Feli Marcos està farta de desmentir que ca seva està en un lloc “fantàstic”. Aquest és l’adjectiu que surt per la boca de molts quan s’assabenten que el domicili d’aquesta vesina de Palma està en un número d’Antoni Maura. L’avinguda dedicada al pròcer de la Restauració borbònica és el quilòmetre zero de la ciutat. Són només cent metres que enllacen el passeig del Born amb el Moll Vell. A un costat, la Seu de Mallorca; a l’altre, sa Llotja de Mercaders. Massa atractius junts per a no haver-se transformat en un actiu econòmic. Les dos voreres d’aquesta recta –tan ampla, tan rectilínia, tan arbrada– són un formiguer turístic. Una font de contaminació acústica que va començar a rajar fa ja diverses dècades: així ho denuncien alguns dels veïns que encara hi viuen.

“El renou és tortura i des de temps immemorials s’ha utilitzat amb aquesta finalitat. Noltros vivim davant la mar, però no podem obrir les finestres perquè sempre hi ha aldarull sota casa. Vam haver de posar-les dobles i instal·lar aire condicionat a casa”, diu Feli Marcos, descrivint un problema que “va començar uns anys després” que el seu marit i ella es mudassin, el 1986, al pis en el qual continuen vivint: “Antoni Maura és un exemple del que no hauria de ser una ciutat. Crec que no hi ha un altre carrer a Palma que estigui més ple de bars i restaurants. És un menjador a l’aire lliure que no respecta les normes. Quan els vaixells arriben plens de turistes, toca fer colzes per arribar al portal. Les terrasses ens deixen molt poc espai i no han deixat de créixer. On abans hi havia sis taules ara n’hi ha vint-i-dues. A això suma-hi la càrrega i descàrrega, la neteja… i no és el pitjor: el Parc de Mar s’ha convertit en una revetla. Quan no hi ha un concert, hi posen casetes o, si no, hi ha una cursa que posa els altaveus a tot volum el diumenge al matí”.

A mitjan noranta, el Center for Hearing and Communication –una entitat estatunidenca dedicada a la salut auditiva– va impulsar el 29 d’abril com a Dia Internacional de la Conscienciació sobre el Soroll. Per aquesta raó, Feli Marcos va sortir la tarda del passat dimarts de ca seua per recórrer els vint minuts que separen l’avinguda Antoni Maura de l’inici del carrer Fàbrica, just on es troben el parc de sa Feixina i Santa Catalina. Allí l’esperaven una altra dotzena de persones. Totes, censades a Palma. La majoria, residents als carrers i places que Feli Marcos va haver de recórrer per arribar fins al punt de trobada. Un triangle –és Puig de Sant Pere, ses Drassanes, també es Jonquet i el passeig Marítim– on l’oci ha arrelat. Sota la lluna i a plena llum del dia.

Noltros vivim davant la mar, però no podem obrir les finestres perquè sempre hi ha aldarull sota casa. Vam haver de posar-les dobles i instal·lar aire condicionat a casa. [El meu carrer] és un menjador a l’aire lliure que no respecta les normes. Quan els vaixells arriben plens de turistes, toca fer colzes per arribar al portal. Les terrasses ens deixen molt poc espai i no han deixat de créixer. On abans hi havia sis taules ara n’hi ha vint-i-dues

Feli Marcos — Veïna

El anhel d'un barri cívic

Esperança Lliteras té una lona enrotllada entre les seues mans. Quan la desplegui per fotografiar-se amb la resta de vesins, sobre un fons vermell es llegirà la mateixa afirmació que proclama Feli Marcos. El renou és tortura. Ella també assegura patir-ho. Va néixer a Porreres, però la seua feina d’infermera la va portar a Palma. Fa vint anys que viu en un dels carrers frontissa que uneixen es Jonquet amb Santa Catalina i ha acabat convertint-se en la presidenta de l’associació veïnal que representa aquestes dos barriades limítrofes amb molt en comú. Ambdós van ser un dia llar de pescadors i mariners. Avui, en canvi, estan consagrades al turisme. Amb totes les molèsties que comporta.

Com si volguessin recalcar que encara queden vesins d’altres temps en un dels exemples més clars de gentrificació que poden trobar-se a Espanya, l’associació que encapçala Esperança Lliteras ha incorporat les paraules barri cívic després dels topònims de Santa Catalina i es Jonquet. Més que un eloqüent sintagma, és un anhel. En alguns dels balcons d’aquestes cases d’una o dos plantes que fan les delícies dels inversors del centre i el nord d’Europa poden veure’s cartells com el que ella acaba de desenrotllar. “Quan [fa tres anys] va canviar el govern municipal [d’un pacte de centreesquerra a una majoria simple del PP] tant el batle [Jaime Martínez Llabrés] com els nous regidors van ser molt amables: qualsevol cosa, ens ho deis... Després, a poc a poc, costa més accedir a les persones que són les responsables d’arreglar el problema que patim”, diu Esperança Lliteras abans de llançar una reflexió:

–És una llàstima que molts dels problemes començassin quan es va convertir en zona de vianants el carrer Fàbrica. Abans hi havia comerços de tota la vida i, ara, restaurants i tardeo. Els qui patim el renou que generen les terrasses o els locals d’oci vivim en barris plens de contrastos.

–En quin sentit?

–El diumenge al matí resulta agradable passejar pels mateixos carrers de Santa Catalina que s’omplen de cotxes i de motos, de gent que crida i acaba tirant el tassó a terra, a partir del dissabte a la tarda. Quan passa, gairebé prefereixes ficar-te a casa i no veure-ho, però noltros no ens rendim, no ens quedarem de braços plegats. Aquí també hi ha veïnats de la plaça de Toros: fa uns mesos van aconseguir que se suspengués el permís per organitzar concerts i festes allà dins. És un precedent que crea jurisprudència i ens dóna esperança.

A una illa de distància del grup d’afectats per les remors, un bar té abaixada la persiana metàl·lica. Tanca els dilluns i els dimarts, obre de dijous a diumenge, de cinc de la tarda a dos de la matinada, i a Instagram la paraula copas acompanya el seu nom comercial. Devora el marc de la porta –com passa en altres restaurants amb els quals comparteix carrer– hi ha un mescladís de plaques. Demanen –en català, en castellà, en anglès– “respecte” perquè els vesins puguin descansar. Sota els lemes apareix el logotip de l’Asociación Balear del Ocio y el Entretenimiento. eldiario.es es va posar en contacte amb aquesta patronal, que agrupa les principals discoteques i pubs de Mallorca, per conèixer el seu punt de vista, però no va obtenir resposta. El seu president, Miguel Pérez-Marsá, en una entrevista realitzada aquest hivern a la sintonia d’Onda Cero, va acusar les institucions de convertir Palma “en la ciutat més avorrida del Mediterrani”.

El president de l’Associació Balear d’Oci i Entreteniment va acusar les institucions de convertir Palma 'en la ciutat més avorrida del Mediterrani'

La Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM) assegura que no existeixen negocis de restauració associats a aquesta patronal a Santa Catalina, es Jonquet, el passeig Marítim, sa Llotja o es Born. La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears “no té constància de les protestes” relacionades amb l’excés de decibels. I Cort –la manera popular de referir-se al consistori palmesà entre els mallorquins– no va concedir declaracions a eldiario.es per a aquest reportatge. Tampoc xifres d’expedients per contaminació acústica iniciats en el present mandat. Una portaveu de l’equip de govern es va limitar a apuntar que el setè municipi més poblat d’Espanya –Palma frega ja els 480.000 habitants– compta amb la seva “ordenança corresponent” per regular el soroll i amb una “nova ordenança cívica que té la patrulla verda de la Policia Local treballant en aquest àmbit”.

El pessimisme cansat de Feli Marcos

–No crec que les protestes canviïn res.

El llenguatge de Feli Marcos per explicar la seua convivència amb la remor és sec. No utilitza floritures quan explica que el seu pessimisme es deu “al cansament” que provoca una lluita veïnal que va arrencar als noranta. La mobilització, conta aquesta vesina de sa Llotja, ve “de tan enrere” que abasta els mandats de set dels vuit alcaldes que ha tengut Palma des que es van tornar a celebrar eleccions municipals després del final de la dictadura. Els dotze anys del socialista Ramon Aguiló –1979-1991–, just quan aquesta veïna i el seu marit es van mudar a Antoni Maura, serien l’excepció.

–Jo he estat molt generosa per reivindicar que volíem viure en silenci –conta Feli Marcos– i he donat part de la meva salut, i com jo sé que hi ha molta gent en aquesta ciutat. Ja estic mig retirada: a la protesta de l’altre dia hi vaig ser perquè el president [de l’Associació de Veïnats de sa Llotja i es Born, el metge Jaume Herrero] tenia guàrdia i em va demanar que hi anàs per ell.

–Mai ha pensat a mudar-se a un altre lloc més silenciós, Feli?

–No. Noltros seguim aquí perquè l’edifici on hi ha ca nostra era de la família del meu marit: vam venir fa quaranta anys –quan a la zona només hi havia un bar, el Líric, on els cambrers i els clients ens coneixíem– i hem fet un gran esforç per mantenir-lo, però la xarxa tan guapa que es va crear entre els residents –més que un barri d’una ciutat gran, semblava un poble– ha desaparegut… Molts altres, és clar, se n’han anat per culpa del renou. Noltros hem arribat a passar nits senceres a casa d’uns amics perquè no es podia dormir al nostre pis. Passa a molts barris de Palma: si es fessin mesuraments i s’afrontés de debò el problema s’adonarien que no es pot estar a casa. Com en aquell del carrer Vallseca [també a sa Llotja] quan van sortir vuitanta decibels! Lògicament, la persona que hi vivia se’n va haver d’anar.

Molts altres, és clar, se n’han anat per culpa del renou. Nosaltres hem arribat a passar nits senceres a casa d’uns amics perquè no es podia dormir al nostre pis

Feli Marcos — Veïna

–Aquest nivell de soroll supera el que pot causar una autovia. A quina sonometria es refereix? Quan es va fer?

–Ui! Ja fa molts anys d’això. Va ser quan en Fèlix Pons va deixar la política i va portar el nostre cas. Crec que el batle era Fageda. Aconseguírem que Cort declaràs el barri com a zona de protecció acústica: som l’única que hi ha a la ciutat i no ens va sortir gratis. Aconseguírem que les terrasses tanquessin a les onze. Per desgràcia, el nostre advocat es va morir i vam haver de deixar-ho. Llavors hi va haver un altre plet i l’horari es va allargar fins a dos quarts d’una.

Estira-i-arronsa a causa dels decibels

El primer volum de La gentrificació a Palma. Barri a barri ofereix una cronologia molt detallada –dates, noms, decisions– de la història que esbossa Feli Marcos. El llibre, publicat per l’associació ciutadana Palma XXI i la Fundació Iniciatives del Mediterrani, va aparèixer a l’octubre de 2019. Per entendre el context, els seus autors –Carlota Cabeza, Jaume Garau i Juanjo Suárez– es remunten a 1995. Llavors, Cort va desenvolupar la seua primera ordenança de remors. La norma ja va néixer amb polèmica. La PIMEM va tractar de tombar-la sol·licitant-ne la suspensió. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB) ho va rebutjar. Començava un estira-i-arronsa a causa dels decibels que encara no ha acabat. Una vinyeta publicada a la premsa local de l’època ironitza amb el suposat mareig al qual l’Administració sotmetia els residents que protestaven: un grup de vesins armats amb botzines i cassoles, dos fletxes que indiquen camins oposats (a l’esquerra, Ajuntament; a la dreta, Govern) i dos fumets que es demanen: “Bé, al final qui té les competències dels sorolls de la Llotja?” “No serà que volen dividir-nos?”.

Durant els quatre anys següents –segon mandat de l'alcalde popular Joan Fageda–, l’associació veïnal de sa Llotja va aconseguir per al barri la declaració de Zona Acústicament Contaminada. Les limitacions, denuncia el llibre, no es van aplicar. Per demostrar-ho, en citen dos exemples. El Defensor del Poble –Fernando Álvarez de Miranda, el president del Congrés dels Diputats que va aprovar la Constitució de 1978– ho va recordar a l’Ajuntament de Palma amb l’objectiu de preservar “el dret al descans, la salut i la inviolabilitat del domicili”. Temps després, vist que el PP “rebutjava prendre mesures i els empresaris exigien nous mesuraments”, el TSJB va llançar un altre recordatori: l’Ajuntament de Palma tenia “l’obligació de defensar el medi ambient”.

La batalla legal va acabar a Madrid. El 2004, una sentència del Tribunal Suprem va donar la raó als veïns. La següent batlessa –Catalina Cirer Adrover: consellera de Famílies i Serveis Socials en el Govern fins que Marga Prohens la va cessar el juliol de 2025 per pressions de Vox– va haver d’avançar el tancament dels locals. Els problemes no van cessar, tanmateix. La gentrificació a Palma. Barri a barri explica que els habitants de sa Llotja van sol·licitar “sonometries independents” l’octubre de 2005 (i tornarien a fer-ho el 2012, 2013 i 2017). El motiu? L’associació veïnal assenyalava que els mesuraments que s’havien fet fins llavors es duien a terme “en punts estratègics” i “a l’hivern”, quan el volum era “més baix”. El 2012, continua el llibre, “el Govern va eliminar per decret les restriccions”. Fins set anys després no tornarien els límits a un dels barris històrics i institucionals de la capital balear: envoltada pels bars de la plaça de sa Drassana hi ha la porta posterior del Consolat de Mar, el despatx de la presidència autonòmica.

Com recorda la recerca de Cabezas, Garau i Suárez, el febrer de 2019 va ser com tornar a començar. Es va tornar a declarar llavors sa Llotja com a àrea lliure de soroll i les terrasses van avançar el tancament a les onze de la nit. Una decisió presa també per decret. A l’Ajuntament de Palma governava de nou una coalició de centreesquerra: PSIB, Més per Mallorca i Podem. Havien elaborat un mapa acústic de la ciutat i semblaven tenir una mirada diferent respecte a l’assumpte.

El TSJB falla a favor dels empresaris

Els nous horaris no van tenir una vida gaire llarga. CAEB Restauració va presentar un contenciós i el va acabar guanyant en un moment clau. Començava el maig de 2023. Setmanes després se celebrarien eleccions municipals i el PP aconseguiria la vara de comandament a l’Ajuntament de Palma gràcies al suport extern de Vox. A l’octubre, el nou equip de govern complia la sentència i donava permís per obrir a sa Llotja fins a mitjanit, amb mitja hora extra els caps de setmana. A diferència del que havia ocorregut vint anys abans davant la mateixa problemàtica, el TSJB es pronunciava aquesta vegada a favor dels empresaris. Hi havia, tanmateix, una diferència: la nova sentència no concedia la possibilitat de presentar recurs a instàncies superiors.

Com apuntava Feli Marcos, Fèlix Pons Irazábal no va poder defensar en segona instància els interessos dels veïns de sa Llotja. El polític socialista que va tornar a l’advocacia després de presidir el Congrés dels Diputats durant la major part del felipisme (1986-1996) havia mort el 2010 a causa d’un càncer de pàncrees. Quan va comparèixer davant el Tribunal Suprem per defensar la regulació que havia d’evitar que sa Llotja fos una font de contaminació acústica, l’advocat Pons va dir:

–La Llei 8/1987 d’1 d’abril de la CAIB d’ordenació territorial de les Illes Balears assenyala en el seu preàmbul que, en regular l’ús del sòl, l’ordenació del territori ha de perseguir “el màxim benestar de l’home que l’ocupa”. (...) Pot algú imaginar o sostenir que és una societat “a escala autènticament humana” aquella en què es demana el sacrifici del descans, el son i la tranquil·litat de centenars de veïns perquè altres milers ocupin sorollosament carrers i places per pur plaer i interès privat, durant la nit i la matinada? Quina classe d’humanitat inspira aquest model?

Feli Marcos está harta de desmentir que su casa está en un sitio “estupendo”. Ese es el adjetivo que sale por la boca de muchos cuando se enteran de que el domicilio de esta vecina de Palma está en un número de Antoni Maura. La avenida dedicada al prócer de la Restauración borbónica es el kilómetro cero de la ciudad. Son apenas cien metros que enlazan el Passeig des Born con los muelles del Moll Vell.

A un costado, la Seu de Mallorca; al otro, sa Llotja de Mercaders. Demasiados atractivos juntos como para no haberse transformado en un activo económico. Las dos aceras de esa recta –tan ancha, tan rectilínea, tan arbolada– son un hormiguero turístico. Una fuente de contaminación acústica que empezó a manar hace ya varias décadas: así lo denuncian algunos de los vecinos que todavía viven allí. 

“El ruido es tortura y desde tiempos inmemoriales se ha utilizado con ese fin. Nosotros vivimos frente al mar, pero no podemos abrir las ventanas porque siempre hay barullo debajo de casa. Tuvimos que ponerlas dobles e instalar aire acondicionado en casa”, dice Feli Marcos, describiendo un problema que “empezó unos años después” de que su marido y ella se mudaran, en 1986, al piso en el que siguen viviendo: “Antonio Maura es un ejemplo de lo que no debería ser una ciudad. Creo que no hay otra calle en Palma que esté más tomada por bares y restaurantes. Es un comedor al aire libre que no respeta las normas. Cuando los barcos llegan llenos de turistas, toca hacer codos para llegar al portal. Las terrazas nos dejan muy poco espacio y no han dejado de crecer. Donde antes había seis mesas ahora hay veintidós. A eso súmale la carga y descarga, la limpieza… y no es lo peor: el Parque de la Mar se ha convertido en una verbena. Cuando no hay un concierto, ponen casetas o, si no, hay una carrera que pone los altavoces a tope el domingo por la mañana”.

A mediados de los noventa, el Center for Hearing and Communication –una entidad estadounidense dedicada a la salud auditiva– impulsó el 29 de abril como Día Internacional de la Concienciación sobre el Ruido. Por esa razón, Feli Marcos salió la tarde del pasado martes de su casa para recorrer los veinte minutos que separan la Avinguda Antoni Maura del inicio del Carrer Fàbrica, justo donde se encuentran el Parc de sa Feixina y Santa Catalina. Allí la esperaban otra docena de personas. Todas, censadas en Palma. La mayoría, residentes en las calles y plazas que Feli Marcos tuvo que caminar para llegar hasta el punto de encuentro. Un triángulo –es Puig de Sant Pere, ses Drassanes, también es Jonquet y el Passeig Marítim– donde el ocio ha arraigado. Bajo la luna y a plena luz del día.

Nosotros vivimos frente al mar, pero no podemos abrir las ventanas porque siempre hay barullo debajo de casa. Tuvimos que ponerlas dobles e instalar aire acondicionado en casa. [Mi calle] es un comedor al aire libre que no respeta las normas. Cuando los barcos llegan llenos de turistas, toca hacer codos para llegar al portal. Las terrazas nos dejan muy poco espacio y no han dejado de crecer. Donde antes había seis mesas ahora hay veintidós

Feli Marcos — Vecina

El anhelo de un barrio cívico

Esperança Lliteras tiene una lona enrollada entre sus manos. Cuando la despliegue para fotografiarse con el resto de vecinos, sobre un fondo rojo se leerá la misma afirmación que proclama Feli Marcos. El renou és tortura, el ruido es tortura. Ella también asegura sufrirlo. Nació en Porreres, pero su trabajo de enfermera la llevó a Palma. Lleva veinte años viviendo en una de las calles-bisagra que unen es Jonquet con Santa Catalina y ha acabado convirtiéndose en la presidenta de la asociación vecinal que representa a estas dos barriadas limítrofes con mucho en común. Ambas fueron un día hogar de pescadores y marineros. Hoy, en cambio, están consagradas al turismo. Con todas las molestias que conlleva. 

Como si quisieran recalcar que todavía quedan vecinos de otros tiempos en uno de los ejemplos más claros de gentrificación que pueden encontrarse en España, la asociación que encabeza Esperança Lliteras ha incorporado las palabras barrio cívico tras los topónimos de Santa Catalina y es Jonquet. Más que un elocuente sintagma, es un anhelo. En algunos de los balconcillos de esas casas de una o dos plantas que hacen las delicias de los inversores del centro y el norte de Europa pueden verse carteles como ella acaba de desenrollar. “Cuando [hace tres años] cambió el gobierno municipal [de un pacto de centroizquierda a una mayoría simple del PP] tanto el alcalde [Jaime Martínez Llabrés] como los nuevos concejales fueron muy amables: cualquier cosa, nos decís... Luego, poco a poco, cuesta más acceder a las personas que son las responsables de arreglar el problema que sufrimos”, dice Esperança Lliteras antes de lanzar una reflexión:

–Es una lástima que muchos de los problemas empezaran cuando se peatonalizó la calle Fàbrica. Antes había comercios de toda la vida y, ahora, restaurantes y tardeo. Quienes sufrimos el ruido que generan las terrazas o los locales de ocio vivimos en barrios llenos de contrastes.

–¿En qué sentido?

–El domingo por la mañana resulta agradable pasear por las mismas calles de Santa Catalina que se llenan de coches y de motos, de gente que grita y acaba tirando el vaso al suelo, a partir del sábado por la tarde. Cuando ocurre, casi prefieres meterte en casa y no verlo, pero nosotras no nos rendimos, no vamos a quedarnos con los brazos cruzados. Aquí también hay vecinos de la Plaça de Toros: hace unos meses consiguieron que se suspendiera el permiso para organizar conciertos y fiestas allí dentro. Es un precedente que crea jurisprudencia y nos da esperanza.

A una manzana de distancia del grupo de afectados por el ruido, un bar tiene echada la persiana metálica. Cierra los lunes y los martes, abre de jueves a domingo, de cinco de la tarde a dos de la mañana, y en Instagram la palabra copas acompaña a su nombre comercial. Junto al marco de la puerta –como ocurre en otros restaurantes con los que comparte calle– hay una macedonia de placas metálicas. Piden –en catalán, en castellano, en inglés– “respeto” para que los vecinos puedan descansar. Bajo los lemas aparece el logo de la Asociación Balear de Ocio y Entretenimiento. elDiario.es se puso en contacto con esta patronal que agrupa a las principales discotecas y pubs de Mallorca para conocer su punto de vista, pero no obtuvo respuesta. Su presidente, Miguel Pérez-Marsá, en una entrevista realizada este invierno en la sintonía de Onda Cero acusó a las instituciones de convertir a Palma “en la ciudad más aburrida del Mediterráneo”. 

El presidente de la Asociación Balear de Ocio y Entretenimiento acusó a las instituciones de convertir a Palma 'en la ciudad más aburrida del Mediterráneo'

La Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM) asegura que no existen negocios de restauración asociados a esta patronal en Santa Catalina, es Jonquet, el Passeig Marítim, sa Llotja o es Born. La Confederación de Asociaciones Empresariales de Balears “no tiene constancia de las protestas” relacionadas con el exceso de decibelios. Y Cort –la manera popular de referirse al consistorio palmesano entre los mallorquines– no concedió declaraciones a elDiario.es para este reportaje. Tampoco, cifras de expedientes por contaminación acústica iniciados en el presente mandato. Una portavoz del equipo de gobierno se limitó a apuntar que el séptimo municipio más poblado de España –Palma roza ya los 480.000 habitantes– cuenta con su “ordenanza correspondiente” para regular el ruido y con una “nueva ordenanza cívica que tiene a la patrulla verde de la Policia Local trabajando en ese ámbito”.

El pesimismo cansado de Feli Marcos

–No creo que las protestas cambien nada.

El lenguaje de Feli Marcos para contar su convivencia con el ruido es seco. No utiliza florituras cuando explica que su pesimismo se debe “al cansancio” que provoca una lucha vecinal que arrancó en los noventa. La movilización, cuenta esta vecina de sa Llotja, viene “de tan atrás” que abarca los mandatos de siete de los ocho alcaldes que ha tenido Palma desde que volvieron a celebrarse elecciones municipales tras el final de la dictadura. Los doce años del socialista Ramon Aguiló –1979-1991–, justo cuando esta vecina y su marido se mudaron a Antoni Maura, serían la excepción.

–Yo he sido muy generosa para reivindicar que queríamos vivir en silencio –cuenta Feli Marcos– y he dado parte de mi salud y como yo sé que hay mucha gente en esta ciudad. Ya estoy medio retirada: en la protesta del otro día estuve porque el presidente [de la Associació de Vesins de sa Llotja i es Born, el médico Jaume Herrero] tenía guardia y me pidió que fuera por él.

–¿Nunca ha pensado en mudarse a otro lugar más silencioso, Feli?

–No. Nosotros seguimos aquí porque el edificio donde está nuestra casa era de la familia de mi marido: vinimos hace cuarenta años –cuando en la zona sólo había un bar, el Lírico, donde los camareros y los clientes nos conocíamos– y hemos hecho un gran esfuerzo en mantenerlo, pero la red tan bonita que se creó entre los residentes –más que un barrio de una ciudad grande, parecía un pueblo– ha desaparecido… Muchos otros, claro, se han ido por culpa del ruido. Nosotros hemos llegado a pasar noches enteras en casa de unos amigos porque no se podía dormir en nuestro piso. Ocurre en muchos barrios de Palma: si se hicieran mediciones y se tomaran realmente en serio el problema se darían cuenta de que no se puede estar en casa. ¡Como en aquella de la calle Vallseca [también en sa Llotja] cuando salieron ochenta decibelios! Lógicamente, la persona que vivía allí se tuvo que marchar.

Muchos otros, claro, se han ido por culpa del ruido. Nosotros hemos llegado a pasar noches enteras en casa de unos amigos porque no se podía dormir en nuestro piso

Feli Marcos — Vecina

–Ese nivel de ruido supera al que puede causar una autovía. ¿A qué sonometría se refiere? ¿Cuándo se hizo?

–¡Uy! Ya hace muchos años de eso. Fue cuando Fèlix Pons dejó la política y llevó nuestro caso. Creo que el alcalde era Fageda. Conseguimos que Cort declarara el barrio como zona de protección acústica: somos la única que hay en la ciudad y no nos salió gratis. Conseguimos que las terrazas cerraran a las once. Por desgracia, nuestro abogado se murió y tuvimos que dejarlo. Entonces hubo otro pleito y el horario se alargó hasta las doce y media.

Estira y afloja a causa de los decibelios

El primer volumen de La gentrificació a Palma. Barri a barri ofrece una cronología muy detallada –fechas, nombres, decisiones– de la historia que esboza Feli Marcos. El libro, publicado por la asociación ciudadana Palma XXI y la Fundació Iniciatives del Mediterrani, apareció en octubre de 2019. Para entender el contexto, sus autores –Carlota Cabeza, Jaume Garau y Juanjo Suárez– se remontan a 1995. Entonces, Cort desarrolló su primera ordenanza de ruidos. La norma ya nació con polémica. La PIMEM trató de tumbarla solicitando su suspensión. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB) lo rechazó. Comenzaba un estira y afloja a causa de los decibelios que aún no ha terminado. Una viñeta publicada en la prensa local de la época ironiza con el supuesto mareo al que la Administración sometía a los residentes que protestaban: un grupo de vecinos armados con bocinas y cacerolas, dos flechas que indican caminos opuestos (a la izquierda, Ajuntament; a la derecha, Govern) y dos bocadillos que se preguntan: “Bueno, ¿al final quién tiene las competencias de los ruidos de la Lonja?” “¿No será que quieren dividirnos?”.

Durante los siguientes cuatro años –segundo mandato del alcalce popular Joan Fageda–, la asociación vecinal de sa Llotja consiguió para el barrio la declaración de Zona Acústicamente Contaminada. Las limitaciones, denuncia el libro, no se aplicaron. Para demostrarlo, citan dos ejemplos. El Defensor del Pueblo –Fernando Álvarez de Miranda, el presidente del Congreso de los Diputados que aprobó la Constitución de 1978– se lo recordó al Ajuntament de Palma en aras de preservar “el derecho al descanso, la salud y la inviolabilidad del domicilio”. Tiempo después, visto que el PP “rechazaba tomar medidas y los empresarios exigían nuevas mediciones”, el TSJB lanzó otro recordatorio: el Ajuntament de Palma tenía “la obligación de defender el medio ambiente”. 

La batalla legal terminó en Madrid. En 2004, una sentencia del Tribunal Supremo dio la razón a los vecinos. La siguiente alcaldesa –Catalina Cirer Adrover: consellera de Famílies i Serveis Socials en el Govern hasta que Marga Prohens la cesó en julio de 2025 por presiones de Vox– tuvo que adelantar el cierre de los locales. Los problemas no cesaron, sin embargo. La gentrificació a Palma. Barri a barri explica que los habitantes de sa Llotja solicitaron “sonometrías independientes” en octubre de 2005 (y volverían a hacerlo en 2012, 2013 y 2017). ¿El motivo? La asociación vecinal señalaba que las mediciones que se habían realizado hasta entonces se llevaban a cabo “en puntos estratégicos” y “en invierno”, cuando el volumen era “más bajo”. En 2012, continúa el libro, “el Govern eliminó por decreto las restricciones”. Hasta siete años después no volverían los límites a uno de los barrios históricos e institucionales de la capital balear: rodeada por los bares de la Plaça de sa Drassana está la puerta trasera del Consolat de Mar, el despacho de la presidencia autonómica.

Como recuerda la investigación de Cabezas, Garau y Suárez, febrero de 2019 fue como volver a empezar. Se volvió a declarar entonces sa Llotja como área libre de ruidos y las terrazas avanzaron su cierre a las once de la noche. Una decisión tomada también por decreto. En el Ajuntament de Palma mandaba de nuevo una coalición de centroizquierda: PSIB, Més per Mallorca y Podem. Habían elaborado un mapa acústico de la ciudad y parecían tener una mirada diferente respecto al asunto. 

El TSJB falla a favor de los empresarios

Los nuevos horarios no tuvieron una vida demasiado larga. CAEB Restauració presentó un contencioso y lo acabó ganando en un momento clave. Comenzaba mayo de 2023. Semanas después se celebrarían elecciones municipales y el PP conseguiría la vara de mando en el Ajuntament de Palma gracias al apoyo externo de Vox. En octubre, el nuevo equipo de gobierno cumplía con la sentencia y daba permiso para abrir en sa Llotja hasta medianoche, con media hora extra los fines de semana. A diferencia de lo que había ocurrido veinte años antes frente a la misma problemática, el TSJB fallaba esta vez a favor de los empresarios. Había, sin embargo, una diferencia: la nueva sentencia no concedía la posibilidad de presentar recurso a instancias superiores.

Como apuntaba Feli Marcos tirando de memoria, Fèlix Pons Irazábal no pudo defender en segunda instancia los intereses de los vecinos de sa Llotja. El político socialista que volvió a la abogacía tras presidir el Congreso de los Diputados durante la mayor parte del felipismo (1986-1996) había fallecido en 2010 a causa de un cáncer de páncreas. Cuando compareció ante el Tribunal Supremo para defender la regulación que debía evitar que sa Llotja fuera una fuente de contaminación acústica, el abogado Pons dijo:

–La Ley 8/1987 de 1 de abril de la CAIB de ordenación Territorial de las Islas Baleares señala en su preámbulo que, al regular el uso del suelo, la ordenación del territorio debe perseguir “el máximo bienestar del hombre que lo ocupa”. (...) ¿Puede alguien imaginar o sostener que es una sociedad “a escala auténticamente humana” aquella en la que se pide el sacrificio del descanso, el sueño y a tranquilidad de cientos de vecinos para que otros miles ocupen ruidosamente calles y plazas por puro placer e interés privado, durante la noche y la madrugada? ¿Qué clase de humanidad inspira ese modelo?

La comunidad educativa del CEIP Son Pisà, en Palma, vive desde la semana pasada una situación sin precedentes. La incorporación de un profesor interino con una sentencia firme por acoso a un menor ha desencadenado una huelga de familias que ha llegado a superar el 60% de seguimiento y mantiene todavía a cerca de la mitad del alumnado fuera de las aulas. “El colegio ha dejado de ser un lugar seguro”, asevera Miguel Palou, uno de los progenitores.

La protesta comenzó tras conocerse que el docente, Miquel Roldán, se incorporaría como sustituto en una clase de primaria. El profesor fue sentenciado a un año de cárcel y al pago de 6.000 euros de indemnización por acosar a un exalumno y su presencia ya había desencadenado movilizaciones en otros colegios. La resolución judicial no lo inhabilitó. elDiario.es se ha puesto en contacto con Roldán, quien se remite a las manifestaciones que recientemente hizo públicas en redes sociales, donde defiende su posición y cuestiona el relato que sostiene la protesta. “Mi caso no es mediático por la gravedad de los hechos, sino por la gravedad de los bulos que lo rodean”, asevera.

Mientras el malestar crece entre las familias, la Conselleria de Educación afirma que su margen de actuación es limitado. El titular de este departamento, Antoni Vera, señala que la administración autonómica no puede apartar al docente y que la clave está en el marco legal estatal. El profesor, recuerda, no está inhabilitado, lo que impide tomar medidas disciplinarias o administrativas contra él. “Mis competencias acaban cuando comienza la ley estatal”, espetó el conseller durante el pleno celebrado el pasado martes en el Parlament balear, derivando responsabilidades al Gobierno central, al que urge a modificar la legislación vigente para impedir que casos como este vuelvan a repetirse. elDiario.es se ha puesto en contacto con el Ministerio de Educación para confirmar el margen de actuación de las autonomías en este tipo de casos, pero no ha obtenido respuesta hasta el momento de la publicación de este reportaje.

“Ninguna respuesta clara”

En el exterior del colegio, la escena refleja la fractura que atraviesa la comunidad educativa: mochilas que no cruzan la puerta, grupos de familias que se organizan y carteles que recuerdan la ausencia de decenas de alumnos. Es el ambiente que se respira y se respiraba la tarde del pasado martes. Acaba de llevarse a cabo una reunión con la directora de la Oficina Balear de la Infancia y la Adolescencia (OBIA), Esther Balaguer, en la que, lamentan las familias, no obtuvieron “ninguna respuesta clara”. Ante la previsión de que el docente continúe en el centro, decidieron mantener la huelga de forma indefinida.

La participación en el paro, no obstante, empieza a acusar el desgaste de los días. Las dificultades para conciliar han reducido el seguimiento hasta situarlo en torno al 48% en algunas jornadas, aunque el malestar se mantiene intacto. Las familias dan por hecho la continuidad del profesor, quien cubre una baja, y han decidido dar un paso más: llevar el caso al Defensor del Pueblo al considerar que se podrían estar vulnerando los derechos de los menores. Mientras tanto, preparan nuevas acciones de protesta, como una sentada en las inmediaciones del centro, en un pulso que, lejos de apagarse, amenaza con cronificarse.

La huelga en el CEIP Son Pisà no fue inicialmente una convocatoria organizada, sino una reacción inmediata de las familias ante la llegada del docente. “El primer día fue de manera espontánea, por miedo”, explica Palou, vocal de la Asociación de Padres y Madres (Apima) del colegio, en declaraciones a este periódico. Ese temor se tradujo en cifras: al día siguiente de la incorporación del profesor, cerca del 40% del alumnado no acudió a clase en un gesto que anticipaba la magnitud del conflicto.

Miedo y nerviosismo

Marina Covas, también representante de los padres y madres, detalla cómo se produjo ese primer punto de inflexión. “Las familias estaban muy asustadas”, señala. A partir de ahí, la reacción fue rápida: “El mismo miércoles [de la semana pasada] hicimos una reunión con unas 200 familias y se decidió hacer huelga, o sea, no llevar a los niños y niñas a clase”. El seguimiento creció en cuestión de días hasta superar el 60% en un centro con cerca de 500 alumnos. Sin embargo, la protesta convive con dificultades prácticas: “Muchas familias no tienen posibilidad de conciliación. Nos apoyan, pero no la han podido hacer de otra manera”, apunta Marina.

Más allá de las cifras, la percepción de inseguridad se ha convertido en el eje del conflicto. “Al final, las familias tienen miedo. Los niños tienen miedo. Estamos privando a nuestros hijos de su derecho a la educación”, subraya Palou. Ese clima, asegura, hace inviable la normalidad educativa: “¿Cómo puede un maestro ejercer su profesión si los niños están así? Al final, lo que está pasando en nuestro centro es que él [en referencia al docente] genera miedo y nerviosismo, con lo cual se corta el funcionamiento normal del colegio”.

La huelga, de hecho, está generando un fuerte conflicto interno entre las familias. Muchas aseguran sentirse atrapadas entre dos derechos: la seguridad y la educación. “Hagamos lo que hagamos, nos sentimos mal. Si no los traemos, no siguen su proceso educativo. Nuestros hijos se han quedado en medio de un fuego cruzado”. La situación ha tenido consecuencias directas en la vida escolar. Marina explica que actividades previstas, como las de Sant Jordi, fueron suspendidas debido a la baja asistencia. “Los niños tenían mucha ilusión porque había un concierto y un mercadillo”, relata. “Nos cuesta entender que por los derechos laborales de una persona se paralice el funcionamiento de todo un colegio”, reflexiona.

Ante este escenario, las familias han reclamado apoyo institucional, incluyendo asistencia psicológica. Sin embargo, Palou cuestiona la eficacia de estas medidas si no se aborda el origen del problema: “¿Cómo vas a apoyar psicológicamente a los niños con el maestro allí?”. Tanto Palou como Covas insisten en que no pretenden cuestionar la legalidad del caso, sino sus consecuencias. “Entendemos que esta persona tiene sus derechos laborales”, insiste ella.

Las familias reclaman soluciones que eviten el contacto del docente con menores y alertan de que el problema no se limita a este centro. Al tratarse de un profesor interino, éste puede ser destinado a otros centros cuando termine la sustitución actual, algo que inquieta especialmente a las familias: “Esto va a ir rebotando de colegio en colegio”, advierte Palou.

