con ayuntamientos o consells insulares, y que incorpora proyectos “de calado” tanto en Palma -citan más de 300 viviendas públicas en terrenos cedidos por el Consell de Mallorca junto al velódromo- como en Eivissa -con más de 200 viviendas dotacionales en colaboración con Salut cerca del hospital de Can Misses-, también según el Govern. Una de las medidas para acelerar la promoción pública, añaden, es la nueva figura de su declaración como inversiones de interés autonómico: 41 promociones, con más de 950 viviendas previstas, han sido declaradas de interés autonómico. Todo esto tampoco se ha materializado todavía.

Por otro lado, la medida mediante la que se esperaba la movilización de viviendas vacías a raíz de programas de intermediación como ‘Lloguer segur’ ha logrado una cifra de éxito mucho más baja respecto a la que el autonómico esperaba conseguir inicialmente. Esto son unas 3.000 viviendas que finalmente se han quedado en 112. El programa está orientado a captar viviendas vacías de pequeños propietarios y ofrecerlas a residentes -con un lustro de empadronamiento- con una rebaja del 30% respecto al precio de alquiler tasado por la Administración. En junio de 2026 había captado 92 inmuebles y en los últimos meses ha incorporado otros veinte.

Frente a las 3.000 viviendas que quería incorporar el Govern a su programa de 'Lloguer Segur', orientado a captar viviendas vacías de pequeños propietarios y ofrecerlas a residentes con una rebaja del 30% respecto al precio del alquiler tasado por la Administración, tan sólo se han incorporado 112

Se ha puesto en marcha, eso sí, la creación de un Observatorio de Vivienda, cuya regulación se incorporó en la Ley 3/2024 aprobada por el Parlament, que además consolidaba el marco de las viviendas de precio limitado y las medidas urbanísticas introducidas inicialmente por el decreto de 2023. 

Liberación de suelo y promociones “asequibles”

El Govern incrementó por otra parte hasta los 382.000 euros -antes el umbral tope eran 270.000- el precio de las viviendas que se pueden beneficiar del programa de avales públicos que permiten cubrir el total de una hipoteca, sin tener que adelantar un 20% para la entrada. Con los menores de 40 años como principales beneficiarios -para acceder a los avales del Gobierno la edad límite son los 35-, familias monoparentales, numerosas y personas con discapacidad. 

El Govern incrementó hasta los 382.000 euros el precio de las viviendas que se pueden beneficiar del programa de avales públicos que permiten cubrir el total de una hipoteca

En el caso ineludible de que se cumplan los requisitos de que se trate de una primera vivienda y que se destine a un uso habitual. Actualmente, el precio medio de las operaciones inmobiliarias en Balears se sitúan en los 410.322 euros, siendo el más elevado de todo el territorio nacional, según datos de 2025 de los Registradores de la Propiedad.

El Ejecutivo autonómico ha situado en cerca de 10.000 las viviendas asequibles que tiene en distintas fases de tramitación o planificación destinadas a personas con cinco años de residencia. Aunque de esta cifra una gran parte están lejos de la disponibilidad. Casi la mitad -4.400, en cifras de la institución- se “están tramitando” con la Ley de Emergencia 3/2024 y el programa ‘Construir per Llogar’. Entre las fórmulas hay reconversión de locales; la creación de VPL a partir de la división de viviendas e incrementos de altura o el aprovechamiento de edificios inacabados. Así como cambios de uso de solares vacantes para poder destinarlos a vivienda pública o de precio limitado.

El monto habitacional agrupa así proyectos en fases muy distintas y viviendas no terminadas ni disponibles todavía. En paralelo, el Ejecutivo ha aprobado herramientas para ampliar el suelo residencial. En marzo de 2025 impulsó un decreto ley inicialmente limitado a Palma, que en julio se extendió al conjunto de las islas mediante la Ley 4/2025. La norma creó los llamados proyectos residenciales estratégicos (PRE) para “desbloquear” suelo y agilizar promociones de vivienda “asequible” -se proyectan 8.000-, sin que se haya contemplado un porcentaje mínimo de construcción de VPL o VPO, aunque el Govern asegura que serán la mitad; 4.000. 

El Ejecutivo autonómico ha situado en cerca de 10.000 las viviendas asequibles que tiene en distintas fases de tramitación o planificación destinadas a personas con cinco años de residencia. Aunque de esta cifra una gran parte están lejos de la disponibilidad

Eduard Vila, director general de Arquitectura y Vivienda del Govern durante el mandato progresista de Francina Armengol (2017-2019), considera que el equipo de gobierno del PP ha apostado por “unas cifras sobredimensionadas” y por soluciones que “ya habían fracasado otras veces”. “Lo único que han hecho es privatizar el suelo”, sostiene Vila, que critica que algunas de las promociones anunciadas se hayan quedado bloqueadas y que las condiciones previstas dificulten la construcción de vivienda de protección oficial. 

También lamenta que no se hayan cumplido los plazos anunciados para construir ni haya puesto en marcha los protocolos que había prometido. El exdirector general considera que las políticas aplicadas muestran “una falta de empatía con la sociedad” y cuestiona que la vivienda se trate como un activo cuyo precio siempre tiene que subir. Vila critica además que el Govern haya planteado recurrir a fondos procedentes de la ecotasa para financiar medidas de vivienda cuando “ya había entrado en campaña electoral”.

Los incentivos fiscales: la medida estrella

En 2026, el Govern ha puesto sobre la mesa más incentivos fiscales como herramienta para facilitar el acceso a la vivienda y estimular la oferta. El 14 de junio entraron en vigor nuevas medidas que ampliaron el precio máximo de los inmuebles que podían acogerse a determinadas bonificaciones del impuesto sobre transmisiones patrimoniales (ITP), redujeron la fiscalidad de las viviendas de precio limitado e incorporaron una deducción para los propietarios que congelaran el alquiler. 

Durante el mismo mes, el Ejecutivo balear aprobó la Ley 4/2026, con nuevas medidas para acelerar la construcción de vivienda protegida y que simplificó trámites y eliminó determinados requisitos administrativos para promociones públicas. También modificó las reservas de vivienda protegida para favorecer el alquiler. 

En paralelo, el Govern mantuvo su rechazo a aplicar la herramienta estatal para contener los precios del alquiler. El 6 de octubre, PP y Vox sumaron sus votos para tumbar en el Parlament una propuesta del PSIB-PSOE que habría permitido a los ayuntamientos y al IBAVI iniciar los procedimientos para declarar zonas de mercado residencial tensionado cuando se cumplieran los requisitos legales. 

La iniciativa fue rechazada por 33 votos frente a 24. La declaración habría abierto la puerta a aplicar medidas de contención de las rentas en las zonas afectadas, una vía que el Ejecutivo autonómico ha descartado explorar y que tendrá sus consecuencias. Ahora, Prohens estudia recurrir ante los tribunales la decisión de Sánchez de dejar fuera a las comunidades que no han aprobado estas limitaciones -un criterio que el Govern ha considerado “discriminatorio”-, de las subvenciones estatales. Una actuación que, por otro, lado supone la aplicación de la Ley de Vivienda 2023.

En direcció a la mar, per un ampli passeig acabat de reformar i decorat amb vegetació encara per néixer, baixen grups de turistes vestits amb peces elegants —hi predominen el blanc i el beix—, perfumats i enjoiats: és la seva millor versió. Durant el cap de setmana dels closings de les discoteques de l’illa —i d’alguns dels clubs nocturns de més prestigi a escala mundial—, els visitants es dirigeixen, al capvespre, cap a les tarimes de fusta on des de fa dècades es gaudeix de cocktails i música electrònica.

Aquest moment de la tarda és estratègic: un pont entre les hores de platja i la festa nocturna. I Sant Antoni és un dels punts més atractius de l’illa per contemplar la posta de sol. És un poble que intenta deixar enrere amb afany el turisme d’excessos que ha tacat el seu nom durant anys —un homòleg de Magaluf, a Mallorca— i que ara prova de metamorfosar-se a qualsevol preu.

Així ho comença a demostrar el seu paisatge, amb un boom d’edificacions de nova construcció, hotels boutique i de cinc estrelles que han anat apareixent els darrers anys —a través d’augments de categoria d’antics complexos més modestos— i un rentat de cara dels espais públics per part de l’Ajuntament del Partit Popular (PP), que no sempre ha suscitat elogis entre els residents.

A principis de juliol, l’alcalde de Sant Antoni, Marcos Serra, va inaugurar el nou bulevard de Vara de Rey, una via que connecta una de les zones més conflictives del municipi —el West End, escenari per al públic de borratxera— amb el passeig marítim del Café del Mar, on cada temporada es concentren milers de turistes per contemplar aquesta posta de sol idíl·lica del sud-oest eivissenc.

El projecte, amb una inversió municipal de 5,5 milions d’euros, té la intenció de revitalitzar l’entorn i afavorir el trànsit de visitants entre el front marítim i el centre urbà, on també es va fer, l’any passat, una reconversió a l’artèria principal amb l’‘Arc de Sant Martí Infinit’ de l’artista urbà d’origen càntabre Okuda San Miguel, amb el propòsit d’acabar, d’una vegada per totes, amb el turisme hooligan; sense èxit.

Una elitització del parc hoteler

La primera línia de mar —i també els voltants, a prop de platges populars de la localitat— està cada vegada més esquitxada d’establiments hotelers d’alta categoria.

Un exemple és l’entorn de Cala Gració, ja als afores, pujant el petit turó de sa Talaia, on han proliferat almenys tres complexos d’aquest tipus: el Cubanito Ibiza Suites —part del Concept Hotel Group, fundat per l’empresari Diego Calvo—, amb una temàtica inspirada en l’Havana dels anys cinquanta; el TRS Ibiza Hotel, que va néixer el 2022 com a hotel de luxe adults only arran de la fusió dels antics Fiesta Hotel Tanit i Fiesta Hotel Cala Gració, tots dos de tres estrelles, i l’OKU, amb reminiscències asiàtiques.

A l’entrada de Sant Antoni, la cadena Vibra també es va encarregar de reformar l’antic Piscis Park per apujar-ne la categoria, en un fenomen que s’estén cap a la badia —on acaba el municipi per donar pas a Sant Josep—. Allà, a prop de la platja d’es Pouet, va obrir les portes durant la temporada del 2025 l’hotel Bonito, de NCalma Group, sota el concepte d’“eco-luxe”, reformat parcialment amb subvencions estatals i pràcticament sense estar acabat.

Va ser a partir del 2015 quan Eivissa, en general, va accelerar el procés d’elitització de la seva planta hotelera, una tendència que s’havia iniciat els anys anteriors i que es va prolongar durant la segona meitat de la dècada. L’illa va orientar progressivament la seva oferta cap al segment del luxe, en una transformació que va tenir el punt d’inflexió el 2020, quan, amb la crisi sanitària, el sector turístic va travessar una situació delicada.

En aquest context, el segon Govern progressista de Francina Armengol va aprovar la Llei 2/2020, de 15 d’octubre, de mesures urgents i extraordinàries per impulsar l’activitat econòmica i la simplificació administrativa. L’article 7 establia incentius per modernitzar els establiments turístics i facilitar que poguessin augmentar-ne la qualitat i la categoria. D’aquesta manera, aquests projectes quedaven excepcionalment exempts de determinats paràmetres de la normativa territorial i urbanística.

La norma preveia que les obres servissin per elevar la categoria de l’establiment i exigia presentar una autoavaluació que acredités que el resultat assoliria el nivell superior.

La pujada més gran en habitatge de l'illa

A Sant Antoni, la coloració del carrer de Santa Agnès —amb un cost públic de 381.000 euros—, epicentre del turisme d’excessos, i aquesta metamorfosi cap a un públic turístic més luxós van fer témer la gentrificació de un barri cada vegada més decadent, segons els veïns, en un territori insular on els costos ja estan pels núvols. De fet, viure a l’illa pitiüsa suposa una despesa anual 11.600 euros superior a la de viure a la veïna Mallorca, segons dades recollides en la darrera memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears (CES).

De tot l’arxipèlag, Eivissa continua tenint el preu del lloguer de l’habitatge més alt, malgrat la baixada del 5% durant l’últim any, segons dades d’Idealista. Vila —com es coneix la ciutat d’Eivissa— és l’àrea municipal més cara, seguida de Sant Josep i Santa Eulària.

“És evident que, si es converteix en un lloc instagramejable, és probable que pugin els preus”, va declarar Manuel, un veí de la zona, a elDiario.es després de l’estrena del mural del West End la temporada turística passada. Més d’un any després, encara s’hi veuen venedors ambulants i turistes beguts que fan ruta de bars i consumeixen òxid nitrós i altres estupefaents, també segons testimonis veïnals. Pel que fa a l’oferta, amb prou feines s’han transformat negocis amb els ajuts de 80.000 euros concedits als petits empresaris disposats a convertir el seu pub o cafè concert en establiments amb un altre concepte, com ara bars de tapes o comerços.

De moment, Sant Antoni, segons dades del portal immobiliari Fotocasa, ha registrat una pujada interanual del 22,5%, una de les més elevades de l’illa. L’alcalde, Marcos Serra, va assegurar la primavera passada que el seu equip treballaria en l’àmbit urbanístic “per intentar pal·liar la pujada de preus”. Va afegir que al terme municipal hi falten VPL —habitatges de preu limitat— o VPO —habitatges de protecció oficial—.

Sant Antoni, segons dades del portal immobiliari Fotocasa, ha registrat una pujada interanual del 22,5%, la qual cosa suposa una de les més elevades de l'illa

Sense que aquesta necessitat s’hagi traduït en la materialització de projectes reals d’habitatge social. La situació es repeteix a la resta de municipis de l’illa. De fet, el Govern acaba d’iniciar la primera construcció d’una promoció de 48 habitatges públics destinats al lloguer a preu assequible a Vila durant aquest mandat polític, tal com va publicar Ràdio Eivissa.

Un ecosistema contaminat per la festa

El canvi comença a produir-se a Sant Antoni sense que allò vell —el turisme d’excessos— arribi a morir, ni allò nou —el turisme de luxe— hagi emergit del tot. Per a Pepe Roselló, president de l’associació empresarial d’oci nocturn Asociación Empresarial de Ocio Noches de Ibiza (AEON) i fundador de l’extinta discoteca Space, “res no canviarà” mentre no s’estableixi una regulació del so i de l’aforament que s’apliqui tant a les festes diürnes com a les nocturnes.

Es refereix especialment a hotels-discoteca com Pikes i Ibiza Rocks, tots dos propietat del britànic Andy McKay, o l’O Beach, a la badia de Portmany, que percep com a “satèl·lits” capaços de “enterbolir” l’ecosistema de la localitat, sotmesa des de fa dècades al turisme de borratxera i drogues. Els establiments d’aquest tipus van proliferar a partir del 2012, amb l’aprovació de la coneguda com a Llei Delgado. Cap de les dues empreses ha volgut respondre a elDiario.es després de la consulta.

Roselló assenyala que no només el nucli de Sant Antoni, sinó que el municipi en general travessa una situació de “crisi” més enllà de la primera línia de costa: “No veig cap via de progrés o renaixement”, afegeix. Per la seva banda, l’Ajuntament de Sant Antoni tampoc ha volgut respondre les preguntes formulades per aquest diari en el moment de publicar aquesta informació.

Dirigiéndose al mar, por un amplio paseo recién reformado y decorado con vegetación aún por nacer, descienden grupos de turistas vestidos con elegantes prendas -predomina el blanco y el beige-, perfumados, enjoyados: es su mejor versión. Durante el fin de semana de closings en las discotecas de la isla -y algunos de los clubes nocturnos de mayor prestigio a nivel mundial-, los visitantes se dirigen, al atardecer, hacia las tarimas de madera donde se lleva disfrutando, desde hace décadas, de cocktails y música electrónica. 

Este momento de la tarde es estratégico: un puente entre las horas de playa y la fiesta nocturna. Y Sant Antoni, uno de los puntos más atractivos de la isla donde apreciar la caída del sol. Es un pueblo que trata con ahínco de dejar atrás el turismo de excesos que ha manchado su nombre durante años -un homólogo de Magaluf, en Mallorca- y que intenta ahora metamorfosear a toda costa. 

Así lo empieza a demostrar su paisaje, con un boom de edificaciones de nueva construcción, hoteles boutique y cinco estrellas que han ido apareciendo en los últimos años, mediante subidas de categoría de antiguos complejos más modestos, y un lavado de cara de los espacios públicos por parte del Ayuntamiento del Partido Popular (PP) y que no han suscitado, en todas las ocasiones, cumplidos entre los residentes.

A principios de julio, el alcalde de Sant Antoni, Marcos Serra, inauguró el nuevo bulevar de Vara de Rey, una vía que conecta una de las zonas más conflictivas del municipio -el West End, tarima para el público de borrachera- con el paseo marítimo de Café del Mar, donde cada temporada se concentran miles de turistas para contemplar este atardecer idílico del sudoeste ibicenco.

El proyecto, con una inversión municipal de 5,5 millones de euros, tiene la intención de revitalizar el entorno y favorecer el tránsito de visitantes entre el frente marítimo y el centro urbano, donde también se hizo, en la arteria principal, una reconversión el año pasado con el ‘Arcoíris Infinito’ del artista urbano de origen cántabro Okuda San Miguel con el propósito de terminar, de una vez por todas, con el turismo hooligan; sin éxito.

Una elitización del parque hotelero

La primera línea de mar, y también cerca de la misma, alrededor de playas populares de la localidad, está cada vez más salpicada por establecimientos hoteleros de alta categoría. 

Un ejemplo es el entorno de Cala Gració, ya a las afueras, subiendo el pequeño monte de sa Talaia, donde han proliferado por lo menos tres complejos de este tipo: el Cubanito Ibiza Suites -parte del Concept Hotel Group, fundado por el empresario Diego Calvo- con una temática inspirada en La Habana de los años cincuenta; el TRS Ibiza Hotel, que nació en 2022 como hotel de lujo adults only a partir de la fusión entre los antiguos Fiesta Hotel Tanit y Fiesta Hotel Cala Gració, ambos de tres estrellas, y el OKU, con reminiscencias asiáticas.

En la entrada de Sant Antoni la cadena Vibra también se ocupó de reformar el ya antiguo Piscis Park para darle una subida de categoría a un fenómeno que se extiende hacia la bahía, donde el municipio finaliza para dar paso a Sant Josep. Allí, en las proximidades de la playa de es Pouet, abrió sus puertas durante la temporada de 2025 el hotel Bonito, de NCalma Group, bajo el concepto de “eco-lujo”, reformado parcialmente con subvenciones estatales, y sin apenas estar terminado.

