La temporada alta a Eivissa deixa imatges com aquesta a la zona turística d’oci de Platja d’en Bossa: l’escuma que creen grups de motos d’aigua molt a prop de la costa, on els banyistes observen les altes velocitats que assoleixen en un litoral cada vegada més saturat. Entre les activitats nàutiques que es desenvolupen a la platja, envoltada d’hotels i negocis turístics, n’hi ha de legals i d’altres que no ho són, fet que ha desfermat la polèmica aquest estiu.

Els negocis dedicats al lloguer de motos d’aigua i altres activitats recreatives d’aquesta zona del terme municipal de Sant Josep, entregada al turisme —on es troben les famoses discoteques Ushuaïa i Hï—, han advertit de la creixent saturació i de la manca de control sobre aquests operadors, fet que els fa témer un increment de la falta de seguretat marítima. Els propietaris d’aquestes empreses s’han adreçat a l’administració local per denunciar l’intrusisme en el sector per part de companyies que, tot i ser legals, no disposen de llicència per llogar aquest tipus de vehicles aquàtics.

Una d’aquestes operadores és SUN Supermercado Náutico, que ofereix a peu de platja excursions amb paddle surf o banana boat —per a les quals sí que té permís—, però també motos que amarra a boies properes a la vorera. Quan els periodistes s’hi acosten, un treballador s’apropa amb pressa per advertir que no es poden fotografiar els clients que utilitzen les motos, que generen trànsit massa a prop de l’espai delimitat per al bany. “Hem expressat la nostra preocupació a diversos agents —de la Guàrdia Civil— per les motos d’aigua que operen dins els nostres circuits autoritzats i que es lloguen en llocs que consideram il·legals”, explica un dels propietaris d’aquests negocis a elDiario.es, que assegura que ells sí que estan sotmesos periòdicament a inspeccions.

A més d’adreçar-se a l’Ajuntament per informar de la situació, s’han posat en contacte amb la Patrulla Fiscal i de Fronteres (Pafif) de la Guàrdia Civil i amb la Policia Local de Sant Josep. Tot i que l’institut armat explica que de moment no hi ha registrada cap denúncia per aquestes activitats, sí que en té constància. Per la seva banda, la companyia acusada de les irregularitats, amb la qual aquest diari s’ha posat en contacte per correu electrònic, no ha respost en el moment de publicar aquest reportatge.

El propietari d’aquesta mateixa empresa va consultar a les forces de seguretat el passat 1 d’agost si s’hi estaven fent inspeccions. Però, a dia d’avui, els operadors ‘pirata’ continuen actuant a Platja d’en Bossa, lamenta el propietari, d’origen belga, que va adquirir la companyia d’activitats aquàtiques a un eivissenc la temporada passada, el 2025.

Falta d'inspeccions

Continua, per tant, la “preocupació” a la zona per l’intrusisme en el sector, així com pels accidents nàutics que pot comportar la falta de supervisió sobre el lloguer de les motos d’aigua il·legals i sense assegurança.

Per conduir aquests vehicles només cal el títol —la llicència de navegació bàsica per governar determinades embarcacions d’esbarjo—, sense que durant el curs per obtenir-lo s’ensenyi a manejar-los. “En pots dur una sense experiència”, explica un resident que fa un parell d’anys es va treure el permís i que sol llogar aquest tipus de vehicles per oci durant l’estiu. “El problema és que la gent no és conscient del perill que pot arribar a suposar”, afegeix.

Per conduir aquests vehicles només cal el títol —la llicència de navegació bàsica per governar determinades embarcacions d’esbarjo—, sense que durant el curs per obtenir-lo s’ensenyi a manejar-los

L’eivissenc explica que una familiar propera va patir, durant la dècada dels 2000, un accident amb una moto d’aigua que la va atropellar mentre es banyava al Caló des Moro (Sant Antoni). Va quedar inconscient a la mar i va patir ferides greus en un dels braços, per la qual cosa va haver de ser traslladada en ambulància a l’hospital i sotmesa a una operació.

El Reial decret 259/2002, de 8 de març, que regula les mesures de seguretat i el lloguer de motos nàutiques, estableix que les empreses que lloguen motos per hores o fraccions han de disposar dels permisos administratius corresponents i de l’autorització de funcionament de la Capitania Marítima. A més, la norma estableix requisits concrets per a les empreses: instal·lacions adequades, mitjans per traslladar els arrendataris, zones autoritzades per al fondeig o plataformes, entre d’altres. Per exemple, especifica que les motos de lloguer no poden estar varades o estacionades a la platja.

A Balears existeix, a més, la Llei 2/2015, de 27 de febrer, de règim sancionador en matèria d’activitats marítimes, nàutiques i subaquàtiques (esportives i recreatives), que estableix el règim sancionador per als centres de lloguer de motos nàutiques. La norma considera infracció que els centres de lloguer d’aquests vehicles aquàtics desenvolupin la seva activitat sense haver presentat la declaració responsable, la comunicació prèvia o sense disposar de l’autorització corresponent, quan aquesta sigui necessària. També contempla com a infraccions operar sense l’assegurança de responsabilitat civil exigida, treballar sense el responsable tècnic o incomplint els requisits de titulació, o llogar motos per dies a persones que no tenguin la titulació necessària per governar-les.

Des de l’Ajuntament de Sant Josep aclareixen que la competència municipal en l’àmbit marítim és limitada —depèn de Costes— i asseguren que ja han traslladat a les administracions competents els suposats casos detectats perquè duguin a terme les actuacions que corresponguin.

Falta de control general al litoral

Al llarg del mes d’agost, les motos d’aigua han generat queixes i indignació general per la pressió que exerceixen, juntament amb iots i embarcacions d’esbarjo, sobre el litoral pitiús. Especialment en zones turístiques molt populars, com Benirràs o es Vedrà, a Eivissa, o Cala Saona, a Formentera. Això implica moltes vegades fondejos sobre praderies protegides de posidònia.

A més, no són poques les ocasions en què les motos d’aigua —amb llicència per exercir la seva activitat o sense— naveguen a altes velocitats, reptant els patrons d’altres embarcacions i sense respectar la distància de seguretat amb la resta de navegants, fet que de vegades posa en perill les persones que es troben a la mar i a prop de la costa.

Les motos d'aigua han generat queixes pel seu possible impacte sobre les praderies de posidònia i les seves altes velocitats

La manca de control sobre el medi marí ha permès en els darrers anys que tot tipus d’intrusisme s’apoderi del litoral pitiús, així com una activitat frenètica en general que contamina els ecosistemes marins, ja molt castigats a l’arxipèlag. Entre altres coses, ha proliferat la impunitat amb què ‘bars flotants’ il·legals operen en alta mar oferint mojitos i caipirinyes durant tot l’estiu a turistes i residents que naveguen per punts com Platja d’en Bossa —atractiva per la seva posta de sol—.

Un d’aquests venedors, que opera principalment a la popular cala de Sant Josep —el municipi amb més quilòmetres de costa de l’illa—, ha estat albirat durant els darrers dos anys per cambrers i personal dels quiosquets de la costa. També pel Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil, sense que hagin pogut fer res al respecte. Totes aquestes infraccions han fet que ciutadania i empreses de xàrter reclamin més vigilància i control, sobretot durant els mesos de més afluència de la temporada turística.

Neus Prats, portaveu del GEN-GOB Eivissa, assegura que, tot i que no saben específicament quines són aquestes empreses, des de l’entitat ecologista sí que han detectat organitzadors d’excursions en zones protegides de les illes on “costa creure” que s’hagi atorgat una autorització per a aquestes activitats. En concret, al voltant d’illots protegits com ses Margalides —als peus del mirador de sa Penya Esbarrada (Santa Agnès)—, els illots de ponent o el famós mirador d’es Vedrà. “No entenc les autoritzacions que impliquen motos d’aigua al voltant de llocs tan sensibles, tenint en compte també les conductes perilloses lligades a aquests artefactes. És la sensació de sempre: a Eivissa, zero respecte i impunitat total”, protesta l’ecologista.

La temporada alta en Eivissa deja imágenes como esta en la zona turística de ocio de Platja d’en Bossa: la espuma que crean grupos de motos de agua muy cerca de la costa, donde bañistas observan las altas velocidades que alcanzan en un litoral cada vez más saturado. Entre las actividades náuticas que se desarrollan en la playa, rodeada de hoteles y negocios turísticos, hay algunas legales y otras que no lo son, lo que ha desatado la polémica este verano.

Negocios dedicados al alquiler de motos de agua y otras actividades recreativas de esta área del término municipal de Sant Josep entregada al turismo —donde se encuentran las famosas discotecas Ushuaïa y Hï— han advertido de la creciente saturación y de la carencia de control sobre estos operadores, lo que les hace temer un incremento en la falta de seguridad marítima. Propietarios de estas empresas se han remitido a la administración local para denunciar el intrusismo en el sector por parte de compañías que, a pesar de ser legales, no cuentan con licencia para alquilar este tipo de vehículos acuáticos.

Una de estas operadoras es SUN Supermercado Náutico, que ofrece a pie de playa excursiones en paddle surf o el banana boat —para las que sí tiene permiso—, pero además motos que amarra en boyas cercanas a la orilla. Al aproximarse los periodistas, un trabajador se acerca con premura para advertir que no se puede fotografiar a los clientes que están utilizando las motocicletas, creando tráfico demasiado cerca del espacio delimitado para el baño. “Hemos expresado nuestra preocupación a varios agentes —de la Guardia Civil— sobre las motos acuáticas que operan dentro de nuestros circuitos autorizados y que se alquilan en lugares que consideramos ilegales”, explica uno de los propietarios de estos negocios a elDiario.es, quien asegura que ellos sí están sometidos periódicamente a inspecciones.

Además de dirigirse al Consistorio para informar de la situación, se han comunicado con la Patrulla Fiscal y de Fronteras (Pafif) de la Guardia Civil y la Policía Local de Sant Josep. Aunque el instituto armado explica que de momento no hay registrada ninguna denuncia por estas actividades, sí tienen constancia de las mismas. Por su parte, la compañía acusada de las irregularidades, con la que se ha puesto en contacto este diario vía correo electrónico, no ha respondido en el momento en que se publica este reportaje.

El dueño de esta misma empresa consultó a las fuerzas de seguridad el pasado 1 de agosto si se estaban realizando inspecciones al respecto. Pero, a día de hoy, los operadores ‘pirata’ siguen actuando en Platja d’en Bossa, lamenta el propietario, de origen belga, quien adquirió la compañía de actividades acuáticas a un ibicenco la pasada temporada de 2025.

Falta de inspecciones

Continúa, por lo tanto, la “preocupación” en la zona por el intrusismo en el sector, así como los accidentes náuticos que puede involucrar la falta de supervisión sobre el arrendamiento de las motos acuáticas ilegales y sin seguro.

Para manejar estos vehículos solo se necesita el título —la licencia de navegación básica para gobernar ciertas embarcaciones de recreo—, sin que se enseñe durante el curso para obtenerlo a manejarlas. “Puedes llevar una sin experiencia”, explica un residente que hace un par de años se sacó el permiso y suele alquilar este tipo de vehículos por ocio a lo largo del verano. “El problema es que la gente no es consciente de lo peligroso que puede llegar ser”, añade.

Para manejar estos vehículos solo se necesita el título -la licencia de navegación básica para gobernar ciertas embarcaciones de recreo-, sin que se enseñe durante el curso para obtenerlo a manejarlas

El ibicenco cuenta que una familiar cercana sufrió, en la década de los 2000, un accidente con una moto acuática que la arrolló mientras se estaba bañando en Caló des Moro (Sant Antoni). Se quedó inconsciente en el mar y sufrió graves heridas en uno de los brazos, por lo que tuvo que ser trasladada en ambulancia al hospital y ser sometida a una operación.

El Real Decreto 259/2002, de 8 de marzo, que regula las medidas de seguridad y el alquiler de motos náuticas, establece que las empresas que alquilan motos por horas o fracciones deben disponer de los permisos administrativos correspondientes y de autorización de funcionamiento de la Capitanía Marítima. Además, la norma establece requisitos concretos para las empresas: instalaciones adecuadas, medios para trasladar a los arrendatarios, zonas autorizadas para fondeo o plataformas, entre otros. Por ejemplo, especifica que las motos de alquiler no pueden estar varadas o estacionadas en la playa.

En Balears existe además la Ley 2/2015, de 27 de febrero, de régimen sancionador en materia de actividades marítimas, náuticas y subacuáticas (deportivas y recreativas), que establece el régimen sancionador para los centros de arrendamiento de motos náuticas. La norma considera infracción que los centros de arrendamiento de estos vehículos acuáticos desarrollen su actividad sin haber presentado la declaración responsable, comunicación previa o sin disponer de la autorización correspondiente, cuando esta sea necesaria. También contempla como infracciones operar sin el seguro de responsabilidad civil exigido, trabajar sin el responsable técnico o incumpliendo los requisitos de titulación o alquilar motos por días a personas que no tengan la titulación necesaria para gobernarlas.

Desde el Ayuntamiento de Sant Josep aclaran que la competencia municipal en el ámbito marítimo es limitada —depende de Costas— y aseguran que ya han trasladado a las administraciones competentes los supuestos casos detectados para que lleven a cabo las actuaciones que correspondan.

Falta de control general en el litoral

A lo largo del mes de agosto, las motos de agua han generado quejas e indignación general por su presión, junto a yates y embarcaciones de recreo, sobre el litoral pitiuso. Especialmente en zonas turísticas muy popularizadas, como Benirràs o es Vedrà, en Eivissa, o Cala Saona, en Formentera. Esto involucra muchas veces fondeos sobre praderas protegidas de posidonia.

Además, no en pocas ocasiones las motos acuáticas —con licencia para ejercer su actividad y sin ella— navegan a altas velocidades, retando a patrones de otros barcos y sin respetar la distancia de seguridad con el resto de navegantes, poniendo a veces en peligro a las personas que se encuentran en el mar y cerca de la costa.

Las motos de agua han generado quejas por su posible impacto sobre las praderas de posidonia y sus altas velocidades

La falta de control sobre el medio marino ha permitido en los últimos años que todo tipo de intrusismo se apodere del litoral pitiuso, así como una ajetreada actividad en general que contamina los ecosistemas marinos, ya muy castigados en el archipiélago. Entre otras cosas, ha proliferado la impunidad con la que ‘bares flotantes’ ilegales operan en alta mar ofreciendo mojitos y caipirinhas durante todo el verano a turistas y residentes que navegan en puntos como Platja d’en Bossa, atractiva por su puesta de sol.

Uno de estos vendedores que opera principalmente en la popular cala de Sant Josep —el municipio con más kilómetros de costa de la isla— ha sido en el último par de años avistado por camareros y personal de los chiringuitos de la costa. También por el Grupo Especial de Actividades Subacuáticas (GEAS) de la Guardia Civil, sin que hayan podido hacer nada al respecto. Todas estas infracciones han conducido a que ciudadanía y empresas de chárter reclamen más vigilancia y control, sobre todo, durante los meses de mayor afluencia de la temporada turística.

Neus Prats, portavoz del GEN-GOB Eivissa, asegura que, a pesar de que no saben específicamente cuáles son estas empresas, desde la entidad ecologista sí han detectado organizadores de excursiones en zonas protegidas de las islas donde “cuesta creer” que se haya otorgado una autorización para estas actividades. En concreto, alrededor de islotes protegidos como ses Margalides —a los pies del mirador de sa Penya Esbarrada (Santa Agnès)—, los islotes de poniente o el famoso mirador de es Vedrà. “No entiendo las autorizaciones que involucran motos de agua alrededor de lugares tan sensibles, teniendo en cuenta también las conductas peligrosas ligadas a estos artefactos. Es la sensación de siempre: en Ibiza cero respeto e impunidad total”, protesta la ecologista.

Septiembre suele traer consigo el temido síndrome posvacacional, ese terrible bajón anímico cuando nos enfrentamos a la vuelta a la rutina. Ese choque de realidad que nos hace pensar que nuestro último viaje fue hace siglos, y no solo unos pocos días atrás. Pero ojo, porque eso no significa que haya que despedirse de las escapadas de un día para otro. De hecho, hay playas que se disfrutan mejor ahora que en pleno agosto, y de ellas te queremos hablar.

Nos referimos, sobre todo, a playas pequeñas o aquellas que durante el verano reciben tal cantidad de visitantes que acceder a ellas, aparcar cerca o simplemente encontrar un sitio para extender la toalla puede convertirse en una misión imposible. En septiembre, cuando la afluencia empieza a bajar, todo resulta bastante más fácil y cómodo.

Es el caso de lugares como Gulpiyuri, una diminuta playa escondida entre los prados de Asturias, la popular Cala Granadella en Jávea o la playa de Rodas, en las islas Cíes. También de Papagayo, Aiguablava, Bolonia o las espectaculares Platges de Comte, en Ibiza. Siete playas en las que septiembre puede ser el momento perfecto para darse ese último baño del verano o, quién sabe, quizá el penúltimo.

Playa de Gulpiyuri (Asturias)

Empezamos por una de las playas más curiosas de España. Gulpiyuri se encuentra cerca de Naves, en el concejo asturiano de Llanes, pero lo más llamativo es que desde la arena no se ve el mar. Esta pequeña playa interior está separada del Cantábrico por unos acantilados y recibe el agua a través de una cueva que comunica con el mar. Con la pleamar se convierte prácticamente en una piscina natural y cuando comienza a bajar la marea aparece de nuevo la zona arenosa. Todo ello en un espacio de apenas 40 metros de longitud y rodeado de verdes praderas.

Y precisamente sus reducidas dimensiones son una de las razones por las que septiembre es un buen momento para acercarse hasta ella. En pleno verano, un lugar tan pequeño puede quedarse rápidamente sin espacio cuando se llena de visitantes, mientras que ahora, con una afluencia menor, resulta más sencillo disfrutar del entorno. Eso sí, hay que tener en cuenta que Gulpiyuri no dispone de servicios y que el acceso es exclusivamente peatonal, bien desde Naves o bien siguiendo la senda costera desde la playa de San Antolín.

Playa de Rodas (Islas Cíes, Pontevedra)

La playa de Rodas es una de las grandes estrellas de las islas Cíes y no cuesta demasiado entender por qué. Se encuentra en pleno Parque Nacional de las Islas Atlánticas y une las islas de Monteagudo y Faro mediante un enorme arenal de arena fina y blanca. A un lado están las aguas transparentes de color turquesa y al otro, las dunas y la vegetación del archipiélago. Además, junto a la playa se encuentra un lago natural comunicado con el mar.

Aquí septiembre tiene una ventaja bastante clara. Hasta el 15 de septiembre es necesario que el visitante solicite una autorización a la Xunta. Pero a partir de esa fecha el trámite se simplifica para el viajero, ya que al contactar directamente con las navieras, ellas se encargan de gestionar el permiso, permitiendo disfrutar de este entorno natural tan exclusivo con bastante menos presión que durante los meses centrales del verano.

Playa de Papagayo (Lanzarote)

Papagayo es probablemente una de esas playas que no necesitan demasiada presentación para quienes conocen Lanzarote. Esta pequeña cala del sur de la isla está situada dentro del Monumento Natural de Los Ajaches y tiene forma de media luna, arena blanca y unas aguas transparentes de color esmeralda que suelen permanecer muy tranquilas. Es, además, un lugar especialmente apropiado para practicar esnórquel, gracias a la claridad del agua y a la riqueza de sus fondos marinos.

Pero Papagayo tiene un pequeño problema: no es precisamente grande. Sus 120 metros de longitud pueden quedarse bastante justos cuando se juntan numerosos visitantes, algo habitual durante los meses de mayor afluencia. Por eso septiembre es una buena alternativa para conocerla con más tranquilidad, aprovechando además que el sur de Lanzarote mantiene unas condiciones muy favorables para disfrutar de la playa. El acceso a la zona para vehículos motorizados es de pago y hay aparcamiento y zona de acampada en las proximidades.

Cala Granadella (Jávea, Alicante)

Cala Granadella es otro ejemplo bastante claro de que una playa espectacular no siempre es una playa cómoda en agosto. Situada al sur de Jávea, esta pequeña cala apenas alcanza los 160 metros de longitud y combina aguas cristalinas de tonos turquesa y esmeralda con una orilla formada por grava, bolos y rocas. El entorno es especialmente atractivo para practicar snorkel o submarinismo, aunque también se pueden realizar otras actividades acuáticas como kayak.

La diferencia entre agosto y septiembre se entiende todavía mejor al hablar del acceso. Durante julio y agosto el acceso en coche está restringido para controlar el aforo, de manera que quien quiera asegurarse un hueco tiene que madrugar. Con el final de la temporada alta, la situación resulta bastante más cómoda y es más fácil plantearse una escapada hasta esta cala sin convertir el acceso en la parte más complicada del día. Y ya que estamos allí, siempre se puede aprovechar para hacer alguna de las rutas del entorno, como la que lleva hasta el Castillo de Granadella.

Playa de Bolonia (Tarifa, Cádiz)

Bolonia es diferente a las anteriores. Aquí no hablamos de una pequeña cala en la que apenas caben unas cuantas toallas, sino de un enorme arenal de unos cuatro kilómetros de longitud y alrededor de 70 metros de anchura. Y, aun así, septiembre también es un buen momento para visitarla. Situada en el entorno del Parque Natural del Estrecho, conserva un aspecto bastante salvaje, con arena clara, aguas transparentes, pinares y la enorme duna que domina la playa.

La razón para preferir septiembre es sencilla: Bolonia es uno de los grandes reclamos del litoral gaditano y en verano la llegada de visitantes se nota especialmente a la hora de aparcar. Durante esos meses toca madrugar o armarse de paciencia para encontrar sitio. Ahora, con menos gente, es más fácil disfrutar de sus cuatro kilómetros de arena y, además, dedicar tiempo a conocer todo lo que hay alrededor. La duna de Bolonia, declarada Monumento Natural, y las ruinas de la ciudad romana de Baelo Claudia son dos visitas que merece la pena añadir al día de playa.

