Algunes reflexions surten de les entranyes.

–Els fills dels immigrants andalusos a Eivissa no existim culturalment.

Josep Morella Miranda pronuncia la frase des de la terrassa del Tàmesi. Aquest pub és un dels sis que es concentren en els quatre carrers que van ser el nucli antic de Sant Antoni de Portmany, la badia on va desembarcar el turisme a l'illa més turística del Mediterrani. Un tsunami que ho va canviar tot en tot just dues dècades. Fins i tot el nom d'aquell barri. Els veïns deixaven el seu lloc als estiuejants britànics; sa Raval es convertia en el West End. El mateix títol que Morella va triar per al llibre que el va convertir en un “conegut escriptor desconegut”.

El missatge de West End continua sent pioner sis anys després de la seva publicació. Quan Morella es va asseure a escriure, es va sorprendre de la poca literatura que existia sobre el boom turístic a les Illes Balears. Explicada, és clar, des dels ulls de qui van deixar la dalla per agafar la safata: els treballadors que van arribar des del terç sud de la Península Ibèrica. Peninsulars per als menorquins, forasters per als mallorquins, murcians per als eivissencs. Estranys en un paradís que s'acabava de posar de moda. Com la seva família materna.

“Si per a alguna cosa serveix una novel·la és per donar existència a les coses que nomena. Catalunya, per exemple, és una societat molt més porosa que qualsevol societat insular i, allà, els xarnegos fa molt de temps que es narren. A més d'estrelles de la música, hi ha novel·listes, directors i guionistes de cinema, fotògrafs que han utilitzat les seves obres per explicar-se a si mateixos. Aquí, per diverses circumstàncies, això no ha començat a ocórrer fins fa molt poc. Encara ens queda molt per poder escriure alguna cosa tan potent com l'obra de Brigitte Vasallo. Però una cosa que tinc clara és que, si no ens historiem nosaltres mateixos, no vindrà algú de fora a explicar la nostra història”, diu Morella.

Catalunya és una societat molt més porosa que qualsevol societat insular i, allà, els charnegos fa molt de temps que es narren. Aquí, per diverses circumstàncies, això no ha començat a passar fins fa molt poc

José Morella Miranda — Escriptor

El recorregut de West End és rocambolesc i –encara– no ha acabat. El 2019, va guanyar el Café Gijón, un dels premis més prestigiosos i més ben dotats de la literatura espanyola (descomptant els que convoca Planeta o Aena); es va publicar en una editorial tan interessant com Siruela (El infinito en un junco, La península de las casas vacías...); tot una premi Cervantes com Elena Poniatowska li va dedicar un afalac per emmarcar: “Està escrita amb senzillesa poètica, la seva antisolemnitat és una lliçó a seguir”; potser s'ha llegit més a França que a l'illa que retrata; acaba de passar a la final del David Bellos, un premi de traducció a l'anglès que, en cas de guanyar-lo, podria obrir-li les portes dels mercats literaris del Regne Unit o els Estats Units. Però va arribar a les llibreries el febrer de 2020. Un desastre en l'àmbit promocional.

–Si no l'hagués atropellada el confinament, seria un long seller, un d'aquells llibres que venen de forma constant durant molt de temps?

–Primer hauria d'arribar a ser un venedor! [riu] Però el cop de fre de la pandèmia va ser difícil de portar –contesta l'escriptor– perquè una novel·la és un viatge llarg. Jo tard molt a acabar-les: he d'estar molt segur del que escric, sóc molt perfeccionista. No sé quan hauré venut, però m'ha donat moltes alegries i m'ha portat a llocs on no creia que arribaria mai. Entrar en una llibreria independent d'un poblet de Normandia i veure que allà hi ha persones que han llegit la teva novel·la i tenen ganes de comentar-te què els ha semblat és una cosa difícil d'explicar.

West End no es va poder presentar al West End fins al setembre de 2024. Com que ja no queden llibreries a Sant Antoni, la xerrada es va celebrar a Los Gatos, un antic celler que aleshores era la seu de l'associació cultural que va organitzar l'acte. Un polític nacional –Juanjo Ferrer, senador pitiús per una candidatura unitària d'esquerres– el va moderar, però cap polític local –a l'ajuntament i al Consell Insular governa amb majoria absoluta el PP– hi va assistir.

–És clar que m'hagués agradat que alguna de les persones que dirigeixen o representen la cultura eivissenca s'hagués acostat o m'hagués trucat per telèfon, no t'ho negaré –diu Morella.

–Van ignorar la novel·la perquè no santifica el turisme? El relat oficial descriu els anys del boom com un període en què els eivissencs van mostrar el seu costat més hospitalari. Molt rarament, però, esmenta els milers de migrants que van arribar a l'illa per aixecar la indústria turística.

–Veig moltes queixes respecte al turisme i la meva visió és molt ambivalent. [Fa una pausa] És molt humana la contradicció que ens irriti el que ens dóna de menjar, queixar-se del tipus de turisme que tenim a Sant Antoni mentre vivim, indirectament, de les borratxeres i les drogues. L'esquerra, quan és molt de saló, pot sostenir posicions més arriscades perquè no es juga tant. Òbviament em fa por el capitalisme voraç. Vaig ser el primer universitari de la família, en ser el cosí gran, però després altres membres de la meva família han pogut estudiar i no viuen millor que els seus pares. Des de Barcelona veig com per a la generació dels meus nebots, o del meu germà petit, que en té trenta-tres, la tensió immobiliària és brutal. La boca de l'embut es fa cada dia més estreta: qui no sigui fill o net de persones que hagin pogut aplegar una certa quantitat de propietats ha de marxar de l'illa. Això és terrible perquè no era així. Els nostres van venir aquí per sobreviure, per treballar, i ho van aconseguir. Per això, West End, encara que expliqui coses molt dures i no edulcori realitats, està escrita des de l'afecte, no des de la ràbia.

Veig moltes queixes respecte al turisme i la meva visió és molt ambivalent. [Fa una pausa] És molt humana la contradicció que ens irriti el que ens dona de menjar, queixar-nos del tipus de turisme que tenim a Sant Antoni mentre vivim, indirectament, de les borratxeres i les drogues

José Morella Miranda — Escriptor

Una història de migrants

Rute, al sud de Còrdova. Una tardor de mitjans dels seixanta. Una dona adulta, una noia i un noi al voltant d'un home madur. El patriarca té cinquanta i escaig, però les feines del camp l'han envellit prematurament. Com tants altres jornalers d'aquell poble de cases blanques que fan costat a la Serralada Subbètica. L'esposa i els fills deixen damunt la taula un feix de bitllets. El pare mai no ha vist tantes pessetes juntes. Col·lapsa. En només uns mesos pencant de sol a sol –fer llits, servir menjars– en un hotel de la Costa Brava, els seus familiars han reunit molts més diners del que guanyaria ell desllomant-se –varejar olives, collir olives– durant anys. Mentre ell es quedava guardant la filla i el fill petits, els grans i la seva dona l'han avançat per l'esquerra. L'atzar està tirat. La primavera següent, tots marxaran a Eivissa.

“Aquesta és una de les històries que, com si fos una ràdio que tens de fons, vaig sentir explicar a la meva mare durant anys”, explica Morella. “Per a mi, és una escena fundacional, el salt per escapar de la precarietat. Canvia per sempre el destí de la meva família i de centenars de milers de famílies a tot Espanya. El San Antonio que coneixem avui el van construir aquells homes i dones que van arribar per treballar als hotels, als bars i restaurants, a l'obra... Un món tan diferent que el meu avi mai no va arribar a entendre'l”.

La incomprensió de Nicomedes Miranda envers el destí al qual l'havien portat a la força li va donar al seu net un fil. El seu avi era bipolar. La família d'aquell immigrant, per tant, arrossegava un tabú, aleshores, encara més silenciat que en l'actualitat. Els bojos causaven vergonya. Morella no es va conformar a escriure una història dels seus. Com ja havia fet en les seves novel·les anteriors, va barrejar el particular amb el general, la crònica amb l'assaig. En llegir West End, digressions sobre la psicoanàlisi de Freud o els inhumans tractaments de Vallejo-Nájera permeten al lector entendre què li passava al seu avi i com l'havien fet patir als manicomis on el van internar quan a la mili va tenir els seus primers brots esquizofrènics. L'únic tractament era la reclusió al domicili. Si no es veu, el problema no existeix.

I, després, hi ha els secundaris amb què l'escriptor va acabar de pintar el paisatge “d'un territori verge on tot semblava possible perquè, en certa manera, ho era; en acabat va arribar el capitalisme i ho va ordenar. En ordre de beneficis, és clar”. West End va més enllà de les paelles i els biquinis, de les pintes de cervesa i les excursions en barca, dels taxis que s'amunteguen a la porta de cofurnes transformades en discoteques. De la Mediterrània feliç quan escalfa el sol. El mite de l'hedonisme eivissenc apareix sense perfums ni maquillatges a la novel·la.

Alcaldes posseïts per la febre de l'or i entregats al tripijoc de l'especulació. Funcionaris judicials condemnats a no administrar justícia. Consellers britànics que fugen d'una illa que s'ha reencarnat en Gomorra. Un bon metge que, avorrit de lucrar-se amb els parts de lesions que causen les nits d'embriaguesa, es deixa seduir per les pseudociències. Un gurú holandès que està a punt de convèncer-lo perquè es deixi perforar el crani amb la promesa de fer-li veure la llum. Els personatges d'aquest fresc tardofranquista estaven basats en fets reals. Molts naixien de l'anecdotari que el pare del novel·lista portava a casa després de passar la nit a la guàrdia de la policia local: “Ell va ser el primer municipal que hi va haver al poble; fins i tot aquesta professió se la van haver d'inventar perquè, abans del turisme, no en feia falta”.

Una llar bilingüe

Els Morella no eren del sud espanyol, sinó de Tàrrega, Lleida. Un altre poble d'agricultors i ramaders. D'allà va marxar una dona a principis dels cinquanta per servir en una casa burgesa de Barcelona. Als seus dos fills bessons els va internar a la Llars Mundet. Un hospici gegantí en el qual es van perpetrar abusos de tota mena, fet que marcaria de per vida el caràcter de Morella pare, que va créixer i, molt jove, va saltar a Eivissa. No li va costar adaptar-se a l'illa. Podia entendre's amb els natius. Utilitzaven la mateixa llengua amb accents diferents. Tot un avantatge en un microcosmos que s'obria al món després de segles d'autarquia i autoabastament. El mateix català que parlava aquell policia municipal és el mateix que continua parlant el seu fill gran, nascut el 1972, fruit del seu matrimoni amb la Carmen, la filla de Nicomedes Miranda. Aquella família de peninsulars en què es barrejaven dues llengües era una anomalia en un poble que no deixava de créixer a la calor del turisme.

–Hi ha un moment a West End en què acompanyes la teva mare a comprar a un comerç i una comare li retreu: “Filla, que poc andalús que és el teu fill”.

–És que jo vaig ser un nen molt introvertit, tot per a dins. Això em feia estrany en la cultura que representava la meva mare; on tot és extraversió, el rar és voler estar sol per concentrar-te en el llibre que estàs llegint. Els immigrants peninsulars, sobretot els andalusos, tenien hiperpotenciat el record i els costums del seu poble. Jo he portat de visita parelles que han flipat. Assocíaven Eivissa a tots els tòpics de la festa i les discoteques, i en entrar a casa meva es trobaven...

–... un plató de Canal Sud.

–[riu] Una cosa així. Tinc una relació ambivalent amb els meus perquè, com un bon clan, abracen però ofeguen. Van respectar que fes preguntes per escriure aquella novel·la, però crec que els fa cert pudor aparèixer-hi.

Una societat segregada

Sant Antoni triplica la seva població entre 1960 i 1980, de 5.000 a 15.000 habitants. Els nous eivissencs són, majoritàriament, temporers que paren l'atur quan tanca l'hotel, que voten a Felip o Anguita a les generals, però no no s'immiscueixen massa en els assumptes de la política municipal, que pateixen amb el Betis i el Sevilla, que resen a la Verge del Rocío i no perden el deix perquè ningú els exigeix que aprenguin la llengua de l'illa on ja estan arrelant, obrint negocis propis, veient créixer els seus fills. L'empresariat local és qui reclama aquell terratrèmol demogràfic. Cal cobrir plantilles, donar servei als turistes, anar cada estiu a més.

Com el guàrdia de policia, els serveis públics es van improvisar per acollir els nouvinguts. El currículum acadèmic del mateix Morella dona fe d'això: va començar la Primària en un col·legi i la va acabar en un altre que s'acabava de construir, va començar la Secundària en un institut i la va acabar en un altre que s'acabava de construir. Allà coincidirà amb professors i professores –de Filosofia, d'Història…– que li parlaran de llibres que avivaran el desig de fugir d'una terra on, encara que la barreja fos inevitable, el mestissatge era mínim. “Quan, amb quinze o setze anys, surts de casa amb 200 pessetes a la butxaca i els teus amics, que ja viuen en una casa amb piscina, surten amb 2.000, és difícil mantenir aquestes relacions. A mi em va passar i, de forma inconscient, vaig deixar d'ajuntar-me amb algunes persones”, confessa Morella. Avui, la renda per càpita és un abisme encara més gran a Sant Antoni, un tros fonamental per entendre una illa en què la cinquena part de la població és pobra. Les segones i terceres generacions de llatinoamericans i magrebins exemplifiquen una divisió entre comunitats tan evident com profunda en un municipi que no ha deixat d'expandir-se: 28.000 habitants, 19.000 places turístiques legals.

Quan, amb quinze o setze anys, surts de casa amb 200 pessetes a la butxaca i els teus amics, que ja viuen en una casa amb piscina, surten amb 2.000, és difícil mantenir aquestes relacions. A mi em va passar i, de forma inconscient, vaig deixar d'ajuntar-me amb algunes persones

José Morella Miranda — Escriptor

L'escriptor diu:

–Jo vinc d'una classe social humil; una classe en la qual tots els passos ja estan traçats prèviament; votin a esquerra o dreta, les persones treballadores d'aquesta generació són conservadores: el poc que tenen cal conservar-ho. Potser en les altres classes també sigui així, però un coneix el camí que el seu entorn li demana explícitament que recorri. Quan tenia disset anys, el meu pare va arribar amb els papers perquè anés a Àvila a l'acadèmia de Policia Nacional. El disgust quan li vaig dir que no… va ser gran. Però més gran va ser quan, als dinou, vaig comunicar que anava a la universitat. “Doncs no et dono ni un duro”. Vaig poder estudiar gràcies a les beques dels governs socialistes de llavors i a què passava l'estiu treballant en un quiosquet de platja. Que estudiés una carrera de lletres, que em dediqués a escriure… per als meus pares era un risc. El risc de la pobresa de la qual ells havien fugit. Si vens d'una família d'advocats i els dius que vols dedicar-te a escriure, potser no els fa gràcia perquè pensaran que guanyaràs molts menys diners, però crec que, almenys, no els sonarà a xinès. Filòsofs com Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet expliquen molt bé com, en totes les famílies, hi ha d'haver un trànsfuga de classe.. Jo ho he estat a la meva família. Per a mi és un triomf publicar llibres i fer classes d'escriptura, que és del que visc. Potser, per això, quan vinc de visita a Sant Antoni no puc escriure una línia. Només escolto.

Que estudiés una carrera de lletres, que em dediqués a escriure... per als meus pares era un risc. El risc de la pobresa de la qual ells havien fugit. Filòsofs com Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet expliquen molt bé com, en totes les famílies, hi ha d'haver un trànsfuga de classe. Jo ho he estat a la meva família.

José Morella Miranda — Escriptor

–El teu pare va arribar a llegir West End?

–No, va morir el 2018, dos anys abans que es publiqués. Asuntos propios, la meva primera novel·la [semifinalista del Premi Herralde i publicada per Anagrama], sé que se la va llegir i que li va agradar, encara que, per descomptat, mai no em digués res.

Abans d'aixecar-se i perdre's pels carrers per on sortia de festa amb els seus amics a l'adolescència, Morella evocarà com un dels moments més feliços de la seva infància les nits d'estiu en què la seva mare, la seva germana i ell baixaven al passeig de Sant Antoni a menjar un cornet de patates fregides esperant que se'ls unís el seu pare si, amb sort, hi havia poc enrenou a la guàrdia. A la façana del pub hi ha estampats els segells commemoratius del Mundial d'Espanya. Als altaveus se senten els girs de Yes, Sir, I Can Boogie. Torna a ser 1982. Per un instant.

Algunas reflexiones salen de las entrañas: “Los hijos de los inmigrantes andaluces en Ibiza no existimos culturalmente”. José Morella Miranda pronuncia la frase desde la terraza del Támesis. Este pub es uno de los seis que se concentran en las cuatro calles que fueron el casco histórico de Sant Antoni de Portmany, la bahía donde desembarcó el turismo en la isla más turística del Mediterráneo. Un tsunami que lo cambió todo en apenas dos décadas. Hasta el nombre de aquel barrio. Los vecinos dejaban su sitio a los veraneantes británicos; sa Raval se convertía en el West End. El mismo título que Morella eligió para el libro que lo convirtió en un “conocido escritor desconocido”.

El mensaje de West End sigue siendo pionero seis años después de su publicación. Cuando Morella se sentó a escribir, se sorprendió de la poca literatura que existía sobre el boom turístico en las Illes Balears. Contada, claro, desde los ojos de quienes dejaron la azada para coger la bandeja: los trabajadores que llegaron desde el tercio sur de la Península Ibérica. Peninsulars para los menorquines, forasters para los mallorquines, murcianos para los ibicencos. Extraños en un paraíso que se acababa de poner de moda. Como su familia materna.

“Si para algo sirve una novela es para dar existencia a las cosas que nombra. Catalunya, por ejemplo, es una sociedad mucho más porosa que cualquier sociedad insular y, allí, los charnegos llevan mucho tiempo narrándose. Además de estrellas de la música, hay novelistas, directores y guionistas de cine, fotógrafos que han utilizado sus obras para explicarse a sí mismos. Aquí, por varias circunstancias, eso no ha empezado a ocurrir hasta hace muy poco. Todavía nos queda mucho para poder escribir algo tan potente como la obra de Brigitte Vasallo. Pero algo que tengo claro es que, si no nos historiamos nosotros mismos, no vendrá alguien de fuera a contar nuestra historia”, dice Morella.

Catalunya es una sociedad mucho más porosa que cualquier sociedad insular y, allí, los charnegos llevan mucho tiempo narrándose. Aquí, por varias circunstancias, eso no ha empezado a ocurrir hasta hace muy poco

José Morella Miranda — Escritor

El recorrido de West End es rocambolesco y –todavía– no ha terminado. En 2019, ganó el Café Gijón, uno de los premios más prestigiosos y mejor dotados de la literatura española (descontando los que convoca Planeta o Aena); se publicó en una editorial tan interesante como Siruela (El infinito en un junco, La península de las casas vacías...); toda una premio Cervantes como Elena Poniatowska le dedicó un piropo para enmarcar: “Está escrita con sencillez poética, su antisolemnidad es una lección a seguir”; quizás se haya leído más en Francia que en la isla que retrata; acaba de pasar a la final del David Bellos, un premio de traducción al inglés que, en caso de ganarlo, podría abrirle las puertas de los mercados literarios del Reino Unido o Estados Unidos. Pero llegó a las librerías en febrero de 2020. Un desastre a nivel promocional.

–¿Si no la hubiera atropellado el confinamiento, sería un long seller, uno de esos libros que venden de forma constante durante mucho tiempo?

–¡Primero tendría que llegar a ser un seller! [ríe] Pero el frenazo de la pandemia fue difícil de llevar –contesta el escritor– porque una novela es un viajazo. Yo tardo mucho en terminarlas: tengo que estar muy seguro de lo que escribo, soy muy perfeccionista. No sé cuánto habrá vendido, pero me ha dado muchas alegrías y me ha llevado a sitios donde no creía que llegara nunca. Entrar en una librería independiente de un pueblecito de Normandía y ver que ahí hay personas que han leído tu novela y tienen ganas de comentarte qué les ha parecido es algo difícil de explicar.

West End no se pudo presentar en el West End hasta septiembre de 2024. Como ya no quedan librerías en Sant Antoni, la charla se celebró en Los Gatos, una antigua bodega que entonces era la sede de la asociación cultural que organizó el acto. Un político nacional –Juanjo Ferrer, senador pitiuso por una candidatura unitaria de izquierdas– lo moderó, pero ningún político local –en el ayuntamiento y en el Consell Insular gobierna con mayoría absoluta el PP– acudió.

–Claro que me hubiera gustado que alguna de las personas que dirigen o representan la cultura ibicenca se hubiera acercado o me hubiera llamado por teléfono, no te lo voy a negar –dice Morella.

–¿Ignoraron la novela porque no santifica el turismo? El relato oficial describe los años del boom como un período en el que los ibicencos mostraron su lado más hospitalario. Muy rara vez, sin embargo, nombra a los miles de migrantes que llegaron a la isla para levantar la industria turística.

–Veo mucha queja respecto al turismo y mi visión es muy ambivalente. [Hace una pausa] Es muy humana la contradicción de que nos irrite lo que nos da de comer, quejarse del tipo de turismo que tenemos en San Antonio mientras vivimos, indirectamente, de las borracheras y las drogas. La izquierda, cuando es muy de salón, puede sostener posiciones más arriesgadas porque no se juega tanto. Obvio que me asusta el capitalismo voraz. Fui el primer universitario de la familia, al ser el primo mayor, pero luego otros miembros de mi familia han podido estudiar y no viven mejor que sus padres. Desde Barcelona veo cómo para la generación de mis sobrinos, o de mi hermano pequeño, que tiene treinta y tres, la tensión inmobiliaria es brutal. La boca del embudo se hace cada día más estrecha: quien no sea hijo o nieto de personas que hayan podido reunir una cierta cantidad de propiedades tiene que largarse de la isla. Eso es terrible porque no era así. Los nuestros vinieron aquí para sobrevivir, para trabajar, y lo consiguieron. Por eso, West End, aunque cuente cosas muy duras y no edulcore realidades, está escrita desde el cariño, no desde la rabia.

Veo mucha queja respecto al turismo y mi visión es muy ambivalente. [Hace una pausa] Es muy humana la contradicción de que nos irrite lo que nos da de comer, quejarse del tipo de turismo que tenemos en San Antonio mientras vivimos, indirectamente, de las borracheras y las drogas

José Morella Miranda — Escritor

Una historia de migrantes

Rute, sur de Córdoba. Un otoño de mediados de los sesenta. Una mujer adulta, una chica y un chico alrededor de un hombre maduro. El patriarca tiene cincuenta y largos, pero las faenas del campo lo han envejecido prematuramente. Como a tantos otros jornaleros de aquel pueblo de casas blancas que se recuestan en la serranía Subbética. La esposa y los hijos sueltan encima de la mesa un fajo de billetes. El padre nunca ha visto tantas pesetas juntas. Colapsa. En sólo unos meses currando de sol a sol –hacer camas, servir comidas– en un hotel de la Costa Brava, sus familiares han reunido mucho más dinero de lo que ganaría él deslomándose –varear olivos, recoger aceitunas– durante años. Mientras él se quedaba guardando a la hija y al hijo pequeños, los mayores y su mujer le han adelantado por la izquierda. La suerte está echado. La primavera siguiente, todos se marcharán a Eivissa.

“Esa es una de las historias que, como si fuera una radio que tienes de fondo, le escuché contar a mi madre durante años”, explica Morella. “Para mí, es una escena fundacional, el salto para escapar de la precariedad. Cambia para siempre el destino de mi familia y de cientos de miles de familias en toda España. El San Antonio que conocemos hoy lo construyeron esos hombres y mujeres que llegaron para trabajar en los hoteles, en los bares y restaurantes, en la obra... Un mundo tan diferente que mi abuelo nunca llegó a entenderlo”.

La incomprensión de Nicomedes Miranda hacia el destino al que le habían llevado a la fuerza le dio a su nieto un hilo. Su abuelo era bipolar. La familia de aquel inmigrante cargaba, por tanto, con un tabú, entonces, todavía más silenciado que en la actualidad. Los locos causaban vergüenza. Morella no se conformó con escribir una historia de los suyos. Como ya había hecho en sus novelas anteriores, mezcló lo particular con lo general, la crónica con el ensayo. Al leer West End, digresiones sobre el psicoanálisis de Freud o los inhumanos tratamientos de Vallejo-Nágera permiten al lector entender qué le pasaba a su abuelo y cómo le habían hecho sufrir en los manicomios donde lo internaron cuando en la mili tuvo sus primeros brotes esquizofrénicos. El único tratamiento era la reclusión en el domicilio. Si no se ve, el problema no existe.

Y, luego, están los secundarios con los que el escritor acabó de pintar el paisaje “de un territorio virgen donde todo parecía posible porque, en cierta forma, lo era; luego llegó el capitalismo y lo ordenó. En orden de beneficios, claro”. West End va más allá de las paellas y los bikinis, de las pintas de cerveza y las excursiones en barca, de los taxis que se amontonan a la puerta de garitos transformados en discotecas. Del Mediterráneo feliz cuando calienta el sol. El mito del hedonismo ibicenco aparece sin perfumes ni maquillajes en la novela.

Alcaldes poseídos por la fiebre del oro y entregados al tejemaneje de la especulación. Funcionarios judiciales condenados a no administrar justicia. Cónsules británicos que huyen de una isla que se ha reencarnado en Gomorra. Un buen médico que, aburrido de lucrarse con los partes de lesiones que causan las noches de borrachera, se deja seducir por las pseudociencias. Un gurú holandés que está a punto de convencerlo para que se deje taladrar el cráneo con la promesa de hacerle ver la luz. Los personajes de este fresco tardofranquista estaban basados en hechos reales. Muchos nacían del anecdotario que el padre del novelista traía a casa después de pasar la noche en el retén de la policía local: “Él fue el primer municipal que hubo en el pueblo; hasta esa profesión se la tuvieron que inventar porque, antes del turismo, no hacía falta”.

Un hogar bilingüe

Los Morella no eran del sur español, sino de Tàrrega, Lleida. Otro pueblo de agricultores y ganaderos. De allí se marchó una mujer a principios de los cincuenta para servir en una casa burguesa de Barcelona. A sus dos hijos gemelos los internó en la Llars Mundet. Un hospicio gigantesco en el que se perpetraron abusos de todo tipo, hecho que marcaría de por vida el carácter de Morella padre, que creció y, muy joven, saltó a Eivissa. No le costó adaptarse a la isla. Podía entenderse con los nativos. Utilizaban la misma lengua con acentos diferentes. Toda una ventaja en un microcosmos que se abría al mundo después de siglos de autarquía y autoabastecimiento. El mismo catalán que hablaba aquel policía municipal es el mismo que sigue hablando su hijo mayor, nacido en 1972, fruto de su matrimonio con Carmen, la hija de Nicomedes Miranda. Aquella familia de peninsulares en la que se mezclaban dos lenguas era una anomalía en un pueblo que no dejaba de crecer al calor del turismo.

–Hay un momento en West End en el que acompañas a tu madre a comprar a un comercio y una comadre le reprocha: “Hija, qué poco andaluz es tu hijo”.

–Es que yo fui un niño muy introvertido, todo para adentro. Eso me hacía raro en la cultura que representaba mi madre; donde todo es extroversión, lo raro es querer estar solo para concentrarte en el libro que estás leyendo. Los inmigrantes peninsulares, sobre todo los andaluces, tenían hiper potenciado el recuerdo y las costumbres de su pueblo. Yo he traído de visita a parejas que han flipado. Asociaban Ibiza a todos los tópicos de la fiesta y las discotecas, y al entrar en mi casa se encontraban...

–... un plató de Canal Sur.

–[ríe] Algo así. Tengo una relación ambivalente con los míos porque, como buen clan, abrazan pero ahogan. Respetaron que hiciera preguntas para escribir aquella novela, pero creo que les da cierto pudor aparecer en ella.

Una sociedad segregada

Sant Antoni triplica su población entre 1960 y 1980, de 5.000 a 15.000 habitantes. Los nuevos ibicencos son, en su mayoría, temporeros que echan el paro cuando cierra el hotel, que votan a Felipe o Anguita en las generales, pero no se inmiscuyen demasiado en los asuntos de la política municipal, que sufren con el Betis y el Sevilla, que le rezan a la Virgen del Rocío y no pierden el deje porque nadie les exige que aprendan la lengua de la isla donde ya están echando raíces, abriendo negocios propios, viendo crecer a sus hijos. El empresariado local es quien reclama aquel terremoto demográfico. Hay que cubrir plantillas, dar servicio a los turistas, ir cada verano a más.

Como el retén de policía, los servicios públicos se improvisaron para acoger a los recién llegados. El currículo académico del propio Morella da fe de ello: empezó la Primaria en un colegio y la terminó en otro que se acababa de construir, empezó la Secundaria en un instituto y la acabó en otro que se acababa de construir. Allí coincidirá con profesores y profesoras –de Filosofía, de Historia…– que le hablarán de libros que avivarán el deseo de huir de una tierra donde, aunque la mezcla fuera inevitable, el mestizaje era mínimo. “Cuando, con quince o dieciséis años, sales de casa con 200 pesetas en el bolsillo y tus amigos, que ya viven en una casa con piscina, salen con 2.000, es difícil mantener esas relaciones. A mí me pasó y, de forma inconsciente, dejé de juntarme con algunas personas”, confiesa Morella. Hoy, la renta per cápita es un abismo aún más grande en Sant Antoni, un pedazo fundamental para entender una isla en la que la quinta parte de la población es pobre. Las segundas y terceras generaciones de latinoamericanos y magrebíes ejemplifican una división entre comunidades tan evidente como profunda en un municipio que no ha dejado de expandirse: 28.000 habitantes, 19.000 plazas turísticas legales.

Cuando, con quince o dieciséis años, sales de casa con 200 pesetas en el bolsillo y tus amigos, que ya viven en una casa con piscina, salen con 2.000, es difícil mantener esas relaciones. A mí me pasó y, de forma inconsciente, dejé de juntarme con algunas personas

José Morella Miranda — Escritor

Dice el escritor:

–Yo vengo de una clase social humilde; una clase en la que todos los pasos ya están trazados previamente; voten a izquierda o derecha, las personas trabajadoras de esa generación son conservadoras: lo poco que tienen hay que conservarlo. Quizás en las otras clases también sea así, pero uno conoce el camino que su entorno le pide explícitamente que recorra. Cuando tenía diecisiete años, mi padre llegó con los papeles para que me fuera a Ávila a la academia de Policía Nacional. El disgusto cuando le dije que no… fue grande. Pero más grande fue cuando, a los diecinueve, comuniqué que me iba a la universidad. “Pues no te doy un duro”. Pude estudiar gracias a las becas de los gobiernos socialistas de entonces y a que echaba el verano currando en un chiringuito de playa. Que estudiara una carrera de letras, que me dedicara a escribir… para mis padres era un riesgo. El riesgo de la pobreza de la que ellos habían huido. Si vienes de una familia de abogados y les dices que quieres dedicarte a escribir, quizás no les haga gracia porque pensarán que vas a ganar mucho menos dinero, pero creo que, al menos, no les sonará a chino. Filósofos como Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet explican muy bien cómo, en todas las familias, tiene que haber un tránsfuga de clase. Yo lo he sido en mi familia. Para mí es un triunfo publicar libros y dar clases de escritura, que es de lo que vivo. Quizás, por ello, cuando vengo de visita a San Antonio no puedo escribir una línea. Sólo escucho.

Que estudiara una carrera de letras, que me dedicara a escribir… para mis padres era un riesgo. El riesgo de la pobreza de la que ellos habían huido. Filósofos como Pierre Bourdieu o Chantal Jaquet explican muy bien cómo, en todas las familias, tiene que haber un tránsfuga de clase. Yo lo he sido en mi familia.

José Morella Miranda — Escritor

–¿Tu padre llegó a leer West End?

–No, murió en 2018, dos años antes de que se publicara. Asuntos propios, mi primera novela [semifinalista del Premio Herralde y publicada por Anagrama], sé que se la leyó y que le gustó, aunque, por supuesto, nunca me dijera nada.

Antes de levantarse y perderse por las calles por las que salía de fiesta con sus amigos en la adolescencia, Morella evocará como uno de los momentos más felices de su infancia las noches de verano en las que su madre, su hermana y él bajaban al paseo de Sant Antoni a comer un cono de patatas fritas esperando que se les uniera su padre si, con suerte, había poco jaleo en el retén. En la fachada del pub están estampados los sellos conmemorativos del Mundial de España. En los altavoces se escuchan los giros de Yes, Sir, I Can Boogie. Vuelve a ser 1982. Por un instante.

El mes de juliol va començar a Casa Lola amb la denúncia d'una agressió sexual. El presumpte agressor també va ruixar una altra persona amb gasolina, li va calar foc i li va provocar diverses cremades, segons el testimoni d'una testimoni. La Policia Local de Sant Josep de sa Talaia va enviar una patrulla dimecres passat a la nit per posar ordre i aclarir què havia passat en una propietat prou coneguda per qualsevol eivissenc. Casa Lola és un neotopònim que fa temps que apareix als mitjans de comunicació, també als d'àmbit nacional i internacional. Durant una època alternava les pàgines de societat amb les que informaven sobre la política local. La mansió on se celebraven les festes que reunien famosos i l'alta societat que estiuejava a Eivissa era il·legal. Ningú no va demanar llicència per construir-la.

Sobre aquells 9.326 metres quadrats –bungalous, piscines i terrasses– hi pesava una ordre municipal d'enderrocament que va tardar dotze anys a executar-se. Quan, finalment, hi van entrar les màquines –el 9 d'agost de 2022–, la parcel·la va entrar en una mena de letargia. Fins a la primavera passada. A l'abril, després de dos desallotjaments de campaments de barraques a la perifèria de la capital de l'illa, Periódico de Ibiza va publicar unes fotografies que evidenciaven una realitat: Casa Lola era plena de barraques. Havia estat una vil·la de luxe. Ara és una villa miseria.

L'Ajuntament de Sant Josep lamenta que la propietària de la finca no n'hagi denunciat l'ocupació davant la justícia. Sense aquest tràmit, no es podria iniciar un nou desallotjament d'infrahabitatges a Eivissa. En els darrers dos anys se n'han produït més de mitja dotzena. El pròxim ja té data i lloc: el 24 de juliol, a l'hotel en ruïnes de Punta d'en Xinxó, també al municipi de Sant Josep. Però la propietària de Casa Lola sembla jugar a un altre joc: Francisca Sánchez Ordóñez ja ha patit aquest mateix problema i, en diverses ocasions, ha contractat els serveis de D&S Desokupa per buidar les seues propietats.

Una promotora habitual als tribunals

“Tenc okupes a gairebé totes les meues propietats! A veure, tu veus com tenc ca meua, m'agraden les coses polides. Ara, quan vaig a Casa Lola, que hi vaig molt poc perquè em provoca ansietat, perquè ho han destrossat tot, s'ho han enduit tot, em van robar de tot quan hi van entrar les màquines. Aquella casa era una meravella. I ara què? Una decadència total. Això és el que ha fet l'Administració. Decadència, perquè és el que vol l'Administració. Perquè l'ésser humà és vanitós: vull el millor cotxe, la millor casa. Però gràcies també a aquestes vanitats l'Administració viu de naltros. Perquè som naltros qui mantenim l'Administració. Si no hi hagués il·lusió, estaria tot mort, com passa a Veneçuela”.

La cita correspon a una entrevista –doble– que Paquita Marsan –el malnom amb què es coneix aquesta dona, malaguenya nascuda el 1949 i promotora immobiliària durant els anys més salvatges de Marbella sota l'alcaldia de Jesús Gil y Gil– va concedir a Periódico de Ibiza. Era l'agost de 2025 i no es va estar de res. Tot i presumir de tenir amistat amb els expresidents González i Aznar, va carregar contra les institucions democràtiques: “Hem de viure de la gent que ve a Eivissa (...) Que deixin ja tanta ploma i que deixin obrir els locals aviat i de pressa, que això porta diners, i no fan res més que posar impediments!” Va atribuir tots els seus problemes judicials a un advocat que, segons ella, la va enganyar: “Em va treure un milió d'euros, però no l'he denunciat. L'he perdonat perquè no et pots quedar a la vida amb el ressentiment”. I, tal com ja havia fet en altres ocasions en el mateix mitjà de comunicació, es va justificar:

–No som una mafiosa.

Un currículum judicial interminable

L'historial judicial de Paquita Marsan és interminable i no para de créixer. Fa menys d'un mes, el 18 de juny, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) va anul·lar, per un defecte de forma, una multa de 200.000 euros per una festa celebrada a Casa Lola el juliol de 2020, en plena pandèmia. L'empresària, però, no sempre ha tengut tanta sort. Va tenir un gran ressò mediàtic el seu ingrés a presó per haver defraudat Hisenda en 867.469 euros. La Policia Nacional i l'Agència Tributària la van anar a cercar a Pacha una nit d'agost de 2013. Va passar uns mesos entre reixes fins que va obtenir el tercer grau el juny de 2014.

La majoria dels problemes judicials de Francisca Sánchez Ordóñez, tanmateix, van començar com a infraccions urbanístiques. El passat 6 de març, el TSJIB va confirmar la condemna imposada a l'empresària per no haver complit l'ordre d'enderrocar les construccions il·legals de Casa Lola. Aquell 9 d'agost de 2022, l'equip de govern –llavors una coalició entre el PSOE i forces d'esquerra– va iniciar l'enderroc pel seu compte, però ajustant-se a la llei. Dins el termini i en la forma escaient, segons decretà un tribunal que desestimà els recursos presentats. La condemna obliga la promotora a retornar el mig milió d'euros de diners públics que va costar l'enderroc. L'escena va agafar per sorpresa la seixantena d'hostes que hi havien dormit la nit anterior. Era l'última nit de Casa Lola com a agroturisme sense llicència. Així es posava punt final a una història que venia de lluny.

Des del 2011, l'empresària va ignorar els expedients sancionadors oberts per l'Ajuntament de Sant Josep. Entremig –el novembre de 2018–, l'Audiència Provincial de Palma havia condemnat Paquita Marsan i Rocío Martín –la seua filla i sòcia– a una multa de només 2.920 euros. El delicte? Haver ocupat treballadors que no estaven donats d'alta a la Seguretat Social. La Fiscalia havia demanat, sense èxit, dos anys de presó. Un altre procés llarg. La inspecció que va destapar els fets s'havia dut a terme cinc anys i mig abans, el febrer de 2013. L'octubre de 2025, totes dos dones van tornar a declarar davant l'Audiència Provincial acusades de la mateixa pràctica, amb l'agreujant que els treballadors no tenien permís de residència. La Fiscalia va tornar a sol·licitar dos anys de presó. De moment, encara no hi ha sentència.

