El president del Parlament balear i líder de Vox a les illes, Gabriel Le Senne, ha tornat a recórrer als tribunals per a intentar impedir que la bandera LGTBI pengi de la façana de la Cambra autonòmica amb motiu del Dia de l'Orgull. El dirigent d'extrema dreta ha interposat un recurs de reposició contra el recent acte del Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) que va inadmetre la seva demanda amb la qual va impugnar el desplegament de l'ensenya LGTBI.

La controvèrsia es remunta a 2024, quan el president de la Cambra va tractar de frenar l'execució d'una proposició no de llei aprovada un any abans pel Parlament que instava a exhibir la bandera LGTBI durant la celebració de l'Orgull. Ara, Le Senne sol·licita a la màxima instància judicial de les illes que revoqui la seva decisió i analitzi el fons de l'assumpte per a determinar si la col·locació de la bandera vulnera o no la legalitat.

En el seu recurs, el dirigent ultra sosté que el tribunal ha realitzat una interpretació “jurídicament errònia” en considerar que l'acord de la Mesa del Parlament constitueix un acte parlamentari aliè al control de la jurisdicció contenciosa administrativa. Al·lega a més que tant la jurisprudència constitucional com la del Tribunal Suprem rebutgen l'existència d'actuacions públiques exemptes de control judicial.

Le Senne insisteix també que existeix una diferència entre la proposició no de llei que va donar origen al conflicte i l'acord posterior de la Mesa que va ordenar materialment la col·locació de la bandera. Així mateix, torna a invocar la Llei de Banderes, que limita les ensenyes que poden exhibir-se en edificis públics a les oficials de l'Estat, les comunitats autònomes, les entitats locals i, en determinats casos, les d'altres Estats o organismes internacionals.

El recurs arriba a escasses setmanes d'una nova celebració del Dia de l'Orgull i després que els grups d'esquerra del Parlament hagin sol·licitat formalment a la Mesa que torni a col·locar la bandera LGTBI en la façana de la institució.

La decisió de Le Senne ha provocat la reacció de l'associació LGTBI Ben Amics, que l'acusa de mantenir una “croada personal” contra el col·lectiu. En un comunicat, l'entitat expressa la seva “profunda preocupació” per l'ofensiva judicial impulsada pel president del Parlament i considera que aquest nou recurs evidencia una estratègia dirigida contra “els símbols d'igualtat i contra dècades d'avanços en drets civils”.

“La bandera LGTBI no és un ornament ni un gest partidista”, sosté l'associació, que la defineix com un símbol del compromís institucional amb la dignitat, la llibertat i la seguretat de les persones LGTBI. Ben Amics recorda a més que la llei autonòmica d'igualtat i drets LGTBI va ser aprovada en el seu moment amb un amplíssim consens parlamentari i reclama a les formacions polítiques que mantinguin el compromís adquirit amb els drets del col·lectiu enfront del que interpreta com “un nou intent de censura simbòlica”.

El presidente del Parlament balear y líder de Vox en las islas, Gabriel Le Senne, ha vuelto a recurrir a los tribunales para intentar impedir que la bandera LGTBI cuelgue de la fachada de la Cámara autonómica con motivo del Día del Orgullo. El dirigente de extrema derecha ha interpuesto un recurso de reposición contra el reciente auto del Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB) que inadmió su demanda con la que impugnó el despliegue de la enseña arcoíris.

La controversia se remonta a 2024, cuando el presidente de la Cámara trató de frenar la ejecución de una proposición no de ley aprobada un año antes por el Parlament que instaba a exhibir la bandera LGTBI durante la celebración del Orgullo. Ahora, Le Senne solicita a la máxima instancia judicial de las islas que revoque su decisión y analice el fondo del asunto para determinar si la colocación de la bandera vulnera o no la legalidad.

En su recurso, el dirigente ultra sostiene que el tribunal ha realizado una interpretación “jurídicamente errónea” al considerar que el acuerdo de la Mesa del Parlament constituye un acto parlamentario ajeno al control de la jurisdicción contencioso-administrativa. Alega además que tanto la jurisprudencia constitucional como la del Tribunal Supremo rechazan la existencia de actuaciones públicas exentas de control judicial.

Le Senne insiste también en que existe una diferencia entre la proposición no de ley que dio origen al conflicto y el acuerdo posterior de la Mesa que ordenó materialmente la colocación de la bandera. Asimismo, vuelve a invocar la Ley de Banderas, que limita las enseñas que pueden exhibirse en edificios públicos a las oficiales del Estado, las comunidades autónomas, las entidades locales y, en determinados casos, las de otros Estados u organismos internacionales.

El recurso llega a escasas semanas de una nueva celebración del Día del Orgullo y después de que los grupos de izquierda del Parlament hayan solicitado formalmente a la Mesa que vuelva a colocar la bandera arcoíris en la fachada de la institución.

La decisión de Le Senne ha provocado la reacción de la asociación LGTBI Ben Amics, que le acusa de mantener una “cruzada personal” contra el colectivo. En un comunicado, la entidad expresa su “profunda preocupación” por la ofensiva judicial impulsada por el presidente del Parlament y considera que este nuevo recurso evidencia una estrategia dirigida contra “los símbolos de igualdad y contra décadas de avances en derechos civiles”.

“La bandera LGTBI no es un ornamento ni un gesto partidista”, sostiene la asociación, que la define como un símbolo del compromiso institucional con la dignidad, la libertad y la seguridad de las personas LGTBI. Ben Amics recuerda además que la ley autonómica de igualdad y derechos LGTBI fue aprobada en su día con un amplísimo consenso parlamentario y reclama a las formaciones políticas que mantengan el compromiso adquirido con los derechos del colectivo frente a lo que interpreta como “un nuevo intento de censura simbólica”.

PP i Vox han segellat aquest dimarts al Parlament balear el seu acord per impulsar la prohibició del burca i el nicab als espais públics mitjançant una proposició de llei orgànica promoguda per l'extrema dreta i avalada pels populars. Tot i presentar-se com una defensa de la “dignitat” de les dones, la iniciativa, que ara continuarà la seva tramitació parlamentària, denuncia l'“arribada massiva d'immigrants” i la seva suposada “amenaça” contra la “civilització occidental”, alerta sobre la “importació d'hàbits i comportaments aliens” i obre la porta a sancions administratives que, en cas de reincidència, podrien arribar als 30.000 euros, situant el focus de la iniciativa en la immigració i en la identitat cultural més enllà de la igualtat de gènere.

Durant la seva intervenció, la portaveu de la formació d'extrema dreta, Manuela Cañadas -encarregada de defensar la iniciativa-, ha articulat un discurs amb referències explícites a la seguretat juntament amb estereotips culturals i apel·lacions a la por: “Les notícies de la geopolítica internacional ens mostren de manera sagnant el destí que ens espera. Si cedim terreny i no estam preparats, plorarem sang, però algun dia aquells que ho van permetre hauran de ser jutjats”, ha arribat a etzibar.

“Vox no parla de dones, sinó de musulmanes. Parla de violències als barris per culpa dels musulmans. Parla del tancament de negocis i comerços i que els veïns se'n van per por dels musulmans, i no per culpa del turisme massificat”, ha retret, per la seva banda, la diputada de Més per Menorca Joana Gomila, qui ha acusat Cañadas d'“estigmatitzar els musulmans i sembrar odi i por”, lluny de qualsevol intenció real de “dignificar o voler dignificar les dones”. La parlamentària també ha dirigit les seves crítiques al PP per assumir el marc ideològic de l'extrema dreta i ha advertit que la prohibició del vel integral pot acabar tenint l'efecte contrari al que proclama combatre en empènyer algunes dones a un major aïllament social.

“Prohibir el vel no allibera: expulsa i castiga doblement les dones sotmeses”, ha insistit. “Diuen defensar la llibertat de les dones, però volen decidir com han de vestir; diuen defensar la dignitat, però criminalitzen dones que ja viuen sota control”, ha manifestat.

La proposició presa en consideració aquest dimarts segueix la mateixa línia que la llei impulsada per Vox al Congrés dels Diputats i recolzada pel PP el passat febrer. Aquella iniciativa, finalment rebutjada per la Cambra Baixa, no només plantejava prohibir el burca i el nicab als espais públics, sinó també sancionar-ne l'ús amb multes que podien arribar als 20.200 euros i modificar la Llei d'Estrangeria per facilitar l'expulsió d'estrangers reincidents.

A Balears, l'impuls d'una norma d'esperit similar consolida un acostament polític que el PP ja havia anticipat mesos enrere amb una proposició pròpia sobre el vel integral. Aquest dimarts, la diputada popular Cristina Gil ha justificat el suport del seu grup defensant que el vel integral constitueix una pràctica incompatible amb la igualtat efectiva entre homes i dones i assegurant que l'Estat ha de reaccionar davant símbols que considera contraris als valors constitucionals.

Tanmateix, el text promogut per Vox va molt més enllà de la qüestió de la igualtat. La seva exposició de motius arrenca alertant que Europa està “amenaçada” per l'“arribada massiva d'immigrants procedents d'altres continents”, denuncia la importació de comportaments “aliens” a Occident i planteja la necessitat d'actuar davant persones que pretenen imposar “costums islamistes” a l'espai públic. La iniciativa sosté que la societat espanyola no pot acceptar una ideologia “aliena i hostil a Occident” i vincula l'ús del burca i el nicab amb suposats riscos per a la seguretat ciutadana.

Multes de fins a 30.000 euros i condemnes de presó

El text preveu sancions administratives que, en cas de reincidència, podrien arribar als 30.000 euros en remetre's al règim d'infraccions greus de la Llei de Seguretat Ciutadana, reformes del Codi Penal per castigar amb penes de fins a quatre anys de presó qui obligui, intimidi o coaccioni una dona perquè porti aquestes peces de roba i modificacions de la legislació d'estrangeria perquè determinades infraccions relacionades amb aquesta matèria puguin derivar en l'expulsió del territori nacional de persones estrangeres reincidents.

La portaveu de Més per Mallorca, Marta Carrió, va acusar Vox d'utilitzar els drets de les dones com a “excusa” per construir un relat sobre immigració i islam. “Aquesta iniciativa no comença parlant de violències masclistes. Comença parlant de civilització occidental, d'immigració massiva i d'una suposada amenaça als nostres valors”, ha denunciat. Segons ha defensat, les dones apareixen al text “com una coartada” per justificar “un discurs profundament islamòfob”.

Una de les principals crítiques de l'esquerra s'ha centrat precisament en la contradicció entre el discurs de protecció de les dones i el contingut sancionador de la llei. Carrió ha recordat que la proposta permetria multar les mateixes dones que porten aquestes peces de roba i ha advertit que, en determinats supòsits, podria acabar facilitant procediments d'expulsió per a estrangeres. “Castiguen la mateixa dona que diuen voler protegir”, ha retret.

En termes similars s'ha expressat la socialista Maria Teresa Suárez, qui ha qüestionat que Vox hagi descobert de sobte una preocupació feminista quan històricament ha combatut bona part de les reivindicacions del moviment de dones. “Quan les dones reclamam igualtat salarial, Vox no hi és; quan denunciam la violència masclista, qüestiona les estadístiques”, ha criticat. Al seu parer, la formació utilitza les dones musulmanes com a “coartada argumental” per desenvolupar un discurs centrat en la immigració i l'islam.

La diputada del PSIB-PSOE ha denunciat, a més, que la proposta construeix una imatge homogènia de la població musulmana i migrant per convertir-la en una amenaça col·lectiva. “Les dones apareixen aquí sobretot com una excusa moral per justificar una agenda política que té poc a veure amb la defensa dels seus drets”, ha recriminat.

Per la seva banda, el diputat d'Unides Podem, José María García, ha considerat que el text de la llei de Vox està “ple de racisme i classisme”. “El que pretenen és disfressar aquest odi de protecció per a les dones de religió musulmana”, ha criticat.

El Parlament assumeix el discurs neonazi de la “remigració”

El passat mes de febrer, PP i Vox van donar llum verda a una proposició no de llei (PNL) dels de Santiago Abascal que insta el Govern central a deportar les persones migrants que, tot i trobar-se en situació legal, cometin algun delicte greu o facin del delicte lleu “la seva forma de vida”, així com aquelles que “decideixin no integrar-se en la cultura de la nació que les acull o intentin imposar la seva”. La proposta apel·la a l'anomenada “remigració”, un terme que l'extrema dreta europea ha popularitzat els darrers anys com a consigna política, sota la qual agrupen propostes com el retorn massiu de migrants -i fins i tot de ciutadans nacionalitzats- per motius culturals o identitaris.

Aquest postulat, que no forma part del marc jurídic espanyol ni de la legislació d'altres països europeus, ha estat especialment abanderat per sectors de la ultradreta alemanya vinculats a Alternativa per Alemanya (AfD), així com per formacions ultras a Àustria i França. A Espanya, Vox l'ha incorporat al seu discurs com a eix de la seva ofensiva migratòria.

La “remigració” va, d'aquesta manera, més enllà de l'expulsió d'una persona estrangera d'acord amb el que preveu la Llei d'Estrangeria, és a dir, amb garanties procedimentals, motivació individualitzada i possibilitat de recurs judicial. El terme es recolza en valoracions subjectives sobre el grau d'integració o adaptació cultural, conceptes que no figuren com a causa legal de devolució o expulsió.

Només unes setmanes després, el president del Parlament, Gabriel Le Senne (Vox), va utilitzar l'acte institucional del Dia de Balears per alertar d'una suposada “extinció” dels espanyols i agitar la teoria conspiranoica del “gran reemplaçament”, una tesi sense base científica que sosté que la població europea estaria sent substituïda demogràficament per persones migrants, especialment d'origen no europeu. Es tracta d'un discurs ideològic àmpliament difós per la formació d'extrema dreta a Espanya, partits afins a França, Itàlia o Alemanya i nombrosos grups neonazis europeus, que ha contribuït a endurir la política migratòria a les comunitats autònomes on el PP governa de la mà de Vox.

PP y Vox han sellado este martes en el Parlament balear su acuerdo para impulsar la prohibición del burka y el niqab en los espacios públicos mediante una proposición de ley orgánica promovida por la extrema derecha y respaldada por los populares. Pese a presentarse como una defensa de la “dignidad” de las mujeres, la iniciativa, que ahora continuará su tramitación parlamentaria, denuncia la “llegada masiva de inmigrantes” y su supuesta “amenaza” contra la “civilización occidental”, alerta sobre la “importación de hábitos y comportamientos ajenos” y abre las puertas a sanciones administrativas que, en caso de reincidencia, podrían alcanzar los 30.000 euros, situando el foco de la iniciativa en la inmigración y en la identidad cultural más allá de la igualdad de género.

Durante su interevención, la portavoz de la formación de extrema derecha, Manuela Cañadas -encargada de defender la iniciativa-, ha articulado un discurso con referencias explícitas a la seguridad junto a estereotipos culturales y apelaciones al miedo: “Las noticias de la geopolítica internacional nos muestran de forma sangrienta el destino que nos aguarda. Si cedemos terreno y no estamos preparados, lloraremos sangre, pero algún día quienes lo permitieron tendrán que ser juzgados”, ha llegado a espetar.

“Vox no habla de mujeres, sino de musulmanas. Habla de violencias en los barrios por mor de los musulmanes. Habla del cierre de negocios y comercios y de que los vecinos se van por miedo a los musulmanes, y no por culpa del turismo masificado”, ha recriminado, por su parte, la diputada de Més per Menorca Joana Gomila, quien ha acusado a Cañadas de “estigmatizar los musulmanes y sembrar odio y miedo”, lejos de cualquier intención real de “dignificar o querer dignificar a las mujeres”. La parlamentaria también ha dirigido sus críticas al PP por asumir el marco ideológico de la extrema derecha y ha advertido de que la prohibición del velo integral puede acabar teniendo el efecto contrario al que proclama combatir al empujar a algunas mujeres a un mayor aislamiento social.

“Prohibir el velo no libera: expulsa y castiga doblemente a las mujeres sometidas”, ha insistido. “Dicen defender la libertad de las mujeres, pero quieren decidir cómo deben vestir; dicen defender la dignidad, pero criminalizan a mujeres que ya viven bajo control”, ha manifestado.

La proposición tomada en consideración este martes sigue la misma línea que la ley impulsada por Vox en el Congreso de los Diputados y respaldada por el PP el pasado febrero. Aquella iniciativa, que finalmente rechazada por la Cámara Baja, no solo planteaba prohibir el burka y el niqab en los espacios públicos, sino también sancionar su uso con multas que podían alcanzar los 20.200 euros y modificar la Ley de Extranjería para facilitar la expulsión de extranjeros reincidentes.

En Balears, el impulso de una norma de espíritu similar consolida un acercamiento político que el PP ya había anticipado meses atrás con una proposición propia sobre el velo integral. Este martes, la diputada popular Cristina Gil ha justificado el apoyo de su grupo defendiendo que el velo integral constituye una práctica incompatible con la igualdad efectiva entre hombres y mujeres y aseverando que el Estado debe reaccionar frente a símbolos que considera contrarios a los valores constitucionales.

Sin embargo, el texto promovido por Vox va mucho más allá de la cuestión de la igualdad. Su exposición de motivos arranca alertando de que Europa está “amenazada” por la “llegada masiva de inmigrantes procedentes de otros continentes”, denuncia la importación de comportamientos “ajenos” a Occidente y plantea la necesidad de actuar frente a personas que pretenden imponer “costumbres islamistas” en el espacio público. La iniciativa sostiene que la sociedad española no puede aceptar una ideología “ajena y hostil a Occidente” y vincula el uso del burka y el niqab con supuestos riesgos para la seguridad ciudadana.

