L'Ajuntament de Palma ha reconegut que van existir indicacions polítiques en la decisió de no reforçar el personal de les Oficines d'Atenció a la Ciutadania (OAC) en ple procés de regularització de persones migrants, un fet que diversos funcionaris de l'àrea de Serveis Socials van denunciar la setmana passada en un comunicat. Des del Consistori, governat per PP i Vox, justifica el seu plantejament en la intenció que la resta de serveis que ofereix la corporació municipal no veiessin minvada la seva capacitat d'acció i funcionessin amb normalitat.

Durant la Comissió de Serveis a la Ciutadania celebrada aquest dijous al Consistori, la coordinadora de Serveis Socials de Cort, Patricia Pizà, que va comparèixer a petició d'Unides Podem, va assenyalar que es van donar instruccions des de la direcció política per no reforçar les OAC malgrat l'increment de la càrrega de treball, encara que no va aclarir qui les va donar, tal com informa Diario de Mallorca. En declaracions a elDiario.es, fonts de l'Ajuntament precisen, sense desmentir aquesta informació, que el servei compta amb cinc treballadors i que s'han ajustat els horaris per atendre la demanda, si bé s'ha descartat reforçar-lo en considerar que implicaria desatendre altres àrees.

La decisió hauria respost així, segons la corporació municipal, a un criteri d'organització interna per evitar descompensar altres serveis considerats igualment prioritaris i equilibrar les diferents necessitats del conjunt de la ciutadania.

Segons va explicar a Europa Press el regidor de Més per Palma Miquel Àngel Contreras, qui va ser present a la comissió, Pizà no va respondre a “pràcticament res” durant la seva primera intervenció. Després que els grups municipals de l'esquerra li reformulessin les preguntes, la coordinadora de Serveis Socials va admetre que es van donar -en paraules de l'ecosobiranista-, “instruccions o directrius polítiques” per no reforçar les OAC malgrat l'increment de la càrrega de treball, encara que no va precisar qui les va donar.

En aquest sentit, l'Ajuntament insisteix que continua prestant el servei i tramitant les sol·licituds dins les seves capacitats actuals, alhora que assenyala que el procés de regularització depèn en gran mesura de la planificació estatal.

Des de l'oposició d'esquerres, tanmateix, qüestionen la decisió de no reforçar el servei en aquest context i dóna per acreditades les ordres polítiques de no reforçar les oficines davant l'augment de la demanda derivat de l'expedició d'informes de vulnerabilitat per a la regularització extraordinària de persones migrants.

El dimarts passat, el Govern central va acusar a més el PP de “boicotegar” els tràmits que necessiten els migrants per accedir a la regularització extraordinària impulsada des de la Moncloa impedint que els ajuntaments governats pel partit d'Alberto Núñez Feijóo realitzin les gestions oportunes. En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, la ministra de migracions i portaveu de l'Executiu va assegurar que hi ha “ajuntaments que seguint directrius polítiques del PP estan boicotejant les esperances i els drets” dels migrants.

Els veïns de Palma que esperen el seu torn davant les oficines de l'OAC busquen, en la majoria dels casos, un certificat de vulnerabilitat social. És un dels documents essencials per a qualsevol migrant que vulgui iniciar la seva regularització. El procés va començar el dimecres de la setmana passada després que el Govern aprovés per Reial Decret en l'últim Consell de Ministres concedir permís de residència als extracomunitaris que puguin demostrar arrelament a Espanya i no tinguin antecedents penals.

La nota dels funcionaris assegurava que, davant les cues que començaven a formar-se, “l'equip directiu” de l'OAC va activar “mesures de reforç de personal amb l'objectiu de garantir una atenció adequada i el compliment dels terminis establerts”. Segons continuava el text, aquell mateix matí hi va haver ordres de “no reforçar el servei, deixant tota la gestió d'aquest volum extraordinari en mans únicament de les professionals habituals de l'OAC Social”. 

Poc després que els mitjans rebessin l'escrit dels funcionaris, el batle de Palma, Jaime Martínez, sense fer esment a la nota, va asseverar que “no es pot entrar en aquesta ciutat per la porta del darrere”. Segons les dades aportades en la comissió, i que recull Última Hora, les oficines municipals han rebut ja prop de 4.000 sol·licituds per a l'emissió de certificats de vulnerabilitat, un requisit essencial en alguns casos del procés de regularització. Tanmateix, moltes d'elles encara no han començat a tramitar-se a causa de la manca de recursos humans.

El Govern balear del PP ha evitat alinear-se explícitament amb la proposta de “prioritat nacional” plantejada aquesta setmana per Vox al Parlament i ha optat per defensar les mesures ja pactades amb la formació d'extrema dreta a les illes, basades en criteris de residència per accedir a prestacions socials, habitatge públic o ajudes. L'Executiu de Marga Prohens s'empara en un model que, en lloc d'introduir diferències explícites entre ciutadans espanyols i estrangers, vincula l'accés als recursos públics a l'arrelament i al compliment de requisits administratius.

“Nosaltres no contribuirem a aquest debat. Nosaltres direm el que farem i hem fet a Balears”, ha asseverat el portaveu i vicepresident primer de l'Executiu autonòmic, Antoni Costa, qui ha precisat que el concepte que el Govern té a les illes “és molt clar”: “Exigirem tres anys de residència legal a Balears per poder tenir dret a la renda social garantida i seguirem per aquesta via”, ha recalcat, marcant distàncies amb l'enfocament de Vox basat en la nacionalitat.

Si bé ha evitat pronunciar-se de forma directa sobre la Proposició No de Llei (PNL) registrada el passat dimecres per la formació d'extrema dreta, en què els de Santiago Abascal plantegen que els espanyols tinguin preferència en àmbits com la sanitat, l'habitatge o les prestacions públiques, el també conseller d'Economia, Hisenda i Innovació ha defensat que la intenció del Govern és una cosa de “sentit comú”, que és “prioritzar la gent d'aquí”. “I prioritzar la gent aquí significa facilitar el seu habitatge amb criteris de residència”, ha incidit.

Com a conseqüència d'això, ha avançat que si la iniciativa de Vox -dels quals detalls ha assegurat no haver llegit- està plantejada en aquests termes, el Govern “no tindrà inconvenient a votar a favor”. “En canvi, si està plantejada en altres termes, no puc donar una resposta perquè sincerament no he llegit la proposta”, ha afirmat.

Per la seva banda, la consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, també ha eludit el debat conceptual plantejat per Vox, insistint que l'Executiu autonòmic se centra en mesures “efectives” ja en marxa o que preveu impulsar.

“Un dels acords que nosaltres sí que tenim amb Vox, que és un acord signat i que segurament es materialitzarà en unes setmanes, és exigir tres anys de residència legal, tant per accedir a la renda social garantida com per accedir a la renda d'emancipació”, ha abundat, precisant que el requisit de la residència també s'exigeix per percebre altres rendes com l'ingrés mínim vital -per al qual es demanen tres anys de residència- o per poder accedir a un habitatge de caràcter social -cinc anys-.

“El que tenim clar és que hem de posar ordre en les prestacions que hem d'exigir i, evidentment, amb uns requisits mínims per poder accedir. Això és el que hem fet i ens quedem amb la practicitat i amb les mesures que hem impulsat des del Govern”, ha afegit Fernández.

A més d'exigir un mínim de tres anys de residència legal ininterrompuda a les Balears per poder obtenir la renda social garantida (Resoga), l'acord al qual ha al·ludit la consellera contempla que els beneficiaris hauran d'acceptar ofertes d'ocupació i romandre inscrits com a demandants de feina, amb risc de perdre la prestació en cas contrari. També s'enduriran els mecanismes de control, revisió i reintegrament, reconfigurant el sistema d'ajudes autonòmiques, una modificació no és menor: altera l'accés a la principal xarxa de protecció social de la comunitat i redefineix la seva lògica, introduint criteris més restrictius que, segons la pròpia exposició política de Vox, busquen frenar l'“efecte crida”.

Per la seva banda, l'objectiu de la proposta que Vox va presentar el passat dimecres passa, segons el text, per “garantir la sostenibilitat de l'Estat de benestar” i prioritzar els qui “sustenten i conformen la comunitat nacional”. En roda de premsa per anunciar la iniciativa, la portaveu parlamentària del partit d'extrema dreta, Manuela Cañadas, va defensar que es tracta d'una mesura “elemental”: “Els espanyols tenen preferència en l'accés als serveis públics. Una cosa tan bàsica fa vergonya haver de demanar-la”, va etzibar.

La iniciativa replica el plantejament que Vox defensa a nivell estatal. De fet, la formació ha posat com a exemple el recent acord assolit a Extremadura, on el PP ha acceptat incorporar aquest principi en l'accés a determinades ajudes. “El PP a Extremadura ja ho ha acceptat. El que es pot fer allà es pot aconseguir a les Balears i a la resta d'Espanya”, va subratllar Cañadas.

El text registrat va més enllà d'una declaració política i recull mesures concretes com la repatriació d'immigrants en situació irregular, la limitació de l'accés al sistema sanitari públic -llevat en casos d'urgència- o la reserva d'ajudes socials i habitatge per a ciutadans espanyols. Així mateix, la PNL insta el Govern central a derogar recents reformes en matèria d'estrangeria i sanitat, en considerar que afavoreixen la regularització d'immigrants i augmenten la pressió sobre els serveis públics.

El Ayuntamiento de Palma ha reconocido que existieron indicaciones políticas en la decisión de no reforzar el personal de las Oficinas de Atención a la Ciudadanía (OAC) en pleno proceso de regularización de personas migrantes, un hecho que varios funcionarios del área de Servicios Sociales denunciaron la semana pasada en un comunicado. Desde el Consistorio, gobernado por PP y Vox, justifica su planteamieno en la intención de que el resto de servicios que ofrece la corporación municipal no vieran mermada su capacidad de acción y funcionaran con normalidad.

Durante la Comisión de Servicios a la Ciudadanía celebrada este jueves en el Consistorio, la coordinadora de Servicios Sociales de Cort, Patricia Pizà, quien compareció a petición de Unidas Podemos, señaló que se dieron instrucciones desde la dirección política para no reforzar las OAC pese al incremento de la carga de trabajo, aunque no aclaró quién las dio, tal como informa Diario de Mallorca. En declaraciones a elDiario.es, fuentes del Ayuntamiento precisan, sin desmentir esta información, que el servicio cuenta con cinco trabajadores y que se han ajustado los horarios para atender la demanda, si bien se ha descartado reforzarlo al considerar que implicaría desatender otras áreas.

La decisión habría respondido así, según la corporación municipal, a un criterio de organización interna para evitar descompensar otros servicios considerados igualmente prioritarios y equilibrar las distintas necesidades del conjunto de la ciudadanía.

Según explicó a Europa Press el regidor de Més per Palma Miquel Àngel Contreras, quien estuvo presente en la comisión, Pizà no respondió a “prácticamente nada” durante su primera intervención. Después de que los grupos municipales de la izquierda le reformularan las preguntas, la coordinadora de Servicios Sociales admitió que se dieron -en palabras del ecosoberanista-, “instrucciones o directrices políticas” para no reforzar las OAC pese al incremento de la carga de trabajo, aunque no precisó quién las dio.

En este sentido, el Ayuntamiento insiste en que continúa prestando el servicio y tramitando las solicitudes dentro de sus capacidades actuales, al tiempo que señala que el proceso de regularización depende en gran medida de la planificación estatal.

Desde la oposición de izquierdas, sin embargo, cuestionan la decisión de no reforzar el servicio en este contexto y da por acreditadas las órdenes políticas de no reforzar las oficinas ante el aumento de la demanda derivado de la expedición de informes de vulnerabilidad para la regularización extraordinaria de personas migrantes.

El pasado martes, el Gobierno central acusó además al PP de “boicotear” los trámites que necesitan los migrantes para acceder a la regularización extraordinaria impulsada de las Moncloa impidiendo que los ayuntamientos gobernados por el partido de Alberto Núñez Feijóo realicen las gestiones oportunas. En la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, la ministra de migraciones y portavoz del Ejecutivo aseguró que hay “ayuntamientos que siguiendo directrices políticas del PP están boicoteando las esperanzas y los derechos” de los migrantes.

Los vecinos de Palma que esperan su turno ante las oficinas de la OAC buscan, en la mayoría de los casos, un certificado de vulnerabilidad social. Es uno de los documentos esenciales para cualquier migrante que desee iniciar su regularización. El proceso comenzó el miércoles de la pasada semana después de que el Gobierno aprobara por Real Decreto en el último Consejo de Ministros conceder permiso de residencia a los extracomunitarios que puedan demostrar arraigo en España y no tengan antecedentes penales.

La nota de los funcionarios aseguraba que, ante las colas que comenzaban a formarse, “el equipo directivo” de la OAC activó “medidas de refuerzo de personal con el objetivo de garantizar una atención adecuada y el cumplimiento de los plazos establecidos”. Según continuaba el texto, esa misma mañana hubo órdenes de “no reforzar el servicio, dejando toda la gestión de este volumen extraordinario en manos únicamente de las profesionales habituales de la OAC Social”. 

Poco después de que los medios recibieran el escrito de los funcionarios, el alcalde de Palma, Jaime Martínez, sin hacer mención a la nota, aseveró que “no se puede entrar en esta ciudad por la puerta de detrás”. Según los datos aportados en la comisión, y que recoge Última Hora, las oficinas municipales han recibido ya cerca de 4.000 solicitudes para la emisión de certificados de vulnerabilidad, un requisito esencial en algunos casos del proceso de regularización. Sin embargo, muchas de ellas aún no han comenzado a tramitarse debido a la falta de recursos humanos .

El Govern balear del PP ha evitado alinearse explícitamente con la propuesta de “prioridad nacional” planteada esta semana por Vox en el Parlament y ha optado por defender las medidas ya pactadas con la formación de extrema derecha en las islas, basadas en criterios de residencia para acceder a prestaciones sociales, vivienda pública o ayudas. El Ejecutivo de Marga Prohens se ampara en un modelo que, en lugar de introducir diferencias explícitas entre ciudadanos españoles y extranjeros, vincula el acceso a los recursos públicos al arraigo y al cumplimiento de requisitos administrativos.

“Nosotros no vamos a contribuir a este debate. Nosotros vamos a decir lo que vamos a hacer y hemos hecho en Balears”, ha aseverado el portavoz y vicepresidente primero del Ejecutivo autonómico, Antoni Costa, quien ha precisado que el concepto que el Govern maneja en las islas “es muy claro”: “Vamos a exigir tres años de residencia legal en Balears para poder tener derecho a la renta social garantizada y vamos a seguir por esta vía”, ha recalcado, marcando distancias con el enfoque de Vox basado en la nacionalidad.

Si bien ha evitado pronunciarse de forma directa sobre la Proposición No de Ley (PNL) registrada el pasado miércoles por la formación de extrema derecha, en la que los de Santiago Abascal plantean que los españoles tengan preferencia en ámbitos como la sanidad, la vivienda o las prestaciones públicas, el también conseller de Economía, Hacienda e Innovación ha defendido que la intención del Govern es algo de “sentido común”, que es “priorizar a la gente de aquí”. “Y priorizar la gente aquí significa facilitar su vivienda con criterios de residencia”, ha incidido.

Como consecuencia de ello, ha avanzado que si la iniciativa de Vox -cuyos detalles ha asegurado no haber leído- está planteada en estos términos, el Govern “no tendrá inconveniente en votar a favor”. “En cambio, si está planteada en otros términos, no puedo dar una respuesta porque sinceramente no he leído la propuesta”, ha afirmado.

Por su parte, la consellera de Familias, Bienestar Social y Atención a la Dependencia, Sandra Fernández, también ha eludido el debate conceptual planteado por Vox, insistiendo en que el Ejecutivo autonómico se centra en medidas “efectivas” ya en marcha o que prevén impulsarse.

“Uno de los acuerdos que nosotros sí que tenemos con Vox, que es un acuerdo firmado y que seguramente se materializará en unas semanas, es exigir tres años de residencia legal, tanto para acceder a la renta social garantizada como para acceder a la renta de emancipación”, ha abundado, precisando que el requisito de la residencia también se exige para percibir otras rentas como el ingreso mínimo vital -para el que se piden tres años de residencia- o para poder acceder a una vivienda de carácter social -cinco años-.

“Lo que tenemos claro es que debemos poner orden en las prestaciones que debemos exigir y, evidentemente, con unos requisitos mínimos para poder acceder. Eso es lo que hemos hecho y nos quedamos con la practicidad y con las medidas que hemos impulsado desde el Govern”, ha añadido Fernández.

Además de exigir un mínimo de tres años de residencia legal ininterrumpida en Balears para poder obtener la renta social garantizada (Resoga), el acuerdo al que ha aludido la consellera contempla que los beneficiarios deberán aceptar ofertas de empleo y permanecer inscritos como demandantes de trabajo, con riesgo de perder la prestación en caso contrario. También se endurecerán los mecanismos de control, revisión y reintegro, reconfigurando el sistema de ayudas autonómicas, una modificación no es menor: altera el acceso a la principal red de protección social de la comunidad y redefine su lógica, introduciendo criterios más restrictivos que, según la propia exposición política de Vox, buscan frenar el “efecto llamada”.

Por su parte, el objetivo de la propuesta que Vox presentó el pasado miércoles pasa, según el texto, por “garantizar la sostenibilidad del Estado de bienestar” y priorizar a quienes “sostienen y conforman la comunidad nacional”. En rueda de prensa para anunciar la iniciativa, la portavoz parlamentaria del partido de extrema derecha, Manuela Cañadas, defendió que se trata de una medida “elemental”: “Los españoles tienen preferencia en el acceso a los servicios públicos. Algo tan básico da vergüenza tener que pedirlo”, espetó.

La iniciativa replica el planteamiento que Vox defiende a nivel estatal. De hecho, la formación ha puesto como ejemplo el reciente acuerdo alcanzado en Extremadura, donde el PP ha aceptado incorporar este principio en el acceso a determinadas ayudas. “El PP en Extremadura ya lo ha aceptado. Lo que se puede hacer allí se puede conseguir en Baleares y en el resto de España”, subrayó Cañadas.

El texto registrado va más allá de una declaración política y recoge medidas concretas como la repatriación de inmigrantes en situación irregular, la limitación del acceso al sistema sanitario público -salvo en casos de urgencia- o la reserva de ayudas sociales y vivienda para ciudadanos españoles. Asimismo, la PNL insta al Gobierno central a derogar recientes reformas en materia de extranjería y sanidad, al considerar que favorecen la regularización de inmigrantes y aumentan la presión sobre los servicios públicos.

Sota les voltes d’un antic aljub —el que al segle XVII va abastir Palma i els vaixells que arribaven al port—, el museu Es Baluard ha reunit socis i lectors d’elDiario.es per participar en una cita que ha combinat reflexió política, debat periodístic i memòria cultural. En presència del director del diari, Ignacio Escolar, la responsable de la delegació balear, Angy Galvín, i de l’actriu Aina Frau, i amb la proximitat d’un format pensat per escoltar i preguntar, les paraules han dibuixat un mateix fil conductor: la defensa de la independència —en el periodisme i en la vida— davant les pressions del poder. Des de la trinxera de l’actualitat fins a la memòria de qui va viure sense llibertats, la conversa ha pres cos com un diàleg compartit sobre què significa, avui, resistir.

La primera part de la tarda ha estat protagonitzada per Escolar i Galvín en un diàleg obert amb el públic que ha derivat en una radiografia sense concessions de l’ecosistema mediàtic actual. Després, han pres el micròfon el periodista col·laborador d’aquest diari Alejandro Alcolea i Aina Frau en una entrevista íntima que ha repassat més de mig segle de trajectòria entre el teatre i la història recent d’Espanya.

