Pareix un conte, però, en realitat, és una xerrada d’antropologia. La ponent té un María Moliner als prestatges que té davant els ulls i una edició il·lustrada d’El infinito en un junco a l’esquena. A les mans, un rotlle, que desplega amb cura fins a convertir-lo en un pòster. És una tempesta de colors en tons apagats. Fantasmes, bruixes, calaveres, espelmes, ratapinyades, una carabassa amb un somriure desdentegat. La iconografia és evident, deixa pocs dubtes sobre la història que explica la contacontes.

–Els infants sortien al carrer quan es feia fosc, tocaven a les portes de les cases i, esperant que els donassin dolços, cridaven: paga o plora? No us recorda res? Paga o plora?

La pregunta que llança Mabel Moreno encara ressona a la minúscula biblioteca de Son Roca –un dels barris més humils de Palma, el final del final de la seua perifèria nord– quan un cor d’infants –cinc, sis, vuit o nou anys com a màxim– li respon:

–A Halloween! A truc o tracte!

–Doncs això es deia la capta. I és una de les tradicions de la Nit de les Ànimes que encara eren molt vives quan els vostres padrins i padrines tenien la vostra edat.

Respon, recollint el fil invisible dels contes, l’adulta, activista cultural i una de les veus que ha participat durant la darrera setmana d’octubre en les activitats organitzades per Mallorca Literària, un cicle que inclou també conferències per a adults o una excursió a peu per la necròpolis talaiòtica de Son Real.

L’interès de Mallorca Literària per la festivitat de Tots Sants no és capriciós. Entre altres cases vinculades a escriptors, aquesta fundació gestiona el Museu de la Paraula. És a Sant Joan, un dels centres geogràfics de l’illa, entre les parets de la casa on va néixer Rafel Ginard i Bauçà, just quan el segle XIX exhalava el darrer alè, Com que va viure entre el 1899 i el 1976, aquest sacerdot i folklorista va assistir a múltiples transformacions. Socials, econòmiques, polítiques, tecnològiques. Ser testimoni d’una Mallorca que desapareixia va dur el Pare Ginard a compilar una mena d’enciclopèdia de sabers i costums tradicionals. Entre aquests, tot allò relacionat amb el tridu que arrenca el 31 d’octubre amb la vetlla de Tots Sants i culmina el 2 de novembre, Dia dels Fidels Difunts. Setanta-dos hores durant les quals els vius recorden els seus morts, en què el fet cristià es fon amb el paganisme que el va precedir. Un territori màgic que, com demostra l’explicació de Mabel Moreno, no resulta tan diferent dels costums que el màrqueting nord-americà ha estès per molts racons del planeta. En tot just una generació, la que va des de l’estrena d’E.T., l’extraterrestre (1981, quan molts infants descobririen la festa de Halloween) fins a la frontera del mil·lenni.

Ser testimoni d'una Mallorca que desapareixia va dur el sacerdot Pare Ginard a compilar una mena d'enciclopèdia de sabers i costums tradicionals. Entre això, tot el que està vinculat al tridu que arranca el 31 d'octubre amb la vigília de Tots Sants i culmina el 2 de novembre, Dia dels Fidels Difunts

«El sentit de la festa no és només divertir-se i entretenir-se, sinó, en aquest cas, fer front a un misteri i a una realitat que de vegades ens espanta, com la mort. Aquestes tradicions ens ajuden a treballar el dol i a relacionar-nos amb l'enyorança», explica per telèfon Carme Castells, la gestora cultural que dirigeix Mallorca Literària. En companyia de Joana Serra –la responsable de museus, activitats i projectes de la fundació–, Castells es va trobar amb «una sèrie de manuscrits inèdits del Pare Ginard» on es descrivien costums diferents poble per poble.

A Sineu, figues seques i aiguardent; a Petra, unes monedes al bacinet de les ànimes, la safata de metall que sostenia l'escolanet que es plantava a la porta del cementeri. I, en la penombra de les sales d'estar, llegendes de mòpies i bubotes, fantasmes mallorquins que, segons qui conti la història, fan més o menys por. Pràctiques i éssers que, «encara que en molts casos s'hagin perdut, van ser i continuen sent vigents», afirma Carme Castells, «i conformen un marc comú». Amb Halloween, però també amb el «Día de Muertos mexicà», tan popular gràcies als personatges de Coco (2017).

El sentit de la festa no és només divertir-se i entretenir-se sinó, en aquest cas, fer front a un misteri i una realitat que, a vegades, ens espanta, com la mort. Aquestes tradicions ens ajuden a treballar el dol i a relacionar-nos amb l'enyorança

Carme Castells — Directora de Mallorca Literària

Manualitats sense pantalles

Abans que Walt Disney distribuís fa gairebé una dècada una de les pel·lícules d'animació més exitoses de Pixar, a Mallorca ja es plantaven altars quan s'acabaven les calors i s'atracava el temps de les matances. Vora el foc, objectes, alguna fotografia, si n'hi havia, de la persona estimada. Il·luminant l'estança, la llum d'uns fanalets, guardats a l'interior d'una carabassa o d'un carabassó sense polpa o, fins i tot, d'un meló buidat. Els mateixos fanalets que una desena llarga de criatures decoren en un altre dels tallers que Mallorca Literària ha organitzat al municipi de Consell. No hi ha pantalles.

«A més de torrar castanyes o menjar moniato fregit o magranes, o dur flors a les tombes, quan jo era nina, els meus pares sempre posaven un altar, sobretot pensant en la gent gran, que ja no podia sortir al cementeri. Així es recordaven els difunts. Com que a casa ens encanten les manualitats, les meves filles i jo ens prenem molt seriosament aquesta tradició. A mi em sembla molt guapa; és un temps que dediques a la teva família. És clar que ara els infants es volen disfressar, i no els ho prohibiràs, però crec que les dues tradicions poden conviure», explica Yolanda Torralba.

Aquesta dona és a la porta de la biblioteca de Consell, un dels primers pobles que es troben els conductors que recorren l'antiga carretera que uneix Palma amb Alcúdia travessant vinyes. Yolanda espera que les seves filles –la gran es diu com ella i té onze anys; la petita, Alma, en té vuit– surtin amb uns pots que pengen d'un cordill. Els han untat amb cola per aferrar-hi al damunt paperets de colors. Criden l'atenció sota la llum esmorteïda dels fanals. Quan arribin a casa, encendran una espelma, la posaran dins el fanalet i, diu la mare, servirà per «tenir present el padrí», que va morir fa poc.

«El recordam tot el temps», recalca la neta gran, «i hem posat moltes fotos seves a la sala, ballant amb la padrina, agafats i en filera. Fa poc va ser el seu aniversari i la meva germana i jo el vàrem dibuixar, i hi vàrem posar: molts d'anys». Mentre escolta la seva germana, Alma obre la boca per confessar que, a més de recordar el padrí, també compten les hores perquè els seus padrins joves (la fórmula que s'utilitza a l'illa per referir-se al padrí de baptisme) els regalin «un rosari». Però no un rosari qualsevol.

El rosari ensucrat és la fantasia de qualsevol llaminer –menut o amb cabells blancs– perquè les seves denes, en lloc de ser de fusta o metàl·liques, estan fetes de caramels, bombons i llepolies, en una versió més moderna, o de fruita confitada, o de panetets, una pasta dolça semblant al panellet, o de llàgrimes de massapà en la versió més purista. Mossegades de glòria per pair la pèrdua. Se n'anaven menjant entre parenostres i avemaries. El mort al clot i el viu al pa de pessic. Literalment. Avui, més d'una pastisseria mallorquina encara els prepara per aquestes dates. Segons els manuscrits del Pare Ginard, que Mallorca Literària ha editat en un Calendari folklòric de Mallorca, antigament, aquests rosaris eren el regal «dels padrins més rumbosos».

El rosari ensucrat és la fantasia de qualsevol llaminer –cabdell o amb canes– perquè els seus comptes, en comptes de ser de fusta o metàl·lics, estan formats per caramels, bombons i llaminadures, en una versió més moderna, o fruites confitades, o panetets, una pasta dolça semblant al panellet, o llàgrimes de massapà en la més purista

«Gratar» per conèixer la tradició perduda

La mare i la güela de Queta Mas Rigo preparaven un altar, ple de flors, «per al Mes de Maria, al maig». Això ho recorda bé de la seva infantesa, als anys noranta. Però quan Mallorca Literària li va proposar l'any passat impartir alguns dels tallers de Tots Sants, hi havia moltes tradicions al voltant de l'1 de novembre que aquesta traductora i integradora social, nascuda a Mallorca, desconeixia. Per complet.

–Jo crec que la raó és que, en un moment determinat, en moltes famílies hi va haver una desconnexió molt gran amb els cicles de la terra –diu Queta, just després d'acabar l'activitat que ha coordinat a Consell– i, abans, quan es vivia de l'agricultura i la ramaderia, els canvis d'estació eren molt importants i anaven acompanyats d'una sèrie de ritus, relacionats amb la religió o no. Es veu en el llenguatge. Record perfectament mon pare dient: sembla que la tardor arriba amb una dalla perquè ho arrasa tot. La relació entre el final de l'estiu i la mort és molt clara.

–A voltes, els infants són molt eloqüents quan han d'acceptar que ha mort un familiar, normalment els güelos, i és la nostra angoixa, com a adults, allò que els descol·loca. Això es percep als tallers?

–Els nins que m'he trobat tenen una lògica aclaparadora. Una nina, per exemple, em va dir que, des que se li va morir el moix, li deixa una espelma encesa a la finestra per on entrava i sortia de casa. Era una manera de recordar-lo i de sentir que encara hi era. Tantes coses es van perdre, però després grates una mica i encara hi són. Jo som de Sant Llorenç des Cardassar, devora Manacor, i resulta que les padrines de les meves amigues també posaven altars a ca seva. Crec que una part de la nostra identitat, i més en aquests temps, depèn de recuperar-les i actualitzar-les.

Els nens i nenes que m'he trobat tenen una lògica aclaparadora. Una nena, per exemple, em va dir que des que se li va morir el gat li deixa una espelma encesa a la finestra per la qual entrava i sortia de casa. Era una forma de recordar-lo i de sentir que seguia allà

Queta Mas Rigo

Integració ancestral

Entre els oients que ha tingut Mabel Moreno a Son Roca, hi havia boixos que només parlaven castellà, una garrida que el mesclava amb el català i d'altres que, quan s'adreçaven a la tallerista, ho feien en castellà, però que, quan parlaven amb la mare, canviaven al català. Al fons, una boixa subsahariana feia els deures amb la seva mare, i en castellà. Sense participar en el joc de decorar un fanalet, però amb l'orella ben parada (feia la sensació que no ho podia evitar), escoltava un relat que no va canviar de llengua en cap moment. De dalt a baix, la narradora va fer servir un mallorquí amb un marcat accent palmesà.

En una societat com la mallorquina, on la meitat dels habitants han nascut fora de l'illa –en alguns municipis, com Calvià, el percentatge de nadius es redueix a un terç–, l'ancestral pot ser una clau per obrir portes que semblen tancades. Així ho veu la mateixa contacontes, filla d'un enginyer de Huelva que va arribar a Mallorca a mitjan anys setanta. De fet, ella és l'única de la família que va néixer a l'illa, uns anys més tard:

–Som la petita de les meves germanes i, és clar, entre el gran salt endavant que vàrem fer amb la globalització, i després el cinema americà i internet, moltes d'aquestes tradicions les he après d'adulta. Crec que són molt importants perquè ens vinculen amb el lloc al qual pertanyem. Només cal veure la cara dels infants per entendre que els interessa allò que els proposam. A mi, de nina, m'hauria encantat menjar-me un rosari ensucrat [riu].

Parece un cuento, pero, en realidad, es una charla de antropología. La ponente tiene un María Moliner en los estantes que quedan frente a sus ojos y una edición ilustrada de El infinito en un junco a su espalda. En las manos, un rollo, que despliega con mimo hasta convertirlo en un póster. Es una tormenta de colorines en tonos mate. Fantasmas, brujas, calaveras, velas, murciélagos, una calabaza de sonrisa desdentada. La iconografía es evidente, deja pocas dudas de la trama que está narrando la cuentacuentos.

–Los niños salían a la calle cuando oscurecía, llamaban a las puertas de las casas y, esperando que les dieran dulces, gritaban: paga o plora? ¿No os recuerda a algo? Paga o plora? [¿paga o llora?]. La pregunta que lanza Mabel Moreno todavía está resonando en la minúscula biblioteca de Son Roca –uno de los barrios más humildes de Palma, el final del final de su periferia norte– cuando un coro de niños –cinco, seis, ocho o nueve años como máximo– le responde:

–¡A Halloween! ¡Truco o trato!

–Pues eso se llamaba la capta. Y es una de las tradiciones de la Nit de les Ànimes que estaban muy vivas cuando vuestros abuelos y abuelas tenían vuestra edad.

Contesta, recogiendo el hilo invisible de los cuentos, la adulta, activista cultural y una de las voces que ha participado durante la última semana de octubre en las actividades organizadas por Mallorca Literària, un ciclo que incluye también conferencias para adultos o una excursión a pie por la necrópolis talayótica de Son Real.

El interés de Mallorca Literària por la festividad de Tots Sants no es caprichoso. Entre otras casas vinculadas a escritores, esta fundación gestiona el Museu de la Paraula. Se ubica en Sant Joan, uno de los centros geográficos de la isla, entre las paredes del hogar donde vino al mundo Rafel Ginard i Bauçà, justo cuando el siglo XIX exhalaba su último aliento.

Al vivir entre 1899 y 1976, este sacerdote y folklorista asistió a múltiples transformaciones. Sociales, económicas, políticas, tecnológicas. Ser testigo de una Mallorca que desaparecía llevó al Pare Ginard a compilar una especie de enciclopedia de saberes y costumbres tradicionales. Entre ello, todo lo vinculado al triduo que arranca el 31 de octubre con la vigilia de Todos los Santos y culmina el 2 de noviembre, Día de los Fieles Difuntos. Setenta y dos horas donde los vivos rememoran a sus muertos, donde lo cristiano se funde con el paganismo que le precedió. Territorio mágico que, como demuestra la explicación de Mabel Moreno, no resulta tan distinto de las costumbres que el marketing estadounidense ha expandido por muchos rincones del planeta. En apenas una generación, la que va desde el estreno de E.T., el extraterrestre (1981, donde muchos pequeños descubrirían la fiesta de Halloween) hasta la frontera del milenio. 

Ser testigo de una Mallorca que desaparecía llevó al sacerdote Pare Ginard a compilar una especie de enciclopedia de saberes y costumbres tradicionales. Entre ello, todo lo vinculado al triduo que arranca el 31 de octubre con la vigilia de Todos los Santos y culmina el 2 de noviembre, Día de los Fieles Difuntos

“El sentido de la fiesta no es sólo divertirse y entretenerse sino, en este caso, hacer frente a un misterio y una realidad que, a veces, nos espanta, como la muerte. Estas tradiciones nos ayudan a trabajar el duelo y a relacionarnos con la añoranza”, explica por teléfono Carme Castells, la gestora cultural que dirige Mallorca Literària. En compañía de Joana Serra –la responsable de museos, actividades y proyectos de la fundación–, Castells se encontró con “una serie de manuscritos inéditos del Pare Ginard” donde se describían pueblo a pueblo costumbres distintas.

En Sineu, higos secos y aguardiente; en Petra, unas monedas de en el bacinet de les ànimes, la bandeja de metal que aguantaba el monaguillo que se plantaba en la puerta del cementerio. Y, en la penumbra de los salones, cuentos de mòpies y bubotes, fantasmas mallorquines que, según quien cuente el cuento, dan más o menos miedo. Prácticas y seres que, “aunque perdidos en muchos casos, fueron y siguen vigentes”, afirma Carme Castells, “y conforman un marco común”. Con Halloween, pero también con el “Día de Muertos mexicano”, tan popular gracias a los personajes de Coco (2017).

El sentido de la fiesta no es sólo divertirse y entretenerse sino, en este caso, hacer frente a un misterio y una realidad que, a veces, nos espanta, como la muerte. Estas tradiciones nos ayudan a trabajar el duelo y a relacionarnos con la añoranza

Carme Castells — Directora de Mallorca Literària

Manualidades sin pantallas

Antes de que Walt Disney distribuyera hace casi una década una de las películas más exitosas dibujadas por Pixar, en Mallorca ya se plantaban altares cuando se alejaban los calores y se acercaba el tiempo de las matanzas. Junto a la lumbre, objetos, alguna foto, si hubiera, del ser querido. Iluminando la estancia, las luces de unos fanalets, guardados en el interior de una calabaza o un calabacín sin pulpa o, incluso, de un melón vaciado. Los mismos farolillos que una decena larga de criaturas decoran en otro de los talleres que Mallorca Literària ha organizado en el municipio de Consell. No hay pantallas. 

“Además de asar castañas o comer boniato frito o granadas, o llevar flores a las tumbas, cuando yo era niña, mis padres siempre ponían un altar, sobre todo pensando en la gente mayor, que ya no podían salir al cementerio. Así se recordaba a los difuntos. Como en casa nos encantan las manualidades, mis hijas y yo nos tomamos muy en serio esta tradición. A mí me parece muy bonita; es un tiempo que le dedicas a tu familia. Está claro que ahora los niños y las niñas quieren disfrazarse, y no se lo vas a prohibir, pero creo que las dos tradiciones pueden convivir”, cuenta Yolanda Torralba.

Esta mujer está en la puerta de la biblioteca de Consell, uno de los primeros pueblos que se encuentran los conductores que recorren la antigua carretera que une Palma con Alcúdia atravesando viñedos. Yolanda espera a que sus hijas –la mayor se llama como ella y tiene once años; la menor, Alma tiene ocho– salgan con unos botes que cuelgan de un cordel. Los untaron con cola para pegar encima del vidrio papelitos de colores. Llaman la atención bajo la luz mortecina de las farolas. Cuando lleguen a casa, encenderán una vela, la colocarán dentro del fanalet y, dice la madre, servirán para “tener presente al abuelo”, que falleció hace poco. 

“Lo recordamos todo el tiempo”, recalca la nieta mayor, “y hemos puesto muchas fotos de él en el salón, bailando con nuestra abuela, agarrados y en línea. Hace poco fue su cumpleaños y mi hermana y yo lo dibujamos, y le pusimos: molts d’anys [felicidades]”. Mientras escucha a su hermana, Alma abre la boca para confesar que, además de recordar al padrí (abuelo, en catalán de Mallorca) también cuentan las horas para que sus padrins joves (la fórmula que se utiliza en la isla para referirse al padrino de bautismo) les regale “un rosario”. Pero no un rosario cualquiera.

El rosari ensucrat es la fantasía de cualquier goloso –renacuajo o con canas– porque sus cuentas, en vez de ser de madera o metálicas, están formadas por caramelos, bombones y chuches, en una versión más moderna, o frutas confitadas, o panetets, una pasta dulce parecida al panellet, o lágrimas de mazapán en la más purista. Bocados de gloria para digerir la pérdida. Se iban comiendo entre padres nuestros y avemarías. El muerto al hoyo y el vivo al bollo. Literalmente. Hoy, más de una pastelería mallorquina los sigue preparando en estas fechas. Seglún los manuscritos del Pare Ginard, que Mallorca Literària ha editado en un Calendari folklòric de Mallorca, antaño, estos rosarios eran el regalo “de los padrinos más rumbosos”.

El rosari ensucrat es la fantasía de cualquier goloso –renacuajo o con canas– porque sus cuentas, en vez de ser de madera o metálicas, están formadas por caramelos, bombones y chuches, en una versión más moderna, o frutas confitadas, o panetets, una pasta dulce parecida al panellet, o lágrimas de mazapán en la más purista

“Rascar” para conocer la tradición perdida

La madre y la abuela de Queta Mas Rigo preparaban un altar, lleno de flores, “para el Mes de Maria, en mayo”. Eso lo recuerda bien de su niñez, en los años noventa. Pero cuando Mallorca Literària le ofreció el año pasado impartir algunos de los talleres de Tots Sants había muchas tradiciones alrededor del 1 de noviembre que esta traductora e integradora social nacida desconocía. Por completo.

–Yo creo que la razón es que, en cierto momento, en muchas familias hubo una desconexión muy grande con los ciclos de la tierra –dice Queta, justo al terminar la actividad que ha coordinado en Consell– y, antes, cuando se vivía de la agricultura y la ganadería, los cambios de estación eran muy importantes, y venían acompañados de una serie de ritos, relacionados con la religión o no. Se ve en el lenguaje. Me acuerdo perfectamente a mi padre diciendo: parece que el otoño llega con una guadaña porque arrasa con todo. La relación entre el final del verano y la muerte es muy clara.

–A veces, los niños son muy elocuentes cuando tienen que aceptar que se ha muerto un familiar, normalmente, los abuelos, y es nuestra angustia, como adultos, lo que les descoloca. ¿Eso se percibe en los talleres?

–Los niños y niñas que me he encontrado tienen una lógica aplastante. Una niña, por ejemplo, me dijo que desde que se murió su gato le deja una vela encendida en la ventana por la que entraba y salía de casa. Era una forma de recordarlo y de sentir que seguía ahí. Tantas cosas se perdieron, pero luego rascas un poco y ahí están. Yo soy de Sant Llorenç des Cardassar, al lado de Manacor, y resulta que las abuelas de mis amigas también ponían altares en sus casas. Creo que una parte de nuestra identidad, y más en estos tiempos, pasa por recuperarlas y actualizarlas.

Los niños y niñas que me he encontrado tienen una lógica aplastante. Una niña, por ejemplo, me dijo que desde que se murió su gato le deja una vela encendida en la ventana por la que entraba y salía de casa. Era una forma de recordarlo y de sentir que seguía ahí

Queta Mas Rigo

Integración ancestral

Entre los oyentes que ha tenido Mabel Moreno en Son Roca, había niños que hablaban sólo castellano, una niña que lo mezclaba con el catalán, y algunos que, a la tallerista, se dirigían en castellano, pero cuando le hablaban a la madre cambiaban catalán. De fondo, una niña subsahariana hacía los deberes con la suya, y en castellano. Sin participar en el juego de decorar un fanalet, aunque con la oreja puesta (daba la sensación de no poderlo evitar) un relato que no cambió de lengua en ningún momento. De arriba a abajo, la narradora utilizó un mallorquín con marcado acento palmesano.

En una sociedad como la mallorquina donde la mitad de sus habitantes ha nacido fuera de la isla –en algunos municipios, como Calvià, el porcentaje de nativos se reduce a un tercio– lo ancestral puede ser una llave para abrir puertas que parecen cerradas. Así lo ve la propia cuentacuentos, hija de un onubense que llegó a Mallorca a mediados de los setenta. Ella, de hecho, es la única en su familia que nació en la isla, unos años después:

–Soy la pequeña de mis hermanas y, claro, entre el gran salto adelante que dimos con la globalización, y el cine americano e internet, después, muchas de estas tradiciones las he aprendido de adulta. Creo que son muy importantes porque nos vinculan con el lugar al que pertenecemos. Basta ver la cara de los niños para entender que les interesa lo que les proponemos. A mí, de niña, me hubiera encantado comerme un rosari ensucrat [ríe]“.

Mig matí en una biblioteca. Pública, petita, de poble. No hi ha lectors ni estudiants, però no deixa d’entrar i sortir gent. Es presenten davant un taulell, hi deixen les seues dades, recullen una acreditació que es pengen al coll i uns fullets que guarden dins una bossa de tela. La bossa és un cartell a l’espatlla que ajuda a entendre el perquè de tot plegat. Sobre la tela blava, un trapezista es despenja cap per avall davant unes finestres, la majoria amb les persianes obertes. Davall del trapezi hi ha un vers del poeta Joan Alcover: Beneïda l’hora que m’ha duit aquí. Això mateix deu pensar Anna Palacios quan una de les dos dones que l’han atesa al taulell marca un número de telèfon i demana per Catalina Bover Nicolau: “Cati, què ets a casa? Sí? Ara t’envii la teva convidada. Sí, acaba d’arribar de Palma amb bus. En deu minuts, més o manco, ja la tens allà”. Un quart d’hora més tard, Cati i Anna s’asseuran en dues butaques a l’aire lliure i conversaran —una, en català del Pla de Mallorca; l’altra, en català de les Terres de l’Ebre— com si fossin amigues de tota la vida. I, en realitat, s’acaben de conèixer.

Per il·luminar una escena així, el creatiu encarregat d’escriure un anunci d’una plataforma d’allotjament turístic conscient seria capaç de matar, però la trobada entre na Cati i n'Anna no és cap ficció. Va ser una de les moltes que es varen produir aquest cap de setmana a Vilafranca de Bonany durant el FIET, la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears. Un miracle altruista en temps de turbocapitalisme: si aquest municipi mallorquí que amb prou feines arriba als 4.000 habitants pot organitzar cinc dies plens d’obres, muntatges i espectacles de carrer és gràcies “a la xarxa de generositat de centenars de persones que, entre altres coses, obren les portes de ca seva perquè hi entri el teatre”.

Si aquest municipi mallorquí que amb prou feines frega els 4.000 habitants pot organitzar un cap de setmana de quatre dies ple d'obres, muntatges i espectacles de carrer és gràcies 'a la xarxa de generositat de centenars de persones que, entre altres coses, obren les portes de casa seva perquè entri el teatre', comenta el veí Joan Gomila

La frase la diu —davant un plat de pollastre rostit amb tumbet, encara sense començar, quan ja són gairebé les quatre de la tarda— Jaume Gomila. Aquest metge és una de les cares visibles de Sa Xerxa, l’entitat sense ànim de lucre que impulsa un festival que acaba de celebrar la vint-i-cinquena edició. “El primer any, el 2002, varen ser només deu obres, totes de companyies d’aquí, excepte una que va venir de Catalunya”, explica Gomila. “Va agradar tant que, a més de l’Ajuntament, molts veïnats de Vilafranca varen fer seu el FIET. Des del principi, col·laboren venent entrades a les taquilles, fent de caps de sala, ajudant en la logística, penjant el cartell del festival al balcó o decorant el seu carrer… Sense aquest voluntariat, la idea no podria perdurar. Jo mateix em deman vacances per poder ser a la fira, però ho faig amb molt de gust. El teatre, des que vaig començar a practicar-lo de jove a Manacor, d’on som, amb el grup Capsigranys, és la meva passió”.

Jo mateix em deman vacances per poder ser a la fira, però ho faig amb molt de gust. El teatre, des que vaig començar a practicar-lo de jove a Manacor, d’on som, amb el grup Capsigranys, és la meva passió

Joan Gomila — Director de Sa Xerxa i veí del poble

El director de la fira explica com la penúltima crisi econòmica els va fer perdre el descompte amb què els obsequiava una cadena hotelera, just en el mateix moment en què moltes subvencions s’esfumaven: “El 2013 va ser el moment clau per al FIET. A partir d’aquí, molts dels professionals que venien de fora varen començar a allotjar-se a ca les persones del poble”. Una xarxa que no ha deixat de créixer. Ja són una trentena de cases les que obren les portes, totes a Vilafranca. Que bona part d’aquell voluntariat s’entusiasmàs amb la idea d’allotjar durant un cap de setmana llarg un actor, una dramaturga, una directora, un productor, un titellaire o una programadora “va reforçar l’essència de la fira”, recalca Gomila.

“Tenim patrocinadors, però el FIET no seria viable si els vilafranquers no el sentissin com a part de la seva identitat, i crec que això passa perquè aquest poble és relativament jove: es va fundar fa menys de quatre-cents anys, segregant terres que pertanyien a Manacor, Petra o Porreres. Crec que això fa que la manera de ser de la gent d’aquí sigui molt cooperativista”, afegeix. Així varen arribar les produccions internacionals —enguany, del Brasil, França o Dinamarca—, els premis —el 2022, coincidint amb el vintè aniversari, varen rebre el 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el Jaume II del Consell de Mallorca i el Premi Nacional del Ministeri de Cultura— i el reconeixement d’uns professionals que, a més de les jornades que organitza el mateix FIET, continuen parlant de teatre quan s’aturen a dinar.

'Que bona part d’aquell voluntariat s’entusiasmàs amb la idea d’allotjar durant un cap de setmana llarg un actor, una dramaturga, una directora, un productor, un titellaire o una programadora va reforçar l’essència de la fira', recalca Gomila

L'àpat col·lectiu pot tenir lloc a la residència de gent gran o, com en aquest cas, al bar del camp de futbol municipal. Entre pilotes amb patates, coques de trempó, cafès i veïnats que, a les tres i mitja, compareixen per fer una partida de truc, el joc de cartes per excel·lència de la Mallorca pagesa, es teixeix un networkingben interessant. Uns han vengut a representar i uns altres, a presentar una idea que encara fa xup-xup dins l’olla. És el cas, per exemple, de Ses Honorables Virtuts Il·lògiques: Diego Martínez i Jèssica Ferrer —els eivissencs que hi ha darrere aquest duet que mescla música i poesia amb unes gotes de clown— no amaguen que els faria “molta il·lusió” entrar a la programació d’un esdeveniment que s’ha posat a l’altura de les cites en què es va inspirar —com la Mostra Igualada— sense perdre’n l’esperit de poble. D’un poble sense problemes d’allotjament, encara que només disposi de 280 de les 412.000 places d’allotjament turístic legal que hi ha a Mallorca.

“Quants hotels té Vilafranca?”

—Perquè… quants d’hotels té Vilafranca?

—Cap ni un! Aquí només hi ha un agroturisme.

—Si no ens allotgéssiu, on ens hauríem de quedar? 

—No ho sé… però si us quedau a ca nostra és perquè estam encantades que vengueu. A mi m’agrada conèixer gent.

Gemma Ros —productora de la companyia catalana La Tresca i la Verdesca— i Sílvia Artigues Vilanova —la seua amfitriona durant el FIET— estan assegudes en una sala d’estar àmplia. Sofàs baixos i còmodes, prestatgeries plenes de llibres i màscares de dimonis, fotografies de viatges que adornen les parets i unes finestres tancades que filtren una llum tardoral. Blanca, agradable i càlida. Des de fa un parell d’anys, la casa de Sílvia és una de les trenta que obren les portes per col·laborar amb el FIET.

—Per noltros és un privilegi tenir una fira de teatre així a Vilafranca —insisteix Sílvia, l’amfitriona—. Jo l’he recorreguda de cap a cap amb els meus fills: quan eren petits, compràvem el bo de deu o quinze actuacions i anàvem encalçant obres. Ells es tornaven locos d’emoció; jo, també. Després vaig col·laborar-hi com a cap de sala. Ara que ja són grans, don una mà amb l’allotjament.

—Jo ja et dic que l’ambient que m’he trobat aquí no l’he viscut en cap altra fira o festival d’Espanya —li explica Gemma—. Al FIET pots parlar amb tothom, et pots moure amb molta llibertat i, des que entres a Vilafranca, sents que el poble està de festa. Si ho compares amb la FiraTàrrega, que és un monstre, t’adones que hi ha molta qualitat i rigor en la programació, però a una escala molt humana.

L’ambient que m’he trobat aquí no l’he viscut en cap altra fira o festival d’Espanya

Gemma Ros — Productora de la companyia catalana La Tresca i la Verdesca

I na Sílvia somriu mentre escolta na Gemma. Que el FIET continuï celebrant-se al poble on ha triat viure és una “prioritat”. Ella és palmesana —“per això no tenc la ela tan profunda que pronuncien aquí”—, però, “quan vaig acabar la uni”, va decidir partir de la ciutat per posar en marxa un centre de psicomotricitat i viure més tranquil·la al poble d’on procedia la seua família, molt abans que els preus de la bombolla immobiliària empenyessin altres persones a seguir el mateix camí.

Dels padrins a les mares, de les mares als fills

En una Mallorca cada volta més accelerada, Cati Bover reivindica amb orgull el caràcter vilafranquer que abans descrivia Jaume Gomila. Segons ella, el fet que el poble no renunciàs a l’agricultura i la ramaderia quan es va produir el boom turístic està molt relacionat amb la “set de cultura” que va recórrer la seva generació durant els anys setanta i vuitanta —Cati era mestra i s’ha jubilat fa poc— i que s’ha transmès a la dels seus fills. Com si el camp i la curiositat anassin de bracet.

—Jo tota la vida he vist gent a ca nostra. Els meus pares eren una parella molt amorosa, molt tranquil·la, i era normal allotjar persones que ni tan sols coneixíem, simplement perquè eren amics d’amics d’amics. Aquesta manera d’entendre la vida va encaixar molt bé amb el FIET, que té l’origen en la cessió que la parròquia va fer a l’Ajuntament: l’antiga rectoria es va convertir en un teatre. Era mester fer-lo funcionar i Jaume Sansó, el batle que teníem llavors, era un gran entusiasta del teatre i va trobar la gent ideal perquè en programàs les obres i el gestionàs. Són les mateixes persones que continuen traient temps de les seves feines per aixecar el FIET cada octubre, i crec que és digne de valorar que un esdeveniment així continuï organitzat per una entitat sense ànim de lucre, que, encara que s’hagi professionalitzat, no s’ha convertit en un promotor que s’endú un gran benefici. Ben al contrari, la fira mou l’economia de Vilafranca d’una manera molt circular —explica Cati a Anna Palacios, la seva hoste, que és vicepresidenta de la Xarxa d’Espectacles Infantil i Juvenil de Catalunya i es dedica a programar muntatges des d’Amposta, la petita ciutat on viu.

–A mi, que ja fa quatre anys que hi venc, i sempre m'he quedat a casa diferent, aquesta generositat és la que em fascina –li respon l'Anna–. Viure el teatre és viure també el que hi ha darrere el teló. Qui pensa que el teatre infantil són obres per entretenir nens (cada vegada més petits) s'equivoca. Un titellaire pot representar una obra que arribi, de manera diferent, a tots els públics. Perquè la finalitat del teatre sempre serà fer-te pensar i, de vegades, pequem de voler deixar idees massa clares o òbvies. I això els nens no t'ho compren!

A mi, que ja fa quatre anys que hi venc i sempre m’he allotjat a una casa diferent, aquesta generositat és el que em fascina

Anna Palacios — Vicepresidenta de la Xarxa d’Espectacles Infantil i Juvenil de Catalunya

—Això ho hem notat fa una estona, quan hem entrat a l’església per fotografiar i amarar-nos de l’ambient d’una de les primeres obres que s’hi representaven. El públic eren alumnes d’educació infantil. Hi havia música i ombres xineses, però no sembla fàcil que infants tan petits mantenguin l’atenció si no els interessa allò que veuen.

