“A Can Sabater, l'edifici abandonat del carrer de Miquel Santandreu on hi havia Xiripes, hi havia uns refugis. Quan bombardejaven, corríem cap a l'entrada. La boca del refugi era davall unes fustes”. El maig de 2014, Teresa Valls, que aleshores tenia 92 anys, va treure a la llum un episodi oblidat de la història de Foners: l'existència d'un búnquer antiaeri al qual, segons el seu testimoni, els veïns de la barriada palmesana acudien per protegir-se dels atacs aeris durant la Guerra Civil. Dotze anys després, Joana Maria Llull, de 97 anys, recorda les corregudes cap a aquell mateix refugi quan sonaven les sirenes, la por de les nits d'atacs aeris i la urgència de baixar a protegir-se, de vegades sense temps ni tan sols de vestir-se.

Tots dos relats conflueixen en un mateix indret: un edifici dels anys trenta situat a la cantonada dels carrers de Miquel Santandreu, 18, i de Joan Alcover, 47, que està amenaçat d'enderrocament. Els veïns de Ses Veles i les entitats patrimonialistes reclamen que s'inspeccioni i es documenti l'immoble abans que les màquines puguin esborrar no només una construcció representativa del primer eixample de Palma, sinó també la possible petjada material dels atacs aeris que va patir la ciutat.

Doña Teresita, com la coneixien al barri, també recordava bé els primers anys de vida de l'immoble. Abans que els atacs aeris assolassin la ciutat, l'edifici havia acollit un forn que els seus pares varen obrir quan ella tenia uns 16 anys. “Varen ser els primers propietaris i ha anat passant d'uns als altres fins ara, que està tancat”, explicava la veïnada, ja traspassada. El seu testimoni ha estat recuperat pels veïns de la zona a partir de les pàgines del butlletí de l'Associació de Veïns de Ses Veles. revista de la Associació de Veïns Ses Veles.

'Doña Teresita', com coneixien al barri la dona, recordava bé els primers anys de vida de l'immoble. Abans que les ofensives aèries s'abatessin sobre la ciutat, l'edifici va albergar un forn, el que van obrir els seus pares quan ella tenia uns 16 anys: 'Van ser els primers propietaris i ha anat passant d'uns a altres fins ara, que està tancat'

L'entitat veïnal porta una dècada intentant que l'Ajuntament reconegui el valor dels edificis que han sobreviscut a les successives transformacions de Foners, entre ells el que el Consistori, governat pel PP amb el suport de Vox, pretén demolir. La petició va tornar a presentar-se el febrer de 2022, durant la tramitació del nou Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), acompanyada d'una memòria històrica i arquitectònica. “Des de l'associació de veïns sempre hem estat preocupats per la memòria històrica del barri perquè ens l'esborren”, explica Lourdes, presidenta de l'associació de Ses Veles, qui, als peus de l'històric immoble, atén a elDiario.es juntament amb altres veïns que també reclamen la protecció de l'edifici.

Foners, un barri entre la memòria i l'especulació

“Si el problema és que falta habitatge, i efectivament és un problema, hi ha molt de terreny per construir”, assevera per la seva banda en Joan, fill d'en Sergi, qui viu a l'edifici contigu. En Joan mira l'immoble també des de l'experiència quotidiana de qui ha crescut al seu costat. “Sempre m'ha agradat molt aquesta cantonada perquè és de les poques que donen una mica de llum al barri i a Palma”, explica. L'inquieta que les noves edificacions acabin imposant una mateixa estètica en carrers que encara conserven racons amb personalitat.

Sempre m'ha agradat molt aquesta cantonada perquè és de les poques que donen una mica de llum al barri i a Palma

Joan — Veí de Foners

La proximitat al litoral i al centre històric, juntament amb el desenvolupament de Nou Llevant i la transformació de la Façana Marítima, estan modificant el mercat residencial i el perfil de les promocions que arriben a la zona. El que durant dècades va ser un barri residencial de treballadors, amb tallers, petits comerços i habitatges de diferents èpoques, comença a vendre's també com una oportunitat per viure a prop del centre i del mar. “Tots els edificis són iguals. Ho estan fent tot molt hostil també i ens fa la sensació que cal protegir el que és bell de la ciutat”, afirma. No parla només d'ornaments o d'una determinada època arquitectònica. Per a ell, la cantonada té un valor urbà propi: obre la perspectiva del carrer i conserva una escala i una composició que no es repeteixen en les promocions més recents.

“La ciutat ha de ser acollidora, ha de donar la benvinguda a tothom”, afegeix Joan, qui qüestiona que les noves promocions que estan transformant Foners contribueixin a alleujar les dificultats d'accés a una llar. “Els salaris no arriben per a això”, lamenta per la seva banda Lourdes.

No en va, a tan sols unes desenes de metres -en el número 38 del carrer Joan Alcover-, Coolhomes Mallorca promociona Alcover Urban Beach Residences, un projecte de sis habitatges amb preus que oscil·len oscil·len entre els 685.000 i els 715.000 euros. “El barri de Foners es posiciona com una de les zones amb major projecció de Palma gràcies a la seva ubicació privilegiada i a la transformació que està experimentant el seu entorn”, assenyala l'empresa al seu web, en la qual presenta la zona com “una oportunitat real tant per a qui cerca habitatge habitual com per a qui cerca una segona residència”.

Una promesa immobiliària que contrasta amb la realitat dels veïns que, sense capacitat per assumir l'encariment del barri, es veuen empesos a abandonar-lo: mentre el mercat descobreix a Foners un nou enclavament residencial d'alt valor, qui hi ha construït la seva vida tem perdre no només les seves cases, sinó també la memòria i la identitat de la barriada. Com la de Alcover Urban Beach, altres empreses internacionals com Kensington Central SW estan comercialitzant a la barriada promocions els preus de les quals es mouen en xifres similars. “Una altra vegada l'especulació a costa de la nostra memòria i del nostre patrimoni”, lamenta Joan.

Mentre el mercat descobreix a Foners un nou enclavament residencial d'alt valor, qui hi ha construït la seva vida tem perdre no només les seves cases, sinó també la memòria i la identitat de la barriada

Per part seva, Jacqueline, qui viu a la zona des de fa 56 anys, comparteix aquesta preocupació des d'una relació molt més prolongada amb el paisatge quotidià del barri. No té una anècdota concreta a explicar sobre l'immoble, però sí una convicció que, segons explica, manté des de fa temps: “Sempre he vist això de l'any 1933 i sempre he pensat que calia protegir aquest edifici”.

Palma s'expandeix més enllà de les seves muralles

Per entendre el valor de l'immoble que els veïns busquen protegir, en la façana del qual apareix inscrita la data de 1933, cal retrocedir gairebé un segle i mig, quan Palma encara vivia encorsetada per les seves muralles. L'augment de la població i les noves idees higienistes van alimentar la reivindicació d'enderrocar aquelles defenses per permetre que la ciutat s'estengués. Sobre els terrenys alliberats i les zones que fins llavors havien quedat al marge del nucli urbà va començar a desplegar-se l'Eixample, seguint el projecte d'eixample dissenyat per Bernat Calvet el 1901. La ciutat va començar a créixer cap als antics ravals, entre ells Foners, que va passar de ser un espai perifèric a integrar-se progressivament en l'expansió urbana.

El 1920 bona part dels carrers ja estaven traçats, tot i que la transformació es va accelerar durant els anys trenta, quan van començar a aixecar-se habitatges unifamiliars amb patis i corrals, al costat d'edificis plurifamiliars de dues i tres plantes. L'immoble de la cantonada entre Joan Alcover i Miquel Santandreu pertany a aquest moment de transformació: una mostra de l'arquitectura residencial que va acompanyar l'expansió de Palma durant la Segona República i un d'aquells estrats que cada vegada costa més de trobar.

L'expedient original, al qual ha tingut accés aquest diari, es remunta al 17 de febrer de 1932, quan el comerciant tèxtil Francisco Salvat, propietari dels llavors coneguts Magatzems Salvat, va sol·licitar a l'Ajuntament llicència per construir un habitatge al solar situat a la confluència d'ambdós carrers. La instància, registrada l'endemà, anava acompanyada d'un projecte per aixecar un edifici de planta baixa i dos pisos sobre una parcel·la de 332 metres quadrats. Els plànols conservats permeten reconèixer la distribució dels habitatges i una construcció amb façanes a ambdós carrers, balcons i una composició ordenada de buits.

L'arquitecte que va signar un terç de l'eixample palmesà

El disseny, com acrediten tant la memòria del projecte com el dictamen de la Comissió d'Eixample, va anar a càrrec de l'arquitecte Jaume Alenyà, qui va desenvolupar una extensa activitat professional a la ciutat i va deixar la seva empremta en edificis com Can Pomar, Can Osones i l'Hotel Ciutat Jardí, a més del desaparegut Teatre Líric. La seva influència va quedar reflectida en el llibre El ensanche de Palma, de María Dolores Ladaria, qui li atribueix 215 dels 637 projectes presentats a l'Ajuntament entre 1903 i 1927, al voltant d'un terç del total. La trajectòria d'Alenyà va travessar diferents corrents arquitectònics, des de l'eclecticisme i el modernisme fins a solucions més sòbries i funcionals.

El maig de 1932, l'Ajuntament va practicar la liquidació de les obres de l'edifici de Can Sabater, que ascendia a 442,80 pessetes. Un any després, el 1933, la data quedaria gravada a la pròpia façana de l'immoble.

El disseny, com acrediten tant la memòria del projecte com el dictamen de la Comissió d'Eixample, va anar a càrrec de l'arquitecte Jaume Alenyà, qui va desenvolupar una extensa activitat professional a la ciutat. La seva trajectòria va travessar diferents corrents arquitectònics, des de l'eclecticisme i el modernisme fins a solucions més sòbries i funcionals

Des d'aleshores, la planta baixa de Can Sabater ha tingut diversos usos comercials al llarg de la seva història. En la memòria dels veïns roman especialment Xiripes, l'establiment el nom del qual encara es conserva pintat a la façana i que Teresa Valls esmentava a l'entrevista publicada el 2014. També queden als murs restes del rètol d'una antiga boutique.

Per a Lourdes, la desaparició de l'immoble no seria una pèrdua aïllada, sinó un altre pas en la substitució d'una arquitectura que permet llegir com va créixer Foners. La presidenta veïnal recorda que, el 2016, l'Associació de Veïns de Ses Veles va presentar a l'Ajuntament una relació de deu edificis i l'històric arc del parc veïnal perquè fossin incorporats al catàleg de patrimoni de Palma. El 2022 va tornar a registrar la mateixa proposta, acompanyada d'explicacions sobre el valor de cada immoble.

La protecció que mai no va arribar

L'entitat va destacar els elements ornamentals de la façana, especialment els balcons de ferro forjat, així com la terrassa que corona el conjunt i la inscripció de l'any de construcció. Tanmateix, la protecció mai no va arribar a materialitzar-se, la qual cosa va deixar l'edifici exposat a la seva desaparició. Per als veïns, l'operació suposa el risc de perdre una de les construccions que testimonien el naixement del barri, aixecada en els anys en què l'antic eixample començava a adquirir la seva fesomia residencial.

Davant la possibilitat que la construcció sigui enderrocada, l'associació reclama almenys que se'n conservi la façana, com ha ocorregut en el cas del històric edifici situat en el número 27 del carrer 31 de desembre, gestat el 1926 per Gaspar Bennàzar.

Davant la possibilitat que la construcció sigui enderrocada, l'associació reclama almenys que se'n conservi la façana, com ha ocorregut en el cas del històric edifici situat en el número 27 del carrer 31 de desembre, gestat el 1926 per Gaspar Bennàzar

Palma dona llum verda a l'enderroc

Va ser el passat 29 de setembre quan la Gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Palma va donar llum verda a l'enderroc de l'immoble de Foners malgrat que figurava entre les construccions que l'anterior Pla d'Ordenació Detallada (POD) pretenia incorporar al catàleg municipal de patrimoni amb una protecció que obligava, com a mínim, a conservar-ne la façana. Aquell instrument, impulsat durant la passada legislatura d'esquerres i aprovat inicialment l'octubre de 2021, contemplava ampliar la protecció a 250 edificis urbans i 330 elements etnològics en sòl rústic.

El passat 29 de setembre, l'Ajuntament va donar llum verda a l'enderroc de l'immoble de Foners malgrat que figurava entre les construccions que l'anterior Pla d'Ordenació Detallada (POD) pretenia incorporar al catàleg municipal de patrimoni. El DOT no va a arribar a ser aprovat de forma definitiva

L'informe jurídic publicat llavors pel Col·legi Oficial d'Enginyers Industrials de Balears, consultat per aquest diari, explica que aquesta aprovació produïa efectes provisionals sobre determinades llicències mitjançant el mecanisme conegut com a doble legalitat: en les zones on el nou pla modificava l'ordenació anterior se suspendia la tramitació de determinades autoritzacions, si bé la llei permetia seguir endavant amb aquelles llicències que fossin compatibles tant amb el planejament vigent -el PGOU de 1998- com amb les noves previsions aprovades inicialment.

Amb tot, el POD mai va arribar a aprovar-se de forma definitiva i, el novembre de 2023, van expirar les mesures provisionals associades a la seva tramitació. L'edifici va quedar així sense la cobertura patrimonial que s'havia previst per a ell.

Des d'aleshores, la falta d'aprovació d'un nou POD ha mantingut en una situació d'incertesa nombrosos immobles singulars de Palma. El govern municipal del PP va defensar que les construccions pendents de catalogació passarien per la Comissió de Centre Històric (CCH), encarregada de valorar les seves característiques abans d'autoritzar possibles intervencions. En el cas de Can Sabater, tanmateix, la Gerència d'Urbanisme va acabar donant el vistiplau a la seva demolició.

“Per evitar desproteccions, tots els immobles que catalogava el POD van a consulta a la CCH”, incideixen des de l'Ajuntament en declaracions a elDiario.es. Mentre veïns i oposició critiquen que el nou govern no aprovés el document de forma definitiva, el Consistori responsabilitza a l'anterior equip municipal dels problemes derivats del “nefast treball en la consecució del POD”, la conseqüència legal del qual “fou el seu decaïment el novembre de 2023”. En el cas de l'edifici de Foners, al·leguen que aquest comptava amb una catalogació ambiental, “la més baixa que assigna el Planejament Urbanístic”: “Ni ARCA ni ningú de l'anterior equip de govern va decidir atorgar-li més protecció llavors. Aquesta protecció no sempre permet evitar demolicions”, asseveren les fonts municipals consultades per aquest periòdic.

Ni ARCA ni ningú de l'anterior equip de govern va decidir atorgar-li més protecció llavors. Aquesta protecció no sempre permet evitar demolicions

Ajuntament de Palma

Des del Consistori defensen que l'equip de govern “sempre ha tractat de complir escrupolosament la Llei per a tothom i tractar de mediar amb la propietat quan la sensibilitat sobre el patrimoni particular dona lloc a mantenir elements que es consideren dignes de protecció”.

Els testimonis de la guerra

A la reivindicació arquitectònica s'ha sumat la possible existència d'un refugi antiaeri, un element que reforça, segons el parer dels veïns, els motius per preservar l'immoble. Lourdes explica que els veïns coneixien la història del búnquer, però no havien recuperat el testimoniatge publicat el 2014 per Teresa Valls fins que en Joan va trobar l'entrevista: va ser, recorda, durant una d'aquelles nits en què no aconseguia dormir i continuava donant voltes a la possibilitat de perdre l'edifici. Fins llavors, la història del refugi se sostenia fonamentalment en records d'antics residents.

El pare d'en Joan, Sergi, assegura que una antiga propietària va arribar a assenyalar-los a diversos veïns l'entrada al subsòl durant una intervenció policial a l'edifici, quan es necessitaven testimonis per accedir a l'immoble. Assegura que va arribar a veure una escala amb barana que descendia cap al subsòl, encara que estava coberta de brossa i enderrocs.

Sempre he vist això de l'any 1933 i sempre he pensat que calia protegir aquest edifici

Jacqueline — Veïna de Foners

Per part seva, l'historiador Bartomeu Fiol, que ha dedicat més de tres dècades a rastrejar aquest patrimoni subterrani i ha documentat més de 700 refugis antiaeris a Palma -uns 130 de titularitat pública i més de 600 de construïts per particulars-, afirma que fins ara no tenia documentat el recinte subterrani que els veïns situen sota Can Sabater. En declaracions a elDiario.es, l'investigador, autor de l'Atles dels refugis antiaeris de Palma, explica que l'àmplia xarxa d'espais de protecció que es varen construir va quedar, després de la Guerra Civil, tapiada i oblidada. “No seria sorprenent que n'hi hagués”, assenyala en referència al possible espai antiaeri de l'edifici de Foners.

L'historiador Bartomeu Fiol, que ha dedicat més de tres dècades a rastrejar el patrimoni subterrani de Palma i ha documentat més de 700 refugis antiaeris -uns 130 de titularitat pública i més de 600 particulars-, afirma que fins ara no tenia documentat el recinte subterrani que els veïns situen sota Can Sabater

Fiol adverteix, però, que encara cal comprovar què queda d'aquella infraestructura i en quines condicions es troba: “Una cosa és que existís durant la Guerra Civil i una altra què va passar després amb ell”. Per això, considera que el pas següent hauria de ser una inspecció per part de l'Ajuntament -que assenyala que, fins ara, ningú no ha documentat el refugi- o de l'administració competent en matèria de patrimoni, per determinar si encara existeix, si s'hi pot accedir i quin és el seu estat de conservació. Fiol subratlla que no tots els refugis particulars tenen necessàriament el mateix valor patrimonial: “Fins que no es vegi i se'n faci una valoració, és difícil de dir”.

La batalla per l'edifici ha trobat també suport en l'associació conservacionista ARCA, que el passat 26 d'octubre va traslladar la seva reclamació per intentar frenar la desaparició de l'immoble abans que s'esclareixi què conserva sota els seus fonaments. L'entitat patrimonial ha demanat a l'Ajuntament de Palma que suspengui la tramitació de la llicència de demolició i sotmeti el projecte a una revisió tècnica que permeti determinar si existeix el refugi antiaeri, inspeccionar-lo i documentar-lo. ARCA recorda que l'edifici apareix recollit en el catàleg vinculat al Pla d'Ordenació Detallada, pendent d'aprovació definitiva, i reivindica el seu valor arquitectònic com a exemple d'habitatge plurifamiliar d'una etapa decisiva en l'expansió urbana de Palma.

Tanmateix, la seva reivindicació no se sosté únicament sobre plànols i expedients. ARCA ha difós un vídeo amb el testimoni de Joana Maria Llull, de 97 anys, que en tenia vuit quan els bombardeigs obligaven la seva família i altres veïns a cercar refugi sota l'edifici. En el seu relat reapareixen les sirenes, les corregudes i la por d'aquelles nits, quan, a vegades, ni tan sols hi havia temps de vestir-se abans de baixar a protegir-se.

Joana Maria Llull, de 97 anys, en tenia vuit quan els bombardeigs obligaven la seva família i altres veïns a cercar refugi sota l'edifici. En el seu relat reapareixen les sirenes, les corregudes i la por d'aquelles nits, quan, a vegades, ni tan sols hi havia temps de vestir-se abans de baixar a protegir-se

Segons la reconstrucció difosa per l'associació, el refugi va ser construït el 1937, tenia dos accessos i una sortida d'emergència que comunicava amb el pati de l'habitatge familiar. Llull vivia llavors a l'immoble: el seu pare treballava com a xofer per al propietari d'Almacenes Salvat. Vuitanta-nou anys després, la seva memòria retorna a l'edifici una història que encara no ha pogut comprovar-se físicament i que els veïns temen que desaparegui sota les runes.

ARCA vol que Can Sabater sigui reconegut també com un vestigi de la guerra, per la qual cosa ha reclamat al Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica que el declari Lloc de Memòria Democràtica. El seu argument és que, si es confirma l'existència del refugi, l'immoble no seria només una construcció dels anys trenta, sinó l'empremta física dels bombardejos i de la por amb la qual la població civil de Palma va haver de conviure.

“Tots els refugis antiaeris són testimoniatges físics, geogràfics i visibles dels horrors de les guerres i la seva pròpia configuració permet, en visitar-se, sensibilitzar al visitant enfront de la situació terrible de la més absoluta indefensió de la població civil”, assenyala l'entitat a la missiva remesa al Ministeri. Al Consell de Mallorca, mentrestant, li ha demanat que intervingui a l'empara dels articles 23 i 24 de la Llei 12/1998 de Patrimoni Històric de Balears i que estudiï l'adopció de mesures cautelars.

L'objectiu és guanyar temps abans que sigui massa tard. ARCA reclama que no es concedeixi la llicència de demolició sense haver avaluat prèviament els valors històrics, arquitectònics i patrimonials de l'immoble i, sobretot, sense haver esvaït la incògnita de què hi ha sota els seus fonaments. És també el punt en el qual convergeix la reivindicació de l'associació patrimonial amb la dels veïns de Ses Veles: no volen que la piqueta arribi abans que la investigació.

“En Can Sabater, el edificio abandonado de la calle Miquel Santandreu donde estaba Xiripes, había unos refugios. Cuando bombardeaban, corríamos hacia la entrada. La boca del refugio estaba debajo de unas maderas”. En mayo de 2014, Teresa Valls, quien tenía entonces 92 años, desveló la existencia de un vestigio olvidado: un búnker antiaéreo al que los residentes de la barriada palmesana de Foners acudían a guarecerse de los bombardeos de la guerra civil. Doce años después, Joana Maria Llull, de 97, recuerda las carreras hacia ese mismo refugio cuando sonaban las sirenas, el miedo de las noches de ataques aéreos y la urgencia de bajar a protegerse, a veces sin tiempo siquiera para vestirse.

Ambos relatos confluyen en un mismo lugar: un edificio de los años treinta ubicado en la esquina de las calles Miquel Santandreu, 18 y Joan Alcover, 47 que se enfrenta a una amenaza de demolición. Los vecinos de Ses Veles y las entidades patrimonialistas reclaman que se inspeccione y documente el inmueble antes de que las máquinas puedan borrar no solo una construcción representativa del primer ensanche de Palma, sino también la posible huella material de los bombardeos que sufrió la capital balear.

Doña Teresita, como conocían en el barrio a la mujer, recordaba bien los primeros años de vida del inmueble. Antes de que las ofensivas aéreas se abatieran sobre la ciudad, el edificio albergó un horno, el que abrieron sus padres cuando ella tenía unos 16 años: “Fueron los primeros propietarios y ha ido pasando de unos a otros hasta ahora, que está cerrado”, relataba la vecina, ya fallecida. El testimonio de Teresa ha sido recuperado por los vecinos de la zona de entre las páginas de la revista de la Associació de Veïns Ses Veles.

Doña Teresita, como conocían en el barrio a la mujer, recordaba bien los primeros años de vida del inmueble. Antes de que las ofensivas aéreas se abatieran sobre la ciudad, el edificio albergó un horno, el que abrieron sus padres cuando ella tenía unos 16 años: "Fueron los primeros propietarios y ha ido pasando de unos a otros hasta ahora, que está cerrado"

La entidad vecinal lleva una década intentando que el Ayuntamiento reconozca el valor de los edificios que han sobrevivido a las sucesivas transformaciones de Foners, entre ellos el que el Consistorio, gobernado por el PP con el apoyo de Vox, pretende demoler. La petición volvió a presentarse en febrero de 2022, durante la tramitación del nuevo Plan General de Ordenación Urbana (PGOU), acompañada de una memoria histórica y arquitectónica. “Desde la asociación de vecinos siempre hemos estado preocupados por la memoria histórica del barrio porque nos la borran”, explica Lourdes, presidenta de la asociación de Ses Veles, quien, a los pies del histórico inmueble, atiende a elDiario.es junto a otros vecinos que también reclaman la protección del edificio.

Foners, un barrio entre la memoria y la especulación

“Si el problema es que falta vivienda, y efectivamente es un problema, hay mucho terreno para construir”, asevera por su parte Joan, hijo de Sergi, quien vive en el edificio contiguo. Joan mira el inmueble también desde la experiencia cotidiana de quien ha crecido junto a él. “Siempre me ha gustado mucho esta esquina porque es de las pocas que dan un poco de luz al barrio y a Palma”, explica. Le inquieta que las nuevas edificaciones terminen imponiendo una misma estética en calles que todavía conservan rincones con personalidad.

Siempre me ha gustado mucho esta esquina porque es de las pocas que dan un poco de luz al barrio y a Palma

Joan — Vecino de Foners

La cercanía al litoral y al centro histórico, junto con el desarrollo de Nou Llevant y la transformación de la Fachada Marítima, están modificando el mercado residencial y el perfil de las promociones que llegan a la zona. Lo que durante décadas fue un barrio residencial de trabajadores, con talleres, pequeños comercios y viviendas de distintas épocas, empieza a venderse también como una oportunidad para vivir cerca del centro y del mar. “Todos los edificios son iguales. Están haciendo todo muy hostil también y nos da la sensación de que hay que proteger lo bello de la ciudad”, afirma. No habla solo de ornamentos o de una determinada época arquitectónica. Para él, la esquina tiene un valor urbano propio: abre la perspectiva de la calle y conserva una escala y una composición que no se repiten en las promociones más recientes.

“La ciudad tiene que ser acogedora, tiene que ser bienvenida para todo el mundo”, añade Joan, quien cuestiona que las nuevas promociones que están transformando Foners contribuyan a aliviar las dificultades de acceso a un hogar. “Los salarios no dan para esto”, lamenta por su parte Lourdes.

No en vano, a apenas unas decenas de metros -en el número 38 de la calle Joan Alcover-, Coolhomes Mallorca promociona Alcover Urban Beach Residences, un proyecto de seis viviendas cuyos precios oscilan entre los 685.000 y los 715.000 euros. “El barrio de Foners se posiciona como una de las zonas con mayor proyección de Palma gracias a su ubicación privilegiada y a la transformación que está experimentando su entorno”, señala la empresa en su web, en la que presenta la zona como “una oportunidad real tanto para quienes buscan vivienda habitual como para quienes buscan una segunda residencia”.

Una promesa inmobiliaria que contrasta con la realidad de los vecinos que, sin capacidad para asumir el encarecimiento del barrio, se ven empujados a abandonarlo: mientras el mercado descubre en Foners un nuevo enclave residencial de alto valor, quienes han construido allí su vida temen perder no solo sus casas, sino también la memoria y la identidad de la barriada. Como la de Alcover Urban Beach, otras empresas internacionales como Kensington Central SW están comercializando en la barriada promociones cuyos precios se mueven en cifras similares. “Otra vez la especulación a costa de nuestra memoria y de nuestro patrimonio”, lamenta Joan.

Mientras el mercado descubre en Foners un nuevo enclave residencial de alto valor, quienes han construido allí su vida temen perder no solo sus casas, sino también la memoria y la identidad de la barriada

Mientras tanto, Jacqueline, quien vive en la zona desde hace 56 años, comparte esa preocupación desde una relación mucho más prolongada con el paisaje cotidiano de la barriada. No tiene una anécdota concreta que contar sobre el inmueble, pero sí una convicción que, según explica, mantiene desde hace tiempo: “Siempre he visto esto del año 1933 y siempre he pensado que había que proteger este edificio”.

Palma se expande más allá de sus murallas

Para entender el valor del inmueble que los vecinos buscan proteger, en cuya fachada aparece inscrita la fecha de 1933, hay que retroceder casi siglo y medio, cuando Palma todavía vivía encorsetada por sus murallas. El aumento de la población y las nuevas ideas higienistas alimentaron la reivindicación de derribar aquellas defensas para permitir que la ciudad se extendiera. Sobre los terrenos liberados y las zonas que hasta entonces habían quedado al margen del núcleo urbano empezó a desplegarse el Eixample, siguiendo el proyecto de ensanche diseñado por Bernat Calvet en 1901. La ciudad comenzó a crecer hacia los antiguos arrabales, entre ellos Foners, que pasó de ser un espacio periférico a integrarse progresivamente en la expansión urbana.

En 1920 buena parte de las calles ya estaban trazadas, aunque la transformación se aceleró durante los años treinta, cuando comenzaron a levantarse viviendas unifamiliares con patios y corrales, junto a edificios plurifamiliares de dos y tres plantas. El inmueble de la esquina entre Joan Alcover y Miquel Santandreu pertenece a ese momento de transformación: una muestra de la arquitectura residencial que acompañó la expansión de Palma durante la Segunda República y uno de esos estratos que cada vez cuesta más encontrar.

El expediente original del proyecto de construcción, al que ha tenido acceso este diario, se remonta al 17 de febrero de 1932, cuando el comerciante textil Francisco Salvat, propietario de los entonces conocidos Almacenes Salvat, solicitó al Ayuntamiento licencia para levantar una vivienda en el solar situado en la confluencia de ambas calles. La instancia, registrada al día siguiente, iba acompañada de un proyecto para levantar un edificio de planta baja y dos pisos sobre una parcela de 332 metros cuadrados. Los planos conservados permiten reconocer la distribución de las viviendas y una construcción con fachadas a ambas calles, balcones y una composición ordenada de huecos.

El arquitecto que firmó un tercio del ensanche palmesano

El diseño, como acreditan tanto la memoria del proyecto como el dictamen de la Comisión de Ensanche, corrió a cargo del arquitecto Jaume Alenyà, quien desarrolló una extensa actividad profesional en la ciudad y dejó su huella en edificios como Can Pomar, Can Osones y el Hotel Ciutat Jardí, además del desaparecido Teatre Líric. Su influencia quedó reflejada en el libro El ensanche de Palma, de María Dolores Ladaria, quien le atribuye 215 de los 637 proyectos presentados al Ayuntamiento entre 1903 y 1927, alrededor de un tercio del total.

La trayectoria de Alenyà atravesó distintas corrientes arquitectónicas, desde el eclecticismo y el modernismo hasta soluciones más sobrias y funcionales. En mayo de 1932, el Ayuntamiento practicó la liquidación de las obras del edificio de Can Sabater, que ascendía a 442,80 pesetas. Un año después, en 1933, la fecha quedaría grabada en la propia fachada del inmueble.

El diseño, como acreditan tanto la memoria del proyecto como el dictamen de la Comisión de Ensanche, corrió a cargo del arquitecto Jaume Alenyà, quien desarrolló una extensa actividad profesional en la ciudad. Su trayectoria atravesó distintas corrientes arquitectónicas, desde el eclecticismo y el modernismo hasta soluciones más sobrias y funcionales

Desde entonces, la planta baja de Can Sabater ha tenido distintos usos comerciales a lo largo de su historia. En la memoria de los vecinos permanece especialmente Xiripes, el establecimiento cuyo nombre todavía se conserva pintado en la fachada y que Teresa Valls mencionaba en la entrevista publicada en 2014. También quedan en los muros restos del rótulo de una antigua boutique.

Para Lourdes, la desaparición del inmueble no sería una pérdida aislada, sino otro paso en la sustitución de una arquitectura que permite leer cómo creció Foners. La presidenta vecinal recuerda que, en 2016, la Associació de Veïns de Ses Veles presentó al Ayuntamiento una relación de diez edificios y el histórico arco del parque vecinal para que fueran incorporados al catálogo de patrimonio de Palma. En 2022 volvió a registrar la misma propuesta, acompañada de explicaciones sobre el valor de cada inmueble.

La protección que nunca llegó

La entidad destacó los elementos ornamentales de la fachada, especialmente los balcones de hierro forjado, así como la terraza que corona el conjunto y la inscripción del año de construcción. Sin embargo, la protección nunca llegó a materializarse, lo que dejó el edificio expuesto a su desaparición. Para los vecinos, la operación supone el riesgo de perder una de las construcciones que testimonian el nacimiento del barrio, levantada en los años en que el antiguo ensanche comenzaba a adquirir su fisonomía residencial.

Ante la posibilidad de que la construcción sea derribada, la asociación reclama al menos que se conserve su fachada, como ha ocurrido en el caso del histórico edificio situado en el número 27 de la calle 31 de desembre, gestado en 1926 por Gaspar Bennàzar.

Ante la posibilidad de que la construcción sea derribada, la asociación reclama al menos que se conserve su fachada, como ha ocurrido en el caso del histórico edificio situado en el número 27 de la calle 31 de desembre, gestado en 1926 por Gaspar Bennàzar

Palma da luz verde al derribo

Fue el pasado 29 de septiembre cuando la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Palma dio luz verde al derribo del inmueble de Foners pese a que figuraba entre las construcciones que el anterior Plan de Ordenación Detallada (POD) pretendía incorporar al catálogo municipal de patrimonio con una protección que obligaba, como mínimo, a conservar su fachada. Aquel instrumento, impulsado durante la pasada legislatura de izquierdas y aprobado inicialmente en octubre de 2021, contemplaba ampliar la protección a 250 edificios urbanos y 330 elementos etnológicos en suelo rústico.

El pasado 29 de septiembre, el Ayuntamiento dio luz verde al derribo del inmueble de Foners pese a figurar entre las construcciones que el Plan de Ordenación Detallada (POD) pretendía incorporar al catálogo municipal de patrimonio con una protección que obligaba, como mínimo, a conservar su fachada. El POD no llegó a aprobarse de forma definitiva

El informe jurídico publicado entonces por el Colegio Oficial de Ingenieros Industriales de Balears, consultado por este periódico, explica que esa aprobación producía efectos provisionales sobre determinadas licencias mediante el mecanismo conocido como doble legalidad: en las zonas donde el nuevo plan modificaba la ordenación anterior se suspendía la tramitación de determinadas autorizaciones, si bien la ley permitía seguir adelante con aquellas licencias que fueran compatibles tanto con el planeamiento vigente -el PGOU de 1998- como con las nuevas previsiones aprobadas inicialmente.

Con todo, el POD nunca llegó a aprobarse de forma definitiva y, en noviembre de 2023, expiraron las medidas provisionales asociadas a su tramitación. El edificio quedó así sin la cobertura patrimonial que se había previsto para él.

Desde entonces, la falta de aprobación de un nuevo POD ha mantenido en una situación de incertidumbre numerosos inmuebles singulares de Palma. El gobierno municipal del PP defendió que las construcciones pendientes de catalogación pasarían por la Comisión de Centro Histórico (CCH), encargada de valorar sus características antes de autorizar posibles intervenciones. En el caso de Can Sabater, sin embargo, la Gerencia de Urbanismo acabó dando el visto bueno a su demolición.

“Para evitar desprotecciones, todos los inmuebles que catalogaba el POD van a consulta a la CCH”, inciden desde el Ayuntamiento en declaraciones a elDiario.es. Mientras vecinos y oposición critican que el nuevo gobierno no aprobara el documento de forma definitiva, el Consistorio responsabiliza al anterior equipo municipal de los problemas derivados del “nefasto trabajo en la consecución del POD”, cuya consecuencia legal “fue su decaimiento en noviembre de 2023”. En el caso del edificio de Foners, alegan que este contaba con una catalogación ambiental, “la más baja que asigna el Planeamiento Urbanístico”: “Ni ARCA ni nadie del anterior equipo de gobierno decidió otorgarle más protección entonces. Esa protección no siempre permite evitar demoliciones”, aseveran las fuentes municipales consultadas por este periódico.

Ni ARCA ni nadie del anterior equipo de gobierno decidió otorgarle más protección entonces. Esa protección no siempre permite evitar demoliciones

Ayuntamiento de Palma

Desde el Consistorio defienden que el equipo de gobierno “siempre ha tratado de cumplir escrupulosamente la Ley para todos y tratar de mediar con la propiedad cuando la sensibilidad sobre el patrimonio particular da lugar a mantener elementos que se consideran dignos de protección”.

Los testimonios de la guerra

A la reivindicación arquitectónica se ha sumado la posible existencia de un refugio antiaéreo, un elemento que refuerza, a juicio de los vecinos, los motivos para preservar el inmueble. Lourdes explica que los vecinos conocían la historia del búnker, pero no habían recuperado el testimonio publicado en 2014 por Teresa Valls hasta que Joan encontró la entrevista: fue, recuerda, durante una de esas noches en las que no conseguía dormir y seguía dándole vueltas a la posibilidad de perder el edificio. Hasta entonces, la historia del refugio se sostenía fundamentalmente en recuerdos de antiguos residentes.

