El fuego afecta a la Serra d'Espadà y a miles de personas confinadas o desalojadas

Los megaincendios devoran miles de hectáreas, el sentido común de algunos y la credibilidad de otros

Como los míticos dragones, el cambio climático escupe fuego, pero es real. Este verano, las llamas más voraces que puedan existir arrasan miles de hectáreas en l'hexagone y en la península ibérica. Cuando escribo estas líneas, en Francia todavía luchan por controlar el incendio iniciado en Burdeos que ya ha arrasado 42.000 hectáreas y ha obligado a evacuar a 200.000 personas, mientras que en Ávila y Madrid se han levantado los confinamientos que afectaban a decenas de miles de personas. En territorio valenciano, el fuego que se inició en la Vall d'Uixó hace una semana y que ha afectado al parque natural de la Serra d'Espadà permanece activo aunque con la expectativa de controlarlo. Tras haber quemado 9.300 hectáreas, mantiene confinados o desalojados a miles de vecinos de las comarcas del Alto Mijares, el Alto Palancia y la Plana Baixa.

Se trata de megaincendios alimentados por las altas temperaturas, la falta de humedad y el abandono de las tareas rurales como consecuencia de la despoblación. Unos megaincendios que ya desbordan con virulencia lo que denominan los expertos la “interfaz urbano-forestal”, es decir, los límites de contacto de pueblos y urbanizaciones con áreas forestales. Su intensidad, que no para de crecer de año en año en lugares tan distantes como Australia, California o Grecia y que a menudo causa víctimas mortales, como en Los Gallardos (Almería) donde hubo 14 muertos este mismo verano, forma parte del nuevo mundo que se abre paso de la mano inflexible del calentamiento global y da vergüenza que el PP, la derecha española que aspira a gobernar, se acerque a ese negacionismo cutre de los ultras que alegan que siempre ha habido cambios en el clima. Como si el hecho de que vivamos en un periodo interglacial que llamamos Holoceno (la última glaciación fue hace decenas de miles de años y la próxima se espera para dentro de otros miles) pudiera justificar que estemos convirtiendo el planeta en un horno.

“Mientras los incendios forestales golpean Europa, Escocia se esfuerza por salvar un querido parque nacional”, publica The New York Times, que en otra información reflexiona: “El calentamiento del planeta y el abandono de la agricultura han preparado el terreno para los incendios más grandes en el continente”. Supongo que la derecha y la extrema derecha españolas consideran estos enfoques manipulaciones ideológicas. Por si sirve de algo, recomiendo este artículo de José Manuel Vaquero en The Conversation: Próxima glaciación o calentamiento global, ¿en qué quedamos? “Los científicos”, explica, “llevamos décadas diciendo que estamos observando un calentamiento anómalo, no natural. Y hemos encontrado la causa: estamos emitiendo gases de efecto invernadero. Es decir, estamos haciendo un gran experimento con nuestro planeta”.

De la máquina del fango han surgido estos días, aprovechando la catástrofe forestal y humana, otras insidias. Como las que ha denunciado la alcaldesa de La Vall d'Uixó, Tania Baños, que “acusa a la ultraderecha de difundir mentiras para desacreditar las energías renovables tras el incendio de la Serra d'Espadà y advierte de que emprenderá acciones legales contra quienes relacionen sin pruebas el fuego con las placas solares o con el proyecto de una empresa china anunciado por el Ayuntamiento”.

Vemos así cómo las llamas devoran nuestros montes al mismo tiempo que el sentido común de algunos y la credibilidad de otros. Este diario ha publicado estos últimos días tres artículos de opinión sobre los incendios que recomiendo. Tienen enfoques diferentes, pero complementarios, sobre un fenómeno al que hay que prestar la atención necesaria. Me refiero al de Carles Arnal, titulado La culpa dels incendis la té la realitat; al de Julio R. Gómez, Cuando el monte ya arde, y al de Antonio Ariño, que lleva por título De los megaincendios a los incendios globales. Pensar y debatir sobre el asunto con racionalidad es imprescindible.

También lo es poner a cada uno en su sitio. Por ejemplo, deplorando la dejadez de la Generalitat Valenciana, que mantiene desde 2024 sin director el parque natural de la Serra d'Espadà, el segundo espacio natural protegido más extenso de la Comunitat Valenciana, ahora amenazado por el fuego. O haciendo comparaciones. En agosto de 2022, la entonces consellera de Agricultura, Desarrollo Rural, Emergencia Climática y Transición Ecológica, Mireia Mollà, pedía 86 millones para que el Gobierno valenciano del Pacto del Botánico fuera “el primero en invertir más en prevención que en extinción de incendios”. Cuatro años después, el PP y Vox han aprobado reducir un 10% el presupuesto de prevención de incendios en plena ola de fuegos.

Claro que si observamos la actitud del actual presidente de la Generalitat, que se marchó a la final del Mundial de fútbol el fin de semana anterior a que se declarara el brutal incendio de la Vall d'Uixó, tenemos una prueba del nivel de compromiso de su administración. Como explica Sergi Pitarch en un artículo, Juan Francisco Pérez Llorca se fue a la final del Mundial con la mayor parte de la Comunitat Valenciana en riesgo extremo por incendios. Lo mínimo que se puede decir es que se trata de un temerario.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre els incendis forestals i les condicions que envolten aquesta mena de catàstrofes, a més d'altres notícies polítiques i socials, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El foc afecta la Serra d'Espadà i milers de persones confinades o desallotjades

Els megaincendis devoren milers d'hectàrees, el sentit comú d'alguns i la credibilitat d'altres

Com els mítics dracs, el canvi climàtic escup foc, però és real. Aquest estiu, les flames més voraces que puguen existir arrasen milers d'hectàrees a l'hexagone i a la península ibèrica. Quan escric aquestes línies, a França encara lluiten per controlar l'incendi iniciat a Bordeus que ja ha arrasat 42.000 hectàrees i ha obligat a evacuar 200.000 persones, mentre que en Àvila i Madrid s'han aixecat els confinaments que afectaven desenes de milers de persones. En territori valencià, el foc que es va iniciar a la Vall d'Uixó fa una setmana i que ha afectat el parc natural de la Serra d'Espadà continua actiu encara que amb l'expectativa de controlar-lo. Després d'haver cremat 9.300 hectàrees, manté confinats o desallotjats milers de veïns de les comarques de l'Alt Millars, l'Alt Palància i la Plana Baixa.

Es tracta de megaincendis alimentats per les altes temperatures, la falta d'humitat i l'abandonament de les tasques rurals com a conseqüència de la despoblació. Uns megaincendis que ja desborden amb virulència allò que denominen els experts la “interfície urbano-forestal”, és a dir, els límits de contacte de pobles i urbanitzacions amb àrees forestals. La seua intensitat, que no para de créixer any rere any en llocs tan distants com Austràlia, Califòrnia o Grècia i que sovint causa víctimes mortals, com a Los Gallardos (Almeria) on hi va haver 14 morts aquest mateix estiu, forma part del nou món que s'obre pas de la mà inflexible de l'escalfament global i fa vergonya que el PP, la dreta espanyola que aspira a governar, s'acoste a aquest negacionisme cutre dels ultres que al·leguen que sempre hi ha hagut canvis en el clima. Com si el fet que visquem en un període interglacial que anomenem Holocè (la última glaciació va ser fa desenes de milers d'anys i la pròxima s'espera per d'aci a uns milers més) poguera justificar que estiguem convertint el planeta en un forn.

“Mentre els incendis forestals colpegen Europa, Escòcia s'esforça per salvar un estimat parc nacional”, publica The New York Times, que en una altra informació reflexiona: “”L'escalfament del planeta i l'abandonament de l'agricultura han preparat el terreny per als incendis més grans al continent“. Supose que la dreta i l'extrema dreta espanyoles consideren aquests enfocaments manipulacions ideològiques. Per si serveix de res, recomane aquest article de José Manuel Vaquero en The Conversation: Pròxima glaciació o escalfament global, en què quedem? ”Els científics“, explica, ”portem dècades dient que estem observant un escalfament anòmal, no natural. I hem trobat la causa: estem emetent gasos d'efecte hivernacle. És a dir, estem fent un gran experiment amb el nostre planeta“.

De la màquina del fang han sorgit aquests dies, aprofitant la catàstrofe forestal i humana, altres insídies. Com les que ha denunciat l'alcaldessa de la Vall d'Uixó, Tania Baños, que “acusa l'ultradreta de difondre mentides per desacreditar les energies renovables després de l'incendi de la Serra d'Espadà i adverteix que emprendrà accions legals contra els que relacionen sense proves el foc amb les plaques solars o amb el projecte d'una empresa xinesa anunciat per l'Ajuntament”.

Veiem així com les flames devoren les nostres muntanyes alhora que el sentit comú d'alguns i la credibilitat d'altres. Aquest diari ha publicat aquests últims dies tres articles d'opinió sobre els incendis que recomane. Tenen enfocaments diferents, però complementaris, sobre un fenomen al qual cal prestar l'atenció necessària. Em referisc al de Carles Arnal, titulat La culpa dels incendis la té la realitat; al de Julio R. Gómez, Quan la muntanya ja crema, i al d'Antonio Ariño, que porta per títol Dels megaincendis als incendis globals. Pensar i debatre sobre l'assumpte amb racionalitat és imprescindible.

També ho és posar cadascú al seu lloc. Per exemple, deplorant la deixadesa de la Generalitat Valenciana, que manté des de 2024 sense director el parc natural de la Serra d'Espadà, el segon espai natural protegit més extens de la Comunitat Valenciana, ara amenaçat pel foc. O fent comparacions. L'agost del 2022, l'aleshores consellera d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà, demanava 86 milions perquè el Govern valencià del Pacte del Botànic fora “el primer a invertir més en prevenció que en extinció d'incendis”. Quatre anys després, el PP i Vox han aprovat reduir un 10% el pressupost de prevenció d'incendis en plena onada de focs.