—Si els infants són els que tenen més esperit crític, són més vius que una centella! —exclama na Cati—. M’encanta que, en l’acollida del FIET, hi hagi relleu i que s’animin a participar-hi els fills de les persones que vàrem començar a allotjar les companyies al principi. De petits, varen viure la fira molt intensament i els ha deixat empremta. A tu, Anna, t’he preparat l’habitació del meu fill, que ja s’ha independitzat (em passaré el FIET veient obres amb el meu net). Jo et don la clau i tu entres i surts en voler.

—Vaja, i aquest piano tan preciós?

—És del meu germà, que es dedica a la música, però com que havia estudiat Arquitectura, ell em va fer els plànols d'aquesta casa…

Media mañana en una biblioteca. Pública, pequeña, de pueblo. Está vacía de lectores y estudiantes, pero no deja de entrar y salir gente. Se presentan ante un mostrador, dejan sus datos, recogen una acreditación, que se cuelgan al cuello, y unos folletos, que guardan en una bolsa de tela. La bolsa es un cartel al hombro que ayuda a entender lo que ocurre. Sobre la tela azul clarito, un trapecista se descuelga bocabajo frente a unas ventanas, la mayoría con las persianas abiertas. Debajo del trapecio hay un verso del poeta Joan Alcover: Beneïda l’hora que m’ha duit aquí. Eso mismo –bendita la hora que me trajo aquí– debe pensar Anna Palacios cuando una de las dos mujeres que le han atendido en el mostrador marca un número de teléfono y pregunta por Catalina Bover Nicolau: “Cati, ¿estás en casa? ¿Sí? Ahora te mando a tu invitada. Sí, acaba de llegar desde Palma en bus. En diez minutos más o menos la tienes allí”. Un cuarto de hora más tarde, Cati y Anna se sentarán en dos butacas al aire libre y charlarán –una, en catalán del Pla de Mallorca; la otra, en catalán de las Terres de l’Ebre– como si fueran amigas. De toda la vida. En realidad, se acaban de conocer.

Por alumbrar una escena así podría matar el creativo encargado de escribir un anuncio de una plataforma de alojamiento turístico consciente, pero el encuentro entre Cati y Anna no es ficción. Fue uno entre los muchos que se produjeron este fin de semana en Vilafranca de Bonany durante el Fiet, la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears. Es un milagro altruista en tiempos del turbocapitalismo: si este municipio mallorquín que apenas roza los 4.000 habitantes puede organizar un fin de semana de cuatro días lleno de obras, montajes y espectáculos de calle es gracias “a la red de generosidad de cientos de personas que, entre otras cosas, abren las puertas de sus casas para que entre el teatro”.

Si este municipio mallorquín que apenas roza los 4.000 habitantes puede organizar un fin de semana de cuatro días lleno de obras, montajes y espectáculos de calle es gracias 'a la red de generosidad de cientos de personas que, entre otras cosas, abren las puertas de sus casas para que entre el teatro', comenta el vecino Joan Gomila

La frase la dice –frente a un plato de pollo asado con tumbet, todavía sin empezar, y ya son casi las cuatro de la tarde– Jaume Gomila. Este médico es una de las caras visibles de Sa Xerxa, la entidad sin ánimo de lucro que impulsa un festival que acaba de celebrar su vigesimoquinta edición. “El primer año, 2002, fueron sólo diez obras, todas de compañías de aquí, excepto una que vino de Catalunya”, explica Gomila. “Gustó tanto que, además del Ajuntament, muchos vecinos de Vilafranca se hicieron suyo el Fiet. Desde el principio, colaboran vendiendo entradas en las taquillas, haciendo de jefes de sala, ayudando en la logística, poniendo el cartel del festival en su balcón o decorando su calle… Sin ese voluntariado, esta idea no podría perdurar. Yo mismo me cojo vacaciones para poder estar en la feria, pero lo hago con mucho gusto. El teatro, desde que empecé a practicarlo de joven en Manacor, de donde soy, con el grupo Capsigranys, es mi pasión”.

Yo mismo me cojo vacaciones para poder estar en la feria, pero lo hago con mucho gusto. El teatro, desde que empecé a practicarlo de joven en Manacor, de donde soy, con el grupo Capsigranys, es mi pasión

Joan Gomila — Director de Sa Xerxa y vecino del pueblo

El director de la feria cuenta cómo la penúltima crisis económica les hizo perder el descuento con el que les obsequiaba una cadena hotelera en el mismo momento que muchas subvenciones se esfumaban: “2013 fue el momento clave para el Fiet. A partir de ahí, muchos de los profesionales que venían de fuera se empezaron a quedar en las casas de la gente del pueblo”. Una red que ha ido creciendo. Ya son unas treinta casas las que se abren, todas en Vilafranca. Que buena parte de aquel voluntariado se entusiasmara con la idea de alojar durante un finde largo a un actor, una dramaturga, una directora, un productor, un marionetista o una programadora “reforzó la esencia de la feria”, recalca Gomila.

“Tenemos patrocinadores, pero el Fiet no sería viable si los vilafranquers no lo sintieran como parte de su identidad y eso creo que ocurre porque este pueblo es relativamente joven, se fundó hace menos de cuatrocientos años segregando tierras que pertenecían a Manacor, Petra o Porreres. Eso creo que hace que la manera de ser de la gente de aquí sea muy cooperativista”, añade. Así llegaron las producciones internacionales –este año, de Brasil, Francia o Dinamarca–, los premios –en 2022, coincidiendo con el veinte aniversario, cayeron el 31 de Desembre de la Obra Cultural Balear, el Jaume II del Consell de Mallorca, y el Premio Nacional del Ministerio de Cultura– y el reconocimiento de unos profesionales que, además de las jornadas que el propio Fiet organiza, siguen hablando de teatro cuando se para a comer.

'Que buena parte de aquel voluntariado se entusiasmara con la idea de alojar durante un finde largo a un actor, una dramaturga, una directora, un productor, un marionetista o una programadora “reforzó la esencia de la feria', recalca Gomila

El almuerzo colectivo puede celebrarse en la residencia de mayores o, como es el caso, en el bar del campo de fútbol municipal. Entre albóndigas con patatas, coques de trempó, cafés y vecinos que, al filo de las tres y media, comparecen para echar la partida de truc, el juego de cartas por excelencia de la Mallorca agro, se cultiva un networking bien interesante. Unos han venido a representar y otros, a presentar una idea que todavía hierve en la cazuela. Es el caso, por ejemplo, de Ses Honorables Virtuts Il·lògiques: Diego Martínez y Jèssica Ferrer –los ibicencos detrás de este dúo que mezcla música y poesía con gotas de clown– no esconden que les haría “mucha ilusión” entrar en la parrilla de un evento que se ha puesto a la altura de las citas en las que se inspiró –como la Mostra Igualada– sin perder su espíritu de pueblo. De pueblo sin problemas de alojamiento, aunque sólo cuente con 280 de las 412.000 plazas de alojamiento turístico legal que existen en Mallorca.

“¿Cuántos hoteles tiene Vilafranca?”

–Porque… ¿cuántos hoteles tiene Vilafranca?

–¡Ninguno! Aquí sólo hay un agroturismo.

–Si no nos alojarais, ¿dónde nos tendríamos que quedar?

–No lo sé… pero si os quedáis en nuestras casas es porque estamos encantadas de que vengáis. A mí me gusta conocer gente.

Gemma Ros –productora de la compañía catalana La Tresca i la Verdesca– y Sílvia Artigues Vilanova –su anfitriona durante el Fiet– están sentadas en un salón amplio. Sofás bajos y cómodos, estanterías llenas de libros y máscaras de dimonis [demonios], fotos de viajes adornando las paredes, y unas ventanas cerradas que filtran una luz otoñal blanca, agradable, cálida. Desde hace un par de años, la casa de Sílvia es una de las treinta que se abren para colaborar con el Fiet.

–Para nosotras es un privilegio tener una feria de teatro así en Vilafranca –le insiste Sílvia, la anfitriona–. Yo la he recorrido de pe a pa con mis hijos: cuando eran pequeños, comprábamos el bono de diez o quince actuaciones e íbamos enlazando obras. Ellos se volvían locos de la emoción; yo, también. Luego colaboré como jefa de sala. Ahora, que ya son mayores, echo una mano con el alojamiento.

–Yo ya te digo que el ambiente que me he encontrado aquí no lo he vivido en ninguna otra feria o festival de España –le explica Gemma–. En el Fiet puedes hablar con todo el mundo, puedes moverte con mucha libertad y desde que entras en Vilafranca sientes que el pueblo está en fiestas. Si lo comparas con la FiraTàrrega, que es un monstruo, te das cuenta de que hay mucha calidad y rigor en la programación, pero a una escala muy humana.

El ambiente que me he encontrado aquí no lo he vivido en ninguna otra feria o festival de España

Gemma Ros — Productora de la compañía catalana La Tresca i la Verdesca

Y Sílvia sonríe al escuchar a Gemma. Que el Fiet continúe celebrándose en el pueblo donde ha elegido vivir es una “prioridad”. Ella es palmesana –“por eso no tengo la ele tan profunda que pronuncian aquí”–, pero “al terminar la uni” decidió marcharse de la ciudad para poner un centro de psicomotricidad y vivir más tranquila en el pueblo del que procedía su familia, mucho antes de que los precios de la burbuja inmobiliaria empujaran a otros a seguir el mismo camino.

De abuelos a madres, de madres a hijos

En una Mallorca cada vez más acelerada, Cati Bover saca con orgullo el carácter vilafranquer que antes describía Jaume Gomila. Según ella, que el pueblo no renunciara a la agricultura y la ganadería cuando se produjo el boom turístico está muy conectado a la “sed de cultura” que recorrió a su generación en los setenta y ochenta –Cati era maestra y se ha jubilado hace poco– y que se ha traspasado a la de sus hijos. Como si campo y curiosidad caminaran de la mano.

–Yo toda mi vida he visto gente en mi casa, mis padres eran una pareja muy amorosa, muy tranquila, y era normal alojar a personas que ni siquiera conocíamos, simplemente porque eran amigos de amigos de amigos. Esa forma de entender la vida se mezcló muy bien con el Fiet, que tiene su origen en la cesión que le hizo la parroquia al ayuntamiento: la antigua rectoría se convirtió en un teatro. Había que hacerlo funcionar y, Jaume Sansó, el alcalde que teníamos entonces, era un gran entusiasta del teatro y encontró a la gente ideal para que programara y lo gestionara. Son las mismas personas que siguen sacando tiempo de sus trabajos para levantar el Fiet cada octubre, y creo que es de valorar que un acontecimiento así lo siga organizando una entidad sin ánimo de lucro, que aunque se haya profesionalizado no se ha convertido en un promotor que se lleva una gran ganancia. Al revés, la feria mueve la economía de Vilafranca de una manera muy circular –le cuenta Cati a Anna Palacios, su huésped, que es vicepresidenta de la Xarxa d’Espectacles Infantil i Juvenil de Catalunya y se dedica a programar montajes desde Amposta, la pequeña ciudad en la que vive.

–A mí, que ya llevo cuatro años viniendo, y siempre me he quedado en casa distinta, esa generosidad es la que me fascina –le responde Anna–. Vivir el teatro es vivir también lo que hay detrás del telón. Quien piensa que el teatro infantil son obras para entretener a niños (cada vez más pequeños) se equivoca. Un titiritero puede representar una obra que llegue, de manera diferente, a todos los públicos. Porque la finalidad del teatro siempre será hacerte pensar y, a veces, pecamos de querer dejar ideas demasiado claras u obvias. ¡Y eso los niños no te lo compran!

A mí, que ya llevo cuatro años viniendo, y siempre me he quedado en casa distinta, esa generosidad es la que me fascina

Anna Palacios — Vicepresidenta de la Xarxa d’Espectacles Infantil i Juvenil de Catalunya

–Eso lo hemos notado hace un rato cuando hemos entrado en la iglesia a fotografiar y empaparnos del ambiente de una de las primeras obras que se representaban. El público estaba formado por alumnos de párvulos. Había música y sombras chinas, pero no parece fácil que niños tan pequeños mantengan la atención si no les interesa lo que ven.

–¡Si los niños son los que más espíritu crítico tienen, son más listos que el hambre! –exclama Cati– A mí me encanta que, en el alojamiento del Fiet, haya relevo y se animen a participar los hijos de quienes comenzamos a alojar a las compañías al principio. De niños, vivieron muy intensamente la feria y les ha dejado marca. A ti, Anna, te he preparado el cuarto de mi hijo, que ya se ha independizado (me voy a pasar el Fiet viendo obras con mi nieto). Yo te doy la llave y tú entras y sales cuando quieras.

–Anda, ¿y este piano tan bonito?

–Es de mi hermano, que se dedica a la música, pero como había estudiado Arquitectura. Él me hizo los planos de la casa…

Carles Gispert i Jaume Barceló es prenen una cervesa a la terrassa del Chaparro. Aquest bar és un bocí d’Andalusia a la perifèria de Palma: per les tapes, pels preus –la cinquena part d’un litre de cervesa costa poc més d’un euro– i per l’escut del Betis que adorna una paret. Davant les barres verd-i-blanques, les converses es barregen. Un taxista parla pels EarPods dels cans que cria. Uns homes madurs es llancen órdags durant la partida que juguen a la taula més discreta del local. Unes jubilades buiden tasses de cafè acabat de fer mentre omplen el cendrer de la taula que comparteixen. I, mentrestant, els dos amics de llinatges mallorquins analitzen com està canviant el barri on viuen.

–La Soledat és una joia en brut. Les construccions són humils, però, si estan ben conservades, tenen molt d’encant. A més, com que eren cases baixes amb hort, moltes tenen pati. Després hi ha el patrimoni industrial: les fàbriques i els tallers, edificis que fa molt de temps que estan tancats. Són espais grans, amb moltes possibilitats. Crec que aquí passarà el mateix que a Santa Catalina o a Pere Garau. Ja ens estem posant de moda.

Així ho diu Gispert. El comentari sona més cru que no pas lamentós. Aquest activista i promotor cultural fa cinc anys que viu al barri i encara més temps que el visita per motius de feina. Temps suficient per veure l’evolució dels preus. Els del lloguer i els de la compra, “que pugen com l’escuma”: “Això ja ho he viscut perquè he passat per molts barris de Palma. Abans de venir aquí, era a la plaça del Pes de sa Palla. Ara sembla ciència-ficció que s’hi pogués llogar un habitatge, en ple centre històric. Però era així. El mateix passava quan vaig començar a venir a la Soledat per organitzar tallers i activitats amb Aatomic Lab, el meu projecte cultural. Devia ser cap al 2019 i, aleshores, ningú no s’imaginava que aquesta zona pogués gentrificar-se. I ho està fent. Si la cultura no és crítica i no ho denuncia… malament anem”.

Les afirmacions de Gispert estan corroborades pels experts del mercat immobiliari que analitzen la realitat de Palma. Alguns dels carrers més pobres d’una de les ciutats més cares d’Espanya són un caramel per als inversors. Sobretot, per als estrangers. Barceló assenteix, com si posàs una doble marca blava de confirmació a la idea que acaba d’exposar el seu company de tertúlia. Aquest tècnic de so es va criar a la Soledat. Viu a la mateixa casa on es va criar la seva mare, una planta baixa construïda el 1903 a la qual els seus avis van afegir un primer pis poc després d’anar-hi a viure.

–Mai no havia vist guiris al barri… tret que s’hi haguessin perdut –diu Barceló–, però, en els darrers anys, després de la pandèmia, cada vegada és més fàcil trobar-n’hi. Ja no els fa respecte entrar en uns carrers que sempre havien tengut molt mala fama per la delinqüència i el tràfic de drogues, tot i que era una de les zones de Palma on es podia fer més vida de poble.

–Ja hi viuen? O lloguen pisos per passar-hi les vacances?

–Jo crec que encara n’hi ha pocs… perquè els turistes s’allotgen als edificis del polígon de Nou Llevant… i allà no hi veuràs cap persiana mallorquina –riu–. Per aquí, quan et trobes un estranger passejant pel meu carrer, si veu un veí assegut davant ca seva, no és estrany que s’aturi a demanar-li si la té en venda.

Mai no havia vist guiris al barri… tret que s’hi haguessin perdut”, però, en els darrers anys, després de la pandèmia, cada vegada és més fàcil trobar-n’hi. “Quan et trobes un estranger passejant pel meu carrer, si veu un veí assegut davant ca seva, no és estrany que s’aturi a demanar-li si la té en venda

Jaume Barceló — Veí de la Soledat

El comprador més conegut de La Soledat

És probable que el comprador més conegut de la Soledat sigui Johann Nowak. Aquest empresari alemany va adquirir fa dos anys cinc propietats situades en un radi de cent metres. L’eix de les seves inversions és el carrer Siquier, una de les vies que travessen el barri de sud a nord. Segons la documentació consultada per elDiario.es, les operacions immobiliàries que va fer Nowak es varen dur a terme entre començament de juny i final de setembre de 2024.

En menys d’un trimestre, una societat limitada en què figura com a soci i administrador únic va acumular un patrimoni gens menyspreable. Una casa gran amb corral de 272 metres quadrats –dividida en un taller mecànic de 138 metres quadrats, una primera planta de 69 i una segona de 70–; un forn de pa de 72 metres quadrats; una segona planta de 95 metres quadrats, i un altre habitatge de 59 metres quadrats situat en un primer pis. Les motivacions de Nowak per embarcar-se en aquest Monopoly són fàcils d’esbrinar. Només cal llegir el nom de la seva empresa: ArtDistrict Soledad.

Al final del 2024, la societat tenia gairebé 1,2 milions d’euros en actius i més d’1,1 milions de patrimoni net, després d’haver destinat més de 600.000 euros a adquisicions d’immobilitzat. Però també acumulava pèrdues properes als 180.000 euros, tenia gairebé 96.000 euros de deutes a curt termini i disposava de poc més de 7.400 euros en efectiu i dipòsits bancaris. Dos anys després, tres dels seus immobles varen quedar afectats per un embargament de la Seguretat Social per un deute de 8.451 euros.

Al final del 2024, la societat de Johann Nowak, el comprador més conegut del barri, tenia gairebé 1,2 milions d’euros en actius i més d’1,1 milions de patrimoni net, a més d’unes pèrdues de 180.000 euros

Les compres varen disparar el balanç de l’empresa. El 2024, el valor dels seus actius materials va passar de 515.060 a 1.124.253 euros. La societat va declarar 609.193 euros en adquisicions durant aquell exercici, una xifra que coincideix en el temps amb les cinc operacions immobiliàries registrades entre juny i setembre. Al tancament de l’any, el conjunt dels seus actius ascendia a gairebé 1,2 milions d’euros, més del doble que el 2023.

Però la dimensió del patrimoni contrastava amb la poca activitat de la companyia. ArtDistrict Soledad només va facturar 8.150 euros el 2024, davant els zero euros de l’any anterior. Va sumar-hi 15.410 euros més d’ingressos, però les despeses de personal i de funcionament varen superar els 200.000 euros. El resultat d’explotació va ser negatiu, de 185.132 euros, i l’exercici es va tancar amb unes pèrdues de 142.804 euros. Si s’hi sumen les del 2023, l’empresa acumulava gairebé 180.000 euros de números vermells durant els dos primers anys. L’estructura laboral també era reduïda: la plantilla mitjana va ser d’1,12 treballadors el 2024, davant un treballador l’any anterior. Segons els comptes, durant aquell exercici varen treballar a l’empresa dues dones amb contracte fix.

Un centre artístic a la Soledat

Nowak està convençut que la Soledat pot convertir-se en el centre artístic de Palma. El seu epicentre. L’alemany somia a traslladar cap als suburbis un focus que fa més d’una dècada que il·lumina alguns barris històrics –Ca n’Amunt i Ca n’Avall–, on és més fàcil topar-se amb una galeria que amb els comerços que hi varen existir durant segles, fins que el turisme va invertir la proporció entre residents i visitants. Quan va arribar al barri, el galerista va concedir diverses entrevistes a mitjans locals com ara Última Hora.

Nowak està convençut que la Soledat, un dels barris més humils de Palma i associat al món de la droga, pot convertir-se en el centre artístic de la capital balear

Es va mostrar confiat que podria atreure talent de ciutats com Nova York, on un artista independent ho té difícil per pagar l’habitatge i el taller amb els ingressos de la seva obra, a causa dels elevats preus dels lloguers. En aquelles trobades amb la premsa, Nowak solia rebre els periodistes sempre al mateix lloc: un antic taller mecànic reconvertit en un espai diàfan. Un lloc ideal per organitzar-hi exposicions, projeccions, desfilades de moda o concerts, alguns dels esdeveniments documentats a les xarxes socials d’Art District Palma. La marca comercial del projecte fa servir el topònim de la ciutat, no el del barri. Curiosament, aquella nau de 350 metres quadrats és l’única de les propietats vinculades a Nowak que no figura a nom de la seva societat limitada. La persona que l’explotava anteriorment encara consta com a titular d’uns garatges rebatejats com a Studio 31, malgrat que a la façana es manté un rètol on es llegeix “Talleres Soledad. Mecànica, xapa i pintura”.

Un antic taller mecànic reconvertit en un espai diàfan és el lloc triat per organitzar-hi exposicions, projeccions, desfilades de moda o concerts

“L’art viu en aquestes habitacions i no necessita un cub blanc. De moment, una arquitectura exagerada no afavoriria la integració del projecte al veïnat. A llarg termini, hi ha diversos plans d’arquitectes mallorquins reconeguts”, explica Nowak. Per escrit, elDiario.es va intentar entrevistar-lo diverses vegades durant el darrer mes i mig. Com que es trobava a Alemanya i al·legava que havia d’atendre problemes personals greus, el galerista va respondre –només parcialment– les preguntes plantejades durant l’elaboració d’aquest reportatge. “M’hauria agradat ensenyar-vos l’espai personalment. Potser ho podrem fer en una altra ocasió”, va escriure Nowak.

La darrera publicació de l’Instagram d’ArtDistrict Palma data del 28 d’abril, però, segons els missatges que l’empresari va enviar per WhatsApp, la iniciativa està més forta i més vinculada a la Soledat que mai. L’alemany anuncia una mostra “d’artistes coreans” que ha rebut finançament públic del país asiàtic i que està prevista per a mitjan novembre, així com una altra exposició col·lectiva coordinada per “la comissària mallorquina María Muñoz”. Confia que, “a llarg termini”, podrà “llogar” Studio 31 per a “esdeveniments subvencionats”. Afirma que el seu projecte se sosté econòmicament gràcies a un préstec a llarg termini concedit per un hòlding que posseeix a Alemanya. Defensa que organitzar festes com el Paella Fest ajuda el barri a retrobar-se amb «la seva antiga tradició» dels sopars a la fresca.

Tant a Berlín com a Mallorca

La història ve de lluny, perquè no deixa de repetir-se. Es pot llegir a les façanes de xapa de La Boca, a Buenos Aires, i als murs pintats de Wynwood, a Miami. Un barri deprimit –i conflictiu– reneix –i s’encareix– gràcies a l’impuls que li donen els artistes –gairebé sempre joves, moderns i alternatius– que s’hi traslladen. De vegades, tot s’accelera perquè la ciutat organitza uns Jocs Olímpics. Així va passar a les naus del Poblenou barceloní o, vint anys més tard, als canals de Hackney Wick, a Londres.

Un dels models originals d’aquest procés –almenys a Europa– és Berlín. El final de la Guerra Freda va transformar completament barris sencers. La capital alemanya es convertia en la meca del turisme underground mentre Nowak feia les primeres passes en el negoci de l’art. Així ho va explicar l’empresari en l’entrevista que li varen fer a Mallorca Majorca, un pòdcast en anglès conduït per Vicki McLeod i Oliver Neilson, dos periodistes d’accent britànic que viuen a l’illa.

L'estampa és la següent: un barri deprimit –i conflictiu– ressuscita –i s'encareix– gràcies a l'impuls que li donen els artistes –gairebé sempre, joves, moderns, alternatius– que s'hi muden

En aquella època –els anys noranta i els primers anys del segle XXI–, Kreuzberg –el cas més conegut– va passar de ser la frontera entre el socialisme i el capitalisme –es trobava just a l’oest del Mur– a convertir-se en un gresol ètnic. Als refugiats de les guerres iugoslaves s’hi varen afegir turcs –i kurds–, libanesos, palestins i sirians. Finalment, es va convertir en un emblema de la gentrificació, un terme que va començar a aparèixer a les pàgines dels diaris. Actualment, alguns portals immobiliaris situen el preu mitjà del metre quadrat a Kreuzberg en gairebé 6.000 euros. Unes xifres que encara queden lluny de les que es demanen a la Soledat, tot i que ja no tant.

“Si a les Balears l’habitatge ha pujat un 80% en els darrers deu anys, al districte de Llevant cal multiplicar aquest augment per dos. Era una zona deteriorada, especialment la Soledat, el barri on els preus eren més baixos perquè no tenia atractiu. Ara s’assemblen als que es demanen a Palma Nord: 4.200 euros el metre quadrat”, explica per telèfon José Miguel Artieda Ferragut. El president autonòmic del Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària considera que la Soledat continuarà sent, a curt termini, un lloc interessant per invertir. Encara està per sota del preu mitjà de mercat que es paga a Palma per un habitatge o un local de segona mà, al voltant dels 5.500 euros el metre quadrat. A més, hi ha projectes públics que estan impulsant la revalorització del sòl. Els 100 milions d’euros que l’Ajuntament de Palma està invertint per transformar l’edifici de Gesa en una gran infraestructura cultural –amb un institut d’arts plàstiques, una biblioteca, un centre d’innovació i un macroaparcament subterrani– constitueixen un “atractiu innegable” per a Artieda.

Era una zona deteriorada, especialment la Soledat, el barri on els preus eren més baixos perquè no tenia atractiu. Ara s’assemblen als que es demanen a Palma Nord: 4.200 euros el metre quadrat

José Miguel Artieda Ferragut — President autonòmic del Col·legi Oficial d'Agents de la Propietat Immobiliària

–L’est de Palma s’està convertint en el gran bulevard d’entrada a la ciutat. Allò que fa cinc anys et costava vendre per 120.000 euros, ara es ven per més de 250.000… i les operacions es tanquen –analitza l’agent de la propietat immobiliària–. L’arrel d’aquesta diferència és que el desenvolupament de les promocions de Nou Llevant s’ha estès als barris més propers. La Soledat és just al costat i, si la situes al mapa, també veus que és a prop de la mar.

–Es pot dibuixar un retrat robot del comprador més habitual al districte de Llevant?

–Cada vegada són més estrangers. No tenen un poder adquisitiu gaire elevat, però són de classe mitjana, podríem dir.

–No els preocupa la conflictivitat d’aquests barris? A la Soledat, sense anar més enfora, varen tornar a desmantellar el clan del Pablo, un conegut traficant.

–Aquesta percepció la tenim més els mallorquins que no pas els estrangers. Qui compra veu que hi ha una oportunitat de canvi, que obren franquícies de supermercats i negocis nous. Això es nota a la carretera de Manacor o a Son Gotleu, que n’és un altre exemple clar: allà pràcticament s’ha esgotat l’oferta d’immobles ocupats il·legalment o per reformar que fa uns anys es venien per 30.000 o 40.000 euros. Ara te’n pots trobar de buits per 130.000, 140.000 o 150.000 euros. O es lloguen per habitacions. Qui hi compra sol tenir un perfil inversor.

–Com definiríem aquest “perfil inversor”?

–Algú que no compra per viure-hi.

Un poble dins la ciutat

Birra mai no s’ha sentit estranya quan el seu amo la treu a passejar. Sap que no tardaran a trobar el descampat on pot sentir-se lliure. La mascota de Jaume Barceló és un ca de bestiar, el ca preferit dels pastors mallorquins. Una petita bèstia de gairebé quaranta quilos que no desentona en un paisatge de carrers estrets i persianes pintades de verd. La Soledat podria haver quedat atrapada dins el nucli urbà de Palma, però mai no ha deixat de semblar un poble. Amb la seva parròquia, el seu casino, les seves festes populars, el seu club de futbol, els seus petits comerços i el seu moviment obrer: teixit social. Un poble que primer va ser agrícola, fins que hi varen arribar les fàbriques, i que, des de fa dècades, és un dormitori per a molts treballadors de les zones turístiques, com s’Arenal, a un tir de pedra amb autobús. I, tanmateix, ara la Soledat és un poble que es despobla. Almenys pel que fa als veïns amb qui Barceló recorda haver-se criat.

–Soc l’estrany perquè he decidit –i he pogut– quedar-m’hi, però el més habitual durant els darrers anys és fer el mateix que els meus pares. Estic a ca seva perquè ells se n’han anat a Vilafranca de Bonany, d’on és mon pare; estan més a gust fora de la ciutat. Aquest barri ha acollit tots els migrants que arribaven a Palma: mallorquins de vuit llinatges, gent de la Península –paios i gitanos– i, ara, llatinoamericans o asiàtics… Aquesta barreja és la nostra identitat, però crec que serà molt difícil mantenir-la. En la seva generació era molt habitual que es formassin famílies en què un dels dos membres de la parella fos de la Soledat i l’altre, de la Part Forana. En els darrers anys, moltes d’aquestes parelles s’han jubilat i, si no tenen familiars interessats a venir a viure aquí, venen la casa. Els preus són temptadors. He preferit llogar la planta de dalt de ca meva a uns amics que acabaven de ser pares –i no trobaven habitatge– per un preu raonable, abans que a algú altre. M’interessa estar envoltat de gent que faci barri.

Carles Gispert y Jaume Barceló se toman una cerveza en la terraza del Chaparro. Este bar es un pedazo de Andalucía en la periferia de Palma: por las tapas, por los precios (el quinto cuesta un euro y poco) y por el escudo del Betis que adorna una pared. Frente a las barras verdiblancas se entremezclan las tertulias. Un taxista habla por los EarPods sobre los perros que cría. Unos hombres maduros se lanzan órdagos durante la partida que se juega en la mesa más discreta del local. Unas jubiladas vacían tazas de café recién hecho mientras llenan el cenicero de la mesa que comparten. Y, mientras tanto, los dos colegas de apellidos mallorquines analizan cuánto está cambiando el barrio en el que viven.

La Soledat es una joya en bruto. Las construcciones son humildes pero, si están bien conservadas, tienen mucho encanto. Además, como eran casas bajas con huerta, muchas tienen un patio. Luego está su patrimonio industrial, las fábricas y talleres, edificios que llevan muchísimo tiempo cerrados. Son espacios grandes, con muchas posibilidades. Creo que aquí va a pasar lo mismo que en Santa Catalina o en Pere Garau. Ya nos estamos poniendo de moda.

Dice Gispert. El comentario suena más crudo que lastimoso. Este activista y promotor cultural lleva cinco años viviendo en la barriada y alguno más visitándola por trabajo. Suficiente tiempo para ver la evolución de los precios. Del alquiler y la compra, “que suben como la espuma”: “Eso ya lo he vivido porque he pasado por muchos barrios de Palma. Antes de venir aquí estuve en la Plaça des Pes de sa Palla. Ahora suena a ciencia ficción que se pudiera alquilar allí, en pleno casco histórico. Pero era así. Igual que cuando empecé a venir por La Soledat, para organizar talleres y actividades con Aatomic Lab, mi proyecto cultural. Sería hacia 2019 y, entonces, nadie se imaginaba que esta zona pudiera gentrificarse. Y lo está haciendo. Si la cultura no es crítica y lo denuncia… mal vamos”.

Lo que afirma Gispert lo corroboran los expertos del mercado inmobiliario que analizan la realidad de Palma. Algunas de las calles más pobres de una de las ciudades españolas más caras son un caramelo para los inversores. Sobre todo, para los extranjeros. Barceló asiente, como si le pusiera un doble check azul a la idea que acaba de exponer su compañero de tertulia. Este técnico de sonido se crio en La Soledat. Vive en la misma casa donde creció su madre, una planta baja construida en 1903 a la que sus abuelos añadieron un primer piso al poco de entrar a vivir.

–Nunca había visto guiris en la barriada… a no ser que se hubiera perdido –dice Barceló–, pero en los últimos años, después de la pandemia, cada vez es más fácil encontrárselos. Ya no les da respeto entrar en unas calles que siempre habían tenido muy mala fama por la delincuencia y el tráfico de drogas, aunque fuera una de las zonas de Palma donde más vida de pueblo podía hacerse.

Nunca había visto guiris en la barriada… a no ser que se hubiera perdido, pero en los últimos años, después de la pandemia, cada vez es más fácil encontrárselos.. cuando te encuentras a un extranjero paseando por mi calle, si ve a un vecino sentado delante de su casa no es extraño que se pare a preguntar si la tiene en venta

Jaume Barceló — Vecino de La Soledat

–¿Y ya están viviendo allí? ¿O alquilando pisos para pasar sus vacaciones?

–Yo creo que todavía son pocos… porque los turistas se quedan en los edificios del polígono de Nou Llevant… y allí no verás una persiana mallorquina [ríe]. Por aquí, cuando te encuentras a un extranjero paseando por mi calle, si ve a un vecino sentado delante de su casa no es extraño que se pare a preguntar si la tiene en venta.

El comprador más conocido de La Soledat

Es probable que el comprador más conocido de La Soledat sea Johann Nowak. Este empresario alemán adquirió hace dos años cinco propiedades situadas en un radio de cien metros. El eje de sus inversiones es el Carrer Siquier, una de las vías que atraviesan de sur a norte la barriada. Las operaciones inmobiliarias que realizó Nowak ocurrieron entre principios de junio y finales de septiembre de 2024, según la documentación consultada por elDiario.es.

En menos de un trimestre, una sociedad limitada en la que figura como socio y administrador único amasó un patrimonio nada despreciable. Una casona con corral de 272 metros cuadrados –dividida en un taller mecánico de 138 metros cuadrados; una primera planta de 69 y otra segunda de 70–; una panadería de 72; una segunda planta de 95; y otra vivienda de 59 metros cuadrados situada en un primer piso. Las motivaciones de Nowak para embarcarse en este Monopoly son fáciles de rastrear. Basta con leer el nombre de su empresa: ArtDistrict Soledad.

