Passen de les set de l'horabaixa al Parc Natural de ses Salines. La calor és sufocant: l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) manté l'alerta groga per temperatures extremament altes. Alguns usuaris prenen el sol; d'altres es resguarden sota els para-sols que han dut dels seus apartaments o hotels. Grups d'amics juguen a cartes, parelles conversen davant la mar, mentre que altres prefereixen refrescar-se amb un bany per suportar millor els trenta graus que marca el termòmetre, amb una sensació tèrmica encara més elevada a causa de la humitat. D'altres es dirigeixen cap als beach clubs de la platja quan encara queda més d'una hora per gaudir de la posta de sol.

Un dels punts de més massificació del parc natural és sa Trinxa, més coneguda com la platja de ses Salines, la més emblemàtica de l'espai protegit. S'estima que cada dia d'estiu accedeixen al parc més de 15.000 visitants, com també uns 6.500 vehicles diaris, en una illa amb 164.265 habitants censats. A partir de la segona setmana de juliol comença la temporada alta a Eivissa i Formentera, fet que comporta una gran afluència de turistes a pràcticament tots els racons de les illes, excepte als més recòndits. Aquest és el segon estiu que la major de les Pitiüses aplica la limitació d'entrada de vehicles. Tot i això, a aquestes altures de juliol, la saturació de motos i cotxes continua sent un repte pendent de resoldre per a les institucions.

Si el visitant es desplaça a una de les platges del parc natural amb cotxe, la manera més ràpida és pagar set euros a l'aparcament d'Ibifor, l'empresa creada a començaments dels anys setanta com a braç urbanístic de Salinera Española i que, avui dia, gestiona diversos negocis relacionats amb diferents serveis turístics. Si s'hi intenta accedir sense pagar, és pràcticament impossible aparcar a les zones habilitades, a causa de l'acumulació de motos, cotxes i autocaravanes. L'opció més sostenible és utilitzar el transport públic: hi ha dues línies que arriben a ses Salines, l'A7 des de Vila –topònim amb què es coneix la ciutat d'Eivissa–, amb una freqüència de pas de cada mitja hora durant la temporada turística, i la P3, que també surt de la ciutat, però amb menys expedicions.

Un grup de tres joves reconeix que ha vingut a l'illa sobretot per la festa. “El taxista que ens va dur a O Beach ens va recomanar aquesta cala”, explica una d'elles, que afegeix que va ser aquest mateix treballador qui els va explicar que es tracta d'una cala integrada dins un parc natural i que, per tant, gaudeix d'una protecció especial. En aquest quilòmetre i mig d'arena hi ha quatre beach clubs, és a dir, restaurants d'alta gamma. Alguns ofereixen música electrònica, còctels i serveis de platja –hamaques o llits balinesos amb para-sol– que ocupen la meitat o més de la superfície de la platja. En alguns d'aquests establiments s'hi ofereixen ampolles de vi d'entre 100 i 200 euros o xampany per 450 euros. En un altre, es poden demanar plats de peix i marisc d'entre 100 i 300 euros el quilo. Aquesta és la “recepta màgica” que promouen les institucions públiques: reduir la massificació apostant pel turisme de luxe.

En aquest quilòmetre i mig d'arena hi ha quatre beach clubs que ocupen la meitat o més de la platja. Hi ofereixen ampolles de vi d'entre 100 i 200 euros o xampany per 450 euros. En un altre, es poden demanar plats de peix i marisc d'entre 100 i 300 euros el quilo

Queixes per la quantitat de negocis

Abril i Aina són dues turistes andorranes –de 18 i 28 anys, respectivament– que passen uns dies a l'illa allotjades a ca la seva cosina, resident a Eivissa. És el quart any que hi estiuegen. “Fa quatre dies que som aquí. Hi ha molta gent, però nosaltres també som turistes”, comença dient l'Abril. La seva germana considera que l'any passat, durant la primera setmana de juliol, hi havia molta menys gent. “No anam de discoteques, però sí que hem notat la diferència pel que fa al trànsit i a les platges”, afegeix n'Aina. “Hi ha trànsit a totes hores, en comparació amb l'any passat i els dos anteriors”, opina n'Abril.

Se'ls explica que aquesta és la segona temporada turística en què el Consell Insular aplica la limitació de l'entrada de vehicles a l'illa. “No ho hem notat. Hem sortit cap a ses Salines al migdia, pensant que hi hauria poc trànsit, i ha estat tot el contrari”, afirma n'Aina. Han triat aquesta platja, que ja coneixien, per la seva bellesa paisatgística i natural. Tanmateix, lamenten que, probablement pel fet de ser tan coneguda, estigui “massificada” i consideren que, en formar part d'un parc natural, hauria d'estar més ben cuidada. També es queixen de la quantitat de beach clubs que hi ha al llarg de la cala. “L'entorn no s'ho mereix”, argumenta n'Aina.

Pràcticament tots els establiments s'ubiquen directament damunt els sistemes dunars, segons el pla de gestió, que destaca que molts d'ells estan construïts sobre dunes litorals amb savines, considerades un hàbitat prioritari. A més de ses Salines –situada a l'extrem sud d'Eivissa–, han visitat altres platges i cales del nord i del nord-est de l'illa. “Hi estem més tranquil·les, tot i que continua havent-hi gent”, diu n'Aina. La seva germana afegeix que, potser, el perfil dels visitants d'aquella zona és més local i que tendeix a evitar els indrets més turistificats.

Pràcticament tots els establiments s'ubiquen directament damunt els sistemes dunars, segons el pla de gestió, que destaca que molts d'ells estan construïts sobre dunes litorals amb savines, considerades un hàbitat prioritari

Fonts del Consell Insular expliquen que el ple de la institució acaba d'aprovar una proposta d'Unides Podem per instar el Govern a aprovar la limitació de l'entrada de vehicles al Parc Natural de ses Salines de cara a l'inici de la temporada turística del 2027. Mariano Juan, vicepresident primer i conseller insular de Territori, Ordenació Turística, Mobilitat, Infraestructures Viàries i Lluita contra l'Intrusisme, va explicar a Diario de Ibiza que la mesura no estaria a punt per a l'estiu del 2026. El diari local assenyala que la Conselleria de Medi Natural està redactant, en aquests moments, l'esborrany del pla que ha de regular els usos en aquesta àrea protegida, amb el qual s'hauran de determinar els espais habilitats per a l'estacionament, com també la seva capacitat màxima, abans d'aplicar la limitació d'entrada.

Espai protegit

El Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera es regeix pel Pla de Gestió Natura 2000, que per a aquest espai protegit abasta una superfície de més de 16.000 hectàrees, majoritàriament marines. L'extensió de les praderies de Posidonia oceanica dins l'àmbit de l'espai protegit arriba a un total de 4.864,21 hectàrees dins la Zona Especial de Conservació (ZEC). Això representa més del 36% de la superfície marina total de l'espai protegit. Tanmateix, s'estima que la gran praderia situada al parc de ses Salines–es Freus, entre Eivissa i Formentera, té una extensió aproximada de 700 quilòmetres quadrats. Aquestes praderies submarines són mil·lenàries, de creixement molt lent, i estan declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El document adverteix que la posidònia d'aquestes zones està en regressió a causa de la forta pressió provocada pel fondeig de vaixells, embarcacions i iots.

El Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera alberga milers d'hectàrees de posidònia. Aquestes praderies submarines són mil·lenàries, de creixement molt lent, estan declarades patrimoni de la humanitat i es troben en regressió a causa de la forta pressió del fondeig de vaixells, embarcacions i iots

El document assenyala que caldria un pla de mobilitat global i identifica la manca d'un control integral per a tot l'espai protegit. Aquest pla hauria d'incloure tots els mitjans de transport –terrestres i marítims–, regular aspectes com els aparcaments, el transport públic, els fondejos i els punts d'amarratge, com també evitar la degradació dels hàbitats i la pèrdua de qualitat del paisatge a causa de la turistificació. D'altra banda, el pla lamenta que, en el cas d'Eivissa, hi hagi poc control sobre la xarxa de camins i que l'estacionament sigui un greu problema, no només perquè les àrees habilitades siguin insuficients, sinó també perquè els visitants aparquen en zones no autoritzades.

El pla de gestió proposa analitzar la capacitat d'acollida recreativa dels hàbitats i avaluar les necessitats reals d'accés i estacionament; planteja regular l'accés restringint-lo exclusivament als itineraris habilitats i autoritzats per a vianants i vehicles no motoritzats; prohibir la circulació de vehicles de motor fora dels itineraris autoritzats, i dissenyar i executar una xarxa de senders a les zones de platja on encara no s'ha actuat per protegir el sistema dunar. Aquest darrer punt fa referència als trams pendents d'actuació, ja que actualment ja existeix una xarxa de passarel·les i senders a les platges de ses Salines i es Cavallet, instal·lada per canalitzar l'accés i reduir el trepig de les dunes. L'hàbitat de dunes litorals amb savines ocupa unes 247,70 hectàrees a tot l'àmbit de la Zona Especial de Conservació (ZEC).

Els governs poden establir limitacions

Pel que fa a les competències per regular la mobilitat en aquest espai protegit, aquestes es reparteixen entre els respectius consells insulars d'Eivissa i Formentera i el Govern de les Illes Balears, en funció del nivell de planificació i de la naturalesa de la mesura. L'Executiu autonòmic té les competències sobre els plans directors sectorials (PDS), entre els quals hi ha el Pla Director Sectorial del Transport de les Illes Balears. A més, a través de la Conselleria de Medi Natural, és el responsable de la planificació de la conservació i la gestió dels espais naturals protegits, fet que inclou l'aprovació dels programes d'activitats del parc.

D'altra banda, els consells insulars d'Eivissa i Formentera tenen competències clau en matèria d'ordenació territorial a través dels plans territorials insulars (PTI). El pla de gestió detalla que el Consell de Formentera –que també exerceix les competències d'ajuntament– és l'encarregat d'aplicar anualment la regulació del trànsit a la zona de ses Illetes –la platja més coneguda del parc– durant l'estiu, gestionant les casetes de control i la informació sobre els aparcaments.

Per tant, mentre que el Govern marca la política general de transport i medi ambient en l'àmbit autonòmic, els consells insulars tenen la capacitat d'implementar mesures concretes de regulació del trànsit i de la mobilitat a les seves respectives illes. El pla de gestió de ses Salines d'Eivissa i Formentera assenyala que l'actual situació de sobresaturació exigeix un pla estratègic de mobilitat global que integri tots els mitjans de transport i reguli aspectes com els aparcaments i el transport públic.

Son pasadas las siete de la tarde en el Parque Natural de Ses Salines. El calor es abrasador: la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET) mantiene la alerta amarilla por temperaturas extremas elevadas. Algunos usuarios toman el sol; otros se resguardan bajo las sombrillas que han traído desde sus apartamentos u hoteles. Grupos de amigos juegan a cartas, parejas charlan frente al mar, mientras otros prefieren unirse a los bañistas para sobrellevar mejor los treinta grados que marca el termómetro, con sensación térmica algo superior debido a la humedad. Otros se dirigen hacia los beach clubs de playa cuando todavía queda algo más de una hora para disfrutar de la puesta de sol.

Uno de los puntos de masificación del parque natural es Sa Trinxa, más conocida como playa de Ses Salines, la más famosa del espacio protegido. Se estima que cada día de verano acceden al parque más de 15.000 visitantes, así como unos 6.500 vehículos diarios, en una isla con 164.265 personas censadas. A partir de la segunda semana de julio empieza la temporada alta en Eivissa y Formentera, lo que implica alta afluencia de turistas en prácticamente todos los rincones de las islas, excepto en los más recónditos. Este es el segundo verano en que la mayor de las Pitiüses aplica la limitación de entrada de vehículos. No obstante, a estas alturas de julio la saturación de motos y coches continúa siendo un reto a resolver para las instituciones.

Si el visitante se desplaza a una de las playas del parque natural en coche, el modo más rápido es pagar siete euros en el aparcamiento de Ibifor, la empresa creada a comienzos de los 70 como brazo urbanístico de Salinera Española, y que a día de hoy tiene varios negocios relacionados con diferentes servicios turísticos. Si intenta acceder sin pagar, es prácticamente imposible aparcar en las zonas habilitadas para ello, debido a la acumulación de motos, coches y autocaravanas. La opción más sostenible es coger el transporte público: hay dos líneas que llevan a Ses Salines, la A7 desde Vila –topónimo para referirse a la ciudad de Eivissa–, con frecuencias cada media hora en temporada turística, o la P3, que también sale desde la ciudad, pero con menos trayectos.

Un grupo de tres chicas jóvenes reconocen que están de visita en la isla sobre todo por la fiesta. “El taxista que nos llevó a O Beach nos recomendó esta cala”, explica una de ellas, quien añade que fue este trabajador quien les explicó que se trata de una cala integrada en un parque natural, por lo que tiene una protección especial. En este kilómetro y medio de extensión de arenal hay cuatro beach clubs, es decir, restaurantes de alta gama. Algunos de ellos ofrecen música electrónica, cocktails y servicios de playa –hamacas y/o camas balinesas con sombrilla– que ocupan la mitad o más de la playa. En alguno de estos negocios ofrecen botellas de vino entre 100 y 200 euros o champán a 450 euros. En otro puedes pedir platos de pescado y marisco entre 100 y 300 euros el kilo. Es la ‘receta mágica’ que se está promoviendo desde las instituciones públicas: reducir la masificación apostando por el turismo de lujo.

En este kilómetro y medio de extensión de arenal hay cuatro beach clubs que ocupan la mitad o más de la playa. Ofrecen botellas de vino entre 100 y 200 euros o champán a 450 euros. En otro puedes pedir platos de pescado y marisco entre 100 y 300 euros el kilo

Quejas por la cantidad de negocios

Abril y Aina son dos turistas andorranas –18 y 28 años, respectivamente– que están unos días en la isla alojadas por su prima, residente en la isla. Es su cuarto año veraneando en Eivissa. “Llevamos cuatro días. Hay mucha gente, pero nosotras también somos turistas”, empieza diciendo Abril. Su hermana cree que el año pasado, durante la primera semana de julio, había mucha menos gente. “No salimos de discotecas, pero sí que lo hemos notado respecto al tráfico y en las playas”, añade Aina. “Hay tráfico a todas horas, comparado con el año pasado y los dos anteriores”, opina Abril.

Se les explica que es la segunda temporada turística en que el Consell Insular aplica la limitación de la entrada de vehículos en la isla. “No lo hemos notado. Hemos salido al mediodía hacia Ses Salines, pensando que habría poco tráfico, y ha sido todo lo contrario”, afirma Aina. Han escogido esta playa, que ya conocían, por su belleza paisajística y natural. Sin embargo, lamentan que, probablemente por ser tan conocida, está “masificada” y que estando integrada en un parque natural, debería estar más cuidada. Se quejan, por otra parte, de la cantidad de beach clubs que hay a lo largo y ancho de la cala. “El entorno no se lo merece”, argumenta Aina.

Prácticamente todos los establecimientos se sitúan directamente sobre los sistemas dunares, según el plan de gestión, que destaca que muchos de ellos están construidos sobre dunas litorales con sabinas, consideradas hábitat prioritario. Además de en Ses Salines –situada en el extremo sur de Eivissa–, han estado en otras playas y calas del norte y noreste de la isla. “Estamos más tranquilas, aunque sigue habiendo gente”, dice Aina. Su hermana añade que tal vez el perfil del visitante, en esa zona, sea más local, y que tiende a evitar los lugares más turistificados.

Prácticamente todos los establecimientos se sitúan directamente sobre los sistemas dunares, según el plan de gestión, que destaca que muchos de ellos están construidos sobre dunas litorales con sabinas, consideradas hábitat prioritario

Fuentes del Consell Insular explican que el pleno de la institución acaba de aprobar una propuesta de Unidas Podemos para instar al Govern a aprobar la limitación de la entrada de vehículos en el Parc Natural de Ses Salines de cara al inicio de la temporada turística de 2027. Mariano Juan, vicepresidente primero y conseller insular de Territorio, Ordenación Turística, Movilidad, Infraestructuras Viarias y Lucha contra el Intrusismo, explicó a Diario de Ibiza que la medida no iba a estar lista para el verano de 2026. El diario local apunta a que la Conselleria de Medio Natural está redactando, en estos momentos, el borrador del plan que ha de regular los usos en esta área protegida, con el que deberá fijar los espacios habilitados para estacionar, así como su capacidad máxima, para después aplicar una limitación de entrada.

Espacio protegido

El Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera está regido por el Plan de Gestión Natura 2000, que para este espacio protegido abarca una superficie de más de 16.000 hectáreas, mayoritariamente marinas. La extensión de las praderas de Posidonia oceanica en el ámbito del espacio protegido se extiende a un total de 4.864,21 hectáreas dentro de la Zona de Especial Conservación (ZEC). Esto representa más del 36% de la superficie marina total del espacio protegido. Sin embargo, se estima que la gran pradera situada en el parque de Ses Salines–Es Freus, entre Eivissa y Formentera, tiene una extensión aproximada de 700 kilómetros cuadrados. Estas praderas submarinas son milenarias, de crecimiento muy lento y están declaradas Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO. El documento advierte de que la posidonia en estas zonas está en regresión debido a la fuerte presión del fondeo de barcos, embarcaciones y yates.

El Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera alberga hectáreas de posidonia. Estas praderas submarinas son milenarias, de crecimiento muy lento, están declaradas Patrimonio de la Humanidad, pero están en regresión debido a la fuerte presión del fondeo de barcos, embarcaciones y yates

El documento indica que debería haber un plan de movilidad global e identifica la ausencia de un control integral para todo el espacio protegido. Este plan debería incluir todos los medios de transporte (terrestres y marítimos); regular aspectos como aparcamientos, transporte público, fondeos y puntos de amarre, así como evitar la degradación de los hábitats y la pérdida de la calidad del paisaje debido a la turistificación. Por otro lado, el plan lamenta que en el caso de Eivissa existe poco control sobre la red de caminos y que el estacionamiento es un gran problema, no solamente porque las áreas habilitadas sean insuficientes, sino porque los visitantes aparcan en zonas no autorizadas.

El plan de gestión propone analizar la capacidad de acogida recreativa en los hábitats y evaluar las necesidades reales de acceso y estacionamiento; plantea regular el acceso, restringiéndolo exclusivamente a los itinerarios habilitados y autorizados para peatones y vehículos no motorizados; prohibir el tránsito de vehículos a motor fuera de los itinerarios autorizados y diseñar y ejecutar una red de senderos en las zonas de playa donde todavía no se ha actuado para proteger el sistema dunar. Este extremo se refiere a los tramos pendientes de actuación, ya que en estos momentos ya existe una red de pasarelas y senderos en las playas de Ses Salines y Es Cavallet, instalada para canalizar el acceso y reducir el pisoteo de las dunas. El hábitat de dunas litorales con sabinas ocupa unas 247,70 hectáreas en todo el ámbito de la ZEC.

Los gobiernos pueden fijar limitaciones

En cuanto a las competencias para regular la movilidad en este espacio protegido, están repartidas entre los respectivos Consells Insulars (Eivissa y Formentera) y el Govern, dependiendo del nivel de planificación y de la naturaleza de la medida. El Ejecutivo autonómico tiene las competencias sobre los Planes Directores Sectoriales (PDS), entre los que se encuentra el Plan Director Sectorial del Transporte de las Illes Balears. Además, a través de la Conselleria de Medio Natural, es responsable de la planificación de la conservación y gestión de los espacios naturales protegidos, lo que incluye la aprobación de programas de actividades en el parque.

Por otro lado, los Consells Insulares (Eivissa y Formentera) tienen competencias clave en ordenación territorial a través de los Planes Territoriales Insulares (PTI). El plan de gestión detalla que el Consell de Formentera –que también tiene competencias de ayuntamiento– es quien ejecuta anualmente la regulación del tráfico en la zona de Ses Illetes –la playa más famosa del parque– durante el verano, gestionando las casetas de control y la información sobre aparcamientos.

Por tanto, mientras que el Govern marca la política general de transporte y medio ambiente en el ámbito autonómico, los Consells Insulars tienen la capacidad de implementar medidas de regulación de tráfico y movilidad concretas en sus respectivas islas. El plan de gestión de Ses Salines de Eivissa y Formentera señala que la situación actual de sobresaturación exige un plan estratégico de movilidad global que integre a todos los medios de transporte y regule aspectos como aparcamientos y transporte público.

“No inventem les festes a la piscina, simplement les perfeccionam”, és el lema d'O Beach, que es promociona així a la seva pàgina web. L'afirmació va acompanyada d'una seqüència de vídeos on apareixen purpurina, gogós, inflables i gent ballant al límit de l'èxtasi musical en una presa aèria que mostra gran part del beach club. Just al costat, hi ha la principal platja d'un municipi que, molt a desgrat seu, no aconsegueix deixar enrere el turisme d'excessos: Sant Antoni.

A escassos metres de la mar, aquest centaure —meitat hotel, meitat discoteca— passa els dies, un cop iniciada la temporada, llançant amb potents canons serpentines, confeti i altres materials que acaben durant les seves festes dispersos en aquest punt del Mediterrani —que encara alberga un petit nucli de tradicionals casetes de pescadors—. Col·lectius ecologistes han presentat ara una denúncia davant l'Ajuntament de Sant Antoni per aquest presumpte perjudici a l'entorn natural, sense haver rebut encara resposta institucional.

No només això, la contradicció de les accions de l'empresa, que organitza juntament amb l'Ajuntament neteges a la platja, ha portat l'associació Salvem sa Badia (que lluita per mantenir sana la biodiversitat de s'Arenal i els voltants) a acusar de greenwashing l'hotel-discoteca. Els ecologistes consideren que el discurs ambiental corporatiu xoca amb l'impacte real dels seus esdeveniments a la badia de Portmany.

El greenwashing (o ecoblanqueig, en català) és una pràctica de màrqueting en què una empresa, organització o producte sembla molt més respectuós amb el medi ambient del que realment és. És a dir, s'exageren, es maquillen o fins i tot s'utilitzen credencials ambientals sense posseir-les per millorar la imatge pública o augmentar les vendes.

“El problema [respecte a les actuacions de l’O Beach] és més gran: és la impunitat, la falta de transparència i la falta de rendició de comptes de les seves actuacions”, expressa Léa Leuzinger, coordinadora de l'entitat ecologista Salvem sa Badia. elDiario.es ha contactat amb O Beach per conèixer la seva versió dels fets, però l'empresa ha declinat fer declaracions al respecte.

L'associació ha denunciat el cas en forma de registre d'entrada amb l'objectiu que aquesta administració actuï contra la contaminació reiterada de la platja de s'Arenal i el seu entorn que perpetra l'hotel-discoteca, a peu del passeig marítim, al litoral.

Inaugurat sota la Llei Turística de 2012

Wayne Lineker va fundar O Beach —THB OCEAN BEACH, segons el seu nom comercial— l'any 2012, quan es va modificar la llei turística que permet activitats complementàries als hotels, com festes i espectacles. El britànic, propietari fins ara d'un bar esportiu del passeig que rep el seu propi nom, l'ha hagut de clausurar lamentant a les xarxes socials la “fi d'una era”. El local era una referència del turisme hooligan del Regne Unit que durant dècades ha copat el terme municipal.

Al portal de registres turístics del Consell d'Eivissa, O Beach apareix com un establiment hoteler del subtipus hotel apartament i amb la categoria de quatre estrelles. El complex alberga un total de 146 places turístiques, però a la pràctica funciona, a més, com una discoteca a l'aire lliure amb tota mena de performances, inclosos espectacles amb trapezistes.

La seva pàgina web, de fet, inclou un calendari de festes al qual precedeix una contundent declaració d'intencions promocionals: “Hi ha una raó per la qual Eivissa és la capital mundial de la festa: deixa'ns demostrar-t'ho qualsevol dia de la setmana aquest estiu amb el nostre calendari de festes a Eivissa”.

“Hi ha una raó per la qual Eivissa és la capital mundial de la festa: deixa'ns demostrar-t'ho qualsevol dia de la setmana aquest estiu amb el nostre calendari de festes a l'illa", comenta l'establiment a la seva web

A continuació, es desplega una organització d'esdeveniments per a cada dia de la setmana al llarg de tota la jornada. En realitat, O Beach va començar organitzant pool parties (festes a la piscina) que cada vegada s'han anat professionalitzant i fent més sofisticades.

Des de l'empresa especifiquen que l'horari d'obertura és la una del migdia, tanmateix, mantenen difusa l'hora de tancament: “Fins tard”. Els veïns de la zona han lamentat en diverses ocasions l'estrès hídric que pateixen, fins al punt de quedar-se sense aigua en moments punta de la temporada.

Independentment del tipus d'esdeveniment, el preu aproximat es manté: el més baix és assequible, entre quinze euros i vint per accedir-hi amb limitacions horàries, normalment abans de les dues del migdia. A partir d'aquest import, pugen estrepitosament fins als 1.850 euros que costa un lloc privilegiat per a deu persones al costat del dj al capvespre.

Els preus oscil·len entre els quinze i els vint euros per accedir-hi amb limitacions horàries fins als 1.850 euros que costa un lloc privilegiat per a deu persones al costat del dj al capvespre

La posta de sol és el principal atractiu del municipi —el més situat al sud-oest de l'illa— i també de l’O Beach, que desplega al seu catàleg d'oferta diverses opcions per veure aquest moment de postal en condicions: el preu d'entrada per a un ‘sunset sofa’ per a sis persones (o una balinesa a la zona enjardinada) és de cent euros, als quals cal afegir una despesa mínima de 625 euros.

És a dir, 725 euros en total que es converteixen en 875 si el servei és per a vuit persones o en 1.125 si el que es vol és una ‘caseta’ al jardí. Tot això, a més, amb el requisit indispensable d'ocupar els llits abans de les tres del migdia.

Tentacles a Dubai

L'any d'inauguració del negoci [2012] no sorprèn, va ser quan el Govern de José Ramón Bauzá (PP) va aprovar la Llei 8/2012, de 19 de juliol, del Turisme de les Illes Balears, que va derogar la Llei 2/1999, General Turística de les Illes Balears, i va establir un nou marc normatiu per al sector turístic balear, introduint una filosofia molt més flexible respecte de l'activitat turística.

Des d'aquell moment es van permetre, entre altres coses, activitats complementàries als hotels, com festes i espectacles. Un dels propòsits era impulsar la reconversió de zones turístiques madures, entre aquestes, Platja de Palma i Magaluf, a la veïna Mallorca, o Sant Antoni, a Eivissa.

El model havia crescut simultàniament a la zona de Platja d'en Bossa amb Hard Rock o Ushuaïa. Locals l'activitat dels quals ja no es limita a Eivissa, sinó que el concepte ha fet el salt a Dubai —en el cas de l’O Beach ho va fer el 2024— amb la finalitat d'obrir-se les portes a la clientela als Emirats Àrabs. Pel que fa a The Night League —el grup empresarial encapçalat per Yann Pissenem, promotor del megaclub UNVRS i també d'Ushuaïa i Hï Ibiza— es va aliar per a això amb un grup hoteler i va fundar The Ushuaïa Dubai Harbour Experience, ubicada a la Marina de Dubai.

La mateixa estratègia corporativa van seguir l'exclusiu restaurant Tatel —un projecte creat el 2014 per l'empresari Manuel Campos Guallar juntament amb Abel Matutes Prats, Rafa Nadal i Cristiano Ronaldo, entre d'altres— i que també va aterrar a la capital emiratí.

Matutes s'ha desvinculat fa poc d'aquest projecte, però la rastellera d'empreses amb nínxol a Eivissa que continuen expandint-se al golf Pèrsic continua. Així ho demostra que Lío —el club cabaret situat a Marina Botafoch, la Milla d'Or d'Eivissa que té previst traslladar-se a l'hotel Corso de cara al 2027— tingués l'any passat la mateixa intenció, tot i que l'operació finalment va acabar en no res. En el moment en què es publica aquest reportatge, Lío no ha respost a la consulta d'aquest mitjà per especificar-ne el motiu.

