El dispositiu policial estava preparat des de les vuit del matí. Un vigilant de seguretat barrava el pas al carrer des Caló, a Cala de Bou, al municipi de Sant Josep de sa Talaia. A pocs metres s'hi distingien un furgó i dos cotxes de la Policia Local. A l'esquerra hi ha els apartaments Playa Bella; al darrere, l'Hotel Vibra Riviera; i, a la dreta, les plantes d'una gran estructura de formigó inacabada. És a dir, un hotel en ruïnes que mai no va arribar a ser-ho. Es tracta, de fet, d'una zona molt turística que desemboca a la badia. Als voltants de Cala de Bou hi ha diversos apartaments turístics i hotels de la cadena Vibra, del grup Hiperion Hotel Group, com també quatre hotels del Concept Hotel Group: Paradiso Ibiza Art Hotel, Grand Paradiso Ibiza, Romeo’s Ibiza i Los Felices.

Fins aquest dijous, aquesta estructura a mig construir també havia estat la llar i el refugi d'almenys un centenar de persones sense sostre. Si durant la jornada d'ahir encara n'hi quedava una desena, aquest matí només n'han sortit quatre, després que agents de la Policia Local i de la Guàrdia Civil executessin l'ordre judicial de desnonament. Per fer-ho, la Guàrdia Civil ha desplegat una quinzena de vehicles a l'interior del recinte, que ha estat acordonat, i s'ha barrat el pas a periodistes, fotògrafs i equips de televisió. Al final del carrer hi ha dues carpes amb tècnics dels Serveis Socials de l'Ajuntament. També s'hi han desplaçat Felicia Bocú, regidora de Medi Ambient, Sostenibilitat i Litoral, i el batle, Vicent Roig, que també és responsable de les àrees de Policia Local, Promoció Turística i Urbanisme.

Assentaments de barraques

En els darrers anys, especialment després de la pandèmia, a Eivissa s'ha produït un fenomen nou: la proliferació d'assentaments de barraques. Els assentaments de l'illa no tenen el mateix origen històric ni la mateixa dimensió que les faveles brasileres o les villas miseria argentines. Tanmateix, comparteixen un tret característic de les ciutats sotmeses a una forta pressió immobiliària: la coexistència d'espais concebuts per atreure capital i població amb un alt poder adquisitiu amb d'altres on les persones que sostenen l'economia local tenen cada vegada més dificultats per accedir dignament a un habitatge.

Paradoxalment, allò que havia estat projectat per convertir-se en un hotel amb 400 suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a 4.000 persones ha acabat essent refugi de persones sense llar que, en alguns casos, treballen per a la indústria turística. En el cas de l'edifici de Punta Xinxó, és propietat del grup Acintur, a través de la societat mercantil Cala Xinxó S.L., que manté un litigi amb l'Ajuntament per poder acabar de construir l'hotel, després que hagués caducat la llicència de què disposava. Les obres es van paralitzar l'any 2010, en plena crisi immobiliària.

De moment, l'empresa ha contractat una empresa de seguretat privada, que ha instal·lat sistemes d'alarma i vigilància permanent a l'edifici per evitar que s'hi torni a accedir. A més, ha anunciat que dilluns començaran els treballs de neteja, retirada de residus i demolició de les estructures improvisades que els ocupants havien construït a l'interior, segons ha informat el batle. Al perímetre de la sortida de l'edifici encara són visibles algunes de les barraques que s'havien instal·lat a les diferents plantes.

“Aquesta estructura és una vergonya per a Cala de Bou”, opina Albert Colomer, president de la Comunitat de Veïns de Punta Pinet, situada als voltants de l'hotel en ruïnes. Colomer ha explicat que els veïns de la zona feia temps que reclamaven una solució al consistori a causa de la sensació d'“inseguretat” i de les males olors que patien. “La situació era insostenible. Obrir una finestra a la nit era horrible per la pudor”, ha assegurat. Segons el seu testimoni, la gran majoria dels residents eren treballadors, però hi havia un petit nombre de persones que causava molèsties als veïns, fet que en algunes ocasions va desencadenar discussions. També lamenta que, en el passat, el lloc havia estat un focus de venda al detall de substàncies estupefaents.

Aquesta estructura és una vergonya. La situació era insostenible. Obrir una finestra a la nit era horrible per la pudor

Albert Colomer — President de la Comunitat de Veïns de Punta Pinet

Possible demolició

Els veïns reclamen, finalment, l'enderroc de l'edifici, tot i que, de moment, no hi ha acord entre Acintur i l'Ajuntament perquè l'empresa vol acabar el projecte. Roig ha respost que la llicència d'obres està caducada. En aquest sentit, el batle ha recordat que l'empresa va recórrer judicialment la decisió municipal de declarar la caducitat de la llicència i que el procediment continua en la jurisdicció contenciosa administrativa. Ha afegit que, si els tribunals confirmen la decisió del consistori, el pas següent serà decretar la demolició de l'edifici. El cost l'haurà d'assumir l'empresa, tant si executa directament l'enderroc com si ho fa l'Ajuntament de manera subsidiària.

elDiario.es ha intentat obtenir la versió d'Acintur, però el grup no havia respost al correu electrònic en el moment de publicar aquesta notícia. Aquest diari també ha intentat parlar aquest divendres al matí amb un representant de l'empresa, però aquest ha declinat fer declaracions als mitjans. “La intenció del propietari és construir. Sabem que estan en litigi amb l'Ajuntament. Tot fa pensar que tindrem aquesta estructura deu anys més”, lamenta Colomer.

Precarietat dels treballadors

El desallotjament no resol la situació de precarietat en què viuen centenars de treballadors. Aquest espai es va convertir en un nou assentament després del desallotjament de sa Joveria, l'abril d'enguany. Hi convivien centenars de persones, la majoria sahrauís, en un nucli que va acabar configurant-se com el principal assentament de barraques de l'illa, després dels desallotjaments de Can Rova durant els estius de 2024 i 2025.

Consultat per aquest diari sobre el perfil de les persones desallotjades, el batle, Vicent Roig, ha manifestat que es tracta de situacions molt diverses: hi ha persones amb la documentació regularitzada i d'altres que no la tenien, com també persones de diferents nacionalitats, entre les quals sahrauís i senegalesos. A més, ha assenyalat que la majoria eren treballadors temporers i que alguns havien sol·licitat ajuda per abandonar l'illa, una assistència que, segons ha explicat, l'Ajuntament els hauria facilitat a través dels Serveis Socials.

D'altra banda, molt a prop de l'edifici de Punta Xinxó hi ha el Gorila, un antic mercadet hippy que hauria estat ocupat per algunes de les persones desallotjades. “No hi ha cap assentament: hi ha una persona que s'està aprofitant de la situació d'escassetat d'habitatge”, ha afirmat Roig, que ha afegit que, pel que sembla, el propietari d'aquest espai estaria cobrant un lloguer d'entre 300 i 400 euros mensuals a cadascuna de les persones que han decidit traslladar-s'hi.

En aquest sentit, el batle ha assegurat que, com en la resta de casos, s'actuarà “per les vies urbanística, mediambiental i d'activitats”, en considerar que en aquest indret s'hi desenvolupa una activitat d'alberg sense autorització.

Així mateix, ha anunciat que l'Ajuntament portarà el cas als tribunals per l'ús indegut de l'immoble. També ha recordat que, a l'inici de la legislatura, van intentar negociar amb la propietat per adquirir el terreny i convertir-lo en un espai públic, tot i que les pretensions econòmiques van ser, segons ha dit, “absolutament abusives”. Amb tot, ha afirmat que continuen oberts a la negociació.

El dispositivo policial estaba preparado ya desde las ocho de la mañana. Un vigilante de seguridad cerraba el paso en la calle Es Caló, en Cala de Bou, en el municipio de Sant Josep de sa Talaia. A unos pasos se vislumbra un furgón y dos coches de la Policía Local. Al lado izquierdo están los apartamentos Playa Bella; detrás, el Hotel Vibra Riviera, a la derecha, las plantas de una mole de hormigón sin acabar. Es decir, un hotel en ruinas que nunca llegó a serlo. Es, de hecho, una zona muy turística que desemboca en la bahía. En los alrededores de Cala de Bou hay varios apartamentos turísticos y hoteles Vibra, del Hiperion Hotel Group, así como cuatro hoteles del Concept Hotel Group: Paradiso Ibiza Art Hotel; Grand Paradiso Ibiza, Romeo’s Ibiza y Los Felices.

Hasta este jueves esta estructura a medio hacer también ha sido morada y refugio de al menos un centenar de personas sin techo. Si durante la jornada de ayer todavía quedaban una decena, esta mañana han salido apenas cuatro personas, después de que agentes de la Policía Local y de la Guardia Civil ejecutaran la orden de desahucio judicial. Para ello la Benemérita ha desplegado una quincena de vehículos en el interior de la finca, que está acordonada, y a la que han cerrado el paso a periodistas, fotógrafos y cámaras de televisión. Al final de la calle hay dos carpas con técnicos de Servicios Sociales del Ayuntamiento. Se han desplazado al lugar Felicia Bocú, concejala de Medio Ambiente, Sostenibilidad y Litoral, y el alcalde, Vicent Roig, que también tiene las carteras de Policía Local, Promoción Turística y Urbanismo.

Poblados barranquistas

En los últimos años, especialmente después de la pandemia, se ha dado un fenómeno nuevo en Eivissa: la proliferación de poblados barraquistas. Los asentamientos de la isla no tienen el mismo origen histórico ni la misma dimensión que las favelas brasileñas o las villas miseria argentinas. Sin embargo, comparten un rasgo característico de las ciudades sometidas a una intensa presión inmobiliaria: la coexistencia de espacios concebidos para atraer capital y población de alto poder adquisitivo con otros en los que quienes sostienen la economía local encuentran cada vez mayores dificultades para acceder dignamente a una vivienda.

Paradójicamente, lo que estaba proyectado para ser un hotel con 400 suites y una discoteca al aire libre con capacidad para 4.000 personas ha terminado siendo refugio para personas sin hogar que, en ocasiones, trabajan para la industria turística. En el caso del edificio de Punta Xinxó, es propiedad del grupo Acintur a través de la mercantil Cala Xinxó S.L., que está litigando con el Ayuntamiento para acabar de construir el hotel, después de que haya caducado la licencia de la que disponían. Las obras se paralizaron en 2010, en plena crisis inmobiliaria.

De momento, la empresa ha contratado a una empresa de seguridad privada, que ha instalado sistemas de alarma y vigilancia permanente en el edificio para evitar que se vuelva a acceder a él. Además, ha anunciado que el lunes comenzarán los trabajos de limpieza, retirada de residuos y demolición de las estructuras improvisadas que los ocupantes habían construido en el interior, según ha informado el alcalde. En el perímetro de la salida del edificio todavía son visibles algunas de las chabolas que se colocaron en las plantas.

“Esta estructura es una vergüenza para Cala de Bou”, opina Albert Colomer, presidente de la Comunidad de Vecinos de Punta Pinet, ubicada en los alrededores del hotel en ruinas. Colomer ha explicado que los vecinos de la zona reclamaban hace tiempo una solución al Consistorio debido a la sensación de “inseguridad” y los malos olores que sufrían. “La situación era inaguantable. Abrir una ventana por la noche era horrible por el olor”, ha asegurado. Según su testimonio, la gran mayoría de los huéspedes eran trabajadores, pero había un pequeño número de personas que causaba molestias a los vecinos, lo que en ocasiones desencadenó discusiones. Se queja, además, que en el pasado fue un foco de menudeo de sustancias estupefacientes.

Esta estructura es una vergüenza. La situación era inaguantable. Abrir una ventana por la noche era horrible por el olor

Albert Colomer — Presidente de la Comunidad de Vecinos de Punta Pinet

Posible demolición

Los vecinos reclaman, finalmente, el derribo del edificio, aunque por el momento no hay acuerdo entre Acintur y el Ayuntamiento porque la empresa quiere terminar el proyecto. Roig ha respondido que la licencia de obra está caducada. En este sentido, el alcalde ha recordado que la empresa recurrió judicialmente la decisión municipal de declarar la caducidad de la licencia y que el procedimiento continúa en el ámbito contencioso-administrativo. Ha añadido que, si los tribunales confirman la decisión del Consistorio, el siguiente paso será decretar la demolición del edificio. El coste tendría que asumirlo la empresa, tanto si la ejecuta directamente, como si lo hace el Ayuntamiento de forma subsidiaria.

elDiario.es ha intentado recabar la versión de Acintur, pero el grupo no ha respondido al correo electrónico en el momento en que se publica esta noticia. Este diario ha intentado hablar con un representante de la empresa este viernes por la mañana, pero ha declinado hacer valoraciones a la prensa. “La intención del propietario es construir. Sabemos que están en litigios [con el Ayuntamiento]. Pinta que tendremos esta estructura 10 años más”, lamenta Colomer.

Precariedad de los trabajadores

El desalojo no resuelve la situación de precariedad en la que viven centenares de trabajadores. Este espacio se convirtió en otro asentamiento tras el desalojo de sa Joveria en abril de este año. Convivían centenares de personas, la mayoría saharauis, en un núcleo que se terminó configurando como el mayor poblado chabolista de la isla, desde los desalojos de Can Rova en los veranos de 2024 y 2025.

Consultado por este diario, el alcalde Roig ha manifestado, sobre el perfil de la personas desalojadas, que viven situaciones muy diversas: hay personas con documentación regularizada y otras que no la tenían, así como diferentes nacionalidades, entre ellas saharauis y senegaleses. Además, ha señalado que la mayoría eran temporeros y que algunos habían solicitado ayuda para abandonar la isla, asistencia que el Ayuntamiento habría facilitado a través de Servicios Sociales.

Por otro lado, muy cerca del edificio de Punta Xinxó se encuentra el Gorila, un antiguo mercadillo hippie que habría sido ocupado por algunas de las personas desalojadas. “No hay un asentamiento: hay una persona que se está aprovechando de la situación de escasez de vivienda”, ha dicho Roig y ha añadido que, al parecer, el propietario de este espacio estaría cobrando un alquiler de entre 300 y 400 euros mensuales a cada persona que ha decidido trasladarse a esta zona.

En este sentido, el alcalde ha manifestado que, como en el resto de casos, se actuará “por las vías urbanística, medioambiental y de actividades”, al entender que allí se desarrolla una actividad de albergue sin autorización. Asimismo, ha anunciado que el Ayuntamiento llevará el caso a los tribunales por el uso indebido del inmueble. También ha recordado que al inicio de la legislatura intentaron negociar con la propiedad para adquirir el terreno y convertirlo en un espacio público, aunque las pretensiones económicas fueron, según ha dicho, “absolutamente abusivas”. Aun así, ha afirmado que siguen abiertos a negociar.

L'eclipsi solar que tindrà lloc el pròxim 12 d'agost ha revolucionat —encara més— el ja explotat sector turístic de Balears. Els preus dels allotjaments i les experiències vinculades al fenomen astronòmic [i que es venen com a «irrepetibles»] s'han disparat en aquestes dates en què el Consell d'Eivissa preveu que es produeixi un pic de visitants significatiu. En ple apogeu de la temporada, en un lloc presumptament magnètic —per a alguns espiritualment— com Eivissa, el ventall de negoci és molt ampli.

Està previst, per a aquella mateixa tarda de l'eclipsi, que al voltant de 5.000 persones sucumbeixin a la platja de s'Arenal de Sant Antoni a «una de les millors festes de la història de l'illa», segons un dels seus promotors, que va iniciar, juntament amb diversos socis residents, un projecte amb «molta il·lusió» fa un parell d'anys. Tot això, amb el beneplàcit —i els permisos necessaris— per part de l'Ajuntament de Sant Antoni i davant les queixes de grups i entitats ecologistes com Salvem sa Badia, la lluita de la qual consisteix a protegir els ecosistemes de la badia que alberga la platja urbana.

De moment, s'està esperant el permís de Costes per cedir l'espai, han informat des del Consistori a elDiario.es. Tot i així, des de fa aproximadament un mes es van començar a vendre entrades pel preu de 40 euros i, una vegada exhaurides, es van posar a la venda tiquets lleugerament més cars: 45 euros (n'hi ha d'altres per 35 euros que obliguen a entrar abans d'una determinada hora límit). Aquest diari ha consultat amb la Demarcació la sol·licitud de permisos sense haver obtingut resposta de l'organisme en el moment en què es publica aquest reportatge.

El cartell d'Ibiza Feels Like (com s'ha batejat l'esdeveniment) inclou dj's de la música house com Franky Rizardo que als promotors els ha costat esforç —mental i econòmic— aconseguir, expressen a aquest diari entre nervis. Sobretot, per la «pressió» que diuen haver patit des que van començar a idear un esdeveniment que just ha coincidit amb la temporada, però que haurien fet «igualment» si l'eclipsi hagués caigut al març o en un altre mes d'hivern, asseguren.

La filosofia és que els aficionats a l'electrònica en puguin gaudir «a l'aire lliure» i a un preu una mica més permissiu que a les discoteques tradicionals, a les quals per accedir cal pagar al voltant de 80 euros —de vegades les entrades superen els cent—, depenent de l'esdeveniment i de la reputació dels artistes a càrrec.

Privatització d'espais públics

No és la primera concessió que fa a la platja la institució municipal aquest estiu. Ni tampoc en temporades anteriors. La privatització d'espais públics —principalment platges— per a la celebració d'esdeveniments a càrrec de diferents empreses al municipi es repeteix des de fa anys.

El setembre de 2023 el grup socialista, a l'oposició —l'actual govern municipal és exclusivament del PP—, denunciava públicament una festa privada a Cala Gracioneta —i, per tant, que impedia el pas als ciutadans que volien accedir a la petita cala i no tenien entrada— amb el grup de música electrònica alemany Keinemusik com a protagonista.

Amb l'excusa que es va organitzar a benefici de l'Associació de Persones amb Necessitats Especials d'Eivissa i Formentera (Apneef), l'aforament del xiringuito —propietat del grup Mambo, que des de la temporada passada té també la propietat de l'antic xiringuito de la platja veïna i que no ha contestat a la petició d'informació d'elDiario.es—, d'unes 400 persones, es va acabar estenent per tota la superfície de sorra fins a la vora, com va publicar en aquell moment Diario de Ibiza.

Des del Grup Mambo han explicat a elDiario.es que la vetllada solidària ja no se celebra allí i que gràcies a ella van aconseguir «treure de la fallida» l'associació. En aquest sentit, han recordat declaracions de la presidenta i la gerent d'aquesta ONG pitiüsa, Susi Fresneda i Carmen Boned, que van assegurar que l'any 2023 Mambo i Keinemusic van aconseguir l'«impossible», treure l'entitat dels «números vermells» en què es trobava, afegeixen des del grup empresarial.

Un ecosistema delicat

Es tracta, a més, tant en aquesta part del litoral com en el cas de s'Arenal, més a prop del nucli de població d'aquest poble d'Eivissa, d'espais naturals que, tot i no estar estrictament protegits, sí que alberguen ecosistemes delicats. «A la badia és temporada de nidificació d'aus i ho continuarà sent quan es produeixi l'eclipsi», explica Fran Tienda, president de Salvem sa Badia. «El renou afecta el primer vol dels polls, que és en aquesta època», afegeix.

Entre aquestes aus hi ha el virot (o baldriga balear), una de les aus més amenaçades d'Europa, que nidifica exclusivament a Balears i només té una cria a l'any. Per aquests motius de risc està classificada en perill d'extinció al Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades.

Entre les aus que es poden veure afectades per les festes en espais naturals hi ha el virot, una de les espècies més amenaçades d'Europa, que només nidifica a les illes i que té una cria a l'any

L'associació ecologista ha denunciat davant l'Ajuntament de Sant Antoni —mitjançant un registre d'entrada al qual ha tingut accés elDiario.es— la permissió de la celebració de l'esdeveniment, al qual la institució de moment no ha respost. Els ecologistes van presentar recentment al·legacions per la contaminació per part de l'hotel-discoteca O Beach, situat a la mateixa badia, i per la celebració, a principis de juliol també a la platja de s'Arenal, de l'Ibiza Global Festival.

Ara, les crítiques són més grans perquè l'espai públic es destina a un esdeveniment de pagament. No només les espècies de l'entorn pateixen les molèsties pel renou i les llums, també els veïns han expressat el seu malestar. L'impacte sobre el descans veïnal, la seguretat, la contaminació acústica i lumínica i l'acumulació de residus a la platja urbana són conseqüències directes d'aquestes celebracions, destinades principalment a turistes.

L'eclipsi: un reclam massiu

La pàgina oficial de Feels Like Ibiza mostra un compte enrere per al dia de l'eclipsi, un reclam turístic molt potent —no es repetia un esdeveniment similar des de principis del segle XX ni es repetirà durant generacions— i que concentrarà a l'illa aglomeracions de visitants.

Mentrestant, continuen els preparatius per a la festa a l'arenal, que, defensen els promotors, comptarà amb la seva pròpia seguretat privada i amb autobusos llançadora des de punts com l'skatepark de Can Coix per «no saturar» —encara més— els serveis públics ni massificar el centre de Sant Antoni.

Comptaran, això sí, amb el suport de dispositius dels cossos de seguretat amb competència al municipi, Policia Local i Guàrdia Civil. Tot i que un dels problemes crònics de l'illa és la manca d'agents per donar cobertura a una població que pràcticament es triplica durant la temporada estival.

El terme municipal concentra la majoria poblacional a Sant Antoni, però també té extensió rural i zones naturals com el mirador de sa Penya Esbarrada o l'entorn de Punta Galera on hi pot haver acumulació de persones atretes per l'atractiu d'observar des d'allà l'eclipsi solar, que succeirà al voltant de les nou menys quart del vespre, coincidint amb la posta de sol.

Una àmplia oferta d'oci

Salvem sa Badia, en aquest sentit, ha sol·licitat accedir als expedients administratius tant d'aquest festival com del que es va celebrar a principis de juliol per revisar les autoritzacions concedides i comprovar si compleixen la normativa aplicable.

L'associació ecologista va criticar amb duresa l'ampliació del festival d'electrònica celebrat a principis de juliol, que ha augmentat les seves dues jornades d'anys anteriors a tres.

La música, en aquest cas, hauria impedit el descans en habitatges de tot l'entorn de la badia, inclosa la zona de Cala de Bou, on, fins i tot, en cases ben aïllades acústicament —assenyalen els ecologistes— i amb les finestres tancades, es van arribar a registrar prop de 90 decibels en plena matinada. Els promotors de la festa no han contestat als missatges d'elDiario.es en el moment de publicació de l'article.

