Els vesins d'Eivissa s'organitzen per salvar l'aigua que malbaraten els hotels-discoteca: “Tots hi sortim guanyant”
LLEGIR EN CASTELLÀ
El tot terreny salta sobre les pedres del camí com si fos una llebre. S’enfila, s’enfila i s’enfila fins que, en arribar a un revolt, apareix una tanca. El conductor aprofita l’espai per girar i començar el descens des de sa Murta. La part alta d’aquesta serra és a més de 300 metres sobre el nivell de la mar i, des d’allà, la perspectiva impressiona. Al fons, Formentera. Just davant, els estanys saliners d’Eivissa, banyats per la llum d’un fred crepuscle de novembre. Durant la maniobra, una veu de dona diu des del seient del copilot: “Ho veis? Aquella porta és la que marca el final del municipi de Sant Josep. Just aquí comença el municipi de Sant Antoni. També és el límit, és clar, entre les parròquies de Sant Jordi i Sant Rafel. D’aquí cap avall, tot el que veieu és el nostre barri. Es Rafal Trobat”.
Catalina Sala Cardona no és geògrafa, però sap descriure, amb topònims escrits en pocs mapes, el lloc on ella va ser nina durant la dècada dels seixanta i on continua vivint –a la mateixa casa, Can Pere Marí– tant de temps després. Un petit món –pujols coberts de pins, l’escletxa central d’un torrent esquitxat de bancals, una dotzena de cases amb pati i horta, el camí sense asfalt per on ha pujat el tot terreny– al qual és difícil arribar. Aquestes tres valls que conflueixen al mateix punt són tapats per un turó –és es Puig de Can Parreta, a l’extrem oposat de la muntanya que s’enfilava el tot terreny–, que fa falta rodejar per aplegar a l’exterior. Més que un pas, són les portes d’una murada.
Malgrat quedar a pocs minuts en cotxe de l’aeroport, aquest aïllament explica per què aquesta vénda –les divisions històriques dels termes eivissencs– pareix estar a recer de l’estigma de la massificació que suporta Eivissa. Ser una illa dins una altra illa potser és el motiu que va convertir es Rafal Trobat en una aldea gal·la. Petita, però amb força suficient per aconseguir el tancament d’una dessalinitzadora que va contaminar durant una dècada pous de cases particulars mentre alimentava les aixetes dels hotels que, uns quilòmetres més avall, projecten la seva ombra sobre la platja. Alguns també escupen els beats de la música electrònica que es punxa durant la temporada turística. Són discoteques encobertes.
Ser una illa dins una altra illa potser és el motiu que va convertir es Rafal Trobat en una aldea gal·la. Petita, però amb prou força per aconseguir el tancament d’una dessalinitzadora que va contaminar durant una dècada pous de cases particulars mentre alimentava les aixetes dels hotels i discoteques encobertes situats uns quilòmetres més avall
L’Associació de Veïns des Rafal Trobat es va constituir el 2007, el mateix any en què es va posar en marxa aquella dessalinitzadora. “Ja som majors d’edat”, subratlla Cati Sala, que és la presidenta d’un col·lectiu vesinal que, tot i representar un bocí de l’illa tan ínfim –320 hectàrees de parcel·les vedades– com despoblat –uns cinquanta residents a l’hivern–, s’ha convertit en un lobby que exerceix pressió en diversos fronts. Per exemple, en la lluita contra el malbaratament, la sobreexplotació i la manca d’eficiència –durant legislatures de diferent color polític en les administracions autonòmica, insular i municipal– en la gestió dels recursos hídrics d’una illa on plou, de mitjana, nou dies menys cada any que el 2015.
L'Associació de Veïns des Rafal Trobat s'ha convertit en un 'lobby' que pressiona en diversos fronts, entre ells, en la lluita contra el malbaratament, la sobreexplotació i la manca d'eficiència en la gestió dels recursos hídrics d'una illa en la qual plou, de mitjana, nou dies menys cada any que el 2015
Els bancals, un dic contra la DANA
Amb la mà dreta subjecta el mòbil, en horitzontal, i amb l’índex esquerre assenyala unes terrasses esquitxades d’oliveres i garrovers, just darrere d’una llacuna on creixen centenars de canyes. “Mireu com baixava per aquí davant”, diu Rafael Tur Tur –el conductor del to tterreny, el tresorer de l’associació de vesins– en pausar el vídeo i fer lliscar el polze per la pantalla per reproduir el següent. “Així estava dos hores després de la tempesta. La pluja va quedar embassada… i gairebé no va fer destrosses. Les parets de pedra seca van aguantar. Estan molt ben construïdes”. Els vídeos que acaba de reproduir els va gravar el passat 1 d’octubre. Mentre barriades populars i urbanitzacions de pisos de luxe –i el port– s’inundaven a la capital de l’illa, el barri de cases disseminades on viu –Can Tití es diu la seua– s’empassava tota l’aigua que podia. Fins a afartar-se.