Al terminar 2024, la sociedad tenía casi 1,2 millones de euros en activos y más de 1,1 millones de patrimonio neto, después de haber destinado más de 600.000 euros a adquisiciones de inmovilizado. Pero también acumulaba pérdidas cercanas a 180.000 euros, tenía casi 96.000 euros de deudas a corto plazo y disponía de poco más de 7.400 euros en efectivo y bancos. Dos años después, tres de sus inmuebles quedaron afectados por un embargo de la Seguridad Social por una deuda de 8.451 euros.

Al terminar 2024, la sociedad de Johann Nowak, el comprador más conocido del barrio, tenía casi 1,2 millones de euros en activos y más de 1,1 millones de patrimonio neto, así como unas pérdidas de 180.000 euros

Las compras dispararon el balance de la empresa. En 2024, el valor de sus activos materiales pasó de 515.060 a 1.124.253 euros. La sociedad declaró 609.193 euros en adquisiciones durante ese ejercicio, una cifra que coincide en el tiempo con las cinco operaciones inmobiliarias registradas entre junio y septiembre. Al cierre del año, el conjunto de sus activos ascendía a casi 1,2 millones de euros, más del doble que en 2023.

Pero el tamaño del patrimonio contrastaba con la escasa actividad de la compañía. ArtDistrict Soledad facturó apenas 8.150 euros en 2024, frente a los cero euros del año anterior. Sumó otros 15.410 euros de ingresos, pero sus gastos de personal y funcionamiento superaron los 200.000 euros. El resultado de explotación fue negativo en 185.132 euros y el ejercicio terminó con unas pérdidas de 142.804 euros. Si se suman las de 2023, la empresa acumulaba casi 180.000 euros en números rojos en sus dos primeros años. La estructura laboral también era reducida: la plantilla media fue de 1,12 trabajadores en 2024, frente a uno el año anterior. Según las cuentas, durante el ejercicio trabajaron en la empresa dos mujeres con contrato fijo.

Un hub artístico en La Soledat

Nowak está convencido de que La Soledat puede convertirse en el hub artístico de Palma. Su epicentro. El alemán sueña con desplazar a los suburbios un foco que lleva más de una década alumbrando unos barrios históricos –Ca n’Amunt i Ca n’Avall– donde es más fácil tropezar con una galería que con los comercios que existieron durante siglos hasta que el turismo invirtió la proporción de residentes y visitantes. Cuando desembarcó en la barriada, el galerista concedió varias entrevistas en medios locales como Última Hora.

Nowak está convencido de que La Soledat, uno de los barrios más humildes y asociados a la droga de Palma, puede convertirse en el hub artístico de la capital balear

Se mostró confiado en atraer talento de ciudades –como Nueva York– donde un artista independiente lo tiene difícil para pagar con su obra vivienda y estudio debido a los altos precios del alquiler. En esos encuentros con la prensa, Nowak solía recibir en el mismo lugar. Un antiguo taller mecánico reconvertido en un espacio diáfano. Ideal para organizar exposiciones, proyecciones, desfiles de moda o conciertos, alguno de los eventos documentados en las redes sociales de Art District Palma; la marca comercial del proyecto usa el topónimo de la ciudad, no el del barrio. Curiosamente, aquella nave de 350 metros cuadrados es la única de las propiedades vinculadas a Nowak que no aparece a nombre de su sociedad limitada. La persona que lo explotaba anteriormente figura aún como el titular de unos garajes rebautizados como Studio 31 pese a que en la fachada se mantiene un rótulo donde se lee Talleres Soledad. Mecánica, chapa y pintura.

Un antiguo taller mecánico reconvertido en un espacio diáfano es el lugar escogido para organizar exposiciones, proyecciones, desfiles de moda o conciertos

“El arte vive en estas habitaciones y no necesita un cubo blanco. Por el momento, una arquitectura exagerada no sería propicia para la integración del proyecto en el vecindario. A largo plazo, hay varios planes de reconocidos arquitectos mallorquines”, explica Nowak. Por escrito, elDiario.es intentó entrevistarlo varias veces durante el último mes y medio. Al encontrarse en Alemania y alegar que debía atender problemas graves de índole personal, el galerista respondió –parcialmente– las preguntas planteadas durante la elaboración de este reportaje. “Me hubiera gustado enseñaros el espacio en persona. Quizás podamos hacerlo en otra ocasión”, escribió Nowak.

El Instagram de ArtDistrict Palma publicó por última vez el pasado 28 de abril pero, según los mensajes que envió el empresario por WhatsApp, la iniciativa está más fuerte y más vinculada a La Soledat que nunca. El alemán anuncia una muestra “de artistas coreanos” que ha recibido financiación pública del país asiático para mediados de noviembre y otra expo colectiva coordinada “por la curadora mallorquina María Muñoz”. Confía “a largo plazo” en “alquilar” Studio 31 a “eventos subvencionados”. Afirma que su proyecto se sostiene económicamente gracias a un préstamo a largo plazo concedido por un holding que posee en Alemania. Defiende que organizar fiestas como el Paella Fest ayudan al barrio a encontrarse con “su antigua tradición” de sopars a la fresca.

Así en Berlín como en Mallorca

La historia es vieja porque no deja de repetirse. Puede leerse en las fachadas de chapa de La Boca bonaerense y en los muros pintados de Wynwood, Miami. Un barrio deprimido –y conflictivo– resucita –y se encarece– gracias al impulso que le dan los artistas –casi siempre, jóvenes, modernos y alternativos– que se mudan allí. A veces, todo se acelera porque la ciudad organiza unos Juegos Olímpicos. Así ocurrió en las naves del Poblenou barcelonés o –veinte años más tarde– en los canales del Hackney Wick londinense.

Uno de los moldes originales de este proceso –al menos en Europa– es Berlín. El final de la Guerra Fría cambió de arriba a abajo barrios enteros. La capital alemana se convertía en la meca del turismo underground mientras Nowak daba sus primeros pasos en el negocio del arte. Así lo explicó el empresario en la entrevista que le hicieron en Mallorca Majorca, un podcast en inglés que conducen Vicki McLeod y Oliver Neilson, dos periodistas de acento británico que viven en la isla.

La estampa es la siguiente: un barrio deprimido –y conflictivo– resucita –y se encarece– gracias al impulso que le dan los artistas –casi siempre, jóvenes, modernos, alternativos– que se mudan allí

En aquella época –los noventa y los primeros años del siglo XXI–, Kreuzberg –el caso más conocido– pasó de ser la frontera entre socialismo y capitalismo –quedaba justo al oeste del Muro– a crisol étnico –refugiados de las guerras yugoslavas se unieron a turcos (y kurdos), libaneses, palestinos y sirios– y, por último, emblema de la gentrificación, un término que comenzó a aparecer en las páginas de los periódicos. Actualmente, algunos portales inmobiliarios sitúan el precio medio del metro cuadrado de Kreuzberg en casi 6.000 euros. Números que todavía quedan lejos de los que se piden en La Soledat. Aunque ya no tanto.

“Si en Balears ha subido la vivienda un 80% en los últimos diez años, en el distrito de Llevant hay que multiplicar ese aumento por dos. Era una zona deteriorada, especialmente La Soledat, el barrio donde los precios eran más bajos porque no tenía atractivo. Ahora, se asemejan a los que se piden en Palma Nord: 4.200 euros el metro cuadrado”, explica por teléfono José Miguel Artieda Ferragut. El presidente autonómico del Colegio Oficial de Agentes de la Propiedad Inmobiliaria considera que La Soledat no dejará a corto plazo de ser un lugar interesante para invertir. Todavía está por debajo del precio medio de mercado que se paga en Palma por una vivienda o un local de segunda mano, alrededor de 5.500 euros el metro cuadrado. Hay, además, proyectos públicos que están impulsando la revalorización del suelo. Los 100 millones de euros que el Ajuntament de Palma está invirtiendo para transformar al edificio de Gesa en una gran infraestructura cultural –instituto de artes plásticas, biblioteca, centro de innovación, macroaparcamiento subterráneo– es un “atractivo innegable” para Artieda.

Era una zona deteriorada, especialmente La Soledat, el barrio donde los precios eran más bajos porque no tenía atractivo. Ahora, se asemejan a los que se piden en Palma Nord: 4.200 euros el metro cuadrado

José Miguel Artieda Ferragut — Presidente autonómico del Colegio Oficial de Agentes de la Propiedad Inmobiliaria

–El este de Palma se está convirtiendo en el gran bulevar de entrada a la ciudad. Lo que hace cinco años te costaba vender por 120.000 euros, ahora se vende por más de 250.000… y las operaciones se cierran –analiza el agente de la propiedad inmobiliaria–. La raíz de este diferencial es que el desarrollo de las promociones del Nou Llevant ha irradiado a los barrios que quedan más cerca. La Soledat está justo al lado y, si pintas el barrio encima del mapa, también ves que está cerca del mar.

–¿Se puede dibujar un retrato robot del comprador más habitual en el distrito de Llevant?

–Cada vez más, son extranjeros, no de un nivel adquisitivo muy alto, pero sí de clase media, podríamos decir.

–¿No les preocupa la conflictividad de esos barrios? En La Soledat, sin ir más lejos, volvieron a desmantelar al Clan del Pablo, un conocido traficante.

–Esa percepción la tenemos más los mallorquines que los extranjeros. Quien compra, ve que hay oportunidad de cambio, que abren franquicias de supermercados y nuevos negocios. Eso se nota en la carretera de Manacor o en Son Gotleu, otra muestra clara: allí se ha agotado prácticamente la oferta de inmuebles okupados o por reformar que se vendían hace unos años por 30 ó 40.000 euros. Ahora te los puedes encontrar, vacíos, por 130, 140, 150.000 euros. O se están alquilando por habitaciones. Quien compra allí suele ser un perfil inversor.

–¿Cómo definiríamos a ese “perfil inversor”?

–Alguien que no compra para vivir.

Un pueblo dentro de la ciudad

Birra nunca se ha sentido extraña cuando su dueño la saca a pasear. Sabe que no tardarán en encontrar el descampado donde sentirse libre. La mascota de Jaume Barceló es un ca de bestiar, el perro favorito de los pastores mallorquines. Una pequeña bestia de casi cuarenta kilos que no desentona en un paisaje de calles estrechas y persianas pintadas de verde. La Soledat pudo quedarse atrapada en el casco urbano de Palma, pero nunca dejó de parecer un pueblo. Con su parroquia, su casino, sus fiestas populares, su club de fútbol, sus pequeños comercios, su movimiento obrero: tejido social. Un pueblo que primero fue agrícola, hasta que llegaron las fábricas, y, desde hace décadas, es un dormitorio para muchos trabajadores de zonas turísticas como s’Arenal, a tiro de piedra en autobús. Y, sin embargo, La Soledat ahora es un pueblo que se despuebla. Al menos, de los vecinos con los que Barceló recuerda haberse criado:

–Soy el raro porque he decidido (y he podido) quedarme, pero lo normal durante los últimos años es hacer lo de mis padres. Estoy en su casa porque ellos se han ido a Vilafranca de Bonany, de donde es mi padre; están más a gusto fuera de la ciudad. Esta barriada ha acogido a todos los migrantes que llegaban a Palma: mallorquines de ocho apellidos, peninsulares (payos y gitanos), ahora latinoamericanos o asiáticos… Esa mezcla es nuestra identidad, pero creo que será muy difícil mantenerla. En su generación era muy común que se crearan familias donde uno de los dos era de La Soledat y el otro, de la Part Forana. En los últimos años, muchas de esas parejas se han jubilado y, si no tienen familiares interesados en venir aquí, venden. Los precios son tentadores. He preferido alquilar la planta alta de mi casa a unos amigos que acababan de ser padres –y no encontraban vivienda– a un precio razonable. Me interesa estar rodeado de gente que haga barrio.

“Si fessin una llar, un parc... Que la gent gran hi pugui venir, que hi posin pedals per fer exercici, bancs per prendre la fresca...”. Als seus 82 anys, Joana fa massa temps que espera el mateix que una bona part dels veïns de Son Sardina: un lloc públic on seure, reunir-se i fer vida de poble. En aquesta antiga barriada de Palma hi ha una plaça que fa anys que està dibuixada sobre el paper, però que mai no ha arribat a existir sobre el terreny. Allà, entre el nucli tradicional de cases i el creixement residencial dels darrers anys, l'Ajuntament va prometre un gran espai públic, un casal de barri i una biblioteca. Enguany, quan semblava que Cort estava finalment a punt de comprar-lo, el solar ja havia canviat de mans.

Can Pasquet, un solar de gairebé 2.000 metres quadrats situat al cor de Son Sardina, és per als veïns molt més que un terreny buit. És l'espai que fa anys que reclamen per trobar-se, organitzar activitats i disposar d'uns equipaments públics que ara estan dispersos o funcionen en locals que ni tan sols són municipals.

El 13 d'agost de 2025, el batle de Palma, Jaime Martínez (PP), va acudir a Son Sardina i va anunciar que Cort havia iniciat el procés per adquirir Can Pasquet. La intenció era construir-hi una plaça, un casal de barri i estudiar la possibilitat d'incorporar-hi un aparcament. L'anunci va generar una expectativa evident entre els veïns. La promesa, a més, no era nova: Can Pasquet feia anys que apareixia en els plans i les reivindicacions del barri, però la compra mai no havia arribat a formalitzar-se.

La inversió privada s'avança

Tanmateix, quan el passat 19 de febrer Cort va aprovar una modificació de despeses que reservava 237.976 euros per adquirir el solar, la finca va passar, tot just vuit dies després, a mans d'una promotora immobiliària constituïda tres anys abans, Polnavalón S.L., tal com figura en la documentació registral consultada per aquest diari. elDiario.es s'ha posat en contacte amb el seu administrador per conèixer els detalls de l'operació i el destí que preveu donar al solar, però aquest ha declinat fer declaracions.

Davant la reixa de Can Pasquet, Joana explica el problema des d'un punt de vista molt més senzill que qualsevol expedient urbanístic: l'actual casal de barri està situat en una primera planta i cal pujar-hi per les escales. “Com podem pujar si molts ja passam dels 80 anys?”, es demana. A l'altre costat de la tanca hi ha el solar que els veïns fa anys que reclamen com a futura plaça pública i on el batle va prometre, fa un any, construir un nou casal de barri i una biblioteca. A Son Sardina, lamenta Joana, “no hi ha res”. Hi ha un petit parc infantil a l'entrada del poble, però resulta insuficient. I el casal tampoc no dona resposta a les necessitats de la gent gran.

La seva preocupació no és només disposar d'un espai nou. Malgrat les incomoditats de l'actual casal, tem perdre'l com va succeir amb el local de majors del barri de Son Cladera, desallotjat a principis de juliol mentre desenes de persones participaven en un taller de memòria. El futur del centre comunitari i de la biblioteca està condicionat pel fet que tots dos equipaments funcionen actualment en un immoble adquirit el 2019 per una societat vinculada a un gran fons d'inversió internacional amb seu als Estats Units. L'Ajuntament reconeix que tots dos serveis s'ofereixen en locals arrendats i planteja traslladar-los a Can Pasquet si aconsegueix fer-se amb el solar. L'Associació de Veïnats també ha advertit del mal estat del casal actual, amb goteres, humitats i un terra de formigó.

Aquest diumenge, mentre queia la tarda sobre Son Sardina, Joana i altres veïns es concentraven davant el solar, convocats per l'Assemblea Popular de Son Sardina i sa Garriga, per exigir que l'Ajuntament lluiti per la parcel·la i la posi a disposició del barri.

Un barri de 3.000 veïns sense espais públics

La importància de Can Pasquet s'entén millor en recórrer Son Sardina. El nucli conserva encara un marcat caràcter de poble malgrat formar part del municipi de Palma. El seu origen es remunta a l'època islàmica, vinculat a les antigues xarxes d'aigua i als molins de la zona, i entre els segles XVII i XIX es va consolidar com un petit nucli d'agricultors, jornalers i artesans. L'agricultura va ser durant segles la principal activitat fins que el creixement residencial va anar transformant progressivament el territori.

Aquest caràcter de poble continua sent una de les seves principals senyes d'identitat. Son Sardina està físicament separat del centre de Palma -gairebé cinc quilòmetres separen tots dos nuclis- i conserva una trama urbana de cases baixes, camins estrets i antigues possessions, envoltada per noves zones residencials i grans àrees de serveis com Son Castelló, Son Reus o la Universitat. Amb més de 3.000 habitants, manté també una intensa activitat associativa i festiva. Però aquesta vida comunitària topa amb una mancança: més enllà del col·legi i el centre de salut, el nucli no disposa d'una xarxa suficient d'espais públics municipals on desenvolupar-la.

Un deute pendent des dels anys vuitanta

Ho il·lustra a elDiario.es Antoni Marimón, veí del nucli i catedràtic d'Història Contemporània. Marimón resumeix el problema en una “falta crònica d'equipaments públics” malgrat la forta identitat comunitària de Son Sardina. L'absència d'espais de titularitat municipal dificulta que les associacions disposin de llocs on reunir-se, que la gent gran compti amb instal·lacions accessibles i que infants i joves tenguin zones de trobada.

L'historiador situa l'origen del problema urbanístic de Can Pasquet a començament dels anys vuitanta. Segons explica, el planejament d'aquella època ja preveia que els terrenys acabassin destinats a equipaments públics. El sistema previst era complex: la propietat havia de cedir el terreny a l'Ajuntament a canvi que s'hi permetés determinada edificació. Però el mecanisme mai no va arribar a executar-se. “Esperes i esperes i no s'arriba a complir”, resumeix Marimón.

El resultat ha estat una llarga successió de propietaris i oportunitats frustrades. Marimón assegura que el solar ha passat per “cinc o sis mans” des d'aleshores i que fins i tot altres governs municipals van intentar abordar-ne l'adquisició. El problema, explica, és que el sistema urbanístic previst inicialment no va arribar a funcionar. Ara, per primera vegada en anys, l'Ajuntament havia donat la impressió que l'operació estava encarrilada. El PP, de fet, va arribar a incloure en el seu darrer programa electoral la construcció de la plaça de Can Pasquet: “Invertirem a Son Sardina i farem realitat les peticions dels veïns”, exposava la formació.

En Genís, membre de l'Assemblea Popular de Son Sardina i sa Garriga, introdueix una altra dimensió en la reivindicació: la dels joves que ja no poden quedar-se a viure al poble. Ell mateix n'ha hagut de marxar. En conversa amb aquest diari, explica que del grup d'una trentena de joves que participa habitualment en les festes de Son Sardina, amb prou feines en queden uns pocs que hi visquin. Molts han acabat traslladant-se a Palma o a altres municipis perquè consideren pràcticament impossible accedir a un habitatge al nucli si no disposen de terres, d'una casa familiar o d'una herència. “Si no tens preparat un milió per gastar, no et pots quedar”, afirma. Genís vincula aquesta expulsió progressiva de la població jove amb l'encariment de l'habitatge, l'especulació immobiliària i la turistificació de l'illa.

Per a ell, la reivindicació de Can Pasquet forma part d'alguna cosa més àmplia: quin tipus de poble vol continuar sent Son Sardina i si podrà conservar una vida comunitària pròpia mentre augmenta la pressió immobiliària.

L'agost de 2025, l'Assemblea Popular de Son Sardina i sa Garriga ja alertava de la situació del terreny i del risc que acabàs en mans privades. L'entitat recordava que el Ple de Palma havia aprovat el maig de 2024, amb el suport del PP, instar l'equip de govern a adquirir els terrenys per construir-hi una plaça pública, després que les associacions del barri reclamassin també un casal. Malgrat el compromís municipal i les més de 1.000 signatures recollides en només quatre mesos, denunciava que l'Ajuntament no havia informat de cap avanç i mantenia un “silenci” que deixava en l'aire el futur del solar.

La preocupació va créixer quan a la parcel·la va aparèixer un cartell de Solvia anunciant-ne la venda. L'Assemblea advertia, a més, que el solar, tot i estar reservat en el Pla General per a espais lliures i equipaments, podia quedar exposat a promocions privades arran de la nova legislació urbanística aprovada aleshores pel Parlament. Reclamava així que Cort materialitzàs el compromís anunciat i impedís que Can Pasquet acabàs venut al millor postor, frustrant l'oportunitat de dotar Son Sardina d'una plaça i un casal públics.

Els anuncis de venda localitzats per aquest diari permeten posar xifres al valor que tenia aleshores el terreny al mercat. La parcel·la, anunciada amb una superfície de 1.751 metres quadrats, va arribar a oferir-se per 180.700 euros, a raó de 103 euros per metre quadrat. Un altre portal immobiliari situava el preu de venda en 210.000 euros. Són, en tot cas, preus d'oferta i no permeten determinar l'import pel qual es va tancar finalment la compravenda.

L'interès del solar no resideix únicament en la seva ubicació, sinó també en la seva situació urbanística. Com recorda Marimón, Can Pasquet arrossega des dels anys vuitanta una ordenació que mai no va arribar a executar-se i que ha anat canviant amb les successives revisions del planejament. L'aprovació del Pla General de 2023 i la posterior caiguda del Pla d'Ordenació Detallada han deixat l'àmbit en una situació d'incertesa sobre el seu futur urbanístic. Aquest escenari incorpora, a més, una variable econòmica rellevant: una eventual modificació del planejament que milloràs les condicions urbanístiques de la parcel·la i n'augmentàs l'aprofitament podria incrementar-ne de manera significativa el valor. No hi ha constància, però, que el nou propietari hagi iniciat cap tràmit en aquest sentit ni que aquesta possibilitat estigués darrere de l'adquisició.

L'Ajuntament assegura que lluitarà pel solar

Enmig d'aquesta incertesa, l'Ajuntament assegura que no ha renunciat al projecte. elDiario.es s'ha posat en contacte amb el Consistori, que remet a un comunicat recent en el qual, subratlla, des que l'alcalde va anunciar el seu compromís d'adquirir la parcel·la, l'Administració va iniciar les gestions pertinents amb l'entitat bancària llavors propietària de la mateixa.

El consistori explica que, des de llavors, treballa per trobar una solució i que actualment negocia amb el propietari per assolir un acord de compravenda. Si no fos possible, l'Ajuntament afirma que iniciarà el corresponent procediment d'expropiació. La intenció municipal és mantenir el projecte previst: un nou casal de barri i una biblioteca, una plaça pública i, com a possibilitat addicional, un aparcament que contribueixi a alleujar el dèficit d'estacionament de la zona. Cort assenyala, a més, que el disseny dels futurs equipaments es farà amb la participació de les associacions veïnals i les entitats del barri.

L'Ajuntament està negociant amb el propietari per arribar a un acord de compravenda. Si no fos possible, iniciarà l'expropiació

L'oposició també ha carregat contra la gestió de l'Ajuntament. El secretari general de l'Agrupació Socialista de Palma, Iago Negueruela, ha reclamat explicacions i responsabilitats polítiques a l'equip de govern per la venda de Can Pasquet a una immobiliària i ha qüestionat que Cort no aconseguís tancar la compra del solar que havia anunciat. Per la seva banda, Més per Palma ha resumit la seva crítica en una frase: “Martínez ho va prometre. El PP ho ha deixat perdre”. El regidor Miquel Àngel Contreras sosté que el batle va generar “una expectativa davant tot Son Sardina” en anunciar una plaça, un casal de barri i un aparcament i considera que ara ha d'explicar per què el consistori no va arribar a adquirir el terreny.

El manifest llegit durant la concentració reclama que l'Ajuntament adquireixi immediatament el solar i posi en marxa el projecte de plaça i casal de barri. L'Assemblea Popular reivindica, a més, que aquests espais siguin de titularitat pública i que el seu disseny tengui en compte els projectes elaborats pels mateixos veïns. El missatge de fons és que Can Pasquet no és vist com un equipament més, sinó com una peça necessària per mantenir la vida comunitària de Son Sardina. Les entitats recorden que la manca d'espais municipals dificulta fins i tot l'organització de les festes i d'altres activitats associatives.

Després de dècades d'espera i d'una promesa municipal que va acabar coincidint amb la venda del solar a un particular, la pregunta que queda entre els veïns és ara quan arribarà, finalment, la solució. Per a l'Assemblea Popular, la resposta no admet més demores: “No és una necessitat ni una promesa: és un dret”.

“Si hicieran un hogar, un parque... Que la gente mayor pueda venir, que pongan pedales para hacer ejercicio, bancos para tomar el fresco...”. A sus 82 años, Joana lleva demasiado tiempo esperando lo mismo que gran parte de los vecinos de Son Sardina: un lugar público donde sentarse, reunirse y hacer vida de pueblo. En esta antigua barriada de Palma hay una plaza que lleva años dibujada sobre el papel, pero que nunca ha llegado a existir sobre el terreno. Allí, entre el núcleo tradicional de casas y el crecimiento residencial de los últimos años, el Ayuntamiento prometió un gran espacio público, un casal de barrio y una biblioteca. Este año, cuando parecía que Cort -como se conoce popularmente al Consistorio- estaba finalmente a punto de comprarlo, el solar ya había cambiado de manos.

Can Pasquet, un solar de casi 2.000 metros cuadrados ubicado en el corazón de Son Sardina, es para los vecinos mucho más que un terreno vacío. Es el espacio que llevan años reclamando para encontrarse, organizar actividades y tener unos equipamientos públicos que ahora están dispersos o funcionan en locales que ni siquiera son municipales.

El 13 de agosto de 2025, el alcalde de Palma, Jaime Martínez (PP), acudió a Son Sardina y anunció que Cort había iniciado el proceso para adquirir Can Pasquet. La intención era construir una plaza, un casal y estudiar la posibilidad de incorporar un aparcamiento. El anuncio generó una expectativa evidente entre los vecinos. La promesa, además, no era nueva: Can Pasquet llevaba años apareciendo en los planes y reivindicaciones del barrio, pero la compra nunca había llegado a formalizarse.

La inversión privada se adelanta

Sin embargo, cuando el pasado 19 de febrero Cort aprobó una modificación de gastos que reservaba 237.976 euros para adquirir el solar, la finca pasó, apenas ocho días después, a manos de una promotora inmobiliaria constituida tres años antes, Polnavalón S.L., tal como figura en la documentación registral consultada por este periódico. elDiario.es se ha puesto en contacto con su administrador para conocer los detalles de la operación y el destino que prevé dar al solar, pero éste ha declinado hacer declaraciones.

Frente a la verja de Can Pasquet, Joana habla del problema desde un punto de vista mucho más sencillo que cualquier expediente urbanístico: el actual casal de barri está en una primera planta y hay que subir por escaleras. “¿Cómo podemos subir si muchos ya pasamos de 80 años?”, se pregunta. Al otro lado de la valla está el solar que los vecinos llevan años reclamando como futura plaza pública. En Son Sardina, lamenta Joana, “no hay nada”. Tan solo un pequeño parque para los niños en la entrada del pueblo, pero resulta insuficiente. Y el casal actual tampoco resuelve las necesidades de los mayores.

Su preocupación no es únicamente disponer de un espacio nuevo. Pese a las incomodidades del actual casal, teme perderlo como sucedió con el local de mayores del barrio de Son Cladera, desalojado a principios de julio mientras decenas de personas participaban en un taller de memoria. El futuro del centro comunitario y de la biblioteca está condicionado por el hecho de que funcionan en un inmueble adquirido en 2019 por una sociedad vinculada a un gran fondo internacional estadounidense. El Ayuntamiento reconoce que ambos equipamientos están actualmente en locales arrendados y plantea trasladarlos a Can Pasquet si consigue hacerse con el solar. La Associació de Veïnats ya ha advertido además del mal estado del casal actual, con goteras, humedades y suelo de hormigón.

Este domingo, mientras la tarde caía sobre Son Sardina, Joana y otros vecinos se concentraban frente al terreno convocados por la Assemblea Popular de Son Sardina i sa Garriga para exigir que el Consistorio luche por la parcela y la ponga a disposición del barrio.

Un barrio de 3.000 vecinos sin espacios públicos

La importancia de Can Pasquet se entiende mejor al recorrer Son Sardina. El núcleo conserva todavía un marcado carácter de pueblo pese a formar parte del municipio de Palma. Su origen se remonta a la época islámica, relacionado con las antiguas redes de agua y molinos de la zona, y durante los siglos XVII y XIX se consolidó como un pequeño núcleo de agricultores, jornaleros y artesanos. La agricultura fue durante siglos la actividad dominante hasta que el crecimiento residencial fue transformando progresivamente el territorio.

Ese carácter de pueblo sigue siendo una de sus principales señas de identidad. Son Sardina está separado físicamente del centro de Palma -casi cinco kilómetros lo separan ambas zonas- y mantiene una estructura urbana de casas bajas, caminos estrechos y antiguas posesiones, rodeada por zonas residenciales y grandes áreas de servicios como Son Castelló, Son Reus o la Universitat. Son Sardina cuenta con más de 3.000 habitantes y mantiene una intensa actividad asociativa y festiva. Pero esa vida comunitaria se desarrolla, más allá del colegio y el centro de salud, sin una red suficiente de espacios públicos municipales.

Una deuda pendiente desde los años ochenta

Lo ilustra, en declaraciones a elDiario.es, Antoni Marimón, vecino del núcleo y catedrático de Historia Contemporánea. Marimón resume el problema en una “falta crónica de equipamientos públicos” a pesar de la fuerte identidad comunitaria del barrio. La ausencia de espacios que sean realmente de titularidad municipal impide que las asociaciones dispongan de lugares donde reunirse, los mayores, de instalaciones accesibles, y los niños y jóvenes, de zonas de encuentro.

El historiador sitúa el origen del problema urbanístico de Can Pasquet a comienzos de los años ochenta. Según explica, el planeamiento de aquella época ya contemplaba que el espacio terminara destinado a equipamientos. El sistema previsto era complejo: la propiedad debía ceder el terreno al Ayuntamiento a cambio de que se permitiera determinada edificación. El mecanismo nunca llegó a ejecutarse. “Esperas y esperas y no se llega a cumplir”, resume el historiador.

La consecuencia ha sido una larga sucesión de propietarios y oportunidades frustradas. Marimón asegura que el solar ha pasado por “cinco o seis manos” desde entonces y que incluso otros gobiernos municipales intentaron abordar su adquisición. El problema, añade, es que el sistema urbanístico previsto no llegó a funcionar. Ahora, por primera vez en años, el Ayuntamiento había dado la impresión de que la operación estaba encarrilada. El PP llegó a incluir en su último programa electoral la construcción de la plaza de Can Pasquet: “Invertiremos en Son Sardina y haremos realidad las peticiones de los vecinos”, prometía la formación.

Mientras tanto, Genís, miembro de la Assemblea Popular de Son Sardina i sa Garriga, introduce otra dimensión: la de los jóvenes que ya no pueden quedarse en la zona. Él mismo ha tenido que marcharse. En conversación con este periódico, cuenta que entre el grupo de unos 30 jóvenes que participa en las fiestas son Sardina apenas quedan unos pocos viviendo allí; muchos se han trasladado a Palma o a otros municipios porque consideran imposible acceder a una vivienda en el núcleo sin disponer de tierras, una casa familiar o una herencia. “Si no tienes preparado un milloncito para gastar, no te puedes quedar”, explica. Vincula esa expulsión de población joven al encarecimiento de la vivienda, la especulación y la turistificación.

Para él, la reivindicación de Can Pasquet forma parte de algo más amplio: qué tipo de pueblo quiere seguir siendo Son Sardina y si podrá conservar una vida comunitaria propia mientras aumenta la presión inmobiliaria.

En agosto de 2025, la Assemblea Popular de Son Sardina i sa Garriga ya alertaba de la situación del solar de Can Pasquet y del riesgo de que acabara en manos privadas. Los vecinos recordaban que el pleno de Palma había aprobado en mayo de 2024, con el apoyo del PP, instar al equipo de gobierno a adquirir los terrenos para construir una plaza pública después de que las asociaciones del barrio reclamaran también un casal. La entidad denunciaba que, pese al compromiso municipal y a las más de 1.000 firmas recogidas en cuatro meses, el Ayuntamiento no había informado de ningún avance y persistía en un “silencio” que dejaba en el aire el futuro del solar.

La preocupación vecinal aumentó al aparecer en la parcela un cartel de Solvia que anunciaba su disponibilidad. La Assemblea advertía además de que el solar, pese a estar reservado en el Plan General para espacios libres y equipamientos, podía quedar expuesto a promociones privadas si Palma aplicaba la nueva legislación urbanística aprobada entonces por el Parlament. Los vecinos reclamaban así que Cort materializara su compromiso y evitara que Can Pasquet acabara vendido al mejor postor, frustrando la oportunidad de dotar a Son Sardina de una plaza y un casal públicos.

En anuncios localizados por este periódico, la parcela de 1.751 metros cuadrados llegó a ofrecerse por 180.700 euros, a razón de 103 euros por metro cuadrado, mientras que otro portal situaba el precio de venta en 210.000 euros. Apenas ocho días después de que el Ayuntamiento habilitase 237.976 euros para hacer frente a la adquisición, el solar acabó en manos privadas.

El interés del solar no reside únicamente en su ubicación, sino también en su situación urbanística. Como señala Miramón, Can Pasquet arrastra desde los años ochenta una ordenación que nunca llegó a ejecutarse y que ha ido cambiando con las sucesivas revisiones del planeamiento. La aprobación del Plan General de 2023 y la posterior caída del Plan de Ordenación Detallada han añadido incertidumbre sobre el futuro urbanístico del espacio. Esta circunstancia introduce una variable económica relevante: cualquier modificación futura que mejorase las condiciones urbanísticas de la parcela y aumentase su aprovechamiento podría incrementar de forma significativa su valor.

El Ayuntamiento asegura que peleará el solar

En medio de esta incertidumbre, el Ayuntamiento asegura que no ha renunciado al proyecto. elDiario.es se ha puesto en contacto con el Consistorio, que remite a un comunicado reciente en el que, subraya, desde que el alcalde anunció su compromiso de adquirir la parcela, la Administración inició las gestiones pertinentes con la entidad bancaria entonces propietaria de la misma.

El Consistorio asegura que, desde entonces, trabaja para encontrar una solución y señala que actualmente está negociando con el propietario para alcanzar un acuerdo de compraventa. Si no fuera posible, el Ayuntamiento asegura que iniciará el correspondiente procedimiento de expropiación. La intención municipal es mantener el proyecto: un nuevo casal de barri y una biblioteca, una plaza pública y, como posibilidad adicional, un aparcamiento que contribuya a aliviar el déficit de estacionamiento de la zona. Cort asegura, además, que el diseño de los futuros equipamientos contará con la participación de las asociaciones vecinales y entidades del barrio.