Tot això, en un panorama en què l'oci nocturn és un dels pilars principals de l'oferta turística, amb beach clubs i hotels-discoteca que discorren al llarg de tota la costa municipal i insular. De manera més exagerada a Sant Antoni, on aquest nínxol de negoci suposa una font important d'ingressos del teixit empresarial.

Els agents socials fan així un recordatori: l'illa ja disposa d'una àmplia oferta d'oci vinculada a la música electrònica i per això es rebutja amb més força que platges com s'Arenal s'utilitzin per celebrar macroesdeveniments. Aquests espais naturals —on hi ha posidònia oceànica i hi habiten aus en perill d'extinció—, aleshores, haurien de quedar al marge d'aquest tipus d'activitats.

El PSOE també va fer públiques les seves crítiques en un comunicat després de l'esdeveniment, en què denunciava «la sobreoferta d'oci nocturn i de macrofestes». Celebrar-les suposa una manera, observen els socialistes, de «perpetuar» un model turístic «esgotat».

L'esforç de les institucions se centra teòricament a liquidar el turisme d'excessos que ha dominat el sector empresarial del municipi des de fa cinc dècades. Però la temporada continua sent, per ara, any rere any, un paisatge de festes en vaixells, discoteques a l'aire lliure i xiringuitos de costa amb cada vegada més llicències per demanar als consumidors preus desorbitats.

El eclipse solar que tendrá lugar el próximo 12 de agosto ha revolucionado -aún más- el ya explotado sector turístico de Balears. Los precios de alojamientos y experiencias vinculadas al fenómeno astronómico [y que se venden como “irrepetibles”] se han disparado en esas fechas en las que el Consell d'Eivissa prevé que se dé un pico de visitantes significativo. En pleno apogeo de la temporada, en un lugar presuntamente magnético -para algunos espiritualmente- como Eivissa, el abanico de negocio es muy amplio.

Está previsto, para esa misma tarde del eclipse, que alrededor de 5.000 personas sucumban en la playa de s’Arenal de Sant Antoni a “una de las mejores fiestas de la historia de la isla”, según uno de sus promotores que inició, juntos a varios socios residentes, un proyecto con “mucha ilusión” hace un par de años. Todo esto, con el beneplácito -y los permisos necesarios- por parte del Ayuntamiento de Sant Antoni y frente a las quejas de grupos y entidades ecologistas como Salvem Sa Badia, cuya lucha consiste en proteger los ecosistemas de la bahía que alberga la playa urbana.

De momento, se está esperando el permiso de Costas para ceder el espacio, han informado desde el Consistorio a elDiario.es. Aun así, desde hace aproximadamente un mes se empezaron a vender entradas por el precio de 40 euros y, una vez agotadas, se pasó a poner a la venta tickets ligeramente más caros: 45 euros (hay otros por 35 euros que obligan a entrar a determinada hora límite). Este diario ha consultado con la Demarcación la solicitud de permisos sin haber obtenido respuesta del organismo en el momento en que se publica este reportaje.

El cartel de Ibiza Feels Like (como se ha bautizado el evento) incluye dj's de la música house como Franky Rizardo que a los promotores les ha costado esfuerzo -mental y económico- conseguir, expresan a este diario entre nervios. Sobre todo, por la “presión” que dicen haber sufrido desde que empezaron a idear un evento que justo ha coincidido con la temporada, pero que hubieran hecho “igualmente” si el eclipse hubiera caído en marzo u otro mes de invierno, aseguran.

La filosofía es que los aficionados a la electrónica puedan disfrutar de ella “al aire libre” y a un precio un poco más permisivo que en las discotecas tradicionales, a las que para acceder hay que pagar alrededor de 80 euros -a veces las entradas superan los cien-, dependiendo del evento y de la reputación de los artistas a cargo.

Privatización de espacios públicos

No es la primera concesión que hace en la playa la institución municipal este verano. Ni tampoco anteriores. La privatización de espacios públicos -principalmente playas- para la celebración de eventos a cargo de distintas empresas en el municipio se lleva repitiendo durante años.

En septiembre de 2023 el grupo socialista, en la oposición -el actual gobierno municipal es exclusivamente del PP-, denunciaba públicamente una fiesta privada en Cala Gracioneta -y, por lo tanto, que impedía el paso a los ciudadanos que querían acceder a la pequeña cala y no tenían entrada- con el grupo de música electrónica alemán Keinemusik como protagonista.

Con la idea de que se organizó a beneficio de la Asociación de Personas con Necesidades Especiales de Eivissa y Formentera (Apneef), el aforo del chiringuito -propiedad del grupo Mambo, que desde la temporada pasada tiene también la propiedad del antiguo chiringuito de la playa vecina-, de unas 400 personas, se terminó extendiendo por toda la superficie de arena hasta la orilla, como publicó en ese momento Diario de Ibiza.

Desde el Grupo Mambo han explicado a elDiario.es que la velada solidaria ya no se celebra allí y que gracias ella lograron “sacar de la bancarrota” a la asociación. En ese sentido, han recordado declaraciones de la presidenta y la gerente de esta ONG pitiusa, Susi Fresneda y Carmen Boned, quienes aseguraron que en 2023 Mambo y Keinemusic lograron lo “imposible”, sacar a la entidad de los “números rojos” en los que se encontraban, añaden desde el grupo empresarial.

Un ecosistema delicado

Se trata, además, tanto esta parte del litoral como en el caso de s’Arenal, más cerca del núcleo poblacional de este pueblo de Eivissa, de espacios naturales que, a pesar de no estar estrictamente protegidos, sí que albergan ecosistemas delicados. “En la bahía es temporada de nidificación de aves y seguirá siéndolo cuando se produzca el eclipse-”, explica Fran Tienda, presidente de Salvem Sa Badia. “El ruido afecta al primer vuelo de los pollos que es en esta época”, añade.

Entre estas aves se encuentra el ‘virot’ (o pardela balear), una de las aves más amenazadas de Europa, que nidifica exclusivamente en Balears y solo tiene una cría al año. Por estos motivos de riesgo está clasificada en peligro de extinción en el Catálogo Nacional de Especies Amenazadas.

Entre las aves que pueden verse afectadas por las fiestas en espacios naturales está el virot, una de las especies más amenazadas de Europa, que solo nidifica en las islas y que tiene una cría al año

La asociación ecologista ha denunciado ante el Ayuntamiento de Sant Antoni -mediante un registro de entrada al que ha accedido elDiario.es- la permisión de la celebración del evento y al que la institución de momento no ha respondido. Los ecologistas presentaron recientemente alegaciones por la contaminación por parte del hotel-discoteca O Beach, ubicado en la misma bahía y por la celebración, a principios de julio también en la playa de s’Arenal, del Ibiza Global Festival.

Ahora, las críticas son mayores porque el espacio público se destina a un evento de pago. No solo las especies del entorno sufren las molestias por el ruido y las luces, también los vecinos han expresado su malestar. El impacto sobre el descanso vecinal, la seguridad, la contaminación acústica y lumínica y la acumulación de residuos en la playa urbana son consecuencias directas de estas celebraciones, destinadas principalmente a turistas.

El eclipse: un reclamo masivo

La página oficial de Feels Like Ibiza muestra una cuenta atrás para el día del eclipse, un reclamo turístico muy potente -no se repetía un evento similar desde principios del siglo XX ni se repetirá durante generaciones- y que concentrará en la isla aglomeraciones de visitantes.

Mientras tanto, siguen los preparativos para la fiesta en el arenal, que, defienden los promotores, contará con su propia seguridad privada y con buses lanzadera desde puntos como el skatepark de Can Coix para “no saturar” -aún más- los servicios públicos ni masificar el centro de Sant Antoni.

Contarán, eso sí, con el apoyo de dispositivos de los cuerpos de seguridad con competencia en el municipio, Policía Local y Guardia Civil. Aunque uno de los problemas crónicos de la isla es la falta de agentes para dar cobertura a una población que prácticamente se triplica en la temporada estival.

El término municipal concentra la mayoría poblacional en Sant Antoni, pero también tiene extensión rural y zonas naturales como el mirador de sa Penya Esbarrada o el entorno de Punta Galera donde puede haber acumulación de personas atraídas por el atractivo de observar desde allí el eclipse solar, que sucederá en torno a las nueve menos cuarto de la noche, coincidiendo con el atardecer.

Una amplia oferta de ocio

Salvem Sa Badia, en ese sentido, ha solicitado acceder a los expedientes administrativos tanto de este festival como del que se celebró a principios de julio para revisar las autorizaciones concedidas y comprobar si cumplen con la normativa aplicable.

La asociación ecologista criticó con dureza la ampliación del festival de electrónica celebrado a principios de julio, que ha aumentado sus dos jornadas de años anteriores a tres. La música, en este caso, habría impedido el descanso en viviendas de todo el entorno de la bahía, incluida la zona de Cala de Bou, donde, incluso, en casas bien aisladas acústicamente -señalan los ecologistas- y con las ventanas cerradas, se llegaron a registrar cerca de 90 decibelios en plena madrugada. Los promotores de la fiesta no han contestado a los mensajes de elDiario.es en el momento de publicación del artículo.

Todo esto, en un panorama en que el ocio nocturno es uno de los pilares principales de la oferta turística, con beach clubs y hoteles-discoteca que discurren a lo largo de toda la costa municipal e insular. Más exageradamente en Sant Antoni, donde este nicho de negocio supone una fuente importante de ingresos del tejido empresarial.

Los agentes sociales hacen así un recordatorio: la isla ya dispone de una amplia oferta de ocio vinculada a la música electrónica y por eso se rechaza con más fuerza que playas como s'Arenal se utilicen para celebrar macroeventos. Estos espacios naturales -donde hay posidonia oceánica y habitan aves en peligro de extinción-, entonces, deberían quedar al margen de este tipo de actividades.

El PSOE también hizo públicas sus críticas en un comunicado tras el evento en el que denunciaba “la sobreoferta de ocio nocturno y de macrofiestas”. Celebrarlas supone un modo, observan los socialistas, de “perpetuar” un modelo turístico “agotado”.

El esfuerzo de las instituciones se centra teóricamente en liquidar el turismo de excesos que ha dominado el sector empresarial del municipio desde hace cinco décadas. Pero la temporada sigue siendo, por ahora, año tras año, un paisaje de fiestas en barcos, discotecas al aire libre y chiringuitos de costa con cada vez más licencias para pedir a los consumidores precios desorbitados.

L'Audiència Provincial de les Balears ha rebutjat l'intent d'una empresa immobiliària de desnonar una inquilina a Eivissa a la qual acusava de subarrendar l'habitatge per a ús turístic basant-se, fonamentalment, en una fotografia d'una persona amb maletes a les zones comunes i en diversos missatges de WhatsApp remesos per una veïna. El tribunal conclou que les proves aportades per la societat no són suficients per acreditar que l'arrendatària explotés l'immoble com a allotjament vacacional.

La sentència confirma íntegrament la resolució del Jutjat de Primera Instància número 4 d'Eivissa, que ja havia desestimat la demanda interposada per Lowestolf Norm SL, una societat constituïda el 2015 els administradors de la qual figuren al capdavant de nombroses societats vinculades al sector immobiliari i turístic a l'illa. Encara que la inquilina ja havia abandonat l'habitatge durant la tramitació del procediment i va lliurar les claus l'octubre del 2023, l'empresa va mantenir la seva reclamació econòmica i exigia el pagament de 50.000 euros, és a dir, 500 euros per cada dia que, segons la immobiliària, havia transcorregut des de la resolució del contracte fins al lliurament efectiu de l'immoble.

El litigi es va iniciar després que la immobiliària demandés l'arrendatària en considerar que aquesta havia vulnerat el contracte en cedir o subarrendar l'habitatge a tercers per a ús turístic, una conducta expressament prohibida tant pel contracte com per l'article 8 de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU), que impedeix a l'inquilí subarrendar o cedir l'habitatge sense el consentiment escrit del propietari.

Segons l'empresa, la sospita va sorgir després de les queixes d'una veïna de la comunitat, a les quals s'afegia una fotografia presa a les zones comunes de l'edifici en les quals apareixia una dona amb maletes i bosses de gran mida. La immobiliària entenia que aquests indicis demostraven que l'habitatge estava sent utilitzat per a lloguer vacacional i va decidir resoldre el contracte d'arrendament mitjançant un burofax abans d'acudir als tribunals per reclamar el desnonament i una indemnització.

No obstant això, el tribunal considera que l'empresa no va aconseguir demostrar aquests fets, asseverant que l'única prova consistia en missatges de WhatsApp remesos per una veïna i en diverses fotografies d'una dona amb maletes, elements que, per si sols, no permeten acreditar l'existència d'un subarrendament o d'una activitat de lloguer turístic.

La sentència dictada en primera instància ja indicava que, juntament amb la demanda, “no es va aportar prova alguna d'aquests subarrendaments, aportant-se posteriorment una sèrie de wasaps i fotografies que no permeten tenir per acreditats els subarrendaments ni l'activitat de lloguer turístic al·legada”. “Estem davant de missatges d'una veïna i una fotografia d'una persona amb maletes per les zones comunes que no ens permeten tenir per acreditats els fets constitutius de la pretensió actora, per la qual cosa la demanda ha de ser desestimada”, afegia la resolució, confirmada íntegrament per l'Audiència.

El tribunal afegeix que l'empresa ni tan sols va proposar declarar com a testimoni la veïna que va alertar dels fets ni el president de la comunitat de propietaris, malgrat que ambdós podien haver aportat informació rellevant. Tampoc va incorporar els estatuts o acords comunitaris que, segons sostenia, prohibien expressament el lloguer turístic a l'edifici.

La sentència, contra la qual cap recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, també posa en dubte un altre dels pilars de la demanda. Lowestolf Norm SL assegurava haver comunicat a l'arrendatària la resolució del contracte mitjançant un burofax. No obstant això, l'Audiència observa que la comunicació es va remetre a una adreça diferent de la que figurava en el contracte d'arrendament, per la qual cosa tampoc va quedar demostrat que la demandada tingués coneixement efectiu d'aquesta resolució contractual.

Una penalització de 500 euros diaris

L'empresa no només pretenia recuperar l'habitatge. El contracte incloïa una clàusula que imposava una penalització de 500 euros per cada dia que transcorregués des de la resolució del contracte fins al lliurament efectiu de l'immoble, a més d'una altra indemnització equivalent a una anualitat de renda. Amb base en aquesta clàusula, la immobiliària va arribar a reclamar 50.000 euros malgrat que l'arrendatària ja havia abandonat el pis durant la tramitació del procediment.

Encara que l'Audiència no entra a valorar la legalitat d'aquesta penalització, sí que recorda que el jutjat de primera instància havia advertit que podria tractar-se d'una condició abusiva en tractar-se d'un contracte signat entre una empresa i una consumidora. En qualsevol cas, considera innecessari pronunciar-se sobre aquesta qüestió perquè la demanda havia de desestimar-se prèviament per falta de prova del suposat lloguer turístic.

La Audiencia Provincial de Balears ha rechazado el intento de una empresa inmobiliaria de desahuciar a una inquilina en Eivissa a la que acusaba de subarrendar la vivienda para uso turístico basándose, fundamentalmente, en una fotografía de una persona con maletas en las zonas comunes y en varios mensajes de WhatsApp remitidos por una vecina. El tribunal concluye que las pruebas aportadas por la sociedad no son suficientes para acreditar que la arrendataria explotara el inmueble como alojamiento vacacional.

La sentencia confirma íntegramente el fallo del Juzgado de Primera Instancia número 4 de Eivissa, que ya había desestimado la demanda interpuesta por Lowestolf Norm SL, una sociedad constituida en 2015 cuyos administradores figuran al frente de numerosas sociedades vinculadas al sector inmobiliario y turístico en la isla. Aunque la inquilina ya había abandonado la vivienda durante la tramitación del procedimiento y entregó las llaves en octubre de 2023, la empresa mantuvo su reclamación económica y exigía el pago de 50.000 euros, es decir, 500 euros por cada día que, según la inmobiliaria, había transcurrido desde la resolución del contrato hasta la entrega efectiva del inmueble.

El litigio se inició después de que la inmobiliaria demandase a la arrendataria al considerar que ésta había vulnerado el contrato al ceder o subarrendar la vivienda a terceros para uso turístico, una conducta expresamente prohibida tanto por el contrato como por el artículo 8 de la Ley de Arrendamientos Urbanos (LAU), que impide al inquilino subarrendar o ceder la vivienda sin el consentimiento escrito del propietario.

Según la empresa, la sospecha surgió tras las quejas de una vecina de la comunidad, a las que se añadía una fotografía tomada en las zonas comunes del edificio en las que aparecía una mujer con maletas y bolsas de gran tamaño. La inmobiliaria entendía que esos indicios demostraban que la vivienda estaba siendo utilizada para alquiler vacacional y decidió resolver el contrato de arrendamiento mediante un burofax antes de acudir a los tribunales para reclamar el desahucio y una indemnización.

Sin embargo, el tribunal considera que la empresa no logró demostrar esos hechos, aseverando que la única prueba consistía en mensajes de WhatsApp remitidos por una vecina y en varias fotografías de una mujer con maletas, elementos que, por sí solos, no permiten acreditar la existencia de un subarriendo o de una actividad de alquiler turístico.

La sentencia dictada en primera instancia ya indicaba que, junto a la demanda, “no se aportó prueba alguna de dichos subarrendamientos, aportándose posteriormente una serie de wasaps y fotografías que no permiten tener por acreditados los subarriendos ni la actividad de alquiler turístico alegada”. “Estamos ante mensajes de una vecina y una fotografía de una persona con maletas por las zonas comunes que no nos permiten tener por acreditados los hechos constitutivos de la pretensión actora, por lo que la demanda debe ser desestimada”, añadía la resolución, confirmada íntegramente por la Audiencia.

El tribunal añade que la empresa ni siquiera propuso declarar como testigo a la vecina que alertó de los hechos ni al presidente de la comunidad de propietarios, pese a que ambos podían haber aportado información relevante. Tampoco incorporó los estatutos o acuerdos comunitarios que, según sostenía, prohibían expresamente el alquiler turístico en el edificio.

La sentencia, contra la que cabe recurso de casación ante el Tribunal Supremo, también pone en duda otro de los pilares de la demanda. Lowestolf Norm SL aseguraba haber comunicado a la arrendataria la resolución del contrato mediante un burofax. Sin embargo, la Audiencia observa que la comunicación se remitió a una dirección distinta de la que figuraba en el contrato de arrendamiento, por lo que tampoco quedó demostrado que la demandada tuviera conocimiento efectivo de esa resolución contractual.

Una penalización de 500 euros diarios

La empresa no solo pretendía recuperar la vivienda. El contrato incluía una cláusula que imponía una penalización de 500 euros por cada día que transcurriera desde la resolución del contrato hasta la entrega efectiva del inmueble, además de otra indemnización equivalente a una anualidad de renta. Con base en esa cláusula, la inmobiliaria llegó a reclamar 50.000 euros pese a que la arrendataria ya había abandonado el piso durante la tramitación del procedimiento.

Aunque la Audiencia no entra a valorar la legalidad de esa penalización, sí recuerda que el juzgado de primera instancia había advertido de que podría tratarse de una condición abusiva al tratarse de un contrato celebrado entre una empresa y una consumidora. En cualquier caso, considera innecesario pronunciarse sobre esa cuestión porque la demanda debía desestimarse previamente por falta de prueba del supuesto alquiler turístico.

El marido de Stella Schnabel, James ‘Fergie’ Chambers, llevaba casi una semana detenido en España, pero ella había logrado no derrumbarse ni llorar. Hasta que el pasado jueves pudo por fin hablar unos minutos con él. “[Un tiempo suficiente] para que nos dijéramos que nos queríamos, y para que él me dijera: 'Dile a los niños que los quiero’”, contó Schnabel.

En respuesta a una solicitud de extradición de Estados Unidos, las autoridades españolas detuvieron el pasado 10 de julio en Ibiza a Chambers, de 41 años, ciudadano estadounidense y acaudalado donante de proyectos humanitarios y de izquierda en todo el mundo. Fue trasladado a una cárcel de Madrid. Según un portavoz del Tribunal Supremo, el Departamento de Justicia de la Administración Trump ha pedido su extradición por un supuesto apoyo financiero a Hamás.

El Tribunal Supremo tiene dos semanas para pronunciarse sobre el recurso de apelación de Chambers en el que solicita su libertad bajo fianza y 40 días para decidir sobre la extradición a EEUU. Si el tribunal denegase la extradición, el caso sería archivado. Si la concediera, el Consejo de Ministros tendría la última palabra, según el portavoz. La acusación contra Chambers permanece bajo secreto de sumario. En declaraciones a The Guardian, el veterano abogado Stanley Cohen dice que se trata el primer caso conocido en el que Estados Unidos solicitaba la extradición de un ciudadano por supuesto apoyo a Hamás.

Todo esto ocurrió mientras el secretario de Estado de Trump, Marco Rubio, convocaba a representantes de 66 países (entre los que figuraba España) a una conferencia en la que se trató de desacreditar a la izquierda vinculándola con el terrorismo. Según Josep Riba, uno de los abogados de Chambers, la participación de España en dicha conferencia “ha generado en la familia [de Chambers] la preocupación de que el presidente Pedro Sánchez, conocido por plantarle cara al presidente Donald Trump y expresar su solidaridad con los palestinos, pueda ceder ante el ataque políticamente motivado de Estados Unidos”.

La detención

Stella Schnabel, actriz e hija del pintor y cineasta Julian Schnabel, cuenta que estuvo en estado de shock y sin apenas dormir hasta que el jueves pasado pudo escuchar la voz de Chambers. Sigue sin poder verlo. “Ha sido muy estresante”, dijo.

Schnabel y su marido estaban de vacaciones en Ibiza, donde barajaban la posibilidad de quedarse a vivir, acompañados por su hijo de cinco años y otros miembros de la familia (Chambers tiene otros tres hijos adolescentes, fruto de una relación anterior). El viernes 10 de julio, circulaban por un camino de tierra de la isla, de camino a visitar un posible colegio para su hijo, cuando varios coches con siete agentes de policía les cortaron el paso de repente.

“Le dije a Fergie: ‘Sabes lo que está ocurriendo, ¿verdad?”, recuerda Schnabel. Los agentes esposaron a Chambers y a ella le dijeron que no podía grabarlos con su teléfono móvil. De acuerdo con su testimonio, toda la detención duró menos de cinco minutos.

