La vida dels treballadors 'sensesostre' d'Eivissa, desallotjats fa dos anys: “Uns quants estan a tendes de campanya”

Arsenio Rivera surt de la seua caravana amb una gorra al cap. És de color vermell, patriòtica: a la visera hi ha un escut (un castell, un lleó, quatre barres i unes cadenes, tres flors de lis, una magrana, dos columnes, un “Plus Ultra”, una corona) i, sota l’escut, una paraula: España. Però aquest home, que pareix caminar pels volts dels cinquanta, no és un aficionat de la selecció, encara dolgut per la derrota als penals de la final de l’Eurocopa. Tampoc està passant les vacacions en un càmping de la costa mediterrània. Arsenio és paraguaià. Fa tot just divuit mesos que és en aquest costat de l’Atlàntic. No té permís de residència. La caravana és ca seua, una de nòmada. Amb els sous que guanya –en negre, treballant com a paleta o netejant, sovent, explica, en villas de luxe– no es pot permetre res més digne. No a Eivissa.

Fins tot just fa quinze dies, explica n’Arsenio, la seua dona i ell vivien al poblat de barraques de Cas Bunets. Se’n van anar poc després de llegir l’avís que informava que una ordre judicial havia autoritzat el seu desallotjament. La va dictar un jutge de manera urgent després que un incendi cremàs cent metres quadrats de barraques i tendes de campanya a finals de juny. Quan van arribar els agents de la Policia Local del municipi de Santa Eulària, la “casa” d’Arsenio i la seua esposa ja no hi era. Va marxar rodant: van cridar una grua i van pagar perquè la traslladàs a un altre lloc. El conductor la va desenganxar en un terreny situat al perímetre de la capital de l’illa. El matrimoni paraguaià no hi és sol. Forma part d’un cens invisible. No consten en cap registre, són un nombre indeterminat de residents.

Als 23.803 metres quadrats que té la parcel·la hi ha, pel cap baix, trenta caravanes, gairebé una vintena de tendes de campanya i, també, diversos cotxets de nadó aparcats al costat d’algunes infravivendes. Algunes estan molt exposades. D’altres, semiamagades sota les rames d’un garrover que, de passada, els dóna ombra. Diversos vesins que veuen el poblat des de les seues finestres consideren que va créixer de colp (“descontroladament”) quan es va produir el desnonament d’aquell altre poblat, Cas Bunets.

Dos desnonaments en menys d’un any

Unes tres-centes persones patien el risc de quedar-se sense recer. En poques hores es van buidar les barraques, construïdes només feia uns mesos, i es va repetir un malson. Molts dels desnonats del 15 de juliol de 2025 ja havien set desallotjats el 31 de juliol de 2024 –per la força i, en alguns casos, amb violència– de Can Rova, el terreny annex a Cas Bunets. Només els separava una tanca. A l’altra banda del filferro els cobraven un lloguer. Hi havia rebuts, però no contractes; era il·legal. Els topònims són fills del pragmatisme: aquella finca on es va originar la favela s’anomenava Can Rova i, després del trasllat forçós, els seus propis habitants la van començar a anomenar Can Rova 2.

Com va passar exactament fa un any, les barraques ara són estelles, però la història no ha acabat, comença a parèixer un bucle. Costa situar, en canvi, Can Rova 3 al mapa perquè, després del segon desnonament, hi ha hagut una diàspora. Interior i exterior. Cridar als números de diversos desnonats ho confirma. Els que han tengut més sort han trobat una habitació, a preu d’or. Altres s’han acomodat com han pogut “a la saleta del pis on viu algun familiar o amic” i preveuen aguantar “mentre sigui possible”. També hi ha qui se n’ha afartat i ja ha començat una nova etapa a la península.

Després de dos desnonaments d’un poblat de barraques, els residents s’han dispersat. Els més ‘afortunats’ han trobat una habitació a preu d’or. Altres estan ‘al menjador del pis on viu algun familiar o amic’ i preveuen aguantar ‘mentre sigui possible’. També hi ha qui se n’ha cansat i ja ha començat una nova etapa a la península

Alguns dels desnonats diuen que els més desfavorits s’han tirat al bosc, com si fossin fugitius de la Guerra Civil. Que són els amos de les mans que van aixecar casetes de fusta per dormir perquè no tenien furgoneta ni rulot, els que no han pogut aparcar en cap altre lloc quan es va acabar la pròrroga judicial.

