Els morts sepultats del “primer terror aeri de la Guerra Civil” que va provocar l’aviació de la República
LLEGIR EN CASTELLÀ
Manuel Aguilera Povedano remenava a l’hemeroteca de la Guerra Civil quan va ensopegar amb una esquela en què es recordava tres germanes assassinades el mateix dia. Antonia, Magdalena i Mercedes Muñoz Martí. Vint-i-un, dinou i set anys. Pertanyien a una família de filiació republicana. Vivien a Palma, una ciutat en mans dels feixistes des del cop d’estat del 18 de juliol de 1936. No havien mort afusellades, tampoc els havien disparat un tret al clatell sense que hi hagués el simulacre d’un judici sumaríssim. A les joves i a la boixa les va matar “el criminal bombardeig que l’aviació roja va llançar sobre Palma el dia 31 de maig de 1937”. Això afirmava l’esquela.
–Em vaig dir: aquí hi ha una gran història, perquè a més aquestes germanes eren nebodes de Jordi Martí i Rosselló. Aquest personatge era el director de Foch y Fum, una revista satírica tremendament subversiva, i, no se sap gaire bé com, va aconseguir que no el matassin durant la Guerra Civil. Vaig començar a estirar el fil i van aparèixer més casos de víctimes a causa dels bombardejos. No hi havia pràcticament bibliografia sobre aquests fets. A Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939), Josep Massot i Muntaner en fa una cronologia, però no parla de les víctimes. Amb prou feines queden rastres a Palma d’aquells bombardejos, però els atacs van colpejar molts barris de la ciutat. Mira, molt a prop d’aquí, en aquella cantonada va morir una persona…
Diu Aguilera. Aquest historiador, professor i periodista està assegut en un banc de la plaça del Progrés, un gran rectangle –arbres, bars de treballadors sense terrassa, una avinguda que divideix la plaça pel mig i fins i tot una gasolinera– que també és un dels escenaris del llibre que acaba de publicar després de culminar la recerca que va començar amb les germanes Muñoz Martí.
Mallorca en flames. Les víctimes del primer terror aeri de la Guerra Civil (Grupo Editorial Sargantana) és una obra de divulgació ben trempada amb tocs de crònica. Al llarg de 270 pàgines, Aguilera posa nom, cognoms i dades biogràfiques a les 86 persones que –com a mínim– van morir en les múltiples incursions sobre l’illa que van dur a terme els avions que controlava el Govern de la Segona República. Bombes i metralla que tenien com a objectiu emplaçaments militars, però que van acabar omplint hospitals i fosses amb els cadàvers de desenes de ciutadans corrents.
Unes víctimes que ningú reivindica
Els morts van ser incòmodes des del principi: com les germanes Muñoz Martí, alguns tenien ideologia republicana, molts pertanyien a la classe treballadora. L’ugetista Joan Sampol –que estava amagat a sa Colònia de Sant Jordi perquè no el capturessin els colpistes– o Tolo Pizá –un aprenent de ferrer que no havia arribat a la majoria d’edat– són dos exemples a grans trets. Després de la Guerra Civil, ni a l’esquerra li interessava reivindicar-los ni al franquisme recordar-los. I, alhora, les seues morts tenen una gran transcendència historiogràfica. Així ho defensa Aguilera:
–Les víctimes dels bombardejos de Mallorca trenquen el relat que uns només van fer coses bones i els altres només van fer coses dolentes. La cronologia bèl·lica és molt important: la intel·ligència artificial et dirà que el primer bombardeig contra població civil va ser a Gernika. Si li insisteixes una mica més, et dirà Barcelona –on es comença a bombardejar amb més força el 38– o Madrid, on ataquen després de l’estiu del 36. Però a Palma van començar abans, van ser el primer terror aeri de la història.
