L’aterratge del turisme nord-americà a les Balears va començar sent una promesa i cada vegada és més una realitat que s’imposa. El perfil del turista d’aquesta nacionalitat, molt atractiu per al sector per les seves estades llargues i la seva major capacitat de despesa, ha fet que l’arxipèlag es decanti cap a una estratègia turística per captar aquest visitant. L’expressió d’aquesta intenció —que coincidia amb un mercat cada vegada més consolidat— va tenir lloc l’any 2022, amb l’obertura d’una ruta directa entre la capital balear i l’aeroport de Newark, a Nova Jersey, per arribar a la ciutat que mai no dorm: Nova York.

A poc a poc, la nacionalitat ha anat acaparant un lloc cada vegada més central en la promoció turística de les illes, en un moment en què la comunitat busca diversificar la seva tradicional dependència del mercat europeu i part de la ciutadania estatunidenca viu, simultàniament, un desencantament amb el panorama polític de Donald Trump. Escenari que també ha provocat una regressió del turisme al revés: cada vegada menys ciutadans balears tenen interès a passar les seves vacances en territori estatunidenc a causa de les dificultats burocràtiques que suposa.

En dades, el mercat estatunidenc ha guanyat pes a les Balears en volum però, sobretot, en despesa. Segons estimacions de l’Institut de Turisme d’Espanya (Turespaña) a partir de dades de l’INE, els EUA van tancar el 2025 com a novè país emissor, amb 333.562 visitants —un 19,7% més que l’any anterior—, superant mercats com Bèlgica i Suècia i acostant-se a Polònia.

Tanmateix, on més es nota l’avenç és en l’impacte econòmic —el 2024 ja va superar la despesa britànica—: en total, es van assolir els 844 milions d’euros, un 21,6% més, cosa que situa els Estats Units com a sisè mercat en ingressos turístics, només per darrere d’Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia i els Països Baixos.

En termes absoluts, els turistes estatunidencs van deixar 150 milions més que el 2024, quan els nord-americans ja s’havien convertit en el primer mercat de les Balears de fora d’Europa. Per la seva banda, la comunitat autònoma és el segon destí espanyol preferit pels ciutadans dels Estats Units, només per darrere de Catalunya (especialment pel pes de Barcelona com a porta d’entrada i destí urbà).

En 2025, els turistes estatunidencs van deixar 150 milions més que en 2024, quan els nord-americans ja s'havien convertit en el primer mercat de Balears de fora d'Europa. L'arxipèlag és el segon destí espanyol preferit per als ciutadans dels Estats Units

La creixent demanda a la ruta Palma-Nova York —l’any passat va incrementar un 30% les seves places, segons dades de Turespaña— ha fet que la companyia aèria United Airlines hagi decidit reforçar la seva aposta per la connexió amb avions de més capacitat, més freqüències —ara hi ha entre tres i quatre vols setmanals— i un calendari de vols que abasta àmpliament la temporada (del 22 de maig al 24 d’octubre) i que es mantindrà aquest 2026, com va avançar Última Hora.

Un mercat que s'estén a Eivissa

Quant a Eivissa –al costat de Mallorca experimenta una demanda in crescendo des dels Estats Units–, la temporada passada el sector del luxe de l'illa va sofrir una tendència de decreixement inesperada –en part provocada per l'augment exagerat de preus i per la realització de reserves a última hora que van impedir una planificació–. Aquest sector del luxe es va salvar per la despesa de turistes estrangers, principalment nord-americans, que sí que podien permetre's el que es demanava per uns certs productes.

Una treballadora de l’empresa de lloguer de iots Ibiza Boat Charters va explicar a elDiario.es per a aquest reportatge de 2025 que, tot i l’interès dels turistes per continuar vivint experiències, l’encariment dels serveis a la pitiüsa ja no estava a l’abast del turista mitjà (entre els quals es troba l’espanyol), que pràcticament havia desaparegut ja l’any passat en favor d’altres amb un poder adquisitiu més elevat. Especialment l’estatunidenc, amb molt bona fama entre els empresaris per les seves propines generoses, la seva fidelitat —quatre de cada deu visitants repeteixen— i una estada generalment superior als set dies.

El sector del luxe es va salvar a Eivissa la temporada passada gràcies, en part, al turista nord-americà

Això no elimina, explica l’investigador i professor de turisme de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Macià Blàzquez, el mercat europeu, que continua sent el principal múscul turístic de les illes: alemanys, italians, francesos, neerlandesos, belgues i britànics, entre altres. En el cas de la pitiüsa, els estatunidencs no poden volar directament, sinó que ho fan fins a Mallorca –a vegades abans han volat a Barcelona– i després agafen un vol interilles (d’una durada de només mitja hora) per saltar a Eivissa.

“Menys quantitat, més qualitat” turística

L’intercanvi va fer que el balanç econòmic del sector es mantingués l’estiu de 2025 gairebé en equilibri: el petit percentatge de turistes amb alt poder adquisitiu estava disposat a pagar els preus desorbitats de l’illa i compensava una baixada de demanda. En una estratègia per la qual ja fa uns anys que aposta el principal motor econòmic de l’arxipèlag. Aquest interès es resumeix en la frase de la presidenta del Govern, Marga Prohens, del Partit Popular (PP), en una entrevista recent concedida a Forbes Woman: “Hem de créixer en valor i no en volum per garantir el benestar dels nostres ciutadans”.

L’aposta aparentment transformadora per un turisme de major capacitat econòmica sota aquesta premissa de “menys quantitat, més qualitat” planteja interrogants sobre els seus efectes socials i territorials, en un context i un territori on l’accés a l’habitatge, l’encariment del sòl o la pressió sobre els recursos ja són qüestions centrals.

“És un simple rentat de cara”, considera José Manilla, antropòleg urbà i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’expert valora, a més, que enfocar-se només a un client d’alt poder adquisitiu té trets “discriminatoris” i contribueix a la desigualtat social. Un altre factor per al qual és important el mercat estatunidenc és la desestacionalització. “És interessant per això i per la seva contribució a l’augment de la despesa turística”, subratlla José Antonio Rosselló, vicepresident de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB).

Però el creixent interès en aquest nínxol no es pot entendre només des del turisme, sinó també des de la inversió i l’atracció residencial, assegura Blàzquez. Ambdós fenòmens estan estretament connectats: el turisme actua, en molts casos, com a porta d’entrada a processos posteriors de compra d’habitatge o inversió immobiliària.

A aquesta conclusió arriba després d’un estudi realitzat el 2013 juntament amb la investigadora Angela Hof, en què van analitzar la relació entre l’activitat turística i el mercat immobiliari de les illes, especialment a partir de l’expansió dels lloguers turístics des de mitjans dels anys 2000.

A això s’hi suma el paper de la inversió estrangera directa en el sector immobiliari, amb un gran pes de capitals internacionals, inclosos els estatunidencs, en l’adquisició de propietats a les Balears. El fenomen es pot veure sobre el terreny, amb les vistoses mansions de famosos com Michael Douglas, Claudia Schiffer o la de l’entrenador Lionel Scaloni, al Toro, al municipi de Calvià.

Aquest procés s’emmarca –detalla Blàzquez– en una lògica global: inversors amb alta capacitat adquisitiva busquen nous espais on obtenir rendibilitat, ja sigui a través de l’ús turístic, el lloguer o la revalorització de la propietat.

Un altre factor clau: el cultural

D’altra banda, les Balears apareixen com un enclavament especialment atractiu, tant per les seves condicions ambientals com socials. El factor cultural influeix molt en aquesta atracció: els estatunidencs perceben en territoris mediterranis com les Balears una qualitat de vida associada a més seguretat, cohesió social i formes de vida més flexibles, cosa que reforça tant l’interès turístic com el residencial.

“Espanya és un país sòlid, no un estat fallit com per exemple Costa Rica, que podria ser equiparable a Suïssa prop dels Estats Units, sense tenir la mateixa seguretat”, detalla Blàzquez. Responent a aquesta lògica –l'interès per un visitant que, a més de la seva despesa, interessa pel seu potencial com a inversor o resident futur–, el sector turístic s'ha anat interessant, cada vegada més, cap a aquest perfil de visitant.

El aterrizaje del turismo estadounidense en Balears empezó siendo una promesa y es cada vez más una realidad que se impone. El perfil del turista de esta nacionalidad, muy atractivo para el sector por sus estancias largas y mayor capacidad de gasto, ha hecho que el archipiélago vire hacia una estrategia turística para captar a este visitante. La expresión de esta intención –que coincidía con un mercado cada vez más consolidado– tuvo lugar en el año 2022, con la apertura de una ruta directa entre la capital balear y el aeropuerto de Newark, en Nueva Jersey, para llegar a la ciudad que nunca duerme: Nueva York. 

Poco a poco, la nacionalidad ha ido acaparando un lugar cada vez más central en la promoción turística de las islas, en un momento en que la comunidad busca diversificar su tradicional dependencia del mercado europeo y parte de la ciudadanía estadounidense vive, simultáneamente, un desencanto con el panorama político de Donald Trump. Escenario que también ha provocado una regresión del turismo a la inversa: cada vez menos ciudadanos baleares tienen interés en pasar sus vacaciones en territorio estadounidense debido a las dificultades burocráticas que supone.

En datos, el mercado estadounidense ha ganado peso en Balears en volumen pero, sobre todo, en gasto. Según estimaciones del Instituto de Turismo de España (Turespaña) a partir de datos del INE, EEUU cerró 2025 como noveno país emisor, con 333.562 visitantes —un 19,7% más que el año anterior—, superando a mercados como Bélgica y Suecia y acercándose a Polonia. Sin embargo, donde más se nota el avance es en el impacto económico –en 2024 ya hizo el sorpasso al gasto británico–: en total, se alcanzaron los 844 millones de euros, un 21,6% más, lo que sitúa a Estados Unidos como sexto mercado en ingresos turísticos, solo por detrás de Alemania, Reino Unido, Francia, Italia y Países Bajos. En términos absolutos, los turistas estadounidenses dejaron 150 millones más que en 2024, cuando los norteamericanos ya se habían convertido en el primer mercado de Balears de fuera de Europa. Por su parte, la comunidad autónoma en el segundo destino español preferido para los ciudadanos de Estados Unidos, solo por detrás de Catalunya (especialmente por el tirón de Barcelona como puerta de entrada y destino urbano).

En 2025, los turistas estadounidenses dejaron 150 millones más que en 2024, cuando los norteamericanos ya se habían convertido en el primer mercado de Balears de fuera de Europa. El archipiélago es el segundo destino español preferido para los ciudadanos de Estados Unidos

La creciente demanda en la ruta Palma-Nueva York –el año pasado incrementó en un 30% sus plazas, en datos de Turespaña– ha hecho que la compañía aérea United Airlines haya decidido reforzar su apuesta por la conexión con aviones de mayor capacidad, más frecuencias -ahora hay entre tres y cuatro vuelos semanales- y un calendario de vuelos que abarca ampliamente la temporada (del 22 de mayo al 24 de octubre) y que se mantendrá este 2026, como adelantó Última Hora. 

Un mercado que se extiende a Eivissa

En cuanto a Eivissa –junto a Mallorca experimenta una demanda in crescendo desde Estados Unidos–, la temporada pasada el sector del lujo de la isla sufrió una tendencia de decrecimiento inesperada –en parte provocada por el aumento exagerado de precios y por la realización de reservas a última hora que impidieron una planificación–. Este sector del lujo se salvó por el gasto de turistas extranjeros, principalmente norteamericanos, que sí podían permitirse lo que se pedía por ciertos productos. 

Una trabajadora de la empresa de alquiler de yates Ibiza Boat Charters explicó a elDiario.es para este reportaje de 2025 que, a pesar del interés de los turistas en seguir viviendo experiencias, la carestía de los servicios en la pitiusa ya no estaban al alcance del turista medio (entre ellos, se encuentra el español), que había prácticamente desaparecido ya el año pasado en favor de otros con un poder adquisitivo más elevado. Especialmente el estadounidense, con muy buena fama entre los empresarios por sus propinas generosas, su fidelidad –cuatro de cada diez visitantes repiten– y una estancia generalmente superior a los siete días. 

El sector del lujo se salvó en Eivissa la temporada pasada gracias, en parte, al turista estadounidense

Eso no elimina, explica el investigador y profesor de turismo de la Universidad de les Illes Balears (UIB), Macià Blàzquez, el mercado europeo, que sigue siendo el principal músculo turístico de las islas: alemanes, italianos, franceses, holandeses, belgas y británicos, entre otros. En el caso de la pitiusa, los estadounidenses no pueden volar directamente, sino que lo hacen hasta Mallorca –a veces antes han volado a Barcelona– y luego cogen un vuelo interislas (de una duración de tan solo media hora) para saltar a Eivissa. 

“Menos cantidad, más calidad” turística

El intercambio hizo que el balance económico del sector se mantuviera el verano de 2025 casi en equilibrio: el pequeño porcentaje de turistas con alto poder adquisitivo estaba dispuesto a pagar los precios desorbitados de la isla y compensaba una bajada de demanda. En una estrategia por la que ya lleva apostando unos años el principal motor económico del archipiélago. Este interés se resume en la frase de la presidenta del Govern, Marga Prohens, del Partido Popular (PP), en una entrevista reciente concedida a Forbes Woman: “Debemos crecer en valor y no en volumen para garantizar el bienestar de nuestros ciudadanos”.

La apuesta aparentemente transformadora por un turismo de mayor capacidad económica bajo esta premisa de “menos cantidad, más calidad” plantea interrogantes sobre sus efectos sociales y territoriales, en un contexto y un territorio donde el acceso a la vivienda, el encarecimiento del suelo o la presión sobre los recursos son ya cuestiones centrales.

“Es un simple lavado de cara”, considera José Manilla, antropólogo urbano y profesor de la Universitat Autónoma de Barcelona (UAB). El experto valora, además, que enfocarse tan solo a un cliente de alto poder adquisitivo tiene rasgos “discriminatorios” y contribuye a la desigualdad social. Otro factor para lo que es importante el mercado estadounidense es la desestacionalización. “Es interesante por eso y por su contribución al aumento en el gasto turístico”, subraya José Antonio Rosselló, vicepresidente de la Confederación de Asociaciones Empresariales de Baleares (CAEB).

La puerta a la inversión inmobiliaria

Pero el creciente interés en este nicho no puede entenderse solo desde el turismo, sino también desde la inversión y la atracción residencial, asegura Blàzquez. Ambos fenómenos están estrechamente conectados: el turismo actúa, en muchos casos, como puerta de entrada a procesos posteriores de compra de vivienda o inversión inmobiliaria. 

A esta conclusión llega tras un estudio realizado en 2013 junto a la investigadora Angela Hof, en el que analizaron la relación entre actividad turística y mercado inmobiliario de las islas, especialmente a partir de la expansión de los alquileres turísticos desde mediados de los 2000.

A ello se suma el papel de la inversión extranjera directa en el sector inmobiliario, con un gran peso de capitales internacionales, incluidos los estadounidenses, en la adquisición de propiedades en Balears. El fenómeno se puede ver sobre el terreno, con las vistosas mansiones de famosos como Michael Douglas, Claudia Schiffer o la del entrenador Lionel Scaloni, en el Toro, en el municipio de Calviá. 

Este proceso se enmarca –detalla Blàzquez– en una lógica global: inversores con alta capacidad adquisitiva buscan nuevos espacios donde obtener rentabilidad, ya sea a través del uso turístico, el alquiler o la revalorización de la propiedad. 

Otro factor clave: el cultural

Por otro lado, Balears aparece como un enclave especialmente atractivo, tanto por sus condiciones ambientales como sociales. El factor cultural influye mucho en esta atracción: los estadounidenses perciben en territorios mediterráneos como Balears una calidad de vida asociada a mayor seguridad, cohesión social y formas de vida más flexibles, lo que refuerza tanto el interés turístico como el residencial. 

“España es un país sólido, no un estado fallido como por ejemplo Costa Rica, que podría ser equiparable a Suiza cerca de los Estados Unidos, sin tener la misma seguridad”, pormenoriza Blàzquez. Respondiendo a esta lógica –el interés por un visitante que, además de su gasto, interesa por su potencial como inversor o residente futuro–, el sector turístico se ha ido interesando, cada vez más, hacia este perfil de visitante. 

Tres furgons amb quinze agents de la Policia Nacional han arribat aquest matí, a les 8.30 hores, amb material antidisturbis per desallotjar treballadors d’Eivissa de l’assentament de sa Joveria. És un dels més significatius que han anat proliferant a la perifèria de la ciutat des que va començar i es va agreujar la crisi de l’habitatge, creant imatges insòlites.

Es tracta del nucli de barraques més gran que s’ha anat configurant als voltants de la ciutat i també a l’illa. Excepte el desnonament massiu de mil persones en un terreny privat de Can Rova l’estiu de 2024, moltes d’elles estafades per un caser pirata que els llogava parcel·les a preus desorbitats perquè hi instal·lassin les seves caravanes, barraques o fins i tot embarcacions.

L’escena es repeteix des de fa almenys un any i mig: residents i treballadors, alguns fixos i altres de temporada, es veuen obligats a marxar dels infrahabitatges construïts amb les seves pròpies mans per la manca d’alternatives que deixa la carència habitacional en espais oberts del territori insular. S’escolen entre les mans de les institucions i les autoritats en la mateixa dinàmica que segueixen el ratolí i el gat.

La majoria de persones que fins avui han residit a sa Joveria, d’origen sahrauí, vivien abans a l’antic assentament de Can Raspalls, a Sant Jordi, d’on també els van fer fora, a la tardor de 2024, després de l’abandonament del fons d’inversió que el posseïa i després que les autoritats municipals al·legassin “brutícia” i el lloguer de barraques a Airbnb per intervenir.

El cos nacional de seguretat, així com deu agents de la Policia Local de Vila, han irromput aquest matí al terreny de sa Joveria a partir de les 10 hores, quan un dron ha començat a sobrevolar el recinte de l’assentament, situat entre l’hospital Can Misses i el recinte firal. Des d’allí es veu el castell, símbol de promoció turística en una illa —abans terra d’oportunitat laboral— cada vegada més corcada per les desigualtats socials i econòmiques.

“Quan han entrat —els policies nacionals— semblava una escena de La Casa de Papel”, diu Ahmed, treballador del sector de la construcció, mentre surt juntament amb tres companys seus. No saben on dormiran aquesta nit i lamenten l’escenari en què es troben: “El lloguer és molt car: una habitació per a una persona val 750 euros al mes”. La seva font d’ingressos està lligada a factors variables que no depenen de la seva decisió, com la pluja o els dies festius, quan no es treballa i, per tant, no es cobra.

Porten amb ells només el DNI —són d’El Aaiún, capital del Sàhara Occidental—, la targeta sanitària de Balears i la targeta de crèdit. La resta de les seves pertinences continuen a l’interior de la barraca que els servia de llar. Es van traslladar a l’illa cercant un millor salari que el que els oferia la recollida de l’oliva a Andalusia, però es van trobar amb una pitjor qualitat de vida.

Abans havien estat vivint en un altre solar darrere de la central elèctrica de Gesa fins que els van fer fora. Ara es plantegen, mig seriosament mig en broma, cercar una feina de nit perquè, de moment, dormiran al carrer: “On hem d’anar, si no?”, es demanen.

Una intervenció pacífica

La intervenció s’ha desenvolupat de manera pacífica, tal com estava previst, sense que s’hagin produït incidents ni detinguts. De les prop de 400 persones que hi havia inicialment, en quedaven unes 60 que han anat sortint a comptagotes. Sí que s’ha percebut el descontentament dels ocupants, que lamenten ser el focus d’atenció de responsables polítics i mitjans de comunicació només “quan són el problema, sense que ningú ofereixi una solució”.

Alguns d’ells s’han apropat a primera hora del matí a les oficines municipals per gestionar el certificat de vulnerabilitat. Els agents, a la seva arribada, han assegurat el perímetre i controlat els accessos a la finca per evitar alteracions de l’ordre públic i garantir la seguretat de totes les persones implicades.

Una patrulla ha identificat un dels informadors que cobria el desallotjament i li ha indicat, tant a ell com a la resta de periodistes presents, que havien de retirar-se i dirigir-se a la carpa habilitada per als mitjans a la zona de l’aparcament, al costat de l’accés pròxim al recinte firal. Un punt que, d’altra banda, no tenia visibilitat sobre el terreny públic on es troben una trentena de caravanes i autocaravanes —més a prop del col·legi Can Misses— i que, tal com ha explicat l’alcalde Rafael Triguero durant una compareixença, es desallotjarà en els pròxims dies per incompliment de les ordenances, tot i que no ha especificat quan.

L’Ajuntament d’Eivissa intenta desallotjar el solar des de finals de 2024, quan van començar a instal·lar-s’hi els primers treballadors —una d’elles, Maria, treballa com a netejadora a l’hospital, situat just al costat—, mitjançant mesures dissuasives. Entre aquestes, la instal·lació d’un gàlib per impedir el pas de vehicles de més d’una determinada altura, que durant la jornada d’avui roman obert per facilitar la sortida voluntària, i la pressió constant mitjançant l’amenaça de multes.

Almenys dos menors d’edat

Quan apareix una furgoneta de la Policia Nacional de Fronteres a la zona, comença a respirar-se certa tensió, cap a les onze del matí. Un grup d’unes quinze persones —una d’elles amb un nadó als braços— es reuneix en un tancat dins del terreny quan dos policies s’hi acosten i els comuniquen una notícia positiva, tot i que temporal: de moment, podran continuar pernoctant al lloc. “Ens han explicat que primer ens han de notificar per poder-nos fer fora”, detalla Sara a elDiario.es.

Alguns d’ells són migrants en procés de regularitzar la seva situació, com la família de Camilo, de Colòmbia. En aquesta àrea, acordonada amb grans pedres, hi ha almenys dos menors, algun d’ells adolescent. Els serveis socials, presents durant tot el matí, no han pogut concretar una xifra exacta.

El punt on es troben les caravanes —que de moment s’han lliurat del desallotjament— està separat per una tanca de la resta del terreny, de propietat privada, on s’havien instal·lat principalment treballadors d’origen sahrauí. D’allí han sortit aquest matí només set persones. Una d’elles, un home marroquí que, mentre abandonava el lloc, no podia contenir les llàgrimes davant la situació de precarietat en què es troba.

Part de l’assentament, en un solar privat

El desallotjament d’aquesta propietat es va posar en marxa després que la Secció del Contenciós Administratiu del Tribunal d’Instància de Palma autoritzés l’Ajuntament a entrar, desmuntar i netejar l’assentament, atès que la propietat no disposava de mitjans per fer-ho. L’actuació —establia el jutge— havia de finalitzar abans del 26 de maig.

Ara, l’alcalde —que ha assegurat que ha estat un dels moments més difícils del seu mandat— ha detallat que el propietari haurà d’encarregar-se de retirar els estris i els enderrocs que han quedat al solar (com palets i restes de barraques), un dels motius que ha conduït a la intervenció.

“Era una bomba de rellotgeria”, ha afegit l’edil, recordant un tràgic succés ocorregut fa anys a l’assentament: dos incendis simultanis que van acabar amb la vida d’una persona. No ha estat l’únic episodi d’aquest tipus en nuclis de barraques de l’illa, ja que a Can Rova 2 va passar una cosa semblant.

Per això, tècnics municipals de medi ambient han accedit a la parcel·la per controlar la gestió dels residus. Han trobat electrodomèstics, plaques solars, bateries, parts de cuines i altres objectes perillosos que suposaven un risc tant per a l’entorn com per a les persones que residien al lloc.

Davant la pregunta a l’equip municipal —amb la regidora de Benestar Social, Lola Penín, present— sobre si s’havia valorat habilitar un altre solar per oferir una alternativa habitacional als desallotjats, la resposta ha estat afirmativa, tot i que sense èxit: “L’habitatge públic no es construeix d’un dia per l’altre”, ha assenyalat Triguero.

D’altra banda, ha assegurat que a l’interior de l’assentament ja desmantellat de sa Joveria —on cap a les 13.30 hores dues retroexcavadores treballaven en la demolició d’aproximadament un centenar d’infrahabitatges— hi havia persones que cobraven entre 200 i 500 euros a altres en situació de necessitat. Uns fets que la Policia Local preveu sancionar i per als quals ja té identificats els responsables.

Set ubicacions temporals d’allotjament

De moment, s’han habilitat allotjaments d’emergència per a set unitats familiars i set places per a adults sense càrregues familiars. A més, l’Ajuntament ha detallat que actualment hi ha deu expedients oberts als serveis socials relacionats amb persones que residien en aquests assentaments.

Al llarg del matí, tècnics de la UTS Eixample també estaven disponibles per atendre les persones derivades des del punt d’atenció i tramitar prestacions en els casos necessaris, és a dir, en situacions de vulnerabilitat. En el cas de persones treballadores amb ingressos superiors —tot i que insuficients per accedir a un habitatge digne— hauran de buscar alternatives pel seu compte.

A mitjan matí, una parella abandona el lloc amb diverses maletes, mirant amb el front arrufat els qui fotografien la seva situació. Mentre la dona recolza les seves pertinences sobre unes pedres, ell explica que la seva família, procedent de la península, va arribar a Eivissa amb un habitatge. Entre tristesa i incredulitat pel canvi de l’illa, s’endinsa de nou al bosc, cap a un lloc ja buit.