El padre de Joan, Sergi, asegura que una antigua propietaria llegó a señalarles a varios vecinos la entrada al subsuelo durante una intervención policial en el edificio, cuando se necesitaban testigos para acceder al inmueble. Asegura que llegó a ver una escalera con barandilla que descendía hacia el subsuelo, aunque estaba cubierta de basura y escombros.

Por su parte, el historiador Bartomeu Fiol, quien ha dedicado más de tres décadas a rastrear este patrimonio subterráneo y ha documentado más de 700 refugios antiaéreos en Palma -unos 130 públicos y más de 600 construidos por particulares-, afirma que no tenía documentado hasta ahora el recinto subterráneo que los vecinos sitúan bajo Can Sabater. En declaraciones a elDiario.es, el investigador, autor del Atles dels refugis antiaeris de Palma, explica que la amplia red de espacios de protección que se construyeron fue quedando, tras la Guerra Civil, tapiada y olvidada. “No sería sorprendente que lo hubiera”, señala sobre el posible abrigo antiaéreo del edificio de Foners.

El historiador Bartomeu Fiol, quien ha dedicado más de tres décadas a rastrear el patrimonio subterráneo de Palma y ha documentado más de 700 refugios antiaéreos -unos 130 públicos y más de 600 particulares-, afirma que no tenía documentado hasta ahora el recinto subterráneo que los vecinos sitúan bajo el edificio

Fiol advierte, sin embargo, de que todavía es necesario comprobar qué queda de aquella infraestructura y en qué condiciones se encuentra: “Una cosa es que existiera durante la Guerra Civil y otra qué pasó después con él”. Por ello, considera que el siguiente paso debería ser una inspección por parte del Ayuntamiento -que señala que, hasta la fecha, nadie ha documentado el refugio- o de Patrimonio para determinar si el búnker sigue existiendo, si es posible acceder a él y cuál es su estado de conservación. Fiol subraya que no todos los refugios particulares tienen necesariamente el mismo valor patrimonial: “Hasta que no se vea y se valore es difícil de decir”.

La batalla por Can Sabater ha encontrado también respaldo en la asociación conservacionista ARCA, que el pasado 26 de octubre trasladó su reclamación para intentar frenar la desaparición del inmueble antes de que se esclarezca qué conserva bajo sus cimientos. La entidad ha pedido al Ayuntamiento que suspenda la tramitación de la licencia de demolición y someta el proyecto a una revisión técnica que permita determinar si existe el refugio antiaéreo, inspeccionarlo y documentarlo. ARCA recuerda que el edificio aparece recogido en el catálogo vinculado al Plan de Ordenación Detallada, pendiente de aprobación definitiva, y reivindica su valor arquitectónico como ejemplo de vivienda plurifamiliar de una etapa decisiva en la expansión urbana de Palma.

Sin embargo, su reivindicación no se sostiene únicamente sobre planos y expedientes. ARCA ha difundido un vídeo con el testimonio de Joana Maria Llull, de 97 años, que tenía ocho cuando los bombardeos obligaban a su familia y a otros vecinos a buscar refugio bajo el edificio. En su relato reaparecen las sirenas, las carreras y el miedo de aquellas noches, cuando, a veces, ni siquiera había tiempo de vestirse antes de bajar a protegerse.

Joana Maria Llull, de 97 años, tenía ocho cuando los bombardeos obligaban a su familia y a otros vecinos a buscar refugio bajo el edificio. En su relato reaparecen las sirenas, las carreras y el miedo de aquellas noches, cuando, a veces, ni siquiera había tiempo de vestirse antes de bajar a protegerse

Según la reconstrucción difundida por la asociación, el refugio fue erigido en 1937, tenía dos accesos y una salida de emergencia que comunicaba con el patio de la vivienda familiar. Llull vivía entonces en el inmueble: su padre trabajaba como chófer para el propietario de Almacenes Salvat. Ochenta y nueve años después, su memoria devuelve al edificio una historia que todavía no ha podido comprobarse físicamente y que los vecinos temen que desaparezca bajo los escombros.

ARCA quiere que Can Sabater sea reconocido también como un vestigio de la guerra, por lo que ha reclamado al Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática que lo declare Lugar de Memoria Democrática. Su argumento es que, si se confirma la existencia del refugio, el inmueble no sería solo una construcción de los años treinta, sino la huella física de los bombardeos y del miedo con el que la población civil de Palma tuvo que convivir.

“Todos los refugios antiaéreos son testimonios físicos, geográficos y visibles de los horrores de las guerras y su propia configuración permite, al visitarse, sensibilizar al visitante frente a la situación terrible de la más absoluta indefensión de la población civil”, señala la entidad en la misiva remitida al Ministerio. Al Consell de Mallorca, mientras tanto, le ha pedido que intervenga al amparo de los artículos 23 y 24 de la Ley 12/1998 de Patrimonio Histórico de Balears y que estudie la adopción de medidas cautelares.

El objetivo es ganar tiempo antes de que sea demasiado tarde. ARCA reclama que no se conceda la licencia de demolición sin haber evaluado previamente los valores históricos, arquitectónicos y patrimoniales del inmueble y, sobre todo, sin haber despejado la incógnita de qué hay bajo sus cimientos. Es también el punto en el que converge la reivindicación de la asociación patrimonial con la de los vecinos de Ses Veles: no quieren que la piqueta llegue antes que la investigación.

Cau la nit sobre la badia de Pollença. Després que una ràfega de flashes anunciï l’arribada de la comitiva política encapçalada per Marga Prohens i que una guitarra espanyola hagi interpretat un repertori de peces clàssiques, Gonçalo M. Tavares es col·loca la bufanda sobre les espatlles de la jaqueta texana, agraeix al jurat, esmenta la traductora, «Rosa Martínez-Alfaro», entre les paraules que té escrites davant les ulleres rodones, agafa amb força els papers perquè no se’ls endugui la brisa mediterrània i, «en un espanyol aproximat», llegeix en veu alta:

—Estam fortament inclinats cap a la mort, com una pedra bípeda que s’ha llançat des de dalt i que, mentre no toca a terra, fa allò que el destí li permet; de vegades escriu, d’altres calla. Però m’imagín això: escriure mentre cau. Escriure és una modalitat de la caiguda. Una manera de caure sense quedar en silenci. Una manera de veure caure els altres sense callar…

En el retorn del Premi Formentor de les Lletres a l’hotel on va néixer a començament dels anys seixanta, Tavares va pronunciar aquest diumenge un discurs titulat Piedra, planta, animal y escritor. Escoltar-lo va ser com submergir-se en els motius que empenyen aquest novel·lista, poeta, dramaturg i assagista a empunyar cada dia dos ferramentes artesanals. La lectura, «una cosa de bojos», i l’escriptura, «un petit forat en aquesta barrera infernal d'esdeveniments del segle». «Necessitats corpòries» que l’han duit a publicar una trentena d’obres en una trajectòria que va començar quan va fer els trenta anys, ara fa just un quart de segle.

Admirador de Cervantes i admirat per Saramago —a qui també va considerar un mestre que «va eixamplar el món» dels seus compatriotes—, Tavares s’ha convertit en el tercer escriptor portuguès més traduït de tots els temps. Només el superen Pessoa i Eça de Queiroz. En integrar-se —al costat de Beckett, Borges o, més a prop en el temps, Ernaux— en «la família de Formentor», el seu llinatge podria sonar encara amb més força quan d’aquí a un any s’anunciï el guanyador del pròxim Premi Nobel de Literatura. L’èxit, però, no pareix trastocar un home que potser només escriu perquè les seves dos filles i el seu fill —que es dediquen a la música, el cinema i les matemàtiques— no caiguin en la temptació de la intel·ligència artificial; perquè no «abdiquin del seu pensament» i no oblidin que «la densitat del missatge necessita temps».

Tavares, a Mallorca, no va escatimar ni un segon. Vint minuts va durar el seu discurs i tres quarts d’hora, la roda de premsa que havia ofert a les tres de la tarda d’un 1 de novembre en què va deixar titulars de pes: «La literatura no és un assumpte de mercaders», «el feixisme és la força que es posa davant els fràgils», «el mal en el llenguatge no és en els subjectes, sinó en els verbs; qui pensa que mai no serà el dolent és qui té més possibilitats de mossegar la carn fràgil». Tampoc no hi varen faltar les entrevistes abans de la gala. L’escriptor en va concedir mitja dotzena. Quan va arribar el torn d’elDiario.es, i després de posar diligentment davant el fotògraf, Tavares va agrair poder expressar-se en la seua llengua materna. Si el cervell té un enemic, «és el cansament»: «Per això els pobres no poden fer la revolució».

Algunes de les vostres obres, com els relats que articulen, per exemple, les Històries falses, pareixen escrites pensant en lectors infantils o, si més no, en un públic juvenil. Vau concebre aquests relats de filosofia imaginada amb aquesta intenció?

A mi m’agrada escriure alguns llibres d’una manera molt senzilla, com, per exemple, El senyor Valéry [el primer volum d’El barri, una sèrie de llibres en què Tavares fa dialogar escriptors com Paul Valéry, Italo Calvino o Robert Walser]. És un llibre que pot ser llegit per persones de diferents edats, i cadascuna n’extraurà interpretacions diferents. M’agrada la idea de no veure el llenguatge com una barrera.

El llenguatge sempre té diferents capes i cada capa és una tonalitat.

Sí, és clar. Per això un infant pot gaudir de la filosofia. Davant qualsevol relat filosòfic, es fixarà en aspectes diferents dels que hi veuria un adult.

Però després vivim en unes societats que tenen por de la complexitat, que veuen en el que és difícil un problema en lloc d’una oportunitat per estimular els curiosos, que consideren la filosofia una assignatura inútil i prescindible. Hem de culpar-ne la fragmentació provocada per l’ús d’internet? Si fos així, seria una mica paradoxal que la literatura a la qual es penja l’etiqueta de difícil sigui precisament la fragmentària. Un tipus de literatura que heu practicat en alguns dels vostres llibres.

Sí, perquè també n’hi ha d’altres, sobretot novel·les en què he escrit d’una manera més lineal i menys fragmentària. Però sí, la tecnologia, d’alguna manera, més que fragmentar, el que crec que fa és impedir que les persones aprofundeixin en el text. Un text pot ser molt bo, però llegit en una pantalla connectada a internet pot conduir a la superficialitat. L’important, diria, és la qüestió del suport. Una bona idea sobre un paper (o sobre una tela) es llegeix d’una manera diferent. Estam creant, però, una societat de desatents, de persones que se senten constantment fora de joc, endarrerides: quan veuen una imatge, senten automàticament que han de veure la imatge següent. Com es pot llegir, llavors, un text, si sempre vols ser en un altre lloc? Pens que la literatura és el món de la lentitud i de la solitud. En una societat tan ràpida, vinculada a les xarxes i a la idea de grup, la literatura apareix com una cosa aliena a aquest segle.

Estem creant una societat de desatents, de persones que se senten constantment fora de joc, endarrerides: quan veuen una imatge, senten automàticament que han de veure la imatge següent. Com es pot llegir, doncs, un text, si sempre vols ser en un altre lloc?

Gonçalo M. Tavares — Escriptor

I, enmig de l’acceleració que descriviu, l’educació, l’escola, pot ensenyar als infants d’avui que, per defensar-se, «les paraules són més poderoses que el karate», una metàfora que vos agrada molt emprar?

Ep! [riu] L’escola hauria de ser transformadora, però, malauradament, sent que no ho és. Almenys, per l’experiència contemporània que tenc a Portugal. No em referesc únicament a l’educació, sinó també al paper de les famílies en un assumpte molt important. Llegir i dominar el llenguatge no és només una qüestió d’erudits i acadèmics, està relacionada amb les nostres vides. I posaré alguns exemples. Si algú no sabés llegir i, d’alguna manera, fos bambo, em deman: aquesta persona, de qui s’enamoraria? D’una bamba o d’un bambo, no? Per molt guapa que sigui exteriorment aquella persona, si vostè és intel·ligent i se n’enamora… al cap de dos setmanes ja li haurà passat, no? Això també es trasllada a l’amistat. Si un és bambo, tendrà amics bambos. Per això, la qüestió del llenguatge no és un problema que hagi de preocupar els escriptors, sinó tota la societat.

En totes les entrevistes explicau que escriure és una necessitat física, corpòria, però què és llegir per a vós?

Llegir també és una altra necessitat! És difícil, però puc passar un o dos dies sense escriure. En canvi, d'ençà que tenc records, no crec que hagi passat ni un sol dia sense llegir. La lectura em dóna molt de plaer. Crec que, juntament amb l’escriptura, està vinculada a una cosa bàsica per a l'ésser humà: estar sozinho, tot sol, unes quantes hores cada dia. És la necessitat d’aïllament allò que et duu a la lectura i a l’escriptura.

Sol explicar que la literatura va guanyar el pols a les matemàtiques i al futbol, les altres dos passions que el varen acompanyar fins ben entrada l’adolescència. Per què els llibres varen guanyar les equacions i la pilota?

A poc a poc, d’una manera natural, vaig anar creant un búnquer. Espacial i temporal. El búnquer era —i és— el meu escriptori. I també ho és la franja horària en què escric, que sempre és al matí. Són sagrades.

A poc a poc, d’una manera natural, vaig anar creant un búnquer. Espacial i temporal. El búnquer era —i és— el meu escriptori. I també ho és la franja horària en què escric, que sempre és al matí. Són sagrades

Gonçalo M. Tavares — Escriptor

El lloc des d'on s'escriu és una república independent?

Sí, de vegades pens que la taula on escric pertany al segle XIX en lloc del segle XXI. És com si em traslladàs al passat perquè desconnect internet, desconnect el mòbil i així em puc concentrar. És una disciplina que practic des dels devuit anys, més o menys. Els meus pares sempre varen respectar aquesta disciplina. Si volien parlar amb mi, passaven un paper per davall la porta per no interrompre’m. Fixem-nos en l’etimologia de la paraula concentració. Con-cen-tra-ció. Amb un centre. És igual en portuguès i en català. Estar concentrat és tenir un centre.

El centre de gravetat permanent que cantava Battiato.

Sí! I, d’alguna manera, hi ha un únic centre. No podem estar concentrats en diversos centres. Si ho intentam, ens descentram. Reservant els matins per a la lectura i l’escriptura, em permet aconseguir una energia superatòmica. Per il·lustrar-ho, m’agrada recórrer a la imatge d’una lupa. Quan érem infants, qui no ha concentrat els raigs del sol a través del vidre per veure com cremen? Els pensaments dins el nostre cap funcionen igual. Si els concentram, el foc s’encén.

La capacitat de síntesi potser és un dels punts més forts de la seua literatura. Tant en la frase curta com en les frases més desenvolupades. És molt exigent quan edita els seus propis esborranys?

Escric molt de pressa —vint o vint-i-cinc pàgines en un matí— i després dedic molt de temps a corregir —potser vint dies per revisar aquestes vint pàgines. De vegades és un esforç enorme per eliminar només una paraula. Però també crec que el mateix temps treballa sobre el text. Per això, de vegades, tenc el que he escrit un any —o dos— abans de posar-me a revisar-ho.

Jo escric molt ràpid –vint i vint-i-cinc pàgines en un matí– i després trigues molt de temps a corregir –potser, vint dies per mirar-me aquestes vint pàgines. És un gran esforç, de vegades, per eliminar només una paraula

Gonçalo M. Tavares — Escriptor

Aquesta espera és una fórmula involuntària per escriure profecies? Li ho deman perquè profètica és l’adjectiu que sol acompanyar la seva darrera novel·la: O fim dos Estados Unidos da América: epopeia. La va escriure el 2019, es va publicar el 2025, en portuguès, i Seix Barral la traurà en castellà el 2027. Conta la història d’un imperi real, el ianqui, assetjat per un virus que només es contagia dins les seves fronteres. Una pandèmia nacional.

Curiosament, la millor manera d’intuir què passarà en el futur és mirar cap al passat. El meu punt de partida va ser Èdip, el grec. En aquell mite, la ciutat de Tebes està assetjada per la pesta. Jo estava repassant l’antiguitat quan, de sobte, vaig percebre una cosa que havia de succeir en un futur immediat. La història no deixa de repetir-se, en certa manera. Per això, un profeta també és, a la seva manera, un historiador. El fet profètic, més que màgia, són evidències. Només cal fixar-se en els signes per intuir què podria passar.

En la mateixa època en què estava escrivint O fim dos Estados Unidos, el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua va triar com a paraula de l’any un terme encunyat per la filòsofa Adela Cortina que també existeix en portuguès: aporofòbia. A partir d’aquesta por de la pobresa…

… sí, sí, és que vivim en un món on les diferències socials no deixen d’eixamplar-se…

… en la seua darrera novel·la, fantasieja amb eixamplar encara més la divisió entre rics i pobres. La pandèmia que travessa la distopia que ha escrit arriba fins al punt de modificar la biologia humana. Rics i pobres poden tenir relacions sexuals, però no poden aparellar-se. Com si, en lloc de ser persones de classes socials diferents, fossin exemplars de dues espècies distintes. Els pares de l’eugenèsia haurien somiat un món tan cruel com aquest.

Sí, el llibre és una metàfora d’aquesta idea que pretén fer-nos creure que el problema de l’economia són els pobres, un símbol d’aquesta visió que considera el pobre com un intocable i la pobresa com una xacra, una malaltia. Aquests conceptes provoquen que l’hospitalitat d’una societat envers els pobres es redueixi dràsticament. A mi m’encanta pensar en els hospitals —públics— com un espai d’hospitalitat.

La paraula hospital comparteix arrel amb hotel. Els hospitals primigenis eren asils, hospicis, hostals.

Exacte. Un hospital públic és una de les coses més belles que ha pogut crear l’ésser humà perquè xoca frontalment amb aquesta aversió que es té als pobres. Com si la pobresa fos contagiosa.

Aquesta reflexió m’ha fet pensar en els pocs minuts de què disposen els metges de capçalera en molts centres de salut espanyols per atendre els pacients. La consulta dura dotze, deu, vuit minuts, fins i tot. Un temps cada vegada més reduït.

[Es queda pensatiu uns segons] És curiós pensar com canvien les coses. Per als grecs, ser hospitalari era una qüestió bàsica. Els déus es disfressaven de pobres i posaven a prova els amfitrions. En el món tan veloç en què vivim, en canvi, molts poderosos han prescindit de la idea d’hospitalitat.

Per als grecs ser hospitalari era una qüestió bàsica. Els déus s'emmascaraven en forma de pobres i posaven a prova els amfitrions. En el món tan veloç en el qual vivim, però, molts poderosos han prescindit de la idea d'hospitalitat

En el discurs que pronunciarà quan reculli el Prix Formentor [l’entrevista es duu a terme abans de la gala] ha escrit aquesta frase: «Llegir no canvia el món, però permet veure’l millor». La literatura no ens pot il·lusionar amb un futur en què el poder s’agenolli de nou davant la bellesa, un concepte amb què vostè ha jugat en alguna de les seues faules?

Malauradament, no crec que la literatura pugui arribar tan lluny. Ens pot canviar individualment, però no pot canviar un país. A voltes, té més influència una notícia publicada en un diari que un llibre sencer. Però el que sí que pot fer la literatura és descriure la fesomia de la força. Perquè la tasca d’un escriptor seriós no és escriure per a l’emperador, sinó per als qui lluiten contra l’emperador. Per això, la literatura és un exercici de resistència.

Malauradament, no crec que la literatura pugui arribar a tant. Pot canviar-nos individualment, però no pot canviar un país. De vegades, té més influència una notícia publicada en un diari que un llibre sencer

Gonçalo M. Tavares — Escriptor

Entre els espanyols lusòfils hi ha una conversa que se sol repetir: a Portugal, tot va més a poc a poc que en aquest costat de la frontera; hi ha, fins i tot, un amor o, potser, un respecte per les coses antigues, autèntiques. Vostè també ho veu així o aquesta imatge que li he descrit és el clixé d’una postal turística?

Crec que és una visió externa… i que potser la culpa la té el fado [riu]. Portugal és un país molt elèctric: té totes les virtuts i els defectes de la velocitat. Hi ha un Portugal contemporani molt vinculat a la tecnologia, a la intel·ligència artificial, etcètera… També estam perdent una certa saviesa que habita al camp. Per això, no crec que siguem una excepció en aquesta Europa accelerada.

Tot va canviar amb la turistificació de Lisboa i Porto, els casos més evidents que el PIB augmenta, però la classe mitjana s’empobreix?

La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en una tragèdia perquè en pocs anys els preus s’han triplicat. Ni jo ni ningú no té solucions davant aquesta realitat, però crec que és important reconèixer —d’una manera nítida— que hi ha un problema, clarament un problema, amb el fenomen Airbnb: que cada casa pugui convertir-se en un microhotel. Objectivament, hi ha menys habitatges per viure-hi. Aquí, a Mallorca, he parlat amb Basilio [Baltasar, el director de la Fundació Formentor] sobre la contradicció de com podem resoldre aquest problema si no volem prohibir-nos viatjar i fer de turistes. Però el que sí que veig és que ens trobam davant un desequilibri en què el domini turístic s’imposa a les poblacions locals.

La qüestió habitacional es va tornar en tragèdia perquè en pocs anys es van triplicar els preus. Ni jo ni ningú té solucions davant d'aquesta realitat, però crec que és important reconèixer –de forma nítida– que hi ha un problema, clarament un problema, amb el fenomen Airbnb: que cada casa pugui ser un micro hotel

Els habitants de les Illes Balears —on sembla que enguany arribarem als vint milions de turistes— ho experimentam contínuament.

I tant. A Barcelona fa molts anys que passa. Enrique Vila-Matas sol dir que fa molt de temps que no aconsegueix baixar a la Rambla. Jo som lisboeta —perquè visc a Lisboa— i tampoc no baix al centre de la ciutat perquè ja no el reconec. És una invasió, pacífica, però una invasió, que canvia el ritme de les ciutats. Em sembla trist, però quina és la solució? Ep! No ho sé.

Acabarem l’entrevista i encara no haurà aparegut l’elefant dins l’habitació, el primer dels temes que els editors que s’han reunit en aquest hotel han plantejat en les seves converses: l’ús de la intel·ligència artificial en la literatura. Imaginem que un col·lega seu, escriptor, el telefona per quedar en un restaurant, però que el dinar no és més que una excusa per plantejar-li el dilema següent: el seu col·lega té un contracte signat amb una editorial important, ha cobrat una bestreta, s’acosta la data de lliurament i, com que està bloquejat i no podrà lliurar el manuscrit, té la temptació de recórrer a la intel·ligència artificial. Què li respondria?

Que la intel·ligència artificial —per a la literatura— és una invenció del dimoni! Som molt pessimista respecte d’això. La intel·ligència artificial està pensada per complaure els mandrosos i la peresa no és més que la il·lusió d’aconseguir una cosa sense haver de treballar-hi. Què li respondria a aquest escriptor? Dedicar-se a qualsevol altra cosa. Fer servir una màquina per escriure, per a mi, és tan absurd com inacceptable; és el que fa algú que no vol escriure, que no té la necessitat d’escriure, que no sent que escriure formi part de la seva vida —i li doni sentit. Potser, si em planteja aquesta qüestió, la seva necessitat sigui, simplement, fingir que publica un llibre.

La noche cae sobre la Badia de Pollença. Después de que una ráfaga de flashes anuncie la llegada de la comitiva política que encabeza Marga Prohens y de que una guitarra española haya interpretado un repertorio de piezas clásicas, Gonzalo M. Tavares se echa para atrás la bufanda sobre los hombros de la chaqueta vaquera, agradece al jurado, nombra a la traductora, “Rosa Martínez-Alfaro”, de entre las palabras que tiene escritas delante de sus gafas redondas, agarra con fuerza los papeles para que no se escapen al Mediterráneo y, “en un ”español aproximado“, lee en voz alta:

–Estamos inclinados con fuerza hacia la muerte, como una piedra bípeda que se ha lanzado desde lo alto y que, mientras no toca el suelo, hace lo que el destino permite; a veces escribe, otras veces calla. Pero imagino esto: escribir mientras se cae. Escribir es una modalidad de la caída. Una forma de caer sin quedarse callado. Una forma de ver caer a los otros sin callar…

En el retorno del Premio Formentor de las Letras al hotel donde nació a principios de los sesenta, Tavares pronunció este domingo un discurso titulado Piedra, planta, animal y escritor. Escucharlo fue como sumergirse en los motivos que empujan a este novelista, poeta, dramaturgo y ensayista a empuñar todos los días dos herramientas artesanales. La lectura, “una cosa de locos”, y la escritura, “un pequeño agujero en esta barrera infernal de acontecimientos del siglo”. “Necesidades corpóreas” que le han llevado a publicar una treintena de obras en una carrera que arrancó al cumplir los treinta, hace justo un cuarto de siglo.

Admirador de Cervantes y admirado por Saramago –al que también consideró un maestro que “ensanchó el mundo” a sus compatriotas–, Tavares se ha convertido en el tercer escritor portugués más traducido de todos los tiempos. Sólo Pessoa y Eça de Queirós lo superan. Al integrarse –con Beckett, Borges o, más cercana en el tiempo, Ernaux– en “la familia de Formentor”, su apellido podría sonar con más fuerza todavía cuando dentro de un año se anuncie el ganador del próximo Premio Nobel de Literatura. El éxito no parece trastornar, sin embargo, a un hombre que quizás sólo escriba para que sus dos hijas y su hijo –que se dedican a la música, el cine y las matemáticas– no caigan en la tentación de la inteligencia artificial; para que no “abdiquen de su pensamiento” y olviden que “la densidad del mensaje necesita tiempo”.

Tavares, en Mallorca, no regateó ni un segundo. Veinte minutos duró su discurso y tres cuartos, la rueda de prensa que había ofrecido a las tres de la tarde de un 1 de noviembre donde dejó titulares de altura: “La literatura no es un asunto de mercaderes”, “el fascismo es la fuerza que se pone delante de los frágiles”, “el mal en el lenguaje no está en los sujetos sino en los verbos; quien piensa que no será nunca el malo es quien más opciones tiene de morder la carne frágil”. Tampoco faltaron las entrevistas antes de la gala. El escritor hizo media docena. Cuando llegó el turno de elDiario.es y tras posar diligente ante el fotógrafo, Tavares agradeció poder expresarse en su lengua natal. Si el cerebro tiene un enemigo, “es el cansancio”: “Por eso los pobres no pueden hacer la revolución”.

Algunas de sus obras, como los relatos que articulan, por ejemplo, sus Historias falsas, parecen escritas pensando en lectores infantiles o, al menos, en un público juvenil. ¿Concibió así esos relatos de filosofía imaginada?

A mí me gusta escribir algunos libros de una forma muy simple, como, por ejemplo, El señor Valéry [el primer volumen de El Barrio, una serie de libros donde Tavares pone a dialogar a escritores como Paul Valéry, Italo Calvino o Robert Walser]. Es un libro que puede ser leído por diferentes edades, cada una extraerá diferentes interpretaciones. Me gusta la idea de no ver el lenguaje como una barrera.

El lenguaje siempre tiene diferentes capas y, cada capa, es una tonalidad.

Sí, claro. Por eso, un niño puede disfrutar de la filosofía. Ante cualquier relato filosófico se va a fijar en aspectos diferentes que un adulto.

Pero luego vivimos en unas sociedades que le tienen miedo a lo complejo, que ven en lo difícil un problema en vez de una oportunidad para estimular a los curiosos, que consideran la filosofía como una asignatura inútil y prescindible. ¿Le echamos la culpa a la fragmentación provocada por el uso de internet? Si fuera así, sería un poco paradójico que la literatura a la que se le pone la etiqueta de difícil sea la fragmentaria. Un tipo de literatura que ha practicado en algunos de sus libros.

Sí, porque hay otros, sobre todo, novelas donde he escrito de una forma más lineal y menos fragmentaria. Pero. sí, la tecnología, de alguna manera, más que fragmentar, lo que creo que hace es que no permite que las personas excaven en el texto. Un texto puede ser muy bueno, pero leído en una pantalla conectada a internet puede conducir a la superficialidad. Lo importante, diría, es la cuestión del soporte. Una buena idea sobre un papel (o sobre una tela) es leída de una forma diferente. Estamos creando, sin embargo, una sociedad de desatentos, de personas que se sienten constantemente fuera de juego, atrasadas: cuando ven una imagen, sienten automáticamente que tienen que ver la siguiente imagen. ¿Cómo se puede leer, entonces, un texto, si siempre quieres estar en otro sitio? Pienso que la literatura es el mundo de la lentitud y de la soledad. En una sociedad tan rápida, ligada a las redes y la idea de grupo, la literatura aparece como algo fuera de este siglo.

Estamos creando una sociedad de desatentos, de personas que se sienten constantemente fuera de juego, atrasadas: cuando ven una imagen, sienten automáticamente que tienen que ver la siguiente imagen. ¿Cómo se puede leer, entonces, un texto, si siempre quieres estar en otro sitio?

Gonçalo M. Tavares — Escritor

Y, en mitad de la aceleración que describe, ¿la educación, la escuela, puede enseñar a los niños de hoy que, para defenderse, “las palabras son más poderosas que el kárate”, una metáfora que le gusta mucho utilizar?

¡Eh! [ríe] La escuela debería ser transformadora, pero, infelizmente, siento que no lo es. Al menos, por la experiencia contemporánea que tengo en Portugal. No me refiero únicamente a la educación, también al papel de las familias en un asunto muy importante. Leer y dominar el lenguaje no es sólo una cuestión de eruditos y académicos, está relacionada con nuestras vidas. Y voy a dar algunos ejemplos. Si alguien no supiera leer y, de alguna manera, fuera un tonto, yo me pregunto: ¿esa persona, de quién se va a enamorar? Con una tonta o con un tonto, ¿no? Por muy guapa exteriormente que sea esa persona, si usted es inteligente y se enamora de ella… a las dos semanas se le va a pasar, ¿no? Eso también se traspasa a la amistad. Si uno es tonto, va a tener amigos tontos. Por eso, la cuestión del lenguaje no es un problema que deba preocupar a los escritores sino a toda la sociedad.

La escuela debería ser transformadora, pero, infelizmente, siento que no lo es. No me refiero únicamente a la educación, también al papel de las familias en un asunto muy importante. Leer y dominar el lenguaje no es sólo una cuestión de eruditos y académicos, está relacionada con nuestras vidas

En cualquier entrevista cuenta que escribir es una necesidad física, corpórea, ¿pero qué es leer para usted?

¡Leer también es otra necesidad! Es difícil, pero puedo pasar uno o dos días sin escribir. Sin embargo, desde que tengo recuerdos, no creo que haya pasado un sólo día sin leer. La lectura me da mucho placer. Creo que, junto a la escritura, está ligada una cosa básica para el ser humano: estar sozinho, solo, unas horas todos los días. Es la necesidad de aislamiento lo que te lleva a la lectura y a la escritura.

Suele contar que la literatura le ganó el pulso a las matemáticas y al fútbol, las otras dos pasiones que le ocuparon hasta bien entrada la adolescencia. ¿Por qué le ganaron los libros a las ecuaciones y al balón?

Poco a poco, de forma natural, fui creando un búnker. Espacial y temporal. El búnker era –y es– mi escritorio. Y también lo es la franja temporal en la que escribo, que siempre es por las mañanas. Son sagradas.

¿El lugar donde se suele escribir es una república independiente?

Sí, a veces pienso que la mesa donde escribo pertenece al siglo XIX en vez de al siglo XXI. Es como si me trasladara al pasado porque desconecto internet, desconecto el móvil, así puedo concentrarme. Es una disciplina que practico desde los dieciocho años, más o menos. Mis padres siempre respetaron esa disciplina. Si querían hablar conmigo, pasaban un papel por debajo de la puerta para no interrumpirme. Fijémenos en la etimología de la palabra concentración. Con-cen-tra-ción. Con un centro. Es igual en portugués y en español. Estar concentrado es tener un centro.

El centro de gravedad permanente que cantaba Battiato.

¡Sí! Y, de alguna manera, hay un único centro. No podemos estar concentrados en varios centros. Si lo intentamos, nos descentramos. Guardando las mañanas para la lectura y la escritura, me permito conseguir una energía súper atómica. Para ilustrarlo me gusta recurrir a la imagen de una lupa. Siendo un niño, ¿quién no ha concentrado los rayos del sol en su cristal para ver cómo queman? Los pensamientos en nuestra cabeza funcionan igual. Si los concentramos, el fuego se enciende.

La capacidad de síntesis quizás sea uno de los puntos más fuertes de su literatura. Tanto en la frase corta como en las frases más desarrolladas. ¿Es muy exigente cuando edita sus propios borradores?

Yo escribo muy rápido –veinte y veinticinco páginas en una mañana– y luego tardo mucho tiempo en corregir –quizás, veinte días para mirarme esas veinte páginas. Es un gran esfuerzo, a veces, para eliminar sólo una palabra. Pero también creo que el propio tiempo trabaja sobre el texto. Por eso a veces tardo un año –o dos– en ponerme a revisar lo que escribí.

Yo escribo muy rápido –veinte y veinticinco páginas en una mañana– y luego tardo mucho tiempo en corregir –quizás, veinte días para mirarme esas veinte páginas. Es un gran esfuerzo, a veces, para eliminar sólo una palabra

Gonçalo M. Tavares — Escritor

¿Esa espera es una fórmula involuntaria para escribir profecías? Se lo pregunto porque profética es el adjetivo que suele acompañar a su última novela: O fim dos Estados Unidos da América: epopeia. La escribió en 2019, se publicó en 2025, en portugués, y Seix Barral la lanzará en castellano en 2027. Cuenta la historia de un imperio real, el yanqui, asediado por un virus que sólo se contagia dentro de sus fronteras. Una pandemia nacional.

Curiosamente, la mejor manera de intuir lo que va a pasar en el futuro es mirar hacia el pasado. Mi punto de partida fue Edipo, el griego. En aquel mito la ciudad de Tebas está asediada por la peste. Yo estaba revisando la Antigüedad cuando, de repente, percibí algo que iba a suceder en el futuro inmediato. La Historia no deja de repetirse en cierta manera. Por eso, un profeta también es, a su manera, historiador. Lo profético, más que magia, son evidencias. Basta fijarse en los signos para intuir lo que podría suceder.

En la misma época en la que estaba escribiendo O fim dos Estados Unidos, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española eligió como palabra del año un término ideado por la filósofa Adela Cortina que también existe en portugués: aporofobia. A partir de ese miedo a la pobreza…

… sí, sí, es que vivimos en un mundo donde las diferencias sociales no dejan de agrandarse…

… en su última novela, fantasea con agrandar todavía más la división entre ricos y pobres. La pandemia que atraviesa la distopía que ha escrito llega al punto de modificar la biología humana. Ricos y pobres pueden tener sexo, pero no pueden aparearse. Como si en vez de personas de clases sociales diferentes fueran ejemplares de dos especies distintas. Los padres de la eugenesia habrían soñado con un mundo así de cruel.

Sí, el libro es una metáfora de esa idea que pretende hacernos creer que el problema de la economía son los pobres, un símbolo de la visión que considera al pobre como un intocable y la pobreza como una dolencia, una enfermedad. Esos conceptos provocan que la hospitalidad de una sociedad hacia los pobres se reduzca drásticamente. A mí me encanta pensar en los hospitales –públicos– como un espacio de hospitalidad.

La palabra hospital comparte raíz con hotel. Los hospitales primigenios eran asilos, hospicios, posadas.

Exacto. Un hospital público es una de las cosas más bonitas que haya podido crear el ser humano porque choca frontalmente con esa aversión que se le tiene al pobre. Como si la pobreza fuera contagiable.

Esa reflexión me ha hecho pensar en los pocos minutos de que disponen los médicos de cabecera en muchos centros de salud españoles para ver a sus pacientes. La consulta dura doce, diez, ocho minutos incluso. Un tiempo cada vez más pequeño.

[Piensa unos segundos] Es curioso pensar cómo cambian las cosas. Para los griegos ser hospitalario era una cuestión básica. Los dioses se enmascaraban en forma de pobres y ponían a prueba a los anfitriones. En el mundo tan veloz en el que vivimos, sin embargo, muchos poderosos han prescindido de la idea de hospitalidad.

