El mític cinema Fantasio renaixerà com a habitatges socials i museu: “Ni en somnis esperava que fos així”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Vaig veure el render i vaig al·lucinar. Ni en somnis esperava que fos així”. Aquestes paraules, pronunciades per l'investigador cinematogràfic José Antonio Sarrià, condensen el clima d'expectació que ha generat la futura transformació d'un antic cinema, el Fantasio, que durant dècades va marcar milers d'espectadors a la localitat mallorquina de Sóller. L'emblemàtic edifici serà rehabilitat per albergar 11 habitatges de protecció oficial i un espai museístic dedicat a preservar la memòria cinematogràfica local, un projecte en què especialistes i ciutadania veuen una oportunitat de recuperar part de la seva identitat cultural i, alhora, intentar donar resposta a una de les necessitats socials més urgents d'aquest municipi enclavat en plena Serra de Tramuntana: l'accés a un habitatge.
La intervenció, impulsada per l'Institut Balear d'Habitatge (Ibavi) amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sóller, pretén recuperar un immoble carregat d'història, conservant-ne la façana, els elements originals i símbols tan reconeixibles com el ròtul lluminós. “Jo vaig flipar quan em van dir que conservarien el neó. Va ser el primer rètol lluminós que hi va haver a un poble fora de Palma”, confessa Sarrià, editor de la revista Sóller Grindhouse, que, amb un disseny inspirat en l'estètica fanzinera dels vuitanta i noranta, ret homenatge als temples del cel·luloide que antany van atreure diverses generacions i van encendre la passió cinèfila de molts joves de la Vall de Sóller, el Fantasio i l'Alcàzar, erigits durant anys en espais clau en la vida cultural i social del municipi. La futura zona expositiva servirà per a rescatar la memòria d'aquells espais.
Per fer-ho, tal com explica Sarrià, el Govern ha demanat la col·laboració de diversos especialistes, entre els quals ell s'inclou, amb l'objectiu d'assessorar en la recreació estètica del Fantasio i actuar com a “catalitzadors” entre els col·leccionistes privats que conserven peces dels antics cinemes, com les marquesines de fusta en les quals setmanalment s'anunciaven les pel·lícules, el característic entapissat vermell dels seients o fins i tot la restauració de l'antic projector, que ja compta amb una partida pressupostària assignada. L'editor de Sóller Grindhouse destaca especialment la sensibilitat patrimonial del projecte i recorda que l'Ibavi ja va actuar de manera similar a Palma amb el cinema Doré, conservant-ne la façana i reconvertint-lo en pisos protegits. En el cas del Fantasio, però, la proposta va molt més enllà.
Sarrià subratlla que el deteriorament del Fantasio és major que el de l'Alcàzar, ja que va tancar una dècada abans –el 1984– i va patir espoliacions durant anys. “Es colava molta gent i s'enduia coses”, lamenta. Tot i així, confia que els elements conservats, la documentació gràfica existent i la implicació d'antics aficionats i col·leccionistes ajudin a construir un espai museístic coherent. “No són molts metres, però si es coordina bé pot quedar molt digne”, subratlla.
El cinema Fantasio va arrencar als anys trenta. L'edifici, construït en ple auge del cinematógraf arran de la seva arribada a l'illa, va ser dissenyat per l'arquitecte Guillem Forteza Pinya, destacat per la seva aportació al regionalisme i al racionalisme arquitectònic a Mallorca. Amb capacitat per a uns 715 espectadors, aviat es va convertir en un dels principals espais culturals del municipi. No obstant això, per comprendre la importància del Fantasio a la vida de Sóller és necessari retrocedir diverses dècades: des del 1840 la localitat va viure una profunda transformació econòmica i social.
Tal com documenta Plàcid Pérez, doctor en Història Medieval per la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de Sóller (Mallorca): Evolució econòmica i social entre 1840 i 1936, l'auge del comerç de cítrics amb França, la industrialització tèxtil -especialment a la fi del segle XIX, amb l'arribada de les fàbriques mecanitzades- i l'emigració van generar una burgesia dinàmica i una classe treballadora organitzada que van dotar la vila d'un teixit associatiu inusitadament actiu per a la Mallorca de l' època. Societats recreatives, cooperatives agrícoles, mutualitats i entitats culturals van proliferar en un municipi que, malgrat el seu aïllament geogràfic, mantenia una intensa connexió exterior i una marcada consciència cívica.
