30 anys de soroll en un dels barris més turístics de Palma: “On abans hi havia 6 taules, ara n'hi ha 22”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Feli Marcos està farta de desmentir que ca seva està en un lloc “fantàstic”. Aquest és l’adjectiu que surt per la boca de molts quan s’assabenten que el domicili d’aquesta vesina de Palma està en un número d’Antoni Maura. L’avinguda dedicada al pròcer de la Restauració borbònica és el quilòmetre zero de la ciutat. Són només cent metres que enllacen el passeig del Born amb el Moll Vell. A un costat, la Seu de Mallorca; a l’altre, sa Llotja de Mercaders. Massa atractius junts per a no haver-se transformat en un actiu econòmic. Les dos voreres d’aquesta recta –tan ampla, tan rectilínia, tan arbrada– són un formiguer turístic. Una font de contaminació acústica que va començar a rajar fa ja diverses dècades: així ho denuncien alguns dels veïns que encara hi viuen.
“El renou és tortura i des de temps immemorials s’ha utilitzat amb aquesta finalitat. Noltros vivim davant la mar, però no podem obrir les finestres perquè sempre hi ha aldarull sota casa. Vam haver de posar-les dobles i instal·lar aire condicionat a casa”, diu Feli Marcos, descrivint un problema que “va començar uns anys després” que el seu marit i ella es mudassin, el 1986, al pis en el qual continuen vivint: “Antoni Maura és un exemple del que no hauria de ser una ciutat. Crec que no hi ha un altre carrer a Palma que estigui més ple de bars i restaurants. És un menjador a l’aire lliure que no respecta les normes. Quan els vaixells arriben plens de turistes, toca fer colzes per arribar al portal. Les terrasses ens deixen molt poc espai i no han deixat de créixer. On abans hi havia sis taules ara n’hi ha vint-i-dues. A això suma-hi la càrrega i descàrrega, la neteja… i no és el pitjor: el Parc de Mar s’ha convertit en una revetla. Quan no hi ha un concert, hi posen casetes o, si no, hi ha una cursa que posa els altaveus a tot volum el diumenge al matí”.
A mitjan noranta, el Center for Hearing and Communication –una entitat estatunidenca dedicada a la salut auditiva– va impulsar el 29 d’abril com a Dia Internacional de la Conscienciació sobre el Soroll. Per aquesta raó, Feli Marcos va sortir la tarda del passat dimarts de ca seua per recórrer els vint minuts que separen l’avinguda Antoni Maura de l’inici del carrer Fàbrica, just on es troben el parc de sa Feixina i Santa Catalina. Allí l’esperaven una altra dotzena de persones. Totes, censades a Palma. La majoria, residents als carrers i places que Feli Marcos va haver de recórrer per arribar fins al punt de trobada. Un triangle –és Puig de Sant Pere, ses Drassanes, també es Jonquet i el passeig Marítim– on l’oci ha arrelat. Sota la lluna i a plena llum del dia.
Noltros vivim davant la mar, però no podem obrir les finestres perquè sempre hi ha aldarull sota casa. Vam haver de posar-les dobles i instal·lar aire condicionat a casa. [El meu carrer] és un menjador a l’aire lliure que no respecta les normes. Quan els vaixells arriben plens de turistes, toca fer colzes per arribar al portal. Les terrasses ens deixen molt poc espai i no han deixat de créixer. On abans hi havia sis taules ara n’hi ha vint-i-dues
El anhel d'un barri cívic
Esperança Lliteras té una lona enrotllada entre les seues mans. Quan la desplegui per fotografiar-se amb la resta de vesins, sobre un fons vermell es llegirà la mateixa afirmació que proclama Feli Marcos. El renou és tortura. Ella també assegura patir-ho. Va néixer a Porreres, però la seua feina d’infermera la va portar a Palma. Fa vint anys que viu en un dels carrers frontissa que uneixen es Jonquet amb Santa Catalina i ha acabat convertint-se en la presidenta de l’associació veïnal que representa aquestes dos barriades limítrofes amb molt en comú. Ambdós van ser un dia llar de pescadors i mariners. Avui, en canvi, estan consagrades al turisme. Amb totes les molèsties que comporta.