Para los griegos ser hospitalario era una cuestión básica. Los dioses se enmascaraban en forma de pobres y ponían a prueba a los anfitriones. En el mundo tan veloz en el que vivimos, sin embargo, muchos poderosos han prescindido de la idea de hospitalidad

En el discurso que pronunciará cuando recoja el Prix Formentor [la entrevista se lleva a cabo antes de la gala] ha escrito esta frase: “Leer no cambia el mundo, pero permite verlo mejor”. ¿La literatura no puede ilusionarnos con un futuro donde el poder se arrodille de nuevo frente a la belleza, un concepto con el que usted ha jugado en alguna de sus fábulas?

Infelizmente, no creo que la literatura pueda llegar a tanto. Puede cambiarnos individualmente, pero no puede cambiar un país. A veces, tiene más influencia una noticia publicada en un periódico que un libro entero. Pero lo que sí puede hacer la literatura es describir la fisonomía de la fuerza. Porque la tarea de un escritor serio no es escribir para el emperador sino para los que luchan contra el emperador. Por eso, la literatura es un ejercicio de resistencia.

Infelizmente, no creo que la literatura pueda llegar a tanto. Puede cambiarnos individualmente, pero no puede cambiar un país. A veces, tiene más influencia una noticia publicada en un periódico que un libro entero

Gonçalo M. Tavares — Escritor

Entre españoles lusófilos hay una conversación que suele repetirse: en Portugal, todo va más lento que al este lado de la raya; hay, incluso, un amor o, quizás, un respeto por las cosas viejas, auténticas. ¿Usted lo ve también así o esa imagen que le he descrito es el cliché de una postal turística?

Creo que es una visión externa… y que la culpa quizás la tenga el fado [ríe]. Portugal es un país muy eléctrico: posee todas las cualidades y defectos de la velocidad. Hay un Portugal contemporáneo muy vinculado a la tecnología, a la inteligencia artificial, etcétera… También estamos perdiendo una cierta sabiduría que habita en el campo. Por eso, no creo que seamos una excepción en esta Europa acelerada.

¿Todo cambió con la turistificación de Lisboa y Oporto, los casos más evidentes de que el PIB aumenta, pero la clase media se empobrece?

La cuestión habitacional se tornó en tragedia porque en pocos años se triplicaron los precios. Ni yo ni nadie tiene soluciones ante esa realidad, pero creo que es importante reconocer –de forma nítida– que hay un problema, claramente un problema, con el fenómeno Airbnb: que cada casa pueda ser un micro hotel. Objetivamente, hay menos casas para habitar. Aquí, en Mallorca, he hablado con Basilio [Baltasar, el director de la Fundación Formentor] sobre la contradicción de cómo podemos solucionar ese problema si no queremos prohibirnos viajar y ser turistas. Pero lo que sí veo es que estamos ante un desequilibrio, donde el dominio turístico vence a las poblaciones locales.

La cuestión habitacional se tornó en tragedia porque en pocos años se triplicaron los precios. Ni yo ni nadie tiene soluciones ante esa realidad, pero creo que es importante reconocer –de forma nítida– que hay un problema, claramente un problema, con el fenómeno Airbnb: que cada casa pueda ser un micro hotel

Los habitantes de las Illes Balears –donde parece que llegaremos a los veinte millones de turistas este año– lo experimentamos todo el tiempo.

Y tanto. En Barcelona lleva muchos años ocurriendo. Enrique Vila-Matas suele decir que lleva mucho tiempo sin lograr bajar a Las Ramblas. Yo soy lisboeta –porque vivo en Lisboa– y tampoco bajo al centro de la ciudad porque ya no lo reconozco. Es una invasión, pacífica, pero invasión, que cambia el ritmo de las ciudades. Me parece triste, ¿pero cuál es la solución? ¡Eh! No lo sé.

Vamos a terminar la entrevista y todavía no apareció el elefante en la habitación, el primero de los temas que los editores que se han reunido en este hotel han planteado en sus conversaciones: el uso de la inteligencia artificial en la literatura. Imaginemos que un colega suyo, escritor, le llama para citarse en un restaurante, pero que el almuerzo no es más que una excusa para plantearle el siguiente dilema: su colega tiene un contrato firmado con una editorial importante, ha cobrado un adelanto, se acerca la fecha de entrega y, como está bloqueado y no va a poder entregar el manuscrito, siente tentaciones de recurrir a la inteligencia artificial. ¿Qué le respondería?

¡Que la inteligencia artificial –para la literatura– es una invención del diablo! Soy muy pesimista respecto a eso. La inteligencia artificial está pensada para contentar a los perezosos y la pereza no es más que la ilusión de conseguir algo sin trabajárselo. ¿Qué le contestaría a ese escritor? Dedíquese a cualquier otra cosa. Usar una máquina para escribir, para mí, es tan absurdo como inaceptable; es lo que hace alguien que no quiere escribir, que no tiene la necesidad de escribir, que no siente que escribir forme parte –y dé sentido– a su vida. Tal vez, si me plantea esa cuestión, su necesidad sea, simplemente, la de fingir que edita un libro.

“Veieu? Aquí només se'n conserva la part inferior de l'avantcambra i aquí podeu veure la cantonada d'una altra. En aquella, en canvi, es conserven senceres”. Pau Sureda, investigador de l'Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC, coneix bé cada racó de la necròpolis de Son Sunyer, situada a pocs quilòmetres de l'aeroport de Palma, allà on el paisatge sembla aliè al tràfec dels avions i a l'expansió urbana. Entre corredors, cambres centrals i nínxols laterals, alguns de malmesos pel pas del temps i per l'extracció de marès, les excavacions dutes a terme en aquest antic laberint funerari han permès documentar una troballa excepcional: restes humanes i ceràmiques que obren noves vies per reconstruir com vivien —i com enterraven els seus morts— els habitants de Mallorca fa uns 3.500 anys, molt abans que els talaiots comencessin a dibuixar la seva silueta.

És l'últim dia de feina i, sota el sol de finals d'octubre, els arqueòlegs aprofiten les darreres hores de treball de camp. elDiario.es ha acompanyat l'equip durant part de la jornada per conèixer de prop els resultats d'una campanya que ha permès documentar nivells funeraris de l'edat del bronze en un dels hipogeus de la necròpolis, un període que va transformar l'illa fa entre 3.000 i 4.000 anys. Sota les restes de les ocupacions posteriors, el jaciment conserva les petjades d'una comunitat que va utilitzar cavitats excavades a la roca per donar sepultura als seus morts. “El més antic són les restes funeràries: restes òssies humanes i també ceràmica prehistòrica”, explica Sureda, codirector de les excavacions juntament amb Jordi Hernández, investigador de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC-CERCA).

La troballa cobra una rellevància especial perquè, a Mallorca, nombrosos hipogeus han patit alteracions, reutilitzacions o buidatges que en dificulten la interpretació i la reconstrucció de la funció original. A Son Sunyer, les cavitats van ser freqüentades en diferents èpoques, i l'extracció de blocs de marès durant els segles XVI i XVII va malmetre parcialment el conjunt. Aquesta successió d'usos i transformacions havia dificultat la identificació dels nivells corresponents als enterraments prehistòrics. L'excavació actual, tanmateix, ha permès comprovar que, sota els dipòsits més recents, encara es conserven evidències de la funció funerària original.

Les troballes cobren especial rellevància perquè, a Mallorca, nombrosos hipogeus han sofert alteracions, reutilitzacions o buidatges. A Son Sunyer, l'extracció de blocs de marès va destruir parcialment el conjunt però, sota els dipòsits més recents, encara es conservaven evidències d'aquella primera funció funerària

Restes humanes, ceràmiques i preguntes encara obertes

Mentre els arqueòlegs retiren acuradament la terra, apareix un punxó entre els sediments. Es tracta d'una petita eina que va poder utilitzar-se per treballar el cuir i les pells. “La forma de la punta permet distingir-lo d'altres instruments”, explica Sureda mentre observa la troballa. En determinats contextos de l'Edat del Bronze, els punxons metàl·lics apareixen en enterraments femenins i s'han interpretat com a possibles indicadors de la participació de les dones en la producció tèxtil. La peça se suma als vestigis que els arqueòlegs estudien al jaciment per reconstruir la vida quotidiana de les comunitats prehistòriques que es van assentar a la zona.

Son Sunyer està format per nou hipogeus, coves artificials excavades a la roca que es van utilitzar com a espais funeraris durant el període que va precedir a l'illa la històrica cultura talaiòtica. Les seves cambres presenten configuracions diverses: algunes són petites i de planta circular; altres presenten estructures més complexes, amb corredors, cambres, bancs adossats a les parets i nínxols laterals. L'equip ha pogut identificar nivells corresponents a l'ús prehistòric de l'hipogeu SSU9, descobert durant la campanya de 2024 després que l'equip advertís una estructura excavada a la roca que no encaixava amb les empremtes d'una antiga pedrera. La prospecció amb georadar va permetre investigar les anomalies detectades sota el terreny i orientar l'excavació posterior.

L'existència d'aquesta cambra, que fins llavors havia passat inadvertida, va obrir una oportunitat per estudiar una estructura funerària que cap investigació anterior havia documentat.

L'equip ha pogut identificar nivells corresponents a l'ús prehistòric de l'hipogeu SSU9, descobert el 2024 després d'advertir una estructura excavada a la roca que no encaixava amb les empremtes d'una antiga pedrera. L'existència d'aquesta cambra va obrir una oportunitat per estudiar una estructura funerària que cap investigació anterior havia documentat

A partir d'aquell moment, els arqueòlegs es van endinsar en les cavitats per estudiar les restes que la roca havia preservat durant mil·lennis. Entre els materials recuperats hi ha restes òssies humanes, fragments de ceràmica, punxons metàl·lics i botons fabricats amb ossos d'animals. Cada fragment constitueix una peça més d'un trencaclosques que pot ajudar a reconstruir els rituals funeraris d'aquelles comunitats prehistòriques. L'estudi paleopatològic de les restes humanes recuperades en intervencions anteriors va permetre identificar almenys dos individus adults i una alteració lleu en una falange de la mà, possiblement relacionada amb activitats que exigien un ús intensiu de les mans.

La disposició de la cambra també ofereix pistes sobre l'organització dels enterraments. Els investigadors plantegen la hipòtesi que els cossos es dipositaven inicialment sobre els bancs de pedra o als nínxols laterals, on tindria lloc una primera fase del ritual funerari. Amb el pas del temps, les restes òssies podrien haver-se traslladat a la zona central per deixar espai a nous enterraments. Aquesta hipòtesi explicaria per què els ossos apareixen dispersos i desarticulats. Un altre dels aspectes que els arqueòlegs esperen esclarir és la presència d'enterraments infantils i el lloc que ocupaven els infants en els rituals col·lectius.

Les investigacions futures permetran estudiar les restes humanes per conèixer aspectes com l'edat dels individus, les possibles patologies, l'alimentació i les característiques genètiques. També es planteja la possibilitat d'analitzar-ne l'ADN antic per explorar possibles relacions de parentiu i comparar-ne les característiques genètiques amb les d'altres poblacions de la Mediterrània occidental.

Les futures investigacions permetran estudiar les restes humanes per conèixer aspectes com l'edat dels individus, les seves possibles patologies, la seva alimentació i les seves característiques genètiques. També obren la possibilitat d'analitzar el seu ADN antic per comparar les seves característiques genètiques amb les d'altres poblacions de la Mediterrània occidental

La necròpolis que va sobreviure a una pedrera

La ubicació de Son Sunyer també ajuda a reconstruir el paisatge en què es va crear la necròpolis. Les cavitats es troben en una elevació rocosa a prop de l'antic aiguamoll del Prat de Sant Jordi, en un entorn molt diferent de l'actual. Abans de la dessecació, culminada al segle XIX, la zona estava marcada per la presència de l'albufera i de terrenys humits. Segons la interpretació de Jordi Hernández, autor de l'estudi “Els hipogeus de Son Sunyer (es Pil·larí, Palma), seixanta anys després”, les àrees interiors oferien millors condicions per als assentaments agrícoles, mentre que la franja pròxima a l'aiguamoll i a la mar podria haver tingut una funció diferenciada dins del territori. La situació de Son Sunyer convida, així, a estudiar la possible relació entre els espais destinats als vius i els reservats als morts.

La història del lloc, però, no acaba amb els enterraments de l'edat del bronze. Les excavacions han documentat materials que indiquen que les cavitats van tornar a utilitzar-se o van ser freqüentades en èpoques posteriors, des del període talaiòtic fins a temps més recents, inclòs el període medieval islàmic. Algunes d'aquestes transformacions van deixar petjades visibles a la roca. En una de les cavitats s'hi va trobar una obertura a la part superior que podria haver facilitat l'entrada de llum o la sortida del fum. També s'hi van identificar modificacions a l'accés que podrien correspondre a la instal·lació d'una porta de fusta. A l'interior, diversos forats quadrats alineats a la paret fan pensar que es podrien haver utilitzat per subjectar una estructura de fusta, potser un llit.

Les excavacions han documentat materials que apunten que les cavitats van tornar a utilitzar-se o van ser freqüentades en èpoques posteriors, des del període talaiòtic fins a temps més recents, passant pel període medieval islàmic

En un altre dels hipogeus, els investigadors van localitzar una menjadora tallada en un dels bancs de pedra, un element que apunta a un possible ús com a estable. Les restes d'animals trobades al jaciment —entre les quals hi ha ovelles, cabres, bovins, porcs, cavalls o ases, conills i gallines— ofereixen noves pistes sobre les activitats que s'hi van desenvolupar. Aquesta interpretació planteja que, per adaptar l'espai a la presència dels animals, podria haver calgut rebaixar el terra per guanyar alçada i facilitar-ne l'entrada i l'estada.

La transformació més destructiva, tanmateix, va arribar amb l'explotació de la pedra. L'activitat extractiva dels segles XVI i XVII va alterar la fesomia d'algunes cavitats i en va modificar els nivells arqueològics. Sureda planteja fins i tot que algunes restes podrien correspondre a aliments consumits pels treballadors que hi anaven a extreure blocs de marès i que utilitzaven l'hipogeu com a petit refugi o lloc de descans. Les cavitats també es van reutilitzar al llarg del temps com a refugi o espai per guardar-hi animals. Aquesta successió d'evidències converteix Son Sunyer en un registre de llarga durada: un espai concebut per enterrar-hi els morts que, amb el pas dels segles, es va incorporar a altres activitats humanes.

La transformació més destructiva va arribar amb l'explotació de la pedra: l'activitat extractiva dels segles XVI i XVII va canviar la fisonomia d'algunes cavitats i va alterar els nivells arqueològics

Les xarxes d'intercanvi de metalls a la Mediterrània occidental

Les investigacions s'emmarquen en un projecte que situa l'arqueologia balear en un context molt més ampli: “Premetoc” (“Prehistòria i metal·lúrgia en les societats de la Mediterrània occidental”). Finançat per la Xunta de Galícia, amb aportacions del Consell de Mallorca i la col·laboració de l'associació Amics de Na Galera, el projecte vol comprendre com es relacionaven les diferents societats de la Mediterrània occidental a partir de l'estudi dels sistemes de distribució dels metalls durant l'edat del bronze.

Al jaciment d'Es Velar, situat al municipi de Santanyí, les excavacions van començar el 12 d'octubre amb l'objectiu d'ampliar les àrees investigades i localitzar restes d'activitat metal·lúrgica. Durant la campanya del 2025, l'equip va documentar nivells arqueològics ben conservats de finals del tercer mil·lenni abans de la nostra era. Les troballes apunten que Es Velar podria ser un dels jaciments a l'aire lliure més ben conservats d'aquest període i un dels exemples més destacats del grup arqueològic campaniforme a les Illes Balears.

La nova intervenció pretén localitzar restes metal·lúrgiques similars a les trobades en superfície durant la dècada de 1980, amb la finalitat d'avançar en el coneixement de l'activitat metal·lúrgica desenvolupada al jaciment. Els primers resultats dels treballs es presentaran al novembre en les Jornades Locals de Santanyí. La campanya compta, a més, amb el suport de l'associació cultural Lausa.

Un registre excepcional per estudiar la prehistòria mallorquina

Les primeres investigacions arqueològiques sobre Son Sunyer es remunten al segle XX. El jaciment va ser documentat de manera destacada durant la dècada de 1960 per l'arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy, que va estudiar diverses de les cavitats funeràries i els materials que s'hi havien conservat. Els plànols d'algunes estructures també havien estat publicats per l'investigador i historiador Miquel Àngel Mascaró Pasarius.

Quan el 2016 van començar els treballs de neteja encapçalats per Jorge Argüello per localitzar les cavitats i alliberar-ne els accessos, els arqueòlegs van constatar que algunes mates i ullastres havien crescut fins i tot a l'interior dels hipogeus que havien quedat oberts al cel. A la coneguda com a cova de la Figuera, els brots dels arbres cobrien completament l'entrada original. La vegetació havia amagat del paisatge unes estructures que, malgrat la seva importància arqueològica, havien romàs durant anys fora de la mirada pública.

Els treballs de desbrossament es van reprendre el 2020, primer amb tasques de neteja i adequació del terreny i, posteriorment, amb excavacions arqueològiques. Aquestes intervencions han permès estudiar el conjunt amb noves tècniques d'investigació. Durant els primers treballs, els arqueòlegs ja havien observat nombrosos fragments de ceràmica de diferents èpoques i algunes restes humanes a la superfície, tot i que no les van arribar a recollir. La intervenció del 2022, que sí que va comportar la remoció de terres, va permetre recuperar nous materials, classificats en dues grans categories: restes de cultura material moble i restes bioarqueològiques.

L'inventari d'aquella campanya inclou 46 fragments arqueològics d'època moderna i 23 d'època medieval islàmica. Entre les peces ceràmiques hi ha materials relacionats amb la cuina, l'emmagatzematge i el consum. Aquests indicis apunten que les cavitats van tenir usos domèstics després de la seva funció funerària original i que algunes es podrien haver començat a reutilitzar ja durant el període andalusí. La col·laboració entre l'INCIPIT-CSIC, Jordi Hernández i l'equip de l'ICAC-CERCA ha donat continuïtat a aquest projecte.

Els hipogeus permeten estudiar com es construïen els espais funeraris i com s'organitzaven els enterraments col·lectius abans del desenvolupament de la cultura talaiòtica. La campanya d'enguany ha conclòs amb un resultat fonamental: la confirmació que l'hipogeu SSU9 conserva evidències de l'ús funerari prehistòric sota els estrats corresponents a etapes posteriors. El pas següent serà estudiar els materials recuperats i obtenir datacions que permetin precisar quan es va utilitzar la cambra i durant quant de temps.

Per a Sureda, el valor de Son Sunyer no es limita a l'antiguitat de les restes. El més important és que els materials conservats permeten plantejar noves preguntes i abordar-les amb els mètodes científics actuals.

“¿Veis? Aquí solo se conserva la parte inferior de la antecámara y aquí podéis ver la esquina de otra. En aquella, en cambio, se conservan enteras”. Pau Sureda, investigador del Instituto de Ciencias del Patrimonio del CSIC, conoce bien cada rincón de la necrópolis de Son Sunyer, situada a escasos kilómetros del aeropuerto de Palma, allí donde el paisaje se vuelve ajeno al trasiego de aviones y de la expansión urbana. Entre corredores, cámaras centrales y nichos laterales, algunos de ellos mutilados por el paso del tiempo y la extracción de marés, las excavaciones llevadas a cabo en este antiguo laberinto funerario han logrado documentar algo excepcional: restos humanos y cerámicas que abren nuevas vías para reconstruir cómo vivían —y cómo despedían a sus muertos— los habitantes de Mallorca hace unos 3.500 años, mucho antes de que los talayots comenzaran a dibujar su silueta.

Es el último día de trabajo y, bajo el sol de finales de octubre, los arqueólogos apuran las tareas de campo. elDiario.es ha acompañado al equipo durante parte de la jornada para conocer de cerca los resultados de una campaña que ha permitido documentar, en uno de los hipogeos de la necrópolis, niveles funerarios de la Edad del Bronce, la etapa que transformó la isla hace entre 3.000 y 4.000 años. Bajo los vestigios de las ocupaciones posteriores, el yacimiento conserva las huellas de una comunidad que utilizó cavidades excavadas en la roca para dar sepultura a sus muertos: “Lo más antiguo son los restos funerarios: restos óseos humanos y también cerámica prehistórica”, explica Sureda, codirector de las excavaciones junto a Jordi Hernández, investigador del Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC-CERCA).

El hallazgo cobra especial relevancia porque, en Mallorca, numerosos hipogeos han sufrido alteraciones, reutilizaciones o vaciados que dificultan la reconstrucción de su función original. En Son Sunyer, el espacio fue frecuentado durante diferentes épocas y la extracción de bloques de marés durante los siglos XVI y XVII destruyó parcialmente el conjunto, una sucesión de usos y transformaciones que había dificultado la identificación de los niveles correspondientes a los enterramientos prehistóricos. La excavación actual, sin embargo, ha permitido comprobar que, bajo los depósitos más recientes, todavía se conservaban evidencias de aquella primera función funeraria.

Los hallazgos cobran especial relevancia porque, en Mallorca, numerosos hipogeos han sufrido alteraciones, reutilizaciones o vaciados. En Son Sunyer, la extracción de bloques de marés destruyó parcialmente el conjunto pero, bajo los depósitos más recientes, todavía se conservaban evidencias de aquella primera función funeraria

Restos humanos, cerámicas y preguntas todavía abiertas

Mientras los arqueólogos retiran cuidadosamente la tierra, aparece un punzón entre los sedimentos. Se trata de una pequeña herramienta que pudo utilizarse para trabajar el cuero y las pieles. “La forma de la punta permite distinguirlo de otros instrumentos”, explica Sureda mientras observa el hallazgo. En determinados contextos de la Edad del Bronce, los punzones metálicos aparecen en enterramientos femeninos y se han interpretado como posibles indicadores de la participación de las mujeres en la producción textil. La pieza se suma a los vestigios que los arqueólogos estudian en el yacimiento para reconstruir la vida cotidiana de las comunidades prehistóricas que se asentaron en la zona.

Son Sunyer está formado por nueve hipogeos, cuevas artificiales excavadas en la roca que se utilizaron como espacios funerarios durante el periodo que precedió en la isla a la histórica cultura talayótica. Sus cámaras presentan configuraciones diversas: algunas son pequeñas y de planta circular; otras presentan estructuras más complejas, con corredores, cámaras, bancos adosados a las paredes y nichos laterales. El equipo ha podido identificar niveles correspondientes al uso prehistórico del hipogeo SSU9, descubierto durante la campaña de 2024 después de que el equipo advirtiera una estructura excavada en la roca que no encajaba con las huellas de una antigua cantera. La prospección con georradar permitió investigar las anomalías detectadas bajo el terreno y orientar la excavación posterior.

La existencia de esta cámara, que hasta entonces había pasado inadvertida, abrió una oportunidad para estudiar una estructura funeraria que ninguna investigación anterior había documentado.

El equipo ha podido identificar niveles correspondientes al uso prehistórico del hipogeo SSU9, descubierto en 2024 tras advertir una estructura excavada en la roca que no encajaba con las huellas de una antigua cantera. La existencia de esta cámara abrió una oportunidad para estudiar una estructura funeraria que ninguna investigación anterior había documentado

A partir de ese momento, los arqueólogos se adentraron en las entrañas de la tierra para desentrañar los secretos que, durante milenios, la roca había custodiado. Entre los materiales recuperados figuran restos óseos humanos, fragmentos de cerámica, punzones metálicos y botones fabricados a partir de huesos de animales. Cada fragmento constituye una pieza más de un puzle que puede ayudar a reconstruir los rituales funerarios de aquellas comunidades prehistóricas. El estudio paleopatológico de los restos humanos recuperados en las intervenciones anteriores identificó al menos dos individuos adultos y una alteración leve en una falange de la mano, posiblemente relacionada con actividades que exigían un uso intenso de las manos.  

La disposición de la cámara ofrece pistas, asimismo, sobre cómo se organizaban los enterramientos. Los investigadores plantean que los cuerpos se depositaban inicialmente sobre los bancos de piedra o en los nichos laterales, donde se desarrollaría una primera fase del ritual funerario. Con el paso del tiempo, los restos óseos podrían haberse trasladado a la zona central para dejar espacio a nuevos enterramientos. Esta hipótesis explicaría por qué los huesos aparecen dispersos y desarticulados. Otro de los aspectos que los arqueólogos esperan esclarecer es la presencia de enterramientos infantiles y qué lugar ocupaban los niños dentro de los rituales colectivos.

Las futuras investigaciones permitirán estudiar los restos humanos para conocer aspectos como la edad de los individuos, sus posibles patologías, su alimentación y sus características genéticas. También abren la posibilidad de analizar su ADN antiguo para explorar posibles relaciones de parentesco entre ellos y comparar sus características genéticas con las de otras poblaciones del Mediterráneo occidental.

Las futuras investigaciones permitirán estudiar los restos humanos para conocer aspectos como la edad de los individuos, sus posibles patologías, su alimentación y sus características genéticas. También abren la posibilidad de analizar su ADN antiguo para comparar sus características genéticas con las de otras poblaciones del Mediterráneo occidental

La necrópolis que sobrevivió a una cantera

La ubicación de Son Sunyer también ayuda a reconstruir el paisaje en el que se levantó la necrópolis. Las cavidades se encuentran en una elevación rocosa próxima al antiguo humedal del Prat de Sant Jordi, un entorno muy distinto del actual. Antes de su desecación, culminada en el siglo XIX, la zona estaba marcada por la presencia de la albufera y de terrenos húmedos. Según la interpretación de Jordi Hernández, autor del trabajo Els hipogeus de Son Sunyer (Es Pil·larí, Palma), seixanta anys després, las áreas interiores ofrecían mejores condiciones para los asentamientos agrícolas, mientras que la franja próxima al humedal y al mar pudo tener una función diferenciada dentro del territorio. La situación de Son Sunyer invita así a estudiar la posible relación entre los espacios destinados a los vivos y los lugares reservados a los muertos.

La historia del lugar, sin embargo, no termina con los enterramientos de la Edad del Bronce. Las excavaciones han documentado materiales que apuntan a que las cavidades volvieron a utilizarse o fueron frecuentadas en épocas posteriores, desde el periodo talayótico hasta tiempos más recientes, pasando por el periodo medieval islámico. Algunas de estas transformaciones dejaron huellas visibles en la propia roca. En una de las cavidades fue hallada una abertura en la parte superior que pudo facilitar la entrada de luz o la salida del humo así como modificaciones en el acceso que podrían corresponder a la instalación de una puerta de madera. En el interior, varios huecos cuadrados alineados en la pared plantean la posibilidad de que se utilizaran para sujetar una estructura de madera, quizás un lecho.

Las excavaciones han documentado materiales que apuntan a que las cavidades volvieron a utilizarse o fueron frecuentadas en épocas posteriores, desde el periodo talayótico hasta tiempos más recientes, pasando por el periodo medieval islámico

En otro de los hipogeos, los investigadores localizaron un abrevadero tallado en uno de los bancos de piedra, un elemento que apunta a su utilización como establo. La presencia de restos de animales, entre ellos ovejas, cabras, ganado bovino, cerdos, caballos o asnos, conejos y gallinas, ofrece nuevas pistas sobre las actividades desarrolladas en el lugar. La estructura apunta a que este uso habría requerido rebajar el suelo para ganar altura y facilitar la entrada y permanencia de los animales.

Sin embargo, la transformación más destructiva llegó con la explotación de la piedra: la actividad extractiva de los siglos XVI y XVII cambió la fisonomía de algunas cavidades y alteró los niveles arqueológicos. Sureda plantea incluso que algunos restos podrían corresponder a alimentos consumidos por los trabajadores que acudían a extraer bloques de marés y utilizaban el hipogeo como pequeño refugio o lugar de descanso. Las cavidades también fueron reutilizadas a lo largo del tiempo como refugio o espacio para guardar animales. La sucesión de evidencias convierte así Son Sunyer en un registro de larga duración: un espacio concebido para enterrar a los muertos que, con el paso de los siglos, fue incorporado a otras actividades humanas.

La transformación más destructiva llegó con la explotación de la piedra: la actividad extractiva de los siglos XVI y XVII cambió la fisonomía de algunas cavidades y alteró los niveles arqueológicos

Tras las redes de intercambio de metales en el Mediterráneo Occidental

Las investigaciones se enmarcan en un proyecto que sitúa la investigación balear en un marco mucho más amplio: 'Premetoc' (Prehistoria y metalurgia en las sociedades del Mediterráneo Occidental), financiado por la Xunta de Galicia —y que también ha contado con aportaciones del Consell de Mallorca y la colaboración de la asociación Amics de Na Galera—, busca comprender la forma en que las distintas sociedades del Mediterráneo Occidental se relacionaron entre sí a partir del estudio de los sistemas de distribución de los metales durante la Edad del Bronce.

En el yacimiento de Es Velar, situado en el municipio de Santanyí, las excavaciones comenzaron el 12 de octubre con el objetivo de ampliar las áreas investigadas y localizar restos de actividad metalúrgica. Durante la campaña de 2025, el equipo documentó niveles arqueológicos bien conservados de finales del tercer milenio antes de nuestra era. Estos hallazgos apuntan a que Es Velar podría ser uno de los yacimientos al aire libre mejor conservados de este periodo y uno de los ejemplos más destacados del grupo arqueológico campaniforme en las islas.

La nueva intervención pretende localizar restos metalúrgicos similares a los encontrados en superficie durante la década de 1980, con el fin de avanzar en el conocimiento de la actividad metalúrgica desarrollada en el yacimiento. Los primeros resultados de los trabajos se presentarán en noviembre en las Jornadas Locales de Santanyí. La campaña cuenta, además, con el apoyo de la asociación cultural Lausa.

Un registro excepcional para estudiar la prehistoria mallorquina

El conocimiento de Son Sunyer se remonta a las primeras investigaciones arqueológicas del siglo XX. El yacimiento fue documentado de manera destacada en los años sesenta por el arqueólogo Guillem Rosselló Bordoy, que estudió varias de las cavidades funerarias y los materiales que se habían conservado en ellas. Los planos de estructuras anteriores también fueron publicados por el investigador e historiador Miquel Àngel Mascaró Pasarius.

Cuando en 2016 comenzaron los trabajos de limpieza encabezados por Jorge Argüello para localizar las cavidades y despejar sus accesos, los arqueólogos encontraron que algunas matas y acebuches habían crecido incluso en el interior de los hipogeos que habían quedado abiertos al cielo. En la conocida como cova de la Figuera, los brotes de los árboles cubrían por completo la entrada original. La vegetación había borrado del paisaje unas estructuras que, pese a su importancia arqueológica, habían permanecido durante años fuera de la mirada pública.

Las labores de desbroce se reanudaron en 2020, primero con tareas de limpieza y adecuación del terreno y después con excavaciones arqueológicas, lo que ha permitido revisar el conjunto con nuevas técnicas de investigación. En aquellos trabajos, los arqueólogos ya habían observado en superficie numerosos fragmentos de cerámica de distintas épocas y algunos restos humanos, aunque no llegaron a recogerlos. La intervención de 2022, que sí implicó la remoción de tierras, permitió recuperar nuevos materiales, clasificados en dos grandes categorías: restos de cultura material mueble y restos bioarqueológicos.

El inventario de aquella campaña incluye 46 fragmentos arqueológicos de época moderna y 23 de época medieval islámica. Entre las piezas cerámicas hay materiales relacionados con la cocina, el almacenamiento y el consumo, indicios que apuntan a que las cavidades tuvieron usos domésticos en épocas posteriores a su función funeraria original y que algunas pudieron empezar a reutilizarse ya durante el periodo andalusí. La colaboración del INCIPIT-CSIC con Hernández y el equipo del ICAC-CERCA ha dado continuidad a este proyecto.

Los hipogeos permiten estudiar cómo se construían los espacios funerarios y cómo se organizaban los enterramientos colectivos antes del desarrollo de la cultura talayótica. La campaña de este año ha concluido con un resultado fundamental: la confirmación de que el hipogeo SSU9 conserva evidencias del uso funerario prehistórico bajo las capas correspondientes a etapas posteriores. El siguiente paso será estudiar los materiales recuperados y obtener dataciones que permitan precisar cuándo se utilizó la cámara y durante cuánto tiempo.

Para Sureda, el valor de Son Sunyer no se limita a la antigüedad de los restos. Lo importante es que los materiales conservados permiten formular preguntas nuevas y abordarlas con métodos científicos actuales.

El nom de Corea —Camp Redó, seguint el topònim original— fa anys que s’associa a Palma (Mallorca) amb la droga i la degradació. Darrere l’estigma hi ha una realitat socioeconòmica complicada i dècades de deteriorament urbanístic, tal com reflecteix el darrer Atles de distribució de la renda de les llars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), corresponent al 2024. Al cor de Corea, entre els carrers de l’Infant Pagà i Joan d’Àustria, hi ha l’única secció censal de les Balears situada entre el 3% de les de renda més baixa de tot Espanya. La precarietat i la marginació són dues cares d’una realitat complexa marcada per una inacció institucional que no ha aconseguit impulsar la regeneració d’aquesta zona de la perifèria palmesana.

El barri, a l’oest perifèric de la capital balear, constitueix un desert econòmic dins tot l’arxipèlag: tot i registrar una població elevada en risc d’exclusió social a causa de l’alt cost de la vida i dels preus desorbitats de l’habitatge, també té una de les rendes mitjanes més elevades del territori estatal, d’acord amb l’Atles de renda del 2024. Les Balears contenen seccions censals situades entre el 5% de les més riques d’Espanya. Per exemple, la que inclou la urbanització de luxe de Roca Llisa, a Santa Eulària (Eivissa), amb una renda mitjana bruta anual de més de 90.000 euros; algunes zones de Sant Lluís, a Menorca, que s’acosten als 100.000 euros, i el barri de Cas Català, a Calvià (Mallorca), la renda mitjana bruta anual del qual supera aquesta xifra i que se situa entre el 3% més ric del país i entre l’1% més ric de les illes.

El barri, a l’oest perifèric de Palma, constitueix un desert econòmic dins les Balears: tot i registrar una població elevada en risc d’exclusió social a causa de l’alt cost de la vida i dels preus desorbitats de l’habitatge, també té una de les rendes mitjanes més elevades del territori estatal

Palma té seccions censals entre les de més poder adquisitiu del país. De fet, la major part de l’àrea metropolitana està tenyida de blau —el color que representa les regions territorials amb més riquesa—, a excepció dels barris perifèrics afectats per una gran desigualtat i on s’accentua la marginació econòmica i social. Com el barri de la Soledat, Son Gotleu i aquesta illa de Corea, una illa de renda formada per diversos blocs d’habitatges de protecció oficial (HPO) construïts durant el franquisme.

Construïdes per Obra Social de la Llar

El conjunt d’habitatges de protecció oficial (HPO) es va aixecar durant la dècada dels cinquanta com a part d’un pla d’habitatge (1954-1955) de l’Obra Sindical del Hogar (OSH) —l’organisme franquista destinat a facilitar habitatge a famílies treballadores amb dificultats—. L’arquitecte Antoni Roca Cabanellas va ser l’encarregat d’erigir els de Corea en uns terrenys als afores d’una Palma encara per imaginar. El sector, ara pròxim a la Via de Cintura —la principal autovia de la ciutat—, als cinemes Ocimax i a la segona comissaria de Policia, la de l’Oest, en aquella època estava envoltat de camp, als afores d’una metròpoli que encara havia de començar a enlairar-se com a projecte urbanístic.

S’hi van construir, en total, 568 habitatges, repartits en 26 blocs de pisos de dos i tres dormitoris distribuïts en una superfície estreta de 26 metres quadrats, batejats com a ‘Generalísimo Franco’. No va ser l’única zona que va créixer durant la dictadura. L’anell perifèric de la capital balear va augmentar, en general, amb promocions d’habitatges protegits per respondre al dèficit d’habitatge que va provocar l’arribada de famílies que van migrar des de la Península per treballar en el sector turístic.

A més de Camp Redó, durant els anys cinquanta es van construir habitatges impulsats per l’Obra Sindical del Hogar a prop del límit amb Marratxí, mentre que durant les dècades següents van sorgir noves promocions en barris com Son Gotleu —els coneguts com a edificis blancs—, Son Roca i Son Ximelis. A finals dels seixanta i durant els setanta, sa Indioteria també va rebre promocions: 629 habitatges a finals d’aquella primera dècada i 320 a mitjan segona.