Cala Aiguablava (Begur, Girona)

La Costa Brava tampoco se libra de las playas que se ponen complicadas en pleno verano. Aiguablava, en Begur, es una pequeña cala de apenas 80 metros de longitud y unos 40 de anchura, rodeada de pinos y acantilados. Sus aguas transparentes y poco profundas son uno de sus grandes atractivos y la playa cuenta además con servicios como duchas, aseos, vigilancia y accesos adaptados. También forma parte del recorrido del GR-92, por lo que es posible combinar el baño con un paseo por el camino de ronda.

El problema, una vez más, está en el tamaño. En los meses de verano hay que llegar con tiempo si queremos encontrar un hueco para colocar la toalla, algo que cambia bastante cuando disminuye la afluencia de visitantes. Septiembre permite acercarse a Aiguablava con una idea mucho más relajada del día de playa y aprovechar mejor tanto el arenal como sus aguas tranquilas. Y, si todavía quedan ganas de caminar, el entorno ofrece además la posibilidad de continuar por alguno de los caminos de ronda de esta zona de la Costa Brava.

Platges de Comte (Ibiza)

Terminamos en Ibiza, en Platges de Comte, también conocida como Cala Conta. Es uno de esos lugares que explican por qué la isla tiene tanta fama como destino de playa. El agua es transparente y de un intenso color turquesa, la arena es muy fina y la costa se divide en pequeñas zonas de baño y rincones rocosos desde los que disfrutar del mar. Frente a la playa se pueden ver varios de los islotes que forman el paisaje de la costa occidental de Ibiza, mientras que sus aguas poco profundas son muy apropiadas para practicar esnórquel.

Todo esto hace que también sea una de las playas más populares de la isla y, en temporada alta, el espacio disponible en la arena suele quedarse bastante corto. Septiembre ofrece una buena opción mucho más sencilla para ir sin las prisas de agosto y disfrutar con más tranquilidad de sus aguas, sus diferentes zonas de baño y las vistas de los islotes. Y, si esperamos hasta el final de la tarde, todavía podremos despedir el verano con una de las puestas de sol más famosas de Ibiza.

La intenció del Govern balear, presidit pel PP, d’implantar en set municipis de les Illes un memorial per a les víctimes civils dels bombardejos de la Guerra Civil ha despertat les crítiques del moviment memorialista. En un manifest difós aquest dijous, Memòria de Mallorca acusa l’Executiu de plantejar aquests reconeixements de manera aïllada, sense contextualitzar la repressió sistemàtica exercida pel franquisme i sense haver-los sotmès prèviament a la Comissió Tècnica de Memòria Democràtica, l’òrgan previst per la legislació autonòmica per desenvolupar aquestes polítiques.

En concret, la controvèrsia se situa entorn de la iniciativa “Mur de la Dignitat”, un memorial concebut per recuperar i fer visible el record de les víctimes dels atacs aeris produïts durant el conflicte bèl·lic i que, tal com va anunciar el passat 25 d’agost la presidenta del Govern, Marga Prohens, l’Executiu té previst estendre -ja se'n va celebrar un a Palma- als municipis d’Artà, Inca, Santa Maria del Camí, ses Salines, Sóller, Maó i Eivissa, la població dels quals va patir durant la guerra les conseqüències dels bombardejos. L’Administració autonòmica proposa que cada consistori determini l’emplaçament, que podrà ser un lloc directament relacionat amb els bombardejos o qualsevol altre espai que garanteixi la dignitat, la visibilitat i l’accessibilitat del memorial.

En el seu comunicat, Memòria de Mallorca deixa clar que el seu rebuig no es dirigeix contra el reconeixement de les persones que varen morir en els bombardejos, sinó contra la manera de desenvolupar els homenatges. Recorda, així mateix, que va ser precisament la mateixa entitat la que va proposar al Govern elaborar un informe específic sobre totes les víctimes d’aquests atacs, un treball que va acabar incorporant-se al IV Pla de Fosses i Memòria i Reconeixement Democràtics de Balears. L’estudi ha permès identificar i documentar 152 persones mortes: 97 a Mallorca, 29 a Menorca i 26 a Eivissa.

Des de l’associació memorialista recorden que es tracta de víctimes “d’una guerra conseqüència d’un cop d’estat contra el govern legal i legítim de la II República que mai no s’havia d’haver produït”, alhora que defensen “el reconeixement de totes les víctimes del cop d’estat de 1936, de la guerra que aquest va desencadenar i de la posterior dictadura franquista”. Precisament per això consideren “inacceptable” que les polítiques públiques de memòria “puguin convertir-se en una selecció interessada de víctimes o en una recuperació parcial d’un relat històric que durant dècades va ser imposat per la dictadura franquista”.

En aquest sentit, l’associació recrimina que el Govern hagi traslladat directament als ajuntaments diversos oficis per instal·lar els memorials sense haver sotmès prèviament les propostes a la Comissió Tècnica de Memòria Democràtica -òrgan tècnic previst en la llei balear de memòria democràtica per desenvolupar aquest tipus de reconeixements- i mesos després que PP i Vox aprovessin derogar aquesta norma. El text es troba recorregut davant el Tribunal Constitucional. Memòria de Mallorca considera “una profunda contradicció” que el mateix Executiu que va intentar eliminar aquest marc legal presenti ara aquestes actuacions com a polítiques de memòria democràtica.

“No acceptarem que es presentin memorials públics a víctimes de la guerra de manera aïllada”, insisteix l’entitat, que reclama que qualsevol memorial relacionat amb els bombardejos inclogui específicament les víctimes de l’aviació del bàndol sublevat que operava des de les bases militars de Mallorca, amb el suport de l'aviació italiana i alemanya. També exigeix la participació de les entitats memorialistes i de víctimes i que els projectes, insisteix, siguin sotmesos prèviament a la Comissió Tècnica.

Des de la Conselleria de Presidència, de la qual depèn la gestió de les polítiques de memòria democràtica, defensen, a preguntes d'elDiario.es, que la iniciativa respon a un mandat aprovat per unanimitat pel Parlament de les Illes Balears i que els reconeixements parteixen de l’estudi històric elaborat pel doctor en Història Manuel Aguilera, que, incideix l’Executiu, ha permès censar i posar nom i llinatges per primera vegada a totes les víctimes dels bombardejos patits a les Illes.

El que fa ara el Govern, assenyalen, és oferir als municipis que varen patir bombardejos la possibilitat de comptar també amb un monument en record de les víctimes, si bé, precisen, seran els mateixos municipis i les famílies de les víctimes qui decidiran si desitgen acollir aquests actes i monuments. Des del departament dirigit per Antònia Maria Estarellas asseguren que es tracta del mateix criteri que s’aplica amb les conegudes com a “Pedres de la Memòria”: el Govern, assenyalen les mateixes fonts, facilita i posa a disposició dels municipis aquests elements de record, però són els ajuntaments i les famílies qui han de decidir com i on es materialitza aquest homenatge.

“L’objectiu és molt senzill: reconèixer totes les víctimes, recuperar-ne els noms i preservar-ne la memòria amb rigor històric, respectant sempre la voluntat dels municipis i de les famílies”, sentencien.

Més de 2.000 assassinats pel bàndol franquista

En el mateix manifest, Memòria de Mallorca reclama l’elaboració d’una relació nominal de les víctimes dels bombardejos del bàndol feixista procedents de les bases de Mallorca contra poblacions de la costa peninsular, amb especial atenció a Menorca, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Andalusia, a més d’un memorial amb els noms de les víctimes civils de l’anomenada “carretera de la mort”, en al·lusió als atacs patits per la població que fugia per la carretera de Màlaga a Almeria el febrer de 1937, i un altre amb les víctimes causades per l’aviació sublevada procedent de Mallorca a la costa peninsular. Per a aquest darrer reclama una ubicació al passeig Sagrera, integrat en l’actual espai del Mur de la Dignitat.

En aquesta mateixa línia, reclamen un memorial al centre de Palma amb els noms de les més de 2.000 persones assassinades, moltes de les quals víctimes de desaparició forçada els familiars de les quals encara desconeixen el seu parador i les circumstàncies de la seva mort. Finalment, exigeixen que el Govern convoqui “amb caràcter urgent” la Comissió Tècnica de Memòria Democràtica per explicar les actuacions que està impulsant i que qualsevol projecte de memorial relacionat amb els bombardejos sigui debatut prèviament per aquest òrgan, amb la participació d’entitats memorialistes i especialistes en història, dret i altres disciplines vinculades a la memòria democràtica.

Les actuacions previstes pel Govern del PP donen continuïtat al memorial inaugurat el 27 de juliol al passeig Sagrera de Palma en homenatge al centenar de civils que van morir sota els bombardejos republicans registrats a Mallorca entre 1936 i 1938. A l'acte van assistir els descendents de diverses d'aquelles víctimes així com Prohens i altres alts càrrecs conservadors i d'extrema dreta. Cap formació d'esquerres va ser present com tampoc Memòria de Mallorca, que havia supeditat la seva presència al fet que el Govern renunciés públicament a la derogació de la llei autonòmica de memòria democràtica, exigència que l'Executiu en cap moment ha atès.

Durant l'homenatge, Prohens, que mai no ha expressat una condemna pública específica a les víctimes de la repressió franquista desfermada a les Balears després del cop militar de juliol de 1936 i a les violacions de drets humans comeses durant la dictadura, va defensar que la societat balear ha pres consciència de la necessitat de “tancar ferides restituint la dignitat” de les persones assassinades durant la guerra civil, reconduint després d'això el seu discurs cap als bombardejos de l'Exèrcit republicà.

La intención del Govern balear, presidido por el PP, de implantar en siete municipios de las Islas un memorial para las víctimas civiles de los bombardeos de la guerra civil ha despertado las críticas del movimiento memorialista. En un manifiesto difundido este jueves, Memòria de Mallorca acusa al Ejecutivo de plantear estos reconocimientos de forma aislada, sin contextualizar la represión sistemática ejercida por el franquismo y sin antes someterlos a la Comisión Técnica de Memoria Democrática, el órgano previsto por la legislación autonómica para desarrollar estas políticas.

En concreto, la controversia se sitúa en torno a la iniciativa 'Mur de la Dignitat', un memorial concebido para recuperar y hacer visible el recuerdo de las víctimas de los ataques aéreos producidos durante el conflicto bélico y que, como anunció el pasado 25 de agosto la presidenta del Govern, Marga Prohens, el Ejecutivo tiene previsto extender -ya se celebró uno en Palma- a los municipios de Artà, Inca, Santa Maria del Camí, ses Salines, Sóller, Maó y Eivissa, cuya población sufrió durante la guerra las consecuencias de las deflagraciones. La Administración autonómica propone que cada consistorio determine el emplazamiento, que podrá ser un lugar directamente relacionado con los bombardeos o cualquier otro espacio que garantice la dignidad, visibilidad y accesibilidad del memorial.

En su comunicado, Memòria de Mallorca deja claro que su rechazo no se dirige contra el reconocimiento de quienes murieron en los bombardeos, sino contra la forma de desarrollar los homenajes. Recuerda, asimismo, que fue precisamente la propia entidad la que propuso al Govern elaborar un informe específico sobre todas las víctimas de estos ataques, un trabajo que acabó incorporándose al IV Plan de Fosas y Memoria y Reconocimiento Democráticos de Balears. El estudio ha permitido identificar y documentar 152 personas fallecidas: 97 en Mallorca, 29 en Menorca y 26 en Eivissa.

Desde la asociación memorialista recuerdan que se trata de víctimas “de una guerra consecuencia de un golpe de estado contra el gobierno legal y legítimo de la II República que nunca se tenía que haber producido”, al tiempo que defienden “el reconocimiento de todas las víctimas del golpe de estado de 1936, de la guerra que éste desencadenó y de la posterior dictadura franquista”. Precisamente por ello consideran “inaceptable” que las políticas públicas de memoria “puedan convertirse en una selección interesada de víctimas o en una recuperación parcial de un relato histórico que durante décadas fue impuesto por la dictadura franquista”.

En este sentido, la asociación recrimina que el Govern haya trasladado directamente a los ayuntamientos diversos oficios para instalar los memoriales sin previamente haber sometido las propuestas a la Comisión Técnica de Memoria Democrática -órgano técnico previsto en la ley balear de memoria democrática para desarrollar este tipo de reconocimientos- y varios meses después de que PP y Vox aprobasen derogar esta norma. El texto se encuentra recurrido ante el Tribunal Constitucional. Memòria de Mallorca considera “una profunda contradicción” que el mismo Ejecutivo que trató de eliminar ese marco legal presente ahora actuaciones como políticas de memoria democrática.

“No aceptaremos que se presenten memoriales públicos a víctimas de la guerra de manera aislada”, incide la entidad, que reclama que cualquier memorial relacionado con los bombardeos incluya específicamente a las víctimas de la aviación del bando sublevado que operaba desde las bases militares de Mallorca, con apoyo de la aviación italiana y alemana. También exige la participación de las entidades memorialistas y de víctimas y que los proyectos, insiste, sean sometidos previamente a la Comisión Técnica.

Desde la Conselleria de Presidencia, de la que depende la gestión de las políticas de memoria democrática, defienden, a preguntas de elDiario.es, que la iniciativa responde a un mandato aprobado por unanimidad por el Parlament de les Illes Balears y que los reconocimientos parten del estudio histórico elaborado por el doctor en Historia Manuel Aguilera, que, incide el Ejecutivo, ha permitido censar y poner nombre y apellidos por primera vez a todas las víctimas de los bombardeos sufridos en las Islas.

Lo que hace ahora el Govern, señalan, es ofrecer a los municipios que sufrieron bombardeos la posibilidad de contar también con un monumento en recuerdo de las víctimas, si bien, precisan, serán los propios municipios y las familias de las víctimas quienes decidan si desean acoger estos actos y monumentos. Desde el departamento dirigido por Antònia Maria Estarellas aseguran que se trata del mismo criterio que se aplica con las conocidas como 'Piedras de la Memoria': el Govern, señalan las mismas fuentes, facilita y pone a disposición de los municipios estos elementos de recuerdo, pero son los ayuntamientos y las familias quienes deben decidir cómo y dónde se materializa ese homenaje.

“El objetivo es muy sencillo: reconocer a todas las víctimas, recuperar sus nombres y preservar su memoria con rigor histórico, respetando siempre la voluntad de los municipios y de las familias”, sentencian.

Más de 2.000 asesinados por el bando franquista

En el mismo manifiesto, Memòria de Mallorca reclama la elaboración de una relación nominal de las víctimas de los bombardeos del bando fascista procedentes de las bases de Mallorca contra poblaciones de la costa peninsular, con especial atención a Menorca, Catalunya, la Comunitat Valenciana y Andalucía, además de un memorial con los nombres de las víctimas civiles de la denominada 'carretera de la muerte', en alusión a los ataques sufridos por la población que huía por la carretera de Málaga a Almería en febrero de 1937, y otro con las víctimas causadas por la aviación sublevada procedente de Mallorca en la costa peninsular. Para este último reclama una ubicación en el paseo Sagrera, integrado en el actual espacio del Mur de la Dignitat.

En esta misma línea, reclaman un memorial en el centro de Palma con los nombres de las más de 2.000 personas asesinadas, muchas de ellas víctimas de desaparición forzada cuyos familiares todavía desconocen su paradero y las circunstancias de su muerte. Finalmente, exigen que el Govern convoque “con carácter urgente” la Comisión Técnica de Memoria Democrática para explicar las actuaciones que está impulsando y que cualquier proyecto de memorial relacionado con los bombardeos sea debatido previamente por este órgano, con participación de entidades memorialistas y especialistas en historia, derecho y otras disciplinas vinculadas a la memoria democrática.

Las actuaciones previstas por el Govern del PP dan continuidad al memorial inaugurado el 27 de julio en el paseo Sagrera de Palma en homenaje al centenar de civiles que fallecieron bajo los bombardeos republicanos registrados en Mallorca entre 1936 y 1938. Al acto asistieron los descendientes de varias de aquellas víctimas así como Prohens y otros altos cargos conservadores y de extrema derecha. Ninguna formación de izquierdas estuvo presente como tampoco Memòria de Mallorca, que había supeditado su presencia a que el Govern renunciase públicamente a la derogación de la ley autonómica de memoria democrática, exigencia que el Ejecutivo en ningún momento ha atendido.

Durante el homenaje, Prohens, que nunca ha expresado una condena pública específica a las víctimas de la represión franquista desatada en Balears tras el golpe militar de julio de 1936 y a las violaciones de derechos humanos cometidas durante la dictadura, defendió que la sociedad balear ha tomado conciencia de la necesidad de “cerrar heridas restituyendo la dignidad” de las personas asesinadas durante la guerra civil, reconduciendo tras ello su discurso hacia los bombardeos del Ejército republicano.

Era el 2015 quan Modou Ndiaye, de 40 anys, va partir del Senegal cap a Espanya per primera vegada. Ho va fer en un pesquer que duia 160 persones a bord: cap d’elles va morir. Un extrem que té la necessitat d’especificar quan parla amb elDiario.es després de convertir-se en un heroi local. La setmana passada va apagar, pràcticament tot sol, les flames que començaven a devorar un bloc d’habitatges de la zona turística de Cala de Bou (Eivissa).

En aquell moment es dedicava a la pesca artesanal —principal economia costanera i sustent de la seguretat alimentària del país africà—, que des de fa anys pateix una greu crisi per l’augment de la pesca industrial estrangera i l’activitat il·legal. Des del litoral senegalès va arribar, en cayuco, a l’arxipèlag canari, a l’illa de Tenerife, però l’acollida espanyola va durar poc: les autoritats, en comprovar la seva situació irregular, el van retornar a territori senegalès. Modou, allà, té un fill i la resta de la seva família, tot i que cap “oportunitat”.

Després de l’intent fallit d’arribar a Europa es va posar a estudiar mecànica buscant alternatives. “Vaig estar-hi uns anys i, quan em vaig treure el permís de conduir, vaig començar a treballar en un camió, transportant aliments”, explica el migrant. En tot just una setmana recorria al voltant de 800 quilòmetres, no només dins de les fronteres del Senegal, sinó també fins a Mali, Gàmbia o Guinea Bissau.

Després tornava a casa seva, al seu veïnat, a prop de la ciutat de Touba, on a principis d’agost set persones van morir i 136 van resultar ferides en 68 accidents de trànsit diferents durant el multitudinari pelegrinatge religiós del Gran Magal, un dels més populars del món de l’ordre sufí de l’Islam.

Relata la seva història juntament amb el seu germà Alí, just al costat de l’edifici del carrer de Guipúzcoa els fonaments del qual haurien cremat si no hagués estat per la immediatesa amb què va reaccionar Modou. Alí, vuit anys més gran que el seu germà, parla amb admiració de la seva actuació. Primer va veure el fum i després les flames des de la platja on de nit dorm i de dia es dedica a la venda ambulant.

No li va faltar temps per córrer fins a arribar als habitatges i, en veure que un parell de veïns que havien aconseguit dos extintors no podien apagar el foc, va saltar la tanca —subjectada a un mur de mig metre d’alçada— i en va buscar un tercer per ajudar a sufocar-lo. Abans, algú havia exclamat “Foc, foc!”: s’havia originat a la barbacoa d’una planta baixa i es propagava ràpidament per la façana, encara tenyida de negre una setmana després.

Quan Modou va veure que amb l’extintor no n’hi havia prou, va decidir, en un reflex “molt ràpid” —en paraules del seu germà—, agafar una mànega del jardí i ficar-se de ple dins l’habitatge. Aquell matí bufava un vent fort per una tempesta que s’acostava, fet que feia encara més complicat controlar les flames, que es van escampar ràpidament, segons els testimonis de diversos banyistes que van veure en primera persona què estava passant i que ha recollit Nou Diari, que va avançar la notícia.

L’incendi es va originar a la barbacoa d’una planta baixa i es va propagar per la façana. A Modou no li va faltar temps per córrer fins a arribar als habitatges, saltar una tanca, agafar una mànega del jardí i ficar-se de ple dins una casa

Les flames van amenaçar d’estendre’s a l’habitatge del costat i també als vehicles aparcats en filera al carrer de davant, a prop de l’aparcament de la veïna platja des Pinet. Va apagar el foc tot sol, quan ja havien cremat completament una pèrgola i un tendal i just abans que arribessin els bombers d’Eivissa, desplaçats després de rebre l’avís des del Parc Insular, situat a la carretera entre Sant Antoni i la ciutat d’Eivissa.

Un total de sis efectius van arribar amb dos camions cisterna, però Modou ja havia fet part de la feina. Quan li expressen això, riu i assenteix. El cos d’emergències va acabar de sufocar el foc completament per assegurar-se que no es tornava a revifar.

Va apagar el foc tot sol, quan ja havien cremat completament una pèrgola i un tendal i just abans que arribessin els bombers

A la recerca d’una segona oportunitat

La segona vegada que Modou va intentar arribar a Espanya era el 2018. Aleshores ho va fer d’una altra manera: va arribar fins al Marroc per via terrestre, fins a Nador, al Rif, molt a prop de Melilla. Des d’allà va patronejar una embarcació en què duia a bord 85 persones, explica. Ni aquesta ni l’anterior vegada va haver de pagar res perquè la seva feina de pescador li havia proporcionat contactes.

En aquest segon intent, va creuar la Mediterrània en un trajecte de tres hores durant el qual arriscava el seu futur i el de tots els que viatjaven amb ell: va sortir bé. Només recorda, vagament, com van arribar a una illa petita de la qual no recorda el nom i com, abans d’arribar-hi, a escasses milles, va intervenir un equip de Salvament Marítim, que els va rescatar a prop del litoral. Ni aleshores ni ara ha tingut “mai” problemes amb la Policia o les autoritats, puntualitza. Ho va fer buscant una vida millor, no ho diu verbalment, però fa que s’entengui.

Va arribar a Espanya en una embarcació amb altres 85 persones que havia partit del Marroc

Gairebé una setmana després del succés, encara nota com li cou el pit quan inspira. L’altre dia es va acostar a la farmàcia i li van donar un medicament per pal·liar les conseqüències de la possible intoxicació per fum, tot i que no sap especificar quin. En entrar a l’edifici, on hi havia persones a dins i que hauria cremat sense la seva intervenció, no duia cap equip de protecció.