Com si volguessin recalcar que encara queden vesins d’altres temps en un dels exemples més clars de gentrificació que poden trobar-se a Espanya, l’associació que encapçala Esperança Lliteras ha incorporat les paraules barri cívic després dels topònims de Santa Catalina i es Jonquet. Més que un eloqüent sintagma, és un anhel. En alguns dels balcons d’aquestes cases d’una o dos plantes que fan les delícies dels inversors del centre i el nord d’Europa poden veure’s cartells com el que ella acaba de desenrotllar. “Quan [fa tres anys] va canviar el govern municipal [d’un pacte de centreesquerra a una majoria simple del PP] tant el batle [Jaime Martínez Llabrés] com els nous regidors van ser molt amables: qualsevol cosa, ens ho deis... Després, a poc a poc, costa més accedir a les persones que són les responsables d’arreglar el problema que patim”, diu Esperança Lliteras abans de llançar una reflexió:
–És una llàstima que molts dels problemes començassin quan es va convertir en zona de vianants el carrer Fàbrica. Abans hi havia comerços de tota la vida i, ara, restaurants i tardeo. Els qui patim el renou que generen les terrasses o els locals d’oci vivim en barris plens de contrastos.
–En quin sentit?
–El diumenge al matí resulta agradable passejar pels mateixos carrers de Santa Catalina que s’omplen de cotxes i de motos, de gent que crida i acaba tirant el tassó a terra, a partir del dissabte a la tarda. Quan passa, gairebé prefereixes ficar-te a casa i no veure-ho, però noltros no ens rendim, no ens quedarem de braços plegats. Aquí també hi ha veïnats de la plaça de Toros: fa uns mesos van aconseguir que se suspengués el permís per organitzar concerts i festes allà dins. És un precedent que crea jurisprudència i ens dóna esperança.
A una illa de distància del grup d’afectats per les remors, un bar té abaixada la persiana metàl·lica. Tanca els dilluns i els dimarts, obre de dijous a diumenge, de cinc de la tarda a dos de la matinada, i a Instagram la paraula copas acompanya el seu nom comercial. Devora el marc de la porta –com passa en altres restaurants amb els quals comparteix carrer– hi ha un mescladís de plaques. Demanen –en català, en castellà, en anglès– “respecte” perquè els vesins puguin descansar. Sota els lemes apareix el logotip de l’Asociación Balear del Ocio y el Entretenimiento. eldiario.es es va posar en contacte amb aquesta patronal, que agrupa les principals discoteques i pubs de Mallorca, per conèixer el seu punt de vista, però no va obtenir resposta. El seu president, Miguel Pérez-Marsá, en una entrevista realitzada aquest hivern a la sintonia d’Onda Cero, va acusar les institucions de convertir Palma “en la ciutat més avorrida del Mediterrani”.
El president de l’Associació Balear d’Oci i Entreteniment va acusar les institucions de convertir Palma 'en la ciutat més avorrida del Mediterrani'
La Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM) assegura que no existeixen negocis de restauració associats a aquesta patronal a Santa Catalina, es Jonquet, el passeig Marítim, sa Llotja o es Born. La Confederació d’Associacions Empresarials de Balears “no té constància de les protestes” relacionades amb l’excés de decibels. I Cort –la manera popular de referir-se al consistori palmesà entre els mallorquins– no va concedir declaracions a eldiario.es per a aquest reportatge. Tampoc xifres d’expedients per contaminació acústica iniciats en el present mandat. Una portaveu de l’equip de govern es va limitar a apuntar que el setè municipi més poblat d’Espanya –Palma frega ja els 480.000 habitants– compta amb la seva “ordenança corresponent” per regular el soroll i amb una “nova ordenança cívica que té la patrulla verda de la Policia Local treballant en aquest àmbit”.
El pessimisme cansat de Feli Marcos
–No crec que les protestes canviïn res.
