L'Executiu autonòmic es rendeix a les exigències de Vox

Que el cap del Consell no siga encara candidat revela els problemes interns del PP valencià

Tindria algun sentit que el president sobrevingut es convertira en un descart del seu partit com a candidat a cap del Consell, aquesta vegada elegit? Es pot permetre el PP, després d'una legislatura en què el seu líder valencià, Carlos Mazón, va haver de dimitir, optar per una campanya electoral en què no siga cap de cartell aquell que el va succeir com a inquilí del Palau de la Generalitat? T'imagines Juan Francisco Pérez Llorca demanant el vot per a un altre aspirant del seu partit? O al capdavant d'un Consell que el mateix PP haja deixat de banda? Pareixen preguntes retòriques, però de vegades la política manca de lògica. Per ara, el que sabem és que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, evita confirmar l'ex alcalde de Finestrat com a candidat el 2027, fet que ha generat en el PP valencià, que continua dirigit per una gestora i amb el congrés autonòmic ajornat sine die, una sensació generalitzada de nerviosisme i interinitat.

El silenci sobre la confirmació de Pérez Llorca com a candidat per part de la direcció del PP s'ha fet palesa aquestes últimes setmanes. El de Feijóo en les seues recents visites a València, ha estat cridaner. També el del secretari general, Miguel Tellado, en la presentació del cap del Consell per a la seua intervenció davant un fòrum d'opinió a València.

Els comentaris d'altres dirigents, com el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, que no es descarta com a candidat -“No hi ha jugador de futbol que no vulga ser titular”, ha dit-, i l'entrebanc permanent en què s'ha convertit l'expresident Francisco Camps, que es postula i reclama la convocatòria del congrés, no contribueixen a pal·liar la imatge de precarietat que transmet Pérez Llorca, sinó tot el contrari.

Sens dubte, hi ha un rerefons demoscòpic en aquesta situació, atés que les enquestes, molt ajustades, estan lluny de garantir que el PP revalide el poder en les pròximes eleccions autonòmiques. Fet poc sorprenent si un contempla amb certa objectivitat la catastròfica legislatura que ha protagonitzat la dreta valenciana. Però també influeixen altres aspectes de caràcter intern, com la necessitat de liquidar la influència del mazonisme, del qual Pérez Llorca procedeix i amb els integrants del qual encara governa, en benefici d'altres sectors, com el que lidera precisament Mompó, del PP de la província de València, una circumscripció en què és forta l'oposició. O com l'aprensió a elegir ara un líder regional que eventualment quede desautoritzat en les eleccions i calga tornar a buscar-ne un altre.

En tot cas, Pérez Llorca apareix a hores d'ara com un president feble, completament rendit als socis de l'extrema dreta de Vox. Una condició que il·lustra el fet que s'haja introduït a la Comunitat Valenciana per primera vegada en uns pressupostos autonòmics la xenòfoba “prioritat nacional”, gràcies a una esmena de Vox. I que, en una espècie d'oxímoron legislatiu, s'haja aplicat aquest mecanisme d'exclusió dels immigrants en els criteris d'adjudicació d'una prestació com la renda valenciana d'inclusió. “El Partit Popular de Pérez Llorca ha comprat per complet l'agenda feixista de Vox”, clama la secretària general del PSPV i candidata a la Generalitat, la ministra Diana Morant, que ha resumit amb molta precisió: “Pérez Llorca accepta les esmenes racistes de l'ultradreta sense immutar-se perquè la seua única prioritat és conservar el seient i acontentar Abascal per acontentar també Feijóo, que ni tan sols està convençut que ell siga un bon candidat”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Els moviments en el PP amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques de l'any que ve, juntament amb altres qüestions polítiques i socials, són objecte puntual de seguiment en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El Ejecutivo autonómico se rinde a las exigencias de Vox

Que el jefe del Consell no sea todavía candidato revela los problemas internos del PP valenciano

¿Tendría algún sentido que el presidente sobrevenido se convirtiera en un descarte de su partido como candidato a jefe del Consell, esta vez elegido? ¿Se puede permitir el PP, tras una legislatura en que su líder valenciano, Carlos Mazón, tuvo que dimitir, optar por una campaña electoral en la que no sea cabeza de cartel aquel que le sucedió como inquilino del Palau de la Generalitat? ¿Te imaginas a Juan Francisco Pérez Llorca pidiendo el voto para otro aspirante de su partido? ¿O al frente de un Consell que el propio PP haya dejado de lado? Parecen preguntas retóricas, pero a veces la política carece de lógica. Por ahora, lo que sabemos es que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, evita confirmar al ex alcalde de Finestrat como candidato en 2027, lo que ha generado en el PP valenciano, que sigue dirigido por una gestora y con el congreso autonómico aplazado sine die, una generalizada sensación de nerviosimo e interinidad.

El silencio sobre la confirmación de Pérez Llorca como candidato por parte de la dirección del PP se ha hecho ostensible estas últimas semanas. El de Feijóo en sus recientes visitas a València, ha sido llamativo. También el del secretario general, Miguel Tellado, en la presentación del jefe del Consell para su intervención ante un foro de opinión en València.

Los comentarios de otros dirigentes, como el presidente de la Diputación de Valencia, Vicente Mompó, que no se descarta como candidato -“No hay jugador de fútbol que no quiera ser titular”, ha dicho-, y el incordio permanente en que se ha convertido el expresidente Francisco Camps, que se postula y reclama la convocatoria del congreso, no contribuyen a paliar la imagen de precariedad que transmite Pérez Llorca, sino todo lo contrario.

Sin duda, hay un trasfondo demoscópico en esta situación, dado que las encuestas, muy ajustadas, están lejos de garantizar que el PP revalide el poder en las próximas elecciones autonómicas. Hecho poco soprendente si uno contempla con cierta objetividad la catastrófica legislatura que ha protagonizado la derecha valenciana. Pero también influyen otros aspectos de carácter interno, como la necesidad de liquidar la influencia del mazonismo, del que Pérez Llorca procede y con cuyos integrantes todavía gobierna, en beneficio de otros sectores, como el que lidera precisamente Mompó, del PP de la provincia de Valencia, una circunscripción en la que está fuerte la oposición. O como la aprensión a elegir ahora un líder regional que eventualmente quede desautorizado en las elecciones y haya que volver a buscar otro.

En todo caso, Pérez Llorca aparece a estas alturas como un presidente débil, completamente rendido a los socios de la extrema derecha de Vox. Una condición que ilustra el hecho de que se haya introducido en la Comunitat Valenciana por primera vez en unos presupuestos autonómicos la xenófoba “prioridad nacional”, gracias a una enmienda de Vox. Y que, en una especie de oxímoron legislativo, se haya aplicado ese mecanismo de exclusión de los inmigrantes en los criterios de adjudicación de una prestación como la renta valenciana de inclusión. “El Partido Popular de Pérez Llorca ha comprado por completo la agenda fascista de Vox”, clama la secretaria general del PSPV y candidata a la Generalitat, la ministra Diana Morant, que ha resumido con mucha precisión: “Pérez Llorca acepta las enmiendas racistas de la ultraderecha sin rechistar porque su única prioridad es aguantar en el asiento y contentar a Abascal para contentar también a Feijóo, quien ni siquiera está convencido de que él sea un buen candidato”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Els moviments en el PP amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques de l'any que ve, juntament amb altres qüestions polítiques i socials, són objecte puntual de seguiment en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El presidente todavía aspira a ser candidato el año que viene

Pérez Llorca supedita a las órdenes de su jefe en el PP la oportunidad de reformar la financiación autonómica

“No estoy en contra, pero tampoco es una cuestión relevante”, fue la desganada respuesta del conseller de Hacienda, José Antonio Rovira, a la salida del Consejo de Política Fiscal y Financiera del pasado 6 de julio en el que el ministro de Hacienda, el valenciano Arcadi España, propuso fijar a las comunidades autónomas objetivos asimétricos de déficit de cara a los Presupuestos Generales del Estado, con la intención explícita de dar más margen a los gobiernos autonómicos peor financiados a costa de los que están en mejor situación. Aunque es algo que ya hizo Cristóbal Montoro en 2013 desde un Gobierno del PP, la representante de la Comunidad de Madrid se había opuesto con fiereza durante la reunión a semejante atrevimiento: “En caso de que se planteara un déficit asimétrico, la lógica te dice que el que más cumple tendría que tener mayores posibilidades, no al que más incumple darle más posibilidad”,

Es el último episodio de una negociación de la reforma del sistema de financiación autonómica en la que aparentemente están bien alineados para los intereses valencianos todos los aspectos (una propuesta que beneficia a la Comunidad Valenciana y que supondría un aumento de 3.669 millones de euros y un ministro que antes fue conseller de la Generalitat y conoce perfectamente la injusta infrafinanciación valenciana), excepto el más importante para el PP: que su líder, Alberto Núñez Feijóo, así como la influyente presidenta madrileña, Isabel Díaz Ayuso, no están dispuestos a otorgarle al Gobierno de Pedro Sánchez la más mínima oportunidad en esta ni en cualquier otra materia.

Se podría pensar que ha llegado el momento de que el presidente de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco Pérez Llorca, por muy sobrevenido que haya resultado su ascenso tras la caída de Carlos Mazón, respondiera a las obligaciones de su cargo y saliera en defensa de la reforma de un sistema sobre la que hay un amplio consenso entre las fuerzas políticas y las organizaciones de la sociedad civil. Que estirara en la dirección planteada desde el Gobierno, aunque a Feijóo, que fue presidente de Galicia, y Ayuso, desde Madrid, la cuestión no les parezca necesaria ni urgente. Pero desde la reunión de los barones del PP en Zaragoza el pasado mes de enero quedó claro que los valencianos somos rehenes de Feijóo. Entonces, la propuesta de los populares quedó reducida a una serie de críticas a Sánchez, sin ninguna cifra ni concreción. Feijóo acusó al presidente del Gobierno de “desguazar el Estado” con la reforma de la financiación pero evitó detalllar el modelo del PP.

Y la actitud de Pérez Llorca ha sido desde entonces la de buscar excusas. Primero alegó como una gran victoria una supuesta excepción que el PP asumiría para las cuentas valencianas por la catástrofe de la dana. Después de haber rechazado la quita de deuda de 11.210 millones propuesta por el Gobierno, se empeñó en la reclamación de un fondo provisional de nivelación que no tendría sentido alguno si la reforma del sistema se aprobase, como sería conveniente, en 2027. En su reunión con Arcadi España en el Palau de la Generalitat, alegó que el nuevo modelo no puede debatirse si no viene acompañado de un borrador de ley orgánica y de unos Presupuestos Generales del Estado que lo sustenten, en lo que Carlos Navarro Castelló y Sergi Pitarch describieron en este diario como “un complicado juego de equilibrios para tratar de justificar un rechazo al nuevo modelo propuesto por el Gobierno que viene impuesto por Génova, pero evitando la crítica frontal a sabiendas de que es visto con buenos ojos por la patronal y los sindicatos”.

La verdad es que Pérez Llorca, hoy por hoy, está lejos de ser ese presidente capaz de hacer valer los intereses valencianos en asuntos de Estado como la financiación autonómica, pendiente como aparece de que su jefe en el PP lo ratifique como candidato para las elecciones autonómicas del año que viene. Feijóo mantiene la incertidumbre y lo ha “ninguneado” en ese sentido en sus visitas recientes a la Comunitat Valenciana. Incluso el secretario general del PP, Miguel Tellado, al presentarlo este jueves en un foro en Valencia, evitó avalar a Pérez Llorca como candidato del PP a la Generalitat mientras él reivindicaba su “sacrificio”. La sombra del mazonismo, tan presente en el Consell, y las encuestas que dibujan un panorama ajustado pesan sobre el inquilino del Palau.