El Ayuntamiento está negociando con el propietario para alcanzar un acuerdo de compraventa. Si no fuera posible, iniciará la expropiación

La oposición también ha cargado contra la gestión del Ayuntamiento. El secretario general de la Agrupación Socialista de Palma, Iago Negueruela, ha reclamado explicaciones y responsabilidades políticas al equipo de gobierno por la venta de Can Pesquet a una inmobiliaria y ha cuestionado que Cort no lograra cerrar la compra del solar que había anunciado. Por su parte, Més per Palma ha resumido su crítica en una frase: “Martínez lo prometió. El PP lo ha dejado perder”. El regidor Miquel Àngel Contreras sostiene que el alcalde generó “una expectativa ante todo Son Sardina” al anunciar una plaza, un casal de barri y un aparcamiento y ahora debe explicar por qué el Consistorio no llegó a adquirir el terreno.

El manifiesto leído durante la concentración reclama que el Ayuntamiento adquiera inmediatamente el solar y comience el proyecto de plaza y casal. La Assemblea Popular reivindica además que estos espacios sean públicos y tengan en cuenta los proyectos elaborados por los propios vecinos. El mensaje de fondo es que Can Pasquet no se considera una infraestructura más. Las entidades recuerdan que la falta de espacios municipales dificulta incluso organizar las fiestas y las actividades asociativas. Los vecinos, después de décadas de espera y de una promesa que terminó coincidiendo con una venta privada, quieren saber cuándo. Porque, como resumía el manifiesto de la concentración, “no es una necesidad ni una promesa: es un derecho”.

Comença a descendir el sol darrere la Catedral de Palma i la imatge del Passeig del Born sorprèn: més de 500 persones, segons dades dels organitzadors, estan sopant juntes aprofitant cada espai del passeig més popular de la capital balear. Tots ells, veïns de Palma, una de les ciutats d'Espanya que més pateix el procés de turistificació que expulsa els residents dels espais comuns i, sobretot, de l'habitatge. Es tracta del ja consolidat 'Sopar a la Llesca', una iniciativa de l'entitat Brunzit amb l'objectiu de “recuperar els carrers de Palma” per als mallorquins davant la massificació turística que ha envaït la ciutat.

És el segon estiu en què cada dimecres, durant els mesos de juliol i agost, més de mig miler de persones comparteixen sopars en diferents ubicacions com la Plaça Major o la Plaça de l'Olivar. Per al seu darrer sopar han decidit posar la cirereta a aquesta iniciativa al Passeig del Born, un lloc emblemàtic que ha reunit una vegada més gent gran, joves i famílies.

Des de l'organització ho tenien clar: volien tornar a una zona que, asseguren, abans era molt més que un simple lloc de passeig. Expliquen que antigament era un espai de reunió de molts joves de 'Ciutat' -nom popular amb què es designa Palma- on era habitual passar la tarda i trobar-se amb amistats. “S'ha convertit en una zona coberta de terrasses amb 130 metres quadrats ocupats per taules i cadires destinades a un client que pot pagar uns preus desorbitats”, comenten des de l'organització a elDiario.es.

“No sentim el Passeig com a nostre”

Des de les 19:30 de la tarda, mallorquins han començat a apropiar-se del passeig col·locant cadires i pareos a manera de pícnic. Amb motxilles plenes de menjar i moltes ganes de compartir aquesta vetllada, s'han emportat la mirada curiosa dels turistes que passejaven. No han faltat cartells que han decorat els arbres i els fanals amb missatges com 'El turisme ens ofega', 'Born to be alive' (Nascut per viure), 'Pijos i skaters: tornau a ocupar es Born' i 'Menys terrasses, més veïnes'.

Des de les 19:30 de la tarda, els mallorquins han començat a apropiar-se del passeig col·locant cadires i pareos a manera de pícnic i amb motxilles plenes de menjar

Per Blanca Palomo, una de les assistents, poder sopar en un lloc tan emblemàtic és una “fantasía”. “Mai havia pensat poder estar asseguda al terra del Born sopant”, explica la jove de Can Picafort que, acostumada als 'sopars' al seu poble, vol col·laborar a fer que la tradició continuï a Palma.

Clara Vizcaíno comparteix el sopar al costat de les seves amigues, que han portat cadires de casa i, en ple carrer, converteixen el passeig en el seu espai per gaudir d'un sopar d'estiu. No és la primera vegada que va a aquest tipus d'esdeveniments. “He assistit a pràcticament tot aquest any”, explica. “M'emociona molt venir a sopar al carrer i veure-ho ple de gent, ple de residents. Crec que és molt important que això es mantingui”, afegeix.

Igualment, Vizcaíno considera que les administracions haurien de deixar de posar fi a les festes que hi havia a Palma, que és una cosa que s'ha començat a fer des de fa uns anys, segons explica. “Em sembla horrible”, declara. Per la seva banda, Jordi Bernaola, un jove que acostuma a assistir a tots els 'Sopars a la Llesca', considera que a l'Ajuntament no li interessa fer aquest tipus d'actes i que les excuses que posen són una mica “estranyes”.

Maria Carrió i Guillem Rodríguez són una parella de residents que han decidit acompanyar els seus veïns un dimecres més, consideren que està “molt bé poder recuperar aquests espais” i que el Born és una molt bona elecció, molt cèntric i que tothom el coneix. “ Darrerament, no hem sentit el Born com nostre, de la gent de Palma. Si l'Ajuntament no fa coses d'aquestes, la ciutat queda morta per a la gent d'aquí, és molt interessant fer una mica de germanor, una mica més de vida de poble”, agrega ella.

Darrerament, no hem sentit el Born com el nostre, de la gent de Palma. Si l'Ajuntament no fa coses d'aquestes, la ciutat queda morta per a la gent d'aquí, és molt interessant fer una mica de germanor, una mica més de vida de poble

Maria Carrió — Assistent al 'Sopar a la fresca'

Cap a mitjan jornada, l'organització ha llegit un manifest en què han acomiadat els 'Dimecres a Llesca'.“ Avui el Passeig del Born és ple de vida. Això és perquè som nosaltres, palmesans i palmesanes, qui li donem. Com és el Born, vuit places més s'han omplert de música, cultura, jocs i gastronomia al llarg de l'estiu”.

“És el nostre dret i deure moral com a ciutadans de Palma molestar una ciutat que ens molesta i no ens deixa viure. És la nostra obligació reclamar i ocupar les places fins que ningú ens digui que molestam. Perquè Palma és la casa notra i la defensarem!”, han expressat davant tots els assistents.

En acabar la lectura, hi ha hagut crits d'“El carrer sempre serà nostre” i els assistents han acomiadat la celebració al ritme de la Xeremia mallorquina i una mica de Ball de Bot, el ball tradicional de les Balears.

“Intenten criminalitzar els sopars”

La Policia Nacional, mitjançant un comunicat, va comunicar aquest dimecres la decisió de retirar les terrasses del passeig com una “mesura preventiva” davant la celebració de l'esdeveniment, que ha estat autoritzat per la Delegació del Govern. El cos policial va defensar la decisió afirmant que és “imprescindible i determinant” retirar tot el mobiliari urbà no fix dels establiments d'hostaleria del Born “a fi de garantir la seguretat integral, mitigar riscos d'alteració a l'ordre públic i prevenir la comissió de possibles actes vandàlics o disturbis”. Aquesta decisió neix a partir dels disturbis del passat 26 de juliol al mateix lloc, al·ludint a les càrregues policials que van succeir en finalitzar la multitudinària manifestació contra la massificació turística convocada per 'Menys Turisme, Més Vida'.

Brunzit, mitjançant les seves xarxes socials, ha recordat que tots els 'sopar a la fresca' celebrats fins al moment han transcorregut “sense disputes ni cap mena de violència”. A més, durant la lectura del manifest, ha expressat el seu descontentament amb la mesura de la Policia Nacional, al·legant que estan intentant “criminalitzar els sopars”. “Aquests sopars han estat sempre símbol de la convivència pacífica, el respecte i la col·lectivitat. Malgrat els intents de voler criminalitzar un sopar a l'aire lliure, avui ens quedem amb què puguem gaudir d'aquest espai tan ampli que feia anys que no veiem buit”.

De plaça en plaça

“La idea neix des del punt d'estar cansats de veure que l'espai públic ja no ho és, que no és per als veïns ni per a les persones residents, sinó més per als negocis privats i els vianants turistes. A partir d'aquí, ideem una estratègia per reapropiar-nos de l'espai públic i de les places per les quals abans podíem passejar amb tranquil·litat”, explica l'organització en conversa amb elDiario.es.

La idea neix des del punt d'estar cansats de veure que l'espai públic ja no ho és, que no és per als veïns ni per a les persones residents, sinó més per als negocis privats i els vianants turistes. A partir d'aquí, vam idear una estratègia per reapropiar-nos de l'espai públic i de les places per les quals abans podíem passejar amb tranquil·litat

Brunzit

Ja fa quatre anys que Brunzit va començar a fer propostes de caràcter social. En veure la gran participació en els seus actes, van decidir crear els 'Sopars a la llesca“, una iniciativa que ha omplert els calendaris dels veïns de Palma durant dos estius. ”Ho vam batejar d'aquesta manera per donar-li una mica d'identitat. Ho fem des de tota la humilitat del món, sabem que no hem inventat res, volem revitalitzar de forma comunitària i social la ciutat“, afegeixen.

“Considerem molt important crear hàbit. Podríem haver fet un sopar puntual, però la idea sempre ha estat crear un hàbit, una ciutadania de cara a mantenir un hàbit reivindicatiu, crític i de denúncia social de la situació que vivim a totes les illes. Ho hem adaptat a Palma i a l'ús de l'espai públic”, comenten a aquest diari.

Durant aquestes jornades, Brunzit col·labora amb les distintes associacions veïnals de la ciutat: “Volíem presentar-ho des d'un vessant comunitari, de col·laboració entre associacions veïnals. Estem molt en contacte amb les associacions de les places on hem estat i amb les que també treballen en l'àmbit social amb diverses problemàtiques”.

“Volem recuperar una cosa tan mallorquina i tan nostra com sopar a l'aire lliure. És una cosa que es fa a tots els pobles, però que a ciutat ja s'ha perdut”, explica l'entitat. “Qui cuida un territori és qui l'estima”, afegeix. A més, defensa que els turistes no entenen la problemàtica del dia a dia i que per això no cuiden el territori: “La idea és que les persones que vivim i estimem Palma som les que la cuidem. Hi ha moltes coses a fer i nosaltres n'hem fet una”.

Des del punt de vista que els carrers i el model de ciutat és per als residents, amb aquesta iniciativa han volgut donar “vida” a la ciutat mallorquina. L'objectiu principal és fer comunitat, teixir vincles i que les persones tinguin ganes de tornar a viure i a conviure a les places: “Ens trobem en una realitat en què els veïns ens deien que feia anys que no passejaven per certes places a l'estiu”.

Volem recuperar una cosa tan mallorquina i tan nostra com sopar a l'aire lliure. És una cosa que es fa a tots els pobles, però que a ciutat ja s'ha perdut. Ens trobem en una realitat en què els veïns ens deien que feia anys que no passejaven per certes places a l'estiu

Brunzit

“Tenim un model de ciutat fet per als turistes i fa anys que així. No som especials, en altres grans ciutats del món també està passant. Massificació i problemàtica. Vam ser l'experiment principal i portem el lideratge, el problema és que som una illa, el territori no és indefinit, no hi ha lloc per a tothom”, declara Brunzit.

Així mateix, des de l'organització mostren una gran sorpresa i satisfacció davant la rebuda que han tingut els 'Sopars a la Llesca'. “No esperàvem res d'això, no esperàvem 600 persones cada dimecres i creiem fermament que no hi ha més perquè no tenim més cadires i taules, ja que l'Ajuntament posa un límit. La ciutadania té ganes de fer coses i de sortir”.

No esperàvem 600 persones cada dimecres i creiem fermament que no n'hi ha més perquè no tenim més cadires i taules. La ciutadania té ganes de sortir

Brunzit

Els “bloquejos” de l'Ajuntament

Malgrat d'estar animant els veïns de Palma a sortir, l'entitat organitzadora declara haver tingut problemes de “limitacions” per part de l'Ajuntament de Palma. “Aquesta lluita social és molt cansada per a les persones que hi som. Troben moltes propostes i moviments bloquejats pel Consistori”, afegeix.

També expliquen aquestes mateixes fonts que en els últims anys han notat un agreujament de les polítiques de participació. “L'Ajuntament té una estratègia molt clara: no respondre. Fins i tot quan nosaltres hem fet les sol·licituds amb mesos d'antelació, abans dels 25 dies que legalment té l'Ajuntament i no contesten fins a dies abans, per tant, t'impossibilita l'organització, saber si es durà a terme o no. Sobretot cansa, preocupa i estressa”.

“Com a residents tenim vetades places com Cort -on se situa la casa consistorial-, la sol·licitud estava feta i no van donar cap motiu del perquè no. La Llotja i el Born estan vetades. Per molt que sol·licitis, fer una activitat és impossible. És la batalla que viu ara Palma”, manifesten.

En referència al Passeig del Born, l'organització ha desistit de demanar el permís per dur a terme el sopar, ja que asseguren que existeix “un veto”. Per poder realitzar l'acte, han demanat un permís de concentració que se'ls ha estat concedit i han apostat per adaptar el format a un “passeig”.

Davant les crítiques rebudes, l'Ajuntament, en conversa amb aquest diari, ha recalcat que aquests 'sopars' són activitats positives per als barris, ja que fomenten el dinamisme, la convivència i la participació ciutadana. “En aquest sentit, l'objectiu ha de ser afavorir aquesta convivència. El que correspon a l'Ajuntament és donar suport a l'associacionisme i les activitats que desenvolupen les entitats, i que aquestes puguin desenvolupar-se en convivències”, explica.

A més, el Consistori ha assenyalat que al llarg d'aquest estiu s'han autoritzat els següents sopars a la llesca: Plaça del Mercat. Seu, Plaça Major, Plaça d’en Coll, Carrer Fàbrica, Plaça de la Drassana i Plaça Quadrado, autoritzada en substitució de Cort.

“Estem contents d'estar mol·lestant”

Malgrat la bona rebuda per part de la població, la proposta s'ha trobat amb cert descontentament per part del sector de la restauració. La Confederació d'Associacions Empresarials de Balears (CAEB) va demanar mitjançant un comunicat a l'Ajuntament de Palma “que busqui fórmules que permetin compatibilitzar la celebració d'aquests sopars amb el normal funcionament dels bars i restaurants”.

La patronal empresarial va demanar a l'Ajuntament de Palma 'que busqui fórmules que permetin compatibilitzar la celebració d'aquests sopars amb el normal funcionament dels bars i restaurants'

“Portem des de l'any passat demanant que es busquin ubicacions on els 'Sopars a la Llesca' puguin celebrar-se sense obligar els establiments a tancar o limitar la seva activitat. Crèiem que s'oferiria un ventall d'alternatives, però no ha estat així”, afirma Restauració Mallorca CAEB.

Així mateix, l'associació defensa que no tenen cap problema amb els veïns dels barris i diferencia aquesta convivència diària d'unes convocatòries de caràcter reivindicatiu que transcendeixen al mateix veïnat i considera que el debat no s'ha de plantejar com un enfrontament entre residents i restauradors. “No tenim cap problema amb els veïns dels barris. També som veïns i els nostres bars i restaurants formen part de la seva vida quotidiana”, assenyala la patronal.

“Les places són de tots, però nosaltres ocupem l'espai que ens correspon conforme a una llicència municipal i pagant la taxa establerta. El que reclamem és poder desenvolupar amb normalitat una activitat perfectament legal i regulada”, afegeix. A més, l'entitat considera que correspon a l'Ajuntament encausar aquests esdeveniments i buscar una solució que permeti compatibilitzar els diferents usos de les places.

A la vegada, l'Ajuntament ha deixat clar que moltes d'aquestes iniciatives es desenvolupen en places i espais que permeten la seva celebració sense necessitat d'afectar l'activitat comercial, per la qual cosa són “perfectament compatibles” amb l'activitat econòmica dels barris.

Per la seva banda, Brunzit, davant aquestes declaracions, ha reiterat que no estan en contra de les persones que treballen en el sector hostaler ni hoteler i que es “guanyen la vida amb això”. “Estem molt a favor de les petites empreses, siguin hoteleres o petits negocis que malauradament s'han anat perdent”, agreguen.

“Volen una convivència i un respecte mutu, conservar les terrasses mentre nosaltres acomplim les nostres activitats, però, on volen que sopem? Aleshores hi ha molèstia, som conscients i estem contents d'estar molestant des de la denúncia social”, declara Brunzit.

Així mateix, l'entitat aclareix que rebutja les grans empreses i tenidors del sector hostaler que ara regenten les franquícies que estan a les places cèntriques de Palma. “Estem en contra que empresaris estrangers vinguin a especular i a posar preus desorbitats que no podem pagar”, conclouen.

Empieza a descender el sol tras la Catedral de Palma y la imagen del Passeig del Born sorprende: más de 500 personas, según datos de los organizadores, están cenando juntas aprovechando cada espacio del paseo más popular de la capital balear. Todos ellos, vecinos de Palma, una de las ciudades de España que más sufre el proceso de turistificación que expulsa a los residentes de los espacios comunes y, sobre todo, de la vivienda. Se trata del ya consolidado 'Sopar a la Llesca', una iniciativa de la entidad Brunzit con el fin de “recuperar las calles de Palma” para los mallorquines ante la masificación turística que ha invadido la ciudad.

Es el segundo verano en el que cada miércoles, durante los meses de julio y agosto, más de medio millar de personas comparten cenas en distintas ubicaciones como la Plaça Major o la Plaça de l'Olivar. Para su última cena han decidido ponerle el broche a esta iniciativa en el Passeig del Born, un sitio emblemático que ha reunido una vez más a mayores, jóvenes y familias.

Desde la organización lo tenían claro: querían volver a una zona que, aseguran, antes era mucho más que un simple lugar de paseo. Explican que antiguamente era un espacio de reunión de muchos jóvenes de 'Ciutat' -nombre popular con el que se designa a Palma- donde era habitual pasar la tarde y encontrarse con amistades. “Se ha convertido en una zona cubierta de terrazas con 130 metros cuadrados ocupados por mesas y sillas destinadas a un cliente que puede pagar unos precios desorbitados”, comentan desde la organización a elDiario.es.

“No sentimos el Paseo como nuestro”

Desde las 19:30 de la tarde, mallorquines han empezado a adueñarse del paseo colocando sillas y pareos a modo de pícnic. Con mochilas llenas de comida y muchas ganas de compartir esta velada, se han llevado la mirada curiosa de los turistas que paseaban. No han faltado carteles que han decorado los árboles y las farolas con mensajes como 'El turisme ens ofega' (El turismo nos ahoga), 'Born to be alive' (Nacido para vivir), 'Pijos y skaters: tornau a ocupar es Born' (Pijos y skaters: volved a ocupar el Born) y 'Menys terrasses, més veïnes' (Menos terrazas, más vecinas).

Desde las 19:30 de la tarde, los mallorquines han empezado a adueñarse del paseo colocando sillas y pareos a modo de pícnic y con mochilas llenas de comida

Para Blanca Palomo, una de las asistentes, poder cenar en un sitio tan emblemático es una “fantasía”. “Nunca había pensado poder estar sentada en el suelo del Born cenando”, explica la joven de Can Picafort que, acostumbrada a los 'sopars' en su pueblo, quiere colaborar a que la tradición siga en Palma.

Clara Vizcaíno comparte la cena junto a sus amigas, que han traído sillas de casa y, en plena calle, convierten el paseo en su espacio para disfrutar de una cena de verano. No es la primera vez que va a este tipo de eventos. “He asistido a prácticamente todo este año”, explica. “Me emociona mucho venir a cenar a la calle y verlo lleno de gente, lleno de residentes. Creo que es muy importante que esto se mantenga”, añade.

Igualmente, Vizcaíno considera que las administraciones deberían dejar de terminar con las fiestas que había en Palma, que es algo que se ha empezado a hacer desde hace unos años, según explica. “Me parece horrible”, declara. Por su parte, Jordi Bernaola, un que joven que acostumbra a asistir a todos los 'Sopars a la Llesca', considera que al Ayuntamiento no le interesa hacer este tipo de actos y que las excusas que ponen son un poco “raras”.

Maria Carrió y Guillem Rodríguez son una pareja de residentes que han decidido acompañar a sus vecinos un miércoles más, consideran que está “muy bien poder recuperar estos espacios” y que el Born es una muy buena elección, muy céntrico y que todo el mundo lo conoce. “Últimamente, no hemos sentido el Born como nuestro, de la gente de Palma. Si el Ayuntamiento no hace cosas de estas, la ciudad queda muerta para la gente de aquí, es muy interesante hacer un poco de hermandad, un poco más de vida de pueblo”, agrega ella.

Últimamente, no hemos sentido el Born como nuestro, de la gente de Palma. Si el Ayuntamiento no hace cosas de estas, la ciudad queda muerta para la gente de aquí, es muy interesante hacer un poco de hermandad, un poco más de vida de pueblo

Maria Carrió — Asistente al 'Sopar a la fresca'

Hacia la mitad de la jornada, la organización ha leído un manifiesto en el que han despedido los 'Dimecres a la Llesca'.“ Hoy el Paseo del Born está lleno de vida. Y es que somos nosotros, palmesanos y palmesanas, quienes se la damos. Como es Born, otras ocho plazas se han llenado de música, cultura, juegos y gastronomía a lo largo del verano”.

“Es nuestro derecho y deber moral como ciudadanos de Palma molestar a una ciudad que nos molesta y no nos deja vivir. Es nuestra obligación reclamar y ocupar las plazas hasta que nadie nos diga que molestamos. ¡Porque Palma es nuestra casa y la defenderemos!”, han expresado ante todos los asistentes.

Al terminar la lectura, ha habido gritos de “Es carrer sempre será nostre” (La calle siempre será nuestra) y los asistentes han despedido la celebración al ritmo de la Xeremía mallorquina y un poco de Ball de Bot, el baile tradicional de les Balears.

“Intentan criminalizar los sopars”

La Policía Nacional, mediante un comunicado, comunicó este miércoles la decisión de retirar las terrazas del paseo como una “medida preventiva” ante la celebración del evento, que ha sido autorizado por la Delegación del Gobierno. El cuerpo policial defendió la decisión afirmando que es “imprescindible y determinante” retirar todo el mobiliario urbano no fijo de los establecimientos de hostelería del Born “a fin de garantizar la seguridad integral, mitigar riesgos de alteración al orden público y prevenir la comisión de posibles actos vandálicos o disturbios”. Esta decisión nace a partir de los disturbios del pasado 26 de julio en el mismo lugar, aludiendo a las cargas policiales que sucedieron al finalizar la multitudinaria manifestación contra la masificación turística convocada por 'Menys Turisme, Més Vida'.

Brunzit, mediante sus redes sociales, ha recordado que todos los 'sopars a la fresca' celebrados hasta el momento han transcurrido “sin disputas ni ningún tipo de violencia”. Además, durante la lectura del manifiesto, ha expresado su descontento con la medida de la Policía Nacional, alegando que están intentando “criminalizar los sopars”. “Estas cenas han sido siempre símbolo de la convivencia pacífica, el respeto y la colectividad. A pesar de los intentos de querer criminalizar una cena al aire libre, hoy nos quedamos con que podamos disfrutar de este espacio tan amplio que hacía años que no vemos vacío”.

De plaza en plaza

“La idea nace desde el punto de estar cansados de ver que el espacio público ya no lo es, que no es para los vecinos ni para las personas residentes, sino más para los negocios privados y los peatones turistas. A partir de ahí, ideamos una estrategia para reapropiarnos del espacio público y de las plazas por las que antes podíamos pasear con tranquilidad”, explica la organización en conversación con elDiario.es.

La idea nace desde el punto de estar cansados de ver que el espacio público ya no lo es, que no es para los vecinos ni para las personas residentes, sino más para los negocios privados y los peatones turistas. A partir de ahí, ideamos una estrategia para reapropiarnos del espacio público y de las plazas por las que antes podíamos pasear con tranquilidad

Brunzit

Ya hace cuatro años que Brunzit empezó a hacer propuestas de carácter social. Al ver la gran participación en sus actos, decidieron crear los 'Sopars a la llesca“, una iniciativa que ha llenado los calendarios de los vecinos de Palma durante dos veranos. ”Lo llamamos de esta manera para darle un poco de identidad. Lo hacemos desde toda la humildad del mundo, sabemos que no hemos inventado nada, queremos revitalizar de forma comunitaria y social la ciudad“, añaden.

“Consideramos muy importante crear hábito. Podríamos haber hecho una cena puntual, pero la idea siempre ha sido crear un hábito, una ciudadanía de cara a mantener un hábito reivindicativo, crítico y de denuncia social de la situación que estamos viviendo en todas las islas. Lo hemos adaptado a Palma y al uso del espacio público”, comentan a este periódico.

Durante estas jornadas, Brunzit colabora con las distintas asociaciones vecinales de la ciudad: “Queríamos presentarlo desde una vertiente comunitaria, de colaboración entre asociaciones vecinales. Estamos mucho en contacto con las asociaciones de las plazas donde hemos estado y con las que también trabajan en el ámbito social con diversas problemáticas”.

“Queremos recuperar algo tan mallorquín y tan nuestro como cenar al aire libre. Es algo que se hace en todos los pueblos, pero que en ciudad ya se ha perdido”, explica la entidad. “Quien cuida un territorio es quien lo ama”, añade. Además, defiende que los turistas no entienden la problemática del día a día y que por eso no cuidan el territorio: “La idea es que las personas que vivimos y amamos Palma somos las que la cuidamos. Hay muchas cosas que hacer y nosotros hemos hecho una”.

Desde el punto de vista de que las calles y el modelo de ciudad es para los residentes, con esta iniciativa han querido dar “vida” a la ciudad mallorquina. El objetivo principal es hacer comunidad, tejer vínculos y que las personas tengan ganas de volver a vivir y a convivir en las plazas: “Nos encontramos en una realidad en la que los vecinos nos decían que hacía años que no paseaban por ciertas plazas en verano”.

Queremos recuperar algo tan mallorquín y tan nuestro como cenar al aire libre. Es algo que se hace en todos los pueblos, pero que en ciudad ya se ha perdido. Nos encontramos en una realidad en la que los vecinos nos decían que hacía años que no paseaban por ciertas plazas en verano

Brunzit

“Tenemos un modelo de ciudad hecho para los turistas y hace años que así. No somos especiales, en otras grandes ciudades del mundo también está pasando. Masificación y problemática. Fuimos el experimento principal y llevamos la delantera, el problema es que somos una isla, el territorio no es indefinido, no hay sitio para todos”, declara Brunzit.

Asimismo, desde la organización muestran una gran sorpresa y satisfacción ante el recibimiento que han tenido los 'Sopars a la Llesca'. “No esperábamos nada de esto, no esperábamos 600 personas cada miércoles y creemos firmemente que no hay más porque no tenemos más sillas y mesas, ya que el Ayuntamiento pone un límite. La ciudadanía tiene ganas de hacer cosas y de salir”.

No esperábamos 600 personas cada miércoles y creemos firmemente que no hay más porque no tenemos más sillas y mesas. La ciudadanía tiene ganas de salir

Brunzit

Los “bloqueos” del Ayuntamiento

A pesar de estar animando a los vecinos de Palma a salir, la entidad organizadora declara haber tenido problemas de “limitaciones” por parte del Ayuntamiento de Palma. “Esta lucha social es muy cansada para las personas que estamos. Encontramos muchas propuestas y movimientos bloqueados por el Consistorio”, agrega.

También explican estas mismas fuentes que en los últimos años han notado un agravamiento de las políticas de participación. “El Ayuntamiento tiene una estrategia muy clara: no responder. Incluso cuando nosotros hemos hecho las solicitudes con meses de antelación, antes de los 25 días que legalmente tiene el Ayuntamiento y no contestan hasta días antes, por tanto, te imposibilita la organización, saber si se llevará a cabo o no. Sobre todo cansa, preocupa y estresa”.

“Como residentes tenemos vetadas plazas como Cort -donde se sitúa la casa consistorial-, la solicitud estaba hecha y no dieron ningún motivo de por qué no. La Lonja y el Born están vetadas. Por mucho que solicites, hacer una actividad es imposible. Es la batalla que está viviendo ahora Palma”, manifiestan.

En referencia al Passeig del Born, la organización ha desistido de pedir el permiso para realizar la cena, puesto que aseguran que existe “un veto”. Para poder realizar el acto, han pedido un permiso de concentración que se les ha sido concedido y han apostado por adaptar el formato a un “paseo”.

Ante las críticas recibidas, el Ayuntamiento, en conversación con este diario, ha recalcado que estos 'sopars' son actividades positivas para los barrios, ya que fomentan el dinamismo, la convivencia y la participación ciudadana. “En este sentido, el objetivo debe ser favorecer esta convivencia. Lo que corresponde al Ayuntamiento es apoyar el asociacionismo y las actividades que desarrollan las entidades, y que estas puedan desarrollarse en convivencias”, explica.

Además, el Consistorio ha señalado que a lo largo de este verano se han autorizado los siguientes sopars a la llesca: Plaça del Mercat. Seu, Plaça Major, Plaça d’en Coll, Calle Fàbrica, Plaça de la Drassana y Plaça Quadrado, autorizada en sustitución de Cort.

“Estamos contentos de estar molestando”

A pesar del buen recibimiento por parte de la población, la propuesta se ha encontrado con cierto descontento por parte del sector de la restauración. La Confederación de Asociaciones Empresariales de Balears (CAEB) pidió mediante un comunicado al Ayuntamiento de Palma “que busque fórmulas que permitan compatibilizar la celebración de estas cenas con el normal funcionamiento de los bares y restaurantes”.

La patronal empresarial pidió al Ayuntamiento de Palma 'que busque fórmulas que permitan compatibilizar la celebración de estas cenas con el normal funcionamiento de los bares y restaurantes'

“Llevamos desde el año pasado pidiendo que se busquen ubicaciones donde los 'Sopars a la Llesca' puedan celebrarse sin obligar a los establecimientos a cerrar o limitar su actividad. Creíamos que se ofrecería un abanico de alternativas, pero no ha sido así”, afirma Restauración Mallorca CAEB.

Asimismo, la asociación defiende que no tienen ningún problema con los vecinos de los barrios y diferencia esa convivencia diaria de unas convocatorias de carácter reivindicativo que trascienden al propio vecindario y considera que el debate no debe plantearse como un enfrentamiento entre residentes y restauradores. “No tenemos ningún problema con los vecinos de los barrios. También somos vecinos y nuestros bares y restaurantes forman parte de su vida cotidiana”, señala la patronal.

“Las plazas son de todos, pero nosotros ocupamos el espacio que nos corresponde conforme a una licencia municipal y pagando la tasa establecida. Lo que reclamamos es poder desarrollar con normalidad una actividad perfectamente legal y regulada”, añade. Además, la entidad considera que corresponde al Ayuntamiento encauzar estos acontecimientos y buscar una solución que permita compatibilizar los diferentes usos de las plazas.

A su vez, el Ayuntamiento ha dejado claro que muchas de estas iniciativas se desarrollan en plazas y espacios que permiten su celebración sin necesidad de afectar a la actividad comercial, por lo que son “perfectamente compatibles” con la actividad económica de los barrios.

Por su parte, Brunzit, ante estas declaraciones, ha reiterado que no están en contra de las personas que trabajan en el sector hostelero ni hotelero y que se “ganan la vida con esto”. “Estamos muy a favor de las pequeñas empresas, ya sean hoteleras o pequeños negocios que desgraciadamente se han ido perdiendo”, agregan.

“Quieren una convivencia y un respeto mutuo, conservar las terrazas mientras nosotros realizamos nuestras actividades, pero, ¿dónde quieren que cenemos? Entonces hay molestia, somos conscientes y estamos contentos de estar molestando desde la denuncia social”, declara Brunzit.

Asimismo, la entidad aclara que rechaza las grandes empresas y tenedores del sector hostelero que ahora regentan las franquicias que están en las plazas céntricas de Palma. “Estamos en contra de que empresarios extranjeros vengan a especular y a poner precios desorbitados que no podemos pagar”, concluyen.

–El principal problema de salut pública d'aquest barri és que molts edificis no tenen ascensor.

Enrique Píriz està assegut davant el centre de salut on treballa. El barri a què es refereix aquest metge és Son Gotleu. És una de les zones més pobres i multiètniques de les Illes Balears. Abans de la pandèmia, les rendes anuals hi eren inferiors als 9.000 euros, tot just el 40% de la mitjana de Palma, una de les ciutats més turístiques d'Espanya. El mosaic humà es manté: marroquins, pakistanesos, nigerians, colombians, equatorians; peninsulars i mallorquins, gitanos i paios.

I després hi ha les escales. Aquelles escales que duen fins a un tercer, un quart o un quint pis, escales que cal pujar tant sí com no perquè la comunitat no disposa d'ascensor, i que el doctor Píriz –sevillà del barri del Tiro de Línea, amb quinze anys a Palma, la primera meitat dels quals atenent interns a la presó de la ciutat– coneix molt bé: “Quan un pacient no pot venir al centre de salut perquè està enllitat, som noltros qui anam a casa seva. Aquesta experiència et permet conèixer de prop moltes llars de Son Gotleu. Tornant al tema de l'ascensor, si camines amb caminador o tens un genoll malmès, et serà molt difícil baixar al carrer. Això t'aïlla i, què passa? Que acabes deprimint-te. La solució no és donar-te una pastilla perquè et passi i puguis dormir, sinó analitzar per què moltes vegades convertim els problemes socials en problemes mèdics. Ara imaginem la mateixa situació quan el pacient és una persona sense llar. Tot s'agreuja”.

El doctor Píriz sembla tenir molt clar per què ha començat a enllaçar, davant una gravadora encesa, reflexions que salten del fonendoscopi al carrer, de la butxaca a l'estadística. Les seues idees giren al voltant de Son Gotleu. Fa unes setmanes, el metge es va asseure davant l'ordinador i va escriure un correu a elDiario.es: “Un grup de professionals del centre de salut esteim molt preocupats per la imatge que s'està donant del barri en general i, en concret, del problema de les persones sense llar. (...) Una imatge que alimenta un relat culpabilitzador i molt discriminatori envers aquestes persones. (...) Com a professionals que les coneixem i les atenem habitualment, sabem que la immensa majoria són víctimes dels problemes d'accés a l'habitatge i d'uns serveis municipals clarament insuficients. A més, som testimonis de com aquests factors determinen el seu estat de (mala) salut”.

