Entre la Generalitat, Ribera Salud y la Clínica Benidorm

Triángulo familiar del conseller en el negocio de la sanidad

Hay incompatibilidades legales, incompatibilidades morales, incompatibilidades éticas... y después está la función de Marciano Gómez como conseller de Sanidad de la Generalitat Valenciana. Ya escribí en marzo sobre el hecho de que él, su hermano y su cuñada han convertido la privatización sanitaria en un asunto de familia. El conseller salvó de la recuperación para la gestión pública, al prorrogarle la concesión, el último de los hospitales privatizados, el del Vinalopó, del que su cuñada es directora gerente, mientras Ribera Salud, la empresa que lo explota, adquiría por 120 millones de euros la Clínica Benidorm, que dirige su hermano. Semejante triángulo familiar, un “círculo de negocio”, como lo calificó entonces Diana Morant, levanta, como es lógico, algo más que suspicacias.

De ahí que el PSPV llevara a la Fiscalía el conflicto de intereses y denunciara a Gómez y sus familiares por siete presuntos delitos. Ponía en cuestión esa denuncia los cálculos del coste que la Generalitat debía pagar a Ribera Salud, y la falta de supervisión de supuestas malas prácticas en el hospital gestionado por la empresa, como la reutilización de catéteres de un solo uso.

Era inevitable que también se pusiera el foco sobre el otro lado del triágulo, el que afecta a la actuación de la conselleria en relación con Clínica Benidorm. Y resulta que, entre 2024 y 2025, tal como ha publicado Sergi Pitarch, el conseller de Sanidad regó con 25 millones al grupo privado dirigido por su hermano antes de comprarlo Ribera Salud. Un total de 20 de esos millones corresponden a servicios no concertados y los otros cinco al denominado plan de choque contra las listas de espera.

La información recabada por elDiario.es, a partir de una respuesta parlamentaria de la Conselleria de Sanidad a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que las tres empresas del grupo dirigidas por Juan David Gómez fueron las que más dinero recibieron de todos los grupos sanitarios privados por esos conceptos. El pastel de las derivaciones de la sanidad pública valenciana a la privada es de 270 millones de euros, que se reparten entre ocho grandes grupos empresariales. Vithas ingresó más de 46 millones, 25 millones el Hospital Clínica Benidorm del hermano del conseller, 23 Quirón Salud, 18 millones el grupo Imed o más de 10 millones Ribera Salud, la empresa de la cuñada.

La política sanitaria de la derecha propicia que la empresa privada haga negocio a costa de la sanidad pública tanto cuando pone en marcha la fórmula de las concesiones de hospitales y áreas de salud, en cuyo origen -en la época de Eduardo Zaplana en la presidencia- estuvo ya Marciano Gómez, como al revertirla tras la serie de rescates iniciados por el gobierno progresista del Pacto del Botánico, mediante las derivaciones de servicios. En ese contexto, es imposible ignorar el impúdico popurrí de intereses familiares que envuelve al conseller nombrado por Carlos Mazón, un veterano del PP a quien ha mantenido Juan Francisco Pérez Llorca en el cargo.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Entre la Generalitat, Ribera Salud i la Clínica Benidorm

Triangle familiar del conseller en el negoci de la sanitat

Hi ha incompatibilitats legals, incompatibilitats morals, incompatibilitats ètiques... i després hi ha la funció de Marciano Gómez com a conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana. Ja vaig escriure al març sobre el fet que ell, el seu germà i la seua cunyada han convertit la privatització sanitària en un assumpte de família. El conseller va salvar de la recuperació per a la gestió pública, en prorrogar-li la concessió, l'últim dels hospitals privatitzats, el del Vinalopó, del qual la seua cunyada és directora gerent, mentre Ribera Salud, l'empresa que l'explota, adquiria per 120 milions d'euros la Clínica Benidorm, que dirigeix el seu germà. El triangle familiar, un “cercle de negoci”, com el va qualificar llavors Diana Morant, suscita, com és lògic, més que suspicàcies.

D'ací que el PSPV portara a la Fiscalia el conflicte d'interessos i denunciara Gómez i els seus familiars per set presumptes delictes. Posava en qüestió aquesta denúncia els càlculs del cost que la Generalitat havia de pagar a Ribera Salud, i la falta de supervisió de suposades males pràctiques a l'hospital gestionat per l'empresa, com la reutilització de catèters d'un sol ús.

Era inevitable que també es posara el focus sobre l'altre costat del triangle, el que afecta l'actuació de la conselleria en relació amb Clínica Benidorm. I resulta que, entre 2024 i 2025, tal com ha publicat Sergi Pitarch, el conseller de Sanitat va ruixar amb 25 milions el grup privat dirigit pel seu germà abans de comprar-lo Ribera Salud. Un total de 20 d'aquests milions corresponen a serveis no concertats i els altres cinc a l'anomenat pla de xoc contra les llistes d'espera.

La informació recollida per elDiario.es, a partir d'una resposta parlamentària de la Conselleria de Sanitat a la diputada del PSPV-PSOE Yaissel Sánchez, revela que les tres empreses del grup dirigides per Juan David Gómez van ser les que més diners van rebre de tots els grups sanitaris privats per aquests conceptes. El pastís de les derivacions de la sanitat pública valenciana a la privada és de 270 milions d'euros, que es reparteixen entre vuit grans grups empresarials. Vithas va ingressar més de 46 milions, 25 milions l'Hospital Clínica Benidorm del germà del conseller, 23 Quirón Salud, 18 milions el grup Imed o més de 10 milions Ribera Salud, l'empresa de la cunyada.

La política sanitària de la dreta propicia que l'empresa privada faça negoci a costa de la sanitat pública tant quan posa en marxa la fórmula de les concessions d'hospitals i àrees de salut, en l'origen de la qual -en l'època d'Eduardo Zaplana a la presidència- ja hi era Marciano Gómez, com quan la reverteix després de la sèrie de rescats iniciats pel govern progressista del Pacte del Botànic, mitjançant les derivacions de serveis. En aquest context, és impossible ignorar l'impúdic popurri d'interessos familiars que envolta el conseller nomenat per Carlos Mazón, un veterà del PP a qui ha mantingut Juan Francisco Pérez Llorca en el càrrec.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre les privatitzacions sanitàries, juntament amb altres notícies, polítiques, socials i educatives, així com articles de cultura i columnes d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Fa un quart de segle, fruit d’un complex pacte polític, es va constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La seua presidenta, Verònica Cantó (Cocentaina, 1964) és una dels set acadèmics que el 15 de juny han de deixar la institució de la Generalitat en haver esgotat el mandat corresponent. 

La commemoració dels vint-i-cinc anys s’iniciarà el 28 de maig al Monestir de Sant Miquel dels Reis, on l’Acadèmia hi té la seu, amb un acte que serà conduit per la comunicadora Maria Juan i comptarà amb la participació de la que fou primera presidenta de l’organisme, Ascensió Figueres; els ex acadèmics Marisol González Felip, Manuel Pérez Saldanya i Rafael Alemany; l’ex lletrat-secretari general Agustí Colomer i els periodistes Ferran Bono i Violeta Tena, que faran de moderadors. També hi haurà una actuació musical a càrrec de La Maria.

Verònica Cantó, després d’haver viscut en primera persona tota aquesta etapa, defensa que “l’Acadèmia és una institució viva, del segle XXI” i remarca que el diàleg, el consens i l’acord han marcat el funcionament d’una entitat que es va convertir l’any 2006 en un órgan estatutari de la Generalitat, que des del 2016 renova els seus membres sense intervenció política, que ha defensat els seus dictamens i decissions sobre el valencià en moments polèmics i que viu últimament un intent de retallar-li el finançament impulsat per l'extrema dreta. “No crec que vagen contra l’Acadèmia”, diu sobre aquestes pressions, “crec que van contra el valencià”.

Pregunta. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa vint-i-cinc anys i vosté hi figura des del principi. Per a vosté, és un doble aniversari. Quan va entrar en la institució, imaginava les coses com han evolucionat vint-i-cinc anys després? 

Resposta. No imaginava en quin punt ens trobaríem ara, per molts motius, però quan vam entrar a l'Acadèmia fa vint-i-cinc anys, crec que tots sentíem el pes de la responsabilitat, com una espasa de Damocles que ens feia pensar que això podia anar bé, però també podia anar molt malament. Entre altres coses, tots els acadèmics que vam participar en la constitució de l'Acadèmia crec que teníem molt clar que ens jugàvem realment el prestigi professional i personal. I això era suficient responsabilitat com per notar un pes gran a l'hora de posar-la en marxa. Allò que en un principi va sorgir d’aquella desiderata de posar fi al conflicte, especialment a un conflicte partidista que havia durat massa temps, crec que no ha eixit malament. Vull dir, que el balanç és molt positiu vist amb la perspectiva de vint-i-cinc anys.

És una llengua amb dos noms i totes les varietats lingüístiques tenen una singularitat pròpia. L'Acadèmia defensa la singularitat del valencià dins de la llengua comuna

P. Aquest balanç positiu, hi ha hagut gent que l’ha fet possible i altres que l’han intentat impedir. Podríem parlar, si vol, de quan l’han tractat d’impedir. Per exemple, em venen al cap dos moments, un que va coincidir amb un dictamen inicial sobre la llengua i un altre amb la publicació en el diccionari del reconeixement que el valencià i el català són la mateixa llengua. Han estat els moments crítics d'enfrontament amb el poder polític? 

R. Realment, podem dir que foren enfrontaments perquè el govern en aquells moments no estava d'acord amb aquests posicionaments. Però si tenim en compte que l'Acadèmia naix a partir d'un dictamen del Consell Valencià de Cultura que diu el que diu sobre el valencià, que forma part d’un mateix sistema lingüístic, per un costat, i que l'Acadèmia també sorgeix -fet que és fonamental recordar- del pacte pel valencià que es va signar a les Corts, havia de fer un pas endavant més enllà del primer dictamen del Consell Valencià de Cultura. Així, l'Acadèmia es va constituir l’any 2001 i el 2005 es va aprovar el dictamen sobre l'entitat del valencià, la denominació, la filiació i tot això. Estem parlant de relativament poc temps després de la seua constitució perquè teníem clar que l'Acadèmia havia de fer un pas endavant i deixar les coses clares.

Després ja va vindre el diccionari, les definicions del diccionari, que crec que van ser de les últimes que es van aprovar perquè eren les més difícils i sempre he dit que són les menys lexicogràfiques, ja que el component sociològic, sociopolític, lingüístic i jurídic era important tindre’l en compte. I ens trobem dos definicions absolutament simètriques. No hi ha cap dubte del que diuen. Que, evidentment, la llengua és la mateixa. És una llengua amb dos noms i totes les varietats lingüístiques tenen una singularitat pròpia. L'Acadèmia defensa la singularitat del valencià dins de la llengua comuna, en condicions d'igualtat. 

P. Parlem de fets positius en la història de l’organisme. Va ser rellevant la conversió de l'Acadèmia en una de les institucions de la Generalitat en la reforma de l'Estatut d’Autonomia del 2006. 

R. És un dels fets més importants. També estava clar que la voluntat de l'Acadèmia era ser homologable a la resta d'institucions normatives en l'àmbit lingüístic de l'Estat espanyol. I això s'havia de aconseguir amb el pes jurídic que requeria, perquè aquells que des del principi van criticar la creació de l'Acadèmia, una de les coses que deien és que era una institució política, com si les altres acadèmies no ho foren. Vull dir, en el moment de creació totes les acadèmies tenen a veure amb desitjos o voluntats polítiques. Així, des del moment que l’Acadèmia la posen en l'Estatut com a institució estatutària, com a part del nostre autogovern, jurídicament està molt més blindada. 

Ara, és de veres que aquesta homologació partia d’una desigualtat inicial. I per això crec també que un moment encara més important va ser quan es van complir els quinze anys, moment en què es va deixar la tutela per part de les Corts. Estem parlant que l’Acadèmia entra en l'Estatut l'any 2006, però el 2016, acomplits els primers quinze anys, deixen les Corts Valencianes de tutelar-la. I això significa que entra en joc la cooptació en l’elecció d’acadèmics i per tant ens homologuem a la resta d’entitats normatives. És un aspecte absolutament positiu.

P. Hi ha un altre element que potser no és un esdeveniment concret. Em referesc al fet que dins de la institució hi ha gent de diferents percepcions o sensibilitats i la convivència ha acabat produint una certa confluència. S’han resolt alguns malentesos, si es vol dir així. 

