El 'truc' il·legal dels companys de pis que cobraven a Manu per una habitació: “No volien que el propietari s'assabentés”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Manu és un jove de vint-i-nou anys que treballa com a professor d’alemany a Eivissa. Va arribar a l’illa des de Cartagena després d’haver viscut cinc anys a Múnic, on treballava com a auxiliar educatiu en un col·legi d’educació especial. Després d’haver finalitzat el màster de professor —que dona accés a treballar en col·legis públics i concertats de l’ESO, Batxillerat i FP— el juliol de 2025, li van oferir una plaça com a interí de professor d’alemany: dues mitges jornades. Una a l’IES Quartó des Rei i una altra a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Eivissa.
“Van ajuntar dues mitges jornades per fer-ne una completa, encara que en dos llocs diferents”, explica. Va aterrar a l’illa a l’octubre, només un dia abans de començar a treballar. “Vaig arribar un diumenge i vaig començar un dilluns”, afirma. No tenia on quedar-se, així que va passar les primeres nits en un hotel fins que, en qüestió de dies, va trobar una habitació en un pis prop de Can Misses. “Vaig estar en un hotel quatre dies i després vaig trobar una habitació”, recorda. Pagava 850 euros per un pis que compartia amb dues persones més i que costava en total 1.200 euros. És a dir, les altres dues persones pagaven 350 euros entre les dues i li subarrendaven l’altra habitació a ell. El propietari desconeixia la situació.
El mercat immobiliari de l’illa té moltes arestes. Hi ha propietaris que, aprofitant la tensió del mercat, posen lloguers a preus desorbitats, però també hi ha persones que pateixen l’entrada i sortida de gent als seus immobles mentre els altres llogaters se’n beneficien i acaben pagant molt menys del que marca el contracte. En un portal immobiliari digital conegut, actualment els dos pisos més barats a la zona de l’eixample de Can Misses es lloguen per 1.470 i 1.500 euros, respectivament.
El primer pis que s'ofereix consta de tres habitacions (una doble i dues individuals). Són 93 metres quadrats amb balcó. A l'oferta s'especifica que el llogater ha de pagar taxa de les escombraries i despeses de la comunitat, malgrat que són despeses que han de ser a càrrec del propietari. Aquesta oferta està inclosa en el programa de Lloguer Segur del Govern balear que presideix Marga Prohens (PP), que consisteix en què l'administració autonòmica fa d'intermediària per facilitar que els pisos surtin al mercat immobiliari i els propietaris tinguin garantia de pagament en cas que hi hagués problemes. Una fórmula publicoprivada que pot acabar per sufragar amb diners públics interessos privats.
El segon pis, de 135 metres quadrats, es lloga només de temporada: de l'1 de novembre al 30 d'abril. Consta de tres habitacions dobles, un bany, una cuina independent i un balcó amb vistes a la ciutat. Demanen un mes de fiança i un altre d'agència més IVA. “Ideal per a empreses o particulars amb temporalitat justificada”, detalla l'anunci. L'anunci, per cert, prohibeix fumar a l'interior. L'incompliment d'aquesta restricció comporta “al pagament de la pintura total de la propietat i neteja extra”. La neteja final també es cobra quan s'abandona l'habitatge: 484 euros.
El primer pis ofert consta de tres habitacions (una doble i dues individuals). Té 93 metres quadrats amb balcó. A l’oferta s’especifica que l’inquilí ha de pagar la taxa de residus i les despeses de la comunitat, tot i que són despeses que han d’anar a càrrec del propietari. Aquesta oferta està inclosa en el programa d’Lloguer Segur que presideix Marga Prohens, que consisteix en el fet que l’administració autonòmica fa d’intermediària per facilitar que els pisos surtin al mercat immobiliari i els propietaris tinguin garantia de pagament en cas de problemes. Una fórmula publicoprivada que pot acabar sufragant amb diners públics interessos privats.
El segon pis, de 135 metres quadrats, es lloga només de temporada: de l’1 de novembre al 30 d’abril. Té tres habitacions dobles, un bany, una cuina independent i un balcó amb vistes a la ciutat. Demanen un mes de fiança i un altre de gestoria més IVA. “Ideal per a empreses o particulars amb temporalitat justificada”, detalla l’anunci. L’anunci, a més, prohibeix fumar a l’interior. El compliment d’aquesta norma comporta “el pagament de la pintura total de la propietat i neteja extra”. La neteja final també es cobra quan s’abandona l'habitatge: 484 euros.
