Columnes que tapen el mar: el capritx 'new age' del milmilionari que va omplir de ciment una cala verge d'Eivissa

Després del gran vidre per on la llum penetra a la façana de Can Soleil, Guy Laliberté contempla –a l'horitzó– es Vedrà i –molt més a prop de la seva vil·la eivissenca– les puntes de tretze columnes. Estan fetes de basalt, formen un cercle, imposen. La més alta queda just al centre. A la seva cúspide –a vint metres sobre el terra– hi van incrustar or de vint-i-tres quirats perquè els raigs del sol es reflectissin al capvespre del 21 de desembre: el solstici d'hivern a l'Hemisferi nord. De lluny, el conjunt recorda Stonehenge. Com si haguessin transportat un dels monuments més importants del Neolític des dels camps de Salisbury a la costa mediterrània. Un miratge real. 

Van triar dues paraules en anglès per batejar les columnes i dotar-les de transcendència: time and space, temps i espai. Aquests pilars són, en teoria, un rellotge solar. Estan separats per distàncies que es van agrandint –segueixen la Seqüència de Fibonacci, que es va fer popular en el seu moment per El còdi da Vinci, i semblen homenatjar aquelles moles que es van plantar al bell mig de la campinya anglesa fa mil·lennis en el punt exacte per marcar l'àlba i el crepuscle del dia més curt i del dia més llarg de l'any–. Però aquests monolits també són un exemple evident de com el caprici d'un plutòcrata s'imposa a les normes territorials d'Eivissa, una illa consagrada al turisme. Laliberté –el propietari d'aquesta vil·la, el mecenes que va finançar les columnes, el fundador del Cirque du Soleil: l'astre que el va convertir en un dels homes més rics del planeta– va triar l'emplaçament per la seva '‘magnètica energia’'. Un assumpte que ja el preocupava als vuitanta. Aleshores va voler associar el seu circ a un astre que simbolitza '‘la força de la joventut’'. 

Els seus plans urbanístics, tanmateix, els va dur a terme sense demanar llicència a cap Administració. Ningú podria haver signat un document que li ho permetés. Aquests pilars es troben en una propietat privada, però a menys de cent metres del litoral. És zona de servitud marina, '‘aquella franja de terrenys de propietat privada colindant amb el domini públic marítim-terrestre, que està subjecta a determinades limitacions que conté la Llei de Costes“', com es lés a la web del Ministeri de Transició Ecològica. Sobre el paper, les restriccions són potents. Per aconseguir una llicència –segons es lés a la web del Govern balear– es necessita una declaració responsable. Aquest document dà fe que els treballs es dedicaran a reparar, millorar, consolidar o modernitzar –sense augmentar volum o al·lura– una estructura –que no es tracti d'un habitatge– que ja existía abans de 1988, l'any en què va entrar en vigor la Llei de Costes. De la possibilitat de construir monolits, escultures o un altre tipus d'obres artístiques, ni una paraula.

Guy Laliberté és el propietari de la vil·la i el mecenes que va finançar les columnes. Va triar l'emplaçament per la seva 'magnètica energia', però sense complir amb l'ordenament urbanístic

La instal·lació dels pilars

A finals de gener de 2014, es van col·locar en aquesta parcel·la les columnes, dibuixant una circumferència de vint-i-quatre metres de diàmetre. Cala Llentia –acantilat, còdols, una cova de pescadors– deixava de ser una cala verge. L'excepció en un tram costaner molt cobe·jat per les seves vistes a Ponent. Al nord creix un complex hoteler i, al sud, un eixam de xalets, adossats i blocs d'apartaments a la desembocadura d'un torrent –Cala Tarida– que il·lustra molt bé l'urbanisme a la carta que ha rosegat la costa del sud d'Eivissa durant dècades.

Va ser un moviment del Govern balear el que va destapar l'assumpte. Fonts properes a l'operació asseguren a elDiario.es que l'administració va redactar una acta de denúncia mentre es duien a terme els treballs. El 23 de gener de 2014, el departament de Medi Ambient va visitar la zona després que una trucada telefònica alertà del que està passant. Allà hi havia camions –un d'ells, amb grua– i una colla d'operaris que estaven movent terres, podant vegetació, i fabricant formigó darrere uns pins: els monolits necessitaven una base de ciment per tenir-se dempeus. No hi havia, en canvi, cap autorització que mostrar per justificar la legalitat dels treballs que s'estaven realitzant sobre sól rústic protegit i en plena franja costanera.