La versió en valencià d'elDiario.es

La reforma del model de finançament autonòmic ha fet parlar molt, i ho seguirà fent, raó per la qual elDiario.es dedica una atenció continuada a aquesta qüestió, juntament amb altres assumptes polítics i socials, en la seua versió en valencià. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El president encara aspira a ser candidat l'any que ve

Pérez Llorca supedita a les ordres del seu cap en el PP l'oportunitat de reformar el finançament autonòmic

“No hi estic en contra, però tampoc és una qüestió rellevant”, va ser la resposta desganada del conseller d'Hisenda, José Antonio Rovira, a l'eixida del Consell de Política Fiscal i Financera del passat 6 de juliol en què el ministre d'Hisenda, el valencià Arcadi España, va proposar fixar a les comunitats autònomes objectius asimètrics de dèficit de cara als Pressupostos Generals de l'Estat, amb la intenció explícita de donar més marge als governs autonòmics pitjor finançats a costa dels que estan en millor situació. Encara que és una cosa que ja va fer Cristóbal Montoro el 2013 des d'un Govern del PP, la representant de la Comunitat de Madrid s'havia oposat ferotgement durant la reunió a un atreviment semblant: “En cas que es plantegés un dèficit asimètric, la lògica et diu que el que més compleix hauria de tindre més possibilitats, no al que més incompleix donar-li més possibilitat”,

És l'últim episodi d'una negociació de la reforma del sistema de finançament autonòmic en què aparentment estan ben alineats per als interessos valencians tots els aspectes (una proposta que beneficia la Comunitat Valenciana i que suposaria un augment de 3.669 milions d'euros i un ministre que abans va ser conseller de la Generalitat i coneix perfectament l'injust infrafinançament valencià), excepte el més important per al PP: que el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, així com la influent presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, no estan disposats a atorgar-li al Govern de Pedro Sánchez la més mínima oportunitat en aquesta ni en cap altra matèria.

Es podria pensar que ha arribat el moment que el president de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco Pérez Llorca, per molt sobrevingut que haja resultat el seu ascens després de la caiguda de Carlos Mazón, responguera a les obligacions del seu càrrec i eixira en defensa de la reforma d'un sistema sobre la qual hi ha un ampli consens entre les forces polítiques i les organitzacions de la societat civil. Que estirara en la direcció plantejada des del Govern, encara que a Feijóo, que va ser president de Galícia, i Ayuso, des de Madrid, la qüestió no els semble necessària ni urgent. Però des de la reunió dels barons del PP a Saragossa el passat mes de gener va quedar clar que els valencians som ostatges de Feijóo. Aleshores, la proposta dels populars va quedar reduïta a una sèrie de crítiques a Sànchez, sense cap xifra ni concreció. Feijóo va acusar el president del Govern de “desballestar l'Estat” amb la reforma del finançament però va evitar detallar el model del PP.

I l'actitud de Pérez Llorca ha estat des d'aleshores la de buscar excuses. Primer va al·legar com una gran victòria una suposada excepció que el PP assumiria per als comptes valencians per la catàstrofe de la dana. Després d'haver rebutjat la quitació de deute d'11.210 milions proposada pel Govern, es va entestar en la reclamació d'un fons provisional d'anivellament que no tindria cap sentit si la reforma del sistema s'aprovara, com seria convenient, el 2027. En la seua reunió amb Arcadi Espanya al Palau de la Generalitat, va al·legar que el nou model no pot debatre's si no ve acompanyat d'un esborrany de llei orgànica i d'uns Pressupostos Generals de l'Estat que el sustenten, en el que Carlos Navarro Castelló i Sergi Pitarch van descriure en aquest diari com “un complicat joc d'equilibris per mirar de justificar un rebuig al nou model proposat pel Govern que ve imposat per Gènova, però evitant la crítica frontal en saber que és vist amb bons ulls per la patronal i els sindicats”.

La veritat és que Pérez Llorca, ara per ara, està lluny de ser aquell president capaç de fer valdre els interessos valencians en assumptes d'Estat com el finançament autonòmic, pendent com apareix que el seu cap al PP el ratifique com a candidat per a les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Feijóo manté la incertesa i l'ha “ningunejat” en aquest sentit en les visites recents a la Comunitat Valenciana. Fins i tot el secretari general del PP, Miguel Tellado, en presentar-lo aquest dijous en un fòrum a València, va evitar avalar Pérez Llorca com a candidat del PP a la Generalitat mentre ell reivindicava el seu “sacrifici”. L'ombra del mazonisme, tan present en el Consell, i les enquestes que dibuixen un panorama ajustat pesen sobre l'inquilí del Palau.

La versió en valencià d'elDiario.es

La reforma del model de finançament autonòmic ha fet parlar molt, i ho seguirà fent, raó per la qual elDiario.es dedica una atenció continuada a aquesta qüestió, juntament amb altres assumptes polítics i socials, en la seua versió en valencià. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

20 años del accidente que se cobró 43 vidas en la estación de Jesús

Negligencias y maltrato a las víctimas de los gobiernos de Camps y Mazón en el metro y la dana

El vigésimo aniversario del accidente del metro de València, que se cobró 43 vidas en la estación de Jesús el 3 de julio de 2006, trae a primer plano la deplorable actitud del Consell que entonces presidía Francisco Camps, tanto en lo que se refiere al intento de escamotear las responsabilidades ante una catástrofe que todavía hoy es la más grave registrada en un ferrocarril suburbano como en lo que atañe al maltrato a las víctimas y familiares, a los que se ninguneó en la televisión autonómica Canal 9, autora de una manipulación escandalosa del siniestro, e incluso se intentó sobornar para que no ejercieran acciones penales.

Estos últimos, organizados en la Asociación de Víctimas 3J, tuvieron que luchar, durante bastante tiempo casi en solitario, precisamente con un lema que ha pasado a la historia, “43 muertos, 47 heridos, 0 responsables”, hasta conseguir casi 14 años después, con la condena por conformidad de cuatro directivos de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, el reconocimiento judicial como hechos probados de que hubo “deficiencias de seguridad en el tramo subterráneo de esta línea, especialmente entre los tramos de Plaza de España y la estación de Jesús” y de que los exdirectivos condenados, “conocían las deficiencias de seguridad” y “omitieron” su deber de solucionarlas.

Desmentir la afirmación del Consell del PP en el sentido de que fue un accidente “inevitable” debido a que el conductor del metro por razones inexplicables entró a velocidad excesiva en la curva que daba acceso a la estación, reconociendo que falló el sistema automático de frenado en esa línea, fue la parte principal de una lucha que, tal como ha explicado en este diario la fiscal Adoración Cano, que intervino en el proceso junto a los también fiscales Vicente Torres y Sandra Bonet, reveló que “había defectos graves en ruedas y ventanas”.

“Aquel maltrato a las víctimas hoy sería impensable”, señala en una entrevista en este diario Laura Ballester, la periodista de Levante-EMV que cuatro días después del accidente, en plena visita del Papa Benedicto XVI a València, ya informó de que una baliza habría evitado el descarrilamiento y que a la larga lograría reventar la estrategia del silencio sobre el siniestro desplegada por el PP durante años. Tanto el libro de Laura Ballester Lluitant contra l'oblit (Sembra Llibres, 2014) como la entrevista son muy recomendables para hacerse una idea cabal del nivel de ignominia que llegó a alcanzar la actitud del gobierno de Camps en este asunto, sin olvidar el famoso programa de Salvados que reactivó la protesta ciudadana sobre el caso o la web documental de la productora valenciana Barret Films que dinamitó la versión oficial de la tragedia.

La conmemoración induce, en el marco de las repercusiones de la tragedia de la dana del 29 de noviembre de 2024, a una reflexión sobre la actitud de la derecha valenciana ante las catástrofes. Hay una serie de lecciones que resuenan en la gestión de la dana a la luz de lo que ocurrió con el accidente del metro. Sergi Pitarch ha explicado en un artículo “¿Por qué el PP de Mazón no pudo silenciar a las víctimas de la dana y el de Camps enterró siete años el accidente del metro?”. Aunque se repitieron maniobras como la manipulación grotesca de las comisiones de investigación creadas en las Corts Valencianes (en el caso de la dana con la complicidad de la extrema derecha de Vox), la instrucción de la jueza Nuria Ruiz Tobarra desde Catarroja y la existencia de una televisión autonómica, À Punt, que en el momento de la tragedia todavía cumplió con profesionalidad su función de medio público, son dos de los hechos diferenciales, entre una catástrofe y otra. Lo que no resulta diferencial, sino que marca una oscura continuidad, es la negligente gestión de la seguridad, en el metro, y de las emergencias, en la dana, seguida de una falta de escrúpulos clamorosa a la hora de tergiversar, mentir y manipular los hechos y de maltratar a las víctimas para eludir las responsabilidades, tanto por parte de Camps como de Mazón y sus numerosos acólitos.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre l'aniversari de l'accident del metro de València, així com el seguiment de les repercussions polítiques i judicials de la catàstrofe de la dana, es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i entrevistes, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

20 anys de l'accident que es va cobrar 43 vides a l'estació de Jesús

Negligències i maltractament a les víctimes dels governs de Camps i Mazón en el metro i la dana

El vintè aniversari de l'accident del metro de València, que es va cobrar 43 vides a l'estació de Jesús el 3 de juliol de 2006, posa en primer pla la deplorable actitud del Consell que aleshores presidia Francisco Camps, tant pel que fa a l'intent d'escamotejar les responsabilitats davant una catàstrofe que encara avui és la més greu registrada en un ferrocarril suburbà com pel que fa al maltractament a les víctimes i familiars, als quals es va ningunejar en la televisió autonòmica Canal 9, autora d'una manipulació escandalosa del sinistre, i fins i tot es va intentar subornar perquè no exerciren accions penals.

Aquests últims, organitzats a l'Associació de Víctimes 3J, van haver de lluitar, durant molt de temps gairebé en solitari, precisament amb un lema que ha passat a la història, “43 morts, 47 ferits, 0 responsables”, fins aconseguir gairebé 14 anys després, amb la condemna per conformitat de quatre directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, el reconeixement judicial com a fets provats que hi va haver “deficiències de seguretat en el tram subterrani d'aquesta línia, especialment entre els trams de Plaça d'Espanya i l'estació de Jesús” i que els exdirectius condemnats, “coneixien les deficiències de seguretat” i “van ometre” el seu deure de solucionar-les.

Desmentir l'afirmació del Consell del PP en el sentit que va ser un accident “inevitable” degut a que el conductor del metro per raons inexplicables va entrar a velocitat excessiva al revolt que donava accés a l'estació, reconeixent que va fallar el sistema automàtic de frenada en aquella línia, va ser la part principal d'una lluita que, tal com ha explicat en aquest diari la fiscal Adoración Cano, que va intervenir en el procés al costat dels també fiscals Vicente Torres i Sandra Bonet, va revelar que “hi havia defectes greus en rodes i finestres”.

“Aquell maltractament a les víctimes avui seria impensable”, assenyala en una entrevista en aquest diari Laura Ballester, la periodista de Levante-EMV que quatre dies després de l'accident, en plena visita del Papa Benet XVI a València, ja va informar que una balisa hauria evitat el descarrilament i que a la llarga aconseguiria rebentar l'estratègia del silenci sobre el sinistre desplegada pel PP durant anys. Tant el llibre de Laura Ballester Lluitant contra l'oblit (Sembra Llibres, 2014) com l'entrevista són molt recomanables per a fer-se una idea cabal del nivell d'ignomínia que va arribar a assolir l'actitud del govern de Camps en aquest assumpte, sense oblidar el famós programa de Salvados que va reactivar la protesta ciutadana sobre el cas o la web documental de la productora valenciana Barret Films que va dinamitar la versió oficial de la tragèdia.

La commemoració indueix, en el marc de les repercussions de la tragèdia de la dana del 29 de novembre de 2024, a una reflexió sobre l'actitud de la dreta valenciana davant les catàstrofes. Hi ha una sèrie de lliçons que ressonen en la gestió de la dana a la llum del que va ocórrer amb l'accident del metro. Sergi Pitarch ha explicat en un article “Per què el PP de Mazón no va poder silenciar les víctimes de la dana i el de Camps va enterrar set anys l'accident del metro?”. Encara que es van repetir maniobres com la manipulació grotesca de les comissions d'investigació creades a les Corts Valencianes (en el cas de la dana amb la complicitat de l'extrema dreta de Vox), la instrucció de la jutgessa Núria Ruiz Tobarra des de Catarroja i l'existència d'una televisió autonòmica, À Punt, que en el moment de la tragèdia encara va complir amb professionalitat la seua funció de mitjà públic, són dos dels fets diferencials, entre una catàstrofe i una altra. El que no resulta diferencial, sinó que marca una fosca continuïtat, és la negligent gestió de la seguretat, en el metro, i de les emergències, en la dana, seguida d'una falta d'escrúpols clamorosa a l'hora de tergiversar, mentir i manipular els fets i de maltractar les víctimes per eludir les responsabilitats, tant per part de Camps com de Mazón i els seus nombrosos acòlits.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre l'aniversari de l'accident del metro de València, així com el seguiment de les repercussions polítiques i judicials de la catàstrofe de la dana, es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i entrevistes, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Las olas de calor apuntan ya a cambios en el modo de vida de las urbes

València ha de retomar las políticas frente al cambio climático que impulsó Joan Ribó

Bajo la ola de calor en que sobrevivimos, en medio del largo episodio de altas temperaturas que empezó a finales de mayo, uno recuerda con melancolía aquellas declaraciones de Joan Ribó. “Vienen años duros en cuanto a temperaturas y la única respuesta es una ciudad más verde”, señalaba el entonces alcalde de València en una entrevista publicada en este diario por Carlos Navarro Castelló en mayo de 2023, durante la campaña de las últimas elecciones municipales. Ribó había llegado a la alcaldía con esa idea muy clara.“El cambio climático está en la agenda, tanto la política como la mediática. Ahora hace falta que el desarrollo de políticas públicas para frenarlo también se traslade a las administraciones competentes. Y competentes lo somos todas, cada una en su ámbito”, había asegurado durante su intervención en 2019 ante la Cumbre del Clima, que se celebró en Madrid y que reunió a representantes de más de 195 países.