En declaraciones anteriores, Chambers ha dicho que lleva en el punto de mira del Gobierno de EEUU desde 2015, debido a su activismo contra la Policía en Atlanta. Comunista y antiimperialista, como él mismo se describe, Chambers es heredero de una de las familias más ricas de EEUU, propietaria de la empresa Cox Communications, con sede en Atlanta. A mediados de 2023, Chambers vendió a su familia acciones por unos 250 millones de dólares [unos 219 millones de euros].

La acusación

Según Schnabel, Chambers ha contribuido desde entonces a la financiación de unos 100 proyectos en 20 países. Explica que, entre las donaciones, figuran 250.000 dólares [unos 219.000 euros] entregados al Proyecto Sameer de Gaza para financiar una panadería que produce miles de barras de pan al día y las entrega gratis a la población, bajo bloqueo israelí. Según Schnabel, también ha apoyado el sostenimiento de una clínica gratuita en Gaza y ha subvencionado con 100.000 dólares [unos 87.500 euros] al Proyecto Zaynab, que proporciona asistencia psicológica a los niños huérfanos de la Franja.

Schnabel indica que Chambers también ha pagado los gastos legales en EEUU de algunos miembros del grupo anteriormente conocido como Palestine Action, un grupo que Reino Unido considera “organización terrorista”. Por sus creencias, su activismo y el uso que hace de su fortuna, Chambers ha salido en muchos reportajes de los medios estadounidenses.

Es increíble que esto le pueda pasar a alguien que apoya a personas que están tratando de vivir y de sobrevivir a la colonización y a la limpieza étnica

Stella Schnabel

Ahora, según Schnabel, Estados Unidos lo acusa ahora de blanquear 7,5 millones de dólares [unos 6,6 millones de euros] transferidos hace varios años desde una cuenta bancaria estadounidense a una de Túnez, donde la pareja residía entonces y de utilizar ese dinero para financiar a Hamás.

En opinión de Schnabel, que ha visto parte del auto de acusación, el Gobierno de EEUU no explica con claridad de qué manera Chambers cometió los hechos de los que le acusa. Explica que los fondos se emplearon para comprar el popular club de fútbol Club Africain, para pagar deudas y salarios atrasados, para construir campos de fútbol para los jóvenes, y para reconstruir un centro de entrenamiento. El club, que según ella “hace felices a millones de personas”, ganó en mayo la liga nacional de Túnez.

El jueves pasado, uno de los abogados defensores de Chambers contó a Schnabel que varios tunecinos encarcelados en Madrid habían reconocido al estadounidense cuando lo vieron llegar, y le habían expresado su apoyo. “Allí [en Túnez] es un héroe nacional”, dice Schnabel.

“Me siento respaldada a un alto nivel”

Schnabel, que llevaba más de un año viviendo con Chambers en Irlanda, se pasó la semana pasada familiarizándose con las complejidades políticas y jurídicas de España. El viernes por la mañana se reunió por primera vez con un equipo jurídico organizado por el exmagistrado Baltasar Garzón, responsable de la solicitud de extradición desde Londres del dictador chileno Augusto Pinochet, y conocido por su búsqueda de justicia en abusos contra los derechos humanos de España, Argentina y otros países. “Me siento respaldada a un alto nivel”, dice Schnabel. “Estoy intentando reunirme con cualquiera que entienda” la legislación relativa a la extradición.

A principios de la semana pasada, 13 organizaciones políticas españolas y cinco diputados del Congreso enviaron una carta a dos ministros del gobierno de Sánchez oponiéndose a la extradición. La carta recuerda a los dos altos cargos que la legislación española permite al Consejo de Ministros rechazar una solicitud de extradición cuando “existen razones fundadas para creer que la solicitud tiene como finalidad perseguir o castigar a una persona por sus opiniones políticas”.

La carta también recuerda la necesidad de que el Gobierno “exija a las autoridades estadounidenses la documentación completa (...) que acredite la existencia de una conducta delictiva concreta, diferenciada del activismo político, la solidaridad internacional, la donación humanitaria o el apoyo a medios y organizaciones sociales”.

A Schnabel le cuesta entender cómo su marido ha ido a parar a la cárcel “por ayudar a personas que sufren un genocidio”. “Es increíble que esto le pueda pasar a alguien que apoya a personas que están tratando de vivir y de sobrevivir a la colonización y a la limpieza étnica”, dice.

Traducción de Francisco de Zárate.

Prop de 15.000 places turístiques irregulars —concretament, 14.532— han desaparegut de les principals plataformes digitals a Eivissa entre març de 2025 i 2026, segons dades del Consell, la màxima institució insular. L'oferta d'allotjament il·legal amb finalitats turístiques és un dels principals esculls de la pitiüsa, sobretot, des del dificilíssim accés a l'habitatge pels preus desorbitats que s'atribueixen, en part, a l'existència d'aquests recursos per a turistes i a l'intrusisme en el sector, molt regulat a les illes.

Darrere d'aquesta xifra no hi ha necessàriament un augment del frau respecte d'exercicis anteriors, sinó un canvi en l'estratègia basat a detectar i bloquejar els anuncis pràcticament en temps real per impedir que l'oferta il·legal arribi a consolidar-se a Internet. Només aquest any s'han bloquejat més de 4.000 anuncis associats a oferta il·legal a l'illa, segons dades aportades pel Consell.

La pressió del lloguer turístic il·legal sobre l'illa continua sent elevada. Per reforçar la detecció d'aquests habitatges, el Consell manté obert un formulari de denúncies confidencials adreçat tant a veïns afectats com a qualsevol ciutadà que tingui coneixement d'una activitat irregular.

«Vius en un edifici residencial on es lloguen pisos turístics de manera il·legal? Estàs fart de les molèsties dels turistes al teu edifici? Vols denunciar alguna casa on lloguen a turistes sense llicència?», formula la institució, adreçant-se a qualsevol ciutadà que pugui comunicar casos de lloguer vacacional il·legal.

El formulari anònim del Consell Insular pregunta als residents: "Vius en un edifici residencial on es lloguen pisos turístics de manera il·legal? Estàs fart de les molèsties dels turistes al teu edifici? Vols denunciar alguna casa on lloguen a turistes sense llicència?"

Al mateix apartat sobre Intrusisme del seu portal web, el Consell recull informació sobre el marc normatiu que prohibeix el lloguer turístic il·legal en edificis residencials plurifamiliars de l'illa. És a dir, la Llei 8/2012, de Turisme de les Illes Balears, que preveu, a més, sancions que poden arribar als 400.000 euros. Tot i això, ara ja no es persegueix només l'infractor, sinó que s'intenta prevenir perquè l'anunci ni tan sols arribi a materialitzar-se rastrejant qui hi ha darrere de l'oferta

Oferta escassa i elitista

Si un dona una ullada a Airbnb en plena temporada alta a la recerca d'allotjament vacacional per a dues persones, per exemple, a finals de juliol, l'oferta és limitada: alguns allotjaments a Sant Joan —que ronden els 2.000 euros per tres nits— i en altres zones turístiques del nord de l'illa, com Cala Llenya, sa Trenca o es Canar. Un d'ells és una tenda de campanya que es lloga per gairebé 500 euros del 23 al 26 de juliol en «primera línia de mar», al conegut càmping La Playa, a prop de Cala Martina.

En Airbnb, una tenda de campanya es lloga per gairebé 500 euros del 23 al 26 de juliol en "'primera línia de mar"

També hi ha allotjaments a Vila —com es coneix la ciutat d'Eivissa— i a pobles dels voltants com Sant Jordi, on la mitjana de preu és de 1.500 euros, així com en nuclis de població d'interès turístic com Sant Antoni i Sant Josep. L'oferta comprèn un ventall que va des de petits estudis o apartaments a prop de la platja propietat de particulars fins a aparthotels, hotels i viles de luxe que en alguns casos roçen els 15.000 euros per un cap de setmana llarg a l'agost. Això sí, amb capacitat per a entre sis i vuit persones.

L'oferta comprèn un ventall que va des de petits estudis o apartaments a prop de la platja propietat de particulars fins a aparthotels, hotels i viles de luxe que en alguns casos roçen els 15.000 euros per un cap de setmana llarg a l'agost

Les dades del sistema SIT Eivissa, l'eina del Consell encarregada de gestionar la informació estadística generada al voltant del turisme a l'illa i del coneixement i la intel·ligència dels diferents mercats, mostren que l'oferta d'habitatges d'Eivissa anunciats a Airbnb s'ha reduït un 36,5% durant l'últim any, en passar de 3.171 anuncis el juny de 2025 a 2.014 el mateix mes de 2026. Tanmateix, la caiguda s'explica gairebé exclusivament per la desaparició dels allotjaments sense llicència. Fa un any, el 35,8% dels anuncis publicats a la plataforma corresponien a habitatges irregulars (1.135 en total), mentre que des del desembre Airbnb ja no registra cap oferta sense número de registre turístic vàlid.

A la pràctica, el volum d'allotjaments legals amb prou feines ha variat: els anuncis amb llicència han passat de 2.036 a 2.014 en el període d'un any. Paral·lelament, l'oferta que roman a la plataforma correspon cada vegada més a habitatges de major capacitat i preu, mentre que disminueixen especialment els anuncis d'habitacions privades i altres allotjaments de menor grandària.

Aliança amb Airbnb

La retirada dels anuncis respon principalment a la col·laboració amb les plataformes de lloguer turístic. Airbnb, que no ha respost a la petició d'informació d'aquest diari, va anunciar el setembre de 2025 que eliminarà tots els anuncis d'habitatges que no disposin d'un número de registre vàlid, una mesura que va presentar durant la Mesa de Lluita contra l'Intrusisme d'Eivissa.

La decisió culminava un procés de col·laboració iniciat el 2019 entre la plataforma i el Consell que es va reforçar el 2024 amb un memoràndum que va permetre agilitzar la detecció i retirada de l'oferta irregular. El juny de l'any següent [2025], la institució i la plataforma d'allotjament tornaven a consolidar el seu acord per combatre l'oferta d'allotjament turístic no reglat.

Advertien: «En virtut d'aquest acord voluntari, qualsevol allotjament catalogat com a lloguer de curta durada que s'anunciï a Eivissa a través d'Airbnb i no mostri el seu número de registre —ara, número de lloguer de curta durada— serà donat de baixa de la plataforma». Eivissa es va convertir així en un territori «pioner» —en paraules del president del Consell, Vicent Marí— en la lluita contra les activitats turístiques il·legals, en ser un dels primers territoris a instaurar aquest tipus d'iniciatives.

Les mesures, d'altra banda, responen en part a l'entrada en vigor del nou marc regulador europeu i espanyol —el reglament serveix perquè els Estats membres tinguin accés a totes les dades d'activitat que s'han realitzat en aquests immobles anunciats a les plataformes—, que reforça el control sobre els habitatges comercialitzats a través de plataformes digitals i exigeix una major traçabilitat de l'oferta turística. En el cas d'Espanya, la competència en ordenació turística correspon a les comunitats autònomes.

Xarxes organitzades

La via sancionadora per als infractors és un dels aspectes que ha canviat de manera significativa. Des del segon semestre de 2025, el Consell inicia els expedients per una sanció mitjana de 275.000 euros, juntament amb l'ordre de cessament de l'activitat i la clausura de l'immoble, en lloc de partir de la multa mínima de 40.000 euros, com passava abans de la reforma legal.

El canvi permet, a més, dirigir els expedients directament contra els propietaris dels habitatges, sense dependre de les dades facilitades per les plataformes digitals. De moment, la recaptació derivada de sancions per lloguer turístic il·legal ha passat de 77.672 euros el 2016 a 1,37 milions d'euros el 2025. Pel que fa a aquest any, a data de 17 de juliol de 2026, la recaptació acumulada ja supera els 604.000 euros, segons dades oficials.

La recaptació derivada de sancions per lloguer turístic il·legal ha passat de 77.672 euros el 2016 a 1,37 milions d'euros el 2025

La meitat de les infraccions corresponen a propietaris que comercialitzen directament els seus habitatges sense autorització i la resta es reparteix entre llogaters que relloguen els immobles —amb o sense coneixement del propietari—, intermediaris professionals i altres fórmules.

A més, s'han detectat patrons propis de xarxes organitzades, amb anuncis que reutilitzen les mateixes fotografies, descripcions o números de registre, i fins i tot comptes que arriben a publicar desenes d'anuncis en pocs minuts en diferents punts del sud d'Europa, una cosa que apunta més a una possible estafa, però que també tenia cabuda a les plataformes que s'utilitzen per al lloguer turístic.

Desaparició d'anuncis

La caiguda de l'oferta —segons mostra el SIT— no ha estat uniforme a tota l'illa: el descens més acusat s'ha registrat al terme municipal de Vila, on el nombre d'anuncis publicats a Airbnb s'ha reduït un 67% entre el juny de 2025 i el juny de 2026. La xifra ascendeix a un 78% en el cas de les cases ofertes senceres. Això deixa només 136 immobles disponibles.

Les infraccions, tanmateix, no cessen: en una de les últimes actuacions, la Policia Local d'Eivissa va detectar un immoble que, segons la investigació municipal, funcionava com un establiment hoteler encobert, amb quatre apartaments comercialitzats a través d'una plataforma digital. La intervenció va donar lloc a una nova denúncia, la desena d'aquest tipus en el que va de 2026.

Amb prou feines un mes abans, al juny, l'Ajuntament de Vila confirmava una multa de 793.443 euros per transformar un habitatge residencial en allotjament turístic sense autorització, una de les sancions més elevades imposades fins ara per aquest tipus d'infraccions urbanístiques.

Després de Vila, el descens més important es registra a Sant Josep, on el nombre d'anuncis a Airbnb s'ha reduït un 36% durant l'últim any. A Santa Eulària i Sant Joan la caiguda arriba al 32%, mentre que Sant Antoni presenta el retrocés més moderat, amb un 22%, segons dades del SIT.

Casi 15.000 plazas turísticas irregulares -concretamente, 14.532- han desaparecido de las principales plataformas digitales en Eivissa entre marzo de 2019 y el mismo mes de 2026, según datos del Consell, la máxima institución insular. La oferta habitacional ilegal con fines turísticos es uno de los principales escollos de la pitiusa, sobre todo, desde el dificilísimo acceso a la vivienda por los precios desorbitados que se achacan, en parte, a la existencia de estos recursos para turistas y al intrusismo en el sector, muy regulado en las islas.

Detrás de esa cifra no hay necesariamente un aumento del fraude respecto a ejercicios anteriores, sino un cambio en la estrategia basada en detectar y bloquear los anuncios prácticamente en tiempo real para impedir que la oferta ilegal llegue a consolidarse en Internet. Solo este año se han bloqueado más de 4.000 anuncios asociados a oferta ilegal en la isla, según datos aportados por el Consell.

La presión del alquiler turístico ilegal sobre la isla continúa siendo elevada. Para reforzar la detección de estas viviendas, el Consell mantiene abierto un formulario de denuncias confidenciales dirigido tanto a vecinos afectados como a cualquier ciudadano que tenga conocimiento de una actividad irregular.

“¿Vives en un edificio residencial donde se alquilan pisos turísticos de forma ilegal?, ¿Estás harto de las molestias de los turistas en tu edificio?, ¿Quieres denunciar alguna casa donde alquilan a turistas sin licencia?”, formula la institución, dirigiéndose a cualquier ciudadano que pueda comunicar casos de alquiler vacacional ilegal.

El formulario anónimo del Consell Insular pregunta a los residentes: '¿Vives en un edificio residencial donde se alquilan pisos turísticos de forma ilegal?, ¿Estás harto de las molestias de los turistas en tu edificio?, ¿Quieres denunciar alguna casa donde alquilan a turistas sin licencia?'

En el mismo apartado sobre Intrusismo de su portal web, el Consell recoge información acerca del marco normativo que prohíbe el alquiler turístico ilegal en edificios residenciales plurifamiliares de la isla. Esto es, La Ley 8/2012, de Turismo de las Islas Baleares, que prevé, además, sanciones para los que pueden alcanzar los 400.000 euros. Aunque ahora ya no se persigue solo al infractor, sino que se intenta prevenir para que el anuncio ni siquiera llegue a materializarse rastreando quién está detrás de la oferta.

Oferta escasa y elitista

Si uno ojea Airbnb en plena temporada alta en búsqueda de alojamiento vacacional para dos personas, por ejemplo, a finales de julio, la oferta es limitada: algunos hospedajes en Sant Joan -que rondan los 2.000 euros por tres noches- y en otras zonas turísticas del norte de la isla, como Cala Llenya, Sa Trenca o es Canar. Uno de ellos es una tienda de campaña que se alquila por casi 500 euros del 23 al 26 de julio en “primera línea de mar”, en el reconocido camping La Playa, cerca de Cala Martina.

En Airbnb, una tienda de campaña se alquila por casi 500 euros del 23 al 26 de julio en 'primera línea de mar'

También hay alojamientos en Vila -como se conoce a la ciudad de Eivissa- y en pueblos de alrededores como Sant Jordi, donde la media de precio es 1.500 euros, así como en núcleos poblacionales de interés turístico como Sant Antoni y Sant Josep. La oferta comprende un abanico que va desde pequeños estudios o apartamentos cerca de la playa propiedad de particulares a apartahoteles, hoteles y villas de lujo que en algunos casos rozan los 15.000 euros por un fin de semana largo en agosto. Eso sí, con capacidad para entre seis y ocho personas.

La oferta comprende un abanico que va desde pequeños estudios o apartamentos cerca de la playa propiedad de particulares a apartahoteles, hoteles y villas de lujo que en algunos casos rozan los 15.000 euros por un fin de semana largo en agosto

Los datos del sistema SIT Eivissa, la herramienta del Consell encargada de gestionar la información estadística generada en torno al turismo en la isla y del conocimiento y la inteligencia de los distintos mercados, muestran que la oferta de viviendas de Eivissa anunciadas en Airbnb se ha reducido un 36,5% en el último año, al pasar de 3.171 anuncios en junio de 2025 a 2.014 en el mismo mes de 2026. Sin embargo, la caída se explica casi exclusivamente por la desaparición de los alojamientos sin licencia. Hace un año, el 35,8% de los anuncios publicados en la plataforma correspondían a viviendas irregulares (1.135 en total), mientras que desde diciembre Airbnb ya no registra ninguna oferta sin número de registro turístico válido.

En la práctica, el volumen de alojamientos legales apenas ha variado: los anuncios con licencia han pasado de 2.036 a 2.014 en el periodo de un año. Paralelamente, la oferta que permanece en la plataforma corresponde cada vez más a viviendas de mayor capacidad y precio, mientras que disminuyen especialmente los anuncios de habitaciones privadas y otros alojamientos de menor tamaño.

Alianza con Airbnb

La retirada de los anuncios responde primordialmente a la colaboración con las plataformas de alquiler turístico. Airbnb, que no ha respondido a la petición de información de este diario, anunció en septiembre de 2025 que eliminará todos los anuncios de viviendas que no dispongan de un número de registro válido, una medida que presentó durante la Mesa de Lucha contra el Intrusismo de Eivissa.

La decisión culminaba un proceso de colaboración iniciado en 2019 entre la plataforma y el Consell que se reforzó en 2024 con un memorándum que permitió agilizar la detección y retirada de la oferta irregular. En junio del año siguiente [2025], la institución y la plataforma habitacional volvían a consolidar su acuerdo para combatir la oferta de alojamiento turístico no reglado.

Avisaban: “En virtud de este acuerdo voluntario, cualquier alojamiento catalogado como alquiler de corta duración que se anuncie en Eivissa a través de Airbnb y no muestre su número de registro -ahora, número de alquiler de corta duración- será dado de baja de la plataforma”. Eivissa se convirtió así en un territorio “pionero” -en palabras del presidente del Consell, Vicent Marí- en la lucha contra las actividades turísticas ilegales, al ser uno de los primeros territorios en instaurar este tipo de iniciativas.

Las medidas, por otro lado, responden en parte a la entrada en vigor del nuevo marco regulador europeo y español -el reglamento sirve para que los Estados miembros tengan acceso a todos los datos de actividad que se han realizado en estos inmuebles anunciados en las plataformas-, que refuerza el control sobre las viviendas comercializadas a través de plataformas digitales y exige una mayor trazabilidad de la oferta turística. En el caso de España, la competencia en ordenación turística corresponde a las comunidades autónomas.

Redes organizadas

La vía sancionadora para los infractores es uno de los aspectos que ha cambiado de forma significativa. Desde el segundo semestre de 2025, el Consell inicia los expedientes por una sanción media de 275.000 euros, junto con la orden de cese de la actividad y la clausura del inmueble, en lugar de partir de la multa mínima de 40.000 euros, como ocurría antes de la reforma legal.

El cambio permite además dirigir los expedientes directamente contra los propietarios de las viviendas, sin depender de los datos facilitados por las plataformas digitales. De momento, la recaudación derivada de sanciones por alquiler turístico ilegal ha pasado de 77.672 euros en 2016 a 1,37 millones de euros en 2025. En cuanto a este año, a fecha de 17 de julio de 2026, la recaudación acumulada supera ya los 604.000 euros, según datos oficiales.

La recaudación derivada de sanciones por alquiler turístico ilegal ha pasado de 77.672 euros en 2016 a 1,37 millones de euros en 2025

La mitad de las infracciones corresponden a propietarios que comercializan directamente sus viviendas sin autorización y el resto se reparte entre inquilinos que subarriendan los inmuebles —con o sin conocimiento del propietario—, intermediarios profesionales y otras fórmulas.

Además, se han detectado patrones propios de redes organizadas, con anuncios que reutilizan las mismas fotografías, descripciones o números de registro, e incluso cuentas que llegan a publicar decenas de anuncios en pocos minutos en distintos puntos del sur de Europa, algo que apunta más a una posible estafa, pero que también se daba cabida en las plataformas que se utilizan para el alquiler turístico.

Desaparición de anuncios

La caída de la oferta -según muestra el SIT- no ha sido uniforme en toda la isla: el descenso más acusado se ha registrado en el término municipal de Vila, donde el número de anuncios publicados en Airbnb se ha reducido un 67% entre junio de 2025 y junio de 2026. La cifra asciende a un 78% en el caso de las casas ofertadas enteras. Esto deja solo 136 inmuebles disponibles.

Las infracciones, sin embargo, no cesan: en una de las últimas actuaciones, la Policía Local de Eivissa detectó un inmueble que, según la investigación municipal, funcionaba como un establecimiento hotelero encubierto, con cuatro apartamentos comercializados a través de una plataforma digital. La intervención dio lugar a una nueva denuncia, la décima de este tipo en lo que va de 2026.