L'empresa de Lineker es promociona ara als Emirats com un «nou paradís davant la mar», amb una varietat de llits VIP, ‘casitas’ privades, luxoses cabanes i gandules ideals per socialitzar, que ofereixen “vistes perfectes” de la “posta de sol sobre el golf”. Al seu torn, a l'illa se celebra ‘La fiesta!’, una pool party amb reminiscències de Dubai, de la mà de dos dj's de renom, Darrel Privett i Dave Hodges.

Contaminació perpetua a la badia

Segons la denúncia presentada per Salvem sa Badia, durant les festes es llancen a l'aire dos tipus de serpentines de plàstic –unes d'uns tres metres de longitud i unes altres d'uns deu metres aproximadament— des de la zona de piscines i la pista de ball de l'establiment.

Com que es tracta d'un recinte a l'aire lliure situat al costat de la costa —on sobrevola la baldriga balear, un ocell protegit que només cria a les illes—, el col·lectiu sosté que el vent arrossega part d'aquests materials cap a la mar, la vegetació i l'entorn de sa Punta des Molí.

Les restes romanen, segons els ecologistes, durant mesos a les palmeres del passeig marítim, al fons marí i a finques situades a més de cent metres de l'hotel. Un cop arriben a l'aigua —continuen els ecologistes— molts d'aquests plàstics resulten difícils de retirar perquè es fragmenten, s'enfonsen i perden el revestiment platejat que els fa visibles, cosa que afavoreix la seva dispersió al medi marí.

Els abocaments de material contaminant no són nous, sinó que es repeteixen temporada rere temporada, segons els ecologistes. En aquest sentit, l'associació acusa l'establiment de projectar una imatge de compromís ambiental incompatible amb la seva activitat. “Mentre organitzen campanyes de neteja del litoral i difonen missatges de conscienciació sobre la contaminació, continuen actuant contra el medi ambient”, assenyala Leuzinger.

A la denúncia, presentada el 7 de juliol, el col·lectiu sol·licita a l'Ajuntament de Sant Antoni que inspeccioni l'establiment durant la celebració d'una d'aquestes festes per comprovar quins materials s'utilitzen, si són reutilitzables o d'un sol ús, quines mesures existeixen per evitar-ne la dispersió i si l'activitat compta amb les autoritzacions i condicions ambientals exigibles. També sol·liciten que, en cas de detectar-se incompliments, s'adoptin les mesures correctores i sancionadores que corresponguin.

L'Ajuntament de Sant Antoni assegura a elDiario.es que ja ha incorporat la denúncia a les actuacions que manté obertes sobre aquest assumpte i que està recollint informació per intervenir, evitar que aquests materials continuïn arribant a la platja i adoptar les mesures necessàries per impedir que la situació es repeteixi.

El Consistori explica que les inspeccions ordinàries de la Regidoria de Medi Ambient se centren en la gestió dels residus dels establiments i no solen revisar els elements d'ambientació utilitzats durant les activitats. En aquest sentit, ha precisat que aquest cas s'està tramitant des de l'àrea de Neteja Viària, en considerar que és l'àmbit competencial que correspon d'acord amb l'ordenança municipal.

“No inventamos las fiestas en la piscina, simplemente las perfeccionamos”, es el lema de O Beach, que se promociona así en su página web. La afirmación viene acompañada de una secuencia de vídeos donde aparecen purpurina, gogós, hinchables y gente bailando al borde del éxtasis musical a vista de pájaro en un plano aéreo que muestra gran parte del beach club. Justo al lado, está la principal playa de un municipio que, muy a su pesar, no consigue dejar atrás el turismo de excesos: Sant Antoni.

A escasos metros del mar, este centauro -mitad hotel, mitad discoteca- pasa los días, una vez arrancada la temporada, lanzando con potentes cañones serpentinas, confeti y otros materiales que acaban durante sus fiestas dispersos en este punto del Mediterráneo -que aún alberga un pequeño núcleo de tradicionales casetas de pescadores-. Colectivos ecologistas han presentado ahora una denuncia frente al Ayuntamiento de Sant Antoni por este presunto perjuicio al entorno natural, sin haber recibido aún respuesta institucional.

No solo eso, la contradicción de las acciones de la empresa, que organiza junto al limpiezas en la playa junto al Consistorio, ha llevado a la asociación Salvem sa Badia (que lucha por mantener sana la biodiversidad de s’Arenal y alrededores) a acusar de greenwashing al hotel-discoteca. Los ecologistas consideran que el discurso ambiental corporativo choca con el impacto real de sus eventos en la bahía de Portmany.

El greenwashing (o eco blanqueo, en español) es una práctica de marketing en la que una empresa, organización o producto parece mucho más respetuoso con el medio ambiente de lo que realmente es. Es decir, se exageran, maquillan o incluso utilizan credenciales ambientales sin poseerlas para mejorar la imagen pública o aumentar las ventas.

“El problema [respecto a las actuaciones del O Beach] es mayor: es la impunidad, falta de transparencia y falta de rendición de cuentas de sus actuaciones”, expresa Léa Leuzinger, coordinadora de la entidad ecologista Salvem sa Badia. elDiario.es ha contactado con O Beach para conocer su versión de los hechos, pero la empresa ha declinado hacer declaraciones al respecto.

La asociación ha denunciado el caso en forma de registro de entrada con el objetivo de que esta administración actúe contra la contaminación reiterada de la playa de s’Arenal y su entorno que perpetra el hotel-discoteca, a pie del paseo marítimo, en el litoral.

Inaugurado bajo la Ley Turística de 2012

Wayne Lineker fundó O Beach -THB OCEAN BEACH, según su nombre comercial- en el año 2012, cuando se modificó la ley turística que permite actividades complementarias en los hoteles, como fiestas y espectáculos. El británico, dueño hasta ahora de un bar deportivo del paseo que recibe su propio nombre, ha tenido que clausurarlo lamentando en redes sociales el “fin de una era”. El local era una referencia del turismo hooligan de Reino Unido que durante décadas ha copado el término municipal.

En el portal de registros turísticos del Consell de Eivissa el O Beach aparece como un establecimiento hotelero del subtipo hotel apartamento y con la categoría de cuatro estrellas. El complejo alberga un total de 146 plazas turísticas, pero en la práctica funciona además como una discoteca al aire libre con todo tipo de performances, incluidos shows con trapecistas.

Su página web, de hecho, incluye un calendario de fiestas al que precede una contundente declaración de intenciones promocionales: “Hay una razón por la que Ibiza es la capital mundial de la fiesta: déjanos demostrártelo cualquier día de la semana este verano con nuestro calendario de fiestas en Ibiza”.

'Hay una razón por la que Ibiza es la capital mundial de la fiesta: déjanos demostrártelo cualquier día de la semana este verano con nuestro calendario de fiestas en la isla', comenta el establecimiento en su web

A continuación, se despliega una organización de eventos para cada día de la semana a lo largo de toda la jornada. En realidad, el O Beach empezó organizando pool parties (fiestas en la piscina) que cada vez se han ido profesionalizando y haciendo más sofisticadas.

Desde la empresa especifican que el horario de apertura es la una del mediodía, sin embargo, mantienen difusa la hora de cierre: “Hasta tarde”. Los vecinos de la zona han lamentado en varias ocasiones el estrés hídrico que sufren, hasta el punto de quedarse sin agua en momentos pico de la temporada.

Independientemente del tipo de evento, el precio aproximado se mantiene: el más bajo es asequible, entre quince euros y veinte para acceder con limitaciones horarias, normalmente antes de las dos del mediodía. A partir de este importe, suben estrepitosamente hasta los 1.850 euros que cuesta un lugar privilegiado para diez personas al lado del dj's al atardecer.

Los precios oscilan entre los quince euros y veinte para acceder con limitaciones horarias hasta los .850 euros que cuesta un lugar privilegiado para diez personas al lado del dj's al atardecer

La puesta de sol es el mayor atractivo del municipio -el más ubicado al sudoeste de la isla- y también del O Beach, que despliega en su catálogo de oferta varias opciones para ver el momento de postal en condiciones: el precio de entrada por un ‘sunset sofa’ para seis personas (o una balinesa en la zona ajardinada) es de cien euros, a los hay que añadir un gasto mínimo de 625 euros.

Es decir, 725 euros en total que se convierten en 875 si el servicio es para ocho personas o en 1.125 si lo que se quiere es una ‘casita’ en el jardín. Todo esto, además, con el requisito indispensable de ocupar las camas antes de las tres del mediodía.

Tentáculos en Dubai

El año de inauguración del negocio [2012] no sorprende, fue cuando el Govern de José Ramón Bauzá (PP) aprobó la Ley 8/2012, de 19 de julio, del Turismo de las Illes Balears, que derogó la Ley 2/1999, General Turística de las Illes Balears, y estableció un nuevo marco normativo para el sector turístico balear, introduciendo una filosofía mucho más flexible respecto a la actividad turística.

Desde ese momento se permitieron, entre otras cosas, actividades complementarias en los hoteles, como fiestas y espectáculos. Uno de los propósitos era impulsar la reconversión de zonas turísticas maduras, entre ellas, Platja de Palma y Magaluf, en la vecina Mallorca, o de Sant Antoni, en Eivissa.

El modelo había crecido simultáneamente en la zona de Platja d’en Bossa con Hard Rock o Ushuaïa. Locales cuya actividad ya no se limita a Eivissa, sino que el concepto ha saltado a Dubai -en caso de O Beach lo hizo en 2024- con el fin de abrirse las puertas a la clientela en Emiratos Árabes. En cuanto a The Night League -el grupo empresarial encabezado por Yann Pissemen, promotor del megaclub UNVRS y también de Ushuaïa y HÏ Ibiza- se alió para ello con un grupo hotelero y fundó The Ushuaïa Dubai Harbour Experience, ubicada en La Marina dubaití.

La misma estrategia corporativa siguieron el exclusivo restaurante Tatel -un proyecto creado en 2014 por el empresario Manuel Campos Guallar junto a Abel Matutes Prats, Rafa Nadal y Cristiano Ronaldo, entre otros- y que también aterrizó en la capital emiratí.

Matutes se ha desvinculado hace poco de este proyecto, pero la retahíla de empresas con nicho en Eivissa que siguen expandiéndose al Golfo Pérsico continúa. Así lo demuestra que Lío -el club cabaret ubicado en Marina Botafoch, la Milla de Oro de Eivissa que tiene previsto trasladarse al hotel Corso de cara a 2027- tuviera el año pasado la misma intención, aunque la operación finalmente terminó en saco roto. En el momento en que se publica este reportaje Lío no ha respondido a la consulta de este medio para especificar el motivo.

La empresa de Lineker se promociona ahora en Emiratos como un “nuevo paraíso frente al mar”, con una variedad de camas VIP, casitas privadas, lujosas cabañas y tumbonas ideales para socializar, que ofrecen “vistas perfectas” de la “puesta de sol sobre el golfo”. A su vez, en la isla se celebra ‘La fiesta!’, una pool party con reminiscencias a Dubái, de la mano de dos dj’s de renombre, Darrel Privett y Dave Hodges.

Contaminación perpetúa en la bahía

Según la denuncia presentada por Salvem sa Badia, durante las fiestas se lanzan al aire dos tipos de serpentinas de plástico -unas de unos tres metros de longitud y otras de alrededor de diez metros- desde la zona de piscinas y la pista de baile del establecimiento.

Al tratarse de un recinto al aire libre situado junto a la costa -en ella sobrevuela la pardela balear, un ave protegida que sólo cría en las islas-, el colectivo sostiene que el viento arrastra parte de estos materiales hacia el mar, la vegetación y el entorno de sa Punta des Molí.

Los restos permanecen, según los ecologistas, durante meses en las palmeras del paseo marítimo, en el fondo marino y en fincas situadas a más de cien metros del hotel. Una vez llegan al agua -continúan los ecologistas- muchos de estos plásticos resultan difíciles de retirar porque se fragmentan, se hunden y pierden el revestimiento plateado que los hace visibles, lo que favorece su dispersión en el medio marino.

Los vertidos de material contaminante no son nuevos, sino que se repiten temporada tras temporada, según los ecologistas. En ese sentido, la asociación acusa al establecimiento de proyectar una imagen de compromiso ambiental incompatible con su actividad. “Mientras organizan campañas de limpieza del litoral y difunden mensajes de concienciación sobre la contaminación, siguen actuando contra el medio ambiente”, señala Leuzinger.

En la denuncia, presentada el 7 de julio, el colectivo solicita al Ayuntamiento de Sant Antoni que inspeccione el establecimiento durante la celebración de una de estas fiestas para comprobar qué materiales se emplean, si son reutilizables o de un solo uso, qué medidas existen para evitar su dispersión y si la actividad cuenta con las autorizaciones y condiciones ambientales exigibles. También solicitan que, en caso de detectarse incumplimientos, se adopten las medidas correctoras y sancionadoras que correspondan.

El Ayuntamiento de Sant Antoni asegura a elDiario.es que ya ha incorporado la denuncia a las actuaciones que mantiene abiertas sobre este asunto y que está recabando información para intervenir, evitar que sigan llegando estos materiales a la playa y adoptar las medidas necesarias para impedir que la situación se repita.

El Consistorio explica que las inspecciones ordinarias de la Concejalía de Medio Ambiente se centran en la gestión de los residuos de los establecimientos y no suelen revisar los elementos de ambientación utilizados durante las actividades. En ese sentido, ha precisado que este caso se está tramitando desde el área de Limpieza Viaria, al considerar que es el ámbito competencial que corresponde de acuerdo con la ordenanza municipal.

El calendari de festes d'Eivissa comença l'1 de juny i acaba a finals d'octubre. En aquesta franja temporal, és fàcil trobar a l'illa qualsevol tipus d'esdeveniment on ingerir alcohol mentre a les orelles retruny música electrònica. No només a les discoteques tradicionals, sinó també en alta mar, on les party boats porten almenys una dècada irrompent en la calma mediterrània malgrat les crítiques dels veïns i les denúncies del sector de l'oci nocturn. Els empresaris han protestat per un tracte desigual respecte a les discoteques convencionals i reclamen a les administracions, una vegada més, que hi posin fre.

La pàgina que ofereix activitats a les Pitiüses, Ibiza Spotlight, una de les més consolidades que recull aquest tipus de serveis, ofereix cada dia de la setmana viatges en aquest tipus de catamarans, al llarg de tota la temporada turística, a l'hora de la posta de sol. Els punts per embarcar, ben arreglats, en un d'aquests vaixells que prometen quatre hores d'experiència idíl·lica són el port de Sant Antoni i Platja d'en Bossa, amb opció d'escollir entre diverses companyies.

“Primer per terra (en una festa prèvia al costat de la piscina) i més tard per mar, barreja't amb altres festers afins cada dilluns, divendres i diumenge des de Platja d'en Bossa”, ven un dels anuncis. I afegeix: “Tu i la resta d'assistents creareu vincles mentre compartiu una pista de ball flotant sobre les tranquil·les aigües del Mediterrani”. Tot això va acompanyat d'una barra lliure de cervesa, sangria i altres begudes durant les tres hores de navegació.

Una d'aquestes empreses, que opera des de la primera d'aquestes dues zones, dona a més la possibilitat d'afegir, com a extra, una entrada oberta per anar a O Beach —un híbrid entre discoteca i beach club amb espectacles inclosos situat a la badia de Sant Antoni—, que la iniciativa ecologista Salvem Sa Badia ha denunciat recentment a l'Ajuntament per contaminar amb plàstics i serpentines la platja veïna de s'Arenal. Des d'O Beach rebutgen fer declaracions al respecte a elDiario.es.

El pack també inclou l'accés qualsevol nit a escollir pel visitant a Amnesia, situada en el mateix terme municipal. El ventall és encara més ampli: una altra companyia ofereix una excursió per arribar fins a la paradisíaca Formentera sense necessitat de desaprofitar cap moment de festa per 180 euros en una excursió que dura des de dos quarts d'onze del matí fins a les nou del vespre. La resta de tiquets van dels 50 als 90 euros per un passeig marítim de quatre hores, en funció de l'experiència.

Un dels anuncis, que ofereix barra lliure durant les tres hores de navegació, assegura: 'Primer per terra (en una festa prèvia al costat de la piscina) i més tard per mar, barreja't amb altres festers afins tots els dilluns, divendres i diumenges des de Platja d'en Bossa. Tu i la resta d'assistents creareu vincles mentre compartiu una pista de ball flotant sobre les tranquil·les aigües del Mediterrani'

Una batalla institucional

L'alcalde de la ciutat d'Eivissa, Rafael Triguero, va traslladar la seva preocupació per la situació de les party boats el mes d'octubre passat durant una reunió mantinguda amb la Marina Mercant —amb competències sobre seguretat, navegació i ordenació del trànsit marítim— per intentar limitar l'activitat d'aquestes embarcacions. El primer edil va puntualitzar que es tracta de barques autoritzades per fer excursions marítimes, però no “festes al seu interior”.

Per tant, no existeix una llicència específica per a aquesta activitat, sinó que les embarcacions dedicades a aquesta activitat han d'estar inscrites al Registre Insular d'Empreses, Activitats i Establiments Turístics del Consell d'Eivissa; un registre públic que es pot consultar al web oficial de la institució i on actualment només apareixen onze embarcacions. La Conselleria de Turisme del Govern també té potestat per concedir aquestes llicències.

Dels cinc ajuntaments de l'illa, tan sols l'Ajuntament de Sant Antoni tindria competències per sancionar aquest tipus d'activitats a través del Decret d'Excessos (ara, Decret pel turisme responsable i la millora de la qualitat de les zones turístiques, des de la modificació de 2024), en tractar-se de l'únic terme municipal d'Eivissa que es troba dins d'aquesta normativa.

Mitjançant aquesta modificació va quedar prohibit el consum de begudes alcohòliques a la via pública i a les embarcacions amb festes o esdeveniments multitudinaris; així com la venda d'alcohol a bord. Tanmateix, aquest tipus de serveis es continuen promocionant.

Únicament l'Ajuntament de Sant Antoni té competències per sancionar aquest tipus d'activitats a través del Decret d'Excessos. Les embarcacions han d'estar inscrites al Registre Insular d'Empreses, Activitats i Establiments Turístics del Consell d'Eivissa, on només apareixen onze embarcacions

Model turístic d'excessos

El desenvolupament d'aquestes experiències al litoral eivissenc forma part d'un turisme d'excessos que s'està intentant deixar de banda sense aconseguir-ho. De fet, els dos principals punts de sortida d'aquest tipus d'embarcacions —Sant Antoni i Platja d'en Bossa— són els més entregats des de fa dècades a aquest model turístic.

En el cas de Platja d'en Bossa —on hi ha les discoteques Hï i Ushuaïa—, la primera línia de platja està cada vegada més plena de beach clubs elitistes per passar-hi el dia. El creixement de la zona va enlairar-se, encara més, amb l'obertura de la discoteca diürna i a l'aire lliure propietat de la família Matutes. El seu escenari acull estiu rere estiu artistes internacionals com Ozuna, Martin Garrix o Dimitri Vegas & Like Mike i les entrades superen en temporada alta els cent euros per persona.

El nou format hotel-discoteca que suposa Ushuaïa (inaugurat el 2011) va significar una revolució de l'oci a Eivissa i durant uns anys aquest nou model va conviure amb sessions de dj's al capvespre a la platja, en xibius com Bora Bora. Tot i no ser un entorn protegit, sí que és una de les zones recreatives més properes a l'aeroport i al Parc Natural de ses Salines, situat a només sis quilòmetres i deu minuts amb cotxe, encara que no per això ha deixat d'explotar-se.

El problema de les party boats no és nou ni en aquesta part del litoral ni tampoc a Sant Antoni, on tot just estrenada la tarda el paisatge comença a incorporar grups de turistes, la majoria britànics, vestits a l'estil resort wear i preparats per pujar a una de les embarcacions de les infinites companyies que ofereixen aquest servei.

La demanda d'aquest tipus de turisme impedeix en horari nocturn el descans dels veïns del nucli antic i els seus voltants, perquè quan baixen de l'embarcació la festa no cessa, sinó que continua als bars de la badia o al històric West End, una mena de meca de l'oci nocturn del poble. El regidor del municipi, Marcos Serra, va intentar en va reformular aquesta artèria principal amb l'obra d'art horitzontal d'Okuda batejada com a ‘Arcoíris Infinito’, sense que de moment l'acció política hagi donat resultats.

La demanda d'aquest tipus de turisme impedeix en horari nocturn el descans dels veïns del nucli antic i els seus voltants, perquè quan baixen de l'embarcació la festa no cessa, sinó que continua als bars de la badia o a l'històric West End

Un oci descontrolat

Les party boats a Sant Antoni les promocionen relacions públiques que reparteixen flyers al passeig marítim. Tot i així, els punts de venda de tiquets ocupen bona part del port. D'aquest en surten altres embarcacions cap a les cales més populars de Sant Josep —municipi limítrof—, com Cala Bassa, Cala Tarida o Cala Comte, totes elles massificades en temporada alta.

La Conselleria de la Mar ha aclarit que en el cas de les party boats, per poder comercialitzar-se, han de comptar amb una autorització, ja que no es tracta d'una activitat lliure ni que pugui desenvolupar-se al marge dels permisos sectorials exigits. Respecte a la venda de menjar i beguda a bord, només pot autoritzar-se en embarcacions habilitades per a això, com les anomenades golondrines de llista segona.

A més, quan l'activitat inclou entreteniment a bord, ha de comptar amb l'autorització o etiqueta específica d'‘Excursió amb Entreteniment’, l'expedició de la qual correspon al Consell competent. És a dir, el servei ha de disposar de l'autorització turística corresponent i, a més, complir els permisos vinculats a l'activitat que desenvolupen a bord, especialment si inclouen aquests serveis d'oci.

Les party boats no estan prohibides, però han de comptar amb diferents autoritzacions, entre elles, per vendre menjar i beguda a bord

“Discotèques flotants”

L'Associació Empresarial d'Oci Nocturn d'Eivissa (AEON) ha reclamat recentment al Govern, al Consell d'Eivissa i als diferents ajuntaments que regulin aquestes “discoteques flotants”, a les quals acusa d'operar sense estar sotmeses a les mateixes exigències legals que els locals d'oci.

La patronal sosté que aquestes embarcacions generen una competència deslleial en oferir música, barra, restauració i festes a bord sense complir, segons denuncia, les mateixes obligacions en matèria de llicències, seguretat, aforaments, fiscalitat o inspeccions.

L'AEON —constituïda per actuar contra aquest nou model d'oci que va néixer i va créixer a l'empara de la Llei turística de 2012, que demanen que es modifiqui— també ha retret a les administracions que no s'hagi desenvolupat la regulació que es van comprometre a impulsar.

A més, ha recordat l'impacte d'aquestes festes sobre la convivència veïnal, la contaminació acústica, la seguretat i el medi ambient. En el cas de Platja d'en Bossa, Hazel Morgan, portaveu d'Amics de la Terra, reconeix que a l'àrea externa del Parc Natural “ja no queda gaire rastre de vida”, mentre que en el cas de la badia de Portmany, on sí que queda posidònia viva, el fondeig és el que més preocupa.

Però el problema és que aquestes embarcacions arriben, des d'allà, fins a zones protegides com es Vedrà, on s'han percebut restes de brossa derivades de l'activitat d'aquestes embarcacions, com gots de plàstic; això és el que té “més impacte”, lamenta.

El calendario de fiestas de Eivissa comienza el 1 de junio y termina a finales de octubre. En esa horquilla temporal, es fácil encontrar en la isla cualquier tipo de evento donde ingerir alcohol mientras en los oídos retumba música electrónica. No solo en las discotecas tradicionales, sino también en alta mar, donde las party boats llevan por lo menos una década irrumpiendo en la calma mediterránea a pesar de las críticas de vecinos y las denuncias del sector del ocio nocturno. Los empresarios han protestado por un trato desigual respecto a las discotecas convencionales y reclaman a las administraciones, una vez más, que pongan coto.

La página que oferta actividades en las Pitiusas Ibiza Spotlight, una de las más consolidadas que recoge este tipo de servicios, ofrece todos los días de la semana viajes en este tipo de catamaranes, a lo largo de toda la temporada turística, a la hora de la puesta de sol. Los puntos para embarcar, acicalados, a uno de estos barcos que prometen cuatro horas de experiencia idílica son el puerto de Sant Antoni y Platja d’en Bossa, con opción de elegir entre varias compañías.

“Primero por tierra (en una fiesta previa junto a la piscina) y más tarde por mar, mézclate con otros fiesteros afines todos los lunes, viernes y domingos desde Playa d’en Bossa”, vende uno de los anuncios. Y añade: “Tú y el resto de asistentes crearéis vínculos mientras compartís una pista de baile flotante sobre las tranquilas aguas del Mediterráneo”. A todo esto, le acompaña una barra libre de cerveza, sangría y otras bebidas durante las tres horas de navegación.

Una de estas empresas, que opera desde la primera de estas dos zonas, da además la posibilidad de añadir, como extra, una entrada abierta para ir al O Beach -un híbrido entre discoteca y beach club con espectáculos incluidos ubicado en la bahía de Sant Antoni-, que la iniciativa ecologista Salvem Sa Badia ha denunciado recientemente al Ayuntamiento por contaminar con plásticos y serpentinas la playa vecina de s’Arenal. Desde O Beach rechazan dar declaraciones al respecto a elDiario.es.

El pack también incluye el acceso cualquier noche a elegir por el visitante a Amnesia, ubicada en el mismo término municipal. El abanico es aún más amplio: otra compañía ofrece una excursión para llegar hasta la paradisíaca Formentera sin necesidad de desaprovechar cualquier momento de fiesta por 180 euros en una excursión que dura desde las diez y media de la mañana a las nueve de la noche. El resto de tickets van desde los 50 hasta los 90 euros por un paseo marítimo de cuatro horas, en función de la experiencia.

Uno de los anuncios, que ofrece barra libre durante las tres horas de navegación, asegura: 'Primero por tierra (en una fiesta previa junto a la piscina) y más tarde por mar, mézclate con otros fiesteros afines todos los lunes, viernes y domingos desde Playa d’en Bossa. Tú y el resto de asistentes crearéis vínculos mientras compartís una pista de baile flotante sobre las tranquilas aguas del Mediterráneo'

Una batalla institucional

El alcalde de la ciudad de Eivissa, Rafael Triguero, trasladó su preocupación por la situación de las party boats el pasado octubre durante una reunión mantenida con la Marina Mercante -con competencias sobre seguridad, navegación y ordenación del tráfico marítimo- para intentar limitar la actividad de estas embarcaciones. El primer edil puntualizó que se trata de barcas autorizadas para hacer excursiones marítimas, pero no “fiestas en su interior”.

Por lo tanto, no existe una licencia específica para esta actividad, sino que los barcos dedicados a ella deben estar inscritos en el Registro Insular de Empresas, Actividades y Establecimientos Turísticos del Consell d'Eivissa; un registro público que puede consultarse en la web oficial de la institución y donde actualmente solo aparecen once embarcaciones. La Conselleria de Turismo del Govern también tiene potestad para conceder estas licencias.

De los cinco ayuntamientos de la isla, tan solo el Consistorio de Sant Antoni tendría competencias para sancionar este tipo de actividades a través del Decreto de Excesos (ahora, Decreto por el turismo responsable y la mejora de la calidad de las zonas turísticas, desde la modificación de 2024), al tratarse del único término municipal de Eivissa que se encuentra dentro de esta normativa.

Por medio de esta modificación quedó prohibido el consumo de bebidas alcohólicas en la vía pública y las embarcaciones con fiestas o eventos multitudinarios; así como la venta de alcohol a bordo. Sin embargo, este tipo de servicios se siguen promocionando.

Únicamente el Ayuntamiento de Sant Antoni tiene competencias para sancionar este tipo de actividades a través del Decreto de Excesos. Los barcos deben estar inscritos en el Registro Insular de Empresas, Actividades y Establecimientos Turísticos del Consell d'Eivissa, donde solo aparecen once embarcaciones

Modelo turístico de excesos

El desarrollo de estas experiencias en el litoral ibicenco forma parte de un turismo de excesos que se está intentando dejar de lado sin conseguirlo. De hecho, los dos puntos principales de partida de este tipo de barcos -Sant Antoni y Platja d’en Bossa- son los más entregados desde hace décadas a este modelo turístico.

