Un pastís milionari repartit entre poques mans: la guerra sibil·lina entre les discoteques d’Eivissa
LLEGIR EN CASTELLÀ
L’oci és una màquina de fer bitllets. Aquesta llei no escrita la coneixen molt bé moltes destinacions turístiques. Eivissa n’és un paradigma a nivell mundial. Si la diversió i l’espectacle representen l’1,8 % del PIB espanyol, a l’illa el percentatge puja fins al 35 %. Segons dades del Consell Insular, de cada deu euros que es gasta un turista durant les seues vacacions, un euro i mig el dedica a ballar els temes que selecciona un DJ. L’electrònica és or eteri. El sector amb majúscules per a l’economia eivissenca. Sous ràpids: les discoteques només obren cinc mesos –maig, juny, juliol, agost i setembre– i s’assoleixen uns beneficis estratosfèrics.
Per mor d’això, en un territori de menys de 600 km² hi ha entre quinze i vint discoteques de gran o mitjà format. Molts d’aquests locals estan camuflats sota la disfressa d’hotel o beach club. Per als amants de l’electrònica, són temples. La majoria estan controlades per mans estrangeres i gairebé totes acaben generant, a més d’una pluja de milions d’euros, un degoteig de notícies que omplen les pàgines de successos: sobredosis, baralles, manca de llicència, queixes i denúncies vesinals, evasió d’impostos. Accidents de cotxe o caigudes des de balcons després d’una matinada de disbauxa.
Els titulars poques vegades identifiquen el lloc dels fets pel seu nom comercial. Una qüestió econòmica. Des dels anys vuitanta, les discoteques amb seu a Eivissa han estat els millors anunciants de la premsa local. D’altres maneres, pressionen i influeixen en les decisions de polítics i institucions. Són un lobby, curiosament, mal avengut. Encara que el pastís a repartir sigui enorme, algunes empreses es porten com el gat i el gos. Fins al punt de declarar-se la guerra a l’hora de contractar els selectors musicals. Aquesta competència caníbal no treu que, cada primavera, el bo i millor de l’electrònica es reuneixi amb motiu de l’International Music Summit.
Des dels anys vuitanta, les discoteques amb seu a Eivissa han set els millors anunciants de la premsa autòctona. D’altres maneres, pressionen i influeixen en les decisions de polítics i institucions
El Mondrian és un remolí humà. Passejar per l’hotel és com sentir-se dins d’un pla seqüència rodat per Martin Scorsese. Al vestuari no s’hi veuen ni els vestits de ratlles ni els vestits de nit que sortien a Casino o Goodfellas. L’etiqueta és una altra: animals de sabana il·lustrats en gorres, capells d’ala rígida, camisetes de colors clars i patrons bàsics, pantalons amples, camises de colors vius i estampats geomètrics, alguna jaqueta de cuir amb pedres brillants incrustades a l’esquena. Tota la gamma imaginable d’ulleres de sol i bambes deportives. Dits teclejant a la pantalla de l’últim model d’iPhone. Outfits jóvens sobre cossos que abracen totes les etapes de l’edat adulta. Oscil·len, aquests cossos, entre els divuit i els seixanta i escaig. O fins i tot més. A l’Eivissa discotequera, tothom somia amb ser Ponce de León i beure de la font de l’eterna joventut.
Encara que una part d’aquesta fauna intergeneracional s’allotgi a les seues habitacions, la majoria no són hostes d’aquest hotel de cinc estrelles. Tampoc s’hi han citat per gaudir d’uns còctels davant dels blaus del Mediterrani. O no només per aquesta raó. Estan treballant, mentre, de fons, escolten un murmuri electrònic. Beats i loops al jardí de l’entrada, al vestíbul de recepció, a la barra i al menjador del restaurant, a la terrassa de la piscina. És el fil musical de molts hotels eivissencs. La banda sonora de l’illa l’escriuen els potents equips de so d’unes discoteques que, a finals d’abril, són a punt pels seus openings.
Les festes que donen el tret de sortida a la temporada turística ho expliquen tot, idò. Perquè, tanmateix, la del Mondrian no és una simple festa. Ni tan sols, tècnicament, és una festa. Per l’hotel hi deambulen, acreditació al coll, els mil cinc-cents congressistes de l’International Music Summit, disposats a dedicar tres dies de les seues vides a amarar-se del que ha sonat i del que sonarà a l’illa. Dos-cents i escaig periodistes prenen nota del que es diu en desenes de ponències, lliçons pràctiques o tertúlies obertes al públic entre els personatges que mouen els fils d’un món que no és petit, però on gairebé tothom fa la impressió de conèixer-se.