El SAMU 061 movilizó inmediatamente tras recibir el aviso una UVI móvil, dos unidades de soporte vital básico, un vehículo de intervención rápida y un vehículo de logística para atender a los afectados. De hecho, ocho personas resultaron afectadas en distintos grados por la inhalación de humo durante el incendio, como detallaron los servicios de emergencia.

Una de ellas tuvo que ser trasladada al Hospital Can Misses, mientras que las otras siete fueron atendidas y dadas de alta en el mismo lugar tras ser evaluadas por los servicios sanitarios. Entre ellas el propio Modou, que notó cómo después de meterse dentro de la propiedad en llamas tenía dificultades para respirar y acudió a la ambulancia.

Modou encara sent que li cou el pit quan inspira

En situació de regularització

La història de Modou, que fa vuit anys que viu a Espanya i aproximadament un a l’illa, contrasta amb la situació de precarietat en què viu: dorm a la platja, es dutxa amb aigua de mar i es guanya la vida venent ulleres i ajudant a es Pinet.

El migrant explica que “és difícil” viure així. Fa tres mesos que està en procés de regularització de la seva situació a Espanya. És a dir, gairebé des del mateix moment en què el Govern va formalitzar el Reial decret 316/2026, el passat 14 d’abril, mitjançant la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

Modou ha sol·licitat la regularització extraordinària del Govern. Mentrestant, dorm a la platja, es dutxa amb aigua de mar i es guanya la vida venent ulleres

El Reial decret introdueix dues noves vies dins del Reglament d’Estrangeria: una autorització per a sol·licitants de protecció internacional (asil) i un nou supòsit d’arrelament extraordinari. El frustra que la gestió estigui encallada i no haver rebut novetats per part de l’Oficina d’Estrangeria.

Fonts policials no relacionades amb el succés han explicat a elDiario.es que el gest heroic de Modou és motiu de “valoració” per part dels serveis d’Estrangeria. Perquè la informació es tingui en compte en el procés de regularització, ha d’estar inclosa en l’atestat policial que va elaborar la Guàrdia Civil —que té la competència de seguretat al municipi de Sant Josep— i on es recull el desenvolupament dels fets.

En cas que la informació no estigui inclosa en l’atestat, l’advocat que el representa podria prendre declaració a cadascun dels veïns que van ser testimonis dels fets —o, en cas que hi hagi una associació veïnal, a l’associació— per adjuntar-la a l’expedient. La Delegació del Govern seria l’organisme encarregat de valorar i emetre la resolució final.

Els veïns del bloc d’habitatges de Cala de Bou han demanat conjuntament que es faciliti a Modou el tràmit perquè pugui treballar regularment a territori espanyol. De fet, quan la seva gesta es va publicar a la premsa va generar una gran repercussió entre veïns, turistes i testimonis del succés, que ara reclamen que el seu gest no es limiti només a les ovacions i es tradueixi en una ajuda burocràtica real.

Els veïns han demanat que es faciliti a Modou el tràmit perquè pugui treballar regularment a territori espanyol

Modou fa un any que és a Eivissa i vuit que és a altres indrets d’Espanya. Primer va estar treballant a Almeria, on va arribar amb l’embarcació irregular que va capitanejar. Després se’n va anar a Jaén, més tard a Múrcia i, aleshores, va arribar a aquella illa de la qual encara desconeix el topònim abans de començar una vida a Eivissa, fa just un any. El seu germà, que fa dotze anys que va arribar a territori espanyol, ja té els papers “arreglats” i va poder aconseguir un contracte laboral: treballa al tobogan aquàtic que forma part de la infància de molts nins eivissencs.

El que va fer [apagar l’incendi al bloc de Cala de Bou], Modou ho va fer de “cor”, expressa. Tot i així, no pot deixar de lamentar la seva condició de migrant en situació no regularitzada i que fa diversos mesos que espera sense cap mena de resposta administrativa malgrat l’aprovació del Reial decret.

En el fons, desitja que la seva actuació el pugui ajudar. Si més no, que tot sigui una mica més ràpid i pugui treballar “on sigui”. A l’hostaleria, per exemple. De moment, quan acabi la temporada, se n’anirà a Jaén, com fa cada any, on treballa en la collita de l’oliva. És, però, un lloc de feina inestable, en què només es treballa quan el patró dona hores.

“Solen ser jornades de sis hores al dia durant cinc o deu dies a la setmana, però sense garanties. És, a més, una feina dura”, assenyala Modou. “Jo, si aconsegueixo els papers, em vull quedar aquí, a Eivissa”, diu amb el cap inclinat, assenyalant cap a terra.

Era 2015 cuando Modou Ndiaye, de 40 años, partió de Senegal hacia España por primera vez. Lo hizo en un pesquero que llevaba 160 personas a bordo: ninguna de ellas murió. Un extremo que tiene la necesidad de especificar cuando habla con elDiario.es tras convertirse en un héroe local. La semana pasada apagó, prácticamente él solo, las llamas que empezaban a devorar un bloque de viviendas de la zona turística de Cala de Bou (Eivissa).

En ese momento se dedicaba a la pesca artesanal -principal economía costera y sustento de la seguridad alimentaria del país africano-, que desde hace años sufre una profunda grave crisis por el aumento de la pesca industrial extranjera y la actividad ilegal. Desde el litoral senegalés llegó, en cayuco, al archipiélago canario, a la isla de Tenerife, pero la acogida española duró poco: las autoridades, al comprobar su situación irregular, lo devolvieron a territorio senegalés. Modou, allí, tiene un hijo y al resto de su familia, aunque ninguna “oportunidad”.

Tras el intento fallido de alcanzar Europa se arrancó a estudiar mecánica buscando alternativas. “Estuve unos años y, cuando me saqué el permiso de conducir, empecé a trabajar en un camión, transportando alimentos”, explica el migrante. En apenas una semana recorría alrededor de 800 kilómetros, no solo dentro de las fronteras de Senegal, sino también hasta Malí, Gambia o Guinea-Bisáu.

Luego volvía a su casa, a su vecindario, cerca de la ciudad de Touba, donde a principios de agosto siete personas murieron y 136 resultaron heridas en 68 accidentes de tráficos distintos durante la multitudinaria peregrinación religiosa del Gran Magal, una de las más populares del mundo de la orden sufí del Islam.

Relata su historia junto a su hermano Alí, justo al lado del edificio de la calle Guipúzcoa cuyos cimientos hubieran ardido de no haber sido por la inmediatez con la que reaccionó Modou. Alí, ocho años mayor que su hermano, habla con admiración de su actuación. Primero vio el humo y luego las llamas desde la playa donde de noche duerme y de día se dedica a la venta ambulante.

Le faltó tiempo para correr hasta llegar a las viviendas y al ver que un par de vecinos que se habían hecho con dos extintores no conseguían apagar el fuego, saltó la valla -sujeta a un muro de medio metro de altura- y buscó un tercero para ayudar a sofocarlo. Antes, alguien había exclamado “¡Fuego, fuego!”: se había originado en la barbacoa de una planta baja y se propagaba rápidamente por la fachada, aún teñida de negro una semana después.

Cuando Modou vio que con el extintor no era suficiente, decidió, en un reflejo “muy rápido” -en palabras de su hermano-, coger una manguera del jardín y meterse de lleno en la vivienda. Esa mañana soplaba un fuerte viento por una tormenta que se avecinaba, lo que hacía aún más complicado controlar las llamas, que se esparcieron con rapidez, según los testimonios de varios bañistas que vieron en primera persona lo que ocurría y recogidos por Nou Diari, que adelantó la noticia.

El incendio se originó en la barbacoa de una planta baja y se propagó por la fachada. A Modou le faltó tiempo para correr hasta llegar a las viviendas, saltar una valla, coger una manguera del jardín y meterse de lleno en una casa

Las llamas amenazaron con extenderse a la vivienda de al lado y también a los vehículos aparcados en hilera en la calle de enfrente, cerca del aparcamiento de la vecina playa Pinet. Apagó el fuego él solo, cuando ya habían ardido por completo una pérgola y un toldo y justo antes de que llegaran los bomberos de Eivissa, desplazados tras recibir el aviso desde el Parque Insular, ubicado en la carretera entre Sant Antoni y la ciudad de Eivissa.

Un total de seis efectivos llegaron con dos camiones cisterna, pero Modou ya había hecho parte del trabajo. Cuando le expresan esto se ríe y asiente. El cuerpo de emergencias terminó de sofocar el fuego por completo para asegurarse de que no se volvía a reavivar.

Apagó el fuego él solo, cuando ya habían ardido por completo una pérgola y un toldo y justo antes de que llegaran los bomberos

En busca de una segunda oportunidad

La segunda vez que Modou intentó llegar a España corría 2018. Entonces lo hizo de otra manera: llegó hasta Marruecos por vía terrestre, hasta Nador, en el Rif, muy cerca de Melilla. Desde allí patroneó una embarcación en la que llevaba a bordo a 85 personas, cuenta. Ni esta ni la anterior vez tuvo que pagar nada porque su trabajo de pescador le había proporcionado contactos.

En este segundo intento, cruzó el Mediterráneo en un trayecto de tres horas durante el que arriesgaba su futuro y el de todos los que viajaban con él: salió bien. Solo recuerda, vagamente, cómo llegaron a una isla pequeña de la que no recuerda el nombre y cómo, antes de llegar, a escasas millas, intervino un equipo de Salvamento Marítimo, que les rescató cerca del litoral. Ni entonces ni ahora ha tenido “nunca” problemas con la Policía o las autoridades, puntualiza. Lo hizo buscando una vida mejor, no lo dice verbalmente, pero hace porque se sobreentienda.

Llegó a España tras una embarcación con otras 85 personas que partió de Marruecos

Casi una semana tras el suceso, aún nota cómo le escuece el pecho cuando inhala. El otro día se acercó a la farmacia y le dieron un medicamento para conseguir paliar las consecuencias de la posible intoxicación por humo, aunque no sabe especificar cuál. Al entrar en el edificio, donde había personas dentro, y que habría ardido sin su intervención, no llevaba equipos de protección.

El SAMU 061 movilizó inmediatamente tras recibir el aviso una UVI móvil, dos unidades de soporte vital básico, un vehículo de intervención rápida y un vehículo de logística para atender a los afectados. De hecho, ocho personas resultaron afectadas en distintos grados por la inhalación de humo durante el incendio, como detallaron los servicios de emergencia.

Una de ellas tuvo que ser trasladada al Hospital Can Misses, mientras que las otras siete fueron atendidas y dadas de alta en el mismo lugar tras ser evaluadas por los servicios sanitarios. Entre ellas el propio Modou, que notó cómo después de meterse dentro de la propiedad en llamas tenía dificultades para respirar y acudió a la ambulancia.

Modou todavía siente que le escuece el pecho cuando inhala

En situación de regularización

La historia de Modou, que lleva ocho años en España y alrededor de uno en la isla, contrasta con la situación de precariedad en la que vive: duerme en la playa, se ducha con agua de mar y se gana la vida vendiendo gafas y ayudando de es Pinet.

El migrante explica que “es difícil” vivir así. Lleva, desde hace tres meses, en proceso de regularización de su situación en España. Es decir, casi desde el minuto inmediato en que el Gobierno formalizó el Real Decreto 316/2026, el pasado 14 de abril, mediante su publicación en el Boletín Oficial del Estado (BOE).

Modou ha solicitado la regularización extraordinaria del Gobierno. Mientras, duerme en la playa, se ducha con agua de mar y se gana la vida vendiendo gafas

El Real Decreto introduce dos nuevas vías dentro del Reglamento de Extranjería: una autorización para solicitantes de protección internacional (asilo) y un nuevo supuesto de arraigo extraordinario. Le frustra que la gestión esté estancada y no haber recibido novedades por parte de la Oficina de Extranjería.

Fuentes policiales no relacionadas con el suceso han explicado a elDiario.es que el gesto heroico de Modou es motivo de “valoración” por parte de los servicios de Extranjería. Para que se tenga en cuenta la información en el proceso de regulación, debe estar incluida en el atestado policial que realizó la Guardia Civil -que tiene la competencia de seguridad en el municipio de Sant Josep- y donde se recoge el desarrollo de los hechos.

En caso de que no esté incluida la información en el atestado, el abogado representante podría tomar declaración a cada uno de los vecinos que testificaron los hechos -o en caso de haber una asociación vecinal, de la asociación- para adjuntarla al expediente. La Delegación del Gobierno sería el organismo encargado de valorar y emitir la resolución final.

Los vecinos del bloque de viviendas de Cala de Bou han pedido conjuntamente que se facilite a Modou el trámite para que pueda trabajar regularmente en suelo español. De hecho, cuando su hazaña se publicó en la prensa generó una gran repercusión entre vecinos, turistas y testigos del suceso, que reclaman ahora que su gesto no se limite sólo a las ovaciones y se traduzca en ayuda burocrática real.

Los vecinos han pedido que se facilite a Modou el trámite para que pueda trabajar regularmente en suelo español

Modou lleva un año en Eivissa y ocho en otros lugares de España. Primero estuvo trabajando en Almería, donde llegó con la embarcación irregular que capitaneó. Luego se fue a Jaén, más tarde a Murcia y, entonces, llegó a esa isla de la que todavía desconoce el topónimo antes de empezar una vida en Eivissa, hace justo un año. Su hermano, quien hace doce que llegó a territorio español, ya tiene los papeles “arreglados” y pudo conseguir un contrato laboral: trabaja en el tobogán acuático que forma parte de la infancia de muchos niños ibicencos.

Lo que hizo [apagar el incendio en el bloque de Cala de Bou], Modou lo hizo de “corazón”, expresa. Aun así, no puede dejar de lamentar su condición de migrante en situación no regularizada y que lleva varios meses esperando sin ningún tipo de respuesta administrativa a pesar de la aprobación del Real Decreto.

Desea, en el fondo, que su actuación le pueda ayudar. Por lo menos, a que todo sea un poco más rápido y pueda trabajar “donde sea”. En la hostelería, por ejemplo. De momento, cuando termine la temporada, se marchará a Jaén, como hace cada año, donde trabaja la aceituna. Es, sin embargo, un puesto laboral inestable, en el que se trabaja solo cuando el patrón da horas.

“Suele ser una jornada de seis horas al día durante cinco o diez días a la semana, pero sin garantías. Es, además, un trabajo duro”, señala Modou. “Yo, si consigo los papeles, me quiero quedar aquí, en Eivissa”, dice con la cabeza ladeada, señalando a tierra.

El PP va donar permís per organitzar una festa egípcia de luxe en una pedrera abandonada d’Eivissa tot i saber que el muntatge de l’esdeveniment incloïa la creació d’una llacuna. Artificial i gegant. Per omplir-la, els organitzadors van haver d’abocar-hi diversos camions cisterna per gastar entre 60 i 170 tones d’aigua (60.000 a 170.000 litres). Va passar el 13 d’agost passat a sa Pedrera de Can Coix, un terreny públic situat a Sant Antoni de Portmany, a ponent de l’illa. La piscina formava part d’una pretesa decoració egípcia. Com si aquella pedrera abandonada fos un plató de rodatge de Cleòpatra o Els deu manaments rescatat d’uns vells estudis de Hollywood. Sense les mòmies d’Elizabeth Taylor o Charlton Heston, però amb piràmides, obeliscs, efígies i un temple de cartó pedra.

Estructures de mida XXL sota una mirada molt estatunidenca. No debades, la promotora va ser Van Wyck & Van Wick Inc., una empresa novaiorquesa especialitzada en l’organització d’esdeveniments de luxe. El museu Metropolitan, marques com Cartier, Hermès o Land Rover, o dives del pop de la talla de Katy Perry figuren entre la seua cartera de clients. Traduït al castellà, el lema que apareix al web d’aquesta firma especialitzada en projectes de luxe promet “reimaginar tradicions per fabricar records”.

El detall de l’aigua que s’havia utilitzat en la festa eivissenca va transcendir uns dies després i va aixecar una onada d’indignació i crítiques molt transversal. Doctors en ciències ambientals, activistes, polítics de centreesquerra, vesins que van acudir a grups de WhatsApp per desfogar-se: no és estrany que en alguns barris de Sant Antoni les canonades es quedin seques per l’excés de consum durant la temporada turística. Els organitzadors van al·legar que s’havien utilitzat 60 tones. Un càlcul elaborat per Diario de Ibiza va elevar la quantitat fins als 170.000 litres, l’equivalent a les dutxes d’un ciutadà durant tres anys i mig.

Marcos Serra Colomar, l’alcalde d’un municipi conegut per ser un epicentre dels excessos del turisme, va sortir al pas amb un carrusel d’intervencions als mitjans locals. Fins i tot en les entrevistes que li van fer amb motiu de Sant Bartomeu, el sant estiuenc del municipi, li van preguntar per la festa egípcia. L’alcalde Serra va assegurar que desconeixia que l’esdeveniment –reservat a 350 persones– inclogués una llacuna. I va anar més enllà: “Si haguéssim sabut l’ús que es faria de l’aigua, no hauríem autoritzat la festa”, va dir, per exemple, a Onda Cero Ibiza y Formentera.

L’alcalde Serra va parlar en plural, implicant en la decisió la resta del seu equip, amb el qual governa un territori de 126 quilòmetres quadrats on viuen gairebé 30.000 habitants i hi ha més de 19.000 places turístiques legals. El grup socialista d’un consistori on els conservadors gaudeixen de majoria absoluta –12 regidors de 21– va demostrar aquest matí, però, que el PP coneixia per endavant les intencions de Van Wyck & Van Wyck. Com? Treient en el ple municipal d’agost l’expedient d’interès general que es va tramitar a l’Ajuntament de Sant Antoni. El document inclou el projecte tècnic que van haver de presentar els organitzadors. Els plànols són cristal·lins. La llacuna hi apareix delimitada –en color blau– i identificada amb una paraula anglesa que no necessita traducció: water.

L’alcalde va assegurar que l’Ajuntament desconeixia que l’organització projectaria un llac artificial, però els plànols són cristal·lins: la llacuna hi apareix delimitada –en color blau– i identificada amb la paraula ‘water’.

Festa “de tarannà benèfic amb interès social”

El decret que va acabar convertint aquella celebració privada en un esdeveniment “de tarannà benèfic amb interès social” i “caràcter innocu” es va concedir el mateix 13 d’agost. Un apoderat –de llinatges eivissencs– i una representant –de llinatges anglosaxons– de Van Wyck & Van Wyck van fer unes gestions que es van haver d’acabar a contrarellotge. Va faltar molt poc perquè l’esdeveniment –que ja havia muntat les seues estructures– corregués el risc de començar sense llicència. L’autorització va arribar tot just quatre hores abans que comences una festa que podia arrencar a les sis de la tarda i allargar-se fins a les tres de la matinada.

Tal com consta en el decret, l’Ajuntament de Sant Antoni donava via lliure a l’empresa per muntar un “còctel, sopar, ambientació musical, DJ”, superar els nivells de soroll permesos i privatitzar durant nou hores un espai on només es deixàs entrar qui tingués una entrada al seu nom. El document porta la firma d’Eva Prats Costa, responsable del departament d’Urbanisme i Activitats. La regidora popular assegura que no va ser dins la festa.

La promotora estatunidenca havia dipositat els papers a la finestreta del consistori dos setmanes abans de la festa egípcia, el 28 de juliol. Sense respectar “el mes d’antelació” i “sense l’estudi acústic” que exigeix l’ordenança de remors, segons denuncien els socialistes. “Aquest període és estimatiu”, es justifica la regidora Prats. Tampoc no figurava en el projecte “un pla d’autoprotecció”, com exigeixen les lleis autonòmiques “per a esdeveniments” que concentren “més de 250 persones”.

El decret que declara la festa “d’interès general” els exonera de presentar-lo, de fet. Segons els socialistes, part de la documentació estava escrita únicament en anglès. Com el certificat de l’assegurança de responsabilitat civil. En l’expedient també hi apareix el lloguer que van pagar els organitzadors per disposar d’una parcel·la de més de 30.000 metres quadrats. Tot just 199 euros, la taxa municipal.

Els organitzadors només van pagar 199 euros, la taxa municipal, per disposar d’una parcel·la de més de 30.000 metres quadrats.

Durant les darreres setmanes, l’alcalde Serra va destacar diverses vegades a la premsa local que ningú no s’havia queixat pel volum de la música que es va punxar a la festa egípcia. Tanmateix, elDiario.es ha pogut parlar amb un veí que s’estima no identificar-se i que viu a dos-cents metres en línia recta de la pedrera. Passades les tres de la matinada, va trucar a la Policia Local per denunciar que l’aniversari egipci dels estatunidencs encara no havia acabat. Per corroborar-ho, envia una captura de pantalla de la trucada. En el ple, la regidora Prats va reconèixer que la denúncia sí que s’havia produït. I hi va llevar importància: “Hi va acudir una patrulla de la Policia que va comprovar que la remor no provenia de la música, sinó dels assistents a la festa, que marxaven”.

Els vesins temen que sigui una “discoteca a l’aire lliure”

Un grup de persones amb domicili a Can Coix, explica el veí que va denunciar la remor, s’estan assessorant per “crear una associació veïnal” amb un únic objectiu: “evitar” que aquesta antiga pedrera es converteixi “en una discoteca a l’aire lliure” gràcies a les declaracions d’interès general que dicta l’Ajuntament de Sant Antoni.

La institució va comprar en el seu moment aquella parcel·la per construir-hi un nou cementiri davant la falta d’espai del cementiri històric. El projecte va quedar encallat fa més d’una dècada i, en els darrers anys, sa Pedrera de Can Coix ha acollit diversos festivals d’electrònica o, fins i tot, desfilades de moda.

Les imatges d’aquests esdeveniments a les xarxes socials han convertit el sot de l’antiga pedrera –parets rocoses esquitxades d’arbustos mediterranis– en un autèntic pot de mel que ha atret grans corporacions. La pressió a les xarxes socials va obligar Pacha a cancel·lar un esdeveniment al mateix escenari l’11 de juliol passat. El cap de cartell que havien previst era Mladen Solomun, un DJ germanoiugoslau que encapçala festes als clubs legals de l’illa alhora que es deixa veure darrere els plats en algunes sales il·legals. Com The Kave, un local desmantellat el juny de 2025 per l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu perquè utilitzava –sense permís– una cova natural: la conversió de zones naturals en espais d’oci és un assumpte candent a Eivissa.