Paquita Marsan sí que va col·laborar, en canvi, en l'enderroc de Casa Paola, un altre hotel encobert. El febrer de 2025, ja amb el PP al capdavant de l'Ajuntament de Sant Josep, va complir una ordre de demolició dictada el setembre de 2022, quan encara governaven les forces progressistes. Aquesta vil·la de luxe no podia acollir-se a cap amnistia urbanística perquè s'havia construït en sòl protegit. Fou enderrocada. Mesos més tard, amb l'arribada de l'estiu, les festes van tornar a aquella finca. Vicent Roig Tur, alcalde d'un municipi lliurat al creixement sense límits, va reconèixer que la superfície enderrocada de Casa Paola havia estat reconstruïda.

Per comentar totes aquestes qüestions, elDiario.es va intentar contactar telefònicament amb l'empresària malaguenya. També amb la seua empresa –Inversiones Hoteleras Faro SL– a través del correu electrònic. No va obtenir cap resposta.

La vida s'obre pas entre les barraques

La villa miseria no és gaire diferent d'altres que han sorgit abans a Eivissa. Tendes de campanya devora caravanes; quatre fustes i un parell de planxes per aixecar alguna cosa semblant a una caseta; cotxes i furgonetes aparcats; bombones de butà, manuelles, testos, materials de construcció, fems, roba estesa; cotxets de nadó i joguines infantils; taules i cadires de plàstic; barbacoes i fogons fumejant; respostes esquives però amables –“Lo siento corazón, pero no te puedo decir nada”–; històries d'immigrants que no tenen papers tot i tenir feina. Però, en estar construïda sobre la quadrícula d'una antiga vil·la de luxe i no damunt un descampat, l'escena és completament diferent.

És com si un fotograma de Mad Max s'hagués tenyit de verd juràssic. Davant el silenci de la propietària, a Casa Lola la vida s'obre pas. Hi ha camins pavimentats, un tancat que proporciona intimitat, arbres que fan ombra, palmeres que volen créixer, matolls exuberants i una certa lògica perquè els habitants que hi han anat arribant trobin el seu lloc, com en aquells càmpings on les velles caravanes –amb matrícules holandeses, alemanyes o franceses– devien viure els seus dies de glòria a començaments dels noranta. Fins i tot hi ha algun habitatge de formigó que va sobreviure a l'enderroc –o que es va reconstruir sense permís després– i que ara té nous inquilins. També hi ha tarifes de lloguer, o almenys això asseguren alguns dels residents. Així passa a Casa Lola, com també a Can Rova, potser el quilòmetre zero del barraquisme eivissenc.

Algú s'està lucrant a Casa Lola?

“Una parella viu en aquesta casa. Sembla que paguen 700 euros; d'allà i d'aquí, totes dues juntes”, explica na Júlia. “Allà” és una tenda de campanya que s'entreveu entre la vegetació. “Aquí”, una construcció rectangular d'uns quaranta o cinquanta metres quadrats. Plaques de guix laminat, llistons de fusta i el sostre reforçat amb una malla verda. En molts pobles d'Espanya seria un galliner. A dins, però, hi viuen tres persones. Entre elles, aquesta dona d'aspecte madur que acaba d'arribar a Eivissa.

–A mi només m'hi allotgen. Potser més amunt hi ha qui sap com funciona tot això, però jo no en sé res perquè acab d'arribar del Paraguai, no et puc dir res.

–I a qui li paguen el lloguer?

–Allà dalt hi ha l'encarregat. He sentit dir que és colombià.

Una resident assegura que una parella paga 700 euros per una “casa” més semblant a un galliner que no pas a un habitatge

Els primers okupes dormen sota sostre

Baudi i Renato conversen en portuguès. Són de Goiás, al cor de l'interior del Brasil, la zona de transició entre les riques valls de Minas Gerais i el Mato Grosso, la porta d'entrada a l'Amazònia. “És un estat sense faveles perquè, a diferència d'altres indrets del Brasil, potser més rics, allà els governants no permeten la delinqüència”, diu en Baudi. “Per mor d’això les nostres famílies no es creuen que aquesta finca estigui així, plena de gent que no té cap altre lloc on viure. És clar, la televisió només explica la part bona d'Eivissa. I saben que a nosaltres ens va bé la feina. Perquè aquí, a l'illa, hi ha feina per a qui vol treballar. I s'hi poden fer sous”, continua en Renato. Una furgoneta aparcada a pocs metres confirma que als dos brasilers no els falta feina. És plena d'eines i galledes de pintura. Ells, “sobretot a l'hivern”, es dediquen a “posar a punt vil·les”, explica en Baudi: des d'emblanquinar una paret fins a col·locar rajoles o reconstruir estructures. “Feim manteniment general”, resumeix en Renato.

Les nostres famílies no es creuen que aquesta finca estigui així, plena de gent que no té cap altre lloc on viure. És clar, la televisió només explica la part bona d'Eivissa. I saben que a naltros ens va bé la feina. Perquè aquí, a l'illa, hi ha feina per a qui vol treballar. I s'hi poden fer sous

Renato — Resident a Casa Lola

–Valtros pagau lloguer per viure a Casa Lola?

–No, naltros no –respon en Baudi.

–I viviu a la casa que tenim aquí darrere?

–Sí, tenim unes habitacions. En aquesta part hi viu gent des de fa molt de temps –contesta el seu company.

–I com hi vau poder entrar?

–El portal era obert –continua en Baudi– i, veient els preus que hi havia a l'illa, vam decidir quedar-nos aquí. S'hi estava molt bé i ja fa tres anys que hi vivim. Mai no hem tengut cap problema. Som bona gent, treballadors; hem demanat la regularització i estem esperant els papers. Des d'aleshores no hem tornat a casa. Però des que va arribar aquesta gent [assenyala la part alta de Casa Lola, on hi ha moltes de les barraques]... hi ha molts problemes. Naltros no paguem res, però allà dalt sí. Hi ha algú que hi està fent negoci. Hi ha una porta a la part del darrere de la finca per on els deixen entrar i sortir.

–I qui és que cobra allà dalt?

–No ho sé, però ens acabaran creant un problema.

El portal era obert i, veient els preus que hi havia a l'illa, vam decidir quedar-nos aquí. S'hi estava molt bé i ja fa tres anys que hi vivim. Mai no hem tengut cap problema. Som bona gent, treballadors, hem demanat la regularització i estem esperant els papers. Però des que va arribar aquesta gent [assenyala la zona alta de Casa Lola, on hi ha moltes de les barraques] hi ha molts problemes

Baudi — Resident a Casa Lola

Sense llum

El nom de la zona no enganya: Davall sa Serra. Casa Lola es va construir al vessant d'una fondalada delimitada per muntanyes baixes cobertes de pins –la Serra d'en Calaveres– i diversos pujols: el Pujolet d'en Puvil, el Puig Redó i el Puig d'en Camarles. Diversos torrents –el des Jondal i el de Can Berris– travessen un petit territori que en altres temps devia ser molt fèrtil (a la Mediterrània, allà on hi havia aigua, hi havia prosperitat). Avui, els noms de les antigues finques agrícoles –Can Cantó, Can Forn, Ca na Pepa d'en Xic, Can Miquel Francesc– es mesclen amb grans xalets equipats amb piscines de la mida d'un apartament. És un veïnat dispers que, les darreres setmanes, ha alçat la veu pel que està passant a la finca de Paquita Marsan. Des de l'anonimat, una persona denunciava a Periódico de Ibiza “l'okupació d'un habitatge” per subministrar electricitat a la vila misèria “mitjançant una connexió elèctrica il·legal”.

Al barracó d'en Daniel no hi arriba la llum. Per això fregeix amb gas uns trossos de pollastre arrebossat. Quan els tregui de la paella i els eixugui amb paper de cuina, els portarà a la seua mare i a la seua germana petita, una garrida que corr per davant de la caravana on dorm aquest paraguaià –“d'Asunción”– que fa un any que és a l'illa: “Vaig venir perquè elles ja hi eren. La meva mare i la nena van poder trobar un lloguer en un altre lloc, però jo no el vaig trobar”. En Daniel fa feina “en vil·les”. “Obra i reparacions”. Per alleujar la calor, beu tereré. El mate fred dels guaranís. Compartir-lo mentre es conversa i es divaga és tot un ritual social.

El mes de julio empezó en Casa Lola con la denuncia de una agresión sexual. El presunto agresor también roció con gasolina a otra persona, le prendió fuego y le causó varias quemaduras, según el testimonio de una testigo. La Policía Local de Sant Josep de sa Talaia envió una patrulla el pasado miércoles por la noche para poner orden y aclarar qué había sucedido en una propiedad más que conocida para cualquier ibicenco. Casa Lola es un neotopónimo que lleva mucho tiempo apareciendo en la prensa, también en la nacional e internacional. Durante una época alternó las páginas de sociedad con las que informaban sobre la política local. La mansión donde se celebraban las fiestas que reunían al famoseo y a la alta sociedad que veraneaba en Eivissa era ilegal. Nadie pidió una licencia para construirla.

Sobre aquellos 9.326 metros cuadrados –bungalows, piscinas, terrazas– pendía una orden de demolición municipal que tardó doce años en cumplirse. Cuando, al fin, entraron las máquinas –9 de agosto de 2022–, la parcela entró en una especie de letargo. Hasta la última primavera. En abril, tras dos desahucios de campamentos chabolistas en la periferia de la capital de la isla, Periódico de Ibiza publicó unas fotos que evidenciaban una realidad: Casa Lola estaba llena de barracas. Fue una villa de lujo. Ahora es una villa miseria.

El Ajuntament de Sant Josep lamenta que la propietaria de la finca no haya denunciado su okupación a la Justicia. Sin ese trámite, no se podría iniciar el enésimo desahucio de infraviviendas en Eivissa. En los últimos dos años, se han producido más de media docena. El próximo ya tiene fecha y lugar: 24 de julio, hotel en ruinas de Punta d’en Xinxó, también en el municipio de Sant Josep. Pero la dueña de Casa Lola parece practicar otro juego: Francisca Sánchez Ordóñez ya ha sufrido el mismo problema y, varias veces, ha contratado los servicios de D&S Desokupa para vaciar sus posesiones.

Una promotora asidua a los tribunales

“¡Tengo okupas en casi todas mis propiedades! Vamos a ver, tú ves como tengo la casa, me gustan las cosas bellas. Yo ahora cuando voy a Casa Lola, que voy muy poco porque me provoca ansiedad, porque se lo han cargado todo, se han llevado todo, me robaron de todo cuando entraron las máquinas. Esa casa era una belleza ¿Ahora qué? Decadencia total. Eso es lo que ha hecho la Administración. Decadencia, porque es lo que quiere la Administración. Porque el ser humano es vanidoso, tengo el mejor coche, la mejor casa. Pero gracias también a esas vanidades la Administración vive de nosotros. Porque nosotros mantenemos a la Administración. Si no hubiera ilusión estaría todo muerto, como pasa en Venezuela”.

La cita corresponde a una entrevista –doble– que Paquita Marsan –el apodo por el que conocen a esta mujer, malagueña del 49, promotora inmobiliaria en los años salvajes de Marbella durante la alcaldía de Jesús Gil y Gil– concedió a Periódico de Ibiza. Era agosto de 2025 y se quedó a gusto. Pese a presumir de amigos como los ex presidentes González y Aznar, cargó contra las instituciones democráticas: “Tenemos que vivir de la gente que viene a Ibiza (...) ¡Que se dejen ya de tanta pluma y que dejen a los sitios abrir pronto y rápido, que eso trae dinero y no hacen nada más que poner impedimentos!”. Responsabilizó de todos sus problemas judiciales a un abogado que la engañó: “Me sacó un millón de euros, pero no lo he denunciado. Yo le he perdonado porque no te puedes quedar en la vida con el resentimiento”. Y como ya había hecho en otras ocasiones en el mismo medio de comunicación, se excusó:

–No soy una mafiosa.

Un currículo judicial interminable

El currículo judicial de Paquita Marsan es interminable y no deja de crecer. Hace menos de un mes, el 18 de junio, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJB) anuló por un defecto de forma una multa de 200.000 euros por una fiesta que se celebró en Casa Lola en julio de 2020, plena pandemia. La empresaria, sin embargo, no siempre ha tenido tanta suerte. Resultó mediática su entrada en prisión por defraudar al fisco 867.469 euros. La Policía Nacional y la Agencia Tributaria fueron a buscarla a Pacha una noche ibicenca de agosto de 2013. Vivió entre rejas unos meses hasta que obtuvo el tercer grado en junio de 2014.

La mayoría de los problemas judiciales de Francisca Sánchez Ordóñez empezaron siendo, sin embargo, infracciones urbanísticas. El pasado 6 de marzo, el TSJB confirmó la condena que se le impuso a la empresaria por no cumplir la orden de derribar las construcciones ilegales de Casa Lola. Aquel 9 de agosto de 2022, el equipo de gobierno –entonces, una coalición entre PSOE y fuerzas de izquierda– inició el derrumbe por su cuenta, pero ajustándose a la ley. En tiempo y en forma, según un tribunal que desestimó las apelaciones. La condena obliga a la promotora a pagar el medio millón de euros que salió de las arcas públicas para costear la demolición. La escena pilló por sorpresa a los sesenta inquilinos que habían dormido allí la noche anterior. La última de Casa Lola como agroturismo sin papeles. Terminaba una historia que venía de lejos.

Desde 2011, la empresaria ignoró los expedientes disciplinarios que se le abrieron en el Ajuntament de Sant Josep. Entre medias –noviembre de 2018–, la Audiencia Provincial de Palma había condenado a Paquita Marsan y Rocío Martín –su hija y socia– a una multa de apenas 2.920 euros. ¿El delito? Emplear a obreros que no estaban dados de alta en la Seguridad Social. La Fiscalía pidió sin éxito dos años de cárcel. Otro proceso lento. La inspección que destapó el pastel se había realizado cinco años y medio antes, en febrero de 2013. En octubre de 2025, las dos mujeres volvieron a declarar en la Audiencia Provincial acusadas por la misma práctica. Con el matiz de que los trabajadores no tenían permiso de residencia. La Fiscalía volvió a solicitar dos años de prisión. No hay sentencia de momento.

Paquita Marsan sí colaboró en el derribo de Casa Paola, otro hotel encubierto. En febrero de 2025, ya con el PP al frente del Ajuntament de Sant Josep, cumplió una orden de demolición dictada en septiembre de 2022, todavía con las fuerzas progresistas al frente del Consistorio. Esta villa de lujo no se podía acoger a ninguna amnistía al levantarse sobre suelo protegido. Cayó. Meses después, en cuanto llegó el verano, regresaron los saraos a aquella finca. Vicent Roig Tur, el alcalde de un municipio entregado al crecimiento sin límite, reconoció que se había reconstruido la superficie demolida de Casa Paola.

Para comentar todas estas cuestiones, elDiario.es intentó contactar con la empresaria malagueña por teléfono. También con su empresa –Inversiones Hoteleras Faro SL– a través de correo electrónico. No obtuvo respuesta.

La vida se abre camino en las barracas

La villa miseria no es muy diferente a otras que surgieron antes en Eivissa. Tiendas de campaña unidas a roulottes; ocho maderos y un par de chapas para poner firme algo que se parezca a una caseta; coches y furgonetas aparcados; bombonas de butano, mancuernas, macetas, materiales de construcción, basura, ropa tendida; carritos de bebé y juguetes infantiles; mesas y sillas de plástico; barbacoas y fogones humeantes, respuestas esquivas, pero dulces –“lo siento, corazón, pero no te puedo decir nada”–; historias de inmigrantes que no tienen papeles aunque tengan trabajo. Pero, al levantarse sobre la cuadrícula de una antigua villa de lujo en vez de sobre un descampado, no tiene nada que ver.

Es como si el fotograma de Mad Max se hubiera pintado de verde jurásico. Ante el silencio de la dueña, en Casa Lola la vida se abre camino. Hay caminos pavimentados, un vallado que otorga intimidad, árboles que dan sombra, palmeras que quieren crecer, matorrales selváticos y una cierta lógica para que los habitantes que han ido llegando encuentren su lugar, como en los campings donde aquellas viejas caravanas –matrículas holandesas, alemanas, francesas– debieron pasar sus días de gloria, a inicios de los noventa. Hay, incluso, alguna vivienda de hormigón y cemento que sobrevivió al derrumbe –o que se reconstruyó sin permiso después– y tiene nuevos inquilinos. Hay tarifas de alquiler, o, al menos eso dicen alguno de los moradores. Así en Casa Lola como en Can Rova, quizás, el kilómetro 0 del chabolismo ibicenco.

¿Alguien se está lucrando en Casa Lola?

“Una pareja vive en esta casa. Parece que pagan 700 euros, de ahí y de acá, las dos juntas”, explica Julia. “Ahí” es una tienda de campaña que se entrevé en la maleza. “Acá”, una casa rectangular de unos cuarenta o cincuenta metros cuadrados. Pladur, listones, el techo reforzado por una malla verde. En muchos pueblos de España sería un corral para las gallinas. Dentro, sin embargo, se alojan tres personas. Entre ellas, esta mujer de aspecto maduro que acaba de llegar a Eivissa.

–A mí me están hospedando, no más. Puede que sea más allá quien entiende la cosa de aquí, yo ni idea porque recién llegué de Paraguay, no te puedo decir nada.

–¿Y a quién le pagan el alquiler?

–Ahí de arriba está el encargado. Escuché que es colombiano.

Una residente asegura que una pareja paga 700 euros por una 'casa' más similar a un corral para gallinas que a una vivienda

Los primeros okupas duermen bajo techo

Baudi y Renato charlan en portugués. Son de Goiás, puro interior brasileño, la transición entre los ricos valles de Minas Gerais y el Mato Grosso, la entrada a la Amazonia. “Un estado sin favelas porque a diferencia de otros lugares de Brasil, quizás más ricos, allí los gobernantes no permiten la delincuencia”, dice Bai. “Por eso nuestras familias no se creen que esta finca esté así, llena de gente que no tiene otro lugar donde vivir. Claro, la televisión sólo cuenta lo bueno de Ibiza. Y saben que a nosotros nos va bien en el trabajo. Porque aquí en la isla hay trabajo para quien quiere trabajar. Y se puede ganar dinero”, continúa Renato. Una furgoneta aparcada a pocos metros de distancia confirma que trabajo no les falta a los brasileños. Está llena de herramientas y cubos de pintura. Ellos, “sobre todo en invierno”, “ponen a punto villas”, dice Bai. Desde encalar una pared a colocar unas baldosas a reconstruir estructuras. “Mantenimiento general”, resume Renato.

Nuestras familias no se creen que esta finca esté así, llena de gente que no tiene otro lugar donde vivir. Claro, la televisión sólo cuenta lo bueno de Ibiza. Y saben que a nosotros nos va bien en el trabajo. Porque aquí en la isla hay trabajo para quien quiere trabajar. Y se puede ganar dinero

Renato — Residente en Casa Lola

–¿Vosotros pagáis alquiler por vivir en Casa Lola?

–No, nosotros no –responde Baudi.

–¿Pero vivís en la casa que tenemos detrás?

–Sí, tenemos unas habitaciones. En esta parte vive gente desde hace mucho tiempo –contesta su compañero.

–¿Y cómo pudisteis entrar?

–El portón estaba abierto –sigue Baudi– y, viendo los precios que había en la isla, decidimos quedarnos aquí. Se estaba muy bien y llevamos tres años. Nunca hemos tenido ningún problema. Somos personas buenas, trabajadoras, hemos pedido la regularización, estamos esperando los papeles. Desde entonces no hemos vuelto a casa. Pero desde que vino esta gente [señala la zona alta de Casa Lola, donde están muchas de las barracas]... muchos problemas. Nosotros no pagamos nada, pero allí arriba sí. Hay alguien que está haciendo negocio. Hay una puerta en la parte de atrás de la finca por donde les dejan entrar y salir.

–¿Quién está cobrando allí arriba?

–No lo sé, pero nos van a crear un problema.

El portón estaba abierto y, viendo los precios que había en la isla, decidimos quedarnos aquí. Se estaba muy bien y llevamos tres años. Nunca hemos tenido ningún problema. Somos personas buenas, trabajadoras, hemos pedido la regularización, estamos esperando los papeles. Pero desde que vino esta gente [señala la zona alta de Casa Lola, donde están muchas de las barracas] hay muchos problemas

Baudi — Residente en Casa Lola

Sin luz

El nombre de la zona no engaña: Davall sa Serra, debajo de la sierra. Casa Lola se construyó en la falda de un agujero delimitado por montañas bajas a la que le han brotado los pinos –la Serra d’en Calaveres– y varios cerros: Pujol d’en Puvil, Puig Redó, Puig d’en Camarles. Varios torrentes –des Jondal, de Can Berris– atraviesan un pequeño territorio que debió ser muy fértil en el pasado (en el Mediterráneo, donde hubo agua, hubo alegría). Hoy, los nombres de las antiguas fincas agrícolas –Can Cantó, Can Forn, Ca na Pepa d’en Xic, Can Miquel Francesc– se mezclan con casoplones dotados de piscinas del tamaño de un apartamento. Un vecindario diseminado que ha levantado la voz en las últimas semanas por lo que está sucediendo en la finca de Paquita Marsan. Desde el anonimato, una persona denunciaba en Periódico de Ibiza “la okupación de una vivienda” para abastecer de electricidad a la villa miseria “con un tendido eléctrico ilegal”.

Al chamizo de Daniel no llega la luz. Por eso, fríe a gas unos trozos de pollo rebozado. Cuando los saque de la sartén y los seque en papel de cocina, se los llevará a su madre y a su hermana pequeña, una niña que corretea frente a la roulotte donde duerme este paraguayo –“de Asunción”– que lleva un año en la isla: “Vine porque ellas ya estaban acá. Mi madre y la niña pudieron encontrar un alquiler en otro lado, lo que pasa es que yo no lo encontré”. Daniel trabaja “en villas”. “Albañilería y reparaciones”. Para aliviarse del calor, bebe tereré. El mate en frío de los guaraníes. Compartirlo para divagar es todo un rito social.

Les alarmes de Mohamed Alami Battahi van començar a sonar amb molta força el matí de primavera en què va veure que la cua de l'oficina d'atenció ciutadana arribava fins a la porta del seu despatx. Dos-cents metres plens d'històries que li resultaven massa familiars per romandre indiferent. Pere Garau bullia. En un dels barris més multiètnics de Palma, gairebé qualsevol podia sentir-se interpel·lat per la regularització que acabava de decretar el Govern d'Espanya.

Aquest procés extraordinari ha concentrat en tot just dos mesos la feina que l'advocat Alami pensava desenvolupar al llarg, potser, del seu primer any com a professional liberal. Va obrir el despatx al gener i el tsunami va arribar a finals d'abril. Diverses desenes de les 15.000 sol·licituds de residència que s'han tramitat a les Illes Balears han passat per les mans d'aquest jove mallorquí –de la quinta del 99– amb avis a la medina imperial de Fes. Prefereix no revelar les seves tarifes, però reconeix que són més econòmiques que les d'altres gestories. El tema li toca molt de prop. Quan tenia cinc anys, el seu pare va ser contractat per donar forma als interiors d'una mansió que s'estava construint a Artà. Un cop acabada la feina, aquell mestre d'obres va decidir quedar-se en aquest poble del nord-est de l'illa i reagrupar-hi la família. En Simo –el diminutiu amb què el coneixen a casa– va aterrar a l'aeroport de Son Sant Joan amb l'edat justa per començar l'escola. A l'escola pública Na Caragol va aprendre a parlar català, la mateixa llengua en què confessa:

–A més d'advocat, al cap i a la fi, jo també som un immigrant. Mai no he sentit què és estar en situació irregular, però he conegut gent que, uf, tenia por de sortir al carrer. A Son Gotleu, cada dos per tres, hi havia batudes per demanar la documentació. Estàs prenent un cafè després de nou hores a l'obra i et demanen el carnet perquè només per la teva cara saben si ets regular o irregular. Ara s'han calmat una mica, però fa uns anys era horrible...

Estàs prenent un cafè després de nou hores a l'obra i et demanen el carnet perquè només per la teva cara saben si ets regular o irregular. Ara s'han calmat una mica, però fa uns anys era horrible

Mohamed Alami Battahi — Advocat

El cartell de ‘tancat’

És dimarts, 30 de juny de 2026. Passades les onze del matí, a l'advocat Alami li costa acabar les frases. Encara que el despatx sigui tancat, cada dos, tres o cinc minuts com a màxim apareix algú amb ganes d'obrir-lo. Normalment, hòmens magribins de mitjana edat. L'advocat treu la clau i, amb la porta mig oberta, xiuxiueja una excusa. Una excusa que no admet rèplica: l'“avui ja no fem feina” va rematat amb un “yallah”, un “vamos” i un “d'accord”. Àrab, castellà i francès perquè no hi hagi cap dubte que la sort de la regularització ja està tirada.

La majoria són clients que esperen amb ànsia una resposta. Amb la documentació en mans de l'Administració, ara a l'advocat Alami li toca esperar i descansar. Més d'una vegada li han tocat les quatre de la matinada davant l'ordinador mentre intentava certificar que les proves que li havien lliurat els seus clients eren verídiques. Tanmateix, ahir vespre va caure rendit abans que el Marroc esclafàs els Països Baixos als setzens de final del Mundial de futbol: “Després me'l posaré a la televisió del despatx... si em deixen”. Alami deixa el comandament a distància amb què remenava els menús buscant el partit en diferit, fa una ganyota i camina cap a la porta. Algú el torna a reclamar. Deixant anar una riallada, diu:

–Fatouch, i si comprem un cartell que hi posi tancat?

Més marroquins que alemanys

A Mallorca hi viuen més marroquins que alemanys. Molts es van establir a Manacor. En aquest poble gran –o ciutat petita– ja hi ha una segona –i una tercera– generació d'una comunitat molt més complexa i diversa del que sembla. Hi ha àrabs i amazics. Alguns tenen, fins i tot, gotes de sang gnawa (subsahariana) o jueva (dels sefardites que es van refugiar al nord d'Àfrica després de l'expulsió dels Reis Catòlics) a les venes.

Tots, tanmateix, són fills i nets d'una mateixa diàspora. Fatouch El Abdaoui n'és una. Aquesta dona va néixer fa vint anys a l'hospital públic que atén els mallorquins que viuen a la comarca de Llevant (i els turistes que la visiten). Després vendrien, sense sortir de casa, l'escola, l'institut i un grau superior d'Administració i Finances que ha acabat. El 16 de juny es va graduar i l'endemà mateix ja recorria els tres quarts d'hora de carretera que separen Manacor de Palma per convertir-se en l'ajudant de l'advocat Alami. A la recta final de la regularització, va aprendre de pressa com s’havia d’afrontar cada cas:

–El més important és empatitzar amb la persona que ve al despatx. Aquí hem rebut gent molt desesperada, que arriba molt trista i, és clar, molt angoixada. Per això preferim dir-los la veritat, encara que els sàpiga greu. Si no són capaços de reunir totes les proves que exigeix el procés, difícilment els donaran la documentació. Però jo els entenc; encara que jo tampoc no les pogués reunir, davant una oportunitat així m'hi llançaria de cap i resaria perquè me'ls concedissin.

Fatouch descriu amb molta eloqüència –i força gràcia– el sentiment de qui no és ni d'aquí ni d'allà. Té cosines a França, a Bèlgica, als Països Baixos i a Alemanya. Les reunions familiars, al voltant d'uns tajins ben carregats de carn, peix o verdures, són una autèntica torre de Babel. En un racó es parla en francès; en un altre, en alemany. Entremig s'hi cola el castellà. I, si hi ha dubtes, sempre tenen la dàrija, l'àrab que es parla al Marroc.

–És la llengua que fem servir al despatx perquè en Simo parla l'àrab de Fes, que a noltros ens sona molt fi, i el meu, en canvi, a ell li sembla molt dur, molt aspre. Amb la meva família encara podria ser més divertit –riu na Fatouch–, perquè venim d'un llogaret envoltat de pobles on es parla rifeny; per això també l'entenem, tot i que no el parlem.

El llinatge El Abdaoui prové de la província de Driouch, prop de Nador. Una zona castigada per les guerres colonials contra espanyols i francesos fa un segle, i per la marginació i la repressió de la monarquia alauita en èpoques més recents. L'esperit rebel i independentista dels germans Abd el-Krim no s'ha extingit del tot al Rif, una terra on el futur és difícil.

–Per què hi ha tants rifenys a l'estranger? –es demana na Fatouch–. Allà, encara que estudiïs una carrera, depens de la sort, i és difícil tenir-ne. Aquí, si t'hi esforces, te'n surts. En la nostra generació, la mentalitat de les dones ja no és casar-me i, en deu anys, tenir set fills que caldrà mantenir. Gairebé totes les dones de la meva família han estudiat una carrera: Dret, Periodisme, Història de l'Art... Potser per això, al Marroc em sento europea i, a Europa, marroquina.

Per què hi ha tants rifenys a l'estranger? Allà, encara que estudiïs una carrera, depens de la sort, i és difícil tenir-ne. Aquí, si t'hi esforces, te'n surts. En la nostra generació, la mentalitat de les dones ja no és "em cas i, en deu anys, tenc set fills que hauré de mantenir". Gairebé totes les dones de la meva família han estudiat una carrera: Dret, Periodisme, Història de l'Art... Potser per això, al Marroc em sento europea i, a Europa, marroquina

Fatouch El Abdaoui — Ajudant de l'advocat

Química entre l'Amèrica Llatina i el Magrib

Un “amic veneçolà” va parlar a na Giselle Lor del despatx de l'advocat Alami. Com que aquesta dona equatoriana vivia “a tres illes de cases”, va aconseguir una cita i hi va anar per explicar la seva situació. Feia un any i mig que estava empadronada a Palma, on ja vivia una germana seva; tenia una filla i un fill escolaritzats, i volia regularitzar la seva situació legal per poder signar un contracte de feina en condicions. I hi va haver química. “N'estic molt contenta. Hi vaig veure professionalitat, no interès econòmic. No em va demanar diners per avançat ni res; ‘quan ja tenguis la documentació presentada, ja em pagaràs’”, em va dir. “Tenc molts clients equatorians i colombians: és molt fàcil treballar amb ells. Solen ser persones tranquil·les i confien molt en tu. Tot depèn de com sigui de fàcil demostrar que ja vivien aquí abans de l'1 de gener i d'aconseguir certificats d'antecedents penals que siguin vàlids. Amb ella ha estat senzill”, li respon ell.

Ara, na Giselle és una de les 360.000 persones –una mica més d'una quarta part del total de sol·licitants– que ja saben que la seva sol·licitud està en tramitació. Encara que no sigui una victòria definitiva, la seva vida ha fet un tomb de cent vuitanta graus.

–Llavors, ja has començat a fer feina? –li demana l'advocat Alami.

–Estic fent un curs d'ungles i, mentre el faig, treballo a l'hostaleria. Just fa vuit dies que faig net un hotel de cinc estrelles.

–Saps que jo vaig començar fent de grum? Mentre estudiava Dret a la Universitat de les Illes Balears, treballava els estius en un agroturisme.

–Jo començ des de baix i, en el futur, vull ser governanta, però primer he de ser exemplar. Entendre com s'ha de fer bé la feina, quins productes de neteja he d'utilitzar en cada cas i com s'han de deixar les habitacions.

–Has parlat amb la teva família de l'Equador per dir-los que han admès a tràmit la sol·licitud?

–La meva mare estava molt contenta, tot i que sap que encara hem d'esperar la resolució definitiva. Tan aviat com la tingui, esper poder viatjar. Per això mateix vaig buscar feina als hotels. Quan s'acaba l'estiu et donen uns dies de vacances i també la liquidació, perquè puguis mantenir-te.

–I els teus fills, com porten això de ser mallorquins?

–Com que em tenen a mi aquí i també la seva tia, no ho troben gaire a faltar. Hauria estat diferent si haguessin arribat adolescents, perquè els adolescents ja entenen moltes més coses. Ells encara són petits, tenen set i deu anys, obliden de pressa i estan contents a l'escola. Tenen companys espanyols, llatinoamericans i xinesos. Ara es troben una nina o un nin i, al cap d'un minut, ja són amics.

La Giselle sí que troba a faltar els encocados o els ceviches que es mengen a Manta, el port del Pacífic d'on és originària. Però l'enyorança té un límit, i aquest límit el marca l'estat del benestar. Uns drets que, segons ella, “aquí” (Espanya) estan molt més consolidats que “allà” (l'Equador). “El que més m'agrada d'aquí és la seguretat: cadascú té el seu espai i no es fica en la vida de ningú. Allà no pots estar tranquil pel carrer” o “aquí no t'has d'endeutar per poder curar-te; allà has d'escollir entre la medicina o el menjar: aquestes circumstàncies fan baixar l'economia i la gent és capaç de matar per 50 o 100 euros” són algunes de les frases que diu na Giselle abans de marxar del despatx de l'advocat Alami. Ha tornat, senzillament, per donar-li les gràcies una altra vegada.

La Giselle és una de les clientes de l'advocat Alami. Ha passat pel despatx només per donar-li les gràcies una altra vegada. “El que més m'agrada d'aquí és la seguretat: cadascú té el seu espai i no es fica en la vida de ningú. Allà no pots estar tranquil pel carrer”, comenta l'equatoriana

Una persona, dos identitats

Entre la fotografia de la seva graduació i l'orla de la seva promoció universitària, l'advocat Alami ha col·locat dues banderetes a la prestatgeria del seu despatx. Són petites, de la mida de les que onegen damunt les taules de les cimeres internacionals. En una hi ha l'estrella de Salomó, cinc puntes verdes sobre fons vermell. En l'altra, els lleons, les columnes, el Plus Ultra, una corona i una flor de lis, i a sota el castell, el lleó, la quatribarrada i les cadenes navarreses. El Marroc i Espanya, les dos identitats d'un professional del Dret que, fa tot just un any, va decidir transformar la seva carrera de manera radical. L'advocat Alami vivia a Madrid i treballava per a una companyia internacional d'aviació privada. Feia una feina d'alt nivell que, tanmateix, no l'omplia. Quan va saber que no podria teletreballar durant els mesos d'estiu des de Mallorca, ho va passar malament. Per sortir de la depressió i sentir-se útil, va decidir tornar a l'illa amb tota l'experiència adquirida. Llavors va fundar un despatx per assessorar –jurídicament i administrativament– particulars, autònoms i empreses.

Pensava que aquesta seria la seva activitat principal, fins que al compte d'Instagram del despatx va haver d'escriure –en castellà i en àrab– el missatge següent: “S'ha anunciat una nova regulació que obrirà pròximament la possibilitat de regularitzar la situació a Espanya per a determinats perfils. Analitzam la teva situació i et preparam amb antelació perquè, quan el procediment estigui operatiu, puguis iniciar l'expedient sense retards. Contacta amb noltros i estudiarem el teu cas”. En un dels comentaris d'aquella publicació, va respondre amb elegància a una persona que l'acusava d'“ajudar” el PSOE a aconseguir “votants”: “La nostra funció és assessorar d'acord amb la normativa vigent. Les valoracions polítiques queden fora del nostre àmbit. Una salutació!”

–La regularització extraordinària s'ha fet de manera lògica?

–La realitat de Barcelona o de Madrid no la conec de primera mà; sé coses pels companys que hi tenc, però no les he viscudes. A Mallorca crec que hem estat afortunats i a les administracions públiques se'ls ha de dir “bravo”. És normal que, al principi, a les oficines d'atenció ciutadana no tinguessin clar què havien de fer, perquè tots ens vam assabentar pel BOE que, en molts casos, calia demanar un informe de vulnerabilitat. Però després han treballat molt, ràpid i bé. Igual que la Policia Nacional. Un deu per a ells.

–Per què genera tanta por que es donin papers a centenars de milers de persones que ja viuen a Espanya?

–Ens fixem molt en Donald Trump i en l'ICE, però aquí a Europa, a Bèlgica, per exemple, aproven expedients d'expulsió en només una setmana. En canvi, Espanya és molt més garantista. Si presentes una sol·licitud i te la deneguen, potser, a la llarga, t'estàs posant en un problema. Em fa gràcia que es vengui –o que alguns pens–in que els papers els regalen perquè sí. El procés és molt estricte i, almenys aquí, hem hagut de dir a diverses persones que no les podíem representar perquè no complien els requisits. Fins i tot a gent de qui ens refiàvem, però que, per mala sort, no tenia un certificat d'empadronament que demostrés el temps que feia que vivia aquí. El meu consell és molt clar: igual que s'ha aprovat un decret per regularitzar, també se'n pot aprovar un per expulsar.

Ens fixam molt en Donald Trump i en l'ICE, però aquí a Europa, a Bèlgica, per exemple, aproven expedients d'expulsió en només una setmana. En canvi, Espanya és molt més garantista

Mohamed Alami Battahi — Advocat

–Té recorregut la maniobra del Tribunal Suprem per frenar la regularització a la Unió Europea?

–S'escapa dels meus coneixements, però crec que és una estratègia encoberta per frenar una realitat que no podem negar. Ens agradi més o menys, a Europa fa falta molta mà d'obra i un bon nombre de les persones que han sol·licitat la residència ja estan treballant. En negre, evidentment, una realitat que a Mallorca no és gens difícil de veure (i que a determinats empresaris els va d'allò més bé).

Ens agradi més o menys, a Europa fa falta molta mà d'obra i un bon nombre de les persones que han sol·licitat la residència ja estan treballant. En negre, evidentment, una realitat que a Mallorca no és gens difícil de veure (i que a determinats empresaris els va d'allò més bé)

Mohamed Alami Battahi — Advocat

–Quan es parla d'integració, quina importància té l'habitatge?

–És fonamental, perquè la integració necessita temps, i el temps te'l dona el lloc on vius. Amb un contracte i una nòmina de 1.500 o 1.600 euros ho tendran una mica més fàcil per accedir a un habitatge digne (encara que ja sabem quins són els preus de Mallorca). Sempre defensaré que els qui venim de fora som els qui ens hem d'integrar en la cultura del lloc que ens acull, però, alhora, com que tots som descendents d'immigrants, la mescla és inevitable.

–Això mateix ha passat entre els espanyols d'arreu que van venir a viure a una illa turística com Mallorca.

Sempre defensaré que els que venim de fora som els que ens hem d'integrar amb la cultura del lloc que ens rep, però, alhora, com que tots som descendents d'immigrants, la barreja és inevitable

Mohamed Alami Battahi — Advocat

–Et posaré un exemple molt senzill, però que ho explica bé. Vaig tenir una nòvia d'Artà durant cinc anys: es va convertir en una cosa ben normal que els divendres ella vengués a ca meva a menjar cuscús i que els diumenges jo anàs a ca seva a menjar paella.

En aquell moment tornen a trucar a la porta i, aquesta vegada, l'advocat Alami sí que s'aixeca a obrir amb un somriure als llavis. És un amic que ha vingut a veure'l.

–De Son Gotleu, farmacèutic i, com noltros, marroquí.

Las alarmas de Mohamed Alami Battahi empezaron a sonar con mucha fuerza la mañana de primavera en la que vio que la cola de la oficina de atención ciudadana llegaba hasta la puerta de su despacho. Doscientos metros repletos de historias que le resultaban demasiado familiares como para permanecer indiferente. Pere Garau bullía. En uno de los barrios más multiétnicos de Palma, casi cualquiera podía sentirse interpelado por la regularización que acababa de decretar el Gobierno de España.

