“Tinc reservades pràcticament totes les tardes fins al dia 15”. La Michelle atén taules sense aturar-se gairebé. És l'encarregada d'Es Poropo, un dels bars del passeig marítim de Sant Elm (Mallorca), i aquest estiu ha decidit fer una excepció. Habitualment tanca durant el mes d'agost, quan bona part dels seus clients habituals -residents estrangers que passen les setmanes de més calor fora de Mallorca- abandonen l'illa. Aquest any, però, obrirà expressament per l'eclipsi total que tindrà lloc el proper 12 d'agost. “Tornen només per veure'l”, explica. Calcula que únicament entre la comunitat internacional establerta al poble tornaran al voltant de 200 persones, en la seva majoria britànics, alemanys, suecs i danesos.

L'expectació també es percep en les converses que manté cada dia amb els clients. Molts pregunten des d'on es veurà millor l'eclipsi o quines alternatives hi ha si Sant Elm no ofereix una visió completa de la totalitat. La Michelle creu que bona part dels visitants acabarà desplaçant-se cap a diferents punts de la Serra de Tramuntana o contractant excursions en caiac per rodejar sa Dragonera i contemplar el fenomen des del mar. Tot i així, assegura que el poble assumeix amb naturalitat l'arribada de més visitants. “La gent ja està mentalitzada que vindrà molta gent”, resumeix.

A pocs metres, al bar Sa Calma, en Carlos confirma que l'interès internacional és molt més gran del que s'imaginava. Des de fa setmanes rep trucades per reservar taules des de llocs tan llunyans com Indonèsia o els Estats Units. Moltes amaguen la mateixa confusió. “He d'estar explicant contínuament que des d'aquí no es veurà perquè sa Dragonera ho tapa”, explica. Als qui insisteixen, els recomana buscar una embarcació o desplaçar-se fins a la Serra de Tramuntana si volen contemplar la totalitat. Malgrat el degoteig incessant de consultes, ell viu l'esdeveniment amb força distància. “Per a mi és un eclipsi que passa cada molts anys i ja està”, diu, abans de tornar a atendre una altra taula.

He d'estar explicant contínuament que des d'aquí no es veurà perquè ho tapa sa Dragonera

Carlos — Encarregat del bar Sa Calma

Mentre les administracions ultimen el dispositiu per gestionar una afluència sense precedents, el sector turístic fa mesos que prepara la seva pròpia estratègia per aprofitar l'empenta del fenomen astronòmic. Hotels, beach clubs, restaurants, empreses nàutiques i locals d'oci nocturn han convertit l'eclipsi en el gran reclam de l'estiu amb sopars temàtics, festes amb DJ, sortides en vaixell, ulleres homologades i espais reservats per seguir la totalitat des de terrasses orientades cap a l'oest. Tot plegat forma part d'una oferta pensada per a un públic disposat a viatjar milers de quilòmetres per contemplar poc més d'un minut d'obscuritat.

Al visitant habitual del mes d'agost —especialment el turista de sol i platja— s'hi afegeixen aficionats a l'astronomia, fotògrafs especialitzats, científics i viatgers que fa anys que planifiquen aquest moment i que han reservat allotjament amb molta antelació per assegurar-se un bon indret des d'on contemplar la totalitat.

Cancel·lacions per les restriccions de mobilitat

La situació, però, no es viu igual a tots els racons de l'illa. La branca de Restauració de la Confederació d'Associacions Empresarials de Balears (CAEB) ha alertat de les cancel·lacions que s'estan produint en nombrosos restaurants arran de les restriccions de mobilitat i d'accés previstes per al 12 d'agost, especialment a la Platja de Palma. A partir de les 12.00 hores, les rotondes i els accessos d'entrada a la zona romandran tancats al públic general, amb excepció dels residents, els treballadors acreditats, el transport públic i els taxis, entre d'altres.

“Molts establiments ja comptaven amb una ocupació pràcticament completa i amb nombroses reserves confirmades, algunes de les quals abonades per avançat”, lamenten des de l'entitat. Tot i que manifesten la seva disposició a col·laborar amb les mesures adoptades, adverteixen que les restriccions “suposaran un perjudici per als establiments i per als seus clients”.

Les mesures formen part de l'ampli dispositiu de seguretat dissenyat pel Govern i les administracions locals per evitar col·lapses a la xarxa viària, protegir els espais naturals, reduir el risc d'incendis —l'Executiu preveu desplegar uns 200 bombers forestals i agents de Medi Ambient— i garantir la resposta dels serveis d'emergència durant una jornada en què s'espera una afluència massiva de persones.

La patronal dels empresaris alerta de cancel·lacions per les restriccions de mobilitat imposades pel Govern, que busca evitar col·lapsos a les carreteres, protegir els espais naturals, reduir el risc d'incendis i garantir l'actuació dels serveis d'emergència

El pla preveu limitar l'accés per carretera a la Serra de Tramuntana i a altres punts sensibles com miradors, cales, fars, santuaris i platges, a més d'establir controls específics a la Platja de Palma, un dels principals espais oficials d'observació de l'eclipsi. En total, el Govern ha habilitat 26 zones oficials d'observació repartides per les quatre illes -nou d'elles a Mallorca- amb una capacitat inicial per acollir unes 300.000 persones.

El repte per a les administracions és encara més gran perquè l'eclipsi coincidirà amb un dels períodes de major saturació de la xarxa viària insular. I és que la preocupació per la massificació i el trànsit no és nova: els embussos llastren cada estiu les carreteres de la Serra, especialment als accessos a municipis com Sóller i a enclaus com Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el far de Formentor, una pressió que les institucions volen evitar que es multipliqui amb motiu del fenomen astronòmic.

El repte per a les administracions és encara més gran perquè l'eclipsi coincidirà amb un dels períodes de major saturació de la xarxa viària insular. Els embussos llastren cada estiu les carreteres de la Serra, especialment en els accessos a municipis com Sóller i a enclavaments com Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el far de Formentor

L'excepcionalitat del fenomen ha obert, a més, un nou nínxol de negoci per a una part de la indústria turística balear. En una illa on el model turístic porta anys virant cap a un visitant de més poder adquisitiu, nombrosos establiments han convertit l'eclipsi en un producte de luxe mitjançant experiències exclusives amb preus que oscil·len entre els 180 i els 600 euros per persona. Velers privats, sopars d'autor, xampany, vols en helicòpter o globus aerostàtic i altres serveis premium conformen una oferta amb la qual preveuen transformar un minut i mig d'obscuritat en un reclam d'alt valor comercial.

L'excepcionalitat del fenomen ha obert un nou nínxol de negoci per a una part de la indústria turística balear. Nombrosos establiments han convertit l'eclipsi en un producte de luxe mitjançant experiències exclusives amb preus que oscil·len entre els 180 i els 600 euros per persona

Tanmateix, més enllà dels grans complexos hotelers de la costa, que cada estiu voregen el ple, i dels adreçats al segment del luxe, alguns establiments de l'interior i de la Serra de Tramuntana també han vist en l'eclipsi una oportunitat per atraure un perfil de visitant diferent.

És el cas del Maristel Hotel & Spa, situat al poble d'Estellencs, que ha dissenyat l'experiència gastronòmica 'Sabores de la Vía Láctea', un menú especial inspirat en el fenomen astronòmic que aprofita una de les principals bazes de l'establiment: la seva orientació cap a ponent, amb vistes clares a la Mediterrània i a la posta de sol durant pràcticament tot l'any. “La nostra idea és oferir una experiència completa en un dia que molta gent considera que serà especial i únic i que no tornarem a viure. Que no sigui el minutet i mig que durarà l'eclipsi”, expliquen des de l'hotel a elDiario.es.

La nostra idea és oferir una experiència completa en un dia que molta gent considera que serà especial i únic i que no tornarem a viure. Que no sigui el minutet i mig que durarà l'eclipsi

Hotel Maristel

L'enclavament no és casual. Estellencs, un dels municipis més petits i menys poblats de Mallorca, roman al marge dels grans circuits turístics que concentren l'estiu en altres punts de l'illa. Enclavat en plena Serra de Tramuntana i amb tot just uns centenars d'habitants, el poble ha fet de la tranquil·litat i del turisme de naturalesa una de les seves principals senyes d'identitat.

Precisament per això, des de l'hotel consideren que l'eclipsi els permetrà ampliar la seva capacitat d'atracció sense renunciar a aquest model. Destaquen, a més, que la seva ubicació és “quasi única”, ja que són molt pocs els hotels de la costa oest que reunen unes condicions similars d'orientació i visibilitat de l'horitzó.

El perfil dels clients que estan reservant també difereix de l'habitual. Segons expliquen des de l'establiment, es tracta de viatgers especialment interessats en l'eclipsi, que han organitzat el viatge amb bastant antelació i arriben ben informats sobre les condicions d'observació. Molts han escollit l'hotel precisament perquè coneixen la seva ubicació privilegiada i l'absència de muntanyes davant l'horitzó, cosa que permet contemplar la posta de sol directament sobre el mar, un factor especialment valorat per seguir la totalitat de l'eclipsi.

La patronal demana responsabilitat als hotelers

La Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) assegura, tanmateix, que, en termes generals, l'eclipsi no ha alterat de forma significativa el comportament del mercat turístic i que l'ocupació prevista per a mitjans d'agost es manté en nivells molt similars als de qualsevol altre estiu. Encara que reconeix que alguns aficionats molt especialitzats van reservar allotjament amb anys d'antelació per assegurar-se un bon punt d'observació, considera que es tracta de casos “comptats amb els dits de la mà” en una destinació que ja assoleix de forma habitual una elevada ocupació durant el mes d'agost.

En declaracions a aquest diari, des de la federació expliquen que, a més, el comportament de les reserves ha canviat profundament després de la pandèmia i cada cop pesa més la contractació d'última hora, cosa que dificulta establir comparacions directes amb temporades anteriors. En aquest context, insisteixen que l'eclipsi no està tenint un impacte rellevant en la demanda hotelera i que l'evolució de l'ocupació es manté pràcticament en els mateixos nivells que l'estiu passat.

Més que incentivar desplaçaments cap als punts on millor s'observarà l'eclipsi, la FEHM fa mesos que trasllada als establiments un “missatge de responsabilitat”. La patronal forma part de la comissió creada pel Govern per preparar el dispositiu especial i anima els hotels a organitzar activitats a les seves pròpies instal·lacions per evitar moviments innecessaris de visitants cap a enclaus com Formentor o la Serra de Tramuntana. La recomanació passa per gaudir del fenomen des dels propis allotjaments o des de llocs pròxims, contribuint així a una gestió més ordenada d'una jornada en la qual es preveu una elevada mobilitat.

La Federació Empresarial Hotelera de Mallorca fa mesos que trasllada als establiments un 'missatge de responsabilitat', animant els hotels a organitzar activitats a les seves pròpies instal·lacions per evitar moviments innecessaris de visitants cap a enclaus com Formentor o la Serra de Tramuntana

Es dispara l'agenda musical

L'eclipsi també ha irromput en l'oferta musical i d'oci de l'illa. Alguns establiments han dissenyat una programació específica amb sessions de DJ, concerts i activitats gastronòmiques per aprofitar l'atractiu de l'esdeveniment. És el cas d'Anima Beach, a Palma, que celebrarà una festa amb el DJ mallorquí Kiko Navarro, actuacions en directe, servei de restauració, zones VIP i repartiment d'ulleres homologades per observar l'eclipsi. La cita arrencarà abans de la totalitat i continuarà posteriorment amb la programació nocturna. A ella se suma Purobeach Santa Ponça, que ha preparat l'esdeveniment Solar Eclipse at Sunset, una vetllada amb música, restauració i còctels davant del mar fins a la mitjanit.

La comercialització de l'eclipsi arriba, així mateix, a explotacions enoturístiques de l'interior de Mallorca. La finca vinícola Dalt Turó, a Campos, ha impulsat juntament amb Hort de Sa Vall una vetllada entre vinyes amb un sopar elaborat amb productes locals, degustació de vins de la finca, ulleres homologades per a l'observació i una sessió musical després de l'eclipsi, en un entorn rural allunyat dels principals focus d'afluència.

L'eclipsi ha impulsat esdeveniments musicals, repartiment d'ulleres homologades i festes específiques. Fins i tot l'històric Tren de Sóller ofereix una excursió per 220 euros

Tot i que la majoria de les grans discoteques de Mallorca mantindran la seva programació habitual el 12 d'agost, alguns beach clubs, hotels, cellers i altres espais d'oci han optat per vincular expressament les seves activitats a l'eclipsi, aprofitant l'atractiu internacional d'un esdeveniment que amb prou feines durarà un minut i mig, però que aspira a convertir-se en una de les grans cites turístiques de l'estiu.

Entre les iniciatives més singulars figura la del Tren de Sóller, que comercialitza una excursió específica per 220 euros. El recorregut combina el trajecte a l'històric tren de fusta, inaugurat el 1912, fins al Port de Sóller i una sortida en vaixell per contemplar la totalitat des del mar, incorporant així un dels símbols més reconeixibles del patrimoni ferroviari i paisatgístic de Mallorca a l'oferta creada al voltant de l'eclipsi.

“Tengo reservadas prácticamente todas las tardes hasta el día 15”. Michelle atiende mesas sin apenas detenerse. Es la encargada de Es Poropo, uno de los bares del paseo marítimo de Sant Elm (Mallorca), y este verano ha decidido hacer una excepción. Habitualmente cierra durante el mes de agosto, cuando buena parte de sus clientes habituales -residentes extranjeros que pasan las semanas de más calor fuera de Mallorca- abandonan la isla. Este año, sin embargo, abrirá expresamente por el eclipse total que tendrá lugar el próximo 12 de agosto. “Vuelven solo para verlo”, explica. Calcula que únicamente entre la comunidad internacional afincada en el pueblo regresarán alrededor de 200 personas, en su mayoría británicos, alemanes, suecos y daneses.

La expectación también se percibe en las conversaciones que mantiene cada día con los clientes. Muchos preguntan desde dónde se verá mejor el eclipse o qué alternativas existen si Sant Elm no ofrece una visión completa de la totalidad. Michelle cree que buena parte de los visitantes terminará desplazándose hacia distintos puntos de la Serra de Tramuntana o contratando excursiones en kayak para rodear sa Dragonera y contemplar el fenómeno desde el mar. Aun así, asegura que el pueblo asume con naturalidad la llegada de más visitantes. “La gente ya está mentalizada de que vendrá mucha gente”, resume.

A pocos metros, en el bar Sa Calma, Carlos confirma que el interés internacional es mucho mayor del que imaginaba. Desde hace semanas recibe llamadas para reservar mesas procedentes de lugares tan lejanos como Indonesia o Estados Unidos. Muchas esconden la misma confusión. “Tengo que estar explicando continuamente que desde aquí no se verá porque lo tapa sa Dragonera”, cuenta. A quienes insisten les recomienda buscar una embarcación o desplazarse hacia la Tramuntana si quieren contemplar la totalidad. Pese al incesante goteo de consultas, él vive el acontecimiento con bastante distancia. “Para mí es un eclipse que pasa cada muchos años y ya está”, dice, antes de volver a atender otra mesa.

Tengo que estar explicando continuamente que desde aquí no se verá porque lo tapa sa Dragonera

Carlos — Encargado del bar Sa Calma

Mientras las administraciones ultiman el operativo para gestionar una afluencia sin precedentes, el sector turístico lleva meses preparando su propia estrategia para aprovechar el tirón del fenómeno astronómico. Hoteles, beach clubs, restaurantes, empresas náuticas y locales de ocio nocturno han convertido el eclipse en el gran reclamo del verano con la organización de cenas temáticas, fiestas con DJ, salidas en barco, gafas homologadas y espacios reservados para seguir la totalidad del eclipse desde terrazas orientadas hacia el oeste que forman parte de una oferta diseñada para un público dispuesto a viajar miles de kilómetros para contemplar el fenómeno durante un minuto y medio de oscuridad.

Además del visitante habitual de un mes de agosto -especialmente turistas de sol y playa- se suman aficionados a la astronomía, fotógrafos especializados, científicos y viajeros que llevan años planificando este momento y que han reservado alojamiento con mucha antelación para asegurarse un buen lugar desde el que contemplar la totalidad.

Cancelaciones por las restricciones de movilidad

La situación, sin embargo, no se vive igual en todos los rincones de la isla. La rama de Restauración de la Confederación de Asociaciones Empresariales de Baleares (CAEB) ha alertado de las cancelaciones que se están produciendo en numerosos restaurantes debido a las restricciones de movilidad y acceso previstas para el 12 de agosto, especialmente en la Playa de Palma, donde, a partir de las 12.00 horas, las rotondas y los accesos de entrada a la zona permanecerán cerrados al público general -excepto a residentes, trabajadores acreditados, transporte público y taxis, entre otros-.

“Muchos establecimientos ya contaban con una ocupación prácticamente completa y con numerosas reservas confirmadas, algunas de ellas abonadas por adelantado”, lamentan desde la entidad. Aunque manifiestan su disposición a colaborar con las medidas adoptadas, recriminan que las restricciones “supondrán un perjuicio para los establecimientos y para sus clientes”.

Las medidas forman parte del amplio dispositivo de seguridad diseñado por el Govern y las administraciones locales para evitar colapsos en las carreteras, proteger los espacios naturales, reducir el riesgo de incendios -el Ejecutivo prevé desplegar unos 200 bomberos forestales y agentes de Medio Ambiente- y garantizar la actuación de los servicios de emergencia durante una jornada en la que se espera una afluencia masiva de personas.

La patronal de los empresarios alerta de cancelaciones por las restricciones de movilidad impuestas por el Govern, que busca evitar colapsos en las carreteras, proteger los espacios naturales, reducir el riesgo de incendios y garantizar la actuación de los servicios de emergencia

El plan prevé limitar el acceso por carretera a la Serra de Tramuntana y a otros puntos sensibles como miradores, calas, faros, santuarios y playas, además de establecer controles específicos en la Playa de Palma, uno de los principales espacios oficiales de observación del eclipse. En total, el Govern ha habilitado 26 zonas oficiales de observación repartidas por las cuatro islas -nueve de ellas en Mallorca- con una capacidad inicial para acoger a unas 300.000 personas.

El reto para las administraciones es aún mayor porque el eclipse coincidirá con uno de los periodos de mayor saturación de la red viaria insular. Y es que la preocupación por la masificación y el tráfico no es nueva: los atascos lastran cada verano las carreteras de la Serra, especialmente en los accesos a municipios como Sóller y a enclaves como Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el faro de Formentor, una presión que las instituciones quieren evitar que se multiplique con motivo del fenómeno astronómico.

El reto para las administraciones es aún mayor porque el eclipse coincidirá con uno de los periodos de mayor saturación de la red viaria insular. Los atascos lastran cada verano las carreteras de la Serra, especialmente en los accesos a municipios como Sóller y a enclaves como Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el faro de Formentor

La excepcionalidad del fenómeno ha abierto, además, un nuevo nicho de negocio para una parte de la industria turística balear. En una isla donde el modelo turístico lleva años virando hacia un visitante de mayor poder adquisitivo, numerosos establecimientos han convertido el eclipse en un producto de lujo mediante experiencias exclusivas con precios que oscilan entre los 180 y los 600 euros por persona. Veleros privados, cenas de autor, champán, vuelos en helicóptero o globo aerostático y otros servicios premium conforman una oferta con la que prevén transformar un minuto y medio de oscuridad en un reclamo de alto valor comercial.

La excepcionalidad del fenómeno ha abierto un nuevo nicho de negocio para una parte de la industria turística balear. Numerosos establecimientos han convertido el eclipse en un producto de lujo mediante experiencias exclusivas con precios que oscilan entre los 180 y los 600 euros por persona

Sin embargo, más allá de los grandes complejos hoteleros de la costa, que cada verano rozan el lleno, y de los dirigidos al segmento del lujo, algunos establecimientos del interior y de la Serra de Tramuntana también han visto en el eclipse una oportunidad para atraer a un perfil de visitante diferente.

Es el caso del Maristel Hotel & Spa, situado en el pueblo de Estellencs, que ha diseñado la experiencia gastronómica 'Sabores de la Vía Láctea', un menú especial inspirado en el fenómeno astronómico que aprovecha una de las principales bazas del establecimiento: su orientación hacia poniente, con vistas despejadas al Mediterráneo y a la puesta de sol durante prácticamente todo el año. “Nuestra idea es ofrecer una experiencia completa en un día que mucha gente considera que va a ser especial y único y que no volveremos a vivir. Que no sea el minutito y medio que durará el eclipse”, explican desde el hotel a elDiario.es.

Nuestra idea es ofrecer una experiencia completa en un día que mucha gente considera que va a ser especial y único y que no volveremos a vivir. Que no sea el minutito y medio que durará el eclipse

Hotel Maristel

El enclave no es casual. Estellencs, uno de los municipios más pequeños y menos poblados de Mallorca, permanece al margen de los grandes circuitos turísticos que concentran el verano en otros puntos de la isla. Enclavado en plena Serra de Tramuntana y con apenas unos centenares de habitantes, el pueblo ha hecho de la tranquilidad y del turismo de naturaleza una de sus principales señas de identidad.

Precisamente por ello, desde el hotel consideran que el eclipse les permitirá ampliar su capacidad de atracción sin renunciar a ese modelo. Destacan, además, que su ubicación es “casi única”, ya que son muy pocos los hoteles de la costa oeste que reúnen unas condiciones similares de orientación y visibilidad del horizonte.

El perfil de los clientes que están reservando también difiere del habitual. Según explican desde el establecimiento, se trata de viajeros especialmente interesados en el eclipse, que han organizado el viaje con bastante antelación y llegan bien informados sobre las condiciones de observación. Muchos han elegido el hotel precisamente porque conocen su ubicación privilegiada y la ausencia de montañas frente al horizonte, lo que permite contemplar la puesta de sol directamente sobre el mar, un factor especialmente valorado para seguir la totalidad del eclipse.

La patronal pide responsabilidad a los hoteleros

La Federación Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) asegura, sin embargo, que, en términos generales, el eclipse no ha alterado de forma significativa el comportamiento del mercado turístico y que la ocupación prevista para mediados de agosto se mantiene en niveles muy similares a los de cualquier otro verano. Aunque reconoce que algunos aficionados muy especializados reservaron alojamiento con años de antelación para asegurarse un buen punto de observación, considera que se trata de casos “contados con los dedos de la mano” en un destino que ya alcanza de forma habitual una elevada ocupación durante el mes de agosto.

En declaraciones a este periódico, desde la federación explican que, además, el comportamiento de las reservas ha cambiado profundamente tras la pandemia y cada vez pesa más la contratación de última hora, lo que dificulta establecer comparaciones directas con temporadas anteriores. En este contexto, insisten en que el eclipse no está teniendo un impacto relevante en la demanda hotelera y que la evolución de la ocupación se mantiene prácticamente en los mismos niveles que el verano pasado.

Más que incentivar desplazamientos hacia los puntos donde mejor se observará el eclipse, la FEHM lleva meses trasladando a los establecimientos un “mensaje de responsabilidad”. La patronal forma parte de la comisión creada por el Govern para preparar el dispositivo especial y anima a los hoteles a organizar actividades en sus propias instalaciones para evitar movimientos innecesarios de visitantes hacia enclaves como Formentor o la Serra de Tramuntana. La recomendación pasa por disfrutar del fenómeno desde los propios alojamientos o desde lugares próximos, contribuyendo así a una gestión más ordenada de una jornada en la que se prevé una elevada movilidad.

La Federación Empresarial Hotelera de Mallorca lleva meses trasladando a los establecimientos un 'mensaje de responsabilidad', animando a los hoteles a organizar actividades en sus propias instalaciones para evitar movimientos innecesarios de visitantes hacia enclaves como Formentor o la Serra de Tramuntana

Se dispara la agenda musical

El eclipse también ha irrumpido en la oferta musical y de ocio de la isla. Algunos establecimientos han diseñado una programación específica con sesiones de DJ, conciertos y actividades gastronómicas para sacar partido al atractivo del acontecimiento. Es el caso de Anima Beach, en Palma, que celebrará una fiesta con el DJ mallorquín Kiko Navarro, actuaciones en directo, servicio de restauración, zonas VIP y reparto de gafas homologadas para observar el eclipse. La cita arrancará antes de la totalidad y continuará posteriormente con la programación nocturna. A ella se suma Purobeach Santa Ponça, que ha preparado el evento Solar Eclipse at Sunset, una velada con música, restauración y cócteles frente al mar hasta la medianoche.

La comercialización del eclipse alcanza, asimismo, a explotaciones enoturísticas del interior de Mallorca. La finca vinícola Dalt Turó, en Campos, ha impulsado junto a Hort de Sa Vall una velada entre viñedos con una cena elaborada con productos locales, degustación de vinos de la finca, gafas homologadas para la observación y una sesión musical tras el eclipse, en un entorno rural alejado de los principales focos de afluencia.

El eclipse ha impulsado eventos musicales, reparto de gafas homologadas y fiestas específicas. Incluso el histórico Tren de Sóller ofrece una excursión por 220 euros

Aunque la mayoría de las grandes discotecas de Mallorca mantendrá su programación habitual el 12 de agosto, algunos beach clubs, hoteles, bodegas y otros espacios de ocio han optado por vincular expresamente sus actividades al eclipse, aprovechando el atractivo internacional de un acontecimiento que apenas durará un minuto y medio, pero que aspira a convertirse en una de las grandes citas turísticas del verano.

Entre las iniciativas más singulares figura la del Tren de Sóller, que comercializa una excursión específica por 220 euros. El recorrido combina el trayecto en el histórico tren de madera, inaugurado en 1912, hasta el Port de Sóller y una salida en barco para contemplar la totalidad desde el mar, incorporando así uno de los símbolos más reconocibles del patrimonio ferroviario y paisajístico de Mallorca a la oferta creada en torno al eclipse.

És mig matí i el sol cau a plom sobre el barri palmesà de Son Cladera. Amb prou feines hi ha moviment als carrers, només el murmuri que arriba des d'una petita plaça on, assegudes a la terrassa d'un bar de tota la vida, conversen diverses dones. Des de fa dues setmanes, aquest és el seu punt de trobada habitual. L'anterior el van perdre el passat 2 de juliol, quan una comissió judicial, acompanyada per agents de la Policia Nacional, va executar el desallotjament de La Cala, el local on, durant més de tres dècades, van ballar, jugar al bingo, celebrar dinars populars i, sobretot, van trobar companyia. Allà on, fins fa dues setmanes, els veïns entraven i sortien constantment, avui només hi queda una persiana abaixada. “Han llevat la diversió a molta gent”, lamenta Fidela, una de les antigues usuàries.

A Son Cladera, un barri de 7.500 habitants sorgit a mitjan anys seixanta arran de l'expansió urbana de Palma, la ferida del desallotjament continua ben oberta. El que va començar com un litigi entre l'associació de gent gran i la propietat de l'immoble ha acabat convertint-se en el reflex d'un malestar més profund: el d'un veïnat que veu desaparèixer progressivament els espais que articulaven la vida comunitària i altres serveis bàsics, com les sucursals bancàries. “A més del casal, ens han llevat els dos bancs que teníem. Ara depenem dels nostres familiars per poder anar a treure doblers”, explica Fidela.

Fidela Pedregal feia dècades que estava vinculada al casal, que comptava amb més de 300 usuaris. Hi anava dues vegades per setmana “per això del cap” -en referència als tallers de memòria- i compartia les tardes amb altres veïns entre activitats, festes i partides de bingo. Asseguda a la terrassa del bar Màlaga, on cada matí es reuneix amb Josefa, Leonor i altres veïnes que també freqüentaven La Cala, lamenta que el tancament ha deixat moltes persones grans del barri “sense cap lloc on anar-hi”. Considera que, d'un dia per l'altre, ha desaparegut un espai que durant anys havia servit per combatre la soledat i mantenir activa la gent gran. “Ens han abandonat”, conclou.

A més del casal, ens han pres els dos bancs que teníem. Ara depenem dels nostres familiars per poder anar a treure diners

Fidela — Usuària de La Cala i veïna de Son Cladera

El passat 2 de juliol, mentre desenes d'usuaris participaven en un taller de memòria, la comitiva judicial i els efectius policials van irrompre a l'edifici per executar el llançament. En qüestió de minuts, les activitats van quedar interrompudes i els assistents van haver d'abandonar el local entre el desconcert i la incertesa. Els cartells de balls, excursions i tallers que encara pengen a les finestres són l'únic vestigi de la intensa activitat que durant dècades va acollir el casal, avui convertit en el símbol d'una realitat que va més enllà d'aquest cas i que planteja interrogants sobre el futur dels espais comunitaris per a la gent gran i la vulnerabilitat de nombroses associacions que desenvolupen la seva tasca social en immobles de titularitat privada.

L'origen del conflicte es remunta al deute acumulat per l'anterior junta directiva amb la Fundació Sa Nostra, propietària de l'immoble des del 2020. Després de diversos impagaments del lloguer, la Fundació va iniciar un procediment judicial per recuperar la possessió del local. El 2024, ambdues parts van assolir un acord que va permetre suspendre un primer llançament i va donar marge a la nova junta gestora per intentar regularitzar la situació econòmica. A canvi, l'associació assumia una sèrie d'obligacions, entre les quals el pagament d'un lloguer de 2.200 euros mensuals, una quantitat destinada a cobrir tant la renda ordinària com l'amortització progressiva del deute acumulat, que rondava els 30.000 euros. El pacte va ser avalat per l'assemblea de socis, tot i que una part dels associats s'hi va oposar en considerar que deixava l'entitat en una situació de vulnerabilitat davant la propietat. Finalment, però, el desnonament es va acabar executant.

elDiario.es s'ha posat en contacte amb la Fundació Sa Nostra per conèixer, entre altres qüestions, quines comunicacions va mantenir amb l'associació gestora en relació amb la data del desallotjament, quins incompliments concrets van motivar finalment l'execució del llançament, si es van plantejar alternatives per evitar-lo un cop iniciat el procediment judicial i quin ús preveu donar a l'immoble a partir d'ara. Tanmateix, no ha obtingut resposta fins al moment de la publicació d'aquest reportatge.

“Només queden els metges i tres farmàcies”

Al costat de Fidela seu Josefa, que confessa que troba a faltar la rutina que durant anys va marcar les seves tardes. Anava al casal per jugar al bingo, comprar loteria i compartir unes hores amb els seus veïns, tot i que reconeix que evitava tornar sola a casa quan es feia fosc perquè el trajecte li feia por. No va presenciar el desallotjament, ja que es va produir al matí, però ha reconstruït el que va passar a partir dels relats dels seus antics companys i dels vídeos que van circular ràpidament pel barri.

“Hi havia persones que van haver de sortir de pressa amb el tacataca i els cotxets. Va ser una falta de respecte. Diuen que arreglaran la situació, però no ho sé. M'han dit que ja han comprat el local per fer-hi pisos”, afirma. Per a ella, el tancament del casal és un episodi més del progressiu abandonament que, al seu parer, pateix Son Cladera. “L'únic que ens queda són els metges i tres farmàcies”, lamenta, convençuda que les persones grans són les principals perjudicades.

“M'han mort”, afirma en la mateixa línia Isabel, a punt de fer 90 anys. Al portal de casa seva, a pocs metres del casal, descriu el tancament com un dur cop a la seva rutina. Recorda les tardes de bingo, els tallers de memòria i les converses que, fins fa tot just unes setmanes, omplien el local. Hi participava en les activitats de memòria i hi passava les tardes jugant al bingo abans de tornar a casa.

Asseguda al costat de Fidela i Josefa, Leonor explica que estava vinculada al casal des de pràcticament els seus inicis. Recorda que l'associació va començar en un local més petit abans de traslladar-se a l'edifici del qual ara ha estat desallotjada. “Era molt gran: tenia un menjador enorme, una cuina enorme i un pati molt gran”, rememora. Cada diumenge s'hi organitzaven dinars, s'hi celebraven festes i actes com la darrera missa rociera. “Els dissabtes feien pa i bunyols. Ens donava la vida”, recorda amb nostàlgia, resumint en una sola frase la intensa activitat social que durant dècades va acollir el casal.

Els dissabtes feien pa i bunyols. Ens donava la vida

Leonor — Usuària de La Cala i veïna de Son Cladera

L'Ana també troba a faltar la rutina que havia construït al voltant de La Cala. Hi jugava al bingo, llegia la premsa i, sobretot, hi trobava un espai on conversar amb les seves amigues. Ara confia que l'associació aconsegueixi un nou local on reprendre les activitats. “Tant de bo en trobin un altre. És una pena el que ha passat”, lamenta. Al seu parer, el tancament del casal se suma a la desaparició d'altres serveis essencials a Son Cladera, com les oficines bancàries, una circumstància que, assegura, ha incrementat la dependència de moltes persones grans. “Ara depenen d'algú que els dugui a algun lloc o que els faci les gestions”, resumeix.

Tant de bo trobin un altre local. És una pena el que ha passat

Ana — Usuària de La Cala i veïna de Son Cladera

“Els barris no interessen”

En un banc de la mateixa plaça, en José i en Salvador xerren amb altres veïns. En José lamenta que el tancament ha perjudicat persones grans com un dels seus familiars, que assistia amb freqüència als tallers de memòria i que, després del desnonament, ara depèn que les seves filles l'acompanyin a un altre centre. “Tot sol no hi pot anar”, explica, convençut que el desnonament ha complicat la vida quotidiana de molts usuaris que trobaven a La Cala un espai proper i accessible.

En Salvador, per la seva banda, sosté que el problema reflecteix l'abandonament que, al seu parer, pateix Son Cladera. Lamenta la desaparició de serveis al barri, critica la manca de presència policial i retreu a les administracions que no hagin trobat una solució abans del desnonament. “Els barris no interessen”, afirma. També defensa que l'associació havia aconseguit sanejar la seva situació econòmica i considera que les persones grans han acabat pagant les conseqüències d'un conflicte que, segons ell, s'hauria pogut resoldre d'una altra manera.

La junta gestora: “Seguirem lluitant”

La presidenta de la junta gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, assegura que l'associació no dona la batalla per perduda. “Continuarem lluitant”, afirma en declaracions a elDiario.es, convençuda que encara hi ha opcions per recuperar el casal. Sosté, fins i tot, que el cas podria establir un precedent per a altres entitats. Coronado confia que el tancament no sigui definitiu, ja que, després del llançament, van rebre una comunicació del jutjat en què se'ls informava que revisaria la documentació del procediment i que els havia concedit un termini d'entre quatre i deu dies hàbils per fer-ho.

Tot i això, lamenta que la resolució s'estigui endarrerint a causa del període de vacances. “Ens ho prendrem com unes vacances i esperarem, perquè continuarem lluitant”, assenyala, tot i que reconeix que l'espera “es fa eterna” per a uns usuaris que fa setmanes que no poden accedir al local.

En aquest sentit, lamenta que qui més està patint les conseqüències del tancament són les persones grans. “Ara no saben on anar”, afirma. Explica que moltes hi acudien cada tarda per refugiar-se de la calor, compartir unes hores de companyia i participar en tallers o activitats lúdiques. “Els han pres això”, lamenta. Al seu parer, el tancament del local s'afegeix a la desaparició d'altres serveis bàsics del barri, com les sucursals bancàries, una situació que, assegura, deixa molts veïns d'edat avançada en una posició de més dependència. “Els han deixat abandonats”, conclou.

En els darrers anys s'han succeït les protestes, les concentracions i les crides per evitar el desnonament de La Cala. Després de conèixer la demanda de desnonament, l'Associació de Veïns de Son Cladera es va bolcar en la defensa del casal i va començar a organitzar mobilitzacions i campanyes de suport per intentar aturar-ne el tancament. “Avui són ells els qui fan fora; però demà tots serem grans i ens agradaria mantenir els nostres espais de convivència amb seguretat jurídica i una política social humanitària, sabent que es respecten els drets i les obligacions de tothom”, expressava l'entitat en un missatge difós a Facebook l'abril de 2024.

La presidenta de la gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, lamenta que els qui més estan patint les conseqüències del tancament són els més grans: "Ara no saben on anar". Explica que molts acudien cada tarda al casal per escapar de la calor, compartir unes hores de companyia i participar en tallers o activitats lúdiques

Després del desallotjament del casal, diversos socis i veïns de Son Cladera han fet públiques cartes obertes en què qüestionen tant l'actuació de la Fundació Sa Nostra com la gestió de l'advocat de l'associació. Un dels socis, Juan Sánchez, retreu a la Fundació que trenqués amb el model de cessió gratuïta del local, vigent durant tres dècades, després d'assumir-ne la gestió el 2020 i d'imposar un contracte de lloguer a l'associació. Segons explica, el deute es va generar durant el mandat de l'anterior junta directiva, que va deixar de pagar les rendes, i va ser la posterior junta gestora la que va assumir el compromís de sanejar la situació econòmica i garantir la continuïtat de l'activitat del casal.