La versión del docente

Roldán, por su parte, publicó esta misma semana un mensaje en Facebook en el que denuncia una campaña de desinformación en su contra: “El problema es que se pretende que la administración actúe en base a esos bulos, algo que obviamente no puede hacer (faltaría más que pudiera), a la vez que se me pide a mí que adapte mis decisiones personales a esos bulos, algo que me resulta repugnantemente ofensivo”. Asimismo, critica tanto a las familias movilizadas como a las instituciones por no haber frenado lo que califica como un “circo”: “Si se hubiese actuado con rigurosidad a principio de curso no estaríamos en esta situación, pero entonces se optó por tolerar el absentismo del alumnado como forma de protesta y señalarme públicamente poniendo en duda mis facultades mentales, sin importar ni el peligroso precedente que se estaba creando ni el daño que se le estaba haciendo a mi imagen pública como docente”, asevera.

Frente al argumento central de las familias -la existencia de un vacío legal que permite a un condenado por acoso seguir dando clase-, el docente ofrece una interpretación completamente distinta: “No se me aplicó ningún tipo de inhabilitación no por un vacío legal, sino porque no se han producido hechos que justifiquen esa medida”, subraya tajante. En esta línea, cuestiona directamente la condena que le fue impuesta, asegurando que los testimonios “nunca presentaron prueba objetiva alguna”.

No es la primera vez que se desencadena una movilización de familias a raíz de la presencia de este docente. A comienzos de curso, su reincorporación en el colegio palmesano Maria Antònia Salvà ya provocó una huelga en la que los padres dejaron de llevar a sus hijos a clase en señal de protesta. Entonces, las familias reclamaban medidas inmediatas para apartarlo del aula ante la alarma generada por su condena en un conflicto que evidenció las dificultades de la administración para dar una rápida respuesta.

Aquel episodio no llegó a resolverse de forma estructural. La Conselleria admitió entonces que “no es fácil” encontrar una solución y trasladó el caso a una comisión paritaria con sindicatos que podía autorizar medidas como un examen médico para valorar si debía ser apartado del contacto con menores. Sin embargo, la falta de una respuesta clara y definitiva dejó el problema latente. Para las familias de Son Pisà, lo ocurrido enel CEIP Maria Antònia Salvà no fue una excepción, sino el precedente de un conflicto que ahora se repite, reforzando la idea de que el sistema carece de herramientas eficaces para evitar que situaciones similares vuelvan a reproducirse.

Entre la postal lluminosa de la badia de Palma i la cruesa de l’abandonament, el Baluard des Príncep s’alça avui com una metàfora incòmoda de la gestió del patrimoni i de la relació de la capital balear amb el seu propi passat. Construït al segle XVII com a part del sistema defensiu renaixentista que envoltava Palma —una complexa xarxa de muralles i baluards dissenyada per resistir setges i protegir la ciutat—, aquest enclavament va ser durant segles una peça clau de l’arquitectura militar. Tanmateix, el que antigament fou símbol de protecció i solidesa històrica, actualment es degrada entre escombraries, grafits i accessos forçats.

Després de cinc anys de paràlisi de les obres de rehabilitació que s’estaven duent a terme al bastió —interrompudes per la fallida de l’empresa que se n’encarregava—, el Govern central acaba d’adjudicar per 1,44 milions d’euros els treballs pendents a una nova empresa, Rigel Over, que s’ocuparà de culminar un projecte llargament suspès en el temps. La intervenció, tanmateix, no és més que l’últim capítol d’una història molt més llarga: la d’una actuació que arrenca als anys vuitanta i que, més que una obra concreta, constitueix una transformació urbana prolongada durant més de quatre dècades. Perquè aquest baluard, aparentment marginal en l’actual paisatge urbà, és en realitat un dels punts on millor es pot llegir la biografia profunda de Palma: una ciutat construïda —i destruïda— a cop de muralla.

L’origen de la transformació del Baluard des Príncep es remunta als anys vuitanta, quan els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van plantejar una idea radical per al seu temps: no limitar-se a restaurar les muralles de Palma, sinó reconvertir-les en un sistema d’espai públic contemporani. El seu projecte —que es desplega al llarg de tot el front marítim de la ciutat— parteix d’una premissa clara: les muralles ja no tenen sentit com a infraestructura defensiva, però sí com a suport urbà. La intervenció no busca congelar el passat, sinó reinterpretar-lo i fer-lo habitable.

Convertir una antiga estructura militar en un espai transitable

Per a això, el disseny treballa sobre una operació fonamental: cosir els diferents nivells de la ciutat, articulant la relació entre la ciutat històrica —situada en cota elevada—, el fossat —a mitjana altura— i el front marítim, completament obert. L’arquitectura es converteix així en un sistema de connexions: escales, rampes, recorreguts i plataformes que transformen un antic límit militar en un espai transitable. El Baluard des Príncep no és, en aquest sentit, una peça aïllada, sinó un node dins d’aquest sistema.

El projecte de rehabilitació treballa sobre una operació fonamental: cosir els diferents nivells de la ciutat, articulant la relació entre la ciutat històrica, el fossat i el front marítim, completament obert, transformant un antic límit militar en un espai transitable

L’execució del projecte, tanmateix, ha estat lluny d’aquesta coherència conceptual. Ja el 2017, el Ministeri de Foment havia invertit més de 4,4 milions d’euros en diferents fases de l’entorn del baluard dins del programa estatal de rehabilitació patrimonial. La intervenció es va fragmentar en múltiples etapes (A, B, C, D, E i F) i va quedar interrompuda després de la fallida de la constructora encarregada de les darreres fases. El resultat: un espai pràcticament acabat, però inutilitzable. L’adjudicació actual arriba per completar aquest últim tram mitjançant la urbanització del fossat, l’execució de les connexions de sanejament, la construcció d’una escala i un pont que connectaran amb la Porta des Camp, així com la finalització de l’edifici de recepció de visitants. És a dir, no es tracta d’una obra nova, sinó de la rematada de què faltava perquè el projecte funcioni tal com va ser concebut.

Per entendre el significat del Baluard des Príncep cal retrocedir diversos segles. Més concretament, al moment en què va veure la llum la muralla renaixentista de Palma, considerada l’obra més colossal de totes les que s’han construït en els més de dos mil anys d’història de la ciutat i una de les de més envergadura de les erigides a Espanya. Projectada al segle XVI davant les noves necessitats defensives que van portar els nous temps després de l’abandonament de l’edat mitjana, encerclava la ciutat al llarg d’un anell de sis quilòmetres. Tanmateix, més enllà de les seves dimensions portentoses, el seu tret més revolucionari va ser la irrupció de dotze estructures baixes, massisses i geomètriques —vuit terrestres i quatre marítimes— que van transformar completament la lògica defensiva: els baluards.

La imponent fortificació es va construir absorbint part del traçat que des del segle XI havia ocupat la muralla àrab: composta per una successió de murs verticals i torres quadrangulars, presentava un estat precari malgrat les reparacions puntuals a què havia estat sotmesa i amb prou feines oferia ja resistència. Havia estat construïda amb carreus de marès i segments de tàpia, material que havia resultat eficaç per resistir l’impacte dels trets procedents de les catapultes, els arcs i les ballestes, però que havia quedat obsolet davant la irrupció dels canons i les bombardes, capaços de llançar projectils de pedra o ferro amb una potència fins aleshores desconeguda.

La revolució dels baluards

Amb l’aparició de la pólvora, ja no es tractava de resistir darrere murs verticals, sinó de projectar la ciutat cap a l’exterior mitjançant sortints angulats capaços de creuar el foc i eliminar qualsevol punt cec. La muralla deixava de ser un límit passiu per convertir-se en un sistema actiu, on cada peça protegia la següent en una cadena contínua de defensa. Als baluards —Chacón, Berard, Sant Pere, Príncep, Moranta, Sitjar, Jesús, Santa Margalida, Zanoguera, Sant Antoni, Socorrador i Sant Jeroni— s’hi afegien vuit portes d’accés i, amb el temps, la capacitat militar de la fortificació es completaria amb un hornabec, tres revellins i un fossat de 24 metres d’amplada que envoltava la muralla terrestre, acabada de construir el 1714, després de cent trenta-nou anys des del seu inici. La superfície que ocupava el cinturó defensiu, amb els seus reforços exteriors i el fossat, arribava als 325.200 metres quadrats. Palma deixava de ser una ciutat simplement emmurallada per convertir-se en una autèntica màquina de guerra geomètrica.

Ja no es tractava de resistir darrere murs verticals, sinó de projectar la ciutat cap a l’exterior mitjançant sortints angulats capaços de creuar el foc i eliminar qualsevol punt cec. La muralla deixava de ser un límit passiu per convertir-se en un sistema actiu, on cada peça protegia la següent en una cadena contínua de defensa

En el seu treball La formulación de los principios de la fortificación abaluartada en el siglo XVI, l’arquitecte Fernando Cobos-Guerra destaca que els baluards no van sorgir com una innovació estètica ni com una evolució natural de les muralles medievals, sinó com una resposta urgent a la irrupció de l’artilleria als segles XV i XVI, que va fer saltar pels aires el sistema defensiu tradicional: les torres altes i els murs verticals, eficients durant segles, es van convertir en blancs fàcils per als canons. Va ser en aquest context d’experimentació, assaig i error on va començar a gestar-se una nova manera de fortificar, basada no a resistir l’impacte, sinó en neutralitzar-lo mitjançant la geometria i el foc creuat.

Lluny d’una invenció puntual, el baluard va ser el resultat de dècades de debat entre enginyers, militars i tractadistes que buscaven resoldre un problema central: com evitar els punts cecs en la defensa. La solució va consistir a transformar la muralla en un sistema angular, on cada element pogués protegir l’altre. Així, el baluard permetia una cosa revolucionària: defensar els llenços de muralla no des de dalt, sinó des dels costats, mitjançant l’anomenat foc de flanc. La defensa deixava de ser frontal per convertir-se en una xarxa interconnectada d’angles, trajectòries i cobertures.

Lluny d’una invenció puntual, el baluard va ser el resultat de dècades de debat entre enginyers, militars i tractadistes que buscaven resoldre un problema central: com evitar els punts cecs en la defensa. La solució va consistir a transformar la muralla en un sistema angular capaç de defensar els llenços de muralla no des de dalt, sinó des dels costats

Després de la derrota soferta a la Goleta de Tunis el 1574, la monarquia hispànica va assumir que les fortificacions “perfectes i inexpugnables” que descrivien els tractats no garantien la invulnerabilitat, fet que va portar els enginyers a deixar de perseguir models ideals i a adoptar un enfocament més pragmàtic, adaptant cada sistema defensiu a cada lloc concret, a la seva topografia, a la posició de l’enemic i a les condicions del terreny. La geometria, l’aritmètica i l’experiència militar es van combinar així en un exercici complex en què no existien solucions universals. De fet, els mateixos tractadistes del segle XVI com Pedro Luis Escrivá —considerat el primer a formular els problemes de la fortificació moderna— o Cristóbal de Rojas —autor de Teòrica i pràctica de la fortificació (1598)— reconeixien que la fortificació era una ciència plena d’incerteses, on cada decisió podia significar la caiguda o la resistència d’una plaça.

En aquest context, el baluard es va convertir en el nucli del sistema defensiu. No era un element aïllat, sinó el lloc on “hi havia tot l’art de la fortificació”, en paraules dels enginyers de l’època: allà s’hi concentraven les casamates, les troneres i els mecanismes de foc creuat que garantien la defensa del conjunt. La seva forma —baixa, angulada, parcialment oculta al fossat— responia a una lògica precisa: ser menys visible, més resistent i, sobretot, més eficaç en el control de l’espai circumdant. Els baluards van constituir així no una simple millora tècnica, sinó una autèntica revolució en la manera de concebre la guerra i la ciutat. Allà on abans hi havia un límit estàtic, va sorgir un sistema dinàmic, pensat per anticipar, creuar i dominar el foc enemic.

Els baluards van constituir així no una simple millora tècnica, sinó una autèntica revolució en la manera de concebre la guerra i la ciutat. Allà on abans hi havia un límit estàtic, va sorgir un sistema dinàmic, pensat per anticipar, creuar i dominar el foc enemic

Aquesta evolució arribaria al seu punt culminant al segle XVII amb figures com Sébastien Le Prestre de Vauban, enginyer al servei de Lluís XIV, que va portar el sistema abaluardat a la seva màxima perfecció tècnica. Lluny d’inventar formes noves, Vauban va sistematitzar les ja existents: la seva gran innovació va ser entendre la fortificació com un sistema dinàmic i no com una forma tancada i, davant els models teòrics, va defensar una arquitectura militar basada en l’observació directa, l’experiència de camp i l’optimització de recursos, perfeccionant elements com els fossats, els glacis o les obres exteriors per crear defenses en profunditat.

En el cas de Palma, tal com documenta l’historiador Jaime Escalas Caimary en el seu llibre Les muralles de Palma (1955), en què té en consideració les descripcions que ja havia fet l’arxiduc Lluís Salvador en la seva obra La ciudad de Palma (1882), la forma dels baluards era la mateixa en tots ells, excepte en els dos purament marítims, el de Chacón i el de Berard, més petits que la resta. Altres dos, amb la seva gran elevació i la seva ubicació entre terra i mar, sobresortien del recinte defensiu: eren el de Sant Pere i el dels Capellans o es Príncep —en honor a Felip II—, els dos únics bastions que perviuen en l’actualitat.

El d’Es Príncep, acabat de construir el 1606, formava part del nucli original de la muralla renaixentista i ocupava una posició clau en el front marítim oriental de la ciutat. El de Sant Pere, finalitzat quaranta anys després, va tenir un ús militar destacat durant segles i va arribar a acollir instal·lacions vinculades a la formació i pràctica d’artilleria, en línia amb la funció estratègica del sistema defensiu de Palma en època moderna.

El baluard des Príncep, acabat de construir el 1606, formava part del nucli original de la muralla renaixentista i ocupava una posició clau en el front marítim oriental de la ciutat. El de Sant Pere, finalitzat quaranta anys després, va tenir un ús militar destacat durant segles

Comença la demolició de les muralles

Tanmateix, allò que durant segles va ser imprescindible va acabar convertint-se en un problema. Durant el temps en què bona part del cinturó renaixentista de Palma va romandre dempeus, l’expansió de l’Imperi Otomà va ser considerada una amenaça i una preocupació de primer ordre per a Felip II, que va veure a les Balears una posició estratègica per defensar el territori de possibles atacs. La construcció de la façana marítima de la fortificació, però, no culminaria fins a començaments del segle XIX, quan, paradoxalment, l’Imperi Otomà ja es trobava en decadència i aquest tipus de muralla començava a quedar obsolet. Amb prou feines unes dècades després començaria la demolició d’una obra que es podia considerar acabada de construir, un enderroc del qual se salvaria el Baluard des Príncep.

La construcció de la façana marítima de les muralles de Palma no culminaria fins a començaments del segle XIX, quan, paradoxalment, aquest tipus de fortificació començava a quedar obsolet. Amb prou feines unes dècades després començaria la demolició d’una obra que es podia considerar acabada de construir

La justificació popular que va adquirir més pes per impulsar l’enderrocament del recinte va ser la filosofia higienista imperant a l’època, encapçalada a Mallorca per l’enginyer Eusebi Estada, una de les veus que amb més ímpetu va defensar l’enderroc en la seva obra La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885), sota el pretext que, com a conseqüència de la presència de les muralles, la població vivia amuntegada i en condicions d’insalubritat. Estada assenyalava que a mitjan segle XVII, l’àrea edificada que ocupava Palma era de 1.023.300 metres quadrats, incloent-hi els seus carrers i les seves places, per la qual cosa a cada habitant li corresponien uns 37 metres quadrats. Tanmateix, advertia, a finals del segle XIX la superfície per habitant es va reduir a 24 metres, quan, segons el seu parer, la dimensió idònia per persona havia de ser de 40 metres quadrats.

Davant dels qui advocaven per enderrocar les muralles, altres s’hi oposaven ferventment, com Bartomeu Ferrà, mestre d’obres de la Societat Arqueològica Lul·liana, o Pere Garau Cañellas, que va defensar un pla d’eixample de Palma en què es preservava el recinte renaixentista, envoltant-lo de zones enjardinades a partir de les quals la ciutat podria anar creixent. Garau sostenia així que les muralles sí que podien harmonitzar amb el desenvolupament i la modernització de la capital balear, una postura que, actualment, continuen compartint nombrosos historiadors. L’Ajuntament es va decantar finalment, el 1901, pel projecte presentat per l’enginyer Bernat Calvet, el conegut com a “pla Calvet”, que, sota el lema Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç aquell que pot conèixer les causes de les coses”), preveia l’eliminació de la fortificació, seguia els criteris d’un plànol radio concèntric i apel·lava a l’aprofitament urbanístic dels terrenys afectes a les muralles.

Els baluards sobreviuen

Amb tot, les muralles no van desaparèixer del tot. Continuen presents en el traçat urbà: les Avingudes de Palma segueixen el recorregut de l’antic fossat i la seva forma en ziga-zaga reprodueix la geometria defensiva renaixentista. El barri antic manté l’estructura heretada d’una infraestructura militar que ja no existeix, amb l’excepció dels baluards de Sant Pere i des Príncep. El de Sant Pere va passar a mans privades a la segona meitat del segle XX: els seus nous propietaris van projectar aixecar edificis a tota la zona i el 1963 fins i tot van intentar enderrocar la muralla mitjançant càrregues de calç. La reacció ciutadana, però, ho va impedir: la pressió social va aconseguir que el conjunt fos declarat historicoartístic i se n’impulsés la reconstrucció tot just dos anys després, el 1965.

A la segona meitat del segle XX, els nous propietaris del baluard de Sant Pere van projectar aixecar edificis a tota la zona i el 1963 fins i tot van intentar enderrocar la muralla mitjançant càrregues de calç. La reacció ciutadana, però, ho va impedir i va aconseguir que el conjunt fos declarat historicoartístic

No seria fins a finals dels anys vuitanta quan els terrenys van recuperar la seva vocació pública, després de ser requalificats i sotmesos a un procés d’expropiació que, tanmateix, va quedar durant anys en punt mort. L’espai va romandre abandonat fins al 1997, quan l’Ajuntament de Palma va cedir els terrenys per a la construcció d’Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, inaugurat el 30 de gener de 2004.

El 2023, la polèmica va colpejar de nou al baluard arran de les obres d'instal·lació sobre el mateix d'un exclusiu beach club, fet que va desencadenar una forta contestació social i institucional. Els treballs van ser finalment paralitzats després de detectar-se greus irregularitats, incloent-hi la construcció d’elements no autoritzats i l’alteració del subsol protegit. Associacions com ARCA van denunciar que la intervenció convertia el patrimoni en un “contenidor” al servei d’un ús privat i elitista, allunyant-lo de la seva funció pública i de contemplació. L’episodi va reobrir un debat de fons que travessa tota la història recent de les muralles: fins a quin punt s’han d’adaptar a nous usos i on se situa el límit entre la seva activació contemporània i la seva desnaturalització.

A finals del 2025, el derrumbament parcial d'una torre medieval integrada al Baluard de Sant Pere -un dels pocs vestigis visibles de la Palma islàmica- va tornar a encendre totes les alarmes sobre l’estat del patrimoni defensiu de la ciutat. Les entitats conservacionistes van denunciar la “inacció prolongada” de les administracions malgrat les advertències reiterades durant anys sobre el risc estructural del conjunt, i van alertar que el col·lapse afectava un tram complet del llenç històric, construït en tàpia i morter.

El Baluard des Príncep, per la seva banda, va viure un dels episodis més controvertits de l’urbanisme de la capital balear: la construcció de diversos blocs d’habitatges militars que ocupaven directament la muralla renaixentista, en oberta contradicció amb els criteris de protecció patrimonial. El complex, projectat el 1966 per l’arquitecte Juan Castañón de Mena —recentment nomenat cap de la Casa Militar de Franco i posteriorment ministre de l’Exèrcit—, es va materialitzar en diferents fases al llarg de les dècades següents, consolidant l’ocupació d’aquest enclavament estratègic. Lluny de ser una intervenció menor, es tractava de diversos edificis residencials que van arribar a allotjar més d’un centenar de famílies i que van transformar completament la fesomia del baluard, ocultant-lo rere una arquitectura aliena al seu caràcter històric.

El Baluard des Príncep va viure un dels episodis més controvertits: la construcció de diversos blocs d’habitatges militars que ocupaven directament la muralla renaixentista, en oberta contradicció amb els criteris de protecció patrimonial. L’edificació va ser projectada el 1966 per l’arquitecte Juan Castañón de Mena, recentment nomenat cap de la Casa Militar de Franco

Durant anys, la seva presència va simbolitzar la tensió entre desenvolupament urbà i conservació del patrimoni a Palma, en un context en què la mateixa muralla havia deixat d’entendre’s com un element central de la ciutat. El desenllaç no arribaria fins a finals dels noranta, moment en què es va produir el gir definitiu: després d’un llarg procés de negociacions, expropiacions i reallotjaments, el Ministeri de Defensa va cedir els terrenys a l’Ajuntament, fet que va permetre alliberar un enclavament fins aleshores inaccessible i obrir la porta a un ambiciós projecte de transformació urbana que buscava retornar el baluard a la ciutat.

Des d’aleshores, el Baluard des Príncep ha transitat de recinte tancat i degradat a espai en procés de reintegració, convertit avui en una peça clau —encara inacabada— dins la relectura contemporània de les muralles de Palma.

Entre la postal luminosa de la bahía de Palma y la crudeza del abandono, el Baluard des Príncep se alza hoy como una metáfora incómoda de la gestión del patrimonio y la relación de la capital balear con su propio pasado. Levantado en el siglo XVII como parte del sistema defensivo renacentista que rodeaba Palma -una compleja red de murallas y baluartes diseñada para resistir asedios y proteger la ciudad-, este enclave fue durante siglos una pieza clave de la arquitectura militar. Sin embargo, lo que antaño fue símbolo de protección y solidez histórica, en la actualidad languidece entre basura, grafitis y accesos forzados.

Tras cinco años de parálisis de las obras de rehabilitación que se estaban llevando a cabo en el bastión -interrumpidas por la quiebra de la empresa que se encargaba de ellas-, el Gobierno central acaba de adjudicar por 1,44 millones de euros los trabajos pendientes a una nueva empresa, Rigel Over, que se ocupará de culminar un proyecto largamente suspendido en el tiempo. La intervención, sin embargo, no es más que el último capítulo de una historia mucho más larga: la de una actuación que arranca en los años ochenta y que, más que una obra concreta, constituye una transformación urbana prolongada durante más de cuatro décadas. Porque este baluarte, aparentemente marginal en el actual paisaje urbano, es en realidad uno de los puntos donde mejor puede leerse la biografía profunda de Palma: una ciudad construida -y destruida- a golpe de muralla.

El origen de la transformación del Baluard des Príncep se remonta a los años 80, cuando los arquitectos Elías Torres y José Antonio Martínez Lapeña plantearon una idea radical para su tiempo: no limitarse a restaurar las murallas de Palma, sino reconvertirlas en un sistema de espacio público contemporáneo. Su proyecto -que se despliega a lo largo de todo el frente marítimo de la ciudad- parte de una premisa clara: las murallas ya no tienen sentido como infraestructura defensiva, pero sí como soporte urbano. La intervención no busca congelar el pasado, sino reinterpretarlo y hacerlo habitable.

Convertir una antigua estructura militar en un espacio transitable

Para ello, el diseño trabaja sobre una operación fundamental: coser los distintos niveles de la ciudad, articulando la relación entre la ciudad histórica -situada en cota elevada-, el foso -a media altura- y el frente marítimo, completamente abierto. La arquitectura se convierte así en un sistema de conexiones: escaleras, rampas, recorridos y plataformas que transforman un antiguo límite militar en un espacio transitable. El Baluard des Príncep no es, en ese sentido, una pieza aislada, sino un nodo dentro de ese sistema.

El proyecto de rehabilitación trabaja sobre una operación fundamental: coser los distintos niveles de la ciudad, articulando la relación entre la ciudad histórica, el foso y el frente marítimo, completamente abierto, transformando un antiguo límite militar en un espacio transitable

La ejecución del proyecto, sin embargo, ha estado lejos de esa coherencia conceptual. Ya en 2017, el Ministerio de Fomento había invertido más de 4,4 millones de euros en distintas fases del entorno del baluarte dentro del programa estatal de rehabilitación patrimonial. La intervención se fragmentó en múltiples etapas (A, B, C, D, E y F) y quedó interrumpida tras la quiebra de la constructora encargada de las últimas fases. El resultado: un espacio prácticamente terminado, pero inutilizable. La adjudicación actual llega para completar ese último tramo mediante la urbanización del foso, la ejecución de las conexiones de saneamiento, la construcción de una escalera y un puente que conectarán con la Porta des Camp, así como la finalización del edificio de recepción de visitantes. Es decir, no se trata de una nueva obra, sino del remate de lo que faltaba para que el proyecto funcione como fue concebido.

Para entender el significado del Baluard des Príncep hay que retroceder varios siglos. Más en concreto, al momento en que vio la luz la muralla renacentista de Palma, considerada la obra más colosal de cuantas se han construido en los más de dos mil años de historia de la ciudad y una de las de mayor envergadura de las erigidas en España. Proyectada en el siglo XVI ante las nuevas necesidades defensivas que trajeron los nuevos tiempos tras el abandono de la Edad Media, cercaba la ciudad a lo largo de un anillo de seis kilómetros. Sin embargo, más allá de sus portentosas dimensiones, su rasgo más revolucionario fue la irrupción de doce estructuras bajas, macizas y geométricas -ocho terrestres y cuatro marítimas- que transformaron por completo la lógica defensiva: los baluartes.

La imponente fortificación se construyó absorbiendo parte del trazado que desde el siglo XI había ocupado la muralla árabe: compuesta por una sucesión de muros verticales y torres cuadrangulares, presentaba un estado precario a pesar de los remiendos puntuales a los que había sido sometida y apenas ofrecía ya resistencia: había sido construida con sillares de marés y segmentos de tapia, material que había resultado eficaz para resistir el impacto de los disparos procedentes de las catapultas, los arcos y las ballestas, pero obsoleto ante la irrupción de los cañones y las bombardas, capaces de lanzar proyectiles de piedra o hierro con una potencia hasta entonces desconocida.

La revolución de los baluartes

Con la aparición de la pólvora, ya no se trataba de resistir tras muros verticales, sino de proyectar la ciudad hacia el exterior mediante salientes angulados capaces de cruzar el fuego y eliminar cualquier punto ciego. La muralla dejaba de ser un límite pasivo para convertirse en un sistema activo, donde cada pieza protegía a la siguiente en una cadena continua de defensa. A los baluartes -Chacón, Berard, Sant Pere, Príncep, Moranta, Sitjar, Jesús, Santa Margalida, Zanoguera, Sant Antoni, Socorrador y Sant Jeroni- se sumaban ocho puertas de acceso con sus respetivos puentes y un foso de 24 metros de ancho. Con el tiempo, la capacidad militar de la fortificación se completaría con un hornabeque y tres revellines. En total, la superficie que ocupaba el cinturón defensivo, con sus refuerzos exteriores y el foso, alcanzaba los 325.200 metros cuadrados. Palma dejaba de ser una ciudad simplemente amurallada para convertirse en una auténtica máquina de guerra geométrica.

Ya no se trataba de resistir tras muros verticales, sino de proyectar la ciudad hacia el exterior mediante salientes angulados capaces de cruzar el fuego y eliminar cualquier punto ciego. La muralla dejaba de ser un límite pasivo para convertirse en un sistema activo, donde cada pieza protegía a la siguiente en una cadena continua de defensa

Los baluartes, por tanto, no surgieron como una innovación estética ni como una evolución natural de las murallas medievales, sino como una respuesta urgente a la irrupción de la artillería en los siglos XV y XVI, como detalla en profundidad el arquitecto Fernando Cobos-Guerra en su trabajo La formulación de los principios de la fortificación abaluartada en el siglo XVI. La irrupción de los nuevos métodos de ataque hizo saltar por los aires el sistema defensivo tradicional: las torres altas y los muros verticales, eficaces durante siglos, se convirtieron en blancos fáciles para los cañones. Fue en ese contexto de experimentación, ensayo y error donde comenzó a gestarse una nueva forma de fortificar, basada no en resistir el impacto, sino en neutralizarlo mediante la geometría y el fuego cruzado.

Lejos de una invención puntual, el baluarte fue el resultado de décadas de debate entre ingenieros, militares y tratadistas que buscaban resolver un problema central: cómo evitar los puntos ciegos en la defensa. La solución consistió en transformar la muralla en un sistema angular, donde cada elemento pudiera proteger al otro. Así, el baluarte permitía algo revolucionario: defender los lienzos de muralla no desde arriba, sino desde los lados, mediante el llamado fuego de flanco. La defensa dejaba de ser frontal para convertirse en una red interconectada de ángulos, trayectorias y coberturas.

Lejos de una invención puntual, el baluarte fue el resultado de décadas de debate entre ingenieros, militares y tratadistas que buscaban resolver un problema central: cómo evitar los puntos ciegos en la defensa. La solución consistió en transformar la muralla en un sistema angular que pudiera defender los lienzos de muralla no desde arriba, sino desde los lados

Tras la derrota sufrida en la Goleta de Túnez en 1574, la monarquía hispánica asumió que las fortificaciones “perfectas e inexpugnables” que describían los tratados no garantizaban la invulnerabilidad, lo que llevó a los ingenieros a dejar de perseguir modelos ideales y a adoptar un enfoque más pragmático, adaptando cada sistema defensivo a cada lugar concreto, a su topografía, a la posición del enemigo y a las condiciones del terreno. La geometría, la aritmética y la experiencia militar se combinaron así en un complejo ejercicio en el que no existían soluciones universales. De hecho, los propios tratadistas del siglo XVI como Pedro Luis Escrivá -considerado el el primero en formular los problemas de la fortificación moderna- o Cristóbal de Rojas -autor de Teórica y práctica de la fortificación (1598)- reconocían que la fortificación era una ciencia llena de incertidumbres, donde cada decisión podía significar la caída o la resistencia de una plaza.

En ese contexto, el baluarte se convirtió en el núcleo del sistema defensivo. No era un elemento aislado, sino el lugar donde “estaba todo el arte de la fortificación”, en palabras de los ingenieros de la época: allí se concentraban las casamatas, las troneras y los mecanismos de fuego cruzado que garantizaban la defensa del conjunto. Su forma -baja, angulada, parcialmente oculta en el foso- respondía a una lógica precisa: ser menos visible, más resistente y, sobre todo, más eficaz en el control del espacio circundante. Los baluartes constituyeron así no una simple mejora técnica, sino una auténtica revolución en la manera de concebir la guerra y la ciudad. Allí donde antes había un límite estático, surgió un sistema dinámico, pensado para anticipar, cruzar y dominar el fuego enemigo.

Los baluartes constituyeron así no una simple mejora técnica, sino una auténtica revolución en la manera de concebir la guerra y la ciudad. Allí donde antes había un límite estático, surgió un sistema dinámico, pensado para anticipar, cruzar y dominar el fuego enemigo

Esta evolución alcanzaría su punto culminante en el siglo XVII con figuras como Sébastien Le Prestre de Vauban, ingeniero al servicio de Luis XIV, quien llevó el sistema abaluartado a su máxima perfección técnica. Lejos de inventar formas nuevas, Vauban sistematizó las ya existentes: su gran innovación fue entender la fortificación como un sistema dinámico y no como una forma cerrada y, frente a los modelos teóricos, defendió una arquitectura militar basada en la observación directa, la experiencia de campo y la optimización de recursos, perfeccionando elementos como los fosos, los glacis o las obras exteriores para crear defensas en profundidad.

En el caso de Palma, como documenta el historiador Jaime Escalas Caimary en su libro Las murallas de Palma (1955), en el que toma en consideración las descripciones que ya había efectuado el Arxiduc Lluís Salvador en su obra La Ciudad de Palma (1882), la forma de los baluartes era la misma en todos ellos, exceptuando los dos puramente marítimos, el de Chacón y el de Berard, más pequeños que el resto. Otros dos, con su gran elevación y su ubicación entre tierra y mar, sobresalían del recinto defensivo: eran el de Sant Pere y el de los Capellans o es Príncep -en honor a Felipe II-, los dos únicos bastiones que perviven en la actualidad.

El de Es Príncep, terminado de levantar en 1606, formaba parte del núcleo original de la muralla renacentista y ocupaba una posición clave en el frente marítimo oriental de la ciudad. El de Sant Pere, finalizado 40 años después, tuvo un destacado uso militar durante siglos y llegó a albergar instalaciones vinculadas a la formación y práctica de artillería, en línea con la función estratégica del sistema defensivo de Palma en época moderna.

El baluarte de Es Príncep, terminado de levantar en 1606, formaba parte del núcleo original de la muralla renacentista y ocupaba una posición clave en el frente marítimo oriental de la ciudad. El de Sant Pere, finalizado 40 años después, tuvo un destacado uso militar durante siglos

Comienza la demolición de las murallas

Sin embargo, lo que durante siglos fue imprescindible acabó convirtiéndose en un problema. Durante el tiempo en que buena parte del cinturón renacentista de Palma permaneció -la muralla terrestre fue terminada de construir en 1714, después de 139 años desde su inicio-, la expansión del imperio otomano fue considerada una amenaza y una preocupación de primer orden para Felipe II, que vio en Balears una posición estratégica para defender el territorio de posibles ataques. La construcción de la fachada marítima de la fortificación, sin embargo, no culminaría hasta comienzos del siglo XIX, cuando, paradójicamente, el imperio otomano ya se encontraba en decadencia y este tipo de muralla comenzaba a quedar obsoleto. Apenas unas décadas después comenzaría la demolición de una obra que podía considerarse recién acabada, un derribo del que se salvaría el Baluard de es Príncep.

La construcción de la fachada marítima de las murallas de Palma no culminaría hasta comienzos del siglo XIX, cuando, paradójicamente, este tipo de fortificación comenzaba a quedar obsoleto. Apenas unas décadas después comenzaría la demolición de una obra que podía considerarse recién acabada

La justificación popular que cobró más peso para impulsar el derrocamiento del recinto fue la filosofía higienista imperante en la época, encabezada en Mallorca por el ingeniero Eusebi Estada, una de las voces que con más ímpetu defendió el derribo en su obra La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885) so pretexto de que, como consecuencia de la presencia de las murallas, la población vivía hacinada y en condiciones de insalubridad. Estada señalaba que a mediados del siglo XVII, el área edificada que ocupaba Palma era de 1.023.300 metros cuadrados, incluyendo sus calles y sus plazas, por lo que a cada habitante le correspondían unos 37 metros cuadrados. Sin embargo, advertía, a finales del XIX la superficie por habitante se redujo a 24 metros, cuando, a su juicio, la dimensión idónea por persona debía ser de 40 metros cuadrados.

Frente a quienes abogaban por echar abajo las murallas, otros se oponían fervientemente a ello, como Bartomeu Ferrà, maestro de obras de la Societat Arqueològica Lul·liana, o Pere Garau Cañellas, quien defendió un plan de ensanche de Palma en el que se preservaba el recinto renacentista, rodeándolo de zonas ajardinadas a partir de las cuales la ciudad podría ir creciendo. Garau alegaba así que las murallas sí podían armonizar con el desarrollo y la modernización de la capital balear, una postura que, en la actualidad, continúan compartiendo numerosos historiadores. El Ajuntament se decantó finalmente, en 1901, por el proyecto presentado por el ingeniero Bernat Calvet, el conocido como 'plan Calvet', que, bajo el lema Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Dichoso aquel que puede conocer las causas de las cosas”), contemplaba la eliminación de la fortificación, seguía los criterios de un plano radioconcéntrico y apelaba al aprovechamiento urbanístico de los terrenos afectos a las murallas.

Los baluartes sobreviven

Con todo, las murallas no desaparecieron del todo. Continúan presentes en el trazado urbano: las Avenidas de Palma siguen el recorrido del antiguo foso y su forma en zigzag reproduce la geometría defensiva renacentista. El casco antiguo mantiene la estructura heredada de una infraestructura militar que ya no existe, con excepción de sus baluartes Sant Pere y Es Príncep, dos de las puertas que daban acceso a la ciudad -Calatrava y Portella- y dos de los puentes -los que conducían a la Porta de Santa Catalina y a la des Camp-. El baluarte de Sant Pere pasó a manos privadas en la segunda mitad del siglo XX: sus nuevos propietarios proyectaron levantar edificios en toda la zona y en 1963 llegaron incluso a intentar derribar la muralla mediante cargas de cal. La reacción ciudadana, sin embargo, lo impidió: la presión social logró que el conjunto fuera declarado histórico-artístico y se impulsara su reconstrucción apenas dos años después, en 1965.

En la segunda mitad del siglo XX, los nuevos propietarios del baluarte de Sant Pere proyectaron levantar edificios en toda la zona y en 1963 llegaron incluso a intentar derribar la muralla mediante cargas de cal. La reacción ciudadana, sin embargo, lo impidió y logró que el conjunto fuera declarado histórico-artístico

No sería hasta finales de los años ochenta cuando los terrenos recuperaron su vocación pública, tras ser recalificados y sometidos a un proceso de expropiación que, sin embargo, quedó durante años en punto muerto. El espacio permaneció abandonado hasta 1997, cuando el Ayuntamiento de Palma cedió los terrenos para la construcción de Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, inaugurado el es bal.

En 2023, la polémica golpeó de nuevo al baluarte a raíz de las obras de instalación sobre el mismo de un exclusivo beach club, lo que desató una fuerte contestación social e institucional. Los trabajos fueron finalmente paralizados tras detectarse graves irregularidades, incluyendo la construcción de elementos no autorizados y la alteración del subsuelo protegido. Asociaciones como ARCA denunciaron que la intervención convertía el patrimonio en un “contenedor” al servicio de un uso privado y elitista, alejándolo de su función pública y de contemplación. El episodio reabrió un debate de fondo que atraviesa toda la historia reciente de las murallas: hasta qué punto deben adaptarse a nuevos usos y dónde se sitúa el límite entre su activación contemporánea y su desnaturalización.