Fue a partir del año 2015 cuando Eivissa, en general, aceleró el proceso de elitización de su planta hotelera, una tendencia que se había iniciado en años anteriores y que se prolongó durante la segunda mitad de la década. La isla fue orientando progresivamente su oferta hacia el segmento del lujo en una transformación que tuvo su punto de inflexión en 2020 cuando, con la crisis sanitaria, el sector turístico sufrió una situación delicada.

En ese contexto, el segundo Govern progresista de Francina Armengol aprobó la Ley 2/2020, de 15 de octubre, de medidas urgentes y extraordinarias para impulsar la actividad económica y la simplificación administrativa. Su artículo 7 establecía incentivos para modernizar los establecimientos turísticos y facilitar que pudieran aumentar su calidad y categoría. Estos proyectos quedaban, así, exentos excepcionalmente de determinados parámetros de la normativa territorial y urbanística. 

La norma contemplaba que las obras sirvieran para elevar la categoría del establecimiento y exigía presentar una autoevaluación que acreditara que el resultado alcanzaría el nivel superior. 

La mayor subida en vivienda de la isla

En Sant Antoni, la coloración de la calle Santa Agnès -con un coste público de 381.000 euros-, epicentro del turismo de excesos, y esta metamorfosis hacia un público turístico más lujoso hicieron temer la gentrificación de un barrio cada vez más decadente, según los vecinos, en un territorio insular donde los costes ya están por las nubes. De hecho, vivir en la pitiusa supone un gasto anual de 11.6000 euros, mayor que hacerlo en la vecina Mallorca, según datos recogidos en la última memoria del Consell Econòmic i Social de Baleares (CES).  

De todo el archipiélago, Eivissa sigue teniendo el precio más alto de vivienda de alquiler a pesar de la bajada del 5% en el último año, según datos de Idealista. Vila -como se conoce a la ciudad de Eivissa- es el área municipal más cara y le siguen Sant Josep y Santa Eulària. 

“Claramente, de volverse un sitio instagrameable, es probable que suban los precios”, declaró Manuel, un vecino de la zona, a elDiario.es tras el estreno del mural del West End la temporada turística pasada. Más de un año después, se siguen viendo vendedores ambulantes y turistas ebrios haciendo ruta de bares y consumiendo óxido nitroso y otros estupefacientes, también según testimonios vecinales. En cuanto a la oferta, apenas se han transformado negocios con las ayudas de 80.000 euros concedidas a los pequeños empresarios dispuestos a transformar su pub o café concierto en sitios con otro concepto, como bares de tapas o comercios. 

Por ahora, Sant Antoni, según datos del portal inmobiliario Fotocasa, ha registrado una subida interanual del 22,5%, lo que supone una de las más elevadas de la isla. El alcalde Marcos Serra aseguró la primavera pasada que su equipo trabajaría “para intentar paliar la subida de precios”. Añadió que faltan, en el término municipal, VPL -Viviendas de Precio Limitado- o VPO -Vivienda de Protección Oficial-. 

Sant Antoni, según datos del portal inmobiliario Fotocasa, ha registrado una subida interanual del 22,5%, lo que supone una de las más elevadas de la isla

Sin que se haya traducido esa necesidad en la materialización de proyectos reales de vivienda social. La situación se repite en el resto de municipios de la isla. De hecho, el Govern acaba de iniciar la primera construcción de una promoción de 48 viviendas públicas destinadas al alquiler a precio asequible en Vila durante este mandato político, como publicó Radio Ibiza. 

Un ecosistema contaminado por la fiesta

El cambio empieza a producirse en Sant Antoni sin que el viejo turismo de excesos llegue a morir, ni el nuevo turismo de lujo haya emergido del todo. Para Pepe Roselló, presidente de la asociación de ocio nocturno Asociación Empresarial de Ocio Noches de Ibiza (AEON) y fundador de la extinta discoteca Space, “nada cambiará” mientras no se establezca una regulación de sonido y de aforo que se aplique tanto a las fiestas diurnas como a las nocturnas.

Se refiere especialmente a hoteles-discoteca como Pikes e Ibiza Rocks, ambos propiedad del británico Andy McKay, o el O Beach, en la bahía de Portmany, y que percibe como “satélites” capaces de “enturbiar” el ecosistema de la localidad, sujeta desde hace décadas al turismo de borrachera y drogas. Ninguna de las dos empresas ha querido dar respuesta a elDiario.es tras su consulta. Los establecimientos de este tipo proliferaron a partir de 2012, con la aprobación de la conocida como Ley Delgado.

Roselló señala que no solo el núcleo de Sant Antoni, sino que el municipio en general atraviesa una situación de “crisis” más allá de la primera línea de costa: “No veo ninguna vía de progreso o renacimiento”, añade. Por su parte, el Ayuntamiento de Sant Antoni no ha querido responder a las preguntas formuladas por este diario en el momento en que se publica esta información.

El nom de Corea —Camp Redó, seguint el topònim original— fa anys que s’associa a Palma (Mallorca) amb la droga i la degradació. Darrere l’estigma hi ha una realitat socioeconòmica complicada i dècades de deteriorament urbanístic, tal com reflecteix el darrer Atles de distribució de la renda de les llars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), corresponent al 2024. Al cor de Corea, entre els carrers de l’Infant Pagà i Joan d’Àustria, hi ha l’única secció censal de les Balears situada entre el 3% de les de renda més baixa de tot Espanya. La precarietat i la marginació són dues cares d’una realitat complexa marcada per una inacció institucional que no ha aconseguit impulsar la regeneració d’aquesta zona de la perifèria palmesana.

El barri, a l’oest perifèric de la capital balear, constitueix un desert econòmic dins tot l’arxipèlag: tot i registrar una població elevada en risc d’exclusió social a causa de l’alt cost de la vida i dels preus desorbitats de l’habitatge, també té una de les rendes mitjanes més elevades del territori estatal, d’acord amb l’Atles de renda del 2024. Les Balears contenen seccions censals situades entre el 5% de les més riques d’Espanya. Per exemple, la que inclou la urbanització de luxe de Roca Llisa, a Santa Eulària (Eivissa), amb una renda mitjana bruta anual de més de 90.000 euros; algunes zones de Sant Lluís, a Menorca, que s’acosten als 100.000 euros, i el barri de Cas Català, a Calvià (Mallorca), la renda mitjana bruta anual del qual supera aquesta xifra i que se situa entre el 3% més ric del país i entre l’1% més ric de les illes.

El barri, a l’oest perifèric de Palma, constitueix un desert econòmic dins les Balears: tot i registrar una població elevada en risc d’exclusió social a causa de l’alt cost de la vida i dels preus desorbitats de l’habitatge, també té una de les rendes mitjanes més elevades del territori estatal

Palma té seccions censals entre les de més poder adquisitiu del país. De fet, la major part de l’àrea metropolitana està tenyida de blau —el color que representa les regions territorials amb més riquesa—, a excepció dels barris perifèrics afectats per una gran desigualtat i on s’accentua la marginació econòmica i social. Com el barri de la Soledat, Son Gotleu i aquesta illa de Corea, una illa de renda formada per diversos blocs d’habitatges de protecció oficial (HPO) construïts durant el franquisme.

Construïdes per Obra Social de la Llar

El conjunt d’habitatges de protecció oficial (HPO) es va aixecar durant la dècada dels cinquanta com a part d’un pla d’habitatge (1954-1955) de l’Obra Sindical del Hogar (OSH) —l’organisme franquista destinat a facilitar habitatge a famílies treballadores amb dificultats—. L’arquitecte Antoni Roca Cabanellas va ser l’encarregat d’erigir els de Corea en uns terrenys als afores d’una Palma encara per imaginar. El sector, ara pròxim a la Via de Cintura —la principal autovia de la ciutat—, als cinemes Ocimax i a la segona comissaria de Policia, la de l’Oest, en aquella època estava envoltat de camp, als afores d’una metròpoli que encara havia de començar a enlairar-se com a projecte urbanístic.

S’hi van construir, en total, 568 habitatges, repartits en 26 blocs de pisos de dos i tres dormitoris distribuïts en una superfície estreta de 26 metres quadrats, batejats com a ‘Generalísimo Franco’. No va ser l’única zona que va créixer durant la dictadura. L’anell perifèric de la capital balear va augmentar, en general, amb promocions d’habitatges protegits per respondre al dèficit d’habitatge que va provocar l’arribada de famílies que van migrar des de la Península per treballar en el sector turístic.

A més de Camp Redó, durant els anys cinquanta es van construir habitatges impulsats per l’Obra Sindical del Hogar a prop del límit amb Marratxí, mentre que durant les dècades següents van sorgir noves promocions en barris com Son Gotleu —els coneguts com a edificis blancs—, Son Roca i Son Ximelis. A finals dels seixanta i durant els setanta, sa Indioteria també va rebre promocions: 629 habitatges a finals d’aquella primera dècada i 320 a mitjan segona.

Avui dia, quan caduquen els HPO de Camp Redó, al cap de 75 anys, els habitatges ni tan sols compleixen els requisits perquè se’ls concedeixi la cèdula d’habitabilitat. Així ho assenyala Eduard Vila, exdirector d’Arquitectura i Habitatge del Govern balear, que durant el seu mandat en el càrrec (2017-2019), en el primer govern de Francina Armengol (PSIB-Unides Podem-Més), va intentar impulsar diverses mesures per rehabilitar Corea. Aquesta nova denominació del barri es va anar forjant gradualment, amb l’estigma dels “guetos” i de la venda de droga per part de clans que s’han anat apoderant de la zona. 

Avui dia, quan caduquen els HPO de Camp Redó al cap de 75 anys, els habitatges ni tan sols compleixen els requisits perquè se’ls concedeixi la cèdula d’habitabilitat

Entre el 3% de famílies més pobres d'Espanya

Aquest és un dels motius pels quals alguns veïns s’obstinen a reivindicar el seu topònim autèntic: Camp Redó (Campo Redondo, en castellà), proposat en honor d’una antiga possessió agrícola situada allà al segle XVII, i no de la guerra de Corea, pels bàndols enfrontats al seu interior. De moment, aquest n’ha estat el resultat: 1.021 habitants d’aquest nucli de població es troben entre el 3% de la ciutadania espanyola amb menys renda per llar (amb uns ingressos bruts anuals que freguen els 28.000 euros) i entre l’1% de les famílies més pobres de tot l’arxipèlag. Malgrat això, moltes no volen marxar perquè vinculen la seva llar i el seu “estil de vida” al barri.

1.021 habitants d’aquest nucli de població es troben entre el 3% de la ciutadania espanyola amb menys renda per llar (amb uns ingressos bruts anuals que freguen els 28.000 euros) i entre l’1% de les famílies més pobres de les Balears

El pas del temps ha fet que els blocs —ara repartits entre mans privades, l’Ajuntament de Palma i l’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi)— hagin tengut sorts diferents. Tot i que s’hi han fet tasques de sanejament de façanes i s’han tancat els jardins amb tanques, els intents institucionals no han aconseguit mantenir el vandalisme allunyat: als carrers de Corea és fàcil veure-hi cotxes completament desballestats i venda al detall de tota mena de substàncies, i no és segur per a tothom passejar-hi de nit.

L’escenari, lluny de millorar, ha anat empitjorant des que s’hi han instal·lat antics residents de Son Banya, el poblat de barraques de la matriarca Francisca Cortés, àlies ‘La Paca’. Residents del barri han assegurat als mitjans locals que han rebut propostes dels clans per vendre droga “per cinquanta euros al dia”, segons testimonis recollits i publicats per Última Hora.

Això ha fet que els habitants de Camp Redó es trobin encara més davant una antiga cruïlla: marxar per continuar vivint tranquils o lluitar contra les festes, el tràfic de drogues i l’ocupació —dels HPO— per enderrocar allò que no funciona i aconseguir que hi hagi un procés real de rehabilitació.

Iniciatives municipals sense èxit

El 2020, l’àrea de Benestar Social de l’Ajuntament de Palma, juntament amb el GREC, va impulsar un projecte d’intervenció comunitària en col·laboració amb els Centres Municipals de Serveis Socials de Nord i Llevant Nord que incloïa Camp Redó. Però avui, aquest conjunt de blocs d’habitatges de protecció oficial amb un termini de 75 anys continua caracteritzant-se per la vulnerabilitat, la brutícia i un futur poc prometedor per la manca d’inversió i de mesures institucionals que han aconseguit reduir el barri, que, d’altra banda, no acaba de desaparèixer.

El 2020, l’àrea de Benestar Social de l’Ajuntament de Palma, juntament amb el GREC, va impulsar un projecte d’intervenció comunitària en col·laboració amb els Centres Municipals de Serveis Socials de Nord i Llevant Nord que incloïa Camp Redó

Els intents de regenerar Corea han passat per diverses propostes, entre les quals hi ha convertir la via principal propera en una zona verda. “En cinquanta anys, ningú no ha invertit ni un cèntim en els pisos”, afirma Vila. Fa uns anys, una part dels blocs va ajudar l’Ajuntament a retirar els vehicles abandonats i altres residus acumulats en un descampat per contribuir a transformar-lo. El consistori, d’altra banda, va tancar el recinte amb tanques per delimitar-ne perimetralment la zona per “insalubritat”.

En cinquanta anys, ningú no ha invertit ni un cèntim en els pisos

Eduard Vila — Exdirector general d'Habitatge

La valoració tècnica dels edificis havia estat negativa i, després de tancar-los amb tanques, també es van tapiar alguns accessos. Tanmateix, els treballadors socials comunicaven periòdicament que els immobles continuaven sent ocupats. Malgrat els informes que es remetien a la Policia, els problemes al veïnat no s’arribaven a solucionar.

Durant l’alcaldia d’Aina Calvo (2007-2011), un dels blocs es va arribar a enderrocar per facilitar-ne el reacondicionament, amb els residents en contra: una part d’ells va recórrer aleshores a la plataforma Stop Desahucios, que va defensar que no s’havia d’enderrocar cap altre habitatge protegit a Palma. Des d’aleshores, els veïns de Corea han defensat el seu dret a romandre al barri, davant un possible “esponjament” urbanístic, malgrat el deteriorament dels immobles.

En contra d’un “interès polític”

“La vigilància policial [que és freqüent] no ha anat acompanyada d’una iniciativa política suficient per abordar la situació”, subratlla l’exdirector d’Habitatge del Govern. Al llarg dels anys, la degradació imminent del barri no ha estat, això sí, un impediment perquè el lloguer continuï augmentant-hi. De fet, s’ha duplicat fins a situar-se al voltant dels 700 euros mensuals.

Vila assenyala, d’altra banda, els problemes relacionats amb Son Banya, on, segons afirma, la reducció d’habitatges protegits també ha generat conflictes. “Hi ha un supermercat [de droga]”, sosté. Els qui s’oposen als desallotjaments i enderrocs recorren a plataformes contra els desnonaments i a altres mecanismes per intentar frenar-los costi el que costi.

En opinió de Vila, el que funcionaria seria un projecte de rehabilitació i esponjament —reformar els habitatges perquè n’hi hagi menys, però més grans, i reduir-ne la densitat— i adjudicar-los prioritzant els residents de Corea: “Això implicaria que d’aquí a uns anys el problema actual del barri quedaria més o menys resolt. Però no es fa perquè es pagaria un preu en l’àmbit polític”.

El que funcionaria, en opinió d’Eduard Vila, és un projecte de rehabilitació i esponjament —reformar els habitatges perquè n’hi hagi menys però més grans, reduir-ne la densitat— i adjudicar-los prioritzant els residents de Corea

En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Palma, que en el moment de publicar-se aquesta informació no ha respost les preguntes de elDiario.es, i des del Govern, darrerament s’ha posat el focus en el nou projecte residencial —de 800 habitatges— de la societat estatal CASA47 a Son Busquets. Alguns residents de Corea han manifestat la voluntat de traslladar-s’hi.

En l’encreuament de retrets amb el Govern central, que té les competències del projecte, el consistori i el veïnat defensen que a l’antic quarter militar s’hi projecten massa habitatges de protecció oficial, cosa que amenaça, segons ells, amb que Son Busquets es converteixi en un “gueto”, en les seves pròpies paraules. Mentrestant, la situació problemàtica a Corea persisteix sense que hi hagi cap voluntat sobre la taula de canviar-ne el rumb.

El nombre de Corea –Camp Redó, siguiendo el topónimo original– lleva años asociado en Palma (Mallorca) a la droga y la degradación. Detrás del estigma hay una realidad socioeconómica complicada y décadas de deterioro urbanístico, como refleja el último Atlas de Distribución de Renta de los Hogares del Instituto Nacional de Estadística (INE) correspondiente a 2024. En el corazón de Corea, entre las calles de l'Infant Pagà y Joan d'Àustria, se encuentra el único sector censal de Balears situado entre el 3% de los de menor renta de toda España. La precariedad y la marginación son dos caras de una realidad compleja marcada por una inacción institucional que no ha logrado impulsar la regeneración de esta zona de la periferia palmesana.

El barrio, al oeste periférico de la capital balear, constituye un desierto económico dentro de todo el archipiélago: pese a registrar una elevada población en riesgo de exclusión social debido al alto coste de la vida y a los desorbitados precios de la vivienda, también tiene una de las rentas medias más elevadas del territorio estatal, de acuerdo al Atlas de Renta de 2024. Balears contiene sectores entre el 5% de los más enriquecidos de España. Por ejemplo, el que incluye la urbanización de lujo de Roca Llisa, en Santa Eulària (Eivissa), con una renta media anual bruta de más de 90.000 euros al año; algunas zonas de Sant Lluís, en Menorca, cerca de los 100.000, y el barrio de Cas Català, en Calvià (Mallorca), cuya renta media bruta al año supera esta cifra y se encuentra entre el 3% más rico del país y entre el 1% de las islas.

El barrio, al oeste periférico de Palma, constituye un desierto económico dentro de todo Balears: pese a registrar una elevada población en riesgo de exclusión social debido al alto coste de la vida y a los desorbitados precios de la vivienda, también tiene una de las rentas medias más elevadas del territorio estatal

Palma cuenta con sectores censales entre los de mayor poder adquisitivo del país. De hecho, la mayor parte del área metropolitana está teñida de azul –color que representa las regiones territoriales con mayor riqueza–, exceptuando barrios periféricos afectados por una gran desigualdad y donde se acentúa la marginación económica y social. Como el barrio de La Soledat, Son Gotleu y esta cuadra de Corea, una isla de renta formada por varios bloques de Viviendas de Protección Oficial (VPO) construidas durante el franquismo. 