Ese proceso extraordinario ha concentrado en apenas dos meses el trabajo que el abogado Alami pensaba desarrollar a lo largo, quizás, de su primer año como profesional liberal. Abrió la oficina en enero y el tsunami llegó a finales de abril. Varias decenas de las 15.000 solicitudes de residencia que se han tramitado en las Illes Balears han pasado por las manos de este joven mallorquín —de la quinta del 99— con abuelos en la medina imperial de Fez. Sus tarifas prefiere no desvelarlas, pero reconoce que son más baratas que en otras gestorías. El tema le toca muy de cerca. Cuando él tenía cinco años, a su padre lo contrataron para darle forma a los interiores de una mansión que se construía en Artà. Completado el encargo, aquel maestro de obra decidió quedarse en este pueblo del noreste de la isla y reunificar a la familia. Simo —el diminutivo por el que conocen en su casa al abogado Alami— aterrizó en el aeropuerto de Son Sant Joan con edad para empezar la escuela. En el colegio público Na Caragol aprendió a hablar catalán, la misma lengua en la que confiesa:

–Además de abogado, yo, al final, también soy un inmigrante. Nunca he sentido lo que es estar de forma irregular, pero he tenido gente que, uf, tenía miedo de salir a la calle. En Son Gotleu, cada equis, había redadas para pedir documentación. Estás tomando un café después de nueve horas en la obra y te piden el carné porque solo por tu cara saben si eres regular o irregular. Ahora se han calmado un poco, pero hace unos años era horrible…

Estás tomando un café después de nueve horas en la obra y te piden el carné porque sólo por tu cara saben si eres regular o irregular. Ahora se han calmado un poco, pero hace unos años era horrible

Mohamed Alami Battahi — Abogado

El cartel de cerrado

Es martes, 30 de junio de 2026. Pasadas las once de la mañana, al abogado Alami le cuesta terminar las frases. Aunque el despacho esté cerrado, cada dos, tres, cinco minutos como máximo, aparece alguien con ganas de abrirla. Normalmente, hombres magrebíes de mediana edad. El abogado quita la llave y, con la puerta entreabierta, susurra una excusa. Que no admite réplica: el “hoy ya no trabajamos” va rematado de un “yallah” y un “vamos” y un “d’accord”. Árabe, castellano y francés para que no quepa duda de que la suerte de la regularización ya está echada.

La mayoría son clientes que esperan con ansia una respuesta. Con los documentos en manos de la Administración, al abogado Alami ahora le toca esperar y descansar. Más de una vez le dieron las cuatro de la madrugada delante del ordenador mientras trataba de certificar que las pruebas que le habían entregado sus clientes eran verídicas. Sin embargo, anoche cayó rendido antes de que Marruecos machacara a los Países Bajos en los dieciseisavos de final del Mundial de fútbol: “Luego me lo pondré en la tele del despacho... si me dejan”. Alami suelta el mando a distancia con el que trasteaba por un menú en busca del partido en diferido, pone una mueca y camina hacia la puerta. Alguien vuelve a reclamarlo. Soltando una carcajada, dice:

–Fatouch, ¿y si compramos un cartel que ponga cerrado?

Más marroquíes que alemanes

En Mallorca viven más marroquíes que alemanes. Muchos se establecieron en Manacor. En este pueblo grande –o ciudad pequeña– ya existe una segunda —y una tercera— generación de una comunidad mucho más compleja y diversa de lo que parece. Hay árabes y bereberes. Algunos tienen, incluso, gotas de sangre gnawa (subsahariana) o judía (de los sefardíes que se refugiaron en el norte de África tras la expulsión católica) en las venas.

Todos, sin embargo, son hijos y nietos de la misma diáspora. Fatouch El Abdaoui es una de ellas. Esta mujer nació hace veinte años en el hospital público que atiende a los mallorquines que viven en la comarca de Llevant (y a los turistas que la visitan). Luego vendrían, sin salir de casa, el colegio y el instituto, y un grado superior de Administración y Finanzas que acaba de terminar. El 16 de junio se graduó y al día siguiente ya recorría los tres cuartos de hora de carretera que separan Manacor de Palma para convertirse en la ayudante del abogado Alami. En la recta final de la regularización, aprendió rápido cómo había que afrontar cada caso:

–Lo importante es empatizar con la persona que viene al despacho. Aquí hemos recibido a gente muy desesperada, que viene muy triste y, por supuesto, agobiada. Por eso, preferimos decirles la verdad, aunque les siente mal. Si no son capaces de reunir todas las pruebas que exige el proceso, difícilmente les van a dar la documentación. Pero yo les entiendo, aunque yo no las pudiera reunir, ante una oportunidad así me metería de sopetón y rezaría para que me las dieran.

Fatouch describe con elocuencia —y bastante gracia— el sentimiento de quien no es ni de aquí ni de allí. Tiene primas en Francia, en Bélgica, en Holanda, en Alemania. Las reuniones familiares, en torno a unos tajines bien cargados de carne, pescado o verduras, son una Torre de Babel. En una esquina se habla en francés, en la otra, en alemán. En medio se cuela el castellano. Y, si hay dudas, tienen el dhariya, el árabe que se habla en Marruecos. “Es el que usamos en el despacho porque Simo habla el árabe de Fez, que a nosotras nos suena muy pijo, y el mío, en cambio, a él le parece muy duro, muy basto. Con mi familia podría ser todavía más divertido”, ríe Fatouch, “porque venimos de una aldea rodeada por pueblos que hablan rifeño: por eso lo entendemos también aunque no lo hablemos”.

El apellido El Abdaoui procede de la provincia de Driuch, cerca de Nador. Una zona castigada por las guerras coloniales contra españoles y franceses hace un siglo, por la marginación y represión de la monarquía alauita en épocas más recientes. La rebeldía independentista de los hermanos Abd el-Krim no se ha apagado completamente en el Rif, una tierra donde el futuro es arduo. “¿Por qué hay tantos rifeños en el extranjero? —se pregunta Fatouch— Allí, aunque estudies una carrera, dependes de la suerte y es difícil que la tengas. Aquí, si te esfuerzas, sales adelante. En nuestra generación, la mentalidad de las mujeres ya no es me caso y en diez años tengo siete hijos a los que habrá que mantener. Casi todas las mujeres de mi familia se han sacado una carrera. Derecho, Periodismo, Historia del Arte… Quizás, por eso, en Marruecos me siento europea y en Europa, marroquí”.

¿Por qué hay tantos rifeños en el extranjero? Allí, aunque estudies una carrera, dependes de la suerte y es difícil que la tengas. Aquí, si te esfuerzas, sales adelante. En nuestra generación, la mentalidad de las mujeres ya no es 'me caso y en diez años tengo siete hijos a los que habrá que mantener'. Casi todas las mujeres de mi familia se han sacado una carrera. Derecho, Periodismo, Historia del Arte… Quizás, por eso, en Marruecos me siento europea y en Europa, marroquí

Fatouch El Abdaoui — Ayudante del abogado

Química entre Latinoamérica y el Magreb

Un “amigo venezolano” le habló a Giselle Lor del despacho del abogado Alami. Como esta mujer ecuatoriana vivía “a tres cuadras”, consiguió una cita y fue a contar su situación. Un año y medio empadronada en Palma, donde ya vivía una hermana; una niña y un niño escolarizados; ganas de regularizar su situación legal para poder firmar un contrato de trabajo en condiciones. Y hubo química. “Estoy muy en gracia con él. Vi profesionalismo, no interés económico. No me pidió dinero por adelantado ni nada, apenas tengas la documentación metida me pagas”, dice ella. “Tengo muchos clientes ecuatorianos y colombianos: es muy fácil trabajar con ellos. Suelen ser personas relajadas, confían mucho en ti. Todo depende de lo fácil que sea probar que ya vivían aquí antes del 1 de enero y obtener certificados de penales que sean válidos. Con ella, ha sido sencillo”, replica él. Ahora, Giselle es una de las 360.000 personas –algo más de un cuarto del total de solicitantes– que ya saben que su papeleo se está tramitando. Aunque no sea un triunfo definitivo, su vida ha dado un vuelco de ciento ochenta grados.

–Entonces, ¿has empezado a trabajar? –le pregunta el abogado Alami.

–Estoy haciendo un curso de uñas y, mientras lo hago, estoy trabajando en una hostelería. Justo tengo ocho días limpiando un hotel de cinco estrellas.

–¿Sabes que yo empecé de botones? Mientras estudiaba Derecho en la Universitat de les Illes Balears, trabajaba los veranos en un agroturismo.

–Yo voy de abajo y en un futuro quiero ser gobernanta, pero primero tengo que ser ejemplar. Entender cómo se hace bien el trabajo, qué productos de limpieza tengo que utilizar en cada caso, cómo hay que dejar las habitaciones.

–¿Has hablado con tu familia de Ecuador para decirles que han aceptado a trámite la solicitud?

–Mi mamá estaba supercontenta, aunque sabe que tenemos que esperar a la resolución final. No más la tenga, espero viajar. Por eso mismo busqué el trabajo de los hoteles. Se acaba el verano y te dan tu tiempo para que puedas tener vacaciones; y te dan el finiquito, para que te puedas sustentar.

–¿Y tus hijos cómo llevan lo de ser mallorquines?

–Como tienen a la mamá aquí y a la tía, no se extrañan mucho. Habría sido diferente si hubieran llegado de adolescentes porque los adolescentes ya saben lo que son las cosas. Ellos están pequeños, siete y diez años, olvidan pronto, y están contentos en el cole. Tienen compañeros españoles, latinoamericanos, chinos. Ahora se encuentran a una niña o un niño y, al minuto, ya son amiguitos.

Giselle sí echa de menos los encocados o los ceviches que se comen en Manta, el puerto del Pacífico del que procede. Pero la morriña tiene un límite y el límite lo marca el Estado del bienestar. Unos derechos que, según ella, “acá” (España) están mucho más consolidados que “allá” (Ecuador). “Lo que más me gusta de acá es la seguridad: cada uno tiene su sitio y no se mete en la vida de nadie. Allá no puedes estar en la calle” o “acá no tienes que endeudarte para poder sanarte, allá es la medicina o la comida: esas circunstancias hacen bajar la economía y la gente va a matar por 50 ó 100 euros” serán algunas de las frases que diga Giselle antes de marcharse del despacho del abogado Alami. Ha vuelto, simplemente, a darle las gracias de nuevo.

Giselle es una de las clientas del abogado Alami. Se ha pasado por el despacho solo para darle las gracias de nuevo. 'Lo que más me gusta de acá es la seguridad: cada uno tiene su sitio y no se mete en la vida de nadie. Allá no puedes estar en la calle', comenta la ecuatoriana

Una persona, dos identidades

Entre la foto de su graduación y la orla de su promoción universitaria, el abogado Alami ha plantado dos banderitas en la estantería de su oficina. Son pequeñas, del tamaño de las que ondean sobre las mesas de las cumbres internacionales. En una, la estrella de Salomón, cinco puntas verdes sobre fondo rojo. En la otra, los leones, las columnas, el Plus Ultra, una Corona y una flor de lis encima y debajo del castillo, el león, las barras rojas y amarillas, las cadenas navarras. Marruecos y España, las dos identidades de un profesional del Derecho que, hace apenas un año, decidió transformar su carrera. De forma radical.

Alami vivía en Madrid y trabajaba como abogado para una compañía internacional de aviación privada. Labores de alto nivel que no le llenaban. Cuando supo que no podría teletrabajar durante los meses de verano en Mallorca, lo pasó mal. Para curarse de la depresión y sentirse útil, decidió volver a la isla con su experiencia en la maleta. Entonces, fundó una firma para asesorar —en lo jurídico y en lo administrativo— a particulares, autónomos y empresas.

Esa pensaba que iba a ser su actividad principal hasta que en el Instagram de su despacho tuvo que escribir —en castellano y en árabe— el siguiente mensaje: “Se ha anunciado una nueva regulación que abrirá próximamente la posibilidad de regularización en España para determinados perfiles: analizamos tu situación y te preparamos con antelación, para que cuando el procedimiento esté operativo puedas iniciar tu expediente sin retrasos. Contacta con nosotros y estudiaremos tu caso”. En uno de los comentarios de aquel post, corregiría luego con elegancia a una persona que le señalaba de “ayudar” al PSOE a conseguir “votantes”: “Nuestra función es asesorar conforme a la normativa actual. Valoraciones políticas quedan fuera de nuestro ámbito. ¡Un saludo!”

–¿La regularización extraordinaria se ha hecho de forma lógica?

–La realidad de Barcelona o de Madrid no me la conozco, sé cosas por colegas que tengo allí, pero no la he vivido. En Mallorca creo que hemos sido afortunados y a las Administraciones Públicas hay que decirles “bravo”. Es normal que en las oficinas de atención ciudadana no entendieran al principio lo que tenían que hacer porque fue por el BOE como nos enteramos de que había que solicitar en muchos casos un informe de vulnerabilidad, pero luego han trabajado mucho, rápido y bien. Igual que la Policía Nacional. Chapó para ellos.

–¿Por qué suscita tanto miedo que se entreguen papeles a cientos de miles de personas que ya viven en España?

–Nos fijamos mucho en Donald Trump y el ICE, pero aquí en Europa, Bélgica, por ejemplo, aprueba expedientes de expulsión en apenas una semana. España, en cambio, es mucho más garantista. Si solicitas y te deniegan, quizás, a la larga, te estés metiendo en un problema. A mí me hace gracia que se venda —o que algunos piensen— que los papeles te los regalan así porque sí. El proceso es muy estricto y, al menos aquí, le hemos dicho a varias personas que no las podíamos representar porque no reunían los requisitos. Incluso a gente de la que nos fiamos, pero que, por mala suerte, no tenía un padrón que demostrara el tiempo que lleva aquí. Mi consejo ahí es claro: igual que se ha aprobado un decreto para regularizar se puede aprobar un decreto para expulsar.

Nos fijamos mucho en Donald Trump y el ICE, pero aquí en Europa, Bélgica, por ejemplo, aprueba expedientes de expulsión en apenas una semana. España, en cambio, es mucho más garantista

Mohamed Alami Battahi — Abogado

–¿Tiene recorrido la maniobra del Tribunal Supremo para frenar la regularización en la Unión Europea?

–Se escapa a mis conocimientos, pero creo que es una estrategia encubierta para frenar una realidad que no podemos negar. Nos guste más o nos guste menos, en Europa hace falta mucha mano de obra y un buen número de la gente que ha solicitado la residencia ya está trabajando. En negro, obviamente, algo que en una realidad como la mallorquina no es tan difícil de ver (y que a ciertos empresarios les va de lujo).

Nos guste más o nos guste menos, en Europa hace falta mucha mano de obra y un buen número de la gente que ha solicitado la residencia ya está trabajando. En negro, obviamente, algo que en una realidad como la mallorquina no es tan difícil de ver (y que a ciertos empresarios les va de lujo)

Mohamed Alami Battahi — Abogado

–Cuando se habla de integración, ¿qué importancia tiene la vivienda?

–Es fundamental porque la integración necesita tiempo y el tiempo te lo da el lugar en el que vives. Con un contrato y una nómina de 1.500 ó 1.600 euros lo tendrán un poquito más fácil para conseguir una vivienda digna (aunque ya sabemos qué precios se manejan en Mallorca). Siempre defenderé que los que venimos de fuera somos los que nos tenemos que integrar con la cultura del lugar que nos recibe, pero, a la vez, como todos somos descendientes de inmigrantes, la mezcla es inevitable.

–Ha pasado entre los españoles de todas partes que vinieron a vivir a una isla turística como Mallorca.

Siempre defenderé que los que venimos de fuera somos los que nos tenemos que integrar con la cultura del lugar que nos recibe, pero, a la vez, como todos somos descendientes de inmigrantes, la mezcla es inevitable

Mohamed Alami Battahi — Abogado

–Te pongo un ejemplo muy tonto, pero que lo explica bien. Tuve una novia durante cinco años que era de Artà: se convirtió en algo normal que los viernes viniera a comer a mi casa cuscús y los domingos yo fuera a la suya a comer paella.

Entonces, vuelven a llamar a la puerta y, esta vez, el abogado Alami sí se levanta a abrir con una sonrisa en la boca. Es un amigo que viene a verle: “De Son Gotleu, farmacéutico y, como nosotros, marroquí”.

–El principal problema de salut pública d'aquest barri és que molts edificis no tenen ascensor.

Enrique Píriz està assegut davant el centre de salut on treballa. El barri a què es refereix aquest metge és Son Gotleu. És una de les zones més pobres i multiètniques de les Illes Balears. Abans de la pandèmia, les rendes anuals hi eren inferiors als 9.000 euros, tot just el 40% de la mitjana de Palma, una de les ciutats més turístiques d'Espanya. El mosaic humà es manté: marroquins, pakistanesos, nigerians, colombians, equatorians; peninsulars i mallorquins, gitanos i paios.

I després hi ha les escales. Aquelles escales que duen fins a un tercer, un quart o un quint pis, escales que cal pujar tant sí com no perquè la comunitat no disposa d'ascensor, i que el doctor Píriz –sevillà del barri del Tiro de Línea, amb quinze anys a Palma, la primera meitat dels quals atenent interns a la presó de la ciutat– coneix molt bé: “Quan un pacient no pot venir al centre de salut perquè està enllitat, som noltros qui anam a casa seva. Aquesta experiència et permet conèixer de prop moltes llars de Son Gotleu. Tornant al tema de l'ascensor, si camines amb caminador o tens un genoll malmès, et serà molt difícil baixar al carrer. Això t'aïlla i, què passa? Que acabes deprimint-te. La solució no és donar-te una pastilla perquè et passi i puguis dormir, sinó analitzar per què moltes vegades convertim els problemes socials en problemes mèdics. Ara imaginem la mateixa situació quan el pacient és una persona sense llar. Tot s'agreuja”.

El doctor Píriz sembla tenir molt clar per què ha començat a enllaçar, davant una gravadora encesa, reflexions que salten del fonendoscopi al carrer, de la butxaca a l'estadística. Les seues idees giren al voltant de Son Gotleu. Fa unes setmanes, el metge es va asseure davant l'ordinador i va escriure un correu a elDiario.es: “Un grup de professionals del centre de salut esteim molt preocupats per la imatge que s'està donant del barri en general i, en concret, del problema de les persones sense llar. (...) Una imatge que alimenta un relat culpabilitzador i molt discriminatori envers aquestes persones. (...) Com a professionals que les coneixem i les atenem habitualment, sabem que la immensa majoria són víctimes dels problemes d'accés a l'habitatge i d'uns serveis municipals clarament insuficients. A més, som testimonis de com aquests factors determinen el seu estat de (mala) salut”.

Si camines amb caminador o tens un genoll malmès, et serà molt difícil baixar al carrer [en un edifici sense ascensor]. Et deprimeixes. La solució no és donar-te una pastilla perquè et passi i puguis dormir. Quan el pacient és una persona sense llar, tot s’agreuja

Enrique Píriz — Metge

Davant el centre de salut, el metge completa aquelles paraules amb una frase que dedica a dos parelles –dos majors i dos majores, pareixen matrimonis– que prenen el sol al Parc de l'Esperança, la placeta on hi ha el centre de salut. “Ho veis? Son Gotleu també té una cara lluminosa. Quan vaig venir a fer feina aquí em vaig adonar que, a diferència d'altres barris de Palma, en aquests carrers hi ha vida a qualsevol hora. Mai no queden deserts, i això em recordava molt l'ambient de la meva ciutat. Més enllà dels titulars sobre baralles o operacions contra el tràfic de drogues, aquí també hi passen moltes altres històries, i nosaltres les veim cada dia”.

Mallorquins de barri

Un dels tòpics, per exemple, és que el barri viu en una realitat aliena a la de la resta de Mallorca. Com si fos un ovni que hagués aterrat a l'illa. Indalecio, Sílvia i Neus –la filla d'aquesta parella– ho desmenteixen. Tots tres estan a punt d'anar a una visita mèdica i xerren en català. Un accent molt característic, palmesà de barri, amb fonemes que no solen aparèixer als llibres. El pare es va criar a la Soledat, un barri de Palma. La mare és filla de “mallorquins de poble” que varen arribar a la ciutat. La filla va estudiar l'ESO i el batxillerat a Sant Josep Obrer, un centre concertat situat just a l'altra banda de la Via de Cintura. Ara és mestra i, diu, no li faria res aconseguir una plaça al CEIP Es Pont, l'escola que limita amb la ronda que envolta Palma i contra la qual topa Son Gotleu: “M'han dit que s'hi fa feina molt a gust”.

Aquesta família sempre havia viscut a prop de la barriada, però fa “uns vuit anys” es va traslladar al seu cor. I no se'n penedeixen:

–És que Son Gotleu no és Vietnam! –exclama l'Indalecio, amb una polsereta amb els colors de la bandera espanyola al canell i el serrell de punta–. Aquí ni tothom és ionqui, ni tothom és drogoaddicte, ni la gent es mata pel mig del carrer. Hi vivim persones normals. Problemes n'hi ha a totes les barriades i Son Gotleu té les seves coses, però no l'hem de prendre com si fos...

–Per què, idò, Son Gotleu té tan mala imatge?

–Per saber què passa en un lloc –continua el vesí–, s'hi ha de viure cada dia. Mira, persones grans assegudes així en una plaça ja en trobaràs poques a altres barris de Palma; és clar que, si t'endinses pels carrers, hi comença el tràfic de drogues, però no et posaran un ganivet al coll, entre altres coses perquè et coneixen. És evident que pots trobar algú consumint droga, igual que un ric pot estar esnifant cocaïna a la seva mansió de Son Vida. Noltros feim vida normal a Son Gotleu, compram als comerços del barri i ens hi movem amb tranquil·litat.

És clar que pots trobar algú drogant-se, igual que el ric pot estar esnifant en la seva mansió de Son Vida. Nosaltres fem vida normal a Son Gotleu, comprem als comerços del barri i ens movem amb tranquil·litat

Indalecio — Veí de Son Gotleu

–Bé, de dia hi pots caminar tranquil·lament –intervé la dona–, però, en canvi, de nit no hi vas gens tranquil·la. No és que siguis racista, és que te fan ser-ho.

–A veure, Son Gotleu era una possessió agrícola i el barri es va crear per a la gent que venia a cercar feina a Mallorca –recull el seu home–. Hi ha moltíssimes barriades obreres com aquesta arreu d'Espanya. Què va passar aquí? Doncs que, més endavant, es varen construir altres barris a Palma i la gent amb un poder adquisitiu una mica més alt se n'hi va anar.

La parella entra al centre de salut i, sense esmentar-los directament, posa damunt la taula allò que, per a molts residents, és l'elefant a l'habitació: els migrants.

‘Little Morocco’

Rostres del subcontinent indi damunt patinets elèctrics. Veus que saluden amb cadència caribenya. Llengües diferents discutint el preu d'unes vambes o d'una camiseta venudes a peu de carrer. Un cotxe esportiu s'atura en un semàfor amb una rumba electrònica sonant a tot volum; fins i tot a Shazam li costa una mica identificar-la: Que me beses, d'Obed Hernández. Però, a simple vista, el paisatge pareix un Little Morocco: Lamine Yamal somriu des de l'anunci de McDonald's que han instal·lat en un solar buit, i arreu es veuen camisetes dels Lleons de l'Atles, la selecció marroquina. Moltíssimes; la majoria amb el número 2 d'Achraf Hakimi, que va néixer i créixer a Las Margaritas, una mena de Son Gotleu clavat a Getafe. Com molts altres companys de selecció, és fill de la diàspora.

“Veis aquella carnisseria? En Said, el propietari, m'ha dit que en un sol dia va vendre les cinquanta camisetes del Marroc que havia encarregat”, explica la infermera Córdoba. “La febre pel Mundial és increïble i em recorda un venedor del Gran Basar d'Istanbul que, fa molts d'anys, quan li vaig dir que era sevillà, em va respondre: ‘Ara el Sevilla guanya molt, però ja veureu que, quan es mori en Lopera, el Betis tornarà a anar cap amunt’. Fins i tot jo, que he estat militant contra el futbol, he de reconèixer que aquí és una eina social molt potent”.

Comentar amb en Mimoun Zougaghi el darrer resultat de la selecció marroquina als Estats Units seria una bona manera de detectar alguna dolència durant una consulta. Aquest home –barba i cabells grisos, gel·laba verd-i-blanca– seu a la terrassa amb tres amics. Saluden els sanitaris amb complicitat, fan broma, discuteixen i passen sense cap dificultat del seu amazic matern al castellà. Tots quatre són homes madurs. Tots “de Nador, al costat de Melilla”. Tots “paletes jubilats”. Arribaren a Mallorca entre els anys 2005 i 2018. En Mimoun va ser el primer d'arribar-hi i els seus dos fills regenten el bar on ell passa els capvespres, una teteria freqüentada exclusivament per homes –l'única dona, a banda de la infermera Córdoba, és la cuinera– on les llengües es barregen constantment. Fins i tot hi ha un jove de la generació Z que saluda en mallorquí amb accent d'Artà. I, com no podia ser d'altra manera, una pantalla retransmet el partit del Mundial. Algèria-Austria. Els locutors canten els gols amb entusiasme en àrab. És la mateixa llengua amb què s'anuncia el sopar a la fresca organitzat a Son Gotleu el 30 de juny, mentre que en altres establiments el cartell està escrit en castellà o en català. El doctor Píriz expressa un desig: “Estaria bé que, de la mateixa manera que els mitjans cobreixen les batudes contra el tràfic de drogues, també venguessin a informar d'aquest sopar popular”.

La batalla electoral

Son Gotleu no és precisament un topònim oblidat per la premsa. L’hemeroteca d’aquest juny a punt d’acabar ho demostra. A principis de mes, Fulgencio Coll Bucher –general en la reserva, portaveu de Vox a Cort, nom amb què els mallorquins anomenen l’Ajuntament de Palma– es va passejar per la barriada per analitzar els seus “problemes d’insalubritat i inseguretat”: “Son Gotleu no pot ser un gueto dins Palma”.

El timing del dirigent d’ultradreta no va ser casual. Uns dies abans, Marga Prohens Rigo, presidenta balear del PP, s’havia donat un bany de masses a la barriada. Somriures, fotos, reels i tertúlia al costat de dos mites del Real Mallorca –el serbi Jovan Stanković i el palmesà Emilio Nsue, fill d’un migrant de Guinea Equatorial– per presentar l’esport “com una eina d’igualtat i amistat” als blocs de la perifèria. Un cop més, el poder de la pilota.

Hores després de la visita del regidor Coll, la presidenta del Govern tornaria a Son Gotleu acompanyada de Jaime Martínez Llabrés, batle de Palma, un polític que necessita els vots de Vox per tirar endavant les seves propostes de govern. Els dos polítics del PP varen escenificar la signatura d’“un protocol per activar la regeneració” d’un barri on viuen 12.000 persones. “Rehabilitació de carrers, habitatges i un nou col·legi” per impulsar unes illes de cases per les quals, cap al 2032, arribarà el metro. Combustible per conquerir les taules electorals d’un feu socialista. Des del 1982, el PSOE ha guanyat gairebé sempre a Son Gotleu. A vegades –als anys vuitanta, el 2004– amb percentatges superiors al 70%. Entre el 2015 i el 2019, Podem hi va obtenir resultats molt destacables. Avui, camina cap a la desaparició. Aquesta porció de vot –entre un 15 i un 20%– ara la recull Vox.

El barri, conegut per protagonitzar les pàgines de successos dels diaris locals, ha estat històricament un feu socialista, tot i que Vox ha pujat a les enquestes i el PP fa propaganda per guanyar vots

–I com arreglarà el metro els problemes del barri? Si almenys ens haguessin consultat…

Ho demana en veu alta la Cristina Córdoba. Aquesta infermera especialista en medicina comunitària és companya d’en Enrique Píriz al centre de salut i a Visca Son Gotleu. Així s’anomena una plataforma “d’entitats i serveis” on conflueixen des de les direccions de diversos col·legis i d’un institut fins a Càritas, Aldees Infantils, Metges del Món, associacions culturals, col·lectius pacifistes i, segons la web de Visca Son Gotleu, també alguns serveis que depenen de l’Ajuntament de Palma. “Per això ens sorprèn que, abans de presentar aquest protocol, que sembla que és un projecte pilot que es podria replicar en altres zones de la perifèria de la ciutat, no s’hagin reunit amb nosaltres per consultar què necessita realment aquesta barriada. Perquè els principals problemes no es resolen posant tanques”, explica la infermera Córdoba. Cort, segons afirma una font de l’equip de govern, anuncia que crearà “una plataforma perquè els veïns puguin fer aportacions” a “un protocol” que encara no és “cap projecte”.

Les tanques de la discòrdia

Les tanques a què es refereix aquesta madrilenya –criada a Las Acacias, al districte d’Arganzuela; cinc anys treballant a Palma, els darrers tres a la barriada– són la reixa blanca que, “des de fa unes setmanes”, impedeix recórrer des del carrer els porxos d’un edifici on es fan consultes, s’atenen urgències i s’escolten històries, com diu el doctor Píriz, que un sanitari no pot resoldre “perquè són més pròpies d’una oficina d’Estrangeria”.

“La decisió es va prendre a petició de l’equip directiu del Centre de Salut de Son Gotleu per qüestions de seguretat i sobretot de salubritat. Era bastant habitual trobar residus orgànics i residus perillosos per a la salut dels usuaris del centre”, informen des de la Conselleria de Salut.

“Així es va evitar que moltes persones sense llar venguessin aquí a dormir”, explica la infermera Córdoba, “però el problema no s’ha resolt. Aquesta gent continua donant voltes pel barri. Alguns tenen problemes d’addicció (cada vegada que es pressiona a Son Banya, notam com augmenta el consum aquí), però d’altres són persones amb feina. Tornaven de la feina a l’obra, es treien l’uniforme i al cartró”. “Al gener hi va haver un repunt de persones sense llar i ja ens varen dir des de la gerència que l’única solució possible era tancar amb tanques. No va passar res. Però fa unes setmanes, quan es va desallotjar l’antiga presó, molts varen acabar aquí”, continua el doctor Píriz.

Amb la tanca han evitat que moltes persones sense sostre vinguessin aquí a dormir, però el problema no s’ha resolt. Aquesta gent continua donant voltes pel barri. Alguns tenen problemes d’addicció, però d’altres són persones amb feina. Tornaven de l’obra, es treien l’uniforme i al cartró

Cristina Córdoba — Infermera

Ibrahim, Esperança i el drama de trobar habitatge

Una vida que posa rostre i cos a allò que explica el doctor Píriz és la d’Ibrahim. Aquest home –rastes, cabells blancs a la barba, alguna cicatriu a la cara i un castellà pausat– també va sortir de la presó fa unes setmanes. Però, en el seu cas, no ho va fer després de rebre una notificació policial. És senegalès i diu haver complert una pena “de sis anys”. El motiu se’l guarda. Sí que explica que fa temps que és a Espanya, que té un fill a Jaén amb qui no manté cap vincle, que es dutxa a la platja i menja del que aconsegueix al top manta, al qual no deixa de vigilar mentre resumeix la seua història. I que dorm “on pot”, però a Son Gotleu perquè s’hi sent més segur. De moment, diu Ibrahim, ningú no l’ha molestat ni l’ha fet fora d’un portal.

–És que aquí s’hi aguanta de tot. A veure si ara amb la reixa…

Deixa anar l’Esperança mentre escolta els sanitaris. No és un caprici que aquesta dona –un monyo recollit, els ulls clars, el berenar: un paquet de cireres a la mà– confiï en la nova muralla que envolta el centre de salut. És empleada de l’empresa privada que té la concessió de la neteja d’aquesta instal·lació pública. “Ni vos podeu imaginar com estava tot al matí…”, continua l’Esperança. Tot seguit, mira la infermera Córdoba i, amb complicitat, li llança una pregunta retòrica: “Però on han d’anar aquestes criatures?”.

Ni us podeu imaginar com estava tot al matí… però on han d’anar aquestes criatures?

Esperança — Netejadora del centre de salut

La kelly explicarà després que fa més de vint anys que és a Son Gotleu i que mai havia vist uns preus tan alts en un paisatge urbà amb salaris tan baixos. I posarà un exemple que li toca molt de prop, perquè li va passar a la seua germana al barri del costat: Son Oliva. “Ella és soltera. Pagava 600 euros per un apartament petit, una cuineta, una habitació i ja està. Doncs bé, arriba la propietària i li diu de cop que en vol 1.200 al mes. Sort que ha trobat una amiga que, per 400, li lloga una habitació. És que veure’t al carrer li pot passar a qualsevol. Perquè un dia ets a dalt i un altre estàs ben avall”, diu l’Esperança, com si estigués a punt d’entonar la melodia de That’s Life.

“Compram el teu pis al comptat”

El clàssic que va popularitzar Frank Sinatra el 1966 –i que va tornar a posar-se de moda gràcies al Joker de Joaquin Phoenix– seria una bona banda sonora per a Son Gotleu. En uns carrers bressol de flamencs i trapers, sona la lletra d’aquest swing per retratar el moment immobiliari d’una barriada on no és estrany trobar anuncis de pisos ocupats –i en venda– quan es navega pels portals immobiliaris d’internet.

Els fons voltor fa una dècada que sobrevolen Son Gotleu, i hi han fet niu prometent marges irresistibles per als inversors. En una paret que dona a Indalecio Prieto, l’artèria principal de la barriada, s’hi llegeix: COMPRAM EL TEU PIS AL COMPTAT. És un cartell auster. Lletres blanques sobre fons negre. No hi ha logotips, ni referències comercials, ni cap adreça on acudir. Només un número de mòbil. Com dient: “Agafa els sous i corre”.

A la barriada no és estrany trobar anuncis de pisos ocupats —i en venda— quan es navega pels portals immobiliaris d’internet. Els fons voltor fa una dècada que sobrevolen Son Gotleu

“Tradicionalment, qui pot, se’n va de Son Gotleu. I així és difícil construir identitat. Per desgràcia, és gairebé l’única opció que té una sanitària venguda de fora —i som la majoria— per poder comprar-se un habitatge amb el nostre sou a Palma. Ni em vull imaginar la gent que guanya menys que noltros. No és estrany trobar-nos pacients que viuen a terrats, entresolats, terrasses o locals que s’han convertit en habitatge… amb les condicions de manca d’higiene que això implica. O persones que han hagut d’acollir els seus pares a casa perquè, ja jubilats, els fan fora del lloguer on vivien”, diu la infermera Córdoba. “O que han hagut de tornar a l’habitació de la seva infància amb la parella i els fills. En una llar molt petita, tres famílies encaixades. Això satura els serveis i fa més difícil la vida aquí”, apunta el doctor Píriz.

Mentrestant, en Tiago, un nin que corr davant sa mare per la vorera immensa que separa els blocs centrals de Son Gotleu –“el cabdell, la part que difícilment es gentrificarà», com ho defineix el doctor Píriz– s’atura per refrescar-se amb un flaix de color taronja. La seua berenada. Si li demanen d’on és, potser ja faria servir un diminutiu que ha tingut èxit i que fins i tot les acabades d’arribar al barri, com la infermera Córdoba, han fet seu: Songo.

–El principal problema de salud pública de este barrio es que no hay ascensores en muchos edificios.

Enrique Píriz está sentado frente al centro de salud donde trabaja. La barriada a la que se refiere este médico es Son Gotleu. Es una de las zonas más pobres y multiétnicas de las Illes Balears. Las rentas, allí, estaban antes de la pandemia por debajo de los 9.000 euros anuales, apenas el 40% por ciento de la media de Palma, una de las ciudades más turísticas de España. El crisol se mantiene: marroquíes, pakistaníes, nigerianos, colombianos, ecuatorianos; peninsulares y mallorquines, gitanos y payos.

Y luego están los escalones. Esos escalones que conducen hasta un tercero, un cuarto, un quinto piso, escalones que hay que subir sí o sí porque la comunidad no tiene ascensor, y que el doctor Píriz –sevillano del Tiro de Línea, quince años en Palma, la primera mitad atendiendo reclusos en la prisión de la ciudad– conoce muy bien: “Cuando un paciente no puede venir al centro de salud porque está encamado, somos nosotros los que vamos a su domicilio. Esa experiencia te lleva a conocer por dentro muchos hogares de Son Gotleu. Por volver al tema del ascensor, si caminas con andador o tienes una rodilla fastidiada lo vas a tener muy difícil para bajar a la calle. Eso te cancela y, ¿qué pasa? Que te deprimes. La solución no es darte una pastilla para que se te pase y puedas dormir, sino analizar por qué muchas veces convertimos los problemas sociales en problemas médicos. Ahora imaginemos la misma situación cuando el paciente es una persona sin hogar. Todo se agrava”.

El doctor Píriz parece tener muy claro por qué ha empezado a hilar delante de una grabadora encendida razonamientos que saltan del fonendo a la calle, del bolsillo a la estadística. Las ideas giran en torno a Son Gotleu. Hace unas semanas, el médico se sentó delante del ordenador y escribió un correo a elDiario.es: “Un grupo de profesionales del centro de salud estamos muy preocupados por la imagen que se está dando del barrio en general y en concreto del problema de las personas sin hogar. (...) Una imagen que alimenta un relato culpabilizador y muy discriminante para estas personas. (...) Como profesionales que las conocemos y atendemos habitualmente, sabemos que la inmensa mayoría son víctimas de los problemas de acceso a la vivienda y unos servicios municipales muy insuficientes. Además, somos testigos de cómo estos factores determinan su estado de (mala) salud”.

Si caminas con andador o tienes una rodilla fastidiada lo vas a tener muy difícil para bajar a la calle [en un edificio sin ascensor]. Te deprimes. La solución no es darte una pastilla para que se te pase y puedas dormir. Cuando el paciente es una persona sin hogar, todo se agrava

Enrique Píriz — Médico

Delante del centro de salud, el médico completa aquellas líneas con una frase que dedica a dos parejas –dos ancianos, dos ancianas, pinta de matrimonios– que están tomando el sol en el Parc de l’Esperança, la placita donde se encuentra el centro de salud. “¿Veis? Son Gotleu también tiene una parte luminosa. Cuando vine a trabajar aquí me di cuenta de que, a diferencia de otros barrios de Palma, en estas calles hay vida a cualquier hora. Nunca se quedan muertas y eso me recordaba mucho al ambiente de mi ciudad. Además de los titulares sobre peleas u operaciones antidroga, aquí están ocurriendo otras historias, nosotros las vemos todos los días”.