“Conec uns quants que estan en tendes de campanya entre els pins, dormen damunt de plàstics. La gent està vivint així. Jo intent ajudar-los pujant-los menjar i aigua, el que necessitin. El mateix dia del desnonament, van intentar instal·lar-se en un terreny dins la ciutat [d’Eivissa], però la Policia [Local] no els va deixar. Els van dir que se n’anassin cap a una zona amb més bosc, que se n’anassin lluny de la ciutat”, explica una persona que ha patit els dos desnonaments i que, tot i que ha trobat un lloc on plantar la seua caravana, s’estima no donar el seu nom “per por a represàlies”. Sí que accepta marcar en una captura de Google Maps, que rep per WhatsApp, el terreny on, segons ell, la policia va avortar aquell assentament que estava a punt de néixer. Des de l’Ajuntament d’Eivissa no han contestat la pregunta d’elDiario.es sobre si aquella actuació es va produir.

'Conec uns quants que estan en tendes de campanya entre els pins, dormen damunt de plàstics. La gent està vivint així. Jo intent ajudar-los portant-los menjar i aigua, el que necessitin', comenta un afectat

La mateixa por es percep en altres cridades dos setmanes després del desallotjament, però Arsenio Rivera no té pèls a la llengua per relatar la seua història:

–Jo vaig venir a Eivissa després d’aturar-me un poquet de temps a Madrid. Va ser on vam arribar primer, però jo anava buscant feina i no trobava, tot i que la meua dona sí que en tenia. Un company que tenia allà [al Paraguai] em va cridar i em va demanar si era a Espanya. Quan li vaig dir que sí, em va dir que vingués a Eivissa, que aquí no em faltaria feina, i és veritat perquè, d’ençà que visc aquí, gairebé cada dia treballava, en construcció i pintura, però a l’estiu menys perquè no tenim papers i hi ha molts controls.

Tot i guanyar “com a màxim, doncs uns deu euros l’hora”, el que menys s’esperaven n’Arsenio i la seua dona era haver d’anomenar “llar” uns descampats, o que els electrodomèstics de ca seua funcionassin amb l’electricitat d’un generador alimentat amb gasolina. Quan van aterrar, el contacte que tenien a l’illa els va presentar una parella que els cobrava per viure en una habitació en un pis situat al centre de la capital: “Pagàvem sis-cents cinquanta per la peça quan vam arribar. Era un lloguer suposadament estable, però ens ho van pujar a set-cents cinquanta, i després a mil. Això ja no ho podíem pagar, ens cobraven massa car”.

–Estaven llogats o rellogats, Arsenio?

–Rellogats. Era un senyor del Brasil i una senyora que, per dir veritat, també era paraguaiana. Vivien amb nosaltres i amb dos persones més.

–Als propietaris del pis els vau arribar a conèixer?

–No, no. Imagina’t: en una peça pagues mil euros. Vam cercar moltes peces per aquí per mudar-nos a alguna cosa més barata, però no vam trobar res.

Llavors, narra Arsenio, uns amics els van comentar que hi havia una caravana de Cas Bunets (o Can Rova 2) en venda i que es podia pagar “a terminis”. El matrimoni havia vist les imatges del desnonament del primer Can Rova. Sabien que una cosa així els podia passar, però s’hi van arriscar. Encara els falten “sis mensualitats” per pagar, però saben que podran fer-ho: “És important tenir algun estalvi. Amb el que demanen per un habitatge normal és impossible, i naltros tenim quatre fills allà al Paraguai. Els petits viuen amb els grans, que ja estan casats”. Quan torni a haver-hi un altre desnonament, se n’aniran “a un altre lloc” on els “deixin estar”. Són conscients que passarà, tard o d’hora. De fet, els mecanismes judicials ja s’han activat. Segons expliquen fonts de Sirenis –una de les principals hoteleres d’origen eivissenc i propietària del 70% d’aquesta parcel·la urbana–, “hi ha un procés avançat pendent de sentència”.

Arsenio i la seua dona viuen en una caravana que encara no han acabat de pagar. Saben que, tard o d’hora, tornaran a ser desnonats d’un terreny que no és seu. S’hi van colar després de negociar amb altres persones que ja hi ‘residien’

Un terreny ocupat tot i estar envoltat per una tanca

Fins aleshores, Arsenio afirma que continuaran buscant-se la vida en un terreny que els copropietaris, “a petició de l’Ajuntament d’Eivissa”, segons Sirenis, “van tancar” amb una reixa de color verd fosc “i van fer net en la mesura del possible”. Des de la institució ho confirmen, però eviten parlar d’aquest assentament en concret. La reixa té, tanmateix, una obertura generosa, prou gran perquè hi pugui entrar un vehicle pesat. Dóna a un camí paral·lel a la ronda que envolta la capital de l’illa, quatre carrils que, en plena temporada turística, són un brunzit constant de cotxes amunt i avall.

