Casa Lola, de vil·la de luxe a ‘villa miseria’: la mansió il·legal reconvertida en refugi per als treballadors d'Eivissa
LLEGIR EN CASTELLÀ
El mes de juliol va començar a Casa Lola amb la denúncia d'una agressió sexual. El presumpte agressor també va ruixar una altra persona amb gasolina, li va calar foc i li va provocar diverses cremades, segons el testimoni d'una testimoni. La Policia Local de Sant Josep de sa Talaia va enviar una patrulla dimecres passat a la nit per posar ordre i aclarir què havia passat en una propietat prou coneguda per qualsevol eivissenc. Casa Lola és un neotopònim que fa temps que apareix als mitjans de comunicació, també als d'àmbit nacional i internacional. Durant una època alternava les pàgines de societat amb les que informaven sobre la política local. La mansió on se celebraven les festes que reunien famosos i l'alta societat que estiuejava a Eivissa era il·legal. Ningú no va demanar llicència per construir-la.
Sobre aquells 9.326 metres quadrats –bungalous, piscines i terrasses– hi pesava una ordre municipal d'enderrocament que va tardar dotze anys a executar-se. Quan, finalment, hi van entrar les màquines –el 9 d'agost de 2022–, la parcel·la va entrar en una mena de letargia. Fins a la primavera passada. A l'abril, després de dos desallotjaments de campaments de barraques a la perifèria de la capital de l'illa, Periódico de Ibiza va publicar unes fotografies que evidenciaven una realitat: Casa Lola era plena de barraques. Havia estat una vil·la de luxe. Ara és una villa miseria.
L'Ajuntament de Sant Josep lamenta que la propietària de la finca no n'hagi denunciat l'ocupació davant la justícia. Sense aquest tràmit, no es podria iniciar un nou desallotjament d'infrahabitatges a Eivissa. En els darrers dos anys se n'han produït més de mitja dotzena. El pròxim ja té data i lloc: el 24 de juliol, a l'hotel en ruïnes de Punta d'en Xinxó, també al municipi de Sant Josep. Però la propietària de Casa Lola sembla jugar a un altre joc: Francisca Sánchez Ordóñez ja ha patit aquest mateix problema i, en diverses ocasions, ha contractat els serveis de D&S Desokupa per buidar les seues propietats.
Una promotora habitual als tribunals
“Tenc okupes a gairebé totes les meues propietats! A veure, tu veus com tenc ca meua, m'agraden les coses polides. Ara, quan vaig a Casa Lola, que hi vaig molt poc perquè em provoca ansietat, perquè ho han destrossat tot, s'ho han enduit tot, em van robar de tot quan hi van entrar les màquines. Aquella casa era una meravella. I ara què? Una decadència total. Això és el que ha fet l'Administració. Decadència, perquè és el que vol l'Administració. Perquè l'ésser humà és vanitós: vull el millor cotxe, la millor casa. Però gràcies també a aquestes vanitats l'Administració viu de naltros. Perquè som naltros qui mantenim l'Administració. Si no hi hagués il·lusió, estaria tot mort, com passa a Veneçuela”.
La cita correspon a una entrevista –doble– que Paquita Marsan –el malnom amb què es coneix aquesta dona, malaguenya nascuda el 1949 i promotora immobiliària durant els anys més salvatges de Marbella sota l'alcaldia de Jesús Gil y Gil– va concedir a Periódico de Ibiza. Era l'agost de 2025 i no es va estar de res. Tot i presumir de tenir amistat amb els expresidents González i Aznar, va carregar contra les institucions democràtiques: “Hem de viure de la gent que ve a Eivissa (...) Que deixin ja tanta ploma i que deixin obrir els locals aviat i de pressa, que això porta diners, i no fan res més que posar impediments!” Va atribuir tots els seus problemes judicials a un advocat que, segons ella, la va enganyar: “Em va treure un milió d'euros, però no l'he denunciat. L'he perdonat perquè no et pots quedar a la vida amb el ressentiment”. I, tal com ja havia fet en altres ocasions en el mateix mitjà de comunicació, es va justificar:
–No som una mafiosa.
Un currículum judicial interminable
L'historial judicial de Paquita Marsan és interminable i no para de créixer. Fa menys d'un mes, el 18 de juny, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) va anul·lar, per un defecte de forma, una multa de 200.000 euros per una festa celebrada a Casa Lola el juliol de 2020, en plena pandèmia. L'empresària, però, no sempre ha tengut tanta sort. Va tenir un gran ressò mediàtic el seu ingrés a presó per haver defraudat Hisenda en 867.469 euros. La Policia Nacional i l'Agència Tributària la van anar a cercar a Pacha una nit d'agost de 2013. Va passar uns mesos entre reixes fins que va obtenir el tercer grau el juny de 2014.