Sánchez defensa que, durant els dos últims anys, l'associació ha abonat pràcticament tot el deute acumulat després de duplicar la quota mensual que pagava a la Fundació. Per això, considera que el desallotjament no respon a un impagament, sinó a la voluntat de recuperar l'immoble. A la carta també acusa la Fundació Sa Nostra d'haver aprofitat el contracte signat amb la junta gestora per recuperar el local i deixar “al carrer” més de 250 persones grans, una actuació que considera incompatible amb els fins socials que proclama l'entitat i que, al seu parer, contradiu l'esperit dels seus propis estatuts.

D'altra banda, assegura que la voluntat majoritària de l'assemblea era esgotar totes les vies per continuar al local, inclosa la possibilitat de resistir-se al llançament si calia. En referència a l'advocat de la junta gestora, li retreu no haver informat els socis de la data prevista per a l'execució del desnonament. “Si hagués avisat del que faria el jutge, quan el jutge es va presentar al local l'hauria trobat ple de gent negant-se a sortir”, escriu.

Coronado, tanmateix, rebutja aquestes crítiques i assegura que el desallotjament va agafar per sorpresa fins i tot la mateixa entitat, ja que la comunicació judicial va arribar amb molt poc marge. Segons explica, el lletrat va rebre la notificació la tarda anterior i, quan van voler reaccionar, la comissió judicial ja s'havia presentat al casal a primera hora del matí. “No va donar temps a res. No entenem que actuïn d'aquesta manera”, lamenta. La presidenta de la junta gestora insisteix que la prioritat de l'entitat sempre ha estat defensar els interessos dels usuaris i assegura que continuaran lluitant per recuperar el local.

Possible cessió municipal

Per la seva banda, consultades per aquest diari, fonts de l'Ajuntament de Palma expliquen que el Consistori va posar, en el seu moment, el Casal de Barri de Son Cladera a disposició dels responsables de La Cala, però que l'entitat va rebutjar la proposta. L'Ajuntament recorda que el seu paper consisteix a cedir espais municipals perquè s'hi puguin desenvolupar activitats.

Coronado, tanmateix, retreu que el que es va posar sobre la taula va ser únicament una sala insuficient per desenvolupar l'activitat habitual de La Cala. “No era adequada per al que nosaltres fem”, sosté. Assegura que tècnics municipals van arribar a estudiar la possibilitat d'ampliar aquest espai, però van concloure que no era viable. La presidenta de la junta gestora recorda que el casal acollia activitats diàries i reunia un nombre d'usuaris molt superior al que podia assumir aquell equipament.

Desallotjament “inhumà” i “antidemocràtic”

La Unió d'Associacions de Mallorca (UAM) també s'ha sumat a les crítiques pel desallotjament del casal de La Cala. En un comunicat públic signat pel seu president, Pere Felip Buades, l'entitat assegura que no pot quedar-se “amb els braços plegats” davant el “tancament inadequat i infame” del local, “màxim tenint en compte que La Cala és l'associació de persones grans que més activitats duu a terme” i que aplega el nombre més gran de socis i sòcies de les Illes Balears. Tot i assegurar que respecta la resolució judicial que ha permès executar el llançament, afirma que no la comparteix i la qualifica d'“inhumana”, “anticristiana”, “antidemocràtica”, “immoral”, “caciquil” i “il·legal”.

Així mateix, l'organització ha reptat públicament la Fundació Sa Nostra a mantenir un debat públic “quan vulgui i on vulgui, amb la finalitat d'exposar lliurement i democràticament els respectius punts de vista”. En la mateixa nota, adverteix que, si l'entitat declina participar-hi, interpretarà aquesta decisió com una manca de voluntat d'oferir explicacions públiques sobre el cas.

La UAM assenyala, a més, que aquest assumpte serà abordat en el ple municipal d'aquest mes de juliol i sosté que tots els grups polítics tenen el deure de posicionar-se en defensa de l'associació. “Aquí no valdran les abstencions”, afirma en un altre comunicat, en què considera que no donar suport a La Cala equivaldria a girar l'esquena a una entitat que defineix com a “modèlica” i un “referent” del moviment associatiu de les Illes Balears.

Manca de mobilització social

Mentrestant, Stop Desnonaments Mallorca ha carregat durament contra el desallotjament del casal de persones grans de Son Cladera, que qualifica de “brutal”, i responsabilitza la propietària de l'immoble del que ha passat. La plataforma recorda que durant els darrers anys ha donat suport a les reivindicacions de l'associació per conservar el local, difonent les convocatòries i participant, en la mesura de les seves possibilitats, en les mobilitzacions organitzades en defensa del casal. Tot i això, el col·lectiu també marca distàncies amb la gestió de l'actual direcció de l'associació. Al seu parer, tant la majoria de la junta directiva com l'assemblea de socis que va donar suport a l'acord subscrit el 2024 amb la Fundació Sa Nostra “es van equivocar”.

L'organització lamenta que, en la reunió en què es va aprovar aquell acord, prevalgués el criteri de l'advocat per damunt del d'altres socis que, tot i no ser juristes, comptaven, segons sosté el col·lectiu, amb assessorament jurídic i amb l'experiència acumulada després d'anys de lluita veïnal. Al seu entendre, la direcció també es va equivocar en no tornar a convocar els socis per valorar l'evolució del conflicte i en optar per transmetre un missatge de tranquil·litat mentre el procediment judicial continuava avançant. Així mateix, sosté que la manca d'informació prèvia sobre la data del llançament va impedir organitzar una mobilització veïnal que, segons defensa, hauria pogut intentar evitar el desallotjament.

En aquest context, el col·lectiu defensa que l'estratègia per recuperar el casal s'ha de basar en la mobilització social i en la col·laboració entre entitats, i aposta per obrir una nova etapa sustentada en la unitat del barri. Amb aquest objectiu, ha demanat la convocatòria d'una reunió pública entre la junta de l'associació de persones grans, Stop Desnonaments SONKLA, l'Associació de Veïns de Son Cladera i qualsevol altre col·lectiu o veí que vulgui sumar-se a la defensa del casal.

“Esperem que, pel bé de l'associació, del casal i de les persones grans, la junta rectifiqui i passi a confiar en la mobilització del barri i en les aliances amb altres col·lectius que volem donar suport a la recuperació del local i a la defensa d'un barri digne”, subratlla. La plataforma reivindica la necessitat que les decisions puguin ser debatudes i qüestionades dins els moviments veïnals i socials i reitera la seva disposició a continuar donant suport a la recuperació d'un espai que considera fonamental per a la vida comunitària de Son Cladera.

Més enllà de la batalla judicial, Josefa, Ana, Isabel, Leonor i la resta d'usuaris del casal comparteixen una mateixa reivindicació: recuperar un espai que consideren imprescindible per mantenir viva la convivència a Son Cladera. Per a ells, La Cala no era només un casal de persones grans; era el lloc on omplien les tardes, feien amistats i continuaven sentint-se part d'un barri que avui, diuen, és una mica més pobre que fa dues setmanes. “Jo ja vaig cap als noranta anys i això era l'únic que tenia per sortir de casa”, conclou Isabel.

Es media mañana y el sol cae a plomo sobre la barriada palmesana de Son Cladera. Apenas hay movimiento en las calles, solo el murmullo que llega desde una pequeña plaza donde, sentadas en la terraza de un bar de toda la vida, conversan varias mujeres. Desde hace dos semanas es su punto de encuentro habitual. El anterior lo perdieron el pasado 2 de julio, cuando una comisión judicial y varios agentes de la Policía Nacional ejecutaron el desalojo de La Cala, el local en el que, durante más de tres décadas, bailaron, jugaron al bingo, celebraron comidas populares y, sobre todo, encontraron compañía. Allí donde, hasta hace dos semanas, los vecinos entraban y salían, hoy solo queda una persiana bajada. “Han quitado la diversión de mucha gente”, lamenta Fidela, una de las antiguas usuarias.

En Son Cladera, un barrio de 7.500 habitantes surgido a mediados de los sesenta al calor de la expansión urbana de Palma, la herida del desalojo aún continúa abierta. Y es que lo que comenzó como un litigio entre la asociación de mayores y la propiedad del inmueble ha acabado convirtiéndose en la máxima expresión de un malestar más profundo: el de un vecindario que llora la desaparición progresiva de los espacios que articulaban su vida comunitaria y la pérdida de otros servicios básicos como las sucursales bancarias. “Además del casal, nos han quitado los dos bancos que teníamos. Ahora dependemos de nuestros familiares para poder ir a sacar dinero”, prosigue Fidela.

Fidela Pedregal llevaba décadas vinculada al casal, que contaba con más de 300 usuarios. Allí acudía dos veces por semana “para lo de la cabeza” -en alusión a los talleres de memoria- y compartía las tardes con otros vecinos entre actividades, fiestas y partidas de bingo. Sentada en la terraza del bar Málaga, donde cada mañana se reúne con Josefa, Leonor y otras vecinas que también frecuentaban La Cala, lamenta que el cierre ha dejado a muchas personas mayores del barrio “sin sitio a donde ir”, recriminando que un espacio que durante años sirvió para combatir la soledad y mantener activa a la gente mayor haya desaparecido de un día para otro. “Nos han abandonado”, abunda.

Además del casal, nos han quitado los dos bancos que teníamos. Ahora dependemos de nuestros familiares para poder ir a sacar dinero

Fidela — Usuaria de La Cala y vecina de Son Cladera

El pasado 2 de julio, mientras decenas de usuarios participaban en un taller de memoria, la comitiva judicial y los efectivos policiales irrumpieron en el edificio para ejecutar el lanzamiento. En cuestión de minutos, las actividades quedaron interrumpidas y los asistentes tuvieron que abandonar el local entre el desconcierto y la incertidumbre. Los carteles de bailes, excursiones y talleres que aún cuelgan de las ventanas son el único vestigio de la intensa actividad que durante décadas acogió el casal, reconvertido en el símbolo de una realidad que va más allá del caso y que plantea interrogantes en torno al futuro de los espacios comunitarios para las personas mayores y sobre la vulnerabilidad de numerosas asociaciones que desarrollan su labor social en inmuebles de titularidad privada.

En cuestión de minutos, las actividades quedaron interrumpidas y los asistentes tuvieron que abandonar el local entre el desconcierto y la incertidumbre

El origen del conflicto se remonta a la deuda acumulada por la anterior junta directiva con la Fundació Sa Nostra, propietaria del inmueble desde 2020. Tras varios impagos del alquiler, la Fundació inició un procedimiento judicial para recuperar el local. En 2024, ambas partes alcanzaron un acuerdo que permitió suspender un primer intento de desalojo y dio margen a la nueva junta gestora para intentar regularizar la situación económica. A cambio, la asociación asumía una serie de obligaciones, entre ellas el pago de un arrendamiento de 2.200 euros al mes, una cantidad destinada a cubrir tanto la renta corriente como la amortización progresiva de la deuda acumulada, que rondaba los 30.000. El pacto fue respaldado por la asamblea de socios, pero una parte de los asociados se opuso al considerar que dejaba a la entidad en una posición de vulnerabilidad frente a la propiedad. El desahucio, finalmente, acabó por llegar.

elDiario.es se ha puesto en contacto con la Fundació Sa Nostra para conocer, entre otras cuestiones, qué comunicaciones mantuvo con la asociación gestora respecto a la fecha del desalojo, qué incumplimientos concretos motivaron finalmente la ejecución del mismo, si existieron propuestas o alternativas para evitarlo una vez iniciado el procedimiento judicial y qué uso tiene previsto dar al inmueble a partir de ahora, pero no ha obtenido respuesta hasta el momento de la publicación de este reportaje.

“Solo quedan los médicos y tres farmacias”

Al lado de Fidela está sentada Josefa, quien confiesa que echa de menos la rutina que durante años marcó sus tardes. Acudía al casal para jugar al bingo, comprar la lotería y compartir unas horas con sus vecinos, aunque reconoce que evitaba volver sola de noche porque el camino hasta su casa le daba miedo. No presenció el desalojo, ya que se produjo por la mañana, pero ha escuchado a sus antiguos compañeros narrar lo sucedido, plasmado además en varios vídeos que corrieron como la pólvora.

“Había personas que tuvieron que salir deprisa con el tacataca y los carritos. Fue una falta de respeto. Dicen que recompondrán la situación, pero no lo sé. Me han dicho que ya han comprado el local para hacer pisos”, prosigue. Para ella, el cierre del casal es un capítulo más del progresivo abandono que, a su juicio, sufre Son Cladera. “Lo único que nos queda son los médicos y tres farmacias”, denuncia, convencida de que las personas mayores son las principales perjudicadas.

“A mí me han matado”, afirma en la misma línea Isabel, a punto de cumplir 90 años. En el portal de su casa, próximo al casal, describe el cierre como un duro golpe a su día a día mientras recuerda las tardes de bingo, los talleres de memoria y las conversaciones que hasta hace apenas unas semanas llenaban el local. Allí participaba en las actividades de memoria y pasaba ratos jugando al bingo antes de regresar a casa.

Sentada junto a Fidela y Josefa, Leonor explica que llevaba vinculada al casal desde prácticamente sus orígenes. Recuerda que el club comenzó en un local más pequeño hasta trasladarse al edificio del que ahora ha sido desalojado. “Era muy grande: tenía un comedor muy grande, una cocina muy grande, un patio grande”, rememora. Allí se celebraban comidas dominicales, fiestas y actos como la última misa rociera. “Los sábados hacían pan y bollitos. Nos daba la vida”, recuerda, resumiendo con nostalgia la intensa actividad social que albergabael edificio.

Los sábados hacían pan y bollitos. Nos daba la vida

Leonor — Usuaria de La Cala y vecina de Son Cladera

Ana también echa de menos la rutina que había construido alrededor de La Cala. Allí jugaba al bingo, leía la prensa y, sobre todo, encontraba un lugar donde conversar con sus amigas. Ahora confía en que la asociación consiga un nuevo espacio para retomar las actividades. “Ojalá encuentren otro local. Es una pena lo que ha pasado”, lamenta. A su juicio, el cierre del casal se suma a la desaparición de otros servicios esenciales en Son Cladera, como las oficinas bancarias, una circunstancia que, advierte, ha aumentado la dependencia de muchas personas mayores. “Ahora dependen ya de alguien que les lleve a algún sitio o que les haga las gestiones”, resume.

Ojalá encuentren otro local. Es una pena lo que ha pasado

Ana — Usuaria de La Cala y vecina de Son Cladera

“Los barrios no interesan”

En un banco de la misma plaza, José y Domingo charlan con otros vecinos. José lamenta que el cierre ha perjudicado a personas mayores como uno de sus familiares, que asistía con frecuencia a los talleres de memoria y que, tras el desalojo, depende ahora de que sus hijas lo lleven a otro centro. “Solo no puede ir”, explica, convencido de que el desalojo ha complicado la vida cotidiana de muchos usuarios que encontraban en La Cala un espacio cercano y accesible.

Salvador, por su parte, sostiene que el problema refleja el abandono que, a su juicio, sufre Son Cladera. Lamenta la desaparición de servicios en el barrio, critica la falta de presencia policial y reprocha a las administraciones no haber encontrado una solución antes del desalojo. “Los barrios no interesan”, afirma Salvador, quien también defiende que la asociación había conseguido sanear su situación económica y considera que las personas mayores han terminado pagando las consecuencias de un conflicto que, entiende, podría haberse resuelto de otra manera.

La junta gestora: “Seguiremos luchando”

La presidenta de la junta gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, asegura que la asociación no da la batalla por perdida. “Seguiremos luchando”, afirma en declaraciones a elDiario.es, convencida de que todavía existen opciones para recuperar el casal. Sostiene, incluso, que el caso puede sentar un precedente para otras entidades. Coronado confía en que el cierre no sea definitivo dado que, tras el lanzamiento, recibieron la comunicación de que el Juzgado revisaría la documentación del procedimiento y que éste les ha otorgado un plazo de entre cuatro y diez días hábiles para hacerlo.

Sin embargo, lamenta que la resolución se esté demorando por el periodo vacacional. “Lo tomaremos como unas vacaciones y a esperar, porque seguiremos luchando”, señala, aunque reconoce que la espera “se hace una eternidad” para unos usuarios que llevan semanas sin poder acceder al local.

En este sentido, lamenta que quienes más están sufriendo las consecuencias del cierre son las personas mayores. “Ahora no saben dónde ir”, afirma. Explica que muchas acudían cada tarde al casal para escapar del calor, compartir unas horas de compañía y participar en talleres o actividades lúdicas. “Les han cortado esto”, lamenta. A su juicio, el cierre del local se suma a la desaparición de otros servicios básicos del barrio, como las comentadas sucursales bancarias, una situación que, asegura, deja a muchos vecinos de edad avanzada en una posición de mayor dependencia. “Los han dejado abandonados”, concluye.

En los últimos años se han sucedido las protestas, las concentraciones y los llamamientos contra el desalojo de La Cala. Tras conocer la demanda de desahucio, la Asciación de Vecinos de Son Cladera se volcó en la defensa del casal y comenzó a organizar movilizaciones y campañas de apoyo para tratar de frenar el cierre. “Hoy son ellos a quienes echan a la calle; pero mañana todos seremos mayores y nos gustaría mantener nuestros espacios de convivencia con seguridad jurídica y política social humanitaria, sabiendo que se respetan los derechos y obligaciones de todos”, expresaba en un mensaje difundido en Facebook en abril de 2024.

La presidenta de la gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, lamenta que quienes más están sufriendo las consecuencias del cierre son los mayores: "Ahora no saben dónde ir". Explica que muchos acudían cada tarde al casal para escapar del calor, compartir unas horas de compañía y participar en talleres o actividades lúdicas

Tras el desalojo del casal, varios socios y vecinos de Son Cladera han hecho públicas cartas abiertas en las que cuestionan tanto la actuación de la Fundació Sa Nostra como la gestión del abogado de la asociación. Uno de los socios, Juan Sánchez, critica que la Fundació rompiese con el modelo de cesión gratuita del local que había estado vigente durante tres décadas tras asumir la gestión del inmueble en 2020 e imponer un alquiler a la asociación. Como relata, la deuda se originó durante la etapa de la anterior junta directiva, que dejó de abonar las rentas, y fue la posterior junta gestora la que asumió el compromiso de sanear la situación económica y mantener la actividad del casal.

Sánchez defiende que, durante los dos últimos años, la asociación ha abonado prácticamente toda la deuda acumulada al duplicar la cuota mensual que pagaba a la Fundación, por lo que considera que el desalojo no responde a un impago, sino al interés de recuperar el inmueble. En la carta acusa además a la Fundació Sa Nostra de haber aprovechado el contrato firmado con la junta gestora para hacerse con el local y dejar “en la calle” a más de 250 personas mayores, una actuación que considera incompatible con los fines sociales que proclama la entidad y que, a su juicio, contradice el espíritu de sus propios estatutos.

Por otro lado, asegura que la voluntad mayoritaria de la asamblea era agotar todas las vías para permanecer en el local, incluida la posibilidad de resistir al lanzamiento si fuera necesario. Dirigiéndose al abogado de la gestora, le reprocha no haber informado a los socios de la fecha prevista para la ejecución del desahucio. “Si hubiera avisado de lo que haría el juez, cuando el juez se presentó en el local se lo habría encontrado lleno de gente negándose a salir”, escribe.

Coronado, sin embargo, rechaza las críticas y asegura que el desalojo cogió por sorpresa incluso a la propia entidad, alegando que la comunicación judicial llegó con muy escaso margen. Según afirma, el letrado recibió la notificación la tarde anterior y, para cuando quisieron reaccionar, la comisión judicial ya se había presentado en el casal a primera hora de la mañana. “No dio tiempo a nada. No entendemos que actúen de esa manera”, lamenta. La máxima responsable de la gestora incide en que la prioridad de ésta siempre ha sido defender los intereses de los usuarios, por lo que, asevera, continuarán luchando para recuperar el local.

Posible cesión municipal

Por su parte, consultadas por este diario, fuentes del Ayuntamiento de Palma explican que el Consistorio, en su momento, puso a disposición de los responsables de La Cala el Casal de Barri de Son Cladera, pero que la propuesta fue rechazada por la entidad. El Ayuntamiento recuerda que su papel consiste en ceder espacios municipales para el desarrollo de actividades.

Coronado recrimina, sin embargo, que lo que se puso sobre la mesa fue únicamente una sala insuficiente para desarrollar la actividad habitual de La Cala. “No era adecuada para lo que nosotros hacemos”, sostiene. Asegura que técnicos municipales llegaron a estudiar la posibilidad de ampliar ese espacio, pero concluyeron que no era viable. La presidenta de la gestora recuerda que el casal acogía actividades diarias y reunía a un número de usuarios muy superior al que permitiría ese emplazamiento.

Desalojo “inhumano” y “antidemocrático”

La Unión de Asociaciones de Mallorca (UAM) también se ha sumado a las críticas por el desalojo del casal de La Cala. En un comunicado público firmado por su presidente, Pere Felip Buades, la entidad asegura que no puede quedarse “con los brazos cruzados” ante el “inadecuado e infame” cierre del local, “máxime teniendo en cuenta que La Cala es la asociación de gent gran [personas mayores en catalán] que más actividades viene realizando” y que aglutina al mayor número de socios y socias de Balears. Aunque asegura respetar la resolución judicial que ha permitido ejecutar el lanzamiento, señala que no la comparte y la califica de “inhumana”, “anticristiana”, “antidemocrática”, “inmoral”, “caciquil” e “ilegal”.

Asimismo, la organización ha retado públicamente a la Fundació Sa Nostra a mantener un debate público “cuando quiera y donde quiera, con el fin de exponer libre y democráticamente los consiguientes puntos de vista por ambas partes”. En la misma nota, advierte de que, si la entidad declina participar en ese debate, interpretará esa decisión como una falta de voluntad para dar explicaciones públicas sobre el caso.

La UAM señala además que este asunto será abordado en el pleno municipal de este mes de julio y sostiene que todos los grupos políticos tienen la obligación de posicionarse en defensa de la asociación. “Aquí no valdrán las abstenciones”, afirma en otro comunicado, en el que considera que no apoyar a La Cala equivaldría a dar la espalda a una entidad que define como “modélica” y un “referente” para el movimiento asociativo de Balears.

Falta de movilización social

Mientras tanto, Stop Desahucios ha cargado duramente contra el desalojo del casal de personas mayores de Son Cladera, que califica de “brutal”, y responsabiliza a la entidad propietaria del inmueble. La plataforma recuerda que durante los últimos años ha respaldado las reivindicaciones de la asociación para conservar el local, difundiendo convocatorias y participando, en la medida de sus posibilidades, en las movilizaciones convocadas en defensa del casal. No obstante, el colectivo también marca distancias con la gestión de la actual dirección de la asociación. En su opinión, tanto la mayoría de la junta directiva como la asamblea de socios que respaldó el acuerdo suscrito en 2024 con la Fundació Sa Nostra “se equivocaron”.

La organización lamenta que, en la reunión en la que se aprobó aquel el acuerdo, prevaleciera el criterio del abogado frente al de otros socios que, pese a no ser juristas, contaban -asevera- con asesoramiento legal y con la experiencia acumulada de años de lucha vecinal. A su juicio, la dirección también erró al no volver a convocar a los socios para valorar la evolución del conflicto y al optar por transmitir un mensaje de tranquilidad mientras avanzaba el procedimiento judicial. Asimismo, sostiene que la falta de información previa sobre la fecha del lanzamiento impidió organizar una movilización vecinal que, en su opinión, podría haber tratado de evitar el desalojo.

En este contexto, el colectivo defiende que la estrategia para recuperar el casal debe basarse en la movilización social y en la colaboración entre entidades, por lo que propone abrir una nueva etapa basada en la unidad del barrio. Para ello, ha solicitado la celebración de una reunión pública entre la junta de la asociación de personas mayores, Stop Desahucios SONKLA (su rama en Son Cladera), la asociación de vecinos y cualquier otro colectivo o vecino que quiera sumarse a la defensa del casal.

“Esperemos que por el bien de la asociación, del casal, de los mayores, la junta rectifique y pase a confiar en la movilización del barrio y alianzas con otros colectivos que queremos apoyar la recuperación del local y la defensa de un barrio digno”, subraya. La plataforma reivindica la necesidad de que las decisiones puedan ser debatidas y cuestionadas dentro de los movimientos vecinales y sociales y reitera su disposición a seguir apoyando la preservación un espacio que considera fundamental para la vida comunitaria de Son Cladera.

Más allá de la batalla judicial, Josefa, Ana, Isabel, Leonor y el resto de usuarios del casal comparten una misma reivindicación: recuperar un lugar que consideran imprescindible para mantener viva la convivencia en Son Cladera. Para ellos, La Cala no era solo un casal de personas mayores: era el espacio donde llenaban las tardes, hacían amistades y seguían sintiéndose parte de un barrio que hoy, dicen, es un poco más pobre que hace dos semanas. “Yo ya voy para noventa años y esto era lo único que tenía para salir de casa”, concluye Isabel.

El seu fill petit corre pel menjador mentre Saray reconstrueix la decisió que, fa deu anys, li va canviar la vida. Asseguda al menjador auster d'un habitatge situat en un bloc de pisos de la perifèria de Palma, espera una resposta que pot determinar si podrà continuar vivint-hi amb la seva família. La seva història, però, transcendeix el seu cas personal. Stop Desahucios Mallorca sosté que la batalla de Saray posa de manifest una de les principals llacunes en l'aplicació de la Llei pel Dret a l'Habitatge: la manca d'activació de la mediació prevista per a determinats procediments de desnonament promoguts per grans tenidors abans de reprendre els llançaments suspesos durant la pandèmia.

Mentre la plataforma denuncia que aquesta garantia gairebé no s'està aplicant, Saray continua intentant regularitzar la seva situació mitjançant un lloguer social per a l'habitatge de la Sareb on resideix des de fa una dècada. I és que, més enllà del debat jurídic, aquesta mare de 29 anys descriu una llarga espera per arribar fins a aquest moment. Mentre la Sareb sosté en seu judicial que l'afectada va rebutjar inicialment un lloguer social, els correus electrònics intercanviats amb l'empresa que gestiona l'immoble per compte de l'anomenat “banc dolent” -que no ha respost a les preguntes d'aquest mitjà- mostren que la companyia continuava comunicant-li mesos després que la seva sol·licitud de regularització romania “en estudi”, i l'instava a tornar a contactar-hi si, transcorreguts 45 dies, no havia rebut cap notícia.

Dies abans de la data fixada per al desnonament, Saray es va tornar a adreçar a l'empresa per intentar arribar a un acord i, posteriorment, va comunicar que continuava sense tenir cap gestor social assignat ni informació sobre l'estat del seu expedient. La jove insisteix que l'únic que pretén és regularitzar la seva situació. “Em varen telefonar perquè enviàs tota la documentació i la vaig enviar. Em varen dir que complia els requisits”, afirma, tot reconeixent que està “una mica nerviosa” davant la incertesa sobre el seu futur residencial. “Jo només vull pagar un lloguer”, comenta. Rep l'ingrés mínim vital i viu pendent d'una resolució que encara no arriba.

La Saray viu pendent d'una resposta que no arriba mentre continua la incertesa sobre el seu futur residencial: "Jo només vull pagar un lloguer"

El pis buit que la Saray va convertir en la seva llar

Saray va arribar al pis després d'una etapa complicada en què compartia sostre amb la família del seu marit. “Jo no podia continuar vivint allà, volia la meva intimitat”, explica. Treballava a l'aeroport de Palma, però el seu sou amb prou feines li permetia cobrir les despeses del dia a dia i accedir a un lloguer al mercat lliure era una opció completament fora del seu abast. Amb una filla petita i sense cap alternativa habitacional, va començar a cercar qualsevol opció que li permetés independitzar-se. En aquell moment, els preus del lloguer començaven a disparar-se a Mallorca i trobar un habitatge assequible s'havia convertit en una missió pràcticament impossible per a moltes famílies amb ingressos modestos.

Un dia, va sentir una companya parlar amb un home que, segons li van explicar, es dedicava a obrir habitatges buits d'entitats financeres. Es va interessar per un d'aquells pisos, propietat de la Sareb. Va pagar 130 euros perquè li obrissin la porta i va entrar en un habitatge abandonat i gairebé sense condicions per ser habitat. I és que, després de la crisi immobiliària del 2008, van començar a proliferar en diferents ciutats persones que localitzaven habitatges buits de bancs o de la mateixa Sareb i en facilitaven l'accés a famílies sense recursos, una pràctica que va conviure tant amb xarxes de suport a l'ocupació com amb episodis de frau.

“La casa estava plena de pols, fatal”, recorda Saray. Mai no va signar un contracte de lloguer. Amb el pas del temps, però, aquell pis es va convertir en la llar on ha criat els seus dos fills. La seva situació va començar a canviar anys després, quan la Sareb va iniciar accions per recuperar l'habitatge. El procediment judicial va acabar derivant en un desnonament que va quedar suspès durant la pandèmia a l'empara de la moratòria estatal aprovada mitjançant el Reial decret llei 11/2020.

'La casa estava plena de pols, fatal', recorda Saray. Mai no va signar un contracte de lloguer. Va pagar 130 euros perquè li obrissin la porta del pis, propietat de la SAERB. Amb el temps, però, aquell lloc es va convertir en la llar on ha criat els seus dos fills

La disposició que pot canviar un desnonament

El seu cas ha acabat convertint-se en un exemple de les dificultats que, segons denuncia Stop Desnonaments Mallorca, està trobant l'aplicació de la disposició transitòria tercera de la Llei estatal pel Dret a l'Habitatge. El precepte estableix que, abans de reprendre determinats procediments promoguts per grans tenidors -els que són titulars de més de deu immobles urbans d'ús residencial-, s'ha de seguir un procediment de conciliació o d'intermediació destinat a valorar la situació de vulnerabilitat de la família afectada i a explorar solucions que evitin el desnonament, com ara ajuts públics o alternatives residencials.

La finalitat d'aquest tràmit no és únicament intentar un acord entre les parts, sinó també permetre l'activació de recursos públics destinats a evitar que una família vulnerable sigui desnonada sense una alternativa residencial.

L'entitat, però, denuncia que aquesta previsió amb prou feines s'està aplicant. Com assenyala Joan Segura, portaveu de Stop Desnonaments Mallorca, nombrosos òrgans judicials estan reprenent procediments sense aplicar el mecanisme previst en la disposició transitòria tercera o responen a les sol·licituds amb resolucions que no tenen res a veure amb el contingut de la norma. La plataforma sosté, a més, que la sentència del Tribunal Constitucional que va avalar la Llei d'Habitatge reforça l'aplicació d'aquest precepte i que els jutjats l'haurien d'aplicar d'ofici quan concorrin els requisits legals.

Stop Desnonaments Mallorca denuncia que nombrosos òrgans judicials estan reprenent procediments sense aplicar el mecanisme previst en la disposició transitòria tercera o responent a les sol·licituds amb resolucions que res tenen a veure amb el contingut de la norma

Aquest diari s'ha posat en contacte amb el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per comprovar com s'està aplicant la disposició transitòria tercera. Al web del màxim òrgan de govern dels jutges, al qual aquest mitjà ha estat remès pel mateix CGPJ, hi figuren estadístiques sobre els llançaments, però no hi ha cap apartat que permeti conèixer quants procediments s'han reprès després d'acreditar la mediació prevista a la llei. Davant aquesta manca de dades, elDiario.es ha revisat resolucions judicials dictades des de l'entrada en vigor de la Llei pel Dret a l'Habitatge. Aquesta anàlisi posa de manifest que encara no existeix un criteri uniforme: algunes resolucions analitzen l'obligació dels grans tenidors d'oferir un lloguer social o de complir determinats requisits previs al desnonament d'acord amb la normativa autonòmica. D'altres es limiten a resoldre qüestions processals o relatives a la situació de vulnerabilitat, sense entrar a valorar expressament l'aplicació d'aquest precepte.

Stop Desnonaments Mallorca explica que l'advocada de Saray va ser una de les primeres a les Illes Balears a sol·licitar l'aplicació d'aquesta disposició, ja l'any 2024, quan tot feia pensar que la moratòria aprovada mitjançant el Reial decret llei 11/2020 -i prorrogada successivament des de l'inici de la pandèmia- podia arribar a la seva fi. Enguany n'ha tornat a reclamar l'aplicació. Tanmateix, el jutjat no s'ha pronunciat expressament sobre aquesta petició i el procediment va romandre pràcticament inalterat fins que, tres dies abans de la data fixada per al llançament, la mateixa Sareb va sol·licitar al jutjat la suspensió del procediment al·legant que les parts es trobaven “en vies d'assolir un acord”. El jutjat va estimar la petició i va suspendre tant el procediment com el llançament durant trenta dies.

Activació d'ajuts econòmics

La mediació no constitueix un mer tràmit formal. Segons explica Stop Desnonaments Mallorca, és precisament durant aquest procediment quan es poden activar ajuts econòmics destinats a garantir una alternativa residencial per a les persones en situació de vulnerabilitat. Per això considera que, si el gran tenidor no promou aquesta mediació i el procediment continua igualment, la família afectada pot perdre l'oportunitat d'accedir a aquests recursos públics.

La mediació no constitueix un mer tràmit formal: és precisament durant aquest procediment quan es poden activar ajuts econòmics destinats a garantir una alternativa residencial per a les persones en situació de vulnerabilitat. Si el gran tenidor no promou aquesta mediació i el procediment continua igualment, la família afectada pot perdre l'oportunitat d'accedir a aquests recursos públics

“Jo vull un lloguer”

Més enllà del debat jurídic, Saray descriu una llarga espera per intentar regularitzar la seva situació. “Jo vull ca meva. Jo vull un lloguer”, afirma. Segons explica, va rebre una comunicació perquè aportàs documentació amb l'objectiu d'estudiar la possibilitat de concedir-li un lloguer social al mateix habitatge. “Em van telefonar perquè enviàs tota la documentació i la vaig enviar. Em van dir que complia els requisits”, explica.

Els correus electrònics intercanviats entre Saray i l'empresa gestora mostren que aquesta va obrir un expedient de regularització, va confirmar que la sol·licitud de lloguer social estava en estudi i va emplaçar l'afectada a tornar-hi a contactar si, transcorreguts 45 dies, no havia rebut cap notícia. No obstant això, pocs dies abans de la data prevista per al desnonament, la mateixa Saray va comunicar que continuava sense tenir cap gestor social assignat i que ningú no s'havia posat en contacte amb ella.

Si finalment ha de marxar, reconeix que només contempla dues alternatives: tornar temporalment a ca son pare o sol·licitar una plaça en un centre d'acollida per no quedar-se sense allotjament. La dona viu pendent d'una resposta que no arriba, mentre la incertesa sobre el seu futur residencial continua. “Estic una mica nerviosa perquè ja han passat els trenta dies del termini i no m'han dit res. A la meva advocada tampoc no li contesten”, relata. Rep l'ingrés mínim vital i assegura que els mateixos gestors de l'expedient li van comunicar que reunia els requisits per optar a un lloguer social a causa de la seva situació de vulnerabilitat.

La incertesa ha acabat passant factura a la seva salut. “M'estan marejant”, resumeix. Recorda que, quan estava previst un dels llançaments, va passar setmanes sense gairebé dormir mentre anava d'un jutjat a l'altre, parlava amb la seva advocada i acudia als Serveis Socials intentant esbrinar què passaria. “Vaig estar un mes així, sense dormir. Tres setmanes anant al jutjat, parlant amb la meva advocada i als Serveis Socials, movent papers. No contestaven fins a l'últim moment”, explica.

Jo vull la meva casa. Jo vull un lloguer

Saray — Afectada per un desnonament promogut per la SAREB

Els gestors del 'banc dolent'

Stop Desnonaments Mallorca considera que el cas de Saray obre interrogants sobre la gestió dels lloguers socials de la Sareb per part dels servicers, les empreses privades contractades per gestionar una part important dels actius immobiliaris del “banc dolent”, inclosos els expedients de lloguer social. Diverses companyies han assumit durant anys funcions de comercialització, administració i gestió d'habitatges i crèdits de la Sareb en virtut dels contractes subscrits amb la mateixa societat.