Multas de hasta 30.000 euros y condenas de prisión

El texto contempla sanciones administrativas, en caso de que el afectado reincida, podrían alcanzar los 30.000 euros al remitirse al régimen de infracciones graves de la Ley de Seguridad Ciudadana, reformas en el Código Penal para castigar con penas de hasta cuatro años de cárcel a quien obligue, intimide o coaccione a una mujer para que porte estas prendas y modificaciones de la legislación de extranjería para que determinadas infracciones relacionadas con esta materia puedan derivar en la expulsión del territorio nacional de personas extranjeras reincidentes.

La portavoz de Més per Mallorca, Marta Carrió, acusó a Vox de utilizar los derechos de las mujeres como “excusa” para construir un relato sobre inmigración e islam. “Esta iniciativa no empieza hablando de violencias machistas. Empieza hablando de civilización occidental, de inmigración masiva y de una supuesta amenaza a nuestros valores”, ha denunciado. Según ha defendido, las mujeres aparecen en el texto “como una coartada” para justificar “un discurso profundamente islamófobo”.

Una de las principales críticas de la izquierda se ha centrado precisamente en la contradicción entre el discurso de protección de las mujeres y el contenido sancionador de la ley. Carrió ha recordado que la propuesta permitiría multar a las propias mujeres que portan estas prendas y ha advertido de que, en determinados supuestos, podría acabar facilitando procedimientos de expulsión para extranjeras. “Castigan a la misma mujer que dicen querer proteger”, ha reprochado.

En términos similares se ha expresado la socialista Maria Teresa Suárez, quien ha cuestionado que Vox haya descubierto de repente una preocupación feminista cuando históricamente ha combatido buena parte de las reivindicaciones del movimiento de mujeres. “Cuando las mujeres reclamamos igualdad salarial, Vox no está; cuando denunciamos la violencia machista, cuestiona las estadísticas”, ha criticado. A su juicio, la formación utiliza a las mujeres musulmanas como “coartada argumental” para desarrollar un discurso centrado en la inmigración y el islam.

La diputada del PSIB-PSOE ha denunciado además que la propuesta construye una imagen homogénea de la población musulmana y migrante para convertirla en una amenaza colectiva. “Las mujeres aparecen aquí sobre todo como una excusa moral para justificar una agenda política que tiene poco que ver con la defensa de sus derechos”, ha recriminado.

Por su parte, el diputado de Unidas Podemos, José María García, ha considerado que el texto de la ley de Vox está “repleto de racismo y clasismo”. “Lo que pretenden es disfrazar ese odio en protección para las mujeres de la religión musulmana”, ha criticado.

El Parlament asume el discurso neonazi de la “remigración”

El pasado mes de febrero, PP y Vox dieron luz verde a una proposición no de ley (PNL) de los de Santiago Abascal que insta al Gobierno central a deportar a las personas migrantes que, aunque se encuentren en situación legal, cometan algún delito grave o hagan del delito leve “su forma de vida”, así como a aquellos que “decidan no integrarse en la cultura de la nación que la acoge o intente imponer la suya”. La propuesta apela a la llamada “remigración”, un término que la extrema derecha europea ha popularizado en los últimos años como consigna política, bajo la cual agrupan propuestas como la devolución masiva de migrantes -e incluso de ciudadanos nacionalizados- por motivos culturales o identitarios.

El postulado, que no forma parte del marco jurídico español ni de la legislación de otros países europeos, ha sido abanderado especialmente por sectores de la ultraderecha alemana vinculados a Alternativa para Alemania (AfD) así como por formaciones ultras en Austria y Francia. En España, Vox lo ha incorporado a su discurso como eje de su ofensiva migratoria.

La “remigración” va, de este modo, más allá de la expulsión de una persona extranjera conforme a lo previsto en la Ley de Extranjería, es decir, con garantías procedimentales, motivación individualizada y posibilidad de recurso judicial. El término se apoya en valoraciones subjetivas sobre el grado de integración o adaptación cultural, conceptos que no figuran como causa legal de devolución o expulsión.

Apenas unas semanas después, el presidente del Parlament, Gabril Le Senne, utilizó el acto institucional del Día de Balears para alertar de una supuesta “extinción” de los españoles y agitar la teoría conspiranoica del 'gran reemplazo', una tesis sin base científica que sostiene que la población europea estaría siendo sustituida demográficamente por personas migrantes, especialmente de origen no europeo. Se trata de un discurso ideológico ampliamente difundido por la formación de extrema derecha en España, partidos afines en Francia, Italia o Alemania y numerosos grupos neonazis europeos que ha llevado a endurecer la política migratoria en las Comunidades Autónomas en las que el PP gobierna de la mano de Vox.

El Govern de Marga Prohens (PP) ha reivindicat la derogació de la llei balear de memòria i reconeixement democràtics, encara que assegura que acatarà la decisió que adopti el Tribunal Constitucional (TC) arran l'anunci del Govern central de recórrer la supressió de la norma, culminada el passat mes de març per conservadors i Vox.

La consellera de Presidència, Coordinació de l'Acció de Govern i Cooperació Local, Antònia Maria Estarellas, ha manifestat aquest dimarts al ple del Parlament que l'Executiu autonòmic defensarà l'autonomia de la Cambra balear, tot i que respectarà l'eventual pronunciament de l'alt tribunal. “Acatarem el que digui la Justícia perquè creim en el poder judicial”, ha afirmat.

La portaveu del Govern espanyol, Elma Saiz, va anunciar la setmana passada la interposició del recurs d'inconstitucionalitat després que fracassassin les negociacions obertes amb l'Executiu balear per intentar revertir la derogació del text, que preveia mesures com l'elaboració d'un cens de símbols franquistes per facilitar-ne la retirada, la prohibició d'actes d'exaltació de la dictadura, la conservació d'arxius vinculats a la memòria democràtica i la garantia d'accés a la documentació relacionada amb la repressió franquista.

El Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica, dirigit per Ángel Víctor Torres, va oferir al Govern obrir una via de negociació per restituir la llei. Tanmateix, les converses no varen fructificar i l'Executiu central ha optat finalment per acudir al Constitucional amb la intenció, a més, que la suspensió de la derogació es pugui aplicar de manera cautelar mentre es resol el procediment.

El Govern d'Espanya sosté que la decisió compta amb l'aval del Consell d'Estat, que considera que la supressió de la norma balear vulnera el deure de col·laboració de les comunitats autònomes en el desplegament de la Llei estatal de Memòria Democràtica. L'òrgan consultiu entén, a més, que la derogació afecta drets fonamentals relacionats amb la dignitat de les persones i la integritat moral de les víctimes.

Durant el debat parlamentari d'aquest dimarts, Estarellas ha reivindicat l'actuació del Govern en matèria memorialista a través de la llei de fosses, una normativa que continua vigent i que ha permès continuar amb les tasques de localització i identificació de represaliats. Segons ha detallat, durant aquesta legislatura s'han obert vuit fosses comunes i actualment es treballa en dues més, amb un balanç de 24 cossos recuperats.

La consellera ha insistit que el Govern encara espera conèixer l'informe de l'Advocacia de l'Estat sobre el recurs anunciat per la Moncloa i ha defensat que la derogació de la llei de memòria va ser una decisió adoptada de manera plenament legítima per la majoria parlamentària. “Va ser un acte democràtic, no un assalt”, ha etzibat.

Des de l'oposició, la diputada socialista Pilar Costa ha donat per fet que el Constitucional acabarà suspenent cautelarment la derogació, com ja ha passat amb altres iniciatives similars impulsades per governs autonòmics del PP i Vox. En aquest escenari, ha demanat al Govern com pensa actuar quan la norma torni temporalment a estar vigent.

Costa també ha acusat l'Executiu balear d'haver incomplert la llei de memòria quan encara estava en vigor. Al seu parer, el fet que Estarellas es remeti exclusivament a la llei de fosses evidencia que el Govern va deixar d'aplicar bona part de les polítiques públiques previstes a la normativa derogada.

La llei balear de memòria, aprovada el 2018, va articular un marc institucional per investigar els crims del franquisme i el reconeixement públic de les persones represaliades després del cop militar de 1936.

La seva derogació ha seguit la senda d'autonomies com Comunitat Valenciana, Aragó i Cantàbria, les normatives de memòria democràtica de les quals han estat substituïdes per “lleis de la concòrdia” que, sota el pretext de “reconciliar” els espanyols en lloc de “reobrir ferides”, equiparen el franquisme amb la democràcia. El Govern ha recorregut la supressió de totes elles mentre manté negociacions sobre iniciatives impulsades en altres territoris com Extremadura.

L'Executiu central considera que les normes de 'concòrdia' “blanquegen la dictadura franquista, neguen l'existència del cop d'Estat com a causant de la Guerra d'Espanya de 1936 a 1939, pretenen que no es conegui la veritat del que va succeir i, el que és pitjor, condemnen les víctimes novament a l'oblit”. Així mateix, sosté que aquestes reformes mantenen aspectes vinculats a les exhumacions però eliminen elements essencials relacionats amb el dret a la veritat, la reparació i les garanties de no repetició.

El Govern de Marga Prohens (PP) ha reivindicado la derogación de la ley balear de memoria y reconocimiento democráticos, aunque asegura acatará la decisión que adopte el Tribunal Constitucional (TC) tras el anuncio del Gobierno central de recurrir la supresión de la norma, culminada el pasado mes de marzo por conservadores y Vox.

La consellera de Presidencia, Coordinación de la Acción de Gobierno y Cooperación Local, Antònia Maria Estarellas, ha manifestado este martes en el pleno del Parlament que el Ejecutivo autonómico defenderá la autonomía de la Cámara balear, aunque respetará el eventual pronunciamiento del alto tribunal. “Acataremos lo que diga la Justicia porque creemos en el poder judicial”, ha afirmado.

La portavoz del Gobierno español, Elma Saiz, anunció la semana pasada la interposición del recurso de inconstitucionalidad después de que fracasaran las negociaciones abiertas con el Ejecutivo balear para intentar revertir la derogación del texto, que contemplaba medidas como la elaboración de un censo de símbolos franquistas para facilitar su retirada, la prohibición de actos de exaltación de la dictadura, la conservación de archivos vinculados a la memoria democrática y la garantía de acceso a la documentación relacionada con la represión franquista.

El Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática, dirigido por Ángel Víctor Torres, ofreció al Govern abrir una vía de negociación para restituir la ley. Sin embargo, las conversaciones no fructificaron y el Ejecutivo central ha optado finalmente por acudir al Constitucional con la intención además de que la suspensión de la derogación pueda aplicarse de forma cautelar mientras se resuelve el procedimiento.

El Gobierno sostiene que la decisión cuenta con el aval del Consejo de Estado, que considera que la supresión de la norma balear vulnera el deber de colaboración de las comunidades autónomas en el desarrollo de la Ley estatal de Memoria Democrática. El órgano consultivo entiende además que la derogación afecta a derechos fundamentales relacionados con la dignidad de las personas y la integridad moral de las víctimas.

Durante el debate parlamentario de este martes, Estarellas ha reivindicado la actuación del Govern en materia memorialista a través de la ley de fosas, una normativa que permanece vigente y que ha permitido continuar con las tareas de localización e identificación de represaliados. Según ha detallado, durante esta legislatura se han abierto ocho fosas comunes y actualmente se trabaja en otras dos, con un balance de 24 cuerpos recuperados.

La consellera ha insistido en que el Govern todavía espera conocer el informe de la Abogacía del Estado sobre el recurso anunciado por Moncloa y ha defendido que la derogación de la ley de memoria fue una decisión adoptada de forma plenamente legítima por la mayoría parlamentaria. “Fue un acto democrático, no un asalto”, ha espetado.

Desde la oposición, la diputada socialista Pilar Costa ha dado por hecho que el Constitucional acabará suspendiendo cautelarmente la derogación, como ya ha ocurrido con otras iniciativas similares impulsadas por gobiernos autonómicos de PP y Vox. En ese escenario, ha preguntado al Govern cómo piensa actuar cuando la norma vuelva temporalmente a estar vigente.

Costa también ha acusado al Ejecutivo balear de haber incumplido la ley de memoria cuando todavía estaba en vigor. A su juicio, el hecho de que Estarellas se remita exclusivamente a la ley de fosas evidencia que el Govern dejó de aplicar buena parte de las políticas públicas contempladas en la normativa derogada.

La ley balear de memoria, aprobada en 2016, articuló un marco institucional para investigar los crímenes del franquismo y el reconocimiento público de quienes fueron represaliados tras el golpe militar de 1936. 

Su derogación ha seguido la senda de autonomías como Comunitat Valenciana, Aragón y Cantabria, cuyas normativas de memoria democrática han sido sustituidas por 'leyes de la concordia' que, so pretexto de “reconciliar” a los españoles en lugar de “reabrir heridas”, equiparan el franquismo con la democracia. El Gobierno ha recurrido la supresión de todas ellas mientras mantiene negociaciones sobre iniciativas impulsadas en otros territorios como Extremadura.

El Ejecutivo central considera que las normas de 'concordia' “blanquean la dictadura franquista, niegan la existencia del golpe de Estado como causante de la Guerra de España de 1936 a 1939, pretenden que no se conozca la verdad de lo que ocurrió y, lo que es peor, condenan a las víctimas de nuevo al olvido”. Asimismo, sostiene que estas reformas mantienen aspectos vinculados a las exhumaciones pero eliminan elementos esenciales relacionados con el derecho a la verdad, la reparación y las garantías de no repetición.

“Aquest edifici residencial totalment reformat ofereix una oportunitat única destinada exclusivament a l'ocupació corporativa. Així s'anuncia un immoble a Palma dirigit a ”satisfer les necessitats empresarials modernes“. El preu d'un dels seus pisos: 13.500 euros al mes. Mentre els lloguers de Balears se situen entre els més cars del país i centenars de persones subsisteixen dins infravivendes, caravanes, tendes de campanya i edificis abandonats, una part creixent del mercat immobiliari ja no s'adreça a famílies ni a residents habituals, sinó a empreses que necessiten allotjar temporalment treballadors desplaçats, directius o professionals internacionals. L'oferta forma part d'una tendència cada vegada més visible en el mercat immobiliari: la transformació d'habitatges residencials en productes específicament dissenyats per a la mobilitat laboral i empresarial.

“Ideal per a empreses que cerquen allotjament de primera qualitat, llest per utilitzar, per als seus equips i executius”, resa el mateix anunci. Es tracta d'un habitatge inclòs a un edifici situat a la zona del carrer Aragó. Els seus habitatges, assenyala la publicació, “compten amb espais exteriors privats, que inclouen terrasses i un solàrium a l'àtic de fins a 30 metres quadrats”. El comercialitza una de les principals plataformes immobiliàries especialitzades en habitatge de luxe i comprador internacional d'Espanya.

Paral·lelament, milers de residents competeixen per una oferta cada vegada més escassa en un dels mercats immobiliaris més tensionats de l'Estat. D'acord amb el darrer informe d'Idealista, el preu mitjà del lloguer va arribar al maig als 20,1 euros per metre quadrat a les Balears, un 2,2% més que un any abans, situant l'arxipèlag com la segona comunitat autònoma amb les rendes més elevades d'Espanya, només per darrere de Madrid. A Palma, on, segons el mateix portal, per cada pis que s'anuncia s'hi interessen 69 famílies, el preu s'ha disparat fins als 19,2 euros per metre quadrat després d'encarir-se un 8,2% en només dotze mesos, situant la capital balear com la tercera més cara del país per llogar un habitatge.

'Ideal per a empreses que busquen allotjament de primera qualitat, llest per a utilitzar, per als seus equips i executius', resa un anunci. Es tracta d'un edifici de Palma en el qual es comercialitzen set habitatges per 13.500 euros exclusivament per a empreses

L'habitatge convertit en infraestructura laboral

El contrast il·lustra la profunda transformació que travessa el mercat residencial balear. Mentre una part creixent de la població resident queda expulsada de l'accés a l'habitatge, immobiliàries especialitzades en luxe i comprador internacional comercialitzen edificis sencers per a empreses, executius i treballadors desplaçats. La coexistència entre un mercat orientat al capital internacional i uns lloguers que baten rècord rere rècord ha convertit les illes en un dels exemples més extrems de la bretxa entre l'habitatge com a actiu d'inversió i l'habitatge com a dret residencial.

Altres anuncis exemplifiquen clarament aquesta tendència. Una altra empresa comercialitza per 2.574 euros mensuals un àtic de dos dormitoris i dos banys a Palma sota una condició destacada en majúscules: “LLOGUER EXCLUSIU PER A EMPRESES”. L'habitatge, completament moblat i equipat, disposa d'una terrassa privada de 25 metres quadrats, climatització per aerotèrmia i forma part d'una finca rehabilitada íntegrament fa tot just tres anys. L'anunci s'adreça expressament a companyies que necessitin allotjar empleats o directius desplaçats i culmina amb un reclam revelador: “La teva nova llar a Palma”.

Mentre una part creixent de la població resident queda expulsada de l'accés a l'habitatge i es veu abocada a subsistir dins infrahabitatges, caravanes, tendes de campanya i edificis abandonats, immobiliàries especialitzades en luxe i comprador internacional comercialitzen edificis sencers per a empreses, executius i treballadors desplaçats

El fenomen no es limita a la capital balear. A Eivissa, un anunci a Platja d'en Bossa ofereix un apartament d'obra nova per 5.000 euros mensuals, especificant a la primera línia que es tracta d'un “lloguer de temporada” i que és “només per a empreses”. L'habitatge, que compta amb 62 metres quadrats, una terrassa de 30 metres i dues habitacions dobles, a més d'accés a piscina, gimnàs i sala gourmet, forma part de la luxosa urbanització Aguamarina, desenvolupada per la promotora Via Célere, un dels principals actors del negoci promotor espanyol.