Construidas por Obra Social del Hogar

El conjunto de VPO se levantó en la década de los cincuenta como parte de un plan de vivienda (1954–1955) de la Obra Sindical del Hogar (OSH) –el organismo franquista para facilitar la vivienda a familias trabajadoras con dificultades–. El arquitecto Antoni Roca Cabanellas fue el encargado de erigir las de Corea en unos terrenos a las afueras de una Palma aún por imaginar. El sector ahora cercano a Vía de Cintura –principal autovía de la ciudad–, los cines Ocimax y la segunda comisaría de Policía, la de l’Oest, en aquella época estaba rodeado de campo, en el extrarradio de una metrópoli que como proyecto urbanístico aún estaba por despegar. 

Se construyeron, en total, 568 viviendas, repartidas en 26 bloques de pisos de dos y tres dormitorios repartidos en una angosta superficie de 26 metros cuadrados, bautizadas como ‘Generalísimo Franco’. No fue la única zona que creció durante la dictadura. El anillo periférico de la capital balear creció en general con promociones de viviendas protegidas para responder al déficit habitacional que creó la llegada de familias que migraron para trabajar en el sector turístico desde la Península. 

Además de Camp Redó, en los años cincuenta se construyeron viviendas impulsadas por la Obra Sindical del Hogar cerca del límite con Marratxí, mientras que en las décadas siguientes surgieron nuevas promociones en barrios como Son Gotleu –los conocidos como edificios blancos–, Son Roca y Son Ximelis. A finales de los sesenta y durante los setenta, Sa Indioteria recibió también promociones: 629 viviendas a finales de esa primera década y 320 a mitades de la segunda. 

A día de hoy, cuando caducan las VPO a 75 años de Camp Redó, las viviendas ni siquiera cumplen con los requisitos para que se les conceda la cédula de habitabilidad. Lo señala Eduard Vila, exdirector de Arquitectura y Vivienda del Govern balear, quien durante su cargo en el puesto (2017–2019) en el primer mandato de Francina Armengol (PSIB–Unides Podem–Més) intentó impulsar varias medidas para rehabilitar Corea. Esta nueva nomenclatura del barrio se fue fraguando paulatinamente, con el estigma de los ‘guetos’ y de la venta de droga de mano de clanes que se han ido apoderando de la zona. 

A día de hoy, cuando caducan las VPO a 75 años de Camp Redó, las viviendas ni siquiera cumplen con los requisitos para que se les conceda la cédula de habitabilidad

Entre el 3% de familias más pobre de España

Es uno de los motivos de que algunos vecinos se empecinen en reivindicar su auténtico topónimo: Camp Redó (Campo Redondo, en castellano), que se propuso en honor a una antigua posesión agrícola emplazada allí en el siglo XVII y no a la guerra de Corea, por los bandos enfrentados en el interior. De momento, este ha sido el resultado: 1.021 habitantes de este núcleo poblacional se encuentran entre el 3% de ciudadanía española con menos renta hogar (con unos ingresos brutos anuales que rozan los 28.000 euros) y entre el 1% de familias más pobres de todo el archipiélago. A pesar de ello, muchas no quieren marchar porque vinculan al barrio su hogar y “estilo de vida”.

1.021 habitantes de este núcleo poblacional se encuentran entre el 3% de la ciudadanía española con menos renta hogar (con unos ingresos brutos anuales que rozan los 28.000 euros) y entre el 1% de familias más pobres de Balears

El paso de los años ha hecho que los bloques –ahora repartidos entre manos privadas, el Ayuntamiento de Palma y el Institut Balear de Vivenda (Ibavi)– hayan corrido distinta suerte. A pesar de que se han realizado saneamiento de fachadas y se han vallado los jardines, los intentos institucionales no han conseguido mantener el vandalismo alejado: en las calles de Corea es fácil ver coches totalmente desguazados y venta al menudeo de todo tipo de sustancias y no es seguro para todo el mundo pasear por allí de noche.

El escenario, lejos de mejorar, ha ido en declive desde que se han asentado allí antiguos moradores de Son Banya, el poblado chabolista de la matriarca Francisca Cortés, alias ‘La Paca’. Residentes del barrio han asegurado a los medios locales que han recibido propuestas de parte de los clanes para vender droga “por cincuenta euros al día”, según testimonios recogidos y publicados por Última Hora. 

Esto ha provocado que los habitantes de Camp Redó se vean aún más en una antigua encrucijada: marchar para seguir viviendo tranquilos o luchar contra las fiestas, el tráfico de drogas y la okupación –de las VPO– para derribar lo que no funciona y que haya un proceso real de rehabilitación. 

Iniciativas municipales sin éxito

En 2020, el área de Bienestar Social del Ayuntamiento de Palma junto con el GREC impulsaron un proyecto de intervención comunitaria en colaboración con los Centros Municipales de Servicios Sociales de Nord y Llevant Nord que incluía Camp Redó. Pero hoy, este ramillete de bloques de Protección Oficial a 75 años se sigue caracterizando por la vulnerabilidad, la suciedad y un futuro poco prometedor por la falta de inversión y de medidas institucionales que han conseguido reducir el barrio, que por otro lado no termina de desaparecer.

En 2020, el área de Bienestar Social del Ayuntamiento de Palma junto con el GREC impulsaron un proyecto de intervención comunitaria en colaboración con los Centros Municipales de Servicios Sociales de Nord y Llevant Nord que incluía Camp Redó

Los intentos de regenerar Corea han pasado por distintas propuestas, entre ellas, convertir la cercana vía principal en zona verde. “En cincuenta años, nadie ha invertido un solo céntimo en los pisos”, afirma Vila. Una parte de los bloques hace unos años ayuda al Ayuntamiento para retirar los vehículos abandonados y otros residuos acumulados en un descampado para contribuir a su transformación. El consistorio, por otra parte, valló el recinto para delimitar perimetralmente la zona por “insalubridad”. 

En cincuenta años, nadie ha invertido un solo céntimo en los pisos

Eduard Vila — Exdirector general de Vivienda

La valoración técnica de los edificios había sido negativa y, tras vallarlos, se tapiaron también algunos accesos. Sin embargo, los trabajadores sociales comunicaban periódicamente que se seguían okupando los inmuebles. A pesar de los informes que se remitían a la Policía, no llegaban a solucionarse los problemas en el vecindario.

Durante la alcaldía de Aina Calvo (2007–2011), uno de los bloques se llegó a derribar para facilitar su reacondicionamiento, con los residentes en contra: parte de ellos recurrieron entonces a la plataforma Stop Desahucios, que defendió que no se debía echar abajo ninguna otra vivienda protegida en Palma. Desde entonces, los vecinos de Corea han defendido su derecho a permanecer en el barrio, frente a un posible “esponjamiento” urbanístico, pese al deterioro de los inmuebles.

En contra de un “interés político”

“La vigilancia policial [que es frecuente] no ha ido acompañada de una iniciativa política suficiente para abordar la situación”, subraya el ex director de Vivienda del Govern. En el transcurso de los años, la degradación inminente del barrio, no ha sido un impedimento, eso sí, para que el alquiler continúe aumentando en el mismo. De hecho, se ha duplicado hasta rondar los 700 euros mensuales.

Vila apunta, por otro lado, a los problemas relacionados con Son Banya, donde, según afirma, la reducción de viviendas protegidas ha generado también conflictos. “Hay un supermercado [de droga]”, sostiene. Quienes se oponen a los desalojos y derribos recurren a plataformas contra los desahucios y a otros mecanismos para tratar de frenarlos a toda costa

Lo que funcionaría, en opinión de Vila, es un proyecto de rehabilitación y esponjamiento –reformar las viviendas para que haya menos pero más grandes, reducir la densidad– y adjudicarlas priorizando a los residentes de Corea: “Eso implicaría que en unos años el actual problema del barrio quedaría más o menos solventado. Pero no se hace porque se pagaría un precio a nivel político”.

Lo que funcionaría, en opinión de Eduard Vila, es un proyecto de rehabilitación y esponjamiento -reformar las viviendas para que haya menos pero más grandes, reducir la densidad- y adjudicarlas priorizando a los residentes de Corea

En ese sentido, desde el Ayuntamiento de Palma, quien en el momento de publicarse esta información no ha respondido a las preguntas de elDiario.es, y del Govern, se ha puesto últimamente el foco en el nuevo proyecto residencial –de 800 viviendas– de la sociedad estatal CASA47 en Son Busquets. Donde algunos residentes de Corea han manifestado la voluntad de trasladarse. 

En la entrecruzada con el Gobierno central, con las competencias del proyecto, el Consistorio y el vecindario defienden que en el antiguo cuartel militar se planean demasiadas Viviendas de Protección Oficial, lo que amenaza, según ellos, con que Son Busquets se convierta en un “gueto”, en sus propias palabras. Mientras tanto, la problemática situación en Corea persiste sin que haya ninguna voluntad sobre la mesa de cambiar su dirección.

La llegada de un representante de la empresa Brigada Desokupa S.L ha generado tensión este miércoles por la tarde en el número 18 de la calle Madridejos, en el barrio de Usera, donde se han concentrado más de un centenar de personas en apoyo a tres familias de inquilinos que se enfrentan a una violenta presión para abandonar sus viviendas por parte de la empresa de desocupación. 

Vecinos y activistas, así como varias personas que pasaban por allí y han visto el alboroto una vez ha aparecido la Policía Nacional, a quien ha contactado el miembro de Brigada Desokupa al llegar al bloque de pisos, se han arremolinado organizados por el Sindicato de Inquilinas frente al portal ubicado en una perpendicular de la avenida Marcelo Usera, una de las arterias principales de esta barrio de clase trabajadora del sur de Madrid. 

La propiedad de tres de los inmuebles del edificio es, desde 2025, un holding empresarial que no solo no quiere esperar que termine el contrato de arrendamiento que mantienen las tres familias, sino que ha decidido contratar a la empresa para intimidar y amenazar a los arrendadores para que firmen un documento donde manifiesten su voluntad expresa de querer abandonar su actual vivienda. 

Ante el aviso de que uno de los intermediarios acudiría alrededor de las 18 horas al edificio, el Sindicato de Inquilinas ha hecho un llamamiento al nodo de Usera para que acudiera a hacer músculo al cumplirse la fecha límite para que una de las familias se marchase. “No nos vamos, nos quedamos”, “Fuera Desokupa de nuestros barrios” y “No nos mires, únete” han sido algunas de las consignas coreadas después de la llegada de un dispositivo policial formado por una veintena de agentes desplazados en cuatro coches patrulla, dos motos y sobre cuatro caballos sobre los que han intentado dispersar a los manifestantes.

Ha sido el responsable de la empresa de desocupación quien, al llegar al bloque y ver el despliegue de activistas, ha contactado con el cuerpo de seguridad, tras lo que ha denominado una “emboscada”, como ha expresado a elDiario.es. “Habíamos llegado a un acuerdo [para la entrega de llaves], nosotros lo hacemos todo de manera pacífica”, ha protestado el CEO de la empresa de desocupación. También ha añadido que una de las inquilinas le había pedido 20.000 euros a cambio de abandonar su hogar. La Policía Nacional ha taponado la calle donde se desarrollaba la protesta mientras dos de los agentes regulaban el tráfico en la avenida principal. 

Desde el Sindicato, una de las portavoces, Carmen Durán, ya había advertido a priori de que este tipo de empresas recurren a maniobras de intimidación personal y grabaciones —como ha sucedido—, y de que, según la experiencia y la de otros colectivos de vivienda en barrios obreros como Carabanchel o Vallecas, suelen ir acompañados de la Policía Nacional. Finalmente han tenido que retirarse.

Desokupaciones ‘express’ por 2.500 euros

En su página web, Brigada Desokupa, S. anuncia varios servicios relacionados con desalojar viviendas. Entre ellos, okupaciones ‘express’ desde un precio de 2.500 euros. “Más de 1.000 viviendas desocupadas y recuperadas en tres años. Contamos con mediadoras y agentes de actuación para desocupación mujeres, lo que nos permite trabajar con menos conflictos por razón de sexo en las operativas que lo requieren”, se promocionan en el portal.

También abren una ventana de preguntas en otro apartado en el que aseguran buscar “siempre el consenso” entre la propiedad y el inquilino, evitando la “confrontación, el conflicto”, pero sin olvidarse del “objetivo”, añaden: “¡Recuperar la propiedad legítima de tu vivienda!”. En el background de la web aparece, tras todas estas descripciones, la imagen de un trabajador sujetando a un perro potencialmente peligroso.

Durante la concentración, uno de los portavoces ha asegurado haber recibido amenazas verbales por parte del representante de la empresa delante de uno de los responsables del operativo policial. Acción que, según ha compartido, “denunciara” formalmente en comisaría.

Notificación para abandonar las viviendas

Se trata de un bloque formado por seis viviendas y dos locales comerciales. Las notificaciones a tres familias afectadas para abandonar los pisos se han producido en fechas distintas. El 14 de octubre, trabajadores de Brigada Desokupa entregaron a E. un documento que fijaba el 28 de octubre como fecha límite para dejar la casa en la que vive con su hijo, de 18 años, que no figura en el contrato y que fue quien al final bajo presiones firmó mientras su progenitora estaba de viaje.

Por su parte, W., otro de los moradores perjudicados por la situación con dos hijos a su cargo, uno de once años y otro de veinte, detalla que le hicieron firmar un acuerdo para abandonar su casa el 31 de octubre, que no le dieron una copia y que lo grabaron durante el proceso. A G., la tercera afectada, también con un hijo menor, el comunicado le llegó en la misma fecha. 

Las familias se han organizado con el Sindicato de Inquilinas, aunque, según explican desde el colectivo, mantienen cierta cautela en su relación con otros vecinos, porque algunos temen a los que apoyan la actuación de la propiedad. 

En el resto de viviendas del bloque continúan residiendo algunos moradores vinculados al anterior propietario. Durante la concentración también han participado integrantes de la PAH Vallekas y organizaciones de otros distritos. 

La continua gentrificación de los barrios 

Para Laura Barrio, portavoz del Sindicato, el intento de desalojo del bloque de Usera no se puede “separar” de la transformación que está sufriendo el barrio y que pretende convertirlo en un “parque de atracciones” con la cultura asiática como reclamo. En ese sentido, el Ayuntamiento de Madrid contrató al artista Okuda San Miguel para que una de sus obras multicolores -un oso y dos dragones, como muestra de la fusión de las dos culturas- sirviera para acabar el circuito peatonal ideado desde Madrid Río y que eso sirva de eje para impulsar Chinatown en la capital.

Por otro lado, de cara a la huelga general del 11 de noviembre, el Sindicato de Inquilinas ha organizado comités de vivienda en distintos barrios de Madrid con grupos en Almendrales, Zofío, Moscardó y Orcasitas, además de espacios de coordinación entre barrios para llevar a cabo actuaciones que permitan seguir luchando contra la especulación en los mismos.

“Estamos organizadas”, han clamado tras la exitosa intervención de este miércoles los integrantes del Sindicato, que han agradecido a las vecinas su presencia y han reivindicado la fuerza de la organización colectiva para hacer frente a las presiones sobre las familias inquilinas. Los afectados, que están en continuo contacto con el sindicato, de momento siguen “bastante asustados” por las posibles presiones. 

“Basta de brigadas paramilitares acosando a las vecinas”, han reclamado los activistas, que han defendido que son “gente pacífica” y que la decisión sobre un posible desalojo deberá tomarla, en todo caso, un juez. La protesta ha terminado entre aplausos y al grito de que el pueblo unido, “jamás será vencido”.

El sud-oest d’Eivissa és el quilòmetre zero de la destrucció del paradís. Als voltants de Cala Llentrisca, la vista aèria resulta particular: viles de luxe construïdes damunt uns penya-segats escarpats que davallen cap a la Mediterrània. La majoria d’aquestes mansions es van construir durant els anys setanta i vuitanta en una zona que els natius van evitar com la pesta durant segles. Per la inclinació, fortíssima, i el tipus de sòl, argilós.

Qualsevol família des Cubells —la parròquia on es troba aquest enclavament, al municipi de Sant Josep de sa Talaia— sabia que aquelles marines podien convertir-se en un tobogan quan arribassin les tempestes de tardor. La toponímia no enganya; el nom del lloc —es Salt d’en Sit— incloïa la paraula salt. Per actuar amb sentit comú, la saviesa ancestral no necessita estudis d’Arquitectura, Enginyeria o Geologia.

Però, en plena dictadura, la cobdícia va guanyar la partida. Sense plans generals d’ordenació urbana ni, molt menys, lleis que protegissin la costa, la zona es va convertir en un eixam d’inversors, aconseguidors, constructors i, al final de la cadena, compradors. Milionaris que no van dubtar a abocar ciment per inventar-se escales per arribar a la vorera de mar. Sense respectar la servitud, aquella franja d’entre sis i vint metres que s’ha de deixar entre les edificacions i el litoral. Només cal fer una ullada a Google Maps per localitzar uns accessos que, de facto, són privats.

L’Administració, expliquen els experts consultats per elDiario.es, podria actuar “d’ofici” per eliminar-les. Tanmateix, els documents que ara mateix té damunt la taula el Govern pretenen aconseguir una concessió que doni cobertura legal durant les pròximes cinc dècades a una d’aquestes escales.

Thomas Friedrich Schlytter-Henrichsen. Així es diu el propietari que ha sol·licitat aquest permís a la Direcció General de Costes i Litoral, el departament que atorga o denega la instal·lació de quiosquets, lots de gandules i para-sols, o molls i embarcadors des que, el juliol de 2023, l’Estat va transferir part de les seves competències a la comunitat autònoma balear.

Per tramitar el permís, el Govern ha posat una condició a Schlytter-Henrichsen: obrir les portes de la seva mansió a qualsevol persona que vulgui utilitzar l’escala. És a dir, si l’expedient —que ja s’ha publicat al Butlletí Oficial de les Illes Balears— s’aprova, qui vulgui dirigir-se a la costa hauria de passejar per un camí que recorre el jardí de la finca. 

Thomas Friedrich Schlytter-Henrichsen, propietari d’una mansió a l’illa, haurà d’obrir les portes de casa seva a qualsevol persona que vulgui utilitzar l’escala que dona accés a la mar

El desembre de 2024, Schlytter-Henrichsen va presentar davant el Govern un projecte tècnic signat per Antonio Garau Obrador, un enginyer de camins amb despatx a Mallorca. L’objectiu de la sol·licitud era obtenir el títol administratiu que li permetés, concretament, encarregar-se del manteniment i la conservació de les escales, que el document situa entre les fites 1100 i 1101 de la delimitació costanera vigent.

