Quan l'hotel del costat et deixa sense aigua per omplir la seva piscina: “És catastròfic, m'obliga a tancar”

Un al·lot aferra el nas a un taulell ple de gelat artesanal. Hi ha més de vint sabors, però el petit client té clar què vol berenar.

–Pare, festuc i maduixa!

Francesca Basta agafa un cucurutxo i el corona amb dues boles –verda i rosa– mentre explica: “Ara estam en temporada alta perquè la nostra clientela és sobretot gent local. Com que ja fa bon temps i ve de gust un gelat, venen famílies senceres. Quan comença de debò la temporada turística és més difícil veure-les: el pare o la mare està fent feina”. L’accent italià de la gelatera està molt matisat perquè fa bastant temps que viu a Eivissa. Fa més d’una dècada que va canviar els Alps –és de Varese, molt a prop de la frontera entre la Llombardia i Suïssa– per la Mediterrània. El seu negoci està situat dos metres per sobre des Caló des Moro, una caleta on acaba el nucli urbà de Sant Antoni de Portmany.

Aquest tram de costa, on es mesclen vesins i turistes quan cau la tarda perquè mira a ponent –el solpost és espectacular–, és un territori atapeït. Pisos de luxe construïts durant l’última dècada, un edifici de tres blocs que es va alçar entre els setanta i els vuitanta per allotjar els treballadors d’hotels i restaurants, terrasses on punxen música electrònica i diversos hotels de diferents mides. Tots tenen piscina. Que “tres establiments” les omplissin utilitzant aigua de la xarxa pública va provocar un tall en el subministrament que va afectar aquest bloc de tres edificis on Francesca té la seua gelateria. Des de les set del matí fins a les sis de la tarda, molts vesins es van quedar sense pressió. Així ho va reconèixer a Diario de Ibiza un portaveu de la Societat de Foment Agrícola Castellonenca (FACSA), l'empresa que controla el proveïment i el sanejament hídrics d'aquest municipi eivissenc.

En declaracions al mateix mitjà, Josefa Torres, regidora de Medi Ambient, va minimitzar el problema:  “Hi va haver un petit problema de pressió durant unes hores. No és una cosa que passi gaire sovint, però ens passa a vegades, i més ara, ja que tots els establiments hotelers i comerços de la zona turística comencen a obrir i es connecten”. Els testimonis de diversos residents que prefereixen mantenir l’anonimat són completament diferents. “Les aixetes es van quedar seques” en uns habitatges on ja estan “avesats” que l’aigua corrent arribi sense força “per la demanda del turisme”: “Amb prou feines hi ha pressió als pisos més alts de l’edifici”. Al juliol o a l’agost pot ser una odissea dutxar-se al setè pis.

“L’últim tall, per sort, no ens va afectar, però sé molt bé de què va”, explica Francesca. “Vaig agafar aquest local el 2013 i totes les temporades passa dos, tres, quatre voltes. No hi veig cap patró, pot passar en qualsevol moment de maig a setembre. Per a naltros és catastròfic. Si ens tallen l’aigua a la nit, ho perd tot”. La gelatera subratlla les seves paraules assenyalant unes terrines –tiramisú, llimó, xocolates, stracciatella, flaó eivissenc, vainilla– que no triguen gaire més d’una hora a fondre’s si el sistema de refrigeració –que funciona amb aigua– s’atura.

L’únic alleujament per a Francesca és patir el tall a plena llum del dia. Encara que faci més calor, el contratemps l’agafarà dins del negoci. Llavors, anirà per feina i transportarà les cubetes de gelat fins a una cambra frigorífica on el producte podrà resistir fins que torni a córrer l’aigua. El que no podrà fer és continuar calmant la gola dels seus clients: “Aquest és el problema: si ens tallen l’aigua, o si baixa molt la pressió, he de tancar. Ni puc servir ni puc produir gelat. Està clar que a l’estiu hi ha molt consum, però el que m’estranya és que es posin a omplir piscines amb aigua de la xarxa pública. No estava prohibit?”.

Aquest és el problema: si ens tallen l'aigua, o si baixa molt la pressió, he de tancar. Ni puc servir ni puc produir gelat. És clar que a l'estiu hi ha molt de consum, però el que m'estranya és que es posin a omplir piscines amb aigua de la xarxa pública. No estava prohibit?

Francesca — Gelatera

Un document guardat en un calaix

El dubte de Francesca té diferents respostes. Tot depèn del lloc d’Eivissa on es pregunti. Sant Antoni de Portmany no té normes que controlin el malbaratament hídric que suposa buidar i omplir una piscina. El novembre de 2024, l’Aliança per l’Aigua va presentar al consistori un esborrany sobre el qual es podia sostenir la normativa. Aquesta organització sense ànim de lucre treballa a nivell balear per aconseguir una gestió sostenible d'un recurs tan bàsic com escàs i, anteriorment, ja havia assessorat els ajuntaments de Santa Eulària des Riu o Sant Josep de sa Talaia. Allà és obligatori fer tractaments de manera contínua, avisar els tècnics municipals cada vegada que es buida una piscina i reutilitzar l’aigua sobrant. Omplir amb aigua de la xarxa és motiu de multa.