En el caso de Platja d’en Bossa -donde están las discotecas Hï y Ushuaïa-, la primera línea de playa está cada vez más plagada de beach clubs elitistas para pasar el día. El crecimiento de la zona despegó, aún más, con la apertura de la discoteca diurna y al aire libre propiedad de la familia Matutes. Su escenario acoge verano tras verano a artistas internacionales como Ozuna, Martin Garrix o Dimitri Vegas & Like Mike y las entradas superan en temporada alta los cien euros por persona.

El nuevo formato hotel-discoteca que supone Ushuaïa (inaugurado en 2011) significó una revolución del ocio en Eivissa y durante unos años este nuevo modelo convivió con sesiones de dj’s al atardecer en la playa, en chiringuitos como Bora Bora. A pesar de no ser un entorno protegido, sí es una de las zonas recreativas más cercanas al aeropuerto y al Parque Natural de ses Salines, ubicado solo a seis kilómetros y diez minutos en coche, aunque no por eso ha dejado de explotarse.

El problema de las party boats no es nuevo ni en esta parte del litoral ni tampoco en Sant Antoni, donde recién estrenada la tarde el paisaje empieza a incorporar grupos de turistas, la mayoría británicos, vestidos al estilo resort wear y preparados para subirse a uno de los barcos de las infinitas compañías que ofrecen este servicio.

La demanda de este tipo de turismo impide en horario nocturno el descanso de los vecinos del casco antiguo y sus alrededores, porque cuando bajan del barco la fiesta no cesa, sino que continúa en los bares de la bahía o en el histórico West End, una especie de meca del ocio nocturno del pueblo. El edil del municipio, Marcos Serra, intentó en vano reformular esta arteria principal con la obra de arte horizontal de Okuda bautizada como ‘Arcoíris Infinito’, sin que por el momento la acción política haya dado resultados.

La demanda de este tipo de turismo impide en horario nocturno el descanso de los vecinos del casco antiguo y sus alrededores, porque cuando bajan del barco la fiesta no cesa, sino que continúa en los bares de la bahía o en el histórico West End

Un ocio descontrolado

Las party boats en Sant Antoni las promocionan relaciones públicas que reparten flyers en el paseo marítimo. Aún así, los puntos de venta de tickets ocupan buena parte del puerto. Del mismo salen otras embarcaciones hacia las calas más populares de Sant Josep -municipio fronterizo-, como Cala Bassa, Cala Tarida o Cala Comte, todas ellas masificadas en temporada alta.

La Conselleria de la Mar ha aclarado que en el caso de las party boats, para poder comercializarse, deben contar con una autorización, ya que no se trata de una actividad libre ni que pueda desarrollarse al margen de los permisos sectoriales exigidos. Respecto a la venta de comida y bebida a bordo sólo puede autorizarse en embarcaciones habilitadas para ello, como las llamadas golondrinas de lista segunda.

Además, cuando la actividad incluye entretenimiento a bordo, debe contar con la autorización o etiqueta específica de ‘Excursión con Entretenimiento’, cuya expedición corresponde al Consell competente. Es decir, el servicio debe disponer de la autorización turística correspondiente y, además, cumplir con los permisos vinculados a la actividad que desarrollan a bordo, especialmente si incluyen estos servicios de ocio.

Las party boats no están prohibidas, pero deben contar con distintas autorizaciones, entre ellas, para vender comida y bebida a bordo

“Discotecas flotantes”

La Asociación Empresarial de Ocio Nocturno de Ibiza (AEON) ha reclamado recientemente al Govern, al Consell d'Eivissa y a los diferentes ayuntamientos que regulen estas “discotecas flotantes” a las que acusa de operar sin estar sometidas a las mismas exigencias legales que los locales de ocio.

La patronal sostiene que estas embarcaciones generan una competencia desleal al ofrecer música, barra, restauración y fiestas a bordo sin cumplir, según denuncia, con las mismas obligaciones en materia de licencias, seguridad, aforos, fiscalidad o inspecciones.

La AEON -conformada para actuar en contra de este nuevo modelo de ocio que nació y creció al amparo de la Ley Turística de 2012, que piden que se modifique- también ha reprochado a las administraciones que no se haya desarrollado la regulación que se comprometieron a impulsar.

Además, ha recordado el impacto de estas fiestas sobre la convivencia vecinal, la contaminación acústica, la seguridad y el medio ambiente. En el caso de Platja d’en Bossa, Hazel Morgan, portavoz de Amics de la Terra, reconoce que en el área externa al Parque Natural “ya no queda mucho rastro de vida”, mientras que en el caso de la bahía de Portmany, donde sí queda posidonia viva, el fondeo es lo que más preocupa.

Pero el problema es que estas embarcaciones llegan, desde allí, hasta zonas protegidas como es Vedrà, donde se han percibido restos de basura derivada de la actividad de estos barcos, como vasos de plástico, esto es lo que tiene “más impacto”, lamenta.

Algunes reflexions surten de les entranyes.

–Els fills dels immigrants andalusos a Eivissa no existim culturalment.

Josep Morella Miranda pronuncia la frase des de la terrassa del Tàmesi. Aquest pub és un dels sis que es concentren en els quatre carrers que van ser el nucli antic de Sant Antoni de Portmany, la badia on va desembarcar el turisme a l'illa més turística del Mediterrani. Un tsunami que ho va canviar tot en tot just dues dècades. Fins i tot el nom d'aquell barri. Els veïns deixaven el seu lloc als estiuejants britànics; sa Raval es convertia en el West End. El mateix títol que Morella va triar per al llibre que el va convertir en un “conegut escriptor desconegut”.

El missatge de West End continua sent pioner sis anys després de la seva publicació. Quan Morella es va asseure a escriure, es va sorprendre de la poca literatura que existia sobre el boom turístic a les Illes Balears. Explicada, és clar, des dels ulls de qui van deixar la dalla per agafar la safata: els treballadors que van arribar des del terç sud de la Península Ibèrica. Peninsulars per als menorquins, forasters per als mallorquins, murcians per als eivissencs. Estranys en un paradís que s'acabava de posar de moda. Com la seva família materna.

“Si per a alguna cosa serveix una novel·la és per donar existència a les coses que nomena. Catalunya, per exemple, és una societat molt més porosa que qualsevol societat insular i, allà, els xarnegos fa molt de temps que es narren. A més d'estrelles de la música, hi ha novel·listes, directors i guionistes de cinema, fotògrafs que han utilitzat les seves obres per explicar-se a si mateixos. Aquí, per diverses circumstàncies, això no ha començat a ocórrer fins fa molt poc. Encara ens queda molt per poder escriure alguna cosa tan potent com l'obra de Brigitte Vasallo. Però una cosa que tinc clara és que, si no ens historiem nosaltres mateixos, no vindrà algú de fora a explicar la nostra història”, diu Morella.

Catalunya és una societat molt més porosa que qualsevol societat insular i, allà, els charnegos fa molt de temps que es narren. Aquí, per diverses circumstàncies, això no ha començat a passar fins fa molt poc

José Morella Miranda — Escriptor

El recorregut de West End és rocambolesc i –encara– no ha acabat. El 2019, va guanyar el Café Gijón, un dels premis més prestigiosos i més ben dotats de la literatura espanyola (descomptant els que convoca Planeta o Aena); es va publicar en una editorial tan interessant com Siruela (El infinito en un junco, La península de las casas vacías...); tot una premi Cervantes com Elena Poniatowska li va dedicar un afalac per emmarcar: “Està escrita amb senzillesa poètica, la seva antisolemnitat és una lliçó a seguir”; potser s'ha llegit més a França que a l'illa que retrata; acaba de passar a la final del David Bellos, un premi de traducció a l'anglès que, en cas de guanyar-lo, podria obrir-li les portes dels mercats literaris del Regne Unit o els Estats Units. Però va arribar a les llibreries el febrer de 2020. Un desastre en l'àmbit promocional.

–Si no l'hagués atropellada el confinament, seria un long seller, un d'aquells llibres que venen de forma constant durant molt de temps?

–Primer hauria d'arribar a ser un venedor! [riu] Però el cop de fre de la pandèmia va ser difícil de portar –contesta l'escriptor– perquè una novel·la és un viatge llarg. Jo tard molt a acabar-les: he d'estar molt segur del que escric, sóc molt perfeccionista. No sé quan hauré venut, però m'ha donat moltes alegries i m'ha portat a llocs on no creia que arribaria mai. Entrar en una llibreria independent d'un poblet de Normandia i veure que allà hi ha persones que han llegit la teva novel·la i tenen ganes de comentar-te què els ha semblat és una cosa difícil d'explicar.

West End no es va poder presentar al West End fins al setembre de 2024. Com que ja no queden llibreries a Sant Antoni, la xerrada es va celebrar a Los Gatos, un antic celler que aleshores era la seu de l'associació cultural que va organitzar l'acte. Un polític nacional –Juanjo Ferrer, senador pitiús per una candidatura unitària d'esquerres– el va moderar, però cap polític local –a l'ajuntament i al Consell Insular governa amb majoria absoluta el PP– hi va assistir.

–És clar que m'hagués agradat que alguna de les persones que dirigeixen o representen la cultura eivissenca s'hagués acostat o m'hagués trucat per telèfon, no t'ho negaré –diu Morella.

–Van ignorar la novel·la perquè no santifica el turisme? El relat oficial descriu els anys del boom com un període en què els eivissencs van mostrar el seu costat més hospitalari. Molt rarament, però, esmenta els milers de migrants que van arribar a l'illa per aixecar la indústria turística.

–Veig moltes queixes respecte al turisme i la meva visió és molt ambivalent. [Fa una pausa] És molt humana la contradicció que ens irriti el que ens dóna de menjar, queixar-se del tipus de turisme que tenim a Sant Antoni mentre vivim, indirectament, de les borratxeres i les drogues. L'esquerra, quan és molt de saló, pot sostenir posicions més arriscades perquè no es juga tant. Òbviament em fa por el capitalisme voraç. Vaig ser el primer universitari de la família, en ser el cosí gran, però després altres membres de la meva família han pogut estudiar i no viuen millor que els seus pares. Des de Barcelona veig com per a la generació dels meus nebots, o del meu germà petit, que en té trenta-tres, la tensió immobiliària és brutal. La boca de l'embut es fa cada dia més estreta: qui no sigui fill o net de persones que hagin pogut aplegar una certa quantitat de propietats ha de marxar de l'illa. Això és terrible perquè no era així. Els nostres van venir aquí per sobreviure, per treballar, i ho van aconseguir. Per això, West End, encara que expliqui coses molt dures i no edulcori realitats, està escrita des de l'afecte, no des de la ràbia.

Veig moltes queixes respecte al turisme i la meva visió és molt ambivalent. [Fa una pausa] És molt humana la contradicció que ens irriti el que ens dona de menjar, queixar-nos del tipus de turisme que tenim a Sant Antoni mentre vivim, indirectament, de les borratxeres i les drogues

José Morella Miranda — Escriptor

Una història de migrants

Rute, al sud de Còrdova. Una tardor de mitjans dels seixanta. Una dona adulta, una noia i un noi al voltant d'un home madur. El patriarca té cinquanta i escaig, però les feines del camp l'han envellit prematurament. Com tants altres jornalers d'aquell poble de cases blanques que fan costat a la Serralada Subbètica. L'esposa i els fills deixen damunt la taula un feix de bitllets. El pare mai no ha vist tantes pessetes juntes. Col·lapsa. En només uns mesos pencant de sol a sol –fer llits, servir menjars– en un hotel de la Costa Brava, els seus familiars han reunit molts més diners del que guanyaria ell desllomant-se –varejar olives, collir olives– durant anys. Mentre ell es quedava guardant la filla i el fill petits, els grans i la seva dona l'han avançat per l'esquerra. L'atzar està tirat. La primavera següent, tots marxaran a Eivissa.

“Aquesta és una de les històries que, com si fos una ràdio que tens de fons, vaig sentir explicar a la meva mare durant anys”, explica Morella. “Per a mi, és una escena fundacional, el salt per escapar de la precarietat. Canvia per sempre el destí de la meva família i de centenars de milers de famílies a tot Espanya. El San Antonio que coneixem avui el van construir aquells homes i dones que van arribar per treballar als hotels, als bars i restaurants, a l'obra... Un món tan diferent que el meu avi mai no va arribar a entendre'l”.

La incomprensió de Nicomedes Miranda envers el destí al qual l'havien portat a la força li va donar al seu net un fil. El seu avi era bipolar. La família d'aquell immigrant, per tant, arrossegava un tabú, aleshores, encara més silenciat que en l'actualitat. Els bojos causaven vergonya. Morella no es va conformar a escriure una història dels seus. Com ja havia fet en les seves novel·les anteriors, va barrejar el particular amb el general, la crònica amb l'assaig. En llegir West End, digressions sobre la psicoanàlisi de Freud o els inhumans tractaments de Vallejo-Nájera permeten al lector entendre què li passava al seu avi i com l'havien fet patir als manicomis on el van internar quan a la mili va tenir els seus primers brots esquizofrènics. L'únic tractament era la reclusió al domicili. Si no es veu, el problema no existeix.

I, després, hi ha els secundaris amb què l'escriptor va acabar de pintar el paisatge “d'un territori verge on tot semblava possible perquè, en certa manera, ho era; en acabat va arribar el capitalisme i ho va ordenar. En ordre de beneficis, és clar”. West End va més enllà de les paelles i els biquinis, de les pintes de cervesa i les excursions en barca, dels taxis que s'amunteguen a la porta de cofurnes transformades en discoteques. De la Mediterrània feliç quan escalfa el sol. El mite de l'hedonisme eivissenc apareix sense perfums ni maquillatges a la novel·la.

Alcaldes posseïts per la febre de l'or i entregats al tripijoc de l'especulació. Funcionaris judicials condemnats a no administrar justícia. Consellers britànics que fugen d'una illa que s'ha reencarnat en Gomorra. Un bon metge que, avorrit de lucrar-se amb els parts de lesions que causen les nits d'embriaguesa, es deixa seduir per les pseudociències. Un gurú holandès que està a punt de convèncer-lo perquè es deixi perforar el crani amb la promesa de fer-li veure la llum. Els personatges d'aquest fresc tardofranquista estaven basats en fets reals. Molts naixien de l'anecdotari que el pare del novel·lista portava a casa després de passar la nit a la guàrdia de la policia local: “Ell va ser el primer municipal que hi va haver al poble; fins i tot aquesta professió se la van haver d'inventar perquè, abans del turisme, no en feia falta”.

Una llar bilingüe

Els Morella no eren del sud espanyol, sinó de Tàrrega, Lleida. Un altre poble d'agricultors i ramaders. D'allà va marxar una dona a principis dels cinquanta per servir en una casa burgesa de Barcelona. Als seus dos fills bessons els va internar a la Llars Mundet. Un hospici gegantí en el qual es van perpetrar abusos de tota mena, fet que marcaria de per vida el caràcter de Morella pare, que va créixer i, molt jove, va saltar a Eivissa. No li va costar adaptar-se a l'illa. Podia entendre's amb els natius. Utilitzaven la mateixa llengua amb accents diferents. Tot un avantatge en un microcosmos que s'obria al món després de segles d'autarquia i autoabastament. El mateix català que parlava aquell policia municipal és el mateix que continua parlant el seu fill gran, nascut el 1972, fruit del seu matrimoni amb la Carmen, la filla de Nicomedes Miranda. Aquella família de peninsulars en què es barrejaven dues llengües era una anomalia en un poble que no deixava de créixer a la calor del turisme.

–Hi ha un moment a West End en què acompanyes la teva mare a comprar a un comerç i una comare li retreu: “Filla, que poc andalús que és el teu fill”.

–És que jo vaig ser un nen molt introvertit, tot per a dins. Això em feia estrany en la cultura que representava la meva mare; on tot és extraversió, el rar és voler estar sol per concentrar-te en el llibre que estàs llegint. Els immigrants peninsulars, sobretot els andalusos, tenien hiperpotenciat el record i els costums del seu poble. Jo he portat de visita parelles que han flipat. Assocíaven Eivissa a tots els tòpics de la festa i les discoteques, i en entrar a casa meva es trobaven...

–... un plató de Canal Sud.

–[riu] Una cosa així. Tinc una relació ambivalent amb els meus perquè, com un bon clan, abracen però ofeguen. Van respectar que fes preguntes per escriure aquella novel·la, però crec que els fa cert pudor aparèixer-hi.

Una societat segregada

Sant Antoni triplica la seva població entre 1960 i 1980, de 5.000 a 15.000 habitants. Els nous eivissencs són, majoritàriament, temporers que paren l'atur quan tanca l'hotel, que voten a Felip o Anguita a les generals, però no no s'immiscueixen massa en els assumptes de la política municipal, que pateixen amb el Betis i el Sevilla, que resen a la Verge del Rocío i no perden el deix perquè ningú els exigeix que aprenguin la llengua de l'illa on ja estan arrelant, obrint negocis propis, veient créixer els seus fills. L'empresariat local és qui reclama aquell terratrèmol demogràfic. Cal cobrir plantilles, donar servei als turistes, anar cada estiu a més.

Com el guàrdia de policia, els serveis públics es van improvisar per acollir els nouvinguts. El currículum acadèmic del mateix Morella dona fe d'això: va començar la Primària en un col·legi i la va acabar en un altre que s'acabava de construir, va començar la Secundària en un institut i la va acabar en un altre que s'acabava de construir. Allà coincidirà amb professors i professores –de Filosofia, d'Història…– que li parlaran de llibres que avivaran el desig de fugir d'una terra on, encara que la barreja fos inevitable, el mestissatge era mínim. “Quan, amb quinze o setze anys, surts de casa amb 200 pessetes a la butxaca i els teus amics, que ja viuen en una casa amb piscina, surten amb 2.000, és difícil mantenir aquestes relacions. A mi em va passar i, de forma inconscient, vaig deixar d'ajuntar-me amb algunes persones”, confessa Morella. Avui, la renda per càpita és un abisme encara més gran a Sant Antoni, un tros fonamental per entendre una illa en què la cinquena part de la població és pobra. Les segones i terceres generacions de llatinoamericans i magrebins exemplifiquen una divisió entre comunitats tan evident com profunda en un municipi que no ha deixat d'expandir-se: 28.000 habitants, 19.000 places turístiques legals.

Quan, amb quinze o setze anys, surts de casa amb 200 pessetes a la butxaca i els teus amics, que ja viuen en una casa amb piscina, surten amb 2.000, és difícil mantenir aquestes relacions. A mi em va passar i, de forma inconscient, vaig deixar d'ajuntar-me amb algunes persones

José Morella Miranda — Escriptor

L'escriptor diu:

–Jo vinc d'una classe social humil; una classe en la qual tots els passos ja estan traçats prèviament; votin a esquerra o dreta, les persones treballadores d'aquesta generació són conservadores: el poc que tenen cal conservar-ho. Potser en les altres classes també sigui així, però un coneix el camí que el seu entorn li demana explícitament que recorri. Quan tenia disset anys, el meu pare va arribar amb els papers perquè anés a Àvila a l'acadèmia de Policia Nacional. El disgust quan li vaig dir que no… va ser gran. Però més gran va ser quan, als dinou, vaig comunicar que anava a la universitat. “Doncs no et dono ni un duro”. Vaig poder estudiar gràcies a les beques dels governs socialistes de llavors i a què passava l'estiu treballant en un quiosquet de platja. Que estudiés una carrera de lletres, que em dediqués a escriure… per als meus pares era un risc. El risc de la pobresa de la qual ells havien fugit. Si vens d'una família d'advocats i els dius que vols dedicar-te a escriure, potser no els fa gràcia perquè pensaran que guanyaràs molts menys diners, però crec que, almenys, no els sonarà a xinès. Filòsofs com Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet expliquen molt bé com, en totes les famílies, hi ha d'haver un trànsfuga de classe.. Jo ho he estat a la meva família. Per a mi és un triomf publicar llibres i fer classes d'escriptura, que és del que visc. Potser, per això, quan vinc de visita a Sant Antoni no puc escriure una línia. Només escolto.

Que estudiés una carrera de lletres, que em dediqués a escriure... per als meus pares era un risc. El risc de la pobresa de la qual ells havien fugit. Filòsofs com Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet expliquen molt bé com, en totes les famílies, hi ha d'haver un trànsfuga de classe. Jo ho he estat a la meva família.

José Morella Miranda — Escriptor

–El teu pare va arribar a llegir West End?

–No, va morir el 2018, dos anys abans que es publiqués. Asuntos propios, la meva primera novel·la [semifinalista del Premi Herralde i publicada per Anagrama], sé que se la va llegir i que li va agradar, encara que, per descomptat, mai no em digués res.

Abans d'aixecar-se i perdre's pels carrers per on sortia de festa amb els seus amics a l'adolescència, Morella evocarà com un dels moments més feliços de la seva infància les nits d'estiu en què la seva mare, la seva germana i ell baixaven al passeig de Sant Antoni a menjar un cornet de patates fregides esperant que se'ls unís el seu pare si, amb sort, hi havia poc enrenou a la guàrdia. A la façana del pub hi ha estampats els segells commemoratius del Mundial d'Espanya. Als altaveus se senten els girs de Yes, Sir, I Can Boogie. Torna a ser 1982. Per un instant.

Algunas reflexiones salen de las entrañas: “Los hijos de los inmigrantes andaluces en Ibiza no existimos culturalmente”. José Morella Miranda pronuncia la frase desde la terraza del Támesis. Este pub es uno de los seis que se concentran en las cuatro calles que fueron el casco histórico de Sant Antoni de Portmany, la bahía donde desembarcó el turismo en la isla más turística del Mediterráneo. Un tsunami que lo cambió todo en apenas dos décadas. Hasta el nombre de aquel barrio. Los vecinos dejaban su sitio a los veraneantes británicos; sa Raval se convertía en el West End. El mismo título que Morella eligió para el libro que lo convirtió en un “conocido escritor desconocido”.

El mensaje de West End sigue siendo pionero seis años después de su publicación. Cuando Morella se sentó a escribir, se sorprendió de la poca literatura que existía sobre el boom turístico en las Illes Balears. Contada, claro, desde los ojos de quienes dejaron la azada para coger la bandeja: los trabajadores que llegaron desde el tercio sur de la Península Ibérica. Peninsulars para los menorquines, forasters para los mallorquines, murcianos para los ibicencos. Extraños en un paraíso que se acababa de poner de moda. Como su familia materna.

“Si para algo sirve una novela es para dar existencia a las cosas que nombra. Catalunya, por ejemplo, es una sociedad mucho más porosa que cualquier sociedad insular y, allí, los charnegos llevan mucho tiempo narrándose. Además de estrellas de la música, hay novelistas, directores y guionistas de cine, fotógrafos que han utilizado sus obras para explicarse a sí mismos. Aquí, por varias circunstancias, eso no ha empezado a ocurrir hasta hace muy poco. Todavía nos queda mucho para poder escribir algo tan potente como la obra de Brigitte Vasallo. Pero algo que tengo claro es que, si no nos historiamos nosotros mismos, no vendrá alguien de fuera a contar nuestra historia”, dice Morella.

Catalunya es una sociedad mucho más porosa que cualquier sociedad insular y, allí, los charnegos llevan mucho tiempo narrándose. Aquí, por varias circunstancias, eso no ha empezado a ocurrir hasta hace muy poco

José Morella Miranda — Escritor

El recorrido de West End es rocambolesco y –todavía– no ha terminado. En 2019, ganó el Café Gijón, uno de los premios más prestigiosos y mejor dotados de la literatura española (descontando los que convoca Planeta o Aena); se publicó en una editorial tan interesante como Siruela (El infinito en un junco, La península de las casas vacías...); toda una premio Cervantes como Elena Poniatowska le dedicó un piropo para enmarcar: “Está escrita con sencillez poética, su antisolemnidad es una lección a seguir”; quizás se haya leído más en Francia que en la isla que retrata; acaba de pasar a la final del David Bellos, un premio de traducción al inglés que, en caso de ganarlo, podría abrirle las puertas de los mercados literarios del Reino Unido o Estados Unidos. Pero llegó a las librerías en febrero de 2020. Un desastre a nivel promocional.

–¿Si no la hubiera atropellado el confinamiento, sería un long seller, uno de esos libros que venden de forma constante durante mucho tiempo?

–¡Primero tendría que llegar a ser un seller! [ríe] Pero el frenazo de la pandemia fue difícil de llevar –contesta el escritor– porque una novela es un viajazo. Yo tardo mucho en terminarlas: tengo que estar muy seguro de lo que escribo, soy muy perfeccionista. No sé cuánto habrá vendido, pero me ha dado muchas alegrías y me ha llevado a sitios donde no creía que llegara nunca. Entrar en una librería independiente de un pueblecito de Normandía y ver que ahí hay personas que han leído tu novela y tienen ganas de comentarte qué les ha parecido es algo difícil de explicar.

West End no se pudo presentar en el West End hasta septiembre de 2024. Como ya no quedan librerías en Sant Antoni, la charla se celebró en Los Gatos, una antigua bodega que entonces era la sede de la asociación cultural que organizó el acto. Un político nacional –Juanjo Ferrer, senador pitiuso por una candidatura unitaria de izquierdas– lo moderó, pero ningún político local –en el ayuntamiento y en el Consell Insular gobierna con mayoría absoluta el PP– acudió.

–Claro que me hubiera gustado que alguna de las personas que dirigen o representan la cultura ibicenca se hubiera acercado o me hubiera llamado por teléfono, no te lo voy a negar –dice Morella.

–¿Ignoraron la novela porque no santifica el turismo? El relato oficial describe los años del boom como un período en el que los ibicencos mostraron su lado más hospitalario. Muy rara vez, sin embargo, nombra a los miles de migrantes que llegaron a la isla para levantar la industria turística.

–Veo mucha queja respecto al turismo y mi visión es muy ambivalente. [Hace una pausa] Es muy humana la contradicción de que nos irrite lo que nos da de comer, quejarse del tipo de turismo que tenemos en San Antonio mientras vivimos, indirectamente, de las borracheras y las drogas. La izquierda, cuando es muy de salón, puede sostener posiciones más arriesgadas porque no se juega tanto. Obvio que me asusta el capitalismo voraz. Fui el primer universitario de la familia, al ser el primo mayor, pero luego otros miembros de mi familia han podido estudiar y no viven mejor que sus padres. Desde Barcelona veo cómo para la generación de mis sobrinos, o de mi hermano pequeño, que tiene treinta y tres, la tensión inmobiliaria es brutal. La boca del embudo se hace cada día más estrecha: quien no sea hijo o nieto de personas que hayan podido reunir una cierta cantidad de propiedades tiene que largarse de la isla. Eso es terrible porque no era así. Los nuestros vinieron aquí para sobrevivir, para trabajar, y lo consiguieron. Por eso, West End, aunque cuente cosas muy duras y no edulcore realidades, está escrita desde el cariño, no desde la rabia.

Veo mucha queja respecto al turismo y mi visión es muy ambivalente. [Hace una pausa] Es muy humana la contradicción de que nos irrite lo que nos da de comer, quejarse del tipo de turismo que tenemos en San Antonio mientras vivimos, indirectamente, de las borracheras y las drogas

José Morella Miranda — Escritor

Una historia de migrantes

Rute, sur de Córdoba. Un otoño de mediados de los sesenta. Una mujer adulta, una chica y un chico alrededor de un hombre maduro. El patriarca tiene cincuenta y largos, pero las faenas del campo lo han envejecido prematuramente. Como a tantos otros jornaleros de aquel pueblo de casas blancas que se recuestan en la serranía Subbética. La esposa y los hijos sueltan encima de la mesa un fajo de billetes. El padre nunca ha visto tantas pesetas juntas. Colapsa. En sólo unos meses currando de sol a sol –hacer camas, servir comidas– en un hotel de la Costa Brava, sus familiares han reunido mucho más dinero de lo que ganaría él deslomándose –varear olivos, recoger aceitunas– durante años. Mientras él se quedaba guardando a la hija y al hijo pequeños, los mayores y su mujer le han adelantado por la izquierda. La suerte está echado. La primavera siguiente, todos se marcharán a Eivissa.