Hablo de melancolía porque a Ribó, al frente de un equipo de Compromís y el PSPV, no le hacía falta ser profeta para vaticinar lo que nos esperaba, sino solo un político atento a los datos científicos sobre las amenazas que afectan al planeta y dispuesto a hacerles frente en la medida de sus posibilidades. Conseguir que los movimientos a pie o en bicicleta representen al menos la mitad de los desplazamientos, dentro del objetivo de reducir emisiones; combatir el “efecto isla de calor” urbano, impulsando planes de renaturalización para reducir las altas temperaturas en el asfalto; lograr viviendas más eficientes y mejor aisladas; promover la energía fotovoltaica; crear puntos de recarga para vehículos eléctricos o medir la huella hídrica y de carbono que genera el turismo, con la implantación de una tasa turística que, lo estamos viendo en Barcelona, puede destinar parte de sus ingresos, por ejemplo, a instalar climatización en las aulas de los colegios, son algunos de los aspectos que definían una política municipal cuyo objetivo específico era hacer que València, en el año 2030 alcanzara la neutralidad climática.

Gobernados ahora por una alcaldesa, María José Catalá, cuyo equipo formado por el PP y los negacionistas de la extrema derecha de Vox desaprovechó de mala manera en 2024 la capitalidad verde europea heredada de su predecesor, la ciudad ha frenado el impulso de aquellas políticas públicas. La activación de la red de refugios climáticos (en bibliotecas, museos y otros equipamientos municipales) para los días de temperaturas extremas y la instalación de 77 fuentes urbanas de agua fría son las medidas de mera supervivencia que el Ayuntamiento ha anunciado frente a la actual ola de calor.

Aunque la derecha se niegue a verlo, el cambio climático obligará (obliga ya) a muchas más cosas. Empezando por cambios importantes en el modo de vida. Las ciudades tendrán que seguir el ejemplo de Córdoba, donde tal como explicaba hace unos días un reportaje de nuestros colegas de Cordópolis, “la actividad laboral, en las aulas, en la calle, la alimentación o los cuidados se entrelazan en un día a día que se parte en dos, con un confinamiento obligado en las horas centrales del día”. La ciudad andaluza va por delante por razones de fuerza mayor y su ayuntamiento suspende las actividades al aire libre durante el aviso rojo de calor extremo de forma cada vez más habitual en una de las zonas de la península donde se alcanzan temperaturas más altas (hasta 45 grados estos días).

Dentro de esta ciudad ardiente en que se va convirtiendo también València cada vez más meses al año, parece más perentorio volver a la agenda perdida de Ribó. Seguramente, Mónica Oltra, que será proclamada el 4 de julio candidata de Compromís a la alcaldía, tendrá que situar la acción frente al cambio climático como un componente clave de la plataforma con la que concurra a las elecciones, cuando empiece a aterrizar en políticas concretas el propósito, manifestado en el multitudinario acto que protagonizó junto a Gabriel Rufián en el parque de cabecera, de “construir una ciudad en la que valga la pena vivir”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les onades de calor i el canvi climàtic, relacionades amb les polítiques urbanes, formen part cada vegada més de les notícies i reportatges que publica la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Les onades de calor apunten ja a canvis en la manera de viure de les urbs

València ha de reprendre les polítiques davant del canvi climàtic que va impulsar Joan Ribó

Davall l'onada de calor en què sobrevivim, enmig del llarg episodi d'altes temperatures que va començar a finals de maig, un recorda amb malenconia aquelles declaracions de Joan Ribó. “Venen anys durs pel que fa a temperatures i l'única resposta és una ciutat més verda”, assenyalava aleshores l'alcalde de València en una entrevista publicada en aquest diari per Carlos Navarro Castelló el maig del 2023, durant la campanya de les últimes eleccions municipals. Ribó havia arribat a l'alcaldia amb aquesta idea molt clara.“El canvi climàtic està en l'agenda, tant la política com la mediàtica. Ara cal que el desenvolupament de polítiques públiques per frenar-lo també es trasllade a les administracions competents. I competents ho som totes, cadascuna en el seu àmbit”, havia assegurat durant la seua intervenció el 2019 davant la Cimera del Clima, que es va celebrar a Madrid i que va reunir representants de més de 195 països.

Parle de malenconia perquè a Ribó, al capdavant d'un equip de Compromís i el PSPV, no li calia ser profeta per vaticinar el que ens esperava, sinó només un polític atent a les dades científiques sobre les amenaces que afecten el planeta i disposat a fer-los front en la mesura de les seues possibilitats. Aconseguir que els moviments a peu o en bicicleta representen almenys la meitat dels desplaçaments, dins de l'objectiu de reduir emissions; combatre “l'efecte illa de calor” urbà, impulsant plans de renaturalització per reduir les altes temperatures a l'asfalt; aconseguir habitatges més eficients i més ben aïllats; promoure l'energia fotovoltaica; crear punts de recàrrega per a vehicles elèctrics o mesurar la petjada hídrica i de carboni que genera el turisme, amb la implantació d'una taxa turística que, ho estem veient a Barcelona, pot destinar part dels seus ingressos, per exemple, a instal·lar climatització en les aules dels col·legis, són alguns dels aspectes que definien una política municipal l'objectiu específic de la qual era fer que València, l'any 2030 assolira la neutralitat climàtica.

Governats ara per una alcaldessa, María José Catalá, l'equip de la qual format pel PP i els negacionistes de l'extrema dreta de Vox va desaprofitar de mala manera el 2024 la capitalitat verda europea heretada del seu predecessor, la ciutat ha frenat l'impuls d'aquelles polítiques públiques. L'activació de la xarxa de refugis climàtics (en biblioteques, museus i altres equipaments municipals) per als dies de temperatures extremes i la instal·lació de 77 fonts urbanes d'aigua freda són les mesures de mera supervivència que l'Ajuntament ha anunciat davant de l'actual onada de calor.

Encara que la dreta es negue a veure-ho, el canvi climàtic obligarà (obliga ja) a moltes més coses. Començant per canvis importants en la manera de viure. Les ciutats hauran de seguir l'exemple de Còrdova, on tal com explicava fa uns dies un reportatge dels nostres col·legues de Cordópolis, “l'activitat laboral, a les aules, al carrer, l'alimentació o les cures s'entrellacen en un dia a dia que es parteix en dos, amb un confinament obligat en les hores centrals del dia”. La ciutat andalusa va per davant per raons de força major i el seu ajuntament suspen les activitats a l'aire lliure durant l'avís roig de calor extrem de forma cada vegada més habitual en una de les zones de la península on s'assoleixen temperatures més altes (fins a 45 graus aquests dies).

Dins d'aquesta ciutat ardent en què es va convertint també València cada vegada més mesos a l'any, sembla més peremptori tornar a l'agenda perduda de Ribó. Segurament, Mónica Oltra, que serà proclamada el 4 de juliol candidata de Compromís a l'alcaldia, haurà de situar l'acció front al canvi climàtic com un component clau de la plataforma amb què concorrerà a les eleccions, quan comence a aterrar en polítiques concretes el propòsit, manifestat en el multitudinari acte que va protagonitzar al costat de Gabriel Rufián en el parc de capçalera, de “construir una ciutat en què valga la pena viure”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les onades de calor i el canvi climàtic, relacionades amb les polítiques urbanes, formen part cada vegada més de les notícies i reportatges que publica la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Un grupo de WhatsApp gravita sobre la mayoría de consellers

El gobierno de Mazón no pasó de “desprender sensación de estar alerta” el día de la dana

Es difícil encontrar el término. ¿Inoperante? ¿Irresponsable? ¿Negligente? Lo que está clara es la sensación de vergüenza que desprende la secuencia de mensajes en el chat de WhatsApp del Consell de la Generalitat Valenciana del 29 de octubre de 2024, cuando las inundaciones causadas por la dana generaron una catástrofe que se llevó por delante 230 vidas. Los consellers, encabezados por el entonces presidente, Carlos Mazón, en lugar de un gobierno organizado y, como mínimo, preocupado, aparecen como un grupo de colegas dispuestos a exhibirse ante la opinión pública.

La lectura de los mensajes del grupo del Consell, aportados por la vicepresidenta Susana Camarero a la jueza de Catarroja que instruye el caso, hunde el ánimo de cualquiera. “Vamos a inundar de datos a los medios hoy, ¿vale? Desprende sensación de estar alerta que te cagas”, dice Mazón aquel día para orientar el tono de la respuesta a un panorama meteorológico preocupante. Y la secuencia se despeña a lo largo de la jornada desde esa frivolidad inicial hacia la estulticia, con incursiones tan alucinantes como la del entonces conseller de Educación (hoy de Hacienda), José Antonio Rovira, que a las 21.11, cuando la tragedia estaba en su fase aguda, no se mostraba preocupado por las víctimas sino porque “la izquierda ha empezado su campañita”.

En la relación de mensajes, que no revela que alguien adoptara decisión alguna, encaja como una plantilla la ya conocida desconexión de Mazón durante la larga sobremesa en la que se perdió aquella tarde. Una ausencia en plena situación de emergencia que le acabó obligando a dimitir, aunque se mantiene como parlamentario, protegido gracias a su aforamiento por el Tribunal Superior de Justicia de la imputación que afecta a la exconsellera Salomé Pradas y al exsecretario autonómico Emilio Argüeso. Sin embargo, su eventual implicación, que parecía ya descartada del todo, ha vuelto a surgir como una posibilidad tras la intervención de la Audiencia de Valencia, que al aceptar su intento de personarse en la causa contra el criterio de la jueza ha apuntado que el caso todavía podría propiciar “una inculpación futura” de Mazón.

La verdad es que, tenga implicaciones sancionables o no, la negligencia del Consell fue brutal aquella jornada. No es que faltara eficiencia. Es que no hubo ni el menor asomo de buscarla. Contra las desacreditadas y falaces conclusiones sobre la dana aprobadas por el PP y Vox en las Corts Valencianes, el mecanismo de protección civil ante la emergencia estaba en pausa y durante largas horas nadie sintió la responsabilidad de ponerlo en marcha, con el agravante de que la consellera Pradas, ya por la tarde en el Centro de Coordinación Operativa Integrado (Cecopi), no supo ni cómo hacerlo funcionar. Resultado: un desastre.

Ante tal dejadez colectiva, es normal que la jueza de Catarroja, además de pedir a Susana Camarero los archivos adjuntos del chat de WhatsApp de los consellers con Mazón, haya decidido abrir la puerta a citar a más consellers que, como José Antonio Rovira, Miguel Barrachina, Marciano Gómez o Vicente Martínez Mus, interactuaron con el entonces presidente en el comprometedor grupo de mensajes. Es fundamental señalar que todos ellos siguen formando parte del gobierno autonómico que ahora preside Juan Francisco Pérez Llorca, heredero casi al completo de aquel Consell de la vergüenza.

La versió en valencià d'elDiario.es

El cas de la dana és un dels assumptes que més seguiment informatiu té, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social i cultural, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Un grup de WhatsApp gravita sobre la majoria de consellers

El govern de Mazón no va passar de “desprendre sensació d'estar alerta” el dia de la dana

És difícil trobar el terme. Inoperant? Irresponsable? Negligent? La que és clara és la sensació de vergonya que desprén la seqüència de missatges en el xat de WhatsApp del Consell de la Generalitat Valenciana del 29 d'octubre del 2024, quan les inundacions causades per la dana van generar una catàstrofe que es va emportar per davant 230 vides. Els consellers, encapçalats pel llavors president, Carlos Mazón, en lloc d'un govern organitzat i, com a mínim, preocupat, hi apareixen com un grup de col·legues disposats a exhibir-se davant l'opinió pública.

