Cent piscines més cada any: l’alegria del clor es menja Eivissa
LLEGIR EN CASTELLÀ
“La piscina –simbòlicament– és alegria. Promet diversió. A les discoteques hi ha piscines! El símbol de la desolació és una piscina buida. Si apareix una piscina buida en una pel·lícula t’estan transmetent tristesa. En canvi, veure-la plena et transmet que hi haurà nens jugant”. La frase la va pronunciar –fa unes setmanes– Jorge Dioni López, un dels periodistes que més temps ha dedicat a capbussar-se –en profunditat– en què suposa –en termes socials, econòmics, polítics i immobiliaris– poder fer xip-xap sense sortir de casa, sigui en un recinte privat o compartit amb altres membres d’una mateixa comunitat. L’autor de La España de las piscinas era al lloc correcte per enllaçar aquesta reflexió. Havia viatjat –per primera vegada– a Eivissa. La meca de la música electrònica –més d’un club es va fer famós fa dècades promocionant festes de l’aigua– és també el territori espanyol on hi ha més piscines –amb llicència i sense–: una per cada catorze eivissencs. Són 11.435 estanys artificials, segons dades del Cadastre. Un puntet blau cada cinc hectàrees dins una illa de 571 quilòmetres quadrats assotada per la sequera i l’excés de consum.
La xifra no ha deixat de créixer d’ençà que hi ha registres fiables. Ni tan sols la pandèmia o els tres anys consecutius –de gener de 2023 a desembre de 2025– que Eivissa ha estat en prealerta perquè plovia massa poc i massa irregularment van aturar la construcció de piscines. En l’última dècada, cent més cada any. Un hiperconsum que, a més de comprometre la situació dels aqüífers i obligar més d’un ajuntament a aplicar restriccions, ha anat acompanyat de més polítiques expansionistes –la posada en marxa de la tercera dessalinitzadora de l’illa, el projecte de construir-ne una quarta– que no pas de normes que imposin límits.
“Hem arribat a una situació insostenible: no és admissible que s’estigui demanant una quarta dessaladora i es continuïn construint piscines. S’ha de fer feina en polítiques per reduir la demanda i això no es pot aconseguir augmentant l’oferta”, diu Joan Carles Palerm Berrocal. Aquest biòleg presideix la secció eivissenca del Grup d’Estudis de la Natura de les Pitiüses (GEN-GOB), una associació ecologista que es va posar en marxa el 1982.
Un any més tard, George Michael –encara a duo amb Andrew Ridgeley– es va fer famós arreu del món gràcies al videoclip que va gravar en una piscina eivissenca: la de l’hotel Pike’s. Club Tropicana va ser el primer èxit de Wham!. Aquests joves britànics es burlaven de les vacances barates que s’havien posat de moda entre els nois i noies –còctels barats, disbauxa de matinada, ressaca al migdia– de la seva generació. Però, alhora, utilitzaven la piscina com a fetitxe hedonista. Bronzejar-se sobre els plecs d’un matalàs inflable era el rumb a seguir. Bé ho sabia un altre client del mateix negoci durant aquells dies: Julio Iglesias. La imatge del triomfador feia olor de clor.
I és que van ser els vuitanta l’època en què les piscines van passar a formar part del paisatge insular. Tot hotel nou necessitava la seua. Aquella dècada acabarà a Eivissa amb la inauguració d’uns parcs aquàtics que –curiosament– el canvi de model turístic –de la família al luxe, de l’oci nocturn al diürn– ha convertit en ruïnes vivents –alguns estan abandonats– o reconvertit en complexos VIP. Grans demandants d’aigua. “L’illa és un sistema autònom a nivell hidrològic que funciona com una única unitat”, recorda Palerm, “per mor d’això, cada metre quadrat sobre el qual incideixen el sol i el vent està evaporant aigua durant els sis mesos de més calor”. “Són tones i tones i tones que es perden. Si s’umplen amb aigua de la xarxa a la qual estaran connectades aquestes cases, estaran consumint aigua de dessalinitzadora”.
Hem arribat a una situació insostenible: no és admissible que s’estigui demanant una quarta dessaladora i es continuïn construint piscines. Cal treballar en polítiques per reduir la demanda i això no es pot aconseguir augmentant l’oferta
Una ordenança per estalviar aigua
L’ordenança que l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu va aprovar l’estiu de 2024 va fer un pas en direcció contrària. Potser perquè es tracta del terme eivissenc on el nombre de piscines –una per cada nou vesins, hi ha més de 42.000 persones censades en un dels municipis espanyols on és més car comprar un habitatge– és el més alt de tota l’illa. Què és ara obligatori allí? Sistemes de recuperació del líquid sobrant, un màxim d’una piscina per habitatge –en sòl rústic–, obligació de cridar als serveis municipals cada volta que es buida o comptadors independents per calcular la despesa en les que estan dins els nuclis urbans, on pot haver-hi una piscina per parcel·la, excepte en condomini on les cases comparteixin mitgera: l’escletxa per la qual noves promocions esquiven la llei. Com Can Dalt.