L'edifici, dissenyat per l'arquitecte Guillem Forteza Pinya, es va construir als anys trenta
Un oasi de llibertat intel·lectual
Es tracta d'un dinamisme que va conduir a l'impuls d'una de les iniciatives culturals més singulars de la Mallorca dels anys vint: el Foment de Cultura de la Dona, impulsat el 1926 per la pedagoga i escriptora Maria Mayol. En plena dictadura de Primo de Rivera, l'entitat va néixer, de la mà de l'Associació per la Cultura de Mallorca, amb l'objectiu explícit de fomentar la formació cultural de les dones. Un petit oasi de llibertat intel·lectual en una societat encara profundament conservadora.
“Jo voldria que les dones, en fer l'entrada a la vida pública a la vida pública, sabéssim desfer la barricada [...]. Jo voldria que les dones que saben inspirar la pau dins la família, sabessin inspirar-la al carrer”, afirmava Mayol. Inspirat en el model de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona, el Foment es va articular al voltant d'una biblioteca circulant, cursos formatius, conferències i activitats culturals dirigides principalment a dones, encara que, davant la creixent demanda, la biblioteca acabaria obrint-se també als homes.
L'edifici va acollir el Foment de Cultura de la Dona, impulsat en plena dictadura de Primo de Rivera per la pedagoga i escriptora Maria Mayol per fomentar la formació cultural de les dones: 'Jo voldria que les dones, en entrar a la vida pública, sabéssim desfer la barricada'
En el seu primer any de funcionament ja comptava amb més de 1.500 volums i una intensa programació cultural que incloía concerts, cicles formatius i exposicions, tal com expliquen, per la seva banda, l'artista Neus Marroig Colom i la historiadora Antònia M. Miró Crespí a la seva investigació El lloc és la memòria (espais ludicoculturals, cinemes a Sóller), la publicació de la qual busca rescatar i preservar el record d'espais avui desapareguts, de manera “lenta i oculta”, en un procés d'“esborrat de la memòria col·lectiva”. Una “destrucció planificada i sistemàtica del teixit històric” que, incideixen, ha passat a ser substituït per nous productes urbans i, en altres, “deixat caure a les runes”.
Com assenyalen en el seu estudi, l'ambició del projecte entorn del Foment va portar Mayol a promoure la construcció d'un local propi que s'ubicaria en el mateix solar que anys després ocuparia el Fantasio, resultat d'una ambiciosa operació financera impulsada per l'activista sollerica que va incloure l'émissió d'obligacions per poder costejar la compra del terreny i l'edificació de l'immoble. No obstant això, com subratllen Marroig i Miró, la iniciativa no va obtenir el suport econòmic esperat i la subscripció va resultar insuficient, la qual cosa va obligar Mayol a respondre personalment amb el seu propi patrimoni per fer front als deutes.
Del somni pedagògic al declivi
La pressió financera va acabar resultant insostenible per a l'entitat: el manteniment de l'edifici i la fragilitat dels ingressos van impedir que el projecte pogués seguir endavant, a la qual cosa es va sumar un clima polític cada vegada més advers: la creixent implicació de Mayol en posicions republicanes i progressistes va despertar recels en els sectors més conservadors de Sóller, que van impulsar una campanya de descrèdit contra ella. “L'animadversió que va despertar l'actitud vitalista i progressista de Maria Mayol entre els seus conciutadans de Sóller va traspassar els límits del possible 'escàndol moral'”, documenta, per la seva banda, Isabel Graña, autora de Maria Mayol i el Foment de Cultura de la Dona“, el treball més exhaustiu sobre la figura que va desbordar les convencions de la seva època: Mayol va ser acusada d'haver utilitzat la seva posició de presidenta del Foment de Cultura de la Dona en benefici personal per guanyar les oposicions de professora municipal de francès, la qual cosa va deteriorar la seva imatge en un entorn cada vegada més hostil.