Apenas un mes antes, en junio, el Ayuntamiento de Vila confirmaba una multa de 793.443 euros por transformar una vivienda residencial en alojamiento turístico sin autorización, una de las sanciones más elevadas impuestas hasta ahora por este tipo de infracciones urbanísticas.

Después de Vila, el mayor descenso se registra en Sant Josep, donde el número de anuncios en Airbnb se ha reducido un 36% en el último año. En Santa Eulària y Sant Joan la caída alcanza el 32%, mientras que Sant Antoni presenta el retroceso más moderado, con un 22%, en datos del SIT.

Passen de les set de l'horabaixa al Parc Natural de ses Salines. La calor és sufocant: l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) manté l'alerta groga per temperatures extremament altes. Alguns usuaris prenen el sol; d'altres es resguarden sota els para-sols que han dut dels seus apartaments o hotels. Grups d'amics juguen a cartes, parelles conversen davant la mar, mentre que altres prefereixen refrescar-se amb un bany per suportar millor els trenta graus que marca el termòmetre, amb una sensació tèrmica encara més elevada a causa de la humitat. D'altres es dirigeixen cap als beach clubs de la platja quan encara queda més d'una hora per gaudir de la posta de sol.

Un dels punts de més massificació del parc natural és sa Trinxa, més coneguda com la platja de ses Salines, la més emblemàtica de l'espai protegit. S'estima que cada dia d'estiu accedeixen al parc més de 15.000 visitants, com també uns 6.500 vehicles diaris, en una illa amb 164.265 habitants censats. A partir de la segona setmana de juliol comença la temporada alta a Eivissa i Formentera, fet que comporta una gran afluència de turistes a pràcticament tots els racons de les illes, excepte als més recòndits. Aquest és el segon estiu que la major de les Pitiüses aplica la limitació d'entrada de vehicles. Tot i això, a aquestes altures de juliol, la saturació de motos i cotxes continua sent un repte pendent de resoldre per a les institucions.

Si el visitant es desplaça a una de les platges del parc natural amb cotxe, la manera més ràpida és pagar set euros a l'aparcament d'Ibifor, l'empresa creada a començaments dels anys setanta com a braç urbanístic de Salinera Española i que, avui dia, gestiona diversos negocis relacionats amb diferents serveis turístics. Si s'hi intenta accedir sense pagar, és pràcticament impossible aparcar a les zones habilitades, a causa de l'acumulació de motos, cotxes i autocaravanes. L'opció més sostenible és utilitzar el transport públic: hi ha dues línies que arriben a ses Salines, l'A7 des de Vila –topònim amb què es coneix la ciutat d'Eivissa–, amb una freqüència de pas de cada mitja hora durant la temporada turística, i la P3, que també surt de la ciutat, però amb menys expedicions.

Un grup de tres joves reconeix que ha vingut a l'illa sobretot per la festa. “El taxista que ens va dur a O Beach ens va recomanar aquesta cala”, explica una d'elles, que afegeix que va ser aquest mateix treballador qui els va explicar que es tracta d'una cala integrada dins un parc natural i que, per tant, gaudeix d'una protecció especial. En aquest quilòmetre i mig d'arena hi ha quatre beach clubs, és a dir, restaurants d'alta gamma. Alguns ofereixen música electrònica, còctels i serveis de platja –hamaques o llits balinesos amb para-sol– que ocupen la meitat o més de la superfície de la platja. En alguns d'aquests establiments s'hi ofereixen ampolles de vi d'entre 100 i 200 euros o xampany per 450 euros. En un altre, es poden demanar plats de peix i marisc d'entre 100 i 300 euros el quilo. Aquesta és la “recepta màgica” que promouen les institucions públiques: reduir la massificació apostant pel turisme de luxe.

En aquest quilòmetre i mig d'arena hi ha quatre beach clubs que ocupen la meitat o més de la platja. Hi ofereixen ampolles de vi d'entre 100 i 200 euros o xampany per 450 euros. En un altre, es poden demanar plats de peix i marisc d'entre 100 i 300 euros el quilo

Queixes per la quantitat de negocis

Abril i Aina són dues turistes andorranes –de 18 i 28 anys, respectivament– que passen uns dies a l'illa allotjades a ca la seva cosina, resident a Eivissa. És el quart any que hi estiuegen. “Fa quatre dies que som aquí. Hi ha molta gent, però nosaltres també som turistes”, comença dient l'Abril. La seva germana considera que l'any passat, durant la primera setmana de juliol, hi havia molta menys gent. “No anam de discoteques, però sí que hem notat la diferència pel que fa al trànsit i a les platges”, afegeix n'Aina. “Hi ha trànsit a totes hores, en comparació amb l'any passat i els dos anteriors”, opina n'Abril.

Se'ls explica que aquesta és la segona temporada turística en què el Consell Insular aplica la limitació de l'entrada de vehicles a l'illa. “No ho hem notat. Hem sortit cap a ses Salines al migdia, pensant que hi hauria poc trànsit, i ha estat tot el contrari”, afirma n'Aina. Han triat aquesta platja, que ja coneixien, per la seva bellesa paisatgística i natural. Tanmateix, lamenten que, probablement pel fet de ser tan coneguda, estigui “massificada” i consideren que, en formar part d'un parc natural, hauria d'estar més ben cuidada. També es queixen de la quantitat de beach clubs que hi ha al llarg de la cala. “L'entorn no s'ho mereix”, argumenta n'Aina.

Pràcticament tots els establiments s'ubiquen directament damunt els sistemes dunars, segons el pla de gestió, que destaca que molts d'ells estan construïts sobre dunes litorals amb savines, considerades un hàbitat prioritari. A més de ses Salines –situada a l'extrem sud d'Eivissa–, han visitat altres platges i cales del nord i del nord-est de l'illa. “Hi estem més tranquil·les, tot i que continua havent-hi gent”, diu n'Aina. La seva germana afegeix que, potser, el perfil dels visitants d'aquella zona és més local i que tendeix a evitar els indrets més turistificats.

Pràcticament tots els establiments s'ubiquen directament damunt els sistemes dunars, segons el pla de gestió, que destaca que molts d'ells estan construïts sobre dunes litorals amb savines, considerades un hàbitat prioritari

Fonts del Consell Insular expliquen que el ple de la institució acaba d'aprovar una proposta d'Unides Podem per instar el Govern a aprovar la limitació de l'entrada de vehicles al Parc Natural de ses Salines de cara a l'inici de la temporada turística del 2027. Mariano Juan, vicepresident primer i conseller insular de Territori, Ordenació Turística, Mobilitat, Infraestructures Viàries i Lluita contra l'Intrusisme, va explicar a Diario de Ibiza que la mesura no estaria a punt per a l'estiu del 2026. El diari local assenyala que la Conselleria de Medi Natural està redactant, en aquests moments, l'esborrany del pla que ha de regular els usos en aquesta àrea protegida, amb el qual s'hauran de determinar els espais habilitats per a l'estacionament, com també la seva capacitat màxima, abans d'aplicar la limitació d'entrada.

Espai protegit

El Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera es regeix pel Pla de Gestió Natura 2000, que per a aquest espai protegit abasta una superfície de més de 16.000 hectàrees, majoritàriament marines. L'extensió de les praderies de Posidonia oceanica dins l'àmbit de l'espai protegit arriba a un total de 4.864,21 hectàrees dins la Zona Especial de Conservació (ZEC). Això representa més del 36% de la superfície marina total de l'espai protegit. Tanmateix, s'estima que la gran praderia situada al parc de ses Salines–es Freus, entre Eivissa i Formentera, té una extensió aproximada de 700 quilòmetres quadrats. Aquestes praderies submarines són mil·lenàries, de creixement molt lent, i estan declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El document adverteix que la posidònia d'aquestes zones està en regressió a causa de la forta pressió provocada pel fondeig de vaixells, embarcacions i iots.

El Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera alberga milers d'hectàrees de posidònia. Aquestes praderies submarines són mil·lenàries, de creixement molt lent, estan declarades patrimoni de la humanitat i es troben en regressió a causa de la forta pressió del fondeig de vaixells, embarcacions i iots

El document assenyala que caldria un pla de mobilitat global i identifica la manca d'un control integral per a tot l'espai protegit. Aquest pla hauria d'incloure tots els mitjans de transport –terrestres i marítims–, regular aspectes com els aparcaments, el transport públic, els fondejos i els punts d'amarratge, com també evitar la degradació dels hàbitats i la pèrdua de qualitat del paisatge a causa de la turistificació. D'altra banda, el pla lamenta que, en el cas d'Eivissa, hi hagi poc control sobre la xarxa de camins i que l'estacionament sigui un greu problema, no només perquè les àrees habilitades siguin insuficients, sinó també perquè els visitants aparquen en zones no autoritzades.

El pla de gestió proposa analitzar la capacitat d'acollida recreativa dels hàbitats i avaluar les necessitats reals d'accés i estacionament; planteja regular l'accés restringint-lo exclusivament als itineraris habilitats i autoritzats per a vianants i vehicles no motoritzats; prohibir la circulació de vehicles de motor fora dels itineraris autoritzats, i dissenyar i executar una xarxa de senders a les zones de platja on encara no s'ha actuat per protegir el sistema dunar. Aquest darrer punt fa referència als trams pendents d'actuació, ja que actualment ja existeix una xarxa de passarel·les i senders a les platges de ses Salines i es Cavallet, instal·lada per canalitzar l'accés i reduir el trepig de les dunes. L'hàbitat de dunes litorals amb savines ocupa unes 247,70 hectàrees a tot l'àmbit de la Zona Especial de Conservació (ZEC).

Els governs poden establir limitacions

Pel que fa a les competències per regular la mobilitat en aquest espai protegit, aquestes es reparteixen entre els respectius consells insulars d'Eivissa i Formentera i el Govern de les Illes Balears, en funció del nivell de planificació i de la naturalesa de la mesura. L'Executiu autonòmic té les competències sobre els plans directors sectorials (PDS), entre els quals hi ha el Pla Director Sectorial del Transport de les Illes Balears. A més, a través de la Conselleria de Medi Natural, és el responsable de la planificació de la conservació i la gestió dels espais naturals protegits, fet que inclou l'aprovació dels programes d'activitats del parc.

D'altra banda, els consells insulars d'Eivissa i Formentera tenen competències clau en matèria d'ordenació territorial a través dels plans territorials insulars (PTI). El pla de gestió detalla que el Consell de Formentera –que també exerceix les competències d'ajuntament– és l'encarregat d'aplicar anualment la regulació del trànsit a la zona de ses Illetes –la platja més coneguda del parc– durant l'estiu, gestionant les casetes de control i la informació sobre els aparcaments.

Per tant, mentre que el Govern marca la política general de transport i medi ambient en l'àmbit autonòmic, els consells insulars tenen la capacitat d'implementar mesures concretes de regulació del trànsit i de la mobilitat a les seves respectives illes. El pla de gestió de ses Salines d'Eivissa i Formentera assenyala que l'actual situació de sobresaturació exigeix un pla estratègic de mobilitat global que integri tots els mitjans de transport i reguli aspectes com els aparcaments i el transport públic.

Son pasadas las siete de la tarde en el Parque Natural de Ses Salines. El calor es abrasador: la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET) mantiene la alerta amarilla por temperaturas extremas elevadas. Algunos usuarios toman el sol; otros se resguardan bajo las sombrillas que han traído desde sus apartamentos u hoteles. Grupos de amigos juegan a cartas, parejas charlan frente al mar, mientras otros prefieren unirse a los bañistas para sobrellevar mejor los treinta grados que marca el termómetro, con sensación térmica algo superior debido a la humedad. Otros se dirigen hacia los beach clubs de playa cuando todavía queda algo más de una hora para disfrutar de la puesta de sol.

Uno de los puntos de masificación del parque natural es Sa Trinxa, más conocida como playa de Ses Salines, la más famosa del espacio protegido. Se estima que cada día de verano acceden al parque más de 15.000 visitantes, así como unos 6.500 vehículos diarios, en una isla con 164.265 personas censadas. A partir de la segunda semana de julio empieza la temporada alta en Eivissa y Formentera, lo que implica alta afluencia de turistas en prácticamente todos los rincones de las islas, excepto en los más recónditos. Este es el segundo verano en que la mayor de las Pitiüses aplica la limitación de entrada de vehículos. No obstante, a estas alturas de julio la saturación de motos y coches continúa siendo un reto a resolver para las instituciones.

Si el visitante se desplaza a una de las playas del parque natural en coche, el modo más rápido es pagar siete euros en el aparcamiento de Ibifor, la empresa creada a comienzos de los 70 como brazo urbanístico de Salinera Española, y que a día de hoy tiene varios negocios relacionados con diferentes servicios turísticos. Si intenta acceder sin pagar, es prácticamente imposible aparcar en las zonas habilitadas para ello, debido a la acumulación de motos, coches y autocaravanas. La opción más sostenible es coger el transporte público: hay dos líneas que llevan a Ses Salines, la A7 desde Vila –topónimo para referirse a la ciudad de Eivissa–, con frecuencias cada media hora en temporada turística, o la P3, que también sale desde la ciudad, pero con menos trayectos.

Un grupo de tres chicas jóvenes reconocen que están de visita en la isla sobre todo por la fiesta. “El taxista que nos llevó a O Beach nos recomendó esta cala”, explica una de ellas, quien añade que fue este trabajador quien les explicó que se trata de una cala integrada en un parque natural, por lo que tiene una protección especial. En este kilómetro y medio de extensión de arenal hay cuatro beach clubs, es decir, restaurantes de alta gama. Algunos de ellos ofrecen música electrónica, cocktails y servicios de playa –hamacas y/o camas balinesas con sombrilla– que ocupan la mitad o más de la playa. En alguno de estos negocios ofrecen botellas de vino entre 100 y 200 euros o champán a 450 euros. En otro puedes pedir platos de pescado y marisco entre 100 y 300 euros el kilo. Es la ‘receta mágica’ que se está promoviendo desde las instituciones públicas: reducir la masificación apostando por el turismo de lujo.

En este kilómetro y medio de extensión de arenal hay cuatro beach clubs que ocupan la mitad o más de la playa. Ofrecen botellas de vino entre 100 y 200 euros o champán a 450 euros. En otro puedes pedir platos de pescado y marisco entre 100 y 300 euros el kilo

Quejas por la cantidad de negocios

Abril y Aina son dos turistas andorranas –18 y 28 años, respectivamente– que están unos días en la isla alojadas por su prima, residente en la isla. Es su cuarto año veraneando en Eivissa. “Llevamos cuatro días. Hay mucha gente, pero nosotras también somos turistas”, empieza diciendo Abril. Su hermana cree que el año pasado, durante la primera semana de julio, había mucha menos gente. “No salimos de discotecas, pero sí que lo hemos notado respecto al tráfico y en las playas”, añade Aina. “Hay tráfico a todas horas, comparado con el año pasado y los dos anteriores”, opina Abril.

Se les explica que es la segunda temporada turística en que el Consell Insular aplica la limitación de la entrada de vehículos en la isla. “No lo hemos notado. Hemos salido al mediodía hacia Ses Salines, pensando que habría poco tráfico, y ha sido todo lo contrario”, afirma Aina. Han escogido esta playa, que ya conocían, por su belleza paisajística y natural. Sin embargo, lamentan que, probablemente por ser tan conocida, está “masificada” y que estando integrada en un parque natural, debería estar más cuidada. Se quejan, por otra parte, de la cantidad de beach clubs que hay a lo largo y ancho de la cala. “El entorno no se lo merece”, argumenta Aina.

Prácticamente todos los establecimientos se sitúan directamente sobre los sistemas dunares, según el plan de gestión, que destaca que muchos de ellos están construidos sobre dunas litorales con sabinas, consideradas hábitat prioritario. Además de en Ses Salines –situada en el extremo sur de Eivissa–, han estado en otras playas y calas del norte y noreste de la isla. “Estamos más tranquilas, aunque sigue habiendo gente”, dice Aina. Su hermana añade que tal vez el perfil del visitante, en esa zona, sea más local, y que tiende a evitar los lugares más turistificados.

Prácticamente todos los establecimientos se sitúan directamente sobre los sistemas dunares, según el plan de gestión, que destaca que muchos de ellos están construidos sobre dunas litorales con sabinas, consideradas hábitat prioritario

Fuentes del Consell Insular explican que el pleno de la institución acaba de aprobar una propuesta de Unidas Podemos para instar al Govern a aprobar la limitación de la entrada de vehículos en el Parc Natural de Ses Salines de cara al inicio de la temporada turística de 2027. Mariano Juan, vicepresidente primero y conseller insular de Territorio, Ordenación Turística, Movilidad, Infraestructuras Viarias y Lucha contra el Intrusismo, explicó a Diario de Ibiza que la medida no iba a estar lista para el verano de 2026. El diario local apunta a que la Conselleria de Medio Natural está redactando, en estos momentos, el borrador del plan que ha de regular los usos en esta área protegida, con el que deberá fijar los espacios habilitados para estacionar, así como su capacidad máxima, para después aplicar una limitación de entrada.

Espacio protegido

El Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera está regido por el Plan de Gestión Natura 2000, que para este espacio protegido abarca una superficie de más de 16.000 hectáreas, mayoritariamente marinas. La extensión de las praderas de Posidonia oceanica en el ámbito del espacio protegido se extiende a un total de 4.864,21 hectáreas dentro de la Zona de Especial Conservación (ZEC). Esto representa más del 36% de la superficie marina total del espacio protegido. Sin embargo, se estima que la gran pradera situada en el parque de Ses Salines–Es Freus, entre Eivissa y Formentera, tiene una extensión aproximada de 700 kilómetros cuadrados. Estas praderas submarinas son milenarias, de crecimiento muy lento y están declaradas Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO. El documento advierte de que la posidonia en estas zonas está en regresión debido a la fuerte presión del fondeo de barcos, embarcaciones y yates.

El Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera alberga hectáreas de posidonia. Estas praderas submarinas son milenarias, de crecimiento muy lento, están declaradas Patrimonio de la Humanidad, pero están en regresión debido a la fuerte presión del fondeo de barcos, embarcaciones y yates

El documento indica que debería haber un plan de movilidad global e identifica la ausencia de un control integral para todo el espacio protegido. Este plan debería incluir todos los medios de transporte (terrestres y marítimos); regular aspectos como aparcamientos, transporte público, fondeos y puntos de amarre, así como evitar la degradación de los hábitats y la pérdida de la calidad del paisaje debido a la turistificación. Por otro lado, el plan lamenta que en el caso de Eivissa existe poco control sobre la red de caminos y que el estacionamiento es un gran problema, no solamente porque las áreas habilitadas sean insuficientes, sino porque los visitantes aparcan en zonas no autorizadas.

El plan de gestión propone analizar la capacidad de acogida recreativa en los hábitats y evaluar las necesidades reales de acceso y estacionamiento; plantea regular el acceso, restringiéndolo exclusivamente a los itinerarios habilitados y autorizados para peatones y vehículos no motorizados; prohibir el tránsito de vehículos a motor fuera de los itinerarios autorizados y diseñar y ejecutar una red de senderos en las zonas de playa donde todavía no se ha actuado para proteger el sistema dunar. Este extremo se refiere a los tramos pendientes de actuación, ya que en estos momentos ya existe una red de pasarelas y senderos en las playas de Ses Salines y Es Cavallet, instalada para canalizar el acceso y reducir el pisoteo de las dunas. El hábitat de dunas litorales con sabinas ocupa unas 247,70 hectáreas en todo el ámbito de la ZEC.

Los gobiernos pueden fijar limitaciones

En cuanto a las competencias para regular la movilidad en este espacio protegido, están repartidas entre los respectivos Consells Insulars (Eivissa y Formentera) y el Govern, dependiendo del nivel de planificación y de la naturaleza de la medida. El Ejecutivo autonómico tiene las competencias sobre los Planes Directores Sectoriales (PDS), entre los que se encuentra el Plan Director Sectorial del Transporte de las Illes Balears. Además, a través de la Conselleria de Medio Natural, es responsable de la planificación de la conservación y gestión de los espacios naturales protegidos, lo que incluye la aprobación de programas de actividades en el parque.

Por otro lado, los Consells Insulares (Eivissa y Formentera) tienen competencias clave en ordenación territorial a través de los Planes Territoriales Insulares (PTI). El plan de gestión detalla que el Consell de Formentera –que también tiene competencias de ayuntamiento– es quien ejecuta anualmente la regulación del tráfico en la zona de Ses Illetes –la playa más famosa del parque– durante el verano, gestionando las casetas de control y la información sobre aparcamientos.

Por tanto, mientras que el Govern marca la política general de transporte y medio ambiente en el ámbito autonómico, los Consells Insulars tienen la capacidad de implementar medidas de regulación de tráfico y movilidad concretas en sus respectivas islas. El plan de gestión de Ses Salines de Eivissa y Formentera señala que la situación actual de sobresaturación exige un plan estratégico de movilidad global que integre a todos los medios de transporte y regule aspectos como aparcamientos y transporte público.

El Consell d'Eivissa ha obert enguany 636 expedients per transport il·legal de passatgers i han estat immobilitzats 18 vehicles, fins al passat 9 de juliol.

El 2015, va obrir 630 expedients sancionadors contra vehicles per transport il·legal i es van immobilitzar 162 vehicles que operaven de forma irregular, recaptant 710.752 euros en sancions de transports.

El conseller insular de Lluita contra l'Intrusisme, Mariano Juan, ha visitat les instal·lacions on s'immobilitzen vehicles immobilitzats per transport il·legal. Durant la visita, ha destacat que les dades d'enguany “confirmen que la feina està donant resultats”.

A més, ha destacat que l'any passat van fer una feina “molt intensa”, immobilitzant més d'un centenar de taxis 'pirata'. Molts dels vehicles han acabat com ferralla.

Així, el conseller ha considerat que s'aconsegueix dissuadir els 'pirates' abans que cometin la infracció. També ha remarcat que el Pla d'Inspecció continuarà actiu tota la temporada turística.

El Consell d'Eivissa ha abierto este año 636 expedientes por transporte ilegal de pasajeros y han sido inmovilizados 18 vehículos, hasta el pasado 9 de julio.

En 2015, abrió 630 expedientes sancionadores contra vehículos por transporte ilegal y se inmovilizaron 162 vehículos que operaban de forma irregular, recaudando 710.752 euros en sanciones de transportes.

