Cent anys de la mort d’Antoni Maura, el polític de dretes a qui no mira el PP
LLEGIR EN CASTELLÀ
Julián Claramunt Marco va estudiar el batxillerat fa poc més d’una dècada en un institut situat a l’extrem oriental del nucli urbà de Palma: l’IES Antoni Maura. “Com que venia d’un altre centre, on havia fet l’ESO, el primer que em vaig demanar va ser: qui és aquest senyor que ha donat nom a l’institut?”, explica aquest politòleg –ara assessor de l’Ajuntament de Barcelona; abans, fundador del grup d’anàlisi Passes Perdudes juntament amb altres companys mallorquins– en la revetlla del centenari de la mort de l’únic balear que ha arribat a presidir el Govern d’Espanya. Cinc voltes.
Antoni Maura i Montaner (Palma, 2 de maig de 1853 – Torrelodones, Madrid, 13 de desembre de 1925) és l’eix sobre el qual pivota una nissaga on hi trobam –morts o vius– més polítics, escriptors, periodistes, pintors, religiosos, acadèmics i fins i tot una actriu guanyadora de quatre premis Goya: Carmen (García) Maura. El patriarca –besoncle de la protagonista de Mujeres al borde de un ataque de nervios– té una fundació amb el seu nom, una casa-museu en un carrer batejat en el seu honor a la capital espanyola –al bell mig barri del Retiro–, un passeig i una estàtua –del valencià Mariano Benlliure, mig oculta sota les branques d’un plàtan, amb una placa difícil de llegir: ningú sembla mirar-la– dedicats en ple cogoll turístic de la capital balear; i, tanmateix, no és estrany que les paraules Maura i oblit apareguin juntes. Ho fan cada vegada que es revisa la biografia d’un personatge clau per entendre les dècades que van empènyer Espanya, barda avall, fins a la II República, la Guerra Civil i la dictadura franquista.
“Al institut no record que hi hagués gaire relat al voltant del personatge, o una jornada dedicada específicament a Antoni Maura, cosa que sí que passa en altres centres que duen el nom d’algú cèlebre, com a l’IES Josep Maria Llompart amb aquell poeta. El caràcter mallorquí, a més, crec que no s’autoexplica o ho fa molt poc en comparació amb els catalans, que ho estan fent contínuament. I, després, és un personatge al qual és molt difícil d’aterrar en un temari acadèmic. Maura és molt complex. Creia en la revolució des de dalt, i aquesta idea, plena de contradiccions, és el que més m’interessa d’ell”, diu el politòleg Claramunt, que es defineix “d’esquerres”, però amb un interès molt primerenc per “una dreta conservadora, intel·lectualment brillant i allunyada de radicalismes”. El motiu que l’ha duit a dedicar una tesi doctoral a Convergència i Unió –en procés–, hereva d’aquella Lliga Regionalista amb la qual Maura es va entendre tan bé –parlant en català– i a la qual va permetre posar les bases perquè, el 1913, Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona poguessin constituir la Mancomunitat de Catalunya. Una Generalitat pilot.
“Crec que en la vida política ningú no reivindica Maura”, continua l’analista, “pel fet de ser un personatge molt polièdric”. “El PP podria haver-lo fet seu, però no ho fa, o no ho ha fet mai amb gaire força. Maura és aquella dreta de sistema, molt conservadora –en el sentit més fidel del terme: la recerca del status quo–, però no tan neoliberal, que valora el sistema com el que és, un fi a conservar i no un mitjà per aconseguir un fi. Cospedal i Ayuso són els exemples que em vénen al cap de les dues corrents”, afegeix.
Claramunt cita una sèrie de reformes impulsades per Maura quan li va tocar governar: la Llei de Municipis (1919), que va donar poder efectiu als ajuntaments; la Llei Electoral (1907); el pla per concedir autonomia a les darreres colònies de l’Imperi Espanyol, la primera vegada que va entrar en un Govern com a ministre d’Ultramar… Mesures que, a la pràctica, tingueren poc o nul recorregut. Fracassos que portaren Maura a saltar del Partit Liberal al Partit Conservador, “on se’l va mirar amb suspicàcia després de la mort de Cánovas del Castillo pel seu caràcter renovador”, detalla el politòleg.
