El complex turístic abandonat que ha pervertit durant 50 anys el paisatge d'Eivissa i per fi serà demolit
LLEGIR EN CASTELLÀ
Corrien principis dels anys 70 quan l'arquitecte català Josep Lluís Sert va començar a idear un mastodòntic projecte al costat de la paradisíaca Cala d’en Serra: un complex turístic d'abominables dimensions, 198 apartaments i gairebé 600 places, que va projectar en col·laboració de l'urbanista Raimón Torres. Tots dos havien desembarcat a Eivissa en la dècada dels 60, en els primers compassos del boom turístic, i pretenien un creixement de l'illa respectuós amb l'entorn (asseguraven), en un moment en què el desenvolupisme a la costa no estava limitat. El gran projecte a peu de la petita cala de Portinatx aviat es va començar a construir, després que l'empresa Cala d’en Serra S.L rebés la llicència urbanística per part de l'Ajuntament, el 12 d'abril de 1975.
Les obres havien de desenvolupar-se en un termini de dos anys. No obstant això, els promotors van sol·licitar tres pròrrogues: en 1979, en 1982 i l'última, en 1986. La data límit va ser fixada per al 3 de desembre de 1990. Però l'ambiciós projecte s'havia truncat molt abans, amb la mort de Sert en 1983. Així, sense cap avanç més que el de la degradació provocada pel pas del temps, ha romàs durant cinc dècades.
La ruïna, representació de la salvajidad urbanística de la segona meitat del passat segle, ha estat grafiteada i obligada a romandre permanentment sota vigilància. La contínua presència d'artistes (s'ha utilitzat fins per a gravar videoclips), i la perillositat de l'estat de la urbanització, de la que només es va arribar a aixecar l'esquelet de formigó, van fer que fos necessari contractar una empresa de seguretat que vetllés per la protecció del perímetre. A poc a poc, el complex s'ha convertit en part del paisatge de la cala, modificant la seva bellesa natural.
Trenta-tres anys després del seu aixecament, un informe elaborat per l'arquitecte tècnic municipal va oferir un detallat diagnòstic, acompanyat de fotografies aèries, de l'estat de l'estructura i la seva evolució. El document recordava els advertiments continguts en un altre informe desfavorable del Ministeri d'Habitatge de 1975, que ja assenyalava greus deficiències del projecte original. Entre elles, que el terreny mancava d'un pla general d'ordenació aprovat, pel que es considerava sòl rústic. L'edificabilitat projectada superava, així, el permès per l'article 69 de la Llei del Sòl vigent en aquest moment.
D'altra banda, el Ministeri constatava que els plans no reflectien la totalitat dels aparcaments previstos i que l'altura de les habitacions, de 2,40 metres, no cumplia el mínim legal de 2,50 metres. El conjunt d'aquests informes anticipava els problemes que, ara, han portat a l'Ajuntament a declarar la nul·litat de la llicència i exigir la demolició de la ruïna.
Una de les zones més verges
La baluerna urbanística no va ser un impediment perquè en 2008, gairebé trenta anys després que comencés a edificar-se, el ric enclavament fos triat pel periòdic britànic The Guardian com la millor platja d'Europa. El periodista Tom Robbins va descriure l'arribada al lloc: “aviat, comences a través de les fulles dels pins a veure la cala, gairebé un perfecte cercle de cristal·lines aigües turqueses flanquejades per penya-segats que semblen convertir-la en un lloc apartat del món. Es tracta, de fet, d'un dels punts més verges de la zona de Portinatx. Les seves aigües amaguen prades de posidònia -espècie protegida de les Balears-, així com moltes altres espècies de la fauna marina pitiusa.
La baluerna urbanística no va ser un impediment perquè en 2008, gairebé trenta anys després que comencés a edificar-se, el ric enclavament fos triat pel periòdic britànic The Guardian com la millor platja d'Europa
Un any abans, en 2007, el terreny havia passat a les mans de la societat mercantil britànica Mirenview Limited. La perversió arquitectònica havia fet que la seva demolició passés a ser part de l'agenda política, gairebé des del mateix instant en què es va construir. El socialista Francesc Antich va contemplar, durant el seu primer Govern (1999-2003), l’opció de derrocar l'estructura amb càrrec als fons de l'ecotaxa, el que ha acabat fent, 25 anys després, el Consell de Vicent Marí (Partit Popular). El projecte va xocar llavors amb l'oposició del PP, que va defensar la conservació de l'esquelet de formigó per l'autoria de Sert, mort en 1983, perquè la consideraven d’alt valor cultural.
En 2013, l'enclavament va tornar a entrar a l'agenda administrativa quan la societat britànica va recórrer al Govern balear -després que l'Ajuntament hagués denegat la seva sol·licitud- per a manifestar la intenció de reprendre la iniciativa privada. L'empresa va assegurar que volia construir un hotel de “gran qualitat” i que el projecte respectaria el paisatge singular de Cala d’en Serra. La proposta no va prosperar, ja que la documentació presentada no complia amb els requisits mínims establerts a la instrucció 5 del Pla Territorial Insular (PTI). El complex, cada vegada més popular per l'art urbà que començava a brollar a les seves parets, va continuar deteriorant-se enfront de la mar.