“Esa es una de las historias que, como si fuera una radio que tienes de fondo, le escuché contar a mi madre durante años”, explica Morella. “Para mí, es una escena fundacional, el salto para escapar de la precariedad. Cambia para siempre el destino de mi familia y de cientos de miles de familias en toda España. El San Antonio que conocemos hoy lo construyeron esos hombres y mujeres que llegaron para trabajar en los hoteles, en los bares y restaurantes, en la obra... Un mundo tan diferente que mi abuelo nunca llegó a entenderlo”.

La incomprensión de Nicomedes Miranda hacia el destino al que le habían llevado a la fuerza le dio a su nieto un hilo. Su abuelo era bipolar. La familia de aquel inmigrante cargaba, por tanto, con un tabú, entonces, todavía más silenciado que en la actualidad. Los locos causaban vergüenza. Morella no se conformó con escribir una historia de los suyos. Como ya había hecho en sus novelas anteriores, mezcló lo particular con lo general, la crónica con el ensayo. Al leer West End, digresiones sobre el psicoanálisis de Freud o los inhumanos tratamientos de Vallejo-Nágera permiten al lector entender qué le pasaba a su abuelo y cómo le habían hecho sufrir en los manicomios donde lo internaron cuando en la mili tuvo sus primeros brotes esquizofrénicos. El único tratamiento era la reclusión en el domicilio. Si no se ve, el problema no existe.

Y, luego, están los secundarios con los que el escritor acabó de pintar el paisaje “de un territorio virgen donde todo parecía posible porque, en cierta forma, lo era; luego llegó el capitalismo y lo ordenó. En orden de beneficios, claro”. West End va más allá de las paellas y los bikinis, de las pintas de cerveza y las excursiones en barca, de los taxis que se amontonan a la puerta de garitos transformados en discotecas. Del Mediterráneo feliz cuando calienta el sol. El mito del hedonismo ibicenco aparece sin perfumes ni maquillajes en la novela.

Alcaldes poseídos por la fiebre del oro y entregados al tejemaneje de la especulación. Funcionarios judiciales condenados a no administrar justicia. Cónsules británicos que huyen de una isla que se ha reencarnado en Gomorra. Un buen médico que, aburrido de lucrarse con los partes de lesiones que causan las noches de borrachera, se deja seducir por las pseudociencias. Un gurú holandés que está a punto de convencerlo para que se deje taladrar el cráneo con la promesa de hacerle ver la luz. Los personajes de este fresco tardofranquista estaban basados en hechos reales. Muchos nacían del anecdotario que el padre del novelista traía a casa después de pasar la noche en el retén de la policía local: “Él fue el primer municipal que hubo en el pueblo; hasta esa profesión se la tuvieron que inventar porque, antes del turismo, no hacía falta”.

Un hogar bilingüe

Los Morella no eran del sur español, sino de Tàrrega, Lleida. Otro pueblo de agricultores y ganaderos. De allí se marchó una mujer a principios de los cincuenta para servir en una casa burguesa de Barcelona. A sus dos hijos gemelos los internó en la Llars Mundet. Un hospicio gigantesco en el que se perpetraron abusos de todo tipo, hecho que marcaría de por vida el carácter de Morella padre, que creció y, muy joven, saltó a Eivissa. No le costó adaptarse a la isla. Podía entenderse con los nativos. Utilizaban la misma lengua con acentos diferentes. Toda una ventaja en un microcosmos que se abría al mundo después de siglos de autarquía y autoabastecimiento. El mismo catalán que hablaba aquel policía municipal es el mismo que sigue hablando su hijo mayor, nacido en 1972, fruto de su matrimonio con Carmen, la hija de Nicomedes Miranda. Aquella familia de peninsulares en la que se mezclaban dos lenguas era una anomalía en un pueblo que no dejaba de crecer al calor del turismo.

–Hay un momento en West End en el que acompañas a tu madre a comprar a un comercio y una comadre le reprocha: “Hija, qué poco andaluz es tu hijo”.

–Es que yo fui un niño muy introvertido, todo para adentro. Eso me hacía raro en la cultura que representaba mi madre; donde todo es extroversión, lo raro es querer estar solo para concentrarte en el libro que estás leyendo. Los inmigrantes peninsulares, sobre todo los andaluces, tenían hiper potenciado el recuerdo y las costumbres de su pueblo. Yo he traído de visita a parejas que han flipado. Asociaban Ibiza a todos los tópicos de la fiesta y las discotecas, y al entrar en mi casa se encontraban...

–... un plató de Canal Sur.

–[ríe] Algo así. Tengo una relación ambivalente con los míos porque, como buen clan, abrazan pero ahogan. Respetaron que hiciera preguntas para escribir aquella novela, pero creo que les da cierto pudor aparecer en ella.

Una sociedad segregada

Sant Antoni triplica su población entre 1960 y 1980, de 5.000 a 15.000 habitantes. Los nuevos ibicencos son, en su mayoría, temporeros que echan el paro cuando cierra el hotel, que votan a Felipe o Anguita en las generales, pero no se inmiscuyen demasiado en los asuntos de la política municipal, que sufren con el Betis y el Sevilla, que le rezan a la Virgen del Rocío y no pierden el deje porque nadie les exige que aprendan la lengua de la isla donde ya están echando raíces, abriendo negocios propios, viendo crecer a sus hijos. El empresariado local es quien reclama aquel terremoto demográfico. Hay que cubrir plantillas, dar servicio a los turistas, ir cada verano a más.

Como el retén de policía, los servicios públicos se improvisaron para acoger a los recién llegados. El currículo académico del propio Morella da fe de ello: empezó la Primaria en un colegio y la terminó en otro que se acababa de construir, empezó la Secundaria en un instituto y la acabó en otro que se acababa de construir. Allí coincidirá con profesores y profesoras –de Filosofía, de Historia…– que le hablarán de libros que avivarán el deseo de huir de una tierra donde, aunque la mezcla fuera inevitable, el mestizaje era mínimo. “Cuando, con quince o dieciséis años, sales de casa con 200 pesetas en el bolsillo y tus amigos, que ya viven en una casa con piscina, salen con 2.000, es difícil mantener esas relaciones. A mí me pasó y, de forma inconsciente, dejé de juntarme con algunas personas”, confiesa Morella. Hoy, la renta per cápita es un abismo aún más grande en Sant Antoni, un pedazo fundamental para entender una isla en la que la quinta parte de la población es pobre. Las segundas y terceras generaciones de latinoamericanos y magrebíes ejemplifican una división entre comunidades tan evidente como profunda en un municipio que no ha dejado de expandirse: 28.000 habitantes, 19.000 plazas turísticas legales.

Cuando, con quince o dieciséis años, sales de casa con 200 pesetas en el bolsillo y tus amigos, que ya viven en una casa con piscina, salen con 2.000, es difícil mantener esas relaciones. A mí me pasó y, de forma inconsciente, dejé de juntarme con algunas personas

José Morella Miranda — Escritor

Dice el escritor:

–Yo vengo de una clase social humilde; una clase en la que todos los pasos ya están trazados previamente; voten a izquierda o derecha, las personas trabajadoras de esa generación son conservadoras: lo poco que tienen hay que conservarlo. Quizás en las otras clases también sea así, pero uno conoce el camino que su entorno le pide explícitamente que recorra. Cuando tenía diecisiete años, mi padre llegó con los papeles para que me fuera a Ávila a la academia de Policía Nacional. El disgusto cuando le dije que no… fue grande. Pero más grande fue cuando, a los diecinueve, comuniqué que me iba a la universidad. “Pues no te doy un duro”. Pude estudiar gracias a las becas de los gobiernos socialistas de entonces y a que echaba el verano currando en un chiringuito de playa. Que estudiara una carrera de letras, que me dedicara a escribir… para mis padres era un riesgo. El riesgo de la pobreza de la que ellos habían huido. Si vienes de una familia de abogados y les dices que quieres dedicarte a escribir, quizás no les haga gracia porque pensarán que vas a ganar mucho menos dinero, pero creo que, al menos, no les sonará a chino. Filósofos como Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet explican muy bien cómo, en todas las familias, tiene que haber un tránsfuga de clase. Yo lo he sido en mi familia. Para mí es un triunfo publicar libros y dar clases de escritura, que es de lo que vivo. Quizás, por ello, cuando vengo de visita a San Antonio no puedo escribir una línea. Sólo escucho.

Que estudiara una carrera de letras, que me dedicara a escribir… para mis padres era un riesgo. El riesgo de la pobreza de la que ellos habían huido. Filósofos como Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet explican muy bien cómo, en todas las familias, tiene que haber un tránsfuga de clase. Yo lo he sido en mi familia.

José Morella Miranda — Escritor

–¿Tu padre llegó a leer West End?

–No, murió en 2018, dos años antes de que se publicara. Asuntos propios, mi primera novela [semifinalista del Premio Herralde y publicada por Anagrama], sé que se la leyó y que le gustó, aunque, por supuesto, nunca me dijera nada.

Antes de levantarse y perderse por las calles por las que salía de fiesta con sus amigos en la adolescencia, Morella evocará como uno de los momentos más felices de su infancia las noches de verano en las que su madre, su hermana y él bajaban al paseo de Sant Antoni a comer un cono de patatas fritas esperando que se les uniera su padre si, con suerte, había poco jaleo en el retén. En la fachada del pub están estampados los sellos conmemorativos del Mundial de España. En los altavoces se escuchan los giros de Yes, Sir, I Can Boogie. Vuelve a ser 1982. Por un instante.

El mes de juliol va començar a Casa Lola amb la denúncia d'una agressió sexual. El presumpte agressor també va ruixar una altra persona amb gasolina, li va calar foc i li va provocar diverses cremades, segons el testimoni d'una testimoni. La Policia Local de Sant Josep de sa Talaia va enviar una patrulla dimecres passat a la nit per posar ordre i aclarir què havia passat en una propietat prou coneguda per qualsevol eivissenc. Casa Lola és un neotopònim que fa temps que apareix als mitjans de comunicació, també als d'àmbit nacional i internacional. Durant una època alternava les pàgines de societat amb les que informaven sobre la política local. La mansió on se celebraven les festes que reunien famosos i l'alta societat que estiuejava a Eivissa era il·legal. Ningú no va demanar llicència per construir-la.

Sobre aquells 9.326 metres quadrats –bungalous, piscines i terrasses– hi pesava una ordre municipal d'enderrocament que va tardar dotze anys a executar-se. Quan, finalment, hi van entrar les màquines –el 9 d'agost de 2022–, la parcel·la va entrar en una mena de letargia. Fins a la primavera passada. A l'abril, després de dos desallotjaments de campaments de barraques a la perifèria de la capital de l'illa, Periódico de Ibiza va publicar unes fotografies que evidenciaven una realitat: Casa Lola era plena de barraques. Havia estat una vil·la de luxe. Ara és una villa miseria.

L'Ajuntament de Sant Josep lamenta que la propietària de la finca no n'hagi denunciat l'ocupació davant la justícia. Sense aquest tràmit, no es podria iniciar un nou desallotjament d'infrahabitatges a Eivissa. En els darrers dos anys se n'han produït més de mitja dotzena. El pròxim ja té data i lloc: el 24 de juliol, a l'hotel en ruïnes de Punta d'en Xinxó, també al municipi de Sant Josep. Però la propietària de Casa Lola sembla jugar a un altre joc: Francisca Sánchez Ordóñez ja ha patit aquest mateix problema i, en diverses ocasions, ha contractat els serveis de D&S Desokupa per buidar les seues propietats.

Una promotora habitual als tribunals

“Tenc okupes a gairebé totes les meues propietats! A veure, tu veus com tenc ca meua, m'agraden les coses polides. Ara, quan vaig a Casa Lola, que hi vaig molt poc perquè em provoca ansietat, perquè ho han destrossat tot, s'ho han enduit tot, em van robar de tot quan hi van entrar les màquines. Aquella casa era una meravella. I ara què? Una decadència total. Això és el que ha fet l'Administració. Decadència, perquè és el que vol l'Administració. Perquè l'ésser humà és vanitós: vull el millor cotxe, la millor casa. Però gràcies també a aquestes vanitats l'Administració viu de naltros. Perquè som naltros qui mantenim l'Administració. Si no hi hagués il·lusió, estaria tot mort, com passa a Veneçuela”.

La cita correspon a una entrevista –doble– que Paquita Marsan –el malnom amb què es coneix aquesta dona, malaguenya nascuda el 1949 i promotora immobiliària durant els anys més salvatges de Marbella sota l'alcaldia de Jesús Gil y Gil– va concedir a Periódico de Ibiza. Era l'agost de 2025 i no es va estar de res. Tot i presumir de tenir amistat amb els expresidents González i Aznar, va carregar contra les institucions democràtiques: “Hem de viure de la gent que ve a Eivissa (...) Que deixin ja tanta ploma i que deixin obrir els locals aviat i de pressa, que això porta diners, i no fan res més que posar impediments!” Va atribuir tots els seus problemes judicials a un advocat que, segons ella, la va enganyar: “Em va treure un milió d'euros, però no l'he denunciat. L'he perdonat perquè no et pots quedar a la vida amb el ressentiment”. I, tal com ja havia fet en altres ocasions en el mateix mitjà de comunicació, es va justificar:

–No som una mafiosa.

Un currículum judicial interminable

L'historial judicial de Paquita Marsan és interminable i no para de créixer. Fa menys d'un mes, el 18 de juny, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) va anul·lar, per un defecte de forma, una multa de 200.000 euros per una festa celebrada a Casa Lola el juliol de 2020, en plena pandèmia. L'empresària, però, no sempre ha tengut tanta sort. Va tenir un gran ressò mediàtic el seu ingrés a presó per haver defraudat Hisenda en 867.469 euros. La Policia Nacional i l'Agència Tributària la van anar a cercar a Pacha una nit d'agost de 2013. Va passar uns mesos entre reixes fins que va obtenir el tercer grau el juny de 2014.

La majoria dels problemes judicials de Francisca Sánchez Ordóñez, tanmateix, van començar com a infraccions urbanístiques. El passat 6 de març, el TSJIB va confirmar la condemna imposada a l'empresària per no haver complit l'ordre d'enderrocar les construccions il·legals de Casa Lola. Aquell 9 d'agost de 2022, l'equip de govern –llavors una coalició entre el PSOE i forces d'esquerra– va iniciar l'enderroc pel seu compte, però ajustant-se a la llei. Dins el termini i en la forma escaient, segons decretà un tribunal que desestimà els recursos presentats. La condemna obliga la promotora a retornar el mig milió d'euros de diners públics que va costar l'enderroc. L'escena va agafar per sorpresa la seixantena d'hostes que hi havien dormit la nit anterior. Era l'última nit de Casa Lola com a agroturisme sense llicència. Així es posava punt final a una història que venia de lluny.

Des del 2011, l'empresària va ignorar els expedients sancionadors oberts per l'Ajuntament de Sant Josep. Entremig –el novembre de 2018–, l'Audiència Provincial de Palma havia condemnat Paquita Marsan i Rocío Martín –la seua filla i sòcia– a una multa de només 2.920 euros. El delicte? Haver ocupat treballadors que no estaven donats d'alta a la Seguretat Social. La Fiscalia havia demanat, sense èxit, dos anys de presó. Un altre procés llarg. La inspecció que va destapar els fets s'havia dut a terme cinc anys i mig abans, el febrer de 2013. L'octubre de 2025, totes dos dones van tornar a declarar davant l'Audiència Provincial acusades de la mateixa pràctica, amb l'agreujant que els treballadors no tenien permís de residència. La Fiscalia va tornar a sol·licitar dos anys de presó. De moment, encara no hi ha sentència.

Paquita Marsan sí que va col·laborar, en canvi, en l'enderroc de Casa Paola, un altre hotel encobert. El febrer de 2025, ja amb el PP al capdavant de l'Ajuntament de Sant Josep, va complir una ordre de demolició dictada el setembre de 2022, quan encara governaven les forces progressistes. Aquesta vil·la de luxe no podia acollir-se a cap amnistia urbanística perquè s'havia construït en sòl protegit. Fou enderrocada. Mesos més tard, amb l'arribada de l'estiu, les festes van tornar a aquella finca. Vicent Roig Tur, alcalde d'un municipi lliurat al creixement sense límits, va reconèixer que la superfície enderrocada de Casa Paola havia estat reconstruïda.

Per comentar totes aquestes qüestions, elDiario.es va intentar contactar telefònicament amb l'empresària malaguenya. També amb la seua empresa –Inversiones Hoteleras Faro SL– a través del correu electrònic. No va obtenir cap resposta.

La vida s'obre pas entre les barraques

La villa miseria no és gaire diferent d'altres que han sorgit abans a Eivissa. Tendes de campanya devora caravanes; quatre fustes i un parell de planxes per aixecar alguna cosa semblant a una caseta; cotxes i furgonetes aparcats; bombones de butà, manuelles, testos, materials de construcció, fems, roba estesa; cotxets de nadó i joguines infantils; taules i cadires de plàstic; barbacoes i fogons fumejant; respostes esquives però amables –“Lo siento corazón, pero no te puedo decir nada”–; històries d'immigrants que no tenen papers tot i tenir feina. Però, en estar construïda sobre la quadrícula d'una antiga vil·la de luxe i no damunt un descampat, l'escena és completament diferent.

És com si un fotograma de Mad Max s'hagués tenyit de verd juràssic. Davant el silenci de la propietària, a Casa Lola la vida s'obre pas. Hi ha camins pavimentats, un tancat que proporciona intimitat, arbres que fan ombra, palmeres que volen créixer, matolls exuberants i una certa lògica perquè els habitants que hi han anat arribant trobin el seu lloc, com en aquells càmpings on les velles caravanes –amb matrícules holandeses, alemanyes o franceses– devien viure els seus dies de glòria a començaments dels noranta. Fins i tot hi ha algun habitatge de formigó que va sobreviure a l'enderroc –o que es va reconstruir sense permís després– i que ara té nous inquilins. També hi ha tarifes de lloguer, o almenys això asseguren alguns dels residents. Així passa a Casa Lola, com també a Can Rova, potser el quilòmetre zero del barraquisme eivissenc.

Algú s'està lucrant a Casa Lola?

“Una parella viu en aquesta casa. Sembla que paguen 700 euros; d'allà i d'aquí, totes dues juntes”, explica na Júlia. “Allà” és una tenda de campanya que s'entreveu entre la vegetació. “Aquí”, una construcció rectangular d'uns quaranta o cinquanta metres quadrats. Plaques de guix laminat, llistons de fusta i el sostre reforçat amb una malla verda. En molts pobles d'Espanya seria un galliner. A dins, però, hi viuen tres persones. Entre elles, aquesta dona d'aspecte madur que acaba d'arribar a Eivissa.

–A mi només m'hi allotgen. Potser més amunt hi ha qui sap com funciona tot això, però jo no en sé res perquè acab d'arribar del Paraguai, no et puc dir res.

–I a qui li paguen el lloguer?

–Allà dalt hi ha l'encarregat. He sentit dir que és colombià.

Una resident assegura que una parella paga 700 euros per una “casa” més semblant a un galliner que no pas a un habitatge

Els primers okupes dormen sota sostre

Baudi i Renato conversen en portuguès. Són de Goiás, al cor de l'interior del Brasil, la zona de transició entre les riques valls de Minas Gerais i el Mato Grosso, la porta d'entrada a l'Amazònia. “És un estat sense faveles perquè, a diferència d'altres indrets del Brasil, potser més rics, allà els governants no permeten la delinqüència”, diu en Baudi. “Per mor d’això les nostres famílies no es creuen que aquesta finca estigui així, plena de gent que no té cap altre lloc on viure. És clar, la televisió només explica la part bona d'Eivissa. I saben que a nosaltres ens va bé la feina. Perquè aquí, a l'illa, hi ha feina per a qui vol treballar. I s'hi poden fer sous”, continua en Renato. Una furgoneta aparcada a pocs metres confirma que als dos brasilers no els falta feina. És plena d'eines i galledes de pintura. Ells, “sobretot a l'hivern”, es dediquen a “posar a punt vil·les”, explica en Baudi: des d'emblanquinar una paret fins a col·locar rajoles o reconstruir estructures. “Feim manteniment general”, resumeix en Renato.

Les nostres famílies no es creuen que aquesta finca estigui així, plena de gent que no té cap altre lloc on viure. És clar, la televisió només explica la part bona d'Eivissa. I saben que a naltros ens va bé la feina. Perquè aquí, a l'illa, hi ha feina per a qui vol treballar. I s'hi poden fer sous

Renato — Resident a Casa Lola

–Valtros pagau lloguer per viure a Casa Lola?

–No, naltros no –respon en Baudi.

–I viviu a la casa que tenim aquí darrere?

–Sí, tenim unes habitacions. En aquesta part hi viu gent des de fa molt de temps –contesta el seu company.

–I com hi vau poder entrar?

–El portal era obert –continua en Baudi– i, veient els preus que hi havia a l'illa, vam decidir quedar-nos aquí. S'hi estava molt bé i ja fa tres anys que hi vivim. Mai no hem tengut cap problema. Som bona gent, treballadors; hem demanat la regularització i estem esperant els papers. Des d'aleshores no hem tornat a casa. Però des que va arribar aquesta gent [assenyala la part alta de Casa Lola, on hi ha moltes de les barraques]... hi ha molts problemes. Naltros no paguem res, però allà dalt sí. Hi ha algú que hi està fent negoci. Hi ha una porta a la part del darrere de la finca per on els deixen entrar i sortir.

–I qui és que cobra allà dalt?

–No ho sé, però ens acabaran creant un problema.

El portal era obert i, veient els preus que hi havia a l'illa, vam decidir quedar-nos aquí. S'hi estava molt bé i ja fa tres anys que hi vivim. Mai no hem tengut cap problema. Som bona gent, treballadors, hem demanat la regularització i estem esperant els papers. Però des que va arribar aquesta gent [assenyala la zona alta de Casa Lola, on hi ha moltes de les barraques] hi ha molts problemes

Baudi — Resident a Casa Lola

Sense llum

El nom de la zona no enganya: Davall sa Serra. Casa Lola es va construir al vessant d'una fondalada delimitada per muntanyes baixes cobertes de pins –la Serra d'en Calaveres– i diversos pujols: el Pujolet d'en Puvil, el Puig Redó i el Puig d'en Camarles. Diversos torrents –el des Jondal i el de Can Berris– travessen un petit territori que en altres temps devia ser molt fèrtil (a la Mediterrània, allà on hi havia aigua, hi havia prosperitat). Avui, els noms de les antigues finques agrícoles –Can Cantó, Can Forn, Ca na Pepa d'en Xic, Can Miquel Francesc– es mesclen amb grans xalets equipats amb piscines de la mida d'un apartament. És un veïnat dispers que, les darreres setmanes, ha alçat la veu pel que està passant a la finca de Paquita Marsan. Des de l'anonimat, una persona denunciava a Periódico de Ibiza “l'okupació d'un habitatge” per subministrar electricitat a la vila misèria “mitjançant una connexió elèctrica il·legal”.

Al barracó d'en Daniel no hi arriba la llum. Per això fregeix amb gas uns trossos de pollastre arrebossat. Quan els tregui de la paella i els eixugui amb paper de cuina, els portarà a la seua mare i a la seua germana petita, una garrida que corr per davant de la caravana on dorm aquest paraguaià –“d'Asunción”– que fa un any que és a l'illa: “Vaig venir perquè elles ja hi eren. La meva mare i la nena van poder trobar un lloguer en un altre lloc, però jo no el vaig trobar”. En Daniel fa feina “en vil·les”. “Obra i reparacions”. Per alleujar la calor, beu tereré. El mate fred dels guaranís. Compartir-lo mentre es conversa i es divaga és tot un ritual social.

El mes de julio empezó en Casa Lola con la denuncia de una agresión sexual. El presunto agresor también roció con gasolina a otra persona, le prendió fuego y le causó varias quemaduras, según el testimonio de una testigo. La Policía Local de Sant Josep de sa Talaia envió una patrulla el pasado miércoles por la noche para poner orden y aclarar qué había sucedido en una propiedad más que conocida para cualquier ibicenco. Casa Lola es un neotopónimo que lleva mucho tiempo apareciendo en la prensa, también en la nacional e internacional. Durante una época alternó las páginas de sociedad con las que informaban sobre la política local. La mansión donde se celebraban las fiestas que reunían al famoseo y a la alta sociedad que veraneaba en Eivissa era ilegal. Nadie pidió una licencia para construirla.

Sobre aquellos 9.326 metros cuadrados –bungalows, piscinas, terrazas– pendía una orden de demolición municipal que tardó doce años en cumplirse. Cuando, al fin, entraron las máquinas –9 de agosto de 2022–, la parcela entró en una especie de letargo. Hasta la última primavera. En abril, tras dos desahucios de campamentos chabolistas en la periferia de la capital de la isla, Periódico de Ibiza publicó unas fotos que evidenciaban una realidad: Casa Lola estaba llena de barracas. Fue una villa de lujo. Ahora es una villa miseria.

El Ajuntament de Sant Josep lamenta que la propietaria de la finca no haya denunciado su okupación a la Justicia. Sin ese trámite, no se podría iniciar el enésimo desahucio de infraviviendas en Eivissa. En los últimos dos años, se han producido más de media docena. El próximo ya tiene fecha y lugar: 24 de julio, hotel en ruinas de Punta d’en Xinxó, también en el municipio de Sant Josep. Pero la dueña de Casa Lola parece practicar otro juego: Francisca Sánchez Ordóñez ya ha sufrido el mismo problema y, varias veces, ha contratado los servicios de D&S Desokupa para vaciar sus posesiones.

Una promotora asidua a los tribunales

“¡Tengo okupas en casi todas mis propiedades! Vamos a ver, tú ves como tengo la casa, me gustan las cosas bellas. Yo ahora cuando voy a Casa Lola, que voy muy poco porque me provoca ansiedad, porque se lo han cargado todo, se han llevado todo, me robaron de todo cuando entraron las máquinas. Esa casa era una belleza ¿Ahora qué? Decadencia total. Eso es lo que ha hecho la Administración. Decadencia, porque es lo que quiere la Administración. Porque el ser humano es vanidoso, tengo el mejor coche, la mejor casa. Pero gracias también a esas vanidades la Administración vive de nosotros. Porque nosotros mantenemos a la Administración. Si no hubiera ilusión estaría todo muerto, como pasa en Venezuela”.

La cita corresponde a una entrevista –doble– que Paquita Marsan –el apodo por el que conocen a esta mujer, malagueña del 49, promotora inmobiliaria en los años salvajes de Marbella durante la alcaldía de Jesús Gil y Gil– concedió a Periódico de Ibiza. Era agosto de 2025 y se quedó a gusto. Pese a presumir de amigos como los ex presidentes González y Aznar, cargó contra las instituciones democráticas: “Tenemos que vivir de la gente que viene a Ibiza (...) ¡Que se dejen ya de tanta pluma y que dejen a los sitios abrir pronto y rápido, que eso trae dinero y no hacen nada más que poner impedimentos!”. Responsabilizó de todos sus problemas judiciales a un abogado que la engañó: “Me sacó un millón de euros, pero no lo he denunciado. Yo le he perdonado porque no te puedes quedar en la vida con el resentimiento”. Y como ya había hecho en otras ocasiones en el mismo medio de comunicación, se excusó:

–No soy una mafiosa.

Un currículo judicial interminable

El currículo judicial de Paquita Marsan es interminable y no deja de crecer. Hace menos de un mes, el 18 de junio, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB) anuló por un defecto de forma una multa de 200.000 euros por una fiesta que se celebró en Casa Lola en julio de 2020, plena pandemia. La empresaria, sin embargo, no siempre ha tenido tanta suerte. Resultó mediática su entrada en prisión por defraudar al fisco 867.469 euros. La Policía Nacional y la Agencia Tributaria fueron a buscarla a Pacha una noche ibicenca de agosto de 2013. Vivió entre rejas unos meses hasta que obtuvo el tercer grado en junio de 2014.