Segons el Cadastre, la propietrària de la parcel·la on es van aixecar les columnes era una societat: Bertral Trade SL. Aquesta empresa té la seva seu a Eivissa. Encara que Guy Laliberté no hi hagi aparegut mai entre els seus representants, sí que ho feien el gener de 2014 –com a apoderats– Robert Blain i Marc André Dufort. Els dos encarregats de controlar les finances del Cirque du Soleil. Aquests homes eren, respectivament, el director financer i el tresorer d'una maquinaría que per aquell temps produía guanys superiors als 150 milions d'euros anuals.

En el moment de la publicació d'aquest reportatge, la Conselleria de Medi Ambient no ha confirmat si després d'aixecar aquella acta hi va haver sanció econòmica. L'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia tampoc no ha especificat què ha passat amb l'expedient que li va obrir en les mateixes dates a Laliberté.

Rèpliques per tot el món

Stonehenge rep anualment 1,4 milions de visitants, la població de Viena o Philadelphia, gairebé el quaranta per cent dels turistes que desembarquen a Eivissa cada any. Aquestes xifres fan pensar que en la imitació eivissenca del monument prehistòric –tot un símbol per als britànics, una joia en el catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco– es disparen menys selfies, es pugen menys stories. Però menys, en aquest cas, significa moltíssim: n'hi ha prou de fer un passeig per internet per comprovar que els monolits formen part de molts circuits turístics que recorren l'illa. Fins i tot al febrer –el mes més baix de la temporada baixa– algun despistat passeja entre ells, agarra una pedra, la llança al cel amb l'esperança que es posi sobre un dels capitells que van sortir de l'estudi d'Andrew Rogers, l'autor dels plànols que van servir per tallar –d'una sola peça– els monolits.

Els monolits formen part de molts circuits turístics que recorren l'illa

A la pàgina web d'aquest escultor australià, que frega els vuitanta anys, apareix un mapamundi amb una quinzena de punts. Són les localitzacions dels llocs en què ha desenvolupat el seu '‘art terrestre’', un projecte global al qual va anomenar Rythms of Life i al qual va sumar entusiasta Laliberté cedint un trosset de les seves possessions eivissenques. Time and Space té primeres germanes de diferent tamany als deserts d'Arava –Israel–, Atacama –Xile–, Rajasthan –Índia–, Namíbia o al costat del Joshua Tree, al Mojave –Estats Units–: Rogers sent predilecció per les zones àrides. Al bell mig del no-res, les seves creacions són més visibles: també ha treballat en erms glaçats islandesos o, directament, sobre el gel de l'Antàrtida. En alguns països –com la Xina o Turquia– va haver de demanar permís als autoritats per intervenir amb el seu art en la naturalesa.

¿e Per què no ho va fer a Eivissa? L' historial del seu mecenes ofereix algunes pistes. Al llarg dels últims vint-i-cinc anys, els fets més sonats de la trajectòria de Guy Laliberté es poden creuar amb altres episodis molt menys coneguts que va recollir la premsa eivissenca. A la primavera de 2001, aquest empresari que va passar d'artista de carrer –clown, acordionista, escopafocs– a propietari d'una companyia d'entreteniment reconeguda a nivell mundial –segons els seus biògrafs, gràcies al près-tam que li va concedir el Govern del Quebec perquè la seva petita companyia teatral produís un espectacle amb què commemorar el 450 aniversari de l'arribada dels colonitzadors francesos al Canadà–explicava a The New York Times la seva ambició de crear sis grans complexos –hotels, restaurants, teatres…– amb la marca de Cirque du Soleil. No gaire després, el 2005,els ecologistes del Grup d’Estudis de la Natura denunciaven '‘obres il·legals’ dins la parcel·la que Laliberté havia adquirit a Eivissa '‘per estar dins la franja protegida del litoral’.

