La delegada del Gobierno ya no podrá esperar a después de Fallas para dejar el cargo

Pilar Bernabé, candidata multiusos, encabeza la lista socialista al Congreso sin dejar se aspirar a la alcaldía

Hace poco más de un mes, cuando formalizó en el PSPV su candidatura a la alcaldía de València, Pilar Bernabé anunció que se mantendría como delegada del Gobierno en la Comunitat Valenciana hasta después de Fallas, cuando se activará la campaña de las elecciones locales previstas para el mes mayo. Sin embargo, ahora tendrá que dimitir en poco más de una semana, dado que encabezará la candidatura del PSOE al Congreso por la circunscripción de València.

La convocatoria anticipada de elecciones generales para el 29 de noviembre por parte del presidente del Gobierno ha trastocado los planes de la figura socialista con más tirón en la escena política valenciana actual. Pedro Sánchez se lo juega todo en estos comicios sobrevenidos y apuesta fuerte, con todo lo que tiene a mano, para resistir el envite (o la embestida) de la derecha y la ultraderecha. La cabecera de la candidatura de València lo demuestra. Se trata de la tercera circunscripción por el número de diputados, detrás de Madrid y Barcelona, en la que se eligen un total de 16 parlamentarios y que en 2023 registró un empate entre la izquierda y la derecha, con seis diputados del PP, cinco del PSOE, tres de Compromís-Sumar y dos de Vox. Por eso Bernabé va de número uno de la lista, seguida del ministro de Hacienda, Arcadi España, y de la secretaria de Organización del PSOE, Rebeca Torró, tres figuras de una generación de dirigentes socialistas valencianos de más de cuarenta años con un currículo ya extenso.

Dejar la Delegación del Gobierno antes de lo que tenía previsto, sin embargo, es el menor de los efectos que su embarque camino del Congreso de los Diputados causará en una candidatura a la alcaldía a la que no tiene intención de renunciar. Mientras la izquierda del PSOE, que en el ámbito valenciano lidera Compromís con sus eventuales socios de Esquerra Unida y Podem, acaba de negociar, no sin tensiones, la opción unitaria para las elecciones del 29 de noviembre, los socialistas ponen toda la carne en el asador con la figura de una delegada del Gobierno que se ganó el puesto por su actuación en la catástrofe de la dana de hace dos años y ha consolidado una imagen de eficacia y cercanía a la calle.

Convertida en una candidata multiusos, Bernabé tiene por delante una doble campaña, hecho que en principio le puede venir bien. Sin embargo, del 29N saldrá como diputada en el Congreso, un cargo político desde el que no se suele aspirar a la alcaldía y que, con las excepciones en su día de las alcaldesas populares Teófila Martínez y Celia Villalobos en Cádiz y Málaga, no se suele compaginar con responsabilidades municipales en capitales de cierta importancia. Aunque, debido a que es compatible el escaño en el Congreso con cualquier cargo de responsabilidad municipal, en el hemiciclo de la legislatura que ahora termina se sentaban 43 de 350 parlamentarios que mantenían esa situación, de los que menos de una veintena eran alcaldes y el resto, tenientes de alcalde o concejales. La mayoría eran del PP, seguido del PSOE, de Junts y de Vox, grupo en el que destacaba Javier Ortega Smith, portavoz ya caído en desgracia de la extrema derecha en el Ayuntamiento de Madrid, una excepción por la relevancia de la ciudad de que se trata. 

Dependiendo, y mucho, del resultado de las generales (no es lo mismo acabar formando parte de la bancada del Gobierno que de la oposición), en los meses que transcurran entre el 29N y las elecciones locales y autonómicas de la próxima primavera, el estatuts de Bernabé como candidata a la alcaldía de València –una carrera en la que competirá con otras dos aspirantes de peso, como son la actual alcaldesa del PP, María José Catalá, y la dirigente de Compromís Mónica Oltra, su eventual socia en una recuperación para la izquierda del gobierno municipal– será el de diputada en Madrid, un cargo que mantendrá hasta que los resultados de los comicios locales aclaren qué papel le depara el nuevo mandato municipal. Entonces llegará el momento de abandonar o conservar el escaño, de apostar por Madrid o por València, si no ha pasado nada antes que lo trastoque todo.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre les elecciones generals del pròxim 29 de novembre, juntament amb altres notícies polítiques i articles d'opinió, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La delegada del Govern ja no podrà esperar a després de Falles per deixar el càrrec

Pilar Bernabé, candidata multiús, encapçala la llista socialista al Congrés sense deixar d'aspirar a l'alcaldia

Fa poc més d'un mes, quan va formalitzar en el PSPV la seua candidatura a l'alcaldia de València, Pilar Bernabé va anunciar que es mantindria com a delegada del Govern a la Comunitat Valenciana fins després de Falles, quan s'activarà la campanya de les eleccions locals previstes per al mes de maig. Tanmateix, ara haurà de dimitir en poc més d'una setmana, atés que encapçalarà la candidatura del PSOE al Congrés per la circumscripció de València.

La convocatòria anticipada d'eleccions generals per al 29 de novembre per part del president del Govern ha trastocat els plans de la figura socialista amb més projecció en l'escena política valenciana actual. Pedro Sánchez s'ho juga tot en aquests comicis sobrevinguts i aposta fort, amb tot el que té a mà, per resistir l'empenta (o l'envestida) de la dreta i la ultradreta. La capçalera de la candidatura de València ho demostra. Es tracta de la tercera circumscripció pel nombre de diputats, darrere de Madrid i Barcelona, en la qual s'elegeixen un total de 16 parlamentaris i que el 2023 va registrar un empat entre l'esquerra i la dreta, amb sis diputats del PP, cinc del PSOE, tres de Compromís-Sumar i dos de Vox. Per això Bernabé va de número u de la llista, seguida del ministre d'Hisenda, Arcadi España, i de la secretària d'Organització del PSOE, Rebeca Torró, tres figures d'una generació de dirigents socialistes valencians de més de quaranta anys amb un currículum ja extens.

Deixar la Delegació del Govern abans del que tenia previst, de tota manera, és el menor dels efectes que el seu embarcament camí del Congrés dels Diputats causarà en una candidatura a l'alcaldia a la qual no té intenció de renunciar. Mentre l'esquerra del PSOE, que en l'àmbit valencià lidera Compromís amb els seus eventuals socis d'Esquerra Unida i Podem, acaba de negociar, no sense tensions, l'opció unitària per a les eleccions del 29 de novembre, els socialistes fan mans i mànigues amb la figura d'una delegada del Govern que es va guanyar el lloc per la seua actuació en la catàstrofe de la dana de fa dos anys i ha consolidat una imatge d'eficàcia i proximitat al carrer.

Convertida en una candidata multiús, Bernabé té al davant una doble campanya, fet que en principi li pot vindre bé. No obstant això, del 29N eixirà com a diputada al Congrés, un càrrec polític des del qual no se sol aspirar a l'alcaldia i que, amb les excepcions en el seu dia de les alcaldesses populars Teófila Martínez i Celia Villalobos a Cadis i Màlaga, no se sol compaginar amb responsabilitats municipals en capitals d'una certa importància. Encara que, pel fet que és compatible l'escó al Congrés amb qualsevol càrrec de responsabilitat municipal, a l'hemicicle de la legislatura que ara acaba s'asseien 43 de 350 parlamentaris que mantenien aquesta situació, dels quals menys d'una vintena eren alcaldes i la resta, tinents d'alcalde o regidors. La majoria eren del PP, seguit del PSOE, de Junts i de Vox, grup en el qual destacava Javier Ortega Smith, portaveu ja caigut en desgràcia de l'extrema dreta a l'Ajuntament de Madrid, una excepció per la rellevància de la ciutat de què es tracta. 

Depenent, i molt, del resultat de les generals (no és el mateix acabar formant part de la bancada del Govern que de l'oposició), en els mesos que transcorreran entre el 29N i les eleccions locals i autonòmiques de la pròxima primavera, l'estatus de Bernabé com a candidata a l'alcaldia de València –una carrera en què competirà amb altres dues aspirants de pes, com són l'actual alcaldessa del PP, María José Catalá, i la dirigent de Compromís Mónica Oltra, la seua eventual sòcia en una recuperació per a l'esquerra del govern municipal– serà el de diputada a Madrid, un càrrec que mantindrà fins que els resultats dels comicis locals aclarisquen quin paper li depara el nou mandat municipal. Aleshores arribarà el moment d'abandonar o conservar l'escó, d'apostar per Madrid o per València, si no ha passat res abans que ho trastorne tot.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre les eleccions generals del pròxim 29 de novembre, juntament amb altres notícies polítiques i articles d'opinió, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Contactes sobre un eventual acord amb els socialistes per al Senat

Compromís fa valdre la seua força també en les generals

Resulta sorprenent que l'espai a l'esquerra del PSOE haja quedat en un penós estat de desarticulació des que Yolanda Díaz va dimitir com a líder de Sumar el juny de 2024 després dels mals resultats en les eleccions europees. Que una formació integrada en el Govern de coalició progressista presidit per Pedro Sánchez manque encara de lideratge i haja expressat tan poc nervi durant aquest temps, improvisant candidatures autonòmiques que recollien fracàs rere fracàs, malgrat els esforços inútils d'Izquierda Unida per eixir d'una minorització progressiva i amb el llast de la irredempta dissidència de Podem, dona per a un estudi de psicopatologia política.

El fet és que la convocatòria anticipada d'eleccions per al 29 de novembre decidida per Sánchez, en un altre dels seus gestos d'audàcia, ha suposat un shock per a l'espai polític a l'esquerra del PSOE, que es veu obligat a afrontar la seua refundació pendent en tan poc temps que no deixarà ni marge perquè Podemos puga tensar massa de nou els ànims. El pas endavant de la dirigent de Más Madrid, la ministra Mónica García, en proposar l’ex alcaldesa de Barcelona Ada Colau, dels Comuns, com a candidata a presidenta des de Barcelona i reclamar, en tot cas, la confecció de la candidatura per la circumscripció madrilenya per al seu partit, es basa en uns arguments molt simptomàtics. Si alguna cosa ha demostrat l'últim cicle polític autonòmic és que les forces amb “arrelament territorial” són les “úniques capaces de construir espais amplis d'unitat i potència electoral en les seues regions i països”, ha assenyalat l'executiva de Más Madrid.

Ressona en aquesta afirmació el discurs que fa temps que manté el portaveu parlamentari de Compromís, candidat a la presidència de la Generalitat, Joan Baldoví. “Les marques que estan treballant al territori des de fa temps, que som l'oposició al Govern del Partit Popular i de Vox, som les marques que ara mateix, i ho hem vist en els cicles electorals recents, despertem il·lusió”, repetia el dirigent valencianista aquests dies en explicar la postura de la coalició davant les eleccions generals. Una postura que consisteix a negociar per al 29N amb Podem, Esquerra Unida i altres forces extraparlamentàries en la comunitat autònoma una papereta única sense integrar-se en el projecte estatal de Sumar, IU, Más Madrid, Comuns i eventualment Podemos.