La majoria dels problemes judicials de Francisca Sánchez Ordóñez, tanmateix, van començar com a infraccions urbanístiques. El passat 6 de març, el TSJIB va confirmar la condemna imposada a l'empresària per no haver complit l'ordre d'enderrocar les construccions il·legals de Casa Lola. Aquell 9 d'agost de 2022, l'equip de govern –llavors una coalició entre el PSOE i forces d'esquerra– va iniciar l'enderroc pel seu compte, però ajustant-se a la llei. Dins el termini i en la forma escaient, segons decretà un tribunal que desestimà els recursos presentats. La condemna obliga la promotora a retornar el mig milió d'euros de diners públics que va costar l'enderroc. L'escena va agafar per sorpresa la seixantena d'hostes que hi havien dormit la nit anterior. Era l'última nit de Casa Lola com a agroturisme sense llicència. Així es posava punt final a una història que venia de lluny.
Des del 2011, l'empresària va ignorar els expedients sancionadors oberts per l'Ajuntament de Sant Josep. Entremig –el novembre de 2018–, l'Audiència Provincial de Palma havia condemnat Paquita Marsan i Rocío Martín –la seua filla i sòcia– a una multa de només 2.920 euros. El delicte? Haver ocupat treballadors que no estaven donats d'alta a la Seguretat Social. La Fiscalia havia demanat, sense èxit, dos anys de presó. Un altre procés llarg. La inspecció que va destapar els fets s'havia dut a terme cinc anys i mig abans, el febrer de 2013. L'octubre de 2025, totes dos dones van tornar a declarar davant l'Audiència Provincial acusades de la mateixa pràctica, amb l'agreujant que els treballadors no tenien permís de residència. La Fiscalia va tornar a sol·licitar dos anys de presó. De moment, encara no hi ha sentència.
Paquita Marsan sí que va col·laborar, en canvi, en l'enderroc de Casa Paola, un altre hotel encobert. El febrer de 2025, ja amb el PP al capdavant de l'Ajuntament de Sant Josep, va complir una ordre de demolició dictada el setembre de 2022, quan encara governaven les forces progressistes. Aquesta vil·la de luxe no podia acollir-se a cap amnistia urbanística perquè s'havia construït en sòl protegit. Fou enderrocada. Mesos més tard, amb l'arribada de l'estiu, les festes van tornar a aquella finca. Vicent Roig Tur, alcalde d'un municipi lliurat al creixement sense límits, va reconèixer que la superfície enderrocada de Casa Paola havia estat reconstruïda.
Per comentar totes aquestes qüestions, elDiario.es va intentar contactar telefònicament amb l'empresària malaguenya. També amb la seua empresa –Inversiones Hoteleras Faro SL– a través del correu electrònic. No va obtenir cap resposta.
La vida s'obre pas entre les barraques
La villa miseria no és gaire diferent d'altres que han sorgit abans a Eivissa. Tendes de campanya devora caravanes; quatre fustes i un parell de planxes per aixecar alguna cosa semblant a una caseta; cotxes i furgonetes aparcats; bombones de butà, manuelles, testos, materials de construcció, fems, roba estesa; cotxets de nadó i joguines infantils; taules i cadires de plàstic; barbacoes i fogons fumejant; respostes esquives però amables –“Lo siento corazón, pero no te puedo decir nada”–; històries d'immigrants que no tenen papers tot i tenir feina. Però, en estar construïda sobre la quadrícula d'una antiga vil·la de luxe i no damunt un descampat, l'escena és completament diferent.
És com si un fotograma de Mad Max s'hagués tenyit de verd juràssic. Davant el silenci de la propietària, a Casa Lola la vida s'obre pas. Hi ha camins pavimentats, un tancat que proporciona intimitat, arbres que fan ombra, palmeres que volen créixer, matolls exuberants i una certa lògica perquè els habitants que hi han anat arribant trobin el seu lloc, com en aquells càmpings on les velles caravanes –amb matrícules holandeses, alemanyes o franceses– devien viure els seus dies de glòria a començaments dels noranta. Fins i tot hi ha algun habitatge de formigó que va sobreviure a l'enderroc –o que es va reconstruir sense permís després– i que ara té nous inquilins. També hi ha tarifes de lloguer, o almenys això asseguren alguns dels residents. Així passa a Casa Lola, com també a Can Rova, potser el quilòmetre zero del barraquisme eivissenc.
Algú s'està lucrant a Casa Lola?
“Una parella viu en aquesta casa. Sembla que paguen 700 euros; d'allà i d'aquí, totes dues juntes”, explica na Júlia. “Allà” és una tenda de campanya que s'entreveu entre la vegetació. “Aquí”, una construcció rectangular d'uns quaranta o cinquanta metres quadrats. Plaques de guix laminat, llistons de fusta i el sostre reforçat amb una malla verda. En molts pobles d'Espanya seria un galliner. A dins, però, hi viuen tres persones. Entre elles, aquesta dona d'aspecte madur que acaba d'arribar a Eivissa.
–A mi només m'hi allotgen. Potser més amunt hi ha qui sap com funciona tot això, però jo no en sé res perquè acab d'arribar del Paraguai, no et puc dir res.