Adrián Amaya és un dels residents de l’altra zona que, de moment, podrà quedar-se. En el seu moment ja va ser desallotjat del problemàtic bloc dels Don Pepe, a Sant Josep, i ara tem tornar-se a veure en la mateixa situació: “Tots ens mereixem un sostre sota el qual viure”.

Tres furgones con quince agentes de la Policía Nacional han llegado esta mañana, a las 8.30 horas, con material antidisturbios para desalojar a trabajadores de Eivissa del asentamiento de sa Joveria. Es uno de los más significativos que han ido proliferando en la periferia de la ciudad desde que empezó y empeoró la crisis de vivienda, creando imágenes insólitas. 

Se trata del mayor núcleo chabolista que se ha ido configurando en los alrededores de la urbe y también en la isla. Exceptuando el desahucio masivo de mil personas en un terreno privado de Can Rova el verano de 2024, muchas de ellas estafadas por un caseo pirata que les alquilaba parcelas por precios desorbitados para que instalaran sus caravanas, chabolas o incluso embarcaciones.

La escena se repite desde hace por lo menos un año y medio: residentes y empleados, algunos fijos y otros de temporada, se ven obligados a marchar de las infraviviendas construidas con sus propias manos por la falta de alternativas que deja la carencia habitacional en espacios abiertos del territorio insular. Se escurren entre las manos de instituciones y autoridades en la misma dinámica que siguen el ratón y el gato.

La mayoría de personas que hasta hoy han residido en sa Joveria, de origen saharaui, vivían antes en el antiguo asentamiento de Can Raspalls, en Sant Jordi, de donde también les echaron, en otoño de 2024, tras el abandono del fondo de inversión que lo poseía y después de que las autoridades municipales alegasen “suciedad” y el alquiler de chabolas en Airbnb para intervenir.

El cuerpo nacional de seguridad, así como diez agentes de la Policía Local de Vila, han irrumpido esta mañana en el terreno de sa Joveria a partir de las 10 horas, cuando un dron ha empezado a sobrevolar el recinto del asentamiento, ubicado entre el hospital Can Misses y el recinto ferial. Desde allí, se ve el castillo, símbolo de promoción turística en una isla -antes tierra de oportunidad laboral- cada vez más carcomida por las desigualdades sociales y económicas. 

“Cuando han entrado -los policías nacionales- parecía una escena de la Casa de Papel”, dice Ahmed, trabajador del sector de la construcción, mientras sale junto a tres compañeros suyos. No saben dónde dormirán esta noche y lamentan el escenario en el que se encuentran: “El alquiler es muy caro: una habitación para una persona vale 750 euros al mes”. Su fuente de ingresos está ligado a factores variables que no dependen de la decisión propia, como la lluvia o los días festivos, cuando no se trabaja y por lo tanto, no se cobra. 

Llevan consigo tan solo su DNI -son de El Aaiún, capital del Sáhara Occidental-, la tarjeta sanitaria de Balears y la tarjeta de crédito. El resto de sus pertenencias, continúan en el interior de la chabola que les servía de hogar. Se trasladaron a la isla buscando un mejor salario que el que les ofrecía la recolecta de la aceituna en Andalucía, pero se encontraron con peor calidad de vida. 

Antes, habían estado viviendo en otro solar detrás de la central eléctrica de Gesa hasta que los echaron. Ahora se plantean medio en serio medio en broma buscar un trabajo de noche porque de momento dormirán en la calle: “¿Dónde vamos si no?”, se preguntan.

Una intervención pacífica

La intervención se ha desarrollado de manera pacífica, tal y como estaba previsto, sin que se hayan producido incidentes ni detenidos. De las cerca de 400 personas que había inicialmente, quedaban unas 60 que han ido saliendo a cuentagotas. Sí se ha percibido el descontento de los ocupantes, que lamentan ser el foco de atención de responsables políticos y medios de comunicación solo “cuando son el problema, sin que nadie ofrezca una solución”.

Algunos de ellos se han acercado a primera hora de la mañana a las oficinas municipales para gestionar el certificado de vulnerabilidad. Los agentes, a su llegada, han asegurado el perímetro y controlado los accesos a la finca para evitar alteraciones del orden público y garantizar la seguridad de todas las personas implicadas.

Una patrulla ha identificado a uno de los informadores que cubría el desalojo y le ha indicado, tanto a él como al resto de periodistas presentes, que debían retirarse y dirigirse a la carpa habilitada para los medios en la zona del aparcamiento, junto al acceso próximo al recinto ferial. Un punto que, por otro lado, carecía de visibilidad sobre el terreno público donde se encuentran una treintena de caravanas y autocaravanas -más cerca del colegio Can Misses- y que, como ha explicado el alcalde Rafael Triguero durante una comparecencia, se desalojará en los próximos días por incumplimiento de las ordenanzas, aunque no ha especificado cuándo.

El Ayuntamiento de Eivissa intenta desalojar el solar desde finales de 2024, cuando comenzaron a asentarse los primeros trabajadores -una de ellas, María, trabaja como limpiadora en el hospital, situado justo al lado-, mediante medidas disuasorias. Entre ellas, la instalación de un gálibo para impedir el paso de vehículos de más de cierta altura, que durante la jornada de hoy permanece abierto para facilitar la salida voluntaria, y la presión constante mediante la amenaza de multas. 

Al menos dos menores de edad

Cuando aparece un furgón de la Policía Nacional de Fronteras en la zona, comienza a respirarse cierta tensión, en torno a las once de la mañana. Un grupo de unas quince personas —una de ellas con un bebé en brazos— se reúne en un cercado dentro del terreno cuando dos policías se acercan y les comunican una noticia positiva, aunque temporal: por el momento, podrán seguir pernoctando en el lugar. “Nos han explicado que primero tienen que notificarnos para poder echarnos”, detalla Sara a elDiario.es.

Algunos de ellos son migrantes en proceso de regularizar su situación, como la familia de Camilo, de Colombia. En esta área, acordonada con grandes piedras, hay al menos dos menores, alguno de ellos adolescente. Los servicios sociales, presentes durante toda la mañana, no han podido concretar una cifra exacta.

El punto donde se encuentran las caravanas —que por ahora se han librado del desalojo— está separado por una valla del resto del terreno, de propiedad privada, donde se habían instalado principalmente trabajadores de origen saharaui. De allí han salido esta mañana tan solo siete personas. Una de ellas, un hombre marroquí que, mientras abandonaba el lugar, no podía contener las lágrimas ante la situación de precariedad en la que se encuentra.

Parte del asentamiento, en un solar privado

El desalojo de esta propiedad se puso en marcha después de que la Sección de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal de Instancia de Palma autorizara al Ayuntamiento a entrar, desmontar y limpiar el asentamiento, dado que la propiedad no disponía de medios para hacerlo. La actuación —establecía el juez— debía finalizar antes del 26 de mayo.

Ahora, el alcalde —que ha asegurado que ha sido uno de los momentos más difíciles de su mandato— ha detallado que el propietario deberá encargarse de retirar los enseres y escombros que han quedado en el solar (como palés y restos de chabolas), uno de los motivos que ha llevado a la intervención.

“Era una bomba de relojería”, ha añadido el edil, recordando un trágico suceso ocurrido hace años en el asentamiento: dos incendios simultáneos que acabaron con la vida de una persona. No ha sido el único episodio de este tipo en núcleos chabolistas de la isla, ya que en Can Rova 2 ocurrió algo similar.

Por ello, técnicos municipales de medio ambiente han accedido a la parcela para controlar la gestión de los residuos. Han encontrado electrodomésticos, placas solares, baterías, partes de cocinas y otros objetos peligrosos que suponían un riesgo tanto para el entorno como para las personas que residían en el lugar.

Ante la pregunta al equipo municipal —con la concejala de Bienestar Social, Lola Penín, presente— sobre si se había valorado habilitar otro solar para ofrecer una alternativa habitacional a los desalojados, la respuesta ha sido afirmativa, aunque sin éxito: “La vivienda pública no se construye de la noche a la mañana”, ha señalado Triguero.

Por otra parte, ha asegurado que en el interior del ya desmantelado asentamiento de sa Joveria —donde hacia las 13.30 horas dos retroexcavadoras trabajaban en la demolición de cerca de un centenar de infraviviendas— había personas que cobraban entre 200 y 500 euros a otras en situación de necesidad. Unos hechos que la Policía Local prevé sancionar y para los que ya tiene identificados a los responsables.

Siete ubicaciones temporales de alojamiento

De momento, se han habilitado alojamientos de emergencia para siete unidades familiares y siete plazas para adultos sin cargas familiares. Además, el Ayuntamiento ha detallado que existen actualmente diez expedientes abiertos en servicios sociales relacionados con personas que residían en estos asentamientos.

A lo largo de la mañana, técnicos de la UTS Eixample también estaban disponibles para atender a las personas derivadas desde el punto de atención y tramitar prestaciones en los casos necesarios, es decir, en situaciones de vulnerabilidad. En el caso de personas trabajadoras con ingresos superiores —aunque insuficientes para acceder a una vivienda digna— deberán buscar alternativas por su cuenta.

A media mañana, una pareja abandona el lugar con varias maletas, mirando con el ceño fruncido a quienes fotografían su situación. Mientras la mujer apoya sus pertenencias sobre unas piedras, él explica que su familia, procedente de la península, llegó a Eivissa con una vivienda. Entre tristeza e incredulidad por el cambio de la isla, se adentra de nuevo en el bosque, hacia un lugar ya vacío.

Adrián Amaya es uno de los residentes del otro lado que, por ahora, podrá quedarse. En su momento ya fue desalojado del problemático bloque de los Don Pepe, en Sant Josep, y ahora teme volver a verse en la misma situación: “Todos nos merecemos un techo bajo el que vivir”.

A les deu del matí, un degoteig constant de turistes comença a baixar del creuer Wind Star en el port de Palma. En tot just uns minuts, prop de 200 passatgers es dispersen per la ciutat després d'atracar en l'ampliació de Ponent Nord, operativa des de fa mig any. És una escena quotidiana en temporada alta: arribades concentrades, visites ràpides i una ciutat que absorbeix, en poques hores, l'impacte d'un turisme que no pernocta a l'illa. S'acosten amb abillament senzill i delator cap a la Seu: ulleres de sol, gorra o barret i, més que càmera de fotos, un smartphone que serveix per a capturar qualsevol monument que es posi pel mig.

“Fa uns anys vam anar a Màlaga i des d’allà vam fer una ruta en cotxe pels pobles blancs, però així és molt més fàcil”, explica José Luis, xilè, que recorre el Mediterrani amb la seva dona. En aquest viatge han passat per enclavaments com Ronda, Fuengirola, València, Barcelona o Cartagena, a més de fer escala a l’antiga ciutat internacional de Tànger. El recorregut continuarà fora del vaixell: després de tornar a la ciutat comtal, volaran a Casablanca per iniciar una ruta pel Marroc amb parades a Chefchaouen, Fes i Marràqueix.

La lògica del viatge és la de tots els creuers que solquen les aigües mediterrànies, especialment a partir d’aquestes dates: veure molt en poc temps i amb poc o gens d’equipatge. “És més còmode perquè no has d’anar movent les maletes”. Al principi, el pla de José Luis i Rosa María era només viatjar a Espanya, però finalment van decidir allargar l’aventura pel país veí. En total, tres setmanes d’unes heterogènies vacances abans de posar rumb a Xile.

No només a Palma, sinó al conjunt de les Balears, l’arribada de creuers concentra en poques hores milers de visitants en destinacions ja sotmeses a una forta pressió en temporada alta. A Eivissa, aquest estiu s’espera que arribin a coincidir, en alguns dies, fins a tres vaixells de gran envergadura, segons informacions de l’autoritat portuària balear.

Però la mateixa idea de comoditat i d’accés ràpid a diferents destinacions no només la tenen els turistes atrets per l’atractiu de l’arxipèlag. També passa a la inversa: ciutadans que pateixen el problema veuen de vegades en els creuers una possibilitat d’impuls per al comerç local palmesà i trien ells mateixos aquesta experiència en altres destinacions.

“Nosaltres —de Mallorca— hem triat moltes vegades aquest tipus de viatge i ens ha semblat una bona experiència”, valora Maria Antònia Riera, de 61 anys, a elDiario.es. El seu marit, des de fa anys, té aerofòbia, per la qual cosa és una alternativa de viatge que els permet visitar molts llocs sense haver de fer la pallissa de conduir llargues distàncies.

El model de turisme respon a una dinàmica més àmplia. Guillermo Inacio, un altre viatger habitual amb formació en Relacions Internacionals, situa els creuers dins de les expressions més intenses del turisme global: permeten visitar diversos destins en poc temps, però concentren en poques hores grans volums de persones en llocs ja molt demandats. Roma, Marsella, Venècia o Dubrovnik en són alguns exemples.

Infraestructures colossals per atracar

Mentre els ocupants del Wind Star descobreixen els tresors arquitectònics de Palma fins a les 16 hores —el vaixell té previst partir cap a la costa catalana a les 17 hores—, el creuer romandrà amarrat al port de Palma. Durant les maniobres, l’atracada o l’estada, els vaixells generen emissions d’òxids de nitrogen (NOx), òxids de sofre (SOx), partícules fines i CO₂, contribuint a la contaminació en entorns portuaris.

Ho fan, a més, en un context en què la zona portuària desperta interès entre més de quaranta empreses internacionals, nacionals i locals —42 s’han presentat al concurs convocat per l’Autoritat Portuària de Balears (APB)— per redactar un important pla de transformació: el Pla Mestre d’integració port-ciutat, que establirà les bases de la reordenació del recinte portuari en les pròximes dècades.

El procés de licitació s’articularà en dues fases: en la primera —amb un termini màxim de tres mesos—, l’APB seleccionarà un màxim de cinc equips entre les tretze candidatures presentades. En la segona fase, els equips seleccionats hauran d’elaborar un avantprojecte tècnic i econòmic en què plantegin diferents solucions per a la reorganització del port.

El projecte forma part de les iniciatives impulsades per l’entitat per redefinir la relació entre el port i la ciutat i preveu la reordenació d’aproximadament 400.000 metres quadrats del recinte portuari. Mentrestant, a la veïna Eivissa, el port de Vila, de menor mida, es prepara per rebre aquesta temporada un total de 205 escales de creuers amb una nova planificació que pretén evitar els episodis de saturació derivats de la coincidència de diversos vaixells. En quan al port de Palma espera aquest any 517 creuers i el de Alcudia, dos.

Més de 3.000 creueristes alhora

L'autoritat portuària ha establert un escalonament de les entrades per a evitar fluxos de més de 3.000 passatgers per hora, una mesura que busca garantir la mobilitat en l’entorn portuari i reduir la pressió sobre els serveis de transport. Ja que l’arribada simultània de passatgers dels creuers es tradueix en una pressió immediata sobre taxis, autobusos o el bus nàutic que connecta diferents zones del port. Des del sector del taxi, Toni Roig, president de la Federació Insular del Taxi d’Eivissa i Formentera (FITIE), recorda, en ser preguntat per elDiario.es, que aquesta situació és un problema recurrent a la ciutat d’Eivissa. Una portaveu de la APB ha especificat a elDiario.es que únicament hi haurà 14 dies en què coincidiran tres creuers i un, el 7 de juliol coincidiran quatre, si bé un aniria al moll adossat i tres d'ells són creuers de petit port.

Roig explica que cada vegada que coincideixen diversos creuers es dispara la mobilitat i circular per les principals vies d’accés a la ciutat o cap a la zona de Marina Botafoch —coneguda com la Milla d’Or de la pitiüsa— es complica. L’any passat es va aplicar una mesura per escalonar els horaris d’arribada i descàrrega de passatgers, cosa que va permetre alleujar parcialment la situació. Tanmateix, el volum continua sent “molt elevat” i es concentra exageradament en el nucli urbà de Vila, molt limitat.

A això s’hi afegeix un efecte indirecte: l’impacte en el servei en altres municipis, on es produeixen retards com a conseqüència de la concentració de la demanda: “Està clar que tot el que sigui feina és positiu, però som una illa, el territori és el que és i patim una congestió i una densitat de trànsit brutal”.

És clar que tot el que sigui treball és positiu, però som una illa, el territori és el que és i sofrim una congestió i una densitat de trànsit brutal

Toni Roig — President de la Federació Insular del Taxi d'Eivissa i Formentera (FITIE)

El pla: arribades més escalonades

Amb aquesta nova planificació, l’autoritat portuària balear —ha explicat l’entitat en un comunicat— busca evitar aquests pics de concentració i repartir l’arribada de passatgers al llarg del dia. L’objectiu és reduir l’impacte immediat que generen els desembarcaments simultanis i facilitar una circulació més fluida tant dins del port com en el seu entorn.

Per a això, s’ha establert que els creuers accedeixin a partir de les 11.30 hores —excepte excepcions autoritzades—, amb la intenció de no coincidir amb els moments de major activitat de les línies regulars que connecten Eivissa amb altres punts de l’arxipèlag i la península. El trànsit de creuers continuarà concentrant-se al port de Botafoch —pantalans, dic i moll adossat—, mentre que la resta de molls continuarà destinat al transport regular.

La previsió és que, en la majoria de jornades, el port rebi un o dos creuers. La coincidència de tres vaixells quedarà limitada a dies concrets i es gestionarà mitjançant la distribució horària de les arribades i l'ús de diferents punts d'atracada. Només en casos excepcionals podria superar-se aquesta xifra, generalment quan algun dels vaixells és de menor grandària o realitza escales en horaris diferenciats.

En la majoria de jornades, el port d'Eivissa rebrà només un o dos creuers

Des de l’APB defensen que aquest sistema permet compatibilitzar l’activitat turística amb el funcionament del port i la mobilitat de la ciutat, en un context en què el trànsit de creuers ha anat guanyant pes a Eivissa en els darrers anys. La planificació, en qualsevol cas, és flexible i es podrà ajustar en funció de necessitats operatives o canvis en els itineraris de les navilieres, afegeixen.

Els illencs, per la seva banda, posen en dubte la capacitat real de l’illa per absorbir aquests volums. “Encara que s’adoptin mesures per reduir l’impacte, el territori té límits”, diu Sandra, una resident. Al seu parer, l’arribada de tres creuers simultanis —amb milers de visitants per hora— suposa una pressió difícil d’assumir en un context ja marcat per la saturació turística i una escassetat hídrica preocupant que ha deixat aquests dies (quan els hotels es preparen per obrir i omplen les seves piscines) un centenar de veïns sense aigua, com va publicar Diario de Ibiza.

La pressió territorial, al límit

L’Informe de Sostenibilitat de 2024 d’Ibiza Preservation ja advertia que el trànsit per carretera, la demanda hídrica i els sistemes de depuració funcionen al límit durant la temporada alta, de manera que la incorporació de visitants d’un sol dia afegeix una càrrega addicional sobre infraestructures ja tensionades.

“A Eivissa necessitam parlar menys de com absorbir més pressió i més de quins són els límits ecològics i territorials que no hauríem de continuar sobrepassant”, assenyala davant elDiario.es la portaveu de l’organització mediambiental, Inma Saranova.

Entre aquests, preocupa l’impacte sobre la biodiversitat marina, sobretot sobre la fauna, els hàbitats fràgils i les àrees protegides. En un entorn com el d’Eivissa, on el litoral i l’ecosistema marí són especialment vulnerables, el soroll submarí, la introducció d’espècies a través de l’aigua de llast o la contaminació marina —assenyalats per l’Agència Europea de Seguretat Marítima (EMSA) o l’Agència Europea de Medi Ambient (EEA) com a pressions rellevants— adquireixen un pes afegit. Així com la incorporació de noves fonts d’abocaments en zones costaneres molt transitades d’un Mediterrani ja molt afectat per la contaminació.

A això se li suma la pressió territorial provocada per l'arribada simultània de milers de passatgers. “El problema no és només el vaixell, sinó l'efecte acumulatiu sobre un territori amb límits ecològics clars”, afirmen des d'Ibiza Preservation. Aquesta saturació, encara que es concentri en poques hores, se suma a la càrrega total que suporta l'illa i repta la seva capacitat real per a continuar absorbint determinats models turístics.

A las diez de la mañana, un goteo constante de turistas comienza a bajar del crucero Wind Star en el puerto de Palma. En apenas unos minutos, cerca de 200 pasajeros se dispersan por la ciudad tras atracar en la ampliación de Poniente Norte, operativa desde hace medio año. Es una escena cotidiana en temporada alta: llegadas concentradas, visitas rápidas y una ciudad que absorbe, en pocas horas, el impacto de un turismo que no pernocta en la isla. Se acercan con atuendo sencillo y delator hacia La Seu: gafas de sol, gorra o sombrero y, más que cámara de fotos, un smartphone que sirve para capturar cualquier monumento que se ponga de por medio.

“Hace unos años fuimos a Málaga y desde allí hicimos una ruta en coche por los pueblos blancos, pero así es mucho más fácil”, cuenta José Luis, chileno, que recorre el Mediterráneo junto a su mujer. En este viaje han pasado por enclaves como Ronda, Fuengirola, Valencia, Barcelona o Cartagena, además de hacer escala en la antigua ciudad internacional de Tánger. El recorrido continuará fuera del barco: tras regresar a la ciudad condal, volarán a Casablanca para iniciar una ruta por Marruecos con paradas en Chefchaouen, Fez y Marrakech.

La lógica del viaje es la de todos los cruceros que surcan aguas mediterráneas especialmente a partir de estas fechas: ver mucho en poco tiempo y cargando con poco o nada de equipaje. “Es más cómodo porque no tienes que ir moviendo las maletas”. Al principio, el plan de José Luis y Rosa María era solo viajar a España, pero finalmente decidieron extender la aventura por el país vecino. En total, tres semanas de unas vacaciones antes de poner rumbo a Chile. 

No solo en Palma, sino en el conjunto de Balears, la llegada de cruceros concentra en pocas horas miles de visitantes en destinos ya sometidos a una fuerte presión en temporada alta. En Eivissa, este verano se espera que lleguen a coincidir, en algunos días, hasta tres barcos de gran envergadura, según informaciones de la autoridad portuaria balear. 

Pero la misma idea de comodidad y de acceso rápido a distintos destinos no solo la albergan turistas atraídos por el atractivo del archipiélago. También sucede a la inversa: ciudadanos que padecen el problema ven a veces en los cruceros una posibilidad de impulso para el comercio local palmesano y eligen ellos mismos esta experiencia en otros destinos. 

“Nosotros -de Mallorca- hemos elegido muchas veces este tipo de viaje y nos ha parecido una buena experiencia”, valora Maria Antonia Riera, de 61 años, a elDiario.es. Su marido, desde hace años, tiene aerofobia, por lo que es una alternativa de viaje que les permite visitar muchos sitios sin pegarse la paliza de conducir largos kilómetros.

El modelo de turismo responde a una dinámica más amplia. Guillermo Inacio, otro viajero asiduo con formación en Relaciones Internacionales, sitúa los cruceros dentro de las expresiones más intensas del turismo global: permiten visitar varios destinos en poco tiempo, pero concentran en pocas horas grandes volúmenes de personas en lugares ya muy demandados. Roma, Marsella, Venecia o Dubrovnik son algunos ejemplos.

Infraestructuras colosales para atracar

Mientras los ocupantes del Wind Star descubren los tesoros arquitectónicos de Palma hasta las 16 horas -el barco tiene previsto partir hacia la costa catalana a las 17 horas-, el crucero permanecerá amarrado en el puerto de Palma. Durante las maniobras, el atraque o la estancia, los buques generan emisiones de óxidos de nitrógeno (NOx), óxidos de azufre (SOx), partículas finas y CO₂, contribuyendo a la contaminación en entornos portuarios.

Lo hacen, además, en un contexto en el que la zona portuaria despierta interés entre más de cuarenta empresas internacionales, nacionales y locales -42 se han presentado al concurso convocado por la Autoridad Portuaria de Baleares (APB)- para redactar un importante plan de transformación: el Plan Maestro de integración puerto-ciudad, que establecerá las bases de la reordenación del recinto portuario en las próximas décadas.

El proceso de licitación se articulará en dos fases: en la primera -con un plazo máximo de tres meses-, la APB seleccionará un máximo de cinco equipos entre las trece candidaturas presentadas. En la segunda fase, los equipos seleccionados deberán elaborar un anteproyecto técnico y económico en el que planteen distintas soluciones para la reorganización del puerto. 

El proyecto forma parte de las iniciativas impulsadas por la entidad para redefinir la relación entre el puerto y la ciudad y prevé la reordenación de aproximadamente 400.000 metros cuadrados del recinto portuario. Mientras tanto, en la vecina Eivissa, el puerto de Vila, de menor tamaño, se prepara para recibir esta temporada un total de 205 escalas de cruceros con una nueva planificación que pretende evitar los episodios de saturación derivados de la coincidencia de varios buques. En cuando al puerto de Palma espera este año 517 barcos y el de Alcudia, dos.

Más de 3.000 cruceristas a la vez

La autoridad portuaria ha establecido un escalonamiento de las entradas para evitar flujos de más de 3.000 pasajeros por hora, una medida que busca garantizar la movilidad en el entorno portuario y reducir la presión sobre los servicios de transporte. Ya que la llegada simultánea de pasajeros desde los cruceros se traduce en una presión inmediata sobre taxis, autobuses o el bus náutico que conecta distintas zonas del puerto. Desde el sector del taxi, Toni Roig, presidente de la Federación Insular del Taxi de Eivissa y Formentera (FITIE), recuerda al ser preguntado por elDiario.es que esta situación es un problema recurrente en la ciudad de Eivissa. Una portavoz de la APB ha especificado a elDiario.es que únicamente habrá 14 días en los que coincidirán tres cruceros y uno, el 7 de julio, coincidirán cuatro, si bien uno iría al muelle adosado y tres de ellos son cruceros de pequeño porte.

