Un grupo de WhatsApp gravita sobre la mayoría de consellers

El gobierno de Mazón no pasó de “desprender sensación de estar alerta” el día de la dana

Es difícil encontrar el término. ¿Inoperante? ¿Irresponsable? ¿Negligente? Lo que está clara es la sensación de vergüenza que desprende la secuencia de mensajes en el chat de WhatsApp del Consell de la Generalitat Valenciana del 29 de octubre de 2024, cuando las inundaciones causadas por la dana generaron una catástrofe que se llevó por delante 230 vidas. Los consellers, encabezados por el entonces presidente, Carlos Mazón, en lugar de un gobierno organizado y, como mínimo, preocupado, aparecen como un grupo de colegas dispuestos a exhibirse ante la opinión pública.

La lectura de los mensajes del grupo del Consell, aportados por la vicepresidenta Susana Camarero a la jueza de Catarroja que instruye el caso, hunde el ánimo de cualquiera. “Vamos a inundar de datos a los medios hoy, ¿vale? Desprende sensación de estar alerta que te cagas”, dice Mazón aquel día para orientar el tono de la respuesta a un panorama meteorológico preocupante. Y la secuencia se despeña a lo largo de la jornada desde esa frivolidad inicial hacia la estulticia, con incursiones tan alucinantes como la del entonces conseller de Educación (hoy de Hacienda), José Antonio Rovira, que a las 21.11, cuando la tragedia estaba en su fase aguda, no se mostraba preocupado por las víctimas sino porque “la izquierda ha empezado su campañita”.

En la relación de mensajes, que no revela que alguien adoptara decisión alguna, encaja como una plantilla la ya conocida desconexión de Mazón durante la larga sobremesa en la que se perdió aquella tarde. Una ausencia en plena situación de emergencia que le acabó obligando a dimitir, aunque se mantiene como parlamentario, protegido gracias a su aforamiento por el Tribunal Superior de Justicia de la imputación que afecta a la exconsellera Salomé Pradas y al exsecretario autonómico Emilio Argüeso. Sin embargo, su eventual implicación, que parecía ya descartada del todo, ha vuelto a surgir como una posibilidad tras la intervención de la Audiencia de Valencia, que al aceptar su intento de personarse en la causa contra el criterio de la jueza ha apuntado que el caso todavía podría propiciar “una inculpación futura” de Mazón.

La verdad es que, tenga implicaciones sancionables o no, la negligencia del Consell fue brutal aquella jornada. No es que faltara eficiencia. Es que no hubo ni el menor asomo de buscarla. Contra las desacreditadas y falaces conclusiones sobre la dana aprobadas por el PP y Vox en las Corts Valencianes, el mecanismo de protección civil ante la emergencia estaba en pausa y durante largas horas nadie sintió la responsabilidad de ponerlo en marcha, con el agravante de que la consellera Pradas, ya por la tarde en el Centro de Coordinación Operativa Integrado (Cecopi), no supo ni cómo hacerlo funcionar. Resultado: un desastre.

Ante tal dejadez colectiva, es normal que la jueza de Catarroja, además de pedir a Susana Camarero los archivos adjuntos del chat de WhatsApp de los consellers con Mazón, haya decidido abrir la puerta a citar a más consellers que, como José Antonio Rovira, Miguel Barrachina, Marciano Gómez o Vicente Martínez Mus, interactuaron con el entonces presidente en el comprometedor grupo de mensajes. Es fundamental señalar que todos ellos siguen formando parte del gobierno autonómico que ahora preside Juan Francisco Pérez Llorca, heredero casi al completo de aquel Consell de la vergüenza.

Un grup de WhatsApp gravita sobre la majoria de consellers

El govern de Mazón no va passar de “desprendre sensació d'estar alerta” el dia de la dana

És difícil trobar el terme. Inoperant? Irresponsable? Negligent? La que és clara és la sensació de vergonya que desprén la seqüència de missatges en el xat de WhatsApp del Consell de la Generalitat Valenciana del 29 d'octubre del 2024, quan les inundacions causades per la dana van generar una catàstrofe que es va emportar per davant 230 vides. Els consellers, encapçalats pel llavors president, Carlos Mazón, en lloc d'un govern organitzat i, com a mínim, preocupat, hi apareixen com un grup de col·legues disposats a exhibir-se davant l'opinió pública.

La lectura dels missatges del grup del Consell, aportats per la vicepresidenta Susana Camarero a la jutgessa de Catarroja que instrueix el cas, enfonsa l'ànim de qualsevol. “Anem a inundar de dades els mitjans avui, val? Desprèn sensació d'estar alerta que te cagues”, diu Mazón aquell dia per orientar el to de la resposta a un panorama meteorològic preocupant. I la seqüència es precipita al llarg de la jornada des d'aquella frivolitat inicial cap a l'estultícia, amb incursions tan al·lucinants com la de l'aleshores conseller d'Educació (avui d'Hisenda), José Antonio Rovira, que a les 21.11, quan la tragèdia estava en la fase aguda, no es mostrava preocupat per les víctimes sinó perquè “l'esquerra ha començat la seua campanyeta”.

En la relació de missatges, que no revela que algú adoptara cap decisió, encaixa com una plantilla la ja coneguda desconnexió de Mazón durant la llarga sobretaula en què es va perdre aquella vesprada. Una absència en plena situació d'emergència que el va acabar obligant a dimitir, encara que es manté com a parlamentari, protegit gràcies al seu aforament pel Tribunal Superior de Justícia de la imputació que afecta l'exconsellera Salomé Pradas i l'exsecretari autonòmic Emilio Argüeso. No obstant això, la seua eventual implicació, que semblava ja descartada del tot, ha tornat a sorgir com una possibilitat després de la intervenció de l'Audiència de València, que en acceptar el seu intent de personar-se en la causa contra el criteri de la jutgessa ha apuntat que el cas encara podria propiciar “una inculpació futura” de Mazón.

La veritat és que, tinga implicacions sancionables o no, la negligència del Consell va ser brutal aquella jornada. No és que faltara eficiència. És que no hi va haver ni el menor indici de buscar-la. Contra les desacreditades i falaces conclusions sobre la dana aprovades pel PP i Vox a les Corts Valencianes, el mecanisme de protecció civil davant l'emergència estava en pausa i durant llargues hores ningú va sentir la responsabilitat de posar-lo en marxa, amb l'agreujant que la consellera Pradas, ja de vesprada al Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), no va saber ni com fer-lo funcionar. Resultat: un desastre.

Davant tal deixadesa col·lectiva, és normal que la jutgessa de Catarroja, a més de demanar a Susana Camarero els arxius adjunts del xat de WhatsApp dels consellers amb Mazón, haja decidit obrir la porta a citar més consellers que, com José Antonio Rovira, Miguel Barrachina, Marciano Gómez o Vicente Martínez Mus, van interactuar amb l'aleshores president en el compromès grup de missatges. És fonamental assenyalar que tots ells segueixen formant part del govern autonòmic que ara presideix Juan Francisco Pérez Llorca, hereu gairebé al complet d'aquell Consell de la vergonya.

Corrupció en una de les portes d'entrada de cocaïna a Europa

Alguna cosa més que una xarxa de 'narcoestibadors' al Port de València

És un argument digne de la segona temporada de The Wire, la famosa sèrie de David Simon que va revolucionar el relat televisiu a inicis del segle XXI. València i Baltimore són dues ciutats molt diferents, excepte per una grandària semblant i, sobretot, per la seua condició portuària i les màfies que fan dels molls un escenari persistent de narcotràfic. Ací els capos no es diuen Frank o Avon sinó Manuel, Borja o Iván i no consta que cap tinga el sobrenom del Grec, tot i que els policies infiltrats responen a noms en clau com Junco, Orca o Rata. I, per descomptat, també hi ha escoltes telefòniques.

Però no es tracta d'una ficció ni d'un fet puntual. Fa només uns mesos, al febrer, una sentència de l'Audiència Provincial de València escandalitzava la Justícia europea en absoldre 14 acusats de tràfic de drogues al Port de València perquè no va considerar vàlids com a prova els xats encriptats d'una aplicació interceptats per investigadors policials de Bèlgica, Països Baixos i França.

Uns mesos abans, al setembre del 2025, la Policia Nacional havia desmantellat una altra xarxa de narcos a la qual es van requisar 4,5 tones de cocaïna, 365.000 euros en efectiu, rellotges de luxe valorats en dos milions d'euros, 53 cotxes d'alta gamma, diamants, lingots d'or i un vaixell valorat en uns 400.000 euros, a més d'unes quantes armes de foc. En la xarxa apareixien implicats destacats dirigents de l'estiba, la qual cosa va donar peu al fet que l'“operació Spider”, com la van batejar els policies, s'haja conegut més com la dels “narcoestibadors”. L'abast era gran, com es va veure des d'un principi, quan van ser detinguts un agent de la Guàrdia Civil, tres membres del càrtel dels Balcans, 17 treballadors portuaris, nou camioners i 17 responsables de cinc empreses, entre altres.

Lucas Marco ha estat publicant, com si d'una autèntica The Wire es tractés, tota una sèrie d'episodis sobre la investigació d'aquesta xarxa reflectits en el voluminós sumari que instrueix el jutge Vicente Ríos. Així hem sabut que els punxats telefònics van delatar l'encarregat del transport de la cocaïna perquè la seua nòvia va cometre la indiscreció de comentar que “les dones dels narcos no cotitzen, viuen” i dir que aspirava a ser com elles. Que el líder dels narcoestibadors, un dirigent del sindicat de l'estiba del Port de València, operava amb empreses pantalla i complimentava empresaris. Que el sindicat majoritari dels estibadors va donar el suport “incondicional” als delegats detinguts. Que en els xats encriptats amb què es comunicaven es referien a personatges de La casa de paper i usaven argot del submón del narcotràfic. O fins i tot que, segons la Policia Nacional, un dels líders de la xarxa va aconseguir una indemnització fraudulenta per les inundacions de la dana a València per a un Lamborghini que tenia aparcat al seu domicili a Eivissa.