Clar que si observem l'actitud de l'actual president de la Generalitat, que va marxar a la final del Mundial de futbol el cap de setmana anterior que es declarés el brutal incendi de la Vall d'Uixó, tenim una prova del nivell de compromís de la seua administració. Com explica Sergi Pitarch en un article, Juan Francisco Pérez Llorca va anar a la final del Mundial amb la major part de la Comunitat Valenciana en risc extrem per incendis. El mínim que es pot dir és que es tracta d'un temerari.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre els incendis forestals i les condicions que envolten aquesta mena de catàstrofes, a més d'altres notícies polítiques i socials, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El PP pacta amb Vox uns pressupostos que marginen els immigrants

Pérez Llorca converteix el Consell en un govern d'orientació racista amb la “prioritat nacional”

Sobre Juan Francisco Pérez Llorca i sobre el PP hi caurà la infàmia d'haver convertit el valencià en el primer govern a Espanya que redacta uns pressupostos explícitament orientats a marginar els immigrants de l'accés a drets i prestacions que els garanteixen la Constitució i les lleis vigents. El president sobrevingut del Consell va anar a la final del Mundial als Estats Units, en un viatge de cinc dies que ell afirma que es va pagar de la seua butxaca i per al qual li va regalar l'entrada la Federació Espanyola de Futbol, mentre el PP i Vox tancaven la negociació d'uns pressupostos de la Generalitat Valenciana d'inspiració racista, insòlits i infames.

L'ariet d'aquests comptes tristos, aprovats a les Corts Valencianes amb els vots de la dreta i l'extrema dreta, ha estat la consigna de la “prioritat nacional” que els ultres han aconseguit que el partit d'Alberto Núñez Feijóo assumisca com a condició perquè els de Santiago Abascal donen suport als seus governs autonòmics. El pacte de la ignomínia s'ha encarnat en uns Pressupostos i una llei d'acompanyament plens de referències a l'esmentada prioritat i, com detalla Laura Martínez en la seua crònica, d'exigències d'“arrelament” (que és el terme amb el qual el PP tracta de camuflar la marginació dels immigrants) per a les ajudes a l'habitatge, enfront de l'emergència social (com la renda valenciana d'inclusió), a la maternitat, a famílies amb fills i, fins i tot, a les persones sense llar, les més vulnerables. Per si calia ser més explícits en la deriva xenòfoba, l'Oficina Valenciana d'Inclusió es converteix en “Oficina d'Arrelament i Retorn” amb l'objectiu de “donar suport a entitats que impulsen programes, guies i actuacions dirigides a fomentar el retorn voluntari als països d'origen de les persones migrants que es troben en la Comunitat Valenciana”.

“Amb la caiguda del comensal més cèlebre del Ventorro no ha decaigut la rendició del PP al seu germà menut ultra”, ha escrit en aquest diari Raquel Ejerique. “El substitut de Mazón, Juan Francisco Pérez Llorca, no només ha lliurat polítiques i pressupost a Vox, també el relat i la validació de les seues idees”. El fet és que l'exalcalde de Finestrat ja estava en l'assumpte, com a negociador del pacte amb els ultres que va permetre la ràpida investidura de Carlos Mazón, en el moment, per cert, que menys convenia a Feijóo, que va veure escapar-se la majoria a què aspirava per governar Espanya. Quan Mazón va caure al novembre del 2025 com a conseqüència de la seua negligent desaparició en la catàstrofe de la dana, en lloc de convocar eleccions, com tocava, el PP va optar per perllongar una legislatura fallida, encara més condicionada per l'extrema dreta, amb Mazón refugiat en l'aforament de diputat i els seus seguidors mantinguts al comandament del Consell.

Aquests en són els fruits: l'escàndol del rebuig dels immigrants en una comunitat que al juny del 2018, amb el govern del Pacte del Botànic, va acollir al port de València els 630 migrants rescatats del mar per l'Aquarius, precisament en un episodi de rebuig encoratjat per l'extrema dreta que havia impedit aleshores el seu desembarcament a Itàlia.

Després de considerar que es tracta d'uns pressupostos “que no es podran aplicar” perquè responen a la necessitat de Pérez Llorca de fer-se valdre davant el PP de Madrid i que el confirmen com a candidat per a les eleccions de l'any que ve, el portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví, ha assegurat que els comptes autonòmics “naixen amb un pecat de partida, que una altra vegada el País Valencià és el lloc on el PP claudica de manera més clamorosa davant les exigències i l'ideari extremista de Vox”.

Al seu torn, la líder del PSPV, la ministra Diana Morant, va declarar que “Pérez Llorca ha aprovat els pitjors pressupostos de la història, uns comptes que combinen retallades en els serveis públics amb mesures que fomenten la discriminació” i va anunciar que tant el PSPV com el Govern d'Espanya estudiaran la presentació d'un recurs davant el Tribunal Constitucional. “Avui és un mal dia per a la Comunitat Valenciana perquè el Consell ha decidit deixar de considerar valencians aquells que viuen, treballen, estudien i contribueixen cada dia a aquesta terra únicament pel seu origen”, va afegir. “La nostra societat és solidària, inclusiva i acollidora. És la societat que va obrir les portes a aquells que fugien de la guerra a Ucraïna i que també acull aquells que escapen de l'horror a Gaza. El Consell no representa aquests valors”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la deriva ultra en la política de la Generalitat Valenciana, juntament amb altres notícies i reportatges, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També ens pots seguir en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El PP pacta con Vox unos presupuestos que marginan a los inmigrantes

Pérez Llorca convierte el Consell en un gobierno de orientación racista con la “prioridad nacional”

Sobre Juan Francisco Pérez Llorca y sobre el PP pesará la infamia de haber convertido el valenciano en el primer gobierno en España que redacta unos presupuestos explícitamente orientados a marginar a los inmigrantes del acceso a derechos y prestaciones que les garantizan la Constitución y las leyes vigentes. El presidente sobrevenido del Consell se fue a la final del Mundial en Estados Unidos, en un viaje de cinco días que él afirma que se pagó de su bolsillo y para el que le regaló la entrada la Federación Española de Fútbol, mientras el PP y Vox cerraban la negociación de unos presupuestos de la Generalitat Valenciana de inspiración racista, insólitos e infames.

El ariete de esas cuentas tristes, aprobadas en las Corts Valencianes con los votos de la derecha y la extrema derecha, ha sido la consigna de la “prioridad nacional” que los ultras han conseguido que el partido de Alberto Núñez Feijóo asuma como condición para que los de Santiago Abascal apoyen sus gobiernos autonómicos. El pacto de la ignominia se ha encarnado en unos Presupuestos y una ley de acompañamiento llenos de referencias a la mencionada prioridad y, como detalla Laura Martínez en su crónica, de exigencias de “arraigo” (que es el término con el que el PP trata de camuflar la marginación de los inmigrantes) para las ayudas a la vivienda, frente a la emergencia social (como la renta valenciana de inclusión), a la maternidad, a familias con hijos e, incluso, a las personas sin hogar, las más vulnerables. Por si hacía falta ser más explícitos en la deriva xenófoba, la Oficina Valenciana de Inclusión se convierte en “Oficina de Arraigo y Retorno” con el objetivo de “dar apoyo a entidades que impulsen programas, guías y actuaciones dirigidas a fomentar el retorno voluntario a los países de origen de las personas migrantes que se encuentran en la Comunitat Valenciana”

“Con la caída del comensal más célebre del Ventorro no ha decaído la entrega del PP a su hermano pequeño ultra”, ha escrito en este diario Raquel Ejerique. “El sustituto de Mazón, Juan Francisco Pérez Llorca, no solo ha entregado políticas y presupuesto a Vox, también el relato y la validación de sus ideas”. El hecho es que el exalcalde de Finestrat ya estaba en el asunto, como negociador del pacto con los ultras que permitió la rápida investidura de Carlos Mazón, en el momento, por cierto, que menos convenía a Feijóo, quien vio escaparse la mayoría a la que aspiraba para gobernar España. Cuando Mazón cayó en noviembre de 2025 como consecuencia de su negligente desaparición en la catástrofe de la dana, en lugar de convocar elecciones, como tocaba, el PP optó por prolongar una legislatura fallida, todavía más condicionada por la extrema derecha, con Mazón refugiado en el aforamiento de diputado y sus seguidores mantenidos al mando del Consell.

Estos son los frutos: el escándalo del rechazo de los inmigrantes en una comunidad que en junio de 2018, con el gobierno del Pacto del Botánico, acogió en el puerto de València a los 630 migrantes rescatados en el mar por el Aquarius, precisamente en un episodio de rechazo alentado por la extrema derecha que había impedido entonces su desembarco en Italia.

Tras considerar que se trata de unos presupuestos “que no se podrán aplicar” porque responden a la necesidad de Pérez Llorca de hacerse valer ante el PP de Madrid y que le confirmen como candidato para las elecciones del año que viene, el portavoz de Compromís en las Corts Valencianes, Joan Baldoví, ha asegurado que las cuentas autonómicas “nacen con un pecado de partida, que otra vez el País Valenciano es el lugar donde el PP claudica de manera más clamorosa ante las exigencias y el ideario extremista de Vox”.

A su vez, la líder del PSPV, la ministra Diana Morant, declaró que “Pérez Llorca ha aprobado los peores presupuestos de la historia, unas cuentas que combinan recortes en los servicios públicos con medidas que fomentan la discriminación” y anunció que tanto el PSPV como el Gobierno de España estudiarán la presentación de un recurso ante el Tribunal Constitucional. “Hoy es un mal día para la Comunitat Valenciana porque el Consell ha decidido dejar de considerar valencianos a quienes viven, trabajan, estudian y contribuyen cada día a esta tierra únicamente por su origen”, añadió. “Nuestra sociedad es solidaria, inclusiva y acogedora. Es la sociedad que abrió las puertas a quienes huían de la guerra en Ucrania y que también acoge a quienes escapan del horror en Gaza. Este Consell no representa esos valores”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la deriva ultra en la política de la Generalitat Valenciana, juntament amb altres notícies i reportatges, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

L'Executiu autonòmic es rendeix a les exigències de Vox

Que el cap del Consell no siga encara candidat revela els problemes interns del PP valencià

Tindria algun sentit que el president sobrevingut es convertira en un descart del seu partit com a candidat a cap del Consell, aquesta vegada elegit? Es pot permetre el PP, després d'una legislatura en què el seu líder valencià, Carlos Mazón, va haver de dimitir, optar per una campanya electoral en què no siga cap de cartell aquell que el va succeir com a inquilí del Palau de la Generalitat? T'imagines Juan Francisco Pérez Llorca demanant el vot per a un altre aspirant del seu partit? O al capdavant d'un Consell que el mateix PP haja deixat de banda? Pareixen preguntes retòriques, però de vegades la política manca de lògica. Per ara, el que sabem és que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, evita confirmar l'ex alcalde de Finestrat com a candidat el 2027, fet que ha generat en el PP valencià, que continua dirigit per una gestora i amb el congrés autonòmic ajornat sine die, una sensació generalitzada de nerviosisme i interinitat.

El silenci sobre la confirmació de Pérez Llorca com a candidat per part de la direcció del PP s'ha fet palesa aquestes últimes setmanes. El de Feijóo en les seues recents visites a València, ha estat cridaner. També el del secretari general, Miguel Tellado, en la presentació del cap del Consell per a la seua intervenció davant un fòrum d'opinió a València.