R. Sí, una de les coses que encara continua perjudicant el valencià són els prejudicis lingüístics i la inseguretat lingüística de molts valencianoparlants. Crec que ha fet que la nostra autoestima com a valencianoparlants no anara per bon camí. Això és el que s'ha intentat redreçar. És cert que es va començar molt prompte a treballar per al diccionari amb tota la incorporació de paraules. L'Acadèmia es va dedicar a fer el que manava la llei, és a dir, incorporar les paraules genuïnes valencianes. Una paraula que es troba en un sermó de Sant Vicent, que está en Tirant lo blanc, que empren els escriptors més conreats, evidentment és una paraula genuïna que ha d’estar en el diccionari. Per tant, els passos que van anar donant-se en aquest sentit entre els vint-i-un acadèmics inicials tendien a la confluència i especialment al consens. Els termes que més ha utilitzat en el seu treball l'Acadèmia han sigut diàleg, consens i acord.

De fet, els acords normatius, els més importants aplicats a la llengua, no s’han produït per majoria absoluta, sinó que sempre s'ha buscat un consens molt més ampli perquè era el que realment tenia valor, perquè la societat s’hi poguera veure identificada. Però és cert que al principi les sensibilitats eren diferents, fins i tot les sensibilitats ideològiques. I he de dir que les sensibilitats ideològiques van tardar molt poc a diluir-se. No ens movíem per qui ens havia proposat o per ideologies i vam anar confluint en les decisions lingüístiques. 

P. Hi ha un concepte que m'agradaria que vosté m'intentara definir: el de la lleialtat lingüística. S’han trobat en l’Acadèmia molta gent que podia tindre visions diferents sobre la llengua o sobre què s’ha de fer, però que tenia una actitud lleial amb el valencià. Però hi ha una altra gent que ha estat instrumentalitzant el tema de la llengua amb unes altres motivacions.

R. Jo sempre destaque les paraules lleialtat i responsabilitat institucionals. I ací també incloc la lleialtat lingüística. És inqüestionable l’estima pel valencià de tota la gent que va formar part de l'Acadèmia i que s’hi ha anat incorporant. I la lleialtat lingüística també. Però a un tema com el valencià, que sempre desperta passions i alça ampolles, calia d'alguna manera, si se'm permet, llevar-li la víscera, llevar-li la passió. Perquè enteníem que el debat filològic és un debat científic que demana tranquil·litat i no fer soroll si es vol avançar. És a dir, s'ha treballat des de la lleialtat lingüística fins i tot en moments més difícils com els que hem pogut tindre fa poc. Sempre s'ha treballat per l'estima al valencià i des d'una lleialtat lingüística absoluta.

Crec que es vol anar contra tot allò que significa el valencià, fins i tot l'autogovern, tot el que puguen representar les institucions estatutàries

P. A propòsit d’aquests moments difícils recents, venen provocats perquè ha irromput, diguem, en el panorama polític una força que s'ha declarat directament contrària a l'Acadèmia i que vol acabar amb ella. I això suposa una amenaça greu. 

R. Sí, hi ha un punt d'inflexió en aquest sentit, però... 

P. Estem parlant de Vox, per ser concrets.

R. Evidentment, les coses tenen noms i cognoms… No estic tan segura que vagen només contra l'Acadèmia. Jo crec que van contra el valencià. És a dir, contra la llengua, contra el fet que siga la llengua històrica i pròpia d'aquest poble. Quan vaig començar a sentir parlar d'imposicions lingüístiques, em vaig dir, bé, ací qui ha imposat què? Si és la llengua pròpia històrica que parlaven, per exemple, els besavis, els iaios, els pares… Vull dir, no estem parlant d'una generació ni d’un caràcter immediat. Crec que es vol anar contra tot allò que significa el valencià, fins i tot l'autogovern, tot el que puguen representar les institucions estatutàries. És constatable, empíricament i objectivament, si es veu la trajectòria de la formació política a la qual fa referència. 

P. Això ha derivat en una actitud, que és la d'atacar l'Acadèmia per la via de tallar-li els recursos, de reduir-li el finançament.

R. En principi ens el van reduir un 25%, en l'any 2025, en els pressupostos que estan prorrogats, però en la pràctica el retall arribava a un 44%. Fins i tot línies dedicades a la inversió en projectes van ser deixades a zero o amb un capítol de despeses corrents reduït a una xifra impracticable. Van posar unes línies nominatives que eren inassumibles perquè anaven en contra de la llei. Això és un punt d'inflexió, perquè a més a més es va dir públicament, es va dir molt clar, que es vol estrangular econòmicament l'Acadèmia. Però després la realitat també és tossuda i els números són tossuts. Quan en uns pressupostos prorrogats has de fer front a una sèrie de pagaments compromesos, això s'ha de solucionar i qui ho ha de solucionar és evidentment la Conselleria d'Hisenda, el Consell. Però és que s'ha anat molt més enllà. Hi ha una modificació del reglament de les Corts a la qual s'ha prestat molt poca atenció, que es va fer per lectura única i que afecta les institucions estatutàries de manera que les Corts poden llevar pressupost econòmic a una per a passar-lo a una altra tot i que en la llei, per contra, està clar que les institucions estatutàries tenen autonomia pressupostària orgànica i funcional. Així és la llei. De totes aquestes coses vam advertir, tal com vam advertir que no es podia tocar el capítol dedicat a pagar als funcionaris. Estem parlant de funcionaris de carrera de la Generalitat. Sí, van ser uns moments durs i difícils, molt durs i molt difícils. 

P. S'han superat o estem encara en aquest escenari? 

R. No s'ha superat, el que s'ha superat és la possibilitat d'obrir el pressupost en condicions normals per part de l'Acadèmia, perquè estem amb pressupostos prorrogats, però els números són els que són. L’Acadèmia treballa amb el pressupost que es va aprovar. És cert que amb l’autonomia de la mateixa Acadèmia, a través de les modificacions de crèdit que ens han permés efectuar els pressupostos prorrogats, s’ha pogut fer front a aquelles coses que no estaven contemplades, però, per exemple, s’han retornat romanents al Consell. Se li ha retornat al Consell l'import de subvencions nominatives que evidentment no podíem complir. 

P. En aquest episodi va intervindre, d'alguna manera, la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, tot donant suport econòmic des del Govern d’Espanya a l'Acadèmia en un aspecte determinat de l'activitat.

R. Precisament els projectes d'inversió són del capítol sis. Anaven a fer-se millores en el diccionari, que és una entitat viva que funciona digitalment. Anàvem a incorporar el vocabulari valencià-anglès, valencià-castellà, de manera que si un usuari posa un nom o una paraula en castellà o en anglès li ix com es diu en valencià. Hi ha tot el tema de la morfología. Anàvem a incorporar la conjugació dels verbs, la sonorització de les paraules… Tot això va quedar en l'aire. I aleshores, quan el ministeri de Diana Morant, que és el que té la competència sobre totes les acadèmies de la resta de l'Estat, va oferir la seua col·laboració, la vam acceptar per a projectes finalistes, que és del que estic parlant. És a dir, com millorar el Corpus Informatitzat del Valencià (Cival). Es tracta de l'estudi diacrònic de la llengua. S’estan arreplegant documents des del segle XIII fins a l'actualitat, de tots els gèneres, que permeten una visió àmplia. De vegades et preguntes: aquesta paraula és valenciana o no és valenciana? Fas una cerca en el Cival i et diu quins autors l'han tractada, quins no, per a poder decidir. Tot això són projectes finalistes, que acabaran a finals del 2027. Hi estan ja treballant empreses que han passat pel concurs corresponent. Totes les aplicacions informàtiques necessiten matèria.

P. Ara vosté se'n va perquè no pot continuar, ja que s’ha acabat el termini que li está permés ser acadèmica, com una de les últimes persones que queden de la fornada constituent. Què passarà a partir d'ara? 

R. Som acadèmics constituents. Crec que és una paraula bonica. Ara, l'Acadèmia què ha de fer? Incorporar els nous, que ja estan elegits, i elegir una nova junta directiva i una nova presidenta o president. Com sempre, l'Acadèmia complirà la legalitat, i tant que la complirà. En desembre de l'any passat es va posar en marxa el procés. L'Acadèmia es renova en un terç dels seus membres cada cinc anys. Per això és una institució absolutament viva, actual, del segle XXI. En desembre, és a dir, mig any abans, perquè les coses requereixen un procés i també s'han de parlar, es va posar en marxa el procés de renovació dels set membres que érem acadèmics constituents i que, per mandat legal, havíem de marxar. És a dir, nosaltres ja no ens sotmetíem a un sorteig, sinó que els últims set ens n'havíem d'anar. I el dia 6 de març es van triar els set acadèmics i acadèmiques -cinc acadèmics, dos acadèmiques, per allò de la paritat- que ens substituirien. I el mandat dels acadèmics acaba el 15 de juny d'enguany. Estem esperant, per tal que els nous acadèmics puguen prendre possessió, que el decret de nomenament el signe el president de la Generalitat. Tota la documentació està ja en Presidència i estem pendents que el president signe aquest decret, que es publique en el Diari Oficial i, una vegada fet, ja prendran possessió. M'agradaria que fora el dia 15 de juny, perquè crec que la manera de complir-ho estaria molt bé, quan fa tot just vint-i-cinc anys. El millor que pot passar a les institucions és la normalitat. I quan parle d'institucions, les incloc totes, no només les institucions estatutàries, sinó les institucions que tenim pròpies els valencians. Així, si poguera ser el 15 de juny, millor que si fora el 18 de juny o el 2 de juliol, però fins que no es nomenen no podran prendre possessió. La presa de possessió serà un acte públic que es podrà fer a l'Acadèmia sense cap tipus de problemes. I molt orgullosos els acadèmics constituents d'haver viscut vint-i-cinc anys d'una història apassionant, de la posada en funcionament d'una institució. Hem tingut la sort de veure nàixer una institució, de veure-la créixer, de deixar-la totalment consolidada.

P. Com veu el futur?

R. El futur em veig incapaç de predir-lo. Sí que estic segura que l'Acadèmia continuarà durant molts, molts anys més. Perquè va nàixer amb vocació de servei públic i continua tenint en el seu ADN la vocació de servei públic a la societat valenciana. Un servei públic, a més, que està molt centrat i molt acotat.

L'Acadèmia ha col·laborat colze a colze amb el teixit cultural i associatiu, no sols del País Valencià

P. No sé si té la sensació que els recels que pogueren tindre alguns sectors sobre la institució s'han anat diluint. Quan es va constituir hi havia alguns sectors de la universitat, de la política, dels mitjans de comunicació, que tenien molta desconfiança sobre l’Acadèmia.

R. Nosaltres també en teníem, perquè no sabíem què podria passar. Sí, jo crec que s'ha diluït, entre altres coses, perquè l'Acadèmia ha col·laborat colze a colze amb el teixit cultural i associatiu, no sols del País Valencià, sinó que ha tingut relacions normals amb altres institucions de l'Estat, amb les altres acadèmies. I això és el que toca fer. És a dir, quan les coses funcionen amb normalitat, crec que és millor. Per això, si no som noticia és francament positiu. La normalitat no pot ser mai notícia. I nosaltres estem per aquesta normalitat. L’Acadèmia continuarà estant per aqueixa normalitat, fent la seua faena. I com ha de fer la seua faena? Doncs, amb rigor, apartant les passions. Estem parlant de material sensible per a la societat. Sempre he demanat, i sempre he intentat actuar amb conseqüència, que l’Acadèmia actue amb cap i amb cor, però oblidant-se de les passions.

P. Com es fa això?

R. Moltes vegades cal deixar reposar les coses, però s'ha d'actuar amb cap i amb cor. Per què? Perquè estem parlant de la nostra llengua, la llengua materna de molts valencianoparlants. I perquè no deixa de ser un objecte d'estudi absolutament científic. S'ha d'aplicar el rigor. 

P. Però l'Acadèmia també ha fet pronunciaments públics manifestant la preocupació per la situació social del valencià. I aquesta dimensió també ha tingut repercussió. Diguem que en alguns moments ha donat l’alerta.