Roig explica que cada vez que coinciden varios cruceros se dispara la movilidad y circular por las principales vías de acceso a la ciudad o hacia la zona de Marina Botafoch —conocida como la Milla de Oro de la pitiusa— se complica. El año pasado se aplicó una medida para escalonar los horarios de llegada y descarga de pasajeros, lo que permitió aliviar parcialmente la situación. Sin embargo, el volumen sigue siendo “muy elevado” y se concentra exageradamente en el núcleo urbano de Vila, muy limitado.

A ello se suma un efecto indirecto: el impacto en el servicio en otros municipios, donde se producen retrasos como consecuencia de la concentración de la demanda: “Está claro que todo lo que sea trabajo es positivo, pero somos una isla, el territorio es el que es y sufrimos una congestión y una densidad de tráfico brutal”.

Está claro que todo lo que sea trabajo es positivo, pero somos una isla, el territorio es el que es y sufrimos una congestión y una densidad de tráfico brutal

Toni Roig — Presidente de la Federación Insular del Taxi de Eivissa y Formentera (FITIE)

El plan: llegadas más escalonadas

Con esta nueva planificación, la autoridad portuaria balear -ha explicado la entidad en un comunicado- busca evitar esos picos de concentración y repartir la llegada de pasajeros a lo largo del día. El objetivo es reducir el impacto inmediato que generan los desembarcos simultáneos y facilitar una circulación más fluida tanto dentro del puerto como en su entorno.

Para ello, se ha establecido que los cruceros accedan a partir de las 11.30 horas —salvo excepciones autorizadas—, con la intención de no coincidir con los momentos de mayor actividad de las líneas regulares que conectan Eivissa con otros puntos del archipiélago y la península. El tráfico de cruceros seguirá concentrándose en el puerto de Botafoch —pantalanes, dique y muelle adosado—, mientras que el resto de muelles continuará destinado al transporte regular.

La previsión es que, en la mayoría de jornadas, el puerto reciba uno o dos cruceros. La coincidencia de tres buques quedará limitada a días concretos y se gestionará mediante la distribución horaria de las llegadas y el uso de distintos puntos de atraque. Solo en casos excepcionales podría superarse esa cifra, generalmente cuando alguno de los barcos es de menor tamaño o realiza escalas en horarios diferenciados.

En la mayoría de jornadas, el puerto de Eivissa recibirá solo uno o dos cruceros

Desde la APB defienden que este sistema permite compatibilizar la actividad turística con el funcionamiento del puerto y la movilidad de la ciudad, en un contexto en el que el tráfico de cruceros ha ido ganando peso en Eivissa en los últimos años. La planificación, en cualquier caso, es flexible y podrá ajustarse en función de necesidades operativas o cambios en los itinerarios de las navieras, añaden.

Los isleños por su parte ponen en tela de juicio la capacidad real de la isla para absorber estos volúmenes. “Aunque se adopten medidas para reducir el impacto, el territorio tiene límites”, dice Sandra, una residente. A su juicio, la llegada de tres cruceros simultáneos —con miles de visitantes por hora— supone una presión difícil de asumir en un contexto ya marcado por la saturación turística y una escasez hídrica preocupante que ha dejado estos días (cuando los hoteles se preparan para abrir y llenan sus piscinas) a un centenar de vecinos sin agua, como publicó Diario de Ibiza.

La presión territorial, al límite

El Informe de Sostenibilidad de 2024 de Ibiza Preservation ya advertía de que el tránsito en carretera, la demanda hídrica y los sistemas de depuración funcionan al límite durante la temporada alta, por lo que la incorporación de visitantes de un solo día añade una carga adicional sobre infraestructuras ya tensionadas.

“En Eivissa necesitamos hablar menos de cómo absorber más presión y más de cuáles son los límites ecológicos y territoriales que no deberíamos seguir sobrepasando”, señala ante elDiario.es la portavoz de la organización medioambiental, Inma Saranova. 

Entre ellos, preocupa el impacto sobre la biodiversidad marina, sobre todo sobre fauna, hábitats frágiles y áreas protegidas. En un entorno como el de Eivissa, donde el litoral y el ecosistema marino son especialmente vulnerables, el ruido submarino, la introducción de especies a través del agua de lastre o la contaminación marina -señalados por la Agencia Europea de Seguridad Marítima (EMSA) o la Agencia Europea de Medio Ambiente (EEA) como presiones relevantes- adquieren un peso añadido. Así como la incorporación de nuevas fuentes de vertidos en zonas costeras muy transitadas de un Mediterráneo muy afectado ya por la contaminación.

A esto se le suma la presión territorial provocada por la llegada simultánea de miles de pasajeros. “El problema no es solo el barco, sino el efecto acumulativo sobre un territorio con límites ecológicos claros”, afirman desde Ibiza Preservation. Esta saturación, aunque se concentre en pocas horas, se suma a la carga total que soporta la isla y reta su capacidad real para seguir absorbiendo determinados modelos turísticos.

El Pikes, un dels hotels més mítics d’Eivissa, conegut per haver estat el lloc de vacances de Freddie Mercury, està sota el punt de mira: l’Associació Empresarial d’Oci Nocturn d’Eivissa (AEON) ha denunciat davant l’Ajuntament de Sant Antoni i el Consell Insular l’establiment per “presumptes infraccions urbanístiques” i ha reclamat a ambdues institucions “inspeccions per comprovar llicències d’activitat” en el context dels openings de les grans sales de festa i discoteques de l’illa. “Si l’Hotel Pikes té algun problema urbanístic, no tinc cap dubte que l’Ajuntament de Sant Antoni actuarà com ha de fer-ho”, respon José Luis Benítez, gerent d’Ocio de Ibiza (associació en la qual està integrat l’hotel Pikes). “La regulació actual està bé, tots sabem on som ara, però quan vols acabar amb la competència denunciant és on rau el problema principal”, afegeix. L’hotel Pikes no ha respost a les preguntes d’elDiario.es en el moment en què es publica aquesta notícia.

Aquest hotel boutique s’alça al centre-oest de l’illa, situat al municipi de Sant Antoni de Portmany. La fama que el precedeix és fruit del treball de Tony Pike, un empresari australià que va morir el 24 de febrer de 2019. Des de la seva fundació, l’hotel es va convertir en refugi de tota classe d’artistes i celebritats excèntriques, que van fer famós el local per les desenfrenades festes que s’hi feien, cosa que també va portar no poques polèmiques i enfrontaments amb els veïns.

Per entendre les disputes entre els grans grups de l’illa, cal conèixer-ne la història. El president d’AEON és José Roselló, fundador de la mítica discoteca Space, que va tancar el 2016. Aquest ha estat històricament enfrontat a Abel Matutes, exministre d’Afers Exteriors amb José María Aznar i propietari del Grup Empreses Matutes. De fet, Space tanca perquè els Matutes —propietaris d’aquests terrenys de Platja d’en Bossa— obren Hï, la discoteca d’oci nocturn que complementa l’oferta diürna d’Ushuaïa, que és alhora hotel i discoteca (i que forma part d’Ocio de Ibiza).

Els associats a AEON consideren que l’oferta de l’oci diürn fa “competència deslleial” als seus negocis. I aquest és, precisament, el centre de tot el conflicte. Una guerra silenciosa que es lliura des del 2012, quan el conseller de Turisme, Carlos Delgado (PP), va fer una modificació de la llei turística que permetia que hotels i restaurants poguessin dur a terme “activitats i serveis complementaris”. O, dit d’una altra manera: grans festes, a plena llum del dia, com si fossin una discoteca més.

Disputes pel control de l’oci

El Pikes està controlat per la mercantil Grupo Ibiza Rocks SL, l’administrador únic del qual és McKay Andrew Charles, que alhora és propietari d’Ibiza Rocks. Aquest recinte, amb capacitat per a 2.500 persones, representa un “malson” per als veïns dels voltants de Sant Antoni. El soroll i les vibracions que hi ha gairebé cada tarda s’escolen a les sales d’estar, cuines, banys i habitacions i els torturen el sistema nerviós. Segons els seus propietaris, és el negoci pioner a explotar la gallina dels ous d’or: generar tant o més diners amb una activitat secundària, una festa o un concert al costat d’una piscina. Més tard, agafa el relleu Ushuaïa, la joia de la corona dels Matutes.

“Parlen de la llei turística i d’un hotel que va tancar a Palma, que feia esdeveniments, que no tenia llicència d’activitat, cosa molt diferent dels casos que denuncien a Eivissa”, argumenta Benítez. Tots els locals que formen part de l’associació denunciant són de Sant Antoni (o zona limítrofa, encara que part de Sant Josep, com Cala de Bou), la meitat dins del West End, o als seus límits, mentre que l’altra meitat es troba als voltants, molt a prop del Club Nàutic. “Diversos bars del West volen controlar l’oci de les Balears. Sincerament, crec que Sant Antoni és un dels millors pobles, dels més bonics, però té una zona que ningú vol”, analitza Benítez. “L’Ajuntament de Sant Antoni ha intentat per tots els mitjans canviar el model, i no només aquest govern [local], sinó els anteriors, que eren d’ideologies diferents. Fins i tot el Govern balear ho va intentar, però si els empresaris no volen canviar el model, tot continuarà igual”, afirma.

La denúncia d’AEON contra el Pikes, per tant, és una batalla més dins d’una guerra més àmplia. La interpretació que fan els empresaris de l’oci nocturn és que l’hotel boutique vulnera el pla urbanístic de Sant Antoni, així com la llei d’urbanisme balear, per “obres, usos del sòl i activitats disconformes amb la qualificació del sòl o sense la preceptiva llicència”. En un informe jurídic registrat a l’Ajuntament, consultat per elDiario.es, es detalla que la finca s’asseu sobre sòl no urbanitzable. En concret, 1.937 metres quadrats estan inclosos en una Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI), on l’ús residencial està prohibit. La resta de la parcel·la, de més de 35.515 metres quadrats, es classifica com a sòl rústic comú.

La interpretació que fan els empresaris de l’oci nocturn és que l’hotel boutique vulnera el pla urbanístic de Sant Antoni, així com la llei d’urbanisme balear, a causa d’“obres, usos del sòl i activitats disconformes amb la qualificació del sòl o sense la preceptiva llicència

A partir d’aquesta classificació, l’associació presidida per Roselló sosté que l’ús d’habitatge requereix autorització de la CIOTUPHA (Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Històric Artístic del Consell Insular) i que l’edificabilitat permesa és de 0,014 metres quadrats per cada metre quadrat de sòl. Tanmateix, l’informe jurídic d’AEON, basat en referències cadastrals i normativa del PGOU i el PTI (Pla Territorial Insular), conclou que a la finca només seria possible construir un habitatge unifamiliar, amb un volum màxim de 900 metres cúbics sobre rasant, a més de construccions destinades a usos agrícoles i activitats vinculades al camp.

Denuncien infracció urbanística i d'activitats

“No consta l’atorgament de Declaració d’Interès General”, sentencia l’associació de l’oci nocturn. “Així mateix, es desconeixen les llicències d’activitat autoritzades respecte a l’establiment, si bé al seu propi web [del Pikes] es publiciten un gran nombre d’activitats que difícilment poden tenir cobertura legal”, interpreta AEON. Per això, l’agrupació empresarial sol·licita a l’Ajuntament les corresponents inspeccions per “una presumpta infracció de la llei balear de règim jurídic de les llicències”, per exercir, a parer seu, “una activitat classificada sense la corresponent llicència o comunicació prèvia”. Per justificar la seva postura, adjunten fotografies aèries on “s’ha documentat la instal·lació de contenidors que, segons sembla, podrien tenir ús com a habitatges i que es troben en una zona on el sòl té classificació rústica i ús principal agrari”.

Fonts de l’Ajuntament de Sant Antoni expliquen a aquest diari que l’establiment constitueix “una activitat legalment implantada, que disposa de llicència d’obertura i funcionament atorgada amb anterioritat a 1985”. “En conseqüència, no és exigible l’obtenció de declaració d’interès general, tal com s’indica a la denúncia presentada”, valoren. D’altra banda, indiquen que compta “amb el corresponent títol habilitant i ha procedit a la regularització de la seva situació, quedant plenament legalitzat i integrat en l’ordenació vigent”.

La patronal de l’oci considera que l’hotel no té llicència de discoteca i demana que sigui sancionat, tot i que l’Ajuntament assegura que és una activitat legal

A més, les fonts municipals consultades asseguren que la parcel·la associada al negoci “correspon exclusivament a la parcel·la cadastral que ocupa la mateixa activitat, ubicada íntegrament en sòl rústic comú”. Pel que fa a les molèsties ocasionades per sorolls, així com qüestions de mobilitat —vehicles mal estacionats en parcel·les confrontants—, reconeixen haver rebut “algunes denúncies puntuals”. Igualment, indiquen que el departament d’Urbanisme i Activitats preveu “realitzar una inspecció per avaluar tots els aspectes relacionats amb l’activitat i verificar la possible existència d’incompliments fins ara”.

“Sembla que també hi ha un nou ‘xabolisme’, que és el d’un hotel com el Pikes, amb contenidors prefabricats que s’usa com a allotjament per a empleats”, comenta AEON. “No tenim cap informació que l’Ajuntament de Sant Antoni hagi pres mesures, realitzades inspeccions, ordena’t la retirada dels contenidors o que s’hagi adoptat cap mesura cautelar de suspensió d’activitats, davant la gravetat dels fets denunciats”, afirmen. Tampoc els consta cap notificació o comunicat de la Policia Local del municipi, ni de l’àrea d’urbanisme. Alhora, defensen els empresaris d’AEON, pateixen “la competència deslleial d’aquest tipus d’hotels-discoteca que viuen de la festa (sense control de llicències d’activitat, aforaments i horaris) i les infraccions dels quals (també urbanístiques) sembla que no tenen conseqüències”.

En l’informe jurídic registrat a l’Ajuntament reflecteixen a més que les activitats d’aquest hotel “generen un gran impacte” i que han estat “objecte de queixes i denúncies veïnals per sorolls, per afluència de multituds que a simple vista excedeixen l’aforament de l’activitat i que, a més, provoquen problemes”, en una zona utilitzada com a “aparcament públic”. Tanmateix, subratllen, es tracta d’un terreny classificat “com a rústic i amb ús principal agrari”. I afegeixen que el rellevant és que hi ha, segons la seva interpretació, un exercici de “gran nombre d’activitats dispars sense que constin les corresponents autoritzacions administratives”, i que això suposa “greu perjudici per a la seguretat de les persones i per tant, l’interès general”. És a dir, obres d’ampliació sense llicència, activitat de bar musical sense llicència d’obertura, sorolls molestos o habilitació d’aparcaments, segons la versió d’AEON.

Exigeixen inspecció a l’Ajuntament

En conseqüència, demanen a l’Ajuntament de Sant Antoni que iniciï els corresponents expedients relatius a disciplina urbanística i revisió de llicències d’activitats, així com una inspecció “per part dels serveis tècnics i de la Policia Local per constatar els fets denunciats”. Com a mesura cautelar, demanen “la paralització immediata de qualsevol obra d’ampliació o el cessament de qualsevol activitat irregular”. En el context d’inici de la temporada turística, exigeixen que aquestes inspeccions s’ampliïn pel que fa a “llicències d’activitat, aforaments, controls sobre horaris d’obertura i tancament, així com les sonometries corresponents” i que el consistori faci públic el resultat d’aquestes.

Fonts del Consell Insular informen que, en l’àmbit de les seves competències, “no tenim constància per ara d’actuacions ni expedients vinculats a aquest assumpte”. Així mateix, no els consta “l’existència d’autoritzacions insulars associades a l’establiment”, per la qual cosa han recomanat sol·licitar accés al registre de l’Ajuntament de Sant Antoni.

Segons AEON, els fets denunciats són reiteratius des de, almenys, l’any passat. El registre turístic del Consell Insular indica que el Pikes figura com a hotel, tot i que no apareix com a discoteca o sala de festes al llistat d’oferta d’entreteniment de la institució insular. Per això, l’associació de l’oci nocturn de l’illa insisteix que hi hagi un “control de llicències d’activitats, aforaments i horaris de les festes que organitzen”.

El Pikes, uno de los hoteles más míticos de Eivissa, conocido por haber sido un predilecto lugar de vacaciones de Freddie Mercury, está bajo el punto de mira: la Asociación Empresarial de Ocio Nocturno de Ibiza (AEON) ha denunciado ante el Ajuntament de Sant Antoni y el Consell Insular al establecimiento por “presuntas infracciones urbanísticas” y ha reclamado a ambas instituciones “inspecciones para comprobar licencias de actividad” en el contexto de los openings de las grandes salas de fiesta y discotecas de la isla.

“Si el Hotel Pikes tiene algún problema urbanístico no me cabe duda de que el Ayuntamiento de Sant Antoni actuará como debe”, responde José Luis Benítez, gerente de Ocio de Ibiza (asociación en la que está integrado el hotel Pikes). “La regulación actual está bien, todos sabemos dónde estamos ahora, pero cuando quieres acabar con la competencia denunciando es donde reside el problema principal”, añade. El hotel Pikes no ha respondido a las preguntas de elDiario.es en el momento en que se publica esta noticia.

Este hotel-boutique se erige en el centro oeste de la isla, ubicado en el municipio de Sant Antoni de Portmany. La fama que le precede es fruto del trabajo de Tony Pike, un empresario australiano que falleció el 24 de febrero de 2019. Desde su fundación, el hotel se convirtió en refugio de todo tipo de artistas y celebridades excéntricas, que hicieron famoso el local por las desenfrenadas juergas que se corrían, lo que trajo también no pocas polémicas y enfrentamientos con los vecinos.

Para entender las disputas entre los grandes grupos de la isla hay que conocer su historia. El presidente de AEON es José Roselló, fundador de la mítica discoteca Space, que cerró en 2016. Éste, a su vez, ha estado históricamente enfrentado a Abel Matutes, exministro de Asuntos Exteriores con José María Aznar, y dueño del Grupo Empresas Matutes. De hecho, Space echa el cierre porque los Matutes –dueños de esos terrenos de Platja d’en Bossa– abren Hï, la discoteca de ocio nocturno que complementa la oferta diurna de Ushuaïa, que es tanto hotel como discoteca (y que forman parte de Ocio de Ibiza).

Los asociados a AEON consideran que la oferta del ocio diurno hace 'competencia desleal' a sus negocios. Y éste es, precisamente, el centro de todo el conflicto. Una guerra silenciosa que se lleva librando desde el año 2012, cuando el conseller de Turismo, Carlos Delgado (PP), hizo una modificación de la ley turística que permitía que hoteles y restaurantes pudieran llevar a cabo “actividades y servicios complementarios”. O dicho de otra manera: grandes fiestas, a plena luz del día, como si fueran una discoteca más.

Disputas por el control del ocio

El Pikes está controlado por la mercantil Grupo Ibiza Rocks SL, cuyo administrador único es McKay Andrew Charles, que es dueño a su vez del Ibiza Rocks. Este recinto, con capacidad para 2.500 personas, representa una ‘pesadilla’ para los vecinos de los alrededores de Sant Antoni. El ruido y las vibraciones que hay casi todas las tardes se les cuelan en las salas de estar, las cocinas, los cuartos de baño, las habitaciones y les torturan el sistema nervioso. Según sus dueños, es el negocio pionero en explotar la gallina de los huevos de oro: generar tanto o más dinero con una actividad secundaria, una fiesta o un concierto junto a una piscina. Más tarde, coge el testigo Ushuaïa, la joya de la corona de los Matutes.

“Hablan de la ley turística y de un hotel que cerró en Palma que hacía eventos, que no tenía licencia de actividad, cosa muy diferente de los casos que denuncian en Ibiza”, argumenta Benítez. Todos los locales que forman parte de la asociación denunciante son de Sant Antoni (o zona colindante aunque parte de Sant Josep, como Cala de Bou), la mitad de ellos dentro del West End, o en sus límites, mientras que la otra mitad se encuentra en los alrededores, muy cerca del Club Náutico. “Varios bares del West quieren controlar el ocio de Baleares. Sinceramente, creo que Sant Antoni es unos de los mejores pueblos, de los más bonitos, pero tiene una zona que nadie quiere”, analiza Benítez. “El Ayuntamiento de Sant Antoni ha intentado por todos los medios cambiar el modelo, y no solo este gobierno [local], si no los anteriores, que eran de diferentes ideologías. Hasta el propio Govern balear lo intentó, pero si sus empresarios no quieren cambiar el modelo, todo seguirá igual”, afirma.

La denuncia de AEON contra el Pikes, por tanto, es una batalla más dentro de una guerra más amplia. La interpretación que hacen los empresarios del ocio nocturno es que el hotel-boutique vulnera el plan urbanístico de Sant Antoni, así como la ley de urbanismo balear, debido a “obras, usos del suelo y actividades disconformes con la calificación del suelo o sin la preceptiva licencia”. En un informe jurídico registrado ante el Ayuntamiento, consultado por elDiario.es, se detalla que la finca se asienta sobre suelo no urbano. En concreto, 1.937 metros cuadrados están incluidos en un Área Natural de Especial Interés (ANEI), donde el uso residencial está prohibido. El resto de la parcela, de más de 35.515 metros cuadrados, se clasifica como suelo rústico común.

La interpretación que hacen los empresarios del ocio nocturno es que el hotel-boutique vulnera el plan urbanístico de Sant Antoni, así como la ley de urbanismo balear, debido a 'obras, usos del suelo y actividades disconformes con la calificación del suelo o sin la preceptiva licencia'

A partir de esta clasificación, la asociación presidida por Roselló sostiene que el uso de vivienda requiere autorización de la CIOTUPHA (Comisión Insular de Ordenación del Territorio, Urbanismo y Patrimonio Histórico Artístico del Consell Insular) y que la edificabilidad permitida es de 0,014 metros cuadrados por cada metro cuadrado de suelo. Sin embargo, el informe jurídico de AEON, basado en referencias catastrales y normativa del PGOU y el PTI (Plan Territorial Insular), concluye que en la finca solo sería posible construir una vivienda unifamiliar, con un volumen máximo de 900 metros cúbicos sobre rasante, además de construcciones destinadas a usos agrícolas y actividades vinculadas al campo.

Denuncian infracción urbanística y de actividades

“No consta otorgamiento de Declaración de Interés General”, sentencia la asociación del ocio nocturno. “Asimismo, se desconoce las licencias de actividad autorizadas respecto al referido establecimiento, si bien en su propia web [del Pikes] se publicitan gran número de actividades que difícilmente pueden tener cobertura legal”, interpreta AEON. Por ello, la agrupación empresarial solicita al Ayuntamiento las correspondientes inspecciones por “una presunta infracción de la ley balear de régimen jurídico de las licencias”, al ejercer, a su parecer, “una actividad clasificada sin la correspondiente licencia o comunicación previa”. Para justificar su postura, adjuntan fotografías aéreas donde “se ha documentado la instalación de contenedores que, al aparecer, podrían tener un uso como viviendas y que se encuentran en una zona donde el suelo tiene la clasificación de rústico y cuyo uso principal es agrario”.

Fuentes del Ajuntament de Sant Antoni explican a este diario que el establecimiento constituye “una actividad legalmente implantada, que dispone de licencia de apertura y funcionamiento otorgada con anterioridad a 1985”. “En consecuencia, no resulta exigible la obtención de declaración de interés general, tal como se indica en la denuncia presentada”, valoran. Por otro lado, indican que cuenta “con el correspondiente título habilitante y ha procedido a la regularización de su situación, quedando plenamente legalizado e integrado en la ordenación vigente”.

La patronal del ocio considera que el hotel no tiene licencia de discoteca y pide que sea sancionado, aunque el Ayuntamiento asegura que es una actividad legal

Además, las fuentes municipales consultadas aseguran que la parcela asociada al negocio “se corresponde exclusivamente con la parcela catastral que ocupa la propia actividad, ubicada en su totalidad en suelo rústico común”. En cuanto a las molestias ocasionadas por ruidos, así como por cuestiones de movilidad –vehículos mal estacionados en parcelas colindantes–, reconocen haber recibido “algunas denuncias puntuales”. Igualmente, señalan que el departamento de Urbanismo y Actividades tiene previsto “realizar una inspección con el fin de evaluar todos los aspectos relacionados con la actividad y verificar la posible existencia de incumplimientos hasta la fecha”.

“No tenemos ninguna información sobre que el Ayuntamiento de Sant Antoni haya tomado medidas, realizado inspecciones, ordenado la retirada de los contenedores o que se haya adoptado ninguna medida cautelar de suspensión de actividades, ante la gravedad de los hechos denunciados”, afirman desde AEON. Tampoco les consta que haya ninguna notificación o comunicado de la Policía Local del municipio, ni del área de urbanismo. Al tiempo, defienden los empresarios de AEON, sufren “la competencia desleal de este tipo de hoteles-discoteca que viven de la fiesta (sin control de licencias de actividad, aforos y horarios) y cuyas infracciones (también urbanísticas) parece que no tienen consecuencias”.

