Un home ha resultat ferit després de patir una agressió homòfoba aquest cap de setmana a Formentera.

Tal com ha denunciat l'associació Sa Clau de s'Armari, el succés es va produir en un carrer de vianants de Formentera quan la víctima s'havia aturat a fer-se una fotografia davant d'un cartell de l'obra de teatre Entrepares. En aquell moment, un vehicle amb dos ocupants va fer un intent d'atropellament per apartar-lo. Després de recriminar la maniobra, els suposats agressors van baixar del cotxe i, en adonar-se del contingut del cartell, van començar a insultar-lo amb expressions homòfobes -“i a més a més maricons”- abans de propinar-li una pallissa.

Segons l'entitat, l'atac va deixar la víctima amb lesions de consideració, incloent-hi hematomes, contusions i ferides al cap, que van requerir atenció mèdica urgent i fins i tot tractament posterior. Subratllen que no es tracta d'un altercat aïllat, sinó d'una agressió clarament motivada per odi cap a l'orientació sexual.

En la seva nota, Sa Clau de s’Armari reclama una resposta contundent per part de les institucions i exigeix que s’obri una investigació exhaustiva per identificar i detenir els responsables. Insisteix que aquest tipus de violència no pot quedar impune i demanen la implicació directa tant de les autoritats insulars com autonòmiques.

“Una agressió comesa al crit de 'i a més a més maricons' no és un simple altercat; és un clar i directe delicte d'odi”, asseveren des del col·lectiu, que fa una crida a la Fiscalia de Delictes d'Odi perquè actuï “amb fermesa i tracti aquest cas amb la gravetat que mereix”. “Instem la justícia a ser clara i contundent en l'aplicació de la llei perquè aquest fet no quedi sense el càstig adequat”, incideixen.

L'associació també demana una condemna pública unànime per part d'institucions, partits i societat civil, especialment en un context proper al Dia Internacional contra la LGTBIfòbia, atès que adverteix que aquest cas evidencia la necessitat urgent de reforçar les polítiques de prevenció i educació en diversitat: “Aquest lamentable succés demostra, malauradament, que el nostre projecte per prevenir i erradicar la LGTBIfòbia no només és necessari, sinó imprescindible. L'educació en la diversitat i el respecte és l'única via per esborrar l'odi al diferent dels nostres carrers”.

Rebuig institucional als fets

El cas ha provocat la reacció institucional tant del Govern balear com del Consell Insular de Formentera, que han condemnat el que ha passat i han traslladat el seu suport a la víctima.

La consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, ha qualificat els fets “d'absolutament intolerables” i ha subratllat que “no hi ha espai per a l'òdi a les Balears”. A més, ha insistit que qualsevol agressió per motius d'orientació sexual “interpel·la al conjunt de la societat”.

Des del Consell de Formentera han assenyalat que es tracta d'uns fets “absolutament incompatibles” amb els valors de l'illa i han expressat la seva voluntat de col·laborar per aclarir el que ha succeït i depurar responsabilitats.

Ambdues institucions han coincidit en la necessitat de reforçar la denúncia d'aquest tipus d'agressions i d'avançar en polítiques públiques que previnguin la LGTBI-fòbia i garanteixin la protecció de les víctimes.

El hip hop procedent dels Estats Units va començar a filtrar-se a Mallorca a finals dels anys vuitanta. Sense indústria, sense escena i amb tot just una vintena d’al·lots, l’illa va construir des de zero una de les variants més singulars i influents del hip hop a Espanya, al voltant del col·lectiu La Puta Opepé i del seu principal impulsor, en Xino Arcade.

En aquella època, damunt el marbre fred —ideal per ballar breakdance— del Passeig Mallorca, un grapat d’adolescents giraven damunt l’esquena mentre d’altres marcaven el ritme. Repetien una vegada i una altra moviments vistos al cine. S’alimentaven de música i elements estètics arribats de fora gràcies a les visites de la Sisena Flota nord-americana a la badia de Palma. L’illa rebia el hip hop de manera fragmentària i el reorganitzava amb els mitjans que tenia a l’abast, sense intermediaris ni validació externa. D’aquell procés en naixeria una personalitat pròpia que, més endavant, acabaria impactant l’escena estatal.

“Una de les nostres fonts fonamentals varen ser les cintes que duien els americans. Anàvem a Portopí a esperar els marines que desembarcaven dels portaavions i intercanviàvem moltes coses amb ells”, explica l’artista Xino Arcade. “El rap va arribar a Mallorca en portaavions”, resumeix.

El primer impacte havia arribat amb pel·lícules com Beat Street o Breakin’, ambdues de 1984, que fixaren els gestos i els codis i activaren la passió pel “ball elèctric” en al·lots que, amb tot just 13 o 14 anys, començaven a fer piruetes a patis d’escola i espais públics sense tenir encara una noció clara del que estaven replicant.

Una de les nostres fonts fonamentals van ser les cintes que portaven els americans. Anàvem a Portopí a esperar els marines que desembarcaven dels portaavions i intercanviàvem moltes coses amb ells

Xino Arcade — Artista

A partir d’aquí, altres influències s’anaren sumant per capes. L’MTV —amb programes com Yo! MTV Raps— introduí noves referències. Un poc més tard, botigues com Aloha! o Disco Loco permeteren accedir a més material. A aquest flux s’hi afegí un altre canal igualment decisiu: el turisme i els entorns familiars internacionals. Fills de pares estrangers accedien a música i referències que no estaven disponibles a l’illa i incorporaven aquestes troballes al grup.

El germen de l’escena que començava a quallar a l’illa es localitzava en espais molt concrets de la ciutat: a més del marbre del Passeig Mallorca, els voltants del col·legi Madre Alberta, a Son Rapinya, els descampats del carrer Aragó i el Parc de la Mar. Allà s’hi va anar construint una primera forma de pertinença. «Érem un grup reduït que començava a recombinar allò que rebíem: copiàvem, adaptàvem i corregíem. El primer no va ser rapejar, la llavor va ser ballar breakdance. Érem amb prou feines una vintena de persones, però d’allà va sortir tot», recorda n’Arcade.

A partir d’aquí, el graffiti s’hi va incorporar i va començar a ocupar l’espai urbà: firmes que es repetien, noms que es multiplicaven, dissenys que apareixien a murs, ponts i descampats com una forma d’intervenció directa dins la ciutat. El graffiti va introduir una lògica que travessaria tot el que vindria després: actuar sense permís, sense intermediaris i emprant l’entorn com a suport.

El rap a Mallorca va aparèixer com una conseqüència de pràctiques que ja estaven en marxa. «Tot va partir del breakdance i del graffiti. La progressió natural ens va dur a crear música», explica n’Arcade. Quan el rap va començar a ocupar un lloc central, ho va fer damunt una base ja construïda: crews que pintaven, ballaven, intercanviaven informació i aprenien plegades. La música es va integrar dins aquest sistema i en va ampliar l’abast i l’impacte dins la societat.

Érem un grup reduït que començava a recombinar allò que rebíem: copiàvem, adaptàvem i corregíem. El primer no va ser rapejar, la llavor va ser ballar breakdance. Érem amb prou feines una vintena de persones, però d’allà va sortir tot

Xino Arcade — Artista

El naixement de La Puta Opepé

Dins aquest ecosistema va prendre forma La Puta Opepé, el nucli fundacional del rap a Mallorca, que arribaria a situar-se al capdamunt del moviment del hip hop a Espanya. Des del començament va funcionar com un col·lectiu organitzat entorn de diverses pràctiques: graffiti, DJing, rap, producció, disseny i edició de fanzins. No existia cap jerarquia entre disciplines ni fronteres clares entre rols. Tot formava part d’una mateixa estructura col·lectiva en construcció.

“La història d’Opepé és la unió a través del fanzí. Un grup multidisciplinari que ballava i pintava grafits va començar a fer música”, explica n’Arcade.

Dins aquest ecosistema va prendre forma La Puta Opepé, el nucli fundacional del rap a Mallorca, que arribaria a situar-se al capdamunt del moviment del hip hop a Espanya

En la seva primera fase reunia una desena d’integrants que assumien funcions diferents i operaven sota àlies segons el context. Durant anys varen crear al marge de qualsevol circuit industrial: gravaven cintes a ca seva, assajaven, intercanviaven material i desenvolupaven un llenguatge propi.

Aquesta absència d’indústria no es percebia com un límit, sinó com el marc de feina que obligava a definir un mètode basat en el control del procés: gravar, editar, dissenyar i distribuir formaven part d’un mateix circuit. La lògica econòmica responia a aquest esquema: els ingressos es concentraven dins una caixa comuna que finançava el local, el material, els viatges o les gravacions.

Aquesta absència d’indústria no es percebia com un límit, sinó com el marc de feina que obligava a definir un mètode basat en el control del procés: gravar, editar, dissenyar i distribuir formaven part d’un mateix circuit. Els ingressos es concentraven dins una caixa comuna que finançava el local, el material, els viatges o les gravacions

El punt d’inflexió arriba l’estiu de 1993, en una trobada de hip hop a Alacant. No és només un concert, sinó un moment de reconeixement mutu entre col·lectius de diferents ciutats que fins llavors havien crescut de manera aïllada. «A partir d’aquí ens coneixem tots», resumeix n’Arcade. Des d’aquest moment fundacional, La Puta Opepé deixa d’operar únicament dins un entorn local i passa a integrar-se dins una xarxa estatal d’intercanvis, concerts i col·laboracions. No canvien el seu model, però el seu abast es multiplica.

A principis dels noranta, el hip hop a Espanya no responia a cap jerarquia clara. No hi havia una ciutat que marqués el camí ni una indústria que ordenàs el procés. El que existia era una constel·lació d’escenes locals que avançaven en paral·lel i que acabaren connectant als anys noranta: Mallorca, Alacant, Madrid, Barcelona, Saragossa o Sevilla. Cada una amb els seus codis, però unides per l’intercanvi de cintes, viatges precaris, concerts compartits i contactes que passaven de mà en mà.

En aquest context va néixer l’anomenada ‘Comunidad Guisante’, més com un espai compartit que no com un col·lectiu tancat. Hi confluïen projectes com La Puta Opepé, Siete Notas, Siete Colores i altres grups de la península, que compartien estètica, referències i, sobretot, una manera de fer basada en l’autoproducció, la distribució directa i l’autogestió de concerts.

Figures com Sergio Aguilar —impulsor de segells independents com Yo Gano, tú pierdes— actuaven com a connectors. No articulaven l’escena des d’un centre, però sí que en facilitaven l’expansió, generant ponts entre projectes que ja estaven en marxa.

‘Vacaciones en el mar’

Allò que distingeix el rap mallorquí no és només com o quan apareix, sinó com sona. Mentre altres escenes de l’Estat evolucionaven cap a registres més durs o més explícitament polítics, a Mallorca es va configurar una mescla sense una ortodòxia clara, on el rap, el reggae, el funk i molta ironia convivien amb naturalitat.

“Aportàrem una frescor que no existia: hi posàvem reggae i funk sense cap complex, i això ens va donar una personalitat pròpia davant el que es feia a Madrid o Barcelona”, assenyala en Xino Arcade.

Allò que distingeix el rap mallorquí no és només com o quan apareix, sinó com sona. Mentre altres escenes de l’Estat evolucionaven cap a registres més durs o més explícitament polítics, a Mallorca es va configurar una mescla sense una ortodòxia clara en la qual convivien rap, reggae, funk i molta ironia

El rap que es va desenvolupar a l’illa no es limitava a reproduir codis externs, sinó que des del principi els combinava amb referències distintes. La influència jamaicana va resultar decisiva. El ragamuffin —antecedent directe del dancehall— s’integrà com una capa més del llenguatge, no com un experiment puntual.

El resultat va ser una manera d’entendre el hip hop menys rígida en els seus codis i més oberta a integrar elements diversos. «Mentre a altres llocs hi havia duresa, nosaltres estàvem a l’illa, gaudint del bon rotllo mediterrani i ho transmetíem en la nostra música», resumeix en Xino Arcade.

El bot de La Puta Opepé es va produir a mitjan anys noranta, quan la seva audiència es va ampliar amb la publicació de l’àlbum ‘Vacaciones en el mar’ (1996), dins el mateix esquema de feina que el grup havia desenvolupat des dels inicis. “Després de ‘Vacaciones en el mar’ tot esclata”, rememora en Xino Arcade. “Va ser el moment en què una escena construïda al marge va començar a tenir projecció dins el hip hop espanyol”, explica.

L’impacte va ser immediat i el grup va començar a girar per la península, omplint sales com Katedral o Caracol, a Madrid, i accedint a escenaris que fins llavors quedaven fora del seu abast habitual. També varen participar en festivals com el Festimad, dins un circuit que començava a incorporar, juntament amb el rock, el hip hop com a espai propi.

El disc es va publicar dins estructures independents, a l’entorn de segells com Yo Gano, Tú Pierdes, que operaven al marge de la indústria dominant, però amb xarxes de distribució pròpies.

En aquest context, La Puta Opepé —tal com relata en Xino Arcade— va començar a rebre propostes de discogràfiques majors, com la de DRO. Però les rebutjaren. “La decisió no es plantejava en termes d’oportunitat comercial, sinó de coherència. Mantenir el control del procés —des de la gravació fins a la distribució— pesava més que integrar-se dins una estructura aliena”, afegeix. Aquest posicionament va fixar una línia que es va mantenir amb el temps: la independència no com una etiqueta, sinó com un mètode de feina.

La Puta Opepé va començar a rebre propostes de discogràfiques majors, com la de DRO. Però les rebutjaren. “La decisió no es plantejava en termes d’oportunitat comercial, sinó de coherència. Mantenir el control del procés pesava més que integrar-se dins una estructura aliena”, recorda n’Arcade

Al mateix temps, el disc va reforçar la singularitat del so mallorquí. Temes com Mallorca és fonki o Don Simón combinaven funk, reggae, humor i referències locals amb una naturalitat poc habitual dins el context del hip hop espanyol de l’època.

En lloc de diluir l’origen per encaixar dins un mercat més ampli, el grup el va incorporar de manera explícita. La insularitat, l’accent i les referències locals es varen convertir en una part central de la seva proposta. Allò que arribava des de Mallorca no es percebia com una variant més, sinó com una proposta original, amb trets definits que la feien reconeixible.

Illa, turisme i cultura híbrida

Mallorca no és un territori aïllat: és, sobretot, un territori exposat. Un espai on conviuen capes culturals distintes que no sempre encaixen entre si, però que es creuen de manera constant. Turisme massiu, presència militar nord-americana en determinats moments, fluxos continus de persones, objectes i referències que entren i surten sense filtre.

D’aquest encreuament en sorgeix una identitat que no encaixa dins categories tancades. Ni completament local ni plenament importada, sinó en influència permanent.

Molts dels protagonistes varen créixer dins aquest espai intermedi: fills de migrants, famílies mixtes o al·lots amb accés a música i referències a través de circuits informals vinculats al turisme o a contactes internacionals. El hip hop hi va aparèixer com un llenguatge que permetia articular la identitat juvenil en un context on allò propi i allò aliè se superposaven.

Molts dels protagonistes del rap mallorquí varen créixer dins un espai intermedi: fills de migrants, famílies mixtes o al·lots amb accés a música i referències a través de circuits informals vinculats al turisme o als contactes internacionals

Xino Arcade: continuïtat sense nostàlgia

Allò que es va articular a principis dels anys noranta no es va esgotar en aquell moment, sinó que va continuar evolucionant sota diferents formes. En aquest context, la figura de Xino Arcade adquireix un pes específic. No és només un testimoni d’aquella primera etapa ni qualcú que s’adapta a noves regles. Manté activa la mateixa lògica de producció i la mateixa relació amb la cultura. La seva trajectòria no respon a una idea de supervivència, sinó a la continuïtat d’un mètode.

Dècades després, continua operant des de la mateixa lògica que va donar origen a l’escena. “Segueix essent un artista i productor que també rapeja i ajunta gent tal com ho feia l’any 90”, resumeix.

El seu darrer projecte, Radiati, es construeix sota aquest mateix principi. “El format cinta ens obliga a fer-ho tot nosaltres, de manera casolana i amb venda directa. Més independent no es pot ser”, explica. “No em duc bé amb Spotify perquè no paga als artistes. És el mateix engany que hi havia als noranta amb les multinacionals”, afirma. “Mai no s’ha venut la música: el que es ven és el suport”.

“La teva escapada somiada comença a bord del Catamarà Helia 44. Descobreix Eivissa i Formentera des de Santa Pola, explora cales inaccessibles per terra i conquista la màgia de les nostres illes”, descriu un anunci a Airbnb. Hi apareix un iot de luxe amb tres dormitoris i tripulació inclosa per fondejar en cales inaccessibles per més de 34.000 euros al mes. No té ressenyes. Tampoc llicència turística. És només un exemple d’un negoci en expansió que el Govern balear intenta frenar sense èxit.

“Balears arrossega des de fa anys una sobre demanda de xàrter nàutic i un elevat nivell d’intrusisme”. Són paraules d’Eva Cokes, propietària d’una empresa familiar de xàrter a Sant Antoni de Portmany (Eivissa). La professional de la indústria nàutica assegura que abunden els anuncis a les pàgines web d’embarcacions que operen sense llicència “per actuar amb finalitats lucratives o amb bandera estrangera”. L’Executiu balear ha obert dues diligències prèvies contra Lista Séptima (unió d’un grup d’empreses dels sectors nàutic, legal, digital i turístic) i una altra contra Airbnb per lloguer irregular de iots i vaixells, com va avançar UH i han confirmat a elDiario.es fonts del Govern.

Per entendre el conflicte, cal anar a 2025, quan el Govern central va modificar, a instàncies de la Marina Mercant, el Reglament d’Ordenació de la Navegació Marítima per permetre que embarcacions d’ús privat operin amb finalitats lucratives fins a tres mesos a l’any. La mesura es va pensar per a zones amb poca activitat de xàrter, com Galícia, on no resulta viable crear empreses específiques per a poques sortides.

Tot just unes setmanes després, l’Executiu balear va aprovar un decret que, a la pràctica, impedeix que el ‘Airbnb nàutic’ operi a les Balears. La norma prohibeix que els amarraments concedits per a ús particular als ports de gestió autonòmica puguin dedicar-se al lloguer turístic mitjançant el canvi temporal d’ús, activitat per a la qual exigeix expressament la seva inscripció a l’anomenada Lista Sexta –categoria del Registre de Vaixells i Empreses Navilieres reservada a les embarcacions d’esbarjo amb finalitats lucratives–.

El 2025, el Govern va modificar el Reglament d’Ordenació de la Navegació Marítima per permetre que embarcacions d’ús privat operin amb finalitats lucratives fins a tres mesos a l’any. Tot just unes setmanes després, l’Executiu balear va aprovar un decret que, a la pràctica, impedeix que el ‘Airbnb nàutic’ operi a les illes

“Locals de moda i restaurants”

Mentre el conflicte regulador s’enquista, el viatge a bord del Helia 44 promet visites a “locals de moda, restaurants i zones històriques”, juntament amb una “tripulació experimentada”. “A més, podràs gaudir de les nostres àrees comunes, incloent-hi un ampli saló i una cuina completament equipada”, assenyala el servei. L’exterior compta amb “tres terrasses amb còmodes llits per prendre el sol i relaxar-te tant a proa com a popa i a la coberta superior”. El preu per llogar-lo un mes sencer al juliol o agost costa 34.024 euros. El iot té tres dormitoris, sis llits i tres banys, barbacoa i zones de descans. Però no disposa de ressenyes a la plataforma digital.

Mentre el conflicte regulatori s’enquista, el viatge a bord del Helia 44 promet visites a “locals de moda, restaurants i zones històriques”, juntament amb una “tripulació experimentada”. “A més, podràs gaudir de les nostres àrees comunes, incloent-hi un saló espaiós i una cuina completament equipada”

Un anunci similar a la mateixa plataforma ofereix una cabina doble en un iot amb bany privat. Juliol i agost ja tenen les reserves gairebé completes. El preu supera els 5.000 euros al mes, que és el temps mínim pel qual es pot llogar aquest vaixell, ancorat al municipi menorquí de Ferreries, a Cala Galdana (Menorca). “Per pujar i baixar del vaixell, et portem en la nostra llanxa a la platja o al moll de bots prop del Passatge Riu. Pots saltar del vaixell per nedar en qualsevol moment i gaudir de les postes de sol des de la coberta d’Arrow”, detalla el servei. El iot compta amb quatre cabines amb dutxa i bany en suite, mentre que la cabina i el saló es comparteixen amb la tripulació i altres clients, igual que els espais de coberta. Tanmateix, el servei ofereix espai tant als armaris com a la nevera per a cada client, segons l’anunci. Aquest diari no ha trobat anuncis similars a la web de Lista Séptima.

L'embolic legal

El reglament aprovat l’any passat per la Conselleria del Mar i del Cicle de l’Aigua –Decret 44/2025, d’1 d’agost, pel qual es regula l’activitat de lloguer d’embarcacions i vaixells d’esbarjo– va ser recorregut mitjançant un recurs contenciós administratiu per l’Associació de Propietaris d’Embarcacions de Lista Séptima. L’objectiu és mantenir la possibilitat d’operar durant uns mesos a l’any sense canviar definitivament de llista, emparant-se en la reforma estatal que permet a les embarcacions d’esbarjo dur a terme activitats comercials durant un màxim de tres mesos. La Lista Séptima agrupa propietaris d’embarcacions d’esbarjo d’ús privat, és a dir, vaixells pensats per a ús particular i no per a ús comercial.

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB), però, ha desestimat –en forma, no en fons– el recurs mitjançant una interlocutòria en què recorda que la Sala, a l’octubre, ja havia rebutjat una petició similar per part d’una altra associació. En la seva resolució, a la qual ha tingut accés aquest diari, el tribunal torna a posar el focus en el “potent interès públic” de la normativa autonòmica i rebutja suspendre-la provisionalment: d’una banda, perquè per concedir la mesura cautelar caldria apreciar prèviament la nul·litat del decret, i de l’altra, perquè els actes impugnats “són idèntics a altres que ja van ser jurisdiccionalment anul·lats”.