“La legalitat no es compra amb un donatiu”

Malgrat la polèmica desencadenada per l’aigua, l’alcalde Serra continua defensant la cessió gratuïta de la pedrera perquè els promotors de l’esdeveniment van prometre 40.000 euros a Càritas i 10.000 a un club esportiu que ha organitzat proves de trial a la mateixa pedrera on es va celebrar l’esdeveniment, el Motoclub d’Eivissa i Formentera. El polític del PP sosté que aquestes donacions justifiquen la declaració d’interès general.

“La legalitat no es compra amb un donatiu. Va ser vostè a la festa, senyor alcalde? I, sobretot, posava waterals plànols, sí o no? Volia portar-li els documents en papir, però no en vaig trobar: als plànols es veu clarament”, ha dit al ple Raúl Díaz Guerrero, el regidor independent del grup socialista que ha mostrat durant la sessió els plànols del llac:

–El que ha de fer vostè, senyor Serra, és deixar d’agafar almoina de multimilionaris (perquè es comenta que la festa va costar entre sis i deu milions d’euros) i augmentar les aportacions a les associacions (...). El que van haver de fer va ser anar arreglant els requisits a última hora perquè la festa es pogués celebrar peti qui peti. (...). L’informe favorable se firma el mateix 13 d’agost (...), a les 14.09 hores, i la notificació no es lliura fins a les 16.31 h. De debò creuen que hi va haver temps de verificar les instal·lacions i comprovar que complien tots els requisits de l’informe tècnic? (...). A més de molta water, van utilitzar formigó i ciment per instal·lar aquestes estructures faraòniques. (...). Vostè ha convertit aquest Ajuntament en una gestoria per a clients estrangers. (...). Recordem que el PP va emetre un comunicat defensant aquesta festa (...). No estam discutint interpretacions, estam discutint si aquest ajuntament va revisar allò que autoritzava o va preferir mirar cap a una altra banda perquè eren qui eren.

La resposta de l’alcalde del PP va ser més temperada que en altres intervencions del ple en què –també– se’n va demanar la dimissió. Per exemple, per no disposar de patrulles de la Policia Local desplegades pel poble el 12 d’agost, el dia de l’eclipsi total. La nit abans de la festa egípcia també es va autoritzar un altre esdeveniment –de pagament– de música electrònica en una platja urbana on fan niu aus marines i que va reunir milers de persones. Per respondre a les preguntes sobre aquella festa, l’alcalde Serra va pujar el to. En el cas de la festa egípcia, el va contenir:

–La memòria objectiva no detalla que s’hagués de crear un llac amb aigua real, ni n’especifica les dimensions, ni indicava la quantitat d’aigua que es pretenia utilitzar. Per tant, que en un plànol aparegui la paraula water no equival a informar clarament l’Ajuntament que es faran servir tones d’aigua per crear una instal·lació d’aquestes característiques. (...) Independentment de la quantitat que es fes servir, vull deixar una cosa clara: a l’Ajuntament no li va semblar correcte l’ús de l’aigua i no ho comparteix. Ho criticam des que en vam tenir coneixement. (...) La festa no es va autoritzar sabent que es crearia un llac. L’interès general va ser el caràcter benèfic de l’esdeveniment. (...) El que ha passat després és un relat construït durant setmanes.

Que en un plànol aparegui la paraula ‘water’ no equival a informar clarament l’Ajuntament que s’utilitzaran tones d’aigua per crear una instal·lació d’aquestes característiques. A l’Ajuntament no li va semblar correcte l’ús de l’aigua i no ho comparteix. Ho critiquem des que en vam tenir coneixement. La festa no es va autoritzar sabent que es crearia un llac

Marcos Serra — Alcalde de Sant Antoni

Més dessaladores per a una illa amb l’aigua salinitzada

Mentrestant, Eivissa continua en situació de prealerta per sequera. Sant Antoni és, segons múltiples estudis, una de les zones de l’illa més castigades pel consum sense mesura. El polític del PP va acabar el ple assegurant que no li constava que cap membre del seu equip de govern hagués anat a la festa de la pedrera, prometent una ordenança per estalviar aigua i presumint dels deu quilòmetres de canonades que s’han reparat per evitar fuites durant els set anys que porta al capdavant de l’Ajuntament.

Els regidors socialistes li van retreure que permetés que uns multimilionaris estrangers s’ho passessin d’allò més bé al costat d’un llac, alhora que recomana als vesins que a casa seva obrin les aixetes amb mesura. En els darrers anys, al mateix temps que impulsava un pla d’ordenació urbana que continua contemplant el creixement de població i nous hotels en zones inundables, l’alcalde Serra ha hagut de reclamar al Govern una dessaladora portàtil per abastir el consum estiuenc de Sant Antoni.

Els regidors socialistes han retret a l’alcalde que permetís que uns multimilionaris estrangers celebrassin una festa al costat d’un llac, alhora que recomana als veïns que a casa seva obrin les aixetes amb mesura.

La sobreexplotació dels aqüífers eivissencs va començar amb el boom turístic dels anys seixanta. Les mateixes masses d’aigua subterrània que van garantir la subsistència del camp insular avui estan salinitzades –amb algunes excepcions. Durant segles, la seua preservació va dependre de l’enginy dels agricultors i ramaders per construir aljubs, sèquies i bancals. Emmagatzemar, conduir i filtrar la pluja eren tasques obligatòries.

Tot i que la població de l’illa era molt menor (35.000 habitants el 1950; avui, 168.000), la saviesa popular sabia que l’aigua era un bé preuat per la dificultat d’obtenir-la en una illa on només hi havia un riu –avui ja sec. Encara més sense motors que funcionassin amb gasolina o electricitat.

Una relació pareguda a la que va permetre que, en un extrem del Sàhara, florís una de les primeres grans civilitzacions de la Humanitat: l’antic Egipte. Faraons i pagesos sabien que la sort de cada any se la jugaven amb les crescudes que desbordaven el Nil entre el final de l’estiu i el principi de la tardor. Quan les aigües es retiraven, la terra inundada es podia conrear. Amb les riqueses que proporcionaven aquells excedents agrícoles, en l’arquitectura dels complexos sagrats que van aixecar als seus déus no hi faltava un llac artificial.

El PP dio permiso para organizar una fiesta egipcia de lujo en una cantera abandonada de Eivissa pese a saber que el montaje del evento incluía la creación de una laguna. Artificial y gigante. Para llenarla, los organizadores tuvieron que volcar varios camiones cisterna para gastar entre 60 y 170 toneladas de agua (60.000 a 170.000 litros). Ocurrió el pasado 13 de agosto en sa Pedrera de Can Coix, un terreno público situado en Sant Antoni de Portmany, al poniente de la isla. La piscina formaba parte de una pretendida decoración egipcia. Como si aquella cantera abandonada fuera un set de rodaje de Cleopatra o Los diez mandamientos rescatado de unos viejos estudios de Hollywood. Sin las momias de Elizabeth Taylor o Charlton Heston, pero con pirámides, obeliscos, efigies y un templo de cartón piedra.

Estructuras tamaño XXL bajo una mirada muy estadounidense. No en vano, la promotora fue Van Wyck & Van Wick Inc., una empresa neoyorquina especializada en la organización de eventos de lujo. El museo Metropolitan, marcas como Cartier, Hermès o Land Rover, o divas pop de la talla de Katy Perry figuran entre su cartera de clientes. Interpretado en castellano, el lema que aparece en la web de esta firma especializada en proyectos de lujo promete “reimaginar tradiciones para fabricar recuerdos”.

El detalle del agua que se había utilizado en la fiesta ibicenca trascendió unos días después y levantó una ola de indignación y críticas muy transversal. Doctores en ciencias medioambientales, activistas, políticos de centroizquierda, vecinos que acudieron a grupos de WhatsApp para desahogarse: no es extraño que en algunos barrios de Sant Antoni las tuberías se sequen por exceso de consumo durante la temporada turística. Los organizadores alegaron que se habían utilizado 60 toneladas. Un cálculo realizado por Diario de Ibiza elevó la cantidad a 170.000 litros, el equivalente a las duchas de un ciudadano durante tres años y medio.

Marcos Serra Colomar, el alcalde de un municipio conocido por ser un epicentro de los excesos del turismo, salió al quite con un carrusel de intervenciones en los medios locales. Hasta en las entrevistas que le hicieron con motivo de Sant Bartomeu, el santo veraniego del municipio, le preguntaron por la fiesta egipcia. El alcalde Serra aseguró que desconocía que el evento –reservado a 350 personas– incluyera una laguna. Y fue más allá: “Si hubiéramos sabido el uso que se iba a hacer del agua, no habríamos autorizado la fiesta”, dijo, por ejemplo, en Onda Cero Ibiza y Formentera.

El alcalde Serra habló en plural, involucrando en la decisión al resto de su equipo con el que gobierna un territorio de 126 kilómetros cuadrados en el que viven casi 30.000 habitantes y hay más de 19.000 camas turísticas legales. El grupo socialista de un consistorio donde los conservadores gozan de mayoría absoluta –12 concejales de 21– demostró esta mañana, sin embargo, que el PP conocía de antemano las intenciones de Van Wyck & Van Wyck. ¿Cómo? Enseñando en el pleno municipal de agosto el expediente de interés general que se tramitó en el Ajuntament de Sant Antoni. El documento incluye el proyecto técnico que tuvieron que presentar los organizadores. Los planos son cristalinos. La laguna aparece delimitada –en color azul– e identificada con una palabra inglesa que no necesita traducción: water.

El alcalde aseguró que el Ajuntament desconocía que la organización iba a proyectar un lago artificial, pero los planos son cristalinos: la laguna aparece delimitada –en color azul– e identificada con la palabra water

Fiesta “de carácter benéfico con interés social”

El decreto que acabó convirtiendo aquella celebración privada en un evento “de carácter benéfico con interés social” y “carácter inocuo” se concedió el mismo 13 de agosto. Un apoderado –de apellidos ibicencos– y una representante –de apellidos anglosajones– de Van Wyck & Van Wyck realizaron unas gestiones que tuvieron que acabarse contrarreloj.

Faltó muy poco para que el evento –que ya había montado sus estructuras– corriera el riesgo de empezar sin licencia. La autorización llegó apenas cuatro horas antes de que comenzara una fiesta que podía arrancar a las seis de la tarde y extenderse hasta las tres de la madrugada.

Como consta en el decreto, el Ajuntament de Sant Antoni daba vía libre a la empresa para montar un “cóctel, cena, ambientación musical, DJ”, superar los niveles de ruido permitidos y privatizar durante nueve horas un espacio donde sólo se dejara pasar a quien tuviera una entrada a su nombre. El poder llevaba la firma de Eva Prats Costa, responsable del departamento de Urbanisme i Activitats. La concejala popular asegura que no estuvo en la fiesta.

La promotora estadounidense había depositado los papeles en la ventanilla del Consistorio dos semanas antes de la fiesta egipcia, el 28 de julio. Sin respetar “el mes de antelación” y “sin el estudio acústico” que exige la ordenanza de ruidos, según denuncian los socialistas. “Ese período es estimativo”, se justifica la concejala Prats. Tampoco figuraba en el proyecto “un plan de autoprotección”, como demandan las leyes autonómicas “para eventos” que concentran “a más de 250 personas”.

El decreto que declara el sarao “de interés general” les exonera de presentarlo, de hecho. Según los socialistas, parte de la documentación estaba escrita únicamente en inglés. Como el certificado del seguro de responsabilidad civil. En el expediente también aparece el alquiler que pagaron los organizadores para disponer de una parcela de más de 30.000 metros cuadrados. Apenas 199 euros, la tasa municipal.

Los organizadores pagaron solo 199 euros, la tasa municipal, para disponer de una parcela de más de 30.000 metros cuadrados

Durante las últimas semanas, el alcalde Serra destacó varias veces en la prensa local que nadie se había quejado por el volumen de la música que se pinchó en la fiesta egipcia. Sin embargo, elDiario.es ha podido hablar con un vecino que prefiere no identificarse y vive doscientos metros en línea recta de la cantera. Pasadas las tres de la mañana, llamó a la Policía Local para denunciar que el cumpleaños egipcio de los estadounidenses no había terminado todavía. Para corroborarlo, envía el pantallazo de la llamada. En el pleno, la concejala Prats reconoció que la denuncia sí se había producido. Y le restó importancia: “Acudió una patrulla de Policía que comprobó que el ruido no era procedente de la música sino de los asistentes a la fiesta, que se marchaban”.

Los vecinos temen que sea una “discoteca al aire libre”

Un grupo de personas con domicilio en Can Coix, explica el vecino que denunció el ruido, están asesorándose para “crear una asociación vecinal” con un único objetivo: “evitar” que esta antigua cantera se convierta “en una discoteca al aire libre” gracias a las declaraciones de interés general que dicta el Ajuntament de Sant Antoni.

La institución compró en su momento aquella parcela para construir un nuevo cementerio ante la falta de espacio del cementerio histórico. El proyecto quedó varado hace más de una década y, en los últimos años, sa Pedrera de Can Coix ha albergado varios festivales de electrónica o, incluso, desfiles de moda.

Las imágenes en redes sociales de esos eventos ha convertido el socavón de la antigua cantera –rocosas paredes moteadas por arbustos mediterráneos– en un bote de miel que ha atraído a grandes corporaciones. La presión en redes sociales obligó a Pacha a cancelar un evento en el mismo escenario el pasado 11 de julio. El cabeza de cartel que habían previsto era Mladen Solomun, un DJ germanoyugoslavo que encabeza fiestas en los clubes legales de la isla a la par que se deja ver en algunas salas ilegales. Como The Kave, un garito desmantelado en junio de 2025 por el Ajuntament de Santa Eulària des Riu porque utilizaba –sin permiso– una cueva natural: la conversión de zonas naturales en espacios de ocio es un asunto caliente en Eivissa.

“La legalidad no se compra con un donativo”

Pese a la polémica desatada por el agua, el alcalde Serra sigue defendiendo la cesión gratuita de la cantera porque los promotores del evento prometieron 40.000 euros a Cáritas y 10.000 a un club deportivo que ha organizado pruebas de trial en la misma cantera donde se celebró el evento, el Motoclub d’Eivissa i Formentera. El político del PP sostiene que esas donaciones justifican la declaración de interés general.

“La legalidad no se compra con un donativo. ¿Estuvo usted en la fiesta, señor alcalde? Y, sobre todo, ¿ponía water en los planos sí o no? Quería traerle los documentos en papiro, pero no encontré: en los planos se ve claramente”, ha dicho en el pleno Raúl Díaz Guerrero, el concejal independiente del grupo socialista que ha mostrado durante la sesión los planos del lago:

–Lo que tiene que hacer usted, señor Serra, es dejar de coger limosna de multimillonarios (porque se comenta que la fiesta costó entre seis y diez millones de euros) y subir las aportaciones a las asociaciones (...) Lo que tuvieron que hacer fue ir arreglando requisitos a última hora para que la fiesta pudiera celebrarse sí o sí. (...) El informe favorable se firma el mismo 13 de agosto (...) A las 14.09 horas y la notificación no se entrega hasta las 16.31h. ¿De verdad creen que hubo tiempo de verificar las instalaciones y comprobar que cumplían todos los requisitos del informe técnico? (...) Además de mucha water, usaron hormigón y cemento para instalar esas estructuras faraónicas. (...) Usted ha convertido este Ayuntamiento en una gestoría para clientes extranjeros. (...) Recordemos que el PP emitió un comunicado defendiendo esta fiesta (...) No estamos discutiendo interpretaciones, estamos discutiendo si este ayuntamiento revisó lo que autorizaba o prefirió mirar hacia otro lado porque eran quienes eran.

La respuesta del alcalde del PP fue más templada que en otras intervenciones del pleno donde –también– se pidió su dimisión. Por ejemplo, por no contar con patrullas de Policía Local desplegadas por el pueblo el 12 de agosto, día del eclipse total. La noche antes de la fiesta egipcia también se autorizó otro evento –de pago– de música electrónica en una playa urbana en la que hacen nido aves marinas que reunió a miles de personas. Para responder a las preguntas sobre aquella fiesta, el alcalde Serra subió el tono. En el caso de la fiesta egipcia, lo contuvo:

–La memoria objetiva no detalla que se fuera a crear un lago con agua real ni especifica sus dimensiones ni indicaba la cantidad de agua que se pretendía utilizar. Por tanto, que en un plano aparezca la palabra water no equivale a informar claramente al ayuntamiento que se van a utilizar toneladas de agua para crear una instalación de estas características. (...) Independientemente de la cantidad que se utilizara, quiero dejar algo claro: al Ayuntamiento no le pareció correcto el uso del agua y no lo comparte. Lo criticamos desde que tuvimos conocimiento de él. (...) La fiesta no se autorizó sabiendo que se iba a crear un lago. El interés general fue el carácter benéfico del evento. (...) Lo que ha ocurrido después es un relato construido durante semanas.

Que en un plano aparezca la palabra water no equivale a informar claramente al Ayuntamiento que se van a utilizar toneladas de agua para crear una instalación de estas características. Al Ayuntamiento no le pareció correcto el uso del agua y no lo comparte. Lo criticamos desde que tuvimos conocimiento de él. La fiesta no se autorizó sabiendo que se iba a crear un lago

Marcos Serra — Alcalde de Sant Antoni

Más desaladoras para una isla con el agua salinizada

Mientras tanto, Eivissa sigue en una situación de prealerta por sequía. Sant Antoni es, según múltiples estudios, una de las zonas de la isla más machacadas por el consumo sin medida. El político del PP remató el pleno asegurando que no le constaba que ningún miembro de su equipo de gobierno hubiera ido a la fiesta de la cantera, prometiendo una ordenanza para ahorrar agua y presumiendo de los diez kilómetros de tuberías que se han reparado para evitar fugas en los siete años que lleva al frente del Ayuntamiento.

Los concejales socialistas le afearon que permitiera que unos multimillonarios extranjeros se lo pasaran en grande a la vera de un lago a la vez que recomienda a los vecinos que en sus casas abran los grifos con mesura. En los últimos años, a la vez que impulsaba un plan de ordenación urbana que sigue contemplando crecimiento de población y nuevos hoteles en zonas inundables, el alcalde Serra ha tenido que reclamar al Govern una desaladora portátil para abastecer el consumo veraniego de Sant Antoni.

Los concejales socialistas han afeado al alcalde que permitiera que unos multimillonarios extranjeros celebraran una fiesta al lado de un lago a la vez que recomienda a los vecinos que en sus casas abran los grifos con mesura

La sobreexplotación de los acuíferos ibicencos arrancó con el boom turístico en los años sesenta. Las mismas masas de agua subterránea que aseguró la subsistencia del campo insular están hoy salinizadas –salvo excepciones. Durante siglos, su preservación dependió del ingenio de los agricultores y ganaderos para construir aljibes, acequias y bancales. Almacenar, conducir y filtrar la lluvia eran tareas obligatorias.

Pese a que la población de la isla era muchísimo menor (35.000 habitantes en 1950; hoy, 168.000), la sabiduría popular sabía que el agua era un bien preciado por su dificultad para obtenerlo en una isla donde sólo existía un río –ya seco. Más aún sin motores que funcionaran con gasolina o electricidad.

Una relación similar a la que permitió que en un extremo del Sáhara floreciera una de las primeras grandes civilizaciones de la Humanidad: el Antiguo Egipto. Faraones y campesinos sabían que la suerte de cada año se la jugaban con las crecidas que desbordaban el Nilo entre el final del verano y el principio del otoño. Cuando las aguas se retiraban, la tierra inundada podía cultivarse. Con las riquezas que daban aquellos excedentes agrícolas, en la arquitectura de los complejos sagrados que levantaron a sus dioses no faltaba un lago artificial.

La Policia Local d'Eivissa ha denunciat aquest dijous un taxi procedent de Palma que es trobava operant a la ciutat sense l'autorització pertinent.

El conductor del vehicle ha estat denunciat per una infracció molt greu, conforme a l'article 96.e del Reglament del Servei Municipal del Taxi, i s'enfronta a una sanció d'entre 1.001 i 6.000 euros, segons ha informat l'Ajuntament.

A més, els fets podrien ser susceptibles de l'aplicació de l'article 89.2 de la Llei 4/2014, de transports terrestres i mobilitat sostenible de Balears, que considera infracció molt greu mancar de permís municipal o no tenir-lo en vigor, com també captar clients sense comptar amb llicència.

Des del Consistori han subratllat que l'actuació d'aquest dijous posa de manifest el front comú que manté amb el Consell d'Eivissa en la lluita contra l'intrusisme, especialment durant la temporada turística, quan s'incrementa la demanda de serveis de transport.

Resclosa d'un taxi procedent de Barcelona

Aquesta actuació se suma a altres intervencions realitzades durant la temporada alta. El juliol de 2025, la Policia Local d'Eivissa també va denunciar un taxi procedent de Barcelona que estava operant il·legalment a la ciutat, dins del dispositiu reforçat desplegat durant la temporada turística.

En aquest cas, el propietari del vehicle també va ser denunciat per una infracció molt greu, amb una sanció prevista d'entre 1.001 i 6.000 euros.

La Policía Local de Eivissa ha denunciado este jueves a un taxi procedente de Palma que se encontraba operando en la ciudad sin la autorización pertinente.

El conductor del vehículo ha sido denunciado por una infracción muy grave, conforme al artículo 96.e del Reglamento del Servicio Municipal del Taxi, y se enfrenta a una sanción de entre 1.001 y 6.000 euros, según ha informado el Ayuntamiento.

Además, los hechos podrían ser susceptibles de la aplicación del artículo 89.2 de la Ley 4/2014, de transportes terrestres y movilidad sostenible de Balears, que considera infracción muy grave carecer de permiso municipal o no tenerlo en vigor, así como captar clientes sin contar con licencia.

Desde el Consistorio han subrayado que la actuación de este jueves pone de manifiesto el frente común que mantiene con el Consell d'Eivissa en la lucha contra el intrusismo, especialmente durante la temporada turística, cuando se incrementa la demanda de servicios de transporte.

Antecedente de un taxi procedente de Barcelona

Esta actuación se suma a otras intervenciones realizadas durante la temporada alta. En julio de 2025, la Policía Local de Eivissa también denunció a un taxi procedente de Barcelona que estaba operando ilegalmente en la ciudad, dentro del dispositivo reforzado desplegado durante la temporada turística.