La lectura dels missatges del grup del Consell, aportats per la vicepresidenta Susana Camarero a la jutgessa de Catarroja que instrueix el cas, enfonsa l'ànim de qualsevol. “Anem a inundar de dades els mitjans avui, val? Desprèn sensació d'estar alerta que te cagues”, diu Mazón aquell dia per orientar el to de la resposta a un panorama meteorològic preocupant. I la seqüència es precipita al llarg de la jornada des d'aquella frivolitat inicial cap a l'estultícia, amb incursions tan al·lucinants com la de l'aleshores conseller d'Educació (avui d'Hisenda), José Antonio Rovira, que a les 21.11, quan la tragèdia estava en la fase aguda, no es mostrava preocupat per les víctimes sinó perquè “l'esquerra ha començat la seua campanyeta”.

En la relació de missatges, que no revela que algú adoptara cap decisió, encaixa com una plantilla la ja coneguda desconnexió de Mazón durant la llarga sobretaula en què es va perdre aquella vesprada. Una absència en plena situació d'emergència que el va acabar obligant a dimitir, encara que es manté com a parlamentari, protegit gràcies al seu aforament pel Tribunal Superior de Justícia de la imputació que afecta l'exconsellera Salomé Pradas i l'exsecretari autonòmic Emilio Argüeso. No obstant això, la seua eventual implicació, que semblava ja descartada del tot, ha tornat a sorgir com una possibilitat després de la intervenció de l'Audiència de València, que en acceptar el seu intent de personar-se en la causa contra el criteri de la jutgessa ha apuntat que el cas encara podria propiciar “una inculpació futura” de Mazón.

La veritat és que, tinga implicacions sancionables o no, la negligència del Consell va ser brutal aquella jornada. No és que faltara eficiència. És que no hi va haver ni el menor indici de buscar-la. Contra les desacreditades i falaces conclusions sobre la dana aprovades pel PP i Vox a les Corts Valencianes, el mecanisme de protecció civil davant l'emergència estava en pausa i durant llargues hores ningú va sentir la responsabilitat de posar-lo en marxa, amb l'agreujant que la consellera Pradas, ja de vesprada al Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), no va saber ni com fer-lo funcionar. Resultat: un desastre.

Davant tal deixadesa col·lectiva, és normal que la jutgessa de Catarroja, a més de demanar a Susana Camarero els arxius adjunts del xat de WhatsApp dels consellers amb Mazón, haja decidit obrir la porta a citar més consellers que, com José Antonio Rovira, Miguel Barrachina, Marciano Gómez o Vicente Martínez Mus, van interactuar amb l'aleshores president en el compromès grup de missatges. És fonamental assenyalar que tots ells segueixen formant part del govern autonòmic que ara presideix Juan Francisco Pérez Llorca, hereu gairebé al complet d'aquell Consell de la vergonya.

La versió en valencià d'elDiario.es

El cas de la dana és un dels assumptes que més seguiment informatiu té, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social i cultural, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Corrupció en una de les portes d'entrada de cocaïna a Europa

Alguna cosa més que una xarxa de 'narcoestibadors' al Port de València

És un argument digne de la segona temporada de The Wire, la famosa sèrie de David Simon que va revolucionar el relat televisiu a inicis del segle XXI. València i Baltimore són dues ciutats molt diferents, excepte per una grandària semblant i, sobretot, per la seua condició portuària i les màfies que fan dels molls un escenari persistent de narcotràfic. Ací els capos no es diuen Frank o Avon sinó Manuel, Borja o Iván i no consta que cap tinga el sobrenom del Grec, tot i que els policies infiltrats responen a noms en clau com Junco, Orca o Rata. I, per descomptat, també hi ha escoltes telefòniques.

Però no es tracta d'una ficció ni d'un fet puntual. Fa només uns mesos, al febrer, una sentència de l'Audiència Provincial de València escandalitzava la Justícia europea en absoldre 14 acusats de tràfic de drogues al Port de València perquè no va considerar vàlids com a prova els xats encriptats d'una aplicació interceptats per investigadors policials de Bèlgica, Països Baixos i França.

Uns mesos abans, al setembre del 2025, la Policia Nacional havia desmantellat una altra xarxa de narcos a la qual es van requisar 4,5 tones de cocaïna, 365.000 euros en efectiu, rellotges de luxe valorats en dos milions d'euros, 53 cotxes d'alta gamma, diamants, lingots d'or i un vaixell valorat en uns 400.000 euros, a més d'unes quantes armes de foc. En la xarxa apareixien implicats destacats dirigents de l'estiba, la qual cosa va donar peu al fet que l'“operació Spider”, com la van batejar els policies, s'haja conegut més com la dels “narcoestibadors”. L'abast era gran, com es va veure des d'un principi, quan van ser detinguts un agent de la Guàrdia Civil, tres membres del càrtel dels Balcans, 17 treballadors portuaris, nou camioners i 17 responsables de cinc empreses, entre altres.

Lucas Marco ha estat publicant, com si d'una autèntica The Wire es tractés, tota una sèrie d'episodis sobre la investigació d'aquesta xarxa reflectits en el voluminós sumari que instrueix el jutge Vicente Ríos. Així hem sabut que els punxats telefònics van delatar l'encarregat del transport de la cocaïna perquè la seua nòvia va cometre la indiscreció de comentar que “les dones dels narcos no cotitzen, viuen” i dir que aspirava a ser com elles. Que el líder dels narcoestibadors, un dirigent del sindicat de l'estiba del Port de València, operava amb empreses pantalla i complimentava empresaris. Que el sindicat majoritari dels estibadors va donar el suport “incondicional” als delegats detinguts. Que en els xats encriptats amb què es comunicaven es referien a personatges de La casa de paper i usaven argot del submón del narcotràfic. O fins i tot que, segons la Policia Nacional, un dels líders de la xarxa va aconseguir una indemnització fraudulenta per les inundacions de la dana a València per a un Lamborghini que tenia aparcat al seu domicili a Eivissa.

Aquests últims dies hem sabut que l'Audiència de València avala la investigació dels comptes bancaris a través dels quals s'efectuava suposadament el blanqueig de diners negres de la trama. I que el gerent d'una companyia “líder” del Port de València va ser “fonamental” per a introduir carregaments de dues tones de cocaïna. La Unitat de Drogues i Crim Organitzat (Udyco) de la Policia Nacional ha destapat al Port de València, convertit gràcies al transport global de contenidors en una de les principals portes d'entrada de droga a Europa (els ports de València i Algesires són el “colador” de cocaïna), un nivell de corrupció del qual encara sabrem més coses i que hauria de causar més escàndol en una ciutat acostumada a ignorar el que passa en un espai portuari (en què ha arribat a operar fins i tot la DEA estatunidenca) que creix i creix a la seua costa, i a costa seua, amb les seues pròpies regles, com si fos un enorme paràsit d'un altre món no precisament de ficció.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el narcotràfic al Port de València, juntament amb altres notícies de tribunals, de política, societat o cultura, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Corrupción en una de las puertas de entrada de cocaína en Europa

Algo más que una red de 'narcoestibadores' en el Puerto de València

Es un argumento digno de la segunda temporada de The Wire, la famosa serie de David Simon que revolucionó el relato televisivo a inicios del siglo XXI. València y Baltimore son dos ciudades muy diferentes, salvo por un tamaño parecido y, sobre todo, por su condición portuaria y las mafias que hacen de los muelles un escenario persistente de narcotráfico. Aquí los capos no se llaman Frank o Avon sino Manuel, Borja o Iván y no consta que ninguno se apode El Griego, aunque los policías infiltrados responden a nombres en clave como Junco, Orca o Rata. Y, por supuesto, también hay pinchazos telefónicos.

Pero no se trata de una ficción ni de un hecho puntual. Hace solo unos meses, en febrero, una sentencia de la Audiencia Provincial de València escandalizaba a la Justicia europea al absolver a 14 acusados de tráfico de drogas en el Puerto de València porque no consideró válidos como prueba los chats encriptados de una aplicación interceptados por investigadores policiales de Bélgica, Países Bajos y Francia.

Unos meses antes, en septiembre de 2025, la Policía Nacional había desmantelado otra red de narcos a la que se requisaron 4,5 toneladas de cocaína, 365.000 euros en efectivo, relojes de lujo valorados en dos millones de euros, 53 coches de alta gama, diamantes, lingotes de oro y un barco valorado en unos 400.000 euros, además de varias armas de fuego. En la red aparecían implicados destacados dirigentes de la estiba, lo que dio pie a que la “operación Spider”, como la bautizaron los policías, se haya conocido más como la de los “narcoestibadores”. El alcance era grande, como se vio desde un principio, cuando fueron detenidos un agente de la Guardia Civil, tres miembros del cártel de los Balcanes, 17 trabajadores portuarios, nueve camioneros y 17 responsables de cinco empresas, entre otros.

Lucas Marco ha estado publicando, como si de una auténtica The Wire se tratara, toda una serie de episodios sobre la investigación de esa red reflejados en el voluminoso sumario que instruye el juez Vicente Ríos. Así hemos sabido que los pinchazos telefónicos delataron al encargado del transporte de la cocaína porque su novia cometió la indiscreción de comentar que “las mujeres de los narcos no cotizan, viven” y decir que aspiraba a ser como ellas. Que el líder de los narcoestibadores, un dirigente del sindicato de la estiba del Puerto de València, operaba con empresas pantalla y agasajaba a empresarios. Que el sindicato mayoritario de los estibadores dio su apoyo “incondicional” a los delegados detenidos. Que en los chats encriptados con los que se comunicaban se referían a personajes de La casa de papel y usaban jerga del submundo del narcotráfico. O incluso que, según la Policía Nacional, uno de los líderes de la red logró una indemnización fraudulenta por las inundaciones de la dana en València para un Lamborghini que tenía aparcado en su domicilio en Ibiza.

Estos últimos días hemos sabido que la Audiencia de València avala la investigación de las cuentas bancarias a través de las cuales se efectuaba supuestamente el lavado de dinero negro de la trama. Y que el gerente de una compañía “líder” del Puerto de València fue “fundamental” para meter alijos de dos toneladas de cocaína. La Unidad de Drogas y Crimen Organizado (Udyco) de la Policía Nacional ha destapado en el Puerto de València, convertido gracias al transporte global de contenedores en una de las principales puertas de entrada de droga en Europa (los puertos de Valencia y Algeciras son el “coladero” de cocaína), un nivel de corrupción del que todavía sabremos más cosas y que debería causar más escándalo en una ciudad acostumbrada a ignorar lo que ocurre en un espacio portuario (en el que ha llegado a operar hasta la DEA estadounidense) que crece y crece en su costa, y a su costa, con sus propias reglas, como si fuese un enorme parásito de otro mundo no precisamente de ficción.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el narcotràfic al Port de València, juntament amb altres notícies de tribunals, de política, societat o cultura, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La mobilització educativa supera l'estratègia del Consell de Pérez Llorca 

El PP esperava que la vaga del professorat derivara en un problema d'ordre públic

La ruptura de la unitat sindical, en acceptar CSIF i ANPE de forma unilateral la pujada de 200 euros proposada per la Conselleria d'Educació, havia de ser un punt d'inflexió. Les diferències i el desgast haurien de provocar la desmobilització del professorat, el fracàs de la vaga indefinida i, en definitiva, la consunció de les reivindicacions de l'educació pública. Paral·lelament, com a fenòmen subsidiari, la protesta derivaria en un problema d'ordre públic.

És en aquest hipotètic escenari de descrèdit en què la consellera Carmen Ortí va donar per finalitzada la negociació sense acords amb l'STEPV, CC OO i UGT i en què el president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, va endurir el to contra els professors, amb les proves d'accés a la universitat com a element de pressió. En aquest hipotètic escenari s'han produït els últims episodis d'un conflicte els protagonistes del qual insisteixen una vegada i una altra que no va només de reclamar una pujada de sou sinó de revertir retallades, aconseguir recursos, reforçar les plantilles, modernitzar els centres i obtindre, en general, un tractament digne de l'escola pública.

No obstant això, la pretensió d'una ruptura en el si del col·lectiu mobilitzat va quedar frustrada immediatament per la votació molt majoritària del professorat per rebutjar la proposta de la conselleria subscrita per sindicats minoritaris i mantindre la vaga. L'abatiment de les protestes tampoc s'ha produït. Al contrari, les professores i professors han protagonitzat noves manifestacions multitudinàries, mentre els sindicats docents exigien al Consell reobrir la negociació específicament sobre els salaris i sobre el valencià en l'ensenyament per a acabar amb la vaga.

Pel que fa a l'ordre públic, l'energumen amb uniforme de policia nacional que va agredir una professora durant les protestes davant les portes tancades del recinte on hi ha la seu de la Conselleria d'Educació va portar al màxim la indignació del professorat i de la ciutadania en general. Una indignació atiada per la fatxenderia de dos sindicats policials que es van afanyar a desafiar la delegada del Govern, Pilar Bernabé, quan va anunciar la decisió d'obrir expedient a l'uniformat. Alguns es van afanyar a assenyalar també el perill que unes certes maniobres de protesta, escarnis inclosos, sobrepassaren als sindicats convocants de la vaga, mentre l'exconseller d'Educació, ara titular d'Hisenda, José Antonio Rovira, sollevava tothom amb la seua poca gràcia.