R. Perquè una de les competències de l'Acadèmia és també vetllar per l'ús normal del valencià. I quan veus que hi ha un retrocés, quan s'observa aquest retrocés, quan s'observen aquests atacs a la llengua, quan veus els mitjans de comunicació i que el valencià no està en la posició que li toca, has d'alertar. Has d'alertar en tots els sentits encara que la competència lingüística és del govern, la planificació lingüística és del govern. No hauria de fer contraplanificació, que moltes vegades és la sensació que es pot tindre. Però té l'obligació d'advertir, d'alertar, fins i tot de denunciar quan hi ha actituds que no toquen. Per exemple, vam denunciar com és possible que encara estiguem en una administració on no hi ha requisit lingüístic. I això no és de fa tres anys o fa quatre anys, això ve de més lluny. El fet d'actuar amb independencia de criteri, amb autonomia, té els seus costos, però és la nostra obligació i això ho fem governe qui governe. Per exemple, hi ha un retrocés important en tot el tema de l'educació, que no és la que ha de salvar la llengua, però en té una responsabilitat i crec que l'ha acomplit. Gràcies a l'educació hi ha aquest compromís per part de tota la docència, tots els docents, d'apostar fort pel valencià. És una de les reivindicacions que figura ara en tot l’afer de la vaga educativa. L’Acadèmia ha d’estar atenta al que passa, amb l'ensenyament a les universitats, en l'administració de justícia, en la sanitat... És a dir, el que té l'acadèmia és una mirada molt més àmplia que afecta tots els àmbits socials. És l'única manera de cohesionar-nos i de sentir-nos part d’un poble.

P. Vosté és optimista o pessimista sobre el futur del valencià?

R. Jo sóc optimista, sempre soc optimista. No he sigut mai pessimista. La situació, evidentment, preocupa i ocupa. Cal mirar el futur amb optimisme si observem el panorama de la música en valencià, les xarxes socials, els creadors de continguts digitals… Allò que no perdré mai és l’esperança. I no perd l’esperança en el joves, que no ho perceben des de l’angle conflictiu, que és el que alguns volen introducir. L’element conflictiu s’introdueix per a canviar de llengua. Que quede clar. I les llengües no són excloents. Però l'element conflictiu és el que provoca. Com deia, crec que els joves no tenen els prejudicis d’aquells que hem nascut en un moment determinat i tenim molta vida viscuda. La societat está a favor d’incorporar el valencià com a part de la vida. Per exemple, els nouvinguts. Tinc obsessió en com s’integra els nouvinguts. Caldria fer un gran treball. I l’Acadèmia no ho pot fer perquè no és competència seua. 

R. Sí que pot advertir-ho.

P. Està clar que ho pot fer. L’educació fa un gran paper, és importantíssim. Sense l’àmbit educatiu estaríem perduts. Però és un compromís de l’Estat amb les llengües oficials, que ho són en els territoris respectius. 

P. Fa uns dies, vosté va rebre, juntament amb el sindicalista Miquel Coll i les presidentes de les dues principals associaciones de víctimes de la dana, el Premi Vicent Ventura i en el seu parlament va fer èmfasi en el concepte de “valencianitat”. M’agradaria que explicara què vol dir amb aquest terme.

R. La valencianitat explica tota la meua evolució personal i professional. Per a mi, la valencianitat és exercir de valencià, viure en valencià, sense cap sentiment de complex, molt conscient de la història de la qual forme part com a poble, conscient dels valors que tenim. Moltes vegades, la valencianitat pareix que només es redueix a festes, a ambients festius. Doncs no, els valencians i les valencianes som gent molt seriosa, que treballa molt i molt bé. Em referisc a l’orgull que sempre he sentit de formar part d’un col·lectiu. Per a mi, la valencianitat és això. I el valencianimse, al qual també vaig fer referència en aqueix premi, entra en l’àmbit de la reivindicació. La valencianitat, per a mi, és identitat. I el valencianisme és acció.

P. Bé. Ara deixarà de ser acadèmica. I ara què farà? Vosté venia d’una trajectòria de docent i d’editora…

R. No he deixat de viure a Cocentaina, que és on vaig nàixer. Hi he continuat vivint mentre he sigut primer secretària i després presidenta de l’Acadèmia. En anglés es diu commuter a qui fa com jo el viatge d’anar i vindre cada dia. La meua Mariola és molta Mariola i em serveix per alenar també. Sempre he dit que, a banda de la meua familia, he tingut dos passions. Una és la llengua, per això era professora, i l’altra són els llibres. M’imagine un futur relacionat amb aqueixes passions que sempre m’han mogut. El que sí que faré és descansar una mica, ara que anem cara a l’estiu. Un parell de mesos. Quan em pregunten què faré, responc que al setembre decidiré què vull ser de major.

A l'espera de la fòrmula electoral per 2027

L'auge de les forces progressistes d'àmbit territorial, amb Compromís en primer pla

El cicle d'eleccions autonòmiques que s'ha desenvolupat en els últims mesos no ha oferit grans sorpreses. Si de cas ha confirmat la dependència del PP de Vox per governar a Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i ara també Andalusia. A la malparada esquerra d'un PSOE en moderat declivi, no obstant això, s'ha dibuixat un fenomen d'una certa puixança de forces vinculades al territori en detriment de la desmanegada alternativa d'àmbit estatal que ofereixen Sumar i Esquerra Unida o el descarrilat Podemos. La Chunta Aragonesista, que va passar de tres a sis diputats, i Adelante Andalucía, que va pujar de dos a vuit, amb creixements de cinc punts en tots dos casos, són pràcticament les úniques formacions que han registrat pujades significatives. La sorpresa d'Adelante Andalucía desbarata la majoria absoluta del PP, escrivia Ignacio Escolar en comentar els resultats andalusos.

L'èxit d'Adelante Andalucía reimpulsa el debat sobre la 'via Rufián' i eleva la pressió sobre Sumar i Podemos, assenyalaven en un article Daniel Ríos i Sergi Pitarch, en al·lusió a la proposta del portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya en el Congrés perquè els partits progressistes d'àmbit estatal es retiren o, almenys, passen a un segon pla en les pròximes eleccions generals en favor de les formacions d'esquerres d'àmbit autonòmic. “Tant els comicis del diumenge a Andalusia com els del març passat a Aragó són bon exemple que l'esquerra alternativa està forta, però també que el creixement de l'espai es deu quasi exclusivament als partits autonòmics”, indicaven en el seu article.

“Adelante Andalucía marca el camí a l'esquerra, forces dels territoris que parlen dels seus problemes fora del soroll de la M30”, declarava al seu torn el portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, Joan Baldoví. La formació valencianista és un exemple de com una esquerra amb arrels hegemonitza l'espai més enllà dels socialistes. I Baldoví és molt conscient que això confereix un pes específic a la marca de cara a les possibles aliances per a les eleccions autonòmiques del 2027 pràcticament en l'únic territori en què hi ha opcions de desallotjar el PP.

Com tantes coses, el fenomen de l'auge de les formacions progressistes d'àmbit territorial no és insòlit en el panorama internacional. Només cal mirar al Regne Unit, que ha emergit de les recents eleccions locals i territorials amb un partit laborista abatut davant l'empenta de l'extrema dreta de Reform UK i amb les tres nacions que formen aquest Estat juntament amb Anglaterra, és a dir, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les, governades per partits d'esquerra nacionalista: el Sinn Fein, l'Scottish National Party (SNP) i el Plaid Cymru, respectivament. En el cas de Gal·les, la victòria aquest mes de maig del Plaid Cymru, que ha desplaçat els laboristes d'un govern que presidien des de la posada en marxa de l'autogovern l'any 1999, ha frenat l'empenta dels ultres de Nigel Farage. “El nacionalisme de dreta està en ascens en les democràcies occidentals i més enllà. Però en dues zones del Regne Unit es va imposar un altre tipus de nacionalisme: una varietat progressista del nacionalisme gal·lès i escocès que es considera a si mateix molt d'esquerra”, assenyalava Katrin Bennhold en la newsletter sobre actualitat internacional que publica en The New York Times, en què sostenia que “el nacionalisme progressista a l'estil gal·lès i escocès pot exportar-se”.

“Són líders de partits nacionalistes, però no parlen com estem acostumats a sentir parlar els líders nacionalistes”, explicava la periodista en constatar que polítics com el nou ministre principal gal·lès, Rhun ap Iorwerth, davant la nació excloent que propugna la dreta xenòfoba, estan oberts a la immigració i plantegen una nació inclusiva. Caldria afegir que rebutgen el Brexit i, contra els populistes, són fermament europeistes. Després de recordar que els especialistes diferencien entre “nacionalisme ètnic” i “nacionalisme cívic”, Katrin Bennhold suggereix que, davant l'onada reaccionària, “fins i tot els partits d'esquerra que no busquen la independència podrien trobar maneres de respondre a l'intens anhel dels votants per un sentit de pertinença i comunitat”.

És un debat interessant, sens dubte. I complex. Perquè també existeix el comportament dual de l'electorat en convocatòries locals i generals, aqueixa tendència a votar opcions de proximitat en uns comicis i forces estatals en altres. En tot cas, de cara a l'any que ve, al País Valencià, tot aquest assumpte estarà present en les maniobres de pactes electorals de l'esquerra i la manera d'enfocar-les per a les municipals, autonòmiques i generals, amb Compromís, que algunes enquestes situen ja prop del 20%, com a element central de la fórmula.

La versió en valencià d'elDiario.es

El debat en les forces d'esquerres sobre la manera d'enfocar les pròximes eleccions centra unes quantes informacions, juntament amb altres notícies de política, societat i cultura, en la versió en valencià d'elDiario.es. Les pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

A la espera de la fórmula electoral para 2027

El auge de las fuerzas progresistas de ámbito territorial, con Compromís en primer plano

El ciclo de elecciones autonómicas que se ha desarrollado en los últimos meses no ha deparado grandes sorpresas. Si acaso ha confirmado la dependencia del PP de Vox para gobernar en Extremadura, Castilla y León, Aragón y ahora también Andalucía. A la maltrecha izquierda de un PSOE en moderado declive, sin embargo, se ha dibujado un fenómeno de cierta pujanza de fuerzas vinculadas al territorio en detrimento de la deslavazada alternativa de ámbito estatal que ofrecen Sumar e Izquierda Unida o el descarrilado Podemos. La Chunta Aragonesista, que pasó de tres a seis diputados, y Adelante Andalucía, que subió de dos a ocho, con crecimientos de cinco puntos en ambos casos, son prácticamente las únicas formaciones que han registrado subidas significativas. La sorpresa de Adelante Andalucía desbarata la mayoría absoluta del PP, escribía Ignacio Escolar al comentar los resultados andaluces.

El éxito de Adelante Andalucía reimpulsa el debate sobre la 'vía Rufián' y eleva la presión sobre Sumar y Podemos, señalaban en un artículo Daniel Ríos y Sergi Pitarch, en alusión a la propuesta del portavoz de Esquerra Republicana de Catalunya en el Congreso para que los partidos progresistas de ámbito estatal se retiren o, al menos, pasen a un segundo plano en las próximas elecciones generales en favor de las formaciones de izquierdas de ámbito autonómico. “Tanto los comicios del domingo en Andalucía como los del pasado marzo en Aragón son buen ejemplo de que la izquierda alternativa está fuerte, pero también de que el crecimiento del espacio se debe casi exclusivamente a los partidos autonómicos”, indicaban en su artículo.

“Adelante Andalucía marca el camino a la izquierda, fuerzas de los territorios que hablen de sus problemas fuera del ruido de la M30”, declaraba a su vez el portavoz de Compromís en las Corts Valencianes, Joan Baldoví. La formación valencianista es un ejemplo de cómo una izquierda con raíces hegemoniza el espacio más allá de los socialistas. Y Baldoví es muy consciente de que eso confiere un peso específico a la marca de cara a las posibles alianzas para las elecciones autonómicas de 2027 prácticamente en el único territorio en que hay opciones de desalojar al PP.

Como tantas cosas, el fenómeno del auge de las formaciones progresistas de ámbito territorial no es insólito en el panorama internacional. Solo hay que mirar al Reino Unido, que ha emergido de sus recientes elecciones locales y territoriales con un partido laborista abatido ante el empuje de la extrema derecha de Reform UK y con las tres naciones que forman ese Estado junto a Inglaterra, es decir, Irlanda del Norte, Escocia y Gales, gobernadas por partidos de izquierda nacionalista: el Sinn Fein, el Scottish National Party (SNP) y el Plaid Cymru, respectivamente. En el caso de Gales, la victoria este mes de mayo del Plaid Cymru, que ha desplazado a los laboristas de un gobierno que presidían desde la puesta en marcha del autogobierno en 1999, ha frenado el empuje de los ultras de Nigel Farage. “El nacionalismo de derecha está en ascenso en las democracias occidentales y más allá. Pero en dos zonas del Reino Unido se impuso otro tipo de nacionalismo: una variedad progresista del nacionalismo galés y escocés que se considera a sí mismo muy de izquierda”, señalaba Katrin Bennhold en la newsletter sobre actualidad internacional que publica en The New York Times, en la que sostenía que “el nacionalismo progresista al estilo galés y escocés puede exportarse”.