Un negoci que mou centenars de milions d’euros
El menú també inclou producció, tecnologia i moltes, moltíssimes, nocions de màrqueting i comptabilitat: l’IMS és, en definitiva, un termòmetre per mesurar el negoci de l’oci eivissenc. Un gran colp de sort ja dura dècades i que s’ha accelerat en els últims tres lustres. Temps a prou per convertir alguns personatges en rics i famosos. Així ha passat, com a mínim, amb els més cotitzats entre els qui exerceixen l’antic ofici de punxadiscos. La superestrella –o superempresa– David Guetta s’embutxaca mig milió d’euros cada volta que puja a la cabina per regalar un parell d’hores dels ritmes que habiten en el seu cap, francès i ros.
–És un tabú parlar sobre els sous que guanyen els discjòqueis, i les seues promotores i productores?
–No tenim xifres. [Silenci]. Tens raó: els deejays més famosos mouen xifres enormes. Les discoteques i els festivals, si volen tenir un cartell amb noms de primera línia, han de pagar aquests caixets i s’incrementa el preu de les entrades per accedir a les festes.
Respon Mark Mulligan. Analista i anglès, Mulligan és una de les veus més respectades pels tòtems d’una indústria que, sumant els usuaris de les principals xarxes (Spotify, Instagram, TikTok, YouTube i Facebook) que escolten els gèneres i subgèneres que es posen a aixopluc del gran paraigües de l’electrònica (techno, house, dance, drum & bass, afro, minimal...), connecta 566 milions de persones amb la mateixa passió musical. Més que la suma dels habitants d’Indonèsia i del Pakistan, el quart i quint país més poblats del planeta. La presentació de l’informe que l’agència de Mulligan, MIDiA, dóna a conèixer des de fa tres anys a l’IMS es viu amb veneració. És un acte sagrat.
Amb accent de Newcastle upon Tyne i camisa de màniga llarga, Mulligan dissecciona un torrent de dades. S’expressa amb eloqüència, ajudat per una presentació molt visual. Fa pinta de professor universitari. Arriba el moment d’explicar per què “Eivissa és la gran pista de ball internacional”. La pantalla que l’analista té al darrere mostra sis barres. Corresponen als anys 2022, 2023 i 2024. Les tres barres de color taronja tenen ordre descendent: 153, 147 i 144. Representen la mitjana de festes que han organitzat durant la temporada les discoteques eivissenques. Les tres barres de color magenta tenen, en canvi, un ordre ascendent: 124, 141 i 150. Representen els ingressos de les discoteques, només, amb la venda d’entrades. La relació queda clara: menys esdeveniments, més guanys. Pura rendibilitat.
“No hi ha cap lloc al món”, explica Mulligan en acabar la seua presentació, “o com a mínim, cap lloc a Europa, que competesqui amb Eivissa. Aquesta temporada serà molt bona, i crec que les de 2026 i 2027 també ho seran. (...) Cada any hi ha més programació perquè hi ha més locals (...) S’ha de tenir en compte també que el nostre informe només recull els ingressos generats per la venda d’entrades normals. No tenim dades dels ingressos per la venda de begudes ni de les zones VIP, i és aquí on es mou gran part del negoci”.
No hi ha cap lloc al món o, si més no, a Europa, que pugui competir amb Eivissa. El nostre informe només recull els ingressos generats per la venda d’entrades normals. No tenim dades dels ingressos per venda de begudes ni de les zones VIP, i és aquí on es mou gran part del negoci
Sembla un discurs triomfalista. No ho és. Mulligan, com si fos un vell faroler, encén llums d’advertència. Hi ha esculls a proa i avisa els navegants: “Hem arribat a un punt en què el sector haurà de replantejar-se fins on acceptarà les exigències econòmiques dels deejays. És fàcil pujar els preus de les entrades perquè la gent que ve de vacacions a Eivissa es gasta el que no es gastaria, per exemple, a Berlín. Però, encara que sigui possible, la indústria s’hauria de preguntar si és recomanable. Quin és el propòsit de fer més car l’accés a l’electrònica?”.
