Freddie Mercury a l'illa de l’excés: “Va ser la persona més gran que he conegut a la meva vida”
LLEGIR EN CASTELLÀ
A la primavera de 1986, Freddie Mercury ja era un dels millors vocalistes de la història del rock. Havia publicat onze discos d’estudi amb Queen, la banda britànica que comptava amb tants estils musicals diferents que resulta impossible classificar-la en un sol gènere. Entre les seves influències s’hi citen Elvis Presley, The Beach Boys, Jimi Hendrix, The Beatles, The Rolling Stones, David Bowie, Pink Floyd o Led Zeppelin. Però potser va ser la seva obra mestra, A Night at the Opera (1975), l’àlbum d’estudi amb què van assolir el cim musical. A la primavera de 1986, quan només faltaven uns mesos per publicar A Kind of Magic, Freddie Mercury era de vacances a Eivissa, on va visitar per primera vegada el mític hotel Pikes.
–Em dic Freddie Mercury.
–Molt de gust, amic –li va respondre Tony Pike–.
–Això és un hotel?
–Bé, ho serà, si tinc l’oportunitat d’acabar-lo.
–Quan serà un lloc on em pugui allotjar i gravar música?
–Jesús, dona’ns un respir.
L’hotel Pikes, que en aquell moment estava en obres, és una antiga finca reconvertida en hotel als anys vuitanta en el context del boom turístic per Tony Pike. Es tracta d’un empresari britànic que va ser definit com “el mestre de cerimònies durant trenta anys de llibertinatge de celebritats” pel diari The Guardian. Està situat en una zona rústica del municipi de Sant Antoni de Portmany, al centre-oest de l’illa. Des de la seva fundació, es va convertir en un lloc de descans i desenfrenament per a tota mena d’artistes, famosos i personalitats excèntriques, tal com es recull al llibre Mr. Pikes: The Story behind the Ibiza legend (MT Ink, 2017), escrit pel mateix Tony Pike en col·laboració amb Matt Trollope.
En el capítol dedicat a Mercury, amb qui Pike va tenir una relació molt estreta, explica l’anècdota que no el coneixia, tot i que feia molt de temps que Queen era una de les bandes de rock més importants del moment (i més tard, de la història).
–Em dic Freddie Mercury.
–Això ja m’ho has dit.
“Encara puc veure l’expressió de la seva cara, i ara ric, perquè clarament no podia creure que jo no hagués sentit parlar d’ell”, explica Pike, que es justificava dient que era un home que passava el dia treballant. “Als anys vuitanta no tenia temps d’estudiar els famosos. Estava massa ocupat desenvolupant l’hotel”, argumentava.
El propietari de l’hotel, Tony Pike, no va reconèixer Freddie Mercury perquè, segons ell, passava tot el dia treballant: ‘Encara puc veure l’expressió de la seva cara, i ara ric, perquè clarament no podia creure que jo no hagués sentit parlar d’ell’
L'hotel dels VIP
Eivissa en aquella època era diferent. Les estrelles del rock, del cinema, la gent famosa o de la faràndula passaven molt més desapercebudes. Hi trobaven un cert anonimat que no tenien en altres llocs. “Moltes vegades només m’adonava que algú era famós perquè me’l presentaven o perquè passava temps amb ell. (...) A moltes celebritats els agrada que jo no sàpiga qui són”, explica Pike.
Fins al punt de no saber qui era Freddie Mercury, un dels músics més importants de la història. El primer dia de Mercury a l’hotel, Pike el va portar de festa a la sala VIP de la mítica discoteca Ku –ara UNVRS, de l’imperi Matutes–. El club tenia el sostre obert, cosa que suposava una molèstia constant per als veïns de la zona. “La direcció, el personal, tothom allà sabia perfectament qui era Freddie Mercury i ens van tractar com a reis”, reconeix Pike. “Li va encantar el lloc i l’hospitalitat que va rebre”.