El conseller insular de Lucha contra el Intrusismo, Mariano Juan, ha visitado las instalaciones donde se custodian vehículos inmovilizados por transporte ilegal. Durante la visita, ha destacado que los datos de este año “confirman que el trabajo está dando resultados”.

Además, ha destacado que el año pasado realizaron un trabajo “muy intenso”, inmovilizando a más de un centenar de taxis 'pirata'. Muchos de los vehículos han acabado como ferralla.

Así, el conseller ha considerado que se logra disuadir a los 'piratas' antes de que cometan la infracción. También ha remarcado que el Plan de Inspección seguirá activo toda la temporada turística.

“No inventem les festes a la piscina, simplement les perfeccionam”, és el lema d'O Beach, que es promociona així a la seva pàgina web. L'afirmació va acompanyada d'una seqüència de vídeos on apareixen purpurina, gogós, inflables i gent ballant al límit de l'èxtasi musical en una presa aèria que mostra gran part del beach club. Just al costat, hi ha la principal platja d'un municipi que, molt a desgrat seu, no aconsegueix deixar enrere el turisme d'excessos: Sant Antoni.

A escassos metres de la mar, aquest centaure —meitat hotel, meitat discoteca— passa els dies, un cop iniciada la temporada, llançant amb potents canons serpentines, confeti i altres materials que acaben durant les seves festes dispersos en aquest punt del Mediterrani —que encara alberga un petit nucli de tradicionals casetes de pescadors—. Col·lectius ecologistes han presentat ara una denúncia davant l'Ajuntament de Sant Antoni per aquest presumpte perjudici a l'entorn natural, sense haver rebut encara resposta institucional.

No només això, la contradicció de les accions de l'empresa, que organitza juntament amb l'Ajuntament neteges a la platja, ha portat l'associació Salvem sa Badia (que lluita per mantenir sana la biodiversitat de s'Arenal i els voltants) a acusar de greenwashing l'hotel-discoteca. Els ecologistes consideren que el discurs ambiental corporatiu xoca amb l'impacte real dels seus esdeveniments a la badia de Portmany.

El greenwashing (o ecoblanqueig, en català) és una pràctica de màrqueting en què una empresa, organització o producte sembla molt més respectuós amb el medi ambient del que realment és. És a dir, s'exageren, es maquillen o fins i tot s'utilitzen credencials ambientals sense posseir-les per millorar la imatge pública o augmentar les vendes.

“El problema [respecte a les actuacions de l’O Beach] és més gran: és la impunitat, la falta de transparència i la falta de rendició de comptes de les seves actuacions”, expressa Léa Leuzinger, coordinadora de l'entitat ecologista Salvem sa Badia. elDiario.es ha contactat amb O Beach per conèixer la seva versió dels fets, però l'empresa ha declinat fer declaracions al respecte.

L'associació ha denunciat el cas en forma de registre d'entrada amb l'objectiu que aquesta administració actuï contra la contaminació reiterada de la platja de s'Arenal i el seu entorn que perpetra l'hotel-discoteca, a peu del passeig marítim, al litoral.

Inaugurat sota la Llei Turística de 2012

Wayne Lineker va fundar O Beach —THB OCEAN BEACH, segons el seu nom comercial— l'any 2012, quan es va modificar la llei turística que permet activitats complementàries als hotels, com festes i espectacles. El britànic, propietari fins ara d'un bar esportiu del passeig que rep el seu propi nom, l'ha hagut de clausurar lamentant a les xarxes socials la “fi d'una era”. El local era una referència del turisme hooligan del Regne Unit que durant dècades ha copat el terme municipal.

Al portal de registres turístics del Consell d'Eivissa, O Beach apareix com un establiment hoteler del subtipus hotel apartament i amb la categoria de quatre estrelles. El complex alberga un total de 146 places turístiques, però a la pràctica funciona, a més, com una discoteca a l'aire lliure amb tota mena de performances, inclosos espectacles amb trapezistes.

La seva pàgina web, de fet, inclou un calendari de festes al qual precedeix una contundent declaració d'intencions promocionals: “Hi ha una raó per la qual Eivissa és la capital mundial de la festa: deixa'ns demostrar-t'ho qualsevol dia de la setmana aquest estiu amb el nostre calendari de festes a Eivissa”.

“Hi ha una raó per la qual Eivissa és la capital mundial de la festa: deixa'ns demostrar-t'ho qualsevol dia de la setmana aquest estiu amb el nostre calendari de festes a l'illa", comenta l'establiment a la seva web

A continuació, es desplega una organització d'esdeveniments per a cada dia de la setmana al llarg de tota la jornada. En realitat, O Beach va començar organitzant pool parties (festes a la piscina) que cada vegada s'han anat professionalitzant i fent més sofisticades.

Des de l'empresa especifiquen que l'horari d'obertura és la una del migdia, tanmateix, mantenen difusa l'hora de tancament: “Fins tard”. Els veïns de la zona han lamentat en diverses ocasions l'estrès hídric que pateixen, fins al punt de quedar-se sense aigua en moments punta de la temporada.

Independentment del tipus d'esdeveniment, el preu aproximat es manté: el més baix és assequible, entre quinze euros i vint per accedir-hi amb limitacions horàries, normalment abans de les dues del migdia. A partir d'aquest import, pugen estrepitosament fins als 1.850 euros que costa un lloc privilegiat per a deu persones al costat del dj al capvespre.

Els preus oscil·len entre els quinze i els vint euros per accedir-hi amb limitacions horàries fins als 1.850 euros que costa un lloc privilegiat per a deu persones al costat del dj al capvespre

La posta de sol és el principal atractiu del municipi —el més situat al sud-oest de l'illa— i també de l’O Beach, que desplega al seu catàleg d'oferta diverses opcions per veure aquest moment de postal en condicions: el preu d'entrada per a un ‘sunset sofa’ per a sis persones (o una balinesa a la zona enjardinada) és de cent euros, als quals cal afegir una despesa mínima de 625 euros.

És a dir, 725 euros en total que es converteixen en 875 si el servei és per a vuit persones o en 1.125 si el que es vol és una ‘caseta’ al jardí. Tot això, a més, amb el requisit indispensable d'ocupar els llits abans de les tres del migdia.

Tentacles a Dubai

L'any d'inauguració del negoci [2012] no sorprèn, va ser quan el Govern de José Ramón Bauzá (PP) va aprovar la Llei 8/2012, de 19 de juliol, del Turisme de les Illes Balears, que va derogar la Llei 2/1999, General Turística de les Illes Balears, i va establir un nou marc normatiu per al sector turístic balear, introduint una filosofia molt més flexible respecte de l'activitat turística.

Des d'aquell moment es van permetre, entre altres coses, activitats complementàries als hotels, com festes i espectacles. Un dels propòsits era impulsar la reconversió de zones turístiques madures, entre aquestes, Platja de Palma i Magaluf, a la veïna Mallorca, o Sant Antoni, a Eivissa.

El model havia crescut simultàniament a la zona de Platja d'en Bossa amb Hard Rock o Ushuaïa. Locals l'activitat dels quals ja no es limita a Eivissa, sinó que el concepte ha fet el salt a Dubai —en el cas de l’O Beach ho va fer el 2024— amb la finalitat d'obrir-se les portes a la clientela als Emirats Àrabs. Pel que fa a The Night League —el grup empresarial encapçalat per Yann Pissenem, promotor del megaclub UNVRS i també d'Ushuaïa i Hï Ibiza— es va aliar per a això amb un grup hoteler i va fundar The Ushuaïa Dubai Harbour Experience, ubicada a la Marina de Dubai.

La mateixa estratègia corporativa van seguir l'exclusiu restaurant Tatel —un projecte creat el 2014 per l'empresari Manuel Campos Guallar juntament amb Abel Matutes Prats, Rafa Nadal i Cristiano Ronaldo, entre d'altres— i que també va aterrar a la capital emiratí.

Matutes s'ha desvinculat fa poc d'aquest projecte, però la rastellera d'empreses amb nínxol a Eivissa que continuen expandint-se al golf Pèrsic continua. Així ho demostra que Lío —el club cabaret situat a Marina Botafoch, la Milla d'Or d'Eivissa que té previst traslladar-se a l'hotel Corso de cara al 2027— tingués l'any passat la mateixa intenció, tot i que l'operació finalment va acabar en no res. En el moment en què es publica aquest reportatge, Lío no ha respost a la consulta d'aquest mitjà per especificar-ne el motiu.

L'empresa de Lineker es promociona ara als Emirats com un «nou paradís davant la mar», amb una varietat de llits VIP, ‘casitas’ privades, luxoses cabanes i gandules ideals per socialitzar, que ofereixen “vistes perfectes” de la “posta de sol sobre el golf”. Al seu torn, a l'illa se celebra ‘La fiesta!’, una pool party amb reminiscències de Dubai, de la mà de dos dj's de renom, Darrel Privett i Dave Hodges.

Contaminació perpetua a la badia

Segons la denúncia presentada per Salvem sa Badia, durant les festes es llancen a l'aire dos tipus de serpentines de plàstic –unes d'uns tres metres de longitud i unes altres d'uns deu metres aproximadament— des de la zona de piscines i la pista de ball de l'establiment.

Com que es tracta d'un recinte a l'aire lliure situat al costat de la costa —on sobrevola la baldriga balear, un ocell protegit que només cria a les illes—, el col·lectiu sosté que el vent arrossega part d'aquests materials cap a la mar, la vegetació i l'entorn de sa Punta des Molí.

Les restes romanen, segons els ecologistes, durant mesos a les palmeres del passeig marítim, al fons marí i a finques situades a més de cent metres de l'hotel. Un cop arriben a l'aigua —continuen els ecologistes— molts d'aquests plàstics resulten difícils de retirar perquè es fragmenten, s'enfonsen i perden el revestiment platejat que els fa visibles, cosa que afavoreix la seva dispersió al medi marí.

Els abocaments de material contaminant no són nous, sinó que es repeteixen temporada rere temporada, segons els ecologistes. En aquest sentit, l'associació acusa l'establiment de projectar una imatge de compromís ambiental incompatible amb la seva activitat. “Mentre organitzen campanyes de neteja del litoral i difonen missatges de conscienciació sobre la contaminació, continuen actuant contra el medi ambient”, assenyala Leuzinger.

A la denúncia, presentada el 7 de juliol, el col·lectiu sol·licita a l'Ajuntament de Sant Antoni que inspeccioni l'establiment durant la celebració d'una d'aquestes festes per comprovar quins materials s'utilitzen, si són reutilitzables o d'un sol ús, quines mesures existeixen per evitar-ne la dispersió i si l'activitat compta amb les autoritzacions i condicions ambientals exigibles. També sol·liciten que, en cas de detectar-se incompliments, s'adoptin les mesures correctores i sancionadores que corresponguin.

L'Ajuntament de Sant Antoni assegura a elDiario.es que ja ha incorporat la denúncia a les actuacions que manté obertes sobre aquest assumpte i que està recollint informació per intervenir, evitar que aquests materials continuïn arribant a la platja i adoptar les mesures necessàries per impedir que la situació es repeteixi.

El Consistori explica que les inspeccions ordinàries de la Regidoria de Medi Ambient se centren en la gestió dels residus dels establiments i no solen revisar els elements d'ambientació utilitzats durant les activitats. En aquest sentit, ha precisat que aquest cas s'està tramitant des de l'àrea de Neteja Viària, en considerar que és l'àmbit competencial que correspon d'acord amb l'ordenança municipal.

“No inventamos las fiestas en la piscina, simplemente las perfeccionamos”, es el lema de O Beach, que se promociona así en su página web. La afirmación viene acompañada de una secuencia de vídeos donde aparecen purpurina, gogós, hinchables y gente bailando al borde del éxtasis musical a vista de pájaro en un plano aéreo que muestra gran parte del beach club. Justo al lado, está la principal playa de un municipio que, muy a su pesar, no consigue dejar atrás el turismo de excesos: Sant Antoni.

A escasos metros del mar, este centauro -mitad hotel, mitad discoteca- pasa los días, una vez arrancada la temporada, lanzando con potentes cañones serpentinas, confeti y otros materiales que acaban durante sus fiestas dispersos en este punto del Mediterráneo -que aún alberga un pequeño núcleo de tradicionales casetas de pescadores-. Colectivos ecologistas han presentado ahora una denuncia frente al Ayuntamiento de Sant Antoni por este presunto perjuicio al entorno natural, sin haber recibido aún respuesta institucional.

No solo eso, la contradicción de las acciones de la empresa, que organiza junto al limpiezas en la playa junto al Consistorio, ha llevado a la asociación Salvem sa Badia (que lucha por mantener sana la biodiversidad de s’Arenal y alrededores) a acusar de greenwashing al hotel-discoteca. Los ecologistas consideran que el discurso ambiental corporativo choca con el impacto real de sus eventos en la bahía de Portmany.

El greenwashing (o eco blanqueo, en español) es una práctica de marketing en la que una empresa, organización o producto parece mucho más respetuoso con el medio ambiente de lo que realmente es. Es decir, se exageran, maquillan o incluso utilizan credenciales ambientales sin poseerlas para mejorar la imagen pública o aumentar las ventas.

“El problema [respecto a las actuaciones del O Beach] es mayor: es la impunidad, falta de transparencia y falta de rendición de cuentas de sus actuaciones”, expresa Léa Leuzinger, coordinadora de la entidad ecologista Salvem sa Badia. elDiario.es ha contactado con O Beach para conocer su versión de los hechos, pero la empresa ha declinado hacer declaraciones al respecto.

La asociación ha denunciado el caso en forma de registro de entrada con el objetivo de que esta administración actúe contra la contaminación reiterada de la playa de s’Arenal y su entorno que perpetra el hotel-discoteca, a pie del paseo marítimo, en el litoral.

Inaugurado bajo la Ley Turística de 2012

Wayne Lineker fundó O Beach -THB OCEAN BEACH, según su nombre comercial- en el año 2012, cuando se modificó la ley turística que permite actividades complementarias en los hoteles, como fiestas y espectáculos. El británico, dueño hasta ahora de un bar deportivo del paseo que recibe su propio nombre, ha tenido que clausurarlo lamentando en redes sociales el “fin de una era”. El local era una referencia del turismo hooligan de Reino Unido que durante décadas ha copado el término municipal.

En el portal de registros turísticos del Consell de Eivissa el O Beach aparece como un establecimiento hotelero del subtipo hotel apartamento y con la categoría de cuatro estrellas. El complejo alberga un total de 146 plazas turísticas, pero en la práctica funciona además como una discoteca al aire libre con todo tipo de performances, incluidos shows con trapecistas.

Su página web, de hecho, incluye un calendario de fiestas al que precede una contundente declaración de intenciones promocionales: “Hay una razón por la que Ibiza es la capital mundial de la fiesta: déjanos demostrártelo cualquier día de la semana este verano con nuestro calendario de fiestas en Ibiza”.

'Hay una razón por la que Ibiza es la capital mundial de la fiesta: déjanos demostrártelo cualquier día de la semana este verano con nuestro calendario de fiestas en la isla', comenta el establecimiento en su web

A continuación, se despliega una organización de eventos para cada día de la semana a lo largo de toda la jornada. En realidad, el O Beach empezó organizando pool parties (fiestas en la piscina) que cada vez se han ido profesionalizando y haciendo más sofisticadas.

Desde la empresa especifican que el horario de apertura es la una del mediodía, sin embargo, mantienen difusa la hora de cierre: “Hasta tarde”. Los vecinos de la zona han lamentado en varias ocasiones el estrés hídrico que sufren, hasta el punto de quedarse sin agua en momentos pico de la temporada.

Independientemente del tipo de evento, el precio aproximado se mantiene: el más bajo es asequible, entre quince euros y veinte para acceder con limitaciones horarias, normalmente antes de las dos del mediodía. A partir de este importe, suben estrepitosamente hasta los 1.850 euros que cuesta un lugar privilegiado para diez personas al lado del dj's al atardecer.

Los precios oscilan entre los quince euros y veinte para acceder con limitaciones horarias hasta los .850 euros que cuesta un lugar privilegiado para diez personas al lado del dj's al atardecer

La puesta de sol es el mayor atractivo del municipio -el más ubicado al sudoeste de la isla- y también del O Beach, que despliega en su catálogo de oferta varias opciones para ver el momento de postal en condiciones: el precio de entrada por un ‘sunset sofa’ para seis personas (o una balinesa en la zona ajardinada) es de cien euros, a los hay que añadir un gasto mínimo de 625 euros.

Es decir, 725 euros en total que se convierten en 875 si el servicio es para ocho personas o en 1.125 si lo que se quiere es una ‘casita’ en el jardín. Todo esto, además, con el requisito indispensable de ocupar las camas antes de las tres del mediodía.

Tentáculos en Dubai

El año de inauguración del negocio [2012] no sorprende, fue cuando el Govern de José Ramón Bauzá (PP) aprobó la Ley 8/2012, de 19 de julio, del Turismo de las Illes Balears, que derogó la Ley 2/1999, General Turística de las Illes Balears, y estableció un nuevo marco normativo para el sector turístico balear, introduciendo una filosofía mucho más flexible respecto a la actividad turística.

Desde ese momento se permitieron, entre otras cosas, actividades complementarias en los hoteles, como fiestas y espectáculos. Uno de los propósitos era impulsar la reconversión de zonas turísticas maduras, entre ellas, Platja de Palma y Magaluf, en la vecina Mallorca, o de Sant Antoni, en Eivissa.

El modelo había crecido simultáneamente en la zona de Platja d’en Bossa con Hard Rock o Ushuaïa. Locales cuya actividad ya no se limita a Eivissa, sino que el concepto ha saltado a Dubai -en caso de O Beach lo hizo en 2024- con el fin de abrirse las puertas a la clientela en Emiratos Árabes. En cuanto a The Night League -el grupo empresarial encabezado por Yann Pissemen, promotor del megaclub UNVRS y también de Ushuaïa y HÏ Ibiza- se alió para ello con un grupo hotelero y fundó The Ushuaïa Dubai Harbour Experience, ubicada en La Marina dubaití.

La misma estrategia corporativa siguieron el exclusivo restaurante Tatel -un proyecto creado en 2014 por el empresario Manuel Campos Guallar junto a Abel Matutes Prats, Rafa Nadal y Cristiano Ronaldo, entre otros- y que también aterrizó en la capital emiratí.

Matutes se ha desvinculado hace poco de este proyecto, pero la retahíla de empresas con nicho en Eivissa que siguen expandiéndose al Golfo Pérsico continúa. Así lo demuestra que Lío -el club cabaret ubicado en Marina Botafoch, la Milla de Oro de Eivissa que tiene previsto trasladarse al hotel Corso de cara a 2027- tuviera el año pasado la misma intención, aunque la operación finalmente terminó en saco roto. En el momento en que se publica este reportaje Lío no ha respondido a la consulta de este medio para especificar el motivo.

La empresa de Lineker se promociona ahora en Emiratos como un “nuevo paraíso frente al mar”, con una variedad de camas VIP, casitas privadas, lujosas cabañas y tumbonas ideales para socializar, que ofrecen “vistas perfectas” de la “puesta de sol sobre el golfo”. A su vez, en la isla se celebra ‘La fiesta!’, una pool party con reminiscencias a Dubái, de la mano de dos dj’s de renombre, Darrel Privett y Dave Hodges.

Contaminación perpetúa en la bahía

Según la denuncia presentada por Salvem sa Badia, durante las fiestas se lanzan al aire dos tipos de serpentinas de plástico -unas de unos tres metros de longitud y otras de alrededor de diez metros- desde la zona de piscinas y la pista de baile del establecimiento.

Al tratarse de un recinto al aire libre situado junto a la costa -en ella sobrevuela la pardela balear, un ave protegida que sólo cría en las islas-, el colectivo sostiene que el viento arrastra parte de estos materiales hacia el mar, la vegetación y el entorno de sa Punta des Molí.

Los restos permanecen, según los ecologistas, durante meses en las palmeras del paseo marítimo, en el fondo marino y en fincas situadas a más de cien metros del hotel. Una vez llegan al agua -continúan los ecologistas- muchos de estos plásticos resultan difíciles de retirar porque se fragmentan, se hunden y pierden el revestimiento plateado que los hace visibles, lo que favorece su dispersión en el medio marino.

Los vertidos de material contaminante no son nuevos, sino que se repiten temporada tras temporada, según los ecologistas. En ese sentido, la asociación acusa al establecimiento de proyectar una imagen de compromiso ambiental incompatible con su actividad. “Mientras organizan campañas de limpieza del litoral y difunden mensajes de concienciación sobre la contaminación, siguen actuando contra el medio ambiente”, señala Leuzinger.

En la denuncia, presentada el 7 de julio, el colectivo solicita al Ayuntamiento de Sant Antoni que inspeccione el establecimiento durante la celebración de una de estas fiestas para comprobar qué materiales se emplean, si son reutilizables o de un solo uso, qué medidas existen para evitar su dispersión y si la actividad cuenta con las autorizaciones y condiciones ambientales exigibles. También solicitan que, en caso de detectarse incumplimientos, se adopten las medidas correctoras y sancionadoras que correspondan.

El Ayuntamiento de Sant Antoni asegura a elDiario.es que ya ha incorporado la denuncia a las actuaciones que mantiene abiertas sobre este asunto y que está recabando información para intervenir, evitar que sigan llegando estos materiales a la playa y adoptar las medidas necesarias para impedir que la situación se repita.

El Consistorio explica que las inspecciones ordinarias de la Concejalía de Medio Ambiente se centran en la gestión de los residuos de los establecimientos y no suelen revisar los elementos de ambientación utilizados durante las actividades. En ese sentido, ha precisado que este caso se está tramitando desde el área de Limpieza Viaria, al considerar que es el ámbito competencial que corresponde de acuerdo con la ordenanza municipal.

Mentre els residents i els agents socials debaten sobre com fer front a la saturació i al consum de recursos que provoca el turisme massiu a l’arxipèlag balear, la indústria turística, gràcies a diverses lleis aprovades per governs de diferents colors polítics, ha fet una aposta clara per un turisme de qualitat i d’alt poder adquisitiu, que desplaça la classe mitjana, però que permet contenir l’arribada de més visitants. Una alternativa que no convenç les entitats ecologistes ni les del tercer sector, que aposten per un “decreixement” progressiu, així com per una economia menys dependent del turisme, però que ja és una realitat.