Els comentaris d'altres dirigents, com el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, que no es descarta com a candidat -“No hi ha jugador de futbol que no vulga ser titular”, ha dit-, i l'entrebanc permanent en què s'ha convertit l'expresident Francisco Camps, que es postula i reclama la convocatòria del congrés, no contribueixen a pal·liar la imatge de precarietat que transmet Pérez Llorca, sinó tot el contrari.

Sens dubte, hi ha un rerefons demoscòpic en aquesta situació, atés que les enquestes, molt ajustades, estan lluny de garantir que el PP revalide el poder en les pròximes eleccions autonòmiques. Fet poc sorprenent si un contempla amb certa objectivitat la catastròfica legislatura que ha protagonitzat la dreta valenciana. Però també influeixen altres aspectes de caràcter intern, com la necessitat de liquidar la influència del mazonisme, del qual Pérez Llorca procedeix i amb els integrants del qual encara governa, en benefici d'altres sectors, com el que lidera precisament Mompó, del PP de la província de València, una circumscripció en què és forta l'oposició. O com l'aprensió a elegir ara un líder regional que eventualment quede desautoritzat en les eleccions i calga tornar a buscar-ne un altre.

En tot cas, Pérez Llorca apareix a hores d'ara com un president feble, completament rendit als socis de l'extrema dreta de Vox. Una condició que il·lustra el fet que s'haja introduït a la Comunitat Valenciana per primera vegada en uns pressupostos autonòmics la xenòfoba “prioritat nacional”, gràcies a una esmena de Vox. I que, en una espècie d'oxímoron legislatiu, s'haja aplicat aquest mecanisme d'exclusió dels immigrants en els criteris d'adjudicació d'una prestació com la renda valenciana d'inclusió. “El Partit Popular de Pérez Llorca ha comprat per complet l'agenda feixista de Vox”, clama la secretària general del PSPV i candidata a la Generalitat, la ministra Diana Morant, que ha resumit amb molta precisió: “Pérez Llorca accepta les esmenes racistes de l'ultradreta sense immutar-se perquè la seua única prioritat és conservar el seient i acontentar Abascal per acontentar també Feijóo, que ni tan sols està convençut que ell siga un bon candidat”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Els moviments en el PP amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques de l'any que ve, juntament amb altres qüestions polítiques i socials, són objecte puntual de seguiment en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El Ejecutivo autonómico se rinde a las exigencias de Vox

Que el jefe del Consell no sea todavía candidato revela los problemas internos del PP valenciano

¿Tendría algún sentido que el presidente sobrevenido se convirtiera en un descarte de su partido como candidato a jefe del Consell, esta vez elegido? ¿Se puede permitir el PP, tras una legislatura en que su líder valenciano, Carlos Mazón, tuvo que dimitir, optar por una campaña electoral en la que no sea cabeza de cartel aquel que le sucedió como inquilino del Palau de la Generalitat? ¿Te imaginas a Juan Francisco Pérez Llorca pidiendo el voto para otro aspirante de su partido? ¿O al frente de un Consell que el propio PP haya dejado de lado? Parecen preguntas retóricas, pero a veces la política carece de lógica. Por ahora, lo que sabemos es que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, evita confirmar al ex alcalde de Finestrat como candidato en 2027, lo que ha generado en el PP valenciano, que sigue dirigido por una gestora y con el congreso autonómico aplazado sine die, una generalizada sensación de nerviosimo e interinidad.

El silencio sobre la confirmación de Pérez Llorca como candidato por parte de la dirección del PP se ha hecho ostensible estas últimas semanas. El de Feijóo en sus recientes visitas a València, ha sido llamativo. También el del secretario general, Miguel Tellado, en la presentación del jefe del Consell para su intervención ante un foro de opinión en València.

Los comentarios de otros dirigentes, como el presidente de la Diputación de Valencia, Vicente Mompó, que no se descarta como candidato -“No hay jugador de fútbol que no quiera ser titular”, ha dicho-, y el incordio permanente en que se ha convertido el expresidente Francisco Camps, que se postula y reclama la convocatoria del congreso, no contribuyen a paliar la imagen de precariedad que transmite Pérez Llorca, sino todo lo contrario.

Sin duda, hay un trasfondo demoscópico en esta situación, dado que las encuestas, muy ajustadas, están lejos de garantizar que el PP revalide el poder en las próximas elecciones autonómicas. Hecho poco soprendente si uno contempla con cierta objetividad la catastrófica legislatura que ha protagonizado la derecha valenciana. Pero también influyen otros aspectos de carácter interno, como la necesidad de liquidar la influencia del mazonismo, del que Pérez Llorca procede y con cuyos integrantes todavía gobierna, en beneficio de otros sectores, como el que lidera precisamente Mompó, del PP de la provincia de Valencia, una circunscripción en la que está fuerte la oposición. O como la aprensión a elegir ahora un líder regional que eventualmente quede desautorizado en las elecciones y haya que volver a buscar otro.

En todo caso, Pérez Llorca aparece a estas alturas como un presidente débil, completamente rendido a los socios de la extrema derecha de Vox. Una condición que ilustra el hecho de que se haya introducido en la Comunitat Valenciana por primera vez en unos presupuestos autonómicos la xenófoba “prioridad nacional”, gracias a una enmienda de Vox. Y que, en una especie de oxímoron legislativo, se haya aplicado ese mecanismo de exclusión de los inmigrantes en los criterios de adjudicación de una prestación como la renta valenciana de inclusión. “El Partido Popular de Pérez Llorca ha comprado por completo la agenda fascista de Vox”, clama la secretaria general del PSPV y candidata a la Generalitat, la ministra Diana Morant, que ha resumido con mucha precisión: “Pérez Llorca acepta las enmiendas racistas de la ultraderecha sin rechistar porque su única prioridad es aguantar en el asiento y contentar a Abascal para contentar también a Feijóo, quien ni siquiera está convencido de que él sea un buen candidato”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Els moviments en el PP amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques de l'any que ve, juntament amb altres qüestions polítiques i socials, són objecte puntual de seguiment en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El presidente todavía aspira a ser candidato el año que viene

Pérez Llorca supedita a las órdenes de su jefe en el PP la oportunidad de reformar la financiación autonómica

“No estoy en contra, pero tampoco es una cuestión relevante”, fue la desganada respuesta del conseller de Hacienda, José Antonio Rovira, a la salida del Consejo de Política Fiscal y Financiera del pasado 6 de julio en el que el ministro de Hacienda, el valenciano Arcadi España, propuso fijar a las comunidades autónomas objetivos asimétricos de déficit de cara a los Presupuestos Generales del Estado, con la intención explícita de dar más margen a los gobiernos autonómicos peor financiados a costa de los que están en mejor situación. Aunque es algo que ya hizo Cristóbal Montoro en 2013 desde un Gobierno del PP, la representante de la Comunidad de Madrid se había opuesto con fiereza durante la reunión a semejante atrevimiento: “En caso de que se planteara un déficit asimétrico, la lógica te dice que el que más cumple tendría que tener mayores posibilidades, no al que más incumple darle más posibilidad”,

Es el último episodio de una negociación de la reforma del sistema de financiación autonómica en la que aparentemente están bien alineados para los intereses valencianos todos los aspectos (una propuesta que beneficia a la Comunidad Valenciana y que supondría un aumento de 3.669 millones de euros y un ministro que antes fue conseller de la Generalitat y conoce perfectamente la injusta infrafinanciación valenciana), excepto el más importante para el PP: que su líder, Alberto Núñez Feijóo, así como la influyente presidenta madrileña, Isabel Díaz Ayuso, no están dispuestos a otorgarle al Gobierno de Pedro Sánchez la más mínima oportunidad en esta ni en cualquier otra materia.

Se podría pensar que ha llegado el momento de que el presidente de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco Pérez Llorca, por muy sobrevenido que haya resultado su ascenso tras la caída de Carlos Mazón, respondiera a las obligaciones de su cargo y saliera en defensa de la reforma de un sistema sobre la que hay un amplio consenso entre las fuerzas políticas y las organizaciones de la sociedad civil. Que estirara en la dirección planteada desde el Gobierno, aunque a Feijóo, que fue presidente de Galicia, y Ayuso, desde Madrid, la cuestión no les parezca necesaria ni urgente. Pero desde la reunión de los barones del PP en Zaragoza el pasado mes de enero quedó claro que los valencianos somos rehenes de Feijóo. Entonces, la propuesta de los populares quedó reducida a una serie de críticas a Sánchez, sin ninguna cifra ni concreción. Feijóo acusó al presidente del Gobierno de “desguazar el Estado” con la reforma de la financiación pero evitó detalllar el modelo del PP.

Y la actitud de Pérez Llorca ha sido desde entonces la de buscar excusas. Primero alegó como una gran victoria una supuesta excepción que el PP asumiría para las cuentas valencianas por la catástrofe de la dana. Después de haber rechazado la quita de deuda de 11.210 millones propuesta por el Gobierno, se empeñó en la reclamación de un fondo provisional de nivelación que no tendría sentido alguno si la reforma del sistema se aprobase, como sería conveniente, en 2027. En su reunión con Arcadi España en el Palau de la Generalitat, alegó que el nuevo modelo no puede debatirse si no viene acompañado de un borrador de ley orgánica y de unos Presupuestos Generales del Estado que lo sustenten, en lo que Carlos Navarro Castelló y Sergi Pitarch describieron en este diario como “un complicado juego de equilibrios para tratar de justificar un rechazo al nuevo modelo propuesto por el Gobierno que viene impuesto por Génova, pero evitando la crítica frontal a sabiendas de que es visto con buenos ojos por la patronal y los sindicatos”.

La verdad es que Pérez Llorca, hoy por hoy, está lejos de ser ese presidente capaz de hacer valer los intereses valencianos en asuntos de Estado como la financiación autonómica, pendiente como aparece de que su jefe en el PP lo ratifique como candidato para las elecciones autonómicas del año que viene. Feijóo mantiene la incertidumbre y lo ha “ninguneado” en ese sentido en sus visitas recientes a la Comunitat Valenciana. Incluso el secretario general del PP, Miguel Tellado, al presentarlo este jueves en un foro en Valencia, evitó avalar a Pérez Llorca como candidato del PP a la Generalitat mientras él reivindicaba su “sacrificio”. La sombra del mazonismo, tan presente en el Consell, y las encuestas que dibujan un panorama ajustado pesan sobre el inquilino del Palau.