“Son líderes de partidos nacionalistas, pero no hablan como estamos acostumbrados a oír hablar a los líderes nacionalistas”, explicaba la periodista al constatar que políticos como el nuevo ministro principal galés, Rhun ap Iorwerth, frente a la nación excluyente que propugna la derecha xenófoba, están abiertos a la inmigración y plantean una nación inclusiva. Habría que añadir que rechazan el Brexit y, contra los populistas, son firmemente europeístas. Tras recordar que los especialistas diferencian entre “nacionalismo étnico” y “nacionalismo cívico”, Katrin Bennhold sugiere que, frente a la ola reaccionaria, “incluso los partidos de izquierda que no buscan la independencia podrían encontrar formas de responder al intenso anhelo de los votantes por un sentido de pertenencia y comunidad”.

Es un debate interesante, sin duda. Y complejo. Porque también existe el comportamiento dual del electorado en convocatorias locales y generales, esa tendencia a votar a opciones de proximidad en unos comicios y a fuerzas estatales en otros. En todo caso, de cara al año que viene, en el País Valenciano, todo este asunto estará presente en las maniobras de pactos electorales de la izquierda y la manera de enfocarlas para las municipales, autonómicas y generales, con Compromís, al que algunas encuestas sitúan ya cerca del 20%, como elemento central de la fórmula.

La versió en valencià d'elDiario.es

El debat en les forces d'esquerres sobre la manera d'enfocar les pròximes eleccions centra unes quantes informacions, juntament amb altres notícies de política, societat i cultura, en la versió en valencià d'elDiario.es. Les pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Pols educatiu a la política del Consell que presideix Pérez Llorca

La vaga de l'ensenyament públic esdevé una mobilització de masses

Els professors van buidar les aules i van inundar els carrers. L'impacte inicial de la vaga indefinida convocada en l'ensenyament públic valencià per l'STEPV, CC OO, UGT i CSIF, a la qual després es va sumar ANPE, va deixar clar que la cosa anava molt de debó, per a sorpresa de la consellera d'Educació, Carmen Ortí, i del seu equip en un departament que des de l'època del seu antecessor, José Antonio Rovira, fa la impressió de no entendre el sector, el seu estat d'ànim i les seues aspiracions.

No és només un assumpte salarial, encara que el sou del professorat valencià haja quedat en el vagó de cua de les comunitats autònomes, sinó també de condicions i de dignitat. “Com no han de demanar legítimament professores i mestres una baixada de ràtios o una pujada de sous si Pérez Llorca ha disparat en un 30% els llocs d'assessors en el Consell i la consellera d'Educació ha incrementat el salari un 8% al seu cos funcionarial?”, escrivia Sergi Pitarch per explicar els motius de la vaga educativa, en al·lusió al fet que la titular de la cartera ha millorat la retribució del cos d'inspectors, del qual ella mateixa prové, però ha regatejat una pujada salarial similar al conjunt del professorat.

Aclaparat per la demostració massiva en què s'estava encarnant la vaga docent, al Govern que presideix Juan Francisco Pérez Llorca no se li va ocórrer res millor que enviar una carta de la consellera d'Educació a les famílies de l'ensenyament públic en la qual defensava la seua gestió, apuntava als professors de segon de batxillerat amb l'argument que la vaga podia perjudicar els alumnes en les proves d'accés a la universitat i sostenia que “cap estudiant ni família pot ser captiva d'un conflicte sindical”. El PSPV i Compromís van anunciar que denunciarien la carta a l'Agència de Protecció de Dades i l'eurodiputat valencianista i exconseller d'Educació, Vicent Marzà, va registrar una denúncia similar davant la Comissió Europea en considerar que l'enviament vulnera el Reglament General de Protecció de Dades.

Pérez Llorca va dir que estava disposat a atendre les demandes dels professors, més de 78.000 en un sistema educatiu amb uns 810.000 estudiants. I la Conselleria d'Educació es va asseure amb els sindicats a negociar amb una proposta insuficient per a les seues reivindicacions, consistents en la recuperació del poder adquisitiu perdut en els últims anys, la derogació immediata de la denominada Llei de Llibertat Educativa, més coneguda com a “llei Rovira”; ràtios més baixes d'alumnes per aula i recursos suficients; menys burocràcia i millora de la salut laboral del professorat; infraestructures educatives dignes i recuperació dels pressupostos retallats, així com suport decidit a l'ensenyament en valencià. Marc Candela, de l'STEPV, membre del comité de vaga, ha explicat amb detall aquestes reivindicacions del professorat en el podcast Animals Polítics, que condueixen Ignacio Blanco i Aurora Mora.

Atrapada en una vaga històrica, després d'heretar la gestió i l'equip de José Antonio Rovira, un dels consellers més conflictius -a qui Pérez Llorca ha situat després en Hisenda, qui sap si com a premi a la seua gestió-, la consellera Ortí va fer una primera proposta als sindicats que pretenia deixar de banda la pujada salarial del professorat. Els sindicats convocants la van rebutjar. Això va passar dijous i s'han emplaçat les parts dilluns a una nova reunió. Mentrestant, com ha assenyalat Miguel Giménez en la seua informació, els representants del professorat consideraren “insultant” el document proposat per la Generalitat, que ha indignat els docents a escasses hores d'una gran manifestació unitària convocada a València.

La versió en valencià d'elDiario.es

El conflicte de l'ensenyament públic centra un bon nombre d'informacions que es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Pulso educativo a la política del Consell que preside Pérez Llorca

La huelga de la enseñanza pública se convierte en una movilización de masas

Los profesores vaciaron las aulas e inundaron las calles. El impacto inicial de la huelga indefinida convocada en la enseñanza pública valenciana por el STEPV, CC OO, UGT y CSIF, a la que después se sumó ANPE, dejó claro que la cosa iba muy en serio, para sorpresa de la consellera de Educación, Carmen Ortí, y de su equipo en un departamento que desde la época de su antecesor, José Antonio Rovira, da la impresión de no entender al sector, su estado de ánimo y sus aspiraciones.

No es solo un asunto salarial, aunque el sueldo del profesorado valenciano haya quedado en el furgón de cola de las comunidades autónomas, sino también de condiciones y de dignidad. “¿Cómo no van a pedir legítimamente profesoras y maestros una bajada de ratios o una subida de sueldos si Pérez Llorca ha disparado en un 30% los puestos de asesores en su Consell y su consellera de Educación ha incrementado el salario un 8% a su cuerpo funcionarial?”, escribía Sergi Pitarch para explicar los motivos de la huelga educativa, en alusión al hecho de que la titular de la cartera ha mejorado la retribución del cuerpo de inspectores, del que ella misma procede, pero ha racaneado una subida salarial similar al conjunto del profesorado.

Abrumado por la demostración masiva en la que se estaba encarnando la huelga docente, al Gobierno que preside Juan Francisco Pérez Llorca no se le ocurrió nada mejor que enviar una carta de la consellera de Educación a las familias de la enseñanza pública en la que defendía su gestión, apuntaba a los profesores de segundo de bachillerato con el argumento de que el paro podía perjudicar a los alumnos en las pruebas de acceso a la universidad y sostenía que “ningún estudiante ni familia puede ser cautivo de un conflicto sindical”. El PSPV y Compromís anunciaron que denunciarían la carta a la Agencia de Protección de Datos y el eurodiputado valencianista y exconseller de Educación, Vicent Marzà, registró una denuncia similar ante la Comisión Europea al considerar que el envío vulnera el Reglamento General de Protección de Datos.

Pérez Llorca dijo estar dispuesto a atender las demandas de los profesores, más de 78.000 en un sistema educativo con unos 810.000 estudiantes. Y la Conselleria de Educación se sentó con los sindicatos a negociar con una propuesta insuficiente para sus reivindicaciones, consistentes en la recuperación del poder adquisitivo perdido en los últimos años, la derogación inmediata de la denominada Ley de Libertad Educativa, más conocida como “ley Rovira”; ratios más bajas de alumnos por aula y recursos suficientes; menos burocracia y mejora de la salud laboral del profesorado; infraestructuras educativas dignas y recuperación de los presupuestos recortados, así como apoyo decidido a la enseñanza en valenciano. Marc Candela, del STEPV, miembro del comité de huelga, ha explicado con detalle estas reivindicaciones del profesorado en el podcast Animals Polítics, que conducen Ignacio Blanco y Aurora Mora.

Atrapada en una huelga histórica, tras heredar la gestión y el equipo de José Antonio Rovira, uno de los consellers más conflictivos -a quien Pérez Llorca ha situado después en Hacienda, quién sabe si como premio a su gestión-, la consellera Ortí hizo una primera propuesta a los sindicatos que pretendía dejar de lado la subida salarial del profesorado. Los sindicatos convocantes la rechazaron. Eso ocurrió el jueves y se emplazaron las partes el lunes a una nueva reunión. Mientras tanto, como ha señalado Miguel Giménez en su información, los representantes del profesorado consideraron “insultante” el documento propuesto por la Generalitat, que indignó a los docentes a escasas horas de una gran manifestación unitaria convocada en València.

La versió en valencià d'elDiario.es

El conflicte de l'ensenyament públic centra un bon nombre d'informacions que es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

La derecha instrumentaliza una vez más la investigación parlamentaria de un desastre

El PP y Vox dan carpetazo en las Corts Valencianes a la comisión sobre la mayor catástrofe del siglo

El PP y Vox optan por dar carpetazo en las Corts Valencianes a la comisión sobre la dana del 29 de octubre de 2024, la mayor catástrofe de este siglo en territorio valenciano, en la que hubo 230 víctimas mortales. Al cumplirse un año de su puesta en marcha, la derecha y la extrema derecha han decidido no prorrogar su actividad, pese a que sólo 32 de los 96 comparecientes previstos han pasado por el Parlamento. Entre los que quedan figuran la exconsellera Salomé Pradas y los miembros de la cúpula de emergencias en el momento en que se produjeron las inundaciones.

Tanto el PSPV como Compromís han puesto el grito en el cielo mientras el PP justificaba la decisión en la intención de “huir del circo” supuestamente orquestado por la oposición, a la que acusa de no tener otra iniciativa política esta legislatura que “vivir de la dana”. Vox, por su parte, alega que el asunto está judicializado con la instrucción que lleva a cabo la jueza de Catarroja. Las tres principales asociaciones de víctimas han mostrado su indignación y, puestas a invocar metáforas circenses, han acusado a la derecha de montar “una pantomima parlamentaria orientada más a construir un relato político de defensa del Consell que a aclarar responsabilidades o escuchar honestamente a las víctimas y a la ciudadanía”.

El carpetazo no es nuevo. Al contrario, se enmarca en una vergonzosa tradición parlamentaria de la derecha valenciana consistente en usar las comisiones de investigación para intentar tapar las responsabilidades de sus cargos institucionales ante catástrofes o corrupciones. Ocurrió con otra tragedia, el accidente del metro de València que dejó 43 muertos y 47 heridos el 3 de julio de 2006. Un precedente que ha planeado desde el principio sobre la investigación parlamentaria de la dana. Entonces, el PP que presidía Francisco Camps abrió y cerró la comisión en las Corts en un mes para concluir que la responsabilidad fue únicamente del conductor del convoy muerto en el accidente. Sin embargo, en enero de 2020, cuatro de los ocho directivos de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana procesados por la jueza que había reabierto el caso en 2014 fueron condenados por su responsabilidad en las deficiencias de seguridad de la curva donde ocurrió el siniestro. Más tarde, en 2012, con Alberto Fabra como presidente del Consell, la comisión sobre el caso Emarsa, que aludía al saqueo de la depuradora metropolitana de València, ubicada en Pinedo, duró un poco más: dos meses y medio. Exculpó al Ayuntamiento de Valencia y a los responsables de la Entidad Pública de Saneamiento de Aguas Residuales (Epsar) de la Generalitat Valenciana, que sin embargo acabarían siendo condenados tiempo después tras la instrucción del juez Vicente Ríos.

La comisión parlamentaria exculpa, la sentencia condena. Se trata de un comportamiento acreditado por parte de una derecha que no se sonroja por esa obscena instrumentalización de los mecanismos de investigación previstos en el sistema democrático. Una perversión que quedó documentada en el pasado y en la que el PP, con la imprescindible complicidad de la extrema derecha de Vox, incide de nuevo. El dictamen de esa comisión cerrada ahora intempestivamente estará, sin duda, en línea con tan ignominiosos precedentes.

En lo que atañe a los tribunales, se ha confirmado la decisión del TSJ de excluir al expresidente Carlos Mazón de ser imputado por la jueza, quien a su vez ha visto aceptada a trámite por el Consejo General del Poder Judicial la petición de amparo ante el diputado del PP Rafael Hernando, que la acusó de prevaricación “palmaria”, y el 'youtuber' conspiracionista Rubén Gisbert, que la llamó “delincuente” y “corrupta”.