En el informe jurídico registrado ante el Ayuntamiento reflejan además que las actividades de este hotel “generan un gran impacto” y que han sido “objeto de quejas y denuncias vecinales por ruidos, por afluencia de multitudes que a simple vista exceden el aforo de la actividad y que además provocan problemas”, en una zona utilizada como “aparcamiento público”. Sin embargo, subrayan, se trata de un terreno clasificado “como rústico y cuyo uso principal es agrario”. Y añaden que lo relevante es que hay, según su interpretación, un ejercicio de “gran número de actividades dispares sin que consten las correspondientes autorizaciones administrativas”, y que ello supone “grave perjuicio para la seguridad de las personas y por ende el interés general”. Es decir, obras de ampliación sin licencia, actividad de bar musical sin licencia de apertura, ruidos molestos o habilitación de parkings, según la versión de AEON.

Exigen inspección al Ayuntamiento

En consecuencia, piden al Ayuntamiento de Sant Antoni que inicie los correspondientes expedientes relativos a disciplina urbanística y revisión de licencias de actividades, así como una inspección “por parte de los servicios técnicos y de la Policía Local para constatar los hechos denunciados”. Como medida cautelar, piden “la paralización inmediata de cualquier obra de ampliación o el cese de cualquier actividad irregular”. En el contexto de inicio de la temporada turística, exigen que dichas inspecciones se amplíen en cuanto a “licencias de actividad, aforos, controles sobre horarios de apertura y cierre, así como las sonometrías correspondientes” y que el Consistorio haga público el resultado de las mismas.

Fuentes del Consell Insular informan de que, en el ámbito de sus competencias, “no tenemos constancia por el momento de actuaciones ni expedientes vinculados a este asunto”. Asimismo, no les consta “la existencia de autorizaciones insulares asociadas al establecimiento”, por lo que han recomendado solicitar acceso al registro del Ajuntament de Sant Antoni.

Según AEON, los hechos denunciados son reiterativos desde, al menos, el año pasado. El registro turístico del Consell Insular indica que el Pikes figura como un hotel aunque no aparece como discoteca o sala de fiestas en el listado de oferta de entretenimiento de la institución insular. Por eso la asociación del ocio nocturno de la isla insiste en que haya un “control de licencia de actividades, aforos y horarios de las fiestas que organizan”.

La silueta de la ciudad de Ibiza queda marcada por un recinto elevado que domina el puerto y buena parte de la costa. Ese perfil corresponde a Dalt Vila, el casco antiguo situado sobre el Puig de Vila, que durante siglos ha concentrado la actividad política, religiosa y defensiva de la isla. Su ubicación no es casual: desde este punto se controlaban los movimientos marítimos en una zona clave para las rutas del Mediterráneo.

El conjunto actual es el resultado de una evolución prolongada que arranca en época fenicia, cuando Ibiza se integró en las redes comerciales del Mediterráneo. A lo largo del tiempo, romanos y musulmanes consolidaron el asentamiento, reforzando su papel como punto estratégico. Sin embargo, la imagen que hoy define el perfil de la ciudad se configuró principalmente entre la Edad Media y el Renacimiento, cuando se llevaron a cabo intervenciones destinadas a adaptar el enclave a nuevas necesidades defensivas.

El reconocimiento internacional llegó en 1999, cuando la UNESCO incluyó el recinto en la lista de Patrimonio de la Humanidad. Esta distinción se concedió por el valor histórico del conjunto y por el grado de conservación de su sistema defensivo, considerado uno de los ejemplos más completos de arquitectura militar renacentista en el Mediterráneo. A diferencia de otros enclaves similares, Dalt Vila mantiene una función urbana activa.

Una fortificación renacentista frente a los conflictos del Mediterráneo

La transformación más significativa de Dalt Vila se produjo en el siglo XVI, en el contexto de la política defensiva impulsada por Carlos I y Felipe II. La isla, situada en una posición clave dentro de las rutas de navegación, se enfrentaba a amenazas constantes derivadas de la expansión otomana y de la actividad pirata. Ante esta situación, la Corona promovió un sistema de fortificación capaz de responder a las nuevas técnicas de asedio.

El recinto se diseñó siguiendo los principios de la arquitectura militar renacentista, con una estructura en forma de heptágono irregular adaptada al relieve de la colina. En cada uno de sus vértices se construyeron baluartes que permitían cubrir distintos ángulos de defensa, facilitando la vigilancia y el uso de artillería. Este planteamiento convirtió a Dalt Vila en un ejemplo representativo de fortificación moderna en el Mediterráneo.

Las murallas, levantadas con materiales locales, se integran en la topografía y refuerzan la protección del núcleo urbano. El acceso al interior se organiza a través de varias puertas, diseñadas para controlar el tránsito. La entrada principal es el Portal de ses Taules, que conecta con la zona del antiguo mercado y presenta una configuración monumental. Está flanqueado por réplicas de esculturas de la época romana y conserva elementos simbólicos vinculados al poder real, como el escudo de Felipe II y una inscripción datada en el siglo XVI.

Además de esta puerta, existen otros accesos como el Portal Nou, la Portella de Sella o el pasaje de Soto, que completan el sistema de entradas al recinto. Este conjunto de accesos, junto con los baluartes y lienzos de muralla, define un sistema defensivo que ha llegado hasta la actualidad con un alto grado de integridad, lo que explica su reconocimiento como uno de los mejor conservados de su tipo.

Un núcleo urbano con capas históricas superpuestas

El interior de Dalt Vila refleja la superposición de distintas etapas históricas. Las calles presentan un trazado irregular que se adapta a los desniveles del terreno, configurando un entramado urbano que responde tanto a condicionantes geográficos como a necesidades defensivas. Este diseño condiciona la movilidad dentro del recinto y mantiene una estructura que apenas ha cambiado con el paso del tiempo.

En la parte más elevada se sitúan algunos de los edificios más representativos. La catedral de Santa María de las Nieves ocupa el punto dominante y se levanta sobre el emplazamiento de una antigua mezquita. A lo largo de los siglos, el edificio ha experimentado diversas reformas que han incorporado elementos de distintos estilos, reflejando la evolución arquitectónica del conjunto.

Junto a la catedral se encuentran otras construcciones relevantes, como el castillo y dependencias administrativas que han desempeñado funciones clave en la organización de la ciudad. Estos espacios conviven con viviendas que siguen ocupadas, lo que mantiene el carácter residencial del recinto. Esta continuidad de uso diferencia a Dalt Vila de otros enclaves históricos que han perdido su función original.

La importancia del lugar se explica también por su papel dentro de las rutas marítimas. Hasta finales del siglo XVIII, Ibiza fue un punto relevante en las comunicaciones del Mediterráneo, lo que reforzó la necesidad de mantener un sistema defensivo eficaz. La ciudad amurallada actuaba como núcleo de control y protección frente a amenazas externas, consolidando su papel dentro de la red de enclaves estratégicos de la época.

Dalt Vila combina su valor patrimonial con una actividad cotidiana que incluye viviendas, instituciones y espacios culturales. Este uso continuado obliga a mantener un equilibrio entre conservación y funcionalidad, con intervenciones orientadas a preservar la estructura original sin alterar su carácter. La continuidad de este modelo permite que el recinto siga siendo un espacio vivo, al tiempo que conserva los elementos que explican su evolución histórica.

Es Canar viu en una doble realitat que gairebé no es toca: a l’estiu, els seus carrers s’omplen fins a quadruplicar la població resident; a l’hivern, el silenci s’imposa en un nucli que queda pràcticament buit. Entre aquestes dues imatges es mou aquest nucli poblacional de l’est d’Eivissa, que suma 7.645 places turístiques davant de 1.689 habitants empadronats i que, sense ser un poble en sentit estricte, ha acabat funcionant com un dels motors del turisme familiar de l’illa. Ara, aquest model comença a fer un gir amb la construcció d’un hotel de cinc estrelles que apunta cap a un perfil de visitant més exclusiu.

Des de la platja s'albiren dos illots plans, l'illa d'es Canar i sa Galera, que inspiren la mateixa calma i tranquil·litat que la zona al costat de la qual existeix la seva morfologia. Turística, però familiar, amb visitants que han anat augmentant des de mitjan anys seixanta, al mateix temps que ho feien els complexos hotelers, apartaments i càmpings per a albergar-los.

No és un poble ni una parròquia —tot i que compta amb una capella a l’aire lliure, com Cala Llonga—, sinó un antic disseminat vinculat a la tradició de conreus a l’estil eivissenc (que combinen cereals i arbres fruiters) i que fa dècades arribaven fins a primera línia de mar. Alguns encara sobreviuen, com a Es Figueral —un altre nucli semblant—, tot i que ambdues ja siguin àrees turístiques concentrades amb trams urbans.

El paradís d’es Canar va viure el boom alhora que ho feia la indústria turística a Eivissa en general, però encara més el 1973 de la mà de la creació del seu mercat hippie —el primer i més gran de l’illa, amb 400 parades en l’actualitat— al Club Punta Arabí. El seu fundador va ser el venedor més veterà d’aleshores, el brasiler Lucio Moreira. El detonant d’aquesta obertura a escala insular va ser l’obertura el 1966 de l’aeroport d’es Codolar al trànsit internacional, que ja havia funcionat com a aeròdrom militar durant la guerra, cosa que va suposar l’inici de la gran transformació econòmica i social de l’illa.

Van ser els visitants que arribaven de la Península i d’arreu del món els qui van començar a vendre artesanies a es Canar utilitzant el terra com a punt de venda, així com a tocar instruments durant aquelles trobades. “Era una celebració i un intercanvi”, recorda Maiki, artesana de roba de cotó i actual membre de la Junta de l’Associació de Venedors: “Amb el temps van començar a arribar els primers turistes, també gent amb diners i artistes, i amb aquesta afluència es van començar a vendre les primeres artesanies”.

Amb el temps van començar a arribar els primers turistes, també gent de diners i artistes i amb aquesta afluència es van començar a vendre les primeres artesanies

Maiki — Artesana i membre de la Junta de l'Associació de Venedors

El mercat: símbol del ‘boom’

Alguns venien objectes fets a mà al Perú i d’altres cinturons de plata que venien de l’Índia. Fins i tot peces bastant cares que eren adquirides per gent que volia “fer-se veure” a través dels seus looks, aleshores molt cridaners. “Existia un pseudo hippisme vinculat als diners”, afegeix, que encara sobreviu, d’altra banda, en l’actualitat.

Amb el temps, els venedors es van començar a congregar entre les parets del club —que acull un hotel— i més tard es van anar organitzant amb números i carnets que posteriorment es convertirien en parades pròpies per les quals van haver de començar a pagar per ser-hi i desenvolupar l’activitat que inicialment feien lliurement i que cada cop es va anar tornant més comercial.

En paral·lel, els turistes es van anar assentant pels carrers del nucli turístic durant les seves vacances buscant la slow life que no oferien altres zones que ja havien crescut amb el negoci de l’oci nocturn, com Sant Antoni. En aquest racó de l’est de l’illa també començaven a aparèixer xiringuitos i llocs per sortir de festa, com la discoteca La Cancela —que als anys vuitanta i noranta atreia fins i tot residents d’altres parts d’Eivissa—. Tanmateix, el leitmotiv d’es Canar era molt diferent: oferir a grups familiars i joves provinents de diverses parts d’Europa tot el que necessitaven dins d’un mateix complex. Mentre això passava, augmentaven els llocs de treball que van afavorir en aquella època la migració peninsular.

La demanda va derivar progressivament en una saturació (el quàdruple de places turístiques que de persones empadronades) que la Federació Hotelera d’Eivissa i Formentera no ha considerat, en ser consultada per elDiario.es, com a particular de l’antic disseminat, sinó habitual a la majoria de zones turístiques de les illes i del conjunt d’Espanya.

En el cas del nord de Santa Eulària, el creixement s’ha produït de manera especialment desordenada, no només a es Canar, sinó en altres punts com Cala Pada, Es Figueral o Cala Llenya, que presenten un desenvolupament caòtic des del punt de vista de la planificació, apunta el geògraf i expert en turisme de les Pitiüses Maurici Cuesta.

Més de quatre turistes per resident

Avui, les 7.645 places turístiques —segons dades de la Federació— contrasten amb els 1.689 residents registrats al padró municipal: 863 homes i 826 dones, segons xifres de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Entre ells, molts conviuen amb aquesta realitat que, en temporada alta, es tradueix en una saturació evident de l’espai públic, dificultats d’aparcament i una pressió constant sobre la vida quotidiana.

A això s’hi suma el contrast estacional: a l’hivern, es Canar es converteix en un poble fantasma, no hi ha res per a la gent local que hi viu tot l’any: només un bar. Mentre que a l’estiu l’activitat es concentra al màxim i el nucli multiplica la seva població.

Les 7.645 places turístiques contrasten amb els 1.689 residents registrats. A l'hivern és una zona fantasma, no hi ha res per a la gent local que viu allí tot l'any: només un bar

“Agobia una mica, evidentment, perquè a qui no li agobia que de sobte a la zona on vius hi hagi un munt de gent, et costa més trobar aparcament”, explica Sofía (nom fictici a petició pròpia), una veïna. “Però la veritat és que és un turisme, dins del que cap, molt familiar —gairebé tot són famílies britàniques— i molt respectuós. Des del COVID sembla que també hi ha un turisme més nacional, no és com a Sant Antoni o Platja d’en Bossa, on hi ha un públic més hooligan”.

Sofía també percep un contrast estacional molt fort: “El que més ens xoca —a la meva parella i a mi— és l’hivern, perquè es Canar es converteix en un poble fantasma”. Els dimecres —quan hi ha mercat hippie— són un “terror”, afegeix. Tot i tenir aparcament propi i tancat amb una barrera, els turistes aparquen al seu gual.

L’escenari dista molt de la platja amb moll i activitat pesquera envoltada de conreus que havia estat. El desenvolupament d’aquest nucli poblacional ha anat en paral·lel, des dels anys seixanta, al del turisme a l’illa i, amb el temps, s’ha convertit en un continu urbà al costat de Punta Arabí i Cala Nova, molt important dins del terme municipal de Santa Eulària.

“Era una zona bastant normaleta, amb souvenirs, bars, restaurants, serveis de platja, hotels, hostals i apartaments”, explica Cuesta. “Ara ha canviat d’escala, amb molts establiments reconvertits o amb nous noms per adaptar-se a altres tipus de turisme”, afegeix.

Es Canar compta ja amb una trentena de complexos turístics, majoritàriament de dues i tres estrelles —de grans dimensions i amb amplis serveis destinats al turisme de masses—, com l’hotel Caribe o el de la cadena hotelera pitiüsa Invisa, amb 230 habitacions. Però al llarg dels últims anys han anat sorgint, sobretot als voltants (s’Argamassa o Cala Nova), allotjaments de categoria superior, en línia amb una evolució cap a un perfil més high class.

Un nou complex de cinc estrelles

El reduït veïnat es prepara per continuar ampliant la seva oferta turística amb un nou hotel d’alta gamma previst, si es compleixen els terminis, per a la temporada del 2027, tal com ha publicat El Periódico de Ibiza. El projecte, promogut per un inversor nacional del sector immobiliari, planteja la construcció d’un establiment de 116 habitacions que aspira a assolir la categoria de cinc estrelles, tot i que aquesta dependrà del Consell Insular.

L’immoble, la construcció del qual executa Hermanos Parrot, tindrà planta baixa i una alçada, a més de serveis com piscina, spa i aparcament. Es tractarà d’un edifici d’estil mediterrani eivissenc i estarà envoltat d’espècies autòctones —amb la voluntat de ser respectuós amb el medi ambient—. “Si l’hotel —que està en construcció— és de cinc estrelles i ve el mateix tipus de client [més familiar], serà de bé també”, valora Anabel, una altra resident de 28 anys.

Les obres van començar el passat mes de desembre i tenen una durada estimada de dos anys. En aquests moments, la promotora negocia quina cadena hotelera operarà l’establiment. L’arribada d’aquest nou complex suposa la materialització d’un gir que ja estava en marxa: el pas d’un turisme familiar i d’escala mitjana a un model progressivament orientat al luxe. Un canvi que no trenca amb el que ha estat Es Canar, però redefineix cap a on es dirigeix, igual que la resta de l’illa, cada vegada més enfocada al client d’alt poder adquisitiu.

Es Canar vive en una doble realidad que apenas se toca: en verano, sus calles se llenan hasta cuadruplicar la población residente; en invierno, el silencio se impone en un núcleo que queda prácticamente vacío. Entre esas dos imágenes se mueve este núcleo poblacional del este de Eivissa que suma 7.645 plazas turísticas frente a 1.689 habitantes empadronados y que, sin ser un pueblo en sentido estricto, ha terminado funcionando como uno de los motores del turismo familiar de la isla. Ahora, ese modelo empieza a dar un giro con la construcción de un hotel de cinco estrellas que apunta hacia un perfil de visitante más exclusivo.

Desde la playa se divisan dos islotes llanos, la isla de es Canar y sa Galera, que inspiran la misma calma y tranquilidad que la zona junto a la que existe su morfología. Turística, pero familiar, con visitantes que han ido aumentando desde mediados de los años sesenta, a la par que lo hacían los complejos hoteleros, apartamentos y campings para albergarlos. 

No es un pueblo ni una parroquia –aunque cuenta con una capilla al aire libre, como Cala Llonga– sino un antiguo diseminado ligado a tradición de cultivos al estilo ibicenco (que combinan cereales y árboles frutales) y que hace décadas llegaban hasta primera línea de mar. Algunos todavía sobreviven, como en es Figueral –otro núcleo parecido–, aunque ya ambas sean áreas turísticas concentradas con tramos urbanos.

El paraíso de es Canar pegó el boom a la vez que lo hacía la industria turística en Eivissa en general, pero aún más en 1973 de la mano de la creación de su mercadillo hippy –el primero y más grande de la isla, con 400 puestos en la actualidad– en el Club Punta Arabí. Su fundador fue el vendedor más veterano de entonces, el brasileño Lucio Moreira. El detonante de esta apertura a nivel insular fue la apertura en 1966 del aeropuerto de es Codolar al tráfico internacional, que ya había funcionado como aeródromo militar durante la guerra, lo que supuso el inicio de la gran transformación económica y social de la isla.

Fueron los visitantes que llegaban de la Península y de todos los lugares del mundo quienes empezaron a vender artesanías en es Canar utilizando el suelo como punto de venta, así como a tocar instrumentos durante esos encuentros. “Era una celebración y un intercambio”, recuerda Maiki, artesana de ropa de algodón y actual miembro de la Junta de la Asociación de Vendedores: “Con el tiempo empezaron a llegar los primeros turistas, también gente de dinero y artistas y con esa afluencia se empezaron a vender las primeras artesanías”. 

Con el tiempo empezaron a llegar los primeros turistas, también gente de dinero y artistas y con esa afluencia se empezaron a vender las primeras artesanías

Maiki — Artesana y miembro de la Junta de la Asociación de Vendedores

El mercadillo: símbolo del ‘boom’

Algunos vendían objetos hechos a mano en Perú y otros cinturones de plata que venían de la India. Incluso piezas bastante caras que eran obtenidas por gentes que se querían “hacer ver” a través de sus looks, por entonces muy llamativos. “Existía un pseudo hippismo vinculado al dinero”, añade, que todavía sobrevive, por otro lado, en la actualidad.

Con el tiempo, los vendedores se empezaron a congregar entre las paredes del club –que alberga un hotel– y más tarde se fueron organizando con números y carnets que más tarde se convertirían en puestos propios por los que tuvieron que empezar a pagar por estar allí y desarrollar la actividad que desarrollaban libremente al principio y que cada vez se fue volviendo más comercial.

En paralelo, los turistas se fueron asentando entre las calles del núcleo turístico durante sus vacaciones buscando la slow life que no ofrecían otras zonas que ya habían crecido con el negocio del ocio nocturno, como Sant Antoni. En este rincón del este de la isla también empezaba a haber chiringuitos y lugares para ir de fiesta, como la discoteca La Cancela –que en los años ochenta y noventa atraía hasta a residentes de otras partes de Eivissa–. Sin embargo, el leitmotiv de es Canar era muy diferente: ofrecer a grupos familiares y jóvenes provenientes de distintas partes de Europa todo lo que necesitaban dentro de un mismo complejo. Mientras esto sucedía, aumentaban los puestos de trabajo que favorecieron en la época la migración peninsular.

La demanda fue derivando progresivamente en una saturación (el cuádruple de plazas turísticas que de personas empadronadas) que la Federación Hotelera de Eivissa i Formentera no ha considerado, al ser consultada por elDiario.es, particular del antiguo diseminado, sino habitual en la mayoría de zonas turísticas de las islas y del conjunto de España. 

En el caso del norte de Santa Eulària el crecimiento se ha producido de forma especialmente desordenada, no solo en es Canar, sino en otros puntos como Cala Pada, es Figueral o Cala Llenya, que presentan un desarrollo caótico desde el punto de vista de la planificación, apunta el geógrafo y experto en turismo de las Pitiüses Maurici Cuesta.

Más de cuatro turistas por residente

Hoy, las 7.645 plazas turísticas –según datos de la Federación– contrastan con los 1.689 residentes registrados en el padrón municipal: 863 hombres y 826 mujeres, según cifras del Instituto Nacional de Estadística (INE). Entre ellos, muchos conviven con esta realidad que, en temporada alta, se traduce en una saturación evidente del espacio público, dificultades de aparcamiento y una presión constante sobre la vida cotidiana.

A ello se suma el contraste estacional: en invierno, es Canar se convierte en un pueblo fantasma, no hay nada para la gente local que vive allí todo el año: solo un bar. Mientras que en verano la actividad se concentra al máximo y el núcleo multiplica su población.

Las 7.645 plazas turísticas contrastan con los 1.689 residentes registrados. En invierno es una zona fantasma, no hay nada para la gente local que vive allí todo el año: solo un bar

“Agobia un poco, evidentemente, porque a quién no le agobia que de repente en la zona en la que vive haya un montón de gente, te cuesta más encontrar aparcamiento”, explica Sofía (nombre ficticio a petición propia), una vecina. “Pero la verdad es que es un turismo, dentro de lo que cabe, muy familiar –casi todo son familias británicas– y muy respetuoso. Desde el COVID parece que hay también turismo más nacional, no es como en Sant Antoni o Platja d’en Bossa existe un público más hooligan”.

Sofía también percibe un contraste estacional muy fuerte: “Lo que más nos choca –a mi pareja y a mí– es el invierno, porque es Canar se convierte en un pueblo fantasma”. Los miércoles –cuando hay mercadillo hippy– son un “terror”, añade. Aún teniendo parking propio y cerrado con una barrera, los turistas aparcan en su vado.

El escenario dista mucho de la playa con muelle y actividad pesquera rodeada de cultivos que había sido. El desarrollo de este núcleo poblacional ha sido paralelo, desde los años sesenta, al del turismo en la isla y con el tiempo se ha convertido en un continuo urbano junto a Punta Arabí y Cala Nova muy importante dentro del término municipal de Santa Eulària. 

“Era una zona bastante normalita, con souvenirs, bares, restaurantes, servicios de playa, hoteles, hostales y apartamentos”, explica Cuesta. “Ahora ha cambiado de escala, con muchos establecimientos reconvertidos o con nuevos nombres para adaptarse a otros tipos de turismo”, añade.

Es Canar cuenta ya con una treintena de complejos turísticos, en su mayoría de dos y tres estrellas –de grandes dimensiones y con amplios servicios destinados al turismo de masas–, como el hotel Caribe o el de la cadena hotelera pitiusa Invisa, con 270 habitaciones. Pero a lo largo de los últimos años han ido brotando, sobre todo en los alrededores (s’Argamassa o Cala Nova), alojamientos de mayor categoría, en línea con una evolución hacia un perfil más high class. 

Un nuevo complejo de cinco estrellas

El reducido vecindario se prepara para seguir ampliando su oferta turística con un nuevo hotel de alta gama previsto, si se cumplen los plazos, para la temporada de 2027, como ha publicado El Periódico de Ibiza. El proyecto, promovido por un inversor nacional del sector inmobiliario, plantea la construcción de un establecimiento de 116 habitaciones que aspira a alcanzar la categoría de cinco estrellas, aunque esta dependerá del Consell Insular.

El inmueble, cuya construcción ejecuta Hermanos Parrot, tendrá planta baja y una altura, además de servicios como piscina, spa y aparcamiento. Se tratará de un edificio de estilo mediterráneo ibicenco y estará rodeado de especies autóctonas –pretende ser respetuoso con el medio ambiente–. “Si el hotel –que está en construcción– es de cinco estrellas y viene el mismo tipo de cliente [más familiar], será de bien también”, valora Anabel, otra residente de 28 años. 

Las obras comenzaron el pasado mes de diciembre y tienen una duración estimada de dos años. En estos momentos, la promotora negocia qué cadena hotelera operará el establecimiento. La llegada de este nuevo complejo supone la materialización de un viraje que ya estaba en marcha: el paso de un turismo familiar y de escala media a un modelo progresivamente orientado al lujo. Un cambio que no rompe con lo que es Canar ha sido, pero redefine hacia dónde se dirige, igual que el resto de la isla, cada vez más enfocada al cliente de alto poder adquisitivo.

Bartolo Torres, eivissenc de 61 anys, recorda quan Ku no només era la seua discoteca preferida, sinó també la de tots els seus amics: “Era la que més m’agradava, la més bonica de totes”. Corrien els anys vuitanta i una casa pagesa al cor d’una urbanització, la del Club Sant Rafel, construïda sobre un vessant, anava camí de convertir-se en una de les discoteques —a cel obert, amb jardí, terrassa i piscina— més cotitzades a nivell mundial.