La mercantil està controlada, al seu torn, pel fons nord-americà Värde Partners, fons internacional especialitzat en inversió immobiliària i actius financers. elDiario.es s'ha posat en contacte amb Vía Célere per conèixer la seva valoració sobre l'impacte d'aquestes fórmules en l'accés a l'habitatge de la població resident, però no ha obtingut resposta fins a la publicació d'aquest reportatge.

Mentrestant, a Santa Eulària des Riu, un dels municipis de les Balears amb el lloguer més car -1.107 euros mensuals de mitjana, segons dades recents del Col·legi Oficial d'Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears (COAPI)-, un altre anunci ofereix un habitatge per 2.100 euros orientat expressament al mercat corporatiu i temporal. La propietat, comercialitzada per un perfil particular, es presenta com una solució per a estades professionals i perfils d'alt poder adquisitiu en línia amb una tendència cada vegada més visible a les Pitiüses: habitatges que deixen d'adreçar-se a residents permanents per orientar-se a clients temporals, empreses i professionals desplaçats.

Un client “més rendible” que el resident

No es tracta de casos aïllats. Paral·lelament ha sorgit tota una indústria especialitzada en l'anomenat corporate housing o allotjament corporatiu que explica com, per a molts propietaris, resulta més atractiu llogar a una empresa que a una família: el pagador deixa de ser un particular per convertir-se en una societat considerada solvent, els contractes solen ser temporals, la rotació és més gran i els preus poden situar-se molt per damunt dels que podria suportar bona part de la població local. Les mateixes plataformes de lloguer corporatiu destaquen com a avantatges la reducció del risc d'impagament, la flexibilitat contractual i la simplificació de la gestió.

Tot i que no existeixen estadístiques oficials específiques sobre el pes del lloguer corporatiu a les Balears, diversos indicadors apunten a una creixent empresarialització de l'habitatge. Una enquesta de la Petita i Mitjana Empresa d'Eivissa i Formentera (PIMEEF) revela que el 60% de les petites i mitjanes empreses de Formentera ofereix allotjament als seus treballadors i que, entre les mercantils que lloguen habitatge per als seus empleats, la meitat destina entre 2.000 i 4.000 euros mensuals a aquest concepte i un 11% supera els 8.000 euros al mes. El 2024, la mateixa patronal denunciava que l'encariment de l'habitatge està arribant a Eivissa “a nivells que freguen el delictiu”. “Parlem d'economia submergida i d'especulació. Ja no és només una qüestió d'oferta i demanda. Sembla que tant és demanar 2.000 euros com 3.000, perquè després no es tributa per això”, afirmava.

Mentrestant, els sindicats alerten que la manca d'habitatge s'ha convertit en un dels principals obstacles per contractar personal: UGT ha arribat a proposar destinar l'impost de turisme sostenible, un gravamen destinat a les pernoctacions hoteleres, a comprar o llogar establiments per allotjar els treballadors.

Una enquesta revela que el 60% de les petites i mitjanes empreses de Formentera ofereix allotjament als seus treballadors i que, entre les que lloguen vivenda per als seus empleats, la meitat destina entre 2.000 i 4.000 euros mensuals a aquest concepte i un 11% supera els 8.000 euros al mes

Plataformes com Rentaborg destaquen com el mercat del lloguer corporatiu a Espanya ha experimentat un creixement sostingut els darrers anys, “creant una oportunitat única per als propietaris que cerquen maximitzar la rendibilitat dels seus immobles” en accedir a rendes més elevades -“entre un 20% i un 40%” més altes que les del lloguer residencial tradicional- i simplificar la gestió de l'arrendament mitjançant contractes signats per societats mercantils. Aquesta major rendibilitat, segons les mateixes empreses, compensa àmpliament la possible pèrdua d'avantatges fiscals als quals podrien acollir-se si l'arrendament es destinàs a habitatge habitual.

Palma, una ciutat “vibrant”

Algunes empreses es dediquen específicament a intermediar entre empreses i propietaris, com una que comercialitza directament “apartaments corporatius” per a professionals desplaçats. El llenguatge que utilitza és revelador: “Palma és una ciutat vibrant, agradable i eficient per a qualsevol tipus de lloguer corporatiu. Una destinació que combina oportunitats professionals, serveis de qualitat i un estil de vida que aporta equilibri a cada estada”. És a dir, ja no es parla d'habitatge habitual, veïnats o arrelament residencial, sinó de solucions habitacionals per a empreses, mobilitat laboral i allotjament temporal per a professionals. Per la seva banda, segons webs com Weguest, les companyies valoren la disponibilitat immediata, la ubicació estratègica i els serveis inclosos, factors que justifiquen les tarifes premium.

La conseqüència és que una part creixent del parc residencial deixa de competir per atreure residents per fer-ho per captar empreses. Allà on una família cerca un habitatge per viure de manera estable, els propietaris troben clients capaços de pagar més, assumir lloguers de curta o mitjana durada i acceptar preus inassumibles per a gran part de la població local. El resultat és una progressiva transformació de l'habitatge en infraestructura per a la mobilitat laboral i empresarial, especialment visible en ciutats tensionades com Palma.

Allà on una família busca un habitatge per viure de forma estable, els propietaris troben clients capaços de pagar més, assumir lloguers de curta o mitja durada i acceptar preus inassumibles per a gran part de la població local

El model connecta, a més, amb altres fenòmens que ja estan transformant el mercat residencial balear: l'auge del coliving, el lloguer flexible i la segmentació d'habitatges per habitacions, en què imperen condicions com “no menors”, “no mascotes”, “no empadronament”, “parelles i amigues, fora de casa”... Les publicacions no parlen de veïnats, lloguer estable o habitatge habitual: en el seu lloc proliferen conceptes com co-living premium, community living, hotel ambience, digital nomads, expats o remote workers, evidenciant com l'arxipèlag ha deixat progressivament de llogar cases per començar a comercialitzar experiències habitacionals temporals dirigides a població mòbil global i perfils internacionals de poder adquisitiu mitjà-alt. En molts casos, empreses especialitzades comercialitzen habitacions per a «digital nomads», treballadors remots i perfils internacionals amb preus que arriben als 1.300, 1.600 o fins i tot 2.400 euros mensuals durant la temporada alta.

Mentrestant, el Govern de Marga Prohens (PP) ha donat llum verda, a través de la seva recentment aprovada llei òmnibus, al fet que empreses, societats i altres persones jurídiques adquireixin habitatges protegits de preu taxat per destinar-los al lloguer. Mentre l'esquerra l'acusa de posar la “catifa vermella” als fons voltor i als grans capitals, l'Executiu insisteix a assegurar que la iniciativa ampliarà l'oferta residencial assequible. Per a les entitats socials, tanmateix, les mesures impulsades per l'Executiu autonòmic amb el suport de Vox no ataquen les causes reals de la crisi habitacional i es limiten a rebaixes fiscals com la supressió de l'impost de successions.

“Este edificio residencial totalmente reformado ofrece una oportunidad única destinada exclusivamente a la ocupación corporativa”. Así se anuncia un inmueble en Palma dirigido a “satisfacer las necesidades empresariales modernas”. El precio de uno de sus pisos, 13.500 euros al mes. Mientras los alquileres de Balears se sitúan entre los más caros del país y cientos de personas subsisten en infraviviendas, caravanas, tiendas de campaña y edificios abandonados, una parte creciente del mercado inmobiliario ya no se dirige a familias ni residentes habituales, sino a compañías que necesitan alojar temporalmente a trabajadores desplazados, directivos o profesionales internacionales. La oferta forma parte de una tendencia cada vez más visible en el mercado inmobiliario: la transformación de viviendas residenciales en productos específicamente diseñados para la movilidad laboral y empresarial.

“Ideal para empresas que buscan alojamiento de primera calidad, listo para usar, para sus equipos y ejecutivos”, reza el mismo anuncio. Se trata de una vivienda ubicada en un edificio de siete apartamentos situado en la zona de la calle Aragón. Todos ellos, señala la publicación, “cuentan con espacios exteriores privados, que incluyen terrazas y un solárium en el ático de hasta 30 metros cuadrados”. Lo comercializa una de las mayores plataformas inmobiliarias especializadas en vivienda de lujo y comprador internacional de España.

En paralelo, miles de residentes compiten por una oferta cada vez más escasa en uno de los mercados inmobiliarios más tensionados del Estado. De acuerdo al último informe de Idealista, el precio medio del alquiler alcanzó en mayo los 20,1 euros por metro cuadrado en Balears, un 2,2% más que un año antes, situando al archipiélago como la segunda comunidad autónoma con las rentas más elevadas de España, únicamente por detrás de Madrid. En Palma, donde, según el mismo portal, por cada piso que se anuncia se interesan 69 familias, el precio se ha disparado hasta los 19,2 euros por metro cuadrado tras encarecerse un 8,2% en solo doce meses, situando a la capital balear como la tercera más cara del país para arrendar una vivienda.

'Ideal para empresas que buscan alojamiento de primera calidad, listo para usar, para sus equipos y ejecutivos', reza un anuncio. Se trata de un edificio de Palma en el que se comercializan siete viviendas por 13.500 euros exclusivamente para empresas

La vivienda convertida en infraestructura laboral

El contraste ilustra la profunda transformación que atraviesa el mercado residencial balear. Mientras una parte creciente de la población residente queda expulsada del acceso a la vivienda, inmobiliarias especializadas en lujo y comprador internacional comercializan edificios enteros para empresas, ejecutivos y trabajadores desplazados. La coexistencia entre un mercado orientado al capital internacional y unos alquileres que baten récord tras récord ha convertido las islas en uno de los ejemplos más extremos de la brecha entre la vivienda como activo de inversión y la vivienda como derecho residencial.

Otros anuncios ejemplifican con claridad esta tendencia. Otra empresa comercializa por 2.574 euros mensuales un ático de dos dormitorios y dos baños en Palma bajo una condición destacada en mayúsculas: “ALQUILER EXCLUSIVO PARA EMPRESAS”. La vivienda, completamente amueblada y equipada, dispone de una terraza privada de 25 metros cuadrados, climatización por aerotermia y forma parte de una finca rehabilitada integralmente hace apenas tres años. El anuncio se dirige expresamente a compañías que necesiten alojar empleados o directivos desplazados y culmina con un reclamo revelador: “Tu nuevo hogar en Palma”.

Mientras una parte creciente de la población residente queda expulsada del acceso a la vivienda y se ve abocada a subsistir en infraviviendas, caravanas, tiendas de campaña y edificios abandonados, inmobiliarias especializadas en lujo y comprador internacional comercializan edificios enteros para empresas, ejecutivos y trabajadores desplazados

El fenómeno no se limita a la capital balear. En Eivissa, un anuncio en Playa d'en Bossa ofrece un apartamento de obra nueva por 5.000 euros mensuales, especificando en la primera línea que se trata de un “alquiler de temporada” y que es “solo para empresas”. La vivienda, que cuenta con 62 metros cuadrados, terraza de 30 metros y dos habitaciones dobles, además de acceso a piscina, gimnasio y sala gourmet, forma parte de la lujosa urbanización Aguamarina, desarrollada por la promotora Vía Célere, uno de los principales actores del negocio promotor español.

La mercantil se encuentra controlada, a su vez, por el fondo estadounidense Värde Partners, fondo internacional especializado en inversión inmobiliaria y activos financieros. elDiario.es se ha puesto en contacto con Vía Célere para conocer su su valoración sobre el impacto de estas fórmulas en el acceso a la vivienda de la población residente, pero no ha obtenido respuesta hasta la publicación de este reportaje.

Mientras tanto, en Santa Eulària des Riu, uno de los municipios de Balears con el alquiler más caro -1.107 euros mensuales de media, según datos recientes del Colegio Oficial de Agentes de la Propiedad Inmobiliaria de Baleares (COAPI)-, otro anuncio ofrece una vivienda por 2.100 euros orientada expresamente al mercado corporativo y temporal. La propiedad, comercializada por un perfil particular, se presenta como una solución para estancias profesionales y perfiles de alto poder adquisitivo en línea con una tendencia cada vez más visible en las Pitïuses: viviendas que dejan de dirigirse a residentes permanentes para orientarse a clientes temporales, empresas y profesionales desplazados.

Aunque no existen estadísticas oficiales específicas sobre el peso del alquiler corporativo en Balears, diversos indicadores apuntan a una creciente empresarialización de la vivienda. Una encuesta de la Pequeña y Mediana Empresa de Eivissa y Formentera (PIMEEF) revela que el 60% de las pequeñas y medianas empresas de Formentera ofrece alojamiento a sus trabajadores y que, entre las mercantiles que alquilan vivienda para sus empleados, la mitad destina entre 2.000 y 4.000 euros mensuales a ese concepto y un 11% supera los 8.000 euros al mes. En 2024, la misma patronal denunciaba que la carestía de la vivienda está llegando en Eivissa “a niveles que rozan lo delictivo”. “Hablamos de economía sumergida y de especulación. Ya no es sólo un asunto de oferta y demanda. Parece que da igual pedir 2.000 euros que 3.000, porque después no se tributa por ello”, aseveraba

Mientras tanto, los sindicatos alertan de que la falta de vivienda se ha convertido en uno de los principales obstáculos para contratar personal: UGT ha llegado a proponer destinar el impuesto de turismo sostenible, un gravamen destinado a las pernoctaciones hoteleras, a comprar o alquilar establecimientos para alojar a los trabajadores.

Una encuesta revela que el 60% de las pequeñas y medianas empresas de Formentera ofrece alojamiento a sus trabajadores y que, entre las que alquilan vivienda para sus empleados, la mitad destina entre 2.000 y 4.000 euros mensuales a ese concepto y un 11% supera los 8.000 euros al mes

Un cliente 'más rentable' que el residente

No se trata de casos aislados. En paralelo ha surgido toda una industria especializada en el denominado corporate housing o alojamiento corporativo que explican cómo, para muchos propietarios, resulta más atractivo alquilar a una empresa que a una familia: el pagador deja de ser un particular para convertirse en una sociedad considerada solvente, los contratos suelen ser temporales, la rotación es mayor y los precios pueden situarse muy por encima de los que podría soportar buena parte de la población local. Las propias plataformas de alquiler corporativo destacan como ventajas la reducción del riesgo de impago, la flexibilidad contractual y la simplificación de la gestión.

El pagador deja de ser un particular para convertirse en una sociedad considerada solvente, los contratos suelen ser temporales, la rotación es mayor y los precios pueden situarse muy por encima de los que podría soportar buena parte de la población local

Plataformas como Rentaborg destacan cómo el mercado del alquiler corporativo en España ha experimentado un crecimiento sostenido en los últimos años, “creando una oportunidad única para los propietarios que buscan maximizar la rentabilidad de sus inmuebles” al acceder a rentas más elevadas -“entre un 20% y 40%” más altas que las del alquiler residencial tradicional- y simplificar la gestión del arrendamiento mediante contratos firmados por sociedades mercantiles. Esa mayor rentabilidad, según las mismas empresas, compensan sobradamente la posible pérdida de ventajas fiscales a las que podrían acogerse si el arrendamiento se destinase a vivienda habitual.

Palma, una ciudad “vibrante”

Algunas empresas se dedican específicamente a intermediar entre empresas y propietarios, como una que comercializa directamente “apartamentos corporativos” para profesionales desplazados. El lenguaje que utiliza es revelador: “Palma es una ciudad vibrante, agradable y eficiente para cualquier tipo de alquiler corporativo. Un destino que combina oportunidades profesionales, servicios de calidad y un estilo de vida que aporta equilibrio a cada estancia”. Es decir, ya no se habla de vivienda habitual, vecinos o arraigo residencial, sino de soluciones habitacionales para empresas, movilidad laboral y alojamiento temporal para profesionales. Por su parte, según webs como Weguest, las compañías valoran la disponibilidad inmediata, la ubicación estratégica y los servicios incluidos, factores que justifican las tarifas premium.

La consecuencia es que una parte creciente del parque residencial deja de competir por atraer residentes para hacerlo por captar empresas. Allí donde una familia busca una vivienda para vivir de forma estable, los propietarios encuentran clientes capaces de pagar más, asumir alquileres de corta o media duración y aceptar precios inasumibles para gran parte de la población local. El resultado es una progresiva transformación de la vivienda en infraestructura para la movilidad laboral y empresarial, especialmente visible en ciudades tensionadas como Palma.

Allí donde una familia busca una vivienda para vivir de forma estable, los propietarios encuentran clientes capaces de pagar más, asumir alquileres de corta o media duración y aceptar precios inasumibles para gran parte de la población local

El modelo conecta además con otros fenómenos que ya están transformando el mercado residencial balear: el auge del coliving, el alquiler flexible y la segmentación de viviendas por habitaciones en los que imperan condiciones como “no menores”, “no mascotas”, “no empadronamiento”, “parejas y amigas, fuera de casa”... Las publicaciones no hablan de vecinos, alquiler estable o vivienda habitual: en su lugar proliferan conceptos como “co-living premium”, “community living”, “hotel ambience”, “digital nomads”, “expats” o “remote workers”, evidenciando cómo el archipiélago ha dejado progresivamente de alquilar casas para empezar a comercializar experiencias habitacionales temporales dirigidas a población móvil global y perfiles internacionales de poder adquisitivo medio-alto. En muchos casos, empresas especializadas comercializan habitaciones para “digital nomads”, trabajadores remotos y perfiles internacionales con precios que alcanzan los 1.300, 1.600 o incluso 2.400 euros mensuales durante la temporada alta.