A finales de 2025, el derrumbe parcial de una torre medieval integrada en el Baluard de Sant Pere -uno de los pocos vestigios visibles de la Palma islámica- volvió a encender todas las alarmas sobre el estado del patrimonio defensivo de la ciudad. Las entidades conservacionistas denunciaron la “inacción prolongada” de las administraciones pese a las advertencias reiteradas durante años sobre el riesgo estructural del conjunto, y alertaron de que el colapso afectaba a un tramo completo del lienzo histórico, construido en tapial y mortero.

El Baluard de Es Príncep, por su parte, vivió uno de los episodios más controvertidos del urbanismo de la capital balear: la construcción de varios bloques de viviendas militares que ocupaban directamente la muralla renacentista, en abierta contradicción con los criterios de protección patrimonial. El complejo, proyectado en 1966 por el arquitecto Juan Castañón de Mena -recién nombrado jefe de la Casa Militar de Franco y posteriormente ministro del Ejército-, se materializó en distintas fases a lo largo de las décadas siguientes, consolidando la ocupación de este enclave estratégico. Lejos de ser una intervención menor, se trataba de varios edificios residenciales que llegaron a albergar a más de un centenar de familias y que transformaron por completo la fisonomía del baluarte, ocultándolo tras una arquitectura ajena a su carácter histórico.

El Baluard de Es Príncep vivió uno de los episodios más controvertidos: la construcción de varios bloques de viviendas militares que ocupaban directamente la muralla renacentista, en abierta contradicción con los criterios de protección patrimonial. La edificación fue proyectada en 1966 por el arquitecto Juan Castañón de Mena, recién nombrado jefe de la Casa Militar de Franco

Durante años, su presencia simbolizó la tensión entre desarrollo urbano y conservación del patrimonio en Palma en un contexto en el que la propia muralla había dejado de entenderse como un elemento central de la ciudad. El desenlace no llegaría hasta finales de los noventa, fecha en la que se produjo el giro definitivo: tras un largo proceso de negociaciones, expropiaciones y realojos, el Ministerio de Defensa cedió los terrenos al Ayuntamiento, lo que permitió liberar un enclave hasta entonces inaccesible, abriendo la puerta a un ambicioso proyecto de transformación urbana que buscaba devolver el baluarte a la ciudad.

Desde entonces, el Baluard des Príncep ha transitado de recinto cerrado y degradado a espacio en proceso de reintegración, convertido hoy en una pieza clave -todavía inacabada- dentro de la relectura contemporánea de las murallas de Palma.

A les deu del matí, un degoteig constant de turistes comença a baixar del creuer Wind Star en el port de Palma. En tot just uns minuts, prop de 200 passatgers es dispersen per la ciutat després d'atracar en l'ampliació de Ponent Nord, operativa des de fa mig any. És una escena quotidiana en temporada alta: arribades concentrades, visites ràpides i una ciutat que absorbeix, en poques hores, l'impacte d'un turisme que no pernocta a l'illa. S'acosten amb abillament senzill i delator cap a la Seu: ulleres de sol, gorra o barret i, més que càmera de fotos, un smartphone que serveix per a capturar qualsevol monument que es posi pel mig.

“Fa uns anys vam anar a Màlaga i des d’allà vam fer una ruta en cotxe pels pobles blancs, però així és molt més fàcil”, explica José Luis, xilè, que recorre el Mediterrani amb la seva dona. En aquest viatge han passat per enclavaments com Ronda, Fuengirola, València, Barcelona o Cartagena, a més de fer escala a l’antiga ciutat internacional de Tànger. El recorregut continuarà fora del vaixell: després de tornar a la ciutat comtal, volaran a Casablanca per iniciar una ruta pel Marroc amb parades a Chefchaouen, Fes i Marràqueix.

La lògica del viatge és la de tots els creuers que solquen les aigües mediterrànies, especialment a partir d’aquestes dates: veure molt en poc temps i amb poc o gens d’equipatge. “És més còmode perquè no has d’anar movent les maletes”. Al principi, el pla de José Luis i Rosa María era només viatjar a Espanya, però finalment van decidir allargar l’aventura pel país veí. En total, tres setmanes d’unes heterogènies vacances abans de posar rumb a Xile.

No només a Palma, sinó al conjunt de les Balears, l’arribada de creuers concentra en poques hores milers de visitants en destinacions ja sotmeses a una forta pressió en temporada alta. A Eivissa, aquest estiu s’espera que arribin a coincidir, en alguns dies, fins a tres vaixells de gran envergadura, segons informacions de l’autoritat portuària balear.

Però la mateixa idea de comoditat i d’accés ràpid a diferents destinacions no només la tenen els turistes atrets per l’atractiu de l’arxipèlag. També passa a la inversa: ciutadans que pateixen el problema veuen de vegades en els creuers una possibilitat d’impuls per al comerç local palmesà i trien ells mateixos aquesta experiència en altres destinacions.

“Nosaltres —de Mallorca— hem triat moltes vegades aquest tipus de viatge i ens ha semblat una bona experiència”, valora Maria Antònia Riera, de 61 anys, a elDiario.es. El seu marit, des de fa anys, té aerofòbia, per la qual cosa és una alternativa de viatge que els permet visitar molts llocs sense haver de fer la pallissa de conduir llargues distàncies.

El model de turisme respon a una dinàmica més àmplia. Guillermo Inacio, un altre viatger habitual amb formació en Relacions Internacionals, situa els creuers dins de les expressions més intenses del turisme global: permeten visitar diversos destins en poc temps, però concentren en poques hores grans volums de persones en llocs ja molt demandats. Roma, Marsella, Venècia o Dubrovnik en són alguns exemples.

Infraestructures colossals per atracar

Mentre els ocupants del Wind Star descobreixen els tresors arquitectònics de Palma fins a les 16 hores —el vaixell té previst partir cap a la costa catalana a les 17 hores—, el creuer romandrà amarrat al port de Palma. Durant les maniobres, l’atracada o l’estada, els vaixells generen emissions d’òxids de nitrogen (NOx), òxids de sofre (SOx), partícules fines i CO₂, contribuint a la contaminació en entorns portuaris.

Ho fan, a més, en un context en què la zona portuària desperta interès entre més de quaranta empreses internacionals, nacionals i locals —42 s’han presentat al concurs convocat per l’Autoritat Portuària de Balears (APB)— per redactar un important pla de transformació: el Pla Mestre d’integració port-ciutat, que establirà les bases de la reordenació del recinte portuari en les pròximes dècades.

El procés de licitació s’articularà en dues fases: en la primera —amb un termini màxim de tres mesos—, l’APB seleccionarà un màxim de cinc equips entre les tretze candidatures presentades. En la segona fase, els equips seleccionats hauran d’elaborar un avantprojecte tècnic i econòmic en què plantegin diferents solucions per a la reorganització del port.

El projecte forma part de les iniciatives impulsades per l’entitat per redefinir la relació entre el port i la ciutat i preveu la reordenació d’aproximadament 400.000 metres quadrats del recinte portuari. Mentrestant, a la veïna Eivissa, el port de Vila, de menor mida, es prepara per rebre aquesta temporada un total de 205 escales de creuers amb una nova planificació que pretén evitar els episodis de saturació derivats de la coincidència de diversos vaixells. En quan al port de Palma espera aquest any 517 creuers i el de Alcudia, dos.

Més de 3.000 creueristes alhora

L'autoritat portuària ha establert un escalonament de les entrades per a evitar fluxos de més de 3.000 passatgers per hora, una mesura que busca garantir la mobilitat en l’entorn portuari i reduir la pressió sobre els serveis de transport. Ja que l’arribada simultània de passatgers dels creuers es tradueix en una pressió immediata sobre taxis, autobusos o el bus nàutic que connecta diferents zones del port. Des del sector del taxi, Toni Roig, president de la Federació Insular del Taxi d’Eivissa i Formentera (FITIE), recorda, en ser preguntat per elDiario.es, que aquesta situació és un problema recurrent a la ciutat d’Eivissa. Una portaveu de la APB ha especificat a elDiario.es que únicament hi haurà 14 dies en què coincidiran tres creuers i un, el 7 de juliol coincidiran quatre, si bé un aniria al moll adossat i tres d'ells són creuers de petit port.

Roig explica que cada vegada que coincideixen diversos creuers es dispara la mobilitat i circular per les principals vies d’accés a la ciutat o cap a la zona de Marina Botafoch —coneguda com la Milla d’Or de la pitiüsa— es complica. L’any passat es va aplicar una mesura per escalonar els horaris d’arribada i descàrrega de passatgers, cosa que va permetre alleujar parcialment la situació. Tanmateix, el volum continua sent “molt elevat” i es concentra exageradament en el nucli urbà de Vila, molt limitat.

A això s’hi afegeix un efecte indirecte: l’impacte en el servei en altres municipis, on es produeixen retards com a conseqüència de la concentració de la demanda: “Està clar que tot el que sigui feina és positiu, però som una illa, el territori és el que és i patim una congestió i una densitat de trànsit brutal”.

És clar que tot el que sigui treball és positiu, però som una illa, el territori és el que és i sofrim una congestió i una densitat de trànsit brutal

Toni Roig — President de la Federació Insular del Taxi d'Eivissa i Formentera (FITIE)

El pla: arribades més escalonades

Amb aquesta nova planificació, l’autoritat portuària balear —ha explicat l’entitat en un comunicat— busca evitar aquests pics de concentració i repartir l’arribada de passatgers al llarg del dia. L’objectiu és reduir l’impacte immediat que generen els desembarcaments simultanis i facilitar una circulació més fluida tant dins del port com en el seu entorn.

Per a això, s’ha establert que els creuers accedeixin a partir de les 11.30 hores —excepte excepcions autoritzades—, amb la intenció de no coincidir amb els moments de major activitat de les línies regulars que connecten Eivissa amb altres punts de l’arxipèlag i la península. El trànsit de creuers continuarà concentrant-se al port de Botafoch —pantalans, dic i moll adossat—, mentre que la resta de molls continuarà destinat al transport regular.

La previsió és que, en la majoria de jornades, el port rebi un o dos creuers. La coincidència de tres vaixells quedarà limitada a dies concrets i es gestionarà mitjançant la distribució horària de les arribades i l'ús de diferents punts d'atracada. Només en casos excepcionals podria superar-se aquesta xifra, generalment quan algun dels vaixells és de menor grandària o realitza escales en horaris diferenciats.

En la majoria de jornades, el port d'Eivissa rebrà només un o dos creuers

Des de l’APB defensen que aquest sistema permet compatibilitzar l’activitat turística amb el funcionament del port i la mobilitat de la ciutat, en un context en què el trànsit de creuers ha anat guanyant pes a Eivissa en els darrers anys. La planificació, en qualsevol cas, és flexible i es podrà ajustar en funció de necessitats operatives o canvis en els itineraris de les navilieres, afegeixen.

Els illencs, per la seva banda, posen en dubte la capacitat real de l’illa per absorbir aquests volums. “Encara que s’adoptin mesures per reduir l’impacte, el territori té límits”, diu Sandra, una resident. Al seu parer, l’arribada de tres creuers simultanis —amb milers de visitants per hora— suposa una pressió difícil d’assumir en un context ja marcat per la saturació turística i una escassetat hídrica preocupant que ha deixat aquests dies (quan els hotels es preparen per obrir i omplen les seves piscines) un centenar de veïns sense aigua, com va publicar Diario de Ibiza.

La pressió territorial, al límit

L’Informe de Sostenibilitat de 2024 d’Ibiza Preservation ja advertia que el trànsit per carretera, la demanda hídrica i els sistemes de depuració funcionen al límit durant la temporada alta, de manera que la incorporació de visitants d’un sol dia afegeix una càrrega addicional sobre infraestructures ja tensionades.

“A Eivissa necessitam parlar menys de com absorbir més pressió i més de quins són els límits ecològics i territorials que no hauríem de continuar sobrepassant”, assenyala davant elDiario.es la portaveu de l’organització mediambiental, Inma Saranova.

Entre aquests, preocupa l’impacte sobre la biodiversitat marina, sobretot sobre la fauna, els hàbitats fràgils i les àrees protegides. En un entorn com el d’Eivissa, on el litoral i l’ecosistema marí són especialment vulnerables, el soroll submarí, la introducció d’espècies a través de l’aigua de llast o la contaminació marina —assenyalats per l’Agència Europea de Seguretat Marítima (EMSA) o l’Agència Europea de Medi Ambient (EEA) com a pressions rellevants— adquireixen un pes afegit. Així com la incorporació de noves fonts d’abocaments en zones costaneres molt transitades d’un Mediterrani ja molt afectat per la contaminació.

A això se li suma la pressió territorial provocada per l'arribada simultània de milers de passatgers. “El problema no és només el vaixell, sinó l'efecte acumulatiu sobre un territori amb límits ecològics clars”, afirmen des d'Ibiza Preservation. Aquesta saturació, encara que es concentri en poques hores, se suma a la càrrega total que suporta l'illa i repta la seva capacitat real per a continuar absorbint determinats models turístics.

A las diez de la mañana, un goteo constante de turistas comienza a bajar del crucero Wind Star en el puerto de Palma. En apenas unos minutos, cerca de 200 pasajeros se dispersan por la ciudad tras atracar en la ampliación de Poniente Norte, operativa desde hace medio año. Es una escena cotidiana en temporada alta: llegadas concentradas, visitas rápidas y una ciudad que absorbe, en pocas horas, el impacto de un turismo que no pernocta en la isla. Se acercan con atuendo sencillo y delator hacia La Seu: gafas de sol, gorra o sombrero y, más que cámara de fotos, un smartphone que sirve para capturar cualquier monumento que se ponga de por medio.

“Hace unos años fuimos a Málaga y desde allí hicimos una ruta en coche por los pueblos blancos, pero así es mucho más fácil”, cuenta José Luis, chileno, que recorre el Mediterráneo junto a su mujer. En este viaje han pasado por enclaves como Ronda, Fuengirola, Valencia, Barcelona o Cartagena, además de hacer escala en la antigua ciudad internacional de Tánger. El recorrido continuará fuera del barco: tras regresar a la ciudad condal, volarán a Casablanca para iniciar una ruta por Marruecos con paradas en Chefchaouen, Fez y Marrakech.

La lógica del viaje es la de todos los cruceros que surcan aguas mediterráneas especialmente a partir de estas fechas: ver mucho en poco tiempo y cargando con poco o nada de equipaje. “Es más cómodo porque no tienes que ir moviendo las maletas”. Al principio, el plan de José Luis y Rosa María era solo viajar a España, pero finalmente decidieron extender la aventura por el país vecino. En total, tres semanas de unas vacaciones antes de poner rumbo a Chile. 

No solo en Palma, sino en el conjunto de Balears, la llegada de cruceros concentra en pocas horas miles de visitantes en destinos ya sometidos a una fuerte presión en temporada alta. En Eivissa, este verano se espera que lleguen a coincidir, en algunos días, hasta tres barcos de gran envergadura, según informaciones de la autoridad portuaria balear. 

Pero la misma idea de comodidad y de acceso rápido a distintos destinos no solo la albergan turistas atraídos por el atractivo del archipiélago. También sucede a la inversa: ciudadanos que padecen el problema ven a veces en los cruceros una posibilidad de impulso para el comercio local palmesano y eligen ellos mismos esta experiencia en otros destinos. 

“Nosotros -de Mallorca- hemos elegido muchas veces este tipo de viaje y nos ha parecido una buena experiencia”, valora Maria Antonia Riera, de 61 años, a elDiario.es. Su marido, desde hace años, tiene aerofobia, por lo que es una alternativa de viaje que les permite visitar muchos sitios sin pegarse la paliza de conducir largos kilómetros.

El modelo de turismo responde a una dinámica más amplia. Guillermo Inacio, otro viajero asiduo con formación en Relaciones Internacionales, sitúa los cruceros dentro de las expresiones más intensas del turismo global: permiten visitar varios destinos en poco tiempo, pero concentran en pocas horas grandes volúmenes de personas en lugares ya muy demandados. Roma, Marsella, Venecia o Dubrovnik son algunos ejemplos.

Infraestructuras colosales para atracar

Mientras los ocupantes del Wind Star descubren los tesoros arquitectónicos de Palma hasta las 16 horas -el barco tiene previsto partir hacia la costa catalana a las 17 horas-, el crucero permanecerá amarrado en el puerto de Palma. Durante las maniobras, el atraque o la estancia, los buques generan emisiones de óxidos de nitrógeno (NOx), óxidos de azufre (SOx), partículas finas y CO₂, contribuyendo a la contaminación en entornos portuarios.

Lo hacen, además, en un contexto en el que la zona portuaria despierta interés entre más de cuarenta empresas internacionales, nacionales y locales -42 se han presentado al concurso convocado por la Autoridad Portuaria de Baleares (APB)- para redactar un importante plan de transformación: el Plan Maestro de integración puerto-ciudad, que establecerá las bases de la reordenación del recinto portuario en las próximas décadas.

El proceso de licitación se articulará en dos fases: en la primera -con un plazo máximo de tres meses-, la APB seleccionará un máximo de cinco equipos entre las trece candidaturas presentadas. En la segunda fase, los equipos seleccionados deberán elaborar un anteproyecto técnico y económico en el que planteen distintas soluciones para la reorganización del puerto. 

El proyecto forma parte de las iniciativas impulsadas por la entidad para redefinir la relación entre el puerto y la ciudad y prevé la reordenación de aproximadamente 400.000 metros cuadrados del recinto portuario. Mientras tanto, en la vecina Eivissa, el puerto de Vila, de menor tamaño, se prepara para recibir esta temporada un total de 205 escalas de cruceros con una nueva planificación que pretende evitar los episodios de saturación derivados de la coincidencia de varios buques. En cuando al puerto de Palma espera este año 517 barcos y el de Alcudia, dos.

Más de 3.000 cruceristas a la vez

La autoridad portuaria ha establecido un escalonamiento de las entradas para evitar flujos de más de 3.000 pasajeros por hora, una medida que busca garantizar la movilidad en el entorno portuario y reducir la presión sobre los servicios de transporte. Ya que la llegada simultánea de pasajeros desde los cruceros se traduce en una presión inmediata sobre taxis, autobuses o el bus náutico que conecta distintas zonas del puerto. Desde el sector del taxi, Toni Roig, presidente de la Federación Insular del Taxi de Eivissa y Formentera (FITIE), recuerda al ser preguntado por elDiario.es que esta situación es un problema recurrente en la ciudad de Eivissa. Una portavoz de la APB ha especificado a elDiario.es que únicamente habrá 14 días en los que coincidirán tres cruceros y uno, el 7 de julio, coincidirán cuatro, si bien uno iría al muelle adosado y tres de ellos son cruceros de pequeño porte.

Roig explica que cada vez que coinciden varios cruceros se dispara la movilidad y circular por las principales vías de acceso a la ciudad o hacia la zona de Marina Botafoch —conocida como la Milla de Oro de la pitiusa— se complica. El año pasado se aplicó una medida para escalonar los horarios de llegada y descarga de pasajeros, lo que permitió aliviar parcialmente la situación. Sin embargo, el volumen sigue siendo “muy elevado” y se concentra exageradamente en el núcleo urbano de Vila, muy limitado.

A ello se suma un efecto indirecto: el impacto en el servicio en otros municipios, donde se producen retrasos como consecuencia de la concentración de la demanda: “Está claro que todo lo que sea trabajo es positivo, pero somos una isla, el territorio es el que es y sufrimos una congestión y una densidad de tráfico brutal”.

Está claro que todo lo que sea trabajo es positivo, pero somos una isla, el territorio es el que es y sufrimos una congestión y una densidad de tráfico brutal

Toni Roig — Presidente de la Federación Insular del Taxi de Eivissa y Formentera (FITIE)

El plan: llegadas más escalonadas

Con esta nueva planificación, la autoridad portuaria balear -ha explicado la entidad en un comunicado- busca evitar esos picos de concentración y repartir la llegada de pasajeros a lo largo del día. El objetivo es reducir el impacto inmediato que generan los desembarcos simultáneos y facilitar una circulación más fluida tanto dentro del puerto como en su entorno.

Para ello, se ha establecido que los cruceros accedan a partir de las 11.30 horas —salvo excepciones autorizadas—, con la intención de no coincidir con los momentos de mayor actividad de las líneas regulares que conectan Eivissa con otros puntos del archipiélago y la península. El tráfico de cruceros seguirá concentrándose en el puerto de Botafoch —pantalanes, dique y muelle adosado—, mientras que el resto de muelles continuará destinado al transporte regular.

La previsión es que, en la mayoría de jornadas, el puerto reciba uno o dos cruceros. La coincidencia de tres buques quedará limitada a días concretos y se gestionará mediante la distribución horaria de las llegadas y el uso de distintos puntos de atraque. Solo en casos excepcionales podría superarse esa cifra, generalmente cuando alguno de los barcos es de menor tamaño o realiza escalas en horarios diferenciados.

En la mayoría de jornadas, el puerto de Eivissa recibirá solo uno o dos cruceros

Desde la APB defienden que este sistema permite compatibilizar la actividad turística con el funcionamiento del puerto y la movilidad de la ciudad, en un contexto en el que el tráfico de cruceros ha ido ganando peso en Eivissa en los últimos años. La planificación, en cualquier caso, es flexible y podrá ajustarse en función de necesidades operativas o cambios en los itinerarios de las navieras, añaden.

Los isleños por su parte ponen en tela de juicio la capacidad real de la isla para absorber estos volúmenes. “Aunque se adopten medidas para reducir el impacto, el territorio tiene límites”, dice Sandra, una residente. A su juicio, la llegada de tres cruceros simultáneos —con miles de visitantes por hora— supone una presión difícil de asumir en un contexto ya marcado por la saturación turística y una escasez hídrica preocupante que ha dejado estos días (cuando los hoteles se preparan para abrir y llenan sus piscinas) a un centenar de vecinos sin agua, como publicó Diario de Ibiza.

La presión territorial, al límite

El Informe de Sostenibilidad de 2024 de Ibiza Preservation ya advertía de que el tránsito en carretera, la demanda hídrica y los sistemas de depuración funcionan al límite durante la temporada alta, por lo que la incorporación de visitantes de un solo día añade una carga adicional sobre infraestructuras ya tensionadas.

“En Eivissa necesitamos hablar menos de cómo absorber más presión y más de cuáles son los límites ecológicos y territoriales que no deberíamos seguir sobrepasando”, señala ante elDiario.es la portavoz de la organización medioambiental, Inma Saranova. 

Entre ellos, preocupa el impacto sobre la biodiversidad marina, sobre todo sobre fauna, hábitats frágiles y áreas protegidas. En un entorno como el de Eivissa, donde el litoral y el ecosistema marino son especialmente vulnerables, el ruido submarino, la introducción de especies a través del agua de lastre o la contaminación marina -señalados por la Agencia Europea de Seguridad Marítima (EMSA) o la Agencia Europea de Medio Ambiente (EEA) como presiones relevantes- adquieren un peso añadido. Así como la incorporación de nuevas fuentes de vertidos en zonas costeras muy transitadas de un Mediterráneo muy afectado ya por la contaminación.

A esto se le suma la presión territorial provocada por la llegada simultánea de miles de pasajeros. “El problema no es solo el barco, sino el efecto acumulativo sobre un territorio con límites ecológicos claros”, afirman desde Ibiza Preservation. Esta saturación, aunque se concentre en pocas horas, se suma a la carga total que soporta la isla y reta su capacidad real para seguir absorbiendo determinados modelos turísticos.

El soroll de les obres trenca la calma dels jardins que, durant dècades, han romàs gairebé intactes davant la badia de Palma. Dins, operaris revisen murs clivellats, sistemes de reg envellits i piscines castigades pel salnitre. Al palau de Marivent, el so metàl·lic de les eines, el pujar i baixar dels treballadors i la terra remoguda delaten una reforma llargament ajornada a la qual el Govern balear ha donat llum verda amb un pressupost que rondarà els 500.000 euros de diners públics. L'objectiu: frenar el deteriorament acumulat durant més de dues dècades a la residència estiuenca dels reis, que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se com un enclavament institucional d'accés restringit. Només en determinats períodes la ciutadania pot passejar pels seus jardins.

La intervenció actual, però, no és un episodi aïllat, sinó una peça més d'un sistema de despesa sostingut que es reactiva especialment durant els períodes d'estada dels reis a Mallorca. Només en neteja i subministraments, el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i el de Balears (BOIB) recullen contractes de més de 217.000 euros anuals, als quals s'afegeixen serveis de reforç adjudicats amb fórmules de contractació per hores que permeten ampliar el servei durant els mesos d'estiu. A nivell global, l'Executiu autonòmic, titular de l'immoble, destina més d'1,2 milions d'euros cada any al seu manteniment, una xifra que va arribar a assolir els 1,7 milions el 2013, amb José Ramón Bauzá (PP) com a president.

No són les úniques inversions que rep el palau. Sense precisar quantitats econòmiques concretes, la memòria d'activitats de Patrimoni Nacional relativa a 2025, consultada per aquest mitjà, recull que l'any passat es van instal·lar nous sistemes de detecció i protecció contra incendis en diferents immobles de la seva propietat i, tot i no estar inclòs entre ells, també a Marivent —més concretament a l'edifici Camaretas—. Així mateix, es va dur a terme la renovació dels banys als apartaments del personal de servei i la demolició del forjat de l'antiga piscina per problemes estructurals. El 2024 es van dur a terme estudis i tomografies de l'arbrat amb càrrec als fons del Govern. Segons dades obtingudes en el seu moment per Newtral a través del Portal de Transparència, l'ens encarregat de la gestió dels béns vinculats a la Corona destinava —almenys fins a 2021— uns 220.000 euros anuals per sufragar despeses de personal i subministraments.

En aquest context, la reforma actual reobre una qüestió de fons: quin retorn públic tenen aquestes inversions en una residència institucional d'ús limitat en un escenari, a més, marcat per la crisi d'accés a l'habitatge, la saturació turística i el debat sobre el model econòmic de les illes?

La reforma reobre una qüestió de fons: quin retorn públic té la inversió pública sostinguda en una residència institucional d'ús limitat en un escenari, a més, marcat per la crisi d'accés a l'habitatge, la saturació turística i el debat sobre el model econòmic de les illes?

Més de 25 anys sense reformes profundes

En la pròpia memòria justificativa de la reforma actual, a la qual ha tingut accés elDiario.es, la Conselleria de Presidència i Administracions Públiques considera fins i tot que és “totalment necessari incrementar la partida prevista” per al manteniment de Marivent davant el deteriorament del palau, que arrossega més de 25 anys sense reformes profundes. L'informe va més enllà i adverteix que el cost del manteniment ordinari ja supera els límits dels contractes menors —reservats per a despeses puntuals i de minsa quantia—, fet que obliga a recórrer a noves licitacions de major import i a planificar intervencions més àmplies per evitar que els danys estructurals s'agreugin. Un fet que confirma el caràcter estructural i elevat de la despesa associada al complex. Marivent ha deixat de ser una despesa puntual per convertir-se en una estructura de despesa permanent.

La memòria de la reforma adverteix que el cost del manteniment ordinari ja supera els límits dels contractes menors -reservats per a despeses puntuals i de nínima quantia-, la qual cosa obliga a recórrer a noves licitacions de més import i a planificar intervencions més àmplies per evitar que els danys estructurals s'agravin

D'acord amb el document consultat per aquest mitjà, la reforma prevista abasta tant elements estructurals com instal·lacions i espais exteriors. Entre les actuacions previstes hi ha la restauració de paviments de pedra i empedrats, la substitució de baranes corroïdes per l'oxidació i la intervenció en cobertes, cornises i façanes exposades al salnitre, així com la reparació del vial d'accés danyat per arrels. També es contemplen actuacions a la piscina —amb filtracions i maquinària obsoleta—, vestuaris, camins interiors i edificis auxiliars, així com la reparació de murs, canalitzacions i sistemes de drenatge. A l'exterior, es preveuen treballs en jardins, la rehabilitació de fonts ornamentals en desús, la reparació de danys causats pels temporals i la millora dels sistemes de reg.

El pressupost base de licitació ascendeix, en concret, a 470.444 euros (IVA inclòs). No obstant això, l'expedient preveu la possibilitat d'incrementar l'import fins a un 20% addicional en cas d'aparició de vicis ocults —defectes no detectats en la inspecció inicial que solen aflorar durant l'execució d'una obra—, cosa que podria elevar el cost final per sobre dels 560.000 euros.

Com explicita la memòria justificativa, arran de la constitució de la Comunitat Autònoma, els immobles que conformen el recinte de Marivent varen ser transferits per l'aleshores Consell General Interinsular, passant així a formar part del patrimoni autonòmic. En conseqüència, la seva administració, conservació i protecció és responsabilitat del Govern balear, tal com disposa la llei de patrimoni de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

“Com qualsevol altre immoble del qual és propietària, la Comunitat Autònoma té l'obligació de cuidar de la conservació i el manteniment de Marivent per un doble motiu: la protecció de la finca, com a conjunt arquitectònic que forma part d'un llegat integrat en el nostre patrimoni, i la necessitat que pugui servir a la finalitat a la qual l'immoble està destinat”, afegeix el document. En definir aquest “destí”, l'informe, lluny de fer referència a l'ús original del palau —concebut com a museu obert a la ciutadania—, assumeix plenament que el complex és, “des de fa molt de temps, no només la residència d'estiu de la Família Reial, sinó també lloc de descans al llarg de l'any, per la qual cosa és freqüentment utilitzat per tots els seus membres i hi passen nombroses personalitats de tots els àmbits”.

Un model de contractació fragmentada

Tot i que el procediment d'adjudicació és obert, la reforma s'insereix en un model de contractació fragmentada que caracteritza la gestió de Marivent des de fa dècades. El manteniment del complex no es licita com un servei integral, sinó que es divideix en múltiples contractes individuals —neteja, jardineria, plagues, electricitat, climatització, obres— adjudicats a diferents empreses. En aquest cas, la contractació ha recaigut en Bonfill Enginyeria, Arquitectura i Paisatge SL, una empresa mallorquina fundada el 2011 que ha incrementat la seva presència en la contractació pública balear en els darrers anys. Només el 2025, el volum de contractes va superar els cinc milions d'euros. La seva activitat es concentra en reformes d'edificis públics, infraestructures i projectes per a diferents administracions.

Tot i que el procediment d'adjudicació és obert, la reforma s'insereix en un model de contractació fragmentada que caracteritza la gestió de Marivent des de fa dècades

Cal destacar que la despesa a Marivent no es limita a obres i contractes externs. Un acord del Consell de Govern aprovat al juliol de 2025 inclou explícitament al personal que presta serveis en el palau dins dels col·lectius que poden percebre retribucions per hores extraordinàries, la qual cosa evidencia que l'activitat del complex genera també costos laborals addicionals vinculats al seu funcionament ordinari. La mesura es justifica, segons el propi document, per la impossibilitat de compensar aquestes hores amb descans, la qual cosa reforça la idea que el manteniment i ús del palau comporta una càrrega estructural de despesa pública més enllà de les partides pressupostàries visibles.

En les últimes legislatures, d'acord amb la documentació analitzada per aquest mitjà, el Govern ha adjudicat serveis de reforç per imports de fins a 100.000 euros, amb sistemes flexibles que permeten ampliar el servei durant els mesos de major activitat. Depenent del període, les diferents contractacions han recaigut en una o altra empresa: així, el 2011 el Govern va adjudicar per 47.200 euros a Hidràulica i Electricitat SA el manteniment de les instal·lacions elèctriques del complex, mentre que la climatització va ser encarregada a Refrigeració i Confort SA per imports similars en contractes de dos anys formalitzats el 2014. A això s'hi sumen actuacions puntuals d'obra menor, com el contracte adjudicat el 2016 a Construcciones Llull Sastre SA per 56.562 euros per a la reposició de paviments, murs i escales, i altres per al control de plagues, que va recaure en mercantils com Will Kill SA per 41.300 euros.

Incompliment de contracte

Mentrestant, algunes de les contractacions no s'han deslliurat de la polèmica. En 2014, el Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) va ratificar que 292.132 euros reclamats per Lireba Serveis Integrats -que va operar com a filial del grup ACS- arran de la liquidació del contracte per a la neteja i manteniment del palau de Marivent corresponien al Govern, que li va adjudicar aquests treballs a l'agost de 2007. La Sala declarava provat com, durant la vigència del contracte, l'empresa va facturar i va cobrar l'anterior quantitat sense cap contraprestació per part seva.

Posteriorment, el Tribunal Suprem va validar l'actuació de l'Executiu balear de rescindir el contracte abans de la seva resolució definitiva, en considerar que la mesura estava justificada per raons d'interès públic i seguretat, especialment en un entorn sensible com Marivent. Entre altres aspectes, l'Alt Tribunal destaca que Lireba havia de mantenir un servei permanent amb un nombre concret d'empleats adaptat a les estades de la Família Reial. No obstant això, l'empresa va arribar a prestar el servei amb menys de la meitat del personal exigit, incomplint una condició que el propi contracte qualificava com a essencial. La sala subratlla que aquest dèficit no era un aspecte menor, sinó un “trencament” del nucli del contracte, en afectar directament la qualitat i viabilitat del manteniment del complex.

La resolució, no obstant això, anava més enllà: deixava al descobert rellevants disfuncions en la gestió d'aquests serveis públics, no sols respecte a les fallades en el control de l'execució contractual -el fet que l'empresa arribés a facturar serveis no prestats conforme als pactes-, sinó que posa en relleu la complexitat d'un model basat en contractes fragmentats i altament dependents de condicions variables, com les estades de la Família Reial. El resultat és un sistema en el qual el seguiment efectiu del servei es torna clau, però també difícil de fiscalitzar.

El 2014, el Tribunal Superior de Justícia de les Balears va ratificar que l'empresa Lireba, que va operar com a filial d'ACS, va percebre 292.132 euros sense haver efectuat la corresponent contraprestació per la neteja i manteniment de Marivent que tenia encomanat des de l'agost del 2007

La despesa pública a Marivent ha estat —i continua sent— objecte de crítiques polítiques i socials durant anys. A més dels fons públics destinats al seu manteniment, formacions polítiques i moviments ciutadans han denunciat la falta de transparència sobre el procés que va convertir el palau en la residència d'estiu de la Família Reial a Mallorca. elDiario.es va treure a la llum l'escriptura amb la qual José Carlos Herrmann–Marconi, hereu del filàntrop Ionannes Saridakis, renunciava el 1978 al palau, contravenint el que havia disposat el seu padrastre en el testament. Saridakis, filantrop d'origen grec, havia fet fortuna a Sud-amèrica i va trobar a Mallorca el seu retir daurat. L'illa el va enlluernar fins a tal punt que va decidir donar a Balears un immens llegat artístic i arquitectònic que incloïa el palau que va fer aixecar a la vora del mar.

Va ser la seva vídua qui, el 1965, va cedir l'edifici, els terrenys de 33.905 metres quadrats sobre els quals havia estat construït i la col·lecció d'art del filantrop a l'aleshores Diputació Provincial sota la condició que els mallorquins —i la població en general— poguessin delectar-se amb la cultura i el pensament que albergaven les seves parets. Un extrem que només es va complir entre 1965 i 1972. Durant diversos anys, l'espai museístic va romandre obert al públic, però, després de la seva cessió als reis per part de la franquista Diputació Provincial de Balears, mai més no va tornar a obrir les seves portes, convertint-se en la residència privada de la Família Reial durant les seves estades a Mallorca.

L'escriptura de renúncia, un document de 14 pàgines que mai abans havia sortit a la llum, és el paper al qual s'agafen a la Casa Reial per justificar l'ús privatiu de Marivent per part de la reialesa. En el document, però, l'hereu (José Carlos Herrmann-Marconi) no justifica els motius que el porten a incomplir l'última voluntat de Saridakis.

El document deixa constància del moment en què, sis mesos abans de la promulgació de la Constitució, el 6 d'abril de 1978 Marconi compareixia davant el notari Julio Albi, amb despatx a Madrid, per formalitzar la renúncia. De la mansió va desistir en ple procés judicial impulsat pels hereus contra el Govern —que havia absorbit la Diputació Provincial— i la Fundació Museu d'Art Saridakis —declarada aleshores en rebel·lia— pel mal ús de la donació del seu ascendent. Marconi va recuperar la titularitat dels béns del seu padrastre, però no el palau. Durant cinc dècades, els reis han convidat al palauet presidents del Govern i il·lustres mandataris estrangers i han gaudit de les vacances a l'illa a costa dels contribuents, que es van quedar sense palau i sense museu.

Els jardins amb les escultures de Miró, oberts al públic

A l'actualitat, de totes les pintures que pengen a l'interior de Marivent, més de vuitanta són propietat del Govern, com consta a l'Inventari General de Béns i Drets de l'Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB), consultat per elDiario.es. Juntament amb els quadres, l'Executiu autonòmic també posseeix bona part del mobiliari de l'edifici, com diversos llits mallorquins dels segles XVIII i XIX, un bagul gòtic mallorquí, un banc neoclàssic, un escriptori barroc i nombrosos miralls i còmodes. Elements de gran valor als quals la ciutadania, tanmateix, no té accés.

Per contra, els jardins de Marivent, que ocupen una superfície total de 9.155 metres quadrats, sí que estan oberts al públic arran de l'acord assolit el maig de 2017 entre el Govern de Francina Armengol i la Casa Reial per conjugar l'obertura de la zona exterior amb l'ús del palau com a residència de la Família Reial. S'hi exhibeixen dotze escultures en bronze que Joan Miró va realitzar entre 1969 i 1981 i que la família de l'artista va cedir per donar un valor afegit a les visites. Una iniciativa que pretén, a més, posar de manifest el vincle de l'obra de l'artista amb el barri de Cala Major, que ell mateix va escollir per viure i treballar.