Mallorquines de barrio

Uno de los clichés, por ejemplo, es que el barrio vive en una realidad ajena a la del resto de Mallorca. Como si fuera un ovni que hubiera aterrizado en la isla. Indalecio, Silvia y Neus –la hija de esta pareja– lo desmontan. Los tres están a punto de acudir a una cita médica y charlan en un catalán. Acento muy característico, palmesano de barrio, fonemas que no suelen aparecer en los libros. El padre se crió en La Soledat un barrio palmesano. La madre es hija de “mallorquines de pueblo” que llegaron a la ciudad. La hija estudió la secundaria y el bachillerato en Sant Josep Obrer, un centro concertado que está justo al otro lado de la Via de Cintura. Ahora es maestra y no le importaría, dice, conseguir una plaza en el CEiP Es Pont, el colegio que linda con la circunvalación que rodea Palma y contra la que choca Son Gotleu: “Me han dicho que se trabaja muy a gusto allí”.

Esta familia siempre vivió cerca de la barriada, pero hace “unos ocho años” se mudó a su corazón. Y no se arrepienten:

–¡Es que Son Gotleu no es Vietnam! –exclama Indalecio, una pulserita rojigualda en una muñeca, el flequillo de punta– Aquí, ni todos somos yonkis ni todos somos drogadictos ni se va matando por en medio de la calle. Vivimos gente normal. Problemas hay en todas las barriadas y Son Gotleu tiene sus cosas, pero no lo tomemos como si fuera…

–¿Por qué tiene tan mala imagen Son Gotleu, entonces?

–Para saber lo que pasa en un sitio –continúa el vecino– hay que vivirlo cada día. Mira, personas mayores sentadas así en una plaza en pocas barriadas de Palma las vas a encontrar ya; claro, si te metes para dentro empieza el trapicheo, pero no van a ponerte un cuchillo en el cuello, entre otras cosas porque te conocen. Claro que puedes encontrar a alguien drogándose, igual que el rico puede estar metiéndose unas rayas en su mansión de Son Vida [barrio rico de Palma]. Nosotros hacemos vida normal en Son Gotleu, compramos en los comercios del barrio y nos movemos con tranquilidad.

Claro que puedes encontrar a alguien drogándose, igual que el rico puede estar metiéndose unas rayas en su mansión de Son Vida. Nosotros hacemos vida normal en Son Gotleu, compramos en los comercios del barrio y nos movemos con tranquilidad

Indalecio — Vecino de Son Gotleu

–Bueno, de día puedes caminar tranquilamente –tercia la mujer–, pero en cambio, por la noche, segura, segura, no vas. No es que seas racista, te hacen ser racista.

–A ver, Son Gotleu era una posesión agrícola y el barrio se creó para la gente que venía a buscar faena a Mallorca. Hay muchísimas barriadas obreras como esta en toda España. ¿Qué es lo que pasó aquí? Que, después, se levantaron otros barrios en Palma. La gente con un poder adquisitivo un poco más alto se fue.

El matrimonio se mete en el centro de salud y, sin señalarlos, nombran al elefante en la habitación para más de un residente. Los migrantes.

‘Little Morocco’

Rostros del Indostán a bordo de patinetes eléctricos. Voces que saludan con cadencia caribeña. Idiomas diferentes discutiendo el precio de unas zapatillas o una camiseta que se venden a pie de calle. Un deportivo que se para en un semáforo con una rumba electrónica que suena a todo trapo; al Shazam le cuesta un poco identificarla: Que me beses, de Obed Hernández. Pero, a simple vista, el paisaje parece un Little Morocco: Lamine Yamal sonríe en el anuncio de McDonald’s que han plantificado en un solar vacío y camisetas de los Leones del Atlas, la selección marroquí. Muchísimas; la mayoría con el 2 de Achraf Hakimi, que nació y se crió en Las Margaritas, un Son Gotleu de Getafe, a la espalda. Como otros muchos compañeros de convocatoria, un hijo de la diáspora.

“¿Veis aquella carnicería? Said, el dueño, me ha dicho que en un día vendió las cincuenta camisetas de Marruecos que había encargado”, dice la enfermera Córdoba. “La fiebre con el Mundial es increíble y me recuerda a un vendedor del Gran Bazar de Estambul que, hace muchos años, cuando le dije que era sevillano, me contestó: ‘Ahora el Sevilla está ganando mucho, pero ya veréis que, cuando se muera Lopera, el Betis va a ir p’arriba. Hasta yo, que he sido militante contra el fútbol, tengo que reconocer que aquí es una herramienta social muy potente”.

Comentar con Mimoun Zougaghi el último resultado de los marroquíes en Estados Unidos sería una buena técnica para detectar una dolencia en la consulta. Este hombre –barba y pelo grises, chilaba verdiblanca– se sienta en una terraza con tres amigos. Saludan a los sanitarios con complicidad, bromean, discuten y, de su bereber natal, saltan al castellano sin problemas. Los cuatro son hombres maduros. Todos “de Nador, al lado de Melilla”. Todos “albañiles retirados”. Llegaron a Mallorca en una horquilla que va de 2005 a 2018.

Mimoun fue el primero y sus dos hijos regentan el bar donde él pasa la tarde, una tetería de parroquia exclusivamente masculina –la única mujer, además de la enfermera Córdoba, es la cocinera– donde las lenguas se entremezclan. Hay hasta un centennial que saluda en mallorquín con acento de Artà. Y, cómo no, una pantalla ofrece el partido de turno del Mundial. Argelia-Austria. Los locutores se emocionan cantando los goles en árabe. El mismo idioma en la que se informa del sopar a la fresca que el 30 de junio se ha organizado en Son Gotleu y que en otros negocios está anunciado en castellano o catalán. El doctor Píriz lanza un deseo: “Estaría bien que, igual que ocurre con las redadas antidroga, los medios también vinieran a cubrir esa cena popular”.

La batalla electoral

Son Gotleu no es precisamente un topónimo olvidado por la prensa. La hemeroteca de este junio a punto de terminar lo prueba. A principios de mes, Fulgencio Coll Bucher –general en la reserva, portavoz de Vox en Cort, el nombre que recibe entre los mallorquines el Ajuntament de Palma– se dio una vuelta por la barriada para analizar sus “problemas de insalubridad e inseguridad”: “Son Gotleu no puede ser un gueto dentro de Palma”. El timing del líder ultraderechista no fue casual. Unos días antes, Marga Prohens Rigo, la presidenta balear, del PP, se había dado un baño de masas en la barriada. Sonrisas, fotos, reels y tertulia junto a dos míticos del Real Mallorca –el serbio Jovan Stanković y el palmesano Emilio Nsue, hijo de un migrante de Guinea Ecuatorial– para presentar al deporte “como una herramienta de igualdad y amistad” en los bloques de la periferia. De nuevo, el poder de la pelota.

Horas después de la visita del concejal Coll, la presidenta del Govern volvería a Son Gotleu acompañada de Jaime Martínez Llabrés, el alcalde de Palma, un político que necesita los votos de Vox para sacar adelante sus propuestas de gobierno. Los dos políticos del PP escenificaron la firma de “un protocolo para activar la regeneración” de un barrio en el que viven 12.000 personas. “Rehabilitación de calles, viviendas y un nuevo colegio” para impulsar unas manzanas por las que, hacia 2032, llegará el metro. Combustible para conquistar las mesas electorales de un feudo socialista. Desde 1982, el PSOE ha ganado casi siempre en Son Gotleu. A veces –en los ochenta, en 2004– con porcentajes superiores al 70%. Entre 2015 y 2019, Podemos sacó allí resultados más que apreciables. Hoy, camina hacia la desaparición. Esa porción de los votos –entre un 15 y un 20%– se la queda ahora Vox.

El barrio, conocido por protagonizar las páginas de Sucesos de los diarios locales, ha sido históricamente un feudo socialista, aunque Vox ha subido en las encuestas y el PP hace propaganda para ganar votos

–¿Y cómo arreglará el metro los problemas del barrio? Si al menos nos hubieran consultado…

Se pregunta en voz alta Cristina Córdoba. Esta enfermera especialista en medicina comunitaria es compañera de Enrique Píriz en el centro de salud y en Visca Son Gotleu. Así se llama una plataforma “de entidades y servicios” donde confluyen desde las directivas de varios colegios y un instituto a Cáritas, Aldeas Infantiles, Médicos del Mundo, asociaciones culturales, colectivos pacifistas y, según la web de Visca Son Gotleu, también algunos servicios que dependen del Ajuntament de Palma. “Por eso nos sorprende que, antes de presentar ese protocolo, que parece ser un proyecto piloto que se replicará en otras zonas del extrarradio de la ciudad, no se hayan reunido con nosotras para consultarnos qué necesita realmente esta barriada. Porque los principales problemas no se resuelven poniendo vallas”, explica la enfermera Córdoba. Cort, afirma una fuente del equipo de gobierno, anuncia que creará “una plataforma para que los vecinos puedan hacer aportaciones” a “un protocolo” que no es todavía “ningún proyecto”.

Las vallas de la discordia

Las vallas a las que se refiere esta madrileña –criada en Las Acacias, distrito de Arganzuela; cinco años trabajando en Palma, los últimos tres, en la barriada– es la reja blanca que, “desde hace unas semanas”, impide recorrer desde la calle los soportales de un edificio donde se pasa consulta, se atienden urgencias, se escuchan historias, como dice el doctor Píriz, que un sanitario no puede resolver “porque son más propias de una oficina de Extranjería”.

“La decisión se tomó a petición del equipo directivo del Centre de Salut de Son Gotleu por cuestiones de seguridad y sobre todo de salubridad. Era bastante habitual encontrar residuos orgánicos y residuos peligrosos para la salud de los usuarios del centro”, informan desde la Conselleria de Salut.

“Así se evitó que muchas personas sin techo vinieran aquí a dormir”, cuenta la enfermera Córdoba, “pero no se ha resuelto el problema. Esa gente sigue dando vueltas por el barrio. Algunos tienen problemas de adicción (cada vez que aprietan en Son Banya, notamos cómo aumenta el consumo aquí), pero otras son personas con trabajo. Volvían de la obra, se quitaban el uniforme y al cartón”. “En enero hubo un repunte de personas sin hogar y ya nos dijeron desde la gerencia que la única solución posible era vallar. No ocurrió nada. Pero hace unas semanas, cuando se desalojó la antigua prisión, muchos acabaron aquí”, continúa el doctor Píriz.

Con el vallado han evitado que muchas personas sin techo vinieran aquí a dormir, pero no se ha resuelto el problema. Esa gente sigue dando vueltas por el barrio. Algunos tienen problemas de adicción, pero otras son personas con trabajo. Volvían de la obra, se quitaban el uniforme y al cartón

Cristina Córdoba — Enfermera

Ibrahim, Esperanza y el drama de encontrar vivienda

Una vida que pone piel y cara a lo que cuenta el doctor Píriz es la de Ibrahim. Este hombre –rastas, canas en la barba, alguna cicatriz en la cara, un castellano sosegado– también salió de la cárcel hace unas semanas. Pero, en su caso, no se fue después de recibir una notificación policial. Es senegalés y dice haber cumplido una pena “de seis años”. El motivo se lo guarda. Sí cuenta que lleva tiempo en España, que tiene un hijo en Jaén con el que no conserva vínculo, que se ducha en la playa y come con lo que saca del top manta al que no le quita ojo mientras resume su historia. Y que duerme “donde se puede”, pero en Son Gotleu porque se siente más seguro. De momento, dice Ibrahim, nadie le ha molestado ni le ha echado de un portal.

–Es que aquí se aguanta de todo. A ver si ahora con la verja…

Suelta Esperanza mientras escucha a los sanitarios. No es un capricho que esta mujer –un moño recogido, los ojos claros, la merienda: un paquete de cerezas, en una mano– le tenga fe a la nueva muralla que rodea al centro de salud. Es empleada de la empresa privada que tiene la concesión de la limpieza de esta instalación pública. “Ni os podéis imaginar cómo estaba todo por la mañana…”, sigue Esperanza. Acto seguido, mira a la enfermera Córdoba y, ofreciéndole su complicidad, dispara una pregunta retórica: “¿Pero es que a dónde van a ir estas criaturas?”.

Ni os podéis imaginar cómo estaba todo por la mañana… ¿pero a dónde van a ir estas criaturas?

Esperanza — Limpiadora del centro de salud

La kelly contará después que lleva en Son Gotleu más de veinte años y que nunca había visto unos precios altísimos para un paisaje urbano con salarios tan bajos. Y pondrá un ejemplo que le toca muy de cerca. Porque le sucedió a su hermana en el barrio de al lado: Son Oliva. “Ella está soltera. Pagaba 600 euros por una entradita, una cocina chiquitilla, un cuarto y ya está. Pues bien, llega la casera y le dice de repente que quiere 1.200 al mes. Suerte que ha encontrado a una amiga que, por 400, le está alquilando una habitación. Es que lo de verte en la calle le puede pasar a cualquiera. Porque un día estás arriba y otro estás bien abajo”, dice Esperanza, como si estuviera a punto de arrancar a silbar la melodía de That’s Life.

“Compramos tu piso al contado”

El clásico que popularizó Frank Sinatra en 1966 –y que volvió a ponerse de moda gracias al Joker de Joaquin Phoenix– sería una buena banda sonora para Son Gotleu. En unas calles cuna de flamencos y traperos, suena la letra de este swing para retratar el momento inmobiliario de una barriada donde no es raro encontrar anuncios de pisos okupados –y en venta– cuando se bucea por los portales inmobiliarios de internet. Los fondos buitre llevan una década sobrevolando Son Gotleu, han hecho nido prometiendo márgenes irresistibles a los inversores. En una pared que da a Indalecio Prieto, la arteria principal de la barriada, se lee: COMPRAMOS TU PISO AL CONTADO. Es un cartel austero. Letras blancas sobre fondo negro. No hay logos, no hay referencias comerciales, no hay una dirección a la que acudir. Sólo un número de móvil. Como diciendo: “Coge la pasta y corre”.

En la barriada no es raro encontrar anuncios de pisos okupados –y en venta– cuando se bucea por los portales inmobiliarios de internet. Los fondos buitre llevan una década sobrevolando Son Gotleu

“Tradicionalmente, quien puede, se marcha de Son Gotleu. Y así es difícil construir identidad. Por desgracia, casi la única opción que tiene una sanitaria venida de fuera –y somos la mayoría– para comprarse una casa con su sueldo en Palma. No me quiero ni imaginar la gente que gane menos que nosotras. No es raro encontrarnos pacientes que viven en azoteas, entresuelos, terrazas, locales que son vivienda… Con las condiciones de falta de higiene que eso implica. O personas que han tenido que acoger a sus padres en casa porque, jubilados, los echan del alquiler en el que vivían”, dice la enfermera Córdoba. “O que han tenido que volver al cuarto de su infancia con su pareja y los hijos. En un hogar bien pequeño, tres familias recogidas. Eso satura los servicios y hace más difícil la vida aquí”, apunta el doctor Píriz.

Tradicionalmente, quien puede, se marcha de Son Gotleu. Y así es difícil construir identidad. Por desgracia, casi la única opción que tiene una sanitaria venida de fuera –y somos la mayoría– para comprarse una casa con su sueldo en Palma. No me quiero ni imaginar la gente que gane menos que nosotras

Cristina Córdoba — Enfermera

Mientras tanto, Tiago, un niño que corretea delante de su madre por la acera inmensa que separa los bloques centrales de Son Gotleu, “el cogollo, la parte que difícilmente se gentrificará”, como lo define el doctor Píriz, se frena para refrescarse con un flash de color naranja. Su merienda. Si le preguntan de dónde es, puede que ya utilizara un diminutivo que ha hecho fortuna y que hasta recién llegadas al barrio como la enfermera Córdoba han hecho suyo: Songo.

Aigües de la Mediterrània (entre Niça i Marsella), 1798. Tres escultors naveguen en un bergantí. La panxa és plena de marbre. Estàtues, bustos, frisos, làpides amb inscripcions llatines. És la col·lecció personal d’un dels personatges més poderosos del Vaticà. El mateix home amb qui els tres escultors han signat un contracte (escrit en castellà, traduït a l’italià i amb una postil·la en llatí) uns mesos abans. Reunits al despatx de l’advocat Lorenzo Torrelli, Antoni Despuig i Dameto, d’una banda, i Pascual Cortés, Luigi Melis i Joan Trivelli, de l’altra, estableixen les condicions econòmiques i els horaris: “25, 13 i 10 escuts per cap per treballar nou hores a l’hivern i set a l’estiu”. A canvi, aquests tres mestres del cisell es comprometen a restaurar, assemblar i polir els tresors que el seu ocupador ha anat reunint a través d’excavacions i compres als mercats d’antiguitats de Roma.

Ara, a bord, Cortés, Melis i Trivelli han de culminar la missió. Viatjar amb els tresors fins a Mallorca, l’illa on va néixer aquest cardenal que -amb les seues anades i vengudes- fa diverses dècades que actua com a corretja de transmissió entre els Estats Pontificis i la monarquia de Carles IV, el Borbó que regna a Espanya. Un detall que cal tenir en compte quan el vaixell que navega per la Mediterrània carregat de marbre sigui obligat a amarrar a Saint-Tropez. Hèrcules o Atena estan a punt de provocar un conflicte diplomàtic mil·lennis després d’haver deixat de guerrejar en nom seu. La geopolítica, sempre al comandament. Per escapar dels francesos, el nom del bergantí, potser, els donarà un cop de mà: Verge dels Remeis.

“La col·lecció Despuig va estar retinguda des del març fins a l’abril de 1798. Una fragata francesa la va interceptar i, com que en aquell moment Napoleó ja havia envaït la península Itàlica, no quedava clar si totes aquelles peces podien sortir d’allà. Va faltar ben poc perquè les confiscassin; de fet, el Saqueig de Roma acabava de produir-se [va ser el 15 de febrer d’aquell any en què Napoleó es va llançar sobre Egipte i les seues piràmides]. Després de moltes gestions van aconseguir dur-les a Barcelona i, més tard, a Mallorca, on les van guardar a la possessió de Raixa per desig del cardenal”, explica a l’altra banda de la pantalla Antònia Soler i Nicolau.

Aquesta professora de llatí i grec és, “de retruc” i gràcies a una tesi doctoral, una de les màximes especialistes en l’estudi creuat entre la vida política i la pulsió arqueològica de Despuig. El fons epigràfic de la col·lecció Despuig d’escultura clàssica, publicat el 2011, demostra que sense una faceta no s’entén l’altra. I que aquest personatge, que va viure entre el despotisme il·lustrat, la Revolució Francesa i el retorn de l’absolutisme, no va ser una rara avis, sinó “un personatge del seu temps”.

–Al llarg del segle XVIII –explica la doctora Soler– es va posar de moda entre la noblesa posseir una col·lecció d’antiguitats; formava part del seu estatus. Van començar aleshores les excavacions, sobretot a Itàlia, que més que un afany historiogràfic tenien una finalitat ornamental.

–¿Recrear la Roma o la Grècia clàssiques en ple Neoclassicisme?

–Exacte. Per això es feien reconstruir unes escultures que sovint es trobaven incompletes. O fins i tot, com que no tothom trobava de tot, també encarregaven copiar allò que veien en altres palaus. De vegades, per congraciar-se amb el propietari de l’original, com el mateix Despuig amb una hermafrodita que es pot veure a la Villa Borghese i que és immensa. La del cardenal amb prou feines fa trenta centímetres.

—Com acaba una filòloga clàssica submergint-se en la biografia d’un personatge així?

—Per les inscripcions de la col·lecció Despuig! Quan les vaig començar a estudiar, també em vaig haver d’apropar a la vida del cardenal, i és impossible no enganxar-s’hi. Estam acostumades a llegir Ciceró —i el seu secretari— a través de les còpies que es van fer de les seves obres i tractats, com a mínim, cinc o sis segles després... i ja eren còpies d’altres còpies. En canvi, les làpides portades per Despuig i els pedestals de moltes escultures contenen textos escrits, o que es van fer escriure, per persones que tenien el llatí com a llengua materna. Des del punt de vista filològic és un material interessantíssim i, com que prové de la metròpoli, és molt més ric i complex que el que s’ha trobat a Mallorca, comparable al nivell de les restes de Tàrraco o Emèrita Augusta. El dia que vaig saber que teníem una col·lecció així a l’illa encara pendent d’estudiar, gairebé em va donar alguna cosa. I tot va ser per casualitat...

Estam acostumats a llegir Ciceró a través de les còpies que es van fer de les seves obres i tractats, com a mínim cinc o sis segles després… i ja eren còpies d’altres còpies. En canvi, les làpides portades per Despuig i els pedestals de moltes escultures contenen textos escrits, o que es van fer escriure, per persones que tenien el llatí com a llengua materna

Dra. Antònia Soler i Nicolau

Una investigació que marca una vida

CaixaForum (Palma), 2000. El doctor Miquel Mayer i Oliver pronuncia una conferència sobre epigrafia clàssica. És un filòleg de prestigi que, en aquell moment, exerceix com a director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Antònia Soler havia estat alumna seva a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan se saluden, Mayer li comenta que acaba de llegir uns epígrafs al Castell de Bellver que l’han impressionat. Són les restes de la col·lecció Despuig.

Inventariades pel cronista Joaquim Maria Bover a Los tesoros de Despuig (1849), les peces que romanen a Mallorca ressorgeixen després d’un segle —el XX— durant el qual s’han venut al capital estranger, han nodrit la propaganda feixista al final de la Guerra Civil. Els revoltats les van col·locar al final de la Rambla de Palma per fer l’ullet a Mussolini. Però sobretot, han passat molt de temps ocultes en la foscor dels soterranis. El 1974, l’Ajuntament de Palma —que havia adquirit les peces el 1923— va fer unes reformes al museu de Bellver i les va deixar emmagatzemades... fins al 1999.

Seguint el consell de Mayer i Oliver, la doctoranda va anar a veure la col·lecció Despuig i hi va lligar el seu destí. “És irremeiable. El tema de la teva tesi t’acompanya tota la vida”, confessa. Matins de dissabte capbussant-se a l’Arxiu del Regne de Mallorca, on es conserva la documentació de l’eclesiàstic: diaris de viatge, documents jurídics “i les cartes que enviava a la persona que coordinava les excavacions de la vil·la romana que va descobrir a Ariccia”, al sud del Laci.

Gràcies a aquests documents, Antònia Soler va descobrir que “Can Despuig, el lloc on guardava les peces abans de transportar-les a l’illa, va ser el Palazzo Núñez-Torlonia, a prop de la Piazza di Spagna, i no el Palau de la Cancelleria, on li hauria correspost residir com a auditor del Tribunal de la Rota, el càrrec amb què va arribar a Roma”. Una ciutat que la filòloga clàssica sembla conèixer pam a pam.

Una altra visita a Barcelona li va servir per fullejar la biblioteca del cardenal, que va acabar en mans dels Caputxins de Sarrià, “i conversar amb fra Valentí Serra”. Hores infinites descomponent frases que relaten l’enterrament d’un senyor amb els seus esclaus, extretes de les làpides exposades a Bellver. La complicitat forjada amb persones com Magdalena Rosselló —la directora, ja jubilada, del museu del castell palmesà— o amb Manuela Domínguez Ruiz, una historiadora de l’art que també investiga el llegat del cardenal: juntes, estan immerses ara en un projecte europeu per analitzar les representacions femenines en l’art romà. A través de la col·lecció Despuig, és clar.

Com a part d’aquest treball, l’experta en Despuig torna a agafar la lupa —o a fer zoom a la pantalla— per acostar-se a les desenes de caps petrificats que apareixen en una fotografia en blanc i negre. L’ambient és atapeït, rococó. Pur horror vacui. Les escultures estan tan a prop les unes de les altres que, si una caigués, activaria un efecte dòmino tant còmic com fatal. “Com per anar-hi d’excursió amb una classe d’adolescents”, diu amb mig somriure una professora que imparteix Llengües Clàssiques als estudiants d’Humanitats de l’institut de Manacor, el poble on va néixer. La fotografia la va localitzar a l’Arxiu Amatller de Barcelona i va ser presa al saló senyorial de Raixa. La doctora Soler la data “entre 1900 i 1910”. Llavors, una part de les antiguitats i reconstruccions que Despuig havia portat d’Itàlia ja s’havia escampat per Europa. De Mallorca en va marxar la part del lleó.

“Lògicament, quan es van començar a vendre les antiguitats, se’n van endur les peces bones. És irònic, però aquí tenim allò que no es va vendre, igual que passa quan una botiga tanca: el bo es ven de pressa i la resta es queda”, reflexiona la filòloga, interessada també per l’artista que va servir d’enllaç als descendents de Despuig per liquidar el patrimoni del cardenal. “Llorenç Rosselló era un escultor que va morir molt jove, amb trenta-un anys. Si no hagués estat així, n’hauríem sentit a parlar molt més. Era mallorquí, però vivia i tenia molts contactes a París. Allà es van vendre les millors escultures i també molts dels quadres que Despuig havia acumulat al llarg de la seva vida i que havia fet portar a Raixa. Devia ser una pinacoteca impressionant. Bover la va documentar, i alguna obra continua en possessió dels hereus d’aquesta família, però de la majoria dels quadres no se sap on són: parlam de murillos, de riberas... Molt i bon Barroc. Això és perquè el cardenal, que reconeixia que no havia pogut formar-se gaire perquè des de ben jove l’havien empès a escalar dins la jerarquia eclesiàstica, sí que era molt afeccionat al dibuix: els seus quaderns de viatge són plens d’esbossos fets per ell mateix”.

La majoria de quadres no se sap on són: parlam de Murillos, de Riveras… Molt i bon Barroc. Això és perquè el cardenal, que reconeixia que no havia pogut formar-se gaire perquè des de molt jove el van empènyer a escalar en la jerarquia eclesiàstica, sí que era molt afeccionat al dibuix: els seus quaderns de viatge són plens d’esbossos fets per ell mateix

Dra. Antònia Soler i Nicolau

La decadència dels descendents del cardenal

1900, Hôtel Drouot (entre els bulevards i l’Òpera Nacional). Una subhasta envia un retrat de l’emperador August fins al Museu de Belles Arts de Boston i un altre de la seva enemiga Cleòpatra fins als Museus Estatals de Berlín. Però és un home anomenat Carl Jacobsen qui licita amb més força que ningú entre els milionaris reunits en aquella casa de subhastes fundada el 1852. Aquest cerveser danès adorna la seva col·lecció privada amb un rostre d’Egist, estàtues d’Apol·lo i Dionís, a més d’un bust de l’emperador Adrià. Un segle i quart més tard, aquelles adquisicions s’exposen al museu que aquesta empresa —convertida en multinacional— té a Copenhaguen: el Ny Carlsberg Glyptotek. Un dels pocs llocs on han anat a parar les millors peces de la col·lecció Despuig que la doctora Soler “encara” no ha pogut visitar.

L’esquarterament de la col·lecció es va produir en un moment clau per entendre la Mallorca que abraçaria el turisme cinquanta anys després. La noblesa que enfonsava les seues arrels en la conquesta catalana travessava hores molt baixes. Assetjada pels deutes, malvenia el seu patrimoni. La decadència de dinasties com els Despuig es convertiria en inspiració literària per a la burgesia que anava prenent el poder. El llibre que millor reflecteix aquesta substitució —o renovació— d’elits fou Bearn o La sala de les nines (Llorenç Villalonga, 1961). No sembla casual que el rodatge de la seva versió cinematogràfica triàs Raixa com a escenari. Quan —a principis dels anys vuitanta— la càmera de Jaime Chávarri va entrar en aquella possessió que el cardenal Despuig havia volgut enjardinar a la manera dels Albani o dels Borghese —els grans llinatges romans que freqüentava—, de les antiguitats ja no en quedava ni rastre.

—Doctora Soler, el cardenal Despuig somiava retirar-se a la possessió que la seva família tenia als peus de la Serra de Tramuntana amb les seves escultures, però només en va poder gaudir tres anys, del 1804 al 1807, perquè després torna a Roma, acompanya Pius VII a l’exili de França quan Napoleó els expulsa d’Itàlia, i només li permeten sortir-ne quan, ja malalt, es trasllada a Lucca, on mor el 1813. És com si finalment haguessin llevat als seus hereus allò que ell es va endur d’Ariccia. Es pot considerar aquest personatge un espoliador? A l’article que li dedica la Reial Acadèmia de la Història no són gens pietosos amb ell: el descriuen com un cobdiciós amb un “apetito aurívoro por las antigüedades”.

—No es pot pretendre que Despuig raonàs com una persona del segle XXI perquè va viure en un temps molt diferent del nostre. Va ser pres de la febre d’una època en què, com va fer ell, es va posar de moda comprar el dret d’excavar finques properes a la Via Àpia. Allà és on descobreixen una vil·la romana que Galvin Hamilton —un pintor, arqueòleg i marxant d’art escocès— no havia aconseguit trobar uns anys abans. Això va aixecar moltes suspicàcies en aquell moment; deien que a Despuig li havien col·locat les restes perquè les trobàs! [riu]

La qüestió del patrimoni històric i artístic, de qualsevol època, és molt complicada. Si hi hagués un consens mundial sobre aquest tema, ens tocaria retornar-les, però no n’hi ha. El que sí que s’ha de fer —i, afortunadament, en els darrers anys s’han fet moltes passes en aquesta direcció— és conservar, museïtzar, estudiar i divulgar allò que tenim. Perquè a través d’aquestes peces s’entén com era el segle XVIII.

No es pot pretendre que Despuig raonàs com un personatge del segle XXI perquè va viure en un temps molt diferent del nostre. Va ser pres de la febre d’un moment en què, com va fer ell, es va convertir en tendència comprar el dret d’excavar finques properes a la Via Àpia

Dra. Antònia Soler i Nicolau

—Una època fonamental per entendre l’Edat Contemporània. Mallorca és plena de personatges que van sortir de l’illa i van influir en el que passava a Europa o Amèrica. Per exemple, el marí i geògraf Felip Bauçà (igual que li va passar a Despuig, la Corona no va voler comprar el seu arxiu cartogràfic). Diversos historiadors de la Universitat de les Illes Balears reconeixen que, en clau insular, el Segle de les Llums encara està per estudiar. Quina creu que n’és la raó? 

—Potser no és tan complex. A vegades donam poca importància al que és nostre, simplement perquè ho tenim a prop.

Aguas del Mediterráneo (entre Niza y Marsella), 1798. Tres escultores navegan en un bergantín. La bodega está repleta de mármol. Estatuas, bustos, frisos, lápidas con inscripciones latinas. Es la colección personal de uno de los personajes más poderosos de El Vaticano. El mismo hombre con el que los tres escultores han firmado un contrato (escrito en castellano, traducido al italiano, y con una apostilla en latín) unos meses antes. Reunidos en el despacho del abogado Lorenzo Torrelli, Antoni Despuig i Dameto, por un lado, y Pascual Cortés, Lugi Melis y Joan Trivelli, por otro, se establecen las condiciones económicas: “25, 13 y 10 escudos por cabeza por trabajar nueve horas en invierno, siete en verano”. A cambio, estos tres maestros del cincel se comprometen a restaurar, ensamblar y pulir los tesoros que su empleador ha ido reuniendo a través de excavaciones y compras en los mercados de antigüedades de Roma.

Ahora, a bordo, Cortés, Melis y Trivelli deben culminar la misión. Viajar con los tesoros hasta Mallorca, la isla en la que nació este cardenal que –con sus idas y venidas– lleva varias décadas siendo una correa de transmisión entre los Estados Papales y la monarquía de Carlos IV, el borbón que reina en España. Un detalle a tener en cuenta cuando al barco que navega por el Mediterráneo repleto de mármol lo obliguen a amarrar en Saint-Tropez. Hércules o Atenea están a punto de provocar un conflicto diplomático milenios después de que dejen de guerrar en su nombre. La geopolítica, siempre al mando. Para escapar de los franceses, el nombre del bergantín, tal vez, les echara un cable: Virgen de los Remedios.

“La colección Despuig estuvo retenida desde marzo a abril de 1798. Una fragata francesa la interceptó y, como en aquel momento, Napoleón ya había invadido la Península Itálica, no quedaba claro si todas aquellas piezas podían sacarlas de allí. Faltó muy poco para que las confiscaran, el Saqueo de Roma, de hecho, se acababa de producir [fue el 15 de febrero de aquel año en el que Napoleón se lanzó sobre Egipto y sus pirámides]. Después de muchas gestiones consiguieron llevarlas a Barcelona y, luego, a Mallorca, donde las guardaron en la possessió de Raixa por deseo del cardenal”, explica al otro lado de la pantalla Antònia Soler i Nicolau.

Esta profesora de latín y griego es, “de rebote” y gracias a una tesis doctoral, una de las mayores especialistas en el estudio cruzado entre la vida política y la pulsión arqueológica de Despuig. El fons epigràfic de la col·lecció Despuig d’escultura clàssica, publicado en 2011, demuestra que sin una faceta no se entiende la otra. Y que este personaje que vivió a caballo entre el Despotismo Ilustrado, la Revolución Francesa y el retorno del absolutismo no fue una rara avis, sino “un personaje de su tiempo”.

–A lo largo del siglo XVIII –cuenta la doctora Soler– se va poniendo de moda entre la nobleza poseer una colección de antigüedades, forma parte de su estatus. Empiezan entonces las excavaciones, sobre todo en Italia, que más que afán historiográfico tenían un propósito ornamental.

–¿Recrear la Roma o la Grecia clásicas en pleno Neoclasicismo?

–Exacto. Por eso se manda reconstruir unas esculturas que se suelen encontrar incompletas. O, incluso, como no todos encuentran de todo, también ordenan copiar lo que ven en otros palacios. A veces, para congraciarse con el dueño del original, como el propio Despuig con una hermafrodita que se ve en Villa Borghese y es inmensa. La del cardenal apenas mide treinta centímetros.

–¿Cómo termina una filóloga clásica sumergiéndose en la biografía de un personaje así?

–¡Por las inscripciones de la colección Despuig! Cuando las empecé a estudiar tuve que acercarme también a la vida del cardenal y es imposible no engancharse. Estamos acostumbradas a leer a Cicerón –y a su secretario– a través de las copias que se hicieron de sus obras y tratados, como mínimo, cinco o seis siglos después... y ya eran copias de otras copias. Sin embargo, las lápidas traídas por Despuig y los pedestales de muchas esculturas contienen textos escritos, o que se mandaron escribir, por personas que tuvieron el latín como lengua materna. A nivel filológico es un material interesantísimo y, como proviene de la metrópolis, es mucho más rico y complejo que lo se ha encontrado en Mallorca, al nivel de los restos de Tarraco o Emerita Augusta. El día que me enteré de que teníamos una colección así en la isla todavía por estudiar, casi me da algo. Y todo fue por casualidad...

Estamos acostumbradas a leer a Cicerón a través de las copias que se hicieron de sus obras y tratados, como mínimo, cinco o seis siglos después... y ya eran copias de otras copias. Sin embargo, las lápidas traídas por Despuig y los pedestales de muchas esculturas contienen textos escritos, o que se mandaron escribir, por personas que tuvieron el latín como lengua materna

Dra. Antònia Soler i Nicolau

Una investigación que marca una vida

Caixa Fòrum (Palma), 2000. El doctor Miquel Mayer i Oliver pronuncia una conferencia sobre epigrafía clásica. Es un reputado filólogo que, en aquel momento, ejerce como director general de Patrimoni Cultural en la Generalitat de Catalunya. Antònia Soler fue su alumna en la Universitat Autònoma de Catalunya. Cuando se saludan, Mayer le comenta que acaba de leer unos epígrafes en el Castell de Bellver que le han impresionado. Son los restos de la colección Despuig.

Inventariada por el cronista Joaquim Maria Bover en Los tesoros de Despuig (1849), las piezas que permanecen en Mallorca resurgen después de un siglo –el XX– en el que se han vendido al capital extranjero, han nutrido a la propaganda fascista al final de la Guerra Civil (los golpistas las colocaron al final de La Rambla palmesana para ponerle ojitos a Mussolini) y, sobre todo, han pasado mucho tiempo ocultas en la oscuridad de los sótanos. En 1974, el Ajuntament de Palma –que había adquirido las piezas en 1923– hizo unas reformas en el museo de Bellver y las dejó guardadas… hasta 1999.

Siguiendo el consejo de Meyer i Oliver, la doctoranda fue a ver la colección Despuig y, a ella, ligó su destino. “Es irremediable. El tema de tu tesis te acompaña toda la vida”, confiesa. Mañanas de sábado buceando en el Arxiu del Regne de Mallorca, donde se conserva el papeleo del eclesiástico: diarios de viaje, letras jurídicas “y las cartas que le enviaba a la persona que coordinaba las excavaciones de la villa romana que halló en Ariccia”, al sur del Lazio. Gracias a esos documentos, Antònia Soler descubrió que “Can Despuig, el lugar donde guardaba las piezas antes de transportarlas a la isla, fue el Palazzo Núñez-Torlonia, cerca de la Plaza de España, y no el Palacio de la Cancillería, donde le hubiera correspondido vivir como auditor del Tribunal de La Rota, el cargo con el que llegó a Roma”. Una ciudad que la filóloga clásica parece conocer al dedillo.

Otra visita a Barcelona le valió para hojear la biblioteca del cardenal, que terminó en manos de los Caputxins de Sarrià, y charlar con Fra Valentí Serra. Horas infinitas descomponiendo frases que relatan el entierro de un señor con sus esclavos, extraídas de las lápidas expuestas en Bellver. La complicidad labrada con personas como Magdalena Rosselló –la directora, ya jubilada, del museo del castillo palmesano– o con Manuela Domínguez Ruiz, una historiadora del Arte que también investiga el legado del cardenal: juntas, están inmersas ahora en un proyecto europeo para analizar las representaciones femeninas en el arte romano. A través de la colección Despuig, claro.

Como parte de ese trabajo, la experta en Despuig vuelve a tomar la lupa –o a hacer zoom en la pantalla– para acercarse a las docenas de cabezas petrificadas que aparecen en una imagen en blanco y negro. El ambiente es abigarrado, rococó. Puro horror vacui. Las esculturas están tan cerca que, si una cayera, activaría un efecto dominó que sería tan cómico como fatal. “Como para ir de excursión con una clase de adolescentes”, dice con media sonrisa una profesora que imparte Lenguas Clásicas a los estudiantes de Humanidades del instituto de Manacor, el pueblo en el que nació. La fotografía la localizó en el Arxiu Amatller de Barcelona y se disparó en el salón señorial de Raixa. La doctora Soler la data “entre 1900 y 1910”. Para entonces, un pedazo de las antigüedades y reconstrucciones traídas por Despuig de Italia ya se había esparcido por Europa. De Mallorca se fue la parte del león.

“Lógicamente, cuando se empezaron a vender las antigüedades, se llevaron las piezas buenas. Es irónico, pero aquí tenemos las cosas que no se han vendido, igual que ocurre cuando una tienda cierra: lo bueno se vende rápido y el resto se queda”, reflexiona la filóloga, interesada, también, por el artista que sirvió de enlace a los descendientes de Despuig para liquidar el patrimonio del cardenal. “Llorenç Rosselló era un escultor que murió muy joven, a los treinta y un años. Si no, hubiéramos escuchado hablar más de él. Era mallorquín, pero vivía y tenía muchos contactos en París. Allí se vendieron las mejores esculturas y, también, muchos de los cuadros que acumuló Despuig en vida y que hizo traer a Raixa. Debía ser una pinacoteca impresionante. Bover la documentó, y alguna obra sigue en posesión de los herederos de esta familia, pero la mayoría de cuadros no se sabe dónde están: hablamos de murillos, de riberas… Mucho y buen Barroco. Y es que el cardenal, que reconocía que no había podido formarse demasiado porque desde muy joven le impulsaron a escalar en la jerarquía eclesiástica, sí era muy aficionado al dibujo: sus cuadernos de viaje están llenos de bocetos de su autoría”.