Avui dia, quan caduquen els HPO de Camp Redó, al cap de 75 anys, els habitatges ni tan sols compleixen els requisits perquè se’ls concedeixi la cèdula d’habitabilitat. Així ho assenyala Eduard Vila, exdirector d’Arquitectura i Habitatge del Govern balear, que durant el seu mandat en el càrrec (2017-2019), en el primer govern de Francina Armengol (PSIB-Unides Podem-Més), va intentar impulsar diverses mesures per rehabilitar Corea. Aquesta nova denominació del barri es va anar forjant gradualment, amb l’estigma dels “guetos” i de la venda de droga per part de clans que s’han anat apoderant de la zona. 

Avui dia, quan caduquen els HPO de Camp Redó al cap de 75 anys, els habitatges ni tan sols compleixen els requisits perquè se’ls concedeixi la cèdula d’habitabilitat

Entre el 3% de famílies més pobres d'Espanya

Aquest és un dels motius pels quals alguns veïns s’obstinen a reivindicar el seu topònim autèntic: Camp Redó (Campo Redondo, en castellà), proposat en honor d’una antiga possessió agrícola situada allà al segle XVII, i no de la guerra de Corea, pels bàndols enfrontats al seu interior. De moment, aquest n’ha estat el resultat: 1.021 habitants d’aquest nucli de població es troben entre el 3% de la ciutadania espanyola amb menys renda per llar (amb uns ingressos bruts anuals que freguen els 28.000 euros) i entre l’1% de les famílies més pobres de tot l’arxipèlag. Malgrat això, moltes no volen marxar perquè vinculen la seva llar i el seu “estil de vida” al barri.

1.021 habitants d’aquest nucli de població es troben entre el 3% de la ciutadania espanyola amb menys renda per llar (amb uns ingressos bruts anuals que freguen els 28.000 euros) i entre l’1% de les famílies més pobres de les Balears

El pas del temps ha fet que els blocs —ara repartits entre mans privades, l’Ajuntament de Palma i l’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi)— hagin tengut sorts diferents. Tot i que s’hi han fet tasques de sanejament de façanes i s’han tancat els jardins amb tanques, els intents institucionals no han aconseguit mantenir el vandalisme allunyat: als carrers de Corea és fàcil veure-hi cotxes completament desballestats i venda al detall de tota mena de substàncies, i no és segur per a tothom passejar-hi de nit.

L’escenari, lluny de millorar, ha anat empitjorant des que s’hi han instal·lat antics residents de Son Banya, el poblat de barraques de la matriarca Francisca Cortés, àlies ‘La Paca’. Residents del barri han assegurat als mitjans locals que han rebut propostes dels clans per vendre droga “per cinquanta euros al dia”, segons testimonis recollits i publicats per Última Hora.

Això ha fet que els habitants de Camp Redó es trobin encara més davant una antiga cruïlla: marxar per continuar vivint tranquils o lluitar contra les festes, el tràfic de drogues i l’ocupació —dels HPO— per enderrocar allò que no funciona i aconseguir que hi hagi un procés real de rehabilitació.

Iniciatives municipals sense èxit

El 2020, l’àrea de Benestar Social de l’Ajuntament de Palma, juntament amb el GREC, va impulsar un projecte d’intervenció comunitària en col·laboració amb els Centres Municipals de Serveis Socials de Nord i Llevant Nord que incloïa Camp Redó. Però avui, aquest conjunt de blocs d’habitatges de protecció oficial amb un termini de 75 anys continua caracteritzant-se per la vulnerabilitat, la brutícia i un futur poc prometedor per la manca d’inversió i de mesures institucionals que han aconseguit reduir el barri, que, d’altra banda, no acaba de desaparèixer.

El 2020, l’àrea de Benestar Social de l’Ajuntament de Palma, juntament amb el GREC, va impulsar un projecte d’intervenció comunitària en col·laboració amb els Centres Municipals de Serveis Socials de Nord i Llevant Nord que incloïa Camp Redó

Els intents de regenerar Corea han passat per diverses propostes, entre les quals hi ha convertir la via principal propera en una zona verda. “En cinquanta anys, ningú no ha invertit ni un cèntim en els pisos”, afirma Vila. Fa uns anys, una part dels blocs va ajudar l’Ajuntament a retirar els vehicles abandonats i altres residus acumulats en un descampat per contribuir a transformar-lo. El consistori, d’altra banda, va tancar el recinte amb tanques per delimitar-ne perimetralment la zona per “insalubritat”.

En cinquanta anys, ningú no ha invertit ni un cèntim en els pisos

Eduard Vila — Exdirector general d'Habitatge

La valoració tècnica dels edificis havia estat negativa i, després de tancar-los amb tanques, també es van tapiar alguns accessos. Tanmateix, els treballadors socials comunicaven periòdicament que els immobles continuaven sent ocupats. Malgrat els informes que es remetien a la Policia, els problemes al veïnat no s’arribaven a solucionar.

Durant l’alcaldia d’Aina Calvo (2007-2011), un dels blocs es va arribar a enderrocar per facilitar-ne el reacondicionament, amb els residents en contra: una part d’ells va recórrer aleshores a la plataforma Stop Desahucios, que va defensar que no s’havia d’enderrocar cap altre habitatge protegit a Palma. Des d’aleshores, els veïns de Corea han defensat el seu dret a romandre al barri, davant un possible “esponjament” urbanístic, malgrat el deteriorament dels immobles.

En contra d’un “interès polític”

“La vigilància policial [que és freqüent] no ha anat acompanyada d’una iniciativa política suficient per abordar la situació”, subratlla l’exdirector d’Habitatge del Govern. Al llarg dels anys, la degradació imminent del barri no ha estat, això sí, un impediment perquè el lloguer continuï augmentant-hi. De fet, s’ha duplicat fins a situar-se al voltant dels 700 euros mensuals.

Vila assenyala, d’altra banda, els problemes relacionats amb Son Banya, on, segons afirma, la reducció d’habitatges protegits també ha generat conflictes. “Hi ha un supermercat [de droga]”, sosté. Els qui s’oposen als desallotjaments i enderrocs recorren a plataformes contra els desnonaments i a altres mecanismes per intentar frenar-los costi el que costi.

En opinió de Vila, el que funcionaria seria un projecte de rehabilitació i esponjament —reformar els habitatges perquè n’hi hagi menys, però més grans, i reduir-ne la densitat— i adjudicar-los prioritzant els residents de Corea: “Això implicaria que d’aquí a uns anys el problema actual del barri quedaria més o menys resolt. Però no es fa perquè es pagaria un preu en l’àmbit polític”.

El que funcionaria, en opinió d’Eduard Vila, és un projecte de rehabilitació i esponjament —reformar els habitatges perquè n’hi hagi menys però més grans, reduir-ne la densitat— i adjudicar-los prioritzant els residents de Corea

En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Palma, que en el moment de publicar-se aquesta informació no ha respost les preguntes de elDiario.es, i des del Govern, darrerament s’ha posat el focus en el nou projecte residencial —de 800 habitatges— de la societat estatal CASA47 a Son Busquets. Alguns residents de Corea han manifestat la voluntat de traslladar-s’hi.

En l’encreuament de retrets amb el Govern central, que té les competències del projecte, el consistori i el veïnat defensen que a l’antic quarter militar s’hi projecten massa habitatges de protecció oficial, cosa que amenaça, segons ells, amb que Son Busquets es converteixi en un “gueto”, en les seves pròpies paraules. Mentrestant, la situació problemàtica a Corea persisteix sense que hi hagi cap voluntat sobre la taula de canviar-ne el rumb.

El nombre de Corea –Camp Redó, siguiendo el topónimo original– lleva años asociado en Palma (Mallorca) a la droga y la degradación. Detrás del estigma hay una realidad socioeconómica complicada y décadas de deterioro urbanístico, como refleja el último Atlas de Distribución de Renta de los Hogares del Instituto Nacional de Estadística (INE) correspondiente a 2024. En el corazón de Corea, entre las calles de l'Infant Pagà y Joan d'Àustria, se encuentra el único sector censal de Balears situado entre el 3% de los de menor renta de toda España. La precariedad y la marginación son dos caras de una realidad compleja marcada por una inacción institucional que no ha logrado impulsar la regeneración de esta zona de la periferia palmesana.

El barrio, al oeste periférico de la capital balear, constituye un desierto económico dentro de todo el archipiélago: pese a registrar una elevada población en riesgo de exclusión social debido al alto coste de la vida y a los desorbitados precios de la vivienda, también tiene una de las rentas medias más elevadas del territorio estatal, de acuerdo al Atlas de Renta de 2024. Balears contiene sectores entre el 5% de los más enriquecidos de España. Por ejemplo, el que incluye la urbanización de lujo de Roca Llisa, en Santa Eulària (Eivissa), con una renta media anual bruta de más de 90.000 euros al año; algunas zonas de Sant Lluís, en Menorca, cerca de los 100.000, y el barrio de Cas Català, en Calvià (Mallorca), cuya renta media bruta al año supera esta cifra y se encuentra entre el 3% más rico del país y entre el 1% de las islas.

El barrio, al oeste periférico de Palma, constituye un desierto económico dentro de todo Balears: pese a registrar una elevada población en riesgo de exclusión social debido al alto coste de la vida y a los desorbitados precios de la vivienda, también tiene una de las rentas medias más elevadas del territorio estatal

Palma cuenta con sectores censales entre los de mayor poder adquisitivo del país. De hecho, la mayor parte del área metropolitana está teñida de azul –color que representa las regiones territoriales con mayor riqueza–, exceptuando barrios periféricos afectados por una gran desigualdad y donde se acentúa la marginación económica y social. Como el barrio de La Soledat, Son Gotleu y esta cuadra de Corea, una isla de renta formada por varios bloques de Viviendas de Protección Oficial (VPO) construidas durante el franquismo. 

Construidas por Obra Social del Hogar

El conjunto de VPO se levantó en la década de los cincuenta como parte de un plan de vivienda (1954–1955) de la Obra Sindical del Hogar (OSH) –el organismo franquista para facilitar la vivienda a familias trabajadoras con dificultades–. El arquitecto Antoni Roca Cabanellas fue el encargado de erigir las de Corea en unos terrenos a las afueras de una Palma aún por imaginar. El sector ahora cercano a Vía de Cintura –principal autovía de la ciudad–, los cines Ocimax y la segunda comisaría de Policía, la de l’Oest, en aquella época estaba rodeado de campo, en el extrarradio de una metrópoli que como proyecto urbanístico aún estaba por despegar. 

Se construyeron, en total, 568 viviendas, repartidas en 26 bloques de pisos de dos y tres dormitorios repartidos en una angosta superficie de 26 metros cuadrados, bautizadas como ‘Generalísimo Franco’. No fue la única zona que creció durante la dictadura. El anillo periférico de la capital balear creció en general con promociones de viviendas protegidas para responder al déficit habitacional que creó la llegada de familias que migraron para trabajar en el sector turístico desde la Península. 

Además de Camp Redó, en los años cincuenta se construyeron viviendas impulsadas por la Obra Sindical del Hogar cerca del límite con Marratxí, mientras que en las décadas siguientes surgieron nuevas promociones en barrios como Son Gotleu –los conocidos como edificios blancos–, Son Roca y Son Ximelis. A finales de los sesenta y durante los setenta, Sa Indioteria recibió también promociones: 629 viviendas a finales de esa primera década y 320 a mitades de la segunda. 

A día de hoy, cuando caducan las VPO a 75 años de Camp Redó, las viviendas ni siquiera cumplen con los requisitos para que se les conceda la cédula de habitabilidad. Lo señala Eduard Vila, exdirector de Arquitectura y Vivienda del Govern balear, quien durante su cargo en el puesto (2017–2019) en el primer mandato de Francina Armengol (PSIB–Unides Podem–Més) intentó impulsar varias medidas para rehabilitar Corea. Esta nueva nomenclatura del barrio se fue fraguando paulatinamente, con el estigma de los ‘guetos’ y de la venta de droga de mano de clanes que se han ido apoderando de la zona. 

A día de hoy, cuando caducan las VPO a 75 años de Camp Redó, las viviendas ni siquiera cumplen con los requisitos para que se les conceda la cédula de habitabilidad

Entre el 3% de familias más pobre de España

Es uno de los motivos de que algunos vecinos se empecinen en reivindicar su auténtico topónimo: Camp Redó (Campo Redondo, en castellano), que se propuso en honor a una antigua posesión agrícola emplazada allí en el siglo XVII y no a la guerra de Corea, por los bandos enfrentados en el interior. De momento, este ha sido el resultado: 1.021 habitantes de este núcleo poblacional se encuentran entre el 3% de ciudadanía española con menos renta hogar (con unos ingresos brutos anuales que rozan los 28.000 euros) y entre el 1% de familias más pobres de todo el archipiélago. A pesar de ello, muchas no quieren marchar porque vinculan al barrio su hogar y “estilo de vida”.

1.021 habitantes de este núcleo poblacional se encuentran entre el 3% de la ciudadanía española con menos renta hogar (con unos ingresos brutos anuales que rozan los 28.000 euros) y entre el 1% de familias más pobres de Balears

El paso de los años ha hecho que los bloques –ahora repartidos entre manos privadas, el Ayuntamiento de Palma y el Institut Balear de Vivenda (Ibavi)– hayan corrido distinta suerte. A pesar de que se han realizado saneamiento de fachadas y se han vallado los jardines, los intentos institucionales no han conseguido mantener el vandalismo alejado: en las calles de Corea es fácil ver coches totalmente desguazados y venta al menudeo de todo tipo de sustancias y no es seguro para todo el mundo pasear por allí de noche.

El escenario, lejos de mejorar, ha ido en declive desde que se han asentado allí antiguos moradores de Son Banya, el poblado chabolista de la matriarca Francisca Cortés, alias ‘La Paca’. Residentes del barrio han asegurado a los medios locales que han recibido propuestas de parte de los clanes para vender droga “por cincuenta euros al día”, según testimonios recogidos y publicados por Última Hora. 

Esto ha provocado que los habitantes de Camp Redó se vean aún más en una antigua encrucijada: marchar para seguir viviendo tranquilos o luchar contra las fiestas, el tráfico de drogas y la okupación –de las VPO– para derribar lo que no funciona y que haya un proceso real de rehabilitación. 

Iniciativas municipales sin éxito

En 2020, el área de Bienestar Social del Ayuntamiento de Palma junto con el GREC impulsaron un proyecto de intervención comunitaria en colaboración con los Centros Municipales de Servicios Sociales de Nord y Llevant Nord que incluía Camp Redó. Pero hoy, este ramillete de bloques de Protección Oficial a 75 años se sigue caracterizando por la vulnerabilidad, la suciedad y un futuro poco prometedor por la falta de inversión y de medidas institucionales que han conseguido reducir el barrio, que por otro lado no termina de desaparecer.

En 2020, el área de Bienestar Social del Ayuntamiento de Palma junto con el GREC impulsaron un proyecto de intervención comunitaria en colaboración con los Centros Municipales de Servicios Sociales de Nord y Llevant Nord que incluía Camp Redó

Los intentos de regenerar Corea han pasado por distintas propuestas, entre ellas, convertir la cercana vía principal en zona verde. “En cincuenta años, nadie ha invertido un solo céntimo en los pisos”, afirma Vila. Una parte de los bloques hace unos años ayuda al Ayuntamiento para retirar los vehículos abandonados y otros residuos acumulados en un descampado para contribuir a su transformación. El consistorio, por otra parte, valló el recinto para delimitar perimetralmente la zona por “insalubridad”. 

En cincuenta años, nadie ha invertido un solo céntimo en los pisos

Eduard Vila — Exdirector general de Vivienda

La valoración técnica de los edificios había sido negativa y, tras vallarlos, se tapiaron también algunos accesos. Sin embargo, los trabajadores sociales comunicaban periódicamente que se seguían okupando los inmuebles. A pesar de los informes que se remitían a la Policía, no llegaban a solucionarse los problemas en el vecindario.

Durante la alcaldía de Aina Calvo (2007–2011), uno de los bloques se llegó a derribar para facilitar su reacondicionamiento, con los residentes en contra: parte de ellos recurrieron entonces a la plataforma Stop Desahucios, que defendió que no se debía echar abajo ninguna otra vivienda protegida en Palma. Desde entonces, los vecinos de Corea han defendido su derecho a permanecer en el barrio, frente a un posible “esponjamiento” urbanístico, pese al deterioro de los inmuebles.

En contra de un “interés político”

“La vigilancia policial [que es frecuente] no ha ido acompañada de una iniciativa política suficiente para abordar la situación”, subraya el ex director de Vivienda del Govern. En el transcurso de los años, la degradación inminente del barrio, no ha sido un impedimento, eso sí, para que el alquiler continúe aumentando en el mismo. De hecho, se ha duplicado hasta rondar los 700 euros mensuales.

Vila apunta, por otro lado, a los problemas relacionados con Son Banya, donde, según afirma, la reducción de viviendas protegidas ha generado también conflictos. “Hay un supermercado [de droga]”, sostiene. Quienes se oponen a los desalojos y derribos recurren a plataformas contra los desahucios y a otros mecanismos para tratar de frenarlos a toda costa

Lo que funcionaría, en opinión de Vila, es un proyecto de rehabilitación y esponjamiento –reformar las viviendas para que haya menos pero más grandes, reducir la densidad– y adjudicarlas priorizando a los residentes de Corea: “Eso implicaría que en unos años el actual problema del barrio quedaría más o menos solventado. Pero no se hace porque se pagaría un precio a nivel político”.

Lo que funcionaría, en opinión de Eduard Vila, es un proyecto de rehabilitación y esponjamiento -reformar las viviendas para que haya menos pero más grandes, reducir la densidad- y adjudicarlas priorizando a los residentes de Corea

En ese sentido, desde el Ayuntamiento de Palma, quien en el momento de publicarse esta información no ha respondido a las preguntas de elDiario.es, y del Govern, se ha puesto últimamente el foco en el nuevo proyecto residencial –de 800 viviendas– de la sociedad estatal CASA47 en Son Busquets. Donde algunos residentes de Corea han manifestado la voluntad de trasladarse. 

En la entrecruzada con el Gobierno central, con las competencias del proyecto, el Consistorio y el vecindario defienden que en el antiguo cuartel militar se planean demasiadas Viviendas de Protección Oficial, lo que amenaza, según ellos, con que Son Busquets se convierta en un “gueto”, en sus propias palabras. Mientras tanto, la problemática situación en Corea persiste sin que haya ninguna voluntad sobre la mesa de cambiar su dirección.

“Després de dues dècades en aquest ofici, moltes de nosaltres tenim el cos destrossat i ens hem de medicar per poder afrontar cada jornada laboral. Arribem a la jubilació fetes pols”. Rosa és cambrera de pis i treballa des del 1999 a l'hotel Guadalupe, a Magaluf (Mallorca), on neteja 21 habitacions per jornada. A punt de fer 62 anys, arrossega una hèrnia discal, problemes als tendons de l'espatlla i lesions als genolls. Les habitacions de sortida, explica, poden requerir entre 45 minuts i una hora i mitja de feina, segons com les hagin deixat els hostes. “Trobem escombraries, ampolles, menjar, arena i els banys en condicions desastroses”, relata a elDiario.es.

Rosa Fiteni és una de les desenes de 'kellys' que participen aquest dimarts i dimecres en les jornades Coeficients reductors. Un deute històric amb les cambreres de pis, organitzades per la Federació de Serveis, Mobilitat i Consum d'UGT (FeSMC-UGT) a Magaluf. Entre aplaudiments, abraçades i proclames, les treballadores han reclamat una jubilació anticipada que tingui en compte el desgast físic de la seva feina, així com una reducció de les càrregues de treball i unes condicions laborals dignes que evitin que les noves generacions acabin la vida professional amb el cos destrossat.

Fiteni defensa que les cambreres de pis puguin retirar-se abans sense que això impliqui una penalització en la pensió. La reivindicació va més enllà d'avançar l'edat de jubilació: també exigeix reduir la càrrega de feina i millorar les condicions laborals per evitar que els anys d'esforç passin factura a la salut de les treballadores. Tot i que es considera afortunada perquè al seu hotel hi ha personal dedicat a les zones comunes i ella es pot centrar en les habitacions, adverteix que aquesta situació no és generalitzada: algunes companyes han de netejar 28 o fins i tot 30 habitacions per jornada.

L'habitatge agreuja, a més, la situació econòmica de les persones que treballen en el sector turístic a Mallorca. “Perquè si et costa 1.500 euros i tu en cobres 1.500, no es pot”, assenyala, en al·lusió a la dificultat de pagar el lloguer amb un salari equivalent. La cambrera de pis defensa que les treballadores que acumulen un desgast físic important puguin retirar-se abans i que, alhora, s'adoptin mesures per evitar que les generacions que s'incorporin al sector acabin en una situació similar.

“Què menys que poder gaudir d'uns anys de vida digna després de tota una vida laboral?”, planteja. L'objectiu de la seva reivindicació és que les 'kellys' puguin disposar d'uns anys de descans en què visquin sense arrossegar les conseqüències de tota una vida de feina.

“No es pot deixar en l'oblit les que aixequen aquest país”

“Espanya és un país que viu del turisme. No pot deixar en l'oblit les que aixequen aquest país. I aquí hi som nosaltres”, proclama Rosa Requena, que assegura que el desgast físic que implica netejar entre 17 i 18 habitacions al dia la fa dubtar que pugui continuar exercint aquesta feina fins a l'edat ordinària de jubilació. Després d'onze anys com a cambrera de pis en un hotel d'Alacant, afirma que el seu cos ja pateix les conseqüències d'un ofici que, tot i sostenir bona part de l'activitat turística, encara no té reconegut el dret a una jubilació anticipada per la seva penositat. “El nostre esmorzar és un cafè amb llet i un paracetamol o ibuprofèn per poder aguantar la jornada”, assegura a aquest diari.

Tot i que al voltant del 60% dels llits del seu hotel ja són elevables, Rosa i les seves companyes encara han d'aixecar manualment els que no disposen d'aquest mecanisme. Si li assignen 17 habitacions, calcula que pot haver d'aixecar 34 llits d'uns 32 quilos cadascun, a més dels elements que s'hi col·loquen, que pesen uns set quilos més. A aquesta càrrega s'hi suma l'esforç de netejar els banys, moure mobles i repetir els mateixos moviments durant tota la jornada. “Jo no tenia res a l'esquena. Tinc una hèrnia produïda pel meu lloc de feina”, relata a elDiario.es.

Rosa denuncia, en aquest sentit, les dificultats que les 'kellys' travessen perquè algunes lesions siguin reconegudes com a derivades de la seva activitat laboral: quan una treballadora pateix una dolència a l'espatlla, per exemple, el fet que pugui estar relacionada amb moviments repetitius del seu lloc pot complicar el seu reconeixement com a contingència professional.

El resultat, prossegueix, és que les treballadores no només pateixen les conseqüències físiques de l'ofici, sinó que també poden trobar-se amb dificultats quan necessiten una baixa: “Et cruix l'esquena, notes un clic i quan vas a la mútua et diu que no, que no és una lesió professional perquè és un moviment repetitiu propi del teu lloc de treball o de netejar un vidre. El manegot dels rotatoris de l'espatlla tampoc no te'l reconeixen per ser conseqüència de moviments repetitius, la qual cosa, a sobre, acabes perdent diners quan has d'agafar una baixa”.

Les seqüeles es prolonguen més enllà de la vida laboral. Rosa coneix companyes que han arribat a la jubilació amb les espatlles destrossades, operades dels genolls, els peus, les hèrnies o les cervicals. “És una feina molt digna per acabar amb una jubilació que no és gens digna”, lamenta. I adverteix que no n'hi ha prou amb reconèixer públicament el problema: “Que no es quedin en paraules, que es quedin en fets i en escrits i que aparegui al BOE. Que les paraules se les emporta el vent”.

“Que ens deixin jubilar-nos amb temps”

Des d'Eivissa, Nusi, qui treballa per a una empresa auxiliar que presta serveis a una de les grans hoteleres de l'illa, reclama que les cambreres de pis puguin jubilar-se anticipadament als 56 anys, una reivindicació que justifica per la duresa física de l'ofici. “Les cambreres han d'estar tots els dies medicant-se per poder tirar endavant la jornada laboral”, denuncia igual que les seves companyes. La falta de personal agreuja la situació: quan una treballadora està de baixa, les seves habitacions es reparteixen entre les companyes, que poden veure's obligades a prolongar la seva jornada per acabar les tasques assignades.

Tot i que assegura no tenir queixes concretes per la seva part, lamenta que el problema afecta el conjunt del sector hoteler, perquè les càrregues de treball són similars. Per això, reclama contractar més personal i reduir el volum de tasques que assumeix cada treballadora. La mobilització, adverteix, continuarà fins a aconseguir compromisos concrets: “Necessitem arribar a un acord. Si no, sortirem al carrer a reivindicar”.

Fernanda -45 anys de trajectòria en el sector hoteler a les seves esquenes- comparteix la mateixa preocupació. Va començar com a cambrera de pis i després va passar per altres llocs i es va formar professionalment. Des d'aquesta experiència, considera que la neteja d'habitacions és una part essencial del funcionament dels hotels, però que les treballadores que la realitzen no reben suficient reconeixement. Denuncia que els carros pesants, el moviment constant de roba i les càrregues assignades obliguen moltes empleades a continuar treballant malgrat trobar-se malament.

El seu testimoni subratlla la contradicció entre la importància de la neteja per a l'experiència del client i la invisibilitat de les condicions en les quals es desenvolupa. Mentre els hostes gaudeixen d'una habitació preparada, les tasques necessàries per aconseguir-ho queden fora de la seva vista. La treballadora reclama que les direccions dels establiments tinguin més en compte un col·lectiu que considera un dels pilars de l'activitat hotelera.

Sabina i Cecilia, dues cambreres de pis que treballen a la zona de Calvià, denuncien que les càrregues de treball impedeixen realitzar les tasques amb el temps i les condicions que se'ls exigeixen. “Els és igual posar-nos 24 que posar-nos 27 que posar-nos 30”, explica Sabina en referència al nombre d'habitacions que han de netejar durant una jornada. La pressió augmenta quan es tracta d'habitacions de sortida, que requereixen canviar els llençols i fer una neteja més profunda.

A la càrrega física se suma l'exigència de mantenir els estàndards de l'hotel sense disposar sempre del temps necessari. “Si t'has deixat un pèl t'exigeixen. Per què no està en condicions? T'exigeixen, per què corres? No corris, que fa mala imatge”, relata una de les treballadores. La contradicció, explica, és que se'ls demana rapidesa i, al mateix temps, que no es noti que treballen de pressa.

Les dues donen suport a la reivindicació d'una jubilació anticipada per a les cambreres de pis, però insisteixen també en la necessitat d'augmentar les plantilles i reduir les càrregues de treball. “La feina de deu no pot sortir entre set”, resumeix Cecilia. La sobrecàrrega, afegeix, acaba repercutint en les treballadores, a les quals es responsabilitza quan no assoleixen els objectius marcats, malgrat que no compten amb suficient personal per complir-los.

El treball invisible que no s'explica

“Sembla que només és canviar els llençols, però al darrere hi ha moltíssima, moltíssima feina”, il·lustra la Montse, cambrera de pis en un hotel d'Elx i que va treballar fa 35 anys a Palmanova. Segons el seu parer, mesurar la jornada únicament pel nombre d'habitacions no permet reflectir l'esforç real que exigeix el lloc. Cada estança requereix, a més, una sèrie de tasques i detalls que condicionen el temps necessari per deixar-la preparada per al següent client. La Montse, durant el seu torn de tarda, calcula que pot moure entre 300 i 400 quilos de roba en buidar els contenidors de bugaderia. “No és només la càrrega de les habitacions”, puntualitza. A tot això se sumen el transport de roba neta i bruta, el maneig del carretó i altres funcions, com la reposició dels minibars.

L'experiència de la Montse també li permet comparar diferents tipus de turisme. Als establiments vacacionals de les Balears, assenyala, les habitacions poden arribar a presentar més brutícia que en hotels amb una clientela principalment comercial o vinculada a congressos. Tanmateix, sosté que el nombre d'habitacions assignades i les dificultats físiques per netejar-les no desapareixen per canviar de destinació. El seu testimoni ajuda a explicar per què la reivindicació de la jubilació anticipada no es limita a una zona turística concreta: les tasques i el desgast poden repetir-se en establiments de diferents categories i llocs.

Les treballadores reclamen que es reconegui aquest desgast acumulat i que puguin retirar-se abans de l'edat ordinària de jubilació. La reivindicació, però, segueix pendent d'una resposta normativa específica. La sol·licitud anunciada per la UGT al juliol de 2026 busca obrir el procediment per aplicar coeficients reductors a l'edat de jubilació de les cambreres de pis, però no suposa que el dret ja estigui reconegut. Per a totes elles, el debat no és abstracte: es tracta que els anys de treball no acabin convertint-se en una jubilació marcada per les lesions i el dolor.

“No som números, som persones”

Sara del Mar, cambrera de pis amb 23 anys de trajectòria i presidenta de Kellys Unión Balears, coneix de primera mà el desgast físic d'un ofici que exigeix treballar a un ritme accelerat i sota una pressió constant. Sevillana d'origen, recorda que moltes treballadores van arribar a l'arxipèlag atretes per la possibilitat de guanyar un sou que els permetés viure i estalviar durant la temporada, però la realitat és que bona part encadena mesos de feina amb períodes d'atur. “Aquí treballem set, vuit mesos, però després anem a l'atur”, explica. Davant el discurs que atribueix la falta de personal a la dependència dels ajuts, reivindica la duresa d'unes condicions laborals que dificulten sostenir-se durant tot l'any.

En el diàleg que, en el marc de la jornada, ha mantingut amb la directora general de Treball i Salut Laboral del Govern, Virginia Abraham, la treballadora ha posat el focus en la sobrecàrrega i en la necessitat que els mesuraments de les càrregues de treball es tradueixin en canvis reals. No n'hi ha prou amb elaborar informes: han de servir per reduir el nombre d'habitacions assignades, modificar els procediments i rebaixar el ritme de treball. La presidenta de Kellys Unión Balears adverteix que, encara que alguns hotels han començat a mesurar aquestes càrregues, moltes treballadores no saben si s'han realitzat avaluacions o si els seus resultats s'han aplicat. “Això ha d'implicar mesures preventives, mesures correctores de reduir la càrrega de treball, de modificar els procediments de treball i de reduir aquest ritme tan intens”, recull la transcripció de la intervenció.

L'altra gran batalla és el reconeixement efectiu de les malalties professionals. Del Mar denuncia que, malgrat els avenços, les cambreres de pis continuen trobant obstacles quan necessiten que les seves lesions es reconeguin com a derivades de la seva feina, amb conseqüències també per a les baixes mèdiques. “Les malalties continuen sense estar incloses en el Butlletí Oficial de l'Estat i, mentre continuïn sense estar-hi posades, encara que les tinguem aprovades, hi ha mútues que es neguen a donar-les com a malaltia professional”, afirma. El seu missatge als responsables polítics i als hotelers és que deixin de tractar les treballadores com a peces substituïbles d'una cadena de producció. “No som números, som persones”, ha proclamat, valent-se de l'aplaudiment dels assistents.

Una demanda històrica

La demanda d'una jubilació anticipada per a les cambreres de pis porta gairebé una dècada present en el debat polític i sindical. El 2017, el Parlament de les Canàries va aprovar una iniciativa per demanar al Govern central que posés en marxa el procediment. Aquell mateix any, el Senat va debatre una proposta en aquesta direcció, que no va tirar endavant. En els anys posteriors, els sindicats han mantingut la reivindicació i han intentat implicar les organitzacions empresarials del sector. El 2024, també a les Canàries, les organitzacions sindicals i empresarials van arribar a plantejar la possibilitat d'una jubilació als 58 anys, encara que aquesta xifra formava part de la reivindicació i no constituïa un dret reconegut per al conjunt de les cambreres de pis.

La qüestió va tornar a arribar al Congrés mitjançant iniciatives parlamentàries, entre elles preguntes de la diputada de Coalición Canaria Cristina Valido i del diputat balear de Sumar Vicenç Vidal. El setembre del 2025, el Govern central va respondre sobre el marc normatiu aplicable i el procediment per estudiar la possible implantació de coeficients reductors, sense reconèixer un dret específic per a les cambreres de pis.

El marc normatiu va canviar el 2025 amb l'aprovació del Reial Decret 402/2025, de 27 de maig, que regula el procediment per determinar quines activitats poden acollir-se a coeficients reductors de l'edat de jubilació per raó de la seva penositat, perillositat, toxicitat o insalubritat. La norma exigeix avaluar les condicions de treball i els seus efectes sobre la salut mitjançant indicadors objectius, entre ells la morbiditat, la mortalitat i la incidència de la incapacitat temporal i permanent. També contempla la intervenció d'organismes especialitzats en prevenció de riscos laborals i de la Inspecció de Treball, que ha d'analitzar si és possible modificar les condicions laborals per eliminar les circumstàncies que justificarien anticipar la jubilació.

En el cas de les cambreres de pis, l'avaluació ha de determinar fins a quin punt l'esforç físic sostingut i les condicions en les quals es desenvolupa l'activitat tenen conseqüències sobre la salut que justifiquin una reducció de l'edat de jubilació. No basta, per tant, amb què el treball sigui físicament exigent: és necessari acreditar els requisits previstos en la legislació i completar el procediment administratiu.

El reial decret estableix, a més, que les iniciatives relatives a treballadors per compte aliè han de promoure's conjuntament per les organitzacions empresarials i sindicals més representatives. Si l'avaluació resulta favorable, serà necessari establir la regulació específica corresponent per reconèixer els coeficients reductors al col·lectiu afectat. L'últim pas en aquesta reivindicació es va produir el juliol d'enguany. El responsable estatal d'Hostaleria, Restauració Social i Turisme d'UGT, Omar Rodríguez Cabrera, va registrar el dia 9 una sol·licitud per iniciar el procediment dirigit a reconèixer coeficients reductors per a les cambreres de pis.

“Tras dos décadas en este oficio, muchas de nosotras tenemos el cuerpo destrozado y necesitamos medicarnos para poder afrontar cada jornada laboral. A la jubilación llegamos hechas polvo”. Rosa es camarera de piso y desde 1999 trabaja en el hotel Guadalupe, en Magaluf (Mallorca), donde limpia 21 habitaciones por jornada. A sus casi 62 años, arrastra una hernia discal, problemas en los tendones del hombro y lesiones en las rodillas. Las habitaciones de salida, explica, pueden exigir entre 45 minutos y una hora y media de trabajo, dependiendo de cómo las hayan dejado los huéspedes. “Encontramos basura, botellas, comida, arena y los baños en condiciones desastrosas”, relata a elDiario.es.

Rosa Fiteni es una de las decenas de 'kellys' que participan este martes y miércoles en las jornadas Coeficientes reductores. Una deuda histórica con las camareras de piso, organizadas por la Federación de Servicios, Movilidad y Consumo de UGT (FeSMC-UGT) en Magaluf. Entre aplausos, abrazos y proclamas, las trabajadoras han reclamado una jubilación anticipada que tenga en cuenta el desgaste físico de su oficio, junto con una reducción de las cargas laborales y unas condiciones dignas que eviten que las nuevas generaciones terminen su vida profesional con el cuerpo destrozado.

Fiteni defiende que las camareras de piso puedan retirarse antes sin que ello suponga una penalización en su pensión. La reivindicación va más allá de adelantar la edad de retiro: exige también aliviar la carga de trabajo y mejorar las condiciones laborales para evitar que los años de esfuerzo pasen factura a su salud. Aunque se considera afortunada porque en su hotel hay personal dedicado a las zonas comunes y ella puede centrarse en las habitaciones, advierte de que esa situación no es generalizada: algunas compañeras deben limpiar 28 o incluso 30 habitaciones por jornada.