A es Rafal Trobat hi van caure uns 210 litres per metre quadrat, només quaranta menys que a les zones baixes que van trigar minuts a negar-se. “Es tracta de laminar l’aigua i, per això, s’ha de frenar”, diu en Rafa Tur, “no accelerar-la asfaltant-ho tot i encaixonant amb ciment els llits dels torrents. Si vos hi fixau, els bancals tenen un pendent invers al del vall, perquè a l’aigua li costi superar-los i vagi filtrant-se al subsòl. Ens hem dedicat a restaurar aquestes finques, que es van anar abandonant quan el turisme va desplaçar una agricultura que ara torna perquè cada vegada més vesins s’animen a sembrar-les. Aquesta bassa que també l’hem feta naltros [la llacuna del canyar, un dipòsit on hi caben 170 tones d’aigua, artificial encara que paregui obra de la natura] també fa de dic i, com que no s’asseca ni a l’estiu, s’ha convertit en un punt de biodiversitat: els bitxos ho saben i hi venen a beure. Tot suma. Aquest mosaic agrícola que estam creant no només evita riuades allà baix. També és essencial per omplir l’aqüífer de sa Serra Grossa, que està esgotat i salinitzat per la sobreexplotació”.
Els bancals tenen un pendent invers al de la vall perquè a l’aigua li costi ultrapassar-los i es vagi filtrant al subsòl. Ens hem dedicat a restaurar aquestes finques, que es van anar abandonant quan el turisme va desplaçar una agricultura que està tornant perquè cada vegada més veïns s’animen a sembrar-les
Fa mig segle, els vesins d’es Rafal Trobat vivien sense aigua tot i viure a la vora d’una piscina subterrània i gegantina. Na Cati Sala explica la paradoxa: “L’aqüífer era massa profund, gairebé a cent metres. Era impossible arribar tan avall. Vivíem i cultivàvem –però sense poder practicar el regadiu– amb la pluja que recollíem a les cisternes. Totes les cases en continuen tenint, encara que des de fa temps tinguem les nostres perforades mecàniques o puguem demanar a algun camió que ens abasteixi”. El problema va ser que entremig –“fa com a mínim quaranta anys”, precisa en Rafa Tur– va irrompre el negoci. Atretes pel seu cabdal –i pel turisme que es concentrava a la costa– diverses empreses de subministrament hídric van començar a xuclar de sa Serra Grossa. Fins a esgotar-lo.
“Primer van esgotar el pou i, com que el nivell freàtic va baixar tant, es va salar. Després, a un alcalde, que ja ha faltat [José Ramón Serra Escandell, del PP, que va governar Sant Josep de sa Talaia durant sis mandats i que, després d’acabar absolt de diverses causes, va ser inhabilitat per prevaricació quan ja estava fora de la primera línia política], se li va ocórrer que l’aigua salobre s’havia de depurar allà mateix i va construir la planta de ses Eres [la dessalinitzadora portàtil que es va tancar el 2018, després del lobby que van fer els vesins]. Produïa quatre-centes tones l’hora, però el 70% de l’aigua dessalada es perdia pel camí. La salmorra, a sobre, la tiraven per les clavegueres i salava els pous de les cases on vivim”, diu en Rafa Tur.
Primer van esgotar el pou i, com que va baixar tant el nivell freàtic, es va salar. Després, a un alcalde, que ja s’ha mort [el popular José Ramón Serra Escandell], se li va acudir que l’aigua salabrosa s’havia de depurar allà mateix i va construir la planta de ses Eres. Produïa 400 tones l’hora, però el 70% de l’aigua dessalada es perdia pel camí
Per a aquest advocat i auditor sociolaboral, aquestes valls són més que un passatemps al qual dedicar les hores que li deixa lliures la feina a la ciutat. Abans que es posàs al volant, diversos dels seus companys, mentre es feia una junta veïnal improvisada al voltant de la circumferència gegant d’un dipòsit antiincendis –a la zona mitjana d’es Rafal Trobat–, també el van assenyalar com “el motor de tot el que ha passat” des que es va organitzar una brigada de vesins per fer neta la llera del torrent.