Independència econòmica: la base del periodisme lliure

Durant la seva intervenció en resposta a les preguntes del públic, Escolar ha defensat el model de finançament d’elDiario.es com la clau de la seva independència. «Fem informació per a una comunitat de lectors que ens donen suport econòmic», ha explicat, tot subratllant que aquest suport —que arriba als 120.000 socis a escala estatal i suposa gairebé el 50% dels ingressos totals— permet exercir un periodisme més lliure i operar sense dependre de grans anunciants o interessos externs. “No existeix llibertat editorial sense independència econòmica”, assenyalava el periodista en aquest article sobre els comptes d’elDiario.es relatius al 2024.

Aquesta llibertat, ha subratllat, és el que els permet investigar grans poders econòmics a Espanya. Ho ha manifestat en respondre a la qüestió amb què un dels assistents ha obert el torn de preguntes: com els mitjans de comunicació aborden les informacions sobre el president del Reial Madrid. “Amb Florentino Pérez i amb tots els súper rics és molt difícil informar a Espanya”, assegura el director d’elDiario.es, que, davant d’això, reivindica que la seva redacció ha publicat informacions incòmodes sobre ell.

“Vam ser l’únic diari que va informar que [Pérez] havia hagut d’anar a declarar en el cas Kitchen”, ha posat com a exemple, assenyalant que elDiario.es també va publicar com el comissionista de la trama Púnica va muntar un fals diari al servei del club blanc i del seu president, a més de ser “un dels pocs” mitjans que ha informat dels escàndols urbanístics relacionats amb la reforma del Bernabéu i els seus aparcaments. “Això ho hem explicat en exclusiva a través dels companys de Somos Malasaña i no tenim cap problema a informar-ne”, assegura Escolar.

Arran d’aquesta qüestió, Galvín ha pres la paraula per recordar que la delegació balear ha publicat temes relacionats amb una altra família poderosa, els Matutes, en què s’explica com “controlen el negoci de la nit a Eivissa”: “Crec que són reportatges bastant valents. Ja sabeu què és viure en una illa, i crec que aquest és el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no expliquen. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local. Aleshores, quan no depens d’un anunciant o aquest no és la teva principal font d’ingressos, pots fer un periodisme molt més honest”.

Crec que són reportatges bastant valents [sobre la família Matutes]. Ja sabeu què és viure en una illa. És el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local

Angy Galvín — Directora d'elDiario.es a les Illes Balears

Combatre la polarització

En aquesta línia, i en un clima de “pim, pam, pum” d’insults i trinxeres, Escolar ha assenyalat que el periodisme s’enfronta actualment a una dificultat creixent per sostenir un espai d’informació honesta. Davant d’aquesta lògica de blocs, la seva aposta implica exercir l’ofici des dels fets, encara que això suposi incomodar tots els costats: la credibilitat rau precisament a ser capaços de publicar tant els escàndols que afecten la dreta com els que esquitxen l’esquerra, des del màster de Cifuentes fins a casos que afecten l’àmbit socialista o denúncies d’agressions sexuals i abusos laborals. El director ha incidit que aquesta coherència editorial, lluny de ser una debilitat, es planteja com l’única manera de sostenir un periodisme que no respongui a interessos partidistes.

Incidint en aquest assumpte, ha lamentat que la polarització ha erosionat el mateix terreny del debat públic, en què les bombolles informatives impedeixen que determinades informacions travessin certs espais ideològics. Així, mentre algunes revelacions tenen impacte immediat en un sector polític, d’altres queden neutralitzades en el contrari, encara que siguin igual de veraces i estiguin igualment contrastades: “Una de les coses que pitjor porto és que, quan expliquem alguna cosa de l’esquerra, té conseqüències immediates, perquè els nostres lectors flueixen molt en aquest espai polític. Però si nosaltres expliquem les coses que fa Isabel Díaz Ayuso, mentre aquell món no en parli, tant se val. I són igualment certes. No ens inventem res, ni quan expliquem una cosa o l’altra. Ho fem amb fonts contrastades i verificades. Però, en aquest joc de la polarització, nosaltres ens convertim en una veu desautoritzada completament per la meitat del país”.

Més enllà de “comentar-ho i patir-ho”, Escolar ha apel·lat a “intentar combatre-ho”. “Hem de ser fidels a uns principis, no a unes sigles, i, en aquest sentit, l’única manera de combatre aquesta polarització és no jugant a aquest joc on només expliques mitja realitat”, ha emfatitzat, convidant els assistents a llegir l’estatut d’elDiario.es, que, aprovat per la seva comunitat de socis i sòcies el 20 de maig de 2023, regeix el funcionament del diari mitjançant l’establiment de prioritats editorials i d’estàndards de qualitat en la informació i en l’opinió. Entre els seus articles, el director ha destacat el que es compromet a no fomentar la polarització, respectant les persones que no pensin igual i rebutjant-ne la deshumanització.

La demanda de Julio Iglesias

En resposta a una altra de les preguntes del públic, Escolar ha abordat la demanda de conciliació interposada per Julio Iglesias per presumptes delictes d’injúries i calúmnies contra elDiario.es per publicar els testimonis de dues dones que van denunciar el cantant davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional per presumptes agressions sexuals el 2021. En aquest sentit, ha defensat amb fermesa la investigació publicada sobre el cantant, en què, segons subratlla, han treballat durant tres anys amb assessorament legal als Estats Units i a Espanya, i juntament amb periodistes d’investigació de primer nivell, com Gerardo Reyes, que va participar en una investigació que va rebre un premi Pulitzer: “És un dels periodistes d’investigació més importants del món”. Escolar emmarca aquesta demanda en una pràctica habitual: amenaces judicials que moltes vegades no acaben prosperant.

El periodista ha recordat altres exemples en què el procés es va quedar en una conciliació sense recorregut posterior, evitant així que el demandant una sentència que avalés la veracitat de la informació publicada: va passar amb la investigació publicada sobre l’economista Daniel Lacalle, que va obtenir un doctorat ‘cum laude’ amb una tesi plena de “copia i enganxa” de textos aliens i propis. En aquest sentit, Escolar suggereix que fer el pas cap a un judici podria no interessar al mateix Iglesias, ja que obligaria un tribunal a pronunciar-se sobre el fons de l’assumpte i podria concloure que els fets estan “contrastats i són veraces”. En qualsevol cas, ha asseverat que el mitjà no pensa rectificar: no hi haurà acord en la conciliació i estan disposats a arribar fins al final si la via penal es materialitza.

Marivent: el palau que havia de ser de la ciutadania

Tot seguit, un altre dels intervinents ha preguntat sobre el fet que el Govern prevegi destinar prop de 500.000 euros públics a la reforma del Palau de Marivent, la residència d’estiu dels reis, que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se com a enclavament institucional d’accés restringit. Galvín ha situat el debat al centre d’una crítica més àmplia a les prioritats de l’Executiu de Marga Prohens (PP), “condicionat per l’extrema dreta”. “No és només la despesa a Marivent. Són les rebaixes fiscals als més rics i també el problema de l’habitatge: en lloc d’ajudar la gent amb menys recursos i especialment la gent jove, ens preocupem més perquè els rics hagin de pagar menys”, ha afirmat, advertint que aquesta dinàmica acaba repercutint en el finançament dels serveis públics: “Després haurem de recordar que no tenim prou diners per poder pagar els serveis públics. És el llucet que es mossega la cua”.

La directora d’elDiario.es a les Balears va recordar, a més, la tasca periodística d’elDiario.es que ha documentat “com es va produir l’espoli del Palau de Marivent al poble de Mallorca” i com un espai que havia de tenir un ús públic ha quedat reservat “per a l’ús i gaudi de la família reial”. A partir d’aquí, ha ampliat la crítica a altres mesures recents, com la derogació de la llei balear de memòria democràtica, que ha considerat “un retrocés significatiu” respecte als consensos assolits en legislatures anteriors, tot recordant que un reportatge d’aquest diari sobre les invisibilitzades vídues republicanes de la guerra civil va merèixer el recent reconeixement per part de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB). En conjunt, ha dibuixat un escenari en què, segons defensa, s’estan desfent avenços mentre s’agreugen problemes estructurals com l’accés a l’habitatge.

El debat amb el públic també ha abordat una altra de les grans tensions de l’ofici: què cobrir i què ignorar en un context de sobreexposició mediàtica. Sobre figures com Donald Trump, Escolar ha estat clar: “Ens agradi o no ens agradi, és la persona més poderosa del món ara mateix i des de la seva comunitat es prenen mesures que afecten la nostra vida diària. La gasolina, la seguretat al món, els morts en alguns països... No ens podem permetre ignorar-ho, no ho hem de fer. La nostra feina, precisament, és explicar tot això i intentar posar-ho en context”. En aquesta línia, ha assenyalat que entén la “sensació de molta gent que diu: ‘No vull saber res més d’aquest senyor’”. “Si pogués me’l trauria de la dieta informativa perquè és tòxic. Nosaltres no estem en aquest debat de si s’ha de treure cada ximpleria que diu, però algunes coses sí que les hem de cobrir”, afegeix.

A l’acte també hi ha hagut espai per abordar el seu paper en les tertúlies televisives, a les quals Escolar ha assegurat que continua anant perquè permeten donar més visibilitat al diari: “El diari el vam fundar un grup de periodistes amb els nostres estalvis; no teníem diners per a una campanya de publicitat, no ens podíem donar a conèixer. La manera com molta gent ens va conèixer va ser precisament a través dels programes de televisió i de ràdio. Ho faig com una cosa necessària per al meu diari”, ha confessat, admetent a continuació que a les tertúlies no pot “posar les regles del joc”: “Jo no decidesc de què es parlarà, encara que sí que hi ha hagut persones amb qui m’he negat a anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa”.

Jo no decideixo de què es parlarà en una tertúlia, encara que sí hi ha hagut persones amb les quals m'he negat a acceptar d'anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa

Ignacio Escolar — Director de elDiario.es

En aquest sentit, també ha al·ludit al “rang ampli” de periodistes que participen en tertúlies: “Hi ha molta diferència entre els que manegem informació de primera mà i els que no tenen el mateix tipus de detalls”. “Nosaltres treballem en un diari que té font directa de gairebé tot, i si no la tinc jo, directament la té el meu equip, amb la qual cosa [a les tertúlies] maneig una informació molt més gran i això acaba sent de vegades frustrant”, afirma.

Aina Frau: memòria, por i vocació

La segona part de la trobada ha canviat de to per endinsar-se en la trajectòria de l’actriu mallorquina Aina Frau. Entrevistada pel periodista Alejandro Alcolea, col·laborador d’aquest mitjà, el seu relat ha arrencat en la dictadura, quan estudiar teatre implicava riscos quotidians: “Ens trobàvem… i venia la policia i ens deia ‘disperseu-vos’, i ens dispersàvem morts de por”, ha recordat sobre aquells anys de formació a Madrid.

Aquesta por, ha explicat, no va desaparèixer de cop amb el final del franquisme, sinó que va continuar marcant moments clau de la Transició, com l’assassinat dels advocats d’Atocha: “Teníem por que des de la llotja ens metrallessin. Aquesta sensació la recordo perfectament”. A partir d’aquesta experiència, ha reivindicat la importància de transmetre aquesta memòria a les noves generacions: “Tant de bo fos capaç d’explicar el que era no tenir llibertat… Ens n’anàvem morts de por”.

La seva vocació artística, però, no va néixer només de l’impuls creatiu, sinó també d’una consciència social que es va començar a forjar a la infància. Criada en una família burgesa, va passar per un col·legi religiós on, segons ha relatat, s’escenificaven desigualtats que li van deixar una empremta profunda. “Hi havia pobres i riques… i ens feien agafar un pa de pessic i una xocolata i donar-ho a les altres”, ha explicat, una pràctica que va viure com una forma d’humiliació: “No entenia per què s’havia d’humiliar d’aquesta manera… això em va ajudar a canviar la manera de pensar”.

Aquesta mirada crítica va travessar després tota la seva carrera, en què va defensar el teatre com a eina de reflexió col·lectiva: “La feina de l’actor era fer que el poble veiés el que era la societat sobre l’escenari”. Ja en el tram final de la conversa ha llançat una crítica directa a la indústria cultural per la falta de papers per a dones grans: “A partir dels seixanta no s’escriu per a persones: els homes són galants fins als seixanta, però una dona ja no és res”. Als vuitanta-un anys, però, ha reivindicat una vida coherent amb la seva vocació: “He viscut del que jo volia i això és un regal”.

Dues converses, un mateix fil

La trobada ha deixat dos retrats complementaris: el d’un periodisme que busca sostenir la seva independència davant les pressions econòmiques i polítiques, i el d’una actriu que va travessar la dictadura, la transició i la democràcia defensant el seu ofici. En tots dos casos, la mateixa idea de fons: que la llibertat —d’informar, de pensar, de crear— mai no és gratuïta, però continua sent l’eix sobre el qual es construeix tot allò altre. En el fons, tant les paraules dels periodistes com les d’Aina Frau apuntaven a una mateixa tensió: la de resistir. Resistir a la polarització que empeny a triar bàndol abans que a buscar la veritat. Resistir a les inèrcies d’una indústria cultural que invisibilitza els qui no encaixen en els seus motlles. Resistir, també, a l’oblit, a aquesta temptació de donar per superades etapes —com la dictadura— les empremtes de les quals encara són presents.

El diàleg també ha deixat una idea incòmoda, però necessària: que la independència, sigui en el periodisme o en l’art, té un cost. En el cas dels mitjans, implica renunciar a determinades dependències econòmiques; en el del teatre, assumir trajectòries marcades per la precarietat, el risc o la incomprensió. Com s’ha posat sobre la taula durant l’esdeveniment, és precisament aquest cost el que dona sentit a tots dos oficis.

A Palma, davant d’un públic implicat i participatiu, aquest missatge no ha sonat abstracte. Les preguntes, els dubtes i els debats que s’han obert durant la tarda han reflectit una preocupació compartida per l’estat del debat públic, pel paper dels mitjans i per la memòria. No ha estat només una conversa, sinó un espai d’intercanvi en què el públic també ha format part activa. Després de l’acte, els assistents han pogut intercanviar de manera més distesa unes paraules amb Escolar i la resta de l’equip d’elDiario.es. Entre salutacions, comentaris i reflexions encara recents, la trobada s’ha anat diluint a poc a poc mentre es degustaven unes ensaïmades de l’empresa Samimada.

La presidenta del Govern balear, Marga Prohens (PP), ha reclamat aquest dijous l'activació d'una contingència migratòria preventiva per frenar l'arribada de menors migrants procedents de Canàries, Ceuta i Melilla, alhora que ha demanat accelerar les repatriacions d'aquells que mantenen contacte amb les seves famílies.

La petició s'ha produït després de la reunió mantinguda al Consolat amb la ministra d'Infància i Joventut, Sira Rego, en una trobada en què també han participat els consells insulars. La líder balear ha traslladat a la ministra la “situació límit” que travessa el sistema de protecció de menors a Balears, tensionat per l'increment d'arribades en els últims anys.

Davant les reclamacions de Prohens, la ministra ha asseverat que “no hi ha contingència a la carta”, defensant que el model de repartiment de menors migrants no acompanyats entre comunitats autònomes és una “història d'èxit”. Tal com ha subratllat, el reial decret ha permès tramitar sense incidències uns 1.500 expedients, asseverant que el sistema prioritza la coordinació entre territoris i l'adaptació a la seva capacitat d'acollida.

La contingència migratòria és una figura amb la qual el decret per a la derivació dels menors habilita les comunitats autònomes que es declarin saturades a reubicar-los en altres regions. Per cursar aquest mecanisme, les autonomies han de triplicar la seva capacitat ordinària d'acollida, cosa que no succeeix en el cas de Balears: per obtenir-la hauria de superar els 1.218 nens i adolescents migrants acollits, un 45% més dels que atén en l'actualitat.

Durant la reunió, la presidenta autonòmica ha explicat que les illes tutelen 733 menors migrants no acompanyats, la qual cosa suposa prop de dos terços del total de menors sota protecció. Encara que aquesta xifra excedeix en 327 places la capacitat ordinària, la qual cosa suposa una sobreocupació superior al 80%, no arriba a triplicar-la, requisit exigit pel decret per activar el mecanisme.

Amb tot, l'Executiu autonòmic i els Consells Insulars han reclamat no solament frenar els trasllats des d'altres territoris, sinó també més finançament estatal per sostenir el sistema. Segons Prohens, els 7,8 milions transferits pel Govern resulten “clarament insuficients” davant l'increment de la pressió assistencial. En paral·lel, han sol·licitat poder recórrer a romanents per afrontar despeses extraordinàries i la retirada de l'últim decret estatal que eleva la capacitat teòrica d'acollida a Balears fins a les 434 places, cosa que, al seu parer, dificulta l'activació de mecanismes de contingència.

La resposta de Rego ha estat contundent. “No hi ha una contingència a la carta”. La ministra ha defensat el reial decret aprovat pel Govern -concebut per distribuir els menors entre comunitats en funció d'indicadors objectius- com “una història d'èxit” i ha apuntat que el text té en compte la situació de cada territori per evitar una major sobrecàrrega.

En aquesta línia, ha considerat “curiós” que Balears critiqui el decret i, al mateix temps, vulgui acollir-s'hi per frenar el repartiment. La ministra ha insistit que no és raonable que cada comunitat determini unilateralment si està saturada, incidint que el model ja preveu no derivar menors a aquells territoris amb els serveis més tensionats.

En relació amb la petició d'accelerar repatriacions, la ministra ha recordat que qualsevol actuació ha de regir-se pel dret internacional i l'interès superior del menor, i ha deixat entendre que aquest tipus de propostes s'emmarquen en acords amb l'extrema dreta.

El passat mes de setembre, el Govern central ja va denegar la petició de Balears d'acollir-se a la contingència migratòria, tal com va anunciar la pròpia Prohens durant una de les seves intervencions en el ple del Parlament balear, en la qual va assegurar que el seu gabinet recorreria “a totes vies” al seu abast per frenar la derivació de menors migrants no acompanyats a les illes.

Un mes després, el Tribunal Suprem va desestimar la primera sol·licitud de mesura cautelaríssima per suspendre els trasllats presentada pel Govern. Segons informava l'alt tribunal, no s'aprecia la concurrència de circumstàncies d'especial urgència que requereixi una suspensió cautelarísima i ordenava la tramitació de l'incident pel procediment ordinari.

Prohens ha aprofitat la trobada per traslladar a la ministra la necessitat de reformar la Llei de protecció de la infància amb l'objectiu d'ampliar els delictes que recull l'article 57 i incloure el delicte d'assetjament quan es comet sobre menors per excloure les persones condemnades per aquests fets de l'accés a professions que impliquen contacte amb menors .

La presidenta del Govern balear, Marga Prohens (PP), ha reclamado este jueves la activación de una contingencia migratoria preventiva para frenar la llegada de menores migrantes procedentes de Canarias, Ceuta y Melilla, al tiempo que ha pedido acelerar las repatriaciones de aquellos que mantienen contacto con sus familias.

La petición se ha producido tras la reunión mantenida en el Consolat con la ministra de Infancia y Juventud, Sira Rego, en un encuentro en el que también han participado los consells insulares. La líder balear ha trasladado a la ministra la “situación límite” que atraviesa el sistema de protección de menores en Balears, tensionado por el incremento de llegadas en los últimos años.