La vivienda agrava, además, la situación económica de quienes trabajan en el sector turístico en Mallorca. “Porque si te cuesta 1.500 y tú cobras 1.500, no se puede”, señala, aludiendo a las dificultades de afrontar el alquiler con un salario equivalente. La camarera de piso defiende que las trabajadoras que ya acumulan un importante desgaste físico puedan retirarse antes y que, al mismo tiempo, se adopten medidas para evitar que las generaciones que se incorporen al sector terminen en una situación similar.

“¿Qué menos que después de nuestra vida laboral podamos tener unos años con una vida digna?”, plantea. El objetivo de su reclamación, abunda, es que las 'kellys' puedan disponer de unos años de descanso en los que puedan vivir sin arrastrar las consecuencias de toda una vida laboral.

“No se puede dejar en el olvido a quienes levantan este país”

“España es un país que vive del turismo. No puede dejar en el olvido a quienes levantan este país. Y ahí estamos nosotras”, proclama por su parte Rosa Requena, quien asevera que el desgaste físico que implica limpiar entre 17 y 18 habitaciones al día le hace cuestionar que pueda seguir ejerciéndolo hasta la edad ordinaria de jubilación. Tras once años como camarera de piso en un hotel de Alicante, asegura que su cuerpo ya acusa las consecuencias de un oficio que, pese a sostener buena parte de la actividad turística, sigue sin tener reconocido el derecho a una jubilación anticipada por su penosidad. “Nuestro desayuno es un café con leche y un paracetamol o ibuprofeno para poder aguantar la jornada”, asegura a este periódico.

Aunque alrededor del 60% de las camas de su hotel ya son elevables, Rosa y sus compañeras todavía tienen que levantar manualmente las que no disponen de ese mecanismo. Si le corresponden 17 habitaciones, calcula que puede tener que levantar 34 camas de unos 32 kilos cada una, además de los elementos que se colocan sobre ellas, que pesan otros siete. A esa carga se suma el esfuerzo de limpiar baños, mover mobiliario y repetir los mismos movimientos durante toda la jornada. “Yo no tenía nada en la espalda. Tengo una hernia producida por mi puesto de trabajo”, relata a elDiario.es.

Rosa denuncia, en este sentido, las dificultades que las 'kellys' atraviesan para que algunas lesiones sean reconocidas como derivadas de su actividad laboral: cuando una trabajadora sufre una dolencia en el hombro, por ejemplo, el hecho de que pueda estar relacionada con movimientos repetitivos de su puesto puede complicar su reconocimiento como contingencia profesional.

El resultado, prosigue, es que las trabajadoras no solo sufren las consecuencias físicas del oficio, sino que también pueden encontrarse con dificultades cuando necesitan una baja: “Te cruje la espalda, notas un clic y cuando vas a la mutua te dice que no, que no es una lesión profesional porque es un movimiento repetitivo propio de tu puesto de trabajo o de limpiar un cristal. El manguito rotador del hombro tampoco te lo reconocen por ser consecuencia de movimientos repetitivos, con lo cual, encima, acabas perdiendo dinero cuando tienes que coger una baja”.

Las secuelas se prolongan más allá de la vida laboral. Rosa conoce a compañeras que han llegado a la jubilación con los hombros destrozados, operadas de las rodillas, los pies, las hernias o las cervicales. “Es un trabajo muy digno para acabar con una jubilación que no es para nada digna”, lamenta. Y advierte de que no basta con reconocer públicamente el problema: “Que no se queden palabras, que se queden en hechos y en escritos y que aparezca en el BOE. Que las palabras se las lleva el viento”.

“Que nos dejen jubilarnos con tiempo”

Desde Eivissa, Nusi, quien trabaja para una empresa auxiliar que presta servicios a una de las grandes hoteleras de la isla, reclama que las camareras de piso puedan jubilarse anticipadamente a los 56 años, una reivindicación que justifica por la dureza física del oficio. “Las camareras tienen que estar todos los días medicándose para poder sacar la jornada laboral”, denuncia al igual que sus compañeras. La falta de personal agrava la situación: cuando una trabajadora está de baja, sus habitaciones se reparten entre las compañeras, que pueden verse obligadas a prolongar su jornada para terminar las tareas asignadas.

Aunque asegura no tener quejas concretas por su parte, lamenta que el problema afecta al conjunto del sector hotelero, porque las cargas de trabajo son similares. Por eso, reclama contratar a más personal y reducir el volumen de tareas que asume cada trabajadora. La movilización, advierte, continuará hasta lograr compromisos concretos: “Necesitamos alcanzar un acuerdo. Si no, nos iremos a la calle a reivindicar”.

Fernanda -45 años de trayectoria en el sector hotelero a sus espaldas- comparte la misma preocupación. Comenzó como camarera de piso y después pasó por otros puestos y se formó profesionalmente. Desde esa experiencia, considera que la limpieza de habitaciones es una parte esencial del funcionamiento de los hoteles, pero que las trabajadoras que la realizan no reciben suficiente reconocimiento. Denuncia que los carros pesados, el movimiento constante de ropa y las cargas asignadas obligan a muchas empleadas a continuar trabajando pese a encontrarse mal.

Su testimonio subraya la contradicción entre la importancia de la limpieza para la experiencia del cliente y la invisibilidad de las condiciones en las que se desarrolla. Mientras los huéspedes disfrutan de una habitación preparada, las tareas necesarias para conseguirlo quedan fuera de su vista. La trabajadora reclama que las direcciones de los establecimientos tengan más en cuenta a un colectivo que considera uno de los pilares de la actividad hotelera.

Sabina y Cecilia, dos camareras de piso que trabajan en la zona de Calvià, denuncian que las cargas de trabajo impiden realizar las tareas con el tiempo y las condiciones que se les exigen. “Les da igual ponernos 24 que ponernos 27 que ponernos 30”, explica Sabina en referencia al número de habitaciones que deben limpiar durante una jornada. La presión aumenta cuando se trata de habitaciones de salida, que requieren cambiar las sábanas y hacer una limpieza más profunda.

A la carga física se suma la exigencia de mantener los estándares del hotel sin disponer siempre del tiempo necesario. “Si te has dejado un pelo te exigen. ¿Por qué no está en condiciones? Te exigen, ¿por qué corres? No corras, que da mala imagen”, relata una de las trabajadoras. La contradicción, explica, es que se les pide rapidez y, al mismo tiempo, que no se note que trabajan deprisa.

Las dos respaldan la reivindicación de una jubilación anticipada para las camareras de piso, pero insisten también en la necesidad de aumentar las plantillas y reducir las cargas de trabajo. “El trabajo de diez no puede salir entre siete”, resume Cecilia. La sobrecarga, añade, termina repercutiendo en las trabajadoras, a las que se responsabiliza cuando no alcanzan los objetivos marcados, pese a que no cuentan con suficiente personal para cumplirlos.

El trabajo invisible que no se cuenta

“Parece que solo es cambiar las sábanas, pero detrás hay muchísimo, muchísimo trabajo”, ilustra Montse, camarera de piso en un hotel de Elche y quien trabajó hace 35 años en Palmanova. A su juicio, medir la jornada únicamente por el número de habitaciones no permite reflejar el esfuerzo real que exige el puesto. Cada estancia requiere, además, una serie de tareas y detalles que condicionan el tiempo necesario para dejarla preparada para el siguiente cliente. Montse, durante su turno de tarde, calcula que puede mover entre 300 y 400 kilos de ropa al vaciar los contenedores de lavandería. “No es solo la carga de las habitaciones”, puntualiza. A todo ello se suman el transporte de ropa limpia y sucia, el manejo del carro y otras funciones, como la reposición de los minibares.

La experiencia de Montse también le permite comparar distintos tipos de turismo. En los establecimientos vacacionales de Baleares, señala, las habitaciones pueden llegar a presentar más suciedad que en hoteles con una clientela principalmente comercial o vinculada a congresos. Sin embargo, sostiene que el número de habitaciones asignadas y las dificultades físicas para limpiarlas no desaparecen por cambiar de destino. Su testimonio ayuda a explicar por qué la reivindicación de la jubilación anticipada no se limita a una zona turística concreta: las tareas y el desgaste pueden repetirse en establecimientos de distintas categorías y lugares.

Las trabajadoras reclaman que se reconozca ese desgaste acumulado y que puedan retirarse antes de la edad ordinaria de jubilación. La reivindicación, sin embargo, sigue pendiente de una respuesta normativa específica. La solicitud anunciada por UGT en julio de 2026 busca abrir el procedimiento para aplicar coeficientes reductores a la edad de jubilación de las camareras de piso, pero no supone que el derecho ya esté reconocido. Para todas ellas, el debate no es abstracto: se trata de que los años de trabajo no terminen convirtiéndose en una jubilación marcada por las lesiones y el dolor.

“No somos números, somos personas”

Sara del Mar, camarera de piso con 23 años de trayectoria y presidenta de Kellys Unión Balears, conoce de primera mano el desgaste físico de un oficio que exige trabajar a un ritmo acelerado y bajo una presión constante. Sevillana de origen, recuerda que muchas trabajadoras llegaron al archipiélago atraídas por la posibilidad de ganar un sueldo que les permitiera vivir y ahorrar durante la temporada, pero la realidad es que buena parte encadena meses de trabajo con periodos de desempleo. “Aquí trabajamos siete, ocho meses, pero luego nos vamos al paro”, explica. Frente al discurso que atribuye la falta de personal a la dependencia de las ayudas, reivindica la dureza de unas condiciones laborales que dificultan sostenerse durante todo el año.

En el diálogo que, en el marco de la jornada, ha mantenido con la directora general de Trabajo y Salud Laboral del Govern, Virginia Abraham, la trabajadora ha puesto el foco en la sobrecarga y en la necesidad de que las mediciones de las cargas de trabajo se traduzcan en cambios reales. No basta con elaborar informes: deben servir para reducir el número de habitaciones asignadas, modificar los procedimientos y rebajar el ritmo de trabajo. La presidenta de Kellys Unión Balears advierte de que, aunque algunos hoteles han empezado a medir esas cargas, muchas trabajadoras no saben si se han realizado evaluaciones o si sus resultados se han aplicado. “Eso tiene que implicar medidas preventivas, medidas correctoras de reducir la carga de trabajo, de modificar los procedimientos de trabajo y de reducir ese ritmo tan intenso”, recoge la transcripción de la intervención.

La otra gran batalla es el reconocimiento efectivo de las enfermedades profesionales. Del Mar denuncia que, pese a los avances, las camareras de piso siguen encontrando obstáculos cuando necesitan que sus lesiones se reconozcan como derivadas de su trabajo, con consecuencias también para las bajas médicas. “Las enfermedades siguen sin estar incluidas en el Boletín Oficial del Estado y, mientras sigan sin estar ahí metidas, aunque las tengamos aprobadas, hay mutuas que se niegan a darlas como enfermedad profesional”, afirma. Su mensaje a los responsables políticos y a los hoteleros es que dejen de tratar a las trabajadoras como piezas sustituibles de una cadena de producción. “No somos números, somos personas”, ha proclamado, valiéndose del aplauso de los asistentes.

Una demanda histórica

La demanda de una jubilación anticipada para las camareras de piso lleva casi una década presente en el debate político y sindical. En 2017, el Parlamento de Canarias aprobó una iniciativa para pedir al Gobierno central que pusiera en marcha el procedimiento. Ese mismo año, el Senado debatió una propuesta en esa dirección, que no salió adelante. En los años posteriores, los sindicatos han mantenido la reivindicación y han intentado implicar a las organizaciones empresariales del sector. En 2024, también en Canarias, las organizaciones sindicales y empresariales llegaron a plantear la posibilidad de una jubilación a los 58 años, aunque esa cifra formaba parte de la reivindicación y no constituía un derecho reconocido para el conjunto de las camareras de piso.

La cuestión volvió a llegar al Congreso mediante iniciativas parlamentarias, entre ellas preguntas de la diputada de Coalición Canaria Cristina Valido y del diputado balear de Sumar Vicenç Vidal. En septiembre de 2025, el Gobierno central respondió sobre el marco normativo aplicable y el procedimiento para estudiar la posible implantación de coeficientes reductores, sin reconocer un derecho específico para las camareras de piso.

El marco normativo cambió en 2025 con la aprobación del Real Decreto 402/2025, de 27 de mayo, que regula el procedimiento para determinar qué actividades pueden acogerse a coeficientes reductores de la edad de jubilación por razón de su penosidad, peligrosidad, toxicidad o insalubridad. La norma exige evaluar las condiciones de trabajo y sus efectos sobre la salud mediante indicadores objetivos, entre ellos la morbilidad, la mortalidad y la incidencia de la incapacidad temporal y permanente. También contempla la intervención de organismos especializados en prevención de riesgos laborales y de la Inspección de Trabajo, que debe analizar si es posible modificar las condiciones laborales para eliminar las circunstancias que justificarían anticipar la jubilación.

En el caso de las camareras de piso, la evaluación debe determinar hasta qué punto el esfuerzo físico sostenido y las condiciones en las que se desarrolla la actividad tienen consecuencias sobre la salud que justifiquen una reducción de la edad de jubilación. No basta, por tanto, con que el trabajo sea físicamente exigente: es necesario acreditar los requisitos previstos en la legislación y completar el procedimiento administrativo.

El real decreto establece, además, que las iniciativas relativas a trabajadores por cuenta ajena deben promoverse conjuntamente por las organizaciones empresariales y sindicales más representativas. Si la evaluación resulta favorable, será necesario establecer la regulación específica correspondiente para reconocer los coeficientes reductores al colectivo afectado. El último paso en esta reivindicación se produjo en julio de este año. El responsable estatal de Hostelería, Restauración Social y Turismo de UGT, Omar Rodríguez Cabrera, registró el día 9 una solicitud para iniciar el procedimiento dirigido a reconocer coeficientes reductores para las camareras de piso.

En arribar a l'àrea de Pediatria de l'Hospital de Manacor, la Laura i els seus pares s'emporten una sorpresa. Allà els espera en Rock, un Cavalier King Charles Spaniel curiós, tranquil i disposat a deixar-se acariciar. La seva missió: acompanyar la nina mentre espera el seu torn per fer-se una extracció i també durant el moment en què li treuen sang. La Laura allarga la mà i comença a tocar-li el pèl mentre l'animal roman al seu costat, aliè a l'enrenou de l'hospital. L'agulla encara no ha arribat i, per ara, tota l'atenció està posada en el ca. “Quan ens han dit que hi hauria un ca, pensàvem que era un peluix”, expliquen entre rialles na Maria i en Rafa, els pares de la petita.

Entre bates, carros, tubs d'extracció i el moviment rutinari dels professionals sanitaris, en Rock, amb la seva calma gairebé contagiosa, és un dels cans que participen en el programa d'intervencions assistides amb animals que han posat en marxa l'Hospital de Manacor, la Fundació S'Hort Vell i Purina. L'objectiu és reforçar el suport psicoemocional que ofereix l'hospital, ajudar a incrementar la confiança dels infants i reduir la por, l'estrès i la percepció del dolor mitjançant la interacció amb els animals, a més d'afavorir la comunicació i generar entorns més propers.

En Rock, que encara no ha fet un any, s'apropa, ensuma, mou la cua i roman atent als moviments de la Laura, que, amb una cullera, li dona boletes de pinso. L'intercanvi és senzill: ella li ofereix menjar i ell es queda a prop, pendent de la seva mà. A poc a poc, la nina es familiaritza amb el ca i l'espera per a l'extracció es converteix en una estona de joc i distracció. La por a l'agulla es dilueix entre carícies, pinso i somriures.

Una sorpresa a la sala d'espera de pediatria

L'experiència comença abans d'entrar a la sala d'extraccions. Aquest és precisament un dels objectius del programa d'intervencions assistides amb cans: actuar sobre l'anomenada ansietat anticipatòria, aquells minuts en què un infant sap que el punxaran i comença a imaginar què passarà. El projecte està dirigit a nens i adolescents que s'han de sotmetre a extraccions de sang, un dels procediments que més ansietat pot generar durant la infància.

Silvia, tècnica de S'Hort Vell, acompanya en Rock durant tota la intervenció. Ella roman pendent de l'animal i de l'infant, guia la trobada i l'adapta a cada moment. “Vols donar-li menjar? T'agraden els cans?”, pregunta a la Laura quan es troba amb en Rock. No hi ha pressa. L'objectiu no és aconseguir que la nina deixi de tenir por de cop, sinó oferir-li alguna cosa diferent en què concentrar-se. Deixa que la petita subjecti la corretja del ca i entren junts a la sala d'extraccions, interactuant en tot moment. Quan pugen la nina a la llitera, també hi acomoden l'animal al seu costat, prou a prop perquè el pugui acariciar mentre els professionals sanitaris preparen el material.

En Rock roman tranquil, aliè al tràfec de la consulta, mentre la nina concentra la seva atenció en ell. La presència del ca transforma per uns instants l'escena hospitalària: entre l'instrumental mèdic i les indicacions del personal, la petita troba en ell una companyia que l'ajuda a distreure's i a afrontar el procediment amb més tranquil·litat. Mentrestant, els infermers fan la seva part. “Bufa!”, li diuen a la Laura, que continua observant i acariciant l'animal. En qüestió de segons, tot s'ha acabat.

La nena ofereix menjar al ca i ell es queda a prop, pendent de la seva mà, ajudant-la a gestionar l'estrès. L'objectiu no és aconseguir que la Laura deixi de tenir por de cop, sinó oferir-li alguna cosa diferent en què concentrar-se

En Rafa i la Maria expliquen que no coneixien el projecte i que la Laura tampoc havia viscut abans una experiència així. Arribar a l'hospital i trobar-se amb en Rock els ha agradat, i destaquen que la nina està més tranquil·la i que l'entorn els resulta agradable. També ells han trobat una experiència diferent de la que esperaven quan van arribar.

Després de la Laura, li toca el torn a la Sofia i se segueix el mateix procediment. També ella s'apropa a en Rock, encara que una mica més nerviosa i cautelosa. La Sílvia roman al seu costat en tot moment, pendent tant de la nina com de l'animal, mentre els infermers la tranquil·litzen tant en els moments previs a l'extracció com durant la mateixa. Al final, la Sofia se sent tan còmoda que no vol marxar i, després de passar una estona agradable amb en Rock, es queda jugant a la zona infantil de l'àrea de Pediatria.

Avui és en Rock qui està “treballant”. La Pinya, l'altra cussa -de raça labrador- que sol participar en aquestes intervencions, està temporalment de baixa per una dermatitis ja curada, tot i que encara està recuperant el pèl i haurà d'esperar per tornar a l'hospital.

Una experiència “crucial i molt positiva”

Mae, integrant de l'equip d'infermeria de l'hospital, reconeix que quan li van proposar participar en el projecte va tenir inicialment certes reserves perquè era una situació nova. Després de provar-ho, però, la seva valoració ha canviat per complet. “Molt positiva”, resumeix. La presència del ca, explica, genera “un ambient molt més tranquil, molt més assossegat” i facilita fins i tot el moment de l'extracció. Per a ella, la intervenció de na Sílvia és també “crucial i molt positiva”.

Per a la Mae, sanitària, 'la presència del ca genera un ambient molt més tranquil, molt més assossegat' i facilita fins i tot el moment de l'extracció

L'escena pot semblar espontània, però al darrere hi ha molta feina. Perquè en Rock pugui entrar en un hospital existeix tot un protocol: el ca compta amb documentació sanitària, controls veterinaris, analítiques periòdiques, desparasitacions i protocols d'higiene i comportament. Porta fins i tot una identificació que l'incorpora simbòlicament a l'equip de l'hospital.

La Sílvia explica que ella i les professionals de la Fundació S'Hort Vell són especialistes i tècniques en intervencions assistides amb animals. A més dels seus estudis en Psicologia, Treball Social o Educació Social, compten amb formació específica per desenvolupar aquest tipus d'intervencions.

La Sílvia certifica que els animals compleixen els requisits necessaris per treballar en un entorn sanitari: controls veterinaris, analítiques cada sis mesos, desparasitacions i unes condicions estrictes de neteja. “Ha de venir supernet tot”, explica. El programa contempla que, després de la trobada a la sala d'espera, l'animal pugui acompanyar en alguns casos l'infant durant l'extracció, sempre sense interferir en la feina dels professionals sanitaris. Després, hi pot haver un darrer contacte amb el ca, amb l'objectiu que el record associat a l'hospital sigui més positiu.

Abans que l'agulla, Rock

La Mae explica que l'experiència es repeteix cada quinze dies i que atenen uns quatre infants per jornada. La infermera insisteix que treballar amb nins és diferent. “És més dificultós que un adult”, admet. Amb els més petits, la punxada pot generar més tensió i és més complicat mantenir-los tranquils i distrets durant el procediment. Per això, qualsevol recurs que ajudi a rebaixar els nervis abans de l'extracció acaba sent també un suport per als professionals que l'han de fer. La presència d'en Rock crea “un ambient molt més tranquil, molt més assossegat” i facilita fins i tot el moment de treure sang.

La Fundació S’Hort Vell va néixer el 2023 com a continuació de la trajectòria del C.E. S’Hort Vell, una entitat que acumulava 25 anys de feina en l’àmbit de les intervencions assistides amb animals. Entre els seus objectius hi ha impulsar, crear, investigar i gestionar projectes educatius i terapèutics assistits amb cavalls i cans, amb especial atenció als infants, els joves i les persones amb diversitat funcional. La fundació situa el vincle entre persones i animals al centre d’aquestes intervencions i defensa que ha de ser gestionat per professionals especialitzats.

L’entitat compta amb cans entrenats que participen a les Intervencions Assistides. Segons explica al seu web, els animals conviuen junts i reben entrenament per treballar en diferents entorns, entre els quals hi ha hospitals, residències i centres educatius. La seva capacitat per establir vincles amb les persones, especialment amb infants i persones majors, pot afavorir la motivació i la interacció.

Però per formar part d’aquest equip no basta que un ca sigui sociable. A S’Hort Vell expliquen que els animals d’intervenció són seleccionats d’acord amb les seves qualitats i han de superar un procés d’entrenament que es manté al llarg de la seva etapa com a recurs professional. La fundació destaca, a més, una premissa: que el ca pugui “ser ca la major part del temps”, de manera que, quan arriba el moment de treballar, pugui fer-ho de manera voluntària i positiva. Tots els animals que participen en les intervencions passen, a més, controls veterinaris per garantir-ne el bon estat físic i psíquic.

El ca com a “pont emocional”

Des del 2015, Purina impulsa la investigació, la promoció i la implementació de les intervencions assistides amb animals, amb l’objectiu de reunir evidència científica sobre els efectes del vincle entre persones i animals i promoure bones pràctiques en aquest àmbit. La companyia assenyala que ha realitzat i patrocinat estudis per avaluar l’impacte d’aquestes intervencions, especialment en pacients amb problemes de salut mental, en col·laboració amb centres hospitalaris com l’Hospital Niño Jesús de Madrid, l’Hospital Clínic i l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, l’Hospital de Mataró i l’Hospital Santa Maria de Lleida.

Aquesta aposta es completa amb l’Aliança Purina Teràpia Animal, un projecte d’expansió nacional a través del qual la companyia assessora gratuïtament hospitals i centres sanitaris interessats a posar en marxa aquest tipus de programes. Entre els seus objectius hi ha formar els professionals sanitaris, impulsar projectes pilot i afavorir que, una vegada avaluats, es puguin estendre a més pacients. Purina cita entre els centres assessorats l’Hospital Mútua Terrassa i la Clínica Doctor León.

Qualsevol recurs que ajudi a rebaixar els nervis abans d'una extracció acaba sent també un suport per als professionals que l'han de realitzar: la presència de Rock crea un ambient més tranquil i assossegat

“Les intervencions assistides amb animals, especialment amb cans, poden contribuir a reduir l'ansietat, millorar l'estat d'ànim i afavorir una experiència hospitalària més propera i humana”, assenyala Elisenda Saperas, veterinària i responsable de comunicació de Purina Espanya. En el cas dels infants, afegeix, la presència d'un ca especialment seleccionat i preparat pot aportar “seguretat, confiança i acompanyament” davant d'un entorn desconegut i de procediments que poden generar por. És el plantejament del projecte que Purina desenvolupa juntament amb la Fundació S'Hort Vell a l'Hospital de Manacor.

En declaracions a elDiario.es, Saperas subratlla que la intervenció no es limita a distreure l'infant. “Jugar, acariciar el ca, parlar-li o simplement tenir-lo a prop pot ajudar a desviar l'atenció del procediment i reduir la tensió del moment”, explica. L'animal pot actuar també com “un pont emocional”, facilitant la comunicació i ajudant que el menor se senti acompanyat i tingui un paper més actiu en una situació que normalment escapa al seu control. En procediments com una extracció, aquesta funció cobra especial importància durant l'espera, quan apareix l'ansietat anticipatòria: “Comptar amb un ca durant aquests minuts pot ajudar a transformar aquesta espera”, assenyala, convertint-la en un espai d'interacció, joc i calma.

La veterinària assevera, no obstant això, que aquestes intervencions són un complement de l’atenció sanitària i requereixen professionals i animals específicament preparats. “Humanitzar l’atenció sanitària també significa atendre les emocions del pacient”, sosté. La selecció dels cans es fa de manera individual, valorant-ne l’estabilitat emocional, la sociabilitat, la capacitat de recuperació i la tolerància a la manipulació. Una vegada incorporats al programa, compten amb seguiment veterinari i avaluació contínua. Si l’animal mostra senyals d’estrès, la intervenció s’adapta o s’atura.

Els programes inclouen, a més, protocols d’higiene i prevenció d’infeccions, controls veterinaris i formació específica dels guies i dels professionals sanitaris. L’objectiu és que l’acompanyament es pugui desenvolupar garantint tant la seguretat dels pacients com el benestar del propi animal.

Més enllà de l’àmbit hospitalari, Purina situa les intervencions assistides amb cans en un ventall més ampli de contextos. La companyia assenyala que aquests animals poden participar en centres educatius per afavorir la comprensió i la lectura, la desinhibició, l’autoconfiança o la motivació, així com en centres de menors, centres penitenciaris i residències de gent gran. En aquests espais, les activitats busquen generar estímuls positius i treballar aspectes cognitius, psicomotrius i de benestar emocional.

Al llegar al área de Pediatría del Hospital de Manacor, Laura y sus padres se llevan una sorpresa. Allí les espera Rock, un Cavalier King Charles Spaniel curioso, tranquilo y dispuesto a dejarse acariciar. Su misión: acompañar a la niña mientras espera su turno para hacerse una extracción y también durante el momento en que le sacan sangre. Laura alarga la mano y comienza a tocarle el pelo mientras el animal permanece a su lado, ajeno al ajetreo del hospital. La aguja todavía no ha llegado y, por ahora, toda la atención está puesta en el can. “Cuando nos han dicho que habría un perro, pensábamos que era un peluche”, cuentan entre risas María y Rafa, los padres de la pequeña.

Entre batas, carros, tubos de extracción y el movimiento rutinario de los profesionales sanitarios, Rock, con su calma casi contagiosa, es uno de los perros que participan en el programa de intervenciones asistidas con animales que ha puesto en marcha el Hospital de Manacor junto a la Fundació S'Hort Vell y Purina con el objetivo de reforzar el apoyo psicoemocional que el hospital ofrece, ayudando incrementar la confianza de los niños y a reducir el miedo, el estrés y la percepción del dolor mediante la interacción con los perros, además de favorecer la comunicación y generar entornos más cercanos.

Rock, que aún no ha cumplido un año, se acerca, olisquea, agita la cola y permanece atento a los movimientos de Laura, que con una cuchara le da bolitas de pienso. El intercambio es sencillo: ella le ofrece comida y él se queda cerca, pendiente de su mano. Poco a poco, la niña se familiariza con el perro y la espera por la extracción se convierte en un rato de juego y distracción. El temor a la aguja se diluye entre caricias, croquetas y sonrisas.

Una sorpresa en la sala de espera de pediatría

La experiencia comienza antes de entrar en la sala de extracciones. Ese es precisamente uno de los objetivos del programa de intervenciones asistidas con perros: actuar sobre la llamada ansiedad anticipatoria, esos minutos en los que un niño sabe que le van a pinchar y empieza a imaginar lo que ocurrirá. El proyecto está dirigido a niños y adolescentes que tienen que someterse a extracciones de sangre, uno de los procedimientos que más ansiedad puede generar durante la infancia.

Silvia, técnica de S'Hort Vell, acompaña a Rock durante toda la intervención. Ella permanece pendiente del animal y del menor, guiando el encuentro y adaptándolo a cada momento. “¿Quieres darle de comer? ¿Te gustan los perros?”, pregunta a Laura cuando se encuentra con Rock. No hay prisa. El objetivo no es conseguir que la niña deje de tener miedo de golpe, sino ofrecerle algo distinto en lo que concentrarse. Deja que la pequeña sujete la correa del perro y entran juntos en la sala de extracciones, interactuando en todo momento. Cuando suben a la pequeña a la camilla, acomodan también al animal a su lado, lo suficientemente cerca para que pueda acariciarlo mientras los profesionales sanitarios preparan el material.

Rock permanece tranquilo, ajeno al trajín de la consulta, mientras la niña concentra su atención en él. La presencia del perro transforma por unos instantes la escena hospitalaria: entre el instrumental médico y las indicaciones del personal, la niña encuentra en él una compañía que la ayuda a distraerse y afrontar el procedimiento con mayor tranquilidad. Mientras tanto, los enfermeros hacen su parte. “¡Sopla!”, le dicen a Laura, que continúa observando y acariciando al animal. En cuestión de segundos, todo ha terminado.

La niña ofrece comida al perro y él se queda cerca, pendiente de su mano, ayudándole a gestionar el estrés. El objetivo no es conseguir que Laura deje de tener miedo de golpe, sino ofrecerle algo distinto en lo que concentrarse

Rafa y María cuentan que no conocían el proyecto y que Laura tampoco había vivido antes una experiencia así. Llegar al hospital y encontrarse con Rock les ha gustado y destacan que la niña está más tranquila y que el entorno les resulta agradable. También ellos han encontrado algo diferente de lo que esperaban cuando llegaron.

Después de Laura le toca el turno a Sofía y se sigue el mismo procedimiento. También ella se acerca a Rock, aunque algo más nerviosa y cautelosa. Silvia permanece a su lado en todo momento, pendiente tanto de la niña como del animal, mientras los enfermeros la tranquilizan tanto en los momentos previos a la extracción como durante la misma. Al final, Sofía se siente tan cómoda que no quiere marcharse y, tras pasar un rato agradable con Rock, se queda jugando en la zona infantil del área de pediatría.

Hoy es Rock quien está trabajando. Pinya, la otra perra -de raza labrador- que suele participar en estas intervenciones, está temporalmente de baja por una dermatitis ya curada, aunque todavía está recuperando el pelo y tendrá que esperar para volver al hospital.

Una experiencia “crucial y muy positiva”

Mae, integrante del equipo de enfermeros del hospital, reconoce que cuando le propusieron participar en el proyecto tuvo inicialmente ciertas reservas porque era una situación nueva. Después de probarlo, su valoración ha cambiado por completo. “Muy positiva”, resume. La presencia del perro, explica, genera “un ambiente mucho más tranquilo, mucho más sosegado” y facilita incluso el momento de la extracción. Para ella, la intervención de Silvia es también “crucial y muy positiva”.

Para Mae, sanitaria, ´la presencia del perro genera 'un ambiente mucho más tranquilo, mucho más sosegado' y facilita incluso el momento de la extracción

La escena puede parecer espontánea, pero hay mucho trabajo detrás. Para que Rock pueda entrar en un hospital existe todo un protocolo detrás: el perro cuenta con documentación sanitaria, controles veterinarios, analíticas periódicas, desparasitaciones y protocolos de higiene y comportamiento. Lleva incluso una identificación que lo incorpora simbólicamente al equipo que trabaja en el hospital. Silvia explica que ella y las profesionales de la Fundació S'Hort Vell son especialistas y técnicas en intervenciones con animales y cuentan con formación específica además de sus estudios en Psicología, Trabajo Social o Educación Social.

Silvia certifica que los animales cumplen los requisitos necesarios para trabajar en un entorno sanitario: controles veterinarios, analíticas cada seis meses, desparasitaciones y unas condiciones estrictas de limpieza. “Tiene que venir superlimpio todo”, explica. El programa contempla que, después del encuentro en la sala de espera, el animal pueda acompañar en algunos casos al niño durante la extracción, siempre sin interferir en el trabajo de los profesionales sanitarios. Después puede producirse un último contacto con el perro para intentar que el recuerdo asociado al hospital sea más positivo.

Antes que la aguja, Rock

Mae cuenta que la experiencia se repite cada quince días y que atienden a unos cuatro niños por jornada. La enfermera insiste en que trabajar con niños es diferente. “Es más dificultoso que un adulto”, admite. Y es que, en el caso de los pequeños, explica, la extracción puede generar más tensión y resulta más complicado mantenerlos tranquilos y distraídos durante el procedimiento. Por eso, cualquier recurso que ayude a rebajar los nervios antes de una extracción acaba siendo también un apoyo para los profesionales que tienen que realizarla: la presencia de Rock crea un ambiente más tranquilo y sosegado y facilita incluso el momento de sacar sangre.

La Fundació S’Hort Vell nació en 2023 como continuación de la trayectoria del C.E. S’Hort Vell, una entidad que llevaba 25 años trabajando con terapias asistidas con animales. Sus objetivos incluyen impulsar, crear, investigar y gestionar proyectos educativos y terapéuticos asistidos con caballos y perros, con especial atención a niños, jóvenes y personas con diversidad funcional. La fundación sitúa el vínculo entre personas y animales en el centro de estas intervenciones y defiende que ese vínculo debe estar gestionado por profesionales especializados.

La entidad cuenta con varios canes entrenados que colaboran en las Intervenciones Asistidas con Perros (IAP). La fundación explica en su web que sus canes viven juntos, reciben entrenamiento para trabajar en distintos entornos -entre ellos hospitales, residencias y centros educativos- y que su capacidad para establecer vínculos con las personas, especialmente con niños y mayores, puede favorecer la motivación y la interacción.

Pero para formar parte de este equipo no basta con que un perro sea sociable. Desde S'Hort Vell señalan que los animales de intervención son seleccionados por sus cualidades y deben superar un proceso de entrenamiento que se mantiene durante su etapa como recurso profesional. La fundación destaca además una premisa: que el perro pueda “ser perro la mayor parte del tiempo”, de manera que cuando llega el momento de trabajar pueda hacerlo de forma voluntaria y positiva. Todos los animales que participan en las intervenciones pasan, además, controles veterinarios destinados a garantizar su buen estado físico y psíquico.

El perro como “puente emocional”

Desde 2015, Purina impulsa la investigación, la promoción y la implementación de las intervenciones asistidas con animales con el objetivo de reunir evidencia científica sobre los efectos del vínculo entre personas y animales y promover buenas prácticas en este ámbito. La compañía señala que ha realizado y patrocinado estudios para evaluar el impacto de estas terapias, especialmente en pacientes con problemas de salud mental, en colaboración con centros hospitalarios como el Hospital Niño Jesús de Madrid, el Hospital Clínic y el Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, el Hospital de Mataró y el Hospital Santa María de Lleida.

Esta apuesta se completa con la Alianza Purina Terapia Animal, un proyecto de expansión nacional mediante el que la compañía asesora de forma gratuita a hospitales y centros sanitarios para ayudarles a poner en marcha este tipo de programas. Entre sus objetivos está formar a los profesionales sanitarios, impulsar proyectos piloto y favorecer que, una vez evaluados, puedan extenderse a más pacientes. Purina cita entre los centros asesorados el Hospital Mútua Terrassa y la Clínica Doctor León.

Cualquier recurso que ayude a rebajar los nervios antes de una extracción acaba siendo también un apoyo para los profesionales que tienen que realizarla: la presencia de Rock crea un ambiente más tranquilo y sosegado

“Las intervenciones asistidas con animales, especialmente con perros, pueden contribuir a reducir la ansiedad, mejorar el estado de ánimo y favorecer una experiencia hospitalaria más cercana y humana”, señala por su parte Elisenda Saperas, veterinaria y responsable de comunicación de Purina España. En el caso de los niños, añade, la presencia de un perro especialmente seleccionado y preparado puede aportar “seguridad, confianza y acompañamiento” ante un entorno desconocido y procedimientos que pueden generar miedo. Es el planteamiento del proyecto desarrollado junto a la Fundació S'Hort Vell en el Hospital de Manacor.