El Defensor del Poble va preguntar a la Policia per l'agressió, atès que el Tribunal Suprem ha establert límits a l'ús de la violència policial. I la Universitat de València i la Universitat Jaume I van expressar el seu suport a la docent agredida i van demanar avanços en la negociació. Però a les Corts Valencianes el PP i Vox estudiaven la possibilitat de portar a la Fiscalia per un delicte contra les institucions de l'Estat tres docents que van protestar en un ple. I l'alcaldessa de València, María José Catalá, amb l'excusa que obstaculitzaria la processó del Corpus, posava el focus sobre l'acampada de mestres instal·lada a la plaça de la Mare de Déu, prop del Palau de la Generalitat Valenciana.

El sorprenent desconeixement que mostren els dirigents del PP sobre el món de l'educació pública valenciana, que els fa veure el professorat en vaga com un col·lectiu aliè, ha portat a una estratègia davant la protesta que s'ha estavellat repetidament contra la realitat. L'acampada educativa s'ha reubicat temporalment sense problemes per no interferir amb la celebració del Corpus. Els seus protagonistes van explicar, en un reportatge de Raquel Lavara, que “no para d'acostar-se gent” a les tendes de campanya per portar-los aigua i aliments i expressar-los la seua solidaritat.

Sens dubte el factor humà és important en qualsevol vaga, però adquireix un caràcter ciutadà i generalitzable quan afecta un àmbit com l'ensenyament, en què estan implicats uns 800.000 estudiants i les seues famílies respectives. Precisament les famílies, no només han estat donant suport majoritàriament a les mestres i els mestres dels seus fills, que reclamen unes condicions dignes, sinó que han fet un pas endavant, en aquesta fase del conflicte, en implicar-se a través de les seues organitzacions en una convocatòria de vaga, el divendres 5 de juny, realitzada per la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic amb la crida als pares i mares perquè no portaren els fills i filles als centres educatius i que fora el professorat el que acudira als llocs de treball. L'objectiu era pal·liar els efectes econòmics de les aturades sobre les butxaques dels docents després de quatre setmanes de resistència.

L'escola pública està en flames, encara que les protestes, contra el que alguns hagueren desitjat, no s'escapen del marc previsible en una societat civilitzada. Quan escric aquestes línies, la consellera ha convocat una nova reunió de negociació per buscar una eixida al conflicte mentre els docents amenacen de reprendre les mobilitzacions al setembre. Un final de curs tan calent com les aules a més de 30 graus.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre la vaga del professorat i les reivindicacions de l'escola pública és accessible, juntament amb altres notícies polítiques, socials i culturals, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

La movilización educativa supera la estrategia del Consell de Pérez Llorca 

El PP esperaba que la huelga del profesorado derivara en un problema de orden público

La ruptura de la unidad sindical, al aceptar CSIF y ANPE de forma unilateral la subida de 200 euros propuesta por la Conselleria de Educación, debía ser un punto de inflexión. Las diferencias y el desgaste habrían de provocar la desmovilización del profesorado, el fracaso de la huelga indefinida y, en definitiva, la consunción de las reivindicaciones de la educación pública. Paralelamente, como fenómeno subsidiario, la protesta derivaría en un problema de orden público.

Es en ese hipotético escenario de descrédito en el que la consellera Carmen Ortí dio por finalizada la negociación sin acuerdos con el STEPV, CC OO y UGT y en el que el presidente de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, endureció el tono contra los profesores, con las pruebas de acceso a la universidad como elemento de presión. En ese hipotético escenario se han producido los últimos episodios de un conflicto cuyos protagonistas insisten una y otra vez en que no va solo de reclamar una subida de sueldo sino de revertir recortes, conseguir recursos, reforzar las plantillas, modernizar los centros y obtener, en general, un tratamiento digno de la escuela pública.

Sin embargo, la pretensión de una ruptura en el seno del colectivo movilizado quedó frustrada inmediatamente por la votación muy mayoritaria del profesorado para rechazar la propuesta de la conselleria suscrita por sindicatos minoritarios y mantener la huelga. El decaimiento de las protestas tampoco se ha producido. Al contrario, las profesoras y profesores han protagonizado nuevas manifestaciones multitudinarias, mientras los sindicatos docentes exigían al Consell reabrir la negociación específicamente sobre los salarios y sobre el valenciano en la enseñanza para acabar con la huelga.

En lo que se refiere al orden público, el energúmeno con uniforme de policía nacional que agredió a una profesora durante las protestas ante las puertas cerradas del recinto donde se ubica la Conselleria de Educación llevó al máximo la indignación del profesorado y de la ciudadanía en general. Una indignación azuzada por el matonismo de dos sindicatos policiales que se dieron prisa en desafiar a la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé, cuando anunció la decisión de abrir expediente al uniformado. Algunos se apresuraron a señalar también el peligro de que ciertas maniobras de protesta, escraches incluidos, sobrepasaran a los sindicatos convocantes de la huelga, mientras el exconseller de Educación, ahora titular de Hacienda, José Antonio Rovira, soliviantaba a todo el mundo con su mala sombra.

El Defensor del Pueblo preguntó a la Policía por la agresión, dado que el Tribunal Supremo ha establecido límites al uso de la violencia policial. Y la Universitat de València y la Universitat Jaume I expresaron su apoyo a la docente agredida y pidieron avances en la negociación. Pero en las Corts Valencianes el PP y Vox estudiaban la posibilidad de llevar a la Fiscalía por un delito contra las instituciones del Estado a tres docentes que protestaron en un pleno. Y la alcaldesa de València, María José Catalá, con la excusa de que obstaculizaría la procesión del Corpus, ponía el foco sobre la acampada de maestros instalada en la plaza de la Virgen, cerca del Palau de la Generalitat Valenciana.

El asombroso desconocimiento que lucen los dirigentes del PP sobre el mundo de la educación pública valenciana, que les hace ver al profesorado en huelga como un colectivo ajeno, ha llevado a una estrategia ante la protesta que se ha estrellado repetidamente contra la realidad. La acampada educativa se ha reubicado temporalmente sin problemas para no interferir con la celebración del Corpus. Sus protagonistas explicaron, en un reportaje de Raquel Lavara, que “no para de acercarse gente” a las tiendas de campaña para llevarles agua y alimentos y expresarles su solidaridad.

Sin duda el factor humano es importante en cualquier huelga, pero adquiere un carácter ciudadano y generalizable cuando afecta a un ámbito como la enseñanza, en el que están implicados unos 800.000 estudiantes y sus respectivas familias. Precisamente las familias, no solo han estado apoyando mayoritariamente a las maestras y maestros de sus hijos, que reclaman unas condiciones dignas, sino que han dado un paso adelante, en esta fase del conflicto, al implicarse a través de sus organizaciones en una convocatoria de huelga, el viernes 5 de junio, realizada por la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic con el llamamiento a los padres y madres para que no llevaran a sus hijos e hijas a los centros educativos y que fuera el profesorado el que acudiera a los puestos de trabajo. El objetivo era paliar los efectos económicos de los paros sobre los bolsillos de los docentes después de cuatro semanas de resistencia.

La escuela pública está en llamas, aunque las protestas, contra lo que algunos hubieran deseado, no se salgan del marco previsible en una sociedad civilizada. Cuando escribo estas líneas, la consellera ha convocado una nueva reunión de negociación para buscar una salida al conflicto mientras los docentes amenazan con retomar las movilizaciones en septiembre. Un fin de curso tan caliente como las aulas a más de 30 grados.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre la vaga del professorat i les reivindicacions de l'escola pública es accesible, juntament amb altres notícies polítiques, socials i culturals, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Entre la Generalitat, Ribera Salud y la Clínica Benidorm

Triángulo familiar del conseller en el negocio de la sanidad

Hay incompatibilidades legales, incompatibilidades morales, incompatibilidades éticas... y después está la función de Marciano Gómez como conseller de Sanidad de la Generalitat Valenciana. Ya escribí en marzo sobre el hecho de que él, su hermano y su cuñada han convertido la privatización sanitaria en un asunto de familia. El conseller salvó de la recuperación para la gestión pública, al prorrogarle la concesión, el último de los hospitales privatizados, el del Vinalopó, del que su cuñada es directora gerente, mientras Ribera Salud, la empresa que lo explota, adquiría por 120 millones de euros la Clínica Benidorm, que dirige su hermano. Semejante triángulo familiar, un “círculo de negocio”, como lo calificó entonces Diana Morant, levanta, como es lógico, algo más que suspicacias.

De ahí que el PSPV llevara a la Fiscalía el conflicto de intereses y denunciara a Gómez y sus familiares por siete presuntos delitos. Ponía en cuestión esa denuncia los cálculos del coste que la Generalitat debía pagar a Ribera Salud, y la falta de supervisión de supuestas malas prácticas en el hospital gestionado por la empresa, como la reutilización de catéteres de un solo uso.

Era inevitable que también se pusiera el foco sobre el otro lado del triágulo, el que afecta a la actuación de la conselleria en relación con Clínica Benidorm. Y resulta que, entre 2024 y 2025, tal como ha publicado Sergi Pitarch, el conseller de Sanidad regó con 25 millones al grupo privado dirigido por su hermano antes de comprarlo Ribera Salud. Un total de 20 de esos millones corresponden a servicios no concertados y los otros cinco al denominado plan de choque contra las listas de espera.

La información recabada por elDiario.es, a partir de una respuesta parlamentaria de la Conselleria de Sanidad a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que las tres empresas del grupo dirigidas por Juan David Gómez fueron las que más dinero recibieron de todos los grupos sanitarios privados por esos conceptos. El pastel de las derivaciones de la sanidad pública valenciana a la privada es de 270 millones de euros, que se reparten entre ocho grandes grupos empresariales. Vithas ingresó más de 46 millones, 25 millones el Hospital Clínica Benidorm del hermano del conseller, 23 Quirón Salud, 18 millones el grupo Imed o más de 10 millones Ribera Salud, la empresa de la cuñada.

La política sanitaria de la derecha propicia que la empresa privada haga negocio a costa de la sanidad pública tanto cuando pone en marcha la fórmula de las concesiones de hospitales y áreas de salud, en cuyo origen -en la época de Eduardo Zaplana en la presidencia- estuvo ya Marciano Gómez, como al revertirla tras la serie de rescates iniciados por el gobierno progresista del Pacto del Botánico, mediante las derivaciones de servicios. En ese contexto, es imposible ignorar el impúdico popurrí de intereses familiares que envuelve al conseller nombrado por Carlos Mazón, un veterano del PP a quien ha mantenido Juan Francisco Pérez Llorca en el cargo.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Entre la Generalitat, Ribera Salud i la Clínica Benidorm

Triangle familiar del conseller en el negoci de la sanitat

Hi ha incompatibilitats legals, incompatibilitats morals, incompatibilitats ètiques... i després hi ha la funció de Marciano Gómez com a conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana. Ja vaig escriure al març sobre el fet que ell, el seu germà i la seua cunyada han convertit la privatització sanitària en un assumpte de família. El conseller va salvar de la recuperació per a la gestió pública, en prorrogar-li la concessió, l'últim dels hospitals privatitzats, el del Vinalopó, del qual la seua cunyada és directora gerent, mentre Ribera Salud, l'empresa que l'explota, adquiria per 120 milions d'euros la Clínica Benidorm, que dirigeix el seu germà. El triangle familiar, un “cercle de negoci”, com el va qualificar llavors Diana Morant, suscita, com és lògic, més que suspicàcies.

D'ací que el PSPV portara a la Fiscalia el conflicte d'interessos i denunciara Gómez i els seus familiars per set presumptes delictes. Posava en qüestió aquesta denúncia els càlculs del cost que la Generalitat havia de pagar a Ribera Salud, i la falta de supervisió de suposades males pràctiques a l'hospital gestionat per l'empresa, com la reutilització de catèters d'un sol ús.

Era inevitable que també es posara el focus sobre l'altre costat del triangle, el que afecta l'actuació de la conselleria en relació amb Clínica Benidorm. I resulta que, entre 2024 i 2025, tal com ha publicat Sergi Pitarch, el conseller de Sanitat va ruixar amb 25 milions el grup privat dirigit pel seu germà abans de comprar-lo Ribera Salud. Un total de 20 d'aquests milions corresponen a serveis no concertats i els altres cinc a l'anomenat pla de xoc contra les llistes d'espera.