–I a qui li paguen el lloguer?
–Allà dalt hi ha l'encarregat. He sentit dir que és colombià.
Una resident assegura que una parella paga 700 euros per una “casa” més semblant a un galliner que no pas a un habitatge
Els primers okupes dormen sota sostre
Baudi i Renato conversen en portuguès. Són de Goiás, al cor de l'interior del Brasil, la zona de transició entre les riques valls de Minas Gerais i el Mato Grosso, la porta d'entrada a l'Amazònia. “És un estat sense faveles perquè, a diferència d'altres indrets del Brasil, potser més rics, allà els governants no permeten la delinqüència”, diu en Baudi. “Per mor d’això les nostres famílies no es creuen que aquesta finca estigui així, plena de gent que no té cap altre lloc on viure. És clar, la televisió només explica la part bona d'Eivissa. I saben que a nosaltres ens va bé la feina. Perquè aquí, a l'illa, hi ha feina per a qui vol treballar. I s'hi poden fer sous”, continua en Renato. Una furgoneta aparcada a pocs metres confirma que als dos brasilers no els falta feina. És plena d'eines i galledes de pintura. Ells, “sobretot a l'hivern”, es dediquen a “posar a punt vil·les”, explica en Baudi: des d'emblanquinar una paret fins a col·locar rajoles o reconstruir estructures. “Feim manteniment general”, resumeix en Renato.
Les nostres famílies no es creuen que aquesta finca estigui així, plena de gent que no té cap altre lloc on viure. És clar, la televisió només explica la part bona d'Eivissa. I saben que a naltros ens va bé la feina. Perquè aquí, a l'illa, hi ha feina per a qui vol treballar. I s'hi poden fer sous
–Valtros pagau lloguer per viure a Casa Lola?
–No, naltros no –respon en Baudi.
–I viviu a la casa que tenim aquí darrere?
–Sí, tenim unes habitacions. En aquesta part hi viu gent des de fa molt de temps –contesta el seu company.
–I com hi vau poder entrar?
–El portal era obert –continua en Baudi– i, veient els preus que hi havia a l'illa, vam decidir quedar-nos aquí. S'hi estava molt bé i ja fa tres anys que hi vivim. Mai no hem tengut cap problema. Som bona gent, treballadors; hem demanat la regularització i estem esperant els papers. Des d'aleshores no hem tornat a casa. Però des que va arribar aquesta gent [assenyala la part alta de Casa Lola, on hi ha moltes de les barraques]... hi ha molts problemes. Naltros no paguem res, però allà dalt sí. Hi ha algú que hi està fent negoci. Hi ha una porta a la part del darrere de la finca per on els deixen entrar i sortir.
–I qui és que cobra allà dalt?
–No ho sé, però ens acabaran creant un problema.
El portal era obert i, veient els preus que hi havia a l'illa, vam decidir quedar-nos aquí. S'hi estava molt bé i ja fa tres anys que hi vivim. Mai no hem tengut cap problema. Som bona gent, treballadors, hem demanat la regularització i estem esperant els papers. Però des que va arribar aquesta gent [assenyala la zona alta de Casa Lola, on hi ha moltes de les barraques] hi ha molts problemes
Sense llum
El nom de la zona no enganya: Davall sa Serra. Casa Lola es va construir al vessant d'una fondalada delimitada per muntanyes baixes cobertes de pins –la Serra d'en Calaveres– i diversos pujols: el Pujolet d'en Puvil, el Puig Redó i el Puig d'en Camarles. Diversos torrents –el des Jondal i el de Can Berris– travessen un petit territori que en altres temps devia ser molt fèrtil (a la Mediterrània, allà on hi havia aigua, hi havia prosperitat). Avui, els noms de les antigues finques agrícoles –Can Cantó, Can Forn, Ca na Pepa d'en Xic, Can Miquel Francesc– es mesclen amb grans xalets equipats amb piscines de la mida d'un apartament. És un veïnat dispers que, les darreres setmanes, ha alçat la veu pel que està passant a la finca de Paquita Marsan. Des de l'anonimat, una persona denunciava a Periódico de Ibiza “l'okupació d'un habitatge” per subministrar electricitat a la vila misèria “mitjançant una connexió elèctrica il·legal”.
Al barracó d'en Daniel no hi arriba la llum. Per això fregeix amb gas uns trossos de pollastre arrebossat. Quan els tregui de la paella i els eixugui amb paper de cuina, els portarà a la seua mare i a la seua germana petita, una garrida que corr per davant de la caravana on dorm aquest paraguaià –“d'Asunción”– que fa un any que és a l'illa: “Vaig venir perquè elles ja hi eren. La meva mare i la nena van poder trobar un lloguer en un altre lloc, però jo no el vaig trobar”. En Daniel fa feina “en vil·les”. “Obra i reparacions”. Per alleujar la calor, beu tereré. El mate fred dels guaranís. Compartir-lo mentre es conversa i es divaga és tot un ritual social.
0