La cronologia bèl·lica és molt important: la intel·ligència artificial et dirà que el primer bombardeig contra població civil va ser a Gernika. Si li insisteixes una mica més, et dirà que Barcelona –on es comença a bombardejar amb més força el 38– o Madrid, on ataquen després de l’estiu del 36. Però a Palma van començar abans, van ser el primer terror aeri de la història
Oviedo, Saragossa i Còrdova també van patir bombardejos republicans durant l’estiu del 1936. Eren ciutats on les autoritats de la feble democràcia no van poder aturar els revoltats, s’havien convertit en punts blaus envoltats de tinta vermella. Els governs de José Giral Pereira i Francisco Largo Caballero (Izquierda Republicana) i Francisco Largo Caballero (PSOE) van intentar recuperar-les per la via ràpida. “Els atacs de l’aviació reforçaven una ofensiva miliciana per terra. La diferència és que Palma no vivia una situació de setge”, apunta Aguilera. “En els papers que he trobat es descarta acompanyar els bombardejos amb un desembarcament”.
Els italians –abans que Mussolini prengués el poder marxant sobre Roma– ja havien bombardejat població civil a la guerra italo-turca lliurada a Líbia. Allò va ser un preludi d’una Primera Guerra Mundial –en què Espanya no va participar i els seus industrials es van enriquir venent armament i matèries primeres a tots dos bàndols– on es van repetir –amb zeppelins– els atacs aeris. Però, com insisteix Aguilera, “no de manera sistemàtica”.
–Aquesta paraula, sistemàtica, és important –raona l’historiador– perquè implica atacar una vegada i una altra objectius de rereguarda. Qui va començar? Els republicans. Per què? Van mantenir sota el seu control el 70% de l’Exèrcit de l’Aire. Els hidroavions militars que hi havia a Mallorca van enlairar-se i van anar a Menorca, que va continuar fidel a la República. Aquí només va quedar una avioneta, a la qual van instal·lar una metralladora i van donar unes granades al pilot que va fer una única missió: allunyar un submarí republicà que era a prop de Cabrera.
–Des de la Mallorca dels gairebé 34 milions de passatgers anuals costa imaginar una illa sense avions.
–L’aviació, el 1936, era eminentment naval: el correu o el primer transport de passatgers amb Barcelona per aire es feia amb hidroavions. Son Bonet i Son Sant Joan ja existien com a aeròdroms, però eren molt precaris. Els havien habilitat perquè, de tant en tant, hi aterrés algun avió.
Bombes que van fabricar els franquistes
Acer fos, TNT i octavetes amb un missatge: “Mallorca en flames”. Aguilera es va servir de la propaganda republicana per titular el seu treball, reconegut amb el Premi Mallorca d’Assaig. A més de baixes, els avions republicans buscaven infondre por. “Per això hi va haver 46 bombardejos durant el primer mes de guerra! Només Palma en va patir vint-i-cinc”, exclama l’historiador. El propòsit era desmoralitzar els revoltats. Va succeir, però, el contrari. “Un munt de gent es va fer franquista: veien com una injustícia el bombardeig de civils. Hi va haver manifestacions que van accelerar la repressió. Quan el general Goded va marxar per intentar la conquesta de Barcelona, a l’oficial que es va quedar al capdavant dels revoltats se’l va acusar de ‘tou’ perquè no matava ningú”, diu Aguilera.
Un munt de gent es va fer franquista: veien com una injustícia el bombardeig de civils. Hi va haver manifestacions que van accelerar la repressió. Quan el general Goded va marxar a intentar la conquesta de Barcelona, a l’oficial que va quedar al capdavant dels revoltats se’l va acusar de “tou” perquè no matava ningú
El coronel Aurelio Díaz de Freijó va arribar a afirmar públicament que per cada “mort de bombardeig” afusellarien “un pres”. Després no ho va complir. “Hi ha cartes que es queixen a Franco de la seva ‘debilitat’ –continua l’historiador– i, al cap d’uns mesos, el van suspendre per retirar-lo. El maig del 37, si mires la quantitat d’avions republicans que van atacar una ciutat que amb prou feines tenia 94.000 habitants i la mida de les bombes (més de cent quilos), t’adones de la desproporció entre els mitjans i l’objectiu. Quan comences a escorcollar, veus que hi ha diferents personalitats a cada bàndol”.