Compromís vol fer valdre la tracció electoral que ha demostrat en altres eleccions i que confirmen les enquestes, amb la seua pròpia marca i una fórmula específica de pacte amb les organitzacions valencianes de les forces de l'espai estatal a l'esquerra del PSOE. Una maniobra que porta implícit el fet que eixes formacions estatals no competiran en les circumscripcions valencianes contra la seua opció. La novetat en relació a les anteriors eleccions generals, en què la formació valencianista va concórrer amb denominació pròpia en la coalició estatal, resideix en el fet que aquesta vegada no s'integrarà en el Frente Amplio d'àmbit general. La peculiar situació dels dos diputats de Compromís en el Congrés, un dins i l'altra fora de Sumar, que vaig atribuir en el seu moment a “la política quàntica de Compromís”, es resoldria en aquestes pròximes eleccions amb eixe “front ampli” d'àmbit autonòmic, que mantindria el paper dels valencianistes com a factor aglutinador de les esquerres.

Que l'espai a l'esquerra dels socialistes recomponga les seues forces no és l'únic escenari obert per la imprevista convocatòria electoral. Hi ha també un moviment perquè es pacten formes de concórrer al Senat que impedisquen l'aclaparadora majoria del PP. Els contactes en l'esquerra valenciana i el PSPV per a anar coordinats al Senat tenen com a objectiu guanyar al PP nou dels 12 escons que s'elegeixen en el territori. La proposta “Senadors i senadores per la democràcia” planteja concentrar el vot progressista en tota Espanya, en una maniobra a la qual en anteriors eleccions es va negar el PSOE. L'horitzó del 29 de novembre porta a tractar de recuperar el temps perdut a tota velocitat.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre els pactes de l'esquerra per a les pròximes eleccions generals, juntament amb altres notícies polítiques i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Contactos sobre un eventual acuerdo con los socialistas para el Senado

Compromís hace valer su fuerza también en las generales

Resulta asombroso que el espacio a la izquierda del PSOE haya permanecido en un penoso estado de desarticulación desde que Yolanda Díaz dimitió como líder de Sumar en junio de 2024 tras los malos resultados en las elecciones europeas. Que una formación integrada en el Gobierno de coalición progresista presidido por Pedro Sánchez carezca todavía de liderazgo y haya expresado tan poco nervio durante ese tiempo, improvisando candidaturas autonómicas que cosechaban fracaso tras fracaso, pese a los esfuerzos baldíos de Izquierda Unida por salir de una minorización progresiva y con el lastre de la irredenta disidencia de Podemos, da para un estudio de psicopatología política. 

El hecho es que la convocatoria anticipada de elecciones para el 29 de noviembre decidida por Sánchez, en otro de sus regates de audacia, ha supuesto un shock para el espacio político a la izquierda del PSOE, que se ve obligado a afrontar su refundación pendiente en tan poco tiempo que no dejará ni margen para que Podemos pueda tensar demasiado de nuevo los ánimos. El paso adelante de la dirigente de Más Madrid, la ministra Mónica García, al proponer a la exalcaldesa de Barcelona Ada Colau, de Comuns, como candidata a presidenta desde Barcelona y reclamar en todo caso la confección de la candidatura por la circunscripción madrileña para su partido, se basa en unos argumentos muy sintomáticos. Si algo ha demostrado el último ciclo político autonómico es que las fuerzas con “arraigo territorial” son las “únicas capaces de construir espacios amplios de unidad y potencia electoral en sus regiones y países”, ha señalado la ejecutiva de Más Madrid.

Resuena en esa afirmación el discurso que hace tiempo que mantiene el portavoz parlamentario de Compromís, candidato a la presidencia de la Generalitat, Joan Baldoví. “Las marcas que están trabajando en el territorio desde hace tiempo, que somos la oposición al Gobierno del Partido Popular y de Vox, somos las marcas que ahora mismo, y lo hemos visto en los ciclos electorales recientes, despertamos ilusión”, repetía el dirigente valencianista estos días al explicar la postura de la coalición ante las elecciones generales. Una postura que consiste en negociar para el 29N con Podem, Esquerra Unida y otras fuerzas extraparlamentarias en la comunidad autónoma una papeleta única sin integrarse en el proyecto estatal de Sumar, IU, Más Madrid, Comuns y eventualmente Podemos.

Compromís quiere hacer valer la tracción electoral que ha demostrado en otras elecciones y que confirman las encuestas, con su propia marca y una fórmula específica de pacto con las organizaciones valencianas de las fuerzas del espacio estatal a la izquierda del PSOE. Una maniobra que lleva implícito el hecho de que esas formaciones estatales no competirán en las circunscripciones valencianas contra su opción. La novedad en relación a las anteriores elecciones generales, en las que la formación valencianista concurrió con denominación propia en la coalición estatal, reside en que esta vez no se integrará en el Frente Amplio de ámbito general. La peculiar situación de los dos diputados de Compromís en el Congreso, uno dentro y la otra fuera de Sumar, que atribuí en su momento a “la política cuántica de Compromís”, se resolvería en estas próximas elecciones con ese “frente amplio” de ámbito autonómico, que mantendría el papel de los valencianistas como factor aglutinador de las izquierdas.

Que el espacio a la izquierda de los socialistas recomponga sus fuerzas no es el único escenario abierto por la imprevista convocatoria electoral. Hay también un movimiento para que se pacten formas de concurrir al Senado que impidan la abrumadora mayoría del PP. Los contactos en la izquierda valenciana y el PSPV para ir coordinados al Senado tienen como objetivo ganar al PP nueve de los 12 escaños que se eligen en el territorio. La propuesta “Senadoras y senadores por la democracia” plantea concentrar el voto progresista en toda España, en una maniobra a la que en anteriores elecciones se negó el PSOE. El horizonte del 29 de noviembre lleva a tratar de recuperar el tiempo perdido a toda velocidad.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre els pactes de l'esquerra per a les pròximes eleccions generals, juntament amb altres notícies polítiques i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Las sospechas internas del PP ponen en serios apuros al jefe del Consell

Un condenado de la trama Gürtel en la corte de Pérez Llorca

La sombra del dosier es alargada. Lo suficiente, desde luego, para haberle amargado al presidente de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, el debate de política general en las Corts Valencianes. El jefe del Consell dijo “no estar preocupado” por su futuro, que no es otra cosa que su confirmación como candidato para las próximas elecciones, mientras la dirección del PP en la madrileña calle de Génova congelaba, en pleno debate en el Parlamento valenciano, cualquier decisión sobre su candidatura y emitía su peculiar acuse de recibo al señalar: “Quien hace ese dosier quiere dañar al PP”.

El caso es que el dosier, al que ha tenido acceso elDiario.es, surge del interior del propio PP y todo son especulaciones sobre quién lo ha elaborado y quién lo ha encargado. Es evidente en su redacción la intervención de un investigador o detective, que realizó seguimientos al que aparece como elemento central de la denuncia: el abogado David Serra, un antiguo dirigente de los populares valencianos, exdiputado en las Corts, exsecretario autonómico y vicesecretario general en el equipo que lideraba Francisco Camps. Serra, condenado a tres años y ocho meses por la financiación irregular del partido en las elecciones autonómicas y generales de 2007 y 2008 en el marco del escándalo de corrupción del 'caso Gürtel', se ha convertido en una figura clave de la corte de Pérez Llorca. 

Las informaciones que recoge el dosier sitúan a David Serra –que está casado con la vicepresidenta de las Corts Valencianes, Magdalena González la Red, y fue contratado por Pérez Llorca como abogado del Ayuntamiento de Finestrat, del que era alcalde– en encuentros en un conocido establecimiento de València con el director general de Urbanismo, Miguel Ángel Ivorra, y varios empresarios. También apunta a un plan urbanístico lanzado por Pérez Llorca desde la alcaldía días antes de saberse presidente, un plan que permanece bloqueado desde hace 10 meses.

Se han recordado estos días dos escándalos de la vida pública valenciana en los que jugaron un papel sendos dosieres. Uno de ellos, que señalaba que una empresa había hecho reformas en su casa sin cobrarle, llevó en 2007 a la dimisión de un secretario general del PSPV-PSOE. Otro condujo supuestamente a un rocambolesco intento de secuestro en 2014 de un presidente del València CF por encargo de su predecesor. El que ahora ocupa y preocupa a la derecha dibuja perfiles de guerra civil en el PP valenciano y pone en cuestión, cada vez más a medida que pasan los días, la confirmación de Pérez Llorca como candidato en las próximas elecciones autonómicas al cargo que ocupa desde que dimitió Carlos Mazón, desacreditado por su ausencia en la catástrofe mortal de la dana del 29 de octubre de 2024.

El caso es que el equipo de Pérez Llorca incluye a buena parte de los que formaban el núcleo de poder de Mazón, un sector del partido procedente de la provincia de Alicante que copó la Administración autonómica. A la animadversión hacia ese sector que el PP de la provincia de València ha acumulado en estos años de legislatura parece que ahora hay que sumar la del círculo más próximo al propio Mazón. De hecho, en la corte de Pérez Llorca de la que David Serra es una especie de consejero áulico (el dosier escarba en sus empresas y las de su mujer) llama la atención la fuerte concentración territorial de su composición. Serra es de Benissa, en la Marina Alta. Pérez Llorca es de Finestrat, en la Marina Baixa. Y el director general de urbanismo es concejal de La Nucia, el ayuntamiento de esa misma comarca que preside Bernabé Cano, cuya familia está muy bien representada en altos cargos del Consell (su hermana es consellera de Industria, Turismo, Innovación y Comercio y su hija, directora general de Análisis y Estudios en la Conselleria de Presidencia). 

Desde la Marina Baixa (la alcaldía de Benidorm) llegó en su día a la política valenciana Eduardo Zaplana, que alcanzaría la presidencia de la Generalitat Valenciana pese al alarmante antecedente del 'caso Naseiro', gracias al cual supo todo el mundo que “necesitaba hacerse rico”. El resultado, en términos de corrupción política, fue devastador. ¿Se atreverá ahora el PP a tratar de llevar a la presidencia a Pérez Llorca con el aviso para navegantes que supone el dosier surgido de sus propias filas? Y si no lo hace, ¿cómo resolverá la papeleta? La secretaria general del PSPV y candidata, Diana Morant, se preguntaba con razón: “Si Feijóo cree que no es un buen candidato para el futuro, ¿por qué lo tenemos de presidente ahora?”. Y Joan Baldoví, de Compromís, que dijo haber visto a un Pérez Llorca “débil y nervioso”, reclamó durante el debate parlamentario: “Querríamos que todos los valencianos pudieran conocer el contenido de ese dosier que está encima de la mesa de la calle Génova y que impide que Feijóo lo designe como candidato a presidir la Generalitat”. El documento circula ya por todas partes y los socialistas han anunciado que lo llevarán a la Fiscalía.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions exclusives sobre el dossier que afecta el president de la Generalitat i les aigües agitades a l'interior del PP, juntament amb altres notícies polítiques, de societat i de cultura, així com diversos articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Les sospites internes del PP posen en seriosos compromisos el cap del Consell

Un condemnat de la trama Gürtel a la cort de Pérez Llorca

L'ombra del dossier és allargada. Suficient, sens dubte, per haver-li amargat al president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, el debat de política general a les Corts Valencianes. El cap del Consell va dir “no estar preocupat” pel seu futur, que no és una altra cosa que la seua confirmació com a candidat per a les pròximes eleccions, mentre la direcció del PP al madrileny carrer de Gènova congelava, en ple debat al Parlament valencià, qualsevol decisió sobre la seua candidatura i emetia el seu peculiar justificant de recepció en assenyalar: “Qui fa eixe dossier vol danyar el PP”.