Mientras tanto, el Govern de Marga Prohens (PP) ha dado luz verde, a través de su recién aprobada ley ómnibus, a que empresas, sociedades y otras personas jurídicas adquieran viviendas protegidas de precio tasado para destinarlas al alquiler. Mientras la izquierda le acusa de poner la “alfombra roja” a los fondos buitre y a los grandes capitales, el Ejecutivo insiste en asegurar que la iniciativa ampliará la oferta residencial asequible. Para las entidades sociales, sin embargo, las medidas impulsadas por el Ejecutivo autonómico con el apoyo de Vox no atacan las causas reales de la crisis habitacional y se limitan a rebajas fiscales como la supresión del impuesto de sucesiones.

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha estimat el recurs presentat pels impulsors de la protecció de l'antiga Casa del Poble de Palma, obligant el Govern balear a tramitar la seva sol·licitud per incloure el solar en el Catàleg d'Espais de Memòria. La sentència anul·la la resolució administrativa que va inadmetre la petició el 2021 i ordena a l'Administració autonòmica iniciar el procediment, tramitar-lo íntegrament i dictar una resolució sobre el fons de l'assumpte.

La Casa del Poble va ser durant més d'una dècada un dels principals centres d'organització de la classe treballadora de Mallorca. L'edifici original va ser donat pel banquer i finançador de la trama colpista de Franco, Juan March, al moviment obrer durant la Segona República i es va convertir en un referent del sindicalisme i de l'associacionisme popular a Palma.

Tanmateix, després d'un llarg procés de transformació urbana i revalorització immobiliària del barri, l'immoble va desaparèixer. Tal com va explicar elDiario.es en un reportatge publicat el 2022, l'històric edifici no va sobreviure a la pressió especulativa i va ser enderrocat per donar pas a una promoció residencial de luxe, un desenllaç que els activistes consideren paradigmàtic de com la gentrificació ha esborrat part del patrimoni popular de la ciutat.

Amb tot, la piqueta va esborrar l'edifici, però no la batalla per la seva memòria. La sol·licitud presentada el 2021 perseguia precisament protegir el solar com a espai de memòria democràtica, amb l'objectiu de reconèixer el paper històric que va exercir en l'organització de les classes treballadores i evitar que el seu significat desaparegués definitivament del paisatge urbà.

La resolució suposa ara una victòria per a la plataforma que des de fa anys reclama la preservació d'aquest emblemàtic enclavament del moviment obrer mallorquí, encara que no implica automàticament que el solar hagi de ser protegit. La sentència deixa clar que la qüestió no és si la Casa del Poble ha de ser inscrita o no al catàleg, sinó que l'Administració no podia impedir que aquesta possibilitat fos examinada mitjançant el procediment previst per la llei.

La resolució arriba més de quatre anys després que es presentàs la sol·licitud d'inscripció a l'empara de la Llei balear de memòria democràtica de 2018. Segons recorden els promotors de la iniciativa, el mateix Govern presidit aleshores per Francina Armengol va acabar aplanant-se al recurs contenciós administratiu el maig de 2023 després d'assumir el criteri de l'Advocacia de la Comunitat Autònoma, que considerava insostenible la inadmissió inicial. Malgrat això, la Sala ha tardat fins al maig de 2026 a dictar sentència.

Derogació de la llei de memòria

La decisió es produeix, a més, en un context polític especialment complex. Els promotors de la iniciativa recorden que PP i Vox van derogar el mes de març passat la llei balear de memòria democràtica. No obstant això, destaquen que el Govern espanyol ha anunciat un recurs d'inconstitucionalitat contra aquesta derogació, cosa que, si s'admet a tràmit, comportaria la suspensió de la norma aprovada pel Parlament de les Illes Balears i la recuperació provisional de la llei de 2018 mentre el Tribunal Constitucional resol el conflicte.

A parer de la plataforma, aquest escenari torna a obrir la porta que el solar pugui ser inscrit en el Catàleg d'Espais de Memòria. Els seus integrants sostenen que la reivindicació transcendeix l'àmbit memorialístic i planteja un debat sobre qui decideix l'ús dels espais urbans en una ciutat marcada per la crisi de l'habitatge i la pressió immobiliària.

Cor del moviment obrer mallorquí

Durant més d'una dècada, la Casa del Poble va ser el cor del moviment obrer mallorquí. Inaugurada el gener de 1924 després d'un procés impulsat anys abans per sindicats i organitzacions de treballadors, l'edifici i el solar varen ser donats per March. Segons l'historiador David Ginard, March s'havia compromès inicialment a finançar únicament la construcció, confiant que l'Ajuntament cedís els terrenys, però la negativa de la corporació municipal, aleshores dominada per sectors conservadors, el va dur a assumir també la compra i cessió del solar.

Durant els seus dotze anys d'existència, fins al cop militar del 19 de juliol de 1936, la Casa del Poble es va convertir en molt més que una seu sindical. A més d'acollir reunions d'organitzacions obreres, era escenari de conferències, classes, representacions teatrals, assajos de corals, disposava d'una biblioteca, una sala d'actes i servia de seu a cooperatives i societats de socors mutu. La seva rellevància la va convertir també en objectiu de la violència política: un atemptat perpetrat per la Falange va deixar set persones ferides.

Després del triomf dels revoltats, l'edifici va ser ocupat per la Falange i transformat en un centre de detenció i tortura durant la repressió franquista. Entre les persones que hi varen passar hi havia Aurora Picornell, coneguda com la Pasionaria de Mallorca. La Casa del Poble va sobreviure a la dictadura, però no a l'especulació urbanística del tardofranquisme: el 1975 va ser enderrocada després que l'Ajuntament argumentàs que es trobava en estat ruïnós, una versió que els veïns sempre varen qüestionar.

El Tribunal Superior de Justicia de Balears (TSJIB) ha estimado el recurso presentado por los impulsores de la protección de la antigua Casa del Pueblo de Palma, obligando al Govern balear a tramitar su solicitud para incluir el solar en el Catálogo de Espacios de Memoria. La sentencia anula la resolución administrativa que inadmitió la petición en 2021 y ordena a la Administración autonómica iniciar el procedimiento, tramitarlo íntegramente y dictar una resolución sobre el fondo del asunto.

La Casa del Pueblo fue durante más de una década uno de los principales centros de organización de la clase trabajadora de Mallorca. El edificio original fue donado por el banquero y financiador de la trama golpista de Franco Juan March al movimiento obrero durante la Segunda República y se convirtió en un referente del sindicalismo y del asociacionismo popular en Palma.

Sin embargo, tras un largo proceso de transformación urbana y revalorización inmobiliaria del barrio, el inmueble desapareció. Tal como contó elDiario.es en un reportaje publicado en 2022, el histórico edificio no sobrevivió a la presión especulativa y fue demolido para dar paso a una promoción residencial de lujo, un desenlace que los activistas consideran paradigmático de cómo la gentrificación ha borrado parte del patrimonio popular de la ciudad.

Con todo, la piqueta borró el edificio, pero no la batalla por su memoria. La solicitud presentada en 2021 perseguía precisamente proteger el solar como espacio de memoria democrática, con el objetivo de reconocer el papel histórico que desempeñó en la organización de las clases trabajadoras y evitar que su significado desapareciera definitivamente del paisaje urbano.

El fallo supone ahora una victoria para la plataforma que desde hace años reclama la preservación de este emblemático enclave del movimiento obrero mallorquín, aunque no implica automáticamente que el solar vaya a ser protegido. La sentencia deja claro que la cuestión no es si la Casa del Pueblo debe ser inscrita o no en el catálogo, sino que la Administración no podía impedir que esa posibilidad fuese examinada mediante el procedimiento previsto en la ley.

La resolución llega más de cuatro años después de que se presentara la solicitud de inscripción al amparo de la Ley balear de memoria democrática de 2018. Según recuerdan los promotores de la iniciativa, el propio Govern presidido entonces por Francina Armengol acabó allanándose al recurso contencioso en mayo de 2023 tras asumir el criterio de la Abogacía de la Comunidad Autónoma, que consideró insostenible la inadmisión inicial. Pese a ello, la Sala ha tardado hasta mayo de 2026 en dictar sentencia.

Derogación de la ley de memoria

La decisión se produce además en un contexto político especialmente complejo. Los promotores de la iniciativa recuerdan que PP y Vox derogaron el pasado mes de marzo la ley balear de memoria democrática. No obstante, destacan que el Gobierno central ha anunciado un recurso de inconstitucionalidad contra esa derogación, lo que, de admitirse a trámite, supondría la suspensión de la norma aprobada por el Parlament balear y la recuperación provisional de la ley de 2018 mientras el Tribunal Constitucional resuelve el conflicto.

A juicio de la plataforma, este escenario vuelve a abrir la puerta a que el solar pueda ser inscrito en el Catálogo de Espacios de Memoria. Sus integrantes sostienen que la reivindicación trasciende el ámbito memorialístico y plantea un debate sobre quién decide el uso de los espacios urbanos en una ciudad marcada por la crisis de vivienda y la presión inmobiliaria.

Corazón del movimiento obrero mallorquín

Durante más de una década, la Casa del Pueblo fue el corazón del movimiento obrero mallorquín. Inaugurada en enero de 1924 tras un proceso impulsado años antes por sindicatos y organizaciones de trabajadores, el edificio y el solar fueron donados por March. Según el historiador David Ginard, el financiero se había comprometido inicialmente a financiar únicamente la construcción, confiando en que el Ayuntamiento cediera los terrenos, pero la negativa de la corporación municipal, entonces dominada por sectores conservadores, lo llevó a asumir también la compra y cesión del solar.

Durante sus doce años de existencia hasta el golpe militar del 19 de julio de 1936, la Casa del Pueblo se convirtió en mucho más que una sede sindical. Además de albergar reuniones de organizaciones obreras, acogía conferencias, clases, representaciones de teatro, ensayos de corales, una biblioteca, una sala de actos y las actividades de cooperativas y sociedades de socorro mutuo. Su relevancia la convirtió también en objetivo de la violencia política: un atentado perpetrado por la Falange dejó siete personas heridas.

Tras el triunfo de los sublevados, el edificio fue ocupado por la Falange y transformado en un centro de detención y tortura durante la represión franquista. Entre las personas que pasaron por sus dependencias estuvo Aurora Picornell, conocida como la Pasionaria de Mallorca. La Casa del Pueblo sobrevivió a la dictadura, pero no a la especulación urbanística del tardofranquismo: en 1975 fue derribada después de que el Ayuntamiento alegara que se encontraba en estado ruinoso, una versión que los vecinos siempre cuestionaron.

El Tribunal Suprem ha posat fi al llarg conflicte judicial que enfrontava el Bisbat de Mallorca amb la Comunitat de Religioses Jerònimes del convent de Santa Isabel, a Palma, en tombar l'últim intent de la diòcesi d'arrabassar-los la titularitat de l'immoble. L'Alt Tribunal ha inadmès el recurs de cassació amb què el Bisbat pretenia revertir la sentència que va donar la raó a la congregació en la disputa per la propietat dels seus béns i ha declarat ferma la resolució. Després d'anys de litigi i de diverses instàncies judicials, les Jerònimes consoliden definitivament la seva victòria i tanquen una batalla legal que ja no admet més recursos.

La providència de la Secció d'Admissió de la Sala Primera del Suprem, que imposa les costes processals a la diòcesi i acorda la pèrdua del dipòsit constituït per recórrer, desmunta un per un els arguments amb què la institució eclesiàstica cercava invalidar la seva derrota judicial. Els magistrats rebutgen els set motius plantejats pel Bisbat i conclouen que cap d'ells presenta l'interès cassacional necessari per justificar una revisió del cas.

L'origen del conflicte es remunta a diversos segles enrere. La història del convent i de l'església de Santa Isabel comença l'any 1336, quan Jaume Ça Granada va donar unes cases i un hort a una comunitat femenina que va prendre santa Elisabet com a patrona. Quan aquella comunitat fou dissolta per decisió episcopal el 1485, el seu patrimoni passà a mans de les monges jerònimes que la substituïren. És precisament la titularitat històrica d'aquests béns, alterada posteriorment pels processos desamortitzadors del segle XIX, la que ha estat al centre de la llarga batalla judicial que ara el Tribunal Suprem dona per tancada.

La llei de 1860, clau del litigi

Una de les estocades del tribunal afecta el nucli històric del conflicte: la interpretació de la Llei de 4 d'abril de 1860. La norma, aprovada després dels processos desamortitzadors del segle XIX, regulava la devolució a l'Església d'aquells béns eclesiàstics que havien estat confiscats per l'Estat però que mai no arribaren a vendre's. La qüestió central del litigi era determinar qui havia de ser considerat el legítim propietari d'aquests immobles: si el Bisbat de Mallorca o la comunitat religiosa que els posseïa abans de la desamortització. En aquest sentit, el Suprem avala la tesi de l'Audiència i recorda que la seva pròpia jurisprudència ha establert que la llei de 1860 ordenava la restitució dels béns als qui n'eren propietaris abans de la desamortització. En aquest cas, conclou, aquesta condició corresponia a la comunitat religiosa i no al Bisbat.

En aquesta línia, la Sala desactiva també la rellevància que la diòcesi atribuïa al conveni subscrit el 1865 entre l'Estat i el Bisbat per concretar el repartiment dels béns afectats per la desamortització impulsada deu anys abans per l'aleshores ministre d'Hisenda, Pascual Madoz. La institució eclesiàstica sostenia que aquest document avalava les seves pretensions sobre els immobles en disputa, però el Suprem considera que la qüestió ja havia quedat resolta de manera implícita per l'Audiència. Si aquesta va concloure que els béns desamortitzats que mai no arribaren a vendre's corresponien a la congregació religiosa i no al Bisbat, raona la Sala, el valor probatori que la diòcesi atribuïa al conveni de 1865 quedava automàticament descartat, sense necessitat d'un pronunciament específic sobre aquell document històric.

Respecte dels retrets processals formulats per la diòcesi, els magistrats descarten que l'Audiència Provincial hagués vulnerat la doctrina sobre la cosa jutjada, un dels principals pilars del recurs. El Bisbat sostenia que una resolució anterior condicionava necessàriament el resultat del procediment actual, però el Suprem replica que ambdós litigis perseguien objectius diferents: mentre que el primer versava sobre una rectificació registral, el segon tenia per objecte determinar qui era el legítim propietari dels immobles.

Els magistrats també rebutgen els arguments vinculats a la usucapió en entendre que, fins i tot si s'eliminassin del raonament de l'Audiència, la sentència continuaria sustentant-se en fonaments jurídics independents. En altres paraules, la discussió no tenia capacitat per alterar el resultat del plet.

Després de rebutjar tots els motius de cassació, el Suprem acorda la inadmissió íntegra del recurs, declara ferma la sentència de l'Audiència Provincial de Palma i tanca definitivament una disputa judicial que s'arrossegava des de feia anys. La resolució posa fi a la via judicial ordinària, ja que contra la providència d'inadmissió no hi cap cap recurs.

Victòria i alleujament entre les Jerònimes

En un comunicat difós aquest divendres, la presidenta de la Federació de Monestirs de Monges Jerònimes de Santa Paula i priora del monestir de Santa Isabel, sor Ángeles Sanz Rodríguez, ha celebrat que el Suprem hagi inadmès el recurs de la diòcesi i hagi convertit en ferma la sentència favorable a la congregació, anul·lant així la inmatriculació duta a terme el 2014 per l'anterior bisbe, Javier Salinas, “contra tot dret i tota raó i atentant contra els drets històrics i patrimonials de les monges”, i mantinguda “de manera contumaç” pel seu successor, Sebastià Taltavull.

Les Jerònimes recorden que “vénen posseint, ampliant, cuidant i atresorant pacíficament” el monestir des de 1485 i expressen la seva satisfacció pel fet que els magistrats ratifiquin que són les legítimes propietàries de l'immoble i que la sentència tanqui “definitivament” una disputa que qualifiquen de “tan llarga com lamentable”.

“Celebram ferventment que aquest pronunciament del Tribunal Suprem sigui el darrer capítol d'aquesta controvèrsia, tan llarga com lamentable, que ens ha enfrontat a algú tan de l'Església com és un bisbe”, assenyala la nota. Per la seva banda, la lletrada de les religioses, Pilar Rosselló, destaca que la Sala Primera hagi rebutjat íntegrament el recurs de cassació formulat pel Bisbat de Mallorca i ha celebrat “amb legítima satisfacció que avui sí es posi fi al patiment” de les Jerònimes.

Santa Isabel figurava en el llistat de propietats inmatriculades per l'Església a Palma juntament amb alguns dels immobles més emblemàtics de la ciutat, com la Catedral de Mallorca, el Palau Episcopal o l'església de Sant Miquel, a més de solars, terrenys i habitatges. El cas adquireix així una rellevància especial en el debat sobre les inmatriculacions eclesiàstiques, un fenomen que afectà milers de béns arreu de l'Estat i l'empremta del qual també s'estén a totes les illes de l'arxipèlag balear.