Aguilera no considera que els atacs del maig del 37 fossin una resposta a la matança –1.654 morts– que va causar a Gernika la Legió Còndor nazi unes setmanes abans, el 26 d’abril. L’art, la música i el cinema han immortalitzat un dels episodis més dolorosos de la Guerra Civil. El roure plantat davant la Casa de Juntes d’aquesta vila biscaïna forma part de l’inconscient col·lectiu i transcendeix les fronteres d’Euskadi. Els fets de Mallorca, no. “Jo crec que el que va passar aquí té més a veure amb el canvi de govern republicà. Quan el 17 de maig Negrín accedeix a la presidència del Consell de Ministres i posa Indalecio Prieto al capdavant de Defensa, ataquen amb tot el que poden. Largo Caballero era més independent i no tenia tan bona relació amb els russos. Quan salta, comença a entrar millor material bèl·lic, que es compra amb el famós or de Moscou”.
Temps després, el capità Alberto Bayo dirà: “Vam perdre Mallorca, vam perdre la guerra”. “Pot semblar exagerada la frase”, contextualitza Aguilera, “però s’entén quan s’analitza el paper que jugarà l’aviació italiana. Mussolini va enviar a Franco gairebé 800 avions. Una bogeria. Molt més que els alemanys. Els avions italians, tot i ser molt més moderns que els hidros de la República, havien de fer escala a Mallorca perquè, si no, no arribaven a la zona nacional”.
Primer, la Regia Aeronautica va colpejar les defenses dels milicians que, sota el comandament de Bayo, havien conquerit l’illa –i les Pitiüses– l’agost del 36. A Artà (Mallorca), van morir onze persones. A la Marina (el barri portuari d’Eivissa), mig centenar. Sota control feixista, les illes es van convertir en un portaavions que va minar les fàbriques, les comunicacions i la moral d’una costa mediterrània que era republicana des de Portbou fins a Màlaga. Continua Aguilera: “Els testimonis dels pilots italians ens ajuden a entendre que els objectius eren militars, però les bombes fallaven i acabaven matant la gent”.
A Palma va passar el mateix. La tecnologia militar “encara funcionava una mica a ull” i les bombes queien on no tocava. “De fet, només van encertar al port i a l’Almudaina, on hi havia la Comandància”, diu l’autor de Mallorca en flames. “Per què van bombardejar tant el barri de sa Gerreria? Perquè allà hi havia els quarters militars que donaven al carrer Socors i a les Avingudes. Apuntaven a aquests objectius, però no sempre encertaven. I, també, es va llançar molta artilleria sobre zones plenes de comerços i tallers artesans”.
[La tecnologia militar] encara funcionava una mica a ull. De fet, només van encertar el port i l’Almudaina, on hi havia la Comandància. Per què van bombardejar tant el barri de sa Gerreria? Perquè allà hi havia els quarters militars que donaven al carrer Socors i a les Avingudes. Apuntaven a aquests objectius, però no sempre encertaven. I també es va llançar molta artilleria sobre zones plenes de comerços i tallers artesans
Un perill que venia del cel
Qui desconeix un perill no sap com protegir-se. Ho il·lustra molt bé la mort de Bernat Batlle Nigorra. Era mosso de comandes a sou dels Mercadal, els propietaris d’un negoci emblemàtic a la plaça Major de Palma. El 28 de juliol de 1936 va sortir de la sastreria on feia feina cridant “ja venen els nostres, ja venen els nostres!”. I el foc amic dels seus el va matar. Van morir set persones més i hi va haver una vintena de ferits.
Aquell dimarts, només deu dies després de l’inici de la Guerra Civil, milers de palmesans van descobrir un perill que venia del cel. Sense bateries antiaèries, ni refugis, ni una línia de metro sota la qual aixoplugar-se, es van acostumar ràpidament a buscar qualsevol forat cada vegada que sentien els brunzits dels avions –de fabricació russa o francesa– que la República va comprar per atacar l’illa. “La població depenia dels soterranis, de les criptes de les esglésies o fins i tot de coves naturals”, diu Aguilera, que en la seua recerca ha arribat a entrevistar una vintena de familiars i, fins i tot, supervivents dels bombardejos.