En ese caso, el propietario del vehículo también fue denunciado por una infracción muy grave, con una sanción prevista de entre 1.001 y 6.000 euros.

L'Ajuntament de Santa Eulària des Riu ha cobrat i finalitzat en via de constrenyiment l'expedient sancionador més elevat per infracció urbanística de la història del Consistori, amb un import total recaptat d'1,78 milions d'euros.

Segons ha informat aquest dimarts l'Ajuntament, l'expedient correspon a una sanció urbanística imposada per l'execució d'obres sense la corresponent llicència municipal en un habitatge situat als voltants del polígon de Ca na Palava, com també per l'incompliment de les ordres de paralització dictades durant la tramitació del procediment.

La sanció es va imposar després de constatar-se l'execució d'una reforma integral de l'habitatge, amb més de 400 metres quadrats de superfície construïda distribuïts en dues plantes, a més de la renovació de la coberta i d'instal·lacions, el canvi d'ús d'un garatge de 54,68 metres quadrats a sala d'instal·lacions i la reforma i ampliació d'un annex existent respecte de l'habitatge principal. En conjunt, el valor estimat dels treballs fets superava els 544.000 euros.

Un dels elements determinants de l'expedient va ser que l'habitatge té una antiguitat anterior a 1956, per la qual cosa està subjecta a protecció patrimonial d'acord amb el Pla Territorial Insular (PTI). Aquesta circumstància va agreujar la quantificació de la sanció, en tractar-se d'obres no permeses en un immoble protegit patrimonialment.

Les inspeccions ofertes pels Serveis Tècnics Municipals van permetre comprovar que els treballs tenien una envergadura molt superior a les actuacions menors comunicades inicialment. Sota l'aparença de petites actuacions de mínima entitat s'havia dut a terme una reforma integral que quedava fora de la cobertura de les llicències i comunicacions prèvies presentades.

A més, durant la tramitació del procediment es va constatar en diverses ocasions que els treballs van continuar malgrat haver-se decretat la seva paralització provisional. Els fets van derivar finalment en la comissió de tres infraccions urbanístiques, una molt greu i dues greus, la qual cosa, unida al valor de les obres i a la protecció patrimonial de l'immoble, va motivar l'elevat import de la sanció.

La quantitat ara recaptada es correspon amb el cobrament íntegre del deute en període executiu. En concret, l'import es desglossa en 1,3 milions d'euros de principal, 275.707 euros de recàrrec de constrenyiments, 120.727 euros d'interessos de demora i 3.560 euros de costes del procediment, fins a assolir els 1,78 milions d'euros finalment ingressats.

Entre l'1 de gener i el 20 d'agost de 2026, el Consistori ha cobrat i finalitzat expedients en via d'apremi per un import total de 5,2 milions d'euros.

Aquesta quantitat no inclou els pagaments a compte o pagaments parcials d'expedients que continuen oberts en existir quantitats pendents de cobrament. Durant tot l'exercici 2025, els expedients de constrenyiments íntegrament cobrats i finalitzats a Santa Eulària des Riu van assolir els 7,5 milions d'euros.

El Ayuntamiento de Santa Eulària des Riu ha cobrado y finalizado en vía de apremio el mayor expediente sancionador por infracción urbanística de la historia del Consistorio, con un importe total recaudado de 1,78 millones de euros.

Según ha informado este martes el Ayuntamiento, el expediente corresponde a una sanción urbanística impuesta por la ejecución de obras sin la correspondiente licencia municipal en una vivienda situada en las inmediaciones del polígono de Ca na Palava, así como por el incumplimiento de las órdenes de paralización dictadas durante la tramitación del procedimiento.

La sanción se impuso tras constatarse la ejecución de una reforma integral de la vivienda, con más de 400 metros cuadrados de superficie construida distribuidos en dos plantas, además de la renovación de la cubierta y de instalaciones, el cambio de uso de un garaje de 54,68 metros cuadrados a sala de instalaciones y la reforma y ampliación de un anexo existente respecto de la vivienda principal. En su conjunto, el valor estimado de los trabajos realizados superaba los 544.000 euros.

Uno de los elementos determinantes del expediente fue que la vivienda tiene una antigüedad anterior a 1956, por lo que está sujeta a protección patrimonial de acuerdo con el Plan Territorial Insular (PTI). Esta circunstancia agravó la cuantificación de la sanción, al tratarse de obras no permitidas en un inmueble protegido patrimonialmente.

Las inspecciones realizadas por los Servicios Técnicos Municipales permitieron comprobar que los trabajos tenían una envergadura muy superior a las actuaciones menores comunicadas inicialmente. Bajo la apariencia de pequeñas actuaciones de escasa entidad se había llevado a cabo una reforma integral que quedaba fuera de la cobertura de las licencias y comunicaciones previas presentadas.

Además, durante la tramitación del procedimiento se constató en varias ocasiones que los trabajos continuaron pese a haberse decretado su paralización provisional. Los hechos derivaron finalmente en la comisión de tres infracciones urbanísticas, una muy grave y dos graves, lo que, unido al valor de las obras y a la protección patrimonial del inmueble, motivó el elevado importe de la sanción.

La cantidad ahora recaudada se corresponde con el cobro íntegro de la deuda en periodo ejecutivo. En concreto, el importe se desglosa en 1,3 millones de euros de principal, 275.707 euros de recargo de apremio, 120.727 euros de intereses de demora y 3.560 euros de costas del procedimiento, hasta alcanzar los 1,78 millones de euros finalmente ingresados.

Entre el 1 de enero y el 20 de agosto de 2026, el Consistorio ha cobrado y finalizado expedientes en vía de apremio por un importe total de 5,2 millones de euros.

Esta cantidad no incluye los pagos a cuenta o pagos parciales de expedientes que siguen abiertos al existir cantidades pendientes de cobro. Durante todo el ejercicio 2025, los expedientes de apremio íntegramente cobrados y finalizados en Santa Eulària des Riu alcanzaron los 7,5 millones de euros.

Entre la malesa, en un carrer proper a la costa, a Port des Torrent (Eivissa) es divisen lones, palets i altres materials precaris que aixequen desenes de barraques: es tracta d’un assentament més en una illa que s’ha convertit en els darrers anys en escenari de misèria malgrat l’enfocament turístic d’alta categoria. Ahmed té 20 anys i fa tot just tres dies que ha arribat a la Pitiüsa per començar una temporada més treballant en l’hostaleria. Durant els pròxims mesos atendrà els clients del bufet d’un dels establiments de luxe de Marina Botafoch, mentre ell dorm en una tenda de campanya al costat d’una altra quinzena de treballadors del mateix origen, en aquesta àrea boscosa del municipi de Sant Josep de sa Talaia.

El terreny no és una propietat qualsevol, sinó que pertany a l’empresària Paquita ‘Marsan’, més coneguda com la ‘casera dels famosos’, qui ha vist, en els darrers anys, com diverses de les seves finques i propietats al voltant de l’illa eren ocupades il·legalment. En alguns casos, per treballadors de les seves empreses turístiques que presumptament, segons van denunciar a elDiario.es, havien patit impagaments per part seva. L’empresària no ha respost a la petició d’informació per part d’aquest diari.

En aquesta parcel·la concreta de Cala de Bou, Francisca Sánchez Ordóñez projecta la construcció d’uns vint pisos que podrien estar destinats a l’explotació turística. La iniciativa urbanística ja ha rebut l’aprovació de la modificació necessària per part del govern municipal per començar a edificar els habitatges. Paradoxalment, sobre el sòl campestre de la parcel·la hi jau precàriament la mà d’obra necessària perquè el motor turístic, principal economia de les illes, continuï funcionant.

Sobre la figura de Paquita ‘Marsan’ recau una certa mística: el seu historial de batalles contra l’administració no es redueix, sinó que amb el temps s’engreixa. A finals del passat mes de juliol, la Policia Local de Sant Josep de sa Talaia va desmantellar una presumpta festa il·legal celebrada a la coneguda vila de luxe 'Casa Paola', situada a es Cubells, una de les mansions de l’empresària.

Sobre l’immoble, que fa anys que protagonitza festes —en alguns casos amb conegudes 'influencers', esdeveniments i polèmiques de tota mena—, pesen ordres de demolició i expedients per presumptes irregularitats urbanístiques, segons l’Ajuntament de Sant Josep i el Consell Insular. Ni això ni la manca de llicència habilitant han impedit que es continuïn comercialitzant festes sense l’autorització d’aquestes administracions.

Ara, sobre un dels seus terrenys recauen Ahmed i els seus compatriotes. El jove sahrauí ve d’Elx i, després d’acabar l’estiu, ben entrada la tardor, tornarà a la seva terra. És un dels centenars de treballadors procedents del Sàhara Occidental que, segons explica, han arribat els darrers anys a l’illa per ocupar llocs de feina a l’hostaleria i que es troben, temporada rere temporada, amb com l’allotjament es converteix en un problema cada vegada més seriós.

Una prova d’això és que, a poc més d’un quilòmetre, s’ha format un altre poblat de barraques en un antic mercadet hippy abandonat, batejat com a ‘El Gorila Hippy Market’, on ara malviuen una vintena de persones d’origen senegalès que paguen un lloguer per dormir arran de terra.

Una desena de treballadors desallotjats

Tant ells com els sahrauís que habiten en aquest reducte d’infravivendes proper a la platja de Port des Torrent s’havien instal·lat en aquests dos punts geogràfics abans que es produís, a finals de juliol, el desallotjament d’una desena de treballadors que malvivien en una estructura abandonada i grafitejada a Punta Xinxó. Formen part del paisatge decadent d’aquesta àrea turística del terme municipal de Sant Josep, que va viure els seus millors anys a la dècada dels 2000 i el 2010 amb el turisme familiar cada vegada més en declivi a l’illa del luxe.

No és la primera vegada que Ahmed es trasllada fins a Eivissa amb un propòsit laboral: des de fa dos o tres anys torna per ocupar el seu lloc de feina a les proximitats de la coneguda com a ‘milla d’or’ d’Eivissa, que concentra boutiques, negocis de iots i locals d’oci centrats en un client d’elevat poder adquisitiu.

Fa temps que empleats de negocis dels voltants són testimonis que hi ha persones vivint a la parcel·la boscosa que els serveix de casa. L’encarregada d’un restaurant proper assegura que no han molestat “mai” els veïns i té la percepció, això sí, que des del desallotjament de juliol el nombre de persones que hi viuen ha augmentat, encara que molt poc.

L’encarregada d’un restaurant proper assegura que els ‘residents’ no han molestat ‘mai’ els veïns

El jove sahrauí confessa que podria accedir a una de les habitacions que li ofereixen els seus contractants per 400 euros mensuals, però també expressa que aquest import, quan acabi la temporada, suposa molta riquesa al seu lloc d’origen. La resta d’allotjats entre pins i savines, sobretot en tendes de campanya, senten aquesta necessitat d’estalviar per, quan tornin a casa, poder ajudar les seves famílies.

Pisos que es poden explotar turísticament

Ells desconeixen —aparentment— que l’Ajuntament de Sant Josep va aprovar el passat 20 de setembre de 2025 una modificació urbanística que permetrà a la casera dels famosos, Paquita ‘Marsan’, construir allà mateix unes 20 cases o apartaments que es podran explotar turísticament, cosa que els obligarà a buscar una alternativa la pròxima vegada.

El projecte va ser presentat el 10 d’octubre de 2018 per l’arquitecte José Torres Torres, en representació de la mercantil Inversiones Hoteleras Tanit S.L., societat que administrava aleshores l’empresària malaguenya. Inversiones Hoteleras Tanit S.L. va ser absorbida el 2024 per Inversiones Hoteleras Faro S.L., en una fusió aprovada el 27 de febrer d’aquell any i inscrita al Registre Mercantil el 30 de setembre. L’administradora única de la societat que continua activa és també Sánchez Ordóñez.

El lloc on es pretenen erigir aquests pisos amb llicència és aquest terreny boscós de 13.400 metres quadrats de la costa oest de l’illa que, no obstant, no té qualificació de sòl rústic, sinó urbà. Aquest detall és, precisament, el que permetrà la construcció d’una vintena de cases o apartaments, ja que l’edificació sobre el sòl rústic està molt més limitada.

La ‘casera dels famosos’ podrà construir 20 apartaments que podrà explotar turísticament, cosa que obligarà els treballadors a buscar-se un altre lloc

D’altra banda, uns 2.200 metres quadrats del perímetre total seran cedits a l’Ajuntament, com marca la normativa en aquests casos. Altres 1.600 metres quadrats es destinaran a zones verdes, coincidint amb la zona de servitud i protecció de la delimitació maritimoterrestre, i altres 268 metres quadrats se cediran per a equipaments públics, a la cantonada sud-oest del terreny, amb accés des del carrer de Conca. Finalment, se cediran 202 metres quadrats per a voreres i altres 119 metres quadrats per a aparcaments públics.

La propietària, clau per al desallotjament

El batle del terme municipal, Vicent Roig, ha explicat a elDiario.es —en referència als terrenys ocupats de Sánchez Ordoñez— que és necessària la col·laboració per part de la propietària per desallotjar, cosa que no està succeint en el cas de Paquita, segons la seva versió. Respecte a Casa Lola o al terreny de Port des Torrent, l’edil afegeix que si no s’interposa una denúncia davant el jutjat perquè s’efectuï el desmantellament “és molt complicat actuar” administrativament.

“Ens consta que hi ha una denúncia del 2024, si no m’equivoco, però sense haver donat resultat”, ha respost i ha insistit que el consistori —governat pel PP— demana “més col·laboració per part de la propietat”. També ha afirmat que en relació amb la finca de Cala de Bou hi ha dos expedients oberts: un d’urbanístic i un altre de medi ambient, sense aportar més detalls. Així com la mateixa posseïdora.

En atenció a elDiario.es durant el desallotjament de Punta Xinxó, Roig va admetre que la mesura no resolia el problema “de fons” de la manca d’habitatge per als treballadors de temporada i va apel·lar als empresaris perquè facilitessin “allotjament digne” als seus empleats.

Per la seva banda, la polèmica empresària ha vist, en els darrers anys, com diverses de les seves propietats eren ocupades. La coneguda com a ‘casera dels famosos’ té tres viles de luxe a través de diferents societats: Casa Lola, Casa Paola i Casa Rocío. A la primera d’elles, s’han celebrat en la darrera dècada festes que reunien el famoseig i l’alta societat que estiuejava a Eivissa.

La ‘casera dels famosos’ té tres viles de luxe on ha celebrat festes amb l’alta societat de l’illa i de la resta d’Espanya

En total, 9.326 metres quadrats de bungalows, piscines i terrasses sobre els quals requeia una ordre de demolició municipal per ampliacions de la casa sense llicència que va trigar ni més ni menys que dotze anys a complir-se. Després que el 9 d’agost de 2022 entressin les màquines a la propietat per executar aquesta ordre —just quan un grup de turistes mexicans i d’altres nacionalitats descansaven a la mansió—, el procés judicial va quedar llargament suspès.

Mentre turistes estrangers descansaven en una de les seves mansions, i després de dotze anys d’espera perquè s’executés una sentència, les administracions van demolir 9.326 metres quadrats de bungalows, piscines i terrasses

Fins que la primavera passada —després de dos desnonaments de campaments de barraques als afores de la ciutat d’Eivissa— es va descobrir que l’extinta vila de famosos ara estava plena de barraques. La situació va empitjorar al juliol, quan es va denunciar un dels habitants per una presumpta agressió sexual. L’home havia ruixat, a més, un altre resident de la mansió ara convertida en un poblat de barraques amb gasolina i havia intentat calar-li foc, causant-li cremades de diversa consideració. Malgrat el caos, la propietària no s’hauria adreçat en cap moment a la Justícia per denunciar l’ocupació, segons va criticar l’Ajuntament de Sant Josep. Sense aquest tràmit, l’administració no pot executar el desnonament.

La malaguenya, en una entrevista concedida l’estiu de 2025 a Periódico de Ibiza, ja va lamentar airadament: “Tenc okupes en gairebé totes les meves propietats! A veure, tu veus com tenc la casa, m’agraden les coses belles. Jo ara quan vaig a Casa Lola, que hi vaig molt poc perquè em provoca ansietat, perquè s’ho han carregat tot, s’ho han endut tot, em van robar de tot quan hi van entrar les màquines. Aquella casa era una bellesa. Ara què? Decadència total. Això és el que ha fet l’Administració”.

Tenc okupes en gairebé totes les meves propietats! A veure, tu veus com tenc la casa, m’agraden les coses belles. Jo ara quan vaig a Casa Lola, que hi vaig molt poc perquè em provoca ansietat, perquè s’ho han carregat tot, s’ho han endut tot, em van robar de tot quan hi van entrar les màquines. Aquella casa era una bellesa. Ara què? Decadència total. Això és el que ha fet l’Administració”, va dir l’empresària fa anys a la premsa local

Sánchez Ordóñez, que ha presumit en diverses ocasions de la seva amistat amb els expresidents González i Aznar, no ha dubtat a comptar, per solucionar els problemes d’ocupació, amb els serveis de D&S Desokupa. Així ho va fer uns mesos abans d’aquestes polèmiques declaracions davant la premsa local, quan 30 persones —presumptes treballadors de l’empresària que haurien patit impagaments— van ser desallotjades d’un antic complex turístic batejat per l’empresària com ‘El Rancho’, a es Canar.

Embolics judicials interminables

Els embolics de Paquita amb la Justícia semblen no tenir fi. L’últim esdeveniment en aquest sentit va ser fa poc més de dos mesos, quan el 18 de juny el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) va anul·lar per un defecte de forma una multa de 200.000 euros imposada per una festa celebrada a Casa Lola el juliol de 2020, en plena pandèmia.

Però la polèmica empresària no ha tingut sort amb el sistema judicial i les autoritats en totes les ocasions. El 2013, agents de la Policia Nacional i l’Agència Tributària van anar a buscar-la a la discoteca Pacha, al port d’Eivissa, per defraudar Hisenda 867.469 euros, delicte fiscal pel qual va passar gairebé un any entre reixes.

La casera dels famosos va estar gairebé un any a la presó per un delicte fiscal.

La majoria dels embolics judicials de Sánchez Ordoñez van començar per infraccions urbanístiques que amb el temps han generat una llarga llista. El passat 6 de març, el TSJIB va confirmar finalment la condemna imposada a l’empresària per incomplir l’ordre d’enderrocament de les construccions il·legals de Casa Lola.

Des de 2011, l’empresària havia ignorat els expedients disciplinaris oberts per l’Ajuntament de Sant Josep, amb l’excepció de la seva col·laboració en la gestió de l’enderrocament de Casa Paola. A més, ella i la seva filla i també sòcia Rocío Martín van ser condemnades per l’Audiència Provincial de Palma a una multa de 2.920 euros per emprar obrers que no estaven donats d’alta a la Seguretat Social.

Entre la maleza, en una calle cercana a la costa, en Port des Torrent (Eivissa) se divisan lonas, palés y otros materiales precarios que levantan decenas de chabolas: se trata de un asentamiento más en una isla que se ha convertido en los últimos años en escenario de miseria a pesar del enfoque turístico de alta categoría. Ahmed tiene 20 años y hace apenas tres días que ha llegado a la pitiusa para empezar una temporada más trabajando en la hostelería. Durante los próximos meses atenderá a los clientes del buffet de uno de los establecimientos de lujo de Marina Botafoch, mientras él duerme en una tienda de campaña junto a otra quincena de trabajadores del mismo origen, en este área boscosa del municipio de Sant Josep de sa Talaia.

El terreno no es una propiedad cualquiera, sino que pertenece a la empresaria Paquita ‘Marsan’, más conocida como la ‘casera de los famosos’, quien ha visto, en los últimos años, cómo varias de sus fincas y propiedades alrededor de la isla eran ocupadas ilegalmente. En algunos casos, por trabajadores de sus empresas turísticas que presuntamente, según denunciaron a elDiario.es, habían sufrido impagos por su parte. La empresaria no ha respondido a la petición de información por parte de este periódico.

En esta parcela concreta de Cala de Bou, Francisca Sánchez Ordóñez proyecta la construcción de alrededor de veinte pisos que podrían ser destinados a la explotación turística. La iniciativa urbanística ya ha recibido la aprobación de la modificación necesaria por parte del gobierno municipal para empezar a edificar las viviendas. Paradójicamente, sobre el suelo campestre de la parcela yace precariamente la mano de obra necesaria para que el motor turístico, principal economía de las islas, siga funcionando.

Sobre la figura de Paquita ‘Marsan’ recae cierta mística: su historial de batallas contra la administración no se reduce, sino que con el tiempo engorda. A finales del pasado mes de julio, la Policía Local de Sant Josep de sa Talaia desmanteló una presunta fiesta ilegal celebrada en la conocida villa de lujo 'Casa Paola', situada en es Cubells, una de las mansiones de la empresaria.

Sobre el inmueble, que lleva años protagonizando fiestas -en algunos casos con conocidas 'influencers', eventos y polémicas de todo tipo-, pesan órdenes de demolición y expedientes por presuntas irregularidades urbanísticas, según el Ajuntament de Sant Josep y el Consell Insular. Ni ello ni la falta de licencia habilitante han impedido que se sigan comercializando fiestas sin la autorización de dichas administraciones.

Ahora, sobre uno de sus terrenos recaen Ahmed y sus compatriotas. El joven saharaui viene de Elche y, tras finalizar el verano, bien entrado el otoño, regresará a su tierra. Es uno de los cientos de trabajadores procedentes del Sáhara Occidental que, según cuenta, han llegado en los últimos años a la isla para ocupar puestos en la hostelería y que se encuentran, temporada tras temporada, con cómo el alojamiento se convierte en un problema cada vez más serio.

Prueba de ello es que, a poco más de un kilómetro, se ha formado otro poblado chabolista en un antiguo mercadillo hippy abandonado, bautizado como ‘El Gorila Hippy Market’ donde ahora malviven una veintena de personas de origen senegalés que pagan un alquiler por dormir a ras de suelo.

