Els macro desnonaments de barraques a Eivissa: “Som treballadors, però no hi ha habitatges per menys de 3.000 euros”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Sonen dos espetecs. Manuel i José acaben d'obrir-se unes llaunes de cervesa. Comencen a beure-les mentre conten que una matinada van escoltar colps a la porta de la caravana. La mateixa porta sobre la qual un d'ells es recolza ara mentre l'altre, assegut en una cadira, fuma i mira el mòbil. “Sabem que sou aquí!”, diuen que els van cridar per a acoquinar-los. La pantalla i la bombeta que hi ha dins del remolc són els dos únics punts de llum que il·luminen a aquests dos hòmens. No se'ls distingeixen les faccions de la cara. Així ho volen. D'alguna manera, estan assenyalats. El 29 d'abril –si no s'han anat abans– hauran de marxar-se del solar en el qual duen mesos vivint al costat de diverses desenes de persones. Molts són migrants i tenen feina. Com Manuel i José: colombians i paletes. Alguns dels seus vesins també tenen fills.
Ja hi ha ordre judicial per a desallotjar una parcel·la situada en el municipi d'Eivissa: gairebé dos hectàrees i mitja en la perifèria burgesa de la ciutat. Al juliol, aquest terreny de forma rectangular va començar a omplir-se de caravanes, furgonetes, tendes de campanya i alguna barraca. Altres desnonaments –Can Rova, Can Raspalls, és Gorg o Cas Bunets– van empènyer a aquests eivissencs sense llar cap a un altre lloc on calar el seu campament. Llavors van trobar aquestes feixes, antigues terres de cultiu, un tros del barri de Ca Misses encara per construir.
Allí van acabar l'estiu, van passar la tardor i van resistir l'hivern: amb l'arribada de la primavera tenen les hores comptades. Els propietaris –entre els quals es troba Inmo Sirenis, una empresa hotelera que també posseeix el Teatre Pereyra– han sol·licitat l'expulsió i el Tribunal de Primera Instància número 5 de l'illa li ho ha concedit. “Vam posar la demanda fa un any. Ja hi havia gent allí dins. Imagín que després, durant l'estiu, van entrar més. El risc d'incendi al okupar un terreny amb massa forestal en el qual es fan connexions, es cuina i es fuma és inevitable”, diu Mariano Ramón. Aquest advocat representa a Inmo Sirenis com ja va fer amb els amos de Can Rova o Cas Bunets. En tot just dos anys, tres desallotjaments multitudinaris.
“Des del primer moment en què es detecta qualsevol assentament, l'Ajuntament, a través de Serveis Socials, intervé per a abordar la situació i tractar de reconduir-la oferint acompanyament, orientació i intervenció. Així mateix, els equips municipals seran presents abans i durant el desallotjament per a informar, valorar cada cas i tramitar les prestacions o recursos socials que puguin correspondre a les persones afectades”, expliquen des del Ajuntament d’Eivissa, que en els últims anys ha tancat –amb gàlibs– l'entrada a vehicles alts per a evitar que aparcaments i descampats s'omplin de furgonetes i roulottes.
Esmorzar entre colombians
“Sombra, dins!”. Una veu recull a una femella de american stanford que ha sortit darrere d'uns matolls per a rebre als estranys. Ensuma botes i sabates, ofereix el llom a mans desconegudes i torna al costat del seu amo, un jove que remou una olla que rep la calor d'un fogó. Dos planxes de metall eviten que la flama del gas cali foc allà on no toca. Dins del guisat hi ha bocins de patata i boles de carn picada. El cuiner afegeix a la salsa un raig de quètxup. Darrere del cul de la furgoneta que el cuiner té a la seua esquena apareixen els comensals. Són altres dos hòmens a la vintena que compareixen pujats en patinets elèctrics. Desmunten, seuen en cercle, van passant-se l’olla i mengen tots d'ella. En silenci. Són les set de la tarda: podria ser un sopar primerenc o, potser, un esmorzar a destemps.
–Els meus vesins són colombians, com jo. El dia que torni cap allà segur que em recochan [foten] perquè tendré paraules d'aquí. Com el ¡venga!: al principi ho deia per a fotre i ja se'm va aferrar. Però l'accent colombià no el perdré: els més forts són el paisa, de Medellín, i el nostre: jo som de Cali Valle, la sucursal de la salsa: allà parlam molt pesat, molt remarcat.