El cas és que el dossier, al qual ha tingut accés elDiario.es, sorgeix de l'interior del mateix PP i tot són especulacions sobre qui l'ha elaborat i qui l'ha encarregat. És evident en la redacció la intervenció d'un investigador o detectiu, que va realitzar seguiments al que apareix com a element central de la denúncia: l'advocat David Serra, un antic dirigent dels populars valencians, exdiputat a les Corts, exsecretari autonòmic i vicesecretari general en l'equip que liderava Francisco Camps. Serra, condemnat a tres anys i vuit mesos pel finançament irregular del partit en les eleccions autonòmiques i generals de 2007 i 2008 en el marc de l'escàndol de corrupció del 'cas Gürtel', s'ha convertit en una figura clau de la cort de Pérez Llorca.

Les informacions que recull el dossier situen David Serra –que està casat amb la vicepresidenta de les Corts Valencianes, Magdalena González la Red, i va ser contractat per Pérez Llorca com a advocat de l'Ajuntament de Finestrat, del qual era alcalde– en trobades en un conegut establiment de València amb el director general d'Urbanisme, Miguel Ángel Ivorra, i diversos empresaris. També apunta a un pla urbanístic llançat per Pérez Llorca des de l'alcaldia dies abans de saber-se president, un pla que roman bloquejat des de fa 10 mesos.

S'han recordat aquests dies dos escàndols de la vida pública valenciana en els quals van jugar un paper sengles dossiers. Un d'ells, que assenyalava que una empresa havia fet reformes a casa seua sense cobrar-li, va portar el 2007 a la dimissió d'un secretari general del PSPV-PSOE. Un altre va conduir suposadament a un rocambolesc intent de segrest el 2014 d'un president del València CF per encàrrec del seu predecessor. El que ara ocupa i preocupa la dreta dibuixa perfils de guerra civil en el PP valencià i posa en qüestió, cada vegada més a mesura que passen els dies, la confirmació de Pérez Llorca com a candidat en les pròximes eleccions autonòmiques al càrrec que ocupa des que va dimitir Carlos Mazón, desacreditat per la seua absència en la catàstrofe mortal de la dana del 29 d'octubre de 2024.

El cas és que l'equip de Pérez Llorca inclou bona part dels que formaven el nucli de poder de Mazón, un sector del partit procedent de la província d'Alacant que va copar l'Administració autonòmica. A l'animadversió cap a eixe sector que el PP de la província de València ha acumulat en aquests anys de legislatura sembla que ara cal sumar la del cercle més pròxim al mateix Mazón. De fet, en la cort de Pérez Llorca de la qual David Serra és una espècie de conseller àulic (el dossier escarba en les seues empreses i les de la seua dona) crida l'atenció la forta concentració territorial de la seua composició. Serra és de Benissa, a la Marina Alta. Pérez Llorca és de Finestrat, a la Marina Baixa. I el director general d'urbanisme és regidor de la Nucia, l'ajuntament d'eixa mateixa comarca que presideix Bernabé Cano, la família del qual està molt ben representada en alts càrrecs del Consell (la seua germana és consellera d'Indústria, Turisme, Innovació i Comerç i la seua filla, directora general d'Anàlisi i Estudis en la Conselleria de Presidència). 

Des de la Marina Baixa (l'alcaldia de Benidorm) va arribar en el seu moment a la política valenciana Eduardo Zaplana, que arribaria a la presidència de la Generalitat Valenciana malgrat l'alarmant antecedent del 'cas Naseiro', gràcies al qual va saber tothom que “necessitava fer-se ric”. El resultat, en termes de corrupció política, fou devastador. S'atrevirà ara el PP a intentar portar a la presidència Pérez Llorca amb l'avís per a navegants que suposa el dossier sorgit de les seues mateixes files? I si no ho fa, com resoldrà la papereta? La secretària general del PSPV i candidata, Diana Morant, es preguntava amb raó: “Si Feijóo creu que no és un bon candidat per al futur, per què el tenim de president ara?”. I Joan Baldoví, de Compromís, que va dir haver vist un Pérez Llorca “dèbil i nerviós”, va reclamar durant el debat parlamentari: “ Voldríem que tots els valencians pogueren conéixer el contingut d'eixe dossier que està damunt de la taula del carrer Génova i que impedeix que Feijóo el designe com a candidat a presidir la Generalitat”. El document circula ja per tot arreu i els socialistes han anunciat que el portaran a la Fiscalia.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions exclusives sobre el dossier que afecta el president de la Generalitat i les aigües agitades a l'interior del PP, juntament amb altres notícies polítiques, de societat i de cultura, així com diversos articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos a Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

La Diputación cierra el edificio sin avisar a la Generalitat

La clausura improvisada, aunque previsible, del Teatro Principal de València

Unos por otros y el edificio sin reformar. El anuncio del cierre del Teatro Principal de València ha sorprendido a todos, en primer lugar a quienes presentaron apenas un día antes la programación de la temporada, los responsables del Institut Valencià de Cultura (IVC), organismo de la Generalitat Valenciana; en segundo lugar, a los profesionales del mundo de las artes escénicas, y en tercer lugar a la ciudadanía en general. El hecho es que el día 22 de septiembre la Diputación de València, que es la propietaria del inmueble, anunció su clausura por tiempo indefinido para acometer reformas.

Puertas bloqueadas, fallos de evacuación y riesgo de desprendimientos son algunas de las deficiencias que han llevado a cerrar este veterano teatro. Y la clausura obliga al IVC, es decir, a la Generalitat, a buscar nuevas ubicaciones para ocho actuaciones de teatro, danza y circo programadas para este recinto que fueron presentadas apenas 24 horas antes.

¿No se hablan la Diputación y la Generalitat? Es una pregunta obvia que surge inmediatamente. ¿No se podía haber planificado con un poco de anticipación? La verdad es que el cierre ha sido improvisado, pero no por ello dejaba de resultar previsible. Hace tiempo que en los ámbitos profesionales de la cultura se sabía que habría que emprender una importante reforma en algún momento, pero se le iba dando al asunto la típica patada a seguir. Hasta que se ha echado el freno abruptamente, sin que se sepa cuánto tiempo estará cerrado porque no está ni siquiera encargado un proyecto de reforma. Peor, imposible.

Las reacciones a la clausura del Principal han surgido del ámbito político, pero sobre todo de los profesionales del sector. Las compañías agrupadas en la Associació Valenciana d'Empreses d'Arts Escèniques (Avetid) han reclamado “una respuesta institucional urgente ante el impacto del cierre indefinido del Principal”. 

Entre las opiniones que ha suscitado el episodio, en elDiario.es se han publicado dos visiones interesantes. Miquel Àngel Múrcia, bajo el título Qui té les claus del Principal?, reflexionaba: “Dilluns presentaven la temporada del Principal de València. I dimarts tancaven el Principal. Disculpeu-me, però no sé si hi ha una manera més valenciana d’explicar la nostra cultura”. Por su parte, Eduard Ureña, en un artículo titulado Inaugurando incultura, señalaba: “Lo sucedido en el Principal sería solamente otro episodio de nuestra tradicional afición a arreglar las cosas cuando ya se han roto, si no coincidiera con un momento especialmente inquietante de la cultura valenciana”.

Hay mar de fondo. El Teatro Principal de València fue reformado en los primeros años del autogobierno, en los noventa del siglo pasado, y no ha resuelto desde entonces su doble adscripción institucional: la Diputación como propietaria y la Generalitat como responsable de la programación. El Institut Valencià de les Arts Escèniques, la Cinematografia i la Música (IVAECM), Teatres de la Generalitat Valenciana, Culturarts e Institut Valencià de Cultura (IVC) son los nombres de los sucesivos organismos desde los que se ha programado esa instalación cultural a lo largo de las últimas décadas.

En algunos momentos ha habido más sintonía entre la institución provincial y la Generalitat que en otras. En tiempos de Alfonso Rus como presidente en la Diputación, por ejemplo, la corporación provincial retiró la mayor parte de su personal, de taquilla o de sala, para adscribirlo a otros centros. Hubo momentos en los que se encajaban con cierta dificultad las programaciones provincial y autonómica. Mucho desorden acumulado con el tiempo sin que se hayan resuelto los problemas de disfuncionalidad.

Las tres capitales valencianas cuentan con sus correspondientes teatros “principales”, pero el de València, con su fachada clasicista es de una monumentalidad urbana más discreta porque, a diferencia de los de Alicante y Castellón, no preside una plaza sino que se sitúa en la céntrica y concurrida calle de las Barcas, el mismo emplazamiento donde estuvo, antes de su construcción a principios del siglo XIX, una antigua Casa de les Comèdies.

Contrasta el interior, inspirado en el modelo de sala italiana, con la fachada neoclásica, que tardó 20 años en completarse con el teatro en funcionamiento. Durante mucho tiempo, el Principal, que cuenta con foso para la orquesta, acogió conciertos y òperas. El Palau de la Música, primero, y el Palau de les Arts, después, vinieron a despojarlo de ese tipo de espectáculos musicales, pese a que algún melómano sostiene que su acústica es mejor que la de los dos modernos auditorios. El peine del teatro fue mecanizado en una de las actuaciones parciales sobre el edificio. También ha sido limpiada y retocada en alguna ocasión la fachada, que construyó el saguntino José Zacarías Camaña, arquitecto a la vez del antiguo Teatro Princesa, coetáneo del Principal. El Teatro Princesa, tras casi dos décadas de abandono, fue devorado dramáticamente por un incendio en 2009 y dejó en la calle del Moro Zeit, en el barrio de Velluters, un solar, propiedad actual del Ayuntamiento de València, que todavía no ha decidido qué hacer con él.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el tancament del Teatre Principal i sobre la cultura en general, juntament amb altres notícies de política i societat, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La Diputació tanca l'edifici sense avisar la Generalitat

La clausura improvisada, encara que previsible, del Teatre Principal de València

Uns per altres i l'edifici sense reformar. L'anunci del tancament del Teatre Principal de València ha sorprés tothom, en primer lloc qui van presentar tot just un dia abans la programació de la temporada, els responsables de l'Institut Valencià de Cultura (IVC), organisme de la Generalitat Valenciana; en segon lloc, els professionals del món de les arts escèniques, i en tercer lloc la ciutadania en general. El fet és que el dia 22 de setembre la Diputació de València, que és la propietària de l'immoble, en va anunciar la clausura per temps indefinit per a escometre reformes.

Portes bloquejades, fallades d'evacuació i risc de despreniments són algunes de les deficiències que han portat a tancar aquest teatre veterà. I la clausura obliga l'IVC, és a dir, la Generalitat, a buscar noves ubicacions per a vuit actuacions de teatre, dansa i circ programades per a aquest recinte que van ser presentades ben just 24 hores abans.