La mayoría de los problemas judiciales de Francisca Sánchez Ordóñez empezaron siendo, sin embargo, infracciones urbanísticas. El pasado 6 de marzo, el TSJB confirmó la condena que se le impuso a la empresaria por no cumplir la orden de derribar las construcciones ilegales de Casa Lola. Aquel 9 de agosto de 2022, el equipo de gobierno –entonces, una coalición entre PSOE y fuerzas de izquierda– inició el derrumbe por su cuenta, pero ajustándose a la ley. En tiempo y en forma, según un tribunal que desestimó las apelaciones. La condena obliga a la promotora a pagar el medio millón de euros que salió de las arcas públicas para costear la demolición. La escena pilló por sorpresa a los sesenta inquilinos que habían dormido allí la noche anterior. La última de Casa Lola como agroturismo sin papeles. Terminaba una historia que venía de lejos.

Desde 2011, la empresaria ignoró los expedientes disciplinarios que se le abrieron en el Ajuntament de Sant Josep. Entre medias –noviembre de 2018–, la Audiencia Provincial de Palma había condenado a Paquita Marsan y Rocío Martín –su hija y socia– a una multa de apenas 2.920 euros. ¿El delito? Emplear a obreros que no estaban dados de alta en la Seguridad Social. La Fiscalía pidió sin éxito dos años de cárcel. Otro proceso lento. La inspección que destapó el pastel se había realizado cinco años y medio antes, en febrero de 2013. En octubre de 2025, las dos mujeres volvieron a declarar en la Audiencia Provincial acusadas por la misma práctica. Con el matiz de que los trabajadores no tenían permiso de residencia. La Fiscalía volvió a solicitar dos años de prisión. No hay sentencia de momento.

Paquita Marsan sí colaboró en el derribo de Casa Paola, otro hotel encubierto. En febrero de 2025, ya con el PP al frente del Ajuntament de Sant Josep, cumplió una orden de demolición dictada en septiembre de 2022, todavía con las fuerzas progresistas al frente del Consistorio. Esta villa de lujo no se podía acoger a ninguna amnistía al levantarse sobre suelo protegido. Cayó. Meses después, en cuanto llegó el verano, regresaron los saraos a aquella finca. Vicent Roig Tur, el alcalde de un municipio entregado al crecimiento sin límite, reconoció que se había reconstruido la superficie demolida de Casa Paola.

Para comentar todas estas cuestiones, elDiario.es intentó contactar con la empresaria malagueña por teléfono. También con su empresa –Inversiones Hoteleras Faro SL– a través de correo electrónico. No obtuvo respuesta.

La vida se abre camino en las barracas

La villa miseria no es muy diferente a otras que surgieron antes en Eivissa. Tiendas de campaña unidas a roulottes; ocho maderos y un par de chapas para poner firme algo que se parezca a una caseta; coches y furgonetas aparcados; bombonas de butano, mancuernas, macetas, materiales de construcción, basura, ropa tendida; carritos de bebé y juguetes infantiles; mesas y sillas de plástico; barbacoas y fogones humeantes, respuestas esquivas, pero dulces –“lo siento, corazón, pero no te puedo decir nada”–; historias de inmigrantes que no tienen papeles aunque tengan trabajo. Pero, al levantarse sobre la cuadrícula de una antigua villa de lujo en vez de sobre un descampado, no tiene nada que ver.

Es como si el fotograma de Mad Max se hubiera pintado de verde jurásico. Ante el silencio de la dueña, en Casa Lola la vida se abre camino. Hay caminos pavimentados, un vallado que otorga intimidad, árboles que dan sombra, palmeras que quieren crecer, matorrales selváticos y una cierta lógica para que los habitantes que han ido llegando encuentren su lugar, como en los campings donde aquellas viejas caravanas –matrículas holandesas, alemanas, francesas– debieron pasar sus días de gloria, a inicios de los noventa. Hay, incluso, alguna vivienda de hormigón y cemento que sobrevivió al derrumbe –o que se reconstruyó sin permiso después– y tiene nuevos inquilinos. Hay tarifas de alquiler, o, al menos eso dicen alguno de los moradores. Así en Casa Lola como en Can Rova, quizás, el kilómetro 0 del chabolismo ibicenco.

¿Alguien se está lucrando en Casa Lola?

“Una pareja vive en esta casa. Parece que pagan 700 euros, de ahí y de acá, las dos juntas”, explica Julia. “Ahí” es una tienda de campaña que se entrevé en la maleza. “Acá”, una casa rectangular de unos cuarenta o cincuenta metros cuadrados. Pladur, listones, el techo reforzado por una malla verde. En muchos pueblos de España sería un corral para las gallinas. Dentro, sin embargo, se alojan tres personas. Entre ellas, esta mujer de aspecto maduro que acaba de llegar a Eivissa.

–A mí me están hospedando, no más. Puede que sea más allá quien entiende la cosa de aquí, yo ni idea porque recién llegué de Paraguay, no te puedo decir nada.

–¿Y a quién le pagan el alquiler?

–Ahí de arriba está el encargado. Escuché que es colombiano.

Una residente asegura que una pareja paga 700 euros por una 'casa' más similar a un corral para gallinas que a una vivienda

Los primeros okupas duermen bajo techo

Baudi y Renato charlan en portugués. Son de Goiás, puro interior brasileño, la transición entre los ricos valles de Minas Gerais y el Mato Grosso, la entrada a la Amazonia. “Un estado sin favelas porque a diferencia de otros lugares de Brasil, quizás más ricos, allí los gobernantes no permiten la delincuencia”, dice Bai. “Por eso nuestras familias no se creen que esta finca esté así, llena de gente que no tiene otro lugar donde vivir. Claro, la televisión sólo cuenta lo bueno de Ibiza. Y saben que a nosotros nos va bien en el trabajo. Porque aquí en la isla hay trabajo para quien quiere trabajar. Y se puede ganar dinero”, continúa Renato. Una furgoneta aparcada a pocos metros de distancia confirma que trabajo no les falta a los brasileños. Está llena de herramientas y cubos de pintura. Ellos, “sobre todo en invierno”, “ponen a punto villas”, dice Bai. Desde encalar una pared a colocar unas baldosas a reconstruir estructuras. “Mantenimiento general”, resume Renato.

Nuestras familias no se creen que esta finca esté así, llena de gente que no tiene otro lugar donde vivir. Claro, la televisión sólo cuenta lo bueno de Ibiza. Y saben que a nosotros nos va bien en el trabajo. Porque aquí en la isla hay trabajo para quien quiere trabajar. Y se puede ganar dinero

Renato — Residente en Casa Lola

–¿Vosotros pagáis alquiler por vivir en Casa Lola?

–No, nosotros no –responde Baudi.

–¿Pero vivís en la casa que tenemos detrás?

–Sí, tenemos unas habitaciones. En esta parte vive gente desde hace mucho tiempo –contesta su compañero.

–¿Y cómo pudisteis entrar?

–El portón estaba abierto –sigue Baudi– y, viendo los precios que había en la isla, decidimos quedarnos aquí. Se estaba muy bien y llevamos tres años. Nunca hemos tenido ningún problema. Somos personas buenas, trabajadoras, hemos pedido la regularización, estamos esperando los papeles. Desde entonces no hemos vuelto a casa. Pero desde que vino esta gente [señala la zona alta de Casa Lola, donde están muchas de las barracas]... muchos problemas. Nosotros no pagamos nada, pero allí arriba sí. Hay alguien que está haciendo negocio. Hay una puerta en la parte de atrás de la finca por donde les dejan entrar y salir.

–¿Quién está cobrando allí arriba?

–No lo sé, pero nos van a crear un problema.

El portón estaba abierto y, viendo los precios que había en la isla, decidimos quedarnos aquí. Se estaba muy bien y llevamos tres años. Nunca hemos tenido ningún problema. Somos personas buenas, trabajadoras, hemos pedido la regularización, estamos esperando los papeles. Pero desde que vino esta gente [señala la zona alta de Casa Lola, donde están muchas de las barracas] hay muchos problemas

Baudi — Residente en Casa Lola

Sin luz

El nombre de la zona no engaña: Davall sa Serra, debajo de la sierra. Casa Lola se construyó en la falda de un agujero delimitado por montañas bajas a la que le han brotado los pinos –la Serra d’en Calaveres– y varios cerros: Pujol d’en Puvil, Puig Redó, Puig d’en Camarles. Varios torrentes –des Jondal, de Can Berris– atraviesan un pequeño territorio que debió ser muy fértil en el pasado (en el Mediterráneo, donde hubo agua, hubo alegría). Hoy, los nombres de las antiguas fincas agrícolas –Can Cantó, Can Forn, Ca na Pepa d’en Xic, Can Miquel Francesc– se mezclan con casoplones dotados de piscinas del tamaño de un apartamento. Un vecindario diseminado que ha levantado la voz en las últimas semanas por lo que está sucediendo en la finca de Paquita Marsan. Desde el anonimato, una persona denunciaba en Periódico de Ibiza “la okupación de una vivienda” para abastecer de electricidad a la villa miseria “con un tendido eléctrico ilegal”.

Al chamizo de Daniel no llega la luz. Por eso, fríe a gas unos trozos de pollo rebozado. Cuando los saque de la sartén y los seque en papel de cocina, se los llevará a su madre y a su hermana pequeña, una niña que corretea frente a la roulotte donde duerme este paraguayo –“de Asunción”– que lleva un año en la isla: “Vine porque ellas ya estaban acá. Mi madre y la niña pudieron encontrar un alquiler en otro lado, lo que pasa es que yo no lo encontré”. Daniel trabaja “en villas”. “Albañilería y reparaciones”. Para aliviarse del calor, bebe tereré. El mate en frío de los guaraníes. Compartirlo para divagar es todo un rito social.

L'horitzó de M. són les moles blanques de dos hotels, les terrasses ombrejades d'uns restaurants, la platja atapeïda de gandules. Un quadre on cada element es deforma víctima de la perspectiva; turistes diminuts caminant per una passarel·la de fusta que segueix el perfil de la costa. M. observa el paisatge des d'una quarta planta, tant si en té ganes com si no. Cada matinada –quan es desperta– i cada migdia –quan torna de la feina–, la mateixa postal inevitable. És el peatge de viure sense cortines ni persianes. Aquesta anomalia –si més no, a la Mediterrània– no va ser el caprici d'un arquitecte calvinista, d'una societat que aposta perquè allò que passa dins de la llar es pugui veure des del carrer. El pis de M. no té finestres perquè –senzillament– no és un pis.

Aquest home –cabells grisos, una quarantena d'anys, apàtrida del Sàhara Occidental– és un okupa. Almenys, segons la llei. Dorm en una tenda de campanya. Cuina amb un fogonet de gas. Amb la malla d'una obra es protegeix del sol, del vent, d'una ensopegada que podria ser fatal. Com cantaven Los Delinqüentes i Kiko Veneno, les parets són d'aire: M. viu a l'esquelet d'un hotel de luxe que va quedar a mig construir quan va esclatar la bombolla immobiliària. El motiu? Aquest ajudant de cuina no troba un lloguer “digne” que no devori el sou que guanya treballant en un altre hotel que sí que funciona: 1.800 euros al mes, liquidació a banda quan la temporada tanqui a l'octubre.

–A Eivissa no es pot llogar, ho saps? Jo he d'enviar diners al meu país perquè als campaments d'Esmara, on viuen els meus pares i les meues filles, ningú no té feina.

–No és estrany trobar a internet habitacions per més de mil euros. Així és impossible estalviar amb un sou com el teu.

–El més barat que he vist: 350 euros per un llit... però en una casa on viuen trenta persones. No pot ser! Com pots dormir allà! Per això preferesc viure aquí. Aquest és el meu cinquè any. Sempre, al mateix hotel, però no em donen allotjament. Em diuen que potser l'estiu que ve... però jo crec que serà l'últim. Ja no aguant més aquí.

El més barat que he vist: 350 euros per un llit... però en una casa on viuen trenta persones. No pot ser! Com pots dormir allà! Per això preferesc viure aquí. Aquest és el meu cinquè any. Sempre al mateix hotel, però no em donen allotjament. Em diuen que potser l'estiu que ve... però jo crec que serà l'últim. Ja no aguant més aquí

M. — Residint a l'esquelet d'un hotel

L'alcalde: “És un despropòsit i un abocador”

La intenció de l'alcalde de Sant Josep de sa Talaia –el municipi eivissenc on es troba l'esquelet de formigó i ferralla que M. i desenes, potser centenars de persones més, han convertit en ca seua– és treure'ls d'allà com més aviat millor. “L'assentament és un despropòsit i s'ha convertit en un abocador. (...) Els okupes no es preocupen mica per fer net. No fan servir els contenidors de la zona i viuen allà d'una manera difícil d'entendre”, va dir l'alcalde Roig al Periódico de Ibiza. Malgrat les peticions que va fer elDiario.es al llarg de les darreres setmanes, l'Ajuntament de Sant Josep no ha concedit declaracions per a aquest reportatge.

Com li ha passat a Jaime Martínez amb l'antiga presó de Palma, els residents d'aquest edifici fantasma s'han convertit en una pedra a la sabata per a l'alcalde Roig, un dels pròcers del PP balear. A més del seu càrrec institucional, aquest antic empleat d'agències de viatge és un dels hòmens més poderosos d'un partit que suma 20.000 afiliats a l'arxipèlag. També, un dels seus timoners a escala orgànica. Tres anys després d'agafar la vara de comandament, els habitatges infrahumans són l'assignatura pendent d'un polític que presideix un ajuntament cèlebre per acumular casos de corrupció urbanística.

L'alcalde Roig ha eliminat del mapa diversos campaments de barraques, però li neixen noves construccions precàries sota els nàutics. L'Algarrobico on es refugien M. i –com es pot apreciar a simple vista– desenes de persones més és un exemple majúscul. L'Ajuntament de Sant Josep té les mans lligades, no el pot buidar malgrat les pressions que està rebent de lobbies com l'Associació Britànica d'Eivissa. La Policia Local no pot traspassar la tanca que envolta els 16.733 metres quadrats on va quedar encallada aquesta balena de formigó i ferralla. Els propietaris i l'equip de govern no s'entenen. L'assumpte ha acabat als tribunals.

L'alcalde de Sant Josep de sa Talaia creu que “l'assentament és un despropòsit i s'ha convertit en un abocador”, però no hi pot fer res: els propietaris i l'equip de govern no s'entenen

De Cala de Bou a “Cala de Bronx”

A principis de maig, l'edifici fantasma –on ja vivia gent, com M.– va rebre de colp desenes de persones que s'havien quedat sense sostre. Arribaven els desnonats –també sahrauís– de sa Joveria; la villa miseria situada a la perifèria de la capital insular es traslladava a Punta d'en Xinxó. Així s'anomena el lloc on s'alça l'estructura abandonada, un sortint que s'endinsa a la Badia de Portmany, el port pel qual fa gairebé un segle va desembarcar el turisme a Eivissa.

En la darrera dècada, ha set l'escenari de reconversions, reformes i revestiments per elevar la categoria de desenes d'hotels que es mesclen amb pubs, licoreries, xalets familiars, blocs d'apartaments, un auditori i alguns minigolfs rovellats. Una zona turística coneguda com a Cala de Bou a la qual l'enginy popular –a les xarxes socials, als grups de WhatsApp– ha posat un malnom molt gràfic: “Cala de Bronx”. L'alcalde Roig va arribar a pronunciar aquest neotopònim per carregar contra Cala Xinxó SL, la promotora que fa dos dècades volia construir un allotjament de quatre altures i cinc estrelles.

Les xarxes socials han batejat la zona com a 'Cala de Bronx'

“No s'entén que algú vulgui vendre un immoble per un valor de 55 milions d'euros quan, el que està fent amb l'abandonament de l'estructura, és precisament demostrar molt poc amor per la zona”, va dir l'alcalde Roig a Periódico de Ibiza. Uns dies més tard, el popular va anar més enllà a Diario de Ibiza: “La propietat de l'estructura de Cala de Bou està deixant entrar la gent a viure-hi per pressionar l'Ajuntament”. Amb quin objectiu? Evitar que s'acabàs fent miquetes un somni empresarial que cada tarda es banyaria amb la llum del crepuscle i per al qual s'havia escollit un nom pompós i descriptiu: Bahía del Mediterráneo. Havia de ser una cosa grandiosa. Quatre-centes suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a quatre mil persones. Un presagi del rumb que prendria poc després una planta hotelera que encara no s'havia lliurat al turista VIP i a la música electrònica. No encara.

La batalla legal de la promotora

L'alcalde Roig defensa ara amb insistència que l'única alternativa possible és enderrocar la ruïna i netejar el solar. Així ho va votar la junta de govern de Sant Josep el maig de 2025. Els tres alcaldes anteriors –dos socialistes i una popular– no havien arribat tan lluny des que les obres es van aturar el 2010. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, el grup empresarial on s'integra Cala Xinxó SL –Acintur, una referència del sector immobiliari de Benidorm– va fer marxa enrere. El projecte es va frenar només quatre anys després que José Ramón Escandell –l'alcalde del PP que va voler omplir de ciment el parc natural de ses Salines– atorgués la llicència per construir un macrocomplex més enfocat a l'oci que al descans a primera línia d'una badia saturada pels impactes del turisme. Aquell gegant de formigó va quedar a mercè de la humitat i del salnitre. I així fins avui.

Els promotors volien construir quatre-centes suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a quatre mil persones. Les obres es van paralitzar el 2010, en plena crisi immobiliària

Els responsables de Cala Xinxó SL van rebutjar donar el seu punt de vista per a aquest reportatge i no van voler explicar els darrers moviments que han dut a terme. Fa tres mesos, aquesta societat limitada va registrar a l'Ajuntament de Sant Josep una sol·licitud per reprendre les obres setze anys després. L'abril de 2025, els gestors de la promotora ja havien denunciat l'ocupació del terreny al Jutjat d'Instrucció número 4 d'Eivissa. L'11 de maig passat –tretze mesos després de la denúncia–, els propietaris de la parcel·la es van tornar a comunicar amb els tribunals.

A la resolució judicial a la qual ha tengut accés elDiario.es, el magistrat ordenava a la Guàrdia Civil presentar-se a l'edifici fantasma abans del 22 de maig per “identificar tots els residents adults”, “informar-los que poden aportar qualsevol document que permeti valorar si tenen contracte legal d'arrendament amb el propietari legal” i “citar-los com a denunciats per delicte d'usurpació d'habitatge a un judici que se celebrarà el 23 de juny a les 12 h”.

Abans d'arribar a les conclusions, el document s'entreté en els detalls –la tardança del Col·legi d'Advocats per designar un lletrat d'ofici, la impugnació de l'advocat denunciant per incompatibilitat, la incompareixença de “diversos agents” que havien de practicar les notificacions, la manca de resposta de la Benemèrita per dur a terme noves identificacions– que han encallat el procés. Les conseqüències? Quatre ajornaments o suspensions del judici en només dotze mesos. Així ho afirma la resolució judicial. Ni el servei de premsa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ni el de la Guàrdia Civil han confirmat si s'han dut a terme les diligències perquè el judici pugui començar d'aquí a dues setmanes.

Por al'autoritat

I, tanmateix, la por d'alguns dels habitants d'aquests pisos on les parets són d'aire és trobar-se cara a cara amb un agent de l'ordre.

–Però per què tantes preguntes? Sou policies, guàrdies civils?

Pregunta un jove que no vol donar detalls sobre la seva vida.

–No, som periodistes. Estem fent un reportatge sobre la història de les persones que viviu aquí.

–Segur que no sou policies? Han vengut moltes vegades aquestes darreres setmanes. Ens diuen que hem de marxar.

La conversa tensa l'ambient al replà entre la tercera i la quarta planta. És llavors quan M. entra en escena: la motxilla a l'esquena, el rostre cansat després d'atendre el torn d'esmorzars, un somriure amable. Són les dotze en punt. L'ajudant de cuina acaba de recórrer, sota una calor de vint-i-escaig graus, el llarg quart d'hora que separa l'hotel de luxe a mig construir de l'hotel de quatre estrelles on fa feina.

–Si voleu saber com es viu aquí –diu M., abans d'endinsar-se per una obertura que va reobrir una escala que algú havia tapat amb totxos–, veniu amb jo.

Aquest home –cabells grisos, una quarantena d'anys, apàtrida del Sàhara Occidental– no deixarà de parlar mentre puja per l'escala i avança per una plataforma de la qual surten braços a esquerra i dreta. Durant el recorregut, M. explicarà que s'ha acostumat a les tempestes que marquen el final de l'estiu i al vent de ponent que bufa quan s'acaba el dia. Que damunt la seua tenda de campanya hi ha una lona perquè els terres de l'esquelet de formigó i ferralla són plens de petits forats per on s'escola l'aigua. Que renta la roba a l'hotel on treballa, que es dutxa a l'hotel on treballa, que acostuma a menjar calent a l'hotel on treballa. Que altres compatriotes no són tan afortunats perquè es dediquen a altres oficis, com dos paletes que es fan bromes per oblidar que traslladar-se de Menorca a Eivissa a la recerca d'un sou millor ha resultat ser un mal negoci. Que ell no ha vist remors, baralles ni disputes allà dins; tampoc quan el nombre de vesins va augmentar a principis de maig. Que cadascú neteja la seva part, encara que no tots la netegin igual; que les males olors són difícils d'evitar i un problema amb el qual conviure. Que als pisos alts dormen ells, els sahrauís, i a la planta baixa “els senegalesos”. Que qui pot aconsegueix alguns testos, una mica de terra i hi planta herbes aromàtiques. Que hi ha boixos al veïnat. Que li agradaria convidar a un te, però que no troba cap encenedor per encendre la flama del fogonet de gas: “És que no fum”.

Després d'aquesta disculpa gairebé ingènua, M. vessarà una llàgrima i, sense eixugar-se la galta esquerra, dirà:

–Em fa vergonya, però crec que s'ha d'explicar com estam vivint. Som treballadors.

La frase de M. deixa una aura incòmoda al racó que ocupa la seva haima. A baix i a la llunyania, els banyistes xipollegen dins la mar.

El horizonte de M. son las moles blancas de dos hoteles, las terrazas sombreadas de unos restaurantes, la playa atiborrada de hamacas. Un cuadro donde cada elemento se deforma víctima de la perspectiva; turistas pequeños caminando sobre una pasarela de madera que sigue el perfil de la costa. M. observa el paisaje desde una cuarta planta, tenga ganas de otearlo o no. Cada madrugada –cuando se despierta– y cada mediodía –cuando vuelve del trabajo–, la misma postal inevitable. Es el peaje de vivir sin cortinas ni persianas. Esta anomalía –al menos, en el Mediterráneo– no fue el capricho de un arquitecto calvinista, una sociedad que apuesta porque lo que ocurre dentro del hogar pueda verse desde la calle. El piso de M. no tiene ventanas porque –sencilla y llanamente– no es un piso.

Este hombre –pelo canoso, unos cuarenta años, apátrida del Sáhara Occidental– es un okupa. Al menos, con la ley en la mano. En una tienda de campaña duerme. En un hornillo a gas cocina. Con la malla de una obra se protege del sol, del viento, de un traspiés que podría ser fatal. Como cantaban Los Delinqüentes y Kiko Veneno, las paredes son de aire: M. vive en el esqueleto de un hotel de lujo que se quedó a medio construir cuando estalló la burbuja inmobiliaria. ¿El motivo? Este ayudante de cocina no encuentra un alquiler “digno” que no devore el sueldo que gana trabajando en otro hotel que sí funciona: 1.800 euros al mes, finiquito aparte cuando la temporada eche el cierre en octubre.

–En Ibiza no se puede alquilar, ¿sabes? Yo tengo que enviar dinero a mi país porque en los campamentos de Esmara, donde viven mis padres y mis hijas, nadie tiene trabajo.

–No es raro encontrar en internet habitaciones a más de mil euros. Así es imposible ahorrar con un sueldo como el tuyo.

–Lo más barato que he visto: 350 euros por una cama… pero en una casa donde viven treinta personas. ¡No puede ser! ¡Cómo puedes dormir allí! Para eso prefiero vivir aquí. Este es mi quinto año. Siempre, en el mismo hotel, pero no me dan alojamiento. Me dicen que quizás el próximo verano… pero yo creo que será el último. Ya no aguanto más aquí.

Lo más barato que he visto: 350 euros por una cama… pero en una casa donde viven treinta personas. ¡No puede ser! ¡Cómo puedes dormir allí! Para eso prefiero vivir aquí. Este es mi quinto año. Siempre, en el mismo hotel, pero no me dan alojamiento. Me dicen que quizás el próximo verano… pero yo creo que será el último. Ya no aguanto más aquí

M. — Residente en el esqueleto de un hotel

El alcalde: “Es un despropósito y un vertedero”

La intención del alcalde de Sant Josep de sa Talaia –el municipio ibicenco donde se encuentra el esqueleto de forjado y ferralla que M. y decenas, quizás cientos de personas más, han convertido en su hogar– es sacarlos de allí lo antes posible. “El asentamiento es un despropósito y se ha convertido en un vertedero. (...) Los okupantes no se molestan ni un poco por la limpieza. No hacen uso de los contenedores de la zona, y viven ahí de una manera que es difícil de entender”, dijo el alcalde Roig a Periódico de Ibiza. Pese a las peticiones que realizó elDiario.es a lo largo de las últimas semanas, el Ajuntament de Sant Josep no ha concedido declaraciones para este reportaje.

Como le ha pasado a Jaime Martínez con la antigua prisión de Palma, los residentes de este edificio fantasma se han convertido en una china en el zapato para el alcalde Roig, uno de los próceres del PP balear. Además de su cargo institucional, este antiguo empleado de agencias de viaje es uno de los hombres más poderosos de un partido que suma 20.000 afiliados en el archipiélago. También, uno de sus timoneles a nivel orgánico. Tres años después de coger la vara de mando, las infraviviendas son la asignatura pendiente de un político que preside un ayuntamiento célebre por acumular casos de corrupción urbanística. 

El alcalde Roig ha eliminado del mapa varios campamentos de chabolas, pero le nacen nuevas barracas bajo los náuticos. El Algarrobico en el que se refugian M. y –como se aprecia a simple vista– decenas de personas más es un ejemplo mayúsculo. El Ajuntament de Sant Josep tiene las manos atadas, no lo puede vaciar pese a las presiones que está recibiendo de lobbies como la Asociación Británica de Ibiza. La Policía Local no puede traspasar la valla que rodea los 16.733 metros cuadrados donde se quedó varada esta ballena de forjado y ferralla. Los propietarios y el equipo de gobierno no se entienden. El asunto ha acabado en los tribunales. 

El alcalde de Sant Josep de sa Talaia cree que "el asentamiento es un despropósito y se ha convertido en un vertedero", pero no puede haer nada: los propietarios y el equipo de gobierno no se entienden

De Cala de Bou a “Cala de Bronx”

A principios de mayo, el edificio fantasma –donde ya vivía gente, como M.– recibió –de golpe– a decenas de personas que se habían quedado sin techo. Llegaban los desahuciados –también saharauis– de sa Joveria, la villa miseria situada en la periferia de la capital insular se trasladaba a Punta d’en Xinxó. Así se llama el lugar donde se alza la estructura abandonada, un saliente que se adentra en la Badia de Portmany, el puerto por el que hace casi un siglo desembarcó el turismo en Eivissa.

En la última década, el escenario de reconversiones, reformas y revestimientos para elevar la categoría de decenas de hoteles que se entremezclan con pubs, licorerías, chalecitos familiares, bloques de apartamentos, un auditorio, algunos minigolfs oxidados. Una zona turística conocida como Cala de Bou a la que el ingenio popular –en las redes sociales, en los grupos de WhatsApp– le ha puesto un apodo muy gráfico: “Cala de Bronx”. El alcalde Roig llegó a pronunciar el neotopónimo para cargar contra Cala Xinxó SL, la promotora que hace dos décadas quería construir un alojamiento de cuatro alturas y cinco estrellas.