La versió en valencià d'elDiario.es

La reforma del model de finançament autonòmic ha fet parlar molt, i ho seguirà fent, raó per la qual elDiario.es dedica una atenció continuada a aquesta qüestió, juntament amb altres assumptes polítics i socials, en la seua versió en valencià. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El president encara aspira a ser candidat l'any que ve

Pérez Llorca supedita a les ordres del seu cap en el PP l'oportunitat de reformar el finançament autonòmic

“No hi estic en contra, però tampoc és una qüestió rellevant”, va ser la resposta desganada del conseller d'Hisenda, José Antonio Rovira, a l'eixida del Consell de Política Fiscal i Financera del passat 6 de juliol en què el ministre d'Hisenda, el valencià Arcadi España, va proposar fixar a les comunitats autònomes objectius asimètrics de dèficit de cara als Pressupostos Generals de l'Estat, amb la intenció explícita de donar més marge als governs autonòmics pitjor finançats a costa dels que estan en millor situació. Encara que és una cosa que ja va fer Cristóbal Montoro el 2013 des d'un Govern del PP, la representant de la Comunitat de Madrid s'havia oposat ferotgement durant la reunió a un atreviment semblant: “En cas que es plantegés un dèficit asimètric, la lògica et diu que el que més compleix hauria de tindre més possibilitats, no al que més incompleix donar-li més possibilitat”,

És l'últim episodi d'una negociació de la reforma del sistema de finançament autonòmic en què aparentment estan ben alineats per als interessos valencians tots els aspectes (una proposta que beneficia la Comunitat Valenciana i que suposaria un augment de 3.669 milions d'euros i un ministre que abans va ser conseller de la Generalitat i coneix perfectament l'injust infrafinançament valencià), excepte el més important per al PP: que el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, així com la influent presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, no estan disposats a atorgar-li al Govern de Pedro Sánchez la més mínima oportunitat en aquesta ni en cap altra matèria.

Es podria pensar que ha arribat el moment que el president de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco Pérez Llorca, per molt sobrevingut que haja resultat el seu ascens després de la caiguda de Carlos Mazón, responguera a les obligacions del seu càrrec i eixira en defensa de la reforma d'un sistema sobre la qual hi ha un ampli consens entre les forces polítiques i les organitzacions de la societat civil. Que estirara en la direcció plantejada des del Govern, encara que a Feijóo, que va ser president de Galícia, i Ayuso, des de Madrid, la qüestió no els semble necessària ni urgent. Però des de la reunió dels barons del PP a Saragossa el passat mes de gener va quedar clar que els valencians som ostatges de Feijóo. Aleshores, la proposta dels populars va quedar reduïta a una sèrie de crítiques a Sànchez, sense cap xifra ni concreció. Feijóo va acusar el president del Govern de “desballestar l'Estat” amb la reforma del finançament però va evitar detallar el model del PP.

I l'actitud de Pérez Llorca ha estat des d'aleshores la de buscar excuses. Primer va al·legar com una gran victòria una suposada excepció que el PP assumiria per als comptes valencians per la catàstrofe de la dana. Després d'haver rebutjat la quitació de deute d'11.210 milions proposada pel Govern, es va entestar en la reclamació d'un fons provisional d'anivellament que no tindria cap sentit si la reforma del sistema s'aprovara, com seria convenient, el 2027. En la seua reunió amb Arcadi Espanya al Palau de la Generalitat, va al·legar que el nou model no pot debatre's si no ve acompanyat d'un esborrany de llei orgànica i d'uns Pressupostos Generals de l'Estat que el sustenten, en el que Carlos Navarro Castelló i Sergi Pitarch van descriure en aquest diari com “un complicat joc d'equilibris per mirar de justificar un rebuig al nou model proposat pel Govern que ve imposat per Gènova, però evitant la crítica frontal en saber que és vist amb bons ulls per la patronal i els sindicats”.

La veritat és que Pérez Llorca, ara per ara, està lluny de ser aquell president capaç de fer valdre els interessos valencians en assumptes d'Estat com el finançament autonòmic, pendent com apareix que el seu cap al PP el ratifique com a candidat per a les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Feijóo manté la incertesa i l'ha “ningunejat” en aquest sentit en les visites recents a la Comunitat Valenciana. Fins i tot el secretari general del PP, Miguel Tellado, en presentar-lo aquest dijous en un fòrum a València, va evitar avalar Pérez Llorca com a candidat del PP a la Generalitat mentre ell reivindicava el seu “sacrifici”. L'ombra del mazonisme, tan present en el Consell, i les enquestes que dibuixen un panorama ajustat pesen sobre l'inquilí del Palau.

La versió en valencià d'elDiario.es

La reforma del model de finançament autonòmic ha fet parlar molt, i ho seguirà fent, raó per la qual elDiario.es dedica una atenció continuada a aquesta qüestió, juntament amb altres assumptes polítics i socials, en la seua versió en valencià. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

20 años del accidente que se cobró 43 vidas en la estación de Jesús

Negligencias y maltrato a las víctimas de los gobiernos de Camps y Mazón en el metro y la dana

El vigésimo aniversario del accidente del metro de València, que se cobró 43 vidas en la estación de Jesús el 3 de julio de 2006, trae a primer plano la deplorable actitud del Consell que entonces presidía Francisco Camps, tanto en lo que se refiere al intento de escamotear las responsabilidades ante una catástrofe que todavía hoy es la más grave registrada en un ferrocarril suburbano como en lo que atañe al maltrato a las víctimas y familiares, a los que se ninguneó en la televisión autonómica Canal 9, autora de una manipulación escandalosa del siniestro, e incluso se intentó sobornar para que no ejercieran acciones penales.

Estos últimos, organizados en la Asociación de Víctimas 3J, tuvieron que luchar, durante bastante tiempo casi en solitario, precisamente con un lema que ha pasado a la historia, “43 muertos, 47 heridos, 0 responsables”, hasta conseguir casi 14 años después, con la condena por conformidad de cuatro directivos de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, el reconocimiento judicial como hechos probados de que hubo “deficiencias de seguridad en el tramo subterráneo de esta línea, especialmente entre los tramos de Plaza de España y la estación de Jesús” y de que los exdirectivos condenados, “conocían las deficiencias de seguridad” y “omitieron” su deber de solucionarlas.

Desmentir la afirmación del Consell del PP en el sentido de que fue un accidente “inevitable” debido a que el conductor del metro por razones inexplicables entró a velocidad excesiva en la curva que daba acceso a la estación, reconociendo que falló el sistema automático de frenado en esa línea, fue la parte principal de una lucha que, tal como ha explicado en este diario la fiscal Adoración Cano, que intervino en el proceso junto a los también fiscales Vicente Torres y Sandra Bonet, reveló que “había defectos graves en ruedas y ventanas”.

“Aquel maltrato a las víctimas hoy sería impensable”, señala en una entrevista en este diario Laura Ballester, la periodista de Levante-EMV que cuatro días después del accidente, en plena visita del Papa Benedicto XVI a València, ya informó de que una baliza habría evitado el descarrilamiento y que a la larga lograría reventar la estrategia del silencio sobre el siniestro desplegada por el PP durante años. Tanto el libro de Laura Ballester Lluitant contra l'oblit (Sembra Llibres, 2014) como la entrevista son muy recomendables para hacerse una idea cabal del nivel de ignominia que llegó a alcanzar la actitud del gobierno de Camps en este asunto, sin olvidar el famoso programa de Salvados que reactivó la protesta ciudadana sobre el caso o la web documental de la productora valenciana Barret Films que dinamitó la versión oficial de la tragedia.

La conmemoración induce, en el marco de las repercusiones de la tragedia de la dana del 29 de noviembre de 2024, a una reflexión sobre la actitud de la derecha valenciana ante las catástrofes. Hay una serie de lecciones que resuenan en la gestión de la dana a la luz de lo que ocurrió con el accidente del metro. Sergi Pitarch ha explicado en un artículo “¿Por qué el PP de Mazón no pudo silenciar a las víctimas de la dana y el de Camps enterró siete años el accidente del metro?”. Aunque se repitieron maniobras como la manipulación grotesca de las comisiones de investigación creadas en las Corts Valencianes (en el caso de la dana con la complicidad de la extrema derecha de Vox), la instrucción de la jueza Nuria Ruiz Tobarra desde Catarroja y la existencia de una televisión autonómica, À Punt, que en el momento de la tragedia todavía cumplió con profesionalidad su función de medio público, son dos de los hechos diferenciales, entre una catástrofe y otra. Lo que no resulta diferencial, sino que marca una oscura continuidad, es la negligente gestión de la seguridad, en el metro, y de las emergencias, en la dana, seguida de una falta de escrúpulos clamorosa a la hora de tergiversar, mentir y manipular los hechos y de maltratar a las víctimas para eludir las responsabilidades, tanto por parte de Camps como de Mazón y sus numerosos acólitos.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre l'aniversari de l'accident del metro de València, així com el seguiment de les repercussions polítiques i judicials de la catàstrofe de la dana, es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i entrevistes, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

20 anys de l'accident que es va cobrar 43 vides a l'estació de Jesús

Negligències i maltractament a les víctimes dels governs de Camps i Mazón en el metro i la dana

El vintè aniversari de l'accident del metro de València, que es va cobrar 43 vides a l'estació de Jesús el 3 de juliol de 2006, posa en primer pla la deplorable actitud del Consell que aleshores presidia Francisco Camps, tant pel que fa a l'intent d'escamotejar les responsabilitats davant una catàstrofe que encara avui és la més greu registrada en un ferrocarril suburbà com pel que fa al maltractament a les víctimes i familiars, als quals es va ningunejar en la televisió autonòmica Canal 9, autora d'una manipulació escandalosa del sinistre, i fins i tot es va intentar subornar perquè no exerciren accions penals.

Aquests últims, organitzats a l'Associació de Víctimes 3J, van haver de lluitar, durant molt de temps gairebé en solitari, precisament amb un lema que ha passat a la història, “43 morts, 47 ferits, 0 responsables”, fins aconseguir gairebé 14 anys després, amb la condemna per conformitat de quatre directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, el reconeixement judicial com a fets provats que hi va haver “deficiències de seguretat en el tram subterrani d'aquesta línia, especialment entre els trams de Plaça d'Espanya i l'estació de Jesús” i que els exdirectius condemnats, “coneixien les deficiències de seguretat” i “van ometre” el seu deure de solucionar-les.