Aquests últims dies hem sabut que l'Audiència de València avala la investigació dels comptes bancaris a través dels quals s'efectuava suposadament el blanqueig de diners negres de la trama. I que el gerent d'una companyia “líder” del Port de València va ser “fonamental” per a introduir carregaments de dues tones de cocaïna. La Unitat de Drogues i Crim Organitzat (Udyco) de la Policia Nacional ha destapat al Port de València, convertit gràcies al transport global de contenidors en una de les principals portes d'entrada de droga a Europa (els ports de València i Algesires són el “colador” de cocaïna), un nivell de corrupció del qual encara sabrem més coses i que hauria de causar més escàndol en una ciutat acostumada a ignorar el que passa en un espai portuari (en què ha arribat a operar fins i tot la DEA estatunidenca) que creix i creix a la seua costa, i a costa seua, amb les seues pròpies regles, com si fos un enorme paràsit d'un altre món no precisament de ficció.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el narcotràfic al Port de València, juntament amb altres notícies de tribunals, de política, societat o cultura, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Corrupción en una de las puertas de entrada de cocaína en Europa

Algo más que una red de 'narcoestibadores' en el Puerto de València

Es un argumento digno de la segunda temporada de The Wire, la famosa serie de David Simon que revolucionó el relato televisivo a inicios del siglo XXI. València y Baltimore son dos ciudades muy diferentes, salvo por un tamaño parecido y, sobre todo, por su condición portuaria y las mafias que hacen de los muelles un escenario persistente de narcotráfico. Aquí los capos no se llaman Frank o Avon sino Manuel, Borja o Iván y no consta que ninguno se apode El Griego, aunque los policías infiltrados responden a nombres en clave como Junco, Orca o Rata. Y, por supuesto, también hay pinchazos telefónicos.

Pero no se trata de una ficción ni de un hecho puntual. Hace solo unos meses, en febrero, una sentencia de la Audiencia Provincial de València escandalizaba a la Justicia europea al absolver a 14 acusados de tráfico de drogas en el Puerto de València porque no consideró válidos como prueba los chats encriptados de una aplicación interceptados por investigadores policiales de Bélgica, Países Bajos y Francia.

Unos meses antes, en septiembre de 2025, la Policía Nacional había desmantelado otra red de narcos a la que se requisaron 4,5 toneladas de cocaína, 365.000 euros en efectivo, relojes de lujo valorados en dos millones de euros, 53 coches de alta gama, diamantes, lingotes de oro y un barco valorado en unos 400.000 euros, además de varias armas de fuego. En la red aparecían implicados destacados dirigentes de la estiba, lo que dio pie a que la “operación Spider”, como la bautizaron los policías, se haya conocido más como la de los “narcoestibadores”. El alcance era grande, como se vio desde un principio, cuando fueron detenidos un agente de la Guardia Civil, tres miembros del cártel de los Balcanes, 17 trabajadores portuarios, nueve camioneros y 17 responsables de cinco empresas, entre otros.

Lucas Marco ha estado publicando, como si de una auténtica The Wire se tratara, toda una serie de episodios sobre la investigación de esa red reflejados en el voluminoso sumario que instruye el juez Vicente Ríos. Así hemos sabido que los pinchazos telefónicos delataron al encargado del transporte de la cocaína porque su novia cometió la indiscreción de comentar que “las mujeres de los narcos no cotizan, viven” y decir que aspiraba a ser como ellas. Que el líder de los narcoestibadores, un dirigente del sindicato de la estiba del Puerto de València, operaba con empresas pantalla y agasajaba a empresarios. Que el sindicato mayoritario de los estibadores dio su apoyo “incondicional” a los delegados detenidos. Que en los chats encriptados con los que se comunicaban se referían a personajes de La casa de papel y usaban jerga del submundo del narcotráfico. O incluso que, según la Policía Nacional, uno de los líderes de la red logró una indemnización fraudulenta por las inundaciones de la dana en València para un Lamborghini que tenía aparcado en su domicilio en Ibiza.

Estos últimos días hemos sabido que la Audiencia de València avala la investigación de las cuentas bancarias a través de las cuales se efectuaba supuestamente el lavado de dinero negro de la trama. Y que el gerente de una compañía “líder” del Puerto de València fue “fundamental” para meter alijos de dos toneladas de cocaína. La Unidad de Drogas y Crimen Organizado (Udyco) de la Policía Nacional ha destapado en el Puerto de València, convertido gracias al transporte global de contenedores en una de las principales puertas de entrada de droga en Europa (los puertos de Valencia y Algeciras son el “coladero” de cocaína), un nivel de corrupción del que todavía sabremos más cosas y que debería causar más escándalo en una ciudad acostumbrada a ignorar lo que ocurre en un espacio portuario (en el que ha llegado a operar hasta la DEA estadounidense) que crece y crece en su costa, y a su costa, con sus propias reglas, como si fuese un enorme parásito de otro mundo no precisamente de ficción.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el narcotràfic al Port de València, juntament amb altres notícies de tribunals, de política, societat o cultura, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La mobilització educativa supera l'estratègia del Consell de Pérez Llorca 

El PP esperava que la vaga del professorat derivara en un problema d'ordre públic

La ruptura de la unitat sindical, en acceptar CSIF i ANPE de forma unilateral la pujada de 200 euros proposada per la Conselleria d'Educació, havia de ser un punt d'inflexió. Les diferències i el desgast haurien de provocar la desmobilització del professorat, el fracàs de la vaga indefinida i, en definitiva, la consunció de les reivindicacions de l'educació pública. Paral·lelament, com a fenòmen subsidiari, la protesta derivaria en un problema d'ordre públic.

És en aquest hipotètic escenari de descrèdit en què la consellera Carmen Ortí va donar per finalitzada la negociació sense acords amb l'STEPV, CC OO i UGT i en què el president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, va endurir el to contra els professors, amb les proves d'accés a la universitat com a element de pressió. En aquest hipotètic escenari s'han produït els últims episodis d'un conflicte els protagonistes del qual insisteixen una vegada i una altra que no va només de reclamar una pujada de sou sinó de revertir retallades, aconseguir recursos, reforçar les plantilles, modernitzar els centres i obtindre, en general, un tractament digne de l'escola pública.

No obstant això, la pretensió d'una ruptura en el si del col·lectiu mobilitzat va quedar frustrada immediatament per la votació molt majoritària del professorat per rebutjar la proposta de la conselleria subscrita per sindicats minoritaris i mantindre la vaga. L'abatiment de les protestes tampoc s'ha produït. Al contrari, les professores i professors han protagonitzat noves manifestacions multitudinàries, mentre els sindicats docents exigien al Consell reobrir la negociació específicament sobre els salaris i sobre el valencià en l'ensenyament per a acabar amb la vaga.

Pel que fa a l'ordre públic, l'energumen amb uniforme de policia nacional que va agredir una professora durant les protestes davant les portes tancades del recinte on hi ha la seu de la Conselleria d'Educació va portar al màxim la indignació del professorat i de la ciutadania en general. Una indignació atiada per la fatxenderia de dos sindicats policials que es van afanyar a desafiar la delegada del Govern, Pilar Bernabé, quan va anunciar la decisió d'obrir expedient a l'uniformat. Alguns es van afanyar a assenyalar també el perill que unes certes maniobres de protesta, escarnis inclosos, sobrepassaren als sindicats convocants de la vaga, mentre l'exconseller d'Educació, ara titular d'Hisenda, José Antonio Rovira, sollevava tothom amb la seua poca gràcia.

El Defensor del Poble va preguntar a la Policia per l'agressió, atès que el Tribunal Suprem ha establert límits a l'ús de la violència policial. I la Universitat de València i la Universitat Jaume I van expressar el seu suport a la docent agredida i van demanar avanços en la negociació. Però a les Corts Valencianes el PP i Vox estudiaven la possibilitat de portar a la Fiscalia per un delicte contra les institucions de l'Estat tres docents que van protestar en un ple. I l'alcaldessa de València, María José Catalá, amb l'excusa que obstaculitzaria la processó del Corpus, posava el focus sobre l'acampada de mestres instal·lada a la plaça de la Mare de Déu, prop del Palau de la Generalitat Valenciana.

El sorprenent desconeixement que mostren els dirigents del PP sobre el món de l'educació pública valenciana, que els fa veure el professorat en vaga com un col·lectiu aliè, ha portat a una estratègia davant la protesta que s'ha estavellat repetidament contra la realitat. L'acampada educativa s'ha reubicat temporalment sense problemes per no interferir amb la celebració del Corpus. Els seus protagonistes van explicar, en un reportatge de Raquel Lavara, que “no para d'acostar-se gent” a les tendes de campanya per portar-los aigua i aliments i expressar-los la seua solidaritat.

Sens dubte el factor humà és important en qualsevol vaga, però adquireix un caràcter ciutadà i generalitzable quan afecta un àmbit com l'ensenyament, en què estan implicats uns 800.000 estudiants i les seues famílies respectives. Precisament les famílies, no només han estat donant suport majoritàriament a les mestres i els mestres dels seus fills, que reclamen unes condicions dignes, sinó que han fet un pas endavant, en aquesta fase del conflicte, en implicar-se a través de les seues organitzacions en una convocatòria de vaga, el divendres 5 de juny, realitzada per la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic amb la crida als pares i mares perquè no portaren els fills i filles als centres educatius i que fora el professorat el que acudira als llocs de treball. L'objectiu era pal·liar els efectes econòmics de les aturades sobre les butxaques dels docents després de quatre setmanes de resistència.