Diu Jonathan. La seua caravana està a només uns metres de la furgoneta dels tres jóvens que estan menjant. Va invertir “3.000 euros” per a comprar un cubicle d'uns pocs metres quadrats al qual en la majoria de països d'Amèrica Llatina diuen casa-rodant, remarcant el sentit que té la paraula en francès: roulotte. En el cas d'aquest home de trenta-dos anys, la seua casa-rodant és –literalment– un domicili nòmada. I Can Misses, la tercera parcel·la en la qual aparca, sempre “expulsat” per les circumstàncies.
“Vaig arribar fa dos anys i mig perquè la meua ex parella ja era aquí”, conta Jonathan. “Primer vaig viure en un pis, però et pugen la renda i no el pots pagar. Després vaig llogar la caravana. 300 al mes pagava. Em van oferir comprar-la, vaig reunir la plata i la vaig pagar. El problema és que no tenc lloc on parquear. Ja em van treure de dos banda! I en aquesta illa no hi ha càmpings! Em van dir d'un, en Sant Antoni, i vaig anar a comprovar-ho: em vaig trobar un càmping, sí, però de luxe; sense espai per a caravanes”.
Primer vaig viure en un pis, però et pugen la renda i no el pots pagar. Després vaig llogar la caravana. 300 al mes pagava. Em van oferir comprar-la, vaig reunir la plata i la vaig pagar. El problema és que no tenc lloc on parquear. Ja em van treure de dos llocs! I en aquesta illa no hi ha càmpings! Em van dir d'una banda, en Sant Antoni, i vaig anar a comprovar-ho: em vaig trobar un càmping, sí, però de luxe; sense espai per a caravanes
–I tu tens treball tot l'any, Jonathan?
–No, per temporades, agaf allò que em va sortint.
–A l'hivern es posa dura la cosa?
–El que s'activa en l'època, però poc més. A l'estiu sí que hi ha més feina de manteniment i jardineria. Els que tenguin papers treballen amb contracte, i els que no… en negre m'imagín. De normal, tot funciona per connexions. Jo et conec, tu em coneixes i em dius que allí necessiten a un que sàpiga fer alguna cosa. Cap allà ens anam. A Colòmbia tenia una altra vida totalment diferent: vaig fer feina com a operari en una impremta, però el meu fort eren les vendes: jo et venc això [assenyala una bici rovellada i estesa pel terra] si fa falta. A la construcció sempre li vaig tenir molt de respecte, però aquí he hagut de treballar-la.
–Aguantaràs aquí fins al 29 d'abril?
–Esper que no, però si no trob una altra cosa… A mi no em van notificar res oficialment, però sé que ens trauran. I sé com funciona. Al final un coneix gent que va viure això de Ca Rova.
Fins que ho desnonin, Jonathan continuarà donant menjar a Cati –una mescla molt curiosa: malinois amb ca eivissenc–; buidant la sentina en un punt net; dutxant-se amb olles d'aigua calenta; veient la silueta de la catedral d'Eivissa retallada en l'horitzó cada vegada que entra a casa; escoltant salsa i cúmbia els dissabtes a la tarda i els diumenges al migdia, quan s'encenen graelles, es torra carn i els habitants de la parcel·la celebren el cap de setmana. Com les urbanitzacions d'adossats amb piscina que els envolten. Al cap i a la fi, tots formen part del mateix veïnat. Igual que els residents censats, els nòmades de Ca Misses viuen en temps real els gols de la Unió Esportiva Eivissa. L'estadi de futbol municipal és a la vorera de davant.
La infantesa dins d'una ‘roulotte’
Elena està asseguda al volant del seu cotxet de bateries com qui s’atura en una àrea de servei a escoltar la ràdio. A l'altaveu del cotxet sona una cançó infantil –en castellà amb accent argentí– que repassa els noms dels dits de la mà. Elena es baixa del cotxet i assenyala la carrosseria de plàstic. Assenyala després la seua bicicleta i un ninot tirat pel terra. Assenyala també la seua pròpia roba i diu una paraula: “Rosa”. Les pertinences més preuades d'aquesta garrida que en uns dies complirà tres anys són totes del mateix color. Fet l'aclariment, Elena ronda devora la caravana en la qual viu d’ençà que té memòria. “Un podria pensar-se”, diu el seu pare, “que per a ella això és pura vida. I ho és, clar que ho és. Però quin futur podem donar-li a la garrida si no trobam una casa? No som aquí d'acampada i tenim als serveis socials aquí [s'assenyala el bescoll ], fent-nos preguntes tota l'estona”.