Aguilera ha criticat que el PP i Vox deroguin la Llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears, però tampoc entén per què els governs de centreesquerra no van voler homenatjar els morts dels bombardejos republicans quan van governar l’Ajuntament de Palma i el Govern (2015-2023): “Al llibre incloc l’acta del ple de Cort on l’equip de govern de Palma, llavors format per partits d’esquerra, va rebutjar una moció de Ciutadans per homenatjar les víctimes dels bombardejos”. L’excusa va ser la negativa de l’extint partit taronja a donar suport a la retirada del monument franquista de sa Feixina.
Gairebé sis anys després d’aquella votació municipal, els 786 mariners i oficials que van morir a bord del creuer Baleares davant les costes murcianes durant la batalla del cap de Pals mantenen el monòlit que els va erigir la dictadura a Palma. Els palmesans que va matar l’aviació republicana continuen sense una placa que els recordi a la ciutat on vivien quan va esclatar la Guerra Civil. El socialista Indalecio Prieto dona nom a un carrer que travessa la barriada de Son Gotleu i fa un quilòmetre.
El PP deroga la llei, però vol recordar els bombardejos
El passat octubre, Marga Prohens va anunciar un acte d’homenatge amb motiu del norantè aniversari d’uns atacs sobre Mallorca que es van estendre fins al maig de 1938, quan als republicans –amb Catalunya aïllada, el Mediterrani bloquejat per als soviètics i amb la batalla de l’Ebre a punt de començar– no els va quedar altra opció que allargar al màxim la guerra esperant una intervenció de França o el Regne Unit que mai no va arribar. “En altres ciutats i pobles bombardejats sí que s’ha fet un homenatge col·lectiu col·locant plaques als llocs on van morir les víctimes. Això és el que farà el Govern”, explica l’historiador, que va assessorar l’executiu autonòmic del PP amb un informe ple de dates, noms, fotografies, ubicacions marcades en plànols i mapes.
–No ha estat oportunista Prohens en derogar una llei que tracta de dignificar la memòria de molts assassinats de la Guerra Civil i anunciar un homenatge a les víctimes dels bombardejos?
–Crec que Prohens realment vol fer aquest homenatge perquè no es va fer i perquè, a més de ser un acte de memòria, romp el relat que uns només van fer coses bones i els altres només coses dolentes. Jo crec que aquest relat és injust, pens que s’ha d’explicar tot. Igual que la repressió republicana que hi va haver a Eivissa o Menorca. Gent dolenta n’hi ha a tots els bàndols. En un moment en què tothom està armat i no hi ha autoritat es produeixen unes atrocitats que crec que la gent ha de conèixer perquè no es tornin a repetir.
–Memòria de Mallorca no reivindica aquestes víctimes?
–Jo he parlat amb Maria Antònia Oliver [presidenta d’una associació memorialista clau per aconseguir que s’estiguin exhumant, estudiant i documentant amb diners públics les fosses comunes de la repressió franquista] i la seva resposta és que no es dediquen a aquest tipus de víctimes perquè saben on estan enterrades. És una llàstima. Hi ha un nin, per exemple, que no he pogut identificar perquè el seu nom no apareix en cap notícia ni tampoc al Registre Civil. Si no apareix cap familiar en el futur, mai no sabrem com es deia.
Avui, en aquell carrer tan comercial i aquella plaça tan turística, s’hi aixequen finques molt més contemporànies. S’aprecia a simple vista que no són de principis del segle XX. Una ullada al cadastre confirma que unes quantes es van construir durant els anys seixanta, la dècada per excel·lència del desarrollismo franquista. Així es van acabar d’omplir els buits que havien causat uns bombardejos que la dictadura va decidir esborrar del seu disc dur. Almenys, parcialment. Per al franquisme, els morts de l’aviació republicana van ser “una patata calenta”, descriu Aguilera.