El reglament aprovat l’any passat pel Govern va ser recorregut per l’Associació de Propietaris d’Embarcacions de Lista Séptima. El seu objectiu és mantenir la possibilitat d’operar durant uns mesos a l’any sense canviar definitivament de llista, emparant-se en la reforma estatal

El tribunal superior autonòmic argumenta que els possibles perjudicis derivats de l’aplicació del decret balear serien únicament econòmics i, per tant, “rescatables”, a més d’“insuficients” per contrarestar l’interès general “lligat a l’execució immediata de qualsevol disposició de caràcter general”. En aquest context, les ofertes consultades a través de la plataforma global amb seu a San Francisco se situen al centre d’un conflicte normatiu encara no resolt.

El resultat és un escenari d’inseguretat jurídica: mentre el Govern intenta tancar la porta a l’anomenat “Airbnb nàutic”, la normativa estatal continua obrint aquesta possibilitat. Al mig, les ofertes actives en plataformes digitals continuen operant en una zona grisa encara sense resoldre.

La versió de Lista Séptima

Fonts de Lista Séptima —la unió del grup d’empreses dels sectors nàutic, legal, digital i turístic contra la qual el Govern ha obert dues diligències basant-se en el decret autonòmic— defensen que la Direcció General de la Marina Mercant (DGMM), que és l’autoritat competent en matèria marítima a tot el territori espanyol, autoritza explícitament el lloguer d’embarcacions particulars a tota la costa espanyola.

En resposta a la consulta d’aquest diari, assenyalen que és “important precisar que el decret del Govern balear ja compta amb cinc recursos contenciosos administratius en contra, en entrar en conflicte directe amb la normativa estatal aprovada i en vigor”. L’associació d’empreses del sector nàutic afirma que la Direcció General de la Marina Mercant (DGMM) és “l’autoritat competent en matèria marítima a tot el territori espanyol” i que és aquest l’organisme que “autoritza explícitament el lloguer d’embarcacions particulars a tota la costa espanyola”.

Per tant, si bé Lista Séptima reconeix que el Govern ha obert dues diligències en contra seva basant-se en el Decret 44/2025, sosté que l’Executiu balear “no té competències per invalidar una norma de rang estatal”. De fet, després de més d’un any intentant restringir aquesta activitat a les illes sense èxit, la mateixa DGMM “ha declinat avalar la posició del Govern balear, confirmant que es tracta d’una invasió de competències estatals”.

La unió d’empreses del sector nàutic opina que la normativa estatal és “molt beneficiosa per a tots els interessos implicats” perquè eliminarà per complet “el lloguer irregular d’embarcacions de Lista 7a, molt estès actualment i des de fa molts anys a totes les illes de l’arxipèlag balear”. D’altra banda, assenyalen que obre una via “als propietaris de petites embarcacions privades per obtenir recursos de manera legítima que ajudin a la sostenibilitat, manteniment i millora de les seves embarcacions”. És un negoci que, així mateix, generarà “ingressos públics addicionals en forma de taxes, autonòmiques i estatals, que es podran destinar a polítiques mediambientals de conservació del litoral”, argumenta Lista Séptima.

La unió d'empreses del sector nàutic assenyala que la normativa estatal és “molt beneficiosa per a tots els interessos implicats” perquè eliminarà per complet "el lloguer irregular d'embarcacions de Llista 7ª"

En aquest sentit, afirmen que, després d’una “fase inicial d’ajustos”, actualment funcionen “amb absoluta normalitat a tot el litoral”. Així, sostenen que compleixen rigorosament la legislació nacional, la qual empara l’arrendament “sense excepcions per comunitat autònoma”. Tanmateix, amb la finalitat d’evitar conflictes administratius, aclareixen que han optat per “no publicar anuncis en ports de titularitat autonòmica a les Balears”. “No obstant això, continuem operant amb total legalitat i sota l’empara de la DGMM als ports d’interès general (estatals), com Palma, Alcúdia, Maó, Eivissa i el Port de la Savina, i als ports privats que permeten l’activitat”, asseguren.

El xoc entre la normativa estatal i l’autonòmica manté, de moment, en una zona grisa un negoci en expansió al litoral balear. Mentre el Govern intenta limitar la seva activitat, part del sector sosté que no té competències per fer-ho. El conflicte es produeix en un context en què la turistificació també s’estén al mar.

Durant anys, Air Berlin es va consolidar com una de les principals aerolínies europees, amb milers d’empleats i una àmplia xarxa de rutes per tot el continent, fins que el seu elevat endeutament i la retirada del suport financer del seu principal accionista, Etihad Airways, van precipitar la seva fallida el 2017. El seu col·lapse va donar lloc a un complex entramat concursal i va deixar més de 40 acomiadaments i salaris pendents de pagament a Mallorca, on l’empresa tenia la seva sucursal espanyola. No obstant això, quan l’Audiència Nacional va declarar nul l’acomiadament col·lectiu —generant crèdits per salaris de tramitació i reconeixent indemnitzacions amb prioritat de cobrament—, els empleats es van trobar que els diners ja no hi eren: més d’un milió d’euros havia sortit d’Espanya rumb al procediment concursal a Alemanya.

L’operació va portar diversos treballadors a acudir als tribunals per exigir la recuperació dels fons i que aquests es destinessin al pagament dels seus crèdits laborals. Tanmateix, després de diversos anys de litigi, l’Audiència Provincial de Balears ha donat carpetada a les seves pretensions: el tribunal considera que no s’ha provat que la transferència d’1.061.291 euros que l’empresa va efectuar per integrar-los en el procediment concursal alemany es realitzàs amb intenció de perjudicar-los.

La resolució, a la qual ha tingut accés elDiario.es i que està datada el mes de febrer passat, contradiu el criteri del Jutjat Mercantil número 1 de Palma en primera instància, que havia considerat que el trasllat dels diners s’havia de rescindir i havia ordenat que es retornassin a la sucursal espanyola d’Air Berlin per atendre el pagament dels crèdits laborals. El jutge va apreciar que concorrien els elements necessaris per deixar sense efecte l’operació, atès que aquesta hauria privat els creditors locals —els treballadors— de la possibilitat de cobrar amb preferència. L’Audiència, però, corregeix aquest criteri: sosté que el trasllat dels diners va ser legal i es va produir dins les facultats de l’administrador concursal. I va més enllà: subratlla que no n’hi ha prou que els empleats resultassin perjudicats, sinó que calia acreditar que la transferència es va fer amb la finalitat de frustrar el cobrament.

Per quan la justícia laboral va declarar nul l'acomiadament col·lectiu dels 43 treballadors d'Air Berlin a Espanya, reconeixent indemnitzacions amb prioritat de cobrament, els empleats es van trobar que els diners ja no hi eren: més d'un milió d'euros havia sortit d'Espanya rumb al procediment concursal a Alemanya

L'origen del milió d'euros

La procedència dels diners en disputa afegeix, a més, un element rellevant: els fons no procedien directament de l'activitat d'Air Berlin a Espanya, sinó d'un altre concurs. L'aerolínia tenia reconegut un crèdit amb privilegi especial en el procés de fallida de CR Aeropuertos S.L., vinculada a una de les majors icones del malbaratament de la bombolla immobiliària a Espanya: l'aeroport de Ciutat Reial. El projecte, impulsat en plena expansió econòmica, va acabar acumulant deutes milionaris i sense trànsit suficient per sostenir-se, cosa que va conduir a la seva fallida i posterior liquidació.

En aquest procés, Air Berlin figurava com a creditor amb privilegi especial sobre diversos actius —finques vinculades a l’aeroport— la venda dels quals, en el marc del concurs de creditors, li va permetre recuperar més d’un milió d’euros amb preferència davant altres creditors. Tanmateix, lluny de quedar-se a Espanya, la quantitat es va transferir el 2019 al compte de l’administrador concursal a Alemanya, on es tramitava el concurs principal d’Air Berlin, prop d’un any abans que el 2020 s’obrís el procediment concursal secundari a Espanya. Aquest desfasament temporal és clau: segons l’Audiència, la massa de béns del procediment espanyol només inclou els actius existents al país en el moment de la seva obertura. I quan aquest moment va arribar, els diners ja havien quedat fora del seu abast.

L'aerolínia va recuperar el milió d'euros després de la fallida de CR Aeropuertos S.L., vinculada a una de les icones més grans del malbaratament de la bombolla immobiliària a Espanya: l'aeroport de Ciutat Reial

Sense feina i sense cobrar

Per als empleats, el cas no era una qüestió tècnica, sinó de supervivència. Després del tancament de la sucursal a Mallorca, es van quedar sense feina i amb salaris pendents en un context d’incertesa prolongada. Molts van veure en la nul·litat de l’acomiadament col·lectiu la garantia que, tard o d’hora, podrien recuperar el que se’ls devia.

Part de les quantitats pendents es va canalitzar a través del Fons de Garantia Salarial (FOGASA), l’ens públic que cobreix salaris i indemnitzacions quan una empresa es declara insolvent. Aquest organisme va abonar a la plantilla més d’un milió d’euros, però aquestes prestacions tenen límits legals i no cobreixen la totalitat del deute. La resta va quedar condicionada al resultat del concurs a Alemanya.

Set treballadors —alguns amb dècades d’antiguitat— van decidir interposar demanda per reclamar la recuperació dels fons transferits a Alemanya i el pagament dels seus crèdits laborals, que ascendien a 924.760 euros. La sentència de l’Audiència Provincial respon precisament a aquesta reclamació. En els seus al·legats, sostenien que la sortida dels diners havia vulnerat el Reglament europeu d’insolvències (UE) 2015/848, en considerar que s’havien traslladat fora d’Espanya béns que podrien haver servit per satisfer els seus crèdits.

Al·legaven que el moviment es va realitzar de forma abusiva i en el seu perill, frustrant, malgrat que els deutes havien estat reconeguts judicialment -i fins i tot amb mesures cautelars com embargaments preventius-, la possibilitat que els seus crèdits poguessin ser satisfets a Espanya en cas que posteriorment s'obrís un procediment d'insolvència secundari.

Els treballadors reclamaven que la transferència fos anul·lada en considerar que havia vulnerat la normativa concursal europea. Recriminaven que el moviment es va realitzar de forma abusiva i en el seu perjudici en frustrar les seves possibilitats de cobrament malgrat que ja comptaven amb crèdits laborals reconeguts judicialment

Davant d'això, l'administració concursal d'Air Berlin va negar qualsevol irregularitat i va defensar que la transferència no va obeir a una decisió arbitrària, sinó al resultat d'un procediment judicial en el concurs d'una altra societat -el de CR Aeropuertos-, limitant-se a facilitar un compte per rebre el pagament. Així mateix, va rebutjar que s'hagués produït un tracte discriminatori respecte a la plantilla espanyola, en assenyalar que també a Alemanya centenars de treballadors havien reclamat judicialment sense que s'haguessin pogut satisfer els seus crèdits. En aquesta línia, l'aerolínia va manifestar que els crèdits laborals dels empleats espanyols havien estat reconeguts en el procediment concursal alemany i que part d'ells ja havien estat abonats a través del Fogasa.

L'administració concursal d'Air Berlin va negar qualsevol irregularitat i va defensar que la transferència no va obeir a una decisió arbitrària. Així mateix, va rebutjar que s'hagués produït un tracte discriminatori respecte a la plantilla espanyola

Durant el desenvolupament del procediment, el cas va fer fins i tot el salt a Europa. Davant els dubtes sobre la legalitat del trasllat dels diners, el Jutjat Mercantil número 1 de Palma, encarregat de tramitar el concurs secundari a Espanya, va decidir el 2022 plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). El magistrat va plantejar si l’administrador concursal podia treure béns del país en aquestes circumstàncies i quins actius havien d’integrar la massa del concurs secundari.

La resposta va arribar el 2024 i va resultar determinant per al desenllaç del cas: el TJUE va avalar que l’administrador del procediment principal pot traslladar béns entre estats membres fins i tot quan existeixin creditors locals amb crèdits reconeguts, sempre que no actuï de manera abusiva. Aquesta interpretació és la que ara assumeix l’Audiència Provincial de Balears per tancar la porta a la reclamació dels treballadors.

Dels vols xàrter a operar més de 140 destinacions

Nascuda com a aerolínia xàrter el 1978 i transformada anys després en una companyia de xarxa amb operacions regulars a tot Europa, Air Berlin va arribar a convertir-se en un dels grans noms de l’aviació europea. Després de la seva sortida a borsa el 2006 i de la compra d’LTU el 2007, l’aerolínia va accelerar la seva expansió fins a situar-se com la segona companyia aèria d’Alemanya, només per darrere de Lufthansa. En el seu punt àlgid va superar els 8.000 empleats, va operar més de 140 destinacions i va transportar al voltant de 30 milions de passatgers anuals, combinant rutes de baix cost amb connexions de mitjà i llarg radi.

Mallorca va ser un dels seus enclavaments estratègics. L’illa, un dels principals destins turístics del mercat alemany, va funcionar com una base operativa clau dins la seva xarxa, amb múltiples connexions regulars cap a Alemanya i altres punts d’Europa. Tot i que la seva estructura a Espanya era reduïda —amb una plantilla de 43 treballadors, 41 dels quals a Mallorca, un a Madrid i un altre a Barcelona—, la seva presència era fonamental per sostenir el flux turístic que alimentava bona part del seu negoci. Durant anys, Air Berlin va ser una de les aerolínies que va transportar un volum més elevat de passatgers entre Alemanya i les Balears.

Mallorca va ser un dels enclaus estratègics d'Air Berlin. L'illa, un dels principals destins turístics del mercat alemany, va funcionar com a base operativa clau dins la seva xarxa, amb múltiples connexions regulars cap a Alemanya i altres punts d'Europa

Una de les figures clau en la consolidació de l'aerolínia en el mercat turístic illenc va ser Álvaro Middelmann, durant anys la cara visible d'Air Berlin a Espanya. D'origen alemany però profundament vinculat a Mallorca, va defensar el paper estratègic d'Air Berlin a Balears fins als últims moments de la companyia. El seu perfil públic, tanmateix, no va estar exempt de polèmica: contínues eren les seves advertències sobre l'impacte que sobre la connectivitat aèria podien tenir determinades polítiques com la pujada de taxes aeroportuàries: “Anem a matar la gallina dels ous d'or, que no és altra que el turisme”, va arribar a asseverar en roda de premsa.

Rebuig del català

Una altra de les controvèrsies més significatives es va produir arran de la negativa de l’aerolínia a incorporar el català en la seva atenció al client. “La implantació d’un idioma costa molts de doblers”, va assenyalar en una entrevista amb l’agència EFE. En altres declaracions, va qualificar aquesta possibilitat d’“econòmicament inviable” i de cost “inassumible” en un context d’augment del preu del combustible. Per la seva banda, el president de la companyia, Joachim Hunold, va publicar un editorial a la revista Air Berlin Magazin en què rebutjava la política lingüística de l’Executiu balear —governat aleshores pel socialista Francesc Antich— després que aquest li demanàs, igual que a la resta d’aerolínies que operaven a Balears, “garantir l’ús de les llengües oficials de la comunitat”.

Una de les controvèrsies més significatives protagonitzades per Air Berlin a Balears va tenir lloc arran de la negativa de la companyia aèria a incorporar el català en la seva atenció al client: "La implantació d'un idioma costa molts diners", va despachar aleshores el director general d'Air Berlin per a Espanya i Portugal, Álvaro Middelmann

Després d’anys d’expansió, el model va començar a esquerdar-se. La companyia va començar a encadenar pèrdues, atrapada entre un deute creixent i la pèrdua de competitivitat en un mercat cada vegada més pressionat per les aerolínies de baix cost. El declivi no va ser sobtat, sinó una caiguda lenta que va començar a fer-se visible a partir del 2012. Cada vegada més dependent del suport financer d’Etihad Airways —que va arribar a controlar prop del 29% del capital—, Air Berlin va anar perdent marge de maniobra. Quan el 2017 l’aerolínia emiratiana va retirar el seu suport, l’estructura es va ensorrar: sense liquiditat ni capacitat per sostenir la seva operativa, la companyia va entrar en insolvència.

El col·lapse

L’aerolínia va rebre un préstec pont de fins a 150 milions d’euros del Govern alemany per evitar un col·lapse immediat del trànsit aeri en plena temporada alta i mantenir operatius els vols durant unes setmanes mentre es buscaven compradors per als seus actius. Finalment, part del seu negoci es va vendre a altres aerolínies com Lufthansa i easyJet, en una liquidació que va posar fi definitiu a la seva activitat.

La companyia va començar a encadenar pèrdues, atrapada entre un deute creixent i la pèrdua de competitivitat en un mercat cada vegada més pressionat per les aerolínies de baix cost. Després de la retirada del suport financer d'Etihad Airways -que va arribar a controlar prop del 29% del capital-, l'estructura d'Air Berlin va acabar desplomant-se

El 2018, la Sala Social de l’Audiència Nacional va analitzar l’acomiadament col·lectiu aplicat per Air Berlin a la totalitat de la seva plantilla a Espanya. El tribunal va constatar que la companyia travessava una situació econòmica “insostenible”, amb pèrdues milionàries acumulades durant anys i un col·lapse financer que va conduir al cessament total de la seva activitat l’octubre de 2017. L’empresa va al·legar que no disposava de liquiditat ni tan sols per abonar les indemnitzacions mínimes legals, extrem que va quedar reflectit en les cartes d’acomiadament, en què reconeixia expressament la impossibilitat de pagament malgrat generar el corresponent crèdit en el concurs de creditors.

Amb tot, l’Audiència Nacional va estimar parcialment la demanda sindical i va declarar nul l’acomiadament col·lectiu en apreciar irregularitats rellevants en la seva tramitació. Entre aquestes, la manca de lliurament de documentació essencial a la representació dels treballadors —en molts casos facilitada en alemany sense traduir— i la insuficient informació sobre possibles operacions de transmissió d’actius o d’activitat a altres aerolínies. El tribunal va considerar que aquestes deficiències impedien una negociació real durant el període de consultes i podien haver generat indefensió, fet que justificava la nul·litat de l’expedient, més enllà de la greu situació econòmica de la companyia.

Un any abans, el 27 d’octubre de 2017, l’últim vol d’Air Berlin havia aterrat a la capital que li donava nom després de 39 anys d’operacions. L’arribada de l’aeronau va ser seguida com un esdeveniment a Alemanya, amb treballadors i aficionats concentrats a l’aeroport de Tegel per acomiadar la que havia estat la segona companyia del país. A bord i a terra, l’ambient barrejava emoció i resignació: no era només el tancament d’una línia aèria, sinó el final d’una etapa per a milers d’empleats i per a una companyia que durant anys havia connectat destinacions clau com Mallorca amb el cor d’Europa.

Un al·lot aferra el nas a un taulell ple de gelat artesanal. Hi ha més de vint sabors, però el petit client té clar què vol berenar.

–Pare, festuc i maduixa!

Francesca Basta agafa un cucurutxo i el corona amb dues boles –verda i rosa– mentre explica: “Ara estam en temporada alta perquè la nostra clientela és sobretot gent local. Com que ja fa bon temps i ve de gust un gelat, venen famílies senceres. Quan comença de debò la temporada turística és més difícil veure-les: el pare o la mare està fent feina”. L’accent italià de la gelatera està molt matisat perquè fa bastant temps que viu a Eivissa. Fa més d’una dècada que va canviar els Alps –és de Varese, molt a prop de la frontera entre la Llombardia i Suïssa– per la Mediterrània. El seu negoci està situat dos metres per sobre des Caló des Moro, una caleta on acaba el nucli urbà de Sant Antoni de Portmany.

Aquest tram de costa, on es mesclen vesins i turistes quan cau la tarda perquè mira a ponent –el solpost és espectacular–, és un territori atapeït. Pisos de luxe construïts durant l’última dècada, un edifici de tres blocs que es va alçar entre els setanta i els vuitanta per allotjar els treballadors d’hotels i restaurants, terrasses on punxen música electrònica i diversos hotels de diferents mides. Tots tenen piscina. Que “tres establiments” les omplissin utilitzant aigua de la xarxa pública va provocar un tall en el subministrament que va afectar aquest bloc de tres edificis on Francesca té la seua gelateria. Des de les set del matí fins a les sis de la tarda, molts vesins es van quedar sense pressió. Així ho va reconèixer a Diario de Ibiza un portaveu de la Societat de Foment Agrícola Castellonenca (FACSA), l'empresa que controla el proveïment i el sanejament hídrics d'aquest municipi eivissenc.

En declaracions al mateix mitjà, Josefa Torres, regidora de Medi Ambient, va minimitzar el problema:  “Hi va haver un petit problema de pressió durant unes hores. No és una cosa que passi gaire sovint, però ens passa a vegades, i més ara, ja que tots els establiments hotelers i comerços de la zona turística comencen a obrir i es connecten”. Els testimonis de diversos residents que prefereixen mantenir l’anonimat són completament diferents. “Les aixetes es van quedar seques” en uns habitatges on ja estan “avesats” que l’aigua corrent arribi sense força “per la demanda del turisme”: “Amb prou feines hi ha pressió als pisos més alts de l’edifici”. Al juliol o a l’agost pot ser una odissea dutxar-se al setè pis.

“L’últim tall, per sort, no ens va afectar, però sé molt bé de què va”, explica Francesca. “Vaig agafar aquest local el 2013 i totes les temporades passa dos, tres, quatre voltes. No hi veig cap patró, pot passar en qualsevol moment de maig a setembre. Per a naltros és catastròfic. Si ens tallen l’aigua a la nit, ho perd tot”. La gelatera subratlla les seves paraules assenyalant unes terrines –tiramisú, llimó, xocolates, stracciatella, flaó eivissenc, vainilla– que no triguen gaire més d’una hora a fondre’s si el sistema de refrigeració –que funciona amb aigua– s’atura.