L'escola pública està en flames, encara que les protestes, contra el que alguns hagueren desitjat, no s'escapen del marc previsible en una societat civilitzada. Quan escric aquestes línies, la consellera ha convocat una nova reunió de negociació per buscar una eixida al conflicte mentre els docents amenacen de reprendre les mobilitzacions al setembre. Un final de curs tan calent com les aules a més de 30 graus.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre la vaga del professorat i les reivindicacions de l'escola pública és accessible, juntament amb altres notícies polítiques, socials i culturals, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

La movilización educativa supera la estrategia del Consell de Pérez Llorca 

El PP esperaba que la huelga del profesorado derivara en un problema de orden público

La ruptura de la unidad sindical, al aceptar CSIF y ANPE de forma unilateral la subida de 200 euros propuesta por la Conselleria de Educación, debía ser un punto de inflexión. Las diferencias y el desgaste habrían de provocar la desmovilización del profesorado, el fracaso de la huelga indefinida y, en definitiva, la consunción de las reivindicaciones de la educación pública. Paralelamente, como fenómeno subsidiario, la protesta derivaría en un problema de orden público.

Es en ese hipotético escenario de descrédito en el que la consellera Carmen Ortí dio por finalizada la negociación sin acuerdos con el STEPV, CC OO y UGT y en el que el presidente de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, endureció el tono contra los profesores, con las pruebas de acceso a la universidad como elemento de presión. En ese hipotético escenario se han producido los últimos episodios de un conflicto cuyos protagonistas insisten una y otra vez en que no va solo de reclamar una subida de sueldo sino de revertir recortes, conseguir recursos, reforzar las plantillas, modernizar los centros y obtener, en general, un tratamiento digno de la escuela pública.

Sin embargo, la pretensión de una ruptura en el seno del colectivo movilizado quedó frustrada inmediatamente por la votación muy mayoritaria del profesorado para rechazar la propuesta de la conselleria suscrita por sindicatos minoritarios y mantener la huelga. El decaimiento de las protestas tampoco se ha producido. Al contrario, las profesoras y profesores han protagonizado nuevas manifestaciones multitudinarias, mientras los sindicatos docentes exigían al Consell reabrir la negociación específicamente sobre los salarios y sobre el valenciano en la enseñanza para acabar con la huelga.

En lo que se refiere al orden público, el energúmeno con uniforme de policía nacional que agredió a una profesora durante las protestas ante las puertas cerradas del recinto donde se ubica la Conselleria de Educación llevó al máximo la indignación del profesorado y de la ciudadanía en general. Una indignación azuzada por el matonismo de dos sindicatos policiales que se dieron prisa en desafiar a la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé, cuando anunció la decisión de abrir expediente al uniformado. Algunos se apresuraron a señalar también el peligro de que ciertas maniobras de protesta, escraches incluidos, sobrepasaran a los sindicatos convocantes de la huelga, mientras el exconseller de Educación, ahora titular de Hacienda, José Antonio Rovira, soliviantaba a todo el mundo con su mala sombra.

El Defensor del Pueblo preguntó a la Policía por la agresión, dado que el Tribunal Supremo ha establecido límites al uso de la violencia policial. Y la Universitat de València y la Universitat Jaume I expresaron su apoyo a la docente agredida y pidieron avances en la negociación. Pero en las Corts Valencianes el PP y Vox estudiaban la posibilidad de llevar a la Fiscalía por un delito contra las instituciones del Estado a tres docentes que protestaron en un pleno. Y la alcaldesa de València, María José Catalá, con la excusa de que obstaculizaría la procesión del Corpus, ponía el foco sobre la acampada de maestros instalada en la plaza de la Virgen, cerca del Palau de la Generalitat Valenciana.

El asombroso desconocimiento que lucen los dirigentes del PP sobre el mundo de la educación pública valenciana, que les hace ver al profesorado en huelga como un colectivo ajeno, ha llevado a una estrategia ante la protesta que se ha estrellado repetidamente contra la realidad. La acampada educativa se ha reubicado temporalmente sin problemas para no interferir con la celebración del Corpus. Sus protagonistas explicaron, en un reportaje de Raquel Lavara, que “no para de acercarse gente” a las tiendas de campaña para llevarles agua y alimentos y expresarles su solidaridad.

Sin duda el factor humano es importante en cualquier huelga, pero adquiere un carácter ciudadano y generalizable cuando afecta a un ámbito como la enseñanza, en el que están implicados unos 800.000 estudiantes y sus respectivas familias. Precisamente las familias, no solo han estado apoyando mayoritariamente a las maestras y maestros de sus hijos, que reclaman unas condiciones dignas, sino que han dado un paso adelante, en esta fase del conflicto, al implicarse a través de sus organizaciones en una convocatoria de huelga, el viernes 5 de junio, realizada por la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic con el llamamiento a los padres y madres para que no llevaran a sus hijos e hijas a los centros educativos y que fuera el profesorado el que acudiera a los puestos de trabajo. El objetivo era paliar los efectos económicos de los paros sobre los bolsillos de los docentes después de cuatro semanas de resistencia.

La escuela pública está en llamas, aunque las protestas, contra lo que algunos hubieran deseado, no se salgan del marco previsible en una sociedad civilizada. Cuando escribo estas líneas, la consellera ha convocado una nueva reunión de negociación para buscar una salida al conflicto mientras los docentes amenazan con retomar las movilizaciones en septiembre. Un fin de curso tan caliente como las aulas a más de 30 grados.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre la vaga del professorat i les reivindicacions de l'escola pública es accesible, juntament amb altres notícies polítiques, socials i culturals, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Entre la Generalitat, Ribera Salud y la Clínica Benidorm

Triángulo familiar del conseller en el negocio de la sanidad

Hay incompatibilidades legales, incompatibilidades morales, incompatibilidades éticas... y después está la función de Marciano Gómez como conseller de Sanidad de la Generalitat Valenciana. Ya escribí en marzo sobre el hecho de que él, su hermano y su cuñada han convertido la privatización sanitaria en un asunto de familia. El conseller salvó de la recuperación para la gestión pública, al prorrogarle la concesión, el último de los hospitales privatizados, el del Vinalopó, del que su cuñada es directora gerente, mientras Ribera Salud, la empresa que lo explota, adquiría por 120 millones de euros la Clínica Benidorm, que dirige su hermano. Semejante triángulo familiar, un “círculo de negocio”, como lo calificó entonces Diana Morant, levanta, como es lógico, algo más que suspicacias.

De ahí que el PSPV llevara a la Fiscalía el conflicto de intereses y denunciara a Gómez y sus familiares por siete presuntos delitos. Ponía en cuestión esa denuncia los cálculos del coste que la Generalitat debía pagar a Ribera Salud, y la falta de supervisión de supuestas malas prácticas en el hospital gestionado por la empresa, como la reutilización de catéteres de un solo uso.

Era inevitable que también se pusiera el foco sobre el otro lado del triágulo, el que afecta a la actuación de la conselleria en relación con Clínica Benidorm. Y resulta que, entre 2024 y 2025, tal como ha publicado Sergi Pitarch, el conseller de Sanidad regó con 25 millones al grupo privado dirigido por su hermano antes de comprarlo Ribera Salud. Un total de 20 de esos millones corresponden a servicios no concertados y los otros cinco al denominado plan de choque contra las listas de espera.

La información recabada por elDiario.es, a partir de una respuesta parlamentaria de la Conselleria de Sanidad a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que las tres empresas del grupo dirigidas por Juan David Gómez fueron las que más dinero recibieron de todos los grupos sanitarios privados por esos conceptos. El pastel de las derivaciones de la sanidad pública valenciana a la privada es de 270 millones de euros, que se reparten entre ocho grandes grupos empresariales. Vithas ingresó más de 46 millones, 25 millones el Hospital Clínica Benidorm del hermano del conseller, 23 Quirón Salud, 18 millones el grupo Imed o más de 10 millones Ribera Salud, la empresa de la cuñada.

La política sanitaria de la derecha propicia que la empresa privada haga negocio a costa de la sanidad pública tanto cuando pone en marcha la fórmula de las concesiones de hospitales y áreas de salud, en cuyo origen -en la época de Eduardo Zaplana en la presidencia- estuvo ya Marciano Gómez, como al revertirla tras la serie de rescates iniciados por el gobierno progresista del Pacto del Botánico, mediante las derivaciones de servicios. En ese contexto, es imposible ignorar el impúdico popurrí de intereses familiares que envuelve al conseller nombrado por Carlos Mazón, un veterano del PP a quien ha mantenido Juan Francisco Pérez Llorca en el cargo.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Entre la Generalitat, Ribera Salud i la Clínica Benidorm

Triangle familiar del conseller en el negoci de la sanitat

Hi ha incompatibilitats legals, incompatibilitats morals, incompatibilitats ètiques... i després hi ha la funció de Marciano Gómez com a conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana. Ja vaig escriure al març sobre el fet que ell, el seu germà i la seua cunyada han convertit la privatització sanitària en un assumpte de família. El conseller va salvar de la recuperació per a la gestió pública, en prorrogar-li la concessió, l'últim dels hospitals privatitzats, el del Vinalopó, del qual la seua cunyada és directora gerent, mentre Ribera Salud, l'empresa que l'explota, adquiria per 120 milions d'euros la Clínica Benidorm, que dirigeix el seu germà. El triangle familiar, un “cercle de negoci”, com el va qualificar llavors Diana Morant, suscita, com és lògic, més que suspicàcies.

D'ací que el PSPV portara a la Fiscalia el conflicte d'interessos i denunciara Gómez i els seus familiars per set presumptes delictes. Posava en qüestió aquesta denúncia els càlculs del cost que la Generalitat havia de pagar a Ribera Salud, i la falta de supervisió de suposades males pràctiques a l'hospital gestionat per l'empresa, com la reutilització de catèters d'un sol ús.

Era inevitable que també es posara el focus sobre l'altre costat del triangle, el que afecta l'actuació de la conselleria en relació amb Clínica Benidorm. I resulta que, entre 2024 i 2025, tal com ha publicat Sergi Pitarch, el conseller de Sanitat va ruixar amb 25 milions el grup privat dirigit pel seu germà abans de comprar-lo Ribera Salud. Un total de 20 d'aquests milions corresponen a serveis no concertats i els altres cinc a l'anomenat pla de xoc contra les llistes d'espera.

