L'hotel en ruïnes on malviuen els treballadors del turisme eivissenc: “Em fa vergonya, però he d'explicar la meva història”
LLEGIR EN CASTELLÀ
L'horitzó de M. són les moles blanques de dos hotels, les terrasses ombrejades d'uns restaurants, la platja atapeïda de gandules. Un quadre on cada element es deforma víctima de la perspectiva; turistes diminuts caminant per una passarel·la de fusta que segueix el perfil de la costa. M. observa el paisatge des d'una quarta planta, tant si en té ganes com si no. Cada matinada –quan es desperta– i cada migdia –quan torna de la feina–, la mateixa postal inevitable. És el peatge de viure sense cortines ni persianes. Aquesta anomalia –si més no, a la Mediterrània– no va ser el caprici d'un arquitecte calvinista, d'una societat que aposta perquè allò que passa dins de la llar es pugui veure des del carrer. El pis de M. no té finestres perquè –senzillament– no és un pis.
Aquest home –cabells grisos, una quarantena d'anys, apàtrida del Sàhara Occidental– és un okupa. Almenys, segons la llei. Dorm en una tenda de campanya. Cuina amb un fogonet de gas. Amb la malla d'una obra es protegeix del sol, del vent, d'una ensopegada que podria ser fatal. Com cantaven Los Delinqüentes i Kiko Veneno, les parets són d'aire: M. viu a l'esquelet d'un hotel de luxe que va quedar a mig construir quan va esclatar la bombolla immobiliària. El motiu? Aquest ajudant de cuina no troba un lloguer “digne” que no devori el sou que guanya treballant en un altre hotel que sí que funciona: 1.800 euros al mes, liquidació a banda quan la temporada tanqui a l'octubre.
–A Eivissa no es pot llogar, ho saps? Jo he d'enviar diners al meu país perquè als campaments d'Esmara, on viuen els meus pares i les meues filles, ningú no té feina.
–No és estrany trobar a internet habitacions per més de mil euros. Així és impossible estalviar amb un sou com el teu.
–El més barat que he vist: 350 euros per un llit... però en una casa on viuen trenta persones. No pot ser! Com pots dormir allà! Per això preferesc viure aquí. Aquest és el meu cinquè any. Sempre, al mateix hotel, però no em donen allotjament. Em diuen que potser l'estiu que ve... però jo crec que serà l'últim. Ja no aguant més aquí.
El més barat que he vist: 350 euros per un llit... però en una casa on viuen trenta persones. No pot ser! Com pots dormir allà! Per això preferesc viure aquí. Aquest és el meu cinquè any. Sempre al mateix hotel, però no em donen allotjament. Em diuen que potser l'estiu que ve... però jo crec que serà l'últim. Ja no aguant més aquí
L'alcalde: “És un despropòsit i un abocador”
La intenció de l'alcalde de Sant Josep de sa Talaia –el municipi eivissenc on es troba l'esquelet de formigó i ferralla que M. i desenes, potser centenars de persones més, han convertit en ca seua– és treure'ls d'allà com més aviat millor. “L'assentament és un despropòsit i s'ha convertit en un abocador. (...) Els okupes no es preocupen mica per fer net. No fan servir els contenidors de la zona i viuen allà d'una manera difícil d'entendre”, va dir l'alcalde Roig al Periódico de Ibiza. Malgrat les peticions que va fer elDiario.es al llarg de les darreres setmanes, l'Ajuntament de Sant Josep no ha concedit declaracions per a aquest reportatge.
Com li ha passat a Jaime Martínez amb l'antiga presó de Palma, els residents d'aquest edifici fantasma s'han convertit en una pedra a la sabata per a l'alcalde Roig, un dels pròcers del PP balear. A més del seu càrrec institucional, aquest antic empleat d'agències de viatge és un dels hòmens més poderosos d'un partit que suma 20.000 afiliats a l'arxipèlag. També, un dels seus timoners a escala orgànica. Tres anys després d'agafar la vara de comandament, els habitatges infrahumans són l'assignatura pendent d'un polític que presideix un ajuntament cèlebre per acumular casos de corrupció urbanística.