La mayoría de cuadros no se sabe dónde están: hablamos de murillos, de riberas… Mucho y buen Barroco. Y es que el cardenal, que reconocía que no había podido formarse demasiado porque desde muy joven le impulsaron a escalar en la jerarquía eclesiástica, sí era muy aficionado al dibujo: sus cuadernos de viaje están llenos de bocetos de su autoría

Dra. Antònia Soler i Nicolau

La decadencia de los descendientes del cardenal

1900, Hôtel Drouot (entre los bulevares y la Ópera Nacional). Una subasta empaqueta un retrato del emperador Augusto hasta el Museo de Bellas Artes de Boston y otro de su enemiga Cleopatra hasta los Museos Estatales de Berlín. Pero es un hombre llamado Carl Jacobsen quien puja más fuerte que nadie entre los millonarios reunidos en aquella casa de subastas fundada en 1852. Este cervecero danés adorna su colección privada con un rostro de Egisto, estatuas de Apolo y Dionisio, más un busto del emperador Adriano. Un siglo y cuarto más tarde, aquellas compras se exponen en el museo que esta empresa –convertida en multinacional– tiene en Copenhague: el Ny Carlsberg Glypotek. Uno de los pocos lugares donde ha terminado lo mejor de la colección Despuig que la doctora Soler “todavía” no ha podido visitar.

El despiece ocurrió en un momento clave para comprender la Mallorca que se abrazará al turismo cincuenta años después. La nobleza que hundía sus raíces en la conquista catalana estaba en horas muy bajas. Acuciada por las deudas, malvendía su patrimonio. La decadencia de dinastías como los Despuig iban a convertirse en inspiración literaria para la burguesía que estaba tomando el poder. El libro que mejor refleja esa sustitución –o renovación– de élites fue Bearn o La sala de muñecas (Llorenç Villalonga, 1961). No parece un capricho que el rodaje de su versión cinematográfica eligiera Raixa como decorado. Cuando –a principios de los ochenta– la cámara de Jaime Chávarri entró en aquella villa que el cardenal Despuig quiso ajardinar a la manera de los Albani o los Borghese –los grandes apellidos romanos a los que frecuentó–, de las antigüedades no quedaba ni rastro.

–Doctora Soler, el cardenal Despuig soñaba con retirarse a la possessió que su familia tenía a los pies de la Serra de Tramuntana con sus esculturas, pero sólo las pudo disfrutar tres años, de 1804 a 1807, porque luego vuelve a Roma, acompaña a Pío VII al exilio de Francia cuando Napoleón los saca de Italia, y sólo lo dejan salir cuando, ya enfermo, se traslada a Lucca, donde muere en 1813. Es como si hubieran terminado quitando a sus herederos lo que él se llevó de Ariccia. A este personaje, ¿se le puede considerar un expoliador? En el artículo que le dedican en la Real Academia de Historia no son nada piadosos con él: lo describen como un codicioso que tenía un “aurívoro apetito por las antigüedades”.

–No se puede pretender que Despuig razone como un personaje del siglo XXI porque vivió en un tiempo muy diferente al nuestro. Fue preso de la fiebre de un momento donde, como hizo él, se convirtió en tendencia comprar el derecho a excavar fincas cercanas a la Vía Apia. Allí es donde descubren una villa romana que Galvin Hamilton –un pintor, arqueólogo y marchante de arte escocés– no consiguió encontrar unos años antes. ¡Eso levantó muchas suspicacias en su momento, decían que a Despuig le habían colocado los restos para que los encontrara! [ríe] La cuestión del patrimonio histórico y artístico, de cualquier época, es muy complicada. Si hubiera un consenso mundial al respecto, nos tocaría devolverlas, pero no lo hay. Lo que sí se debe hacer, y, afortunadamente, se han dado muchos pasos al respecto en los últimos años, es conservar, museizar, estudiar y divulgar lo que tenemos. Porque a través de esas épocas se entiende cómo era el siglo XVIII.

No se puede pretender que Despuig razone como un personaje del siglo XXI porque vivió en un tiempo muy diferente al nuestro. Fue preso de la fiebre de un momento donde, como hizo él, se convirtió en tendencia comprar el derecho a excavar fincas cercanas a la Vía Apia

Dra. Antònia Soler i Nicolau

–Una época fundamental para entender la Edad Contemporánea. Mallorca está llena de personajes que salieron de la isla e influyeron en lo que ocurría en Europa o América. Por ejemplo, el marino y geógrafo Felip Bauzá (igual que le ocurrió a Despuig, la Corona no quiso comprar su archivo cartográfico). Varios historiadores de la Universitat de les Illes Balears reconocen que, en clave insular, el Siglo de las Luces está todavía por estudiar. ¿Cuál cree que es la razón?

–Puede que no sea tan complejo. A veces, le damos poca importancia a lo nuestro, simplemente, porque lo tenemos cerca.

Administració deslleial, una estafa que ronda els 237.000 euros i escenes dignes d’aparèixer al guió de La comunidad, el thriller que va enfrontar Terele Pávez i Carmen Maura en un edifici del barri madrileny de La Latina. Aquests són els presumptes delictes que una denúncia i una querella presentades per quatre persones diferents imputen a Araceli Colomar Costilla, administradora de finques, agent de la propietat immobiliària i, des de l’estiu de 2023, regidora de Vox a Sant Josep de sa Talaia (Eivissa).

El Jutjat d’Instrucció número 1 de l’illa va rebre les proves -correus electrònics, àudios de WhatsApp i ingressos bancaris- que van presentar els advocats dels presumptament estafats l’abril i el novembre de 2024. Aleshores, Colomar ja feia un any que assistia als plens d’un ajuntament on va entrar després d’encapçalar la llista del partit d’ultradreta en les darreres eleccions municipals. Vox va obtenir dos regidors i és clau per garantir el govern —sense majoria absoluta— del PP a Sant Josep. A Eivissa està en joc un territori clau per als interessos turístics i immobiliaris: comprèn tot el sud de l’illa, té el litoral més extens de les Illes Balears —84 quilòmetres— i, potser per això, apareix habitualment des de fa més de mig segle als mitjans de comunicació a causa de múltiples irregularitats i escàndols urbanístics.

Els fets denunciats haurien tingut lloc abans dels comicis, al llarg de l’any 2022. Colomar ja havia desembarcat en la política local. Exercia com a coordinadora de Vox a Sant Josep i es perfilava com a candidata prometent “oficines antiocupació” en cas de governar. Mentrestant, hauria creat —presumptament i sempre segons les denúncies— un important forat econòmic a tres homes i una dona després de fer-los creure que intermediava per tancar unes compravendes que mai no es van completar. Així ho asseguren els denunciants en el relat que els seus advocats van plasmar en els documents judicials als quals ha tingut accés en exclusiva elDiario.es.

Els denunciants asseguren que la regidora de Vox els va crear un important forat econòmic després de fer-los creure que intermediava per tancar unes compravendes que mai no es van completar

El Galàxia

Els béns immobles —places de garatge, trasters, baixos comercials— sobre els quals orbita la presumpta estafa formen part del Galàxia. El Cadastre dissecciona les dades d’aquest edifici de cinc plantes que es va construir el 1982, cinc anys abans que Eivissa aprovés les seves primeres normes urbanístiques. Un trencaclosques format per desenes d’apartaments de 60 metres quadrats i, almenys, una trentena d’espais annexos: magatzems, oficines, locals. No és, en absolut, una plaça fàcil perquè, a més, està situat a la segona línia de ses Figueretes. Un barri on es barregen el turisme i la classe obrera, hotels revalorats i habitatges humils llogats per migrants. També, una zona inundable. Quan la DANA Alice va colpejar l’illa l’octubre de 2025, va reclamar les escriptures de propietat de l’aigua i el garatge del Galàxia es va inundar.

En aquell moment, l’administradora Colomar ja no treballava en aquell rusc de formigó. La política de Vox havia gestionat els seus comptes entre desembre de 2021 i febrer de 2024. En assumir el càrrec es va trobar amb un ascensor que feia mesos que no funcionava i, sobretot, amb els impagaments que arrossegaven alguns dels propietaris. Segons els denunciants, l’anterior administrador —J.A.V.S., un altre expolític local del PP— no havia fet la seva feina amb prou diligència. La seva “gestió deficient va provocar, entre altres problemes, l’acumulació de diversos veïns morosos”, segons el seu relat.

“La proactivitat i la presència constant” de la nova gestora “li van guanyar la confiança” de la comunitat, segons el testimoni dels presumptes afectats. El gener de 2022, Colomar va traçar davant la junta directiva una estratègia per equilibrar el balanç econòmic de la comunitat: buscar compradors interessats en el patrimoni dels morosos i eixugar els deutes amb les transaccions.

Segons els afectats, la regidora de Vox va voler sanejar els impagaments d’alguns propietaris amb una estratègia clara: buscar compradors interessats en el patrimoni dels morosos i eixugar els deutes amb les transaccions

A més, va plantejar la necessitat de disposar de els serveis de Noemí Boned Núñez, a qui va presentar com una advocada experta en mediacions que l’ajudaria. Hi va haver quatre persones que suposadament van picar l’ham. Els denunciants. Noemí Boned no ha respost a les preguntes d’aquest diari respecte a la seva presumpta implicació en la trama immobiliària.

A.V. era propietari d’un local comercial a l’Edifici Galàxia i la suposada proposta de l’administradora li va semblar interessant per ampliar el seu patrimoni. El 13 de juny de 2022 va signar les escriptures d’un nou local. Colomar va exercir com a enllaç en una operació que, segons la primera de les denúncies, comptava amb el vistiplau de la junta de propietaris. Tanmateix, “al marge” dels comuners, va continuar oferint més béns que no estaven al corrent de pagaments. A.V. va ingressar al compte de la comunitat 8.011 euros el 20 de juny, 13.749 tres dies més tard, i 8.151 a finals d’aquell any, la vigília de la Loteria de Nadal. Creia estar comprant tres locals més. Entremig, el 29 de novembre, va pagar 16.143 euros per una plaça de garatge. En total, 46.054 euros.

Un dels afectats va pagar, segons la seva versió, 46.054 euros per comprar tres locals més al mateix edifici

Els preus eren força més baixos que els que oferia un mercat immobiliari tan especulatiu com l'eivissenc després de la pandèmia. El metre quadrat de segona mà rondava, de mitjana, els 2.000 euros (dades del 2005) abans de l’esclat de la penúltima bombolla. Es va enfonsar i, per al 2020, ja arribava als 2.700 euros. L’informe més recent del Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Illes Balears fixa en 4.600 euros el metre quadrat dels locals comercials de Vila. El municipi més car de l’arxipèlag per obrir un negoci amb seu física. De llarg.

Operacions “fantasma”

En plena escalada especulativa, a A.V. li devia semblar un bon negoci recolzar-se en l’administradora de finques per adquirir aquells baixos. El comprador li va explicar a una altra persona les seves operacions patrimonials. A.Al. no era comuner de l’Edifici Galaxia, però també va decidir invertir-hi. Entre l’11 i el 18 de novembre de 2022, va transferir una mica més de 30.000 euros al codi bancari d’una comunitat de la qual creia estar a punt de convertir-se en nou membre. Concretament, propietari de dos locals.

Va ser aleshores quan es va girar la truita. Les fulles del calendari queien, però les claus dels locals no arribaven mai. Els diners avançats presumptament tampoc no tornaven. El 4 d’abril de 2024, A.V. i A.Al. es van cansar d’esperar i van suplicar al jutjat que els prengués declaració a ells, com a denunciants, i, com a denunciada, a Araceli Colomar Costilla. En aquell moment, la militant de Vox -ja regidora electa- feia un parell de mesos que havia estat acomiadada del Galaxia. La denúncia contra la seva gestió també sol·licitava una auditoria dels comptes de l’edifici i el testimoni de la junta directiva d’una comunitat que consideraven “partícip a títol lucratiu” de l’estafa de la qual se sentien víctimes.

Un altre dels afectats hauria pagat presumptament 30.000 euros per adquirir dos locals

Dos anys i més de dos mesos després, aquelles diligències “encara estan en fase d’instrucció”, indiquen des del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. Aquesta “investigació inacabada” és víctima d’un col·lapse difícil de sostenir: els jutjats d’Eivissa poden trigar entre dos i tres anys a celebrar una vista prèvia des que s’inicien les investigacions d’una causa.

Un sot -motivat per la manca de recursos físics i humans- que també ha afectat A.At. i M.R., els dos veïns empadronats al Galaxia que, el novembre de 2024, van presentar una querella contra l’administradora de finques i l’advocada especialista en mediació. El seu advocat confirma que tampoc no hi ha data per a un procés a través del qual poder recuperar els 161.459 euros que van pagar entre tots dos, gairebé a parts iguals.

Sorpresa Regal: ni diners ni immobles

La història és molt similar a la dels altres presumptes estafats. Les transferències es van fer entre el 27 de juny i el 5 d’octubre de 2022, “sempre a favor de la comunitat”, com afirma una querella molt més rica en detalls que la primera denúncia. “Ambdues querellades es presentaven com a professionals de confiança, per la qual cosa no sorprèn que els querellants confiessin part del seu capital davant el que semblava un conjunt d’inversions molt rendibles. (...) L’administradora de finques va enviar als meus representats diverses notes simples del Registre de la Propietat d’Eivissa relatives a les propietats que suposadament havien d’adquirir, les còpies de les quals s’adjunten a la querella, per tal de tranquil·litzar-los i demostrar-los que estava al corrent del tema. Així mateix, l’administradora de finques els va fer arribar els esborranys d’uns ‘Contractes d’arres confirmatòries (senyal)’, per deixar constància de les operacions i dotar-les de més seguretat jurídica, cosa que va reafirmar en els meus representats l’aparent serietat empresarial i professional de la querellada i va augmentar encara més la seva confiança en ella. Còpies d’alguns d’aquests, que mai no es van arribar a signar…”

L’advocat dedica un capítol complet del document que va presentar als jutjats a narrar les suposades comunicacions entre Colomar i els seus clients. La majoria són del 2023, un any en què els querellants aniran descobrint a poc a poc la suposada estafa. Al febrer encara tenen fe en l’administradora de finques. Fins i tot defensen la seva tasca quan A.A. i A.Al., els primers denunciants, comencen a demanar explicacions sobre uns títols de propietat que s’han volatilitzat.

La situació escala: els afectats aconsegueixen bloquejar el compte de la comunitat, on havien fet els pagaments. Caldrà un petit flash-forward perquè A.At. i M.R. també reclamin els seus drets com a compradors. Perquè quan arribi la primavera tampoc no hi haurà notícia dels quatre locals comercials, les tres places d’aparcament i els dos trasters que creien haver adquirit. Dotze mesos després d’haver desemborsat fortes quantitats de diners, segons el seu relat, aquell petit patrimoni continua en el llimb.

Com reacciona Colomar? Segons la querella, amb “arguments banals i excuses i evasives tendents a generar la màxima confusió i a desvincular-se dels fets”. A l’octubre, M.R. escriu en un grup de WhatsApp que comparteix amb A.At. i l’administradora —batejat amb el curiós nom de Sorpresa Regalo— per demanar una reunió per cancel·lar la compravenda i recuperar els diners: “[Hem] de parlar del nostre assumpte. Aquí és molt important aclarir algunes coses”. La regidora de Vox —ja en el càrrec— els promet suposadament, a través de diversos documents que l’advocat va adjuntar a la querella, una devolució, però a terminis.

El novembre és un mes frenètic. Colomar els envia un certificat bancari per demostrar que els 161.459 euros que els perjudicats van desemborsar entre juny i octubre de 2022 continuen en poder de la comunitat. M.R. i A.At. hi detecten incoherències: el compte on suposadament hi ha els diners no és el mateix on ells van fer els ingressos que consta al document que els ha enviat l’administradora per tranquil·litzar-los. El 28 de novembre, Noemí Boned Núñez, l’advocada que Colomar hauria contractat per mediar amb els morosos, acaba de trencar la confiança dels compradors. Després de dies “ignorant les seves trucades”, els comunica que “cap dels deutors no ha volgut iniciar cap mena d’acord sobre els pagaments ni tan sols ha respost a la petició de mediació”. La querella explica que, quan els afectats es van interessar per comprar aquelles propietats, les denunciades els van animar a transferir els diners “urgentment” perquè les negociacions anaven “a bon ritme”.

“La meva consciència està tranquil·la”

Dies després, tot esclata. El desembre de 2023, Colomar presenta el balanç econòmic… del 2022. Els pagaments de M.R. i A.At. no figuren entre els ingressos de la comunitat de propietaris del Galaxia. Els querellants s’encenen: “Quan presentaràs els comptes del 23 (...) Ens podries indicar sota quin concepte apareix els nostres diners? Si les coses es van fer bé com ens fas entendre, aleshores on apareixen?” La política d’extrema dreta es defensa a través d’uns àudios que també es van adjuntar a la querella:

-Jo també lamento el dany que patiu, no és en absolut la meva intenció, però per la meva part crec que no he deixat de treballar, us continuo atenent en tot, però també esteu demanant una immediatesa que és impossible. Un bon treball requereix una bona concentració i així és impossible poder concentrar-se. (...) Per la meva part, com us dic, no he deixat de treballar, continuo treballant, he d’acabar els comptes del 2023 i fer els llibres (...) jo continuaré lluitant i batallant per tancar tot el que pugui tancar, això ho tinc clar i la meva consciència està tranquil·la de continuar intentant-ho dia a dia fins que la comunitat acordi que he de lliurar la documentació. Puc entendre que tot va molt més lent del que vosaltres desitgeu, però per la meva part crec que ahir vaig acabar molt tard amb el Galaxia, avui he començat el dia treballant per al Galaxia.

El gener de 2024, “per raons evidents”, no es renova el contracte amb l’administradora de finques. El seu substitut arriba al març i, abans de l’estiu, s’escull una nova junta directiva. A.At. ocupa la vicepresidència de la comunitat de propietaris. Una responsabilitat que li permet revisar els comptes bancaris on M.R. i ella van fer els ingressos. Després d’analitzar-los, descobreix que es van fer “moltes transferències a favor de totes dues querellades sense que constin factures que les justifiquin”. Per a l’advocat, aquests moviments de diners proven el “propòsit criminal” d’un “pla delictiu” per apropiar-se d’un “patrimoni aliè”. O d’“un conte de terror”, com resumeix la història A.At. per correu electrònic. De moment, i a l’espera que la justícia segueixi el seu lent curs, ni ella ni el seu advocat volen parlar —encara— amb detall del que ha passat.

Els denunciants asseguren que la regidora de Vox i l’advocada han fet 'moltes transferències a favor de totes dues querellades sense que constin factures que les justifiquin'

Colomar nega els fets

Araceli Colomar atén elDiario.es a través d'una trucada telefònica. El cas, explica, s'arxivarà per “manca de prova documental”. Segons la seva versió, disposa de poders notarials i acords de mediació de l'advocada –Noemí Boned– per signar almenys algunes de les compravendes pactades. D'altra banda, nega que ella o tercers s'hagin quedat amb els diners que van dipositar els denunciants i querellants, i indica que els diners van quedar dipositats al compte bancari de la comunitat de propietaris de l'Edifici Galàxia. Només reconeix haver cobrat honoraris en algunes de les operacions. Així mateix, indica que Boned no pot anar a judici perquè “les actes d'acord de mediació són confidencials”, sense desenvolupar aquest punt.

Colomar nega totes les acusacions que se li fan. Pel que fa al fet que finalment no hi hagués acords amb els propietaris morosos per vendre els seus immobles i saldar el deute de la comunitat de l'Edifici Galàxia, també afirma que és mentida. Segons la seva versió, un dels denunciants ja s'hauria beneficiat d'un d'aquests acords, i estaria gaudint d'algun dels locals, però a l'espera d'obtenir una plaça d'aparcament. En la resta de casos, “com que no es dona l'acord de mediació, s'inicia el procediment de reclamació amb subhasta”. “Que la comunitat els retorni els diners, jo no ho puc fer”, insisteix.

A A.Att., una de les afectades, afirma que “cal retornar-li els diners del pàrquing”. “Que els hi retorni l'administrador perquè té els certificats fets”. A.At va dipositar 13.074 i 14.802 euros, respectivament, per a dues places d'aparcament el 15 de setembre de 2022, segons consta en la querella consultada per aquest diari. Ha explicat, a més, que hi ha afectats que no figuren en les denúncies i amb els quals va dinar la setmana passada, i que li demanen arribar a acords sobre els seus casos, malgrat haver abandonat el seu càrrec com a administradora de finques de l'edifici Galàxia. Sobre el fet que els preus estiguin per sota del preu de mercat, assegura que és a causa de “les patologies estructurals de la finca”. “L'edifici estava a punt de col·lapsar, avui dia no”, defensa. També ha negat que sigui “amiga” del constructor i nega que hi hagi hagut cap tracte de favor.

D'altra banda, afirma que hi ha acords de compravenda d'immobles que estan sense escripturar. En altres casos, assegura que no hi ha acords. Finalment, diu que s'ha fet una auditoria del compte de la comunitat de propietaris i que “els diners són allà”.

–I aleshores per què no els cobren?, preguntem els periodistes.

“Perquè el nou administrador, per sistema, no volia”.

Arran de les demandes, assegura, el nou administrador va dir, segons Colomar, “que els certificats no servien per a res” i que la denunciada havia perpetrat un “engany”. Segons la seva versió, aquest certificat conté les quantitats que cada propietari ha dipositat, així com la data exacta. Afirma que “una amiga seva” ha vist els seus diners dipositats allà.

“Dels ”immobles“ que estan venuts cobro 1.000 euros més IVA com a gestora immobiliària, no com a administradora de finques”. Afirma que es va fer així perquè una altra immobiliària cobrava 3.000 euros per la mateixa gestió.

–Hi ha algú –dels denunciants– que hagi adquirit la seva plaça d'aparcament?

“No”, respon Colomar, però “tots tenen el seu certificat”. “Que la comunitat els retorni els diners”, repeteix.

Mentrestant, el Galaxia està ocupat pels paletes. Hi ha bastides, cascos que pugen i baixen unes escales en forma de galeria, i una malla que cobreix tota la façana de l’edifici. S’hi practica una rehabilitació que, segons la querella, es va “paralitzar” quan la regidora de Vox gestionava la finca en “descobrir-se que tenia un apropament notable i sospitós amb el constructor responsable de les obres”. Al mateix carrer on es troba l’edifici, a només uns portals de distància, continua oberta l’oficina des d’on Araceli Colomar Costilla tramita compres, vendes i lloguers d’immobles i, com a pèrita judicial, elabora informes destinats a resoldre conflictes.

Administración desleal, una estafa que ronda los 237.000 euros y escenas dignas de aparecer en el guion de La comunidad, el thriller que enfrentó a Terele Pávez y Carmen Maura en un edificio del barrio madrileño de La Latina. Esos son los presuntos delitos que una denuncia y una querella presentadas por cuatro personas diferentes le imputan a Araceli Colomar Costilla, administradora de fincas, agente de la propiedad inmobiliaria y, desde el verano de 2023, concejala de Vox en Sant Josep de sa Talaia (Eivissa).

El Juzgado de Instrucción número 1 de la isla recibió las pruebas –correos electrónicos, audios de WhatsApp, ingresos bancarios– que presentaron los abogados de los presuntos estafados en abril y noviembre de 2024. Entonces, Colomar ya llevaba un año sentándose en el pleno de un ayuntamiento donde entró tras encabezar la lista del partido de ultraderecha en las últimas elecciones municipales. Vox obtuvo dos concejales y es clave para asegurar el gobierno –sin mayoría absoluta– del PP en Sant Josep. Un territorio clave para los intereses turísticos e inmobiliarios se juegan en Eivissa: comprende todo el sur de la isla, cuenta con el litoral más extenso de las Illes Balears –84 kilómetros– y, quizás por ello, acostumbra a aparecer desde hace más de medio siglo en los medios de comunicación a causa de múltiples irregularidades y escándalos urbanísticos.

Los hechos denunciados ocurrieron presuntamente antes de los comicios, a lo largo de 2022. Colomar ya había desembarcado en la política local. Ejercía como coordinadora de Vox en Sant Josep y se perfilaba como candidata prometiendo “oficinas antiokupación” en caso de gobernar. Mientras tanto, creaba -presuntamente y siempre según las denuncias- un importante agujero económico a tres hombres y una mujer tras hacerles creer que intermediaba para cerrar unas compraventas que nunca se completaron. Así lo aseguran los denunciantes en el relato que escribieron sus abogados en los documentos judiciales a los que ha tenido acceso en exclusiva elDiario.es.

Los denunciantes aseguran que la regidora de Vox les creó un importante agujero económico tras hacerles creer que intermediaba para cerrar unas compraventas que nunca se completaron

El Galaxia

Los bienes raíces –plazas de garaje, trasteros, bajos comerciales– sobre los que orbita la presunta estafa forman parte del Galaxia. El Catastro disecciona los datos de este edificio de cinco alturas que se construyó en 1982, cinco años antes de que Eivissa aprobara sus primeras normas urbanísticas. Un tetris formado por decenas de apartamentos de 60 metros cuadrados y, al menos, una treintena de espacios anexos: almacenes, oficinas, locales. Para nada una plaza fácil porque, además, está situado en la segunda línea de ses Figueretes. Un barrio donde se mezclan el turismo y la clase obrera, hoteles revalorizados y viviendas humildes alquiladas por migrantes. También, una zona inundable. Cuando la DANA Alice golpeó la isla en octubre de 2025, reclamó las escrituras de propiedad del agua y el garaje del Galaxia se inundó.

En aquel momento, la administradora Colomar ya no trabajaba en aquella colmena de cemento. La política de Vox había gestionado sus cuentas entre diciembre de 2021 y febrero de 2024. Al asumir el cargo se encontró con un ascensor que llevaba meses sin funcionar y, sobre todo, con los impagos que arrastraban algunos de los propietarios. Según los denunciantes, el anterior administrador –J.A.V.S., otro ex político local, del PP– no había realizado con celo su trabajo. Su “gestión deficiente provocó, entre otros problemas, la acumulación de varios vecinos morosos”, según su relato.

“La proactividad y la presencia constante” de la nueva gestora “le granjeó la confianza” de la comunidad, según el testimonio de los presuntos afectados. En enero de 2022, Colomar trazó ante la junta directiva una estrategia para equilibrar el balance económico de la comunidad: buscar compradores interesados en el patrimonio de los morosos y enjugar las deudas con las transacciones.

Según los afectados, la regidora de Vox quiso sanear los impagos de algunos de los propietarios con una clara estrategia: buscar compradores interesados en el patrimonio de los morosos y enjugar las deudas con las transacciones

Además, planteó la necesidad de contar con los servicios de Noemí Boned Núñez, a quien presentó como una abogada experta en mediaciones que la ayudaría. Hubo cuatro personas que picaron supuestamente el anzuelo. Los denunciantes. Noemí Boned no ha respondido a las preguntas de este diario respecto a su presunta implicación en la trama inmobiliaria.

A.V. era dueño de un bajo comercial en el Edificio Galaxia y la supuesta propuesta de la administradora le pareció interesante para ampliar su patrimonio. El 13 de junio de 2022, firmó las escrituras de un nuevo local. Colomar ejerció como enlace en una operación que, según la primera de las denuncias, contaba con el visto bueno de la junta de propietarios. Sin embargo, “al margen” de los comuneros, siguió ofreciendo más bienes que no estaban al corriente de pagos. A. V. ingresó en la cuenta de la comunidad 8.011 euros el 20 de junio. 13.749, tres días más tarde, y 8.151, a final de aquel año, en la víspera de la Lotería de Navidad. Creía estar comprando tres locales más. Entre medias, el 29 de noviembre, soltó 16.143 euros por una plaza de garaje. En total, 46.054 euros.

Uno de los afectados pagó, según su versión, 46.054 euros para comprar tres locales más en el mismo edificio

Los precios eran bastante más bajos que los que ofrecía un mercado inmobiliario tan especulativo como el ibicenco tras la pandemia. El metro cuadrado de segunda mano rondaba, de media, los 2.000 euros (datos de 2005) antes del estallido de la penúltima burbuja. Se hundió y, para 2020, ya alcanzaba los 2.700 euros. El informe más reciente del Colegio Oficial de Agentes de la Propiedad Inmobiliaria de las Islas Baleares fija en 4.600 euros el metro cuadrado de los locales comerciales de Vila. El municipio más caro del archipiélago para abrir un negocio con sede física. De largo.

Operaciones “fantasma”

En plena escalada especulativa, a A.V. tuvo que parecerle un buen negocio apoyarse en la administradora de fincas para adquirir aquellos bajos. El comprador le contó a otra persona sus operaciones patrimoniales. A.Al. no era comunero del Edificio Galaxia, pero también decidió invertir. Entre el 11 y el 18 de noviembre de 2022, transfirió algo más de 30.000 euros al código bancario de una comunidad de la que creía estar a punto de convertirse en nuevo miembro. Concretamente, propietario de dos locales.

Fue entonces cuando giraron las tornas. Las hojas del calendario caían, pero las llaves de los locales nunca llegaban. El dinero adelantado presuntamente tampoco regresó. El 4 de abril de 2024, A.V. y A.Al. se hartaron de esperar y suplicaron al juzgado que les tomara declaración a ellos, como denunciantes, y, como denunciada, a Araceli Colomar Costilla. En aquel momento, la militante de Vox –ya concejala electa– hacía un par de meses que la habían despedido del Galaxia. La denuncia contra su gestión también solicitaba una auditoría de las cuentas del edificio y el testimonio de la junta directiva de una comunidad a quien consideraban “partícipe a título lucrativo” de la estafa de la que se sentían víctimas.

Otro de los afectados pagó presuntamente 30.000 euros para adquirir dos locales

Dos años y más de dos meses después, aquellas diligencias “todavía están en fase de instrucción”, indican desde el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. Esta “investigación inacabada” es víctima de un colapso difícil de sostener: los juzgados ibicencos pueden tardar entre dos y tres años en celebrar una vista previa desde que arrancan las pesquisas de una causa. 

Un socavón –motivado por la falta de recursos físicos y humanos– que también ha afectado a A.At. y M.R., los dos vecinos censados en el Galaxia que, en noviembre de 2024, presentaron una querella contra la administradora de fincas y la abogada especialista en mediación. Su abogado confirma que tampoco hay fecha para un proceso a través del que poder recuperar los 161.459 euros que pagaron entre ambos, casi a partes iguales. 

Sorpresa Regalo: ni dinero ni inmuebles

La historia es muy similar a la de los otros presuntos estafados. Las transferencias se realizaron entre el 27 de junio y el 5 de octubre de 2022, “siempre a favor de la comunidad”, como afirma una querella mucho más rica en detalles que la primera denuncia. “Ambas querelladas se presentaban como profesionales de confianza, por lo que no sorprende que los querellantes confiaran parte de su capital ante lo que parecía un conjunto de inversiones muy rentable. (...) La administradora de fincas envió a mis representados varias notas simples del Registro de la Propiedad de Ibiza relativas a las propiedades que supuestamente iban a adquirir, cuyas copias se acompañan a la querella, en aras de tranquilizarles y demostrarles que estaba encima del tema. Asimismo, la administradora de fincas les hizo llegar los borradores de unos 'Contratos de arras confirmatorias (señal)', fin de dejar constancia de las operaciones y dotarlas de mayor seguridad jurídica, lo cual reafirmó en mis representados la aparente seriedad empresarial y profesional de la querellada y acrecentó todavía más su confianza en ella. Copias de algunos de estos, que nunca se llegaron a firmar…”.

El abogado dedica un capítulo completo del documento que presentó en los juzgados a narrar las supuestas comunicaciones entre Colomar y sus clientes. La mayoría son de 2023. Un año en el que los querellantes irán descubriendo poco a poco la supuesta estafa. En febrero aún tienen fe en la administradora de fincas. Incluso defienden su labor cuando A.A. y A.Al., los primeros denunciantes, empiezan a pedir explicaciones sobre unos títulos de propiedad que se han volatilizado. La situación escala: los afectados consiguen bloquear la cuenta de la comunidad, donde habían realizado los pagos. Bastará un pequeño flash forward para que A.At. y M.R. también reclamen sus derechos como compradores. Porque cuando llegue la primavera tampoco habrá noticia de los cuatro locales comerciales, los tres parkings y los dos trasteros que creían haber adquirido. Doce meses después de haber desembolsado fuertes sumas de dinero, según su relato, aquel pequeño patrimonio sigue en el limbo. 

¿Cómo reacciona Colomar? Con “banales argumentos y excusas y evasivas tendentes a generar la máxima confusión y a desvincularse de los hechos”, se lee en la querella. En octubre, M.R. escribe en un grupo de WhatsApp que A.At. y él comparten con la administradora –bautizado con el curioso nombre de Sorpresa Regalo– una reunión para cancelar la compraventa y recuperar el dinero: “[Tenemos] que hablar de nuestro asunto. Aquí es muy importante aclarar algunas cosas”. La concejala de Vox –ya en el cargo– les promete supuestamente –a través de varios documentos que el abogado adjuntó a la querella– una devolución. A plazos. 

Noviembre es un mes frenético. Colomar les envía un certificado bancario para demostrarles que los 161.459 euros que los perjudicados apoquinaron entre junio y octubre de 2022 siguen en poder de la comunidad. M.R. y A.At. tuercen el morro: la cuenta donde está el dinero no es la misma en la que ellos depositaron el dinero que figura en el papel que les ha mandado la administradora para tranquilizarlos. El 28 de noviembre, Noemí Boned Núñez, la abogada que Colomar habría reclutado para mediar con los morosos, remata la confianza de los compradores. Después de días “ignorando sus llamadas”, les comunica que “ninguno de los deudores ha querido iniciar algún tipo de acuerdo sobre los pagos o ni tan siquiera respondido a la petición de mediación”. La querella explica que cuando los afectados se interesaron por comprar aquellas propiedades, las denunciadas les animaron a transferir el dinero “urgentemente” porque las negociaciones iban “viento en popa”.

“Mi conciencia está tranquila”

Días después, todo estalla. En diciembre de 2023, Colomar presenta el balance económico… de 2022. Los pagos de M.R. y A.At. no figuran entre los ingresos de la comunidad de propietarios del Galaxia. Los querellantes se encienden: “¿Cuándo vas a presentar las cuentas del 23 (...) ¿Nos podrías indicar bajo cuál concepto aparece nuestro dinero? Si las cosas se hicieron bien como nos haces entender, ¿entonces dónde aparece?” La política ultraderechista se defiende a través de unos audios que también se adjuntaron a la querella: 

–Yo también lamento el daño que estáis sufriendo, no es para nada mi intención, pero por mi parte creo que no he dejado de trabajar, os sigo atendiendo en toda, pero también estáis pidiendo una inmediatez que es imposible. Un buen trabajo requiere de una buena concentración y así es imposible poder concentrarse. (...) Yo por mi parte como os digo no he dejado de trabajar, sigo trabajando, tengo que cerrar las cuentas del 2023 y hacer los libros (...) yo voy a seguir luchando y batallando para cerrar todo lo que pueda cerrar, esto yo lo tengo claro y mi conciencia está tranquila de que lo sigo intentando día a día hasta que la comunidad acuerde que tengo que entregar la documentación. Yo puedo entender que la cosa va mucho más lenta de lo que vosotros deseáis, pero yo por mi parte creo que ayer terminé super tarde con Galaxia, hoy he amanecido trabajando para Galaxia“.

En enero de 2024, “por razones evidentes”, no se renueva el contrato con la administradora de fincas. Su sustituto llega en marzo y, antes del verano, se elige a una nueva junta directiva. A.At. ocupa la vicepresidencia de la comunidad de propietarios. Una responsabilidad que le permite revisar las cuentas bancarias donde M.R. y ella hicieron los ingresos. Tras analizarlas, descubre que se realizaron “muchas transferencias en favor de ambas querelladas sin que consten facturas que la justifiquen”. Para el abogado, esos movimientos de dinero prueban “el propósito criminal” de un “plan delictivo” para apropiarse de un “patrimonio ajeno”. O de “un cuento de terror”. Así resume la historia A.At. por correo electrónico. De momento, y a la espera que la Justicia siga su lento curso, ni ella ni su abogado quieren hablar –todavía– con detalle de lo sucedido. 

Los denunciantes aseguran que la regidora de Vox y la abogada han hecho 'muchas transferencias en favor de ambas querelladas sin que consten facturas que la justifiquen'

Colomar niega los hechos

Araceli Colomar, por su parte, atiende a elDiario.es a través de una llamada telefónica. El caso, explica, se va archivar por “falta de prueba documental”. Según su versión, dispone de poderes notariales y acuerdos de mediación de la abogada –Noemí Boned- para firmar al menos algunas de las compraventas pactadas. Por otro lado, niega que ella o terceros se hayan quedado con el dinero que depositaron los denunciantes y querellantes, e indica que el dinero quedó depositado en la cuenta bancaria de la comunidad de propietarios del Edificio Galaxia. Solo reconoce haber cobrado honorarios en algunas de las operaciones. Por otro lado, indica que Boned no puede ir a juicio porque “las actas de acuerdo de mediación son confidenciales”, sin desarrollar este punto.

Colomar niega todo lo que se le acusa. Sobre que al final no hubo acuerdos con los propietarios morosos para vender sus inmuebles y saldar la deuda de la comunidad del Edificio Galaxia, también afirma que es mentira. Según su versión, uno de los denunciantes ya se habría beneficiado de uno de estos acuerdos, y estaría disfrutando de alguno de los locales, pero a la espera de hacerse con una plaza de aparcamiento. En el resto de casos, “como no se da el acuerdo de mediación, se inicia el procedimiento de reclamación con subasta”. “Que la comunidad les devuelva el dinero, yo no lo puedo hacer”, insiste.

A A.Att., una de las afectadas, afirma que “hay que devolverle el dinero del parking”. “Que se lo devuelva el administrador porque tiene los certificados hechos”. A.At depositó 13.074 y 14.802 euros, respectivamente, para dos plazas de aparcamiento el 15 de septiembre de 2022, según figura en la querella consultada por este diario. Ha explicado, además, que hay afectados que no figuran en las denuncias y con quienes comió la semana pasada que le piden llegar a acuerdos sobre sus casos, pese a haber abandonado su cargo como administradora de fincas del edificio Galaxia. Sobre el hecho de que los precios estén por debajo del precio de mercado, asegura que es debido a “las patologías estructurales de la finca”. “El edificio estaba para colapsar, a día de hoy no”, defiende. Ha negado también que sea “amiga” del constructor y niega que haya habido ningún trato de favor.