Frente a las reclamaciones de Prohens, la ministra ha aseverado que “no hay contingencia a la carta”, defendiendo que el modelo de reparto de menores migrantes no acompañados entre comunidades autónomas es una “historia de éxito”. Tal como ha subrayado, el real decreto ha permitido tramitar sin incidencias unos 1.500 expedientes, aseverando que el sistema prioriza la coordinación entre territorios y la adaptación a su capacidad de acogida.

La contigencia migratoria es una figura con la que el decreto para la derivación de los menores habilita a las comunidades autónomas que se declaren saturadas a reubicarlos en otras regiones. Para cursar este mecanismo, las autonomías deben triplicar su capacidad ordinaria de acogida, algo que no sucede en el caso de Balears: para obtenerla debería superar los 1.218 niños y adolescentes migrantes acogidos, un 45% más de los que atiende en la actualidad.

Durante la reunión, la presidenta autonómica ha explicado que las islas tutelan a 733 menores migrantes no acompañados, lo que supone cerca de dos tercios del total de menores bajo protección. Aunque esta cifra excede en 327 plazas la capacidad ordinaria, lo que supone una sobreocupación superior al 80%, no llega a triplicarla, requisito exigido por el decreto para activar el mecanismo.

Con todo, el Ejecutivo autonómico y los Consells Insulars han reclamado no solo frenar los traslados desde otros territorios, sino también más financiación estatal para sostener el sistema. Según Prohens, los 7,8 millones transferidos por el Gobierno resultan “claramente insuficientes” ante el incremento de la presión asistencial. En paralelo, han solicitado poder recurrir a remanentes para afrontar gastos extraordinarios y la retirada del último decreto estatal que eleva la capacidad teórica de acogida en Balears hasta las 434 plazas, lo que, a su juicio, dificulta la activación de mecanismos de contingencia.

La respuesta de Rego ha sido tajante. “No hay una contingencia a la carta”. La ministra ha defendido el real decreto aprobado por el Gobierno -concebido para distribuir a los menores entre comunidades en función de indicadores objetivos- como “una historia de éxito” y ha apuntado que el texto tiene en cuenta la situación de cada territorio para evitar una mayor sobrecarga.

En esta línea, ha considerado “curioso” que Balears critique el decreto y, al mismo tiempo, quiera acogerse a él para frenar el reparto. La ministra ha insistido en que no es razonable que cada comunidad determine unilateralmente si está saturada, incidiendo en que el modelo ya contempla no derivar menores a aquellos territorios con los servicios más tensionados.

En relación con la petición de acelerar repatriaciones, la ministra ha recordado que cualquier actuación debe regirse por el derecho internacional y el interés superior del menor, y ha deslizado que este tipo de propuestas se enmarcan en acuerdos con la extrema derecha.

El pasado mes de septiembre, el Gobierno central ya denegó la petición de Balears de acogerse a la contingencia migratoria, tal como anunció la propia Prohens durante una de sus intervenciones en el pleno del Parlament balear, en la que aseguró que su gabinete recurriría “a todas vías” a su alcance para frenar la derivación de menores migrantes no acompañados a las islas.

Un mes después, el Tribunal Supremo desestimó la primera solicitud de medida cautelarísima para suspender los traslados presentada por el Govern. Según informaba el alto tribunal, no se aprecia la concurrencia de circunstancias de especial urgencia que requiera una suspensión cautelarísima y ordenaba la tramitación del incidente por el procedimiento ordinario.

Prohens ha aprovechado el encuentro para trasladar a la ministra la necesidad de reformar la Ley de protección de la infancia con el objetivo de ampliar los delitos que recoge el artículo 57 e incluir el delito de acoso cuando se comete sobre menores para excluir a las personas condenadas por estos hechos del acceso a profesiones que implican contacto con menores .

Entre la postal lluminosa de la badia de Palma i la cruesa de l’abandonament, el Baluard des Príncep s’alça avui com una metàfora incòmoda de la gestió del patrimoni i de la relació de la capital balear amb el seu propi passat. Construït al segle XVII com a part del sistema defensiu renaixentista que envoltava Palma —una complexa xarxa de muralles i baluards dissenyada per resistir setges i protegir la ciutat—, aquest enclavament va ser durant segles una peça clau de l’arquitectura militar. Tanmateix, el que antigament fou símbol de protecció i solidesa històrica, actualment es degrada entre escombraries, grafits i accessos forçats.

Després de cinc anys de paràlisi de les obres de rehabilitació que s’estaven duent a terme al bastió —interrompudes per la fallida de l’empresa que se n’encarregava—, el Govern central acaba d’adjudicar per 1,44 milions d’euros els treballs pendents a una nova empresa, Rigel Over, que s’ocuparà de culminar un projecte llargament suspès en el temps. La intervenció, tanmateix, no és més que l’últim capítol d’una història molt més llarga: la d’una actuació que arrenca als anys vuitanta i que, més que una obra concreta, constitueix una transformació urbana prolongada durant més de quatre dècades. Perquè aquest baluard, aparentment marginal en l’actual paisatge urbà, és en realitat un dels punts on millor es pot llegir la biografia profunda de Palma: una ciutat construïda —i destruïda— a cop de muralla.

L’origen de la transformació del Baluard des Príncep es remunta als anys vuitanta, quan els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van plantejar una idea radical per al seu temps: no limitar-se a restaurar les muralles de Palma, sinó reconvertir-les en un sistema d’espai públic contemporani. El seu projecte —que es desplega al llarg de tot el front marítim de la ciutat— parteix d’una premissa clara: les muralles ja no tenen sentit com a infraestructura defensiva, però sí com a suport urbà. La intervenció no busca congelar el passat, sinó reinterpretar-lo i fer-lo habitable.

Convertir una antiga estructura militar en un espai transitable

Per a això, el disseny treballa sobre una operació fonamental: cosir els diferents nivells de la ciutat, articulant la relació entre la ciutat històrica —situada en cota elevada—, el fossat —a mitjana altura— i el front marítim, completament obert. L’arquitectura es converteix així en un sistema de connexions: escales, rampes, recorreguts i plataformes que transformen un antic límit militar en un espai transitable. El Baluard des Príncep no és, en aquest sentit, una peça aïllada, sinó un node dins d’aquest sistema.

El projecte de rehabilitació treballa sobre una operació fonamental: cosir els diferents nivells de la ciutat, articulant la relació entre la ciutat històrica, el fossat i el front marítim, completament obert, transformant un antic límit militar en un espai transitable

L’execució del projecte, tanmateix, ha estat lluny d’aquesta coherència conceptual. Ja el 2017, el Ministeri de Foment havia invertit més de 4,4 milions d’euros en diferents fases de l’entorn del baluard dins del programa estatal de rehabilitació patrimonial. La intervenció es va fragmentar en múltiples etapes (A, B, C, D, E i F) i va quedar interrompuda després de la fallida de la constructora encarregada de les darreres fases. El resultat: un espai pràcticament acabat, però inutilitzable. L’adjudicació actual arriba per completar aquest últim tram mitjançant la urbanització del fossat, l’execució de les connexions de sanejament, la construcció d’una escala i un pont que connectaran amb la Porta des Camp, així com la finalització de l’edifici de recepció de visitants. És a dir, no es tracta d’una obra nova, sinó de la rematada de què faltava perquè el projecte funcioni tal com va ser concebut.

Per entendre el significat del Baluard des Príncep cal retrocedir diversos segles. Més concretament, al moment en què va veure la llum la muralla renaixentista de Palma, considerada l’obra més colossal de totes les que s’han construït en els més de dos mil anys d’història de la ciutat i una de les de més envergadura de les erigides a Espanya. Projectada al segle XVI davant les noves necessitats defensives que van portar els nous temps després de l’abandonament de l’edat mitjana, encerclava la ciutat al llarg d’un anell de sis quilòmetres. Tanmateix, més enllà de les seves dimensions portentoses, el seu tret més revolucionari va ser la irrupció de dotze estructures baixes, massisses i geomètriques —vuit terrestres i quatre marítimes— que van transformar completament la lògica defensiva: els baluards.

La imponent fortificació es va construir absorbint part del traçat que des del segle XI havia ocupat la muralla àrab: composta per una successió de murs verticals i torres quadrangulars, presentava un estat precari malgrat les reparacions puntuals a què havia estat sotmesa i amb prou feines oferia ja resistència. Havia estat construïda amb carreus de marès i segments de tàpia, material que havia resultat eficaç per resistir l’impacte dels trets procedents de les catapultes, els arcs i les ballestes, però que havia quedat obsolet davant la irrupció dels canons i les bombardes, capaços de llançar projectils de pedra o ferro amb una potència fins aleshores desconeguda.

La revolució dels baluards

Amb l’aparició de la pólvora, ja no es tractava de resistir darrere murs verticals, sinó de projectar la ciutat cap a l’exterior mitjançant sortints angulats capaços de creuar el foc i eliminar qualsevol punt cec. La muralla deixava de ser un límit passiu per convertir-se en un sistema actiu, on cada peça protegia la següent en una cadena contínua de defensa. Als baluards —Chacón, Berard, Sant Pere, Príncep, Moranta, Sitjar, Jesús, Santa Margalida, Zanoguera, Sant Antoni, Socorrador i Sant Jeroni— s’hi afegien vuit portes d’accés i, amb el temps, la capacitat militar de la fortificació es completaria amb un hornabec, tres revellins i un fossat de 24 metres d’amplada que envoltava la muralla terrestre, acabada de construir el 1714, després de cent trenta-nou anys des del seu inici. La superfície que ocupava el cinturó defensiu, amb els seus reforços exteriors i el fossat, arribava als 325.200 metres quadrats. Palma deixava de ser una ciutat simplement emmurallada per convertir-se en una autèntica màquina de guerra geomètrica.

Ja no es tractava de resistir darrere murs verticals, sinó de projectar la ciutat cap a l’exterior mitjançant sortints angulats capaços de creuar el foc i eliminar qualsevol punt cec. La muralla deixava de ser un límit passiu per convertir-se en un sistema actiu, on cada peça protegia la següent en una cadena contínua de defensa

En el seu treball La formulación de los principios de la fortificación abaluartada en el siglo XVI, l’arquitecte Fernando Cobos-Guerra destaca que els baluards no van sorgir com una innovació estètica ni com una evolució natural de les muralles medievals, sinó com una resposta urgent a la irrupció de l’artilleria als segles XV i XVI, que va fer saltar pels aires el sistema defensiu tradicional: les torres altes i els murs verticals, eficients durant segles, es van convertir en blancs fàcils per als canons. Va ser en aquest context d’experimentació, assaig i error on va començar a gestar-se una nova manera de fortificar, basada no a resistir l’impacte, sinó en neutralitzar-lo mitjançant la geometria i el foc creuat.

Lluny d’una invenció puntual, el baluard va ser el resultat de dècades de debat entre enginyers, militars i tractadistes que buscaven resoldre un problema central: com evitar els punts cecs en la defensa. La solució va consistir a transformar la muralla en un sistema angular, on cada element pogués protegir l’altre. Així, el baluard permetia una cosa revolucionària: defensar els llenços de muralla no des de dalt, sinó des dels costats, mitjançant l’anomenat foc de flanc. La defensa deixava de ser frontal per convertir-se en una xarxa interconnectada d’angles, trajectòries i cobertures.

Lluny d’una invenció puntual, el baluard va ser el resultat de dècades de debat entre enginyers, militars i tractadistes que buscaven resoldre un problema central: com evitar els punts cecs en la defensa. La solució va consistir a transformar la muralla en un sistema angular capaç de defensar els llenços de muralla no des de dalt, sinó des dels costats

Després de la derrota soferta a la Goleta de Tunis el 1574, la monarquia hispànica va assumir que les fortificacions “perfectes i inexpugnables” que descrivien els tractats no garantien la invulnerabilitat, fet que va portar els enginyers a deixar de perseguir models ideals i a adoptar un enfocament més pragmàtic, adaptant cada sistema defensiu a cada lloc concret, a la seva topografia, a la posició de l’enemic i a les condicions del terreny. La geometria, l’aritmètica i l’experiència militar es van combinar així en un exercici complex en què no existien solucions universals. De fet, els mateixos tractadistes del segle XVI com Pedro Luis Escrivá —considerat el primer a formular els problemes de la fortificació moderna— o Cristóbal de Rojas —autor de Teòrica i pràctica de la fortificació (1598)— reconeixien que la fortificació era una ciència plena d’incerteses, on cada decisió podia significar la caiguda o la resistència d’una plaça.

En aquest context, el baluard es va convertir en el nucli del sistema defensiu. No era un element aïllat, sinó el lloc on “hi havia tot l’art de la fortificació”, en paraules dels enginyers de l’època: allà s’hi concentraven les casamates, les troneres i els mecanismes de foc creuat que garantien la defensa del conjunt. La seva forma —baixa, angulada, parcialment oculta al fossat— responia a una lògica precisa: ser menys visible, més resistent i, sobretot, més eficaç en el control de l’espai circumdant. Els baluards van constituir així no una simple millora tècnica, sinó una autèntica revolució en la manera de concebre la guerra i la ciutat. Allà on abans hi havia un límit estàtic, va sorgir un sistema dinàmic, pensat per anticipar, creuar i dominar el foc enemic.

Els baluards van constituir així no una simple millora tècnica, sinó una autèntica revolució en la manera de concebre la guerra i la ciutat. Allà on abans hi havia un límit estàtic, va sorgir un sistema dinàmic, pensat per anticipar, creuar i dominar el foc enemic

Aquesta evolució arribaria al seu punt culminant al segle XVII amb figures com Sébastien Le Prestre de Vauban, enginyer al servei de Lluís XIV, que va portar el sistema abaluardat a la seva màxima perfecció tècnica. Lluny d’inventar formes noves, Vauban va sistematitzar les ja existents: la seva gran innovació va ser entendre la fortificació com un sistema dinàmic i no com una forma tancada i, davant els models teòrics, va defensar una arquitectura militar basada en l’observació directa, l’experiència de camp i l’optimització de recursos, perfeccionant elements com els fossats, els glacis o les obres exteriors per crear defenses en profunditat.

En el cas de Palma, tal com documenta l’historiador Jaime Escalas Caimary en el seu llibre Les muralles de Palma (1955), en què té en consideració les descripcions que ja havia fet l’arxiduc Lluís Salvador en la seva obra La ciudad de Palma (1882), la forma dels baluards era la mateixa en tots ells, excepte en els dos purament marítims, el de Chacón i el de Berard, més petits que la resta. Altres dos, amb la seva gran elevació i la seva ubicació entre terra i mar, sobresortien del recinte defensiu: eren el de Sant Pere i el dels Capellans o es Príncep —en honor a Felip II—, els dos únics bastions que perviuen en l’actualitat.

El d’Es Príncep, acabat de construir el 1606, formava part del nucli original de la muralla renaixentista i ocupava una posició clau en el front marítim oriental de la ciutat. El de Sant Pere, finalitzat quaranta anys després, va tenir un ús militar destacat durant segles i va arribar a acollir instal·lacions vinculades a la formació i pràctica d’artilleria, en línia amb la funció estratègica del sistema defensiu de Palma en època moderna.

El baluard des Príncep, acabat de construir el 1606, formava part del nucli original de la muralla renaixentista i ocupava una posició clau en el front marítim oriental de la ciutat. El de Sant Pere, finalitzat quaranta anys després, va tenir un ús militar destacat durant segles

Comença la demolició de les muralles

Tanmateix, allò que durant segles va ser imprescindible va acabar convertint-se en un problema. Durant el temps en què bona part del cinturó renaixentista de Palma va romandre dempeus, l’expansió de l’Imperi Otomà va ser considerada una amenaça i una preocupació de primer ordre per a Felip II, que va veure a les Balears una posició estratègica per defensar el territori de possibles atacs. La construcció de la façana marítima de la fortificació, però, no culminaria fins a començaments del segle XIX, quan, paradoxalment, l’Imperi Otomà ja es trobava en decadència i aquest tipus de muralla començava a quedar obsolet. Amb prou feines unes dècades després començaria la demolició d’una obra que es podia considerar acabada de construir, un enderroc del qual se salvaria el Baluard des Príncep.

La construcció de la façana marítima de les muralles de Palma no culminaria fins a començaments del segle XIX, quan, paradoxalment, aquest tipus de fortificació començava a quedar obsolet. Amb prou feines unes dècades després començaria la demolició d’una obra que es podia considerar acabada de construir

La justificació popular que va adquirir més pes per impulsar l’enderrocament del recinte va ser la filosofia higienista imperant a l’època, encapçalada a Mallorca per l’enginyer Eusebi Estada, una de les veus que amb més ímpetu va defensar l’enderroc en la seva obra La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885), sota el pretext que, com a conseqüència de la presència de les muralles, la població vivia amuntegada i en condicions d’insalubritat. Estada assenyalava que a mitjan segle XVII, l’àrea edificada que ocupava Palma era de 1.023.300 metres quadrats, incloent-hi els seus carrers i les seves places, per la qual cosa a cada habitant li corresponien uns 37 metres quadrats. Tanmateix, advertia, a finals del segle XIX la superfície per habitant es va reduir a 24 metres, quan, segons el seu parer, la dimensió idònia per persona havia de ser de 40 metres quadrats.

Davant dels qui advocaven per enderrocar les muralles, altres s’hi oposaven ferventment, com Bartomeu Ferrà, mestre d’obres de la Societat Arqueològica Lul·liana, o Pere Garau Cañellas, que va defensar un pla d’eixample de Palma en què es preservava el recinte renaixentista, envoltant-lo de zones enjardinades a partir de les quals la ciutat podria anar creixent. Garau sostenia així que les muralles sí que podien harmonitzar amb el desenvolupament i la modernització de la capital balear, una postura que, actualment, continuen compartint nombrosos historiadors. L’Ajuntament es va decantar finalment, el 1901, pel projecte presentat per l’enginyer Bernat Calvet, el conegut com a “pla Calvet”, que, sota el lema Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç aquell que pot conèixer les causes de les coses”), preveia l’eliminació de la fortificació, seguia els criteris d’un plànol radio concèntric i apel·lava a l’aprofitament urbanístic dels terrenys afectes a les muralles.

Els baluards sobreviuen

Amb tot, les muralles no van desaparèixer del tot. Continuen presents en el traçat urbà: les Avingudes de Palma segueixen el recorregut de l’antic fossat i la seva forma en ziga-zaga reprodueix la geometria defensiva renaixentista. El barri antic manté l’estructura heretada d’una infraestructura militar que ja no existeix, amb l’excepció dels baluards de Sant Pere i des Príncep. El de Sant Pere va passar a mans privades a la segona meitat del segle XX: els seus nous propietaris van projectar aixecar edificis a tota la zona i el 1963 fins i tot van intentar enderrocar la muralla mitjançant càrregues de calç. La reacció ciutadana, però, ho va impedir: la pressió social va aconseguir que el conjunt fos declarat historicoartístic i se n’impulsés la reconstrucció tot just dos anys després, el 1965.

A la segona meitat del segle XX, els nous propietaris del baluard de Sant Pere van projectar aixecar edificis a tota la zona i el 1963 fins i tot van intentar enderrocar la muralla mitjançant càrregues de calç. La reacció ciutadana, però, ho va impedir i va aconseguir que el conjunt fos declarat historicoartístic

No seria fins a finals dels anys vuitanta quan els terrenys van recuperar la seva vocació pública, després de ser requalificats i sotmesos a un procés d’expropiació que, tanmateix, va quedar durant anys en punt mort. L’espai va romandre abandonat fins al 1997, quan l’Ajuntament de Palma va cedir els terrenys per a la construcció d’Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, inaugurat el 30 de gener de 2004.