El ruido de las obras rompe la calma de los jardines que, durante décadas, han permanecido casi intactos frente a la bahía de Palma. Dentro, operarios revisan muros agrietados, sistemas de riego envejecidos y piscinas castigadas por el salitre. En el palacio de Marivent, el sonido metálico de las herramientas, el ir y venir de los trabajadores y la tierra removida delatan una reforma a la que el Govern balear ha dado luz verde con un presupuesto que rondará los 500.000 euros de dinero público. El objetivo: frenar el deterioro acumulado durante más de dos décadas en la residencia veraniega de los reyes que había de convertirse en espacio abierto a la ciudadanía y acabó consolidándose como enclave institucional de acceso restringido. Solo en determinados periodos la ciudadanía puede pasear por sus jardines.

La intervención actual, sin embargo, no es un episodio aislado, sino una pieza más de un sistema de gasto sostenido que se reactiva especialmente durante los periodos de estancia de los reyes en Mallorca. Solo en limpieza y suministros, el Boletín Oficial del Estado (BOE) recoge contratos de más de 217.000 euros anuales, al que se añaden servicios de refuerzo adjudicados con fórmulas de contratación por horas que permiten ampliar el servicio durante los meses de verano. A nivel global, el Ejecutivo autonómico, titular del inmueble, destina más de 1,2 millones de euros cada año a su mantenimiento, una cifra que llegó a alcanzar los 1,7 millones en 2013, con José Ramón Bauzá (PP) como presidente.

No son las únicas inversiones que recibe el palacio. Sin precisar cantidades económicas concretas, la memoria de actividades de Patrimonio Nacional relativa a 2025, consultada por este medio, recoge que el año pasado se instalaron nuevos sistemas de detección y protección contra incendios en distintos inmuebles de su propiedad y, pese a no estar incluido entre ellos, también en Marivent -más en concreto en el edificio Camaretas-. Asimismo, se llevó a cabo la renovación de los baños en los apartamentos del personal de servicio y la demolición del forjado de la “antigua piscina” por problemas estructurales. En 2024, se llevaron a cabo estudios y tomografías en el arbolado con cargo a los fondos del Gobierno. Según datos obtenidos en su momento por Newtral a través del Portal de Transparencia, el ente encargado de la gestión de los bienes vinculados a la Corona destina -al menos hasta 2021- una medida de 220.000 euros anuales para sufragar gastos de personal y suministros.

En este contexto, la reforma actual reabre una cuestión de fondo: qué retorno público tienen las inversiones en una residencia institucional de uso limitado en un escenario, además, marcado por la crisis de acceso a la vivienda, la saturación turística y el debate sobre el modelo económico de las islas.

La reforma reabre una cuestión de fondo: qué retorno público tiene la inversión pública sostenida en una residencia institucional de uso limitado en un escenario, además, marcado por la crisis de acceso a la vivienda, la saturación turística y el debate sobre el modelo económico de las islas

Más de 25 años sin reformas profundas

En la propia memoria justificativa de la reforma actual, a la que ha tenido acceso elDiario.es, la Conselleria de Presidencia y Administraciones Públicas considera incluso que es “totalmente necesario incrementar la partida prevista” para el mantenimiento de Marivent ante el deterioro del palacio, que arrastra más de 25 años sin reformas profundas. El informe va más allá y advierte de que el coste del mantenimiento ordinario ya supera los límites de los contratos menores –reservados para gastos puntuales y de escasa cuantía–, lo que obliga a recurrir a nuevas licitaciones de mayor importe y a planificar intervenciones más amplias para evitar que los daños estructurales se agraven. Un hecho que confirma el carácter estructural y elevado del gasto asociado al complejo. Marivent ha dejado de ser un gasto puntual para convertirse en una estructura de gasto permanente.

La memoria de la reforma advierte de que el coste del mantenimiento ordinario ya supera los límites de los contratos menores -reservados para gastos puntuales y de escasa cuantía-, lo que obliga a recurrir a nuevas licitaciones de mayor importe y a planificar intervenciones más amplias para evitar que los daños estructurales se agraven

De acuerdo al documento consultado por este periódico, la reforma prevista abarca tanto elementos estructurales como instalaciones y espacios exteriores. Entre las actuaciones previstas se encuentran la restauración de pavimentos de piedra y empedrados, la sustitución de barandillas corroídas por la oxidación y la intervención en cubiertas, cornisas y fachadas expuestas al salitre y la reparación del vial de acceso dañado por raíces. También se contemplan actuaciones en la piscina –con filtraciones y maquinaria obsoleta–, vestuarios, caminos interiores y edificios auxiliares, así como la reparación de muros, canalizaciones y sistemas de drenaje. En el exterior, se prevén trabajos en jardines, la rehabilitación de fuentes ornamentales en desuso, la reparación de daños causados por los temporales y la mejora de los sistemas de riego.

El presupuesto base de licitación asciende, en concreto, a 470.444 euros (IVA incluido). Sin embargo, el expediente prevé la posibilidad de incrementar el importe hasta un 20% adicional en caso de aparición de vicios ocultos, es decir, defectos no detectados en la inspección inicial que suelen afloran durante la ejecución de una obra, lo que podría elevar el coste final por encima de los 560.000 euros.

Como explicita la memoria justificativa de la reforma, a raíz de la constitución de la Comunidad Autónoma, los inmuebles que conforman el recinto de Marivent fueron transferidos por el entonces Consejo General Interinsular, pasando así a formar parte del patrimonio autonómico. En consecuencia, su administración, conservación y protección es responsabilidad del Govern balear, tal como dispone la ley del patrimonio de la Comunidad Autónoma de Balears.

“Como cualquier otro inmueble de la cual es propietaria, la Comunidad Autónoma tiene la obligación de cuidar de la conservación y el mantenimiento de Marivent por un doble motivo: la protección de la finca, como conjunto arquitectónico que forma parte de un legado integrado en nuestro patrimonio, y la necesidad de que pueda servir a la finalidad a la cual el inmueble está destinado”, añade el documento. Al definir ese “destino”, el informe, lejos de hacer referencia al uso original del palacio –concebido como museo abierto a la ciudadanía–, asume plenamente que el complejo es, “desde hace mucho tiempo, no solo la residencia de verano de la Familia Real, sino lugar de descanso a lo largo del año, por lo cual es frecuentemente utilizado por todos sus miembros y pasan numerosas personalidades de todos los ámbitos”.

Un modelo de contratación fragmentada

Aunque el procedimiento de adjudicación es abierto, la reforma se inserta en un modelo de contratación fragmentada que caracteriza la gestión de Marivent desde hace décadas. El mantenimiento del complejo no se licita como un servicio integral, sino que se divide en múltiples contratos individuales –limpieza, jardinería, plagas, electricidad, climatización, obras– adjudicados a distintas empresas. En este caso, la contratación ha recaído en Bonfill Ingeniería, Arquitectura y Paisaje SL, una empresa mallorquina fundada en 2011 que ha incrementado su presencia en la contratación pública balear en los últimos años. Solo en 2025, el volumen de contratos superó los cinco millones. Su actividad se concentra en reformas de edificios públicos, infraestructuras y proyectos para distintas administraciones.

Aunque el procedimiento de adjudicación es abierto, la reforma se inserta en un modelo de contratación fragmentada que caracteriza la gestión de Marivent desde hace décadas

Cabe destacar que el gasto en Marivent no se limita a obras y contratos externos. Un acuerdo del Consell de Govern aprobado en julio de 2025 incluye explícitamente al personal que presta servicios en el palacio dentro de los colectivos que pueden percibir retribuciones por horas extraordinarias, lo que evidencia que la actividad del complejo genera también costes laborales adicionales vinculados a su funcionamiento ordinario. La medida se justifica, según el propio documento, por la imposibilidad de compensar esas horas con descanso, lo que refuerza la idea de que el mantenimiento y uso del palacio comporta una carga estructural de gasto público más allá de las partidas presupuestarias visibles.

En las últimas legislaturas, de acuerdo a la documentación analizada por este medio, el Govern ha adjudicado servicios de refuerzo por importes de hasta 100.000 euros, con sistemas flexibles que permiten ampliar el servicio durante los meses de mayor actividad. Dependiendo del periodo, las distintas contrataciones han recaído en una u otra empresa: así, en 2011 el Govern adjudicó por 47.200 euros a Hidráulica y Electricidad SA el mantenimiento de las instalaciones eléctricas del complejo, mientras que la climatización fue encargada a Refrigeración y Confort SA por importes similares en contratos de dos años formalizados en 2014. A ello se suman actuaciones puntuales de obra menor, como el contrato adjudicado en 2016 a Construcciones Llull Sastre SA por 56.562 euros para la reposición de pavimentos, muros y escaleras, y otros para el control de plagas, que recayó en mercantiles como Will Kill SA por 41.300 euros.

Incumplimiento de contrato

Mientras tanto, algunas de las contrataciones no se han librado de la polémica. En 2014, el Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB) ratificó que 292.132 euros reclamados por Lireba Serveis Integrats -que operó como filial del grupo ACS- a raíz de la liquidación del contrato para la limpieza y mantenimiento del palacio de Marivent correspondían al Govern, que le adjudicó estos trabajos en agosto de 2007. La Sala declaraba probado cómo, durante la vigencia del contrato, la empresa facturó y cobró la anterior cantidad sin contraprestación alguna por su parte.

Posteriormente, el Tribunal Supremo validó la actuación del Ejecutivo balear de rescindir el contrato antes de su resolución definitiva, al considerar que la medida estaba justificada por razones de interés público y seguridad, especialmente en un entorno sensible como Marivent. Entre otros aspectos, el Alto Tribunal destaca que Lireba debía mantener un servicio permanente con un número concreto de empleados adaptado a las estancias de la Familia Real. Sin embargo, la empresa llegó a prestar el servicio con menos de la mitad del personal exigido, incumpliendo una condición que el propio contrato calificaba como esencial. La sala subraya que este déficit no era un aspecto menor, sino un “quebrantamiento” del núcleo del contrato, al afectar directamente a la calidad y viabilidad del mantenimiento del complejo.

La resolución, sin embargo, iba más allá: dejaba al descubierto relevantes disfunciones en la gestión de estos servicios públicos, no solo respecto a los fallos en el control de la ejecución contractual -el hecho de que la empresa llegase a facturar servicios no prestados conforme a lo pactado-, sino que pone de relieve la complejidad de un modelo basado en contratos fragmentados y altamente dependientes de condiciones variables, como las estancias de la Familia Real. El resultado es un sistema en el que el seguimiento efectivo del servicio se vuelve clave, pero también difícil de fiscalizar.

En 2014, el Tribunal Superior de Justicia de Balears ratificó que la empresa Lireba, que operó como filial de ACS, percibió 292.132 euros sin haber efectuado la correspondiente contraprestación por la limpieza y mantenimiento de Marivent que tenía encomendado desde agosto de 2007

El gasto público en Marivent ha sido –y continúa siendo– objeto de críticas políticas y sociales durante años. Además de los fondos públicos destinados a su mantenimiento, formaciones políticas y movimientos ciudadanos han denunciado la falta de transparencia sobre el proceso que convirtió el palacio en la 'residencia real' de verano en Mallorca. elDiario.es sacó a la luz la escritura con la que José Carlos Herrmann–Marconi, heredero del filántropo Ionannes Saridakis, renunciaba en 1978 al palacio, contraviniendo lo que había dispuesto en su testamento su padrastro. Saridakis, filántropo de origen griego, había hecho fortuna en Sudamérica y encontró en Mallorca su retiro dorado. La isla lo encandiló hasta tal punto que decidió donar a Balears un inmenso legado artístico y arquitectónico que incluía el palacio que hizo levantar a orillas del mar.

Fue su viuda quien, en 1965, cedió el edificio, el terreno de 33.905 metros cuadrados sobre el que había sido construido y la colección de arte del filántropo a la entonces Diputación Provincial bajo la condición de que los mallorquines –y la población en general– pudieran deleitarse con la cultura y el pensamiento que encerraban sus paredes. Un extremo que solo se cumplió entre 1965 y 1972. Durante varios años, el espacio museístico permaneció abierto al público, pero, tras su cesión a los reyes por parte de la franquista Diputación Provincial de Balears, nunca más volvió a abrir sus puertas, convirtiéndose en la residencia privada de la Familia Real durante sus estancias en Mallorca.

La escritura de renuncia, un documento de 14 páginas que nunca antes había salido a la luz, es el papel al que se agarran en la Casa Real para justificar el uso privativo de Marivent por parte de la realeza. En el documento, sin embargo, el heredero (José Carlos Herrmann-Marconi) no justifica los motivos que le conducen a incumplir la última voluntad de Ionannes Saridakis.

El documento deja constancia del momento en el que, seis meses antes de la promulgación de la Constitución, el 6 de abril de 1978 Marconi comparecía ante el notario Julio Albi, con despacho en Madrid, para formalizar la renuncia. De la mansión desistió en pleno proceso judicial impulsado por los herederos contra el Govern –que había absorbido a la Diputación Provincial– y a la Fundación Museo de Arte Saridakis –declarada entonces en rebeldía– por el mal uso de la donación de su ascendiente. Marconi recuperó la titularidad de los bienes de su padrastro, pero no el palacio. Durante cinco décadas, los reyes han invitado al palacete a presidentes del Gobierno e ilustres mandatarios extranjeros y han disfrutado de las vacaciones en la isla a costa de los contribuyentes, que se quedaron sin palacio y sin museo.

Los jardines con las esculturas de Miró, abiertos al público

En la actualidad, de todas las pinturas que cuelgan en el interior de Marivent, más de ochenta son propiedad del Govern, como consta en el Inventario General de Bienes y Derechos de la Administración de la Comunidad Autónoma de les Illes Balears (CAIB), consultado por elDiario.es. Junto a los cuadros, el Ejecutivo autonómico también posee la propiedad de buena parte del mobiliario del edificio, como varias camas mallorquinas de los siglos XVIII y XIX, un arcón gótico mallorquín, un banco neoclásico, un escritorio barroco e innumerables espejos y cómodas. Elementos de gran valor a los que ciudadanía, sin embargo, no tiene acceso.

Por el contrario, los jardines de Marivent, que ocupan una superficie total de 9.155 metros cuadrados, sí se encuentran abiertos al público tras el acuerdo alcanzado en mayo de 2017 entre el Govern de Francina Armengol y la Casa Real para conjugar el proyecto de apertura de la zona exterior del complejo con el uso del palacio como residencia de la familia real. En ellos se exhiben doce esculturas en bronce que Joan Miró realizó entre los años 1969 y 1981 y que la familia del pintor cedió para dar un valor añadido a las visitas. Una iniciativa que pretende, además, poner de manifiesto el vínculo de la obra del artista catalán con el barrio de Cala Major, que él mismo escogió para vivir y trabajar. 

“Aquesta barriada s’ha tornat infernal”. Antoni, de 79 anys, ho diu sense embuts, recolzat a la vorera d’un carrer on ja gairebé no reconeix ningú. Ha viscut tota la vida a Santa Catalina, antic barri pesquer que ara descriu com a irreconeixible: “Mallorquins en queden pocs ja”. Als voltants, façanes acabades de rehabilitar i aparadors en anglès, alemany... i en suec. En aquesta barriada de Palma, es multipliquen els negocis i les immobiliàries escandinaves que anuncien habitatges amb preus que arriben a les set xifres mentre, a pocs metres, els darrers veïns de tota la vida observen com el barri canvia de mans. L’idioma varia segons la taula. El preu, sempre a l’alça. “Aquí no s’hi pot viure, aquí no s’hi pot dormir”, lamenta Antoni, que assenyala el renou constant, els conflictes nocturns i una sensació d’abandonament que, diu, ningú no ha sabut frenar.

La transformació no és només perceptiva. El preu de l’habitatge a Santa Catalina se situa ja entorn dels 6.200 euros per metre quadrat —fa una dècada, rondava els 2.500—, amb pujades de més del 14 % només en el darrer any, segons Idealista. Pel que fa al lloguer, el més barat que s’ofereix en aquest portal immobiliari ascendeix a 1.100 euros: un pis de 50 metres sense moblar. El gestiona MallorcaByrån Real Estate, una de les nombroses immobiliàries sueques implantades a la zona. I és que aquestes agències actuen com a intermediàries clau en aquest circuit, connectant compradors del nord d’Europa amb un mercat local cada vegada més inaccessible. El resultat, visible al carrer, és un desplaçament progressiu: contractes que no es renoven, lloguers que es disparen i veïns que se’n van. Antoni és un d’ells: “Estic esperant anar-me’n d’aquí ben aviat, a una altra zona més tranquil·la”.

A pocs metres apareix Tomeu, que ha sentit fragments de la conversa i s’hi afegeix. “És que és un tema que em bull la sang”, justifica. Per a ell, la transformació no és una dada, sinó una pèrdua personal. “Allà els meus padrins tenien una botiga, Casa Paco”, explica, assenyalant una cantonada. En aquell mateix lloc es varen conèixer els seus pares. Avui, però, el local ha canviat de mans i de funció: “Ara és el típic bar de torrades d’alvocat”. El contrast li fa mal. El seu relat dibuixa amb precisió el canvi de model: del comerç de proximitat al consum global. En un local pròxim, recorda, hi havia una papereria on la seva padrina li comprava “cotxets”. Ara és un establiment de vins “de deu euros la copa on no hi entra cap mallorquí”. Al seu voltant, el que queda del barri original és ja residual: “Només queden alguns negocis de sempre, i poca cosa més”.

Només queden alguns comerços dels de sempre. Aquí hi havia una papereria en la qual la meva àvia em comprava cotxets. Ara és un lloc de vins de deu euros la copa on no entra cap mallorquí

Tomeu — Veí de Santa Catalina

'Lilla sverige' (o la 'petita Suècia')

Aquest “poca cosa més” és el rastre d’un barri que durant dècades va funcionar com una comunitat: un entramat d’habitatges assequibles, famílies treballadores i una identitat profundament arrelada a la mar i al port. En el seu lloc ha emergit un altre espai, cada vegada més globalitzat, on l’habitatge s’ha convertit en un producte d’inversió. La transformació ha estat tan intensa que alguns mitjans i immobiliàries el descriuen directament com 'lilla sverige' -'la petita Suècia'-. No és una exageració ni una etiqueta casual. És la conseqüència visible de més d’una dècada d’inversió estrangera —principalment escandinava— que ha alterat no només el preu de l’habitatge, sinó també la composició social i cultural del barri.

Durant dècades, Santa Catalina era un entramat d'habitatges assequibles, famílies treballadores i una identitat profundament arrelada a la mar i al port. En el seu lloc ha emergit un altre espai, cada vegada més globalitzat, on l'habitatge s'ha convertit en un producte d'inversió. La transformació ha estat tan intensa que alguns mitjans i immobiliàries ho descriuen com 'la petita Suècia'

El punt d’inflexió se situa després de la crisi de 2008. A partir de 2013, amb la recuperació del mercat, la inversió sueca va trobar a Santa Catalina un enclavament ideal: cèntric, proper a la mar i amb un parc immobiliari antic susceptible de revalorització. El que per a molts era la seva llar, per a altres es va convertir en una oportunitat. Edificis sencers començaren a canviar de mans. El patró es repeteix: compra a preus relativament baixos, rehabilitació integral i posterior venda com a producte de luxe dirigit a compradors internacionals. En paral·lel, els antics residents van desapareixent: contractes que no es renoven, lloguers que es disparen, obres que s’allarguen durant anys. El desplaçament no sempre és abrupte, però sí constant.

El negoci immobiliari

En aquest procés, les agències immobiliàries exerceixen un paper clau. No només intermedien en la compravenda d’habitatges, sinó que actuen com a pont entre el capital estranger i el mercat local, identificant propietats amb potencial, assessorant inversions i gestionant actius. Un dels pilars d’aquest fenomen ha estat precisament la implantació d’agències escandinaves especialitzades en compradors del nord d’Europa.

Una d’elles és BO Mallorca, fundada per l’empresària Vivian Grunblatt, que reivindica el seu arrelament al barri davant la percepció d’una immobiliària vinculada exclusivament a capital estranger. “He nascut i crescut aquí i he viscut aquí la major part de la meva vida”, subratlla en declaracions a elDiario.es. La seva relació amb Santa Catalina es remunta a més de quatre dècades: “Els meus pares sempre han tengut despatx i després casa a Santa Catalina, així que fa més de 40 anys que estic en aquest barri”. Des de fa dues dècades dirigeix la seva pròpia immobiliària a la zona, cosa que, assegura, li ha permès observar de primera mà la seva transformació.

Pel que fa a l’escalada de preus, Grunblatt rebutja que es pugui explicar únicament per l’arribada de compradors internacionals: “En termes generals, el principal factor darrere la manca d’habitatge a preus assequibles a Palma és l’escassetat d’oferta, especialment d’obra nova. Durant els darrers deu anys, la creació de nous habitatges ha estat limitada, fet que ha generat una pressió constant sobre els preus”. En el cas de Santa Catalina, afegeix, l’encariment respon també a la seva evolució com a barri: “Avui dia compta amb una oferta gastronòmica, cultural i esportiva molt atractiva, fet que ha incrementat notablement la seva demanda”. Aquest atractiu, sosté, no només ha captat compradors estrangers —principalment suecs i alemanys—, sinó també residents locals amb alt poder adquisitiu. “L’augment de preus no es pot atribuir únicament a la demanda estrangera, sinó a una combinació de factors”, insisteix, en un context en què, a més, els habitatges amb terrassa o vistes a la mar són els que assoleixen els valors més elevats.

En termes generals, el principal factor darrere de la falta d'habitatge a preus assequibles a Palma és l'escassetat d'oferta, especialment d'obra nova. Durant els últims deu anys, la creació de nous habitatges ha estat limitada, la qual cosa ha generat una pressió constant sobre els preus

Vivian Grunblatt — Propietària de l'agència inmobiliària BO Mallorca Real Estate

Una altra de les empreses que s’han establert a la ‘petita Suècia de Palma’ és Fastighetsbyrån, presentada com la major xarxa immobiliària de Suècia. Des de la seva oficina al carrer Protectora de Palma comercialitza habitatges que arriben a preus de fins a 17,5 milions d’euros. Al capdavant d’aquesta estructura hi ha Mattias Rosenlund, un dels perfils clau en la implantació del negoci immobiliari escandinau a Palma. La seva activitat no es limita a la intermediació: forma part d’una xarxa que acompanya tot el procés d’inversió, des de la recerca de propietats fins a la gestió posterior de l’actiu. La seva figura exemplifica com el capital estranger accedeix de manera directa al mercat residencial local.

A aquesta xarxa s’hi afegeixen altres firmes com Svensk Fastighetsförmedling Real Estate: “Hem portat el model immobiliari suec a Espanya i l’acompanyarem durant tot el procés fins que gaudeixi del sol, la calor i la seva llar espanyola”, es pot llegir al seu web, on apareixen suggerents recomanacions com “desperti’s amb vistes a la serra i a la mar”. També SkandiaMäklarna, que va obrir oficina a Palma per captar clients escandinaus interessats en zones cèntriques amb alt potencial de revalorització.

Altres mirades: entre la crítica i la resignació

Davant el malestar generalitzat, un altre veí, Raúl, introdueix una mirada diferent sobre el que està passant a Santa Catalina. Nascut al barri i amb tota la seva família vinculada als seus carrers, recorda un passat molt diferent de l’actual: “Fa 25 o 30 anys això era un autèntic desastre. Ningú volia viure aquí. Era un suburbi”. Segons el seu relat, aquesta degradació va ser precisament el que va devaluar el barri i va permetre que, anys després, es convertís en un objectiu atractiu per a la inversió. A diferència d’altres veïns, Raúl no assenyala només els compradors estrangers. “El problema no és del que compra, el problema és del que ven”, afirma. I ho explica amb cruesa: “Et ve un suec i et paga quatre vegades més del que val... i què fas?”. En la seva opinió, la pujada de preus i la transformació del barri responen també a la decisió de qui va vendre les seves propietats quan el mercat es va començar a disparar. “De tots els meus amics de quan érem petits no en queda cap”, reconeix.

El problema no és del que compra, el problema és del que ven. Si et ve un suec i et paga quatre vegades més del que val... què fas?”

Raúl — Veí de Santa Catalina

La seva pròpia història reflecteix aquesta contradicció. Raúl vivia en un pis amb lloguer antic —“pagava 117 euros”— quan la propietària va decidir vendre l’edifici per més de mig milió d’euros. No obstant això, en el seu cas va aconseguir una sortida excepcional: un acord de lloguer amb opció de compra que li va permetre adquirir l’habitatge i, posteriorment, tota la finca. “Ara tot és molt car, està enfocat als estrangers, sí”, admet. Però insisteix en el seu diagnòstic: el canvi del barri no s’explica només per qui arriba, sinó també per qui decideix marxar.

A prop d’un dels bars de sempre, el Isleño, dos argentins, Francisco i Gustavo, observen la transformació de Santa Catalina amb una barreja de resignació i anàlisi. Francisco ho resumeix de manera directa: “Cada vegada hi ha menys residents perquè els pisos estan buits o comprats per a ús vacacional”. Després de tres dècades a Mallorca, assegura que el canvi ha estat progressiu, però evident: “Palma ja està una mica envaïda. Ja no és la Palma que m’agradava”. I en el cas concret del barri, ho descriu amb ironia: “Santa Catalina és l’ambaixada sueca”. La conversa deriva ràpidament cap als preus. “Ja ni la compra pots fer, i els cafès costen tres, quatre, cinc euros”, comenta Gustavo. Fins i tot sortir a dinar s’ha convertit en una excepció: “L’altre dia vàrem anar tres a menjar menú i ens vàrem gastar 90 euros”. Per a ells, el problema no és només la presència estrangera, sinó un canvi de model més ampli: “Això ja és tot luxe”.

Francisco, que treballa en el sector turístic, amplia la mirada i situa el fenomen en un context més ampli. “S’està portant tot cap al luxe, menys gent però de més qualitat”, explica, en referència a una estratègia que, segons ell, s’està replicant a tot Balears. No obstant això, adverteix de les seves contradiccions: manca de treballadors, precarietat en el servei i dificultats per sostenir aquest model. Tot i així, ambdós coincideixen en el diagnòstic final: “Aquí ja no hi ha marxa enrere”.

Residents suecs: “És la millor zona”

A més de les agències immobiliàries, a Santa Catalina també s’hi han implantat altres negocis com una fleca sueca, Palma Brand, que reflecteix el canvi del barri i l’arribada de residents estrangers. A l’interior gairebé no s’hi parla espanyol. Molt menys català. Dues clientes, Christin i Ebba, conversen en suec mentre esperen una comanda. Viuen a la zona i no dubten a explicar per què aquest barri s’ha convertit en un dels més atractius per als seus compatriotes. “És la millor zona”, assegura Christin. Destaca la seva ubicació —“és a prop del centre, però sense ser al centre”— i el seu estil de vida: “Els restaurants, l’ambient… és preciós”. També menciona la connexió amb la resta de l’illa i la mar: “Tens tot el que necessites aquí”.

Tanmateix, el seu relat introdueix un matís revelador. “Molts suecs se’n van de Santa Catalina”, diu. El motiu és el mateix que els va atreure: “Hi ha massa suecs”. Segons explica Ebba, la concentració ha arribat a un punt incòmode: “No pots sortir a sopar sense vigilar el que dius, perquè tothom t’entén”. Sobre els preus, apunten a una idea clara: “Els espanyols venen perquè reben molts de doblers”. I conclouen: “Al final, tot depèn dels doblers”.

Sobre la pujada de preus, la seva explicació barreja factors. D'una banda, Christin relativitza el pes dels suecs enfront d'altres compradors: “Els alemanys o els britànics són molts més”. Però també apunta a la dinàmica del mercat: “Els espanyols venen perquè reben molts diners”. En la seva opinió, si els propietaris locals romanguessin en els seus habitatges, el barri seria més divers. “Podria haver-hi una comunitat amb espanyols, suecs, alemanys…”, assenyala. Però conclou amb una idea clara: “Al final, tot depèn dels diners”. En el mateix carrer, un rètol és l'única cosa que queda de Swedish Stuff, un altre forn que va florir a Santa Catalina, però va acabar tancant les seves portes.

A Thomas Bakeshop, Michelle atén els seus clients entre pans i pastissos, però també entre llibres en diversos idiomes. Fa una dècada que viu al barri i defensa el caràcter internacional del lloc. “És el meu somni viure en una ciutat on hi hagi gent de tot el món”, explica. Per a ella, aquesta barreja és precisament l’atractiu: “Aquí ve gent d’Espanya, de Mallorca, d’Amèrica Llatina, d’Alemanya, d’Àsia… tothom és benvingut”. Davant les crítiques veïnals, Michelle, que juntament amb el seu marit regenta Thomas Bakeshop, relativitza el focus sobre el barri i assenyala: “El problema de l’habitatge no és només d’aquí, és de tota Mallorca”. En el seu cas, assegura no haver tengut dificultats, però reconeix la complexitat del context: “És molt complicat”. El seu discurs reflecteix una altra de les mirades presents a Santa Catalina: la d’aquells que entenen la transformació com a part d’una dinàmica global i no exclusivament com un conflicte local.

El problema de l'habitatge no és només de Santa Catalina, sinó de tota Mallorca

Michelle — Copropietària del forn Thomas Bakeshop

La pèrdua de negocis històrics

Durant dècades, els negocis van pertànyer a famílies locals o van allotjar lloguers assequibles, transformats ara en promocions d'alt standing, reduint el nombre d'habitatges i multiplicant el seu valor. El Bar Progreso, obert en 1920 a la Plaça Progrés, va ser durant gairebé un segle un dels símbols del Santa Catalina popular. Regentat durant dècades per la mateixa família, va tancar en 2016 després de la jubilació dels seus propietaris, posant fi a 96 anys d'història. En el seu lloc s'han succeït nous negocis de restauració internacional, reflex del canvi comercial del barri, on els antics bars de tota la vida han estat substituïts per locals orientats a un públic global.

L'impacte de la xarxa immobiliària en Santa Catalina ha adoptat formes que van des del subtil fins al conflictiu. En 2024, veïns van denunciar noves estratègies de captació: immobiliàries que deixaven publicitat en les bústies oferint taxacions gratuïtes acompanyades de brioixos de canyella, una imatge que il·lustra com el desembarcament de capital estranger es filtra fins i tot en els gestos més quotidians. Les actuacions poden aconseguir formes més agressives, com l'assetjament o assetjament psicològic immobiliari: actuacions destinades a forçar la sortida d'un resident mitjançant pressió, fustigació o deterioració de les seves condicions de vida. El Codi Penal, en el seu article 172, les reconeix com a delicte quan es dirigeixen a “impedir a un altre amb violència o intimidació fer el que la llei no prohibeix o compel·lir-li a realitzar el que no vol”, mentre que la Llei estatal d'Habitatge l'identifica com una vulneració del dret a l'habitatge.

Diversos estudis acadèmics coincideixen a assenyalar Santa Catalina com un dels casos més clars de gentrificació a Palma. Recerques de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el col·lectiu Palma XXI documenten com l'arribada d'inversió estrangera i els processos de rehabilitació urbana han anat acompanyats d'un augment sostingut del preu de l'habitatge i del desplaçament de la població resident. En el seu Informe sobre la gentrificació al barri de Santa Catalina, des de l’Observatori de Gentrificació de Palma XXI descriuen amb claredat el procés que ha viscut la zona en la darrera dècada, marcada per una intensa pressió immobiliària i una transformació social accelerada.

El document parla d’una “revalorització del barri associada a l’arribada de nous residents amb major poder adquisitiu”, una dinàmica que ha convertit un dels antics barris populars de Palma en un espai cada vegada més inaccessible per als seus propis veïns. El canvi no és només una qüestió de preus, sinó de qui es pot quedar. L’informe adverteix d’un procés de substitució progressiva: “La població resident tradicional és substituïda per nous perfils amb major capacitat adquisitiva”. Un fenomen que ja no és puntual, sinó estructural. Comprar és cada vegada més difícil, però quedar-se de lloguer tampoc és una opció realista per a molts. El resultat és un desplaçament silenciós: veïns que se’n van sense titulars, sense desnonaments visibles, però empesos per un mercat que ja no poden assumir.

Per part seva, un estudi de l'investigador Ismael Yrigoy Cadena, inclòs en el llibre El món vist de les ciutats, analitza la transformació de Santa Catalina com a resultat de la interacció entre conversió en zona de vianants i inversió estrangera, vinculant-la amb processos de desplaçament poblacional.

“Esta barriada se ha vuelto infernal”. Antoni, de 79 años, lo dice sin rodeos, apoyado en la acera de una calle donde ya no reconoce a casi nadie. Lleva toda la vida en Santa Catalina, antiguo barrio pesquero que ahora describe como irreconocible: “Mallorquines quedan pocos ya”. En los alrededores, fachadas recién rehabilitadas y escaparates en inglés, alemán... y en sueco. En esta zona de Palma se multiplican los negocios y las inmobiliarias escandinavas que anuncian viviendas cuyo precio alcanza las siete cifras mientras, a pocos pasos, los últimos vecinos de toda la vida observan cómo la barriada cambia de manos. El idioma varía según la mesa de cada bar. El precio, siempre al alza. “Aquí no se puede vivir, aquí no se puede dormir”, lamenta Antoni, quien, en su caso, apunta al ruido constante, los conflictos nocturnos y a una sensación de abandono que, dice, nadie ha sabido frenar.

La transformación no es solo perceptiva. El precio de la vivienda en Santa Catalina se sitúa ya en torno a los 6.200 euros por metro cuadrado -hace una década rondaba los 2.500-, con subidas de más del 14% solo en el último año, según Idealista. En cuanto al alquiler, el más barato que se oferta en este portal inmobiliario asciende a 1.100 euros: un piso de 50 metros sin amueblar. Lo administra Mallorcabyrån Real Estate, una de las numerosas inmobiliarias suecas implantadas en la zona. Y es que estas agencias actúan como intermediarias clave en ese circuito, conectando compradores del norte de Europa con un mercado local cada vez más inaccesible. El resultado, visible en la calle, es un desplazamiento progresivo: contratos que no se renuevan, alquileres que se disparan y vecinos que se marchan. Antoni es uno de ellos: “Estoy esperando irme de aquí enseguida, a otra zona más tranquila”.

A pocos metros aparece Tomeu, quien ha escuchado ecos de la conversación y se suma a la misma. “Es que es un tema que me hierve la sangre”, justifica. Para él, la transformación no es un dato, sino una pérdida personal. “Ahí mis abuelos tenían un colmado, Casa Paco”, explica, señalando una esquina. En ese mismo lugar se conocieron sus padres. Hoy, sin embargo, el local ha cambiado de manos y de función: “Ahora es el típico bar de tostadas de aguacate”. El contraste le duele. Su relato dibuja con precisión el cambio de modelo: de comercio de proximidad a consumo global. En un establecimiento próximo, recuerda, había una papelería donde su abuela le compraba “cochecitos”. Ahora es una vinoteca “de diez euros la copa donde no entra ningún mallorquín”. A su alrededor, lo que queda del barrio original es ya residual: “Solo quedan algunos negocios de siempre, y poco más”.

Solo quedan algunos comercios de los de siempre. Ahí había una papelería en la que mi abuela me compraba cochecitos. Ahora es un sitio de vinos de diez euros la copa donde no entra ningún mallorquín

Tomeu — Vecino de Santa Catalina

'Lilla sverige' (o la 'pequeña Suecia')

Ese “poco más” es el rastro de un barrio que durante décadas funcionó como comunidad: un entramado de viviendas asequibles, familias trabajadoras y una identidad profundamente arraigada al mar y al puerto. En su lugar ha emergido otro espacio, cada vez más globalizado, donde la vivienda se ha convertido en un producto de inversión. La transformación ha sido tan intensa que algunos medios e inmobiliarias lo describen directamente como “la pequeña Suecia”. No es una exageración ni una etiqueta casual. Es la consecuencia visible de más de una década de inversión extranjera –principalmente escandinava– que ha alterado no solo el precio de la vivienda, sino también la composición social y cultural del barrio.

Durante décadas, Santa Catalina era un entramado de viviendas asequibles, familias trabajadoras y una identidad profundamente arraigada al mar y al puerto. En su lugar ha emergido otro espacio, cada vez más globalizado, donde la vivienda se ha convertido en un producto de inversión. La transformación ha sido tan intensa que algunos medios e inmobiliarias lo describen como "la pequeña Suecia"

El punto de inflexión se sitúa tras la crisis de 2008. A partir de 2013, con la recuperación del mercado, la inversión sueca encontró en Santa Catalina un enclave ideal: céntrico, cercano al mar y con un parque inmobiliario antiguo susceptible de revalorización. Lo que para muchos era su hogar, para otros se convirtió en una oportunidad. Edificios enteros comenzaron a cambiar de manos. El patrón se repite: compra a precios relativamente bajos, rehabilitación integral y posterior venta como producto de lujo dirigido a compradores internacionales. En paralelo, los antiguos residentes van desapareciendo: contratos que no se renuevan, alquileres que se disparan, obras que se prolongan durante años. El desplazamiento no siempre es abrupto, pero sí constante.

El negocio inmobiliario

En este proceso, las agencias inmobiliarias desempeñan un papel clave. No solo intermedian en la compra y venta de viviendas, sino que actúan como puente entre el capital extranjero y el mercado local, identificando propiedades con potencial, asesorando inversiones y gestionando activos. Uno de los pilares de este fenómeno ha sido precisamente la implantación de agencias escandinavas especializadas en compradores del norte de Europa.

Una de ellas es BO Mallorca, fundada por la empresaria Vivian Grunblatt, quien reivindica su arraigo en el barrio frente a la percepción de una inmobiliaria vinculada exclusivamente a capital extranjero. “He nacido y crecido aquí y he vivido aquí la mayor parte de mi vida”, subraya en declaraciones a elDiario.es. Su relación con Santa Catalina se remonta a más de cuatro décadas: “Mis padres siempre han tenido despacho y luego casa en Santa Catalina, así que hace más de 40 años que estoy en este barrio”. Desde hace dos décadas dirige su propia inmobiliaria en la zona, lo que, asegura, le ha permitido observar de primera mano su transformación.