Aquesta urbanització compta amb onze piscines per a onze cases. Si es fusionassin, sumarien 155 metres quadrats. La superfície d’un àtic. Gairebé la meitat de la làmina d’aigua d’una piscina de vint-i-cinc metres. Com la municipal de Santa Eulària, que es troba a l’altra banda del carrer on s’ha construït aquest complex de luxe. A Palerm aquest model li sembla un escàndol: “Onze piscines per a onze cases! És una cosa que no es pot suportar. Si una urbanització vol tenir piscina, que sigui comunitària”.
Can Dalt és una urbanització que compta amb onze piscines per a onze cases. Si es fusionassin, serien com la piscina municipal de Santa Eulària, que es troba a l’altra banda del carrer on s’ha construït aquest complex de luxe
“La piscina és el mar per a tu: no has d’anar a la platja per gaudir-ne. I augmenta el valor de la propietat”, explica Jorge Dioni López, i continua: “Terraferida [entitat ecologista] ho demostra quan cartografia Mallorca: per què hi ha tantes piscines en llocs que són al costat del mar? Perquè és la manera d’augmentar el valor immobiliari, però també una temptació per quedar-te a la teva villa i no sortir. La platja, en un Estat com Espanya on encara és pública –encara que el 30-40% pugui ser privada, un tema molt conegut– és un dels pocs llocs que queden totalment democràtics. Plantes la tovallola i has de respectar el veí. Em sembla normal que a qui no li agradi compartir el seu espai amb altres persones digui: jo no vull anar a la platja”.
Per què hi ha tantes piscines en llocs que són al costat del mar? Perquè és la manera d’augmentar el valor immobiliari, però també una temptació per quedar-te a la teva ‘villa’ i no sortir
Diversió per als néts
És impossible no pensar en aquestes dades i en aquestes normes –i en la mirada de Jorge Dioni López també– quan s’escolta Joan Roig Tur explicar la història de la seua piscina i dels dos safaretjos que funcionen a Can Pau, les terres agrícoles on va néixer i on continua vivint a setanta-cinc anys. És –literalment– l’últim vesí de Santa Eulària: la finca és just al límit occidental del municipi. La piscina la va construir, als peus del casament del segle XVIII –la forma eivissenca de possessió, lloc, alqueria, masia o cortijo– que va heretar del seu padrí, amb “una idea molt clara”: “Que la gaudissin els nostres néts. La vam fer perquè en aquell moment la meva dona i jo teníem els diners per construir-la, no ens volíem hipotecar en una cosa així. Vam ser dels primers vesins a construir una piscina, i no me’n penedesc gens: aquí, els boixos de la família han gaudit i gaudeixen una barbaritat quan arriba l’estiu. Venen de Palma, on viu la meua filla, i es tornen bojos jugant per aquí. Alguns dels nostres millors records familiars són al voltant d’aquesta piscina”.
Les cinquanta-cinc tones d’aigua que emmagatzema –i que, segons diu ell mateix, “mai no es buiden sinó” perquè es dedica a fer un manteniment setmanal, “i només una vegada hi van sortir algues verdes”– conviuen amb altres tres-centes tones que es reparteixen en dos safaretjos. Després de les pluges de les darreres setmanes, estan plens sense que hagi de sonar la musiqueta que anuncia l’arrencada del motor elèctric que acciona el pou. A les parets de les basses, quan el ciment encara era fresc, el paleta hi va escriure dos dates. 1939, per al que queda més lluny de la casa, a un quilòmetre i escaig. 1980, per al que és a tot just cinquanta metres de l’habitatge.