Por otra parte, la recuperación sobre el terreno en las comarcas afectadas por la inundaciones avanza poco a poco. El ministro de Transportes y Movilidad Ciudadana, Óscar Puente, asistió hace unos días a la puesta en servicio de la nueva pasarela de Picanya, que arrasó la dana. Con una inversión de 2,1 millones de euros, es una de las 17 estructuras de titularidad municipal destrozadas en la comarca para cuya reconstrucción ha habilitado el ministerio 34 millones de euros de los fondos de emergencia. 

La versió en valencià d'elDiario.es

Des que va ocórrer la tragèdia, les informacions sobre la dana i les seues conseqüències es publiquen, juntament amb altres notícies i reportatges, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de Whatsapp.

La dreta instrumentalitza una vegada més la investigació parlamentària d'un desastre

El PP i Vox donen carpetada en les Corts Valencianes a la comissió sobre la major catàstrofe del segle

El PP i Vox opten per donar carpetada en les Corts Valencianes a la comissió sobre la dana del 29 d'octubre de 2024, la major catàstrofe d'aquest segle en territori valencià, en la qual va haver-hi 230 víctimes mortals. En complir-se un any de la seua posada en marxa, la dreta i l'extrema dreta han decidit no prorrogar la seua activitat, malgrat que només 32 dels 96 compareixents previstos han passat pel Parlament. Entre els que queden figuren l'exconsellera Salomé Pradas i els membres de la cúpula d'emergències en el moment en què es van produir les inundacions.

Tant el PSPV com Compromís han posat el crit en el cel mentre el PP justificava la decisió en la intenció de “fugir del circ” suposadament orquestrat per l'oposició, a la qual acusa de no tenir una altra iniciativa política aquesta legislatura que “viure de la dana”. Vox, d'altra banda, al·lega que l'assumpte està judicialitzat amb la instrucció que porta a terme la jutgessa de Catarroja. Les tres principals associacions de víctimes han mostrat la seua indignació i, posades a invocar metàfores circenses, han acusat la dreta de muntar “una pantomima parlamentària orientada més a construir un relat polític de defensa del Consell que a aclarir responsabilitats o escoltar honestament les víctimes i la ciutadania”.

La carpetada no és nova. Al contrari, s'emmarca en una vergonyosa tradició parlamentària de la dreta valenciana consistent a usar les comissions d'investigació per a intentar tapar les responsabilitats dels seus càrrecs institucionals davant catàstrofes o corrupcions. Va ocórrer amb una altra tragèdia, l'accident del metro de València que va deixar 43 morts i 47 ferits el 3 de juliol de 2006. Un precedent que ha planejat des del principi sobre la investigació parlamentària de la dana. Aleshores, el PP que presidia Francisco Camps va obrir i va tancar la comissió en les Corts en un mes per a concloure que la responsabilitat va ser únicament del conductor del comboi mort en l'accident. No obstant això, al gener de 2020, quatre dels vuit directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana processats per la jutgessa que havia reobert el cas en 2014 van ser condemnats per la seua responsabilitat en les deficiències de seguretat de la corba on va ocórrer el sinistre. Més tard, el 2012, amb Alberto Fabra com a president del Consell, la comissió sobre el cas Emarsa, que al·ludia al saqueig de la depuradora metropolitana de València, situada a Pinedo, va durar un poc més: dos mesos i mig. Va exculpar l'Ajuntament de València i els responsables de l'Entitat Pública de Sanejament d'Aigües Residuals (Epsar) de la Generalitat Valenciana, que no obstant això acabarien sent condemnats temps després a conseqüència de la instrucció del jutge Vicente Ríos.

La comissió parlamentària exculpa, la sentència condemna. Es tracta d'un comportament acreditat per part d'una dreta que no s'enrojola per aqueixa obscena instrumentalització dels mecanismes d'investigació previstos en el sistema democràtic. Una perversió que va quedar documentada en el passat i en què el PP, amb la imprescindible complicitat de l'extrema dreta de Vox, incideix de nou. El dictamen d'aquesta comissió tancada ara intempestivament estarà, sens dubte, en línia amb uns precedents tan ignominiosos.

Pel que fa als tribunals, s'ha confirmat la decisió del TSJ d'excloure l'expresident Carlos Mazón de ser imputat per la jutgessa, que al seu torn ha vist acceptada a tràmit pel Consell General del Poder Judicial la petició d'empara davant el diputat del PP Rafael Hernando, que la va acusar de prevaricació “palmària”, i el 'youtuber' conspiracionista Rubén Gisbert, que la va titllar de “delinqüent” i “corrupta”.

D'altra banda, la recuperació sobre el terreny a les comarques afectades per la inundacions avança a poc a poc. El ministre de Transports i Mobilitat Ciutadana, Óscar Puente, va assistir fa uns dies a la posada en servei de la nova passarel·la de Picanya, que va arrasar la dana. Amb una inversió de 2,1 milions d'euros, és una de les 17 estructures de titularitat municipal destrossades a la comarca per a la reconstrucció de les quals ha habilitat el ministeri 34 milions d'euros dels fons d'emergència. 

La versió en valencià d'elDiario.es

Des que va ocórrer la tragèdia, les informacions sobre la dana i les seues conseqüències es publiquen, juntament amb altres notícies i reportatges, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de Whatsapp.

Una ciutat on s'encareix molt l'habitatge i augmenten els embussos

Lloguers inassumibles i col·lapse circulatori a la València de María José Catalá

Ni declaració de zones tensionades, ni limitació de preus, el mercat immobiliari a la ciutat de València ha embogit sense que l'èquip del PP i Vox en l'Ajuntament de València, que presideix María José Català, haja fet res mínimament eficaç per afrontar un dels assumptes que preocupen cada vegada més els veïns. La pujada imparable dels preus dels lloguers afecta tota Espanya, però troba en les nostres latituds una de les zones més candents. Així, la província de València lidera les pujades del preu del lloguer a Espanya en l' última dècada, amb un augment del 65%, com revela el mapa elaborat per aquest diari. D'altra banda, segons una anàlisi de la Universitat Politècnica de València, els lloguers a la ciutat de València s'han disparat un 78% en només cinc anys, de finals de 2019 a finals de 2024. En alguns districtes de la capital, com Ciutat Vella, l'Eixample, la Saïdia, El Cabanyal o Poblats Marítims, l'increment s'acosta al 100%.

El fenòmen s'estén a bona part dels municipis més pròxims a la ciutat, enmig d'un moviment que expulsa els joves i els sectors socials menys acomodats a localitats fins i tot més enllà de l'àrea metropolitana. Malgrat això, el Govern valencià s'oposa a la limitació dels preus dels lloguers aprovada pels ajuntaments de Burjassot i La Pobla de Farnals, amb l'argument, per part del departament d'Habitatge que dirigeix la vicepresidenta Susana Camarero, que “la política d'aquest Consell és la de generar oferta de lloguer assequible”, una estratègia que hauria de basar-se en la creació d'un parc públic d'habitatge massiu i no privatitzable, que no és el cas, i que no frena el problema cada colp més apressant a curt termini.

Que no es tracta d'una situació única, sinó que forma part d'una tendència cada vegada més greu, ho revela el debat polític generat amb la votació conjunta de les dretes espanyolistes i catalanistes al Congrés dels Diputats (el PP, Vox i Junts s'hi van oposar, mentre el PNB es va abstenir) contra el decret del Govern que prorrogava milers de lloguers que vencen el 2026 i 2027. La votació va donar peu al ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, de Sumar, a lamentar que “viure de lloguer s'ha convertit en un risc d'exclusió social”.

Aquest perill d'exclusió social no és una cosa abstracta sinó un fet cada vegada més real en les seues manifestacions més extremes. Com ha escrit Laura Martínez, la València de l'alcaldessa Catalá compta amb pisos que es venen per dos milions i centenars de noves barraques. “El nombre de persones que viu en assentaments de barraques creix un 8%, tot superant les 1.300 persones, mentre el PP local i autonòmic es nega a limitar els preus de l'habitatge, amb un mercat disparat”, escriu.

Una altra cosa que s'ha disparat en el mandat de l'actual alcaldessa és el trànsit. Ha crescut un 43% en dos anys en tota la ciutat, amb les grans vies col·lapsades. Encara que el fet que una artèria com l'avinguda de Pérez Galdós estiga en obres pot haver influït en els col·lapses circulatoris del nucli urbà en hores punta, els partits de l'oposició incideixen en què l'augment és un fenòmen general propiciat per allò que el PSPV qualifica com a “polítiques procotxe”. Compromís, per la seua part, assenyala que s'han revertit les polítiques de pacificació del trànsit aplicades en els anys de Joan Ribó com a alcalde. “La reversió del carrer de Colón ho contamina tot”, ha apuntat el regidor Giuseppe Grezzi, que va ser responsable de mobilitat en aquells mandats.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la situació del mercat de l'habitatge i la política municipal de València es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges, entrevistes i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de Whatsapp.

Una ciudad donde se encarece mucho la vivienda y aumentan los atascos

Alquileres inasequibles y colapso circulatorio en la València de María José Catalá

Ni declaración de zonas tensionadas, ni limitación de precios, el mercado inmobiliario en la ciudad de València ha enloquecido sin que el equipo del PP y Vox en el Ayuntamiento de València, que preside María José Catalá, haya hecho algo mínimamente eficaz para afrontar uno de los asuntos que preocupan cada vez más a los vecinos. La subida imparable de los precios de los alquileres afecta a toda España, pero encuentra en nuestras latitudes una de las zonas más candentes. Así, la provincia de València lidera las subidas del precio del alquiler en España en la última década, con un aumento del 65%, como revela el mapa elaborado por este diario. Por otra parte, según un análisis de la Universitat Politècnica de València, los alquileres en la ciudad de València se han disparado un 78% en solo cinco años, de finales de 2019 a finales de 2024. En algunos distritos de la capital, como Ciutat Vella, l’Eixample, la Saïdia, El Cabanyal o Poblats Marítims, el incremento se acerca al 100%.

El fenómeno se extiende a buena parte de los municipios más próximos a la ciudad, en medio de un movimiento que expulsa a los jóvenes y a los sectores sociales menos acomodados a localidades incluso más allá del área metropolitana. Pese a ello, el Gobierno valenciano se opone a la limitación de los precios de los alquileres aprobada por los ayuntamientos de Burjassot y La Pobla de Farnals, con el argumento, por parte del departamento de Vivienda que dirige la vicepresidenta Susana Camarero, de que “la política de este Consell es la de generar oferta de alquiler asequible”, una estrategia que habría de basarse en la creación de un parque público de vivienda masivo y no privatizable, que no es el caso, y que no frena el problema cada vez más acuciante a corto plazo.

Que no se trata de una situación única, sino que forma parte de una tendencia cada vez más grave, lo revela el debate político generado con la votación conjunta de las derechas españolistas y catalanistas en el Congreso de los Diputados (el PP, Vox y Junts se opusieron, mientras el PNV se abstuvo) contra el decreto del Gobierno que prorrogaba miles de alquileres que vencen en 2026 y 2027. La votación dio pie a que el ministro de Derechos Sociales, Pablo Bustinduy, de Sumar, lamentara que “vivir de alquiler se ha convertido en un riesgo de exclusión social”.

Este peligro de exclusión social no es algo abstracto sino un hecho cada vez más real en sus manifestaciones más extremas. Como ha escrito Laura Martínez, la València de la alcaldesa Catalá cuenta con pisos que se venden por dos millones y cientos de nuevas chabolas. “El número de personas que vive en asentamientos chabolistas crece un 8%, superando las 1.300 personas, mientras el PP local y autonómico se niega a limitar los precios de la vivienda, con un mercado disparado”, escribe.

Otra cosa que se ha disparado en el mandato de la actual alcaldesa es el tráfico. Ha crecido un 43% en dos años en toda la ciudad, con las grandes vías colapsadas. Aunque el hecho de que una arteria como la avenida de Pérez Galdós esté en obras puede haber influido en los colapsos circulatorios del núcleo urbano en horas punta, los partidos de la oposición inciden en que el aumento es un fenómeno general propiciado por lo que el PSPV califica como “políticas procoche”. Compromís, por su parte, señala que se han revertido las políticas de pacificación del tráfico aplicadas en los años de Joan Ribó como alcalde. “La reversión de la calle de Colón lo contamina todo”, ha apuntado el concejal Giuseppe Grezzi, que fue responsable de movilidad en aquellos mandatos.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre la situació del mercat de l'habitatge i la política municipal de València es publiquen, juntament amb altres notícies, reportatges, entrevistes i articles d'opinió, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de Whatsapp.