L’únic alleujament per a Francesca és patir el tall a plena llum del dia. Encara que faci més calor, el contratemps l’agafarà dins del negoci. Llavors, anirà per feina i transportarà les cubetes de gelat fins a una cambra frigorífica on el producte podrà resistir fins que torni a córrer l’aigua. El que no podrà fer és continuar calmant la gola dels seus clients: “Aquest és el problema: si ens tallen l’aigua, o si baixa molt la pressió, he de tancar. Ni puc servir ni puc produir gelat. Està clar que a l’estiu hi ha molt consum, però el que m’estranya és que es posin a omplir piscines amb aigua de la xarxa pública. No estava prohibit?”.

Aquest és el problema: si ens tallen l'aigua, o si baixa molt la pressió, he de tancar. Ni puc servir ni puc produir gelat. És clar que a l'estiu hi ha molt de consum, però el que m'estranya és que es posin a omplir piscines amb aigua de la xarxa pública. No estava prohibit?

Francesca — Gelatera

Un document guardat en un calaix

El dubte de Francesca té diferents respostes. Tot depèn del lloc d’Eivissa on es pregunti. Sant Antoni de Portmany no té normes que controlin el malbaratament hídric que suposa buidar i omplir una piscina. El novembre de 2024, l’Aliança per l’Aigua va presentar al consistori un esborrany sobre el qual es podia sostenir la normativa. Aquesta organització sense ànim de lucre treballa a nivell balear per aconseguir una gestió sostenible d'un recurs tan bàsic com escàs i, anteriorment, ja havia assessorat els ajuntaments de Santa Eulària des Riu o Sant Josep de sa Talaia. Allà és obligatori fer tractaments de manera contínua, avisar els tècnics municipals cada vegada que es buida una piscina i reutilitzar l’aigua sobrant. Omplir amb aigua de la xarxa és motiu de multa.

“Vivim en una situació de crisi permanent: no es tracta de continuar creixent en infraestructures, sinó de ser més eficients i aprofitar millor el recurs. La relació és clara: menys aigua i més demanda. Aquesta combinació ens fa cada vegada més vulnerables. No es pot demanar esforç només a una part –els residents– quan la pressió turística continua augmentant”, raona Juan Calvo Cubero, el científic que dirigeix l’Aliança per l’Aigua.

A la Badia de Portmany l’emergència hídrica és profunda: Sant Antoni –28.000 habitants, 19.500 places turístiques– ha hagut d’instal·lar una segona dessalinitzadora –portàtil– perquè el sobreconsum ha esgotat els seus aqüífers. Els abocaments són freqüents, afecten l'ecosistema marí des de fa dècades i obliguen a tancar platges com es Caló des Moro. Tanmateix, el document que l’Aliança per l’Aigua va lliurar fa un any i mig continua en un calaix. Els ecologistes lamenten que l’Ajuntament de Sant Antoni encara no hagi desenvolupat cap ordenança. En el ple d’abril, el PSOE també reclamarà que es prenguin mesures urgents. Una d’elles, “sancions greus per a aquells establiments que, per un ús negligent o massiu de l’aigua de xarxa, provoquin un desabastament o la pèrdua de pressió a les llars dels vesins”.

L’equip de govern –majoria absoluta del PP, la formació hegemònica des de finals dels vuitanta– ha rebutjat fer declaracions a elDiario.es. Tampoc ha permès que parli amb aquest diari un portaveu de FACSA. L’empresa gestiona el servei municipal de Sant Antoni des de fa set anys –quan governava un pacte de centreesquerra– després de firmar un contracte que no caducarà fins al 2043. En teoria, la privatització de l’aigua deixarà a les arques públiques 38 milions d’euros pels cànons sobre els beneficis que l’adjudicatària ha d’anar abonant.

elDiario.es també es va posar en contacte amb els tres hotels que són més a prop dels domicilis afectats pel tall d’aigua. Només un dels establiments va respondre, l’Hotel & Spa Blau Parc, propietat d’una cadena eivissenca que respon al mateix nom comercial. “Naltros no hem estat causants d’aquest tema”, va explicar Sandra Rodríguez Tur –la directora del complex– per correu electrònic: “Al contrari, cuidam molt el consum d’aigua i mantenim les piscines tractades tot l’hivern i, per fer les reparacions, passem l’aigua, amb bombes, d’una piscina a una altra per no llençar-la. No hem patit talls, perquè treballam amb una cisterna, cosa que també ens permet controlar la pressió”.

Poals d’aigua marina per poder anar al bany

Un ca petit corre entre quatre cames. Són les set de la tarda quan n’Isabel i na María tornen a casa després de fer un passeig voramar. Abans d’arribar al portal, aquestes amigues –que també són vesines– deixen enrere la terrassa d’un hotel on se celebren festes cada setmana –en aquell moment sona amb força A Night in the Room, un tema house del productor japonès Yuichi Inoue–; les obres d’“uns apartaments d’alt estànding en primera línia de mar amb piscina i garatge” –això diu l’anunci de la tanca–; la piscina –buida– d’un hotel que encara no ha obert; una caleta d’arena i roques on turistes joves es mesclen amb les padrines que baixen a banyar els néts; un gimnàs ple a vessar; la gelateria de na Francesca; una cerveseria cap per avall: els propietaris i un parell de treballadors s’afanyen a envernissar la barra i el mobiliari mentre un altaveu portàtil reprodueix Dog Days Are Over de Florence and the Machine. La caminada de n’Isabel i na María és un travelling a càmera lenta que anuncia una temporada turística a punt d’inaugurar-se.

Elles no fan gaire cas del que veuen —ja acumulen molts estius d’experiència— i van xerrant de les seues coses en un castellà que no ha perdut el seu deix meridional malgrat que totes dos han passat mitja vida a l’illa. D’ençà que es construí, el Jamaica –l’edifici de tres blocs que es queda sense aigua quan el turisme té set i les canonades de Sant Antoni demanen auxili– és una petita Andalusia.

–Perdonin, a vostès els van tallar l’aigua fa un parell de setmanes?

N’Isabel posa cara de pòquer, no vol contestar. Amb recel, na María pren la paraula.

–Això em van dir alguns veïns. Jo no me’n vaig assabentar. Estava fent feina.

–Però és una cosa estranya que els tallin l’aigua o els passa sovent?

–Que si passa sovent? Alguna vegada he hagut de baixar per omplir dos poals amb aigua de mar. Si no, ni al bany puc anar. No hi ha pressió a casa!

El 29 d’abril de 1986, Balears veia promulgada la Llei de normalització lingüística, aprovada sota el mandat de Gabriel Cañellas (AP/PP) amb el suport unànime de totes les forces polítiques. El seu objectiu era revertir la marginació històrica de la llengua catalana —reconeguda com a pròpia a l’Estatut d’Autonomia aprovat tres anys abans—, fer efectiva la seva oficialitat i garantir el dret de la ciutadania a utilitzar-la en tots els àmbits, especialment en l’administració, l’educació i els mitjans públics. Quatre dècades després, l’efemèride arriba carregada de simbolisme i de tensió: allò que aleshores va ser un acord transversal per dignificar el català, avui es commemora en un clima polític marcat per les polítiques de retrocés impulsades pel Partido Popular i Vox durant aquesta legislatura.

Aquest consens és avui un dels elements més recordats —i també més enyorats— del text, nascut amb una idea clara: garantir que qualsevol ciutadà pogués viure en català a les Illes, un objectiu que, tal com acrediten dades oficials, investigadors i estudis, encara és lluny d’haver-se assolit plenament. L'imparable creixement de la població des de la dècada dels seixanta, quan residien a Balears 400.000 persones —en contrast amb més d'1,2 milions actuals—, la pressió turística i el predomini del castellà en àmbits com el comerç, la justícia o l’entorn digital han anat desplaçant progressivament la seva presència quotidiana.

L’informe, que apunta a un increment considerable de la “fragilitat” de la llengua catalana, subratlla que l’augment de la població al·lòctona (originària d’un altre país) i al·loglota (parlant d’altres llengües) ha repercutit de manera directa en el retrocés dels coneixements de català i dels usos que en fa la ciutadania en conjunt. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 94,1% de la població resident a Balears parla bé el castellà, percentatge que baixa fins al 59,5% en el cas del català.

No debades, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics a les Illes Balears, publicada pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (Gresib) el 2014 i revisada el 2018, apunta també a aquest increment de la “fragilitat” del català i destaca que l’augment de la població al·lòctona i al·loglota ha tingut un impacte directe en el retrocés dels coneixements i dels usos socials de la llengua.

L’aniversari de la llei ha servit per escenificar l’abisme polític actual. Des de Més per Mallorca, el seu portaveu, Lluís Apesteguia, ha apel·lat aquest dimecres a recuperar l’esperit de 1986: un gran acord que permeti actualitzar la norma i estendre-la a àmbits com el comerç, el cinema o l’ecosistema digital. En aquest context, el dirigent ecosobiranista ha assenyalat directament els “enemics històrics” de la normalització, situant-hi el PP de José Ramón Bauzà —el mandat del qual va deixar episodis de forta conflictivitat lingüística, que varen donar lloc a una contestació social sense precedents sota el paraigua de la ‘marea verda’— i, en l’actualitat, Vox, soci parlamentari del Govern de Marga Prohens.

En la mateixa línia, la presidenta del Congrés i líder del PSIB-PSOE, Francina Armengol, ha recriminat l’“arraconament” progressiu del català, recordant que la llei el va oficialitzar com a llengua pròpia de Balears i va fixar l’objectiu de garantir-ne l’ús normal en tots els àmbits, des de l’administració fins a l’educació. “Aquesta llei va ser fruit d’un temps de consens, d’una mirada llarga i d’un compromís profund amb la nostra identitat col·lectiva. Va entendre que la llengua no és només un instrument de comunicació, sinó també una manera de ser i d’expressar la nostra identitat i cultura”, ha manifestat en un missatge publicat a X.

L’expresidenta del Govern balear ha lamentat que, quatre dècades després de l’aprovació d’aquesta norma, el català “continua viu, però també amenaçat”. Al seu parer, l’actual Executiu el va “arraconant cada vegada més” i “debilita” la seva presència a les institucions, a l’educació i a l’espai públic. “Això no és casual, és una decisió política que posa en risc drets que havien costat dècades de construir”, ha lamentat, abans de fer una crida a alçar la veu per “dir clar que normalitzar una llengua és garantir drets, és assegurar que qualsevol persona pugui viure plenament en català”.

Davant aquestes crítiques, la presidenta autonòmica, Marga Prohens, ha reivindicat la llei com una eina per garantir la convivència del català i el castellà “amb normalitat, tranquil·litat i des del respecte”. La líder balear també ha destacat el paper de la norma en la conservació del català i les seves modalitats insulars, tot garantint-ne l’aprenentatge i la difusió: “Ha acostat la nostra llengua de manera amable, fent-la arribar a nous parlants i mantenint-la viva com un llegat per als nostres fills”.

Durant aquesta legislatura, però, les polítiques lingüístiques impulsades pel Govern del Partido Popular amb el suport —i l’exigència— de Vox han obert una escletxa entre aquest discurs i la pràctica. Les mesures impulsades per ambdós socis d’investidura han girat entorn de la introducció de la “lliure elecció de llengua” a l'ensenyament, la flexibilització o eliminació dels requisits de coneixement de català i el blindatge de l'espanyol com a llengua vehicular. En conjunt, es tracta d’un paquet d’actuacions que, segons conservadors i extrema dreta, pretenen garantir la “llibertat lingüística”, però que col·lectius educatius i socials perceben com un canvi d’orientació respecte del model de normalització lingüística vigent des de la dècada dels vuitanta.

Aina Frau va descobrir el teatre sent una nena, quan els seus avis la duien al Teatre Principal de Palma, i aquest primer vincle la va portar, amb només 23 anys, a un Madrid encara sota el franquisme, on es va formar al Teatro Estudio de Madrid amb Miguel Narros. A partir d’aquell moment, han passat més de cinc dècades de trajectòria: des dels anys de l’antifranquisme —quan fins i tot assajar podia aixecar sospites— fins a una carrera consolidada al costat de figures com Núria Espert o Héctor Alterio, i donant vida a grans autors com Bertolt Brecht, Miguel de Unamuno, Valle-Inclán o Federico García Lorca.

També ha treballat a televisió, especialment en sèries dels anys noranta com Farmacia de guardia, Médico de familia, El comisario o Hospital Central. Al cinema va participar en pel·lícules com El Lute II, de Vicente Aranda; Flores de otro mundo, d’Icíar Bollaín; o El Bola, d’Achero Mañas. Tanmateix, en la seva trajectòria destaca el fet d’haver viscut el teatre en temps convulsos, en paral·lel a moments clau de la història recent d’Espanya. I, a més d’actriu, és una gran observadora del món. A les jornades d’elDiario.es a les Illes Balears, ella mateixa es va definir com una “actriu lenta, una esponja”, algú que ha anat absorbint històries, persones i èpoques.

Com recorda aquells inicis al Madrid encara franquista?

Bé, això de l’escola de Miguel Narros i William Layton… Anàvem a aquella classe i, és clar, havies de preparar els exercicis d’improvisació amb companys. Com que érem pobres, no teníem diners; de vegades ens reuníem al carrer Barquillo, en una placeta, per parlar i preparar-ho. Això devia ser el 68 o 69. És clar, vivia Franco i estàvem en plena dictadura. Ens ajuntàvem cinc o sis i venia la policia i ens deia “disperseu-vos”, i ens dispersàvem morts de por. Així era.

En aquells anys també hi va haver precarietat. Com la van viure?

Quan passaven aquestes coses anàvem a un bar —no recordo com es diu, però encara existeix al carrer Barquillo— i preníem un te per a tres, i el re-te. El barrejàvem per pagar un te entre tres perquè no teníem per a més.

Recordo que, quan hi era, als companys de classe els enviaven els seus pares llaunes de sardines o coses així perquè la Frau, que era jo, no tenia per menjar. Però també va ser una època en què em vaig fer molt gran. Vaig aprendre a viure, vaig aprendre a lluitar, em vaig ficar en tots els embolics importants i em van fer persona. O sigui, que està bé.

En altres ocasions ha parlat d’una consciència social molt primerenca. D’on neix?

Jo vaig anar a un col·legi d’alt standing de Mallorca. Fins i tot tenia una monja que era tia meva. I allà vaig aprendre una cosa: el que no volia. Les monges que tenien estudis eren les mares i, quan entraven al convent, donaven diners, antigament, ara no ho sé. Les que no en donaven eren les que fregaven, feien el menjar, les feines dures. Això ja em va cridar l’atenció.

Després feien una cosa per a mi espantosa: en algunes ocasions et posaven amb alumnes més pobres i et feien agafar un brioix i una xocolata i donar-los-hi. Jo no ho vaig fer mai, per vergonya absoluta. No entenia gaire bé per què era, i sempre em castigaven. Van arribar notes a casa meva dient com podia ser que una nina de tan bona família tingués tant de pecat d’orgull. Era el contrari: em moria de vergonya. No entenia per què calia humiliar-les d’aquella manera. Això em va ajudar, sent filla d’una família burgesa, a canviar la meva manera de ser i de pensar.

Jo vaig anar a un col·legi d’alt standing de Mallorca. Fins i tot tenia una monja que era tia meva. I allà vaig aprendre una cosa: el que no volia

Entrant en la seva trajectòria teatral, són 45 anys damunt dels escenaris. Ha interpretat obres com Divinas palabras, Doña Rosita la soltera, Yerma, Final de partida o tres Medeas…

Tres Medeas a Mèrida. Dues amb Núria Espert i una altra amb Julieta Serrano. I després vaig fer una altra vegada Hipòlit a Mèrida també. És a dir, quatre vegades a Mèrida. Això és un orgull, perquè trepitjar aquelles pedres que han trepitjat tantes persones durant tants anys sempre m’ha emocionat.

De tots aquests papers, quins diria que l’han marcat més com a actriu?

Quan vaig decidir fer teatre, ser actriu, ho vaig fer amb la idea que la feina de l’actor era que el poble veiés què és la societat damunt de l’escenari. Era una utopia: que la imatge del que passa al món fos a l’escenari, com una manera de fer consciència.

No sempre és així, naturalment. Però vaig fer una funció, Slavs!, de Tony Kushner, en el moment en què la URSS va desaparèixer. I allà sí que vaig sentir que el que explicàvem era la imatge del que estava passant al món. També he fet Lorca, Medea, Divinas palabras, Luces de Bohemia… han estat coses molt importants. Però emocionalment, potser, aquella va ser especial.

Quan vaig decidir fer teatre, ser actriu, ho vaig fer amb la idea que la feina de l’actor era que el poble veiés què és la societat damunt de l’escenari. Era una utopia: que la imatge del que passa al món fos a l’escenari, com una manera de fer consciència

La seva trajectòria travessa diferents moments polítics. N’hi va haver un especialment dur: l’atemptat dels advocats d’Atocha.

Estàvem assajant Divinas palabras al Teatro Monumental. Era l’última nit d’assaig general i l’endemà estrenàvem. Els van matar aquell dia. El carrer estava ple de “lleteres”. Es va dubtar si fer-ho o no, perquè la Núria [Espert] sortia despullada. Ja governava Suárez, però teníem por. La por és una cosa que durant molts anys m’ha perseguit. És un poder molt gran. Recordo pensar que podien metrallar-nos des d’una llotja. Aquesta por la recordo perfectament.

En portar-ho al present, quan hi ha qui idealitza la dictadura, com ho viu?

M’agradaria poder explicar què era allò. No tenir llibertat per parlar. Tenir amics a la presó, torturats. Tant de bo pogués transmetre aquella historieta de quan ens dispersaven a la placeta. És una tonteria, però era real. I ens n’anàvem morts de por. Tant de bo algú entengués què significa poder parlar amb llibertat.

Finalment, hi va haver un moment en què decideix tornar a Mallorca després d’anys de feina a Madrid.

Sí. Jo sempre he trobat a faltar la mar. Vaig néixer a Port de Pollença i trucava a les meves amigues dient quant la trobava a faltar. Ja tenia 64 o 65 anys i vaig decidir tornar. I va sonar el telèfon. Era Esteban Ferrer: “vens tres mesos a Madrid a fer Toc Toc?”. Ho vaig consultar amb la meva parella i me’n vaig anar tres mesos… que van ser nou anys. Nou anys fent Toc Toc, gairebé sempre ple. I això ha fet que tingui una bona jubilació. Després d’allò, ja de tornada a l’illa, he fet Desbarats, Mort de dama, Taula italiana… I m’han donat un premi a millor actriu, un tros de vidre mallorquí preciós.

I amb el context internacional actual, torna aquesta por?

Sí. Pensar que un boig pot prémer un botó i acabar amb tot. Això fa molta por.

Tornant al teatre, hi ha una qüestió clau: dones, edat i teatre. Ha assenyalat que a partir dels 50 anys escassegen els papers.

Fas d’àvia. No s’escriu per a persones grans, sobretot dones. En canvi, a la mateixa edat els homes continuen sent galants.

No s’escriu per a persones grans, sobretot dones. En canvi, a la mateixa edat els homes continuen sent galants

Ha canviat alguna cosa en els darrers anys?

Molt poc. Hi ha excepcions, però no és el normal.

Per acabar, després de tota una vida al teatre, com li agradaria ser recordada?

Com una actriu seriosa. Lenta, però constant. Molt feliç. He viscut del que volia. I això és un regal.

El 2025, l’arxipèlag balear va tancar la temporada turística amb diversos rècords. Als aeroports de Palma, Menorca i Eivissa hi va haver més passatgers que mai. En el cas del primer, 33,8 milions; en el segon, 4,2 milions, i en el tercer, 9,1 milions. En l’última dècada, Mallorca ha augmentat un 42,3% el nombre; Menorca, un 50,1%, i Eivissa, un 41,1%. Tot i que Menorca té 129 quilòmetres quadrats més que Eivissa, els moviments per via aèria són menys de la meitat que a la Pitiüsa del nord. Això suposa que, en deu anys (2015-2025), l’arxipèlag va passar de gestionar 33 a 47,1 milions de passatgers. És a dir, hi va haver un augment del 42,8%.

“Al final, l’estratègia d’Aena és continuar ampliant freqüències i crear noves rutes aèries. L’objectiu és treure el màxim rendiment a aquestes infraestructures i alimentar l’economia turística”, afirma a elDiario.es Pere Joan Femenia, fundador de Fridays for Future Mallorca i membre de la Plataforma contra l’ampliació de l’aeroport de Palma.

Per illes, Eivissa va establir el seu rècord el 9 d’agost de 2016, amb 336.038 persones, una xifra a la qual es va acostar el 13 d’agost de l’any passat, quan es va estimar en 333.667 persones. Mallorca, en canvi, va batre el seu rècord el 2025, quan el 4 d’agost hi va haver gairebé 1,5 milions de persones. Deu anys abans, el mateix mes d’agost, el pic es va fixar en 1.423.534 persones. “S’han recuperat els nivells prepandèmia i fins i tot amb escreix”, valora José Antonio Roselló, vicepresident de la CAEB (Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears) a Eivissa.

“Tanmateix, és un fet que l’estada mitjana dels turistes ha anat disminuint, la qual cosa compensa els moviments de persones”, matisa. L’augment del moviment de passatgers als aeroports no s’ha reflectit de la mateixa manera en el pic màxim de persones que hi ha un mateix dia a les illes, i que es calcula mitjançant l’Índex de Pressió Humana (IPH), que mesura la càrrega demogràfica real sobre el territori.

“Si la densitat no ha augmentat, hem de suposar que algunes d’aquestes persones són les mateixes i sobretot perquè les estades també són més curtes”, afirma Hazel Morgan, presidenta d’Amics de la Terra a Eivissa. Menorca, en el seu pic màxim, que es va produir l’agost de 2024, va arribar a les 231.254 persones. Sobre aquesta qüestió, Morgan sosté que “a més de les polítiques de conservació del territori que té, Menorca no és tan popular com Eivissa”. “Menorca no té el reclam turístic de la festa, sinó que és una destinació més enfocada a gaudir de la tranquil·litat del paisatge”.