Eivissa i Formentera són dos exemples clars de com les Illes han orientat el seu model turístic cap al luxe. En el cas de la més gran de les Pitiüses, el sector hoteler s’ha orientat majoritàriament cap a l’augment de categoria dels establiments, que ja sumen vint-i-quatre hotels de cinc estrelles i vuit més de cinc estrelles gran luxe, segons dades del Consell d’Eivissa. L’any 2024, segons l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), 46 dels 129 hotels de l’illa eren de quatre estrelles o de quatre estrelles superior, gairebé un 38% de la planta hotelera. Formentera, per la seva banda, ha triplicat el nombre d’hotels entre el 2004 i el 2024, i un terç són de quatre estrelles, segons l’IBESTAT.

Després de la crisi econòmica del 2008, tant governs autonòmics progressistes com conservadors van aprovar decrets o modificacions legislatives que van promoure l’augment de categoria dels establiments, que es van anar orientant cap al luxe. El tret de sortida el van donar l’Aguas de Ibiza i l’Ibiza Gran Hotel l’any 2008. Més endavant, el 2011, va arribar l’Ushuaïa, la joia de la corona de l’imperi dels Matutes.

Sota el Govern progressista de Francesc Antich (2003-2011), es va aprovar el Decret llei 1/2009, de 30 de gener, de mesures urgents per impulsar la inversió a les Illes Balears. El conseller de Turisme era el conservador Miquel Nadal, de l’extinta Unió Mallorquina. A la legislatura següent, amb el Govern conservador de José Ramón Bauzá (2011-2015), es va modificar la Llei turística balear, amb Carlos Delgado al capdavant de la conselleria. La sortida escollida a la recessió econòmica a les Balears va ser una aposta per l’augment de categoria dels hotels, així com pel luxe. En paraules de Macià Blázquez, catedràtic de Geografia de la Universitat de les Illes Balears (UIB), hi va haver “una reconversió”. “Una millora de la qualitat de l’oferta que tendeix a l’elitització”, amb l’objectiu d’“atreure capitals i oferir taxes de benefici més elevades als inversors”.

“El que està passant és que Eivissa s’està equiparant a altres destinacions turístiques d’Espanya”, valora Maria Costa, presidenta de la Federació Hotelera d’Eivissa i Formentera (FEHIF). Costa reconeix que abans hi havia més hotels de dues i tres estrelles i que ara el sector s’ha orientat cap a la qualitat i cap als establiments de quatre i cinc estrelles. Aquesta transformació ha comportat un canvi en zones turístiques tradicionalment orientades al turisme familiar, amb preus assequibles.

Es Canar, exemple paradigmàtic

És el cas, per exemple, d’Es Canar (un antic disseminat reconvertit en nucli turístic), que també està virant cap al luxe. “Era una zona força normaleta, amb botigues de records, bars, restaurants, serveis de platja, hotels, hostals i apartaments”, explica Maurici Cuesta, geògraf i expert en turisme de les Pitiüses. “Ara ha canviat d’escala, amb molts establiments reconvertits o amb nous noms per adaptar-se a altres tipus de turisme”, afegeix. La presidenta de la patronal hotelera de les Pitiüses, en canvi, considera que “continua havent-hi espai per a les famílies a Eivissa”. “Tot i que sí que és cert que s’ha reduït perquè ha crescut l’altra part del sector, la dels hotels de quatre i cinc estrelles”, afegeix.

En aquesta primera fase de la temporada turística, la valoració que fa la patronal és “positiva”. Situa l’ocupació mitjana a les Pitiüses durant el mes de juny en el 85,5%, amb una millora de poc més de mig punt percentual respecte del mateix mes de l’any passat. A més, les previsions per a la resta del mes de juliol, així com per a l’agost, el setembre i l’octubre, també són “positives”. La presidenta de la FEHIF, tanmateix, prefereix ser prudent a causa dels “possibles canvis en els mercats emissors i del context econòmic general”. L’últim hotel de cinc estrelles es va inaugurar el mes de juny d’enguany, davant de Platja d’en Bossa. Es tracta del Bless The Site Ibiza, també impulsat pel Palladium Hotel Group, propietat dels Matutes. Platja d’en Bossa és també un dels epicentres de l’oci de l’illa, on es troben algunes de les discoteques més importants.

El Bless The Site Ibiza, de la família Matutes, és l’últim hotel de cinc estrelles, inaugurat el juny d’aquest any

En la mateixa línia, la CAEB (Confederació d'Associacions Empresarials de les Balears) coincideix que la temporada ha començat “francament bé”. José Antonio Roselló, vicepresident de la patronal a Eivissa i Formentera, reconeix que al principi hi va haver “una situació desigual com a conseqüència de la data de la Setmana Santa”. “Però, al marge d’això, les sensacions han estat bones”, puntualitza. Preguntat sobre l’evolució turística de les Pitiüses en relació amb l’augment de la categoria dels hotels, argumenta que “es correspon amb la política que ja es va iniciar fa anys al conjunt de les Balears, l’objectiu de la qual era i continua essent augmentar la qualitat”. El vicepresident de la CAEB considera que es tracta d’un fenomen “que es correspon amb el canvi de la demanda i de la societat”.

“A mesura que les noves generacions s’han anat incorporant al mercat com a demandants, l’exigència d’uns estàndards de qualitat més elevats ha estat habitual”, insisteix. Roselló creu que també hi té a veure el fenomen –estem immersos en l’era d’Instagram i TikTok– de la imatge, cada vegada “més present a les nostres societats”. En definitiva, segons el vicepresident de la patronal balear, l’augment de la qualitat “ha anat en consonància amb les exigències de la demanda”.

“Els hotelers són els beneficiats”

Altres veus, en canvi, són més crítiques amb aquest model, com és el cas de les entitats ecologistes. “Els legisladors sabien què feien i crec que va ser una estratègia dissenyada per canviar el model que teníem abans”, explica Hazel Morgan, presidenta d’Amics de la Terra a Eivissa. La portaveu dels ecologistes considera que la transformació cap a un model més orientat al luxe beneficia “directament els hotelers”. A parer seu, aquest canvi es va fer sense que hi hagués un debat social al voltant del nou model.

Morgan creu que l’elitització del sector hoteler també ha afectat altres empreses turístiques, com ara bars i restaurants, que en alguns casos s’han adaptat a aquesta transformació. “Si era una aposta per rebre menys turisme de masses i de borratxera, podia semblar positiva, però no vam preveure els impactes col·laterals”, valora. Així, els ecologistes aposten per un model “respectuós, independentment de la seva aportació econòmica a l’illa”. A parer seu, l’actual és “totalment insostenible”, ja que posa en perill la capacitat de càrrega del territori i les infraestructures públiques, a més de generar una forta pressió sobre els espais naturals, tant terrestres com marins, i sobre els recursos naturals. “Afecta el cost de la vida, els nostres hàbits, els nostres costums i les nostres comunitats”, assenyala.

Si [augmentar la categoria dels hotels] era una aposta per rebre menys turisme de masses i de borratxera, podia semblar positiva, però no vam preveure els impactes col·laterals

Hazel Morgan — Presidenta d'Amics de la Terra a Eivissa

Roselló, vicepresident de la CAEB a les Pitiüses, considera que les classes mitjanes i treballadores continuen veient les illes com una destinació atractiva. Dos terços de la planta hotelera d’Eivissa són d’hotels de tres i quatre estrelles, tot i que les diferències entre aquestes categories, assenyala, poden ser “més una qüestió de grau que no pas de fons”. “Els hotels de tres estrelles també ofereixen qualitat i també han evolucionat i millorat molt”, assegura. El vicepresident de la patronal balear considera que hi ha prou oferta per a tothom i que no tenen constància que “ningú es quedi sense vacances per no disposar d’una oferta determinada”. “Aquesta reducció del nombre d’establiments de tres estrelles forma part de l’evolució natural de les coses”, argumenta.

La Confederació d'Associacions Empresarials de les Balears considera que les classes mitjanes i treballadores continuen tenint cabuda a l'illa: ‘Ningú no es queda sense vacances per no disposar d'una oferta determinada’

En la mateixa línia, Costa afirma que la manera de viatjar de les famílies “ha canviat perquè els models també ho han fet en aquests darrers vint anys”. Per això, la patronal hotelera valora “molt positivament l’aposta per la qualitat i l’excel·lència” que ha guiat la inversió en molts projectes hotelers d’Eivissa i Formentera, perquè “contribueix a reforçar la competitivitat de la destinació i a millorar l’experiència dels nostres visitants”.

Les grans obertures d'hotels

A partir de l’any 2015, l’illa avança en el procés d’elitització hotelera. Si anys abans s’havien inaugurat l’Ushuaïa, així com dos hotels Grand Palladium el 2014, els Matutes obren un altre Grand Palladium Hotel el 2015. L’any següent s’inauguren el One Ibiza Suites i el Gran Hotel Montesol; el 2017, l’Insotel Tarida; el 2018, el Nobu Hotel i el 7Pines Resort, i el 2019, el Bless. A Formentera, el primer hotel cinc estrelles es va inaugurar en 2019 sota el nom de Five Flowers Hotel. Des de 2025, està integrat en el grup Meliá. Aquesta reorientació del sector cap al segment del luxe continuarà els anys següents, i el 2020 serà un any clau, especialment delicat per al sector a causa de la pandèmia del coronavirus.

En aquest context, el segon Govern progressista de Francina Armengol va aprovar la Llei 2/2020, de 15 d’octubre, de mesures urgents i extraordinàries per impulsar l’activitat econòmica i simplificar els tràmits administratius. La consellera d’Hisenda i Relacions Exteriors era Rosario Sánchez. En l’article 7, dedicat als incentius per a la millora dels establiments turístics, la llei promovia que els establiments poguessin presentar projectes per augmentar-ne la qualitat i la categoria.

Aquests projectes quedaven excepcionalment exclosos del compliment dels paràmetres de planejament territorial i urbanístic que, en condicions normals, n’haurien impedit l’execució. A més, l’article preveia expressament que les obres de modernització tinguessin com a objectiu l’augment de categoria de l’establiment. Per aconseguir-ho, només s’exigia la presentació d’una autoavaluació que acredités que l’hotel resultant assoliria la nova categoria superior. Per tant, la llei va proporcionar un marc legal excepcional que va permetre als hotelers elevar la categoria dels seus establiments superant les restriccions urbanístiques prèvies i amb uns tràmits administratius molt més àgils.

Amb el Govern de Francina Armengol, la llei va proporcionar un marc legal excepcional que va permetre als hotelers elevar la categoria dels seus establiments superant les restriccions urbanístiques prèvies i amb uns tràmits administratius molt més àgils

Durant aquests anys es van dur a terme diversos projectes de reforma i noves obertures d’hotels de cinc estrelles o de cinc estrelles gran luxe. El Mongibello, el 2020; l’OKU Ibiza, l’OKU Ibiza (II), el Six Senses, el The Standard (I) i el The Standard (II), el 2021, i el TRS Hotel Ibiza (I) i el TRS Hotel Ibiza (II), el 2022. En els darrers tres anys, el procés ha continuat amb deu establiments hotelers de luxe més a Eivissa.

Finalment, es va aprovar la Llei 3/2022, de 15 de juny, de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme, amb l’objectiu d’implantar l’economia circular, impulsada per la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball. El conseller era Iago Negueruela. Entre les mesures positives, la norma inclou l’obligació que els hotels instal·lin llits elevables per facilitar la feina de les cambreres de pis; estableix que els establiments turístics consumeixin un percentatge mínim —entre el 3% i el 5%, segons la categoria— de producte local, i fomenta la descarbonització exigint la substitució de les instal·lacions de calefacció de fueloil o gasoil per alternatives més netes. A més, introdueix plans de circularitat per reduir el malbaratament d’aliments i el consum de recursos naturals. Des d’una perspectiva més crítica, Blázquez observa que, després de l’aplicació d’aquesta normativa, no hi ha hagut un decreixement real.

El repte de les institucions de les Illes en els pròxims anys és, precisament, definir quina serà la seva política turística tenint en compte la capacitat de càrrega real de cada territori –en funció de la seva dimensió i de la pressió sobre els recursos naturals i hídrics–; la relació entre la gentrificació turística i l’especulació immobiliària, i la manera d’equilibrar l’economia turística –principal suport econòmic de la ciutadania balear– amb l’impacte social i territorial, en unes illes on cada dia és més difícil viure perquè el preu de l’habitatge –i el cost de la vida– no para d’augmentar.

Mientras los residentes y los agentes sociales debaten sobre cómo hacer frente a la saturación y al consumo de recursos que provoca el turismo masivo en el archipiélago balear, la industria turística, gracias a diferentes leyes aprobadas por gobiernos de distintos colores políticos, ha hecho una apuesta clara por el turismo de calidad y de alto nivel adquisitivo, que desplaza a la clase media, pero que permite contener la llegada de más visitantes. Una alternativa que no convence a las entidades ecologistas y del tercer sector, que apuestan por un progresivo “decrecimiento”, así como por una economía menos dependiente del turismo, pero que es toda una realidad.

Eivissa y Formentera son dos ejemplos claros de cómo las Islas han orientado su modelo turístico hacia el lujo. En el caso de la mayor de las Pitiüses, el sector hotelero se ha orientado mayoritariamente hacia la subida de categoría de los establecimientos, que ya suma veinticuatro de cinco estrellas y otros ocho de cinco estrellas gran lujo, según datos del Consell d'Eivissa. En el año 2024, según el Instituto de Estadística de las Islas Baleares (IBESTAT), 46 de los 129 hoteles de la isla eran de cuatro estrellas o cuatro estrellas superior, casi un 38% de la planta hotelera. Formentera, por su parte, ha triplicado el número de hoteles desde 2004 a 2024 y un tercio de ellos son de cuatro estrellas, según el IBESTAT.

Tras la crisis económica de 2008, tanto gobiernos autonómicos progresistas como conservadores aprobaron decretos o modificaciones legislativas que promovieron la subida de categoría de los establecimientos, que se fueron orientando hacia el lujo. El pistoletazo de salida lo dieron el Aguas de Ibiza e Ibiza Gran Hotel en 2008. Más tarde, en 2011, Ushuaïa, la joya de la corona del imperio de los Matutes.

Bajo el Govern progresista de Francesc Antich (2003-2011), se aprobó el Decreto Ley 1/2009, de 30 de enero, de medidas urgentes para el impulso de la inversión en las Illes Balears. El conseller de Turismo era el conservador Miquel Nadal, de la extinta Unió Mallorquina. En la siguiente legislatura, con el Govern conservador de José Ramón Bauzá (2011-2015), se hizo una modificación de la ley turística balear siendo Carlos Delgado el conseller del ramo. La salida escogida a la recesión económica en Balears fue una apuesta por la subida de categoría de los hoteles, así como por el lujo. En palabras de Macià Blázquez, catedrático en Geografía de la Universitat de les Illes Balears (UIB), hubo una “una reconversión”. “Una mejora de la calidad de la oferta que tiende a la elitización” con el objetivo de “atraer capitales y dar mayores tasas de beneficio a los inversores”.

“Lo que está pasando es que Eivissa se está equiparando a otras zonas turísticas de España”, valora Maria Costa, presidenta de la Federación Hotelera d’Eivissa i Formentera (FEHIF). Costa reconoce que antes había más hoteles de dos y tres estrellas y que ahora el sector se ha orientado hacia la calidad y los establecimientos de cuatro y cinco. Esta transformación ha conllevado un cambio en zonas turísticas tradicionalmente orientadas al turismo familiar, con precios asequibles.

Es Canar, ejemplo paradigmático

Es el caso, por ejemplo, de Es Canar (un antiguo diseminado reconvertido en núcleo turístico), que también está virando hacia el lujo. “Era una zona bastante normalita, con souvenirs, bares, restaurantes, servicios de playa, hoteles, hostales y apartamentos”, explica Maurici Cuesta, geógrafo y experto en turismo de las Pitiüses. “Ahora ha cambiado de escala, con muchos establecimientos reconvertidos o con nuevos nombres para adaptarse a otros tipos de turismo”, añade. La presidenta de la patronal hotelera de las Pitiüses, en cambio, considera que “sigue habiendo espacio para las familias en Eivissa”. “Aunque sí es verdad que se ha reducido porque ha crecido la otra parte del sector, de cuatro y cinco estrellas”, añade.

En esta primera fase de la temporada turística, la valoración que hace la patronal es “positiva”. Sitúa la ocupación media en las Pitiüses en el mes de junio en el 85,5%, con una mejora de algo más de medio punto porcentual respecto al mismo mes del año pasado. Además, las previsiones para el resto del mes de julio, así como agosto, septiembre y octubre son también “positivas”. La presidenta de FEHIF, no obstante, prefiere ser prudente debido a los “posibles cambios en los mercados emisores y al contexto económico general”. El último hotel de cinco estrellas se inauguró en junio de este año, frente a Platja d’en Bossa. Es el Bless The Site Ibiza, también creado por Palladium Hotel Group, de los Matutes. Platja d’en Bossa es también uno de los epicentros del ocio de la isla, donde se ubican varias de las discotecas más importantes.

El Bless The Site Ibiza, de la familia Matutes, es el último hotel de cinco estrellas, inaugurado en junio de este año

En la misma línea, la CAEB (Confederación de Asociaciones Empresariales de Baleares) coincide en que la temporada ha empezado “francamente bien”. José Antonio Roselló, vicepresidente de la patronal en Eivissa y Formentera, reconoce que al principio hubo “una situación dispar como consecuencia de la fecha de la Semana Santa”. “Pero, aparte de esto, las sensaciones han sido buenas”, aclara. Consultado sobre la evolución turística de las Pitiüses, en relación al aumento de la categoría de los hoteles, argumenta que “se corresponde con la política que ya se inició años atrás en el conjunto de Baleares, cuyo objetivo era y es aumentar la calidad”. El vicepresidente de la CAEB analiza que se trata de un fenómeno “que se corresponde con el cambio de la demanda y la sociedad”.

“Conforme las nuevas generaciones han ido entrando en el mercado como demandantes, la exigencia de mayores estándares de calidad ha sido frecuente”, insiste. Roselló cree que también tiene que ver con el fenómeno –estamos inmersos en la era de Instagram y TikTok– de la imagen, cada vez “más presente en nuestras sociedades”. En definitiva, según el vicepresidente de la patronal balear, el aumento de la calidad “ha ido en consonancia con las exigencias de la demanda”.

“Los hoteleros son los beneficiados”

Otras voces, en cambio, son más críticas con este modelo, como es el caso de las entidades ecologistas. “Los legisladores sabían lo que estaba haciendo y creo que fue una estrategia diseñada para cambiar el modelo que tuvimos antes”, explica Hazel Morgan, presidenta de Amics de la Terra en Eivissa. La portavoz de los ecologistas cree que la conversión hacia un modelo más orientado hacia el lujo beneficia “directamente a los hoteleros”. En su opinión, esta transformación se hizo sin que hubiera un debate social en torno al cambio de modelo.

Morgan cree que la elitización del sector hotelero ha afectado también a otras empresas turísticas, como los bares y restaurantes, que en algunos casos se han adaptado a la conversión. “Si fue una apuesta para recibir menos turismo de masas y borrachera, puede haber parecido positivo, pero los impactos colaterales no los vimos venir”, valora. Así, los ecologistas apuestan por un modelo “respetuoso, independientemente de su aportación económica a la isla”. A su juicio, el actual es “totalmente insostenible” debido a que se pondría en peligro la capacidad de carga y las infraestructuras públicas, además de que hay mucha presión sobre los espacios naturales terrestres y marinos, así como sobre los recursos naturales. “Afecta a los costes de vida, a nuestros hábitos, costumbres y comunidades”, apunta.

Si [subir la categoría de los hoteles] fue una apuesta para recibir menos turismo de masas y borrachera, puede haber parecido positivo, pero los impactos colaterales no los vimos venir

Hazel Morgan — Presidenta de Amics de la Terra en Eivissa

Roselló, vicepresidente de CAEB en las Pitiüses, cree que las clases medias y trabajadoras siguen considerando las islas un destino atractivo. Dos tercios de la planta hotelera son de tres y cuatro estrellas en Eivissa, aunque las diferencias entre estas categorías, señala, pueden ser “una cuestión de grado más que de fondo”. “Las tres estrellas también se mueven dentro de la calidad y también han evolucionado y mejorado mucho”, asegura. El vicepresidente de la patronal balear considera que hay suficiente oferta para todos y que no hay constancia de que “nadie se quede sin vacaciones por no tener una oferta determinada”. “Esta caída del número de los establecimientos de tres estrellas está en la evolución natural de las cosas”, argumenta.

La Confederación de Asociaciones Empresariales de Baleares considera que las clases medias y trabajadoras siguen teniendo cabida en la isla: 'Nadie se queda sin vacaciones por no tener una oferta determinada'

En la misma línea, Costa afirma que la forma de viajar de las familias “ha cambiado porque los modelos también lo han hecho en estos 20 años”. Por ello, la patronal hotelera valora “muy positivamente la apuesta por la calidad y la excelencia” que ha guiado la inversión en muchos proyectos hoteleros de Eivissa y Formentera porque “contribuye a reforzar la competitividad del destino y a mejorar la experiencia de nuestros visitantes”.

Las grandes aperturas de hoteles

A partir del año 2015 la isla avanza en el proceso de elitización hotelera. Si años atrás se había inaugurado Ushuaïa, así como dos Grand Palladium en 2014, los Matutes abren otro Grand Hotel Palladium en 2015. Al siguiente lo hacen el One Ibiza Suites y el Gran Hotel Montesol; en 2017, el Insotel Tarida y Nobu Hotel en 2018, el 7Pines Resort en 2018 y el Bless en 2019. En Formentera, el primer hotel cinco estrellas se inauguró en 2019 bajo el nombre de Five Flowers Hotel. Desde 2025, está integrado en el grupo Meliá. Esta reorientación del sector hacia el segmento del lujo seguirá en los años siguientes, siendo clave el 2020, año especialmente sensible para el sector debido a la pandemia de coronavirus.

El segundo Ejecutivo progresista de Francina Armengol aprobó en ese contexto la Ley 2/2020, de 15 de octubre, de medidas urgentes y extraordinarias para el impulso de la actividad económica y la simplificación administrativa. La consellera de Hacienda y Relaciones Exteriores era Rosario Sánchez. En su artículo 7, de incentivos para la mejora de los establecimientos turísticos, la ley impulsaba que los establecimientos pudieran presentar proyectos para subir su calidad y categoría.

Estos proyectos quedaban excepcionalmente excluidos del cumplimiento de parámetros de planeamiento territorial y urbanístico que normalmente impedirían su ejecución. Además, el artículo preveía expresamente que las obras de modernización tuvieran por objeto el aumento de categoría del establecimiento. Para ello, solo se exigía presentar una autoevaluación acreditativa de que el hotel resultante alcanzaría la nueva categoría superior. Por tanto, la ley proporcionó un marco legal excepcional que permitió a los hoteleros elevar la categoría de sus establecimientos superando restricciones urbanísticas previas y con trámites administrativos mucho más ágiles.