La infraestructura està formada per uns escalons de formigó que, adaptant-se al terreny rocós, donen a la mansió accés directe a la mar. A costa d’ocupar 42,92 metres quadrats del domini marítim-terrestre. Un descens de més de 30 metres d’altura que donaria sentit al mur lateral i als caps mariners nuats a una barana de fusta que completen l’escala i figuren en els documents elaborats per l’enginyer Garau. Segons el projecte, les obres es van fer abans de l’entrada en vigor de la Llei de costes (1988) i es troben en bon estat, per la qual cosa no seria necessari executar noves actuacions.

Per això, el projecte que Schlytter-Henrichsen va presentar davant el Govern preveia un pressupost baixíssim: només 9.552,75 euros. Una minúcia en el manteniment que comporta un habitatge que, segons el Cadastre, ocupa una superfície de 278 metres quadrats.

Tot i que l’ús recreatiu de les escales sembla evident —per gaudir d’una tarda de sol en una cala sense banyistes, per rebre convidats que arribin amb iot—, l’enginyer Garau va presentar altres arguments, sempre recolzat en documentació. El projecte assegura que obtenir un permís per evitar que els escalons continuïn fora de joc urbanístic respon a l’interès de facilitar l’accés a la costa i que puguin ser útils per als serveis de vigilància i salvament i per a l’ús de les forces de seguretat.

L’informe tècnic sosté, a més, que la instal·lació no afecta la dinàmica del litoral i que la seva ubicació permet descartar perjudicis ocasionats pels efectes del canvi climàtic durant el termini de concessió sol·licitat. elDiario.es ha intentat posar-se en contacte amb l’enginyer Garau per via telefònica i per correu electrònic. En el moment de publicar aquest reportatge, no havia obtingut resposta.

La infraestructura està formada per uns escalons de formigó que, adaptant-se al terreny rocós, donen a la mansió accés directe a la mar

El requeriment de Costes

La Direcció General de Costes i Litoral del Govern va respondre gairebé deu mesos després, l’octubre de 2025, a la sol·licitud de Schlytter-Henrichsen. Per justificar l’interès públic de les escales i garantir que la ciutadania pogués accedir a la mar, el propietari va haver de moure fitxa de nou. El juny de 2026 va presentar un annex: proposava habilitar un itinerari que connectàs el carrer amb el primer escaló. Travessant la vila de cap a cap.

El recorregut, de poc més d’un metre d’amplada, travessaria la seva parcel·la utilitzant una escala i una passarel·la que ja existeixen, i un tram de jardí. Per delimitar el recorregut, s’hi instal·larien pals de fusta —també units per caps— per senyalitzar el pas. L’annex també preveu l’obertura d’una porta per a vianants —la vila en té una altra destinada exclusivament als vehicles—, però només “durant l’horari laboral diürn”. A la nit es tancaria per “motius de seguretat”.

Segons el text de l’enginyer Garau, va ser una solució plantejada de manera independent després que un veí —també propietari d’un xalet de dimensions enormes— es negàs a coordinar un itinerari comú per a totes dues escales. Aquesta parcel·la també intenta cercar empara legal per a la seva escala, que també envaeix el domini marítim-terrestre.

Schlytter-Henrichsen també ha adjuntat a la seva petició una declaració responsable en què reconeix que només és possible accedir fàcilment a les escales —i, per tant, a la mar en aquest tram de costa— a través de la propietat privada. I en què afegeix: “Atès el caràcter de l’ús per al qual ara se sol·liciten les obres objecte de la concessió, és a dir, públic i gratuït, en benefici de la millora de l’interès general i públic d’aquestes”.

Schlytter-Henrichsen reconeix que només és possible accedir fàcilment a les escales —i, per tant, a la mar en aquest tram de costa— a través de la propietat privada

En el mateix document es compromet a senyalitzar degudament i a instal·lar els elements desmuntables necessaris per connectar el vial públic. elDiario.es també s’ha posat en contacte amb la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua, que ha declinat fer declaracions sobre les respostes administratives o l’habilitació de l’accés.

Tallar un carrer públic

L’hemeroteca recull centenars de notícies —a la premsa local, nacional i internacional— sobre aquestes mansions situades entre la bucòlica església des Cubells i les casetes de pescadors de Cala Llentrisca. Des que el 1977 l’actriu Ursula Andress —noia Bond a 007 contra el Doctor No— va vendre la seva casa, esquerdada per les esllavissades que tant temien els pagesos del terreny. I fins que l’exfutbolista Marco Borriello va recórrer la sanció milionària que li intenta imposar el Consell d’Eivissa per construir centenars de metres quadrats sense llicència d’obra —un procés judicial que va començar el 2023 i encara no s’ha resolt—, les històries sucoses s’acumulen.

Marco Borriello ha recorregut la sanció milionària que li intenta imposar el Consell d’Eivissa per construir centenars de metres quadrats sense llicència d’obra —un procés judicial que va començar el 2023 i encara no s’ha resolt—

La prova que qui compra a es Salt d’en Sit cerca exclusivitat durant tot l’any es pot llegir en aquest reportatge d’elDiario.es. El gener de 2025, un vigilant va negar el pas a unes excursionistes en un carrer públic tallat per una tanca. Quan el grup va arribar a la garita de seguretat, el treballador contractat pel complex d’habitatges de luxe els va explicar que, si no vivien a la urbanització, no podien continuar. Uns fets qualificats d’“il·legals” per la Policia Municipal.

El carrer que els volien tallar és el mateix per on circulen amb els seus cotxes quan entren i surten de casa tant Borriello com Schlytter-Henrichsen —el que va ser davanter centre de l’AC Milan, la Roma o la Juventus i aquest empresari de llinatges germànics són veïns, porta amb porta. Uns metres més enllà, l’asfalt desapareix i dona pas a un camí de terra que després s’estreny i es transforma en sender. És l’única manera —sense recórrer al trekking— de baixar per terra a Cala Llentrisca.

La urbanització privada està situada en una Àrea Natural d’Especial Interès d’Alt Nivell de Protecció (AANP). Es tracta d’una de les àrees naturals de l’illa declarada d’especial interès mitjançant la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció.

Explotació privada d'un recurs natural

“El que demana el propietari d’aquest xalet està a l’estratosfera del nostre ordenament jurídic. Es corre el risc que el propietari de la concessió obri i tanqui la porta quan li doni la gana. L’accés seria a través de casa seva”, explica una font especialitzada en l’àmbit del dret urbanístic i mediambiental. 

Aquesta veu experta considera que una concessió per mantenir una obra que envaeix el domini maritimoterrestre només es pot concedir “per causes justificades d’interès públic”. I posa un exemple molt concret: “Per usos industrials, com l’accés a un embarcador o a una platja on, de manera racional, s’exploti un recurs natural”. 

Com les antigues pedreres on eivissencs i formenterers van extreure marès —gres dunar—, la pedra morta que convertien en calç, reforçaven les parets de pous i aljubs o, ja al segle XX, utilitzaven per construir cases i teatres d’estil indià com el Pereyra. Un ús que no apareix en la sol·licitud de Schlytter-Henrichsen.

Aparentment, aquest empresari —que entre el 2004 i el 2019 va administrar Fairlane Trading SL, una societat domiciliada a Eivissa i dedicada al negoci immobiliari— vol continuar baixant uns escalons que salven un desnivell de més de trenta metres per fer-se una capbussada a la Mediterrània. Una cosa que, segons la font consultada per elDiario.es, “mai no autoritzarien la Demarcació de Costes ni l’Advocacia de l’Estat”. Ara, però, qui decidirà serà el Govern.

L’escala eivissenca serà una de les primeres patates calentes de Joan Cristòfol Jaume Mulet com a director general de Costes i Litoral. Marga Prohens va haver de recórrer a aquest veterà de la política mallorquina —regidor d’Urbanisme i alcalde de Llucmajor, vicepresident del PP durant el turbulent període de Juan Ramón Bauzá— per substituir Xima Ferrer Matas.

Ferrer és funcionària de carrera. Quan el popular Carlos Simarro va abandonar la direcció general per anar-se’n al Senat, el Govern la va triar com a substituta. Durant l’any en què va gestionar els 1.573 quilòmetres de costa balear, Ferrer va destacar per denunciar que un empresari havia intentat regalar-li una capsa de bombons que contenia 20.000 euros en metàl·lic. Els alts càrrecs del govern autonòmic van aplaudir la seva integritat. Però els elogis van durar poc. A principi de l’estiu, la directora general va intentar impedir que es col·locassin més gandules a les platges de Formentera. La van destituir el 8 d’agost.

Poques garanties de recuperació del domini públic

“La situació pot ser molt enrevessada si aquesta escala es va construir abans del 1988, quan es va aprovar la Llei de costes (que és la que continua regint, encara que les competències s’hagin transferit a la comunitat autònoma), però, teòricament, aquesta invasió del domini públic s’hauria de resoldre amb un expedient de recuperació”, reflexiona aquesta font experta en urbanisme i medi ambient.

L’illa de Toralla seria el paradigma del litoral colonitzat: una dotzena de xalets amb jardí i piscina als quals només un espigó separa de les aigües de la ria de Vigo. Construïts durant el desenvolupisme franquista, encara hi són. La recuperació d’alguns rius càntabres —com l’Asón— mitjançant la neteja de tot allò que es va construir als terrenys inundables dels seus marges seria, per a aquesta veu experta, un bon exemple per explicar per què allò individual no hauria de prevaldre sobre allò col·lectiu.

—En el cas d’Eivissa, ordenar la convivència entre els xalets situats damunt el penya-segat i l’accés a la vorera de mar també és una qüestió d’interès públic. El que no se m’acut és com es pot concedir una concessió a un particular. Si jo soc l’Administració, no puc donar una concessió a en Pepe, en Juan o en Manolo.

—Encara que en Pepe, en Juan o en Manolo obrin les portes de la seva finca per permetre que qualsevol baixi fins a la mar? O tornaríem al mateix: que l’accés al domini marítim-terrestre només es pot limitar per raons d’interès públic?

—Així és. Per exemple, per protegir una platja on hi hagi nius d’animals. Però si és el propietari d’un xalet que està bloquejant l’accés a la mar, entenc que no. A més, permetre que hi passi gent [a través de la seva propietat], però només al matí (perquè a la tarda i a la nit ningú no el molesti), no té cap mena de cobertura en el nostre ordenament jurídic. Si es duu a terme —que no et dic que no—, serà una nyap perquè, al final, s’intenta donar forma a tot plegat. El que caldria garantir és recuperar el domini públic amb unes condicions que siguin positives per a l’entorn.

El sudoeste de Eivissa es el kilómetro cero de la destrucción del paraíso. En las inmediaciones de Cala Llentrisca, la vista aérea resulta particular: villas de lujo levantadas sobre unos escarpados acantilados que descienden hacia el Mediterráneo. La mayoría de estas mansiones se construyeron durante los años 70 y 80 en una zona que los nativos evitaron como la peste durante siglos. Por la inclinación, fortísima, y el tipo de suelo, arcilloso. 

Cualquier familia de es Cubells –la parroquia donde se encuentra este enclave, municipio de Sant Josep de sa Talaia– sabía que aquellas marinas podían convertirse en un tobogán cuando cayeran las tormentas de otoño. La toponimia no engaña; el nombre del lugar –es Salt d’en Sit– incluía la palabra salto. Para actuar con sentido común, la sabiduría ancestral no necesita de estudios en Arquitectura, Ingeniería o Geología. 

Pero en plena dictadura, la codicia ganó la partida. Sin planes generales de ordenación urbana ni, mucho menos, leyes que protegieran la costa, la zona se convirtió en un enjambre de inversores, conseguidores, constructores y, al final de la cadena, compradores. Millonarios que no dudaron en derramar cemento para inventarse escaleras para alcanzar la orilla. Sin respetar la servidumbre, esa franja de entre seis y veinte metros que debe dejarse entre las edificaciones y el litoral. Basta un vistazo en Google Maps para localizar unos accesos que, de facto, son privados. 

La Administración, explican los expertos consultados por elDiario.es, podría actuar “de oficio” para eliminarlas. Sin embargo, los documentos que ahora mismo tiene sobre la mesa el Govern pretenden conseguir una concesión que dé cobertura legal durante las próximas cinco décadas a una de esas escaleras.

Thomas Friedrich Schlytter-Henrichsen. Así se llama el propietario que ha solicitado este permiso a la Direcció General de Costes i Litoral, el departamento que otorga o deniega la instalación de chiringuitos, lotes de hamacas y sombrillas, o muelles y embarcaderos desde que en julio de 2023 el Estado transfirió parte de sus competencias a la comunidad autónoma balear. 

Para tramitar el permiso, el Govern le ha puesto una condición a Schlytter-Henrichsen: abrir las puertas de su mansión a cualquiera que desee utilizar la escalera. Es decir, si el expediente –que ya se ha publicado en el Butlletí Oficial de les Illes Balears– se aprueba, quien quiera dirigirse a la costa tendría que pasear por un camino que recorre el jardín de la finca.

Thomas Friedrich Schlytter-Henrichsen, propietario de una mansión en la isla, tendrá que abrir las puertas de su casa a cualquiera que desee utilizar la escalera que da acceso al mar

En diciembre de 2024, Schlytter-Henrichsen presentó ante el Govern un proyecto técnico firmado por Antonio Garau Obrador, un ingeniero de caminos con despacho en Mallorca. El objetivo de la solicitud era obtener el título administrativo que le permitiera, en concreto, encargarse del mantenimiento y la conservación de las escaleras, que el documento sitúa entre los hitos 1100 y 1101 del deslinde costero vigente. 

La infraestructura está formada por unos escalones de hormigón que, adaptándose al terreno rocoso, dan a la mansión acceso directo al mar. A costa de ocupar 42,92 metros cuadrados del dominio marítimo-terrestre. Un descenso de más de 30 metros de altura que daría sentido al muro lateral y los cabos marinos anudados a una barandilla de madera que completan la escalera y figuran en los documentos elaborados por el ingeniero Garau. Según el proyecto, las obras se hicieron antes de la entrada en vigor de la Ley de Costas (1988) y se encuentran en buen estado, por lo que no sería necesario ejecutar nuevas actuaciones. 

Por eso, el proyecto que presentó Schlytter-Henrichsen ante el Govern contemplaba un presupuesto bajísimo: apenas 9.552,75 euros. Una minucia en el mantenimiento que conlleva una vivienda que, según el Catastro, ocupa una superficie de 278 metros cuadrados.

Pese a que el uso recreativo de las escaleras parece evidente –para disfrutar de una tarde de sol en una cala sin bañistas, para recibir a invitados que lleguen en yate–, el ingeniero Garau presentó otros argumentos, siempre apoyado en documentación. El proyecto asegura que obtener un permiso para evitar que los peldaños sigan en fuera de juego urbanístico se debe al interés de facilitar el acceso a la costa y puedan ser útiles para servicios de vigilancia, salvamento y uso de las fuerzas de seguridad.

El informe técnico sostiene, además, que la instalación no afecta a la dinámica del litoral y que su ubicación permite descartar perjuicios ocasionados por los efectos del cambio climático durante el plazo de concesión solicitado. ElDiario.es se ha intentado poner en contacto con el ingeniero Garau por vía telefónica y por correo electrónico. En el momento de publicar este reportaje, sin respuesta.

La infraestructura está formada por unos escalones de hormigón que, adaptándose al terreno rocoso, dan a la mansión acceso directo al mar

El requerimiento de Costas

La Direcció General de Costes i Litoral del Govern respondió casi diez meses después, en octubre de 2025, a la solicitud de Schlytter-Henrichsen. Para justificar el interés público de las escaleras y garantizar que la ciudadanía pudiera acceder al mar, el propietario tuvo que mover ficha de nuevo. En junio de 2026 presentó un anexo: proponía habilitar un itinerario que enlazara la calle con el primer escalón. Cruzando la villa de cabo a rabo.

El recorrido, de algo más de un metro de anchura, atravesaría su parcela usando una escalera y una pasarela que ya existen, y un tramo de jardín. Para delimitar el recorrido, se instalarían postes de madera –también unidos por cabos– para señalizar el paso. El anexo también prevé la apertura de una puerta peatonal –la villa cuenta con otra destinada exclusivamente a vehículos–, pero sólo “durante el horario laboral diurno”. Por la noche se cerraría por “motivos de seguridad”. 

Según el texto del ingeniero Garau, fue una solución planteada de forma independiente después de que un vecino –también propietario de un chalé de grandísimas dimensiones– se negara a coordinar un itinerario común para ambas escaleras. Esta parcela también trata de buscar un amparo legal para su escalera. Que también invade el dominio marítimo-terrestre.

Schlytter-Henrichsen también ha adjuntado a su petición una declaración responsable en la que reconoce que sólo es posible acceder fácilmente a las escaleras –y, por tanto, al mar en este tramo de la costa– a través de la propiedad privada. Y en la que añade: “Dado el carácter del uso para el que ahora se solicitan las obras objeto de la concesión, esto es público y gratuito, en beneficio de mejora del interés general y público de las mismas”.

Schlytter-Henrichsen reconoce que sólo es posible acceder fácilmente a las escaleras –y por tanto al mar en este tramo de la costa– a través de la propiedad privada

En el mismo documento se compromete a señalizar debidamente y a instalar los elementos desmontables necesarios para conectar el vial público. elDiario.es también se ha puesto en contacto con la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua, que ha declinado hacer declaraciones sobre las respuestas administrativas o la habilitación del acceso. 

Cortar una calle pública

La hemeroteca recoge cientos de noticias –en la prensa local, nacional e internacional– sobre estas mansiones situadas entre la bucólica iglesia de es Cubells y las casetas de pescadores de Cala Llentrisca. Desde que en 1977 la actriz Ursula Andress –chica Bond en 007 contra el Doctor No– vendiera su casa, rajada por los deslizamientos que tanto temían los campesinos del terreno. Y hasta que el ex futbolista Marco Borriello recurrió la millonaria sanción que le intenta imponer el Consell d'Eivissa por construir cientos de metros cuadrados sin licencia de obra –un proceso judicial que empezó en 2023 y todavía no se ha resuelto–, las historias jugosas se acumulan. 

Marco Borriello ha recurrido la millonaria sanción que le intenta imponer el Consell d'Eivissa por construir cientos de metros cuadrados sin licencia de obra –un proceso judicial que empezó en 2023 y todavía no se ha resuelto–

La prueba de que quien compra en es Salt d’en Sit busca exclusividad durante todo el año puede leerse en este reportaje de elDiario.es. En enero de 2025, un vigilante negó el paso a unas excursionistas en una calle pública cortada por una valla. Cuando el grupo llegó a la garita de seguridad, el trabajador contratado por el complejo de viviendas de lujo les explicó que, si no vivían en la urbanización no podían continuar, unos hechos calificiados como “ilegales” por la Policía Municipal.