La informació recollida per elDiario.es, a partir d'una resposta parlamentària de la Conselleria de Sanitat a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que les tres empreses del grup dirigides per Juan David Gómez van ser les que més diners van rebre de tots els grups sanitaris privats per aquests conceptes. El pastís de les derivacions de la sanitat pública valenciana a la privada és de 270 milions d'euros, que es reparteixen entre vuit grans grups empresarials. Vithas va ingressar més de 46 milions, 25 milions l'Hospital Clínica Benidorm del germà del conseller, 23 Quirón Salud, 18 milions el grup Imed o més de 10 milions Ribera Salud, l'empresa de la cunyada.

La política sanitària de la dreta propicia que l'empresa privada faça negoci a costa de la sanitat pública tant quan posa en marxa la fórmula de les concessions d'hospitals i àrees de salut, en l'origen de la qual -en l'època d'Eduardo Zaplana a la presidència- ja hi era Marciano Gómez, com quan la reverteix després de la sèrie de rescats iniciats pel govern progressista del Pacte del Botànic, mitjançant les derivacions de serveis. En aquest context, és impossible ignorar l'impúdic popurri d'interessos familiars que envolta el conseller nomenat per Carlos Mazón, un veterà del PP a qui ha mantingut Juan Francisco Pérez Llorca en el càrrec.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Fa un quart de segle, fruit d’un complex pacte polític, es va constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La seua presidenta, Verònica Cantó (Cocentaina, 1964) és una dels set acadèmics que el 15 de juny han de deixar la institució de la Generalitat en haver esgotat el mandat corresponent. 

La commemoració dels vint-i-cinc anys s’iniciarà el 28 de maig al Monestir de Sant Miquel dels Reis, on l’Acadèmia hi té la seu, amb un acte que serà conduit per la comunicadora Maria Juan i comptarà amb la participació de la que fou primera presidenta de l’organisme, Ascensió Figueres; els ex acadèmics Marisol González Felip, Manuel Pérez Saldanya i Rafael Alemany; l’ex lletrat-secretari general Agustí Colomer i els periodistes Ferran Bono i Violeta Tena, que faran de moderadors. També hi haurà una actuació musical a càrrec de La Maria.

Verònica Cantó, després d’haver viscut en primera persona tota aquesta etapa, defensa que “l’Acadèmia és una institució viva, del segle XXI” i remarca que el diàleg, el consens i l’acord han marcat el funcionament d’una entitat que es va convertir l’any 2006 en un órgan estatutari de la Generalitat, que des del 2016 renova els seus membres sense intervenció política, que ha defensat els seus dictamens i decissions sobre el valencià en moments polèmics i que viu últimament un intent de retallar-li el finançament impulsat per l'extrema dreta. “No crec que vagen contra l’Acadèmia”, diu sobre aquestes pressions, “crec que van contra el valencià”.

Pregunta. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa vint-i-cinc anys i vosté hi figura des del principi. Per a vosté, és un doble aniversari. Quan va entrar en la institució, imaginava les coses com han evolucionat vint-i-cinc anys després? 

Resposta. No imaginava en quin punt ens trobaríem ara, per molts motius, però quan vam entrar a l'Acadèmia fa vint-i-cinc anys, crec que tots sentíem el pes de la responsabilitat, com una espasa de Damocles que ens feia pensar que això podia anar bé, però també podia anar molt malament. Entre altres coses, tots els acadèmics que vam participar en la constitució de l'Acadèmia crec que teníem molt clar que ens jugàvem realment el prestigi professional i personal. I això era suficient responsabilitat com per notar un pes gran a l'hora de posar-la en marxa. Allò que en un principi va sorgir d’aquella desiderata de posar fi al conflicte, especialment a un conflicte partidista que havia durat massa temps, crec que no ha eixit malament. Vull dir, que el balanç és molt positiu vist amb la perspectiva de vint-i-cinc anys.

És una llengua amb dos noms i totes les varietats lingüístiques tenen una singularitat pròpia. L'Acadèmia defensa la singularitat del valencià dins de la llengua comuna

P. Aquest balanç positiu, hi ha hagut gent que l’ha fet possible i altres que l’han intentat impedir. Podríem parlar, si vol, de quan l’han tractat d’impedir. Per exemple, em venen al cap dos moments, un que va coincidir amb un dictamen inicial sobre la llengua i un altre amb la publicació en el diccionari del reconeixement que el valencià i el català són la mateixa llengua. Han estat els moments crítics d'enfrontament amb el poder polític? 

R. Realment, podem dir que foren enfrontaments perquè el govern en aquells moments no estava d'acord amb aquests posicionaments. Però si tenim en compte que l'Acadèmia naix a partir d'un dictamen del Consell Valencià de Cultura que diu el que diu sobre el valencià, que forma part d’un mateix sistema lingüístic, per un costat, i que l'Acadèmia també sorgeix -fet que és fonamental recordar- del pacte pel valencià que es va signar a les Corts, havia de fer un pas endavant més enllà del primer dictamen del Consell Valencià de Cultura. Així, l'Acadèmia es va constituir l’any 2001 i el 2005 es va aprovar el dictamen sobre l'entitat del valencià, la denominació, la filiació i tot això. Estem parlant de relativament poc temps després de la seua constitució perquè teníem clar que l'Acadèmia havia de fer un pas endavant i deixar les coses clares.

Després ja va vindre el diccionari, les definicions del diccionari, que crec que van ser de les últimes que es van aprovar perquè eren les més difícils i sempre he dit que són les menys lexicogràfiques, ja que el component sociològic, sociopolític, lingüístic i jurídic era important tindre’l en compte. I ens trobem dos definicions absolutament simètriques. No hi ha cap dubte del que diuen. Que, evidentment, la llengua és la mateixa. És una llengua amb dos noms i totes les varietats lingüístiques tenen una singularitat pròpia. L'Acadèmia defensa la singularitat del valencià dins de la llengua comuna, en condicions d'igualtat. 

P. Parlem de fets positius en la història de l’organisme. Va ser rellevant la conversió de l'Acadèmia en una de les institucions de la Generalitat en la reforma de l'Estatut d’Autonomia del 2006. 

R. És un dels fets més importants. També estava clar que la voluntat de l'Acadèmia era ser homologable a la resta d'institucions normatives en l'àmbit lingüístic de l'Estat espanyol. I això s'havia de aconseguir amb el pes jurídic que requeria, perquè aquells que des del principi van criticar la creació de l'Acadèmia, una de les coses que deien és que era una institució política, com si les altres acadèmies no ho foren. Vull dir, en el moment de creació totes les acadèmies tenen a veure amb desitjos o voluntats polítiques. Així, des del moment que l’Acadèmia la posen en l'Estatut com a institució estatutària, com a part del nostre autogovern, jurídicament està molt més blindada. 

Ara, és de veres que aquesta homologació partia d’una desigualtat inicial. I per això crec també que un moment encara més important va ser quan es van complir els quinze anys, moment en què es va deixar la tutela per part de les Corts. Estem parlant que l’Acadèmia entra en l'Estatut l'any 2006, però el 2016, acomplits els primers quinze anys, deixen les Corts Valencianes de tutelar-la. I això significa que entra en joc la cooptació en l’elecció d’acadèmics i per tant ens homologuem a la resta d’entitats normatives. És un aspecte absolutament positiu.

P. Hi ha un altre element que potser no és un esdeveniment concret. Em referesc al fet que dins de la institució hi ha gent de diferents percepcions o sensibilitats i la convivència ha acabat produint una certa confluència. S’han resolt alguns malentesos, si es vol dir així. 

R. Sí, una de les coses que encara continua perjudicant el valencià són els prejudicis lingüístics i la inseguretat lingüística de molts valencianoparlants. Crec que ha fet que la nostra autoestima com a valencianoparlants no anara per bon camí. Això és el que s'ha intentat redreçar. És cert que es va començar molt prompte a treballar per al diccionari amb tota la incorporació de paraules. L'Acadèmia es va dedicar a fer el que manava la llei, és a dir, incorporar les paraules genuïnes valencianes. Una paraula que es troba en un sermó de Sant Vicent, que está en Tirant lo blanc, que empren els escriptors més conreats, evidentment és una paraula genuïna que ha d’estar en el diccionari. Per tant, els passos que van anar donant-se en aquest sentit entre els vint-i-un acadèmics inicials tendien a la confluència i especialment al consens. Els termes que més ha utilitzat en el seu treball l'Acadèmia han sigut diàleg, consens i acord.

De fet, els acords normatius, els més importants aplicats a la llengua, no s’han produït per majoria absoluta, sinó que sempre s'ha buscat un consens molt més ampli perquè era el que realment tenia valor, perquè la societat s’hi poguera veure identificada. Però és cert que al principi les sensibilitats eren diferents, fins i tot les sensibilitats ideològiques. I he de dir que les sensibilitats ideològiques van tardar molt poc a diluir-se. No ens movíem per qui ens havia proposat o per ideologies i vam anar confluint en les decisions lingüístiques. 

P. Hi ha un concepte que m'agradaria que vosté m'intentara definir: el de la lleialtat lingüística. S’han trobat en l’Acadèmia molta gent que podia tindre visions diferents sobre la llengua o sobre què s’ha de fer, però que tenia una actitud lleial amb el valencià. Però hi ha una altra gent que ha estat instrumentalitzant el tema de la llengua amb unes altres motivacions.

R. Jo sempre destaque les paraules lleialtat i responsabilitat institucionals. I ací també incloc la lleialtat lingüística. És inqüestionable l’estima pel valencià de tota la gent que va formar part de l'Acadèmia i que s’hi ha anat incorporant. I la lleialtat lingüística també. Però a un tema com el valencià, que sempre desperta passions i alça ampolles, calia d'alguna manera, si se'm permet, llevar-li la víscera, llevar-li la passió. Perquè enteníem que el debat filològic és un debat científic que demana tranquil·litat i no fer soroll si es vol avançar. És a dir, s'ha treballat des de la lleialtat lingüística fins i tot en moments més difícils com els que hem pogut tindre fa poc. Sempre s'ha treballat per l'estima al valencià i des d'una lleialtat lingüística absoluta.

Crec que es vol anar contra tot allò que significa el valencià, fins i tot l'autogovern, tot el que puguen representar les institucions estatutàries

P. A propòsit d’aquests moments difícils recents, venen provocats perquè ha irromput, diguem, en el panorama polític una força que s'ha declarat directament contrària a l'Acadèmia i que vol acabar amb ella. I això suposa una amenaça greu. 

R. Sí, hi ha un punt d'inflexió en aquest sentit, però... 

P. Estem parlant de Vox, per ser concrets.

R. Evidentment, les coses tenen noms i cognoms… No estic tan segura que vagen només contra l'Acadèmia. Jo crec que van contra el valencià. És a dir, contra la llengua, contra el fet que siga la llengua històrica i pròpia d'aquest poble. Quan vaig començar a sentir parlar d'imposicions lingüístiques, em vaig dir, bé, ací qui ha imposat què? Si és la llengua pròpia històrica que parlaven, per exemple, els besavis, els iaios, els pares… Vull dir, no estem parlant d'una generació ni d’un caràcter immediat. Crec que es vol anar contra tot allò que significa el valencià, fins i tot l'autogovern, tot el que puguen representar les institucions estatutàries. És constatable, empíricament i objectivament, si es veu la trajectòria de la formació política a la qual fa referència. 

P. Això ha derivat en una actitud, que és la d'atacar l'Acadèmia per la via de tallar-li els recursos, de reduir-li el finançament.

R. En principi ens el van reduir un 25%, en l'any 2025, en els pressupostos que estan prorrogats, però en la pràctica el retall arribava a un 44%. Fins i tot línies dedicades a la inversió en projectes van ser deixades a zero o amb un capítol de despeses corrents reduït a una xifra impracticable. Van posar unes línies nominatives que eren inassumibles perquè anaven en contra de la llei. Això és un punt d'inflexió, perquè a més a més es va dir públicament, es va dir molt clar, que es vol estrangular econòmicament l'Acadèmia. Però després la realitat també és tossuda i els números són tossuts. Quan en uns pressupostos prorrogats has de fer front a una sèrie de pagaments compromesos, això s'ha de solucionar i qui ho ha de solucionar és evidentment la Conselleria d'Hisenda, el Consell. Però és que s'ha anat molt més enllà. Hi ha una modificació del reglament de les Corts a la qual s'ha prestat molt poca atenció, que es va fer per lectura única i que afecta les institucions estatutàries de manera que les Corts poden llevar pressupost econòmic a una per a passar-lo a una altra tot i que en la llei, per contra, està clar que les institucions estatutàries tenen autonomia pressupostària orgànica i funcional. Així és la llei. De totes aquestes coses vam advertir, tal com vam advertir que no es podia tocar el capítol dedicat a pagar als funcionaris. Estem parlant de funcionaris de carrera de la Generalitat. Sí, van ser uns moments durs i difícils, molt durs i molt difícils. 