Por otro lado, afirma que hay acuerdos de compraventa de inmuebles que están sin escriturar. En otros casos, asegura que no hay acuerdos. Finalmente, dice que se ha hecho una auditoría en la cuenta de la comunidad de propietarios y que “el dinero está ahí”. Según su verisón, los afectados no cobran “porque al nuevo administrador, por sistema, no le daba la gana”.

A raíz de las demandas, asegura, el nuevo administrador dijo, según Colomar, “que los certificados no servían para nada”, y que la denunciada había perpetrado un “engaño”. Según su versión, ese certificado contiene las cantidades que cada propietario ha depositado, así como la fecha exacta. Afirma que “una amiga suya” ha visto su dinero depositado ahí. “De los [inmuebles] que están vendidos cobro 1.000 euros más IVA como gestora inmobiliaria, no como administradora de fincas”. Afirma que se hizo así porque otra inmobiliaria cobraba 3.000 euros por la misma gestión.

–¿Hay alguien –de los denunciantes– que haya adquirido su plaza de parking?

“No”, responde Colomar, pero “todos tienen su certificado”. “Que la comunidad les devuelva el dinero”, repite.

Sobre esta temática no ha querido hacer ningún comentario Vox, partido al que pertenece la presunta implicada como concejal en el municipio ibicenco de Sant Josep. Este diario también se ha puesto en contacto con la actual presidenta de la comunidad de propietarios, que prefiere no hacer ningún comentario o valoración sobre este caso.

Mientras tanto, el Galaxia está tomado por los albañiles. Hay andamios, cascos que suben y bajan unas escaleras en forma de galería, y una malla que cubre toda la fachada del edificio. Se practica una rehabilitación que, según la querella, se “paralizó” cuando la concejala de Vox gestionaba la finca al “descubrirse que estaba teniendo un acercamiento notable y sospechoso con el constructor responsable de las obras”. En la misma avenida donde se encuentra el edificio, a apenas unos portales de distancia, sigue abierta la oficina desde la que Araceli Colomar Costilla tramita compras, ventas y alquileres de inmuebles, y, como perito judicial, elabora informes destinados a resolver conflictos.

Pere Vicenç Miró va fer un bot quan, el dimecres 3 de juny, va vibrar el seu telèfon mòbil i va veure el nom del seu advocat a la pantalla. Aquella cridada el va agafar per sorpresa, i no només perquè acabava de tornar a Mallorca després d’una llarga temporada vivint molt lluny de l’illa. Les notícies que el jurista va començar a explicar-li eren bones, molt bones, i de cop van transportar Vicenç fins al novembre de 2021.

Quatre anys i mig després, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears obliga el Govern a estudiar una sol·licitud de l’associació Amics de la Casa del Poble que, en el seu moment, no va ser considerada. Aquest és l’origen d’una batalla que aquesta entitat, impulsada per desenes de vesins de l’Eixample de Palma, acaba de guanyar. Almenys, en el terreny judicial.

Perquè el moll de l’os de l’assumpte és la parcel·la que hi ha darrere de Vicenç. O que hi havia: al mateix lloc on entre 1924 i 1975 primer es va aixecar la seu mallorquina dels principals sindicats –fins a la Guerra Civil– i, després, la seu mallorquina de Falange, arran del triomf de la rebel·lió feixista, ara s’hi construeixen pisos. Inflats pels preus de la bombolla immobiliària, seran un producte de luxe. Com a la lletra de Cambalache, la memòria històrica es barreja amb l’especulació urbanística.

Abans que començassin les obres, Amics de la Casa del Poble va intentar que la Llei de Memòria de les Illes Balears protegís i ressignifiqués el solar, que l’inclogués en el seu catàleg de llocs relacionats amb la repressió franquista. Diu Vicenç:

“La Casa del Poble va ser un element de defensa democràtica –allà dins es va debatre i es va conscienciar la classe obrera per aconseguir drets com la jornada de vuit hores o les vacances pagades, tot allò que ara mateix recula– i, per tant, és un element memorialístic de primer ordre. Durant el cop d’Estat, les columnes que surten de les casernes de Palma van primer al Govern Civil i després venen aquí. Fins i tot els falangistes havien guardat una metralladora en una d’aquestes cotxeres per si la situació es complicava i l’havien d’utilitzar. La tarda del 18 de juliol, Aurora Picornell havia anat a veure les autoritats per demanar-los armes i li van respondre que no es preocupés, que tot estava controlat”.

La Casa del Poble va ser un element de defensa democràtica. Allà dins es debatia i es conscienciava la classe obrera per aconseguir drets com la jornada de vuit hores o les vacances pagades. Durant el cop d’Estat, les columnes que surten de les casernes de Palma van primer al Govern Civil i, després, venen aquí. Fins i tot els falangistes hi havien guardat una metralladora

Pere Vicenç Miró — Membre d'Amics de la Casa del Poble

Un dia després, els militars ja havien ocupat la Casa del Poble. Va ser allà mateix on detendrien la mateixa Picornell abans de traslladar-la a la presó de dones de Can Sales i, després de Cap d’Any de 1937, a Son Coletes, a Manacor, on la van assassinar juntament amb la resta de ses roges des Molinar, el nom amb què es coneix un grup de dones republicanes assassinades pels falangistes a Mallorca. Després, els colpistes van utilitzar com a centre de tortures aquell edifici que el banquer Joan March Ordinas havia regalat als sindicats per congraciar-se amb les forces obreres quan exercia com a polític liberal; un lloc, ja situat al centre de Palma, “de molt valor simbòlic”. Així el defineix Vicenç, recolzant-se en l’informe que van lliurar al Govern balear per tramitar una sol·licitud que finalment no va prosperar.

L'informe de l'historiador Santana

Era un document de sis pàgines. Ple de dades i esdeveniments. Des de les 450 butaques que tenia la sala d’assemblees fins a la bomba que va esclatar al costat d’una de les entrades de la Casa del Poble un mes i mig abans del cop d’Estat que després va entrar als llibres d’Història com a “Alzamiento Nacional”.

L’informe estava redactat de manera àgil, amb un fil que entrellaçava xifres, dates i idees. La conclusió no podia ser més clara: “La Casa del Poble és un espai de memòria de la democràcia en un doble sentit. D’una banda, un espai on es va canalitzar la participació de la classe obrera a favor d’una societat més justa i igualitària. Però, al mateix temps, després del cop d’estat de juliol de 1936 i de l’inici de la Guerra Civil, va ser un lloc vinculat a la repressió. Un espai on es van vulnerar els drets més elementals i on persones demòcrates van patir tortura i violència”.

“El més irònic”, explica Vicenç, “és que l’informe el signava Manel Santana, que no només és un historiador especialitzat en el tema, sinó que va ser el director general de Memòria Democràtica que va impulsar una llei recolzada pels mateixos partits que continuaven governant: PSIB, Unides Podem i Més. I, tot i així, no ens van fer cas”. Mentre l’activista –de professió, docent– parla, apareix damunt la seua bicicleta –clàssica i vermella– Joan Segura Miró, un altre dels membres d’Amics de la Casa del Poble. Tan bon punt pren la paraula, vincula la qüestió memorialística amb la macro i la microeconomia:

–Jo vaig viure en aquest barri fins al 2009. Després me’n vaig anar i, tot i que he continuat vinculat gràcies a aquesta associació, ara no hi podria tornar. Qui fa menys de deu anys pagava 650 o 700 euros per un pis, ara no en paga menys de 1.300.

El fet que Palma sigui la segona ciutat espanyola amb el cost de vida més alt o que el preu mitjà de l’habitatge a la capital balear gairebé dobli la mitjana estatal és, per a Vicenç i Segura, una de les claus que van impedir resignificar aquella parcel·la mentre va estar buida. Un llarg parèntesi de gairebé mig segle.

A les 450 butaques de la Casa del Poble s’hi celebraven assemblees de treballadors. El recinte va patir els estralls d’una bomba que va esclatar al costat d’una de les entrades un mes i mig abans del cop d’estat

“El gener de 1975”, explica Segura, “quan ja se sabia que a Franco li quedava poc per morir i ja s’havia produït la Revolució dels Clavells, l’Ajuntament de Palma decideix enderrocar la Casa del Poble perquè, després d’un incendi, havia quedat en estat ruïnós. O això van dir per treure’s de sobre un lloc que els incomodava”. Llavors els sindicats, en plena onada de vagues i manifestacions per dotar de drets laborals els treballadors del turisme, van protestar amb força. I sense èxit. L’edifici va caure. El seu record, però, es va escriure amb grans lletres granats en una de les tàpies que delimitaven el perímetre del solar. Vicenç, que es va criar a prop d’allà, recorda passar-hi quan era infant i, a poc a poc, mentre despertava la seua “consciència política”, assabentar-se del que havia passat a l’altra banda del mur: “Igual que hi ha una memòria democràtica, també hi ha una memòria franquista: abans que morís el dictador la van intentar amagar”.

Al gener de 1975 l'Ajuntament de Palma decideix tirar a terra la Casa del Poble perquè, després d'un incendi, s'havia quedat en estat de ruïna. O això van dir per treure's de sobre un lloc que els incomodava

Joan Segura Miró — Membres d'Amics de la Casa del Poble

Com si fos un presagi, tot va començar a canviar arran del 15-M. Durant la primavera efervescent de 2011, la policia va desmantellar uns horts urbans que s’havien plantat sense permís del propietari: el Ministeri de Treball. L’any 2016, Vicenç va descobrir “per casualitat” que els amos ja eren uns altres. “Vaig passar per aquí i vaig veure que hi havia unes persones dins del terreny. Em van dir que eren els propietaris. Així em vaig assabentar que dos empresaris mallorquins havien comprat una parcel·la que el Govern de Rajoy va subhastar... amb nocturnitat. No es va donar publicitat a aquella venda, només es va publicar al BOE, i qui llegeix el BOE?”

El Ministeri subhasta la parcel·la per menys d’un milió d’euros

El 2014, amb Fátima Báñez com a ministra de Treball –que ja s’havia encomanat a la Verge del Rocío perquè descendís l’atur–, el solar on un dia havia estat la Casa del Poble de Palma es va privatitzar. Una societat anomenada Glicina SL va desemborsar 880.000 euros per una superfície de 1.596 metres quadrats. Una ganga: la normativa permetia construir-hi un edifici de planta baixa i tres pisos destinat a ús residencial a menys de deu minuts a peu de l’Estació Intermodal, el cabdell de Palma.

Segons expliquen Vicenç i Segura, els plans dels compradors eren uns altres: “Tenien un projecte per crear un Airbnb que no va tirar endavant. Quan ens vam imaginar el barri ple de maletes amb rodes amunt i avall –una cosa que ja ha passat: la fesomia d’aquests carrers ha canviat, fins i tot els bars de tota la vida estan plens d’expats–, ens vam organitzar”.

El 2014, el Govern de Rajoy va privatitzar el solar on un dia hi havia hagut la Casa del Poble de Palma: una societat el va comprar per 880.000 euros. Es tractava d’una superfície de 1.596 metres quadrats situada en ple centre de la ciutat

L’espurna que necessitaven va ser la pandèmia. Primer es va crear “una xarxa de suport mutu entre veïnats” anomenada Arxiduc fa pinya. Després, per celebrar la fi del confinament, van organitzar un sopar a la fresca al costat d’una parcel·la que encara no tenia llicència d’obres. Aquell 31 d’agost de 2020 va néixer Amics de la Casa del Poble. Una olibassa es va posar a dalt d’un pal que havien decorat amb garlandes i es va convertir en l’emblema d’una plataforma veïnal que no va desvincular la gentrificació del barri de la seua història recent.

El temps, però, corria en la seua contra. Un any més tard, el mig centenar de persones que d’una manera o altra s’havien implicat en les activitats que ja s’hi organitzaven –concerts, xerrades, tallers d’artteràpia, projeccions de pel·lícules, restauració de les lletres que anunciaven a la tàpia que a l’altra banda hi havia hagut la Casa del Poble– va llegir a la premsa local que el terreny tenia un nou amo. Un fons d’inversió. Sous estrangers.

Recaudació en solitari

–L’estiu de 2021, Amics de la Casa del Poble ja s’havia reunit amb el Govern i amb l’Ajuntament de Palma?

–Sí, però no hi va haver avenços –explica Vicenç– perquè no hi va haver interès per part seua, tot i que la nostra motivació provenia dels llibres i dels articles d’historiadors que vam consultar i que expliquen molt bé la importància de la Casa del Poble. Nosaltres, des del primer moment, vam plantejar que s’intentàs recuperar la titularitat pública de l’espai. Per exemple, oferint una permuta als propietaris. Si tenen afany de lucre –una cosa que l’arquitectura jurídica protegeix molt bé– i Cort té propietats a Son Vida, no es podria haver estudiat una permuta? Supòs que un terreny en una de les zones més exclusives del municipi hauria satisfet aquests compradors estrangers. Però no es va fer res. En José Hila [alcalde socialista entre 2017 i 2023] s’hi va negar a tot, excusant-se que hi havia una llicència d’obres en marxa, que finalment es va concedir. Diuen que hi va haver una Transició, però jo no estic tan segur que fos així...

–És molt representatiu –li respon Segura– que enderrocassin la Casa del Poble i, en canvi, encara es mantingui dreta sa Feixina [el monument franquista més gran de les Illes]. El que no té sentit és que ara els partits i les associacions que volen tombar aquell monòlit no reivindiquin aquest espai.

–El comunicat que Amics de la Casa del Poble va enviar als mitjans de comunicació després de saber que havia guanyat el contenciós administratiu contra el Govern va ser dur amb Francina Armengol i Juan Pedro Yllanes: instava l’expresidenta i l’exvicepresident de les Illes Balears a assumir “voluntàriament” les costes del judici. El desencís del vostre col·lectiu també el provoca la posició de Memòria de Mallorca?

–No va ser fàcil recaptar els fons per presentar la denúncia –diu Vicenç–. Van sortir de les nostres butxaques, de tot allò que organitzàvem i de les aportacions que van fer comerços i negocis del barri (alguns ja no existeixen). Ens hi hem jugat molt i, per això, ens sorprèn que les telefonades de felicitació que hem rebut després de la sentència siguin d’associacions memorialístiques... de la Península. Fa anys que Memòria de Mallorca ens va dir que no ens donava suport perquè no hi havia edifici, però la llei parla d’espais de memòria, no de béns immobles.

“No es pot protegir un edifici que ja no existeix”

Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, considera que “no es pot protegir mitjançant la llei un edifici que ja no existeix”. I argumenta el seu punt de vista: “Una altra qüestió seria, per exemple, el Fortí d’Illetes, lloc de detenció i afusellaments, que sí que s’hauria d’incloure en el cens estatal de llocs de memòria i protegir-se perquè encara conserva la fesomia que tenia durant la repressió. Aquest és un espai que Memòria de Mallorca ha demanat reiteradament que s’incorpori al registre estatal de memòria democràtica”. Oliver també defensa la gestió que va fer d’aquest assumpte el pacte de centreesquerra que va governar les Illes Balears fins al juny de 2023: “El Govern es va retirar del procés i la comissió de Memòria Democràtica va acordar la inclusió [al catàleg], a més d’instal·lar una placa commemorativa i explicativa al lloc. La resolució [judicial] confirma el que ja s’havia acordat, la qual cosa és positiva”.

Amics de la Casa del Poble, en canvi, “no té notícia” que hi hagi cap actuació en marxa per resignificar aquella parcel·la en construcció. En el comunicat de premsa que van redactar quan van saber que els tribunals els donaven la raó, argumentaven que el Govern es va desdir quan, “després d’escoltar el criteri de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma”, va acceptar les pretensions del demandant. Va passar el maig de 2023, just abans de les eleccions en què el PP, sense assolir la majoria absoluta, va granar els socialistes i els seus socis progressistes.

Després de derogar la Llei de Memòria per complaure Vox, obligarà el PP a recordar que l’edifici de pisos que s’està acabant de construir s’aixeca sobre les restes d’una antiga seu sindical? Segons Amics de la Casa del Poble, el batle Jaime Martínez els va emplaçar “a reunir-se per considerar el tema” quan tenguessin la sentència. Encara no hi ha hagut cap comunicació. Des de la Conselleria de Presidència responen de manera més críptica: “La sentència ha de ser estudiada per part de l’Advocacia per decidir com es pot procedir jurídicament. Encara no es poden avançar passos concrets perquè cal valorar què podem fer i, per tant, no seria prudent fer especulacions”.

El fons d’inversió es fa el suec

El febrer de 2022, el Govern va rebutjar suspendre “per manca de fonament jurídic” la llicència d’obres que s’havia concedit al fons d’inversió que havia adquirit la finca. Llavors ja es va posar sobre la taula crear un centre d’interpretació que recordàs què foula Casa del Poble.

Sobre això reflexionen Vicenç i Segura.

–Esteim contents d’haver reivindicat la importància d’aquest racó de Palma –diu el primer.

–Però si tota aquesta odissea no es materialitza en alguna cosa concreta, haurem perdut. La memòria és abstracta –afegeix el segon.

I és just en aquell mateix moment, pel mateix forat per on van sortint, ja sense casc, una dotzena de paletes, quan apareixen tres persones que no van vestides amb granota de feina. Una dona i dos hòmens; un d’ells –segons l’identifica Vicenç– és “propietari de la meitat de Beach Invest, el fons que va comprar el solar”.

Efectivament, és James von Eden. Soci i director de Perlentaucher, una empresa dedicada “al desenvolupament, construcció i venda de projectes propis d’alt nivell”, segons una pàgina web que atribueix a la firma “més de cent milions d’euros anuals en vendes”. Al seu catàleg figuren desenes d’habitatges de luxe –venuts o encara a la venda– construïts a Mallorca. Alguns, prop de Port Adriano, el club nàutic on la promotora té les seves oficines. Els pisos que desenvolupen al centre de Palma, però, no hi apareixen. I l’empresari no vol parlar amb la premsa.

–Senyor Von Eden, som periodistes. Tendria un moment?

–[silenci]

–Li volíem demanar per les reivindicacions d’Amics de la Casa del Poble. Sabem que les coneix perquè hi van tenir contacte fa anys. Sap que la justícia els ha donat la raó en el seu litigi amb el Govern?

–Sí, ho sé. Els nostres advocats es posaran en contacte amb ells.

–Hi haurà un espai dins el seu projecte immobiliari per recordar l’edifici que va desaparèixer el 1975?

–Sí, n’hi haurà.

Escàs de paraules, Von Eden puja al seu tot terreny Mercedes, arrenca i es perd enmig del bullici de la ciutat.

Pere Vicenç Miró dio un respingo cuando el miércoles 3 de junio vibró su teléfono móvil y vio el nombre de su abogado en la pantalla. Aquella llamada le cogía por sorpresa, y no sólo porque acabara de volver a Mallorca después de una larga temporada viviendo muy lejos de la isla. Las noticias que empezó a contarle el jurista eran buenas, muy buenas, y, de golpe, trasladaron a Vicenç hasta noviembre de 2021.

Cuatro años y medio después, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears obliga al Govern a estudiar una solicitud de la asociación Amics de la Casa del Poble que no se consideró en su momento. El origen de una batalla que esta entidad impulsada por decenas de vecinos del Eixample de Palma acaba de ganar. Al menos, en su plano judicial.

Porque el tuétano del asunto es la parcela que hay a espaldas de Vicenç. O que había: en el mismo lugar donde entre 1924 y 1975 primero se levantó la sede mallorquina de los principales sindicatos –hasta la Guerra Civil– y, después, la sede mallorquina de Falange, tras el triunfo de la rebelión fascista, ahora se construyen pisos. Inflados por los precios de la burbuja inmobiliaria, serán un producto de lujo. Como en la letra de Cambalache, la memoria histórica se mezcla con la especulación urbanística.

Antes de que empezara la obra, Amics de la Casa del Poble intentó que la Llei de Memòria de les Illes Balears protegiera y resignificara el solar, que lo incluyera en su catálogo de lugares relacionados con la represión franquista. Dice Vicenç: “La Casa del Poble fue un elemento de defensa democrático –allí dentro se debatió y se concienció a la clase obrera para conseguir derechos como la jornada de ocho horas o las vacaciones pagadas, todo lo que ahora mismo recula– y, por tanto, es un elemento memorialístico de primer orden. En el golpe de Estado, las columnas que salen de los cuarteles de Palma van primero a Gobernación Civil y, después, vienen aquí. Incluso los falangistas habían guardado una ametralladora en una de estas cocheras por si la cosa se ponía fea y tenían que utilizarla. La tarde del 18 de julio, Aurora Picornell [icono del republicanismo en Mallorca] había ido a ver a las autoridades para pedirles armas y le respondieron que no se preocupara, que estaba todo controlado”.

La Casa del Poble fue un elemento de defensa democrático. Allí dentro se debatió y se concienció a la clase obrera para conseguir derechos como la jornada de ocho horas o las vacaciones pagadas. En el golpe de Estado, las columnas que salen de los cuarteles de Palma van primero a Gobernación Civil y, después, vienen aquí. Incluso los falangistas habían guardado una ametralladora

Pere Vicenç Miró — Miembro de Amics de la Casa del Poble

Un día después, los militares ya habían ocupado la Casa del Poble. Fue allí mismo donde detendrían a la propia Picornell antes de trasladarla a la cárcel de mujeres de Can Sales y, tras el Año Nuevo de 1937, a son Coletes, Manacor, donde la asesinaron junto al resto de ses roges des Molinar, el nombre con el que se conoce a un grupo de mujeres republicanas asesinadas por los falangistas en Mallorca. Después, los golpistas usaron como centro de torturas aquel edificio que el banquero Joan March Ordinas regaló a los sindicatos para congraciarse con las fuerzas obreristas cuando ejercía como político liberal, un lugar, ya enclavado en el centro de Palma “de mucho valor simbólico”. Así lo define Vicenç y se apoya en el informe que entregaron al Govern balear para tramitar una solicitud que no salió adelante.

El informe del historiador Santana

Era un documento de seis páginas. Repleto de datos y sucesos. Desde las 450 butacas que tenía la sala de asambleas hasta la bomba que explotó junto a una de las entradas de la Casa del Poble mes y medio antes del golpe de Estado que luego entró en los libros de Historia como “Alzamiento Nacional”. El informe estaba narrado de forma ágil, un hilo que entrelazaba cifras, fechas, ideas. La conclusión no podía ser más clara: “La Casa del Poble es un espacio de memoria de la democracia en un doble sentido. Por un lado, un espacio donde se canalizó la participación de la clase obrera en favor de una sociedad más justa e igualitaria. Pero, al mismo tiempo, tras el golpe de Estado de julio de 1936 y el inicio de la Guerra Civil, fue un lugar vinculado a la represión. Un espacio en el que se vulneraron los derechos más elementales y donde personas demócratas sufrieron tortura y violencia”.

“Lo más irónico”, cuenta Vicenç, “es que el informe lo firmaba Manel Santana, que no es sólo un historiador especializado en el tema, sino que fue el director general de Memòria Democràtica que impulsó una ley apoyada por los mismos partidos que seguían gobernando: PSIB, Unides Podem, Més. Y, aun así, no nos hicieron caso”. Mientras el activista –de oficio, docente– habla, aparece a lomos de su bici –clásica y roja– Joan Segura Miró, otro de los miembros de Amics de la Casa del Poble. En cuanto toma la palabra, vincula la cuestión memorialística con la macro y la microeconomía: “Yo viví en este barrio hasta 2009. Luego me fui y, aunque he seguido vinculado gracias a esta asociación, ahora no podría volver. Quien hace menos de diez años pagaba 650, 700 euros por un piso ahora no paga menos de 1.300”. Que Palma sea la segunda ciudad española con el coste de vida más alto o que el precio medio de la vivienda en la capital balear doble –prácticamente– la media estatal es, para Vicenç y Segura, una de las claves de bóveda que impidieron resignificar aquella parcela mientras estuvo vacía. Un largo paréntesis de casi medio siglo.

En las 450 butacas de la Casa del Poble se celebraban asambleas de trabajadores. El recinto sufrió los estragos de una bomba que explotó junto a una de las entradas mes y medio antes del golpe de Estado

“En enero de 1975”, explica Segura, “cuando ya se sabía que a Franco le quedaba poco para morirse y ya se había producido la Revolución de los Claveles, el Ajuntament de Palma decide tirar la Casa del Poble porque, después de un incendio, se había quedado en estado de ruina. O eso dijeron para quitarse de encima un lugar que les incomodaba”. Entonces los sindicatos, en plena oleada de huelgas y manifestaciones para dotar de derechos laborales a los empleados del turismo, protestaron con fuerza. Y sin éxito. El edificio cayó. Su recuerdo, sin embargo, se escribió en mayúsculas granate en una de las tapias que delimitaron el perímetro del solar. Vicenç, que se crió cerca de allí, recuerda pasar por allí siendo niño y, poco a poco, mientras despertaba su “conciencia política”, enterarse de qué había ocurrido al otro lado del muro. “Igual que hay una memoria democrática también hay una memoria franquista: antes de que muriera el dictador la intentaron ocultar”, apunta Vicenç.

En enero de 1975 el Ajuntament de Palma decide tirar la Casa del Poble porque, después de un incendio, se había quedado en estado de ruina. O eso dijeron para quitarse de encima un lugar que les incomodaba

Joan Segura Miró — Miembros de Amics de la Casa del Poble

Como si fuera un presagio, todo empezó a cambiar a raíz del 15-M. Durante la efervescente primavera de 2011, la policía desmontó unos huertos urbanos que se habían plantado sin permiso de la propiedad: el Ministerio de Trabajo. En 2016, Vicenç descubrió “por casualidad” que los dueños eran otros. “Pasé por aquí y vi que había unas personas dentro del terreno. Me dijeron que eran los dueños. Así me enteré que dos empresarios mallorquines habían comprado una parcela que el Gobierno de Rajoy subastó… con nocturnidad. No se le dio publicidad a aquella venta, sólo se publicó en el BOE, ¿y quién se lee el BOE?”.

El Ministerio subasta la parcela por menos de un millón de euros

En 2014, siendo ministra de Trabajo Fátima Báñez –que ya se había encomendado a la Virgen del Rocío para que bajara el paro–, el solar donde un día estuvo la Casa del Poble de Palma se privatizó. Una sociedad llamada Glicina SL desembolsó 880.000 euros por una superficie de 1.596 metros cuadrados. Una ganga: la normativa permitía construir un edificio de planta baja y tres alturas para uso residencial a menos de diez minutos caminando de la Estació Intermodal, el meollo de Palma. Según explican Vicenç y Segura, los planes de los compradores eran otros: “Tenían un proyecto para crear un AirBnB que no salió adelante. Al imaginarnos el barrio lleno de trolleys para arriba y trolleys para abajo, algo que ya ha ocurrido: la fisionomía de estas calles ha cambiado, hasta los bares de toda la vida están llenos de expats, nos organizamos”.

En 2014, el Gobierno de Rajoy privatizó el solar donde un día estuvo la Casa del Poble de Palma: una sociedad compró por 880.000 euros por una superficie de 1.596 metros cuadrados en pleno centro

La chispa que necesitaban fue la pandemia. Primero, se creó “una red de soporte mutuo entre vecinos” que se llamó Arxiduc fa pinya. Después, para celebrar el final del confinamiento, organizaron un sopar a la fresca junto a una parcela que seguía sin licencia de obra. Aquel 31 de agosto de 2020 nació Amics de la Casa del Poble. Una lechuza se posó en lo alto de un poste que habían decorado con guirnaldas y se convirtió en el emblema de una plataforma vecinal que no desligó le gentrificación del barrio de su historia reciente. El tiempo, no obstante, les corría en contra. Un año más tarde, el medio centenar de personas que de una manera u otra se habían involucrado en las actividades que ya se estaban organizando –conciertos, charlas, talleres de arteterapia, proyecciones de películas, restauración de aquellas letras que anunciaban en la tapia que al otro lado estuvo la Casa del Poble– leyó en la prensa local que el terreno tenía nuevo amo. Un fondo de inversión. Dinero extranjero.

Recaudación solidaria

–En el verano de 2021, ¿Amics de la Casa del Poble ya se había reunido con el Govern y con el Ajuntament de Palma?

–Sí, pero no hubo avances –cuenta Vicenç– porque no hubo interés por su parte, pese a que nuestra motivación fueron los libros y los artículos de historiadores que consultamos y que explican muy bien la importancia de la Casa del Poble. Nosotros, desde el primer momento, planteamos que se intentara recuperar la titularidad pública del espacio. Por ejemplo, ofreciendo una permuta a los dueños. Si tienen ánimo de lucro –algo que protege muy bien la arquitectura jurídica– y Cort posee propiedades en son Vida, ¿no se podría haber estudiado una permuta? Supongo que un terreno en una de las zonas más exclusivas del municipio satisfaría a estos compradores extranjeros. Pero no se hizo nada. [José] Hila [alcalde socialista entre 2017 y 2023] se negó a todo, excusándose en que había una licencia de obra en marcha, que se acabó concediendo. Dicen que hubo una Transición, pero yo no estoy tan seguro de que fuera así…

–Es muy representativo –le responde Segura– que tiraran la Casa del Poble y, en cambio, siga en pie sa Feixina [el mayor monumento franquista de las islas]. Lo que no tiene sentido es que, ahora, los partidos y las asociaciones que quieren tumbar aquel monolito no reivindiquen este espacio.

–El comunicado que envió Amics de la Casa del Poble a los medios de comunicación tras conocer que había ganado el contencioso-administrativo al Govern fue duro con Francina Armengol y Juan Pedro Yllanes: instaba a la ex presidenta y al ex vicepresidente de las Illes Balears a hacerse cargo “voluntariamente” de las costas del juicio. ¿El desencanto de vuestro colectivo también lo provoca la posición de Memòria de Mallorca?

–No fue fácil recaudar los fondos para presentar la denuncia –dice Vicenç–. Salieron de nuestros bolsillos, de las actividades que organizamos y de aportaciones que hicieron comercios y negocios del barrio (algunos ya no existen). Nos hemos jugado mucho y, por eso, nos sorprende que las llamadas de felicitación que hemos recibido tras la sentencia sean de asociaciones memorialísticas… de la Península. Hace ya años que Memòria de Mallorca nos dijo que no nos apoyaba porque no había edificio, pero la ley habla de espacios de memoria, no de bienes inmuebles.

“No se puede proteger un edificio que ya no existe”

Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, considera que “no se puede proteger mediante la ley un edificio que ya no existe”. Y argumenta su punto de vista: “Otra cuestión sería, por ejemplo, el Fortí d’Illetes, lugar de detención y fusilamientos, que sí debe incluirse en el censo estatal de lugares de memoria y protegerse porque aún conserva la fisonomía que tenía durante la represión. Este es un espacio que Memòria de Mallorca ha solicitado en reiteradas ocasiones que se incorpore al registro estatal de memoria democrática”. Oliver también defiende la gestión que hizo del tema el pacto de centroizquierda que gobernó las Illes Balears hasta junio de 2023: “El Govern se retiró del proceso y la comisión de Memòria Democràtica acordó la inclusión [en el catálogo], además de incluir una placa conmemorativa y explicativa en el lugar. La resolución [judicial] confirma lo que ya se había acordado, lo cual es positivo”.

Amics de la Casa del Poble, por el contrario, “no tiene noticia” de que haya en marcha acción alguna para resignificar aquella parcela en construcción. En el comunicado de prensa que escribieron cuando supieron que los tribunales les daban la razón argumentaron que el Govern se desdijo cuando, “tras escuchar el criterio de la Abogacía de la Comunitat Autònoma”, aceptó las pretensiones del demandante. Ocurrió en mayo de 2023, justo antes de las elecciones donde el PP, sin alcanzar la mayoría absoluta, barrió a los socialistas y sus socios progresistas.

Después de derogar la Llei de Memòria para complacer a Vox, ¿obligará el PP a recordar que el edificio de pisos que se está acabando de construir se levanta sobre los escombros de una antigua sede sindical? Según Amics de la Casa del Poble, el alcalde Jaime Martínez les emplazó “a reunirse para considerar el tema” cuando tuvieran la sentencia. Todavía no ha habido comunicación. Desde la Conselleria de Presidència responden de forma más críptica: “La sentencia debe ser estudiada por parte de la Abogacía para decidir cómo se puede proceder jurídicamente. Aún no se pueden adelantar pasos concretos porque hay que valorar qué podemos hacer y, por tanto, no sería prudente hacer futuribles”.

El fondo de inversión se hace el sueco

En febrero de 2022, el Govern rechazó suspender “por falta de fundamento jurídico” la licencia de obra que se le había otorgado al fondo de inversión que adquirió la finca. Entonces, ya se puso sobre la mesa crear un centro de interpretación que recordara qué fue la Casa del Poble. Sobre ello reflexionan Vicenç y Segura. “Estamos contentos por haber reivindicado la importancia de este rincón de Palma”, dice el primero. “Pero si toda esta odisea no se materializa en algo concreto, habremos perdido. La memoria es abstracta”, dice el segundo. Y, entonces, por el mismo hueco del que van saliendo, ya sin casco, una docena de albañiles, emergen tres personas que no van vestidas con mono de trabajo. Una mujer y dos hombres, uno de ellos –así lo identifica Vicenç–, “propietario de la mitad de Beach Invest, el fondo que compró el solar”.

Efectivamente, es James von Eden. Socio y director de Perlentaucher, una empresa que se dedica “al desarrollo, construcción y venta de proyectos propios de alto nivel” según una web que otorga a la firma “más de cien millones anuales de ventas”. En su catálogo figuran decenas de casas de lujo –vendidas o en venta– construidas en Mallorca, algunas cerca de Port Adriano, el club náutico donde la promotora tiene sus oficinas. Los pisos que están desarrollando en el centro de Palma no aparecen, sin embargo. Y el empresario no quiere hablar con la prensa.

–Señor Von Eden, somos periodistas. ¿Tendría usted un momento?

–[silencio]

–Le queríamos preguntar por las reivindicaciones de Amics de la Casa del Poble. Sabemos que las conoce porque tuvieron contacto hace años. ¿Sabe que la justicia le ha dado la razón en su pleito con el Govern?

–Sí, lo sé. Nuestros abogados se pondrán en contacto con ellos.

–¿Habrá un espacio en su proyecto inmobiliario para recordar el edificio que desapareció en 1975?

–Sí, lo habrá.

Parco en palabras, Von Eden se sube a su todoterreno Mercedes, arranca y se pierde en el tumulto de la ciudad.

Per les finestres de l’edifici del costat s’escapa una cadena d’acords majors que recorda els primers compassos d’Into My Arms. Més que una coincidència, sembla justícia poètica. La balada de Nick Cave és un clàssic de funeral; el que està passant a l’altra banda d’aquell llindar pintat de vermell que confronta amb una escola de piano –d’aquí la música en directe– és un adéu. Tanca Literanta, una de les llibreries que han sacsejat la cultura de Palma durant el segle XXI, i desenes de lectors hi acudeixen per donar el condol. De passada, tafanegen i alleugereixen un catàleg que es liquida amb un 30% de descompte.

Són centenars de llibres, desenes de gèneres, temàtiques i formats. Economia, metafísica, viatges, arquitectura, ficció, feminisme, història. Novel·la, poesia, assaig, crònica periodística, fotollibres, revistes –Panenka, Líbero– que en aquestes setmanes mundialistes recorden que el futbol també és narrativa. Hi ha novetats, hi ha clàssics i hi ha alguns exemplars de dècades passades. El disseny de les cobertes dels llibres més antics trasllada el diletant a èpoques no tan llunyanes. El 2010, per exemple. El juliol d’aquell any, Patti Smith va xerrar amb els seus seguidors mallorquins mentre els dedicava Éramos unos niños, on relatava la seua amistat i el seu romanç amb el fotògraf Robert Mapplethorpe. Temps feliços que han quedat enrere.

Avui costa de creure, però la matriarca del punk va signar exemplars a Literanta. Van ser les pàgines daurades d’una història liquidada per la gentrificació.

“Cada vegada hi ha més turistes i menys habitants, persones que facin barri”, explica Sergio González, el darrer llibreter de Literanta. Poc després d’arribar a Mallorca, aquest lleonès va passar de ser un simple “aficionat a la lectura” a un “prescriptor de llibres que es deixa influir pels gustos i les recomanacions dels clients, la part més bonica de l’ofici” quan va entrar a treballar com a empleat a la llibreria a la qual acaba d’abaixar la persiana. Va ser el 2005, quan va arrencar aquest projecte al carrer Can Fortuny, a pocs metres del carrer des Call, on es va traslladar el 2018. Literanta no va fugir de l’antic call jueu de Palma –carrers empedrats, porticons verdosos, portes de fusta noble– però, segons alguns clients, el trasllat va ser un cop per al negoci.

Teresa, Samantha i Elena, tres turistes que coneixen Literanta just abans que la llibreria tanqui

Sergio González — L'últim llibreter de Literanta

“Van mantenir l’esperit, però en un espai molt més petit. El primer local tenia pati i una barra on podies fer un cafè o una copa de vi: allà hi va haver moltes primeres cites. Aquest barri era ple de vida; molts veïnats i funcionaris acabaven fent-hi una aturada per prendre alguna cosa i comprar llibres. Ara, llevat dels turistes, ja no hi passa gairebé ningú. No diré que siguem en una ciutat temàtica, però de vegades costa reconèixer alguns racons de Palma”, explica Josep Maria Aguiló. Aquest veterà periodista s’ha acomiadat del llibreter González enduent-se sota el braç dos lectures de cinèfil –una sobre westerns, una altra sobre Grace Kelly– i amb la mateixa sensació que el poeta Josep Vidal –que ha optat pel pensament filosòfic en la seua darrera compra: Azúa, Sartre…–: de la ciutat que van conèixer quan eren més joves ja no en queden ni les espines.

–Són cicles, però sempre fa pena quan tanca una llibreria –diu Vidal–, perquè en aquest local m’imagín que, si hi obre un negoci, serà d’un altre tipus. Venc de passar dotze dies a París per una qüestió de traduccions que m’han encarregat i m’ha agradat veure que allà, malgrat el turisme, les llibreries continuen essent un lloc de trobada. Literanta també ho ha estat. El febrer passat, sense anar més lluny, hi vaig fer un taller sobre Cortázar i la resposta va ser bona, però és cert que ja no era el mateix que en altres temps. Entenc la decisió d’en Sergio.