Sobre la escalada de precios, Grunblatt rechaza que pueda explicarse únicamente por la llegada de compradores internacionales: “En términos generales, el principal factor detrás de la falta de vivienda a precios asequibles en Palma es la escasez de oferta, especialmente de obra nueva. Durante los últimos diez años, la creación de nuevas viviendas ha sido limitada, lo que ha generado una presión constante sobre los precios”. En el caso de Santa Catalina, añade, el encarecimiento responde también a su evolución como barrio: “Hoy en día cuenta con una oferta gastronómica, cultural y deportiva muy atractiva, lo que ha incrementado notablemente su demanda”. Ese atractivo, sostiene, no solo ha captado a compradores extranjeros –principalmente suecos y alemanes–, sino también a residentes locales con alto poder adquisitivo. “El aumento de precios no puede atribuirse únicamente a la demanda extranjera, sino a una combinación de factores”, insiste, en un contexto en el que, además, las viviendas con terraza o vistas al mar son las que alcanzan los valores más elevados.

En términos generales, el principal factor detrás de la falta de vivienda a precios asequibles en Palma es la escasez de oferta, especialmente de obra nueva. Durante los últimos diez años, la creación de nuevas viviendas ha sido limitada, lo que ha generado una presión constante sobre los precios

Vivian Grunblatt — Propietaria de la agencia inmobiliaria BO Mallorca Real Estate

Otra de las empresas que se han asentado en la 'pequeña Suecia de Palma' es Fastighetsbyrån, presentada como la mayor red inmobiliaria de Suecia. Desde su oficina en la calle Protectora de Palma comercializa viviendas que alcanzan precios de hasta 17,5 millones de euros. Al frente de esta estructura se sitúa Mattias Rosenlund, uno de los perfiles clave en la implantación del negocio inmobiliario escandinavo en Palma. Su actividad no se limita a la intermediación: forma parte de una red que acompaña todo el proceso de inversión, desde la búsqueda de propiedades hasta la gestión posterior del activo. Su figura ejemplifica cómo el capital extranjero accede de forma directa al mercado residencial local.

A esta red se suman otras firmas como Svensk Fastighetsförmedling Real Estate: “Hemos traído el modelo inmobiliario sueco a España y le acompañaremos durante todo el proceso hasta que disfrute del sol, el calor y su hogar español”, se lee en su web, en la que asoman sugerentes recomendaciones como “despiértese con vistas a la sierra y al mar”. También SkandiaMäklarna, que abrió oficina en Palma para captar clientes escandinavos interesados en zonas céntricas con alto potencial de revalorización.

Otras miradas: entre la crítica y la resignación

Frente al malestar generalizado, otro vecino, Raúl, introduce una mirada distinta sobre lo que está ocurriendo en Santa Catalina. Nacido en el barrio y con toda su familia vinculada a sus calles, recuerda un pasado muy diferente al actual: “Hace 25 o 30 años esto era un auténtico desastre. Nadie quería vivir aquí. Era un suburbio”. Según su relato, esa degradación fue precisamente lo que devaluó el barrio y permitió que, años después, se convirtiera en un objetivo atractivo para la inversión. A diferencia de otros vecinos, Raúl no señala solo a los compradores extranjeros. “El problema no es del que compra, el problema es del que vende”, afirma. Y lo explica con crudeza: “Te viene un sueco y te paga cuatro veces más de lo que vale... ¿y qué haces?”. En su opinión, la subida de precios y la transformación del barrio responden también a la decisión de quienes vendieron sus propiedades cuando el mercado empezó a dispararse. “De todos mis amigos de cuando éramos pequeños no queda ninguno”, reconoce.

El problema no es del que compra, el problema es del que vende. Si te viene un sueco y te paga cuatro veces más de lo que vale... ¿qué haces?

Raúl — Vecino de Santa Catalina

Su propia historia refleja esa contradicción. Raúl vivía en un piso con alquiler antiguo –“pagaba 117 euros”– cuando la propietaria decidió vender el edificio por más de medio millón de euros. Sin embargo, en su caso, logró una salida excepcional: un acuerdo de alquiler con opción a compra que le permitió adquirir la vivienda y, posteriormente, toda la finca. “Ahora es todo muy caro, está enfocado a los extranjeros, sí”, admite. Pero insiste en su diagnóstico: el cambio del barrio no se explica solo por quienes llegan, sino también por quienes decidieron marcharse.

Junto a uno de los bares de siempre, el Isleño, dos argentinos, Francisco y Gustavo, observan la transformación de Santa Catalina con una mezcla de resignación y análisis. Francisco lo resume de forma directa: “Cada vez hay menos residentes porque los pisos están vacíos o comprados para uso vacacional”. Tras tres décadas en Mallorca, asegura que el cambio ha sido progresivo, pero evidente: “Palma ya está un poco invadida. Ya no es la Palma que me gustaba”. Y en el caso concreto del barrio, lo describe con ironía: “Santa Catalina es la embajada sueca”. La conversación deriva rápidamente hacia los precios. “Ya ni la compra puedes hacer, y los cafés cuestan tres, cuatro, cinco euros”, comenta Gustavo, comparando el coste de la vida actual con el de hace años. Incluso salir a comer se ha convertido en algo excepcional: “El otro día fuimos tres a comer menú y nos gastamos 90 euros”. Para ellos, el problema no es solo la presencia extranjera, sino un cambio de modelo más amplio: “Esto ya es todo lujo”, señala uno, describiendo una evolución que ha llevado a sustituir la cantidad por la exclusividad.

Francisco, quien trabaja en el sector turístico, amplía la mirada y sitúa el fenómeno en un contexto más amplio. “Se está llevando todo hacia el lujo, menos gente, pero de más calidad”, explica, en referencia a una estrategia que, según él, se está replicando en toda Balears. Sin embargo, advierte de sus contradicciones: falta de trabajadores, precariedad en el servicio y dificultades para sostener ese modelo. Aun así, ambos coinciden en el diagnóstico final: “Aquí ya no hay vuelta atrás”, una frase que resume la sensación compartida de que la transformación del barrio es ya irreversible.

Residentes suecos: “Es la mejor zona”

Además de agencias inmobiliarias, en Santa Catalina también se han implantado otros negocios como una panadería sueca, Palma Brand, que refleja el cambio del barrio y la llegada de residentes extranjeros. Apenas se habla español en su interior. Mucho menos catalán. Dos clientas, Christin y Ebba, conversan en sueco mientras esperan un pedido. Viven en la zona y no dudan en explicar por qué este barrio se ha convertido en uno de los más atractivos para sus compatriotas. “Es la mejor zona”, asegura Christin. Destaca su ubicación –“está cerca del centro, pero sin estar en el centro”– y su estilo de vida: “Los restaurantes, el ambiente… es precioso”. También menciona la conexión con el resto de la isla y el mar: “Tienes todo lo que necesitas aquí, buenas comunicaciones y estás cerca de la ciudad y del mar”.

Sin embargo, su relato introduce un matiz revelador. Según percibe, “muchos suecos se están yendo de Santa Catalina”. El motivo, paradójicamente, es el mismo que atrajo a tantos: “Hay demasiados suecos”. Según describe Ebba, la concentración ha llegado a un punto incómodo incluso para ellos: “No puedes salir a cenar sin tener cuidado con lo que dices, porque todo el mundo te entiende”. A su juicio, el barrio ha alcanzado un nivel de saturación que está empujando a parte de esta comunidad a buscar otras zonas.

Sobre la subida de precios, su explicación mezcla factores. Por un lado, Christin relativiza el peso de los suecos frente a otros compradores: “Los alemanes o los británicos son muchos más”. Pero también apunta a la dinámica del mercado: “Los españoles venden porque reciben mucho dinero”. En su opinión, si los propietarios locales permanecieran en sus viviendas, el barrio sería más diverso. “Podría haber una comunidad con españoles, suecos, alemanes…”, señala. Pero concluye con una idea clara: “Al final, todo depende del dinero”. En la misma calle, un letrero es lo único que queda de Swedish Stuff, otra panadería que floreció en Santa Catalina, pero acabó echando el cierre.

En Thomas Bakeshop, Michelle atiende a sus clientes entre panes y pasteles, pero también entre libros en varios idiomas. Lleva una década viviendo en el barrio y defiende el carácter internacional del lugar. “Es mi sueño vivir en una ciudad donde hay gente de todo el mundo”, explica. Para ella, esa mezcla es precisamente el atractivo: “Aquí viene gente de España, de Mallorca, de América Latina, de Alemania, de Asia… todo el mundo es bienvenido”. Frente a las críticas vecinales, Michelle, quien junto a su marido regenta Thomas Bakeshop, relativiza el foco sobre el barrio y señala: “El problema de la vivienda no es solo de aquí, es de toda Mallorca”. En su caso, asegura no haber tenido dificultades, pero reconoce la complejidad del contexto: “Es muy complicado”. Su discurso refleja otra de las visiones presentes en Santa Catalina: la de quienes entienden la transformación como parte de una dinámica global y no exclusivamente como un conflicto local.

El problema de la vivienda no es solo de Santa Catalina, sino de toda Mallorca

Michelle — Propietaria de la panadería Thomas Bakeshop

La pérdida de históricos negocios

Durante décadas, los negocios pertenecieron a familias locales o alojaron alquileres asequibles, transformados ahora en promociones de alto standing, reduciendo el número de viviendas y multiplicando su valor. El Bar Progreso, abierto en 1920 en la Plaça Progreso, fue durante casi un siglo uno de los símbolos del Santa Catalina popular. Regentado durante décadas por la misma familia, cerró en 2016 tras la jubilación de sus propietarios, poniendo fin a 96 años de historia. En su lugar se han sucedido nuevos negocios de restauración internacional, reflejo del cambio comercial del barrio, donde los antiguos bares de toda la vida han sido sustituidos por locales orientados a un público global.

El impacto de la red inmobiliaria en Santa Catalina ha adoptado formas que van desde lo sutil hasta lo conflictivo. En 2024, vecinos denunciaron nuevas estrategias de captación: inmobiliarias que dejaban publicidad en los buzones ofreciendo tasaciones gratuitas acompañadas de bollos de canela, una imagen que ilustra cómo el desembarco de capital extranjero se filtra incluso en los gestos más cotidianos. Las actuaciones pueden alcanzar formas más agresivas, como el acoso o mobbing inmobiliario: actuaciones destinadas a forzar la salida de un residente mediante presión, hostigamiento o deterioro de sus condiciones de vida. El Código Penal, en su artículo 172, las reconoce como delito cuando se dirigen a “impedir a otro con violencia o intimidación hacer lo que la ley no prohíbe o compelerle a realizar lo que no quiere”, mientras que la Ley estatal por el Derecho a la Vivienda lo identifica como una vulneración del derecho a la vivienda.

Diversos estudios académicos coinciden en señalar Santa Catalina como uno de los casos más claros de gentrificación en Palma. Investigaciones de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y el colectivo Palma XXI documentan cómo la llegada de inversión extranjera y los procesos de rehabilitación urbana han ido acompañados de un aumento sostenido del precio de la vivienda y del desplazamiento de la población residente. En su 'Informe sobre la gentrificació al barri de Santa Catalina', desde el Observatori de Gentrificació de Palma XXI describen con claridad el proceso que ha vivido la zona en la última década, marcada por una intensa presión inmobiliaria y una transformación social acelerada.

El documento habla de una “revalorización del barrio asociada a la llegada de nuevos residentes con mayor poder adquisitivo, una dinámica que ha convertido uno de los antiguos barrios populares de Palma en un espacio cada vez más inaccesible para sus propios vecinos. El cambio no es solo una cuestión de precios, sino de quién puede quedarse. El informe advierte de un proceso de sustitución progresiva: ”La población residente tradicional es sustituida por nuevos perfiles con mayor capacidad adquisitiva“. Un fenómeno que ya no es puntual, sino estructural. Comprar es cada vez más difícil, pero quedarse de alquiler tampoco es una opción realista para muchos. El resultado es un desplazamiento silencioso: vecinos que se marchan sin titulares, sin desahucios visibles, pero empujados por un mercado que ya no pueden asumir.

Por su parte, un estudio del investigador Ismael Yrigoy Cadena, incluido en el libro El mundo visto de las ciudades, analiza la transformación de Santa Catalina como resultado de la interacción entre peatonalización e inversión extranjera, vinculándola con procesos de desplazamiento poblacional.

Són sis persones de mitjana edat en la taula, tres parelles. Xarrupen quatre batuts i es mengen amb cullera uns gelats en copa de cristall. Ja fa calor sota el sol de març. La conversa –en italià– és relaxada. El grup està passant uns dies de vacacions a Mallorca. Han visitat Alcúdia, el Magaluf desert abans de la marabunta, les platges del sud de l'illa. Ara, gaudeixen del berenar alhora que miren cap a la meravella arquitectònica que tenen davant. Alçada sobre una llacuna artificial i un retall de muralla emergeix –imponent– la Catedral de Santa Maria. Les formes del temple han de resultar-los familiars al grup. Són de Milà: la Seu podria passar per una miniatura mediterrània del seu Duomo, una de les esglésies gòtiques més grans i espectaculars del món. En algun moment de la xerrada, els sis agarren els seus mòbils, disparen una foto, proposen un autoretrat col·lectiu. Sense aixecar-se de la cadira, tan ben situats estan en aquella terrassa. Però l'harmonia es romp en un moment donat.

En off, podria pensar-se que els tres homes i les tres dones discuteixen de política –acaba de morir l'ultradretà Umberto Bossi–, de música –acaba de morir el cantant Gino Paoli– o de futbol –Inter i Milan es disputen el títol de la Sèrie A–, però no. Estan escandalitzats pel compte que acaben de deixar damunt de la taula. Treuen bitllets de les carteres, tracten de repartir el clau de manera equitativa. “Han estat 75 euros. No sé on anirem a parar…”, exclamarà després una d'elles. Es diu Titi Montavano: va treballar durant dècades per a un turoperador llombard –I Viaggi del Ventaglio– al qual va arrossegar la fallida de Lehman Brothers i, per això, coneix molt bé tant les Canàries com les Illes Balears: “Sempre he admirat, i molt, als espanyols, especialment als illencs, perquè crec que aquí és on s'inicia el turisme de masses… entès com s'entenia abans: apte per a la classe mitjana. Crec que aquest tipus d'indústria va permetre que aquest país es desenvolupàs. Per a naltros va ser un mirall. Però els preus d'aquest bar, o els que et trobes en molts llocs del centre de Palma, no sé, espanten a qualsevol. A Itàlia no els veus ni a la riviera de l'Emília-Romanya, i més turístic que Rímini…”.

El que Titi Montavano –i Elena Coppola i Caterina Aieta, les dos amigues amb les quals es treu una última selfie amb els companys allunyant-se cap al Passeig donis Born– no sap és que el bar en el qual han pagat més de deu euros per un refrigeri ha estat més de dos anys i mig sense pagar el lloguer. L'amo –que no va reclamar el deute– era l'Ajuntament de Palma.

Un informe jurídic que estira les orelles als polítics

Un informe jurídic del mateix Consistori va traçar el desembre passat una cronologia per a explicar com JA Riutort SL ha explotat un dels bars més ben situats d'una de les ciutats més turístiques d'Espanya gaudint del privilegi de ser un inquilí sense renda. La concessió que gaudia l'empresa hauria d'haver acabat el 27 de març de 2023. Deu dies abans que acabàs el contracte públic, no obstant això, la Junta de Govern Local va concedir als hostalers una pròrroga per set mesos i mig. Data de caducitat: 12 de novembre. Fou una mesura de gràcia. Segons especifiquen els juristes municipals, la concessió no podia allargar-se. En principi, sota cap terme. Tret que la Regidoria d’Hisenda, Funció Pública i Govern Interior no tengués enllestida la convocatòria d'un concurs públic per a licitar de nou el servei. En aquest cas, per a no deixar als ciutadans sense la possibilitat d'asseure's en una terrassa a prendre un refrigeri davant de la Catedral o d'utilitzar els banys annexos –oberts a qualsevol passejant i, segons l'informe jurídic, mantenguts per la contracta–, sí que podia considerar-se la pròrroga com una solució excepcional. 

Què va ocórrer després? Mentre se signava l’allargament del contracte, els partits polítics posaven les seues maquinàries electorals en marxa. El 28 de maig de 2023, els palmesans van anar a votar i es va produir una sacsejada en el saló de plens. D'un govern format per PSIB, Més per Mallorca i Podem es va passar a una majoria simple del PP, amb suport extern de Vox. Durant un any i mig, el departament que dirigeix la regidora María de les Mercedes Celeste Palmero ha tengut a la seua mà la possibilitat de desnonar a JA Riutort SL del bar municipal. No ho ha fet. Així s'infereix en l'informe jurídic. Tampoc consta que l'Ajuntament de Palma hagi elaborat els plecs de condicions per a treure a concurs un servei d'hostaleria que es va licitar per última vegada el 31 d'octubre de 2002. 

Aquell va ser el procés que va guanyar –en la primavera de 2003– JA Riutort SL. Com indica el seu web, aquesta empresa gestiona altres negocis hostalers situats en espais públics. Un exemple és la cafeteria-restaurant del far que corona el Cap de Formentor. Un paisatge salvatge i espectacular que suposa un dels grans reclams turístics de l'illa. Com una terrassa de més de deu taules amb vista a la Catedral de Mallorca. Per la privilegiada ubicació del bar municipal, JA Riutort SL ha desemborsat un milió d'euros al llarg de dos dècades. Al voltant de 4.000 euros mensuals.

La terrassa disposa de més de deu taules amb vista a la Catedral de Mallorca. Per la privilegiada ubicació del bar municipal, l'empresa ha desemborsat un milió d'euros al llarg de dos dècades. Al voltant de 4.000 euros mensuals

El lloguer –així ho reconeix l'informe jurídic– va deixar de pagar-se a l'abril de 2023, just quan es va concedir la pròrroga. Llavors –diu el document– es produeix una espècie de buit que dura més de dos anys i mig. I, entremig, els juristes de la institució assenyalen l'“enriquiment injust (...) i benefici patrimonial del cessionari”. És a dir, dels amos d'una societat limitada davant la qual l'Ajuntament de Palma no va fer valdre els seus drets com a propietari fins al 22 de desembre de 2025. 

Com s’ho va fer Cort? Mentre es celebrava l'últim Sorteig de Nadal, la Junta de Govern Local va idear una fórmula per a resoldre l’embolic. L'acord es va basar en dos punts principals. El primer, atorgar un altre termini extra a l'empresa hostalera fins al 12 de novembre que permetés al Consistori disposar de marge per a fer el concurs públic –que hauria d'haver-se convocat en 2023, quan es va esgotar la concessió. El segon, reclamar a JA Riutort SL el pagament de 150.000 euros. Les mensualitats que haurà d'abonar durant 2026… i les que no va pagar a partir del 12 de novembre de 2023, quan va acabar la pròrroga original i els cambrers del bar municipal van continuar servint cafès (2,90 euros el sol), panets (més de 10 euros el més barat) o pizzes (a 19 euros la unitat).

Un informe jurídic de l'Ajuntament de Palma reconeix que la institució va deixar de cobrar el lloguer a l'abril de 2023, quan es va concedir una pròrroga, i el Consistori no va reclamar els seus drets com a propietari fins a desembre de 2025. La companyia haurà d'abonar 150.000 euros en 2026

Aquesta política empresarial de preus per a guiris va generar un “robust” benefici. Aquest va ser l'adjectiu que utilitzà a l'octubre de 2022 l'auditoria que va elaborar el consultor Vicenç Ribas Fuster per encàrrec municipal i que apareix citada en l'informe jurídic. Un document on els juristes de la casa estiren de les orelles a l'Ajuntament de Palma –“No va instar la recuperació del domini públic i va permetre la continuïtat d'una activitat sobre el mateix sense cap base jurídica”– alhora que reconeixen que JA Riutort SL va complir amb els seus deures de neteja, vigilància i manteniment de les instal·lacions.

“És cert que la concessió està caducada i, en tot cas, es treballa per a tornar a licitar. Ara sí que s'està pagant el que estableix el cànon”, han explicat fonts consistorials a eldiario.es, però sense donar detalls concrets ni oferir la possibilitat de plantejar dubtes específics a la regidora Celeste Palmero. Una portaveu de JA Riutort SL, per la seua banda, ha atès per telèfon a aquest periòdic per a recalcar que l'empresa no donarà el seu punt de vista sobre unes informacions que consideren “falses”. La primera publicació al respecte va ser avançada pel periòdic local Última Hora.

El batibull de la tourist trap

El bar duu en el nom el llinatge que bateja la que potser és la cervesa negra més famosa del planeta: Guinness, tot un símbol nacional d'Irlanda. En el decorat del negoci no hi ha, en canvi, res que transport al client a un pub de Belfast, Galway o Cork en plena ressaca de Sant Patrici. Ni taules i tamborets de fusta fosca, ni rastre de verd maragda, ni violins i guitarres acústiques: a la tarda, de fet, sona electrònica pel fil musical. La carta tampoc és massa irlandesa. Ni mallorquina. Resulta ser un batibull de begudes i menjars –inclosa la paella– que solen aparèixer en els restaurants i cafeteries que es van ensenyorir en diferents moments dels cabdells de les ciutats més turístiques d'Espanya. Negocis clònics que podrien estar a Barcelona o Màlaga; en certa manera, també a Madrid o Sevilla. Malgrat la dissonància entre marca i oferta, preu i qualitat, a la cantina llogada –sense lloguer– per l'Ajuntament de Palma no sembla faltar-li la clientela. Les vistes són irresistibles. A dos quarts de deu del matí, un terç de la terrassa ja està plena. Per davant, desfilen alguns jóvens xuclant mat i dos excursions guiades. Són desenes de persones, majoria de matrimonis jubilats.

Els penúltims turistes de la temporada de l'Imserso escolten la història resumida de la Seu (“Es va començar a construir en el segle XIII, sobre una mesquita, a l'esquerra veuen l'Almudaina i a la dreta, el Palau Episcopal…”) que els conten els guies. Esperen impacients per a treure's una selfie (“Esperin-se, que els deixarem una estoneta perquè facin fotos”). Són obedients davant el consell de fer ús dels banys públics (“Aprofitin, que són gratis i grans; en la pròxima parada hi haurà molta cua”). Els grups estan formats per gent d'aquí i d'allà. Entre ells parlen en català amb accent valencià o en castellà amb accent gadità. Una madrilenya s’atraca a unes navarreses quan les sent dir que són d’Aoiz: “Al vostre poble va estar destinat el meu marit fa molts anys”. “De Guàrdia Civil, m'imagín”. “Sí, brandant el sabre…”. Cara de pòquer.

–Què vos pareixen els preus de Palma?

–Ui, encara no ens ha donat temps a fer despesa –respon la Carmen, una de les navarreses–. Vam aterrar ahir vespre, gairebé a la una de la matinada. Encara no hem esmorzat.

–Vos quedareu en aquest bar a prendre alguna cosa?

–No. Sembla una mica car, no?

Dorothee i Sophia, mare i filla a la vintena, de Hannover, l'antítesi de la caricatura d'una certa mena de turista alemany que passa les seues vacances a Mallorca. I no per una qüestió de fidelitat: “És la quarta vegada que vam venir. La primera, Sophia tenia dotze anys. Això sí, no ens veuràs mai pel Ballermann: no ens agrada res de res”, diu la mare. I diu la filla: “Som més de passejar pel centre de Palma i fer plans culturals. Prendre alguna cosa davant de la Catedral i fer-nos unes fotos ens encanta… però ens quedem en els bancs, com la gent d'aquí. Sabem bé que aquest bar és una tourist trap, un parany per a turistes”.

Son seis personas de mediana edad en la mesa, tres parejas. Sorben cuatro batidos y se comen con cuchara unos helados en copa de cristal. Ya hace calor bajo el sol de marzo. La conversación –en italiano– es relajada. El grupo está pasando unos días de vacaciones en Mallorca. Han visitado Alcúdia, el Magaluf desierto antes de la marabunta, las playas del sur de la isla. Ahora, disfrutan de la merienda a la vez que miran hacia la maravilla arquitectónica que tienen delante. Alzada sobre una laguna artificial y un retazo de muralla emerge –imponente– la Catedral de Santa Maria. Las formas del templo tienen que resultarles familiares al grupo. Son de Milán: la Seu podría pasar por una miniatura mediterránea de su Duomo, una de las iglesias góticas más grandes y espectaculares del mundo. En algún momento de la charla, los seis agarran sus móviles, disparan una foto, proponen un autorretrato colectivo. Sin levantarse de la silla, tan bien situados están en aquella terraza. Pero la armonía se rompe en un momento dado. 

En off, podría pensarse que los tres hombres y las tres mujeres discuten de política –acaba de morir el ultraderechista Umberto Bossi–, de música –acaba de morir el cancionista Gino Paoli– o de fútbol –Inter y Milan se disputan el título de la Serie A–, pero no. Están escandalizados por la cuenta que acaban de dejar encima de la mesa. Sacan billetes de las carteras, tratan de repartir el clavo de forma equitativa. “Han sido 75 euros. No sé dónde vamos a llegar…”, dirá después una de ellas. Se llama Titi Montavano: trabajó durante décadas para un touroperador lombardo –I Viaggi del Ventaglio– al que arrastró la quiebra de Lehman Brothers y, por eso, conoce muy bien tanto las Canarias como las Illes Balears: “Siempre he admirado, y mucho, a los españoles, especialmente a los isleños, porque creo que aquí es donde se inicia el turismo de masas… entendido como se entendía antes: apto para la clase media. Creo que ese tipo de industria permitió que este país se desarrollara. Para nosotros fue un espejo. Pero los precios de este bar, o los que te encuentras en muchos lugares del centro de Palma, no sé, espantan a cualquiera. En Italia no los ves ni la riviera de la Emilia-Romaña, y más turístico que Rímini…”.

Lo que Titi Montavano –y Elena Coppola y Caterina Aieta, las dos amigas con las que se saca un último selfie con los maridos alejándose hacia el Passeig des Born– no sabe es que el bar en el que han pagado más de diez euros por un refrigerio ha estado más de dos años y medio sin pagar el alquiler. El casero –que no reclamó la deuda– era el Ajuntament de Palma.

Siempre he admirado, y mucho, a los españoles, especialmente a los isleños, porque creo que aquí es donde se inicia el turismo de masas… entendido como se entendía antes: apto para la clase media. Pero los precios de este bar, o los que te encuentras en muchos lugares del centro de Palma, no sé, espantan a cualquiera

Titi Montavano — Turista

Un informe jurídico que tira de las orejas a los políticos

Un informe jurídico del mismo Consistorio trazó el pasado diciembre una cronología para explicar cómo JA Riutort SL ha explotado uno de los bares mejor situados de una de las ciudades más turísticas de España disfrutando del privilegio de ser un inquilino sin renta. La concesión que disfrutaba la empresa debería haber terminado el 27 de marzo de 2023. Diez antes de que venciera el contrato público, sin embargo, la Junta de Govern Local concedió a los hosteleros una prórroga por siete meses y medio. Fecha de caducidad: 12 de noviembre. Fue una medida de gracia. Según especifican los juristas municipales, la concesión no podía alargarse. En principio, bajo ningún término. A no ser que la Regidoria d’Hisenda, Funció Pública i Govern Interior no tuviera lista la convocatoria de un concurso público para licitar de nuevo el servicio. En ese caso, para no dejar a los ciudadanos sin la posibilidad de sentarse en una terraza a tomar un refrigerio delante de la Catedral o de utilizar los baños anexos –abiertos a cualquier paseante y, según el informe jurídico, mantenidos por la contrata–, sí podía considerarse la prórroga como una solución excepcional. 

¿Qué ocurrió después? Mientras se firmaba la prolongación del contrato, los partidos políticos ponían sus maquinarias electorales en marcha. El 28 de mayo de 2023, los palmesanos fueron a votar y se produjo un vuelco en el salón de plenos. De un gobierno formado por PSIB, Més per Mallorca y Podem se pasó a una mayoría simple del PP, con apoyo externo de Vox. Durante un año y medio, el departamento que dirige la concejala María de las Mercedes Celeste Palmero ha tenido en su mano la posibilidad de desahuciar a JA Riutort SL del bar municipal. No lo ha hecho. Así se infiere en el informe jurídico. Tampoco consta que el Ajuntament de Palma haya elaborado los pliegos de condiciones para sacar a concurso un servicio de hostelería que se licitó por última vez el 31 de octubre de 2002. 

Aquel fue el proceso que ganó –en la primavera de 2003– JA Riutort SL. Como indica su web, esta empresa gestiona otros negocios hosteleros situados en espacios públicos. Un ejemplo es la cafetería-restaurante del faro que corona el Cap de Formentor. Un paisaje salvaje y espectacular que supone uno de los grandes reclamos turísticos de la isla. Como una terraza de más de diez mesas con vistas a la Catedral de Mallorca. Por la privilegiada ubicación del bar municipal, JA Riutort SL ha desembolsado un millón de euros a lo largo de dos décadas. Alrededor de 4.000 euros mensuales. 

La terraza dispone de más de diez mesas con vistas a la Catedral de Mallorca. Por la privilegiada ubicación del bar municipal, la empresa ha desembolsado un millón de euros a lo largo de dos décadas. Alrededor de 4.000 euros mensuales

El alquiler –así lo reconoce el informe jurídico– dejó de pagarse en abril de 2023, justo cuando se concedió la prórroga. Entonces –dice el documento– se produce una especie de vacío que dura más de dos años y medio. Y, entre medias, los juristas de la institución señalan el “enriquecimiento injusto (...) y beneficio patrimonial del cesionario”. Es decir, de los dueños de una sociedad limitada a la que el Ajuntament de Palma no reclamó sus derechos como propietario hasta el 22 de diciembre de 2025. 

¿Cómo lo hizo Cort [nombre popular del Consistorio]? Mientras se celebraba el último Sorteo de Navidad, la Junta de Govern Local ideó una fórmula para resolver el embrollo. El acuerdo se basó en dos puntos principales. El primero, otorgar otro plazo extra a la empresa hostelera hasta el 12 de noviembre que permitiera al Consistorio disponer de margen para realizar el concurso público –que tendría que haberse convocado en 2023, cuando se agotó la concesión. El segundo, reclamar a JA Riutort SL el pago de 150.000 euros. Las mensualidades que tendrá que abonar durante 2026… y las que no pagó a partir del 12 de noviembre de 2023, cuando terminó la prórroga original y los camareros del bar municipal siguieron sirviendo cafés (2,90 euros el café solo), bocadillos (más de 10 euros el más barato) o pizzas (a 19 euros la unidad).

Un informe jurídico del Ayuntamiento de Palma reconoce que la institución dejó de cobrar el alquiler en abril de 2023, cuando se concedió una prórroga, y el Consistorio no reclamó sus derechos como propietario hasta diciembre de 2025. La compañía tendrá que abonar 150.000 euros en 2026

Esa política empresarial de precios para guiris generó un “robusto” beneficio. Ese fue el adjetivo que utilizó en octubre de 2022 la auditoría que elaboró el consultor Vicenç Ribas Fuster por encargo municipal y que aparece citada en el informe jurídico. Un documento donde los juristas de la casa estiran de las orejas al Ajuntament de Palma –“No instó la recuperación del dominio público y permitió la continuidad de una actividad sobre el mismo sin ninguna base jurídica”– a la vez que reconocen que JA Riutort SL cumplió con sus deberes de limpieza, vigilancia y mantenimiento de las instalaciones.

“Es cierto que la concesión está caducada y, en todo caso, se trabaja para volver a licitar. Ahora sí se está pagando lo que establece el canon”, han explicado fuentes consistoriales a elDiario.es, pero sin dar detalles concretos ni ofrecer la posibilidad de plantear dudas específicas a la concejala Celeste Palmero. Una portavoz de JA Riutort SL, por su parte, ha atendido por teléfono a este periódico para recalcar que la empresa no dará su punto de vista sobre unas informaciones que consideran “falsas”. La primera publicación al respecto fue avanzada por el periódico local Última Hora.

El batiburrillo de la tourist trap

El bar lleva en el nombre el apellido que bautiza la que quizás sea la cerveza negra más famosa del planeta: Guinness, todo un símbolo nacional de Irlanda. En el decorado del negocio no hay, en cambio, nada que transporte al cliente a un pub de Belfast, Galway o Cork en plena resaca de San Patricio. Ni mesas y taburetes de madera oscura, ni rastro de verde esmeralda, ni violines y guitarras acústicas: por la tarde, de hecho, suena electrónica por el hilo musical. La carta tampoco es demasiado irlandesa. Ni mallorquina. Resulta ser un batiburrillo de bebidas y comidas –incluida la paella– que suelen aparecer en los restaurantes y cafeterías que se adueñaron en diferentes momentos de los cogollos de las ciudades más turísticas de España. Negocios clónicos que podrían estar en Barcelona o Málaga; en cierta medida, también en Madrid o Sevilla. Pese a la disonancia entre marca y oferta, precio y calidad, a la cantina alquilada –sin alquiler– por el Ajuntament de Palma no parece faltarle la clientela. Las vistas son irresistibles. A las nueve y media de la mañana, un tercio de la terraza ya está llena. Por delante, desfilan algunos jóvenes chupando mate y dos excursiones guiadas. Son decenas de personas, mayoría de matrimonios jubilados. 

Los penúltimos turistas de la temporada del Imserso escuchan la historia resumida de la Seu (“Se empezó a construir en el siglo XIII, sobre una mezquita, a la izquierda ven la Almudaina y a la derecha, el Palacio Episcopal…”) que les cuentan los guías. Esperan impacientes para sacarse un selfie (“Espérense, que les dejamos un ratito para que hagan fotos”). Son obedientes ante el consejo de utilizar los baños públicos (“Aprovechen, que son gratis y grandes; en la próxima parada habrá mucha cola”). Los grupos están formados por gente de aquí y de allá. Entre ellos hablan en catalán con acento valenciano o en castellano con acento gaditano. Una madrileña se acerca a unas navarras cuando las escucha decir que son de Aoiz: “En vuestro pueblo estuvo destinado mi marido hace muchos años”. “De Guardia Civil, me imagino”. “Sí, blandiendo el sable…”. Cara de póquer.

–¿Qué les parecen los precios de Palma?

–Uy, todavía no nos ha dado tiempo a hacer gasto –contesta Carmen, una de las navarras–. Aterrizamos anoche, casi a la una. Estamos sin desayunar.

–¿Se van a asentar en este bar a tomar algo?

–No. Parece un poco caro, ¿no?

La intuición de Carmen la confirman Dorothee y Sophia, madre e hija veinteañera, de Hannover, la antítesis de la caricatura de cierto tipo de turista alemán que pasa sus vacaciones en Mallorca. Y no por una cuestión de fidelidad: “Es la cuarta vez que vinimos. La primera, Sophia tenía doce años. Eso sí, no nos verás nunca por el Ballermann: no nos gusta nada de nada”, dice la madre. Y dice la hija: “Somos más de pasear por el centro de Palma y hacer planes culturales. Tomar algo delante de la Catedral y hacernos unas fotos nos encanta… pero nos quedamos en los bancos, como la gente de aquí. Sabemos bien que ese bar es una tourist trap, una trampa para turistas”. 

Cada matí, Alberto recorre diversos quilòmetres amb cotxe per portar la seva filla a l’escola. Viu a la zona de la plaça de Toros, a Palma, envoltat de centres educatius públics. No obstant això, la seva filla estudia a Son Sardina, a uns cinc quilòmetres de casa. No va ser una elecció: va ser el resultat de la reducció de zones d’escolarització duta a terme en els darrers anys pel Govern balear.

El canvi es va traduir en una reorganització completa de la vida familiar: “Cada dia anam corrent amb el temps just. Avui la duc jo, demà la recull la seva mare… tot es complica. Una cosa que es podria fer en deu minuts caminant s’ha convertit cada dia en un trajecte de mitja hora”, explica el pare en declaracions a elDiario.es. El seu cas no és una situació aïllada: al centre educatiu coincideixen almenys set famílies que viuen lluny del barri on s’ubica l’escola.

Fins fa tot just tres cursos, la ciutat estava dividida en vuit zones escolars, un sistema que prioritzava la proximitat del domicili al centre educatiu. Amb el canvi de legislatura, la Conselleria d’Educació va reduir aquest mapa primer a tres zones i després a dues. Ara, l’Executiu de Marga Prohens (PP) vol anar més enllà i implantar una zona única escolar per al curs 2026-2027.

Es tracta d’una mesura que ha generat un intens debat educatiu: mentre el Govern defensa que permetrà a les famílies triar lliurement el centre independentment del barri on visquin, simplificarà els tràmits d’escolarització i facilitarà una distribució més flexible de les places, associacions de famílies i sindicats docents temen que aquesta lògica derivi en un model cada vegada més competitiu i desigual que acabi debilitant estructuralment l'escola pública.

“Les famílies amb més recursos són les que tenen més accés a informació, més facilitat per fer tràmits i també més capacitat per portar els seus fills a col·legis fora del seu barri”, assenyala Andreu Grimalt, responsable de l'Associació de Famílies d'Alumnes (AFA) del col·legi Aina Moll i director de la Xarxa per la Inclusió Social (EAPN Balears), qui aprofundeix en aquest sentit que el principal risc de la zona única escolar és l'augment de la segregació escolar a la ciutat. Un desequilibri que, adverteix, pot acabar condicionant l'accés real a determinats centres educatius.