El 2023, la polèmica va colpejar de nou al baluard arran de les obres d'instal·lació sobre el mateix d'un exclusiu beach club, fet que va desencadenar una forta contestació social i institucional. Els treballs van ser finalment paralitzats després de detectar-se greus irregularitats, incloent-hi la construcció d’elements no autoritzats i l’alteració del subsol protegit. Associacions com ARCA van denunciar que la intervenció convertia el patrimoni en un “contenidor” al servei d’un ús privat i elitista, allunyant-lo de la seva funció pública i de contemplació. L’episodi va reobrir un debat de fons que travessa tota la història recent de les muralles: fins a quin punt s’han d’adaptar a nous usos i on se situa el límit entre la seva activació contemporània i la seva desnaturalització.

A finals del 2025, el derrumbament parcial d'una torre medieval integrada al Baluard de Sant Pere -un dels pocs vestigis visibles de la Palma islàmica- va tornar a encendre totes les alarmes sobre l’estat del patrimoni defensiu de la ciutat. Les entitats conservacionistes van denunciar la “inacció prolongada” de les administracions malgrat les advertències reiterades durant anys sobre el risc estructural del conjunt, i van alertar que el col·lapse afectava un tram complet del llenç històric, construït en tàpia i morter.

El Baluard des Príncep, per la seva banda, va viure un dels episodis més controvertits de l’urbanisme de la capital balear: la construcció de diversos blocs d’habitatges militars que ocupaven directament la muralla renaixentista, en oberta contradicció amb els criteris de protecció patrimonial. El complex, projectat el 1966 per l’arquitecte Juan Castañón de Mena —recentment nomenat cap de la Casa Militar de Franco i posteriorment ministre de l’Exèrcit—, es va materialitzar en diferents fases al llarg de les dècades següents, consolidant l’ocupació d’aquest enclavament estratègic. Lluny de ser una intervenció menor, es tractava de diversos edificis residencials que van arribar a allotjar més d’un centenar de famílies i que van transformar completament la fesomia del baluard, ocultant-lo rere una arquitectura aliena al seu caràcter històric.

El Baluard des Príncep va viure un dels episodis més controvertits: la construcció de diversos blocs d’habitatges militars que ocupaven directament la muralla renaixentista, en oberta contradicció amb els criteris de protecció patrimonial. L’edificació va ser projectada el 1966 per l’arquitecte Juan Castañón de Mena, recentment nomenat cap de la Casa Militar de Franco

Durant anys, la seva presència va simbolitzar la tensió entre desenvolupament urbà i conservació del patrimoni a Palma, en un context en què la mateixa muralla havia deixat d’entendre’s com un element central de la ciutat. El desenllaç no arribaria fins a finals dels noranta, moment en què es va produir el gir definitiu: després d’un llarg procés de negociacions, expropiacions i reallotjaments, el Ministeri de Defensa va cedir els terrenys a l’Ajuntament, fet que va permetre alliberar un enclavament fins aleshores inaccessible i obrir la porta a un ambiciós projecte de transformació urbana que buscava retornar el baluard a la ciutat.

Des d’aleshores, el Baluard des Príncep ha transitat de recinte tancat i degradat a espai en procés de reintegració, convertit avui en una peça clau —encara inacabada— dins la relectura contemporània de les muralles de Palma.

Entre la postal luminosa de la bahía de Palma y la crudeza del abandono, el Baluard des Príncep se alza hoy como una metáfora incómoda de la gestión del patrimonio y la relación de la capital balear con su propio pasado. Levantado en el siglo XVII como parte del sistema defensivo renacentista que rodeaba Palma -una compleja red de murallas y baluartes diseñada para resistir asedios y proteger la ciudad-, este enclave fue durante siglos una pieza clave de la arquitectura militar. Sin embargo, lo que antaño fue símbolo de protección y solidez histórica, en la actualidad languidece entre basura, grafitis y accesos forzados.

Tras cinco años de parálisis de las obras de rehabilitación que se estaban llevando a cabo en el bastión -interrumpidas por la quiebra de la empresa que se encargaba de ellas-, el Gobierno central acaba de adjudicar por 1,44 millones de euros los trabajos pendientes a una nueva empresa, Rigel Over, que se ocupará de culminar un proyecto largamente suspendido en el tiempo. La intervención, sin embargo, no es más que el último capítulo de una historia mucho más larga: la de una actuación que arranca en los años ochenta y que, más que una obra concreta, constituye una transformación urbana prolongada durante más de cuatro décadas. Porque este baluarte, aparentemente marginal en el actual paisaje urbano, es en realidad uno de los puntos donde mejor puede leerse la biografía profunda de Palma: una ciudad construida -y destruida- a golpe de muralla.

El origen de la transformación del Baluard des Príncep se remonta a los años 80, cuando los arquitectos Elías Torres y José Antonio Martínez Lapeña plantearon una idea radical para su tiempo: no limitarse a restaurar las murallas de Palma, sino reconvertirlas en un sistema de espacio público contemporáneo. Su proyecto -que se despliega a lo largo de todo el frente marítimo de la ciudad- parte de una premisa clara: las murallas ya no tienen sentido como infraestructura defensiva, pero sí como soporte urbano. La intervención no busca congelar el pasado, sino reinterpretarlo y hacerlo habitable.

Convertir una antigua estructura militar en un espacio transitable

Para ello, el diseño trabaja sobre una operación fundamental: coser los distintos niveles de la ciudad, articulando la relación entre la ciudad histórica -situada en cota elevada-, el foso -a media altura- y el frente marítimo, completamente abierto. La arquitectura se convierte así en un sistema de conexiones: escaleras, rampas, recorridos y plataformas que transforman un antiguo límite militar en un espacio transitable. El Baluard des Príncep no es, en ese sentido, una pieza aislada, sino un nodo dentro de ese sistema.

El proyecto de rehabilitación trabaja sobre una operación fundamental: coser los distintos niveles de la ciudad, articulando la relación entre la ciudad histórica, el foso y el frente marítimo, completamente abierto, transformando un antiguo límite militar en un espacio transitable

La ejecución del proyecto, sin embargo, ha estado lejos de esa coherencia conceptual. Ya en 2017, el Ministerio de Fomento había invertido más de 4,4 millones de euros en distintas fases del entorno del baluarte dentro del programa estatal de rehabilitación patrimonial. La intervención se fragmentó en múltiples etapas (A, B, C, D, E y F) y quedó interrumpida tras la quiebra de la constructora encargada de las últimas fases. El resultado: un espacio prácticamente terminado, pero inutilizable. La adjudicación actual llega para completar ese último tramo mediante la urbanización del foso, la ejecución de las conexiones de saneamiento, la construcción de una escalera y un puente que conectarán con la Porta des Camp, así como la finalización del edificio de recepción de visitantes. Es decir, no se trata de una nueva obra, sino del remate de lo que faltaba para que el proyecto funcione como fue concebido.

Para entender el significado del Baluard des Príncep hay que retroceder varios siglos. Más en concreto, al momento en que vio la luz la muralla renacentista de Palma, considerada la obra más colosal de cuantas se han construido en los más de dos mil años de historia de la ciudad y una de las de mayor envergadura de las erigidas en España. Proyectada en el siglo XVI ante las nuevas necesidades defensivas que trajeron los nuevos tiempos tras el abandono de la Edad Media, cercaba la ciudad a lo largo de un anillo de seis kilómetros. Sin embargo, más allá de sus portentosas dimensiones, su rasgo más revolucionario fue la irrupción de doce estructuras bajas, macizas y geométricas -ocho terrestres y cuatro marítimas- que transformaron por completo la lógica defensiva: los baluartes.

La imponente fortificación se construyó absorbiendo parte del trazado que desde el siglo XI había ocupado la muralla árabe: compuesta por una sucesión de muros verticales y torres cuadrangulares, presentaba un estado precario a pesar de los remiendos puntuales a los que había sido sometida y apenas ofrecía ya resistencia: había sido construida con sillares de marés y segmentos de tapia, material que había resultado eficaz para resistir el impacto de los disparos procedentes de las catapultas, los arcos y las ballestas, pero obsoleto ante la irrupción de los cañones y las bombardas, capaces de lanzar proyectiles de piedra o hierro con una potencia hasta entonces desconocida.

La revolución de los baluartes

Con la aparición de la pólvora, ya no se trataba de resistir tras muros verticales, sino de proyectar la ciudad hacia el exterior mediante salientes angulados capaces de cruzar el fuego y eliminar cualquier punto ciego. La muralla dejaba de ser un límite pasivo para convertirse en un sistema activo, donde cada pieza protegía a la siguiente en una cadena continua de defensa. A los baluartes -Chacón, Berard, Sant Pere, Príncep, Moranta, Sitjar, Jesús, Santa Margalida, Zanoguera, Sant Antoni, Socorrador y Sant Jeroni- se sumaban ocho puertas de acceso con sus respetivos puentes y un foso de 24 metros de ancho. Con el tiempo, la capacidad militar de la fortificación se completaría con un hornabeque y tres revellines. En total, la superficie que ocupaba el cinturón defensivo, con sus refuerzos exteriores y el foso, alcanzaba los 325.200 metros cuadrados. Palma dejaba de ser una ciudad simplemente amurallada para convertirse en una auténtica máquina de guerra geométrica.

Ya no se trataba de resistir tras muros verticales, sino de proyectar la ciudad hacia el exterior mediante salientes angulados capaces de cruzar el fuego y eliminar cualquier punto ciego. La muralla dejaba de ser un límite pasivo para convertirse en un sistema activo, donde cada pieza protegía a la siguiente en una cadena continua de defensa

Los baluartes, por tanto, no surgieron como una innovación estética ni como una evolución natural de las murallas medievales, sino como una respuesta urgente a la irrupción de la artillería en los siglos XV y XVI, como detalla en profundidad el arquitecto Fernando Cobos-Guerra en su trabajo La formulación de los principios de la fortificación abaluartada en el siglo XVI. La irrupción de los nuevos métodos de ataque hizo saltar por los aires el sistema defensivo tradicional: las torres altas y los muros verticales, eficaces durante siglos, se convirtieron en blancos fáciles para los cañones. Fue en ese contexto de experimentación, ensayo y error donde comenzó a gestarse una nueva forma de fortificar, basada no en resistir el impacto, sino en neutralizarlo mediante la geometría y el fuego cruzado.

Lejos de una invención puntual, el baluarte fue el resultado de décadas de debate entre ingenieros, militares y tratadistas que buscaban resolver un problema central: cómo evitar los puntos ciegos en la defensa. La solución consistió en transformar la muralla en un sistema angular, donde cada elemento pudiera proteger al otro. Así, el baluarte permitía algo revolucionario: defender los lienzos de muralla no desde arriba, sino desde los lados, mediante el llamado fuego de flanco. La defensa dejaba de ser frontal para convertirse en una red interconectada de ángulos, trayectorias y coberturas.

Lejos de una invención puntual, el baluarte fue el resultado de décadas de debate entre ingenieros, militares y tratadistas que buscaban resolver un problema central: cómo evitar los puntos ciegos en la defensa. La solución consistió en transformar la muralla en un sistema angular que pudiera defender los lienzos de muralla no desde arriba, sino desde los lados

Tras la derrota sufrida en la Goleta de Túnez en 1574, la monarquía hispánica asumió que las fortificaciones “perfectas e inexpugnables” que describían los tratados no garantizaban la invulnerabilidad, lo que llevó a los ingenieros a dejar de perseguir modelos ideales y a adoptar un enfoque más pragmático, adaptando cada sistema defensivo a cada lugar concreto, a su topografía, a la posición del enemigo y a las condiciones del terreno. La geometría, la aritmética y la experiencia militar se combinaron así en un complejo ejercicio en el que no existían soluciones universales. De hecho, los propios tratadistas del siglo XVI como Pedro Luis Escrivá -considerado el el primero en formular los problemas de la fortificación moderna- o Cristóbal de Rojas -autor de Teórica y práctica de la fortificación (1598)- reconocían que la fortificación era una ciencia llena de incertidumbres, donde cada decisión podía significar la caída o la resistencia de una plaza.

En ese contexto, el baluarte se convirtió en el núcleo del sistema defensivo. No era un elemento aislado, sino el lugar donde “estaba todo el arte de la fortificación”, en palabras de los ingenieros de la época: allí se concentraban las casamatas, las troneras y los mecanismos de fuego cruzado que garantizaban la defensa del conjunto. Su forma -baja, angulada, parcialmente oculta en el foso- respondía a una lógica precisa: ser menos visible, más resistente y, sobre todo, más eficaz en el control del espacio circundante. Los baluartes constituyeron así no una simple mejora técnica, sino una auténtica revolución en la manera de concebir la guerra y la ciudad. Allí donde antes había un límite estático, surgió un sistema dinámico, pensado para anticipar, cruzar y dominar el fuego enemigo.

Los baluartes constituyeron así no una simple mejora técnica, sino una auténtica revolución en la manera de concebir la guerra y la ciudad. Allí donde antes había un límite estático, surgió un sistema dinámico, pensado para anticipar, cruzar y dominar el fuego enemigo

Esta evolución alcanzaría su punto culminante en el siglo XVII con figuras como Sébastien Le Prestre de Vauban, ingeniero al servicio de Luis XIV, quien llevó el sistema abaluartado a su máxima perfección técnica. Lejos de inventar formas nuevas, Vauban sistematizó las ya existentes: su gran innovación fue entender la fortificación como un sistema dinámico y no como una forma cerrada y, frente a los modelos teóricos, defendió una arquitectura militar basada en la observación directa, la experiencia de campo y la optimización de recursos, perfeccionando elementos como los fosos, los glacis o las obras exteriores para crear defensas en profundidad.

En el caso de Palma, como documenta el historiador Jaime Escalas Caimary en su libro Las murallas de Palma (1955), en el que toma en consideración las descripciones que ya había efectuado el Arxiduc Lluís Salvador en su obra La Ciudad de Palma (1882), la forma de los baluartes era la misma en todos ellos, exceptuando los dos puramente marítimos, el de Chacón y el de Berard, más pequeños que el resto. Otros dos, con su gran elevación y su ubicación entre tierra y mar, sobresalían del recinto defensivo: eran el de Sant Pere y el de los Capellans o es Príncep -en honor a Felipe II-, los dos únicos bastiones que perviven en la actualidad.

El de Es Príncep, terminado de levantar en 1606, formaba parte del núcleo original de la muralla renacentista y ocupaba una posición clave en el frente marítimo oriental de la ciudad. El de Sant Pere, finalizado 40 años después, tuvo un destacado uso militar durante siglos y llegó a albergar instalaciones vinculadas a la formación y práctica de artillería, en línea con la función estratégica del sistema defensivo de Palma en época moderna.

El baluarte de Es Príncep, terminado de levantar en 1606, formaba parte del núcleo original de la muralla renacentista y ocupaba una posición clave en el frente marítimo oriental de la ciudad. El de Sant Pere, finalizado 40 años después, tuvo un destacado uso militar durante siglos

Comienza la demolición de las murallas

Sin embargo, lo que durante siglos fue imprescindible acabó convirtiéndose en un problema. Durante el tiempo en que buena parte del cinturón renacentista de Palma permaneció -la muralla terrestre fue terminada de construir en 1714, después de 139 años desde su inicio-, la expansión del imperio otomano fue considerada una amenaza y una preocupación de primer orden para Felipe II, que vio en Balears una posición estratégica para defender el territorio de posibles ataques. La construcción de la fachada marítima de la fortificación, sin embargo, no culminaría hasta comienzos del siglo XIX, cuando, paradójicamente, el imperio otomano ya se encontraba en decadencia y este tipo de muralla comenzaba a quedar obsoleto. Apenas unas décadas después comenzaría la demolición de una obra que podía considerarse recién acabada, un derribo del que se salvaría el Baluard de es Príncep.

La construcción de la fachada marítima de las murallas de Palma no culminaría hasta comienzos del siglo XIX, cuando, paradójicamente, este tipo de fortificación comenzaba a quedar obsoleto. Apenas unas décadas después comenzaría la demolición de una obra que podía considerarse recién acabada

La justificación popular que cobró más peso para impulsar el derrocamiento del recinto fue la filosofía higienista imperante en la época, encabezada en Mallorca por el ingeniero Eusebi Estada, una de las voces que con más ímpetu defendió el derribo en su obra La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885) so pretexto de que, como consecuencia de la presencia de las murallas, la población vivía hacinada y en condiciones de insalubridad. Estada señalaba que a mediados del siglo XVII, el área edificada que ocupaba Palma era de 1.023.300 metros cuadrados, incluyendo sus calles y sus plazas, por lo que a cada habitante le correspondían unos 37 metros cuadrados. Sin embargo, advertía, a finales del XIX la superficie por habitante se redujo a 24 metros, cuando, a su juicio, la dimensión idónea por persona debía ser de 40 metros cuadrados.

Frente a quienes abogaban por echar abajo las murallas, otros se oponían fervientemente a ello, como Bartomeu Ferrà, maestro de obras de la Societat Arqueològica Lul·liana, o Pere Garau Cañellas, quien defendió un plan de ensanche de Palma en el que se preservaba el recinto renacentista, rodeándolo de zonas ajardinadas a partir de las cuales la ciudad podría ir creciendo. Garau alegaba así que las murallas sí podían armonizar con el desarrollo y la modernización de la capital balear, una postura que, en la actualidad, continúan compartiendo numerosos historiadores. El Ajuntament se decantó finalmente, en 1901, por el proyecto presentado por el ingeniero Bernat Calvet, el conocido como 'plan Calvet', que, bajo el lema Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Dichoso aquel que puede conocer las causas de las cosas”), contemplaba la eliminación de la fortificación, seguía los criterios de un plano radioconcéntrico y apelaba al aprovechamiento urbanístico de los terrenos afectos a las murallas.

Los baluartes sobreviven

Con todo, las murallas no desaparecieron del todo. Continúan presentes en el trazado urbano: las Avenidas de Palma siguen el recorrido del antiguo foso y su forma en zigzag reproduce la geometría defensiva renacentista. El casco antiguo mantiene la estructura heredada de una infraestructura militar que ya no existe, con excepción de sus baluartes Sant Pere y Es Príncep, dos de las puertas que daban acceso a la ciudad -Calatrava y Portella- y dos de los puentes -los que conducían a la Porta de Santa Catalina y a la des Camp-. El baluarte de Sant Pere pasó a manos privadas en la segunda mitad del siglo XX: sus nuevos propietarios proyectaron levantar edificios en toda la zona y en 1963 llegaron incluso a intentar derribar la muralla mediante cargas de cal. La reacción ciudadana, sin embargo, lo impidió: la presión social logró que el conjunto fuera declarado histórico-artístico y se impulsara su reconstrucción apenas dos años después, en 1965.

En la segunda mitad del siglo XX, los nuevos propietarios del baluarte de Sant Pere proyectaron levantar edificios en toda la zona y en 1963 llegaron incluso a intentar derribar la muralla mediante cargas de cal. La reacción ciudadana, sin embargo, lo impidió y logró que el conjunto fuera declarado histórico-artístico

No sería hasta finales de los años ochenta cuando los terrenos recuperaron su vocación pública, tras ser recalificados y sometidos a un proceso de expropiación que, sin embargo, quedó durante años en punto muerto. El espacio permaneció abandonado hasta 1997, cuando el Ayuntamiento de Palma cedió los terrenos para la construcción de Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, inaugurado el es bal.