No es parlen la Diputació i la Generalitat? És una pregunta òbvia que sorgeix immediatament. No es podia haver planificat amb una mica d'anticipació? La veritat és que el tancament ha estat improvisat, però no per això deixava de resultar previsible. Fa temps que en els àmbits professionals de la cultura se sabia que caldria emprendre una important reforma en algun moment, però s'anava donant a l'assumpte la típica puntada de peu cap endavant. Fins que s'ha posat el fre abruptament, sense que se sàpiga quant de temps estarà tancat perquè no està ni tan sols encarregat un projecte de reforma. Pitjor, impossible.

Les reaccions a la clausura del Principal han sorgit de l'àmbit polític, però sobretot dels professionals del sector. Les companyies agrupades en l'Associació Valenciana d'Empreses d'Arts Escèniques (Avetid) han reclamat “una resposta institucional urgent davant l'impacte del tancament indefinit del Principal”. 

Entre les opinions que ha suscitat l'episodi, en elDiario.es s'han publicat dues visions interessants. Miquel Àngel Múrcia, sota el títol Qui té les claus del Principal?, reflexionava: “Dilluns presentaven la temporada del Principal de València. I dimarts tancaven el Principal. Disculpeu-me, però no sé si hi ha una manera més valenciana d’explicar la nostra cultura”. Per la seua banda, Eduard Ureña, en un article titulat Inaugurando incultura, assenyalava: “El que ha succeït al Principal seria només un altre episodi de la nostra tradicional afició a arreglar les coses quan ja s'han trencat, si no coincidira amb un moment especialment inquietant de la cultura valenciana”.

Hi ha mar de fons. El Teatre Principal de València va ser reformat en els primers anys de l'autogovern, en els noranta del segle passat, i no ha resolt des d'aleshores la seua doble adscripció institucional: la Diputació com a propietària i la Generalitat com a responsable de la programació. L'Institut Valencià de les Arts Escèniques, la Cinematografia i la Música (IVAECM), Teatres de la Generalitat Valenciana, Culturarts i Institut Valencià de Cultura (IVC) són els noms dels successius organismes des dels quals s'ha programat eixa instal·lació cultural al llarg de les últimes dècades.

En alguns moments hi ha hagut més sintonia entre la institució provincial i la Generalitat que en d'altres. En temps d'Alfonso Rus com a president en la Diputació, per exemple, la corporació provincial va retirar la major part del seu personal, de taquilla o de sala, per a adscriure'l a altres centres. Hi va haver moments en què s'encaixaven amb certa dificultat les programacions provincial i autonòmica. Molt de desordre acumulat amb el temps sense que s'hagen resolt els problemes de disfuncionalitat.

Les tres capitals valencianes compten amb els seus corresponents teatres “principals”, però el de València, amb la seua façana classicista és d'una monumentalitat urbana més discreta perquè, a diferència dels d'Alacant i Castelló, no presideix una plaça sinó que se situa en el cèntric i concorregut carrer de les Barques, el mateix emplaçament on va estar, abans de la seua construcció a principis del segle XIX, una antiga Casa de les Comèdies.

Contrasta l'interior, inspirat en el model de sala italiana, amb la façana neoclàssica, que va tardar 20 anys a completar-se amb el teatre en funcionament. Durant molt de temps, el Principal, que compta amb fossat per a l'orquestra, va acollir concerts i òperes. El Palau de la Música, primer, i el Palau de les Arts, després, van vindre a desposseir-lo d'aquest tipus d'espectacles musicals, malgrat que algun melòman sosté que la seua acústica és millor que la dels dos moderns auditoris. L'enreixat de l'escenari del teatre va ser mecanitzat en una de les actuacions parcials sobre l'edifici. També ha sigut netejada i retocada en alguna ocasió la façana, que va construir el saguntí José Zacarías Camaña, arquitecte alhora de l'antic Teatre Princesa, coetani del Principal. El Teatre Princesa, després de quasi dues dècades d'abandó, va ser devorat dramàticament per un incendi el 2009 i va deixar al carrer del Moro Zeit, en el barri de Velluters, un solar, propietat actual de l'Ajuntament de València, que encara no ha decidit què fer amb ell.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el tancament del Teatre Principal i sobre la cultura en general, juntament amb altres notícies de política i societat, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Circulen dossiers interns que afecten el president

Nuvolada sobre la confirmació de Pérez Llorca com a candidat

Mentre la direcció d'À Punt que encapçala Francisco Aura es cobria de glòria amb un programa que donava la benvinguda a “la tele de tots els madrilenys”, que va causar una comprensible estupefacció en el públic valencià i va suscitar amb raó l'exigència de dimissions per part del PSPV i Compromís, al president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, li preocupava més una altra nuvolada d'origen madrileny, que el fa sentir amb especial pes la seua condició sobrevinguda de cap del Consell. Em referisc a la seua confirmació com a candidat en les pròximes eleccions autonòmiques, pendent d'una decisió de la direcció que presideix Alberto Núñez Feijóo que des de la seu en el madrileny carrer de Génova no fan més que retardar.

El més recent episodi públic d'aquesta expectativa fins ara defraudada es va produir en el sopar d'inici de curs del PP valencià, en què la portaveu en el Congrés, Esther Muñoz, no va fer referència alguna al futur immediat d'un Pérez Llorca de cos present, perquè quedara clar que la confirmació del candidat seguia congelada.

Sembla absurd que puga plantejar-se el PP designar per a les eleccions de la pròxima primavera un candidat a la presidència de la Generalitat diferent de qui ocupa actualment el càrrec, però en les files del partit cundeix la inquietud i Pérez Llorca ha hagut d'ajornar una conferència prevista per al 21 de setembre en el Club de Encuentro Manuel Broseta, en la qual hauria sorgit inevitablement el tema.

La qüestió és que en el rerefons de l'ansietat de Pérez Llorca hi ha alguna cosa més que una administració dels temps polítics per part de Feijóo. Circulen dossiers. Tot i que fonts de la direcció nacional neguen que cap dossier haja arribat a Gènova, el fet és que el document intern, elaborat en les files valencianes del PP, existeix. I part del seu contingut, com ha explicat Francesc Arabí en elDiario.es, té a veure amb l'etapa en què governava Carlos Mazón, a qui Pérez Llorca va substituir després de la seua dimissió per la seua negligent absència davant les inundacions de la dana. L'eixida de tres alts càrrecs per irregularitats en les fotovoltaiques i a causa de conflictes d'interessos està en el dossier que posa en qüestió la candidatura de Pérez Llorca a la presidència de la Generalitat el 2027. Aquest últim, quan va arribar al Palau, va decidir concentrar totes les competències en renovables en una sola conselleria amb la intenció de controlar els tripijocs partidistes en aquesta matèria.

És només la punta de l'iceberg. Es manegen més assumptes polèmics en aquests dossiers que anirem coneixent. De moment, Gènova allarga l'agonia de Pérez Llorca i no designarà els seus candidats autonòmics en la pròxima Junta Directiva Nacional. Queda així el president de la Generalitat sense la basa de ser cartell electoral davant el debat de política general que se celebrarà a les Corts Valencianes els dies del 28 al 30. Indueix a una certa perplexitat la intriga que envolta la dreta ara i ací.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre la confirmació de Pérez Llorca com a candidat per a les pròximes eleccions, juntament amb altres notícies de política, cultura o societat, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Circulan dosieres internos que afectan al presidente

Nubarrones sobre la confirmación de Pérez Llorca como candidato

Mientras la dirección de À Punt que encabeza Francisco Aura se cubría de gloria con ese programa que daba la bienvenida a “la tele de todos los madrileños”, lo que causó una comprensible estupefacción en el público valenciano y suscitó con razón la exigencia de dimisiones por parte del PSPV y Compromís, al presidente de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, le preocupaba más otro nubarrón de origen madrileño, que le hace sentir con especial peso su condición sobrevenida de jefe del Consell. Me refiero a su confirmación como candidato en las próximas elecciones autonómicas, pendiente de una decisión de la dirección que preside Alberto Núñez Feijóo que desde la sede en la madrileña calle de Génova no hacen más que retrasar.

El más reciente episodio público de esta expectativa hasta ahora defraudada se produjo en la cena de inicio de curso del PP valenciano, en la que la portavoz en el Congreso, Esther Muñoz, no hizo referencia alguna al futuro inmediato de un Pérez Llorca de cuerpo presente, para que quedara claro que la confirmación del candidato seguía congelada.

Parece absurdo que pueda plantearse el PP designar para las elecciones de la próxima primavera a un candidato a la presidencia de la Generalitat distinto de quien ocupa actualmente el cargo, pero en las filas del partido cunde la inquietud y Pérez Llorca ha tenido que aplazar una conferencia prevista para el 21 de septiembre en el Club de Encuentro Manuel Broseta, en la que habría surgido inevitablemente el tema.

La cuestión es que en el trasfondo de la ansiedad de Pérez Llorca hay algo más que una administración de los tiempos políticos por parte de Feijóo. Circulan dosieres. Aunque fuentes de la dirección nacional niegan que algún dosier haya llegado a Génova, el hecho es que el documento interno, elaborado en las filas valencianas del PP, existe. Y parte de su contenido, como ha explicado Francesc Arabí en elDiario.es, tiene que ver con la etapa en que gobernaba Carlos Mazón, a quien Pérez Llorca sustituyó tras su dimisión por su negligente ausentismo frente a las inundaciones de la dana. La salida de tres altos cargos por irregularidades en las fotovoltaicas y debido a conflictos de intereses está en el dosier que pone en cuestión la candidatura de Pérez Llorca a la presidencia de la Generalitat en 2027. Este último, cuando llegó al Palau, decidió concentrar todas las competencias en renovables en una sola conselleria con la intención de controlar los tejemanejes partidistas en esta materia.

Es solo la punta del iceberg. Se manejan más asuntos polémicos en esos dosieres que iremos conociendo. De momento, Génova alarga la agonía de Pérez Llorca y no designará sus candidatos autonómicos en la próxima Junta Directiva Nacional. Queda así el presidente de la Generalitat sin la baza de ser cartel electoral ante el debate de política general que se celebrará en las Corts Valencianes los días del 28 al 30. Induce a una cierta perplejidad la intriga que envuelve a la derecha aquí y ahora.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació sobre la confirmació de Pérez Llorca com a candidat per a les pròximes eleccions, juntament amb altres notícies de política, cultura o societat, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Oltra i Bernabé, Compromís i PSPV, en posicions distintes

L'ampliació portuària, validada ara pels jutges, marca un model de ciutat polèmic

Una ciutat superturística i portuària o una ciutat assequible i marítima. De manera molt simplificada, però entenedora, aquesta és la disjuntiva que es presenta per a la València d'un futur bastant immediat. Amb les eleccions municipals a la vista en uns mesos, les opcions de l'esquerra de desbancar la dreta del PP i Vox a l'Ajuntament passen per la dialèctica que aquests dos marcs representen, amb les capacitats mobilitzadores que incorpora i totes les seues repercussions. I en ella hi ha una bretxa oberta entre el que representen Mónica Oltra i Pilar Bernabé, Compromís i el PSPV, encara que la sensatesa tàctica porte les parts a no fer llenya de l'assumpte. Em referisc a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de validar el projecte d'ampliació nord del Port de València.