Desmentir l'afirmació del Consell del PP en el sentit que va ser un accident “inevitable” degut a que el conductor del metro per raons inexplicables va entrar a velocitat excessiva al revolt que donava accés a l'estació, reconeixent que va fallar el sistema automàtic de frenada en aquella línia, va ser la part principal d'una lluita que, tal com ha explicat en aquest diari la fiscal Adoración Cano, que va intervenir en el procés al costat dels també fiscals Vicente Torres i Sandra Bonet, va revelar que “hi havia defectes greus en rodes i finestres”.

“Aquell maltractament a les víctimes avui seria impensable”, assenyala en una entrevista en aquest diari Laura Ballester, la periodista de Levante-EMV que quatre dies després de l'accident, en plena visita del Papa Benet XVI a València, ja va informar que una balisa hauria evitat el descarrilament i que a la llarga aconseguiria rebentar l'estratègia del silenci sobre el sinistre desplegada pel PP durant anys. Tant el llibre de Laura Ballester Lluitant contra l'oblit (Sembra Llibres, 2014) com l'entrevista són molt recomanables per a fer-se una idea cabal del nivell d'ignomínia que va arribar a assolir l'actitud del govern de Camps en aquest assumpte, sense oblidar el famós programa de Salvados que va reactivar la protesta ciutadana sobre el cas o la web documental de la productora valenciana Barret Films que va dinamitar la versió oficial de la tragèdia.

La commemoració indueix, en el marc de les repercussions de la tragèdia de la dana del 29 de novembre de 2024, a una reflexió sobre l'actitud de la dreta valenciana davant les catàstrofes. Hi ha una sèrie de lliçons que ressonen en la gestió de la dana a la llum del que va ocórrer amb l'accident del metro. Sergi Pitarch ha explicat en un article “Per què el PP de Mazón no va poder silenciar les víctimes de la dana i el de Camps va enterrar set anys l'accident del metro?”. Encara que es van repetir maniobres com la manipulació grotesca de les comissions d'investigació creades a les Corts Valencianes (en el cas de la dana amb la complicitat de l'extrema dreta de Vox), la instrucció de la jutgessa Núria Ruiz Tobarra des de Catarroja i l'existència d'una televisió autonòmica, À Punt, que en el moment de la tragèdia encara va complir amb professionalitat la seua funció de mitjà públic, són dos dels fets diferencials, entre una catàstrofe i una altra. El que no resulta diferencial, sinó que marca una fosca continuïtat, és la negligent gestió de la seguretat, en el metro, i de les emergències, en la dana, seguida d'una falta d'escrúpols clamorosa a l'hora de tergiversar, mentir i manipular els fets i de maltractar les víctimes per eludir les responsabilitats, tant per part de Camps com de Mazón i els seus nombrosos acòlits.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre l'aniversari de l'accident del metro de València, així com el seguiment de les repercussions polítiques i judicials de la catàstrofe de la dana, es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i entrevistes, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Las olas de calor apuntan ya a cambios en el modo de vida de las urbes

València ha de retomar las políticas frente al cambio climático que impulsó Joan Ribó

Bajo la ola de calor en que sobrevivimos, en medio del largo episodio de altas temperaturas que empezó a finales de mayo, uno recuerda con melancolía aquellas declaraciones de Joan Ribó. “Vienen años duros en cuanto a temperaturas y la única respuesta es una ciudad más verde”, señalaba el entonces alcalde de València en una entrevista publicada en este diario por Carlos Navarro Castelló en mayo de 2023, durante la campaña de las últimas elecciones municipales. Ribó había llegado a la alcaldía con esa idea muy clara.“El cambio climático está en la agenda, tanto la política como la mediática. Ahora hace falta que el desarrollo de políticas públicas para frenarlo también se traslade a las administraciones competentes. Y competentes lo somos todas, cada una en su ámbito”, había asegurado durante su intervención en 2019 ante la Cumbre del Clima, que se celebró en Madrid y que reunió a representantes de más de 195 países.

Hablo de melancolía porque a Ribó, al frente de un equipo de Compromís y el PSPV, no le hacía falta ser profeta para vaticinar lo que nos esperaba, sino solo un político atento a los datos científicos sobre las amenazas que afectan al planeta y dispuesto a hacerles frente en la medida de sus posibilidades. Conseguir que los movimientos a pie o en bicicleta representen al menos la mitad de los desplazamientos, dentro del objetivo de reducir emisiones; combatir el “efecto isla de calor” urbano, impulsando planes de renaturalización para reducir las altas temperaturas en el asfalto; lograr viviendas más eficientes y mejor aisladas; promover la energía fotovoltaica; crear puntos de recarga para vehículos eléctricos o medir la huella hídrica y de carbono que genera el turismo, con la implantación de una tasa turística que, lo estamos viendo en Barcelona, puede destinar parte de sus ingresos, por ejemplo, a instalar climatización en las aulas de los colegios, son algunos de los aspectos que definían una política municipal cuyo objetivo específico era hacer que València, en el año 2030 alcanzara la neutralidad climática.

Gobernados ahora por una alcaldesa, María José Catalá, cuyo equipo formado por el PP y los negacionistas de la extrema derecha de Vox desaprovechó de mala manera en 2024 la capitalidad verde europea heredada de su predecesor, la ciudad ha frenado el impulso de aquellas políticas públicas. La activación de la red de refugios climáticos (en bibliotecas, museos y otros equipamientos municipales) para los días de temperaturas extremas y la instalación de 77 fuentes urbanas de agua fría son las medidas de mera supervivencia que el Ayuntamiento ha anunciado frente a la actual ola de calor.

Aunque la derecha se niegue a verlo, el cambio climático obligará (obliga ya) a muchas más cosas. Empezando por cambios importantes en el modo de vida. Las ciudades tendrán que seguir el ejemplo de Córdoba, donde tal como explicaba hace unos días un reportaje de nuestros colegas de Cordópolis, “la actividad laboral, en las aulas, en la calle, la alimentación o los cuidados se entrelazan en un día a día que se parte en dos, con un confinamiento obligado en las horas centrales del día”. La ciudad andaluza va por delante por razones de fuerza mayor y su ayuntamiento suspende las actividades al aire libre durante el aviso rojo de calor extremo de forma cada vez más habitual en una de las zonas de la península donde se alcanzan temperaturas más altas (hasta 45 grados estos días).

Dentro de esta ciudad ardiente en que se va convirtiendo también València cada vez más meses al año, parece más perentorio volver a la agenda perdida de Ribó. Seguramente, Mónica Oltra, que será proclamada el 4 de julio candidata de Compromís a la alcaldía, tendrá que situar la acción frente al cambio climático como un componente clave de la plataforma con la que concurra a las elecciones, cuando empiece a aterrizar en políticas concretas el propósito, manifestado en el multitudinario acto que protagonizó junto a Gabriel Rufián en el parque de cabecera, de “construir una ciudad en la que valga la pena vivir”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les onades de calor i el canvi climàtic, relacionades amb les polítiques urbanes, formen part cada vegada més de les notícies i reportatges que publica la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Les onades de calor apunten ja a canvis en la manera de viure de les urbs

València ha de reprendre les polítiques davant del canvi climàtic que va impulsar Joan Ribó

Davall l'onada de calor en què sobrevivim, enmig del llarg episodi d'altes temperatures que va començar a finals de maig, un recorda amb malenconia aquelles declaracions de Joan Ribó. “Venen anys durs pel que fa a temperatures i l'única resposta és una ciutat més verda”, assenyalava aleshores l'alcalde de València en una entrevista publicada en aquest diari per Carlos Navarro Castelló el maig del 2023, durant la campanya de les últimes eleccions municipals. Ribó havia arribat a l'alcaldia amb aquesta idea molt clara.“El canvi climàtic està en l'agenda, tant la política com la mediàtica. Ara cal que el desenvolupament de polítiques públiques per frenar-lo també es trasllade a les administracions competents. I competents ho som totes, cadascuna en el seu àmbit”, havia assegurat durant la seua intervenció el 2019 davant la Cimera del Clima, que es va celebrar a Madrid i que va reunir representants de més de 195 països.

Parle de malenconia perquè a Ribó, al capdavant d'un equip de Compromís i el PSPV, no li calia ser profeta per vaticinar el que ens esperava, sinó només un polític atent a les dades científiques sobre les amenaces que afecten el planeta i disposat a fer-los front en la mesura de les seues possibilitats. Aconseguir que els moviments a peu o en bicicleta representen almenys la meitat dels desplaçaments, dins de l'objectiu de reduir emissions; combatre “l'efecte illa de calor” urbà, impulsant plans de renaturalització per reduir les altes temperatures a l'asfalt; aconseguir habitatges més eficients i més ben aïllats; promoure l'energia fotovoltaica; crear punts de recàrrega per a vehicles elèctrics o mesurar la petjada hídrica i de carboni que genera el turisme, amb la implantació d'una taxa turística que, ho estem veient a Barcelona, pot destinar part dels seus ingressos, per exemple, a instal·lar climatització en les aules dels col·legis, són alguns dels aspectes que definien una política municipal l'objectiu específic de la qual era fer que València, l'any 2030 assolira la neutralitat climàtica.

Governats ara per una alcaldessa, María José Catalá, l'equip de la qual format pel PP i els negacionistes de l'extrema dreta de Vox va desaprofitar de mala manera el 2024 la capitalitat verda europea heretada del seu predecessor, la ciutat ha frenat l'impuls d'aquelles polítiques públiques. L'activació de la xarxa de refugis climàtics (en biblioteques, museus i altres equipaments municipals) per als dies de temperatures extremes i la instal·lació de 77 fonts urbanes d'aigua freda són les mesures de mera supervivència que l'Ajuntament ha anunciat davant de l'actual onada de calor.

Encara que la dreta es negue a veure-ho, el canvi climàtic obligarà (obliga ja) a moltes més coses. Començant per canvis importants en la manera de viure. Les ciutats hauran de seguir l'exemple de Còrdova, on tal com explicava fa uns dies un reportatge dels nostres col·legues de Cordópolis, “l'activitat laboral, a les aules, al carrer, l'alimentació o les cures s'entrellacen en un dia a dia que es parteix en dos, amb un confinament obligat en les hores centrals del dia”. La ciutat andalusa va per davant per raons de força major i el seu ajuntament suspen les activitats a l'aire lliure durant l'avís roig de calor extrem de forma cada vegada més habitual en una de les zones de la península on s'assoleixen temperatures més altes (fins a 45 graus aquests dies).