Si camines amb caminador o tens un genoll malmès, et serà molt difícil baixar al carrer [en un edifici sense ascensor]. Et deprimeixes. La solució no és donar-te una pastilla perquè et passi i puguis dormir. Quan el pacient és una persona sense llar, tot s’agreuja

Enrique Píriz — Metge

Davant el centre de salut, el metge completa aquelles paraules amb una frase que dedica a dos parelles –dos majors i dos majores, pareixen matrimonis– que prenen el sol al Parc de l'Esperança, la placeta on hi ha el centre de salut. “Ho veis? Son Gotleu també té una cara lluminosa. Quan vaig venir a fer feina aquí em vaig adonar que, a diferència d'altres barris de Palma, en aquests carrers hi ha vida a qualsevol hora. Mai no queden deserts, i això em recordava molt l'ambient de la meva ciutat. Més enllà dels titulars sobre baralles o operacions contra el tràfic de drogues, aquí també hi passen moltes altres històries, i nosaltres les veim cada dia”.

Mallorquins de barri

Un dels tòpics, per exemple, és que el barri viu en una realitat aliena a la de la resta de Mallorca. Com si fos un ovni que hagués aterrat a l'illa. Indalecio, Sílvia i Neus –la filla d'aquesta parella– ho desmenteixen. Tots tres estan a punt d'anar a una visita mèdica i xerren en català. Un accent molt característic, palmesà de barri, amb fonemes que no solen aparèixer als llibres. El pare es va criar a la Soledat, un barri de Palma. La mare és filla de “mallorquins de poble” que varen arribar a la ciutat. La filla va estudiar l'ESO i el batxillerat a Sant Josep Obrer, un centre concertat situat just a l'altra banda de la Via de Cintura. Ara és mestra i, diu, no li faria res aconseguir una plaça al CEIP Es Pont, l'escola que limita amb la ronda que envolta Palma i contra la qual topa Son Gotleu: “M'han dit que s'hi fa feina molt a gust”.

Aquesta família sempre havia viscut a prop de la barriada, però fa “uns vuit anys” es va traslladar al seu cor. I no se'n penedeixen:

–És que Son Gotleu no és Vietnam! –exclama l'Indalecio, amb una polsereta amb els colors de la bandera espanyola al canell i el serrell de punta–. Aquí ni tothom és ionqui, ni tothom és drogoaddicte, ni la gent es mata pel mig del carrer. Hi vivim persones normals. Problemes n'hi ha a totes les barriades i Son Gotleu té les seves coses, però no l'hem de prendre com si fos...

–Per què, idò, Son Gotleu té tan mala imatge?

–Per saber què passa en un lloc –continua el vesí–, s'hi ha de viure cada dia. Mira, persones grans assegudes així en una plaça ja en trobaràs poques a altres barris de Palma; és clar que, si t'endinses pels carrers, hi comença el tràfic de drogues, però no et posaran un ganivet al coll, entre altres coses perquè et coneixen. És evident que pots trobar algú consumint droga, igual que un ric pot estar esnifant cocaïna a la seva mansió de Son Vida. Noltros feim vida normal a Son Gotleu, compram als comerços del barri i ens hi movem amb tranquil·litat.

És clar que pots trobar algú drogant-se, igual que el ric pot estar esnifant en la seva mansió de Son Vida. Nosaltres fem vida normal a Son Gotleu, comprem als comerços del barri i ens movem amb tranquil·litat

Indalecio — Veí de Son Gotleu

–Bé, de dia hi pots caminar tranquil·lament –intervé la dona–, però, en canvi, de nit no hi vas gens tranquil·la. No és que siguis racista, és que te fan ser-ho.

–A veure, Son Gotleu era una possessió agrícola i el barri es va crear per a la gent que venia a cercar feina a Mallorca –recull el seu home–. Hi ha moltíssimes barriades obreres com aquesta arreu d'Espanya. Què va passar aquí? Doncs que, més endavant, es varen construir altres barris a Palma i la gent amb un poder adquisitiu una mica més alt se n'hi va anar.

La parella entra al centre de salut i, sense esmentar-los directament, posa damunt la taula allò que, per a molts residents, és l'elefant a l'habitació: els migrants.

‘Little Morocco’

Rostres del subcontinent indi damunt patinets elèctrics. Veus que saluden amb cadència caribenya. Llengües diferents discutint el preu d'unes vambes o d'una camiseta venudes a peu de carrer. Un cotxe esportiu s'atura en un semàfor amb una rumba electrònica sonant a tot volum; fins i tot a Shazam li costa una mica identificar-la: Que me beses, d'Obed Hernández. Però, a simple vista, el paisatge pareix un Little Morocco: Lamine Yamal somriu des de l'anunci de McDonald's que han instal·lat en un solar buit, i arreu es veuen camisetes dels Lleons de l'Atles, la selecció marroquina. Moltíssimes; la majoria amb el número 2 d'Achraf Hakimi, que va néixer i créixer a Las Margaritas, una mena de Son Gotleu clavat a Getafe. Com molts altres companys de selecció, és fill de la diàspora.

“Veis aquella carnisseria? En Said, el propietari, m'ha dit que en un sol dia va vendre les cinquanta camisetes del Marroc que havia encarregat”, explica la infermera Córdoba. “La febre pel Mundial és increïble i em recorda un venedor del Gran Basar d'Istanbul que, fa molts d'anys, quan li vaig dir que era sevillà, em va respondre: ‘Ara el Sevilla guanya molt, però ja veureu que, quan es mori en Lopera, el Betis tornarà a anar cap amunt’. Fins i tot jo, que he estat militant contra el futbol, he de reconèixer que aquí és una eina social molt potent”.

Comentar amb en Mimoun Zougaghi el darrer resultat de la selecció marroquina als Estats Units seria una bona manera de detectar alguna dolència durant una consulta. Aquest home –barba i cabells grisos, gel·laba verd-i-blanca– seu a la terrassa amb tres amics. Saluden els sanitaris amb complicitat, fan broma, discuteixen i passen sense cap dificultat del seu amazic matern al castellà. Tots quatre són homes madurs. Tots “de Nador, al costat de Melilla”. Tots “paletes jubilats”. Arribaren a Mallorca entre els anys 2005 i 2018. En Mimoun va ser el primer d'arribar-hi i els seus dos fills regenten el bar on ell passa els capvespres, una teteria freqüentada exclusivament per homes –l'única dona, a banda de la infermera Córdoba, és la cuinera– on les llengües es barregen constantment. Fins i tot hi ha un jove de la generació Z que saluda en mallorquí amb accent d'Artà. I, com no podia ser d'altra manera, una pantalla retransmet el partit del Mundial. Algèria-Austria. Els locutors canten els gols amb entusiasme en àrab. És la mateixa llengua amb què s'anuncia el sopar a la fresca organitzat a Son Gotleu el 30 de juny, mentre que en altres establiments el cartell està escrit en castellà o en català. El doctor Píriz expressa un desig: “Estaria bé que, de la mateixa manera que els mitjans cobreixen les batudes contra el tràfic de drogues, també venguessin a informar d'aquest sopar popular”.

La batalla electoral

Son Gotleu no és precisament un topònim oblidat per la premsa. L’hemeroteca d’aquest juny a punt d’acabar ho demostra. A principis de mes, Fulgencio Coll Bucher –general en la reserva, portaveu de Vox a Cort, nom amb què els mallorquins anomenen l’Ajuntament de Palma– es va passejar per la barriada per analitzar els seus “problemes d’insalubritat i inseguretat”: “Son Gotleu no pot ser un gueto dins Palma”.

El timing del dirigent d’ultradreta no va ser casual. Uns dies abans, Marga Prohens Rigo, presidenta balear del PP, s’havia donat un bany de masses a la barriada. Somriures, fotos, reels i tertúlia al costat de dos mites del Real Mallorca –el serbi Jovan Stanković i el palmesà Emilio Nsue, fill d’un migrant de Guinea Equatorial– per presentar l’esport “com una eina d’igualtat i amistat” als blocs de la perifèria. Un cop més, el poder de la pilota.

Hores després de la visita del regidor Coll, la presidenta del Govern tornaria a Son Gotleu acompanyada de Jaime Martínez Llabrés, batle de Palma, un polític que necessita els vots de Vox per tirar endavant les seves propostes de govern. Els dos polítics del PP varen escenificar la signatura d’“un protocol per activar la regeneració” d’un barri on viuen 12.000 persones. “Rehabilitació de carrers, habitatges i un nou col·legi” per impulsar unes illes de cases per les quals, cap al 2032, arribarà el metro. Combustible per conquerir les taules electorals d’un feu socialista. Des del 1982, el PSOE ha guanyat gairebé sempre a Son Gotleu. A vegades –als anys vuitanta, el 2004– amb percentatges superiors al 70%. Entre el 2015 i el 2019, Podem hi va obtenir resultats molt destacables. Avui, camina cap a la desaparició. Aquesta porció de vot –entre un 15 i un 20%– ara la recull Vox.

El barri, conegut per protagonitzar les pàgines de successos dels diaris locals, ha estat històricament un feu socialista, tot i que Vox ha pujat a les enquestes i el PP fa propaganda per guanyar vots

–I com arreglarà el metro els problemes del barri? Si almenys ens haguessin consultat…

Ho demana en veu alta la Cristina Córdoba. Aquesta infermera especialista en medicina comunitària és companya d’en Enrique Píriz al centre de salut i a Visca Son Gotleu. Així s’anomena una plataforma “d’entitats i serveis” on conflueixen des de les direccions de diversos col·legis i d’un institut fins a Càritas, Aldees Infantils, Metges del Món, associacions culturals, col·lectius pacifistes i, segons la web de Visca Son Gotleu, també alguns serveis que depenen de l’Ajuntament de Palma. “Per això ens sorprèn que, abans de presentar aquest protocol, que sembla que és un projecte pilot que es podria replicar en altres zones de la perifèria de la ciutat, no s’hagin reunit amb nosaltres per consultar què necessita realment aquesta barriada. Perquè els principals problemes no es resolen posant tanques”, explica la infermera Córdoba. Cort, segons afirma una font de l’equip de govern, anuncia que crearà “una plataforma perquè els veïns puguin fer aportacions” a “un protocol” que encara no és “cap projecte”.

Les tanques de la discòrdia

Les tanques a què es refereix aquesta madrilenya –criada a Las Acacias, al districte d’Arganzuela; cinc anys treballant a Palma, els darrers tres a la barriada– són la reixa blanca que, “des de fa unes setmanes”, impedeix recórrer des del carrer els porxos d’un edifici on es fan consultes, s’atenen urgències i s’escolten històries, com diu el doctor Píriz, que un sanitari no pot resoldre “perquè són més pròpies d’una oficina d’Estrangeria”.

“La decisió es va prendre a petició de l’equip directiu del Centre de Salut de Son Gotleu per qüestions de seguretat i sobretot de salubritat. Era bastant habitual trobar residus orgànics i residus perillosos per a la salut dels usuaris del centre”, informen des de la Conselleria de Salut.

“Així es va evitar que moltes persones sense llar venguessin aquí a dormir”, explica la infermera Córdoba, “però el problema no s’ha resolt. Aquesta gent continua donant voltes pel barri. Alguns tenen problemes d’addicció (cada vegada que es pressiona a Son Banya, notam com augmenta el consum aquí), però d’altres són persones amb feina. Tornaven de la feina a l’obra, es treien l’uniforme i al cartró”. “Al gener hi va haver un repunt de persones sense llar i ja ens varen dir des de la gerència que l’única solució possible era tancar amb tanques. No va passar res. Però fa unes setmanes, quan es va desallotjar l’antiga presó, molts varen acabar aquí”, continua el doctor Píriz.

Amb la tanca han evitat que moltes persones sense sostre vinguessin aquí a dormir, però el problema no s’ha resolt. Aquesta gent continua donant voltes pel barri. Alguns tenen problemes d’addicció, però d’altres són persones amb feina. Tornaven de l’obra, es treien l’uniforme i al cartró

Cristina Córdoba — Infermera

Ibrahim, Esperança i el drama de trobar habitatge

Una vida que posa rostre i cos a allò que explica el doctor Píriz és la d’Ibrahim. Aquest home –rastes, cabells blancs a la barba, alguna cicatriu a la cara i un castellà pausat– també va sortir de la presó fa unes setmanes. Però, en el seu cas, no ho va fer després de rebre una notificació policial. És senegalès i diu haver complert una pena “de sis anys”. El motiu se’l guarda. Sí que explica que fa temps que és a Espanya, que té un fill a Jaén amb qui no manté cap vincle, que es dutxa a la platja i menja del que aconsegueix al top manta, al qual no deixa de vigilar mentre resumeix la seua història. I que dorm “on pot”, però a Son Gotleu perquè s’hi sent més segur. De moment, diu Ibrahim, ningú no l’ha molestat ni l’ha fet fora d’un portal.

–És que aquí s’hi aguanta de tot. A veure si ara amb la reixa…

Deixa anar l’Esperança mentre escolta els sanitaris. No és un caprici que aquesta dona –un monyo recollit, els ulls clars, el berenar: un paquet de cireres a la mà– confiï en la nova muralla que envolta el centre de salut. És empleada de l’empresa privada que té la concessió de la neteja d’aquesta instal·lació pública. “Ni vos podeu imaginar com estava tot al matí…”, continua l’Esperança. Tot seguit, mira la infermera Córdoba i, amb complicitat, li llança una pregunta retòrica: “Però on han d’anar aquestes criatures?”.

Ni us podeu imaginar com estava tot al matí… però on han d’anar aquestes criatures?

Esperança — Netejadora del centre de salut

La kelly explicarà després que fa més de vint anys que és a Son Gotleu i que mai havia vist uns preus tan alts en un paisatge urbà amb salaris tan baixos. I posarà un exemple que li toca molt de prop, perquè li va passar a la seua germana al barri del costat: Son Oliva. “Ella és soltera. Pagava 600 euros per un apartament petit, una cuineta, una habitació i ja està. Doncs bé, arriba la propietària i li diu de cop que en vol 1.200 al mes. Sort que ha trobat una amiga que, per 400, li lloga una habitació. És que veure’t al carrer li pot passar a qualsevol. Perquè un dia ets a dalt i un altre estàs ben avall”, diu l’Esperança, com si estigués a punt d’entonar la melodia de That’s Life.

“Compram el teu pis al comptat”

El clàssic que va popularitzar Frank Sinatra el 1966 –i que va tornar a posar-se de moda gràcies al Joker de Joaquin Phoenix– seria una bona banda sonora per a Son Gotleu. En uns carrers bressol de flamencs i trapers, sona la lletra d’aquest swing per retratar el moment immobiliari d’una barriada on no és estrany trobar anuncis de pisos ocupats –i en venda– quan es navega pels portals immobiliaris d’internet.

Els fons voltor fa una dècada que sobrevolen Son Gotleu, i hi han fet niu prometent marges irresistibles per als inversors. En una paret que dona a Indalecio Prieto, l’artèria principal de la barriada, s’hi llegeix: COMPRAM EL TEU PIS AL COMPTAT. És un cartell auster. Lletres blanques sobre fons negre. No hi ha logotips, ni referències comercials, ni cap adreça on acudir. Només un número de mòbil. Com dient: “Agafa els sous i corre”.

A la barriada no és estrany trobar anuncis de pisos ocupats —i en venda— quan es navega pels portals immobiliaris d’internet. Els fons voltor fa una dècada que sobrevolen Son Gotleu

“Tradicionalment, qui pot, se’n va de Son Gotleu. I així és difícil construir identitat. Per desgràcia, és gairebé l’única opció que té una sanitària venguda de fora —i som la majoria— per poder comprar-se un habitatge amb el nostre sou a Palma. Ni em vull imaginar la gent que guanya menys que noltros. No és estrany trobar-nos pacients que viuen a terrats, entresolats, terrasses o locals que s’han convertit en habitatge… amb les condicions de manca d’higiene que això implica. O persones que han hagut d’acollir els seus pares a casa perquè, ja jubilats, els fan fora del lloguer on vivien”, diu la infermera Córdoba. “O que han hagut de tornar a l’habitació de la seva infància amb la parella i els fills. En una llar molt petita, tres famílies encaixades. Això satura els serveis i fa més difícil la vida aquí”, apunta el doctor Píriz.

Mentrestant, en Tiago, un nin que corr davant sa mare per la vorera immensa que separa els blocs centrals de Son Gotleu –“el cabdell, la part que difícilment es gentrificarà», com ho defineix el doctor Píriz– s’atura per refrescar-se amb un flaix de color taronja. La seua berenada. Si li demanen d’on és, potser ja faria servir un diminutiu que ha tingut èxit i que fins i tot les acabades d’arribar al barri, com la infermera Córdoba, han fet seu: Songo.

–El principal problema de salud pública de este barrio es que no hay ascensores en muchos edificios.

Enrique Píriz está sentado frente al centro de salud donde trabaja. La barriada a la que se refiere este médico es Son Gotleu. Es una de las zonas más pobres y multiétnicas de las Illes Balears. Las rentas, allí, estaban antes de la pandemia por debajo de los 9.000 euros anuales, apenas el 40% por ciento de la media de Palma, una de las ciudades más turísticas de España. El crisol se mantiene: marroquíes, pakistaníes, nigerianos, colombianos, ecuatorianos; peninsulares y mallorquines, gitanos y payos.

Y luego están los escalones. Esos escalones que conducen hasta un tercero, un cuarto, un quinto piso, escalones que hay que subir sí o sí porque la comunidad no tiene ascensor, y que el doctor Píriz –sevillano del Tiro de Línea, quince años en Palma, la primera mitad atendiendo reclusos en la prisión de la ciudad– conoce muy bien: “Cuando un paciente no puede venir al centro de salud porque está encamado, somos nosotros los que vamos a su domicilio. Esa experiencia te lleva a conocer por dentro muchos hogares de Son Gotleu. Por volver al tema del ascensor, si caminas con andador o tienes una rodilla fastidiada lo vas a tener muy difícil para bajar a la calle. Eso te cancela y, ¿qué pasa? Que te deprimes. La solución no es darte una pastilla para que se te pase y puedas dormir, sino analizar por qué muchas veces convertimos los problemas sociales en problemas médicos. Ahora imaginemos la misma situación cuando el paciente es una persona sin hogar. Todo se agrava”.

El doctor Píriz parece tener muy claro por qué ha empezado a hilar delante de una grabadora encendida razonamientos que saltan del fonendo a la calle, del bolsillo a la estadística. Las ideas giran en torno a Son Gotleu. Hace unas semanas, el médico se sentó delante del ordenador y escribió un correo a elDiario.es: “Un grupo de profesionales del centro de salud estamos muy preocupados por la imagen que se está dando del barrio en general y en concreto del problema de las personas sin hogar. (...) Una imagen que alimenta un relato culpabilizador y muy discriminante para estas personas. (...) Como profesionales que las conocemos y atendemos habitualmente, sabemos que la inmensa mayoría son víctimas de los problemas de acceso a la vivienda y unos servicios municipales muy insuficientes. Además, somos testigos de cómo estos factores determinan su estado de (mala) salud”.

Si caminas con andador o tienes una rodilla fastidiada lo vas a tener muy difícil para bajar a la calle [en un edificio sin ascensor]. Te deprimes. La solución no es darte una pastilla para que se te pase y puedas dormir. Cuando el paciente es una persona sin hogar, todo se agrava

Enrique Píriz — Médico

Delante del centro de salud, el médico completa aquellas líneas con una frase que dedica a dos parejas –dos ancianos, dos ancianas, pinta de matrimonios– que están tomando el sol en el Parc de l’Esperança, la placita donde se encuentra el centro de salud. “¿Veis? Son Gotleu también tiene una parte luminosa. Cuando vine a trabajar aquí me di cuenta de que, a diferencia de otros barrios de Palma, en estas calles hay vida a cualquier hora. Nunca se quedan muertas y eso me recordaba mucho al ambiente de mi ciudad. Además de los titulares sobre peleas u operaciones antidroga, aquí están ocurriendo otras historias, nosotros las vemos todos los días”.

Mallorquines de barrio

Uno de los clichés, por ejemplo, es que el barrio vive en una realidad ajena a la del resto de Mallorca. Como si fuera un ovni que hubiera aterrizado en la isla. Indalecio, Silvia y Neus –la hija de esta pareja– lo desmontan. Los tres están a punto de acudir a una cita médica y charlan en un catalán. Acento muy característico, palmesano de barrio, fonemas que no suelen aparecer en los libros. El padre se crió en La Soledat un barrio palmesano. La madre es hija de “mallorquines de pueblo” que llegaron a la ciudad. La hija estudió la secundaria y el bachillerato en Sant Josep Obrer, un centro concertado que está justo al otro lado de la Via de Cintura. Ahora es maestra y no le importaría, dice, conseguir una plaza en el CEiP Es Pont, el colegio que linda con la circunvalación que rodea Palma y contra la que choca Son Gotleu: “Me han dicho que se trabaja muy a gusto allí”.

Esta familia siempre vivió cerca de la barriada, pero hace “unos ocho años” se mudó a su corazón. Y no se arrepienten:

–¡Es que Son Gotleu no es Vietnam! –exclama Indalecio, una pulserita rojigualda en una muñeca, el flequillo de punta– Aquí, ni todos somos yonkis ni todos somos drogadictos ni se va matando por en medio de la calle. Vivimos gente normal. Problemas hay en todas las barriadas y Son Gotleu tiene sus cosas, pero no lo tomemos como si fuera…

–¿Por qué tiene tan mala imagen Son Gotleu, entonces?

–Para saber lo que pasa en un sitio –continúa el vecino– hay que vivirlo cada día. Mira, personas mayores sentadas así en una plaza en pocas barriadas de Palma las vas a encontrar ya; claro, si te metes para dentro empieza el trapicheo, pero no van a ponerte un cuchillo en el cuello, entre otras cosas porque te conocen. Claro que puedes encontrar a alguien drogándose, igual que el rico puede estar metiéndose unas rayas en su mansión de Son Vida [barrio rico de Palma]. Nosotros hacemos vida normal en Son Gotleu, compramos en los comercios del barrio y nos movemos con tranquilidad.

Claro que puedes encontrar a alguien drogándose, igual que el rico puede estar metiéndose unas rayas en su mansión de Son Vida. Nosotros hacemos vida normal en Son Gotleu, compramos en los comercios del barrio y nos movemos con tranquilidad

Indalecio — Vecino de Son Gotleu

–Bueno, de día puedes caminar tranquilamente –tercia la mujer–, pero en cambio, por la noche, segura, segura, no vas. No es que seas racista, te hacen ser racista.

–A ver, Son Gotleu era una posesión agrícola y el barrio se creó para la gente que venía a buscar faena a Mallorca. Hay muchísimas barriadas obreras como esta en toda España. ¿Qué es lo que pasó aquí? Que, después, se levantaron otros barrios en Palma. La gente con un poder adquisitivo un poco más alto se fue.

El matrimonio se mete en el centro de salud y, sin señalarlos, nombran al elefante en la habitación para más de un residente. Los migrantes.

‘Little Morocco’

Rostros del Indostán a bordo de patinetes eléctricos. Voces que saludan con cadencia caribeña. Idiomas diferentes discutiendo el precio de unas zapatillas o una camiseta que se venden a pie de calle. Un deportivo que se para en un semáforo con una rumba electrónica que suena a todo trapo; al Shazam le cuesta un poco identificarla: Que me beses, de Obed Hernández. Pero, a simple vista, el paisaje parece un Little Morocco: Lamine Yamal sonríe en el anuncio de McDonald’s que han plantificado en un solar vacío y camisetas de los Leones del Atlas, la selección marroquí. Muchísimas; la mayoría con el 2 de Achraf Hakimi, que nació y se crió en Las Margaritas, un Son Gotleu de Getafe, a la espalda. Como otros muchos compañeros de convocatoria, un hijo de la diáspora.

“¿Veis aquella carnicería? Said, el dueño, me ha dicho que en un día vendió las cincuenta camisetas de Marruecos que había encargado”, dice la enfermera Córdoba. “La fiebre con el Mundial es increíble y me recuerda a un vendedor del Gran Bazar de Estambul que, hace muchos años, cuando le dije que era sevillano, me contestó: ‘Ahora el Sevilla está ganando mucho, pero ya veréis que, cuando se muera Lopera, el Betis va a ir p’arriba. Hasta yo, que he sido militante contra el fútbol, tengo que reconocer que aquí es una herramienta social muy potente”.

Comentar con Mimoun Zougaghi el último resultado de los marroquíes en Estados Unidos sería una buena técnica para detectar una dolencia en la consulta. Este hombre –barba y pelo grises, chilaba verdiblanca– se sienta en una terraza con tres amigos. Saludan a los sanitarios con complicidad, bromean, discuten y, de su bereber natal, saltan al castellano sin problemas. Los cuatro son hombres maduros. Todos “de Nador, al lado de Melilla”. Todos “albañiles retirados”. Llegaron a Mallorca en una horquilla que va de 2005 a 2018.

Mimoun fue el primero y sus dos hijos regentan el bar donde él pasa la tarde, una tetería de parroquia exclusivamente masculina –la única mujer, además de la enfermera Córdoba, es la cocinera– donde las lenguas se entremezclan. Hay hasta un centennial que saluda en mallorquín con acento de Artà. Y, cómo no, una pantalla ofrece el partido de turno del Mundial. Argelia-Austria. Los locutores se emocionan cantando los goles en árabe. El mismo idioma en la que se informa del sopar a la fresca que el 30 de junio se ha organizado en Son Gotleu y que en otros negocios está anunciado en castellano o catalán. El doctor Píriz lanza un deseo: “Estaría bien que, igual que ocurre con las redadas antidroga, los medios también vinieran a cubrir esa cena popular”.

La batalla electoral

Son Gotleu no es precisamente un topónimo olvidado por la prensa. La hemeroteca de este junio a punto de terminar lo prueba. A principios de mes, Fulgencio Coll Bucher –general en la reserva, portavoz de Vox en Cort, el nombre que recibe entre los mallorquines el Ajuntament de Palma– se dio una vuelta por la barriada para analizar sus “problemas de insalubridad e inseguridad”: “Son Gotleu no puede ser un gueto dentro de Palma”. El timing del líder ultraderechista no fue casual. Unos días antes, Marga Prohens Rigo, la presidenta balear, del PP, se había dado un baño de masas en la barriada. Sonrisas, fotos, reels y tertulia junto a dos míticos del Real Mallorca –el serbio Jovan Stanković y el palmesano Emilio Nsue, hijo de un migrante de Guinea Ecuatorial– para presentar al deporte “como una herramienta de igualdad y amistad” en los bloques de la periferia. De nuevo, el poder de la pelota.

Horas después de la visita del concejal Coll, la presidenta del Govern volvería a Son Gotleu acompañada de Jaime Martínez Llabrés, el alcalde de Palma, un político que necesita los votos de Vox para sacar adelante sus propuestas de gobierno. Los dos políticos del PP escenificaron la firma de “un protocolo para activar la regeneración” de un barrio en el que viven 12.000 personas. “Rehabilitación de calles, viviendas y un nuevo colegio” para impulsar unas manzanas por las que, hacia 2032, llegará el metro. Combustible para conquistar las mesas electorales de un feudo socialista. Desde 1982, el PSOE ha ganado casi siempre en Son Gotleu. A veces –en los ochenta, en 2004– con porcentajes superiores al 70%. Entre 2015 y 2019, Podemos sacó allí resultados más que apreciables. Hoy, camina hacia la desaparición. Esa porción de los votos –entre un 15 y un 20%– se la queda ahora Vox.

El barrio, conocido por protagonizar las páginas de Sucesos de los diarios locales, ha sido históricamente un feudo socialista, aunque Vox ha subido en las encuestas y el PP hace propaganda para ganar votos

–¿Y cómo arreglará el metro los problemas del barrio? Si al menos nos hubieran consultado…

Se pregunta en voz alta Cristina Córdoba. Esta enfermera especialista en medicina comunitaria es compañera de Enrique Píriz en el centro de salud y en Visca Son Gotleu. Así se llama una plataforma “de entidades y servicios” donde confluyen desde las directivas de varios colegios y un instituto a Cáritas, Aldeas Infantiles, Médicos del Mundo, asociaciones culturales, colectivos pacifistas y, según la web de Visca Son Gotleu, también algunos servicios que dependen del Ajuntament de Palma. “Por eso nos sorprende que, antes de presentar ese protocolo, que parece ser un proyecto piloto que se replicará en otras zonas del extrarradio de la ciudad, no se hayan reunido con nosotras para consultarnos qué necesita realmente esta barriada. Porque los principales problemas no se resuelven poniendo vallas”, explica la enfermera Córdoba. Cort, afirma una fuente del equipo de gobierno, anuncia que creará “una plataforma para que los vecinos puedan hacer aportaciones” a “un protocolo” que no es todavía “ningún proyecto”.

Las vallas de la discordia

Las vallas a las que se refiere esta madrileña –criada en Las Acacias, distrito de Arganzuela; cinco años trabajando en Palma, los últimos tres, en la barriada– es la reja blanca que, “desde hace unas semanas”, impide recorrer desde la calle los soportales de un edificio donde se pasa consulta, se atienden urgencias, se escuchan historias, como dice el doctor Píriz, que un sanitario no puede resolver “porque son más propias de una oficina de Extranjería”.

“La decisión se tomó a petición del equipo directivo del Centre de Salut de Son Gotleu por cuestiones de seguridad y sobre todo de salubridad. Era bastante habitual encontrar residuos orgánicos y residuos peligrosos para la salud de los usuarios del centro”, informan desde la Conselleria de Salut.

“Así se evitó que muchas personas sin techo vinieran aquí a dormir”, cuenta la enfermera Córdoba, “pero no se ha resuelto el problema. Esa gente sigue dando vueltas por el barrio. Algunos tienen problemas de adicción (cada vez que aprietan en Son Banya, notamos cómo aumenta el consumo aquí), pero otras son personas con trabajo. Volvían de la obra, se quitaban el uniforme y al cartón”. “En enero hubo un repunte de personas sin hogar y ya nos dijeron desde la gerencia que la única solución posible era vallar. No ocurrió nada. Pero hace unas semanas, cuando se desalojó la antigua prisión, muchos acabaron aquí”, continúa el doctor Píriz.

Con el vallado han evitado que muchas personas sin techo vinieran aquí a dormir, pero no se ha resuelto el problema. Esa gente sigue dando vueltas por el barrio. Algunos tienen problemas de adicción, pero otras son personas con trabajo. Volvían de la obra, se quitaban el uniforme y al cartón

Cristina Córdoba — Enfermera

Ibrahim, Esperanza y el drama de encontrar vivienda

Una vida que pone piel y cara a lo que cuenta el doctor Píriz es la de Ibrahim. Este hombre –rastas, canas en la barba, alguna cicatriz en la cara, un castellano sosegado– también salió de la cárcel hace unas semanas. Pero, en su caso, no se fue después de recibir una notificación policial. Es senegalés y dice haber cumplido una pena “de seis años”. El motivo se lo guarda. Sí cuenta que lleva tiempo en España, que tiene un hijo en Jaén con el que no conserva vínculo, que se ducha en la playa y come con lo que saca del top manta al que no le quita ojo mientras resume su historia. Y que duerme “donde se puede”, pero en Son Gotleu porque se siente más seguro. De momento, dice Ibrahim, nadie le ha molestado ni le ha echado de un portal.

–Es que aquí se aguanta de todo. A ver si ahora con la verja…

Suelta Esperanza mientras escucha a los sanitarios. No es un capricho que esta mujer –un moño recogido, los ojos claros, la merienda: un paquete de cerezas, en una mano– le tenga fe a la nueva muralla que rodea al centro de salud. Es empleada de la empresa privada que tiene la concesión de la limpieza de esta instalación pública. “Ni os podéis imaginar cómo estaba todo por la mañana…”, sigue Esperanza. Acto seguido, mira a la enfermera Córdoba y, ofreciéndole su complicidad, dispara una pregunta retórica: “¿Pero es que a dónde van a ir estas criaturas?”.

Ni os podéis imaginar cómo estaba todo por la mañana… ¿pero a dónde van a ir estas criaturas?

Esperanza — Limpiadora del centro de salud

La kelly contará después que lleva en Son Gotleu más de veinte años y que nunca había visto unos precios altísimos para un paisaje urbano con salarios tan bajos. Y pondrá un ejemplo que le toca muy de cerca. Porque le sucedió a su hermana en el barrio de al lado: Son Oliva. “Ella está soltera. Pagaba 600 euros por una entradita, una cocina chiquitilla, un cuarto y ya está. Pues bien, llega la casera y le dice de repente que quiere 1.200 al mes. Suerte que ha encontrado a una amiga que, por 400, le está alquilando una habitación. Es que lo de verte en la calle le puede pasar a cualquiera. Porque un día estás arriba y otro estás bien abajo”, dice Esperanza, como si estuviera a punto de arrancar a silbar la melodía de That’s Life.

“Compramos tu piso al contado”

El clásico que popularizó Frank Sinatra en 1966 –y que volvió a ponerse de moda gracias al Joker de Joaquin Phoenix– sería una buena banda sonora para Son Gotleu. En unas calles cuna de flamencos y traperos, suena la letra de este swing para retratar el momento inmobiliario de una barriada donde no es raro encontrar anuncios de pisos okupados –y en venta– cuando se bucea por los portales inmobiliarios de internet. Los fondos buitre llevan una década sobrevolando Son Gotleu, han hecho nido prometiendo márgenes irresistibles a los inversores. En una pared que da a Indalecio Prieto, la arteria principal de la barriada, se lee: COMPRAMOS TU PISO AL CONTADO. Es un cartel austero. Letras blancas sobre fondo negro. No hay logos, no hay referencias comerciales, no hay una dirección a la que acudir. Sólo un número de móvil. Como diciendo: “Coge la pasta y corre”.