L'alcalde Roig ha eliminat del mapa diversos campaments de barraques, però li neixen noves construccions precàries sota els nàutics. L'Algarrobico on es refugien M. i –com es pot apreciar a simple vista– desenes de persones més és un exemple majúscul. L'Ajuntament de Sant Josep té les mans lligades, no el pot buidar malgrat les pressions que està rebent de lobbies com l'Associació Britànica d'Eivissa. La Policia Local no pot traspassar la tanca que envolta els 16.733 metres quadrats on va quedar encallada aquesta balena de formigó i ferralla. Els propietaris i l'equip de govern no s'entenen. L'assumpte ha acabat als tribunals.
L'alcalde de Sant Josep de sa Talaia creu que “l'assentament és un despropòsit i s'ha convertit en un abocador”, però no hi pot fer res: els propietaris i l'equip de govern no s'entenen
De Cala de Bou a “Cala de Bronx”
A principis de maig, l'edifici fantasma –on ja vivia gent, com M.– va rebre de colp desenes de persones que s'havien quedat sense sostre. Arribaven els desnonats –també sahrauís– de sa Joveria; la villa miseria situada a la perifèria de la capital insular es traslladava a Punta d'en Xinxó. Així s'anomena el lloc on s'alça l'estructura abandonada, un sortint que s'endinsa a la Badia de Portmany, el port pel qual fa gairebé un segle va desembarcar el turisme a Eivissa.
En la darrera dècada, ha set l'escenari de reconversions, reformes i revestiments per elevar la categoria de desenes d'hotels que es mesclen amb pubs, licoreries, xalets familiars, blocs d'apartaments, un auditori i alguns minigolfs rovellats. Una zona turística coneguda com a Cala de Bou a la qual l'enginy popular –a les xarxes socials, als grups de WhatsApp– ha posat un malnom molt gràfic: “Cala de Bronx”. L'alcalde Roig va arribar a pronunciar aquest neotopònim per carregar contra Cala Xinxó SL, la promotora que fa dos dècades volia construir un allotjament de quatre altures i cinc estrelles.
Les xarxes socials han batejat la zona com a 'Cala de Bronx'
“No s'entén que algú vulgui vendre un immoble per un valor de 55 milions d'euros quan, el que està fent amb l'abandonament de l'estructura, és precisament demostrar molt poc amor per la zona”, va dir l'alcalde Roig a Periódico de Ibiza. Uns dies més tard, el popular va anar més enllà a Diario de Ibiza: “La propietat de l'estructura de Cala de Bou està deixant entrar la gent a viure-hi per pressionar l'Ajuntament”. Amb quin objectiu? Evitar que s'acabàs fent miquetes un somni empresarial que cada tarda es banyaria amb la llum del crepuscle i per al qual s'havia escollit un nom pompós i descriptiu: Bahía del Mediterráneo. Havia de ser una cosa grandiosa. Quatre-centes suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a quatre mil persones. Un presagi del rumb que prendria poc després una planta hotelera que encara no s'havia lliurat al turista VIP i a la música electrònica. No encara.
La batalla legal de la promotora
L'alcalde Roig defensa ara amb insistència que l'única alternativa possible és enderrocar la ruïna i netejar el solar. Així ho va votar la junta de govern de Sant Josep el maig de 2025. Els tres alcaldes anteriors –dos socialistes i una popular– no havien arribat tan lluny des que les obres es van aturar el 2010. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, el grup empresarial on s'integra Cala Xinxó SL –Acintur, una referència del sector immobiliari de Benidorm– va fer marxa enrere. El projecte es va frenar només quatre anys després que José Ramón Escandell –l'alcalde del PP que va voler omplir de ciment el parc natural de ses Salines– atorgués la llicència per construir un macrocomplex més enfocat a l'oci que al descans a primera línia d'una badia saturada pels impactes del turisme. Aquell gegant de formigó va quedar a mercè de la humitat i del salnitre. I així fins avui.
Els promotors volien construir quatre-centes suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a quatre mil persones. Les obres es van paralitzar el 2010, en plena crisi immobiliària
Els responsables de Cala Xinxó SL van rebutjar donar el seu punt de vista per a aquest reportatge i no van voler explicar els darrers moviments que han dut a terme. Fa tres mesos, aquesta societat limitada va registrar a l'Ajuntament de Sant Josep una sol·licitud per reprendre les obres setze anys després. L'abril de 2025, els gestors de la promotora ja havien denunciat l'ocupació del terreny al Jutjat d'Instrucció número 4 d'Eivissa. L'11 de maig passat –tretze mesos després de la denúncia–, els propietaris de la parcel·la es van tornar a comunicar amb els tribunals.