“Tot això és insuficient per rebaixar la sensació de pressió als nostres territoris insulars, a tots, a més”, assegura Roselló. L’economista i empresari analitza que l’any passat es va produir “un cert punt d’inflexió”. “El turisme internacional va augmentar lleugerament i el nacional va disminuir de manera palmària. En el cas d’Eivissa, per exemple, (...) va caure el turisme alemany; el turisme britànic va ser un carrusel amb mesos successius de pujades i baixades, per acabar gairebé igual; i el turisme internacional va augmentar lleugerament”, explica.

S’han recuperat els nivells prepandèmia i fins i tot amb escreix. Tanmateix, és un fet que l’estada mitjana dels turistes ha anat disminuint, la qual cosa compensa els moviments de persones

José Antonio Roselló — Vicepresident de la CAEB

Així, Roselló desgrana una altra dada rellevant, que és el que ha definit com la “quarta nacionalitat”. “No és altra cosa que una amalgama de nacionalitats noves, que no són les clàssiques, que comencen a ser presents a l’illa, donant-se el fenomen que molt pocs fan un molt”. “Aquesta situació, que en uns casos és de caiguda i en altres de fre, ja es va començar a produir en alguns segments de turistes el 2024”, detalla.

Augment de la crisi d’habitatge

Entre 2015 i 2025, els aeroports de les Balears han incrementat un 42,8% el nombre de passatgers. Tanmateix, lamenta Femenia, les noves ampliacions als aeroports de l’arxipèlag amenacen, segons la seva opinió, amb augmentar “la crisi d’habitatge i la turistificació”. El portaveu de la Plataforma assenyala que el DORA III (Document de Regulació Aeroportuària), que detalla el pla d’inversions d’Aena per al període 2027-2031, ofereix noves rutes aèries que “agreujaran la crisi d’habitatge” a les Balears. “Volem transmetre una greu preocupació social davant les polítiques aeroportuàries que impulsa Aena amb el beneplàcit del Govern i del Govern autonòmic”, afirmen.

En el cas de l’aeroport de Palma s’hi invertiran 622 milions d’euros, dins del conjunt dels gairebé 13.000 d’inversió global, com va informar aquest diari. En el cas d’Eivissa, es preveu una despesa de 229,7 milions, cosa que suposa una ampliació de la infraestructura d’un 30%, mentre que al de Menorca es destinaran 170,7 milions i un augment del 25% de la superfície de l’aeroport.

“És una incongruència perquè no pots preveure una inversió de 622 milions d’euros i esperar que no s’incrementi la capacitat de l’aeroport”, respon Femenia quan se li pregunta sobre el que deia l’anterior presidenta del Govern, Francina Armengol, sobre l’ampliació de l’aeroport de Palma. En aquest sentit, recorda que des de 2022 s’han obert unes quinze noves rutes aèries amb Palma (Zuric, Dubai, Andorra, Bournemouth, Mont-real, Dinamarca, Washington, Bremen, Lisboa, Abu Dhabi, Nàpols, Budapest, Varsòvia, Kassel i Brussel·les), cosa que ha suposat, segons la seva anàlisi, “una forta entrada del mercat estranger”.

Pere Joan Femenia, fundador de Fridays for Future Mallorca, recorda que des de 2022 s’han obert unes quinze noves rutes aèries amb Palma (Zuric, Dubai, Andorra, Bournemouth, Mont-real, Dinamarca, Washington, Bremen, Lisboa, Abu Dhabi, Nàpols, Budapest, Varsòvia, Kassel i Brussel·les)

En el cas d’Eivissa, l’aeroport se situa dins del Parc Natural de ses Salines, un dels ecosistemes més rics de la Mediterrània. Aquest espai natural també és una àrea de descans i nidificació per a les aus, com els flamencs, així com d’especial interès pels seus valors ecològics, paisatgístics, històrics i culturals. “Depèn de com sigui l’ampliació, es podria donar una situació com la de l’aeroport del Prat a Barcelona, on hi va haver molta polèmica perquè l’aiguamoll de la Ricarda es veurà afectat”, analitza. En el cas de la Pitiüsa del nord, podria haver-hi nous impactes acústics o de contaminació.

A més, tot i que les inversions aeroportuàries sovint es venen com “remodelacions per millorar el confort dels passatgers, així com millorar en eficiència energètica i sostenibilitat”, segons Femenia, es tracta d’“una estratègia de greenwashing perquè és veritat que es millora l’eficiència energètica, però, realment, el focus principal és el consum energètic dels aeroports, que prové del combustible dels avions”. L’augment del nombre de vols es podria donar, diu el portaveu de la Plataforma, en temporada baixa o mitjana. “Estem incomplint els reptes de sostenibilitat”, lamenta, en el context de crisi climàtica. “La part energètica és bastant ínfima pel que fa al consum energètic total dels aeroports, però els interessa més parlar d’infraestructura que del cost [total]”, assevera.

En el cas d’Eivissa, l’aeroport se situa dins del Parc Natural de ses Salines, un dels ecosistemes més rics de la Mediterrània

L’increment en el nombre de passatgers preveu assolir els 36 milions per al 2031 en el cas de Palma, tres milions més que el 2025. “Aquest fet és responsabilitat directa del Consell [de Mallorca] i del Govern, que fomenten en les negociacions de les fires de turisme l’obertura de noves rutes aèries”, adverteix. “Això ha suposat una gran adquisició de propietats per part de fons estrangers, creant una pressió més elevada del mercat i un increment dels preus”.

De fet, el 38% dels habitatges venuts entre 2007 i 2025 van ser adquirits per ciutadans no residents, com va informar aquest diari. “Un exemple paradigmàtic va ser el vol directe entre Palma i Nova York, que va augmentar en un 300% la venda d’habitatge de luxe a Mallorca”, destaca. Segons les dades analitzades per la Plataforma a través d’Aena, també hi ha hagut un increment en les freqüències amb destinacions ja existents d’Alemanya, el Regne Unit i França, entre d’altres. Per aquests motius, la Plataforma demana limitar i decréixer en el nombre de vols i passatgers; no obrir noves rutes; eliminar els vols nocturns; prohibir els jets privats; eliminar les subvencions als carburants de l’aviació; frenar la promoció turística i promoure la cogestió aeroportuària entre el Govern central i el Govern autonòmic.

Puja la despesa turística

Una de les dades econòmiques més rellevants pel que fa al turisme balear és que la despesa mitjana dels visitants continua augmentant. “Aquest és un dels aspectes que més sorprèn de manera positiva i que es dona a tot l’arxipèlag, incloent-hi fins i tot nacionalitats que experimenten caigudes en els moviments de persones”, sosté Roselló, vicepresident de la CAEB a Eivissa. L’empresari considera que aquest aspecte té a veure amb “el canvi de pautes de consum” que s’ha produït des de la pandèmia. És, a parer seu, “una mena de canvi de la cistella de la compra, on han primat serveis i experiències per sobre de l’adquisició de béns materials”.

En aquest sentit, el vicepresident de la patronal empresarial balear creu que s’ha instaurat la idea que “cal viure la vida” i això explicaria que “tot i caure una nacionalitat, com en el cas dels alemanys a Eivissa, la despesa turística augmenti”. Aquesta tendència, apunta Roselló, aniria en la línia del que aspira una part del teixit empresarial balear, pel que fa a “créixer en valor i no en quantitat”. “Aquesta tendència ha començat i d’aquí la sorpresa sobre les dades de l’IPH (que mesura la càrrega demogràfica real sobre el territori), tot i que cal ser cauts i esperar a tenir una sèrie estadística més àmplia i prolongada en el temps per treure conclusions”, matisa.

El combustible i el preu dels vols

En el context de la guerra de l’Iran, 53 països han unit forces per reduir la seva dependència dels combustibles fòssils. D’altra banda, el president de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), Fatih Birol, ha afirmat recentment que a Europa li queden “potser sis setmanes de combustible per a avions” i ha advertit que “aviat” podria haver-hi cancel·lacions de vols si els subministraments de petroli continuen bloquejats.

Aquesta situació podria acabar afectant la temporada turística. “Som a les portes d’una temporada amb una gran incertesa. Hi ha diverses zones de guerra al món, cosa que fa trontollar l’economia de moltes famílies i de molts països”, afirma José Luis Benítez, president d’Oci d’Eivissa. En aquest sentit, Alicia Reina, presidenta de l’Associació Espanyola de directors d’Hotels a les Balears, va assegurar al programa Al Dia Pitiüses, d’IB3 Ràdio, que “els increments de les tarifes i els costos es traslladaran al client final”.

“És innegable que, si pugen les mercaderies, pugen els costos de transport o subministraments, evidentment això s’haurà de traslladar al preu final que ha de pagar el viatger”, va sostenir. A parer seu, el repte és mantenir la percepció que té el client que “el que paga s’ajusta al que rep”. “Aquest equilibri l’hem de salvaguardar d’alguna manera, no només com a hotels independents cadascun de nosaltres, sinó com a destinació”, va advertir. Així mateix, creu que hi ha un tipus de turista “cap al qual anem molt encaminats a l’illa, que és d’alt poder adquisitiu, que no es veurà tan afectat per totes aquestes qüestions geopolítiques i l’increment de costos i de preus”.

Roselló coneix bé determinades zones de Centreamèrica, arran d’una experiència laboral que va passar per Mèxic, República Dominicana i Costa Rica. La intervenció militar dels Estats Units a Veneçuela, que va derrocar Nicolás Maduro, ha generat efectes també en la indústria turística. La nova Doctrina Monroe que està aplicant Donald Trump a l’Amèrica Llatina està colpejant especialment Cuba, que ha viscut una greu crisi de combustibles fòssils a causa de la seva dependència del cru veneçolà.

“Hi ha qui així ho creu, i pot ser que acabi tenint raó. Jo prefereixo ser una mica caut i no incórrer en anàlisis tan ‘mecàniques’ i que semblen molt lògiques”, sosté Roselló, preguntat sobre si les Balears podria rebre més turistes a causa de la delicada situació que hi ha en altres destinacions turístiques. Al seu entendre, es pot donar aquest fenomen, però també hi pot haver “efectes econòmics en sentit contrari, com que la població dels nostres mercats emissors tendeixi per si mateixa a retraure’s i estiuejar al seu propi país, com a element de prudència”.

Així mateix, matisa que entre els fenòmens adversos es pot donar que l’evolució dels preus dels combustibles “vagi a més i això encareixi el transport i, per extensió, el preu de les vacances; o que simplement hi hagi dificultats d’estoc pel que fa al querosè i això obligui a ajustar trajectes, amb el seu efecte directe en el turisme”. “En realitat, no sabem res i cada dia esmorzem amb una notícia que contradiu la del dia anterior”, adverteix el vicepresident de la CAEB a Eivissa.

Aposta pel segment de luxe

Després de la crisi econòmica del 2008, i enmig de la crisi de la zona euro, el Govern conservador de José Ramón Bauzá va introduir canvis a la llei turística (2012), promoguda pel conseller del ram, Carlos Delgado (PP), i que va suposar, segons Macià Blázquez, catedràtic de Geografia de la Universitat de les Illes Balears (UIB), “una reconversió”. “Una millora de la qualitat de l’oferta que tendeix a l’elitització” amb l’objectiu d’“atreure capitals i donar majors taxes de benefici als inversors”, va afirmar a elDiario.es.

Per a Morgan, presidenta d’Amics de la Terra, té “molts impactes que són molt negatius”. “Augment del preu de l’habitatge, del consum de recursos com l’aigua i l’energia i transformació del sòl en viles i mansions de luxe que es converteixen en grans jardins tropicals, cosa que també afecta la biodiversitat”. A més, es produeix un “augment d’emissions, que afecta el canvi climàtic”. D’altra banda, lamenta que la gentrificació turística “afecta tota la població”. “La més jove no pot planificar el seu futur [a l’illa] perquè no té accés a l’habitatge”.

La presidenta del Govern balear, Marga Prohens (PP), ha prioritzat aquest dimarts la via punitiva sobre la regulació com a mesura per a fer front a la crisi residencial: l''okupació' en el centre de la seva resposta a la crisi residencial. “La propietat privada es defensa i als 'okupes' se'ls treu en 24 hores”, ha asseverat en resposta a una pregunta formulada pel diputat d'Unides Podem, José María García, qui ha recriminat a la líder autonòmica que “criminalitzi la pobresa” i eludeixi l'impuls de mesures estructurals per a garantir l'accés a l'habitatge.

La cambra balear ha tornat a ser aquest testimoni del desacord entre l'Executiu del PP i l'oposició d'esquerres en matèria residencial en un context de preus desbocats. Durant el ple d'aquest dimarts, García ha acusat el Govern de prioritzar un enfocament punitiu enfront de polítiques que garanteixin el dret a l'habitatge. “Fan més per culpabilitzar als qui busquen la manera de tenir un sostre que per buscar-los una alternativa residencial”, ha criticat, qüestionant algunes de les mesures pactades en aquesta matèria entre conservadors i Vox.

Entre elles es troben la creació d'una oficina antiokupació, l'exclusió de persones condemnades per usurpació de l'accés a habitatge públic o la possibilitat que persones jurídiques adquireixin habitatges de preu taxat, propostes que els populars han inclòs en diverses esmenes presentades a la llei autonòmica d'acceleració de projectes estratègics, una norma inicialment impulsada per a agilitzar inversions però convertida al seu pas pel Parlament en una eina per a modificar bona part de l'ordenament autonòmic balear.

El diputat de Podem ha recriminat que aquestes iniciatives no sols no resolen el problema estructural de l'accés a l'habitatge, sinó que agreugen l'exclusió dels col·lectius més vulnerables. “Si vostè tingués una visió social de l'habitatge, hauria facilitat solucions per als qui no poden accedir a una”, ha retret a Prohens.

En la seva rèplica, la cap de l'Executiu ha rebutjat aquestes crítiques, acusant a García de “equiparar la política social d'habitatge amb protegir els delinqüents” i asseverant que l'okupació suposa traslladar la responsabilitat social “a l'esquena dels propietaris”. “Jo ho tinc clar: a l'okupació i als okupes que vostè ha vingut a defensar es treuen fora en 24 hores”, ha etzibat.

La presidenta també ha elevat el to contra el Govern central i, en concret, contra la presidenta del Congrés, Francina Armengol, a qui ha acusat de “ser ”còmplice necessària dels delinqüents“ per no desbloquejar la llei antiokupació impulsada pel PP.

El pes de l'okupació en la crisi de l'habitatge és, segons les dades disponibles, marginal. Les xifres del Ministeri de l'Interior situen les denúncies per usurpació i aplanament en una proporció molt reduïda respecte al conjunt del parc d'habitatges, molt lluny d'explicar les dificultats generalitzades d'accés. A més, organismes com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) venen assenyalant que la majoria de procediments vinculats a l'okupació no afecten primeres residències, sinó a immobles buits, sovint en mans de grans tenidors.

La dreta desvia així el focus dels factors que afecten els preus de forma més determinant, com l'especulació immobiliària, la pressió del mercat turístic i la creixent compra d'habitatge per part de grans inversors, principalment internacionals. Informes del Banc d'Espanya i estudis acadèmics alerten que la concentració d'habitatge en mans de grans propietaris, al costat de l'auge del lloguer de curta durada i la inversió estrangera en zones tensionades com Balears, redueixen l'oferta residencial i empenyen els preus a l'alça. Aquest procés, unit a la falta de parc públic suficient, es troben en la base d'una crisi d'accés que afecta especialment rendes mitjanes i baixes.

Un recent informe del Ministeri de Consum en col·laboració amb el CSIC revela, així mateix, que el 63% dels habitatges llogats per particulars a Palma pertanyen a multiarrendadors, una xifra superior a la mitjana estatal, que se situa en el 61%.

Formentera és l’epicentre de la gentrificació turística a l’arxipèlag balear. El preu del metre quadrat ha superat els 9.000 euros durant el mes d’abril, molt per sobre dels 5.100 euros de Palma. La pitiüsa del sud també supera Santa Eulària des Riu (Eivissa), que ha arribat gairebé als 8.200 euros per metre quadrat, essent aquest municipi eivissenc un dels més cars d’Espanya. En aquest context, residents, temporers i treballadors públics tenen cada dia més dificultats per accedir a un habitatge digne. Malgrat tot, la metgessa d’urgències Candela, que buscava pis urgentment per entrar aquest mes d’abril, ha aconseguit una solució fins al mes de desembre.

“Un treballador de l’hospital [de Formentera] em va dir que la seva cosina, que viu a Barcelona, té dues casetes a Formentera. Em va dir que estava interessada a llogar”, explica Candela a elDiario.es. És una casa de camp situada entre els nuclis de Sant Ferran de ses Roques i Es Pujols. Una habitació, un bany, cuina reformada i una terrassa per 900 euros al mes. Abans de la signatura del contracte, van negociar que els propietaris poguessin gaudir de l’habitatge durant el mes d’agost. “És un mal menor”, afirma la metgessa.

Durant aquell mes, viurà entre l’hospital [que té habitacions per als sanitaris] i Dénia, lloc de residència dels seus pares. L’urgenciòloga treballa fent unes sis guàrdies al mes, cosa que li permet desplaçar-se sovint a la seva ciutat natal, que està connectada amb ferri directe cap a Eivissa. “Amb el contracte que tinc, amb sis guàrdies al mes, no em suposa tant, m’encaixa”, reconeix. A més, s’ha trobat amb una casa bonica, ben moblada i equipada amb tot el que necessita, cosa que li ha facilitat decidir-se per aquesta opció. Durant el mes d’agost, no haurà de recollir la seva roba i objectes personals, que podrà deixar al pis. “Tinc absolutament de tot, no necessito comprar res”, comenta.

[Deixar la casa durant el mes d’agost] és un mal menor. Amb el contracte que tinc, amb sis guàrdies al mes, no em suposa tant

Candela — Metgessa a Formentera

Candela és una metgessa d’urgències que, com moltes especialistes de la medicina, va arribar a l’arxipèlag balear després d’haver aprovat el MIR amb l’objectiu de guanyar experiència. Graduada en Infermeria i Medicina, va fer la residència com a metgessa de família a l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid, que va acabar el juliol de 2025. Els contractes que li van començar a oferir als hospitals públics de la Comunitat de Madrid eren precaris i temporals, per la qual cosa la sanitària es va plantejar emprendre el camí cap a un lloc que estigués més a prop de Dénia, la seva ciutat natal. Va ser així com va acabar a Formentera, tal com va explicar a elDiario.es.

En arribar a l’illa, ja es va trobar amb un mercat del lloguer devorat per l’especulació al voltant de l’habitatge. Li van arribar a oferir “compartir ja no un pis, sinó una habitació”, cosa que representa una volta de rosca més al trilerisme immobiliari que pateix una illa que només es llegeix en clau mercantil. En aquests moments, només hi ha un pis de lloguer per sota dels 1.000 euros: un xalet de 300 metres quadrats amb tres habitacions que es lloga per 800 euros al mes. Tanmateix, l’anunci d’aquest portal digital especifica que està disponible “per a lloguer de temporada”. “Ideal per a estades curtes o mitjanes, vacances tranquil·les o teletreball”.

El següent pis més econòmic que s’anuncia és un estudi de 30 metres quadrats amb altres 10 de terrassa i zona enjardinada. 1.900 euros al mes. “Establiment de llarga durada. Estada mínima, 31 nits”. “Preus especials per: lloguer anual, temporada d’hivern”. Disposa d’un llit doble extragran, bany complet amb dutxa i cuina amb “equipament bàsic”. “Els pisos de llarga durada es troben pel boca-orella”, explica Candela quan se li pregunta com va trobar el seu. No sembla possible accedir a un pis per aquest preu –900 euros per un pis de 40 metres quadrats amb una habitació– si no és a través de companys de feina, amics o coneguts.

“Quan ja havia signat aquest pis, me’n van oferir un altre, només fins a l’octubre, però a mi no em servia de res”, assegura. Amb la temporada turística ja en marxa, serà gairebé impossible trobar habitatge en els pròxims mesos. Sobretot perquè gran part dels pisos que es van alliberar al març o a l’abril es destinaran al lloguer turístic.

Tranquil·litat fins al desembre

Candela, malgrat tot, se sent “agraïda”. No volia acceptar un pis “de qualsevol manera”, en mal estat, amb condicions abusives o un preu encara més desorbitat. I podrà viure sola. Formentera tindrà, almenys fins a finals d’any, una urgenciòloga assegurada per donar servei en unes illes sota mínims a causa de les dificultats que té les Balears per retenir treballadors públics.

“Els pisos que segur que hi ha disponibles costen una fortuna”, lamenta. En un primer reportatge, va dir que no pagaria “1.600 o 1.800 euros per un pis que no ho val”. “No treballo per pagar un lloguer, treballo per viure”. “Em dona tranquil·litat haver signat un contracte tan laboral com per al pis fins al desembre”. La cerca, que anava fatal, ha acabat momentàniament. “Estic molt contenta”, conclou.

El van ficar de seguida en una furgoneta i des d'aquell dia no el vaig tornar a veure“. Dècades després que, el 28 d'agost de 1936, Antoni Sitges Febrer fos detingut per diversos falangistes a Son Macià (Mallorca), un dels seus fills recordava amb aquestes paraules el dia que s'endugueren el seu pare. Quasi 90 anys després, el Govern balear ha identificat les seves restes al cementeri de Son Coletes, a Manacor, tal com ha anunciat aquest dilluns la directora general de Relacions Institucionals, Francesca Ramis.

Antoni Sitges, conegut com a Morret o des Clot, tenia 46 anys, era foraviler (camperol), estava casat amb Teresa Antich Bisquerra —amb qui tenia tres fills— i exercia com a delegat municipal a Son Macià durant la Segona República. Un paper modest, sense gaire poder, però suficient per convertir-lo en objectiu després del cop franquista de 1936. El 28 d'agost d'aquell any va ser detingut a casa seva i assassinat el 7 de setembre a Son Coletes. No hi va haver judici ni acusació formal.

El relat de la seva detenció i desaparició ha quedat preservat en projectes públics de memòria democràtica com el Memorial de la Paraula, que recull el testimoni de Jaume Sitges Antich, un dels seus tres fills, ja traspassat. Tal com relata el document, diversos homes armats van arribar a casa seva, el van obligar a pujar a una furgoneta i mai no va tornar.