Con el Ejecutivo de Francina Armengol, la ley proporcionó un marco legal excepcional que permitió a los hoteleros elevar la categoría de sus establecimientos superando restricciones urbanísticas previas y con trámites administrativos mucho más ágiles

En estos años hubo varios proyectos de reforma y nuevas aperturas de hoteles cinco estrellas o cinco estrellas gran lujo. Mongibello, en 2020; OKU Ibiza, OKU Ibiza (II), Six Senses, The Standard (I) y The Standard (II), en 2021, y TRS Hotel Ibiza (I) y TRS Hotel Ibiza (II), en 2022. En los últimos tres años el proceso ha continuado con otros diez establecimientos hoteleros de lujo en Eivissa.

Por último, se aprobó la Ley 3/2022, de 15 de junio, de medidas urgentes para la sostenibilidad y la circularidad del turismo, para implementar la economía circular, impulsada por la Conselleria de Modelo Económico, Turismo y Trabajo. El conseller era Iago Negueruela. Entre las medidas positivas, incluye la obligación de los hoteles de instalar camas elevables para facilitar el trabajo de las camareras de piso; establece la obligación de que los establecimientos turísticos consuman un porcentaje mínimo –entre el 3 y el 5%, según la categoría– de producto local y fomenta la descarbonización al exigir la sustitución de instalaciones de calefacción de fueloil o gasóleo por alternativas más limpias. Además, introduce planes de circularidad para reducir el desperdicio de alimentos y el consumo de recursos naturales. Desde una perspectiva más crítica, Blázquez observa que no hay un decrecimiento real tras la implementación de esta normativa.

El reto de las instituciones de las Islas en los próximos años está, precisamente, en fijar cuál será su política turística teniendo en cuenta la capacidad de carga real de cada territorio –en función de su tamaño y de la presión sobre sus recursos naturales e hídricos–; la relación entre la gentrificación turística y la especulación inmobiliaria, y en cómo equilibrar la economía turística –sustento principal y mayoritario de la ciudadanía balear– con el impacto social y territorial, en unas islas en las que cada día es más difícil vivir debido a que los precios de la vivienda –y de la vida– son cada vez más caros.

El calendari de festes d'Eivissa comença l'1 de juny i acaba a finals d'octubre. En aquesta franja temporal, és fàcil trobar a l'illa qualsevol tipus d'esdeveniment on ingerir alcohol mentre a les orelles retruny música electrònica. No només a les discoteques tradicionals, sinó també en alta mar, on les party boats porten almenys una dècada irrompent en la calma mediterrània malgrat les crítiques dels veïns i les denúncies del sector de l'oci nocturn. Els empresaris han protestat per un tracte desigual respecte a les discoteques convencionals i reclamen a les administracions, una vegada més, que hi posin fre.

La pàgina que ofereix activitats a les Pitiüses, Ibiza Spotlight, una de les més consolidades que recull aquest tipus de serveis, ofereix cada dia de la setmana viatges en aquest tipus de catamarans, al llarg de tota la temporada turística, a l'hora de la posta de sol. Els punts per embarcar, ben arreglats, en un d'aquests vaixells que prometen quatre hores d'experiència idíl·lica són el port de Sant Antoni i Platja d'en Bossa, amb opció d'escollir entre diverses companyies.

“Primer per terra (en una festa prèvia al costat de la piscina) i més tard per mar, barreja't amb altres festers afins cada dilluns, divendres i diumenge des de Platja d'en Bossa”, ven un dels anuncis. I afegeix: “Tu i la resta d'assistents creareu vincles mentre compartiu una pista de ball flotant sobre les tranquil·les aigües del Mediterrani”. Tot això va acompanyat d'una barra lliure de cervesa, sangria i altres begudes durant les tres hores de navegació.

Una d'aquestes empreses, que opera des de la primera d'aquestes dues zones, dona a més la possibilitat d'afegir, com a extra, una entrada oberta per anar a O Beach —un híbrid entre discoteca i beach club amb espectacles inclosos situat a la badia de Sant Antoni—, que la iniciativa ecologista Salvem Sa Badia ha denunciat recentment a l'Ajuntament per contaminar amb plàstics i serpentines la platja veïna de s'Arenal. Des d'O Beach rebutgen fer declaracions al respecte a elDiario.es.

El pack també inclou l'accés qualsevol nit a escollir pel visitant a Amnesia, situada en el mateix terme municipal. El ventall és encara més ampli: una altra companyia ofereix una excursió per arribar fins a la paradisíaca Formentera sense necessitat de desaprofitar cap moment de festa per 180 euros en una excursió que dura des de dos quarts d'onze del matí fins a les nou del vespre. La resta de tiquets van dels 50 als 90 euros per un passeig marítim de quatre hores, en funció de l'experiència.

Un dels anuncis, que ofereix barra lliure durant les tres hores de navegació, assegura: 'Primer per terra (en una festa prèvia al costat de la piscina) i més tard per mar, barreja't amb altres festers afins tots els dilluns, divendres i diumenges des de Platja d'en Bossa. Tu i la resta d'assistents creareu vincles mentre compartiu una pista de ball flotant sobre les tranquil·les aigües del Mediterrani'

Una batalla institucional

L'alcalde de la ciutat d'Eivissa, Rafael Triguero, va traslladar la seva preocupació per la situació de les party boats el mes d'octubre passat durant una reunió mantinguda amb la Marina Mercant —amb competències sobre seguretat, navegació i ordenació del trànsit marítim— per intentar limitar l'activitat d'aquestes embarcacions. El primer edil va puntualitzar que es tracta de barques autoritzades per fer excursions marítimes, però no “festes al seu interior”.

Per tant, no existeix una llicència específica per a aquesta activitat, sinó que les embarcacions dedicades a aquesta activitat han d'estar inscrites al Registre Insular d'Empreses, Activitats i Establiments Turístics del Consell d'Eivissa; un registre públic que es pot consultar al web oficial de la institució i on actualment només apareixen onze embarcacions. La Conselleria de Turisme del Govern també té potestat per concedir aquestes llicències.

Dels cinc ajuntaments de l'illa, tan sols l'Ajuntament de Sant Antoni tindria competències per sancionar aquest tipus d'activitats a través del Decret d'Excessos (ara, Decret pel turisme responsable i la millora de la qualitat de les zones turístiques, des de la modificació de 2024), en tractar-se de l'únic terme municipal d'Eivissa que es troba dins d'aquesta normativa.

Mitjançant aquesta modificació va quedar prohibit el consum de begudes alcohòliques a la via pública i a les embarcacions amb festes o esdeveniments multitudinaris; així com la venda d'alcohol a bord. Tanmateix, aquest tipus de serveis es continuen promocionant.

Únicament l'Ajuntament de Sant Antoni té competències per sancionar aquest tipus d'activitats a través del Decret d'Excessos. Les embarcacions han d'estar inscrites al Registre Insular d'Empreses, Activitats i Establiments Turístics del Consell d'Eivissa, on només apareixen onze embarcacions

Model turístic d'excessos

El desenvolupament d'aquestes experiències al litoral eivissenc forma part d'un turisme d'excessos que s'està intentant deixar de banda sense aconseguir-ho. De fet, els dos principals punts de sortida d'aquest tipus d'embarcacions —Sant Antoni i Platja d'en Bossa— són els més entregats des de fa dècades a aquest model turístic.

En el cas de Platja d'en Bossa —on hi ha les discoteques Hï i Ushuaïa—, la primera línia de platja està cada vegada més plena de beach clubs elitistes per passar-hi el dia. El creixement de la zona va enlairar-se, encara més, amb l'obertura de la discoteca diürna i a l'aire lliure propietat de la família Matutes. El seu escenari acull estiu rere estiu artistes internacionals com Ozuna, Martin Garrix o Dimitri Vegas & Like Mike i les entrades superen en temporada alta els cent euros per persona.

El nou format hotel-discoteca que suposa Ushuaïa (inaugurat el 2011) va significar una revolució de l'oci a Eivissa i durant uns anys aquest nou model va conviure amb sessions de dj's al capvespre a la platja, en xibius com Bora Bora. Tot i no ser un entorn protegit, sí que és una de les zones recreatives més properes a l'aeroport i al Parc Natural de ses Salines, situat a només sis quilòmetres i deu minuts amb cotxe, encara que no per això ha deixat d'explotar-se.

El problema de les party boats no és nou ni en aquesta part del litoral ni tampoc a Sant Antoni, on tot just estrenada la tarda el paisatge comença a incorporar grups de turistes, la majoria britànics, vestits a l'estil resort wear i preparats per pujar a una de les embarcacions de les infinites companyies que ofereixen aquest servei.

La demanda d'aquest tipus de turisme impedeix en horari nocturn el descans dels veïns del nucli antic i els seus voltants, perquè quan baixen de l'embarcació la festa no cessa, sinó que continua als bars de la badia o al històric West End, una mena de meca de l'oci nocturn del poble. El regidor del municipi, Marcos Serra, va intentar en va reformular aquesta artèria principal amb l'obra d'art horitzontal d'Okuda batejada com a ‘Arcoíris Infinito’, sense que de moment l'acció política hagi donat resultats.

La demanda d'aquest tipus de turisme impedeix en horari nocturn el descans dels veïns del nucli antic i els seus voltants, perquè quan baixen de l'embarcació la festa no cessa, sinó que continua als bars de la badia o a l'històric West End

Un oci descontrolat

Les party boats a Sant Antoni les promocionen relacions públiques que reparteixen flyers al passeig marítim. Tot i així, els punts de venda de tiquets ocupen bona part del port. D'aquest en surten altres embarcacions cap a les cales més populars de Sant Josep —municipi limítrof—, com Cala Bassa, Cala Tarida o Cala Comte, totes elles massificades en temporada alta.

La Conselleria de la Mar ha aclarit que en el cas de les party boats, per poder comercialitzar-se, han de comptar amb una autorització, ja que no es tracta d'una activitat lliure ni que pugui desenvolupar-se al marge dels permisos sectorials exigits. Respecte a la venda de menjar i beguda a bord, només pot autoritzar-se en embarcacions habilitades per a això, com les anomenades golondrines de llista segona.

A més, quan l'activitat inclou entreteniment a bord, ha de comptar amb l'autorització o etiqueta específica d'‘Excursió amb Entreteniment’, l'expedició de la qual correspon al Consell competent. És a dir, el servei ha de disposar de l'autorització turística corresponent i, a més, complir els permisos vinculats a l'activitat que desenvolupen a bord, especialment si inclouen aquests serveis d'oci.

Les party boats no estan prohibides, però han de comptar amb diferents autoritzacions, entre elles, per vendre menjar i beguda a bord

“Discotèques flotants”

L'Associació Empresarial d'Oci Nocturn d'Eivissa (AEON) ha reclamat recentment al Govern, al Consell d'Eivissa i als diferents ajuntaments que regulin aquestes “discoteques flotants”, a les quals acusa d'operar sense estar sotmeses a les mateixes exigències legals que els locals d'oci.

La patronal sosté que aquestes embarcacions generen una competència deslleial en oferir música, barra, restauració i festes a bord sense complir, segons denuncia, les mateixes obligacions en matèria de llicències, seguretat, aforaments, fiscalitat o inspeccions.

L'AEON —constituïda per actuar contra aquest nou model d'oci que va néixer i va créixer a l'empara de la Llei turística de 2012, que demanen que es modifiqui— també ha retret a les administracions que no s'hagi desenvolupat la regulació que es van comprometre a impulsar.

A més, ha recordat l'impacte d'aquestes festes sobre la convivència veïnal, la contaminació acústica, la seguretat i el medi ambient. En el cas de Platja d'en Bossa, Hazel Morgan, portaveu d'Amics de la Terra, reconeix que a l'àrea externa del Parc Natural “ja no queda gaire rastre de vida”, mentre que en el cas de la badia de Portmany, on sí que queda posidònia viva, el fondeig és el que més preocupa.

Però el problema és que aquestes embarcacions arriben, des d'allà, fins a zones protegides com es Vedrà, on s'han percebut restes de brossa derivades de l'activitat d'aquestes embarcacions, com gots de plàstic; això és el que té “més impacte”, lamenta.

Algunes reflexions surten de les entranyes.

–Els fills dels immigrants andalusos a Eivissa no existim culturalment.

Josep Morella Miranda pronuncia la frase des de la terrassa del Tàmesi. Aquest pub és un dels sis que es concentren en els quatre carrers que van ser el nucli antic de Sant Antoni de Portmany, la badia on va desembarcar el turisme a l'illa més turística del Mediterrani. Un tsunami que ho va canviar tot en tot just dues dècades. Fins i tot el nom d'aquell barri. Els veïns deixaven el seu lloc als estiuejants britànics; sa Raval es convertia en el West End. El mateix títol que Morella va triar per al llibre que el va convertir en un “conegut escriptor desconegut”.

El missatge de West End continua sent pioner sis anys després de la seva publicació. Quan Morella es va asseure a escriure, es va sorprendre de la poca literatura que existia sobre el boom turístic a les Illes Balears. Explicada, és clar, des dels ulls de qui van deixar la dalla per agafar la safata: els treballadors que van arribar des del terç sud de la Península Ibèrica. Peninsulars per als menorquins, forasters per als mallorquins, murcians per als eivissencs. Estranys en un paradís que s'acabava de posar de moda. Com la seva família materna.

“Si per a alguna cosa serveix una novel·la és per donar existència a les coses que nomena. Catalunya, per exemple, és una societat molt més porosa que qualsevol societat insular i, allà, els xarnegos fa molt de temps que es narren. A més d'estrelles de la música, hi ha novel·listes, directors i guionistes de cinema, fotògrafs que han utilitzat les seves obres per explicar-se a si mateixos. Aquí, per diverses circumstàncies, això no ha començat a ocórrer fins fa molt poc. Encara ens queda molt per poder escriure alguna cosa tan potent com l'obra de Brigitte Vasallo. Però una cosa que tinc clara és que, si no ens historiem nosaltres mateixos, no vindrà algú de fora a explicar la nostra història”, diu Morella.

Catalunya és una societat molt més porosa que qualsevol societat insular i, allà, els charnegos fa molt de temps que es narren. Aquí, per diverses circumstàncies, això no ha començat a passar fins fa molt poc

José Morella Miranda — Escriptor

El recorregut de West End és rocambolesc i –encara– no ha acabat. El 2019, va guanyar el Café Gijón, un dels premis més prestigiosos i més ben dotats de la literatura espanyola (descomptant els que convoca Planeta o Aena); es va publicar en una editorial tan interessant com Siruela (El infinito en un junco, La península de las casas vacías...); tot una premi Cervantes com Elena Poniatowska li va dedicar un afalac per emmarcar: “Està escrita amb senzillesa poètica, la seva antisolemnitat és una lliçó a seguir”; potser s'ha llegit més a França que a l'illa que retrata; acaba de passar a la final del David Bellos, un premi de traducció a l'anglès que, en cas de guanyar-lo, podria obrir-li les portes dels mercats literaris del Regne Unit o els Estats Units. Però va arribar a les llibreries el febrer de 2020. Un desastre en l'àmbit promocional.

–Si no l'hagués atropellada el confinament, seria un long seller, un d'aquells llibres que venen de forma constant durant molt de temps?

–Primer hauria d'arribar a ser un venedor! [riu] Però el cop de fre de la pandèmia va ser difícil de portar –contesta l'escriptor– perquè una novel·la és un viatge llarg. Jo tard molt a acabar-les: he d'estar molt segur del que escric, sóc molt perfeccionista. No sé quan hauré venut, però m'ha donat moltes alegries i m'ha portat a llocs on no creia que arribaria mai. Entrar en una llibreria independent d'un poblet de Normandia i veure que allà hi ha persones que han llegit la teva novel·la i tenen ganes de comentar-te què els ha semblat és una cosa difícil d'explicar.

West End no es va poder presentar al West End fins al setembre de 2024. Com que ja no queden llibreries a Sant Antoni, la xerrada es va celebrar a Los Gatos, un antic celler que aleshores era la seu de l'associació cultural que va organitzar l'acte. Un polític nacional –Juanjo Ferrer, senador pitiús per una candidatura unitària d'esquerres– el va moderar, però cap polític local –a l'ajuntament i al Consell Insular governa amb majoria absoluta el PP– hi va assistir.

–És clar que m'hagués agradat que alguna de les persones que dirigeixen o representen la cultura eivissenca s'hagués acostat o m'hagués trucat per telèfon, no t'ho negaré –diu Morella.

–Van ignorar la novel·la perquè no santifica el turisme? El relat oficial descriu els anys del boom com un període en què els eivissencs van mostrar el seu costat més hospitalari. Molt rarament, però, esmenta els milers de migrants que van arribar a l'illa per aixecar la indústria turística.

–Veig moltes queixes respecte al turisme i la meva visió és molt ambivalent. [Fa una pausa] És molt humana la contradicció que ens irriti el que ens dóna de menjar, queixar-se del tipus de turisme que tenim a Sant Antoni mentre vivim, indirectament, de les borratxeres i les drogues. L'esquerra, quan és molt de saló, pot sostenir posicions més arriscades perquè no es juga tant. Òbviament em fa por el capitalisme voraç. Vaig ser el primer universitari de la família, en ser el cosí gran, però després altres membres de la meva família han pogut estudiar i no viuen millor que els seus pares. Des de Barcelona veig com per a la generació dels meus nebots, o del meu germà petit, que en té trenta-tres, la tensió immobiliària és brutal. La boca de l'embut es fa cada dia més estreta: qui no sigui fill o net de persones que hagin pogut aplegar una certa quantitat de propietats ha de marxar de l'illa. Això és terrible perquè no era així. Els nostres van venir aquí per sobreviure, per treballar, i ho van aconseguir. Per això, West End, encara que expliqui coses molt dures i no edulcori realitats, està escrita des de l'afecte, no des de la ràbia.

Veig moltes queixes respecte al turisme i la meva visió és molt ambivalent. [Fa una pausa] És molt humana la contradicció que ens irriti el que ens dona de menjar, queixar-nos del tipus de turisme que tenim a Sant Antoni mentre vivim, indirectament, de les borratxeres i les drogues

José Morella Miranda — Escriptor

Una història de migrants

Rute, al sud de Còrdova. Una tardor de mitjans dels seixanta. Una dona adulta, una noia i un noi al voltant d'un home madur. El patriarca té cinquanta i escaig, però les feines del camp l'han envellit prematurament. Com tants altres jornalers d'aquell poble de cases blanques que fan costat a la Serralada Subbètica. L'esposa i els fills deixen damunt la taula un feix de bitllets. El pare mai no ha vist tantes pessetes juntes. Col·lapsa. En només uns mesos pencant de sol a sol –fer llits, servir menjars– en un hotel de la Costa Brava, els seus familiars han reunit molts més diners del que guanyaria ell desllomant-se –varejar olives, collir olives– durant anys. Mentre ell es quedava guardant la filla i el fill petits, els grans i la seva dona l'han avançat per l'esquerra. L'atzar està tirat. La primavera següent, tots marxaran a Eivissa.

“Aquesta és una de les històries que, com si fos una ràdio que tens de fons, vaig sentir explicar a la meva mare durant anys”, explica Morella. “Per a mi, és una escena fundacional, el salt per escapar de la precarietat. Canvia per sempre el destí de la meva família i de centenars de milers de famílies a tot Espanya. El San Antonio que coneixem avui el van construir aquells homes i dones que van arribar per treballar als hotels, als bars i restaurants, a l'obra... Un món tan diferent que el meu avi mai no va arribar a entendre'l”.

La incomprensió de Nicomedes Miranda envers el destí al qual l'havien portat a la força li va donar al seu net un fil. El seu avi era bipolar. La família d'aquell immigrant, per tant, arrossegava un tabú, aleshores, encara més silenciat que en l'actualitat. Els bojos causaven vergonya. Morella no es va conformar a escriure una història dels seus. Com ja havia fet en les seves novel·les anteriors, va barrejar el particular amb el general, la crònica amb l'assaig. En llegir West End, digressions sobre la psicoanàlisi de Freud o els inhumans tractaments de Vallejo-Nájera permeten al lector entendre què li passava al seu avi i com l'havien fet patir als manicomis on el van internar quan a la mili va tenir els seus primers brots esquizofrènics. L'únic tractament era la reclusió al domicili. Si no es veu, el problema no existeix.

I, després, hi ha els secundaris amb què l'escriptor va acabar de pintar el paisatge “d'un territori verge on tot semblava possible perquè, en certa manera, ho era; en acabat va arribar el capitalisme i ho va ordenar. En ordre de beneficis, és clar”. West End va més enllà de les paelles i els biquinis, de les pintes de cervesa i les excursions en barca, dels taxis que s'amunteguen a la porta de cofurnes transformades en discoteques. De la Mediterrània feliç quan escalfa el sol. El mite de l'hedonisme eivissenc apareix sense perfums ni maquillatges a la novel·la.

Alcaldes posseïts per la febre de l'or i entregats al tripijoc de l'especulació. Funcionaris judicials condemnats a no administrar justícia. Consellers britànics que fugen d'una illa que s'ha reencarnat en Gomorra. Un bon metge que, avorrit de lucrar-se amb els parts de lesions que causen les nits d'embriaguesa, es deixa seduir per les pseudociències. Un gurú holandès que està a punt de convèncer-lo perquè es deixi perforar el crani amb la promesa de fer-li veure la llum. Els personatges d'aquest fresc tardofranquista estaven basats en fets reals. Molts naixien de l'anecdotari que el pare del novel·lista portava a casa després de passar la nit a la guàrdia de la policia local: “Ell va ser el primer municipal que hi va haver al poble; fins i tot aquesta professió se la van haver d'inventar perquè, abans del turisme, no en feia falta”.

Una llar bilingüe

Els Morella no eren del sud espanyol, sinó de Tàrrega, Lleida. Un altre poble d'agricultors i ramaders. D'allà va marxar una dona a principis dels cinquanta per servir en una casa burgesa de Barcelona. Als seus dos fills bessons els va internar a la Llars Mundet. Un hospici gegantí en el qual es van perpetrar abusos de tota mena, fet que marcaria de per vida el caràcter de Morella pare, que va créixer i, molt jove, va saltar a Eivissa. No li va costar adaptar-se a l'illa. Podia entendre's amb els natius. Utilitzaven la mateixa llengua amb accents diferents. Tot un avantatge en un microcosmos que s'obria al món després de segles d'autarquia i autoabastament. El mateix català que parlava aquell policia municipal és el mateix que continua parlant el seu fill gran, nascut el 1972, fruit del seu matrimoni amb la Carmen, la filla de Nicomedes Miranda. Aquella família de peninsulars en què es barrejaven dues llengües era una anomalia en un poble que no deixava de créixer a la calor del turisme.