Una decena de trabajadores desalojados

Tanto ellos como los saharauis que habitan en este reducto de infraviviendas cercano a la playa de Port des Torrent se habían asentado en estos dos puntos geográficos antes de que se produjera, a finales de julio, el desalojo de una decena de trabajadores que malvivían en una estructura abandonada y grafiteada en Punta Xinxó. Forman parte del decadente paisaje de esta área turística del término municipal Sant Josep, que vivió sus mejores años en la década de los 2000 y el 2010 con el turismo familiar cada vez más en declive en la isla del lujo.

No es la primera vez que Ahmed se traslada hasta Eivissa con un propósito laboral: desde hace dos o tres años vuelve para ocupar su puesto en las proximidades de la conocida como ‘milla de oro’ de Eivissa que concentra boutiques, negocios de yates y locales de ocio centrados en un cliente de elevado poder adquisitivo.

Hace tiempo que empleados de negocios de los alrededores son testigos de que hay personas viviendo en la parcela boscosa que les sirve de casa. La encargada de un restaurante cercano asegura que no han molestado “nunca” a los vecinos y tiene la percepción, eso sí, que desde el desalojo de julio el número de personas que viven allí ha aumentado, aunque muy poco.

La encargada de un restaurante cercano asegura que los 'residentes' no han molestado 'nunca' a los vecinos

El joven saharahui confiesa que podría acceder a una de las habitaciones que le ofrecen sus contratantes por 400 euros mensuales, pero también expresa que ese importe, cuando termine la temporada, supone mucha riqueza en su lugar de origen. El resto de alojados entre pinos y sabinas, sobre todo en tiendas de campaña, sienten esa necesidad de ahorrar para, cuando vuelvan a casa, poder ayudar a sus familias.

Pisos que se pueden explotar turísticamente

Ellos desconocen -aparentemente- que el Ayuntamiento de Sant Josep aprobó el pasado 20 de septiembre de 2025 una modificación urbanística que permitirá a la casera de los famosos, Paquita ‘Marsan’, construir allí mismo unas 20 casas o apartamentos que se podrán explotar turísticamente, lo que les obligará a buscar una alternativa la próxima vez.

El proyecto fue presentado el 10 de octubre de 2018 por el arquitecto José Torres Torres, en representación de la mercantil Inversiones Hoteleras Tanit S.L., sociedad que administraba entonces la empresaria malagueña. Inversiones Hoteleras Tanit S.L. fue absorbida en 2024 por Inversiones Hoteleras Faro S.L., en una fusión aprobada el 27 de febrero de ese año e inscrita en el Registro Mercantil el 30 de septiembre. La administradora única de la sociedad que sigue activa es también Sánchez Ordóñez.

El lugar donde se pretenden erigir estos pisos con licencia es este terreno boscoso de 13.400 metros cuadrados de la costa oeste de la isla que, sin embargo, no tiene calificación de suelo rústico, sino urbano. Este detalle es, precisamente, el que permitirá la construcción de una veintena de casas o apartamentos, ya que la edificación sobre el suelo rústico está muchísimo más limitada.

La 'casera de los famosos' podrá construir 20 apartamentos que podrá explotar turísticamente, lo que obligará a los trabajadores a buscarse otro lugar

Por otro lado, unos 2.200 metros cuadrados del perímetro total serán cedidos al Ayuntamiento, como marca la normativa en estos casos. Otros 1.600 metros cuadrados se destinarán a zonas verdes, coincidiendo con la zona de servidumbre y protección de la delimitación marítimo-terrestre y otros 268 metros cuadrados se cederán para equipamientos públicos, en la esquina suroeste del terreno, con acceso desde la calle de Conca. Finalmente, se cederán 202 metros cuadrados para aceras y otros 119 metros cuadrados para aparcamientos públicos.

La propietaria, clave para el desalojo

El alcalde del término municipal, Vicent Roig, ha explicado a elDiario.es -en referencia a los terrenos ocupados de Sánchez Ordoñez- que es necesaria la colaboración por parte de la propietaria para desalojar, algo que no está sucediendo en el caso de Paquita, según su versión. Respecto a Casa Lola o al terreno de Port des Torrent, el edil añade que si no se interpone una denuncia ante el juzgado para que se efectúe el desmantelamiento “es muy complicado actuar” administrativamente.

“Nos consta que hay una denuncia del 2024, si no me equivoco, pero sin haber dado resultado”, ha respondido y ha insistido en que el Consistorio -gobernado por el PP- pide “más colaboración por parte de la propiedad”. También ha afirmado que en relación a la finca de Cala de Bou hay dos expedientes abiertos: uno urbanístico y otro de medio ambiente, sin aportar más detalles. Así como la misma poseedora.

En atención a elDiario.es durante el desalojo de Punta Xinxó, Roig admitió que la medida no resolvía el problema de “fondo” de la falta de vivienda para los trabajadores de temporada y apeló a los empresarios para que facilitaran “alojamiento digno” a sus empleados.

Por su parte, la polémica empresaria ha visto, en los últimos años, cómo varias de sus propiedades eran ocupadas. La conocida como ‘casera de los famosos’ tiene tres villas de lujo a través de distintas sociedades: Casa Lola, Casa Paola y Casa Rocío. En la primera de ellas, se han celebrado en la última década fiestas que reunían al famoseo y a la alta sociedad que veraneaba en Eivissa.

La ‘casera de los famosos’ tiene tres villas de lujo donde ha celebrado fiestas con la alta sociedad de la isla y el resto de España

En total, 9.326 metros cuadrados de bungalows, piscinas y terrazas sobre los que recaía una orden de demolición municipal por ampliaciones de la casa sin licencia que tardó nada más y nada menos que doce años en cumplirse. Después de que el 9 de agosto de 2022 entraran las máquinas a la propiedad para ejecutar esta orden -justo cuando un grupo de turistas mexicanos y de otras nacionalidades descansaban en la mansión-, el proceso judicial quedó largamente suspendido.

Mientras turistas extranjeros descansaban en una de sus mansiones, y tras doce años de espera para que se ejecutara una sentencia, las administraciones demolieron 9.326 metros cuadrados de bungalows, piscinas y terrazas

Hasta que la primavera pasada -tras dos desahucios de campamentos chabolistas en la periferia de la ciudad de Eivissa- se averiguó que la extinta villa de famosos estaba ahora repleta de barracas. La situación empeoró en julio, cuando se denunció a uno de los moradores por una presunta agresión sexual. El hombre había rociado además a otro residente en la mansión ahora chabolista con gasolina y le había intentado prender fuego, causándole quemaduras de distinta consideración. A pesar del caos, la propietaria no se habría dirigido en ningún momento a la Justicia para denunciar la ocupación, según criticó el Ayuntamiento de Sant Josep. Sin ese trámite, la administración no puede ejecutar el desahucio.

La malagueña, en una entrevista concedida en el verano de 2025 a Periódico de Ibiza, ya lamentó airadamente: “¡Tengo okupas en casi todas mis propiedades! Vamos a ver, tú ves como tengo la casa, me gustan las cosas bellas. Yo ahora cuando voy a Casa Lola, que voy muy poco porque me provoca ansiedad, porque se lo han cargado todo, se han llevado todo, me robaron de todo cuando entraron las máquinas. Esa casa era una belleza ¿Ahora qué? Decadencia total. Eso es lo que ha hecho la Administración”.

'Tengo okupas en casi todas mis propiedades! Vamos a ver, tú ves como tengo la casa, me gustan las cosas bellas. Yo ahora cuando voy a Casa Lola, que voy muy poco porque me provoca ansiedad, porque se lo han cargado todo, se han llevado todo, me robaron de todo cuando entraron las máquinas. Esa casa era una belleza ¿Ahora qué? Decadencia total. Eso es lo que ha hecho la Administración', dijo la empresaria hace años en la prensa local

Sánchez Ordóñez, que ha presumido en varias ocasiones de su amistad con los ex presidentes González y Aznar, no ha dudado en contar, para solucionar los problemas de ocupación, con los servicios de D&S Desokupa. Así lo hizo unos meses antes de estas polémicas declaraciones ante la prensa local, cuando 30 personas -presuntos trabajadores de la empresaria que habrían sufrido impagos- fueron desalojadas de un antiguo complejo turístico bautizado por la empresaria como ‘El Rancho’, en es Canar.

Líos judiciales interminables

Los líos de Paquita con la Justicia parecen no tener fin. El último acontecimiento en ese sentido fue hace poco más de dos meses, cuando el 18 de junio el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) anuló por un defecto de forma una multa de 200.000 euros impuesta por una fiesta celebrada en Casa Lola en julio de 2020, en plena pandemia.

Pero la polémica empresaria no ha tenido suerte con el sistema judicial y las autoridades en todas las ocasiones. En 2013, agentes de la Policía Nacional y la Agencia Tributaria fueron a buscarla a la discoteca Pacha, en el puerto de Eivissa, por defraudar a Hacienda 867.469 euros, delito fiscal por el que pasó casi un año entre rejas.

La casera de los famosos estuvo casi un año en la cárcel por un delito fiscal

La mayoría de los jaleos judiciales de Sánchez Ordoñez empezaron por infracciones urbanísticas que con el tiempo han generado una larga lista. El pasado 6 de marzo, el TSJIB confirmó finalmente la condena impuesta a la empresaria por incumplir la orden de derribo de las construcciones ilegales de Casa Lola.

Desde 2011, la empresaria había ignorado los expedientes disciplinarios abiertos por el Ajuntament de Sant Josep, con la excepción de su colaboración en la gestión del derribo de Casa Paola. Además, ella y su hija y también socia Rocío Martín fueron condenadas por la Audiencia Provincial de Palma a una multa de 2.920 euros por emplear a obreros que no estaban dados de alta en la Seguridad Social.

El camí cap a una estreta platja de Portinatx serpenteja des de dalt de la carretera i implica passar per un aparcament, unes escales de color terracota i un restaurant de luxe. Tot això forma part d’un hotel de cinc estrelles que va obrir les seves portes el juliol passat i que abasta bona part del litoral. De fet, l’accés a la cala, de dimensions reduïdes i sense nom, obliga a passar per l’allotjament, inspirat en els colors i l’estil del desert marroquí d’Agafay i l’edificació del qual arriba gairebé fins a l’arena.

Allà, un socorrista controla, des d’una cadira, el mar. És un treballador d’una empresa externa contractada per l’hotel, explica en ser preguntat per aquest diari. Fins fa poc, no treballaven a Portinatx —continua—, però aquest estiu la companyia té socorristes en tres allotjaments d’alt standing de la zona vacacional. Un d’ells és el Barceló Portinatx, ubicat a uns 20 metres de la platja.

La majoria dels turistes que són a la cala davant del Nômade són clients de l’establiment de luxe. Entre ells, David, un parisenc que viatja amb la seva dona i el seu fill petit. Han vingut a passar les seves vacances primer en una vila que han llogat amb uns amics i ara passen quatre dies a l’hotel, tot i que els ha “decebut” una mica el servei pel preu que han pagat.

De fet, la majoria de les ressenyes que acumula l’hotel a la plataforma Booking —on amb prou feines assoleix una puntuació de quatre punts sobre deu— són negatives, malgrat la seva alta categoria. L’aparcament de l’allotjament és exclusiu per a clients i compta amb vigilància —està dins de la servitud de protecció de Costes, que inclou alguns terrenys privats—. No obstant, cal travessar-lo per arribar fins a la cala, que no compta amb senyalització pública.

Dues nits per a dues persones al Nômade Temple Ibiza, ubicat entre Cala Xarraca i Portinatx, ronden en ple mes d’agost els 2.600 euros, escollint l’opció d’habitació més barata. En el cas de les suites amb millors vistes, l’allotjament s’encareix fins a gairebé els 6.000 euros per parella. Malgrat que els preus descendeixen lleument en temporada més baixa, sobretot a finals de setembre, continuen estant per sobre dels 1.600 euros.

Una filosofia vinculada al “creixement personal”

La cadena va ser impulsada per l’empresari argentí Antonio de la Rúa —fill de l’expresident argentí Fernando de la Rúa i exparella de la cantant Shakira— després de desenvolupar complexos turístics a Tulum i Holbox (Mèxic) i que ha triat Eivissa i Madrid per iniciar el seu desembarcament a Europa.

La seva proposta va molt més enllà de l’allotjament. A la capital ocupa un edifici històric reconvertit en hotel de cinc estrelles, mentre que al territori insular s’ha instal·lat a Portinatx amb un establiment on l’experiència gira al voltant del benestar, la natura i l’espiritualitat.

Meditació, banys de gel, sessions de DJ, gastronomia, programes de benestar i fins i tot una llista oficial de reproducció a Spotify formen part de l’univers que comercialitza la marca. En la seva pròpia presentació, Nômade assegura que busca que el visitant “no només descobreixi una destinació, sinó que emprengui un viatge de transformació personal”.

El discurs connecta amb una filosofia turística molt similar a la que des de fa anys utilitzen nombrosos establiments d’alta gamma a Eivissa i que passa per vendre una experiència associada a un estil de vida molt concret, vinculat a un hippisme cada vegada més glamurós. Nômade Temple no ha respost a la consulta d’elDiario.es. L’Ajuntament de Sant Joan tampoc ha contestat les preguntes d’aquest diari abans de la publicació d’aquest reportatge.

En la seva primera temporada en funcionament, un asfixiant matí d’agost, els empleats pugen i baixen per les escales —de color terra, que pretenen integrar-se al màxim possible en l’entorn natural que les envolta— que serpentegen des de la piscina de grans dimensions fins al xiringuito que precedeix la recòndita cala. El camí passa pel spa —obert a turistes de fora de l’hotel— i també pel restaurant, batejat com a 4 Fuegos i amb el seu propi concepte.

Un cambrer col·loca uns coixins de grans dimensions a terra arenós d’una terrassa de pedra que s’alça sobre la platja. Un altre treballador acaba de recollir els mats que acaben d’utilitzar els hostes per unir-se a la classe de ioga impartida al matí. La següent activitat és nocturna: un bany conjunt a la llum de la Lluna, detalla a elDiario.es una altra empleada.

L’existència d’una propietat privada al voltant d’una platja no està prohibida per si mateixa. Hi pot haver terrenys privats limítrofs amb el domini públic marítim-terrestre. El que no pot fer el propietari és convertir de facto la platja en un espai inaccessible al públic. L’impediment de privatitzar una platja —com passa en llocs com Cuba o la Riviera Maya— està regulat a Espanya per la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes, a través del seu article 33.1.

L’existència d’una propietat privada al voltant d’una platja no està prohibida, però el propietari no pot convertir de facto la platja en un espai inaccessible al públic

La normativa estableix la servitud d’accés públic i gratuït al mar i obliga a preveure accessos suficients i assenyala que aquests han d’estar “senyalitzats i oberts a l’ús públic”, recull. Una cosa que no es compleix en el cas de la recòndita cala del Nômade, que explica el següent a la seva pàgina web: “L’hotel ofereix accés directe a una preciosa cala”.

La transformació de Portinatx

Portinatx és, des de fa gairebé una dècada, un enclavament entregat als hotels ‘Adults Only’ —només adults— cada vegada més luxosos, una tendència que va començar als anys 2000 i que des d’aleshores ha anat in crescendo. Anteriorment, l’enclavament estava enfocat principalment al turisme familiar, sobretot a famílies del nord d’Europa, però progressivament es va anar reconvertint en una àrea més pensada per a establiments hotelers d’alta categoria. En els darrers anys, comerciants i petits empresaris de la zona han lamentat el gir —que a més és general a l’illa— cap al luxe i la pèrdua de visitants de classe treballadora.

Portinatx estava enfocat principalment al turisme familiar, però progressivament es va anar reconvertint en una àrea més pensada per a establiments hotelers d’alta categoria

L’èxit d’aquest model es reflecteix, almenys en aquesta punta d’Eivissa, en el fet que l’ocupació ha mantingut bones xifres durant tota la temporada. En un altre hotel d’elevada categoria ubicat darrere del Nômade —més antic que aquest, vinculat a un concepte de sostenibilitat, però erigit igualment a escassíssims metres de la costa— un treballador explica a elDiario.es que el mateix: les habitacions han estat durant l’estiu plenes de clients.

La petita península que dibuixa sobre el mapa parteix de Portinatx —amb la torre defensiva a l’extrem, mirant cap a la costa catalana— ha patit una metamorfosi dràstica en menys d’un segle. El 1956, abans que les Pitiüses detonessin en un boom turístic, aquest territori septentrional només albergava vegetació autòctona i al mar no s’hi divisava cap embarcació.

Els primers turistes de sol i platja

“Portinatx està situat en una zona molt estratègica, al voltant de tres platges: s’Arenal Gran, s’Arenal Petit i es Portitxol, que abans servia per exportar productes dels camps agrícoles cap a Mallorca i la ciutat”, explica l’expert en Turisme Maurici Cuesta.

A més d’aquestes exportacions, el port de Portinatx va servir per al contraban fins que als anys 50 van començar a arribar els primers turistes, que sobretot eren valencians i catalans que viatjaven des de la Península, però també estrangers.

Va ser llavors quan van començar a emergir els primers quioscos —com s’anomena els xiringuitos de platja a les Pitiüses—, que més tard es van convertir en restaurants amb apartaments a les plantes superiors fins que als anys seixanta van començar a construir-se els primers hotels.

En aquell moment, hi va haver un augment considerable del nombre de places turístiques a Eivissa que s’ocupaven de la mà de touroperadors europeus qui fomentaren a l’illa el turisme de sol i platja, que requeria serveis com hamaques i para-sols. Empresaris amb terrenys agrícoles de la costa amb poc valor van encapçalar el canvi, que van finançar amb el que es va denominar crèdit turístic, impulsat per l’Estat.

Va ser un moment en què peninsulars que s’havien traslladat van començar a construir petits xalets al centre de Portinatx. Aleshores era una localitat pràcticament aïllada, amb escasses connexions de transport públic amb la ciutat d’Eivissa i uns llaços amb l’exterior que depenien de la vida burocràtica i escolar.

“La construcció de la via va permetre que es desenvolupés el litoral, també als voltants turístics de la badia de Cala Xarraca i Cala Xuclar”, assenyala Cuesta. L’expert recorda que a prop, a Cala d’en Serra, es va projectar el macrocomplex turístic dissenyat per l’arquitecte català Josep Lluis Sert, que va acabar abandonant i sobre el qual ara pesa una ordre de demolició.

A mitjans dels vuitanta —com mostra el visualitzador del Cadastre, amb dades sobre creixement urbanístic— s’hi apreciaven nombroses embarcacions a la badia i les primeres construccions destinades a la indústria hotelera en les quals van invertir els residents i els hotelers locals. Entre elles, es van edificar els antics apartaments que més tard es van convertir en el complex de luxe que ara forma part de la cadena de De La Rúa.

Tot i que l’àrea turística —la més important del municipi de Sant Joan de Labritja, inclosa en el Pla d’Ordenació Turística (POT)— és avui logísticament més accessible, cada vegada està més vinculada a nous poders econòmics. Un canvi que ja ha transformat, d’altra banda, altres punts homòlegs de l’illa com, per exemple, es Canar, a Santa Eulària. “Fins no fa gaire, els negocis encara eren de famílies de Portinatx, una cosa que continua succeint en el cas dels serveis de platja”, observa l’expert turístic. Però hi ha “altres monstres” —com els hotels de luxe— que han engolit la costa.

El camino hacia una angosta playa de Portinatx serpentea desde lo alto de la carretera e involucra el paso por un aparcamiento, unas escaleras de color terracota y un restaurante de lujo. Todo ello forma parte de un hotel de cinco estrellas que abrió sus puertas el pasado mes de julio y que abarca buena parte del litoral. De hecho, el acceso a la cala, de reducidas dimensiones y sin nombre, obliga a pasar por el alojamiento, inspirado en los colores y el estilo del desierto marroquí de Agafay y cuya edificación llega casi hasta la arena.

Allí, un socorrista controla, desde una silla, el mar. Es un trabajador de una empresa externa contratada por el hotel, explica al ser preguntado por este diario. Hasta hace poco, no trabajaban en Portinatx —continúa—, pero este verano la compañía tiene socorristas en tres alojamientos de alto standing de la zona vacacional. Uno de ellos es el Barceló Portinatx, ubicado a unos 20 metros de la playa.

La mayoría de los turistas que están en la cala frente al Nômade son clientes del establecimiento de lujo. Entre ellos, David, un parisino que viaja junto a su mujer y su hijo pequeño. Han venido a pasar sus vacaciones primero en una villa que han alquilado junto a unos amigos y ahora pasan cuatro días en el hotel, aunque les ha “decepcionado” un poco el servicio por el precio que han pagado.

La mayoría de las reseñas que acumula el hotel en la plataforma Booking —donde apenas alcanza una nota de cuatro puntos sobre diez— son negativas, a pesar de su alta categoría. El aparcamiento del alojamiento es exclusivo para clientes y cuenta con vigilancia —está dentro de la servidumbre de protección de Costas, que incluye algunos terrenos privados—. Sin embargo, hay que cruzarlo para llegar hasta la cala, que no cuenta con señalización pública.

Dos noches para dos personas en el Nômade Temple Ibiza, ubicado entre Cala Xarraca y Portinatx, rondan en pleno mes de agosto los 2.600 euros, eligiendo la opción de habitación más barata. En el caso de las suites con mejores vistas, el alojamiento se encarece hasta casi los 6.000 euros por pareja. A pesar de que los precios descienden levemente en temporada más baja, sobre todo a finales de septiembre, siguen estando por encima de los 1.600 euros.

Una filosofía vinculada al “crecimiento personal”

La cadena fue impulsada por el empresario argentino Antonio de la Rúa —hijo del expresidente argentino Fernando de la Rúa y expareja de la cantante Shakira— después de desarrollar complejos turísticos en Tulum y Holbox (México) y ha elegido Eivissa y Madrid para iniciar su desembarco en Europa.

Su propuesta va mucho más allá del alojamiento. En la capital ocupa un edificio histórico reconvertido en hotel de cinco estrellas, mientras que en el territorio insular se ha instalado en Portinatx con un establecimiento donde la experiencia gira alrededor del bienestar, la naturaleza y la espiritualidad.