Les famílies amb més recursos són les que tenen més accés a informació, més facilitat per fer tràmits i també més capacitat per portar els seus fills a col·legis fora del seu barri

Andreu Grimalt — Pare, president de l'AFA del col·legi Aina Moll i director de la Xarxa d'Exclusió Social de Balears

Aquest pare de dos nens tem, així mateix, que la implantació d'aquesta mesura trenqui el vincle entre escola i comunitat que es construeix als barris. Precisament, explica que des de l'AFA de l'Aina Moll treballen estretament amb associacions veïnals i comerciants de la zona per organitzar activitats i enfortir la vida comunitària al voltant del col·legi. “Creiem en aquesta escola de barri on els nens viuen en el mateix entorn, on els comerciants coneixen els nens i l'associació de veïns s'implica en activitats conjuntes”, subratlla. Amb un sistema d'escolarització més obert, adverteix, aquest teixit pot descompondre's. Per a Grimalt, però, aquest concepte no reflecteix com funciona realment el sistema educatiu. “La zona única és la gran mentida socioliberal del nostre temps en l'educació. Es parla de llibertat d'elecció, però en realitat aquesta llibertat no és igual per a tothom”, sentencia.

El precedent de Madrid

Les crítiques a la zona única s'empara, a més, en el que ha succeït a la Comunitat de Madrid, on aquest sistema es porta anys aplicant i en què diversos estudis situen els nivells de segregació escolar -quan l'alumnat es distribueix entre centres en funció del seu origen socioeconòmic- entre els més alts d'Espanya i d'Europa. Un informe de Comissions Obreres revela que el 25% de l'alumnat més pobre tendeix a concentrar-se a les mateixes escoles, amb les conseqüències acadèmiques i socials respecte a la reproducció social que això té, igual que succeeix amb el 25% més ric. Balears, en canvi, ha registrat històricament nivells de segregació més baixos. Per això, part de la comunitat educativa tem que ampliar la llibertat d'elecció sense mecanismes que garanteixin una distribució equilibrada de l'alumnat pugui reproduir dinàmiques com les observades a Madrid: centres cada vegada més homogènis socialment i una major concentració d'alumnat vulnerable en determinades escoles, especialment a la xarxa pública.

Les crítiques a la zona única s'emparen, a més, en el que ha succeït a la Comunitat de Madrid, on aquest sistema es porta anys aplicant i en què diversos estudis situen els nivells de segregació escolar -quan l'alumnat es distribueix entre centres en funció del seu origen socioeconòmic- entre els més alts d'Espanya i d'Europa

“La llibertat d'elecció és una fal·làcia. Jo puc triar el col·legi que vulgui, però una altra cosa és on podré entrar”, subratlla Alberto, posant èmfasi en que aquesta idea no es correspon amb la realitat d'un sistema que, de fet, ja està dissenyat “perquè determinats perfils entrin en certs col·legis”.

La setmana passada, el conseller d'Educació, Antoni Vera, defensava la reforma en termes ideològics. Al seu judici, el debat enfronta dos models educatius distints: “Amb una zona única, les famílies poden triar qualsevol centre de la ciutat: o els 'guetos' de l'esquerra o la llibertat de la dreta”.

La llibertat d'elecció és una fal·làcia. Jo puc triar el col·legi que vulgui, però una altra cosa és on podré entrar

Alberto — Pare

“Els Jocs de la Fam”

Àlex, pare d’un nen que estudia a l’Aina Moll, creu que la implantació de la zona única accentuarà la bretxa entre famílies. “El que estan aconseguint és una segregació enorme entre qui pot i qui no pot”, afirma. Al seu parer, el nou model afavorirà aquells que tenen més recursos o més capacitat per desplaçar-se per la ciutat, mentre que altres famílies acabaran depenent dels centres amb places disponibles. El canvi, explica, trenca també el criteri de proximitat que fins ara donava prioritat a les famílies del barri o a aquelles que treballaven a prop del centre. “Abans Palma estava dividida en set zones i tenies punts extra si el centre estava dins la teva zona de residència o de feina”, recorda. Amb una zona única, en canvi, tothom competeix en igualtat de condicions pels mateixos centres, cosa que pot deixar fora fins i tot famílies que viuen a pocs metres de l’escola.

Segons la seva experiència, el resultat pot ser un sistema amb centres cada vegada més demandats i altres amb places vacants. “Els quatre centres públics que tenguin bona fama seran una massacre, seran Els Jocs de la Fam”, resumeix gràficament. En aquest escenari, adverteix, moltes famílies hauran d’acceptar plaça en centres allunyats del seu entorn o en aquells que quedin amb vacants després del procés d’admissió.

El que estan aconseguint és una segregació enorme entre qui pot i qui no pot. Els quatre col·legis públics que tinguin bona fama seran una massacre com 'Els jocs de la Fam'

Álex — Pare

Precisament, el Consell Escolar de Mallorca, principal òrgan consultiu de l’illa en matèria educativa, sosté que una llibertat d’elecció sense una regulació suficient pot acabar beneficiant de manera desigual les famílies. Aquelles amb més capital cultural, amb un major accés a informació sobre el sistema educatiu, horaris laborals més flexibles o mitjans de transport propis tenen més possibilitats de sol·licitar plaça en centres considerats més prestigiosos o amb millors resultats acadèmics. En canvi, les famílies amb menys recursos o amb una mobilitat més limitada tendeixen a dependre dels centres més pròxims o d’aquells que mantenen places disponibles després del procés d’admissió.

En un informe alternatiu a la proposta de zona única impulsada per la Conselleria d’Educació, el Consell Escolar apunta que eliminar o diluir el pes de la proximitat en el procés d’admissió pot alterar l’equilibri social entre centres educatius i consolidar dinàmiques de concentració de l’alumnat segons el seu origen socioeconòmic. Per aquest motiu, reclama mantenir la zonificació vigent, que no impedeix que les famílies sol·licitin plaça en centres fora de la seva àrea, però sí estableix el criteri de proximitat -recollit a l’article 84 de la Llei orgànica d’educació- com un element prioritari quan la demanda supera l’oferta. Segons el document, que compta amb el suport d’entitats com la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes (FAPA), sindicats docents i representants municipals, aquest criteri no només facilita la conciliació familiar i redueix els desplaçaments, sinó que també contribueix a mantenir una certa barreja social als centres educatius de l’entorn.

El Consell Escolar de Mallorca, principal òrgan de consulta de l'illa en matèria educativa, apunta que eliminar o diluir el pes de la proximitat en el procés d'admissió pot alterar l'equilibri social entre centres educatius i consolidar dinàmiques de concentració de l'alumnat segons el seu origen socioeconòmic

Risc d'“elitització”

En aquesta línia, el sindicat Unió Obrera Balear (UOB) denuncia que aquesta mesura “no garanteix la igualtat d’oportunitats que pregona la Conselleria”, sinó que “afavorirà precisament allò que ja s’ha produït durant els darrers cursos: segregació escolar, elitisme i concentració d’alumnat vulnerable en determinats centres”. L’entitat advoca per un sistema “transparent i just”, amb criteris “comuns, objectius i equitatius” -cosa que, assenyala, ja queda automàticament descartada amb els punts per antic alumnat- que “doni el suport i els recursos necessaris als centres en funció de les seves necessitats” i que garanteixi “una regulació efectiva i exhaustiva dels centres privats que reben fons dels contribuents”.

L’àrea d’ensenyament de la UOB insisteix que la zona única és una mesura “globalitzadora i elitista” que “atempta directament contra la integració comunitària a les barriades i perjudica aquelles famílies amb menys recursos econòmics i amb més dificultats de mobilitat”. El sindicat lamenta que en els darrers anys algunes famílies ja s’han quedat sense plaça als centres on ja estava escolaritzat un dels seus fills i, tot i disposar dels punts per germans en aquell centre, no han aconseguit entrar-hi.

El valor d'anar caminant al col·legi

Alberto subratlla, a més, que el canvi també afecta la vida social dels infants: quan la seva filla anava a l’escoleta, a pocs minuts de casa, la seva rutina incloïa sortir al parc amb altres nins del barri després de classe. “S’estava creant una xarxa amb altres nins d’aquí”, recorda. Ara, la situació és diferent. Els seus companys d’escola viuen en una altra zona de la ciutat: “Sortim de l’escola i tornam a Palma, i els seus amics es queden allà. Aquesta xarxa pròxima es perd”.

Per als experts en desenvolupament infantil, aquest entorn proper té un paper important. L’informe Caminando al cole, elaborat per l’Associació Espanyola de Pediatria, destaca que el desplaçament actiu a l’escola -anar-hi a peu o en bicicleta- no només millora l’activitat física, sinó que també enforteix el vincle amb l’entorn i la comunitat. Anar caminant a l’escola permet als infants conèixer el seu barri, interactuar amb el seu entorn i desenvolupar habilitats espacials i socials. El trajecte quotidià, assenyalen els especialistes, forma part del procés de socialització infantil.

Alberto ho il·lustra amb una imatge senzilla: quan els infants van caminant “s’aturen a mirar els aparadors, veuen la gent del barri, el del bar o el de la botiga, saluden i comencen a conèixer el que els envolta, un entorn pròxim i segur”. En canvi, apunta, quan el trajecte es fa amb cotxe “surten de casa, pugen al vehicle i baixen directament a la porta de l’escola sense veure res del que hi ha al voltant”. La distància entre casa i escola, insisteix, no és un detall menor: forma part de la vida quotidiana dels infants i també d’un procés d’aprenentatge. “El trajecte de casa a l’escola és una de les coses més importants que fan quan són petits”.

Quan van caminant al col·legi, els nens es paren a mirar els aparadors, veuen la gent del barri, el del bar o el de la botiga, saluden i comencen a conèixer el que els envolta, un entorn proper i segur. El trajecte de casa al col·legi és una de les coses més importants que fan quan són petits

Alberto — Pare

Per a moltes famílies, aquest trajecte en cotxe s’ha convertit en una rutina diària. No perquè l’escola estigui lluny del barri on viuen, sinó perquè no han aconseguit plaça als centres més propers. Una problemàtica que, a més, es fa evident cada matí a les portes de nombrosos centres educatius. “Es creen embussos monumentals. La quantitat de cotxes que es concentren al voltant de les escoles és enorme”, lamenta Alberto.

Per a ell, la paradoxa és evident: mentre les ciutats intenten reduir l’ús del cotxe, el model d’escolarització empeny moltes famílies a dependre del vehicle privat. En aquest sentit, insisteix que permetre que més famílies triïn centres allunyats del seu barri incrementarà els desplaçaments diaris i agreujarà els problemes de trànsit a la ciutat. “Si una família té cotxe i decideix portar el seu fill a una escola amb més prestigi fora de la seva zona, acabes generant més cotxes i més problemes de mobilitat”, afirma. El contrast és evident quan -segons assenyala aquest pare- es comparen les polítiques urbanes d’altres ciutats europees. “En molts llocs estan creant rutes segures perquè els infants puguin anar caminant a l’escola. Aquí estam fent el contrari: obligar-los a creuar la ciutat amb cotxe”.

En molts llocs estan creant rutes segures perquè els nens puguin anar caminant al col·legi. Aquí estem fent el contrari: obligar-los a creuar la ciutat amb cotxe

Alberto — Pare

El Govern defensa la mesura

Des del Govern balear, però, defensen que la zona única busca ampliar la llibertat d’elecció de les famílies i adaptar el sistema educatiu a la realitat actual de mobilitat a les ciutats. La Conselleria d’Educació sosté que el model permetrà que les famílies puguin sol·licitar plaça en qualsevol centre del municipi, sense que el domicili limiti les seves opcions, i que això facilitarà que cada família pugui optar pel projecte educatiu que consideri més adequat per als seus fills. A més, l’Executiu autonòmic assegura que la mesura contribuirà a simplificar els tràmits d’escolarització i a gestionar de manera més flexible la distribució de places als centres educatius.

Com subratllen des del departament dirigit per Antoni Vera, la nova norma estableix un marc “actualitzat i coherent” amb el nou sistema educatiu, alineat amb el Decret 43/2024 -que actualitza l’organització i el funcionament del sistema educatiu balear per adaptar-lo a la legislació estatal vigent- i amb els decrets de currículum aprovats el 2025, que desenvolupen els continguts i les competències que s’han d’impartir a cada etapa educativa. Segons la Conselleria, això permetrà garantir una regulació “estable, homogènia i adaptada a totes les etapes”.

La Conselleria recorda que, fins ara, el procés d’admissió de l’alumnat es regia per diferents ordres autonòmiques -principalment les de 2012 i 2016- que regulaven per separat diversos nivells educatius. Amb la nova normativa, subratlla, per primera vegada les famílies disposaran d’un únic marc d’escolarització que integrarà el primer cicle d’educació infantil (0-3 anys), el segon cicle, primària, ESO, batxillerat i educació especial, “superant definitivament la fragmentació normativa vigent”.

La Conselleria d'Educació sosté que el model permetrà que els pares puguin sol·licitar plaça en qualsevol centre del municipi, sense que el domicili limiti les seves opcions, i contribuirà a simplificar els tràmits d'escolarització i a gestionar de forma més flexible la distribució de places

El conseller defensa que el nou sistema no eliminarà completament el criteri de proximitat, que continuarà existint com un dels factors en el procés d’admissió quan hi hagi més sol·licituds que places. Al seu parer, l’objectiu és equilibrar aquest criteri amb una major llibertat d’elecció per a les famílies, que podran escollir el centre que millor s’adapti a les seves necessitats, i modernitzar així un model d’escolarització basat històricament en la proximitat.

Per a bona part de la comunitat educativa, però, aquesta mateixa lògica pot acabar generant l’efecte contrari: un sistema cada vegada més competitiu entre centres, amb escoles socialment més homogènies i una major concentració d’alumnat vulnerable en determinats centres educatius. Entre la llibertat d’elecció que reivindica l’Executiu i el risc de segregació que denuncien famílies i sindicats, el futur model d’escolarització s’ha convertit ja en un nou front del debat educatiu a les Balears.

Cada mañana, Alberto recorre varios kilómetros en coche para llevar a su hija al colegio. Vive en la zona de la Plaza de Toros, en Palma, rodeado de centros educativos públicos. Sin embargo, su hija estudia en Son Sardina, a unos cinco kilómetros de casa. No fue una elección: fue el resultado de la reducción de zonas de escolarización llevada a cabo en los últimos años por el Govern balear. El cambio se tradujo en una reorganización completa de la vida familiar: “Cada día vamos corriendo con el tiempo justo. Hoy la llevo yo, mañana la recoge su madre… todo se complica. Algo que podría hacerse en diez minutos caminando se ha convertido cada día en un trayecto de media hora”, explica el padre en declaraciones a elDiario.es. La suya no es una situación aislada: en su centro coinciden al menos siete familias que viven lejos del barrio en el que se ubica el colegio.

Hasta hace apenas tres cursos, la ciudad estaba dividida en ocho zonas escolares, un sistema que priorizaba la proximidad del domicilio al centro educativo. Con el cambio de legislatura, la Conselleria de Educación redujo ese mapa primero a tres zonas y después a dos. Ahora, el Ejecutivo de Marga Prohens (PP) quiere ahora ir más allá, implantando una zona única escolar para el curso 2026-2027. Se trata de una medida que ha generado un intenso debate educativo: mientras el Govern defiende que la medida permitirá a las familias elegir libremente el centro independientemente del barrio donde vivan, simplificará los trámites de escolarización y facilitará una distribución más flexible de las plazas, asociaciones de familias y sindicatos docentes temen que esa lógica derive en un modelo cada vez más competitivo y desigual, debilitando estructuralmente la escuela pública.

“Las familias con más recursos son las que tienen más acceso a información, más facilidad para hacer trámites y también más capacidad de llevar a sus hijos a colegios fuera de su barrio”, señala Andreu Grimalt, responsable de la Asociación de Familias de Alumnos (AFA) del colegio Aina Moll y director de la Xarxa per la Inclusió Social (EAPN Balears), quien abunda en este sentido en que el principal riesgo de la zona única escolar es el aumento de la segregación escolar en la ciudad. Un desequilibrio que, advierte, puede acabar condicionando el acceso real a determinados centros educativos.

Las familias con más recursos son las que tienen más acceso a información, más facilidad para hacer trámites y también más capacidad de llevar a sus hijos a colegios fuera de su barrio

Andreu Grimalt — Padre, presidente de la AFA del colegio Aina Moll y director de la Red de Exclusión Social de Balears

Este padre de dos niños teme, asimismo, que la implantación de esta medida rompa el vínculo entre escuela y comunidad que se construye en los barrios. Precisamente, explica que desde el AFA del Aina Moll trabajan estrechamente con asociaciones vecinales y comerciantes de la zona para organizar actividades y fortalecer la vida comunitaria alrededor del colegio. “Creemos en esa escuela de barrio donde los niños viven en el mismo entorno, donde los comerciantes conocen a los chavales y la asociación de vecinos se implica en actividades conjuntas”, subraya. Con un sistema de escolarización más abierto, advierte, ese tejido puede descomponerse. Para Grimalt, sin embargo, ese concepto no refleja cómo funciona realmente el sistema educativo. “La zona única es la gran mentira socioliberal de nuestro tiempo en la educación. Se habla de libertad de elección, pero en realidad esa libertad no es igual para todo el mundo”, sentencia.

El precedente de Madrid

Las críticas a la zona única se apoyan, además, en lo sucedido en la Comunidad de Madrid, donde este sistema lleva años aplicándose y en la que diversos estudios sitúan los niveles de segregación escolar -cuando el alumnado se distribuye entre centros en función de su origen socioeconómico- entre los más altos de España y de Europa. Un informe de Comisiones Obreras revela que el 25% del alumnado más pobre tiende a concentrarse en las mismas escuelas, con las consecuencias académicas y sociales respecto a la reproducción social que eso tiene, igual que sucede con el 25% más rico. Balears, en cambio, ha registrado históricamente niveles de segregación más bajos. Por eso, parte de la comunidad educativa teme que ampliar la libertad de elección sin mecanismos que garanticen una distribución equilibrada del alumnado pueda reproducir dinámicas como las observadas en Madrid: centros cada vez más homogéneos socialmente y una mayor concentración de alumnado vulnerable en determinadas escuelas, especialmente en la red pública.

Las críticas a la zona única se apoyan, además, en lo sucedido en la Comunidad de Madrid, donde este sistema lleva años aplicándose y en la que diversos estudios sitúan los niveles de segregación escolar -cuando el alumnado se distribuye entre centros en función de su origen socioeconómico- entre los más altos de España y de Europa

“La libertad de elección es una falacia. Yo puedo elegir el colegio que quiera, pero otra cosa es dónde voy a poder entrar”, subraya Alberto, haciendo hincapié en que esa idea no se corresponde con la realidad de un sistema que, de hecho, ya está diseñado “para que determinados perfiles entren en ciertos colegios”.

La libertad de elección es una falacia. Yo puedo elegir el colegio que quiera, pero otra cosa es dónde voy a poder entrar

Alberto — Padre

“Los Juegos del Hambre”

Álex, padre de un niño que estudia en el Aina Moll, cree que la implantación de la zona única acentuará la brecha entre familias. “Lo que están consiguiendo es una segregación enorme entre quien puede y quien no puede”, afirma. A su juicio, el nuevo modelo favorecerá a quienes tienen más recursos o más capacidad para desplazarse por la ciudad, mientras que otras familias acabarán dependiendo de los centros con plazas disponibles. El cambio, explica, rompe también el criterio de proximidad que hasta ahora daba prioridad a las familias del barrio o a quienes trabajaban cerca del centro. “Antes Palma estaba dividida en siete zonas y tenías puntos extra si el colegio estaba en tu zona de vivienda o de trabajo”, recuerda. Con una zona única, en cambio, todos compiten en igualdad de condiciones por los mismos centros, lo que puede dejar fuera incluso a familias que viven a pocos metros del colegio.

Según su experiencia, el resultado puede ser un sistema con centros cada vez más demandados y otros con plazas vacantes. “Los cuatro colegios públicos que tengan buena fama van a ser una masacre, van a ser los Juegos del Hambre”, resume gráficamente. En ese escenario, advierte, muchas familias tendrán que aceptar plaza en centros alejados de su entorno o en aquellos que queden con vacantes tras el proceso de admisión.

Lo que están consiguiendo es una segregación enorme entre quien puede y quien no puede. Los cuatro colegios públicos que tengan buena fama van a ser una masacre como los Juegos del Hambre

Álex — Padre

Precisamente, el Consell Escolar de Mallorca, principal órgano consultivo de la isla en materia educativa, sostiene que una libertad de elección sin regulación suficiente puede acabar beneficiando de forma desigual a las familias. Aquellas con mayor capital cultural, acceso a información sobre el sistema educativo, horarios laborales más flexibles o medios de transporte propios tienen más posibilidades de solicitar plaza en centros considerados más prestigiosos o con mejores resultados académicos. En cambio, las familias con menos recursos o menor movilidad tienden a depender de los centros más cercanos o de aquellos que mantienen plazas disponibles tras el proceso de admisión.

En un informe alternativo a la propuesta de zona única impulsada por la Conselleria de Educación, el Consell Escolar apunta que eliminar o diluir el peso de la proximidad en el proceso de admisión puede alterar el equilibrio social entre centros educativos y consolidar dinámicas de concentración del alumnado según su origen socioeconómico. Por ello, reclama mantener la zonificación vigente, que no impide que las familias soliciten plaza en centros fuera de su área, pero sí establece el criterio de proximidad -recogido en el artículo 84 de la Ley Orgánica de Educación- como un elemento prioritario cuando la demanda supera la oferta. Según el documento, que cuenta con el respaldo de entidades como la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes (FAPA), sindicatos docentes y representantes municipales, este criterio no solo facilita la conciliación familiar y reduce los desplazamientos, sino que también contribuye a mantener una cierta mezcla social en los centros educativos del entorno.

El Consell Escolar de Mallorca, principal órgano de consulta de la isla en materia educativa, apunta que eliminar o diluir el peso de la proximidad en el proceso de admisión puede alterar el equilibrio social entre centros educativos y consolidar dinámicas de concentración del alumnado según su origen socioeconómico

Riesgo de “elitización”

En esta línea, el sindicato Unió Obrera Balear (UOB) denuncia que esta medida “no garantiza la igualdad de oportunidades que pregona la Consellería”, sino que “favorecerá precisamente aquello que ya se ha producido durante los últimos cursos: segregación escolar, elitismo y concentración de alumnado vulnerable en determinados centros”. La entidad aboga por un sistema “transparente y justo”, con criterios “comunes, objetivos y justos” -algo que, señala, queda automáticamente descartado con los puntos por antiguo alumno-, que “dé el apoyo y recursos necesarios a los centros en función de sus necesidades” y que garantice “una regulación efectiva y exhaustiva de los centros privados que reciben fondos de los contribuyentes”.

El área de enseñanza de la UOB insiste en que la zona única es una medida “globalizadora y elitista” que “atenta directamente contra la integración comunitaria a las barriadas y que perjudica a aquellas familias con menos recursos económicos y con más dificultades de movilidad”. El sindicato lamenta que en los últimos años algunas familias ya se han quedado sin plaza en los centros donde ya estaba escolarizado uno de sus hijos y, pese a disponer de los puntos por hermanos en ese colegio, no han conseguido entrar en él.

La semana pasada, el conseller de Educación, Antoni Vera, defendía la reforma en términos ideológicos. A su juicio, el debate enfrenta dos modelos educativos distintos: “Con una zona única, las familias pueden elegir cualquier centro de la ciudad: o los 'guetos' de la izquierda o la libertad de la derecha”.

Con una zona única, las familias pueden elegir cualquier centro de la ciudad: o los guetos de la izquierda o la libertad de la derecha

Antoni Vera — Conseller de Educación

El valor de ir caminando al colegio

Alberto subraya, además, que el cambio también afecta a la vida social de los niños: cuando su hija iba a la escoleta, a pocos minutos de casa, su rutina incluía salir al parque con otros niños del barrio después de clase. “Se estaba creando una red con otros niños de aquí”, recuerda. Ahora, la situación es distinta. Sus compañeros de colegio viven en otra zona de la ciudad: “Salimos del cole y volvemos a Palma, y sus amigos se quedan allí. Esa red cercana se pierde”. Para los expertos en desarrollo infantil, ese entorno cercano tiene un papel importante. El informe Caminando al cole, elaborado por la Asociación Española de Pediatría, destaca que el desplazamiento activo al colegio -andar o ir en bicicleta- no solo mejora la actividad física, sino que fortalece el vínculo con el entorno y la comunidad. Ir caminando al colegio permite a los niños conocer su barrio, interactuar con su entorno y desarrollar habilidades espaciales y sociales. El trayecto cotidiano, señalan los especialistas, forma parte del proceso de socialización infantil.

Alberto lo ilustra con una imagen sencilla: cuando los niños van caminando “se paran a mirar los escaparates, ven a la gente del barrio, al del bar o al de la tienda, saludan y empiezan a conocer lo que los rodea, un entorno cercano y seguro”. En cambio, señala, cuando el trayecto se hace en coche “salen de casa, se meten en el vehículo y bajan directamente en la puerta del colegio sin ver nada de lo que hay alrededor”. La distancia entre casa y escuela, insiste, no es un detalle menor. Es parte de la vida cotidiana de los niños y una forma de aprendizaje: “El trayecto de casa al cole es una de las cosas más importantes que hacen cuando son pequeños”.

Cuando van caminando al colegio, los niños se paran a mirar los escaparates, ven a la gente del barrio, al del bar o al de la tienda, saludan y empiezan a conocer lo que los rodea, un entorno cercano y seguro. El trayecto de casa al cole es una de las cosas más importantes que hacen cuando son pequeños

Alberto — Padre

Para muchas familias, ese trayecto en coche se ha convertido en rutina diaria. No porque el colegio esté lejos del barrio donde viven, sino porque no han conseguido plaza en los centros más cercanos. Una problemática que, además, es palpable cada mañana a las puertas de numerosos colegios. “Se crean atascos monumentales. La cantidad de coches que se concentran alrededor de los colegios es enorme”, lamenta Alberto. Para él, la paradoja es evidente: mientras las ciudades intentan reducir el uso del coche, el modelo de escolarización empuja a muchas familias a depender del vehículo privado. En este sentido, insiste en que el hecho de permitir que más familias elijan centros alejados de su barrio incrementará los desplazamientos diarios y agravará los problemas de tráfico en la ciudad. “Si una familia tiene coche y decide llevar a su hijo a un colegio con más prestigio fuera de su zona, acabas generando más coches y más problemas de movilidad”, afirma.

El contraste es evidente cuando -afirma este padre- se comparan las políticas urbanas de otras ciudades europeas. “En muchos sitios están creando rutas seguras para que los niños puedan ir caminando al colegio. Aquí estamos haciendo lo contrario: obligarlos a cruzar la ciudad en coche”.

En muchos sitios están creando rutas seguras para que los niños puedan ir caminando al colegio. Aquí estamos haciendo lo contrario: obligarlos a cruzar la ciudad en coche

Alberto — Padre

El Govern defiende la medida

Desde el Govern balear, sin embargo, defienden que la zona única busca ampliar la libertad de elección de las familias y adaptar el sistema educativo a la realidad actual de movilidad en las ciudades. La Conselleria de Educación sostiene que el modelo permitirá que los padres puedan solicitar plaza en cualquier centro del municipio, sin que el domicilio limite sus opciones, y que esto facilitará que cada familia pueda optar por el proyecto educativo que considere más adecuado para sus hijos. Además, el Ejecutivo autonómico asegura que la medida contribuirá a simplificar los trámites de escolarización y a gestionar de forma más flexible la distribución de plazas en los centros educativos.

Como subrayan desde el departamento dirigido por Antoni Vera, la nueva norma establece un marco “actualizado y coherente” con el nuevo sistema educativo, alineado con el Decreto 43/2024 -que actualiza la organización y funcionamiento del sistema educativo balear para adaptarlo a la legislación estatal vigente- y los decretos de currículo aprobados en 2025 -que desarrollan los contenidos y competencias que deben impartirse en cada etapa educativa-, garantizando con ello una regulación “estable, homogénea y adaptada a todas las etapas”.

La Conselleria recuerda que, hasta ahora, el proceso de admisión del alumnado se regía por diferentes órdenes autonómicas -principalmente las de 2012 y 2016-, que regulaban por separado distintos niveles educativos. Por primera vez, subraya, las familias dispondrán de un único marco de escolarización que integrará el primer ciclo de educación infantil (0-3 años), el segundo ciclo, primaria, ESO, bachillerato y educación especial, “superando definitivamente la fragmentación normativa vigente”.

La Conselleria de Educación sostiene que el modelo permitirá que los padres puedan solicitar plaza en cualquier centro del municipio, sin que el domicilio limite sus opciones, y contribuirá a simplificar los trámites de escolarización y a gestionar de forma más flexible la distribución de plazas

El conseller defiende que el nuevo sistema no eliminará completamente el criterio de proximidad, que seguirá existiendo como uno de los factores en el proceso de admisión cuando haya más solicitudes que plazas. A su juicio, el objetivo es equilibrar ese criterio con una mayor libertad de elección para las familias, que podrán escoger el centro que mejor se adapte a sus necesidades y modernizará un modelo de escolarización basado históricamente en la proximidad. Para buena parte de la comunidad educativa, sin embargo, esa misma lógica puede terminar generando el efecto contrario: un sistema cada vez más competitivo entre centros, con escuelas más homogéneas socialmente y una mayor concentración del alumnado vulnerable en determinados colegios. Entre la libertad de elección que reivindica el Ejecutivo y el riesgo de segregación que denuncian familias y sindicatos, el futuro modelo de escolarización se ha convertido ya en un nuevo frente del debate educativo en Balears.

En la penombra, l'eco ha substituït la bullícia que durant anys va recórrer les galeries subterrànies que jeuen sota la Plaça Major de Palma. Caminar avui pels seus foscos passadissos és fer-ho entre persianes metàl·liques tancades amb pany i forrellat, aparadors rere els quals s'endevinen antics articles oblidats, rètols descolorits que sobreviuen com a fòssils d'un temps més pròsper, escales mecàniques que, immòbils, no duen enlloc i una vella cabina telefònica en desús, metàfora d'un subsòl que fa anys que va deixar de comunicar-se amb la ciutat. Al fons d'un dels corredors, però, una claredat irromp en la foscor: és una barberia, l'últim negoci que resisteix com un far encès en un territori suspès en el temps. “Recordo quan era jove que això era un brogit. Ara està mort”, lamenta Fran, un dels clients que acaba de sortir del local.

La Plaça Major és un palimpsest urbà on se superposen segles de memòria, des del seu ús original fins a la seva consolidació com a cor comercial i turístic de la capital balear. En els últims anys, però, no són poques les veus que reclamen un canvi. Un ambiciós projecte proposa ara convertir la zona en un “epicentre social, cultural i econòmic” mitjançant l'obertura de les galeries subterrànies i la implantació de nous nivells i accessos per a vianants. La iniciativa, però, ha despertat interrogants sobre l'impacte que la intervenció podria tenir en la revalorització del centre històric. Quin tipus de ciutat emergirà d'aquest buit?

Mentre el discurs oficial posa l'accent en la recuperació d'un espai “deteriorat” i en la seva reintegració en el teixit urbà, l'arquitecte responsable de la proposta, Antoni Barceló, defensa que el que la iniciativa cerca és, sobretot, retornar a la Plaça Major la seva condició de lloc de trobada ciutadana, transformant la plaça en un espai pensat no només per travessar, sinó també per romandre-hi, i respectant alhora el seu passat. “La història ha estat part fonamental del plantejament del projecte”, remarca Barceló en declaracions a elDiario.es. La iniciativa planteja una transformació profunda de l'espai públic i de les seves plantes inferiors amb la intenció de reforçar la continuïtat del teixit urbà i convertir l'enclavament en un nou “epicentre cultural”.

La Plaça Major de Palma és un palimpsest urbà on se superposen segles de memòria, des del seu ús com a seu de la Inquisició fins a la seva consolidació com a cor comercial i turístic de la capital balear. Ara, un ambiciós projecte proposa convertir la zona en un "epicentre social, cultural i econòmic"

Sota la superfície de la Plaça Major, entre els foscos passadissos del subsòl, Fran contempla el projecte amb una barreja d'escepticisme i nostàlgia. La seva memòria evoca botigues de discos on acudia a comprar quan era discjòquei, comerços de roba, petits negocis on un “hi trobava de tot”. En la seva opinió, l'espai podria reactivar-se si s'apostàs per un comerç accessible pensat “sobretot per als joves i per als qui viuen i treballen a la ciutat, no joieries o botigues de marques amb jerseis a 150 o 200 euros”. En aquest sentit, lamenta la transformació de carrers comercials com Jaume III, on, com en tantes altres zones del casc històric de Palma, el petit comerç ha anat desapareixent davant les marques d'alta gamma.

“La Plaça Major és ara pràcticament fantasma”, es lamenta, fent èmfasi en el contrast que percep quan viatja per altres ciutats espanyoles, on les places majors reïxen de vida. Per a ell, la qüestió no és només arquitectònica, sinó política: facilitar que el centre torni a ser un lloc “per al currante”, no només per a qui es pugui permetre gastar més.

“Quan vaig venir, tothom sabia que els anaven a fer fora”

Dins la barberia, Vladi perfila amb pols ferm el tall realitzat a un dels seus clients. Aquest empresari d'origen cubà fa gairebé nou anys que és al capdavant de 'Barber Shop Vladi', l'únic negoci que roman obert a les galeries subterrànies. “Quan jo vaig venir, tothom sabia que en qualsevol moment els anaven a fer fora”, recorda, evocant com, quan la resta de locals van tancar definitivament el desembre de 2019, ell va decidir quedar-s'hi. Un dels moments que reté en la seva memòria és el dia en què la policia va acudir a clausurar els espais la concessió dels quals havia expirat: “Venien amb els seus cadenats. Trencaven el teu i hi posaven el seu. El que no es va treure es va quedar dins”. Des d'aleshores, els passadissos es van buidar i el subsòl va entrar en una mena de pausa indefinida.

Ell, però, no depèn del trànsit casual. La seva clientela arriba amb cita prèvia a través de la seva pàgina web i de les xarxes socials, on ha construït una marca personal sòlida. “Treballo tot sol i ho faig tot personalitzat. No és una barberia d'arribar i tallar”, assegura. Pels seus sillons han passat jugadors del RCD Mallorca, equips visitants i fins i tot futbolistes amb els quals viatja per tallar-los els cabells en concentracions. “Venen cada setmana. Els veig més a ells que a la meva família”, bromeja. La seva agenda completa és la prova que el negoci funciona, fins i tot enmig d'un entorn apagat.

Amb tot, la incertesa és inevitable: Vladi està de lloguer i sap que, quan arribi el moment, haurà de marxar. “Al final m'hauré d'anar sí o sí”, admet, encara que no es resigna: el seu pla, quan arribi el desallotjament definitiu, és emportar-se amb ell el que sent veritablement seu: el nom i la marca que ha construït durant anys. “Intentaré arrossegar això. Que sigui el nom el que cridi l'atenció”, confia.

De la 'Casa Negra' a la consolidació comercial

La Plaça Major ocupa un lloc central en la història de Palma. No obstant això, no existia com a tal durant l'època medieval: el teixit urbà del centre històric estava format per estrets i intrincats carrers, propis de la ciutat islàmica que la urbs va ser durant segles. En un dels seus laterals va funcionar la 'Casa Negra', seu del màxim òrgan encarregat de vetllar pel manteniment de l'ortodòxia catòlica entre el segle XV i principis del XIX: la Inquisició.

En una illa on era freqüent acudir a saludadors, sanadors, vidents o bruixots, que duien a terme sortilegis i encanteris dirigits a aconseguir l'amor desitjat, millorar la salut o trobar persones desaparegudes o mortes, la Inquisició va obrir més de dues-centes causes per bruixeria, encara que rarament va aplicar la pena de mort a persones la ignorància de les quals, sostenia el tribunal, era vilment manejada pel dimoni. Amb tot, a la 'Casa Negra' van acabar tancats la majoria dels acusats, sovint sense a penes garanties, a la major de les Balears. L'immoble va ser finalment derruït el 1823. En paral·lel, i fins a principis del segle XIX, el solar també estava ocupat pel convent de Sant Felip Neri. El carrer de la Inquisició, a les proximitats de la Plaça Major, és l'únic vestigi toponímic de la institució que durant segles va vigilar la ciutat.

Les desamortitzacions impulsades pels governs liberals al segle XIX i la pressió per obrir noves centralitats urbanes van portar a la demolició de convents i muralles, com succeí a Palma amb l’enderrocament del convent de Sant Felip Neri i de l'antiga seu inquisitorial, fet que donà lloc, el 1838, a l'edificació d'una plaça pública que, seguint el model de la Plaça Reial de Barcelona i en un intent d'adaptar el model de la plaça castellana a una antiga ciutat mediterrània, substituí la lògica tancada medieval per un espai rectangular obert, definit per porxos i edificis porticats. Una voluntat de modernització que, però, no es va aturar amb el “fi de segle”.

El 1931 va entrar en servei el ferrocarril que, a través d'un extens túnel subterrani, connectava el cor de la ciutat amb el moll a través del subsòl. Durant la Guerra Civil, el conducte es va utilitzar com a refugi antiaeri, amb accessos habilitats a la Plaça Major. Després dels seus últims viatges, la línia va deixar d'utilitzar-se el 1965.

Va ser el 1969 quan, en ple auge de l'automòbil i dels nous hàbits de consum, la Plaça Major tornà a transformar-se. Sota l'esplanada vuitcentista es va excavar un aparcament subterrani i es van construir unes galeries comercials que responien a l'imaginari modern de l'època: una ciutat funcional adaptada al trànsit rodat i a l'oferta comercial. Aquella intervenció va introduir una dimensió vertical inèdita fins aleshores, connectant l'espai públic superior amb un subsòl dedicat al comerç i enllaçant, a més, la part alta del casc antic amb la part baixa de la ciutat. Les obres, així com la construcció d'altres aparcaments a les proximitats, van segar més de 80 metres del túnel del ferrocarril, la rehabilitació del qual es va convertir en una reivindicació històrica que encara ressona.

La plaça deixava així de ser un buit urbà heretat del segle XIX per convertir-se en un node de mobilitat i activitat econòmica en diverses capes: mentre el subsòl absorbia la mobilitat i el comerç, sobre la superfície afloraven jardins, bancs i un mercat que reforçaren la seva condició de lloc de trobada.