L'ombra de la dana i l'escàndol de les VPO pesen sobre el PP de cara a les autonòmiques

Pérez Llorca busca reforçar-se amb tanques publicitàries mentre Mazón es relaxa a la platja

Un està en les tanques. L'altre, a la platja. L'eixida que va donar el PP a la crisi causada en el Govern valencià per la negligent resposta a la catàstrofe de la dana del 29 d'octubre del 2024 condiciona les seues expectatives de mantindre el poder en les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Van optar fa sis mesos els populars, ho va fer el seu líder Alberto Núñez Feijóo, per no anar a unes eleccions extraordinàries i perquè dimitira, en canvi, el més que socarrat Carlos Mazón per a enviar al Palau de la Generalitat a Juan Francisco Pérez Llorca. Aquell cap del Consell sobrevingut tracta ara de reforçar-se amb una maniobra publicitària bastant patètica, omplint les carreteres d'anuncis de la baixada d'impostos amb la seua foto, signats pel PP, al costat de tanques de la Generalitat pagades amb diners públics. 

Mentrestant, el seu predecessor, que ha eludit la imputació en la causa de la dana en mantenir l'escó a les Corts Valencianes i, per tant, l'aforament, fet que ha donat peu al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana a deixar-lo al marge de la instrucció de la jutgessa de Catarroja, troba temps en dia laborable per relaxar-se a la platja del Campello, com mostren unes fotografies publicades per aquest diari. Mazón és un llast, amb el seu escó, el seu despatx a Alacant i els seus privilegis com a expresident, que el PP no s'hauria de permetre. I n'haurà de carregar amb les conseqüències.

Salvaguardat de la imputació, el polític que va romandre en una llarga sobretaula mentre centenars de persones morien en les greus inundacions causades per unes pluges insòlitament intenses en unes quantes comarques valencianes haurà de comparèixer com a testimoni davant la jutgessa en una data encara per determinar. La seua actitud negligent en aquella tràgica jornada pesa com una llosa sobre el PP i sobre el continuista Consell que presideix el seu suplent, recolzat en un renovat pacte amb l'extrema dreta de Vox.

El paper de “Juanfran president” no és especialment airós. La memòria recent del seu Consell està marcada per una crisi mal tancada que es va obrir amb la fatal inacció davant la catàstrofe. A causa d'aqueixa crisi, l'exconsellera Salomé Pradas i l'aleshores secretari autonòmic, Emilio Argüeso, estàn imputats en una instrucció que supura permanentment. Per exemple, a diferència del govern autonòmic la direcció d'À Punt ja preveia una “dana de gran impacte” quatre dies abans de la catàstrofe que va deixar 230 morts, tal com revela un whatsapp incorporat recentment al sumari per la jutgessa. Un whatsapp amb el qual el cap d'informatius d'aleshores alertava el director general de la cadena pública, després de ser avisat del risc per la responsable de l'equip de meteorologia.

El fluix perfil de Pérez Llorca, del qual semblen ser conscients en el seu partit, no evita que aspire a ser el pròxim candidat a la Generalitat, encara que l'expresident Francisco Camps (mira quin altre) intente desbaratar la maniobra en reclamar insistentment un congrés que ha quedat aparcat. Tampoc ajuden escàndols com el de les VPO d'Alacant, en el qual la jutgessa acaba d'imputar una quinzena de persones, que inclouen l'exregidora del PP, l'excap del servei de contractació i l'arquitecte municipal. Entre un que aprofita el bon temps primaveral per relaxar-se a la platja i els que van repartir en l'Ajuntament que presideix Luis Barcala habitatges de protecció pública a càrrecs, amics i coneguts del PP, el feu alacantí se li està entravessant també a Pérez Llorca.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el Consell i els casos que afecten el PP, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social, econòmic o cultural, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp. 

La sombra de la dana y el escándalo de las VPO pesan sobre el PP de cara a las autonómicas

Pérez Llorca busca reforzarse con vallas publicitarias mientras Mazón se relaja en la playa

Uno está en las vallas. El otro, en la playa. La salida que dio el PP a la crisis causada en el Gobierno valenciano por la negligente respuesta a la catástrofe de la dana del 29 de octubre de 2024 condiciona sus expectativas de mantener el poder en las elecciones autonómicas de dentro de un año. Optaron hace seis meses los populares, lo hizo su líder Alberto Núñez Feijóo, por no ir a unas elecciones extraordinarias y por que dimitiera, en cambio, el más que chamuscado Carlos Mazón para enviar al Palau de la Generalitat a Juan Francisco Pérez Llorca. Aquel jefe del Consell sobrevenido trata ahora de reforzarse con una maniobra publicitaria bastante patética, llenando las carreteras de anuncios de la bajada de impuestos con su foto, firmados por el PP, junto a vallas de la Generalitat pagadas con dinero público. 

Mientras tanto, su predecesor, que ha eludido la imputación en la causa de la dana al mantener su escaño en las Corts Valencianes y, por tanto, el aforamiento, lo que ha dado pie al Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana a dejarlo al margen de la instrucción de la jueza de Catarroja, encuentra tiempo en día laborable para relajarse en la playa de El Campello, como muestran unas fotografías publicadas por este diario. Mazón es un lastre, con su escaño, su despacho en Alicante y sus privilegios como expresidente, que el PP no debería permitirse. Y tendrá que cargar con las consecuencias.

Salvado de la imputación, el político que permaneció en una larga sobremesa mientras cientos de personas morían en las graves inundaciones causadas por unas lluvias insólitamente intensas en varias comarcas valencianas tendrá que comparecer como testigo ante la jueza en una fecha todavía por determinar. Su negligente actitud en aquella trágica jornada pesa como una losa sobre el PP y sobre el continuista Consell que preside su suplente, apoyado en un renovado pacto con la extrema derecha de Vox.

El papel de “Juanfran president” no es especialmente airoso. La memoria reciente de su Consell está marcada por una crisis mal cerrada que se abrió con la fatal inacción ante la catástrofe. A causa de esa crisis, la exconsellera Salomé Pradas y su entonces secretario autonómico, Emilio Argüeso, están imputados en una instrucción que supura permanentemente. Por ejemplo, a diferencia del gobierno autonómico la dirección de À Punt ya preveía una “dana de gran impacto” cuatro días antes de la catástrofe que dejó 230 fallecidos, tal como revela un whatsapp incorporado recientemente al sumario por la jueza. Un whatsapp con el que el entonces jefe de informativos alertaba al director general de la cadena pública, tras ser avisado del riesgo por la responsable del equipo de meteorología.

El flojo perfil de Pérez Llorca, del que parecen ser conscientes en su partido, no evita que aspire a ser el próximo candidato a la Generalitat, aunque el expresidente Francisco Camps (otro que tal) intente desbaratar la maniobra al reclamar insistentemente un congreso que ha quedado aparcado. Tampoco ayudan escándalos como el de las VPO de Alicante, en el que la jueza acaba de imputar a una quincena de personas, que incluyen a la exconcejala del PP, la exjefa del servicio de contratación y el arquitecto municipal. Entre uno que aprovecha el buen tiempo primaveral para relajarse en la playa y los que repartieron en el Ayuntamiento que preside Luis Barcala viviendas de protección pública a cargos, amigos y conocidos del PP, el feudo alicantino se le está atragantando también a Pérez Llorca.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el Consell i els casos que afecten el PP, juntament amb altres notícies de caràcter polític, social, econòmic o cultural, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp. 

Morant, España, Bernabé y Torró intervienen en la cumbre progresista de Barcelona

Sánchez exhibe las caras de su Gobierno y del PSOE que aspiran a tumbar al PP valenciano en un año

La delegación valenciana en la Global Progressive Mobilisation, convocada en Barcelona estos días 17 y 18 de abril, incluye a cerca de 300 personas. Planteada como una reunión internacional en la que confluyen organizaciones políticas, sociales y sindicales de los cinco continentes, se celebra paralelamente a una cumbre de estadistas para la Defensa de la Democracia a la que asisten una veintena de líderes (entre ellos la mexicana Claudia Sheinbaum, el portugués António Costa, el colombiano Gustavo Petro o el surafricano Cyril Ramaphosa) y a un encuentro bilateral España-Brasil (con presencia de Luiz Inácio Lula da Silva), donde el presidente del Gobierno de España, el socialista Pedro Sánchez, se erige como referente progresista ante un mundo polarizado por la extrema derecha que encarna el estadounidense Donald Trump.

No solo es numerosa la presencia de cargos y militantes del PSPV en la Fira de Barcelona, sino que tienen participación activa en las mesas media docena de sus dirigentes, como la ministra de Ciencia, Innovación y Universidades y secretaria general de los socialistas valencianos, Diana Morant, que interviene en una mesa sobre “la inteligencia artificial y lo que significa para la sociedad”. También figuran en el programa en los diversos debates el flamante ministro de Hacienda, Arcadi España; la delegada del Gobierno en la Comuntat Valenciana y secretaria socialista de Igualdad, Pilar Bernabé; la secretaria de Organización del PSOE, Rebeca Torró; la eurodiputada Leire Pajín; el recientemente nombrado comisionado para el Corredor Mediterráneo, Joan Calabuig, y el diputado y secretario general de Juventudes Socialistas, Víctor Camino. 

Diana Morant y Arcadi España son dos de los ocho ministros del Gobierno que intervienen en los debates. Pedro Sánchez parece ser consciente de que los miembros valencianos de su equipo representan a una de las pocas federaciones del PSOE que dentro de un año tienen alguna posibilidad de desbancar al PP de uno de sus gobiernos autonómicos. Al menos, en la Comunitat Valenciana no es imposible, como lo ha sido en Extremadura, Aragón y Castilla-León y como está cantado que ocurrirá en las próximas elecciones andaluzas. La posibilidad de que los socialistas y Compromís sumen una mayoría suficiente para reeditar un acuerdo como el Pacto del Botánico que gobernó ocho años la Generalitat Valenciana está dentro de los márgenes que prevén las encuestas y eso convierte el valenciano en un escenario muy singular para 2027, con el efecto añadido que pueda tener sobre las elecciones generales.

Los dos ministros, la secretaria de organización y la delegada del Gobierno son ahora mismo las caras del socialismo valenciano, después de que el expresidente de la Generalitat Ximo Puig pasara página y de que la caída de José Luis Ábalos, juzgado estos días por uno de los casos de corrupción que han enviado a la cárcel al exministro y anterior hombre fuerte del partido, llevara a Sánchez a depositar su confianza en dirigentes como Diana Morant, que será candidata a la Generalitat (“Que tenga la gente claro que, entre ministra y candidata a la presidencia de la Generalitat, soy candidata a la presidencia de la Generalitat”, decía hace solo unos meses en una entrevista en este diario), como Pilar Bernabé, que optará a la alcaldía de València, o como Rebeca Torró, al frente de un aparato federal fuertemente sacudido por los escándalos de Ábalos y Santos Cerdán. Son tres mujeres de la misma generación (tienen todas alrededor de 45 años de edad) que comparten con el nuevo ministro y exconseller Arcadi España una paralela experiencia política (Morant ha sido alcaldesa de Gandia, Torró consellera de Política Territorial y Bernabé concejala del Ayuntamiento de València) y simbolizan el reto de consolidar una nueva etapa en el PSPV. No lo tendrán fácil.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació política, juntament amb altres notícies de caràcter social, econòmic o cultural, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.

Morant, España, Bernabé i Torró intervenen en la cimera progressista de Barcelona

Sánchez exhibeix les cares del seu Govern i del PSOE que aspiren a tombar el PP valencià en un any

La delegació valenciana en la Global Progressive Mobilisation, convocada a Barcelona aquests dies 17 i 18 d'abril, inclou prop de 300 persones. Plantejada com una reunió internacional en què conflueixen organitzacions polítiques, socials i sindicals dels cinc continents, se celebra paral·lelament a una cimera d'estadistes per a la Defensa de la Democràcia a la qual assisteixen una vintena de líders (entre ells la mexicana Claudia Sheinbaum, el portugués António Costa, el colombià Gustavo Petro o el sud-africà Cyril Ramaphosa) i a una trobada bilateral España-Brasil (amb presència de Luiz Inácio Lula da Silva), on el president del Govern d'Espanya, el socialista Pedro Sánchez, s'erigeix com a referent progressista davant un món polaritzat per l'extrema dreta que encarna l'estatunidenc Donald Trump.