La informació recollida per elDiario.es, a partir d'una resposta parlamentària de la Conselleria de Sanitat a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que les tres empreses del grup dirigides per Juan David Gómez van ser les que més diners van rebre de tots els grups sanitaris privats per aquests conceptes. El pastís de les derivacions de la sanitat pública valenciana a la privada és de 270 milions d'euros, que es reparteixen entre vuit grans grups empresarials. Vithas va ingressar més de 46 milions, 25 milions l'Hospital Clínica Benidorm del germà del conseller, 23 Quirón Salud, 18 milions el grup Imed o més de 10 milions Ribera Salud, l'empresa de la cunyada.

La política sanitària de la dreta propicia que l'empresa privada faça negoci a costa de la sanitat pública tant quan posa en marxa la fórmula de les concessions d'hospitals i àrees de salut, en l'origen de la qual -en l'època d'Eduardo Zaplana a la presidència- ja hi era Marciano Gómez, com quan la reverteix després de la sèrie de rescats iniciats pel govern progressista del Pacte del Botànic, mitjançant les derivacions de serveis. En aquest context, és impossible ignorar l'impúdic popurri d'interessos familiars que envolta el conseller nomenat per Carlos Mazón, un veterà del PP a qui ha mantingut Juan Francisco Pérez Llorca en el càrrec.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

A l'espera de la fòrmula electoral per 2027

L'auge de les forces progressistes d'àmbit territorial, amb Compromís en primer pla

El cicle d'eleccions autonòmiques que s'ha desenvolupat en els últims mesos no ha oferit grans sorpreses. Si de cas ha confirmat la dependència del PP de Vox per governar a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i ara també Andalusia. A la malparada esquerra d'un PSOE en moderat declivi, no obstant això, s'ha dibuixat un fenomen d'una certa puixança de forces vinculades al territori en detriment de la desmanegada alternativa d'àmbit estatal que ofereixen Sumar i Esquerra Unida o el descarrilat Podemos. La Chunta Aragonesista, que va passar de tres a sis diputats, i Adelante Andalucía, que va pujar de dos a vuit, amb creixements de cinc punts en tots dos casos, són pràcticament les úniques formacions que han registrat pujades significatives. La sorpresa d'Adelante Andalucía desbarata la majoria absoluta del PP, escrivia Ignacio Escolar en comentar els resultats andalusos.

L'èxit d'Adelante Andalucía reimpulsa el debat sobre la 'via Rufián' i eleva la pressió sobre Sumar i Podemos, assenyalaven en un article Daniel Ríos i Sergi Pitarch, en al·lusió a la proposta del portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya en el Congrés perquè els partits progressistes d'àmbit estatal es retiren o, almenys, passen a un segon pla en les pròximes eleccions generals en favor de les formacions d'esquerres d'àmbit autonòmic. “Tant els comicis del diumenge a Andalusia com els del març passat a Aragó són bon exemple que l'esquerra alternativa està forta, però també que el creixement de l'espai es deu quasi exclusivament als partits autonòmics”, indicaven en el seu article.

“Adelante Andalucía marca el camí a l'esquerra, forces dels territoris que parlen dels seus problemes fora del soroll de la M30”, declarava al seu torn el portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví. La formació valencianista és un exemple de com una esquerra amb arrels hegemonitza l'espai més enllà dels socialistes. I Baldoví és molt conscient que això confereix un pes específic a la marca de cara a les possibles aliances per a les eleccions autonòmiques del 2027 pràcticament en l'únic territori en què hi ha opcions de desallotjar el PP.

Com tantes coses, el fenomen de l'auge de les formacions progressistes d'àmbit territorial no és insòlit en el panorama internacional. Només cal mirar al Regne Unit, que ha emergit de les recents eleccions locals i territorials amb un partit laborista abatut davant l'empenta de l'extrema dreta de Reform UK i amb les tres nacions que formen aquest Estat juntament amb Anglaterra, és a dir, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les, governades per partits d'esquerra nacionalista: el Sinn Fein, l'Scottish National Party (SNP) i el Plaid Cymru, respectivament. En el cas de Gal·les, la victòria aquest mes de maig del Plaid Cymru, que ha desplaçat els laboristes d'un govern que presidien des de la posada en marxa de l'autogovern l'any 1999, ha frenat l'empenta dels ultres de Nigel Farage. “El nacionalisme de dreta està en ascens en les democràcies occidentals i més enllà. Però en dues zones del Regne Unit es va imposar un altre tipus de nacionalisme: una varietat progressista del nacionalisme gal·lès i escocès que es considera a si mateix molt d'esquerra”, assenyalava Katrin Bennhold en la newsletter sobre actualitat internacional que publica en The New York Times, en què sostenia que “el nacionalisme progressista a l'estil gal·lès i escocès pot exportar-se”.

“Són líders de partits nacionalistes, però no parlen com estem acostumats a sentir parlar els líders nacionalistes”, explicava la periodista en constatar que polítics com el nou ministre principal gal·lès, Rhun ap Iorwerth, davant la nació excloent que propugna la dreta xenòfoba, estan oberts a la immigració i plantegen una nació inclusiva. Caldria afegir que rebutgen el Brexit i, contra els populistes, són fermament europeistes. Després de recordar que els especialistes diferencien entre “nacionalisme ètnic” i “nacionalisme cívic”, Katrin Bennhold suggereix que, davant l'onada reaccionària, “fins i tot els partits d'esquerra que no busquen la independència podrien trobar maneres de respondre a l'intens anhel dels votants per un sentit de pertinença i comunitat”.

És un debat interessant, sens dubte. I complex. Perquè també existeix el comportament dual de l'electorat en convocatòries locals i generals, aqueixa tendència a votar opcions de proximitat en uns comicis i forces estatals en altres. En tot cas, de cara a l'any que ve, al País Valencià, tot aquest assumpte estarà present en les maniobres de pactes electorals de l'esquerra i la manera d'enfocar-les per a les municipals, autonòmiques i generals, amb Compromís, que algunes enquestes situen ja prop del 20%, com a element central de la fórmula.

La versió en valencià d'elDiario.es

El debat en les forces d'esquerres sobre la manera d'enfocar les pròximes eleccions centra unes quantes informacions, juntament amb altres notícies de política, societat i cultura, en la versió en valencià d'elDiario.es. Les pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

A la espera de la fórmula electoral para 2027

El auge de las fuerzas progresistas de ámbito territorial, con Compromís en primer plano

El ciclo de elecciones autonómicas que se ha desarrollado en los últimos meses no ha deparado grandes sorpresas. Si acaso ha confirmado la dependencia del PP de Vox para gobernar en Extremadura, Castilla y León, Aragón y ahora también Andalucía. A la maltrecha izquierda de un PSOE en moderado declive, sin embargo, se ha dibujado un fenómeno de cierta pujanza de fuerzas vinculadas al territorio en detrimento de la deslavazada alternativa de ámbito estatal que ofrecen Sumar e Izquierda Unida o el descarrilado Podemos. La Chunta Aragonesista, que pasó de tres a seis diputados, y Adelante Andalucía, que subió de dos a ocho, con crecimientos de cinco puntos en ambos casos, son prácticamente las únicas formaciones que han registrado subidas significativas. La sorpresa de Adelante Andalucía desbarata la mayoría absoluta del PP, escribía Ignacio Escolar al comentar los resultados andaluces.

El éxito de Adelante Andalucía reimpulsa el debate sobre la 'vía Rufián' y eleva la presión sobre Sumar y Podemos, señalaban en un artículo Daniel Ríos y Sergi Pitarch, en alusión a la propuesta del portavoz de Esquerra Republicana de Catalunya en el Congreso para que los partidos progresistas de ámbito estatal se retiren o, al menos, pasen a un segundo plano en las próximas elecciones generales en favor de las formaciones de izquierdas de ámbito autonómico. “Tanto los comicios del domingo en Andalucía como los del pasado marzo en Aragón son buen ejemplo de que la izquierda alternativa está fuerte, pero también de que el crecimiento del espacio se debe casi exclusivamente a los partidos autonómicos”, indicaban en su artículo.

“Adelante Andalucía marca el camino a la izquierda, fuerzas de los territorios que hablen de sus problemas fuera del ruido de la M30”, declaraba a su vez el portavoz de Compromís en las Corts Valencianes, Joan Baldoví. La formación valencianista es un ejemplo de cómo una izquierda con raíces hegemoniza el espacio más allá de los socialistas. Y Baldoví es muy consciente de que eso confiere un peso específico a la marca de cara a las posibles alianzas para las elecciones autonómicas de 2027 prácticamente en el único territorio en que hay opciones de desalojar al PP.

Como tantas cosas, el fenómeno del auge de las formaciones progresistas de ámbito territorial no es insólito en el panorama internacional. Solo hay que mirar al Reino Unido, que ha emergido de sus recientes elecciones locales y territoriales con un partido laborista abatido ante el empuje de la extrema derecha de Reform UK y con las tres naciones que forman ese Estado junto a Inglaterra, es decir, Irlanda del Norte, Escocia y Gales, gobernadas por partidos de izquierda nacionalista: el Sinn Fein, el Scottish National Party (SNP) y el Plaid Cymru, respectivamente. En el caso de Gales, la victoria este mes de mayo del Plaid Cymru, que ha desplazado a los laboristas de un gobierno que presidían desde la puesta en marcha del autogobierno en 1999, ha frenado el empuje de los ultras de Nigel Farage. “El nacionalismo de derecha está en ascenso en las democracias occidentales y más allá. Pero en dos zonas del Reino Unido se impuso otro tipo de nacionalismo: una variedad progresista del nacionalismo galés y escocés que se considera a sí mismo muy de izquierda”, señalaba Katrin Bennhold en la newsletter sobre actualidad internacional que publica en The New York Times, en la que sostenía que “el nacionalismo progresista al estilo galés y escocés puede exportarse”.