P. S'han superat o estem encara en aquest escenari? 

R. No s'ha superat, el que s'ha superat és la possibilitat d'obrir el pressupost en condicions normals per part de l'Acadèmia, perquè estem amb pressupostos prorrogats, però els números són els que són. L’Acadèmia treballa amb el pressupost que es va aprovar. És cert que amb l’autonomia de la mateixa Acadèmia, a través de les modificacions de crèdit que ens han permés efectuar els pressupostos prorrogats, s’ha pogut fer front a aquelles coses que no estaven contemplades, però, per exemple, s’han retornat romanents al Consell. Se li ha retornat al Consell l'import de subvencions nominatives que evidentment no podíem complir. 

P. En aquest episodi va intervindre, d'alguna manera, la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, tot donant suport econòmic des del Govern d’Espanya a l'Acadèmia en un aspecte determinat de l'activitat.

R. Precisament els projectes d'inversió són del capítol sis. Anaven a fer-se millores en el diccionari, que és una entitat viva que funciona digitalment. Anàvem a incorporar el vocabulari valencià-anglès, valencià-castellà, de manera que si un usuari posa un nom o una paraula en castellà o en anglès li ix com es diu en valencià. Hi ha tot el tema de la morfología. Anàvem a incorporar la conjugació dels verbs, la sonorització de les paraules… Tot això va quedar en l'aire. I aleshores, quan el ministeri de Diana Morant, que és el que té la competència sobre totes les acadèmies de la resta de l'Estat, va oferir la seua col·laboració, la vam acceptar per a projectes finalistes, que és del que estic parlant. És a dir, com millorar el Corpus Informatitzat del Valencià (Cival). Es tracta de l'estudi diacrònic de la llengua. S’estan arreplegant documents des del segle XIII fins a l'actualitat, de tots els gèneres, que permeten una visió àmplia. De vegades et preguntes: aquesta paraula és valenciana o no és valenciana? Fas una cerca en el Cival i et diu quins autors l'han tractada, quins no, per a poder decidir. Tot això són projectes finalistes, que acabaran a finals del 2027. Hi estan ja treballant empreses que han passat pel concurs corresponent. Totes les aplicacions informàtiques necessiten matèria.

P. Ara vosté se'n va perquè no pot continuar, ja que s’ha acabat el termini que li está permés ser acadèmica, com una de les últimes persones que queden de la fornada constituent. Què passarà a partir d'ara? 

R. Som acadèmics constituents. Crec que és una paraula bonica. Ara, l'Acadèmia què ha de fer? Incorporar els nous, que ja estan elegits, i elegir una nova junta directiva i una nova presidenta o president. Com sempre, l'Acadèmia complirà la legalitat, i tant que la complirà. En desembre de l'any passat es va posar en marxa el procés. L'Acadèmia es renova en un terç dels seus membres cada cinc anys. Per això és una institució absolutament viva, actual, del segle XXI. En desembre, és a dir, mig any abans, perquè les coses requereixen un procés i també s'han de parlar, es va posar en marxa el procés de renovació dels set membres que érem acadèmics constituents i que, per mandat legal, havíem de marxar. És a dir, nosaltres ja no ens sotmetíem a un sorteig, sinó que els últims set ens n'havíem d'anar. I el dia 6 de març es van triar els set acadèmics i acadèmiques -cinc acadèmics, dos acadèmiques, per allò de la paritat- que ens substituirien. I el mandat dels acadèmics acaba el 15 de juny d'enguany. Estem esperant, per tal que els nous acadèmics puguen prendre possessió, que el decret de nomenament el signe el president de la Generalitat. Tota la documentació està ja en Presidència i estem pendents que el president signe aquest decret, que es publique en el Diari Oficial i, una vegada fet, ja prendran possessió. M'agradaria que fora el dia 15 de juny, perquè crec que la manera de complir-ho estaria molt bé, quan fa tot just vint-i-cinc anys. El millor que pot passar a les institucions és la normalitat. I quan parle d'institucions, les incloc totes, no només les institucions estatutàries, sinó les institucions que tenim pròpies els valencians. Així, si poguera ser el 15 de juny, millor que si fora el 18 de juny o el 2 de juliol, però fins que no es nomenen no podran prendre possessió. La presa de possessió serà un acte públic que es podrà fer a l'Acadèmia sense cap tipus de problemes. I molt orgullosos els acadèmics constituents d'haver viscut vint-i-cinc anys d'una història apassionant, de la posada en funcionament d'una institució. Hem tingut la sort de veure nàixer una institució, de veure-la créixer, de deixar-la totalment consolidada.

P. Com veu el futur?

R. El futur em veig incapaç de predir-lo. Sí que estic segura que l'Acadèmia continuarà durant molts, molts anys més. Perquè va nàixer amb vocació de servei públic i continua tenint en el seu ADN la vocació de servei públic a la societat valenciana. Un servei públic, a més, que està molt centrat i molt acotat.

L'Acadèmia ha col·laborat colze a colze amb el teixit cultural i associatiu, no sols del País Valencià

P. No sé si té la sensació que els recels que pogueren tindre alguns sectors sobre la institució s'han anat diluint. Quan es va constituir hi havia alguns sectors de la universitat, de la política, dels mitjans de comunicació, que tenien molta desconfiança sobre l’Acadèmia.

R. Nosaltres també en teníem, perquè no sabíem què podria passar. Sí, jo crec que s'ha diluït, entre altres coses, perquè l'Acadèmia ha col·laborat colze a colze amb el teixit cultural i associatiu, no sols del País Valencià, sinó que ha tingut relacions normals amb altres institucions de l'Estat, amb les altres acadèmies. I això és el que toca fer. És a dir, quan les coses funcionen amb normalitat, crec que és millor. Per això, si no som noticia és francament positiu. La normalitat no pot ser mai notícia. I nosaltres estem per aquesta normalitat. L’Acadèmia continuarà estant per aqueixa normalitat, fent la seua faena. I com ha de fer la seua faena? Doncs, amb rigor, apartant les passions. Estem parlant de material sensible per a la societat. Sempre he demanat, i sempre he intentat actuar amb conseqüència, que l’Acadèmia actue amb cap i amb cor, però oblidant-se de les passions.

P. Com es fa això?

R. Moltes vegades cal deixar reposar les coses, però s'ha d'actuar amb cap i amb cor. Per què? Perquè estem parlant de la nostra llengua, la llengua materna de molts valencianoparlants. I perquè no deixa de ser un objecte d'estudi absolutament científic. S'ha d'aplicar el rigor. 

P. Però l'Acadèmia també ha fet pronunciaments públics manifestant la preocupació per la situació social del valencià. I aquesta dimensió també ha tingut repercussió. Diguem que en alguns moments ha donat l’alerta.

R. Perquè una de les competències de l'Acadèmia és també vetllar per l'ús normal del valencià. I quan veus que hi ha un retrocés, quan s'observa aquest retrocés, quan s'observen aquests atacs a la llengua, quan veus els mitjans de comunicació i que el valencià no està en la posició que li toca, has d'alertar. Has d'alertar en tots els sentits encara que la competència lingüística és del govern, la planificació lingüística és del govern. No hauria de fer contraplanificació, que moltes vegades és la sensació que es pot tindre. Però té l'obligació d'advertir, d'alertar, fins i tot de denunciar quan hi ha actituds que no toquen. Per exemple, vam denunciar com és possible que encara estiguem en una administració on no hi ha requisit lingüístic. I això no és de fa tres anys o fa quatre anys, això ve de més lluny. El fet d'actuar amb independencia de criteri, amb autonomia, té els seus costos, però és la nostra obligació i això ho fem governe qui governe. Per exemple, hi ha un retrocés important en tot el tema de l'educació, que no és la que ha de salvar la llengua, però en té una responsabilitat i crec que l'ha acomplit. Gràcies a l'educació hi ha aquest compromís per part de tota la docència, tots els docents, d'apostar fort pel valencià. És una de les reivindicacions que figura ara en tot l’afer de la vaga educativa. L’Acadèmia ha d’estar atenta al que passa, amb l'ensenyament a les universitats, en l'administració de justícia, en la sanitat... És a dir, el que té l'acadèmia és una mirada molt més àmplia que afecta tots els àmbits socials. És l'única manera de cohesionar-nos i de sentir-nos part d’un poble.

P. Vosté és optimista o pessimista sobre el futur del valencià?

R. Jo sóc optimista, sempre soc optimista. No he sigut mai pessimista. La situació, evidentment, preocupa i ocupa. Cal mirar el futur amb optimisme si observem el panorama de la música en valencià, les xarxes socials, els creadors de continguts digitals… Allò que no perdré mai és l’esperança. I no perd l’esperança en el joves, que no ho perceben des de l’angle conflictiu, que és el que alguns volen introducir. L’element conflictiu s’introdueix per a canviar de llengua. Que quede clar. I les llengües no són excloents. Però l'element conflictiu és el que provoca. Com deia, crec que els joves no tenen els prejudicis d’aquells que hem nascut en un moment determinat i tenim molta vida viscuda. La societat está a favor d’incorporar el valencià com a part de la vida. Per exemple, els nouvinguts. Tinc obsessió en com s’integra els nouvinguts. Caldria fer un gran treball. I l’Acadèmia no ho pot fer perquè no és competència seua. 

R. Sí que pot advertir-ho.

P. Està clar que ho pot fer. L’educació fa un gran paper, és importantíssim. Sense l’àmbit educatiu estaríem perduts. Però és un compromís de l’Estat amb les llengües oficials, que ho són en els territoris respectius. 

P. Fa uns dies, vosté va rebre, juntament amb el sindicalista Miquel Coll i les presidentes de les dues principals associaciones de víctimes de la dana, el Premi Vicent Ventura i en el seu parlament va fer èmfasi en el concepte de “valencianitat”. M’agradaria que explicara què vol dir amb aquest terme.

R. La valencianitat explica tota la meua evolució personal i professional. Per a mi, la valencianitat és exercir de valencià, viure en valencià, sense cap sentiment de complex, molt conscient de la història de la qual forme part com a poble, conscient dels valors que tenim. Moltes vegades, la valencianitat pareix que només es redueix a festes, a ambients festius. Doncs no, els valencians i les valencianes som gent molt seriosa, que treballa molt i molt bé. Em referisc a l’orgull que sempre he sentit de formar part d’un col·lectiu. Per a mi, la valencianitat és això. I el valencianimse, al qual també vaig fer referència en aqueix premi, entra en l’àmbit de la reivindicació. La valencianitat, per a mi, és identitat. I el valencianisme és acció.

P. Bé. Ara deixarà de ser acadèmica. I ara què farà? Vosté venia d’una trajectòria de docent i d’editora…

R. No he deixat de viure a Cocentaina, que és on vaig nàixer. Hi he continuat vivint mentre he sigut primer secretària i després presidenta de l’Acadèmia. En anglés es diu commuter a qui fa com jo el viatge d’anar i vindre cada dia. La meua Mariola és molta Mariola i em serveix per alenar també. Sempre he dit que, a banda de la meua familia, he tingut dos passions. Una és la llengua, per això era professora, i l’altra són els llibres. M’imagine un futur relacionat amb aqueixes passions que sempre m’han mogut. El que sí que faré és descansar una mica, ara que anem cara a l’estiu. Un parell de mesos. Quan em pregunten què faré, responc que al setembre decidiré què vull ser de major.

A l'espera de la fòrmula electoral per 2027

L'auge de les forces progressistes d'àmbit territorial, amb Compromís en primer pla

El cicle d'eleccions autonòmiques que s'ha desenvolupat en els últims mesos no ha oferit grans sorpreses. Si de cas ha confirmat la dependència del PP de Vox per governar a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i ara també Andalusia. A la malparada esquerra d'un PSOE en moderat declivi, no obstant això, s'ha dibuixat un fenomen d'una certa puixança de forces vinculades al territori en detriment de la desmanegada alternativa d'àmbit estatal que ofereixen Sumar i Esquerra Unida o el descarrilat Podemos. La Chunta Aragonesista, que va passar de tres a sis diputats, i Adelante Andalucía, que va pujar de dos a vuit, amb creixements de cinc punts en tots dos casos, són pràcticament les úniques formacions que han registrat pujades significatives. La sorpresa d'Adelante Andalucía desbarata la majoria absoluta del PP, escrivia Ignacio Escolar en comentar els resultats andalusos.

