Qui té les claus del Principal?

Dilluns presentaven la temporada del Principal de València. I dimarts tancaven el Principal. Disculpeu-me, però no sé si hi ha una manera més valenciana d’explicar la nostra cultura. Tenim les obres, els actors, les dates de la temporada nova. Fet i fet, tot al seu lloc. I l’endemà, un informe. I el teló baixat!

Fem un viatge curt. París, any 1989. La moderna òpera de la Bastilla encara no havia obert i ja hi havia una guerra soterrada. Daniel Barenboim i Pierre Bergé discutien per una cosa molt més important que una cadira. Es barallaven per qui manava a la institució. Ja sabem que un teatre és el director, els artistes, l’equip d’administració i els diners. Les arts escèniques i les muses, vaja. Però, també el poder, no?

Doncs ara resulta que el Principal té problemes estructurals i de funcionalitat. Paraules serioses, d’aquelles que entren en un comunicat de premsa i ja no en poden eixir del nostre cap. I fan bé de tancar-lo si no es pot garantir l’evacuació. Caldrà fer obres. Quatre anys, potser. O més. Però és que quatre anys és molt de temps per a un teatre. Per a un edifici, potser no tant. Però és molt de temps per a una cultura com la nostra, ja ofegada per una gestió ignominiosa del Partit Popular. Per a un edifici, potser quatre anys no és tant. Però és molt de temps per al nostre sector cultural

I és que el Principal és un edifici molt vell. Imagineu-vos si és vell que encara al seu sostre podem trobar la figura del compositor Melcior Gomis, abans que la seua memòria fos esborrada interessadament. El que no tinc tan clar és si el problema també ho és. De vell, vull dir. Ara estaria bé saber qui estava mirant entre bambolines. I aquesta és la part que ara convindria aclarir. No per buscar culpables amb el dit alçat, que això és molt nostre i molt fàcil, sinó per saber com hem arribat fins ací. Quins informes hi havia. Quines reparacions es van fer. Quines es van ajornar. Qui sabia què. I, sobretot, què es va considerar suficient durant tots aquests anys. Perquè els edificis tenen la mala costum de no votar. I, per tant, sempre poden esperar.

Un teatre és un animal estrany, quasi un animal mitològic. Menja diners públics, difon cultura, acumula egos, genera llocs de treball, desperta passions i, si t’hi descuides, també produeix goteres. Té arquitectes, tècnics, músics i músiques, artistes, funcionariat, directors, president de la Diputació, Consellera i, per damunt de tots, un públic que arriba a l’hora i espera que no li caiga res damunt. Un teatre és una gran màquina cultural capaç de programar centenars de funcions. I una gran màquina, ja se sap, necessita algú que tinga les claus. Qui té les claus del Principal?

Perquè els teatres tenen una cosa curiosa. L’escenari és el lloc on menys es veu el poder. El poder està sempre al darrere.