Aquests gestors concentren bona part de la tramitació dels expedients de lloguer social, però els procediments, denuncia l'organització, manquen de transparència i, en ocasions, s'allarguen durant mesos sense una resposta clara per a les famílies. Stop Desnonaments sosté que l'actual model de gestió incentiva la venda d'actius per damunt de la consolidació de lloguers socials, una valoració que relaciona amb el sistema de remuneració dels servicers. Segons l'entitat, aquestes empreses poden obtenir una rendibilitat econòmica més elevada amb la venda d'actius que amb la gestió de contractes de lloguer, una circumstància que, al seu parer, pot desincentivar les solucions residencials estables per a les famílies en situació de vulnerabilitat.

Segons explica la Sareb al seu web, la societat va néixer amb l'objectiu de maximitzar la venda d'actius per amortitzar el deute avalat per l'Estat. Des del 2022, però, afirma haver incorporat un mandat orientat també a la sostenibilitat i a la utilitat social, així com al traspàs d'habitatges al parc públic. La Sareb assenyala igualment que una part significativa dels actius que gestiona estan habitats i que, des del 2022, ha desenvolupat un model de gestió dual que permet treballar amb famílies vulnerables, a les quals ofereix un Programa de Lloguer Social amb Acompanyament per ajudar-les a superar la seva situació de risc d'exclusió. Per desenvolupar aquesta tasca, explica, compta amb empreses especialitzades en mediació social.

La via de les Nacions Unides

Segura també critica que Espanya continuï sense donar un efecte efectiu a les mesures cautelars sol·licitades pel Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) de les Nacions Unides en determinats procediments de desnonament sense alternativa residencial. En el cas de Saray, la seva advocada ha presentat, amb el suport de Stop Desnonaments Mallorca, una comunicació davant aquest òrgan internacional, encarregat de vetllar pel compliment del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Espanya va ratificar aquest tractat juntament amb el seu Protocol Facultatiu, que permet a les persones que consideren vulnerats els seus drets acudir al Comitè una vegada exhaurides, en determinades circumstàncies, les vies internes.

Juntament amb aquesta comunicació, Stop Desnonaments va sol·licitar l'adopció de mesures cautelars perquè el llançament quedés suspès fins que es garantís una alternativa residencial adequada. La plataforma sosté que, en la seva experiència, quan el Comitè DESC formula aquest tipus de peticions a l'Estat espanyol, els procediments se suspenen de vegades per decisió del gran tenidor o del jutjat sense fer cap referència expressa a la intervenció de les Nacions Unides, fet que -al seu parer- invisibilitza el paper que exerceixen aquestes mesures cautelars internacionals. Aquesta és, tanmateix, la valoració de l'entitat i no implica que existeixi un pronunciament general sobre el grau de compliment per part d'Espanya de les sol·licituds del Comitè en tots els casos.

El pitido final apenas se escuchó. Quedó sepultado bajo el rugido de cientos de aficionados ingleses agolpados en hileras de terrazas. Los abrazos dieron paso a las pintas alzadas al cielo y a un repertorio inevitable: Three Lions, Sweet Caroline y el ya inseparable Football's Coming Home resonaban mientras las pantallas repetían una y otra vez los goles de Inglaterra en un partido no exento de polémica. Hasta el último minuto, Noruega soñó con el pase a semifinales mientras Magaluf, principal bastión británico de Mallorca, se convirtió una noche más en una prolongación de cualquier ciudad inglesa.

Casi mil años después de la batalla de Stamford Bridge, cuando el rey Harald Hardrada cayó intentando conquistar la Inglaterra del monarca Harold Godwinson, los descendientes simbólicos de aquellos vikingos no lograron en el Miami Stadium materializar la revancha que muchos esperaban. No hubo espadas ni escudos, sino camisetas rojas y un ejército de aficionados que, remando al unísono, en todo momento mantuvo viva la esperanza: decenas de personas alineadas, hombro con hombro, moviendo los brazos como si empuñaran remos invisibles mientras coreaban el nombre de Noruega.

El Viking Row había desembarcado en Magaluf desde mucho antes del saque inicial. Tras el pitido final, sin embargo, el remo dejó de ser un grito de guerra para convertirse en un homenaje. Decenas de aficionados noruegos volvieron a formar filas por última vez, ya sin la euforia de la victoria, despidiendo entre aplausos a la selección que más lejos les había llevado en casi tres décadas.

Sobre el césped, Inglaterra tuvo que remar más de lo previsto para doblegar a la armada liderada por Erling Haaland, convertido durante este campeonato en el gran icono de una selección que no disputaba un Mundial masculino desde Francia 1998. Andreas Schjelderup adelantó al conjunto escandinavo antes del descanso con un brillante disparo que hizo estallar de júbilo a los aficionados vestidos de rojo en Magaluf.

La respuesta inglesa llegó justo antes del intermedio, cuando Bellingham firmó una acción individual para restablecer el empate. Sin embargo, el gol llegó precedido de controversia: la jugada se inició tras un saque de puerta de Ørjan Nyland en el que los jugadores noruegos reclamaron que el balón había rozado el cable de la spidercam, una circunstancia que, se quejaron, debía haber obligado al árbitro a detener el juego y reanudarlo con un balón a tierra. Con todo, el colegiado dio continuidad a la acción y el centrocampista firmó el 1-1. Tras el encuentro, la FIFA sostuvo que el sensor del balón conectado no detectó contacto alguno con el cable, descartando así la irregularidad denunciada por Noruega.

En una segunda parte en la que los nórdicos volvieron a poner contra las cuerdas a los de Thomas Tuchel, otra polémica llegó en el minuto 55, cuando Noruega llegó a celebrar el 1-2 de Torbjørn Heggem. No obstante, el VAR anuló el tanto por un empujón previo de Erling Haaland sobre Elliot Anderson antes de que el balón estuviera en juego, obligando además a repetir el saque de esquina conforme a la nueva interpretación reglamentaria. La anulación del tanto permitió mantener con oxígeno a un combinado inglés que sobrevivió a los mejores minutos de su rival.

En la prórroga, Bellingham apareció de nuevo: el centrocampista aprovechó un rechace del guardameta Ørjan Nyland tras un disparo lejano de Morgan Rogers para culminar la remontada y sellar el billete de los Three Lions hacia las semifinales del Mundial. Los hombres de Ståle Solbakken no pudieron reescribir la vieja historia de Stamford Bridge.

Las dos acciones que marcaron el Inglaterra-Noruega se sumaron a una larga lista de decisiones arbitrales que han alimentado el debate durante este Mundial. Antes ya habían levantado ampollas el gol anulado a Irán frente a Egipto en la fase de grupos, las protestas egipcias por dos posibles penaltis no señalados en su eliminación ante Argentina, la no expulsión de Bellingham en el Inglaterra-Ghana o la tarjeta roja mostrada a Breel Embolo en los cuartos de final entre Suiza y Argentina tras la aplicación de la nueva regla de “confusión de identidad”. El torneo ha convertido al VAR y a las nuevas interpretaciones del reglamento en protagonistas casi permanentes, hasta el punto de que muchas de las conversaciones posteriores a los partidos han girado tanto alrededor del arbitraje como del propio juego.

La euforia se apodera de Magaluf

Mientras tanto, en Magaluf, los ingleses entonaban una y otra vez el ya clásico Football's Coming Home, varios aficionados noruegos se abrazaban antes de interpretar por última vez el “remo vikingo”, convertido durante el torneo en el símbolo de una selección que se despidió entre aplausos.

Camisetas de Harry Kane mezcladas con las de Jude Bellingham, banderas de San Jorge atadas como capas y turistas que apenas unas horas antes ocupaban las hamacas de la playa se habían convertido ahora en una marea humana que desbordaba terrazas y aceras. En locales como Magaluf Square, Linekers o los numerosos sports bars del centro turístico apenas quedaban mesas libres desde antes del inicio del encuentro. Numerosos aficionados habían reservado durante días conscientes de que el partido era uno de los grandes acontecimientos del verano.

Cuando el marcador quedó definitivamente del lado de Inglaterra, los móviles aparecieron para retransmitir en directo la celebración a familiares desde Manchester, Liverpool, Birmingham o Newcastle.

En las calles de Magaluf, la euforia y la resignación convivían a escasos metros de distancia. “Sabíamos que iba a ser una batalla. Noruega nos ha hecho sufrir muchísimo, pero este equipo sabe competir cuando llegan los momentos decisivos”, celebraba Tom, un aficionado llegado desde Birmingham que seguía el Mundial desde Magaluf junto a una decena de amigos. A pocos metros, el sentimiento era bien distinto entre los seguidores escandinavos. “Perder así duele, porque estuvimos muy cerca, pero nos vamos orgullosos. Hace unos años nadie imaginaba a Noruega plantando cara a Inglaterra en unos cuartos de final”, afirmaba Henrik, residente en la isla.

La escena resumía también la propia paradoja de Magaluf. El mismo enclave que cada verano reaparece en el centro del debate sobre la masificación turística, el turismo de excesos y el modelo económico de Mallorca se transformó por unas horas en una gigantesca grada al aire libre, dejando en un segundo plano las discusiones sobre saturación turística para convertirse en una improvisada sede mundialista a más de 7.000 kilómetros de los estadios de Estados Unidos.

Su hijo pequeño corretea por el salón mientras Saray reconstruye la decisión que, hace diez años, cambió su vida. Sentada en el austero comedor de una vivienda situada en un bloque de pisos de la periferia de Palma, aguarda una respuesta que puede determinar si podrá seguir viviendo allí con su familia. Su historia, sin embargo, trasciende su caso personal. Stop Desahucios Mallorca sostiene que la batalla de Saray pone de manifiesto una de las principales lagunas en la aplicación de la Ley 12/2023 por el Derecho a la Vivienda: la falta de activación de la mediación prevista para determinados procedimientos de desahucio promovidos por grandes tenedores antes de reanudar los lanzamientos suspendidos durante la pandemia.

Mientras la plataforma denuncia que esa garantía apenas se está aplicando, Saray continúa intentando regularizar su situación mediante un alquiler social para la vivienda de la Sareb en la que reside desde hace una década. Y es que, más allá del debate jurídico, esta madre de 29 años describe una larga espera para llegar hasta ese momento. Mientras la Sareb sostiene en sede judicial que la afectada rechazó inicialmente un alquiler social, los correos intercambiados con la empresa que gestiona el inmueble por cuenta del llamado 'banco malo' -que no ha respondido a las preguntas de este medio-, muestran que la compañía seguía comunicándole meses después que su solicitud de regularización permanecía 'en estudio', instándola a volver a contactar si transcurridos 45 días no recibía noticias.

Días antes de la fecha fijada para el desahucio, Saray volvió a dirigirse a la empresa para intentar alcanzar un acuerdo y, posteriormente, comunicó que seguía sin tener un gestor social asignado ni información sobre el estado de su expediente. La joven insiste en que lo único que pretende es regularizar su situación. “Me llamaron para enviar toda la documentación y la envié. Me dijeron que cumplía los requisitos”, afirma, reconociendo estar “un poco nerviosa” ante la incertidumbre de su futuro residencial. “Yo solo quiero pagar un alquiler”, comenta. Percibe el ingreso mínimo vital y vive pendiente de una resolución que todavía no llega.

Saray vive pendiente de una respuesta que no llega mientras continúa la incertidumbre sobre su futuro residencial: "Yo solo quiero pagar un alquiler"

El piso vacío que Saray convirtió en su hogar

Saray llegó al piso después de una etapa complicada en la que compartía techo con la familia de su marido. “Yo no podía seguir viviendo allí, quería mi intimidad”, explica. Trabajaba en el aeropuerto de Palma, pero su salario apenas le permitía cubrir los gastos del día a día y acceder a un alquiler en el mercado libre era una posibilidad completamente fuera de su alcance. Con una hija pequeña y sin una alternativa habitacional, comenzó a buscar cualquier opción que le permitiera independizarse. Para entonces, los precios del alquiler comenzaban a dispararse en Mallorca y encontrar una vivienda asequible se había convertido en una misión prácticamente imposible para muchas familias con ingresos modestos.

Un día, escuchó a una compañera hablar con un hombre que, según le contaron, se dedicaba a abrir viviendas vacías de entidades financieras. Se interesó por uno de esos pisos, propiedad de la Sareb. Pagó 130 euros para que le abrieran la puerta y entró en una vivienda abandonada y sin apenas condiciones para ser habitada. Y es que, tras la crisis inmobiliaria de 2008 comenzaron a proliferar en distintas ciudades personas que localizaban viviendas vacías de bancos o de la SAREB y facilitaban el acceso a familias sin recursos, una práctica que convivió con redes de apoyo a la ocupación pero también con episodios de fraude.

“La casa estaba llena de polvo, fatal”, recuerda Saray. Nunca firmó un contrato de alquiler. Con el tiempo, sin embargo, aquel piso se convirtió en el hogar donde ha criado a sus dos hijos. Su situación comenzó a cambiar años después, cuando la Sareb inició acciones para recuperar la vivienda. El procedimiento judicial acabó derivando en un desahucio que quedó suspendido durante la pandemia al amparo de la moratoria estatal aprobada mediante el Real Decreto-ley 11/2020.

'La casa estaba llena de polvo, fatal', recuerda Saray. Nunca firmó un contrato de alquiler. Pagó 130 euros para que le abrieran la puerta del piso, propiedad de la SAERB. Con el tiempo, sin embargo, aquel lugar se convirtió en el hogar donde ha criado a sus dos hijos

La disposición que puede cambiar un desahucio

Su caso ha acabado convirtiéndose en un ejemplo de las dificultades que, según denuncia Stop Desahucios Mallorca, está encontrando la aplicación de la disposición transitoria tercera de la Ley estatal por el Derecho a la Vivienda: el precepto establece que, antes de reanudar determinados procedimientos promovidos por grandes tenedores -aquellos que poseen más de 10 inmuebles urbanos de uso residencial-, debe seguirse un procedimiento de conciliación o intermediación destinado a valorar la situación de vulnerabilidad de la familia afectada y explorar soluciones que eviten el lanzamiento, como ayudas públicas o alternativas habitacionales.

La finalidad de ese trámite no es únicamente intentar un acuerdo entre las partes, sino permitir la activación de recursos públicos dirigidos a evitar que una familia vulnerable sea desalojada sin alternativa habitacional.

La entidad, sin embargo, denuncia que esa previsión apenas se está aplicando. Como señala Joan Segura, portavoz de Stop Desahucios, numerosos órganos judiciales están reanudando procedimientos sin aplicar el mecanismo previsto en la disposición transitoria tercera o respondiendo a las solicitudes con resoluciones que nada tienen que ver con el contenido de la norma. La plataforma señala, además, que la sentencia del Tribunal Constitucional que avaló la Ley de Vivienda refuerza la aplicación del precepto y que los juzgados deberían aplicarla de oficio cuando concurren los requisitos legales para ello.

Stop Desahucios Mallorca denuncia que numerosos órganos judiciales están reanudando procedimientos sin aplicar el mecanismo previsto en la disposición transitoria tercera o respondiendo a las solicitudes con resoluciones que nada tienen que ver con el contenido de la norma

Este periódico se ha puesto en contacto con el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) para comprobar la aplicación de la disposición transitoria tercera. En la web del máximo órgano de los jueces, a la que ha sido remitido este diario por parte del CGPJ, figuran estadísticas sobre lanzamientos en las que, sin embargo, no existe ningún apartado que permita conocer cuántos procedimientos se han reanudado tras acreditar la mediación prevista en la ley. Ante esta circunstancia, elDiario.es ha revisado resoluciones judiciales dictadas desde la entrada en vigor de la Ley de Vivienda. Esa búsqueda refleja que no existe todavía un criterio uniforme: algunas resoluciones analizan la obligación de los grandes tenedores de ofrecer un alquiler social o de cumplir requisitos previos al desahucio conforme a la normativa autonómica. Otras se limitan a resolver cuestiones procesales o de vulnerabilidad sin entrar a valorar expresamente la aplicación del precepto.

Stop Desahucios explica que la abogada de Saray fue una de las primeras en Balears en solicitar la aplicación de esa disposición, ya en 2024, cuando todo apuntaba a que la moratoria aprobada mediante el Real Decreto-ley 11/2020 -y sucesivamente prorrogada desde el inicio de la pandemia- podía llegar a su fin. Este año ha vuelto a reclamar su aplicación. Sin embargo, el Juzgado no ha resuelto expresamente esa petición y el procedimiento ha permanecido prácticamente inalterado hasta que, tres días antes de la fecha fijada para el lanzamiento, la propia Sareb solicitó al juzgado la suspensión del procedimiento alegando que las partes se encontraban 'en vías de alcanzar un acuerdo'. El juzgado accedió a la petición y suspendió el lanzamiento durante treinta días.

Activación de ayudas económicas

La mediación no constituye un mero trámite formal. Como explica la entidad, es precisamente durante ese procedimiento cuando pueden activarse ayudas económicas destinadas a garantizar una alternativa habitacional para personas en situación de vulnerabilidad. De ahí que considere que, si el gran tenedor no promueve esa mediación y el procedimiento continúa igualmente, la familia afectada puede perder la oportunidad de acceder a esos recursos públicos.

La mediación no constituye un mero trámite formal: es precisamente durante ese procedimiento cuando pueden activarse ayudas económicas destinadas a garantizar una alternativa habitacional para personas en situación de vulnerabilidad. Si el gran tenedor no promueve esa mediación y el procedimiento continúa igualmente, la familia afectada puede perder la oportunidad de acceder a esos recursos públicos

“Yo quiero un alquiler”

Más allá del debate jurídico, Saray describe una larga espera para intentar regularizar su situación. “Yo quiero mi casa. Yo quiero un alquiler”, afirma. Según explica, recibió una comunicación para aportar documentación con el fin de estudiar la posibilidad de concederle un alquiler social en la misma vivienda. “Me llamaron para mandar toda la documentación y la envié. Me dijeron que cumplía los requisitos”, afirma.

Los correos intercambiados entre Saray y la gestora muestran que la empresa abrió un expediente de regularización, confirmó que la solicitud de alquiler social estaba en estudio y emplazó a la afectada a volver a contactar si transcurridos 45 días no recibía noticias. Sin embargo, pocos días antes de la fecha prevista para el desahucio, la propia Saray comunicó que seguía sin tener un gestor social asignado y que nadie se había puesto en contacto con ella.

Si finalmente tiene que marcharse, reconoce que solo contempla dos alternativas: volver temporalmente con su padre o solicitar una plaza en un centro de acogida para no quedarse sin alojamiento. La mujer vive pendiente de una respuesta que no llega mientras continúa la incertidumbre sobre su futuro residencial. “Estoy un poco nerviosa porque pasan los treinta días del plazo y no me han dicho nada. A mi abogada tampoco le contestan”, relata. Percibe el ingreso mínimo vital y asegura que los propios gestores del expediente le comunicaron que reunía las condiciones para optar al alquiler social debido a su situación de vulnerabilidad.

La incertidumbre ha acabado pasando factura a su salud. “Me están mareando”, resume. Recuerda que cuando estaba previsto uno de los lanzamientos pasó semanas sin apenas dormir mientras recorría juzgados, hablaba con su abogada y acudía a Servicios Sociales intentando conocer qué iba a ocurrir. “Estuve un mes así, sin dormir. Tres semanas yendo al juzgado, hablando con mi abogada y a Servicios Sociales moviendo papeles. No contestaban hasta el último momento”, explica.

Yo quiero mi casa. Yo quiero un alquiler

Saray — Afectada por un desahucio promovido por la SAREB

Los gestores del 'banco malo'

Stop Desahucios considera que el caso de Saray abre interrogantes sobre la gestión de los alquileres sociales de la Sareb por parte de los servicers, las empresas privadas contratadas para gestionar gran parte de los activos inmobiliarios del 'banco malo', incluidos los expedientes de alquiler social. Diversas compañías han asumido durante años funciones de comercialización, administración y gestión de viviendas y créditos del llamado “banco malo” en virtud de contratos suscritos con la propia sociedad.

Estos gestores concentran buena parte de la tramitación de los expedientes de alquiler social, pero los procedimientos, critica la organización, carecen de transparencia y, en ocasiones, se prolongan durante meses sin una respuesta clara para las familias. Stop Desahucios sostiene que el actual modelo de gestión incentiva la venta de activos frente a la consolidación de alquileres sociales, una valoración que la organización relaciona con el sistema de remuneración de los servicers, quienes, según la entidad, pueden obtener una mayor rentabilidad económica con la venta de activos que con la gestión de contratos de alquiler, lo que en su opinión puede desincentivar las soluciones habitacionales estables para familias vulnerables.

Según señala la Sareb en su web, nació con el objetivo de maximizar la venta de activos para amortizar la deuda avalada por el Estado, aunque desde 2022 incorporó un mandato desinversor en términos de sostenibilidad y utilidad social y, más recientemente, el traspaso de viviendas al parque público. Asimismo, indica que un porcentaje relevante de los activos que recibe están habitados con diferentes casuísticas: señala que desde 2022 ha desarrollado un modelo de gestión dual que permite trabajar con las familias vulnerables a las que se les ofrece un Programa de Alquiler Social con Acompañamiento que les permita superar su situación de riesgo de exclusión. Para el desarrollo de esta labor la sociedad se apoya, afirma, en la experiencia de empresas especializadas en mediación social.

La vía de Naciones Unidas

Segura también critica que España siga sin otorgar un efecto efectivo a las medidas cautelares solicitadas por el Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (DESC) de Naciones Unidas en determinados procedimientos de desahucio sin alternativa habitacional. En el caso de Saray, su abogada ha promovido, con el apoyo de Stop Desahucios, una comunicación ante este órgano internacional, encargado de supervisar el cumplimiento del Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales. El tratado fue ratificado por España junto con su Protocolo Facultativo. Ese mecanismo permite a personas que consideran vulnerados sus derechos acudir al Comité una vez agotadas, en determinadas circunstancias, las vías internas.

Stop Desahucios explica que, junto con la comunicación, solicitó medidas cautelares para suspender el lanzamiento hasta que se garantizara una alternativa habitacional adecuada. La plataforma critica que, en su experiencia, cuando el Comité DESC solicita este tipo de medidas al Estado español, los procedimientos se suspenden en ocasiones por decisión del gran tenedor o del juzgado sin hacer referencia expresa a la intervención de Naciones Unidas, lo que -a su juicio- invisibiliza el papel que desempeñan esas cautelares internacionales. Esa valoración, no obstante, refleja la posición de la entidad y no implica que exista un pronunciamiento general sobre el cumplimiento por España de las solicitudes del Comité en todos los casos.

El sol del migdia cau amb força sobre Sant Elm. Els cambrers ultimen les terrasses mentre els turistes busquen refugi sota els para-sols i les embarcacions es gronxen davant la silueta de sa Dragonera. A primera vista, res no fa pensar que aquest petit nucli costaner pugui convertir-se d'aquí a unes setmanes en un dels punts més cobejats d'Europa: quan falta poc més d'un mes per a l'eclipsi solar total del pròxim 12 d'agost, que convertirà Mallorca en un dels millors observatoris per contemplar-lo, els primers símptomes ja són evidents. La jornada pot posar a prova la capacitat d'una de les zones més sensibles de la Serra de Tramuntana, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO.

“Fa una mica de por perquè s'espera molta massificació. Jo em quedaré a casa”, assenyala Jero, resident d'aquest nucli del sud-oest de l'illa. L'eclipsi del mes vinent forma part d'una seqüència excepcional que recorrerà Espanya durant tres estius consecutius -2026, 2027 i 2028-, tot i que el de Mallorca serà un dels més esperats perquè es produirà al capvespre, amb el sol molt baix sobre l'horitzó de la Mediterrània. Aquesta singularitat ha disparat l'interès internacional: els darrers mesos, hotels, allotjaments vacacionals i empreses d'excursions han vist com les reserves es disparaven, amb un interès especial per enclavaments com Sóller i altres zones que ofereixen bones condicions de visibilitat.

Mentre les administracions treballen en un dispositiu especial que preveu restriccions de trànsit, limitacions d'estacionament, reforç dels efectius d'emergències i recomanacions per evitar l'accés massiu a enclavaments naturals com la Trapa o l'entorn de sa Dragonera, Jero observa la cita amb preocupació. Al seu parer, el veritable problema no serà l'eclipsi, sinó la mobilitat davant els possibles talls de carretera. Amb tot, té molt clar quin serà el seu pla: “Aquest dia no agafaré el cotxe per res”, assenyala a elDiario.es.

Fa una mica de por perquè s'espera molta massificació. Jo em quedaré a casa

Jero — Resident de Sant Elm

Mentre atén els clients que entren i surten de la seva botiga, Just Sant Elm, denuncia que les carreteres “ja estan col·lapsades de per si” durant l'estiu i tem que l'eclipsi agreugi la situació abans, durant i després del fenomen. Si no visqués al costat del seu lloc de feina, reconeix que fins i tot tancaria el negoci aquella tarda per evitar desplaçaments. El seu principal temor, però, és a la muntanya. Recorda que des del mateix nucli de Sant Elm l'eclipsi no es veurà completament perquè l'illa de sa Dragonera tapa part de l'horitzó, de manera que moltes persones intentaran pujar-hi caminant fins a la Trapa i altres punts elevats. “S'espera molta, molta massificació”, insisteix, confiant que no es produeixin accidents en uns accessos que considera complicats.

Un minut i mig de foscor

En concret, serà a partir de les 19.38 hores quan la Lluna començarà a interposar-se entre la Terra i el Sol. En menys d'una hora, l'haurà ocultat i, entre les 20.30 h i les 20.34 h, el dia es convertirà en nit. A les Balears, la totalitat de l'eclipsi començarà primer a Menorca, a les 20.30.01 h, i avançarà cap al sud fins a arribar a Formentera a les 20.33.23 h, d'acord amb la informació difosa pel Govern. La durada serà màxima a Mallorca, al voltant d'un minut i mig, i mínima a Formentera, on no arribarà als 30 segons.

Serà, a més, el primer eclipsi solar total que es podrà observar des d'Espanya en 120 anys. El 30 d'agost de 1905, al migdia, el Sol va quedar ocult durant prop de quatre minuts. Fins al país s'hi van desplaçar desenes d'equips científics d'arreu del món, amb Burgos com a emplaçament estratègic. Allà s'hi van instal·lar infraestructures temporals per a astrònoms, geògrafs i meteoròlegs, que van desplegar els seus aparells i van comptar amb el suport de l'exèrcit. El pròxim fenomen d'aquestes característiques, més enllà del que tindrà lloc el mes vinent, no s'espera fins a l'any 2180.

Serà, a més, el primer eclipsi solar total que es podrà observar des d'Espanya en 120 anys. El 30 d'agost de 1905, al migdia, el sol es va tapar durant prop de quatre minuts. Fins al país es van desplaçar desenes d'equips científics de tot el món, amb Burgos com a emplaçament estratègic

“No estem preparats per a res”

A les Illes, la visió de Jero contrasta amb la d'altres veïns del Port d'Andratx i Sant Elm, per als quals l'eclipsi amb prou feines ocupa un lloc en les converses quotidianes. Bernat Reus, resident al Port d'Andratx, assegura que entre la gent del seu entorn “no se li dona gaire importància” al fenomen astronòmic i que la preocupació per un possible col·lapse la percep sobretot en les administracions. Tot i reconèixer que el fenomen atraurà milers de persones, afirma que ni ell ni els seus coneguts tenen previst desplaçar-s'hi expressament per contemplar-lo. “Jo no conec ningú interessat a anar-lo a veure”, resumeix.

Ara bé, dona per fet que hi haurà un col·lapse circulatori i es mostra escèptic sobre la capacitat de Mallorca per absorbir un esdeveniment d'aquesta magnitud. “No estem preparats per a res. Estem absolutament desbordats”, sosté, tot vinculant aquesta situació al creixement constant de la pressió turística i urbanística sobre l'illa.

No estem preparats per a res. Estem absolutament desbordats

Bernat Reus — Veí del Port d'Andratx

Andratx va ser, de fet, un dels grans exponents del desenvolupament immobiliari balear. En plena febre del totxo, el municipi va protagonitzar l'any 2006 el primer gran cas de corrupció urbanística que va sacsejar les Illes. Avui, el perfil del Port d'Andratx està marcat per les vil·les de luxe, els xalets amb vistes a la mar, els amarraments per a grans embarcacions i les urbanitzacions exclusives que s'enfilen per les muntanyes fins gairebé a confondre's amb la Serra de Tramuntana.

Altres residents amb qui conversa aquest diari durant un recorregut entre el Port d'Andratx i Sant Elm, que prefereixen mantenir-se en l'anonimat, consideren que l'estiu ja comporta prou embussos perquè un eclipsi canviï gaire les coses. Recorden que la Serra de Tramuntana registra importants problemes de trànsit durant la temporada alta, especialment als accessos a municipis com Sóller, Valldemossa o Deià.

Altres veïns, com Catalina o Miquel, reconeixen fins i tot que desconeixien que Mallorca es convertirà el pròxim 12 d'agost en un dels millors indrets d'Europa per observar el fenomen. Mentre alguns temen una allau de visitants, d'altres afronten la cita amb total indiferència, convençuts que el rebombori és més gran fora de l'illa que no pas entre els qui hi conviuen dia rere dia.

Dispositiu especial de mobilitat i seguretat

Davant l'allau de visitants que s'espera d'aquí a un mes i una setmana, el Govern de les Illes Balears ultima un dispositiu especial de mobilitat i seguretat. L'Executiu autonòmic, que treballa des de fa més d'un any en col·laboració amb altres administracions de cara a aquella jornada, ja ha confirmat que hi haurà restriccions específiques d'accés, tot i que, de moment, descarta un tancament general de la Serra de Tramuntana.

L'Administració assegura que garantirà l'accés de les ambulàncies, els bombers i els cossos de seguretat, i que vetllarà per evitar el col·lapse de la xarxa viària, protegir els espais naturals amb més risc d'incendi, minimitzar les afectacions als residents i afavorir que els visitants accedeixin a peu a determinats miradors.

Davant l'allau de visitants que s'espera, el Govern balear ultima un dispositiu especial de mobilitat i seguretat. L'Executiu autonòmic ja ha confirmat que hi haurà restriccions específiques d'accés, encara que descarta, de moment, un tancament general de la Serra de Tramuntana

Els punts que ofereixen les millors condicions per observar la totalitat de l'eclipsi es concentren a la costa occidental de Mallorca, on l'horitzó cap a ponent queda completament deslliurat. Segons el mapa elaborat per AstroMallorca, destaquen indrets com Sant Elm, el Port d'Andratx, l'entorn de la Trapa, la zona de sa Dragonera, el cap de Formentor, el far de ses Salines, el far de Cala Figuera, Cala Rajada i diversos punts elevats de la Serra de Tramuntana. En canvi, des del nucli urbà de Sant Elm la visió de la totalitat queda parcialment obstaculitzada per sa Dragonera, de manera que molts aficionats preveuen desplaçar-se fins a miradors situats en cotes més altes o embarcar-se per contemplar el fenomen des de la mar.

El Govern ha posat en marxa l'aplicació 'Horitzó Eclipse 2026', amb la qual pretén facilitar que la ciutadania planifiqui de manera segura el lloc des d'on observarà l'eclipsi solar total i eviti desplaçaments innecessaris. El perfil de les persones que arribaran a Mallorca no serà l'habitual de mitjan agost. No es tracta únicament de visitants que busquen uns dies de platja, sinó d'aficionats a l'astronomia, fotògrafs especialitzats i científics que fa anys que planifiquen aquesta cita.

La pressió humana com a teló de fons

Mentre les administracions ultimen els seus plans de mobilitat, Més per Mallorca reclama el tancament de la Serra de Tramuntana 24 hores abans de l'eclipsi, excepte per als residents i les persones amb un allotjament acreditat. La formació ecosobiranista sosté que el fenomen pot agreujar una situació de saturació que l'illa ja pateix cada estiu i adverteix que les infraestructures i els espais naturals difícilment podrien absorbir una afluència extraordinària de visitants concentrada en poques hores.

Tal com recorda el seu portaveu, Lluís Apesteguia, les Balears suporten des de fa anys uns nivells de pressió humana sense precedents. Prenent com a referència les dades registrades l'estiu passat en les mateixes dates, calcula que el 12 d'agost podrien coincidir a Mallorca prop d'1,6 milions de persones —entre residents, turistes i població flotant— i 2,2 milions al conjunt de l'arxipèlag.

Tal com va exposar en un dels darrers plens del Parlament per reclamar mesures a l'Executiu del PP, la incorporació de desenes de milers de visitants atrets exclusivament per l'eclipsi incrementaria el risc de col·lapse de la xarxa viària, complicaria la resposta dels serveis d'emergència i augmentaria la pressió sobre espais naturals especialment sensibles de la Serra de Tramuntana.

Regna la calma

Als carrers de Sant Elm, l'eclipsi encara sembla un tema llunyà. Alguns veïns continuen amb la seva rutina, aliens a l'esdeveniment; d'altres observen amb curiositat com periodistes, astrònoms i turistes es fixen en un petit poble acostumat a rebre visitants, però no a convertir-se en l'escenari d'un dels fenòmens astronòmics més importants del segle.

Durant tot just un minut i mig, quan el dia es converteixi en nit sobre Mallorca, milers de persones compartiran la mateixa mirada cap al cel. Per a molts serà un viatge irrepetible. Per a d'altres, com Jero, Carlos, Michelle o Bernat, serà simplement un dia més d'estiu en què, a més de l'eclipsi, caldrà conviure amb l'altra cara de l'espectacle: les cues, els embussos i la pressió que exerceix sobre l'illa qualsevol esdeveniment capaç d'atreure l'atenció del món sencer.

El sol del mediodía cae con fuerza sobre Sant Elm. Los camareros ultiman las terrazas mientras los turistas buscan refugio bajo las sombrillas y las embarcaciones se balancean frente a la silueta de sa Dragonera. A simple vista, nada hace pensar que este pequeño núcleo costero pueda convertirse dentro de unas semanas en uno de los puntos más codiciados de Europa: a poco más de un mes del eclipse solar total del próximo 12 de agosto, que convertirá Mallorca en uno de los mejores observatorios para contemplarlo, los primeros síntomas ya son evidentes. La jornada puede poner a prueba la capacidad de una de las zonas más sensibles de la Serra de Tramuntana, declarada Patrimonio Mundial por la UNESCO.

“Da un poquito de miedo porque se espera mucha masificación. Yo me quedaré en casa”, señala Jero, residente de este núcleo del suroeste de la isla. El eclipse del próximo mes forma parte de una secuencia excepcional que recorrerá España durante tres veranos consecutivos -2026, 2027 y 2028-, aunque el de Mallorca será uno de los más anhelados por producirse al atardecer, con el sol muy bajo sobre el horizonte del Mediterráneo. Esa singularidad ha disparado el interés internacional: en los últimos meses, hoteles, alojamientos vacacionales y empresas de excursiones han visto disparadas sus reservas, con especial interés en enclaves como Sóller y otras zonas que ofrecen buenas condiciones de visibilidad.

Mientras las administraciones trabajan en un dispositivo especial que contempla restricciones de tráfico, limitaciones de estacionamiento, refuerzo de efectivos de emergencias y recomendaciones para evitar el acceso masivo a enclaves naturales como la Trapa o el entorno de sa Dragonera, Jero observa la cita con preocupación. En su opinión, el verdadero problema no será el eclipse, sino la movilidad ante los posibles cortes de carretera. Con todo, ella tiene claro cuál será su plan: “Ese día no voy a coger el coche para nada”, señala a elDiario.es.

Da un poquito de miedo porque se espera mucha masificación. Yo me quedaré en casa

Jero — Residente de Sant Elm

Mientras atiende a los clientes que entran y salen de su tienda, Just Sant Elm, denuncia que las carreteras “ya están colapsadas de por sí” durante el verano y teme que el eclipse agrave la situación antes, durante y después del fenómeno. Si no viviera junto a su lugar de trabajo, reconoce que incluso cerraría el negocio esa tarde para evitar desplazamientos. Su mayor temor, sin embargo, está en la montaña. Recuerda que, desde el propio núcleo de Sant Elm, el eclipse no se verá completamente porque la isla de sa Dragonera tapa parte del horizonte, por lo que muchas personas intentarán subir caminando hasta la Trapa y otros puntos elevados. “Se espera mucha, mucha masificación”, insiste, confiando en que no se produzcan accidentes en unos accesos que considera complicados.