Dins d'aquesta ciutat ardent en què es va convertint també València cada vegada més mesos a l'any, sembla més peremptori tornar a l'agenda perduda de Ribó. Segurament, Mónica Oltra, que serà proclamada el 4 de juliol candidata de Compromís a l'alcaldia, haurà de situar l'acció front al canvi climàtic com un component clau de la plataforma amb què concorrerà a les eleccions, quan comence a aterrar en polítiques concretes el propòsit, manifestat en el multitudinari acte que va protagonitzar al costat de Gabriel Rufián en el parc de capçalera, de “construir una ciutat en què valga la pena viure”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les onades de calor i el canvi climàtic, relacionades amb les polítiques urbanes, formen part cada vegada més de les notícies i reportatges que publica la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Un grupo de WhatsApp gravita sobre la mayoría de consellers

El gobierno de Mazón no pasó de “desprender sensación de estar alerta” el día de la dana

Es difícil encontrar el término. ¿Inoperante? ¿Irresponsable? ¿Negligente? Lo que está clara es la sensación de vergüenza que desprende la secuencia de mensajes en el chat de WhatsApp del Consell de la Generalitat Valenciana del 29 de octubre de 2024, cuando las inundaciones causadas por la dana generaron una catástrofe que se llevó por delante 230 vidas. Los consellers, encabezados por el entonces presidente, Carlos Mazón, en lugar de un gobierno organizado y, como mínimo, preocupado, aparecen como un grupo de colegas dispuestos a exhibirse ante la opinión pública.

La lectura de los mensajes del grupo del Consell, aportados por la vicepresidenta Susana Camarero a la jueza de Catarroja que instruye el caso, hunde el ánimo de cualquiera. “Vamos a inundar de datos a los medios hoy, ¿vale? Desprende sensación de estar alerta que te cagas”, dice Mazón aquel día para orientar el tono de la respuesta a un panorama meteorológico preocupante. Y la secuencia se despeña a lo largo de la jornada desde esa frivolidad inicial hacia la estulticia, con incursiones tan alucinantes como la del entonces conseller de Educación (hoy de Hacienda), José Antonio Rovira, que a las 21.11, cuando la tragedia estaba en su fase aguda, no se mostraba preocupado por las víctimas sino porque “la izquierda ha empezado su campañita”.

En la relación de mensajes, que no revela que alguien adoptara decisión alguna, encaja como una plantilla la ya conocida desconexión de Mazón durante la larga sobremesa en la que se perdió aquella tarde. Una ausencia en plena situación de emergencia que le acabó obligando a dimitir, aunque se mantiene como parlamentario, protegido gracias a su aforamiento por el Tribunal Superior de Justicia de la imputación que afecta a la exconsellera Salomé Pradas y al exsecretario autonómico Emilio Argüeso. Sin embargo, su eventual implicación, que parecía ya descartada del todo, ha vuelto a surgir como una posibilidad tras la intervención de la Audiencia de Valencia, que al aceptar su intento de personarse en la causa contra el criterio de la jueza ha apuntado que el caso todavía podría propiciar “una inculpación futura” de Mazón.

La verdad es que, tenga implicaciones sancionables o no, la negligencia del Consell fue brutal aquella jornada. No es que faltara eficiencia. Es que no hubo ni el menor asomo de buscarla. Contra las desacreditadas y falaces conclusiones sobre la dana aprobadas por el PP y Vox en las Corts Valencianes, el mecanismo de protección civil ante la emergencia estaba en pausa y durante largas horas nadie sintió la responsabilidad de ponerlo en marcha, con el agravante de que la consellera Pradas, ya por la tarde en el Centro de Coordinación Operativa Integrado (Cecopi), no supo ni cómo hacerlo funcionar. Resultado: un desastre.

Ante tal dejadez colectiva, es normal que la jueza de Catarroja, además de pedir a Susana Camarero los archivos adjuntos del chat de WhatsApp de los consellers con Mazón, haya decidido abrir la puerta a citar a más consellers que, como José Antonio Rovira, Miguel Barrachina, Marciano Gómez o Vicente Martínez Mus, interactuaron con el entonces presidente en el comprometedor grupo de mensajes. Es fundamental señalar que todos ellos siguen formando parte del gobierno autonómico que ahora preside Juan Francisco Pérez Llorca, heredero casi al completo de aquel Consell de la vergüenza.

La versió en valencià d'elDiario.es

El cas de la dana és un dels assumptes que més seguiment informatiu té, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social i cultural, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Un grup de WhatsApp gravita sobre la majoria de consellers

El govern de Mazón no va passar de “desprendre sensació d'estar alerta” el dia de la dana

És difícil trobar el terme. Inoperant? Irresponsable? Negligent? La que és clara és la sensació de vergonya que desprén la seqüència de missatges en el xat de WhatsApp del Consell de la Generalitat Valenciana del 29 d'octubre del 2024, quan les inundacions causades per la dana van generar una catàstrofe que es va emportar per davant 230 vides. Els consellers, encapçalats pel llavors president, Carlos Mazón, en lloc d'un govern organitzat i, com a mínim, preocupat, hi apareixen com un grup de col·legues disposats a exhibir-se davant l'opinió pública.

La lectura dels missatges del grup del Consell, aportats per la vicepresidenta Susana Camarero a la jutgessa de Catarroja que instrueix el cas, enfonsa l'ànim de qualsevol. “Anem a inundar de dades els mitjans avui, val? Desprèn sensació d'estar alerta que te cagues”, diu Mazón aquell dia per orientar el to de la resposta a un panorama meteorològic preocupant. I la seqüència es precipita al llarg de la jornada des d'aquella frivolitat inicial cap a l'estultícia, amb incursions tan al·lucinants com la de l'aleshores conseller d'Educació (avui d'Hisenda), José Antonio Rovira, que a les 21.11, quan la tragèdia estava en la fase aguda, no es mostrava preocupat per les víctimes sinó perquè “l'esquerra ha començat la seua campanyeta”.

En la relació de missatges, que no revela que algú adoptara cap decisió, encaixa com una plantilla la ja coneguda desconnexió de Mazón durant la llarga sobretaula en què es va perdre aquella vesprada. Una absència en plena situació d'emergència que el va acabar obligant a dimitir, encara que es manté com a parlamentari, protegit gràcies al seu aforament pel Tribunal Superior de Justícia de la imputació que afecta l'exconsellera Salomé Pradas i l'exsecretari autonòmic Emilio Argüeso. No obstant això, la seua eventual implicació, que semblava ja descartada del tot, ha tornat a sorgir com una possibilitat després de la intervenció de l'Audiència de València, que en acceptar el seu intent de personar-se en la causa contra el criteri de la jutgessa ha apuntat que el cas encara podria propiciar “una inculpació futura” de Mazón.

La veritat és que, tinga implicacions sancionables o no, la negligència del Consell va ser brutal aquella jornada. No és que faltara eficiència. És que no hi va haver ni el menor indici de buscar-la. Contra les desacreditades i falaces conclusions sobre la dana aprovades pel PP i Vox a les Corts Valencianes, el mecanisme de protecció civil davant l'emergència estava en pausa i durant llargues hores ningú va sentir la responsabilitat de posar-lo en marxa, amb l'agreujant que la consellera Pradas, ja de vesprada al Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), no va saber ni com fer-lo funcionar. Resultat: un desastre.

Davant tal deixadesa col·lectiva, és normal que la jutgessa de Catarroja, a més de demanar a Susana Camarero els arxius adjunts del xat de WhatsApp dels consellers amb Mazón, haja decidit obrir la porta a citar més consellers que, com José Antonio Rovira, Miguel Barrachina, Marciano Gómez o Vicente Martínez Mus, van interactuar amb l'aleshores president en el compromès grup de missatges. És fonamental assenyalar que tots ells segueixen formant part del govern autonòmic que ara presideix Juan Francisco Pérez Llorca, hereu gairebé al complet d'aquell Consell de la vergonya.

La versió en valencià d'elDiario.es

El cas de la dana és un dels assumptes que més seguiment informatiu té, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social i cultural, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Corrupció en una de les portes d'entrada de cocaïna a Europa

Alguna cosa més que una xarxa de 'narcoestibadors' al Port de València

És un argument digne de la segona temporada de The Wire, la famosa sèrie de David Simon que va revolucionar el relat televisiu a inicis del segle XXI. València i Baltimore són dues ciutats molt diferents, excepte per una grandària semblant i, sobretot, per la seua condició portuària i les màfies que fan dels molls un escenari persistent de narcotràfic. Ací els capos no es diuen Frank o Avon sinó Manuel, Borja o Iván i no consta que cap tinga el sobrenom del Grec, tot i que els policies infiltrats responen a noms en clau com Junco, Orca o Rata. I, per descomptat, també hi ha escoltes telefòniques.

Però no es tracta d'una ficció ni d'un fet puntual. Fa només uns mesos, al febrer, una sentència de l'Audiència Provincial de València escandalitzava la Justícia europea en absoldre 14 acusats de tràfic de drogues al Port de València perquè no va considerar vàlids com a prova els xats encriptats d'una aplicació interceptats per investigadors policials de Bèlgica, Països Baixos i França.

Uns mesos abans, al setembre del 2025, la Policia Nacional havia desmantellat una altra xarxa de narcos a la qual es van requisar 4,5 tones de cocaïna, 365.000 euros en efectiu, rellotges de luxe valorats en dos milions d'euros, 53 cotxes d'alta gamma, diamants, lingots d'or i un vaixell valorat en uns 400.000 euros, a més d'unes quantes armes de foc. En la xarxa apareixien implicats destacats dirigents de l'estiba, la qual cosa va donar peu al fet que l'“operació Spider”, com la van batejar els policies, s'haja conegut més com la dels “narcoestibadors”. L'abast era gran, com es va veure des d'un principi, quan van ser detinguts un agent de la Guàrdia Civil, tres membres del càrtel dels Balcans, 17 treballadors portuaris, nou camioners i 17 responsables de cinc empreses, entre altres.

Lucas Marco ha estat publicant, com si d'una autèntica The Wire es tractés, tota una sèrie d'episodis sobre la investigació d'aquesta xarxa reflectits en el voluminós sumari que instrueix el jutge Vicente Ríos. Així hem sabut que els punxats telefònics van delatar l'encarregat del transport de la cocaïna perquè la seua nòvia va cometre la indiscreció de comentar que “les dones dels narcos no cotitzen, viuen” i dir que aspirava a ser com elles. Que el líder dels narcoestibadors, un dirigent del sindicat de l'estiba del Port de València, operava amb empreses pantalla i complimentava empresaris. Que el sindicat majoritari dels estibadors va donar el suport “incondicional” als delegats detinguts. Que en els xats encriptats amb què es comunicaven es referien a personatges de La casa de paper i usaven argot del submón del narcotràfic. O fins i tot que, segons la Policia Nacional, un dels líders de la xarxa va aconseguir una indemnització fraudulenta per les inundacions de la dana a València per a un Lamborghini que tenia aparcat al seu domicili a Eivissa.