Per aquell forat es van colar, després de negociar amb les persones que ja ocupaven l’espai, “però sense pagar”, Arsenio i la seua dona, en una finca on continua arribant gent. Només fa falta esperar que es pongui el sol per comprovar-ho. Tres dones i dos hòmens formen un cercle. S’ajupen, estiren unes cordes, eleven una lona, claven unes estaques, planten una tenda. Caminant per aquestes antigues terres de cultiu s’hi veuen ferralla, fustes, mobles malmesos, una vintena llarga de pneumàtics, herbes seques i matolls groguencs. Un petit abocador, una falla en potència.

La possibilitat de veure les seues cases en flames no frena aquest tipus d’assentaments. Menys encara si estan en una ubicació tan cobejada. Arsenio Rivera i els seus vesins poden baixar caminant fins al centre en pocs minuts. O arribar en bicicleta o patinet elèctric fins a Talamanca, ses Figueretes o Platja d’en Bossa, les zones hoteleres als extrems de la ciutat, on diversos d’ells asseguren que fan feina. Estan a Can Misses: comunitats amb piscina i jardins comunitaris construïts abans i després de l’esclat de la primera bombolla immobiliària, a les porcions que es van segregar de l’enorme finca agrícola a la qual el barri deu el seu nom. És una zona urbana sense comerços ni bars, però plena de serveis públics. Allà es van construir, el 1984 i el 2015, les dues seus que ha tingut l’hospital de l’illa, dos escoles públiques, i el complex esportiu municipal. Just darrere de la gorra vermella d’Arsenio sobresurt el videomarcador de l’estadi de futbol, on juguen futbolistes professionals amb sous de sis xifres.

L’assentament és una falla en potència per l’acumulació de mobles, fustes, matolls i altres elements inflamables. Està ubicat a Can Misses, una zona de comunitats amb piscina i jardins. El preu del metre quadrat s’hi situa en 7.000 euros

El metre quadrat de l’habitatge de segona mà que està en venda a pocs metres del rectangle de gespa natural sembla anar en consonància amb aquest poder adquisitiu. La ferramenta de taxació que fan servir els Agents de la Propietat Immobiliària de Balears el situa entorn dels 7.000 euros. Ara, al paisatge d’un dels barris més exclusius d’Eivissa s’hi ha colat també un poblat de barraques. “Si aquesta desgraciada situació es convertís en un problema crònic, el valor immobiliari de la zona es podria ressentir”, indiquen des de la delegació eivissenca d’aquest col·legi professional.

Un lloc on aparcar

Arsenio reflexiona en veu alta:

–Jo no sé per què l’Ajuntament no ens dóna un lloc on aparcar. Li pagarem el lloguer. Un lloguer que nosaltres puguem aguantar… no molt alt, i viure tranquils. No sé per què no ens donen aquesta possibilitat. Naltros mateixos, si això continua així, també marxarem [a la península]. No hi ha cap altra opció.

Els plans dels polítics que governen l’illa van en direcció contrària al desig que expressa el migrant paraguaià. Aquest “lloc per aparcar” no existeix a Eivissa i el Consell ha anunciat les primeres multes (de fins a 40.000 euros) per a les caravanes que no siguin propietat de residents censats i que no tenguin reserva en el grapat de càmpings que hi ha a l’illa. Les sancions estan emparades per una llei que va entrar en vigor l’1 de juny. Més recentment, el 7 de juliol, l’Ajuntament d’Eivissa va desmantellar un campament que s’havia format a es Gorg, també a la perifèria, que s’intenta blindar davant un fenomen caravanista que es reprodueix des de fa anys.

A la primavera del 2024 es van instal·lar gàlibs a les entrades de diverses explanades transformades en campaments. Fa dos mesos, l’equip de govern –majoria absoluta del PP– va anunciar “un front comú entre institucions i cossos i forces de seguretat per actuar de manera més coordinada contra els assentaments il·legals”. L’Ajuntament remet a la nota de premsa d’aquell anunci i a un tuit de l’alcalde. Rafael Triguero va destacar al seu perfil de X “el control exhaustiu” de la Policia Local “per evitar més assentaments i garantir la seguretat i evitar riscos d’incendi a les zones boscoses de la ciutat”: ho va fer un dia abans del desnonament de Cas Bunets, un poblat de barraques que tenia a les portes del seu municipi.

Des del consistori no aporten dades concretes del treball fet els darrers dos mesos. Quan van presentar el seu “front comú” es van marcar com a objectiu “actualitzar el mapa” d’assentaments per detectar i intervenir en casos de “vulnerabilitat alta”, amb un protocol específic “per a famílies amb menors”. Tot i que es va demanar una entrevista amb un portaveu municipal, com a declaracions només va arribar una nota de veu de Jordi Grivé, regidor de Medi Ambient. El regidor destaca els “requeriments” als propietaris dels terrenys ocupats perquè “els tanquin o els netegin” i explica que està a punt de sortir un “pla d’emergències” per actuar davant els incendis que es puguin produir als campaments de barraques.