Las redes sociales han bautizado a la zona como 'Cala de Bronx'

“No se entiende que alguien quiera vender un inmueble por un valor de 55 millones de euros cuando, lo que está haciendo con el abandono de la estructura, es precisamente demostrar muy poco amor por la zona”, dijo el alcalde Roig en Periódico de Ibiza. Unos días más tarde, el popular fue más allá en Diario de Ibiza: “La propiedad de la estructura de Cala de Bou está dejando entrar a la gente a vivir para presionar al Ayuntamiento”. ¿Con qué motivo? Evitar que se terminara de hacer añicos un sueño empresarial que bañaría cada tarde la luz del crepúsculo y para el que se había elegido un nombre tan pomposo como descriptivo: Bahía del Mediterráneo. Iba a ser algo grandioso. Cuatrocientas suites y una discoteca al aire libre con capacidad para cuatro mil personas. Un presagio del rumbo que tomaría poco después una planta hotelera que no se había echado en brazos del turista VIP y la música electrónica. Aún.

La batalla legal de la promotora

El alcalde Roig defiende ahora con ahínco que la única alternativa posible es demoler la ruina y limpiar el solar. Así lo votó la junta de gobierno de Sant Josep en mayo de 2025. Los tres alcaldes anteriores –dos socialistas, una popular– no habían llegado tan lejos desde que se pararan las obras en 2010. Al estallar la burbuja inmobiliaria, el grupo empresarial donde se integra Cala Xinxó SL –Acintur, una referencia en el ladrillo de Benidorm– recogió cable. El proyecto se frenó sólo cuatro años más tarde de que José Ramón Escandell –el alcalde del PP que quiso cimentar el parque natural de ses Salines– otorgara la licencia para construir un macrocomplejo más enfocado al ocio que al descanso en primera línea de una bahía saturada por los vertidos del turismo. Aquel gigante de hormigón se quedó a merced de la humedad y el salitre. Y hasta hoy.

Los promotores querían construir cuatrocientas suites y una discoteca al aire libre con capacidad para cuatro mil personas. Las obras se paralizaron en 2010, en plena crisis inmobiliaria

Los responsables de Cala Xinxó SL rechazaron dar su punto de vista en este reportaje y no quisieron explicar los últimos movimientos que han llevado a cabo. Hace tres meses, esta sociedad limitada registró en el Ajuntament de Sant Josep una solicitud para reiniciar las obras dieciséis años después. En abril de 2025, los gestores de la promotora ya habían denunciado la okupación del terreno en el Juzgado de Instrucción número 4 de Eivissa. El pasado 11 de mayo –trece meses después de la denuncia–, los propietarios de la parcela volvieron a comunicarse con los tribunales.

En la resolución judicial a la que ha tenido acceso elDiario.es, el magistrado ordenaba a la Guardia Civil personarse en el edificio fantasma antes del 22 de mayo para “identificar a todos los moradores adultos”, “informarles que pueden aportar cualquier documento que permita valorar si tienen contrato legal de arrendamiento con el propietario legal” y “citarlos como denunciados por delito de usurpación de vivienda a un juicio que se celebrará el 23 de junio a las 12h”. 

Antes de llegar a las conclusiones, el documento se recrea en los detalles –la tardanza del Col·legi d’Advocats para designar a un letrado de oficio, la impugnación del abogado denunciante por incompatibilidad, la incomparecencia de “varios agentes” que debían realizar los señalamientos, la falta de respuesta de la Benemérita para llevar a cabo nuevas identificaciones– que han trabado el proceso. ¿Las consecuencias? Cuatro aplazamientos o suspensiones del juicio en apenas doce meses. Así lo afirma la resolución judicial. Ni el servicio de prensa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ni el de la Guardia Civil han confirmado si se han llevado a cabo las diligencias para que el juicio pueda empezar dentro de dos semanas.

Miedo a la autoridad

Y, sin embargo, el miedo de algunos de los habitantes de estos pisos donde las paredes son de aire es verse frente a frente con un agente del orden.

– ¿Pero por qué tantas preguntas? ¿Sois policías, guardias civiles?

Pregunta un joven que no quiere dar detalles sobre su vida.

–No, somos periodistas. Estamos haciendo un reportaje sobre la historia de las personas que vivís aquí.

–¿Seguro que no sois policías? Han venido muchas veces estas últimas semanas. Nos dicen que tenemos que marchar.

La conversación tensa el ambiente en el rellano entre la tercera y la cuarta planta. Es entonces cuando M. entra en escena: la mochila a la espalda, el rostro cansado después de dar servicio durante el turno de desayuno, una sonrisa amable. Son las doce en punto. El ayudante de cocina acaba de recorrer bajo un calor de veintitantos grados el cuarto de hora largo que separa el hotel de lujo a medio construir del hotel de cuatro estrellas donde trabaja.

–Si queréis saber cómo se vive aquí –dice M., antes de meterse por un butrón que reabrió una escalera que alguien cegó algún día con ladrillos–, venid conmigo.

Este hombre –pelo canoso, unos cuarenta años, apátrida del Sáhara Occiental– no dejará de hablar mientras suba por la escalera y avance por una plataforma a la que le van saliendo brazos a izquierda y derecha. Durante el recorrido, M. contará que se ha acostumbrado a las tormentas que marcan el final del verano y al viento de poniente que sopla cuando acaba el día. Que sobre su tienda de campaña hay una lona porque los suelos del esqueleto de forjado y ferralla están llenos de agujeritos por los que se filtra el agua. Que su ropa la lava en el hotel donde trabaja, que se ducha en el hotel donde trabaja, que suele comer caliente en el hotel donde trabaja. Que otros vecinos no son tan afortunados porque se dedican a otros oficios, como dos albañiles que se gastan bromas para olvidar que mudarse de Menorca a Eivissa en busca de un sueldo mejor ha resultado un mal negocio. Que él no ha visto barullo, peleas ni disputas allí dentro; tampoco cuando el número de vecinos aumentó a principios de mayo. Que cada uno limpia su parte, aunque no todos la limpien igual; que los malos olores son difíciles de evitar y un problema con el que convivir. Que en los pisos altos duermen ellos, los saharauis, y en la planta baja “los senegaleses”. Que quien puede consigue unos tiestos, algo de tierra y planta hierbas aromáticas. Que hay niños en la vecindad. Que le gustaría invitar a un té, pero que no encuentra un mechero para prender la llama del hornillo a gas: “Es que no fumo”. 

Tras esta disculpa casi naif, M. derramará una lágrima y sin secarse la mejilla izquierda dirá: 

–Me da vergüenza, pero creo que se tiene que contar cómo estamos viviendo. Somos trabajadores.

La frase de M. deja un halo incómodo en el rincón que ocupa su jaima. Abajo y a lo lejos, los bañistas chapotean en el mar.

Per arribar a l’Estació Marítima de Botafoc –d’on surten els ferris des d’Eivissa amb destinació a Dénia, València o Barcelona– cal passar pel monumental dels podencs, passar l’Avinguda Vuit d’Agost, passar per un hotel de luxe i deixar enrere la discoteca de les dues cireres, Pachá, una de les més famoses del món. En aquesta ubicació, la urbanització de veïns de s’Illa Plana està en peu de guerra perquè està previst que el Lío es traslladi a la ubicació actual de l’Ibiza Hotel Corso de cara al 2027. El Lío és un cabaret de luxe –el preu mínim per reservar un menú amb espectacle són 500 euros per a dues persones– que també funciona com a sala de discoteca, però que deixarà el seu actual emplaçament situat a Marina Ibiza, a l’anomenada Milla d’Or.

“Cal aplicar la llei per a tothom”, afirma a elDiario.es Alberto Sánchez, portaveu de la Comunitat de Veïns de s’Illa Plana. Els qui resideixen en aquesta urbanització interpreten que el Lío no pot funcionar com a sala d’espectacles o discoteca quan es traslladi a la seva nova ubicació, perquè presumptament incompliria la normativa urbanística. El Pla General d’Ordenació Urbana d’Eivissa, aprovat el 2023, estableix en l’article 47.5.4 que “queda prohibida –en tot el terme municipal– la instal·lació de noves discoteques o similars”, una qüestió la interpretació de la qual en aquest cas concret correspon als serveis tècnics i jurídics de l’Ajuntament. “No pot ser que vingui un fons d’inversió o capital estranger i pugui fer el que vulgui”, lamenta Sánchez.

D’altra banda, els veïns veuen amb preocupació que es puguin generar nous problemes de convivència. La zona que comprèn des de la rotonda del monument dels podencs –una de les entrades a la ciutat– fins a l’Estació Marítima de Botafoc està plena d’establiments de tota mena –cafeteries, bars, restaurants, hotels, clubs, discoteques–, cosa que la converteix en un lloc molt visitat durant la temporada turística. A aquesta situació de saturació s’hi afegeix el fet que és una zona molt transitada per vehicles de tota mena que entren i surten de l’Estació Marítima.

“La convivència és primordial”, adverteix Sánchez. El portaveu detalla que l’estratègia del grup empresarial es basa en la utilització d’una figura legal que, a parer seu, s’està forçant per encaixar el projecte a s’Illa Plana. Sánchez explica que la promotora s’empara presumptament en el fet que l’establiment adquirit —l’Ibiza Hotel Corso— disposa d’una llicència per a activitats complementàries, una categoria que els veïns consideren que s’està intentant utilitzar de manera irregular. “El tema és que les activitats complementàries són per a ús exclusiu dels clients de l’hotel”, recalca el portaveu.

La comunitat de veïns interpreta que el trasllat d’un negoci com el Lío —el model del qual es basa en un espectacle i sala de festes oberta al públic general i no restringida als hostes— a una ubicació amb aquest tipus de permís suposa, en la pràctica, la creació d’un “nou concepte”. “Requereix una sol·licitud de llicència nova”, argumenta Sánchez.

Els veïns consideren que el Lío no podria traslladar-se a l’hotel que ha adquirit l’empresa, l’Ibiza Hotel Corso, perquè aquest té llicència per a “activitats complementàries”, exclusives per als clients de l’hotel, mentre que el Lío es basa en un espectacle i sala de festes oberta al públic general

“Requereix una nova llicència”

“Ells han demanat un trasllat per a la ubicació del Lío a un hotel que té activitat complementària —de sala de festes— només per a ús de l’hotel, però ells volen dur a terme una activitat secundària, que és un nou concepte”, puntualitza el portaveu. “En primer lloc, requereix sol·licitar una nova llicència que ja no es pot concedir pel Pla General d’Ordenació Urbana”, insisteix, ja que prohibeix l’obertura de noves discoteques en tot el terme municipal. Per tant, la llicència antiga de què disposa l’hotel no serviria, segons interpreten.

És la mateixa interpretació que fa l’Associació Empresarial d’Oci Nocturn (AEON), que recorda que “no existeixen llicències específiques per a hotels que puguin funcionar com a discoteques, ja que les sales de festes tenen la seva pròpia llicència d’activitat, diferent de la d’un hotel o un restaurant”. “En aquest cas, es tractaria de la concessió d’una llicència nova en un hotel, amb els consegüents perjudicis per a la convivència, i que a més requereix els preceptius estudis de mobilitat i evacuació, per a casos d’emergències, que l’Ajuntament d’Eivissa hauria de fer públics, tal com demanen els veïns afectats i també reclamem des de l’associació”, segons manifesten en un comunicat traslladat a aquest diari.

El Pla General d’Ordenació Urbana prohibeix la implantació de noves discoteques al municipi. L’Associació Empresarial d’Oci Nocturn (AEON) recorda que “no existeixen llicències específiques per a hotels que puguin funcionar com a discoteques

Sánchez aprofundeix en el fet que a la zona de s’Illa Plana s’han concedit en el passat llicències per a determinades activitats als hotels, que permeten petites actuacions o espais de ball. A vegades fins i tot amb música ambiental o la utilització d’algun equip de so. D’aquesta manera, quan els clients de l’hotel acaben de sopar, o mentre gaudeixen del sopar, poden comptar amb una oferta d’oci limitada, així com música i ball. “No té res a veure amb obrir una macrodiscoteca, oberta al públic, com la del Lío”, lamenta el portaveu.

La zona està “absolutament col·lapsada”

Així mateix, assenyala els problemes de trànsit que es generaran, ja que aquesta zona està “absolutament col·lapsada” a causa de la quantitat de motos, cotxes, taxis, camions i transportistes que circulen entre abril i octubre. A més, recorda que s’Illa Plana compta únicament amb un carrer d’accés d’un sol carril i sentit obligatori, a més d’una altra via destinada a la sortida. I hi afegeix la quantitat de creuers que arriben a Eivissa al llarg de l’Estació Marítima, cosa que suma més càrregues i descàrregues de motos, cotxes, taxis, autobusos i passatgers. “Illa Plana està col·lapsada a qualsevol hora del dia”. “No podem tensionar més el barri”, adverteix.

Consultat sobre si han pogut parlar amb el Lío, Sánchez aclareix que el problema el té l’Ajuntament. “Ens van prometre una resposta aviat, però encara no l’han donada”, assenyala el portaveu. L’Ajuntament d’Eivissa no ha respost a les preguntes d’aquest diari en el moment en què es publica aquesta notícia. Concretament, al consistori se li preguntava si considera que el trasllat del Lío a l’Ibiza Hotel Corso pot emparar-se en les llicències actualment vigents o si requereix una nova autorització, atès que el PGOU prohibeix la implantació de noves discoteques al municipi.

També es va sol·licitar informació sobre les denúncies veïnals que apunten que suposadament les obres a l’Ibiza Hotel Corso haurien començat abans d’obtenir la corresponent llicència i sobre la possibilitat de revisar d’ofici les autoritzacions concedides. Així mateix, aquest diari va preguntar si l’empresa promotora ha presentat els estudis de mobilitat i evacuació exigibles per a una activitat d’aquestes característiques en una zona que els residents consideren ja saturada de trànsit durant la temporada turística.

“Nosaltres seguirem els nostres passos”, apunta Sánchez. Els veïns adverteixen que estan disposats a arribar “fins on faci falta” per defensar la convivència del barri, així com la legalitat urbanística del municipi, mitjançant la qual interpreten que no es pot obrir una nova discoteca al municipi.

El Lío afirma que compleix la llei

El Lío d’Eivissa, que opera sota Lío Ibiza SL, no ha respost a les preguntes d’elDiario.es en el moment en què es publica aquesta notícia. El primer missatge —en què es va posar en coneixement el contingut d’aquest reportatge— es va traslladar el passat 27 de maig, amb l’objectiu d’incorporar la versió oficial de l’empresa. No obstant això, el cabaret-discoteca manté que el “trasllat previst” s’està desenvolupant “dins del marc administratiu i urbanístic corresponent, amb ple i absolut compliment de totes les exigències legals, tècniques, mediambientals i de convivència que resultin aplicables”, segons va explicar a Diario de Ibiza.

En la mateixa línia, el Lío d’Eivissa insisteix que no vol “alimentar polèmiques ni entrar en confrontacions estèrils”, i rebutja que el trasllat no s’estigui realitzant sobre la base de la llei. “Aquest projecte es desenvolupa amb ple respecte a la normativa vigent, a les llicències aplicables i als procediments administratius corresponents”, van insistir.

L’empresa afirma que exercirà, com sempre, “els seus drets amb responsabilitat i serietat en defensa de la seva activitat, del seu projecte empresarial i dels llocs de treball que genera”. Finalment, assenyala que la seva “nova etapa a l’Hotel Corso” té com a objectiu millorar la qualitat, el disseny i el posicionament turístic de l’empresa, i suposa una oportunitat “per continuar aportant valor a l’illa, al teixit econòmic local i a la imatge d’Eivissa com a destinació internacional d’excel·lència”.

L’administrador únic de Lío Ibiza SL és la societat Galaxia Estelar SL. El president del consell d’administració d’aquesta societat és Julio Bruno Castellanos, mentre que els consellers són Manuel Garí Eguillor, Javier Bañón Treviño, María Iria Urgell Calderón, Víctor Manuel García Reymundo, Javier Fernando Olascoaga Palacio i Mediterranean Sky International SA. Excepte el president, tots ells van estar vinculats a Pacha, abans que el grup vinculat a la icònica discoteca se separés del Lío, fet que va coincidir amb l’entrada de Trilantic Capital Partners a la marca de les dues cireres.

Para llegar a la Estación Marítima de Botafoc –de donde salen los ferris desde Eivissa con destino a Dènia, València o Barcelona– hay que pasar por el emblemático monumento de los podencos, cruzar l’Avinguda Vuit d’Agost, pasar por un hotel de lujo y dejar atrás la discoteca de las dos cerezas, Pachá, una de las más famosas del mundo. En esta localización, la urbanización de vecinos de s’Illa Plana está en pie de guerra porque está previsto que el Lío se traslade a la ubicación actual del Ibiza Hotel Corso de cara a 2027. El Lío es un cabaret de lujo –el precio mínimo para reservar un menú con espectáculo son 500 euros para dos personas– que funciona también como sala de discoteca, pero que dejará su actual emplazamiento situado en Marina Ibiza, en la denominada Milla de Oro.

“La ley se tiene que aplicar para todos”, afirma a elDiario.es Alberto Sánchez, portavoz de la Comunidad de Vecinos de s’Illa Plana. Quienes residen en esta urbanización interpretan que Lío no puede funcionar como sala de espectáculos o discoteca cuando se traslade a su nueva ubicación debido a que presuntamente incumpliría la normativa urbanística. El Plan General de Ordenación Urbana de Eivissa, aprobado en 2023, establece en su artículo 47.5.4 que “queda prohibida –en todo el término municipal– la instalación de nuevas discotecas o similares”, una cuestión cuya interpretación en este caso concreto corresponde a los servicios técnicos y jurídicos del Ayuntamiento. “No puede ser que venga un fondo de inversión o capital extranjero y pueda hacer lo quiera”, lamenta Sánchez.

Por otro lado, los vecinos ven con preocupación que se puedan generar nuevos problemas de convivencia. La zona que comprende desde la rotonda del monumento de los podencos –una de las entradas a la ciudad– hasta la Estación Marítima Botafoc está repleta de establecimientos de todo tipo –cafeterías, bares, restaurantes, hoteles, clubes, discotecas–, lo que la convierte en un lugar muy visitado durante la temporada turística. A esta situación de saturación se añade el hecho de que sea una zona muy transitada por vehículos de todo tipo que entran y salen de la Estación Marítima.

“La convivencia es primordial”, advierte Sánchez. El portavoz detalla que la estrategia del grupo empresarial se basa en la utilización de una figura legal que, a su juicio, se está forzando para encajar el proyecto en s'Illa Plana. Sánchez explica que la promotora se ampara presuntamente en que el establecimiento adquirido –Ibiza Hotel Corso– dispone de una licencia para actividades complementarias, una categoría que los vecinos consideran que se está pretendiendo usar de forma irregular. “El tema es que las actividades complementarias son para uso exclusivo de los clientes del hotel”, recalca el portavoz.

La comunidad de vecinos interpreta que el traslado de un negocio como el Lío —cuyo modelo se basa en un espectáculo y sala de fiestas abierto al público general y no restringido a los huéspedes— a una ubicación con este tipo de permiso supone, en la práctica, la creación de un “nuevo concepto”. “Requiere una solicitud de licencia nueva”, argumenta Sánchez.

Los vecinos consideran que Lío no podría trasladarse al hotel que ha adquirido la empresa, el Ibiza Hotel Corso, porque este tiene licencia para 'actividades complementarias', exclusivas par los clientes del hotel, mientas que Lío se basa en un espectáculo y sala de fiestas abierto al público general

“Requiere una nueva licencia”

“Ellos han pedido un traslado para la ubicación de Lío a un hotel que tiene actividad complementaria –de sala de fiestas– solo para uso de hotel, pero ellos quieren llevar a cabo una actividad secundaria, que es un nuevo concepto”, puntualiza el portavoz. “En primer lugar, requiere solicitar una nueva licencia que ya no se puede dar por el Plan General de Ordenación Urbana”, insiste, ya que prohíbe la apertura de nuevas discotecas en todo el término municipal. Por tanto, la licencia antigua de la que dispone el hotel no serviría, según interpretan.

Es la misma interpretación que hace la Asociación Empresarial de Ocio Nocturno (AEON), que recuerda que “no existen licencias específicas para hoteles que puedan funcionar como discotecas, ya que las salas de fiestas tienen su propia licencia de actividad, distinta a la de un hotel o un restaurante”. “En ese caso, se trataría de la concesión de una licencia nueva en un hotel, con los consiguientes perjuicios para la convivencia, y que además requiere los preceptivos estudios de movilidad y evacuación, para casos de emergencias, que el Ayuntamiento de Eivissa debería hacer públicos, tal y como piden los vecinos afectados y también reclamamos desde la Asociación”, según manifiestan en un comunicado trasladado a este diario.

El Plan General de Ordenación Urbana prohíbe la implantación de nuevas discotecas en el municipio. La Asociación Empresarial de Ocio Nocturno (AEON) recuerda que 'no existen licencias específicas para hoteles que puedan funcionar como discotecas'

Sánchez profundiza en que en la zona de s’Illa Plana se han concedido en el pasado licencias para determinadas actividades en los hoteles, que permiten pequeñas actuaciones o espacios de baile. A veces incluso con música ambiental o la utilización de algún equipo de sonido. De este modo, cuando los clientes del hotel terminan de cenar, o mientras disfrutan de la cena, pueden contar con una oferta de ocio limitada, así como música y baile. “No tiene nada que ver con abrir una macrodiscoteca, al público, como la de Lío”, lamenta el portavoz.

La zona está “absolutamente colapsada”

Asimismo, señala los problemas de tráfico que se van a generar, ya que esta zona está “absolutamente colapsada”, debido a la cantidad de motos, coches, taxis, camiones y transportistas que circulan entre abril y octubre. Además, recuerda que s'Illa Plana cuenta con únicamente una calle de acceso de un solo carril y sentido obligatorio, además de otra vía destinada a la salida. Y añade la cantidad de cruceros que llegan a Eivissa a través de la Estación Marítima, lo que suma más cargas y descargas de motos, coches, taxis, autobuses y pasajeros. “Illa Plana está colapsada a cualquier hora del día”. “No podemos tensionar más el barrio”, advierte.

Consultado sobre si han podido hablar con el Lío, Sánchez aclara que el problema lo tiene el Ayuntamiento. “Nos prometieron una respuesta en breve, pero aún no la han dado”, señala el portavoz. El Ajuntament d’Eivissa no ha respondido a las preguntas de este diario en el momento en que se publica esta noticia. Concretamente, al Consistorio se le preguntaba si considera que el traslado del Lío al Ibiza Hotel Corso puede ampararse en las licencias actualmente vigentes o si requiere una nueva autorización, dado que el PGOU prohíbe la implantación de nuevas discotecas en el municipio.

También se solicitó información sobre las denuncias vecinales que apuntan a que supuestamente las obras en el Ibiza Hotel Corso habrían comenzado antes de obtener la correspondiente licencia y sobre la posibilidad de revisar de oficio las autorizaciones concedidas. Asimismo, este diario preguntó si la empresa promotora ha presentado los estudios de movilidad y evacuación exigibles para una actividad de estas características en una zona que los residentes consideran ya saturada de tráfico durante la temporada turística.

“Nosotros vamos a seguir nuestros pasos”, apunta Sánchez. Los vecinos advierten de que están dispuestos a llegar “hasta donde haga falta” con tal de defender la convivencia del barrio, así como la legalidad urbanística del municipio, mediante la cual interpretan que no se puede abrir una nueva discoteca en el municipio.

El Lío afirma que cumple la ley

El Lío de Ibiza, que opera bajo Lío Ibiza SL, no ha respondido a las preguntas de elDiario.es en el momento en que se publica esta noticia. El primer mensaje –en el que se puso en conocimiento el contenido de este reportaje– se trasladó el pasado 27 de mayo, con el objetivo de incorporar la versión oficial de la empresa. Sin embargo, el cabaret-discoteca mantiene que el “traslado previsto” se está desarrollando “dentro del marco administrativo y urbanístico correspondiente, con pleno y absoluto cumplimiento de todas las exigencias legales, técnicas, medioambientales y de convivencia que resulten aplicables”, según explicó a Diario de Ibiza.

En la misma línea, Lío Ibiza insiste en que no quiere “alimentar polémicas ni entrar en confrontaciones estériles”, rechazando que el traslado no se esté realizando en base a la ley. “Este proyecto se desarrolla con pleno respeto a la normativa vigente, a las licencias aplicables y a los procedimientos administrativos correspondientes”, insistieron.

La empresa afirma que ejercerá, como siempre, “sus derechos con responsabilidad y seriedad en defensa de su actividad, de su proyecto empresarial y de los puestos de trabajo que genera”. Finalmente, señala que su “nueva etapa en el Hotel Corso” tiene como objetivo mejorar la calidad, diseño y posicionamiento turístico de la empresa, y supone una oportunidad “para seguir aportando valor a la isla, al tejido económico local y a la imagen de Ibiza como destino internacional de excelencia”.

El administrador único de Lío Ibiza SL es la sociedad Galaxia Estelar SL. El presidente del consejo de administración de esta sociedad es Julio Bruno Castellanos, mientras que los consejeros son Manuel Garí Eguillor, Javier Bañón Treviño, María Iria Urgell Calderón, Víctor Manuel García Reymundo, Javier Fernando Olascoaga Palacio y Mediterranean Sky International SA. Excepto el presidente, todos ellos estuvieron vinculados a Pachá, antes de que el grupo vinculado a la icónica discoteca se separara del Lío, lo que coincidió con la entrada de Trilantic Capital Partners en la marca de las dos cerezas.

Cada vegada més joves amb feina estable descobreixen que el salari ja no és suficient per accedir a un habitatge. La impossibilitat d’estalviar per a l’entrada d’un pis, l’encariment del lloguer i la dificultat per obtenir finançament estan retardant l’emancipació i desplaçant l’accés a la propietat cap a fórmules cada vegada més dependents del patrimoni familiar, les herències o l’endeutament a llarg termini.

“L’única manera que trob ara mateix d’independitzar-me és fent fora de casa la meva mare”, expressa amb humor Lucía, d’Eivissa. Té 25 anys, treballa com a infermera a l’hospital de l’illa i, tot i que fa temps que es planteja la possibilitat de comprar un habitatge, continua vivint al domicili familiar perquè, de moment, no s’ho pot permetre.

Durant l’últim any ha continuat mirant anuncis immobiliaris i ha explorat diferents opcions per comprar. Tanmateix, tot i comptar amb una feina estable, no ha aconseguit estalviar prou per afrontar l’entrada que exigeixen la majoria d’operacions. “Seria per comprar, però òbviament és impossible”, resumeix.

L’opció del lloguer tampoc entra en els seus plans. Conscient dels preus que es mouen actualment a l’illa, considera que destinar una part tan important del seu sou a la renda suposaria una pèrdua de poder adquisitiu difícil d’assumir. Així que, de moment, com tants altres joves eivissencs, continua ajornant l’emancipació a l’espera que el mercat ofereixi alguna oportunitat que encaixi amb les seves possibilitats econòmiques.

La crisi de l’habitatge està enfonsant la taxa d’emancipació a mínims històrics des de l’any 2006, quan es tenen els primers registres. Un 85% dels espanyols d’entre 16 i 29 anys no s’ha pogut independitzar, tot i treballar, perquè no es pot permetre els preus ni de compra ni de lloguer, segons dades recents del Consell de la Joventut d’Espanya.

El nivell educatiu, fora de l'equació

L’informe on es recull l’anàlisi destaca que el nivell educatiu i la feina ja no garanteixen ni l’emancipació ni l’estabilitat, i recull que l’edat mitjana d’emancipació a nivell nacional és de 30 anys. De fet, només un de cada quatre joves amb feina està emancipat, és a dir, un 14,5%.

Un altre de les dades impactants del document és que l’oferta de lloguer d’habitacions ha crescut en quatre anys un 85% perquè als arrendadors els resulta més rendible, fet que ha transformat considerablement el mercat residencial.