“Son líderes de partidos nacionalistas, pero no hablan como estamos acostumbrados a oír hablar a los líderes nacionalistas”, explicaba la periodista al constatar que políticos como el nuevo ministro principal galés, Rhun ap Iorwerth, frente a la nación excluyente que propugna la derecha xenófoba, están abiertos a la inmigración y plantean una nación inclusiva. Habría que añadir que rechazan el Brexit y, contra los populistas, son firmemente europeístas. Tras recordar que los especialistas diferencian entre “nacionalismo étnico” y “nacionalismo cívico”, Katrin Bennhold sugiere que, frente a la ola reaccionaria, “incluso los partidos de izquierda que no buscan la independencia podrían encontrar formas de responder al intenso anhelo de los votantes por un sentido de pertenencia y comunidad”.

Es un debate interesante, sin duda. Y complejo. Porque también existe el comportamiento dual del electorado en convocatorias locales y generales, esa tendencia a votar a opciones de proximidad en unos comicios y a fuerzas estatales en otros. En todo caso, de cara al año que viene, en el País Valenciano, todo este asunto estará presente en las maniobras de pactos electorales de la izquierda y la manera de enfocarlas para las municipales, autonómicas y generales, con Compromís, al que algunas encuestas sitúan ya cerca del 20%, como elemento central de la fórmula.

La versió en valencià d'elDiario.es

El debat en les forces d'esquerres sobre la manera d'enfocar les pròximes eleccions centra unes quantes informacions, juntament amb altres notícies de política, societat i cultura, en la versió en valencià d'elDiario.es. Les pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Pols educatiu a la política del Consell que presideix Pérez Llorca

La vaga de l'ensenyament públic esdevé una mobilització de masses

Els professors van buidar les aules i van inundar els carrers. L'impacte inicial de la vaga indefinida convocada en l'ensenyament públic valencià per l'STEPV, CC OO, UGT i CSIF, a la qual després es va sumar ANPE, va deixar clar que la cosa anava molt de debó, per a sorpresa de la consellera d'Educació, Carmen Ortí, i del seu equip en un departament que des de l'època del seu antecessor, José Antonio Rovira, fa la impressió de no entendre el sector, el seu estat d'ànim i les seues aspiracions.

No és només un assumpte salarial, encara que el sou del professorat valencià haja quedat en el vagó de cua de les comunitats autònomes, sinó també de condicions i de dignitat. “Com no han de demanar legítimament professores i mestres una baixada de ràtios o una pujada de sous si Pérez Llorca ha disparat en un 30% els llocs d'assessors en el Consell i la consellera d'Educació ha incrementat el salari un 8% al seu cos funcionarial?”, escrivia Sergi Pitarch per explicar els motius de la vaga educativa, en al·lusió al fet que la titular de la cartera ha millorat la retribució del cos d'inspectors, del qual ella mateixa prové, però ha regatejat una pujada salarial similar al conjunt del professorat.

Aclaparat per la demostració massiva en què s'estava encarnant la vaga docent, al Govern que presideix Juan Francisco Pérez Llorca no se li va ocórrer res millor que enviar una carta de la consellera d'Educació a les famílies de l'ensenyament públic en la qual defensava la seua gestió, apuntava als professors de segon de batxillerat amb l'argument que la vaga podia perjudicar els alumnes en les proves d'accés a la universitat i sostenia que “cap estudiant ni família pot ser captiva d'un conflicte sindical”. El PSPV i Compromís van anunciar que denunciarien la carta a l'Agència de Protecció de Dades i l'eurodiputat valencianista i exconseller d'Educació, Vicent Marzà, va registrar una denúncia similar davant la Comissió Europea en considerar que l'enviament vulnera el Reglament General de Protecció de Dades.

Pérez Llorca va dir que estava disposat a atendre les demandes dels professors, més de 78.000 en un sistema educatiu amb uns 810.000 estudiants. I la Conselleria d'Educació es va asseure amb els sindicats a negociar amb una proposta insuficient per a les seues reivindicacions, consistents en la recuperació del poder adquisitiu perdut en els últims anys, la derogació immediata de la denominada Llei de Llibertat Educativa, més coneguda com a “llei Rovira”; ràtios més baixes d'alumnes per aula i recursos suficients; menys burocràcia i millora de la salut laboral del professorat; infraestructures educatives dignes i recuperació dels pressupostos retallats, així com suport decidit a l'ensenyament en valencià. Marc Candela, de l'STEPV, membre del comité de vaga, ha explicat amb detall aquestes reivindicacions del professorat en el podcast Animals Polítics, que condueixen Ignacio Blanco i Aurora Mora.

Atrapada en una vaga històrica, després d'heretar la gestió i l'equip de José Antonio Rovira, un dels consellers més conflictius -a qui Pérez Llorca ha situat després en Hisenda, qui sap si com a premi a la seua gestió-, la consellera Ortí va fer una primera proposta als sindicats que pretenia deixar de banda la pujada salarial del professorat. Els sindicats convocants la van rebutjar. Això va passar dijous i s'han emplaçat les parts dilluns a una nova reunió. Mentrestant, com ha assenyalat Miguel Giménez en la seua informació, els representants del professorat consideraren “insultant” el document proposat per la Generalitat, que ha indignat els docents a escasses hores d'una gran manifestació unitària convocada a València.

La versió en valencià d'elDiario.es

El conflicte de l'ensenyament públic centra un bon nombre d'informacions que es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Pulso educativo a la política del Consell que preside Pérez Llorca

La huelga de la enseñanza pública se convierte en una movilización de masas

Los profesores vaciaron las aulas e inundaron las calles. El impacto inicial de la huelga indefinida convocada en la enseñanza pública valenciana por el STEPV, CC OO, UGT y CSIF, a la que después se sumó ANPE, dejó claro que la cosa iba muy en serio, para sorpresa de la consellera de Educación, Carmen Ortí, y de su equipo en un departamento que desde la época de su antecesor, José Antonio Rovira, da la impresión de no entender al sector, su estado de ánimo y sus aspiraciones.

No es solo un asunto salarial, aunque el sueldo del profesorado valenciano haya quedado en el furgón de cola de las comunidades autónomas, sino también de condiciones y de dignidad. “¿Cómo no van a pedir legítimamente profesoras y maestros una bajada de ratios o una subida de sueldos si Pérez Llorca ha disparado en un 30% los puestos de asesores en su Consell y su consellera de Educación ha incrementado el salario un 8% a su cuerpo funcionarial?”, escribía Sergi Pitarch para explicar los motivos de la huelga educativa, en alusión al hecho de que la titular de la cartera ha mejorado la retribución del cuerpo de inspectores, del que ella misma procede, pero ha racaneado una subida salarial similar al conjunto del profesorado.

Abrumado por la demostración masiva en la que se estaba encarnando la huelga docente, al Gobierno que preside Juan Francisco Pérez Llorca no se le ocurrió nada mejor que enviar una carta de la consellera de Educación a las familias de la enseñanza pública en la que defendía su gestión, apuntaba a los profesores de segundo de bachillerato con el argumento de que el paro podía perjudicar a los alumnos en las pruebas de acceso a la universidad y sostenía que “ningún estudiante ni familia puede ser cautivo de un conflicto sindical”. El PSPV y Compromís anunciaron que denunciarían la carta a la Agencia de Protección de Datos y el eurodiputado valencianista y exconseller de Educación, Vicent Marzà, registró una denuncia similar ante la Comisión Europea al considerar que el envío vulnera el Reglamento General de Protección de Datos.

Pérez Llorca dijo estar dispuesto a atender las demandas de los profesores, más de 78.000 en un sistema educativo con unos 810.000 estudiantes. Y la Conselleria de Educación se sentó con los sindicatos a negociar con una propuesta insuficiente para sus reivindicaciones, consistentes en la recuperación del poder adquisitivo perdido en los últimos años, la derogación inmediata de la denominada Ley de Libertad Educativa, más conocida como “ley Rovira”; ratios más bajas de alumnos por aula y recursos suficientes; menos burocracia y mejora de la salud laboral del profesorado; infraestructuras educativas dignas y recuperación de los presupuestos recortados, así como apoyo decidido a la enseñanza en valenciano. Marc Candela, del STEPV, miembro del comité de huelga, ha explicado con detalle estas reivindicaciones del profesorado en el podcast Animals Polítics, que conducen Ignacio Blanco y Aurora Mora.

Atrapada en una huelga histórica, tras heredar la gestión y el equipo de José Antonio Rovira, uno de los consellers más conflictivos -a quien Pérez Llorca ha situado después en Hacienda, quién sabe si como premio a su gestión-, la consellera Ortí hizo una primera propuesta a los sindicatos que pretendía dejar de lado la subida salarial del profesorado. Los sindicatos convocantes la rechazaron. Eso ocurrió el jueves y se emplazaron las partes el lunes a una nueva reunión. Mientras tanto, como ha señalado Miguel Giménez en su información, los representantes del profesorado consideraron “insultante” el documento propuesto por la Generalitat, que indignó a los docentes a escasas horas de una gran manifestación unitaria convocada en València.

La versió en valencià d'elDiario.es

El conflicte de l'ensenyament públic centra un bon nombre d'informacions que es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La derecha instrumentaliza una vez más la investigación parlamentaria de un desastre

El PP y Vox dan carpetazo en las Corts Valencianes a la comisión sobre la mayor catástrofe del siglo

El PP y Vox optan por dar carpetazo en las Corts Valencianes a la comisión sobre la dana del 29 de octubre de 2024, la mayor catástrofe de este siglo en territorio valenciano, en la que hubo 230 víctimas mortales. Al cumplirse un año de su puesta en marcha, la derecha y la extrema derecha han decidido no prorrogar su actividad, pese a que sólo 32 de los 96 comparecientes previstos han pasado por el Parlamento. Entre los que quedan figuran la exconsellera Salomé Pradas y los miembros de la cúpula de emergencias en el momento en que se produjeron las inundaciones.