Aviat es va convertir en un ambient de cares conegudes, des de Sara Montiel fins a Roman Polanski, passant pel dissenyador Jean Paul Gaultier. El seu peak va ser quan, el 87, Freddy Mercury i Montserrat Caballé van interpretar el ‘Barcelona’, que després representaria els Jocs Olímpics. La febre per assistir a aquell espectacle irrepetible va acabar col·lapsant la carretera principal de l’illa.

Els eivissencs adoraven aquell local on es barrejaven amb el nou món que ja feia dècades que havia començat a aparèixer a Eivissa i que ara començava a experimentar una transformació: l’oci nocturn agafava força com a principal motor econòmic i es professionalitzava. Cada vegada arribava més gent a la pitiüsa amb aquest propòsit: el de desinhibir-se en cases tradicionals convertides en temples de la música disco i, cada cop més, de l’electrònica.

Aquest era l’escenari quan els veïns, no només del nucli d’habitatges que acollia Ku, sinó de tota l’illa, van protestar. No podien continuar suportant el soroll i l’administració local va prendre una decisió: calia cobrir i insonoritzar tots els establiments. Aquesta mateixa norma va canviar gairebé una dècada més tard, el 2012, amb la Llei Turística que l’Associació Empresarial d’Oci Nocturn Noches de Ibiza (AEON) —agrupació d’empresaris del West End, nucli del turisme de borratxera al municipi de Sant Antoni— demana ara reformar al Govern, al Consell d’Eivissa i als ajuntaments insulars.

La intenció: frenar l’intrusisme i la desregulació que, al seu parer, existeix entre l’oci diürn i nocturn arran de la proliferació de beach clubs i hotels en zones turístiques com Platja d’en Bossa o Sant Antoni, que operen com a espais festius, en ocasions sense les mateixes condicions de control que les discoteques tradicionals. Fins i tot dins d’espais naturals protegits i a plena llum del dia.

Aquests establiments, exempts de complir les mateixes condicions d’horaris, aforaments o llicències que les discoteques tradicionals, alimenten —al seu parer— la massificació i generen una competència deslleial creixent al territori insular. Per això, demanen ara un marc normatiu “clar i equitatiu” que diferenciï les activitats i garanteixi igualtat de condicions per als negocis que operen amb llicència.

La festa diürna: una guerra perpètua

L’evolució dels saraos a Eivissa ha estat vertiginosa. No fa tant —abans de l’arribada dels anys 2000— que el sector de l’oci nocturn havia iniciat la guerra contra els after quan, inaugurat el mil·lenni, van començar a consolidar-se a l’illa els primers beach clubs, com el ja extingit Bora Bora. En aquest context, i amb l’aprovació de la polèmica llei d’Activitats, va néixer el 2011, en aquest vèrtex de l’illa al costat del local amb nom d’illa polinèsia, Ushuaïa.

En un altre vèrtex, més cap a l’oest —de la mà de la mateixa normativa— el britànic Andy McKay donava forma al seu propi projecte, l’Ibiza Rocks Hotel: un hotel-discoteca en el qual es van començar a pujar artistes del panorama anglosaxó com Ed Sheeran o The Kooks i que després va tenir el seu germà mallorquí, que finalment va claudicar. Poc després van aparèixer a poca distància, a la badia de Portmany, negocis de caràcter similar més centrats en l’espectacle.

Inaugurat Ushuaïa, impulsat per Yann Pissenem —també creador d’UNVRS—, el model d’oci de l’illa amb grans esdeveniments musicals a l’aire lliure ja havia fet click. La proposta es va consolidar ràpidament, al traslladar a l’horari diürn una oferta fins aleshores lligada gairebé exclusivament a la nit. El 2013, amb la inauguració de Ushuaïa Tower, la marca de Matutes va reforçar el seu posicionament com a marca global alhora que guanyava fama per acollir una sèrie dels millors DJ del circuit internacional.

David Guetta, Martin Garrix o Solomun, entre altres, han punxat entre el fum, els acròbates i l’espectacle de llums del recinte. A tot això se sumava una altra novetat: els hostes de l’hotel accedien a les festes sense cost addicional, però a més es venien —i encara es venen— entrades per al públic general que solen oscil·lar entre els 40 i els 50 euros i, en mesos com agost, el pic de la temporada, arriben a superar-los.

L’origen, els clubs a l’aire lliure

Bartolo va conèixer l’oci nocturn quan va començar a emergir sobretot a la seva zona, a la de Sant Antoni, on al principi tenia un caràcter marcatament local, però a finals dels anys vuitanta començava a ser molt més heterogeni. Espais com l’antic Star Club, més tard reconvertit en Kaos i finalment en l’actual Eden, formaven part d’un circuit a l’aire lliure freqüentat tant per residents com per turistes europeus.

Els joves de l’illa, com ell i el seu grup, alternaven entre locals sense massa distincions, mentre que alguns operadors turístics internacionals com Air Tours o el Club 18-30, que va gestionar durant anys el turisme britànic —i on s’amaguen els orígens del turisme de borratxera que predomina avui al West End— començaven a canalitzar els visitants estrangers cap a grans discoteques.

Entre elles Ku (després Privilege, ara UNVRS) i Amnesia, batejada pel seu fundador, el madrileny Antonio Escohotado, com a Taller del Olvido, que començaven a despuntar. Totes elles seguien l’arquitectura tradicional eivissenca i el perfil del públic variava segons el local: britànics en aquests tours nocturns organitzats, escandinaus en sales com Chuck Mule, o francesos, alemanys i holandesos en espais com Es Paradís.

Aquell ecosistema incloïa propostes més icòniques i altres més informals, com una discoteca a Cala de Bou amb barbacoa a l’aire lliure per la qual, recorda Bartolo, si no pagaves entrada per al club no podies menjar al restaurant. “Després també anàvem a les discoteques dels hotels, tots tenien pista de ball, DJ i fins a dues barres per retenir els seus clients”. Amb el temps, aquests espais van ser abandonats pels joves i els aprofitava la gent més gran.

Algunes iniciatives, com l’Éxtasis —una altra casa pagesa reconvertida en sala a l’entrada de Sant Antoni— van tancar a finals dels 80 en un context de transformació i modernització. Amb la professionalització del sector als anys 90 i l’aparició d’una nova indústria de l’oci, molts d’aquests espais van desaparèixer o van quedar relegats. A mitjans de la dècada, a més, es va consolidar el model de música electrònica a l’alba i van començar a guanyar popularitat negocis com Café del Mar, amb música chill out i després més hard.

La febre pels ‘beach clubs’

El passat i el present encara es fonen a través d’alguns locals que sobreviuen, però que han hagut de reconvertir-se des que la massificació és imminent. Fundat a la dècada dels 70 i convertit amb el temps en un dels chiringuitos més emblemàtics d’Eivissa, Sa Trinxa va deixar d’acollir l’estiu passat sessions de DJ a la seva ubicació de ses Salines per complir amb la normativa del Parc Natural, tal com va publicar El Periódico de Ibiza.

Sa Trinxa, un dels quiosquets més emblemàtics, va deixar d'acollir l'estiu passat sessions de DJ per a complir amb la normativa del Parc Natural de Ses Salines. La clientela va organitzar una campanya en Change.org que va superar les 2.000 signatures en poques hores en defensa del que consideraven un símbol de la “diversitat cultural” i del “esperit” de l'illa

Això va provocar una ràpida reacció entre part de la seva clientela habitual: en tot just unes hores, una campanya en Change.org va superar les 2.000 signatures en defensa del que consideren un símbol de la “diversitat cultural” i del “esperit” de l'illa. “Dins d'un lloc com Ses Salines només hauria d'haver-hi naturalesa”, valora Naor Shaharabani, guia de senderisme i educador ambiental. “S'hauria de tenir més consciència sobre com interferim en aquests espais. Cada vegada més s'intenten instaurar limitacions que protegeixin mínimament els nostres entorns i a la gran majoria això els sona extrem”, afegeix.

L'alt volum de la música, igual que les llums a la nit, el soroll dels vehicles de motor, els fums i més factors impacten directament en el comportament i salut de les espècies que allí habiten. “Les mesures de protecció no haurien de veure's com una pèrdua, sinó com una manera de preservar allò que, precisament, atreu de l'illa”, afegeix l'expert.

Des del Govern van recordar que el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) del Parc Natural de ses Salines —vigent des del 2005 i pendent d’actualització— prohibeix la celebració de festes, concerts o esdeveniments en aquest entorn protegit, fins i tot en establiments ubicats en sòl rústic o domini públic, excepte en casos molt concrets vinculats a activitats tradicionals o institucionals. No era el cas.

Una situació estesa a Formentera

Això passava al juny i el mateix va ocórrer, a l’agost, amb el suposat restaurant de Formentera Cala Dúo, que era més un chiringuito on s’organitzaven festes que superaven els decibels i que després plogaven a les stories d’Instagram. Per incompliment de la normativa, el Consell va imposar als propietaris una sanció de 150.000 euros: es cobrava entrada i, a més, l’aforament superava les 50 persones, el màxim permès, tal com van comprovar els tècnics de la institució insular, els agents mediambientals del Govern i la Policia Local de Formentera durant una inspecció.

Els socis són els que van fundar en 2012, a la zona de Ses Illetes (a només un quilòmetre, també dins del Parc Natural de ses Salines), el famosíssim Beso Beach, que va trigar poc a comptar amb un homòleg a Eivissa, a Cala Jondal [allí on van brollar els primers beach clubs, com Blue Marlin]. En aquest mateix enclavament es veu, estiu rere estiu, aparèixer en les zodiacs procedents dels iots a rostres tan coneguts com Jeff Bezos o Leonardo DiCaprio.

L'associació d'Eivissa ha posat com a model a seguir aquesta actuació del Consell de Formentera i reclamen el mateix per a Eivissa: “Suposaria una cascada de sancions a establiments que incorren en irregularitats similars”. Per a això és necessari reforçar les inspeccions, establir horaris diferenciats —regular l'oci nocturn entre les 22 i les 6 hores i limitar l'activitat diürna fins a les 20 hores— i aprovar un pla específic contra l'intrusisme. L'objectiu? Combatre les 25.000 noves places diàries aproximades, part d'una oferta descontrolada amb efectes en el mercat laboral, l'habitatge o el medi ambient.

“Part del rebuig –dels turistes a les limitacions– ve d'una idea romàntica de l'Eivissa de ‘abans’ associada a aquests beach clubs i a una suposada llibertat sense límits. És cert que l'illa ha canviat (hem virat a un luxe extravagant), però per això més que mai és hora d'establir marges i donar prioritat a alguns aspectes que abans passaven per alt, sobretot havent-hi un impacte demogràfic i turístic molt major que en el passat”, observa Shaharabani.

Bartolo Torres, ibicenco de 61 años, recuerda cuando Ku no solo era su discoteca favorita, sino también la de todos sus amigos: “Era la que más me gustaba, la más bonita de todas”. Corrían los ochenta y una casa payesa en el corazón de una urbanización, la del Club Sant Rafel, construida sobre una ladera, iba camino de convertirse en una de las discotecas –a techo descubierto con jardín, terraza y piscina– más cotizadas a nivel mundial. 

Pronto se convirtió en ambiente de rostros conocidos, desde Sara Montiel a Roman Polanski, pasando por el diseñador Jean Paul Gaultier. Su peak fue cuando, en el 87, Freddy Mercury y Montserrat Caballé tocaron el ‘Barcelona’ que después representaría las Olimpiadas. La fiebre por acudir al irrepetible espectáculo terminó colapsando la carretera principal de la isla.

Los ibicencos adoraban aquel local donde se mezclaban con el nuevo mundo que ya hacía décadas había empezado a aparecer en Eivissa y ahora empezaba a sufrir una transformación: el ocio nocturno cogía fuerza como principal motor económico y se profesionalizaba. Cada vez llegaba más gente a la pitiusa con ese propósito; el de liberarse en casas tradicionales convertidas en templos de la música disco y, cada vez más, de la electrónica. 

Ese era el escenario cuando los vecinos, no solo del núcleo de viviendas que albergaba Ku, sino de toda la isla, protestaron. No podían seguir soportando el ruido y la administración local tomó una decisión: había que cubrir e insonorizar todos los establecimientos. Esa misma norma cambió casi una década más tarde, en 2012, con la Ley Turística que la Asociación Empresarial de Ocio Nocturno Noches de Ibiza (AEON) –agrupación de empresarios del West End, núcleo del turismo de borrachera en el municipio de Sant Antoni– pide ahora reformar al Govern, al Consell d’Eivissa y a los ayuntamientos insulares. 

La intención: frenar el intrusismo y la desregulación que, a su juicio, existe entre el ocio diurno y nocturno desde la proliferación de beach clubs y hoteles en zonas turísticas como Platja d’en Bossa o Sant Antoni que operan como espacios festivos, en ocasiones sin las mismas condiciones de control que las discotecas tradicionales. Incluso dentro de espacios naturales protegidos y a plena luz del día.

Estos establecimientos, exentos de cumplir las mismas condiciones de horarios, aforos o licencias que las discotecas tradicionales, alimentan a su juicio la masificación y generan una competencia desleal creciente en el territorio insular. Por ello, piden ahora un marco normativo “claro y equitativo” que diferencie las actividades y garantice igualdad de condiciones para los negocios que operan con licencia. 

La fiesta diurna: una guerra perpetua

La evolución de los saraos en Eivissa ha sido vertiginosa. No hacía mucho –antes de la llegada de los 2000– que el sector del ocio nocturno había empezado la guerra contra los after cuando inaugurado el milenio empezaron a consolidarse en la isla los primeros beach clubs, como el ya extinto Bora Bora. En ese contexto, y con la aprobación de la polémica ley de Actividades, nació en 2011, en este vértice de la isla junto al local con nombre de isla polinesia, Ushuaïa. 

En otro vértice, más al oeste –de la mano de la misma normativa– el británico Andy McKay daba forma a su propio proyecto, el Ibiza Rocks Hotel: un hotel-discoteca en cuyo escenario se empezaron a subir artistas del panorama anglosajón Ed Sheeran o The Kooks y que después tuvo su gemelo mallorquín, que terminó por claudicar. Poco después aparecieron a poca distancia, en la bahía de Portmany, negocios de carácter similar más centrados en el espectáculo.

Inaugurado Ushuaïa, impulsado por Yann Pissenem -también creador de UNVRS-, el modelo de ocio de la isla con grandes eventos musicales al aire libre ya había hecho click. La propuesta se consolidó rápido, al trasladar al horario diurno una oferta hasta entonces ligada casi exclusivamente a la noche. En 2013, con la inauguración de Ushuaïa Tower, la marca de Matutes reforzó su posicionamiento como marca global a la vez que cogía fama por su acogida de una ristra de los mejores dj’s del circuito internacional. 

David Guetta, Martin Garrix o Solomun, entre otros, han pinchado entre el humo, los acróbatas y el espectáculo de luces del recinto. A todo esto se sumaba otra novedad: los huéspedes del hotel accedían a las fiestas sin coste adicional, pero además se vendían –y siguen vendiendo– entradas para el público general que oscilan habitualmente entre los 40 y los 50 euros y, en meses como agosto, el pico de la temporada, llegan a superarlos.

El origen, los clubs al aire libre

Bartolo conoció el ocio nocturno cuando empezó a emerger sobre todo en su zona, en la de Sant Antoni, donde al principio tenía marcado el carácter local, pero empezaba a ser, a finales de los ochenta, mucho más heterogéneo. Espacios como el antiguo Star Club, más tarde reconvertido en Kaos y finalmente en el actual Eden, formaban parte de un circuito al aire libre frecuentado tanto por residentes como por turistas europeos. 

Los jóvenes de la isla, como él y su grupo, alternaban entre locales sin demasiadas distinciones, mientras que algunos operadores turísticos internacionales como Air Tours o el Club 18-30, que gestionó durante años el turismo británico –y donde se esconden los orígenes del turismo de borrachera que predomina hoy en el West End– comenzaban a canalizar a visitantes extranjeros hacia grandes discotecas. 

Entre ellas Ku (luego Privilege, ahora UNVRS) y Amnesia, bautizada por su fundador, el madrileño Antonio Escohotado, como Taller del Olvido, que empezaban a despuntar. Todas ellas seguían la arquitectura tradicional ibicenca y el perfil del público variaba según el local: británicos en estos tours nocturnos organizados, escandinavos en salas como Chuck Mule, o franceses, alemanes y holandeses en espacios como Es Paradís.

Aquel ecosistema encerraba propuestas más icónicas y otras más informales, como una discoteca en Cala de Bou con parrilla al aire libre por la que, recuerda Bartolo, si no pagabas entrada para el club no podías comer en el restaurante. “Luego también íbamos a las discotecas de los hoteles, todos tenían pista de baile, dj y hasta dos barras para retener a sus clientes”. Con el tiempo esos espacios fueron abandonados por los jóvenes y los aprovechaba la gente más mayor.

Algunas iniciativas, como el Éxtasis -otra casa payesa reconvertida en sala a la entrada de Sant Antoni- cerraron a finales de los 80 en un contexto de transformación y modernización. Con la profesionalización del sector en los años 90 y la irrupción de una nueva industria del ocio, muchos de estos espacios fueron desapareciendo o quedaron relegados. A mitades de la década, además, se consolidó el modelo de música electrónica junto al amanecer y empezaron a ganar popularidad negocios como Café del Mar, con música chill out y después más hard.

La fiebre por los ‘beach clubs’

El pasado y el presente se funden todavía a través de algunos locales que sobreviven pero han tenido que reconvertirse desde que la masificación es inminente. Fundado en la década de los 70 y convertido con el paso del tiempo en uno de los chiringuitos más emblemáticos de Ibiza, Sa Trinxa dejó de acoger el verano pasado sesiones de DJ en su ubicación de ses Salines para cumplir con la normativa del Parque Natural, como publicó El Periódico de Ibiza.

Sa Trinxa, uno de los chiringuitos más emblemáticos, dejó de acoger el verano pasado sesiones de DJ para cumplir con la normativa del Parque Natural de Ses Salines. La clientela organizó una campaña en Change.org que superó las 2.000 firmas en pocas horas en defensa de lo que consideraban un símbolo de la “diversidad cultural” y del “espíritu” de la isla

Esto provocó una rápida reacción entre parte de su clientela habitual: en apenas unas horas, una campaña en Change.org superó las 2.000 firmas en defensa de lo que consideran un símbolo de la “diversidad cultural” y del “espíritu” de la isla. “Dentro de un lugar como Ses Salines sólo debería haber naturaleza”, valora Naor Shaharabani, guía de senderismo y educador ambiental. “Se debería tener más conciencia acerca de cómo interferimos en estos espacios. Cada vez más se intentan instaurar limitaciones que protejan mínimamente nuestros entornos y a la gran mayoría esto les suena extremo”, añade.

El alto volumen de la música, igual que las luces por la noche, el ruido de los vehículos a motor, los humos y más factores impactan directamente en el comportamiento y salud de las especies que allí habitan. “Las medidas de protección no deberían verse como una pérdida, sino como una forma de preservar aquello que, precisamente, atrae de la isla”, añade el experto.

Desde el Govern recordaron que el Plan Rector de Uso y Gestión (PRUG) del Parque Natural de ses Salines —vigente desde 2005 y pendiente de actualización— prohíbe la celebración de fiestas, conciertos o eventos en este entorno protegido, incluso en establecimientos ubicados en suelo rústico o dominio público, salvo en casos muy concretos vinculados a actividades tradicionales o institucionales. No era el caso.

Una situación extendida a Formentera

Esto sucedía en junio y lo mismo ocurrió, en agosto, con el supuesto restaurante de Formentera Cala Dúo, que era más un chiringuito donde se organizaban fiestas que superaban los decibelios luego plagaban stories en Instagram. Por incumplimiento de la normativa, el Consell impuso a los propietarios una sanción de 150.000 euros: se cobraba entrada y, además, el aforo superaba las 50 personas, el máximo permitido, como pudieron comprobar los técnicos de la institución insular, los agentes medioambientales del Govern y la Policía Local de Formentera durante una inspección. 

Los socios son los que fundaron en 2012, en la zona de Ses Illetes (a solo un kilómetro, también dentro del Parque Natural de ses Salines), el famosísimo Beso Beach, que tardó poco en contar con un homólogo en Eivissa, en Cala Jondal [allí donde brotaron los primeros beach clubs, como Blue Marlin]. En ese mismo enclave se ve, verano tras verano, aparecer en las zodiacs procedentes de los yates a rostros tan conocidos como Jeff Bezos o Leonardo DiCaprio.

La asociación de Eivissa ha puesto como modelo a seguir esta actuación del Consell de Formentera y reclaman lo mismo para Eivissa: “Supondría una cascada de sanciones a establecimientos que incurren en irregularidades similares”. Para ello es necesario reforzar las inspecciones, establecer horarios diferenciados —regular el ocio nocturno entre las 22 y las 6 horas y limitar la actividad diurna hasta las 20 horas— y aprobar un plan específico contra el intrusismo. ¿El objetivo? Combatir las 25.000 nuevas plazas diarias aproximadas, parte de una oferta descontrolada con efectos en el mercado laboral, la vivienda o el medio ambiente.

“Parte del rechazo –de los turistas a las limitaciones– viene de una idea romántica de la Eivissa de ‘antes’ asociada a estos beach clubs y a una supuesta libertad sin límites. Es cierto que la isla ha cambiado (hemos virado a un lujo extravagante), pero por eso más que nunca es hora de establecer márgenes y dar prioridad a algunos aspectos que antes pasaban por alto, sobre todo habiendo un impacto demográfico y turístico mucho mayor que en el pasado”, observa Shaharabani.

El Govern de Marga Prohens (PP) manté sense difondre una quinzena de treballs sobre memòria democràtica encarregats durant la passada legislatura sobre aspectes clau de la repressió franquista a les Balears. Es tracta d'investigacions de gran abast -amb milers de pàgines en conjunt- i de caràcter multidisciplinari -a nivell històric, psicològic, jurídic...- que van ser promogudes per l'anterior Executiu d'esquerres en el marc del IV Pla de Fosses, desenvolupat a l'empara de la llei autonòmica de recuperació de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme -més coneguda com 'llei de fosses'-. D'acord amb el propi disseny del pla, aquests treballs havien de revertir en la societat a través d'exposicions, materials pedagògics i presentacions públiques.

Lluny d'aquest objectiu, els informes romanen avui fora de l'abast de la ciutadania. Les investigacions, que reconstrueixen els episodis menys explorats del cop militar de 1936, la guerra civil i la dictadura franquista, van ser concebudes com una de les peces centrals de la política pública de memòria democràtica a les Balears. No només van ser encarregades, sinó també executades i remunerades: en total, l'Administració autonòmica ha abonat 218.000 euros als diferents autors sense que el seu treball hagi vist encara la llum.

El conjunt d'estudis traça un ambiciós i complex mapa de la memòria històrica a les illes: des de la relació entre l'arxipèlag i la Vall dels Caiguts, on almenys un centenar d'illencs hi foren enterrats després de ser traslladats durant el franquisme, en molts casos sense coneixement de les seves famílies, fins a una anàlisi en profunditat dels bombardejos provinents de Mallorca, passant per estudis més detallats sobre el desembarcament del capità Bayo -la gran ofensiva que va dur a terme la República amb l'objectiu de recuperar la illa de mans dels sublevats-, els mecanismes de repressió desplegats pel franquisme, l'actualització del cens de persones assassinades per la repressió franquista o informes sobre les pròpies polítiques de 'memòria' impulsades durant la dictadura i com aquesta va construir el seu propi relat sobre la guerra i la repressió mitjançant l'exaltació dels vencedors i el silenciament de les víctimes republicanes.

Així mateix, les investigacions aborden dimensions menys visibles de la repressió, com l'impacte del trauma psicològic derivat de la violència i la seva transmissió generacional des del 1936, ampliant així el focus més enllà dels fets estrictament bèl·lics per incorporar-ne les conseqüències socials i emocionals a llarg termini.

Les investigacions aborden des del trasllat d'illencs a la Vall dels Caiguts a estudis més detallats sobre el desembarcament del capità Bayo

Des de l'Executiu autonòmic atribueixen l'absència de difusió al fet que encara es troba pendent rebre la versió definitiva d'un d'ells, relatiu al “cens de víctimes”, que ha hagut de ser “esmenat per discrepàncies entre els membres amb la categoria de causes de mort”. Fonts implicades en el desenvolupament dels treballs apunten, tanmateix, que la majoria dels estudis porten lliurats des de fa més d'un any i que aquests podrien haver-se fet públics de forma independent, atès que la seva publicació -almenys en format digital- no depèn necessàriament de la finalització dels treballs que poguessin estar pendents.

Fonts de la Conselleria de Presidència i Administracions Públiques consultades per elDiario.es asseguren que els informes acabaran veient la llum, però condicionen la seva publicació a què tots compleixin els requisits tècnics establerts, “tant a nivell de contingut com a nivell de disseny”. Un cop completats, precisen, els estudis hauran de passar per un procés d'unificació formal abans de la seva difusió. “El Servei de memòria democràtica haurà de maquetar tots els estudis un per un, ja que no tenen el mateix format i es necessita unificar el disseny per poder publicar-los tots en les mateixes condicions”, apunten, incidint en què la seva voluntat és publicar-los “tots alhora”.