La baixa taxa d’emancipació es produeix malgrat una millora general dels indicadors laborals. Tanmateix, mentre el salari dels joves se situava el 2025 en 1.191 euros al mes (14.292,22 euros anuals), a finals del mateix any, llogar un habitatge lliure costava de mitjana 1.176 euros mensuals, el preu més alt de les últimes dues dècades.

Aquest és el panorama a escala nacional i encara empitjora a les Balears, on fan falta uns set anys de salari íntegre per començar a somiar amb tenir un habitatge propi. Segons dades de 2024 de l’Observatori de Joventut de les Illes Balears, si a Espanya els joves necessitaven quatre anys de sou íntegre en aquest període per a l’entrada d’un pis, a l’arxipèlag en necessitaven diversos més, en concret 7,1 anys. Pel que fa a la hipoteca, suposaria —en cas d’haver pogut avançar l’entrada— un 111% del salari mitjà net. Així, només el 10,9% dels joves ocupats a les Balears vivien en el segon semestre de 2024 fora de la llar familiar. O, dit d’una altra manera, nou de cada deu joves amb feina no es van poder emancipar malgrat tenir ingressos.

Si a Espanya els joves necessiten quatre anys de sou íntegre en aquest període per a l'entrada d'un pis, en l'arxipèlag els joves necessiten 7,1 anys més

La situació, en l’últim any, només ha anat a pitjor, perquè el preu de l’habitatge no ha deixat d’augmentar: el preu mitjà se situa en el segon trimestre de 2026 en 4.173 euros per metre quadrat, amb una pujada interanual del 10,3% i nous màxims històrics, segons dades del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears. Dins de l’arxipèlag, Eivissa concentra els preus més elevats.

“Esclavitzar-se” amb dues feines

“No és res nou que el lloguer aquí [a les illes] et costa el salari sencer i has de triar: o menjar o viure emancipat. Ara mateix tinc dos feines per poder-me’n anar de casa”, explica José Vingut, eivissenc de 26 anys. “Si vols independitzar-te et costa això, duplicar la jornada laboral per —no aconseguir, sinó intentar— tenir una vida independent”, continua. De moment, continua vivint amb la seva mare.

No és res nou que el lloguer aquí [a les illes] et costa el salari sencer i has de triar: o menjar o viure emancipat. Ara mateix tinc dos treballs per a poder anar-me de casa

José Vingut — Eivissenc de 26 anys

Vingut treballa al concessionari de Mercedes, a Eivissa, de dilluns a divendres de set del matí a quatre de la tarda i cinc dies a la setmana. Quan acaba, se’n va fins a l’aeroport, on la seva jornada laboral sovint s’allarga fins a les dotze de la nit. Tot i que el seu horari varia en funció, entre altres factors, dels vols programats per Aena.

Des de l’any passat fulleja pisos per comprar, però des de finals de l’any passat busca des d’una perspectiva “realista” [només mirant immobles que s’ajustin a les seves possibilitats econòmiques]. “He vist estudis de 35 metres quadrats per més de 275.000 euros, em sembla súper desorbitat. Pisos fets una pena. Els d’una habitació que estan en condicions ja arriben als 300.000”, explica l’eivissenc.

José Vingut treballa en el concessionari de Mercedes de dilluns a divendres de set del matí a quatre de la tarda. Quan acaba, es va fins a l'aeroport on la seva jornada laboral se sol allargar fins a les dotze de la nit

Aquest punt de vista “realista” implica, d’altra banda, una visió de futur que passa per formar una família, una cosa molt difícil de materialitzar i que entra en conflicte amb les característiques dels immobles que es pot permetre.

Ajuts amb condicions impossibles

Una de les opcions de Vingut és aconseguir beneficiar-se dels avals ICO per a primer habitatge que ha posat en marxa el Govern per a joves de fins a 35 anys. Es tracta d’una garantia pública oferida per l’Institut de Crèdit Oficial espanyol que dona suport a part de la hipoteca concedida pel banc i que permet arribar fins al 100% del valor de l’immoble en alguns casos. Això permet a les entitats bancàries, en determinades situacions, concedir hipoteques de fins al 100% del valor de l’habitatge en lloc del habitual 80%.

L’ajuda té però una condició important: està subjecta a diversos requisits. Entre ells, un límit màxim en el preu de l’habitatge que es vol comprar que fixa cada comunitat autònoma, tot i que la prestació sigui estatal. En el cas de les Balears, aquest preu límit és d’uns 275.000 euros. “És ridícul perquè els pisos o cases decents comencen a trobar-se a partir d’aquest mínim”, lamenta Vingut.

El preu límit per a acollir-se a un aval ICO per a primers habitatges és a Balears de 275.000, un preu que 'és ridícul perquè els pisos o cases decents es comencen a trobar a partir d'aquest mínim', comenta José Vingut

“D’altra banda, els lloguers no baixen dels mil i poc, que és la quota mensual d’una hipoteca. Per això molts residents de les illes preferim destinar, en el moment en què sigui possible, aquests diners a una hipoteca per a una casa que almenys serà nostra. Però no és fàcil”, valora. Quan li va comentar al seu pare que es volia independitzar, la resposta del progenitor va ser franca, directa: “Em va dir: no diguis ximpleries perquè això és impossible”. Acte seguit, li va explicar que quan poguessin heretar el pis de la seva àvia materna, seria per a ell.

El que ha fet és entrar en aquesta espera agredolça d’una defunció dins la seva família per poder independitzar-se i arribar a aquesta conclusió ferma: cal recórrer a les herències, ja sigui en vida o post mortem. Maria Antonia, de la mateixa edat i nascuda a Mallorca, explica que la major part dels seus amics estan en el mateix escenari: o viuen a casa de les seves famílies o han heretat habitatges dels seus avis on tenen previst anar a viure.

“Trobava a faltar l’illa”

María Peña (Eivissa, 30 anys) es considera, dins del que cap, una de les afortunades de la seva generació, tot i que no compta amb la sort de la possible transmissió d’un patrimoni familiar. Mestra de Primària, va passar diversos anys vivint a Madrid, on assegura que podia pagar el lloguer amb el seu sou i fins i tot estalviar part dels ingressos. Tanmateix, quan va tornar a Eivissa per incorporar-se al curs escolar 2025-2026 es va trobar amb una realitat coneguda que ara li afecta de ple. Accedir a un habitatge en propietat és gairebé il·lusori.

“No em puc queixar del meu sou i sé que hi ha gent en una situació molt més complicada que la meva, però tinc 30 anys i vull viure sola”, explica. Tot i que podria assumir el cost d’un lloguer, la compra d’un immoble està totalment fora del seu abast. “He estat mirant pisos, però si vas sola al banc, no et concedeixen hipoteques tan altes i al final et quedes igual”, resumeix.

No puc queixar-me del meu sou i sé que hi ha gent en una situació molt més complicada que la meva, però tinc 30 anys i vull viure sola

Maria Peña — Eivissenca de 30 anys

Peña va decidir tornar a l’illa perquè l’enyorava i perquè les condicions laborals dels docents són millors que a la capital. La seva intenció era establir-se a prop dels llocs on ha crescut, a la zona de Sant Antoni i Cala de Bou, però la recerca ha acabat topant amb els preus del mercat: “He intentat mirar alguna cosa per allà i és impossible”.

Hipoteques que arriben als 40

Rebeca, de Palma, va començar a treballar als 16 anys —“súper jove”— amb una autorització dels seus pares i, quan tenia gairebé 18, es va mudar a Madrid, a un pis compartit, i va començar a pagar lloguer. Ara, als 41, recorda com, estudiant Sociologia, havia de compaginar dos treballs per poder pagar la renda, cobrir les despeses i que li quedés marge suficient per estalviar. “Vaja, el que hem hagut de fer alguna vegada tots per sobreviure”, observa.

Era ‘sabadera’ a Sfera —així es coneixia a la botiga tèxtil als empleats que treballaven el cap de setmana— del carrer Preciados, prop de Sol, i alguns dies arribava a fer jornades de deu hores seguides. Després, a la nit, treballava servint copes: “Guanyava mil euros d’un costat i mil de l’altre”. Va ser als 29, amb tres feines, quan “per fi” va poder començar a estalviar; després va aconseguir una bona feina en un canal de televisió i amb això es va acabar el pluriocupació, als 31. “Aleshores vivia amb la meva parella i, tot i que continuava pagant lloguer, entre els dos era més fàcil”.

Va ser després de separar-se d’ell quan va començar a mirar opcions, mentre vivia a casa dels seus pares, i als 39, just abans de fer els 40, es va llançar a la hipoteca. Era el 2024 i ser propietari a les Balears ja era molt difícil, tot i que en els últims dos anys els preus han tornat a pujar vertiginosament.

En el procés de compra es va trobar amb un munt de situacions: pisos destrossats, edificis sencers ocupats… però, si pujava el preu de compra —fins a uns 300.000 euros—, la hipoteca superava els mil. “Una quota tan alta, havent donat un 20% d’entrada, era una bogeria. Vaig mirar-ne diversos que m’agradaven i hi vaig donar moltes voltes, però al final els vaig descartar perquè ho havia d’assumir sola i, si alguna cosa sortia malament, no volia veure’m en escenaris complicats”.

Finalment va trobar una opció més econòmica i la va reformar de manera gairebé integral, per a la qual cosa es va veure obligada a estalviar durant anys després d’una dècada de feines precàries: “M’he pegat unes bones pallisses treballant”, assegura la treballadora.

Ara, l’esforç laboral s’ha desvinculat completament de la capacitat d’adquisició perquè, amb la pujada continuada dels preus, l’emancipació es retarda i acomiadar-se de la llar familiar només és factible per a aquells que disposen de patrimoni familiar. “És el que està passant —diu Vingut— a Eivissa. Si no, emancipar-se és pràcticament impossible”.

Cada vez más jóvenes con empleo estable descubren que el salario ya no es suficiente para acceder a una vivienda. La imposibilidad de ahorrar para la entrada de un piso, el encarecimiento del alquiler y la dificultad para obtener financiación están retrasando la emancipación y desplazando el acceso a la propiedad hacia fórmulas cada vez más dependientes del patrimonio familiar, las herencias o el endeudamiento a largo plazo.

“La única manera que encuentro ahora mismo de independizarme es echando de casa a mi madre”, expresa con humor Lucía, de Eivissa. Tiene 25 años, trabaja como enfermera en el Hospital de la isla y, a pesar de que lleva un tiempo barajando la posibilidad de comprarse una casa, sigue viviendo en el domicilio familiar porque, de momento, no puede permitírselo. 

Durante el último año ha seguido viendo anuncios inmobiliarios y ha explorado distintas opciones para comprar. Sin embargo, pese a contar con un empleo estable, no ha conseguido ahorrar lo suficiente para afrontar la entrada que exigen la mayoría de las operaciones. “Sería para comprar, pero obviamente es imposible”, resume.

La opción del alquiler tampoco entra en sus planes. Consciente de los precios que se manejan actualmente en la isla, considera que destinar una parte tan importante de su salario a la renta supondría una pérdida de poder adquisitivo difícil de asumir. Así que, por ahora, como tantos otros jóvenes ibicencos, sigue aplazando la emancipación a la espera de que el mercado ofrezca alguna oportunidad que encaje con sus posibilidades económicas.

La crisis de la vivienda está hundiendo la tasa de emancipación a mínimos históricos desde el año 2006, cuando se tienen los primeros registros. Un 85% de los españoles de entre 16 y 29 años no ha podido independizarse aunque trabajan porque no pueden permitirse los precios ni de compra ni de alquiler, según datos recientes del Consejo de la Juventud de España.

El nivel educativo, fuera de la ecuación

El informe donde se recoge el análisis resalta que el nivel educativo y el empleo ya no garantizan ni la emancipación ni la estabilidad y plasma que la edad media de emancipación a nivel nacional es de 30 años. De hecho, solo uno de cada cuatro jóvenes con trabajo está independizado, es decir, un 14,5%. 

Otro de los datos impactantes del documento es que la oferta de alquiler de habitaciones ha crecido en cuatro años un 85% porque a los arrendadores les sale más rentable, lo que ha transformado considerablemente el mercado residencial.

La baja tasa de emancipación se produce a pesar de una mejora general de los indicadores laborales. Sin embargo, mientras el salario de la juventud se situó en 2025 en los 1.191 euros al mes (14.292,22 euros anuales), a finales del mismo año, alquilar una vivienda libre costaba de media 1.176 euros mensuales, el precio más alto de las últimas dos décadas.

Este es el panorama a nivel nacional y aún empeora en Balears, donde hacen falta alrededor de siete años de salario íntegro para empezar a soñar con tener una casa propia. Según datos de 2024 del Observatorio de Juventud de les Illes Balears, si en España los jóvenes necesitaban cuatro años de sueldo íntegro en ese periodo para la entrada de un piso, en el archipiélago los jóvenes necesitaban una serie de años más, en concreto 7,1 años. En cuanto a la hipoteca, supondría —en caso de haber podido adelantar la entrada— un 111% del salario medio neto. Así es que solo el 10,9% de los jóvenes ocupados en Balears vivían en el segundo semestre de 2024 fuera del hogar familiar. O, dicho de otra forma, nueve de cada diez jóvenes con trabajo no se pudieron emancipar a pesar de tener ingresos. 

Si en España los jóvenes necesitan cuatro años de sueldo íntegro en ese periodo para la entrada de un piso, en el archipiélago los jóvenes necesitan 7,1 años más

La situación, en el último año, solo ha ido a peor, porque el precio de la vivienda no ha dejado de aumentar: el precio medio se sitúa en el segundo trimestre de 2026 en 4.173 euros por metro cuadrado, con una subida interanual del 10,3% y nuevos máximos históricos, según datos del Colegio de Agentes de la Propiedad Inmobiliaria de Balears. Dentro del archipiélago, Eivissa concentra los precios más elevados.

“Esclavizarse” con dos trabajos

“No es nada nuevo que el alquiler aquí [en las islas] te cuesta el salario entero y tienes que elegir: o comer o vivir emancipado. Ahora mismo tengo dos trabajos para poder irme de casa”, cuenta José Vingut, ibicenco de 26 años. “Si quieres independizarte te cuesta eso, duplicar la jornada laboral para —no conseguir, sino intentar— tener una vida independiente”, sigue. De momento, continúa viviendo con su madre.

No es nada nuevo que el alquiler aquí [en las islas] te cuesta el salario entero y tienes que elegir: o comer o vivir emancipado. Ahora mismo tengo dos trabajos para poder irme de casa

José Vingut — Ibicenco de 26 años

Vingut trabaja en el concesionario de Mercedes, en Eivissa, de lunes a viernes de siete de la mañana a cuatro de la tarde y cinco días a la semana. Cuando termina, se va hasta el aeropuerto donde su jornada laboral se suele alargar hasta las doce de la noche. Aunque su horario varía dependiendo, entre otros factores, de los vuelos programados por Aena.

Desde el año pasado ojea pisos para comprar, pero desde finales del año pasado busca desde una perspectiva “realista” [solo mirando inmuebles que se ajusten a sus posibilidades pecuniarias]. “He visto estudios de 35 metros cuadrados por más de 275.000 euros, me parece súper desorbitado. Pisos hechos una pena. Los de una habitación que están en verdaderas condiciones ya llegan a los 300.000”, explica el ibicenco.

José Vingut trabaja en el concesionario de Mercedes de lunes a viernes de siete de la mañana a cuatro de la tarde. Cuando termina, se va hasta el aeropuerto donde su jornada laboral se suele alargar hasta las doce de la noche

Este punto de vista “realista” involucra, por otro lado, una visión a futuro que pasa por formar una familia muy difícil de materializar y que entra en conflicto con las características de los inmuebles que se puede permitir.

Ayudas con condiciones imposibles

Una de las opciones de Vingut es lograr beneficiarse de los avales ICO para primeras viviendas que ha sacado el Gobierno para jóvenes de hasta 35 años. Se trata de una garantía pública ofrecida por el Instituto de Crédito Oficial español que respalda parte de la hipoteca concedida por el banco y que permite hasta el 100% del valor del inmueble en algunos casos. Esto permite a los bancos, en algunos casos, conceder hipotecas de hasta el 100% del valor del inmueble en lugar del habitual 80%.

La ayuda tiene un pero porque está sujeta a varias condiciones. Entre ellas, un tope máximo en el precio de la vivienda que se quiere comprar que fija cada comunidad autónoma, a pesar de que la prestación sea estatal. En el caso de Balears, este precio límite es de unos 275.000 euros. “Es ridículo porque los pisos o casas decentes se empiezan a encontrar a partir de ese mínimo”, lamenta Vingut.

El precio límite para acogerse a un aval ICO para primeras viviendas es en Balears de 275.000, un precio que 'es ridículo porque los pisos o casas decentes se empiezan a encontrar a partir de ese mínimo', comenta José Vingut

“Por otro lado, los alquileres no bajan de los mil y pico, que es la letra de una hipoteca. Por eso muchos residentes de las islas preferimos destinar en el momento en que sea posible ese dinero a una hipoteca para una casa que por lo menos vaya a ser suya. Pero no es fácil”, valora. Cuando le comentó a su padre que se quería independizar, la respuesta de su progenitor fue franca, directa: “Me dijo: no digas tonterías porque eso es imposible”. Acto seguido, le explicó que cuando pudieran heredar el piso de su abuela materna, sería para él.

Lo que ha hecho es meterse en esa agridulce espera de un fallecimiento en su familia para poder independizarse y llegar a esta firme conclusión: hay que tirar de herencias, ya sea en vida o post mortem. Maria Antonia, de la misma edad y nacida en Mallorca, explica que la mayor parte de sus amigos están en ese mismo escenario: o están en casas de sus familias o han heredado viviendas de sus abuelos donde tienen previsto mudarse.

“Echaba de menos la isla”

María Peña (Eivissa, 30 años) se considera, dentro de lo que cabe, una de las afortunadas de su generación, aunque no corre esa suerte de la posible transmisión de un patrimonio familiar. Profesora de Primaria, pasó varios años viviendo en Madrid, donde asegura que podía pagar el alquiler con su sueldo e incluso ahorrar parte de sus ingresos. Sin embargo, cuando regresó a Eivissa para incorporarse al curso escolar 2025-2026 se encontró con una realidad conocida que ahora le afecta de lleno. Acceder a una vivienda en propiedad es casi ilusorio.

“No puedo quejarme de mi sueldo y sé que hay gente en una situación mucho más complicada que la mía, pero tengo 30 años y quiero vivir sola”, explica. Aunque podría asumir el coste de un alquiler, la compra de un inmueble está totalmente fuera de su alcance. “He estado mirando pisos, pero si vas sola al banco, no te conceden hipotecas tan altas y al final te quedas igual”, resume.

No puedo quejarme de mi sueldo y sé que hay gente en una situación mucho más complicada que la mía, pero tengo 30 años y quiero vivir sola

María Peña — Ibicenca de 30 años

Peña decidió volver a la isla porque la echaba de menos y porque las condiciones laborales de los docentes son mejores que en la capital. Su intención era establecerse cerca de los lugares donde ha crecido, en la zona de Sant Antoni y Cala de Bou, pero la búsqueda ha terminado chocando con los precios del mercado: “He intentado mirar algo por allí y es imposible”.

Hipotecas que llegan a los 40

Rebeca, de Palma, empezó a trabajar a los 16 años -“súper joven”- con una autorización de sus padres y cuando tenía casi 18 se mudó a Madrid, a un piso compartido y empezó a pagar alquiler. Ahora, a sus 41, recuerda cómo estudiando Sociología tenía que compaginar dos trabajos para poder pagar la renta, cubrir sus gastos y que le quedara margen suficiente para ahorrar. “Vamos, lo que hemos tenido que hacer alguna vez todos para sobrevivir”, observa.

Era ‘sabadera’ en el Sfera —así se conocía en la tienda textil a los empleados que trabajaban el fin de semana— de la calle Preciados, cerca de Sol, y algunos días llegaba a echar jornadas de diez horas seguidas. Luego, por la noche, trabajaba sirviendo copas: “Me sacaba mil euros de un lado y mil del otro”. Fue a los 29, con tres trabajos, cuando “por fin” pudo empezar a ahorrar; luego consiguió un buen puesto en un canal de televisión y con él se terminó el pluriempleo, a los 31. “Entonces vivía con mi pareja y aunque seguía pagando alquiler, entre los dos era más fácil”.

Fue después de separarse de él cuando empezó a mirar opciones, mientras vivía en casa de sus padres, y a los 39, justo antes de cumplir los 40, se lanzó a la hipoteca. Entonces era 2024 y ser propietario en Balears ya era muy difícil, aunque en el último par de años los precios han vuelto a subir vertiginosamente. 

En el proceso de compra se encontró con un montón de cosas: pisos destrozados, edificios enteros ocupados… pero, si subía el precio de compra -a alrededor de 300.000 euros-, la hipoteca ascendía a más de mil. “Una letra tan alta, habiendo dado un 20% de entrada, era una locura. Miré varios que me gustaban y le di muchas vueltas, pero al final los descarté porque tenía que asumirlo sola y si algo salía mal no quería verme en escenarios complicados”.

Finalmente encontró una opción más económica y la reformó de manera casi integral, para lo que se vio obligada a ahorrar otros años después de una década de empleos precarios: “Me he pegado unas buenas palizas trabajando”, asegura la trabajadora. 

Ahora, el esfuerzo laboral se ha desligado por completo de la capacidad de adquisición porque con la subida continuada de los precios, la emancipación se retrasa y despedirse del hogar familiar sólo es factible para aquellos que poseen patrimonio familiar. “Es lo que está sucediendo -dice Vingut- en Eivissa. Si no, emanciparse es prácticamente imposible”.

L’any 1972 es va construir, al costat de les platges des Pouet i des Puetó, entre la primera i la quarta fita del terme municipal de Sant Josep, un xiringuito revestit de blanc, amb un rètol de lletres blaves (“Es Puetó”), al costat d’un embarcador d’aquesta zona de la costa sud-oest mediterrània d’Eivissa. Durant gairebé cinc dècades ha atès els seus clients damunt l’arena, amb els peus descalços sobre el moll on està edificat mentre els cambrers servien mojitos per cinc o sis euros, cervesa freda i plats combinats a preus assequibles tant per a turistes com per a treballadors.

Es tracta d’un rara avis dins l’oferta de restauració actual, sobretot a la costa, que s’ha anat pervertint any rere any gairebé des del boom turístic. Primer, edificant fins a no deixar gairebé ni un espai disponible i, segon, transformant les construccions erigides gairebé als mons de Posidó en un procés d’elitització i gir cap al luxe: fins avui, a es Puetó s’hi serveix i s’hi menja en taules i cadires de plàstic, 96 en total escampades per 54 metres quadrats de porxo dins el domini públic marítim-terrestre. 

El propietari del xiringuito —on acaba el municipi de Sant Antoni— el va posar en funcionament mitjançant una concessió administrativa atorgada l’any 1969, gairebé de la mà de la turistificació —feia només tres anys que s’havia inaugurat l’aeroport, el 1966—, i després que aquella concessió s’extingís el 1984, l’explotador va continuar funcionant amb autoritzacions temporals.

La darrera sol·licitud que va fer a la Demarcació de Costes d’Eivissa, per a un període de dos anys (quatre temporades, del 2018 al 2021), va ser el 2017. Però el 2018 Costes va rebutjar la petició. En la resolució, del 31 de juliol, la Demarcació va considerar l’alt nivell de saturació de serveis i instal·lacions de temporada al litoral balear i, a més —en referència al xiringuito en concret—, que existien dues peticions d’autorització: la de la part recurrent i una altra sol·licitada per l’entitat Vicente Blay S.A., tal com recull la interlocutòria del cas a la qual ha tingut accés elDiario.es.

Una “àmplia oferta de restauració”

Ara, aquesta decisió de Costes ha estat ratificada pel Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB), que ha rebutjat el recurs presentat el 2023 per la vídua de l’antic explotador, mort el 2022, i dona la raó a l’Administració. El TSJIB sosté en la seva resolució que les obres fixes ocupaven una superfície de platja que ja no es considerava necessària, en existir una “àmplia oferta de restauració” fora del domini públic. També aprecia l’existència d’instal·lacions no autoritzades al xiringuito. Entre elles, línies elèctriques aèries, magatzems i una ocupació superior a la contemplada en la concessió original, la de 1984.

La Justícia considera que el quiosquet ocupa una superfície de platja que ja no es considera necessària, en existir una “àmplia oferta de restauració” fora del domini públic

Entre les seves al·legacions, la part recurrent —després de la negativa de Costes a atorgar la concessió— incloïa la vulneració del principi de confiança legítima, a causa de la llarga història del quiosc, que ha funcionat durant dècades sota el coneixement de l’Administració. El principi respon a la idea que l’actuació de l’administració no pot ser alterada arbitràriament i té importants conseqüències en l’àmbit de la responsabilitat.

Tanmateix, la sentència del TSJIB, dictada el març passat, recull que ocupar el domini públic marítim-terrestre no constitueix un dret adquirit, sinó una autorització que l’Administració pot denegar quan considera que afecta l’interès general o la protecció del litoral. Avala, així, els arguments de Costes i justifica el tancament per la saturació de serveis de temporada a la zona, l’existència d’obres fixes la retirada de les quals ja havia estat acordada i la presència d’instal·lacions no autoritzades.

“Ens quedam sense llocs emblemàtics”

Amb aquesta decisió, el tribunal desestima íntegrament el recurs presentat per la propietat, que a més està obligada a pagar 3.000 euros pels costos del judici. “Fa molta pena, sobretot perquè ens quedam sense llocs emblemàtics, amb els quals hem crescut”, expressa Sandra Fernández, de 33 anys, que especula amb els motius que solen haver-hi darrere aquests tancaments: la inversió estrangera o la interrupció del relleu generacional en un àmbit laboral dur i difícil de mantenir, sobretot pels elevats costos insulars.

“Arribarà un moment en què només tendrem llocs aesthetic on venguin te matcha o on la cervesa et costi 18 euros”, lamenta, remetent-se als processos de gentrificació que viuen altres llocs (sobretot turístics), com Madrid o Barcelona. “Un es planteja si realment això és tot el que es pot fer al respecte —per mantenir els negocis familiars a flotació—. No pot ser”, afegeix.

Maria Concepció Riera, de 60 anys, en assabentar-se de la notícia va sentir una lleu decepció. El seu horari laboral durant la temporada no li permet gaudir gaire dels capvespres que es veuen des des Puetó, però recorda, de quan hi ha anat, “com s’hi estava de bé”.

Hi haurà un moment en què només tindrem llocs aesthetic on venguin te matcha o on la cervesa et costa 18 euros

Sandra Fernández — Veïna

Els explotadors del xiringuito han explicat a elDiario.es que, de moment, continuen treballant “amb normalitat” mentre el procediment administratiu i judicial queda en mans de la seva defensa legal. Per ara, contra la resolució del TSJIB encara hi cap recurs de cassació i, mentrestant, veïns, clients i persones vinculades al local han impulsat una recollida de signatures en suport al xiringuito “de manera espontània”, sense tenir res a veure amb la propietat, detallen les mateixes fonts.

Es Puetó ha rebut aquesta setmana fins i tot la visita del president del Consell d’Eivissa, Vicent Marí, que ha advocat per la “continuïtat” dels xiringuitos de gestió familiar i ha apostat per cercar fórmules que permetin conservar-los sense renunciar a la protecció del litoral i al compliment de la normativa. En paral·lel, la Junta de Govern Local de Santa Eulària —municipi del qual Marí havia estat batle— ha aprovat l’enderrocament d’un altre d’aquests negocis de tota la vida a Cala Llonga, tal com publica La Voz de Ibiza.

El batle de Sant Josep, Vicent Roig, també ha volgut defensar que establiments com es Puetó formen part de la memòria col·lectiva de residents i visitants i va sostenir que la protecció ambiental pot ser compatible amb la continuïtat d’aquests negocis familiars.

La costa, cada vegada més enfocada al luxe

Els tancaments projecten un futur negre per als negocis d’aquestes característiques al litoral eivissenc. En queden pocs dempeus. Sobreviuen, com a bastions, a un mercat cada vegada més corcat per la recerca d’una pujada de categoria per atendre un turisme que experimenta —o cerca experimentar— també aquests canvis: un model de més “qualitat” i menys “quantitat”, pel qual aposta l’Administració.