Tanto el PSPV como Compromís han puesto el grito en el cielo mientras el PP justificaba la decisión en la intención de “huir del circo” supuestamente orquestado por la oposición, a la que acusa de no tener otra iniciativa política esta legislatura que “vivir de la dana”. Vox, por su parte, alega que el asunto está judicializado con la instrucción que lleva a cabo la jueza de Catarroja. Las tres principales asociaciones de víctimas han mostrado su indignación y, puestas a invocar metáforas circenses, han acusado a la derecha de montar “una pantomima parlamentaria orientada más a construir un relato político de defensa del Consell que a aclarar responsabilidades o escuchar honestamente a las víctimas y a la ciudadanía”.

El carpetazo no es nuevo. Al contrario, se enmarca en una vergonzosa tradición parlamentaria de la derecha valenciana consistente en usar las comisiones de investigación para intentar tapar las responsabilidades de sus cargos institucionales ante catástrofes o corrupciones. Ocurrió con otra tragedia, el accidente del metro de València que dejó 43 muertos y 47 heridos el 3 de julio de 2006. Un precedente que ha planeado desde el principio sobre la investigación parlamentaria de la dana. Entonces, el PP que presidía Francisco Camps abrió y cerró la comisión en las Corts en un mes para concluir que la responsabilidad fue únicamente del conductor del convoy muerto en el accidente. Sin embargo, en enero de 2020, cuatro de los ocho directivos de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana procesados por la jueza que había reabierto el caso en 2014 fueron condenados por su responsabilidad en las deficiencias de seguridad de la curva donde ocurrió el siniestro. Más tarde, en 2012, con Alberto Fabra como presidente del Consell, la comisión sobre el caso Emarsa, que aludía al saqueo de la depuradora metropolitana de València, ubicada en Pinedo, duró un poco más: dos meses y medio. Exculpó al Ayuntamiento de Valencia y a los responsables de la Entidad Pública de Saneamiento de Aguas Residuales (Epsar) de la Generalitat Valenciana, que sin embargo acabarían siendo condenados tiempo después tras la instrucción del juez Vicente Ríos.

La comisión parlamentaria exculpa, la sentencia condena. Se trata de un comportamiento acreditado por parte de una derecha que no se sonroja por esa obscena instrumentalización de los mecanismos de investigación previstos en el sistema democrático. Una perversión que quedó documentada en el pasado y en la que el PP, con la imprescindible complicidad de la extrema derecha de Vox, incide de nuevo. El dictamen de esa comisión cerrada ahora intempestivamente estará, sin duda, en línea con tan ignominiosos precedentes.

En lo que atañe a los tribunales, se ha confirmado la decisión del TSJ de excluir al expresidente Carlos Mazón de ser imputado por la jueza, quien a su vez ha visto aceptada a trámite por el Consejo General del Poder Judicial la petición de amparo ante el diputado del PP Rafael Hernando, que la acusó de prevaricación “palmaria”, y el 'youtuber' conspiracionista Rubén Gisbert, que la llamó “delincuente” y “corrupta”.

Por otra parte, la recuperación sobre el terreno en las comarcas afectadas por la inundaciones avanza poco a poco. El ministro de Transportes y Movilidad Ciudadana, Óscar Puente, asistió hace unos días a la puesta en servicio de la nueva pasarela de Picanya, que arrasó la dana. Con una inversión de 2,1 millones de euros, es una de las 17 estructuras de titularidad municipal destrozadas en la comarca para cuya reconstrucción ha habilitado el ministerio 34 millones de euros de los fondos de emergencia. 

La versió en valencià d'elDiario.es

Des que va ocórrer la tragèdia, les informacions sobre la dana i les seues conseqüències es publiquen, juntament amb altres notícies i reportatges, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de Whatsapp.

Una ciutat on s'encareix molt l'habitatge i augmenten els embussos

Lloguers inassumibles i col·lapse circulatori a la València de María José Catalá

Ni declaració de zones tensionades, ni limitació de preus, el mercat immobiliari a la ciutat de València ha embogit sense que l'èquip del PP i Vox en l'Ajuntament de València, que presideix María José Català, haja fet res mínimament eficaç per afrontar un dels assumptes que preocupen cada vegada més els veïns. La pujada imparable dels preus dels lloguers afecta tota Espanya, però troba en les nostres latituds una de les zones més candents. Així, la província de València lidera les pujades del preu del lloguer a Espanya en l' última dècada, amb un augment del 65%, com revela el mapa elaborat per aquest diari. D'altra banda, segons una anàlisi de la Universitat Politècnica de València, els lloguers a la ciutat de València s'han disparat un 78% en només cinc anys, de finals de 2019 a finals de 2024. En alguns districtes de la capital, com Ciutat Vella, l'Eixample, la Saïdia, El Cabanyal o Poblats Marítims, l'increment s'acosta al 100%.

El fenòmen s'estén a bona part dels municipis més pròxims a la ciutat, enmig d'un moviment que expulsa els joves i els sectors socials menys acomodats a localitats fins i tot més enllà de l'àrea metropolitana. Malgrat això, el Govern valencià s'oposa a la limitació dels preus dels lloguers aprovada pels ajuntaments de Burjassot i La Pobla de Farnals, amb l'argument, per part del departament d'Habitatge que dirigeix la vicepresidenta Susana Camarero, que “la política d'aquest Consell és la de generar oferta de lloguer assequible”, una estratègia que hauria de basar-se en la creació d'un parc públic d'habitatge massiu i no privatitzable, que no és el cas, i que no frena el problema cada colp més apressant a curt termini.

Que no es tracta d'una situació única, sinó que forma part d'una tendència cada vegada més greu, ho revela el debat polític generat amb la votació conjunta de les dretes espanyolistes i catalanistes al Congrés dels Diputats (el PP, Vox i Junts s'hi van oposar, mentre el PNB es va abstenir) contra el decret del Govern que prorrogava milers de lloguers que vencen el 2026 i 2027. La votació va donar peu al ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, de Sumar, a lamentar que “viure de lloguer s'ha convertit en un risc d'exclusió social”.

Aquest perill d'exclusió social no és una cosa abstracta sinó un fet cada vegada més real en les seues manifestacions més extremes. Com ha escrit Laura Martínez, la València de l'alcaldessa Catalá compta amb pisos que es venen per dos milions i centenars de noves barraques. “El nombre de persones que viu en assentaments de barraques creix un 8%, tot superant les 1.300 persones, mentre el PP local i autonòmic es nega a limitar els preus de l'habitatge, amb un mercat disparat”, escriu.

Una altra cosa que s'ha disparat en el mandat de l'actual alcaldessa és el trànsit. Ha crescut un 43% en dos anys en tota la ciutat, amb les grans vies col·lapsades. Encara que el fet que una artèria com l'avinguda de Pérez Galdós estiga en obres pot haver influït en els col·lapses circulatoris del nucli urbà en hores punta, els partits de l'oposició incideixen en què l'augment és un fenòmen general propiciat per allò que el PSPV qualifica com a “polítiques procotxe”. Compromís, per la seua part, assenyala que s'han revertit les polítiques de pacificació del trànsit aplicades en els anys de Joan Ribó com a alcalde. “La reversió del carrer de Colón ho contamina tot”, ha apuntat el regidor Giuseppe Grezzi, que va ser responsable de mobilitat en aquells mandats.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la situació del mercat de l'habitatge i la política municipal de València es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges, entrevistes i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de Whatsapp.

Una ciudad donde se encarece mucho la vivienda y aumentan los atascos

Alquileres inasequibles y colapso circulatorio en la València de María José Catalá

Ni declaración de zonas tensionadas, ni limitación de precios, el mercado inmobiliario en la ciudad de València ha enloquecido sin que el equipo del PP y Vox en el Ayuntamiento de València, que preside María José Catalá, haya hecho algo mínimamente eficaz para afrontar uno de los asuntos que preocupan cada vez más a los vecinos. La subida imparable de los precios de los alquileres afecta a toda España, pero encuentra en nuestras latitudes una de las zonas más candentes. Así, la provincia de València lidera las subidas del precio del alquiler en España en la última década, con un aumento del 65%, como revela el mapa elaborado por este diario. Por otra parte, según un análisis de la Universitat Politècnica de València, los alquileres en la ciudad de València se han disparado un 78% en solo cinco años, de finales de 2019 a finales de 2024. En algunos distritos de la capital, como Ciutat Vella, l’Eixample, la Saïdia, El Cabanyal o Poblats Marítims, el incremento se acerca al 100%.

El fenómeno se extiende a buena parte de los municipios más próximos a la ciudad, en medio de un movimiento que expulsa a los jóvenes y a los sectores sociales menos acomodados a localidades incluso más allá del área metropolitana. Pese a ello, el Gobierno valenciano se opone a la limitación de los precios de los alquileres aprobada por los ayuntamientos de Burjassot y La Pobla de Farnals, con el argumento, por parte del departamento de Vivienda que dirige la vicepresidenta Susana Camarero, de que “la política de este Consell es la de generar oferta de alquiler asequible”, una estrategia que habría de basarse en la creación de un parque público de vivienda masivo y no privatizable, que no es el caso, y que no frena el problema cada vez más acuciante a corto plazo.

Que no se trata de una situación única, sino que forma parte de una tendencia cada vez más grave, lo revela el debate político generado con la votación conjunta de las derechas españolistas y catalanistas en el Congreso de los Diputados (el PP, Vox y Junts se opusieron, mientras el PNV se abstuvo) contra el decreto del Gobierno que prorrogaba miles de alquileres que vencen en 2026 y 2027. La votación dio pie a que el ministro de Derechos Sociales, Pablo Bustinduy, de Sumar, lamentara que “vivir de alquiler se ha convertido en un riesgo de exclusión social”.

Este peligro de exclusión social no es algo abstracto sino un hecho cada vez más real en sus manifestaciones más extremas. Como ha escrito Laura Martínez, la València de la alcaldesa Catalá cuenta con pisos que se venden por dos millones y cientos de nuevas chabolas. “El número de personas que vive en asentamientos chabolistas crece un 8%, superando las 1.300 personas, mientras el PP local y autonómico se niega a limitar los precios de la vivienda, con un mercado disparado”, escribe.