En 2023, la polémica golpeó de nuevo al baluarte a raíz de las obras de instalación sobre el mismo de un exclusivo beach club, lo que desató una fuerte contestación social e institucional. Los trabajos fueron finalmente paralizados tras detectarse graves irregularidades, incluyendo la construcción de elementos no autorizados y la alteración del subsuelo protegido. Asociaciones como ARCA denunciaron que la intervención convertía el patrimonio en un “contenedor” al servicio de un uso privado y elitista, alejándolo de su función pública y de contemplación. El episodio reabrió un debate de fondo que atraviesa toda la historia reciente de las murallas: hasta qué punto deben adaptarse a nuevos usos y dónde se sitúa el límite entre su activación contemporánea y su desnaturalización.

A finales de 2025, el derrumbe parcial de una torre medieval integrada en el Baluard de Sant Pere -uno de los pocos vestigios visibles de la Palma islámica- volvió a encender todas las alarmas sobre el estado del patrimonio defensivo de la ciudad. Las entidades conservacionistas denunciaron la “inacción prolongada” de las administraciones pese a las advertencias reiteradas durante años sobre el riesgo estructural del conjunto, y alertaron de que el colapso afectaba a un tramo completo del lienzo histórico, construido en tapial y mortero.

El Baluard de Es Príncep, por su parte, vivió uno de los episodios más controvertidos del urbanismo de la capital balear: la construcción de varios bloques de viviendas militares que ocupaban directamente la muralla renacentista, en abierta contradicción con los criterios de protección patrimonial. El complejo, proyectado en 1966 por el arquitecto Juan Castañón de Mena -recién nombrado jefe de la Casa Militar de Franco y posteriormente ministro del Ejército-, se materializó en distintas fases a lo largo de las décadas siguientes, consolidando la ocupación de este enclave estratégico. Lejos de ser una intervención menor, se trataba de varios edificios residenciales que llegaron a albergar a más de un centenar de familias y que transformaron por completo la fisonomía del baluarte, ocultándolo tras una arquitectura ajena a su carácter histórico.

El Baluard de Es Príncep vivió uno de los episodios más controvertidos: la construcción de varios bloques de viviendas militares que ocupaban directamente la muralla renacentista, en abierta contradicción con los criterios de protección patrimonial. La edificación fue proyectada en 1966 por el arquitecto Juan Castañón de Mena, recién nombrado jefe de la Casa Militar de Franco

Durante años, su presencia simbolizó la tensión entre desarrollo urbano y conservación del patrimonio en Palma en un contexto en el que la propia muralla había dejado de entenderse como un elemento central de la ciudad. El desenlace no llegaría hasta finales de los noventa, fecha en la que se produjo el giro definitivo: tras un largo proceso de negociaciones, expropiaciones y realojos, el Ministerio de Defensa cedió los terrenos al Ayuntamiento, lo que permitió liberar un enclave hasta entonces inaccesible, abriendo la puerta a un ambicioso proyecto de transformación urbana que buscaba devolver el baluarte a la ciudad.

Desde entonces, el Baluard des Príncep ha transitado de recinto cerrado y degradado a espacio en proceso de reintegración, convertido hoy en una pieza clave -todavía inacabada- dentro de la relectura contemporánea de las murallas de Palma.

Un any i mig després de ser arrestat a Taiwan amb diverses ordres de detenció internacional a l’esquena, l'empresari mallorquí Salvador Llinàs ha acceptat aquest dimecres una condemna de quatre anys i deu mesos de presó per estafar 20 milions d'euros mitjançant la venda fraudulenta de més de 3.500 cotxes a diversos països europeus. L'acusat es va apoderar de vehicles que prèviament havia llogat a entitats financeres i concessionaris, mai no va retornar els turismes i va acabar revenent-los de manera il·legal.

Llinàs s'ha assegut aquest dimecres al banc dels acusats de l'Audiència Provincial de Balears, on les parts han pactat una sentència de conformitat que rebaixa de manera notable la petició inicial de la Fiscalia, que s'elevava a nou anys de presó. A més de la pena de presó, l'empresari haurà d'abonar una multa d'uns 2.800 euros, mentre que la resta de reclamacions econòmiques seguiran el seu curs en la jurisdicció civil.

Els fets es remunten al 2018, quan Llinàs era administrador únic d'IMT Holding Spain, matriu de les societats Balear Sport Car i Autoclik. Aquesta última operava també en altres països europeus com Itàlia, França, Portugal i Bèlgica sota un model de negoci basat en el lloguer de vehicles sense conductor.

Tal com ha reconegut el mateix acusat, el frau va consistir a vendre cotxes que no eren de la seva propietat. Tot i que els contractes de renting o leasing prohibien expressament la seva venda o cessió, Llinàs va ignorar aquestes condicions i va procedir a comercialitzar-los a particulars i empreses, presentant factures que simulaven que tenia plena capacitat per disposar dels vehicles.

En molts casos, els compradors rebien el cotxe, però no la documentació original, ja que l'empresari no n’era el titular real. L'operativa també es va estendre a l'estranger, on va arribar a vendre desenes de vehicles adquirits mitjançant finançament bancari, vulnerant igualment les condicions contractuals.

La investigació calcula que es va desprendre de manera fraudulenta de fins a 3.568 vehicles repartits per diferents llocs d'Espanya, com Barcelona, Madrid, Alacant, Màlaga o Canàries, i diversos països europeus, generant un perjudici econòmic milionari.

El 2019, la seva societat, amb seu a la localitat mallorquina de Llucmajor, es va declarar en fallida, però ell ja havia desaparegut. Quan a finals del 2018 efectius de la Guàrdia Civil, alertats per les múltiples denúncies dels seus creditors, es van desplaçar fins a la seu d'Autoclik, les oficines es trobaven buides. No hi quedava res ni ningú.

D'acord amb les perquisicions dutes a terme en el seu moment, Llinàs havia buidat els comptes de la mercantil abans de fugir a Taiwan, desviant-se a si mateix cinc milions d'euros per a la seva fuga, tal com van publicar en el seu moment Diari de Mallorca i Última Hora. A l'illa asiàtica, Llinàs va posar en marxa diverses empreses, entre elles Iberico Food Services Co. i, al juliol del 2021, Mallorca Catering International Co., encarregada de l'explotació d'un restaurant de menjar espanyol i italià al districte de Da'an, a Taipei, al qual va denominar Malavida, operat per xefs d'Espanya i dels Estats Units, d'acord amb les dades de diferents fitxers empresarials consultats per elDiario.es. “La idea és que cada amic que vingui aquí, ja sigui sol o en grup, se senti lliure i còmode en aquest ambient, xerrant i rient amb el vi a la mà i el deliciós menjar a la taula... com la vida indulgent”, es promocionava el local.

El 2021, l'ara detingut va obtenir la residència permanent a Taiwan, cosa que va facilitar la tasca de cerca de la Interpol. El 9 d'octubre d'aquell any, la Fiscalia de Trento va sol·licitar la seva imputació i Llinàs es va dotar d'un important equip jurídic dedicat a la defensa davant delictes de delinqüència organitzada.

Les autoritats taiwaneses, a través de l'Agència Nacional d'Immigració (NIA), van acordar la seva deportació en comprovar que estava sent reclamat a nivell internacional. Després de ser traslladat a Singapur, els funcionaris li van denegar finalment l'entrada donada la gravetat dels càrrecs en contra seva, emparant-se en l'article 18 de la Llei d'Immigració, que permet prendre mesures contra persones que puguin “posar en perill els interessos nacionals, la seguretat pública, l'ordre públic o els costums de l'Estat”.

Llinàs va ser detingut el 20 d'octubre de 2024 a l'aeroport internacional de Taoyuan. Sobre ell pesaven diverses ordres de detenció internacional, entre elles una procedent d'Itàlia, on els investigadors locals l'acusen d'haver llogat 1.189 vehicles per revendre'ls posteriorment de manera il·lícita. Posteriorment, va ser traslladat a Alemanya, on va romandre prop d'un mes en presó provisional abans de ser lliurat a Espanya en virtut d'una ordre europea de detenció.

El cas, que ha afectat tant empreses de lloguer com compradors particulars, continuarà obert en l'àmbit civil per dirimir les indemnitzacions derivades del frau.

Un año y medio después de ser arrestado en Taiwan con varias órdenes de detención internacional a sus espaldas, el empresario mallorquín Salvador Llinás ha aceptado este miércoles una condena de cuatro años y diez meses de prisión por estafar 20 millones de euros mediante la venta fraudulenta de más de 3.500 de coches en varios países europeos. El acusado se apoderó de vehículos que previamente había alquilado a entidades financieras y concesionarios, jamás devolvió los turismos y acabó revendiéndolos de forma ilegal.

Llinàs se ha sentado este miércoles en el banquillo de la Audiencia Provincial de Balears, donde las partes han pactado una sentencia de conformidad que rebaja de forma notable la petición inicial de la Fiscalía, que se elevaba a nueve años de cárcel. Además de la pena de prisión, el empresario deberá abonar una multa de unos 2.800 euros, mientras que el resto de reclamaciones económicas seguirán su curso en la jurisdicción civil.

Los hechos se remontan a 2018, cuando Llinás era administrador único de IMT Holding Spain, matriz de las sociedades Balear Sport Car y Autoclik. Esta última operaba también en otros países europeos como Italia, Francia, Portugal y Bélgica bajo un modelo de negocio basado en el alquiler de vehículos sin conductor.

Tal como ha reconocido el propio acusado, el fraude consistió en vender coches que no eran de su propiedad. Aunque los contratos de renting o leasing prohibían expresamente su venta o cesión, Llinàs ignoró estas condiciones y procedió a comercializarlos a particulares y empresas, presentando facturas que simulaban que tenía plena capacidad para disponer de los vehículos.

En muchos casos, los compradores recibían el coche, pero no la documentación original, ya que el empresario no era el titular real. La operativa también se extendió al extranjero, donde llegó a vender decenas de vehículos adquiridos mediante financiación bancaria, vulnerando igualmente las condiciones contractuales.

La investigación calcula que se desprendió de forma fraudulenta de hasta 3.568 vehículos repartidos por distintos lugares de España como Barcelona, Madrid, Alicante, Málaga o Canarias y varios países europeos, generando un perjuicio económico millonario.

En 2019, su sociedad, con sede en la localidad mallorquina de Llucmajor, se declaró en quiebra, pero él ya había desaparecido. Cuando a finales de 2018 efectivos de la Guardia Civil, alertados por las múltiples denuncias de sus acreedores, se desplazaron hasta la sede de Autoclick, las oficinas se encontraban vacías. Nada ni nadie quedaba ya en ellas.

De acuerdo a las pesquisas llevadas a cabo en su momento, Llinàs había vaciado las cuentas de la mercantil antes de huir a Taiwán, desviándose a sí mismo cinco millones de euros para su fuga, tal como publicaron en su día Diario de Mallorca y Última Hora. En la isla asiática, Llinàs puso en marcha varias empresas, entre ellas Iberico Food Services Co. y, en julio de 2021, Mallorca Catering International Co., encargada de la explotación de un restaurante de comida española e italiana en el distrito Da'an de Taipei al que denominó Malavida, operado por chefs de España y Estados Unidos, de acuerdo a los datos de distintos ficheros empresariales consultados por elDiario.es. “La idea es que cada amigo que venga aquí, ya sea solo o en grupo, se sienta libre y cómodo en este ambiente, charlando y riendo con el vino en la mano y la deliciosa comida en la mesa... como la vida indulgente”, se promocionaba el local.

En 2021, el ahora detenido obtuvo la residencia permanente en Taiwán, lo que facilitó la labor de búsqueda de la Interpol. El 9 de octubre de ese año, la Fiscalía de Trento solicitó su imputación y Llinàs se armó de una importante equipo jurídico dedicado a la defensa frente a los delitos de delincuencia organizada.

Las autoridades taiwanesas, a través de la Agencia Nacional de Inmigración (NIA), acordaron su deportación al comprobar que estaba siendo reclamado a nivel internacional. Tras ser trasladado a Singapur, los funcionarios le denegaron finalmente la entrada dada la gravedad de los cargos en su contra, amparándose para ello en el artículo 18 de la Ley de Inmigración, que permite tomar medidas contra personas que puedan “poner en peligro los intereses nacionales, la seguridad pública, el orden público o las costumbres del Estado”.

Llinás fue detenido el 20 de octubre de 2024 en el aeropuerto internacional de Taoyuan. Sobre él pesaban varias órdenes de detención internacional, entre ellas una procedente Italia, donde los investigadores locales le acusan de haber alquilado 1.189 vehículos para después revenderlos de forma ilícita. Posteriormente, fue trasladado a Alemania, donde permaneció cerca de un mes en prisión provisional antes de ser entregado a España en virtud de una orden europea de detención.

El caso, que ha afectado tanto a empresas de renting como a compradores particulares, seguirá abierto en el ámbito civil para dirimir las indemnizaciones derivadas del fraude.

El Parlament balear ha aprovat aquest dimarts una moció sobre memòria democràtica impulsada pel grup Mixt-Unides Podem, si bé el bloc format per PP i Vox ha rebutjat algunes de les seves mesures més contundents, com la retirada de símbols franquistes, la revisió dels honors atorgats als responsables de la dictadura franquista i el reforç de les polítiques públiques de memòria. Conservadors i extrema dreta també s'han oposat a impedir qualsevol manifestació que impliqui la glorificació de l'alçament militar, de la dictadura o del mateix Franco.

Durant el debat, la diputada del PP Cristina Gil ha defensat el rebuig del seu grup a diverses d'aquestes mesures, emmarcant-lo en una crítica de fons a les polítiques de memòria desplegades a Balears. “Un Parlament que deroga una llei no està destruint la democràcia, l'està exercint”, ha asseverat, en al·lusió a la recent supressió de la llei autonòmica de memòria democràtica.

Gil ha qüestionat, a més, el fet que la memòria depengui d'un text legislatiu, ironitzant que, segons l'esquerra, sense aquesta norma els ciutadans “es despertarien sense recordar res”. En contraposició, ha reivindicat una memòria que “viu en arxius, en famílies i en llibres”. La diputada popular ha justificat el seu rebuig a mesures com impedir actes d'exaltació franquista en considerar que prohibir-los suposaria una limitació de drets fonamentals com la llibertat d'expressió.

Cal assenyalar que a Espanya no existeix un delicte específic que prohibeixi l’exaltació del franquisme: el Codi Penal inclou els delictes d'incitació a l'odi per raó de gènere, raça, religió o altres circumstàncies, així com el de “negació o justificació” del genocidi, però no fa esment a l'apologia del franquisme o del feixisme. Amb tot, el Congrés va donar llum verda l'any passat a la reforma de la llei d'associacions per introduir com a causa de dissolució la realització d'activitats que constitueixin apologia de la dictadura o dels seus dirigents. La norma no implica una il·legalització automàtica, sinó que han de ser els tribunals els que avaluïn cada cas i decideixin si procedeix dissoldre una entitat.

En un dels moments de la seva intervenció, Gil ha ampliat el debat més enllà del context espanyol i ha apel·lat als “més de 100 milions d'assassinats” que algunes fonts atribueixen al comunisme per qüestionar la legitimitat de l'esquerra a l'hora de donar “lliçons” sobre drets humans.

Per la seva banda, el diputat de Vox Sergio Rodríguez ha acusat directament l'esquerra de “no tenir memòria ni ser demòcrata” i de voler imposar “una veritat falsa” sota amenaça de sanció: “Tot aquell que dissenteixi, multa o presó”, ha insinuat. El parlamentari ha articulat la seva intervenció entorn d'una comparació sistemàtica entre l'Espanya actual i el franquisme, enumerant dades econòmiques i socials per reivindicar aquest període —major pes industrial, més accés a l'habitatge, millors taxes d'emancipació juvenil, menor criminalitat o reducció de l'analfabetisme—, malgrat que la majoria d'aquests indicadors són objecte de controvèrsia entre historiadors.

Rodríguez ha arribat a atribuir al franquisme el desenvolupament de la xarxa sanitària pública i de la Seguretat Social, citant hospitals i mesures implantades durant la dictadura, obviant que, tot i que el règim va impulsar estructures inicials de protecció social, el sistema sanitari universal i l'Estat del benestar actuals s'han desenvolupat principalment en democràcia.

Reconeixement de les associacions de víctimes

Malgrat el rebuig d'aquestes mesures, sí que han tirat endavant altres punts de caràcter general, com el compromís de reconèixer el paper social de les associacions de víctimes de la guerra civil i de la dictadura franquista inscrites en el registre autonòmic; el compliment de les resolucions de Nacions Unides sobre els drets de les víctimes de violacions de drets humans; la garantia de l'exercici efectiu dels drets a la reparació, la veritat, la memòria democràtica, el reconeixement i la justícia de totes les víctimes del conflicte bèl·lic, i el desenvolupament de “totes les mesures legals” per aconseguir aquest objectiu, entre les quals l'organització d'activitats extraescolars per als alumnes d'educació secundària.

La moció insta el Govern, a més, a vetllar per la comprensió i la difusió de la història de Balears durant la Segona República, la guerra civil, la dictadura franquista, la Transició i l'Estatut d'Autonomia, així com a continuar amb els homenatges institucionals a les víctimes.

Al text s'han introduït diverses esmenes del PSIB i de MÉS per Mallorca que aborden qüestions com la continuïtat de les polítiques de memòria democràtica; la col·laboració interinstitucional en l'organització d'accions de reparació; l'organització d'un acte civil de sepultura al ‘Memorial de la Dignitat’ del cementiri de Palma; l'ampliació del Pla de Fosses; i la instal·lació de pedres de la memòria, també conegudes com a Stolpersteine, als municipis de Balears.

El Parlament balear ha aprobado este martes una moción sobre memoria democrática impulsada por el grupo Mixto-Unides Podem, si bien el bloque formado por PP y Vox ha rechazado algunas de sus medidas más contundentes, como la retirada de símbolos franquistas, la revisión de los honores otorgados a los responsables de la dictadura franquista y el refuerzo de las políticas públicas de memoria. Conservadores y extrema derecha también se han opuesto a impedir cualquier manifestación que implique la glorificación del alzamiento militar, de la dictadura o del propio Franco.

Durante el debate, la diputada del PP Cristina Gil ha defendido el rechazo de su grupo a varias de estas medidas enmarcándolo en una crítica de fondo a las políticas de memoria desplegadas en Balears. “Un Parlament que deroga una ley no está destruyendo la democracia, la está ejerciendo”, ha aseverado, en alusión a la reciente supresión de la ley autonómica de memoria democrática.

Gil ha cuestionado, además, el hecho de que la memoria dependa de un texto legislativo, ironizando con que, según la izquierda, sin esta norma los ciudadanos “se despertarían sin recordar nada”. Frente a ello, ha reivindicado la memoria que “vive en archivos, en familias y en libros”. La diputada popular ha justificado su rechazo a medidas como impedir actos de exaltación franquista al considerar que prohibirlos supondría una limitación de derechos fundamentales como la libertad de expresión.

Cabe señalar que en España no existe un delito específico que prohíba la exaltación del franquismo: el Código Penal incluye los delitos de incitación al odio por razón de género, raza, religión u otra circunstancia y también el de “negación o justificación” del genocidio, pero no hace mención a la apología del franquismo o el fascismo. Con todo, el Congreso dio luz verde el año pasado a la reforma de la ley de asociaciones para introducir como causa de disolución la realización de actividades que constituyan apología de la dictadura o de sus dirigentes. La norma no implica una ilegalización automática, sino que deben ser los tribunales los que evalúen cada caso y decidan si procede disolver una entidad.