En declaraciones a elDiario.es, Saperas subraya que la intervención no se limita a distraer al niño. “Jugar, acariciar al perro, hablarle o simplemente tenerlo cerca puede ayudar a desviar la atención del procedimiento y reducir la tensión del momento”, explica. El animal puede actuar también como “un puente emocional”, facilitando la comunicación y ayudando a que el menor se sienta acompañado y tenga un papel más activo en una situación que normalmente escapa a su control. En procedimientos como una extracción, esta función cobra especial importancia durante la espera, cuando aparece la ansiedad anticipatoria: “Contar con un perro durante esos minutos puede ayudar a transformar esa espera”, señala, convirtiéndola en un espacio de interacción, juego y calma.

La veterinaria asevera, no obstante, que estas intervenciones son un complemento de la atención sanitaria y requieren profesionales y animales específicamente preparados. “Humanizar la atención sanitaria también significa atender las emociones del paciente”, sostiene. La selección de los perros se realiza de forma individual, valorando su estabilidad emocional, sociabilidad, capacidad de recuperación y tolerancia a la manipulación, y una vez incorporados al programa cuentan con seguimiento veterinario y evaluación continua. Si el animal muestra señales de estrés, la intervención se adapta o se detiene.

Los programas incluyen además protocolos de higiene, prevención de infecciones, controles veterinarios y formación específica de guías y profesionales sanitarios, de forma que el acompañamiento pueda producirse garantizando tanto la seguridad de los pacientes como el bienestar del propio perro.

Además del ámbito hospitalario, Purina sitúa las intervenciones asistidas con perros en un abanico más amplio de contextos. La compañía señala que estos animales pueden participar en centros escolares para favorecer la comprensión y la lectura, la desinhibición, la autoconfianza o la motivación, así como en centros de menores, penitenciarios y residencias de mayores, donde las actividades buscan generar estímulos positivos y trabajar aspectos cognitivos, psicomotrices y de bienestar emocional.

“Tinc reservades pràcticament totes les tardes fins al dia 15”. La Michelle atén taules sense aturar-se gairebé. És l'encarregada d'Es Poropo, un dels bars del passeig marítim de Sant Elm (Mallorca), i aquest estiu ha decidit fer una excepció. Habitualment tanca durant el mes d'agost, quan bona part dels seus clients habituals -residents estrangers que passen les setmanes de més calor fora de Mallorca- abandonen l'illa. Aquest any, però, obrirà expressament per l'eclipsi total que tindrà lloc el proper 12 d'agost. “Tornen només per veure'l”, explica. Calcula que únicament entre la comunitat internacional establerta al poble tornaran al voltant de 200 persones, en la seva majoria britànics, alemanys, suecs i danesos.

L'expectació també es percep en les converses que manté cada dia amb els clients. Molts pregunten des d'on es veurà millor l'eclipsi o quines alternatives hi ha si Sant Elm no ofereix una visió completa de la totalitat. La Michelle creu que bona part dels visitants acabarà desplaçant-se cap a diferents punts de la Serra de Tramuntana o contractant excursions en caiac per rodejar sa Dragonera i contemplar el fenomen des del mar. Tot i així, assegura que el poble assumeix amb naturalitat l'arribada de més visitants. “La gent ja està mentalitzada que vindrà molta gent”, resumeix.

A pocs metres, al bar Sa Calma, en Carlos confirma que l'interès internacional és molt més gran del que s'imaginava. Des de fa setmanes rep trucades per reservar taules des de llocs tan llunyans com Indonèsia o els Estats Units. Moltes amaguen la mateixa confusió. “He d'estar explicant contínuament que des d'aquí no es veurà perquè sa Dragonera ho tapa”, explica. Als qui insisteixen, els recomana buscar una embarcació o desplaçar-se fins a la Serra de Tramuntana si volen contemplar la totalitat. Malgrat el degoteig incessant de consultes, ell viu l'esdeveniment amb força distància. “Per a mi és un eclipsi que passa cada molts anys i ja està”, diu, abans de tornar a atendre una altra taula.

He d'estar explicant contínuament que des d'aquí no es veurà perquè ho tapa sa Dragonera

Carlos — Encarregat del bar Sa Calma

Mentre les administracions ultimen el dispositiu per gestionar una afluència sense precedents, el sector turístic fa mesos que prepara la seva pròpia estratègia per aprofitar l'empenta del fenomen astronòmic. Hotels, beach clubs, restaurants, empreses nàutiques i locals d'oci nocturn han convertit l'eclipsi en el gran reclam de l'estiu amb sopars temàtics, festes amb DJ, sortides en vaixell, ulleres homologades i espais reservats per seguir la totalitat des de terrasses orientades cap a l'oest. Tot plegat forma part d'una oferta pensada per a un públic disposat a viatjar milers de quilòmetres per contemplar poc més d'un minut d'obscuritat.

Al visitant habitual del mes d'agost —especialment el turista de sol i platja— s'hi afegeixen aficionats a l'astronomia, fotògrafs especialitzats, científics i viatgers que fa anys que planifiquen aquest moment i que han reservat allotjament amb molta antelació per assegurar-se un bon indret des d'on contemplar la totalitat.

Cancel·lacions per les restriccions de mobilitat

La situació, però, no es viu igual a tots els racons de l'illa. La branca de Restauració de la Confederació d'Associacions Empresarials de Balears (CAEB) ha alertat de les cancel·lacions que s'estan produint en nombrosos restaurants arran de les restriccions de mobilitat i d'accés previstes per al 12 d'agost, especialment a la Platja de Palma. A partir de les 12.00 hores, les rotondes i els accessos d'entrada a la zona romandran tancats al públic general, amb excepció dels residents, els treballadors acreditats, el transport públic i els taxis, entre d'altres.

“Molts establiments ja comptaven amb una ocupació pràcticament completa i amb nombroses reserves confirmades, algunes de les quals abonades per avançat”, lamenten des de l'entitat. Tot i que manifesten la seva disposició a col·laborar amb les mesures adoptades, adverteixen que les restriccions “suposaran un perjudici per als establiments i per als seus clients”.

Les mesures formen part de l'ampli dispositiu de seguretat dissenyat pel Govern i les administracions locals per evitar col·lapses a la xarxa viària, protegir els espais naturals, reduir el risc d'incendis —l'Executiu preveu desplegar uns 200 bombers forestals i agents de Medi Ambient— i garantir la resposta dels serveis d'emergència durant una jornada en què s'espera una afluència massiva de persones.

La patronal dels empresaris alerta de cancel·lacions per les restriccions de mobilitat imposades pel Govern, que busca evitar col·lapsos a les carreteres, protegir els espais naturals, reduir el risc d'incendis i garantir l'actuació dels serveis d'emergència

El pla preveu limitar l'accés per carretera a la Serra de Tramuntana i a altres punts sensibles com miradors, cales, fars, santuaris i platges, a més d'establir controls específics a la Platja de Palma, un dels principals espais oficials d'observació de l'eclipsi. En total, el Govern ha habilitat 26 zones oficials d'observació repartides per les quatre illes -nou d'elles a Mallorca- amb una capacitat inicial per acollir unes 300.000 persones.

El repte per a les administracions és encara més gran perquè l'eclipsi coincidirà amb un dels períodes de major saturació de la xarxa viària insular. I és que la preocupació per la massificació i el trànsit no és nova: els embussos llastren cada estiu les carreteres de la Serra, especialment als accessos a municipis com Sóller i a enclaus com Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el far de Formentor, una pressió que les institucions volen evitar que es multipliqui amb motiu del fenomen astronòmic.

El repte per a les administracions és encara més gran perquè l'eclipsi coincidirà amb un dels períodes de major saturació de la xarxa viària insular. Els embussos llastren cada estiu les carreteres de la Serra, especialment en els accessos a municipis com Sóller i a enclavaments com Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el far de Formentor

L'excepcionalitat del fenomen ha obert, a més, un nou nínxol de negoci per a una part de la indústria turística balear. En una illa on el model turístic porta anys virant cap a un visitant de més poder adquisitiu, nombrosos establiments han convertit l'eclipsi en un producte de luxe mitjançant experiències exclusives amb preus que oscil·len entre els 180 i els 600 euros per persona. Velers privats, sopars d'autor, xampany, vols en helicòpter o globus aerostàtic i altres serveis premium conformen una oferta amb la qual preveuen transformar un minut i mig d'obscuritat en un reclam d'alt valor comercial.

L'excepcionalitat del fenomen ha obert un nou nínxol de negoci per a una part de la indústria turística balear. Nombrosos establiments han convertit l'eclipsi en un producte de luxe mitjançant experiències exclusives amb preus que oscil·len entre els 180 i els 600 euros per persona

Tanmateix, més enllà dels grans complexos hotelers de la costa, que cada estiu voregen el ple, i dels adreçats al segment del luxe, alguns establiments de l'interior i de la Serra de Tramuntana també han vist en l'eclipsi una oportunitat per atraure un perfil de visitant diferent.

És el cas del Maristel Hotel & Spa, situat al poble d'Estellencs, que ha dissenyat l'experiència gastronòmica 'Sabores de la Vía Láctea', un menú especial inspirat en el fenomen astronòmic que aprofita una de les principals bazes de l'establiment: la seva orientació cap a ponent, amb vistes clares a la Mediterrània i a la posta de sol durant pràcticament tot l'any. “La nostra idea és oferir una experiència completa en un dia que molta gent considera que serà especial i únic i que no tornarem a viure. Que no sigui el minutet i mig que durarà l'eclipsi”, expliquen des de l'hotel a elDiario.es.

La nostra idea és oferir una experiència completa en un dia que molta gent considera que serà especial i únic i que no tornarem a viure. Que no sigui el minutet i mig que durarà l'eclipsi

Hotel Maristel

L'enclavament no és casual. Estellencs, un dels municipis més petits i menys poblats de Mallorca, roman al marge dels grans circuits turístics que concentren l'estiu en altres punts de l'illa. Enclavat en plena Serra de Tramuntana i amb tot just uns centenars d'habitants, el poble ha fet de la tranquil·litat i del turisme de naturalesa una de les seves principals senyes d'identitat.

Precisament per això, des de l'hotel consideren que l'eclipsi els permetrà ampliar la seva capacitat d'atracció sense renunciar a aquest model. Destaquen, a més, que la seva ubicació és “quasi única”, ja que són molt pocs els hotels de la costa oest que reunen unes condicions similars d'orientació i visibilitat de l'horitzó.

El perfil dels clients que estan reservant també difereix de l'habitual. Segons expliquen des de l'establiment, es tracta de viatgers especialment interessats en l'eclipsi, que han organitzat el viatge amb bastant antelació i arriben ben informats sobre les condicions d'observació. Molts han escollit l'hotel precisament perquè coneixen la seva ubicació privilegiada i l'absència de muntanyes davant l'horitzó, cosa que permet contemplar la posta de sol directament sobre el mar, un factor especialment valorat per seguir la totalitat de l'eclipsi.

La patronal demana responsabilitat als hotelers

La Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) assegura, tanmateix, que, en termes generals, l'eclipsi no ha alterat de forma significativa el comportament del mercat turístic i que l'ocupació prevista per a mitjans d'agost es manté en nivells molt similars als de qualsevol altre estiu. Encara que reconeix que alguns aficionats molt especialitzats van reservar allotjament amb anys d'antelació per assegurar-se un bon punt d'observació, considera que es tracta de casos “comptats amb els dits de la mà” en una destinació que ja assoleix de forma habitual una elevada ocupació durant el mes d'agost.

En declaracions a aquest diari, des de la federació expliquen que, a més, el comportament de les reserves ha canviat profundament després de la pandèmia i cada cop pesa més la contractació d'última hora, cosa que dificulta establir comparacions directes amb temporades anteriors. En aquest context, insisteixen que l'eclipsi no està tenint un impacte rellevant en la demanda hotelera i que l'evolució de l'ocupació es manté pràcticament en els mateixos nivells que l'estiu passat.

Més que incentivar desplaçaments cap als punts on millor s'observarà l'eclipsi, la FEHM fa mesos que trasllada als establiments un “missatge de responsabilitat”. La patronal forma part de la comissió creada pel Govern per preparar el dispositiu especial i anima els hotels a organitzar activitats a les seves pròpies instal·lacions per evitar moviments innecessaris de visitants cap a enclaus com Formentor o la Serra de Tramuntana. La recomanació passa per gaudir del fenomen des dels propis allotjaments o des de llocs pròxims, contribuint així a una gestió més ordenada d'una jornada en la qual es preveu una elevada mobilitat.

La Federació Empresarial Hotelera de Mallorca fa mesos que trasllada als establiments un 'missatge de responsabilitat', animant els hotels a organitzar activitats a les seves pròpies instal·lacions per evitar moviments innecessaris de visitants cap a enclaus com Formentor o la Serra de Tramuntana

Es dispara l'agenda musical

L'eclipsi també ha irromput en l'oferta musical i d'oci de l'illa. Alguns establiments han dissenyat una programació específica amb sessions de DJ, concerts i activitats gastronòmiques per aprofitar l'atractiu de l'esdeveniment. És el cas d'Anima Beach, a Palma, que celebrarà una festa amb el DJ mallorquí Kiko Navarro, actuacions en directe, servei de restauració, zones VIP i repartiment d'ulleres homologades per observar l'eclipsi. La cita arrencarà abans de la totalitat i continuarà posteriorment amb la programació nocturna. A ella se suma Purobeach Santa Ponça, que ha preparat l'esdeveniment Solar Eclipse at Sunset, una vetllada amb música, restauració i còctels davant del mar fins a la mitjanit.

La comercialització de l'eclipsi arriba, així mateix, a explotacions enoturístiques de l'interior de Mallorca. La finca vinícola Dalt Turó, a Campos, ha impulsat juntament amb Hort de Sa Vall una vetllada entre vinyes amb un sopar elaborat amb productes locals, degustació de vins de la finca, ulleres homologades per a l'observació i una sessió musical després de l'eclipsi, en un entorn rural allunyat dels principals focus d'afluència.

L'eclipsi ha impulsat esdeveniments musicals, repartiment d'ulleres homologades i festes específiques. Fins i tot l'històric Tren de Sóller ofereix una excursió per 220 euros

Tot i que la majoria de les grans discoteques de Mallorca mantindran la seva programació habitual el 12 d'agost, alguns beach clubs, hotels, cellers i altres espais d'oci han optat per vincular expressament les seves activitats a l'eclipsi, aprofitant l'atractiu internacional d'un esdeveniment que amb prou feines durarà un minut i mig, però que aspira a convertir-se en una de les grans cites turístiques de l'estiu.

Entre les iniciatives més singulars figura la del Tren de Sóller, que comercialitza una excursió específica per 220 euros. El recorregut combina el trajecte a l'històric tren de fusta, inaugurat el 1912, fins al Port de Sóller i una sortida en vaixell per contemplar la totalitat des del mar, incorporant així un dels símbols més reconeixibles del patrimoni ferroviari i paisatgístic de Mallorca a l'oferta creada al voltant de l'eclipsi.

“Tengo reservadas prácticamente todas las tardes hasta el día 15”. Michelle atiende mesas sin apenas detenerse. Es la encargada de Es Poropo, uno de los bares del paseo marítimo de Sant Elm (Mallorca), y este verano ha decidido hacer una excepción. Habitualmente cierra durante el mes de agosto, cuando buena parte de sus clientes habituales -residentes extranjeros que pasan las semanas de más calor fuera de Mallorca- abandonan la isla. Este año, sin embargo, abrirá expresamente por el eclipse total que tendrá lugar el próximo 12 de agosto. “Vuelven solo para verlo”, explica. Calcula que únicamente entre la comunidad internacional afincada en el pueblo regresarán alrededor de 200 personas, en su mayoría británicos, alemanes, suecos y daneses.

La expectación también se percibe en las conversaciones que mantiene cada día con los clientes. Muchos preguntan desde dónde se verá mejor el eclipse o qué alternativas existen si Sant Elm no ofrece una visión completa de la totalidad. Michelle cree que buena parte de los visitantes terminará desplazándose hacia distintos puntos de la Serra de Tramuntana o contratando excursiones en kayak para rodear sa Dragonera y contemplar el fenómeno desde el mar. Aun así, asegura que el pueblo asume con naturalidad la llegada de más visitantes. “La gente ya está mentalizada de que vendrá mucha gente”, resume.

A pocos metros, en el bar Sa Calma, Carlos confirma que el interés internacional es mucho mayor del que imaginaba. Desde hace semanas recibe llamadas para reservar mesas procedentes de lugares tan lejanos como Indonesia o Estados Unidos. Muchas esconden la misma confusión. “Tengo que estar explicando continuamente que desde aquí no se verá porque lo tapa sa Dragonera”, cuenta. A quienes insisten les recomienda buscar una embarcación o desplazarse hacia la Tramuntana si quieren contemplar la totalidad. Pese al incesante goteo de consultas, él vive el acontecimiento con bastante distancia. “Para mí es un eclipse que pasa cada muchos años y ya está”, dice, antes de volver a atender otra mesa.

Tengo que estar explicando continuamente que desde aquí no se verá porque lo tapa sa Dragonera

Carlos — Encargado del bar Sa Calma

Mientras las administraciones ultiman el operativo para gestionar una afluencia sin precedentes, el sector turístico lleva meses preparando su propia estrategia para aprovechar el tirón del fenómeno astronómico. Hoteles, beach clubs, restaurantes, empresas náuticas y locales de ocio nocturno han convertido el eclipse en el gran reclamo del verano con la organización de cenas temáticas, fiestas con DJ, salidas en barco, gafas homologadas y espacios reservados para seguir la totalidad del eclipse desde terrazas orientadas hacia el oeste que forman parte de una oferta diseñada para un público dispuesto a viajar miles de kilómetros para contemplar el fenómeno durante un minuto y medio de oscuridad.

Además del visitante habitual de un mes de agosto -especialmente turistas de sol y playa- se suman aficionados a la astronomía, fotógrafos especializados, científicos y viajeros que llevan años planificando este momento y que han reservado alojamiento con mucha antelación para asegurarse un buen lugar desde el que contemplar la totalidad.

Cancelaciones por las restricciones de movilidad

La situación, sin embargo, no se vive igual en todos los rincones de la isla. La rama de Restauración de la Confederación de Asociaciones Empresariales de Baleares (CAEB) ha alertado de las cancelaciones que se están produciendo en numerosos restaurantes debido a las restricciones de movilidad y acceso previstas para el 12 de agosto, especialmente en la Playa de Palma, donde, a partir de las 12.00 horas, las rotondas y los accesos de entrada a la zona permanecerán cerrados al público general -excepto a residentes, trabajadores acreditados, transporte público y taxis, entre otros-.

“Muchos establecimientos ya contaban con una ocupación prácticamente completa y con numerosas reservas confirmadas, algunas de ellas abonadas por adelantado”, lamentan desde la entidad. Aunque manifiestan su disposición a colaborar con las medidas adoptadas, recriminan que las restricciones “supondrán un perjuicio para los establecimientos y para sus clientes”.

Las medidas forman parte del amplio dispositivo de seguridad diseñado por el Govern y las administraciones locales para evitar colapsos en las carreteras, proteger los espacios naturales, reducir el riesgo de incendios -el Ejecutivo prevé desplegar unos 200 bomberos forestales y agentes de Medio Ambiente- y garantizar la actuación de los servicios de emergencia durante una jornada en la que se espera una afluencia masiva de personas.

La patronal de los empresarios alerta de cancelaciones por las restricciones de movilidad impuestas por el Govern, que busca evitar colapsos en las carreteras, proteger los espacios naturales, reducir el riesgo de incendios y garantizar la actuación de los servicios de emergencia

El plan prevé limitar el acceso por carretera a la Serra de Tramuntana y a otros puntos sensibles como miradores, calas, faros, santuarios y playas, además de establecer controles específicos en la Playa de Palma, uno de los principales espacios oficiales de observación del eclipse. En total, el Govern ha habilitado 26 zonas oficiales de observación repartidas por las cuatro islas -nueve de ellas en Mallorca- con una capacidad inicial para acoger a unas 300.000 personas.

El reto para las administraciones es aún mayor porque el eclipse coincidirá con uno de los periodos de mayor saturación de la red viaria insular. Y es que la preocupación por la masificación y el tráfico no es nueva: los atascos lastran cada verano las carreteras de la Serra, especialmente en los accesos a municipios como Sóller y a enclaves como Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el faro de Formentor, una presión que las instituciones quieren evitar que se multiplique con motivo del fenómeno astronómico.

El reto para las administraciones es aún mayor porque el eclipse coincidirá con uno de los periodos de mayor saturación de la red viaria insular. Los atascos lastran cada verano las carreteras de la Serra, especialmente en los accesos a municipios como Sóller y a enclaves como Sa Calobra, el mirador de ses Barques o el faro de Formentor

La excepcionalidad del fenómeno ha abierto, además, un nuevo nicho de negocio para una parte de la industria turística balear. En una isla donde el modelo turístico lleva años virando hacia un visitante de mayor poder adquisitivo, numerosos establecimientos han convertido el eclipse en un producto de lujo mediante experiencias exclusivas con precios que oscilan entre los 180 y los 600 euros por persona. Veleros privados, cenas de autor, champán, vuelos en helicóptero o globo aerostático y otros servicios premium conforman una oferta con la que prevén transformar un minuto y medio de oscuridad en un reclamo de alto valor comercial.

La excepcionalidad del fenómeno ha abierto un nuevo nicho de negocio para una parte de la industria turística balear. Numerosos establecimientos han convertido el eclipse en un producto de lujo mediante experiencias exclusivas con precios que oscilan entre los 180 y los 600 euros por persona

Sin embargo, más allá de los grandes complejos hoteleros de la costa, que cada verano rozan el lleno, y de los dirigidos al segmento del lujo, algunos establecimientos del interior y de la Serra de Tramuntana también han visto en el eclipse una oportunidad para atraer a un perfil de visitante diferente.

Es el caso del Maristel Hotel & Spa, situado en el pueblo de Estellencs, que ha diseñado la experiencia gastronómica 'Sabores de la Vía Láctea', un menú especial inspirado en el fenómeno astronómico que aprovecha una de las principales bazas del establecimiento: su orientación hacia poniente, con vistas despejadas al Mediterráneo y a la puesta de sol durante prácticamente todo el año. “Nuestra idea es ofrecer una experiencia completa en un día que mucha gente considera que va a ser especial y único y que no volveremos a vivir. Que no sea el minutito y medio que durará el eclipse”, explican desde el hotel a elDiario.es.

Nuestra idea es ofrecer una experiencia completa en un día que mucha gente considera que va a ser especial y único y que no volveremos a vivir. Que no sea el minutito y medio que durará el eclipse

Hotel Maristel

El enclave no es casual. Estellencs, uno de los municipios más pequeños y menos poblados de Mallorca, permanece al margen de los grandes circuitos turísticos que concentran el verano en otros puntos de la isla. Enclavado en plena Serra de Tramuntana y con apenas unos centenares de habitantes, el pueblo ha hecho de la tranquilidad y del turismo de naturaleza una de sus principales señas de identidad.

Precisamente por ello, desde el hotel consideran que el eclipse les permitirá ampliar su capacidad de atracción sin renunciar a ese modelo. Destacan, además, que su ubicación es “casi única”, ya que son muy pocos los hoteles de la costa oeste que reúnen unas condiciones similares de orientación y visibilidad del horizonte.

El perfil de los clientes que están reservando también difiere del habitual. Según explican desde el establecimiento, se trata de viajeros especialmente interesados en el eclipse, que han organizado el viaje con bastante antelación y llegan bien informados sobre las condiciones de observación. Muchos han elegido el hotel precisamente porque conocen su ubicación privilegiada y la ausencia de montañas frente al horizonte, lo que permite contemplar la puesta de sol directamente sobre el mar, un factor especialmente valorado para seguir la totalidad del eclipse.

La patronal pide responsabilidad a los hoteleros

La Federación Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) asegura, sin embargo, que, en términos generales, el eclipse no ha alterado de forma significativa el comportamiento del mercado turístico y que la ocupación prevista para mediados de agosto se mantiene en niveles muy similares a los de cualquier otro verano. Aunque reconoce que algunos aficionados muy especializados reservaron alojamiento con años de antelación para asegurarse un buen punto de observación, considera que se trata de casos “contados con los dedos de la mano” en un destino que ya alcanza de forma habitual una elevada ocupación durante el mes de agosto.

En declaraciones a este periódico, desde la federación explican que, además, el comportamiento de las reservas ha cambiado profundamente tras la pandemia y cada vez pesa más la contratación de última hora, lo que dificulta establecer comparaciones directas con temporadas anteriores. En este contexto, insisten en que el eclipse no está teniendo un impacto relevante en la demanda hotelera y que la evolución de la ocupación se mantiene prácticamente en los mismos niveles que el verano pasado.

Más que incentivar desplazamientos hacia los puntos donde mejor se observará el eclipse, la FEHM lleva meses trasladando a los establecimientos un “mensaje de responsabilidad”. La patronal forma parte de la comisión creada por el Govern para preparar el dispositivo especial y anima a los hoteles a organizar actividades en sus propias instalaciones para evitar movimientos innecesarios de visitantes hacia enclaves como Formentor o la Serra de Tramuntana. La recomendación pasa por disfrutar del fenómeno desde los propios alojamientos o desde lugares próximos, contribuyendo así a una gestión más ordenada de una jornada en la que se prevé una elevada movilidad.

La Federación Empresarial Hotelera de Mallorca lleva meses trasladando a los establecimientos un 'mensaje de responsabilidad', animando a los hoteles a organizar actividades en sus propias instalaciones para evitar movimientos innecesarios de visitantes hacia enclaves como Formentor o la Serra de Tramuntana

Se dispara la agenda musical

El eclipse también ha irrumpido en la oferta musical y de ocio de la isla. Algunos establecimientos han diseñado una programación específica con sesiones de DJ, conciertos y actividades gastronómicas para sacar partido al atractivo del acontecimiento. Es el caso de Anima Beach, en Palma, que celebrará una fiesta con el DJ mallorquín Kiko Navarro, actuaciones en directo, servicio de restauración, zonas VIP y reparto de gafas homologadas para observar el eclipse. La cita arrancará antes de la totalidad y continuará posteriormente con la programación nocturna. A ella se suma Purobeach Santa Ponça, que ha preparado el evento Solar Eclipse at Sunset, una velada con música, restauración y cócteles frente al mar hasta la medianoche.

La comercialización del eclipse alcanza, asimismo, a explotaciones enoturísticas del interior de Mallorca. La finca vinícola Dalt Turó, en Campos, ha impulsado junto a Hort de Sa Vall una velada entre viñedos con una cena elaborada con productos locales, degustación de vinos de la finca, gafas homologadas para la observación y una sesión musical tras el eclipse, en un entorno rural alejado de los principales focos de afluencia.

El eclipse ha impulsado eventos musicales, reparto de gafas homologadas y fiestas específicas. Incluso el histórico Tren de Sóller ofrece una excursión por 220 euros

Aunque la mayoría de las grandes discotecas de Mallorca mantendrá su programación habitual el 12 de agosto, algunos beach clubs, hoteles, bodegas y otros espacios de ocio han optado por vincular expresamente sus actividades al eclipse, aprovechando el atractivo internacional de un acontecimiento que apenas durará un minuto y medio, pero que aspira a convertirse en una de las grandes citas turísticas del verano.

Entre las iniciativas más singulares figura la del Tren de Sóller, que comercializa una excursión específica por 220 euros. El recorrido combina el trayecto en el histórico tren de madera, inaugurado en 1912, hasta el Port de Sóller y una salida en barco para contemplar la totalidad desde el mar, incorporando así uno de los símbolos más reconocibles del patrimonio ferroviario y paisajístico de Mallorca a la oferta creada en torno al eclipse.

És mig matí i el sol cau a plom sobre el barri palmesà de Son Cladera. Amb prou feines hi ha moviment als carrers, només el murmuri que arriba des d'una petita plaça on, assegudes a la terrassa d'un bar de tota la vida, conversen diverses dones. Des de fa dues setmanes, aquest és el seu punt de trobada habitual. L'anterior el van perdre el passat 2 de juliol, quan una comissió judicial, acompanyada per agents de la Policia Nacional, va executar el desallotjament de La Cala, el local on, durant més de tres dècades, van ballar, jugar al bingo, celebrar dinars populars i, sobretot, van trobar companyia. Allà on, fins fa dues setmanes, els veïns entraven i sortien constantment, avui només hi queda una persiana abaixada. “Han llevat la diversió a molta gent”, lamenta Fidela, una de les antigues usuàries.

A Son Cladera, un barri de 7.500 habitants sorgit a mitjan anys seixanta arran de l'expansió urbana de Palma, la ferida del desallotjament continua ben oberta. El que va començar com un litigi entre l'associació de gent gran i la propietat de l'immoble ha acabat convertint-se en el reflex d'un malestar més profund: el d'un veïnat que veu desaparèixer progressivament els espais que articulaven la vida comunitària i altres serveis bàsics, com les sucursals bancàries. “A més del casal, ens han llevat els dos bancs que teníem. Ara depenem dels nostres familiars per poder anar a treure doblers”, explica Fidela.

Fidela Pedregal feia dècades que estava vinculada al casal, que comptava amb més de 300 usuaris. Hi anava dues vegades per setmana “per això del cap” -en referència als tallers de memòria- i compartia les tardes amb altres veïns entre activitats, festes i partides de bingo. Asseguda a la terrassa del bar Màlaga, on cada matí es reuneix amb Josefa, Leonor i altres veïnes que també freqüentaven La Cala, lamenta que el tancament ha deixat moltes persones grans del barri “sense cap lloc on anar-hi”. Considera que, d'un dia per l'altre, ha desaparegut un espai que durant anys havia servit per combatre la soledat i mantenir activa la gent gran. “Ens han abandonat”, conclou.

A més del casal, ens han pres els dos bancs que teníem. Ara depenem dels nostres familiars per poder anar a treure diners

Fidela — Usuària de La Cala i veïna de Son Cladera

El passat 2 de juliol, mentre desenes d'usuaris participaven en un taller de memòria, la comitiva judicial i els efectius policials van irrompre a l'edifici per executar el llançament. En qüestió de minuts, les activitats van quedar interrompudes i els assistents van haver d'abandonar el local entre el desconcert i la incertesa. Els cartells de balls, excursions i tallers que encara pengen a les finestres són l'únic vestigi de la intensa activitat que durant dècades va acollir el casal, avui convertit en el símbol d'una realitat que va més enllà d'aquest cas i que planteja interrogants sobre el futur dels espais comunitaris per a la gent gran i la vulnerabilitat de nombroses associacions que desenvolupen la seva tasca social en immobles de titularitat privada.

L'origen del conflicte es remunta al deute acumulat per l'anterior junta directiva amb la Fundació Sa Nostra, propietària de l'immoble des del 2020. Després de diversos impagaments del lloguer, la Fundació va iniciar un procediment judicial per recuperar la possessió del local. El 2024, ambdues parts van assolir un acord que va permetre suspendre un primer llançament i va donar marge a la nova junta gestora per intentar regularitzar la situació econòmica. A canvi, l'associació assumia una sèrie d'obligacions, entre les quals el pagament d'un lloguer de 2.200 euros mensuals, una quantitat destinada a cobrir tant la renda ordinària com l'amortització progressiva del deute acumulat, que rondava els 30.000 euros. El pacte va ser avalat per l'assemblea de socis, tot i que una part dels associats s'hi va oposar en considerar que deixava l'entitat en una situació de vulnerabilitat davant la propietat. Finalment, però, el desnonament es va acabar executant.

elDiario.es s'ha posat en contacte amb la Fundació Sa Nostra per conèixer, entre altres qüestions, quines comunicacions va mantenir amb l'associació gestora en relació amb la data del desallotjament, quins incompliments concrets van motivar finalment l'execució del llançament, si es van plantejar alternatives per evitar-lo un cop iniciat el procediment judicial i quin ús preveu donar a l'immoble a partir d'ara. Tanmateix, no ha obtingut resposta fins al moment de la publicació d'aquest reportatge.

“Només queden els metges i tres farmàcies”

Al costat de Fidela seu Josefa, que confessa que troba a faltar la rutina que durant anys va marcar les seves tardes. Anava al casal per jugar al bingo, comprar loteria i compartir unes hores amb els seus veïns, tot i que reconeix que evitava tornar sola a casa quan es feia fosc perquè el trajecte li feia por. No va presenciar el desallotjament, ja que es va produir al matí, però ha reconstruït el que va passar a partir dels relats dels seus antics companys i dels vídeos que van circular ràpidament pel barri.

“Hi havia persones que van haver de sortir de pressa amb el tacataca i els cotxets. Va ser una falta de respecte. Diuen que arreglaran la situació, però no ho sé. M'han dit que ja han comprat el local per fer-hi pisos”, afirma. Per a ella, el tancament del casal és un episodi més del progressiu abandonament que, al seu parer, pateix Son Cladera. “L'únic que ens queda són els metges i tres farmàcies”, lamenta, convençuda que les persones grans són les principals perjudicades.

“M'han mort”, afirma en la mateixa línia Isabel, a punt de fer 90 anys. Al portal de casa seva, a pocs metres del casal, descriu el tancament com un dur cop a la seva rutina. Recorda les tardes de bingo, els tallers de memòria i les converses que, fins fa tot just unes setmanes, omplien el local. Hi participava en les activitats de memòria i hi passava les tardes jugant al bingo abans de tornar a casa.

Asseguda al costat de Fidela i Josefa, Leonor explica que estava vinculada al casal des de pràcticament els seus inicis. Recorda que l'associació va començar en un local més petit abans de traslladar-se a l'edifici del qual ara ha estat desallotjada. “Era molt gran: tenia un menjador enorme, una cuina enorme i un pati molt gran”, rememora. Cada diumenge s'hi organitzaven dinars, s'hi celebraven festes i actes com la darrera missa rociera. “Els dissabtes feien pa i bunyols. Ens donava la vida”, recorda amb nostàlgia, resumint en una sola frase la intensa activitat social que durant dècades va acollir el casal.

Els dissabtes feien pa i bunyols. Ens donava la vida

Leonor — Usuària de La Cala i veïna de Son Cladera

L'Ana també troba a faltar la rutina que havia construït al voltant de La Cala. Hi jugava al bingo, llegia la premsa i, sobretot, hi trobava un espai on conversar amb les seves amigues. Ara confia que l'associació aconsegueixi un nou local on reprendre les activitats. “Tant de bo en trobin un altre. És una pena el que ha passat”, lamenta. Al seu parer, el tancament del casal se suma a la desaparició d'altres serveis essencials a Son Cladera, com les oficines bancàries, una circumstància que, assegura, ha incrementat la dependència de moltes persones grans. “Ara depenen d'algú que els dugui a algun lloc o que els faci les gestions”, resumeix.

Tant de bo trobin un altre local. És una pena el que ha passat

Ana — Usuària de La Cala i veïna de Son Cladera

“Els barris no interessen”

En un banc de la mateixa plaça, en José i en Salvador xerren amb altres veïns. En José lamenta que el tancament ha perjudicat persones grans com un dels seus familiars, que assistia amb freqüència als tallers de memòria i que, després del desnonament, ara depèn que les seves filles l'acompanyin a un altre centre. “Tot sol no hi pot anar”, explica, convençut que el desnonament ha complicat la vida quotidiana de molts usuaris que trobaven a La Cala un espai proper i accessible.

En Salvador, per la seva banda, sosté que el problema reflecteix l'abandonament que, al seu parer, pateix Son Cladera. Lamenta la desaparició de serveis al barri, critica la manca de presència policial i retreu a les administracions que no hagin trobat una solució abans del desnonament. “Els barris no interessen”, afirma. També defensa que l'associació havia aconseguit sanejar la seva situació econòmica i considera que les persones grans han acabat pagant les conseqüències d'un conflicte que, segons ell, s'hauria pogut resoldre d'una altra manera.

La junta gestora: “Seguirem lluitant”

La presidenta de la junta gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, assegura que l'associació no dona la batalla per perduda. “Continuarem lluitant”, afirma en declaracions a elDiario.es, convençuda que encara hi ha opcions per recuperar el casal. Sosté, fins i tot, que el cas podria establir un precedent per a altres entitats. Coronado confia que el tancament no sigui definitiu, ja que, després del llançament, van rebre una comunicació del jutjat en què se'ls informava que revisaria la documentació del procediment i que els havia concedit un termini d'entre quatre i deu dies hàbils per fer-ho.