La calle que les querían cortar es la misma por la que circulan con sus coches cuando entran y salen de casa tanto Borriello como Schlytter-Henrichsen –el que fuera delantero centro del AC Milan, la Roma o la Juventus y este empresario de apellidos germánicos son vecinos, puerta con puerta—. Unos metros más allá, el asfalto desaparece y da paso a un camino de tierra que después se estrechará, transformado en sendero. Es la única forma –sin recurrir al trekking– de bajar por tierra a Cala Llentrisca. 

La urbanización privada está ubicada en un Área Natural de Especial Interés de Alto Nivel de Protección (AANP). Se trata de una de las áreas naturales de la isla declarada de especial interés mediante la Ley 1/1991, de 30 de enero, de espacios naturales y de régimen urbanístico de las áreas de especial protección.  

Explotación privada de un recurso natural

“Lo que pide el propietario de este chalé está en la estratosfera de nuestro ordenamiento jurídico. Se corre el riesgo de que el propietario de la concesión abra y cierre la puerta cuando le dé la gana. El acceso sería a través de su casa”, explica una fuente especializada en el ámbito del Derecho urbano y medioambiental.  Esta voz experta considera que una concesión para mantener una obra que invade el dominio marítimo-terrestre sólo puede concederse “por causas justificadas de interés público”. Y pone un ejemplo muy concreto: “Por usos industriales, como el acceso a un embarcadero o a una playa donde, de forma racional, se explote un recurso natural”. Como las antiguas canteras donde ibicencos y formenterenses arrancaron marès –arenisca dunar–, la pedra morta que convertían en cal, reforzaban las paredes de pozos y aljibes, o, ya en el siglo XX, levantaron casas y teatros de estilo indiano como el Pereyra. Un uso que no aparece en la solicitud de Schlytter-Henrichsen. 

Aparentemente, este empresario –que entre 2004 y 2019 administró Fairlane Trading SL, una sociedad domiciliada en Eivissa y dedicada al negocio inmobiliario– quiere seguir bajando unos peldaños que salvan un desnivel de más de treinta metros para pegarse un chapuzón en el Mediterráneo. Algo que, para la fuente consultada por elDiario.es, “nunca autorizaría la Demarcación de Costas ni la Abogacía del Estado”. Ahora, sin embargo, decidirá el Govern.

La escalera ibicenca será una de las primeras patatas calientes de Joan Cristòfol Jaume Mulet como director general de Costes i Litoral. Marga Prohens tuvo que recurrir a este veterano de la política mallorquina –concejal de Urbanisme y alcalde de Llucmajor, vicepresidente del PP durante el turbulento período de Juan Ramón Bauzá– para sustituir a Xima Ferrer Matas. 

Ferrer es funcionaria de carrera. Cuando el popular Carlos Simarro abandonó la dirección general para irse al Senado, el Govern la eligió como sustituta. Durante el año en que gestionó los 1.573 kilómetros de la costa balear, Ferrer se destacó por denunciar que un empresario le había intentado regalar una caja de bombones que contenía 20.000 euros en metálico. Los altos cargos del gobierno autonómico aplaudieron su integridad. Pero las alabanzas duraron poco. Al inicio del verano, la directora general trató de impedir que se plantaran más hamacas en las playas de Formentera. La destituyeron el 8 de agosto.

Poca garantía de recuperación del dominio público

“La situación puede ser muy enrevesada si esa escalera se construyó antes de 1988, cuando se aprobó la Ley de Costas (que es la que sigue rigiendo, aunque las competencias se hayan transferido a la comunidad autónoma), pero, teóricamente, esa invasión del dominio público se tendría que resolver con un expediente de recuperación”, reflexiona esta fuente experta en urbanismo y medio ambiente. 

La Illa de Toralla sería el paradigma de litoral colonizado: una docena de chalés con jardín y piscina a los que sólo un espigón separa de las aguas de la Ría de Vigo. Construidos durante el desarrollismo franquista, ahí siguen. La recuperación de algunos ríos cántabros –como el Asón– a base de limpiarlos de todo lo que se levantó en los terrenos inundables de sus márgenes sería, para esta voz experta, un buen ejemplo para explicar por qué lo individual no debería primar sobre lo colectivo:

–En el caso de Ibiza, ordenar la convivencia entre los chalés que están encima del acantilado y el acceso a la orilla, también es una cuestión de interés público. Lo que no se me ocurre es cómo se puede dar una concesión a un particular. Si yo soy la Administración, no le puedo dar una concesión a Pepe, Juan o Manolo.

–¿Aunque Pepe, Juan o Manolo abran las puertas de su finca para permitir que cualquiera baje hasta el mar? O, volveríamos a lo mismo: que el acceso del dominio marítimo-terrestre sólo se puede limitar por razones de interés público?

–Así es. Por ejemplo, para proteger una playa donde haya nidos de animales. Pero si es el dueño de un chalé que está bloqueando el acceso al mar, entiendo que no. Además, permitir que pase gente [a través de su propiedad], pero sólo por la mañana (para que por la tarde y por la noche nadie le moleste), no tiene ningún tipo de cobertura a través de nuestro ordenamiento jurídico. Si se lleva a cabo –que no te digo que no– será una chapuza porque al final se le intenta dar forma a toda. Lo que habría que garantizar es recuperar el dominio público con unas condiciones que sean positivas para el entorno. 

Elsa Punset (Londres, 61 anys) recorda una cosa que gairebé tots hem oblidat: el cervell humà conserva mecanismes heretats del paleolític, quan predominaven les emocions bàsiques com la ira, la tristesa o el fàstic i gairebé no hi havia lloc per a l’alegria. Aleshores, l’important era la supervivència. Per això, per continuar habitant la superfície de la Terra, aquestes emocions exercien —i encara exerceixen— un paper “fonamental”, assegura la divulgadora científica.

Ho fa des de l’escenari del Palau de Congressos de Santa Eulària, a Eivissa, on aquest cap de setmana s’ha celebrat la segona jornada de la setena edició de l’Ibiza Wellness. Punset és una de les ponents d’una trobada centrada en la salut física i mental, la intel·ligència emocional i la recerca del benestar.

La necessitat de trobar aquesta pau personal s’ha convertit en una missió gairebé malaltissa al segle XXI. Mentre que el segle XX va estar marcat per la “preocupació” pel nostre estat físic, l’actual està cridat a ser el segle “de la salut mental”, valora Punset. Aquest afany per aprofundir en la ment prové de les dificultats derivades de la inestabilitat que caracteritza la trajectòria vital. “Hi ha una necessitat molt humana de comprendre com viure, com afrontar les pèrdues i com estimar i sentir-se estimat. Per això, quan algú posa paraules al que sentim, trobem un cert alleujament”, afirma.

Aquestes idees vertebren des de fa anys la seva feina, a través de la qual busca proporcionar —sobretot amb conferències, tallers i també amb els seus llibres, l’últim dels quals és Alas para volar, publicat el 2025— eines emocionals per sobreviure en un context hostil que ja no és el paleolític, però que presenta noves adversitats. “Necessitem poder aturar-nos i preguntar-nos: què em passa?, què necessito?, estic vivint com vull o simplement reacciono al que m’arriba?”.

L’any 2030, la majoria de la població viurà en grans ciutats, entre renou i interrupcions, recorda Punset davant l’auditori eivissenc. Això implica que, potser, el corrent de malestar de la ciutadania provingui més d’un àmbit social —estressant i injust— que no pas d’una esfera més personal i individual. A això s’hi afegeix, a més, la “paradoxa” que vivim envoltats de promeses de benestar i d’estímuls per consumir, que és el que “interessa al sistema”, mentre que moltes persones “el que trobem a faltar és el temps, la connexió, la seguretat, els vincles i un propòsit”, assenyala la divulgadora a elDiario.es.

-Estem intentant resoldre individualment problemes que tenen causes socials?

-Rotundament, sí. Ho hem de denunciar ben fort i clar. Hem avançat en reconèixer que la salut mental és important, però correm el risc de situar tota la responsabilitat en la persona: que gestioni millor l’estrès, que s’organitzi, que aprengui a desconnectar. Tot això pot ajudar, però cal preguntar-se d’on ve aquest estrès. Si algú viu amb por de perdre casa seva, encadena feines precàries o se sent sol, hem de mirar aquestes condicions de vida. No podem viure sobreadaptant-nos a un món que ens emmalalteix. La salut mental també depèn de polítiques d’habitatge, de condicions laborals dignes i d’espais i serveis que ajudin a construir comunitat.

-Quines conseqüències té la inseguretat derivada de la crisi de l’habitatge? És difícil parlar de benestar quan les necessitats bàsiques estan en risc.

-Una casa és molt més que un sostre: és el lloc des d’on pots descansar, arrelar i pensar en el futur. Quan no saps si podràs pagar-la o quant de temps t’hi podràs quedar, aquesta incertesa pot ocupar una part enorme de la teva vida. I hi ha una cosa especialment dolorosa: acabar interpretant com un fracàs personal una dificultat que comparteix moltíssima gent. Treballes, t’esforces i, tot i així, no pots emancipar-te ni viure amb tranquil·litat.

Hi ha una cosa especialment dolorosa: acabar interpretant com un fracàs personal una dificultat que comparteix moltíssima gent. Treballes, t’esforces i, tot i així, no pots emancipar-te ni viure amb tranquil·litat

Entre l’explotació turística i el benestar local

L’Ibiza Wellness s’emmarca en l’aposta de la indústria turística de les Balears per la desestacionalització i per atreure visitants a través d’una oferta basada en la qualitat i no en la quantitat. Aquest equilibri entre l’explotació turística i la qualitat de vida de la població local és complicat en un territori molt marcat per la greu crisi de l’habitatge. A l’arxipèlag, una de cada cinc persones està en risc d’exclusió social tot i tenir una feina a jornada completa, segons un informe de FOESSA.

Les eines emocionals ens poden ajudar a comprendre què sentim, prendre decisions i buscar suport, però no es poden utilitzar per exigir que algú “suporti indefinidament unes condicions injustes”, explica Punset.

Saber discernir què depèn de nosaltres i què no —més vinculat al context— és una de les claus per poder afrontar les dificultats que es presentin. No és el mateix torejar un problema amb estabilitat econòmica i una xarxa de suport que fer-ho en una situació de precarietat. Tanmateix, aquesta diferència evident en el punt de partida s’acaba oblidant i, de vegades, dona pas a l’autoflagel·lació.

Un context de desconnexió ambiental

“Crec que entrem en una etapa en què els ciutadans haurem de posar fil a l’agulla per corregir una gestió política que s’ha deixat colonitzar en bona mesura pels mercats i pels interessos d’uns quants”, continua Punset. Les eines serveixen per tenir la capacitat de detectar quan alguna cosa ens perjudica i buscar maneres de canviar-la. També al costat d’altres persones.

El 2025, en un moment crític marcat per la desconnexió ambiental, l’aïllament urbà i el malestar psicològic, Punset va posar en marxa la Fundació Punset Terraviva per impulsar projectes que connectin la natura amb el benestar humà.

Des dels centres de salut de Las Rozas (Madrid), una de les iniciatives que va posar en marxa va ser la prescripció verda, que recepten els metges de capçalera i que consisteix a prescriure el contacte amb la natura. La iniciativa defensa la creació de barris verds, biodiversos i habitables, on els espais naturals formin part de la vida quotidiana.

“Som natura”, recorda l’escriptora, que critica que hàgim evolucionat durant centenars de milers d’anys en contacte amb altres éssers vius, però que en tot just unes quantes generacions hàgim passat a viure envoltats d’“asfalt, trànsit i pantalles”. Aquesta desconnexió, insisteix, té conseqüències clares per a la salut mental. De fet, diversos estudis l’han relacionada amb una exposició més gran a determinats trastorns, afegeix.

La resiliència de la generació Z

L’afectació per aquesta manca de vincle amb l’entorn natural recau sobretot en les generacions joves, a les quals l’actor Joaquín Caserza s’adreça habitualment a través de les xarxes socials. El seu espectacle Conversaciones con mi mente va precedir la ponència de la filla del també divulgador científic Eduardo Punset. En una de les seves darreres publicacions, Caserza reivindica, precisament, que “no tot és a la ment”. L’ara influencer fa èmfasi en el fet que el seu contingut es basa en experiències pròpies, que comparteix des del seu paper d’intèrpret per si ajuden a suscitar preguntes. No ho fa des d’una formació en Psicologia, tot i que compta, “afortunadament” —expressa—, amb el suport del gremi.

“Està molt bé responsabilitzar-se i avaluar les pròpies creences, però no podem sentir-nos culpables quan la salut mental també depèn del context, del lloc de naixement i dels privilegis que es tenen”, subratlla. Pel que fa a la “generació de vidre” —la generació Z, que comprèn les persones nascudes entre el 1997 i el 2012—, diu que li fa “gràcia” aquesta etiqueta quan és la “primera” que s’ha hagut d’enfrontar “a la intel·ligència artificial, a uns preus de l’habitatge tan elevats i a un futur sense cap mena de certesa”, declara a elDiario.es.

Eivissa s’ha promocionat durant l’Ibiza Wellness com un “paradís del benestar”, segons les paraules d’Abel García, tècnic de Foment del Turisme d’Eivissa. L’esdeveniment ha inclòs classes de ioga i pilates, una sessió de meditació, un showcooking, una taula rodona sobre emprenedoria femenina i un concert de la música madrilenya Sandra Bernardo, entre altres propostes. Durant la primera nit de celebració, Sant Joan va ser l’escenari escollit per a una representació teatral amb la deessa Tanit —símbol principal de la mitologia eivissenca— i una mostra de ball pagès.

García destaca la voluntat de mostrar la diversitat de propostes que ofereix l’illa pitiüsa, donant cabuda a la població local i comptant amb convidats de projecció internacional, i reivindica la importància d’atreure visitants durant tot l’any, sense “demonitzar” el turisme. L’edició s’ha celebrat just abans de la inauguració prevista, durant el primer trimestre del 2028, de la segona fase del Palau de Congressos, que permetrà augmentar la capacitat de la infraestructura de 500 a gairebé 2.000 assistents. Aquestes obres pretenen allargar la temporada turística i descentrar Eivissa del turisme de sol, platja i clubs nocturns.

Elsa Punset (Londres, 61 años) recuerda algo que casi todos hemos olvidado: el cerebro humano conserva mecanismos heredados del Paleolítico, cuando primaban las emociones básicas como la ira, la tristeza o el asco y no había apenas cabida para la alegría. Lo importante, entonces, era la supervivencia. Para eso, para continuar habitando en la faz de la tierra, estas emociones desempeñaban -y todavía desempeñan- un papel “fundamental”, asegura la divulgadora científica.

Lo hace sobre el escenario del Palacio de Congresos de Santa Eulària, en Eivissa, donde se ha desarrollado este fin de semana la segunda jornada de la séptima edición del Ibiza Wellness. Punset es una de las ponentes de una convocatoria centrada en la salud física y mental, la inteligencia emocional y la búsqueda del bienestar. 

La necesidad de encontrar esa paz personal se ha convertido en una misión casi enfermiza en el siglo XXI. Mientras el siglo XX estuvo marcado por la “preocupación” por nuestro estado físico, el actual está llamado a ser el siglo “de la salud mental”, valora Punset. Ese ahínco por profundizar en la mente proviene de las dificultades derramadas de la inestabilidad que caracteriza la trayectoria vital. “Hay una necesidad muy humana de comprender cómo vivir, cómo afrontar las pérdidas y cómo querer y sentirse querido. Por eso, cuando alguien pone palabras a lo que sentimos, encontramos cierto alivio”, atestigua.

Estas ideas son las que vertebran desde hace años su trabajo, a través del que busca proporcionar -sobre todo con conferencias, talleres y también con sus libros, el último, ‘Alas para volar’, publicado en 2025- herramientas emocionales para sobrevivir en un contexto hostil que ya no es el Paleolítico pero tiene nuevas adversidades. “Necesitamos poder detenernos y preguntarnos: ¿qué me pasa?, ¿qué necesito?, ¿estoy viviendo como quiero o simplemente reaccionando a lo que me llega?”. 

En el año 2030, la mayoría de la población vivirá en grandes ciudades, entre ruido e interrupción, recuerda Punset frente al auditorio ibicenco. Esto supone que, quizá, el torrente de malestar de la ciudadanía provenga más de un ámbito social -estresante, injusto- que de una esfera más personal e individual. A eso, además, se suma la “paradoja” de que vivimos rodeados de promesas de bienestar y de estímulos para consumir, que es lo que “interesa al sistema”, mientras que muchas personas “lo que echamos de menos es el tiempo, la conexión, la seguridad, los vínculos y un propósito”, apunta la divulgadora ante elDiario.es. 

- ¿Estamos intentando resolver individualmente problemas que tienen causas sociales?

- Rotundamente sí. Debemos denunciarlo alto y claro. Hemos avanzado al reconocer que la salud mental importa, pero corremos el riesgo de situar toda la responsabilidad en la persona: que gestione mejor su estrés, que se organice, que aprenda a desconectar. Todo eso puede ayudar, pero hay que preguntarse de dónde viene ese estrés. Si alguien vive con miedo a perder su casa, encadena empleos precarios o se siente solo, tenemos que mirar esas condiciones de vida. No podemos vivir sobre adaptándonos a un mundo que nos enferma. La salud mental también depende de políticas de vivienda, condiciones laborales dignas y con espacios y servicios que ayuden a construir comunidad.

- ¿Qué consecuencias tiene la inseguridad derivada de la crisis habitacional? Es difícil hablar de bienestar cuando están en riesgo las necesidades básicas.

- Una casa es mucho más que un techo: es el lugar desde el que puedes descansar, echar raíces y pensar en el futuro. Cuando no sabes si podrás pagarla o cuánto tiempo podrás quedarte, esa incertidumbre puede ocupar una parte enorme de tu vida. Y hay algo especialmente doloroso: acabar interpretando como un fracaso personal una dificultad que comparte muchísima gente. Trabajas, te esfuerzas y aun así no puedes emanciparte o vivir con tranquilidad.