Mercury, com se’l coneix, era un home dominat pels excessos –especialment, pel consum de cocaïna–, que eren directament proporcionals a la seva personalitat carismàtica i imparable. Don’t Stop Me Now, de l’àlbum Jazz, tal vegada és la cançó que millor exemplifica l’hedonisme d’aquesta llegenda del rock. “Freddie era genial, un tipus meravellós, algú a qui adorava completament. Sovint ens estiràvem al llit durant hores, parlant, esnifant línies. El consum de cocaïna de Freddie a vegades era totalment desmesurat”, narra el seu amic. Les festes que es feien en aquell hotel ja són història. Són part del mite i de l’èxit d’Eivissa, però també de la seva foscor i decadència. Una illa on l’excés turístic ha engolit el benestar dels veïns.
Un altre habitual de l’hotel era Kenny Everett, l’humorista britànic mort als 50 anys, com el seu amic Mercury, a causa de la sida. Pike explica que solia aparèixer durant la primavera demanant una habitació d’hotel, sense reservar.
–Kenny, no has tornat a reservar.
I ell contestava:
–Oh, no passa res, conec el cap.
–Jo soc el maleït cap, tros d’idiota.
–Oh, perdona, Tony, no t’havia reconegut.
Els clients estaven encantats que una estrella de la televisió com ell s’allotgés al Pikes. Solia passejar pels voltants de la piscina parlant amb la gent o seure al bar. Com passava amb el seu amic Freddie, també era un home dominat pels excessos, en una dècada en què molta gent va morir a causa de l’heroïna.
Drogues amb Kenny Everett
En una d’aquestes nits de desenfrenament, mentre sopaven en un restaurant italià de luxe al costat de l’Amnesia –la discoteca fundada per Antonio Escohotado– i davant del Ku, Kenny va excedir-se amb l’àcid fins al punt de perdre la consciència. “Li agradava i en prenia constantment”, comenta Pike. “Els viatges solien venir en paper assecant, dividits en quatre quadradets, i aquella nit en concret Kenny es va passar tres pobles i es va prendre tres tandes de quatre”, explica. Deu o quinze minuts després, els ‘tripis’ van començar a fer efecte.
Els braços se li van començar a posar rectes, estirats i rígids. Tenia els punys tancats. Amb prou feines podia parlar de l’estat en què es trobava. Ni tan sols al VIP del Ku li van permetre romandre així.
–Tony, hauràs de portar el teu amic a casa —li va dir un dels propietaris del Ku.
Pike va intentar convèncer-lo que es quedés amb ell, sense èxit.
–Mira, Tony, no soc idiota. Sé que això no és alcohol, són drogues… i no puc tenir-lo aquí assegut així al club. Dona mala imatge per al negoci. Si us plau, treu-lo d’aquí.
Era prop de la una de la matinada, així que Tony es va endur Kenny a dormir, tot i que no sabia on. No el podia portar a l’hotel perquè eren uns quinze minuts en cotxe i Pike volia tornar al Ku, on havia conegut una noia. Després de trucar a diverses portes de veïns de la zona, sense èxit, un home va accedir a acollir Kenny. “Li vaig explicar que era famós, que no es trobava bé i que necessitava un lloc on descansar”.
–Ah, clar, Kenny Everett, porteu-lo.
Van treure un llençol, el van estirar al sofà i el van deixar dormir fins a l’endemà. Pike va tornar a la festa, tot i que quatre hores després es va acomiadar de la noia amb qui estava per tornar a buscar el seu amic.
–Amor, he de marxar.
–Ah, sí? —va dir ella.
–És una història llarga, tinc uns convidats famosos a qui cuidar… però quedem un altre dia. Ho sento, és complicat.
Quan va tornar per ell, Kenny continuava igual: tirat al sofà amb els braços en angle recte. Tony el va carregar i se’l va endur amb el cotxe de tornada a l’hotel. Eren les set del matí. El va despullar i el va acostar al seu llit. Quan Kenny es va despertar, no es va disculpar amb el seu amic. Tony creu que la raó és que Kenny no recordava res. “I, de totes maneres, estic segur que encara estava col·locat”, assumia.
Montserrat Caballé va voler allotjar-se a l’hotel
Un any després, el maig de 1987, Mercury va cantar Barcelona per primera vegada al bar del darrere del Pikes, un espai que amb els anys va esdevenir la Suite Marrakech. Aquella nit, en realitat, estava practicant per a la seva actuació amb Montserrat Caballé al Ku, dins del festival Ibiza 92, organitzat per celebrar la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. Encara faltaven sis mesos perquè es llancés la cançó.