Otra cosa que se ha disparado en el mandato de la actual alcaldesa es el tráfico. Ha crecido un 43% en dos años en toda la ciudad, con las grandes vías colapsadas. Aunque el hecho de que una arteria como la avenida de Pérez Galdós esté en obras puede haber influido en los colapsos circulatorios del núcleo urbano en horas punta, los partidos de la oposición inciden en que el aumento es un fenómeno general propiciado por lo que el PSPV califica como “políticas procoche”. Compromís, por su parte, señala que se han revertido las políticas de pacificación del tráfico aplicadas en los años de Joan Ribó como alcalde. “La reversión de la calle de Colón lo contamina todo”, ha apuntado el concejal Giuseppe Grezzi, que fue responsable de movilidad en aquellos mandatos.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la situació del mercat de l'habitatge i la política municipal de València es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges, entrevistes i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de Whatsapp.

L'ombra de la dana i l'escàndol de les VPO pesen sobre el PP de cara a les autonòmiques

Pérez Llorca busca reforçar-se amb tanques publicitàries mentre Mazón es relaxa a la platja

Un està en les tanques. L'altre, a la platja. L'eixida que va donar el PP a la crisi causada en el Govern valencià per la negligent resposta a la catàstrofe de la dana del 29 d'octubre del 2024 condiciona les seues expectatives de mantindre el poder en les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Van optar fa sis mesos els populars, ho va fer el seu líder Alberto Núñez Feijóo, per no anar a unes eleccions extraordinàries i perquè dimitira, en canvi, el més que socarrat Carlos Mazón per a enviar al Palau de la Generalitat a Juan Francisco Pérez Llorca. Aquell cap del Consell sobrevingut tracta ara de reforçar-se amb una maniobra publicitària bastant patètica, omplint les carreteres d'anuncis de la baixada d'impostos amb la seua foto, signats pel PP, al costat de tanques de la Generalitat pagades amb diners públics. 

Mentrestant, el seu predecessor, que ha eludit la imputació en la causa de la dana en mantenir l'escó a les Corts Valencianes i, per tant, l'aforament, fet que ha donat peu al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana a deixar-lo al marge de la instrucció de la jutgessa de Catarroja, troba temps en dia laborable per relaxar-se a la platja del Campello, com mostren unes fotografies publicades per aquest diari. Mazón és un llast, amb el seu escó, el seu despatx a Alacant i els seus privilegis com a expresident, que el PP no s'hauria de permetre. I n'haurà de carregar amb les conseqüències.

Salvaguardat de la imputació, el polític que va romandre en una llarga sobretaula mentre centenars de persones morien en les greus inundacions causades per unes pluges insòlitament intenses en unes quantes comarques valencianes haurà de comparèixer com a testimoni davant la jutgessa en una data encara per determinar. La seua actitud negligent en aquella tràgica jornada pesa com una llosa sobre el PP i sobre el continuista Consell que presideix el seu suplent, recolzat en un renovat pacte amb l'extrema dreta de Vox.

El paper de “Juanfran president” no és especialment airós. La memòria recent del seu Consell està marcada per una crisi mal tancada que es va obrir amb la fatal inacció davant la catàstrofe. A causa d'aqueixa crisi, l'exconsellera Salomé Pradas i l'aleshores secretari autonòmic, Emilio Argüeso, estàn imputats en una instrucció que supura permanentment. Per exemple, a diferència del govern autonòmic la direcció d'À Punt ja preveia una “dana de gran impacte” quatre dies abans de la catàstrofe que va deixar 230 morts, tal com revela un whatsapp incorporat recentment al sumari per la jutgessa. Un whatsapp amb el qual el cap d'informatius d'aleshores alertava el director general de la cadena pública, després de ser avisat del risc per la responsable de l'equip de meteorologia.

El fluix perfil de Pérez Llorca, del qual semblen ser conscients en el seu partit, no evita que aspire a ser el pròxim candidat a la Generalitat, encara que l'expresident Francisco Camps (mira quin altre) intente desbaratar la maniobra en reclamar insistentment un congrés que ha quedat aparcat. Tampoc ajuden escàndols com el de les VPO d'Alacant, en el qual la jutgessa acaba d'imputar una quinzena de persones, que inclouen l'exregidora del PP, l'excap del servei de contractació i l'arquitecte municipal. Entre un que aprofita el bon temps primaveral per relaxar-se a la platja i els que van repartir en l'Ajuntament que presideix Luis Barcala habitatges de protecció pública a càrrecs, amics i coneguts del PP, el feu alacantí se li està entravessant també a Pérez Llorca.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el Consell i els casos que afecten el PP, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social, econòmic o cultural, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

La sombra de la dana y el escándalo de las VPO pesan sobre el PP de cara a las autonómicas

Pérez Llorca busca reforzarse con vallas publicitarias mientras Mazón se relaja en la playa

Uno está en las vallas. El otro, en la playa. La salida que dio el PP a la crisis causada en el Gobierno valenciano por la negligente respuesta a la catástrofe de la dana del 29 de octubre de 2024 condiciona sus expectativas de mantener el poder en las elecciones autonómicas de dentro de un año. Optaron hace seis meses los populares, lo hizo su líder Alberto Núñez Feijóo, por no ir a unas elecciones extraordinarias y por que dimitiera, en cambio, el más que chamuscado Carlos Mazón para enviar al Palau de la Generalitat a Juan Francisco Pérez Llorca. Aquel jefe del Consell sobrevenido trata ahora de reforzarse con una maniobra publicitaria bastante patética, llenando las carreteras de anuncios de la bajada de impuestos con su foto, firmados por el PP, junto a vallas de la Generalitat pagadas con dinero público. 

Mientras tanto, su predecesor, que ha eludido la imputación en la causa de la dana al mantener su escaño en las Corts Valencianes y, por tanto, el aforamiento, lo que ha dado pie al Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana a dejarlo al margen de la instrucción de la jueza de Catarroja, encuentra tiempo en día laborable para relajarse en la playa de El Campello, como muestran unas fotografías publicadas por este diario. Mazón es un lastre, con su escaño, su despacho en Alicante y sus privilegios como expresidente, que el PP no debería permitirse. Y tendrá que cargar con las consecuencias.

Salvado de la imputación, el político que permaneció en una larga sobremesa mientras cientos de personas morían en las graves inundaciones causadas por unas lluvias insólitamente intensas en varias comarcas valencianas tendrá que comparecer como testigo ante la jueza en una fecha todavía por determinar. Su negligente actitud en aquella trágica jornada pesa como una losa sobre el PP y sobre el continuista Consell que preside su suplente, apoyado en un renovado pacto con la extrema derecha de Vox.

El papel de “Juanfran president” no es especialmente airoso. La memoria reciente de su Consell está marcada por una crisis mal cerrada que se abrió con la fatal inacción ante la catástrofe. A causa de esa crisis, la exconsellera Salomé Pradas y su entonces secretario autonómico, Emilio Argüeso, están imputados en una instrucción que supura permanentemente. Por ejemplo, a diferencia del gobierno autonómico la dirección de À Punt ya preveía una “dana de gran impacto” cuatro días antes de la catástrofe que dejó 230 fallecidos, tal como revela un whatsapp incorporado recientemente al sumario por la jueza. Un whatsapp con el que el entonces jefe de informativos alertaba al director general de la cadena pública, tras ser avisado del riesgo por la responsable del equipo de meteorología.

El flojo perfil de Pérez Llorca, del que parecen ser conscientes en su partido, no evita que aspire a ser el próximo candidato a la Generalitat, aunque el expresidente Francisco Camps (otro que tal) intente desbaratar la maniobra al reclamar insistentemente un congreso que ha quedado aparcado. Tampoco ayudan escándalos como el de las VPO de Alicante, en el que la jueza acaba de imputar a una quincena de personas, que incluyen a la exconcejala del PP, la exjefa del servicio de contratación y el arquitecto municipal. Entre uno que aprovecha el buen tiempo primaveral para relajarse en la playa y los que repartieron en el Ayuntamiento que preside Luis Barcala viviendas de protección pública a cargos, amigos y conocidos del PP, el feudo alicantino se le está atragantando también a Pérez Llorca.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el Consell i els casos que afecten el PP, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social, econòmic o cultural, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Morant, España, Bernabé y Torró intervienen en la cumbre progresista de Barcelona

Sánchez exhibe las caras de su Gobierno y del PSOE que aspiran a tumbar al PP valenciano en un año

La delegación valenciana en la Global Progressive Mobilisation, convocada en Barcelona estos días 17 y 18 de abril, incluye a cerca de 300 personas. Planteada como una reunión internacional en la que confluyen organizaciones políticas, sociales y sindicales de los cinco continentes, se celebra paralelamente a una cumbre de estadistas para la Defensa de la Democracia a la que asisten una veintena de líderes (entre ellos la mexicana Claudia Sheinbaum, el portugués António Costa, el colombiano Gustavo Petro o el surafricano Cyril Ramaphosa) y a un encuentro bilateral España-Brasil (con presencia de Luiz Inácio Lula da Silva), donde el presidente del Gobierno de España, el socialista Pedro Sánchez, se erige como referente progresista ante un mundo polarizado por la extrema derecha que encarna el estadounidense Donald Trump.

No solo es numerosa la presencia de cargos y militantes del PSPV en la Fira de Barcelona, sino que tienen participación activa en las mesas media docena de sus dirigentes, como la ministra de Ciencia, Innovación y Universidades y secretaria general de los socialistas valencianos, Diana Morant, que interviene en una mesa sobre “la inteligencia artificial y lo que significa para la sociedad”. También figuran en el programa en los diversos debates el flamante ministro de Hacienda, Arcadi España; la delegada del Gobierno en la Comuntat Valenciana y secretaria socialista de Igualdad, Pilar Bernabé; la secretaria de Organización del PSOE, Rebeca Torró; la eurodiputada Leire Pajín; el recientemente nombrado comisionado para el Corredor Mediterráneo, Joan Calabuig, y el diputado y secretario general de Juventudes Socialistas, Víctor Camino. 