Hay algo especialmente doloroso: acabar interpretando como un fracaso personal una dificultad que comparte muchísima gente. Trabajas, te esfuerzas y aun así no puedes emanciparte o vivir con tranquilidad

Entre la explotación turística y el bienestar local

El Ibiza Wellness se enmarca en la apuesta de la industria turística de Balears por la desestacionalización y por atraer visitantes a través de una oferta basada en la calidad y no en la cantidad. Ese balance entre la explotación turística y la calidad de vida de la población local es complicado en un territorio muy marcado por la grave crisis de vivienda. En el archipiélago, uno de cada cinco personas están en riesgo de exclusión social a pesar de tener un trabajo a jornada completa, según un informe de FOESSA.

Las herramientas emocionales pueden ayudarnos a comprender lo que sentimos, tomar decisiones y buscar apoyo, pero no se pueden utilizar para exigir que alguien “soporte indefinidamente unas condiciones injustas”, explica Punset.

Saber discernir lo que depende de nosotros y lo que no -más ligado al contexto- es una de las claves para poder afrontar las dificultades que se presenten. No es lo mismo torear un problema con estabilidad económica y una red de apoyo que hacerlo en una situación de precariedad. Sin embargo, esa diferencia evidente en el punto de partida se termina por olvidar y deja a veces paso a la autoflagelación. 

Un contexto de desconexión ambiental

“Creo que entramos en un tiempo en el que los ciudadanos vamos a tener que ponernos manos a la obra para corregir una gestión política que se ha dejado colonizar en buena medida por los mercados y los intereses de unos pocos”, sigue Punset. Las herramientas sirven para tener la capacidad de detectar cuando algo es perjudicial para nosotros y de buscar formas de cambiarlo. También junto a otras personas. 

En 2025, en un momento crítico marcado por la desconexión ambiental, el aislamiento urbano y el malestar psicológico, Punset puso en marcha la Fundación Punset Terraviva para impulsar proyectos que conecten la naturaleza con el bienestar humano. 

Desde los centros de salud de Las Rozas (Madrid), una de las iniciativas que puso en marcha fue la prescripción verde, otorgada por los médicos de cabecera y mediante la que se receta el contacto con la naturaleza. La iniciativa defiende la creación de barrios verdes, biodiversos y habitables, donde los espacios naturales formen parte de la cotidianidad.

“Somos naturaleza”, recuerda la escritora, quien critica que hayamos evolucionado durante cientos de miles de años en contacto con otros seres vivos, pero en apenas unas generaciones hayamos pasado a vivir rodeados de “asfalto, tráfico y pantallas”. Esta desconexión, incide, tiene claras consecuencias para la salud mental. De hecho, diversos estudios han relacionado con una mayor exposición a determinados trastornos, añade. 

La resiliencia de la generación Z

La afectación por esta falta de vínculo por el entorno natural recae sobre todo en las generaciones jóvenes, a las que normalmente se dirige a través de redes sociales el actor Joaquín Caserza, cuyo show Conversaciones con mi mente precedió a la ponencia de la hija del también divulgador científico Eduardo Punset. En uno de sus últimos posts, Caserza reivindica, precisamente, que “no todo está en la mente”. El ahora influencer hace hincapié que su contenido se basa en experiencias propias, que comparte desde su papel de intérprete por si ayudan a suscitar preguntas. No desde una formación en Psicología, aunque cuenta “afortunadamente” -expresa- con el apoyo del gremio.

“Está muy bien responsabilizarse y evaluar las propias creencias, pero no podemos sentirnos culpables cuando la salud mental también es el contexto, el lugar de nacimiento y los privilegios que se tienen”, subraya. Respecto a la “generación de cristal” -la generación Z, que comprende a las personas nacidas entre 1997 y 2012-, alega que le hace “gracia” la etiqueta cuando es la “primera” que se ha tenido que enfrentar a “la inteligencia artificial, a unos precios tan elevados de vivienda y a un futuro sin ningún tipo de certezas”, declara a elDiario.es. 

Eivissa se ha promocionado durante el Ibiza Wellness como un “paraíso del bienestar”, según palabras de Abel García, técnico de Fomento del Turismo de Eivissa. El evento ha incluido clases de yoga y pilates, una sesión de meditación, un showcooking, una mesa redonda sobre emprendimiento femenino y un concierto de la música madrileña Sandra Bernardo, entre otros. Durante la primera noche de celebración, Sant Joan fue el escenario elegido para una representación teatral con la diosa Tanit -símbolo principal de la mitología ibicenca- y una muestra de ball pagès.

García destaca la voluntad de mostrar la diversidad de propuestas que ofrece la pitiusa, dando cabida a la población local y contando con invitados de proyección internacional y reivindicó la importancia de atraer visitantes durante todo el año, sin “demonizar” el turismo. La edición se ha celebrado justo antes de que, en el primer trimestre de 2028, esté prevista la inauguración de la segunda fase del Palacio de Congresos, que permitirá aumentar la capacidad de la infraestructura de 500 a casi 2.000 asistentes. Unas obras que persiguen dilatar la temporada turística y desfocalizar Eivissa del turismo de sol, playa y clubes nocturnos.

La història de Casa Lola, una vil·la propietat de la polèmica empresària Paquita Sánchez Ordóñez, sembla interminable, tant si es mira cap al passat com si s'intenta albirar el futur. Els litigis derivats de les infraccions urbanístiques, les operacions policials i els episodis viscuts entre les seves parets —un incendi mortal i una denúncia per agressió sexual— semblen extrets d'una novel·la de personatges dostoievskians.

A la porta hi penja ara un cadenat daurat, lluent i de grans dimensions que n'impedeix l'accés. Des de l'abril, quan es van produir diversos desallotjaments a l'illa, la mansió havia estat ocupada per més de 200 persones. La situació es va allargar fins fa deu dies, quan el Jutjat d'Instrucció número 2 d'Eivissa va ordenar el desmantellament de les barraques.

El nom de Casa Lola fa temps que apareix a la premsa local, estatal i fins i tot internacional. Durant una època, la casa on se celebraven festes que reunien famosos i membres de l'alta societat que estiuejaven a Eivissa ocupava pàgines de diverses seccions dels diaris. Sobretot, després que es descobrís que la construcció era il·legal i que s'havia aixecat sense llicència. Anys més tard, aquesta situació va desembocar en una ordre de demolició que, després d'un llarg procés judicial, es va executar el 9 d'agost de 2022.

Així, la seva propietària, Francisca Sánchez Ordóñez —coneguda popularment com a Paquita Marsan—, ha estat batejada com la “casera dels famosos”. Aquesta empresària del sector immobiliari i turístic, coneguda també a Màlaga, la seva ciutat natal, ha acumulat un patrimoni considerable gràcies al lloguer de les seves vil·les a persones famoses i adinerades. Segons el Consell d'Eivissa, algunes d'aquestes operacions s'haurien dut a terme de manera irregular. En diverses ocasions, també ha presumit de mantenir una amistat amb els expresidents del Govern espanyol Felipe González i José María Aznar. Aquest diari s'ha intentat posar en contacte telefònic amb la propietària, però no n'ha obtingut resposta en el moment de publicar aquesta informació.

Només 17 persones a l'interior

“Ara [des que la Justícia va anunciar el desnonament] tanquem cada dia la porta”, explica Pablo, un treballador d'origen uruguaià i un dels pocs que encara viuen a l'interior de l'antiga vil·la de luxe. Les barraques es van anar estenent per la finca fins a acollir més de 200 persones de diverses nacionalitats, principalment paraguaianes, espanyoles, equatorianes i marroquines, segons explica aquest home a elDiario.es. “De 220, només en quedem 17”, assegura.

La finca té una superfície de 9.326 metres quadrats i disposa de diverses instal·lacions, com ara bungalous, piscines i terrasses, que també estan afectades per l'ordre de demolició. En els darrers anys, però, aquestes instal·lacions han quedat relegades a causa de l'estat de semiabandonament de la propietat. Els ocupants asseguren que a l'interior s'hi acumula molta brutícia. Des de fora no es pot comprovar l'estat de l'immoble; només s'hi veu una cadira de càmping al costat d'una caravana que encara conserva alguns elements de confort i que, fins fa poc, algú feia servir com a habitatge.

El desviament des de la carretera permet identificar fàcilment la finca. Sobre una pedra, pintat de negre, s'hi llegeix el nom “Lola”, envoltat de diversos cors dibuixats sobre la mateixa roca. Pablo fa quatre mesos que viu a l'immoble. Un amic seu li havia recomanat el lloc perquè s'hi instal·làs mentre treballava com a peó en una empresa de construcció al port d'Eivissa. Aquest amic ja hi vivia des de feia dos anys.

No saben quan es produirà el desallotjament. El que sí que saben és que la majoria dels ocupants, que pagaven entre 200 i 300 euros per viure a la finca, han marxat a un altre indret de l'illa. No se sap exactament a qui abonaven els diners. Pablo no sap situar gaire bé el nou emplaçament dels seus antics companys: “A prop del quilòmetre 4 [de la carretera de Sant Josep], després de la rotonda, a uns 150 metres girant per aquí a l'esquerra”, indica amb dubtes.

Els inquilins pagaven un import d'entre 200 i 300 euros per viure al terreny, tot i que es desconeix exactament a qui

De mansió de luxe a assentament

És el que passa a l'illa des que, fa uns anys, es va agreujar la crisi de l'habitatge, que no dona treva. Després d'un desallotjament, les persones afectades es traslladen a un altre espai, públic o privat, on es tornen a reproduir les mateixes condicions d'infrahabitatge. Pablo, però, desconeix si el terreny on s'han instal·lat els seus antics companys també pertany a la propietària de Casa Lola.

La vil·la d'es Cubells no és l'única propietat de l'empresària malaguenya on s'han instal·lat treballadors en condicions precàries. El problema que afecta la mansió també es va reproduir la temporada anterior en uns antics apartaments d'es Canar coneguts com El Rancho i, aquest estiu, en un solar de Cala de Bou on projecta construir almenys una vintena de pisos. El juliol passat, a més, la Policia va desmantellar una festa il·legal amb més de 250 persones organitzada en una altra de les seves propietats, Casa Paola, situada al mateix municipi de Sant Josep.

Sánchez Ordóñez no ha parlat directament amb els habitants de l'antiga vil·la. Segons explica a elDiario.es l'advocat de l'empresària, Juan Carlos Rodríguez Tur, és un dels ocupants, d'origen colombià, qui gestiona —o gestionava— els lloguers il·legals amb les persones que viuen a l'assentament. Rodríguez assegura que encara no hi ha una data fixada per al desallotjament, que correspon executar a la Policia Judicial de la Guàrdia Civil i a la Policia Local de Sant Josep. Tots dos cossos preparen el dispositiu policial, una tasca que, segons l'advocat, no serà “gens fàcil”.

De moment, les 17 persones que encara continuen a la propietat de Marsan passen la nit en un habitatge situat just a l'esquerra de la porta d'entrada. A la planta superior hi ha una terrassa, al costat de la qual encara hi ha aparcada una caravana. A tocar, també hi ha una nevera a l'exterior. “Ja no dorm ningú allà, ens ha prohibit viure en els vehicles o en les tendes de campanya”, explica Pablo, sense precisar qui els ho ha prohibit. La instrucció va arribar després que rebessin l'ordre judicial de desallotjament, fa menys de dues setmanes.

'Ens han prohibit viure als vehicles o a les tendes de campanya', aclareix Pablo

Un incendi mortal possiblement intencionat

Les alarmes pel desallotjament es van activar després que el passat diumenge 27 de setembre es produís un incendi en una de les barraques, que la Guàrdia Civil investiga per determinar si va ser intencionat. El foc va acabar amb la vida d'un home de 48 anys. Els agents mantenen obertes totes les hipòtesis i no descarten que es tracti d'un acte criminal, segons han explicat a elDiario.es.

L'incendi es va declarar de matinada. Els serveis de seguretat i emergències van rebre l'avís cap a les set del matí i es van desplaçar immediatament fins a la vil·la d'es Cubells. Hores més tard, cap a les cinc de l'horabaixa, la víctima, de nacionalitat paraguaiana, va morir a la unitat de cures intensives (UCI) de l'Hospital Can Misses.

Les cremades, que afectaven el 90% del cos, van provocar ferides crítiques. L'home va ingressar a l'hospital amb un diagnòstic de gran cremat, però no se li va poder salvar la vida.

La resolució que ordena el desallotjament va ser dictada dimecres passat pel jutge substitut José Antonio Martínez Moya. El Jutjat de la Secció d'Instrucció número 2 del Tribunal d'Instància d'Eivissa va acordar, com a mesura cautelar, l'expulsió dels ocupants de la vil·la i la restitució de la possessió a l'empresa propietària, Inversiones Hoteleras Faro SL, la societat que gestiona Marsan amb la seva filla, Rocío Sánchez.

Prèviament, el 2 de juliol, després que es produís una agressió sexual a la finca, el bufet Rodríguez Tur Abogados havia denunciat un delicte lleu d'usurpació pels “problemes de convivència”. En la resolució, el jutge considera que hi ha indicis d'una ocupació de l'immoble amb “vocació de permanència”, sense que cap dels ocupants disposi d'un títol que “legitimi la seva possessió, sense autorització de la propietària i contra la seva voluntat”. La resolució també assenyala que les persones que ocupen la finca han anat canviant amb el temps, amb sortides i noves ocupacions, i que la propietat els atribueix diversos incidents.

A l'espera de la notificació del jutge

Tot i que el desallotjament encara no s'ha executat formalment, la setmana passada es va estendre el rumor que el dispositiu policial tindria lloc dimarts. El jutjat competent, però, va desmentir aquesta informació. L'advocat de Sánchez Ordóñez ha explicat que la Guàrdia Civil havia comunicat als ocupants que el desallotjament seria “imminent” perquè abandonassin Casa Lola, però el cos policial no ha concretat cap data.

Des d'aleshores, els agents s'acosten a la vil·la a diferents hores del dia. Segons explica Pablo a elDiario.es, fins i tot piquen a la porta per parlar directament amb els ocupants: “A les set del matí, a les dues, a les cinc de la tarda… volen comprovar que tot està bé”.

De moment, Pablo no té intenció de marxar. Aquest matí prepara una bossa per netejar la finca i deixar-la tan neta com sigui possible. “La propietària ens ha dit que quan ens desallotgin ens podrem quedar com a empleats”, afirma.

L'advocat de l'empresària, però, ho nega: “No quedarà cap persona com a empleada ni en general. Després del desallotjament l'encerclarem i la tancarem perquè no pugui entrar ningú més. De fet, estem considerant posar seguretat i una tanca elèctrica”.

La historia de Casa Lola, una villa propiedad de la polémica empresaria Paquita Sánchez Ordóñez, parece interminable si se rebobina hacia el pasado y si se proyecta hacia el futuro: los líos judiciales derivados de las infracciones urbanísticas, las operaciones policiales y la intrahistoria entre sus paredes –un incendio mortal y una denuncia por agresión sexual– se asemejan a una tergiversada novela con personajes dostoievskianos. 

Sobre la puerta cuelga ahora mismo un candado, dorado, reluciente, de considerables dimensiones que cierra el paso. Desde abril –cuando se produjeron varios desalojos en la isla–, la mansión había estado ocupada por más de 200 personas. Hasta hace diez días, cuando el Juzgado de Instrucción número 2 de Eivissa ordenó el desmantelamiento de las barracas.

El nombre de Casa Lola lleva mucho tiempo apareciendo en la prensa local, nacional e incluso internacional. Durante una temporada, la casa donde se celebraban las fiestas que reunían al famoseo y a la alta sociedad que veraneaba en Eivissa aparecía en las páginas de distintas secciones. Sobre todo, cuando se descubrió que era ilegal y que no se había pedido licencia para construirla. Esto motivó, años más tarde, en una orden de demolición que se hizo efectiva –tras años de proceso judicial– el 9 de agosto de 2022. 

Así, su propietaria Francisca Sánchez Ordóñez –o Paquita Marsan, como más se la conoce– ha sido bautizada como la “casera de los famosos”. Esta empresaria del sector inmobiliario y turístico, que también es una 'celebrity' en su lugar natal, Málaga, ha alcanzado un patrimonio económico elevado gracias a la actividad de alquiler, en algunos casos irregularmente –según el Consell d'Eivissa– sus villas a gente reconocida y adinerada. También ha presumido en varias ocasiones de mantener una amistad con los expresidentes Felipe González y José María Aznar. Este diario se ha intentado poner en contacto con la propietaria por vía telefónica sin recibir respuesta en el momento en que se publica esta información.

Solo 17 personas en el interior

“Ahora [desde que la Justicia anunció el desalojo] cerramos cada día la puerta”, señala Pablo, un trabajador de origen uruguayo y de los pocos que sigue viviendo en el interior de la antigua villa de lujo. Las infraviviendas se fueron extendiendo en el interior hasta albergar a más de dos centenares de moradores de distintas nacionalidades. Principalmente, paraguayos, españoles, ecuatorianos y marroquíes, señala este interlocutor a elDiario.es. “De 220, solo quedamos 17”, asegura el hombre.

Se trata de una finca de 9.326 metros cuadrados con diversas instalaciones: bungalows, piscinas y terrazas sobre las que pende una orden de demolición. Todos estos servicios, pero, han quedado relegados en los últimos años en los que el lugar ha sido sometido a un estado de semiabandono. De hecho, los moradores dicen que hay mucha basura dentro. Desde el exterior, es imposible de testificar, solo se aprecia una silla de camping al lado de la caravana donde aún hay restos de comfort; alguien la utilizaba hasta hace poco de hogar. 

El desvío desde la carretera deja claro donde se ubica la finca. Sobre una piedra, en pintura negra, se lee: “Lola”. La nomenclatura se rodea de varios corazones dibujados sobre el mismo objeto natural. Pablo lleva cuatro meses viviendo en el interior de este inmueble. Su amigo, quien le recomendó el sitio para instalarse mientras ejercía sus funciones como peón en una empresa de construcción en el puerto de Eivissa, llevaba dentro dos años. 

No tienen ni idea de cuándo se producirá el desalojo, lo que sí saben es que la mayoría de los inquilinos –que pagaban un importe de entre 200 y 300 euros por vivir en el terreno, aunque se desconoce exactamente a quién– se han marchado a otro territorio que no ubica muy bien en el mapa. “Cerca del kilómetro 4 [de la carretera de Sant Josep], después de la rotonda, a unos 150 metros girando por ahí a la izquierda”, indica dubitativo.

Los inquilinos pagaban un importe de entre 200 y 300 euros por vivir en el terreno, aunque se desconoce exactamente a quién

De mansión de lujo a asentamiento

Es lo que lleva sucediendo en la isla desde que se iniciara, hace unos años, el drama de la vivienda que no remite: tras un desalojo, se produce una migración a otro lugar –público o privado– donde se vuelven a reproducir las infraviviendas. Pablo desconoce, sin embargo, si este otro terreno donde están ahora sus antiguos compañeros pertenece a la propietaria de Casa Lola. 