El futur del convent

La resolució judicial obre ara una nova etapa per al monestir. Situat en ple centre històric de Palma, l'immoble ocupa una ubicació especialment cobejada i el seu valor patrimonial i urbanístic el converteix en un espai susceptible de despertar l'interès de promotors hotelers o immobiliaris. Després de la primera sentència que els va donar la raó, dictada el 2022, les Jerònimes encara no havien concretat quin ús tindria el conjunt una vegada conclòs el litigi. La prioritat, manifestaren aleshores a aquest diari, passa per recuperar la vida religiosa al monestir. No obstant això, les dimensions de l'edifici i l'escassetat de vocacions fan preveure una fórmula que combini la presència conventual amb activitats de caràcter social, assistencial i cultural, a més de la reobertura al culte de l'església.

L'any 2016, la Fundació Amadip-ESMENT va plantejar un projecte que permetia compatibilitzar una petita comunitat religiosa amb iniciatives adreçades a persones amb discapacitat, incloent activitats d'agricultura ecològica, elaboració i venda de productes monàstics, visites guiades al conjunt històric i concerts a l'orgue del segle XVIII que conserva l'església. La proposta, que també preveia la recuperació del culte públic, va rebre el suport del Consell de Mallorca, de l'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya, de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i de diferents especialistes en patrimoni. Tanmateix, mai no arribà a materialitzar-se a causa del conflicte judicial mantingut durant més d'una dècada amb el Bisbat, una controvèrsia que el Tribunal Suprem acaba ara de donar per tancada.

El Tribunal Supremo ha puesto fin al largo conflicto judicial que enfrentaba al Obispado de Mallorca con la Comunidad de Religiosas Jerónimas del convento de Santa Isabel, en Palma, al tumbar el último intento de la diócesis de arrebatarles la titularidad del inmueble. El Alto Tribunal ha inadmitido el recurso de casación con el que el Obispado pretendía revertir la sentencia que dio la razón a la congregación en la disputa por la propiedad de sus bienes y ha declarado firme la resolución. Tras años de litigio y varias instancias judiciales, las Jerónimas consolidan definitivamente su victoria y cierran una batalla legal que ya no admite más recursos.

La providencia de la Sección de Admisión de la Sala Primera del Supremo, que impone las costas procesales a la diócesis y acuerda la pérdida del depósito constituido para recurrir, desmonta uno por uno los argumentos con los que la institución eclesiástica buscaba invalidar su derrota judicial. Los magistrados rechazan los siete motivos planteados por la institución eclesiástica y concluyen que ninguno de ellos presenta el interés casacional necesario para justificar una revisión del caso.

El origen del conflicto se remonta varios siglos atrás. La historia del convento y de la iglesia de Santa Isabel arranca en 1336, cuando Jaume Ça Granada donó unas casas y un huerto a una comunidad femenina que tomó a Santa Elisabet como patrona. Cuando aquella comunidad fue disuelta por decisión episcopal en 1485, su patrimonio pasó a manos de las monjas jerónimas que la sustituyeron. Es precisamente la titularidad histórica de esos bienes, alterada posteriormente por los procesos desamortizadores del siglo XIX, la que ha estado en el centro de la larga batalla judicial que ahora el Tribunal Supremo da por cerrada.

La ley de 1860, clave del litigio

Una de las estocadas del tribunal afecta al núcleo histórico del conflicto: la interpretación de la Ley de 4 de abril de 1860. La norma, aprobada tras los procesos desamortizadores del siglo XIX, regulaba la devolución a la Iglesia de aquellos bienes eclesiásticos que habían sido incautados por el Estado pero que nunca llegaron a venderse. La cuestión central del litigio era determinar quién debía ser considerado el legítimo propietario de esos inmuebles: si el Obispado de Mallorca o la comunidad religiosa que los poseía antes de la desamortización. En este sentido, el Supremo respalda la tesis de la Audiencia y recuerda que su propia jurisprudencia ha establecido que la ley de 1860 ordenaba la restitución de los bienes a quienes eran sus propietarios antes de la desamortización. En este caso, concluye, esa condición correspondía a la comunidad religiosa y no al Obispado.

En esta línea, la Sala desactiva también la relevancia que la diócesis atribuía al convenio suscrito en 1865 entre el Estado y el Obispado para concretar el reparto de los bienes afectados por la desamortización impulsada diez años antes por el entonces ministro de Hacienda, Pascual Madoz. La institución eclesiástica sostenía que ese documento respaldaba sus pretensiones sobre los inmuebles en disputa, pero el Supremo considera que la cuestión ya había quedado resuelta de forma implícita por la Audiencia. Si ésta concluyó que los bienes desamortizados que nunca llegaron a venderse correspondían a la congregación religiosa y no al Obispado, razona la Sala, el valor probatorio que la diócesis atribuía al convenio de 1865 quedaba automáticamente descartado, sin necesidad de un pronunciamiento específico sobre aquel documento histórico.

Respecto a los reproches procesales formulados por la diócesis, los magistrados descartan que la Audiencia Provincial vulnerase la doctrina sobre la cosa juzgada, uno de los principales pilares del recurso. El Obispado sostenía que una resolución anterior condicionaba necesariamente el resultado del procedimiento actual, pero el Supremo replica que ambos litigios perseguían objetivos distintos: mientras el primero versaba sobre una rectificación registral, el segundo tenía por objeto determinar quién era el legítimo propietario de los inmuebles.

Los magistrados también rechazan los argumentos vinculados a la usucapión al entender que, incluso si se eliminaran del razonamiento de la Audiencia, el fallo seguiría sosteniéndose sobre fundamentos jurídicos independientes. En otras palabras, la discusión carecía de capacidad para alterar el resultado del pleito.

Tras rechazar todos los motivos de casación, el Supremo acuerda la inadmisión íntegra del recurso, declara firme la sentencia de la Audiencia Provincial de Palma y cierra definitivamente una disputa judicial que se arrastraba desde hace años. La resolución pone fin a la vía judicial ordinaria, ya que contra la providencia de inadmisión no cabe recurso alguno.

Victoria y alivio entre las Jerónimas

En un comunicado difundido este viernes, la presidenta de la Federación de Monasterios de Monjas Jerónimas de Santa Paula y priora del monasterio de Santa Isabel, sor Ángeles Sanz Rodríguez, ha aplaudido que el Supremo haya inadmitido el recurso de la diócesis y haya convertido en firme la sentencia favorable a la congregación, cancelando de este modo la inmatriculación llevada a cabo en 2014 por el anterior Obispo, Javier Salinas, “contra todo derecho y razón y atentando contra los derechos históricos y patrimoniales de las monjas”, y mantenida “de manera contumaz” por su sucesor, Sebastià Taltavull.

Las Jerónimas recuerdan que “vienen poseyendo, ampliando, cuidando y atesorando pacíficamente” el monasterio desde 1485 y expresan su satisfacción por el hecho de que los magistrados ratifiquen que son las legítimas propietarias del inmueble y que el fallo zanje “definitivamente” una disputa que califican de “tan larga como lamentable”.

“Celebramos fervientemente que este pronunciamiento del Tribunal Supremo sea el último capítulo de esta controversia, tan larga como lamentable, que nos ha enfrentado a alguien tan de la Iglesia como es un Obispo”, subraya la nota. Por su parte, la letrada de las religiosas, Pilar Rosselló, pone de relieve que la Sala Primera haya rechazado en su totalidad el recurso de casación formulado por el Obispado de Mallorca y ha celebrado “con legítima satisfacción que hoy sí se ponga fin al sufrimiento” de las Jerónimas.

Santa Isabel figuraba en el listado de propiedades inmatriculadas por la Iglesia en Palma junto a algunos de los inmuebles más emblemáticos de la ciudad, como la Catedral de Mallorca, el Palacio Episcopal o la iglesia de Sant Miquel, además de solares, terrenos y viviendas. El caso adquiere así una relevancia especial en el debate sobre las inmatriculaciones eclesiásticas, un fenómeno que afectó a miles de bienes en todo el Estado y cuya huella también se extiende a todas las islas del archipiélago balear.

El futuro del convento

La resolución judicial abre ahora una nueva etapa para el monasterio. Situado en pleno centro histórico de Palma, el inmueble ocupa una ubicación especialmente codiciada y su valor patrimonial y urbanístico lo convierte en un espacio susceptible de despertar el interés de promotores hoteleros o inmobiliarios. Tras la primera sentencia que les dio la razón, dictada en 2022, las Jerónimas todavía no habían concretado qué uso tendría el conjunto una vez concluido el litigio. La prioridad, manifestaron entonces a este periódico, pasa por recuperar la vida religiosa en el monasterio. No obstante, las dimensiones del edificio y la escasez de vocaciones hacen prever una fórmula que combine la presencia conventual con actividades de carácter social, asistencial y cultural, además de la reapertura al culto de la iglesia.

En 2016, la Fundación Amadip-ESMENT planteó un proyecto que permitía compatibilizar una pequeña comunidad religiosa con iniciativas dirigidas a personas con discapacidad, incluyendo actividades de agricultura ecológica, elaboración y venta de productos monásticos, visitas guiadas al conjunto histórico y conciertos en el órgano del siglo XVIII que conserva la iglesia. La propuesta, que también contemplaba la recuperación del culto público, recibió el respaldo del Consell de Mallorca, del Instituto del Patrimonio Cultural de España, de la Universitat de les Illes Balears (UIB) y de distintos especialistas en patrimonio. Sin embargo, nunca llegó a materializarse debido al conflicto judicial mantenido durante más de una década con el Obispado, una controversia que el Tribunal Supremo acaba ahora de dar por cerrada.

El ple del Consell de Mallorca ha aprovat la proposició de llei de regulació d'afluència de vehicles, que ara serà enviada al Parlament per a la seva corresponent tramitació. El Govern balear, no obstant això, ha rebutjat la proposta del PSIB-PSOE d'aprovar mitjançant un decret llei la regulació de l'entrada de vehicles a Mallorca, una fórmula que permetria accelerar la posada en marxa de les restriccions davant la saturació de les carreteres de l'illa. El portaveu de l'Executiu autonòmic, Antoni Costa, ha descartat aquesta possibilitat en considerar que suposaria “un atac” a l'autonomia del Consell de Mallorca.

Durant el ple extraordinari celebrat aquest divendres, el PP ha aconseguit tirar endavant la seva proposta amb el suport del PSIB, Més per Mallorca i El PI. Encara que estava previst que Vox fos l'únic grup que votés en contra de la norma, finalment ha optat per l'abstenció en reconèixer “ el problema” del col·lapse circulatori “però no la recepta del bipartidisme”.

Per part seva, Costa, en la roda de premsa posterior al Consell de Govern, ha mostrat el seu rebuig a l'oferiment de vots dels socialistes per a tirar endavant la limitació per la via del decret. La diputada del PSIB, Amanda Fernández, va defensar dimecres passat que aquest mecanisme facilitaria que la mesura entràs en vigor aquesta temporada turística, tot i que posteriorment hauria de ser convalidada pel Parlament. Els socialistes sostenen que les carreteres estan “col·lapsades cada dia” i que la mesura “no pot esperar més”.

“Si volguessin, la limitació podria posar-se en marxa les pròximes setmanes”, ha assenyalat, per la seva banda, la portaveu socialista al Consell, Catalina Cladera, durant el ple extraordinari que se celebra aquest divendres per aprovar la proposició de llei de regulació de l'afluència de vehicles a l'illa, que posteriorment serà enviada a la Cambra autonòmica perquè continuï la seva tramitació ordinària. La iniciativa cerca reduir la saturació de les carreteres mitjançant la fixació de límits als cotxes procedents de l'exterior, un sostre per als vehicles de lloguer i la creació d'una taxa amb caràcter dissuasiu.

Mentre els socialistes assenyalen que el decret llei evitaria una tramitació que podria prolongar-se fins a la pròxima legislatura, el PP defensa que la limitació de vehicles s'ha d'aprovar mitjançant una llei elaborada amb el màxim consens possible entre navilieres, empreses de lloguer i sectors afectats, amb l'objectiu de blindar-la jurídicament i garantir-ne la continuïtat. Un estudi de capacitat de càrrega encarregat per la institució va concloure que l'any 2023 varen arribar a Mallorca uns 400.000 vehicles a través dels ports, el doble que el 2017.

En la seva intervenció davant els mitjans, Costa ha argumentat que la regulació correspon a l'àmbit competencial de la institució insular i ha de seguir el procediment impulsat pel Consell presidit per Llorenç Galmés (PP). Així mateix, ha acusat el PSIB d'actuar per interessos partidistes i ha qualificat la proposta com una “maniobra desesperada” pel fet que sigui un govern del PP qui impulsa aquesta regulació. Els grups d'esquerres, per la seva banda, acusen els conservadors d'haver bloquejat iniciatives similars i d'haver retardat durant anys una mesura que ara presenten com a pròpia.

Els socialistes sostenen que la via ordinària escollida pel Consell retardarà durant mesos l'entrada en vigor de les restriccions. Al seu parer, la futura llei encara haurà de superar diversos tràmits administratius i parlamentaris abans de poder aplicar-se, motiu pel qual dubten que arribi a estar operativa abans que finalitzi la legislatura. Per això, defensen que el Govern recorri a un decret llei per accelerar la regulació i respondre de manera immediata a la creixent pressió del trànsit a Mallorca.

El pleno del Consell de Mallorca ha aprobado la proposición de ley de regulación de afluencia de vehículos, que ahora será enviada al Parlament para su correspondiente tramitación. El Govern balear, sin embargo, ha rechazado la propuesta del PSIB-PSOE de dar luz verde a la medida mediante decreto ley, una fórmula que permitiría acelerar la puesta en marcha de las restricciones ante la saturación de las carreteras de la isla. El portavoz del Ejecutivo autonómico, Antoni Costa, ha descartado esta posibilidad al considerar que supondría “un ataque” a la autonomía del Consell de Mallorca.

Durante el pleno extraordinario celebrado este viernes, el PP ha logrado sacar adelante su propuesta con el apoyo del PSIB, Més per Mallorca y El PI. Aunque estaba previsto que Vox fuera el único grupo que votara en contra de la norma, finalmente ha optado por la abstención al “reconocer el problema” del colapso circulatorio “pero no la receta del bipartidismo”.

Por su parte, Costa, en la rueda de prensa posterior al Consell de Govern, ha mostrado su rechazo al ofrecimiento de votos de los socialistas para sacar adelante la limitación por la vía del decreto ley. La diputada del PSIB, Amanda Fernández, defendió el pasado miércoles que este mecanismo facilitaría que la medida entrara en vigor esta temporada turística, aunque después tendría que ser convalidada por el Parlament. La formación sostiene que las carreteras están “colapsadas cada día” y que la medida “no puede esperar más”.

“Si quisieran, la limitación podría ponerse en marcha en las próximas semanas”, ha señalado, por su parte, la portavoz socialista en el Consell, Catalina Cladera, durante el pleno extraordinario que se está celebrando este viernes para aprobar la proposición de ley de regulación de afluencia de vehículos en la isla, que posteriormente será enviada a la Cámara autonómica para que continúe su tramitación ordinaria.

La iniciativa busca reducir la saturación de las carreteras mediante la fijación de límites a los coches procedentes del exterior, un techo para los vehículos de alquiler y la creación de una tasa con carácter disuasorio. Un estudio de capacidad de carga encargado por la institución concluyó que en 2023 llegaron a Mallorca unos 400.000 vehículos a través de los puertos, el doble que en 2017.

Mientras los socialistas defienden que el decreto ley evitaría una tramitación que podría prolongarse hasta la próxima legislatura, el PP alega que la limitación de vehículos debe aprobarse mediante una ley elaborada con el máximo consenso posible entre navieras, empresas de alquiler y sectores afectados, con el objetivo de blindarla jurídicamente y garantizar su continuidad.

En su intervención ante los medios, Costa ha esgrimido que la regulación corresponde al ámbito competencial de la institución insular y debe seguir el procedimiento impulsado por el Consell presidido por Llorenç Galmés (PP). Asimismo, ha acusado además al PSIB de actuar por intereses partidistas y ha calificado la propuesta como una “maniobra desesperada” por ser un gobierno del PP el que está impulsando esta regulación. Los grupos de izquierdas, por su parte, acusan a los conservadores de haber bloqueado iniciativas similares y de retrasar durante años una medida que ahora presenta como propia.

Los socialistas sostienen que la vía ordinaria elegida por el Consell retrasará durante meses la entrada en vigor de las restricciones. A su juicio, la futura ley deberá superar todavía varios trámites administrativos y parlamentarios antes de poder aplicarse, por lo que dudan de que llegue a estar operativa antes de que finalice la legislatura. Por ello, defienden que el Govern recurra a un decreto ley para acelerar la regulación y responder de forma inmediata a la creciente presión del tráfico en Mallorca.

El Parlament balear ha instat aquest dimarts el Govern de Marga Prohens (PP) a impedir que futures reformes normatives permetin noves places turístiques en edificis plurifamiliars, si bé PP i Vox han rebutjat estendre aquesta prohibició als adossats, aparellats i habitatges unifamiliars aïllats que comparteixen parcel·la amb altres edificacions.

La negativa de conservadors i extrema dreta ha impedit tirar endavant el punt més ambiciós d'una iniciativa amb la qual el PSIB-PSOE pretenia blindar qualsevol possibilitat de creixement de l'oferta turística en tipologies residencials que, segons els socialistes, continuen funcionant en la pràctica com a conjunts plurifamiliars.

Entitats com Terraferida fa anys que alerten, a més, de l'expansió massiva de xalets i macrourbanitzacions en sòl rústic -molts d'ells amb piscina-, un procés que, segons els ecologistes, està transformant progressivament l'illa. Segons el darrer inventari elaborat per l'entitat, entre 2021 i 2024 es varen construir o ampliar 846 habitatges d'aquest tipus —cinc cada setmana— sobre 546 hectàrees de sòl agrari i forestal. Terraferida alerta que el fenomen ja no respon al model tradicional d'habitatge aïllat, sinó a grans xalets de luxe amb piscines i jardins, molts d'ells vinculats al lloguer turístic.