Un minuto y medio de oscuridad

En concreto, será a partir de las 19.38 horas cuando la luna comenzará a interponerse entre la tierra y el sol. En menos de una hora, lo habrá ocultado y, entre las 20.30 h y las 20.34 horas, el día se convertirá en noche. En Balears, la totalidad del eclipse empezará primero en Menorca, a las 20.30.01, y progresará hacia el sur hasta llegar a Formentera a las 20.33.23, de acuerdo a la información difundida por el Govern. La duración será máxima en Mallorca, alrededor de un minuto y medio, y mínima en Formentera, donde no llegará a los 30 segundos.

Será, además, el primer eclipse solar total que podrá observarse desde España en 120 años. El 30 de agosto de 1905, al mediodía, el sol se tapó durante cerca de cuatro minutos. Hasta el país se desplazaron decenas de equipos científicos de todo el mundo, con Burgos como emplazamiento estratégico. Allí se levantaron instalaciones temporales para astrónomos, geógrafos y meteorólogos, que desplegaron sus aparatos y fueron asistidos por el ejército. El próximo fenómeno de las mismas características, más allá del que tendrá lugar el próximo mes, se espera para el año 2180.

Será, además, el primer eclipse solar total que podrá observarse desde España en 120 años. El 30 de agosto de 1905, al mediodía, el sol se tapó durante cerca de cuatro minutos. Hasta el país se desplazaron decenas de equipos científicos de todo el mundo, con Burgos como emplazamiento estratégico

“No estamos preparados para nada”

En las islas, la visión de Jero contrasta con la de otros vecinos del Port d'Andratx y Sant Elm, para quienes el eclipse apenas ocupa un lugar en las conversaciones cotidianas. Bernat Reus, residente en el Port d'Andratx, asegura que entre la gente de su entorno “no le da demasiada importancia” al fenómeno astronómico y que la preocupación por un posible colapso la percibe sobre todo en las administraciones. Aunque reconoce que el fenómeno atraerá a miles de personas, afirma que ni él ni sus conocidos tienen previsto desplazarse expresamente para contemplarlo. “Yo no conozco a nadie interesado en ir a verlo”, resume.

Da por hecho, eso sí, que habrá un colapso circulatorio y expresa escepticismo sobre la capacidad de Mallorca para absorber un acontecimiento de esta magnitud. “No estamos preparados para nada. Estamos absolutamente desbordados”, sostiene, vinculando esta situación al crecimiento constante de la presión turística y urbanística en la isla.

No estamos preparados para nada. Estamos absolutamente desbordados

Bernat Reus — Vecino del Port d'Andratx

Andratx fue, de hecho, uno de los grandes escaparates del desarrollismo inmobiliario balear. En plena fiebre del ladrillo, el municipio protagonizó en 2006 el primer gran caso de corrupción urbanística que sacudió las Islas. Hoy, el perfil del Port d'Andratx está marcado por las villas de lujo, chalets con vistas al mar, amarres para grandes embarcaciones y urbanizaciones exclusivas que trepan por las montañas hasta casi confundirse con la Serra de Tramuntana.

Otros residentes con los que conversa este periódico durante un recorrido entre el Port d'Andratx y Sant Elm, quienes prefieren mantener su anonimato, consideran que el verano ya trae suficientes atascos como para que un eclipse cambie demasiado las cosas. Recuerdan que la Serra de Tramuntana registra importantes problemas de tráfico durante la temporada alta, especialmente en accesos a municipios como Sóller, Valldemossa o Deià.

Otros vecinos, como Catalina o Miquel, reconocen incluso desconocer que Mallorca vaya a convertirse el próximo 12 de agosto en uno de los mejores lugares de Europa para observar el fenómeno. Mientras unos temen una avalancha de visitantes, otros afrontan la cita con total indiferencia, convencidos de que el revuelo es mayor fuera de la isla que entre quienes conviven a diario con ella.

Dispositivo especial de movilidad y seguridad

Frente a la avalancha de visitantes que se espera dentro de un mes y una semana, el Govern balear ultima un dispositivo especial de movilidad y seguridad. El Ejecutivo autonómico, que trabaja desde hace más de un año en colaboración con otras administraciones de cara a ese día, ya ha confirmado que habrá restricciones específicas de acceso, aunque descarta, por el momento, un cierre general de la Serra de Tramuntana.

La administración asegura que garantizará el acceso de ambulancias, bomberos y cuerpos de seguridad, y se velará por evitar el colapso de carreteras, por la protección de los espacios naturales con mayor riesgo de incendios, por minimizar las afecciones a los residentes y por favorecer que los visitantes accedan caminando a determinados miradores.

Frente a la avalancha de visitantes que se espera, el Govern balear ultima un dispositivo especial de movilidad y seguridad. El Ejecutivo autonómico ya ha confirmado que habrá restricciones específicas de acceso, aunque descarta, por el momento, un cierre general de la Serra de Tramuntana

Los puntos con mejores condiciones para observar la totalidad del eclipse se concentran en la costa occidental de Mallorca, donde el horizonte hacia el oeste queda completamente despejado. Según el mapa elaborado por AstroMallorca, destacan enclaves como Sant Elm, el Port d'Andratx, el entorno de la Trapa, la zona de sa Dragonera, el Cap de Formentor, el faro de ses Salines, el faro de Cala Figuera, Cala Rajada y diversos puntos elevados de la Serra de Tramuntana. En cambio, desde el núcleo urbano de Sant Elm la visión de la totalidad queda parcialmente obstaculizada por sa Dragonera, por lo que muchos aficionados prevén desplazarse hasta miradores situados en cotas más altas o embarcarse para contemplar el fenómeno desde el mar.

El Govern ha lanzado una aplicación, 'Horitzó Eclipse 2026', con la que pretende facilitar que la sociedad planifique de manera segura el lugar desde donde se observará el eclipse solar total y evite desplazamientos innecesarios. El perfil de quienes llegarán a Mallorca no será el habitual de mediados de agosto. No se trata únicamente de visitantes que buscan unos días de playa, sino de aficionados a la astronomía, fotógrafos especializados y científicos que llevan años planificando la cita.

La presión humana como telón de fondo

Mientras las administraciones ultiman sus planes de movilidad, Més per Mallorca reclama el cierre de la Serra de Tramuntana 24 horas antes del eclipse, salvo para residentes y personas con alojamiento acreditado. La formación ecosoberanista sostiene que el fenómeno puede agravar una situación de saturación que la isla ya experimenta cada verano y advierte de que las infraestructuras y los espacios naturales difícilmente podrían absorber una afluencia extraordinaria de visitantes concentrada en unas pocas horas.

Como recuerda su portavoz, Lluís Apesteguia, Balears soporta desde hace años niveles de presión humana sin precedentes. Tomando como referencia los datos registrados el verano pasado para las mismas fechas, calcula que el 12 de agosto podrían coincidir en Mallorca alrededor de 1,6 millones de personas —entre residentes, turistas y población flotante— y 2,2 millones en el conjunto del archipiélago.

Como expuso en uno de los últimos plenos del Parlament para reclamar medidas al Ejecutivo del PP, incorporar decenas de miles de visitantes atraídos exclusivamente por el eclipse incrementaría el riesgo de colapso en la red viaria, complicaría la respuesta de los servicios de emergencia y aumentaría la presión sobre espacios naturales especialmente sensibles de la Serra de Tramuntana.

Reina la calma

En las calles de Sant Elm, el eclipse todavía parece una conversación lejana. Algunos vecinos continúan con su rutina ajenos al acontecimiento; otros observan con curiosidad cómo periodistas, astrónomos y turistas se fijan en un pequeño pueblo acostumbrado a recibir visitantes, pero no a convertirse en escenario de uno de los fenómenos astronómicos más importantes del siglo.

Durante apenas un minuto y medio, cuando el día se convierta en noche sobre Mallorca, miles de personas compartirán la misma mirada hacia el cielo. Para muchos será un viaje irrepetible. Para otros, como Jero, Carlos, Michelle o Bernat, será simplemente un día más de verano en el que, además del eclipse, habrá que convivir con la otra cara del espectáculo: las colas, los atascos y la presión que ejerce sobre la isla cualquier acontecimiento capaz de atraer la atención del mundo entero.

Les alarmes de Mohamed Alami Battahi van començar a sonar amb molta força el matí de primavera en què va veure que la cua de l'oficina d'atenció ciutadana arribava fins a la porta del seu despatx. Dos-cents metres plens d'històries que li resultaven massa familiars per romandre indiferent. Pere Garau bullia. En un dels barris més multiètnics de Palma, gairebé qualsevol podia sentir-se interpel·lat per la regularització que acabava de decretar el Govern d'Espanya.

Aquest procés extraordinari ha concentrat en tot just dos mesos la feina que l'advocat Alami pensava desenvolupar al llarg, potser, del seu primer any com a professional liberal. Va obrir el despatx al gener i el tsunami va arribar a finals d'abril. Diverses desenes de les 15.000 sol·licituds de residència que s'han tramitat a les Illes Balears han passat per les mans d'aquest jove mallorquí –de la quinta del 99– amb avis a la medina imperial de Fes. Prefereix no revelar les seves tarifes, però reconeix que són més econòmiques que les d'altres gestories. El tema li toca molt de prop. Quan tenia cinc anys, el seu pare va ser contractat per donar forma als interiors d'una mansió que s'estava construint a Artà. Un cop acabada la feina, aquell mestre d'obres va decidir quedar-se en aquest poble del nord-est de l'illa i reagrupar-hi la família. En Simo –el diminutiu amb què el coneixen a casa– va aterrar a l'aeroport de Son Sant Joan amb l'edat justa per començar l'escola. A l'escola pública Na Caragol va aprendre a parlar català, la mateixa llengua en què confessa:

–A més d'advocat, al cap i a la fi, jo també som un immigrant. Mai no he sentit què és estar en situació irregular, però he conegut gent que, uf, tenia por de sortir al carrer. A Son Gotleu, cada dos per tres, hi havia batudes per demanar la documentació. Estàs prenent un cafè després de nou hores a l'obra i et demanen el carnet perquè només per la teva cara saben si ets regular o irregular. Ara s'han calmat una mica, però fa uns anys era horrible...

Estàs prenent un cafè després de nou hores a l'obra i et demanen el carnet perquè només per la teva cara saben si ets regular o irregular. Ara s'han calmat una mica, però fa uns anys era horrible

Mohamed Alami Battahi — Advocat

El cartell de ‘tancat’

És dimarts, 30 de juny de 2026. Passades les onze del matí, a l'advocat Alami li costa acabar les frases. Encara que el despatx sigui tancat, cada dos, tres o cinc minuts com a màxim apareix algú amb ganes d'obrir-lo. Normalment, hòmens magribins de mitjana edat. L'advocat treu la clau i, amb la porta mig oberta, xiuxiueja una excusa. Una excusa que no admet rèplica: l'“avui ja no fem feina” va rematat amb un “yallah”, un “vamos” i un “d'accord”. Àrab, castellà i francès perquè no hi hagi cap dubte que la sort de la regularització ja està tirada.

La majoria són clients que esperen amb ànsia una resposta. Amb la documentació en mans de l'Administració, ara a l'advocat Alami li toca esperar i descansar. Més d'una vegada li han tocat les quatre de la matinada davant l'ordinador mentre intentava certificar que les proves que li havien lliurat els seus clients eren verídiques. Tanmateix, ahir vespre va caure rendit abans que el Marroc esclafàs els Països Baixos als setzens de final del Mundial de futbol: “Després me'l posaré a la televisió del despatx... si em deixen”. Alami deixa el comandament a distància amb què remenava els menús buscant el partit en diferit, fa una ganyota i camina cap a la porta. Algú el torna a reclamar. Deixant anar una riallada, diu:

–Fatouch, i si comprem un cartell que hi posi tancat?

Més marroquins que alemanys

A Mallorca hi viuen més marroquins que alemanys. Molts es van establir a Manacor. En aquest poble gran –o ciutat petita– ja hi ha una segona –i una tercera– generació d'una comunitat molt més complexa i diversa del que sembla. Hi ha àrabs i amazics. Alguns tenen, fins i tot, gotes de sang gnawa (subsahariana) o jueva (dels sefardites que es van refugiar al nord d'Àfrica després de l'expulsió dels Reis Catòlics) a les venes.

Tots, tanmateix, són fills i nets d'una mateixa diàspora. Fatouch El Abdaoui n'és una. Aquesta dona va néixer fa vint anys a l'hospital públic que atén els mallorquins que viuen a la comarca de Llevant (i els turistes que la visiten). Després vendrien, sense sortir de casa, l'escola, l'institut i un grau superior d'Administració i Finances que ha acabat. El 16 de juny es va graduar i l'endemà mateix ja recorria els tres quarts d'hora de carretera que separen Manacor de Palma per convertir-se en l'ajudant de l'advocat Alami. A la recta final de la regularització, va aprendre de pressa com s’havia d’afrontar cada cas:

–El més important és empatitzar amb la persona que ve al despatx. Aquí hem rebut gent molt desesperada, que arriba molt trista i, és clar, molt angoixada. Per això preferim dir-los la veritat, encara que els sàpiga greu. Si no són capaços de reunir totes les proves que exigeix el procés, difícilment els donaran la documentació. Però jo els entenc; encara que jo tampoc no les pogués reunir, davant una oportunitat així m'hi llançaria de cap i resaria perquè me'ls concedissin.

Fatouch descriu amb molta eloqüència –i força gràcia– el sentiment de qui no és ni d'aquí ni d'allà. Té cosines a França, a Bèlgica, als Països Baixos i a Alemanya. Les reunions familiars, al voltant d'uns tajins ben carregats de carn, peix o verdures, són una autèntica torre de Babel. En un racó es parla en francès; en un altre, en alemany. Entremig s'hi cola el castellà. I, si hi ha dubtes, sempre tenen la dàrija, l'àrab que es parla al Marroc.

–És la llengua que fem servir al despatx perquè en Simo parla l'àrab de Fes, que a noltros ens sona molt fi, i el meu, en canvi, a ell li sembla molt dur, molt aspre. Amb la meva família encara podria ser més divertit –riu na Fatouch–, perquè venim d'un llogaret envoltat de pobles on es parla rifeny; per això també l'entenem, tot i que no el parlem.

El llinatge El Abdaoui prové de la província de Driouch, prop de Nador. Una zona castigada per les guerres colonials contra espanyols i francesos fa un segle, i per la marginació i la repressió de la monarquia alauita en èpoques més recents. L'esperit rebel i independentista dels germans Abd el-Krim no s'ha extingit del tot al Rif, una terra on el futur és difícil.

–Per què hi ha tants rifenys a l'estranger? –es demana na Fatouch–. Allà, encara que estudiïs una carrera, depens de la sort, i és difícil tenir-ne. Aquí, si t'hi esforces, te'n surts. En la nostra generació, la mentalitat de les dones ja no és casar-me i, en deu anys, tenir set fills que caldrà mantenir. Gairebé totes les dones de la meva família han estudiat una carrera: Dret, Periodisme, Història de l'Art... Potser per això, al Marroc em sento europea i, a Europa, marroquina.

Per què hi ha tants rifenys a l'estranger? Allà, encara que estudiïs una carrera, depens de la sort, i és difícil tenir-ne. Aquí, si t'hi esforces, te'n surts. En la nostra generació, la mentalitat de les dones ja no és "em cas i, en deu anys, tenc set fills que hauré de mantenir". Gairebé totes les dones de la meva família han estudiat una carrera: Dret, Periodisme, Història de l'Art... Potser per això, al Marroc em sento europea i, a Europa, marroquina

Fatouch El Abdaoui — Ajudant de l'advocat

Química entre l'Amèrica Llatina i el Magrib

Un “amic veneçolà” va parlar a na Giselle Lor del despatx de l'advocat Alami. Com que aquesta dona equatoriana vivia “a tres illes de cases”, va aconseguir una cita i hi va anar per explicar la seva situació. Feia un any i mig que estava empadronada a Palma, on ja vivia una germana seva; tenia una filla i un fill escolaritzats, i volia regularitzar la seva situació legal per poder signar un contracte de feina en condicions. I hi va haver química. “N'estic molt contenta. Hi vaig veure professionalitat, no interès econòmic. No em va demanar diners per avançat ni res; ‘quan ja tenguis la documentació presentada, ja em pagaràs’”, em va dir. “Tenc molts clients equatorians i colombians: és molt fàcil treballar amb ells. Solen ser persones tranquil·les i confien molt en tu. Tot depèn de com sigui de fàcil demostrar que ja vivien aquí abans de l'1 de gener i d'aconseguir certificats d'antecedents penals que siguin vàlids. Amb ella ha estat senzill”, li respon ell.

Ara, na Giselle és una de les 360.000 persones –una mica més d'una quarta part del total de sol·licitants– que ja saben que la seva sol·licitud està en tramitació. Encara que no sigui una victòria definitiva, la seva vida ha fet un tomb de cent vuitanta graus.

–Llavors, ja has començat a fer feina? –li demana l'advocat Alami.

–Estic fent un curs d'ungles i, mentre el faig, treballo a l'hostaleria. Just fa vuit dies que faig net un hotel de cinc estrelles.

–Saps que jo vaig començar fent de grum? Mentre estudiava Dret a la Universitat de les Illes Balears, treballava els estius en un agroturisme.

–Jo començ des de baix i, en el futur, vull ser governanta, però primer he de ser exemplar. Entendre com s'ha de fer bé la feina, quins productes de neteja he d'utilitzar en cada cas i com s'han de deixar les habitacions.

–Has parlat amb la teva família de l'Equador per dir-los que han admès a tràmit la sol·licitud?

–La meva mare estava molt contenta, tot i que sap que encara hem d'esperar la resolució definitiva. Tan aviat com la tingui, esper poder viatjar. Per això mateix vaig buscar feina als hotels. Quan s'acaba l'estiu et donen uns dies de vacances i també la liquidació, perquè puguis mantenir-te.

–I els teus fills, com porten això de ser mallorquins?

–Com que em tenen a mi aquí i també la seva tia, no ho troben gaire a faltar. Hauria estat diferent si haguessin arribat adolescents, perquè els adolescents ja entenen moltes més coses. Ells encara són petits, tenen set i deu anys, obliden de pressa i estan contents a l'escola. Tenen companys espanyols, llatinoamericans i xinesos. Ara es troben una nina o un nin i, al cap d'un minut, ja són amics.

La Giselle sí que troba a faltar els encocados o els ceviches que es mengen a Manta, el port del Pacífic d'on és originària. Però l'enyorança té un límit, i aquest límit el marca l'estat del benestar. Uns drets que, segons ella, “aquí” (Espanya) estan molt més consolidats que “allà” (l'Equador). “El que més m'agrada d'aquí és la seguretat: cadascú té el seu espai i no es fica en la vida de ningú. Allà no pots estar tranquil pel carrer” o “aquí no t'has d'endeutar per poder curar-te; allà has d'escollir entre la medicina o el menjar: aquestes circumstàncies fan baixar l'economia i la gent és capaç de matar per 50 o 100 euros” són algunes de les frases que diu na Giselle abans de marxar del despatx de l'advocat Alami. Ha tornat, senzillament, per donar-li les gràcies una altra vegada.

La Giselle és una de les clientes de l'advocat Alami. Ha passat pel despatx només per donar-li les gràcies una altra vegada. “El que més m'agrada d'aquí és la seguretat: cadascú té el seu espai i no es fica en la vida de ningú. Allà no pots estar tranquil pel carrer”, comenta l'equatoriana

Una persona, dos identitats

Entre la fotografia de la seva graduació i l'orla de la seva promoció universitària, l'advocat Alami ha col·locat dues banderetes a la prestatgeria del seu despatx. Són petites, de la mida de les que onegen damunt les taules de les cimeres internacionals. En una hi ha l'estrella de Salomó, cinc puntes verdes sobre fons vermell. En l'altra, els lleons, les columnes, el Plus Ultra, una corona i una flor de lis, i a sota el castell, el lleó, la quatribarrada i les cadenes navarreses. El Marroc i Espanya, les dos identitats d'un professional del Dret que, fa tot just un any, va decidir transformar la seva carrera de manera radical. L'advocat Alami vivia a Madrid i treballava per a una companyia internacional d'aviació privada. Feia una feina d'alt nivell que, tanmateix, no l'omplia. Quan va saber que no podria teletreballar durant els mesos d'estiu des de Mallorca, ho va passar malament. Per sortir de la depressió i sentir-se útil, va decidir tornar a l'illa amb tota l'experiència adquirida. Llavors va fundar un despatx per assessorar –jurídicament i administrativament– particulars, autònoms i empreses.

Pensava que aquesta seria la seva activitat principal, fins que al compte d'Instagram del despatx va haver d'escriure –en castellà i en àrab– el missatge següent: “S'ha anunciat una nova regulació que obrirà pròximament la possibilitat de regularitzar la situació a Espanya per a determinats perfils. Analitzam la teva situació i et preparam amb antelació perquè, quan el procediment estigui operatiu, puguis iniciar l'expedient sense retards. Contacta amb noltros i estudiarem el teu cas”. En un dels comentaris d'aquella publicació, va respondre amb elegància a una persona que l'acusava d'“ajudar” el PSOE a aconseguir “votants”: “La nostra funció és assessorar d'acord amb la normativa vigent. Les valoracions polítiques queden fora del nostre àmbit. Una salutació!”

–La regularització extraordinària s'ha fet de manera lògica?

–La realitat de Barcelona o de Madrid no la conec de primera mà; sé coses pels companys que hi tenc, però no les he viscudes. A Mallorca crec que hem estat afortunats i a les administracions públiques se'ls ha de dir “bravo”. És normal que, al principi, a les oficines d'atenció ciutadana no tinguessin clar què havien de fer, perquè tots ens vam assabentar pel BOE que, en molts casos, calia demanar un informe de vulnerabilitat. Però després han treballat molt, ràpid i bé. Igual que la Policia Nacional. Un deu per a ells.

–Per què genera tanta por que es donin papers a centenars de milers de persones que ja viuen a Espanya?

–Ens fixem molt en Donald Trump i en l'ICE, però aquí a Europa, a Bèlgica, per exemple, aproven expedients d'expulsió en només una setmana. En canvi, Espanya és molt més garantista. Si presentes una sol·licitud i te la deneguen, potser, a la llarga, t'estàs posant en un problema. Em fa gràcia que es vengui –o que alguns pens–in que els papers els regalen perquè sí. El procés és molt estricte i, almenys aquí, hem hagut de dir a diverses persones que no les podíem representar perquè no complien els requisits. Fins i tot a gent de qui ens refiàvem, però que, per mala sort, no tenia un certificat d'empadronament que demostrés el temps que feia que vivia aquí. El meu consell és molt clar: igual que s'ha aprovat un decret per regularitzar, també se'n pot aprovar un per expulsar.

Ens fixam molt en Donald Trump i en l'ICE, però aquí a Europa, a Bèlgica, per exemple, aproven expedients d'expulsió en només una setmana. En canvi, Espanya és molt més garantista

Mohamed Alami Battahi — Advocat

–Té recorregut la maniobra del Tribunal Suprem per frenar la regularització a la Unió Europea?

–S'escapa dels meus coneixements, però crec que és una estratègia encoberta per frenar una realitat que no podem negar. Ens agradi més o menys, a Europa fa falta molta mà d'obra i un bon nombre de les persones que han sol·licitat la residència ja estan treballant. En negre, evidentment, una realitat que a Mallorca no és gens difícil de veure (i que a determinats empresaris els va d'allò més bé).

Ens agradi més o menys, a Europa fa falta molta mà d'obra i un bon nombre de les persones que han sol·licitat la residència ja estan treballant. En negre, evidentment, una realitat que a Mallorca no és gens difícil de veure (i que a determinats empresaris els va d'allò més bé)

Mohamed Alami Battahi — Advocat

–Quan es parla d'integració, quina importància té l'habitatge?

–És fonamental, perquè la integració necessita temps, i el temps te'l dona el lloc on vius. Amb un contracte i una nòmina de 1.500 o 1.600 euros ho tendran una mica més fàcil per accedir a un habitatge digne (encara que ja sabem quins són els preus de Mallorca). Sempre defensaré que els qui venim de fora som els qui ens hem d'integrar en la cultura del lloc que ens acull, però, alhora, com que tots som descendents d'immigrants, la mescla és inevitable.

–Això mateix ha passat entre els espanyols d'arreu que van venir a viure a una illa turística com Mallorca.

Sempre defensaré que els que venim de fora som els que ens hem d'integrar amb la cultura del lloc que ens rep, però, alhora, com que tots som descendents d'immigrants, la barreja és inevitable

Mohamed Alami Battahi — Advocat

–Et posaré un exemple molt senzill, però que ho explica bé. Vaig tenir una nòvia d'Artà durant cinc anys: es va convertir en una cosa ben normal que els divendres ella vengués a ca meva a menjar cuscús i que els diumenges jo anàs a ca seva a menjar paella.

En aquell moment tornen a trucar a la porta i, aquesta vegada, l'advocat Alami sí que s'aixeca a obrir amb un somriure als llavis. És un amic que ha vingut a veure'l.

–De Son Gotleu, farmacèutic i, com noltros, marroquí.

Las alarmas de Mohamed Alami Battahi empezaron a sonar con mucha fuerza la mañana de primavera en la que vio que la cola de la oficina de atención ciudadana llegaba hasta la puerta de su despacho. Doscientos metros repletos de historias que le resultaban demasiado familiares como para permanecer indiferente. Pere Garau bullía. En uno de los barrios más multiétnicos de Palma, casi cualquiera podía sentirse interpelado por la regularización que acababa de decretar el Gobierno de España.

Ese proceso extraordinario ha concentrado en apenas dos meses el trabajo que el abogado Alami pensaba desarrollar a lo largo, quizás, de su primer año como profesional liberal. Abrió la oficina en enero y el tsunami llegó a finales de abril. Varias decenas de las 15.000 solicitudes de residencia que se han tramitado en las Illes Balears han pasado por las manos de este joven mallorquín —de la quinta del 99— con abuelos en la medina imperial de Fez. Sus tarifas prefiere no desvelarlas, pero reconoce que son más baratas que en otras gestorías. El tema le toca muy de cerca. Cuando él tenía cinco años, a su padre lo contrataron para darle forma a los interiores de una mansión que se construía en Artà. Completado el encargo, aquel maestro de obra decidió quedarse en este pueblo del noreste de la isla y reunificar a la familia. Simo —el diminutivo por el que conocen en su casa al abogado Alami— aterrizó en el aeropuerto de Son Sant Joan con edad para empezar la escuela. En el colegio público Na Caragol aprendió a hablar catalán, la misma lengua en la que confiesa:

–Además de abogado, yo, al final, también soy un inmigrante. Nunca he sentido lo que es estar de forma irregular, pero he tenido gente que, uf, tenía miedo de salir a la calle. En Son Gotleu, cada equis, había redadas para pedir documentación. Estás tomando un café después de nueve horas en la obra y te piden el carné porque solo por tu cara saben si eres regular o irregular. Ahora se han calmado un poco, pero hace unos años era horrible…

Estás tomando un café después de nueve horas en la obra y te piden el carné porque sólo por tu cara saben si eres regular o irregular. Ahora se han calmado un poco, pero hace unos años era horrible

Mohamed Alami Battahi — Abogado

El cartel de cerrado

Es martes, 30 de junio de 2026. Pasadas las once de la mañana, al abogado Alami le cuesta terminar las frases. Aunque el despacho esté cerrado, cada dos, tres, cinco minutos como máximo, aparece alguien con ganas de abrirla. Normalmente, hombres magrebíes de mediana edad. El abogado quita la llave y, con la puerta entreabierta, susurra una excusa. Que no admite réplica: el “hoy ya no trabajamos” va rematado de un “yallah” y un “vamos” y un “d’accord”. Árabe, castellano y francés para que no quepa duda de que la suerte de la regularización ya está echada.

La mayoría son clientes que esperan con ansia una respuesta. Con los documentos en manos de la Administración, al abogado Alami ahora le toca esperar y descansar. Más de una vez le dieron las cuatro de la madrugada delante del ordenador mientras trataba de certificar que las pruebas que le habían entregado sus clientes eran verídicas. Sin embargo, anoche cayó rendido antes de que Marruecos machacara a los Países Bajos en los dieciseisavos de final del Mundial de fútbol: “Luego me lo pondré en la tele del despacho... si me dejan”. Alami suelta el mando a distancia con el que trasteaba por un menú en busca del partido en diferido, pone una mueca y camina hacia la puerta. Alguien vuelve a reclamarlo. Soltando una carcajada, dice:

–Fatouch, ¿y si compramos un cartel que ponga cerrado?

Más marroquíes que alemanes

En Mallorca viven más marroquíes que alemanes. Muchos se establecieron en Manacor. En este pueblo grande –o ciudad pequeña– ya existe una segunda —y una tercera— generación de una comunidad mucho más compleja y diversa de lo que parece. Hay árabes y bereberes. Algunos tienen, incluso, gotas de sangre gnawa (subsahariana) o judía (de los sefardíes que se refugiaron en el norte de África tras la expulsión católica) en las venas.

Todos, sin embargo, son hijos y nietos de la misma diáspora. Fatouch El Abdaoui es una de ellas. Esta mujer nació hace veinte años en el hospital público que atiende a los mallorquines que viven en la comarca de Llevant (y a los turistas que la visitan). Luego vendrían, sin salir de casa, el colegio y el instituto, y un grado superior de Administración y Finanzas que acaba de terminar. El 16 de junio se graduó y al día siguiente ya recorría los tres cuartos de hora de carretera que separan Manacor de Palma para convertirse en la ayudante del abogado Alami. En la recta final de la regularización, aprendió rápido cómo había que afrontar cada caso:

–Lo importante es empatizar con la persona que viene al despacho. Aquí hemos recibido a gente muy desesperada, que viene muy triste y, por supuesto, agobiada. Por eso, preferimos decirles la verdad, aunque les siente mal. Si no son capaces de reunir todas las pruebas que exige el proceso, difícilmente les van a dar la documentación. Pero yo les entiendo, aunque yo no las pudiera reunir, ante una oportunidad así me metería de sopetón y rezaría para que me las dieran.

Fatouch describe con elocuencia —y bastante gracia— el sentimiento de quien no es ni de aquí ni de allí. Tiene primas en Francia, en Bélgica, en Holanda, en Alemania. Las reuniones familiares, en torno a unos tajines bien cargados de carne, pescado o verduras, son una Torre de Babel. En una esquina se habla en francés, en la otra, en alemán. En medio se cuela el castellano. Y, si hay dudas, tienen el dhariya, el árabe que se habla en Marruecos. “Es el que usamos en el despacho porque Simo habla el árabe de Fez, que a nosotras nos suena muy pijo, y el mío, en cambio, a él le parece muy duro, muy basto. Con mi familia podría ser todavía más divertido”, ríe Fatouch, “porque venimos de una aldea rodeada por pueblos que hablan rifeño: por eso lo entendemos también aunque no lo hablemos”.

El apellido El Abdaoui procede de la provincia de Driuch, cerca de Nador. Una zona castigada por las guerras coloniales contra españoles y franceses hace un siglo, por la marginación y represión de la monarquía alauita en épocas más recientes. La rebeldía independentista de los hermanos Abd el-Krim no se ha apagado completamente en el Rif, una tierra donde el futuro es arduo. “¿Por qué hay tantos rifeños en el extranjero? —se pregunta Fatouch— Allí, aunque estudies una carrera, dependes de la suerte y es difícil que la tengas. Aquí, si te esfuerzas, sales adelante. En nuestra generación, la mentalidad de las mujeres ya no es me caso y en diez años tengo siete hijos a los que habrá que mantener. Casi todas las mujeres de mi familia se han sacado una carrera. Derecho, Periodismo, Historia del Arte… Quizás, por eso, en Marruecos me siento europea y en Europa, marroquí”.

¿Por qué hay tantos rifeños en el extranjero? Allí, aunque estudies una carrera, dependes de la suerte y es difícil que la tengas. Aquí, si te esfuerzas, sales adelante. En nuestra generación, la mentalidad de las mujeres ya no es 'me caso y en diez años tengo siete hijos a los que habrá que mantener'. Casi todas las mujeres de mi familia se han sacado una carrera. Derecho, Periodismo, Historia del Arte… Quizás, por eso, en Marruecos me siento europea y en Europa, marroquí

Fatouch El Abdaoui — Ayudante del abogado

Química entre Latinoamérica y el Magreb

Un “amigo venezolano” le habló a Giselle Lor del despacho del abogado Alami. Como esta mujer ecuatoriana vivía “a tres cuadras”, consiguió una cita y fue a contar su situación. Un año y medio empadronada en Palma, donde ya vivía una hermana; una niña y un niño escolarizados; ganas de regularizar su situación legal para poder firmar un contrato de trabajo en condiciones. Y hubo química. “Estoy muy en gracia con él. Vi profesionalismo, no interés económico. No me pidió dinero por adelantado ni nada, apenas tengas la documentación metida me pagas”, dice ella. “Tengo muchos clientes ecuatorianos y colombianos: es muy fácil trabajar con ellos. Suelen ser personas relajadas, confían mucho en ti. Todo depende de lo fácil que sea probar que ya vivían aquí antes del 1 de enero y obtener certificados de penales que sean válidos. Con ella, ha sido sencillo”, replica él. Ahora, Giselle es una de las 360.000 personas –algo más de un cuarto del total de solicitantes– que ya saben que su papeleo se está tramitando. Aunque no sea un triunfo definitivo, su vida ha dado un vuelco de ciento ochenta grados.

–Entonces, ¿has empezado a trabajar? –le pregunta el abogado Alami.

–Estoy haciendo un curso de uñas y, mientras lo hago, estoy trabajando en una hostelería. Justo tengo ocho días limpiando un hotel de cinco estrellas.

–¿Sabes que yo empecé de botones? Mientras estudiaba Derecho en la Universitat de les Illes Balears, trabajaba los veranos en un agroturismo.

–Yo voy de abajo y en un futuro quiero ser gobernanta, pero primero tengo que ser ejemplar. Entender cómo se hace bien el trabajo, qué productos de limpieza tengo que utilizar en cada caso, cómo hay que dejar las habitaciones.

–¿Has hablado con tu familia de Ecuador para decirles que han aceptado a trámite la solicitud?

–Mi mamá estaba supercontenta, aunque sabe que tenemos que esperar a la resolución final. No más la tenga, espero viajar. Por eso mismo busqué el trabajo de los hoteles. Se acaba el verano y te dan tu tiempo para que puedas tener vacaciones; y te dan el finiquito, para que te puedas sustentar.

–¿Y tus hijos cómo llevan lo de ser mallorquines?

–Como tienen a la mamá aquí y a la tía, no se extrañan mucho. Habría sido diferente si hubieran llegado de adolescentes porque los adolescentes ya saben lo que son las cosas. Ellos están pequeños, siete y diez años, olvidan pronto, y están contentos en el cole. Tienen compañeros españoles, latinoamericanos, chinos. Ahora se encuentran a una niña o un niño y, al minuto, ya son amiguitos.

Giselle sí echa de menos los encocados o los ceviches que se comen en Manta, el puerto del Pacífico del que procede. Pero la morriña tiene un límite y el límite lo marca el Estado del bienestar. Unos derechos que, según ella, “acá” (España) están mucho más consolidados que “allá” (Ecuador). “Lo que más me gusta de acá es la seguridad: cada uno tiene su sitio y no se mete en la vida de nadie. Allá no puedes estar en la calle” o “acá no tienes que endeudarte para poder sanarte, allá es la medicina o la comida: esas circunstancias hacen bajar la economía y la gente va a matar por 50 ó 100 euros” serán algunas de las frases que diga Giselle antes de marcharse del despacho del abogado Alami. Ha vuelto, simplemente, a darle las gracias de nuevo.

Giselle es una de las clientas del abogado Alami. Se ha pasado por el despacho solo para darle las gracias de nuevo. 'Lo que más me gusta de acá es la seguridad: cada uno tiene su sitio y no se mete en la vida de nadie. Allá no puedes estar en la calle', comenta la ecuatoriana

Una persona, dos identidades

Entre la foto de su graduación y la orla de su promoción universitaria, el abogado Alami ha plantado dos banderitas en la estantería de su oficina. Son pequeñas, del tamaño de las que ondean sobre las mesas de las cumbres internacionales. En una, la estrella de Salomón, cinco puntas verdes sobre fondo rojo. En la otra, los leones, las columnas, el Plus Ultra, una Corona y una flor de lis encima y debajo del castillo, el león, las barras rojas y amarillas, las cadenas navarras. Marruecos y España, las dos identidades de un profesional del Derecho que, hace apenas un año, decidió transformar su carrera. De forma radical.