El Govern assegura que els informes acabaran veient la llum, encara que condicionen la seva publicació al fet que tots compleixin els requisits tècnics establerts, "tant a nivell de contingut com a nivell de disseny"

Per a la seva elaboració, els treballs es van integrar en un conjunt de diversos lots que incloïen des d'exhumacions fins a estudis històrics relatius a diverses fosses comunes, passant per l'elaboració del mapa de fosses de Menorca amb l'objectiu de sumar-lo als ja existents de Mallorca, Eivissa i Formentera i completar així el mapa de fosses de les Balears. L'adjudicació va recaure en la unió temporal d'empreses formada per la Sociedad de Ciencias Aranzadi i la consultora Àtics. L'objectiu era no només avançar en el coneixement acadèmic, sinó també traslladar aquests resultats al conjunt de la societat en línia amb els principis de veritat, justícia i reparació.

El trauma 'heretat' des de 1936

Entre les investigacions figura la duta a terme per la psicòloga clínica Anna Miñarro, autora de l'estudi Evolució del trauma entre generacions des del 1936, en el qual analitza com la repressió política, la tortura o les desaparicions que van patir les víctimes del franquisme a les Balears no solament van marcar els seus familiars més propers, sinó que les seqüeles d'aquell horror van assolir generacions posteriors, manifestant-se encara avui, principalment, en forma de depresió, demència i trastorns psicoafectius. Són les principals conclusions d'un informe inèdit a les illes que va desenvolupar acompanyant les víctimes i els seus familiars en els processos d'exhumació i que posa llum sobre els traumes que arrosseguen els descendents dels assassinats, desapareguts i represaliats, les vides dels quals van quedar marcades per la brutalitat dels revoltats.

Un altre dels treballs inclosos aprofundeix en un aspecte fins ara poc documentat: el paper de l'aviació en la guerra a Menorca i, en particular, els atacs sistemàtics llançats des de Mallorca. L'estudi, elaborat pels historiadors Carlos de Salort Giménez i Miquel López Gual, aporta noves evidències a partir de fonts militars inèdites que permeten reconstruir amb precisió la dimensió real de la guerra aèria sobre l'illa. La principal novetat del treball radica en l'anàlisi de centenars de documents originals -comunicats, telegrames i historials de vol- conservats en arxius militars espanyols a partir dels quals els autors teixeixen un mapa molt més detallat de les operacions aèries sobre Menorca, ampliant i corregint les fonts tradicionals basades en testimoniatges o registres incomplets.

Un dels estudis inèdits és sobre els atacs sistemàtics llançats sobre Menorca; un altre aborda les conseqüències psicològiques de la repressió política, la tortura i les desaparicions

Bombardeigs sistemàtics

En un estudi publicat l'any passat sota el títol La Guerra Civil a Menorca des del cel: noves aportacions al paper de l'aviació en la contesa ambdós autors desmunten la idea que els alçats efectuassin atacs aïllats i revelen, a partir de més de 270 comunicacions directes entre unitats aèries i el comandament franquista, l’existència d’una estratègia molt més àmplia de control del Mediterrani. En aquest esquema, l’aviació va exercir un paper clau en el bloqueig, la pressió sobre la població civil i la consolidació del domini militar des de Mallorca, mitjançant tasques de vigilància, intimidació i bombardeig sobre l’illa, especialment a partir de l’aïllament de Menorca després del fracàs del desembarcament republicà a Mallorca. Des d’aleshores, l’illa va quedar sotmesa durant prop de trenta mesos a operacions aèries constants dirigides des de la base franquista mallorquina, amb la participació determinant de l’aviació italiana.

El treball aporta també dades inèdites sobre la intensitat de la violència aèria: només entre 1936 i 1937 es comptabilitzen desenes d’atacs i centenars de bombes llançades sobre l’illa, amb una evolució clara cap a operacions cada vegada més sistemàtiques i tecnificades. Aquesta escalada va obligar la població civil a adaptar-se progressivament al perill, passant de la curiositat inicial davant els avions a la construcció de refugis i, finalment, a la normalització del bombardeig com a part de la vida quotidiana.

També va participar en els treballs Manel Suárez Salvà, autor de nombroses investigacions sobre la segona república i el moviment obrer a Mallorca -especialment en el nucli municipal de Calvià- així com sobre les presons franquistes que es van implantar a l'illa, entre elles la de Can Mir, una de les presons més fosques i tràgiques de la repressió franquista a l'illa. Després del cop feixista de 1936, aquest magatzem situat en les Avingudes de Palma es va transformar en un centre penitenciari que va confinar, entre misèria i tortures, a més de 2.000 presos durant cinc anys. Una de les pràctiques habituals eren les 'saques': els presos, mitjançant enganys, eren 'alliberats' i, posteriorment, assassinats pels falangistes.

Mallorca com a “laboratori feixista”

Per altra banda, el doctor en Història Manuel Aguilera, autor, entre d'altres, del llibre El Oro de Mussolini. Cómo la República planeó vender parte de España al fascismo i un dels principals investigadors entorn del paper de l'Aviació Italiana a la guerra civil, va fer lliurament d'un estudi que reprèn aquesta línia d'investigació, emfatitzant l'ocupació italiana de Mallorca i l'intent de convertir-la “en un laboratori feixista”, com assenyala el propi investigador en declaracions a elDiario.es. La instal·lació del contingent italià va transformar l'illa en un gran portaavions dedicat a bombardejar sense descans el litoral republicà del Mediterrani i bloquejar les rutes marítimes de subministrament de l'URSS.

Tal com sosté l'historiador, els italians van començar a adquirir centenars d'hectàrees i propietats per construir a l'illa 'cases colonials', traslladar una important quantitat de treballadors del país transalpí i crear allà mateix un “centre d'italianitat”. Degut a que la legislació local impedia als estrangers adquirir terrenys costaners sense autorització militar, Mussolini va utilitzar testaferros mallorquins i empreses tapadores, com Celulosa Hispánica S.A., emprada per comprar l'emblemàtica finca de L'Albufera.

En el treball que Aguilera va lliurar al Govern també aborda els vestigis materials de la presència italiana que romanen en territori balear i explora les incògnites que envolten el faraònic bust que va ser manat construir a finals dels anys trenta en homenatge a Benito Mussolini. L'efígie, embolicada en un halo de misteri des d'aleshores, jauria enterrada en aquesta mateixa zona, esperant que algú la tregui algun dia a la llum, cosa que, segons el parer de l'historiador, constituiria una de les principals proves materials sobre la dimensió simbòlica i propagandística que va assolir la presència italiana a Mallorca durant la contesa i del paper de l'illa com a espai estratègic per al feixisme europeu.

En concret, el monument va ser dissenyat pel legionari Italià Heros Giusti i construït el 1939 en un solar situat a uns 100 metres del que avui és el poblat xabolista de Son Banya. Tres anys abans, en aquest mateix punt, havia estat aixecat el quarter de l'Aviazione Legionaria. Les instal·lacions van servir a més per albergar les bateries antiaèries de l'aeròdrom de Son Sant Joan, les pistes del qual van adaptar els italians com a base aèria propera a la capital balear. A l'empara de la carismatització i el culte als líders feixistes de l'època, l'efígie no va trigar a fer-se realitat.

Una de les obres aborda els vestigis materials de la presència italiana que romanen en territori balear i explora les incògnites que envolten al faraònic bust que va ser manat construir a finals dels anys trenta en homenatge a Benito Mussolini

El cementiri de Palma compta, a més, amb un mausoleu que les autoritats italianes van fer construir en 1942 per a conservar “les restes mortals dels camarades que van donar la seva vida en la lluita contra el marxisme”, pel derrocament de la Segona República i per la implantació d'un règim feixista a Espanya. Per a garantir el seu manteniment, el Govern italià abona cada any 449,11 euros a l'Empresa Funerària Municipal (EFM), d'acord amb la documentació consultada en el seu moment per elDiario.es.

“La memòria s'ha de donar a conèixer”

El disseny original del IV Pla de Fosses contemplava diferents vies de difusió. Més enllà de la seva possible publicació digital, es plantejava la difusió d'edicions en paper i la realització d'exposicions vinculades als resultats a iniciativa del Govern, un escenari que Jurado percep llunyà. De fet, creu que els estudis podrien haver-se fet públics fa més d'un any, però fins al moment no han estat difosos ni incorporats al web institucional de memòria democràtica, on, assevera, podrien haver-se consultat almenys en format digital.

Per la seva banda, la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, subratlla que els estudis es van concebre precisament per treure a la llum una part de la història que encara roman en gran mesura oculta. “Això es va fer amb la intenció de recuperar aquesta part de la memòria”, explica, en referència a uns treballs que qualifica de “molt novedosos” i “imprescindibles”. Oliver denuncia que aquest procés no hagi tingut continuïtat en forma de difusió pública: “No tenim notícies dels estudis ni de les exposicions que devien fer-se”. La responsable de l'entitat memorialista insisteix que l'objectiu d'aquests treballs anava molt més enllà de l'àmbit acadèmic: “La memòria no pot estar només a l'acadèmia, amagada, guardada a les cases o en silenci. S'ha de donar a conèixer, ser de tots, perquè parlem de memòria i de drets humans”.

Oliver rebutja de ple possibles arguments per justificar la paralització. “No tenen excusa”, assevera, recordant que els estudis s'emmarquen en una llei vigent, la de fosses, i que la seva aprovació es va produir dins dels cànons establerts. En la seva opinió, el bloqueig no només afecta la difusió del coneixement, sinó també al treball dels propis investigadors: “És terrible que hagin fet una feina i no en puguin fer res amb ella”.

Els treballs són molt novedosos i imprescindibles. No tenim notícies d'ells ni de les exposicions que havien de fer-se. La memòria no pot estar només a l'acadèmia, amagada, guardada a les cases o en silenci. S'ha de donar a conèixer, ser de tots, perquè parlem de memòria i de drets humans

Maria Antònia Oliver — Presidenta de Memòria de Mallorca

Mentrestant, el Govern insisteix en la seva intenció de publicar tots els estudis una vegada compleixin els criteris de contingut i disseny i assenyala, en referència a les exposicions, que té previst cedir un totem a la Universitat de les Illes Balears (UIB) de cara a la pròxima celebració d'una jornada sobre la llei de fosses. Des de la Conselleria de Presidència subratllen que la seva pretensió passa per cedir-ho “sempre que sigui lliurat dins del termini i en la forma escaient, abans d'aquesta jornada, per l'empresa adjudicatària”.

En matèria de divulgació, recorden que el Govern ha dut a terme durant aquesta legislatura, malgrat no formar part de les mostres vinculades al IV Pla de Fosses, tots els tràmits administratius corresponents a la cessió de l'exposició Sense Oblit a Can Óleo (exposada des del 29 d'agost al 2 de setembre de 2025), a l'Ajuntament de Lloseta (cedida del 10 al 13 d'octubre), al Centre Flassaders (del 23 al 30 de març de 2026) i a l'IES CTEIB (des del passat 31 de març fins al 4 de maig). L'exposició també ha estat sol·licitada pel IES Josep Sureda i Blanes de cara a maig.

En paral·lel, expliquen que des de l'Executiu han encarregat a Manuel Aguilera un estudi sobre els bombardejos soferts en Balears durant la guerra civil del qual, segons assenyalen, existia un informe previ que “estava incomplet perquè no incloïa la identificació de les persones víctimes dels bombardejos, que mai han estat reconegudes”. Afegeixen que, amb aquest nou estudi, “més exhaustiu i que determina el nom real de les víctimes, es permetrà avançar en la seva identificació”, permetent així commemorar-les en un acte d'homenatge previst per a aquest estiu. Les mateixes fonts asseveren que a la pàgina web de Memòria Democràtica del Govern es pot trobar “tot tipus d'informació sobre els temes relacionats amb la guerra civil i la dictadura” amb la recomanació de llibres, còmics i documentals, entre altres, així com documentació sobre el cens de víctimes en Balears o el mapa de fosses de Mallorca, Eivissa i Formentera.

El Govern de Marga Prohens (PP) mantiene sin difundir una quincena de trabajos sobre memoria democrática encargados durante la pasada legislatura sobre aspectos clave de la represión franquista en Balears. Se trata de investigaciones de gran alcance –con miles de páginas en conjunto– y de carácter multidisciplinar –a nivel histórico, psicológico, jurídico...– que fueron promovidas por el anterior Ejecutivo de izquierdas en el marco del IV Plan de Fosas, desarrollado al amparo de la ley autonómica de recuperación de personas desaparecidas durante la guerra civil y el franquismo –más conocida como 'ley de fosas'–. De acuerdo al propio diseño del plan, estos trabajos debían revertir en la sociedad a través de exposiciones, materiales pedagógicos y presentaciones públicas.

Lejos de ese objetivo, los informes permanecen hoy fuera del alcance de la ciudadanía. Las investigaciones, que reconstruyen los episodios menos explorados del golpe militar de 1936, la guerra civil y la dictadura franquista, fueron concebidas como una de las piezas centrales de la política pública de memoria democrática en Balears. No solo fueron encargadas, sino también ejecutadas y remuneradas: en total, la Administración autonómica ha abonado 218.000 euros a los distintos autores de las mismas sin que su trabajo haya visto todavía la luz.

El conjunto de estudios traza un ambicioso y complejo mapa de la memoria histórica en Balears: desde la relación entre el archipiélago y el Valle de los Caídos, donde al menos un centenar de isleños fueron enterrados tras ser trasladados durante el franquismo, en muchos casos sin conocimiento de sus familias, hasta un análisis en profundidad de los bombardeos provenientes de Mallorca, pasando por estudios más detallados sobre el desembarco del capitán Bayo -la gran ofensiva que llevó a cabo la República con el objetivo de recuperar la isla de manos de los sublevados-, los mecanismos de represión desplegados por el franquismo, la actualización del censo de personas asesinadas por la represión franquista o informes sobre las propias políticas de 'memoria' impulsadas durante la dictadura y cómo ésta construyó su propio relato sobre la guerra y la represión mediante la exaltación de los vencedores y el silenciamiento de las víctimas republicanas.

Asimismo, las investigaciones abordan dimensiones menos visibles de la represión, como el impacto del trauma psicológico derivado de la violencia y su transmisión generacional desde 1936, ampliando así el foco más allá de los hechos estrictamente bélicos para incorporar sus consecuencias sociales y emocionales a largo plazo.

Las investigaciones abordan desde el traslado de isleños al Valle de los Caídos a estudios más detallados sobre el desembarco del capitán Bayo

Desde el Ejecutivo autonómico atribuyen la ausencia de difusión al hecho de que aún se encuentra pendiente recibir la versión definitiva de uno de ellos, relativo al “censo de víctimas”, que ha tenido que ser “enmendado por discrepancias entre los miembros con la categoría de causas de muerte”. Fuentes implicadas en el desarrollo de los trabajos apuntan, sin embargo, que la mayoría de los estudios llevan entregados desde hace más de un año y que estos podrían haberse hecho públicos de forma independiente, dado que su publicación -al menos en formato digital- no depende necesariamente de la finalización de los trabajos que pudieran estar pendientes.

Fuentes de la Conselleria de Presidencia y Administraciones Públicas consultadas por elDiario.es aseguran que los informes acabarán viendo la luz, aunque condicionan su publicación a que todos cumplan los requisitos técnicos establecidos, “tanto a nivel de contenido como a nivel de diseño”. Una vez completados, precisan, los estudios deberán pasar por un proceso de unificación formal antes de su difusión. “El Servicio de memoria democrática tendrá que maquetar todos los estudios uno por uno, ya que no tienen el mismo formato y se necesita unificar el diseño para poder publicarlos todos en las mismas condiciones”, apuntan, incidiendo en que su voluntad es publicarlos “todos a la vez”.

El Govern asegura que los informes acabarán viendo la luz, aunque condicionan su publicación a que todos cumplan los requisitos técnicos establecidos, "tanto a nivel de contenido como a nivel de diseño"

Para su elaboración, los trabajos se integraron en un conjunto de varios lotes que incluían desde exhumaciones hasta estudios históricos relativos a varias fosas comunes, pasando por la elaboración del mapa de fosas de Menorca con el objetivo de sumarlo a los ya existentes de Mallorca, Eivissa y Formentera y completar así el mapa de fosas de Balears. La adjudicación recayó en la unión temporal de empresas formada por la Sociedad de Ciencias Aranzadi y la consultora Àtics. El objetivo era no solo avanzar en el conocimiento académico, sino también trasladar esos resultados al conjunto de la sociedad en línea con los principios de verdad, justicia y reparación.

“Había todo un lote, muy potente, dedicado a estudios de investigación”, explica el que fuera secretario autonómico de Memoria Democrática durante la pasada legislatura, Jesús Jurado, en alusión a los quince trabajos 'desaparecidos'. Lejos de tratarse de informes homogéneos, cada uno de ellos fue encomendado a especialistas concretos en función de su ámbito de conocimiento. En este sentido, el exsecretario autonómico subraya que uno de los objetivos era precisamente ampliar el foco más allá del enfoque tradicional centrado exclusivamente en las fosas. “Creo que es importante que la memoria democrática salga un poco del ámbito de los cementerios y que nos centrásemos en otros muchos aspectos”, incide en declaraciones a este periódico.

El trauma 'heredado' desde 1936

Entre las investigaciones figura la llevada a cabo por la psicóloga clínica Anna Miñarro, autora del estudio Evolución del trauma entre generaciones desde 1936, en el que analiza cómo la represión política, la tortura o las desapariciones que padecieron las víctimas del franquismo en Balears no solo marcaron a sus familiares más cercanos, sino que las secuelas de aquel horror alcanzaron a generaciones posteriores, manifestándose aún hoy, principalmente, en forma de depresión, demencia y trastornos psicoafectivos. Son las principales conclusiones de un informe inédito en las islas que desarrolló acompañando a las víctimas y sus familiares en los procesos de exhumación y que arroja luz acerca de los traumas que cargan a sus espaldas los descendientes de los asesinados, desaparecidos y represaliados, cuyas vidas quedaron marcadas por la brutalidad de los sublevados.

Otro de los trabajos incluidos profundiza en un aspecto hasta ahora poco documentado: el papel de la aviación en la guerra en Menorca y, en particular, los ataques sistemáticos lanzados desde Mallorca. El estudio, elaborado por los historiadores Carlos de Salort Giménez y Miquel López Gual, aporta nuevas evidencias a partir de fuentes militares inéditas que permiten reconstruir con precisión la dimensión real de la guerra aérea sobre la isla. La principal novedad del trabajo radica en el análisis de centenares de documentos originales -comunicados, telegramas e historiales de vuelo- conservados en archivos militares españoles a partir de los cuales los autores tejen un mapa mucho más detallado de las operaciones aéreas sobre Menorca, ampliando y corrigiendo las fuentes tradicionales basadas en testimonios o registros incompletos.

Uno de los estudios inéditos es sobre los ataques sistemáticos lanzados sobre Menorca; otro aborda las consecuencias psicológicas de la represión política, la tortura y las desapariciones

Bombardeos sistemáticos

En un estudio publicado el año pasado bajo el título La Guerra Civil en Menorca desde el cielo: nuevas aportaciones al papel de la aviación en la contienda ambos autores desmontan además la idea de que los alzados efectuaran ataques aislados y revelan, a partir de más de 270 comunicaciones directas entre unidades aéreas y el mando franquista, una estrategia más amplia de control del Mediterráneo por parte del bando sublevado, donde la aviación desempeñó un papel clave en el bloqueo, la presión sobre la población civil y la consolidación del dominio militar desde Mallorca mediante la vigilancia, intimidación y bombardeo sobre Menorca, especialmente a partir del aislamiento de ésta tras el fracaso del desembarco republicano. Desde entonces, la isla quedó sometida durante cerca de treinta meses a operaciones aéreas constantes dirigidas desde la base franquista mallorquina, con la participación clave de la aviación italiana.

El trabajo también aporta datos inéditos sobre la intensidad de la violencia aérea: solo entre 1936 y 1937 se contabilizan decenas de ataques y centenares de bombas lanzadas sobre la isla, con una evolución clara hacia operaciones más sistemáticas y tecnificadas. Esta escalada obligó a la población civil a adaptarse progresivamente al peligro, pasando de la curiosidad inicial ante los aviones a la construcción de refugios y la normalización del bombardeo como parte de la vida cotidiana.

También participó en los trabajos Manel Suárez Salvà, autor de numerosas investigaciones sobre la segunda república y el movimiento obrero de Mallorca -especialmente en el núcleo municipal de Calvià- así como sobre las cárceles franquistas que se implantaron en la isla, entre ellas la de Can Mir, una de las prisiones más oscuras y trágicas de la represión franquista en la isla. Tras el golpe fascista de 1936, este almacén situado en las Avenidas de Palma se transformó en un centro penitenciario que confinó, entre miseria y torturas, a más de 2.000 presos durante cinco años. Una de las prácticas habituales eran las 'sacas': los presos, mediante engaños, eran 'liberados' y, posteriormente, asesinados por los falangistas.

Mallorca como “laboratorio fascista”

Por otro lado, el doctor en Historia Manuel Aguilera -autor, entre otros, del libro El Oro de Mussolini. Cómo la República planeó vender parte de España al fascismo y uno de los principales investigadores en torno al papel de la Aviación Itmanosaliana en la guerra civil-, hizo entrega de un estudio que retoma esta línea de investigación, enfocándose en la ocupación italiana de Mallorca y el intento de convertirla “en un laboratorio fascista”, como señala el propio investigador en declaraciones a elDiario.es. La instalación del contingente italiano transformó la isla en un gran portaaviones dedicado a bombardear sin descanso el litoral republicano del Mediterráneo y bloquear las rutas marítimas de suministro de la URSS.

Tal como sostiene el historiador, los italianos comenzaron a adquirir centenares de hectáreas y propiedades para construir en la isla 'casas coloniales', trasladar una importante cantidad de trabajadores del país transalpino y crear allí mismo un “centro de italianidad”. Debido a que la legislación local impedía a los extranjeros adquirir terrenos costeros sin autorización militar, Mussolini utilizó testaferros mallorquines y empresas tapaderas, como Celulosa Hispánica S.A., empleada para comprar la emblemática finca de L'Albufera.

En el trabajo que Aguilera entregó al Govern también aborda los vestigios materiales de la presencia italiana que permanecen en territorio balear y explora las incógnitas que rodean al faraónico busto que fue mandado construir a finales de los años treinta en homenaje a Benito Mussolini. La efigie, envuelta en un halo de misterio desde entonces, yacería enterrada en esa misma zona, aguardando que alguien la saque algún día a la luz, lo que a juicio del historiador constituiría una de las principales pruebas materiales sobre la dimensión simbólica y propagandística que alcanzó la presencia italiana en Mallorca durante la contienda y del papel de la isla como espacio estratégico para el fascismo europeo.

En concreto, el monumento fue diseñado por el legionario Italiano Heros Giusti y construido en 1939 en un solar situado a unos 100 metros de lo que hoy es el poblado chabolista de Son Banya. Tres años antes, en ese mismo punto, había sido levantado el cuartel de la Aviazione Legionaria. Las instalaciones sirvieron además para albergar las baterías antiaéreas del aeródromo de Son Sant Joan, cuyas pistas adaptaron los italianos como base aérea próxima a la capital balear. Al abrigo de la carismatización y el culto a los líderes fascistas de la época, la efigie no tardó en hacerse realidad.

Una de las obras aborda los vestigios materiales de la presencia italiana que permanecen en territorio balear y explora las incógnitas que rodean al faraónico busto que fue mandado construir a finales de los años treinta en homenaje a Benito Mussolini

El cementerio de Palma cuenta, además, con un mausoleo que las autoridades italianas hicieron construir en 1942 para conservar “los restos mortales de los camaradas que dieron su vida en la lucha contra el marxismo”, por el derrocamiento de la Segunda República y por la implantación de un régimen fascista en España. Para garantizar su mantenimiento, el Gobierno italiano abona cada año 449,11 euros a la Empresa Funeraria Municipal (EFM), de acuerdo a la documentación consultada en su día por elDiario.es.

“La memoria debe darse a conocer”

El diseño original del IV Plan de Fosas contemplaba diferentes vías de difusión. Más allá de su posible publicación digital, se planteaba la difusión de ediciones en papel y la realización de exposiciones vinculadas a los resultados, todo ello a iniciativa del Govern, un escenario que Jurado percibe lejano. No en vano, cree que los estudios podrían haberse hecho públicos hace más de un año, pero hasta el momento no han sido difundidos ni incorporados a la web institucional de memoria democrática, donde, asevera, podrían haberse consultado al menos en formato digital.

Por su parte, la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, subraya que los estudios se concibieron precisamente para sacar a la luz una parte de la historia que aún permanece en gran medida oculta. “Esto se hizo con la intención de recuperar esta parte de la memoria”, explica, en referencia a unos trabajos que califica de “muy novedosos” e “imprescindibles”. Oliver denuncia que ese proceso no haya tenido continuidad en forma de difusión pública: “No tenemos noticias de los estudios ni de las exposiciones que debían hacerse”. La responsable de la entidad memorialista insiste en que el objetivo de estos trabajos iba mucho más allá del ámbito académico: “La memoria no puede estar solo en la academia, escondida, guardada en las casas o en silencio. Debe darse a conocer, ser de todos, porque hablamos de memoria y de derechos humanos”.