L'èxit d'Adelante Andalucía reimpulsa el debat sobre la 'via Rufián' i eleva la pressió sobre Sumar i Podemos, assenyalaven en un article Daniel Ríos i Sergi Pitarch, en al·lusió a la proposta del portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya en el Congrés perquè els partits progressistes d'àmbit estatal es retiren o, almenys, passen a un segon pla en les pròximes eleccions generals en favor de les formacions d'esquerres d'àmbit autonòmic. “Tant els comicis del diumenge a Andalusia com els del març passat a Aragó són bon exemple que l'esquerra alternativa està forta, però també que el creixement de l'espai es deu quasi exclusivament als partits autonòmics”, indicaven en el seu article.

“Adelante Andalucía marca el camí a l'esquerra, forces dels territoris que parlen dels seus problemes fora del soroll de la M30”, declarava al seu torn el portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví. La formació valencianista és un exemple de com una esquerra amb arrels hegemonitza l'espai més enllà dels socialistes. I Baldoví és molt conscient que això confereix un pes específic a la marca de cara a les possibles aliances per a les eleccions autonòmiques del 2027 pràcticament en l'únic territori en què hi ha opcions de desallotjar el PP.

Com tantes coses, el fenomen de l'auge de les formacions progressistes d'àmbit territorial no és insòlit en el panorama internacional. Només cal mirar al Regne Unit, que ha emergit de les recents eleccions locals i territorials amb un partit laborista abatut davant l'empenta de l'extrema dreta de Reform UK i amb les tres nacions que formen aquest Estat juntament amb Anglaterra, és a dir, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les, governades per partits d'esquerra nacionalista: el Sinn Fein, l'Scottish National Party (SNP) i el Plaid Cymru, respectivament. En el cas de Gal·les, la victòria aquest mes de maig del Plaid Cymru, que ha desplaçat els laboristes d'un govern que presidien des de la posada en marxa de l'autogovern l'any 1999, ha frenat l'empenta dels ultres de Nigel Farage. “El nacionalisme de dreta està en ascens en les democràcies occidentals i més enllà. Però en dues zones del Regne Unit es va imposar un altre tipus de nacionalisme: una varietat progressista del nacionalisme gal·lès i escocès que es considera a si mateix molt d'esquerra”, assenyalava Katrin Bennhold en la newsletter sobre actualitat internacional que publica en The New York Times, en què sostenia que “el nacionalisme progressista a l'estil gal·lès i escocès pot exportar-se”.

“Són líders de partits nacionalistes, però no parlen com estem acostumats a sentir parlar els líders nacionalistes”, explicava la periodista en constatar que polítics com el nou ministre principal gal·lès, Rhun ap Iorwerth, davant la nació excloent que propugna la dreta xenòfoba, estan oberts a la immigració i plantegen una nació inclusiva. Caldria afegir que rebutgen el Brexit i, contra els populistes, són fermament europeistes. Després de recordar que els especialistes diferencien entre “nacionalisme ètnic” i “nacionalisme cívic”, Katrin Bennhold suggereix que, davant l'onada reaccionària, “fins i tot els partits d'esquerra que no busquen la independència podrien trobar maneres de respondre a l'intens anhel dels votants per un sentit de pertinença i comunitat”.

És un debat interessant, sens dubte. I complex. Perquè també existeix el comportament dual de l'electorat en convocatòries locals i generals, aqueixa tendència a votar opcions de proximitat en uns comicis i forces estatals en altres. En tot cas, de cara a l'any que ve, al País Valencià, tot aquest assumpte estarà present en les maniobres de pactes electorals de l'esquerra i la manera d'enfocar-les per a les municipals, autonòmiques i generals, amb Compromís, que algunes enquestes situen ja prop del 20%, com a element central de la fórmula.

La versió en valencià d'elDiario.es

El debat en les forces d'esquerres sobre la manera d'enfocar les pròximes eleccions centra unes quantes informacions, juntament amb altres notícies de política, societat i cultura, en la versió en valencià d'elDiario.es. Les pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

A la espera de la fórmula electoral para 2027

El auge de las fuerzas progresistas de ámbito territorial, con Compromís en primer plano

El ciclo de elecciones autonómicas que se ha desarrollado en los últimos meses no ha deparado grandes sorpresas. Si acaso ha confirmado la dependencia del PP de Vox para gobernar en Extremadura, Castilla y León, Aragón y ahora también Andalucía. A la maltrecha izquierda de un PSOE en moderado declive, sin embargo, se ha dibujado un fenómeno de cierta pujanza de fuerzas vinculadas al territorio en detrimento de la deslavazada alternativa de ámbito estatal que ofrecen Sumar e Izquierda Unida o el descarrilado Podemos. La Chunta Aragonesista, que pasó de tres a seis diputados, y Adelante Andalucía, que subió de dos a ocho, con crecimientos de cinco puntos en ambos casos, son prácticamente las únicas formaciones que han registrado subidas significativas. La sorpresa de Adelante Andalucía desbarata la mayoría absoluta del PP, escribía Ignacio Escolar al comentar los resultados andaluces.

El éxito de Adelante Andalucía reimpulsa el debate sobre la 'vía Rufián' y eleva la presión sobre Sumar y Podemos, señalaban en un artículo Daniel Ríos y Sergi Pitarch, en alusión a la propuesta del portavoz de Esquerra Republicana de Catalunya en el Congreso para que los partidos progresistas de ámbito estatal se retiren o, al menos, pasen a un segundo plano en las próximas elecciones generales en favor de las formaciones de izquierdas de ámbito autonómico. “Tanto los comicios del domingo en Andalucía como los del pasado marzo en Aragón son buen ejemplo de que la izquierda alternativa está fuerte, pero también de que el crecimiento del espacio se debe casi exclusivamente a los partidos autonómicos”, indicaban en su artículo.

“Adelante Andalucía marca el camino a la izquierda, fuerzas de los territorios que hablen de sus problemas fuera del ruido de la M30”, declaraba a su vez el portavoz de Compromís en las Corts Valencianes, Joan Baldoví. La formación valencianista es un ejemplo de cómo una izquierda con raíces hegemoniza el espacio más allá de los socialistas. Y Baldoví es muy consciente de que eso confiere un peso específico a la marca de cara a las posibles alianzas para las elecciones autonómicas de 2027 prácticamente en el único territorio en que hay opciones de desalojar al PP.

Como tantas cosas, el fenómeno del auge de las formaciones progresistas de ámbito territorial no es insólito en el panorama internacional. Solo hay que mirar al Reino Unido, que ha emergido de sus recientes elecciones locales y territoriales con un partido laborista abatido ante el empuje de la extrema derecha de Reform UK y con las tres naciones que forman ese Estado junto a Inglaterra, es decir, Irlanda del Norte, Escocia y Gales, gobernadas por partidos de izquierda nacionalista: el Sinn Fein, el Scottish National Party (SNP) y el Plaid Cymru, respectivamente. En el caso de Gales, la victoria este mes de mayo del Plaid Cymru, que ha desplazado a los laboristas de un gobierno que presidían desde la puesta en marcha del autogobierno en 1999, ha frenado el empuje de los ultras de Nigel Farage. “El nacionalismo de derecha está en ascenso en las democracias occidentales y más allá. Pero en dos zonas del Reino Unido se impuso otro tipo de nacionalismo: una variedad progresista del nacionalismo galés y escocés que se considera a sí mismo muy de izquierda”, señalaba Katrin Bennhold en la newsletter sobre actualidad internacional que publica en The New York Times, en la que sostenía que “el nacionalismo progresista al estilo galés y escocés puede exportarse”.

“Son líderes de partidos nacionalistas, pero no hablan como estamos acostumbrados a oír hablar a los líderes nacionalistas”, explicaba la periodista al constatar que políticos como el nuevo ministro principal galés, Rhun ap Iorwerth, frente a la nación excluyente que propugna la derecha xenófoba, están abiertos a la inmigración y plantean una nación inclusiva. Habría que añadir que rechazan el Brexit y, contra los populistas, son firmemente europeístas. Tras recordar que los especialistas diferencian entre “nacionalismo étnico” y “nacionalismo cívico”, Katrin Bennhold sugiere que, frente a la ola reaccionaria, “incluso los partidos de izquierda que no buscan la independencia podrían encontrar formas de responder al intenso anhelo de los votantes por un sentido de pertenencia y comunidad”.

Es un debate interesante, sin duda. Y complejo. Porque también existe el comportamiento dual del electorado en convocatorias locales y generales, esa tendencia a votar a opciones de proximidad en unos comicios y a fuerzas estatales en otros. En todo caso, de cara al año que viene, en el País Valenciano, todo este asunto estará presente en las maniobras de pactos electorales de la izquierda y la manera de enfocarlas para las municipales, autonómicas y generales, con Compromís, al que algunas encuestas sitúan ya cerca del 20%, como elemento central de la fórmula.

La versió en valencià d'elDiario.es

El debat en les forces d'esquerres sobre la manera d'enfocar les pròximes eleccions centra unes quantes informacions, juntament amb altres notícies de política, societat i cultura, en la versió en valencià d'elDiario.es. Les pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Pols educatiu a la política del Consell que presideix Pérez Llorca

La vaga de l'ensenyament públic esdevé una mobilització de masses

Els professors van buidar les aules i van inundar els carrers. L'impacte inicial de la vaga indefinida convocada en l'ensenyament públic valencià per l'STEPV, CC OO, UGT i CSIF, a la qual després es va sumar ANPE, va deixar clar que la cosa anava molt de debó, per a sorpresa de la consellera d'Educació, Carmen Ortí, i del seu equip en un departament que des de l'època del seu antecessor, José Antonio Rovira, fa la impressió de no entendre el sector, el seu estat d'ànim i les seues aspiracions.

No és només un assumpte salarial, encara que el sou del professorat valencià haja quedat en el vagó de cua de les comunitats autònomes, sinó també de condicions i de dignitat. “Com no han de demanar legítimament professores i mestres una baixada de ràtios o una pujada de sous si Pérez Llorca ha disparat en un 30% els llocs d'assessors en el Consell i la consellera d'Educació ha incrementat el salari un 8% al seu cos funcionarial?”, escrivia Sergi Pitarch per explicar els motius de la vaga educativa, en al·lusió al fet que la titular de la cartera ha millorat la retribució del cos d'inspectors, del qual ella mateixa prové, però ha regatejat una pujada salarial similar al conjunt del professorat.

Aclaparat per la demostració massiva en què s'estava encarnant la vaga docent, al Govern que presideix Juan Francisco Pérez Llorca no se li va ocórrer res millor que enviar una carta de la consellera d'Educació a les famílies de l'ensenyament públic en la qual defensava la seua gestió, apuntava als professors de segon de batxillerat amb l'argument que la vaga podia perjudicar els alumnes en les proves d'accés a la universitat i sostenia que “cap estudiant ni família pot ser captiva d'un conflicte sindical”. El PSPV i Compromís van anunciar que denunciarien la carta a l'Agència de Protecció de Dades i l'eurodiputat valencianista i exconseller d'Educació, Vicent Marzà, va registrar una denúncia similar davant la Comissió Europea en considerar que l'enviament vulnera el Reglament General de Protecció de Dades.

Pérez Llorca va dir que estava disposat a atendre les demandes dels professors, més de 78.000 en un sistema educatiu amb uns 810.000 estudiants. I la Conselleria d'Educació es va asseure amb els sindicats a negociar amb una proposta insuficient per a les seues reivindicacions, consistents en la recuperació del poder adquisitiu perdut en els últims anys, la derogació immediata de la denominada Llei de Llibertat Educativa, més coneguda com a “llei Rovira”; ràtios més baixes d'alumnes per aula i recursos suficients; menys burocràcia i millora de la salut laboral del professorat; infraestructures educatives dignes i recuperació dels pressupostos retallats, així com suport decidit a l'ensenyament en valencià. Marc Candela, de l'STEPV, membre del comité de vaga, ha explicat amb detall aquestes reivindicacions del professorat en el podcast Animals Polítics, que condueixen Ignacio Blanco i Aurora Mora.

Atrapada en una vaga històrica, després d'heretar la gestió i l'equip de José Antonio Rovira, un dels consellers més conflictius -a qui Pérez Llorca ha situat després en Hisenda, qui sap si com a premi a la seua gestió-, la consellera Ortí va fer una primera proposta als sindicats que pretenia deixar de banda la pujada salarial del professorat. Els sindicats convocants la van rebutjar. Això va passar dijous i s'han emplaçat les parts dilluns a una nova reunió. Mentrestant, com ha assenyalat Miguel Giménez en la seua informació, els representants del professorat consideraren “insultant” el document proposat per la Generalitat, que ha indignat els docents a escasses hores d'una gran manifestació unitària convocada a València.

La versió en valencià d'elDiario.es

El conflicte de l'ensenyament públic centra un bon nombre d'informacions que es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.