Són cicles, però sempre fa pena quan tanca una llibreria, perquè en aquest local m’imagín que, si hi obre un negoci, serà d’un altre tipus. Venc de passar dotze dies a París per una qüestió de traduccions que m’han encarregat i m’ha agradat veure que allà, malgrat el turisme, les llibreries continuen essent un lloc de trobada. Literanta també ho ha estat

Josep Vidal — Poeta

El llibreter marxa a la universitat

A González, però, li va costar ben poc escriure el punt final de Literanta. No només hi influïen la deriva turística –de la ciutat i del barri– o el fet d’haver-se quedat sense socis al capdavant d’un negoci que implica pujar i abaixar la persiana de dilluns a dissabte, fer comandes i devolucions, liquidar vendes amb els distribuïdors, organitzar presentacions, cursos i converses i, si pot ser, llegir, llegir molt. El punt de no retorn per a aquest autònom va ser una oferta de la Universitat de les Illes Balears. L’ofici que va aprendre a Literanta el desenvolupa ara com a assalariat a la llibreria del campus. “Si algun dia us toca pujar a la universitat, allà ens veurem”, diu a una clienta que ha vingut a acomiadar-se acompanyada del seu fill adolescent. Durant els darrers tres mesos ha compaginat les dos feines. Fins al cap de setmana passat: “Un estrès, però ha valgut la pena”.

Mentre liquida unes prestatgeries que torna a omplir tan aviat com es buiden, el llibreter no amaga un somriure. Els lectors responen i ell hi fa broma. A un parell els recorda que també es desfà del mobiliari i els anima a endur-se la taula de billar que ocupa el centre d’una sala interior decorada amb retrats d’escriptors i un cartell que recull les “nou maneres d’ensenyar als infants a odiar la lectura” formulades pel pedagog italià Gianni Rodari: 1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió. 2. Presentar el llibre com una alternativa als còmics (...). 9. Obligar-los a llegir.

–Si una tarda qualsevol entre setmana fos normal veure tant de moviment, no tancaries, oi?

–No, és clar que no! Els creueristes i la massificació s’havien convertit en una mena de muralla que feia que a molts palmesans els resultàs incòmode arribar fins a aquests carrers. Quan vaig anunciar un dimarts a les xarxes socials de la llibreria que tancava, m’esperava que vingués gent, però no tanta com la que està apareixent...

–Trobaràs a faltar aquesta llibreria?

–No. És una història que, com totes, havia d’acabar algun dia.

Quan vaig anunciar, un dimarts, a les xarxes socials de la llibreria que tancaria, m'esperava que vingués gent, però no tanta com la que està apareixent…

Sergio González — L'últim llibreter de Literanta

Les llibreries independents, en risc

Mallorca té una xarxa de llibreries gens menyspreable. El Gremi de Llibreters compta amb trenta establiments associats. Només a la ciutat n’hi ha una vintena. Però el tancament de Literanta és un avís per navegants: els espais independents ho tenen difícil per sobreviure. La Biblioteca de Babel –fundada per José Luis Martínez, un dels impulsors originals de Literanta– o Quart Creixent són les llibreries que resisteixen al cor de Palma per a qui no vol recórrer a El Corte Inglés o a FNAC.

El 2025 va confirmar –paradoxalment– que el mercat del llibre espanyol publica més que mai i factura a nivells del 2008, quan va esclatar la penúltima bombolla immobiliària. L’especulació actual eleva els lloguers dels locals del centre històric de Palma per damunt dels 2.000 euros mensuals. Una quantitat difícil d’assumir en un sector on els preus de venda estan fixats. Aquest factor hauria d’afavorir els petits llibreters davant dels gegants d’internet, però que també estreny els marges. En sortir de Literanta amb la seua compra final –l’evangeli apòcrif que relata la infantesa de Jesús de Natzaret–, Jaime Vázquez resumeix així el context:

–El món digital ens absorbeix i la intel·ligència artificial, trob, acabarà amb negocis com aquest.

Fins que es compleixin els temors d’aquest professor de Periodisme que fa classe al Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), quedarà la memòria. I la memòria és viatgera. Elena i Samantha s’enduran el record de Literanta a Concord, New Hampshire, i a Moncton, New Brunswick, a l’est dels Estats Units i del Canadà. Són filòlogues, han vengut a Palma per assistir a unes conferències sobre Estudis Hispànics i, de retruc, han conegut la llibreria el mateix dia que tanca.

Les turistes també compren llibres

Samantha, que és canadenca, buscava les edicions en castellà de les dos novel·les més famoses de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora i Dins el darrer blau, però no ha tengut sort. Encara que no s’endugui res, l’espai li ha encantat perquè li recorda les “petites llibreries que el booktok d’alguns influencers està posant de moda en ciutats petites” del seu país: “A Montreal o Toronto gairebé no en queden, d’aquests negocis”. “Tampoc a Boston, que és a una hora i mitja d’on visc”, respon Elena, alternant el castellà i el valencià. “Però mira, jo sóc de Santa Pola i, per comprar un llibre de literatura eròtica dels anys vint, que és el que m’interessa [riu], has d’anar a Alacant... o demanar-lo per internet”.

I llavors Teresa, que també és santapolera i filòloga, surt de la llibreria amb una bossa de paper marró plena de gom a gom. Les amigues li exigeixen un unboxing mentre ella exclama: “Les turistes també comprem llibres!” Una novel·la ben gruixuda de Laura Gallego per a la seua filla d’onze anys; uns assaigs de María Zambrano; un diccionari de llocs comuns de Flaubert. I les memòries de Virginia Woolf, un imprescindible que feia temps que cercava. Quan Teresa el va treure de la prestatgeria de Literanta, l'escriptora que fa gairebé cent anys reclamava una habitació perquè les dones poguessin narrar el món amb mirada pròpia l’observava –ulls escèptics, la palma de la mà esquerra recolzada a la galta– des d’una fotografia en blanc i negre

Por las ventanas del edificio de al lado se escapa una cadena de acordes menores que recuerda a los primeros compases de Into My Arms. Más que coincidencia, parece justicia poética. La balada de Nick Cave es un clásico de funeral; lo que está ocurriendo al otro lado de ese umbral pintado de rojo que linda con una escuela de piano –de ahí la música en vivo– es un adiós. Cierra Literanta, una de las librerías que han agitado la cultura de Palma durante el siglo XXI y decenas de lectores acuden a dar el pésame. De paso, curiosean y aligeran un catálogo que se liquida con un 30% de descuento.

Son cientos de libros, decenas de géneros, temáticas y formatos. Economía, metafísica, viajes, arquitectura, ficción, feminismo, historia. Novela, poesía, ensayo, crónica periodística, fotolibros, revistas –Panenka, Líbero– que en estas semanas mundialistas recuerdan que el fútbol también es narrativa. Hay novedades, hay clásicos y hay algunos ejemplares de décadas pasadas. El diseño de las cubiertas de los libros más viejos trasladan al mirón a épocas ya no tan recientes. 2010, por ejemplo. En julio de aquel año, Patti Smith charló con sus seguidores mallorquines mientras les dedicaba Éramos unos niños, donde relató su amistad y su romance con el fotógrafo Robert Mapplethorpe. Tiempos felices que quedaron atrás.

Hoy cuesta creerlo, pero la matriarca del punk firmó en Literanta. Fueron las páginas doradas de una historia finiquitada por la gentrificación.

“Cada vez hay más turistas y menos habitantes, personas que hagan barrio”, explica Sergio González, el último librero de Literanta. Al poco de llegar a Mallorca, este leonés pasó de ser un simple “aficionado a la lectura” a un “prescriptor de libros que se deja influir por los gustos y recomendaciones de los clientes, lo más bonito del oficio” cuando entró a trabajar como empleado en la librería a la que acaba de bajar la persiana. Fue en 2005, cuando arrancó este proyecto en el Carrer Can Fortuny, a apenas unos metros del Carrer des Call, donde se trasladó en 2018. Literanta no escapó del antiguo gueto judío de Palma –calles empedradas, contraventanas verdosas, puertas de madera noble– pero, según algunos clientes, la mudanza fue un golpe para el negocio.

Cada vez hay más turistas y menos habitantes, personas que hagan barrio

Sergio González — El último librero de Literanta

“Mantuvieron el espíritu, pero en un espacio mucho más pequeño. El primer local tenía patio y una barra donde te podías tomar un café o un vino: hubo allí muchas primeras citas. Esta barriada estaba llena de vida; muchos vecinos y funcionarios acababan tomando algo allí y comprando libros. Ahora, excepto turistas, ya no pasa casi nadie por aquí delante. No diré que estemos en una ciudad temática, pero a veces es difícil reconocer algunos rincones de Palma”, explica Josep Maria Aguiló. Este veterano periodista se ha despedido del librero González llevándose bajo el brazo dos lecturas de cinéfilo –una sobre westerns, otra sobre Grace Kelly– y con la misma sensación que el poeta Josep Vidal –que ha optado por el pensamiento filosófico en su última compra: Azúa, Sartre…–: de la ciudad que conocieron cuando eran más jóvenes ya no quedan ni las raspas.

–Son ciclos, pero siempre es una pena cuando cierra una librería –dice Vidal– porque en este bajo me imagino que si abre un negocio, será de otro tipo. Vengo de pasar doce días en París por un tema de unas traducciones que me han encargado y me ha gustado ver que allí, pese al turismo, las librerías siguen siendo un lugar de reunión. Literanta también lo ha sido. En febrero, sin ir más lejos, di un taller sobre Cortázar y la respuesta fue buena, pero es cierto que ya no era lo mismo que en otros tiempos. Entiendo la decisión de Sergio.

Son ciclos, pero siempre es una pena cuando cierra una librería –dice Vidal– porque en este bajo me imagino que si abre un negocio, será de otro tipo. Vengo de pasar doce días en París por un tema de unas traducciones que me han encargado y me ha gustado ver que allí, pese al turismo, las librerías siguen siendo un lugar de reunión. Literanta también lo ha sido

Josep Vidal — Poeta

El librero se marcha a la universidad

A González le costó muy poco escribir el punto y final de Literanta, sin embargo. No sólo influía la deriva turística –de la ciudad y del barrio– o el haberse quedado sin socios al frente de un negocio que implica subir y bajar la persiana de lunes a sábado, realizar pedidos y hacer devoluciones, liquidar las ventas al distribuidor, organizar presentaciones, cursos, conversaciones, y, a ser posible, leer, leer mucho. El punto de no retorno para este autónomo fue una oferta de la Universitat de les Illes Balears. El oficio que aprendió en Literanta lo desarrolla ahora como asalariado en la librería del campus. “Si algún día le toca subir a la universidad, allí nos veremos”, le dice a una clienta que ha ido a despedirse acompañada de su hijo adolescente. Durante los últimos tres meses ha compaginado los dos trabajos. Hasta el fin de semana pasado: “Un estrés, pero ha valido la pena”.

Mientras liquida unas estanterías que vuelve a llenar en cuanto se vacían, el librero no esconde una sonrisa. Los lectores responden y bromea con ellos. A un par les recuerda que también se está deshaciendo del mobiliario y les anima a llevarse la mesa de billar que ocupa el centro de una sala interior decorada con retratos de escritores y un cartel que recoge las “nueve maneras de enseñar a los niños a odiar la lectura” que dictó el pedagogo italiano Gianni Rodari: 1. Presentar El libro como una alternativa a la televisión 2. Presentar al libro como una alternativa a los cómics, (...), 9. Obligarlos a leer.

–Si una tarde cualquiera entre semana fuera normal tanto movimiento, ¿no cerrarías, no?

–¡No, claro que no! Los cruceristas y la masificación se habían convertido en una especie de muralla que hacía que a muchos palmesanos les resultara incómodo llegar hasta estas calles. Cuando anuncié, un martes, en las redes sociales de la librería que iba a cerrar, me esperaba que viniera gente, pero no tanta como la que está apareciendo…

–¿Echarás de menos esta librería?

–No. Es una historia que, como todo, tenía que terminar alguna vez.

Cuando anuncié, un martes, en las redes sociales de la librería que iba a cerrar, me esperaba que viniera gente, pero no tanta como la que está apareciendo…

Sergio González — El último librero de Literanta

Las librerías independientes, en riesgo

Mallorca tiene una red de librerías nada despreciable. El Gremi de Llibreters cuenta con treinta comercios asociados. Sólo en la ciudad hay una veintena. Pero el cierre de Literanta es un aviso a navegantes: los espacios independientes lo tienen complicado para sobrevivir. La Biblioteca de Babel –fundada por José Luis Martínez, uno de los impulsores originales de Literanta– o Quart Creixent son las librerías que resisten en el cogollo de Palma para quien no quiere recurrir a El Corte Inglés o a FNAC.

2025 confirmó –paradoja– que el mercado libresco español –91.000 títulos, 3.037 millones de euros– publica más que nunca y factura a niveles de 2008, cuando estalló la penúltima burbuja inmobiliaria. La especulación actual eleva los alquileres de locales en el centro histórico de Palma por encima de los 2.000 euros al mes. Una cantidad difícil de asumir en un sector donde los precios de venta están tasados. Un factor que debería favorecer a los pequeños libreros frente a los gigantes de internet, pero que también estrecha los márgenes. Al salir de Literanta con su compra final –el evangelio apócrifo que relata la infancia de Jesús de Nazaret–, Jaime Vázquez resume así el contexto:

–Lo digital nos absorbe y la inteligencia artificial, me temo, acabará con negocios como este.

Hasta que se cumplan los temores de este profesor de Periodismo que enseña en el Centro de Enseñanza Superior Alberta Giménez (CESAG) quedará la memoria. Que es viajera. Elena y Samantha llevarán el recuerdo de Literanta a Concord, New Hampshire, y a Moncton, New Brunswick, el este de Estados Unidos y Canadá. Son filólogas, han venido a Palma para asistir a unas conferencias sobre Estudios Hispánicos y, de rebote, han conocido la librería el día que cierra.

Las turistas también compran libros

Samantha, que es canadiense, buscaba las ediciones en castellano de las dos novelas más famosas de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora y Dins el darrer blau, pero no ha tenido suerte. Aunque no se lleve nada, el espacio le ha encantado porque le recuerda a las “pequeñas librerías que el BookTok de algunos influencers están poniendo de moda en ciudades pequeñas” de su país: “En Montreal o Toronto casi no quedan este tipo de negocios”. “Tampoco en Boston, que está a hora y media de donde vivo”, responde Elena saltando del castellano al valenciano. “Pero, mira, yo soy de Santa Pola y para comprar un libro de literatura erótica de los años veinte, que es lo que me interesa [ríe] te tienes que ir a Alacant… o pedirlo por internet”.

Y, entonces, Teresa, que también es santapolera y filóloga, sale de la librería con una bolsa de papel marrón a reventar. Sus amigas le exigen un unboxing mientras ella exclama: “¡Las turistas también compramos libros!”. Un novelón de Laura Gallego para su hija de once años; unos ensayos de María Zambrano, un diccionario de lugares comunes de Flaubert. Y las memorias de Virginia Woolf, un imprescindible que buscaba hace tiempo. Cuando Teresa lo sacó de la estantería de Literanta, la novelista que hace casi cien años reclamó una habitación para que las mujeres pudieran narrar el mundo con mirada propia la observaba –los ojos escépticos, la palma de la mano izquierda apoyada en la mejilla– desde una fotografía en blanco y negro.

L'horitzó de M. són les moles blanques de dos hotels, les terrasses ombrejades d'uns restaurants, la platja atapeïda de gandules. Un quadre on cada element es deforma víctima de la perspectiva; turistes diminuts caminant per una passarel·la de fusta que segueix el perfil de la costa. M. observa el paisatge des d'una quarta planta, tant si en té ganes com si no. Cada matinada –quan es desperta– i cada migdia –quan torna de la feina–, la mateixa postal inevitable. És el peatge de viure sense cortines ni persianes. Aquesta anomalia –si més no, a la Mediterrània– no va ser el caprici d'un arquitecte calvinista, d'una societat que aposta perquè allò que passa dins de la llar es pugui veure des del carrer. El pis de M. no té finestres perquè –senzillament– no és un pis.

Aquest home –cabells grisos, una quarantena d'anys, apàtrida del Sàhara Occidental– és un okupa. Almenys, segons la llei. Dorm en una tenda de campanya. Cuina amb un fogonet de gas. Amb la malla d'una obra es protegeix del sol, del vent, d'una ensopegada que podria ser fatal. Com cantaven Los Delinqüentes i Kiko Veneno, les parets són d'aire: M. viu a l'esquelet d'un hotel de luxe que va quedar a mig construir quan va esclatar la bombolla immobiliària. El motiu? Aquest ajudant de cuina no troba un lloguer “digne” que no devori el sou que guanya treballant en un altre hotel que sí que funciona: 1.800 euros al mes, liquidació a banda quan la temporada tanqui a l'octubre.

–A Eivissa no es pot llogar, ho saps? Jo he d'enviar diners al meu país perquè als campaments d'Esmara, on viuen els meus pares i les meues filles, ningú no té feina.

–No és estrany trobar a internet habitacions per més de mil euros. Així és impossible estalviar amb un sou com el teu.

–El més barat que he vist: 350 euros per un llit... però en una casa on viuen trenta persones. No pot ser! Com pots dormir allà! Per això preferesc viure aquí. Aquest és el meu cinquè any. Sempre, al mateix hotel, però no em donen allotjament. Em diuen que potser l'estiu que ve... però jo crec que serà l'últim. Ja no aguant més aquí.

El més barat que he vist: 350 euros per un llit... però en una casa on viuen trenta persones. No pot ser! Com pots dormir allà! Per això preferesc viure aquí. Aquest és el meu cinquè any. Sempre al mateix hotel, però no em donen allotjament. Em diuen que potser l'estiu que ve... però jo crec que serà l'últim. Ja no aguant més aquí

M. — Residint a l'esquelet d'un hotel

L'alcalde: “És un despropòsit i un abocador”

La intenció de l'alcalde de Sant Josep de sa Talaia –el municipi eivissenc on es troba l'esquelet de formigó i ferralla que M. i desenes, potser centenars de persones més, han convertit en ca seua– és treure'ls d'allà com més aviat millor. “L'assentament és un despropòsit i s'ha convertit en un abocador. (...) Els okupes no es preocupen mica per fer net. No fan servir els contenidors de la zona i viuen allà d'una manera difícil d'entendre”, va dir l'alcalde Roig al Periódico de Ibiza. Malgrat les peticions que va fer elDiario.es al llarg de les darreres setmanes, l'Ajuntament de Sant Josep no ha concedit declaracions per a aquest reportatge.

Com li ha passat a Jaime Martínez amb l'antiga presó de Palma, els residents d'aquest edifici fantasma s'han convertit en una pedra a la sabata per a l'alcalde Roig, un dels pròcers del PP balear. A més del seu càrrec institucional, aquest antic empleat d'agències de viatge és un dels hòmens més poderosos d'un partit que suma 20.000 afiliats a l'arxipèlag. També, un dels seus timoners a escala orgànica. Tres anys després d'agafar la vara de comandament, els habitatges infrahumans són l'assignatura pendent d'un polític que presideix un ajuntament cèlebre per acumular casos de corrupció urbanística.

L'alcalde Roig ha eliminat del mapa diversos campaments de barraques, però li neixen noves construccions precàries sota els nàutics. L'Algarrobico on es refugien M. i –com es pot apreciar a simple vista– desenes de persones més és un exemple majúscul. L'Ajuntament de Sant Josep té les mans lligades, no el pot buidar malgrat les pressions que està rebent de lobbies com l'Associació Britànica d'Eivissa. La Policia Local no pot traspassar la tanca que envolta els 16.733 metres quadrats on va quedar encallada aquesta balena de formigó i ferralla. Els propietaris i l'equip de govern no s'entenen. L'assumpte ha acabat als tribunals.

L'alcalde de Sant Josep de sa Talaia creu que “l'assentament és un despropòsit i s'ha convertit en un abocador”, però no hi pot fer res: els propietaris i l'equip de govern no s'entenen

De Cala de Bou a “Cala de Bronx”

A principis de maig, l'edifici fantasma –on ja vivia gent, com M.– va rebre de colp desenes de persones que s'havien quedat sense sostre. Arribaven els desnonats –també sahrauís– de sa Joveria; la villa miseria situada a la perifèria de la capital insular es traslladava a Punta d'en Xinxó. Així s'anomena el lloc on s'alça l'estructura abandonada, un sortint que s'endinsa a la Badia de Portmany, el port pel qual fa gairebé un segle va desembarcar el turisme a Eivissa.

En la darrera dècada, ha set l'escenari de reconversions, reformes i revestiments per elevar la categoria de desenes d'hotels que es mesclen amb pubs, licoreries, xalets familiars, blocs d'apartaments, un auditori i alguns minigolfs rovellats. Una zona turística coneguda com a Cala de Bou a la qual l'enginy popular –a les xarxes socials, als grups de WhatsApp– ha posat un malnom molt gràfic: “Cala de Bronx”. L'alcalde Roig va arribar a pronunciar aquest neotopònim per carregar contra Cala Xinxó SL, la promotora que fa dos dècades volia construir un allotjament de quatre altures i cinc estrelles.

Les xarxes socials han batejat la zona com a 'Cala de Bronx'

“No s'entén que algú vulgui vendre un immoble per un valor de 55 milions d'euros quan, el que està fent amb l'abandonament de l'estructura, és precisament demostrar molt poc amor per la zona”, va dir l'alcalde Roig a Periódico de Ibiza. Uns dies més tard, el popular va anar més enllà a Diario de Ibiza: “La propietat de l'estructura de Cala de Bou està deixant entrar la gent a viure-hi per pressionar l'Ajuntament”. Amb quin objectiu? Evitar que s'acabàs fent miquetes un somni empresarial que cada tarda es banyaria amb la llum del crepuscle i per al qual s'havia escollit un nom pompós i descriptiu: Bahía del Mediterráneo. Havia de ser una cosa grandiosa. Quatre-centes suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a quatre mil persones. Un presagi del rumb que prendria poc després una planta hotelera que encara no s'havia lliurat al turista VIP i a la música electrònica. No encara.

La batalla legal de la promotora

L'alcalde Roig defensa ara amb insistència que l'única alternativa possible és enderrocar la ruïna i netejar el solar. Així ho va votar la junta de govern de Sant Josep el maig de 2025. Els tres alcaldes anteriors –dos socialistes i una popular– no havien arribat tan lluny des que les obres es van aturar el 2010. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, el grup empresarial on s'integra Cala Xinxó SL –Acintur, una referència del sector immobiliari de Benidorm– va fer marxa enrere. El projecte es va frenar només quatre anys després que José Ramón Escandell –l'alcalde del PP que va voler omplir de ciment el parc natural de ses Salines– atorgués la llicència per construir un macrocomplex més enfocat a l'oci que al descans a primera línia d'una badia saturada pels impactes del turisme. Aquell gegant de formigó va quedar a mercè de la humitat i del salnitre. I així fins avui.

Els promotors volien construir quatre-centes suites i una discoteca a l'aire lliure amb capacitat per a quatre mil persones. Les obres es van paralitzar el 2010, en plena crisi immobiliària

Els responsables de Cala Xinxó SL van rebutjar donar el seu punt de vista per a aquest reportatge i no van voler explicar els darrers moviments que han dut a terme. Fa tres mesos, aquesta societat limitada va registrar a l'Ajuntament de Sant Josep una sol·licitud per reprendre les obres setze anys després. L'abril de 2025, els gestors de la promotora ja havien denunciat l'ocupació del terreny al Jutjat d'Instrucció número 4 d'Eivissa. L'11 de maig passat –tretze mesos després de la denúncia–, els propietaris de la parcel·la es van tornar a comunicar amb els tribunals.

A la resolució judicial a la qual ha tengut accés elDiario.es, el magistrat ordenava a la Guàrdia Civil presentar-se a l'edifici fantasma abans del 22 de maig per “identificar tots els residents adults”, “informar-los que poden aportar qualsevol document que permeti valorar si tenen contracte legal d'arrendament amb el propietari legal” i “citar-los com a denunciats per delicte d'usurpació d'habitatge a un judici que se celebrarà el 23 de juny a les 12 h”.

Abans d'arribar a les conclusions, el document s'entreté en els detalls –la tardança del Col·legi d'Advocats per designar un lletrat d'ofici, la impugnació de l'advocat denunciant per incompatibilitat, la incompareixença de “diversos agents” que havien de practicar les notificacions, la manca de resposta de la Benemèrita per dur a terme noves identificacions– que han encallat el procés. Les conseqüències? Quatre ajornaments o suspensions del judici en només dotze mesos. Així ho afirma la resolució judicial. Ni el servei de premsa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ni el de la Guàrdia Civil han confirmat si s'han dut a terme les diligències perquè el judici pugui començar d'aquí a dues setmanes.

Por al'autoritat

I, tanmateix, la por d'alguns dels habitants d'aquests pisos on les parets són d'aire és trobar-se cara a cara amb un agent de l'ordre.

–Però per què tantes preguntes? Sou policies, guàrdies civils?

Pregunta un jove que no vol donar detalls sobre la seva vida.

–No, som periodistes. Estem fent un reportatge sobre la història de les persones que viviu aquí.

–Segur que no sou policies? Han vengut moltes vegades aquestes darreres setmanes. Ens diuen que hem de marxar.

La conversa tensa l'ambient al replà entre la tercera i la quarta planta. És llavors quan M. entra en escena: la motxilla a l'esquena, el rostre cansat després d'atendre el torn d'esmorzars, un somriure amable. Són les dotze en punt. L'ajudant de cuina acaba de recórrer, sota una calor de vint-i-escaig graus, el llarg quart d'hora que separa l'hotel de luxe a mig construir de l'hotel de quatre estrelles on fa feina.

–Si voleu saber com es viu aquí –diu M., abans d'endinsar-se per una obertura que va reobrir una escala que algú havia tapat amb totxos–, veniu amb jo.

Aquest home –cabells grisos, una quarantena d'anys, apàtrida del Sàhara Occidental– no deixarà de parlar mentre puja per l'escala i avança per una plataforma de la qual surten braços a esquerra i dreta. Durant el recorregut, M. explicarà que s'ha acostumat a les tempestes que marquen el final de l'estiu i al vent de ponent que bufa quan s'acaba el dia. Que damunt la seua tenda de campanya hi ha una lona perquè els terres de l'esquelet de formigó i ferralla són plens de petits forats per on s'escola l'aigua. Que renta la roba a l'hotel on treballa, que es dutxa a l'hotel on treballa, que acostuma a menjar calent a l'hotel on treballa. Que altres compatriotes no són tan afortunats perquè es dediquen a altres oficis, com dos paletes que es fan bromes per oblidar que traslladar-se de Menorca a Eivissa a la recerca d'un sou millor ha resultat ser un mal negoci. Que ell no ha vist remors, baralles ni disputes allà dins; tampoc quan el nombre de vesins va augmentar a principis de maig. Que cadascú neteja la seva part, encara que no tots la netegin igual; que les males olors són difícils d'evitar i un problema amb el qual conviure. Que als pisos alts dormen ells, els sahrauís, i a la planta baixa “els senegalesos”. Que qui pot aconsegueix alguns testos, una mica de terra i hi planta herbes aromàtiques. Que hi ha boixos al veïnat. Que li agradaria convidar a un te, però que no troba cap encenedor per encendre la flama del fogonet de gas: “És que no fum”.

Després d'aquesta disculpa gairebé ingènua, M. vessarà una llàgrima i, sense eixugar-se la galta esquerra, dirà:

–Em fa vergonya, però crec que s'ha d'explicar com estam vivint. Som treballadors.

La frase de M. deixa una aura incòmoda al racó que ocupa la seva haima. A baix i a la llunyania, els banyistes xipollegen dins la mar.

El horizonte de M. son las moles blancas de dos hoteles, las terrazas sombreadas de unos restaurantes, la playa atiborrada de hamacas. Un cuadro donde cada elemento se deforma víctima de la perspectiva; turistas pequeños caminando sobre una pasarela de madera que sigue el perfil de la costa. M. observa el paisaje desde una cuarta planta, tenga ganas de otearlo o no. Cada madrugada –cuando se despierta– y cada mediodía –cuando vuelve del trabajo–, la misma postal inevitable. Es el peaje de vivir sin cortinas ni persianas. Esta anomalía –al menos, en el Mediterráneo– no fue el capricho de un arquitecto calvinista, una sociedad que apuesta porque lo que ocurre dentro del hogar pueda verse desde la calle. El piso de M. no tiene ventanas porque –sencilla y llanamente– no es un piso.

Este hombre –pelo canoso, unos cuarenta años, apátrida del Sáhara Occidental– es un okupa. Al menos, con la ley en la mano. En una tienda de campaña duerme. En un hornillo a gas cocina. Con la malla de una obra se protege del sol, del viento, de un traspiés que podría ser fatal. Como cantaban Los Delinqüentes y Kiko Veneno, las paredes son de aire: M. vive en el esqueleto de un hotel de lujo que se quedó a medio construir cuando estalló la burbuja inmobiliaria. ¿El motivo? Este ayudante de cocina no encuentra un alquiler “digno” que no devore el sueldo que gana trabajando en otro hotel que sí funciona: 1.800 euros al mes, finiquito aparte cuando la temporada eche el cierre en octubre.

–En Ibiza no se puede alquilar, ¿sabes? Yo tengo que enviar dinero a mi país porque en los campamentos de Esmara, donde viven mis padres y mis hijas, nadie tiene trabajo.

–No es raro encontrar en internet habitaciones a más de mil euros. Así es imposible ahorrar con un sueldo como el tuyo.

–Lo más barato que he visto: 350 euros por una cama… pero en una casa donde viven treinta personas. ¡No puede ser! ¡Cómo puedes dormir allí! Para eso prefiero vivir aquí. Este es mi quinto año. Siempre, en el mismo hotel, pero no me dan alojamiento. Me dicen que quizás el próximo verano… pero yo creo que será el último. Ya no aguanto más aquí.

Lo más barato que he visto: 350 euros por una cama… pero en una casa donde viven treinta personas. ¡No puede ser! ¡Cómo puedes dormir allí! Para eso prefiero vivir aquí. Este es mi quinto año. Siempre, en el mismo hotel, pero no me dan alojamiento. Me dicen que quizás el próximo verano… pero yo creo que será el último. Ya no aguanto más aquí

M. — Residente en el esqueleto de un hotel

El alcalde: “Es un despropósito y un vertedero”

La intención del alcalde de Sant Josep de sa Talaia –el municipio ibicenco donde se encuentra el esqueleto de forjado y ferralla que M. y decenas, quizás cientos de personas más, han convertido en su hogar– es sacarlos de allí lo antes posible. “El asentamiento es un despropósito y se ha convertido en un vertedero. (...) Los okupantes no se molestan ni un poco por la limpieza. No hacen uso de los contenedores de la zona, y viven ahí de una manera que es difícil de entender”, dijo el alcalde Roig a Periódico de Ibiza. Pese a las peticiones que realizó elDiario.es a lo largo de las últimas semanas, el Ajuntament de Sant Josep no ha concedido declaraciones para este reportaje.

Como le ha pasado a Jaime Martínez con la antigua prisión de Palma, los residentes de este edificio fantasma se han convertido en una china en el zapato para el alcalde Roig, uno de los próceres del PP balear. Además de su cargo institucional, este antiguo empleado de agencias de viaje es uno de los hombres más poderosos de un partido que suma 20.000 afiliados en el archipiélago. También, uno de sus timoneles a nivel orgánico. Tres años después de coger la vara de mando, las infraviviendas son la asignatura pendiente de un político que preside un ayuntamiento célebre por acumular casos de corrupción urbanística. 

El alcalde Roig ha eliminado del mapa varios campamentos de chabolas, pero le nacen nuevas barracas bajo los náuticos. El Algarrobico en el que se refugian M. y –como se aprecia a simple vista– decenas de personas más es un ejemplo mayúsculo. El Ajuntament de Sant Josep tiene las manos atadas, no lo puede vaciar pese a las presiones que está recibiendo de lobbies como la Asociación Británica de Ibiza. La Policía Local no puede traspasar la valla que rodea los 16.733 metros cuadrados donde se quedó varada esta ballena de forjado y ferralla. Los propietarios y el equipo de gobierno no se entienden. El asunto ha acabado en los tribunales. 

El alcalde de Sant Josep de sa Talaia cree que "el asentamiento es un despropósito y se ha convertido en un vertedero", pero no puede haer nada: los propietarios y el equipo de gobierno no se entienden

De Cala de Bou a “Cala de Bronx”

A principios de mayo, el edificio fantasma –donde ya vivía gente, como M.– recibió –de golpe– a decenas de personas que se habían quedado sin techo. Llegaban los desahuciados –también saharauis– de sa Joveria, la villa miseria situada en la periferia de la capital insular se trasladaba a Punta d’en Xinxó. Así se llama el lugar donde se alza la estructura abandonada, un saliente que se adentra en la Badia de Portmany, el puerto por el que hace casi un siglo desembarcó el turismo en Eivissa.

En la última década, el escenario de reconversiones, reformas y revestimientos para elevar la categoría de decenas de hoteles que se entremezclan con pubs, licorerías, chalecitos familiares, bloques de apartamentos, un auditorio, algunos minigolfs oxidados. Una zona turística conocida como Cala de Bou a la que el ingenio popular –en las redes sociales, en los grupos de WhatsApp– le ha puesto un apodo muy gráfico: “Cala de Bronx”. El alcalde Roig llegó a pronunciar el neotopónimo para cargar contra Cala Xinxó SL, la promotora que hace dos décadas quería construir un alojamiento de cuatro alturas y cinco estrellas.

Las redes sociales han bautizado a la zona como 'Cala de Bronx'

“No se entiende que alguien quiera vender un inmueble por un valor de 55 millones de euros cuando, lo que está haciendo con el abandono de la estructura, es precisamente demostrar muy poco amor por la zona”, dijo el alcalde Roig en Periódico de Ibiza. Unos días más tarde, el popular fue más allá en Diario de Ibiza: “La propiedad de la estructura de Cala de Bou está dejando entrar a la gente a vivir para presionar al Ayuntamiento”. ¿Con qué motivo? Evitar que se terminara de hacer añicos un sueño empresarial que bañaría cada tarde la luz del crepúsculo y para el que se había elegido un nombre tan pomposo como descriptivo: Bahía del Mediterráneo. Iba a ser algo grandioso. Cuatrocientas suites y una discoteca al aire libre con capacidad para cuatro mil personas. Un presagio del rumbo que tomaría poco después una planta hotelera que no se había echado en brazos del turista VIP y la música electrónica. Aún.

La batalla legal de la promotora

El alcalde Roig defiende ahora con ahínco que la única alternativa posible es demoler la ruina y limpiar el solar. Así lo votó la junta de gobierno de Sant Josep en mayo de 2025. Los tres alcaldes anteriores –dos socialistas, una popular– no habían llegado tan lejos desde que se pararan las obras en 2010. Al estallar la burbuja inmobiliaria, el grupo empresarial donde se integra Cala Xinxó SL –Acintur, una referencia en el ladrillo de Benidorm– recogió cable. El proyecto se frenó sólo cuatro años más tarde de que José Ramón Escandell –el alcalde del PP que quiso cimentar el parque natural de ses Salines– otorgara la licencia para construir un macrocomplejo más enfocado al ocio que al descanso en primera línea de una bahía saturada por los vertidos del turismo. Aquel gigante de hormigón se quedó a merced de la humedad y el salitre. Y hasta hoy.

Los promotores querían construir cuatrocientas suites y una discoteca al aire libre con capacidad para cuatro mil personas. Las obras se paralizaron en 2010, en plena crisis inmobiliaria

Los responsables de Cala Xinxó SL rechazaron dar su punto de vista en este reportaje y no quisieron explicar los últimos movimientos que han llevado a cabo. Hace tres meses, esta sociedad limitada registró en el Ajuntament de Sant Josep una solicitud para reiniciar las obras dieciséis años después. En abril de 2025, los gestores de la promotora ya habían denunciado la okupación del terreno en el Juzgado de Instrucción número 4 de Eivissa. El pasado 11 de mayo –trece meses después de la denuncia–, los propietarios de la parcela volvieron a comunicarse con los tribunales.

En la resolución judicial a la que ha tenido acceso elDiario.es, el magistrado ordenaba a la Guardia Civil personarse en el edificio fantasma antes del 22 de mayo para “identificar a todos los moradores adultos”, “informarles que pueden aportar cualquier documento que permita valorar si tienen contrato legal de arrendamiento con el propietario legal” y “citarlos como denunciados por delito de usurpación de vivienda a un juicio que se celebrará el 23 de junio a las 12h”. 

Antes de llegar a las conclusiones, el documento se recrea en los detalles –la tardanza del Col·legi d’Advocats para designar a un letrado de oficio, la impugnación del abogado denunciante por incompatibilidad, la incomparecencia de “varios agentes” que debían realizar los señalamientos, la falta de respuesta de la Benemérita para llevar a cabo nuevas identificaciones– que han trabado el proceso. ¿Las consecuencias? Cuatro aplazamientos o suspensiones del juicio en apenas doce meses. Así lo afirma la resolución judicial. Ni el servicio de prensa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ni el de la Guardia Civil han confirmado si se han llevado a cabo las diligencias para que el juicio pueda empezar dentro de dos semanas.

Miedo a la autoridad

Y, sin embargo, el miedo de algunos de los habitantes de estos pisos donde las paredes son de aire es verse frente a frente con un agente del orden.

– ¿Pero por qué tantas preguntas? ¿Sois policías, guardias civiles?

Pregunta un joven que no quiere dar detalles sobre su vida.

–No, somos periodistas. Estamos haciendo un reportaje sobre la historia de las personas que vivís aquí.

–¿Seguro que no sois policías? Han venido muchas veces estas últimas semanas. Nos dicen que tenemos que marchar.

La conversación tensa el ambiente en el rellano entre la tercera y la cuarta planta. Es entonces cuando M. entra en escena: la mochila a la espalda, el rostro cansado después de dar servicio durante el turno de desayuno, una sonrisa amable. Son las doce en punto. El ayudante de cocina acaba de recorrer bajo un calor de veintitantos grados el cuarto de hora largo que separa el hotel de lujo a medio construir del hotel de cuatro estrellas donde trabaja.

–Si queréis saber cómo se vive aquí –dice M., antes de meterse por un butrón que reabrió una escalera que alguien cegó algún día con ladrillos–, venid conmigo.

Este hombre –pelo canoso, unos cuarenta años, apátrida del Sáhara Occiental– no dejará de hablar mientras suba por la escalera y avance por una plataforma a la que le van saliendo brazos a izquierda y derecha. Durante el recorrido, M. contará que se ha acostumbrado a las tormentas que marcan el final del verano y al viento de poniente que sopla cuando acaba el día. Que sobre su tienda de campaña hay una lona porque los suelos del esqueleto de forjado y ferralla están llenos de agujeritos por los que se filtra el agua. Que su ropa la lava en el hotel donde trabaja, que se ducha en el hotel donde trabaja, que suele comer caliente en el hotel donde trabaja. Que otros vecinos no son tan afortunados porque se dedican a otros oficios, como dos albañiles que se gastan bromas para olvidar que mudarse de Menorca a Eivissa en busca de un sueldo mejor ha resultado un mal negocio. Que él no ha visto barullo, peleas ni disputas allí dentro; tampoco cuando el número de vecinos aumentó a principios de mayo. Que cada uno limpia su parte, aunque no todos la limpien igual; que los malos olores son difíciles de evitar y un problema con el que convivir. Que en los pisos altos duermen ellos, los saharauis, y en la planta baja “los senegaleses”. Que quien puede consigue unos tiestos, algo de tierra y planta hierbas aromáticas. Que hay niños en la vecindad. Que le gustaría invitar a un té, pero que no encuentra un mechero para prender la llama del hornillo a gas: “Es que no fumo”. 