La sentència crida l'atenció pel fet que el TSJ haja rebutjat el criteri del pèrit judicial que va designar la mateixa secció quarta, que assenyalava la necessitat d'una nova declaració d'impacte ambiental, i haja 'comprat' en canvi els arguments del Port de València per a considerar legal la macroampliació. La resolució suposa una derrota dels moviments veïnals i ecologistes agrupats en la Comissió Ciutat-Port i una victòria, per descomptat, de la dreta i del lobby portuari. També, i sobretot, del PSPV-PSOE, que és la força que ha fet possible aquesta aposta per un gran moll de càrrega i descàrrega de grans vaixells de transport de contenidors, que gestionarà la multinacional MSC.

Encara que en els seus orígens en l'època de Rita Barberá havia comptat amb l'oposició del grup municipal del PSPV, sense l'impuls socialista les obres de la macroampliació no estarien en marxa. Va ser un socialista, Aurelio Martínez (que paradoxalment va estar en aquella oposició inicial), qui va reprendre des de la presidència del Port el projecte, paralitzat des de 2012, el va modificar considerablement i el va tornar a llançar el 2018 amb la mateixa declaració d'impacte ambiental de 2007. Una operació que va trobar rebuig ciutadà i del mateix alcalde, Joan Ribó, de Compromís. Després d'algunes vacil·lacions, a l'actual ministre de Transports, Óscar Puente, li va faltar temps per a vindre a València, al desembre de 2023, poc després de prendre possessió, per a anunciar la posada en marxa de les obres amb un brindis en companyia de la presidenta de l'Autoritat Portuària, Mar Chao; l'alcaldessa María José Catalá; el llavors president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la delegada del Govern, Pilar Bernabé. L'aposta pel model de ciutat portuària fou contundent.

L'altre dia van coincidir Mónica Oltra i Pilar Bernabé en un “sopar a la fresca” al Passeig Marítim convocat per les associacions de veïns per reivindicar l'ús dels espais de la ciutat per als seus habitants amb la celebració massiva d'un costum popular que un hostaler de la zona havia qualificat com a “tercermundista” als ulls dels turistes. Però l'actitud de les dues candidates que aspiren a l'alcaldia no pot ser més distinta en relació amb el paisatge de grues que s'estén en l'horitzó de la platja del Cabanyal en què se celebrava el sopar popular. Oltra ha estat en les manifestacions contra l'ampliació del port, va sostenir, quan era vicepresidenta de la Generalitat, l'eliminació dels dics de la prevista terminal del Port de València pels seus efectes d'erosió sobre les platges al sud de la ciutat i va arribar a declarar que “l'ampliació seria un error catastròfic”.

No és una bretxa menor la que obre l'opció per la “via portuària” davant la “via marítima” entre les dues principals forces de l'esquerra valenciana, destinades a entendre's si es fan amb el govern de l'Ajuntament. La història política de les últimes dècades revela que certes batalles estratègiques acaben bé a València quan els socialistes uneixen forces amb els moviments ciutadans. Per posar un exemple, el Cabanyal no va ser destruït per l'ímpetu urbanístic de l'alcaldessa Barberá perquè l'enyorada Carmen Alborch va fer valdre la seua influència sobre el Govern de Rodríguez Zapatero en la defensa del barri com a bé d'interès cultural. Va coincidir llavors, per cert, Alborch amb Oltra en la foto de les protestes de Salvem el Cabanyal davant una abusiva repressió policial.

Considerar que es tracta d'un episodi superat, dic de l'ampliació portuària, seria un error. Passe el que passe a l'Ajuntament, acaben en el govern local o en l'oposició, Oltra i Bernabé, Compromís i el PSPV, que estan destinats a tornar a entendre's, veuran aparèixer, més prompte que tard, la primera conseqüència de l'opció portuària: l'accés nord, un túnel subterrani per a l'entrada i eixida de camions per l'única platja urbana supervivent que el Port pretén executar per donar utilitat a la gegantina terminal que s'està construint.

De moment, Acció Ecologista-Agró, que porta la representació judicial del moviment ciutadà contra l'ampliació portuària, ha anunciat que recorrerà davant el Tribunal Suprem la sentència i ha reiterat que les obres “estan tenint com a efecte directe immediat la regressió de les platges del sud”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre l'ampliació del port de València i les polèmiques polítiques i ciutadanes que genera es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Oltra y Bernabé, Compromís y PSPV, en posiciones distintas

La ampliación portuaria, validada ahora por los jueces, marca un modelo de ciudad polémico

Una ciudad superturística y portuaria o una ciudad asequible y marítima. De manera muy simplificada, pero entendible, esta es la disyuntiva que se presenta para la València de un futuro bastante inmediato. Con las elecciones municipales a la vista en unos meses, las opciones de la izquierda de desbancar a la derecha del PP y Vox en el Ayuntamiento pasan por la dialéctica que esos dos marcos representan, con las capacidades movilizadoras que incorpora y todas sus repercusiones. Y en ella hay una brecha abierta entre lo que representan Mónica Oltra y Pilar Bernabé, Compromís y el PSPV, aunque la sensatez táctica lleve a las partes a no hacer leña con el asunto. Me refiero a la decisión del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana de validar el proyecto de ampliación norte del Puerto de València.

La sentencia llama la atención por el hecho de que el TSJ haya rechazado el criterio del perito judicial que designó la propia sección cuarta, que señalaba la necesidad de una nueva declaración de impacto ambiental, y haya 'comprado' en cambio los argumentos del Puerto de València para considerar legal la macroampliación. El fallo supone una derrota de los movimientos vecinales y ecologistas agrupados en la Comissió Ciutat-Port y una victoria, por supuesto, de la derecha y del lobby portuario. También, y sobre todo, del PSPV-PSOE, que es la fuerza que ha hecho posible esta apuesta por un gran muelle de carga y descarga de grandes buques de transporte de contenedores, que gestionará la multinacional MSC.

Aunque en sus orígenes en época de Rita Barberá había contado con la oposición del grupo municipal del PSPV, sin el impulso socialista las obras de la macroampliación no estarían en marcha. Fue un socialista, Aurelio Martínez (que paradójicamente estuvo en aquella oposición inicial) quien retomó desde la presidencia del Puerto el proyecto, paralizado desde 2012, lo modificó considerablemente y lo volvió a lanzar en 2018 con la misma declaración de impacto ambiental de 2007. Una operación que encontró rechazo ciudadano y del mismo alcalde, Joan Ribó, de Compromís. Tras algunas vacilaciones, al actual ministro de Transportes, Óscar Puente, le faltó tiempo para venir a València, en diciembre de 2023, poco después de tomar posesión, para anunciar la puesta en marcha de las obras con un brindis en compañía de la presidenta de la Autoridad Portuaria, Mar Chao; la alcaldesa María José Catalá; el entonces presidente de la Generalitat, Carlos Mazón, y la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé. La apuesta por el modelo de ciudad portuaria fue contundente.

El otro día coincidieron Mónica Oltra y Pilar Bernabé en un “sopar a la fresca” en el Paseo Marítimo convocado por las asociaciones de vecinos para reivindicar el uso de los espacios de la ciudad para sus habitantes con la celebración masiva de una costumbre popular que un hostelero de la zona había calificado como “tercermundista” a ojos de los turistas. Pero la actitud de las dos candidatas que aspiran a la alcaldía no puede ser más distinta en relación con el paisaje de grúas que se extiende en el horizonte de la playa de El Cabanyal en que se celebraba la cena popular. Oltra ha estado en las manifestaciones contra la ampliación del puerto, sostuvo, cuando era vicepresidenta de la Generalitat, la eliminación de los diques de la prevista terminal del Puerto de València por sus efectos de erosión sobre las playas al sur de la ciudad y llegó a declarar que “la ampliación sería un error catastrófico”.

No es una brecha menor la que abre la opción por la “vía portuaria” frente la “vía marítima” entre las dos principales fuerzas de la izquierda valenciana, destinadas a entenderse si alcanzan el gobierno del Ayuntamiento. La historia política de las últimas décadas revela que ciertas batallas estratégicas acaban bien en València cuando los socialistas unen fuerzas con los movimientos ciudadanos. Por poner un ejemplo, El Cabanyal no fue destruido por el ímpetu urbanístico de la alcaldesa Barberá porque la añorada Carmen Alborch hizo valer su influencia sobre el Gobierno de Rodríguez Zapatero en la defensa del barrio como bien de interés cultural. Coincidió entonces, por cierto, Alborch con Oltra en la foto de las protestas de Salvem el Cabanyal frente a una abusiva represión policial.

Considerar que se trata de un episodio superado, digo de la ampliación portuaria, sería un error. Pase lo que pase en el Ayuntamiento, acaben en el gobierno local o en la oposición, Oltra y Bernabé, Compromís y el PSPV, que están destinados a volver a entenderse, verán aparecer, más pronto que tarde, la primera consecuencia de la opción portuaria: el acceso norte, un túnel subterráneo para la entrada y salida de camiones por la única playa urbana superviviente que el Puerto pretende ejecutar para dar utilidad a la gigantesca terminal que se está construyendo.

De momento, Acció Ecologista-Agró, que lleva la representación judicial del movimento ciudadano contra la ampliación portuaria, ha anunciado que recurrirá ante el Tribunal Supremo la sentencia y ha reiterado que las obras “están teniendo como efecto directo inmediato la regresión de las playas del sur”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la ampliació del port de València i les polèmiques polítiques i ciutadanes que genera es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La jutgessa processa el cunyat per cobrar mossegades a constructors i promotors

La família de l'exalcaldessa de València queda a la vora del banc dels acusats

El cunyat i tres nebodes de l'exalcaldessa de València Rita Barberà, morta el 2016, queden a la vora del banc dels acusats. Els familiars de Barberá formen part dels 38 processats per la jutgessa del 'cas Azud', entre els quals figuren qui va ser el seu vicealcalde, Alfonso Grau; l'exregidor del PP Jorge Bellver, que ha hagut de dimitir com a alt càrrec de la Generalitat; una sèrie de constructors i promotors, i també l'exregidor socialista Rafael Rubio, que arribaria a ser subdelegat del Govern, la qual cosa confereix un abast bipartidista a l'escàndol.

La família de l'exalcaldessa, a través del bufet del seu cunyat, José María Corbín, presumptament va cobrar mossegades a promotors i constructors (amb l'empresari Jaime Febrer com a principal corruptor), segons la investigació judicial d'aquest cas, que arriba al punt del processament 10 anys després de la mort de Barberá. Un moment en què es farà balanç de la seua llarga etapa al capdavant de l'Ajuntament, entre els anys 1991 i 2015, quan va arribar el canvi amb Joan Ribó, de Compromís, com a nou alcalde. Idolatrada pel PP, malgrat que en el moment de la seua defunció el partit l'havia repudiat, la figura de Barberá, a qui l'actual alcaldessa, María José Catalá, ha reivindicat en fer-la alcaldessa honorària i dedicar-li un pont, va deixar un llegat de corrupció que és impossible d'amagar. Lucas Marco va repassar en el seu moment tots els casos de corrupció de l'era Barberá, que inclouen el saqueig de la depuradora de Pinedo, el 'cas Taula', la caixa B del PP local i el 'cas Azud'.