La seva família va intentar salvar-lo: igual que altres dos macianers que, juntament amb ell, havien estat tancats a la presó de Manacor, Lluís i Tomeu, necessitava reunir set signatures que acreditassin que era “persona de bé”, però només en va aconseguir sis. El clima de por al poble va fer impossible recaptar-ne la setena. En el cas de Lluís, la seva mare va trobar set persones que van signar per ell. No així en el cas d'Antoni: “La meva mare va trobar sis signatures, entre elles la del capellà”, explicava Sitges Antich en una entrevista publicada per Cent x Cent.

Una tarda en què la seva mare parlava amb el capellà al carrer, va passar pel seu costat l'amo en Martí Vives. El religiós li va dir: “No signaries per veure si deixen anar en Toni des Clot?”. A uns metres d'ells es trobava el nou batle, cap de la Falange, qui, en veure dubtar el veí, li va etzibar: “En bastaran sis, no importa que signi!”. “No va signar, i no vam trobar ningú més que ho volgués fer. L'endemà van matar el meu pare”.

Tanmateix, el seu assassinat es va conèixer molt més tard. Després de la detenció, la família va rebre informacions contradictòries sobre el seu parador i, durant mesos, les autoritats franquistes van comunicar que Antoni Sitges havia estat traslladat a Can Mir, un antic magatzem de fustes reconvertit en presó franquista. Allí es va implementar i normalitzar la pràctica de les 'saca': els presos eren “alliberats” i, conduïts sota engany per grups de falangistes, acabaven assassinats a les cunetes de les carreteres.

“Ningú ens volia dir res, i així vam passar els mesos sense saber segur si estava mort o viu. Fins que jo vaig fer 16 anys, set anys després, ens va arribar la fe de mort, el primer paper que certificava que al meu pare l'havien matat”, relatava Sitges Antich.

La repressió que no va acabar amb la mort

El testimoni familiar descriu també les conseqüències que van seguir a l'assassinat. Els seus fills van créixer marcats per l'estigma. “Els altres nens no volien que jugués amb ells ni a l'amagatall. Em deien: 'Perquè ets vermell, igual que el teu pare, que per això el van matar'”, recordava Sitges Antich. Les autoritats locals van intentar imposar-los símbols del règim, i la família va viure sota vigilància i marginació social.

Un dia —prossegueix el relat— el capellà va dir a la seva àvia: “Tenc que donar-te un paquetet”. Anava dirigit a la seva filla, Teresa, vídua d'Antoni Sitges. “Eren els sis rals que havíem enviat al meu pare per comprar tabac a la presó, i alguna cosa més, ara no me'n recordo. El capellà, que ho va confessar abans de morir, ho va guardar. Van passar anys abans que això arribàs a casa”.

Amb el pas del temps, la família intuïa que Antoni Sitges havia estat enterrat a Son Coletes, un dels principals escenaris de la repressió a Mallorca: “Surt el seu nom en algun llibre i sabem que és a Son Coletes, dins una fossa, però no sabem ni el lloc. Això és el més dur. Per Tots Sants no sabríem on portar-li un ram de flors”, relatava Sitges Antich.

La identificació mitjançant ADN posa fi ara a aquesta incertesa. Amb aquest cas, ja són 14 les víctimes identificades a Balears des de l'inici de la legislatura.

L'anunci coincideix amb l'inici de noves excavacions al cementeri de Son Servera, dins el V Pla de Fosses, on els equips cerquen noves evidències d'enterraments vinculats a la repressió franquista. Les primeres intervencions han tret a la llum criptes amb restes òssies en molt mal estat de conservació i han obert una nova línia d'investigació en una zona enjardinada on podria existir una fossa comuna amb milicians republicans.

El Govern assenyala que continuarà amb els treballs d'exhumació per retornar les restes a les famílies.

Entre el ritme habitual de veles i maniobres del Trofeu Princesa Sofia, de caràcter internacional, celebrat a la badia de Palma, una escena inesperada va interrompre un dels entrenaments de l’equip grec. Des de la zòdiac que acompanyava un dels regatistes, un dels membres va albirar un gran exemplar d’esqual que es desplaçava sota la superfície.

En un primer instant, la impressió va ser clara: un tauró blanc, una espècie migratòria que feia temps que no es veia en aigües de Balears. No obstant això, els experts han obert ara un ventall més ampli de possibilitats que entreteixeixen el canvi climàtic, les mesures de protecció i els canvis de tendència en els moviments migratoris d'aquestes espècies.

A les aigües balears solien ser comunes tres espècies de la família Lamnidae: el tauró blanc, el marraix i el caçó. “Es tracta d’espècies que abans eren habituals, però que al Mediterrani han anat clarament en declivi”, explica Biel Morey, de Save the Med. Per la mida de l’exemplar —entre dos i dos metres i mig—, els experts apunten que podria tractar-se d’un juvenil d’alguna d’aquestes variants, tot i que amb les imatges disponibles no és possible confirmar-ho amb exactitud, afegeixen en ser consultats per elDiario.es.

Les diferències entre elles són principalment les dimensions. El marraix pot arribar als quatre metres de longitud, el caçó ronda els tres i el tauró blanc, el de major mida, pot arribar fins als sis metres, tot i que rarament els exemplars assoleixen aquestes dimensions màximes, indiquen des de la fundació mediambiental. En qualsevol cas, tots comparteixen característiques clau: són taurons pelàgics, grans nedadors d’aigües obertes i amb un comportament altament migratori.

No es pot, per tant, parlar d’una població balear en sentit estricte, sinó d’una presència mediterrània. Tot i que existeix una certa connexió amb l’Atlàntic, és limitada: pocs exemplars travessen l’estret i la majoria roman al Mediterrani, indica Morey. Tot i així, seguir els seus desplaçaments és complex: “Les migracions són molt difícils d’estudiar perquè cal marcar satel·litàriament un nombre molt elevat d’animals”.

Els estudis impulsats per Save the Med amb taurons, mantes o tintoreres —també freqüents a Balears— comencen, però, a dibuixar un patró. “Estem veient que la majoria de grans nedadors tenen un alt grau de residència al Mediterrani”, afegeix. Una dada que reforça la idea que aquests albiraments no són necessàriament anecdòtics, sinó part d’un ecosistema en transformació.

Canvis de distribució en les espècies

Amb la crisi climàtica i l’escalfament progressiu de l’aigua, s’està començant a registrar un canvi en la distribució de les espècies, així com la desaparició d’algunes d’elles més lligades al fons marí. És el cas de la mussola —també coneguda com a galludo o tollo de cacho—, que s’ha extingit a Balears, mentre que en zones més fredes com la mar Adriàtica o la mar Negra continua sent relativament comuna. Aquest patró fa pensar a les organitzacions marines que es tracta d’un impacte derivat del canvi climàtic.

L'alfals —també conegut com galludo o tollo de cacho— s'ha extingit en Balears per l'impacte del canvi climàtic

Alhora, la pròpia naturalesa migratòria de moltes d'aquestes espècies dificulta la seva protecció. “Per molt que es prohibeixi la pesca del tauró blanc o de les mantes, en migrar a altres països continuaran estant en perill. Les mesures de conservació haurien de ser d'àmbit internacional”, assenyala Morey.

Actualment, ja existeixen convenis internacionals que busquen aquest consens a escala mediterrània, recolzats en la llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. Entre aquests, el conveni de Barcelona, que inclou un annex que els països signants han d’incorporar a la seva normativa. Espanya ho ha fet i, avui dia, la flota pesquera està obligada a retornar aquestes espècies a la mar en les millors condicions possibles.

Entre aquestes espècies figuren el tauró blanc, el marraix o el caçó —possibles candidats de l’exemplar albirat a Palma—, a més de mantes o peixos serra. D’altres, com els angelots o taurons àngel i els peixos guitarra, requereixen encara un major grau de protecció.

En alguns casos, els albiraments recents —dels quals no hi ha proves fefaents— posen en dubte la seva desaparició total. També l’alitán es troba en una situació crítica, amb projectes de repoblació impulsats per institucions privades i el Govern. Pel que fa a les poblacions que viuen al fons de la mar Balear i que sí es consideren pròpies, les reserves marines són “essencials” per preservar-les.

Per molt que es prohibeixi la pesca del tauró blanc o de les mantes, en migrar a altres països continuaran estant en perill. Les mesures de conservació haurien de ser d'àmbit internacional

Biel Morey — Bióleg de Save the Med

Les aus migratòries, també afectades

L’impacte del canvi climàtic no es limita al medi marí. Les aus migratòries mostren paral·lelament senyals de deteriorament. És el cas del carricer comú i la boscarla pintada a Menorca, el pas dels quals per enclavaments clau com l’Illa de l’Aire s’ha reduït en els darrers anys, segons un estudi científic publicat el 2023.

En total, l’arxipèlag balear compta amb 67 zones humides naturals —32 a Mallorca, 25 a Menorca, tres a Eivissa i quatre a Formentera— i set d’artificials, totes a Mallorca. Però la disponibilitat d’aigua en aquests espais és cada vegada menor a causa dels fenòmens extrems associats a l’escalfament global.

Alguns d’aquests espais, com s’Albufera des Grau o el Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, van ser protegits després d’anys de mobilització social. Però organitzacions com Oceana denuncien que en llocs com el Parc Nacional de Cabrera es continuen permetent activitats incompatibles amb la conservació real dels ecosistemes, a més del retard en l’actualització de la seva gestió fins al 2027, una decisió que qualifiquen d’“irresponsabilitat”.

La mar Balear, oberta a activitats “destructives”

D’altra banda, Espanya va decidir protegir legalment la guarderia de catxalots detectada al nord de l’illa de Menorca. Aquestes aigües del Mediterrani amb una inusual concentració de cries de balena es van sumar l’any passat als plans per salvaguardar 3,1 milions d’hectàrees marines.

La declaració d’aquest espai —anunciada pel president del Govern Pedro Sánchez a la Conferència dels Oceans de l’ONU a Niça— tenia l’objectiu de reduir amenaces com el trànsit marítim, especialment el risc de col·lisió i l’impacte del renou submarí. En aquesta àrea, les cries de catxalot romanen en superfície, mentre les mares se submergeixen per alimentar-se, cosa que les fa especialment vulnerables en un entorn amb alta densitat de navegació.

Segons organismes europeus, el risc de col·lisions entre vaixells i fauna marina ha augmentat en els darrers anys. El santuari es va sumar així a altres àrees en procés de protecció dins la Xarxa Natura 2000, entre les quals també es pretenien incloure les muntanyes submarines del Canal de Mallorca.

Espanya ha passat així a disposar del 25,7% de la seva mar protegida, camí de l’objectiu del 30% fixat per a l’any 2030. Una xifra que, com va declarar la Fundació Marilles a elDiario.es en un altre reportatge sobre conservació marina, és “clarament insuficient”. En un informe de la fundació s’assenyalava que, darrere aquest objectiu ambiciós, s’amaga una “alarmant realitat”: només un 2,8% de l’oceà està “ben protegit”. Les aigües marines tant de la mar Balear com del Mediterrani en general són, al seu parer, zones obertes al desenvolupament de tot tipus d’“activitats destructives”.

El silenci de la sala el romp un murmuri col·lectiu. Centenars de boques xiuxiuegen, el pati de butaques és ple de gom a gom. Quan entra l’home que tothom espera, ho fa envoltat per una cort de jóvens i no tan jóvens,millennials i membres de la generació Z, els seus empleats de confiança. Li fan fotos, intenten tocar-lo, algú puja a la tarima per robar-li una abraçada. A l’escena li escaurien com anell al dit les trompetes de la Marcia trionfale d’Aida. Yann Pissenem no és un personatge de l’òpera que Giuseppe Verdi va ambientar a l’Antic Egipte, però no seria gens agosarat anomenar-lo faraó de la festa eivissenca. O, si més no, vàlid amb plens poders. Seu és el cervell que ha pres les decisions que durant els darrers quinze anys han transformat de cap a peus el sector econòmic que condiciona la temporada turística —i la vida dels habitants— de l’illa.

No és casual que la conversa que Pissenem va mantenir dijous passat amb Pete Tong —mític DJ i locutor de la BBC— a l’International Music Summit —el congrés anual de la indústria de la música electrònica que se celebra a Eivissa— causàs tanta eufòria. Pissenem parla poc en públic i gairebé no concedeix entrevistes. La comunicació que acompanya els seus negocis està mesurada al mil·límetre. Sense anar més lluny, el seu responsable de premsa va rebutjar la possibilitat que elDiario.es hi parlàs uns minuts després d’un acte en què tampoc no es va obrir torn de preguntes entre el públic.

L’oci representa un terç del PIB eivissenc i Pissenem controla les tres discoteques més potents de l’illa: Ushuaïa, Hï, UNVRS. El 2010, quan aquest francès tot just tenia cabells grisos a la barba i al cap, el seu nom i la marca del seu primer negoci eren —gairebé— desconeguts. Ara compta amb 251.000 seguidors al seu perfil personal d’Instagram —el seu primer negoci, 1,6 milions— i més de mil cinc-cents treballadors a les seues ordres. El 2024, The Night League —així es diu la seua empresa— va repartir, segons El Confidencial, 40 milions en dividends pels beneficis acumulats durant els cinc anys anteriors. Ni tan sols la COVID va fer tremolar els fonaments d’una piràmide basada a oferir música electrònica des de les sis de la tarda fins a les sis del matí durant cent cinquanta dies l’any. De maig a octubre no hi ha descans per a Pissenem.

Pissenem controla les tres discoteques més potents de l’illa —Ushuaïa, Hï, UNVRS— i dóna feina a més de mil cinc-centes persones

“Eivissa continuarà sent sempre Eivissa”

—És la temporada massa llarga?

Pregunta Pete Tong. Com si imploràs una treva, Yann Pissenem, que en un reportatge publicat per El Mundo l’octubre del 2024 va confessar que mentre les seves discoteques eivissenques mantenen la música encesa,

ell rarament se’n va a dormir abans de les vuit del matí i es desperta més tard de les onze i mitja, contesta:

—M’encanta l’hivern a Eivissa. Per a mi, de vegades la temporada se’m fa massa llarga perquè m’agrada tenir el meu temps lliure. L’illa necessita respirar. Però és clar, que la temporada s’allargui és bo per a molta gent i és més fàcil per a molta gent tenir més feina. És bo per a la indústria i per a la gent que ve aquí. Cal trobar un equilibri. Al final, l’illa continua plena fins a Halloween i fins a aquesta data es pot omplir una discoteca fàcilment. (...) La temporada serà molt bona, som una destinació al mig d’Europa a la qual pot venir fàcilment tothom. Eivissa continuarà sent sempre Eivissa.

Col·lapse damunt l’arena

Sense dissimular el seu accent francès, Pissenem raona amb molta fluïdesa en anglès, la mateixa llengua que ensenyava la seva mare —professora d’idiomes— i en què es comunica la indústria de l’electrònica a Eivissa. L’empresari també podria parlar en castellà: va viure a Barcelona del 1994 —quan hi va arribar per estudiar una carrera que no va acabar: Turisme— fins al 2008 —quan es va traslladar a l’illa— i va aprendre a jugar al Monopoly de l’oci nocturn “treballant de cambrer” i “organitzant afters” que començaven quan el sol ja era ben alt al cel.

Als trenta-quatre —és de la quinta del 74—, Pissenem va donar un cop de timó: va llogar un bar de platja al final de Platja d’en Bossa, no gaire lluny de Space, la discoteca més famosa del moment i on ell recorda “una de les millors festes” que va gaudir en una de les seues primeres visites a l’illa on anys després naixerien les seves filles. Pissenem ha explicat alguna vegada que en la seva nova vida volia dedicar-se a servir sucs i torrades amb alvocat, però, pel que sigui, en aquell negoci de platja es va dedicar a imitar el que ja passava en altres quioscos de la costa: altaveus, beats, copes; una gresca sobre l’arena. Els seus propietaris eren portadors del cognom més poderós en el microcosmos eivissenc.

—El teu soci era la família Matutes?

Li pregunta Pete Tong.

—Exacte. Jo els llogava el beach club.

Respon Yann Pissenem.

—Ja es deia Ushuaïa?

—Sí, perquè aquell racó de la platja era com la fi del món, per això el vaig anomenar Ushuaïa.

—Com et vas adonar que allò tan especial es podia convertir en una cosa més gran?

—Abans de veure el DJ a les tres o quatre de la matinada dins d’una discoteca, la gent volia gaudir d’una festa a l’aire lliure després de dinar. Quan la cua que es formava era molt llarga, llarguíssima; la platja es va començar a col·lapsar alguns dies i va començar a haver-hi enrenou. Vaig tenir problemes amb el meu soci: hi havia un hotel darrere, un de dos estrelles, dels de tot inclòs. Vaig patir pressions.

Yann Pissenem no es va deixar aixafar. Es va reunir amb els Matutes, hi va haver “bones converses”, “cooperació” i un trasllat per evitar “problemes legals”.

El 28 de maig de 2011, l’hotel Fiesta Club Playa d’en Bossa —un complex de bungalows— va reobrir transformat en una discoteca diürna a l’aire lliure amb capacitat de pavelló esportiu: aforament de 7.886 persones. El recinte —batiat com a Ushuaïa Ibiza Beach Hotel— continuava venent habitacions, però en lloc d’allotjar famílies allotjava clubbers. Els balcons s’havien reconvertit en llotges VIP per gaudir de la festa des d’una talaia. “Swedish House Mafia i Avicii van ser dos dels primers grans noms que es van atrevir a punxar a la tarda”, li va explicar Pissenem a Pete Tong quan li va preguntar a l’IMS per aquells inicis. L’èxit va ser rotund; els canvis en la manera d’entendre la festa eivissenca, profunds; els beneficis, abundants. Fa dos anys, segons El Confidencial, els Matutes van rebre uns altres 40 milions com a benefici de l’activitat d’Ushuaïa Entertainment, la societat que tenen a mitges amb The Night League. La família Matutes ha declinat fer declaracions a aquest diari.

A l’aliança no li van faltar detractors des del primer moment. Dos exemples clars són els Farré, propietaris d’Amnesia, o l’Associació Noches de Ibiza, dirigida per Pepe Roselló, antic gestor de Space, antic inquilí dels Matutes: des que va aparèixer Yann Pissenem, un rei destronat. Amnesia ha acabat abandonant la patronal Oci d’Eivissa per l’entrada d’UNVRS, una competència situada a tot just un quilòmetre de distància. Roselló ha estat més incisiu: segons el seu punt de vista, sense l’ascendència política d’Abel Matutes Juan —antic comissari europeu i ministre d’Afers Exteriors amb Aznar—, les ambicions d’Abel Matutes Prats —el seu únic fill mascle i principal valedor del francès davant l’imperi hoteler— no s’haurien complert. Segons una carta publicada per Roselló al digital Noudiari, les influències dels Matutes que van beneficiar els seus projectes amb Pissenem s’estenien tant a dreta com a esquerra.

Quan va obrir, Ushuaïa Beach Club Hotel ho va fer sense llicència de sala de festes, tal com va reconèixer a la premsa local l’alcalde de l’època, Josep Marí Ribas, Agustinet. Així va funcionar durant tota la seva primera temporada sense que l’Administració fiqués cullerada en l’assumpte. L’equip de so només es va apagar una tarda. La del 4 de setembre de 2011. Fou en senyal de dol per Abel Ureña, un treballador temporal de vint-i-vuit anys que va morir després de quedar en coma durant dos setmanes després que José Pereira Sousa, un dels empleats de seguretat de la discoteca, li amollàs un cop de puny. L’agressor va resultar ser un pròfug de la justícia portuguesa que havia entrat a l’illa amb identitat falsa: es deia realment Paulo César Martins Baptista i li van caure cinc anys de condemna per homicidi intencionat amb l’atenuant de “rampell”. Suposadament, va colpejar la víctima perquè estava flirtejant amb la seua parella.

Ni tan sols davant aquells fets violents, l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia —governat per una coalició progressista encapçalada per Agustinet, deu anys més tard conseller de Territori amb Francina Armengol al Govern balear— va decretar el tancament. El 2012, el mallorquí Carlos Delgado, conseller de Turisme amb José Ramón Bauzá, va aprovar una llei que va servir de paraigües a les activitats complementàries dels hotels. És a dir, a les festes al costat de la piscina com les que ja celebrava Ushuaïa.

El que va passar durant l’estiu del 2011 va ser la llavor de la qual va créixer l’imperi que gestiona actualment Pissenem. En les temporades successives, fitxaria el seu compatriota David Guetta deixant tocat el grup Pacha; posaria punt final a la història de Space per fer néixer al mateix lloc la discoteca Hï; invertiria 8 milions d’euros a “excavar i reformar des dels fonaments” el vell Privilege; convenceria Will Smith per promocionar la seva nova joguina: la macrodiscoteca UNVRS.

Ushuaïa Beach Club Hotel va obrir sense llicències, però es va veure beneficiat per la llei de turisme del PP del 2012, que va servir com a paraigua per a les festes al costat de la piscina com les que ja celebrava el recinte

Entrar aquest cap de setmana al club nocturn més gran d’Europa —aforament legal, 10.000 persones— costa 160 euros. La tarifa inclou viatge en bus, però no consumició. “Els costos són molt més elevats ara que fa vint anys, quan vam començar a fer les primeres festes. Intentam llançar 4.000 o 5.000 entrades a 60 euros, un preu assequible, i després anam ajustant: escalam preus, optimitzam... Feim servir moltes eines per calcular el preu de les entrades”, es va justificar Pissenem a la xerrada de l’IMS.

‘Selfies’ amb “el peix gros”

Yann Pissenem deixa anar el micròfon i s’aixeca de la cadira. Com sol passar a l’IMS, la xerrada ha estat favorable. Pete Tong només li va buscar les pessigolles quan li va preguntar per “l’elefant a l’habitació” de “les caravanes acampant il·legalment a Eivissa”: “Com esteu gestionant el fet de trobar personal, portar-lo a l’illa, donar-los visats...? Has pensat a construir habitatge per als treballadors?”. “Sí. Però he de ser molt més ric per poder fer això”, va respondre Pissenem abans de deixar anar una riallada.