El llenguatge de Feli Marcos per explicar la seua convivència amb la remor és sec. No utilitza floritures quan explica que el seu pessimisme es deu “al cansament” que provoca una lluita veïnal que va arrencar als noranta. La mobilització, conta aquesta vesina de sa Llotja, ve “de tan enrere” que abasta els mandats de set dels vuit alcaldes que ha tengut Palma des que es van tornar a celebrar eleccions municipals després del final de la dictadura. Els dotze anys del socialista Ramon Aguiló –1979-1991–, just quan aquesta veïna i el seu marit es van mudar a Antoni Maura, serien l’excepció.
–Jo he estat molt generosa per reivindicar que volíem viure en silenci –conta Feli Marcos– i he donat part de la meva salut, i com jo sé que hi ha molta gent en aquesta ciutat. Ja estic mig retirada: a la protesta de l’altre dia hi vaig ser perquè el president [de l’Associació de Veïnats de sa Llotja i es Born, el metge Jaume Herrero] tenia guàrdia i em va demanar que hi anàs per ell.
–Mai ha pensat a mudar-se a un altre lloc més silenciós, Feli?
–No. Noltros seguim aquí perquè l’edifici on hi ha ca nostra era de la família del meu marit: vam venir fa quaranta anys –quan a la zona només hi havia un bar, el Líric, on els cambrers i els clients ens coneixíem– i hem fet un gran esforç per mantenir-lo, però la xarxa tan guapa que es va crear entre els residents –més que un barri d’una ciutat gran, semblava un poble– ha desaparegut… Molts altres, és clar, se n’han anat per culpa del renou. Noltros hem arribat a passar nits senceres a casa d’uns amics perquè no es podia dormir al nostre pis. Passa a molts barris de Palma: si es fessin mesuraments i s’afrontés de debò el problema s’adonarien que no es pot estar a casa. Com en aquell del carrer Vallseca [també a sa Llotja] quan van sortir vuitanta decibels! Lògicament, la persona que hi vivia se’n va haver d’anar.
Molts altres, és clar, se n’han anat per culpa del renou. Nosaltres hem arribat a passar nits senceres a casa d’uns amics perquè no es podia dormir al nostre pis
–Aquest nivell de soroll supera el que pot causar una autovia. A quina sonometria es refereix? Quan es va fer?
–Ui! Ja fa molts anys d’això. Va ser quan en Fèlix Pons va deixar la política i va portar el nostre cas. Crec que el batle era Fageda. Aconseguírem que Cort declaràs el barri com a zona de protecció acústica: som l’única que hi ha a la ciutat i no ens va sortir gratis. Aconseguírem que les terrasses tanquessin a les onze. Per desgràcia, el nostre advocat es va morir i vam haver de deixar-ho. Llavors hi va haver un altre plet i l’horari es va allargar fins a dos quarts d’una.
Estira-i-arronsa a causa dels decibels
El primer volum de La gentrificació a Palma. Barri a barri ofereix una cronologia molt detallada –dates, noms, decisions– de la història que esbossa Feli Marcos. El llibre, publicat per l’associació ciutadana Palma XXI i la Fundació Iniciatives del Mediterrani, va aparèixer a l’octubre de 2019. Per entendre el context, els seus autors –Carlota Cabeza, Jaume Garau i Juanjo Suárez– es remunten a 1995. Llavors, Cort va desenvolupar la seua primera ordenança de remors. La norma ja va néixer amb polèmica. La PIMEM va tractar de tombar-la sol·licitant-ne la suspensió. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB) ho va rebutjar. Començava un estira-i-arronsa a causa dels decibels que encara no ha acabat. Una vinyeta publicada a la premsa local de l’època ironitza amb el suposat mareig al qual l’Administració sotmetia els residents que protestaven: un grup de vesins armats amb botzines i cassoles, dos fletxes que indiquen camins oposats (a l’esquerra, Ajuntament; a la dreta, Govern) i dos fumets que es demanen: “Bé, al final qui té les competències dels sorolls de la Llotja?” “No serà que volen dividir-nos?”.