Es podria dir que l'etapa de Barberá en l'alcaldia va reunir la majoria dels tòpics de la corrupció política: suborns per part de constructors, tripijocs amb les empreses concessionàries i finançament il·legal del partit. Convé recordar, en aquest punt, que les grans majories aconseguides per Barberá van estar recolzades per un finançament il·legal que, per exemple, el 2007, xifrava en més de dos milions d'euros un dels investigadors de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil.

La sensació d'impunitat de què va gaudir Barberá durant tant de temps té molt a veure amb la seua capacitat per a regar de diners els mitjans de comunicació, d'implicar en les corrupteles fins i tot alguns elements de l'oposició, de jugar amb avantatge, en definitiva, enmig d'una renuent actitud de les instàncies judicials a posar el focus sobre les sospites que emanaven de la seua gestió. L'any 2010, per exemple, la llavors regidora socialista Ana Botella va denunciar públicament la manipulació d'organismes municipals com un denominat Centre d'Estratègies i Desenvolupament (CEyD) que pagava amb diners públics l'empresa que va fer la campanya de Barberá. L'alcaldessa va arribar a mentir en certificar per escrit davant el Registre Mercantil que l'assemblea d'aquell organisme havia aprovat els comptes dels anys 2006 a 2009 quan, en realitat, no s'havia reunit. L'exregidora del PSPV va relatar en el judici del 'cas Taula' la seua labor de fiscalització de les fundacions municipals que alimentaven l'entramat que va fer la campanya del PP i les dificultats que va trobar.

Amb la perspectiva de la distància voldrien alguns ignorar que la de Barberá al capdavant de l'Ajuntament de València va ser una època de corrupció, però la realitat és tossuda. I la imatge de la seua família encarada al banc dels acusats no pot ser més eloqüent.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les notícies sobre la depuració judicial de responsabilitats sobre la corrupció en la llarga etapa de Rita Barberá com a alcaldessa, juntament amb altres informacions, reportatges i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També ens podeu seguir a Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

La jueza procesa al cuñado por cobrar mordidas a constructores y promotores

La familia de la exalcaldesa de València queda al borde del banquillo

El cuñado y tres sobrinas de la exalcaldesa de València Rita Barberà, fallecida en 2016, quedan al borde del banquillo. Los familiares de Barberá forman parte de los 38 procesados por la jueza del 'caso Azud', entre los que figuran quien fuera su vicealcalde, Alfonso Grau; el exconcejal del PP Jorge Bellver, que ha tenido que dimitir como alto cargo de la Generalitat; una serie de constructores y promotores, y también el exconcejal socialista Rafael Rubio, que llegaría a ser subdelegado del Gobierno, lo que confiere un alcance bipartidista al escándalo.

La familia de la exalcaldesa, a través del bufete de su cuñado, José María Corbín, presuntamente cobró mordidas a promotores y constructores (con el empresario Jaime Febrer como principal corruptor), según la investigación judicial de este caso, que llega al punto del procesamiento 10 años después de la muerte de Barberá. Un momento en que se hará balance de su larga etapa al frente del Ayuntamiento, entre los años 1991 y 2015, cuando llegó el cambio con Joan Ribó, de Compromís, como nuevo alcalde. Idolatrada por el PP, pese a que en el momento de su fallecimiento el partido la había repudiado, la figura de Barberá, a quien la actual alcaldesa, María José Catalá, ha reivindicado al hacerla alcaldesa honoraria y dedicarle un puente, dejó un legado de corrupción que es imposible esconder. Lucas Marco repasó en su momento todos los casos de corrupción de la era Barberá, que incluyen el saqueo de la depuradora de Pinedo, el 'caso Taula', la caja B del PP local y el 'caso Azud'.

Podría decirse que la etapa de Barberá en la alcaldía reunió la mayoría de los tópicos de la corrupción política: sobornos por parte de constructores, trapicheos con las empresas concesionarias y financiación ilegal del partido. Conviene recordar, en este punto, que las grandes mayorías logradas por Barberá estuvieron apoyadas por una financiación ilegal que, por ejemplo, en 2007, cifraba en más de dos millones de euros uno de los investigadores de la Unidad Central Operativa (UCO) de la Guardia Civil.

La sensación de impunidad de la que gozó Barberá durante tanto tiempo tiene mucho que ver con su capacidad para regar de dinero a los medios de comunicación, de implicar en las corruptelas incluso a algunos elementos de la oposición, de jugar con ventaja, en definitiva, en medio de una renuente actitud de las instancias judiciales a poner el foco sobre las sospechas que emanaban de su gestión. El año 2010, por ejemplo, la entonces concejala socialista Ana Botella denunció públicamente la manipulación de organismos municipales como un denominado Centro de Estrategias y Desarrollo (CEyD) que pagaba con dinero público a la empresa que hizo la campaña de Barberá. La alcaldesa llegó a mentir al certificar por escrito ante el Registro Mercantil que la asamblea de ese organismo había aprobado las cuentas de los años 2006 a 2009 cuando, en realidad, no se había reunido. La exconcejala del PSPV relató en el juicio del 'caso Taula' su labor de fiscalización de las fundaciones municipales que alimentaron el entramado que hizo la campaña del PP y las dificultades que encontró.

Con la perspectiva de la distancia querrían algunos ignorar que la de Barberá al frente del Ayuntamiento de València fue una época de corrupción, pero la realidad es tozuda. Y la imagen de su familia encarada al banquillo no puede ser más elocuente.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les notícies sobre la depuració judicial de responsabilitats sobre la corrupció en la llarga etapa de Rita Barberá com alcaldessa, juntament amb altres informacions, reportatges i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El fuego afecta a la Serra d'Espadà y a miles de personas confinadas o desalojadas

Los megaincendios devoran miles de hectáreas, el sentido común de algunos y la credibilidad de otros

Como los míticos dragones, el cambio climático escupe fuego, pero es real. Este verano, las llamas más voraces que puedan existir arrasan miles de hectáreas en l'hexagone y en la península ibérica. Cuando escribo estas líneas, en Francia todavía luchan por controlar el incendio iniciado en Burdeos que ya ha arrasado 42.000 hectáreas y ha obligado a evacuar a 200.000 personas, mientras que en Ávila y Madrid se han levantado los confinamientos que afectaban a decenas de miles de personas. En territorio valenciano, el fuego que se inició en la Vall d'Uixó hace una semana y que ha afectado al parque natural de la Serra d'Espadà permanece activo aunque con la expectativa de controlarlo. Tras haber quemado 9.300 hectáreas, mantiene confinados o desalojados a miles de vecinos de las comarcas del Alto Mijares, el Alto Palancia y la Plana Baixa.

Se trata de megaincendios alimentados por las altas temperaturas, la falta de humedad y el abandono de las tareas rurales como consecuencia de la despoblación. Unos megaincendios que ya desbordan con virulencia lo que denominan los expertos la “interfaz urbano-forestal”, es decir, los límites de contacto de pueblos y urbanizaciones con áreas forestales. Su intensidad, que no para de crecer de año en año en lugares tan distantes como Australia, California o Grecia y que a menudo causa víctimas mortales, como en Los Gallardos (Almería) donde hubo 14 muertos este mismo verano, forma parte del nuevo mundo que se abre paso de la mano inflexible del calentamiento global y da vergüenza que el PP, la derecha española que aspira a gobernar, se acerque a ese negacionismo cutre de los ultras que alegan que siempre ha habido cambios en el clima. Como si el hecho de que vivamos en un periodo interglacial que llamamos Holoceno (la última glaciación fue hace decenas de miles de años y la próxima se espera para dentro de otros miles) pudiera justificar que estemos convirtiendo el planeta en un horno.

“Mientras los incendios forestales golpean Europa, Escocia se esfuerza por salvar un querido parque nacional”, publica The New York Times, que en otra información reflexiona: “El calentamiento del planeta y el abandono de la agricultura han preparado el terreno para los incendios más grandes en el continente”. Supongo que la derecha y la extrema derecha españolas consideran estos enfoques manipulaciones ideológicas. Por si sirve de algo, recomiendo este artículo de José Manuel Vaquero en The Conversation: Próxima glaciación o calentamiento global, ¿en qué quedamos? “Los científicos”, explica, “llevamos décadas diciendo que estamos observando un calentamiento anómalo, no natural. Y hemos encontrado la causa: estamos emitiendo gases de efecto invernadero. Es decir, estamos haciendo un gran experimento con nuestro planeta”.

De la máquina del fango han surgido estos días, aprovechando la catástrofe forestal y humana, otras insidias. Como las que ha denunciado la alcaldesa de La Vall d'Uixó, Tania Baños, que “acusa a la ultraderecha de difundir mentiras para desacreditar las energías renovables tras el incendio de la Serra d'Espadà y advierte de que emprenderá acciones legales contra quienes relacionen sin pruebas el fuego con las placas solares o con el proyecto de una empresa china anunciado por el Ayuntamiento”.

Vemos así cómo las llamas devoran nuestros montes al mismo tiempo que el sentido común de algunos y la credibilidad de otros. Este diario ha publicado estos últimos días tres artículos de opinión sobre los incendios que recomiendo. Tienen enfoques diferentes, pero complementarios, sobre un fenómeno al que hay que prestar la atención necesaria. Me refiero al de Carles Arnal, titulado La culpa dels incendis la té la realitat; al de Julio R. Gómez, Cuando el monte ya arde, y al de Antonio Ariño, que lleva por título De los megaincendios a los incendios globales. Pensar y debatir sobre el asunto con racionalidad es imprescindible.

También lo es poner a cada uno en su sitio. Por ejemplo, deplorando la dejadez de la Generalitat Valenciana, que mantiene desde 2024 sin director el parque natural de la Serra d'Espadà, el segundo espacio natural protegido más extenso de la Comunitat Valenciana, ahora amenazado por el fuego. O haciendo comparaciones. En agosto de 2022, la entonces consellera de Agricultura, Desarrollo Rural, Emergencia Climática y Transición Ecológica, Mireia Mollà, pedía 86 millones para que el Gobierno valenciano del Pacto del Botánico fuera “el primero en invertir más en prevención que en extinción de incendios”. Cuatro años después, el PP y Vox han aprobado reducir un 10% el presupuesto de prevención de incendios en plena ola de fuegos.