Sí que donen dades des de l’Ajuntament de Santa Eulària, el municipi del qual provenen els desnonats de Cas Bunets. Les xifres són una radiografia del desnonament: “Total de persones que han demanat ajuda: 83. Dones: 30. Embarassades: 4. Homes: 42. Menors: 11. Persones amb necessitat sanitària: 1. Unitats familiars, incloses les embarassades: 16. Dones amb fills a càrrec: 1. Majors de 65 anys: 1.” I, també, ajuden a calibrar la capacitat de resposta pública davant el drama social: “Dones amb menors al centre d’acollida municipal: 5. Allotjament temporal d’urgència per a famílies: 1 (finalment rebutjat). Ajuts per a l’entrada a un habitatge de lloguer: 8 famílies. Informació, orientació i assessorament: 43 persones. Sol·licituds d’ajuda abandonades per la persona interessada o pendents d’acreditar: 16.”

“Vam anar a demanar ajuda, però no va passar res”

A l’altra banda del telèfon hi ha en Marco Cacho. Com Arsenio Rivera, també és paraguaià, també té fills a milers de quilòmetres de distància, també ha estat desnonat (ell ja va viure al primer Can Rova), i també es dedica a “la construcció, el manteniment, la pintura, la neteja, el que surti”, però ja no viu a Eivissa.

–La teua dona i tu us heu traslladat a Galícia. Quina imatge vos quedau dels polítics i les institucions de l’illa, Marco?

–Sempre hi ha promeses. Naltros vam anar a demanar ajuda, però no va passar res. A la gent que anava a demanar ajuda no se li resolia res, només a uns pocs, no gaire més, se’ls va ajudar, els que tenien fills, boixos. El dia del desnonament ningú es va atracar a dir res. Si hem de parlar de les institucions, crec que en aquest aspecte van ser fluixos, la veritat. Com a mínim, donar aigua a la gent.

A Cas Bunets, en Marco diu que la seua parella i ell tenien una tenda de campanya i, al costat del llit, un cobert aixecat amb llistons. La coberta, “amb un tros de lona”. A sota, hi cuinaven amb una bombona de butà i un fogonet. Un luxe si ho compara amb els matalassos sobre els quals van dormir durant els dies posteriors al darrer desnonament. A la intempèrie.

Marco Cacho i la seua parella tenien una tenda de campanya i, al costat del llit, un cobert aixecat amb llistons. Hi cuinaven amb una bombona de butà i un fogonet. Després de ser desnonats d’un poblat de barraques i dormir a la intempèrie sobre un matalàs, han anat a viure a Galícia

“Imagina’t, explica en Marco, després de set anys vivint a Eivissa: d’escollir quina habitació llogar –costaven 300 euros quan vaig arribar– a estar al carrer. Allà hi hem deixat fins i tot el cotxe, que acabarà al desballestament, i ens hem marxat. Vam agafar tres maletetes i a prendre pel sac, com se sol dir. Un eivissenc que coneixia, i que té negocis a Galícia, ens va recomanar i vam trobar feina aquí. Estam vivint a deu minuts de Santiago de Compostel·la, en un estudi. Pagam 350 euros. Aquests dos últims anys, que de clop van començar a pujar els preus, tot es va tornar insostenible, ja no es podia fer res a Eivissa. Tenir amics que no tenen on parar tampoc… És molt dur veure els teus amics plorar, saps? Sents impotència. Un no pot estar així. Mantenim dos grups de WhatsApp amb gent que vivia a Can Rova, unes quaranta persones… Molts són al carrer. Per això, la primera oportunitat que vam tenir per partir, la vam agafar de seguida.

–Marco, em dius que molts dels treballs que has fet a Eivissa eren en mansions o cases valorades en milions d’euros i que es lloguen a l’estiu per quantitats desorbitades. Què se sent o què es pensa quan un viu en una barraca i es guanya el pa en un lloc així?

–Doncs… tampoc volem sonar com envejosos, però com que no teníem on viure, els meus companys i jo de vegades dèiem, fent conya, que bé seria viure allà. Però som realistes, sabem com funciona aquest assumpte. La gent que té molts diners anirà a la seva, no et dirà: “Agafa 200 euros per comprar-te una tenda de campanya”. Això està clar. Fa uns anys em pagaven uns 15 euros l’hora per treballar en una villa. Ara paguen fins i tot menys de 10. Alguns ho accepten perquè no tenen cap altra opció. La gent continua arribant a Eivissa per buscar-se la vida.