No només és nombrosa la presència de càrrecs i militants del PSPV a la Fira de Barcelona, sinó que tenen participació activa en les taules mitja dotzena dels seus dirigents, com la ministra de Ciència, Innovació i Universitats i secretària general dels socialistes valencians, Diana Morant, que intervé en una taula sobre “la intel·ligència artificial i allò que significa per a la societat”. També figuren en el programa en els diversos debats el flamant ministre d'Hisenda, Arcadi España; la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana i secretària socialista d'Igualtat, Pilar Bernabé; la secretària d'Organització del PSOE, Rebeca Torró; l'eurodiputada Leire Pajín; el recentment nomenat comissionat per al Corredor Mediterrani, Joan Calabuig, i el diputat i secretari general de Joventuts Socialistes, Víctor Camino. 

Diana Morant i Arcadi España són dos dels vuit ministres del Govern que intervenen en els debats. Pedro Sánchez pareix ser conscient que els membres valencians del seu equip representen una de les poques federacions del PSOE que dins d'un any tenen alguna possibilitat de desbancar el PP d'un dels seus governs autonòmics. Almenys, en la Comunitat Valenciana no és impossible, com ho ha sigut a Extremadura, Aragó i Castella-Lleó i com està cantat que ocorrerà en les pròximes eleccions andaluses. La possibilitat que els socialistes i Compromís sumen una majoria suficient per a reeditar un acord com el Pacte del Botànic que va governar vuit anys la Generalitat Valenciana està dins dels marges que preveuen les enquestes i això converteix el valencià en un escenari molt singular per al 2027, amb l'efecte afegit que puga tindre sobre les eleccions generals.

Els dos ministres, la secretària d'organització i la delegada del Govern són ara mateix les cares del socialisme valencià, després que l'expresident de la Generalitat Ximo Puig passés pàgina i que la caiguda de José Luis Ábalos, jutjat aquests dies per un dels casos de corrupció que han enviat a la presó l'exministre i anterior home fort del partit, portés Sánchez a dipositar la seua confiança en dirigents com Diana Morant, que serà candidata a la Generalitat (“Que tingui la gent clar que, entre ministra i candidata a la presidència de la Generalitat, sóc candidata a la presidència de la Generalitat”, deia fa només uns mesos en una entrevista en aquest diari), com Pilar Bernabé, que optarà a l'alcaldia de València, o com Rebeca Torró, al capdavant d'un aparell federal fortament sacsejat pels escàndols d'Ábalos i Santos Cerdán. Són tres dones de la mateixa generació (tenen totes al voltant de 45 anys d'edat) que comparteixen amb el nou ministre i exconseller Arcadi Espanya una paral·lela experiència política (Morant ha estat alcaldessa de Gandia, Torró consellera de Política Territorial i Bernabé regidora de l'Ajuntament de València) i simbolitzen el repte de consolidar una nova etapa en el PSPV. No ho tindran fàcil.

La versió en valencià d'elDiario.es

La informació política, juntament amb altres notícies de caràcter social, econòmic o cultural, es publica en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El Port de Barcelona atorga una terminal a Baleària abans que el de València

La ZAL construïda sobre horta protegida aconsegueix la legalització 20 anys després de destruir La Punta

El planejament va ser anul·lat per sentències del Tribunal Suprem dues vegades perquè s'assentava sobre sòl no urbanitzable d'especial protecció agrícola. Fa dues dècades, la construcció de la Zona d'Activitats Logístiques del Port de València (ZAL) va causar la destrucció de terres classificades com a horta protegida que van ser indegudament expropiades i urbanitzades en la pedania de La Punta, enmig d'un intens conflicte que va passar a la història de les mobilitzacions socials i ciutadanes de la capital. Ara, l'Autoritat Portuària de València (APV) n'ha aconseguit legalitzar el planejament després que el mateix Tribunal Suprem al març de 2024 modifiqués el seu criteri i afirmés que la transformació física dels terrenys fa pràcticament inviable la recuperació per a l'ús agrícola.

“El cas de la ZAL del Port de València és l'exemple més paradigmàtic de l'abús dels poders polítics i econòmics enfront dels drets dels ciutadans, a més d'un clar model de legitimació de la política dels fets consumats”, ha escrit Carlos Navarro Castelló en un article en què revisava tot el litigi desenvolupat des de la plataforma Per L'Horta i l'associació de veïns La Unificadora de La Punta enfront de l'Autoritat Portuària. “És evident que a l'Administració ja no li és possible exercir les seues potestats de restauració de l'ordre urbanístic, retornant l'estat del sòl a allò previst en el Pla General d'Ordenació Urbana de València (sòl rústic amb destinació agrícola)”, es llegeix en la resolució judicial com a lamentable justificació. O siga, es legalitza el que va ser il·legal des que es va expulsar un centenar de veïns de les seues cases i es van expropiar les seues terres perquè ja és irreversible.

Es tracta d'una manera d'actuar que el Port de València ha avaluat en la seua expansió a costa de la ciutat i que persisteix en l'execució de les obres d'ampliació al nord de les instal·lacions portuàries que s'està duent a terme actualment malgrat que la legalitat es discuteix també en els tribunals. Davant de les protestes ciutadanes per la modificació del projecte sense una nova avaluació ambiental, la història es repeteix i la Comissió Ciutat-Port clama en el desert perquè es paralitzen els treballs, atés que el perit judicial ha conclòs que el projecte és diferent del que es va aprovar mitjançant una declaració d'impacte ambiental favorable l'any 2007 i, per tant, “no ha estat avaluat a efectes mediambientals”. Entén el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que no és adequat paralitzar cautelarment les obres i que la legalitat del gegantí moll per a vaixells de transport de contenidors s'examinarà en el desenvolupament del procediment. Amb tota probabilitat, quan ja estiga construït.

Per si les modificacions del projecte no foren suficients, la naviliera valenciana Baleària, després de quatre anys de tràmit i de tres anys des que se li hagués adjudicat, va veure com l'Autoritat Portuària de València li revocava el novembre de l'any passat la concessió per construir una terminal de creuers. La multinacional MSC, amb seu a Suïssa i capital italià, que és l'adjudicatària de l'enorme ampliació portuària i que sens dubte té més influència, ha pressionat perquè s'encaixe en el projecte la seua pròpia terminal de creuers (la concessió de la qual no havia sol·licitat). Això ha portat a replantejar les previsions i modificar els espais perquè hi càpiguen les dues terminals. Però mentre l'APV maniobra en aquest sentit, el Port de Barcelona s'ha avançat i ha atorgat la concessió a Baleària perquè construisca una terminal com l'anul·lada a València amb un pressupost de 25 milions d'euros.

Que el Port fa obres perquè en bona mesura és la seua forma de satisfer als que hi tenen poder constitueix una vella sospita. La seua manera de tirar endavant els projectes s'aprofita a més d'un oportunisme escandalós.

La versio en valencià d'elDiario.es

L'ampliació portuària, i els conflictes del port amb plataformes ciutadanes i ecologistes, forma part de les informacions que, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

El Puerto de Barcelona otorga una terminal a Baleària antes que el de València

La ZAL construida sobre huerta protegida logra la legalización 20 años después de destruir La Punta

Su planeamiento fue anulado por sentencias del Tribunal Supremo dos veces porque se asienta sobre suelo no urbanizable de especial protección agrícola. Hace dos décadas, la construcción de la Zona de Actividades Logísticas del Puerto de València (ZAL) causó la destrucción de tierras clasificadas como huerta protegida que fueron indebidamente expropiadas y urbanizadas en la pedanía de La Punta, en medio de un intenso conflicto que pasó a la historia de las movilizaciones sociales y ciudadanas de la capital. Ahora, la Autoridad Portuaria de València (APV) ha conseguido legalizar el planeamiento después de que el propio Tribunal Supremo en marzo de 2024 modificara su criterio y afirmara que la transformación física de los terrenos hace prácticamente inviable su recuperación para el uso agrícola.

“El caso de la ZAL del Puerto de Valencia es el ejemplo más paradigmático del abuso de los poderes políticos y económicos frente a los derechos de los ciudadanos, además de un claro modelo de legitimación de la política de los hechos consumados”, ha escrito Carlos Navarro Castelló en un artículo en el que revisaba todo el litigio desarrollado desde la plataforma Per L'Horta y la asociación de vecinos La Unificadora de La Punta frente a la Autoridad Portuaria. “Es evidente que a la Administración ya no le es posible ejercer sus potestades de restauración del orden urbanístico, reponiendo el estado del suelo al previsto en el Plan General de Ordenación Urbana de Valencia (suelo rústico con destino agrícola)”, se lee en la resolución judicial como lamentable justificación. O sea, se legaliza lo que fue ilegal desde que se expulsó a un centenar de vecinos de sus casas y se expropiaron sus tierras porque ya es irreversible.

Se trata de una manera de proceder que el Puerto de València ha aquilatado en su expansión a costa de la ciudad y que persiste en la ejecución de las obras de ampliación al norte de las instalaciones portuarias que se está llevando a cabo actualmente pese a que su legalidad se discute también en los tribunales. Frente a las protestas ciudadanas por la modificación del proyecto sin una nueva evaluación ambiental, la historia se repite y la Comissió Ciutat-Port clama en el desierto para que se paralicen los trabajos, dado que el perito judicial ha concluido que el proyecto es distinto al que se aprobó mediante una declaración de impacto ambiental favorable en el año 2007 y, por lo tanto, “no ha sido evaluado a efectos medioambientales”. Entiende el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana que no es adecuado paralizar cautelarmente las obras y que la legalidad del gigantesco muelle para barcos de transporte de contenedores se examinará en el desarrollo del procedimiento. Con toda probabilidad, cuando ya esté construido.

Por si las modificaciones del proyecto no fueran suficientes, la naviera valenciana Baleària, después de cuatro años de tramitación y de tres años desde que se le hubiera adjudicado, vio cómo la Autoridad Portuaria de Valencia le revocaba en noviembre del año pasado la concesión para construir una terminal de cruceros. La multinacional MSC, con sede en Suiza y capital italiano, que es la adjudicataria de la enorme ampliación portuaria y que sin duda tiene más influencia, ha presionado para que se encaje en el proyecto su propia terminal de cruceros (cuya concesión no había solicitado). Eso ha llevado a replantear las previsiones y modificar los espacios para que quepan ambas terminales. Pero mientras la APV maniobra en ese sentido, el Puerto de Barcelona se ha adelantado y ha otorgado la concesión a Baleària para que construya una terminal como la anulada en València con un presupuesto de 25 millones de euros.

Que el Puerto hace obras porque en buena medida es su forma de satisfacer a quienes tienen poder en él constituye una vieja sospecha. Su forma de sacar adelante los proyectos se aprovecha además de un ventajismo escandaloso.

La versió en valencià d'elDiario.es

L'ampliació portuària, i els conflictes del port amb plataformes ciutadanes i ecologistes, forma part de les informacions que, juntament amb altres notícies, reportatges i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

De la Drova, el seu paradís personal, a Alexandria, el món literari de Josep Piera (1947-2026), que ha mort aquest diumenge als 78 anys, abraçava tota la Mediterrània, de Gandia i la Safor, la seua estimada comarca, a Grècia, Marràqueix, Nàpols o Sicília. La seua obra, que és molt extensa, arrela en una geografia humana i física, però sobretot cultural. Llibres com El Cingle Verd (1982), Estiu grec (1985), Un bellíssim cadàver barroc (1987), Ací s'acaba tot (1993) o Seduccions de Marràqueix (1996) són les peces centrals d'un univers literari viscut i estimat, creat amb una empatia indestructible per la gent de totes les riberes del Mediterrani, els pobles, la seua diversitat, la seua història i els seus mites.

Escrits amb una combinació de l'estil intimista del dietari i la prosa de viatges, aquests llibres són els astres al voltant dels quals s'estructura la seua obra com un arxipèlag que combina la poesia, l'assaig i la “literatura del jo”, en totes les seues fecundes variants, totes elles immerses en el batec de les ciutats, la memòria del passat, la remor de les ones i la salabror de la mar. De la mirada al món poètic andalusí, que va generar obres com Els poetes aràbigo-valencians (1983) i Poemes de l'orient d'Al-Àndalus (1983), a les aproximacions biogràfiques com Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009) o El somni d'una pàtria de paraules (2012), aquest darrer sobre Teodor Llorente, passant per la seu obra poètica, recollida en Dictats d'amor (Poesia 1971-1991), les creacions de Piera són d'una coherència que podríem descriure com temperamental.

Els que el tractàvem en aquells inicis llunyans del seu recorregut com a escriptor, embarcat en la peripècia d'allò que es va denominar la “generació dels setanta”, no teníem cap dubte que acabaria sent un autor molt valuós per als valencians, una figura de gran recorregut en el panorama de la literatura en llengua catalana. Curiositat insaciable, entusiasme vital i capacitat creativa el definien ja com un revulsiu, un activista cultural i un gran escriptor. A partir d'aleshores no va fer més que seguir el seu impuls, la seua vocació, per a deixar un llegat impressionant. I pel camí va fer amics, admiradors, col·legues i seguidors, perquè si alguna cosa ha tingut és una gran generositat amb les succesives fornades d'escriptors. En bona mesura, s'ha convertit en un element d'enllaç entre les generacions literàries de quatre dècades al País Valencià.