–Deies que Maura ha estat oblidat perquè la seva complexitat resulta difícil de gestionar. No creus que això passa amb altres noms clau de la política parlamentària espanyola? Suárez era franquista, González va renunciar al marxisme, Aznar va pactar amb nacionalistes catalans i bascos, Sánchez ha defensat idees antagòniques en funció de amb qui pactava per governar. I un exemple d’evolució radical, contemporani i oposat a Maura va ser Alejandro Lerroux.
–Sí, però Lerroux resulta més interessant per la vehemència dels seus posicionaments. Quan l’estudies t’adones que devia tenir una personalitat molt seductora. Magnètica. Maura, en canvi, és possibilista, amo d’una lògica molt pactista, molt partidari d’arribar a acords per sostenir un sistema que estava molt dèbil i que, com gairebé tot, s’explica a grans trets. Cánovas i Sagasta… i no sortim d’allà. Com deia, va tenir encerts, però també la Setmana Tràgica… Ni tan sols la dreta és capaç de matisar aquells fets. Han entrat en un pla al qual ni tan sols han arribat matances, duríssimes, de la Guerra Civil, com la de la plaça de bous de Badajoz. La mala fama que li van donar ha impedit també que es facin lectures més complexes de Maura i del maurisme.
La mala fama que li van donar ha impedit també que es facin lectures més complexes de Maura. En la vida política ningú no el reivindica pel fet de ser un personatge molt polièdric
La llosa de la Setmana Tràgica
Va ser la cirereta dels anys de plom, del pistolerisme patronal i del terrorisme obrerista, la tinta amb què s’escriví el sobrenom que es va posar a Barcelona durant el primer terç del segle XX: la rosa de foc. L’esclat violent popular –encès per una lleva de reservistes que es volia enviar a Melilla per participar en la guerra contra els rifenys al Protectorat del Marroc– va generar una contraofensiva governamental que causà centenars de morts, milers d’empresonaments i una execució més que simbòlica: la del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Un lliurepensador.
L’historiador Pere Fullana i Puigserver és tan cru, o més, que Claramunt a l’hora d’analitzar què van suposar aquells fets per a un estadista que s’estava convertint en la diana de les vinyetes –bigoti i perilla canoses, nas allargat, rostre angulós, barret de copa, levita negre– de la premsa satírica. “Ell va ser conscient que la Setmana Tràgica el mata”, diu Fullana.
“L’execució de Ferrer i Guàrdia –continua l’historiador– és una condemna per a Maura: el converteix en un indesitjable per a l’esquerra espanyola i per a part de l’opinió internacional. La campanya Maura, no! destrossa la seva figura i el Rei li retira la confiança. Després, quan Alfons XIII el torni a nomenar (el 1918, 1919 i 1921), serà perquè la monarquia té moltíssims problemes i necessita algú que els hi solucioni. Per això, en la seva època, fins i tot els socialistes de Pablo Iglesias reconeixeran que hi ha dos Maura: l’anterior al 1910, el que ordena aquella repressió, i un altre que demostra que és un home d’Estat, capaç de presidir un govern –avui li diríem de coalició– de concentració. Per això el maurisme és ple de matisos: entre els seus descendents hi trobam monàrquics, republicans i feixistes. Ell mateix, llevat de l’Església, a la qual va estar molt unit –considerava la religió un assumpte públic i no privat–, tengué a vegades més simpaties entre els adversaris que entre aquells que se suposava que eren els seus aliats o companys de partit i que evitaven moltes de les seves polítiques regeneradores”.