El nen que volia ser Neil Armstrong

El 30 de setembre de 2009, Laliberté va entrar en milions de llars combinant el vestit de cosmonauta amb el nas vermell de pallasso. Desembolsar 35 milions de dòlars li va permetre convertir-se en el setè turistes que traspassava l'atmosfera de la Terra. Ho va fer a bord d'una Soyuz, el model de nau que Rússia va heretar de la Unió Soviètica. El llançament va ser al Kazakhstan. Dos dies va tardar a arribar a l'Estació Espacial Internacional, on va estar quatre, i dos més en regressar sa i estalvi a les estepes del centre d'Asia. '‘Vaig ser la persona número 510 que va viatjar a l'espai exterior. És un privilegi, encara que paguis, estar entre els 1.000 primers a fer alguna cosa d'aquesta envergadura al planeta, és una experiència física i mental. Era el que era i segueixo sent el que sóc“', diria el propi Laliberté una dècada després de complir '‘un somni d'infància’: '‘Tenia deu anys quan el primer home va trepitjar la Lluna. Estava en un campament d'estiu. Van instal·lar una tele en blanc i negre al bell mig del bosc. Vam passar la nit veient l'esdeveniment. Encara ho recordo”. El seu no es tractava, deia, d'un egotrip, sinó de '‘la necessitat’ de demanar '‘millores en la distribució de l'aigua al planeta’.

Dies després del seu retorn –a mitjans d'octubre de 2009– es va organitzar a Eivissa una conferència sobre el viatge espacial de Laliberté. Jacinto García Palacios –res més ni menys que el director de relacions institucionals de l'Agència Espacial Europea– va explicar amb detall aquella aventura. També es va projectar un documental que narrava l'entrenament al qual durant cinc mesos s'havia sotmès un empresari que ja passava dels cinquanta anys –tretze més que l'edat màxima a la qual recluta astronautes la NASA–, però comptava amb un patrimoni infinit als ulls de gairebé qualsevol: 1.200 milions de dòlars. Laliberté és –segons Forbes– un dels al voltant de tres milmilionaris que hi ha actualment al món: un percentatge insignificant de la població mundial –l'equivalent a un poble petit de l'interior eivissenc– controla entre el 3% i el 4% de la riquesa global.

Guy Laliberté és un dels al voltant de tres milmilionaris que hi ha actualment al món: un percentatge insignificant de la població mundial controla entre el 3 i el 4% de la riquesa global

Aquella conferència la va presentar Daniel Olivier Busturia Herbosch. El seu cognom és clau per entendre la relació i els contactes del magnat canadenc a Eivissa i Espanya. Aquest gestor immobiliari és fill de Daniel de Busturia: francoparlant en llicenciar-se en Filosofia i Ciències Polítiques a París, va ser diplomàtic de carrera que al final de la Transició va assessorar en política exterior al breu gabinet de José Calvo Sotelo i després es va passar a l'empresa privada. Busturia pare és membre dels consells d'administració d'empreses de sectors com les assegurances o la sanitat privada i un personatge en la vida social eivissenca. Presideix una plataforma veínal que protesta pels inconvenients de viure al costat de l'abocador de l'illa i cada Nadal surt a la premsa local per cuinar per al seu grup d'amics unes llenties amb perdiu a la Platja des Cavallet. El seu fill figura actualment com a persona de contacte en el portfolio que consulten els interessats en llogar Can Soleil. elDiario.es també va intentar contactar amb ell per telèfon, però no va obtenir resposta.

I continuava: '‘No necessitàvem tants hotels de cinc estrelles ja que la gent adinerada estava contenta llogant una caseta petita a la naturalesa. (...) La conservació del medi ambient és primordial. El primer és l'aigua. Amb el consum excessiu estem posant en perill l'ecosistema de l'illa. Els polítics estan prenent un rumb en els temes del medi ambient no gaire encertat, ja que no sempre prenen les millors decisions. Existeix una paradoxa en tot això.

130.000 euros la setmana: el negoci “espiritual” de Can Soleil

En paral·lel a les seves consternacions ambientals, Laliberté va seguir llogant el caramel que li va dissenyar Rolf Blakstad, un dels arquitectes més prestigiosos de l'illa. Can Soleil segueix les línies de l'estil tradicional eivissenc. En certa manera –tons blancs, bigues de fusta de savina, cantonades arrodonides–; perquè excedeix –per molt– la mida de les cases en què vivien les famílies pageses abans del boom turístic. Tres edificis, divuit suites, gimnàs, sala de cinema, extensos jardins plens d'escultures, tres piscines, hammam, cabina de DJ, tres bars, dues botigues marroquines que serveixen de chill-out, porxos, seguretat vint-i-quatre hores, moll propi en un petit port proper. El complex el completen dues portes enfrontades al bell mig del camp. Motifs àrabs decoren uns llindars de fusta que emmarquen el perfil d'es Vedrà, tot un reclam per promocionar Can Soleil. El logo de la finca és un dibuix semiabstracte, un sol vermell amagant-se a l'esquena de l'illot més conegut d'Eivissa. 