A la resolució judicial a la qual ha tengut accés elDiario.es, el magistrat ordenava a la Guàrdia Civil presentar-se a l'edifici fantasma abans del 22 de maig per “identificar tots els residents adults”, “informar-los que poden aportar qualsevol document que permeti valorar si tenen contracte legal d'arrendament amb el propietari legal” i “citar-los com a denunciats per delicte d'usurpació d'habitatge a un judici que se celebrarà el 23 de juny a les 12 h”.
Abans d'arribar a les conclusions, el document s'entreté en els detalls –la tardança del Col·legi d'Advocats per designar un lletrat d'ofici, la impugnació de l'advocat denunciant per incompatibilitat, la incompareixença de “diversos agents” que havien de practicar les notificacions, la manca de resposta de la Benemèrita per dur a terme noves identificacions– que han encallat el procés. Les conseqüències? Quatre ajornaments o suspensions del judici en només dotze mesos. Així ho afirma la resolució judicial. Ni el servei de premsa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ni el de la Guàrdia Civil han confirmat si s'han dut a terme les diligències perquè el judici pugui començar d'aquí a dues setmanes.
Por al'autoritat
I, tanmateix, la por d'alguns dels habitants d'aquests pisos on les parets són d'aire és trobar-se cara a cara amb un agent de l'ordre.
–Però per què tantes preguntes? Sou policies, guàrdies civils?
Pregunta un jove que no vol donar detalls sobre la seva vida.
–No, som periodistes. Estem fent un reportatge sobre la història de les persones que viviu aquí.
–Segur que no sou policies? Han vengut moltes vegades aquestes darreres setmanes. Ens diuen que hem de marxar.
La conversa tensa l'ambient al replà entre la tercera i la quarta planta. És llavors quan M. entra en escena: la motxilla a l'esquena, el rostre cansat després d'atendre el torn d'esmorzars, un somriure amable. Són les dotze en punt. L'ajudant de cuina acaba de recórrer, sota una calor de vint-i-escaig graus, el llarg quart d'hora que separa l'hotel de luxe a mig construir de l'hotel de quatre estrelles on fa feina.
–Si voleu saber com es viu aquí –diu M., abans d'endinsar-se per una obertura que va reobrir una escala que algú havia tapat amb totxos–, veniu amb jo.
Aquest home –cabells grisos, una quarantena d'anys, apàtrida del Sàhara Occidental– no deixarà de parlar mentre puja per l'escala i avança per una plataforma de la qual surten braços a esquerra i dreta. Durant el recorregut, M. explicarà que s'ha acostumat a les tempestes que marquen el final de l'estiu i al vent de ponent que bufa quan s'acaba el dia. Que damunt la seua tenda de campanya hi ha una lona perquè els terres de l'esquelet de formigó i ferralla són plens de petits forats per on s'escola l'aigua. Que renta la roba a l'hotel on treballa, que es dutxa a l'hotel on treballa, que acostuma a menjar calent a l'hotel on treballa. Que altres compatriotes no són tan afortunats perquè es dediquen a altres oficis, com dos paletes que es fan bromes per oblidar que traslladar-se de Menorca a Eivissa a la recerca d'un sou millor ha resultat ser un mal negoci. Que ell no ha vist remors, baralles ni disputes allà dins; tampoc quan el nombre de vesins va augmentar a principis de maig. Que cadascú neteja la seva part, encara que no tots la netegin igual; que les males olors són difícils d'evitar i un problema amb el qual conviure. Que als pisos alts dormen ells, els sahrauís, i a la planta baixa “els senegalesos”. Que qui pot aconsegueix alguns testos, una mica de terra i hi planta herbes aromàtiques. Que hi ha boixos al veïnat. Que li agradaria convidar a un te, però que no troba cap encenedor per encendre la flama del fogonet de gas: “És que no fum”.
Després d'aquesta disculpa gairebé ingènua, M. vessarà una llàgrima i, sense eixugar-se la galta esquerra, dirà:
–Em fa vergonya, però crec que s'ha d'explicar com estam vivint. Som treballadors.
La frase de M. deixa una aura incòmoda al racó que ocupa la seva haima. A baix i a la llunyania, els banyistes xipollegen dins la mar.
0