Alami vivía en Madrid y trabajaba como abogado para una compañía internacional de aviación privada. Labores de alto nivel que no le llenaban. Cuando supo que no podría teletrabajar durante los meses de verano en Mallorca, lo pasó mal. Para curarse de la depresión y sentirse útil, decidió volver a la isla con su experiencia en la maleta. Entonces, fundó una firma para asesorar —en lo jurídico y en lo administrativo— a particulares, autónomos y empresas.

Esa pensaba que iba a ser su actividad principal hasta que en el Instagram de su despacho tuvo que escribir —en castellano y en árabe— el siguiente mensaje: “Se ha anunciado una nueva regulación que abrirá próximamente la posibilidad de regularización en España para determinados perfiles: analizamos tu situación y te preparamos con antelación, para que cuando el procedimiento esté operativo puedas iniciar tu expediente sin retrasos. Contacta con nosotros y estudiaremos tu caso”. En uno de los comentarios de aquel post, corregiría luego con elegancia a una persona que le señalaba de “ayudar” al PSOE a conseguir “votantes”: “Nuestra función es asesorar conforme a la normativa actual. Valoraciones políticas quedan fuera de nuestro ámbito. ¡Un saludo!”

–¿La regularización extraordinaria se ha hecho de forma lógica?

–La realidad de Barcelona o de Madrid no me la conozco, sé cosas por colegas que tengo allí, pero no la he vivido. En Mallorca creo que hemos sido afortunados y a las Administraciones Públicas hay que decirles “bravo”. Es normal que en las oficinas de atención ciudadana no entendieran al principio lo que tenían que hacer porque fue por el BOE como nos enteramos de que había que solicitar en muchos casos un informe de vulnerabilidad, pero luego han trabajado mucho, rápido y bien. Igual que la Policía Nacional. Chapó para ellos.

–¿Por qué suscita tanto miedo que se entreguen papeles a cientos de miles de personas que ya viven en España?

–Nos fijamos mucho en Donald Trump y el ICE, pero aquí en Europa, Bélgica, por ejemplo, aprueba expedientes de expulsión en apenas una semana. España, en cambio, es mucho más garantista. Si solicitas y te deniegan, quizás, a la larga, te estés metiendo en un problema. A mí me hace gracia que se venda —o que algunos piensen— que los papeles te los regalan así porque sí. El proceso es muy estricto y, al menos aquí, le hemos dicho a varias personas que no las podíamos representar porque no reunían los requisitos. Incluso a gente de la que nos fiamos, pero que, por mala suerte, no tenía un padrón que demostrara el tiempo que lleva aquí. Mi consejo ahí es claro: igual que se ha aprobado un decreto para regularizar se puede aprobar un decreto para expulsar.

Nos fijamos mucho en Donald Trump y el ICE, pero aquí en Europa, Bélgica, por ejemplo, aprueba expedientes de expulsión en apenas una semana. España, en cambio, es mucho más garantista

Mohamed Alami Battahi — Abogado

–¿Tiene recorrido la maniobra del Tribunal Supremo para frenar la regularización en la Unión Europea?

–Se escapa a mis conocimientos, pero creo que es una estrategia encubierta para frenar una realidad que no podemos negar. Nos guste más o nos guste menos, en Europa hace falta mucha mano de obra y un buen número de la gente que ha solicitado la residencia ya está trabajando. En negro, obviamente, algo que en una realidad como la mallorquina no es tan difícil de ver (y que a ciertos empresarios les va de lujo).

Nos guste más o nos guste menos, en Europa hace falta mucha mano de obra y un buen número de la gente que ha solicitado la residencia ya está trabajando. En negro, obviamente, algo que en una realidad como la mallorquina no es tan difícil de ver (y que a ciertos empresarios les va de lujo)

Mohamed Alami Battahi — Abogado

–Cuando se habla de integración, ¿qué importancia tiene la vivienda?

–Es fundamental porque la integración necesita tiempo y el tiempo te lo da el lugar en el que vives. Con un contrato y una nómina de 1.500 ó 1.600 euros lo tendrán un poquito más fácil para conseguir una vivienda digna (aunque ya sabemos qué precios se manejan en Mallorca). Siempre defenderé que los que venimos de fuera somos los que nos tenemos que integrar con la cultura del lugar que nos recibe, pero, a la vez, como todos somos descendientes de inmigrantes, la mezcla es inevitable.

–Ha pasado entre los españoles de todas partes que vinieron a vivir a una isla turística como Mallorca.

Siempre defenderé que los que venimos de fuera somos los que nos tenemos que integrar con la cultura del lugar que nos recibe, pero, a la vez, como todos somos descendientes de inmigrantes, la mezcla es inevitable

Mohamed Alami Battahi — Abogado

–Te pongo un ejemplo muy tonto, pero que lo explica bien. Tuve una novia durante cinco años que era de Artà: se convirtió en algo normal que los viernes viniera a comer a mi casa cuscús y los domingos yo fuera a la suya a comer paella.

Entonces, vuelven a llamar a la puerta y, esta vez, el abogado Alami sí se levanta a abrir con una sonrisa en la boca. Es un amigo que viene a verle: “De Son Gotleu, farmacéutico y, como nosotros, marroquí”.

Pere Vicenç Miró va fer un bot quan, el dimecres 3 de juny, va vibrar el seu telèfon mòbil i va veure el nom del seu advocat a la pantalla. Aquella cridada el va agafar per sorpresa, i no només perquè acabava de tornar a Mallorca després d’una llarga temporada vivint molt lluny de l’illa. Les notícies que el jurista va començar a explicar-li eren bones, molt bones, i de cop van transportar Vicenç fins al novembre de 2021.

Quatre anys i mig després, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears obliga el Govern a estudiar una sol·licitud de l’associació Amics de la Casa del Poble que, en el seu moment, no va ser considerada. Aquest és l’origen d’una batalla que aquesta entitat, impulsada per desenes de vesins de l’Eixample de Palma, acaba de guanyar. Almenys, en el terreny judicial.

Perquè el moll de l’os de l’assumpte és la parcel·la que hi ha darrere de Vicenç. O que hi havia: al mateix lloc on entre 1924 i 1975 primer es va aixecar la seu mallorquina dels principals sindicats –fins a la Guerra Civil– i, després, la seu mallorquina de Falange, arran del triomf de la rebel·lió feixista, ara s’hi construeixen pisos. Inflats pels preus de la bombolla immobiliària, seran un producte de luxe. Com a la lletra de Cambalache, la memòria històrica es barreja amb l’especulació urbanística.

Abans que començassin les obres, Amics de la Casa del Poble va intentar que la Llei de Memòria de les Illes Balears protegís i ressignifiqués el solar, que l’inclogués en el seu catàleg de llocs relacionats amb la repressió franquista. Diu Vicenç:

“La Casa del Poble va ser un element de defensa democràtica –allà dins es va debatre i es va conscienciar la classe obrera per aconseguir drets com la jornada de vuit hores o les vacances pagades, tot allò que ara mateix recula– i, per tant, és un element memorialístic de primer ordre. Durant el cop d’Estat, les columnes que surten de les casernes de Palma van primer al Govern Civil i després venen aquí. Fins i tot els falangistes havien guardat una metralladora en una d’aquestes cotxeres per si la situació es complicava i l’havien d’utilitzar. La tarda del 18 de juliol, Aurora Picornell havia anat a veure les autoritats per demanar-los armes i li van respondre que no es preocupés, que tot estava controlat”.

La Casa del Poble va ser un element de defensa democràtica. Allà dins es debatia i es conscienciava la classe obrera per aconseguir drets com la jornada de vuit hores o les vacances pagades. Durant el cop d’Estat, les columnes que surten de les casernes de Palma van primer al Govern Civil i, després, venen aquí. Fins i tot els falangistes hi havien guardat una metralladora

Pere Vicenç Miró — Membre d'Amics de la Casa del Poble

Un dia després, els militars ja havien ocupat la Casa del Poble. Va ser allà mateix on detendrien la mateixa Picornell abans de traslladar-la a la presó de dones de Can Sales i, després de Cap d’Any de 1937, a Son Coletes, a Manacor, on la van assassinar juntament amb la resta de ses roges des Molinar, el nom amb què es coneix un grup de dones republicanes assassinades pels falangistes a Mallorca. Després, els colpistes van utilitzar com a centre de tortures aquell edifici que el banquer Joan March Ordinas havia regalat als sindicats per congraciar-se amb les forces obreres quan exercia com a polític liberal; un lloc, ja situat al centre de Palma, “de molt valor simbòlic”. Així el defineix Vicenç, recolzant-se en l’informe que van lliurar al Govern balear per tramitar una sol·licitud que finalment no va prosperar.

L'informe de l'historiador Santana

Era un document de sis pàgines. Ple de dades i esdeveniments. Des de les 450 butaques que tenia la sala d’assemblees fins a la bomba que va esclatar al costat d’una de les entrades de la Casa del Poble un mes i mig abans del cop d’Estat que després va entrar als llibres d’Història com a “Alzamiento Nacional”.

L’informe estava redactat de manera àgil, amb un fil que entrellaçava xifres, dates i idees. La conclusió no podia ser més clara: “La Casa del Poble és un espai de memòria de la democràcia en un doble sentit. D’una banda, un espai on es va canalitzar la participació de la classe obrera a favor d’una societat més justa i igualitària. Però, al mateix temps, després del cop d’estat de juliol de 1936 i de l’inici de la Guerra Civil, va ser un lloc vinculat a la repressió. Un espai on es van vulnerar els drets més elementals i on persones demòcrates van patir tortura i violència”.

“El més irònic”, explica Vicenç, “és que l’informe el signava Manel Santana, que no només és un historiador especialitzat en el tema, sinó que va ser el director general de Memòria Democràtica que va impulsar una llei recolzada pels mateixos partits que continuaven governant: PSIB, Unides Podem i Més. I, tot i així, no ens van fer cas”. Mentre l’activista –de professió, docent– parla, apareix damunt la seua bicicleta –clàssica i vermella– Joan Segura Miró, un altre dels membres d’Amics de la Casa del Poble. Tan bon punt pren la paraula, vincula la qüestió memorialística amb la macro i la microeconomia:

–Jo vaig viure en aquest barri fins al 2009. Després me’n vaig anar i, tot i que he continuat vinculat gràcies a aquesta associació, ara no hi podria tornar. Qui fa menys de deu anys pagava 650 o 700 euros per un pis, ara no en paga menys de 1.300.

El fet que Palma sigui la segona ciutat espanyola amb el cost de vida més alt o que el preu mitjà de l’habitatge a la capital balear gairebé dobli la mitjana estatal és, per a Vicenç i Segura, una de les claus que van impedir resignificar aquella parcel·la mentre va estar buida. Un llarg parèntesi de gairebé mig segle.

A les 450 butaques de la Casa del Poble s’hi celebraven assemblees de treballadors. El recinte va patir els estralls d’una bomba que va esclatar al costat d’una de les entrades un mes i mig abans del cop d’estat

“El gener de 1975”, explica Segura, “quan ja se sabia que a Franco li quedava poc per morir i ja s’havia produït la Revolució dels Clavells, l’Ajuntament de Palma decideix enderrocar la Casa del Poble perquè, després d’un incendi, havia quedat en estat ruïnós. O això van dir per treure’s de sobre un lloc que els incomodava”. Llavors els sindicats, en plena onada de vagues i manifestacions per dotar de drets laborals els treballadors del turisme, van protestar amb força. I sense èxit. L’edifici va caure. El seu record, però, es va escriure amb grans lletres granats en una de les tàpies que delimitaven el perímetre del solar. Vicenç, que es va criar a prop d’allà, recorda passar-hi quan era infant i, a poc a poc, mentre despertava la seua “consciència política”, assabentar-se del que havia passat a l’altra banda del mur: “Igual que hi ha una memòria democràtica, també hi ha una memòria franquista: abans que morís el dictador la van intentar amagar”.

Al gener de 1975 l'Ajuntament de Palma decideix tirar a terra la Casa del Poble perquè, després d'un incendi, s'havia quedat en estat de ruïna. O això van dir per treure's de sobre un lloc que els incomodava

Joan Segura Miró — Membres d'Amics de la Casa del Poble

Com si fos un presagi, tot va començar a canviar arran del 15-M. Durant la primavera efervescent de 2011, la policia va desmantellar uns horts urbans que s’havien plantat sense permís del propietari: el Ministeri de Treball. L’any 2016, Vicenç va descobrir “per casualitat” que els amos ja eren uns altres. “Vaig passar per aquí i vaig veure que hi havia unes persones dins del terreny. Em van dir que eren els propietaris. Així em vaig assabentar que dos empresaris mallorquins havien comprat una parcel·la que el Govern de Rajoy va subhastar... amb nocturnitat. No es va donar publicitat a aquella venda, només es va publicar al BOE, i qui llegeix el BOE?”

El Ministeri subhasta la parcel·la per menys d’un milió d’euros

El 2014, amb Fátima Báñez com a ministra de Treball –que ja s’havia encomanat a la Verge del Rocío perquè descendís l’atur–, el solar on un dia havia estat la Casa del Poble de Palma es va privatitzar. Una societat anomenada Glicina SL va desemborsar 880.000 euros per una superfície de 1.596 metres quadrats. Una ganga: la normativa permetia construir-hi un edifici de planta baixa i tres pisos destinat a ús residencial a menys de deu minuts a peu de l’Estació Intermodal, el cabdell de Palma.

Segons expliquen Vicenç i Segura, els plans dels compradors eren uns altres: “Tenien un projecte per crear un Airbnb que no va tirar endavant. Quan ens vam imaginar el barri ple de maletes amb rodes amunt i avall –una cosa que ja ha passat: la fesomia d’aquests carrers ha canviat, fins i tot els bars de tota la vida estan plens d’expats–, ens vam organitzar”.

El 2014, el Govern de Rajoy va privatitzar el solar on un dia hi havia hagut la Casa del Poble de Palma: una societat el va comprar per 880.000 euros. Es tractava d’una superfície de 1.596 metres quadrats situada en ple centre de la ciutat

L’espurna que necessitaven va ser la pandèmia. Primer es va crear “una xarxa de suport mutu entre veïnats” anomenada Arxiduc fa pinya. Després, per celebrar la fi del confinament, van organitzar un sopar a la fresca al costat d’una parcel·la que encara no tenia llicència d’obres. Aquell 31 d’agost de 2020 va néixer Amics de la Casa del Poble. Una olibassa es va posar a dalt d’un pal que havien decorat amb garlandes i es va convertir en l’emblema d’una plataforma veïnal que no va desvincular la gentrificació del barri de la seua història recent.

El temps, però, corria en la seua contra. Un any més tard, el mig centenar de persones que d’una manera o altra s’havien implicat en les activitats que ja s’hi organitzaven –concerts, xerrades, tallers d’artteràpia, projeccions de pel·lícules, restauració de les lletres que anunciaven a la tàpia que a l’altra banda hi havia hagut la Casa del Poble– va llegir a la premsa local que el terreny tenia un nou amo. Un fons d’inversió. Sous estrangers.

Recaudació en solitari

–L’estiu de 2021, Amics de la Casa del Poble ja s’havia reunit amb el Govern i amb l’Ajuntament de Palma?

–Sí, però no hi va haver avenços –explica Vicenç– perquè no hi va haver interès per part seua, tot i que la nostra motivació provenia dels llibres i dels articles d’historiadors que vam consultar i que expliquen molt bé la importància de la Casa del Poble. Nosaltres, des del primer moment, vam plantejar que s’intentàs recuperar la titularitat pública de l’espai. Per exemple, oferint una permuta als propietaris. Si tenen afany de lucre –una cosa que l’arquitectura jurídica protegeix molt bé– i Cort té propietats a Son Vida, no es podria haver estudiat una permuta? Supòs que un terreny en una de les zones més exclusives del municipi hauria satisfet aquests compradors estrangers. Però no es va fer res. En José Hila [alcalde socialista entre 2017 i 2023] s’hi va negar a tot, excusant-se que hi havia una llicència d’obres en marxa, que finalment es va concedir. Diuen que hi va haver una Transició, però jo no estic tan segur que fos així...

–És molt representatiu –li respon Segura– que enderrocassin la Casa del Poble i, en canvi, encara es mantingui dreta sa Feixina [el monument franquista més gran de les Illes]. El que no té sentit és que ara els partits i les associacions que volen tombar aquell monòlit no reivindiquin aquest espai.

–El comunicat que Amics de la Casa del Poble va enviar als mitjans de comunicació després de saber que havia guanyat el contenciós administratiu contra el Govern va ser dur amb Francina Armengol i Juan Pedro Yllanes: instava l’expresidenta i l’exvicepresident de les Illes Balears a assumir “voluntàriament” les costes del judici. El desencís del vostre col·lectiu també el provoca la posició de Memòria de Mallorca?

–No va ser fàcil recaptar els fons per presentar la denúncia –diu Vicenç–. Van sortir de les nostres butxaques, de tot allò que organitzàvem i de les aportacions que van fer comerços i negocis del barri (alguns ja no existeixen). Ens hi hem jugat molt i, per això, ens sorprèn que les telefonades de felicitació que hem rebut després de la sentència siguin d’associacions memorialístiques... de la Península. Fa anys que Memòria de Mallorca ens va dir que no ens donava suport perquè no hi havia edifici, però la llei parla d’espais de memòria, no de béns immobles.

“No es pot protegir un edifici que ja no existeix”

Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, considera que “no es pot protegir mitjançant la llei un edifici que ja no existeix”. I argumenta el seu punt de vista: “Una altra qüestió seria, per exemple, el Fortí d’Illetes, lloc de detenció i afusellaments, que sí que s’hauria d’incloure en el cens estatal de llocs de memòria i protegir-se perquè encara conserva la fesomia que tenia durant la repressió. Aquest és un espai que Memòria de Mallorca ha demanat reiteradament que s’incorpori al registre estatal de memòria democràtica”. Oliver també defensa la gestió que va fer d’aquest assumpte el pacte de centreesquerra que va governar les Illes Balears fins al juny de 2023: “El Govern es va retirar del procés i la comissió de Memòria Democràtica va acordar la inclusió [al catàleg], a més d’instal·lar una placa commemorativa i explicativa al lloc. La resolució [judicial] confirma el que ja s’havia acordat, la qual cosa és positiva”.

Amics de la Casa del Poble, en canvi, “no té notícia” que hi hagi cap actuació en marxa per resignificar aquella parcel·la en construcció. En el comunicat de premsa que van redactar quan van saber que els tribunals els donaven la raó, argumentaven que el Govern es va desdir quan, “després d’escoltar el criteri de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma”, va acceptar les pretensions del demandant. Va passar el maig de 2023, just abans de les eleccions en què el PP, sense assolir la majoria absoluta, va granar els socialistes i els seus socis progressistes.

Després de derogar la Llei de Memòria per complaure Vox, obligarà el PP a recordar que l’edifici de pisos que s’està acabant de construir s’aixeca sobre les restes d’una antiga seu sindical? Segons Amics de la Casa del Poble, el batle Jaime Martínez els va emplaçar “a reunir-se per considerar el tema” quan tenguessin la sentència. Encara no hi ha hagut cap comunicació. Des de la Conselleria de Presidència responen de manera més críptica: “La sentència ha de ser estudiada per part de l’Advocacia per decidir com es pot procedir jurídicament. Encara no es poden avançar passos concrets perquè cal valorar què podem fer i, per tant, no seria prudent fer especulacions”.

El fons d’inversió es fa el suec

El febrer de 2022, el Govern va rebutjar suspendre “per manca de fonament jurídic” la llicència d’obres que s’havia concedit al fons d’inversió que havia adquirit la finca. Llavors ja es va posar sobre la taula crear un centre d’interpretació que recordàs què foula Casa del Poble.

Sobre això reflexionen Vicenç i Segura.

–Esteim contents d’haver reivindicat la importància d’aquest racó de Palma –diu el primer.

–Però si tota aquesta odissea no es materialitza en alguna cosa concreta, haurem perdut. La memòria és abstracta –afegeix el segon.

I és just en aquell mateix moment, pel mateix forat per on van sortint, ja sense casc, una dotzena de paletes, quan apareixen tres persones que no van vestides amb granota de feina. Una dona i dos hòmens; un d’ells –segons l’identifica Vicenç– és “propietari de la meitat de Beach Invest, el fons que va comprar el solar”.

Efectivament, és James von Eden. Soci i director de Perlentaucher, una empresa dedicada “al desenvolupament, construcció i venda de projectes propis d’alt nivell”, segons una pàgina web que atribueix a la firma “més de cent milions d’euros anuals en vendes”. Al seu catàleg figuren desenes d’habitatges de luxe –venuts o encara a la venda– construïts a Mallorca. Alguns, prop de Port Adriano, el club nàutic on la promotora té les seves oficines. Els pisos que desenvolupen al centre de Palma, però, no hi apareixen. I l’empresari no vol parlar amb la premsa.

–Senyor Von Eden, som periodistes. Tendria un moment?

–[silenci]

–Li volíem demanar per les reivindicacions d’Amics de la Casa del Poble. Sabem que les coneix perquè hi van tenir contacte fa anys. Sap que la justícia els ha donat la raó en el seu litigi amb el Govern?

–Sí, ho sé. Els nostres advocats es posaran en contacte amb ells.

–Hi haurà un espai dins el seu projecte immobiliari per recordar l’edifici que va desaparèixer el 1975?

–Sí, n’hi haurà.

Escàs de paraules, Von Eden puja al seu tot terreny Mercedes, arrenca i es perd enmig del bullici de la ciutat.

Pere Vicenç Miró dio un respingo cuando el miércoles 3 de junio vibró su teléfono móvil y vio el nombre de su abogado en la pantalla. Aquella llamada le cogía por sorpresa, y no sólo porque acabara de volver a Mallorca después de una larga temporada viviendo muy lejos de la isla. Las noticias que empezó a contarle el jurista eran buenas, muy buenas, y, de golpe, trasladaron a Vicenç hasta noviembre de 2021.

Cuatro años y medio después, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears obliga al Govern a estudiar una solicitud de la asociación Amics de la Casa del Poble que no se consideró en su momento. El origen de una batalla que esta entidad impulsada por decenas de vecinos del Eixample de Palma acaba de ganar. Al menos, en su plano judicial.

Porque el tuétano del asunto es la parcela que hay a espaldas de Vicenç. O que había: en el mismo lugar donde entre 1924 y 1975 primero se levantó la sede mallorquina de los principales sindicatos –hasta la Guerra Civil– y, después, la sede mallorquina de Falange, tras el triunfo de la rebelión fascista, ahora se construyen pisos. Inflados por los precios de la burbuja inmobiliaria, serán un producto de lujo. Como en la letra de Cambalache, la memoria histórica se mezcla con la especulación urbanística.

Antes de que empezara la obra, Amics de la Casa del Poble intentó que la Llei de Memòria de les Illes Balears protegiera y resignificara el solar, que lo incluyera en su catálogo de lugares relacionados con la represión franquista. Dice Vicenç: “La Casa del Poble fue un elemento de defensa democrático –allí dentro se debatió y se concienció a la clase obrera para conseguir derechos como la jornada de ocho horas o las vacaciones pagadas, todo lo que ahora mismo recula– y, por tanto, es un elemento memorialístico de primer orden. En el golpe de Estado, las columnas que salen de los cuarteles de Palma van primero a Gobernación Civil y, después, vienen aquí. Incluso los falangistas habían guardado una ametralladora en una de estas cocheras por si la cosa se ponía fea y tenían que utilizarla. La tarde del 18 de julio, Aurora Picornell [icono del republicanismo en Mallorca] había ido a ver a las autoridades para pedirles armas y le respondieron que no se preocupara, que estaba todo controlado”.

La Casa del Poble fue un elemento de defensa democrático. Allí dentro se debatió y se concienció a la clase obrera para conseguir derechos como la jornada de ocho horas o las vacaciones pagadas. En el golpe de Estado, las columnas que salen de los cuarteles de Palma van primero a Gobernación Civil y, después, vienen aquí. Incluso los falangistas habían guardado una ametralladora

Pere Vicenç Miró — Miembro de Amics de la Casa del Poble

Un día después, los militares ya habían ocupado la Casa del Poble. Fue allí mismo donde detendrían a la propia Picornell antes de trasladarla a la cárcel de mujeres de Can Sales y, tras el Año Nuevo de 1937, a son Coletes, Manacor, donde la asesinaron junto al resto de ses roges des Molinar, el nombre con el que se conoce a un grupo de mujeres republicanas asesinadas por los falangistas en Mallorca. Después, los golpistas usaron como centro de torturas aquel edificio que el banquero Joan March Ordinas regaló a los sindicatos para congraciarse con las fuerzas obreristas cuando ejercía como político liberal, un lugar, ya enclavado en el centro de Palma “de mucho valor simbólico”. Así lo define Vicenç y se apoya en el informe que entregaron al Govern balear para tramitar una solicitud que no salió adelante.

El informe del historiador Santana

Era un documento de seis páginas. Repleto de datos y sucesos. Desde las 450 butacas que tenía la sala de asambleas hasta la bomba que explotó junto a una de las entradas de la Casa del Poble mes y medio antes del golpe de Estado que luego entró en los libros de Historia como “Alzamiento Nacional”. El informe estaba narrado de forma ágil, un hilo que entrelazaba cifras, fechas, ideas. La conclusión no podía ser más clara: “La Casa del Poble es un espacio de memoria de la democracia en un doble sentido. Por un lado, un espacio donde se canalizó la participación de la clase obrera en favor de una sociedad más justa e igualitaria. Pero, al mismo tiempo, tras el golpe de Estado de julio de 1936 y el inicio de la Guerra Civil, fue un lugar vinculado a la represión. Un espacio en el que se vulneraron los derechos más elementales y donde personas demócratas sufrieron tortura y violencia”.

“Lo más irónico”, cuenta Vicenç, “es que el informe lo firmaba Manel Santana, que no es sólo un historiador especializado en el tema, sino que fue el director general de Memòria Democràtica que impulsó una ley apoyada por los mismos partidos que seguían gobernando: PSIB, Unides Podem, Més. Y, aun así, no nos hicieron caso”. Mientras el activista –de oficio, docente– habla, aparece a lomos de su bici –clásica y roja– Joan Segura Miró, otro de los miembros de Amics de la Casa del Poble. En cuanto toma la palabra, vincula la cuestión memorialística con la macro y la microeconomía: “Yo viví en este barrio hasta 2009. Luego me fui y, aunque he seguido vinculado gracias a esta asociación, ahora no podría volver. Quien hace menos de diez años pagaba 650, 700 euros por un piso ahora no paga menos de 1.300”. Que Palma sea la segunda ciudad española con el coste de vida más alto o que el precio medio de la vivienda en la capital balear doble –prácticamente– la media estatal es, para Vicenç y Segura, una de las claves de bóveda que impidieron resignificar aquella parcela mientras estuvo vacía. Un largo paréntesis de casi medio siglo.

En las 450 butacas de la Casa del Poble se celebraban asambleas de trabajadores. El recinto sufrió los estragos de una bomba que explotó junto a una de las entradas mes y medio antes del golpe de Estado

“En enero de 1975”, explica Segura, “cuando ya se sabía que a Franco le quedaba poco para morirse y ya se había producido la Revolución de los Claveles, el Ajuntament de Palma decide tirar la Casa del Poble porque, después de un incendio, se había quedado en estado de ruina. O eso dijeron para quitarse de encima un lugar que les incomodaba”. Entonces los sindicatos, en plena oleada de huelgas y manifestaciones para dotar de derechos laborales a los empleados del turismo, protestaron con fuerza. Y sin éxito. El edificio cayó. Su recuerdo, sin embargo, se escribió en mayúsculas granate en una de las tapias que delimitaron el perímetro del solar. Vicenç, que se crió cerca de allí, recuerda pasar por allí siendo niño y, poco a poco, mientras despertaba su “conciencia política”, enterarse de qué había ocurrido al otro lado del muro. “Igual que hay una memoria democrática también hay una memoria franquista: antes de que muriera el dictador la intentaron ocultar”, apunta Vicenç.

En enero de 1975 el Ajuntament de Palma decide tirar la Casa del Poble porque, después de un incendio, se había quedado en estado de ruina. O eso dijeron para quitarse de encima un lugar que les incomodaba

Joan Segura Miró — Miembros de Amics de la Casa del Poble

Como si fuera un presagio, todo empezó a cambiar a raíz del 15-M. Durante la efervescente primavera de 2011, la policía desmontó unos huertos urbanos que se habían plantado sin permiso de la propiedad: el Ministerio de Trabajo. En 2016, Vicenç descubrió “por casualidad” que los dueños eran otros. “Pasé por aquí y vi que había unas personas dentro del terreno. Me dijeron que eran los dueños. Así me enteré que dos empresarios mallorquines habían comprado una parcela que el Gobierno de Rajoy subastó… con nocturnidad. No se le dio publicidad a aquella venta, sólo se publicó en el BOE, ¿y quién se lee el BOE?”.

El Ministerio subasta la parcela por menos de un millón de euros

En 2014, siendo ministra de Trabajo Fátima Báñez –que ya se había encomendado a la Virgen del Rocío para que bajara el paro–, el solar donde un día estuvo la Casa del Poble de Palma se privatizó. Una sociedad llamada Glicina SL desembolsó 880.000 euros por una superficie de 1.596 metros cuadrados. Una ganga: la normativa permitía construir un edificio de planta baja y tres alturas para uso residencial a menos de diez minutos caminando de la Estació Intermodal, el meollo de Palma. Según explican Vicenç y Segura, los planes de los compradores eran otros: “Tenían un proyecto para crear un AirBnB que no salió adelante. Al imaginarnos el barrio lleno de trolleys para arriba y trolleys para abajo, algo que ya ha ocurrido: la fisionomía de estas calles ha cambiado, hasta los bares de toda la vida están llenos de expats, nos organizamos”.

En 2014, el Gobierno de Rajoy privatizó el solar donde un día estuvo la Casa del Poble de Palma: una sociedad compró por 880.000 euros por una superficie de 1.596 metros cuadrados en pleno centro

La chispa que necesitaban fue la pandemia. Primero, se creó “una red de soporte mutuo entre vecinos” que se llamó Arxiduc fa pinya. Después, para celebrar el final del confinamiento, organizaron un sopar a la fresca junto a una parcela que seguía sin licencia de obra. Aquel 31 de agosto de 2020 nació Amics de la Casa del Poble. Una lechuza se posó en lo alto de un poste que habían decorado con guirnaldas y se convirtió en el emblema de una plataforma vecinal que no desligó le gentrificación del barrio de su historia reciente. El tiempo, no obstante, les corría en contra. Un año más tarde, el medio centenar de personas que de una manera u otra se habían involucrado en las actividades que ya se estaban organizando –conciertos, charlas, talleres de arteterapia, proyecciones de películas, restauración de aquellas letras que anunciaban en la tapia que al otro lado estuvo la Casa del Poble– leyó en la prensa local que el terreno tenía nuevo amo. Un fondo de inversión. Dinero extranjero.

Recaudación solidaria

–En el verano de 2021, ¿Amics de la Casa del Poble ya se había reunido con el Govern y con el Ajuntament de Palma?

–Sí, pero no hubo avances –cuenta Vicenç– porque no hubo interés por su parte, pese a que nuestra motivación fueron los libros y los artículos de historiadores que consultamos y que explican muy bien la importancia de la Casa del Poble. Nosotros, desde el primer momento, planteamos que se intentara recuperar la titularidad pública del espacio. Por ejemplo, ofreciendo una permuta a los dueños. Si tienen ánimo de lucro –algo que protege muy bien la arquitectura jurídica– y Cort posee propiedades en son Vida, ¿no se podría haber estudiado una permuta? Supongo que un terreno en una de las zonas más exclusivas del municipio satisfaría a estos compradores extranjeros. Pero no se hizo nada. [José] Hila [alcalde socialista entre 2017 y 2023] se negó a todo, excusándose en que había una licencia de obra en marcha, que se acabó concediendo. Dicen que hubo una Transición, pero yo no estoy tan seguro de que fuera así…

–Es muy representativo –le responde Segura– que tiraran la Casa del Poble y, en cambio, siga en pie sa Feixina [el mayor monumento franquista de las islas]. Lo que no tiene sentido es que, ahora, los partidos y las asociaciones que quieren tumbar aquel monolito no reivindiquen este espacio.

–El comunicado que envió Amics de la Casa del Poble a los medios de comunicación tras conocer que había ganado el contencioso-administrativo al Govern fue duro con Francina Armengol y Juan Pedro Yllanes: instaba a la ex presidenta y al ex vicepresidente de las Illes Balears a hacerse cargo “voluntariamente” de las costas del juicio. ¿El desencanto de vuestro colectivo también lo provoca la posición de Memòria de Mallorca?

–No fue fácil recaudar los fondos para presentar la denuncia –dice Vicenç–. Salieron de nuestros bolsillos, de las actividades que organizamos y de aportaciones que hicieron comercios y negocios del barrio (algunos ya no existen). Nos hemos jugado mucho y, por eso, nos sorprende que las llamadas de felicitación que hemos recibido tras la sentencia sean de asociaciones memorialísticas… de la Península. Hace ya años que Memòria de Mallorca nos dijo que no nos apoyaba porque no había edificio, pero la ley habla de espacios de memoria, no de bienes inmuebles.

“No se puede proteger un edificio que ya no existe”

Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, considera que “no se puede proteger mediante la ley un edificio que ya no existe”. Y argumenta su punto de vista: “Otra cuestión sería, por ejemplo, el Fortí d’Illetes, lugar de detención y fusilamientos, que sí debe incluirse en el censo estatal de lugares de memoria y protegerse porque aún conserva la fisonomía que tenía durante la represión. Este es un espacio que Memòria de Mallorca ha solicitado en reiteradas ocasiones que se incorpore al registro estatal de memoria democrática”. Oliver también defiende la gestión que hizo del tema el pacto de centroizquierda que gobernó las Illes Balears hasta junio de 2023: “El Govern se retiró del proceso y la comisión de Memòria Democràtica acordó la inclusión [en el catálogo], además de incluir una placa conmemorativa y explicativa en el lugar. La resolución [judicial] confirma lo que ya se había acordado, lo cual es positivo”.

Amics de la Casa del Poble, por el contrario, “no tiene noticia” de que haya en marcha acción alguna para resignificar aquella parcela en construcción. En el comunicado de prensa que escribieron cuando supieron que los tribunales les daban la razón argumentaron que el Govern se desdijo cuando, “tras escuchar el criterio de la Abogacía de la Comunitat Autònoma”, aceptó las pretensiones del demandante. Ocurrió en mayo de 2023, justo antes de las elecciones donde el PP, sin alcanzar la mayoría absoluta, barrió a los socialistas y sus socios progresistas.

Después de derogar la Llei de Memòria para complacer a Vox, ¿obligará el PP a recordar que el edificio de pisos que se está acabando de construir se levanta sobre los escombros de una antigua sede sindical? Según Amics de la Casa del Poble, el alcalde Jaime Martínez les emplazó “a reunirse para considerar el tema” cuando tuvieran la sentencia. Todavía no ha habido comunicación. Desde la Conselleria de Presidència responden de forma más críptica: “La sentencia debe ser estudiada por parte de la Abogacía para decidir cómo se puede proceder jurídicamente. Aún no se pueden adelantar pasos concretos porque hay que valorar qué podemos hacer y, por tanto, no sería prudente hacer futuribles”.

El fondo de inversión se hace el sueco

En febrero de 2022, el Govern rechazó suspender “por falta de fundamento jurídico” la licencia de obra que se le había otorgado al fondo de inversión que adquirió la finca. Entonces, ya se puso sobre la mesa crear un centro de interpretación que recordara qué fue la Casa del Poble. Sobre ello reflexionan Vicenç y Segura. “Estamos contentos por haber reivindicado la importancia de este rincón de Palma”, dice el primero. “Pero si toda esta odisea no se materializa en algo concreto, habremos perdido. La memoria es abstracta”, dice el segundo. Y, entonces, por el mismo hueco del que van saliendo, ya sin casco, una docena de albañiles, emergen tres personas que no van vestidas con mono de trabajo. Una mujer y dos hombres, uno de ellos –así lo identifica Vicenç–, “propietario de la mitad de Beach Invest, el fondo que compró el solar”.