La proposta partia d'una crítica directa a les successives excepcions introduïdes per l'Executiu de Prohens al seu compromís de no permetre “ni una plaça turística més” en habitatges residencials. Mentre que la prohibició afecta els edificis plurifamiliars -els tradicionals blocs de pisos-, PP i Vox han mantingut fora del veto els adossats, aparellats i determinats habitatges unifamiliars situats en parcel·les amb altres edificacions.

L'esquerra sosté que aquestes tipologies, tot i que jurídicament no siguin considerades plurifamiliars, compleixen en molts casos una funció residencial similar i podrien continuar incorporant-se al mercat turístic, mantenint oberta una via per a la creació de noves places en plena crisi d'accés a l'habitatge.

En concret, el Govern del PP va deixar fora de la prohibició de noves places turístiques els adossats i aparellats a través del decret turístic aprovat l'abril de 2025. No només això. Amb el suport de Vox, els populars varen ampliar de manera encoberta aquesta via en incloure, a través de la seva llei òmnibus, els habitatges unifamiliars aïllats que comparteixen parcel·la amb altres edificacions. Una excepció que, per als socialistes, no és menor, atès que podria afectar al voltant de 12.000 immobles a les Balears.

Les novetats introduïdes recentment pels dos socis d'investidura reserven, a més, un 25% de les places de la borsa temporal turística per a allotjaments que s'implantin en edificis declarats Bé d'Interès Cultural (BIC) o catalogats, tant en sòl urbà com rústic. El percentatge fins i tot podrà ampliar-se o reduir-se mitjançant una simple resolució del conseller insular de Turisme.

Els socialistes sostenen que aquestes modificacions contradiuen el discurs oficial de contenció turística i poden acabar traslladant més habitatges del mercat residencial cap a usos turístics en un moment de màxima tensió habitacional. A l'exposició de motius de la iniciativa debatuda aquest dimarts alerten que cada habitatge que abandona el mercat residencial per convertir-se en allotjament turístic redueix les possibilitats d'emancipació dels joves, dificulta la contractació de treballadors essencials i agreuja els problemes d'accés a l'habitatge en un territori sotmès a una forta pressió turística i urbanística.

La Cambra sí que ha aprovat reclamar al Govern que garanteixi que cap modificació normativa permeti noves places turístiques en edificis plurifamiliars, prioritzi el dret a l'habitatge davant el lloguer vacacional i reforci la inspecció i el control de l'oferta turística il·legal.

Cultura sostenible

La comissió parlamentària també ha donat llum verda a una àmplia bateria de mesures per impulsar una estratègia de cultura sostenible a les Balears, una iniciativa defensada per la diputada socialista Malena Riudavets que ha comptat amb un ampli suport parlamentari. Vox, tanmateix, ha quedat pràcticament tot sol en la seva oposició a bona part de les propostes, incloses les dirigides a reforçar la presència del català i del patrimoni cultural de les illes en les polítiques públiques.

La proposició no de llei insta el Govern a elaborar una estratègia balear de cultura sostenible amb participació dels consells, ajuntaments, agents culturals i professionals del sector. La iniciativa també reclama incorporar criteris de sostenibilitat social, ambiental, territorial i de governança en les convocatòries públiques, programes i equipaments culturals dependents de la comunitat autònoma.

Entre les mesures aprovades figuren també l'elaboració d'un mapa d'equipaments i projectes culturals per millorar la coordinació entre illes, la posada en marxa de programes de suport a la mobilitat interinsular d'artistes i creadors, l'impuls de xarxes estables de col·laboració entre teatres, auditoris i centres culturals i l'adopció de mesures per garantir l'accessibilitat universal i la inclusió cultural.

La Cambra autonòmica també ha donat suport a promoure línies de suport a la professionalització i estabilització del sector cultural mitjançant el foment de condicions laborals dignes i la sostenibilitat dels projectes culturals. Aquest punt ha tirat endavant malgrat el vot en contra de Vox.

Un dels aspectes que ha evidenciat més diferències ha estat el relatiu a la llengua catalana. El Parlament ha aprovat instar el Govern a reforçar la presència del català i del patrimoni cultural material i immaterial de les Balears dins les polítiques públiques culturals. La proposta ha rebut dotze vots favorables i l'únic rebuig de Vox, que s'ha tornat a desmarcar del consens de la resta de formacions.

L'extrema dreta també ha votat en contra de l'elaboració d'una estratègia cultural sostenible, de la incorporació de criteris de sostenibilitat en l'acció cultural pública, del mapa cultural balear i de les mesures destinades a la professionalització del sector, mentre que ha optat per l'abstenció en qüestions com la mobilitat interinsular d'artistes, la creació de xarxes de col·laboració entre equipaments culturals o les polítiques d'accessibilitat i inclusió.

L'únic punt de la iniciativa que no ha prosperat ha estat el que plantejava crear mecanismes d'avaluació i indicadors d'impacte cultural, social i territorial per mesurar els resultats de les polítiques impulsades pel Govern. La proposta ha estat rebutjada pels vots del PP i del diputat no adscrit Llorenç Córdoba, mentre que PSIB i Més per Mallorca hi han votat a favor i Vox s'ha abstingut.

La comissió ha aprovat finalment impulsar accions de formació i sensibilització en matèria de cultura sostenible dirigides tant a les administracions públiques com als professionals i agents culturals de les illes, una mesura que ha tornat a comptar amb l'oposició dels de Santiago Abascal.

El Parlament balear ha instado este martes al Govern de Marga Prohens (PP) a impedir que futuras reformas normativas permitan nuevas plazas turísticas en edificios plurifamiliares, si bien PP y Vox han rechazado extender esta prohibición a adosados, pareados y viviendas unifamiliares aisladas que comparten parcela con otras edificaciones.

La negativa de conservadores y extrema derecha ha impedido sacar adelante el punto más ambicioso de una iniciativa con la que el PSIB-PSOE pretendía blindar cualquier posibilidad de crecimiento de la oferta turística en tipologías residenciales que, según los socialistas, continúan funcionando en la práctica como conjuntos plurifamiliares.

Entidades como Terraferida llevan años alertando, además, de la expansión masiva de chalés y macrourbanizaciones en suelo rústico -muchos de ellos con piscina-, un proceso que, según los ecologistas, está transformando progresivamente la isla. Según el último inventario elaborado por la entidad, entre 2021 y 2024 se construyeron o ampliaron 846 viviendas de este tipo -cinco cada semana- sobre 546 hectáreas de suelo agrario y forestal. Terraferida alerta de que el fenómeno ya no responde al modelo tradicional de vivienda aislada, sino a grandes chalés de lujo con piscinas y jardines, muchos de ellos vinculados al alquiler turístico.

La propuesta partía de una crítica directa a las sucesivas excepciones introducidas por el Ejecutivo de Prohens a su compromiso de no permitir “ni una plaza turística más” en viviendas residenciales. Mientras la prohibición afecta a los edificios plurifamiliares -los tradicionales bloques de pisos-, PP y Vox han mantenido fuera del veto a los adosados, pareados y determinadas viviendas unifamiliares situadas en parcelas con otras edificaciones.

La izquierda sostiene que estas tipologías, aunque jurídicamente no sean consideradas plurifamiliares, cumplen en muchos casos una función residencial similar y podrían seguir incorporándose al mercado turístico, manteniendo abierta una vía para la creación de nuevas plazas en plena crisis de acceso a la vivienda.

En concreto, el Govern del PP dejó fuera de la prohibición de nuevas plazas turísticas a adosados y pareados a través del decreto turístico aprobado en abril de 2025. No solo eso. Con el apoyo de Vox, los populares ampliaron de forma encubierta esa vía al incluir, a través de su ley ómnibus, a las viviendas unifamiliares aisladas que comparten parcela con otras edificaciones. Una excepción que, para los socialistas, no es menor, dado que podría afectar a alrededor de 12.000 inmuebles en Balears.

Las novedades introducidas recientemente por los dos socios de investidura reservan además un 25% de las plazas de la bolsa temporal turística para alojamientos que se implanten en edificios declarados Bien de Interés Cultural (BIC) o catalogados, tanto en suelo urbano como rústico. El porcentaje incluso podrá ampliarse o reducirse mediante una simple resolución del conseller insular de Turismo.

Los socialistas sostienen que estas modificaciones contradicen el discurso oficial de contención turística y pueden acabar trasladando más viviendas desde el mercado residencial hacia usos turísticos en un momento de máxima tensión habitacional. En la exposición de motivos de la iniciativa debatida este martes alertan de que cada vivienda que abandona el mercado residencial para convertirse en alojamiento turístico reduce las posibilidades de emancipación de los jóvenes, dificulta la contratación de trabajadores esenciales y agrava los problemas de acceso a la vivienda en un territorio sometido a una fuerte presión turística y urbanística.

La Cámara sí ha aprobado reclamar al Govern que garantice que ninguna modificación normativa permita nuevas plazas turísticas en edificios plurifamiliares, priorice el derecho a la vivienda frente al alquiler vacacional y refuerce la inspección y el control de la oferta turística ilegal.

Cultura sostenible

La comisión parlamentaria también ha dado luz verde a una amplia batería de medidas para impulsar una estrategia de cultura sostenible en Balears, una iniciativa defendida por la diputada socialista Malena Riudavets que ha contado con un amplio respaldo parlamentario. Vox, sin embargo, se ha quedado prácticamente solo en su oposición a buena parte de las propuestas, incluidas las dirigidas a reforzar la presencia del catalán y del patrimonio cultural de las islas en las políticas públicas.

La proposición no de ley insta al Govern a elaborar una estrategia balear de cultura sostenible con participación de consells, ayuntamientos, agentes culturales y profesionales del sector. La iniciativa también reclama incorporar criterios de sostenibilidad social, ambiental, territorial y de gobernanza en convocatorias públicas, programas y equipamientos culturales dependientes de la comunidad autónoma.

Entre las medidas aprobadas figuran además la elaboración de un mapa de equipamientos y proyectos culturales para mejorar la coordinación entre islas, la puesta en marcha de programas de apoyo a la movilidad interinsular de artistas y creadores, el impulso de redes estables de colaboración entre teatros, auditorios y centros culturales y la adopción de medidas para garantizar la accesibilidad universal y la inclusión cultural.

La Cámara autonómica también ha respaldado promover líneas de apoyo a la profesionalización y estabilización del sector cultural mediante el fomento de condiciones laborales dignas y la sostenibilidad de los proyectos culturales. Este punto ha salido adelante pese al voto en contra de Vox.

Uno de los aspectos que ha evidenciado mayores diferencias ha sido el relativo a la lengua catalana. El Parlament ha aprobado instar al Govern a reforzar la presencia del catalán y del patrimonio cultural material e inmaterial de Balears dentro de las políticas públicas culturales. La propuesta ha recibido doce votos favorables y el único rechazo de Vox, que ha vuelto a desmarcarse del consenso del resto de formaciones.

La extrema derecha también ha votado en contra de la elaboración de una estrategia cultural sostenible, de la incorporación de criterios de sostenibilidad en la acción cultural pública, del mapa cultural balear y de las medidas destinadas a la profesionalización del sector, mientras ha optado por la abstención en cuestiones como la movilidad interinsular de artistas, la creación de redes de colaboración entre equipamientos culturales o las políticas de accesibilidad e inclusión.

El único punto de la iniciativa que no ha prosperado ha sido el que planteaba crear mecanismos de evaluación e indicadores de impacto cultural, social y territorial para medir los resultados de las políticas impulsadas por el Govern. La propuesta ha sido rechazada por los votos del PP y del diputado no adscrito Llorenç Córdoba, mientras que PSIB y Més per Mallorca han votado a favor y Vox se ha abstenido.

La comisión ha aprobado finalmente impulsar acciones de formación y sensibilización en materia de cultura sostenible dirigidas tanto a las administraciones públicas como a los profesionales y agentes culturales de las islas, una medida que ha vuelto a contar con la oposición de los de Santiago Abascal.

Gairebé set mesos després que una vintena de jutges i juristes de prestigi de Balears, entre els quals es troben els exjutges José Castro  i Juan Pedro Yllanes, remetessin una carta al president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, en què reclamaven, per quarta vegada consecutiva, que el rei Felip VI anunciés la seva renúncia a la inviolabilitat penal que li atorga la Constitució, la Moncloa ha respost sense entrar en el fons de la petició. Lluny de pronunciar-se sobre la possibilitat d'impulsar una reforma legal o constitucional en aquest àmbit, el Govern central ha recomanat als signants que traslladin directament la seva sol·licitud a la Casa del Rei.

“Gràcies per escriure al president del Govern. Li contestam en nom seu”, comença el missatge remès per la Secretaria General de Relacions Institucionals i Ciutadania. “Acusam recepció del seu escrit i li recomanam que, si així ho considera, el faci arribar directament a la Casa de Sa Majestat el Rei a través de la seva pàgina web. També pot fer-ho per via postal remetent una carta al Palau de la Zarzuela”, expressa la missiva adreçant-se a un dels signants, afegint tot seguit l'adreça on s'ubica la residència oficial de la Família Reial.

La carta també evita pronunciar-se sobre una altra de les peticions que els juristes havien dirigit exclusivament a l'Executiu central: que el CIS incorpori una pregunta sobre aquesta qüestió als seus baròmetres. “Atès que no hem rebut d'aquesta Presidència del Govern resposta a cap dels tres escrits que li enviàrem abans dels successius discursos de Nadal pronunciats des de 2022, amb la mateixa petició que aquí reiteram, volem sol·licitar també que, a partir de gener de 2026, el CIS inclogui entre les preguntes de les seves enquestes una que reculli l'opinió de la societat sobre si ha de continuar el privilegi que permet a l'actual cap de l'Estat situar-se al marge de l'acció de la Justícia en qualsevol circumstància”, comentaven els juristes en la seva darrera missiva.

Sondejar l'opinió pública

Els sol·licitants consideren en aquesta mateixa carta que sondejar l'opinió pública ajudaria a superar qualsevol incertesa sobre una possible reforma legal en aquest sentit: “Aquesta petició només depèn del Govern que vostè presideix [en referència a Pedro Sánchez] i la consideram important per resoldre els dubtes que poguessin existir entre els membres del Congrés i del Senat sobre la reforma legal d'un privilegi personal que es manté i les conseqüències reals del qual han estat molt negatives per a la nostra democràcia”.

En aquest sentit, la Moncloa es limita a respondre que també “pot enviar la seva sol·licitud en relació amb el qüestionari del Centre d'Investigacions Sociològiques a aquest mateix organisme”, facilitant tot seguit l'enllaç que condueix a la pàgina web de l'ens demoscòpic. “Li agraïm de nou que s'hagi pres el temps d'escriure al president del Govern. Per a ell és molt important conèixer les necessitats, inquietuds i reivindicacions de la ciutadania. Una cordial salutació”, conclou l'escrit.

La resposta remesa per la Moncloa ha generat perplexitat entre els impulsors de la iniciativa. Els promotors qüestionen que la Presidència del Govern els remeti a la Casa del Rei quan la seva reclamació no anava adreçada a la Corona, sinó a l'Executiu, que consideren competent per impulsar els canvis legals i constitucionals necessaris per posar fi a la inviolabilitat que empara el cap de l'Estat. En els seus escrits, els juristes no sol·licitaven una actuació personal de Felip VI, motiu pel qual consideren cridaner que la Moncloa eviti pronunciar-se sobre el fons de la petició i els convidi a adreçar-se precisament a la institució la situació jurídica de la qual pretenen modificar.

Els juristes no sol·licitaven una actuació personal de Felip VI, per la qual cosa consideren cridaner que Moncloa eviti pronunciar-se sobre el fons de la petició i els convidi a dirigir-se precisament a la institució la situació jurídica de la qual pretenen modificar

Així mateix, els signants mostren la seva estranyesa pel fet que la resposta es formuli com si es tractàs d'una iniciativa individual, malgrat que tots els escrits remesos fins ara identificaven expressament els membres del col·lectiu i els juristes que donen suport a la reivindicació. Al seu parer, la contestació no aclareix si el Govern comparteix la necessitat de revisar aquest privilegi constitucional, si contempla alguna reforma en aquest àmbit o si, per contra, descarta qualsevol modificació.

Davant la manca de pronunciament de la Moncloa, els juristes han decidit obrir el debat a la ciutadania mitjançant una columna d'opinió a elDiario.es en què expliquen que, abans de decidir les pròximes passes de la iniciativa, desitgen conèixer el parer de la societat sobre la reforma constitucional que venen reclamant des de 2022. La columna està signada per Juan Calatayud, José Castro, Rafael Company, Víctor Cornell, Mar de la Loma, Josep de Luis, Aina Díaz, Cristina Gómez, Ferran Gomila, Alejandro Juárez, Francisca Mas, Catalina Monserrat, Catalina Moragues, Josep Pina, Carlos Portalo, Pablo Alonso de Caso, Mariano Reaño, Ignasi Ribas, Josep Valdés, Juan Pedro Yllanes i María Durán.

La proposta de Carmen Calvo que mai no va prosperar

La inviolabilitat del rei és una prerrogativa la interpretació de la qual ha estat ampliament discutida per experts en Dret Constitucional i altres juristes, que consideren que aquesta figura hauria de suprimir-se completament o limitar-se exclusivament als actes realitzats en l'exercici del càrrec -i no a l'àmbit privat-.