Caballé va voler allotjar-se al Pikes, però no hi havia habitacions disponibles. “He d’estar amb Freddie, anem a cantar una cançó”, va dir. Tony Pike li va preguntar quina. “El nostre nou disc, Barcelona”. No va poder ser. Si tots dos s’haguessin quedat, probablement l’haurien cantat junts. Mercury la va interpretar sol. “Va ser un moment increïble”, recorda Pike, “tot i que hi va haver molts moments increïbles durant aquella època”.
Aquella nit, a més, la princesa Smilja Mihailovitch de Iugoslàvia –fundadora de la marca de moda eivissenca Adlib– va organitzar una gran festa al Ku. Pike la descriu com “una autèntica snob”. Van presenciar l’actuació de Mercury i Caballé des de la zona VIP de la discoteca. Per a Pike va ser una imatge “inoblidable”. Segons explica, Pino Sagliocco, promotor musical, va ser clau perquè Barcelona acabés convertida en himne olímpic. Pike i ell eren inseparables als anys vuitanta. “Érem un i una sola peça”, escriu. “Li dec molt a Pino, em va presentar molts artistes (...) que es van allotjar a l’hotel gràcies a ell”, reconeix.
El gran aniversari
A finals de l’estiu de 1987, Mercury va tornar al Pikes amb la seva gent. El seu aniversari s’acostava i volia celebrar-lo allí. “Però vull que sigui extravagant”.
–“Ho tindràs. Freddie, el que vulguis, ho tindràs”, li va respondre Pike.
Va posar dues condicions: començar a les set de la tarda i rebre tots els convidats “amb xampany francès”. El seu amic reia.
–Freddie, si és xampany, serà francès. Tot el xampany és francès.
–Per què?
–Perquè prové del raïm de la regió francesa de Champanya.
–Doncs no ho sabia.
–Ets un ignorant, però queda’t per aquí i potser aprens un parell de coses.
–D'acord, Pike, cabró.
Freddie, si és xampany, serà francès. Tot el xampany és francès perquè prové del raïm de la regió francesa de Champanya. Ets un ignorant, però queda’t per aquí i potser aprens un parell de coses
Pike ho va acceptar. Fins i tot van parlar de compartir la festa amb Elton John, una idea que finalment es va descartar després de les friccions entre els representants de Queen i d’Elton John. “Oblida’t d’Elton i fes la festa tu sol”, li va dir Pike. Mercury hi va estar d’acord. “Vull una festa que passi a la història d’Eivissa i de la qual es parli a tot el món”. Tony, amb pressupost, faria el que Mercury volgués, deia. “Sempre he pensat que era l’estrella més gran”.
Dissabte 5 de setembre de 1987, sense invitacions formals i amb la consigna de córrer la veu “a la gent adequada”, unes 700 persones van passar pel Pikes. Va caldre tirar un mur de la cuina per poder servir el sopar. Es va buscar personal de forma improvisada per treballar aquella nit. L’entrada es va omplir de globus negres i daurats, plens d’heli. A última hora, un incendi provocat per un globus d’heli va estar a punt d’arruïnar-ho tot. Les flames, que es van apagar a temps, van començar perquè un dels convidats va apagar un cigarret dins d’un dels globus.
Tot al voltant de Mercury era exagerat i excessiu. Tant és així que es va portar un pastís amb la forma de la Sagrada Família en jet privat. Va arribar destrossat des de Barcelona després d’un aterratge complicat. Va caldre improvisar-ne un altre. També va acabar malament: algú va llençar la secretària de Pike dins del pastís. La festa va continuar fins a l’endemà a tot drap. I el cost va ascendir a 52.000 lliures de l’època.
Mercury va fer portar un pastís, amb la forma de la Sagrada Família, en jet privat. Va arribar destrossat des de Barcelona després d’un aterratge complicat
A la història del Pikes hi va haver moltes estrelles i moltes nits memorables, però, per a Tony Pike, cap resumeix millor l’esperit del lloc que Freddie Mercury. “Va ser la persona més gran que he conegut a la meva vida”. Mercury anomenava el Pikes “una llar lluny de casa”. Per a Pike, no hi va haver major elogi, venint d'“una estrella tan gran i d’algú que havia recorregut tot el món”.
0