Aquests últims dies hem sabut que l'Audiència de València avala la investigació dels comptes bancaris a través dels quals s'efectuava suposadament el blanqueig de diners negres de la trama. I que el gerent d'una companyia “líder” del Port de València va ser “fonamental” per a introduir carregaments de dues tones de cocaïna. La Unitat de Drogues i Crim Organitzat (Udyco) de la Policia Nacional ha destapat al Port de València, convertit gràcies al transport global de contenidors en una de les principals portes d'entrada de droga a Europa (els ports de València i Algesires són el “colador” de cocaïna), un nivell de corrupció del qual encara sabrem més coses i que hauria de causar més escàndol en una ciutat acostumada a ignorar el que passa en un espai portuari (en què ha arribat a operar fins i tot la DEA estatunidenca) que creix i creix a la seua costa, i a costa seua, amb les seues pròpies regles, com si fos un enorme paràsit d'un altre món no precisament de ficció.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el narcotràfic al Port de València, juntament amb altres notícies de tribunals, de política, societat o cultura, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Corrupción en una de las puertas de entrada de cocaína en Europa

Algo más que una red de 'narcoestibadores' en el Puerto de València

Es un argumento digno de la segunda temporada de The Wire, la famosa serie de David Simon que revolucionó el relato televisivo a inicios del siglo XXI. València y Baltimore son dos ciudades muy diferentes, salvo por un tamaño parecido y, sobre todo, por su condición portuaria y las mafias que hacen de los muelles un escenario persistente de narcotráfico. Aquí los capos no se llaman Frank o Avon sino Manuel, Borja o Iván y no consta que ninguno se apode El Griego, aunque los policías infiltrados responden a nombres en clave como Junco, Orca o Rata. Y, por supuesto, también hay pinchazos telefónicos.

Pero no se trata de una ficción ni de un hecho puntual. Hace solo unos meses, en febrero, una sentencia de la Audiencia Provincial de València escandalizaba a la Justicia europea al absolver a 14 acusados de tráfico de drogas en el Puerto de València porque no consideró válidos como prueba los chats encriptados de una aplicación interceptados por investigadores policiales de Bélgica, Países Bajos y Francia.

Unos meses antes, en septiembre de 2025, la Policía Nacional había desmantelado otra red de narcos a la que se requisaron 4,5 toneladas de cocaína, 365.000 euros en efectivo, relojes de lujo valorados en dos millones de euros, 53 coches de alta gama, diamantes, lingotes de oro y un barco valorado en unos 400.000 euros, además de varias armas de fuego. En la red aparecían implicados destacados dirigentes de la estiba, lo que dio pie a que la “operación Spider”, como la bautizaron los policías, se haya conocido más como la de los “narcoestibadores”. El alcance era grande, como se vio desde un principio, cuando fueron detenidos un agente de la Guardia Civil, tres miembros del cártel de los Balcanes, 17 trabajadores portuarios, nueve camioneros y 17 responsables de cinco empresas, entre otros.

Lucas Marco ha estado publicando, como si de una auténtica The Wire se tratara, toda una serie de episodios sobre la investigación de esa red reflejados en el voluminoso sumario que instruye el juez Vicente Ríos. Así hemos sabido que los pinchazos telefónicos delataron al encargado del transporte de la cocaína porque su novia cometió la indiscreción de comentar que “las mujeres de los narcos no cotizan, viven” y decir que aspiraba a ser como ellas. Que el líder de los narcoestibadores, un dirigente del sindicato de la estiba del Puerto de València, operaba con empresas pantalla y agasajaba a empresarios. Que el sindicato mayoritario de los estibadores dio su apoyo “incondicional” a los delegados detenidos. Que en los chats encriptados con los que se comunicaban se referían a personajes de La casa de papel y usaban jerga del submundo del narcotráfico. O incluso que, según la Policía Nacional, uno de los líderes de la red logró una indemnización fraudulenta por las inundaciones de la dana en València para un Lamborghini que tenía aparcado en su domicilio en Ibiza.

Estos últimos días hemos sabido que la Audiencia de València avala la investigación de las cuentas bancarias a través de las cuales se efectuaba supuestamente el lavado de dinero negro de la trama. Y que el gerente de una compañía “líder” del Puerto de València fue “fundamental” para meter alijos de dos toneladas de cocaína. La Unidad de Drogas y Crimen Organizado (Udyco) de la Policía Nacional ha destapado en el Puerto de València, convertido gracias al transporte global de contenedores en una de las principales puertas de entrada de droga en Europa (los puertos de Valencia y Algeciras son el “coladero” de cocaína), un nivel de corrupción del que todavía sabremos más cosas y que debería causar más escándalo en una ciudad acostumbrada a ignorar lo que ocurre en un espacio portuario (en el que ha llegado a operar hasta la DEA estadounidense) que crece y crece en su costa, y a su costa, con sus propias reglas, como si fuese un enorme parásito de otro mundo no precisamente de ficción.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el narcotràfic al Port de València, juntament amb altres notícies de tribunals, de política, societat o cultura, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La mobilització educativa supera l'estratègia del Consell de Pérez Llorca 

El PP esperava que la vaga del professorat derivara en un problema d'ordre públic

La ruptura de la unitat sindical, en acceptar CSIF i ANPE de forma unilateral la pujada de 200 euros proposada per la Conselleria d'Educació, havia de ser un punt d'inflexió. Les diferències i el desgast haurien de provocar la desmobilització del professorat, el fracàs de la vaga indefinida i, en definitiva, la consunció de les reivindicacions de l'educació pública. Paral·lelament, com a fenòmen subsidiari, la protesta derivaria en un problema d'ordre públic.

És en aquest hipotètic escenari de descrèdit en què la consellera Carmen Ortí va donar per finalitzada la negociació sense acords amb l'STEPV, CC OO i UGT i en què el president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, va endurir el to contra els professors, amb les proves d'accés a la universitat com a element de pressió. En aquest hipotètic escenari s'han produït els últims episodis d'un conflicte els protagonistes del qual insisteixen una vegada i una altra que no va només de reclamar una pujada de sou sinó de revertir retallades, aconseguir recursos, reforçar les plantilles, modernitzar els centres i obtindre, en general, un tractament digne de l'escola pública.

No obstant això, la pretensió d'una ruptura en el si del col·lectiu mobilitzat va quedar frustrada immediatament per la votació molt majoritària del professorat per rebutjar la proposta de la conselleria subscrita per sindicats minoritaris i mantindre la vaga. L'abatiment de les protestes tampoc s'ha produït. Al contrari, les professores i professors han protagonitzat noves manifestacions multitudinàries, mentre els sindicats docents exigien al Consell reobrir la negociació específicament sobre els salaris i sobre el valencià en l'ensenyament per a acabar amb la vaga.

Pel que fa a l'ordre públic, l'energumen amb uniforme de policia nacional que va agredir una professora durant les protestes davant les portes tancades del recinte on hi ha la seu de la Conselleria d'Educació va portar al màxim la indignació del professorat i de la ciutadania en general. Una indignació atiada per la fatxenderia de dos sindicats policials que es van afanyar a desafiar la delegada del Govern, Pilar Bernabé, quan va anunciar la decisió d'obrir expedient a l'uniformat. Alguns es van afanyar a assenyalar també el perill que unes certes maniobres de protesta, escarnis inclosos, sobrepassaren als sindicats convocants de la vaga, mentre l'exconseller d'Educació, ara titular d'Hisenda, José Antonio Rovira, sollevava tothom amb la seua poca gràcia.

El Defensor del Poble va preguntar a la Policia per l'agressió, atès que el Tribunal Suprem ha establert límits a l'ús de la violència policial. I la Universitat de València i la Universitat Jaume I van expressar el seu suport a la docent agredida i van demanar avanços en la negociació. Però a les Corts Valencianes el PP i Vox estudiaven la possibilitat de portar a la Fiscalia per un delicte contra les institucions de l'Estat tres docents que van protestar en un ple. I l'alcaldessa de València, María José Catalá, amb l'excusa que obstaculitzaria la processó del Corpus, posava el focus sobre l'acampada de mestres instal·lada a la plaça de la Mare de Déu, prop del Palau de la Generalitat Valenciana.

El sorprenent desconeixement que mostren els dirigents del PP sobre el món de l'educació pública valenciana, que els fa veure el professorat en vaga com un col·lectiu aliè, ha portat a una estratègia davant la protesta que s'ha estavellat repetidament contra la realitat. L'acampada educativa s'ha reubicat temporalment sense problemes per no interferir amb la celebració del Corpus. Els seus protagonistes van explicar, en un reportatge de Raquel Lavara, que “no para d'acostar-se gent” a les tendes de campanya per portar-los aigua i aliments i expressar-los la seua solidaritat.

Sens dubte el factor humà és important en qualsevol vaga, però adquireix un caràcter ciutadà i generalitzable quan afecta un àmbit com l'ensenyament, en què estan implicats uns 800.000 estudiants i les seues famílies respectives. Precisament les famílies, no només han estat donant suport majoritàriament a les mestres i els mestres dels seus fills, que reclamen unes condicions dignes, sinó que han fet un pas endavant, en aquesta fase del conflicte, en implicar-se a través de les seues organitzacions en una convocatòria de vaga, el divendres 5 de juny, realitzada per la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic amb la crida als pares i mares perquè no portaren els fills i filles als centres educatius i que fora el professorat el que acudira als llocs de treball. L'objectiu era pal·liar els efectes econòmics de les aturades sobre les butxaques dels docents després de quatre setmanes de resistència.

L'escola pública està en flames, encara que les protestes, contra el que alguns hagueren desitjat, no s'escapen del marc previsible en una societat civilitzada. Quan escric aquestes línies, la consellera ha convocat una nova reunió de negociació per buscar una eixida al conflicte mentre els docents amenacen de reprendre les mobilitzacions al setembre. Un final de curs tan calent com les aules a més de 30 graus.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre la vaga del professorat i les reivindicacions de l'escola pública és accessible, juntament amb altres notícies polítiques, socials i culturals, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

La movilización educativa supera la estrategia del Consell de Pérez Llorca 

El PP esperaba que la huelga del profesorado derivara en un problema de orden público

La ruptura de la unidad sindical, al aceptar CSIF y ANPE de forma unilateral la subida de 200 euros propuesta por la Conselleria de Educación, debía ser un punto de inflexión. Las diferencias y el desgaste habrían de provocar la desmovilización del profesorado, el fracaso de la huelga indefinida y, en definitiva, la consunción de las reivindicaciones de la educación pública. Paralelamente, como fenómeno subsidiario, la protesta derivaría en un problema de orden público.