Escapar del vestíbul on se celebra el congrés de música electrònica —dins de l’hotel de luxe que Mondrian té a l’illa— és més complicat per al pare d’Ushuaïa. Els admiradors bloquegen la sortida i l’ídol no defuig el cara a cara: autoretrats, targetes de visita, mans que volen tocar la samarreta negra que —com els genis de Silicon Valley— vesteix el francès.

“Yann Pissenem és el Steve Jobs de l’oci nocturn”, sentencia Deniz Reno. Es podria dir que aquesta DJ i productora canadenca ha volat des de Toronto a Eivissa només per presentar-se a l’empresari. I no és una qualsevol: la seva música acumula centenars de milers de reproduccions a Spotify i, l’estiu passat, el sud-africà Black Coffee —un dels rostres que apareixen als cartells amb què The Night League empapera mitja illa quan s’acosten les obertures de les discoteques— va punxar un dels seus temes. Atracar-se a Pissenem li ha permès, de retruc, conèixer un advocat de Los Angeles. Es diu Dorsey E. Hairston, està especialitzat a “representar professionals de la música dance” i ha viatjat per primera vegada a l’illa amb un objectiu clar:

—El meu despatx es diu Safari perquè aquest món és una jungla. Un grapat de persones ho controlen tot, és el que hi ha! Per tractar amb els meus clients he d’intentar entendre què fan els tipus més exitosos de la indústria. Cada dia milers de professionals envien correus per aconseguir el que he aconseguit ara: encaixar la mà i donar el meu contacte a un tipus com ell. Per mor d’això he vengut aquí. Eivissa és una cosa fora del comú, no hi ha cap altra escena d’electrònica com la d’aquesta illa.

—Ni tan sols a Las Vegas?

—Ni tan sols a Las Vegas.

“Sempre m’han interessat menys les celebritats que es posen davant dels focus”, afegeix Deniz Reno, “que els personatges que mouen els fils des del backstage: ells aixequen l’estructura perquè tot el negoci funcioni. Són constructors, els arquitectes d’aquesta indústria. De les seues decisions en depenen centenars, milers de llocs de feina. Yann Pissenem és com un big kahuna; el peix gros. T’hi has fixat que tot el seu equip era aquí amb ell? Són els peixos que neden al voltant de la balena”.

L’aterratge del turisme nord-americà a les Balears va començar sent una promesa i cada vegada és més una realitat que s’imposa. El perfil del turista d’aquesta nacionalitat, molt atractiu per al sector per les seves estades llargues i la seva major capacitat de despesa, ha fet que l’arxipèlag es decanti cap a una estratègia turística per captar aquest visitant. L’expressió d’aquesta intenció —que coincidia amb un mercat cada vegada més consolidat— va tenir lloc l’any 2022, amb l’obertura d’una ruta directa entre la capital balear i l’aeroport de Newark, a Nova Jersey, per arribar a la ciutat que mai no dorm: Nova York.

A poc a poc, la nacionalitat ha anat acaparant un lloc cada vegada més central en la promoció turística de les illes, en un moment en què la comunitat busca diversificar la seva tradicional dependència del mercat europeu i part de la ciutadania estatunidenca viu, simultàniament, un desencantament amb el panorama polític de Donald Trump. Escenari que també ha provocat una regressió del turisme al revés: cada vegada menys ciutadans balears tenen interès a passar les seves vacances en territori estatunidenc a causa de les dificultats burocràtiques que suposa.

En dades, el mercat estatunidenc ha guanyat pes a les Balears en volum però, sobretot, en despesa. Segons estimacions de l’Institut de Turisme d’Espanya (Turespaña) a partir de dades de l’INE, els EUA van tancar el 2025 com a novè país emissor, amb 333.562 visitants —un 19,7% més que l’any anterior—, superant mercats com Bèlgica i Suècia i acostant-se a Polònia.

Tanmateix, on més es nota l’avenç és en l’impacte econòmic —el 2024 ja va superar la despesa britànica—: en total, es van assolir els 844 milions d’euros, un 21,6% més, cosa que situa els Estats Units com a sisè mercat en ingressos turístics, només per darrere d’Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia i els Països Baixos.

En termes absoluts, els turistes estatunidencs van deixar 150 milions més que el 2024, quan els nord-americans ja s’havien convertit en el primer mercat de les Balears de fora d’Europa. Per la seva banda, la comunitat autònoma és el segon destí espanyol preferit pels ciutadans dels Estats Units, només per darrere de Catalunya (especialment pel pes de Barcelona com a porta d’entrada i destí urbà).

En 2025, els turistes estatunidencs van deixar 150 milions més que en 2024, quan els nord-americans ja s'havien convertit en el primer mercat de Balears de fora d'Europa. L'arxipèlag és el segon destí espanyol preferit per als ciutadans dels Estats Units

La creixent demanda a la ruta Palma-Nova York —l’any passat va incrementar un 30% les seves places, segons dades de Turespaña— ha fet que la companyia aèria United Airlines hagi decidit reforçar la seva aposta per la connexió amb avions de més capacitat, més freqüències —ara hi ha entre tres i quatre vols setmanals— i un calendari de vols que abasta àmpliament la temporada (del 22 de maig al 24 d’octubre) i que es mantindrà aquest 2026, com va avançar Última Hora.

Un mercat que s'estén a Eivissa

Quant a Eivissa –al costat de Mallorca experimenta una demanda in crescendo des dels Estats Units–, la temporada passada el sector del luxe de l'illa va sofrir una tendència de decreixement inesperada –en part provocada per l'augment exagerat de preus i per la realització de reserves a última hora que van impedir una planificació–. Aquest sector del luxe es va salvar per la despesa de turistes estrangers, principalment nord-americans, que sí que podien permetre's el que es demanava per uns certs productes.

Una treballadora de l’empresa de lloguer de iots Ibiza Boat Charters va explicar a elDiario.es per a aquest reportatge de 2025 que, tot i l’interès dels turistes per continuar vivint experiències, l’encariment dels serveis a la pitiüsa ja no estava a l’abast del turista mitjà (entre els quals es troba l’espanyol), que pràcticament havia desaparegut ja l’any passat en favor d’altres amb un poder adquisitiu més elevat. Especialment l’estatunidenc, amb molt bona fama entre els empresaris per les seves propines generoses, la seva fidelitat —quatre de cada deu visitants repeteixen— i una estada generalment superior als set dies.

El sector del luxe es va salvar a Eivissa la temporada passada gràcies, en part, al turista nord-americà

Això no elimina, explica l’investigador i professor de turisme de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Macià Blàzquez, el mercat europeu, que continua sent el principal múscul turístic de les illes: alemanys, italians, francesos, neerlandesos, belgues i britànics, entre altres. En el cas de la pitiüsa, els estatunidencs no poden volar directament, sinó que ho fan fins a Mallorca –a vegades abans han volat a Barcelona– i després agafen un vol interilles (d’una durada de només mitja hora) per saltar a Eivissa.

“Menys quantitat, més qualitat” turística

L’intercanvi va fer que el balanç econòmic del sector es mantingués l’estiu de 2025 gairebé en equilibri: el petit percentatge de turistes amb alt poder adquisitiu estava disposat a pagar els preus desorbitats de l’illa i compensava una baixada de demanda. En una estratègia per la qual ja fa uns anys que aposta el principal motor econòmic de l’arxipèlag. Aquest interès es resumeix en la frase de la presidenta del Govern, Marga Prohens, del Partit Popular (PP), en una entrevista recent concedida a Forbes Woman: “Hem de créixer en valor i no en volum per garantir el benestar dels nostres ciutadans”.

L’aposta aparentment transformadora per un turisme de major capacitat econòmica sota aquesta premissa de “menys quantitat, més qualitat” planteja interrogants sobre els seus efectes socials i territorials, en un context i un territori on l’accés a l’habitatge, l’encariment del sòl o la pressió sobre els recursos ja són qüestions centrals.

“És un simple rentat de cara”, considera José Manilla, antropòleg urbà i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’expert valora, a més, que enfocar-se només a un client d’alt poder adquisitiu té trets “discriminatoris” i contribueix a la desigualtat social. Un altre factor per al qual és important el mercat estatunidenc és la desestacionalització. “És interessant per això i per la seva contribució a l’augment de la despesa turística”, subratlla José Antonio Rosselló, vicepresident de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB).

Però el creixent interès en aquest nínxol no es pot entendre només des del turisme, sinó també des de la inversió i l’atracció residencial, assegura Blàzquez. Ambdós fenòmens estan estretament connectats: el turisme actua, en molts casos, com a porta d’entrada a processos posteriors de compra d’habitatge o inversió immobiliària.

A aquesta conclusió arriba després d’un estudi realitzat el 2013 juntament amb la investigadora Angela Hof, en què van analitzar la relació entre l’activitat turística i el mercat immobiliari de les illes, especialment a partir de l’expansió dels lloguers turístics des de mitjans dels anys 2000.

A això s’hi suma el paper de la inversió estrangera directa en el sector immobiliari, amb un gran pes de capitals internacionals, inclosos els estatunidencs, en l’adquisició de propietats a les Balears. El fenomen es pot veure sobre el terreny, amb les vistoses mansions de famosos com Michael Douglas, Claudia Schiffer o la de l’entrenador Lionel Scaloni, al Toro, al municipi de Calvià.

Aquest procés s’emmarca –detalla Blàzquez– en una lògica global: inversors amb alta capacitat adquisitiva busquen nous espais on obtenir rendibilitat, ja sigui a través de l’ús turístic, el lloguer o la revalorització de la propietat.

Un altre factor clau: el cultural

D’altra banda, les Balears apareixen com un enclavament especialment atractiu, tant per les seves condicions ambientals com socials. El factor cultural influeix molt en aquesta atracció: els estatunidencs perceben en territoris mediterranis com les Balears una qualitat de vida associada a més seguretat, cohesió social i formes de vida més flexibles, cosa que reforça tant l’interès turístic com el residencial.

“Espanya és un país sòlid, no un estat fallit com per exemple Costa Rica, que podria ser equiparable a Suïssa prop dels Estats Units, sense tenir la mateixa seguretat”, detalla Blàzquez. Responent a aquesta lògica –l'interès per un visitant que, a més de la seva despesa, interessa pel seu potencial com a inversor o resident futur–, el sector turístic s'ha anat interessant, cada vegada més, cap a aquest perfil de visitant.

L'Ajuntament de Palma ha reconegut que van existir indicacions polítiques en la decisió de no reforçar el personal de les Oficines d'Atenció a la Ciutadania (OAC) en ple procés de regularització de persones migrants, un fet que diversos funcionaris de l'àrea de Serveis Socials van denunciar la setmana passada en un comunicat. Des del Consistori, governat per PP i Vox, justifica el seu plantejament en la intenció que la resta de serveis que ofereix la corporació municipal no veiessin minvada la seva capacitat d'acció i funcionessin amb normalitat.

Durant la Comissió de Serveis a la Ciutadania celebrada aquest dijous al Consistori, la coordinadora de Serveis Socials de Cort, Patricia Pizà, que va comparèixer a petició d'Unides Podem, va assenyalar que es van donar instruccions des de la direcció política per no reforçar les OAC malgrat l'increment de la càrrega de treball, encara que no va aclarir qui les va donar, tal com informa Diario de Mallorca. En declaracions a elDiario.es, fonts de l'Ajuntament precisen, sense desmentir aquesta informació, que el servei compta amb cinc treballadors i que s'han ajustat els horaris per atendre la demanda, si bé s'ha descartat reforçar-lo en considerar que implicaria desatendre altres àrees.

La decisió hauria respost així, segons la corporació municipal, a un criteri d'organització interna per evitar descompensar altres serveis considerats igualment prioritaris i equilibrar les diferents necessitats del conjunt de la ciutadania.

Segons va explicar a Europa Press el regidor de Més per Palma Miquel Àngel Contreras, qui va ser present a la comissió, Pizà no va respondre a “pràcticament res” durant la seva primera intervenció. Després que els grups municipals de l'esquerra li reformulessin les preguntes, la coordinadora de Serveis Socials va admetre que es van donar -en paraules de l'ecosobiranista-, “instruccions o directrius polítiques” per no reforçar les OAC malgrat l'increment de la càrrega de treball, encara que no va precisar qui les va donar.

En aquest sentit, l'Ajuntament insisteix que continua prestant el servei i tramitant les sol·licituds dins les seves capacitats actuals, alhora que assenyala que el procés de regularització depèn en gran mesura de la planificació estatal.

Des de l'oposició d'esquerres, tanmateix, qüestionen la decisió de no reforçar el servei en aquest context i dóna per acreditades les ordres polítiques de no reforçar les oficines davant l'augment de la demanda derivat de l'expedició d'informes de vulnerabilitat per a la regularització extraordinària de persones migrants.

El dimarts passat, el Govern central va acusar a més el PP de “boicotegar” els tràmits que necessiten els migrants per accedir a la regularització extraordinària impulsada des de la Moncloa impedint que els ajuntaments governats pel partit d'Alberto Núñez Feijóo realitzin les gestions oportunes. En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, la ministra de migracions i portaveu de l'Executiu va assegurar que hi ha “ajuntaments que seguint directrius polítiques del PP estan boicotejant les esperances i els drets” dels migrants.

Els veïns de Palma que esperen el seu torn davant les oficines de l'OAC busquen, en la majoria dels casos, un certificat de vulnerabilitat social. És un dels documents essencials per a qualsevol migrant que vulgui iniciar la seva regularització. El procés va començar el dimecres de la setmana passada després que el Govern aprovés per Reial Decret en l'últim Consell de Ministres concedir permís de residència als extracomunitaris que puguin demostrar arrelament a Espanya i no tinguin antecedents penals.

La nota dels funcionaris assegurava que, davant les cues que començaven a formar-se, “l'equip directiu” de l'OAC va activar “mesures de reforç de personal amb l'objectiu de garantir una atenció adequada i el compliment dels terminis establerts”. Segons continuava el text, aquell mateix matí hi va haver ordres de “no reforçar el servei, deixant tota la gestió d'aquest volum extraordinari en mans únicament de les professionals habituals de l'OAC Social”. 

Poc després que els mitjans rebessin l'escrit dels funcionaris, el batle de Palma, Jaime Martínez, sense fer esment a la nota, va asseverar que “no es pot entrar en aquesta ciutat per la porta del darrere”. Segons les dades aportades en la comissió, i que recull Última Hora, les oficines municipals han rebut ja prop de 4.000 sol·licituds per a l'emissió de certificats de vulnerabilitat, un requisit essencial en alguns casos del procés de regularització. Tanmateix, moltes d'elles encara no han començat a tramitar-se a causa de la manca de recursos humans.

El Govern balear del PP ha evitat alinear-se explícitament amb la proposta de “prioritat nacional” plantejada aquesta setmana per Vox al Parlament i ha optat per defensar les mesures ja pactades amb la formació d'extrema dreta a les illes, basades en criteris de residència per accedir a prestacions socials, habitatge públic o ajudes. L'Executiu de Marga Prohens s'empara en un model que, en lloc d'introduir diferències explícites entre ciutadans espanyols i estrangers, vincula l'accés als recursos públics a l'arrelament i al compliment de requisits administratius.

“Nosaltres no contribuirem a aquest debat. Nosaltres direm el que farem i hem fet a Balears”, ha asseverat el portaveu i vicepresident primer de l'Executiu autonòmic, Antoni Costa, qui ha precisat que el concepte que el Govern té a les illes “és molt clar”: “Exigirem tres anys de residència legal a Balears per poder tenir dret a la renda social garantida i seguirem per aquesta via”, ha recalcat, marcant distàncies amb l'enfocament de Vox basat en la nacionalitat.

Si bé ha evitat pronunciar-se de forma directa sobre la Proposició No de Llei (PNL) registrada el passat dimecres per la formació d'extrema dreta, en què els de Santiago Abascal plantegen que els espanyols tinguin preferència en àmbits com la sanitat, l'habitatge o les prestacions públiques, el també conseller d'Economia, Hisenda i Innovació ha defensat que la intenció del Govern és una cosa de “sentit comú”, que és “prioritzar la gent d'aquí”. “I prioritzar la gent aquí significa facilitar el seu habitatge amb criteris de residència”, ha incidit.

Com a conseqüència d'això, ha avançat que si la iniciativa de Vox -dels quals detalls ha assegurat no haver llegit- està plantejada en aquests termes, el Govern “no tindrà inconvenient a votar a favor”. “En canvi, si està plantejada en altres termes, no puc donar una resposta perquè sincerament no he llegit la proposta”, ha afirmat.

Per la seva banda, la consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, també ha eludit el debat conceptual plantejat per Vox, insistint que l'Executiu autonòmic se centra en mesures “efectives” ja en marxa o que preveu impulsar.

“Un dels acords que nosaltres sí que tenim amb Vox, que és un acord signat i que segurament es materialitzarà en unes setmanes, és exigir tres anys de residència legal, tant per accedir a la renda social garantida com per accedir a la renda d'emancipació”, ha abundat, precisant que el requisit de la residència també s'exigeix per percebre altres rendes com l'ingrés mínim vital -per al qual es demanen tres anys de residència- o per poder accedir a un habitatge de caràcter social -cinc anys-.

“El que tenim clar és que hem de posar ordre en les prestacions que hem d'exigir i, evidentment, amb uns requisits mínims per poder accedir. Això és el que hem fet i ens quedem amb la practicitat i amb les mesures que hem impulsat des del Govern”, ha afegit Fernández.

A més d'exigir un mínim de tres anys de residència legal ininterrompuda a les Balears per poder obtenir la renda social garantida (Resoga), l'acord al qual ha al·ludit la consellera contempla que els beneficiaris hauran d'acceptar ofertes d'ocupació i romandre inscrits com a demandants de feina, amb risc de perdre la prestació en cas contrari. També s'enduriran els mecanismes de control, revisió i reintegrament, reconfigurant el sistema d'ajudes autonòmiques, una modificació no és menor: altera l'accés a la principal xarxa de protecció social de la comunitat i redefineix la seva lògica, introduint criteris més restrictius que, segons la pròpia exposició política de Vox, busquen frenar l'“efecte crida”.

Per la seva banda, l'objectiu de la proposta que Vox va presentar el passat dimecres passa, segons el text, per “garantir la sostenibilitat de l'Estat de benestar” i prioritzar els qui “sustenten i conformen la comunitat nacional”. En roda de premsa per anunciar la iniciativa, la portaveu parlamentària del partit d'extrema dreta, Manuela Cañadas, va defensar que es tracta d'una mesura “elemental”: “Els espanyols tenen preferència en l'accés als serveis públics. Una cosa tan bàsica fa vergonya haver de demanar-la”, va etzibar.

La iniciativa replica el plantejament que Vox defensa a nivell estatal. De fet, la formació ha posat com a exemple el recent acord assolit a Extremadura, on el PP ha acceptat incorporar aquest principi en l'accés a determinades ajudes. “El PP a Extremadura ja ho ha acceptat. El que es pot fer allà es pot aconseguir a les Balears i a la resta d'Espanya”, va subratllar Cañadas.

El text registrat va més enllà d'una declaració política i recull mesures concretes com la repatriació d'immigrants en situació irregular, la limitació de l'accés al sistema sanitari públic -llevat en casos d'urgència- o la reserva d'ajudes socials i habitatge per a ciutadans espanyols. Així mateix, la PNL insta el Govern central a derogar recents reformes en matèria d'estrangeria i sanitat, en considerar que afavoreixen la regularització d'immigrants i augmenten la pressió sobre els serveis públics.

Sota les voltes d’un antic aljub —el que al segle XVII va abastir Palma i els vaixells que arribaven al port—, el museu Es Baluard ha reunit socis i lectors d’elDiario.es per participar en una cita que ha combinat reflexió política, debat periodístic i memòria cultural. En presència del director del diari, Ignacio Escolar, la responsable de la delegació balear, Angy Galvín, i de l’actriu Aina Frau, i amb la proximitat d’un format pensat per escoltar i preguntar, les paraules han dibuixat un mateix fil conductor: la defensa de la independència —en el periodisme i en la vida— davant les pressions del poder. Des de la trinxera de l’actualitat fins a la memòria de qui va viure sense llibertats, la conversa ha pres cos com un diàleg compartit sobre què significa, avui, resistir.

La primera part de la tarda ha estat protagonitzada per Escolar i Galvín en un diàleg obert amb el públic que ha derivat en una radiografia sense concessions de l’ecosistema mediàtic actual. Després, han pres el micròfon el periodista col·laborador d’aquest diari Alejandro Alcolea i Aina Frau en una entrevista íntima que ha repassat més de mig segle de trajectòria entre el teatre i la història recent d’Espanya.

Independència econòmica: la base del periodisme lliure

Durant la seva intervenció en resposta a les preguntes del públic, Escolar ha defensat el model de finançament d’elDiario.es com la clau de la seva independència. «Fem informació per a una comunitat de lectors que ens donen suport econòmic», ha explicat, tot subratllant que aquest suport —que arriba als 120.000 socis a escala estatal i suposa gairebé el 50% dels ingressos totals— permet exercir un periodisme més lliure i operar sense dependre de grans anunciants o interessos externs. “No existeix llibertat editorial sense independència econòmica”, assenyalava el periodista en aquest article sobre els comptes d’elDiario.es relatius al 2024.

Aquesta llibertat, ha subratllat, és el que els permet investigar grans poders econòmics a Espanya. Ho ha manifestat en respondre a la qüestió amb què un dels assistents ha obert el torn de preguntes: com els mitjans de comunicació aborden les informacions sobre el president del Reial Madrid. “Amb Florentino Pérez i amb tots els súper rics és molt difícil informar a Espanya”, assegura el director d’elDiario.es, que, davant d’això, reivindica que la seva redacció ha publicat informacions incòmodes sobre ell.