L’aigua, sempre l’aigua
La neteja d’aqueixa llera seca va funcionar com una llavor. “Va sortir de tot, cotxes i motos, fins i tot; la llera era plena de runes dels antics forns de calç que hi havia al bosc, ensorrats després que es deixés d’explotar-lo i començassin a usar-los com a abocadors. Trenta tones de merda vam treure”, diu en Rafa Tur. “Ens vam adonar, com passava abans que molta gent marxàs de la vall, quan només van quedar tres cases habitades, que si feim coses en comú i prenem decisions conjuntes, tots hi sortim guanyant”, desenvolupa na Cati Sala.
Ens vam adonar, com succeïa abans que molta gent marxés de la vall, quan es van quedar sólament tres cases habitades, de que si fem coses en comú i prenem decisions conjuntes, tots sortim guanyant
Amb un pressupost que es mou al voltant “dels 30.000 euros anuals”, segons xifra el tresorer, l’associació engega tot tipus de projectes. La instal·lació d’unes cases d’abelles per produir mel. Cridar dos tractors perquè llaurin i desbrossin tots els bocins de terra on puguin entrar. El desenvolupament d’un pla forestal –per al qual van aconseguir importants subvencions– que els permeti conservar el bosc i protegir-se d’incendis. Reunir-se amb polítics, per negociar i reclamar, i amb experts, per assessorar-se i explorar noves vies.
Els cartells que recorden que els camins no són circuits de ral·li. Les excursions d’escoles i instituts que organitzen i uns panells que expliquen les històries de la vall, clavats a les parets d’una casa en ruïnes que es va restaurar parcialment per evitar que caigués. Un dinar que, cada any, els asseu a la mateixa taula –gegant– on es brinda amb les botelles de licor d’herbes que, com la mel, s’ha convertit en una altra font d’ingressos –produeixen centenars de litres d’anís aromatitzat, a la manera tradicional, amb les plantes que creixen en aquells monts– per a una associació que ja ha recollit diversos premis a nivell local per la seva tasca.
Per als socis –un centenar, gairebé el doble de residents, perquè també agrupa els propietaris de terrenys sense casa–, totes les accions es barregen quan les expliquen, siguin més grans o més petites. D’una manera o altra, tenen importància a l’hora de crear comunitat. Però, abans de tot, hi ha l’aigua, sempre l’aigua.
–El que no pot ser és que a Eivissa hi hagi tres dessalinitzadores en funcionament i se segueixi traient aigua dels pous perquè és més barat. Naltros, no ens enganyem, som egoistes. Tot allò que hem denunciat i els projectes que emprenem és perquè ens afecten o ens interessen als vesins d’es Rafal Trobat, però crec que el que ens passa a naltros es pot aplicar a moltes altres bandes. Les pedreres que tenim als dos costats d’aquestes valls no són les úniques que hi ha a l’illa i, qui viu a prop d’una, sap que són una molèstia en molts sentits. Per això ens agrada compartir les nostres experiències. No som un Fort Apache tancat a cal y canto. Hem participat en la creació de l’Aliança per l’Aigua o de l’Associació de Propietaris Forestals d’Eivissa i vam ser un dels primers llocs a instal·lar un dipòsit d’aigua gestionat per l’Ibanat. Diuen que els eivissencs som individualistes, però jo no ho crec.
Reflexiona en Rafa Tur i, tot seguit, na Cati Sala li respon –“¡És que no sempre va ser així!”– i cita una paraula, molt eivissenca, que, com els topònims de la seua petita pàtria, no tots els diccionaris recullen. “Reminyola”. Així la defineix l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera: “Reunió de vesins amb la finalitat d’ajudar a fer una feina a un altre veí, de manera totalment gratuïta i que també solia tenir un cert component festiu. Una pelada d’ametlles i una neteja o desgrana de blat de moro eren tasques molt adequades per organitzar una reminyola”.
1