Es en ese hipotético escenario de descrédito en el que la consellera Carmen Ortí dio por finalizada la negociación sin acuerdos con el STEPV, CC OO y UGT y en el que el presidente de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, endureció el tono contra los profesores, con las pruebas de acceso a la universidad como elemento de presión. En ese hipotético escenario se han producido los últimos episodios de un conflicto cuyos protagonistas insisten una y otra vez en que no va solo de reclamar una subida de sueldo sino de revertir recortes, conseguir recursos, reforzar las plantillas, modernizar los centros y obtener, en general, un tratamiento digno de la escuela pública.

Sin embargo, la pretensión de una ruptura en el seno del colectivo movilizado quedó frustrada inmediatamente por la votación muy mayoritaria del profesorado para rechazar la propuesta de la conselleria suscrita por sindicatos minoritarios y mantener la huelga. El decaimiento de las protestas tampoco se ha producido. Al contrario, las profesoras y profesores han protagonizado nuevas manifestaciones multitudinarias, mientras los sindicatos docentes exigían al Consell reabrir la negociación específicamente sobre los salarios y sobre el valenciano en la enseñanza para acabar con la huelga.

En lo que se refiere al orden público, el energúmeno con uniforme de policía nacional que agredió a una profesora durante las protestas ante las puertas cerradas del recinto donde se ubica la Conselleria de Educación llevó al máximo la indignación del profesorado y de la ciudadanía en general. Una indignación azuzada por el matonismo de dos sindicatos policiales que se dieron prisa en desafiar a la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé, cuando anunció la decisión de abrir expediente al uniformado. Algunos se apresuraron a señalar también el peligro de que ciertas maniobras de protesta, escraches incluidos, sobrepasaran a los sindicatos convocantes de la huelga, mientras el exconseller de Educación, ahora titular de Hacienda, José Antonio Rovira, soliviantaba a todo el mundo con su mala sombra.

El Defensor del Pueblo preguntó a la Policía por la agresión, dado que el Tribunal Supremo ha establecido límites al uso de la violencia policial. Y la Universitat de València y la Universitat Jaume I expresaron su apoyo a la docente agredida y pidieron avances en la negociación. Pero en las Corts Valencianes el PP y Vox estudiaban la posibilidad de llevar a la Fiscalía por un delito contra las instituciones del Estado a tres docentes que protestaron en un pleno. Y la alcaldesa de València, María José Catalá, con la excusa de que obstaculizaría la procesión del Corpus, ponía el foco sobre la acampada de maestros instalada en la plaza de la Virgen, cerca del Palau de la Generalitat Valenciana.

El asombroso desconocimiento que lucen los dirigentes del PP sobre el mundo de la educación pública valenciana, que les hace ver al profesorado en huelga como un colectivo ajeno, ha llevado a una estrategia ante la protesta que se ha estrellado repetidamente contra la realidad. La acampada educativa se ha reubicado temporalmente sin problemas para no interferir con la celebración del Corpus. Sus protagonistas explicaron, en un reportaje de Raquel Lavara, que “no para de acercarse gente” a las tiendas de campaña para llevarles agua y alimentos y expresarles su solidaridad.

Sin duda el factor humano es importante en cualquier huelga, pero adquiere un carácter ciudadano y generalizable cuando afecta a un ámbito como la enseñanza, en el que están implicados unos 800.000 estudiantes y sus respectivas familias. Precisamente las familias, no solo han estado apoyando mayoritariamente a las maestras y maestros de sus hijos, que reclaman unas condiciones dignas, sino que han dado un paso adelante, en esta fase del conflicto, al implicarse a través de sus organizaciones en una convocatoria de huelga, el viernes 5 de junio, realizada por la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic con el llamamiento a los padres y madres para que no llevaran a sus hijos e hijas a los centros educativos y que fuera el profesorado el que acudiera a los puestos de trabajo. El objetivo era paliar los efectos económicos de los paros sobre los bolsillos de los docentes después de cuatro semanas de resistencia.

La escuela pública está en llamas, aunque las protestas, contra lo que algunos hubieran deseado, no se salgan del marco previsible en una sociedad civilizada. Cuando escribo estas líneas, la consellera ha convocado una nueva reunión de negociación para buscar una salida al conflicto mientras los docentes amenazan con retomar las movilizaciones en septiembre. Un fin de curso tan caliente como las aulas a más de 30 grados.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre la vaga del professorat i les reivindicacions de l'escola pública es accesible, juntament amb altres notícies polítiques, socials i culturals, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Entre la Generalitat, Ribera Salud y la Clínica Benidorm

Triángulo familiar del conseller en el negocio de la sanidad

Hay incompatibilidades legales, incompatibilidades morales, incompatibilidades éticas... y después está la función de Marciano Gómez como conseller de Sanidad de la Generalitat Valenciana. Ya escribí en marzo sobre el hecho de que él, su hermano y su cuñada han convertido la privatización sanitaria en un asunto de familia. El conseller salvó de la recuperación para la gestión pública, al prorrogarle la concesión, el último de los hospitales privatizados, el del Vinalopó, del que su cuñada es directora gerente, mientras Ribera Salud, la empresa que lo explota, adquiría por 120 millones de euros la Clínica Benidorm, que dirige su hermano. Semejante triángulo familiar, un “círculo de negocio”, como lo calificó entonces Diana Morant, levanta, como es lógico, algo más que suspicacias.

De ahí que el PSPV llevara a la Fiscalía el conflicto de intereses y denunciara a Gómez y sus familiares por siete presuntos delitos. Ponía en cuestión esa denuncia los cálculos del coste que la Generalitat debía pagar a Ribera Salud, y la falta de supervisión de supuestas malas prácticas en el hospital gestionado por la empresa, como la reutilización de catéteres de un solo uso.

Era inevitable que también se pusiera el foco sobre el otro lado del triágulo, el que afecta a la actuación de la conselleria en relación con Clínica Benidorm. Y resulta que, entre 2024 y 2025, tal como ha publicado Sergi Pitarch, el conseller de Sanidad regó con 25 millones al grupo privado dirigido por su hermano antes de comprarlo Ribera Salud. Un total de 20 de esos millones corresponden a servicios no concertados y los otros cinco al denominado plan de choque contra las listas de espera.

La información recabada por elDiario.es, a partir de una respuesta parlamentaria de la Conselleria de Sanidad a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que las tres empresas del grupo dirigidas por Juan David Gómez fueron las que más dinero recibieron de todos los grupos sanitarios privados por esos conceptos. El pastel de las derivaciones de la sanidad pública valenciana a la privada es de 270 millones de euros, que se reparten entre ocho grandes grupos empresariales. Vithas ingresó más de 46 millones, 25 millones el Hospital Clínica Benidorm del hermano del conseller, 23 Quirón Salud, 18 millones el grupo Imed o más de 10 millones Ribera Salud, la empresa de la cuñada.

La política sanitaria de la derecha propicia que la empresa privada haga negocio a costa de la sanidad pública tanto cuando pone en marcha la fórmula de las concesiones de hospitales y áreas de salud, en cuyo origen -en la época de Eduardo Zaplana en la presidencia- estuvo ya Marciano Gómez, como al revertirla tras la serie de rescates iniciados por el gobierno progresista del Pacto del Botánico, mediante las derivaciones de servicios. En ese contexto, es imposible ignorar el impúdico popurrí de intereses familiares que envuelve al conseller nombrado por Carlos Mazón, un veterano del PP a quien ha mantenido Juan Francisco Pérez Llorca en el cargo.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Entre la Generalitat, Ribera Salud i la Clínica Benidorm

Triangle familiar del conseller en el negoci de la sanitat

Hi ha incompatibilitats legals, incompatibilitats morals, incompatibilitats ètiques... i després hi ha la funció de Marciano Gómez com a conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana. Ja vaig escriure al març sobre el fet que ell, el seu germà i la seua cunyada han convertit la privatització sanitària en un assumpte de família. El conseller va salvar de la recuperació per a la gestió pública, en prorrogar-li la concessió, l'últim dels hospitals privatitzats, el del Vinalopó, del qual la seua cunyada és directora gerent, mentre Ribera Salud, l'empresa que l'explota, adquiria per 120 milions d'euros la Clínica Benidorm, que dirigeix el seu germà. El triangle familiar, un “cercle de negoci”, com el va qualificar llavors Diana Morant, suscita, com és lògic, més que suspicàcies.

D'ací que el PSPV portara a la Fiscalia el conflicte d'interessos i denunciara Gómez i els seus familiars per set presumptes delictes. Posava en qüestió aquesta denúncia els càlculs del cost que la Generalitat havia de pagar a Ribera Salud, i la falta de supervisió de suposades males pràctiques a l'hospital gestionat per l'empresa, com la reutilització de catèters d'un sol ús.

Era inevitable que també es posara el focus sobre l'altre costat del triangle, el que afecta l'actuació de la conselleria en relació amb Clínica Benidorm. I resulta que, entre 2024 i 2025, tal com ha publicat Sergi Pitarch, el conseller de Sanitat va ruixar amb 25 milions el grup privat dirigit pel seu germà abans de comprar-lo Ribera Salud. Un total de 20 d'aquests milions corresponen a serveis no concertats i els altres cinc a l'anomenat pla de xoc contra les llistes d'espera.

La informació recollida per elDiario.es, a partir d'una resposta parlamentària de la Conselleria de Sanitat a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que les tres empreses del grup dirigides per Juan David Gómez van ser les que més diners van rebre de tots els grups sanitaris privats per aquests conceptes. El pastís de les derivacions de la sanitat pública valenciana a la privada és de 270 milions d'euros, que es reparteixen entre vuit grans grups empresarials. Vithas va ingressar més de 46 milions, 25 milions l'Hospital Clínica Benidorm del germà del conseller, 23 Quirón Salud, 18 milions el grup Imed o més de 10 milions Ribera Salud, l'empresa de la cunyada.

La política sanitària de la dreta propicia que l'empresa privada faça negoci a costa de la sanitat pública tant quan posa en marxa la fórmula de les concessions d'hospitals i àrees de salut, en l'origen de la qual -en l'època d'Eduardo Zaplana a la presidència- ja hi era Marciano Gómez, com quan la reverteix després de la sèrie de rescats iniciats pel govern progressista del Pacte del Botànic, mitjançant les derivacions de serveis. En aquest context, és impossible ignorar l'impúdic popurri d'interessos familiars que envolta el conseller nomenat per Carlos Mazón, un veterà del PP a qui ha mantingut Juan Francisco Pérez Llorca en el càrrec.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.