Hem arribat a un punt en què el sector haurà de replantejar-se fins on està disposat a acceptar les exigències econòmiques dels DJ. És fàcil apujar els preus de les entrades perquè la gent que ve de vacacions a Eivissa es gastarà el que no es gastaria, per exemple, a Berlín. Però, encara que sigui possible, la indústria hauria de preguntar-se si és recomanable
UNVRS contra la resta de discoteques
–Com veus la competència que tendreu a l’altra banda de la carretera?
–Quina carretera?
Pete Tong esclata a riure amb la resposta de Martín Ferrer Vega. Protegit per unes ulleres de sol gegants i fosques de Dolce & Gabbana, el propietari d’Amnesia ha esquivat amb ironia una pregunta carregada de doble sentit. Les converses que programa l’IMS solen estar tenyides d’amabilitat, però el 2025 hi ha un elefant a l’habitació. Es diu UNVRS. L’“hyperclub” que reobrirà les instal·lacions que als vuitanta es van anomenar KU i, a partir dels noranta, Privilege, fa por. Si es mesura pel seu volum físic, més que un elefant, seria un mamut. Legalment, farà ballar prop de 10.000 persones cada nit. Les entrades per a la seua gran obertura costaven el doble que per assistir a les altres: entre 100 i 140 euros. Un mes abans de l’opening, previst per al 30 de maig, ja s’han exhaurit.
L’elefant a l’habitació és UNVRS. Aquesta macrodiscoteca, amb capacitat per a 10.000 persones cada nit, ja ha esgotat les entrades per al seu opening, previst pel 30 de maig. El preu és el doble que per assistir a les obertures de la resta de discoteques: entre 100 i 140 euros
A les zones VIP, la diferència de preus es triplica. Una taula a UNVRS costarà 500 euros; a Amnesia o Pacha, uns 200. La bretxa és evident, una patata calenta sobre la qual no es parla a l’IMS amb l’altra part de la història: José Luis Benítez, el representant de la discoteca XXL, no pot acudir al debat on havia estat convidat perquè està de viatge. ¿L’encariment del qual alertava Mulligan podria agreujar-se? “Aquestes tarifes trenquen l’equilibri”, es queixa Ferrer Vega. I afegeix: “Fa un temps, les diferents discoteques d’Eivissa teníem un poder semblant. Ara serà difícil lluitar per ser els millors, no tenim tants diners com altres”.
És un conflicte públic. Els “altres” són el Grup d’Empreses Matutes. Ferrer Vega es cuida molt de pronunciar en cap moment el llinatge més poderós de l’illa. Pel to que fa servir el propietari d’Amnesia s’intueix, però, un cert menyspreu. Com si consideràs els cervells que decideixen les operacions d’aquesta multinacional uns advenedissos en el sector més lucratiu del turisme eivissenc. L’expansionisme de la família Matutes a la indústria de l’electrònica ha estat tan ambiciós com veloç, però les aparences enganyen. Aquesta ambició i aquesta velocitat tenen càlcul.
El capità de les seues conquestes és Yann Pissenem. L’home de confiança en matèria d’oci dels Matutes és un maratonià de la festa. Francès, es va establir a Espanya fa dècades per dedicar-se al negoci del ball electrònic. Primer, a Barcelona. Després, a Eivissa, on no li pot anar millor. Els negocis que gestiona Pissenem com a soci dels també propietaris de la cadena hotelera Palladium mouran aquest estiu desenes de milers de persones. Un tràfec que es repetirà cada tarda, cada nit i cada matinada durant més de cent dies. Un festival que no s’acaba mai. Tenen venues –seus– de sobres per acollir-lo: Ushuaïa (l’hotel que, anys després que es prohibissin els afters a la llum del dia, va recuperar, sense llicència, la festa a l’aire lliure), Hï (situada just davant d’aquest hotel-discoteca perquè la festa continuï passada la mitjanit) i, ara, UNVRS (on prometen organitzar la mare de totes les festes amb els DJ més escoltats del planeta).