En uno de los momentos de su intervención, Gil ha ampliado el debate más allá del contexto español y ha apelado a los “más de 100 millones de asesinatos” que algunas fuentes atribuyen al comunismo para cuestionar la legitimidad de la izquierda a la hora de dar “lecciones” sobre derechos humanos.

Por su parte, el diputado de Vox Sergio Rodríguez ha acusado directamente a la izquierda de “no tener memoria ni ser demócrata” y de querer imponer “una verdad falsa” bajo amenaza de sanción: “Todo aquel que disienta, multa o cárcel”, ha insinuado. El parlamentario ha articulado su intervención en torno a una comparación sistemática entre la España actual y el franquismo, enumerando datos económicos y sociales para reivindicar ese periodo -mayor peso industrial, más acceso a la vivienda, mejores tasas de emancipación juvenil, menor criminalidad o reducción del analfabetismo-, a pesar de que la mayoría de estos indicadores son objeto de controversia entre historiadores.

Rodríguez ha llegado a atribuir al franquismo el desarrollo de la red sanitaria pública y de la Seguridad Social, citando hospitales y medidas implantadas durante la dictadura, obviando que, aunque el régimen impulsó estructuras iniciales de protección social, el sistema sanitario universal y el Estado del bienestar actuales se han desarrollado principalmente en democracia.

Reconocimiento de las asociaciones de víctimas

Pese al rechazo de estas medidas, sí han salido adelante otros puntos de carácter general, como el compromiso de reconocer el papel social de las asociaciones de víctimas de la guerra civil y de la dictadura franquista inscritas en el registro autonómico; el cumplimiento de las resoluciones de Naciones Unidas sobre los derechos de las víctimas de violaciones de derechos humanos; la garantización del ejercicio efectivo de los derechos a la reparación, la verdad, la memoria democrática, el reconocimiento y la justicia de todas las víctimas del conflicto bélico y el desarrollo de “todas las medidas legales” para lograr este objetivo, entre ellas la organización de actividades extracurriculares para los alumnos de educación secundaria.

La moción insta al Govern, además, a velar por la comprensión y la difusión de la historia de Balears durante la Segunda República, la guerra civil, la dictadura franquista, la Transición y el Estatut d'Autonomia, y a continuar con los homenajes institucionales a las víctimas.

Al texto se han introducido diversas enmiendas del PSIB y de Més per Mallorca que hablan sobre cuestiones como la continuidad de las políticas de memoria democrática; la colaboración interinstitucional en la organización de acciones de reparación; la organización de un acto civil de sepultura en el 'Memorial de la Dignidad' del cementerio de Palma; la ampliación del Plan de Fosas; y la instalación de piedras de la memoria, también conocidas como Stolpersteine, en los municipios de Balears.

La Audiencia Provincial de Balears ha confirmado la condena de prisión (un año y nueve meses) impuesta a un empresario por su responsabilidad en el accidente que sufrió uno de sus trabajadores -que estaba sin contrato- al ordenarle desinfectar un aljibe de ocho metros de profundidad en un hotel de Palma sin arnés, línea de vida ni equipos de protección adecuados. La sentencia lanza un mensaje claro: el empresario es el garante último de la seguridad laboral, incluso frente a posibles errores o imprudencias de sus empleados, y los incumplimientos en materia de seguridad laboral no son solo sancionables administrativamente, sino que pueden constituir delito.

La resolución declara probado que el acusado, en su calidad de administrador de la empresa de limpieza Illes Control, incurrió en una grave negligencia al instar al empleado, el 21 de junio de 2021, a descender al depósito mientras otro de los trabajadores grababa la maniobra, ausentándose el gerente del lugar a pesar de que su presencia era obligatoria por tratarse de un espacio confinado.

La operación se realizó con una precariedad de medios, utilizando una escalera enrollable sin fijación y sustituyendo los sistemas de seguridad reglamentarios por una cuerda atada entre los cinturones de ambos trabajadores, sin arneses, líneas de vida ni equipos de protección adecuados. Durante el procedimiento, el trabajador perdió el pie y cayó en una primera ocasión, lesionándose el brazo, y posteriormente volvió a precipitarse de espaldas desde una altura superior a los dos metros al intentar salir del aljibe debido al dolor y a la falta de un sistema de frenado o anclaje independiente.

Como consecuencia, la víctima sufrió diversas contusiones que requirieron 93 días de tratamiento médico y rehabilitador. La resolución concluye que el acusado no garantizó la seguridad de sus empleados al no proporcionar formación, instrucciones ni los equipos de protección individual necesarios, creando “un grave riesgo para la vida e integridad física del trabajador accidentado y del otro trabajador” al obligarles a utilizar métodos de contrapeso manual totalmente inseguros.

Durante el proceso judicial, el gerente alegó que no fue él quien ordenó al trabajador bajar, que sí existían medidas de seguridad e incluso que, en todo caso, la responsabilidad era del propio empleado al sostener que, si éste no utilizó guantes, fue por decisión propia.

La Audiencia rechaza estos argumentos amparándose en la Ley de Prevención de Riesgos Laborales, que establece que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador y señala que, para su adopción, deben tenerse en cuenta los riesgos adicionales que pudieran implicar determinadas medidas preventivas. Asimismo, recuerda una de las sentencias del Tribunal Supremo en la que se señala “el deber de cuidado” que los responsables de la empresa asumen “en cuanto garantes de la indemnidad del trabajador, no sólo en su actuación ordinaria sino incluso cuando ésta llega a ser descuidada por la confianza y la rutina”.

El empresario, consciente del peligro

El tribunal introduce, en este sentido, una idea clave: el empresario no puede escudarse en la conducta del trabajador cuando no ha puesto los medios necesarios para evitar el riesgo. Por ello, descarta que se trate de una simple imprudencia: los magistrados concluyen que el empresario actuó con dolo eventual, es decir, que era consciente del peligro extremo de la situación y aun así permitió que el trabajo se realizara.

La resolución judicial confirma así la sentencia de instancia al considerar acreditado que el acusado es responsable de un delito contra la seguridad de los trabajadores. Tras analizar las versiones contradictorias, la Sala determina que existe una base lógica y racional para concluir que el empresario no cumplió con sus deberes básicos de prevención, omitiendo tanto la formación técnica como la información sobre los riesgos específicos del puesto a sus empleados.

La prueba de cargo, sustentada principalmente en el testimonio coherente de la víctima y en el informe de Inspección de Trabajo, revela deficiencias de seguridad críticas. Entre ellas destaca la ausencia de un recurso preventivo durante la operación en el aljibe, la falta de puntos de anclaje seguros para las escaleras y el suministro de equipos de protección individual totalmente insuficientes e inadecuados, ya que solo se facilitaron elementos básicos como botas y casco, pero no arneses anticaída ni las líneas de vida necesarias para trabajos en altura.

Finalmente, el tribunal subraya la gravedad de la situación al constatar que uno de los operarios carecía incluso de contrato laboral. Al considerar que el relato de los hechos probados se ajusta estrictamente a la prueba practicada en el juicio oral, se desestima el recurso del acusado y se ratifica íntegramente la condena original por haber puesto en riesgo la vida y la integridad física de sus trabajadores.

Además de la pena de prisión, el condenado deberá indemnizar al trabajador con más de 5.000 euros, cantidad incrementada en un 20% por tratarse de un accidente laboral, además de intereses. La aseguradora de la empresa ya había consignado la cantidad.

La sentencia no es firme y contra la misma cabe recurso de casación ante el Tribunal Supremo.

El Parlament balear ha viscut una nova picabaralla a compte de la llei autonòmica d'acceleració de projectes estratègics, una norma que PP i Vox volen esmenar amb desenes de correccions que, si s’incorporen, permetran reformar de forma encoberta més de 50 lleis autonòmiques, alterant així l’actual model lingüístic, educatiu i social de les Illes.

Durant el ple d’aquest dimarts, el portaveu de Més per Menorca, Josep Castells, ha acusat la presidenta del Govern, Marga Prohens (PP), de ser “la petita Trump” de les Illes per “menysprear el funcionament de les institucions democràtiques” i utilitzar “la porta falsa” per colar modificacions legislatives que, segons ha recordat, els lletrats de la Cambra havien qüestionat inicialment.

L’enfrontament s’emmarca en la tramitació del projecte de llei de projectes estratègics, que inicialment va ser impulsat com a decret llei per agilitzar inversions, però que durant el seu pas pel Parlament s’ha convertit en una eina per modificar bona part de l’ordenament autonòmic balear. Entre els àmbits afectats figuren canvis en la legislació sobre medi ambient, la llengua catalana, la funció pública, l’educació, les polítiques socials o la protecció de Menorca com a Reserva de la Biosfera.

Segons ha denunciat Castells, el PP ha registrat 87 esmenes que afecten 47 lleis, mentre que Vox n’ha presentat d’altres que modifiquen almenys nou normes més. Per a Castells, aquest procediment suposa un “maremàgnum” que permet introduir canvis de gran calat “de forma encoberta” i sense el degut control parlamentari.

“Vostè és una imitadora de Trump i poden pensar que als ciutadans això no els afecta, però els afecta molt, perquè quan vostès menyspreen les capacitats que els diputats tenim de controlar les seves polítiques, el que fan és menysprear el paper polític de la gent que ens vota, que són moltes desenes de milers de ciutadans”, ha emfatitzat el diputat ecosobiranista, que ha instat Prohens, “per la salut democràtica de les nostres illes”, a “deixar de menysprear el funcionament de les institucions democràtiques i de dir una cosa per fer exactament la contrària”.

Per la seva banda, Prohens ha rebutjat de forma taxativa aquestes acusacions i ha defensat la legalitat del procediment. Ha recordat que el decret va ser convalidat pel ple i que la seva tramitació com a llei permet precisament la presentació d’esmenes per part de tots els grups.

“Em diu que el registre del Parlament és una porta del darrere?”, ha replicat la presidenta, insistint que totes les iniciatives s’han presentat “de forma pública i accessible”.

Lluny de rebaixar el to, el debat ha derivat en retrets mutus. Castells ha acusat l’Executiu del PP de “cinisme” per criticar pràctiques del Govern central que, segons el seu parer, replica a les Balears “corregides i augmentades”. Prohens ha contraatacat assenyalant contradiccions del mateix diputat menorquinista, recordant esmenes presentades per ell en anteriors legislatures per modificar lleis alienes als textos en tramitació.

La llei de projectes estratègics ha estat severament qüestionada per l’oposició d’esquerres per diluir el debat parlamentari mitjançant esmenes que no tenen relació amb la norma. No en va, el Reglament del Parlament balear, en el seu article 124, estableix que les esmenes han de guardar relació material amb el text en tramitació, mentre que l’article 23 reconeix el dret dels diputats a exercir les seves funcions amb plenitud, cosa que inclou participar en un debat informat i ordenat de les lleis.

El Parlament balear ha vivido un nuevo rifirrafe a cuenta de la ley autonómica de aceleración de proyectos estratégicos, una norma que PP y Vox quieren enmendar con decenas de correcciones que, de incorporarse, permitirán reformar de forma encubierta más de 50 leyes autonómicas, alterando con ello el actual modelo lingüístico, educativo y social de las islas. Durante el pleno de este martes, el portavoz de Més per Menorca, Josep Castells, ha acusado a la presidenta del Govern, Marga Prohens (PP), de ser “la pequeña Trump” de las islas por “menospreciar el funcionamiento de las instituciones democráticas” y utilizar “la puerta falsa” para colar modificaciones legislativas que, según ha recordado, los letrados de la Cámara habían cuestionado inicialmente.

El enfrentamiento se enmarca en la tramitación de un proyecto de ley, el de proyectos estratégicos, que inicialmente fue impulsado como decreto ley para agilizar inversiones, pero que durante su paso por el Parlament se ha convertido en una herramienta para modificar buena parte del ordenamiento autonómico balear. Entre los ámbitos afectados figuran cambios en la legislación sobre medio ambiente, la lengua catalana, la función pública, la educación, las políticas sociales o la protección de Menorca como Reserva de la Biosfera.

Según ha denunciado Castells, el PP ha registrado 87 enmiendas que afectan a 47 leyes, mientras que Vox ha presentado otras tantas que modifican al menos nueve normas más. Para Castells, este procedimiento supone un “maremágnum” que permite introducir cambios de gran calado “de forma encubierta” y sin el debido control parlamentario.

“Usted es una imitadora de Trump y pueden pensar que a los ciudadanos esto no les afecta, pero les afecta mucho, porque cuando ustedes desprecian las capacidades que los diputados tenemos de controlar sus políticas, lo que hacen es despreciar el papel político de la gente que nos vota, que son muchas decenas de miles de ciudadanos”, ha enfatizado el diputado ecosoberanista, quien a instado a Prohens, “por la salud democrática de nuestras islas”, a que “deje de despreciar el funcionamiento de las instituciones democráticas y que deje de decir unas cosas para hacer exactamente las contrarias”.

Por su parte, Prohens ha rechazado de forma tajante estas acusaciones y ha defendido la legalidad del procedimiento. Ha recordado que el decreto fue convalidado por el pleno y que su tramitación como ley permite precisamente la presentación de enmiendas por parte de todos los grupos.

“¿Me está diciendo que el registro del Parlament es una puerta de atrás?”, ha replicado la presidenta, insistiendo en que todas las iniciativas se han presentado “de forma pública y accesible”.

Lejos de rebajar el tono, el debate ha derivado en reproches mutuos. Castells ha acusado al Ejecutivo del PP de “cinismo” por criticar prácticas del Gobierno central que, a su juicio, replica en Baleares “corregidas y aumentadas”. Prohens ha contraatacado señalando contradicciones del propio diputado menorquinista, recordando enmiendas presentadas por él en anteriores legislaturas para modificar leyes ajenas a los textos en tramitación.

La ley de proyectos estratégicos ha sido severamente cuestionada por la oposición de izquierdas por diluir el debate parlamentario mediante unas enmiendas que nada tienen que ver con la norma. No en vano, el reglamento de la Cámara balear, en su artículo 124, establece que las enmiendas deben guardar relación material con el texto en tramitación, mientras que el artículo 23 reconoce el derecho de los diputados a ejercer sus funciones con plenitud, lo que incluye participar en un debate informado y ordenado de las leyes.

El Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) ha anul·lat parcialment el currículum d'Educació Primària aprovat per l'anterior Govern d'esquerres. Tot i que aquell text ha estat substituït per noves normatives, la sentència fixa un límit clar al marge autonòmic: l'assignatura de religió ha de mantenir-se com a matèria integrada en el currículum conforme a la normativa estatal.

La resolució, que estima parcialment el recurs presentat per Escoles Catòliques i els bisbats de Mallorca, Menorca i Eivissa, invalida l'article 8 del decret curricular -que no incloïa la religió entre la relació de matèries a cursar en l'etapa de Primària, quedant aquella regulada en una disposició addicional- i força l'Administració a revisar com es configura l'assignatura als centres educatius. La resolució exigeix que el seu encaix normatiu respecti les condicions fixades per la legislació bàsica, cosa que pot tenir efectes en la seva organització dins de l'horari escolar o en el seu tractament com a assignatura.

Amb tot, Escoles Catòliques ha anunciat noves impugnacions contra els textos educatius impulsats per l'actual Executiu del PP, en considerar que les modificacions introduïdes continuen sense ajustar-se plenament a la legislació vigent, tal com assenyala en un comunicat.

La Llei Orgànica d'Educació (LOE) estableix que l'assignatura de religió ha d'oferir-se obligatòriament als centres i ser d'elecció voluntària per a l'alumnat, en desenvolupament del dret dels pares a que els seus fills rebin formació religiosa conforme a les seves conviccions. Aquest marc es recolza, en el cas de la religió catòlica, en l'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu de 1979, i s'estén a altres confessions -com la islàmica, la jueva o l'evangèlica- a través d'altres acords. En tots els casos, l'Administració educativa està obligada a facilitar la seva ensenyança quan existeixi demanda suficient, cosa que reforça el caràcter garantit -encara que no obligatori- d'aquestes matèries dins del sistema educatiu.

Un precedent recent en Secundària

A les Balears, la resolució del TSJIB no és un fet aïllat. Arriba després que la mateixa Sala ja qüestionés el currículum de Secundària balear per motius similars. En aquella sentència, dictada l'abril de 2025, la màxima instància judicial de les illes concloïa que l'assignatura havia quedat fora del currículum real: encara que el text la mencionava en una disposició addicional, no l'incloïa entre les matèries que l'alumnat podia cursar.

Per als magistrats, no es tracta d'un detall tècnic, sinó d'una vulneració del marc legal. La Llei Orgànica d'Educació (LOE), en la seva redacció vigent després de la LOMLOE, estableix que la religió s'ha d'incloure com a àrea o matèria, ser d'oferta obligatòria per als centres i de caràcter voluntari per a l'alumnat. Aquesta previsió es remet, a més, a l'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu de 1979, que exigeix que l'assignatura s'imparteixi en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals.

La doctrina del Suprem i el Constitucional

La sentència del TSJIB es fonamenta en diverses resolucions del Tribunal Suprem en les quals avala el model educatiu derivat de la LOMLOE, establint que la matèria de religió s'ha d'oferir obligatòriament com a matèria, encara que la seva elecció sigui voluntària i sense necessitat d'una alternativa avaluable. En la mateixa línia, el Tribunal Constitucional, en la seva sentència 34/2023, va confirmar la constitucionalitat del sistema actual i va subratllar que el marc legal garanteix tant el dret de les famílies a la formació religiosa com el caràcter no obligatori de la matèria. Aquesta jurisprudència fixa un equilibri clar: permet a les administracions educatives modular el tractament de la religió, però no fins al punt d'eliminar-la o buidar-la de la seva condició de matèria dins del currículum.

Segons el TSJIB, el decret balear incomplia aquests requisits en no integrar-la com a matèria pròpiament dita, sinó relegar-la a una regulació secundària que no garanteix el seu estatus acadèmic. Encara que la sentència se centra en un punt concret del decret, el conflicte és de fons. Les entitats religioses sostenen que l'Administració ha intentat reduir el pes de la matèria en el sistema educatiu, mentre que el Govern defensava que el decret no excloïa en cap cas l'ensenyament de la religió del sistema educatiu. No en va, la matèria sí que estava contemplada en la norma a través de la seva inclusió en una disposició addicional -la quarta-, en la qual es regulava la seva oferta i es preveia, a més, una activitat alternativa per a l'alumnat que no optés per cursar-la.

En aquesta línia, l'Administració autonòmica al·legava que la regulació impugnada no només respectava la legislació estatal, sinó que pràcticament la reproduïa. En concret, defensava que el decret s'ajustava tant a la LOE com al Reial Decret 217/2022, que fixa els ensenyaments mínims de l'ESO, incloent el model d'oferta obligatòria de la matèria i l'organització d'una atenció educativa alternativa. L'Executiu també argumentava que el disseny del currículum garantia el compliment de la doctrina del Tribunal Suprem, en establir que l'alumnat havia de cursar obligatòriament una de les dues opcions: Religió o atenció educativa. D'aquesta manera, segons el Govern, s'evitava qualsevol situació de discriminació i s'assegurava l'equilibri entre els qui elegien la matèria i els qui no.

El Govern defensa el seu model

A més, l'Executiu autonòmic defensava que el model adoptat respectava els principis d'igualtat i seguretat jurídica, en alinear-se amb resolucions prèvies i amb la normativa bàsica estatal. En aquest sentit, va invocar la necessitat de mantenir una interpretació coherent amb altres pronunciaments judicials i amb el marc educatiu vigent, insistint que el decret no buidava de contingut l'assignatura, sinó que la integrava conforme als criteris establerts per la legislació.