En la seva darrera missiva, a la qual va tenir accés en primícia elDiario.es, els impulsors de la iniciativa recordaven que l'actual presidenta del Consell d'Estat, Carmen Calvo, va reconèixer el maig de 2022 que, com a vicepresidenta del Govern, havia dut a terme gestions davant la Casa Reial per conèixer l'opinió del cap de l'Estat sobre la possibilitat d'una reforma legal destinada, segons els juristes, a “suprimir el privilegi personal que li permet cometre tota mena d'abusos sense retre comptes davant la Justícia”, una circumstància que, asseguren els signants de la carta, pot provocar, “entre altres conseqüències no desitjables, la indefensió de persones afectades”.

Sense citar-les expressament, al·ludien a les manifestacions que Calvo va fer a El País en un article publicat al maig de 2022. “Jo ho vaig plantejar, es va valorar, es va posar damunt la taula i no es va veure l'oportunitat en aquell moment, ni per part del president del Govern, ni per part del PP, ni per part de la Casa Reial”, va manifestar. Pedro Sánchez li havia encomanat un any abans la tasca de posar en marxa un nou “marc d'actuació” més transparent, modern i actualitzat de la monarquia, però, finalment, els canvis varen quedar limitats a una sèrie de mesures de transparència. En unes jornades celebrades a principis de 2022, segons recollia el mateix mitjà, Calvo va emfatitzar la necessitat d'establir, sense necessitat de reformar la Constitució, “en què és inviolable i en què no” el monarca.

Els signants de la carta lamentaven que haguessin transcorregut més de tres anys i mig des que es va conèixer “el fracàs d'aquella gestió” sense que des de llavors s'hagi produït “cap avenç en la justa reforma plantejada per qui fou vicepresidenta del Govern”. Per això, reiteraven la seva petició perquè el cap de l'Estat, durant el discurs televisat que va pronunciar el passat 24 de desembre, inclogués la seva renúncia al privilegi de la inviolabilitat.

Carmen Calvo va assegurar que el Govern central va estudiar la possibilitat de modificar la inviolabilitat del rei: 'Jo ho vaig plantejar, es va estudiar, es va posar sobre la taula i no es va veure l'oportunitat en aquell moment, ni per part del president del Govern, ni per part del PP, ni per part de la Casa Reial'

El precedent de Joan Carles I

“Una decisió que estam convençuts que seria acceptada per una majoria suficient dels representants elegits en les darreres eleccions generals”, subratllaven els juristes. “El mateix any en què celebram les primeres passes cap a la democràcia després de la desaparició del dictador ens sembla un moment molt adequat perquè comenci la reforma d'un privilegi personal que mai no hauria d'haver estat traslladat a la Constitució de 1978 en els termes que varen permetre la realitzada pel Fiscal Anticorrupció el març de 2022”, remarcaven.

Es referien, concretament, a la decisió adoptada aquell any per la Fiscalia del Tribunal Suprem, que va arxivar les investigacions dirigides a seguir el rastre dels 100 milions de dòlars que va percebre Joan Carles I del seu homòleg a l'Aràbia Saudita, Abdullah bin Abdul Aziz Al Saud, així com dels diners que els seus benefactors varen emprar per pagar-li centenars de milers d'euros en despeses personals i que mai no varen passar per les mans de l'Agència Tributària. Les claus de la seva exoneració residien, principalment, en la seva inviolabilitat.

Tal com ha informat aquest diari, l'anterior rei d'Espanya va guardar la seva fortuna en un banc suís i a nom d'una fundació domiciliada a Panamà. Si hagués ingressat els diners en un banc espanyol i hagués declarat aquella donació davant Hisenda, Joan Carles hauria aportat 51 milions d'euros a les arques públiques.

El maig de 2025, a més, el Tribunal Suprem va blindar el rei emèrit davant dels tribunals després de rebutjar la querella amb què intel·lectuals i juristes cercaven imputar el monarca per frau fiscal i blanqueig de capitals. Els magistrats varen emprar uns arguments que barren el pas a qualsevol iniciativa legal present o futura contra ell, emparant-se en les resolucions d'arxivament signades per la Fiscalia el 2022 i que “tanquen la porta a l'obertura d'una investigació judicial” sobre els seus diners. Es tracta d'un desenllaç que, a la pràctica, situa el monarca fora de l'abast del Dret penal en qualsevol circumstància, fins i tot per actes estrictament privats.

El Suprem va blindar el rei emèrit davant dels tribunals després de rebutjar la querella amb què intel·lectuals i juristes buscaven imputar el monarca per frau fiscal i blanqueig

Rex non potest peccare

La inviolabilitat del monarca, emparada per l'article 56.3 de la Constitució de 1978 -“la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”-, és un dels aspectes més controvertits de l'arquitectura constitucional espanyola. Es tracta d'una figura jurídica que abasta tant els actes oficials del cap de l'Estat com els privats i que enfonsa les seves arrels en la sacralitat reial de les antigues monarquies -resumida en l'aforisme llatí Rex non potest peccare (“el rei no pot pecar”)-, incorporada al constitucionalisme modern com un escut davant qualsevol responsabilitat penal o civil.

En els darrers anys, ha cobrat força el debat sobre l'abast d'aquesta prerrogativa i la impossibilitat d'exigir responsabilitats més enllà dels actes comesos pel rei com a cap de l'Estat. La controvèrsia es va intensificar arran de l'esclat del cas Nóos, en què, per primera vegada en la història judicial espanyola, un membre de la família reial, la infanta Cristina, es va asseure al banc dels acusats. La causa va obrir seriosos interrogants sobre la suposada intervenció que Joan Carles I hauria tingut en els fets investigats i va posar en qüestió fins a quin punt el seu blindatge hauria pogut emparar decisions o comportaments que, en el cas d'altres ciutadans, haurien estat objecte de responsabilitat penal.

Precisament sobre això, el jutge que va instruir la causa, José Castro, assegurava en una entrevista concedida a elDiario.es que hauria investigat el rei emèrit si no hagués existit l'article 56.3 de la Constitució, el que blinda la immunitat legal del cap de l'Estat.

El jutge que va instruir el cas Nóos, José Castro, assegurava que hauria investigat el rei emèrit de no haver existit l'article 56.3 de la Constitució, el que blinda la immunitat legal del cap de l'Estat

Diverses sentències del Tribunal Constitucional (TC) han posat de relleu, a més, la tensió existent entre la inviolabilitat del rei i el control parlamentari. Una d'elles és la que va anul·lar part d'una resolució del Parlament de Catalunya que reprovava Felip VI pel seu discurs després del referèndum de l'1-O de 2017 i que qualificava la monarquia d'“institució caduca”: segons els magistrats, la reprovació vulnerava l'article 56.3 de la Constitució perquè atribuïa al Rei una responsabilitat política que la Carta Magna no li permet assumir.

Altra sentència, que va anul·lar la creació, per part de la Cambra autonòmica catalana, d'una comissió parlamentària d'investigació sobre la monarquia, va dictaminar que allò que es pretenia era indagar en activitats del rei que, d'acord amb la Constitució, estan protegides per la seva inviolabilitat i no estan subjectes a cap responsabilitat. Ambdues resolucions posaven així de manifest que la inviolabilitat no és un simple blindatge simbòlic, sinó un límit legal que impedeix que qualsevol òrgan parlamentari pugui exercir control polític o investigar penalment el rei.

Els sondejos de Suárez a favor de la III República

Cal recordar que el mateix grup de juristes que reclama que el rei renunciï a la inviolabilitat va remetre el gener de l'any passat una carta al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, en què li reclamen que es desclassifiqui tota la informació relativa als sondejos que suposadament l'expresident del Govern Adolfo Suárez hauria encarregat, diversos anys abans de l'aprovació de la Constitució espanyola, per conèixer si l'opinió pública, en el context de la Transició, preferia un Estat monàrquic o republicà. Els sondejos donarien la victòria a la proclamació d'una nova República a Espanya, però els detalls que envolten aquest assumpte romanen en el forat negre dels secrets oficials.

La confecció i els resultats de tals sondejos havien dormit el somni dels justos durant diverses dècades fins que un 'resbaló' del mateix Suárez va jugar en contra seva. En una entrevista inèdita que la periodista i biògrafa oficial de la Transició, Victoria Prego, va realitzar el 1995 a l'expolític i que seria desvelada per La Sexta Columna el novembre del 2016 –res menys que 21 anys després–, Suárez va reconèixer que, quan el 1977 va impulsar la Llei per a la Reforma Política que eliminaria jurídicament les estructures de l'aparell franquista, hi va introduir les paraules 'rei' i 'monarquia', amb disposicions com “el Rei sanciona i estén les lleis” o “el President de les Corts i del Consell del Regne serà nomenat pel Rei”.

“Quan la major part dels caps de Govern estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república... fèiem sondejos i perdíem”, va comentar tapant-se el micròfon que portava a la corbata. “Vaig ficar la paraula rei i la paraula monarquia a la Llei i així vaig dir que havia estat sotmès a referèndum ja”, va justificar literalment l'expolític, qui, d'aquesta manera, evitava una consulta expressa sobre monarquia o república i s'assegurava la permanència de la institució dinàstica sense tan sols haver estat sotmesa a votació popular.

Casi siete meses después de que una veintena de jueces y juristas de prestigio de Balears, entre quienes se encuentran los exjueces José Castro y Juan Pedro Yllanes, remitieran una carta al presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, en la que reclamaban, por cuarta vez consecutiva, que el rey Felipe VI anunciase su renuncia a la inviolabilidad penal que le otorga la Constitución, Moncloa ha respondido sin entrar en el fondo de la petición. Lejos de pronunciarse sobre la posibilidad de promover una reforma legal o constitucional en este ámbito, el Gobierno central ha recomendado a los firmantes que trasladen directamente su solicitud a la Casa del Rey.

“Gracias por escribir al presidente del Gobierno. Le contestamos en su nombre”, arranca el mensaje remitido por la Secretaría General de Relaciones Institucionales y Ciudadanía. “Acusamos recibo de su escrito y le recomendamos que, si así lo considera, se lo haga llegar directamente a la Casa de Su Majestad el Rey a través de su página web. También puede hacerlo por vía postal remitiendo una carta a Palacio de la Zarzuela”, expresa la misiva dirigiéndose a uno de los firmantes, añadiendo a continuación la dirección donde se ubica la residencia oficial de la Familia Real.

La carta también esquiva pronunciarse respecto a otra de las peticiones que los juristas dirigieron exclusivamente al Ejecutivo central: que el CIS incorpore una pregunta sobre esta materia en sus barómetros. “No habiendo recibido de esa presidencia del Gobierno respuesta a ninguno de los tres escritos que le enviamos antes de los sucesivos discursos de Navidad pronunciados desde 2022, con la misma petición que aquí reiteramos, queremos solicitar también que, a partir de enero de 2026, el CIS incluya entre las preguntas de sus encuestas una que recabe la opinión de la sociedad sobre si debe continuar el privilegio que permite al actual jefe del Estado situarse al margen de la acción de la Justicia en cualquier circunstancia”, comentaron los juristas en su última misiva.

Sondear a la opinión pública

Los solicitantes consideran en esa misma carta que sondear a la opinión pública ayudaría a superar cualquier incertidumbre sobre una posible reforma legal en este sentido: “Esta petición solo depende del Gobierno que usted preside [en referencia a Pedro Sánchez] y la consideramos importante para resolver las dudas que pudieran existir entre los miembros del Congreso y del Senado sobre la reforma legal de un privilegio personal que se mantiene y cuyas consecuencias reales han sido muy negativas para nuestra democracia”.

En este sentido, Moncloa se limita a responder que también “puede enviar su solicitud en relación al cuestionario del Centro de Investigaciones Sociológicas a ese mismo organismo”, facilitando acto seguido el enlace que conduce a la página web del ente demoscópico. “Le agradecemos de nuevo que se haya tomado el tiempo de escribir al presidente del Gobierno. Para él es muy importante conocer las necesidades, inquietudes y reivindicaciones de la ciudadanía. Un cordial saludo”, concluye el escrito.

La respuesta remitida por Moncloa ha generado perplejidad entre los impulsores de la iniciativa. Los promotores cuestionan que Presidencia del Gobierno les remita a la Casa del Rey cuando su reclamación no iba dirigida a la Corona, sino al Ejecutivo, al que consideran competente para impulsar los cambios legales y constitucionales necesarios para poner fin a la inviolabilidad que ampara al jefe del Estado. En sus escritos, los juristas no solicitaban una actuación personal de Felipe VI, por lo que consideran llamativo que Moncloa evite pronunciarse sobre el fondo de la petición y los invite a dirigirse precisamente a la institución cuya situación jurídica pretenden modificar.

Los juristas no solicitaban una actuación personal de Felipe VI, por lo que consideran llamativo que Moncloa evite pronunciarse sobre el fondo de la petición y los invite a dirigirse precisamente a la institución cuya situación jurídica pretenden modificar

Asimismo, los firmantes muestran su extrañeza por el hecho de que la respuesta se formule como si se tratara de una iniciativa individual, pese a que todos los escritos remitidos hasta ahora identificaban expresamente a los miembros del colectivo y a los juristas que respaldan la reivindicación. A su juicio, la contestación no aclara si el Gobierno comparte la necesidad de revisar este privilegio constitucional, si contempla alguna reforma en este ámbito o si, por el contrario, descarta cualquier modificación.

Ante la falta de pronunciamiento de Moncloa, los juristas han decidido abrir el debate a la ciudadanía mediante una columna de opinión en elDiario.es en la que explican que, antes de decidir los próximos pasos de la iniciativa, desean conocer el parecer de la sociedad sobre la reforma constitucional que vienen reclamando desde 2022. La columna está suscrita por Juan Calatayud, José Castro, Rafael Company, Víctor Cornell, Mar de la Loma, Josep de Luis, Aina Díaz, Cristina Gómez, Ferran Gomila, Alejandro Juárez, Francisca Mas, Catalina Monserrat, Catalina Moragues, Josep Pina, Carlos Portalo, Pablo Alonso de Caso, Mariano Reaño, Ignasi Ribas, Josep Valdés, Juan Pedro Yllanes y María Durán.

La propuesta de Carmen Calvo que nunca prosperó

La inviolabilidad del rey es una prerrogativa cuya interpretación ha sido ampliamente discutida por expertos en Derecho Constitucional y otros juristas, quienes consideran que esta figura debería suprimirse por completo o limitarse exclusivamente a los actos realizados en el ejercicio del cargo –no al ámbito privado–.

En su última misiva, a la que tuvo acceso en primicia elDiario.es, los impulsores de la iniciativa recordaban que la actual presidenta del Consejo de Estado, Carmen Calvo, reconoció en mayo de 2022 que, como vicepresidenta del Gobierno, había llevado a cabo gestiones ante la Casa Real para conocer la opinión del jefe del Estado sobre la posibilidad de una reforma legal destinada, según los juristas, a “suprimir el privilegio personal que le permite cometer toda clase de atropellos sin rendir cuentas ante la Justicia”, una circunstancia que, aseveran los firmantes de la carta, puede provocar, “entre otras consecuencias no deseables, la indefensión de personas afectadas”.

Sin citarlas expresamente, aludían a las manifestaciones que Calvo realizó a El País en un artículo publicado en mayo de 2022. “Yo lo planteé, se barajó, se puso sobre la mesa y no se vio la oportunidad en ese momento, ni por parte del presidente del Gobierno, ni por parte del PP, ni por parte de la Casa Real”, manifestó. Pedro Sánchez le había encomendado un año antes la tarea de poner en marcha un nuevo “marco de actuación” más transparente, moderno y actualizado de la monarquía, pero, finalmente, los cambios quedaron limitados a una serie de medidas de transparencia. En unas jornadas celebradas a principios de 2022, según recoge el mismo medio, Calvo enfatizó la necesidad de establecer, sin necesidad de reformar la Constitución, “en qué es inviolable y en qué no” el monarca.

Los firmantes de la carta lamentaban que habían transcurrido más de tres años y medio desde que se conoció “el fracaso de aquella gestión” sin que se haya producido desde entonces “ningún avance en la justa reforma planteada por quien fue vicepresidenta del Gobierno”. Por ello, reiteraban su petición para que el jefe del Estado, durante el discurso televisado que pronunció el pasado 24 de diciembre, incluyese su renuncia al privilegio de la inviolabilidad.

Carmen Calvo aseguró que el Gobierno estudió la posibilidad de modificar la inviolabilidad del rey: 'Yo lo planteé, se barajó, se puso sobre la mesa y no se vio la oportunidad en ese momento, ni por parte del presidente del Gobierno, ni por parte del PP, ni por parte de la Casa Real'

El precedente de Juan Carlos I

“Una decisión que estamos convencidos sería aceptada por una mayoría suficiente de los representantes elegidos en las últimas elecciones generales”, subrayaban los juristas. “El mismo año en el que estamos celebrando los primeros pasos hacia la democracia tras la desaparición del dictador nos parece un momento muy adecuado para que comience la reforma de un privilegio personal que nunca debería haberse trasladado a la Constitución de 1978 en los términos que permitieron la interpretación realizada por el Fiscal Anticorrupción en marzo de 2022”, recalcaban.

Se referían, en concreto, a la decisión adoptada ese año por la Fiscalía del Tribunal Supremo, que archivó las investigaciones dirigidas a seguir el rastro de los 100 millones de dólares que percibió Juan Carlos I de su homólogo en Arabia Saudí, Abdullah bin Adbul Aziz Al Saud, así como del dinero que sus benefactores usaron para pagarle cientos de miles de euros en gastos personales y que nunca pasaron por manos de la Agencia Tributaria. Las claves de su exoneración residían, principalmente, en su inviolabilidad. 