Els quiosquets familiars sobreviuen a un mercat cada vegada més orientat al luxe

Una mostra d’això és l’arribada del turisme nord-americà a les Balears, que va començar sent una promesa, però que cada vegada és més una realitat que s’imposa. El perfil del turista d’aquesta nacionalitat, molt atractiu per al sector per les seves estades llargues i una major capacitat de despesa, ha fet que no només Eivissa, sinó l’arxipèlag en general, giri cap a una estratègia turística per captar aquest visitant i qualsevol altre el perfil del qual impliqui un nivell econòmic elevat, independentment de l’origen.

D’altra banda, a les platges, malgrat les concessions i la normativa que regula en teoria els preus de les hamaques i les ombrel·les, les empreses concessionàries sotmeten després els equipaments de platja a condicions abusives que repercuteixen en la butxaca dels clients o, directament, exclouen part de la població. Sobretot els residents i treballadors.

És el cas de Cala Jondal —una platja que ha vist desembarcar dels seus iots Jeff Bezos o Leonardo DiCaprio, entre d’altres— on quatre de les empreses que gestionen aquestes concessions obliguen els consumidors a fer consumició mínima per poder accedir als serveis. Es tracta de llocs on la sangria de cava, per exemple, arriba als 80 euros i on els preus, a més, “cada any pugen”, com va declarar un treballador d’aquests beach clubs a elDiario.es per a un reportatge realitzat el juny de 2025.

S’acumulen, així, sobre la sorra de gairebé totes les platges d’Eivissa, llits balinesos de grans dimensions que gairebé no deixen espai per a aquells que simplement volen gaudir de l’espai públic sense consumir.

Els llits balinesos de grans dimensions proliferen a l'illa i deixen a penes buit per als quals simplement volen gaudir de l'espai públic sense consumir

Les casetes de pescadors: també amenaçades

Els xiringuitos més antics d’Eivissa no són l’únic patrimoni tradicional amenaçat al voltant del litoral, sinó que la Justícia també ha afectat els últims mesos les casetes de pescadors tradicionals. En concret, onze edificacions d’aquest tipus a la platja de Portinatx —al terme municipal de Sant Joan— construïdes sobre el domini públic marítim-terrestre, tal com ja va informar aquest diari.

La situació és gairebé la mateixa: el tribunal va tancar la porta a la legalització del conjunt de casetes i de la terrassa de l’hostal situat just a sobre en considerar que incomplien la Llei de Costes.

El consistori va al·legar, per defensar la continuïtat de les construccions, el caràcter tradicional i etnològic de les casetes varador, que assegurava tenir la intenció d’incorporar al catàleg municipal de patrimoni. En aquest cas, en ser part del patrimoni d’Eivissa, per protegir-les existeix la possibilitat de declarar les edificacions com a Bé d’Interès Cultural (BIC). De fet, n’hi ha algunes, com les de sa Punta des Molí, a prop d’es Pouet, o les de Formentera, declarades com a tal.

La gestió depèn de l’administració local i, en el cas d’un xiringuito, només podria donar-se de manera molt excepcional —únicament la construcció, no l’empresa— i si es pogués demostrar el seu alt valor etnogràfic o social davant la Llei. “Nosaltres, de moment, seguim treballant mentre els advocats s’encarreguen de la part burocràtica”, assenyala la propietat d’es Puetó, que es mostra “molt agraïda” pel suport ciutadà i continuarà atenent aquest estiu.

En 1972 se construyó, junto a las playas de es Pouet y es Pouetó, entre el primer y el cuarto hito del término municipal de Sant Josep, un chiringuito revestido de blanco, rótulo con letras azules (“Es Puetó”), junto a un embarcadero de esta zona de la costa suroeste mediterránea de Eivissa. Durante casi cinco décadas ha atendido a sus clientes sobre la arena, con los pies descalzos sobre el muelle en el que está edificado mientras los camareros servían mojitos por cinco o seis euros, cerveza fría y platos combinados por precios asequibles tanto para turistas como para trabajadores. 

Se trata de un rara avis en la oferta de restauración actual, sobre todo en la costa, que se ha ido pervirtiendo año tras año casi desde el boom turístico. Primero, edificando hasta no dejar casi ni un hueco disponible y, segundo, transformando las construcciones erigidas casi en los mundos de Poseidón en un proceso de elitización y viraje hacia el lujo: hasta hoy, en es Puetó se sirve y se come en mesas y sillas de plástico, 96 en total esparcidas por 54 metros cuadrados de sombrajo del dominio público marítimo-terrestre.

El dueño del chiringuito –donde finaliza el municipio de Sant Antoni– lo puso a funcionar mediante una concesión administrativa otorgada en 1969, casi de la mano de la turistificación –recién se había estrenado tres años antes, en 1966, el aeropuerto–, y después de que esa concesión se extinguiera en 1984, el explotador continuó funcionando con autorizaciones temporales.

La última solicitud que hizo a la Delegación de Costas de Eivissa, para un periodo de dos años (cuatro temporadas, de 2018 a 2021), fue en 2017. Pero en 2018 Costas rechazó la petición. En la resolución, del 31 de julio, la Demarcación consideró el alto nivel de saturación de servicios e instalaciones de temporada en el litoral balear y además –en referencia al chiringuito en concreto– que existían dos peticiones de autorización: la de la parte recurrente y otra solicitada por la entidad Vicente Blay S.A, como recoge el auto del caso al que ha accedido elDiario.es.

Una “amplia oferta de restauración”

Ahora, esta decisión de Costas ha sido ratificada ahora por el Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB), que ha rechazado el recurso presentado en 2023 por la viuda del antiguo explotador, fallecido en 2022, y da la razón a la Administración. El TSJIB sostiene en su resolución que las obras fijas ocupaban una superficie de playa que ya no se consideraba necesaria, al existir una “amplia oferta de restauración” fuera del dominio público. También aprecia la existencia de instalaciones no autorizadas en el chiringuito. Entre ellas, líneas eléctricas aéreas, almacenes y una ocupación superior a la contemplada en la concesión original, la de 1984.

La Justicia considera que el chiringuito ocupa una superficie de playa que ya no se considera necesaria, al existir una “amplia oferta de restauración” fuera del dominio público

Entre sus alegaciones, la parte recurrente –tras la negativa de Costas de otorgar la concesión– incluía la vulneración del principio de confianza legítima, debido a la larga historia del quiosco, que ha funcionado durante décadas bajo el conocimiento de la Administración. El principio responde a la idea de que la actuación de la administración no puede ser alterada arbitrariamente y tiene importantes consecuencias en el ámbito de la responsabilidad.

Sin embargo, el fallo del TSJIB, dictado el pasado marzo, recoge que ocupar el dominio público marítimo–terrestre no constituye un derecho adquirido, sino una autorización que la Administración puede denegar cuando considera que afecta al interés general o a la protección del litoral. Avala, así, los argumentos de Costas y justifica el cierre por la saturación de servicios de temporada en la zona, la existencia de obras fijas cuya retirada ya había sido acordada y la presencia de instalaciones no autorizadas.

“Nos quedamos sin sitios emblemáticos”

Con esta decisión, el tribunal desestima íntegramente el recurso presentado por la propiedad, que además está obligada a pagar 3.000 por los costes del juicio. “Da mucha pena, sobre todo porque nos quedamos sin sitios emblemáticos, con los que hemos crecido”, expresa Sandra Fernández, de 33 años, quien especula con los motivos que suele haber detrás de estos cierres: la inversión extranjera o la interrupción del relevo generacional en un ámbito laboral duro y difícil de mantener, sobre todo por los elevados costes insulares. 

“Va a haber un momento en que solo vamos a tener sitios aesthetic donde vendan té matcha o donde la cerveza te cuesta 18 euros”, lamenta, remitiéndose a los procesos de gentrificación que viven otros lugares (sobre todo turísticos), como Madrid o Barcelona. “Uno se plantea si realmente esto es todo lo que se puede hacer al respecto –para mantener los negocios familiares a flote–. No puede ser”, añade. Maria Concepción Riera, de 60 años, al enterarse de la notícia sintió una leve decepción. Su horario laboral durante la temporada no le permite disfrutar en gran medida de los atardeceres que se ven desde es Puetó, pero recuerda, de cuando ha ido, “lo bien que se estaba allí”.

Va a haber un momento en que solo vamos a tener sitios aesthetic donde vendan té matcha o donde la cerveza te cuesta 18 euros

Sandra Fernández — Vecina

Los explotadores del chiringuito han explicado a elDiario.es que, de momento, continúan trabajando “con normalidad” mientras el procedimiento administrativo y judicial queda en manos de su defensa legal. Por ahora, cabe contra la resolución del TSJIB recurso de casación y, mientras tanto, vecinos, clientes y personas vinculadas al local han impulsado una recogida de firmas en apoyo al chiringuito “de manera espontánea”, sin tener nada que ver con la propiedad, detallan las mismas fuentes.

Es Puetó ha recibido esta semana incluso la visita del presidente del Consell d’Eivissa, Vicent Marí, que ha abogado por la “continuidad” de los chiringuitos de gestión familiar y ha apostado por buscar fórmulas que permitan conservarlos sin renunciar a la protección del litoral y al cumplimiento de la normativa. En paralelo, la Junta de Gobierno Local de Santa Eulària –municipio del que Marí había sido alcalde– ha aprobado la demolición de otro de estos negocios de toda la vida en Cala Llonga, como publica La Voz de Ibiza.

El alcalde de Sant Josep, Vicent Roig, también ha querido defender que establecimientos como es Puetó forman parte de la memoria colectiva de residentes y visitantes y sostuvo que la protección ambiental puede ser compatible con la continuidad de estos negocios familiares.

La costa, cada vez más enfocada al lujo

Los cierres proyectan un futuro negro para los negocios de estas características en el litoral ibicenco. Son pocos los que quedan en pie. Sobreviven, como bastiones, a un mercado cada vez más carcomido por la búsqueda de una subida de categoría para atender a un turismo que experimenta –o busca experimentar– también estos cambios: un modelo de mayor “calidad” y menor “cantidad”, por el que apuesta la Administración.

Los chiringuitos familiares sobreviven a un mercado cada vez más orientado al lujo

Una muestra de ello es el aterrizaje del turismo estadounidense en Balears, que empezó siendo una promesa, pero que cada vez es más una realidad que se impone. El perfil del turista de esta nacionalidad, muy atractivo para el sector por sus estancias largas y mayor capacidad de gasto, ha hecho que no solo Eivissa, sino el archipiélago en general, voltee hacia una estrategia turística para captar a este visitante y cualquier otro cuyo perfil involucre un nivel económico elevado, independientemente del origen.

Por otro lado, en las playas, a pesar de las concesiones y la normativa que regula en teoría precios de hamacas y sombrillas, las adjudicatarias someten luego a los equipamientos de playa a condiciones abusivas que repercuten en el bolsillo de los clientes o directamente, excluyen a cierto sector de la población. Sobre todo a los residentes y trabajadores. 

Es el caso de Cala Jondal –una playa que ha visto desembarcar de sus yates a Jeff Bezos o Leonardo DiCaprio, entre otros– donde cuatro de las empresas que gestionan estas concesiones obligan a los consumidores a pedir comanda para poder acceder a los servicios. Se trata de lugares donde la sangría de cava, por ejemplo, asciente a 80 euros y donde los precios, además, “cada año suben”, como declaró un trabajador de estos beach clubs a elDiario.es para un reportaje realizado en junio de 2025. Se arremolinan, así, sobre la arena de casi todas las playas de Eivissa, camas balinesas de grandes dimensiones que no dejan apenas hueco para los que simplemente quieren disfrutar del espacio público sin consumir.

Las camas balinesas de grandes dimensiones proliferan en la isla y dejan apenas hueco para los que simplemente quieren disfrutar del espacio público sin consumir

Las casetas de pescadores: también amenazadas

Los chiringuitos más antiguos de Eivissa no son lo único tradicional amenazado alrededor del litoral, sino que la Justicia también ha acechado los últimos meses a casetas de pescadores tradicionales. En concreto, once edificaciones de este tipo en la playa de Portinatx –en el término municipal Sant Joan– construidas sobre Dominio Público Marítimo–Terrestre, como ya informó este diario. La situación es casi la misma: el tribunal cerró la puerta a la legalización del conjunto de casetas y de la terraza del hostal situado justo encima al considerar que incumplían la Ley de Costas. 

El Consistorio alegó, para defender la continuidad de las construcciones, el carácter tradicional y etnológico de las casetas varadero, que aseguraba tener intención de incorporar al catálogo municipal de patrimonio. En este caso, al ser parte del patrimonio de Eivissa, para protegerlas existe la posibilidad de declarar las edificaciones como Bien de Interés Cultural (BIC). De hecho, hay algunas, como las de sa Punta des Molí, cerca de es Pouet, o las de Formentera, declaradas como tal. 

La gestión depende de la administración local y, en el caso de un chiringuito, solo podría darse de manera muy excepcional –únicamente la construcción, no la empresa– y de poder demostrarse su alto valor etnográfico o social ante la Ley. “Nosotros, por ahora, seguimos trabajando mientras los abogados se encargan de la parte burocrática”, señala la propiedad de es Puetó, que se muestra “muy agradecida” por el apoyo ciudadano y seguirá atendiendo este verano.

Un establiment tancat de 19,2 metres quadrats acompanyat d’una tarima de fusta de 50 metres, a més de banys químics, dipòsits d’aigua, para-sols, taules i cadires. És el que una empresa projecta en aquest enclavament dins una àrea especialment sensible d’Eivissa davant la indignació de veïns i ecologistes, que han coincidit a afirmar que seria una “bogeria” instal·lar-hi un quiosc.

La possibilitat de la construcció, que abastaria una superfície d’uns 70 metres quadrats, ha generat rebombori en un moment en què les autoritats balears i fins i tot el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB), a través de resolucions recents, advoquen per alleugerir la costa, ja molt saturada d’aquest tipus de serveis temporals.

Es tracta d’una àrea de piscines de marès (una roca pròpia de les Illes) i amb riscos per a la població en cas de massificació, ja que és una zona de penya-segats i on no hi ha altres serveis destinats al turisme. “És en un lloc que té els seus riscos per a la ciutadania perquè està molt a prop d’un precipici i molt aferrat a la paret de sa Pedrera —àrea rocosa natural—, no té sentit arriscar-se que s’hi pugui produir una acumulació de gent”, valora Neus Prats, portaveu del GEN-GOB.

La zona està catalogada com a Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI), és a dir, està classificada com a sòl no urbanitzable d’especial protecció en què no es permeten usos ni activitats que impliquin una transformació del seu destí o naturalesa o que lesionin els seus valors ecològics o paisatgístics. També es troba dins del domini públic marítim-terrestre.

La iniciativa de sol·licitar aquesta autorització al Govern balear parteix de l’empresa Salt Bay S.L. La societat limitada —que figura com a activa al Registre Mercantil d’Eivissa i es va constituir amb un capital social de 3.000 euros— es va crear l’abril de 2023 i té la seu social a Sant Antoni, segons la informació mercantil consultada per aquest diari. La seva activitat econòmica està vinculada formalment al lloguer d’articles aquàtics d’oci i esportius, dins el sector de serveis recreatius. La petició forma part d’un expedient obert per al període 2024-2027.

Alegacions per part dels ecologistes

El GEN-GOB d’Eivissa ja ha presentat al·legacions per impedir la instal·lació davant la Direcció General de Costes i Litoral dins del període de vint dies hàbils habilitat. Els ecologistes reclamen la denegació de l’autorització sol·licitada en un escrit, al qual ha accedit elDiario.es, en què argumenten que la proposta incrementaria encara més la pressió sobre el litoral balear en un context que ja consideren de “saturació” de serveis i instal·lacions de temporada.

Les entitats crítiques amb el projecte consideren que noves concessions d’aquest tipus afecten negativament la conservació de la costa, augmenten la pressió humana sobre els ecosistemes i redueixen el gaudi col·lectiu d’aquests espais naturals. També vinculen la proliferació de negocis de restauració i oci amb el problema d’accés a l’habitatge a Eivissa, en considerar que l’elevada demanda de mà d’obra vinculada a la temporada turística agreuja la pressió sobre el mercat residencial.

Recorden, a més, que recentment es va ordenar el tancament d’un altre establiment situat en una zona propera del mateix municipi i que la instal·lació plantejada “no respon a una necessitat real”, va “en contra de l’interès general” i perjudica tant la conservació del litoral com la qualitat turística de l’illa, per la qual cosa sol·liciten formalment que es rebutgi la concessió. Aquest diari s’ha posat en contacte tant amb el propietari de l’empresa com amb Costes per consultar l’estat de la petició sense obtenir resposta abans de la publicació d’aquest reportatge.

Un context general de descontentament

La petició es produeix en un context de descontentament general dels agents socials i la població de l’illa pel projecte d’ampliació de l’aeroport d’Eivissa, que suposaria un greu impacte mediambiental i contra el qual també s’han posicionat empresaris i institucions. L’augment de la terminal, ubicada a l’interior del Parc Natural de ses Salines, xoca amb la necessitat de frenar la saturació turística que hi ha a la pitiüsa. De fet, el GEN-GOB presentarà accions legals i impulsarà mesures de pressió social si el projecte d’AENA segueix endavant, segons un comunicat publicat a les xarxes socials.

També després que la justícia avalés fa menys d’un mes que es Puetó, un dels xiringuitos més emblemàtics d’Eivissa i un dels pocs que queda amb preus assequibles prop de la platja —a es Puet, terme municipal de Sant Antoni, limítrof amb Sant Josep—, hagi de tancar, com va publicar Diario de Ibiza.

La resolució del TSJIB confirma la decisió de Costes de prohibir que el negoci continuï operant i rebutja el recurs presentat pels explotadors. La prohibició està justificada per la “saturació de serveis de temporada al litoral balear i la necessitat de retirar les obres fixes que ocupen la platja”, segons la sentència judicial del cas a la qual ha tingut accés elDiario.es.

L’Ajuntament de Sant Josep ha explicat que el novembre de 2023 el Govern va sol·licitar una valoració a la institució, que va elaborar un informe desfavorable respecte a la instal·lació del quiosc des del departament de Medi Ambient. Es tracta d’una iniciativa privada que, d’altra banda, queda al marge del projecte d’instal·lacions temporals dins les competències municipals.

El posicionament de l’Ajuntament —detallen— respon a “criteris de protecció de l’entorn” per tractar-se d’una zona protegida com a ANEI, “de penya-segats, aïllada i sense altres tipus d’ocupació per a usos turístics”. Tanmateix, serà el Govern —amb potestat per decidir— qui donarà una resposta definitiva una vegada finalitzat el termini d’al·legacions el pròxim 8 de juny.

El terme municipal més extens en litoral

El municipi on es pretén instal·lar el polèmic quiosc és Sant Josep, el més costaner de tota l’illa i també on els preus a peu de platja, dins del Domini Públic Marítim-Terrestre, s’han disparat a través de concessions públiques atorgades principalment a beach clubs amb preus inassumibles. Algunes de les cartes de les concessionàries oferien, la temporada turística passada, safates de sushi per gairebé 200 euros i altres plats inaccessibles per a la majoria de butxaques, com va publicar aquest diari.

En aquest mateix terme municipal, l’estiu passat, els veïns proclamaven que la “platja era un espai públic” després que diverses vil·les el lloguer de les quals està destinat a turistes i altres negocis de la costa omplissin aquests espais naturals amb para-sols i gandules. Entre ells, una platja recòndita, de dimensions molt petites, batejada com Cala Espart, però també Cala Molí, un altre paratge de còdols (un fragment de roca) i aigües cristal·lines que conviden a fer snorkel entre posidònia oceànica. Si s’aixeca la vista, això sí, només es veuen edificacions que serpentejen muntanya amunt, no poques, de luxe.

Naor Shaharabani, guia de senderisme i educador ambiental, ha estat testimoni aquesta mateixa setmana de com una altra Pedrera, la de Cala d’Hort —al mateix municipi—, bastant més massificada durant l’estiu, s’ha anat saturant d’empreses oficials de senderisme que baixaven amb grups “enormes” de visitants. Això a poques setmanes de l’estrena oficial de la temporada turística.

En aquest punt de màxim interès turístic, especialment al capvespre, quan la postal al costat d’es Vedrà és una storie fonamental de les vacances, fa anys que s’intenta regular l’accés. El consistori està treballant en la gestió i habilitació de terrenys per disposar d’un aparcament públic prop de la zona per controlar el caos que es genera any rere any. “L’illa ja té massa xiringuitos i prou àrees amb necessitat de protecció. El deure de l’administració pública és justament el contrari: centrar-se a preservar la seguretat i reforçar el control mediambiental”, objecta Shaharabani.

Un establecimiento cerrado de 19,2 metros cuadrados acompañado de una tarima de madera de 50 metros, además de baños químicos, depósitos de agua, sombrillas, mesas y sillas. Es lo que una empresa proyecta en el enclave en un área especialmente sensible de Eivissa ante la indignación de vecinos y ecologistas que han coincidido en que sería una “locura” poner un quiosco allí. 

La posibilidad de la construcción, que abarcaría una superficie de unos 70 metros cuadrados, ha generado revuelo en un momento en el que las autoridades baleares e incluso el Tribunal Superior de Justicia de les Illes Balears (TSJIB), a través de recientes resoluciones, abogan por aligerar la costa, muy saturada ya de este tipo de servicios temporales.

Se trata de un área de piscinas de marès (una roca propia de las Islas) y con riesgos para la población en caso de masificación, ya que se trata de una zona acantilada y donde no hay otros servicios destinados al turismo. “Es en un lugar que tiene sus riesgos para la ciudadanía porque está muy cerca de un precipicio y muy pegada a la pared de sa Pedrera –área rocosa natural–, no tiene sentido arriesgarse a que se pueda dar una acumulación de gente allí”, valora Neus Prats, portavoz del GEN–GOB. 

La zona está categorizada como Área Natural de Especial Interés (ANEI), es decir, está clasificada como suelo no urbanizable de especial protección en el que no se permiten usos ni actividades que impliquen transformación de su distinto o naturaleza o que lesionen sus valores ecológicos o paisajísticos. También está dentro del dominio público marítimo–terrestre.

La iniciativa de solicitar esta autorización al Govern balear parte de la empresa Salt Bay S.L. La sociedad limitada –que figura como activa en el Registro Mercantil de Eivissa y se constituyó con un capital social de 3.000 euros–, se creó en abril de 2023 y tiene sede social en Sant Antoni, según la información mercantil consultada por este diario. Su actividad económica está vinculada formalmente al alquiler de artículos acuáticos de ocio y deportivos, dentro del sector de servicios recreativos. La petición forma parte de un expediente abierto para el periodo 2024–2027.

Alegaciones por parte de los ecologistas

El GEN–GOB de Eivissa ya ha presentado alegaciones para impedir la instalación ante la Dirección General de Costas y Litoral dentro del periodo de veinte días hábiles habilitado. Los ecologistas reclaman la denegación de la autorización solicitada en un escrito, al que ha accedido elDiario.es, en el que argumentan que la propuesta incrementaría todavía más la presión sobre el litoral balear en un contexto que ya consideran de “saturación” de servicios e instalaciones de temporada.

Las entidades críticas con el proyecto consideran que nuevas concesiones de este tipo afectan negativamente a la conservación de la costa, aumentan la presión humana sobre los ecosistemas y reducen el disfrute colectivo de estos espacios naturales. También vinculan la proliferación de negocios de restauración y ocio con el problema de acceso a la vivienda en Eivissa, al considerar que la elevada demanda de mano de obra ligada a la temporada turística agrava la presión sobre el mercado residencial.

Recuerdan, además, que recientemente se ordenó el cierre de otro establecimiento situado en una zona próxima del mismo municipio y que la instalación planteada “no responde a una necesidad real”, va “en contra del interés general” y perjudica tanto la conservación del litoral como la calidad turística de la isla, por lo que solicitan formalmente que se rechace la concesión. Este diario se ha puesto en contacto tanto con el propietario de la empresa como con Costas para consultar el estado de la petición sin obtener respuesta antes de que se publique este reportaje.

Un contexto general de descontento 

La petición se produce en un contexto de descontento general de los agentes sociales y la población de la isla por el proyecto de ampliación del aeropuerto de Eivissa, que supondría un grave impacto medioambiental y contra el que se han alzado también empresarios e instituciones. El agrandamiento de la terminal, ubicada en el interior del Parque Natural de ses Salines, choca con la necesidad de frenar la saturación turística que hay en la pitiusa. De hecho, el GEN–GOB presentará acciones legales y ejecutará medidas de presión social si el proyecto de AENA sigue adelante, según un comunicado que ha hecho en redes sociales.

También después de que la Justicia avalara hace menos de un mes que es Puetó, uno de los chiringuitos más emblemáticos de Eivissa y uno de los pocos que queda con precios asequibles cerca de la playa –en es Puet, término municipal de Sant Antoni, limítrofe con Sant Josep–, tenga que echar el cierre, como publicó Diario de Ibiza. 

La resolución del TSJIB confirma la decisión de Costas de prohibir que el negocio siga operando y rechaza el recurso presentado por los explotadores. La prohibición está justificada por la “saturación de servicios de temporada en el litoral balear y la necesidad de retirar las obras fijas que ocupan la playa”, según la sentencia judicial del caso a la que ha accedido elDiario.es.

El Ayuntamiento de Sant Josep ha explicado que en noviembre de 2023, el Govern solicitó valoración a la institución, que hizo un informe desfavorable respecto a la instalación del quiosco desde el departamento de Medio Ambiente. Una iniciativa privada que por otro lado está al margen del proyecto de instalaciones temporales dentro de las competencias municipales. 

El posicionamiento del Ayuntamiento –detallan– responde a “criterios de protección del entorno” por tratarse de una zona protegida como ANEI, “de acantilados, aislada y sin otros tipos de ocupación para usos turísticos”. Sin embargo, será el Govern –con potestad para decidir– quien dé una respuesta definitiva una vez finalizado el plazo de alegaciones el próximo 8 de junio.

El término municipal más extenso en litoral

El municipio donde pretende instalarse el polémico quiosco es Sant Josep, el más costero de toda la isla y también donde los precios a pie de playa, dentro del Dominio Público Marítimo–Terrestre, se han disparado a través de concesiones públicas otorgadas principalmente a beach clubs con precios inasumibles. Algunas de las cartas de las concesionarias ofrecían, la temporada turística pasada, bandejas de sushi por casi 200 euros y otros platos inalcanzables para la mayoría de los bolsillos, como publicó este diario.

En este mismo término municipal, el pasado verano, los vecinos proclamaban que la “playa era un espacio público” después de que varias villas cuyo alquiler está destinado a turistas y otros negocios de la costa plagaran con sombrillas y tumbonas estos espacios naturales. Entre ellos, una recóndita playa, de diminutas dimensiones, bautizada como Cala Espart, pero también Cala Molí, otro paraje de còdols (un fragmento de roca) y aguas cristalinas que invitan a hacer snorkel entre posidonia oceánica. Si se levanta la vista, eso sí, tan solo se ven edificaciones que serpentean montaña arriba, no pocas, de lujo.

Naor Shaharabani, guía de senderismo y educador ambiental, ha sido testigo esta misma semana de cómo otra Pedrera, la de Cala d’Hort –en el mismo municipio–, bastante más masificada durante el verano, se ha ido saturado de empresas oficiales de senderismo que bajaban con grupos “enormes” de visitantes. Esto a pocas semanas del estreno oficial de la temporada turística.

En este punto de máximo interés turístico, especialmente al atardecer, cuando la postal junto a es Vedrà es una storie fundamental de las vacaciones, se lleva años intentando regular el acceso. El Consistorio está trabajando en la gestión y habilitación de terrenos para disponer de un aparcamiento público cerca del área para controlar el caos que se genera año tras año. “La isla ya tiene demasiados chiringuitos y suficientes áreas con necesidad de protección. El deber de la administración pública es justamente el contrario: centrarse en preservar la seguridad y reforzar el control medioambiental”, objeta Shaharabani.