El TSJIB rebutja de forma clara la tesi del Govern i considera insuficient que la Religió aparegui únicament en una disposició addicional. Per als magistrats, aquesta forma de regulació no garanteix que l'assignatura tingui l'estatus de matèria dins del currículum, tal com exigeix la legislació estatal. La sentència subratlla que no n'hi ha prou amb reconèixer formalment la seva existència: ha de figurar de manera expressa entre les assignatures que l'alumnat pot cursar.

Lluny de ser un cas aïllat, el conflicte a Balears s'inscriu en una onada de litigis en diferents comunitats autònomes sobre l'encaix de l'assignatura de religió en el sistema educatiu després de la LOMLOE. En territoris com Catalunya, Cantàbria o Astúries, els tribunals han avalat models que redueixen el seu pes acadèmic -per exemple, evitant que computi en determinats processos o establint alternatives no avaluables-, en considerar que no vulneren la normativa estatal sempre que la matèria continuí existint com a tal dins del currículum.

La diferència en el cas balear, segons el TSJIB, és qualitativa: no es tracta només d'una reducció de la seva rellevància, sinó d'una configuració que la deixa sense encaix real com a assignatura. En no figurar en el llistat de matèries que l'alumnat pot cursar, la religió queda, en la pràctica, fora del sistema d'assignatures, cosa que -a parer del tribunal- sobrepassa el marge autonòmic i vulnera l'obligació legal d'incloure-la com a àrea en condicions equiparables a la resta.

El director de elDiario.es, Ignacio Escolar, y la delegada del periódico en las Illes Balears, Angy Galvín, han conversado sobre el estado de la profesión y las presiones políticas y económicas. La actriz Aina Frau ha puesto el broche de oro a la jornada

Aquí puedes ver la fotogalería

Bajo las bóvedas de un antiguo aljibe -el que en el siglo XVII abasteció Palma y los barcos que arribaban a puerto-, el museo Es Baluard ha reunido a socios y lectores de elDiario.es para participar en una cita que ha combinado reflexión política, debate periodístico y memoria cultural. En presencia del director del periódico, Ignacio Escolar, la responsable de la delegación balear, Angy Galvín, y de la actriz Aina Frau, y con la cercanía de un formato pensado para escuchar y preguntar, las palabras han dibujado un mismo hilo conductor: la defensa de la independencia -en el periodismo y en la vida- frente a las presiones del poder. Desde la trinchera de la actualidad hasta la memoria de quienes vivieron sin libertades, la conversación ha tomado cuerpo como un diálogo compartido sobre qué significa, hoy, resistir.

La primera parte de la tarde ha estado protagonizada por Escolar y Galvín en un diálogo abierto con el público que derivó en una radiografía sin concesiones del ecosistema mediático actual. Tras ellos han tomado el micrófono el periodista colaborador de este periódico Alejandro Alcolea y Aina Frau en una entrevista íntima que ha repasado más de medio siglo de trayectoria entre el teatro y la historia reciente de España.

Independencia económica: la base del periodismo libre

Durante su intervención en respuesta a las preguntas del público, Escolar ha defendido el modelo de financiación de elDiario.es como la clave de su independencia. “Hacemos información para una comunidad de lectores que nos apoyan económicamente”, ha explicado, subrayando que ese respaldo -que alcanza los 120.000 socios a nivel estatal y supone casi el 50% de los ingresos totales- permite ejercer un periodismo más libre y operar sin depender de grandes anunciantes o intereses externos. “No existe libertad editorial sin independencia económica”, señalaba el periodista en este artículo sobre las cuentas de elDiario.es relativas a 2024.

Esa libertad, ha subrayado, es lo que les permite investigar a grandes poderes económicos en España. Lo ha manifestado al responder a la cuestión con la que uno de los asistentes abrió el turno de preguntas: cómo los medios de comunicación abordan las informaciones acerca del presidente del Real Madrid. “Con Florentino Pérez y con todos los súper ricos es muy difícil informar en España”, asevera el director de elDiario.es, quien, frente a ello, reivindica que su redacción ha publicado informaciones incómodas sobre él.

“Fuimos el único periódico que informó de que [Pérez] había tenido que ir a declarar en el caso Kitchen”, ha puesto como ejemplo, señalando que elDiario.es publicó también cómo el conseguidor de la trama Púnica montó un falso diario al servicio del club blanco y su presidente, además de ser “uno de los pocos” medios que ha informado de los escándalos urbanísticos relacionados con la reforma del Bernabéu y sus parkings. “Esto lo hemos contado en exclusiva a través de los compañeros de Somos Malasaña y no tenemos ningún problema en informar de ello”, asevera Escolar.

Al hilo de esta cuestión, Galvín ha tomado la palabra para recordar que la delegación balear ha publicado temas relacionados con otra familia poderosa, los Matutes, en los que se explica cómo “controlan el negocio de la noche en Ibiza”: “Creo que son reportajes bastante valientes. Ya sabéis lo que es vivir en una isla, y creo que ese es el tipo de periodismo que nos permite contar lo que otros no. Es un modelo de prensa muy independiente respecto a otros medios que se ven influidos por la publicidad. Por ejemplo, las discotecas dan muchísimo dinero a la prensa local. Entonces, cuando no dependes de un anunciante o éste no es tu principal fuente de ingresos, puedes hacer un periodismo muchísimo más honesto”.

Creo que son reportajes bastante valientes [sobre la familia Matutes]. Ya sabéis lo que es vivir en una isla. Es el tipo de periodismo que nos permite contar lo que otros no. Es un modelo de prensa muy independiente respecto a otros medios que se ven influidos por la publicidad. Por ejemplo, las discotecas dan muchísimo dinero a la prensa local

Angy Galvín — Directora de elDiario.es en las Illes Balears

Combatir la polarización

En esta línea, y en un clima de “pim, pam, pum” de insultos y trincheras, Escolar ha señalado que el periodismo se enfrenta en la actualidad a una dificultad creciente para sostener un espacio de información honesta. Frente a esa lógica de bloques, su apuesta pasa por ejercer el oficio desde los hechos, aunque eso suponga incomodar a todos los lados: la credibilidad reside precisamente en ser capaces de publicar tanto los escándalos que afectan a la derecha como los que salpican a la izquierda, desde el máster de Cifuentes hasta casos que afectan al ámbito socialista o denuncias de agresiones sexuales y abusos laborales. El director ha incidido en que esa coherencia editorial, lejos de ser una debilidad, se plantea como la única forma de sostener un periodismo que no responda a intereses partidistas.

Incidiendo en este asunto, ha lamentado que la polarización ha erosionado el propio terreno del debate público, en el que las burbujas informativas impiden que determinadas informaciones atraviesen ciertos espacios ideológicos. Así, mientras algunas revelaciones tienen impacto inmediato en un sector político, otras quedan neutralizadas en el contrario, aunque sean igual de veraces y estén igualmente contrastadas: “Una de las cosas que peor llevo es que, cuando contamos algo de izquierda, tiene consecuencias inmediatas porque nuestros lectores fluyen mucho en ese espacio político. Pero si nosotros contamos las cosas que hace Isabel Díaz Ayuso, mientras ese mundo no hable de ello, da igual. Y son igualmente ciertas. No nos inventamos nada, ni cuando contamos una cosa o la otra. Lo hacemos con fuentes contrastadas y verificadas. Pero, en ese juego de la polarización, nosotros nos convertimos en una voz desautorizada completamente para media parte del país”.

Más allá de “comentarlo y de sufrirlo”, Escolar ha apelado a “intentar combatirlo”. “Tenemos que ser fieles a unos principios, no a unas siglas, y, en ese sentido, la única manera de combatir esa polarización es no jugando a ese juego donde solo cuentas media realidad”, ha anfatizado, invitando a los asistentes a leer el estatuto de elDiario.es, que, aprobado por su comunidad de socios y socias el 20 de mayo de 2023, rige el funcionamiento del periódico mediante el establecimiento de prioridades editoriales y de estándares de calidad en la información y en la opinión. Entre sus artículos, el director ha destacado el que se compromete a no fomentar la polarización, respetando a las personas que no piensen igual y rechazando su deshumanización.

La demanda de Julio Iglesias

En respuesta a otra de las preguntas del público, Escolar ha abordado la demanda de conciliación interpuesta por Julio Iglesias por supuestos delitos de injurias y calumnias contra elDiario.es por publicar los testimonios de dos mujeres que denunciaron al cantante ante la Fiscalía de la Audiencia Nacional por presuntas agresiones sexuales en 2021. En este sentido, ha defendido con firmeza la investigación publicada sobre el cantante, en la que, según subraya, han trabajado durante tres años con asesoramiento legal en Estados Unidos y España, y junto a periodistas de investigación de primer nivel, como Gerardo Reyes, que participó en una investigación que recibió un premio Pulitzer: “Es uno de los periodistas de investigación más importantes del mundo”. Escolar enmarca esta demanda en una práctica habitual: amenazas judiciales que muchas veces no acaban prosperando.

El periodista ha recordado otros ejemplos en los que el proceso se quedó en una conciliación sin recorrido posterior, evitando así el demandante una sentencia que avalara la veracidad de la información publicada: sucedió con la investigación publicada acerca del economista Daniel Lacalle, quien obtuvo un doctorado 'cum laude' con una tesis plagada de “copia y pega” de textos ajenos y propios. En ese sentido, Escolar sugiere que dar el paso hacia un juicio podría no interesar al propio Iglesias, ya que obligaría a un tribunal a pronunciarse sobre el fondo del asunto y podría concluir que los hechos están “contrastados y son veraces”. En cualquier caso, ha aseverado que el medio no piensa rectificar: no habrá acuerdo en la conciliación y están dispuestos a llegar hasta el final si la vía penal se materializa.

Marivent: el palacio que debía ser de la ciudadanía

Acto seguido, otro de los intervinientes ha preguntado sobre el hecho de que el Govern prevea destinar cerca de 500.000 euros públicos a la reforma del Palacio de Marivent, la residencia veraniega de los reyes que había de convertirse en espacio abierto a la ciudadanía y acabó consolidándose como enclave institucional de acceso restringido. Galvín ha situado el debate en el centro de una crítica más amplia a las prioridades del Ejecutivo de Marga Prohens (PP), “condicionado por la extrema derecha”. “No es solo el gasto en Marivent. Son las rebajas fiscales a los más ricos y también el problema de la vivienda: en vez de ayudar a que la gente con menos recursos y especialmente a la gente joven, nos preocupamos más por el hecho de que los ricos tengan que pagar menos”, ha afirmado, advirtiendo de que esa dinámica acaba repercutiendo en la financiación de los servicios públicos: “Después tendremos que recordar que no tenemos dinero suficiente para poder pagar los servicios públicos. Es la pescadilla que se muerde la cola”.

La directora de elDiario.es en Balears recordó además el trabajo periodístico de elDiario.es que ha documentado “cómo se produjo el expolio del Palacio de Marivent al pueblo de Mallorca” y cómo un espacio que debía tener un uso público ha quedado reservado “para el uso y disfrute de la familia real”. A partir de ahí, ha ampliado la crítica a otras medidas recientes, como la derogación de la ley balear de memoria democrática, que ha considerado “un retroceso significativo” respecto a consensos alcanzados en legislaturas anteriores, recordando que un reportaje de este periódico sobre las invisibilizadas viudas republicanas de la guerra civil mereció el reciente reconocimiento por parte de la Asociación de Periodistas de las Illes Balears (APIB). En conjunto, ha dibujado un escenario en el que, según defiende, se están deshaciendo avances mientras se agravan problemas estructurales como el acceso a la vivienda.

El debate con el público también ha abarcado otra de las grandes tensiones del oficio: qué cubrir y qué ignorar en un contexto de sobreexposición mediática. Sobre figuras como Donald Trump, Escolar ha sido claro: “Nos guste o no guste, es la persona más poderosa del mundo ahora mismo y desde su comunidad se toman medidas que afectan a nuestra vida diaria. La gasolina, la seguridad en el mundo, los muertos en algunos países... No podemos permitirnos ignorarlo, no debemos. Nuestro trabajo, precisamente, es contar todo eso e intentar ponerlo en contexto”. En esta línea, ha señalado que entiende la “sensación de mucha gente que dice: 'No quiero saber más de este señor'”. “Si pudiera me lo quitaba de la dieta informativa porque es tóxico. Nosotros no estamos en ese debate de si hay que sacar cada tontería que dice, pero algunas cosas sí las tenemos que que cubrir”, añade.

En el evento también hubo espacio para abordar su papel en las tertulias televisivas, a las que Escolar ha asegurado que continúa yendo porque permiten dar mayor visibilidad al periódico: “El diario lo fundamos un grupo de periodistas con nuestros ahorros; no teníamos dinero para una campaña de publicidad, no podíamos darnos a conocer. La manera de la que mucha gente nos conoció fue precisamente a través de los programas de televisión y de radio. Lo hago como algo necesario para mi periódico”, ha confesado, admitiendo a continuación que en las tertulias no puede “poner las reglas de juego”: “Yo no decido de qué se va a hablar, aunque sí ha habido personas con las que me he negado a aceptar a ir. En una tertulia sí que puedo garantizar que todo lo que digo es lo que quiero decir, pero no el tema de conversación”.

Yo no decido de qué se va a hablar en una tertulia, aunque sí ha habido personas con las que me he negado a aceptar a ir. En una tertulia sí que puedo garantizar que todo lo que digo es lo que quiero decir, pero no el tema de conversación

Ignacio Escolar — Director de elDiario.es

En este sentido también ha aludido al “amplio rango” de periodistas que participan en tertulias: “Hay mucha diferencia entre los que manejamos información de primera mano y quienes no manejan el mismo tipo de detalles”. “Nosotros trabajamos en un periódico que tiene fuente directa de casi todo, y si no la tengo yo, directamente la tiene mi equipo, con lo cual [en las tertulias] manejo una información mucho mayor y eso acaba siendo a veces frustrante”, afirma.

Aina Frau: memoria, miedo y vocación

La segunda parte del encuentro ha camiado de tono para adentrarse en la trayectoria de la actriz mallorquina Aina Frau. Entrevistada por el periodista Alejandro Alcolea, colaborador de este medio, su relato ha arrancado en la dictadura, cuando estudiar teatro implicaba riesgos cotidianos: “Nos juntábamos… y venía la policía y nos decía 'dispérsense', y nos dispersábamos muertos de miedo”, ha recordado sobre aquellos años de formación en Madrid.

Ese miedo, ha explicado, no desapareció de golpe con el final del franquismo, sino que siguió marcando momentos clave de la Transición, como el asesinato de los abogados de Atocha: “Teníamos miedo de que desde el palco nos ametrallaran. Esa sensación la recuerdo perfectamente”. A partir de esa experiencia, ha reinvidicado la importancia de transmitir esa memoria a las nuevas generaciones: “Ojalá fuera capaz de explicar lo que era no tener libertad… Nos íbamos muertos de miedo”.

Su vocación artística, sin embargo, no nació solo del impulso creativo, sino también de una conciencia social que ha empezado a forjarse en la infancia. Criada en una familia burguesa, ha pasado por un colegio religioso donde, según ha relatado, se escenificaban desigualdades que le dejaron una huella profunda. “Había pobres y ricas… y nos hacían coger un bollo y un chocolate y dárselo a las otras”, ha explicado, una práctica que vivió como una forma de humillación: “No entendía por qué había que humillar de esa manera… eso me ayudó a cambiar de manera de pensar”.

Esa mirada crítica atravesó después toda su carrera, en la que defendió el teatro como herramienta de reflexión colectiva: “El trabajo del actor era hacer que el pueblo viera lo que era la sociedad sobre el escenario”. Ya en el tramo final de la conversación ha lanzado una crítica directa a la industria cultural por la falta de papeles para mujeres mayores: “A partir de los 60 no se escribe para personas: los hombres son galanes hasta los 60, pero una mujer ya no es nada”. A sus 81 años, sin embargo, ha reivindicado una vida coherente con su vocación: “He vivido de lo que yo quería y eso es un regalo”.

Dos conversaciones, un mismo hilo

El encuentro ha dejado dos retratos complementarios: el de un periodismo que busca sostener su independencia frente a las presiones económicas y políticas y el de una actriz que atravesó dictadura, transición y democracia defendiendo su oficio. En ambos casos, la misma idea de fondo: que la libertad -de informar, de pensar, de crear- nunca es gratuita, pero sigue siendo el eje sobre el que se construye todo lo demás. En el fondo, tanto las palabras de los periodistas como las de Aina Frau apuntaban a una misma tensión: la de resistir. Resistir a la polarización que empuja a elegir bando antes que a buscar la verdad. Resistir a las inercias de una industria cultural que invisibiliza a quienes no encajan en sus moldes. Resistir, también, al olvido, a esa tentación de dar por superadas etapas -como la dictadura- cuyas huellas siguen presentes.

El diálogo ha dejado también una idea incómoda, pero necesaria: que la independencia, ya sea en el periodismo o en el arte, tiene un coste. En el caso de los medios, implica renunciar a determinadas dependencias económicas; en el del teatro, asumir trayectorias marcadas por la precariedad, el riesgo o la incomprensión. Como se ha puesto sobre la mesa durante el evento, es precisamente ese coste el que dota de sentido a ambos oficios.

En Palma, ante un público implicado y participativo, ese mensaje no ha sonado abstracto. Las preguntas, las dudas y los debates que se han abierto durante la tarde han reflejado una preocupación compartida por el estado del debate público, por el papel de los medios y por la memoria. No ha sido solo una conversación, sino un espacio de intercambio en el que el público también formó parte activa. Tras el acto, los asistentes han podido intercambiar de forma más distendida unas palabras con Escolar y el resto del equipo de elDiario.es. Entre saludos, comentarios y reflexiones todavía en caliente, el encuentro se fue diluyendo poco a poco mientras se degustaban unas ensaimadas de la emprea Samimada.

El Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB) ha anulado parcialmente el currículo de Educación Primaria aprobado por el anterior Govern de izquierdas. Aunque aquel texto ha sido sustituido por nuevas normativas, la sentencia fija un límite claro al margen autonómico: la asignatura de religión debe mantenerse como materia integrada en el currículo conforme a la normativa estatal.

El fallo, que estima parcialmente el recurso presentado por Escuela Católica y los obispados de Mallorca, Menorca y Eivissa, invalida el artículo 8 del decreto curricular -que no incluía la religión entre la relación de materias a cursar en la etapa de Primaria, quedando aquella regulada en una disposición adicional- y fuerza a la Administración a revisar cómo se configura la asignatura en los centros educativos. La resolución exige que su encaje normativo respete las condiciones fijadas por la legislación básica, lo que puede tener efectos en su organización dentro del horario escolar o en su tratamiento como asignatura.

Con todo, Escuela Católica ha anunciado que nuevas impugnaciones contra los textos educativos impulsados por el actual Ejecutivo del PP, al considerar que las modificaciones introducidas continúan sin ajustarse plenamente a la legislación vigente, tal como señala en un comunicado.

La Ley Orgánica de Educación (LOE) establece que la asignatura de religión debe ofertarse obligatoriamente en los centros y ser de elección voluntaria para el alumnado, en desarrollo del derecho de los padres a que sus hijos reciban formación religiosa conforme a sus convicciones. Este marco se apoya, en el caso de la religión católica, en el Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede de 1979, y se extiende a otras confesiones -como la islámica, la judía o la evangélica- a través de otros acuerdos. En todos los casos, la Administración educativa está obligada a facilitar su enseñanza cuando exista demanda suficiente, lo que refuerza el carácter garantizado -aunque no obligatorio- de estas materias dentro del sistema educativo.