El Grup Empreses Matutes, el cognom més poderós de l’illa, gestiona tres dels punts més importants de l’oci de l’illa: Ushuaïa, Hï i la futura UNVRS
“Jo he ballat i m’he drogat a la pista fins a tornar-me boig”, diu Ferrer Vega, “he fet el mateix que qualsevol clubber quan surt de festa”. “Encara que he tingut una relació d’amor/odi amb el meu pare –l’empresari català, amb qui comparteix nom i primer cognom, que va comprar Amnesia el 1990–, he demostrat que amb passió les coses funcionen. No sóc un nouvingut, sé d’aquest negoci perquè m’he criat en una discoteca i també sóc DJ (...) Sou bojos! Esteu portant techno a Eivissa?! No funcionarà! Això ens deien quan vam començar a punxar techno el 1999... i mira. (...) Però crec que tot ha canviat. Ara hi ha molta gent que va a les discoteques per veure una marca i no per escoltar música. Cal utilitzar menys els ulls i més les orelles”. És “l’efecte TikTok” al qual també fa referència Mulligan al seu informe. Les píndoles audiovisuals de la xarxa social xinesa s’estan menjant el consum de música electrònica. Allà es descobreixen nous talents, però també és el fang on germina el postureig.
Tot en anglès i problemes legals
“Com definiries Amnesia?”. L’última pregunta de Pete Tong torna a ser amable. “Som de veritat”, respon Ferrer Vega. No pareix casual que dugui una camiseta d’un dels grups que van popularitzar la música electrònica, primer al Regne Unit i després a la resta d’Europa: Joy Division. Com si l’empresari volgués reivindicar-se com una mena de mata-gegants en una lliga dominada pels petrodòlars. Entre el públic, alguns dels clubbers més veterans murmuren: “Quan era més jove i la seua discoteca era la millor de totes, s’ho tenia més cregut”.
Van ser anys, aqueixos, d’èxit per a Amnesia, però també de problemes legals. El 2016, la Guàrdia Civil va desplegar una batuda que registrà la discoteca de dalt a baix. Hi havia sospites de frau fiscal. Gairebé una dècada ha tardat el Jutjat d’Instrucció número 1 d’Eivissa a trobar “indicis de delicte” entre els papers que es van confiscar. La causa no s’arxivarà i tot apunta que se celebrarà un judici per dilucidar què va passar amb els diners que presumptament no es declararen.
L’entrevista entre Pete Tong i Ferrer Vega ha set en anglès. Íntegrament. L’un preguntava amb veu profunda i to elegant de locutor veterà de la BBC, i l’altre contestava amb la traça de qui ha firmat molts contractes amb súbdits d’Isabel II. Perquè si alguna cosa defineix el negoci de la música electrònica en aquesta illa espanyola és el seu ADN anglosaxó. Es nota al Mondrian, amb escreix. Alguna pinzellada de francès, d’italià, d’alemany, poquíssim castellà, gens de català, i centenars de llengües xerrant paraules en anglès.
L’electrònica pot expandir-se per tot el món, fer populars compassos africans o cadències hindús, però les mans que la bressolen. Un colonialisme cultural adaptat al segle XXI. Britànics són, de fet, els professionals del sector que van impulsar l’IMS (Pete Tong entre ells) allà pel 2007. Volien demostrar que l’electrònica és una indústria i, encara que celebren un altre esdeveniment a Dubai i altres grans cites com el Sónar tenen el seu propi congrés, el conclave eivissenc són els tres dies més importants del calendari clubber.
Els britànics dominen el negoci. L’electrònica pot expandir-se per tot el món, convertir en populars compassos africans o cadències hindús, però les mans que la bressolen no canvien
Ho confirma Sam Baker, un ros que frega la trentena i que, malgrat haver nascut al Regne Unit, viu a París. Es dedica a gestionar carreres incipients de DJ i no té plans de treballar a l’illa (“A Eivissa només hi he vengut de festa: és increïble”). Tot i això, sap que és allà on es teixeix la xarxa. “Per què som a l’IMS? Bàsicament, per fer networking”. La mateixa resposta dóna Simona Limoli, que té vint anys més que l’anglès, i que, en família, marit i filla inclosos, acudeix des de Milà per veure quins ritmes poden caçar: “Ens dediquem a publicar música electrònica i mira si duim anys en aquest negoci que, quan vam començar, tot sortia en vinil. Durant aquests tres dies pots anticipar la música que escoltarem els pròxims mesos”.
Algunes d’aquestes novetats potser rebotaran en els plats de les mescladores que AlphaTheta, la tecnològica que col·labora amb els organitzadors del congrés, ha col·locat en una gran taula. Deejays anònims les proven i gaudeixen amb les orelles atrapades dins d’uns grans auriculars. Per a qui en sap, aquestes mescladores són llaminadures caríssimes. “La més potent costa 25.000 dòlars”, especifica un dels enginyers de so (simpàtic, aspecte de nerd i llinatge jueu) que anima el públic a provar els juguerois. Al catàleg també hi ha unes ulleres de realitat virtual que permeten manipular una mescladora invisible. “A les intel·ligències artificials”, afirma Mulligan, “no les espera la música electrònica: ja fa força temps que influeixen en la manera de produir… i de punxar una sessió”.