El 1934 va dimitir com a presidenta –va acabar traslladant-se a Vilanova i la Geltrú, on va exercir de catedràtica de francès, tornant puntualment a Mallorca per participar en la campanya de 1936 a favor del Front Popular–, la qual cosa va provocar la dimissió en cadena de les seves col·laboradores més properes, Francisca Rotger i Antònia Rullan, i va precipitar la posada a la venda de l'immoble. Poc després, l'edifici iniciaria una nova etapa sota una altra denominació i una altra funció: es convertiria en el cinema Fantasio, obrint un capítol diferent, però igualment determinant, en la vida social i cultural de Sóller.
L'animadversió que va despertar l'actitud vitalista i progressista de Maria Mayol entre els seus conciutadans de Sóller va traspassar els límits del possible 'escàndol moral'
La presència del cinema a la localitat, no obstant això, va tenir arrels més tempranes: a finals del segle XIX, quan encara no existien sales estables, ja es documenten projeccions ambulants amb estereoscopis i llanternes màgiques en cafès i places de Sóller, mentre que la primera funció cinematogràfica tindria lloc el 1897, al teatre de la Defensora Sollerense, tal com va informar el diari La Almudaina“ en la seva edició del 13 d'octubre d'aquell any –”per mitjà d'aquest meravellós invent segle es presenten multitud d'escenes plenes de vida i moviment“– i documentaria posteriorment l'historiador Cristòfol-Miquel Sbert, autor, entre altres obres, d'El cinema a les Balears (segles XIX i XX). Aquelles sessions pioneres van marcar l'inici d'una tradició audiovisual que, dècades més tard, cristal·litzaria en l'obertura de sales permanents com el Fantasio, consolidant l'hàbit del cinema com a experiència col·lectiva en la vida social de la Vall.
Durant les dècades següents, el Fantasio va conviure amb altres locals i amb fenòmens com el cineclub pioner fundat el 1954, que, segons recull Sbert, projectava pel·lícules poc comercials emmarcades en moviments com la Nouvelle Vague francesa o el neorealisme italià, i generava debats culturals a la Vall. El 1951 es va habilitar l'anomenat Pati Fantasio, un espai a l'aire lliure destinat a projeccions estivals i espectacles populars, fórmula habitual en la postguerra mallorquina per aprofitar els mesos d'estiu. El 1953, l'interior va ser reformat per l'arquitecte Antoni Coll Sancho i, el 1957, va incorporar il·luminació de neó a la façana, reforçant així la seva innovadora imatge dins del paisatge urbà de la Part Forana.
La polèmica de la “pel·lícula pornogràfica”
Durant les dècades de 1960 i 1970, el Fantasio va adaptar la seva programació als canvis del mercat exhibidor, amb la projecció de westerns, pel·lícules bèliques i melodrames, i, ja en la Transició, pel·lícules classificades 'S', fenòmen comú en les sales tradicionals que buscaven mantenir la viabilitat econòmica davant la competència televisiva. El Setmanari Sóller del 14 de juny de 1980 recollia fins i tot, en la seva secció 'Taronges i llimones', el rebombori sorgit entorn dels cartells exhibits al Fantasio. El text desmentia el rumor que apuntava que l'aleshores regidora Aina Colom hagués pujat a la cabina per “parar la proyecció d'una pel·lícula pornogràfica” i aclarava que la seva presència es va produir a petició del fill de l'empresari, “el Sr. Salas”, per examinar els cartells col·locats a l'exterior del cinema. Segons aquesta versió, el propi empresari hauria manifestat que, si l'Ajuntament considerava inadequada l'exhibició pública d'aquelles imatges, es retirarien sense inconvenient. El Fantasio es va veure així embolicat en un debat públic que s'estenia a la resta del país entre la nova permissivitat cultural de l'Espanya postfranquista i la sensibilitat de part de la societat local.