Por otro lado, esta villa de es Cubells no es el único lugar en propiedad que la malagueña tiene ocupado. Si no que el problema que sacude la mansión también lo tenía, la temporada pasada, en unos antiguos apartamentos de es Canar conocidos como ‘El Rancho’ y este verano en un solar de Cala de Bou donde proyecta por lo menos una veintena de pisos. El pasado julio, además, la Policía desmanteló una fiesta ilegal con más de 250 personas organizada en otro de sus inmuebles, Casa Paola, ubicado en el mismo municipio de Sant Josep.

Sánchez Ordóñez no ha hablado directamente con los habitantes de la antigua villa. Es uno de los ocupantes, de origen colombiano, que continúa instalado allí, quien gestiona —o gestionaba— un alquiler ilegal con los habitantes del interior del asentamiento, señala el abogado de la empresaria, Juan Carlos Rodríguez Tur, a elDiario.es. Rodríguez explica que todavía no hay una fecha fijada para el desalojo, una tarea que corresponde a la Policía Judicial de la Guardia Civil y a la Policía Local de Sant Josep. Ahora mismo, ambos cuerpos de seguridad están preparando el dispositivo policial, «nada fácil».

De momento, las 17 personas que continúan en la propiedad de Marsan pasan la noche en un domicilio situado justo a la izquierda del portón de entrada. En la planta superior hay una terraza junto a la que todavía hay aparcada una caravana. Justo al lado, hay una nevera en el exterior. «Ya no duerme nadie allí, nos ha prohibido vivir en los vehículos o en las tiendas de campaña», aclara Pablo, aunque no especifica quién. La petición llegó después de recibir la orden de desalojo del juez, hace menos de dos semanas.

'Nos han prohibido vivir en los vehículos o en las tiendas de campaña', aclara Pablo

Un incendio mortal posiblemente intencionado

Las campanas de desalojo sonaron inmediatamente después de que se produjera un incendio –que la Guardia Civil investiga si fue intencionado–, en una de las chabolas el pasado domingo 27 de septiembre que acabó con la vida de un hombre de 48 años. Los agentes mantienen, de momento, abiertas todas las hipótesis y no han descartado la vía criminal, señalan a elDiario.es.

Las llamas se produjeron la madrugada de un domingo, cuando los servicios de seguridad y de emergencia, tras recibir el aviso sobre las 7 horas, se dirigieron de inmediato a la villa de es Cubells. Horas después, alrededor de las cinco de la tarde, la víctima, de nacionalidad paraguaya, falleció en la Unidad de Cuidados Intensivos (UCI) del Hospital Can Misses. 

Las heridas críticas provocadas durante el fuego, que afectaron al 90% de su cuerpo, le hicieron ingresar en el centro hospitalario con diagnóstico de gran quemado, lo que impidió que se pudiera hacer nada para salvarle la vida.

El auto del desalojo fue dictado el pasado miércoles por el juez sustituto José Antonio Martínez Moya. Entonces, el juzgado de la Sección de Instrucción 2 del Tribunal de Instancia de Eivissa estableció, como medida cautelar, la expulsión de los ocupantes de la villa y la restitución de la posesión a la empresa propietaria, Inversiones Hoteleras Faro S.L., la sociedad limitada que gestiona Marsan junto a su hija, Rocío Sánchez. 

Previamente, el 2 de julio –después de que se produjera en el terreno una agresión sexual– el bufete Rodríguez Tur Abogados denunció un delito leve de usurpación por los “problemas de convivencia”. Por eso, el juez ha considerado ahora que existen indicios sólidos de una ocupación del inmueble con “vocación de permanencia”, sin que ninguno de los ocupantes disponga de un título que “legitime su posesión, sin autorización de la propietaria y contra su voluntad”. La resolución señala, además, que las personas que ocupan la finca han ido cambiando con el tiempo, con abandonos y nuevas ocupaciones a las que el titular atribuye varios incidentes.

A la espera de la notificación del juez

Aunque la ejecución del desalojo no se ha llevado a cabo formalmente, la semana pasada se corrió la voz de que el operativo policial tendría lugar este martes, una información que después desmintió el juzgado competente. El abogado de Sánchez Ordóñez detalló que la Guardia Civil había hecho saber a los ocupantes de que el desalojo “sería inminente” para que abandonaran Casa Lola. Pero en ningún caso se concretó una fecha exacta, matizan desde el cuerpo de seguridad.  Desde que se produjo el comunicado, los agentes se acercan a distintas horas a la villa. Incluso, asegura Pablo a elDiario.es, tocan la puerta para comunicarse directamente con ellos: “A las siete de la mañana, a las dos, a las cinco de la tarde… quieren comprobar que todo está bien”.

De momento, Pablo no tiene intención de marcharse. Esta mañana prepara una bolsa para limpiar el terreno y dejarlo lo más limpio posible. “La propietaria nos ha dicho que cuando nos desalojen nos podremos quedar en calidad de empleados”, afirma. Una afirmación que ha sido desmentida por la defensa legal de la empresaria: “No quedará ninguna persona como empleada ni en general. Después del desalojo la tapiaremos y la cerraremos para que no pueda entrar nadie más. De hecho, estamos considerando poner seguridad y una valla eléctrica”.

Trobar un habitatge de lloguer per menys de 700 euros al mes s’ha convertit a Balears en una missió impossible. A tot l’arxipèlag, amb prou feines hi ha una dotzena de pisos o cases per sota d’aquest preu: un llindar que l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) considera ja el màxim assumible perquè una persona amb un salari estàndard de 2.000 euros nets no destini més del 35 % dels seus ingressos a l’habitatge.

El problema s’estén a totes les illes, però s’aguditza encara més a les Pitiüses, on la insularitat i la pressió turística han portat els preus a nivells que deixen fora del mercat fins i tot treballadors amb feina. Els portals immobiliaris es converteixen així en un carreró sense sortida per a tothom que cerqui habitatge a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.

L’OCU fixa dos llindars d’esforç. El primer, aquests 700 euros al mes, que suposen més d’un terç d’un sou bastant per sobre del salari mínim interprofessional a Espanya –1.221 euros bruts mensuals repartits en 14 pagues–, i un desemborsament econòmic considerat pels experts com a “sostenible”. El segon, de mil euros –en aquest cas l’oferta ascendeix a uns 40 habitatges a tot el territori insular–, suposa destinar la meitat del sou –en cas d’una persona sola– al pagament d’un lloguer.

L’estudi de l’organització de consumidors parteix del perfil següent: un ciutadà mitjà, amb contracte indefinit i intenció de llogar una residència habitual. No és un cas d’exclusió social ni d’emergència habitacional, sinó un treballador de classe mitjana i en moltes ocasions dependent de l’hostaleria, principal motor de la indústria turística balear i principal actiu del PIB autonòmic.

Lloguer de temporada i condicions infames

D’altra banda, el sacrifici econòmic no es tradueix en una qualitat de vida real. Si la cerca es filtra pel primer llindar identificat per l’OCU en el rang de preus, per exemple, a Idealista, la majoria d’immobles que dona com a resultat són baixos de màxim 80 metres quadrats i ubicats a la part forana de Mallorca o a l’illa de Menorca. A Eivissa i Formentera no hi ha ni rastre d’habitatges a aquest preu.

Dels sis anuncis que existeixen per aquest import al portal immobiliari, quatre són lloguers temporals. És a dir, els llogaters es veuen obligats a marxar al començament de la temporada turística, quan els propietaris decideixen generalment apujar el preu del lloguer per l’alta demanda.

Si es fa la mateixa cerca a Fotocasa, apareixen cinc anuncis més d’immobles: tots menys un, també de lloguer temporal. En aquest cas, sí que se’n registren dos a Eivissa: un al terme municipal de Sant Joan, per 500 euros al mes, i un altre a Sant Antoni, per 420, subjectes a les mateixes condicions; quan arriba l’estiu, l’arrendatari es veu obligat a buscar una alternativa habitacional.

Si s’eleva l’import de la renda al segon llindar establert per l’UCO, mil euros mensuals, i se selecciona el filtre de lloguer de llarga durada, el primer portal immobiliari mostra a l’arxipèlag 32 resultats i el segon, només catorze. La regulació del lloguer està especialment condicionada a les illes per les mesures adoptades per limitar l’ús turístic dels habitatges, entès com una de les principals causes de la greu crisi habitacional que afecta tot el país.

La limitació del lloguer turístic

La normativa balear –en concret, la Llei 8/2012 de Turisme de les Illes Balears– estableix límits a la comercialització d’habitatges per a estades turístiques i atribueix als Consells insulars i als ajuntaments competències per determinar les zones i el nombre de places turístiques. El Consell Insular també ha signat acords amb Airbnb per controlar que tots els propietaris amb pisos comercialitzats a la plataforma compten amb les corresponents llicències.

Pel que fa als lloguers de temporada, un dels dos decrets que el Govern va aprovar el 29 de setembre i que després va tombar el Congrés pretenia evitar, segons l’Executiu, que aquesta modalitat arribés a utilitzar-se per reduir l’oferta d’habitatge habitual. La norma exigeix justificar la causa temporal del contracte, estableix una durada general d’entre 31 dies i 12 mesos i contempla que la relació contractual passi a considerar-se d’habitatge habitual si no existeix una causa que acrediti la temporalitat.

Balears no és l’única comunitat que pateix aquest problema, sinó que en grans ciutats com Madrid i Barcelona també hi ha una oferta escassa per sota del llindar crític d’esforç que contempla l’OCU: 13 habitatges a la capital i, a la ciutat comtal, nou. L’escenari es reprodueix en altres zones de costa on les condicions de vida són atractives i on existeix, a més de la renda temporal, aquest lloguer turístic que, sense limitacions, aconsegueix rebentar el mercat habitacional de llarga estada.

Des de la Federació de Serveis de Balears de Comissions Obreres (CCOO) han assenyalat que el parc d’habitatge de Balears s’ha encarit al voltant d’un 30 % en els darrers anys, mentre que els salaris “desgraciadament, no han augmentat en la mateixa línia”. “L’economia principal de les illes és el turisme, subjecte a una estacionalitat fortíssima, cosa que significa que la majoria dels treballadors són fixos discontinus amb les conseqüents implicacions salarials”, assenyala Cati Pons, secretària de l’Acció Sindical.

Pons també indica que els salaris mitjans del comerç són de 1.200 euros bruts mensuals i en l’hostaleria, 1.700 euros. “El cost de vida, ja no només en matèria habitacional, sinó també la cistella de la compra, el combustible… no són proporcionals al que cobra la classe treballadora. És una problemàtica molt greu”, lamenta. Ni tan sols tenint un contracte a jornada completa, aquests treballadors poden “arribar a final de mes” o trobar “un habitatge digne”.

Això afecta, d’altra banda, les empreses, que tenen dificultats per trobar mà d’obra perquè fins i tot els mateixos residents se’n van a altres llocs on puguin viure. No pel que fa a la rendibilitat, en què aquest any s’ha “batut un nou rècord”. “El problema no és que no hi hagi diners, sinó com es distribueixen i que no arriben en forma d’un augment de sou a la plantilla”, apunta Pons.

Sensellarisme i risc d’exclusió social

L’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que el 2024 fins a l’11 % de la població balear tenia una despesa “elevada” en habitatge. La renda neta mitjana per llar va ser aquell any de 42.232 euros, que va augmentar fins als 44.457 euros el 2025, quan es tenen les darreres dades disponibles. Els lloguers que costen de mitjana mil euros al mes (al voltant d’un terç d’aquest ingrés net mitjà per llar) són estudis o compten amb una o, com a màxim, dues habitacions. Això sí, amb aquest hàndicap: la majoria no deixen de ser lloguers de temporada que posen com a condició in extremis marxar a l’estiu, amb l’arribada dels primers turistes.

Els lloguers que costen de mitjana mil euros al mes tenen un hàndicap: la majoria són lloguers de temporada que posen com a condició in extremis marxar a l’estiu

Així, a l’arxipèlag, un de cada cinc treballadors està en risc d’exclusió social: 223.000 ciutadans residents, segons dades recents recollides a l’Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a les Illes Balears. Això significa que, tot i ocupar un lloc de treball actiu, els residents no poden, generalment, permetre’s el nivell de vida de les illes i estan atrapats en processos de vulnerabilitat.

No són poques les persones ateses per organitzacions humanitàries, com Càritas Diocesana, que es veuen afectades per les dificultats generades per l’elevat preu del lloguer. “Moltes viuen amb els comptes justos i gairebé tot està marcat pel tema de l’habitatge”, lamenta Gustavo Gómez, coordinador de l’organització a Eivissa. “Per desgràcia, la bretxa entre els que més i menys tenen cada dia és més gran i la classe mitjana cada vegada toca més dimensions de l’exclusió”.

Moltes viuen amb els comptes justos i gairebé tot està marcat pel tema de l’habitatge. Per desgràcia, la bretxa entre els que més i menys tenen cada dia és més gran i la classe mitjana cada vegada toca més dimensions de l’exclusió

Gustavo Gómez — Coordinador de Càritas Eivissa

A Balears, un 34,2 % de les persones sense llar ho són per problemes derivats de la crisi de l’habitatge. D’aquest percentatge, un 20,1 % es van trobar en aquest escenari crític després de ser desnonades, un 3,6 % perquè se’ls va acabar el contracte de lloguer que tenien fins aleshores i el 10,5 % restant perquè no van poder continuar pagant l’allotjament. També segons dades de l’INE.

De fet, a la comunitat, el 37,8 % de la ciutadania va arribar el 2025 a final de mes fent malabars econòmics. Per llars, un 36,1 % de les famílies van acabar el mes amb algun tipus de dificultat econòmica –un 5,1 % amb “molta dificultat”; un 8,5 % amb “dificultat” i un 23 % amb “certa dificultat”. El problema afecta en gran mesura la població jove: el 44,3 % dels joves de 26 a 34 anys convivien l’any passat amb els seus pares i, entre ells, el 47,3 % perquè no es podien permetre un lloc on independitzar-se.

Aquestes setmanes, milers de persones acampen a la Puerta del Sol en una protesta per la crisi habitacional que a Balears s’ha reproduït amb tendes de campanya a la plaça d’Espanya de Palma. Els manifestants romanen a l’espera, entre altres coses, que la Diputació Permanent, que necessita menys representació per votar els decrets que el Congrés després de l’avançament de les eleccions generals, aprovi les normatives que van tombar PP, Vox i Junts divendres passat.

Encontrar una vivienda de alquiler por menos de 700 euros al mes se ha convertido en Balears en misión imposible. En todo el archipiélago, apenas existen una docena de pisos o casas por debajo de ese precio: un umbral que la Organización de Consumidores y Usuarios (OCU) considera ya el máximo asumible para que una persona con un salario estándar de 2.000 euros netos no destine más del 35% de sus ingresos a la vivienda. 

El problema se extiende a todas las islas, pero se agudiza aún más en las Pitiusas, donde la insularidad y la presión turística han llevado los precios a niveles que dejan fuera del mercado incluso a trabajadores con empleo. Los portales inmobiliarios se convierten así en una trampa sin salida para todo aquel que busque vivienda en Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.

La OCU fija dos umbrales de esfuerzo. El primero, estos 700 euros al mes, que suponen más de un tercio de un sueldo bastante por encima del salario mínimo interprofesional en España –1.221 euros brutos mensuales repartidos en 14 pagas–, y un desembolso económico considerado por los expertos como “sostenible”. El segundo, de mil euros –en este caso la oferta asciende a unas 40 viviendas en todo el territorio insular–, supone destinar la mitad del sueldo –en caso de una persona sola– al pago de un alquiler. 

El estudio de la organización de consumidores parte del siguiente perfil: un ciudadano medio, con contrato indefinido e intención de alquilar una residencia habitual. No es un caso de exclusión social ni de emergencia habitacional, sino un trabajador de clase media y en muchas ocasiones dependiente de la hostelería, principal motor de la industria turística balear y principal activo del PIB autonómico.

Alquiler de temporada y condiciones infames

Por otro lado, el sacrificio económico no se traduce en una calidad de vida real. Si la búsqueda se filtra por el primer umbral identificado por la OCU en el rango de precios, por ejemplo, en Idealista, la mayoría de inmuebles que arroja el resultado son bajos de máximo 80 metros cuadrados y ubicados en la parte forana de Mallorca o en la isla de Menorca. En Eivissa y Formentera no hay ni rastro de viviendas a ese precio. 

De los seis anuncios que existen por este importe en el portal inmobiliario, cuatro son alquileres temporales. Es decir, los inquilinos se ven obligados a marcharse al comienzo de la temporada turística, cuando los propietarios deciden generalmente subir el precio del alquiler por la alta demanda. 

Si se hace la misma búsqueda en Fotocasa, aparecen otros cinco anuncios de inmuebles: todos menos uno, también de alquiler temporal. En este caso, sí se registran dos en Eivissa: uno en el término municipal de Sant Joan, por 500 euros al mes, y otro en Sant Antoni, por 420, sujetos a las mismas condiciones; llegado el verano, el arrendatario se ve forzado a buscar una alternativa habitacional.

De elevarse el importe de renta al segundo umbral establecido por la UCO, mil euros mensuales, y seleccionar el filtro de alquiler de larga duración, el primer portal inmobiliario muestra en el archipiélago 32 resultados y el segundo, solo catorce. La regulación del alquiler está especialmente condicionada en las islas por las medidas adoptadas para limitar el uso turístico de las viviendas, entendido como una de las principales causas de la grave crisis habitacional que afecta a todo el país. 

La limitación del alquiler turístico

La normativa balear –en concreto, la Ley 8/2012 de Turismo de las Illes Balears– establece límites a la comercialización de viviendas para estancias turísticas y atribuye a los Consells insulares y a los ayuntamientos competencias para determinar las zonas y el número de plazas turísticas. El Consell Insular también ha firmado acuerdos con Airbnb para controlar que todos los propietarios con pisos comercializados en la plataforma cuentan con las correspondientes licencias.

En cuanto a los alquileres de temporada, uno de los dos decretos que el Gobierno aprobó el 29 de septiembre y que luego tumbó el Congreso pretendía evitar, según el Ejecutivo, que esta modalidad se llegara a utilizar para reducir la oferta de vivienda habitual. La norma exige justificar la causa temporal del contrato, establece una duración general de entre 31 días y 12 meses y contempla que la relación contractual pase a considerarse de vivienda habitual si no existe una causa que acredite la temporalidad. 