“Vam ser l’únic diari que va informar que [Pérez] havia hagut d’anar a declarar en el cas Kitchen”, ha posat com a exemple, assenyalant que elDiario.es també va publicar com el comissionista de la trama Púnica va muntar un fals diari al servei del club blanc i del seu president, a més de ser “un dels pocs” mitjans que ha informat dels escàndols urbanístics relacionats amb la reforma del Bernabéu i els seus aparcaments. “Això ho hem explicat en exclusiva a través dels companys de Somos Malasaña i no tenim cap problema a informar-ne”, assegura Escolar.

Arran d’aquesta qüestió, Galvín ha pres la paraula per recordar que la delegació balear ha publicat temes relacionats amb una altra família poderosa, els Matutes, en què s’explica com “controlen el negoci de la nit a Eivissa”: “Crec que són reportatges bastant valents. Ja sabeu què és viure en una illa, i crec que aquest és el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no expliquen. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local. Aleshores, quan no depens d’un anunciant o aquest no és la teva principal font d’ingressos, pots fer un periodisme molt més honest”.

Crec que són reportatges bastant valents [sobre la família Matutes]. Ja sabeu què és viure en una illa. És el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local

Angy Galvín — Directora d'elDiario.es a les Illes Balears

Combatre la polarització

En aquesta línia, i en un clima de “pim, pam, pum” d’insults i trinxeres, Escolar ha assenyalat que el periodisme s’enfronta actualment a una dificultat creixent per sostenir un espai d’informació honesta. Davant d’aquesta lògica de blocs, la seva aposta implica exercir l’ofici des dels fets, encara que això suposi incomodar tots els costats: la credibilitat rau precisament a ser capaços de publicar tant els escàndols que afecten la dreta com els que esquitxen l’esquerra, des del màster de Cifuentes fins a casos que afecten l’àmbit socialista o denúncies d’agressions sexuals i abusos laborals. El director ha incidit que aquesta coherència editorial, lluny de ser una debilitat, es planteja com l’única manera de sostenir un periodisme que no respongui a interessos partidistes.

Incidint en aquest assumpte, ha lamentat que la polarització ha erosionat el mateix terreny del debat públic, en què les bombolles informatives impedeixen que determinades informacions travessin certs espais ideològics. Així, mentre algunes revelacions tenen impacte immediat en un sector polític, d’altres queden neutralitzades en el contrari, encara que siguin igual de veraces i estiguin igualment contrastades: “Una de les coses que pitjor porto és que, quan expliquem alguna cosa de l’esquerra, té conseqüències immediates, perquè els nostres lectors flueixen molt en aquest espai polític. Però si nosaltres expliquem les coses que fa Isabel Díaz Ayuso, mentre aquell món no en parli, tant se val. I són igualment certes. No ens inventem res, ni quan expliquem una cosa o l’altra. Ho fem amb fonts contrastades i verificades. Però, en aquest joc de la polarització, nosaltres ens convertim en una veu desautoritzada completament per la meitat del país”.

Més enllà de “comentar-ho i patir-ho”, Escolar ha apel·lat a “intentar combatre-ho”. “Hem de ser fidels a uns principis, no a unes sigles, i, en aquest sentit, l’única manera de combatre aquesta polarització és no jugant a aquest joc on només expliques mitja realitat”, ha emfatitzat, convidant els assistents a llegir l’estatut d’elDiario.es, que, aprovat per la seva comunitat de socis i sòcies el 20 de maig de 2023, regeix el funcionament del diari mitjançant l’establiment de prioritats editorials i d’estàndards de qualitat en la informació i en l’opinió. Entre els seus articles, el director ha destacat el que es compromet a no fomentar la polarització, respectant les persones que no pensin igual i rebutjant-ne la deshumanització.

La demanda de Julio Iglesias

En resposta a una altra de les preguntes del públic, Escolar ha abordat la demanda de conciliació interposada per Julio Iglesias per presumptes delictes d’injúries i calúmnies contra elDiario.es per publicar els testimonis de dues dones que van denunciar el cantant davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional per presumptes agressions sexuals el 2021. En aquest sentit, ha defensat amb fermesa la investigació publicada sobre el cantant, en què, segons subratlla, han treballat durant tres anys amb assessorament legal als Estats Units i a Espanya, i juntament amb periodistes d’investigació de primer nivell, com Gerardo Reyes, que va participar en una investigació que va rebre un premi Pulitzer: “És un dels periodistes d’investigació més importants del món”. Escolar emmarca aquesta demanda en una pràctica habitual: amenaces judicials que moltes vegades no acaben prosperant.

El periodista ha recordat altres exemples en què el procés es va quedar en una conciliació sense recorregut posterior, evitant així que el demandant una sentència que avalés la veracitat de la informació publicada: va passar amb la investigació publicada sobre l’economista Daniel Lacalle, que va obtenir un doctorat ‘cum laude’ amb una tesi plena de “copia i enganxa” de textos aliens i propis. En aquest sentit, Escolar suggereix que fer el pas cap a un judici podria no interessar al mateix Iglesias, ja que obligaria un tribunal a pronunciar-se sobre el fons de l’assumpte i podria concloure que els fets estan “contrastats i són veraces”. En qualsevol cas, ha asseverat que el mitjà no pensa rectificar: no hi haurà acord en la conciliació i estan disposats a arribar fins al final si la via penal es materialitza.

Marivent: el palau que havia de ser de la ciutadania

Tot seguit, un altre dels intervinents ha preguntat sobre el fet que el Govern prevegi destinar prop de 500.000 euros públics a la reforma del Palau de Marivent, la residència d’estiu dels reis, que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se com a enclavament institucional d’accés restringit. Galvín ha situat el debat al centre d’una crítica més àmplia a les prioritats de l’Executiu de Marga Prohens (PP), “condicionat per l’extrema dreta”. “No és només la despesa a Marivent. Són les rebaixes fiscals als més rics i també el problema de l’habitatge: en lloc d’ajudar la gent amb menys recursos i especialment la gent jove, ens preocupem més perquè els rics hagin de pagar menys”, ha afirmat, advertint que aquesta dinàmica acaba repercutint en el finançament dels serveis públics: “Després haurem de recordar que no tenim prou diners per poder pagar els serveis públics. És el llucet que es mossega la cua”.

La directora d’elDiario.es a les Balears va recordar, a més, la tasca periodística d’elDiario.es que ha documentat “com es va produir l’espoli del Palau de Marivent al poble de Mallorca” i com un espai que havia de tenir un ús públic ha quedat reservat “per a l’ús i gaudi de la família reial”. A partir d’aquí, ha ampliat la crítica a altres mesures recents, com la derogació de la llei balear de memòria democràtica, que ha considerat “un retrocés significatiu” respecte als consensos assolits en legislatures anteriors, tot recordant que un reportatge d’aquest diari sobre les invisibilitzades vídues republicanes de la guerra civil va merèixer el recent reconeixement per part de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB). En conjunt, ha dibuixat un escenari en què, segons defensa, s’estan desfent avenços mentre s’agreugen problemes estructurals com l’accés a l’habitatge.

El debat amb el públic també ha abordat una altra de les grans tensions de l’ofici: què cobrir i què ignorar en un context de sobreexposició mediàtica. Sobre figures com Donald Trump, Escolar ha estat clar: “Ens agradi o no ens agradi, és la persona més poderosa del món ara mateix i des de la seva comunitat es prenen mesures que afecten la nostra vida diària. La gasolina, la seguretat al món, els morts en alguns països... No ens podem permetre ignorar-ho, no ho hem de fer. La nostra feina, precisament, és explicar tot això i intentar posar-ho en context”. En aquesta línia, ha assenyalat que entén la “sensació de molta gent que diu: ‘No vull saber res més d’aquest senyor’”. “Si pogués me’l trauria de la dieta informativa perquè és tòxic. Nosaltres no estem en aquest debat de si s’ha de treure cada ximpleria que diu, però algunes coses sí que les hem de cobrir”, afegeix.

A l’acte també hi ha hagut espai per abordar el seu paper en les tertúlies televisives, a les quals Escolar ha assegurat que continua anant perquè permeten donar més visibilitat al diari: “El diari el vam fundar un grup de periodistes amb els nostres estalvis; no teníem diners per a una campanya de publicitat, no ens podíem donar a conèixer. La manera com molta gent ens va conèixer va ser precisament a través dels programes de televisió i de ràdio. Ho faig com una cosa necessària per al meu diari”, ha confessat, admetent a continuació que a les tertúlies no pot “posar les regles del joc”: “Jo no decidesc de què es parlarà, encara que sí que hi ha hagut persones amb qui m’he negat a anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa”.

Jo no decideixo de què es parlarà en una tertúlia, encara que sí hi ha hagut persones amb les quals m'he negat a acceptar d'anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa

Ignacio Escolar — Director de elDiario.es

En aquest sentit, també ha al·ludit al “rang ampli” de periodistes que participen en tertúlies: “Hi ha molta diferència entre els que manegem informació de primera mà i els que no tenen el mateix tipus de detalls”. “Nosaltres treballem en un diari que té font directa de gairebé tot, i si no la tinc jo, directament la té el meu equip, amb la qual cosa [a les tertúlies] maneig una informació molt més gran i això acaba sent de vegades frustrant”, afirma.

Aina Frau: memòria, por i vocació

La segona part de la trobada ha canviat de to per endinsar-se en la trajectòria de l’actriu mallorquina Aina Frau. Entrevistada pel periodista Alejandro Alcolea, col·laborador d’aquest mitjà, el seu relat ha arrencat en la dictadura, quan estudiar teatre implicava riscos quotidians: “Ens trobàvem… i venia la policia i ens deia ‘disperseu-vos’, i ens dispersàvem morts de por”, ha recordat sobre aquells anys de formació a Madrid.

Aquesta por, ha explicat, no va desaparèixer de cop amb el final del franquisme, sinó que va continuar marcant moments clau de la Transició, com l’assassinat dels advocats d’Atocha: “Teníem por que des de la llotja ens metrallessin. Aquesta sensació la recordo perfectament”. A partir d’aquesta experiència, ha reivindicat la importància de transmetre aquesta memòria a les noves generacions: “Tant de bo fos capaç d’explicar el que era no tenir llibertat… Ens n’anàvem morts de por”.

La seva vocació artística, però, no va néixer només de l’impuls creatiu, sinó també d’una consciència social que es va començar a forjar a la infància. Criada en una família burgesa, va passar per un col·legi religiós on, segons ha relatat, s’escenificaven desigualtats que li van deixar una empremta profunda. “Hi havia pobres i riques… i ens feien agafar un pa de pessic i una xocolata i donar-ho a les altres”, ha explicat, una pràctica que va viure com una forma d’humiliació: “No entenia per què s’havia d’humiliar d’aquesta manera… això em va ajudar a canviar la manera de pensar”.

Aquesta mirada crítica va travessar després tota la seva carrera, en què va defensar el teatre com a eina de reflexió col·lectiva: “La feina de l’actor era fer que el poble veiés el que era la societat sobre l’escenari”. Ja en el tram final de la conversa ha llançat una crítica directa a la indústria cultural per la falta de papers per a dones grans: “A partir dels seixanta no s’escriu per a persones: els homes són galants fins als seixanta, però una dona ja no és res”. Als vuitanta-un anys, però, ha reivindicat una vida coherent amb la seva vocació: “He viscut del que jo volia i això és un regal”.

Dues converses, un mateix fil

La trobada ha deixat dos retrats complementaris: el d’un periodisme que busca sostenir la seva independència davant les pressions econòmiques i polítiques, i el d’una actriu que va travessar la dictadura, la transició i la democràcia defensant el seu ofici. En tots dos casos, la mateixa idea de fons: que la llibertat —d’informar, de pensar, de crear— mai no és gratuïta, però continua sent l’eix sobre el qual es construeix tot allò altre. En el fons, tant les paraules dels periodistes com les d’Aina Frau apuntaven a una mateixa tensió: la de resistir. Resistir a la polarització que empeny a triar bàndol abans que a buscar la veritat. Resistir a les inèrcies d’una indústria cultural que invisibilitza els qui no encaixen en els seus motlles. Resistir, també, a l’oblit, a aquesta temptació de donar per superades etapes —com la dictadura— les empremtes de les quals encara són presents.

El diàleg també ha deixat una idea incòmoda, però necessària: que la independència, sigui en el periodisme o en l’art, té un cost. En el cas dels mitjans, implica renunciar a determinades dependències econòmiques; en el del teatre, assumir trajectòries marcades per la precarietat, el risc o la incomprensió. Com s’ha posat sobre la taula durant l’esdeveniment, és precisament aquest cost el que dona sentit a tots dos oficis.

A Palma, davant d’un públic implicat i participatiu, aquest missatge no ha sonat abstracte. Les preguntes, els dubtes i els debats que s’han obert durant la tarda han reflectit una preocupació compartida per l’estat del debat públic, pel paper dels mitjans i per la memòria. No ha estat només una conversa, sinó un espai d’intercanvi en què el públic també ha format part activa. Després de l’acte, els assistents han pogut intercanviar de manera més distesa unes paraules amb Escolar i la resta de l’equip d’elDiario.es. Entre salutacions, comentaris i reflexions encara recents, la trobada s’ha anat diluint a poc a poc mentre es degustaven unes ensaïmades de l’empresa Samimada.

L'amenaça aguaita sobre el Mediterrani, on el desenvolupament del litoral, la contaminació i el canvi climàtic destrueixen les prades submarines, crucials per a la salut del planeta. En Balears, el creixement de la població i la saturació turística exerceixen pressió sobre un territori insular incapaç de suportar l'explotació de recursos naturals i l'ocupació marítima, i on el fondeig il·legal de vaixells agreuja el problema. És una valoració compartida per la Fundació Cleanwave, que, segons el seu director general, Ali Vahlhaus, lidera des de Mallorca la zona de restauració passiva i activa d'aigües someres més gran d'Espanya. L'entitat, que reclama més inversió privada, acaba d'implementar un model validat científica i legalment per experts independents per a la recuperació de les 75 hectàrees de la badia de Portocolom, al sud-est de l'illa.

En 2022 van llançar el projecte MedGardens amb tres iniciatives pilot en Sant Elm, Formentor i Portocolom per a avaluar diverses tècniques de replantació de Posidònia (seagrass) i Cystoseira (seaweed). En 2024 van ampliar l'actuació de Portocolom per a cobrir tota la badia. El seu repte és recuperar un total de vuit badies balears fins a 2030, sumant una extensió de mil hectàrees. Però per a abordar-ho necessiten fons i per això han importat un sistema basat en crèdits de biodiversitat. “És un model que va posar en marxa en 2024 SeaTrees, una entitat sense ànim de lucre que ha col·laborat amb nosaltres en les nostres actuacions a Mallorca”, exposa Vahlhaus. L'organització va posar a la venda els seus primers blocs per a un projecte a Kenya. “Els mercats de biodiversitat són tan recents que SeaTrees ha decidit retirar tots els blocs en nom dels compradors per a eliminar qualsevol mecanisme d'inversió amb finalitats de lucre. Això converteix totes les compres en donacions benèfiques”, indiquen en la seva web.

En el cas balear, es busca que els socis o patrocinadors aportin 3,5 euros per a la restauració de cada metre quadrat. “La validació aborda un repte de suport continuat per a les empreses, especialment en el sector turístic, que han dubtat a finançar projectes de conservació marina a causa de la falta de verificació per part de tercers, d'una governança responsable i d'un impacte mesurable”, agrega Line Hadsbjerg, cofundadora i presidenta de Cleanwave. “El nostre model ha estat aprovat per un equip independent integrat per dos biòlegs marins i un jurista i és extrapolable a l'actuació en tot el Mediterrani”, apunta Vahlhaus.

La posidònia, el pulmó del Mediterrani

De moment, la Fundació ha abordat la recuperació activa amb la sembra de 1.600 metres quadrats amb alga Cystoseira, de la qual ha sobreviscut el 80%. Aquest organisme necessita una bona qualitat de l'aigua per a desenvolupar-se, així que la bona notícia és que la badia de Portocolom encara es troba en bones condicions mediambientals. Plantar posidònia, aquesta planta aquàtica endèmica famosa pel seu alt valor ecològic, és menys rendible perquè el seu desenvolupament és molt lent. “S'ha perdut un 30% de posidònia en una dècada i creix molt a poc a poc: entre dos i set centímetres a l'any. És a dir, cada metre quadrat que arrossega un ancoratge, triga moltes dècades a regenerar-se”, explica el director. Així que és millor protegir-la. “Per això treballem també la conscienciació”, afegeix.

S'ha perdut un 30% de posidònia en una dècada i creix molt a poc a poc: entre dos i set mil·límetres a l'any. És a dir, cada metre quadrat que arrossega un ancoratge, triga moltes dècades a regenerar-se

Ali Vahlhaus — Director general de la Fundació Cleanwave

La posidònia, amenaçada, forma autèntics pilars ecològics: emmagatzema carboni en grans quantitats, serveix de refugi i zona d'alimentació a centenars d'espècies i esmorteeix l'erosió costanera. Alguns estudis parlen de 12.000 quilòmetres quadrats de posidònia en aigües someres al Mediterrani fa una dècada, amb una pèrdua d'un 34% respecte a mig segle abans. La xifra augmentaria a uns 25.000 quilòmetres quadrats en zones més profundes. L'arxipèlag balear té una àrea ocupada per posidònia de 592 quilòmetres quadrats entre 0 i 35 metres de profunditat, segons un estudi de 2023, la gran majoria situats a Mallorca.

Contaminació del mar

La credibilitat és fonamental per a aconseguir suports. Per això Cleanwave ha treballat en col·laboració amb l'empresa que ha creat Landler, una aplicació que es presenta com la primera plataforma que “mesura, gestiona, monetitza i informa sobre el valor econòmic de la naturalesa”. Així s'ha desenvolupat un bessó digital de la zona submarina sotmesa a regeneració a Mallorca. “El 8 de juny, coincidint amb el Dia Mundial dels Oceans, llançarem aquesta iniciativa immersiva, que hem batejat com ‘Window into the Sea’ (Finestra a la Mar) i que creiem fonamental per a la credibilitat perquè permetrà a la comunitat submergir-se en els ecosistemes on actuem i observar a temps real la seva evolució”, compte Vahlhaus. 

La recuperació també implica la conscienciació per a la reducció del consum de plàstics, que s'ha convertit en un greu problema mediambiental. “S'estima que cada dia es consumeixen a Balears 1,5 milions d'ampolles de plàstic i el 80% d'elles acaba al Mediterrani en forma de microplàstics, que a la vegada entren en la cadena alimentària dels animals marins i dels éssers humans”, explica Elena Jaume, responsable de Solucions Sostenibles de Cleanwave. Per això una de les accions que realitzen, i que comparteixen altres organitzacions ecologistes de les illes, és un programa educatiu amb escolars i la neteja de platges amb la participació de ciutadans, entre ells nens i joves. 

També la Fundació Mallorca Preservation, que precisament va donar suport financer al projecte MedGarden en la seva fase de Formentor, s'ocupa de la recollida d'escombraries en la costa. Aquesta entitat ha publicat un informe detallat a partir de mostreig de residus en tot l'arxipèlag balear, que per primera vegada quantifica les escombraries sota la mar. “L'estudi s'ha centrat exclusivament en els residus que es troben dipositats en el fons marí, és a dir, aquells que han sedimentat. Això implica que no s'han tingut en compte els residus que romanen surant o en suspensió en la columna d'aigua, amb major mobilitat en la massa d'aigua”, explica Carla Alfonso, una de les coordinadores del projecte.

Mallorca va registrar els valors de contaminació més alts, amb una densitat crítica de 2,59 objectes per cada 100 metres quadrats a la primavera. “Quant al tipus de residus, en les quatre illes predominen clarament els plàstics, sobretot objectes de fibra de vidre, fragments i articles de plàstic dur”, expliquen des de l'entitat. La recerca, desenvolupada al llarg de 2025, també evidencia l'origen dels residus, que vincula majoritàriament amb la navegació (35,5%), i el turisme i l'hostaleria (32,2%). Greenpeace també ha publicat un informe demolidor sobre la destrucció de la costa espanyola, destacant la construcció desmesurada, molta lligada al turisme, i que Balears continua liderant les matriculacions d'embarcacions d'esbarjo.

“La conservació marina avui implica assumir que estem gestionant un equilibri molt fràgil. Sabem quines són moltes de les pressions que afecten al mar, com pot veure's en l'estudi de residus marins, però el veritable repte és actuar a temps i, sobretot, sostenir aquestes decisions en el llarg termini”, assenyala Ana Riera, directora de Mallorca Preservation. La urgència existeix perquè els mars i oceans no es converteixin en abocadors. Deixar la mínima petjada és la mesura més important: no danyar per a no haver de reparar.

La presidenta del Govern balear, Marga Prohens (PP), ha reclamat aquest dijous l'activació d'una contingència migratòria preventiva per frenar l'arribada de menors migrants procedents de Canàries, Ceuta i Melilla, alhora que ha demanat accelerar les repatriacions d'aquells que mantenen contacte amb les seves famílies.

La petició s'ha produït després de la reunió mantinguda al Consolat amb la ministra d'Infància i Joventut, Sira Rego, en una trobada en què també han participat els consells insulars. La líder balear ha traslladat a la ministra la “situació límit” que travessa el sistema de protecció de menors a Balears, tensionat per l'increment d'arribades en els últims anys.

Davant les reclamacions de Prohens, la ministra ha asseverat que “no hi ha contingència a la carta”, defensant que el model de repartiment de menors migrants no acompanyats entre comunitats autònomes és una “història d'èxit”. Tal com ha subratllat, el reial decret ha permès tramitar sense incidències uns 1.500 expedients, asseverant que el sistema prioritza la coordinació entre territoris i l'adaptació a la seva capacitat d'acollida.

La contingència migratòria és una figura amb la qual el decret per a la derivació dels menors habilita les comunitats autònomes que es declarin saturades a reubicar-los en altres regions. Per cursar aquest mecanisme, les autonomies han de triplicar la seva capacitat ordinària d'acollida, cosa que no succeeix en el cas de Balears: per obtenir-la hauria de superar els 1.218 nens i adolescents migrants acollits, un 45% més dels que atén en l'actualitat.