Un precedente reciente en Secundaria

En Balears, la resolución del TSJIB no es un hecho aislado. Llega después de que la misma Sala ya cuestionara el currículo de Secundaria balear por motivos similares. En aquella sentencia, dictada en abril de 2025, la máxima instancia judicial de las islas concluía que la asignatura había quedado fuera del currículo real: aunque el texto la mencionaba en una disposición adicional, no la incluía entre las materias que el alumnado podía cursar.

Para los magistrados, no se trata de un detalle técnico, sino de una vulneración del marco legal. La Ley Orgánica de Educación (LOE), en su redacción vigente tras la LOMLOE, establece que la religión debe incluirse como área o materia, ser de oferta obligatoria para los centros y de carácter voluntario para el alumnado. Esta previsión se remite, además, al Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede de 1979, que exige que la asignatura se imparta en condiciones equiparables al resto de disciplinas fundamentales.

La doctrina del Supremo y el Constitucional

La sentencia del TSJIB se apoya en varias resoluciones del Tribunal Supremo en las que avala el modelo educativo derivado de la LOMLOE, estableciendo que la asignatura de religión debe ofertarse obligatoriamente como materia, aunque su elección sea voluntaria y sin necesidad de una alternativa evaluable. En la misma línea, el Tribunal Constitucional, en su sentencia 34/2023, confirmó la constitucionalidad del sistema actual y subrayó que el marco legal garantiza tanto el derecho de las familias a la formación religiosa como el carácter no obligatorio de la asignatura. Esta jurisprudencia fija un equilibrio claro: permite a las administraciones educativas modular el tratamiento de la religión, pero no hasta el punto de eliminarla o vaciarla de su condición de materia dentro del currículo.

Según el TSJIB, el decreto balear incumplía estos requisitos al no integrarla como materia propiamente dicha, sino relegarla a una regulación secundaria que no garantiza su estatus académico. Aunque la sentencia se centra en un punto concreto del decreto, el conflicto es de fondo. Las entidades religiosas sostienen que la Administración ha tratado de reducir el peso de la asignatura en el sistema educativo, mientras que el Govern defendía que el decreto no excluía en ningún caso la enseñanza de la religión del sistema educativo. No en vano, la asignatura sí estaba contemplada en la norma a través de su inclusión en una disposición adicional -la cuarta-, en la que se regulaba su oferta y se preveía, además, una actividad alternativa para el alumnado que no optara por cursarla.

En esa línea, la Administración autonómica alegaba que la regulación impugnada no solo respetaba la legislación estatal, sino que prácticamente la reproducía. En concreto, defendía que el decreto se ajustaba tanto a la LOE como al Real Decreto 217/2022, que fija las enseñanzas mínimas de la ESO, incluyendo el modelo de oferta obligatoria de la asignatura y la organización de una atención educativa alternativa. El Ejecutivo también argumentaba que el diseño del currículo garantizaba el cumplimiento de la doctrina del Tribunal Supremo, al establecer que el alumnado debía cursar obligatoriamente una de las dos opciones: Religión o atención educativa. De este modo, según el Govern, se evitaba cualquier situación de discriminación y se aseguraba el equilibrio entre quienes elegían la asignatura y quienes no.

El Govern defiende su modelo

Además, el Ejecutivo autonómico defendía que el modelo adoptado respetaba los principios de igualdad y seguridad jurídica, al alinearse con resoluciones previas y con la normativa básica estatal. En este sentido, invocó la necesidad de mantener una interpretación coherente con otros pronunciamientos judiciales y con el marco educativo vigente, insistiendo en que el decreto no vaciaba de contenido la asignatura, sino que la integraba conforme a los criterios establecidos por la legislación.

El TSJIB rechaza de forma clara la tesis del Govern y considera insuficiente que la Religión aparezca únicamente en una disposición adicional. Para los magistrados, esa forma de regulación no garantiza que la asignatura tenga el estatus de materia dentro del currículo, tal y como exige la legislación estatal. La sentencia subraya que no basta con reconocer formalmente su existencia: debe figurar de manera expresa entre las asignaturas que el alumnado puede cursar.

Lejos de ser un caso aislado, el conflicto en Balears se inscribe en una oleada de litigios en distintas comunidades autónomas sobre el encaje de la asignatura de religión en el sistema educativo tras la LOMLOE. En territorios como Catalunya, Cantabria o Asturias, los tribunales han avalado modelos que reducen su peso académico -por ejemplo, evitando que compute en determinados procesos o estableciendo alternativas no evaluables-, al considerar que no vulneran la normativa estatal siempre que la materia siga existiendo como tal dentro del currículo.

La diferencia en el caso balear, según el TSJIB, es cualitativa: no se trata solo de una reducción de su relevancia, sino de una configuración que la deja sin encaje real como asignatura. Al no figurar en el listado de materias que el alumnado puede cursar, la religión queda, en la práctica, fuera del sistema de asignaturas, lo que -a juicio del tribunal- desborda el margen autonómico y vulnera la obligación legal de incluirla como área en condiciones equiparables al resto.

El soroll de les obres trenca la calma dels jardins que, durant dècades, han romàs gairebé intactes davant la badia de Palma. Dins, operaris revisen murs clivellats, sistemes de reg envellits i piscines castigades pel salnitre. Al palau de Marivent, el so metàl·lic de les eines, el pujar i baixar dels treballadors i la terra remoguda delaten una reforma llargament ajornada a la qual el Govern balear ha donat llum verda amb un pressupost que rondarà els 500.000 euros de diners públics. L'objectiu: frenar el deteriorament acumulat durant més de dues dècades a la residència estiuenca dels reis, que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se com un enclavament institucional d'accés restringit. Només en determinats períodes la ciutadania pot passejar pels seus jardins.

La intervenció actual, però, no és un episodi aïllat, sinó una peça més d'un sistema de despesa sostingut que es reactiva especialment durant els períodes d'estada dels reis a Mallorca. Només en neteja i subministraments, el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i el de Balears (BOIB) recullen contractes de més de 217.000 euros anuals, als quals s'afegeixen serveis de reforç adjudicats amb fórmules de contractació per hores que permeten ampliar el servei durant els mesos d'estiu. A nivell global, l'Executiu autonòmic, titular de l'immoble, destina més d'1,2 milions d'euros cada any al seu manteniment, una xifra que va arribar a assolir els 1,7 milions el 2013, amb José Ramón Bauzá (PP) com a president.

No són les úniques inversions que rep el palau. Sense precisar quantitats econòmiques concretes, la memòria d'activitats de Patrimoni Nacional relativa a 2025, consultada per aquest mitjà, recull que l'any passat es van instal·lar nous sistemes de detecció i protecció contra incendis en diferents immobles de la seva propietat i, tot i no estar inclòs entre ells, també a Marivent —més concretament a l'edifici Camaretas—. Així mateix, es va dur a terme la renovació dels banys als apartaments del personal de servei i la demolició del forjat de l'antiga piscina per problemes estructurals. El 2024 es van dur a terme estudis i tomografies de l'arbrat amb càrrec als fons del Govern. Segons dades obtingudes en el seu moment per Newtral a través del Portal de Transparència, l'ens encarregat de la gestió dels béns vinculats a la Corona destinava —almenys fins a 2021— uns 220.000 euros anuals per sufragar despeses de personal i subministraments.

En aquest context, la reforma actual reobre una qüestió de fons: quin retorn públic tenen aquestes inversions en una residència institucional d'ús limitat en un escenari, a més, marcat per la crisi d'accés a l'habitatge, la saturació turística i el debat sobre el model econòmic de les illes?

La reforma reobre una qüestió de fons: quin retorn públic té la inversió pública sostinguda en una residència institucional d'ús limitat en un escenari, a més, marcat per la crisi d'accés a l'habitatge, la saturació turística i el debat sobre el model econòmic de les illes?

Més de 25 anys sense reformes profundes

En la pròpia memòria justificativa de la reforma actual, a la qual ha tingut accés elDiario.es, la Conselleria de Presidència i Administracions Públiques considera fins i tot que és “totalment necessari incrementar la partida prevista” per al manteniment de Marivent davant el deteriorament del palau, que arrossega més de 25 anys sense reformes profundes. L'informe va més enllà i adverteix que el cost del manteniment ordinari ja supera els límits dels contractes menors —reservats per a despeses puntuals i de minsa quantia—, fet que obliga a recórrer a noves licitacions de major import i a planificar intervencions més àmplies per evitar que els danys estructurals s'agreugin. Un fet que confirma el caràcter estructural i elevat de la despesa associada al complex. Marivent ha deixat de ser una despesa puntual per convertir-se en una estructura de despesa permanent.

La memòria de la reforma adverteix que el cost del manteniment ordinari ja supera els límits dels contractes menors -reservats per a despeses puntuals i de nínima quantia-, la qual cosa obliga a recórrer a noves licitacions de més import i a planificar intervencions més àmplies per evitar que els danys estructurals s'agravin

D'acord amb el document consultat per aquest mitjà, la reforma prevista abasta tant elements estructurals com instal·lacions i espais exteriors. Entre les actuacions previstes hi ha la restauració de paviments de pedra i empedrats, la substitució de baranes corroïdes per l'oxidació i la intervenció en cobertes, cornises i façanes exposades al salnitre, així com la reparació del vial d'accés danyat per arrels. També es contemplen actuacions a la piscina —amb filtracions i maquinària obsoleta—, vestuaris, camins interiors i edificis auxiliars, així com la reparació de murs, canalitzacions i sistemes de drenatge. A l'exterior, es preveuen treballs en jardins, la rehabilitació de fonts ornamentals en desús, la reparació de danys causats pels temporals i la millora dels sistemes de reg.

El pressupost base de licitació ascendeix, en concret, a 470.444 euros (IVA inclòs). No obstant això, l'expedient preveu la possibilitat d'incrementar l'import fins a un 20% addicional en cas d'aparició de vicis ocults —defectes no detectats en la inspecció inicial que solen aflorar durant l'execució d'una obra—, cosa que podria elevar el cost final per sobre dels 560.000 euros.

Com explicita la memòria justificativa, arran de la constitució de la Comunitat Autònoma, els immobles que conformen el recinte de Marivent varen ser transferits per l'aleshores Consell General Interinsular, passant així a formar part del patrimoni autonòmic. En conseqüència, la seva administració, conservació i protecció és responsabilitat del Govern balear, tal com disposa la llei de patrimoni de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

“Com qualsevol altre immoble del qual és propietària, la Comunitat Autònoma té l'obligació de cuidar de la conservació i el manteniment de Marivent per un doble motiu: la protecció de la finca, com a conjunt arquitectònic que forma part d'un llegat integrat en el nostre patrimoni, i la necessitat que pugui servir a la finalitat a la qual l'immoble està destinat”, afegeix el document. En definir aquest “destí”, l'informe, lluny de fer referència a l'ús original del palau —concebut com a museu obert a la ciutadania—, assumeix plenament que el complex és, “des de fa molt de temps, no només la residència d'estiu de la Família Reial, sinó també lloc de descans al llarg de l'any, per la qual cosa és freqüentment utilitzat per tots els seus membres i hi passen nombroses personalitats de tots els àmbits”.

Un model de contractació fragmentada

Tot i que el procediment d'adjudicació és obert, la reforma s'insereix en un model de contractació fragmentada que caracteritza la gestió de Marivent des de fa dècades. El manteniment del complex no es licita com un servei integral, sinó que es divideix en múltiples contractes individuals —neteja, jardineria, plagues, electricitat, climatització, obres— adjudicats a diferents empreses. En aquest cas, la contractació ha recaigut en Bonfill Enginyeria, Arquitectura i Paisatge SL, una empresa mallorquina fundada el 2011 que ha incrementat la seva presència en la contractació pública balear en els darrers anys. Només el 2025, el volum de contractes va superar els cinc milions d'euros. La seva activitat es concentra en reformes d'edificis públics, infraestructures i projectes per a diferents administracions.

Tot i que el procediment d'adjudicació és obert, la reforma s'insereix en un model de contractació fragmentada que caracteritza la gestió de Marivent des de fa dècades

Cal destacar que la despesa a Marivent no es limita a obres i contractes externs. Un acord del Consell de Govern aprovat al juliol de 2025 inclou explícitament al personal que presta serveis en el palau dins dels col·lectius que poden percebre retribucions per hores extraordinàries, la qual cosa evidencia que l'activitat del complex genera també costos laborals addicionals vinculats al seu funcionament ordinari. La mesura es justifica, segons el propi document, per la impossibilitat de compensar aquestes hores amb descans, la qual cosa reforça la idea que el manteniment i ús del palau comporta una càrrega estructural de despesa pública més enllà de les partides pressupostàries visibles.

En les últimes legislatures, d'acord amb la documentació analitzada per aquest mitjà, el Govern ha adjudicat serveis de reforç per imports de fins a 100.000 euros, amb sistemes flexibles que permeten ampliar el servei durant els mesos de major activitat. Depenent del període, les diferents contractacions han recaigut en una o altra empresa: així, el 2011 el Govern va adjudicar per 47.200 euros a Hidràulica i Electricitat SA el manteniment de les instal·lacions elèctriques del complex, mentre que la climatització va ser encarregada a Refrigeració i Confort SA per imports similars en contractes de dos anys formalitzats el 2014. A això s'hi sumen actuacions puntuals d'obra menor, com el contracte adjudicat el 2016 a Construcciones Llull Sastre SA per 56.562 euros per a la reposició de paviments, murs i escales, i altres per al control de plagues, que va recaure en mercantils com Will Kill SA per 41.300 euros.

Incompliment de contracte

Mentrestant, algunes de les contractacions no s'han deslliurat de la polèmica. En 2014, el Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) va ratificar que 292.132 euros reclamats per Lireba Serveis Integrats -que va operar com a filial del grup ACS- arran de la liquidació del contracte per a la neteja i manteniment del palau de Marivent corresponien al Govern, que li va adjudicar aquests treballs a l'agost de 2007. La Sala declarava provat com, durant la vigència del contracte, l'empresa va facturar i va cobrar l'anterior quantitat sense cap contraprestació per part seva.

Posteriorment, el Tribunal Suprem va validar l'actuació de l'Executiu balear de rescindir el contracte abans de la seva resolució definitiva, en considerar que la mesura estava justificada per raons d'interès públic i seguretat, especialment en un entorn sensible com Marivent. Entre altres aspectes, l'Alt Tribunal destaca que Lireba havia de mantenir un servei permanent amb un nombre concret d'empleats adaptat a les estades de la Família Reial. No obstant això, l'empresa va arribar a prestar el servei amb menys de la meitat del personal exigit, incomplint una condició que el propi contracte qualificava com a essencial. La sala subratlla que aquest dèficit no era un aspecte menor, sinó un “trencament” del nucli del contracte, en afectar directament la qualitat i viabilitat del manteniment del complex.

La resolució, no obstant això, anava més enllà: deixava al descobert rellevants disfuncions en la gestió d'aquests serveis públics, no sols respecte a les fallades en el control de l'execució contractual -el fet que l'empresa arribés a facturar serveis no prestats conforme als pactes-, sinó que posa en relleu la complexitat d'un model basat en contractes fragmentats i altament dependents de condicions variables, com les estades de la Família Reial. El resultat és un sistema en el qual el seguiment efectiu del servei es torna clau, però també difícil de fiscalitzar.

El 2014, el Tribunal Superior de Justícia de les Balears va ratificar que l'empresa Lireba, que va operar com a filial d'ACS, va percebre 292.132 euros sense haver efectuat la corresponent contraprestació per la neteja i manteniment de Marivent que tenia encomanat des de l'agost del 2007

La despesa pública a Marivent ha estat —i continua sent— objecte de crítiques polítiques i socials durant anys. A més dels fons públics destinats al seu manteniment, formacions polítiques i moviments ciutadans han denunciat la falta de transparència sobre el procés que va convertir el palau en la residència d'estiu de la Família Reial a Mallorca. elDiario.es va treure a la llum l'escriptura amb la qual José Carlos Herrmann–Marconi, hereu del filàntrop Ionannes Saridakis, renunciava el 1978 al palau, contravenint el que havia disposat el seu padrastre en el testament. Saridakis, filantrop d'origen grec, havia fet fortuna a Sud-amèrica i va trobar a Mallorca el seu retir daurat. L'illa el va enlluernar fins a tal punt que va decidir donar a Balears un immens llegat artístic i arquitectònic que incloïa el palau que va fer aixecar a la vora del mar.

Va ser la seva vídua qui, el 1965, va cedir l'edifici, els terrenys de 33.905 metres quadrats sobre els quals havia estat construït i la col·lecció d'art del filantrop a l'aleshores Diputació Provincial sota la condició que els mallorquins —i la població en general— poguessin delectar-se amb la cultura i el pensament que albergaven les seves parets. Un extrem que només es va complir entre 1965 i 1972. Durant diversos anys, l'espai museístic va romandre obert al públic, però, després de la seva cessió als reis per part de la franquista Diputació Provincial de Balears, mai més no va tornar a obrir les seves portes, convertint-se en la residència privada de la Família Reial durant les seves estades a Mallorca.

L'escriptura de renúncia, un document de 14 pàgines que mai abans havia sortit a la llum, és el paper al qual s'agafen a la Casa Reial per justificar l'ús privatiu de Marivent per part de la reialesa. En el document, però, l'hereu (José Carlos Herrmann-Marconi) no justifica els motius que el porten a incomplir l'última voluntat de Saridakis.

El document deixa constància del moment en què, sis mesos abans de la promulgació de la Constitució, el 6 d'abril de 1978 Marconi compareixia davant el notari Julio Albi, amb despatx a Madrid, per formalitzar la renúncia. De la mansió va desistir en ple procés judicial impulsat pels hereus contra el Govern —que havia absorbit la Diputació Provincial— i la Fundació Museu d'Art Saridakis —declarada aleshores en rebel·lia— pel mal ús de la donació del seu ascendent. Marconi va recuperar la titularitat dels béns del seu padrastre, però no el palau. Durant cinc dècades, els reis han convidat al palauet presidents del Govern i il·lustres mandataris estrangers i han gaudit de les vacances a l'illa a costa dels contribuents, que es van quedar sense palau i sense museu.

Els jardins amb les escultures de Miró, oberts al públic

A l'actualitat, de totes les pintures que pengen a l'interior de Marivent, més de vuitanta són propietat del Govern, com consta a l'Inventari General de Béns i Drets de l'Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB), consultat per elDiario.es. Juntament amb els quadres, l'Executiu autonòmic també posseeix bona part del mobiliari de l'edifici, com diversos llits mallorquins dels segles XVIII i XIX, un bagul gòtic mallorquí, un banc neoclàssic, un escriptori barroc i nombrosos miralls i còmodes. Elements de gran valor als quals la ciutadania, tanmateix, no té accés.

Per contra, els jardins de Marivent, que ocupen una superfície total de 9.155 metres quadrats, sí que estan oberts al públic arran de l'acord assolit el maig de 2017 entre el Govern de Francina Armengol i la Casa Reial per conjugar l'obertura de la zona exterior amb l'ús del palau com a residència de la Família Reial. S'hi exhibeixen dotze escultures en bronze que Joan Miró va realitzar entre 1969 i 1981 i que la família de l'artista va cedir per donar un valor afegit a les visites. Una iniciativa que pretén, a més, posar de manifest el vincle de l'obra de l'artista amb el barri de Cala Major, que ell mateix va escollir per viure i treballar.