Els runams de l’oblit
El silenci que va decretar la postguerra espanyola és una substància enganxosa que encara costa d’arrencar. Aguilera s’ha trobat amb descendents dels 86 assassinats per l’aviació republicana que mai no van parlar del que va passar amb els familiars que van sobreviure. El record havia quedat sepultat sota un altre tipus de runams. Els de l’oblit. Potser més pesants que els que van aixafar la dona i les filles d’Arnau Terrasa Lloret, un perruquer de la plaça del Banc de s’Oli que vivia en un edifici que es va esfondrar al carrer Velázquez. Potser més difícils d’aixecar que els que van asfixiar l’apotecari Bennàssar, enterrat durant tot un dia al costat del seu fill –que sí que ho va poder explicar–, quan les bombes van esborrar la farmàcia que tenien a la Porta de Sant Antoni. Tothom va pagar cara la factura de viure o treballar a sa Gerreria. Massa a prop del quarter dels aviadors italians.
Avui, en aquell carrer tan comercial i en aquella plaça tan turística, s’alcen finques molt més contemporànies. Es veu a simple vista que no són de principi del segle XX. Una ullada al Cadastre confirma que unes quantes es van construir durant els anys seixanta, la dècada per excel·lència del desenvolupament franquista. Així es van acabar d’omplir els buits que havien causat uns bombardejos que la dictadura va decidir esborrar del seu disc dur. Si més no, parcialment. Per al franquisme, els morts de l’aviació republicana van ser “una patata calenta”, descriu Aguilera.
Víctimes menystengudes pel franquisme
L’historiador contrasta el menyspreu que van patir totes les víctimes amb els homenatges que es van retre als dinou falangistes o guàrdies civils que van morir sota les bombes. A qui vestia camisa blava o uniforme verd se’l va incloure a les llistes de “caiguts per Déu i per Espanya”, explicant que no havien mort al front ni per la repressió, sinó en un bombardeig, precisa Aguilera. “Tots els altres no van rebre mai res. L’única va ser la mare de tres germanes que van morir a la plaça des Pes de sa Palla. Era vídua i tenia dos fills més: li van donar un estanc. Sí que he vist algun comunicat a la premsa on s’animava els afectats pels bombardejos a anar a l’Ajuntament per rebre ajudes. Però les persones que he entrevistat m’han dit que les seves famílies no van rebre mai res. És cert que alguns van morir de camí al refugi, al carrer –com dos matrimonis als quals va impactar una bomba quan anaven a refugiar-se a l’església de la Missió–, però molts altres es van quedar sense casa”.
[Als falangistes i guàrdies civils] se'ls va incloure a les llistes de caiguts per Déu i per Espanya, explicant que no havien mort al front ni per la repressió, sinó en un bombardeig. Tots els altres mai no van rebre res
Manuel Aguilera Povedano ja estava immers en la seua recerca quan va descobrir un altre trio de germanes que havien mort pels avions de la República. “La història de Joana, Àngela i Magdalena Ferragut Pradeny és molt dura: vaig entrevistar la família i mai no van saber si el cadàver de la germana petita se’l van endur o si, amb la deflagració, va quedar tan consumit que no se’n va trobar cap resta”, explica el professor del Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG). Tenien edats paregudes a les Muñoz Martí –vint-i-set, vint-i-dos i deu– i van morir tot just una setmana abans: el dilluns 24 de maig de 1937. En localitzar l’adreça de les finades, Aguilera va fer un bot, i no perquè el carrer portàs el nom del primer president de la Segona República: “Niceto Alcalá Zamora, 12. Jo havia viscut allà, en un edifici nou, és clar. Em va impactar molt adonar-me de la coincidència i, d’alguna manera, vaig sentir que havia de continuar investigant. Hi ha hagut moltes casualitats i cops de sort que m’han ajudat a acabar Mallorca en llamas”.
0