Oliver rechaza de plano posibles argumentos para justificar la paralización. “No tienen excusa”, asevera, recordando que los estudios se enmarcan en una ley vigente, la de fosas, y que su aprobación se produjo dentro de los cauces establecidos. En su opinión, el bloqueo no solo afecta a la difusión del conocimiento, sino también al trabajo de los propios investigadores: “Es terrible que hayan hecho un trabajo y no puedan hacer nada con él”.

Los trabajos son muy novedoso e imprescindibles. No tenemos noticias de ellos ni de las exposiciones que debían hacerse. La memoria no puede estar solo en la academia, escondida, guardada en las casas o en silencio. Debe darse a conocer, ser de todos, porque hablamos de memoria y de derechos humanos

Maria Antònia Oliver — Presidenta de Memòria de Mallorca

Mientras tanto, el Govern insiste en su intención de publicar todos los estudios una vez cumplan los criterios de contenido y diseño y señala, en lo referente a las exposiciones, que tiene previsto ceder un totem a la Universitat de les Illes Balears (UIB) de cara a la próxima celebración de una jornada sobre la ley de fosas. Desde la Conselleria de Presidencia subrayan que su pretensión pasa por cederlo “siempre que sea entregado en tiempo y forma, antes de dicha jornada, por la empresa adjudicataria”.

En materia de divulgación, recuerdan que el Govern ha llevado a cabo durante esta legislatura, a pesar de no formar parte de las muestras vinculadas al IV Plan de Fosas, todos los trámites administrativos correspondientes a la cesión de la exposición Sense Oblit a Can Óleo (expuesta desde el 29 de agosto al 2 de septiembre de 2025), al Ayuntamiento de Lloseta (cedida del 10 al 13 de octubre), al Centre Flassaders (del 23 al 30 de marzo de 2026) y al IES CTEIB (desde el pasado 31 de marzo hasta el 4 de mayo). La exposición también ha sido solicitada por el IES Josep Sureda i Blanes de cara a mayo.

En paralelo, explican que desde el Ejecutivo han encargado a Manuel Aguilera un estudio sobre los bombardeos sufridos en Balears durante la guerra civil del que, según señalan, existía un informe previo que “estaba incompleto porque no incluía la identificación de las personas víctimas de los bombardeos, que nunca han sido reconocidas”. Añaden que, con este nuevo estudio, “más exhaustivo y que determina el nombre real de las víctimas, se permitirá avanzar en su identificación”, permitiendo así conmemorarlas en un acto de homenaje previsto para este verano. Las mismas fuentes aseveran que en la página web de Memoria Democrática del Govern se puede encontrar “todo tipo de información sobre los temas relacionados con la guerra civil y la dictadura” con la recomendación de libros, cómics y documentales, entre otros, así como documentación sobre el censo de víctimas en Balears o el mapa de fosas de Mallorca, Eivissa y Formentera.

“L’hort és una manera de fer comunitat, cosa que avui dia és difícil en una societat tan individualista, i més en una illa com Eivissa, tan turistificada”, diu Pau, dissenyador gràfic especialitzat en sostenibilitat, veí de l’illa que participa en el projecte de l’hort urbà de la ciutat, de producció ecològica, finançat amb fons europeus a través d’una iniciativa municipal.

“Compartim les llavors i la producció”, explica. “De vegades fas un planter i no surten totes les plantes que esperaves, o en surten més de les que pots gestionar, i se’n reparteixen. Tot això genera relacions de solidaritat”, afegeix. “Per a mi, generar ciutadania i valors en l’àmbit comunitari és molt important”, assegura Jaime, un altre veí que ha aconseguit durant quatre anys una de les 48 parcel·les d’aquest hort ecològic, projecte que va costar a les arques municipals gairebé 295.000 euros.

El projecte va ser impulsat durant l’anterior govern municipal progressista. L’espai s’organitza en 48 parcel·les individuals d’entre 30 i 50 metres quadrats i una parcel·la addicional d’uns 345 metres quadrats destinada a tallers. A més, compta amb zones comunes, com una àrea de descans amb taules de pícnic i ombra, mòduls de bany i magatzem, així com espais per al compostatge i els planters. Es tracta d’un projecte amb una durada inicial de quatre anys, que finalitza l’any vinent. L’actual govern municipal, de signe conservador, haurà de decidir si li dona continuïtat.

Segons Jaime, “genera coses molt positives”. “Hi vaig amb els meus fills i els puc educar en valors, sobre com funciona la terra i el cultiu”, assegura. Per a ell, és un “exemple de com haurien de funcionar els projectes comunitaris”. No només per l’accés a un espai de cultiu, sinó per la manera com s’organitza: un projecte gestionat pels mateixos usuaris amb l’acompanyament tècnic de l’Associació de Productors d’Agricultura Ecològica d’Eivissa i Formentera (APAEEF). Jaime insisteix que el valor de l’hort va més enllà de la producció. “Al final, el que genera és cohesió social i participació”, resumeix. En el seu cas, a més, l’hort té una funció educativa.

L’hort com a espai ecosocial

“El projecte és ecosocial: hi ha una part ecològica, evidentment, però la social és molt important”, coincideix Pau. A la seva parcel·la hi sembra de tot: porros, cols, bròquils, carxofes, faves, pèsols, naps i moltes plantes aromàtiques. A més, ja té preparat el planter amb els cultius de tomàquets i pebrots. En general, comenta que treballen amb un sistema que els permet tenir productes variats durant tot l’any, arribant a cultivar més de 90 varietats diferents.

Pau matisa que, en general, les parcel·les no permeten l’autoconsum total. “No estan pensades per substituir el mercat, però sí que et permeten prendre consciència de les temporades que té cada producte, i això canvia la manera d’alimentar-te”, explica. En el seu cas, reconeix que, tot i que continuen comprant carn o peix, fa anys que pràcticament no compren verdures. A més, insisteix en els beneficis de la seva funció ecosocial.

Les parcel·les no estan pensades per substituir el mercat, però sí et permeten adquirir consciència de les temporades que té cada producte, i això canvia la teva manera d'alimentar-te

Pau — Usuari del projecte d'hort urbà

Aquesta dimensió comunitària també la destaca Mariana, altra usuària del recinte. Va arribar a l’illa fa quinze anys i va ser una de les persones que va obtenir una parcel·la en el sorteig inicial. “S’ha creat una petita comunitat. Cadascú planta coses diferents, intercanviem idees i fem sessions tècniques”, explica. Per a ella, més enllà de la producció, hi ha un valor afegit difícil de mesurar: “És molt bonic poder cultivar el teu propi tomàquet, que faci gust de tomàquet, i no comprar-lo al supermercat”.

Mariana acudeix a l’hort dues o tres vegades per setmana, tot i que reconeix que la dedicació varia segons l’època de l’any. “A l’estiu hi ha més feina, però a l’hivern també pots plantar, no és que tot s’aturi”, assenyala. Ara mateix cultiva sobretot productes de temporada: “Tinc fulla verda, porros, aromàtiques, pastanagues… i he fet planters per a la temporada vinent”. Tot i que la seva parcel·la és petita, considera que l’hort té un impacte directe en la seva alimentació. Ella no es pot autoabastir només amb la seva parcel·la, però és un complement a la seva dieta diària, a més de molt saludable.

El funcionament col·lectiu de l’espai també s’articula a través d’activitats compartides. “Fem sessions tècniques, preparem humus, triturem restes vegetals o compartim llavors autòctones”, detalla. A parer seu, l’interès que ha despertat el projecte evidencia que hi ha demanda social: “Hi havia moltes més persones a la llista d’espera que parcel·les. Hauria d’haver-hi més horts, perquè hi ha molt terreny sense utilitzar i això ajuda a crear comunitats sanes”. Aquesta demanda, de fet, és un dels elements que més es repeteixen entre els usuaris: la necessitat d’ampliar aquest tipus d’iniciatives en una illa marcada per la pressió urbanística i turística.

L’APAEEF, entitat de productors ecològics encarregada de l’acompanyament, subratlla la importància de combinar la part agronòmica amb la social. “No deixa de ser un espai comú on conviuen persones molt diverses”, explica Maribel Juan, tècnica del Banc de Terres de l’associació. Actualment, 48 famílies utilitzen les parcel·les, moltes sense experiència prèvia. “Per això fem un assessorament mensual en dues línies: una agrària i una altra de facilitació grupal”, detalla. L’objectiu és doble: d’una banda, ensenyar tècniques de cultiu ecològic; de l’altra, ajudar a gestionar la convivència en un espai compartit. Segons Juan, el projecte ha permès acostar l’agricultura a perfils molt diversos. “Hi ha gent jove, hi ha persones jubilades… i això genera una interacció intergeneracional molt interessant”, assenyala. A més, destaca el valor pedagògic del procés: “Aprenen a produir els seus propis aliments i a valorar una alimentació sana i ecològica”.

Temporada de brots verds

Quant als cultius, el calendari mana. “Ara és temporada de cols, porros, bròquils, enciams, faves i pèsols”, enumera. Mentrestant, els usuaris ja comencen a preparar els planters de cara a l’estiu. Tot això en un context marcat per la incertesa climàtica. “L’any passat no hi va haver problemes d’aigua, però els estius són cada cop més durs i això es nota en els cultius”, adverteix Juan. Aquesta percepció coincideix amb la dels mateixos usuaris, que reconeixen que treballar la terra els fa més conscients de les condicions climàtiques. “Estàs pendent de si plou o no, de si has de regar més… Això abans no ho pensaves”, apunta Pau.

L’any passat no hi va haver problemes d’aigua, però els estius són cada cop més durs i això es nota en els cultius

Juan — Usuari del projecte d'hort urbà

Malgrat les limitacions –la mida reduïda de les parcel·les o la impossibilitat d’abastir completament una família–, el balanç és positiu. Jaime ho resumeix així: “Genera cohesió social i participació”. Mariana va un pas més enllà: “Si més no, n’hi hagués un a cada barri”. En una illa on l’accés a l’habitatge, l’encariment del cost de vida i la pressió turística marquen la vida, projectes com aquest, tot i ser petits, funcionen com a formes d’organització col·lectiva alternatives, pensades en l’autoconsum i l’autoabastiment. Pau insisteix en la idea que travessa tot el projecte: “Per a mi, gairebé és més important la part social que la productiva”.

“El huerto es una manera de hacer comunidad, cosa que hoy día es difícil en una sociedad tan individualista, y más en una isla como Eivissa, tan turistificada”. Pau, diseñador gráfico especializado en sostenibilidad, es un vecino de la isla que participa en el proyecto de huerto urbano de la ciudad, de producción ecológica, que se financió con fondos europeos a través de una iniciativa municipal.

“Compartimos las semillas y la producción”, explica. “A veces haces un plantel y no salen todas las plantas que esperabas, o salen más de las que puedes gestionar, y se reparten. Todo eso genera relaciones de solidaridad”, añade. “Para mí generar ciudadanía y valores a nivel comunitario es muy importante”, asegura Jaime, otro vecino que ha conseguido hacerse, durante cuatro años, con una de las 48 parcelas de esta huerta ecológica, cuyo proyecto costó a las arcas municipales casi 295.000 euros.

El proyecto fue impulsado durante el anterior gobierno municipal progresista. El espacio se organiza en 48 parcelas individuales de entre 30 y 50 metros cuadrados y una parcela adicional de unos 345 metros cuadrados destinada a talleres. Además, cuenta con zonas comunes, como un área de descanso con mesas de pícnic y sombra, módulos de baño y almacén, así como espacios para compostaje y semilleros. Se trata de un proyecto con una duración inicial de cuatro años, que finaliza el próximo año. El actual gobierno municipal, de signo conservador, deberá decidir si le da continuidad.

En opinión de Jaime, “genera cosas muy positivas”. “Voy con mis hijos y les puedo educar en valores, sobre cómo funciona la tierra y el cultivo”, asegura. Para él, es un “ejemplo de cómo deben funcionar los proyectos comunitarios”. No solo por el acceso a un espacio de cultivo, sino por la forma en que se organiza: un proyecto gestionado por los propios usuarios con el acompañamiento técnico de l’Associació de Productors d’Agricultura Ecològica d’Eivissa i Formentera (APAEEF). Jaime insiste en que el valor del huerto va más allá de la producción. “Al final, lo que genera es cohesión social y participación”, resume. En su caso, además, el huerto tiene una función educativa. 

El huerto como espacio ecosocial

“El proyecto es ecosocial: hay una parte ecológica, evidentemente, pero la social es muy importante”, coincide Pau. En su parcela siembra de todo: puerros, coles, brócoli, alcachofas, habas, guisantes, rábanos y muchas plantas aromáticas. Además, ya tiene preparado el plantel con los cultivos de tomates y pimientos. En general, comenta que trabajan con un sistema que les permite tener productos variados durante todo el año, llegando a cultivar más de 90 variedades diferentes.

Pau matiza que, en general, las parcelas no permiten el autoconsumo total. “No están pensadas para sustituir el mercado, pero sí te permiten adquirir conciencia de las temporadas que tiene cada producto, y eso cambia tu forma de alimentarte”, explica. En su caso, reconoce que, aunque siguen comprando carne o pescado, llevan años sin comprar prácticamente verduras. Además, insiste en los beneficios de su función ecosocial.

Las parcelas no están pensadas para sustituir el mercado, pero sí te permiten adquirir conciencia de las temporadas que tiene cada producto, y eso cambia tu forma de alimentarte

Pau — Usuario del proyecto de huerto urbano

A esa dimensión comunitaria se refiere también Mariana, otra de las usuarias del recinto. Llegó a la isla hace quince años y fue una de las personas que obtuvo una parcela en el sorteo inicial. “Se ha creado una pequeña comunidad. Cada uno planta cosas distintas, intercambiamos ideas y hacemos sesiones técnicas”, explica. Para ella, más allá de la producción, hay un valor añadido difícil de medir: “Es muy bonito poder cultivar tu propio tomate, que sepa a tomate, y no comprarlo en el supermercado”.

Mariana acude al huerto dos o tres veces por semana, aunque reconoce que la dedicación varía según la época del año. “En verano hay más trabajo, pero en invierno también puedes plantar, no es que todo se pare”, señala. Ahora mismo cultiva sobre todo productos de temporada: “Tengo hoja verde, puerros, aromáticas, zanahorias… y he hecho semilleros para la próxima temporada”. Aunque su parcela es pequeña, considera que el huerto tiene un impacto directo en su alimentación. Ella no se puede autoabastecer con su parcela, pero es un complemento a su dieta diaria, además de muy saludable.

El funcionamiento colectivo del espacio también se articula a través de actividades compartidas. “Hacemos sesiones técnicas, preparamos humus, trituramos restos vegetales o compartimos semillas autóctonas”, detalla. A su juicio, el interés que despertó el proyecto evidencia que hay demanda social: “Había muchas más personas en lista de espera que parcelas. Debería haber más huertos, porque hay mucho terreno sin usar y esto ayuda a crear comunidades sanas”. Esa demanda, de hecho, es uno de los elementos que más se repiten entre los usuarios: la necesidad de ampliar este tipo de iniciativas en una isla marcada por la presión urbanística y turística.

APAEEF, entidad de productores ecológicos encargada del acompañamiento, subraya la importancia de combinar la parte agronómica con la social. “No deja de ser un espacio común donde conviven personas muy diversas”, explica Maribel Juan, técnica del Banc de Terres de la asociación. Actualmente, 48 familias utilizan las parcelas, muchas de ellas sin experiencia previa. “Por eso hacemos un asesoramiento mensual en dos líneas: una agraria y otra de facilitación grupal”, detalla. El objetivo es doble: por un lado, enseñar técnicas de cultivo ecológico; por otro, ayudar a gestionar la convivencia en un espacio compartido. Según Juan, el proyecto ha permitido acercar la agricultura a perfiles muy diversos. “Hay gente joven, hay personas jubiladas… y eso genera una interacción intergeneracional muy interesante”, señala. Además, destaca el valor pedagógico del proceso: “Aprenden a producir sus propios alimentos y a valorar una alimentación sana y ecológica”.

Temporada de brotes verdes

En cuanto a los cultivos, el calendario manda. “Ahora es temporada de coles, puerros, brócoli, lechugas, habas y guisantes”, enumera. Mientras tanto, los usuarios ya empiezan a preparar los semilleros de cara al verano. Todo ello en un contexto marcado por la incertidumbre climática. “El año pasado no hubo problemas de agua, pero los veranos son cada vez más duros y eso se nota en los cultivos”, advierte Juan. Esa percepción coincide con la de los propios usuarios, que reconocen que trabajar la tierra les hace más conscientes de las condiciones climáticas. “Estás pendiente de si llueve o no, de si tienes que regar más… Eso antes no lo pensabas”, apunta Pau.

El año pasado no hubo problemas de agua, pero los veranos son cada vez más duros y eso se nota en los cultivos

Juan — Usuario del proyecto de huerto urbano

Pese a las limitaciones —el tamaño reducido de las parcelas o la imposibilidad de abastecer completamente a una familia—, el balance es positivo. Jaime lo resume así: “Genera cohesión social y participación”. Mariana va un paso más allá: “Ojalá hubiera uno en cada barrio”. En una isla donde el acceso a la vivienda, el encarecimiento del coste de vida y la presión turística marcan la vida, proyectos como este, aunque pequeños, funcionan como formas de organización colectiva alternativas, pensadas en el autoconsumo y autoabastecimiento. Pau insiste en la idea que atraviesa todo el proyecto: “Para mí, casi es más importante la parte social que la productiva”.

Sonen dos espetecs. Manuel i José acaben d'obrir-se unes llaunes de cervesa. Comencen a beure-les mentre conten que una matinada van escoltar colps a la porta de la caravana. La mateixa porta sobre la qual un d'ells es recolza ara mentre l'altre, assegut en una cadira, fuma i mira el mòbil. “Sabem que sou aquí!”, diuen que els van cridar per a acoquinar-los. La pantalla i la bombeta que hi ha dins del remolc són els dos únics punts de llum que il·luminen a aquests dos hòmens. No se'ls distingeixen les faccions de la cara. Així ho volen. D'alguna manera, estan assenyalats. El 29 d'abril –si no s'han anat abans– hauran de marxar-se del solar en el qual duen mesos vivint al costat de diverses desenes de persones. Molts són migrants i tenen feina. Com Manuel i José: colombians i paletes. Alguns dels seus vesins també tenen fills.

Ja hi ha ordre judicial per a desallotjar una parcel·la situada en el municipi d'Eivissa: gairebé dos hectàrees i mitja en la perifèria burgesa de la ciutat. Al juliol, aquest terreny de forma rectangular va començar a omplir-se de caravanes, furgonetes, tendes de campanya i alguna barraca. Altres desnonaments –Can Rova, Can Raspalls, és Gorg o Cas Bunets– van empènyer a aquests eivissencs sense llar cap a un altre lloc on calar el seu campament. Llavors van trobar aquestes feixes, antigues terres de cultiu, un tros del barri de Ca Misses encara per construir.

Allí van acabar l'estiu, van passar la tardor i van resistir l'hivern: amb l'arribada de la primavera tenen les hores comptades. Els propietaris –entre els quals es troba Inmo Sirenis, una empresa hotelera que també posseeix el Teatre Pereyra– han sol·licitat l'expulsió i el Tribunal de Primera Instància número 5 de l'illa li ho ha concedit. “Vam posar la demanda fa un any. Ja hi havia gent allí dins. Imagín que després, durant l'estiu, van entrar més. El risc d'incendi al okupar un terreny amb massa forestal en el qual es fan connexions, es cuina i es fuma és inevitable”, diu Mariano Ramón. Aquest advocat representa a Inmo Sirenis com ja va fer amb els amos de Can Rova o Cas Bunets. En tot just dos anys, tres desallotjaments multitudinaris.

“Des del primer moment en què es detecta qualsevol assentament, l'Ajuntament, a través de Serveis Socials, intervé per a abordar la situació i tractar de reconduir-la oferint acompanyament, orientació i intervenció. Així mateix, els equips municipals seran presents abans i durant el desallotjament per a informar, valorar cada cas i tramitar les prestacions o recursos socials que puguin correspondre a les persones afectades”, expliquen des del Ajuntament d’Eivissa, que en els últims anys ha tancat –amb gàlibs– l'entrada a vehicles alts per a evitar que aparcaments i descampats s'omplin de furgonetes i roulottes. 

Esmorzar entre colombians

“Sombra, dins!”. Una veu recull a una femella de american stanford que ha sortit darrere d'uns matolls per a rebre als estranys. Ensuma botes i sabates, ofereix el llom a mans desconegudes i torna al costat del seu amo, un jove que remou una olla que rep la calor d'un fogó. Dos planxes de metall eviten que la flama del gas cali foc allà on no toca. Dins del guisat hi ha bocins de patata i boles de carn picada. El cuiner afegeix a la salsa un raig de quètxup. Darrere del cul de la furgoneta que el cuiner té a la seua esquena apareixen els comensals. Són altres dos hòmens a la vintena que compareixen pujats en patinets elèctrics. Desmunten, seuen en cercle, van passant-se l’olla i mengen tots d'ella. En silenci. Són les set de la tarda: podria ser un sopar primerenc o, potser, un esmorzar a destemps. 

–Els meus vesins són colombians, com jo. El dia que torni cap allà segur que em recochan [foten] perquè tendré paraules d'aquí. Com el ¡venga!: al principi ho deia per a fotre i ja se'm va aferrar. Però l'accent colombià no el perdré: els més forts són el paisa, de Medellín, i el nostre: jo som de Cali Valle, la sucursal de la salsa: allà parlam molt pesat, molt remarcat.

Diu Jonathan. La seua caravana està a només uns metres de la furgoneta dels tres jóvens que estan menjant. Va invertir “3.000 euros” per a comprar un cubicle d'uns pocs metres quadrats al qual en la majoria de països d'Amèrica Llatina diuen casa-rodant, remarcant el sentit que té la paraula en francès: roulotte. En el cas d'aquest home de trenta-dos anys, la seua casa-rodant és –literalment– un domicili nòmada. I Can Misses, la tercera parcel·la en la qual aparca, sempre “expulsat” per les circumstàncies.

“Vaig arribar fa dos anys i mig perquè la meua ex parella ja era aquí”, conta Jonathan. “Primer vaig viure en un pis, però et pugen la renda i no el pots pagar. Després vaig llogar la caravana. 300 al mes pagava. Em van oferir comprar-la, vaig reunir la plata i la vaig pagar. El problema és que no tenc lloc on parquear. Ja em van treure de dos banda! I en aquesta illa no hi ha càmpings! Em van dir d'un, en Sant Antoni, i vaig anar a comprovar-ho: em vaig trobar un càmping, sí, però de luxe; sense espai per a caravanes”. 

Primer vaig viure en un pis, però et pugen la renda i no el pots pagar. Després vaig llogar la caravana. 300 al mes pagava. Em van oferir comprar-la, vaig reunir la plata i la vaig pagar. El problema és que no tenc lloc on parquear. Ja em van treure de dos llocs! I en aquesta illa no hi ha càmpings! Em van dir d'una banda, en Sant Antoni, i vaig anar a comprovar-ho: em vaig trobar un càmping, sí, però de luxe; sense espai per a caravanes

Jonathan — Resident en una caravana

–I tu tens treball tot l'any, Jonathan?

–No, per temporades, agaf allò que em va sortint.

–A l'hivern es posa dura la cosa?

–El que s'activa en l'època, però poc més. A l'estiu sí que hi ha més feina de manteniment i jardineria. Els que tenguin papers treballen amb contracte, i els que no… en negre m'imagín. De normal, tot funciona per connexions. Jo et conec, tu em coneixes i em dius que allí necessiten a un que sàpiga fer alguna cosa. Cap allà ens anam. A Colòmbia tenia una altra vida totalment diferent: vaig fer feina com a operari en una impremta, però el meu fort eren les vendes: jo et venc això [assenyala una bici rovellada i estesa pel terra] si fa falta. A la construcció sempre li vaig tenir molt de respecte, però aquí he hagut de treballar-la.

–Aguantaràs aquí fins al 29 d'abril? 

–Esper que no, però si no trob una altra cosa… A mi no em van notificar res oficialment, però sé que ens trauran. I sé com funciona. Al final un coneix gent que va viure això de Ca Rova.

Fins que ho desnonin, Jonathan continuarà donant menjar a Cati –una mescla molt curiosa: malinois amb ca eivissenc–; buidant la sentina en un punt net; dutxant-se amb olles d'aigua calenta; veient la silueta de la catedral d'Eivissa retallada en l'horitzó cada vegada que entra a casa; escoltant salsa i cúmbia els dissabtes a la tarda i els diumenges al migdia, quan s'encenen graelles, es torra carn i els habitants de la parcel·la celebren el cap de setmana. Com les urbanitzacions d'adossats amb piscina que els envolten. Al cap i a la fi, tots formen part del mateix veïnat. Igual que els residents censats, els nòmades de Ca Misses viuen en temps real els gols de la Unió Esportiva Eivissa. L'estadi de futbol municipal és a la vorera de davant.