No obstant això, el que en el seu moment va simbolitzar el progrés és avui l'estrat més problemàtic del conjunt: un subsòl fragmentat, fosc i progressivament abandonat que encarna els límits d'aquell model urbà. En els últims anys s'han succeït diagnòstics, estudis tècnics i propostes de reactivació que han intentat retornar el sentit a aquell espai soterrat, des de plans per reforçar-ne l'ús cultural fins a intents de reordenació comercial. Entre anuncis i canvis de govern, les galeries han romàs en un llimb.

Ara, el projecte guanyador del concurs d'idees per a la reforma, titulat Àgora 001 i liderat per Barceló Balanzó Arquitectes i Scob Arquitectura i Paisatge, busca revitalitzar la plaça “respectant la seva identitat històrica”, tal com assenyalen els autors de la proposta. D'acord amb la memòria del projecte, la intervenció parteix de la idea de reforçar la continuïtat del teixit urbà i dotar el conjunt de nous usos que n'afavoreixin la vitalitat, entenent la plaça com un lloc de trobada on la ciutat reconegui la seva identitat i millori la seva relació amb la Rambla, els carrers adjacents i l'espai sota rasant.

Un dels gestos centrals de la proposta és la creació d'un gran atri que reinterpretaria l'antic claustre del convent de Sant Felip Neri i introduiria il·luminació i ventilació natural al nivell inferior, en contrast amb la seva desconnexió actual. La plaça es reorganitzarà en dos nivells connectats per una gran escala, mantenint la cota superior com un gran buit urbà flexible i activant la planta inferior com un espai cultural i comercial complementari.

Barceló subratlla que el projecte no s'ha d'entendre com una operació convencional de reactivació comercial, sinó com una intervenció orientada a recuperar el caràcter cívic de l'espai. “La proposta se centra més en la part cultural i social que en la comercial”, assenyala a aquest mitjà. L'objectiu, sosté, és “revitalitzar la zona com a teixit cultural i d'activitat ciutadana que ara no té”, transformant la plaça en un lloc d'estada i no únicament de trànsit. En aquest sentit, la iniciativa contempla la creació d'un centre d'interpretació que expliqui la història de Palma, així com la programació d'activitats com teatre, cicles de concerts o cinema a l'aire lliure, obrint d'aquesta manera les portes “a altres activitats socials i culturals, a més de les ja tradicionals”.

El treball de disseny ha estat profundament marcat per l'estudi històric del lloc. L'equip, assenyala, ha analitzat “el passat i el present de la plaça, des dels seus orígens fins ara” en un procés que abasta gairebé dos segles de transformacions urbanes. Barceló recorda que el solar va estar ocupat pels claustres de la 'Casa Negra' i pel convent de Sant Felip Neri, una referència que ha servit per recuperar la idea del claustre com a element central del nou atri, entès com una forma de “reescriure la història del lloc”. També s'han tingut en compte, afegeix, fites posteriors com el Pla Alomar de 1943 —el projecte urbanístic impulsat per l'arquitecte Gabriel Alomar, que cercava modernitzar Palma mitjançant l'obertura de grans avingudes i la reordenació del centre històric per adaptar-lo a les necessitats de la ciutat contemporània— o la reforma de 1969, que va introduir l'aparcament i les galeries comercials. “La història ha estat part fonamental del plantejament del projecte”, incideix.

Crítiques per gentrificació

Davant les veus que apunten al risc de gentrificació de la zona arran del previsible augment de la pressió sobre els preus i els usos de l'entorn —el PSIB-PSOE va arribar a vaticinar que la plaça es convertirà en “una franquícia per als turistes”—, l'arquitecte defensa que el projecte respon a una necessitat urbana evident. “Nosaltres pensem que la ciutat, amb aquesta intervenció del tot necessària, guanya un espai més per a activitats i que es millora clarament tot l'entorn”, assenyala. Al seu parer, la modernització dels centres històrics implica generar “sinergies amb la ciutat i els seus habitants” capaces d'albergar noves activitats sense renunciar a les seves tradicions. En aquest sentit, emmarca la reforma dins una visió estratègica més àmplia: “Ens sembla que és una aposta per la Palma del futur que aspira a ser capital europea de la cultura el 2031”.

Des del punt de vista constructiu i ambiental, la iniciativa aposta per una estratègia de sostenibilitat basada en la geotèrmia oberta, la reutilització d'aigües pluvials, una instal·lació fotovoltaica en coberta i la il·luminació LED regulada, a més de plantejar el reciclatge de les runes del mateix buidatge per fabricar elements prefabricats de façana en formigó amb marès reciclat, amb l'objectiu de reduir la petjada ecològica i reforçar la identitat material del conjunt. En aquest sentit, Barceló reconeix que el projecte es troba encara en fase de desenvolupament i que solucions com la geotèrmia oberta s'estan avaluant en detall: “Ara mateix estem en fase de redacció del projecte i, en un projecte d'aquesta complexitat, totes les qüestions tècniques, com no pot ser d'altra manera, estan en revisió”. La viabilitat definitiva d'aquestes mesures dependrà, per tant, dels estudis tècnics que es duguin a terme durant la fase de projecte executiu, en un subsòl marcat per dècades d'intervencions i superposicions urbanes.

Recentment, l'Ajuntament va encarregar un informe destinat a valorar en quin estat es troba la Plaça Major abans de procedir a la seva reforma. En aquest sentit, el batle de Palma, Jaime Martínez, assegura que els resultats de l'anàlisi no condicionaran la viabilitat de les actuacions projectades. “L'estudi ja estava previst que s'havia de realitzar, i per a qualsevol tipus d'obra o de projecte es necessiten dades. Aquest és un estudi més”, va defensar el passat 10 de febrer en declaracions als mitjans. El primer edil assevera que, amb aquest projecte, el Consistori tractarà de convertir la Plaça Major en l'“epicentre” de l'activitat social, cultural i econòmica de Palma, mitjançant l'aportació de solucions “efectives, de gran operativitat i funcionalitat”.

Carme Vidal, presidenta de l'Associació de Veïns de la Plaça Major, no dubta a afirmar que el barri “està content” amb la iniciativa municipal, i recorda que la zona “fa molts d'anys que està abandonada”, una situació que qualifica de “lamentable” tractant-se del “centre neuràlgic de Palma”, sobretot tenint en compte que la ciutat aspira a projectar-se com a capital cultural. Vidal va participar en el jurat del concurs d'idees en representació dels veïns i assegura que, malgrat que hi havia propostes “molt bones”, hi va haver un consens “clar” al voltant de la iniciativa guanyadora. Un dels aspectes que més valora és la resolució dels accessos i la connexió entre la part alta i la part baixa de la ciutat, una reivindicació històrica del veïnat. “Jo crec que Palma és l'única ciutat europea que té una comunicació molt deficient entre la ciutat alta i la ciutat baixa”, sosté, comparant la situació amb ciutats italianes o amb Lisboa, on existeixen rampes i ascensors que salven els desnivells.

Vidal recorda que les escales mecàniques fa anys que no funcionen i que l'aparcament presenta barreres arquitectòniques que obliguen a pujar “l'equivalent a dos pisos caminant”, cosa que considera inacceptable en ple segle XXI. En aquest sentit, creu que el projecte “resol molt bé l'ascens” en incorporar rampes i ascensors que permetrien accedir-hi sense obstacles des de la Rambla o el Born. No obstant això, admet que el pla és “molt ambiciós, molt atrevit, innovador” i que genera inquietuds entre alguns residents. Hi ha veïns que temen l'impacte estructural de la gran obertura prevista a la plaça, atès que sota el paviment hi ha les bigues de l'aparcament, i d'altres que opinen que n'hi hauria prou amb “una rentada de cara molt a fons” en lloc d'una intervenció d'aquesta envergadura. Carme assumeix que les obres seran llargues i molestes, però insisteix que “el que s'ha de mirar és el bé de la ciutat” i que resulta “increïble” que el deteriorament s'hagi prolongat tants d'anys.

Hi ha veïns que temen l'impacte estructural de la gran obertura prevista a la plaça, atès que sota el paviment hi ha les bigues de l'aparcament, i altres que opinen que n'hi hauria prou amb "una rentada de cara molt a fons" en lloc d'una intervenció de tal envergadura

Historiadora de l'art de formació, també contextualitza la plaça en una tradició urbanística més àmplia. Recorda que la Plaça Major és fruit de la desamortització i que, per construir-la, es va destruir part de la trama medieval, i assenyala que, amb tot just 3.000 metres quadrats, és “la més petita” si es compara amb altres places majors espanyoles. Per a ella, el debat actual no pot deslligar-se d'aquella història: la plaça ha estat sempre un espai forçat per decisions polítiques i urbanístiques, i ara torna a situar-se al centre d'una discussió sobre com s'ha de relacionar Palma amb el seu passat i amb el seu futur.

Dèficits estructurals

Mentrestant, l'arquitecta Cristina Llorente, directora d'Arquitectives i membre del col·lectiu Palma XXI, integrat per historiadors, geògrafs, arquitectes i urbanistes, recorda que el 2020 el seu equip va coordinar el procés participatiu impulsat per l'anterior equip de govern amb l'objectiu de definir els usos futurs de les galeries i el paper de la Plaça Major a la ciutat. En declaracions a aquest diari, explica que aquell procés va recollir demandes que durant anys havien formulat associacions veïnals i entitats socials: obrir les galeries a l'exterior, introduir usos culturals i socials, millorar la connexió amb l'entorn i, sobretot, recuperar la Plaça Major com a lloc de trobada ciutadana i no únicament com a escenari orientat al turisme. En un context d'emergència climàtica, afegeix, una gran superfície dura, sense ombra ni espais d'estada, té poc sentit com a espai de relació contemporani.

Llorente subratlla que aquell treball participatiu va quedar durant anys en una fase preliminar i que desconeix fins a quin punt va ser incorporat a les bases del concurs d'idees convocat posteriorment. També insisteix que convé ser prudent a l'hora de valorar l'avantprojecte guanyador, atès que es tracta d'un concurs d'idees i que, segons la seva experiència, entre la proposta premiada i el projecte finalment executat sol haver-hi diferències substancials a causa d'ajustos normatius, tècnics i pressupostaris.

Amb tot, considera que, des del punt de vista urbà, l'obertura de les galeries mitjançant grans buits i graderies que introdueixin llum i ventilació pot ser una resposta raonable a un dels principals problemes actuals: el caràcter fosc i poc amable de l'espai subterrani. No obstant això, adverteix que aquesta operació també transforma la imatge tradicional de “plaça major” com a gran esplanada porticada i recorda que el model històric —hereu de processos de desamortització i, en el cas de Palma, construït sobre l'antic convent de Sant Felip Neri i les dependències de la Inquisició— presenta avui greus dèficits funcionals.

En relació amb l'impacte social, Llorente emmarca el debat en la tensió clàssica entre millora urbana i gentrificació. Al seu parer, deixar que els espais es degradin per evitar la revalorització no és una solució, però tampoc no ho és intervenir sense acompanyar la reforma amb polítiques públiques que esmorteixin els efectes del mercat. Assenyala que existeixen eines —com l'aplicació de la Llei estatal d'habitatge per limitar els preus, l'exercici del dret de tanteig i retracte o la compra pública de locals per destinar-los a comerç de proximitat— que poden modular la velocitat i l'agressivitat dels processos de substitució social.

Més enllà del cas concret de la Plaça Major, l'arquitecta qüestiona la proliferació de grans projectes urbans deslligats d'una estratègia global de ciutat. Considera que Palma arrossega problemes estructurals, especialment a l'Eixample, que no estan sent abordats, i defensa una combinació d'intervencions estratègiques amb actuacions d'“acupuntura urbana” més petites i contínues. En aquest sentit, adverteix del risc que concursos ambiciosos es converteixin en anuncis de gran impacte mediàtic però de difícil execució si no compten amb suport pressupostari suficient.

Amb tot, Llorente reconeix encerts en la proposta guanyadora, especialment en la reformulació de la façana cap a la Rambla i en la intenció d'introduir llum i activitat a les galeries, un potencial fins ara desaprofitat. La seva conclusió és matisada: la intervenció pot corregir dèficits evidents de l'espai actual, però el seu abast real dependrà tant de com es materialitzi tècnicament com de les polítiques urbanes i socials que l'acompanyin.

Un altre dels col·lectius que s'ha pronunciat sobre l'avantprojecte guanyador és l'Associació d'Amics del Ferrocarril. El seu president, Miquel Àngel Riera, expressa el seu “suport” a la proposta, però considera que la reforma no pot limitar-se a la superfície, sinó que ha d'incorporar els vestigis històrics que travessen el subsòl de la plaça, com el túnel del ferrocarril, testimoni de gairebé un segle de mobilitat, guerra i successives transformacions urbanes. A dia d'avui, sosté l'entitat, aquesta infraestructura “seria perfectament accessible i visitable” des de la sortida del port, sota les muralles, fins als aparcaments de la Plaça Major, així com en el tram que connecta amb el Mercat de l'Olivar.

També ARCA, la principal entitat de defensa del patrimoni a Balears, valora positivament diversos aspectes de la proposta, com la creació de nous espais d'estada en diferents nivells, l'entrada de llum natural a la planta subterrània —on s'ubicarà el centre d'interpretació— i la millora de l'accessibilitat per a vianants des de la Rambla. No obstant això, adverteix que el projecte, tal com ha estat presentat, ignora elements patrimonials existents que considera essencials. Entre aquests esmenta el túnel ferroviari i les històriques casetes de la Costa des Teatre, amb més d'un segle d'antiguitat, la conservació i integració de les quals figuraven en les bases del concurs.

L'entitat reclama que ambdós elements s'incorporin “sí o sí” al projecte definitiu i alerta, a més, que la connexió prevista amb la Rambla no hauria d'implicar la pèrdua de cap fragment d'aquest passeig històric, cosa que, segons la seva interpretació dels plànols, podria produir-se. ARCA confia que l'Ajuntament atengui aquestes peticions, que considera un valor afegit per a la intervenció, i assenyala que les paraules del batle durant la presentació, en les quals va garantir la conservació dels elements patrimonials, contribueixen a generar una certa tranquil·litat.

En la penumbra, el eco ha sustituido al bullicio que durante años recorrió las galerías subterráneas que yacen bajo la Plaza Mayor de Palma. Caminar hoy por sus oscuros pasillos es hacerlo entre persianas metálicas cerradas a cal y canto, escaparates tras los cuales se adivinan antiguos artículos olvidados, rótulos descoloridos que sobreviven como fósiles de un tiempo más próspero, escaleras mecánicas que, inmóviles, conducen a ninguna parte y una vieja cabina telefónica en desuso, metáfora de un subsuelo que hace años dejó de comunicarse con la ciudad. Al fondo de uno de los corredores, sin embargo, una claridad irrumpe en la oscuridad: es una barbería, el último negocio que resiste como un faro encendido en un territorio suspendido en el tiempo. “Recuerdo cuando era joven que esto era un bullicio. Ahora está muerto”, lamenta Fran, uno de los clientes que acaba de salir del local.

La Plaza Mayor es un palimpsesto urbano donde se superponen siglos de memoria, desde su uso como sede de la Inquisición hasta su consolidación como corazón comercial y turístico de la capital balear. En los últimos años, sin embargo, no son pocas las voces que reclaman un cambio. Un ambicioso proyecto propone ahora convertir la zona en un “epicentro social, cultural y económico” mediante la apertura de las galerías subterráneas y la implantación de nuevos niveles y accesos peatonales. La iniciativa, sin embargo, ha despertado los interrogantes sobre el impacto que la intervención podría tener en la revalorización del centro histórico. ¿Qué tipo de ciudad emergerá de ese vacío?

Mientras el discurso oficial pone el acento en la recuperación de un espacio “deteriorado” y en su reintegración en el tejido urbano, el arquitecto responsable de la propuesta, Antoni Barceló, defiende que lo que la iniciativa busca es, ante todo, devolver a la Plaza Mayor su condición de lugar de encuentro ciudadano, transformando la plaza en un lugar pensado no solo para atravesar, sino también para permanecer, y respetando a su vez su pasado. “La historia ha sido parte fundamental del planteamiento del proyecto”, remarca Barceló en declaraciones a elDiario.es. La iniciativa plantea una transformación profunda del espacio público y de sus plantas inferiores con la intención de reforzar la continuidad del tejido urbano y convertir el enclave en un nuevo “epicentro cultural”.

La Plaza Mayor de Palma es un palimpsesto urbano donde se superponen siglos de memoria, desde su uso como sede de la Inquisición hasta su consolidación como corazón comercial y turístico de la capital balear. Ahora, un ambicioso proyecto propone convertir la zona en un "epicentro social, cultural y económico"

Bajo la superficie de la Plaza Mayor, entre los oscuros pasillos del subsuelo, Fran contempla el proyecto con una mezcla de escepticismo y nostalgia. Su memoria recuerda tiendas de discos a los que acudía a comprar cuando era disc jockey, comercios de ropa, pequeños negocios donde uno “encontraba de todo”. En su opinión, el espacio podría reactivarse si se apostara por un comercio accesible pensado “sobre todo para los jóvenes y para quienes viven y trabajan en la ciudad, no joyerías o tiendas de marcas a 150 ó 200 euros el jersey”. En este sentido, lamenta la transformación de calles comerciales como Jaime III, donde, como en tantas otras zonas del casco histórico de Palma, el pequeño comercio ha ido desapareciendo frente a las marcas de alta gama.

“La Plaza Mayor es ahora prácticamente fantasma”, se lamenta, haciendo énfasis en el contraste que percibe cuando viaja por otras ciudades españolas, donde las plazas mayores rebosan de vida. Para él, la cuestión no es solo arquitectónica, sino política: facilitar que el centro vuelva a ser un lugar “para el currante”, no solo para quien pueda permitirse gastar más.

“Cuando vine, todo el mundo sabía que lo iban a sacar”

Dentro de la barbería, Vladi perfila con pulso firme el corte realizado a uno de sus clientes. Este empresario de origen cubano lleva casi nueve años al frente de 'Barber Shop Vladi', el único negocio que permanece abierto en las galerías subterráneas. “Cuando yo vine, todo el mundo sabía que en cualquier momento los iban a sacar”, recuerda, evocando cómo, cuando el resto de locales cerró definitivamente en diciembre de 2019, él decidió quedarse. Uno de los momentos que retiene en su memoria es el día en que la policía acudió a clausurar los espacios cuya concesión había expirado: “Venían con sus candados. Cortaban el tuyo y ponían el suyo. Lo que no se sacó se quedó dentro”. Desde entonces, los pasillos se vaciaron y el subsuelo entró en una especie de pausa indefinida.

Él, sin embargo, no depende del tránsito casual. Su clientela llega con cita previa a través de su página web y de las redes sociales, donde ha construido una marca personal sólida. “Trabajo solo y lo hago todo personalizado. No es una barbería de llegar y cortar”, asegura. Por sus sillones han pasado jugadores del RCD Mallorca, equipos visitantes e incluso futbolistas con los que viaja para cortar el pelo en concentraciones. “Vienen cada semana. Los veo más a ellos que a mi familia”, bromea. Su agenda repleta es la prueba de que el negocio funciona, incluso en medio de un entorno apagado.

Con todo, la incertidumbre es inevitable: Vladi está de alquiler y sabe que, cuando llegue el momento, tendrá que marcharse. “Al final me tendré que ir sí o sí”, admite, aunque no se resigna: su plan, cuando llegue el desalojo definitivo, es llevarse consigo lo que siente verdaderamente suyo: el nombre y la marca que ha construido durante años. “Intentaré arrastrar eso. Que sea el nombre lo que llame la atención”, confía.

De la 'casa negra' a la consolidación comercial

La Plaza Mayor ocupa un lugar central en la historia de Palma. Sin embargo, no existía como tal durante la época medieval: el tejido urbano del centro histórico estaba formado por estrechas e intrincadas calles propias de la ciudad islámica que la urbe fue durante siglos. En uno de sus laterales funcionó la 'Casa Negra', sede del máximo órgano encargado de velar por el mantenimiento de la ortodoxia católica entre el siglo XV y principios del XIX: la Inquisión.

En una isla en la que era frecuente acudir a saludadores, sanadores, videntes o hechiceros, quienes llevan a cabo sortilegios y encantamientos dirigidos a conseguir el amor deseado, mejorar la salud o hallar a personas desaparecidas y fallecidas, el Santo Oficio persiguió con dureza las herejías, aunque raramente aplicó la pena de muerte a personas cuya ignorancia, sostenía el tribunal, era vilmente manejada por el diablo. Con todo, en la 'Casa Negra' acabaron encerrados la mayor parte de los acusados de las más doscientas causas que la Inquisión abrió por brujería, y sin apenas garantías, en la mayor de las Balears. El inmueble sería finalmente derribado en 1823. En paralelo, y hasta principios del siglo XIX, el solar estaba ocupado por el convento de Sant Felip Neri. La calle de la Inquisició, en las proximidades de la Plaza Mayor, es el único vestigio toponímico de la institución que durante siglos vigiló la ciudad.

Las desamortizaciones impulsadas por los gobiernos liberales en el siglo XIX y la presión por abrir nuevas centralidades urbanas llevaron a la demolición de conventos y murallas, como sucedería en Palma con el derribo del convento de Sant Felip Neri y de la antigua sede inquisitorial, dando pie, en 1838, a la edificación de una plaza pública que, siguiendo el modelo de la Plaza Real de Barcelona y en un intento de adaptar el modelo de la plaza castellana a una antigua ciudad mediterránea, sustituiría la lógica cerrada medieval por un espacio rectangular abierto definido por soportales y edificios porticados. Una voluntad de modernización que, sin embargo, no se detuvo con el 'fin de siècle'.

En 1931 entró en servicio el ferrocarril que, a través de un extenso túnel subterráneo, conectaba el corazón de la ciudad con el muelle a través del subsuelo. Durante la Guerra Civil, el conducto fue utilizado como refugio antiaéreo, con accesos habilitados en la Plaza Mayor. Tras sus últimos viajes, la línea dejó de utilizarse en 1965.

Fue en 1969 cuando, en pleno auge del automóvil y de los nuevos hábitos de consumo, la Plaza Mayor volvería a transformarse. Bajo la explanada decimonónica se excavó un aparcamiento subterráneo y se construyeron unas galerías comerciales que respondían al imaginario moderno de la época: una ciudad funcional adaptada al tráfico rodado y a la oferta comercial. Aquella intervención introdujo una dimensión vertical inédita hasta entonces, conectando el espacio público superior con un subsuelo dedicado al comercio, enlazando, además, la parte alta del casco antiguo con la parte baja de la ciudad. Las obras, así como la construcción de otros parkings en las proximidades, cercenó más de 80 metros del túnel del ferrocarril, cuya rehabilitación se convirtió en una reivindicación histórica que aún resuena.

La plaza dejaba así de ser un vacío urbano heredado del siglo XIX para convertirse en un nodo de movilidad y actividad económica en varias capas: mientras el subsuelo absorbía la movilidad y el comercio, sobre la superficie aflorarían jardines, bancos y un mercado que reforzarían su condición de lugar de encuentro.

Sin embargo, lo que en su momento simbolizó progreso es hoy el estrato más problemático del conjunto: un subsuelo fragmentado, oscuro y progresivamente abandonado que encarna los límites de aquel modelo urbano. En los últimos años se han sucedido diagnósticos, estudios técnicos y propuestas de reactivación que han intentado devolverle el sentido a ese espacio soterrado, desde planes para reforzar su uso cultural hasta intentos de reordenación comercial. Entre anuncios y cambios de gobierno, las galerías han permanecido en un limbo.

Ahora, el proyecto ganador del concurso de ideas para la reforma, titulado Ágora 001 y liderado por Barceló Balanzó arquitectes y Scob Arquitectura i Paisatge, busca revitalizar la plaza “respetando su identidad histórica”, tal como señalan los autores de la propuesta. De acuerdo a la memoria del proyecto, la intervención parte de la idea de reforzar la continuidad del tejido urbano y dotar al conjunto de nuevos usos que favorezcan su vitalidad, entendiendo la plaza como un lugar de encuentro donde la ciudad reconozca su identidad y mejore su relación con la Rambla, las calles adyacentes y el espacio bajo rasante.

Uno de los gestos centrales de la propuesta es la creación de un gran atrio que reinterpretará el antiguo claustro del antiguo convento de Sant Felip Neri e introducirá iluminación y ventilación natural al nivel inferior frente a su desconexión actual. La plaza se reorganizará en dos niveles conectados por una gran escalera, manteniendo la cota superior como un gran vacío urbano flexible y activando la planta inferior como un espacio cultural y comercial complementario.

Barceló subraya que el proyecto no debe entenderse como una operación convencional de reactivación comercial, sino como una intervención orientada a recuperar el carácter cívico del espacio. “La propuesta se centra más en la parte cultural y social que en la comercial”, señala a este medio. El objetivo, sostiene, es “revitalizar la zona como tejido cultural y de actividad ciudadana que ahora no tiene”, transformando la plaza en un lugar de estancia y no únicamente de tránsito. En ese sentido, la iniciativa contempla la creación de un centro de interpretación que explique la historia de Palma, así como la programación de actividades como teatro, ciclos de conciertos o cine al aire libre, abriendo de este modo las puertas “a otras actividades sociales y culturales además de las ya tradicionales”.

El trabajo de diseño ha estado profundamente marcado por el estudio histórico del lugar. El equipo, señala, ha analizado “el pasado y el presente de la plaza, desde sus orígenes hasta ahora” en un proceso que abarca casi dos siglos de transformaciones urbanas. Barceló recuerda que el solar estuvo ocupado por los claustros de la Casa Negra y el convento de Sant Felip Neri, una referencia que ha servido para recuperar la idea del claustro como elemento central del nuevo atrio, entendido como una forma de “reescribir la historia del lugar”. También se han tenido en cuenta, añade, hitos posteriores como el Plan Alomar de 1943 -el proyecto urbanístico impulsado por el arquitecto Gabriel Alomar, quien buscaba modernizar Palma mediante la apertura de grandes avenidas y la reordenación del centro histórico para adaptarlo a las necesidades de la ciudad contemporánea- o la reforma de 1969 que introdujo el aparcamiento y las galerías comerciales. “La historia ha sido parte fundamental del planteamiento del proyecto”, incide.

Críticas por gentrificación

Frente a las voces que apuntan al riesgo de gentrificación de la zona ante el previsible aumento de la presión sobre los precios y usos del entorno -el PSIB-PSOE llegó a vaticinar que la plaza se convertirá en “una franquicia para los turistas”-, el arquitecto defiende que el proyecto responde a una necesidad urbana evidente. “Nosotros pensamos que la ciudad, con esta intervención del todo necesaria, gana un espacio más para actividades y se mejora claramente todo el entorno”, señala. A su juicio, la modernización de los centros históricos implica generar “sinergias con la ciudad y sus habitantes” capaces de albergar nuevas actividades sin renunciar a sus tradiciones. En ese sentido, enmarca la reforma dentro de una visión estratégica más amplia: “Nos parece que es una apuesta por la Palma del futuro que aspira a ser capital europea de la cultura en 2031”.

Desde el punto de vista constructivo y ambiental, la iniciativa apuesta por una estrategia de sostenibilidad basada en geotermia abierta, la reutilización de aguas pluviales, una instalación fotovoltaica en cubierta e iluminación LED regulada, además de plantear el reciclaje de escombros del propio vaciado para fabricar elementos prefabricados de fachada en hormigón con marès reciclado, buscando reducir la huella ecológica y reforzar la identidad material del conjunto. En este sentido, Barceló reconoce que el proyecto se encuentra todavía en fase de desarrollo y que soluciones como la geotermia abierta están siendo evaluadas en detalle: “Ahora mismo estamos en fase de redacción de proyecto y en un proyecto de esta complejidad todas las cuestiones técnicas, como no puede ser de otra manera, están en revisión”. La viabilidad definitiva de estas medidas dependerá, por tanto, de los estudios técnicos que se realicen durante la fase de proyecto ejecutivo, en un subsuelo marcado por décadas de intervenciones y superposiciones urbanas.

Recientemente, el Ayuntamiento encargó un informe dirigido a valorar en qué estado se encuentra la Plaza Mayor antes de proceder a su reforma. En este sentido, el alcalde de Palma, Jaime Martínez, asegura que los resultados del análisis no condicionarán la viabilidad de las actuaciones proyectadas. “El estudio ya estaba previsto que debía realizarse, y para cualquier tipo de obra o de proyecto se necesitan datos. Este es un estudio más”, defendió el pasado 10 de febrero en declaraciones a los medios. El primer edil asevera que, con este proyecto, el Consistorio tratará de convertir la plaza Mayor en el “epicentro” de la actividad social, cultural y económica de Palma, mediante la aportación de soluciones “efectivas, de gran operatividad y funcionalidad”.

Carme Vidal, presidenta de la Asociación de Vecinos de la Plaza Mayor, no duda en afirmar que el barrio “está contento” con la iniciativa municipal al recordar que la zona “lleva abandonada muchos años”, una situación que califica de “lamentable” tratándose del “centro neurálgico de Palma”, teniendo en cuenta sobre todo que la ciudad aspira a proyectarse como capital cultural. Vidal participó en el jurado del concurso de ideas en representación de los vecinos y asegura que, pese a que había propuestas “muy buenas”, hubo un consenso “claro” en torno a la iniciativa ganadora. Uno de los aspectos que más valora es la resolución de los accesos y la conexión entre la parte alta y la parte baja de la ciudad, una reivindicación histórica del vecindario. “Yo creo que Palma es la única ciudad europea que tiene una muy deficiente comunicación entre la ciudad alta y la ciudad baja”, sostiene, comparando la situación con ciudades italianas o con Lisboa, donde existen rampas y ascensores que salvan los desniveles.

Vidal recuerda que las escaleras mecánicas llevan años sin funcionar y que el aparcamiento presenta barreras arquitectónicas que obligan a subir “el equivalente a dos pisos andando”, algo que considera inaceptable en pleno siglo XXI. En ese sentido, cree que el proyecto “resuelve muy bien el ascenso” al incorporar rampas y ascensores que permitirían acceder sin obstáculos desde la Rambla o es Born. No obstante, admite que el plan es “muy ambicioso, muy atrevido, innovador” y que genera inquietudes entre algunos residentes. Hay vecinos que temen el impacto estructural de la gran apertura prevista en la plaza, dado que bajo el pavimento se encuentran las vigas del aparcamiento, y otros que opinan que bastaría con “una lavada de cara muy a fondo” en lugar de una intervención de tal envergadura. Carme asume que las obras serán largas y molestas, pero insiste en que “lo que se ha de mirar es el bien de la ciudad” y que resulta “increíble” que el deterioro se haya prolongado tantos años.

Hay vecinos que temen el impacto estructural de la gran apertura prevista en la plaza, dado que bajo el pavimento se encuentran las vigas del aparcamiento, y otros que opinan que bastaría con “una lavada de cara muy a fondo” en lugar de una intervención de tal envergadura

Historiadora del arte de formación, también contextualiza la plaza en una tradición urbanística más amplia. Recuerda que la Plaza Mayor es fruto de la desamortización y que para construirla se destruyó la trama medieval, incluida la calle donde nació Ramon Llull, y señala que, con apenas 3.000 metros cuadrados, es “la más pequeña” si se compara con otras plazas mayores españolas. Para ella, el debate actual no puede desligarse de esa historia: la plaza ha sido siempre un espacio forzado por decisiones políticas y urbanísticas y ahora vuelve a situarse en el centro de una discusión sobre cómo debe relacionarse Palma con su pasado y con su futuro.

Déficits estructurales

Mientras tanto, la arquitecta Cristina Llorente, directora de Arquitectives y miembro del colectivo Palma XXI, integrado por historiadores, geógrafos, arquitectos y urbanistas, recuerda que en 2020 su equipo coordinó el proceso participativo impulsado por el anterior equipo de gobierno con el objetivo de definir los usos futuros de las galerías y el papel de la Plaza Mayor en la ciudad. En declaraciones a este periódico, recuerda que aquel proceso recogió demandas que durante años habían efectuado asociaciones vecinales y entidades sociales: abrir las galerías al exterior, introducir usos culturales y sociales, mejorar la conexión con el entorno y, sobre todo, recuperar la Plaza Mayor como lugar de encuentro ciudadano y no únicamente como escenario orientado al turismo. En un contexto de emergencia climática, añade, una gran superficie dura sin sombra ni espacios de estancia tiene poco sentido como espacio de relación contemporáneo.

Llorente subraya que ese trabajo participativo quedó durante años en una fase preliminar y que desconoce hasta qué punto fue incorporado a las bases del concurso de ideas convocado posteriormente. También insiste en que conviene ser prudente al valorar el anteproyecto ganador, dado que se trata de un concurso de ideas y, en su experiencia, entre la propuesta premiada y el proyecto finalmente ejecutado suele haber diferencias sustanciales debido a ajustes normativos, técnicos y presupuestarios.

Con todo, considera que, desde el punto de vista urbano, la apertura de las galerías mediante grandes vacíos y gradas que introduzcan luz y ventilación puede ser una respuesta razonable a uno de los principales problemas actuales: el carácter oscuro y poco amable del espacio subterráneo. Sin embargo, advierte de que esta operación también transforma la imagen tradicional de “plaza mayor” como gran explanada porticada y recuerda que el modelo histórico -heredero de procesos de desamortización y, en el caso de Palma, construido sobre el antiguo convento de Sant Felip Neri y las dependencias de la Inquisición- presenta hoy graves déficits funcionales.

En relación con el impacto social, Llorente enmarca el debate en la tensión clásica entre mejora urbana y gentrificación. A su juicio, dejar que los espacios se degraden para evitar la revalorización no es una solución, pero tampoco lo es intervenir sin acompañar la reforma con políticas públicas que amortigüen los efectos del mercado. Señala que existen herramientas -como la aplicación de la Ley Estatal de Vivienda para limitar precios, el ejercicio del derecho de tanteo y retracto o la compra pública de locales para destinarlos a comercio de proximidad- que pueden modular la velocidad y agresividad de los procesos de sustitución social.

Más allá del caso concreto de la Plaza Mayor, la arquitecta cuestiona la proliferación de grandes proyectos urbanos desligados de una estrategia global de ciudad. Considera que Palma arrastra problemas estructurales, especialmente en el Ensanche, que no están siendo abordados, y defiende una combinación de intervenciones estratégicas con actuaciones de “acupuntura urbana” más pequeñas y continuas. En ese sentido, advierte del riesgo de que concursos ambiciosos se conviertan en anuncios de gran impacto mediático pero difícil ejecución si no cuentan con respaldo presupuestario suficiente.

Con todo, Llorente reconoce aciertos en la propuesta ganadora, especialmente en la reformulación de la fachada hacia la Rambla y en la intención de introducir luz y actividad en las galerías, un potencial hasta ahora desaprovechado. Su conclusión es matizada: la intervención puede corregir déficits evidentes del espacio actual, pero su alcance real dependerá tanto de cómo se materialice técnicamente como de las políticas urbanas y sociales que la acompañen.

Otro de los colectivos que se ha pronunciado sobre el anteproyecto ganador es la Associació d’Amics del Ferrocarril. Su presidente, Miquel Àngel Riera, expresa su “apoyo” a la propuesta, pero considera que la reforma no puede limitarse a la superficie, sino que debe incorporar los vestigios históricos que atraviesan el subsuelo de la plaza, como el túnel del ferrocarril, testigo de casi un siglo de movilidad, guerra y sucesivas transformaciones urbanas. A día de hoy, sostiene la entidad, esta infraestructura “sería perfectamente accesible y visitable” desde la salida del puerto, bajo las murallas, hasta los aparcamientos de la Plaza Mayor, así como en el tramo que conecta con el Mercat del Olivar.

También ARCA, la principal entidad de defensa del patrimonio en Baleares, valora positivamente varios aspectos de la propuesta, como la creación de nuevos espacios de estancia en distintos niveles, la entrada de luz natural en la planta subterránea -donde se ubicará el centro de interpretación- y la mejora de la accesibilidad peatonal desde la Rambla. Sin embargo, advierte de que el proyecto, tal como ha sido presentado, ignora elementos patrimoniales existentes que considera esenciales. Entre ellos menciona el túnel ferroviario y las históricas casetas de la Costa des Teatre, con más de un siglo de antigüedad, cuya conservación e integración figuraban en las bases del concurso.

La entidad reclama que ambos elementos se incorporen “sí o sí” al proyecto definitivo y alerta, además, de que la conexión prevista con la Rambla no debería implicar la pérdida de ningún fragmento de este paseo histórico, algo que, según su interpretación de los planos, podría producirse. ARCA confía en que el Ayuntamiento atienda estas peticiones, que considera un valor añadido para la intervención, y señala que las palabras del alcalde durante la presentación, en las que garantizó la conservación de los elementos patrimoniales, contribuyen a generar cierta tranquilidad.

L'antic restaurant Miranda s'alça a la part alta de na Burgesa, a més de 300 metres sobre el nivell de la mar. Des d'aquesta serra, Palma es desplega com una maqueta lluminosa: el perfil de la badia, el vívid blau del Mediterrani, els barris que es dibuixen fins a perdre's en l'horitzó. Salvo pel brunzit ocasional d'algun cotxe que aconsegueix el mirador, el cim roman sumit en el silenci. L'interior del local abandonat, no obstant això, és avui metàfora d'un mercat immobiliari que estreny i expulsa: dins del recinte, ara voltat per tanques metàl·liques, una mare i els seus dos fills menors van trobar fa mesos refugi davant la crisi residencial que travessa Mallorca i la creixent precarització. El Bisbat de Mallorca, propietari de l'immoble, ha recorregut als tribunals per a desallotjar a la família i recuperar l'edifici al·legant que l'immoble no reuneix els requisits bàsics exigits per a ser utilitzat com a habitatge.