Meditación, baños de hielo, sesiones de DJ, gastronomía, programas de bienestar e incluso una lista oficial de reproducción en Spotify forman parte del universo que comercializa la marca. En su propia presentación, Nômade asegura que busca que el visitante “no solo descubra un destino, sino que emprenda un viaje de transformación personal”.

El discurso conecta con una filosofía turística muy similar a la que desde hace años utilizan numerosos establecimientos de alta gama en Eivissa y que pasa por vender una experiencia asociada a un estilo de vida muy concreto, vinculado a un hippismo cada vez más glamuroso. Nômade Temple no ha respondido a la consulta de elDiario.es. El Ayuntamiento de Sant Joan tampoco ha contestado a las preguntas de este periódico antes de la publicación de este reportaje.

En su primera temporada en funcionamiento, una asfixiante mañana de agosto, los empleados suben y bajan por las escaleras —de color tierra, que pretenden integrarse lo máximo posible en el entorno natural que las envuelve— que serpentean desde la piscina de grandes dimensiones hasta el chiringuito que precede a la recóndita cala. El camino pasa por el spa —abierto a turistas de fuera del hotel— y también por el restaurante, bautizado como 4 Fuegos y con su propio concepto.

Un camarero coloca unos cojines de grandes dimensiones en el suelo arenisco de una terraza de piedra que se alza sobre la playa. Otro trabajador acaba de recoger los mats que acaban de utilizar los huéspedes para unirse a la clase de yoga impartida por la mañana. La siguiente actividad es nocturna: un baño conjunto a la luz de la Luna, detalla a elDiario.es otra empleada.

La existencia de una propiedad privada alrededor de una playa no está prohibida por sí misma. Puede haber terrenos privados colindantes con el dominio público marítimo-terrestre. Lo que no puede hacer el propietario es convertir de facto la playa en un espacio inaccesible al público. El impedimento de privatizar una playa —como ocurre en lugares como Cuba o la Riviera Maya— está regulado en España por la Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas, a través de su artículo 33.1.

La existencia de una propiedad privada alrededor de una playa no está prohibida, pero el propietario no puede convertir de facto la playa en un espacio inaccesible al público

La normativa establece la servidumbre de acceso público y gratuito al mar y obliga a prever accesos suficientes y señala que estos deben estar “señalizados y abiertos al uso público”, recoge. Algo que no se cumple en el caso de la recóndita cala del Nômade, que explica lo siguiente en su página web: “El hotel ofrece acceso directo a una preciosa cala”.

La transformación de Portinatx

Portinatx es, desde hace casi una década, un enclave entregado a los hoteles ‘Adults Only’ —solo adultos— cada vez más lujosos, una tendencia que empezó en los años 2000 y que desde entonces ha ido in crescendo. Anteriormente, el enclave estaba enfocado principalmente al turismo familiar, sobre todo a familias del norte de Europa, pero progresivamente se fue reconvirtiendo en un área más pensada para establecimientos hoteleros de alta categoría. En los últimos años, comerciantes y pequeños empresarios de la zona han lamentado el giro —que además es general en la isla— hacia el lujo y la pérdida de visitantes de clase trabajadora.

Portinatx estaba enfocado principalmente al turismo familiar, pero progresivamente se fue reconvirtiendo en un área más pensada para establecimientos hoteleros de alta categoría

El éxito de este modelo se refleja, por lo menos en esta punta de Eivissa, en que la ocupación ha mantenido buenas cifras en todo lo que va de temporada. En otro hotel de elevada categoría ubicado detrás del Nômade —más antiguo que el mismo, vinculado a un concepto de sostenibilidad, pero erigido igualmente a escasísimos metros de la costa— un trabajador explica a elDiario.es que lo mismo: las habitaciones han estado durante el verano llenas de clientes.

La pequeña península que dibuja sobre el mapa parte de Portinatx —con la torre defensiva en el extremo, mirando hacia la costa catalana— ha sufrido una metamorfosis drástica en menos de un siglo. En 1956, antes de que las Pitiusas detonaran en un boom turístico, este territorio septentrional solo albergaba vegetación autóctona y en el mar no se divisaba ninguna embarcación.

Los primeros turistas de sol y playa

“Portinatx está situado en una zona muy estratégica, alrededor de tres playas: s’Arenal Gran, s’Arenal Petit i es Portitxol, que antes servía para exportar productos de los campos agrícolas hacia Mallorca y la ciudad”, explica el experto en Turismo Maurici Cuesta.

Además de para estas exportaciones, el puerto de Portinatx sirvió para el contrabando hasta que en los años 50 empezaron a llegar los primeros turistas, que sobre todo eran valencianos y catalanes que viajaban desde la Península, pero también extranjeros.

Fue entonces cuando empezaron a emerger los primeros quioscos —como se denomina a los chiringuitos de playa en las Pitiusas—, que más tarde se convirtieron en restaurantes con apartamentos en las plantas superiores hasta que en los años sesenta empezaron a construirse los primeros hoteles.

En ese momento, hubo un aumento considerable del número de plazas turísticas en Eivissa que se ocupaban de la mano de touroperadores europeos que fomentaban en la isla el turismo de sol y playa, que requería servicios como hamacas y sombrillas. Empresarios con terrenos agrícolas de la costa con poco valor encabezaron el cambio, que financiaron con el que se denominó crédito turístico, impulsado por el Estado.

Fue un momento en que peninsulares que se habían trasladado empezaron a construir pequeños chalets en el centro de Portinatx. Entonces era una localidad prácticamente aislada, con escasas conexiones de transporte público con la ciudad de Eivissa y unos lazos con el exterior que dependían de la vida burocrática y escolar.

“La construcción de la vía permitió que se desarrollara el litoral, también en los alrededores turísticos de la bahía de Cala Xarraca y Cala Xuclar”, señala Cuesta. El experto recuerda que cerca, en Cala d’en Serra, se proyectó el macrocomplejo turístico diseñado por el arquitecto catalán Josep Lluis Sert, que terminó abandonando y sobre el que ahora pesa una orden de demolición.

A mediados de los ochenta —como plasma el visualizador del Catastro, con datos sobre crecimiento urbanístico— se apreciaban numerosos barcos en la bahía y las primeras construcciones destinadas a la industria hotelera en las que invirtieron los residentes y los hoteleros locales. Entre ellas, se edificaron los antiguos apartamentos que más tarde se convirtieron en el complejo de lujo que ahora forma parte de la cadena de De La Rúa.

A pesar de que el área turística —la más importante del municipio de Sant Joan de Labritja, incluida en el Plan de Ordenación Turística (POT)— es hoy logísticamente más accesible, cada vez está más vinculada a nuevos poderes económicos. Un cambio que ya ha transformado, por otro lado, otros puntos homólogos de la isla como, por ejemplo, es Canar, en Santa Eulària. “Hasta no hace mucho, los negocios eran aún de familias de Portinatx, algo que sigue sucediendo en el caso de los servicios de playa”, observa el experto turístico. Pero hay “otros monstruos” —como los hoteles de lujo— que han engullido la costa.

Deixaven la família enrere i viatjaven durant diversos dies fins a la costa, buscant un port per embarcar-se cap al desconegut. Més d’un, de fet, no havia vist mai la mar. Els tripulants només sabien que anaven a una illa per passar-hi l’estiu, molt lluny de casa. Algú més poderós els havia reclutat posant-los davant la pastanaga del botí que podrien repartir-se si la feina sortia com esperaven els caps. D’entrada, la proposta sonava bé i tampoc no s’hi podien negar: eren serfs d’algun senyor. Pareixia un pla sense fissures, una manera d’aprofitar els mesos menys productius de l’any. Entre el final de la primavera i el principi de la tardor, les terres de conreu demanaven una treva. Entre la collita del gra i la verema, els pagesos anaven a la guerra.

La història té gairebé vuit-cents anys d’antiguitat, però ressona molt més a prop en el temps. Podria resumir el viatge d’anada i tornada —del poble a les Illes Balears— que van fer durant molts estius del segle XX —des de principis dels seixanta fins ben entrats els vuitanta— els peninsulars —del terç sud: andalusos, extremenys, manxecs, murcians— que engrossien les files dels hotels, els restaurants i les obres en construcció. Hi ha un cert paral·lelisme entre el boom turístic i la invasió de l’arxipèlag per les hosts de Jaume I. Sobretot en el cas d’Eivissa i Formentera.

Els regnes cristians no tenien exèrcits professionals, però era tan gran l’interès per aconseguir noves terres de conreu, més fèrtils, que la gent del camp estava acostumada a guerrejar perquè era el que es feia a l’estiu. Jaume I, que tenia molts coneixements militars gràcies a la seua educació amb els templers, és un exemple de com aconseguir el suport de molts dels seus nobles, cadascun dels quals controlava les seves pròpies hosts i es movia pels seus interessos particulars, per finançar les seves campanyes. Com se sol dir en llenguatge bèl·lic, abans de projectar la força, l’has de generar. Per això, abans de les conquestes de Mallorca, València o aquesta illa, se signaven contractes en què, a més de les clàusules que establien els possibles repartiments de terres i béns, també hi havia terminis. Molt estrictes. Si no es complien, quedaven sense vigència.

Ho explica José María Prats Marí. Oficial del Cos General de l’Armada, va passar dècades al comandament d’avions militars. Per exemple, transportant personalment els correus lacrats amb què Narcís Serra, ministre de Defensa socialista, va ordenar als alts comandaments de l’Exèrcit espanyol que participassin en la primera Guerra del Golf (agost de 1990), després de la invasió iraquiana de Kuwait. Des que es va jubilar, el seu coneixement de l’operativa militar —es va formar en la matèria en escoles del Regne Unit i després hi va impartir classes— l’ha portat a escriure sobre diversos episodis que van succeir a l’illa on va néixer o que van involucrar paisans seus. Una temàtica que abraça des de la participació de corsaris eivissencs en els setges contra Gibraltar al llarg del segle XVIII fins a l’atac dels avions republicans contra el cuirassat nazi Deutschland durant la Guerra Civil i que, ara, retrocedeix fins a l’edat mitjana.

La conquista de Ibiza de 1235. La operación militar (Melqart Ediciones) és l’últim llibre del capità Prats. “El tema m’interessa”, explica l’autor, “d'ençà que me’l van explicar a l’escola quan era un garrit, però no havia investigat fins que em vaig posar a preparar uns articles per al Diario de Ibiza que van acabar convertint-se en una mena d’assaig on em pregunt com s’ho van fer per sotmetre aquesta ciutat emmurallada i defensada per una guarnició que sí que cobrava un sou, perquè els reis i cabdills musulmans sí que destinaven una part dels impostos o dels botins aconseguits a tenir soldats professionals, que de vegades podien ser fins i tot cristians, que guerrejaven per a ells a canvi d’or”.

La primera dificultat que va trobar el capità Prats va ser que Jaume I amb prou feines va dedicar “un paràgraf” al Llibre dels Feyts al que va passar entre el maig, quan les seues hosts van desembarcar a l’illa, i el 8 d’agost, quan van traspassar les portes de Madina Yabisa, el topònim àrab d’una ciutadella fundada pels fenicis al segle VII abans de Crist. “I que no tenia les murades que es van construir més endavant, en època de Felip II”, raona el capità Prats mentre pren un cafè al Pereyra, un teatre aixecat a pocs metres d’aquestes parets renaixentistes, “però que estava ben protegida. Encara es poden veure algunes restes de la muralla àrab dins Dalt Vila. El problema que van tenir els defensors és que havien quedat aïllats i, per a la majoria de la població, fos andalusina o almoràvit, eren considerats ocupants. Els almohades havien conquerit l’illa el 1188 —és a dir, tot just quaranta anys abans— i hi havien imposat una interpretació de l’Alcorà amb la qual els altres corrents musulmans tenien poc o res a veure”.

Per comprendre el context, el capità Prats dedica en el seu assaig diversos capítols a narrar la conquesta de Mallorca i, sobretot, la fragmentació del Califat de Còrdova i els enfrontaments dels regnes de taifes que van desembocar en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La victòria d’una coalició formada pels reis castellà, aragonès i navarrès, amb el suport de les principals ordes —religioses i, alhora, militars— va segellar el destí de l’islam a la península Ibèrica. A l’arc mediterrani, on Al-Àndalus havia set especialment fort, van ser quinze anys frenètics per a la Corona d’Aragó. Els que van del 1229, amb la conquesta de Mallorca, fins al 1243, quan es va rendir la Taifa de Dénia. No és estrany que a Jaume I li posassin el sobrenom del Conqueridor.

“En plena expansió cristiana, aquestes illes eren un objectiu molt secundari”, diu l’historiador eivissenc. “El que anhelaven els nobles d’Aragó i Lleida era l’horta valenciana. I tenien por que els castellans els la prenguessin. Jaume I va idear una manera molt efectiva d’aconseguir-ho: primer bloquejaven els ports de la costa. Després, els assetjaven i, un cop rendits, ocupaven l’interior. Ho van fer a Peníscola o Borriana i ho van repetir a València, però, per fer-ho, necessitaven evitar els atacs marítims. Amb la rendició de la fortalesa eivissenca, els cristians s’asseguraven que els ports de les Pitiüses no fossin utilitzats com a punt de suport”.

Aquell magma es va traduir en una sèrie de documents que han permès al capità Prats narrar com Jaume I va poder concentrar-se en la campanya valenciana —que culminaria el 9 d’octubre de 1238 amb la seua entrada a la ciutat— deixant l’operació eivissenca ben finançada. Una cosa que no va ser fàcil. Perquè, en primer lloc, van ser dos parents de la família reial —Pere de Portugal i Nunó Sanç, comte de la Cerdanya i el Rosselló— els encarregats de dur-la a terme en el termini de dos anys. No ho van fer i van perdre els seus drets. Van aparèixer, llavors, dos germans, fills de la petita noblesa del Baix Empordà. Es deien Bernat de Santa Eugènia i Guillem de Montgrí. Un cavaller i un religiós. Tots dos, veterans de la guerra mallorquina.

“Aquests personatges prenen importància després de la mort dels seus senyors, els germans Montcada, a la batalla de Portopí. Bernat va destacar després en les campanyes per sotmetre els focus de resistència àrab després de la caiguda de Madina Mayurqa el 31 de desembre de 1229. A Eivissa, va oferir un suport clau sobre el terreny al seu germà petit. Guillem, que era l’arquebisbe electe de Tarragona, també havia pagat barcos en l’expedició contra el regne almoràvit de Mallorca, que va ser molt més massiva i espectacular que l’eivissenca. L’Edat Mitjana és un temps, no ho oblidem, en què l’Església té un poder i un interès militar específics: els seus fons van ser clau i, per això, és a aquest noble, que també era sagristà major de la Catedral de Girona, a qui s’encarrega la conquesta d’Eivissa”.

Emprenedors sense finançament

Aquells emprenedors van tenir un problema. Els diners no els arribaven i es van veure obligats a obrir una ronda de finançament. Com? A la manera de les startups que busquen créixer, repartint el cinquanta per cent dels possibles beneficis. És a dir: la meitat de Madina Yabisa, del territori extramurs d’Eivissa i Formentera, i de la producció de les salines. Els negocis propicien aquesta mena de caramboles: els dos socis que van trobar Bernat de Santa Eugènia i Guillem de Montgrí van ser els mateixos “magnats” —així els defineix el capità Prats— que havien menyspreat la missió quan se’ls va encomanar: Pere de Portugal i Nunó Sanç.

Així veu “la negociació” el capità Prats: “Per a aquells germans, fills del senyor de Torroella de Montgrí, devia ser un moment difícil perquè els seus socis capitalistes eren més grans, ja passaven dels quaranta anys (una edat avançada per a l’època) i eren molt més poderosos. No debades, eren cosins de Pere II d’Aragó, el pare de Jaume I. A més, tenien molta més experiència bèl·lica, no es deixarien enganyar perquè sabien de què anava l’assumpte. A Nunó Sanç, conegut en castellà com a Nuño Sánchez, el van nomenar cavaller la revetlla de Las Navas de Tolosa. A Pere de Portugal el coneixien com el guerrer infatigable perquè havia recorregut tota la península Ibèrica de campanya en campanya, i havia estat fins i tot al nord d’Àfrica com a mercenari a sou dels musulmans”.

Els “magnats”, però, estaven embolicats en una sèrie d’acords amb els quals el seu nebot aconseguiria restar-los influència. L’astúcia va entrar en joc. El monarca els oferia títols i càrrecs vitalicis; l’infant portuguès i el comte de l’altra banda dels Pirineus deien que sí; i, en morir, incrementaven el poder de la Corona. “Per això, encara que hi posassin part del seu patrimoni, van delegar lloctinents” la conquesta pitiüsa, precisa el capità Prats. Això sí, sense refiar-se’n gens ni mica, “enviant-hi comptables, tal com havien fet altres creditors més petits” amb aquell exèrcit —uns vuit-cents pagesos que sabien empunyar una arma— per assegurar-se que no es malgastava ni una moneda en una ofensiva a contrarellotge.

En el seu llibre, el capità Prats reprodueix un setge en què «no es deixava dormir» el defensor “torturant-lo amb el fonèvol i el trabuquet”, les catapultes de l’època. “A força de cansar-lo i de debilitar les murades, arriba el moment d’obrir un esvoranc al recinte per després obrir les portes”, explica el militar, donant a entendre que les lògiques essencials dels setges no han canviat tant des de les epopeies d’Homer fins a les guerres que actualment assolen el món. En el cas eivissenc, això va passar un 8 d’agost. Per aquest motiu, Sant Ciriac és el patró de la ciutat des que la Universitat —l’òrgan d’autogovern d’Eivissa i Formentera fins a la centralització borbònica del segle XVIII— ho va decidir el 1650.

És llavors, a finals del Barroc, quan comença a difondre’s una llegenda sobre la traïció del germà del xeic almohade al capdavant de Madina Yabisa que, dolgudíssim perquè li havien robat l'al·lota, va facilitar l’entrada de les tropes cristianes. L’autor de La conquista de Ibiza considera que el desenllaç va ser molt més prosaic, sense necessitat d’un cavall de Troia digne d’una telenovel·la: “A veure, la intel·ligència militar i l’espionatge tampoc no són una cosa moderna. Igual que naltros ens assessorem amb acadèmics experts en el món islàmic abans d’anar a l’Afganistan, al segle XIII els comerciants genovesos o pisans que feien escala a Eivissa eren una font d’informació superfiable. Però, encara que la llegenda sigui polida, Madina Yabisa va caure a principis d’agost perquè Guillem de Montgrí i Bernat de Santa Eugènia no podien esperar més… o perdien els seus drets sobre l’illa. Abans del 30 de setembre l’havien d’haver conquerit”.

Així, com si fossin temporers del turisme, els pagesos-soldats van poder tornar als feus als quals estaven adscrits per tornar a fer de mà d’obra agrícola. Els qui es van quedar a Eivissa van començar a explotar una illa que havia retornat al cristianisme i va començar a parlar català, alimentant-se del fruit d’unes finques treballades amb mà d’obra esclava.

Dejaban a su familia atrás y viajaban varios días hasta la costa, buscando un puerto para embarcarse rumbo a lo desconocido. Más de uno, de hecho, nunca había visto antes el mar. Los tripulantes solo sabían que iban a una isla para pasar el verano muy lejos de casa. Alguien más poderoso los había reclutado poniéndoles delante la zanahoria del botín que podrían repartirse si el trabajo salía como esperaban los jefes. De entrada, el cuento sonaba bien y tampoco podían negarse: eran siervos de algún señor. Parecía un plan sin fisuras, una forma de aprovechar los meses más improductivos del año. Entre el final de la primavera y el principio del otoño, las tierras de labranza pedían tregua. Entre la cosecha del grano y la vendimia, los campesinos iban a la guerra.

La historia tiene casi ochocientos años de antigüedad, pero resuena mucho más cercana en el tiempo. Podría resumir el viaje de ida y vuelta —del pueblo a las Illes Balears— que hicieron durante muchos veranos del siglo XX —desde principios de los sesenta hasta entrados los ochenta— los peninsulares —del tercio sur: andaluces, extremeños, manchegos y murcianos— que engrosaban las filas de hoteles y restaurantes, obras en construcción. Hay un cierto paralelismo entre el boom turístico y la invasión del archipiélago por las huestes de Jaume I. Sobre todo en el caso de Eivissa y Formentera.

Los reinos cristianos no tenían ejércitos profesionales, pero tal era el interés de conseguir nuevas tierras de cultivo, más fértiles, que la gente del campo estaba acostumbrada a guerrear porque era lo que se hacía en verano. Jaime I, que tenía muchos conocimientos militares al educarse con los templarios, es un ejemplo a la hora de conseguir el apoyo de muchos de sus nobles, que cada uno controlaba sus propias huestes y se movían por su interés particular, para financiar sus campañas. Como se suele decir en lenguaje bélico, antes de proyectar la fuerza, tienes que generarla. Por eso, antes de las conquistas de Mallorca, de Valencia o de esta isla se firmaban contratos donde, además las cláusulas que establecían los posibles repartos de tierras y bienes, había plazos. Muy estrictos. Si no se cumplían, quedaban sin vigencia.

Lo explica José María Prats Marí. Oficial del Cuerpo General de la Armada, pasó décadas a los mandos de aviones militares. Por ejemplo, transportando en mano los correos lacrados con los que Narcís Serra, ministro de Defensa socialista, ordenó a los altos mandos del Ejército español que participaran en la primera Guerra del Golfo (agosto de 1990) tras la invasión iraquí de Kuwait. Desde que se jubiló, su conocimiento de la operativa militar –se formó en la materia en escuelas del Reino Unido y luego impartió clases– le ha llevado a escribir sobre varios episodios que sucedieron en la isla donde nació o que involucraron a paisanos suyos. Una temática que abarca desde la participación de corsarios ibicencos en los asedios contra Gibraltar a lo largo del siglo XVIII al ataque de los aviones republicanos contra el acorazado nazi Deutschland durante la Guerra Civil y que, ahora, retrocede hasta la Edad Media.