DJ anònims a la recerca d'una oportunitat
Hi ha contrast entre allò nou i allò antic. A l’IMS encara té pes el cara a cara. Al voltant d’una taula del menjador s’asseuen quatre al·lots. Representen el que Mulligan anomena “la cultura clubber d’Eivissa”. Un underground que ofereix “temes interessants” i que no és, ni de ben lluny, al radar de les grans discoteques. Encara no, perquè aquesta colla d’amics somia amb ser productors. Desprenen atreviment i joventut. Gorres, ulleres d’esquiador, camisetes negres i folgades. El més gran, si passa dels vint, ho fa per poc.
Al davant tenen dos senyors madurs. Vesteixen de manera informal, però transmeten molta formalitat tenint en compte l’etiqueta que els envolta: la camisa sipada dins dels pantalons de pinça. Xerren uns minuts. Els madurs demanen explicacions sobre la música que els jóvens duen al portfoli, els jóvens intenten explicar-s’ho i un d’ells obre un ordinador per fer en un tres i no res una transferència d’arxius. Se’ls acomiada amb una promesa: “Let’s talk soon”, ja vos cridarem. Era un pitching. Traduït literalment, un discurs de venda. En anglès, òbviament.
El castellà brollarà, passada l’hora del cafè, a través d’uns altaveus. El pescador, habla con la luna / El pescador, habla con la playa / El pescador, no tiene fortuna / Sólo su atarraya / Regresan los pescadores / Con su carga pa' vender / Al puerto de sus amores / Donde tienen su querer. És igual que estigui embolcallada per un mant electrònic, la cúmbia, antiquíssima i colombiana, és inconfusible. Acabades les ponències, arriba el moment de les remenades. Vora la piscina, el punteig del baix mou culs i malucs, aixeca dits cap al cel, connecta, ¿sense voler-ho?, present i passat. Quan aquest hotel es va construir, en ple boom turístic, la platja era un refugi de pescadors. Es diu Cala Llonga perquè és molt profunda, gairebé una ria. Aigües tranquil·les on fondejar. Fins que aquells blocs de ciment van canviar la vida dels nadius: els llaüts van desaparèixer i va arribar el turisme familiar, fomentat per cadenes hoteleres d’origen illenc.
Una colla de boixos juga un partidet damunt l’arena; mentre sona la cúmbia, la pilota roda. Les famílies continuen estiuejant en aquesta cala del municipi de Santa Eulària des Riu, però són un perfil de turista que minva i que, precisament, no dorm al primer Mondrian que es va obrir a Espanya. L’any 2023, Sirenis Hotels & Resorts, l’empresa que havia construït un complex amb centenars d’habitacions, va vendre les instal·lacions a un fons d’inversió. Capital estranger substituint propietat eivissenca. Un altre model de gestió.
Aliens a aquests jocs econòmics, els congressistes de l’IMS continuen ballant vora la piscina. Dos dies després tornaran a moure el cos, en un gran esdeveniment, omplint un dels baluards de la muralla renaixentista d’Eivissa. El futur encara no ha arribat. Ara toca gaudir de la tarda que declina, estrenar el cap de setmana dels openings eivissencs. Seran un divendres i un dissabte d’eufòria que acabaran amb una notícia trista, una caiguda molt diferent de la del sol sobre els blaus de Cala Llonga. La d’una jove turca que, hores després d’haver aterrat a l’illa, mor en precipitar-se des de la quarta planta de l’Ibiza Rocks. Aquest hotel de Sant Antoni de Portmany també és present a l’IMS perquè organitza festes a la seua terrassa (i acumula expedients, sense resoldre, per excés de remor).
La víctima tenia dinou anys i és la trentena per un cas de balconing a Eivissa des de l’any 2000. Segons va informar la premsa local, havia estat ballant en una discoteca “d’un altre municipi” abans de tornar al seu allotjament quan ja despuntava l’alba. Unes hores abans que la turista caigués intentant passar d’un balcó a un altre, Ushuaïa i Hï, dos discoteques que no són a Sant Antoni, sinó en un altre municipi –Sant Josep de sa Talaia–, acabaven de pujar el teló.
0