Durant la reunió, la presidenta autonòmica ha explicat que les illes tutelen 733 menors migrants no acompanyats, la qual cosa suposa prop de dos terços del total de menors sota protecció. Encara que aquesta xifra excedeix en 327 places la capacitat ordinària, la qual cosa suposa una sobreocupació superior al 80%, no arriba a triplicar-la, requisit exigit pel decret per activar el mecanisme.

Amb tot, l'Executiu autonòmic i els Consells Insulars han reclamat no solament frenar els trasllats des d'altres territoris, sinó també més finançament estatal per sostenir el sistema. Segons Prohens, els 7,8 milions transferits pel Govern resulten “clarament insuficients” davant l'increment de la pressió assistencial. En paral·lel, han sol·licitat poder recórrer a romanents per afrontar despeses extraordinàries i la retirada de l'últim decret estatal que eleva la capacitat teòrica d'acollida a Balears fins a les 434 places, cosa que, al seu parer, dificulta l'activació de mecanismes de contingència.

La resposta de Rego ha estat contundent. “No hi ha una contingència a la carta”. La ministra ha defensat el reial decret aprovat pel Govern -concebut per distribuir els menors entre comunitats en funció d'indicadors objectius- com “una història d'èxit” i ha apuntat que el text té en compte la situació de cada territori per evitar una major sobrecàrrega.

En aquesta línia, ha considerat “curiós” que Balears critiqui el decret i, al mateix temps, vulgui acollir-s'hi per frenar el repartiment. La ministra ha insistit que no és raonable que cada comunitat determini unilateralment si està saturada, incidint que el model ja preveu no derivar menors a aquells territoris amb els serveis més tensionats.

En relació amb la petició d'accelerar repatriacions, la ministra ha recordat que qualsevol actuació ha de regir-se pel dret internacional i l'interès superior del menor, i ha deixat entendre que aquest tipus de propostes s'emmarquen en acords amb l'extrema dreta.

El passat mes de setembre, el Govern central ja va denegar la petició de Balears d'acollir-se a la contingència migratòria, tal com va anunciar la pròpia Prohens durant una de les seves intervencions en el ple del Parlament balear, en la qual va assegurar que el seu gabinet recorreria “a totes vies” al seu abast per frenar la derivació de menors migrants no acompanyats a les illes.

Un mes després, el Tribunal Suprem va desestimar la primera sol·licitud de mesura cautelaríssima per suspendre els trasllats presentada pel Govern. Segons informava l'alt tribunal, no s'aprecia la concurrència de circumstàncies d'especial urgència que requereixi una suspensió cautelarísima i ordenava la tramitació de l'incident pel procediment ordinari.

Prohens ha aprofitat la trobada per traslladar a la ministra la necessitat de reformar la Llei de protecció de la infància amb l'objectiu d'ampliar els delictes que recull l'article 57 i incloure el delicte d'assetjament quan es comet sobre menors per excloure les persones condemnades per aquests fets de l'accés a professions que impliquen contacte amb menors .

Entre la postal lluminosa de la badia de Palma i la cruesa de l’abandonament, el Baluard des Príncep s’alça avui com una metàfora incòmoda de la gestió del patrimoni i de la relació de la capital balear amb el seu propi passat. Construït al segle XVII com a part del sistema defensiu renaixentista que envoltava Palma —una complexa xarxa de muralles i baluards dissenyada per resistir setges i protegir la ciutat—, aquest enclavament va ser durant segles una peça clau de l’arquitectura militar. Tanmateix, el que antigament fou símbol de protecció i solidesa històrica, actualment es degrada entre escombraries, grafits i accessos forçats.

Després de cinc anys de paràlisi de les obres de rehabilitació que s’estaven duent a terme al bastió —interrompudes per la fallida de l’empresa que se n’encarregava—, el Govern central acaba d’adjudicar per 1,44 milions d’euros els treballs pendents a una nova empresa, Rigel Over, que s’ocuparà de culminar un projecte llargament suspès en el temps. La intervenció, tanmateix, no és més que l’últim capítol d’una història molt més llarga: la d’una actuació que arrenca als anys vuitanta i que, més que una obra concreta, constitueix una transformació urbana prolongada durant més de quatre dècades. Perquè aquest baluard, aparentment marginal en l’actual paisatge urbà, és en realitat un dels punts on millor es pot llegir la biografia profunda de Palma: una ciutat construïda —i destruïda— a cop de muralla.

L’origen de la transformació del Baluard des Príncep es remunta als anys vuitanta, quan els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van plantejar una idea radical per al seu temps: no limitar-se a restaurar les muralles de Palma, sinó reconvertir-les en un sistema d’espai públic contemporani. El seu projecte —que es desplega al llarg de tot el front marítim de la ciutat— parteix d’una premissa clara: les muralles ja no tenen sentit com a infraestructura defensiva, però sí com a suport urbà. La intervenció no busca congelar el passat, sinó reinterpretar-lo i fer-lo habitable.

Convertir una antiga estructura militar en un espai transitable

Per a això, el disseny treballa sobre una operació fonamental: cosir els diferents nivells de la ciutat, articulant la relació entre la ciutat històrica —situada en cota elevada—, el fossat —a mitjana altura— i el front marítim, completament obert. L’arquitectura es converteix així en un sistema de connexions: escales, rampes, recorreguts i plataformes que transformen un antic límit militar en un espai transitable. El Baluard des Príncep no és, en aquest sentit, una peça aïllada, sinó un node dins d’aquest sistema.

El projecte de rehabilitació treballa sobre una operació fonamental: cosir els diferents nivells de la ciutat, articulant la relació entre la ciutat històrica, el fossat i el front marítim, completament obert, transformant un antic límit militar en un espai transitable

L’execució del projecte, tanmateix, ha estat lluny d’aquesta coherència conceptual. Ja el 2017, el Ministeri de Foment havia invertit més de 4,4 milions d’euros en diferents fases de l’entorn del baluard dins del programa estatal de rehabilitació patrimonial. La intervenció es va fragmentar en múltiples etapes (A, B, C, D, E i F) i va quedar interrompuda després de la fallida de la constructora encarregada de les darreres fases. El resultat: un espai pràcticament acabat, però inutilitzable. L’adjudicació actual arriba per completar aquest últim tram mitjançant la urbanització del fossat, l’execució de les connexions de sanejament, la construcció d’una escala i un pont que connectaran amb la Porta des Camp, així com la finalització de l’edifici de recepció de visitants. És a dir, no es tracta d’una obra nova, sinó de la rematada de què faltava perquè el projecte funcioni tal com va ser concebut.

Per entendre el significat del Baluard des Príncep cal retrocedir diversos segles. Més concretament, al moment en què va veure la llum la muralla renaixentista de Palma, considerada l’obra més colossal de totes les que s’han construït en els més de dos mil anys d’història de la ciutat i una de les de més envergadura de les erigides a Espanya. Projectada al segle XVI davant les noves necessitats defensives que van portar els nous temps després de l’abandonament de l’edat mitjana, encerclava la ciutat al llarg d’un anell de sis quilòmetres. Tanmateix, més enllà de les seves dimensions portentoses, el seu tret més revolucionari va ser la irrupció de dotze estructures baixes, massisses i geomètriques —vuit terrestres i quatre marítimes— que van transformar completament la lògica defensiva: els baluards.

La imponent fortificació es va construir absorbint part del traçat que des del segle XI havia ocupat la muralla àrab: composta per una successió de murs verticals i torres quadrangulars, presentava un estat precari malgrat les reparacions puntuals a què havia estat sotmesa i amb prou feines oferia ja resistència. Havia estat construïda amb carreus de marès i segments de tàpia, material que havia resultat eficaç per resistir l’impacte dels trets procedents de les catapultes, els arcs i les ballestes, però que havia quedat obsolet davant la irrupció dels canons i les bombardes, capaços de llançar projectils de pedra o ferro amb una potència fins aleshores desconeguda.

La revolució dels baluards

Amb l’aparició de la pólvora, ja no es tractava de resistir darrere murs verticals, sinó de projectar la ciutat cap a l’exterior mitjançant sortints angulats capaços de creuar el foc i eliminar qualsevol punt cec. La muralla deixava de ser un límit passiu per convertir-se en un sistema actiu, on cada peça protegia la següent en una cadena contínua de defensa. Als baluards —Chacón, Berard, Sant Pere, Príncep, Moranta, Sitjar, Jesús, Santa Margalida, Zanoguera, Sant Antoni, Socorrador i Sant Jeroni— s’hi afegien vuit portes d’accés i, amb el temps, la capacitat militar de la fortificació es completaria amb un hornabec, tres revellins i un fossat de 24 metres d’amplada que envoltava la muralla terrestre, acabada de construir el 1714, després de cent trenta-nou anys des del seu inici. La superfície que ocupava el cinturó defensiu, amb els seus reforços exteriors i el fossat, arribava als 325.200 metres quadrats. Palma deixava de ser una ciutat simplement emmurallada per convertir-se en una autèntica màquina de guerra geomètrica.

Ja no es tractava de resistir darrere murs verticals, sinó de projectar la ciutat cap a l’exterior mitjançant sortints angulats capaços de creuar el foc i eliminar qualsevol punt cec. La muralla deixava de ser un límit passiu per convertir-se en un sistema actiu, on cada peça protegia la següent en una cadena contínua de defensa

En el seu treball La formulación de los principios de la fortificación abaluartada en el siglo XVI, l’arquitecte Fernando Cobos-Guerra destaca que els baluards no van sorgir com una innovació estètica ni com una evolució natural de les muralles medievals, sinó com una resposta urgent a la irrupció de l’artilleria als segles XV i XVI, que va fer saltar pels aires el sistema defensiu tradicional: les torres altes i els murs verticals, eficients durant segles, es van convertir en blancs fàcils per als canons. Va ser en aquest context d’experimentació, assaig i error on va començar a gestar-se una nova manera de fortificar, basada no a resistir l’impacte, sinó en neutralitzar-lo mitjançant la geometria i el foc creuat.

Lluny d’una invenció puntual, el baluard va ser el resultat de dècades de debat entre enginyers, militars i tractadistes que buscaven resoldre un problema central: com evitar els punts cecs en la defensa. La solució va consistir a transformar la muralla en un sistema angular, on cada element pogués protegir l’altre. Així, el baluard permetia una cosa revolucionària: defensar els llenços de muralla no des de dalt, sinó des dels costats, mitjançant l’anomenat foc de flanc. La defensa deixava de ser frontal per convertir-se en una xarxa interconnectada d’angles, trajectòries i cobertures.

Lluny d’una invenció puntual, el baluard va ser el resultat de dècades de debat entre enginyers, militars i tractadistes que buscaven resoldre un problema central: com evitar els punts cecs en la defensa. La solució va consistir a transformar la muralla en un sistema angular capaç de defensar els llenços de muralla no des de dalt, sinó des dels costats

Després de la derrota soferta a la Goleta de Tunis el 1574, la monarquia hispànica va assumir que les fortificacions “perfectes i inexpugnables” que descrivien els tractats no garantien la invulnerabilitat, fet que va portar els enginyers a deixar de perseguir models ideals i a adoptar un enfocament més pragmàtic, adaptant cada sistema defensiu a cada lloc concret, a la seva topografia, a la posició de l’enemic i a les condicions del terreny. La geometria, l’aritmètica i l’experiència militar es van combinar així en un exercici complex en què no existien solucions universals. De fet, els mateixos tractadistes del segle XVI com Pedro Luis Escrivá —considerat el primer a formular els problemes de la fortificació moderna— o Cristóbal de Rojas —autor de Teòrica i pràctica de la fortificació (1598)— reconeixien que la fortificació era una ciència plena d’incerteses, on cada decisió podia significar la caiguda o la resistència d’una plaça.

En aquest context, el baluard es va convertir en el nucli del sistema defensiu. No era un element aïllat, sinó el lloc on “hi havia tot l’art de la fortificació”, en paraules dels enginyers de l’època: allà s’hi concentraven les casamates, les troneres i els mecanismes de foc creuat que garantien la defensa del conjunt. La seva forma —baixa, angulada, parcialment oculta al fossat— responia a una lògica precisa: ser menys visible, més resistent i, sobretot, més eficaç en el control de l’espai circumdant. Els baluards van constituir així no una simple millora tècnica, sinó una autèntica revolució en la manera de concebre la guerra i la ciutat. Allà on abans hi havia un límit estàtic, va sorgir un sistema dinàmic, pensat per anticipar, creuar i dominar el foc enemic.

Els baluards van constituir així no una simple millora tècnica, sinó una autèntica revolució en la manera de concebre la guerra i la ciutat. Allà on abans hi havia un límit estàtic, va sorgir un sistema dinàmic, pensat per anticipar, creuar i dominar el foc enemic

Aquesta evolució arribaria al seu punt culminant al segle XVII amb figures com Sébastien Le Prestre de Vauban, enginyer al servei de Lluís XIV, que va portar el sistema abaluardat a la seva màxima perfecció tècnica. Lluny d’inventar formes noves, Vauban va sistematitzar les ja existents: la seva gran innovació va ser entendre la fortificació com un sistema dinàmic i no com una forma tancada i, davant els models teòrics, va defensar una arquitectura militar basada en l’observació directa, l’experiència de camp i l’optimització de recursos, perfeccionant elements com els fossats, els glacis o les obres exteriors per crear defenses en profunditat.

En el cas de Palma, tal com documenta l’historiador Jaime Escalas Caimary en el seu llibre Les muralles de Palma (1955), en què té en consideració les descripcions que ja havia fet l’arxiduc Lluís Salvador en la seva obra La ciudad de Palma (1882), la forma dels baluards era la mateixa en tots ells, excepte en els dos purament marítims, el de Chacón i el de Berard, més petits que la resta. Altres dos, amb la seva gran elevació i la seva ubicació entre terra i mar, sobresortien del recinte defensiu: eren el de Sant Pere i el dels Capellans o es Príncep —en honor a Felip II—, els dos únics bastions que perviuen en l’actualitat.

El d’Es Príncep, acabat de construir el 1606, formava part del nucli original de la muralla renaixentista i ocupava una posició clau en el front marítim oriental de la ciutat. El de Sant Pere, finalitzat quaranta anys després, va tenir un ús militar destacat durant segles i va arribar a acollir instal·lacions vinculades a la formació i pràctica d’artilleria, en línia amb la funció estratègica del sistema defensiu de Palma en època moderna.

El baluard des Príncep, acabat de construir el 1606, formava part del nucli original de la muralla renaixentista i ocupava una posició clau en el front marítim oriental de la ciutat. El de Sant Pere, finalitzat quaranta anys després, va tenir un ús militar destacat durant segles

Comença la demolició de les muralles

Tanmateix, allò que durant segles va ser imprescindible va acabar convertint-se en un problema. Durant el temps en què bona part del cinturó renaixentista de Palma va romandre dempeus, l’expansió de l’Imperi Otomà va ser considerada una amenaça i una preocupació de primer ordre per a Felip II, que va veure a les Balears una posició estratègica per defensar el territori de possibles atacs. La construcció de la façana marítima de la fortificació, però, no culminaria fins a començaments del segle XIX, quan, paradoxalment, l’Imperi Otomà ja es trobava en decadència i aquest tipus de muralla començava a quedar obsolet. Amb prou feines unes dècades després començaria la demolició d’una obra que es podia considerar acabada de construir, un enderroc del qual se salvaria el Baluard des Príncep.

La construcció de la façana marítima de les muralles de Palma no culminaria fins a començaments del segle XIX, quan, paradoxalment, aquest tipus de fortificació començava a quedar obsolet. Amb prou feines unes dècades després començaria la demolició d’una obra que es podia considerar acabada de construir

La justificació popular que va adquirir més pes per impulsar l’enderrocament del recinte va ser la filosofia higienista imperant a l’època, encapçalada a Mallorca per l’enginyer Eusebi Estada, una de les veus que amb més ímpetu va defensar l’enderroc en la seva obra La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885), sota el pretext que, com a conseqüència de la presència de les muralles, la població vivia amuntegada i en condicions d’insalubritat. Estada assenyalava que a mitjan segle XVII, l’àrea edificada que ocupava Palma era de 1.023.300 metres quadrats, incloent-hi els seus carrers i les seves places, per la qual cosa a cada habitant li corresponien uns 37 metres quadrats. Tanmateix, advertia, a finals del segle XIX la superfície per habitant es va reduir a 24 metres, quan, segons el seu parer, la dimensió idònia per persona havia de ser de 40 metres quadrats.

Davant dels qui advocaven per enderrocar les muralles, altres s’hi oposaven ferventment, com Bartomeu Ferrà, mestre d’obres de la Societat Arqueològica Lul·liana, o Pere Garau Cañellas, que va defensar un pla d’eixample de Palma en què es preservava el recinte renaixentista, envoltant-lo de zones enjardinades a partir de les quals la ciutat podria anar creixent. Garau sostenia així que les muralles sí que podien harmonitzar amb el desenvolupament i la modernització de la capital balear, una postura que, actualment, continuen compartint nombrosos historiadors. L’Ajuntament es va decantar finalment, el 1901, pel projecte presentat per l’enginyer Bernat Calvet, el conegut com a “pla Calvet”, que, sota el lema Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç aquell que pot conèixer les causes de les coses”), preveia l’eliminació de la fortificació, seguia els criteris d’un plànol radio concèntric i apel·lava a l’aprofitament urbanístic dels terrenys afectes a les muralles.

Els baluards sobreviuen

Amb tot, les muralles no van desaparèixer del tot. Continuen presents en el traçat urbà: les Avingudes de Palma segueixen el recorregut de l’antic fossat i la seva forma en ziga-zaga reprodueix la geometria defensiva renaixentista. El barri antic manté l’estructura heretada d’una infraestructura militar que ja no existeix, amb l’excepció dels baluards de Sant Pere i des Príncep. El de Sant Pere va passar a mans privades a la segona meitat del segle XX: els seus nous propietaris van projectar aixecar edificis a tota la zona i el 1963 fins i tot van intentar enderrocar la muralla mitjançant càrregues de calç. La reacció ciutadana, però, ho va impedir: la pressió social va aconseguir que el conjunt fos declarat historicoartístic i se n’impulsés la reconstrucció tot just dos anys després, el 1965.

A la segona meitat del segle XX, els nous propietaris del baluard de Sant Pere van projectar aixecar edificis a tota la zona i el 1963 fins i tot van intentar enderrocar la muralla mitjançant càrregues de calç. La reacció ciutadana, però, ho va impedir i va aconseguir que el conjunt fos declarat historicoartístic

No seria fins a finals dels anys vuitanta quan els terrenys van recuperar la seva vocació pública, després de ser requalificats i sotmesos a un procés d’expropiació que, tanmateix, va quedar durant anys en punt mort. L’espai va romandre abandonat fins al 1997, quan l’Ajuntament de Palma va cedir els terrenys per a la construcció d’Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, inaugurat el 30 de gener de 2004.

El 2023, la polèmica va colpejar de nou al baluard arran de les obres d'instal·lació sobre el mateix d'un exclusiu beach club, fet que va desencadenar una forta contestació social i institucional. Els treballs van ser finalment paralitzats després de detectar-se greus irregularitats, incloent-hi la construcció d’elements no autoritzats i l’alteració del subsol protegit. Associacions com ARCA van denunciar que la intervenció convertia el patrimoni en un “contenidor” al servei d’un ús privat i elitista, allunyant-lo de la seva funció pública i de contemplació. L’episodi va reobrir un debat de fons que travessa tota la història recent de les muralles: fins a quin punt s’han d’adaptar a nous usos i on se situa el límit entre la seva activació contemporània i la seva desnaturalització.

A finals del 2025, el derrumbament parcial d'una torre medieval integrada al Baluard de Sant Pere -un dels pocs vestigis visibles de la Palma islàmica- va tornar a encendre totes les alarmes sobre l’estat del patrimoni defensiu de la ciutat. Les entitats conservacionistes van denunciar la “inacció prolongada” de les administracions malgrat les advertències reiterades durant anys sobre el risc estructural del conjunt, i van alertar que el col·lapse afectava un tram complet del llenç històric, construït en tàpia i morter.

El Baluard des Príncep, per la seva banda, va viure un dels episodis més controvertits de l’urbanisme de la capital balear: la construcció de diversos blocs d’habitatges militars que ocupaven directament la muralla renaixentista, en oberta contradicció amb els criteris de protecció patrimonial. El complex, projectat el 1966 per l’arquitecte Juan Castañón de Mena —recentment nomenat cap de la Casa Militar de Franco i posteriorment ministre de l’Exèrcit—, es va materialitzar en diferents fases al llarg de les dècades següents, consolidant l’ocupació d’aquest enclavament estratègic. Lluny de ser una intervenció menor, es tractava de diversos edificis residencials que van arribar a allotjar més d’un centenar de famílies i que van transformar completament la fesomia del baluard, ocultant-lo rere una arquitectura aliena al seu caràcter històric.

El Baluard des Príncep va viure un dels episodis més controvertits: la construcció de diversos blocs d’habitatges militars que ocupaven directament la muralla renaixentista, en oberta contradicció amb els criteris de protecció patrimonial. L’edificació va ser projectada el 1966 per l’arquitecte Juan Castañón de Mena, recentment nomenat cap de la Casa Militar de Franco

Durant anys, la seva presència va simbolitzar la tensió entre desenvolupament urbà i conservació del patrimoni a Palma, en un context en què la mateixa muralla havia deixat d’entendre’s com un element central de la ciutat. El desenllaç no arribaria fins a finals dels noranta, moment en què es va produir el gir definitiu: després d’un llarg procés de negociacions, expropiacions i reallotjaments, el Ministeri de Defensa va cedir els terrenys a l’Ajuntament, fet que va permetre alliberar un enclavament fins aleshores inaccessible i obrir la porta a un ambiciós projecte de transformació urbana que buscava retornar el baluard a la ciutat.

Des d’aleshores, el Baluard des Príncep ha transitat de recinte tancat i degradat a espai en procés de reintegració, convertit avui en una peça clau —encara inacabada— dins la relectura contemporània de les muralles de Palma.