–Hi ha un moment a West End en què acompanyes la teva mare a comprar a un comerç i una comare li retreu: “Filla, que poc andalús que és el teu fill”.

–És que jo vaig ser un nen molt introvertit, tot per a dins. Això em feia estrany en la cultura que representava la meva mare; on tot és extraversió, el rar és voler estar sol per concentrar-te en el llibre que estàs llegint. Els immigrants peninsulars, sobretot els andalusos, tenien hiperpotenciat el record i els costums del seu poble. Jo he portat de visita parelles que han flipat. Assocíaven Eivissa a tots els tòpics de la festa i les discoteques, i en entrar a casa meva es trobaven...

–... un plató de Canal Sud.

–[riu] Una cosa així. Tinc una relació ambivalent amb els meus perquè, com un bon clan, abracen però ofeguen. Van respectar que fes preguntes per escriure aquella novel·la, però crec que els fa cert pudor aparèixer-hi.

Una societat segregada

Sant Antoni triplica la seva població entre 1960 i 1980, de 5.000 a 15.000 habitants. Els nous eivissencs són, majoritàriament, temporers que paren l'atur quan tanca l'hotel, que voten a Felip o Anguita a les generals, però no no s'immiscueixen massa en els assumptes de la política municipal, que pateixen amb el Betis i el Sevilla, que resen a la Verge del Rocío i no perden el deix perquè ningú els exigeix que aprenguin la llengua de l'illa on ja estan arrelant, obrint negocis propis, veient créixer els seus fills. L'empresariat local és qui reclama aquell terratrèmol demogràfic. Cal cobrir plantilles, donar servei als turistes, anar cada estiu a més.

Com el guàrdia de policia, els serveis públics es van improvisar per acollir els nouvinguts. El currículum acadèmic del mateix Morella dona fe d'això: va començar la Primària en un col·legi i la va acabar en un altre que s'acabava de construir, va començar la Secundària en un institut i la va acabar en un altre que s'acabava de construir. Allà coincidirà amb professors i professores –de Filosofia, d'Història…– que li parlaran de llibres que avivaran el desig de fugir d'una terra on, encara que la barreja fos inevitable, el mestissatge era mínim. “Quan, amb quinze o setze anys, surts de casa amb 200 pessetes a la butxaca i els teus amics, que ja viuen en una casa amb piscina, surten amb 2.000, és difícil mantenir aquestes relacions. A mi em va passar i, de forma inconscient, vaig deixar d'ajuntar-me amb algunes persones”, confessa Morella. Avui, la renda per càpita és un abisme encara més gran a Sant Antoni, un tros fonamental per entendre una illa en què la cinquena part de la població és pobra. Les segones i terceres generacions de llatinoamericans i magrebins exemplifiquen una divisió entre comunitats tan evident com profunda en un municipi que no ha deixat d'expandir-se: 28.000 habitants, 19.000 places turístiques legals.

Quan, amb quinze o setze anys, surts de casa amb 200 pessetes a la butxaca i els teus amics, que ja viuen en una casa amb piscina, surten amb 2.000, és difícil mantenir aquestes relacions. A mi em va passar i, de forma inconscient, vaig deixar d'ajuntar-me amb algunes persones

José Morella Miranda — Escriptor

L'escriptor diu:

–Jo vinc d'una classe social humil; una classe en la qual tots els passos ja estan traçats prèviament; votin a esquerra o dreta, les persones treballadores d'aquesta generació són conservadores: el poc que tenen cal conservar-ho. Potser en les altres classes també sigui així, però un coneix el camí que el seu entorn li demana explícitament que recorri. Quan tenia disset anys, el meu pare va arribar amb els papers perquè anés a Àvila a l'acadèmia de Policia Nacional. El disgust quan li vaig dir que no… va ser gran. Però més gran va ser quan, als dinou, vaig comunicar que anava a la universitat. “Doncs no et dono ni un duro”. Vaig poder estudiar gràcies a les beques dels governs socialistes de llavors i a què passava l'estiu treballant en un quiosquet de platja. Que estudiés una carrera de lletres, que em dediqués a escriure… per als meus pares era un risc. El risc de la pobresa de la qual ells havien fugit. Si vens d'una família d'advocats i els dius que vols dedicar-te a escriure, potser no els fa gràcia perquè pensaran que guanyaràs molts menys diners, però crec que, almenys, no els sonarà a xinès. Filòsofs com Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet expliquen molt bé com, en totes les famílies, hi ha d'haver un trànsfuga de classe.. Jo ho he estat a la meva família. Per a mi és un triomf publicar llibres i fer classes d'escriptura, que és del que visc. Potser, per això, quan vinc de visita a Sant Antoni no puc escriure una línia. Només escolto.

Que estudiés una carrera de lletres, que em dediqués a escriure... per als meus pares era un risc. El risc de la pobresa de la qual ells havien fugit. Filòsofs com Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet expliquen molt bé com, en totes les famílies, hi ha d'haver un trànsfuga de classe. Jo ho he estat a la meva família.

José Morella Miranda — Escriptor

–El teu pare va arribar a llegir West End?

–No, va morir el 2018, dos anys abans que es publiqués. Asuntos propios, la meva primera novel·la [semifinalista del Premi Herralde i publicada per Anagrama], sé que se la va llegir i que li va agradar, encara que, per descomptat, mai no em digués res.

Abans d'aixecar-se i perdre's pels carrers per on sortia de festa amb els seus amics a l'adolescència, Morella evocarà com un dels moments més feliços de la seva infància les nits d'estiu en què la seva mare, la seva germana i ell baixaven al passeig de Sant Antoni a menjar un cornet de patates fregides esperant que se'ls unís el seu pare si, amb sort, hi havia poc enrenou a la guàrdia. A la façana del pub hi ha estampats els segells commemoratius del Mundial d'Espanya. Als altaveus se senten els girs de Yes, Sir, I Can Boogie. Torna a ser 1982. Per un instant.

Algunas reflexiones salen de las entrañas: “Los hijos de los inmigrantes andaluces en Ibiza no existimos culturalmente”. José Morella Miranda pronuncia la frase desde la terraza del Támesis. Este pub es uno de los seis que se concentran en las cuatro calles que fueron el casco histórico de Sant Antoni de Portmany, la bahía donde desembarcó el turismo en la isla más turística del Mediterráneo. Un tsunami que lo cambió todo en apenas dos décadas. Hasta el nombre de aquel barrio. Los vecinos dejaban su sitio a los veraneantes británicos; sa Raval se convertía en el West End. El mismo título que Morella eligió para el libro que lo convirtió en un “conocido escritor desconocido”.

El mensaje de West End sigue siendo pionero seis años después de su publicación. Cuando Morella se sentó a escribir, se sorprendió de la poca literatura que existía sobre el boom turístico en las Illes Balears. Contada, claro, desde los ojos de quienes dejaron la azada para coger la bandeja: los trabajadores que llegaron desde el tercio sur de la Península Ibérica. Peninsulars para los menorquines, forasters para los mallorquines, murcianos para los ibicencos. Extraños en un paraíso que se acababa de poner de moda. Como su familia materna.

“Si para algo sirve una novela es para dar existencia a las cosas que nombra. Catalunya, por ejemplo, es una sociedad mucho más porosa que cualquier sociedad insular y, allí, los charnegos llevan mucho tiempo narrándose. Además de estrellas de la música, hay novelistas, directores y guionistas de cine, fotógrafos que han utilizado sus obras para explicarse a sí mismos. Aquí, por varias circunstancias, eso no ha empezado a ocurrir hasta hace muy poco. Todavía nos queda mucho para poder escribir algo tan potente como la obra de Brigitte Vasallo. Pero algo que tengo claro es que, si no nos historiamos nosotros mismos, no vendrá alguien de fuera a contar nuestra historia”, dice Morella.

Catalunya es una sociedad mucho más porosa que cualquier sociedad insular y, allí, los charnegos llevan mucho tiempo narrándose. Aquí, por varias circunstancias, eso no ha empezado a ocurrir hasta hace muy poco

José Morella Miranda — Escritor

El recorrido de West End es rocambolesco y –todavía– no ha terminado. En 2019, ganó el Café Gijón, uno de los premios más prestigiosos y mejor dotados de la literatura española (descontando los que convoca Planeta o Aena); se publicó en una editorial tan interesante como Siruela (El infinito en un junco, La península de las casas vacías...); toda una premio Cervantes como Elena Poniatowska le dedicó un piropo para enmarcar: “Está escrita con sencillez poética, su antisolemnidad es una lección a seguir”; quizás se haya leído más en Francia que en la isla que retrata; acaba de pasar a la final del David Bellos, un premio de traducción al inglés que, en caso de ganarlo, podría abrirle las puertas de los mercados literarios del Reino Unido o Estados Unidos. Pero llegó a las librerías en febrero de 2020. Un desastre a nivel promocional.

–¿Si no la hubiera atropellado el confinamiento, sería un long seller, uno de esos libros que venden de forma constante durante mucho tiempo?

–¡Primero tendría que llegar a ser un seller! [ríe] Pero el frenazo de la pandemia fue difícil de llevar –contesta el escritor– porque una novela es un viajazo. Yo tardo mucho en terminarlas: tengo que estar muy seguro de lo que escribo, soy muy perfeccionista. No sé cuánto habrá vendido, pero me ha dado muchas alegrías y me ha llevado a sitios donde no creía que llegara nunca. Entrar en una librería independiente de un pueblecito de Normandía y ver que ahí hay personas que han leído tu novela y tienen ganas de comentarte qué les ha parecido es algo difícil de explicar.

West End no se pudo presentar en el West End hasta septiembre de 2024. Como ya no quedan librerías en Sant Antoni, la charla se celebró en Los Gatos, una antigua bodega que entonces era la sede de la asociación cultural que organizó el acto. Un político nacional –Juanjo Ferrer, senador pitiuso por una candidatura unitaria de izquierdas– lo moderó, pero ningún político local –en el ayuntamiento y en el Consell Insular gobierna con mayoría absoluta el PP– acudió.

–Claro que me hubiera gustado que alguna de las personas que dirigen o representan la cultura ibicenca se hubiera acercado o me hubiera llamado por teléfono, no te lo voy a negar –dice Morella.

–¿Ignoraron la novela porque no santifica el turismo? El relato oficial describe los años del boom como un período en el que los ibicencos mostraron su lado más hospitalario. Muy rara vez, sin embargo, nombra a los miles de migrantes que llegaron a la isla para levantar la industria turística.

–Veo mucha queja respecto al turismo y mi visión es muy ambivalente. [Hace una pausa] Es muy humana la contradicción de que nos irrite lo que nos da de comer, quejarse del tipo de turismo que tenemos en San Antonio mientras vivimos, indirectamente, de las borracheras y las drogas. La izquierda, cuando es muy de salón, puede sostener posiciones más arriesgadas porque no se juega tanto. Obvio que me asusta el capitalismo voraz. Fui el primer universitario de la familia, al ser el primo mayor, pero luego otros miembros de mi familia han podido estudiar y no viven mejor que sus padres. Desde Barcelona veo cómo para la generación de mis sobrinos, o de mi hermano pequeño, que tiene treinta y tres, la tensión inmobiliaria es brutal. La boca del embudo se hace cada día más estrecha: quien no sea hijo o nieto de personas que hayan podido reunir una cierta cantidad de propiedades tiene que largarse de la isla. Eso es terrible porque no era así. Los nuestros vinieron aquí para sobrevivir, para trabajar, y lo consiguieron. Por eso, West End, aunque cuente cosas muy duras y no edulcore realidades, está escrita desde el cariño, no desde la rabia.

Veo mucha queja respecto al turismo y mi visión es muy ambivalente. [Hace una pausa] Es muy humana la contradicción de que nos irrite lo que nos da de comer, quejarse del tipo de turismo que tenemos en San Antonio mientras vivimos, indirectamente, de las borracheras y las drogas

José Morella Miranda — Escritor

Una historia de migrantes

Rute, sur de Córdoba. Un otoño de mediados de los sesenta. Una mujer adulta, una chica y un chico alrededor de un hombre maduro. El patriarca tiene cincuenta y largos, pero las faenas del campo lo han envejecido prematuramente. Como a tantos otros jornaleros de aquel pueblo de casas blancas que se recuestan en la serranía Subbética. La esposa y los hijos sueltan encima de la mesa un fajo de billetes. El padre nunca ha visto tantas pesetas juntas. Colapsa. En sólo unos meses currando de sol a sol –hacer camas, servir comidas– en un hotel de la Costa Brava, sus familiares han reunido mucho más dinero de lo que ganaría él deslomándose –varear olivos, recoger aceitunas– durante años. Mientras él se quedaba guardando a la hija y al hijo pequeños, los mayores y su mujer le han adelantado por la izquierda. La suerte está echado. La primavera siguiente, todos se marcharán a Eivissa.

“Esa es una de las historias que, como si fuera una radio que tienes de fondo, le escuché contar a mi madre durante años”, explica Morella. “Para mí, es una escena fundacional, el salto para escapar de la precariedad. Cambia para siempre el destino de mi familia y de cientos de miles de familias en toda España. El San Antonio que conocemos hoy lo construyeron esos hombres y mujeres que llegaron para trabajar en los hoteles, en los bares y restaurantes, en la obra... Un mundo tan diferente que mi abuelo nunca llegó a entenderlo”.

La incomprensión de Nicomedes Miranda hacia el destino al que le habían llevado a la fuerza le dio a su nieto un hilo. Su abuelo era bipolar. La familia de aquel inmigrante cargaba, por tanto, con un tabú, entonces, todavía más silenciado que en la actualidad. Los locos causaban vergüenza. Morella no se conformó con escribir una historia de los suyos. Como ya había hecho en sus novelas anteriores, mezcló lo particular con lo general, la crónica con el ensayo. Al leer West End, digresiones sobre el psicoanálisis de Freud o los inhumanos tratamientos de Vallejo-Nágera permiten al lector entender qué le pasaba a su abuelo y cómo le habían hecho sufrir en los manicomios donde lo internaron cuando en la mili tuvo sus primeros brotes esquizofrénicos. El único tratamiento era la reclusión en el domicilio. Si no se ve, el problema no existe.

Y, luego, están los secundarios con los que el escritor acabó de pintar el paisaje “de un territorio virgen donde todo parecía posible porque, en cierta forma, lo era; luego llegó el capitalismo y lo ordenó. En orden de beneficios, claro”. West End va más allá de las paellas y los bikinis, de las pintas de cerveza y las excursiones en barca, de los taxis que se amontonan a la puerta de garitos transformados en discotecas. Del Mediterráneo feliz cuando calienta el sol. El mito del hedonismo ibicenco aparece sin perfumes ni maquillajes en la novela.

Alcaldes poseídos por la fiebre del oro y entregados al tejemaneje de la especulación. Funcionarios judiciales condenados a no administrar justicia. Cónsules británicos que huyen de una isla que se ha reencarnado en Gomorra. Un buen médico que, aburrido de lucrarse con los partes de lesiones que causan las noches de borrachera, se deja seducir por las pseudociencias. Un gurú holandés que está a punto de convencerlo para que se deje taladrar el cráneo con la promesa de hacerle ver la luz. Los personajes de este fresco tardofranquista estaban basados en hechos reales. Muchos nacían del anecdotario que el padre del novelista traía a casa después de pasar la noche en el retén de la policía local: “Él fue el primer municipal que hubo en el pueblo; hasta esa profesión se la tuvieron que inventar porque, antes del turismo, no hacía falta”.

Un hogar bilingüe

Los Morella no eran del sur español, sino de Tàrrega, Lleida. Otro pueblo de agricultores y ganaderos. De allí se marchó una mujer a principios de los cincuenta para servir en una casa burguesa de Barcelona. A sus dos hijos gemelos los internó en la Llars Mundet. Un hospicio gigantesco en el que se perpetraron abusos de todo tipo, hecho que marcaría de por vida el carácter de Morella padre, que creció y, muy joven, saltó a Eivissa. No le costó adaptarse a la isla. Podía entenderse con los nativos. Utilizaban la misma lengua con acentos diferentes. Toda una ventaja en un microcosmos que se abría al mundo después de siglos de autarquía y autoabastecimiento. El mismo catalán que hablaba aquel policía municipal es el mismo que sigue hablando su hijo mayor, nacido en 1972, fruto de su matrimonio con Carmen, la hija de Nicomedes Miranda. Aquella familia de peninsulares en la que se mezclaban dos lenguas era una anomalía en un pueblo que no dejaba de crecer al calor del turismo.

–Hay un momento en West End en el que acompañas a tu madre a comprar a un comercio y una comadre le reprocha: “Hija, qué poco andaluz es tu hijo”.

–Es que yo fui un niño muy introvertido, todo para adentro. Eso me hacía raro en la cultura que representaba mi madre; donde todo es extroversión, lo raro es querer estar solo para concentrarte en el libro que estás leyendo. Los inmigrantes peninsulares, sobre todo los andaluces, tenían hiper potenciado el recuerdo y las costumbres de su pueblo. Yo he traído de visita a parejas que han flipado. Asociaban Ibiza a todos los tópicos de la fiesta y las discotecas, y al entrar en mi casa se encontraban...

–... un plató de Canal Sur.

–[ríe] Algo así. Tengo una relación ambivalente con los míos porque, como buen clan, abrazan pero ahogan. Respetaron que hiciera preguntas para escribir aquella novela, pero creo que les da cierto pudor aparecer en ella.

Una sociedad segregada

Sant Antoni triplica su población entre 1960 y 1980, de 5.000 a 15.000 habitantes. Los nuevos ibicencos son, en su mayoría, temporeros que echan el paro cuando cierra el hotel, que votan a Felipe o Anguita en las generales, pero no se inmiscuyen demasiado en los asuntos de la política municipal, que sufren con el Betis y el Sevilla, que le rezan a la Virgen del Rocío y no pierden el deje porque nadie les exige que aprendan la lengua de la isla donde ya están echando raíces, abriendo negocios propios, viendo crecer a sus hijos. El empresariado local es quien reclama aquel terremoto demográfico. Hay que cubrir plantillas, dar servicio a los turistas, ir cada verano a más.

Como el retén de policía, los servicios públicos se improvisaron para acoger a los recién llegados. El currículo académico del propio Morella da fe de ello: empezó la Primaria en un colegio y la terminó en otro que se acababa de construir, empezó la Secundaria en un instituto y la acabó en otro que se acababa de construir. Allí coincidirá con profesores y profesoras –de Filosofía, de Historia…– que le hablarán de libros que avivarán el deseo de huir de una tierra donde, aunque la mezcla fuera inevitable, el mestizaje era mínimo. “Cuando, con quince o dieciséis años, sales de casa con 200 pesetas en el bolsillo y tus amigos, que ya viven en una casa con piscina, salen con 2.000, es difícil mantener esas relaciones. A mí me pasó y, de forma inconsciente, dejé de juntarme con algunas personas”, confiesa Morella. Hoy, la renta per cápita es un abismo aún más grande en Sant Antoni, un pedazo fundamental para entender una isla en la que la quinta parte de la población es pobre. Las segundas y terceras generaciones de latinoamericanos y magrebíes ejemplifican una división entre comunidades tan evidente como profunda en un municipio que no ha dejado de expandirse: 28.000 habitantes, 19.000 plazas turísticas legales.

Cuando, con quince o dieciséis años, sales de casa con 200 pesetas en el bolsillo y tus amigos, que ya viven en una casa con piscina, salen con 2.000, es difícil mantener esas relaciones. A mí me pasó y, de forma inconsciente, dejé de juntarme con algunas personas

José Morella Miranda — Escritor

Dice el escritor:

–Yo vengo de una clase social humilde; una clase en la que todos los pasos ya están trazados previamente; voten a izquierda o derecha, las personas trabajadoras de esa generación son conservadoras: lo poco que tienen hay que conservarlo. Quizás en las otras clases también sea así, pero uno conoce el camino que su entorno le pide explícitamente que recorra. Cuando tenía diecisiete años, mi padre llegó con los papeles para que me fuera a Ávila a la academia de Policía Nacional. El disgusto cuando le dije que no… fue grande. Pero más grande fue cuando, a los diecinueve, comuniqué que me iba a la universidad. “Pues no te doy un duro”. Pude estudiar gracias a las becas de los gobiernos socialistas de entonces y a que echaba el verano currando en un chiringuito de playa. Que estudiara una carrera de letras, que me dedicara a escribir… para mis padres era un riesgo. El riesgo de la pobreza de la que ellos habían huido. Si vienes de una familia de abogados y les dices que quieres dedicarte a escribir, quizás no les haga gracia porque pensarán que vas a ganar mucho menos dinero, pero creo que, al menos, no les sonará a chino. Filósofos como Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet explican muy bien cómo, en todas las familias, tiene que haber un tránsfuga de clase. Yo lo he sido en mi familia. Para mí es un triunfo publicar libros y dar clases de escritura, que es de lo que vivo. Quizás, por ello, cuando vengo de visita a San Antonio no puedo escribir una línea. Sólo escucho.

Que estudiara una carrera de letras, que me dedicara a escribir… para mis padres era un riesgo. El riesgo de la pobreza de la que ellos habían huido. Filósofos como Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet explican muy bien cómo, en todas las familias, tiene que haber un tránsfuga de clase. Yo lo he sido en mi familia.

José Morella Miranda — Escritor

–¿Tu padre llegó a leer West End?

–No, murió en 2018, dos años antes de que se publicara. Asuntos propios, mi primera novela [semifinalista del Premio Herralde y publicada por Anagrama], sé que se la leyó y que le gustó, aunque, por supuesto, nunca me dijera nada.

Antes de levantarse y perderse por las calles por las que salía de fiesta con sus amigos en la adolescencia, Morella evocará como uno de los momentos más felices de su infancia las noches de verano en las que su madre, su hermana y él bajaban al paseo de Sant Antoni a comer un cono de patatas fritas esperando que se les uniera su padre si, con suerte, había poco jaleo en el retén. En la fachada del pub están estampados los sellos conmemorativos del Mundial de España. En los altavoces se escuchan los giros de Yes, Sir, I Can Boogie. Vuelve a ser 1982. Por un instante.