Li subarrendaven l’habitació
Aquest és precisament el problema amb què Manu s’ha trobat tres vegades. Tots els pisos on ha estat han estat temporals. Al primer, on pagava 850 euros per compartir amb dues persones més que li subarrendaven l’habitació, hi va estar només dos mesos. Tot i que en un principi podia quedar-se fins a l’abril, se’n va anar al desembre per la situació en què es trobava. “Vaig haver de fer jo el contracte perquè els que subarrendaven no volien”, explica.
Tampoc no va poder empadronar-se. “Deien que havia de viure-hi un any, però és mentida”. En realitat, afegeix, el problema era un altre: “Era un subarrendament i no volien que el propietari ho sabés”. Aquests 850 euros que pagava durant els mesos de tardor i hivern ascendien a 1.100 euros per a qui llogava a la primavera i estiu. El pis sencer es llogava per 1.200 euros. És a dir, una persona paga pràcticament el lloguer a les altres dues durant la temporada turística.
Al seu primer pis, on no li deixaven empadronar-se, Manu pagava 850 euros per compartir amb dues persones més que li subarrendaven l’habitació. El pis sencer es llogava per 1.200 euros. És a dir, ell pagava pràcticament el lloguer a les altres dues durant la temporada turística
No va trigar gaire a trobar pis un cop va abandonar l’anterior, però no hi va estar ni dues setmanes. També estava situat prop de Can Misses. “Al principi bé, però no em van fer contracte”, explica. Tretze dies després d'instal·lar-se, li van demanar que abandonés l'habitatge. Havia de pagar 750 euros al mes. “M'ho van dir la nit abans d'anar-se'n de vacances de Nadal”, lamenta. En aquest cas, el pis era de la germana de qui vivia amb ell.
“La meva idea era tornar al gener, recollir les meves coses i marxar cap a Cartagena”, reconeix. La gimcana residencial el pesava massa, així que gairebé renuncia al seu treball. La seva família li va demanar que ho intentés, així que es va donar quatre dies de marge, mentre vivia en un hotel (el cost del qual, assegura, era uns 100 euros la nit). “És molt d’estrès i diners”, es queixa. El problema no és només “buscar pis”. “És que la feina continua, he de continuar preparant les classes, fer exàmens, etc.”, afegeix.
Pocs dies abans de tornar a l’illa, va trobar un nou lloguer a la zona de la milla d’or, una de les més cares d’Eivissa, prop de Pachá Ibiza. Hi ha promocions d’apartaments que es venen entre 2 i 10 milions d’euros. “Vaig tornar el 5 de gener i el 10 o 11 ja tenia pis”, assegura. Ara viu sol en un apartament de dues habitacions pel qual paga 1.100 euros al mes. En aquesta zona no hi ha cap pis ofert per sota de 2.200 euros. El doble. També és un lloguer de temporada. “Estic fins al juny”, assenyala. A l’estiu no el lloguen perquè els propietaris, que viuen fora, volen gaudir del pis. Com a professor interí no cobra durant els mesos d’estiu, així que tampoc tenia altra solució que marxar a Cartagena al juliol i agost. “Els ve molt bé als propietaris perquè saben que poden llogar el seu pis de setembre a juny”, reconeix.
Ara viu sol en un apartament de dues habitacions pel qual paga 1.100 euros al mes. És un lloguer de temporada i hi estarà fins al juny
Lamenta la manca de “moviment per la vivenda”
Manu no sap si tornarà a Eivissa al setembre. “En teoria sí [em tornen a contractar], però no sé quantes hores serien ni quina plaça. Començaria de zero”, lamenta. Quan va decidir acceptar la plaça, fins i tot pensava que li seria més difícil llogar. “Pensava que seria més car, però no que no hi hagués habitatges”, admet. Comparat amb la península, el va sorprendre que “aquí directament no hi ha pisos que es lloguin”. “No hi ha habitacions, no hi ha res, tothom espera la temporada turística per llogar”, testimonia.
[En comparació amb la Península] Aquí no hi ha habitacions, no hi ha res, tothom espera la temporada turística per llogar
Més enllà del lloguer, considera que el cost de la vida és més car que a la península. “Fer la compra és igual, però bars i restaurants, transport i menús són més cars”. El transport públic, per exemple, li costava més de quatre euros al dia. “Pago 4,20 euros diaris”, detalla, els dilluns i els dimecres, quan es desplaça de Vila a Santa Eulària des Riu. En realitat, el transport públic és gratuït per a la població resident, però cal complir un requisit per obtenir la targeta de transport: l’empadronament. I a Manu no se’l permetien.
Per desplaçar-se fins a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Eivissa, opta per una alternativa més econòmica i sostenible: “Vaig amb patinet”. El que més el sorprèn, però, no és només la dificultat per trobar habitatge, sinó l’absència de moviments socials i associatius. “No hi ha un moviment fort malgrat la situació”, conclou.
0