La conquista de Ibiza de 1235. La operación militar (Melqart Ediciones) es el último libro del capitán Prats. “El tema me interesa”, cuenta el autor, “desde que me lo explicaron en el colegio cuando era un niño, pero no había investigado hasta que me puse a preparar unos artículos para Diario de Ibiza que terminaron convirtiéndose en una especie de ensayo donde me pregunto cómo se las apañaron para rendir esta ciudad amurallada y defendida por una guarnición que sí cobraba un sueldo porque los reyes y caudillos moros sí dedicaban una parte de los impuestos o de los botines conseguidos a tener soldados profesionales, que a veces podían ser incluso cristianos, que guerreaban para ellos a cambio de oro”.

La primera dificultad que se encontró el capitán Prats fue que Jaume I apenas le dedicó “un párrafo” en el Llibre dels Feyts a lo sucedido entre mayo, cuando desembarcaron sus huestes en la isla, y el 8 de agosto, cuando traspasaron las puertas de Madina Yabisa, el topónimo árabe de una ciudadela fundada por los fenicios en el siglo VII antes de Cristo. “Y que no tenía las murallas que luego se levantaron en época de Felipe II”, razona el capitán Prats mientras toma un café en el Pereyra, un teatro levantado a pocos metros de esas paredes renacentistas, “pero que estaba bien protegida. Algunos restos de la muralla árabe aún pueden verse dentro de Dalt Vila. El problema que tuvieron los defensores es que se habían quedado aislados y, por la mayoría de la población, ya fuera andalusí o almorávide, eran considerados como ocupantes. Los almohades habían conquistado la isla en 1188 –es decir, apenas cuarenta años antes– e impusieron una interpretación del Corán con la que las otras corrientes musulmanas tenían poco o nada que ver”.

Para comprender el contexto, el capitán Prats dedica en su ensayo varios capítulos a narrar la conquista mallorquina y, sobre todo, la fragmentación del Califato de Córdoba y los enfrentamientos de los reinos de taifa que desembocaron en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La victoria de una coalición formada por los reyes castellano, aragonés y navarro, con el apoyo de las principales órdenes –religiosas y, a la vez, militares– selló el destino del Islam en la Península Ibérica. En el arco mediterráneo, donde Al-Ándalus había sido especialmente fuerte, hubo quince años febriles para la Corona de Aragón. Los que van de 1229, con la conquista de Mallorca, hasta 1243, cuando se rinde la Taifa de Dénia. Por algo apodaron el conqueridor a Jaime I.

“En plena expansión cristiana, estas islas eran un objetivo muy secundario”, dice el historiador ibicenco. “Lo que anhelaban los nobles de Aragón y Lérida era la huerta valenciana. Y tenían miedo de que se la trincaran los castellanos Jaime I ideó una forma muy efectiva de conseguirlo: primero bloqueaban los puertos de la costa. Luego, los asediaban y, una vez rendidos, tomaban el interior. Lo hicieron en Peñíscola o Burriana y lo repitieron en Valencia, pero, para ello, necesitaban evitar ataques marítimos. Rindiendo la fortaleza ibicenca, los cristianos se aseguraban de que no se utilizasen los puertos de las Pitiusas como un punto de apoyo”.

Aquel magma se tradujo en una serie de documentos que han permitido al capitán Prats narrar cómo Jaume I pudo concentrarse en la campaña valenciana –que culminaría el 9 de octubre de 1238 con su entrada en la ciudad– dejando la operación ibicenca bien financiada. Algo que no fue fácil. Porque, en primer lugar, fueron dos parientes de la familia real –Pere de Portugal y Nunó Sanç, conde la Cerdanya y el Rosselló– los encargados de llevarla a cabo en el plazo de dos años. No lo hicieron y perdieron sus derechos. Emergieron, entonces, unos hermanos, hijos de la pequeña nobleza del Baix Empordà. Se llamaban Bernat de Santa Eugènia y Guillem de Montgrí. Un caballero y un religioso. Ambos, veteranos de la guerra mallorquina.

“Estos personajes toman importancia tras la muerte de sus señores, los hermanos Montcada, en la batalla de Porto Pi. Bernat se destacó después en las campañas para rendir los focos de resistencia árabe tras la caída de Madina Mayurqa el 31 de diciembre de 1229. En Ibiza, brindó un apoyo clave sobre el terreno a su hermano pequeño. Guillermo, que era el arzobispo electo de Tarragona, también había pagado barcos en la expedición contra el reino almorávide de Mallorca, que fue mucho más masiva y espectacular que la ibicenca. La Edad Media es un tiempo, no lo olvidemos, donde la Iglesia tiene un poder y un interés militar específico: sus fondos fueron clave y, por eso, es a este noble, que también era sacristán mayor de la Catedral de Gerona, a quien se le encarga la conquista de Ibiza”.

Emprendedores sin financiación

Aquellos emprendedores tuvieron un problema. El dinero no les alcanzaba y se vieron obligados a abrir una ronda de financiación. ¿Cómo? A la manera de las start up que buscan crecimiento, repartiendo el cincuenta por ciento de sus posibles beneficios. A saber: la mitad de Madina Yabisa, del territorio extramuros de Eivissa y Formentera, y de la producción de las salinas. Los negocios propician esta clase de carambolas: los dos socios que encontraron Bernat de Santa Eugènia y Guillem de Montgrí fueron los mismos “magnates” –así los define el capitán Prats– que habían despreciado la misión cuando se les encargó: Pere de Portugal y Nunó Sanç.

Así ve “la negociación” el capitán Prats: “Para aquellos hermanos, hijos del señor de Torroella de Montgrí, tuvo que ser un momento difícil porque sus socios capitalistas eran más mayores, ya pasaban los cuarenta años (una edad para la época) y eran mucho más poderosos. No en vano, eran primos de Pedro II de Aragón, el padre de Jaime I. Encima, tenían mucha más experiencia bélica, no se iban a dejar engañar porque sabían de qué iba el asunto. A Nunó Sanç, conocido en castellano como Nuño Sánchez, lo nombraron caballero en la víspera de Las Navas de Tolosa. A Pedro de Portugal lo conocían como el guerrero infatigable porque había recorrido toda la Península Ibérica de campaña en campaña, y había estado incluso en el norte de África como mercenario a sueldo de los musulmanes”.

Los “magnates”, sin embargo, andaban enredados en una serie de acuerdos con los que su sobrino conseguiría restarles influencia. La astucia entró en juego. El monarca les ofrecía títulos y cargos vitalicios; el infante portugués y el conde del otro lado de los Pirineos decían que sí; y, al morir, engrosaban el poder de la Corona. “Por eso, aunque pusieran parte de su patrimonio, delegaron en lugartenientes” la conquista pitiusa, precisa el capitán Prats. Eso sí, sin fiarse ni un pelo, “enviando a contables, igual que habían hecho otros acreedores más pequeños” con aquel ejército –unos ochocientos campesinos que sabían empuñar un arma– para asegurarse de que no se malgastaba ni una moneda en una ofensiva contrarreloj.

En su libro, el capitán Prats reproduce un sitio donde “no se dejaba dormir” al defensor “torturándolo con el fundíbulo y el trabuquete”, las catapultas del momento. “A fuerza de cansarlo y de debilitar las murallas, llega el momento de abrir un hueco en el recinto para abrir luego las puertas”, explica el militar, dando a entender que las lógicas esenciales de los asedios no han cambiado tanto desde las epopeyas de Homero hasta las guerras que actualmente azotan el mundo. En el caso ibicenco ocurrió un 8 de agosto. Por ese motivo, San Ciriaco es el patrón de la ciudad desde que la Universitat –el órgano de autogobierno de Eivissa y Formentera hasta la centralización borbónica del siglo XVIII– lo decidió en 1650.

Es entonces, finales del Barroco, cuando empieza a difundirse una leyenda sobre la traición del hermano del jeque almohade al mando de Madina Yabisa quien, despechado porque le habían robado la novia, facilitó la entrada de las tropas cristianas. El autor de La conquista de Ibiza considera que el desenlace fue mucho más prosaico, sin necesidad de un Caballo de Troya telenovelesco: “A ver, la inteligencia militar y el espionaje tampoco son una cosa moderna. Igual que nosotros nos asesoramos con académicos expertos en el mundo islámico antes de ir a Afganistán, en el siglo XIII los comerciantes genoveses o pisanos que hacían escala en Ibiza eran una fuente de información súper fiable. Pero, aunque la leyenda sea bonita, Madina Yabisa cayó a principios de agosto porque Guillem de Montgrí y Bernat de Santa Eugènia no podían esperar más… o perdían sus derechos sobre la isla. Antes del 30 de septiembre tenían que haberla conquistado”.

Así, como si fueran temporeros del turismo, los campesinos-soldado pudieron volver a los feudos donde estaban adscritos para volver a servir como mano de obra agrícola. Quien se quedó en Eivissa empezó a explotar una isla que regresó al cristianismo y arrancó a hablar catalán alimentándose del fruto de unas fincas trabajadas con mano de obra esclava.

La festa privada ambientada en l’Antic Egipte ha desfermat una onada d’indignació en la ciutadania eivissenca, a causa de la celebració d’un esdeveniment premium amb 350 convidats a la pedrera de Can Coix, un enclavament natural d’Eivissa ubicat al costat d’una zona protegida. Si en un primer moment les crítiques es van centrar en els possibles problemes al voltant del soroll, el caos circulatori i els riscos d’incendi, en els dies següents la polèmica s’ha desfermat per la instal·lació d’un llac artificial que va necessitar entre 60 i 170 tones d’aigua.

Al voltant d’una estètica inspirada en l’Antic Egipte, figures com la reina Nefertiti —que va governar un dels períodes més rics de la dinastia dels faraons— i Cleòpatra van ser utilitzades per alimentar a través de les xarxes socials una gresca sota un halo de secretisme.

L’escenari dissenyat per la firma estatunidenca Van Wyck & Van Wyck, que no ha contestat les preguntes d’elDiario.es, va contemplar piràmides, esfinxs, torres de llums i música electrònica per desplegar un esdeveniment de luxe al qual només es va poder accedir mitjançant una exclusiva guestlist, com van detallar a elDiario.es treballadors, completament vestits de negre, quan la festa estava a punt de començar.

Fonts d’Aliança per l’Aigua —entitat que advoca per millorar la política hídrica d’Eivissa— expliquen a aquest diari que el cas posa de manifest la manca de normatives que impedeixin els usos no sostenibles de l’aigua. L’entitat entén que, tot i que l’ús realitzat durant la festa va ser legal en no existir una regulació que ho prohibís expressament, resulta difícilment justificable des del punt de vista ètic i de la sostenibilitat. En aquest sentit, indiquen que les administracions haurien d’aprovar ordenances municipals que permetin el malbaratament d’aigua. Un ús no sostenible que en aquest cas, a més, s’ha realitzat en un espai públic.

Segons l’indicador de sequera meteorològica de la Conselleria de la Mar i el Cicle de l’Aigua, que mostra l’evolució de la situació hídrica de l’illa des de 1970, el 2023 i el 2024 —els darrers anys dels quals es tenen registres a l’estació eivissenca de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) d’Eivissa, ubicada a l’aeroport—, s’han registrat valors de sequera moderada i gairebé severa. En concret, el 2023, per 1,28 punts i l’any següent, per 0,96 punts, com reflecteix l’estadística del Govern.

Absència de control sobre el consum

A parer d’Aliança per l’Aigua, l’absència de control permet que es produeixin situacions com sa Pedrera de Can Coix, on els promotors van emprar fins a 170 tones d’aigua, segons va calcular Diario de Ibiza. El diari local afirma que el llac artificial tenia una superfície d’uns 850 metres quadrats i una profunditat de 20 centímetres. Tanmateix, la firma especialitzada en grans esdeveniments explica que no es van utilitzar més de 60 tones i defensa que l’aigua es va reciclar i reutilitzar “en el sistema d’aigües grises”.

En el primer cas, estaríem parlant de l’equivalent a 3.400 dutxes d’entre cinc i deu minuts —de 50 litres cadascuna— i en el segon, tenint en compte que la xifra correcta és la dels organitzadors, de 1.200 dutxes en total. És a dir, el necessari —en el més conservador dels casos— perquè un ciutadà es dutxi diàriament durant tres anys i mig, o perquè ho faci durant un període d’un any una família de quatre membres.

Emprar 60 tones d’aigua per a una piscina equival a 1.200 dutxes d’entre cinc i deu minuts. És el necessari perquè un ciutadà es dutxi diàriament durant tres anys i mig

L’entitat qüestiona la contradicció entre els discursos dels ajuntaments que parlen de sostenibilitat i determinades pràctiques vinculades al turisme i a l’oci a l’illa. En aquest sentit, recorda episodis recents d’elevat consum d’aigua, com el de diversos hotels de Sant Antoni que el passat abril van utilitzar la xarxa municipal per omplir les seves piscines i van deixar sense subministrament durant hores els veïns de la zona.

La Direcció General de Recursos Hídrics del Govern ha començat a recaptar informació per determinar d’on va sortir l’aigua utilitzada per omplir el llac artificial instal·lat durant la polèmica festa privada celebrada a sa Pedrera de Can Coix, a Sant Antoni.

L’organisme, dependent de la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua, considera que aquest ús “no s’hauria d’haver fet”, especialment en l’actual context de sequera, tot i que adverteix que serà difícil imposar una sanció perquè l’ús ornamental de l’aigua no està expressament prohibit per la normativa, sinó que simplement no està contemplat en el Pla Hidrològic, segons han confirmat fonts del Govern a elDiario.es.

Hazel Morgan, presidenta de la branca pitiüsa d’Amics de la Terra, afirma que no és suficient amb tenir “recomanacions sobre l’ús de l’aigua”, sinó que la normativa, tant de Sant Antoni com d’altres municipis, ha d’incloure “obligacions legals” respecte a l’ús de l’aigua, que vagin més enllà de les obligacions entorn de la utilització de l’aigua potable als habitatges.

“D’una empresa de fora, així com dels seus clients, no podem esperar gaire consciència”, ha dit Morgan, en relació amb la festa egípcia de Can Coix. L’ecologista ha destacat que ha de ser l’administració la que es faci “responsable” i “legisli” al respecte i que sigui “excepcional” l’ús de l’aigua fora del consum que es fa en habitatges, cases, apartaments turístics i hotels.

D’una empresa de fora, així com dels seus clients, no podem esperar gaire consciència

Hazel Morgan — Amics de la Terra

L’Ajuntament desconeixia la instal·lació del llac

L’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany ha explicat en un comunicat que “no tenia coneixement previ que durant l’esdeveniment s’anés a instal·lar un llac artificial ni que es destinés aigua a aquesta finalitat”. El consistori ha assegurat que en la memòria descriptiva presentada per l’organització promotora “no apareix cap menció expressa a la instal·lació d’un llac artificial, ni s’especifiquen les seves dimensions, ni tampoc la quantitat d’aigua que es preveia utilitzar per a la seva creació”.

Així, indiquen que l'aigua utilitzada procedia de camions cisterna, segons el detallat pels promotors. “A tractar-se d'una actuació de la qual el Consistori no va ser informat prèviament, no disposem de dades pròpies sobre el volum exacte utilitzat, la seva procedència concreta o el seu destí posterior”, assenyala l'equip de govern. És a dir, que els tècnics municipals no van revisar ni inspeccionar les instal·lacions desplegades durant la festa egípcia.

Els tècnics de l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany no van revisar ni inspeccionar el llac artificial perquè no en tenien coneixement. Els promotors no el van incloure en la memòria descriptiva que van presentar al consistori

No obstant això, el consistori ha rebutjat “de manera rotunda” la decisió dels promotors d’utilitzar aigua per crear un llac artificial “amb una finalitat merament ornamental”. “Considerem que es tracta d’una actuació absolutament desencertada, innecessària i difícilment justificable en una illa on l’aigua és un recurs escàs i on les administracions fa anys que reclamem un ús responsable d’aquesta”, ha valorat.

El consistori rebutja el llac: ‘Es tracta d’una actuació absolutament desencertada, innecessària i difícilment justificable en una illa on l’aigua és un recurs escàs i on les administracions fa anys que reclamem un ús responsable d’aquesta

En aquest sentit, han insistit que la qüestió central no és únicament quanta aigua es va utilitzar, sinó la decisió de destinar-la “a un element ornamental completament prescindible i fer-ho, a més, sense que l’Ajuntament en tingués coneixement”.

L’Ajuntament ha assegurat que l’activitat autoritzada —amb el pagament d’una taxa de 199 euros— corresponia a un esdeveniment privat, puntual i d’aforament reduït. El principal motiu que va portar el consistori a autoritzar excepcionalment la seva celebració “va ser el seu marcat caràcter solidari”, ja que l’organització ha aportat 40.000 euros a Càritas Sant Antoni i 10.000 euros al Motoclub d’Eivissa i Formentera, cosa que va poder comprovar elDiario.es mitjançant una trucada telefònica.

També han defensat que des de 2019 ha realitzat “un important esforç inversor per renovar la xarxa municipal d’abastament, reduir les pèrdues i millorar de manera molt significativa el seu rendiment”, fins a situar el municipi entre els que presenten millors resultats de Balears.

A més, ha argumentat que té pràcticament finalitzada la nova ordenança d’estalvi de l’aigua, l’aprovació de la qual està prevista abans d’acabar l’any i que “reforçarà les polítiques municipals d’estalvi, eficiència i ús responsable d’aquest recurs”.

Sense normes per regular “el malbaratament”

Sant Antoni de Portmany no disposa de normes que controlin el malbaratament hídric. El novembre de 2024, l’Aliança per l’Aigua va presentar a l’Ajuntament un esborrany sobre el qual es podia basar la normativa. Aquesta organització sense ànim de lucre treballa a nivell balear per aconseguir una gestió sostenible d’un recurs tan bàsic com escàs i, anteriorment, ja havia assessorat els ajuntaments de Santa Eulària des Riu i Sant Josep de sa Talaia.

“Vivim en una situació de crisi permanent: no es tracta de continuar creixent en infraestructures, sinó de ser més eficients i aprofitar millor el recurs. La relació és clara: menys aigua i més demanda. Aquesta combinació ens fa cada vegada més vulnerables. No es pot demanar esforç només a una part —els residents— quan la pressió turística continua augmentant”, va valorar davant aquest diari Juan Calvo, director de l’Aliança per l’Aigua, enmig de la crisi desfermada perquè tres hotels deixessin sense aigua tres edificis residencials de la zona de Caló des Moro.

Sant Antoni de Portmany, que arriba gairebé als 30.000 habitants —i té 19.500 places turístiques— ha hagut d’instal·lar una segona dessaladora —portàtil— perquè l’excés de consum està exprimint els seus aqüífers. Els abocaments són freqüents, afecten l’ecosistema marí des de fa dècades i obliguen a tancar platges com es Caló des Moro. Tanmateix, el document que l’Aliança per l’Aigua va lliurar fa gairebé dos anys encara no s’ha convertit en una ordenança que pugui regular l’ús sostenible d’aquest recurs i pugui sancionar el malbaratament.

En aquest sentit, l’entitat ha considerat que el problema no es pot atribuir únicament a qui va participar en la festa egípcia i han reclamat una major responsabilitat per part de les administracions. La seva posició és que, a més de conscienciar la ciutadania, resulta imprescindible establir normes que determinin quins usos de l’aigua són acceptables i quins han de quedar prohibits, especialment en un context de prealerta per sequera.

Sobretot, quan des de fa uns anys és rutinari per part de les institucions insulars demanar als residents, després de la temporada turística, que moderin el seu consum, que es limita generalment a usos quotidians i domèstics.

El batle destaca la donació de l’esdeveniment

L’Ajuntament encara no ha aclarit si obrirà un expedient a l’empresa promotora pel malbaratament hídric. En una entrevista d’aquest dilluns al programa Hoy por Hoy de Cadena SER Ibiza y Formentera, el batle del municipi, Marcos Serra, ha explicat que l’Ajuntament ha de parlar amb els tècnics per estudiar si hi ha possibilitat de sancionar l’empresa promotora.

Serra ha argumentat que el problema és que l’ordenança d’estalvi de l’aigua no s’aprovarà fins a finals d’any. Aquesta normativa, que implica diferents departaments de l’Ajuntament, regula l’ús de l’aigua, així com de les piscines, que es pot fer al municipi.

“És difícil i costosa”, ha assegurat. El batle ha afirmat que tan aviat com estigui aprovada, accions com la de l’empresa promotora de la festa egípcia a Can Coix “seran sancionables”. “Sense l’ordenança és difícil, però ho estem mirant perquè a la memòria descriptiva no parlaven de [la instal·lació] d’un llac”. “No es parlava de l’ús de l’aigua i no ens sembla adequat”, ha insistit, tant si s’han utilitzat 60 com si van ser 170 les tones d’aigua que van fer falta per omplir-lo.

Finalment, Serra ha valorat que està “content” per la donació que es farà a organitzacions sense ànim de lucre, i perquè no hi ha hagut, al seu parer, molèsties cap als veïns. Tanmateix, s’ha mostrat molt molest pel malbaratament hídric i ha afegit que és una cosa que l’Ajuntament tindrà “molt en compte” perquè “no torni a passar” en un futur.

El batle ha volgut sortir al pas de la polèmica reconeixent que el pagament d’una taxa de 199 euros “és irrisòria, un mer tràmit burocràtic”, però que s’han destinat 40.000 euros a Càritas Sant Antoni, així com altres 10.000 euros al Motorclub d’Eivissa i Formentera. “Són entre 60 i 80 infants d’entre 4 i 16 anys que es beneficiaran d’aquests diners per continuar fent esport”, ha recalcat.

Més crítica ha estat l’oposició. Pilar Costa, portaveu del PSOE a l’illa, ha avançat en el mateix programa que els socialistes denunciaran el cas davant la Direcció General de Recursos Hídrics —dependent de la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua— perquè en un context de prealerta de sequera, l’Ajuntament de Sant Antoni ha autoritzat una festa on s’han “malbaratat 170 tones d’aigua”.

Costa ha remarcat que per tenir una autorització d’aquestes característiques s’ha hagut de presentar un projecte “i en aquest projecte sortirà tot”. “Nosaltres demanam a l’Ajuntament de Sant Antoni que ensenyi el projecte, què és el que han autoritzat i quins informes favorables o desfavorables han tingut”, ha argumentat. També ha considerat el fet que l’Ajuntament, en les seves pròpies instal·lacions, desconegués que s’anava a instal·lar un llac, “un insult als veïns de Sant Antoni”.