La nova vida del Fantasio
El Fantasio va funcionar amb regularitat fins a principis dels anys vuitanta, quan la crisi del model d'exhibició tradicional va acabar passant-li factura. La competència de la televisió, els canvis en els hàbits d'oci i la progressiva pèrdua de públic van reduir la seva rendibilitat i la sala es va veure abocada a tancar el 1984, amb l'última projecció d' El Padrí, de Francis Ford Coppola, posant fi a mig segle d'activitat cinematogràfica en el cor de Sóller. Des d'aleshores, l'edifici va romandre tancat i sense ús, sotmès al deteriorament progressiu i a episodis d'espoliacions que van agreujar el seu estat de conservació. Al llarg de les dècades següents es van succeir propostes per reconvertir-lo en auditori, escola de música o centre cultural, però cap va arribar a materialitzar-se, ja sigui per falta de finançament o per canvis a les prioritats polítiques municipals.
Com subratllen Marroig i Miró en el seu estudi, els cinemes en aquest enclavament de la Serra de Tramuntana van formar part d'“una història social recordada avui ”per gran part dels ciutadans de la Vall que van viure l'evolució del cinema com una finestra cap al món, a més d'un espai lúdic on poder relacionar-se“. ”Tant grans com joves i nens van gaudir dels cinemes sollerics fins a mitjans dels anys noranta“, data en la qual, recorden, va abaixar la persiana l'últim cinema actiu del moment, l'Alcàzar. ”Les històries de vida són pràcticament el que queda d'aquests espais“, reflexionen.
L'antic Fantasio es va convertir així en una peça més del paisatge urbà en decadència, símbol tant de la memòria col·lectiva com de la dificultat per sostenir els equipaments culturals tradicionals en un nou context econòmic i audiovisual. Aquella situació va fer un gir quan el Govern balear, a través de l'Ibavi, va incorporar l'immoble al seu programa de promoció pública d'habitatge. El projecte preveu la rehabilitació integral de l'edifici per albergar 11 habitatges de protecció oficial en règim de lloguer -un d'ells adaptat a persones amb discapacitat- i un espai expositiu municipal dedicat a preservar la memòria cinematogràfica de Sóller, combinant així funció social i recuperació patrimonial en un mateix espai.
El projecte preveu la rehabilitació integral de l'edifici per albergar 11 habitatges de protecció oficial en règim de lloguer i un espai expositiu municipal dedicat a preservar la memòria cinematogràfica de Sóller, combinant així funció social i recuperació patrimonial
Lluny de demolir l'immoble per construir un bloc modern, l'Ibavi preveu mantenir elements arquitectònics, decoratius i històrics de l'edifici original, entre els quals es troben la façana principal i els seus ròtuls, que es restauraran per mantenir l'estètica original de l'edifici; la fusteria, les rajoles originals i els forjats que formen part integral de l'estructura; fins a 40 seients de l'antiga sala de projeccions, la barra de l'antic bar i altres peces i vestigis que formaran part de l'exposició museística.
L'editor de Sóller Grindhouse assenyala que, durant mesos, el futur de l'edifici va ser incert. Després del fracàs d'una proposta impulsada per l'entorn de l'actor Daniel Brühl -que, segons explica, actuava com a imatge visible d'un grup inversor interessat en l'immoble-, el risc d'abandó era real. “Una vegada que l'Ajuntament va reconèixer públicament que no tenia capacitat per a rehabilitar-lo, l'única opció era l'enderroc, com va passar amb la Defensora”, assenyala. L'entrada de l'Ibavi, al seu judici, va ser decisiva per a evitar la pèrdua definitiva de l'edifici.
A nivell personal, reconeix que ell no va arribar a conèixer el Fantasio en funcionament -per edat, estava més vinculat a l'Alcázar-, però sent el projecte com una oportunitat històrica. “Això anirà cobrant força quan arrenquin les obres”, anticipa. Ho diu convençut que, aquesta vegada, el Fantasio no serà un record més perdut en la memòria de Sóller, sinó una part visible i viva de la seva identitat col·lectiva.
1