Un segon intent d'especulació
El propietari dels terrenys de Cala d’en Serra va continuar intentant, durant anys, reactivar, amb envergadura, el vell projecte turístic que l'arquitecte català va deixar incomplet en els anys setanta. El seu pla passava per transformar l'estructura en un hotel de luxe acompanyat d'un conjunt termal, un complex de més de 20.000 metres quadrats repartits en cinc plantes i un soterrani. La proposta es recolzava en la llicència d'obres de 1975 -aquell permís que autoritzava un complex de vacances de poc més de 12.000 metres quadrats-, però el que es plantejava multiplicava per dos l'envergadura del projecte original.
Per a tirar endavant, la iniciativa necessitava l'aval institucional en forma de declaració d'interès general. No era un tràmit menor: la parcel·la sobre la qual s'aixequen les ruïnes està protegida per la Llei d'Espais Naturals i classificada com a Àrea Natural d'Especial Interès (ANEI), a més de trobar-se en l'àrea de servitud de protecció de Costes, on estan prohibides les edificacions hoteleres i d'ús residencial.
La parcel·la sobre la qual s'aixequen les ruïnes està protegida per llei i estan prohibides les edificacions hoteleres i d'ús residencial
Així i tot, el despatx internacional d'arquitectes encarregat del disseny defensava que l'impacte sobre el paisatge seria “mínim”. El seu plantejament apostava per amagar gairebé la meitat del volum -uns 11.000 metres quadrats- sota el vessant, de manera que només quedarien visibles 9.970 metres quadrats. L'edifici es concebia com una peça semienterrada i escalonada: tres cossos superposats que, en la pràctica, reduïen la percepció d'altura, camuflant les cinc plantes previstes i convertint-les en tres des del punt de vista visual. “El nou edifici s'insereix a la muntanya; s'eliminen plataformes i estructures que sobresurten, i s'enterra bona part del programa per a fer-lo desaparèixer entre la vegetació”, sostenien els autors del projecte, que presentaven la seva proposta com una manera de reparar la ferida oberta per la ruïna.
Un pas històric decisiu
La Junta de Govern de Sant Joan va donar en 2023 el pas decisiu en l'històric conflicte urbanístic: va declarar, definitivament, nul·la la llicència d'obres atorgada en 1975 per a aixecar el macrocomplex hoteler, com va publicar llavors Periódico de Ibiza. L'anul·lació de la llicència, que el Consistori considerava caducada des de feia dècades, obria la porta a la incoació d'un expedient per a “restablir l'ordre urbanístic infringit”. En la pràctica, això implicava que els actuals propietaris haguessin d'assumir la demolició de les estructures abandonades i la restitució ambiental de l'entorn després de 50 anys de pertorbació del patrimoni costaner.
La mercantil propietària dels terrenys va al·legar llavors que la llicència ja havia perdut vigència per si mateixa. No obstant això, l'informe jurídic que sustentava la decisió municipal era clar: la caducitat no eximia de responsabilitats. El dictamen va determinar que, transmesa o no la llicència, el propietari continuava tenint la responsabilitat de restablir l'ordre urbanístic infringit respecte de les obres executades sota una autorització caducada.
Per fi, la demolició
Ara, el Consell d'Eivissa ha posat en marxa el tràmit definitiu per a desfer-se de la deteriorada estructura de Cala d’en Serra, a Sant Joan, en treure a exposició pública el projecte de demolició. La iniciativa, publicada la setmana passada en el Butlletí Oficial dels Illes Balears (BOIB), respon a la voluntat de la institució insular de prioritzar la recuperació ambiental d'un dels enclavaments més castigats per dècades d'abandó i polèmiques urbanístiques.
El projecte d'execució romandrà en procés d'informació pública durant vint dies hàbils, fins al pròxim 26 de novembre. Durant aquest període qualsevol persona interessada podrà presentar al·legacions. Si no n'hi hagués, el document quedarà aprovat de manera definitiva. Paral·lelament, la institució sol·licitarà a l'Ajuntament de Sant Joan la llicència urbanística necessària, així com la bonificació del 95% de l'Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) perquè es consideri una actuació d'especial interès municipal.
La demolició de l'estructura suposa reprendre el procés que el Consell ha anat empenyent els últims anys. Al juny, després que es fes efectiva l'expropiació del terreny, la institució va adjudicar la redacció del projecte executiu i la direcció d'obra per un import de 96.800 euros, sufragats íntegrament amb la ‘ecotaxa’. Amb l’avanç administratiu, la retirada d'aquest símbol del desordre urbanístic de l'illa s'acosta per fi a materialitzar-se, retornant a Cala d’en Serra el seu autèntic paisatge.
0