Tot i això, lamenta que la resolució s'estigui endarrerint a causa del període de vacances. “Ens ho prendrem com unes vacances i esperarem, perquè continuarem lluitant”, assenyala, tot i que reconeix que l'espera “es fa eterna” per a uns usuaris que fa setmanes que no poden accedir al local.

En aquest sentit, lamenta que qui més està patint les conseqüències del tancament són les persones grans. “Ara no saben on anar”, afirma. Explica que moltes hi acudien cada tarda per refugiar-se de la calor, compartir unes hores de companyia i participar en tallers o activitats lúdiques. “Els han pres això”, lamenta. Al seu parer, el tancament del local s'afegeix a la desaparició d'altres serveis bàsics del barri, com les sucursals bancàries, una situació que, assegura, deixa molts veïns d'edat avançada en una posició de més dependència. “Els han deixat abandonats”, conclou.

En els darrers anys s'han succeït les protestes, les concentracions i les crides per evitar el desnonament de La Cala. Després de conèixer la demanda de desnonament, l'Associació de Veïns de Son Cladera es va bolcar en la defensa del casal i va començar a organitzar mobilitzacions i campanyes de suport per intentar aturar-ne el tancament. “Avui són ells els qui fan fora; però demà tots serem grans i ens agradaria mantenir els nostres espais de convivència amb seguretat jurídica i una política social humanitària, sabent que es respecten els drets i les obligacions de tothom”, expressava l'entitat en un missatge difós a Facebook l'abril de 2024.

La presidenta de la gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, lamenta que els qui més estan patint les conseqüències del tancament són els més grans: "Ara no saben on anar". Explica que molts acudien cada tarda al casal per escapar de la calor, compartir unes hores de companyia i participar en tallers o activitats lúdiques

Després del desallotjament del casal, diversos socis i veïns de Son Cladera han fet públiques cartes obertes en què qüestionen tant l'actuació de la Fundació Sa Nostra com la gestió de l'advocat de l'associació. Un dels socis, Juan Sánchez, retreu a la Fundació que trenqués amb el model de cessió gratuïta del local, vigent durant tres dècades, després d'assumir-ne la gestió el 2020 i d'imposar un contracte de lloguer a l'associació. Segons explica, el deute es va generar durant el mandat de l'anterior junta directiva, que va deixar de pagar les rendes, i va ser la posterior junta gestora la que va assumir el compromís de sanejar la situació econòmica i garantir la continuïtat de l'activitat del casal.

Sánchez defensa que, durant els dos últims anys, l'associació ha abonat pràcticament tot el deute acumulat després de duplicar la quota mensual que pagava a la Fundació. Per això, considera que el desallotjament no respon a un impagament, sinó a la voluntat de recuperar l'immoble. A la carta també acusa la Fundació Sa Nostra d'haver aprofitat el contracte signat amb la junta gestora per recuperar el local i deixar “al carrer” més de 250 persones grans, una actuació que considera incompatible amb els fins socials que proclama l'entitat i que, al seu parer, contradiu l'esperit dels seus propis estatuts.

D'altra banda, assegura que la voluntat majoritària de l'assemblea era esgotar totes les vies per continuar al local, inclosa la possibilitat de resistir-se al llançament si calia. En referència a l'advocat de la junta gestora, li retreu no haver informat els socis de la data prevista per a l'execució del desnonament. “Si hagués avisat del que faria el jutge, quan el jutge es va presentar al local l'hauria trobat ple de gent negant-se a sortir”, escriu.

Coronado, tanmateix, rebutja aquestes crítiques i assegura que el desallotjament va agafar per sorpresa fins i tot la mateixa entitat, ja que la comunicació judicial va arribar amb molt poc marge. Segons explica, el lletrat va rebre la notificació la tarda anterior i, quan van voler reaccionar, la comissió judicial ja s'havia presentat al casal a primera hora del matí. “No va donar temps a res. No entenem que actuïn d'aquesta manera”, lamenta. La presidenta de la junta gestora insisteix que la prioritat de l'entitat sempre ha estat defensar els interessos dels usuaris i assegura que continuaran lluitant per recuperar el local.

Possible cessió municipal

Per la seva banda, consultades per aquest diari, fonts de l'Ajuntament de Palma expliquen que el Consistori va posar, en el seu moment, el Casal de Barri de Son Cladera a disposició dels responsables de La Cala, però que l'entitat va rebutjar la proposta. L'Ajuntament recorda que el seu paper consisteix a cedir espais municipals perquè s'hi puguin desenvolupar activitats.

Coronado, tanmateix, retreu que el que es va posar sobre la taula va ser únicament una sala insuficient per desenvolupar l'activitat habitual de La Cala. “No era adequada per al que nosaltres fem”, sosté. Assegura que tècnics municipals van arribar a estudiar la possibilitat d'ampliar aquest espai, però van concloure que no era viable. La presidenta de la junta gestora recorda que el casal acollia activitats diàries i reunia un nombre d'usuaris molt superior al que podia assumir aquell equipament.

Desallotjament “inhumà” i “antidemocràtic”

La Unió d'Associacions de Mallorca (UAM) també s'ha sumat a les crítiques pel desallotjament del casal de La Cala. En un comunicat públic signat pel seu president, Pere Felip Buades, l'entitat assegura que no pot quedar-se “amb els braços plegats” davant el “tancament inadequat i infame” del local, “màxim tenint en compte que La Cala és l'associació de persones grans que més activitats duu a terme” i que aplega el nombre més gran de socis i sòcies de les Illes Balears. Tot i assegurar que respecta la resolució judicial que ha permès executar el llançament, afirma que no la comparteix i la qualifica d'“inhumana”, “anticristiana”, “antidemocràtica”, “immoral”, “caciquil” i “il·legal”.

Així mateix, l'organització ha reptat públicament la Fundació Sa Nostra a mantenir un debat públic “quan vulgui i on vulgui, amb la finalitat d'exposar lliurement i democràticament els respectius punts de vista”. En la mateixa nota, adverteix que, si l'entitat declina participar-hi, interpretarà aquesta decisió com una manca de voluntat d'oferir explicacions públiques sobre el cas.

La UAM assenyala, a més, que aquest assumpte serà abordat en el ple municipal d'aquest mes de juliol i sosté que tots els grups polítics tenen el deure de posicionar-se en defensa de l'associació. “Aquí no valdran les abstencions”, afirma en un altre comunicat, en què considera que no donar suport a La Cala equivaldria a girar l'esquena a una entitat que defineix com a “modèlica” i un “referent” del moviment associatiu de les Illes Balears.

Manca de mobilització social

Mentrestant, Stop Desnonaments Mallorca ha carregat durament contra el desallotjament del casal de persones grans de Son Cladera, que qualifica de “brutal”, i responsabilitza la propietària de l'immoble del que ha passat. La plataforma recorda que durant els darrers anys ha donat suport a les reivindicacions de l'associació per conservar el local, difonent les convocatòries i participant, en la mesura de les seves possibilitats, en les mobilitzacions organitzades en defensa del casal. Tot i això, el col·lectiu també marca distàncies amb la gestió de l'actual direcció de l'associació. Al seu parer, tant la majoria de la junta directiva com l'assemblea de socis que va donar suport a l'acord subscrit el 2024 amb la Fundació Sa Nostra “es van equivocar”.

L'organització lamenta que, en la reunió en què es va aprovar aquell acord, prevalgués el criteri de l'advocat per damunt del d'altres socis que, tot i no ser juristes, comptaven, segons sosté el col·lectiu, amb assessorament jurídic i amb l'experiència acumulada després d'anys de lluita veïnal. Al seu entendre, la direcció també es va equivocar en no tornar a convocar els socis per valorar l'evolució del conflicte i en optar per transmetre un missatge de tranquil·litat mentre el procediment judicial continuava avançant. Així mateix, sosté que la manca d'informació prèvia sobre la data del llançament va impedir organitzar una mobilització veïnal que, segons defensa, hauria pogut intentar evitar el desallotjament.

En aquest context, el col·lectiu defensa que l'estratègia per recuperar el casal s'ha de basar en la mobilització social i en la col·laboració entre entitats, i aposta per obrir una nova etapa sustentada en la unitat del barri. Amb aquest objectiu, ha demanat la convocatòria d'una reunió pública entre la junta de l'associació de persones grans, Stop Desnonaments SONKLA, l'Associació de Veïns de Son Cladera i qualsevol altre col·lectiu o veí que vulgui sumar-se a la defensa del casal.

“Esperem que, pel bé de l'associació, del casal i de les persones grans, la junta rectifiqui i passi a confiar en la mobilització del barri i en les aliances amb altres col·lectius que volem donar suport a la recuperació del local i a la defensa d'un barri digne”, subratlla. La plataforma reivindica la necessitat que les decisions puguin ser debatudes i qüestionades dins els moviments veïnals i socials i reitera la seva disposició a continuar donant suport a la recuperació d'un espai que considera fonamental per a la vida comunitària de Son Cladera.

Més enllà de la batalla judicial, Josefa, Ana, Isabel, Leonor i la resta d'usuaris del casal comparteixen una mateixa reivindicació: recuperar un espai que consideren imprescindible per mantenir viva la convivència a Son Cladera. Per a ells, La Cala no era només un casal de persones grans; era el lloc on omplien les tardes, feien amistats i continuaven sentint-se part d'un barri que avui, diuen, és una mica més pobre que fa dues setmanes. “Jo ja vaig cap als noranta anys i això era l'únic que tenia per sortir de casa”, conclou Isabel.

Es media mañana y el sol cae a plomo sobre la barriada palmesana de Son Cladera. Apenas hay movimiento en las calles, solo el murmullo que llega desde una pequeña plaza donde, sentadas en la terraza de un bar de toda la vida, conversan varias mujeres. Desde hace dos semanas es su punto de encuentro habitual. El anterior lo perdieron el pasado 2 de julio, cuando una comisión judicial y varios agentes de la Policía Nacional ejecutaron el desalojo de La Cala, el local en el que, durante más de tres décadas, bailaron, jugaron al bingo, celebraron comidas populares y, sobre todo, encontraron compañía. Allí donde, hasta hace dos semanas, los vecinos entraban y salían, hoy solo queda una persiana bajada. “Han quitado la diversión de mucha gente”, lamenta Fidela, una de las antiguas usuarias.

En Son Cladera, un barrio de 7.500 habitantes surgido a mediados de los sesenta al calor de la expansión urbana de Palma, la herida del desalojo aún continúa abierta. Y es que lo que comenzó como un litigio entre la asociación de mayores y la propiedad del inmueble ha acabado convirtiéndose en la máxima expresión de un malestar más profundo: el de un vecindario que llora la desaparición progresiva de los espacios que articulaban su vida comunitaria y la pérdida de otros servicios básicos como las sucursales bancarias. “Además del casal, nos han quitado los dos bancos que teníamos. Ahora dependemos de nuestros familiares para poder ir a sacar dinero”, prosigue Fidela.

Fidela Pedregal llevaba décadas vinculada al casal, que contaba con más de 300 usuarios. Allí acudía dos veces por semana “para lo de la cabeza” -en alusión a los talleres de memoria- y compartía las tardes con otros vecinos entre actividades, fiestas y partidas de bingo. Sentada en la terraza del bar Málaga, donde cada mañana se reúne con Josefa, Leonor y otras vecinas que también frecuentaban La Cala, lamenta que el cierre ha dejado a muchas personas mayores del barrio “sin sitio a donde ir”, recriminando que un espacio que durante años sirvió para combatir la soledad y mantener activa a la gente mayor haya desaparecido de un día para otro. “Nos han abandonado”, abunda.

Además del casal, nos han quitado los dos bancos que teníamos. Ahora dependemos de nuestros familiares para poder ir a sacar dinero

Fidela — Usuaria de La Cala y vecina de Son Cladera

El pasado 2 de julio, mientras decenas de usuarios participaban en un taller de memoria, la comitiva judicial y los efectivos policiales irrumpieron en el edificio para ejecutar el lanzamiento. En cuestión de minutos, las actividades quedaron interrumpidas y los asistentes tuvieron que abandonar el local entre el desconcierto y la incertidumbre. Los carteles de bailes, excursiones y talleres que aún cuelgan de las ventanas son el único vestigio de la intensa actividad que durante décadas acogió el casal, reconvertido en el símbolo de una realidad que va más allá del caso y que plantea interrogantes en torno al futuro de los espacios comunitarios para las personas mayores y sobre la vulnerabilidad de numerosas asociaciones que desarrollan su labor social en inmuebles de titularidad privada.

En cuestión de minutos, las actividades quedaron interrumpidas y los asistentes tuvieron que abandonar el local entre el desconcierto y la incertidumbre

El origen del conflicto se remonta a la deuda acumulada por la anterior junta directiva con la Fundació Sa Nostra, propietaria del inmueble desde 2020. Tras varios impagos del alquiler, la Fundació inició un procedimiento judicial para recuperar el local. En 2024, ambas partes alcanzaron un acuerdo que permitió suspender un primer intento de desalojo y dio margen a la nueva junta gestora para intentar regularizar la situación económica. A cambio, la asociación asumía una serie de obligaciones, entre ellas el pago de un arrendamiento de 2.200 euros al mes, una cantidad destinada a cubrir tanto la renta corriente como la amortización progresiva de la deuda acumulada, que rondaba los 30.000. El pacto fue respaldado por la asamblea de socios, pero una parte de los asociados se opuso al considerar que dejaba a la entidad en una posición de vulnerabilidad frente a la propiedad. El desahucio, finalmente, acabó por llegar.

elDiario.es se ha puesto en contacto con la Fundació Sa Nostra para conocer, entre otras cuestiones, qué comunicaciones mantuvo con la asociación gestora respecto a la fecha del desalojo, qué incumplimientos concretos motivaron finalmente la ejecución del mismo, si existieron propuestas o alternativas para evitarlo una vez iniciado el procedimiento judicial y qué uso tiene previsto dar al inmueble a partir de ahora, pero no ha obtenido respuesta hasta el momento de la publicación de este reportaje.

“Solo quedan los médicos y tres farmacias”

Al lado de Fidela está sentada Josefa, quien confiesa que echa de menos la rutina que durante años marcó sus tardes. Acudía al casal para jugar al bingo, comprar la lotería y compartir unas horas con sus vecinos, aunque reconoce que evitaba volver sola de noche porque el camino hasta su casa le daba miedo. No presenció el desalojo, ya que se produjo por la mañana, pero ha escuchado a sus antiguos compañeros narrar lo sucedido, plasmado además en varios vídeos que corrieron como la pólvora.

“Había personas que tuvieron que salir deprisa con el tacataca y los carritos. Fue una falta de respeto. Dicen que recompondrán la situación, pero no lo sé. Me han dicho que ya han comprado el local para hacer pisos”, prosigue. Para ella, el cierre del casal es un capítulo más del progresivo abandono que, a su juicio, sufre Son Cladera. “Lo único que nos queda son los médicos y tres farmacias”, denuncia, convencida de que las personas mayores son las principales perjudicadas.

“A mí me han matado”, afirma en la misma línea Isabel, a punto de cumplir 90 años. En el portal de su casa, próximo al casal, describe el cierre como un duro golpe a su día a día mientras recuerda las tardes de bingo, los talleres de memoria y las conversaciones que hasta hace apenas unas semanas llenaban el local. Allí participaba en las actividades de memoria y pasaba ratos jugando al bingo antes de regresar a casa.

Sentada junto a Fidela y Josefa, Leonor explica que llevaba vinculada al casal desde prácticamente sus orígenes. Recuerda que el club comenzó en un local más pequeño hasta trasladarse al edificio del que ahora ha sido desalojado. “Era muy grande: tenía un comedor muy grande, una cocina muy grande, un patio grande”, rememora. Allí se celebraban comidas dominicales, fiestas y actos como la última misa rociera. “Los sábados hacían pan y bollitos. Nos daba la vida”, recuerda, resumiendo con nostalgia la intensa actividad social que albergabael edificio.

Los sábados hacían pan y bollitos. Nos daba la vida

Leonor — Usuaria de La Cala y vecina de Son Cladera

Ana también echa de menos la rutina que había construido alrededor de La Cala. Allí jugaba al bingo, leía la prensa y, sobre todo, encontraba un lugar donde conversar con sus amigas. Ahora confía en que la asociación consiga un nuevo espacio para retomar las actividades. “Ojalá encuentren otro local. Es una pena lo que ha pasado”, lamenta. A su juicio, el cierre del casal se suma a la desaparición de otros servicios esenciales en Son Cladera, como las oficinas bancarias, una circunstancia que, advierte, ha aumentado la dependencia de muchas personas mayores. “Ahora dependen ya de alguien que les lleve a algún sitio o que les haga las gestiones”, resume.

Ojalá encuentren otro local. Es una pena lo que ha pasado

Ana — Usuaria de La Cala y vecina de Son Cladera

“Los barrios no interesan”

En un banco de la misma plaza, José y Domingo charlan con otros vecinos. José lamenta que el cierre ha perjudicado a personas mayores como uno de sus familiares, que asistía con frecuencia a los talleres de memoria y que, tras el desalojo, depende ahora de que sus hijas lo lleven a otro centro. “Solo no puede ir”, explica, convencido de que el desalojo ha complicado la vida cotidiana de muchos usuarios que encontraban en La Cala un espacio cercano y accesible.

Salvador, por su parte, sostiene que el problema refleja el abandono que, a su juicio, sufre Son Cladera. Lamenta la desaparición de servicios en el barrio, critica la falta de presencia policial y reprocha a las administraciones no haber encontrado una solución antes del desalojo. “Los barrios no interesan”, afirma Salvador, quien también defiende que la asociación había conseguido sanear su situación económica y considera que las personas mayores han terminado pagando las consecuencias de un conflicto que, entiende, podría haberse resuelto de otra manera.

La junta gestora: “Seguiremos luchando”

La presidenta de la junta gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, asegura que la asociación no da la batalla por perdida. “Seguiremos luchando”, afirma en declaraciones a elDiario.es, convencida de que todavía existen opciones para recuperar el casal. Sostiene, incluso, que el caso puede sentar un precedente para otras entidades. Coronado confía en que el cierre no sea definitivo dado que, tras el lanzamiento, recibieron la comunicación de que el Juzgado revisaría la documentación del procedimiento y que éste les ha otorgado un plazo de entre cuatro y diez días hábiles para hacerlo.

Sin embargo, lamenta que la resolución se esté demorando por el periodo vacacional. “Lo tomaremos como unas vacaciones y a esperar, porque seguiremos luchando”, señala, aunque reconoce que la espera “se hace una eternidad” para unos usuarios que llevan semanas sin poder acceder al local.

En este sentido, lamenta que quienes más están sufriendo las consecuencias del cierre son las personas mayores. “Ahora no saben dónde ir”, afirma. Explica que muchas acudían cada tarde al casal para escapar del calor, compartir unas horas de compañía y participar en talleres o actividades lúdicas. “Les han cortado esto”, lamenta. A su juicio, el cierre del local se suma a la desaparición de otros servicios básicos del barrio, como las comentadas sucursales bancarias, una situación que, asegura, deja a muchos vecinos de edad avanzada en una posición de mayor dependencia. “Los han dejado abandonados”, concluye.

En los últimos años se han sucedido las protestas, las concentraciones y los llamamientos contra el desalojo de La Cala. Tras conocer la demanda de desahucio, la Asciación de Vecinos de Son Cladera se volcó en la defensa del casal y comenzó a organizar movilizaciones y campañas de apoyo para tratar de frenar el cierre. “Hoy son ellos a quienes echan a la calle; pero mañana todos seremos mayores y nos gustaría mantener nuestros espacios de convivencia con seguridad jurídica y política social humanitaria, sabiendo que se respetan los derechos y obligaciones de todos”, expresaba en un mensaje difundido en Facebook en abril de 2024.

La presidenta de la gestora de La Cala, Yusmelis Coronado, lamenta que quienes más están sufriendo las consecuencias del cierre son los mayores: "Ahora no saben dónde ir". Explica que muchos acudían cada tarde al casal para escapar del calor, compartir unas horas de compañía y participar en talleres o actividades lúdicas

Tras el desalojo del casal, varios socios y vecinos de Son Cladera han hecho públicas cartas abiertas en las que cuestionan tanto la actuación de la Fundació Sa Nostra como la gestión del abogado de la asociación. Uno de los socios, Juan Sánchez, critica que la Fundació rompiese con el modelo de cesión gratuita del local que había estado vigente durante tres décadas tras asumir la gestión del inmueble en 2020 e imponer un alquiler a la asociación. Como relata, la deuda se originó durante la etapa de la anterior junta directiva, que dejó de abonar las rentas, y fue la posterior junta gestora la que asumió el compromiso de sanear la situación económica y mantener la actividad del casal.

Sánchez defiende que, durante los dos últimos años, la asociación ha abonado prácticamente toda la deuda acumulada al duplicar la cuota mensual que pagaba a la Fundación, por lo que considera que el desalojo no responde a un impago, sino al interés de recuperar el inmueble. En la carta acusa además a la Fundació Sa Nostra de haber aprovechado el contrato firmado con la junta gestora para hacerse con el local y dejar “en la calle” a más de 250 personas mayores, una actuación que considera incompatible con los fines sociales que proclama la entidad y que, a su juicio, contradice el espíritu de sus propios estatutos.

Por otro lado, asegura que la voluntad mayoritaria de la asamblea era agotar todas las vías para permanecer en el local, incluida la posibilidad de resistir al lanzamiento si fuera necesario. Dirigiéndose al abogado de la gestora, le reprocha no haber informado a los socios de la fecha prevista para la ejecución del desahucio. “Si hubiera avisado de lo que haría el juez, cuando el juez se presentó en el local se lo habría encontrado lleno de gente negándose a salir”, escribe.

Coronado, sin embargo, rechaza las críticas y asegura que el desalojo cogió por sorpresa incluso a la propia entidad, alegando que la comunicación judicial llegó con muy escaso margen. Según afirma, el letrado recibió la notificación la tarde anterior y, para cuando quisieron reaccionar, la comisión judicial ya se había presentado en el casal a primera hora de la mañana. “No dio tiempo a nada. No entendemos que actúen de esa manera”, lamenta. La máxima responsable de la gestora incide en que la prioridad de ésta siempre ha sido defender los intereses de los usuarios, por lo que, asevera, continuarán luchando para recuperar el local.

Posible cesión municipal

Por su parte, consultadas por este diario, fuentes del Ayuntamiento de Palma explican que el Consistorio, en su momento, puso a disposición de los responsables de La Cala el Casal de Barri de Son Cladera, pero que la propuesta fue rechazada por la entidad. El Ayuntamiento recuerda que su papel consiste en ceder espacios municipales para el desarrollo de actividades.

Coronado recrimina, sin embargo, que lo que se puso sobre la mesa fue únicamente una sala insuficiente para desarrollar la actividad habitual de La Cala. “No era adecuada para lo que nosotros hacemos”, sostiene. Asegura que técnicos municipales llegaron a estudiar la posibilidad de ampliar ese espacio, pero concluyeron que no era viable. La presidenta de la gestora recuerda que el casal acogía actividades diarias y reunía a un número de usuarios muy superior al que permitiría ese emplazamiento.

Desalojo “inhumano” y “antidemocrático”

La Unión de Asociaciones de Mallorca (UAM) también se ha sumado a las críticas por el desalojo del casal de La Cala. En un comunicado público firmado por su presidente, Pere Felip Buades, la entidad asegura que no puede quedarse “con los brazos cruzados” ante el “inadecuado e infame” cierre del local, “máxime teniendo en cuenta que La Cala es la asociación de gent gran [personas mayores en catalán] que más actividades viene realizando” y que aglutina al mayor número de socios y socias de Balears. Aunque asegura respetar la resolución judicial que ha permitido ejecutar el lanzamiento, señala que no la comparte y la califica de “inhumana”, “anticristiana”, “antidemocrática”, “inmoral”, “caciquil” e “ilegal”.

Asimismo, la organización ha retado públicamente a la Fundació Sa Nostra a mantener un debate público “cuando quiera y donde quiera, con el fin de exponer libre y democráticamente los consiguientes puntos de vista por ambas partes”. En la misma nota, advierte de que, si la entidad declina participar en ese debate, interpretará esa decisión como una falta de voluntad para dar explicaciones públicas sobre el caso.

La UAM señala además que este asunto será abordado en el pleno municipal de este mes de julio y sostiene que todos los grupos políticos tienen la obligación de posicionarse en defensa de la asociación. “Aquí no valdrán las abstenciones”, afirma en otro comunicado, en el que considera que no apoyar a La Cala equivaldría a dar la espalda a una entidad que define como “modélica” y un “referente” para el movimiento asociativo de Balears.

Falta de movilización social

Mientras tanto, Stop Desahucios ha cargado duramente contra el desalojo del casal de personas mayores de Son Cladera, que califica de “brutal”, y responsabiliza a la entidad propietaria del inmueble. La plataforma recuerda que durante los últimos años ha respaldado las reivindicaciones de la asociación para conservar el local, difundiendo convocatorias y participando, en la medida de sus posibilidades, en las movilizaciones convocadas en defensa del casal. No obstante, el colectivo también marca distancias con la gestión de la actual dirección de la asociación. En su opinión, tanto la mayoría de la junta directiva como la asamblea de socios que respaldó el acuerdo suscrito en 2024 con la Fundació Sa Nostra “se equivocaron”.

La organización lamenta que, en la reunión en la que se aprobó aquel el acuerdo, prevaleciera el criterio del abogado frente al de otros socios que, pese a no ser juristas, contaban -asevera- con asesoramiento legal y con la experiencia acumulada de años de lucha vecinal. A su juicio, la dirección también erró al no volver a convocar a los socios para valorar la evolución del conflicto y al optar por transmitir un mensaje de tranquilidad mientras avanzaba el procedimiento judicial. Asimismo, sostiene que la falta de información previa sobre la fecha del lanzamiento impidió organizar una movilización vecinal que, en su opinión, podría haber tratado de evitar el desalojo.

En este contexto, el colectivo defiende que la estrategia para recuperar el casal debe basarse en la movilización social y en la colaboración entre entidades, por lo que propone abrir una nueva etapa basada en la unidad del barrio. Para ello, ha solicitado la celebración de una reunión pública entre la junta de la asociación de personas mayores, Stop Desahucios SONKLA (su rama en Son Cladera), la asociación de vecinos y cualquier otro colectivo o vecino que quiera sumarse a la defensa del casal.

“Esperemos que por el bien de la asociación, del casal, de los mayores, la junta rectifique y pase a confiar en la movilización del barrio y alianzas con otros colectivos que queremos apoyar la recuperación del local y la defensa de un barrio digno”, subraya. La plataforma reivindica la necesidad de que las decisiones puedan ser debatidas y cuestionadas dentro de los movimientos vecinales y sociales y reitera su disposición a seguir apoyando la preservación un espacio que considera fundamental para la vida comunitaria de Son Cladera.

Más allá de la batalla judicial, Josefa, Ana, Isabel, Leonor y el resto de usuarios del casal comparten una misma reivindicación: recuperar un lugar que consideran imprescindible para mantener viva la convivencia en Son Cladera. Para ellos, La Cala no era solo un casal de personas mayores: era el espacio donde llenaban las tardes, hacían amistades y seguían sintiéndose parte de un barrio que hoy, dicen, es un poco más pobre que hace dos semanas. “Yo ya voy para noventa años y esto era lo único que tenía para salir de casa”, concluye Isabel.

El seu fill petit corre pel menjador mentre Saray reconstrueix la decisió que, fa deu anys, li va canviar la vida. Asseguda al menjador auster d'un habitatge situat en un bloc de pisos de la perifèria de Palma, espera una resposta que pot determinar si podrà continuar vivint-hi amb la seva família. La seva història, però, transcendeix el seu cas personal. Stop Desahucios Mallorca sosté que la batalla de Saray posa de manifest una de les principals llacunes en l'aplicació de la Llei pel Dret a l'Habitatge: la manca d'activació de la mediació prevista per a determinats procediments de desnonament promoguts per grans tenidors abans de reprendre els llançaments suspesos durant la pandèmia.

Mentre la plataforma denuncia que aquesta garantia gairebé no s'està aplicant, Saray continua intentant regularitzar la seva situació mitjançant un lloguer social per a l'habitatge de la Sareb on resideix des de fa una dècada. I és que, més enllà del debat jurídic, aquesta mare de 29 anys descriu una llarga espera per arribar fins a aquest moment. Mentre la Sareb sosté en seu judicial que l'afectada va rebutjar inicialment un lloguer social, els correus electrònics intercanviats amb l'empresa que gestiona l'immoble per compte de l'anomenat “banc dolent” -que no ha respost a les preguntes d'aquest mitjà- mostren que la companyia continuava comunicant-li mesos després que la seva sol·licitud de regularització romania “en estudi”, i l'instava a tornar a contactar-hi si, transcorreguts 45 dies, no havia rebut cap notícia.

Dies abans de la data fixada per al desnonament, Saray es va tornar a adreçar a l'empresa per intentar arribar a un acord i, posteriorment, va comunicar que continuava sense tenir cap gestor social assignat ni informació sobre l'estat del seu expedient. La jove insisteix que l'únic que pretén és regularitzar la seva situació. “Em varen telefonar perquè enviàs tota la documentació i la vaig enviar. Em varen dir que complia els requisits”, afirma, tot reconeixent que està “una mica nerviosa” davant la incertesa sobre el seu futur residencial. “Jo només vull pagar un lloguer”, comenta. Rep l'ingrés mínim vital i viu pendent d'una resolució que encara no arriba.

La Saray viu pendent d'una resposta que no arriba mentre continua la incertesa sobre el seu futur residencial: "Jo només vull pagar un lloguer"

El pis buit que la Saray va convertir en la seva llar

Saray va arribar al pis després d'una etapa complicada en què compartia sostre amb la família del seu marit. “Jo no podia continuar vivint allà, volia la meva intimitat”, explica. Treballava a l'aeroport de Palma, però el seu sou amb prou feines li permetia cobrir les despeses del dia a dia i accedir a un lloguer al mercat lliure era una opció completament fora del seu abast. Amb una filla petita i sense cap alternativa habitacional, va començar a cercar qualsevol opció que li permetés independitzar-se. En aquell moment, els preus del lloguer començaven a disparar-se a Mallorca i trobar un habitatge assequible s'havia convertit en una missió pràcticament impossible per a moltes famílies amb ingressos modestos.

Un dia, va sentir una companya parlar amb un home que, segons li van explicar, es dedicava a obrir habitatges buits d'entitats financeres. Es va interessar per un d'aquells pisos, propietat de la Sareb. Va pagar 130 euros perquè li obrissin la porta i va entrar en un habitatge abandonat i gairebé sense condicions per ser habitat. I és que, després de la crisi immobiliària del 2008, van començar a proliferar en diferents ciutats persones que localitzaven habitatges buits de bancs o de la mateixa Sareb i en facilitaven l'accés a famílies sense recursos, una pràctica que va conviure tant amb xarxes de suport a l'ocupació com amb episodis de frau.

“La casa estava plena de pols, fatal”, recorda Saray. Mai no va signar un contracte de lloguer. Amb el pas del temps, però, aquell pis es va convertir en la llar on ha criat els seus dos fills. La seva situació va començar a canviar anys després, quan la Sareb va iniciar accions per recuperar l'habitatge. El procediment judicial va acabar derivant en un desnonament que va quedar suspès durant la pandèmia a l'empara de la moratòria estatal aprovada mitjançant el Reial decret llei 11/2020.

'La casa estava plena de pols, fatal', recorda Saray. Mai no va signar un contracte de lloguer. Va pagar 130 euros perquè li obrissin la porta del pis, propietat de la SAERB. Amb el temps, però, aquell lloc es va convertir en la llar on ha criat els seus dos fills

La disposició que pot canviar un desnonament

El seu cas ha acabat convertint-se en un exemple de les dificultats que, segons denuncia Stop Desnonaments Mallorca, està trobant l'aplicació de la disposició transitòria tercera de la Llei estatal pel Dret a l'Habitatge. El precepte estableix que, abans de reprendre determinats procediments promoguts per grans tenidors -els que són titulars de més de deu immobles urbans d'ús residencial-, s'ha de seguir un procediment de conciliació o d'intermediació destinat a valorar la situació de vulnerabilitat de la família afectada i a explorar solucions que evitin el desnonament, com ara ajuts públics o alternatives residencials.

La finalitat d'aquest tràmit no és únicament intentar un acord entre les parts, sinó també permetre l'activació de recursos públics destinats a evitar que una família vulnerable sigui desnonada sense una alternativa residencial.

L'entitat, però, denuncia que aquesta previsió amb prou feines s'està aplicant. Com assenyala Joan Segura, portaveu de Stop Desnonaments Mallorca, nombrosos òrgans judicials estan reprenent procediments sense aplicar el mecanisme previst en la disposició transitòria tercera o responen a les sol·licituds amb resolucions que no tenen res a veure amb el contingut de la norma. La plataforma sosté, a més, que la sentència del Tribunal Constitucional que va avalar la Llei d'Habitatge reforça l'aplicació d'aquest precepte i que els jutjats l'haurien d'aplicar d'ofici quan concorrin els requisits legals.

Stop Desnonaments Mallorca denuncia que nombrosos òrgans judicials estan reprenent procediments sense aplicar el mecanisme previst en la disposició transitòria tercera o responent a les sol·licituds amb resolucions que res tenen a veure amb el contingut de la norma

Aquest diari s'ha posat en contacte amb el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per comprovar com s'està aplicant la disposició transitòria tercera. Al web del màxim òrgan de govern dels jutges, al qual aquest mitjà ha estat remès pel mateix CGPJ, hi figuren estadístiques sobre els llançaments, però no hi ha cap apartat que permeti conèixer quants procediments s'han reprès després d'acreditar la mediació prevista a la llei. Davant aquesta manca de dades, elDiario.es ha revisat resolucions judicials dictades des de l'entrada en vigor de la Llei pel Dret a l'Habitatge. Aquesta anàlisi posa de manifest que encara no existeix un criteri uniforme: algunes resolucions analitzen l'obligació dels grans tenidors d'oferir un lloguer social o de complir determinats requisits previs al desnonament d'acord amb la normativa autonòmica. D'altres es limiten a resoldre qüestions processals o relatives a la situació de vulnerabilitat, sense entrar a valorar expressament l'aplicació d'aquest precepte.

Stop Desnonaments Mallorca explica que l'advocada de Saray va ser una de les primeres a les Illes Balears a sol·licitar l'aplicació d'aquesta disposició, ja l'any 2024, quan tot feia pensar que la moratòria aprovada mitjançant el Reial decret llei 11/2020 -i prorrogada successivament des de l'inici de la pandèmia- podia arribar a la seva fi. Enguany n'ha tornat a reclamar l'aplicació. Tanmateix, el jutjat no s'ha pronunciat expressament sobre aquesta petició i el procediment va romandre pràcticament inalterat fins que, tres dies abans de la data fixada per al llançament, la mateixa Sareb va sol·licitar al jutjat la suspensió del procediment al·legant que les parts es trobaven “en vies d'assolir un acord”. El jutjat va estimar la petició i va suspendre tant el procediment com el llançament durant trenta dies.

Activació d'ajuts econòmics

La mediació no constitueix un mer tràmit formal. Segons explica Stop Desnonaments Mallorca, és precisament durant aquest procediment quan es poden activar ajuts econòmics destinats a garantir una alternativa residencial per a les persones en situació de vulnerabilitat. Per això considera que, si el gran tenidor no promou aquesta mediació i el procediment continua igualment, la família afectada pot perdre l'oportunitat d'accedir a aquests recursos públics.