La infantesa dins d'una ‘roulotte’

Elena està asseguda al volant del seu cotxet de bateries com qui s’atura en una àrea de servei a escoltar la ràdio. A l'altaveu del cotxet sona una cançó infantil –en castellà amb accent argentí– que repassa els noms dels dits de la mà. Elena es baixa del cotxet i assenyala la carrosseria de plàstic. Assenyala després la seua bicicleta i un ninot tirat pel terra. Assenyala també la seua pròpia roba i diu una paraula: “Rosa”. Les pertinences més preuades d'aquesta garrida que en uns dies complirà tres anys són totes del mateix color. Fet l'aclariment, Elena ronda devora la caravana en la qual viu d’ençà que té memòria. “Un podria pensar-se”, diu el seu pare, “que per a ella això és pura vida. I ho és, clar que ho és. Però quin futur podem donar-li a la garrida si no trobam una casa? No som aquí d'acampada i tenim als serveis socials aquí [s'assenyala el bescoll ], fent-nos preguntes tota l'estona”.

'Un podria pensar-se', diu el pare d'Elena, de tres anys, 'que per a ella això és pura vida'. 'I ho és, clar que ho és. Però quin futur podem donar-li a la nena si no trobem una casa? No som aquí d'acampada i tenim als serveis socials aquí [s'assenyala el bescoll], fent-nos preguntes tota l'estona'

El pare d'Elena –que no es diu així– és també colombià, però no va haver de regularitzar els seus papers quan va arribar fa set anys a Eivissa. Amb dotze va emigrar al costat de la seua família a la recerca de la prosperitat que prometia la Unió Europea. Elena té als seus güelos a Milà i el seu pare guarda en la butxaca un passaport amb una estrella de cinc puntes: el de la República d'Itàlia. “A l'illa no ens van ser mal les coses al principi”, prossegueix l'home, amb un castellà en el qual es creuen formes llatines i itàliques. “Aquí, la meua dona i jo vam poder llogar, però després de la pandèmia es va posar tot molt car. Vam haver de sortir de la ciutat i anar-nos a Isla Blanca, una urbanització que queda bastant lluny, en el nord de l'illa. Allí vivíem quan va venir Elena (que va néixer a l'hospital que tenim aquí devora, molt a prop), van pujar el preu i vam sortir una altra volta. Ara no trobam res. Amb boixos, no et lloguen. I amb cans –tenim un, què he de fer: abandonar-ho, portar-ho a la canera?–, tampoc”.

Amb boixos, no et lloguen. I amb cans –tenim un, què haig de fer: abandonar-ho, portar-ho a la canera?–, tampoc

Pare d'Elena — Resident en una caravana

Llavors, com Jonathan, com molts dels seus vesins, els pares d'Elena van amollar un grapat de milers d'euros per a comprar una casa rodant. Passejar per la parcel·la de Can Misses és recórrer un museu de la caravana. Lord Münsterland, Lunar Premiere 51, Senator, Hymer, Knaus…Marques i models mítics de fabricació britànica o alemanya. Algun remolc conserva la matrícula estrangera. A quins vehicles van estar enganxades? Durant quants estius van recórrer les carreteres europees? En quins càmpings de postal van pernoctar? Per quants propietaris van passar? Com i quan van arribar a Eivissa, el territori insular on estacionar una roulotte en una zona no autoritzada pot suposar 30.000 euros de multa? El torrent de preguntes és inevitable. Ho interromp el pare d'Elena amb una afirmació categòrica:

–Al final, haurem d'anar-nos d'Eivissa.

–Però vostè i la seua dona tenen treball aquí, veritat?

–Sí, tot l'any. Però no ens dóna. Trobar un habitatge per menys de 2.500 ó 3.000 euros al mes és impossible. I suma-li després totes les despeses. Aquí som tots treballadors. Tots. Els paraguaians, en l'obra. Els colombians, en general, jardineria i manteniment. Les senyores cuiden. No som gent dolenta i els comentaris fan mal. Encara que vulguem anar-nos d'aquí, no podem.

–Han buscat algun advocat?

–No. Per a què? Sé que en altres llocs van aconseguir retardar el desnonament però, al final, van acabar sortint.

Ací som tots treballadors. Tots. Els paraguaians, a l'obra. Els colombians, en general, jardineria i manteniment. Les senyores cuiden. No som gent dolenta i els comentaris fan mal. Encara que vulguem marxar d'ací, no podem

Pare d'Elena — Resident d'una caravana

Una intimitat minúscula

El pare d'Elena –com Manolo i José, com Jonathan i els seus vesins– no vol aparèixer en les fotos a la vista de tothom, però permet al fotògraf entrar en la caravana per a retratar un racó de ca seua. Damunt la taula, un gibrell, un got amb una cola per acabar, una flor vermellosa damunt d'un plat blanc ple de pinyes. És decoració nadalenca que encara no s’ha llevat, com les enganxines de floquets de neu al cristall d'una finestra que creua una corda de la qual pengen pinces de colors. En els espais minúsculs la intimitat es mesura en mil·límetres. A aquesta família només li resta un consol: quan es vagin rodant a un altre lloc no perdran euros ni hores invertides a aixecar una barraca –llistons, xapa, pladur–: en Can Misses són moltes menys que les que va haver-hi en Can Rova o Cas Bunets. Alguna hi ha, no obstant això. La barraca que més destaca recicla les despulles de les discoteques: les lones de Cocoon, una festa que porta un quart de segle celebrant-se a l'illa, cobreix de punta a punta la teulada.

“Salutati, dai”. Acomiada't, vinga. Elena escolta l'ordre i mou una mà en l'aire. El seu pare la fica a casa agarrant-la amb dolçor per les aixelles. El sol ja s'ha ocultat. Demà, la garrida es despertarà, es posarà una motxilla (rosa), la muntaran en el portanadons d'una bicicleta de passeig i la baixaran a escola. Hi ha dos col·legis públics a menys d'un quilòmetre de distància.

Suenan dos chasquidos. Manuel y José acaban de abrirse unas latas de cerveza. Empiezan a beberlas mientras cuentan que una madrugada escucharon golpes en la puerta de la caravana. La misma puerta sobre la que uno de ellos se apoya ahora mientras el otro, sentado en una silla, fuma y mira el móvil. “¡Sabemos que estáis ahí!”, dicen que les gritaron para amedrentarlos. La pantalla y la bombilla que hay dentro del remolque son los dos únicos puntos de luz que iluminan a estos dos hombres. No se les distinguen las facciones de la cara. Así lo quieren. De alguna manera, están señalados. El 29 de abril –si no se han ido antes– tendrán que marcharse del solar en el que llevan meses viviendo junto a varias decenas de personas. Muchos son migrantes y tienen trabajo. Como Manuel y José: colombianos y albañiles. Algunos de sus vecinos también tienen hijos.

Ya hay orden judicial para desalojar una parcela situada en el municipio de Eivissa: casi dos hectáreas y media en la periferia burguesa de la ciudad. En julio, este terreno de forma rectangular empezó a llenarse de caravanas, furgonetas, tiendas de campaña y alguna barraca. Otros desahucios –Can Rova, Can Raspalls, es Gorg o Cas Bunets– empujaron a estos ibicencos sin hogar hacia otro sitio donde plantar su campamento. Entonces encontraron estas feixes, antiguas tierras de cultivo, un pedazo del barrio de Can Misses todavía por construir. 

Allí terminaron el verano, pasaron el otoño y resistieron el invierno: con la llegada de la primavera tienen las horas contadas. Los propietarios –entre los que se encuentra Inmo Sirenis, una empresa hotelera que también posee el Teatro Pereyra– han solicitado la expulsión y el Tribunal de Primera Instancia número 5 de la isla se lo ha concedido. “Pusimos la demanda hace un año. Ya había gente allí dentro. Imagino que después, durante el verano, entraron más. El riesgo de incendio al okupar un terreno con masa boscosa en el que se hacen conexiones, se cocina y se fuma es inevitable”, dice Mariano Ramón. Este abogado representa a Inmo Sirenis como ya hiciera con los dueños de Can Rova o Cas Bunets. En apenas dos años, tres desalojos multitudinarios.

“Desde el primer momento en que se detecta cualquier asentamiento, el Ayuntamiento, a través de Servicios Sociales, interviene para abordar la situación y tratar de reconducirla ofreciendo acompañamiento, orientación e intervención. Asimismo, los equipos municipales estarán presentes antes y durante el desalojo para informar, valorar cada caso y tramitar las prestaciones o recursos sociales que puedan corresponder a las personas afectadas”, explican desde el Ajuntament d’Eivissa, que en los últimos años ha cerrado –con gálibos– la entrada a vehículos altos para evitar que aparcamientos y descampados se llenen de furgonetas y roulottes.

Almuerzo entre colombianos

“¡Sombra, dentro!”. Una voz recoge a una hembra de american stanford que ha salido tras unos matojos para recibir a los extraños. Olisquea botas y zapatos, ofrece el lomo a manos desconocidas y vuelve junto a su amo, un joven que remueve un cazo recibiendo el calor de un hornillo. Dos planchas de metal evitan que la llama del gas prenda algo inapropiado. Dentro del guiso hay cachos de patata y bolas de carne picada. El cocinero añade a la salsa un chorro de ketchup. Tras el culo de la caravana que el cocinero tiene a sus espaldas aparecen los comensales. Son otros dos veinteañeros subidos a patinetes eléctricos. Desmontan, se sientan en círculo, van pasándose el cazo y comen todos de él. En silencio. Son las siete de la tarde: podría ser una cena temprana o, quizás, un almuerzo a destiempo.

–Mis vecinos son colombianos, como yo. El día que vuelva p’allá seguro que me recochan [fastidian] porque voy a tener palabras de acá. Como el ¡venga!: al principio lo decía para joder y ya se me pegó. Pero el acento colombiano no lo voy a perder: los más fuertes son el paisa, de Medellín, y el nuestro: yo soy de Cali Valle, la sucursal de la salsa: allá hablamos muy pesado, muy remarcado.

Dice Jonathan. Su caravana está a sólo unos metros de la caravana de los tres jóvenes que están comiendo. Invirtió “3.000 euros” para comprar un cubículo de unos pocos metros cuadrados al que en la mayoría de países de América Latina llaman casa-rodante, remarcando el sentido que tiene la palabra en francés: roulotte. En el caso de este hombre de treinta y dos años, su casa-rodante es –literalmente– un domicilio nómada. Y Can Misses, la tercera parcela en la que aparca, siempre “expulsado” por las circunstancias. 

“Llegué hace dos años y medio porque mi ex pareja ya estaba acá”, cuenta Jonathan. “Primero viví en un piso, pero te suben la renta y no lo puedes pagar. Luego alquilé la caravana. 300 al mes pagaba. Me ofrecieron comprarla, reuní la plata y la pagué. El problema es que no tengo sitio donde parquear. ¡Ya me sacaron de dos lugares! ¡Y en esta isla no hay campings! Me dijeron de un lugar, en San Antonio, y fui a chequearlo: me encontré un camping, sí, pero de lujo; sin espacio para caravanas”.

Primero viví en un piso, pero te suben la renta y no lo puedes pagar. Luego alquilé la caravana. 300 al mes pagaba. Me ofrecieron comprarla, reuní la plata y la pagué. El problema es que no tengo sitio donde parquear. ¡Ya me sacaron de dos lugares! ¡Y en esta isla no hay campings! Me dijeron de un lugar, en San Antonio, y fui a chequearlo: me encontré un camping, sí, pero de lujo; sin espacio para caravanas

Jonathan — Resiente en una caravana

–¿Y tú tienes trabajo todo el año, Jonathan?

–No, por temporadas, lo que va saliendo.

–¿En invierno se pone dura la cosa?

–Lo que se activa en la época, pero poco más. En verano sí hay más trabajo de mantenimiento y jardinería. Los que tengan papeles trabajan con contrato, y los que no… al negro me imagino. Por lo regular, todo funciona por conexiones. Yo te conozco, tú me conoces y me dices que allí necesitan a uno que sepa hacer algo. P’allá que vamos. En Colombia tenía otra vida totalmente diferente: trabajé como operario en una imprenta, pero lo mío eran las ventas: yo te vendo eso [señala una bici oxidada en el suelo] si hace falta. A la construcción siempre le tuve mucho respeto, pero aquí he tenido que trabajarla.

–¿Aguantarás aquí hasta el 29 de abril?

–Espero que no, pero si no encuentro otra cosa… A mí no me notificaron nada oficialmente, pero sé que nos van a sacar. Y sé cómo funciona. Al final uno conoce gente que vivió lo de Can Rova.

Hasta que lo desahucien, Jonathan seguirá dando de comer a Cati –una mezcla muy curiosa: malinois con podenco–; vaciando la sentina en un punto limpio; duchándose con cazos de agua caliente; viendo la silueta de la catedral de Eivissa recortada en el horizonte cada vez que entra a casa; escuchando salsa y cumbia los sábados por la tarde y los domingos al mediodía, cuando se encienden parrillas, se torra carne y los habitantes de la parcela celebran el fin de semana. Como las urbanizaciones de adosados con piscina que los rodean. Al fin y al cabo, todos forman parte del mismo vecindario. Igual que los residentes censados, los nómadas de Can Misses viven en tiempo real los goles de la Unión Deportiva Ibiza. El estadio de fútbol municipal está en la acera de enfrente.

La niñez dentro de una ‘roulotte’

Elena está sentada al volante de su cochecito de baterías como quien se para en un área de servicio a escuchar la radio. Del altavoz del cochecito suena una canción infantil –en castellano con acento argentino– que repasa los nombres de los dedos de la mano. Elena se baja del cochecito y señala la carrocería de plástico. Señala después su bicicleta y un muñeco tirado por el suelo. Señala también su propia ropa y dice una palabra: “Rosa”. Las pertenencias más preciadas de esta niña que en unos días cumplirá tres años son todas del mismo color. Hecha la aclaración, Elena corretea junto a la caravana en la que vive desde que tiene memoria. “Uno podría pensarse”, dice su padre, “que para ella esto es pura vida. Y lo es, claro que lo es. ¿Pero qué futuro podemos darle a la niña si no encontramos una casa? No estamos aquí de acampada y tenemos a los servicios sociales acá [se señala al cogote], haciéndonos preguntas todo el rato”.

'Uno podría pensarse', dice el padre de Elena, de tres años, 'que para ella esto es pura vida'. 'Y lo es, claro que lo es. ¿Pero qué futuro podemos darle a la niña si no encontramos una casa? No estamos aquí de acampada y tenemos a los servicios sociales acá [se señala al cogote], haciéndonos preguntas todo el rato'

El padre de Elena –que no se llama así– es también colombiano, pero no tuvo que regularizar sus papeles cuando llegó hace siete años a Eivissa. Con doce emigró junto a su familia en busca de la prosperidad que prometía la Unión Europea. Elena tiene a sus abuelos en Milán y su padre guarda en el bolsillo un pasaporte con una estrella de cinco puntas: el de la República de Italia. “En la isla no nos fueron mal las cosas al principio”, prosigue el hombre, con un castellano en el que se cruzan dejes latinos e itálicos. “Acá, mi mujer y yo pudimos alquilar, pero después de la pandemia se puso todo muy caro. Tuvimos que salir de la ciudad e irnos a Isla Blanca, una urbanización que queda bastante lejos, en el norte de la isla. Allí vivíamos cuando vino Elena (que nació en el hospital que tenemos acá, muy cerca), subieron el precio y salimos otra vez. No encontramos nada. Con niños, no te alquilan. Y con perros –tenemos uno, ¿qué tengo que hacer: abandonarlo, llevarlo a la perrera?–, tampoco”.

Con niños, no te alquilan. Y con perros –tenemos uno, ¿qué tengo que hacer: abandonarlo, llevarlo a la perrera?–, tampoco

Padre de Elena — Residente en una caravana

Entonces, como Jonathan, como muchos de sus vecinos, los padres de Elena soltaron un puñado de miles de euros para comprar una casa rodante. Pasear por la parcela de Can Misses es recorrer un museo del caravanismo. Lord Münsterland, Lunar Premiere 51, Senator, Hymer, Knaus… Marcas y modelos míticos de fabricación británica o alemana. Algún remolque conserva la matrícula extranjera. ¿A qué vehículos estuvieron enganchadas? ¿Durante cuántos veranos recorrieron las carreteras europeas? ¿En qué campings de postal pernoctaron? ¿Por cuántos propietarios pasaron? ¿Cómo y cuándo llegaron a Eivissa, el territorio insular donde estacionar una roulotte en una zona no autorizada puede suponer 30.000 euros de multa? El torrente de preguntas es inevitable. Lo interrumpe el padre de Elena con una afirmación categórica:

–Al final, tendremos que irnos de Ibiza.

–¿Pero usted y su mujer tienen trabajo aquí, verdad?

–Sí, todo el año. Pero no nos da. Encontrar una vivienda por menos de 2.500 ó 3.000 euros al mes es imposible. Y súmele luego todos los gastos. Acá somos todos trabajadores. Todos. Los paraguayos, en la obra. Los colombianos, por lo general, jardinería y mantenimiento. Las señoras cuidan. No somos gente mala y los comentarios duelen. Aunque queramos irnos de acá, no podemos.

–¿Han buscado algún abogado?

–No. ¿Para qué? Sé que en otros lugares consiguieron retrasar el desahucio pero, al final, terminaron saliendo.

Acá somos todos trabajadores. Todos. Los paraguayos, en la obra. Los colombianos, por lo general, jardinería y mantenimiento. Las señoras cuidan. No somos gente mala y los comentarios duelen. Aunque queramos irnos de acá, no podemos

Padre de Elena — Residente de una caravana

Una intimidad minúscula

El padre de Elena –como Manolo y José, como Jonathan y sus vecinos– no quiere aparecer en las fotos a cara descubierta, pero permite al fotógrafo entrar en la caravana para retratar un rincón de su casa. Sobre la mesa, un barreño, un vaso con una cola por terminar, una flor rojiza encima de un plato blanco lleno de piñas. Es un adorno de las Navidades pasadas, como los adhesivos de nieve en el cristal de una ventana que cruza una cuerda de la que cuelgan pinzas de colores. En los espacios minúsculos la intimidad se mide en milímetros. A esta familia sólo le resta un consuelo: cuando se vayan rodando a otro sitio no perderán euros ni horas invertidas en levantar una barraca –listones, chapa, pladur–: en Can Misses son muchas menos que las que hubo en Can Rova o Cas Bunets. Alguna hay, sin embargo. La chabola que más destaca recicla los despojos de las discotecas: las lonas de Cocoon, una fiesta que lleva un cuarto de siglo celebrándose en la isla, cubre de punta a punta el tejado.

“Salutati, dai”. Despídete, venga. Elena escucha la orden y mueve una mano en el aire. Su padre la mete en casa agarrándola con dulzura por las axilas. El sol ya se ha ocultado. Mañana, la niña se despertará, se pondrá una mochila (rosa), la montarán en el portabebés de una bicicleta de paseo y la bajarán a la escuela. Hay dos colegios públicos a menos de un kilómetro de distancia.

Es Cavallet és un extens arenal envoltat de dunes i savines. Aquesta platja nudista des dels temps de la cultura hippie està integrada en el Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera. Al final d’aquesta platja es troba el restaurant Chiringay, que està sota lupa a causa d’una investigació que estan duent a terme les administracions per haver realitzat, presumptament, obres de reforma sense la corresponent llicència urbanística. L’empresa no ha respost a les preguntes d’elDiario.es en el moment en què es publica aquesta notícia.

Les activitats han estat paralitzades després d’una inspecció d’agents del Seprona de la Guàrdia Civil, així com tècnics de Medi Ambient del Govern, tal com va informar La Voz de Ibiza. “Estem analitzant l’acta. Un cop recollida tota la informació, si es demostra que hi ha hagut dany mediambiental, es procedirà a obrir expedient”, assenyalen fonts de la Conselleria de Medi Ambient a aquest diari.

Després d’haver realitzat una consulta a l’Ajuntament de Sant Josep, fonts municipals asseguren que aquest tema no és de la seva competència. La llicència urbanística d’obres l’atorga l’Ajuntament, però en trobar-se la zona dins de sòl rústic protegit –Parc Natural–, també hi intervenen altres administracions, com el Consell Insular, el Govern i la Direcció General de Costes (dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica). En aquest sentit, fonts del Consell Insular expliquen que encara necessiten rebre informació d’altres administracions. “Fins que no es faci una acta i es tipifiqui si hi ha alguna cosa que sigui competència insular, res de res”, asseguren i afegeixen que “s’ha enviat el resultat de la inspecció a l’Ajuntament perquè l’analitzi”.

El parc natural de ses Salines és un exemple paradigmàtic de riquesa de l’ecosistema mediterrani, la singularitat del qual rau en el fet que és una àrea de descans i nidificació per a les aus, com els flamencs. També destaca per ser un espai d’especial interès pels seus valors ecològics, paisatgístics, històrics i culturals. Per aquest motiu, l’organització ecologista Amics de la Terra ha mostrat una “profunda preocupació” davant la situació que s’ha produït a l’establiment Chiringay.

En declaracions a aquest diari, expliquen que és indignant que existeixin aquests “macro-xiringuitos” convertits en “restaurants i beach clubs de luxe que no tienen res a veure amb el concepte inicial d’un quiosc de platja” i que es troben instal·lats “dins d’un Parc Natural catalogat com ANEI, Xarxa Natura 2000 i RAMSAR (Tractat Internacional sobre Zones Humides)”.

Aquesta situació, manifesten, ja suposa “una afectació important de l’entorn”. “Per si no fos suficient, ens veiem en l’obligació de denunciar ampliacions freqüents i successives, reformes il·legals i ocupacions de zones públiques”, denuncien. En aquest sentit, insisteixen que les discussions sobre les competències entre l’Ajuntament, el Consell, el Govern i l’Estat “no són excusa per aplicar de manera estricta i contundent les normes i lleis que protegeixen el nostre patrimoni natural més preuat”.

Lluita per defensar l’entorn

Des de la dècada dels setanta, la ciutadania eivissenca –juntament amb grups ecologistes i moviments socials– es va començar a organitzar per protegir aquest entorn natural. De fet, aquest paratge natural va estar en greu perill, a punt de convertir-se en un immens complex urbanístic amb 20.000 habitants: hotels, apartaments, ports esportius, camps de golf i tota mena d’instal·lacions turístiques.

El 1991 s’aprova la llei 1/1991, d’espais naturals i de règim urbanístic de les Illes Balears, i s’hi aplica la protecció d’ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès). No obstant això, encara es podia edificar en terrenys de 30.000 metres quadrats dins de les ANEI. En el cas de les Àrees Rurals d’Interès Paisatgístic (ARIP), el requisit va passar de 30.000 a 10.000 metres quadrats de superfície. Deu anys després, la llei 17/2001, de protecció ambiental de ses Salines d’Eivissa i Formentera, blinda la zona com a parc natural. A més, l’entorn està integrat a la Xarxa Natura 2000.

El periodista i escriptor Joan Lluís Ferrer, autor del llibre Ses Salines. L’orgull d’un poble (1975-2001. De macroprojecte urbanístic a Parc Natural), explica que aquest entorn seria “un monument a l’especulació urbanística, totalment horrible”, en cas que s’hagués dut a terme el macrocomplex urbanístic que planava sobre aquest indret, tan important pel que representa per a la flora i fauna pitiüsa.

“Malgrat que es veuen alguns desastres que s’han comès, s’ha salvat la major part. Es va guanyar una batalla importantíssima de la qual és difícil ser conscient, perquè els èxits ecologistes són aquells que no es veuen. Quan veus una muntanya sense res, penses: què s’ha aconseguit? Doncs, precisament, que no vegis tot el que estava previst fer”, aclareix. “Per a això han calgut manifestacions, polèmiques, anys i anys de recursos perquè, finalment, continuï igual”, argumenta. “És una lliçó de tot el que es pot aconseguir amb insistència i tenacitat”.

Festes il·legals

Als voltants d’aquest entorn, especialment a la platja, també s’han registrat altres activitats irregulars durant els darrers anys. Per exemple, el juny de 2024, el Govern va sancionar amb 6.001 euros l’empresa propietària d’un espai privatitzat al Parc Natural on la marca Loewe va celebrar un acte promocional. L’esdeveniment, al qual van assistir nombrosos actors i actrius, va comptar amb un sopar i va concloure amb festa i música de DJ.

Segons la normativa del Parc Natural, es tracta d’una activitat no autoritzable i incompatible amb l’espai, ja que la festa es va fer a l’aire lliure i no a l’interior. A més, el PRUG (Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc Natural) prohibeix amb caràcter general, i dins del Parc, la publicitat i les campanyes publicitàries basades en elements visuals i audiovisuals que tinguin impactes ambientals, així com la música i el soroll amb incidència ambiental negativa. No obstant això, no es van corroborar danys al medi ambient i, per tant, no es va aplicar aquest factor com a agreujant en la sanció.

Una zona saturada

“El principal problema que té el Parc Natural és que hi ha moltíssima gent, cosa que genera problemes d’accés al litoral, es trepitja el sistema dunar d’es Cavallet... I el fet que alguns xiringuitos siguin tan famosos no ajuda. És un espai amb enormes usos, de protecció i conservació, però també turístic”, explica a aquest diari Joan Carles Palerm, president del GEN-GOB, sobre els reptes actuals i assignatures pendents que, al seu parer, queden per resoldre.

Durant la temporada turística d’estiu, les platges d’aquest entorn són de les més massificades de l’illa (hi ha estimacions que apunten que per ses Salines hi accedeixen prop de 2 milions de persones cada temporada) i hi ha moltíssim trànsit rodat, cosa que és un problema per a la flora i la fauna. “Hi ha molta gent, també local, que fa esport o entra en bicicleta dins dels estanys, cosa que pot ser un problema per als flamencs, perquè necessiten tranquil·litat en època de nidificació”, conclou.