Balears no es la única comunidad que sufre este problema, sino que en grandes ciudades como Madrid y Barcelona hay también escasa oferta por debajo del umbral crítico de esfuerzo que contempla la OCU: 13 viviendas en la capital y en la ciutat comtal, nueve. El escenario se reproduce en otras zonas de costa donde las condiciones de vida son atractivas y donde existe, además de la renta temporal, ese alquiler turístico que, sin limitaciones, consigue reventar el mercado habitacional de larga estancia.

Sinhogarismo y riesgo de exclusión social

Desde la Federación de Servicios de Balears de Comisiones Obreras (CCOO) han señalado que el parque de vivienda de Balears se ha encarecido alrededor de un 30% en los últimos años, mientras que los salarios “desgraciadamente, no han aumentado en la misma línea”. “La economía principal de las islas es el turismo, sujeto a una estacionalidad fortísima, lo que significa que la mayoría de los trabajadores son fijos discontinuos con las consecuentes implicaciones salariales”, señala Cati Pons, secretaria de la Acción Sindical.

Pones también indica que los salarios medianos de comercio son de 1.200 euros brutos mensuales y en la hostelería, 1.700 euros. “El coste de vida, ya no solo en materia habitacional, sino también la cesta de la compra, el combustible… no son proporcionales a lo que cobra la clase trabajadora. Es una problemática muy grave”, lamenta. Ni siquiera, teniendo un contrato a jornada completa, estos trabajadores pueden “llegar a final de mes” o encontrar “una vivienda digna”.

Esto afecta, por otra parte, a las empresas, que tienen dificultades para encontrar mano de obra porque incluso los propios residentes se marchan a otros lugares donde puedan vivir. No en cuanto a rentabilidad, en lo que este año se “ha batido un nuevo récord”. “El problema no es que no haya dinero, sino en cómo se distribuyen y en que no llegan en forma de un aumento de sueldo a la plantilla”, apunta Pons

El Instituto Nacional de Estadística (INE) muestra que en 2024 hasta el 11% de la población balear tenía un gasto “elevado” en vivienda. La renta neta media por hogar fue ese año de 42.232 euros que aumentaron a 44.457 euros en 2025, cuando se tienen los últimos datos disponibles. Los alquileres que cuestan de media mil euros al mes (alrededor de un tercio de ese ingreso neto medio por hogar) son estudios o cuentan con una o máximo, dos habitaciones. Eso sí, con ese hándicap: la mayoría no dejan de ser alquileres de temporada que ponen como condición in extremis marcharse en verano, con la llegada de los primeros turistas.

Los alquileres que cuestan de media mil euros al mes tienen un hándicap: la mayoría son alquileres de temporada que ponen como condición in extremis marcharse en verano

Así, en el archipiélago, uno de cada cinco trabajadores está en riesgo de exclusión social: 223.000 ciudadanos residentes, según datos recientes recogidos en el Informe FOESSA sobre Exclusión y Desarrollo Social en las Illes Balears. Esto significa que, a pesar de ocupar un puesto de trabajo activo, los residentes no pueden, generalmente, costearse el nivel de vida de las islas y están atrapados en procesos de vulnerabilidad.  

No pocas de las personas atendidas por organizaciones humanitarias, como Cáritas Diocesana, están afectadas por las dificultades generadas por el elevado precio del alquiler. “Muchas viven con lo justo y casi todo marcado por el tema de vivienda”, lamenta Gustavo Gómez, coordinador de la organización en Eivissa. “Por desgracia, la brecha entre los que más y menos tienen cada día es mayor y la clase media cada vez toca más dimensiones de la exclusión”. 

Muchas viven con lo justo y casi todo marcado por el tema de vivienda. Por desgracia, la brecha entre los que más y menos tienen cada día es mayor y la clase media cada vez toca más dimensiones de la exclusión

Gustavo Gómez — Coordinador de Cáritas Ibiza

En Balears, un 34,2% de las personas sin hogar lo están por problemas derivados de la crisis de vivienda. De este porcentaje, un 20,1% se vieron en este crítico escenario tras ser desahuciados, un 3,6% porque se les terminó el contrato de alquiler que tenían hasta el momento y el 10,5% restante porque no pudieron seguir pagando el alojamiento. También según datos del INE.

De hecho, en la comunidad, el 37,8% de la ciudadanía llegó en 2025 a final de mes haciendo malabares económicos. Por hogares, un 36,1% de las familias terminaron el mes con algún tipo de dificultad económica -un 5,1% con “mucha dificultad”; un 8,5% con “dificultad” y un 23% con “cierta dificultad”. El problema afecta en gran medida a la población joven: el 44,3% de los jóvenes de 26 a 34 años convivía el año pasado con sus padres y, entre ellos, el 47,3% por no poder costearse un lugar al que independizarse.

Estas semanas, miles de personas acampan en la puerta del Sol en una protesta por la crisis habitacional que en Balears se ha reproducido con tiendas de campaña en la plaça d’Espanya de Palma. Los manifestantes permanecen a la espera, entre otras cosas, de que la Diputación Permanente, que necesita menos representación para votar los decretos que el Congreso tras el adelanto de las elecciones generales, apruebe las normativas que tumbaron PP, Vox y Junts el pasado viernes. 

Fins fa uns dies, les xarxes socials de la regidora del PP a l’Ajuntament d’Eivissa, Ana Ferrer Prohías, mostraven l’alt tren de vida que duia juntament amb el seu marit, José Luis Cortés Cortés. Després que sortís a la llum l’operació policial contra el blanqueig de capitals, el tràfic de drogues i la pertinença a organització criminal que va acabar amb la detenció del seu marit, aquelles imatges de iots de luxe, vacances a la neu i vehicles d’alta gamma han desaparegut dels seus perfils. Altres fonts destaquen que Ferrer Prohías presumia habitualment de la roba que duia, així com de les seves bosses i accessoris de marques de luxe.

Durant el registre policial que va acabar amb la detenció de Cortés Cortés, en una urbanització de ses Torres —zona residencial exclusiva i molt cotitzada situada al nucli de Jesús, dins el municipi de Santa Eulària des Riu—, es va confiscar una pistola, tres armes blanques, tres rellotges d’alta gamma, una desena de smartphones i diversos ordinadors portàtils, així com centenars de bitllets de 20 i 50 euros, i feixos de 100 i 200, segons les imatges difoses per la investigació.

Aquest tren de vida havia despertat sospites d’una presumpta vinculació amb una organització criminal dedicada al tràfic de cocaïna i al blanqueig de capitals. Agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, en una operació coordinada per l’EUROPOL, van detenir l’última setmana de setembre 26 persones en territori nacional relacionades amb la trama. Una d’elles, la parella de l’edil.

La regidora del PP a l’Ajuntament d’Eivissa Ana Ferrer Prohías ha presentat la seva renúncia a l’acta de regidora després que el seu marit fos detingut en el marc de l’operació policial contra la presumpta organització criminal. El Partit Popular insular va confirmar la dimissió aquest diumenge al vespre mitjançant un comunicat, en què assenyala que Ferrer va comunicar la setmana passada al batle de la ciutat, Rafael Triguero, la seva decisió d’abandonar la Corporació municipal. Segons el partit, la regidora va traslladar inicialment la seva voluntat de renunciar de manera verbal i posteriorment la va formalitzar per escrit, al·legant motius personals i familiars.

El PSOE d’Eivissa ja havia reclamat públicament la seva dimissió i havia exigit també explicacions al batle, en considerar que l’Ajuntament havia d’oferir una resposta política i institucional davant la situació. Després de la nota de premsa difosa pel PP, queda per esclarir si el batle d’Eivissa, Triguero, era coneixedor dels detalls de la investigació que havia acabat amb la detenció del marit de Ferrer, i quines van ser les decisions que va decidir adoptar a partir d’aquell moment. L’Ajuntament no ha donat més explicacions a aquest diari de moment.

Les societats de José Luis Cortés Cortés

Cortés Cortés ha estat traslladat a Madrid en un cas que està sent investigat per l’Audiència Nacional i la Fiscalia Especial Antidroga, segons ha avançat La Voz de Ibiza i ha pogut confirmar elDiario.es. L’investigat per presumpta pertinença a organització criminal en la trama de narcotràfic i blanqueig de capitals era entrenador personal en un gimnàs i, a més, es dedicava al negoci immobiliari.

L’investigat per presumpta pertinença a una organització criminal en la trama de narcotràfic i blanqueig de capitals era entrenador personal en un gimnàs i, a més, es dedicava al negoci immobiliari

Actualment figura amb càrrecs en diverses societats vinculades principalment a aquest sector, segons consta al Registre Mercantil. És administrador únic d’Unero Espacio SL, una empresa dedicada a la compravenda i el lloguer d’immobles, la seva gestió, així com a la construcció i promoció immobiliària. També és administrador únic de Cas Mut Unero SL i Ses Torres 3 Unero SL, societats domiciliades a Eivissa els objectes socials de les quals inclouen activitats immobiliàries, promoció, construcció, compravenda i arrendament d’immobles.

La seva activitat empresarial continua amb Rodcor Ibiza SL, on figura com a administrador mancomunat, l’objecte social de la qual inclou la construcció i les activitats immobiliàries, però també el comerç, les indústries manufactureres i tèxtils i el turisme, l’hostaleria i la restauració, i amb World Unero SL, de la qual és administrador únic des de l’abril de 2026. Aquesta darrera té com a objecte principal la tinença i gestió de participacions en altres societats, per la qual cosa funciona com un holding, més que com una immobiliària pròpiament dita.

L’agost de 2026, a més, Unero Espacio SL, administrada per Cortés, va ser designada administradora única de Tri Mares Investment SL, una societat l’objecte de la qual inclou la promoció immobiliària, la compravenda de terrenys i edificacions i la construcció. Cortés hi figura com a representant d’Unero Espacio SL.

Fora del negoci immobiliari, Cortés manté també el control d’Arquitectura Técnica Viva de Intermediación SL, de la qual figura com a soci únic i administrador únic. Aquesta societat està relacionada amb l’arquitectura tècnica, la direcció i coordinació d’obres, projectes, rehabilitació, peritatges, taxacions i informes tècnics.

La declaració patrimonial de Ferrer Prohías

En la declaració de béns patrimonials d’Ana Ferrer Prohías, publicada al Portal de Transparència de l’Ajuntament després de les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2023, l’edil va declarar com a activitat privada principal l’administració retribuïda en el sector dels entrenaments esportius, ocupació que exercia des de maig de 2020 i per a la qual va fer constar no haver obtingut la corresponent autorització de compatibilitat.

El patrimoni immobiliari que figura a la declaració estava compost per sis immobles urbans dels quals Ferrer Prohías declarava ser titular al 100 %. Els valors cadastrals eren molt diferents entre si: des dels 6.688 euros d’una de les propietats fins als 86.919 euros d’una altra. Entremig apareixen immobles amb valors de 8.647, 27.323 i 62.663 euros. A aquest patrimoni s’hi sumava una participació del 33 % en un immoble de naturalesa rústica, amb un valor cadastral de 16.752 euros.

Segons la seva declaració de béns, la regidora posseeix sis immobles urbans

La declaració recollia també 39.102 euros en comptes i dipòsits bancaris. Ferrer Prohías atribuïa 23.800 euros a un compte bancari del qual era titular al 100 %, mentre que altres 11.975 euros corresponien a un compte d’una entitat compartit al 50 %. Els 3.327 euros restants estaven dipositats en un altre compte de titularitat compartida al 50 %. Pel que fa als vehicles, només n’hi apareixia un, el valor de mercat declarat del qual era de zero euros.

A l’altre costat del balanç hi figuraven tres préstecs hipotecaris assumits íntegrament per la regidora, amb un deute pendent d’amortització que ascendia a 162.578 euros. El més elevat, de 88.591 euros, estava vinculat al seu habitatge habitual. Els altres dos, amb saldos pendents de 40.267 i 33.719 euros, apareixien relacionats amb activitats econòmiques.

Hi ha, a més, un darrer apartat de la declaració en què amb prou feines hi ha rastre de patrimoni: les caselles corresponents a joies, obres d’art, objectes sumptuaris, valors mobiliaris, fons d’inversió i participacions en societats figuren “sense dades”.

El batle demana “prudència”

El batle d’Eivissa, Rafael Triguero, ha assenyalat que la regidora Ana Ferrer li va transmetre la seva voluntat de dimitir després de saber que el seu marit havia estat detingut en una operació contra el narcotràfic i el blanqueig de capitals, en declaracions als mitjans. El primer edil ha demanat “prudència” fins que es resolgui el cas que investiguen l’Audiència Nacional i la Fiscalia Especial Antidroga, apel·lant al patiment de Ferrer i la seva família, que afirma que no tenia coneixement de l’operació.

Triguero, que emmarca el cas en una “qüestió personal i familiar”, ha explicat que es va reunir amb la ja exregidora a principis de la setmana passada, quan el marit d’aquesta ja havia estat detingut. “Em va explicar part de la informació que ella tenia, que no era gaire. Vam acordar que tenia l’obligació de dimitir i ella tenia la voluntat d’abandonar el càrrec”, ha afirmat el batle.

“És una mare amb un fill i una filla menors que no ho estan passant gens bé i [la detenció del pare] els està afectant molt. Vull transmetre que, fins que no es conegui la veracitat [del cas] i la sentència, hi ha d’haver prudència, perquè ni la mateixa Ferrer coneix la magnitud d’aquesta qüestió”, ha afegit. També ha explicat que els següents de les llistes i que possiblement substituiran Ferrer són Alfonso Riera o Luis Conill, cosa que ocorrerà en el proper ple municipal.

El batle ha demanat 'prudència': 'És una mare amb un fill i una filla menors que no ho estan passant gens bé i [la detenció del pare] els està afectant molt. Vull transmetre que, fins que no es conegui la veracitat [del cas] i la sentència, hi ha d’haver prudència, perquè ni la mateixa Ferrer coneix la magnitud d’aquesta qüestió'

Una detenció en una vil·la de luxe dominicana

L’organització establerta a Espanya i finalment desmantellada estava vinculada, segons informació de la Policia Nacional, a destacats referents del narcotràfic internacional. S’encarregava d’introduir cocaïna a Europa des de Colòmbia i Panamà i utilitzava inversions immobiliàries, promocions i viles de luxe per blanquejar els seus propis beneficis i els d’altres organitzacions criminals, segons la investigació del cos de seguretat conjuntament amb la Guàrdia Civil.

L’organització utilitzava inversions immobiliàries, promocions i viles de luxe per blanquejar els seus propis beneficis i els d’altres organitzacions criminals

L’operació s’ha saldat amb 27 detinguts, quatre d’ells a Eivissa. A més, s’han dut a terme 38 registres en altres punts d’Espanya i a l’altra banda de l’Atlàntic, en una vila de luxe de la República Dominicana. Agents de la Policia Nacional i de l’institut armat es van desplaçar fins al país caribeny després d’haver treballat juntament amb la Direcció Nacional de Control de Drogues dominicana per materialitzar la detenció.

A Espanya, n’hi ha hagut 14 a Madrid, quatre a Eivissa, tres a Almeria, dos a Màlaga, dos a Lleó i una a Pontevedra. Dos dels detinguts estan catalogats com a High Value Target per l’EUROPOL. A més, es van executar 38 registres: 19 a Madrid, vuit a Eivissa, vuit a Andalusia, quatre a Màlaga i altres quatre a Almeria, un a Albacete, un altre a Mèrida (Extremadura) i un darrer a Pontevedra (Galícia). A més, s’han dut a terme diverses actuacions a la República Dominicana.

La Plaça Judicial 5 de la Secció d’Instrucció del Tribunal Central d’Instància de l’Audiència Nacional i la Fiscalia Especial Antidroga han dirigit la investigació, en què han participat agents de la Policia Judiciària de Portugal, i que va arrencar el setembre de 2023 a partir de l’anàlisi de plataformes de missatgeria encriptades.

Segons les primeres indagacions, entre 2020 i 2021 l’organització va establir rutes per introduir cocaïna mitjançant els coneguts mètodes del ‘ganxo cec’, rip off o contenidor ‘embarassat’, amb els quals abastia altres organitzacions criminals establertes a Espanya.

Les investigacions van permetre vincular els investigats amb quatre confiscacions de cocaïna a Panamà que sumaven més de 1.500 quilos i determinar que formaven part de la branca espanyola d’una estructura amb capacitat per introduir droga procedent de Colòmbia i Panamà mitjançant contenidors marítims. Aquests acabaven en punts de demanda de consum, com les illes.

Viles de luxe per blanquejar els diners de la droga

Una part de l’estructura es dedicava a introduir en el circuit legal els beneficis procedents del narcotràfic mitjançant societats mercantils vinculades al sector immobiliari. Els investigadors van localitzar inversions en promocions, urbanitzacions i habitatges de luxe, especialment a Eivissa, Marbella i Madrid.

L’organització hauria arribat a promoure i construir urbanitzacions i viles de luxe per ocultar la titularitat real dels béns i blanquejar els fons obtinguts del tràfic de drogues. En el marc de l’operació s’ha acordat la prohibició de disposar de setanta immobles i setze viles de luxe.

L’estructura hauria ampliat després aquesta activitat i hauria començat a oferir serveis de blanqueig a altres organitzacions dedicades al narcotràfic. D’aquesta manera, a més de blanquejar els seus propis beneficis, facilitava a tercers l’adquisició i ocultació de béns a través de les seves societats, en un model que els investigadors denominen ‘crime as a service’. La investigació atribueix així a l’organització una doble via d’ingressos: els beneficis obtinguts del tràfic de cocaïna i les comissions que cobrava per blanquejar diners d’altres xarxes criminals.

95 propietats immobiliàries immobilitzades

Durant la macrooperació s’han intervingut 271.521 euros en efectiu, 76.425 dírhams dels Emirats Àrabs Units i 1.175 dòlars, a més de bloquejar més d’1,3 milions de dòlars en criptomonedes USDT (Tether), una moneda digital el valor de la qual està vinculat al dòlar, així com quaranta vehicles d’alta gamma i dues embarcacions, detallen els agents.

En els registres es van localitzar així mateix sis armes de foc, entre elles una arma de guerra, un silenciador i altres armes prohibides, a més de més de 800 cartutxos. L’operació també ha permès bloquejar 26 comptes bancaris —tres dels quals domiciliats a Luxemburg— i més d’un centenar de persones jurídiques.

Els investigadors també han acordat immobilitzar 200 béns, com ara vehicles i altres actius, i 95 propietats immobiliàries vinculades als investigats. De moment, la investigació continua oberta i s’han tramitat cinc ordres internacionals de detenció, per la qual cosa no es descarten noves actuacions i detencions, assenyalen des de la Policia Nacional.