“El safareig més antic –explica Joan de Can Pau– el van construir el meu pare, Pere, i els seus dos germans, en Joan, que era el meu padrí, i en Pep. Una aventura. Allà, què ho veis?, no hi ha pedra per treure. La van haver de portar amb un carro de calaix des d’una pedrera que queda a una bona estona… i ficar-la per aquests camins, que no eren millors que ara. Com que es va quedar petit, vos hi fixeu?, van aixecar el mur perquè tengués més capacitat. Jo record, de garrit, una mula donant voltes per treure l’aigua: unes sénies la portaven fins als cultius. I també record quan van posar el primer motor de la nostra perforada. Ara és elèctric, però va ser de combustible durant molt de temps: aquell motor el conserv, està rovellat però si l’encenguéssim encara rodaria. Per aconseguir que xuclàs aigua van haver d’excavar un túnel de catorze metres i instal·lar-hi el motor. Aquí l’aqüífer és molt bo, no té gens de sal ni està contaminat, però també és molt profund. L’aigua es treu a gairebé noranta metres”. Avantatges i desavantatges de viure –pràcticament– al centre de l’illa.
“En l’altre safareig –continua Joan de Can Pau– jo mateix vaig fer de peó d’un mestre d’obres que vaig contractar. El meu pare ja havia mort. Per què el vaig construir? Havíem de mester un altre dipòsit, més a prop de la casa, per augmentar la producció de fruites i verdures que veníem a la botiga: la van obrir els meus pares, als seixanta i molts, i després la va portar la meua dona, fins que es va jubilar fa uns anys i la vam llogar; jo hi ajudava a les tardes i, a més, treballàvem la finca, és clar”. Encara que jubilat –“i amb els genolls operats”–, continua pujant a un tractor per llaurar feixes. En unes hi planta una mica de blat, en altres hi creixen tarongers i llimoners.
Agricultura tot i el turisme
La biografia d’aquest eivissenc d’interior permet entendre com ha anat canviant –i adaptant-se– la relació dels habitants de l’illa amb el turisme i, de retruc, amb l’aigua. Un exemple: mentre “feia el servei militar, setze mesos as Polvorí”, un antic arsenal que quedava a pocs quilòmetres de casa seva, encara es dutxava a la manera rural. Una regadora sobre una figuera de pic, “la de les figues de moro”, pastilla de sabó, i a funcionar. Quan va acabar l’escola, Joan de Can Pau es va posar a fer feina amb els de ca seua. De pagès. A la vintena, però, va baixar a Vila. A la capital de l’illa va conduir un taxi “tretze anys, fins al 1987”, quan va comprar “una grua” amb la qual va treballar lluny de casa sense desatendre el colmado que durant dècades va proveir –producte fresc, producte sec, begudes, pa, bombones de butà– “un barri” de cases disseminades. Dos mons oposats s’estaven fusionant.
Talment per això, amb la mateixa precisió amb què anomena els habitatges que envolten el seu –“Aquí a dalt hi ha s’Alqueria, que és molt antiga, aquella del fons és Can Lluquí…”– Joan de Can Pau recorda els noms dels hotels –“el Marítimo, el Figueretes, el Lido, el Torre del Mar…” que s’anaven inaugurant a la costa mentre ell conduïa un taxi. El mateix invent que –“de garrit”: és a dir, amb prou feines vint anys abans– havia reunit desenes de famílies a la porta de l’església de Santa Gertrudis de Fruitera –la parròquia a la qual pertany casa seva– quan un paisà va aparèixer “amb un SEAT 1500 i va convidar a bunyols i orelletes”, dolços de festa major, “a tot el poble”.
“Fins aquell moment no hi havia per aquí més de dos o tres cotxes: era tot un esdeveniment que hi hagués un taxista al poble. Després tot va canviar molt ràpid –diu Joan de Can Pau–. Jo una mica de món he vist i a Eivissa hem progressat en moltíssimes coses, però també record com, per als nostres majors, cada gota d’aigua era important. Si s’omplia una gerra per ficar-la dins la casa, es gastava el mínim perquè no sabies quant te’n podria faltar. Ara, per no patir, necessitem temporades com aquesta última: aquí han caigut uns 500 litres per metre quadrat des de l’estiu passat”.
A Eivissa hem progressat en moltíssimes coses, però també record com, per als nostres majors, cada gota d’aigua era important. Si s’omplia una gerra per ficar-la dins la casa, es gastava el mínim perquè no sabies quant te’n podia faltar. Ara, per no patir, necessitem temporades com aquesta última: aquí han caigut uns 500 litres per metre quadrat des de l’estiu passat
El cas d’aquest pensionista és peculiar, però no únic: no ha dedicat la seva piscina al turisme i perquè els safaretjos de la seva finca no són ornamentals. Potser hi té a veure que les seues fites siguin a mitja hora de caminada del Riu de Santa Eulària, el que va servir per crear el topònim del municipi, l’únic que existia a les Illes Balears fins que la sobreexplotació en va assecar el curs, el mateix que va ressorgir el passat octubre, quan una DANA va negar les zones inundables de l’illa, moltes d’elles cimentades, edificades, urbanitzades.