Tras esta disculpa casi naif, M. derramará una lágrima y sin secarse la mejilla izquierda dirá: 

–Me da vergüenza, pero creo que se tiene que contar cómo estamos viviendo. Somos trabajadores.

La frase de M. deja un halo incómodo en el rincón que ocupa su jaima. Abajo y a lo lejos, los bañistas chapotean en el mar.

Manuel Aguilera Povedano remenava a l’hemeroteca de la Guerra Civil quan va ensopegar amb una esquela en què es recordava tres germanes assassinades el mateix dia. Antonia, Magdalena i Mercedes Muñoz Martí. Vint-i-un, dinou i set anys. Pertanyien a una família de filiació republicana. Vivien a Palma, una ciutat en mans dels feixistes des del cop d’estat del 18 de juliol de 1936. No havien mort afusellades, tampoc els havien disparat un tret al clatell sense que hi hagués el simulacre d’un judici sumaríssim. A les joves i a la boixa les va matar “el criminal bombardeig que l’aviació roja va llançar sobre Palma el dia 31 de maig de 1937”. Això afirmava l’esquela.

–Em vaig dir: aquí hi ha una gran història, perquè a més aquestes germanes eren nebodes de Jordi Martí i Rosselló. Aquest personatge era el director de Foch y Fum, una revista satírica tremendament subversiva, i, no se sap gaire bé com, va aconseguir que no el matassin durant la Guerra Civil. Vaig començar a estirar el fil i van aparèixer més casos de víctimes a causa dels bombardejos. No hi havia pràcticament bibliografia sobre aquests fets. A Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939), Josep Massot i Muntaner en fa una cronologia, però no parla de les víctimes. Amb prou feines queden rastres a Palma d’aquells bombardejos, però els atacs van colpejar molts barris de la ciutat. Mira, molt a prop d’aquí, en aquella cantonada va morir una persona…

Diu Aguilera. Aquest historiador, professor i periodista està assegut en un banc de la plaça del Progrés, un gran rectangle –arbres, bars de treballadors sense terrassa, una avinguda que divideix la plaça pel mig i fins i tot una gasolinera– que també és un dels escenaris del llibre que acaba de publicar després de culminar la recerca que va començar amb les germanes Muñoz Martí.

Mallorca en flames. Les víctimes del primer terror aeri de la Guerra Civil (Grupo Editorial Sargantana) és una obra de divulgació ben trempada amb tocs de crònica. Al llarg de 270 pàgines, Aguilera posa nom, cognoms i dades biogràfiques a les 86 persones que –com a mínim– van morir en les múltiples incursions sobre l’illa que van dur a terme els avions que controlava el Govern de la Segona República. Bombes i metralla que tenien com a objectiu emplaçaments militars, però que van acabar omplint hospitals i fosses amb els cadàvers de desenes de ciutadans corrents.

Unes víctimes que ningú reivindica

Els morts van ser incòmodes des del principi: com les germanes Muñoz Martí, alguns tenien ideologia republicana, molts pertanyien a la classe treballadora. L’ugetista Joan Sampol –que estava amagat a sa Colònia de Sant Jordi perquè no el capturessin els colpistes– o Tolo Pizá –un aprenent de ferrer que no havia arribat a la majoria d’edat– són dos exemples a grans trets. Després de la Guerra Civil, ni a l’esquerra li interessava reivindicar-los ni al franquisme recordar-los. I, alhora, les seues morts tenen una gran transcendència historiogràfica. Així ho defensa Aguilera:

–Les víctimes dels bombardejos de Mallorca trenquen el relat que uns només van fer coses bones i els altres només van fer coses dolentes. La cronologia bèl·lica és molt important: la intel·ligència artificial et dirà que el primer bombardeig contra població civil va ser a Gernika. Si li insisteixes una mica més, et dirà Barcelona –on es comença a bombardejar amb més força el 38– o Madrid, on ataquen després de l’estiu del 36. Però a Palma van començar abans, van ser el primer terror aeri de la història.

La cronologia bèl·lica és molt important: la intel·ligència artificial et dirà que el primer bombardeig contra població civil va ser a Gernika. Si li insisteixes una mica més, et dirà que Barcelona –on es comença a bombardejar amb més força el 38– o Madrid, on ataquen després de l’estiu del 36. Però a Palma van començar abans, van ser el primer terror aeri de la història

Manuel Aguilera — Periodista i doctor en Història

Oviedo, Saragossa i Còrdova també van patir bombardejos republicans durant l’estiu del 1936. Eren ciutats on les autoritats de la feble democràcia no van poder aturar els revoltats, s’havien convertit en punts blaus envoltats de tinta vermella. Els governs de José Giral Pereira i Francisco Largo Caballero (Izquierda Republicana) i Francisco Largo Caballero (PSOE) van intentar recuperar-les per la via ràpida. “Els atacs de l’aviació reforçaven una ofensiva miliciana per terra. La diferència és que Palma no vivia una situació de setge”, apunta Aguilera. “En els papers que he trobat es descarta acompanyar els bombardejos amb un desembarcament”.

Els italians –abans que Mussolini prengués el poder marxant sobre Roma– ja havien bombardejat població civil a la guerra italo-turca lliurada a Líbia. Allò va ser un preludi d’una Primera Guerra Mundial –en què Espanya no va participar i els seus industrials es van enriquir venent armament i matèries primeres a tots dos bàndols– on es van repetir –amb zeppelins– els atacs aeris. Però, com insisteix Aguilera, “no de manera sistemàtica”.

–Aquesta paraula, sistemàtica, és important –raona l’historiador– perquè implica atacar una vegada i una altra objectius de rereguarda. Qui va començar? Els republicans. Per què? Van mantenir sota el seu control el 70% de l’Exèrcit de l’Aire. Els hidroavions militars que hi havia a Mallorca van enlairar-se i van anar a Menorca, que va continuar fidel a la República. Aquí només va quedar una avioneta, a la qual van instal·lar una metralladora i van donar unes granades al pilot que va fer una única missió: allunyar un submarí republicà que era a prop de Cabrera.

–Des de la Mallorca dels gairebé 34 milions de passatgers anuals costa imaginar una illa sense avions.

–L’aviació, el 1936, era eminentment naval: el correu o el primer transport de passatgers amb Barcelona per aire es feia amb hidroavions. Son Bonet i Son Sant Joan ja existien com a aeròdroms, però eren molt precaris. Els havien habilitat perquè, de tant en tant, hi aterrés algun avió.

Bombes que van fabricar els franquistes

Acer fos, TNT i octavetes amb un missatge: “Mallorca en flames”. Aguilera es va servir de la propaganda republicana per titular el seu treball, reconegut amb el Premi Mallorca d’Assaig. A més de baixes, els avions republicans buscaven infondre por. “Per això hi va haver 46 bombardejos durant el primer mes de guerra! Només Palma en va patir vint-i-cinc”, exclama l’historiador. El propòsit era desmoralitzar els revoltats. Va succeir, però, el contrari. “Un munt de gent es va fer franquista: veien com una injustícia el bombardeig de civils. Hi va haver manifestacions que van accelerar la repressió. Quan el general Goded va marxar per intentar la conquesta de Barcelona, a l’oficial que es va quedar al capdavant dels revoltats se’l va acusar de ‘tou’ perquè no matava ningú”, diu Aguilera.

Un munt de gent es va fer franquista: veien com una injustícia el bombardeig de civils. Hi va haver manifestacions que van accelerar la repressió. Quan el general Goded va marxar a intentar la conquesta de Barcelona, a l’oficial que va quedar al capdavant dels revoltats se’l va acusar de “tou” perquè no matava ningú

Manuel Aguilera — Periodista i doctor en Història

El coronel Aurelio Díaz de Freijó va arribar a afirmar públicament que per cada “mort de bombardeig” afusellarien “un pres”. Després no ho va complir. “Hi ha cartes que es queixen a Franco de la seva ‘debilitat’ –continua l’historiador– i, al cap d’uns mesos, el van suspendre per retirar-lo. El maig del 37, si mires la quantitat d’avions republicans que van atacar una ciutat que amb prou feines tenia 94.000 habitants i la mida de les bombes (més de cent quilos), t’adones de la desproporció entre els mitjans i l’objectiu. Quan comences a escorcollar, veus que hi ha diferents personalitats a cada bàndol”.

Aguilera no considera que els atacs del maig del 37 fossin una resposta a la matança –1.654 morts– que va causar a Gernika la Legió Còndor nazi unes setmanes abans, el 26 d’abril. L’art, la música i el cinema han immortalitzat un dels episodis més dolorosos de la Guerra Civil. El roure plantat davant la Casa de Juntes d’aquesta vila biscaïna forma part de l’inconscient col·lectiu i transcendeix les fronteres d’Euskadi. Els fets de Mallorca, no. “Jo crec que el que va passar aquí té més a veure amb el canvi de govern republicà. Quan el 17 de maig Negrín accedeix a la presidència del Consell de Ministres i posa Indalecio Prieto al capdavant de Defensa, ataquen amb tot el que poden. Largo Caballero era més independent i no tenia tan bona relació amb els russos. Quan salta, comença a entrar millor material bèl·lic, que es compra amb el famós or de Moscou”.

Temps després, el capità Alberto Bayo dirà: “Vam perdre Mallorca, vam perdre la guerra”. “Pot semblar exagerada la frase”, contextualitza Aguilera, “però s’entén quan s’analitza el paper que jugarà l’aviació italiana. Mussolini va enviar a Franco gairebé 800 avions. Una bogeria. Molt més que els alemanys. Els avions italians, tot i ser molt més moderns que els hidros de la República, havien de fer escala a Mallorca perquè, si no, no arribaven a la zona nacional”.

Primer, la Regia Aeronautica va colpejar les defenses dels milicians que, sota el comandament de Bayo, havien conquerit l’illa –i les Pitiüses– l’agost del 36. A Artà (Mallorca), van morir onze persones. A la Marina (el barri portuari d’Eivissa), mig centenar. Sota control feixista, les illes es van convertir en un portaavions que va minar les fàbriques, les comunicacions i la moral d’una costa mediterrània que era republicana des de Portbou fins a Màlaga. Continua Aguilera: “Els testimonis dels pilots italians ens ajuden a entendre que els objectius eren militars, però les bombes fallaven i acabaven matant la gent”.

A Palma va passar el mateix. La tecnologia militar “encara funcionava una mica a ull” i les bombes queien on no tocava. “De fet, només van encertar al port i a l’Almudaina, on hi havia la Comandància”, diu l’autor de Mallorca en flames. “Per què van bombardejar tant el barri de sa Gerreria? Perquè allà hi havia els quarters militars que donaven al carrer Socors i a les Avingudes. Apuntaven a aquests objectius, però no sempre encertaven. I, també, es va llançar molta artilleria sobre zones plenes de comerços i tallers artesans”.

[La tecnologia militar] encara funcionava una mica a ull. De fet, només van encertar el port i l’Almudaina, on hi havia la Comandància. Per què van bombardejar tant el barri de sa Gerreria? Perquè allà hi havia els quarters militars que donaven al carrer Socors i a les Avingudes. Apuntaven a aquests objectius, però no sempre encertaven. I també es va llançar molta artilleria sobre zones plenes de comerços i tallers artesans

Manuel Aguilera — Periodista i doctor en Història

Un perill que venia del cel

Qui desconeix un perill no sap com protegir-se. Ho il·lustra molt bé la mort de Bernat Batlle Nigorra. Era mosso de comandes a sou dels Mercadal, els propietaris d’un negoci emblemàtic a la plaça Major de Palma. El 28 de juliol de 1936 va sortir de la sastreria on feia feina cridant “ja venen els nostres, ja venen els nostres!”. I el foc amic dels seus el va matar. Van morir set persones més i hi va haver una vintena de ferits.

Aquell dimarts, només deu dies després de l’inici de la Guerra Civil, milers de palmesans van descobrir un perill que venia del cel. Sense bateries antiaèries, ni refugis, ni una línia de metro sota la qual aixoplugar-se, es van acostumar ràpidament a buscar qualsevol forat cada vegada que sentien els brunzits dels avions –de fabricació russa o francesa– que la República va comprar per atacar l’illa. “La població depenia dels soterranis, de les criptes de les esglésies o fins i tot de coves naturals”, diu Aguilera, que en la seua recerca ha arribat a entrevistar una vintena de familiars i, fins i tot, supervivents dels bombardejos.

Aguilera ha criticat que el PP i Vox deroguin la Llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears, però tampoc entén per què els governs de centreesquerra no van voler homenatjar els morts dels bombardejos republicans quan van governar l’Ajuntament de Palma i el Govern (2015-2023): “Al llibre incloc l’acta del ple de Cort on l’equip de govern de Palma, llavors format per partits d’esquerra, va rebutjar una moció de Ciutadans per homenatjar les víctimes dels bombardejos”. L’excusa va ser la negativa de l’extint partit taronja a donar suport a la retirada del monument franquista de sa Feixina.

Gairebé sis anys després d’aquella votació municipal, els 786 mariners i oficials que van morir a bord del creuer Baleares davant les costes murcianes durant la batalla del cap de Pals mantenen el monòlit que els va erigir la dictadura a Palma. Els palmesans que va matar l’aviació republicana continuen sense una placa que els recordi a la ciutat on vivien quan va esclatar la Guerra Civil. El socialista Indalecio Prieto dona nom a un carrer que travessa la barriada de Son Gotleu i fa un quilòmetre.

El PP deroga la llei, però vol recordar els bombardejos

El passat octubre, Marga Prohens va anunciar un acte d’homenatge amb motiu del norantè aniversari d’uns atacs sobre Mallorca que es van estendre fins al maig de 1938, quan als republicans –amb Catalunya aïllada, el Mediterrani bloquejat per als soviètics i amb la batalla de l’Ebre a punt de començar– no els va quedar altra opció que allargar al màxim la guerra esperant una intervenció de França o el Regne Unit que mai no va arribar. “En altres ciutats i pobles bombardejats sí que s’ha fet un homenatge col·lectiu col·locant plaques als llocs on van morir les víctimes. Això és el que farà el Govern”, explica l’historiador, que va assessorar l’executiu autonòmic del PP amb un informe ple de dates, noms, fotografies, ubicacions marcades en plànols i mapes.

–No ha estat oportunista Prohens en derogar una llei que tracta de dignificar la memòria de molts assassinats de la Guerra Civil i anunciar un homenatge a les víctimes dels bombardejos?

–Crec que Prohens realment vol fer aquest homenatge perquè no es va fer i perquè, a més de ser un acte de memòria, romp el relat que uns només van fer coses bones i els altres només coses dolentes. Jo crec que aquest relat és injust, pens que s’ha d’explicar tot. Igual que la repressió republicana que hi va haver a Eivissa o Menorca. Gent dolenta n’hi ha a tots els bàndols. En un moment en què tothom està armat i no hi ha autoritat es produeixen unes atrocitats que crec que la gent ha de conèixer perquè no es tornin a repetir.

–Memòria de Mallorca no reivindica aquestes víctimes?

–Jo he parlat amb Maria Antònia Oliver [presidenta d’una associació memorialista clau per aconseguir que s’estiguin exhumant, estudiant i documentant amb diners públics les fosses comunes de la repressió franquista] i la seva resposta és que no es dediquen a aquest tipus de víctimes perquè saben on estan enterrades. És una llàstima. Hi ha un nin, per exemple, que no he pogut identificar perquè el seu nom no apareix en cap notícia ni tampoc al Registre Civil. Si no apareix cap familiar en el futur, mai no sabrem com es deia.

Avui, en aquell carrer tan comercial i aquella plaça tan turística, s’hi aixequen finques molt més contemporànies. S’aprecia a simple vista que no són de principis del segle XX. Una ullada al cadastre confirma que unes quantes es van construir durant els anys seixanta, la dècada per excel·lència del desarrollismo franquista. Així es van acabar d’omplir els buits que havien causat uns bombardejos que la dictadura va decidir esborrar del seu disc dur. Almenys, parcialment. Per al franquisme, els morts de l’aviació republicana van ser “una patata calenta”, descriu Aguilera.

Els runams de l’oblit

El silenci que va decretar la postguerra espanyola és una substància enganxosa que encara costa d’arrencar. Aguilera s’ha trobat amb descendents dels 86 assassinats per l’aviació republicana que mai no van parlar del que va passar amb els familiars que van sobreviure. El record havia quedat sepultat sota un altre tipus de runams. Els de l’oblit. Potser més pesants que els que van aixafar la dona i les filles d’Arnau Terrasa Lloret, un perruquer de la plaça del Banc de s’Oli que vivia en un edifici que es va esfondrar al carrer Velázquez. Potser més difícils d’aixecar que els que van asfixiar l’apotecari Bennàssar, enterrat durant tot un dia al costat del seu fill –que sí que ho va poder explicar–, quan les bombes van esborrar la farmàcia que tenien a la Porta de Sant Antoni. Tothom va pagar cara la factura de viure o treballar a sa Gerreria. Massa a prop del quarter dels aviadors italians.

Avui, en aquell carrer tan comercial i en aquella plaça tan turística, s’alcen finques molt més contemporànies. Es veu a simple vista que no són de principi del segle XX. Una ullada al Cadastre confirma que unes quantes es van construir durant els anys seixanta, la dècada per excel·lència del desenvolupament franquista. Així es van acabar d’omplir els buits que havien causat uns bombardejos que la dictadura va decidir esborrar del seu disc dur. Si més no, parcialment. Per al franquisme, els morts de l’aviació republicana van ser “una patata calenta”, descriu Aguilera.

Víctimes menystengudes pel franquisme

L’historiador contrasta el menyspreu que van patir totes les víctimes amb els homenatges que es van retre als dinou falangistes o guàrdies civils que van morir sota les bombes. A qui vestia camisa blava o uniforme verd se’l va incloure a les llistes de “caiguts per Déu i per Espanya”, explicant que no havien mort al front ni per la repressió, sinó en un bombardeig, precisa Aguilera. “Tots els altres no van rebre mai res. L’única va ser la mare de tres germanes que van morir a la plaça des Pes de sa Palla. Era vídua i tenia dos fills més: li van donar un estanc. Sí que he vist algun comunicat a la premsa on s’animava els afectats pels bombardejos a anar a l’Ajuntament per rebre ajudes. Però les persones que he entrevistat m’han dit que les seves famílies no van rebre mai res. És cert que alguns van morir de camí al refugi, al carrer –com dos matrimonis als quals va impactar una bomba quan anaven a refugiar-se a l’església de la Missió–, però molts altres es van quedar sense casa”.

[Als falangistes i guàrdies civils] se'ls va incloure a les llistes de caiguts per Déu i per Espanya, explicant que no havien mort al front ni per la repressió, sinó en un bombardeig. Tots els altres mai no van rebre res

Manuel Aguilera — Periodista i doctor en Història

Manuel Aguilera Povedano ja estava immers en la seua recerca quan va descobrir un altre trio de germanes que havien mort pels avions de la República. “La història de Joana, Àngela i Magdalena Ferragut Pradeny és molt dura: vaig entrevistar la família i mai no van saber si el cadàver de la germana petita se’l van endur o si, amb la deflagració, va quedar tan consumit que no se’n va trobar cap resta”, explica el professor del Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG). Tenien edats paregudes a les Muñoz Martí –vint-i-set, vint-i-dos i deu– i van morir tot just una setmana abans: el dilluns 24 de maig de 1937. En localitzar l’adreça de les finades, Aguilera va fer un bot, i no perquè el carrer portàs el nom del primer president de la Segona República: “Niceto Alcalá Zamora, 12. Jo havia viscut allà, en un edifici nou, és clar. Em va impactar molt adonar-me de la coincidència i, d’alguna manera, vaig sentir que havia de continuar investigant. Hi ha hagut moltes casualitats i cops de sort que m’han ajudat a acabar Mallorca en llamas”.

Manuel Aguilera Povedano buceaba en la hemeroteca de la Guerra Civil cuando tropezó con una esquela donde se recordaba a tres hermanas asesinadas el mismo día. Antonia, Magdalena y Mercedes Muñoz Martí. Veintiuno, 19 y 7 años. Pertenecían a una familia de filiación republicana. Vivían en Palma, una ciudad en manos de los fascistas desde el golpe de Estado del 18 de julio de 1936. No habían muerto fusiladas, tampoco les habían pegado un tiro en la nuca sin que mediara el paripé de un juicio sumarísimo. A las jóvenes y a la niña las mató “el criminal bombardeo que la aviación roja lanzó sobre Palma el día 31 de mayo de 1937”. Eso afirmaba la esquela.

–Me dije: aquí hay un historión porque, además, estas hermanas eran sobrinas de Jordi Martí y Rosselló. Este personaje era el director de Foch y Fum, una revista satírica tremendamente subversiva, y, no se sabe muy bien cómo, consiguió que no lo mataran durante la Guerra Civil. Empecé a tirar del hilo y aparecieron más casos de víctimas a causa de los bombardeos. No había prácticamente bibliografía sobre estos sucesos. En Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939), Josep Massot i Muntaner realiza una cronología, pero no habla de las víctimas. Apenas quedan huellas en Palma de aquellos bombardeos, pero los ataques golpearon a muchos barrios de la ciudad. Mira, muy cerca de aquí, en aquella esquina murió una persona…

Dice Aguilera. Este historiador, profesor y periodista está sentado en un banco de la Plaça del Progrés, un gran rectángulo –árboles, bares de trabajadores sin terraza, una avenida que parte la plaza por la mitad y hasta una gasolinera– que también es uno de los escenarios del libro que acaba de publicar tras culminar la investigación que comenzó con las hermanas Muñoz Martí.

Mallorca en llamas. Las víctimas del primer terror aéreo de la Guerra Civil (Grupo Editorial Sargantana) es una obra de divulgación bien regada con gotas de crónica. A lo largo de 270 páginas, Aguilera pone nombre, apellidos y señas biográficas a las 86 personas que –por lo menos– mataron las múltiples incursiones sobre la isla que realizaron los aviones que controlaba el Gobierno de la II República. Bombas y metralla que tenían como objetivo emplazamientos militares, pero que acabaron llenando hospitales y tumbas con los cadáveres de decenas de ciudadanos de a pie.

Unos muertos que nadie reivindica

Los muertos fueron incómodos desde el principio: como las hermanas Muñoz Martí, algunos tenían ideología republicana, muchos pertenecían a la clase trabajadora. El ugetista Joan Sampol –que estaba escondido en sa Colònia de Sant Jordi para que no lo capturaran los golpistas– o Tolo Pizá –un aprendiz de herrero que no alcanzaba la mayoría de edad– son dos ejemplos a vuela pluma. Tras la Guerra Civil, ni a la izquierda le interesaba reivindicarlos ni al franquismo recordarlos. Y, a la vez, sus muertes tienen una gran trascendencia historiográfica. Así lo defiende Aguilera:

–Las víctimas de los bombardeos de Mallorca rompen el relato de que unos hicieron sólo cosas buenas y los otros sólo hicieron cosas malas. La cronología bélica es súper importante: la inteligencia artificial te dirá que el primer bombardeo contra población civil fue en Gernika. Si le insistes un poco más, te dirá que Barcelona –donde se empieza a bombardear más fuerte en el 38– o Madrid, donde atacan después del verano del 36. Pero en Palma empezaron antes, fueron el primer terror aéreo de la Historia.

La cronología bélica es súper importante: la inteligencia artificial te dirá que el primer bombardeo contra población civil fue en Gernika. Si le insistes un poco más, te dirá que Barcelona –donde se empieza a bombardear más fuerte en el 38– o Madrid, donde atacan después del verano del 36. Pero en Palma empezaron antes, fueron el primer terror aéreo de la Historia

Manuel Aguilera — Periodista y doctor en Historia

Oviedo, Zaragoza y Córdoba también sufrieron bombardeos republicanos durante el verano de 1936. Eran ciudades donde las autoridades de la débil democracia no pudieron pararle los pies a los golpistas, se habían convertido en puntos azules rodeados por tinta roja. Los gobiernos de José Giral Pereira y Francisco Largo Caballero (Izquierda Republicana) y Francisco Largo Caballero (PSOE) intentaron recuperarlas por la vía rápida. “Los ataques de la aviación reforzaban una ofensiva miliciana por tierra. La diferencia es que Palma no vivía una situación de asedio”, apunta Aguilera. “En los papeles que he encontrado se descarta acompañar los bombardeos con un desembarco”. 

Los italianos –antes de que Mussolini tomara el poder marchando sobre Roma– ya habían bombardeado a población civil en la Guerra Italo-turca librada en Libia. Aquello fue un preludio de una I Guerra Mundial –en la que España no participó y sus industriales se lucraron vendiendo armamento y materias primas a ambos bandos– donde se volvieron a repetir –con zepelines– los ataques aéreos. Pero, como insiste Aguilera, “no de forma sistemática”.

–Esa palabra, sistemática, es importante –razona el historiador– porque implica que se ataquen una y otra vez objetivos de retaguardia. ¿Quién empezó? Los republicanos. ¿Por qué? Mantuvieron bajo su control el 70% del Ejército del Aire. Los hidroaviones militares que había en Mallorca despegaron y se fueron a Menorca, que permaneció fiel a la República. Aquí sólo quedó una avioneta, a la que le instalaron una metralleta y le dieron unas granadas al piloto que realizó una única misión: alejar a un submarino republicano que estaba cerca de Cabrera.

–Desde la Mallorca de los casi 34 millones de pasajeros anuales cuesta imaginarse una isla sin aviones. 

–La aviación, en 1936, era eminentemente naval: el correo o el primer transporte de pasajeros con Barcelona por aire se hacía con hidroaviones. Son Bonet y Son Sant Joan ya existían como aeródromos, pero eran súper cutres. Los habían habilitado para que, de vez en cuando, aterrizara algún avión. 

Bombas que fabricaron franquistas

Acero fundido, TNT y octavillas con un mensaje: “Mallorca en llamas”. Aguilera se sirvió de la propaganda republicana para titular su trabajo, reconocido con el Premi Mallorca d’Assaig. Además de bajas, los aviones republicanos buscaban infundir miedo. “¡Por eso hubo 46 bombardeos durante el primer mes de guerra! Sólo Palma sufrió veinticinco”, exclama el historiador. El propósito era desmoralizar a los golpistas. Sucedió, sin embargo, lo contrario. “Un montón de gente se hizo franquista: veían como una injusticia el bombardeo de civiles. Hubo manifestaciones que aceleraron la represión. Cuando el general Goded se marchó a intentar la conquista de Barcelona, al oficial que quedó al mando de los sublevados se le acusó de ‘blando’ porque no mataba a nadie”, dice Aguilera. 

Un montón de gente se hizo franquista: veían como una injusticia el bombardeo de civiles. Hubo manifestaciones que aceleraron la represión. Cuando el general Goded se marchó a intentar la conquista de Barcelona, al oficial que quedó al mando de los sublevados se le acusó de ‘blando’ porque no mataba a nadie

Manuel Aguilera — Periodista y doctor en Historia

El coronel Aurelio Díaz de Freijó llegó a afirmar públicamente que por cada “muerto de bombardeo” iban a fusilar “a un preso”. Luego no lo cumplió. “Hay cartas quejándose a Franco de su ‘debilidad’ –continúa el historiador– y, al cabo de unos meses, lo suspendieron para retirarlo. En mayo del 37, si miras la cantidad de aviones republicanos que atacaron una ciudad que apenas tenía 94.000 habitantes y el tamaño de las bombas (más de cien kilos), te das cuenta de la desproporción entre los medios y el objetivo. Cuando empiezas a escarbar, ves que hay diferentes personalidades en cada bando”. 

Aguilera no considera que los ataques de mayo del 37 fueran una respuesta a la masacre –1.654 muertos– que causó en Gernika la Legión Cóndor nazi unas semanas antes, el 26 de abril. Arte, música, cine han inmortalizado uno de los episodios más dolorosos de la Guerra Civil. El roble plantado frente a la Casa de Juntas de esta villa vizcaína forma parte del inconsciente colectivo y trasciende las fronteras de Euskadi. Los sucesos de Mallorca, no. “Yo creo que lo que ocurrió aquí tuvo más que ver con el cambio de gobierno republicano. Cuando el 17 de mayo, Negrín accede a la presidencia del Consejo de Ministros y pone a Indalecio Prieto al frente de Defensa, atacan con todo lo que pueden. Largo Caballero era más independiente y no tenía tan buena relación con los rusos. Cuando salta, empieza a entrar mejor material bélico, que se compra con el famoso oro de Moscú”. 

Tiempo después, el capitán Alberto Bayo dirá: “Perdimos Mallorca, perdimos la guerra”. “Puede parecer exagerada la frase”, contextualiza Aguilera, “pero se entiende cuando se analiza el papel que jugará la aviación italiana. Mussolini envió a Franco casi 800 aviones. Una locura. Mucho más que los alemanes. Los aviones italianos, aunque fueran mucho más modernos que los hidros de la República, tenían que hacer escala en Mallorca porque, si no, no llegaban a la zona nacional”. 

Primero, la Regia Aeronautica machacó las defensas de los milicianos que, al mando de Bayo, habían conquistado la isla –y las Pitiüses– en agosto del 36. En Artà (Mallorca), murieron once personas. En la Marina, el barrio portuario de Eivissa, medio centenar. Bajo control fascista, las islas se convirtieron en un portaaviones que minó las fábricas, las comunicaciones y la moral de una costa mediterránea que era republicana desde Portbou a Málaga. Sigue Aguilera: “Los testimonios de los pilotos italianos nos ayudan a entender que los objetivos eran militares, pero las bombas fallaban y acababan matando a la gente”.

En Palma sucedió lo mismo. La tecnología militar “todavía funcionaba un poco a ojo” y las bombas caían donde no debían. “De hecho, sólo acertaron en el puerto y en La Almudaina, donde estaba la Comandancia”, dice el autor de Mallorca en llamas. “¿Por qué bombardearon tanto el barrio de sa Gerreria? Porque allí estaban los cuarteles militares que daban a la calle Socorro y a las Avenidas. Ellos apuntaban a esos objetivos, pero no siempre acertaban. Y, también, se lanzó muchísima artillería sobre zonas llenas de comercios y talleres artesanos”.

[La tecnología militar] todavía funcionaba un poco a ojo. De hecho, sólo acertaron en el puerto y en La Almudaina, donde estaba la Comandancia. ¿Por qué bombardearon tanto el barrio de sa Gerreria? Porque allí estaban los cuarteles militares que daban a la calle Socorro y a las Avenidas. Ellos apuntaban a esos objetivos, pero no siempre acertaban. Y, también, se lanzó muchísima artillería sobre zonas llenas de comercios y talleres artesanos

Manuel Aguilera — Periodista y doctor en Historia

Un peligro que venía del cielo

Quien desconoce un peligro no sabe cómo protegerse. Lo ilustra muy bien la muerte de Bernat Batlle Nigorra. Era mozo de pedidos a sueldo de los Mercadal, los dueños de un negocio emblemático en la Plaça Major de Palma. El 28 de julio de 1936 salió de la sastrería donde trabajaba al grito de “¡ya vienen los nuestros, ya vienen los nuestros!”. Y el fuego amigo de los suyos lo mató. Fallecieron siete personas más y hubo una veintena de heridos. 

Aquel martes, sólo diez días después del inicio de la Guerra Civil, miles de palmesanos descubrieron un peligro que venía del cielo. Sin baterías antiaéreas, ni refugios, ni una línea de metro bajo la que guarecerse, se acostumbraron pronto a buscar cualquier agujero cada vez que escuchaban los zumbidos de los aviones –fabricación rusa o francesa– que la República compró para atacar la isla. “La población dependía de los sótanos, de las criptas de las iglesias o hasta de cuevas naturales”, dice Aguilera, que en sus pesquisas ha llegado a entrevistar a una veintena de familiares e, incluso, supervivientes de los bombardeos. 

Aguilera ha criticado que PP y Vox deroguen la Llei de Memòria Democràtica de las Illes Balears, pero tampoco entiende por qué los gobiernos de centroizquierda no quisieron homenajear a los muertos de los bombardeos republicanos cuando mandaron en el Ajuntament de Palma y en el Govern (2015-2023): “En el libro incluyo el acta del pleno de Cort donde el equipo gobierno de Palma, entonces formado por partidos de izquierda, rechazó una moción de Ciudadanos para homenajear a las víctimas de los bombardeos”. La excusa fue la negativa del extinto partido naranja a apoyar la retirada del monumento franquista de sa Feixina.

Casi seis años después de aquella votación municipal, los 786 marineros y oficiales que murieron a bordo del crucero Baleares frente a las costas murcianas durante la Batalla del Cabo de Palos mantienen el monolito que les erigió la dictadura en Palma. Los palmesanos a los que mató la aviación republicana siguen sin una placa que les recuerde en la ciudad en la que vivían cuando estalló la Guerra Civil. El socialista Indalecio Prieto da nombre a una calle que atraviesa la barriada de son Gotleu y mide un kilómetro.

El PP deroga la ley, pero quiere recordar los bombardeos

El pasado octubre, Marga Prohens anunció un acto de homenaje con motivo del noventa aniversario de unos ataques sobre Mallorca que se extendieron hasta mayo de 1938, cuando a los republicanos –aislada Catalunya, bloqueado el Mediterráneo para los soviéticos y con la Batalla del Ebro a punto de comenzar– no les quedó otra opción que alargar lo posible la guerra esperando una intervención de Francia o el Reino Unido que nunca llegó. “En otras ciudades y pueblos bombardeados sí que se ha realizado un homenaje colectivo colocando placas en los lugares donde murieron las víctimas. Eso es lo que va a hacer el Govern”, explica el historiador, que asesoró al ejecutivo autonómico del PP con un informe lleno de fechas, nombres, fotografías, ubicaciones marcadas en planos y mapas.

–¿No ha sido oportunista Prohens al cargarse una ley que trata de dignificar la memoria de muchos asesinados de la Guerra Civil y anunciar un homenaje a las víctimas de los bombardeos?

–Creo que Prohens quiere realmente hacer ese homenaje porque no se hizo y porque además de ser un acto de memoria rompe el relato de que unos hicieron sólo cosas buenas y los otros sólo hicieron cosas malas. Yo creo que ese relato es injusto, pienso que hay que contarlo todo. Igual que la represión republicana que hubo en Ibiza o Menorca. Gente mala hay en todos los bandos. En un momento en que todo el mundo está armado y no hay autoridad se producen unas atrocidades que creo que la gente debe saber para que no se vuelvan a repetir.

–¿Memòria de Mallorca no reivindica a estas víctimas?

–Yo he hablado con Maria Antònia Oliver [presidenta de una asociación memorialística clave para conseguir que se estén exhumando, estudiando y documentando con dinero público las fosas comunes de la represión franquista] y su respuesta es que no se dedican a este tipo de víctimas porque saben dónde están enterradas. Es una lástima. Hay un niño, por ejemplo, al que no he podido identificar porque su nombre no aparece en ninguna noticia ni, tampoco, en el Registro Civil. A no ser que aparezca un familiar en el futuro, nunca sabremos cómo se llamaba.

Los cascotes del olvido

El silencio que decretó la posguerra española es una sustancia pegajosa que sigue resultando difícil de arrancar. Aguilera se ha encontrado a descendientes de los 86 asesinados por la aviación republicana que nunca hablaron de lo que ocurrió con los familiares que sobrevivieron. El recuerdo había quedado sepultado bajo otro tipo de cascotes. Los del olvido. Más pesados, quizás, que los que aplastaron a la mujer y las hijas de Arnau Terrasa Lloret, un peluquero de la Plaça del Banc de s’Oli que vivía en un edificio que colapsó en el Carrer Velázquez. Más difíciles de levantar, quizás, que los que asfixiaron al apotecario Bennàssar, enterrado durante un día entero junto a su hijo –que sí pudo contarlo–, cuando las bombas borraron la farmacia que tenían en la Porta de Sant Antoni. Todos pagaron cara la factura de vivir o trabajar en sa Gerreria. Demasiado cerca del cuartel de los aviadores italianos. 

Hoy, en esa calle tan comercial y esa plaza tan turística, se alzan fincas mucho más contemporáneas. Se aprecia a simple vista que no son de principios del siglo XX. Una ojeada al Catastro confirma que unas cuantas se construyeron durante los años sesenta, la década por excelencia del desarrollismo franquista. Así se terminaron de rellenar los huecos que habían causado unos bombardeos que la dictadura decidió borrar de su disco duro. Al menos, parcialmente. Para el franquismo, los muertos de la aviación republicana fueron “una patata caliente”, describe Aguilera. 

Víctimas ninguneadas por el franquismo

El historiador contrasta el ninguneo que sufrieron todas las víctimas en comparación con los homenajes que se rindió a los diecinueve falangistas o guardias civiles que perecieron bajo las bombas. A quien vestía camisa azul o uniforme verde se le incluyó en las listas de “caídos por Dios y por España, explicando que no habían muerto en el frente ni por la represión, sino en un bombardeo”, precisa Aguilera. “Todos los demás nunca recibieron nada. La única fue la madre de tres hermanas que murieron en la Plaça des Pes de sa Palla. Era viuda y tenía dos hijos más: le dieron un estanco. Sí he visto algún llamamiento en prensa donde se animaba a los afectados por los bombardeos a acudir al Ayuntamiento para recibir ayudas. Pero las personas que he entrevistado me han dicho que sus familias no recibieron nunca nada. Es verdad que algunos murieron de camino al refugio, en la calle, –como dos matrimonios a los que alcanzó una bomba cuando iban a refugiarse en la iglesia de la Missió–, pero otros muchos se quedaron sin casa”.

[A los falangistas y guardias civiles] se le incluyó en las listas de caídos por Dios y por España, explicando que no habían muerto en el frente ni por la represión, sino en un bombardeo. Todos los demás nunca recibieron nada

Manuel Aguilera — Periodista y doctor en Historia

Manuel Aguilera Povedano ya estaba enfrascado en su investigación cuando descubrió a otro trío de hermanas que habían matado los aviones de la República. “La historia de Joana, Àngela y Magdalena Ferragut Pradeny es muy dura: entrevisté a la familia y nunca supieron si el cadáver de la hermana pequeña se lo llevaron o si, con la deflagración, quedó tan consumido que no se encontró resto alguno”, explica el profesor del Centro de Enseñanza Superior Alberta Giménez (CESAG). Tenían edades parecidas a las Muñoz Martí –veintisiete, veintidós y diez– y murieron apenas una semana antes: el lunes 24 de mayo de 1937. Al localizar la dirección de las fallecidas, Aguilera dio un respingo y no porque la calle llevara el nombre del primer presidente de la II República: “Niceto Alcalá Zamora, 12. Yo había vivido allí, en un edificio nuevo, claro. Me impactó muchísimo darme cuenta de la coincidencia y, de alguna manera, sentí que tenía que seguir investigando. Ha habido muchas casualidades y golpes de suerte que me han ayudado a terminar Mallorca en llamas”.