'Un podria pensar-se', diu el pare d'Elena, de tres anys, 'que per a ella això és pura vida'. 'I ho és, clar que ho és. Però quin futur podem donar-li a la nena si no trobem una casa? No som aquí d'acampada i tenim als serveis socials aquí [s'assenyala el bescoll], fent-nos preguntes tota l'estona'
El pare d'Elena –que no es diu així– és també colombià, però no va haver de regularitzar els seus papers quan va arribar fa set anys a Eivissa. Amb dotze va emigrar al costat de la seua família a la recerca de la prosperitat que prometia la Unió Europea. Elena té als seus güelos a Milà i el seu pare guarda en la butxaca un passaport amb una estrella de cinc puntes: el de la República d'Itàlia. “A l'illa no ens van ser mal les coses al principi”, prossegueix l'home, amb un castellà en el qual es creuen formes llatines i itàliques. “Aquí, la meua dona i jo vam poder llogar, però després de la pandèmia es va posar tot molt car. Vam haver de sortir de la ciutat i anar-nos a Isla Blanca, una urbanització que queda bastant lluny, en el nord de l'illa. Allí vivíem quan va venir Elena (que va néixer a l'hospital que tenim aquí devora, molt a prop), van pujar el preu i vam sortir una altra volta. Ara no trobam res. Amb boixos, no et lloguen. I amb cans –tenim un, què he de fer: abandonar-ho, portar-ho a la canera?–, tampoc”.
Amb boixos, no et lloguen. I amb cans –tenim un, què haig de fer: abandonar-ho, portar-ho a la canera?–, tampoc
Llavors, com Jonathan, com molts dels seus vesins, els pares d'Elena van amollar un grapat de milers d'euros per a comprar una casa rodant. Passejar per la parcel·la de Can Misses és recórrer un museu de la caravana. Lord Münsterland, Lunar Premiere 51, Senator, Hymer, Knaus…Marques i models mítics de fabricació britànica o alemanya. Algun remolc conserva la matrícula estrangera. A quins vehicles van estar enganxades? Durant quants estius van recórrer les carreteres europees? En quins càmpings de postal van pernoctar? Per quants propietaris van passar? Com i quan van arribar a Eivissa, el territori insular on estacionar una roulotte en una zona no autoritzada pot suposar 30.000 euros de multa? El torrent de preguntes és inevitable. Ho interromp el pare d'Elena amb una afirmació categòrica:
–Al final, haurem d'anar-nos d'Eivissa.
–Però vostè i la seua dona tenen treball aquí, veritat?
–Sí, tot l'any. Però no ens dóna. Trobar un habitatge per menys de 2.500 ó 3.000 euros al mes és impossible. I suma-li després totes les despeses. Aquí som tots treballadors. Tots. Els paraguaians, en l'obra. Els colombians, en general, jardineria i manteniment. Les senyores cuiden. No som gent dolenta i els comentaris fan mal. Encara que vulguem anar-nos d'aquí, no podem.
–Han buscat algun advocat?
–No. Per a què? Sé que en altres llocs van aconseguir retardar el desnonament però, al final, van acabar sortint.
Ací som tots treballadors. Tots. Els paraguaians, a l'obra. Els colombians, en general, jardineria i manteniment. Les senyores cuiden. No som gent dolenta i els comentaris fan mal. Encara que vulguem marxar d'ací, no podem
Una intimitat minúscula
El pare d'Elena –com Manolo i José, com Jonathan i els seus vesins– no vol aparèixer en les fotos a la vista de tothom, però permet al fotògraf entrar en la caravana per a retratar un racó de ca seua. Damunt la taula, un gibrell, un got amb una cola per acabar, una flor vermellosa damunt d'un plat blanc ple de pinyes. És decoració nadalenca que encara no s’ha llevat, com les enganxines de floquets de neu al cristall d'una finestra que creua una corda de la qual pengen pinces de colors. En els espais minúsculs la intimitat es mesura en mil·límetres. A aquesta família només li resta un consol: quan es vagin rodant a un altre lloc no perdran euros ni hores invertides a aixecar una barraca –llistons, xapa, pladur–: en Can Misses són moltes menys que les que va haver-hi en Can Rova o Cas Bunets. Alguna hi ha, no obstant això. La barraca que més destaca recicla les despulles de les discoteques: les lones de Cocoon, una festa que porta un quart de segle celebrant-se a l'illa, cobreix de punta a punta la teulada.
“Salutati, dai”. Acomiada't, vinga. Elena escolta l'ordre i mou una mà en l'aire. El seu pare la fica a casa agarrant-la amb dolçor per les aixelles. El sol ja s'ha ocultat. Demà, la garrida es despertarà, es posarà una motxilla (rosa), la muntaran en el portanadons d'una bicicleta de passeig i la baixaran a escola. Hi ha dos col·legis públics a menys d'un quilòmetre de distància.
0