Un patrimoni hidràulic per catalogar
Juan Calvo Cubero, director de l’Aliança per l’Aigua, anima a “inventariar” amb fons públics el nombre de “dipòsits tradicionals” que romanen en una illa on la superfície agrària continua reduint-se mentre –paradoxa– augmenten les hectàrees dedicades a l’agricultura ecològica. “A Eivissa està pendent una recerca gairebé antropològic que és escoltar els majors que encara conserven la memòria de l’aigua; provenen d’un món on se sabia per a què i quan feia falta utilitzar un recurs molt escàs. No sabem, per exemple, quants aljubs, que s’excavaven per emmagatzemar les precipitacions, hi ha a l’illa. Però hi són i apareixen fins i tot en els llocs més sorprenents”, explica aquest biòleg sobre unes cisternes tan transversals que apareixen als palaus de la noblesa –situats darrere les murades renaixentistes de Dalt Vila– o voramar, en cales que van tenir ús comercial. Com la Xanga, on se salava tonyina per exportar-la. “Posar-los en funcionament seria una bona manera d’ajudar a la regeneració dels aqüífers”, remata Calvo, que és especialista en projectes de recuperació ecològica.
Tot té una raó. Al safareig més antic de Can Pau hi neda una carpa, “enorme, de tres quilos”, que emergeix per menjar-se el pa que li tira el seu amo i per alliberar la superfície de mosquits. De la mateixa manera que la cadena tròfica funcionava com a pesticida no contaminant, un aljub recollia tota la pluja possible a la finca. Era a prop del casament i el seu propietari va decidir cobrir-lo fa dècades. El pou mecanitzat ja feia brollar aigua corrent i aquells metres quadrats que ocupava el dipòsit subterrani podien reconvertir-se en una feixa cultivable: en el minifundi qualsevol bocí de terra compta.
“Fins a l’arribada del turisme –raona Calvo– i la sobreexplotació d’uns aqüífers que estan exhaurits a gairebé tota l’illa funcionaven comunitats de regants on hi havia fonts, tot i que aquesta és una terra de pocs regadius, més enllà d’es plans, força construïts des de fa dècades. Ara, excepte en alguns racons, com la vall d’es Broll, on tenen la sort de comptar amb una font que encara brolla, aquests col·lectius ja no existeixen, però van formar un teixit de relacions socials”.
Fins a l’arribada del turisme i la sobreexplotació d’uns aqüífers que estan exhaurits a gairebé tota l’illa funcionaven comunitats de regants on hi havia fonts
La prova que arrodoneix el que diu Calvo –la vida que pivota sobre l’H₂O– és una expressió que, tot i que no es faci servir a l’illa, es manté viva en el català de Catalunya: fer safareig. Matar el temps parlant de l’un i de l’altre. Es xerrava al costat de l’aigua. Xafardeig és la deformació d’aquesta paraula que –com passa també en castellà amb el vocabulari del regadiu– prové de l’àrab. Qualsevol llegenda o festa eivissenca succeeix al voltant d’una font o un pou –construccions que estan catalogades– i s’inventaren en una època en què no existien les botelles de plàstic amb tap de rosca. Les criatures màgiques, com el fameliar, sortien de recipients de vidre.
Tres vegades més piscines que ‘safaretjos’
Sí que existeix una dada –fiable, però ja un poc antiga– per conèixer el nombre de safaretjos que hi ha a l’illa. És fruit d’un estudi –molt exhaustiu, es va rastrejar la pell d’Eivissa a través de visors geogràfics, parcel·la a parcel·la– que va realitzar el GEN el 2015 i va publicar el digital Noudiari. Llavors, els ecologistes ja alertaven que, per cada safareig –3.425– hi havia tres piscines en un moment en què s’estava extraient gairebé tota l’aigua disponible –19.281 dels 20.296 hectòmetres cúbics– d’uns aqüífers que vorejaven el 66% de capacitat.
En el pitjor moment de la sequera, el nivell mitjà de les reserves subterrànies va baixar al 27%, però un nombre indefinit de piscines no van deixar de buidar-se per tornar-se a omplir. I de dibuixar-se en plànols de reforma o de nova construcció. “Hi ha un altre factor” que influeix en la proliferació de “les piscines”, adverteix Jorge Dioni López. Amb la ironia que imprimeix caràcter als seus textos i després d’haver fet un passeig per la capital de l’illa, envia un missatge de WhatsApp: “Queden de puta mare als anuncis de les immobiliàries”.
0