En la barriada no es raro encontrar anuncios de pisos okupados –y en venta– cuando se bucea por los portales inmobiliarios de internet. Los fondos buitre llevan una década sobrevolando Son Gotleu

“Tradicionalmente, quien puede, se marcha de Son Gotleu. Y así es difícil construir identidad. Por desgracia, casi la única opción que tiene una sanitaria venida de fuera –y somos la mayoría– para comprarse una casa con su sueldo en Palma. No me quiero ni imaginar la gente que gane menos que nosotras. No es raro encontrarnos pacientes que viven en azoteas, entresuelos, terrazas, locales que son vivienda… Con las condiciones de falta de higiene que eso implica. O personas que han tenido que acoger a sus padres en casa porque, jubilados, los echan del alquiler en el que vivían”, dice la enfermera Córdoba. “O que han tenido que volver al cuarto de su infancia con su pareja y los hijos. En un hogar bien pequeño, tres familias recogidas. Eso satura los servicios y hace más difícil la vida aquí”, apunta el doctor Píriz.

Tradicionalmente, quien puede, se marcha de Son Gotleu. Y así es difícil construir identidad. Por desgracia, casi la única opción que tiene una sanitaria venida de fuera –y somos la mayoría– para comprarse una casa con su sueldo en Palma. No me quiero ni imaginar la gente que gane menos que nosotras

Cristina Córdoba — Enfermera

Mientras tanto, Tiago, un niño que corretea delante de su madre por la acera inmensa que separa los bloques centrales de Son Gotleu, “el cogollo, la parte que difícilmente se gentrificará”, como lo define el doctor Píriz, se frena para refrescarse con un flash de color naranja. Su merienda. Si le preguntan de dónde es, puede que ya utilizara un diminutivo que ha hecho fortuna y que hasta recién llegadas al barrio como la enfermera Córdoba han hecho suyo: Songo.

“Me he 'tirado' tres meses, los sábados por la mañana, en una mesa recogiendo firmas”. Antònia Maria Oliver atraviesa la plaza Teixidores, en el municipio mallorquín de Sóller, mientras relata el conflicto que en los últimos meses mantiene a los vecinos en vilo: la pretensión del Ayuntamiento de ceder la zona -destinada en la actualidad a aparcamiento, recinto ferial y punto de encuentro vecinal- para la construcción de un bloque de viviendas sociales que, aseveran, transformarían de forma irreversible uno de los últimos espacios abiertos de este pueblo enclavado en plena Serra de Tramuntana. Mientras camina, Antònia Maria matiza: “Nos parece muy bien que se construyan viviendas porque es algo necesario, pero no a costa de un espacio como este”.

El debate trasciende lo meramente local y plantea una cuestión de fondo: cómo -y dónde- construir vivienda pública, especialmente en una localidad donde acceder a una casa se ha vuelto casi imposible. En estos momentos, el precio medio de una vivienda de menos de 100 metros cuadrados se sitúa en los 578.125 euros -un 159,23% respecto a hace un año-, de acuerdo a los datos de Fotocasa. Respecto al alquiler, la situación no es menos significativa: según el mismo portal inmobiliario, un estudio o un piso con una sola habitación cuesta de media 1.578 euros. La escalada sostenida en los últimos años revela hasta qué punto Sóller, en línea con la tendencia general de Balears, se ha convertido en un mercado fuertemente tensionado marcado por una elevada presión de la demanda -especialmente vinculada al negocio turístico y a los compradores internacionales-: el resultado es un encarecimiento que no solo eleva el coste de vida, sino que consolida un acceso cada vez más restrictivo a la vivienda para la población local.

En plena emergencia habitacional, el Consistorio, gobernado por el PP, anunció la cesión de la céntrica plaza Teixidores -clasificada como zona libre pública en el Plan General de Ordenación Urbana (PGOU) de Sóller- para que el Instituto Balear de la Vivienda (Ibavi) -dependiente del Govern balear- pudiera construir dos edificios con 24 viviendas de protección oficial, lo que recibió una fuerte contestación de los vecinos al considerar que el proyecto arrasaba con uno de los escasos espacios diáfanos que quedan en Sóller. El Ayuntamiento redefinió la propuesta, planteando la edificación de un solo bloque en forma de 'L' y la construcción de un parking subterráneo exclusivo para residentes, aseverando que el proyecto no supone una pérdida del espacio público, sino una mejora sustancial del mismo al hacerlo “más grande, más atractivo y más funcional”.

El espacio público, reducido “a menos de la mitad”

Vecinos y arquitectos critican, sin embargo, que las recreaciones presentadas por el Consistorio no se corresponden con la realidad física del lugar y generan una expectativa difícil de sostener: “Si se construye, necesariamente tendrá que hacerse disminuyendo el espacio libre”, asevera a elDiario.es el arquitecto Joan Soler, quien estima incluso que éste quedaría reducido “a menos de la mitad”. No solo eso. La solución, a juicio de afectados y urbanistas, traslada además el conflicto bajo tierra: el aparcamiento subterráneo ya había sido explícitamente descartado en la propuesta original debido al riesgo de inundación asociado a la proximidad del Torrent de Fornalutx, que discurre soterrado bajo la zona.

Bajo ese conflicto local late, además, un cambio legal de mayor calado: el introducido por la conocida como ‘ley de liberalización del suelo’, la amnistía urbanística aprobada por PP y Vox que permitirá legalizar viviendas construidas de forma ilegal en suelo rústico so pretexto de facilitar el acceso a la vivienda. El detonante radica en la Disposición Final Novena, que permite que promociones de vivienda pública declaradas de “interés autonómico” se tramiten por la vía rápida, con procedimientos simplificados y menor capacidad de intervención municipal. Es decir, convierte la emergencia habitacional en una herramienta jurídica para acelerar proyectos incluso en suelos controvertidos. Al respecto, especialistas técnicos alertan de que el nuevo proyecto podría sentar un peligroso precedente que abriría las puertas a transformar plazas y espacios protegidos en parcelas edificables.

Bajo el conflicto late un cambio legal de mayor calado: el introducido por la conocida como ‘ley de liberalización del suelo’, cuya Disposición Final Novena permite que promociones de vivienda pública declaradas de "interés autonómico" se tramiten por la vía rápida, con procedimientos simplificados y menor capacidad de intervención municipal

La protesta vecinal, por su parte, se ha materializado en una petición planteada a través de Internet y en una recogida de firmas impulsada, por un lado, por Antònia Maria, y, por otro, por el arquitecto y residente de la zona Rafel Cortès, quienes suman hasta el momento más de 500 apoyos. Su discurso no niega el problema habitacional -al contrario, lo reconoce como urgente-, pero sí cuestiona la ubicación elegida. “Si lo único que tenemos lo quieren quitar…”, lamenta Antònia Maria.

Esta vecina recuerda que la plaza no es solo el lugar donde se instalan las ferias, las tradicionales atracciones de Sant Bartomeu o las actividades comunitarias, sino que también sirve para que los vecinos puedan estacionar sus vehículos, teniendo en cuenta los atascos y problemas de aparcamiento que Sóller arrastra desde hace años y que también han llevado a sus residentes a la movilización. Hasta los años noventa, llegar a esta localidad de 14.000 habitantes implicaba atravesar las 70 curvas de la sinuosa carretera que cruza la Serra d'Alfàbia. Sin embargo, la construcción del túnel de Sóller supuso un antes y un después para esta localidad resguardada entre montañas: la infraestructura, de tres kilómetros de longitud, mejoró con creces las conexiones con este municipio e, irremisiblemente, el lugar se abrió en canal al incremento del tráfico, la presión turística y los problemas de congestión que hoy marcan su día a día.

Rosa, amiga de Oliver, insiste en la dimensión social del lugar: en su opinión, como en la de otros vecinos, el proyecto no solo supondría una transformación urbanística, sino también una pérdida de usos sociales consolidados en el tiempo: “Lo que tienen que hacer es buscar una solución para que esto sea una plaza de verdad, una zona de encuentro para mayores y niños”. Y añade: “Parece que con este proyecto lo que buscan es poder decir que han construido viviendas antes de las elecciones”. Entre otros puntos, los vecinos proponen el despliegue de la Unitat d’Execució prevista en el Plan General de Ordenación Urbana (PGOU), lo que permitiría desarrollar suelo de forma ordenada sin necesidad de eliminar espacios ya consolidados como esta plaza, o la construcción de vivienda pública en otros lugares como el solar municipal de Cetre, el antiguo cuartel de la Guardia Civil, el solar municipal de Son Angelats.

De uno de los edificios de la plaza sale Pedro Suau, de 84 años, quien observa el espacio con la perspectiva de quien ha visto transformarse Sóller duranate décadas. Para él, el debate no es solo urbanístico, sino profundamente ligado a la memoria del lugar y a su función en la vida cotidiana del municipio, y muestra su preocupación ante la posibilidad de perder definitivamente este punto de encuentro abierto, vinculado a la actividad social y a las dinámicas del pueblo. Desde la experiencia acumulada, advierte de que decisiones como esta no solo afectan al presente, sino también al futuro de Sóller, al condicionar el uso de un espacio que considera esencial para la identidad colectiva del municipio.

Asimismo, advierte de los problemas técnicos que podría acarrear el proyecto. “Si no la tocan no se inundará. Si se quieren bajar tres metros para hacer un parking…”, apunta, dejando en el aire la incógnita sobre qué sucedería al construir en el subsuelo. La plaza de les Teixidores se asienta sobre un espacio históricamente vinculado al sistema hidráulico del valle de Sóller, atravesado por el curso del torrente de Fornalutx, lo que complica cualquier intervención profunda. Los riesgos de inundación -los episodios de lluvias intensas han provocado históricamente desbordamientos puntuales- y las limitaciones constructivas llevaron precisamente al Ibavi a descartar en sus pliegos iniciales la construcción de aparcamientos subterráneos y viviendas en planta baja en esta parcela.

Entre el derecho a la vivienda y a la ciudad

Joan Soler, una de las voces técnicas que se han posicionado en contra del proyecto, sitúa el debate en la naturaleza misma de la zona. “Es un espacio público con muchas posibilidades para uso público”, sostiene, advirtiendo de que la construcción de viviendas -aunque sean protegidas- supondría, en la práctica, “privatizarlo” y limitar de forma irreversible su potencial futuro. No en vano, Soler no cuestiona la necesidad de que se promueva vivienda social, pero sí su ubicación: intervenir en la plaza de les Teixidores implica “hipotecar” uno de los pocos espacios abiertos del centro de Sóller y, a su juicio, la actuación responde más a una lógica de urgencia que compromete la planificación a largo plazo: “Se está tomando una solución inmediata que elimina otras posibilidades de uso”.

Es un espacio público con muchas posibilidades para uso público. Se está tomando una solución inmediata que elimina otras posibilidades de uso

Joan Soler — Arquitecto

Desde una perspectiva urbanística, el arquitecto defiende que el futuro de la plaza debería abordarse mediante un concurso de ideas que permita definir su función como espacio público. Aunque en el día a día el lugar funciona como aparcamiento, insiste en que su valor radica precisamente en su potencial para acoger zonas verdes, equipamientos y usos sociales vinculados al centro urbano y a la futura rehabilitación de la Fàbrica Nova. “Es un espacio muy grande, muy céntrico, con muchas posibilidades”, recalca. Soler también pone en cuestión el relato institucional que acompaña al proyecto. Critica que las recreaciones difundidas por el Ayuntamiento resultan “engañosas” y no se corresponden con la realidad del espacio. “El papel lo aguanta todo, pero luego la realidad es otra”, señala. En su opinión, la idea de que no se perderá superficie pública es insostenible: “Si construyes, ese espacio no queda en el aire”.

En relación con el aparcamiento, advierte de un cambio sustancial en su naturaleza: aunque se mantengan plazas, éstas dejarían de ser públicas. “Las que estén debajo de los edificios se alquilarán o venderán”, explica, lo que, en la práctica, supone sustituir un uso colectivo por uno restringido. El proyecto actual prevé mantener además parte del aparcamiento -unas 70 plazas- en ambos lados de la plaza, junto a los edificios, lo que, a juicio de los residentes, no resuelve el problema de movilidad y añade presión urbanística al entorno.

En esta línea, un grupo de arquitectos integrado por Miquel Vadell, Antònia Mayol, Martí Lucena y Rafel Cortès, ha cuestionado públicamente el proyecto de viviendas al considerar que supone una alteración de los criterios básicos del planeamiento urbano. Recuerdan que este espacio está clasificado como zona libre pública, lo que, a su juicio, lo hace incompatible con cualquier edificación. Los firmantes advierten además de que la intervención afectaría al entorno inmediato de la Fàbrica Nova, uno de los principales símbolos del pasado industrial del municipio y elemento patrimonial de primer orden -fue declarada Bien de Interés Cultural (BIC) en 2018-. El Ayuntamiento plantea integrar urbanísticamente el entorno de la fábrica dentro de su proyecto urbanístico, defendiendo que la nueva ordenación permitirá conectar ambos espacios y reactivar la zona.

Un grupo de arquitectos integrado por Miquel Vadell, Antònia Mayol, Martí Lucena y Rafel Cortès ha cuestionado públicamente el proyecto de viviendas al considerar que supone una alteración de los criterios básicos del planeamiento urbano. Recuerdan que este espacio está clasificado como zona libre pública, lo que, a su juicio, lo hace incompatible con cualquier edificación

Sin embargo, esta idea también ha despertado las críticas entre vecinos y oposición, que ven en ello una contradicción: mientras se apuesta por preservar y dignificar un conjunto histórico protegido -el Consell de Mallorca, propietario del edificio, está impulsando su rehabilitación para convertirla en un museo textil de referencia, se aboga al mismo tiempo por la construcción de viviendas en su entorno inmediato. A su juicio, levantar un bloque residencial junto a la Fàbrica Nova supone alterar su espacio de protección y su perímetro de visibilidad desde la plaza, desvirtuando el valor patrimonial que se pretende recuperar y evidenciando una falta de coherencia en la planificación urbana del municipio.

Construida en 1921 por la sociedad Rullan y Mayol, sobre el solar de una antigua central eléctrica, la Fàbrica Nova comenzó a funcionar en 1922 como fábrica textil y permaneció activa hasta 1970. Durante décadas fue el corazón económico y social del valle: un complejo industrial donde trabajaban decenas de obreros -en su mayoría mujeres- y que concentraba todo el proceso productivo del tejido.

Los arquitectos sostienen que la necesidad de ampliar el parque de vivienda pública no puede servir de argumento para ocupar espacios públicos consolidados, al tiempo que critican la falta de transparencia en la tramitación del proyecto y reclaman una reflexión más amplia sobre el modelo urbano del municipio. En este sentido, defienden la búsqueda de alternativas en suelos ya previstos para edificar, evitando así sentar un precedente que, a su juicio, podría abrir la puerta a futuras intervenciones similares en otros espacios libres de Sóller y de otros municipios.

“Hay motivos para rechazar la propuesta”

Desde el ámbito político, la regidora y portavoz de Més per Sóller, Laura Celià, enmarca el rechazo al proyecto dentro de una crítica más amplia a la estrategia de vivienda impulsada por las administraciones. La formación, asegura, no se opone a la construcción de vivienda pública, pero sí a hacerlo “a cualquier precio” y sin atender a las consecuencias urbanísticas y sociales. “No es una postura infantil de decir no por no: hay motivos jurídicos, urbanísticos y políticos detrás”, subraya en declaraciones a este periódico.

La regidora ecosoberanista advierte, además, de que la operación en la plaza de les Teixidores no es un hecho aislado, sino parte de una dinámica más amplia de cesión de espacios públicos al Ibavi. En este sentido, señala que el Ayuntamiento ya ha transferido otros inmuebles municipales para este fin y prevé nuevas cesiones, lo que, a su juicio, compromete el futuro del municipio al reducir la disponibilidad de equipamientos públicos. “Si en el futuro necesitamos un centro de día, una escoleta o un casal cívico, no tendremos espacios”, alerta.

La portavoz también cuestiona el enfoque de las políticas de vivienda, al considerar que responden más a una lógica de cifras que a una solución estructural del problema. “Se busca poder decir que se han activado cientos o miles de viviendas, pero sin importar dónde ni cómo”, sostiene, criticando una estrategia que, en su opinión, prioriza el impacto político sobre la planificación a largo plazo.

Frente a ello, Més plantea un diagnóstico basado en los datos del propio municipio: en Sóller existen más de 1.100 viviendas vacías, a las que se suman alrededor de 500 segundas residencias y unas 600 destinadas al alquiler vacacional, cifras que, a juicio de Més, evidencian que el problema no es únicamente la falta de suelo. “La solución no pasa por construir más, sino por movilizar las viviendas que ya existen”, afirma, defendiendo medidas para sacar al mercado el parque vacío y regular los usos turísticos.

Por su parte, el portavoz de la formación local Seny i Sentit, Sebastià Aguiló, señala que su formación se ha opuesto al proyecto “desde el minuto uno”, aunque recalca su apoyo a la búsqueda de soluciones que ayuden a solventar la crisis de la vivienda. “Estamos totalmente a favor de construir pisos de protección oficial, pero no a cualquier precio”, subraya. Aguiló defiende que la plaza de les Teixidores, pese a su uso actual como aparcamiento, cumple una función mucho más amplia como espacio público. “Es el único balón de oxígeno que nos queda en el centro de Sóller”, afirma en declaraciones a elDiario.es.

Estamos totalmente a favor de construir pisos de protección oficial, pero no a cualquier precio

Sebastià Aguiló — Portavoz de la formación local Seny i Sentit

El dirigente político critica lo que considera una falta de alternativas por parte de las administraciones. “No entendemos esta necesidad de construir sí o sí sin plantear otros sistemas”, sostiene, al tiempo que reclama explorar otras vías, como la recalificación de suelos que ya están integrados en el centro del municipio o la habilitación de nuevos espacios para vivienda social fuera del núcleo más tensionado. En este sentido, contrapone la facilidad con la que, según denuncia, se han promovido cambios normativos para habilitar aparcamientos en suelo rústico frente a la falta de iniciativa para generar suelo destinado a vivienda.

El regidor también pone en duda la transparencia del proceso, al asegurar que no existe todavía un proyecto definitivo. “Lo que hay son fotomontajes que no se ajustan a la realidad”, recrimina, cuestionando la fiabilidad de las imágenes difundidas y el relato institucional que acompaña al proyecto. A su juicio, la propuesta “hipoteca para el futuro de Sóller” y responde más a una necesidad política que a una planificación urbanística sólida.

Por último, introduce un elemento simbólico que, en su opinión, evidencia las contradicciones del discurso institucional: a finales de 2022, el pleno aprobó por unanimidad el cambio de nombre de la plaza -de Teixidors a Teixidores- para reconocer el papel de las mujeres en la historia industrial del municipio y todos los grupos políticos acudieron a descubrir la placa con el nuevo nombre. “Entonces todos reconocían que era una plaza y ahora resulta que ya no lo es”, critica en alusión al hecho de que el alcalde de Sóller, Miquel Nadal, señalase que la zona “no es más que un aparcamiento. Aguiló insiste en que, aunque hoy la plaza se utilice en parte como aparcamiento, el espacio debe preservarse como ámbito público con potencial para usos sociales en el futuro.

La plaza que conmemora a las tejedoras

La plaza de Teixidores, de hecho, no es un vacío casual, es el resultado de un pasado industrial desaparecido: su nombre remite a un pasado en el que las mujeres fueron el verdadero motor de la economía local. Como señala el historiador Plàcid Pérez en su trabajo Les fàbriques de teixits mecànics de Sóller. El patrimoni perdut, la mayor parte de la mano de obra en los telares mecánicos era femenina: trabajadoras sometidas a ritmos intensivos, salarios más bajos y escaso reconocimiento, pero fundamentales para sostener la producción. Aquellas fábricas no solo transformaron el paisaje urbano, sino también la vida de generaciones de mujeres que encontraron en el textil una de las pocas vías de acceso al trabajo asalariado. Hoy, ese espacio vacío es también memoria: la de un trabajo invisibilizado que da nombre a la plaza y que vuelve a estar en disputa.

El portavoz del PSIB-PSOE en Sóller, Jaume Mateu, mientras tanto, expresa el rechazo de los socialistas a la propuesta del equipo de gobierno al considerar que no corrige las deficiencias detectadas en el primer proyecto ni responde a las necesidades reales del municipio. A su juicio, se trata de un emplazamiento inadecuado para albergar un bloque de 24 viviendas, entre otras razones, porque el propio planeamiento urbanístico no prevé edificación en ese espacio, calificado como zona libre pública. “Si el problema es que ahora no es una plaza atractiva, es responsabilidad del Ayuntamiento hacer un buen proyecto para mejorarla”, señala, insistiendo en que esta circunstancia no puede utilizarse como justificación para construir en un espacio que debería preservarse como uso público.

Mateu también critica la insistencia del equipo de gobierno en sacar adelante una iniciativa que, según afirma, carece de consenso social y político. En este sentido, insta al alcalde a “abandonar su obsesión” por este proyecto y a trabajar en un frente común que permita dar soluciones efectivas al problema de la vivienda, tanto a corto como a medio y largo plazo. Entre las alternativas, los socialistas plantean medidas como la declaración de Sóller como zona de mercado residencial tensionado para limitar los precios del alquiler, así como la búsqueda de solares más adecuados para ampliar el parque de vivienda pública. Además, reprochan las formas empleadas en la tramitación del proyecto, denunciando la falta de información a la oposición y alertando de que la propuesta ignora elementos sensibles del entorno, como el área de protección de la Fàbrica Nova, declarada Bien de Interés Cultural.

El Ayuntamiento defiende el proyecto

Desde el Ayuntamiento de Sóller defienden el proyecto de la plaza de les Teixidores y aseguran que la propuesta no es cerrada ni unilateral, sino que incorpora aportaciones externas. En este sentido, aseguran haber tenido en cuenta tanto las opiniones de arquitectos locales como las sugerencias recogidas entre la ciudadanía, lo que, a su juicio, ha permitido mejorar y ajustar el proyecto inicial.

Desde el Ayuntamiento de Sóller defienden el proyecto de la plaza de les Teixidores y aseguran que la propuesta no es cerrada ni unilateral, sino que ha incorporado aportaciones externas, tanto de arquitectos locales como de la ciudadanía, con el objetivo de mejorar y ajustar el proyecto inicial

En relación con una de las principales preocupaciones vecinales, el aparcamiento, el equipo de gobierno asegura que el diseño del proyecto garantiza que no se perderá “ni una sola plaza”. Para ello, plantea la construcción del aparcamiento subterráneo destinado a residentes -un sistema ZAR-: frente a las críticas, asegura que permitiría mantener la capacidad actual y, al mismo tiempo, reorganizar el espacio en superficie.

En esta línea, apelan a la viabilidad técnica de la intervención pese a las dificultades derivadas de las características del terreno. Según sostienen, se han desarrollado soluciones específicas para garantizar que el proyecto cumpla con todos los requisitos, incluidos los vinculados a la gestión de recursos hídricos, aunque reconocen que ello implica un mayor coste y complejidad constructiva. Finalmente, recalcan que la actuación no supondrá un coste directo para los vecinos de Sóller, ya que estará íntegramente financiada por el Ibavi.

Las promociones que tramita el Govern en Sóller

Consultadas por este periódico, fuentes de la Conselleria de Vivienda, Territorio y Movilidad señalan que el Ibavi atiende las propuestas de los ayuntamientos y prepara proyectos de vivienda social, destinadas a ciudadanos residentes en las islas, una vez que un ayuntamiento cede una parcela al ente público. De esta manera, aseguran, “atiende puntualmente las necesidades que exprese un ayuntamiento o cualquier colectivo a través del ayuntamiento de cada municipio”. En Sóller, según especifican, el Ibavi tramita tres promociones que suman 29 viviendas en total: las que se encuentran en fase más avanzada son las del cine Fantasio (once viviendas) y del antiguo Hospici (diez viviendas), mientras que se está desarrollando una tercera en la antigua escuela del carrer Marjades (ocho viviendas).

La Conselleria de Vivienda, Territorio y Movilidad señala que el Ibavi atiende las propuestas de los ayuntamientos y prepara proyectos de vivienda social, destinadas a ciudadanos residentes en las islas, una vez que un ayuntamiento cede una parcela al ente público

El posible proyecto de Teixidores, como señalan las mismas fuentes -dado que “no se ha concretado una cesión de parcela al Ibavi”-, sumaría otras 24 viviendas, lo que situaría el total en 53 nuevas viviendas de protección pública en Sóller. Se trata de un municipio, subrayan desde la Conselleria, con una demanda de vivienda pública que se ha duplicado en dos años en las listas del Ibavi, hasta alcanzar las 74 familias o unidades de convivencia en las listas de espera, que han registrado un aumento del 40% en el último año frente a las 53 de 2024 y las 34 de 2023.

El caso de la plaza Teixidores refleja un dilema cada vez más frecuente en las Islas: cómo equilibrar la creación de vivienda pública con la preservación de espacios urbanos y la identidad local. Mientras las administraciones defienden la necesidad urgente de ampliar el parque de vivienda protegida, los vecinos reclaman participar en las decisiones y explorar alternativas. “Tomando estas decisiones sin tener en cuenta al pueblo, lo único que se consigue es que la gente se tenga que ir”, lamenta Rosa. La recogida de firmas, mientras tanto, sigue creciendo. Y con ella, una pregunta de fondo que el conflicto ha puesto sobre la mesa: no solo cuántas viviendas hacen falta en Sóller, sino dónde y cómo deben construirse.

“He estat tres mesos, els dissabtes al matí, en una taula recollint signatures”. Antònia Maria Oliver travessa la plaça Teixidores, al municipi mallorquí de Sóller, mentre relata el conflicte que en els últims mesos manté els veïns en suspens: la pretensió de l’Ajuntament de cedir la zona —destinada actualment a aparcament, recinte firal i punt de trobada veïnal— per a la construcció d’un bloc d’habitatges socials que, asseguren, transformarien de manera irreversible un dels darrers espais oberts d’aquest poble enclavat en plena Serra de Tramuntana. Mentre camina, Antònia Maria matisa: “Ens sembla molt bé que es construeixin habitatges perquè és una cosa necessària, però no a costa d’un espai com aquest”.

El debat transcendeix el merament local i planteja una qüestió de fons: com —i on— construir habitatge públic, especialment en una localitat on accedir a una casa s’ha tornat gairebé impossible. En aquests moments, el preu mitjà d’un habitatge de menys de 100 metres quadrats se situa en 578.125 euros —un 159,23% més que fa un any—, d’acord amb les dades de Fotocasa. Pel que fa al lloguer, la situació no és menys significativa: segons el mateix portal immobiliari, un estudi o un pis amb una sola habitació costa de mitjana 1.578 euros. L’escalada sostinguda en els darrers anys revela fins a quin punt Sóller, en línia amb la tendència general de les Balears, s’ha convertit en un mercat fortament tensionat marcat per una elevada pressió de la demanda —especialment vinculada al negoci turístic i als compradors internacionals—: el resultat és un encariment que no només eleva el cost de vida, sinó que consolida un accés cada vegada més restrictiu a l’habitatge per a la població local.

En plena emergència habitacional, el consistori, governat pel PP, va anunciar la cessió de la cèntrica plaça Teixidores --classificada com a zona lliure pública en el Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) de Sóller- perquè l’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi) —dependent del Govern balear— pogués construir dos edificis amb 24 habitatges de protecció oficial, fet que va rebre una forta contestació dels veïns en considerar que el projecte arrasava amb un dels escassos espais diàfans que queden a Sóller. L’Ajuntament va redefinir la proposta, plantejant l’edificació d’un sol bloc en forma de “L” i la construcció d’un pàrquing subterrani exclusiu per a residents, assegurant que el projecte no suposa una pèrdua de l’espai públic, sinó una millora substancial del mateix en fer-lo “més gran, més atractiu i més funcional”.

L'espai públic, reduït “a menys de la meitat”

Veïns i arquitectes critiquen, però, que les recreacions presentades pel consistori no es corresponen amb la realitat física del lloc i generen una expectativa difícil de sostenir: “Si es construeix, necessàriament s’haurà de fer disminuint l’espai lliure”, assegura a elDiario.es l’arquitecte Joan Soler, qui estima fins i tot que aquest quedaria reduït “a menys de la meitat”. I no només això. La solució, a parer dels afectats i dels urbanistes, trasllada a més el conflicte sota terra: l’aparcament subterrani ja havia estat explícitament descartat en la proposta original a causa del risc d’inundació associat a la proximitat del torrent de Fornalutx, que discorre soterrat per sota de la zona.

Sota aquesta controvèrsia batega, a més, un canvi legal de major importància: l'introduït per la coneguda com a ‘llei de liberalització del sòl’, l'amnistia urbanística aprovada per PP i Vox que permetrà legalitzar habitatges construïts de manera il·legal en sòl rústic sota pretext de facilitar l'accés a l'habitatge. El detonant radica en la Disposició Final Novena, que permet que promocions d'habitatge públic declarades d'“interès autonòmic” es tramitin per la via ràpida, amb procediments simplificats i menor capacitat d'intervenció municipal. És a dir, converteix l'emergència residencial en una eina jurídica per a accelerar projectes fins i tot en sòls controvertits. Al respecte, especialistes tècnics alerten que el nou projecte podria establir un perillós precedent que obriria les portes a transformar places i espais protegits en parcel·les edificables.

Sota el conflicte batega un canvi legal de major importància: l'introduït per la coneguda com a ‘llei de liberalització del sòl’, la Disposició Final Novena de la qual permet que promocionis d'habitatge públic declarades de "interès autonòmic" es tramitin per la via ràpida, amb procediments simplificats i menor capacitat d'intervenció municipal

La protesta veïnal, per la seva banda, s’ha materialitzat en una petició plantejada a través d’Internet i en una recollida de signatures impulsada, d’una banda, per Antònia Maria i, de l’altra, per l’arquitecte i resident de la zona Rafel Cortès, que sumen fins ara més de 500 suports. El seu discurs no nega el problema habitacional —al contrari, el reconeix com a urgent—, però sí que qüestiona la ubicació escollida. “Si l’únic que tenim ho volen treure…”, lamenta Antònia Maria.

Aquesta veïna recorda que la plaça no és només el lloc on s’instal·len les fires, les tradicionals atraccions de Sant Bartomeu o les activitats comunitàries, sinó que també serveix perquè els veïns puguin estacionar els seus vehicles, tenint en compte els embossos i problemes d’aparcament que Sóller arrossega des de fa anys i que també han portat els seus residents a mobilitzar-se. Fins als anys noranta, arribar a aquesta localitat de 14.000 habitants implicava travessar les 70 corbes de la sinuosa carretera que creua la Serra d’Alfàbia. Tanmateix, la construcció del túnel de Sóller va suposar un abans i un després per a aquesta localitat resguardada entre muntanyes: la infraestructura, de tres quilòmetres de longitud, va millorar amb escreix les connexions amb aquest municipi i, irremeiablement, la zona es va obrir de bat a bat a l’increment del trànsit, la pressió turística i els problemes de congestió que avui marquen el seu dia a dia.

Rosa, amiga d’Oliver, insisteix en la dimensió social de la zona: en la seva opinió, com en la d’altres veïns, el projecte no només suposaria una transformació urbanística, sinó també una pèrdua d’usos socials consolidats amb el temps: “El que han de fer és buscar una solució perquè això sigui una plaça de veritat, una zona de trobada per a gent gran i infants”. I afegeix: “Sembla que amb aquest projecte el que busquen és poder dir que han construït habitatges abans de les eleccions”. Entre altres punts, els veïns proposen el desplegament de l'Unitat d’Execució prevista en el PGOU, la qual cosa permetria desenvolupar sòl de forma ordenada sense necessitat d'eliminar espais ja consolidats com aquesta plaça, o la construcció d'habitatge públic en altres llocs com el solar municipal de Cetre, l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, el solar municipal de Son Angelats.

D'un dels edificis de la plaça surt Pere Suau, de 84 anys, que observa l’espai amb la perspectiva de qui ha vist transformar Sóller durant dècades. Per a ell, el debat no és només urbanístic, sinó profundament lligat a la memòria del lloc i a la seva funció en la vida quotidiana del municipi, i mostra la seva preocupació davant la possibilitat de perdre definitivament aquest punt de trobada obert, vinculat a l’activitat social i a les dinàmiques del poble. Des de l’experiència acumulada, adverteix que decisions com aquesta no només afecten el present, sinó també el futur de Sóller, en condicionar l’ús d’un espai que considera essencial per a la identitat col·lectiva del municipi.

Així mateix, adverteix dels problemes tècnics que podria comportar el projecte. “Si no la toquen no s’inundarà. Si es volen baixar tres metres per fer un pàrquing…”, apunta, deixant en l’aire la incògnita sobre què passaria a l'hora de construir al subsòl. La plaça de les Teixidores s’assenta sobre un espai històricament vinculat al sistema hidràulic de la vall de Sóller, travessat pel curs del torrent de Fornalutx, cosa que complica qualsevol intervenció profunda. Els riscos d’inundació —els episodis de pluges intenses han provocat històricament desbordaments puntuals— i les limitacions constructives van portar precisament l’Ibavi a descartar en els seus plecs inicials la construcció d’aparcaments subterranis i habitatges en planta baixa en aquesta parcel·la.

Entre el dret a l'habitatge i a la ciutat

Joan Soler, una de les veus tècniques que s’han posicionat en contra del projecte, situa el debat en la naturalesa mateixa de la zona. “És un espai públic amb moltes possibilitats per a ús públic”, sosté, i adverteix que la construcció d’habitatges —encara que siguin protegits— suposaria, en la pràctica, “privatitzar-lo” i limitar de manera irreversible el seu potencial futur. No debades, Soler no qüestiona la necessitat que es promogui habitatge social, però sí la seva ubicació: intervenir a la plaça de les Teixidores implicaria “hipotecar” un dels pocs espais oberts del centre de Sóller i, al seu parer, l’actuació respon més a una lògica d’urgència que compromet la planificació a llarg termini: “S’està prenent una solució immediata que elimina altres possibilitats d’ús”.

És un espai públic amb moltes possibilitats per a ús públic. S'està prenent una solució immediata que elimina altres possibilitats d'ús

Joan Soler — Arquitecte

Des d’una perspectiva urbanística, l’arquitecte defensa que el futur de la plaça s’hauria d’abordar mitjançant un concurs d’idees que permeti definir la seva funció com a espai públic. Encara que en el dia a dia el lloc funciona com a aparcament, insisteix que el seu valor rau precisament en el seu potencial per acollir zones verdes, equipaments i usos socials vinculats al centre urbà i a la futura rehabilitació de la Fàbrica Nova, un dels principals símbols del passat industrial del municipi i element patrimonial de primer ordre -va ser declarada Bé d'Interès Cultural (BIC) en 2018-. L'Ajuntament planteja integrar urbanísticament l'entorn de la fàbrica dins del seu projecte urbanístic, defensant que la nova ordenació permetrà connectar tots dos espais i reactivar la zona.