Efectivamente, es James von Eden. Socio y director de Perlentaucher, una empresa que se dedica “al desarrollo, construcción y venta de proyectos propios de alto nivel” según una web que otorga a la firma “más de cien millones anuales de ventas”. En su catálogo figuran decenas de casas de lujo –vendidas o en venta– construidas en Mallorca, algunas cerca de Port Adriano, el club náutico donde la promotora tiene sus oficinas. Los pisos que están desarrollando en el centro de Palma no aparecen, sin embargo. Y el empresario no quiere hablar con la prensa.

–Señor Von Eden, somos periodistas. ¿Tendría usted un momento?

–[silencio]

–Le queríamos preguntar por las reivindicaciones de Amics de la Casa del Poble. Sabemos que las conoce porque tuvieron contacto hace años. ¿Sabe que la justicia le ha dado la razón en su pleito con el Govern?

–Sí, lo sé. Nuestros abogados se pondrán en contacto con ellos.

–¿Habrá un espacio en su proyecto inmobiliario para recordar el edificio que desapareció en 1975?

–Sí, lo habrá.

Parco en palabras, Von Eden se sube a su todoterreno Mercedes, arranca y se pierde en el tumulto de la ciudad.

Per les finestres de l’edifici del costat s’escapa una cadena d’acords majors que recorda els primers compassos d’Into My Arms. Més que una coincidència, sembla justícia poètica. La balada de Nick Cave és un clàssic de funeral; el que està passant a l’altra banda d’aquell llindar pintat de vermell que confronta amb una escola de piano –d’aquí la música en directe– és un adéu. Tanca Literanta, una de les llibreries que han sacsejat la cultura de Palma durant el segle XXI, i desenes de lectors hi acudeixen per donar el condol. De passada, tafanegen i alleugereixen un catàleg que es liquida amb un 30% de descompte.

Són centenars de llibres, desenes de gèneres, temàtiques i formats. Economia, metafísica, viatges, arquitectura, ficció, feminisme, història. Novel·la, poesia, assaig, crònica periodística, fotollibres, revistes –Panenka, Líbero– que en aquestes setmanes mundialistes recorden que el futbol també és narrativa. Hi ha novetats, hi ha clàssics i hi ha alguns exemplars de dècades passades. El disseny de les cobertes dels llibres més antics trasllada el diletant a èpoques no tan llunyanes. El 2010, per exemple. El juliol d’aquell any, Patti Smith va xerrar amb els seus seguidors mallorquins mentre els dedicava Éramos unos niños, on relatava la seua amistat i el seu romanç amb el fotògraf Robert Mapplethorpe. Temps feliços que han quedat enrere.

Avui costa de creure, però la matriarca del punk va signar exemplars a Literanta. Van ser les pàgines daurades d’una història liquidada per la gentrificació.

“Cada vegada hi ha més turistes i menys habitants, persones que facin barri”, explica Sergio González, el darrer llibreter de Literanta. Poc després d’arribar a Mallorca, aquest lleonès va passar de ser un simple “aficionat a la lectura” a un “prescriptor de llibres que es deixa influir pels gustos i les recomanacions dels clients, la part més bonica de l’ofici” quan va entrar a treballar com a empleat a la llibreria a la qual acaba d’abaixar la persiana. Va ser el 2005, quan va arrencar aquest projecte al carrer Can Fortuny, a pocs metres del carrer des Call, on es va traslladar el 2018. Literanta no va fugir de l’antic call jueu de Palma –carrers empedrats, porticons verdosos, portes de fusta noble– però, segons alguns clients, el trasllat va ser un cop per al negoci.

Teresa, Samantha i Elena, tres turistes que coneixen Literanta just abans que la llibreria tanqui

Sergio González — L'últim llibreter de Literanta

“Van mantenir l’esperit, però en un espai molt més petit. El primer local tenia pati i una barra on podies fer un cafè o una copa de vi: allà hi va haver moltes primeres cites. Aquest barri era ple de vida; molts veïnats i funcionaris acabaven fent-hi una aturada per prendre alguna cosa i comprar llibres. Ara, llevat dels turistes, ja no hi passa gairebé ningú. No diré que siguem en una ciutat temàtica, però de vegades costa reconèixer alguns racons de Palma”, explica Josep Maria Aguiló. Aquest veterà periodista s’ha acomiadat del llibreter González enduent-se sota el braç dos lectures de cinèfil –una sobre westerns, una altra sobre Grace Kelly– i amb la mateixa sensació que el poeta Josep Vidal –que ha optat pel pensament filosòfic en la seua darrera compra: Azúa, Sartre…–: de la ciutat que van conèixer quan eren més joves ja no en queden ni les espines.

–Són cicles, però sempre fa pena quan tanca una llibreria –diu Vidal–, perquè en aquest local m’imagín que, si hi obre un negoci, serà d’un altre tipus. Venc de passar dotze dies a París per una qüestió de traduccions que m’han encarregat i m’ha agradat veure que allà, malgrat el turisme, les llibreries continuen essent un lloc de trobada. Literanta també ho ha estat. El febrer passat, sense anar més lluny, hi vaig fer un taller sobre Cortázar i la resposta va ser bona, però és cert que ja no era el mateix que en altres temps. Entenc la decisió d’en Sergio.

Són cicles, però sempre fa pena quan tanca una llibreria, perquè en aquest local m’imagín que, si hi obre un negoci, serà d’un altre tipus. Venc de passar dotze dies a París per una qüestió de traduccions que m’han encarregat i m’ha agradat veure que allà, malgrat el turisme, les llibreries continuen essent un lloc de trobada. Literanta també ho ha estat

Josep Vidal — Poeta

El llibreter marxa a la universitat

A González, però, li va costar ben poc escriure el punt final de Literanta. No només hi influïen la deriva turística –de la ciutat i del barri– o el fet d’haver-se quedat sense socis al capdavant d’un negoci que implica pujar i abaixar la persiana de dilluns a dissabte, fer comandes i devolucions, liquidar vendes amb els distribuïdors, organitzar presentacions, cursos i converses i, si pot ser, llegir, llegir molt. El punt de no retorn per a aquest autònom va ser una oferta de la Universitat de les Illes Balears. L’ofici que va aprendre a Literanta el desenvolupa ara com a assalariat a la llibreria del campus. “Si algun dia us toca pujar a la universitat, allà ens veurem”, diu a una clienta que ha vingut a acomiadar-se acompanyada del seu fill adolescent. Durant els darrers tres mesos ha compaginat les dos feines. Fins al cap de setmana passat: “Un estrès, però ha valgut la pena”.

Mentre liquida unes prestatgeries que torna a omplir tan aviat com es buiden, el llibreter no amaga un somriure. Els lectors responen i ell hi fa broma. A un parell els recorda que també es desfà del mobiliari i els anima a endur-se la taula de billar que ocupa el centre d’una sala interior decorada amb retrats d’escriptors i un cartell que recull les “nou maneres d’ensenyar als infants a odiar la lectura” formulades pel pedagog italià Gianni Rodari: 1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió. 2. Presentar el llibre com una alternativa als còmics (...). 9. Obligar-los a llegir.

–Si una tarda qualsevol entre setmana fos normal veure tant de moviment, no tancaries, oi?

–No, és clar que no! Els creueristes i la massificació s’havien convertit en una mena de muralla que feia que a molts palmesans els resultàs incòmode arribar fins a aquests carrers. Quan vaig anunciar un dimarts a les xarxes socials de la llibreria que tancava, m’esperava que vingués gent, però no tanta com la que està apareixent...

–Trobaràs a faltar aquesta llibreria?

–No. És una història que, com totes, havia d’acabar algun dia.

Quan vaig anunciar, un dimarts, a les xarxes socials de la llibreria que tancaria, m'esperava que vingués gent, però no tanta com la que està apareixent…

Sergio González — L'últim llibreter de Literanta

Les llibreries independents, en risc

Mallorca té una xarxa de llibreries gens menyspreable. El Gremi de Llibreters compta amb trenta establiments associats. Només a la ciutat n’hi ha una vintena. Però el tancament de Literanta és un avís per navegants: els espais independents ho tenen difícil per sobreviure. La Biblioteca de Babel –fundada per José Luis Martínez, un dels impulsors originals de Literanta– o Quart Creixent són les llibreries que resisteixen al cor de Palma per a qui no vol recórrer a El Corte Inglés o a FNAC.

El 2025 va confirmar –paradoxalment– que el mercat del llibre espanyol publica més que mai i factura a nivells del 2008, quan va esclatar la penúltima bombolla immobiliària. L’especulació actual eleva els lloguers dels locals del centre històric de Palma per damunt dels 2.000 euros mensuals. Una quantitat difícil d’assumir en un sector on els preus de venda estan fixats. Aquest factor hauria d’afavorir els petits llibreters davant dels gegants d’internet, però que també estreny els marges. En sortir de Literanta amb la seua compra final –l’evangeli apòcrif que relata la infantesa de Jesús de Natzaret–, Jaime Vázquez resumeix així el context:

–El món digital ens absorbeix i la intel·ligència artificial, trob, acabarà amb negocis com aquest.

Fins que es compleixin els temors d’aquest professor de Periodisme que fa classe al Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), quedarà la memòria. I la memòria és viatgera. Elena i Samantha s’enduran el record de Literanta a Concord, New Hampshire, i a Moncton, New Brunswick, a l’est dels Estats Units i del Canadà. Són filòlogues, han vengut a Palma per assistir a unes conferències sobre Estudis Hispànics i, de retruc, han conegut la llibreria el mateix dia que tanca.

Les turistes també compren llibres

Samantha, que és canadenca, buscava les edicions en castellà de les dos novel·les més famoses de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora i Dins el darrer blau, però no ha tengut sort. Encara que no s’endugui res, l’espai li ha encantat perquè li recorda les “petites llibreries que el booktok d’alguns influencers està posant de moda en ciutats petites” del seu país: “A Montreal o Toronto gairebé no en queden, d’aquests negocis”. “Tampoc a Boston, que és a una hora i mitja d’on visc”, respon Elena, alternant el castellà i el valencià. “Però mira, jo sóc de Santa Pola i, per comprar un llibre de literatura eròtica dels anys vint, que és el que m’interessa [riu], has d’anar a Alacant... o demanar-lo per internet”.

I llavors Teresa, que també és santapolera i filòloga, surt de la llibreria amb una bossa de paper marró plena de gom a gom. Les amigues li exigeixen un unboxing mentre ella exclama: “Les turistes també comprem llibres!” Una novel·la ben gruixuda de Laura Gallego per a la seua filla d’onze anys; uns assaigs de María Zambrano; un diccionari de llocs comuns de Flaubert. I les memòries de Virginia Woolf, un imprescindible que feia temps que cercava. Quan Teresa el va treure de la prestatgeria de Literanta, l'escriptora que fa gairebé cent anys reclamava una habitació perquè les dones poguessin narrar el món amb mirada pròpia l’observava –ulls escèptics, la palma de la mà esquerra recolzada a la galta– des d’una fotografia en blanc i negre

Por las ventanas del edificio de al lado se escapa una cadena de acordes menores que recuerda a los primeros compases de Into My Arms. Más que coincidencia, parece justicia poética. La balada de Nick Cave es un clásico de funeral; lo que está ocurriendo al otro lado de ese umbral pintado de rojo que linda con una escuela de piano –de ahí la música en vivo– es un adiós. Cierra Literanta, una de las librerías que han agitado la cultura de Palma durante el siglo XXI y decenas de lectores acuden a dar el pésame. De paso, curiosean y aligeran un catálogo que se liquida con un 30% de descuento.

Son cientos de libros, decenas de géneros, temáticas y formatos. Economía, metafísica, viajes, arquitectura, ficción, feminismo, historia. Novela, poesía, ensayo, crónica periodística, fotolibros, revistas –Panenka, Líbero– que en estas semanas mundialistas recuerdan que el fútbol también es narrativa. Hay novedades, hay clásicos y hay algunos ejemplares de décadas pasadas. El diseño de las cubiertas de los libros más viejos trasladan al mirón a épocas ya no tan recientes. 2010, por ejemplo. En julio de aquel año, Patti Smith charló con sus seguidores mallorquines mientras les dedicaba Éramos unos niños, donde relató su amistad y su romance con el fotógrafo Robert Mapplethorpe. Tiempos felices que quedaron atrás.

Hoy cuesta creerlo, pero la matriarca del punk firmó en Literanta. Fueron las páginas doradas de una historia finiquitada por la gentrificación.

“Cada vez hay más turistas y menos habitantes, personas que hagan barrio”, explica Sergio González, el último librero de Literanta. Al poco de llegar a Mallorca, este leonés pasó de ser un simple “aficionado a la lectura” a un “prescriptor de libros que se deja influir por los gustos y recomendaciones de los clientes, lo más bonito del oficio” cuando entró a trabajar como empleado en la librería a la que acaba de bajar la persiana. Fue en 2005, cuando arrancó este proyecto en el Carrer Can Fortuny, a apenas unos metros del Carrer des Call, donde se trasladó en 2018. Literanta no escapó del antiguo gueto judío de Palma –calles empedradas, contraventanas verdosas, puertas de madera noble– pero, según algunos clientes, la mudanza fue un golpe para el negocio.

Cada vez hay más turistas y menos habitantes, personas que hagan barrio

Sergio González — El último librero de Literanta

“Mantuvieron el espíritu, pero en un espacio mucho más pequeño. El primer local tenía patio y una barra donde te podías tomar un café o un vino: hubo allí muchas primeras citas. Esta barriada estaba llena de vida; muchos vecinos y funcionarios acababan tomando algo allí y comprando libros. Ahora, excepto turistas, ya no pasa casi nadie por aquí delante. No diré que estemos en una ciudad temática, pero a veces es difícil reconocer algunos rincones de Palma”, explica Josep Maria Aguiló. Este veterano periodista se ha despedido del librero González llevándose bajo el brazo dos lecturas de cinéfilo –una sobre westerns, otra sobre Grace Kelly– y con la misma sensación que el poeta Josep Vidal –que ha optado por el pensamiento filosófico en su última compra: Azúa, Sartre…–: de la ciudad que conocieron cuando eran más jóvenes ya no quedan ni las raspas.

–Son ciclos, pero siempre es una pena cuando cierra una librería –dice Vidal– porque en este bajo me imagino que si abre un negocio, será de otro tipo. Vengo de pasar doce días en París por un tema de unas traducciones que me han encargado y me ha gustado ver que allí, pese al turismo, las librerías siguen siendo un lugar de reunión. Literanta también lo ha sido. En febrero, sin ir más lejos, di un taller sobre Cortázar y la respuesta fue buena, pero es cierto que ya no era lo mismo que en otros tiempos. Entiendo la decisión de Sergio.

Son ciclos, pero siempre es una pena cuando cierra una librería –dice Vidal– porque en este bajo me imagino que si abre un negocio, será de otro tipo. Vengo de pasar doce días en París por un tema de unas traducciones que me han encargado y me ha gustado ver que allí, pese al turismo, las librerías siguen siendo un lugar de reunión. Literanta también lo ha sido

Josep Vidal — Poeta

El librero se marcha a la universidad

A González le costó muy poco escribir el punto y final de Literanta, sin embargo. No sólo influía la deriva turística –de la ciudad y del barrio– o el haberse quedado sin socios al frente de un negocio que implica subir y bajar la persiana de lunes a sábado, realizar pedidos y hacer devoluciones, liquidar las ventas al distribuidor, organizar presentaciones, cursos, conversaciones, y, a ser posible, leer, leer mucho. El punto de no retorno para este autónomo fue una oferta de la Universitat de les Illes Balears. El oficio que aprendió en Literanta lo desarrolla ahora como asalariado en la librería del campus. “Si algún día le toca subir a la universidad, allí nos veremos”, le dice a una clienta que ha ido a despedirse acompañada de su hijo adolescente. Durante los últimos tres meses ha compaginado los dos trabajos. Hasta el fin de semana pasado: “Un estrés, pero ha valido la pena”.

Mientras liquida unas estanterías que vuelve a llenar en cuanto se vacían, el librero no esconde una sonrisa. Los lectores responden y bromea con ellos. A un par les recuerda que también se está deshaciendo del mobiliario y les anima a llevarse la mesa de billar que ocupa el centro de una sala interior decorada con retratos de escritores y un cartel que recoge las “nueve maneras de enseñar a los niños a odiar la lectura” que dictó el pedagogo italiano Gianni Rodari: 1. Presentar El libro como una alternativa a la televisión 2. Presentar al libro como una alternativa a los cómics, (...), 9. Obligarlos a leer.

–Si una tarde cualquiera entre semana fuera normal tanto movimiento, ¿no cerrarías, no?

–¡No, claro que no! Los cruceristas y la masificación se habían convertido en una especie de muralla que hacía que a muchos palmesanos les resultara incómodo llegar hasta estas calles. Cuando anuncié, un martes, en las redes sociales de la librería que iba a cerrar, me esperaba que viniera gente, pero no tanta como la que está apareciendo…

–¿Echarás de menos esta librería?

–No. Es una historia que, como todo, tenía que terminar alguna vez.

Cuando anuncié, un martes, en las redes sociales de la librería que iba a cerrar, me esperaba que viniera gente, pero no tanta como la que está apareciendo…

Sergio González — El último librero de Literanta

Las librerías independientes, en riesgo

Mallorca tiene una red de librerías nada despreciable. El Gremi de Llibreters cuenta con treinta comercios asociados. Sólo en la ciudad hay una veintena. Pero el cierre de Literanta es un aviso a navegantes: los espacios independientes lo tienen complicado para sobrevivir. La Biblioteca de Babel –fundada por José Luis Martínez, uno de los impulsores originales de Literanta– o Quart Creixent son las librerías que resisten en el cogollo de Palma para quien no quiere recurrir a El Corte Inglés o a FNAC.

2025 confirmó –paradoja– que el mercado libresco español –91.000 títulos, 3.037 millones de euros– publica más que nunca y factura a niveles de 2008, cuando estalló la penúltima burbuja inmobiliaria. La especulación actual eleva los alquileres de locales en el centro histórico de Palma por encima de los 2.000 euros al mes. Una cantidad difícil de asumir en un sector donde los precios de venta están tasados. Un factor que debería favorecer a los pequeños libreros frente a los gigantes de internet, pero que también estrecha los márgenes. Al salir de Literanta con su compra final –el evangelio apócrifo que relata la infancia de Jesús de Nazaret–, Jaime Vázquez resume así el contexto:

–Lo digital nos absorbe y la inteligencia artificial, me temo, acabará con negocios como este.

Hasta que se cumplan los temores de este profesor de Periodismo que enseña en el Centro de Enseñanza Superior Alberta Giménez (CESAG) quedará la memoria. Que es viajera. Elena y Samantha llevarán el recuerdo de Literanta a Concord, New Hampshire, y a Moncton, New Brunswick, el este de Estados Unidos y Canadá. Son filólogas, han venido a Palma para asistir a unas conferencias sobre Estudios Hispánicos y, de rebote, han conocido la librería el día que cierra.

Las turistas también compran libros

Samantha, que es canadiense, buscaba las ediciones en castellano de las dos novelas más famosas de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora y Dins el darrer blau, pero no ha tenido suerte. Aunque no se lleve nada, el espacio le ha encantado porque le recuerda a las “pequeñas librerías que el BookTok de algunos influencers están poniendo de moda en ciudades pequeñas” de su país: “En Montreal o Toronto casi no quedan este tipo de negocios”. “Tampoco en Boston, que está a hora y media de donde vivo”, responde Elena saltando del castellano al valenciano. “Pero, mira, yo soy de Santa Pola y para comprar un libro de literatura erótica de los años veinte, que es lo que me interesa [ríe] te tienes que ir a Alacant… o pedirlo por internet”.

Y, entonces, Teresa, que también es santapolera y filóloga, sale de la librería con una bolsa de papel marrón a reventar. Sus amigas le exigen un unboxing mientras ella exclama: “¡Las turistas también compramos libros!”. Un novelón de Laura Gallego para su hija de once años; unos ensayos de María Zambrano, un diccionario de lugares comunes de Flaubert. Y las memorias de Virginia Woolf, un imprescindible que buscaba hace tiempo. Cuando Teresa lo sacó de la estantería de Literanta, la novelista que hace casi cien años reclamó una habitación para que las mujeres pudieran narrar el mundo con mirada propia la observaba –los ojos escépticos, la palma de la mano izquierda apoyada en la mejilla– desde una fotografía en blanco y negro.

Dos germans juguen a futbol a la gegantina vorera que serveix d’accés al Coliseu Balear, la plaça de toros de Palma. Per un moment, el boix fonya la pilota –la boixa protesta, vol que li la torni a passar– i es queda mirant quatre dones que formen una pinya. S’atraquen per fer-se una foto: abans que el fotògraf premi el botó, despleguen una pancarta de fons vermell on es llegeix una sentència en majúscules:

“El ruido es tortura”.

A sota hi ha un hashtag que entrellaça tres paraules: silenci, respecte, civisme. A na Maria, n’Ana, na Begonya i na Cecilia les va unir la lluita contra els decibels. Fa unes setmanes, van saber que acabaven de guanyar un judici a Cort, el nom popular que rep entre els mallorquins l’ajuntament de la capital. La sentència, en teoria, evitarà que torni a encendre’s la música al recinte que tenen a l’esquena. Elles són vesines d’aquesta plaça de toros gairebé centenària. Una joia de l’arquitectura neomudèjar on, durant les darreres dècades –i sobretot en els darrers anys–, s’han celebrat més concerts que corregudes. També altres esdeveniments –tardeos, festes privades o, fins i tot, espectacles acrobàtics de motos– on la remor era la norma.

“Al meu marit i a mi ens va fer viure en un estat d’ira constant”, explica la Vanessa per telèfon. No ha pogut afegir-se a la foto amb les seues vesines perquè es troba malament. Pateix fibromiàlgia –síndrome crònica del sistema nerviós– i lupus –una malaltia autoimmune crònica en què el sistema immunitari ataca per error els teixits i els òrgans sans–, dos patologies –que ha agreujat el fet de no poder dormir–. Ella viu en un pis situat a l’Arxiduc, un dels principals carrers de l’eixample palmesà, i gaudeix d’una terrassa amb vistes a la plaça de toros. Llum, aire fresc i, a l’abast de la mà, els ornamentats arcs que va dissenyar Gaspar Bennàssar i Moner a finals dels anys vint del segle passat. Estar tan a prop d’una de les obres més brillants del tòtem del modernisme mallorquí va ser un dels atractius que van portar na Vanessa i el seu marit a comprar aquell pis el 2012.

–Jo estic en contra de la tauromàquia –explica na Vanessa–, però som historiadora de l’art, sé molt bé quin és el valor que té aquest edifici. Viure a prop seu va ser un estímul per mudar-nos aquí.

–I no imaginaves que podia ser una trampa? Al Coliseu Balear ja s’hi organitzaven concerts als anys vuitanta.

–Bé... ens vam informar, vam fer una petita enquesta, i ens van dir que, a més de la correguda que sempre organitzen a l’agost, hi havia renou sobretot algunes nits d’estiu, però que es podia suportar. El problema de debò l’hem sentit els darrers dos anys, quan va entrar l’empresa que va gestionar la plaça fins a la tardor passada. Aquests concerts i totes les festes que s’hi han fet dins m’han fet patir el doble. D’una banda, ens empassàvem la remor dels camions que transportaven el material, les proves de so, la llum dels focus ens entrava dins casa, i l’enrenou, no només dels altaveus, sinó del públic. Quan l’ésser humà es reuneix en una gran multitud s’oblida de respectar certes normes. És una cosa natural. Però és que després també m’ha angoixat veure com utilitzaven grues per introduir materials a la plaça que no cabien per les portes. El Coliseu Balear té un valor enorme i se li han donat alguns usos que, encara que sigui privat, crec que no li correspondrien. Cal entendre que l’ús dels edificis ha de canviar, adaptar-se als temps. Quan es va construir, aquesta zona era l’extrarradi de la ciutat. Ara és el centre. No és el lloc per organitzar concerts per a milers de persones.

Quan l’ésser humà es reuneix en una gran multitud s’oblida de respectar certes normes. És una cosa natural. Quan es va construir, aquesta zona era l’extrarradi de la ciutat. Ara és el centre. No és el lloc per organitzar concerts per a milers de persones

Vanessa — Veïna del barri de Plaça de Toros

–Al novembre, Cort va retirar el permís per organitzar esdeveniments al darrer promotor que explotava la plaça de toros. Com ha canviat la vostra vida de llavors ença?

–Tenc dues filles, de set i de cinc anys. La gran és més reservada i ho havia duit amb més estoïcisme, però la petita no para de dir-me: “Mumare, que bé que ara podem dormir”.

La demanda que ho va canviar tot

Quan l’Ajuntament de Palma va obligar Es Coliseu Centre Cultural a suspendre la programació que havia dissenyat per a aquesta primavera –havien d’omplir un recinte amb capacitat per a 8.000 espectadors amb grups com La Gossa Sorda o Fito y Fitipaldis–, tres persones ja havien denunciat davant la Justícia la “tortura acústica” que patien. Van ser n’Ana, na Maria i un tercer vesí que s'ha estimat no aparèixer en aquest reportatge. Les dos primeres són amigues, de fet, gràcies al seu activisme en favor del descans.

Des que na Maria es va traslladar a Mallorca des de Barcelona per treballar a la banca –tanmateix, no va tardar a aconseguir una “bona indemnització per acomiadament per dedicar-se a altres menesters”–, n’Ana –que, curiosament, era administrativa a Cort– i ella diuen haver-se reunit amb set alcaldes diferents: Joan Fageda (PP), Catalina Cirer (PP), Aina Calvo (PSIB-PSOE), Mateu Isern (PP), Antoni Noguera (Més), José Hila (PSIB-PSOE) i Jaime Martínez (PP, l’actual).

“Tots els que ha tengut Palma menys Ramon Aguiló, amb qui vaig jurar el càrrec quan vaig entrar a treballar a l’ajuntament”, diu irònicament n’Ana. Na Maria, encara més mordaç, reprèn el fil:

–I de tots ells, l’única que ens va fer una mica de cas va ser l’Aina Calvo. La majoria ens va tractar amb menyspreu i alguns, directament, ens van arribar a insultar. Tant d’esquerres com de dretes, eh? Va ser en temps de Catalina Cirer [1999-2003] quan es va donar carta blanca als promotors perquè poguessin fer qualsevol cosa aquí dins.

Fartes de predicar en el desert «durant anys» i de cercar advocats “que no es volien comprometre i donaven llargues quan veien que s’haurien d’enfrontar a Cort”, na Maria, n’Ana i el tercer demandant van decidir canviar d’estratègia. Després de la pandèmia, es van posar en mans del despatx d’Andrés Morey Navarro. Aquest advocat és membre de Juristes Contra el Soroll. Com es pot llegir al seu web, és “una associació integrada per professionals del dret sensibilitzats i especialitzats en contaminació acústica”.

El conflicte que posaven damunt la taula resultava molt familiar a Morey. També s’havia implicat en el procés judicial mitjançant el qual desenes de vesins cercaven fer callar els concerts que se celebraven a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Aquesta primavera, valencians i palmesans van guanyar totes dues causes.

Indemnitzacions que no cobreixen les despeses

El 26 de març, una sentència va condemnar l’Ajuntament de València a pagar 138.000 euros als afectats pel soroll del Festival de Les Arts, el Big Sound o el Love the 90’s. El 19 de maig, n’Ana, na Maria i el seu company de fatigues van rebre una telefonada amb gust de victòria: l’Ajuntament de Palma renunciava a recórrer contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB). A l’abril, l’havia condemnat a pagar 9.000 euros als demandants com a compensació per les molèsties sofertes a causa de les activitats que s’havien celebrat a la plaça de toros amb permís municipal. La raó de la diferència entre les quantitats? El nombre de vesins que van litigar. A València en van ser quaranta-sis. A Palma, només tres. La indemnització és la mateixa: 3.000 euros per cap. “El que marca la jurisprudència del Tribunal Suprem per danys morals si no hi ha informes mèdics que demostrin un dany físic acreditat”.

En termes econòmics, va ser un mal negoci per a n’Ana, na Maria i el tercer demandant. Reunir les proves que van necessitar per guanyar el judici els va costar 24.000 euros. En altres termes, va ser un negoci rodó. Na Maria ho explica de manera breu i contundent:

–No saps com es dorm de bé quan et donen la raó.

Cort no dóna explicacions després de perdre el judici

La sentència que Cort no va recórrer va confirmar que suspendre els concerts al Coliseu Balear no eximia l’Administració de pagar indemnitzacions. “Sol ser una pràctica habitual dels ajuntaments per confondre els jutges i, de fet, en aquest cas ho van aconseguir”, expliquen per escrit des del despatx d’Andrés Morey: “Nosaltres vam presentar una reclamació a l’Ajuntament per a la protecció dels drets fonamentals que s’estaven vulnerant a través de la contaminació acústica; la reclamació sol·licitava una indemnització de 3.000 euros per veí i la clausura de l’activitat sorollosa. En no contestar, vam anar al contenciós i, en primera instància, abans que recaigués sentència, l’Ajuntament va adoptar la mesura de clausura i els van donar la raó. Nosaltres vam presentar un recurs d’apel·lació i el TSJIB va fallar a favor dels nostres representats”.

elDiario.es va contactar en diverses ocasions amb el gabinet de premsa de l’Ajuntament de Palma per recollir el seu punt de vista. L’única resposta que va obtenir per part de l’equip de govern –minoria del PP, amb suport extern de Vox als plens– va ser: “No s’ha presentat recurs. El consistori ja va adoptar mesures en la mateixa línia [de la resolució judicial] en suspendre l’activitat”.

La unió entre vesins fa la força

“A mi m’ha canviat la vida conèixer-les: elles demostren que quan la ciutadania protesta, persisteix i insisteix perquè es compleixin els seus drets... pot guanyar. La festa de molts no pot passar per davant del descans d’una sola persona”, explica na Cecilia. Aquesta professora de Literatura va néixer a San Isidro, una de les ciutats que integren el Gran Buenos Aires, més de quinze milions d’habitants en una superfície –13.000 km²– que no quadruplica la de Mallorca: “I mai, ni quan vivia allà ni des que visc aquí, fa més de vint anys, havia patit el mateix des que ens vam mudar tan a prop de la plaça de toros”.

A mi m’ha canviat la vida conèixer-les: elles demostren que quan la ciutadania protesta, persisteix i insisteix perquè es compleixin els seus drets... pot guanyar. La festa de molts no pot passar per davant del descans d’una sola persona

Cecilia — Veïna del barri de Plaça de Toros

Na Cecilia, el seu marit i la filla –una jove d’uns vint anys que aleshores estudiava Biotecnologia– es van mudar a un pis que fins al novembre va tenir dos cares. Un passadís llarguíssim connecta les habitacions que queden al costat de la porta d’entrada amb les estances –la sala d’estar, la cuina– que donen al carrer. Tot l’habitatge és molt lluminós perquè la zona interior, en realitat, no ho és: dóna al Coliseu Balear. Allà la Cecilia hi va instal·lar el seu estudi, una biblioteca carregada de clàssics –les obres completes de Dostoievski, La Regenta de Clarín...– a la qual renunciava cada vegada que hi havia concert. Després veuria a la premsa que l’Ajuntament de Palma havia suspès el permís musical als promotors que gestionaven la plaça. Va voler llavors assabentar-se de si altres vesines protestaven d’alguna manera perquè la gresca no tornàs. Va travessar el carrer.

El 19 de desembre de 2025, na Cecilia va creuar Arxiduc per anar a una reunió que havia convocat l’Associació de Veïns Coliseu. Un únic punt a l’ordre del dia: debatre sobre la suspensió dels concerts. Hi havia opinions de tota mena. La junta directiva del col·lectiu veïnal estava a favor del retorn de la música. Va ser allà on na Cecilia va conèixer n’Ana i na Maria. Ara, totes tres, a més de na Begonya i altres afectats pel soroll, tenen previst constituir una associació pròpia.

“És que no hi ha barri sense silenci... i sense relacions entre les persones. Noltros vivim a només uns quants portals de distància, però mai no ens hauríem conegut sense ser conscients que patíem el mateix problema. El meu marit i jo vivim aquí des de finals dels vuitanta i hem vist com tot ha anat canviant. Encara no som al rovell turístic de Palma, però han anat desapareixent comerços i bars de tota la vida. Aquest barri era treballador i tranquil. Sense aquesta xarxa, és difícil evitar que vengui algú a fer negoci davant ca teva i et deixi sense dormir”, explica n’Ana.

És que no hi ha barri sense silenci... i sense relacions entre les persones. Noltros vivim a només uns quants portals de distància, però mai no ens hauríem conegut si no haguéssim estat conscients que patíem el mateix problema

Ana — Veïna del barri de Plaça de Toros

El soroll vist des d’un octau pis

“Estant tan amunt, és impossible que el soroll no hi arribi: rebota i s’expandeix cap aquí”, diu la Begonya. La veu de l’administrativa jubilada és l’única que falta a la seva terrassa. Després de fotografiar-se a la porta de la plaça, n’Ana ha tornat a ca seua mentre na Maria i na Cecilia han pujat a casa d’aquesta geòloga que fa més de dues dècades que hi viu.

És un octau pis: des d’allà dalt es veu una panoràmica espectacular de la Serra de Tramuntana, la mola del Galatzó sobresurt entre les muntanyes. Na Begonya no viu gaire lluny de les seues vesines. El seu pis és “en un carrer paral·lel a Jaume Ferran, dos carrers per damunt de la plaça”, un lloc que coneix com a espectadora. Allà hi era, per exemple, l’11 de setembre de 2001. El dia dels atemptats contra les Torres Bessones, Manu Chao va tocar davant 14.000 persones al centre de Palma.

–No et sabria dir a quina hora va ser... però record que el concert va acabar just després que es fes fosc, no a mitjanit. Els grans saraus van venir després.

–Quan algú es fa gran es torna més llepafils davant la festa que volen gaudir els jóvens?

–No ho crec. El que va passar aquí va ser un canvi de model. El punt d’inflexió va ser un festival de motos acrobàtiques. L’endemà, al diari Última Hora, l’organitzador presumia d’haver superat els 120 decibels. Any rere any va anar augmentant la quantitat d’esdeveniments. Van arribar els festivals per a estudiants de viatge de final de curs.

–Com aquell concert de reggaeton del 2021 que va acabar expandint un brot de coronavirus per Espanya.

–Exacte! Després, passada la pandèmia, es va concedir un permís perquè hi hagués festes des de les dotze del migdia fins a les dotze de la nit. Dotze hores! Va ser aleshores, a través de les xarxes socials, que vaig conèixer la Maria i l’Ana.

Quan es va unir a l’equip, la Begonya va assessorar les seves companyes perquè contractessin una empresa de sonometries: “Necessitaven professionals i jo tenia algun contacte. La Policia Local les havia fet durant anys en moments en què no hi havia tant de soroll”. Els resultats que van obtenir oscil·laven entre els 75 i els 80 decibels. Una intensitat límit: si aquest volum es converteix en rutina, les oïdes en surten perjudicades i l’organisme se’n ressent.

“Quan acabaven els concerts”, comenta na Maria, “durant hores et quedava el brunzit dins el cap... i no te’l podies llevar, no hi havia manera. Mira que m’encanta pintar i m’encanta cosir, i tenc el pis ple de quadres i de màquines, però ni tan sols a això em podia dedicar. No em concentrava”. Les migranyes no són la pitjor seqüela que el soroll de la plaça de toros va deixar a na Maria. Fa uns mesos va patir un ictus que ella relaciona amb la tortura acústica i prolongada dels concerts.

“Per això no em llevo les ulleres de sol, perquè em treguis més guapa”, dirà al fotògraf quan la retrati al balconet de ca seua, on hi ha tantes plantes que sembla un jardí botànic.

Mentre sona el flaix, la Maria deixarà anar:

–El millor és que mai no ens han llevat les ganes de riure. Quan sentia dir que nosaltres estàvem donant aquesta batalla perquè algú ens pagava per darrere... riure era l’únic que podia fer!

Dos hermanos juegan a fútbol en la gigantesca acera que sirve de acceso al Coliseu Balear, la plaza de toros de Palma. Por un momento, el niño pisa la pelota –la niña protesta, quiere que se la vuelva a pasar– y se queda mirando a cuatro mujeres que forman una piña. Se acercan para sacarse una foto: antes de que el fotógrafo apriete el botón, despliegan un cartel de fondo rojo donde se lee una sentencia en mayúsculas blancas: 

“El ruido es tortura”. Debajo hay un hashtag que entrelaza tres palabras: silencio, respeto, civismo.