Durant els quatre anys següents –segon mandat de l'alcalde popular Joan Fageda–, l’associació veïnal de sa Llotja va aconseguir per al barri la declaració de Zona Acústicament Contaminada. Les limitacions, denuncia el llibre, no es van aplicar. Per demostrar-ho, en citen dos exemples. El Defensor del Poble –Fernando Álvarez de Miranda, el president del Congrés dels Diputats que va aprovar la Constitució de 1978– ho va recordar a l’Ajuntament de Palma amb l’objectiu de preservar “el dret al descans, la salut i la inviolabilitat del domicili”. Temps després, vist que el PP “rebutjava prendre mesures i els empresaris exigien nous mesuraments”, el TSJB va llançar un altre recordatori: l’Ajuntament de Palma tenia “l’obligació de defensar el medi ambient”.
La batalla legal va acabar a Madrid. El 2004, una sentència del Tribunal Suprem va donar la raó als veïns. La següent batlessa –Catalina Cirer Adrover: consellera de Famílies i Serveis Socials en el Govern fins que Marga Prohens la va cessar el juliol de 2025 per pressions de Vox– va haver d’avançar el tancament dels locals. Els problemes no van cessar, tanmateix. La gentrificació a Palma. Barri a barri explica que els habitants de sa Llotja van sol·licitar “sonometries independents” l’octubre de 2005 (i tornarien a fer-ho el 2012, 2013 i 2017). El motiu? L’associació veïnal assenyalava que els mesuraments que s’havien fet fins llavors es duien a terme “en punts estratègics” i “a l’hivern”, quan el volum era “més baix”. El 2012, continua el llibre, “el Govern va eliminar per decret les restriccions”. Fins set anys després no tornarien els límits a un dels barris històrics i institucionals de la capital balear: envoltada pels bars de la plaça de sa Drassana hi ha la porta posterior del Consolat de Mar, el despatx de la presidència autonòmica.
Com recorda la recerca de Cabezas, Garau i Suárez, el febrer de 2019 va ser com tornar a començar. Es va tornar a declarar llavors sa Llotja com a àrea lliure de soroll i les terrasses van avançar el tancament a les onze de la nit. Una decisió presa també per decret. A l’Ajuntament de Palma governava de nou una coalició de centreesquerra: PSIB, Més per Mallorca i Podem. Havien elaborat un mapa acústic de la ciutat i semblaven tenir una mirada diferent respecte a l’assumpte.
El TSJB falla a favor dels empresaris
Els nous horaris no van tenir una vida gaire llarga. CAEB Restauració va presentar un contenciós i el va acabar guanyant en un moment clau. Començava el maig de 2023. Setmanes després se celebrarien eleccions municipals i el PP aconseguiria la vara de comandament a l’Ajuntament de Palma gràcies al suport extern de Vox. A l’octubre, el nou equip de govern complia la sentència i donava permís per obrir a sa Llotja fins a mitjanit, amb mitja hora extra els caps de setmana. A diferència del que havia ocorregut vint anys abans davant la mateixa problemàtica, el TSJB es pronunciava aquesta vegada a favor dels empresaris. Hi havia, tanmateix, una diferència: la nova sentència no concedia la possibilitat de presentar recurs a instàncies superiors.
Com apuntava Feli Marcos, Fèlix Pons Irazábal no va poder defensar en segona instància els interessos dels veïns de sa Llotja. El polític socialista que va tornar a l’advocacia després de presidir el Congrés dels Diputats durant la major part del felipisme (1986-1996) havia mort el 2010 a causa d’un càncer de pàncrees. Quan va comparèixer davant el Tribunal Suprem per defensar la regulació que havia d’evitar que sa Llotja fos una font de contaminació acústica, l’advocat Pons va dir:
–La Llei 8/1987 d’1 d’abril de la CAIB d’ordenació territorial de les Illes Balears assenyala en el seu preàmbul que, en regular l’ús del sòl, l’ordenació del territori ha de perseguir “el màxim benestar de l’home que l’ocupa”. (...) Pot algú imaginar o sostenir que és una societat “a escala autènticament humana” aquella en què es demana el sacrifici del descans, el son i la tranquil·litat de centenars de veïns perquè altres milers ocupin sorollosament carrers i places per pur plaer i interès privat, durant la nit i la matinada? Quina classe d’humanitat inspira aquest model?
0