Tal como ha informado este periódico, el anterior rey de España guardó su fortuna en un banco suizo y a nombre de una fundación con domicilio en Panamá. Si hubiera ingresado el dinero en un banco español y declarado aquella donación ante Hacienda, Juan Carlos habría aportado a Hacienda 51 millones de euros.

En mayo de 2025, además, el Supremo blindó al rey emérito frente a los tribunales tras rechazar la querella con la que intelectuales y juristas buscaban imputar al monarca por fraude fiscal y blanqueo. Los magistrados utilizaron unos argumentos que cortan el paso a cualquier iniciativa legal presente o futura contra él al ampararse en las resoluciones de archivo firmadas por la Fiscalía en 2022 y que “cierran la puerta a la apertura de una investigación judicial” sobre su dinero. Se trata de un desenlace que, en la práctica, sitúa al monarca fuera del alcance del Derecho penal en cualquier circunstancia, incluso por actos estrictamente privados.

El Supremo blindó al rey emérito frente a los tribunales tras rechazar la querella con la que intelectuales y juristas buscaban imputar al monarca por fraude fiscal y blanqueo

Rex non potest peccare

La inviolabilidad del monarca, amparada por el artículo 56.3 de la Constitución de 1978 –“la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”–, es uno de los aspectos más controvertidos de la arquitectura constitucional española. Se trata de una figura jurídica que abarca tanto los actos oficiales del jefe del Estado como los privados y que hunde sus raíces en la sacralidad real de las antiguas monarquías –resumida en el aforismo latino Rex non potest peccare (“el rey no puede pecar”)–, siendo incorporada al constitucionalismo moderno como un escudo frente a toda responsabilidad penal o civil. 

En los últimos años, ha cobrado fuerza el debate sobre el alcance de esta prerrogativa y la imposibilidad de exigir responsabilidades más allá de los actos cometidos por el rey como jefe del Estado. La controversia se intensificó a partir del estallido del caso Nóos, en el que, por primera vez en la historia judicial española, un miembro de la familia real, la infanta Cristina, se sentó en el banquillo de los acusados. La causa abrió serios interrogantes sobre la supuesta intervención que Juan Carlos I habría tenido en los hechos investigados y puso en cuestionamiento hasta qué punto su blindaje habría podido amparar decisiones o comportamientos que, en el caso de otros ciudadanos, habrían sido objeto de responsabilidad penal.

Precisamente sobre ello, el juez que instruyó la causa, José Castro, aseguraba en esta entrevista concedida a elDiario.es que habría investigado al rey emérito de no haber existido el artículo 56.3 de la Constitución, el que blinda la inmunidad legal del jefe del Estado.

El juez que instruyó el caso Nóos, José Castro, aseguraba que habría investigado al rey emérito de no haber existido el artículo 56.3 de la Constitución, el que blinda la inmunidad legal del jefe del Estado

Varias sentencias del Tribunal Constitucional (TC) han puesto de relieve, además, la tensión existente entre la inviolabilidad del rey y el control parlamentario. Una de ellas es la que anuló parte de una resolución del Parlament de Catalunya que reprobaba a Felipe VI por su discurso tras el referéndum del 1‑O de 2017 y que calificaba la monarquía de “institución caduca”: según los magistrados, la reprobación vulneraba el artículo 56.3 de la Constitución porque atribuía al Rey una responsabilidad política que la Constitución no le permite asumir. 

La otra sentencia, que anuló la creación, por parte de la Cámara autonómica catalana, de una comisión parlamentaria de investigación sobre la monarquía, dictaminó que lo que se pretendía era indagar en actividades del rey que, de acuerdo a la Carta Magna, están protegidas por su inviolabilidad y no están sujetas a responsabilidad alguna. Ambos fallos ponían así de manifiesto que la inviolabilidad no es un simple blindaje simbólico, sino un límite legal que impide que cualquier órgano parlamentario pueda ejercer control político o investigar penalmente al rey.

Los sondeos de Suárez a favor de la III República

Cabe recordar que el mismo grupo de juristas que reclama que el rey renuncie a la inviolabilidad remitió en enero del año pasado una carta al ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, en la que le reclaman que se desclasifique toda la información relativa a las encuestas que supuestamente el expresidente del Gobierno Adolfo Suárez habría encargado, varios años antes de la aprobación de la Constitución española, para conocer si la opinión pública, en el contexto de la Transición, prefería un Estado monárquico o republicano. Los sondeos darían la victoria a la proclamación de una nueva República en España, pero los pormenores que rodean a este asunto permanecen en el agujero negro de los secretos oficiales.

La confección y los resultados de tales encuestas habían dormido el sueño de los justos durante varias décadas hasta que un 'desliz' del propio Suárez jugó en su contra. En una entrevista inédita que la periodista y biógrafa oficial de la Transición, Victoria Prego, realizó en 1995 al expolítico y que sería desvelada por La Sexta Columna en noviembre de 2016 –nada menos que 21 años después–, Suárez reconoció que, cuando en 1977 impulsó la Ley para la Reforma Política que eliminaría jurídicamente las estructuras del aparato franquista, introdujo en ella las palabras 'rey' y 'monarquía', con disposiciones como “el Rey sanciona y promulga las leyes” o “el Presidente de las Cortes y del Consejo del Reino será nombrado por el Rey”.

“Cuando la mayor parte de los jefes de Gobierno extranjeros me pedían un referéndum sobre monarquía o república... hacíamos encuestas y perdíamos”, comentó tapándose el micro que llevaba en la corbata. “Metí la palabra rey y la palabra monarquía en la Ley y así dije que había sido sometido a referéndum ya”, justificó literalmente el expolítico, quien, de este modo, evitaba una consulta expresa sobre monarquía o república y se aseguraba la permanencia de la institución dinástica sin tan siquiera haber sido sometida a votación popular.

L'Audiència Provincial de Balears ha confirmat el desnonament d'un home amb una discapacitat reconeguda del 65%, mobilitat reduïda i una situació de vulnerabilitat econòmica acreditada que subsistia en un estable semiderruït en una finca de Sant Lluís (Menorca). L'inquilí sostenia que no tenia cap altra alternativa habitacional i que subsistia en un “habitacle improvisat” mancat de les mínimes condicions de salubritat i higiene.

La història reflecteix les contradiccions del mercat residencial menorquí. Mentre bona part de la població es veu abocada a residir en construccions improvisades o en condicions precàries davant la manca d'alternatives habitacionals, l'illa més oriental de Balears multiplica les seves places hoteleres en sòl rural, beneficia amb tràmits exprés hotels de luxe amb piscines il·legals i continua captant inversors i compradors d'elevat poder adquisitiu. En el cas de Sant Lluís, el preu mitjà de venda va assolir el passat mes d'abril els 5.021 euros per metre quadrat, segons dades difoses pel portal immobiliari Idealista, fet que converteix aquest municipi de 7.200 habitants en un dels més cars -i cotitzats- de Menorca.

En aquest context de creixent tensió residencial, la sentència, datada al març, ha donat la raó als propietaris d'un terreny que reclamaven la recuperació de la possessió de la finca després de comunicar a l'arrendatari la seva voluntat de no renovar el contracte de lloguer que ambdues parts havien signat l'agost de 2019. L'Audiència rebutja cadascun dels arguments de l'home, qui defensava que l'acord estava vinculat a una explotació rústica i s'havia de regir per la normativa agrària i els usos tradicionals del camp menorquí, de manera que la propietat no podia posar fi al contracte com si es tractàs d'una relació ordinària de lloguer residencial.

Durant el procediment judicial, l'inquilí va explicar que, quan va arribar a la finca, amb prou feines hi havia “arbustos, roques, deixalles i un petit estable derruït” que en el passat havia servit per allotjar animals. Amb autorització de l'anterior propietari, va assegurar, va anar rehabilitant a poc a poc aquella construcció fins a convertir-la en un lloc on guardar eines agrícoles i, amb el pas del temps, en l'espai on va acabar vivint.

L'amitgeria o societat rural menorquina

L'home va intentar evitar el desnonament emparant-se en una figura jurídica tradicional del camp menorquí recollida a la Compilació del Dret Civil de Balears: l'amitgeria o societat rural menorquina, una institució històrica concebuda per regular l'explotació conjunta de finques agrícoles entre el propietari i el conreador, garantint l'estabilitat de l'activitat agrària i evitant que aquells que treballen la terra puguin ser expulsats de manera sobtada. Entre altres qüestions, aquesta normativa preveu la pròrroga automàtica dels contractes i la seva continuïtat fins i tot després de la mort del propietari o de l'agricultor.

L'arrendatari sostenia que la seva relació amb la finca responia, precisament, a aquest model tradicional. Segons va al·legar davant el tribunal, realitzava tasques agrícoles i mantenia amb la propietat una relació pròpia dels usos i costums rurals de Menorca, arribant fins i tot a repartir-se collites i fusta obtinguda de la finca. Per això, defensava que el contracte continuava vigent i assegurava que la propietat no podia extingir-lo mitjançant el procediment previst per a un lloguer d'habitatge convencional.

El lloc on residia no podia considerar-se, a més, un habitatge convencional: aquell antic estable, al·legava, havia acabat convertint-se en “un habitacle improvisat on no té més remei que viure”, i això “sense la més mínima condició de salubritat i higiene” i sense que la construcció complís “les normes de seguretat”.

Renda mensual de 200 euros

L'Audiència Provincial, tanmateix, rebutja aquesta interpretació en assenyalar que el contracte signat el 2019 definia l'immoble com un “habitatge rústic”, establia que l'immoble s'arrendava “exclusivament” per ser destinat “a habitatge” i fixava una renda mensual de 200 euros i una durada inicial de dos anys. En no considerar acreditat que la relació tengués naturalesa agrària, el tribunal conclou que no és procedent aplicar la normativa tradicional invocada per l'inquilí.

Els magistrats consideren així acreditada l'existència del contracte, la comunicació d'extinció i el transcurs del termini pactat. A més, conclouen que no ha quedat provat que l'ús de la finca fos diferent del que figurava al contracte signat per les parts. “A la vista dels fets provats no es discuteix l'existència del contracte, el requeriment ni el transcurs del termini”, assenyala la resolució, que afegeix que no es pot donar per acreditat “el canvi d'ús al·legat a la instància per fonamentar l'aplicació d'una altra legislació”.

La Sala conclou que no s'ha acreditat que l'ús real de la finca fos diferent del previst al contracte ni que procedís aplicar la normativa d'arrendaments rústics, motiu pel qual confirma íntegrament la sentència de primera instància que va declarar extingit el contracte pel transcurs del termini pactat i va ordenar el desnonament. Amb tot, contra la resolució de l'Audiència Provincial hi ha la possibilitat d'interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

Es dona la circumstància que, fa tot just una setmana i mitja, es va produir el desnonament d'una família de Sant Lluís que va perdre el seu habitatge després de no poder fer front a la hipoteca que gravava l'immoble. La casa, també situada a Sant Lluís, va sortir a subhasta judicial fa diversos anys i va acabar sent adquirida per una nova propietària, fet que va desembocar finalment en el llançament, tal com va informar Menorca Es Diari. D'acord amb la mateixa publicació, la família estava integrada per un matrimoni d'uns 65 anys i dos fills adults.

Al gener, el Jutjat de Maó va executar el desnonament d'una família resident en un pis de l'avinguda Fort de l'Eau, a Maó, formada per una dona de 59 anys que té cura de la seva germana amb discapacitat i del seu pare, de 87 anys. Els tres inquilins, membres d'una família vulnerable, varen sortir de l'habitatge sense saber on anirien a viure després que hagués expirat el termini extra concedit un mes abans pel Jutjat.

La Audiencia Provincial de Balears ha confirmado el desahucio de un hombre con una discapacidad reconocida del 65%, movilidad reducida y una situación de vulnerabilidad económica acreditada que subsistía en un establo semiderruido en una finca de Sant Lluís (Menorca). El inquilino sostenía que no tenía otra alternativa habitacional y que subsistía en un “habitáculo improvisado” carente de las mínimas condiciones de salubridad e higiene.

La historia refleja las contradicciones del mercado residencial menorquín. Mientras buena parte de la población se ve abocada a residir en construcciones improvisadas o en condiciones precarias ante la falta de alternativas habitacionales, la isla más oriental de Balears multiplica sus plazas hoteleras en suelo rural, beneficia con trámites exprés a hoteles de lujo con piscinas ilegales y continúa captando a inversores y compradores de elevado poder adquisitivo. En el caso de Sant Lluís, el precio medio de venta alcanzó el pasado mes de abril los 5.021 euros por metro cuadrado, según datos difundidos por el portal inmobiliario Idealista, lo que convierte a este municipio de 7.200 habitantes en uno de los más caros -y cotizados- de Menorca.

En este contexto de creciente tensión residencial, la sentencia, fechada en marzo, ha dado la razón a los propietarios de un terreno que reclamaban la recuperación de la posesión de la finca tras comunicar al arrendatario su voluntad de no renovar el contrato de alquiler que ambas partes habían firmado en agosto de 2019. La Audiencia rechaza cada uno de los argumentos del hombre, quien defendía que el acuerdo estaba vinculado a una explotación rústica y debía regirse por la normativa agraria y los usos tradicionales del campo menorquín, de modo que la propiedad no podía poner fin al contrato como si de una relación ordinaria de alquiler residencial se tratara.

Durante el procedimiento judicial, el inquilino explicó que, cuando llegó a la finca, apenas había “arbustos, rocas, desechos y un pequeño establo derruido” que en el pasado había servido para albergar animales. Con autorización del anterior propietario, aseguró, fue rehabilitando poco a poco aquella construcción hasta convertirla en un lugar donde guardar herramientas agrícolas y, con el paso del tiempo, en el espacio donde acabó viviendo.

La 'amitgeria' o sociedad rural menorquina

El hombre intentó evitar el desahucio amparándose en una figura jurídica tradicional del campo menorquín recogida en la Compilación del Derecho Civil de Balears: la amitgeria o sociedad rural menorquina, una institución histórica concebida para regular la explotación conjunta de fincas agrícolas entre el propietario y el cultivador, garantizando la estabilidad de la actividad agraria y evitando que quienes trabajan la tierra puedan ser expulsados de forma repentina. Entre otras cuestiones, esta normativa prevé la prórroga automática de los contratos y su continuidad incluso tras la muerte del propietario o del agricultor.

El arrendatario sostenía que su relación con la finca respondía, precisamente, a ese modelo tradicional. Según alegó ante el tribunal, realizaba labores agrícolas y mantenía con la propiedad una relación propia de los usos y costumbres rurales de Menorca, llegando incluso a repartirse cosechas y madera obtenida de la finca. Por ello, defendía que el contrato continuaba vigente y aseveraba que la propiedad no podía extinguirlo mediante el procedimiento previsto para un alquiler de vivienda convencional.

El lugar donde residía no podía considerarse, además, una vivienda convencional: aquel antiguo establo, alegaba, había acabado convirtiéndose en “un habitáculo improvisado donde no tiene más remedio que vivir”, y ello “sin la más mínima condición de salubridad e higiene” y sin que la construcción cumpliera “las normas de seguridad”.

Renta mensual de 200 euros

La Audiencia Provincial, sin embargo, rechaza esa interpretación al señalar que el contrato firmado en 2019 definía el inmueble como una “vivienda rústica”, establecía que el inmueble se arrendaba “exclusivamente” para ser destinado “a vivienda” y fijaba una renta mensual de 200 euros y una duración inicial de dos años. Al no considerar acreditado que la relación tuviera naturaleza agraria, el tribunal concluye que no procede aplicar la normativa tradicional invocada por el inquilino.

Los magistrados consideran así acreditada la existencia del contrato, la comunicación de extinción y el transcurso del plazo pactado. Además, concluyen que no ha quedado probado que el uso de la finca fuera distinto al que figuraba en el contrato firmado por las partes. “A la vista de los hechos probados no se discute la existencia del contrato, el requerimiento ni el transcurso del plazo”, señala la resolución, que añade que no puede darse por acreditado “el cambio de uso alegado en la instancia para fundamentar la aplicación de otra legislación”.

La Sala concluye que no se ha acreditado que el uso real de la finca fuera distinto del previsto en el contrato ni que procediera aplicar la normativa de arrendamientos rústicos, por lo que confirma íntegramente la sentencia de primera instancia que declaró extinguido el contrato por transcurso del plazo pactado y ordenó el desahucio. Con todo, contra la resolución de la Audiencia Provincial cabe la posibilidad de interponer recurso de casación ante el Tribunal Supremo.

Se da la circunstancia de que, hace apenas una semana y media, se produjo el desahucio de una familia de Sant Lluís que perdió su vivienda tras no poder hacer frente a la hipoteca que gravaba el inmueble. La casa, también situada en Sant Lluís, salió a subasta judicial hace varios años y acabó siendo adquirida por una nueva propietaria, lo que desembocó finalmente en el lanzamiento, tal como informó Menorca Es Diari. De acuerdo a la misma publicación, la familia estaba integrada por un matrimonio de unos 65 años y dos hijos adultos.

En enero, el Juzgado de Mahón ejecutó el desahucio de una familia residente en un piso de la avenida Fort de l'Eau, en Maó, formada por una mujer de 59 años que cuida de su hermana con discapacidad y de su padre, de 87 años. Los tres inquilinos, miembros de una familia vulnerable, salieron de la vivienda sin saber dónde irían a vivir al haber expirado el plazo extra concedido hacía un mes por el Juzgado.