A María, Ana, Begonya y Cecilia las unió la lucha contra los decibelios. Hace unas semanas, supieron que acababan de ganarle a Cort –el nombre popular que recibe entre los mallorquines el ayuntamiento de la capital– un juicio. La sentencia, en teoría, evitará que vuelva a encenderse la música en el recinto que tienen a su espalda. Ellas son vecinas de este coso taurino y casi centenario. Una joya de la arquitectura neomudéjar donde en las últimas décadas –y, sobre todo, en los últimos años– se han celebrado más conciertos que corridas. También, otros eventos –tardeos, fiestas privadas o, incluso, espectáculos acrobáticos de motos– donde el ruido era la norma.

“A mi marido y a mí nos hizo vivir en un estado de ira constante”, explica Vanessa por teléfono. No ha podido sumarse a la foto con sus vecinas porque se encuentra mal. Sufre fibromialgia –síndrome crónico del sistema nervioso– y lupus –una enfermedad autoinmunitaria crónica en la que el sistema inmunológico ataca por error los tejidos y órganos sanos–, dos patologías “que ha agravado no poder dormir”. Ella vive en un piso situado en Arxiduc, una de las principales calles del ensanche palmesano, y disfruta de una terraza con vistas a la plaza de toros. Luz, aire fresco y, al alcance de la mano, los ornamentados arcos que diseñó Gaspar Bennàssar i Moner a finales de los años veinte del siglo pasado. Estar tan cerca de una de las obras más brillantes del tótem del modernismo mallorquín fue uno de los atractivos que llevaron a Vanessa y a su marido a comprar aquel piso en 2012. 

– Yo estoy en contra de la tauromaquia –explica Vanessa–, pero soy historiadora del arte, sé muy bien cuál es el valor que tiene este edificio. Vivir cerca de él fue un estímulo para mudarnos aquí. 

– ¿Y no imaginabas que pudiera ser una trampa? En el Coliseu Balear ya se organizaban conciertos en los años ochenta.

– Bueno… nos informamos, hicimos una pequeña encuesta y nos dijeron que, además de la corrida que siempre organizan en agosto, había jaleo sobre todo algunas noches de verano, pero que se podía soportar. El problema de verdad lo hemos sentido en los últimos dos años, cuando entró la empresa que gestionó la plaza hasta el pasado otoño. Esos conciertos y todas las fiestas que se han hecho allí dentro me han hecho sufrir el doble. Por una parte, nos tragábamos el ruido de los camiones que transportaban el material, las pruebas de sonido, la luz de los focos nos entraba en casa y el barullo, no solo de los altavoces, sino del público. Cuando el ser humano se reúne en una gran multitud se olvida de respetar ciertas normas. Es algo natural. Pero es que luego me ha dado angustia también ver cómo usaban grúas para meter materiales en la plaza que no cabían por las puertas. El Coliseu Balear tiene un valor enorme y se le han dado algunos usos que, aunque sea privado, creo que no le corresponderían. Hay que entender que el uso de los edificios tiene que cambiar, adaptarse a los tiempos. Cuando se construyó, esta zona era el extrarradio de la ciudad. Ahora es el centro. No es el lugar para organizar conciertos para miles de personas.

Cuando el ser humano se reúne en una gran multitud se olvida de respetar ciertas normas. Es algo natural. Cuando se construyó, esta zona era el extrarradio de la ciudad. Ahora es el centro. No es el lugar para organizar conciertos para miles de personas

Vanessa — Vecina del barrio de Plaza de Toros

–En noviembre, Cort le quitó el permiso para organizar eventos al último promotor que explotaba la plaza de toros. ¿Cómo ha cambiado vuestra vida desde entonces?

–Tengo dos hijas, de siete y de cinco. La mayor es más reservada y lo había llevado con más estoicismo, pero la pequeña no para de decirme: “Mamá, qué bien que ahora podamos dormir”.

La demanda que lo cambió todo

Cuando el Ajuntament de Palma obligó a Es Colisseu Centre Cultural la programación que había diseñado para la presente primavera –iban a llenar un recinto con capacidad para 8.000 espectadores con grupos como La Gossa Sorda o Fito y Fitipaldis–, tres personas ya habían denunciado “la tortura acústica” que sufrían ante la Justicia. Fueron Ana, María y un tercer vecino que ha preferido no aparecer en este reportaje. Las dos primeras son amigas, de hecho, gracias a su activismo en pro del descanso.

Desde que María se trasladó a Mallorca desde Barcelona para trabajar en banca –no tardó, sin embargo, en conseguir una “buena indemnización por despido para dedicarse a otros menesteres”—, Ana –que, curiosamente, era administrativa en Cort– y ella dicen haberse reunido con siete alcaldes diferentes: Joan Fageda (PP), Catalina Cirer (PP), Aina Calvo (PSIB-PSOE), Mateu Isern (PP), Antoni Noguera (Més), José Hila (PSIB-PSOE) y Jaime Martínez (PP, el actual). “Todos los que ha tenido Palma menos Ramon Aguiló, con el que juré el cargo cuando entré a trabajar en el ayuntamiento”, dice irónica Ana. María, aún más mordaz, recoge el hilo: “Y de todos ellos, la única que nos hizo algo de caso fue Aina Calvo. La mayoría nos trató con desprecio y algunos, directamente, nos llegaron a insultar. Tanto de izquierdas como de derechas, ¿eh? Fue en época de Carolina Cirer [1999-2003] cuando se dio carta blanca a los promotores para que pudieran hacer cualquier cosa aquí dentro”.

Hartas de predicar en el desierto “durante años” y de buscar abogados “que no se querían comprometer y daban largas cuando veían que tendrían que enfrentarse a Cort”, María, Ana y un tercer demandante decidieron cambiar de estrategia. Después de la pandemia, se pusieron en manos del despacho de Andrés Morey Navarro. Este abogado es miembro de Juristas Contra el Ruido. Como se lee en su web, “una asociación integrada por profesionales del derecho sensibilizados y especializados en contaminación acústica”. El conflicto que ponían encima de la mesa le resultaba muy familiar a Morey. También se había involucrado en el proceso judicial mediante el que decenas de vecinos buscaban acallar los conciertos que se celebraban en la Ciutat de les Arts i les Ciències. Esta primavera, valencianos y palmesanos ganaron las dos causas.

Indemnizaciones que no cubren los gastos

El 26 de marzo, una sentencia condenó al Ajuntament de València a pagar 138.000 euros a los afectados por el ruido del Festival de Les Arts, el Big Sound o el Love the 90’s. El 19 de mayo, Ana, María y su compañero de fatigas recibieron una llamada con sabor a victoria: el Ajuntament de Palma renunciaba a recurrir la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB). En abril, le había condenado a pagar 9.000 euros a los demandantes como compensación por las molestias sufridas a causa de las actividades que se habían celebrado en la plaza de toros con permiso municipal. ¿La razón de la diferencia entre las cantidades? El número de vecinos que pleiteó. En Valencia fueron cuarenta y seis. En Palma, sólo tres. La indemnización es la misma: 3.000 euros por cabeza. “Lo que marca la jurisprudencia del Tribunal Supremo por daños morales si no hay informes médicos que demuestren un daño físico acreditado”.

En términos económicos, fue un mal negocio para Ana, María y el tercer demandante. Reunir las pruebas que necesitaron para ganar el juicio les costó 24.000. En otros términos, fue un negocio redondo. María lo explica de forma breve y contundente:

– No sabes lo bien que se duerme cuando te dan la razón.

Cort no da explicaciones tras perder el juicio

La sentencia que no recurrió Cort confirmó que suspender los conciertos en el Coliseu Balear no eximía a la Administración de pagar indemnizaciones. “Suele ser una práctica habitual de los ayuntamientos para confundir a los jueces y, de hecho, en este caso lo consiguieron”, explican por escrito desde el despacho de Andrés Morey: “Nosotros presentamos una reclamación al Ayuntamiento para la protección de los derechos fundamentales que se estaban violando a través de la contaminación acústica, la reclamación solicitaba una indemnización de 3.000 euros por vecino y la clausura de la actividad ruidosa. Al no contestar fuimos al contencioso y, en primera instancia, antes de que recayera sentencia, el Ayuntamiento adoptó la medida de clausura y les dieron la razón. Nosotros presentamos recurso de apelación y el TSJB falló a favor de nuestros representados”.

elDiario.es contactó en diversas ocasiones con el gabinete de prensa del Ajuntament de Palma para recabar su punto de vista. La única respuesta que obtuvo por parte del equipo de gobierno –minoría del PP, apoyo externo de Vox en los plenos– fue: “No se ha presentado recurso. El Consistorio ya adoptó medidas en la misma línea [del fallo judicial] al suspender la actividad”.

La unión vecinal hace la fuerza

“A mí me ha cambiado la vida conocerlas: ellas demuestran que cuando la ciudadanía protesta, persiste e insiste en que se cumplan sus derechos… puede ganar. La fiesta de muchos no puede pasar por delante del descanso de una sola persona”, cuenta Cecilia. Esta profesora de Literatura nació en San Isidro, una de las ciudades que integran el Gran Buenos Aires, más de quince millones de habitantes en una superficie –13.000 kilómetros cuadrados– que no cuadriplica la de Mallorca: “Y nunca, ni cuando vivía allá ni desde que vivo acá, hace más de veinte años, había sufrido lo mismo desde que nos mudamos tan cerca de la plaza de toros”.

A mí me ha cambiado la vida conocerlas: ellas demuestran que cuando la ciudadanía protesta, persiste e insiste en que se cumplan sus derechos… puede ganar. La fiesta de muchos no puede pasar por delante del descanso de una sola persona

Cecilia — Vecina del barrio de Plaza de Toros

Cecilia, su marido y su hija –una veinteañera que estaba estudiando entonces Biotecnología– se mudaron a un piso que hasta noviembre tuvo dos caras. Un pasillo larguísimo conecta las habitaciones que quedan junto a la puerta de entrada con las estancias –el salón, la cocina– que da a la calle. Toda la vivienda es muy luminosa porque la zona interior, en realidad, no lo es: mira al Coliseu Balear. Allí instaló Cecilia su estudio, una biblioteca cargada de clásicos –las obras completas de Dostoievski, La Regenta de Clarín…– a la que renunciaba cada vez que había concierto. Después vería en la prensa que el Ajuntament de Palma había suspendido el permiso musical a los promotores que gestionaban la plaza. Querría entonces enterarse si otras vecinas estaban protestando de alguna manera para que la farra no regresara. Cruzaría la calle. 

El 19 de diciembre de 2025, Cecilia atravesó Arxiduc para ir a una reunión que había convocado la Associació de Veïnats Coliseu. Un único punto en el orden del día: debatir sobre la suspensión de los conciertos. Había voces de todo tipo. La junta directiva del colectivo vecinal estaba a favor del retorno de la música. Allí fue donde Cecilia conoció a Ana y a María. Ahora, las tres, además de Begonya y otros afectados por el ruido, planean constituir una asociación propia. “Es que no hay barrio sin silencio… y sin relaciones entre las personas. Nosotras vivimos a sólo unos portales de distancia, pero nunca nos hubiéramos conocido sin ser conscientes de que sufríamos el mismo problema. Mi marido y yo llevamos aquí desde finales de los ochenta y hemos visto cómo ha ido cambiando todo. No estamos todavía en el meollo turístico de Palma, pero han ido desapareciendo comercios y bares de toda la vida. Este barrio era trabajador y tranquilo. Sin esa red, es difícil evitar que venga alguien a hacer negocio a la puerta de tu casa y te deje sin dormir”, explica Ana.

Es que no hay barrio sin silencio… y sin relaciones entre las personas. Nosotras vivimos a sólo unos portales de distancia, pero nunca nos hubiéramos conocido sin ser conscientes de que sufríamos el mismo problema

Ana — Vecina del barrio de Plaza de Toros

El ruido visto desde un octavo piso

“Al estar tan alto, es imposible que no llegue el ruido: rebota y se expande hacia arriba”, dice Begonya. La voz de la administrativa jubilada es la única que falta en su terraza. Después de fotografiarse en la puerta del coso, Ana se ha retirado a su hogar mientras María y Cecilia han subido a casa de esta geóloga que lleva viviendo desde hace más dos décadas. Es un octavo piso: desde allí arriba se ve una panorámica de la Serra de Tramuntana espectacular, la mole del Galatzó sobresale entre las montañas. Begonya no vive muy lejos de sus vecinas. Su piso está “en una paralela a Jaume Ferran, dos calles por encima de la plaza”, un lugar que conoce como espectadora. Allí estuvo, por ejemplo, el 11 de septiembre de 2001, el día que atentaron contra las Torres Gemelas, Manu Chao tocó ante 14.000 personas en el centro de Palma.

– No sabría decirte a qué hora fue… pero recuerdo que el concierto acabó justo después de que oscureciera, no a medianoche. Los grandes saraos vinieron después.

– ¿Cuando alguien se hace mayor se vuelve más quisquilloso ante la fiesta que quieren disfrutar los jóvenes?

– No lo creo. Lo que sucedió aquí fue un cambio de modelo. El punto de inflexión fue un festival de motos acrobáticas. Al día siguiente, salió en el diario Última Hora el organizador presumiendo de haber superado los 120 decibelios. Año tras año fueron aumentando la cantidad de eventos. Llegaron los festivales para estudiantes de viaje de fin de curso. 

– Como aquel concierto de reguetón de 2021 que terminó expandiendo un brote de coronavirus por España.

– ¡Exacto! Luego, al pasar la pandemia, se concedió un permiso para que hubiera fiestas desde las doce del mediodía hasta las doce de la noche. ¡Doce horas! Entonces, a través de redes sociales, fue como conocí a María y a Ana.

Al unirse al equipo, Begonya asesoró a sus compañeras para que contrataran a una empresa de sonometrías: “Necesitaban profesionales y yo tenía algún contacto. La Policía Local las había hecho durante años en momentos en los que no había tanto ruido”. Los resultados que consiguieron se movían entre los 75 y los 80 decibelios. La potencia límite: si ese volumen se convierte en rutina, ensordecen los oídos, el organismo se resiente. “Cuando terminaban los conciertos”, comenta María, “durante horas se te quedaba el runrún dentro de la cabeza… y no te lo podías quitar, no había manera. Mira que me encanta pintar y me encanta coser, y tengo el piso lleno de cuadros y de máquinas, pero ni a eso podía dedicarme. No me concentraba”.

Las jaquecas no son la peor secuela que le dejó a María el ruido de la plaza de toros. Hace unos meses sufrió un ictus que ella relaciona con la tortura, acústica y prolongada, de los conciertos. “Por eso no me quito las gafas de sol, para que me saques más guapa”, le dirá al fotógrafo cuando la retrate en el balconcillo de su casa, tantas plantas hay que parece un jardín botánico. Mientras suena el flash, María soltará:

–Lo bueno es que nunca nos han quitado las ganas de reír. Cuando escuchaba decir que nosotras estábamos dando la batalla porque alguien nos pagaba por detrás… ¡reírme era lo único que podía hacer!

En octubre de 1977, el Parlamento español daba luz verde a la Ley de Amnistía, celebrada entonces, tras casi cuatro décadas de dictadura, como uno de los hitos de la transición en el camino hacia la democracia. Aquella norma, que permitió la liberación de miles de presos políticos y el retorno de los exiliados, acabó blindando en la práctica la impunidad judicial de funcionarios, agentes del orden público y otros responsables de los crímenes cometidos por el aparato franquista. En aras a la “reconciliación” nacional, el texto amnistiaba no solo a las víctimas, sino también a los verdugos, una decisión que colisionaba con el compromiso asumido por España apenas unos meses antes: en abril de ese mismo año, el Estado había ratificado el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que obliga a investigar y garantizar justicia ante las violaciones de los derechos humanos. España, sin embargo, decidió olvidar.

Sobre ello puso negro sobre blanco, en 2014, el relator de la ONU Pablo de Greiff. En un demoledor informe, puso de manifiesto la deuda estructural del país con las víctimas del franquismo, marcada por la ausencia de una política de Estado en materia de verdad, justicia y reparación. Recriminaba, asimismo, que algunos de los capítulos más oscuros de la contienda y el régimen franquista continuaban envueltos en silencio, como los trabajos forzosos de presos, las muertes en bombardeos y los niños robados. Reprochaba la “indiferencia” institucional que delegó en las familias y las asociaciones la exhumación de sus muertos. Y denunciaba las restrictivas interpretaciones que los tribunales habían realizado de la Ley de Amnistía. Pablo de Greiff lo dejó claro: una democracia no se fortalece evitando estos debates, sino afrontándolos, por muy “complejos e incómodos” que sean.

“El derecho a la Justicia ha sido denegado en España”, resume desde Mallorca Catalina Moragues, autora de uno de los quince estudios inéditos sobre memoria democrática que el Govern balear encargó durante la pasada legislatura y que el actual Ejecutivo del PP mantiene sin difundir -según su versión, porque uno de los trabajos está pendiente de ser “enmendado”-. La jurista, la primera autora de los quince estudios 'ocultados' que decide hablar con un medio de comunicación, concede, sin embargo, que el escenario comenzó a cambiar con la ley estatal de memoria democrática de 2022, que, por primera vez, incorpora de forma expresa los principios de verdad, justicia y reparación.

Figura clave para entender el antifranquismo y la lucha obrera en Mallorca, Moragues (Alaró, 1951) fue elegida en las listas del Partido Comunista en las primeras elecciones municipales democráticas y formó parte del primer despacho laboralista de Balears, desde donde defendió los derechos de los trabajadores en plena Transición. Su trayectoria combina compromiso político, ejercicio del derecho -fue magistrada en la Audiencia Provincial de Palma- y activismo social, y ofrece un testimonio directo sobre la resistencia al franquismo, la construcción del sindicalismo y los retos actuales de la izquierda.

Entre libros e ingente documentación, Moragues recibe a elDiario.es en su vivienda, donde desgrana con precisión jurídica y memoria militante las grietas de un sistema que, a su juicio, continúa sin garantizar plenamente los derechos de las víctimas del franquismo. Moragues sitúa su análisis en el ámbito de la llamada justicia transicional -el marco desarrollado por Naciones Unidas para abordar violaciones masivas de derechos humanos en contextos de dictaduras o conflictos- y analiza hasta qué punto España ha respondido ante los crímenes del régimen franquista a la luz del derecho internacional de los derechos humanos. La conclusión es contundente: España no solo arrastra el legado de una represión que impuso una memoria oficial que “solo hablaba de los caídos por Dios y por España”, sino que mantiene un bloqueo estructural que impide investigar judicialmente estos crímenes, evidenciando una deuda democrática aún no resuelta.

Su diagnóstico se apoya en el análisis de la práctica judicial de las últimas décadas, durante las cuales tribunales y fiscalías han mantenido una interpretación uniforme que ha impedido aplicar plenamente los estándares internacionales de derechos humanos y abrir la vía penal a estas investigaciones, recurriendo de forma reiterada a dos argumentos: la prescripción de los delitos y la aplicación de la Ley de Amnistía. La jurista asevera que esta interpretación entra de lleno en conflicto con el derecho internacional, que considera imprescriptibles los crímenes contra la humanidad y define la desaparición forzada como un delito permanente mientras no se esclarezca el destino de la víctima. A pesar de que la propia Constitución, en su artículo 10.2, insta a interpretar los derechos fundamentales conforme a los tratados internacionales ratificados por España, esa cláusula apenas ha tenido efectos en la práctica judicial cuando se trata de investigar los crímenes del franquismo.

¿Qué aborda específicamente su informe?

El estudio analiza las obligaciones que tiene el Estado español, desde el punto de vista del derecho internacional de los derechos humanos, para dar respuesta a las violaciones masivas, sistemáticas y generalizadas que se produjeron durante la guerra civil y la dictadura franquista. Estas obligaciones se encuadran en lo que Naciones Unidas denomina justicia transicional, es decir, el conjunto de mecanismos que deben aplicarse en contextos de transición de un régimen autoritario a uno democrático.

Este marco se articula en torno a cuatro pilares fundamentales: verdad, justicia, reparación y garantías de no repetición. Mi trabajo examina hasta qué punto estos principios se han aplicado en España y, más en concreto, en Balears, a raíz de las dos leyes autonómicas de fosas y memoria democrática, tanto desde el punto de vista legislativo como judicial. Y la conclusión es clara: en lo que respecta al derecho a la justicia, este derecho ha sido denegado en España, es decir, no han sido investigadas judicialmente las violaciones de derechos humanos cometidas durante el franquismo pese a que existe una obligación internacional de hacerlo.

La conclusión es clara: en lo que respecta al derecho a la justicia, este derecho ha sido denegado en España para las víctimas del franquismo

Los tribunales españoles han venido argumentando que esos delitos estarían prescritos o amparados por la Ley de Amnistía de 1977. ¿Es compatible esa interpretación con el derecho internacional?

No. El derecho internacional establece que los crímenes contra la humanidad son imprescriptibles y que la desaparición forzada es un delito permanente, mientras no se esclarezca el destino de la víctima. Por tanto, no se puede cerrar la puerta a la investigación con esos argumentos. Además, hay una cuestión jurídica de fondo que considero especialmente relevante: España ratificó en abril de 1977 el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que a través de su artículo 2 obliga a los Estados a garantizar recursos efectivos ante violaciones de derechos humanos, es decir, a investigar, perseguir y reparar. Sin embargo, apenas unos meses después, en octubre de 1977, se aprobó la Ley de Amnistía. En su artículo 2.f se incluían los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas. Es decir, la amnistía se extendía también a quienes habían vulnerado derechos humanos.

Desde mi punto de vista, esta inclusión plantea una contradicción clara con el propio Pacto Internacional. Si el Estado asume la obligación de investigar esas violaciones, no puede al mismo tiempo aprobar una norma que impida hacerlo. Esa tensión entre el derecho internacional y la normativa interna ha sido señalada reiteradamente por organismos internacionales, como el Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas, que ha advertido en varias ocasiones de que España contraviene sus obligaciones al aplicar la Ley de Amnistía en estos casos. Ya lo advirtió en 2014 relator de la ONU Pablo de Greiff: en España este tema se estaba tratando como una cuestión política, cuando debería estar por encima de cualquier interés partidista.

Si el Estado asume la obligación de investigar esas violaciones [del franquismo], no puede al mismo tiempo aprobar una norma que impida hacerlo. El Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas ha advertido en varias ocasiones de que España contraviene sus obligaciones al aplicar la Ley de Amnistía en estos casos

Javier Pérez Royo, jurista y catedrático de Derecho Constitucional, apunta que si los crímenes de guerra, de lesa humanidad, genocidio y tortura no han sido perseguidos en la España democrática no es a causa de la Ley de Amnistía, sino por la interpretación que de la misma han hechos los jueces y magistrados del Poder Judicial en general, y del Tribunal Supremo y del Constitucional en particular. ¿Qué opina? ¿Cuáles han sido las consecuencias de esa interpretación por parte de los tribunales?

Estoy totalmente de acuerdo con él. Miles de denuncias presentadas por víctimas y asociaciones han sido inadmitidas o archivadas sin investigación. Hasta el punto de que puede decirse que la noticia es cuando alguna no se archiva. Esto no responde a decisiones puntuales, sino a una práctica consolidada en el sistema judicial. La consecuencia más importe, la desprotección de las víctimas, lo que supone revictimizarla.

Historiadores como Miguel Ángel del Arco, Paul Preston y Julián Casanova, y el propio informe de elaborado por Pablo Greiff, han analizado cómo el franquismo construyó un relato oficial de la guerra e incluso moldeó los libros de texto y la enseñanza para legitimar la dictadura, imponiendo una narración de vencedores y vencidos.

Efectivamente. Durante la dictadura se desarrolló una memoria de imposición basada en la exaltación de los vencedores -los llamados “caídos por Dios y por España”- y en el silenciamiento sistemático de las víctimas republicanas. Ese relato ocupó el espacio público durante cuarenta años. Consecuentemente, las víctimas de los vencidos no comenzaron a ser visibles públicamente hasta después de la muerte del dictador.

Durante la dictatura se desarrolló una memoria de imposición basada en la exaltación de los vencedores -los llamados "caídos por Dios y por España"- y en el silenciamiento sistemático de las víctimas republicanas. Ese relato ocupó el espacio público durante cuarenta años, por lo que las víctimas de los vencidos no comenzaron a ser visibles públicamente hasta después de la muerte del dictador

¿Hasta qué punto la Transición rompió con ese modelo de memoria impuesto por la dictadura?

En términos de justicia no se produjo una ruptura con ese modelo. El Estado no ofreció a los ciudadanos otro relato que no fuera el que existió durante el franquismo. No hubo investigaciones judiciales sobre los crímenes, ni se impulsaron mecanismos como una comisión de la verdad que permitiera esclarecer lo ocurrido de forma institucional. Tampoco se desarrolló una política pública orientada a garantizar el derecho a la verdad desde una perspectiva de derechos humanos.

La Ley de Amnistía tuvo como finalidad principal devolver las libertades a todos y todas aquellos que habían perdido la libertad en su lucha por la democracia. Pero también fue una ley, en cierto, de punto final, con unas consecuencias que todavía hoy perduran. En la práctica, lo que se consolidó fue un modelo basado en la no intervención judicial. Ese vacío inicial ha tenido efectos duraderos: ha condicionado la actuación de los tribunales, ha limitado las posibilidades de las víctimas y ha contribuido a que, décadas después, el acceso a la justicia siga siendo excepcional en lugar de la norma.

¿Se puede decir que hubo un pacto de silencio en relación con los crímenes del franquismo?

Totalmente. Hubo un pacto de silencio e inacción respecto a la necesidad de investigar los crímenes y las graves violaciones de los derechos humanos perpetrados durante la guerra civil y la dictadura. Fue un acuerdo político y social en el que participaron fuerzas políticas, sindicales y otros actores, orientado a priorizar la estabilidad y el cierre del pasado.

Los representantes designados por el pueblo en unas elecciones libres pasaron la esponja sobre la inmensa mayoría de los agravios y de las injusticias. Decían que la amnistía era un acto excepcional justificado por la razón de Estado y por la necesidad de hacer borrón y cuenta nueva. Hay que tener en cuenta que en ese momento había miles de personas encarceladas por motivos políticos, lo que explica en parte el consenso en torno a la amnistía. Pero esa decisión tuvo también consecuencias duraderas: supuso dejar sin respuesta judicial las violaciones de derechos humanos cometidas durante la dictadura.

Durante la transición, hubo un pacto de silencio e inacción respecto a la necesidad de investigar los crímenes y las graves violaciones de los derechos humanos perpetrados durante la guerra civil y la dictadura. Fue un acuerdo político y social en el que participaron fuerzas políticas, sindicales y otros actores, orientado a priorizar la estabilidad y el cierre del pasado

Las consecuencias de aquel pacto de silencio siguen siendo muy visibles. A diferencia de otros países que atravesaron procesos similares, en España nunca se desarrollaron mecanismos como una comisión de la verdad, y eso ha condicionado completamente la respuesta judicial a las demandas de las víctimas. Lo paradójico es que los tribunales españoles han avalado la anulación de leyes de amnistía en países como Argentina o Chile, donde sí se han podido juzgar los crímenes de las dictaduras, mientras aquí se sigue utilizando la Ley de Amnistía como un muro para impedir investigaciones.

Es verdad que la Ley de Memoria Democrática de 2022 incorpora explícitamente los principios de verdad, justicia y reparación y obliga a interpretar las normas conforme al derecho internacional y también que la creación de la Fiscalía de Derechos Humanos y Memoria Democrática ha abierto una cierta ventana de oportunidad. Pero, en la práctica, eso todavía no ha cambiado de forma sustancial la dinámica judicial previa ni la tendencia al archivo sistemático de las denuncias.

Desde la muerte del dictador hasta bien entrada la década de los noventa se continuaba hablando de una “memoria de reconciliación”. ¿Qué diferencia hay entre la “reconciliación” de la Transición y el concepto de reconciliación en el derecho internacional?

Es importante matizar qué significa realmente ese concepto, que desde luego no se corresponde con la idea de reconciliación que manejan hoy los organismos internacionales de derechos humanos, como el Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas o los relatores especiales. En el ámbito internacional, la reconciliación no puede construirse sin verdad, justicia y reconocimiento de las víctimas. Sin embargo, en el caso español, la reconciliación se planteó sobre una lógica distinta, basada en el olvido y en la idea de que “todos fuimos culpables” o de que se trató de una guerra entre hermanos.

Ese enfoque, aunque pudo tener una función política en el contexto de la Transición, implicaba diluir una cuestión fundamental: la diferencia entre víctimas y verdugos. Y una reconciliación basada en el olvido difícilmente puede sostenerse desde el punto de vista de los derechos humanos, porque deja sin resolver cuestiones esenciales como el reconocimiento de las víctimas y la exigencia de responsabilidades. Solo el pleno respeto de los derechos humanos genera verdad, justicia, paz y seguridad. En definitiva, la posibilidad de reconciliación.

Solo el pleno respeto de los derechos humanos genera verdad, justicia, paz y seguridad. En definitiva, la posibilidad de reconciliación

La ley estatal de memoria democrática aprobada en 2007 fue presentada como el primer gran intento institucional de abordar el legado del franquismo, pero juristas, asociaciones memorialistas y organismos internacionales cuestionaron desde el inicio su alcance, principalmente por no declarar la nulidad jurídica de los juicios y sentencias dictados por los tribunales franquistas contra republicanos -algo que sí llegó con la ley de memoria de 2022- así como por el limitado papel que el Estado asumía en la búsqueda de las víctimas. ¿Qué carencias cree que arrastraba aquella norma?

En mi opinión era bastante incompleta, porque hacía descansar sobre las familias la apertura de fosas y la identificación de las víctimas, cuando esta labor, de acuerdo a todos los estándares internacionales, es una obligación del Estado. El propio relator de la ONU Pablo de Greiff criticó duramente este modelo y advirtió de que esa 'privatización' alimentaba la indiferencia institucional. No puede depender de la capacidad o los recursos de una familia recuperar a una víctima de desaparición forzada. Aun así, la ley empezó a desplegarse y generó un cierto impulso, sobre todo en las comunidades autónomas, donde ya existía un movimiento fuerte que pasó de hablar de memoria histórica a memoria democrática, porque estamos hablando de quienes lucharon por la libertad y eso es una columna fundamental de cualquier Estado democrático.

En mi informe explico cómo en Balears, por ejemplo, se creó en 2009 la Fundació Balear de la Memòria. No existían todavía leyes autonómicas ni una Conselleria específica, pero se impulsó como una política pública desde el Govern, adscrita a Asuntos Sociales, con un objetivo muy claro: localizar fosas, asesorar jurídicamente a las familias y acompañar a los municipios. En ese sentido fuimos bastante pioneros, aunque Catalunya ya llevaba algo de ventaja. La Fundación fue clave porque permitió firmar convenios con entidades como la Asociación Memòria de Mallorca y el Fòrum de Eivissa y Formentera, y gracias a ese trabajo previo se pudieron iniciar las primeras excavaciones.

De hecho, en 2014 se llevó a cabo la primera exhumación en Balears, antes incluso de que hubiera una ley. Eso aceleró la aprobación de la ley de fosas de 2016, que por primera vez implicaba que una comunidad autónoma asumiera oficialmente estas actuaciones. Es importante entender este recorrido porque muestra cómo, ante la inacción del Estado, fueron los territorios los que empezaron a construir políticas públicas de memoria.

El informe de la ONU también habla de la escasa atención a la represión específica sufrida por las mujeres. ¿Cree que sigue siendo una dimensión poco abordada?

Sí, aunque en la actualidad el panorama se está modificando en positivo: existen grupos de investigadoras y grupos de divulgación sobre la represión específica durante la guerra civil y el franquismo. Las mujeres fueron invisibilizadas, victimizadas, humilladas y no pudieron llorar a sus muertos, de manera que mientras se nieguen las desapariciones no existe duelo. Porque, ¿cómo se lloran muertos que no existen?

Las mujeres fueron invisibilizadas, victimizadas, humilladas y no pudieron llorar a sus muertos, de manera que mientras se nieguen las desapariciones no existe duelo. Porque, ¿cómo se lloran muertos que no existen?

¿Fue el caso Baltasar Garzón un punto de inflexión en el tratamiento judicial de los crímenes del franquismo?

Claramente. Las asociaciones de memoria, entre ellas la Asociación Memòria de Mallorca, decidieron dar un paso adelante cuando vieron que la ley de memoria de 2007 no incluía la obligación de investigar las violaciones de derechos humanos. Era una ley claramente incompleta. Por eso, en diciembre de 2006, muchas asociaciones de todo el Estado presentaron denuncias por desapariciones forzadas ante la Audiencia Nacional invocando el derecho internacional como el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. El caso recayó en el juzgado número 5, el de Baltasar Garzón.

Pero en enero de 2008, la Fiscalía, siguiendo instrucciones del Fiscal General del Estado, emitió un dictamen en contra de admitir esas denuncias. Aun así, Garzón dictó un auto en octubre de ese mismo año asumiendo la competencia para investigar los crímenes del franquismo como crímenes contra la humanidad e intentando aplicar el derecho internacional. Esa decisión fue recurrida y, en diciembre de 2008, el pleno de la Sala Penal de la Audiencia Nacional decidió por mayoría que no era competente para investigar. Hubo votos discrepantes que advertían que esa decisión iba en contra de los criterios de la ONU. Y, poco después, Garzón fue perseguido penalmente por haber admitido a trámite estas denuncias. Para mí, eso fue un aviso clarísimo: a partir de ahí, ningún juez se ha atrevido a investigar estos crímenes. Se consolidó un cierre judicial que explica por qué hoy la inmensa mayoría de las denuncias siguen siendo archivadas sin investigación.

A eso se sumó que en 2011, con la llegada de Mariano Rajoy, se eliminó el presupuesto destinado a memoria y se cerró la Oficina de Víctimas que había creado la ley. Es decir, desaparece la estructura institucional y, en la práctica, desaparecen también las víctimas del ámbito público.

¿Se han producido avances reales en los últimos años en materia de memoria democrática?

Sí, tanto en Balears con la ley de memoria democrática de 2018 [recientemente derogada por PP y Vox] como a nivel estatal con la de 2022. En el archipiélago, con la norma se avanzó enormemente en las políticas públicas de memoria. La norma consolidó numerosas iniciativas que ya se habían empezado a impulsar años antes, como las exhumaciones, los mapas de fosas, el reconocimiento institucional de las víctimas o la retirada de símbolos franquistas, y permitió abordar la memoria democrática como una política pública estable y no como actuaciones aisladas.

A nivel estatal, la ley de memoria democrática de 2022 también representa un avance relevante porque incorpora expresamente los principios de verdad, justicia y reparación y establece la obligación de interpretar las normas conforme al derecho internacional. Sin embargo, ese avance normativo no se ha traducido todavía en una transformación sustancial de la respuesta judicial. La creación de la Fiscalía de Derechos Humanos y Memoria Democrática ha abierto también una cierta ventana de oportunidad, aunque de momento no ha alterado el bloqueo judicial de fondo. Seguimos lejos de una respuesta equiparable a la que se ha dado en otros países que sí han afrontado judicialmente los crímenes de sus dictaduras.

¿Cree que el debate sobre memoria democrática sigue siendo visto como una cuestión partidista?

Sí, y ese ha sido uno de los grandes problemas desde la Transición. Se ha tendido a presentar la memoria democrática como una cuestión ideológica o partidista, cuando en realidad estamos hablando de derechos humanos y de obligaciones del Estado. Eso es precisamente lo que criticó el relator de la ONU Pablo de Greiff: que determinados partidos políticos españoles siguieran tratando este tema como un problema político en lugar de abordarlo desde la verdad, la justicia y la reparación. La memoria democrática no consiste en reabrir heridas, sino en garantizar derechos y fortalecer la democracia. Derogar la ley de memoria democrática como ha ocurrido en Balears no es hacer política, ni siquiera mala política, es simplemente vulnerar los derechos humanos y revictimizar a las víctimas. La memoria democrática no es hacer política, es hacer justicia para las víctimas.