La fecunda trajectòria de Piera ha rebut distincions, com els premis Ausiàs March, Carles Riba o Josep Pla, la Creu de Sant Jordi (1991), l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana (2021) o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2023). També ha estat nomenat Fill Predilecte de Gandia (2010), ciutat a la qual ha llegat el seu arxiu. En les últimes etapes ha publicat sengles volums de memòries: Puta postguerra (2007) i Els fantàstics setanta (2020). En aquest últim volum propugnava “recordar sense nostàlgia, sense malenconies”. I escrivia aquesta reflexió: “Vivim per a recordar? No. O potser sí, quan arriba la velledat: la darrera edat de les persones. Vivim volent ser recordats? Sí, si ha de ser per a bé. A ningú no li amarga un dolç, com se sol dir. El passat es fa present mentre el present va passant”. Josep Piera es farà present per molt de temps.

Valencianistes i socialistes mantenen el seu pes, però les altres esquerres s'han evaporat

L'exdirigent del Pacte del Botànic torna a la ciutat on Compromís és més fort

Era el moment. Si havia d'anunciar el seu retorn a la política activa, Mònica Oltra havia de fer-ho en el congrés d'Iniciativa-Compromís, el seu partit dins de la coalició valencianista. Així ho va fer, en un to emotiu, en assumir públicament la seua intenció d'optar a l'alcaldia de València en les pròximes eleccions.“Treballar el desenvolupament comunitari” i “construir ciutats que no siguen hostils, que siguen acollidores” són propòsits que va proclamar de forma genèrica en la intervenció davant del conclau, així com el seu desig d'entendre “la ciutat, no com un espai de circulació, sinó com un espai on ens toquem i ens trobem”.

Apartada des que va dimitir el juny del 2022 davant del procés judicial obert contra ella per un suposat encobriment des de la seua conselleria dels abusos a una menor tutelada pels quals havia estat condemnat el seu exmarit, monitor d'un centre d'acollida, tant el jutge instructor com la jutgessa substituta i el fiscal han conclíòs que no hi ha delicte i han proposat reiteradament tancar la causa. Malgrat això, l'Audiència de València ha persistit a enviar-la a judici juntament a una dotzena de persones del que va ser el seu departament, tot fent possible que les acusacions de l'extrema dreta insistisquen sobre l'assumpte en una vista oral més aviat anòmala.

L'exvicepresidenta de la Generalitat, dirigent juntament amb el president socialista Ximo Puig del Pacte del Botànic que va governar dues legislatures, ha optat per no perllongar el seu ostracisme.“La jerarquia judicial ha decidit que la nostra pena és asseure'ns al banc dels acusats”, va dir en el seu discurs de retorn.“No podem seguir jugant en el seu camp, perquè allí sempre perdem”, va afegir en referència al discurs d'odi que fomenta la dreta. Amb el cas del president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, que va ressorgir després de passar per la presó per greus acusacions que van acabar desacreditades, com a espill on mirar-se, Mònica Oltra ha optat per no tornar a la política autonòmica sinó a la lluita per l'alcaldia de València, la ciutat en què Compromís és més fort. 

L'impacte de la seua decisió ha ressonat en l'esquerra, actualment immersa en un debat sobre la necessitat d'unir forces per frenar una victòria del PP que, en aliança amb l'extrema dreta de Vox, puga tombar el Govern de Pedro Sánchez. Oltra assajarà una candidatura unitària d'esquerres, en la línia que es propugna per a les eleccions generals. No obstant això, la ciutat de València té poc a veure amb el panorama i la correlació de forces que existeix en l'àmbit estatal i en la majoria de les comunitats autònomes. Ací el desafiament no consisteix tant a ajuntar formacions com Esquerra Unida, Sumar o Podem per aconseguir la màxima utilitat del vot a l'esquerra del PSOE com a derrotar el PP, atès que, en termes electorals, en la capital valenciana Compromís està per davant dels socialistes i a la seua esquerra no queda pràcticament res.

Fem memòria. La coalició valencianista va aconseguir portar Joan Ribó a l'alcaldia el 2015 parlant pràcticament de tu a tu al PP de Rita Barberá. Va aconseguir més de 97.000 vots enfront dels 107.000 de l'alcaldessa popular suposadament imbatible. Va traure nou regidors, per cinc del PSPV i tres de València en Comú, la candidatura que aleshores tenia el suport de Podem. Ribó va revalidar el 2019 l'alcaldia amb més de 106.000 vots i va col·locar Compromís, amb 10 regidors, com la primera força de la ciutat. Els socialistes van pujar a set regidors i gràcies a això es va mantindre l'ajustada majoria progressista. No obstant això, el 2023, Ribó va deixar de ser alcalde quan va perdre el regidor que donava la majoria en benefici de la dreta del PP i Vox, malgrat que va obtindre més de 99.000 vots, que li van reportar nou regidors, mentre els socialistes van seguir amb set.

Durant els mandats de Ribó, Compromís va convertir València en el seu autèntic feu electoral, mentre els vots a l'esquerra de la coalició pràcticament es van evaporar: Esquerra Unida es va quedar fora de l'Ajuntament amb un 4,7% l'any 2015, Unides Podem-Esquerra Unida va superar a penes el 4% el 2019 i també es va quedar fora. Aquesta mateixa candidatura va quedar reduïda al 2,3% (9.677 vots) en les últimes eleccions locals del 2023. 

Fa ja uns mesos que els partits van començar a mirar cap al 2027 i a debatre les seues estratègies, mentre les enquestes apunten a una majoria d'esquerres en la circumscripció de València, encara que es done una victòria del PP i Vox en el còmput conjunt de les tres circumscripcions per a les eleccions autonòmiques. Dit d'una altra manera, Compromís i el PSPV tenen raons per a creure que poden obtindre un bon resultat i que hi haurà govern de progrés a la capital valenciana. Amb Mònica Oltra encapçalant una candidatura i l'actual delegada del Govern, la socialista Pilar Bernabé, al capdavant d'una altra, la batalla electoral contra l'actual alcaldessa del PP, María José Catalá, i els seus socis de Vox promet ser intensa. Però les opcions d'una victòria d'esquerres no depenen tant que Oltra puga escurar els 9.000 vots que van anar a la paperera en les últimes eleccions com que Compromís, la que ha estat primera o segona força local en els últims tres mandats i manté actualment el pols de la mà de Papi Robles com a portaveu de l'oposició a l'Ajuntament, torne a parlar de tu a tu al PP i li dispute la primera plaça. Aquest és el seu repte.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el retorn de Mónica Oltra i les expectatives sobre les pròximes eleccions a la ciutat de València es publiquen, juntament amb altres notícies de política, societat, cultura i educació, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de WhatsApp.

Valencianistas y socialistas mantienen su peso, pero las otras izquierdas se han evaporado

La exdirigente del Pacte del Botànic vuelve a la ciudad donde Compromís es más fuerte

Era el momento. Si tenía que anunciar su regreso a la política activa, Mónica Oltra debía hacerlo en el congreso de Iniciativa-Compromís, su partido dentro de la coalición valencianista. Así lo hizo, en un tono emotivo, al asumir públicamente su intención de optar a la alcaldía de València en las próximas elecciones.“Trabajar el desarrollo comunitario” y “construir ciudades que no sean hostiles, que sean acogedoras” son propósitos que proclamó de forma genérica en su intervención ante el cónclave, así como su deseo de entender “la ciudad, no como un espacio de circulación, sino como un espacio donde nos toquemos y nos encontremos”.

Apartada desde que dimitió en junio de 2022 ante el proceso judicial abierto contra ella por un supuesto encubrimiento desde su conselleria de los abusos a una menor tutelada por los que había sido condenado su exmarido, monitor de un centro de acogida, tanto el juez instructor como la jueza sustituta y el fiscal han concluido que no existe delito y han propuesto reiteradamente cerrar la causa. Pese a ello, la Audiencia de Valencia ha persistido en enviarla a juicio junto a una docena de personas del que fue su departamento, dando pie a que las acusaciones de la extrema derecha insistan sobre el asunto en una vista oral más bien anómala.

La exvicepresidenta de la Generalitat, dirigente junto al presidente socialista Ximo Puig del Pacte del Botànic que gobernó dos legislaturas, ha optado por no prolongar su ostracismo.“La jerarquía judicial ha decidido que nuestra pena es sentarnos en el banquillo”, dijo en su discurso de regreso.“No podemos seguir jugando en su campo, porque ahí siempre perdemos”, añadió en referencia al discurso de odio que fomenta la derecha. Con el caso del presidente de Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, que resurgió tras pasar por la cárcel por graves acusaciones que acabaron desacreditadas, como espejo en el que mirarse, Mónica Oltra ha optado por no volver a la política autonómica sino a la lucha por la alcaldía de València, la ciudad en la que Compromís es más fuerte. 

El impacto de su decisión ha resonado en la izquierda, actualmente inmersa en un debate sobre la necesidad de unir fuerzas para frenar una victoria del PP que, en alianza con la extrema derecha de Vox, pueda tumbar el Gobierno de Pedro Sánchez. Oltra ensayará una candidatura unitaria de izquierdas, en la línea que se propugna para las elecciones generales. Sin embargo, la ciudad de València tiene poco que ver con el panorama y la correlación de fuerzas que existe en el ámbito estatal y en la mayoría de las comunidades autónomas. Aquí el desafío no consiste tanto en juntar a formaciones como Izquierda Unida, Sumar o Podemos para lograr la máxima utilidad del voto a la izquierda del PSOE como en derrotar al PP, dado que, en términos electorales, en la capital valenciana Compromís está por delante de los socialistas y a su izquierda no queda prácticamente nada.

Hagamos memoria. La coalición valencianista consiguió llevar a Joan Ribó a la alcaldía en 2015 hablando prácticamente de tú a tú al PP de Rita Barberá. Logró más de 97.000 votos frente a los 107.000 de la alcaldesa popular supuestamente imbatible. Sacó nueve concejales, por cinco del PSPV y tres de València en Comú, la candidatura que entonces apoyaba Podemos. Ribó revalidó en 2019 la alcaldía con más de 106.000 votos y colocó a Compromís, con 10 concejales, como la primera fuerza de la ciudad. Los socialistas subieron a siete concejales y gracias a ello se mantuvo la ajustada mayoría progresista. Sin embargo, en 2023, Ribó dejó de ser alcalde al perder el concejal que daba la mayoría en beneficio de la derecha del PP y Vox, a pesar de que obtuvo más de 99.000 votos, que le reportaron nueve concejales, mientras los socialistas siguieron con siete.

Durante los mandatos de Ribó, Compromís convirtió València en su auténtico feudo electoral, mientras los votos a la izquierda de la coalición prácticamente se evaporaron: Esquerra Unida se quedó fuera del Ayuntamiento con un 4,7% en 2015, Unides Podem-Esquerra Unida superó apenas el 4% en 2019 y también se quedó fuera. Esa misma candidatura quedó reducida al 2,3% (9.677 votos) en las últimas elecciones locales de 2023. 

Hace ya unos meses que los partidos empezaron a mirar hacia 2027 y a debatir sus estrategias, mientras las encuestas apuntan a una mayoría de izquierdas en la circunscripción de València, aunque todavía se dé una victoria del PP y Vox en el cómputo conjunto de las tres circunscripciones para las elecciones autonómicas. Dicho de otra manera, Compromís y el PSPV tienen razones para creer que pueden obtener un buen resultado y que habrá gobierno de progreso en la capital valenciana. Con Mónica Oltra encabezando una candidatura y la actual delegada del Gobierno, la socialista Pilar Bernabé, al frente de otra, la batalla electoral contra la actual alcaldesa del PP, María José Catalá, y sus socios de Vox promete ser intensa. Pero las opciones de una victoria de izquierdas no dependen tanto de que Oltra pueda rebañar los 9.000 votos que fueron a la papelera en las últimas elecciones como de que Compromís, la que ha sido primera o segunda fuerza local en los últimos tres mandatos y mantiene actualmente el pulso de la mano de Papi Robles como portavoz de la oposición en el Ayuntamiento, vuelva a hablar de tú a tu al PP y le dispute la primera plaza. Ese es su reto.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre el retorn de Mónica Oltra i les expectatives sobre les pròximes eleccions en la ciutat de València es publiquen, juntament amb altres notícies de política, societat, cultura i educació, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací. 

También puedes seguirnos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok y el canal de WhatsApp.