“És un espai molt gran, molt cèntric, amb moltes possibilitats”, recalca. Soler també posa en qüestió el relat institucional que acompanya el projecte. Critica que les recreacions difoses per l’Ajuntament resulten “enganyoses” i no es corresponen amb la realitat de l’espai. “El paper ho aguanta tot, però després la realitat és una altra”, assenyala. En la seva opinió, la idea que no es perdrà superfície pública és insostenible: “Si construeixes, aquest espai no queda a l’aire”.

Pel que fa a l’aparcament, adverteix d’un canvi substancial en la seva naturalesa: encara que es mantinguin places, aquestes deixarien de ser públiques. “Les que estiguin sota els edificis s’arrendaran o es vendran”, explica, cosa que, a la pràctica, suposa substituir un ús col·lectiu per un de restringit. El projecte actual preveu mantenir a més part de l’aparcament —unes 70 places— a banda i banda de la plaça, al costat dels edificis, fet que, segons els residents, no resol el problema de mobilitat i afegeix pressió urbanística a l’entorn.

En aquesta línia, un grup d'arquitectes integrat per Miquel Vadell, Antònia Mayol, Martí Lucena i Rafel Cortès, ha qüestionat públicament el projecte d'habitatges en considerar que suposa una alteració dels criteris bàsics del planejament urbà. Recorden que aquest espai està classificat com a zona lliure pública, la qual cosa, al seu judici, ho fa incompatible amb qualsevol edificació. Els signants adverteixen a més de que la intervenció afectaria l'entorn immediat de la Fàbrica Nova.

Un grup d'arquitectes integrat per Miquel Vadell, Antònia Mayol, Martí Lucena i Rafel Cortès ha qüestionat públicament el projecte d'habitatges en considerar que suposa una alteració dels criteris bàsics del planejament urbà. Recorden que aquest espai està classificat com a zona lliure pública, la qual cosa ho fa incompatible amb qualsevol edificació

Tanmateix, aquesta idea també ha despertat crítiques entre veïns i oposició, que hi veuen una contradicció: mentre s’aposta per preservar i dignificar un conjunt històric protegit —el Consell de Mallorca, propietari de l’edifici, està impulsant la seva rehabilitació per convertir-la en un museu tèxtil de referència—, s’aboga al mateix temps per la construcció d’habitatges al seu entorn immediat. Segons ells, aixecar un bloc residencial al costat de la Fàbrica Nova suposa alterar el seu espai de protecció i el seu perímetre visual des de la plaça, desvirtuant el valor patrimonial que es pretén recuperar i evidenciant una manca de coherència en la planificació urbana del municipi.

Construïda el 1921 per la societat Rullan i Mayol, sobre el solar d’una antiga central elèctrica, la Fàbrica Nova va començar a funcionar el 1922 com a fàbrica tèxtil i va romandre activa fins al 1970. Durant dècades va ser el cor econòmic i social de la vall: un complex industrial on treballaven desenes d’obrers —en la seva majoria dones— i que concentrava tot el procés productiu del teixit.

Els arquitectes sostenen que la necessitat d'ampliar el parc d'habitatge públic no pot servir d'argument per a ocupar espais públics consolidats, al mateix temps que critiquen la falta de transparència en la tramitació del projecte i reclamen una reflexió més àmplia sobre el model urbà del municipi. En aquest sentit, defensen la cerca d'alternatives en sòls ja previstos per a edificar, evitant així establir un precedent que, al seu judici, podria obrir la porta a futures intervencions similars en altres espais lliures de Sóller i d'altres municipis.

“Hi ha motius per rebutjar la proposta”

Des de l’àmbit polític, la regidora i portaveu de Més per Sóller, Laura Celià, emmarca el rebuig al projecte dins d’una crítica més àmplia a l’estratègia d’habitatge impulsada per les administracions. La formació, assegura, no s’oposa a la construcció d’habitatge públic, però sí a fer-ho “a qualsevol preu” i sense atendre les conseqüències urbanístiques i socials. “No és una postura infantil de dir no per dir no: hi ha motius jurídics, urbanístics i polítics al darrere”, subratlla en declaracions a aquest diari.

La regidora ecosobiranista adverteix, a més, que l’operació a la plaça de les Teixidores no és un fet aïllat, sinó part d’una dinàmica més àmplia de cessió d’espais públics a l’Ibavi. En aquest sentit, assenyala que l’Ajuntament ja ha transferit altres immobles municipals amb aquesta finalitat i preveu noves cessions, fet que, segons ella, compromet el futur del municipi en reduir la disponibilitat d’equipaments públics. “Si en el futur necessitam un centre de dia, una escoleta o un casal cívic, no tendrem espais”, alerta.

La portaveu també qüestiona l’enfocament de les polítiques d’habitatge, en considerar que responen més a una lògica de xifres que a una solució estructural del problema. “Es busca poder dir que s’han activat centenars o milers d’habitatges, però sense importar on ni com”, sosté, i critica una estratègia que, segons la seva opinió, prioritza l’impacte polític per damunt de la planificació a llarg termini.

Davant d’això, Més planteja un diagnòstic basat en les dades del mateix municipi: a Sóller hi ha més de 1.100 habitatges buits, als quals se sumen uns 500 segones residències i uns 600 destinats al lloguer vacacional, xifres que, segons Més, evidencien que el problema no és únicament la manca de sòl. “La solució no passa per construir més, sinó per mobilitzar els habitatges que ja existeixen”, afirma, i defensa mesures per treure al mercat el parc buit i regular els usos turístics.

Per la seva banda, el portaveu de la formació local Seny i Sentit, Sebastià Aguiló, assenyala que la seva formació s’ha oposat al projecte “des del minut u”, tot i que recalca el seu suport a la recerca de solucions que ajudin a resoldre la crisi de l’habitatge. “Estem totalment a favor de construir pisos de protecció oficial, però no a qualsevol preu”, subratlla. Aguiló defensa que la plaça de les Teixidores, malgrat el seu ús actual com a aparcament, compleix una funció molt més àmplia com a espai públic. “És l’únic pulmó que ens queda al centre de Sóller”, afirma en declaracions a elDiario.es.

Estem totalment a favor de construir pisos de protecció oficial, però no a qualsevol preu

Sebastià Aguiló — Portaveu de la formació local Seny i Sentit

El dirigent polític critica el que considera una manca d'alternatives per part de les administracions. “No entenem aquesta necessitat de construir sí o sí sense plantejar altres sistemes”, sosté, alhora que reclama explorar altres vies, com la requalificació de sòls que ja estàn integrats al centre del municipi o l'habilitació de nous espais per a habitatge social fora del nuclí més tensionat. En aquest sentit, contraposa la facilitat amb la qual, segons denuncia, s'han promogut canvis normatius per habilitar aparcaments en sòl rústic enfront de la manca d'iniciativa per generar sòl destinat a habitatge.

El regidor també posa en dubte la transparència del procés, en assegurar que encara no hi ha un projecte definitiu. “El que hi ha són fotomuntatges que no s’ajusten a la realitat”, recrimina, i qüestiona la fiabilitat de les imatges difoses i el relat institucional que acompanya el projecte. Al seu parer, la proposta “hipoteca el futur de Sóller” i respon més a una necessitat política que no pas a una planificació urbanística sòlida.

Per últim, introdueix un element simbòlic que, segons ell, evidencia les contradiccions del discurs institucional: a finals de 2022, el ple va aprovar per unanimitat el canvi de nom de la plaça —de Teixidors a Teixidores— per reconèixer el paper de les dones en la història industrial del municipi, i tots els grups polítics van assistir a descobrir la placa amb el nou nom. “Aleshores tots reconeixien que era una plaça i ara resulta que ja no ho és”, critica en al·lusió al fet que l’alcalde de Sóller, Miquel Nadal, assenyalés que la zona “no és més que un aparcament”. Aguiló insisteix que, tot i que avui la plaça s’utilitzi en part com a aparcament, l’espai s’ha de preservar com a àmbit públic amb potencial per a usos socials en el futur.

La plaça que commemora les teixidores

La plaça de Teixidores, de fet, no és un buit casual, sinó el resultat d’un passat industrial desaparegut: el seu nom remet a un passat en què les dones van ser el veritable motor de l’economia local. Com assenyala l’historiador Plàcid Pérez en el seu treball Les fàbriques de teixits mecànics de Sóller. El patrimoni perdut, la major part de la mà d’obra en els telers mecànics era femenina: treballadores sotmeses a ritmes intensius, salaris més baixos i escàs reconeixement, però fonamentals per sostenir la producció. Aquelles fàbriques no només van transformar el paisatge urbà, sinó també la vida de generacions de dones que van trobar en el tèxtil una de les poques vies d’accés al treball assalariat. Avui, aquest espai buit és també memòria: la d’un treball invisibilitzat que dona nom a la plaça i que torna a estar en disputa.

El portaveu del PSIB-PSOE a Sóller, Jaume Mateu, alhora, expressa el rebuig dels socialistes a la proposta de l’equip de govern en considerar que no corregeix les deficiències detectades en el primer projecte ni respon a les necessitats reals del municipi. Al seu parer, es tracta d’una ubicació inadequada per acollir un bloc de 24 habitatges, entre altres raons, perquè el mateix planejament urbanístic no preveu edificació en aquest espai, qualificat com a zona lliure pública. “Si el problema és que ara no és una plaça atractiva, és responsabilitat de l’Ajuntament fer un bon projecte per millorar-la”, assenyala, i insisteix que aquesta circumstància no pot utilitzar-se com a justificació per construir en un espai que s’hauria de preservar com a ús públic.

Mateu també critica la insistència de l’equip de govern a tirar endavant una iniciativa que, segons afirma, manca de consens social i polític. En aquest sentit, insta l’alcalde a “abandonar la seva obsessió” per aquest projecte i a treballar en un front comú que permeti donar solucions efectives al problema de l’habitatge, tant a curt com a mitjà i llarg termini. Entre les alternatives, els socialistes plantegen mesures com la declaració de Sóller com a zona de mercat residencial tensionat per limitar els preus del lloguer, així com la cerca de solars més adequats per ampliar el parc d’habitatge públic. A més, retreuen les formes emprades en la tramitació del projecte, denunciant la manca d’informació a l’oposició i alertant que la proposta ignora elements sensibles de l’entorn, com l’àrea de protecció de la Fàbrica Nova, declarada Bé d’Interès Cultural.

L'Ajuntament defensa el projecte

Des de l'Ajuntament de Sóller defensen el projecte de la plaça de les Teixidores i asseguren que la proposta no és tancada ni unilateral, sinó que incorpora aportacions externes. En aquest sentit, asseguren haver tingut en compte tant les opinions d'arquitectes locals com els suggeriments recollits entre la ciutadania, cosa que, segons el seu parer, ha permès millorar i ajustar el projecte inicial.

Des de l'Ajuntament de Sóller defensen el projecte de la plaça de les Teixidores i asseguren que la proposta no és tancada ni unilateral, sinó que ha incorporat aportacions externes, tant d'arquitectes locals com de la ciutadania, amb l'objectiu de millorar i ajustar el projecte inicial

En relació amb una de les principals preocupacions veïnals, l’aparcament, l’equip de govern assegura que el disseny del projecte garanteix que no es perdrà “ni una sola plaça”. Per això, planteja la construcció de l’aparcament subterrani destinat a residents —un sistema ZAR—: davant les crítiques, assegura que permetria mantenir la capacitat actual i, alhora, reorganitzar l’espai en superfície.

En aquesta línia, apel·len a la viabilitat tècnica de la intervenció malgrat les dificultats derivades de les característiques del terreny. Segons sostenen, s’han desenvolupat solucions específiques per garantir que el projecte compleixi tots els requisits, inclosos els vinculats a la gestió de recursos hídrics, tot i que reconeixen que això implica un cost i una complexitat constructiva més elevats. Finalment, recalquen que l’actuació no suposarà un cost directe per als veïns de Sóller, ja que estarà íntegrament finançada per l’Ibavi.

Les promocions que tramita el Govern a Sóller

Consultades per aquest diari, fonts de la Conselleria d’Habitatge, Territori i Mobilitat assenyalen que l’Ibavi atén les propostes dels ajuntaments i prepara projectes d’habitatge social, destinats a ciutadans residents a les illes, un cop un ajuntament cedeix una parcel·la a l’ens públic. D’aquesta manera, asseguren, “atén puntualment les necessitats que expressi un ajuntament o qualsevol col·lectiu a través de l’ajuntament de cada municipi”. A Sóller, segons especifiquen, l’Ibavi tramita tres promocions que sumen 29 habitatges en total: les que es troben en fase més avançada són les del cinema Fantasio (onze habitatges) i de l’antic Hospici (deu habitatges), mentre que se n’està desenvolupant una tercera a l’antiga escola del carrer Marjades (vuit habitatges).

La Conselleria d'Habitatge, Territori i Mobilitat assenyala que l'Ibavi atén les propostes dels ajuntaments i prepara projectes d'habitatge social, destinades a ciutadans residents a les illes, una vegada que un ajuntament cedeix una parcel·la a l'ens públic

El possible projecte de Teixidores, com assenyalen les mateixes fonts —atès que “no s’ha concretat una cessió de parcel·la a l’Ibavi”—, sumaria altres 24 habitatges, cosa que situaria el total en 53 nous habitatges de protecció pública a Sóller. Es tracta d’un municipi, subratllen des de la Conselleria, amb una demanda d’habitatge públic que s’ha duplicat en dos anys a les llistes de l’Ibavi, fins a arribar a les 74 famílies o unitats de convivència a les llistes d’espera, que han registrat un augment del 40% en l’últim any respecte de les 53 del 2024 i les 34 del 2023.

El cas de la plaça Teixidores reflecteix un dilema cada vegada més freqüent a les Illes: com equilibrar la creació d’habitatge públic amb la preservació d’espais urbans i la identitat local. Mentre les administracions defensen la necessitat urgent d’ampliar el parc d’habitatge protegit, els veïns reclamen participar en les decisions i explorar alternatives. “Prenent aquestes decisions sense tenir en compte el poble, l’únic que s’aconsegueix és que la gent se n’hagi d’anar”, lamenta Rosa. La recollida de signatures, mentrestant, continua creixent. I amb ella, una pregunta de fons que el conflicte ha posat sobre la taula: no només quants habitatges fan falta a Sóller, sinó on i com s’han de construir.

6 de desembre de 2024. El matí es presenta com un altre més en aquest hotel de cinc estrelles de Portals Nous, considerada la zona turística més exclusiva de Mallorca. Tanmateix, quan acudeixen al seu lloc de feina al restaurant de l’establiment, els treballadors es troben amb una escena inesperada: la societat que explota el negoci l’ha tancat i el seu interior ha estat pràcticament buidat. Al cap de pocs moments, la plantilla, formada per unes 50 persones entre cambrers, cuiners i personal de servei, rep un missatge del conseller delegat de l’empresa que els tenia contractats: “Hola, equip. Escric això amb molt de pesar per informar-vos que, malgrat tots els esforços que hem fet, hem hagut de prendre la difícil decisió de cessar les operacions [...] amb efecte immediat”. I afegeix: “Amb els problemes actuals de flux de caixa, simplement no és viable continuar”. La plantilla acaba de descobrir que la mercantil, Merchants by Five, ha tancat de manera abrupta el restaurant i que la seva feina ha desaparegut.

“Va ser una bogeria, ningú no en sabia res. Tothom se’n va assabentar aquell mateix dia”, relata Óscar, un dels empleats de l’hotel que va viure l’episodi des de dins. A l’exterior de l’espai que abans ocupava The Merchants by the Sea -com es deia el restaurant-, el treballador recorda que una clienta va baixar a esmorzar com qualsevol altre dia i es va dirigir a recepció: “Va preguntar per l’esmorzar i li van dir que no n’hi havia, que ja no se servia perquè el restaurant havia tancat”. Aquell moment va ser l’espurna que va fer saltar les primeres alarmes. El restaurant, que gestionava el servei d’esmorzars de l’hotel, va deixar de funcionar d’un dia per l’altre i va obligar l’establiment a reorganitzar sobre la marxa el servei de restauració per als hostes allotjats.

“De sobte no hi havia esmorzar. Vam haver d’improvisar i fins i tot a recepció i els botons van acabar servint els cafès”, recorda Óscar, aleshores president del comitè d’empresa. Alguns dies, afegeix, l’establiment hoteler va optar fins i tot per traslladar els seus hostes a esmorzar a un club de pàdel proper. La situació es va tornar encara més tensa quan els responsables de Merchants by Five, vinculada al projecte gastronòmic Five Senses Hospitality, van començar a endur-se materials. “Aquell mateix dia van començar a treure coses d’allà. Mercaderia, equipament… semblava que ho estiguessin desvalisant”, relata el treballador. eldiario.es ha intentat posar-se en contacte amb l’empresa, però no ha obtingut resposta.

De sobte no hi havia esmorzar. Vam haver d'improvisar i fins i tot la recepció i els botons van acabar servint els cafès"

Óscar — President del comitè d'empresa en el moment dels fets

La Justícia dóna la raó a la plantilla

Un any i un mes després, la Justícia ha donat la raó a la plantilla. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha declarat nuls els acomiadaments en concloure que l’empresa Merchants by Five va extingir de facto els contractes de tots els treballadors sense seguir el procediment legal previst per a un acomiadament col·lectiu contemplat a l’article 51 de l’Estatut dels Treballadors. És a dir, va tancar el negoci i va prescindir de la plantilla sense obrir el corresponent període de consultes amb els representants dels treballadors, previst amb l’objectiu de negociar, durant almenys 30 dies, possibles mesures per evitar o reduir els acomiadaments o millorar les condicions de sortida, com indemnitzacions o recol·locacions. L’empresa tampoc no va justificar documentalment les causes econòmiques que motivaven el tancament del restaurant. Simplement va abaixar la persiana, va extingir els contractes dels empleats i els va donar de baixa de la Seguretat Social.

No només això. La sentència, a la qual ha tingut accés elDiario.es, subratlla que el restaurant no era un negoci aïllat, sinó part del que la jurisprudència laboral denomina un “grup patològic d'empreses”: encara que formalment independents, funcionen a la pràctica com una sola organització empresarial. En aquest cas, els treballadors prestaven serveis per a diferents mercantils del grup, elaboraven a la mateixa cuina productes per vendre, servir o ser utilitzats en altres centres d'oci i restauració del conglomerat i comptaven amb una direcció empresarial comuna, a més de mantenir relacions econòmiques entre les diferents societats, elements que porten els magistrats a estendre la responsabilitat laboral a diverses empreses vinculades a Five Senses Hospitality: Merchants by Five SLU, Mediterasian by Five SL, Five Senses Lifestyle SL, Number 1 HO by Five SL, Five Senses Hospitality SL. i Five Senses Catering & Events SL.

“Tot l'anterior ens permet apreciar que estem davant un ús abusiu de la direcció unitària, doncs sense forma definida s'instrumentalitza aquest entramat societari per desllindar responsabilitats en l'ús abusiu de la contractació dels treballadors, i sota una direcció unitària indescifrable i confusa, amb els perjudicis que això suposa per als treballadors quant a les seves condicions de treball, amb modificacions imposades del lloc de prestació de serveis, horaris, identificació del veritable ocupador, impedint rebre la formació adequada -tant per a la correcta prestació de serveis, com a efectes de prevenció de riscos per a cada centre de treball. I, finalment, fins i tot per eludir responsabilitats com en cas d'un acomiadament col·lectiu”, subratlla la sentència dictada per la Sala social.

La sentència subratlla que el restaurant no era un negoci aïllat, sinó part del que la jurisprudència laboral denomina un "grup patològic d'empreses": encara que formalment independents, funcionen a la pràctica com una sola organització empresarial

El tribunal es recolza en diverses sentències del Tribunal Suprem que estableixen que un grup deixa de ser una organització empresarial neutra o legítima quan les seves societats funcionen en la pràctica com una sola estructura per eludir responsabilitats laborals, passant a convertir-se en un instrument per cometre frau o abús de dret.

De Londres a Mallorca

Darrere del grup Five Senses es troben els empresaris Edgar Lagassi, Andrius Kulbokas i Mariusz Szymecki, que han desenvolupat bona part de la seva carrera en el sector de la restauració de luxe a Londres abans de traslladar el seu projecte a Mallorca. Allà van treballar en restaurants i clubs privats d’alt nivell vinculats a l’oci i a l’hostaleria de gamma alta, un entorn que en la darrera dècada ha servit d’escola per a nombrosos empresaris del sector gastronòmic internacional. Després d’aquesta etapa al Regne Unit, els tres socis van impulsar a Palma un projecte orientat a crear conceptes gastronòmics vinculats al turisme premium i als hotels boutique, obrint el 2020 el restaurant The Merchants–Steak & Grill, situat a l’hotel Palacio Can Marqués, al centre històric de Palma, i dirigit al turisme internacional i a una clientela d’alt poder adquisitiu. També compten amb el restaurant Canela, l’asiàtic KOH Palma, l’espai gastronòmic Wineing o el Beatnik.

Caviar a 125 euros i wagyu a 180

A Portals Nous, Five Senses va presentar The Merchants by the Sea com la versió costanera de The Merchants. Va obrir les portes el 2024 amb una carta que reflectia la seva aposta per un públic amb alt poder adquisitiu: caviar Oscietra a partir de 125 euros, wagyu japonès per 180, torres de marisc per 140 euros i ampolles de xampany que superaven els 500 euros. L’aposta responia a una tendència creixent en destinacions turístiques com Mallorca, on hotels i empreses gastronòmiques externalitzen la seva restauració a grups que solen crear societats diferents per a cada projecte o establiment, cosa que permet separar la gestió de cada negoci i limitar riscos empresarials. Tot just uns mesos després, The Merchants by the Sea cessava completament la seva activitat sense cap més explicació que un missatge de text. Malgrat el conflicte laboral i el cessament de l’activitat, la web de l’establiment continua activa i s’hi pot llegir: “Tancat per temporada”.

Rafa Huete, representant d’UGT que va participar en el cas, recorda que el sindicat es va assabentar del que havia passat quan va rebre una trucada d’Óscar. “Em va telefonar i em va dir: ‘Vine cap aquí, que tenim un problema amb els treballadors’”, relata. Quan va arribar a l’establiment es va trobar amb desenes d’empleats del restaurant asseguts a les escales de l’hotel. “Hi havia unes 35 persones allà perquè els havien tancat les portes i no podien entrar a treballar”. No obstant això, els treballadors ja sospitaven que alguna cosa estava passant: a recepció havien vist entrar a primera hora diverses persones que carregaven caixes en una furgoneta. “Estaven traient-ho tot: la vaixella, el material… fins i tot l’enciam de les neveres”.

“Els van deixar a la seva sort sense cap tipus d’explicació”, lamenta Huete, responsable del departament de Serveis, Mobilitat i Consum (SMC) d’UGT a Calvià. Després d’aquell episodi, el sindicat va mantenir una reunió amb els treballadors per decidir com actuar i van optar per denunciar. Per al representant sindical, el tancament del negoci i l’acomiadament de la plantilla es van produir sense transparència per part de l’empresa i van deixar els treballadors en una situació de gran incertesa. Tanmateix, el pas del temps ha canviat la situació de molts afectats. Alguns d’ells van començar a treballar en altres llocs i, ara, el mateix hotel que havia subcontractat els serveis del restaurant, The Donna Portals, manté converses amb alguns dels antics treballadors perquè puguin cobrir el servei de restauració després de la desaparició del restaurant externalitzat.

6 de diciembre de 2024. La mañana se presenta como otra más en este hotel de cinco estrellas de Portals Nous, considerada la zona turística más exclusiva de Mallorca. Sin embargo, al acudir a su puesto de trabajo en el restaurante del establecimiento, los empleados se encuentran una escena inesperada: la sociedad que explota el negocio lo ha cerrado y su interior ha sido prácticamente vaciado. Al cabo de un momento, la plantilla, unas 50 personas entre camareros, cocineros y personal de servicio, recibe un mensaje del consejero delegado de la empresa que los tenía contratados: “Hola, equipo. Escribo esto con mucho pesar para informaros de que, a pesar de todos los esfuerzos que hemos realizado, hemos tenido que tomar la difícil decisión de cesar las operaciones [...] con efecto inmediato”. Y añade: “Con los problemas de flujo de caja actuales, simplemente no es viable seguir adelante”. La plantilla acaba de descubrir que la mercantil, Merchants by Five, ha cerrado de forma abrupta el restaurante y que su trabajo ha desaparecido.

“Fue una locura, nadie sabía nada. Todo el mundo se enteró ese mismo día”, relata Óscar, uno de los empleados del hotel que vivió el episodio desde dentro. A las afueras del espacio que antes ocupaba The Merchants by the Sea -como se llamaba el restaurante-, el trabajador recuerda que una clienta bajó a desayunar como cualquier otro día y se dirigió a recepción: “Preguntó por el desayuno y le dijeron que no había, que ya no se servía porque el restaurante había cerrado”. Fue la espita que hizo saltar las primeras alarmas. El restaurante, que gestionaba el servicio de desayunos del hotel, dejó de funcionar de un día para otro y obligó al establecimiento a reorganizar sobre la marcha el servicio de restauración para los huéspedes alojados en él.

“De repente no había desayuno. Tuvimos que improvisar y hasta la recepción y los botones acabaron sirviendo los cafés”, recuerda Óscar, entonces presidente del comité de empresa. Algunos días, añade, el establecimiento hotelero optó incluso por trasladar a sus huéspedes a desayunar a un club de pádel próximo. La situación se volvió aún más tensa cuando los responsables de Merchants by Five, vinculada al proyecto gastronómico Five Senses Hospitality, comenzaron a llevarse los materiales. “Ese mismo día empezaron a sacar cosas de allí. Mercancía, equipamiento… parecía que lo estaban desvalijando”, relata el trabajador. elDiario.es ha intentado ponerse en contacto con la empresa, pero no ha obtenido respuesta.

De repente no había desayuno. Tuvimos que improvisar y hasta la recepción y los botones acabaron sirviendo los cafés"

Óscar — Presidente el comité de empresa en el momento de los hechos

La Justicia da la razón a la plantilla

Un año y un mes después, la Justicia ha dado la razón a la plantilla. El Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB) ha declarado nulos los despidos al concluir que la empresa Merchants by Five extinguió de facto los contratos de todos los trabajadores sin seguir el procedimiento legal previsto para un despido colectivo contemplado en el artículo 51 del Estatuto de los Trabajadores. Es decir, cerró el negocio y prescindió de la plantilla sin abrir el pertinente periodo de consultas con los representantes de los trabajadores, previsto con el objetivo de negociar, durante al menos 30 días, posibles medidas para evitar o reducir los despidos o mejorar las condiciones de salida, como indemnizaciones o recolocaciones. La empresa tampoco justificó documentalmente las causas económicas que motivaban el cierre del restaurante. Simplemente echó la persiana, extinguió los contratos de los empleados y los dio de baja de la seguridad social.

La empresa cerró el restaurante y prescindió de la plantilla sin abrir el pertinente periodo de consultas con los representantes de los trabajadores, previsto con el objetivo de negociar, durante al menos 30 días, posibles medidas para evitar o reducir los despidos o mejorar las condiciones de salida, como indemnizaciones o recolocaciones. Tampoco justificó documentalmente las causas económicas que motivaban el cierre

No solo eso. La sentencia, a la que ha tenido acceso elDiario.es, subraya que el restaurante no era un negocio aislado, sino parte de lo que la jurisprudencia laboral denomina un “grupo patológico de empresas”: aunque formalmente independientes, funcionan en la práctica como una sola organización empresarial. En este caso, los trabajadores prestaban servicios para distintas mercantiles del grupo, elaboraban en la misma cocina productos para vender, servir o ser utilizados en otros centros de ocio y restauración del conglomerado y contaban con una dirección empresarial común, además de mantener relaciones económicas entre las distintas sociedades, elementos que llevan a los magistrados a extender la responsabilidad laboral a varias empresas vinculadas a Five Senses Hospitality: Merchants by Five SLU, Mediterasian by Five SL, Five Senses Lifestyle SL, Number 1 HO by Five SL, Five Senses Hospitality SL. y Five Senses Catering & Events SL.

“Todo lo anterior nos permite apreciar que estamos ante un uso abusivo de la dirección unitaria, pues sin forma definida se instrumentaliza este entramado societario para deslindar responsabilidades en el uso abusivo de la contratación de los trabajadores, y bajo una dirección unitaria indescifrable y confusa, con los perjuicios que ello supone para los trabajadores en cuanto a sus condiciones de trabajo, con modificaciones impuestas del lugar de prestación de servicios, horarios, identificación del verdadero empleador, impidiendo recibir la formación adecuada -tanto para la correcta prestación de servicios, como efectos de prevención de riesgos para cada centro de trabajo. Y, finalmente, incluso para eludir responsabilidades como en caso de un despido colectivo”, subraya la sentencia dictada por la Sala de lo Social.

La sentencia subraya que el restaurante no era un negocio aislado, sino parte de lo que la jurisprudencia laboral denomina un "grupo patológico de empresas": aunque formalmente independientes, funcionan en la práctica como una sola organización empresarial

El tribunal se apoya en varias sentencias del Tribunal Supremo que establecen que un grupo deja de ser una organización empresarial neutra o legítima cuando sus sociedades funcionan en la práctica como una sola estructura para eludir responsabilidades laborales, pasando a convertirse en un instrumento para cometer fraude o abuso de derecho.

De Londres a Mallorca

Tras el grupo Five Senses se encuentran los empresarios Edgar Lagassi, Andrius Kulbokas y Mariusz Szymecki, quienes han desarrollado buena parte de su carrera en el sector de la restauración de lujo en Londres antes de trasladar su proyecto a Mallorca. Allí trabajaron en restaurantes y clubes privados de alto nivel vinculados al ocio y la hostelería de gama alta, un entorno que en la última década ha servido de escuela para numerosos empresarios del sector gastronómico internacional. Tras esa etapa en Reino Unido, los tres socios impulsaron en Palma un proyecto orientado a crear conceptos gastronómicos vinculados al turismo premium y a hoteles boutique, abriendo en 2020 el restaurante The Merchants–Steak & Grill, situado en el hotel Palacio Can Marqués, en el casco histórico de Palma, y dirigido al turismo internacional y a una clientela de alto poder adquisitivo. También cuentan con el restaurante Canela, el asiático KOH Palma, el espacio gastronómico Wineing o el Beatnik.

Caviar a 125 euros y wagyu a 180

En Portals Nous, Five Sense presentó The Merchants by the Sea como la versión costera de The Merchants. Abrió sus puertas en 2024 con una carta que reflejaba su apuesta por un público con alto poder adquisitivo: caviar Oscietra a partir de 125 euros, wagyu japonés por 180, torres de marisco por 140 euros y botellas de champán que superaban los 500 euros. La apuesta respondía a una tendencia creciente en destinos turísticos como Mallorca, donde hoteles y empresas gastronómicas externalizan su restauración a grupos que suelen crear sociedades distintas para cada proyecto o establecimiento, lo que permite separar la gestión de cada negocio y limitar riesgos empresariales. Apenas unos meses después, The Merchants by the Sea cesaba por completo su actividad sin más explicación que un mensaje de texto. Pese al conflicto laboral y el cese de la actividad, la web del establecimiento sigue activa y en ella puede leerle: “Cerrado por temporada”.

Rafa Huete, representante de UGT que participó en el caso, recuerda que el sindicato se enteró de lo ocurrido cuando recibió una llamada de Óscar. “Me llamó y me dijo: 'Vente para acá, que tenemos un problema con los trabajadores'”, relata. Cuando llegó al establecimiento se encontró con decenas de empleados del restaurante sentados en las escaleras del hotel. “Había unas 35 personas allí porque les habían cerrado las puertas y no podían entrar a trabajar”. Sin embargo, los trabajadores ya sospechaban que algo estaba pasando: en recepción habían visto entrar a primera hora a varias personas que cargaban cajas en una furgoneta: “Estaban sacando todo: la vajilla, el material… hasta la lechuga de las neveras”.

“Los dejaron a su suerte sin ningún tipo de explicación”, lamenta Huete, responsable del departamento de Servicios, Movilidad y Consumo (SMC) de UGT en Calvià. Tras aquel episodio, el sindicato mantuvo una reunión con los trabajadores para decidir cómo actuar y decidieron denunciar. Para el representante sindical, el cierre del negocio y el despido de la plantilla se produjeron sin transparencia por parte de la empresa y dejaron a los trabajadores en una situación de gran incertidumbre. Sin embargo, el paso del tiempo ha cambiado la situación de muchos afectados. Algunos de ellos comenzaron a trabajar en otros lugares y, ahora, el propio hotel que subcontrató los servicios del restaurante, The Donna Portals, se encuentra conversando en la actualidad con algunos de los antiguos trabajadores para que puedan cubrir el servicio de restauración tras la desaparición del restaurante externalizado.

Silvino va néixer a Langreo, al cor miner d'Astúries. Tenia 15 anys quan ajudava el seu pare a arrossegar sacs de carbó i a repartir-los entre els veïns abans d'emigrar i començar una vida errant que, entre altres destinacions, el va portar a Finlàndia, a Canàries i, finalment, a Mallorca. Amb el fred del matí encara agafat a la roba, relata la seva història mentre, al seu voltant, tècnics municipals i un ampli dispositiu de la Policia Local identifiquen aquells que, com ell, malviuen des de fa anys a l'antiga presó de Palma: més de 200 persones entre residents sense recursos, treballadors precaritzats i migrants. L'Ajuntament ha reactivat el desnonament de tots ells, però Silvino, cuiner avui jubilat, ho té clar: “No penso quedar-me al carrer”.

Divendres que ve, una vegada completats els controls iniciats aquest dimecres, el Consistori preveu notificar-los l'ordre d'expulsió, presentada com una actuació necessària per raons de seguretat i salubritat. Al llarg del matí, els seus noms eren anotats en formularis i incorporats, un a un, dins un procediment administratiu tan meticulós com impersonal. Mentrestant, als afores de l'immoble, el primer tinent de batle de Palma, Javier Bonet (PP), assegurava que el que al govern municipal li preocupa és que “cap persona de les que viuen aquí dins pugui morir calcinada”, en al·lusió als quatre incendis registrats a les instal·lacions el passat cap de setmana i que, al seu parer, van ser “probablement provocats”.