L'octubre de 1977, el Parlament espanyol donava llum verda a la Llei d'Amnistia, celebrada aleshores, després de gairebé quatre dècades de dictadura, com una de les fites de la Transició en el camí cap a la democràcia. Aquella norma, que va permetre l'alliberament de milers de presos polítics i el retorn dels exiliats, va acabar blindant, en la pràctica, la impunitat judicial de funcionaris, agents de l'ordre públic i altres responsables dels crims comesos per l'aparell franquista. En nom de la “reconciliació” nacional, el text amnistià no només les víctimes, sinó també els responsables de la repressió, una decisió que col·lidia amb el compromís assumit per Espanya tot just uns mesos abans: l'abril d'aquell mateix any, l'Estat havia ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que obliga a investigar i garantir justícia davant les violacions dels dreis humans. Espanya, però, va decidir oblidar.

Sobre això va posar negre sobre blanc, el 2014, el relator de l'ONU Pablo de Greiff. En un demolidor informe, va posar de manifest el deute estructural del país amb les víctimes del franquisme, marcat per l'absència d'una política d'Estat en matèria de veritat, justícia i reparació. Recriminava, així mateix, que alguns dels capítols més foscos de la contesa i del règim franquista continuaven envoltats de silenci, com els treballs forçats de presos, les morts en bombardeigs i els nens robats. Retreia la “indiferència” institucional que va delegar en les famílies i les associacions l'exhumació dels seus morts. I denunciava les restrictives interpretacions que els tribunals havien realitzat de la Llei d'Amnistia. Pablo de Greiff ho va deixar clar: una democràcia no s'enforteix evitant aquests debats, sinó afrontant-los, per molt “complexos i incòmodes” que siguin.

“El dret a la Justícia ha estat denegat a Espanya”, resumeix des de Mallorca Catalina Moragues, autora d'un dels quinze estudis inèdits sobre memòria democràtica que el Govern balear va encarregar durant la passada legislatura i que l'actual Executiu del PP manté sense difondre -segons la seva versió, perquè un dels treballs està pendent de ser “esmenat”-. La jurista, la primera autora dels quinze estudis 'ocultats' que decideix parlar amb un mitjà de comunicació, concedeix, però, que l'escenari va començar a canviar amb la llei estatal de memòria democràtica de 2022, que, per primera vegada, incorpora de forma expressa els principis de veritat, justícia i reparació.

Figura clau per entendre l'antifranquisme i la lluita obrera a Mallorca, Moragues (Alaró, 1951) va ser elegida a les llistes del Partit Comunista a les primeres eleccions municipals democràtiques i va formar part del primer despatx laboralista de Balears, des d'on va defensar els drets dels treballadors en plena Transició. La seva trajectòria combina compromís polític, exercici del dret —va ser magistrada a l'Audiència Provincial de Palma— i activisme social, i ofereix un testimoni directe sobre la resistència al franquisme, la construcció del sindicalisme i els reptes actuals de l'esquerra.

Entre llibres i ingent documentació, Moragues rep elDiario.es al seu habitatge, on desgrana amb precisió jurídica i memòria militant les escletxes d'un sistema que, al seu parer, continua sense garantir plenament els drets de les víctimes del franquisme. Moragues situa la seva anàlisi en l'àmbit de l'anomenada justícia transicional —el marc desenvolupat per les Nacions Unides per abordar violacions massives de drets humans en contextos de dictadures o conflictes— i analitza fins a quin punt Espanya ha respost davant els crims del règim franquista a la llum del dret internacional dels drets humans. La conclusió és contundent: Espanya no només arrossega el llegat d'una repressió que va imposar una memòria oficial que “només parlava dels caiguts per Déu i per Espanya”, sinó que manté un bloqueig estructural que impedeix investigar judicialment aquests crims, evidenciant un deute democràtic encara no resolt.

El seu diagnòstic es basa en l'anàlisi de la pràctica judicial de les últimes dècades, durant les quals tribunals i fiscalies han mantingut una interpretació uniforme que ha impedit aplicar plenament els estàndards internacionals de drets humans i obrir la via penal a aquestes investigacions, recorrent de forma reiterada a dos arguments: la prescripció dels delictes i l'aplicació de la Llei d'Amnistia. La jurista sosté que aquesta interpretació entra de ple en conflicte amb el dret internacional, que considera imprescriptibles els crims contra la humanitat i defineix la desaparició forçada com un delicte permanent mentre no s'aclareixi el destí de la víctima. Malgrat que la pròpia Constitució, en el seu article 10.2, insta a interpretar els drets fonamentals conforme als tractats internacionals ratificats per Espanya, aquesta clàusula amb prou feines ha tingut efectes en la pràctica judicial quan es tracta d'investigar els crims del franquisme.

Què aborda específicament el seu informe?

L'estudi analitza les obligacions que té l'Estat espanyol, des del punt de vista del dret internacional dels drets humans, per donar resposta a les violacions massives, sistemàtiques i generalitzades que es van produir durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Aquestes obligacions s'emmarquen en el que les Nacions Unides denominen justícia transicional, és a dir, el conjunt de mecanismes que s'han d'aplicar en contextos de transició d'un règim autoritari a un de democràtic.

Aquest marc s'articula al voltant de quatre pilars fonamentals: veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. El meu treball examina fins a quin punt aquests principis s'han aplicat a Espanya i, més concretament, a les Balears, arran de les dues lleis autonòmiques de fosses i memòria democràtica, tant des del punt de vista legislatiu com judicial. I la conclusió és clara: pel que fa al dret a la justícia, aquest dret ha estat denegat a Espanya. És a dir, les violacions de drets humans comeses durant el franquisme no han estat investigades judicialment malgrat que existeix una obligació internacional de fer-ho.

La conclusió és clara: pel que fa al dret a la justícia, aquest dret ha estat denegat a Espanya per a les víctimes del franquisme

Els tribunals espanyols han argumentat que aquests delictes estarien prescrits o emparats per la Llei d'Amnistia de 1977. És compatible aquesta interpretació amb el dret internacional?

No. El dret internacional estableix que els crims contra la humanitat són imprescriptibles i que la desaparició forçada és un delicte permanent mentre no s'esclareixi el destí de la víctima. Per tant, no es pot tancar la porta a la investigació amb aquests arguments. A més, hi ha una qüestió jurídica de fons que considero especialment rellevant: Espanya va ratificar l'abril de 1977 el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que, a través del seu article 2, obliga els estats a garantir recursos efectius davant les violacions de drets humans, és a dir, a investigar, perseguir i reparar. No obstant això, tot just uns mesos després, l'octubre de 1977, es va aprovar la Llei d'Amnistia. En el seu article 2.f s'incloïen els delictes comesos per funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones. És a dir, l'amnistia s'estenia també a qui havia vulnerat drets humans.

Des del meu punt de vista, aquesta inclusió planteja una contradicció clara amb el mateix Pacte Internacional. Si l'Estat assumeix l'obligació d'investigar aquestes violacions, no pot al mateix temps aprovar una norma que impedeixi fer-ho. Aquesta tensió entre el dret internacional i la normativa interna ha estat assenyalada reiteradament per organismes internacionals, com el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, que ha advertit en diverses ocasions que Espanya contravé les seves obligacions aplicant la Llei d'Amnistia en aquests casos. Ja ho va advertir el 2014 el relator de l'ONU Pablo de Greiff: a Espanya aquest tema s'estava tractant com una qüestió política, quan hauria d'estar per damunt de qualsevol interès partidista.

Si l'Estat assumeix l'obligació d'investigar aquestes violacions [del franquisme], no pot al mateix temps aprovar una norma que impedeixi fer-ho. El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha advertit en diverses ocasions que Espanya contravé les seves obligacions en aplicar la Llei d'Amnistia en aquests casos

Javier Pérez Royo, jurista i catedràtic de Dret Constitucional, apunta que si els crims de guerra, de lesa humanitat, genocidi i tortura no han estat perseguits en l'Espanya democràtica no és a causa de la Llei d'Amnistia, sinó per la interpretació que de la mateixa han fet els jutges i magistrats del Poder Judicial en general, i del Tribunal Suprem i del Constitucional en particular. Què opina? Quins han estat les conseqüències d'aquesta interpretació per part dels tribunals?

Hi estic totalment d'acord. Milers de denúncies presentades per víctimes i associacions han estat inadmeses o arxivades sense investigació. Fins al punt que es pot dir que la notícia és quan alguna no s'arxiva. Això no respon a decisions puntuals, sinó a una pràctica consolidada dins el sistema judicial. La conseqüència més important és la desprotecció de les víctimes, cosa que suposa revictimitzar-les.

Historiadors com Miguel Ángel del Arco, Paul Preston i Julián Casanova, i el propi informe elaborat per Pablo Greiff, han analitzat com el franquisme va construir un relat oficial de la guerra i fins i tot va modelar els llibres de text i l'ensenyament per legitimar la dictadura, imposant una narració de vencedors i vençuts.

Efectivament. Durant la dictadura es va desenvolupar una memòria d'imposició basada en l'exaltació dels vencedors —els anomenats “caídos por Dios y por España”— i en el silenciament sistemàtic de les víctimes republicanes. Aquest relat va ocupar l'espai públic durant quaranta anys. Conseqüentment, les víctimes dels vençuts no van començar a ser visibles públicament fins després de la mort del dictador.

Durant la dictadura es va desenvolupar una memòria d'imposició basada en l'exaltació dels vencedors -els anomenats "caídos por Dios y por España"- i en el silenciament sistemàtic de les víctimes republicanes. Aquest relat va ocupar l'espai públic durant quaranta anys, per la qual cosa les víctimes dels vençuts no van començar a ser visibles públicament fins després de la mort del dictador

Fins a quin punt la Transició va trencar amb aquell model de memòria imposat per la dictadura?

En termes de justícia no es va produir una ruptura amb aquest model. L'Estat no va oferir als ciutadans un altre relat que no fos el que havia existit durant el franquisme. No hi va haver investigacions judicials sobre els crims, ni es van impulsar mecanismes com una comissió de la veritat que permetessin esclarir el que va passar de manera institucional. Tampoc es va desenvolupar una política pública orientada a garantir el dret a la veritat des d'una perspectiva de drets humans.

La Llei d'Amnistia va tenir com a finalitat principal retornar les llibertats a totes aquelles persones que havien perdut la llibertat en la seva lluita per la democràcia. Però també va ser, en certa manera, una llei de punt final, amb unes conseqüències que encara avui perduren. En la pràctica, el que es va consolidar va ser un model basat en la no-intervenció judicial. Aquest buit inicial ha tingut efectes duradors: ha condicionat l'actuació dels tribunals, ha limitat les possibilitats de les víctimes i ha contribuït que, dècades després, l'accés a la justícia continuï sent excepcional en lloc de la norma.

És es pot dir que hi va haver un pacte de silenci en relació amb els crims del franquisme?

Totalment. Hi va haver un pacte de silenci i inacció respecte de la necessitat d'investigar els crims i les greus violacions dels drets humans perpetrades durant la Guerra Civil i la dictadura. Va ser un acord polític i social en què van participar forces polítiques, sindicals i altres actors, orientat a prioritzar l'estabilitat i el tancament del passat.

Els representants escollits pel poble en unes eleccions lliures van optar per passar pàgina davant la immensa majoria dels greuges i les injustícies. Deien que l'amnistia era un acte excepcional justificat per la raó d'Estat i per la necessitat de fer net i començar de zero. Cal tenir en compte que en aquell moment hi havia milers de persones empresonades per motius polítics, cosa que explica en part el consens al voltant de l'amnistia. Però aquesta decisió va tenir també conseqüències duradores: va suposar deixar sense resposta judicial les violacions de drets humans comeses durant la dictadura.

Durant la transició, hi va haver un pacte de silenci i inacció respecte a la necessitat d'investigar els crims i les greus violacions dels drets humans perpetrats durant la guerra civil i la dictadura. Va ser un acord polític i social en què van participar forces polítiques, sindicals i altres actors, orientat a prioritzar l'estabilitat i el tancament del passat

Les conseqüències d'aquell pacte de silenci continuen sent molt visibles. A diferència d'altres països que van travessar processos similars, a Espanya mai no es van desenvolupar mecanismes com una comissió de la veritat, i això ha condicionat completament la resposta judicial a les demandes de les víctimes. El més paradoxal és que els tribunals espanyols han avalat l'anul·lació de lleis d'amnistia en països com l'Argentina o Xile, on sí que s'han pogut jutjar els crims de les dictadures, mentre aquí se segueix utilitzant la Llei d'Amnistia com un mur per impedir investigacions.

És veritat que la Llei de Memòria Democràtica de 2022 incorpora explícitament els principis de veritat, justícia i reparació i obliga a interpretar les normes conforme al dret internacional, i també que la creació de la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica ha obert una certa finestra d'oportunitat. Però, en la pràctica, això encara no ha canviat de manera substancial la dinàmica judicial prèvia ni la tendència a l'arxivament sistemàtic de les denúncies.

Des de la mort del dictador fins ben entrada la dècada dels noranta es continuava parlant d'una “memòria de reconciliació”. Quina diferència hi ha entre la “reconciliació” de la Transició i el concepte de reconciliació en el dret internacional?

Cal matisar què significa realment aquest concepte, que sens dubte no es correspon amb la idea de reconciliació que fan servir avui els organismes internacionals de drets humans, com el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides o els relators especials. Àmbit internacional, la reconciliació no pot construir-se sense veritat, justícia i reconeixement de les víctimes. No obstant això, en el cas espanyol, la reconciliació es va plantejar sobre una lògica diferent, basada en l'oblit i en la idea que “tots vam ser culpables” o que es va tractar d'una guerra entre germans.

Aquest enfocament, tot i que va poder tenir una funció política en el context de la Transició, implicava diluir una qüestió fonamental: la diferència entre víctimes i botxins. I una reconciliació basada en l'oblit difícilment es pot sostenir des del punt de vista dels drets humans, perquè deixa sense resoldre qüestions essencials com el reconeixement de les víctimes i l'exigència de responsabilitats. Només el ple respecte dels drets humans genera veritat, justícia, pau i seguretat. En definitiva, la possibilitat de reconciliació.

Només el ple respecte dels drets humans genera veritat, justícia, pau i seguretat. En definitiva, la possibilitat de reconciliació

La llei estatal de memòria democràtica aprovada el 2007 va ser presentada com el primer gran intent institucional d'abordar el llegat del franquisme, però juristes, associacions memorialistes i organismes internacionals van qüestionar des de l'inici el seu abast, principalment per no declarar la nul·litat jurídica dels judicis i sentències dictats pels tribunals franquistes contra republicans -cosa que sí va arribar amb la llei de memòria del 2022- així com pel limitat paper que l'Estat assumia en la cerca de les víctimes. Üuines mancances creu que arrossegava aquella norma?

En la meva opinió era bastant incompleta, perquè feia descansar sobre les famílies l' obertura de fosses i la identificació de les víctimes, quan aquesta tasca, d'acord a tots els estàndards internacionals, és una obligació de l'Estat. El propi relator de l'ONU Pablo de Greiff va criticar durament aquest model i va advertir que aquesta 'privatització' alimentava la indiferència institucional. No pot dependre de la capacitat o els recursos d'una família recuperar una víctima de desaparició forçada. Aun així, la llei va començar a desplegar-se i va generar un cert impuls, sobretot a les comunitats autònomes, on ja existia un moviment fort que va passar de parlar de memòria històrica a memòria democràtica, perquè estem parlant dels qui van lluitar per la llibertat i això és una columna fonamental de qualsevol Estat democràtic.

En el meu informe explico com a Balears, per exemple, es va crear el 2009 la Fundació Balear de la Memòria. No existien encara lleis autonòmiques ni una Conselleria específica, però es va impulsar com una política pública des del Govern, adscrita a Afers Socials, amb un objectiu molt clar: localitzar fosses, assessorar jurídicament les famílies i acompanyar els municipis. En aquest sentit vam ser bastant pioners, encara que Catalunya ja portava avantatge. La Fundació va ser clau perquè va permetre signar convenis amb entitats com l'Associació Memòria de Mallorca i el Fòrum d'Eivissa i Formentera, i gràcies a aquesta feina prèvia es van poder iniciar les primeres excavacions.

De fet, el 2014 es va dur a terme la primera exhumació a Balears, abans fins i tot que hi hagués una llei. Això va accelerar l'aprovació de la llei de fosses de 2016, que per primera vegada implicava que una comunitat autònoma assumís oficialment aquestes actuacions. És important entendre aquest recorregut perquè mostra com, davant la inacció de l'Estat, van ser els territoris els que van començar a construir polítiques públiques de memòria.

L'informe de l'ONU també parla de l'escassa atenció a la repressió específica patida per les dones. Creu que continua sent una dimensió poc abordada?

Sí, encara que en l'actualitat el panorama s'està modificant en positiu: existeixen grups d'investigadores i grups de divulgació sobre la repressió específica durant la guerra civil i el franquisme. Les dones van ser invisibilitzades, victimitzades, humiliades i no van poder plorar els seus morts, de manera que mentre es neguin les desaparicions no existeix dol. Perquè, com es ploren morts que no existeixen?

Les dones van ser invisibilitzades, victimitzades, humiliades i no van poder plorar els seus morts, de manera que mentre es neguin les desaparicions no existeix dol. Perquè, com es ploren morts que no existeixen?

El cas Baltasar Garzón va ser un punt d'inflexió en el tractament judicial dels crims del franquisme?

Clarament. Les associacions de memòria, entre elles l'Associació Memòria de Mallorca, van decidir fer una passa endavant quan van veure que la llei de memòria de 2007 no incloïa l'obligació d'investigar les violacions de drets humans. Era una llei clarament incompleta. Per això, el desembre de 2006, moltes associacions de tot l'Estat van presentar denúncies per desaparicions forçades davant l'Audiència Nacional invocant el dret internacional, com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. El cas va recaure en el jutjat número 5, el de Baltasar Garzón.

Però el gener de 2008, la Fiscalia, seguint instruccions del fiscal general de l'Estat, va emetre un dictamen contrari a l'admissió d'aquestes denúncies. Tot i això, Garzón va dictar una interlocutòria l'octubre d'aquell mateix any assumint la competència per investigar els crims del franquisme com a crims contra la humanitat i intentant aplicar el dret internacional. Aquella decisió va ser recorreguda i, el desembre de 2008, el ple de la Sala Penal de l'Audiència Nacional va decidir per majoria que no era competent per investigar. Hi va haver vots discrepants que advertien que aquella decisió anava en contra dels criteris de l'ONU. I, poc després, Garzón va ser perseguit penalment per haver admès a tràmit aquestes denúncies. Per a mi, això va ser un avís claríssim: a partir d'aquí, cap jutge s'ha atrevit a investigar aquests crims. Es va consolidar un tancament judicial que explica per què avui la immensa majoria de les denúncies continuen essent arxivades sense investigació.

A això s'hi va afegir que el 2011, amb l'arribada de Mariano Rajoy, es va eliminar el pressupost destinat a memòria i es va tancar l'Oficina de Víctimes que havia creat la llei. És a dir, desapareix l'estructura institucional i, en la pràctica, desapareixen també les víctimes de l'espai públic.

S'han produït avenços reals en els últims anys en matèria de memòria democràtica?

Sí, tant a les Balears amb la llei de memòria democràtica de 2018 [recentment derogada per PP i Vox] com a nivell estatal amb la de 2022. A l'arxipèlag, amb aquesta norma es va avançar enormement en les polítiques públiques de memòria. La llei va consolidar nombroses iniciatives que ja s'havien començat a impulsar anys abans, com les exhumacions, els mapes de fosses, el reconeixement institucional de les víctimes o la retirada de símbols franquistes, i va permetre abordar la memòria democràtica com una política pública estable i no com actuacions aïllades.

A nivell estatal, la llei de memòria democràtica de 2022 també representa un avanç rellevant perquè incorpora expressament els principis de veritat, justícia i reparació i estableix l'obligació d'interpretar les normes conforme al dret internacional. No obstant això, aquest avanç normatiu encara no s'ha traduït en una transformació substancial de la resposta judicial. La creació de la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica ha obert també una certa finestra d'oportunitat, encara que, de moment, no ha alterat el bloqueig judicial de fons. Seguim lluny d'una resposta equiparable a la que s'ha donat en altres països que sí han afrontat judicialment els crims de les seves dictadures.

Creu que el debat sobre memòria democràtica continua sent vist com una qüestió partidista?

Sí, i aquest ha estat un dels grans problemes des de la Transició. S'ha tendit a presentar la memòria democràtica com una qüestió ideològica o partidista, quan en realitat estem parlant de drets humans i d'obligacions de l'Estat. Això és precisament el que va criticar el relator de l'ONU Pablo de Greiff: que determinats partits polítics espanyols continuassin tractant aquest tema com un problema polític en lloc d'abordar-lo des de la veritat, la justícia i la reparació.

La memòria democràtica no consisteix a reobrir ferides, sinó a garantir drets i enfortir la democràcia. Derogar la llei de memòria democràtica, com ha passat a les Balears, no és fer política —ni tan sols mala política—, és simplement vulnerar els drets humans i revictimitzar les víctimes. La memòria democràtica no és fer política: és fer justícia per a les víctimes.

Feli Marcos està farta de desmentir que ca seva està en un lloc “fantàstic”. Aquest és l’adjectiu que surt per la boca de molts quan s’assabenten que el domicili d’aquesta vesina de Palma està en un número d’Antoni Maura. L’avinguda dedicada al pròcer de la Restauració borbònica és el quilòmetre zero de la ciutat. Són només cent metres que enllacen el passeig del Born amb el Moll Vell. A un costat, la Seu de Mallorca; a l’altre, sa Llotja de Mercaders. Massa atractius junts per a no haver-se transformat en un actiu econòmic. Les dos voreres d’aquesta recta –tan ampla, tan rectilínia, tan arbrada– són un formiguer turístic. Una font de contaminació acústica que va començar a rajar fa ja diverses dècades: així ho denuncien alguns dels veïns que encara hi viuen.

“El renou és tortura i des de temps immemorials s’ha utilitzat amb aquesta finalitat. Noltros vivim davant la mar, però no podem obrir les finestres perquè sempre hi ha aldarull sota casa. Vam haver de posar-les dobles i instal·lar aire condicionat a casa”, diu Feli Marcos, descrivint un problema que “va començar uns anys després” que el seu marit i ella es mudassin, el 1986, al pis en el qual continuen vivint: “Antoni Maura és un exemple del que no hauria de ser una ciutat. Crec que no hi ha un altre carrer a Palma que estigui més ple de bars i restaurants. És un menjador a l’aire lliure que no respecta les normes. Quan els vaixells arriben plens de turistes, toca fer colzes per arribar al portal. Les terrasses ens deixen molt poc espai i no han deixat de créixer. On abans hi havia sis taules ara n’hi ha vint-i-dues. A això suma-hi la càrrega i descàrrega, la neteja… i no és el pitjor: el Parc de Mar s’ha convertit en una revetla. Quan no hi ha un concert, hi posen casetes o, si no, hi ha una cursa que posa els altaveus a tot volum el diumenge al matí”.

A mitjan noranta, el Center for Hearing and Communication –una entitat estatunidenca dedicada a la salut auditiva– va impulsar el 29 d’abril com a Dia Internacional de la Conscienciació sobre el Soroll. Per aquesta raó, Feli Marcos va sortir la tarda del passat dimarts de ca seua per recórrer els vint minuts que separen l’avinguda Antoni Maura de l’inici del carrer Fàbrica, just on es troben el parc de sa Feixina i Santa Catalina. Allí l’esperaven una altra dotzena de persones. Totes, censades a Palma. La majoria, residents als carrers i places que Feli Marcos va haver de recórrer per arribar fins al punt de trobada. Un triangle –és Puig de Sant Pere, ses Drassanes, també es Jonquet i el passeig Marítim– on l’oci ha arrelat. Sota la lluna i a plena llum del dia.

Noltros vivim davant la mar, però no podem obrir les finestres perquè sempre hi ha aldarull sota casa. Vam haver de posar-les dobles i instal·lar aire condicionat a casa. [El meu carrer] és un menjador a l’aire lliure que no respecta les normes. Quan els vaixells arriben plens de turistes, toca fer colzes per arribar al portal. Les terrasses ens deixen molt poc espai i no han deixat de créixer. On abans hi havia sis taules ara n’hi ha vint-i-dues

Feli Marcos — Veïna

El anhel d'un barri cívic

Esperança Lliteras té una lona enrotllada entre les seues mans. Quan la desplegui per fotografiar-se amb la resta de vesins, sobre un fons vermell es llegirà la mateixa afirmació que proclama Feli Marcos. El renou és tortura. Ella també assegura patir-ho. Va néixer a Porreres, però la seua feina d’infermera la va portar a Palma. Fa vint anys que viu en un dels carrers frontissa que uneixen es Jonquet amb Santa Catalina i ha acabat convertint-se en la presidenta de l’associació veïnal que representa aquestes dos barriades limítrofes amb molt en comú. Ambdós van ser un dia llar de pescadors i mariners. Avui, en canvi, estan consagrades al turisme. Amb totes les molèsties que comporta.

Com si volguessin recalcar que encara queden vesins d’altres temps en un dels exemples més clars de gentrificació que poden trobar-se a Espanya, l’associació que encapçala Esperança Lliteras ha incorporat les paraules barri cívic després dels topònims de Santa Catalina i es Jonquet. Més que un eloqüent sintagma, és un anhel. En alguns dels balcons d’aquestes cases d’una o dos plantes que fan les delícies dels inversors del centre i el nord d’Europa poden veure’s cartells com el que ella acaba de desenrotllar. “Quan [fa tres anys] va canviar el govern municipal [d’un pacte de centreesquerra a una majoria simple del PP] tant el batle [Jaime Martínez Llabrés] com els nous regidors van ser molt amables: qualsevol cosa, ens ho deis... Després, a poc a poc, costa més accedir a les persones que són les responsables d’arreglar el problema que patim”, diu Esperança Lliteras abans de llançar una reflexió:

–És una llàstima que molts dels problemes començassin quan es va convertir en zona de vianants el carrer Fàbrica. Abans hi havia comerços de tota la vida i, ara, restaurants i tardeo. Els qui patim el renou que generen les terrasses o els locals d’oci vivim en barris plens de contrastos.

–En quin sentit?

–El diumenge al matí resulta agradable passejar pels mateixos carrers de Santa Catalina que s’omplen de cotxes i de motos, de gent que crida i acaba tirant el tassó a terra, a partir del dissabte a la tarda. Quan passa, gairebé prefereixes ficar-te a casa i no veure-ho, però noltros no ens rendim, no ens quedarem de braços plegats. Aquí també hi ha veïnats de la plaça de Toros: fa uns mesos van aconseguir que se suspengués el permís per organitzar concerts i festes allà dins. És un precedent que crea jurisprudència i ens dóna esperança.

A una illa de distància del grup d’afectats per les remors, un bar té abaixada la persiana metàl·lica. Tanca els dilluns i els dimarts, obre de dijous a diumenge, de cinc de la tarda a dos de la matinada, i a Instagram la paraula copas acompanya el seu nom comercial. Devora el marc de la porta –com passa en altres restaurants amb els quals comparteix carrer– hi ha un mescladís de plaques. Demanen –en català, en castellà, en anglès– “respecte” perquè els vesins puguin descansar. Sota els lemes apareix el logotip de l’Asociación Balear del Ocio y el Entretenimiento. eldiario.es es va posar en contacte amb aquesta patronal, que agrupa les principals discoteques i pubs de Mallorca, per conèixer el seu punt de vista, però no va obtenir resposta. El seu president, Miguel Pérez-Marsá, en una entrevista realitzada aquest hivern a la sintonia d’Onda Cero, va acusar les institucions de convertir Palma “en la ciutat més avorrida del Mediterrani”.

El president de l’Associació Balear d’Oci i Entreteniment va acusar les institucions de convertir Palma 'en la ciutat més avorrida del Mediterrani'

La Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM) assegura que no existeixen negocis de restauració associats a aquesta patronal a Santa Catalina, es Jonquet, el passeig Marítim, sa Llotja o es Born. La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears “no té constància de les protestes” relacionades amb l’excés de decibels. I Cort –la manera popular de referir-se al consistori palmesà entre els mallorquins– no va concedir declaracions a eldiario.es per a aquest reportatge. Tampoc xifres d’expedients per contaminació acústica iniciats en el present mandat. Una portaveu de l’equip de govern es va limitar a apuntar que el setè municipi més poblat d’Espanya –Palma frega ja els 480.000 habitants– compta amb la seva “ordenança corresponent” per regular el soroll i amb una “nova ordenança cívica que té la patrulla verda de la Policia Local treballant en aquest àmbit”.

El pessimisme cansat de Feli Marcos

–No crec que les protestes canviïn res.

El llenguatge de Feli Marcos per explicar la seua convivència amb la remor és sec. No utilitza floritures quan explica que el seu pessimisme es deu “al cansament” que provoca una lluita veïnal que va arrencar als noranta. La mobilització, conta aquesta vesina de sa Llotja, ve “de tan enrere” que abasta els mandats de set dels vuit alcaldes que ha tengut Palma des que es van tornar a celebrar eleccions municipals després del final de la dictadura. Els dotze anys del socialista Ramon Aguiló –1979-1991–, just quan aquesta veïna i el seu marit es van mudar a Antoni Maura, serien l’excepció.

–Jo he estat molt generosa per reivindicar que volíem viure en silenci –conta Feli Marcos– i he donat part de la meva salut, i com jo sé que hi ha molta gent en aquesta ciutat. Ja estic mig retirada: a la protesta de l’altre dia hi vaig ser perquè el president [de l’Associació de Veïnats de sa Llotja i es Born, el metge Jaume Herrero] tenia guàrdia i em va demanar que hi anàs per ell.

–Mai ha pensat a mudar-se a un altre lloc més silenciós, Feli?

–No. Noltros seguim aquí perquè l’edifici on hi ha ca nostra era de la família del meu marit: vam venir fa quaranta anys –quan a la zona només hi havia un bar, el Líric, on els cambrers i els clients ens coneixíem– i hem fet un gran esforç per mantenir-lo, però la xarxa tan guapa que es va crear entre els residents –més que un barri d’una ciutat gran, semblava un poble– ha desaparegut… Molts altres, és clar, se n’han anat per culpa del renou. Noltros hem arribat a passar nits senceres a casa d’uns amics perquè no es podia dormir al nostre pis. Passa a molts barris de Palma: si es fessin mesuraments i s’afrontés de debò el problema s’adonarien que no es pot estar a casa. Com en aquell del carrer Vallseca [també a sa Llotja] quan van sortir vuitanta decibels! Lògicament, la persona que hi vivia se’n va haver d’anar.

Molts altres, és clar, se n’han anat per culpa del renou. Nosaltres hem arribat a passar nits senceres a casa d’uns amics perquè no es podia dormir al nostre pis

Feli Marcos — Veïna

–Aquest nivell de soroll supera el que pot causar una autovia. A quina sonometria es refereix? Quan es va fer?

–Ui! Ja fa molts anys d’això. Va ser quan en Fèlix Pons va deixar la política i va portar el nostre cas. Crec que el batle era Fageda. Aconseguírem que Cort declaràs el barri com a zona de protecció acústica: som l’única que hi ha a la ciutat i no ens va sortir gratis. Aconseguírem que les terrasses tanquessin a les onze. Per desgràcia, el nostre advocat es va morir i vam haver de deixar-ho. Llavors hi va haver un altre plet i l’horari es va allargar fins a dos quarts d’una.

Estira-i-arronsa a causa dels decibels

El primer volum de La gentrificació a Palma. Barri a barri ofereix una cronologia molt detallada –dates, noms, decisions– de la història que esbossa Feli Marcos. El llibre, publicat per l’associació ciutadana Palma XXI i la Fundació Iniciatives del Mediterrani, va aparèixer a l’octubre de 2019. Per entendre el context, els seus autors –Carlota Cabeza, Jaume Garau i Juanjo Suárez– es remunten a 1995. Llavors, Cort va desenvolupar la seua primera ordenança de remors. La norma ja va néixer amb polèmica. La PIMEM va tractar de tombar-la sol·licitant-ne la suspensió. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB) ho va rebutjar. Començava un estira-i-arronsa a causa dels decibels que encara no ha acabat. Una vinyeta publicada a la premsa local de l’època ironitza amb el suposat mareig al qual l’Administració sotmetia els residents que protestaven: un grup de vesins armats amb botzines i cassoles, dos fletxes que indiquen camins oposats (a l’esquerra, Ajuntament; a la dreta, Govern) i dos fumets que es demanen: “Bé, al final qui té les competències dels sorolls de la Llotja?” “No serà que volen dividir-nos?”.

Durant els quatre anys següents –segon mandat de l'alcalde popular Joan Fageda–, l’associació veïnal de sa Llotja va aconseguir per al barri la declaració de Zona Acústicament Contaminada. Les limitacions, denuncia el llibre, no es van aplicar. Per demostrar-ho, en citen dos exemples. El Defensor del Poble –Fernando Álvarez de Miranda, el president del Congrés dels Diputats que va aprovar la Constitució de 1978– ho va recordar a l’Ajuntament de Palma amb l’objectiu de preservar “el dret al descans, la salut i la inviolabilitat del domicili”. Temps després, vist que el PP “rebutjava prendre mesures i els empresaris exigien nous mesuraments”, el TSJB va llançar un altre recordatori: l’Ajuntament de Palma tenia “l’obligació de defensar el medi ambient”.

La batalla legal va acabar a Madrid. El 2004, una sentència del Tribunal Suprem va donar la raó als veïns. La següent batlessa –Catalina Cirer Adrover: consellera de Famílies i Serveis Socials en el Govern fins que Marga Prohens la va cessar el juliol de 2025 per pressions de Vox– va haver d’avançar el tancament dels locals. Els problemes no van cessar, tanmateix. La gentrificació a Palma. Barri a barri explica que els habitants de sa Llotja van sol·licitar “sonometries independents” l’octubre de 2005 (i tornarien a fer-ho el 2012, 2013 i 2017). El motiu? L’associació veïnal assenyalava que els mesuraments que s’havien fet fins llavors es duien a terme “en punts estratègics” i “a l’hivern”, quan el volum era “més baix”. El 2012, continua el llibre, “el Govern va eliminar per decret les restriccions”. Fins set anys després no tornarien els límits a un dels barris històrics i institucionals de la capital balear: envoltada pels bars de la plaça de sa Drassana hi ha la porta posterior del Consolat de Mar, el despatx de la presidència autonòmica.

Com recorda la recerca de Cabezas, Garau i Suárez, el febrer de 2019 va ser com tornar a començar. Es va tornar a declarar llavors sa Llotja com a àrea lliure de soroll i les terrasses van avançar el tancament a les onze de la nit. Una decisió presa també per decret. A l’Ajuntament de Palma governava de nou una coalició de centreesquerra: PSIB, Més per Mallorca i Podem. Havien elaborat un mapa acústic de la ciutat i semblaven tenir una mirada diferent respecte a l’assumpte.

El TSJB falla a favor dels empresaris

Els nous horaris no van tenir una vida gaire llarga. CAEB Restauració va presentar un contenciós i el va acabar guanyant en un moment clau. Començava el maig de 2023. Setmanes després se celebrarien eleccions municipals i el PP aconseguiria la vara de comandament a l’Ajuntament de Palma gràcies al suport extern de Vox. A l’octubre, el nou equip de govern complia la sentència i donava permís per obrir a sa Llotja fins a mitjanit, amb mitja hora extra els caps de setmana. A diferència del que havia ocorregut vint anys abans davant la mateixa problemàtica, el TSJB es pronunciava aquesta vegada a favor dels empresaris. Hi havia, tanmateix, una diferència: la nova sentència no concedia la possibilitat de presentar recurs a instàncies superiors.

Com apuntava Feli Marcos, Fèlix Pons Irazábal no va poder defensar en segona instància els interessos dels veïns de sa Llotja. El polític socialista que va tornar a l’advocacia després de presidir el Congrés dels Diputats durant la major part del felipisme (1986-1996) havia mort el 2010 a causa d’un càncer de pàncrees. Quan va comparèixer davant el Tribunal Suprem per defensar la regulació que havia d’evitar que sa Llotja fos una font de contaminació acústica, l’advocat Pons va dir:

–La Llei 8/1987 d’1 d’abril de la CAIB d’ordenació territorial de les Illes Balears assenyala en el seu preàmbul que, en regular l’ús del sòl, l’ordenació del territori ha de perseguir “el màxim benestar de l’home que l’ocupa”. (...) Pot algú imaginar o sostenir que és una societat “a escala autènticament humana” aquella en què es demana el sacrifici del descans, el son i la tranquil·litat de centenars de veïns perquè altres milers ocupin sorollosament carrers i places per pur plaer i interès privat, durant la nit i la matinada? Quina classe d’humanitat inspira aquest model?