Diana Morant y Arcadi España son dos de los ocho ministros del Gobierno que intervienen en los debates. Pedro Sánchez parece ser consciente de que los miembros valencianos de su equipo representan a una de las pocas federaciones del PSOE que dentro de un año tienen alguna posibilidad de desbancar al PP de uno de sus gobiernos autonómicos. Al menos, en la Comunitat Valenciana no es imposible, como lo ha sido en Extremadura, Aragón y Castilla-León y como está cantado que ocurrirá en las próximas elecciones andaluzas. La posibilidad de que los socialistas y Compromís sumen una mayoría suficiente para reeditar un acuerdo como el Pacto del Botánico que gobernó ocho años la Generalitat Valenciana está dentro de los márgenes que prevén las encuestas y eso convierte el valenciano en un escenario muy singular para 2027, con el efecto añadido que pueda tener sobre las elecciones generales.

Los dos ministros, la secretaria de organización y la delegada del Gobierno son ahora mismo las caras del socialismo valenciano, después de que el expresidente de la Generalitat Ximo Puig pasara página y de que la caída de José Luis Ábalos, juzgado estos días por uno de los casos de corrupción que han enviado a la cárcel al exministro y anterior hombre fuerte del partido, llevara a Sánchez a depositar su confianza en dirigentes como Diana Morant, que será candidata a la Generalitat (“Que tenga la gente claro que, entre ministra y candidata a la presidencia de la Generalitat, soy candidata a la presidencia de la Generalitat”, decía hace solo unos meses en una entrevista en este diario), como Pilar Bernabé, que optará a la alcaldía de València, o como Rebeca Torró, al frente de un aparato federal fuertemente sacudido por los escándalos de Ábalos y Santos Cerdán. Son tres mujeres de la misma generación (tienen todas alrededor de 45 años de edad) que comparten con el nuevo ministro y exconseller Arcadi España una paralela experiencia política (Morant ha sido alcaldesa de Gandia, Torró consellera de Política Territorial y Bernabé concejala del Ayuntamiento de València) y simbolizan el reto de consolidar una nueva etapa en el PSPV. No lo tendrán fácil.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació política, juntament amb altres notícies de caràcter social, econòmic o cultural, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Morant, España, Bernabé i Torró intervenen en la cimera progressista de Barcelona

Sánchez exhibeix les cares del seu Govern i del PSOE que aspiren a tombar el PP valencià en un any

La delegació valenciana en la Global Progressive Mobilisation, convocada a Barcelona aquests dies 17 i 18 d'abril, inclou prop de 300 persones. Plantejada com una reunió internacional en què conflueixen organitzacions polítiques, socials i sindicals dels cinc continents, se celebra paral·lelament a una cimera d'estadistes per a la Defensa de la Democràcia a la qual assisteixen una vintena de líders (entre ells la mexicana Claudia Sheinbaum, el portugués António Costa, el colombià Gustavo Petro o el sud-africà Cyril Ramaphosa) i a una trobada bilateral España-Brasil (amb presència de Luiz Inácio Lula da Silva), on el president del Govern d'Espanya, el socialista Pedro Sánchez, s'erigeix com a referent progressista davant un món polaritzat per l'extrema dreta que encarna l'estatunidenc Donald Trump.

No només és nombrosa la presència de càrrecs i militants del PSPV a la Fira de Barcelona, sinó que tenen participació activa en les taules mitja dotzena dels seus dirigents, com la ministra de Ciència, Innovació i Universitats i secretària general dels socialistes valencians, Diana Morant, que intervé en una taula sobre “la intel·ligència artificial i allò que significa per a la societat”. També figuren en el programa en els diversos debats el flamant ministre d'Hisenda, Arcadi España; la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana i secretària socialista d'Igualtat, Pilar Bernabé; la secretària d'Organització del PSOE, Rebeca Torró; l'eurodiputada Leire Pajín; el recentment nomenat comissionat per al Corredor Mediterrani, Joan Calabuig, i el diputat i secretari general de Joventuts Socialistes, Víctor Camino. 

Diana Morant i Arcadi España són dos dels vuit ministres del Govern que intervenen en els debats. Pedro Sánchez pareix ser conscient que els membres valencians del seu equip representen una de les poques federacions del PSOE que dins d'un any tenen alguna possibilitat de desbancar el PP d'un dels seus governs autonòmics. Almenys, en la Comunitat Valenciana no és impossible, com ho ha sigut a Extremadura, Aragó i Castella-Lleó i com està cantat que ocorrerà en les pròximes eleccions andaluses. La possibilitat que els socialistes i Compromís sumen una majoria suficient per a reeditar un acord com el Pacte del Botànic que va governar vuit anys la Generalitat Valenciana està dins dels marges que preveuen les enquestes i això converteix el valencià en un escenari molt singular per al 2027, amb l'efecte afegit que puga tindre sobre les eleccions generals.

Els dos ministres, la secretària d'organització i la delegada del Govern són ara mateix les cares del socialisme valencià, després que l'expresident de la Generalitat Ximo Puig passés pàgina i que la caiguda de José Luis Ábalos, jutjat aquests dies per un dels casos de corrupció que han enviat a la presó l'exministre i anterior home fort del partit, portés Sánchez a dipositar la seua confiança en dirigents com Diana Morant, que serà candidata a la Generalitat (“Que tingui la gent clar que, entre ministra i candidata a la presidència de la Generalitat, sóc candidata a la presidència de la Generalitat”, deia fa només uns mesos en una entrevista en aquest diari), com Pilar Bernabé, que optarà a l'alcaldia de València, o com Rebeca Torró, al capdavant d'un aparell federal fortament sacsejat pels escàndols d'Ábalos i Santos Cerdán. Són tres dones de la mateixa generació (tenen totes al voltant de 45 anys d'edat) que comparteixen amb el nou ministre i exconseller Arcadi Espanya una paral·lela experiència política (Morant ha estat alcaldessa de Gandia, Torró consellera de Política Territorial i Bernabé regidora de l'Ajuntament de València) i simbolitzen el repte de consolidar una nova etapa en el PSPV. No ho tindran fàcil.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació política, juntament amb altres notícies de caràcter social, econòmic o cultural, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El Port de Barcelona atorga una terminal a Baleària abans que el de València

La ZAL construïda sobre horta protegida aconsegueix la legalització 20 anys després de destruir La Punta

El planejament va ser anul·lat per sentències del Tribunal Suprem dues vegades perquè s'assentava sobre sòl no urbanitzable d'especial protecció agrícola. Fa dues dècades, la construcció de la Zona d'Activitats Logístiques del Port de València (ZAL) va causar la destrucció de terres classificades com a horta protegida que van ser indegudament expropiades i urbanitzades en la pedania de La Punta, enmig d'un intens conflicte que va passar a la història de les mobilitzacions socials i ciutadanes de la capital. Ara, l'Autoritat Portuària de València (APV) n'ha aconseguit legalitzar el planejament després que el mateix Tribunal Suprem al març de 2024 modifiqués el seu criteri i afirmés que la transformació física dels terrenys fa pràcticament inviable la recuperació per a l'ús agrícola.

“El cas de la ZAL del Port de València és l'exemple més paradigmàtic de l'abús dels poders polítics i econòmics enfront dels drets dels ciutadans, a més d'un clar model de legitimació de la política dels fets consumats”, ha escrit Carlos Navarro Castelló en un article en què revisava tot el litigi desenvolupat des de la plataforma Per L'Horta i l'associació de veïns La Unificadora de La Punta enfront de l'Autoritat Portuària. “És evident que a l'Administració ja no li és possible exercir les seues potestats de restauració de l'ordre urbanístic, retornant l'estat del sòl a allò previst en el Pla General d'Ordenació Urbana de València (sòl rústic amb destinació agrícola)”, es llegeix en la resolució judicial com a lamentable justificació. O siga, es legalitza el que va ser il·legal des que es va expulsar un centenar de veïns de les seues cases i es van expropiar les seues terres perquè ja és irreversible.

Es tracta d'una manera d'actuar que el Port de València ha avaluat en la seua expansió a costa de la ciutat i que persisteix en l'execució de les obres d'ampliació al nord de les instal·lacions portuàries que s'està duent a terme actualment malgrat que la legalitat es discuteix també en els tribunals. Davant de les protestes ciutadanes per la modificació del projecte sense una nova avaluació ambiental, la història es repeteix i la Comissió Ciutat-Port clama en el desert perquè es paralitzen els treballs, atés que el perit judicial ha conclòs que el projecte és diferent del que es va aprovar mitjançant una declaració d'impacte ambiental favorable l'any 2007 i, per tant, “no ha estat avaluat a efectes mediambientals”. Entén el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que no és adequat paralitzar cautelarment les obres i que la legalitat del gegantí moll per a vaixells de transport de contenidors s'examinarà en el desenvolupament del procediment. Amb tota probabilitat, quan ja estiga construït.

Per si les modificacions del projecte no foren suficients, la naviliera valenciana Baleària, després de quatre anys de tràmit i de tres anys des que se li hagués adjudicat, va veure com l'Autoritat Portuària de València li revocava el novembre de l'any passat la concessió per construir una terminal de creuers. La multinacional MSC, amb seu a Suïssa i capital italià, que és l'adjudicatària de l'enorme ampliació portuària i que sens dubte té més influència, ha pressionat perquè s'encaixe en el projecte la seua pròpia terminal de creuers (la concessió de la qual no havia sol·licitat). Això ha portat a replantejar les previsions i modificar els espais perquè hi càpiguen les dues terminals. Però mentre l'APV maniobra en aquest sentit, el Port de Barcelona s'ha avançat i ha atorgat la concessió a Baleària perquè construisca una terminal com l'anul·lada a València amb un pressupost de 25 milions d'euros.

Que el Port fa obres perquè en bona mesura és la seua forma de satisfer als que hi tenen poder constitueix una vella sospita. La seua manera de tirar endavant els projectes s'aprofita a més d'un oportunisme escandalós.

La versio en valencià d'elDiario.es

L'ampliació portuària, i els conflictes del port amb plataformes ciutadanes i ecologistes, forma part de les informacions que, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.