Can Soleil consta de tres edificis, divuit suites, gimnàs, sala de cinema, extensos jardins plens d'escultures, tres piscines, hammam, cabina de DJ, tres bars, dues botigues marroquines que serveixen de chill-out, porxos, seguretat vint-i-quatre hores i moll propi en un petit port proper

Aquests luxos es poden gaudir durant una setmana pagant 130.000 euros. No gaire més alta –145.000 euros– va ser la multa que li va imposar l'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia a l'empresari quebequès per la celebració multitudinària que va albergar Can Soleil. Al bell mig de la pandèmia. Per segon estiu consecutiu, les discoteques eivissenques estaven tancades –com les fronteres– per no col·lapsar l' únic hospital de l'illa. Aquest va ser el forat que van trobar els gestors de moltes vil·les per maximitzar el seu negoci. Més que mai, els saraos il·legals van ser aleshores un problema per a les autoritats locals. D'ordre públic. I de salut. 

Can Soleil era, segons el seu propietari, '‘un lloc holístic on pots trobar de tot: art, festa, espiritualitat, fer un gran negoci, inspirar-te’. Però en aquesta paleta de colors, si alguna cosa destacava per sobre de la resta, era la gresca. La finca feia temps que acumulava denúnces pel soroll que causaven unes celebracions a les quals arribaven a acudir fins a vuit-centes persones. Es desconeix el nombre d'assistents que es van reunir el 16 de juliol de 2021 a la propietat de Laliberté, però aquella festa va ser diferent. La felicitat es va escampar per les xarxes socials. Els vídeos mostraven desenes de cossos, van gaudir i van ballar mentre copejava la quarta onada del covid. 

Algú va marcar l'‘112 a les cinc de la matinada. La trucada va mobilitzar la policia local. Encara que un microbús es dediques a portar i portar convidats durant tota la nit, quan van arribar les patrulles van veure que els voltants de Cala Llentia s'havien convertit en un macroparking. Agents de seguretat privada van negar el pas a la finca dels agents uniformats. Es van emparar en la inviolabilitat del domicili. Un encarregat de manteniment va recollir la denúncia.

Un procés judicial per resoldre

Ara les garites que flanquegen els dos accessos principals de Can Soleil estàn buides durant els tranquils matins de febrer. No hi ha vigilants a la vista, però les portes de la finca queden semiobertes. Dins treballen paletes. Han passat quatre anys i mig des d'aquella festa multitudinària i Guy Laliberté no ha hagut de complir sanció. Fonts municipals indiquen que '‘el tema es troba en un procés judicial que actualment està en tràmit'“. 

Encara que s'hagi deixat de veure punxant en alguna discoteca –ara és també DJ–, la petjada del fundador del Cirque du Soleil s'ha diluída a Eivissa. El 2021, va liquidar Heart, el restaurant –que es reconvertia en garito segons avançava la nit– ideat al costat dels germans Adrià sis anys abans. La idea de fusionar les arts escèniques amb les esferificacions dels xefs d'El Bulli va ser un experiment fallit. Ni aquesta aventura empresarial ni les fitxes de pòquer que es movien davant dels seus ulls a les taules de grans casinos semblaven omplir el buit d'havers'haver-se desprès de la criatura que el va fer ric i famós. Laliberté va engrandir –més encara– la seva fortuna venent-li la majoria de les accions a un conglomerat de fons d'inversió nord-americans i xinesos. La Caisse de dépôt et placement du Québec –una caixa pública de fons i pensions– es va sumar a una operació que va assolir els 1.500 milions d'euros i que va completar un procés que havia començat el 2008, quan els petrodòlars de Dubai van comprar el 20% de la companyia. 

Laliberté va sortir del Cirque du Soleil a l'abril de 2015. Cinc primaveres després i davant l'apagada global de la pandèmia, els nous gestors van acomiadar el noranta per cent dels 5.000 empleats de la major productora teatral que existeix al món. En una carta pública difosa al maig, Laliberté va amenaçar de recuperar el Cirque du Soleil. No ho va fer i, un mes després, va veure com l'empori es declarava en bancarrota. Tampoc no ha retirat les tretze columnes de basalt que va plantar fa dotze hiverns a la costa eivissenca. Han passat quatre alcaldes de dos partits diferents –PP, PSOE i, de nou, PP– per l'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia i el ciment hi és encara. Al monòlit central no queda rastre de les incrustacions d'or.