Claro que si observamos la actitud del actual presidente de la Generalitat, que se marchó a la final del Mundial de fútbol el fin de semana anterior a que se declarara el brutal incendio de la Vall d'Uixó, tenemos una prueba del nivel de compromiso de su administración. Como explica Sergi Pitarch en un artículo, Juan Francisco Pérez Llorca se fue a la final del Mundial con la mayor parte de la Comunitat Valenciana en riesgo extremo por incendios. Lo mínimo que se puede decir es que se trata de un temerario.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre els incendis forestals i les condicions que envolten aquesta mena de catàstrofes, a més d'altres notícies polítiques i socials, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

El foc afecta la Serra d'Espadà i milers de persones confinades o desallotjades

Els megaincendis devoren milers d'hectàrees, el sentit comú d'alguns i la credibilitat d'altres

Com els mítics dracs, el canvi climàtic escup foc, però és real. Aquest estiu, les flames més voraces que puguen existir arrasen milers d'hectàrees a l'hexagone i a la península ibèrica. Quan escric aquestes línies, a França encara lluiten per controlar l'incendi iniciat a Bordeus que ja ha arrasat 42.000 hectàrees i ha obligat a evacuar 200.000 persones, mentre que en Àvila i Madrid s'han aixecat els confinaments que afectaven desenes de milers de persones. En territori valencià, el foc que es va iniciar a la Vall d'Uixó fa una setmana i que ha afectat el parc natural de la Serra d'Espadà continua actiu encara que amb l'expectativa de controlar-lo. Després d'haver cremat 9.300 hectàrees, manté confinats o desallotjats milers de veïns de les comarques de l'Alt Millars, l'Alt Palància i la Plana Baixa.

Es tracta de megaincendis alimentats per les altes temperatures, la falta d'humitat i l'abandonament de les tasques rurals com a conseqüència de la despoblació. Uns megaincendis que ja desborden amb virulència allò que denominen els experts la “interfície urbano-forestal”, és a dir, els límits de contacte de pobles i urbanitzacions amb àrees forestals. La seua intensitat, que no para de créixer any rere any en llocs tan distants com Austràlia, Califòrnia o Grècia i que sovint causa víctimes mortals, com a Los Gallardos (Almeria) on hi va haver 14 morts aquest mateix estiu, forma part del nou món que s'obre pas de la mà inflexible de l'escalfament global i fa vergonya que el PP, la dreta espanyola que aspira a governar, s'acoste a aquest negacionisme cutre dels ultres que al·leguen que sempre hi ha hagut canvis en el clima. Com si el fet que visquem en un període interglacial que anomenem Holocè (la última glaciació va ser fa desenes de milers d'anys i la pròxima s'espera per d'aci a uns milers més) poguera justificar que estiguem convertint el planeta en un forn.

“Mentre els incendis forestals colpegen Europa, Escòcia s'esforça per salvar un estimat parc nacional”, publica The New York Times, que en una altra informació reflexiona: “”L'escalfament del planeta i l'abandonament de l'agricultura han preparat el terreny per als incendis més grans al continent“. Supose que la dreta i l'extrema dreta espanyoles consideren aquests enfocaments manipulacions ideològiques. Per si serveix de res, recomane aquest article de José Manuel Vaquero en The Conversation: Pròxima glaciació o escalfament global, en què quedem? ”Els científics“, explica, ”portem dècades dient que estem observant un escalfament anòmal, no natural. I hem trobat la causa: estem emetent gasos d'efecte hivernacle. És a dir, estem fent un gran experiment amb el nostre planeta“.

De la màquina del fang han sorgit aquests dies, aprofitant la catàstrofe forestal i humana, altres insídies. Com les que ha denunciat l'alcaldessa de la Vall d'Uixó, Tania Baños, que “acusa l'ultradreta de difondre mentides per desacreditar les energies renovables després de l'incendi de la Serra d'Espadà i adverteix que emprendrà accions legals contra els que relacionen sense proves el foc amb les plaques solars o amb el projecte d'una empresa xinesa anunciat per l'Ajuntament”.

Veiem així com les flames devoren les nostres muntanyes alhora que el sentit comú d'alguns i la credibilitat d'altres. Aquest diari ha publicat aquests últims dies tres articles d'opinió sobre els incendis que recomane. Tenen enfocaments diferents, però complementaris, sobre un fenomen al qual cal prestar l'atenció necessària. Em referisc al de Carles Arnal, titulat La culpa dels incendis la té la realitat; al de Julio R. Gómez, Quan la muntanya ja crema, i al d'Antonio Ariño, que porta per títol Dels megaincendis als incendis globals. Pensar i debatre sobre l'assumpte amb racionalitat és imprescindible.

També ho és posar cadascú al seu lloc. Per exemple, deplorant la deixadesa de la Generalitat Valenciana, que manté des de 2024 sense director el parc natural de la Serra d'Espadà, el segon espai natural protegit més extens de la Comunitat Valenciana, ara amenaçat pel foc. O fent comparacions. L'agost del 2022, l'aleshores consellera d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà, demanava 86 milions perquè el Govern valencià del Pacte del Botànic fora “el primer a invertir més en prevenció que en extinció d'incendis”. Quatre anys després, el PP i Vox han aprovat reduir un 10% el pressupost de prevenció d'incendis en plena onada de focs.

Clar que si observem l'actitud de l'actual president de la Generalitat, que va marxar a la final del Mundial de futbol el cap de setmana anterior que es declarés el brutal incendi de la Vall d'Uixó, tenim una prova del nivell de compromís de la seua administració. Com explica Sergi Pitarch en un article, Juan Francisco Pérez Llorca va anar a la final del Mundial amb la major part de la Comunitat Valenciana en risc extrem per incendis. El mínim que es pot dir és que es tracta d'un temerari.

La versió en valencià d'elDiario.es

Tota la informació sobre els incendis forestals i les condicions que envolten aquesta mena de catàstrofes, a més d'altres notícies polítiques i socials, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Ha estat un personatge històric. Es va convertir en rector de la Universitat de València l'any 1984, en les primeres eleccions democràtiques celebrades en la institució acadèmica després del final de la dictadura franquista. Ramon Lapiedra Civera, catedràtic de Física Teòrica, va emergir aleshores de l'anonimat al capdavant d'un moviment universitari que va rebre el nom de Bloc Progressista (el nom concret era Bloc per una Universitat Progressista, Moderna i Valenciana), un corrent que marcaria, amb una orientació d'esquerres i valencianista, la renovació del vell Estudi General, tot representant una nova generació de professors i estudiants que va aconseguir que la Universitat es convertira en un factor de modernització de la societat.

Nascut a Almenara l'any 1940, encara que va passar la seua infantesa a Sagunt, Lapiedra ha mort als 86 anys a Alcossebre, on tenia una casa en què passaven les vacances ell i la seua esposa, la pintora Carme Vidal. “No hi ha només els problemes materials, sinó també els de la cultura i el coneixement de la nostra història, de la salvaguarda del patrimoni natural i de la pròpia llengua”. Així resumia, en una entrevista només ser elegit rector, els que serien els eixos de l'actuació que va mantindre al capdavant del rectorat de la Universitat de València fins al 1994 i, posteriorment, en una trajectòria pública que el va portar a jugar un paper clau en la conformació del que avui és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb la seua participació rellevant des del Consell Valencià de Cultura en l'anomenat “pacte lingüístic”.

Amb una trajectòria caracteritzada per l'activisme cívic i la passió intel·lectual, home de conviccions socialdemòcrates, profundament compromés amb la història, les vicissituds i la llengua del País Valencià, els discursos d'obertura de curs de Lapiedra s'esperaven sempre amb expectació perquè abordava temes que es projectaven més enllà de l'àmbit universitari. Va esdevindre, així, en els anys vuitanta la “nova cara” de la Universitat i el representant d'un redreçament cultural de llarg recorregut, amb tots els adversaris i enemics que això comportava en una societat sotmesa a tantes tensions com la valenciana.

Llicenciat en Ciències Físiques per la Complutense de Madrid, entre 1963 i 1966 va estudiar a París amb una beca de l'Estat francés. Fou investigador al Centre Nationale de la Recherche Scientifique, del 1966 al 1969, quan es va doctorar a la Sorbona. Va viure el “Maig del 68” a París des de posicions típiques de la bulliciosa esquerra d'aquell moment per a incorporar-se com a professor de la Universitat de Barcelona entre els anys 1969 i 1978. Després fou professor a Santander entre el 1978 i el 1982, quan tornà a València, on havia guanyat una càtedra.

Trencant una certa tradició de rectors de les àrees de Dret o Medicina, Lapiedra procedia d'una de les especialitats més avançades de la Física, a la qual va tornar a dedicar la seua atenció acadèmica en deixar el rectorat, càrrec en què el succeí un altre representant del corrent que li havia donat suport, l'historiador Pedro Ruiz Torres. L'astronomia era més que una dedicació professional per a ell, que va escriure llibres com Las carencias de la realidad (2008) o Els dèficits de la realitat i la creació del món (2020), en els quals reflexionava sobre els temes oberts per les dues grans revolucions de la Física al segle XX, la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica.

Nomenat l'any 1993 doctor honoris causa per la Universitat Jaume I de Castelló, Lapiedra va rebre l'any 1995 la Medalla d'Or de la Universitat de València. Era també membre de l'Institut d'Estudis Catalans i fill adoptiu de Sagunt. Va ser president de la plataforma cívica Valencianes pel Canvi i no va defugir mai l'acció en l'àmbit polític o cultural, però sempre va insistir a donar relleu al seu treball com a científic. “És una obligació, però al mateix temps una font enorme de satisfacció”, deia en una entrevista sobre la física quàntica. “M'ha donat unes hores, uns dies i unes experiències de gratificació molt rellevants”.

El PP pacta amb Vox uns pressupostos que marginen els immigrants

Pérez Llorca converteix el Consell en un govern d'orientació racista amb la “prioritat nacional”

Sobre Juan Francisco Pérez Llorca i sobre el PP hi caurà la infàmia d'haver convertit el valencià en el primer govern a Espanya que redacta uns pressupostos explícitament orientats a marginar els immigrants de l'accés a drets i prestacions que els garanteixen la Constitució i les lleis vigents. El president sobrevingut del Consell va anar a la final del Mundial als Estats Units, en un viatge de cinc dies que ell afirma que es va pagar de la seua butxaca i per al qual li va regalar l'entrada la Federació Espanyola de Futbol, mentre el PP i Vox tancaven la negociació d'uns pressupostos de la Generalitat Valenciana d'inspiració racista, insòlits i infames.

L'ariet d'aquests comptes tristos, aprovats a les Corts Valencianes amb els vots de la dreta i l'extrema dreta, ha estat la consigna de la “prioritat nacional” que els ultres han aconseguit que el partit d'Alberto Núñez Feijóo assumisca com a condició perquè els de Santiago Abascal donen suport als seus governs autonòmics. El pacte de la ignomínia s'ha encarnat en uns Pressupostos i una llei d'acompanyament plens de referències a l'esmentada prioritat i, com detalla Laura Martínez en la seua crònica, d'exigències d'“arrelament” (que és el terme amb el qual el PP tracta de camuflar la marginació dels immigrants) per a les ajudes a l'habitatge, enfront de l'emergència social (com la renda valenciana d'inclusió), a la maternitat, a famílies amb fills i, fins i tot, a les persones sense llar, les més vulnerables. Per si calia ser més explícits en la deriva xenòfoba, l'Oficina Valenciana d'Inclusió es converteix en “Oficina d'Arrelament i Retorn” amb l'objectiu de “donar suport a entitats que impulsen programes, guies i actuacions dirigides a fomentar el retorn voluntari als països d'origen de les persones migrants que es troben en la Comunitat Valenciana”.