“Vivim en una situació de crisi permanent: no es tracta de continuar creixent en infraestructures, sinó de ser més eficients i aprofitar millor el recurs. La relació és clara: menys aigua i més demanda. Aquesta combinació ens fa cada vegada més vulnerables. No es pot demanar esforç només a una part –els residents– quan la pressió turística continua augmentant”, raona Juan Calvo Cubero, el científic que dirigeix l’Aliança per l’Aigua.

A la Badia de Portmany l’emergència hídrica és profunda: Sant Antoni –28.000 habitants, 19.500 places turístiques– ha hagut d’instal·lar una segona dessalinitzadora –portàtil– perquè el sobreconsum ha esgotat els seus aqüífers. Els abocaments són freqüents, afecten l'ecosistema marí des de fa dècades i obliguen a tancar platges com es Caló des Moro. Tanmateix, el document que l’Aliança per l’Aigua va lliurar fa un any i mig continua en un calaix. Els ecologistes lamenten que l’Ajuntament de Sant Antoni encara no hagi desenvolupat cap ordenança. En el ple d’abril, el PSOE també reclamarà que es prenguin mesures urgents. Una d’elles, “sancions greus per a aquells establiments que, per un ús negligent o massiu de l’aigua de xarxa, provoquin un desabastament o la pèrdua de pressió a les llars dels vesins”.

L’equip de govern –majoria absoluta del PP, la formació hegemònica des de finals dels vuitanta– ha rebutjat fer declaracions a elDiario.es. Tampoc ha permès que parli amb aquest diari un portaveu de FACSA. L’empresa gestiona el servei municipal de Sant Antoni des de fa set anys –quan governava un pacte de centreesquerra– després de firmar un contracte que no caducarà fins al 2043. En teoria, la privatització de l’aigua deixarà a les arques públiques 38 milions d’euros pels cànons sobre els beneficis que l’adjudicatària ha d’anar abonant.

elDiario.es també es va posar en contacte amb els tres hotels que són més a prop dels domicilis afectats pel tall d’aigua. Només un dels establiments va respondre, l’Hotel & Spa Blau Parc, propietat d’una cadena eivissenca que respon al mateix nom comercial. “Naltros no hem estat causants d’aquest tema”, va explicar Sandra Rodríguez Tur –la directora del complex– per correu electrònic: “Al contrari, cuidam molt el consum d’aigua i mantenim les piscines tractades tot l’hivern i, per fer les reparacions, passem l’aigua, amb bombes, d’una piscina a una altra per no llençar-la. No hem patit talls, perquè treballam amb una cisterna, cosa que també ens permet controlar la pressió”.

Poals d’aigua marina per poder anar al bany

Un ca petit corre entre quatre cames. Són les set de la tarda quan n’Isabel i na María tornen a casa després de fer un passeig voramar. Abans d’arribar al portal, aquestes amigues –que també són vesines– deixen enrere la terrassa d’un hotel on se celebren festes cada setmana –en aquell moment sona amb força A Night in the Room, un tema house del productor japonès Yuichi Inoue–; les obres d’“uns apartaments d’alt estànding en primera línia de mar amb piscina i garatge” –això diu l’anunci de la tanca–; la piscina –buida– d’un hotel que encara no ha obert; una caleta d’arena i roques on turistes joves es mesclen amb les padrines que baixen a banyar els néts; un gimnàs ple a vessar; la gelateria de na Francesca; una cerveseria cap per avall: els propietaris i un parell de treballadors s’afanyen a envernissar la barra i el mobiliari mentre un altaveu portàtil reprodueix Dog Days Are Over de Florence and the Machine. La caminada de n’Isabel i na María és un travelling a càmera lenta que anuncia una temporada turística a punt d’inaugurar-se.

Elles no fan gaire cas del que veuen —ja acumulen molts estius d’experiència— i van xerrant de les seues coses en un castellà que no ha perdut el seu deix meridional malgrat que totes dos han passat mitja vida a l’illa. D’ençà que es construí, el Jamaica –l’edifici de tres blocs que es queda sense aigua quan el turisme té set i les canonades de Sant Antoni demanen auxili– és una petita Andalusia.

–Perdonin, a vostès els van tallar l’aigua fa un parell de setmanes?

N’Isabel posa cara de pòquer, no vol contestar. Amb recel, na María pren la paraula.

–Això em van dir alguns veïns. Jo no me’n vaig assabentar. Estava fent feina.

–Però és una cosa estranya que els tallin l’aigua o els passa sovent?

–Que si passa sovent? Alguna vegada he hagut de baixar per omplir dos poals amb aigua de mar. Si no, ni al bany puc anar. No hi ha pressió a casa!