En un comunicat remès als mitjans de comunicació, l'equip de govern apunta que “no és un fet aïllat”, sinó que “es ve repetint amb freqüència en els últims mesos”, la qual cosa, en paraules de Bonet, “fa pensar” que “puguin ser fins i tot provocats pels ocupants, derivats de disputes entre els grups que aquí resideixen”. Una afirmació que el Consistori formula en termes hipotètics en un intent d'associar als seus residents amb la conflictivitat i reforçant amb això l'argument municipal a favor del desallotjament.

Molts dels afectats no tenen alternativa habitacional ni ingressos suficients per pagar el lloguer d'una habitació -el preu de la qual en alguns casos arriba a superar els 1.000 euros- i resistiran, entre els enderrocs i els murs esquerdats del vell recinte carcerari fins que s'esgoti el termini legal. Després de la notificació del desnonament, els ocupants disposaran de cinc dies per presentar al·legacions. Després, es dictarà una ordre que els obligarà a abandonar el lloc en un màxim de quatre dies. De no fer-ho, l'Ajuntament sol·licitarà autorització judicial per executar el desnonament col·lectiu. Un cop desocupat l'espai, el Consistori preveu netejar-lo, tapiar-lo i, posteriorment, demolir-lo per urbanitzar el solar amb la construcció d'un accés a l'autovia de Palma i un projecte d'habitatges.

“Potser agafaré un carro i el passejaré pel carrer”

Silvino explica que va arribar a la vella presó després que la propietària de l'habitació on vivia li pugés el lloguer de 200 a 250 euros, una xifra impossible per a algú que aleshores cobrava poc més de 400. “Vaig agafar els trastos i me'n vaig anar”, recorda. Una dona el va veure al carrer i li va parlar d'aquest lloc. Sense aigua, sense electricitat i entre murs derruïts que amb prou feines protegeixen del fred exterior, l'home va trobar un 'refugi'. Recrimina que, amb una mitjana pensió que amb prou feines arriba per sobreviure, no sap on anirà: “Potser agafaré un carro i passejaré pel carrer”.

A pocs metres, un altre 'resident' de l'antiga presó, d'origen italo-tunisià, explica que fa tres anys que viu al recinte. “Aquí els polítics parlen molt, però no fan res. I la policia ve aquí a parlar, però no posa una solució”, lamenta, mentre insisteix que ningú li ha explicat amb claredat què passarà després. “Aquí no hi ha aigua ni llum. I em diuen que he d'anar-me'n. Què puc fer jo? No cometo delictes, sóc una persona treballadora, vaig a la feina i torno”, apunta, per la seva banda, Felipe, una altra de les persones que s'enfronten a la incertesa de la sortida forçosa amb el temor de perdre l'únic sostre del qual disposa.

En termes similars es pronuncia Antonio, mallorquí que fa sis mesos que viu a l'antiga presó i recrimina que el desnonament s'està duent a terme “amb nocturnitat i traïdoria”. “No ens donen cap solució. Molts som treballadors. Què aconseguiran amb això? Un cens. I si ens fan fora demà? On anem? Vosaltres sabeu el que costa lloguer un pis”, incideix, dirigint-se als periodistes que a primera hora s'han desplaçat fins al recinte. Una ullada al portal immobiliari Idealista permet comprovar com, en aquests moments, tan sols una desena de pisos s'anuncien a Palma per menys de 1.000 euros al mes. Només un d'ells supera els 50 metres quadrats: en fa 55.

Un altre dels afectats, el testimoni del qual ha recollit l'agència EFE, assegura ser “una persona treballadora amb un sou en B de 1.200 euros a la construcció” i que el seu cap li exigeix 3.000 euros per contractar-lo, una pràctica il·legal que il·lustra l'explotació i l'indefensió a les quals nombrosos treballadors es troben sotmesos, atrapats entre l'economia submergida i un mercat immobiliari que els tanca les portes. “Necessito un lloc on dormir”, sentencia.

Contactes amb el Bisbat i l'Exèrcit

L'Ajuntament, per la seva banda, assegura que està intentant trobar una solució amb el Bisbat de Mallorca -que recentment ha recorregut als tribunals per a desallotjar una mare i els seus dos fills d'un dels seus locals apel·lant a la “perillositat” de l'immoble- i l'Exèrcit amb l'objectiu que ningú quedi a la intempèrie. “És un problema de ciutat i un problema de país”, ha asseverat Bonet en referència a l'actual crisi habitacional, agreujada en els últims anys per l'especulació immobiliària, la irrupció massiva de fons d'inversió internacionals i la turistització, factors que han empès centenars de persones a viure amuntegades a infrahabitatges, caravanes i a edificis abandonats com l'antiga presó de Palma.

Lucía Muñoz, portaveu d'Unides Podem a l'Ajuntament de Palma, qui es trobava present juntament amb altres integrants de la formació morada per intentar aclarir als afectats què passarà quan el procediment administratiu esgoti els seus terminis, s'ha mostrat severament crítica amb l'actuació municipal i amb la “política criminal” del batle, Jaime Martínez, que suposa “deixar al carrer persones que ja viuen en unes condicions que ningú desitjaria”. Així mateix, lamenta l'absència d'un acompanyament real per part dels tècnics municipals: “Hi ha una taula de serveis socials que està ajudant a desnonar 200 persones, més de la meitat d'ells sense papers, sense que se'ls estigui explicant el procés ni les alternatives disponibles”.

Muñoz ha proposat al Consistori reconvertir l'antiga presó en habitatges socials així com en una residència pública d'estudiants, i ha cridat l'alcalde a abandonar la idea de construir una rotonda.

Les entitats socials adverteixen, per la seva banda, de les conseqüències immediates del desnonament. Metges del Món calcula que unes 250 persones resideixen al recinte en situació d'extrema vulnerabilitat -moltes d'elles amb greus problemes de salut física i mental- i denuncia que no s'han habilitat recursos suficients per acollir-les. L'organització alerta que, si s'executa en les condicions actuals, totes elles “quedaran directament abocades, encara més, a una realitat marcada per la inseguretat, la ruptura dels seus processos terapèutics i socials, el deteriorament accelerat de la seva salut” així com a “una major exposició a situacions de violència, exclusió i estigmatització”.

Davant aquest escenari, Metges del Món ha instat l'Ajuntament a “assumir la seva responsabilitat institucional i a actuar amb caràcter urgent”, habilitant alternatives habitacionals dignes, suficients i adequades abans de procedir al desnonament o, en defecte, ajornant-lo “fins a garantir una solució definitiva que protegeixi els drets fonamentals de les persones afectades i eviti la generació d'una emergència social que, a dia d'avui, segueix sent prevenible mitjançant voluntat política i planificació responsable”.

Aquells que avui sobreviuen al vell penal -alguns des de fa uns mesos, altres des de fa anys- habiten les mateixes parets que durant dècades van tancar els presos comuns que van ocupar el complex des de la seva inauguració el 1968. Fins aleshores, la presó provincial es trobava al convent de ses Caputxines. La presó, la possessió de la qual l'Ajuntament vol recuperar, va romandre en funcionament fins al 1999, quan els interns van ser traslladats a l'actual centre penitenciari de Palma i els estrets passadissos, les cel·les i els patis van quedar sumits a l'abandonament, condemnats a un deteriorament lent que avui serveix de refugi precari per a aquells que no tenen un altre lloc on viure.

Les dificultats per accedir a un habitatge digne a Balears, els elevats preus del qual s'han convertit en un obstacle per a la població local enfront de l'elevada demanda de compra i lloguer per part d'estrangers amb major capacitat financera, han portat la població més vulnerable a buscar alternatives com aquesta per poder sobreviure. A Palma, una de les ciutats espanyoles amb el mercat immobiliari més tensionat, les dades il·lustren la magnitud de la crisi habitacional, l'increment del sensellarisme i les dificultats d'accés al mercat residencial: mentre els preus continuen disparant-se -al gener el metre quadrat va assolir els 5.131 euros enfront dels 2.650 euros de mitjana estatal, segons Idealista-, un total de 9.346 pisos romanen buits, d'acord a les dades del mateix portal immobiliari. Palma concentra, així mateix, la major part dels habitatges de Balears en mans de grans tenidors -aquells que posseeixen més de deu immobles-, amb 8.652 sota el seu control, dels quals 2.621 pertanyen a titulars amb carteres superiors a cent propietats, segons reflecteix la investigació duta a terme l'any passat per elDiario.es amb dades inèdites del Cadastre.

Silvino nació en Langreo, en el corazón minero de Asturias. Tenía 15 años cuando ayudaba a su padre a acarrear sacos de carbón y a repartirlos entre los vecinos antes de emigrar y dar inicio a una vida errante que, entre otros destinos, lo llevó a Finlandia, a Canarias y, finalmente, a Mallorca. Con el frío de la mañana todavía agarrado a la ropa, relata su historia mientras, a su alrededor, técnicos municipales y un amplio dispositivo de la Policía Local identifican los “perfiles” de quienes, como él, malviven desde hace años en la antigua prisión de Palma: más de 200 personas entre residentes sin recursos, trabajadores precarizados y migrantes. El Ayuntamiento ha reactivado el desalojo de todos ellos, pero Silvino, cocinero hoy jubilado, lo tiene claro: “No pienso quedarme en la calle”.

El próximo viernes, una vez completados los controles iniciados este miércoles, el Consistorio prevé notificarles la orden de expulsión, presentada como una actuación necesaria por razones de seguridad y salubridad. A lo largo de la mañana, sus nombres eran anotados en formularios e incorporados, uno a uno, en un procedimiento administrativo tan meticuloso como impersonal. Mientras tanto, a las afueras del inmueble, el primer teniente de alcalde de Palma, Javier Bonet (PP), aseguraba que lo que al gobierno municipal le preocupa es que “ninguna persona de las que viven aquí dentro puedan morir calcinadas”, en alusión a los cuatro incendios registrados en las instalaciones el pasado fin de semana y que, a su juicio, fueron “probablemente provocados”.

En un comunicado remitido a los medios de comunicación, el equipo de gobierno apunta que “no es un hecho aislado”, sino que “se viene repitiendo con frecuencia en los últimos meses”, lo que, en palabras de Bonet, “hace pensar” que “puedan ser incluso provocados por los ocupantes, derivados de disputas entre los grupos que ahí residen”. Una afirmación que el Consistorio formula en términos hipotéticos en un intento de asociar a sus residentes con la conflictividad y reforzando con ello el argumento municipal a favor del desalojo.

Muchos de los afectados no tienen alternativa habitacional ni ingresos suficientes para pagar el alquiler de una habitación -cuyo precio en algunos casos llega a superar los 1.000 euros- y resistirán, entre los escombros y los muros desconchados del viejo recinto carcelario hasta que se agote el plazo legal. Tras la notificación del desalojo, los ocupantes dispondrán de cinco días para presentar alegaciones. Después, se dictará una orden que les obligará a abandonar el lugar en un máximo de cuatro días. De no hacerlo, el Ayuntamiento solicitará autorización judicial para ejecutar el desahucio colectivo. Una vez desocupado el espacio, el Consistorio prevé limpiarlo, tapiarlo y, posteriormente, demolerlo para urbanizar el solar con la construcción de un acceso a la autovía de Palma y de un proyecto de viviendas.

“Quizás coja un carro y lo pasee por la calle”

Silvino cuenta que llegó a la vieja prisión después de que la propietaria de la habitación donde vivía le subiera el alquiler de 200 a 250 euros, una cifra imposible para alguien que entonces cobraba poco más de 400. “Cogí los trastos y me fui”, recuerda. Una mujer lo vio en la calle y le habló de este lugar. Sin agua, sin electricidad y entre muros derruidos que apenas protegen del frío del exterior, el hombre encontró un 'refugio'. Recrimina que, con una media pensión que apenas alcanza para sobrevivir, no sabe adónde irá: “Quizás coja un carro y pasee por la calle”.

A escasos metros, otro 'residente' de la antigua prisión, de origen italo-tunecino, explica que lleva tres años viviendo en el recinto. “Aquí los políticos hablan mucho, pero no hacen nada. Y la policía viene aquí a hablar, pero no pone una solución”, lamenta, mientras insiste en que nadie le ha explicado con claridad qué ocurrirá después. “Aquí no hay agua ni luz. Y me dicen que tengo que irme. ¿Qué puedo hacer yo? No cometo delitos, soy una persona trabajadora, voy al trabajo y vuelvo”, apunta, por su parte, Felipe, otra de las personas que se enfrentan a la incertidumbre de la salida forzosa con el temor de perder el único techo del que dispone.

En términos similares se pronuncia Antonio, mallorquín que lleva seis meses viviendo en la antigua cárcel y recrimina que el desalojo se está llevando a cabo “con nocturnidad y alevosía”. “No nos dan ninguna solución. Muchos somos trabajadores. ¿Qué van a conseguir con esto? Un censo. ¿Y si nos echan mañana? ¿Adónde nos vamos? Vosotros sabéis lo que cuesta alquilar un piso”, incide, dirigiéndose a los periodistas que a primera hora se han desplazado hasta el recinto. Un vistazo al portal inmobiliario Idealista permite comprobar cómo, en estos momentos, tan solo una decena de pisos se anuncian en Palma por menos de 1.000 euros al mes. Solo uno de ellos supera los 50 metros cuadrados: mide 55.

Otro de los afectados, cuyo testimonio ha recogido la agencia EFE, asegura ser “una persona trabajadora con un sueldo en B de 1.200 euros en la construcción” y que su jefe le exige 3.000 euros para contratarle, una práctica ilegal que ilustra la explotación y la indefensión a las que numerosos trabajadores se encuentran sometidos, atrapados entre la economía sumergida y un mercado inmobiliario que les cierra las puertas. “Necesito un lugar donde dormir”, sentencia.

Contactos con el Obispado y el Ejército

El Ayuntamiento, por su parte, asegura que está intentando encontrar una solución con el Obispado de Mallorca -que recientemente ha recurrido a los tribunales para desalojar a una madre y sus dos hijos de uno de sus locales apelando a la “peligrosidad” del inmueble- y el Ejército con el objetivo de que nadie quede a la intemperie. “Es un problema de ciudad y un problema de país”, ha aseverado Bonet en referencia a la actual crisis habitacional, agravada en los últimos años por la especulación inmobiliaria, la irrupción masiva de fondos de inversión internacionales y la turistización, factores que han empujado a cientos de personas a vivir hacinadas en infraviviendas, caravanas y edificios abandonados como la antigua prisión de Palma.

Lucía Muñoz, portavoz de Unidas Podemos en el Ayuntamiento de Palma, quien se encontraba presente junto a otros integrantes de la formación morada para tratar de aclarar a los afectados qué ocurrirá cuando el procedimiento administrativo agote sus plazos, se ha mostrado severamente crítica con la actuación municipal y con la “política criminal” del alcalde, Jaime Martínez, que supone “dejar en la calle a personas que ya viven en unas condiciones que nadie desearía”. Asimismo, lamenta la ausencia de un acompañamiento real por parte de los técnicos municipales: “Hay una mesa de servicios sociales que está ayudando a desahuciar a 200 personas, más de la mitad de ellos sin papeles, sin que se les esté explicando el proceso ni las alternativas disponibles”.

Muñoz ha propuesto al Consistorio reconvertir la antigua prisión en viviendas sociales así como en una residencia pública de estudiantes, y ha llamado al alcalde a abandonar la idea de construir una rotonda.

Las entidades sociales advierten, por su parte, de las consecuencias inmediatas del desalojo. Médicos del Mundo calcula que unas 250 personas residen en el recinto en situación de extrema vulnerabilidad -muchas de ellas con graves problemas de salud física y mental- y denuncia que no se han habilitado recursos suficientes para acogerlas. La organización alerta de que, si se ejecuta en las condiciones actuales, todas ellas “quedarán directamente abocadas, todavía más, a una realidad marcada por la inseguridad, la ruptura de sus procesos terapéuticos y sociales, el deterioro acelerado de su salud” así como a “una mayor exposición a situaciones de violencia, exclusión y estigmatización”.

Ante este escenario, Médicos del Mundo ha instado al Ayuntamiento a “asumir su responsabilidad institucional y a actuar con carácter urgente”, habilitando alternativas habitacionales dignas, suficientes y adecuadas antes de proceder al desalojo o, en su defecto, aplazándolo “hasta garantizar una solución definitiva que proteja los derechos fundamentales de las personas afectadas y evite la generación de una emergencia social que, a día de hoy, sigue siendo prevenible mediante voluntad política y planificación responsable”.

Quienes hoy sobreviven en el viejo penal -algunos desde hace unos meses, otros desde hace años- habitan las mismas paredes que durante décadas encerraron a los presos comunes que ocuparon el complejo desde su inauguración en 1968. Hasta entonces, la prisión provincial se encontraba en el convento de ses Caputxines. La cárcel cuya posesión el Ayuntamiento quiere recuperar permaneció en funcionamiento hasta 1999, cuando los internos fueron trasladados al actual centro penitenciario de Palma y los estrechos pasillos, las celdas y los patios quedaron sumidos en el abandono, condenados a un deterioro lento que hoy sirve de refugio precario para quienes no tienen otro lugar donde vivir.

Las dificultades para acceder a una vivienda digna en Balears, cuyos elevados precios se han convertido en un obstáculo para la población local frente a la elevada demanda de compra y alquiler por parte de extranjeros con mayor capacidad financiera, han llevado a la población más vulnerable a buscar alternativas como esta para poder sobrevivir. En Palma, una de las ciudades españolas con el mercado inmobiliario más tensionado, los datos ilustran la magnitud de la crisis habitacional, el incremento del sinhogarismo y las dificultades de acceso al mercado residencial: mientras los precios continúan disparándose -en enero el metro cuadrado alcanzó los 5.131 euros frente a los 2.650 euros de media estatal, según Idealista-, un total de 9.346 pisos permanecen vacíos, de acuerdo a los datos del mismo portal inmobiliario. Palma concentra, asimismo, la mayor parte de las viviendas de Balears en manos de grandes tenedores -aquellos que poseen más de diez inmuebles-, con 8.652 bajo su control, de las cuales 2.621 pertenecen a titulares con carteras superiores a cien propiedades, según refleja la investigación llevada a cabo el año pasado por elDiario.es con datos inéditos del Catastro.

Va ocórrer al control de seguretat de l’aeroport de Palma, però l’abast real de la troballa no es coneixeria fins mesos després. Fa més d’un any, una dona de nacionalitat alemanya va ser interceptada quan intentava treure de Mallorca un grapat de monedes antigues dins la seva maleta. Aquella intervenció rutinària va destapar un dels casos d’espoli arqueològic més grans coneguts a l’illa: més de 1.500 peces —monedes, àmfores, llànties, espases i escultures— acumulades durant anys i ocultes fins aleshores.

Des de la seva recuperació, tot el material ha romàs sota custòdia judicial als magatzems del Museu de Mallorca, a l’espera d’autorització per al seu estudi. El vistiplau a aquest permís va arribar fa tot just uns dies i ha permès iniciar, finalment, l’inventari tècnic que haurà de servir de base al procés judicial i posteriorment a l’organització d’una exposició per a aquest estiu.

“La història és dolorosa, però haver pogut aturar l’espoli també ens emociona”, explica Maria Gràcia Salvà, directora del museu, a elDiario.es. “Ara és el moment de fer un bon informe perquè el jutge o la jutgessa pugui prendre una decisió amb base tècnica”, afegeix la historiadora de l’art, que també s’encarrega de l’anatomia d’aquest gran saqueig patrimonial juntament amb un equip d’experts que l’acompanyen.

1. El recompte: de moment, 1.574 monedes

La feina tècnica tot just acaba de començar, però els terminis ja són damunt la taula. En dos mesos, segons els seus càlculs, la catalogació podria donar-se per acabada. L’inventari preliminar confirma la magnitud del conjunt de relíquies. Només en monedes, el recompte ja ascendeix a 1.574 exemplars, amb un arc cronològic amplíssim que va des de l’època grega fins a l’edat mitjana. Predominen les monedes romanes imperials —gairebé la meitat del total—, però també hi ha peces bizantines, andalusines primerenques i medievals. Entre totes elles destaca una moneda atribuïda a l’època d’Alexandre el Gran que té més de 2.300 anys d’antiguitat.

Predominen les monedes romanes imperials —gairebé la meitat del total—, però també hi ha peces bizantines, andalusines primerenques i medievals. Entre totes elles destaca una moneda atribuïda a l’època d’Alexandre el Gran que té més de 2.300 anys d’antiguitat

Juntament amb les monedes han aparegut àmfores, llànties d’oli, ceràmiques, espases prehistòriques i un bust romà, a més d’altres materials encara sense classificar. Moltes de les caixes ni tan sols havien estat obertes fins ara, ja que el conjunt romania precintat per ordre judicial. “L’estat de conservació és, en general, deficient”, van assenyalar els tècnics durant la presentació pública del material. Una circumstància ben habitual en peces extretes sense criteris arqueològics ni mesures de preservació.

“Volem que la gent prengui consciència que ja n’hi ha prou. Perquè amb l’espoli pots pensar que només treus un clau, però és que aquest clau potser ens pot donar la cronologia d’un jaciment i, per tant, ajudar-nos a conèixer de manera veritable la nostra història”, conclou la directora del Museu de Mallorca.

Volem que la gent prengui consciència que ja n’hi ha prou. Perquè amb l’espoli pots pensar que només treus un clau, però és que aquest clau potser ens pot donar la cronologia d’un jaciment i, per tant, ajudar-nos a conèixer de manera veritable la nostra història

Maria Gràcia Salvà — Directora del Museu de Mallorca

Davant el fet cridaner que les peces fossin interceptades a una turista alemanya, l’arqueòleg mallorquí Antoni Puig no dubta a desviar la mirada dels mals del turisme contemporani i vincular els espolis patrimonials a la “desigualtat”, ja que, en aquest cas, tot apunta que podria tractar-se d’“un col·leccionista que ha espoliat peces d’arreu del món, comprant-les i acumulant-les durant generacions, cosa que és fàcil si tens diners i pocs escrúpols”, segons l’expert.

2. El procediment: del dipòsit judicial a l’informe tècnic

“Avui tots veurem per primera vegada aquest material encara empaquetat”, es va sentir a les sales del museu. Era la veu de la consellera insular de Cultura i Patrimoni, Antònia Roca, anunciant l’obertura inèdita de les caixes amb els materials confiscats durant una roda de premsa. Va ser la primera vegada que bona part del material es mostrava davant les càmeres, en una escena a mig camí entre l’acte institucional i una performance artística.

L’objectiu, segons van explicar, ara és doble: completar l’inventari i elaborar una valoració científica del conjunt, sol·licitada expressament pel jutjat d’Instrucció de Manacor, que investiga el cas. Aquest informe serà clau per determinar les responsabilitats penals i per valorar si, a més del delicte d’espoli arqueològic, podria existir també contraban de béns culturals. En aquest sentit, el delicte d’espoli preveu penes que van dels sis mesos als tres anys de presó.

Segons va explicar en la trobada amb la premsa el capità del Servei de Protecció de la Natura (Seprona) de la Guàrdia Civil de Balears, Pedro Manuel García, en la causa hi ha “tres persones investigades”, totes de nacionalitat alemanya, de les quals una podria estar morta. Davant l’estupor dels assistents davant tal escena, García va explicar que creu que la dona interceptada a l’aeroport “no era conscient del delicte de treure-ho, però sí de tenir-ho, tot i que això s’ha de demostrar”.

En la causa hi ha tres persones investigades, totes de nacionalitat alemanya, de les quals una podria estar morta

Una de les grans incògnites que haurà de resoldre ara l’inventari és la procedència real de les peces. Per a l’arqueòleg mallorquí Antoni Puig, la confiscació a Mallorca pot ser “un fet circumstancial”. “Fins que no veiem l’inventari complet no sabrem si el patrimoni té un origen local”, adverteix.

3. El dany de l’espoli: allò que ja no es pot recuperar

Més enllà del nombre de peces o del seu possible valor econòmic, encara per taxar, els especialistes insisteixen que el veritable perjudici de l’espoli és un altre. “Quan una peça és extreta del seu context, es perd una part fonamental del seu valor”, va recordar durant la roda de premsa Antònia Roca.

Sense estratigrafia —estudi de les capes del terreny que permet datar i contextualitzar les troballes—, sense localització precisa i sense relació amb altres materials, els objectes perden gran part de la informació que permet reconstruir el passat. “El que és realment greu és tot el context que s’ha perdut: la cronologia, les relacions entre peces, les dades que ens permeten entendre la història”, resumeix Puig en conversa amb elDiario.es.

El que és realment greu és tot el context que s’ha perdut: la cronologia, les relacions entre peces, les dades que ens permeten entendre la història

Antoni Puig — Arqueòleg

Des del Museu de Mallorca subratllen que aquestes pràctiques “no només buiden jaciments”, sinó que també “empobreixen el coneixement col·lectiu sobre una illa històricament marcada pel comerç i l’intercanvi cultural a la Mediterrània”, tal com va explicar Gràcia Salvà en la seva trobada amb els mitjans de comunicació.

4. Desenllaç: una exposició pedagògica per a l’estiu

Un cop conclòs l’inventari, està previst organitzar una exposició temporal amb algunes de les peces més rellevants per a aquest estiu. La directora del museu defensa la iniciativa com una oportunitat per conscienciar la ciutadania.

“Volem que la gent entengui que amb l’espoli no només es treu un objecte: s’arrenca una part de la història comuna”, assenyala la directora del Museu de Mallorca. Per la seva banda, Antoni Puig es mostra prudent —encara que no contrari— davant aquesta possibilitat. L’arqueòleg veu amb bons ulls una mostra sempre que l’enfocament sigui “pedagògic i crític” i no una celebració estètica de les peces. “El missatge hauria de ser ‘mireu fins on s’ha arribat a destrossar’, no com són de boniques les peces ni com de bé et va si tens diners per col·leccionar”, adverteix.

“L’espoli arqueològic no és només un delicte”, va concloure la consellera insular de Cultura i Patrimoni, Antònia Roca, durant la roda de premsa, “és un dany greu a la nostra història col·lectiva”. En aquest cas, un dany que va quedar al descobert en una cinta d’equipatges, escenari inesperat d’un dels espolis arqueològics més grans coneguts a les Illes Balears.

Ocurrió en el control de seguridad del aeropuerto de Palma, pero el alcance real del hallazgo no se conocería hasta meses después. Hace más de un año, una mujer de nacionalidad alemana fue interceptada cuando intentaba sacar de Mallorca un montón de monedas antiguas en su maleta. Aquella intervención rutinaria destapó uno de los mayores casos de expolio arqueológico conocidos en la isla: más de 1.500 piezas —monedas, ánforas, lámparas, espadas y esculturas— acumuladas durante años y ocultas hasta entonces.

Desde su recuperación, todo el material ha permanecido bajo custodia judicial en los almacenes del Museu de Mallorca, a la espera de autorización para su estudio. La luz verde a ese permiso llegó hace apenas unos días y ha permitido iniciar, por fin, el inventario técnico que deberá servir de base al proceso judicial y posteriormente a la organización de una exposición para este verano.

“La historia es dolorosa, pero haber podido detener el expolio también nos emociona”, explica Maria Gràcia Salvà, directora del museo, a elDiario.es. “Ahora es el momento de hacer un buen informe para que el juez o la jueza pueda tomar una decisión con base técnica”, añade la historiadora del arte, que también se encarga de la anatomía de este gran saqueo patrimonial junto a un equipo de expertos que le acompañan.

1. El recuento: de momento, 1.574 monedas

El trabajo técnico acaba de comenzar, pero los plazos ya están sobre la mesa. En dos meses, según sus cálculos, la catalogación podría darse por terminada. El inventario preliminar confirma la magnitud del conjunto de reliquias. Solo en monedas, el recuento asciende ya a 1.574 ejemplares, con un arco cronológico amplísimo que va desde la época griega hasta la Edad Media. Predominan las monedas romanas imperiales —casi la mitad del total—, pero también hay piezas bizantinas, andalusíes tempranas y medievales. Entre todas ellas destaca una moneda atribuida a la época de Alejandro Magno que tiene más de 2.300 años de antigüedad.

Predominan las monedas romanas imperiales —casi la mitad del total—, pero también hay piezas bizantinas, andalusíes tempranas y medievales. Entre todas ellas destaca una moneda atribuida a la época de Alejandro Magno que tiene más de 2.300 años de antigüedad

Junto a las monedas han aparecido ánforas, lámparas de aceite, cerámicas, espadas prehistóricas y un busto romano, además de otros materiales aún sin clasificar. Muchas de las cajas ni siquiera habían sido abiertas hasta ahora, ya que el conjunto permanecía precintado por orden judicial. “El estado de conservación es, en general, deficiente”, señalaron los técnicos durante la presentación pública del material. Una circunstancia bien habitual en piezas extraídas sin criterios arqueológicos ni medidas de preservación.

“Queremos que la gente tome conciencia de que ya está bien. Porque con el expolio puedes pensar que solo quitas un clavo, pero es que ese clavo quizás pueda darnos la cronología de un yacimiento y, por tanto, ayudarnos a conocer de forma verdadera nuestra historia”, concluye la directora del Museu de Mallorca. 

Queremos que la gente tome conciencia de que ya está bien. Porque con el expolio puedes pensar que solo quitas un clavo, pero es que ese clavo quizás pueda darnos la cronología de un yacimiento y, por tanto, ayudarnos a conocer de forma verdadera nuestra historia

Maria Gràcia Salvà — Directora del Museu de Mallorca

Ante el llamativo hecho de que las piezas fuesen interceptadas a una turista alemana, el arqueólogo mallorquín Antoni Puig no duda en alejar la mirada sobre los males del turismo contemporáneo y vincular los expolios patrimoniales a la “desigualdad”, ya que, en este caso, todo apunta a que puede tratarse de “un coleccionista que ha expoliado piezas de todo el mundo, comprándolas y acumulándolas durante generaciones, lo cual es fácil si tienes dinero y pocos escrúpulos”, según el experto.

2. El procedimiento: del depósito judicial al informe técnico

“Hoy todos veremos por primera vez este material todavía empaquetado”, se escuchó en las salas del museo. Era la voz de la consellera insular de Cultura y Patrimonio, Antònia Roca, anunciando la apertura inédita de las cajas con los materiales incautados durante una rueda de prensa. Fue la primera vez que buena parte del material se mostró ante las cámaras, en una escena a medio camino entre el acto institucional y una performance artística.

El objetivo, según explicaron, ahora es doble: completar el inventario y elaborar una valoración científica del conjunto, solicitada expresamente por el juzgado de Instrucción de Manacor, que investiga el caso. Ese informe será clave para determinar las responsabilidades penales y para valorar si, además del delito de expolio arqueológico, podría existir también contrabando de bienes culturales. En este sentido, el delito de expolio contempla penas que van de los seis meses a los tres años de prisión. 

Según explicó en la cita con la prensa el capitán del Servicio de Protección de la Naturaleza (Seprona) de la Guardia Civil de Balears, Pedro Manuel García, en la causa hay “tres personas investigadas”, todas de nacionalidad alemana, de las cuales una podría estar fallecida. Ante el asombro de los asistentes ante tal escena, García explicó que cree que la mujer interceptada en el aeropuerto “no era consciente del delito de sacarlo, pero de tenerlo sí, aunque hay que demostrarlo”. 

En la causa hay tres personas investigadas, todas de nacionalidad alemana, de las cuales una podría estar fallecida

Una de las grandes incógnitas que deberá resolver ahora el inventario es la procedencia real de las piezas. Para el arqueólogo mallorquín Antoni Puig la incautación en Mallorca puede ser “un hecho circunstancial”. “Hasta que no veamos el inventario completo no sabremos si el patrimonio tiene un origen local”, advierte. 

3. El daño del expolio: lo que ya no se puede recuperar

Más allá del número de piezas o de su posible valor económico, todavía por tasar, los especialistas insisten en que el verdadero perjuicio del expolio es otro. “Cuando una pieza es extraída de su contexto, se pierde una parte fundamental de su valor”, recordó durante la rueda de prensa Antònia Roca.

Sin estratigrafía —estudio de las capas del terreno que permite datar y contextualizar los hallazgos—, sin localización precisa y sin relación con otros materiales, los objetos pierden gran parte de la información que permiten reconstruir el pasado. “Lo realmente grave es todo el contexto que se ha perdido: la cronología, las relaciones entre piezas, los datos que nos permiten entender la historia”, resume Puig en conversación con elDiario.es.

Lo realmente grave es todo el contexto que se ha perdido: la cronología, las relaciones entre piezas, los datos que nos permiten entender la historia

Antoni Puig — Arqueólogo

Desde el Museu de Mallorca subrayan que estas prácticas “no solo vacían yacimientos”, sino que también “empobrecen el conocimiento colectivo sobre una isla históricamente marcada por el comercio y el intercambio cultural en el Mediterráneo”, tal y como explicó Gràcia Salvà en su encuentro con los medios de comunicación.

4. Desenlace: una exposición pedagógica para el verano

Una vez concluido el inventario, está previsto organizar una exposición temporal con algunas de las piezas más relevantes para este verano. La directora del museo defiende la iniciativa como una oportunidad para concienciar a la ciudadanía.

“Queremos que la gente entienda que con el expolio no solo se quita un objeto: se arranca una parte de la historia común”, señala la directora del Museu de Mallorca. Por otro lado, Antoni Puig se muestra prudente —aunque no contrario— ante esa posibilidad. El arqueólogo ve con buenos ojos una muestra siempre que el enfoque sea “pedagógico y crítico” y no una celebración estética de las piezas. “El mensaje debería ser 'mirad lo que se ha llegado a destrozar', no lo bonitas que son las piezas ni lo bien que te va si tienes dinero para coleccionar”, advierte.

“El expolio arqueológico no es solo un delito”, concluyó la consellera insular de Cultura y Patrimonio, Antònia Roca, durante la rueda de prensa, “es un daño grave a nuestra historia colectiva”. En este caso, un daño que quedó al descubierto en una cinta de equipajes, escenario inesperado de uno de los mayores expolios arqueológicos conocidos en las Illes Balears.