“Amb la caiguda del comensal més cèlebre del Ventorro no ha decaigut la rendició del PP al seu germà menut ultra”, ha escrit en aquest diari Raquel Ejerique. “El substitut de Mazón, Juan Francisco Pérez Llorca, no només ha lliurat polítiques i pressupost a Vox, també el relat i la validació de les seues idees”. El fet és que l'exalcalde de Finestrat ja estava en l'assumpte, com a negociador del pacte amb els ultres que va permetre la ràpida investidura de Carlos Mazón, en el moment, per cert, que menys convenia a Feijóo, que va veure escapar-se la majoria a què aspirava per governar Espanya. Quan Mazón va caure al novembre del 2025 com a conseqüència de la seua negligent desaparició en la catàstrofe de la dana, en lloc de convocar eleccions, com tocava, el PP va optar per perllongar una legislatura fallida, encara més condicionada per l'extrema dreta, amb Mazón refugiat en l'aforament de diputat i els seus seguidors mantinguts al comandament del Consell.

Aquests en són els fruits: l'escàndol del rebuig dels immigrants en una comunitat que al juny del 2018, amb el govern del Pacte del Botànic, va acollir al port de València els 630 migrants rescatats del mar per l'Aquarius, precisament en un episodi de rebuig encoratjat per l'extrema dreta que havia impedit aleshores el seu desembarcament a Itàlia.

Després de considerar que es tracta d'uns pressupostos “que no es podran aplicar” perquè responen a la necessitat de Pérez Llorca de fer-se valdre davant el PP de Madrid i que el confirmen com a candidat per a les eleccions de l'any que ve, el portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví, ha assegurat que els comptes autonòmics “naixen amb un pecat de partida, que una altra vegada el País Valencià és el lloc on el PP claudica de manera més clamorosa davant les exigències i l'ideari extremista de Vox”.

Al seu torn, la líder del PSPV, la ministra Diana Morant, va declarar que “Pérez Llorca ha aprovat els pitjors pressupostos de la història, uns comptes que combinen retallades en els serveis públics amb mesures que fomenten la discriminació” i va anunciar que tant el PSPV com el Govern d'Espanya estudiaran la presentació d'un recurs davant el Tribunal Constitucional. “Avui és un mal dia per a la Comunitat Valenciana perquè el Consell ha decidit deixar de considerar valencians aquells que viuen, treballen, estudien i contribueixen cada dia a aquesta terra únicament pel seu origen”, va afegir. “La nostra societat és solidària, inclusiva i acollidora. És la societat que va obrir les portes a aquells que fugien de la guerra a Ucraïna i que també acull aquells que escapen de l'horror a Gaza. El Consell no representa aquests valors”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la deriva ultra en la política de la Generalitat Valenciana, juntament amb altres notícies i reportatges, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També ens pots seguir en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El PP pacta con Vox unos presupuestos que marginan a los inmigrantes

Pérez Llorca convierte el Consell en un gobierno de orientación racista con la “prioridad nacional”

Sobre Juan Francisco Pérez Llorca y sobre el PP pesará la infamia de haber convertido el valenciano en el primer gobierno en España que redacta unos presupuestos explícitamente orientados a marginar a los inmigrantes del acceso a derechos y prestaciones que les garantizan la Constitución y las leyes vigentes. El presidente sobrevenido del Consell se fue a la final del Mundial en Estados Unidos, en un viaje de cinco días que él afirma que se pagó de su bolsillo y para el que le regaló la entrada la Federación Española de Fútbol, mientras el PP y Vox cerraban la negociación de unos presupuestos de la Generalitat Valenciana de inspiración racista, insólitos e infames.

El ariete de esas cuentas tristes, aprobadas en las Corts Valencianes con los votos de la derecha y la extrema derecha, ha sido la consigna de la “prioridad nacional” que los ultras han conseguido que el partido de Alberto Núñez Feijóo asuma como condición para que los de Santiago Abascal apoyen sus gobiernos autonómicos. El pacto de la ignominia se ha encarnado en unos Presupuestos y una ley de acompañamiento llenos de referencias a la mencionada prioridad y, como detalla Laura Martínez en su crónica, de exigencias de “arraigo” (que es el término con el que el PP trata de camuflar la marginación de los inmigrantes) para las ayudas a la vivienda, frente a la emergencia social (como la renta valenciana de inclusión), a la maternidad, a familias con hijos e, incluso, a las personas sin hogar, las más vulnerables. Por si hacía falta ser más explícitos en la deriva xenófoba, la Oficina Valenciana de Inclusión se convierte en “Oficina de Arraigo y Retorno” con el objetivo de “dar apoyo a entidades que impulsen programas, guías y actuaciones dirigidas a fomentar el retorno voluntario a los países de origen de las personas migrantes que se encuentran en la Comunitat Valenciana”

“Con la caída del comensal más célebre del Ventorro no ha decaído la entrega del PP a su hermano pequeño ultra”, ha escrito en este diario Raquel Ejerique. “El sustituto de Mazón, Juan Francisco Pérez Llorca, no solo ha entregado políticas y presupuesto a Vox, también el relato y la validación de sus ideas”. El hecho es que el exalcalde de Finestrat ya estaba en el asunto, como negociador del pacto con los ultras que permitió la rápida investidura de Carlos Mazón, en el momento, por cierto, que menos convenía a Feijóo, quien vio escaparse la mayoría a la que aspiraba para gobernar España. Cuando Mazón cayó en noviembre de 2025 como consecuencia de su negligente desaparición en la catástrofe de la dana, en lugar de convocar elecciones, como tocaba, el PP optó por prolongar una legislatura fallida, todavía más condicionada por la extrema derecha, con Mazón refugiado en el aforamiento de diputado y sus seguidores mantenidos al mando del Consell.

Estos son los frutos: el escándalo del rechazo de los inmigrantes en una comunidad que en junio de 2018, con el gobierno del Pacto del Botánico, acogió en el puerto de València a los 630 migrantes rescatados en el mar por el Aquarius, precisamente en un episodio de rechazo alentado por la extrema derecha que había impedido entonces su desembarco en Italia.

Tras considerar que se trata de unos presupuestos “que no se podrán aplicar” porque responden a la necesidad de Pérez Llorca de hacerse valer ante el PP de Madrid y que le confirmen como candidato para las elecciones del año que viene, el portavoz de Compromís en las Corts Valencianes, Joan Baldoví, ha asegurado que las cuentas autonómicas “nacen con un pecado de partida, que otra vez el País Valenciano es el lugar donde el PP claudica de manera más clamorosa ante las exigencias y el ideario extremista de Vox”.

A su vez, la líder del PSPV, la ministra Diana Morant, declaró que “Pérez Llorca ha aprobado los peores presupuestos de la historia, unas cuentas que combinan recortes en los servicios públicos con medidas que fomentan la discriminación” y anunció que tanto el PSPV como el Gobierno de España estudiarán la presentación de un recurso ante el Tribunal Constitucional. “Hoy es un mal día para la Comunitat Valenciana porque el Consell ha decidido dejar de considerar valencianos a quienes viven, trabajan, estudian y contribuyen cada día a esta tierra únicamente por su origen”, añadió. “Nuestra sociedad es solidaria, inclusiva y acogedora. Es la sociedad que abrió las puertas a quienes huían de la guerra en Ucrania y que también acoge a quienes escapan del horror en Gaza. Este Consell no representa esos valores”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la deriva ultra en la política de la Generalitat Valenciana, juntament amb altres notícies i reportatges, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

L'Executiu autonòmic es rendeix a les exigències de Vox

Que el cap del Consell no siga encara candidat revela els problemes interns del PP valencià

Tindria algun sentit que el president sobrevingut es convertira en un descart del seu partit com a candidat a cap del Consell, aquesta vegada elegit? Es pot permetre el PP, després d'una legislatura en què el seu líder valencià, Carlos Mazón, va haver de dimitir, optar per una campanya electoral en què no siga cap de cartell aquell que el va succeir com a inquilí del Palau de la Generalitat? T'imagines Juan Francisco Pérez Llorca demanant el vot per a un altre aspirant del seu partit? O al capdavant d'un Consell que el mateix PP haja deixat de banda? Pareixen preguntes retòriques, però de vegades la política manca de lògica. Per ara, el que sabem és que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, evita confirmar l'ex alcalde de Finestrat com a candidat el 2027, fet que ha generat en el PP valencià, que continua dirigit per una gestora i amb el congrés autonòmic ajornat sine die, una sensació generalitzada de nerviosisme i interinitat.

El silenci sobre la confirmació de Pérez Llorca com a candidat per part de la direcció del PP s'ha fet palesa aquestes últimes setmanes. El de Feijóo en les seues recents visites a València, ha estat cridaner. També el del secretari general, Miguel Tellado, en la presentació del cap del Consell per a la seua intervenció davant un fòrum d'opinió a València.

Els comentaris d'altres dirigents, com el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, que no es descarta com a candidat -“No hi ha jugador de futbol que no vulga ser titular”, ha dit-, i l'entrebanc permanent en què s'ha convertit l'expresident Francisco Camps, que es postula i reclama la convocatòria del congrés, no contribueixen a pal·liar la imatge de precarietat que transmet Pérez Llorca, sinó tot el contrari.

Sens dubte, hi ha un rerefons demoscòpic en aquesta situació, atés que les enquestes, molt ajustades, estan lluny de garantir que el PP revalide el poder en les pròximes eleccions autonòmiques. Fet poc sorprenent si un contempla amb certa objectivitat la catastròfica legislatura que ha protagonitzat la dreta valenciana. Però també influeixen altres aspectes de caràcter intern, com la necessitat de liquidar la influència del mazonisme, del qual Pérez Llorca procedeix i amb els integrants del qual encara governa, en benefici d'altres sectors, com el que lidera precisament Mompó, del PP de la província de València, una circumscripció en què és forta l'oposició. O com l'aprensió a elegir ara un líder regional que eventualment quede desautoritzat en les eleccions i calga tornar a buscar-ne un altre.

En tot cas, Pérez Llorca apareix a hores d'ara com un president feble, completament rendit als socis de l'extrema dreta de Vox. Una condició que il·lustra el fet que s'haja introduït a la Comunitat Valenciana per primera vegada en uns pressupostos autonòmics la xenòfoba “prioritat nacional”, gràcies a una esmena de Vox. I que, en una espècie d'oxímoron legislatiu, s'haja aplicat aquest mecanisme d'exclusió dels immigrants en els criteris d'adjudicació d'una prestació com la renda valenciana d'inclusió. “El Partit Popular de Pérez Llorca ha comprat per complet l'agenda feixista de Vox”, clama la secretària general del PSPV i candidata a la Generalitat, la ministra Diana Morant, que ha resumit amb molta precisió: “Pérez Llorca accepta les esmenes racistes de l'ultradreta sense immutar-se perquè la seua única prioritat és conservar el seient i acontentar Abascal per acontentar també Feijóo, que ni tan sols està convençut que ell siga un bon candidat”.

La versió en valencià d'elDiario.es

Els moviments en el PP amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques de l'any que ve, juntament amb altres qüestions polítiques i socials, són objecte puntual de seguiment en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.