En concret, l'immoble pertany a la Parròquia de la Transfiguració del Senyor de la barriada de Gènova i forma part d'un conjunt religiós protegit que inclou un santuari, una capella i “la imatge venerada de la Mare de Déu”, la qual cosa converteix l'espai en “un lloc de culte i d'especial significat espiritual per a la comunitat i per al veïnat”, tal com va assenyalar la diòcesi en un comunicat remès la setmana passada als mitjans de comunicació. La cúria afirma haver ofert alternatives residencials en col·laboració amb els serveis socials diocesans, però, a preguntes d'aquest periòdic, no concreta de quins es tracten.

ElDiario.es s'ha desplaçat fins a la zona per a intentar parlar amb la dona, però ha declinat fer declaracions remetent-se a les quals va realitzar a la televisió autonòmica IB3. En el vídeo difós per l'ens públic, l'afectada explica que es troba en una situació de vulnerabilitat i que no disposa d'alternativa residencial estable. Segons explica, el Bisbat li ha ofert pagar entre 600 i 800 euros pel lloguer temporal d'un espai, un preu que assegura que no pot assumir amb la seva nòmina. La dona assevera que la seva prioritat són els seus fills i que necessita una solució estable que garanteixi condicions adequades per a la família.

Aquest mitjà s'ha posat en contacte amb el Bisbat per a constatar l'oferiment d'un immoble a preu de mercat, però eludeix oferir detalls al respecte i remet a la nota de premsa que va difondre dijous passat després que Diario de Mallorca informés de la intenció de la diòcesi de desallotjar a la mare i els seus dos fills, sota pretext que el local no reuneix condicions estructurals mínimes d'habitabilitat: no disposa d'instal·lacions sanitàries adequades i manca de “serveis essencials que garanteixin la salut i seguretat”. En el comunicat, el bisbat reitera, amb tot, el seu “compromís permanent d'oferir ajuda a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat, posant a la seva disposició els recursos i mitjans que la diòcesi té al servei dels qui el necessiten”.

Segons declaracions del Bisbat al mateix periòdic local, la diòcesi ha treballat amb Càritas en la cerca d'una sortida, si bé la família hauria rebutjat “les solucions que se li han ofert”. ElDiario.es s'ha posat en contacte amb l'entitat social per a contrastar aquesta informació, però deriva a la diòcesi la confirmació de qualsevol dada relativa a aquest assumpte, i la diòcesi no vol aclarir-lo.

Des del punt de vista jurídic, res impedeix que el Bisbat de Mallorca pugui cobrar per cedir l'ús d'un dels seus immobles. Com a titular registral, la diòcesi pot celebrar contractes de lloguer subjectes a la Llei d'Arrendaments Urbans, especialment quan es tracta de dependències que no estan destinades directament al culte. No obstant això, el debat transcendeix l'estrictament legal en un context de crisi residencial i especialment després de la crida del Bisbe, Sebastià Taltavull, a ser més sensibles davant els qui no tenen casa o sofreixen el “drama” de la migració. Així mateix, el Papa Francesc va instar en el seu moment a l'Església que posi espais buits al servei de persones amb dificultats d'accés a l'habitatge.

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, va fer una crida a ser més sensibles davant els qui no tenen casa; mentre que el papa Francesc va instar en el seu moment l'Església a posar espais buits al servei de persones amb dificultats d'accés a l'habitatge

Altres desnonaments

A Madrid, la Venerable Orden Tercera de San Francisco, una institució religiosa amb una àmplia cartera de pisos, intenta des de fa mesos desnonar a Mariano Ordaz, un veí de 67 anys que viu a la seva casa –pertanyent a l'entitat eclesiàstica– des que va néixer. L'ordre ha intentat executar el llançament en fins a quatre ocasions, al·legant que l'immoble requereix reformes, malgrat que l'afectat, amb una pensió de 600 euros al mes, està disposat a continuar pagant la renda i nombrosos veïns s'han mobilitzat per a paralitzar-lo. Els sindicats d'inquilines assenyalen que l'edifici presenta greus problemes estructurals derivats de l'abandó per part de la propietat i acusen l'orde religiós d'intentar forçar la sortida de l'inquilí per a poder explotar o rendibilitzar l'immoble a través de processos immobiliaris més lucratius.

Mentrestant, el mes de novembre passat, al voltant de 100 inquilins es van concentrar enfront de l'Arquebisbat de Madrid per a protestar contra el traspàs de 14 edificis de la seva propietat a un fons immobiliari. L'operació, que afecta al voltant de 200 famílies, va generar una forta contestació veïnal i va obrir una causa judicial que va arribar a paralitzar cautelarment la transacció. La polèmica va situar en el centre del debat el paper social de l'Església com a gran tenidora d'habitatge en un context de mercat tensionat.

Altres ordes religiosos, com la Companyia de Jesús, gestionen habitatges i locals que es lloguen mitjançant contractes civils estàndard. En molts casos es tracta d'antigues cases rectorals, pisos heretats o locals annexos a parròquies que han perdut el seu ús original i s'han integrat en el circuit immobiliari ordinari.

La via penal: més enllà d'un desnonament

Es dona la circumstància, a més, que el Bisbat de Mallorca ha optat per acudir a la jurisdicció penal per a recuperar l'immoble de Na Burgesa, tot i que la legislació ofereix vies menys lesives per a recuperar un immoble –mitjançant un desnonament per precari o a través del procediment verbal sumari de tutela de la possessió previst en la Llei d'Enjudiciament Civil–.

Aquest periòdic va preguntar a la Diòcesi pels motius d'utilitzar la via punitiva i, en resposta divendres passat, van assegurar que, entre altres motius, “la via penal és més ràpida”. En aquest sentit, justifiquen que es tracta d'una qüestió “urgent” perquè “el lloc no és habitable i, sobretot, és perillós” per la presència d'instal·lacions elèctriques i d'alta tensió situades en les proximitats, “especialment tractant-se de menors”. La via penal no es limita a dirimir un conflicte possessori, sinó que obriria les portes a una eventual condemna si el jutjat apreciés l'existència d'un delicte d'usurpació, amb les conseqüències que això implicaria, a més, en termes d'antecedents i responsabilitat.

Al respecte, la portaveu de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH) de Mallorca, Ángela Pons, qüestiona obertament la decisió del Bisbat d'emprar aquesta via per a desallotjar a la família. “La PAH va rebre una carta del Papa Francesc fa aproximadament un any en la qual precisament recomanava a les esglésies, als bisbats, als cardenals i a tot aquell que pogués que acollís a les seves esglésies, monestirs i altres immobles a persones amb dificultats d'habitatge”, recorda. Al seu judici, l'actuació de la institució eclesiàstica “no quadra amb el que predica”.

La PAH va rebre una carta del Papa Francesc fa aproximadament un any en la qual precisament recomanava a les esglésies, als bisbats, als cardenals i a tot aquell que pogués que acollís a les seves esglésies, monestirs i altres immobles a persones amb dificultats d'habitatge. No quadra amb el que està fent el Bisbat

Ángela Pons — Portaveu de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH) de Mallorca

Pons subratlla que, més enllà dels detalls concrets del cas –que assegura no conèixer de primera mà perquè la família no s'ha posat en contacte amb la plataforma–, hi ha una línia vermella clara: és necessari oferir una alternativa residencial a una família amb nens. “Això és claríssim”, comenta. Ho resumeix apel·lant als propis principis cristians: “Un dels manaments de l'Església Catòlica, precisament, emplaça a ajudar a l'altre com a un mateix. Això ho diu tot. És flagrant que l'església no ajudi allí on hauria de donar més exemple: l'habitatge”. Per a Pons, es tracta d'una escalada judicial innecessària en un conflicte que hauria d'abordar-se des de la protecció social i no des del càstig.

Un enclavament degradat i disputes patrimonials

L'edifici, que en el seu moment va funcionar com a restaurant sota el nom de Miranda Na Burgesa, forma part d'un entorn natural freqüentat per excursionistes i veïns de Gènova. La zona ha estat objecte de controvèrsia per l'acumulació de residus i la deterioració del paratge. En 2024, el Bisbat va denunciar a l'empresa que explotava el restaurant per a dirimir qui havia d'encarregar-se de la neteja, al·legant manca de mitjans suficients més enllà de batudes puntuals organitzades per la parròquia.

La pugna judicial per la titularitat i la gestió de béns immobles no és nova per a la diòcesi. En 2022, el Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) va avalar la decisió del Ajuntament de Calvià de denegar a una parròquia la llicència per a reconstruir un restaurant i canviar el seu ús a religiós en un enclavament pròxim al litoral. La Sala va confirmar que el sòl no reunia la condició de solar exigida per la normativa urbanística i va recolzar la valoració municipal sobre l'impacte visual del projecte en un entorn d'elevada sensibilitat paisatgística. La sentència, consultada per elDiario.es, recordava que les llicències són actes reglats: si no es compleixen estrictament els requisits legals, han de denegar-se. La resolució evidenciava així que les entitats eclesiàstiques, quan promouen actuacions urbanístiques, queden sotmeses al mateix escrutini tècnic i normatiu que qualsevol altre titular privat.

L'edifici, que en el seu moment va funcionar com a restaurant sota el nom de Miranda Na Burgesa, forma part d'un entorn natural freqüentat per excursionistes i veïns de Gènova

Més recentment, al novembre de 2024, l'Audiència Provincial de Palma es va pronunciar en un litigi en el qual el Bisbat defensava la seva posició com a titular registral enfront de qui ocupava una finca vinculada a un oratori. En la seva sentència, el tribunal va recordar l'abast del principi de legitimació registral: qui figura inscrit en el Registre de la Propietat, en aquell cas la diòcesi, gaudeix d'una presumpció de titularitat que preval enfront de la mera possessió material, excepte causes d'oposició taxades. El procediment de l'article 41 de la Llei Hipotecària, explicava l'Audiència, ofereix una tutela ràpida al titular inscrit i limita els motius de defensa de l'ocupant.

Aquest mateix any, l'Audiència Provincial de Balears va ratificar que el Monestir de Santa Isabel, en el barri antic de Palma, pertanyia a la comunitat de religioses jerònimes i no al Bisbat, que n'hi havia immatriculat en 2014. El tribunal va ordenar cancel·lar la inscripció registral practicada a favor de la diòcesi, en una fallada que va revifar el debat sobre les immatriculacions a Mallorca i en el conjunt d'Espanya. En 2018, l'Audiència també va donar la raó a l'Ajuntament d'Artà enfront de la Parròquia de la Transfiguració del Senyor d'aquest municipi i va declarar que les muralles i patis interiors del recinte emmurallat de Sant Salvador eren de titularitat municipal, obligant a cancel·lar la inscripció eclesiàstica en la part que incloïa béns públics.

El conflicte en na Burgesa es produeix en un context de forta tensió en el mercat immobiliari balear. L'encariment sostingut dels lloguers i la pressió turística han reduït l'oferta residencial, especialment a Palma i la seva àrea metropolitana. Els preus mitjans superen àmpliament la mitjana estatal i l'accés a un habitatge digne s'ha convertit en un dels principals problemes socials de l'arxipèlag. Des de l'alt del mirador, la badia transmet calma. A baix, no obstant això, la crisi residencial continua tensionant drets i propietats. “És duríssim”, sentència la portaveu de PAH Mallorca.

El antiguo restaurante Miranda se alza en lo alto de na Burguesa, a más de 300 metros sobre el nivel del mar. Desde esta sierra, Palma se despliega como una maqueta luminosa: el perfil de la bahía, el vívido azul del Mediterráneo, los barrios que se deshilachan hasta perderse en el horizonte. Salvo por el zumbido ocasional de algún coche que alcanza el mirador, la cima permanece sumida en el silencio. El interior del local abandonado, sin embargo, es hoy metáfora de un mercado inmobiliario que aprieta y expulsa: dentro del recinto, ahora cercado por vallas metálicas, una madre y sus dos hijos menores encontraron hace meses refugio ante la crisis habitacional que atraviesa Mallorca y la creciente precarización. El Obispado de Mallorca, propietario del inmueble, ha recurrido a los tribunales para desalojar a la familia y recuperar el edificio alegando que el inmueble no reúne los requisitos básicos exigidos para ser utilizado como vivienda.

En concreto, el inmueble pertenece a la Parroquia de la Transfiguración del Señor de la barriada de Gènova y forma parte de un conjunto religioso protegido que incluye un santuario, una capilla y “la imagen venerada de la Mare de Déu”, lo que convierte el espacio en “un lugar de culto y de especial significado espiritual para la comunidad y para el vecindario”, tal como señaló la diócesis en un comunicado remitido la semana pasada a los medios de comunicación. La curia afirma haber ofrecido alternativas habitacionales en colaboración con los servicios sociales diocesanos, pero, a preguntas de este periódico, no concreta de cuáles se tratan.

ElDiario.es se ha desplazado hasta la zona para intentar hablar con la mujer, pero ha declinado hacer declaraciones remitiéndose a las que realizó a la televisión autonómica IB3. En el vídeo difundido por el ente público, la afectada explica que se encuentra en una situación de vulnerabilidad y que no dispone de alternativa habitacional estable. Según explica, el Obispado le ha ofrecido pagar entre 600 y 800 euros por el alquiler temporal de un espacio, un precio que asegura que no puede asumir con su nómina. La mujer asevera que su prioridad son sus hijos y que necesita una solución estable que garantice condiciones adecuadas para la familia.

Este medio se ha puesto en contacto con el Obispado para constatar el ofrecimiento de un inmueble a precio de mercado, pero elude ofrecer detalles al respecto y remite a la nota de prensa que difundió el pasado jueves después de que Diario de Mallorca informase de la intención de la diócesis de desalojar a la madre y sus dos hijos, so pretexto de que el local no reúne condiciones estructurales mínimas de habitabilidad: no dispone de instalaciones sanitarias adecuadas y carece de “servicios esenciales que garanticen la salud y seguridad”. En el comunicado, el obispado reitera, con todo, su “compromiso permanente de ofrecer ayuda a las personas que se encuentran en situación de vulnerabilidad, poniendo a su disposición los recursos y medios que la diócesis tiene al servicio de quienes lo necesitan”.

Según declaraciones del Obispado al mismo periódico local, la diócesis ha trabajado junto a Cáritas en la búsqueda de una salida, si bien la familia habría rechazado “las soluciones que se le han ofrecido”. eDiario.es se ha puesto en contacto con la entidad social para contrastar esta información, pero deriva a la diócesis la confirmación de cualquier dato relativo a este asunto, y la diócesis no quiere aclararlo.

Desde el punto de vista jurídico, nada impide que el Obispado de Mallorca pueda cobrar por ceder el uso de uno de sus inmuebles. Como titular registral, la diócesis puede celebrar contratos de alquiler sujetos a la Ley de Arrendamientos Urbanos, especialmente cuando se trata de dependencias que no están destinadas directamente al culto. Sin embargo, el debate trasciende lo estrictamente legal en un contexto de crisis habitacional y especialmente tras la llamada del Obispo, Sebastià Taltavull, a ser más sensibles ante quienes no tienen casa o sufren el “drama” de la migración. Asimismo, el Papa Francisco instó en su momento a la Iglesia a que ponga espacios vacíos al servicio de personas con dificultades de acceso a la vivienda.

El obispo de Mallorca, Sebastià Taltavull, hizo una llamada a ser más sensibles ante quienes no tienen casa; mientras que el papa Francisco instó en su momento a la Iglesia a que ponga espacios vacíos al servicio de personas con dificultades de acceso a la vivienda

Otros desalojos

En Madrid, la Venerable Orden Tercera de San Francisco, una institución religiosa con una amplia cartera de pisos, intenta desde hace meses desahuciar a Mariano Ordaz, un vecino de 67 años que vive en su casa –perteneciente a la entidad eclesiástica– desde que nació. La orden ha intentado ejecutar el lanzamiento en hasta cuatro ocasiones, alegando que el inmueble requiere reformas, pese a que el afectado, con una pensión de 600 euros al mes, está dispuesto a seguir pagando la renta y numerosos vecinos se han movilizado para paralizarlo. Los sindicatos de inquilinas señalan que el edificio presenta graves problemas estructurales derivados del abandono por parte de la propiedad y acusan a la orden religiosa de intentar forzar la salida del inquilino para poder explotar o rentabilizar el inmueble a través de procesos inmobiliarios más lucrativos.

Mientras tanto, el pasado mes de noviembre, alrededor de 100 inquilinos se concentraron frente al Arzobispado de Madrid para protestar contra el traspaso de 14 edificios de su propiedad a un fondo inmobiliario. La operación, que afecta a alrededor de 200 familias inquilinas, generó una fuerte contestación vecinal y abrió una causa judicial que llegó a paralizar cautelarmente la transacción. La polémica situó en el centro del debate el papel social de la Iglesia como gran tenedora de vivienda en un contexto de mercado tensionado.

Otras órdenes religiosas, como la Compañía de Jesús, gestionan viviendas y locales que se alquilan mediante contratos civiles estándar. En muchos casos se trata de antiguas casas rectorales, pisos heredados o locales anexos a parroquias que han perdido su uso original y se han integrado en el circuito inmobiliario ordinario.

La vía penal: más allá de un desahucio

Se da la circunstancia, además, de que el Obispado de Mallorca ha optado por acudir a la jurisdicción penal para recuperar el inmueble de Na Burguesa, a pesar de que la legislación ofrece vías menos lesivas para recuperar un inmueble –mediante un desahucio por precario o a través del procedimiento verbal sumario de tutela de la posesión previsto en la Ley de Enjuiciamiento Civil–.

Este periódico preguntó a la Diócesis por los motivos de utilizar la vía punitiva y, en respuesta el pasado viernes, fuentes de la Curia aseguraron que, entre otros motivos, “la via penal es más rápida”. En este sentido, justifican que se trata de una cuestión “urgente” porque “el sitio no es habitable y, sobre todo, es peligroso” por la presencia de instalaciones eléctricas y de alta tensión ubicadas en las proximidades, “especialmente tratándose de menores”. La vía penal no se limita a dirimir un conflicto posesorio, sino que abriría las puertas a una eventual condena si el juzgado apreciase la existencia de un delito de usurpación, con las consecuencias que ello implicaría, además, en términos de antecedentes y responsabilidad.

Al respecto, la portavoz de la Plataforma de Afectados por las Hipotecas (PAH) de Mallorca, Ángela Pons, cuestiona abiertamente la decisión del Obispado de emplear esta vía para desalojar a la familia. “La PAH recibió una carta del Papa Francisco hace aproximadamente un año en la que precisamente recomendaba a las iglesias, a los obispados, a los cardenales y a todo aquel que pudiera que cobijara en sus iglesias, monasterios y otros inmuebles a personas con dificultades de vivienda”, recuerda. A su juicio, la actuación de la institución eclesiástica “no cuadra con lo que predica”.

La PAH recibió una carta del Papa Francisco hace aproximadamente un año en la que precisamente recomendaba a las iglesias, a los obispados, a los cardenales y a todo aquel que pudiera que cobijara en sus iglesias, monasterios y otros inmuebles a personas con dificultades de vivienda. No cuadra con lo que está haciendo el Obispado

Ángela Pons — Portavoz de la Plataforma de Afectados por las Hipotecas (PAH) de Mallorca

Pons subraya que, más allá de los detalles concretos del caso –que asegura no conocer de primera mano porque la familia no se ha puesto en contacto con la plataforma–, hay una línea roja clara: es necesario ofrecer una alternativa habitacional a una familia con niños. “Eso está clarísimo”, comenta. Lo resume apelando a los propios principios cristianos: “Uno de los mandamientos de la Iglesia Católica, precisamente, emplaza a ayudar al prójimo como a uno mismo. Eso lo dice todo. Es flagrante que la iglesia no ayude allí donde tendría que dar más ejemplo: la vivienda”. Para Pons, se trata de una escalada judicial innecesaria en un conflicto que debería abordarse desde la protección social y no desde el castigo.

Un enclave degradado y disputas patrimoniales

El edificio, que en su día funcionó como restaurante bajo el nombre de Miranda Na Burguesa, forma parte de un entorno natural frecuentado por excursionistas y vecinos de Gènova. La zona ha sido objeto de controversia por la acumulación de residuos y el deterioro del paraje. En 2024, el Obispado denunció a la empresa que explotaba el restaurante para dirimir quién debía encargarse de la limpieza, alegando carecer de medios suficientes más allá de batidas puntuales organizadas por la parroquia.

La pugna judicial por la titularidad y la gestión de bienes inmuebles no es nueva para la diócesis. En 2022, el Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB) avaló la decisión del Ajuntament de Calvià de denegar a una parroquia la licencia para reconstruir un restaurante y cambiar su uso a religioso en un enclave próximo al litoral. La Sala confirmó que el suelo no reunía la condición de solar exigida por la normativa urbanística y respaldó la valoración municipal sobre el impacto visual del proyecto en un entorno de elevada sensibilidad paisajística. La sentencia, consultada por elDiario.es, recordaba que las licencias son actos reglados: si no se cumplen estrictamente los requisitos legales, deben denegarse. La resolución evidenciaba así que las entidades eclesiásticas, cuando promueven actuaciones urbanísticas, quedan sometidas al mismo escrutinio técnico y normativo que cualquier otro titular privado.

El edificio, que en su día funcionó como restaurante bajo el nombre de Miranda Na Burguesa, forma parte de un entorno natural frecuentado por excursionistas y vecinos de Gènova

Más recientemente, en noviembre de 2024, la Audiencia Provincial de Palma se pronunció en un litigio en el que el Obispado defendía su posición como titular registral frente a quien ocupaba una finca vinculada a un oratorio. En su sentencia, el tribunal recordó el alcance del principio de legitimación registral: quien figura inscrito en el Registro de la Propiedad, en aquel caso la diócesis, goza de una presunción de titularidad que prevalece frente a la mera posesión material, salvo causas de oposición tasadas. El procedimiento del artículo 41 de la Ley Hipotecaria, explicaba la Audiencia, ofrece una tutela rápida al titular inscrito y limita los motivos de defensa del ocupante.

Ese mismo año, la Audiencia Provincial de Balears ratificó que el Monasterio de Santa Isabel, en el casco antiguo de Palma, pertenecía a la comunidad de religiosas jerónimas y no al Obispado, que lo había inmatriculado en 2014. El tribunal ordenó cancelar la inscripción registral practicada a favor de la diócesis, en un fallo que reavivó el debate sobre las inmatriculaciones en Mallorca y en el conjunto de España. En 2018, la Audiencia también dio la razón al Ajuntament de Artà frente a la Parròquia de la Transfiguració del Senyor de ese municipio y declaró que las murallas y patios interiores del recinto amurallado de Sant Salvador eran de titularidad municipal, obligando a cancelar la inscripción eclesiástica en la parte que incluía bienes públicos.

El conflicto en na Burguesa se produce en un contexto de fuerte tensión en el mercado inmobiliario balear. El encarecimiento sostenido de los alquileres y la presión turística han reducido la oferta residencial, especialmente en Palma y su área metropolitana. Los precios medios superan ampliamente la media estatal y el acceso a una vivienda digna se ha convertido en uno de los principales problemas sociales del archipiélago. Desde lo alto del mirador, la bahía transmite calma. Abajo, sin embargo, la crisis habitacional continúa tensionando derechos y propiedades. “Es algo durísimo”, sentencia la portavoz de PAH Mallorca.

Nuño Monasterio és un dels agricultors de Noma, una microcooperativa establerta a Mallorca que es dedica al cultiu de CBD (cànem industrial, un cannabinoide sense efectes psicoactius). La cooperativa forma part d’APAEMA —l’associació que integra els agricultors que fomenten la producció ecològica a l’illa— i disposa de la certificació CBPAE, que garanteix el mètode de producció ecològica. Seguint aquest mètode, cultiven flors i produeixen olis i cosmètics, entre altres productes. Tot i que compten amb tots els permisos i autoritzacions per exercir la seva activitat, aquestes i altres empreses del sector del CBD lamenten l’“ofensiva” que, segons la seva versió, continuen dirigint alguns organismes de l’Estat contra la comercialització d’aquest producte.

En aquest sentit, Monasterio lamenta a elDiario.es diversos “errors greus i interpretacions radicalment oposades a la legalitat, situació i normativa actual” difosos per l’Associació d’Expenedors de Tabac i Timbre de les Balears (ASEBA). En aquest comunicat es va difondre la prohibició que el Ministeri de Sanitat, a través de la Unitat de Prevenció i Control del Tabaquisme, manté respecte a la comercialització d’aquests productes. L’agricultor, tanmateix, aclareix que “no hi ha cap normativa que privi els estancs de vendre CBD” i recorda que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja s’ha pronunciat a favor del lliure comerç i circulació del cànem industrial.

L’Associació d’Expenedors de Tabac i Timbre de les Balears (ASEBA) ha difós una circular en què recull el posicionament contrari del Ministeri de Sanitat contra la venda de CBD als estancs

Monasterio indica que un estanc pot vendre productes més enllà del tabac si ho notifica al Comissionat per al Mercat de Tabacs –CMT, l’organisme regulador dependent del Ministeri d’Hisenda– mitjançant una declaració responsable. A més, l’agricultor assenyala una contradicció en el comunicat difós per ASEBA. “Assenyalen primerament que van formular una consulta a la Unitat de Prevenció i Control del Tabaquisme. Això ja és sorprenent, atès que no es comercialitza cap producte relatiu al CBD com a producte per fumar”, subratlla.

Monasterio afirma que existeixen més de 100 estancs –només a les Balears– venent CBD i que han obtingut aquest permís després d’haver-lo notificat al CMT. Aquest diari ha pogut comprovar la veracitat d’aquesta afirmació mitjançant correus interns. “Sí, sí que poden vendre productes de CBD, sempre que presentin una Declaració responsable de Comercialització d’Altres Productes davant el Comissionat”, respon l’organisme adscrit a Hisenda després d’una consulta realitzada per la cooperativa. “Fins i tot tenim constància –i en som posseïdors– de diverses respostes per escrit favorables. Per això ens resulta molt estrany que, si nosaltres coneixem aquesta realitat, ASEBA aparentment no la tingui en compte”, lamenta el productor.

L’agricultor Nuño Monasterio afirma que existeixen més de 100 estancs –només a les Balears– venent CBD i que han obtingut aquest permís després d’haver-ho notificat al Comissionat per al Mercat de Tabacs, dependent del Ministeri d’Hisenda

Monasterio insisteix que les flors de CBD no es venen com a producte per fumar. “Tot i que no ho especifica –ASEBA– clarament, sembla que es refereixen a flors de CBD. Però les flors de CBD no es venen com a producte per fumar; de fet, així s’especifica en el seu etiquetatge”, matisa el productor. Lamenta, a més, que es parli –en el comunicat difós per ASEBA– que hi ha qui ven aquest article atribuint-li característiques miracles o terapèutiques “sense evidència científica”. “Això és una acusació molt greu. Hi ha una normativa molt estricta sobre etiquetatge i publicitat i el sector està sotmès a controls. Presentar totes les empreses del sector sota una presumpció d’irregularitat o d’opacitat és injust”, sentencia.

Les flors de CBD no es venen com a producte per fumar; de fet, així s’especifica en el seu etiquetatge. Presentar totes les empreses del sector sota una presumpció d’irregularitat o d’opacitat és injust

Nuño Monasterio — Productor de CBD

D’altra banda, l’agricultor indica que el límit de THC –tetrahidrocannabinol, el component psicoactiu de la planta que en dosis altes es considera droga– del qual parla ASEBA en el seu document, del 0,2%, no està vigent des de fa més de tres anys, quan es van actualitzar les normes. Aquest màxim, afirma, era el que establia la Política Agrària Comuna (PAC) perquè un cultiu de cànem “fos susceptible de rebre pagaments directes”. En l’última aclaració de la Comissió Europea sobre les normes que apliquen a la importació de cànem (referides a l’article 189 del Reglament de la Unió Europea) s’estableix que, per rebre les subvencions referides a la PAC, s’autoritza que els nivells màxims de THC en els cultius es situïn en un 0,3% des de l’1 de gener de 2023. “S’està tramitant la seva ampliació fins al 0,5% per al 2027”, afegeix.

La patronal del tabac parla de comerç “irregular”

La nova polèmica s’ha suscitat després de la publicació d’una circular de la patronal balear del tabac –ASEBA–, que ha difós un comunicat de la Unió d’Associacions d’Estanquers d’Espanya en el qual es reproduïa el criteri sanitari sobre la comercialització d’aquests productes. En la circular, consultada per aquest diari, ASEBA adverteix que a parer seu hi ha una “confusió” sobre la venda d’aquests articles amb CBD al mercat. Per a això van formular una consulta a la Unitat de Prevenció i Control del Tabaquisme, dependent del Ministeri de Sanitat. L’organisme públic va respondre que el criteri del departament manté la prohibició de la comercialització “de qualsevol mena de producte derivat del cànnabis a les expenedories de l’Estat”.

En la seva resposta, el Ministeri de Sanitat recorda que és el mateix criteri que manté l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), dependent del mateix organisme, així com del Comissionat per al Mercat de Tabacs, integrat al Ministeri d'Hisenda. Així, Sanitat respon que existeix una situació de “comercialització irregular del CBD a Espanya”, tant en botigues físiques com per internet, la qual cosa al judici de l'organisme estatal es produeix perquè existeixen “buits legals”, “manca de control estricte” i/o “manca d'actualització normativa”. “Això és aprofitat per certs operadors comercials per situar al mercat aquests productes amb elevat risc per a la salut pública”, lamenta Sanitat. ASEBA no ha respost a la petició d'una entrevista per parlar sobre aquest tema.

El Ministeri de Sanitat considera que existeix una situació de 'comercialització irregular del CBD a Espanya', tant en botigues físiques com per internet, la qual cosa, segons l’organisme estatal, es produeix perquè hi ha 'buits legals', 'falta de control estricte' o 'falta d’actualització normativa'

elDiario.es s’ha posat en contacte amb ambdós organismes –Sanitat i Hisenda– amb la finalitat de contrastar la informació. Sanitat explica que “és important diferenciar entre cannabis (sumitats florides de la planta de Cannabis sativa) i plantes de Cannabis sativa”. El cannabis, segons el criteri del Ministeri, sempre “és un estupefaent, independentment de la quantitat de THC o CBD que contingui”. “No obstant això, les plantes de Cannabis sativa per si mateixes no són estupefaents”, afirma Sanitat i afegeix que la planta es pot cultivar “amb finalitats industrials i d’un cert tipus de llavors (el que habitualment es coneix com a cànem), però només per obtenir fibra, gra o llavors”. Les sumitats florides –és a dir, la flor– d’aquestes plantes “també són estupefaents”, segons Sanitat, “tot i tenir un contingut en THC inferior al 0,3%”. Per tant, “només es poden utilitzar amb finalitats mèdiques i científiques”. El Ministeri insisteix que si es cultiva cànem per obtenir cànnabis, sigui quin sigui el seu contingut en THC o un altre cannabinoide, es requereix autorització prèvia de l’AEMPS.

D’altra banda, el Ministeri d’Hisenda respon que el criteri és el que marca la circular 3/2020, de 27 de novembre, del Comissionat per al Mercat de Tabacs sobre la comercialització de productes derivats del cannabis als estancs, que està avalada per una sentència de l’Audiència Nacional –contra la qual cabia recurs de cassació, extrem que aquest diari no ha pogut comprovar si finalment va tenir lloc–. En aquesta circular, el CMT fa la mateixa interpretació jurídica que el Ministeri de Sanitat. Aquesta interpretació és la base dels operatius de la Policia Local a botigues de CBD de Madrid, les denúncies de les quals acaben sent majoritàriament arxivades als jutjats, com va informar elDiario.es. A més, el Comissionat per al Mercat de Tabacs assegura que la venda de CBD als estancs és legal si es notifica mitjançant una declaració responsable, segons consta en correus electrònics enviats a la Cooperativa Noma i consultats per aquest diari, però aquest és un extrem que l’organisme no ha afirmat públicament a aquest mitjà de comunicació.

Tant Sanitat com Hisenda sostenen que el cannabis continua sent il·legal a Espanya, independentment del seu contingut en THC, excepte amb finalitats mèdiques o científiques autoritzades. Com a única excepció, es permet comercialitzar a la UE productes derivats exclusivament de llavors de cànem, com olis o farines, sempre que tinguin menys del 0,2% de THC

No obstant això, el Comissionat afirma en la seva circular que el cannabis, independentment del seu contingut en tetrahidrocannabinol (THC), figura a les llistes I i IV de la Convenció Única de Nacions Unides de 1961 sobre estupefaents i que aquest conveni va ser incorporat en l’ordenament jurídic, que continua vigent, mitjançant la llei 17/1967, de l’època franquista. “Per tant, i segons les autoritats sanitàries competents, el cànnabis, independentment del seu contingut en tetrahidrocannabinol (THC), no pot ser objecte de producció, fabricació, distribució ni comercialització, excepte amb finalitats mèdiques i científiques i sempre amb autorització de l’AEMPS”, insisteix el departament d’Hisenda. Entre les excepcions indiquen “alguns aliments derivats del cànem autoritzats per ser comercialitzats a la Unió Europea, amb un historial de consum segur i significatiu, que són aquells procedents exclusivament de les llavors del cànem”, afirma el document, cosa que inclou olis, proteïnes de cànem o farines de cànem, sempre que el contingut en THC estigui per sota del 0,2%.

Europa va establir el lliure comerç del CBD

El criteri de Sanitat i Hisenda xoca tant amb la jurisprudència europea com amb les directrius establertes per la Comissió Europea. Una sentència de la sala quarta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), de 19 de novembre de 2020, afirmava que el cànem industrial (CBD) no sembla tenir “efectes psicotròpics ni nocius per a la salut humana”, segons els coneixements científics actuals. Aquest fallo, en el seu apartat 34, assenyala que l’OMS, en un informe de 2017, va recomanar no fiscalitzar el cànem industrial com a substància de control. A més, afegia que el CBD no estava inclòs com a tal en la Convenció Única de Nacions Unides de 1961.

El TJUE assegura en la seva sentència que una interpretació literal de la Convenció Única (apartat 71) podria portar a la conclusió que, en la mesura que el CBD s’extreu d’una planta del gènere cannabis i que aquesta planta s’utilitza en la seva totalitat, incloses les sumitats florides o amb fruit –és a dir, la flor del cannabis–, l’extracte de CBD procedeix del cannabis i per tant es consideraria “estupefaent”, segons la llista I d’aquesta Convenció. No obstant això, els autos analitzats pel TJUE, resumits en l’apartat 34, afirmen que el CBD “no sembla tenir efectes psicotròpics ni nocius per a la salut humana sobre la base de les dades científiques disponibles”, segons un auto referit a un litigi ocorregut a la República Txeca que analitzava la comercialització d’una varietat de cannabis cultivada legalment al país i el contingut en THC de la qual no superava el 0,2%.

Així, en l’apartat 73, l’Alt Tribunal europeu sosté que cal tenir en compte la finalitat de la Convenció Única, que en el seu preàmbul estableix que cal protegir “la salut física i moral de la humanitat”. I afirma que, tenint en compte que l’objectiu i l’esperit de la Convenció és preservar la salut de les persones, cal excloure de la definició de cannabis aquelles sumitats florides o amb fruit (és a dir, les flors) que “només contenen una quantitat totalment insignificant del principi psicoactiu”. “D’això se’n dedueix que el CBD controvertit en el litigi principal no és un estupefaent”, diu la sentència.

La cooperativa defensa la legalitat del seu cultiu

Nuño Monasterio, un dels agricultors de Noma, defensa que la seva cooperativa ha rebut els darrers sis anys inspeccions de diversos organismes estatals. Entre elles, una de la Unitat de Droga i Crimen Organizado (UDYCO) de la Policia Nacional, que van elaborar un informe “determinant la legalitat” de la “feina” i els “procediments”. Aquest extrem no ha pogut ser confirmat amb la UDYCO de les Balears. En la seva resposta, el departament de premsa al·legava excés de feina.

No obstant això, el criteri que defensa Monasterio està avalat per sentències judicials i altres organismes policials, com la Brigada de Policia Científica de la Capitania Superior de Sevilla. En un atestat consultat per aquest diari, la unitat especialitzada indica, en relació amb una confiscació d’“una substància herbàcia de color verd amb un pes brut de 364 grams”, que l’anàlisi va determinar que no es podia considerar una substància psicoactiva.

L’estudi de laboratori va afirmar que el producte intervingut és fibra de cànnabis. Els tècnics arriben a aquesta conclusió en comprovar que la proporció de THC –la substància psicoactiva– en relació amb el CBD és inferior a l’1%. És a dir, tot i que es tracta de marihuana, no conté prou principi actiu per a ser considerada una substància prohibida.

Aquest càlcul –la relació entre els principals cannabinoides– és el que proposa l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC, per les seves sigles en anglès), segons va informar aquest diari. És a dir, entre el THC (el component psicoactiu del cannabis), el CBN (un cannabinoide no psicotròpic) i el CBD (un altre cannabinoide no psicoactiu de la planta). Tant el CBD com el THC provenen d’una mateixa substància d’origen, però es desenvolupen en diferents quantitats segons el tipus de planta. La clau està en la relació entre ells. És a dir, si la proporció de THC més CBN respecte al CBD és menor que un, la planta es classifica com a cànem industrial; si la proporció és major que un, es tracta de cannabis amb finalitats psicoactives.

Finalment, Monasterio recorda que existeixen centenars de comerços, només a l’arxipèlag balear, que comercialitzen diferents productes de CBD, des de flors fins a cosmètics, passant per olis i resines. “Intentar imposar la idea que tots aquests comerços s’aprofiten d’una ‘comercialització irregular’, a través de ‘buits legals’ gràcies a una ‘mala interpretació legislativa’ —citant textualment la circular d’ASEBA—, és un ‘fet fal·laç’ que atempta contra la realitat”, lamenta. I afegeix que la normativa espanyola ha d’ajustar-se al que dicta la jurisprudència europea per garantir seguretat jurídica en el sector del cànem industrial.