Fins i tot els socialistes de Pablo Iglesias reconeixeran que hi ha dos Maura: l’anterior al 1910, el que ordena repressió, i un altre que demostra que és un home d’Estat, capaç de presidir un govern –avui en diríem de coalició– de concentració
Alfons XIII i Maura: aigua i oli
La relació entre el besavi de Felip VI –nét, besnét, rebesnét de reis i reines– i el fill d’uns adobadors de sa Gerreria –un dels barris palmesans que encara quedaven intramurs– és material de guió cinematogràfic. Foren aigua i oli. Just al contrari del que, com retrata la sèrie Anatomía de un instante, van ser Joan Carles I i Adolfo Suárez. “És interessant aquest paral·lelisme entre èpoques”, apunta Claramunt, “perquè el regeneracionisme i la lluita contra el sistema corromput –encara que després Maura tengués les seves xarxes clientelars a la Mallorca dels cacics– de la Restauració pretenien modernitzar el país. En vida li deien: ‘Ai, si t’haguéssim fet cas no hauríem perdut Cuba’, però no li van fer cas. El Rei tenia moltíssim més poder que ara i mai no es van entendre. En aquests moments, crec, sorgeixen homes d’acció que prenen decisions arriscades i als quals algú els dóna una base intel·lectual, no la creen ells. Aquí tens Suárez, que alguna vegada va confessar que no havia llegit més de tres llibres en la seva vida. Però li van atorgar confiança per dirigir la Transició”.
El Rei tenia moltíssim més poder que ara i mai es va entendre amb Maura
Tot i no ser un prodigi de carisma, a Maura –com a Suárez– el consideraven un gran orador. Aquest talent el va portar a ingressar a la Reial Acadèmia Espanyola. En el seu discurs d’admissió va citar Goethe, tot mesclat amb San Juan de la Cruz i Santa Teresa de Jesús. A nivell intel·lectual estava, per tant, més a prop de Torcuato Fernández-Miranda, l’arquitecte que va redissenyar la dictadura des de la presidència de les Corts franquistes per convertir-la en una monarquia parlamentària. Però –a més de semblar-se a l’autor del cèlebre “de la llei a la llei”– va voler encarnar el paper que tants anys després jugaria Suárez. Li resultà impossible. Com recorda l’historiador Fullana, el polític va naufragar mil vegades contra el mateix escull: “Alfons XIII veu Maura com si fos un avi i Maura actua de vegades de manera molt paternalista amb el Rei. No és una relació d’igual a igual”.
–Era un xoc generacional? El Rei i el seu cinc vegades president es portaven trenta-cinc anys.
–Sí, però és curiós. Maura, en el fons, era més modern que Alfons XIII, que moltes vegades es comporta com un niñato al seu costat. Encara que pogués semblar un rei molt modern: va pujar al tron molt jove, era divertit, li encantaven l’esport, els cotxes…
–El cinema.
–[Riu] Sí, també. Encara que aquesta manera de ser el fes popular entre bona part de la societat durant una part del seu regnat, Alfons XIII no va arribar a comprendre el sistema constitucionalista. El Rei no governa. Això ja va quedar clar a la Constitució de 1876. I Maura vol governar perquè vol estabilitat. Així que, en el fons, és més modern. Però mai no va connectar amb el Rei. És cèlebre un moment en què, després d’acudir a la crida reial i ser destituït, surt del palau plorant i dient: “No ha entès res, no ha entès res…”.
Maura, en el fons, era més modern que Alfons XIII, que moltes vegades es comporta com un ‘niñato’ al seu costat. Encara que pogués semblar un rei molt modern: va pujar al tron molt jove, era divertit, li encantaven l’esport, els cotxes
Amic de l'enemic de Joan March
Diputat per la província de Palma de Mallorca –aleshores s’anomenava així a les Illes Balears– durant més de quatre dècades ininterrompudes (1881-1923), ningú va aconseguir arrabassar l’escó a Antoni Maura. Des de la distància, va mantenir el control sobre un arxipèlag del qual va marxar amb només quinze anys per acabar el batxillerat que havia començat a l’Institut Balear. A la capital del Regne, a prop del poder. Malgrat totes les seues renúncies identitàries –el seu accent mallorquí en parlar castellà va ser motiu de burla; ell, diuen, intentà polir al màxim les eles, les ces, les equis per neutralitzar-lo–, mai no va perdre la seua influència a l’altra banda de la mar.