La mediació no constitueix un mer tràmit formal: és precisament durant aquest procediment quan es poden activar ajuts econòmics destinats a garantir una alternativa residencial per a les persones en situació de vulnerabilitat. Si el gran tenidor no promou aquesta mediació i el procediment continua igualment, la família afectada pot perdre l'oportunitat d'accedir a aquests recursos públics

“Jo vull un lloguer”

Més enllà del debat jurídic, Saray descriu una llarga espera per intentar regularitzar la seva situació. “Jo vull ca meva. Jo vull un lloguer”, afirma. Segons explica, va rebre una comunicació perquè aportàs documentació amb l'objectiu d'estudiar la possibilitat de concedir-li un lloguer social al mateix habitatge. “Em van telefonar perquè enviàs tota la documentació i la vaig enviar. Em van dir que complia els requisits”, explica.

Els correus electrònics intercanviats entre Saray i l'empresa gestora mostren que aquesta va obrir un expedient de regularització, va confirmar que la sol·licitud de lloguer social estava en estudi i va emplaçar l'afectada a tornar-hi a contactar si, transcorreguts 45 dies, no havia rebut cap notícia. No obstant això, pocs dies abans de la data prevista per al desnonament, la mateixa Saray va comunicar que continuava sense tenir cap gestor social assignat i que ningú no s'havia posat en contacte amb ella.

Si finalment ha de marxar, reconeix que només contempla dues alternatives: tornar temporalment a ca son pare o sol·licitar una plaça en un centre d'acollida per no quedar-se sense allotjament. La dona viu pendent d'una resposta que no arriba, mentre la incertesa sobre el seu futur residencial continua. “Estic una mica nerviosa perquè ja han passat els trenta dies del termini i no m'han dit res. A la meva advocada tampoc no li contesten”, relata. Rep l'ingrés mínim vital i assegura que els mateixos gestors de l'expedient li van comunicar que reunia els requisits per optar a un lloguer social a causa de la seva situació de vulnerabilitat.

La incertesa ha acabat passant factura a la seva salut. “M'estan marejant”, resumeix. Recorda que, quan estava previst un dels llançaments, va passar setmanes sense gairebé dormir mentre anava d'un jutjat a l'altre, parlava amb la seva advocada i acudia als Serveis Socials intentant esbrinar què passaria. “Vaig estar un mes així, sense dormir. Tres setmanes anant al jutjat, parlant amb la meva advocada i als Serveis Socials, movent papers. No contestaven fins a l'últim moment”, explica.

Jo vull la meva casa. Jo vull un lloguer

Saray — Afectada per un desnonament promogut per la SAREB

Els gestors del 'banc dolent'

Stop Desnonaments Mallorca considera que el cas de Saray obre interrogants sobre la gestió dels lloguers socials de la Sareb per part dels servicers, les empreses privades contractades per gestionar una part important dels actius immobiliaris del “banc dolent”, inclosos els expedients de lloguer social. Diverses companyies han assumit durant anys funcions de comercialització, administració i gestió d'habitatges i crèdits de la Sareb en virtut dels contractes subscrits amb la mateixa societat.

Aquests gestors concentren bona part de la tramitació dels expedients de lloguer social, però els procediments, denuncia l'organització, manquen de transparència i, en ocasions, s'allarguen durant mesos sense una resposta clara per a les famílies. Stop Desnonaments sosté que l'actual model de gestió incentiva la venda d'actius per damunt de la consolidació de lloguers socials, una valoració que relaciona amb el sistema de remuneració dels servicers. Segons l'entitat, aquestes empreses poden obtenir una rendibilitat econòmica més elevada amb la venda d'actius que amb la gestió de contractes de lloguer, una circumstància que, al seu parer, pot desincentivar les solucions residencials estables per a les famílies en situació de vulnerabilitat.

Segons explica la Sareb al seu web, la societat va néixer amb l'objectiu de maximitzar la venda d'actius per amortitzar el deute avalat per l'Estat. Des del 2022, però, afirma haver incorporat un mandat orientat també a la sostenibilitat i a la utilitat social, així com al traspàs d'habitatges al parc públic. La Sareb assenyala igualment que una part significativa dels actius que gestiona estan habitats i que, des del 2022, ha desenvolupat un model de gestió dual que permet treballar amb famílies vulnerables, a les quals ofereix un Programa de Lloguer Social amb Acompanyament per ajudar-les a superar la seva situació de risc d'exclusió. Per desenvolupar aquesta tasca, explica, compta amb empreses especialitzades en mediació social.

La via de les Nacions Unides

Segura també critica que Espanya continuï sense donar un efecte efectiu a les mesures cautelars sol·licitades pel Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) de les Nacions Unides en determinats procediments de desnonament sense alternativa residencial. En el cas de Saray, la seva advocada ha presentat, amb el suport de Stop Desnonaments Mallorca, una comunicació davant aquest òrgan internacional, encarregat de vetllar pel compliment del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Espanya va ratificar aquest tractat juntament amb el seu Protocol Facultatiu, que permet a les persones que consideren vulnerats els seus drets acudir al Comitè una vegada exhaurides, en determinades circumstàncies, les vies internes.

Juntament amb aquesta comunicació, Stop Desnonaments va sol·licitar l'adopció de mesures cautelars perquè el llançament quedés suspès fins que es garantís una alternativa residencial adequada. La plataforma sosté que, en la seva experiència, quan el Comitè DESC formula aquest tipus de peticions a l'Estat espanyol, els procediments se suspenen de vegades per decisió del gran tenidor o del jutjat sense fer cap referència expressa a la intervenció de les Nacions Unides, fet que -al seu parer- invisibilitza el paper que exerceixen aquestes mesures cautelars internacionals. Aquesta és, tanmateix, la valoració de l'entitat i no implica que existeixi un pronunciament general sobre el grau de compliment per part d'Espanya de les sol·licituds del Comitè en tots els casos.

El pitido final apenas se escuchó. Quedó sepultado bajo el rugido de cientos de aficionados ingleses agolpados en hileras de terrazas. Los abrazos dieron paso a las pintas alzadas al cielo y a un repertorio inevitable: Three Lions, Sweet Caroline y el ya inseparable Football's Coming Home resonaban mientras las pantallas repetían una y otra vez los goles de Inglaterra en un partido no exento de polémica. Hasta el último minuto, Noruega soñó con el pase a semifinales mientras Magaluf, principal bastión británico de Mallorca, se convirtió una noche más en una prolongación de cualquier ciudad inglesa.

Casi mil años después de la batalla de Stamford Bridge, cuando el rey Harald Hardrada cayó intentando conquistar la Inglaterra del monarca Harold Godwinson, los descendientes simbólicos de aquellos vikingos no lograron en el Miami Stadium materializar la revancha que muchos esperaban. No hubo espadas ni escudos, sino camisetas rojas y un ejército de aficionados que, remando al unísono, en todo momento mantuvo viva la esperanza: decenas de personas alineadas, hombro con hombro, moviendo los brazos como si empuñaran remos invisibles mientras coreaban el nombre de Noruega.

El Viking Row había desembarcado en Magaluf desde mucho antes del saque inicial. Tras el pitido final, sin embargo, el remo dejó de ser un grito de guerra para convertirse en un homenaje. Decenas de aficionados noruegos volvieron a formar filas por última vez, ya sin la euforia de la victoria, despidiendo entre aplausos a la selección que más lejos les había llevado en casi tres décadas.

Sobre el césped, Inglaterra tuvo que remar más de lo previsto para doblegar a la armada liderada por Erling Haaland, convertido durante este campeonato en el gran icono de una selección que no disputaba un Mundial masculino desde Francia 1998. Andreas Schjelderup adelantó al conjunto escandinavo antes del descanso con un brillante disparo que hizo estallar de júbilo a los aficionados vestidos de rojo en Magaluf.

La respuesta inglesa llegó justo antes del intermedio, cuando Bellingham firmó una acción individual para restablecer el empate. Sin embargo, el gol llegó precedido de controversia: la jugada se inició tras un saque de puerta de Ørjan Nyland en el que los jugadores noruegos reclamaron que el balón había rozado el cable de la spidercam, una circunstancia que, se quejaron, debía haber obligado al árbitro a detener el juego y reanudarlo con un balón a tierra. Con todo, el colegiado dio continuidad a la acción y el centrocampista firmó el 1-1. Tras el encuentro, la FIFA sostuvo que el sensor del balón conectado no detectó contacto alguno con el cable, descartando así la irregularidad denunciada por Noruega.

En una segunda parte en la que los nórdicos volvieron a poner contra las cuerdas a los de Thomas Tuchel, otra polémica llegó en el minuto 55, cuando Noruega llegó a celebrar el 1-2 de Torbjørn Heggem. No obstante, el VAR anuló el tanto por un empujón previo de Erling Haaland sobre Elliot Anderson antes de que el balón estuviera en juego, obligando además a repetir el saque de esquina conforme a la nueva interpretación reglamentaria. La anulación del tanto permitió mantener con oxígeno a un combinado inglés que sobrevivió a los mejores minutos de su rival.

En la prórroga, Bellingham apareció de nuevo: el centrocampista aprovechó un rechace del guardameta Ørjan Nyland tras un disparo lejano de Morgan Rogers para culminar la remontada y sellar el billete de los Three Lions hacia las semifinales del Mundial. Los hombres de Ståle Solbakken no pudieron reescribir la vieja historia de Stamford Bridge.

Las dos acciones que marcaron el Inglaterra-Noruega se sumaron a una larga lista de decisiones arbitrales que han alimentado el debate durante este Mundial. Antes ya habían levantado ampollas el gol anulado a Irán frente a Egipto en la fase de grupos, las protestas egipcias por dos posibles penaltis no señalados en su eliminación ante Argentina, la no expulsión de Bellingham en el Inglaterra-Ghana o la tarjeta roja mostrada a Breel Embolo en los cuartos de final entre Suiza y Argentina tras la aplicación de la nueva regla de “confusión de identidad”. El torneo ha convertido al VAR y a las nuevas interpretaciones del reglamento en protagonistas casi permanentes, hasta el punto de que muchas de las conversaciones posteriores a los partidos han girado tanto alrededor del arbitraje como del propio juego.

La euforia se apodera de Magaluf

Mientras tanto, en Magaluf, los ingleses entonaban una y otra vez el ya clásico Football's Coming Home, varios aficionados noruegos se abrazaban antes de interpretar por última vez el “remo vikingo”, convertido durante el torneo en el símbolo de una selección que se despidió entre aplausos.

Camisetas de Harry Kane mezcladas con las de Jude Bellingham, banderas de San Jorge atadas como capas y turistas que apenas unas horas antes ocupaban las hamacas de la playa se habían convertido ahora en una marea humana que desbordaba terrazas y aceras. En locales como Magaluf Square, Linekers o los numerosos sports bars del centro turístico apenas quedaban mesas libres desde antes del inicio del encuentro. Numerosos aficionados habían reservado durante días conscientes de que el partido era uno de los grandes acontecimientos del verano.

Cuando el marcador quedó definitivamente del lado de Inglaterra, los móviles aparecieron para retransmitir en directo la celebración a familiares desde Manchester, Liverpool, Birmingham o Newcastle.

En las calles de Magaluf, la euforia y la resignación convivían a escasos metros de distancia. “Sabíamos que iba a ser una batalla. Noruega nos ha hecho sufrir muchísimo, pero este equipo sabe competir cuando llegan los momentos decisivos”, celebraba Tom, un aficionado llegado desde Birmingham que seguía el Mundial desde Magaluf junto a una decena de amigos. A pocos metros, el sentimiento era bien distinto entre los seguidores escandinavos. “Perder así duele, porque estuvimos muy cerca, pero nos vamos orgullosos. Hace unos años nadie imaginaba a Noruega plantando cara a Inglaterra en unos cuartos de final”, afirmaba Henrik, residente en la isla.

La escena resumía también la propia paradoja de Magaluf. El mismo enclave que cada verano reaparece en el centro del debate sobre la masificación turística, el turismo de excesos y el modelo económico de Mallorca se transformó por unas horas en una gigantesca grada al aire libre, dejando en un segundo plano las discusiones sobre saturación turística para convertirse en una improvisada sede mundialista a más de 7.000 kilómetros de los estadios de Estados Unidos.

Su hijo pequeño corretea por el salón mientras Saray reconstruye la decisión que, hace diez años, cambió su vida. Sentada en el austero comedor de una vivienda situada en un bloque de pisos de la periferia de Palma, aguarda una respuesta que puede determinar si podrá seguir viviendo allí con su familia. Su historia, sin embargo, trasciende su caso personal. Stop Desahucios Mallorca sostiene que la batalla de Saray pone de manifiesto una de las principales lagunas en la aplicación de la Ley 12/2023 por el Derecho a la Vivienda: la falta de activación de la mediación prevista para determinados procedimientos de desahucio promovidos por grandes tenedores antes de reanudar los lanzamientos suspendidos durante la pandemia.

Mientras la plataforma denuncia que esa garantía apenas se está aplicando, Saray continúa intentando regularizar su situación mediante un alquiler social para la vivienda de la Sareb en la que reside desde hace una década. Y es que, más allá del debate jurídico, esta madre de 29 años describe una larga espera para llegar hasta ese momento. Mientras la Sareb sostiene en sede judicial que la afectada rechazó inicialmente un alquiler social, los correos intercambiados con la empresa que gestiona el inmueble por cuenta del llamado 'banco malo' -que no ha respondido a las preguntas de este medio-, muestran que la compañía seguía comunicándole meses después que su solicitud de regularización permanecía 'en estudio', instándola a volver a contactar si transcurridos 45 días no recibía noticias.

Días antes de la fecha fijada para el desahucio, Saray volvió a dirigirse a la empresa para intentar alcanzar un acuerdo y, posteriormente, comunicó que seguía sin tener un gestor social asignado ni información sobre el estado de su expediente. La joven insiste en que lo único que pretende es regularizar su situación. “Me llamaron para enviar toda la documentación y la envié. Me dijeron que cumplía los requisitos”, afirma, reconociendo estar “un poco nerviosa” ante la incertidumbre de su futuro residencial. “Yo solo quiero pagar un alquiler”, comenta. Percibe el ingreso mínimo vital y vive pendiente de una resolución que todavía no llega.

Saray vive pendiente de una respuesta que no llega mientras continúa la incertidumbre sobre su futuro residencial: "Yo solo quiero pagar un alquiler"

El piso vacío que Saray convirtió en su hogar

Saray llegó al piso después de una etapa complicada en la que compartía techo con la familia de su marido. “Yo no podía seguir viviendo allí, quería mi intimidad”, explica. Trabajaba en el aeropuerto de Palma, pero su salario apenas le permitía cubrir los gastos del día a día y acceder a un alquiler en el mercado libre era una posibilidad completamente fuera de su alcance. Con una hija pequeña y sin una alternativa habitacional, comenzó a buscar cualquier opción que le permitiera independizarse. Para entonces, los precios del alquiler comenzaban a dispararse en Mallorca y encontrar una vivienda asequible se había convertido en una misión prácticamente imposible para muchas familias con ingresos modestos.

Un día, escuchó a una compañera hablar con un hombre que, según le contaron, se dedicaba a abrir viviendas vacías de entidades financieras. Se interesó por uno de esos pisos, propiedad de la Sareb. Pagó 130 euros para que le abrieran la puerta y entró en una vivienda abandonada y sin apenas condiciones para ser habitada. Y es que, tras la crisis inmobiliaria de 2008 comenzaron a proliferar en distintas ciudades personas que localizaban viviendas vacías de bancos o de la SAREB y facilitaban el acceso a familias sin recursos, una práctica que convivió con redes de apoyo a la ocupación pero también con episodios de fraude.

“La casa estaba llena de polvo, fatal”, recuerda Saray. Nunca firmó un contrato de alquiler. Con el tiempo, sin embargo, aquel piso se convirtió en el hogar donde ha criado a sus dos hijos. Su situación comenzó a cambiar años después, cuando la Sareb inició acciones para recuperar la vivienda. El procedimiento judicial acabó derivando en un desahucio que quedó suspendido durante la pandemia al amparo de la moratoria estatal aprobada mediante el Real Decreto-ley 11/2020.

'La casa estaba llena de polvo, fatal', recuerda Saray. Nunca firmó un contrato de alquiler. Pagó 130 euros para que le abrieran la puerta del piso, propiedad de la SAERB. Con el tiempo, sin embargo, aquel lugar se convirtió en el hogar donde ha criado a sus dos hijos

La disposición que puede cambiar un desahucio

Su caso ha acabado convirtiéndose en un ejemplo de las dificultades que, según denuncia Stop Desahucios Mallorca, está encontrando la aplicación de la disposición transitoria tercera de la Ley estatal por el Derecho a la Vivienda: el precepto establece que, antes de reanudar determinados procedimientos promovidos por grandes tenedores -aquellos que poseen más de 10 inmuebles urbanos de uso residencial-, debe seguirse un procedimiento de conciliación o intermediación destinado a valorar la situación de vulnerabilidad de la familia afectada y explorar soluciones que eviten el lanzamiento, como ayudas públicas o alternativas habitacionales.

La finalidad de ese trámite no es únicamente intentar un acuerdo entre las partes, sino permitir la activación de recursos públicos dirigidos a evitar que una familia vulnerable sea desalojada sin alternativa habitacional.

La entidad, sin embargo, denuncia que esa previsión apenas se está aplicando. Como señala Joan Segura, portavoz de Stop Desahucios, numerosos órganos judiciales están reanudando procedimientos sin aplicar el mecanismo previsto en la disposición transitoria tercera o respondiendo a las solicitudes con resoluciones que nada tienen que ver con el contenido de la norma. La plataforma señala, además, que la sentencia del Tribunal Constitucional que avaló la Ley de Vivienda refuerza la aplicación del precepto y que los juzgados deberían aplicarla de oficio cuando concurren los requisitos legales para ello.

Stop Desahucios Mallorca denuncia que numerosos órganos judiciales están reanudando procedimientos sin aplicar el mecanismo previsto en la disposición transitoria tercera o respondiendo a las solicitudes con resoluciones que nada tienen que ver con el contenido de la norma

Este periódico se ha puesto en contacto con el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) para comprobar la aplicación de la disposición transitoria tercera. En la web del máximo órgano de los jueces, a la que ha sido remitido este diario por parte del CGPJ, figuran estadísticas sobre lanzamientos en las que, sin embargo, no existe ningún apartado que permita conocer cuántos procedimientos se han reanudado tras acreditar la mediación prevista en la ley. Ante esta circunstancia, elDiario.es ha revisado resoluciones judiciales dictadas desde la entrada en vigor de la Ley de Vivienda. Esa búsqueda refleja que no existe todavía un criterio uniforme: algunas resoluciones analizan la obligación de los grandes tenedores de ofrecer un alquiler social o de cumplir requisitos previos al desahucio conforme a la normativa autonómica. Otras se limitan a resolver cuestiones procesales o de vulnerabilidad sin entrar a valorar expresamente la aplicación del precepto.

Stop Desahucios explica que la abogada de Saray fue una de las primeras en Balears en solicitar la aplicación de esa disposición, ya en 2024, cuando todo apuntaba a que la moratoria aprobada mediante el Real Decreto-ley 11/2020 -y sucesivamente prorrogada desde el inicio de la pandemia- podía llegar a su fin. Este año ha vuelto a reclamar su aplicación. Sin embargo, el Juzgado no ha resuelto expresamente esa petición y el procedimiento ha permanecido prácticamente inalterado hasta que, tres días antes de la fecha fijada para el lanzamiento, la propia Sareb solicitó al juzgado la suspensión del procedimiento alegando que las partes se encontraban 'en vías de alcanzar un acuerdo'. El juzgado accedió a la petición y suspendió el lanzamiento durante treinta días.

Activación de ayudas económicas

La mediación no constituye un mero trámite formal. Como explica la entidad, es precisamente durante ese procedimiento cuando pueden activarse ayudas económicas destinadas a garantizar una alternativa habitacional para personas en situación de vulnerabilidad. De ahí que considere que, si el gran tenedor no promueve esa mediación y el procedimiento continúa igualmente, la familia afectada puede perder la oportunidad de acceder a esos recursos públicos.

La mediación no constituye un mero trámite formal: es precisamente durante ese procedimiento cuando pueden activarse ayudas económicas destinadas a garantizar una alternativa habitacional para personas en situación de vulnerabilidad. Si el gran tenedor no promueve esa mediación y el procedimiento continúa igualmente, la familia afectada puede perder la oportunidad de acceder a esos recursos públicos

“Yo quiero un alquiler”

Más allá del debate jurídico, Saray describe una larga espera para intentar regularizar su situación. “Yo quiero mi casa. Yo quiero un alquiler”, afirma. Según explica, recibió una comunicación para aportar documentación con el fin de estudiar la posibilidad de concederle un alquiler social en la misma vivienda. “Me llamaron para mandar toda la documentación y la envié. Me dijeron que cumplía los requisitos”, afirma.

Los correos intercambiados entre Saray y la gestora muestran que la empresa abrió un expediente de regularización, confirmó que la solicitud de alquiler social estaba en estudio y emplazó a la afectada a volver a contactar si transcurridos 45 días no recibía noticias. Sin embargo, pocos días antes de la fecha prevista para el desahucio, la propia Saray comunicó que seguía sin tener un gestor social asignado y que nadie se había puesto en contacto con ella.

Si finalmente tiene que marcharse, reconoce que solo contempla dos alternativas: volver temporalmente con su padre o solicitar una plaza en un centro de acogida para no quedarse sin alojamiento. La mujer vive pendiente de una respuesta que no llega mientras continúa la incertidumbre sobre su futuro residencial. “Estoy un poco nerviosa porque pasan los treinta días del plazo y no me han dicho nada. A mi abogada tampoco le contestan”, relata. Percibe el ingreso mínimo vital y asegura que los propios gestores del expediente le comunicaron que reunía las condiciones para optar al alquiler social debido a su situación de vulnerabilidad.

La incertidumbre ha acabado pasando factura a su salud. “Me están mareando”, resume. Recuerda que cuando estaba previsto uno de los lanzamientos pasó semanas sin apenas dormir mientras recorría juzgados, hablaba con su abogada y acudía a Servicios Sociales intentando conocer qué iba a ocurrir. “Estuve un mes así, sin dormir. Tres semanas yendo al juzgado, hablando con mi abogada y a Servicios Sociales moviendo papeles. No contestaban hasta el último momento”, explica.

Yo quiero mi casa. Yo quiero un alquiler

Saray — Afectada por un desahucio promovido por la SAREB

Los gestores del 'banco malo'

Stop Desahucios considera que el caso de Saray abre interrogantes sobre la gestión de los alquileres sociales de la Sareb por parte de los servicers, las empresas privadas contratadas para gestionar gran parte de los activos inmobiliarios del 'banco malo', incluidos los expedientes de alquiler social. Diversas compañías han asumido durante años funciones de comercialización, administración y gestión de viviendas y créditos del llamado “banco malo” en virtud de contratos suscritos con la propia sociedad.

Estos gestores concentran buena parte de la tramitación de los expedientes de alquiler social, pero los procedimientos, critica la organización, carecen de transparencia y, en ocasiones, se prolongan durante meses sin una respuesta clara para las familias. Stop Desahucios sostiene que el actual modelo de gestión incentiva la venta de activos frente a la consolidación de alquileres sociales, una valoración que la organización relaciona con el sistema de remuneración de los servicers, quienes, según la entidad, pueden obtener una mayor rentabilidad económica con la venta de activos que con la gestión de contratos de alquiler, lo que en su opinión puede desincentivar las soluciones habitacionales estables para familias vulnerables.

Según señala la Sareb en su web, nació con el objetivo de maximizar la venta de activos para amortizar la deuda avalada por el Estado, aunque desde 2022 incorporó un mandato desinversor en términos de sostenibilidad y utilidad social y, más recientemente, el traspaso de viviendas al parque público. Asimismo, indica que un porcentaje relevante de los activos que recibe están habitados con diferentes casuísticas: señala que desde 2022 ha desarrollado un modelo de gestión dual que permite trabajar con las familias vulnerables a las que se les ofrece un Programa de Alquiler Social con Acompañamiento que les permita superar su situación de riesgo de exclusión. Para el desarrollo de esta labor la sociedad se apoya, afirma, en la experiencia de empresas especializadas en mediación social.

La vía de Naciones Unidas

Segura también critica que España siga sin otorgar un efecto efectivo a las medidas cautelares solicitadas por el Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (DESC) de Naciones Unidas en determinados procedimientos de desahucio sin alternativa habitacional. En el caso de Saray, su abogada ha promovido, con el apoyo de Stop Desahucios, una comunicación ante este órgano internacional, encargado de supervisar el cumplimiento del Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales. El tratado fue ratificado por España junto con su Protocolo Facultativo. Ese mecanismo permite a personas que consideran vulnerados sus derechos acudir al Comité una vez agotadas, en determinadas circunstancias, las vías internas.

Stop Desahucios explica que, junto con la comunicación, solicitó medidas cautelares para suspender el lanzamiento hasta que se garantizara una alternativa habitacional adecuada. La plataforma critica que, en su experiencia, cuando el Comité DESC solicita este tipo de medidas al Estado español, los procedimientos se suspenden en ocasiones por decisión del gran tenedor o del juzgado sin hacer referencia expresa a la intervención de Naciones Unidas, lo que -a su juicio- invisibiliza el papel que desempeñan esas cautelares internacionales. Esa valoración, no obstante, refleja la posición de la entidad y no implica que exista un pronunciamiento general sobre el cumplimiento por España de las solicitudes del Comité en todos los casos.

El sol del migdia cau amb força sobre Sant Elm. Els cambrers ultimen les terrasses mentre els turistes busquen refugi sota els para-sols i les embarcacions es gronxen davant la silueta de sa Dragonera. A primera vista, res no fa pensar que aquest petit nucli costaner pugui convertir-se d'aquí a unes setmanes en un dels punts més cobejats d'Europa: quan falta poc més d'un mes per a l'eclipsi solar total del pròxim 12 d'agost, que convertirà Mallorca en un dels millors observatoris per contemplar-lo, els primers símptomes ja són evidents. La jornada pot posar a prova la capacitat d'una de les zones més sensibles de la Serra de Tramuntana, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO.

“Fa una mica de por perquè s'espera molta massificació. Jo em quedaré a casa”, assenyala Jero, resident d'aquest nucli del sud-oest de l'illa. L'eclipsi del mes vinent forma part d'una seqüència excepcional que recorrerà Espanya durant tres estius consecutius -2026, 2027 i 2028-, tot i que el de Mallorca serà un dels més esperats perquè es produirà al capvespre, amb el sol molt baix sobre l'horitzó de la Mediterrània. Aquesta singularitat ha disparat l'interès internacional: els darrers mesos, hotels, allotjaments vacacionals i empreses d'excursions han vist com les reserves es disparaven, amb un interès especial per enclavaments com Sóller i altres zones que ofereixen bones condicions de visibilitat.

Mentre les administracions treballen en un dispositiu especial que preveu restriccions de trànsit, limitacions d'estacionament, reforç dels efectius d'emergències i recomanacions per evitar l'accés massiu a enclavaments naturals com la Trapa o l'entorn de sa Dragonera, Jero observa la cita amb preocupació. Al seu parer, el veritable problema no serà l'eclipsi, sinó la mobilitat davant els possibles talls de carretera. Amb tot, té molt clar quin serà el seu pla: “Aquest dia no agafaré el cotxe per res”, assenyala a elDiario.es.

Fa una mica de por perquè s'espera molta massificació. Jo em quedaré a casa

Jero — Resident de Sant Elm

Mentre atén els clients que entren i surten de la seva botiga, Just Sant Elm, denuncia que les carreteres “ja estan col·lapsades de per si” durant l'estiu i tem que l'eclipsi agreugi la situació abans, durant i després del fenomen. Si no visqués al costat del seu lloc de feina, reconeix que fins i tot tancaria el negoci aquella tarda per evitar desplaçaments. El seu principal temor, però, és a la muntanya. Recorda que des del mateix nucli de Sant Elm l'eclipsi no es veurà completament perquè l'illa de sa Dragonera tapa part de l'horitzó, de manera que moltes persones intentaran pujar-hi caminant fins a la Trapa i altres punts elevats. “S'espera molta, molta massificació”, insisteix, confiant que no es produeixin accidents en uns accessos que considera complicats.

Un minut i mig de foscor

En concret, serà a partir de les 19.38 hores quan la Lluna començarà a interposar-se entre la Terra i el Sol. En menys d'una hora, l'haurà ocultat i, entre les 20.30 h i les 20.34 h, el dia es convertirà en nit. A les Balears, la totalitat de l'eclipsi començarà primer a Menorca, a les 20.30.01 h, i avançarà cap al sud fins a arribar a Formentera a les 20.33.23 h, d'acord amb la informació difosa pel Govern. La durada serà màxima a Mallorca, al voltant d'un minut i mig, i mínima a Formentera, on no arribarà als 30 segons.

Serà, a més, el primer eclipsi solar total que es podrà observar des d'Espanya en 120 anys. El 30 d'agost de 1905, al migdia, el Sol va quedar ocult durant prop de quatre minuts. Fins al país s'hi van desplaçar desenes d'equips científics d'arreu del món, amb Burgos com a emplaçament estratègic. Allà s'hi van instal·lar infraestructures temporals per a astrònoms, geògrafs i meteoròlegs, que van desplegar els seus aparells i van comptar amb el suport de l'exèrcit. El pròxim fenomen d'aquestes característiques, més enllà del que tindrà lloc el mes vinent, no s'espera fins a l'any 2180.

Serà, a més, el primer eclipsi solar total que es podrà observar des d'Espanya en 120 anys. El 30 d'agost de 1905, al migdia, el sol es va tapar durant prop de quatre minuts. Fins al país es van desplaçar desenes d'equips científics de tot el món, amb Burgos com a emplaçament estratègic

“No estem preparats per a res”

A les Illes, la visió de Jero contrasta amb la d'altres veïns del Port d'Andratx i Sant Elm, per als quals l'eclipsi amb prou feines ocupa un lloc en les converses quotidianes. Bernat Reus, resident al Port d'Andratx, assegura que entre la gent del seu entorn “no se li dona gaire importància” al fenomen astronòmic i que la preocupació per un possible col·lapse la percep sobretot en les administracions. Tot i reconèixer que el fenomen atraurà milers de persones, afirma que ni ell ni els seus coneguts tenen previst desplaçar-s'hi expressament per contemplar-lo. “Jo no conec ningú interessat a anar-lo a veure”, resumeix.

Ara bé, dona per fet que hi haurà un col·lapse circulatori i es mostra escèptic sobre la capacitat de Mallorca per absorbir un esdeveniment d'aquesta magnitud. “No estem preparats per a res. Estem absolutament desbordats”, sosté, tot vinculant aquesta situació al creixement constant de la pressió turística i urbanística sobre l'illa.

No estem preparats per a res. Estem absolutament desbordats

Bernat Reus — Veí del Port d'Andratx

Andratx va ser, de fet, un dels grans exponents del desenvolupament immobiliari balear. En plena febre del totxo, el municipi va protagonitzar l'any 2006 el primer gran cas de corrupció urbanística que va sacsejar les Illes. Avui, el perfil del Port d'Andratx està marcat per les vil·les de luxe, els xalets amb vistes a la mar, els amarraments per a grans embarcacions i les urbanitzacions exclusives que s'enfilen per les muntanyes fins gairebé a confondre's amb la Serra de Tramuntana.

Altres residents amb qui conversa aquest diari durant un recorregut entre el Port d'Andratx i Sant Elm, que prefereixen mantenir-se en l'anonimat, consideren que l'estiu ja comporta prou embussos perquè un eclipsi canviï gaire les coses. Recorden que la Serra de Tramuntana registra importants problemes de trànsit durant la temporada alta, especialment als accessos a municipis com Sóller, Valldemossa o Deià.

Altres veïns, com Catalina o Miquel, reconeixen fins i tot que desconeixien que Mallorca es convertirà el pròxim 12 d'agost en un dels millors indrets d'Europa per observar el fenomen. Mentre alguns temen una allau de visitants, d'altres afronten la cita amb total indiferència, convençuts que el rebombori és més gran fora de l'illa que no pas entre els qui hi conviuen dia rere dia.

Dispositiu especial de mobilitat i seguretat

Davant l'allau de visitants que s'espera d'aquí a un mes i una setmana, el Govern de les Illes Balears ultima un dispositiu especial de mobilitat i seguretat. L'Executiu autonòmic, que treballa des de fa més d'un any en col·laboració amb altres administracions de cara a aquella jornada, ja ha confirmat que hi haurà restriccions específiques d'accés, tot i que, de moment, descarta un tancament general de la Serra de Tramuntana.

L'Administració assegura que garantirà l'accés de les ambulàncies, els bombers i els cossos de seguretat, i que vetllarà per evitar el col·lapse de la xarxa viària, protegir els espais naturals amb més risc d'incendi, minimitzar les afectacions als residents i afavorir que els visitants accedeixin a peu a determinats miradors.

Davant l'allau de visitants que s'espera, el Govern balear ultima un dispositiu especial de mobilitat i seguretat. L'Executiu autonòmic ja ha confirmat que hi haurà restriccions específiques d'accés, encara que descarta, de moment, un tancament general de la Serra de Tramuntana

Els punts que ofereixen les millors condicions per observar la totalitat de l'eclipsi es concentren a la costa occidental de Mallorca, on l'horitzó cap a ponent queda completament deslliurat. Segons el mapa elaborat per AstroMallorca, destaquen indrets com Sant Elm, el Port d'Andratx, l'entorn de la Trapa, la zona de sa Dragonera, el cap de Formentor, el far de ses Salines, el far de Cala Figuera, Cala Rajada i diversos punts elevats de la Serra de Tramuntana. En canvi, des del nucli urbà de Sant Elm la visió de la totalitat queda parcialment obstaculitzada per sa Dragonera, de manera que molts aficionats preveuen desplaçar-se fins a miradors situats en cotes més altes o embarcar-se per contemplar el fenomen des de la mar.

El Govern ha posat en marxa l'aplicació 'Horitzó Eclipse 2026', amb la qual pretén facilitar que la ciutadania planifiqui de manera segura el lloc des d'on observarà l'eclipsi solar total i eviti desplaçaments innecessaris. El perfil de les persones que arribaran a Mallorca no serà l'habitual de mitjan agost. No es tracta únicament de visitants que busquen uns dies de platja, sinó d'aficionats a l'astronomia, fotògrafs especialitzats i científics que fa anys que planifiquen aquesta cita.

La pressió humana com a teló de fons

Mentre les administracions ultimen els seus plans de mobilitat, Més per Mallorca reclama el tancament de la Serra de Tramuntana 24 hores abans de l'eclipsi, excepte per als residents i les persones amb un allotjament acreditat. La formació ecosobiranista sosté que el fenomen pot agreujar una situació de saturació que l'illa ja pateix cada estiu i adverteix que les infraestructures i els espais naturals difícilment podrien absorbir una afluència extraordinària de visitants concentrada en poques hores.

Tal com recorda el seu portaveu, Lluís Apesteguia, les Balears suporten des de fa anys uns nivells de pressió humana sense precedents. Prenent com a referència les dades registrades l'estiu passat en les mateixes dates, calcula que el 12 d'agost podrien coincidir a Mallorca prop d'1,6 milions de persones —entre residents, turistes i població flotant— i 2,2 milions al conjunt de l'arxipèlag.

Tal com va exposar en un dels darrers plens del Parlament per reclamar mesures a l'Executiu del PP, la incorporació de desenes de milers de visitants atrets exclusivament per l'eclipsi incrementaria el risc de col·lapse de la xarxa viària, complicaria la resposta dels serveis d'emergència i augmentaria la pressió sobre espais naturals especialment sensibles de la Serra de Tramuntana.

Regna la calma

Als carrers de Sant Elm, l'eclipsi encara sembla un tema llunyà. Alguns veïns continuen amb la seva rutina, aliens a l'esdeveniment; d'altres observen amb curiositat com periodistes, astrònoms i turistes es fixen en un petit poble acostumat a rebre visitants, però no a convertir-se en l'escenari d'un dels fenòmens astronòmics més importants del segle.

Durant tot just un minut i mig, quan el dia es converteixi en nit sobre Mallorca, milers de persones compartiran la mateixa mirada cap al cel. Per a molts serà un viatge irrepetible. Per a d'altres, com Jero, Carlos, Michelle o Bernat, serà simplement un dia més d'estiu en què, a més de l'eclipsi, caldrà conviure amb l'altra cara de l'espectacle: les cues, els embussos i la pressió que exerceix sobre l'illa qualsevol esdeveniment capaç d'atreure l'atenció del món sencer.