“Hi hagué un moment en què més de la meitat de la població d’aquestes illes –i a Eivissa tengué molta força pels interessos que despertava el control de la indústria salinera– es declarà maurista. Igual que a Madrid, on va trobar la protecció de la família Gamazo en casar-se amb una filla d’un polític molt important del Partit Liberal, a les Illes Balears, Maura va ser l’home de Manuel Salas i Sureda, el capitalista que finança les seves aventures polítiques per interessos econòmics. Joan March, quan va començar a guanyar poder com a contrabandista i banquer, es va enfrontar als mauristes que controlaven les illes, fins al punt de desmuntar aquella xarxa pactant amb el dimoni si calia per atraure’s voluntats. Va jugar tan fort perquè el seu enemic real era Salas, no Maura”, explica Pere Fullana, autor d’un llibre que aborda específicament aquest tema: El maurisme a Mallorca: 1853-1925 (Lleonard Muntaner, 1998).
Per a Julián Claramunt, aquesta mallorquinitat de Maura, ben relacionada amb el catalanisme cultural i polític de l’illa –Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover: la seua clau per relacionar-se amb el regionalisme i el primer nacionalisme del Principat–, és el ressò del passat que connecta amb el present de la política espanyola. No és el mateix el PP de Génova 13 que algunes de les seues sucursals on els militants, per començar, són bilingües. “Maura va ser un estadista que venia de la perifèria: amb ell comença una manera de ser espanyol sent gallec, valencià o mallorquí. El PP balear crec que, no és que ho hagués de reivindicar, és que l’hauria de llegir i estudiar més”, afegeix.
Maura va ser un estadista que venia de la perifèria: amb ell comença una manera de ser espanyol sent gallec, valencià o mallorquí. El PP balear crec que, no és que l’hagués de reivindicar, és que l’hauria de llegir i estudiar més
Potser, l’oblit que, segons el politòleg, pateix la figura de Maura entre els seus descendents polítics no només es deu a les dictadures –Primo de Rivera i, sobretot, Franco odiaven el parlamentarisme i els parlamentaris–, sinó també al fet que Maura no va tornar mai més a una illa on estiuejava –en una finca dels Salas–, però on ja no tenia casa. Manuel Fraga Iribarne, “on hi havia maurisme”, sí que ho va fer: deu anys després d’haver enterrat les seues opcions de presidir el Govern quan la repressió policial per les protestes obreres de Vitòria se li va anar de les mans –el 3 de març va ser un dia molt pareguda a la Setmana Tràgica: tres morts, 150 ferits–, va posar rumb a Galícia i va presidir la Xunta amb quatre majories absolutes. Amb les dades que aporta Fullana, és fàcil imaginar que Maura podria haver aconseguit el mateix si les Illes Balears haguessin disposat d’autogovern, però en la seua època, encara que els seus gabinets fessin passes tímides en aquest sentit, les autonomies eren quasi ciència-ficció. Un sacrilegi contra la unitat nacional.
Amb tot plegat, no es preparen grans commemoracions per celebrar el centenari de la mort de l’estadista a l’illa i la ciutat on va néixer. Amb prou feines un acte al Parlament, l’estrena d’un documental (Maura en deu traços) en el qual ha participat Pere Fullana –juntament amb altres historiadors que, com va fer en el seu moment Javier Tusell, catedràtic de la UNED, s’han atracat a la seua figura des de Mallorca i la península: Antoni Marimon, María Jesús González, Javier Moreno Luzón–, un cicle de pel·lícules basades en aquest període històric a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Algunes de les projeccions, com Luces de bohemia, reflecteixen molt bé l’animadversió que escriptors com Valle-Inclán tengueren al polític en vida d’ambdós.
Dilluns, els alumnes de l’IES Antoni Maura tornaran a entrar a classe –darrera setmana abans de Nadal– i algun, potser, es demanarà qui va ser el senyor que dona nom al centre. El pati del centre –ironia o no– és al carrer Puerto Rico. Una de les colònies que el pròcer conservador va voler conservar en els anys previs a 1898. Sense èxit.
0